Literatura catalana contemporània

La poesia mallorquina i els poetes de sa Pobla: Miquel López Crespí

Turmeda | 16 Juny, 2018 21:44 | facebook.com

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats..." (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades

Mallorca 2006. El mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat.

A mesura que els anys han anat avançant, i pens que ho podem constatar en cada un dels poemes que formen Les ciutats imaginades, s'han fet més reals i presents els moments d'intensa felicitat o de dolor que hem viscut. Nostàlgia per un món que s'esvaneix juntament amb nosaltres. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta de padrins i pares, si no en deixam constància. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En el primer poema, en els tres versos inicials que obren el poemari, en un poema titulat "Roma", ja es veu ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig ferotge de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que ho provem amb el nostre dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, ens volten ballant i fent-nos jutipiris. El poema comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

La intenció de l'autor s'especifica igualment en el poema "La neu del Taiget al sol ixent", quan llegim: "S'ha fet de nit. / Fer arqueologia amb els records? / ¿Provar de retrobar les emocions del moment, / les cisellades paraules que pronunciàrem, / cada un dels gests / que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos?". Més que "fer arqueologia amb els records", l'afirmació del segon vers del poema, el que el poeta pretén, sabent com s'esmuny la vida a cada moment que passa, és anar a la recerca de les emocions autèntiques, les "cisellades paraules que pronunciàrem" i, sobretot, tenir ben presents en la memòria "cada un dels gests que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos".

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...


Els guanyadors dels premis literaris Ciutat de Tarragona 2006. L'escriptor Miquel López Crespí és el primer per la dreta.

En els poemaris dels quals hem parlat en altres alticles, concretament en El cant de la sibil·la, Calendaris de sal. Temps moderns: homenatge al cinema i en aquest darrer, Les ciutats imaginades, hi ha, com ja he indicat en altres articles, una preocupació especial per defugir qualsevol mena de construcció poètica hermètica o recargolada. Ben al contrari, la feina final de redacció de cada una d'aquestes obres anava enfocada a treballar la paraula i la utilització de la metàfora en una línia de simplificació que obrís el vers a la comprensió més diàfana. Tenc amics del ram de la ploma que fan un treball tot al contrari del que jo he fet a Les ciutats imaginades, per exemple,. Treballen els primers materials simples i comprensibles de les inicials redaccions fins a complicar-ho el més possible amb ajut de gramàtiques, manuals de versificació, diccionaris de la llengua... A vegades pot sortir un "bon producte", no ho negaré, i fins i tot pot arribar a ser comprensible per al lector normal que ha comprat el llibre. Altres vegades, una supèrflua complicació verbal dificulta la comprensió i envolta els poemes d'una pedanteria i falsa autosuficiència que denota l'artificiositat del treball realitzat per l'autor. Moltes paraules; res de contingut. Simple buidor formal.

Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I i II)

Turmeda | 15 Juny, 2018 12:19 | facebook.com

Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'esdeveniment com a "presentació pública dels 'comunistes'". En el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, la LCR, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma, Carrillo anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme (democràcia directa, consells obrers [soviets]...), l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta presentació semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia.



Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment.



Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus del dictador de Moscou (Stalin). La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització antisistema ens repellia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en aquells anys arribà a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que PCE i PSOE volien un canvi en l'estructura de l'estat espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera (democràcia directa i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat popular anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eyden en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)



Un dels locals de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) a Palma (Mallorca).

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.


Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Sa Pobla i la literatura mallorquina

Turmeda | 14 Juny, 2018 11:44 | facebook.com

Un article de Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)


La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.



Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).


Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)


La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil



La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i la poesia mallorquina

Turmeda | 13 Juny, 2018 12:31 | facebook.com

Una certa normalització cultural, una cultura menys endogàmica, amb menys màfies culturals, amb més “normalitat” i manco censura dels clans i camarilles damunt els nostres escriptors, segurament possibilitarien l’avenç en la possibilitat de la professionalització dels escriptors catalans. Els nostres autors no haurien de dedicar-se a altres professions, a perdre molts temps creatiu en tasques que no tenen res a veure amb el seu sentiment profund com a creadors. Una venda regular de les obres dels autors nostrats, el sentir-se recolzat per un cobrament regular de drets d’autor, donaria seguretat els escriptors, els permetria aprofundir i millorar molt més les seves obres, consolidaria la literatura catalana fins a límits mai imaginables. (Miquel López Crespí)


Antologies poètiques: Naufragis lents (i IV)



Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll

Molts dels poemes que es poden trobar a l’antologia Naufragis lents (Palma, El Tall, 2008) provenen d’alguns poemaris que, editats a València, a Andorra o a Barcelona han tengut poca difusió. La publicació d’aquest llibre a l’editorial El Tall m’oferia la possibilitat d’anar a la recerca del passat, d’enfrontar-me novament amb moltes de les poesies escrites en els setanta i començaments dels vuitanta.

Hi ha tres poemaris essencials en aquest aspecte, tres llibres guardonats amb el Premi Grandalla de Poesia, lliurat en el Principat d’Andorra. Es tracta de Les Plèiades (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1991), Els poemes de l’horabaixa (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994) i Llibre de pregàries (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 2000).



En l’antologia publicada per El Tall també he inclòs alguns poemes de Temps moderns (homenatge al cinema) (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003) i Les ciutats imaginades (Tarragona, Cossetània Edicions, 2006). Però, com he dit més amunt, el gruix dels poemes de l’antologia Naufragis lents corresponen a Les Plèiades, Els poemes de l’horabaixa i Llibre de pregàries.

Aquests llibres tenen una història una mica especial ja que, amb prop de cent pàgines per volum i una quantitat semblant de poemes, conserven bona part de la meva producció poètica dels anys setanta i mitjans dels vuitanta. Les bases del Premi Grandalla de poesia del Principat d’Andorra són una mica especials, ben diferents a totes les altres del nostre domini lingüístic. Normalment, a qualsevol part dels Països Catalans, les bases especifiquen que l’original presentat al concurs ha de tenir el nombre de poemes “corresponents a un llibre normal de poesia”. És a dir, per entendre’ns, entre un mínim de trenta poemes i un màxim d’uns quaranta. Però a Andorra demanen un mínim... de setanta poemes! La qual cosa vol dir que un concursant ha de presentar un equivalent a dos o tres poemaris. Mai no m’he explicat per què demanen tanta obra poètica quan, amb vint poemes, ja n’hi hauria prou per a saber la vàlua del poeta. Misteris dels organitzadors dels certàmens literaris! El cert és que per aquestes concretes circumstanciés Les Plèiades, dividit en tres parts ben diferenciades, és format per tres poemaris agrupats sota el títol general que dóna nom al llibre. El primer llibre és Joc final, el segon Imatges i el tercer Conjurs. Amb el volum Els poemes de l’horabaixa ens trobam amb el mateix. El llibre és format pels poemaris Una calma somrient, Els itineraris de la memòria i Abismes. Quant a Llibre de pregàries, els poemaris que conté només són dos: Absències i Temps clos.

En total són vuit llibres, quasi vint anys de treball poètic!, obra prou desconeguda pel públic lector illenc i que, per això mateix, he volgut que alguns dels poemes més representatius que contenen puguin ser coneguts mitjançat l’antologia d’El Tall Naufragis lents.

El desconeixement d’aquests poemaris es deu, essencialment i sobretot, als típics problemes de la lluita per supervivència quotidiana de l’escriptor nostrat, a la manca d’un nombre elevat de lectors de poesia, o de novel·la! Un problema, la manca de lectors, que fa pràcticament impossible la professionalització de l’escriptor, la dedicació absoluta al treball creatiu. Una certa normalització cultural, una cultura menys endogàmica, amb menys màfies culturals, amb més “normalitat” i manco censura dels clans i camarilles damunt els nostres escriptors, segurament possibilitarien l’avenç en la possibilitat de la professionalització dels escriptors catalans. Els nostres autors no haurien de dedicar-se a altres professions, a perdre molts temps creatiu en tasques que no tenen res a veure amb el seu sentiment profund com a creadors. Una venda regular de les obres dels autors nostrats, el sentir-se recolzat per un cobrament regular de drets d’autor, donaria seguretat els escriptors, els permetria aprofundir i millorar molt més les seves obres, consolidaria la literatura catalana fins a límits mai imaginables.

En no haver-hi aquest ampli suport del públic lector de poesia, teatre i novel·la, l’autor català contemporani que es vulgui professionalitzar es veu obligat a les col·laboracions de premsa, a fer guions per a la televisió, a realitzar tota mena de traduccions, a participar en concursos literaris... I amb tota aquesta feinada tampoc no és segur que pugui subsistir en una societat tan mancada d’interès pel que fa als seus autors.

Aquests problemes de simple supervivència són els que, fins ara mateix, han dificultat prou el poder donar a conèixer la meva poesia entre un públic més nombrós. Caldria recordar que, després de prop de trenta anys de conreu de la poesia, el primer poemari meu que es publicà a Mallorca és El cicle dels insectes (Palma, Editorial Moll, 1992), un llibre que sortí en la prestigiosa col·lecció La Balenguera, concretament era el número 58.

Aquest problema, el no haver publicat poesia a Mallorca fins als anys noranta, s’hagués pogut solucionar si, en lloc d’haver triat la dura batalla de professionalització literària jo hagués treballat en qualsevol ofici considerat “normal” per la societat, és a dir tot menys dedicar-se a fer poesia, novel·les o bastir obres de teatre. Aleshores els vuit poemaris que hi ha a Les Plèiades, Els poemes de l’horabaixa i Llibre de pregàries haurien pogut servir per consolidar una presència poètica a la nostra terra. Guardonades i publicades al Principat d’Andorra, aquestes obres esdevenen “invisibles”, tant per als lectors com per als especialistes del fet literari. Per això la importància d’antologies com la que ara edita El Tall, Naufragis lents, o com la traducció de la selecció El mecanisme del temps, editada en traducció de Víctor Gayà sota el títol El mecanismo del tiempo a Calambur Editorial el 2007. Aquests sistemes de les antologies et permeten situar cronològicament l’evolució de la teva obra i, alhora que recuperes el treball d’un recent passat, forneixes d’una informació necessària els futurs investigadors que vulguin fer un estudi sobre el treball poètic realitzat en aquests darrers quaranta anys.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Miquel Costa i Llobera i els escriptors de sa Pobla

Turmeda | 12 Juny, 2018 13:44 | facebook.com

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.


Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)


Per Joan F. López Casasnovas, escriptor



"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània

Turmeda | 11 Juny, 2018 18:11 | facebook.com

Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris. (Miquel López Crespí)


La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)


Poetes mallorquins i traduccions



Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.

A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La generació literària dels 70 i sa Pobla

Turmeda | 09 Juny, 2018 21:47 | facebook.com

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -


La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -


L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).


La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor

Turmeda | 09 Juny, 2018 14:28 | facebook.com

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


La generació literària dels 70 i sa Pobla - Nous llibres de l´escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 08 Juny, 2018 10:39 | facebook.com

Joc d´escacs (Girona, Llibres del Segle, 2018) – La darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí analitzada per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes (UIB) -


Miquel López Crespí: Joc d’escacs (Girona: Llibres del Segle, 2018).


Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina. (Pere Rosselló Bover)


L’obra novel·lística de Miquel López Crespí s’ha caracteritzat, entre molts d’altres trets, per partir d’un suport memorialístic o històric. Lluitar contra l’oblit és l’única manera amb què l’ésser humà pot impedir que la injustícia s’instal·li definitivament. D’aquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de l’escriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants d’autors que han conreat la denominada literatura del “jo”, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts d’esdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.

Joc d’escacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre l’idealisme d’uns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció d’alguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que s’instauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que l’estat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc d’escacs.

A partir d’un narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què l’estat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja s’endevinava el final de la dictadura. L’escriptor, que també ens revela els seus dubtes d’aleshores com a jove escriptor autodidacte que s’inicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, d’entre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt d’estar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.

Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir d’una intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de l’època. És el cas d’Antònia, la militant d’esquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, l’advocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom d’un cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de l’època. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa l’intel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa d’un aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una “monja moderna”. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A l’altre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor d’Història, i Jaume Calafell, l’excapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui l’autor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de l’ambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina d’aquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


La repressió política de la dictadura i el paper del turisme

Turmeda | 07 Juny, 2018 18:38 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La repressió política de la dictadura i el paper del turisme – Crònica sentimental de la transició -


Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava. (Miquel López Crespí)


Esperava la detenció una mica més tard. Sempre solien venir després d’haver parlat i rebut instruccions del comandant Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava.

Molts militants antifeixistes eren assassinats mentre pintaven consignes en defensa de la Llibertat a les parets de ciutats i pobles; altres, sense poder suportar els patiments a què eren sotmesos, morien en estranyes circumstàncies, llançats al carrer des de les finestres de comissaria, o eren trobats morts a les cel·les de la presó. Sovint, com en el cas de Julià Grimau i Enrique Ruano, els llançaren al buit per dissimular les ferides causades en els interrogatoris. Si sobrevivien, els cops produïts pels maltractaments eren justificats com a “normals” i “previsibles” després d´una inesperada caiguda des de les altures dels edificis de la policia.

Sempre trobaves metges del règim, individus sense escrúpols que, dòcils davant les indicacions dels superiors, signaven qualsevol paper presentat per les autoritats.

Arreu existien tribunals especials, botxins de tot tipus, vivint, com larves letals en qualsevol replec de la societat. Un ambient podrit que, malgrat l´allau de visitants europeus i el soroll cridaner de les discoteques, no podia dissimular res.

Així i tot, després del Vaticà II, algunes actituds començaren a canviar lentament; tan a poc a poc que, per a un observador no avesat, podien passar desapercebudes.

Malgrat l´existència de nuclis de poder durs, entestats a continuar les pràctiques de la dictadura, després dels primers discursos aperturistes d’Adolfo Suárez i del viatge de Santiago Carrillo als Estats Units per a renunciar al leninisme i la lluita per la República, es va notar un petit canvi en la repressió. Se suavitzaren un poc els crits i els insults. A les accions fetes per la nostra organització a Inca i el Santuari de Lluc encara hi hagué cops quan ens detingueren. La Guàrdia Civil d´Inca em posà una pistola al cap, en una vana provatura de fer-me por. Volien que digués els noms dels companys. Volien saber exactament qui ens dirigia, com aconseguíem els recursos per a la propaganda.

Tàctica inútil.

D’ençà de la mort del dictador el novembre del setanta-cinc, ja sabien que, en determinades circumstàncies no podien traspassar certs límits. La situació anava canviant imperceptiblement a favor del poble. Malgrat que la majoria de detinguts per haver repartit fulls volanders érem de partits de l’esquerra revolucionària, d’organitzacions que no participaven en els fantasmals organismes de l’oposició, la premsa i alguns organismes religiosos i culturals intervengueren a favor nostre. Ens salvà la participació en l´acció de mestres i professors, advocats i, en el meu cas, ser una persona que acabava d´aparèixer en els diaris per haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma. No sé què hauria pogut passar si els detinguts a Lluc haguéssim estat picapedrers o cambrers. El cert és que, en aquells moments, les circumstàncies jugaren a favor nostre i la intervenció dels més diversos grups socials va servir per atemorir lleugerament la Guàrdia Civil. Els impactà, i jo ho vaig notar de seguida en el rostre dels guàrdies que ens vigilaven amb metralleta, veure arribar una delegació enviada pel bisbe de Mallorca demanant entrevistar-se amb el comandant de la caserna. Parlaren una bona estona i, encara que els sacerdots que vengueren fins a Inca no podien entrar a la sala on romaníem vigilats, des de la distància, i sense gens de por dels civils que ens vigilaven, ens digueren que tot s’arreglaria i en unes hores seríem al carrer.

Vaig mirar la cara del tinent que, dalt del cadafal del saló d´actes de la caserna, controlava el que s´esdevenia. Havien passat molts d´anys d´ençà de les resolucions del Vaticà II, però a l´home encara li costava creure el que veia. Uns sacerdots enviats directament pel bisbe es preocupaven pels rojos!

Els altres guàrdies civils, els que, armats, vigilaven des de la porta i els passadissos, semblava que pensassin que pensaven que res tenia sentit. Els veies bocabadats, encuriosits per a saber com acabaria tot aquell embalum. Periodistes instal·lats a la porta, amunt i avall fent fotografies; enviats de les institucions culturals fent preguntes sobre la situació de les persones detingudes a Lluc; grups de persones que provaven de concentrar-se davant la caserna, el batle franquista d´Inca preocupat per si sortia en els diaris...

Feia hores que no havíem menjat res.

Va ser una mala nit a la garjola de l’Ajuntament, el mateix indret on, en temps de la guerra, portaven els esquerrans.

Poca cosa havia canviat.

Idèntiques parets, igual la barrera de ferro, el bocí de cel que es podia divisar des del pati.

Possiblement, si haguéssim investigat a fons per tots els racons de les cel·les hauríem pogut trobar les restes de desenes de missatges dels homes portats a matar en aquell llunyà estiu sangonós.

Era fàcil imaginar el terror del trenta-sis. Els pagesos i menestrals, amb la camisa encara mullada per la suor de la feina, just acabats d´arribar de l´hort o haver tancat el taller. Sense res a les mans, només amb les ungles per deixar escrit damunt la calç el darrer t´”estim”, dirigit a l´esposa, la núvia, els fills que no veurien mai més.


Escriptors de sa Pobla perseguits per la dictadura franquista

Turmeda | 06 Juny, 2018 11:32 | facebook.com

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)


Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar


La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)


RAONS PER LLEGIR


Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual d’història més, d’aquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.

Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, l’autor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta l’illa del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, l’ara coneguda doctrina del shock: una barreja d’alienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb l’arribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció d’alçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i l’oblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per l’individualisme i l’alienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.

I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat d’explicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. Tot i l’aparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.

La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.

(Tigre de Paper edicions)


La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí


Miquel López Crespí, escriptor


«Volíem fer obres de combat, rupturistes»


Per Ignasi Franch, periodista


Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?


–M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.


L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...


–Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.


I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?


–Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.


Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.


–Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…


Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…


–Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.


A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?


–És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.


I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?


–També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.


Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...


–Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.


Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)


Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres


Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

Web Llibertat.cat


No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)


Llibres de la generació literària dels 70


En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.


No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El projecte d'Espanya, una història criminal de supremacisme, odi i racisme

Turmeda | 05 Juny, 2018 18:19 | facebook.com

El projecte d'Espanya, una història criminal de supremacisme, odi i racisme


Ara els Veterans de la Legión espanyola amenacen el director de cinema Alejandro Amenábar i li exigeixen que "respecti la memòria" del genocida i amant de la mort José Millán-Astray. Ara el magma espanyolista que atia l'odi desplega una campanya contra Quim Torra i l'acusa, precisament, de 'supremacista', i corromp la figura de catalans i catalanes que lluitaren per la llibertat del seu poble amb una campanya dissenyada de falsificacions i fal·làcies. Ara Alfonso Guerra el titlla de 'nazi' sense cap respecte i trivialitza l'horror del feixisme i dels camps d'extermini. Són la calumnia sofisticada i la confusió com a mètode per ocultar precisament que el projecte d'Espanya, que partits com el PP, PSOE i Ciutadans apuntalen amb dents i ungles, acumula una història de crims contra la humanitat i contra les llibertats, i que s'ha sostingut i se sosté en el supremacisme, l'odi i el racisme.

Cal que es digui alt i clar: el Regne d'Espanya, i en definitiva el projecte d'Espanya (i no es tracta d'una taxonomia ètnica, sinó política i històrica), es fonamenta en el dolor, la injustícia, l'obscurantisme, les essències, la mort, l'integrisme religiós, el racisme i l'odi.

Només cal fer un cop d'ull a la seva història criminal i supremacista i examinar que ha estat així de forma insistent durant segles, dècada a dècada. Hi afegeixo una breu enumeració d'algunes 'hazañas' espanyoles (i me'n deixo moltes, des de les persecucions de la Inquisició a la Guerra de Successió, la guerra d'agressió feixista de 1936-1939 i fins arribar a l'U d'octubre de 2017) que al llarg de la història mantenen un mateix patró de crims, odi, obscurantisme, racisme i, és clar, aquesta idea de supremacia que caracteritza l'espanyolisme actual:

-El mite fundacional espanyol es basa en la "unió de les dues corones" dels anomenats Reis Catòlics: té com a conseqüència l'expulsió i persecució dels jueus del territori de la península (1492). La xifra dels jueus expulsats se situa a la vora de 200.000 persones obligades a fugir despreses de les seves riqueses i de la seva terra.

-El 1492 s'inicia, a més, el colonialisme i el genocidi dels pobles americans a mans de l'Imperi espanyol. Es calcula que hi va haver entre 50 i 80 milions de víctimes mortals, indígenes exterminats a sang i foc, pobles i comunitats senceres que van desaparèixer entre 1492 i 1650 en nom del supremacisme espanyol i la fe catòlica.

-En aquest mateix any es va portar a terme l'anomenada Conquesta de Granada (1492), una agressió militar (amb guerra moderna, amb artilleria, amb bombardes) iconsiderada com un genocidi mogut per l'integrisme catòlic i els interessos econòmics.

-Amb Felipe II es porta a terme la persecució dels moriscos o 'nous cristians' a l'Alpujara (Granada) els anys 1568-1571, i l'aplicació de la Pragmàtica Sanció de 1567, que va ordenar ".. la prohibició absoluta als moriscs d'usar el seu idioma en públic i en privat, parlat i escrit; l'obligació de parlar el castellà, d'entregar al president de la Audiència tots els llibres aràbics, de suprimir els ritus, vestits, noms i costums; la destrucció dels seus banys..."

-Els decrets d'expulsió dels moriscos (1609-1614) promulgats per Felipe III van continuar aquesta ànsia genocida i integrista: unes tres-cents mil persones van haver de fugir de la Península sota amenaça de mort, obligats a abandonar la seva terra, gran part d'ells del País Valencià.

-La "Gran redada" o "Presó general" i extermini dels gitanos, una persecució ordida pel rei espanyol Fernado VI i el marquès de l'Ensenada, iniciada el 1749, en què es va detenir, concentrar, separar famílies i assassinar milers de gitanos de la península. Aquesta operació de supremacisme espanyol va provocar més de 12.000 víctimes mortals i va trencar milers de famílies, i la ruïna econòmica de la comunitat romaní.

- L'extermini dels independentistes cubans a mans de l'exèrcit espanyol del general Valerià Weyler a partir de 1895. El general mallorquí i espanyol (recordem-ho, taxonomia política, i no ètnica!) fou l'inventor dels camps de concentració i d'extermini ("reconcentració") a Cuba. Va exterminar més de 300.000 víctimes cubanes, fonamentalment avis, dones i nens, en un precedent poc conegut del posterior genocidi de l'Alemanya nazi.

Antonio Cánovas del Castillo, aleshores president i restaurador dels borbons, va justificar la guerra i aquest genocidi argumentant que calia "sacrificar el último hombre y la ultima peseta" a Cuba.

-Espanya i l'exèrcit espanyol tenen l'execrable "honor" de ser els primers a la història a bombardejar la població civil amb bombes i gasos tòxics des dels avions. Ho van fer sobre al Rif, per combatre els guerrillers d'Abd el Krim que actuaven contra l'ocupació espanyola a les ordres del dictador Primo de Rivera i del borbó Alfonso XIII.

Els gasos tòxics es van començar a utilitzar durant atacs de 1923, primer amb l'artilleria, i després amb l'aviació. Els gasos utilitzats eren, entre altres, compostos de cloropicrina, fosgè i, sobretot, iperita, que van causar nombroses víctimes entre la població civil.

Actualment, molts dels càncers i altres malalties que pateixen els habitants de les poblacions massacrades del Rif amb gasos i altres tòxics s'atribueixen a aquells bombardejos amb guerra química. Malgrat el Tractat de Versalles (1919) i el Protocol de Ginebra (1925), que prohibiren l'ús d'armes químiques als conflictes bèl·lics.

Anys després, durant la guerra d'agressió feixista (1936-1939), l'èpica, el valor i la bravesa espanyola va tornar a portar a terme l'"A por ellos!" contra la població civil indefensa amb els bombardejos aeris contra nombroses ciutats catalanes (Des de Granollers a Alacant, des de Portbou a Maó), que només a Barcelona va causar la mort d'unes 5000 persones.

Una història criminal de supremacisme, odi i racisme.


Fira del Llibre – Dues novel·les de l´escriptor Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del segle) i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (Tall editorial)

Turmeda | 03 Juny, 2018 14:30 | facebook.com

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


Sa Pobla i els escriptors mallorquins: dues novel·les de Miquel López Crespí

Turmeda | 01 Juny, 2018 19:41 | facebook.com

Fira del Llibre – Dues novel·les de l´escriptor Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del segle) i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (Tall editorial)


Crec que les novel·les “JOC D’ESCACS” i “ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ” són molt més que unes excel·lents obres de creació literària, són sobre tot uns documents d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. (Jaume Obrador)


No fa gaire que en Miquel López em demanà unes pàgines de presentació de les seves novel·les “JOC D’ESCACS” (Llibres del Segle) i “ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ” (Tall editorial). Com que havíem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble, no m’hi podia negar.

L’Organització d’Esquerra Comunista, on nosaltres militàvem, era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que, en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

En aquestes dues novel·les que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

Transició que no fou un camí de roses. En Miquel diu: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social…; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”.

JOC D´ESCACS i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ, més que unes novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i en Miquel no ho preten negar, és que tant JOC D’ESCACS com ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ tenen un fort contingut testimonial. Evidentment es tracta d’una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser uns documents d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

El problema, segons les novel·les que presentam, era que “una època obscura s’apropava, silent, però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Crec que les novel·les “JOC D’ESCACS” i “ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ” són molt més que unes excel·lents obres de creació literària, són sobre tot uns documents d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant, per tal de dissimular les seves motivacions.

Però Miquel López Crespí ha sabut emprar els seus anys d´ofici d´escriptor per aconseguir narrar, com pertoca, els anys més esperançats de la nostra vida. La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder, pactant el manteniment de la “sagrada unidad de España”.

El silenci més brutal, per tant, planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir. Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de les novel·les que Miquel López Crespí acaba de publicar.

Segons la novel·la JOC D’ESCACS, en Miquel era un “jove ansiós per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber…que retrata el món cultural i polític de la seva joventut”. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat. Tu has aconseguit, amb aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació.

T’he d´agrair Miquel, que amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagis convertit en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que jo havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i, poc temps després, vaig deixar d’exercir com a sacerdot. Tot i que el meu món existencial no fos el teu, Miquel, quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els altres llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Per exemple, tant JOC D’ESCACS, com ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ, ens transporten a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista, engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquestes novel·les ens recorden, precisament, que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol i els nostres barris i pobles de les Illes.

Miquel ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint.

El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”.

Tot això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes.

Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda.

Els anys que descriuen les novel·les JOC D’ESCACS i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ són d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant els Jordis, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Tampoc podem oblidar els rapers Valtònyc, Pablo Hàsel o altres. Ni uns ni els altres han comès cap delicte. Només han exercit el seu dret de llibertat d’expressió : els volem el més aviat possible a casa. Ni entre reixes ni a l’exili.

Palma, 27/05/2018


Escriptors de sa Pobla

Turmeda | 01 Juny, 2018 14:02 | facebook.com

Temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats. Prohibició absoluta. No en parlem dels llibres i tractats que feien referència a una organització més justa de la societat! Salas, d'amagat de la Inquisició, era el que més feia per il·lustrar-nos del que considerava que ens podia ser útil. Materials editats a París, Londres o Anvers. Ens dominava la febre del coneixement. El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements. Els llibres bons i dolents, els útils o els que no servien per res eren devorats de forma frenètica tan sols pel fet que havien estat editats fora de les fronteres espanyoles” (La conspiració)


La novel·la històrica catalana i la lluita contra els borbons: La conspiració



Miquel de Sureda de Montaner, el Joan Baptista Marià Picornell Gomila de la història real, la vida del qual i la dels seus amics, els conspiradors contra el rei Carles IV, hem novel·lat al llibre La conspiració (Editorial Antinea, Vinaròs, 2007) són exemples cabdals d´intel·lectuals i homes del poble il·lustrats. En els primers esborranys que vaig fer, més que res per a anar situant l´època dels protagonistes de la novel·la, hi tenc escrit, entre moltes altres notes: “Cercar materials quant a la possible influència de Spinoza, Descartes, Locke, Newton, Voltaire, Étienne Bonnot de Condillac, Claude Adrien Helvétius i Jean-Jacques Rousseau entre els liberals del segle XVIII espanyols i catalans”. També una nota que diu: “Repassar l´època de la Il·lustració francesa; tornar llegir Los jacobinos de José Alvarez Junco i Emilio Gilolmo (Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1979) i Jean-Paul Marat. Textos escogidos (Editorial Labor, Barcelona, 1973)”. Atenció! No oblidar aquella aproximació a “la conspiració dels igualitaris”, el llibre, amb introducció i notes de Claude Mazauric, Babeuf. Realismo i utopía en la Revolución Francesa (Ediciones de Bolsillo, Barcelona, 1970).



Sense necessitat d’haver d’escriure cap nota de recordatori, a mesura que anava situant una imaginària cronologia referent a la vida i fets històrics del protagonista de La conspiració, des de molts d´anys abans de l´inici de la redacció del primer capítol cercava materials referents als anys de la Il·lustració. I aquí hauríem de tornar a parlar del llibre de Richard Herr España y la revolución del sigle XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964), una bona traducció de The eighteenth-century revolution in Spain feta per Elena Fernández Mel.

Si volia aprofundir en el pensament dels il·lustrats catalans i espanyols del segle XVIII havia de viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, més enllà dels llibres i discursos de Marat, Robespierre i Babeuf, llibres i opuscles, cartes i discursos que solament representaven l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat vaticanista i el poder de la Inquisició comença no solament amb la introducció i traducció de certs tractats luterans del segle XVI: aquest aspecte només seria el començament de la provatura de minar les bases del reaccionarisme cultural fomentat pel Vaticà. Malgrat la censura del moment, els investigadors més diversos, com per exemple Andreu Piquer, de la Universitat de València, comencen a traduir obres relacionades amb els avenços de la medicina. El rei Carles III afavoreix indirectament aquesta mena de recerca, la qual cosa contribueix a enfortir el sector d´intel·lectuals espanyols que més endavant seran el fonament d’on sorgiran els redactors de la Constitució de Cadis de 1812, els conspiradors contra el poder absolutista feudal i els primers defensors dels drets de les nacions oprimides per la monarquia borbònica. Aquestes traduccions de llibres de ciència, els tractats sobre astrologia, matemàtiques, fauna i flora, agricultura o arts i oficis seran els fonaments de la Il·lustració espanyola i dels moviments polítics revolucionaris de finals del segle XVIII i començaments del XIX.

A partir de 1731 hi ha traduccions de les obres científiques més avançades del moment. Circulen pels cercles antiinquisitorials els llibres de Noël Antoine Puche l’Espectacle de la nature i Essai sur l´électricité des corps. També es llegeix la Histoire naturelle de Buffon i tenen molt d’èxit els treballs de Linné sobre la classificació de les plantes. Entre 1760 i 1770 circulen per tots els cercles il·lustrats traduccions i opuscles defensant una visió científica de la natura i de la societat. L’atac contra l’escolàstica i la metafísica inquisitorials és directe i, malgrat que sota els regnats de Ferran VI i Carles III s’afavoreixen alguns aspectes de la investigació (es varen poder construir tres observatoris astronòmics i amb Carles III foren abundoses les construccions de jardins botànics), la llibertat intel·lectual no avançava abastament. Recordem que l’Encyclopédie va ser prohibida. El ministre Campomanes autoritzà la traducció d´alguns articles relacionats amb les arts i els oficis, però el clergat al servei de la Inquisició s’hi oposava a mort. Cap a 1787, l´il·lustrat de sa Pobla (Mallorca) Cristòfol Cladera Company fundà a Madrid el periòdic més avançant del moment, el diari Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa. El periòdic surt aprofitant les contradiccions internes i les lluites pel poder de les camarilles de la Cort espanyola. És un diari que acompleix una tasca importat en la consolidació de l’esperit de la Il·lustració.

Tot recordant els anys d’estudiant, la tenebrosa època en la qual els llibres científics eren prohibits i els traductors portats al tribunal de la Inquisició per a ser posteriorment executats o desterrats a llunyanes presons espanyoles d’Amèrica Llatina, Miquel Sureda de Montaner, reflexionant, explica: “Temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats. Prohibició absoluta. No en parlem dels llibres i tractats que feien referència a una organització més justa de la societat! Salas, d'amagat de la Inquisició, era el que més feia per il·lustrar-nos del que considerava que ens podia ser útil. Materials editats a París, Londres o Anvers. Ens dominava la febre del coneixement. El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements. Els llibres bons i dolents, els útils o els que no servien per res eren devorats de forma frenètica tan sols pel fet que havien estat editats fora de les fronteres espanyoles”.

Molt resumit, aquests serien alguns dels fonaments que, més endavant, crearan els homes i les dones que, sota la influència de la Revolució Francesa, portaran endavant la lluita per provar d’acabar definitivament amb l'herència feudal i inquisitorial espanyola.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Telèfon: 964-450085

Els corifeus de Llorenç Villalonga

Turmeda | 31 Maig, 2018 23:23 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els corifeus de Llorenç Villalonga – Crònica sentimental de la transició -


Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista! (Miquel López Crespí)


Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!


Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

Turmeda | 30 Maig, 2018 11:18 | facebook.com

1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

Palma, Anys 60 – Els meus entreteniments d´adolescent: contemplar les fotografies de la guerra que havia pogut salvar el pare

Turmeda | 29 Maig, 2018 01:45 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 60 – Els meus entreteniments d´adolescent: contemplar les fotografies de la guerra que havia pogut salvar el pare -


El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies. (Miquel López Crespí)


El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Creuen poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Mirant al darrere, va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades d´improvissats soldats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que, els feixistes, en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col·locar el canó del fusell o la metralladora, improvisats tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiats i Renaults esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al·lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles agafades als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten el cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I, les veïnes de Coll Blanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren, rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?


Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Presentació a Can Oleo (carrer de l´Almudaina, 4) a les 19 h.

Turmeda | 26 Maig, 2018 13:03 | facebook.com

Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -


Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir Joc d´escacs i Allò que el vent no s´endugué a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. (Miquel López Crespí)


Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. (Miquel López Crespí)


Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir Joc d´escacs i Allò que el vent no s´endugué a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues. Sense oblidar l’exèrcit de de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.

És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. Llegint els llibres hi podreu trobar el ressò del Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la influència de les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?

Les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Carrer de Blanquena, Acte Únic...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra un tipus de societat que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.

M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci.

Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses.

Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?

No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.


Miquel Costa i Llobera i els escriptors de sa Pobla

Turmeda | 25 Maig, 2018 23:34 | facebook.com

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.


Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)


Per Joan F. López Casasnovas, escriptor



"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició

Turmeda | 25 Maig, 2018 00:02 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició -


El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava. (Miquel López Crespí)


El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava.

Va ser ell qui establí les instruccions adients per a la reunió setmanal del Comitè de Direcció. Dúiem a terme les trobades en un dels nostres pisos secrets, prop de la barriada de Son Gotleu. De bon començament, quan l´organització s´implantà a Mallorca, acordàrem que l’arribada de responsables dels diversos fronts fos a hores concretes. El més important era no comparèixer mai en grup. Les arribades eren escalonades, coincidint, si era possible, amb el moment en què els residents a la finca tornaven de la feina. Es tractava de no despertar sospites amb un timbre que sonàs cada cinc minuts. S´establí, igualment la conveniència de quedar a dormir al pis per no fer soroll a les dues o les tres de la nit, tancant i obrint portes, emprant l´ascensor, davallant per l´escala. Es comentava la gran caiguda de Barcelona en el setanta-tres. Uns companys principatins, acabada la reunió, cansats d´estar asseguts més de vuit hores a la cambra planificant la feina del partit, tengueren la mala ocurrència, per a fer cames!, de davallar les escales de l´edifici corrent, fent un gran enrenou. Els veïns avisaren la Guàrdia Civil que, ràpida, comparegué en uns minuts i encara va tenir temps d´agafar-ne set. Una caiguda que portà molts d´entrebancs a l´organització ja que, alguns, feia poc temps que hi militaven i no tenien gaire experiència. A comissaria, atemorits per agents especialitzats en la repressió, parlaren massa i tenguérem més de trenta empresonats, condemnats pel Tribunal d´Ordre Públic.

Per això es decidí no sortir mai al carrer si era massa tard. Millor repartir-nos per les habitacions i, a primera hora, tornàvem a fer una sortida escalonada. L´opuscle portava per títol Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista. Una petita obra mestra que evità moltíssimes detencions i que serví d´eina imprescindible d´orientació.

Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat.

La por era superior a qualsevol raonament lògic.

D´altres reaccionaven de forma ben distinta quan eren portats als caus de la Brigada Social. Malgrat els cops i les amenaces amb una pistola al cap, castigats a romandre drets durant dies sencers, mai no digueren una paraula. Els podies matar! Amb cada insult, el seu esperit de resistència s’enduria, es feia més fort! Sortosament, malgrat les amenaces dels torturadors, no vaig patir mai aquelles pallisses que deixaven una persona desfeta. Quantes vegades, empesos pel dolor insuportable –costelles trencades, fuetades, fam...- no provaren de suïcidar-se llançant-se per la finestra en un moment de distracció dels botxins! Els valents no cedien davant la tortura. D´on treien la força que els mantenia dempeus? Què m´hauria passat si jo hagués estat la víctima? Fins on hauria arribat la meva capacitat de resistència?

La resposta a les preguntes que em formulava només podien contestar-se una vegada viscuda aquella traumàtica experiència. Fins que no eres a les seves mans, era impossible saber quines serien les teves reaccions. Debatre la qüestió no servia per res.

Més d´una vegada vaig rebre insults i amenaces. Record les airades paraules dels interrogadors de la Social quan, d´adolescent, ens agafaren fent pintades en el Passeig Mallorca. El rostre tristíssim dels pares quan la policia els envià a demanar i els digueren que el meu cas passava al Tribunal de Menors. Em volien internar en un reformatori! Prepararen un extens informe per a convèncer el jutge de la meva “perillositat”.

A casa feia temps que m´havien advertit del perill de la política.

Un dia, abans de marxar a la feina, el pare em va trobar escoltant les notícies de Ràdio Moscou. Jo no havia dormit i tampoc no tenia fets els deures del col·legi.

Obrí la porta de l´habitació i, sense cridar, amb veu trista volgué aconsellar-me, pronunciant les paraules amb veu baixa:

-Vas malament. T´ho advertesc pel teu bé. Estudia o, en cas contrari, en ser gran, ploraràs. Tu no saps què és la política, no has vist –i esper no ho vegis mai- el que significa ser conscient que han mort els millors amics. Assassinats davant els murs dels cementiris per haver volgut la llibertat, un món sense injustícies.

Els ulls li brillaven. Veia l’esforç que feia per a dominar les emocions, per dissimular el que sentia. Era un home que mai no m´amenaçà ni m´aixecà la mà. Però el veia summament preocupat.

Ara, dècades després de la seva mort, ho entenc a la perfecció. Aquell home marxava a la feina dolgut, amb el cap baix i ple de preocupacions pel fill que perdia el temps escoltant les emissores de ràdio estrangeres.

Com has de fer entendre a un adolescent eixelebrat la brutalitat del món que l´envolta, els problemes amb els quals s’enfrontarà si no aprofita la joventut per a formar-se, estudiar, tenir un ofici com pertoca?

Les valoracions que jo feia de l´actitud del pare eren absurdes, però les sentia autèntiques, ben reals. Pensava que el pare envellia, s’havia acovardit i ja no era el jovenet de vint anys que lluitava contra el feixisme, acudint voluntari al front cantant A les barricades!, el juliol del 36. Em costaria molt aprendre el que volia dir-me amb aquell to de veu ple de melangia. Ara entenc que no em volia indiferent en relació als problemes socials, a la manca de llibertat. Simplement era un home preocupat pel futur del fill. Així de senzill.

Amb el temps vaig arribar a esbrinar munió de fets, esdeveniments que condicionaren la seva generació i, de rebot, la meva. A poc a poc em feia conscient del que significà la sublevació militar del general Franco, els milers i milers d´afusellats per haver somniat en un possible canvi social. Tota una generació que cregué en la força alliberadora de la cultura, esventrada en els camps de batalla de la península, a les fosses comunes de tants pobles i ciutats!

L´any de la primera detenció, tenguérem sort. La mare anà a veure el rector de La Vileta, les velles amistats de la família i, finalment, malgrat la insistència de les autoritats per enviar-me a un reformatori, el cas fou arxivat.

Hauria fet bé, seguint els consells familiars? No sé quin hauria estat el rumb de la meva vida si l´hagués escoltat. El cert és que vaig seguir amb les meves dèries i, després de la mort del dictador, em trob en aquest bar situat al costat del Diario de la Provincia, preparant una roda de premsa clandestina que no sé si servirà per rompre el cercle de silenci que envolta la feina del partit. És possible que els anys de lluita per la República i el Socialisme comencin a esvanir-se justament ara i, el mil nou-cents setanta-sis sigui el moment exacte de la desfeta? Hauríem d´haver fet el mateix que els oportunistes per no ser esborrats dels llibres d´història escrits pels vencedors? Pactar amb l´enemic, ballar damunt els ossos que surten de les immenses fosses comunes, els milers de secrets enterraments on jeuen, en mil estranyes postures, els amics i companys del pare, els antifeixistes dels anys trenta?


Vividors de la política i pocavergonyes

Turmeda | 23 Maig, 2018 23:15 | facebook.com

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.


Vividors de la política i pocavergonyes



El nostre cap de redacció m'ha mostrat una fotografia que sortirà demà en el diari i, mirant-me fixament als ulls, m'ha demanat si conec l'alt responsanble de les finances que, situat en un lloc preferent de la mesa presidencial, fulleja un munt de papers. "Ara és un dels 'homes forts" de la banca mallorquina", comenta, mentre enllesteix la pàgina que demà sortirà impressa. "M'han dit que era molt amic teu en temps de la transició".

El que no sap ni pot imaginar el meu cap de redacció és que aquest individu era un dels màxims dirigents de l'esquerra mallorquina (quan en el pleistocé tanta gent volia canviar la societat). El record a la perfecció, tots i cada un dels seus tics, la manera descurada de vestir, la barba de dies (ara de moda entre executius d'alt standing). Mentre la majoria de companys que estudiaven perdien classes per anar a les reunions o preparar els seminaris de marxisme, pintar consignes cridaneres pels carrers a la nit o, en el pitjors dels casos, eren detinguts i torturats per la policia política del règim, ell, en Josep Palau Ribas i Thomàs -els pares del qual havien estat destacats membres de Falange a les Illes- sempre tenia l'excusa adient per a restar a casa a preparar un examen, presentar-se puntualment, sense fallar mai, a qualsevol prova universitària. Reconec que la utilització que feia del marxisme -sempre per a justificar la seva trajectòria personal, mesquins interessos egoistes- em tenia intrigat. Quan, en una discussió de cèllula, sortia a rotllo la necessària transformació de la cultura, l'ensenyament, per a posar-los al servei del poble, era un expert a recolzar els seus arguments amb cites de Gramsci, Mao o Lenin (curiosament Trotski no li interessà mai i algunes vegades que parlàrem de la degeneració de la revolució soviètica va fer costat a les tesis de la burocràcia estalinista).

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.

Era evident per a qui tengué una mica de seny, que els partits d'esquerra just acabats d'homologar per l'establishment europeu necessitaven, amb una urgència desesperada, quadres de direcció, personal que es pogués ocupar de les múltiples tasques que plantejava l'ocupació d'oficines institucionals.

Els més honrats, els irreductibles en les idees de justícia i igualtat, no ho tengueren tan fàcil. Una vegada consolidada la reforma, fetes les parts del pastís, el pressupost estatal es repartia sense que cap dels heroics militants d'aquelles voluntarioses organitzacions nacionalistes i esquerranes, pogués ni guaitar la taula on es celebrava l'àpat. La majoria de nosaltres havíem deixat els estudis feia segles: de joves, com és normal, ens seduïa més l'activisme polític que no pas asseure's durant tot el dia davant un professor que no podia emocionar-nos tant com ho feia un full ciclostillat, una revista clandestina. Tothom portava anys de retard en els estudis. Altres havien perdut ja el costum d'arromangar-se davant els llibres de text, estimat-se més, com era lògic en rebels de vint anys, en la lectura de La Revolució Russa de Trostki o les obres completes de Rosa Luxemburg. La convivència en les organitzacions que ens agombolaren havia servit també per a bastir munió de relacions personals entre revolucionaris d'un i altre sexe. Algunes parelles esdevingueren estables, tengueren fills. Altres eren més ocasionals: relacions d'amistat i combat, efímeres, circumstancials. Consolidar una relació volia dir combinar la militància partidista amb la recerca de feines que servissin per a la manutenció, pagar el lloguer, surar la prole; i això, evidentment, anava en perjudici dels estudis. En Ribas i Thomàs, al contrari, no es fermà mai a cap companya. El seu comportament personal amb les allotes del partit era d'un oportunisme fora mida: utilització de tota la seva influència política, dels coneixements damunt els clàssics del pensament socialista per a predicar a favor d'una necessària "revolució sexual i personal" que, indubtablement, només el beneficiava a ell i als seus inconfessables interessos.

El famós personatge (avui al servei de la banca i de màfies polítiques sense escrúpols) era voluble, variava a cada conjuntura, mai no sabies quina posició defensaria en les reunions. Una vegada el trobaves fent costat als sectors més dretans de l'organització, altres als més extremistes. Vist amb la perspectiva que donen els anys, ara que ja ha passat un quart de segle des dels esdeveniments que comentam, hom s'adona que mentre nosaltres ens enfrontàvem amb qualsevol company defensant les idees i opinions que pensàvem més escaients per a portar endavant el canvi social, ell, molt més intelligent, s'anava especialitzant -i això li seria extremament útil en temps de la democràcia, consolidada la reforma- a estar sempre al costat de qui comandava sense importar-li gens ni mica el sentit autèntic d'idees i programes. Totes eren bones per a mantenir-se al costat del poder! Que en una determinada conjuntura la direcció prenia una posició favorable al més ranci i estalinista centralisme democràtic, ell, sense dubtar ni un segon, s'encarregava de blasmar contra "els perillosos esquerranistes que no entenien la necessitat de la disciplina per a poder acabar un dia amb la dictadura". Sovint, el secretari general, en premi als seus importantíssims favors, l'enviava com a delegat plenipotenciari a l'estranger en representació de la nostra organització. A les acaballes de la dictadura, per tal d'anar centralitzant els esforços que ens permetessin acabar amb el feixisme, amb els quaranta anys de manca de llibertat, se celebraven a Roma, a París, a Berlín o Londres, trobades per a coordinar els esforços dels revolucionaris de l'Estat. Per no se sap quines estranyes circumstàncies -segurament la provada capacitat de maniobra que sempre tengué en Ribas i Thomàs davant els membres més influents del Comitè Central-, ell era l'encarregat de representar-nos -acompanyat, no mancaria més! per una camarada, viatges pagats, hotel, etc- a l'estranger.

No és estrany que aquest personal de desguàs estigui avui al servei incondicional del sistema.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla, Anys 40 – Casar-se amb un presoner republicà - El poder del nacionalcatolicisme en la postguerra (records de la meva mare)

Turmeda | 22 Maig, 2018 21:45 | facebook.com

Sa Pobla, Anys 40 – Casar-se amb un presoner republicà - El poder del nacionalcatolicisme en la postguerra (records de la meva mare)


El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini? (Miquel López Crespí)


Quan va ser que vaig deixar de creure en sants i verges, amb els déus de guix i fusta corcada que podia veure i tocar a l´església?

No ho sé.

O, qui sap!, la història que em contà la mare, quan el rector del poble no la volia casar amb un presoner republicà.

Record les seves paraules com si fos ara mateix:

Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

El rector, que a l’inici del Moviment denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I, si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

Eren uns mesos on jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i parfalans que lluïa a les festes de Sant Jaume, quan en Lluís, el xòfer de l´oncle ens portava a tots fins al poble, deixant-nos prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent a la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor.


El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir unes idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap al seu davant, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

-Tu ets massa jove i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat. Recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari, i una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

Un perillós anarquista un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes?

Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por a cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

-Vostè sabrà que fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que mai no he conegut i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l.

El rector callà i no digué res més. Sabia ben bé, teníem una llunyana relació familiar, que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

-No et puc obligar a què no parlis amb ell –em respongué. Però almanco hauries de pensar amb la teva família, amb el disgust que els estàs donant.

Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral.


La Conselleria de Cultura del Govern de les Illes presentarà la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Dilluns dia 28 de Maig a les 19h. – Can Oleo (carrer de l´Almudaina, 4) - Presentaran l´obra: Fanny Tur, Consellera de Cultura; Francesc M. Rotger, director de l´Institut d´Estudis Baleàrics; Jaume Obrador, expresident de Veïns Sense Fronteres (VSF); i l´escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 22 Maig, 2018 11:14 | facebook.com

La Conselleria de Cultura del Govern de les Illes presentarà la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Dilluns dia 28 de Maig a les 19h. – Can Oleo (carrer de l´Almudaina, 4) - Presentaran l´obra: Fanny Tur, Consellera de Cultura; Francesc M. Rotger, director de l´Institut d´Estudis Baleàrics; Jaume Obrador, expresident de Veïns Sense Fronteres (VSF); i l´escriptor Miquel López Crespí. -


JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)


Per Jaume Obrador Soler


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és més que una excel•lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món.

En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”.

No cal dir que penso el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Recordant els amics morts: Llorenç Buades, els revolucionaris de les Illes que no acceptaren els pactes de la transició amb el franquisme

Turmeda | 21 Maig, 2018 13:48 | facebook.com

Mor als 63 anys l'històric sindicalista Llorenç Buades Castell


Buades, que ha finat als 63 anys, es definia com a independentista i anticapitalista, fou dirigent de la CGT i la LCR i actualment havia format part del nucli fundacional de la CUP Palma


Un dels dies dies més negres i desesperançats de la meva vida!


Ha mort l´amic i destacat lluitador antifeixista i independentista Llorenç Buades Castell, una de les persones que més ha fet en defensa de la Llibertat i dels nostres drets nacionals i socials.

Sempre a l´avantguarda de totes les lluites del poble treballador, el seu nom representa un dels exemples més cabdals que coneixem de lliurament total a la causa de l´alliberament de la Humanitat.

Munta CC.OO. a l’empresa on comença a treballar com a auxiliar administratiu. S’integra en una cèl•lula del PCE a les Illes.

Defensa posicions contràries als Pactes de la Moncloa.

Ingressa a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i, en temps de la transició, lluita activament en defensa de la República, la Independència i el Socialisme des de aquesta organització comunista de tendència trosquista (LCR). No va acceptar mai els pactes amb el franquisme que feien PCE i PSOE per al repartiment de sous i cadiretes...

Milita al Comitè Anti-Otan de Mallorca; i l Grup d’Acció per la Pau i el Desarmament.

S’afilia a la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.

Va ser un dels fundadors de la CGT, organització anarcosindicalista que agrupa l’esquerra alternativa i revolucionària a l’Estat espanyol.

Actualment era el coordinador del Web de l´Esquerra Anticapitalista i Independentista de les Illes, Ixent (on hi té publicats centenars d´articles en defensa de la nostra memòria històrica). En aquests moments militava i donava suport a la CUP.

Els teus amics mai no t´oblidaran!

Sempre en el record, Llorenç!

Salut i Revolució!


LLORENÇ BUADES: UN MARXISTA MALLORQUÍ (1974)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.


Memòria històrica de la transició


Per Llorenç Buades Castell Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa) Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, )on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


Mor als 63 anys l'històric sindicalista Llorenç Buades Castell Buades, que ha finat als 63 anys, es definia com a independentista i anticapitalista, fou dirigent de la CGT i la LCR i actualment havia format part del nucli fundacional de la CUP Palma


L'històric sindicalista de Mallorca Llorenç Buades Castell ha mort avui als 63 anys d'edat a Mallorca. Buades ocupà diferents càrrecs de responsabilitat dins la CGT, fou un dels dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària i coordinava la web Ixen "de l'esquerra anticapitalista i independentista de les Illes".

A més, fa menys de dos mesos s'implicà en la fundació de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Palma.

Amb un caràcter humil i molt treballador, alguns els seus companys de lluita destaquen la seva capacitat intel·lectual i la seva total entrega a les causes per la justícia social.

La xarxa ja ha començat a encendre's aquesta horabaixa amb les mostres de condol i suport a la família, així com d'admiració per la tasca social, sindical i política duita a terme per Llorenç Buades durant la seva vida. L'activista independentista de la CUP David Pujol, la dirigent de Podem Laura Camargo o el músic de Taverners Marcel Pich són algunes de les persones que ja han piulat per recordar el valor de la pèrdua per a molts moviments socials de l'illa.

Recuperem un text de l'escriptor Miquel López Crespí en el qual, arran de la presentació del seu llibre "No era això", recorda part de la biografia més política de Llorenç Buades, durant els seus primers anys de militància:

" [...] Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotskista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la Quarta Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre espanyolistes i pro capitalistes (defensors de la 'sagrada unidad de España' i de l'economia de lliure mercat).

A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la Quarta Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotskistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduïren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'aquests que, es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotskisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl·lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl·lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl·lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la militància permanent en el marxisme adherint-se a la Quarta Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CCOO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República i els pactes socials amb la patronal [...]"


El Maig del 68 i els escriptors de sa Pobla: Miquel López Crespí

Turmeda | 20 Maig, 2018 14:27 | facebook.com

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles. (Pere Rosselló Bover)


Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció



Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1


"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura". (Pere Rosselló Bover)


La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».



Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.


Tardor, 2004

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Sa Pobla i les meves primeres lectures

Turmeda | 19 Maig, 2018 20:32 | facebook.com

Tal com érem – Sa Pobla, Anys 50 – Les primeres lectures -


El que més m’indignava era el munt de mentides de les classes de política. Horabaixes grisos sentint el relat de les heroïcitats del coronell Moscardó, el militar que s’estimà més veure morir el seu fill que acceptar la rendició davant els rojos. Em sabia de memòria les biografies del general Franco, l’enviat de Déu, beneït pel Vaticà, que havia salvat Espanya del comunisme i la maçoneria universals; de José Antonio, el fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que morí afusellat pels republicans en un penal d´Alacant. L´avorrida cadència del professor falangista explicant les extraordinàries aventures en defensa de la Fe dels conqueridors espanyols d’Amèrica. La valentia d’Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Cristobal Colón i Pedro de Valdivia em foradava les oïdes, talment l’obligat seguiment del rosari a l’església quan, com cada dijous, el mestre ens portava a sentir les recomanacions del rector. (Miquel López Crespí)


El que més m’indignava era el munt de mentides de les classes de política. Horabaixes grisos sentint el relat de les heroïcitats del coronell Moscardó, el militar que s’estimà més veure morir el seu fill que acceptar la rendició davant els rojos. Em sabia de memòria les biografies del general Franco, l’enviat de Déu, beneït pel Vaticà, que havia salvat Espanya del comunisme i la maçoneria universals; de José Antonio, el fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que morí afusellat pels republicans en un penal d´Alacant. L´avorrida cadència del professor falangista explicant les extraordinàries aventures en defensa de la Fe dels conqueridors espanyols d’Amèrica. La valentia d’Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Cristobal Colón i Pedro de Valdivia em foradava les oïdes, talment l’obligat seguiment del rosari a l’església quan, com cada dijous, el mestre ens portava a sentir les recomanacions del rector.

El món de l’ensenyament em semblava irreal, un indret curull de falsedats, exceptuant l´assignatura de Ciencias Naturales, que sempre em seduí. Tantes misses i processons, excursions per anar a veure la verge de Lluc, els sants de la comarca; tantes hores resant el rosari agenollats sobre el trespol fred de l´església, em feien sentir malament. L´univers oficial era completament allunyat del que jo vivia a casa meva i al carrer. De forma instintiva primer i, després, més racionalment, entenia que les imatges de Franco i José Antonio que presidien la classe representaven la tenebror, la manca de llibertat. Tenebrosos fantasmes culpables de guerra on patiren el pare i l´oncle.

El meu autèntic institut era el lloc on anava en acabar les classes. Aleshores marxava al taller del pare, l´indret on, al final de l´horabaixa, compareixien els antics combatents republicans residents al poble. Eren els presoners que la dictadura havia enviat a sa Pobla i que es casaren amb al·lotes de la contrada. Eren reunions a porta tancada, amb amics de confiança. Jo era un oient privilegiat. Xiuxiuejos d’una realitat que no podia explicar-se en veu alta. Si, per una estranya casualitat, compareixia algú estrany a la colla, es canviava ràpidament de conversa. Els comentaris sobre la batalla de l´Ebre, Belchite i Terol es convertien en assenyades explicacions referides als partits de la lliga de futbol i la darrera pel·lícula vista a Can Guixa i Can Pelut.

Va ser aquesta contradicció entre el que m’ensenyaven a l’institut i el que sentia a casa el que m’obrí els ulls? Les lectures que feia en els llargs estius dels cinquanta, quan acompanyava el pare i l’oncle a pintar els xalets dels estiuejants? Reconec que era un al·lot privilegiat. Cada estiu, unes setmanes abans de juliol, els rics comerciants del poble i les autoritats del règim manaven el pare i altres professionals a pintar i arreglar qualsevol desperfecte dels xalets que tenien al Mal Pas i Aucanada. L’oncle em comprava un munt d´obres de Victor Hugo, Miguel de Cervantes, Alexandre Dumas i Lleó Tolstoi que havia comprat a les llibreries de vell. Potser encara no arribava a captar amb profunditat la visió del món dels autors, però em seduïa perdre´m enmig de les històries d’amor i gelosies d’Anna Karènina, la descripció de les grans batalles lliurades pels russos contra Napoleó a Guerra i Pau. No se sap com, però l’oncle pogué salvar de la desfeta nombroses obres de Vicente Blasco Ibáñez, Maux Aub, Antonio Machado i Miguel de Unamuno, juntament amb primeres edicions de poemaris de Rafael Alberti, Miguel Hernández i Federico García Lorca. Una sort immensa poder tenir entre les mans tants llibres que m´obrien senderes d´il·luminació úniques.

El pare i l’oncle desmuntaven les persianes i portes del xalet i les situaven sota els pins, a uns metres de la platja. En aquell temps no existia l’actual turisme de masses i quan encara no havien arribat els estiuejants, les inabastables platges del Port de Pollença i la badia d´Alcúdia eren solament per a nosaltres. A migdia anàvem a dinar a la taverna del port i compartíem un arròs de peix amb els pescadors i els picapedrers que acabaven una nova casa d’estiueig. Hi havia pocs cotxes i els existents eren taxis al servei dels petits hotels de façanes blanques dissimulats enmig de les pinedes. Jo encara vaig veure les corrues de carros que anaven al camp, amb els pagesos que cantaven velles cançons tradicionals, i flastomaven per la pluja que feia malbé l’anyada de patates i mongetes.

En acabar les vacances, tornar a començar el curs em representava un gran sacrifici. Havia viscut els mesos d’estiu en contacte amb la natura, dedicat exclusivament a la lectura, somniant en altres països, en aventures de novel·la, en móns desconeguts. Quina troballa, als tretze anys, llegir Sinuhé, l’egipci de Mika Waltari! Poder navegar pel Nil, amb els esclaus i guerrers del Faraó. Penetrar en els mil secrets dels sacerdots Luxor, participant en les misterioses cerimònies de l’embalsamament. Els ritus màgics oficiats pels servidors del temple i que servien per portar el mort a l’altra vida, més enllà d’on surt el Sol! Navegava, emocionat, per l´interior d´unes aventures ben diferents a les avorrides històries de verges i sants que ens contaven els diumenges a la Congregació. Lents horabaixes sentit la veu monòtona del rector explicant per enèsima vegada les persecucions contra els cristians de Neró i Dioclecià. A vegades, el pare m´havia suggerit algunes idees al respecte, i jo arribava a la conclusió que, possiblement, Crist no era com el rector explicava, quan predicava aconsellant resignació als pobres. Únic sistema, deien, per a poder gaudir eternament de la presència del Pare en el cel. Jo també havia llegit l’Evangeli i em seduïa més la imatge d´un Jesús aïrat, foragitant els mercaders del Temple amb un fuet. No sempre els cristians havien de posar l’altra galta quan rebien un cop! També era possible rebel·lar-se contra la injustícia, l’avarícia i l’egoisme dels qui no respectaven els llocs sagrats, el que més estimam.

En tornar a classe em sentia com un presoner lligat al pupitre amb cadenes de ferro.


Poetes de sa Pobla: Miquel López Crespí i el poemari Calendaris de sal

Turmeda | 18 Maig, 2018 10:21 | facebook.com

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Els escriptors de sa Pobla i el Maig del 68 - Els primers articles de Miquel López Crespí

Turmeda | 16 Maig, 2018 20:48 | facebook.com

Tal com èrem – Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició -


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart.

Ens semblava que estàvem canviant el món! Les nostres preferències anaven enfocades a destacar les obres dels grans escriptors catalans i estrangers. Als vint anys imaginàvem que el món cultural de les Illes vivia pendent de les meves col·laboracions i les de Damià Huguet, Damià Ferrà-Ponç, Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà... Quina dèria, la passió per la literatura! Pensàvem que parlant de Miguel Hernández, Luis Cernuda, Bertold Brecht, Walt Whitman, Vladimir Maiakovski, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, enfortíem les posicions de l´esquerra i ajudàvem a debilitar la dictadura.

Els vells combatents de la División Azul, els antics oficials que llegiren el ban del general Goded davant Cort el juliol del trenta-sis, miraven el racó on escrivíem una mica espantats. De lluny estant, quan el fum de les cigarretes disminuïa un poc, els veies fullejant el diari acabat de sortir de màquines. Sorpresos, miraven la fotografia de Lenin, Gabriel Alomar i Rosa Luxemburg amb què Xim Amengual il·lustrava els nostres escrits. Ben segur que els dominaven reflexions amargues, pensant que, d´ençà de l´arribada massiva del turisme i la coneixença de les resolucions del Vaticà II, el règim havia entrat en decadència. Imagín que no podien entendre les nostres rialles, la confiança en un futur de llibertat que omplia i donava sentit a uns jovençans que acabaven de fer el servei militar.

Onofre Arbona era l´únic redactor procedent del passat que compareixia prop de les taules on feinejàvem. Per a nosaltres era una font preciosa d´informació de la Mallorca de la guerra i la postguerra. El convidàvem a un puret i petàvem la conversa en qualsevol moment i circumstància. El veies alegre, animat, quan recordava les aventures de la seva joventut, de la febre de la Revolució Nacional-Sindicalista, avortada pels oportunistes, els carlistes i l´església catòlica, com solia explicar. Es vanava de ser un falangista autèntic, un fidel seguidor de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera, condemnant a mort per Franco. L´escoltàvem atentament quan ens parlava de la conspiració dels militars, Ramón Serrano Suñer i els monàrquics de totes les tendències contra el llegat del fundador de Falange Española. Quan commutaren la pena de mort a Hedilla, l´enviaren desterrat a les Illes i el pogué conèixer personalment. Subsistia de mala manera, mitjançant uns diners que els pocs amics que li restaven en el Moviment li enviaven cada mes. Sembla que va fer feina a les obres d´ampliació del port de Palma. Una vida complicada, sempre vigilat per la policia.

El redactor ens informà de les trobades amb Hedilla als bars de les Drassanes i el Born. Els espies de Franco vigilaven Hedilla dia i nit i segurament informaven a les autoritats de les reunions. Parlaven, en veu baixeta, de la Revolució traïda pels militars, de les persecucions a les quals estaven sotmesos els seguidors del pensament autèntic de José Antonio i de com, les il·lusions juvenils que els impulsaren a combatre el socialisme i l´anarquisme, la idea de bastir una Espanya nova, antimarxista sí, però també anticapitalista, acabaren en el femer, servint solament per a enlairar a les altures del poder una cort d´aprofitats i vividors.

Els altres membres de la seva generació el fitaven amb mirada reprovadora i més d´un es negava a saludar-lo en arribar al diari de bon matí. Trobaven que Onofre Arbona els traïa donant conversa i, el que era pitjor, una valuosa informació del passat, als rojos que, sense cap mena d´impediment, anaven ocupant les pàgines de Cultura.

-Per molt menys del que vosaltres escriviu hi hagué gent que morí d´un tret al cap per les carreteres i als murs dels cementiris mallorquins –explicava, seriosament, en veure com continuàvem sense variar la línia de les col·laboracions.

I afegia, aprofundint en els seus pensaments, com si retornàs des de la fondària d´un passat remotíssim:

-Podeu escriure tot això gràcies a la nova llei de premsa de Fraga Iribarne. Ara, la responsabilitat és vostra, del director de la publicació. I, talment com han autoritzat la publicació de certs llibres i la projecció de determinades pel·lícules als Cineclubs, us deixen publicar perquè ningú no llegeix els suplements culturals. A més... qui coneix, a Mallorca, Rosa Luxemburg, Gramsci, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre? No us faceu il·lusions! No penseu que estau canviant el món i la societat illenca a través dels vostres articles! Ni el director sap qui són els autors que comentau! Crec que no coneix qui és en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet o en Josep M. Llompart! Aquí mai ha interessat la cultura. Potser els únics que volien la formació del poble eren els antics republicans, homes com Emili Darder, preocupats fins al màxim pel benestar de les classes populars. Quan el mataren com un ca davant els murs del cementiri, assegut damunt una pedra perquè no s´aguantava dret, enmig de les riallades d´oficials i beates, ningú ignorava que era innocent. Érem covards, cal reconèixer-ho. Aquell ambient de follia ens tenia trastornats. Ens havia fet perdre la raó. Crèiem en la famosa conspiració comunista per fer d´Espanya una nova Rússia. Pensàvem que els republicans obrien la porta a la col·lectivització de les terres, a l´esclavatge de la humanitat. Abans del Moviment, Hitler i Mussolini esdevengueren l´única esperança ferma per fer front al comunisme soviètic. Vàrem creure a ulls clucs les mentides de la premsa oficial, tot el que escrivien intel·lectuals com Llorenç Villalonga en suport del feixisme i contra la cultura catalana. Ara, passats els anys i sense poder-hi fer res, puc constatar com ens deixàrem utilitzar i, en el fons, esdevenguérem actors voluntaris o involuntaris d´aquella folla orgia de sang.

Ens deixava una mica pensatius, sense arribar a creure que la realitat política i cultural era tan desesperançada com explicava Onofre Arbona. Haurien de passar alguns anys per a copsar la poca la poca importància que la societat donava a la cultura.


Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània

Turmeda | 15 Maig, 2018 19:57 | facebook.com

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona - Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI

Turmeda | 14 Maig, 2018 11:12 | facebook.com

(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)


Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)


Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.


‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.


Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.


Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

Sa Pobla i la novel·la del segle XXI - Pere Antoni Pons, Margalida Capellà, Miquel López Crespí i la novel·la catalana contemporània

Turmeda | 13 Maig, 2018 11:07 | facebook.com

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


La decadència de l´aristocràcia mallorquina i el feixisme

Turmeda | 12 Maig, 2018 10:38 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - Crònica sentimental de la transició -


Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma. (Miquel López Crespí)


Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.

És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.

Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.

Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.

L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.

Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?

La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia.

Na Magdalena Roig em diu –i té tota la raó del món!- que segurament hem mitificat massa una aristocràcia quasi inexistent.

-No ens deixem enredar per les ràncies històries de quatre periodistes amb molta imaginació, les novel·les –Bearn, per exemple- que parlen d´uns senyors de possessió que mai no existiren. Grans propietaris lectors de Voltaire, a Mallorca? Els descendents de la repressió de les Germanies, del lliurament de la nostra terra a Felip V, la tropa de militars i clergat que fa quaranta anys donen suport a Franco, presentats com si fossin deixebles de d´Alembert i Diderot? On s´ha vist mai una ximpleria semblant! Que Llorenç Villalonga hagí volgut bastir un personatge com don Toni, el protagonista del llibre, amb una sèrie d´imaginàries virtuts és normal. Com a creador, pot escriure emprant com a matèria primera tot l´aparell dels seus somnis i els desitjos secrets que sempre l´han acompanyat. Qui ignora que la màxima aspiració que domina la vida d´aquest falangista de primera onada és aconseguir provar que té arrels aristocràtiques? Don Toni no és més que un Llorenç Villalonga mitificat, el que li hauria agradat ser a l´autor.

Na Magdalena encertava en la seva anàlisi. Aquestes ràncies nissagues mai assoliren la categoria que podrien tenir els senyors del Principat, de França, d´Anglaterra i Itàlia. George Sand va descriure a la perfecció les fosques cambres dels casalots mallorquins, amb mobles de mal gust, quadres religiosos sense valor artístic, ennegrits per segles de fum d´espelmes i pols aferrada als vernissos de mala qualitat. Possiblement la mateixa senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no deixava de ser una madona de possessió amb cultura de sagristia i llibre d´oracions.


Com es va bastir el mite Llorenç Villalonga

Turmeda | 11 Maig, 2018 10:57 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Com es va bastir el mite Llorenç Villalonga? – Crònica sentimental de la transició -


Em costà temps arribar a saber com s’havia anat bastint el mite Llorenç Villalonga. Però cap a començaments dels setanta ja sabíem el paper fonamental de Jaume Vidal Alcover, Joan Sales i Manel Sanchis Guarner en la promoció d’un “nou valor” de la nostra literatura. A mitjans dels anys seixanta es feia evident que ens mancaven escriptors de novel·la joves. Els poetes eren abundosos. Mallorca havia donat i donava contínuament un esplet de creadors impressionants. Començant per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que dinamitava els fonaments de la rància Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber...), els poetes dels cinquanta, el mateix Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Blai Bonet, ens fornien d’un inabastable univers poètic. Però... com fer-ho amb la narrativa, aturada en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i en Els aigoforts d’Antoni Maura? (Miquel López Crespí)


Per al crític i historiador Joaquim Molas ja no era necessari ni útil bastir la vertadera història de Llorenç Villalonga. Ara, seguint determinats esquemes d´interpretació de la literatura, s’havia trobat, mitjançant Bearn, la peça clau que permetia encabir, amb tots els honors, l´escriptor dins la literatura catalana contemporània. No importava gaire, com explicava encertadament Jaume Vidal Alcover, que l’aristocràcia descrita a Bearn no hagués existit mai a Mallorca. Botifarres i rendistes lectors de Voltaire! Ximpleries!, exclamava, escandalitzat, Jaume Vidal. De res serviren els assenyats estudis de l´autor manacorí per situar a l´indret que corresponia Llorenç Villalonga. Res importaven a Joaquim Molas les aportacions de Jaume Vidal. L’essencial era haver trobar l’autor que, amb la descripció d’una pretesa aristocràcia mallorquina, encaixàs en els seus esquemes per analitzar la literatura catalana de les Illes. (Miquel López Crespí)


Després de deixar el taller del pare, havia treballat a una llibreria existent en el carrer de Sant Sebastià, just a uns metres del Círculo Mallorquín, en el barri de la Seu. Després, vaig fer de delineant a la Cooperativa d´Arquitectes progressista del carrer Estudi General, cent metres més enllà de la llibreria. L’escriptor Llorenç Villalonga vivia a dues passes i cada matí, cap a les onze i, a l’horabaixa, devers les sis, el podies veure passejant del bracet de la seva esposa, Teresa Gelabert.

Malgrat l’allau de turistes que es concentraven davant Capitania General i la Catedral, el cert era que molts pocs s´hi endinsaven, ni que fos per veure la meravella dels patis mallorquins. Els visitants anaven directament cap a la Seu, per a retratar-ne la façana. Els més interessats per la nostra història compraven l´entrada per visitar el Museu Diocesà i el Palau de l´Almudaina. Però encara no s´havien promocionat els patis com avui. Els turistes més cultes arribaven fins a l´entrada del Palau de Can Olesa o el del Solleric, en el Born. La majoria dels altres romanien en el més absolut anonimat.

Quin misteri tenia el barri de la Seu? Com era possible que, malgrat els turistes que l’encerclaven, els estudiants de l’Estudi General que pul·lulaven arreu, cridaners, encara poguessin veure els sacerdots, els moixos, les senyores dels casalots talment com Llorenç Villalonga ho descrivia en les seves novel·les? Quin misteri dominava l´ambient? Els personatges que circulaven al meu costat em semblaven fantasmes que haguessin davallat dels vells quadres a cambres i passadissos dels antics casals senyorials.

Just havia acabat de complir els vint anys i no podia perdonar a Villalonga el seu compromís amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Tota col·laboració amb els genocides del nostre poble em semblava repugnant. Per això no vaig sortir mai de la llibreria a saludar l´escriptor, a demanar-li que em signàs alguna de les obres que publicava. No era el cas d´alguns dels joves autors de la meva generació. Mentre col·locava els llibres en els prestatges, netejava el local i atenia els clients, podia entrellucar els aprenents d´escriptor que anaven fins a la casa d’un dels més aferrissats intel·lectuals anticatalans de les Illes, còmplice dels botxins en l´extermini de l´esquerra illenca. Em preguntava, i no ho arribava a entendre, com era possible tanta admiració envers un enemic mortal de la Llibertat. Em costà temps arribar a saber com s’havia anat bastint el mite Llorenç Villalonga. Però cap a començaments dels setanta ja sabíem el paper fonamental de Jaume Vidal Alcover, Joan Sales i Manel Sanchis Guarner en la promoció d’un “nou valor” de la nostra literatura. A mitjans dels anys seixanta es feia evident que ens mancaven escriptors de novel·la joves. Els poetes eren abundosos. Mallorca havia donat i donava contínuament un esplet de creadors impressionants. Començant per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que dinamitava els fonaments de la rància Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber...), els poetes dels cinquanta, el mateix Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Blai Bonet, ens fornien d’un inabastable univers poètic. Però... com fer-ho amb la narrativa, aturada en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i en Els aigoforts d’Antoni Maura?

On anar a cercar un autor modern, en tota l´acepció del terme? Arreu trobàvem la lírica ensucrada dels hereus de tercera categoria de Miquel Costa i Llobera. Algú es fixà en aquell escriptor, l’autor de Mort de dama, que, derrotat en els seus intents de ser reconegut com autor espanyol, vivia, refugiat en els seus somnis, allunyat del món cultural català. Aleshores s´il·luminà la bombeta en el cervell dels cappares de la pàtria. Ja tenim l´autor que necessitam! Que no sabia escriure en català? Era igual! Ja es trobarien els correctors de lèxic i sintaxi adequats! Que havia estat, com ell va escriure “la vanguardia de la lucha contra el catalanismo en las Islas”? Cap problema! El més bàsic i urgent era anar bastint una nova personalitat a l´aferrissat falangista del 36. Inventar, talment es tractàs d’una novel·la, una biografia adient a les circumstàncies, la història que a partir d´aleshores es presentaria al públic lector. A poc a poc s´anà dissenyant a la perfecció el “producte” Villalonga. Quedaria establert i es repetiria fins als nostres dies que l´escriptor havia estat un falangista de circumstàncies. S´afegí, per arrodonir la rondalla, que ho va ser tan sols per a salvar de la mort i la presó els catalanistes mallorquins.

Per al crític i historiador Joaquim Molas ja no era necessari ni útil bastir la vertadera història de Llorenç Villalonga. Ara, seguint determinats esquemes d´interpretació de la literatura, s’havia trobat, mitjançant Bearn, la peça clau que permetia encabir, amb tots els honors, l´escriptor dins la literatura catalana contemporània. No importava gaire, com explicava encertadament Jaume Vidal Alcover, que l’aristocràcia descrita a Bearn no hagués existit mai a Mallorca. Botifarres i rendistes lectors de Voltaire! Ximpleries!, exclamava, escandalitzat, Jaume Vidal. De res serviren els assenyats estudis de l´autor manacorí per situar a l´indret que corresponia Llorenç Villalonga. Res importaven a Joaquim Molas les aportacions de Jaume Vidal. L’essencial era haver trobar l’autor que, amb la descripció d’una pretesa aristocràcia mallorquina, encaixàs en els seus esquemes per analitzar la literatura catalana de les Illes.

Tor rutllà a la perfecció. Pensem que són els anys anteriors al naixement de l’esplet de narradors que sorgeixen a finals dels seixanta. Aleshores encara no era coneguda, ni existia!, la famosa “generació literària dels 70.

Era curiós veure tants joves poetes i narradors córrer, apressats, a retre tribut d´homenatge a l´antic falangista. En teoria, a les tertúlies del Bar Riskal i el Bruselas, en els barets de plaça Gomila, a les reunions literàries organitzades arreu, tothom era catalanista i esquerrà. Qui més qui manco es definia marxista. Jaume Llambies, amic de dèries nocturnes i xerrades fins a la matinada, orgullós: “Som marxista-leninista, pensament Rosa Luxemburg!”. Què tenia d´especial un autor franquista, enemic fins i tot de les resolucions del Vaticà II i que, per aquella època, declarava a la premsa: “Conservo el carnet de Falange y mis ideas son las mismas que en el 36!”. Intrigat, em preguntava què hi feien els companys que anaven en peregrinació a casa de l’autor del pamflet anticatalà i antiesquerrà Centro, la bíblia dels reaccionaris dels anys trenta? Què era el que feia oblidar el compromís de l’autor de Bearn i Mort de Dama amb els genocides del nostre poble? A vint anys, després d’haver passat sovint pels tètrics despatxos d’interrogatoris de la Brigada Social, em costava entendre aquella estranya admiració.

Era un misteri.

Un motiu prou plausible podia ser que Villalonga havia estat -i era encara!-, un membre destacat dels premis literaris Ciutat de Palma. I tothom sabia l´art especial que tenia per a manipular les autoritats municipals, els jurats i periodistes. El que jo no podia entendre era com, per a guanyar un guardó literari, hom s´havia de convertir en corifeu del metge que va aplicar electroxocs a l’antic governador de la República, Antonio Espina. No era massa miserable?


El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

Turmeda | 10 Maig, 2018 13:52 | facebook.com

El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)


Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


La novel·la històrica i la restauració borbònica (la “transició”) - El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -


Jaume Vicens (dBalears)


En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)


Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «… un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada». (Jaume Vicens)


«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc d’escacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de l’obra Allò que el vent no s’endugué. Aquest volum complementari acaba d’una manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc d’escacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter d’assaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.

En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.

Efectivament, Joc d’escacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre l’homologació democràtica d’Espanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a l’entrada a la CEE i al seu braç armat, l’Organització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que s’han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport d’una Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.

L’estigmatització d’una esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part d’una operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A l’altre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política —controlada pel potentats del règim dictatorial—, renunciant a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme —consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar l’estabilitat del règim amb les administracions USA—, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què l’escriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.

És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja s’han divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que s’endinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs s’entén millor el motiu pel qual l’Estat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. S’entén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei d’amnistia de l’Estat com una llei vàlida de punt i final. S’entenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.

Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor l’actualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat l’article 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada».

dBalears (1-V-2018)


1 2 3 ... 154 155 156  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb