Fundació Maria Ferret

La "Fundació Maria Ferret", des del mes de març de 1993, promou activitats formatives, culturals i de lleure, dins la línia del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca.

Presentació d'un llibre de Sebastià Mesquida

ferret | 05 Juny, 2006 15:49 | facebook.com google.com

Al Centre de Cultura de sa Nostra, a Palma, dimarts, 6 de juny, a les 20:00 hores, Jaume Santandreu i Cecili Buele fan la presentació pública del darrer llibre que ha escrit Sebastià Mesquida i Sureda, i que duu per títol ‘El Déu possible’.
És el núm. 5 de la col•lecció ‘Maregassa’ de Lleonard Muntaner, Editor.


Presentadors del llibre de Sebastià Mesquida,
al Centre de Cultura de sa Nostra, Palma

(Foto: Picalsud)

En iniciar la lectura del llibre “El Déu possible”, tot d’una ens topam amb la salutació de l’autor, Sebastià Mesquida i Sureda.

traduccions: castellano english français

Ja de bon començament, Sebastià remarca el paper d'instància central de la religió i de les esglésies cristianes.
Esmenta la ruptura altament significativa entre la religió i la vida més ordinària i coneguda dels homes d'avui dia, una ruptura que considera decisiva per a la concepció del déu avui possible (p. 9).
Afirma que el llibre, d’una banda, va orientat directament contra el trencament entre el vessant religiós i el de la vida mundana de l'home; i, de l’altra, es declara totalment a favor d'encarar obertament la relació franca entre ambdós vessants humans.

Així comença i així acaba aquest llibre que es presenta en 4 parts ben diferenciades:

La primera part, la més metodològica, tracta l'home (p. 13-17).
És la part més curta, més breument exposada, la manco llarga, manco extensa; la que posa, emperò, les bases i els fonaments d’una proposta d'anàlisi en què es converteix el llibre.
Fa referència a la pedra de toc permanent, que és l'home. L'home que fixa els ulls en si mateix fins a descobrir-se com el protagonista del que passa en aquest món. L'home que s'adona que en si mateix troba el punt de partida i el criteri per a organitzar i viure la seva vida. L'home i tot el fet humà, com a únic lloc d'experiència i de coneixement autèntics. L'home que esdevé alhora camí i frontera per a l'home...

La segona part tracta Déu, com la més expressa afirmació de l'home (p. 20-60).
L’autor es fica en Déu, el Déu percebut en la tradició juevo-cristiana com a afirmació de l'home, com a ser que es mostra sempre a favor de l'home.
En una invitació a viure, Sebastià considera que l'home d'avui entén que el Déu vertader ha de ser el que l’home pugui entendre com 'el seu'. Que l’home d’avui percep que allò que és vertader no li pot ésser aliè. Que si Déu és estrany a l'home és que no és Déu.
Amb aquestes premisses s'endinsa en la concepció de Déu com a creador, on cerca i troba les arrels humanes de l'origen més massís i l'entitat més resguardada. Entra en la idea irreductible que l'home entranya un profund i misteriós convit, una expressa invitació a viure. El fet d'acceptar el convit a comparèixer a l'abisme de les coses esdevé una mena de resposta humana i que afirma, per tant, l'home.
L’autor presenta el fenomen religiós com un encontre amb 'el sagrat', la vivència religiosa com una experiència de la trobada amb Déu, amb el misteri viu, amb el sagrat.
Amb la finalitat de contemplar correctament el lloc de la religió en la globalitat del fet humà, Mesquida passa a considerar algunes 'negacions' de l'home que, en nom de la mateixa instància religiosa, es poden generar i sovint es generen. Intenta fer una descripció explícita, de formes de negar l'home i el seu món des del plantejament religiós:
Trau com a exemple, d’això que acaba d’exposar el fet comprovat que les religions viuen massa avesades a construir un món a part; a assenyalar la creació d'un món nou, superposat i enfrontat al món real i conegut; a establir i adoptar nous llocs i noves formes per a l'encontre de l'home amb el sagrat, amb Déu, i per a la seva relació amb ell.
Les religions, a més, viuen avesades a desqualificar automàticament i fins a un cert punt condemnar el món ordinari i propi de l'home, a desnaturalitzar el món real i quotidià. Un fenomen que va directament contra el fet global de la creació, contra l'home en particular i, en definitiva, contra Déu en tant que creador.
Segons Mesquida, l'home i el seu món no hi són per ésser substituïts, sinó per ésser realitzats. És precisament això el que demana la seva naturalesa més profunda.
També al•ludeix, en aquest àmbit negatiu, al fet que les religions cerquen d’assentar-se en una part del món. Contribueixen al trencament i partició del món conegut en dues parts distanciades automàticament i àdhuc contraposades.
Treballen a favor d’una reducció de l'àrea religiosa a determinats sectors de la mateixa vida humana en perjudici de la resta, el que implica un desplaçament descentrador i reiterat: el de l'home entre l'àmbit que estima com a religiós i el que estima com a profà.
Separen i aïllen el món real i concret que viu l’home: vida espiritual, vida interior, vida individual, opció personal, mística, activitat intel•lectual, etc.
Apunta i assenyala igualment Mesquida una tercera manera de negar l'home i el món, més heterogènia i oportunista: radica en el fet de crear dos móns distints que es fusionen i es vénen a identificar o mesclar.
Dos móns on es dóna la barreja i la confusió. S'anul•la la transcendència i el trastorn de les coses mundanes. Es fusionen pràcticament ambdós nivells, el de la trobada de l'home amb Déu i el de la trobada amb l'estrictament mundà.
Si, a l’hora de posar-se a llegir aquest llibre, qualcú vol trobar un resum magistral d'allò que explica Sebastià en aquesta primera meitat del volum, pot obrir-lo senzillament per la pàgina 59.
Hi veurà que, de forma magistral, l’autor recorre les fites que ha marcat com a orientació bàsica fins aquest moment. A partir d’aquí, hom es troba en condicions de poder seguir la trajectòria marcada, amb bon bagatge acumulat, cap a la segona meitat d’aquesta publicació, la que constitueixen les parts tercera i quarta del llibre.


Assistents a la presentació del llibre de Sebastià Mesquida
(Foto: Picalsud)

La tercera part se centra en Déu com a afirmació de la història (pàg. 61-102).
Bon filòsof i teòleg, Sebastià Mesquida no deixa de banda una repassada –malgrat que sia breu- a la història i la tradició juevo-cristiana, aquella que valora Israel com a poble alliberat.
Un fet amb el qual la història humana assoleix una dimensió mundana i sagrada, tot alhora. Es tracta d’una nova clau i un nou model per entendre i dur endavant la història futura, precisament en uns moments en què d'altres moviments religiosos cerquen els déus justament per altres camins força distints.
Conclou aquesta primera reflexió desplegada en la tercera part del llibre, entenent que la fe, la vivència religiosa es troba abocada a ser una opció a la vegada per a Déu i per a la història. La fe arrela en una història que simultàniament fan Déu i l'home. Es tracta d'una fe que inclou alhora, espontàniament i per naturalesa, una certa responsabilitat històrica radical.
I passa a analitzar els símbols.
Considera Mesquida que el símbol és inseparable del fet religiós. El símbol té una funció molt particular en la dimensió religiosa. Amb l’aparició del símbol en la vida humana s’inaugura la dimensió religiosa. El símbol completa i defineix les coses, mentre allò que són anècdotes generalment se sumen, amb el símbol l’home es transcendeix a si mateix, transcendeix el seu espai i el seu temps.
Allò que més interessa a l’autor és el tipus de vinculació que per naturalesa es dóna entre el símbol –religiós o profà- i la història. Perquè és la història la que fa els símbols vàlids o invàlids. La història dóna per legítims determinats símbols quan els reconeix com a propis i se’n sap autora.
El símbol religiós, d’una banda, té una gran força i, de l’altra, també té uns grans límits. Per a Sebastià, la primera limitació és la que ofereix un símbol quan vol presentar-se aïllat respecte de la història i mancat de la necessària vinculació amb ella.
¿Com acaba aquesta tercera part del llibre?
Després d'haver girat la ullada cap a la persona humana, la figura humana singular -tractada a la primera part-; d'haver vist l'afer més general de l'home en aquest món, la seva història -part segona-; i d'haver-ne fet una comprensió religiosa dels àmbits on l'home i Déu esdevenen protagonistes, l’autor torna a fer un intent d'aproximar-se als fets negatius, a les formes concretes de negar la història i, amb ella, l'home.
Es pot veure que tot el final d’aquesta tercera part del llibre es dedica a fer el recull d’una sèrie de negacions religioses de la història.
Comença afirmant que, si hom vol fer de la projecció religiosa la construcció d'un món a part, o l’assentament només en una part del món o la visió de Déu com un altre ser mundà, això significa practicar unes negacions que són al mateix temps contra l'home i contra la seva història.
En assenyalar alguns símptomes, indica com a exemple la inhibició de les esglésies cristianes respecte a les formes més decisives de la història. Una inhibició davant el procés de la història que equival, de fet, a una negació de la història mateixa.
Ignorar la configuració bàsica de la història humana i deixar-la marginada és negar-ne la importància i el significat, és a dir, el seu sentit i les conseqüències com a qüestions que atenyen l'home.
Religió cristiana i història, que en principi són cridades a afirmar-se mútuament, de fet queden contraposades i esdevenen una limitació i una amenaça recíproques.
Es tracta d'unes negacions, les de l'home i les de la història, que són a la base de la nostra concepció cultural i religiosa i que afecten les nostres arrels de l'autocomprensió, com de la comprensió de Déu i de la fe.
L'activitat que les esglésies cristianes duen a terme a favor dels necessitats en ocasió d'algun tipus d'emergència, per exemple, és no sols eventual, sinó també merament pragmàtica i ordenada a la superació dels problemes reconeguts com a tals. Però no passen d’aquí.
Critiquen en termes universals i abstractes determinats fruits negatius del sistema. Però no posen l'atenció sobre el sistema mateix i els seus fruits més ordinaris. Ni tampoc es pregunten si dit sistema seria capaç de produir fruits diferents...
Recomanen d'evitar el mal i de fer el bé. Però referint-se a un mal i un bé tan abstractes que romanen separats de la font que els produeix.
Fa estona que en nom de Déu i a través d'institucions que volen ser portaveus o orientadores oficials de la fe, sembla com si en el món històricament no hi passàs res... Esdevé una forma ben planera i evident de la negació de l'home i de la història...
A les esglésies hi ha tota una manera de viure i de ser que representa una negació amplament establerta de la història de l'home...
Recorre Mesquida a la imatge d’una plataforma, en significar que les esglésies no es troben directament assentades en el terreny mateix de la història, sinó sobre ella, com flotant per damunt l'esdevenir ordinari que implacablement dóna forma i color a les coses...
Creu que la teologia ha de contribuir afirmar l’home i la història. Reconeix que la polarització que assoleix la teologia com la seva instal•lació a l'àmbit metafísic... el paper inadequat de dita teologia, més pròxim al control de la col•lectivitat que a un intent compartit de comprendre el misteri... són fets que duen a negar l'home, car senzillament no es compta amb ell com a subjecte autònom i el converteix en instrument d'uns plans en els quals tampoc no participa. Considera que l'enfocament primari o vital que trobam en el fundador del cristianisme assenyala les àrees i les qüestions centrals en les quals convé assentar-hi el moviment teològic...
Un cop arriba a aquest punt, l’autor formula una pregunta que esdevé clau: de quina manera els sagraments cristians obtenen el seu lloc en la vida dels creients al mateix temps que participen de la inhibició de les esglésies, respecte de la història?
I esmenta alguns exemples pràctics: la incorporació material de l'individu a la col•lectivitat que participa en la celebració de l'Eucaristia, juntament amb el paper que aquesta col•lectivitat assoleix dins l'escenari del cas... la celebració mateixa... la tornada al carrer i a la vida ordinària...
Quan Déu no és contemplat al si de la història humana, sinó en una esfera pròpia, conclou Mesquida, als ulls de l'home aquesta història es converteix en quelcom mancat de total salvació i produeix, literalment, pànic.
No pot deixar de fer al•lusió als especialistes, el clergat: homes amb funcions que es legitimen des d'una altra part, respecte de la història, o des de si mateixos; a la qual cosa s'ha d'afegir la conseqüència que no poden ser substituïts pels creients que habiten les àrees ordinàries de dita història... Són minories que han establert el model universal del creient cristià i, per tant, una manera determinada de viure la fe cristiana i de ser home en el món...
En relació amb aquests especialistes que conformen el clergat –“del que convé dir que forma part l’autor d’aquestes pàgines” (pàg. 99)- s’assenyala que la història ordinària, la que anam teixint dia a dia, ni pot donar de si ni admet cap mena d'especialistes; si s'entén que la missió d'aquests comporta el seu assentament a una altra part, és a dir, fora d'ella.
Els únics especialistes possibles per a aquesta història serien, si de cas, els homes que es lliurassin a aprofundir-la més decididament. Serien uns especialistes que concentrarien la seva vida, precisament, en el gresol on es genera la història ordinària.

La quarta part del llibre se centra en la fragmentació i integració del ser humà, mundà i religiós alhora. L’encapçala el títol Nosaltres, davant aquesta història (pàg. 109-177).
Amb una salutació tradicional ben casolana a les viles i pobles de Mallorca –Qui hi ha per aquí?-, Sebastià Mesquida s’endinsa en aquesta darrera part del llibre, contemplant simultàniament distàncies i camins d’apropament possibles entre la fragmentació i la integració del ser humà, mundà i religiós alhora (Pàg. 10).
Creu Mesquida, i així ho manifesta expressament, que amb aquesta expressió tan casolana es resumeix la recerca, personal i social, que fa tothom des de les contrades inicials de la seva vida. Aquest afany inicial de l’home amb aquesta pregunta cerca reconèixer el secret d’aquesta vida amb la qual el mateix home es topa i, dins ella, el secret del sentit de si mateix.
Quan l’individu obre els ulls al món i fa la seva pregunta decisiva –Qui hi ha per aquí?-, en realitat no troba resposta, o no hi troba la resposta humana que hi cerca.
El que hi ha són presències humanes sempre qualificades en el pla i el valor del que és episòdic, on prenen cos i significat les ‘funcions’ i els ‘papers’ més o menys públics dels homes, i no tant l’home en tant que ser humà; papers i funcions que formen l’estructura principal on es desplega la vida humana.

El llibre acaba amb un Epíleg que conté dos apunts: segons l’autor del llibre, Sebastià Mesquida, cal revisar un pic i un altre el sentit de les coses, d’una banda; i de l’altra, cal fer una franca valoració de la figura de Jesús de Natzaret en el seu sentit humà i religiós.

D’altres enllaços sobre aquest tema:

Part primera
Part segona
Part tercera
Part quarta

Comentaris

Un resum per agraïr

Sebastià Mesquida | 05/06/2006, 17:17

Gràcies altra volta, Cil (tampoc no havia vist el comentari de l'enllaç de la "Part quarta"). Aquí hi ha, endemés de la bona intel·ligència, una estona de feina. Fins demà.

Un llibre molt interessant

Josep LLuís Riera | 06/06/2006, 18:04

Sento molt no ser en aquesta presentació d'aquest llibre tant interessant i me sembla que fins i tot molt recomanable per avui en dia. Penso que pot ser una bona eina de reflexió per a les unitats escoltes i guies i per als caps en general. Salut i enhorabona per l'autor

Gràcies

Sebastià Mesquida | 07/06/2006, 06:24

Senzillament gràcies, Josep Lluís; vostè és un home molt benèvol.
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb