Literatura catalana contemporània

Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà -

Turmeda | 14 Febrer, 2019 23:22 | facebook.com

Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà -


“El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?” (Miquel López Crespí)


Record les paraules de la mare com si fos ara mateix:

“Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

´No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

´El rector, que a l’inici del Movimiento denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

´En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

‘Eren uns mesos en què jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i farbalans que lluïa a les festes de sant Jaume, quan en Lluís, el xofer de l´oncle, ens portava a tots fins al poble i ens deixava prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent de la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor. ‘El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

‘No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap davant seu, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

‘-Tu ets massa jove –em digué el rector-- i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat; recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari. I una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

‘Un perillós anarquista, un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

‘En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por de cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

‘-Vostè sabrà què fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que he conegut mai i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l. ‘El rector callà i no digué res més. Sabia bé --teníem una llunyana relació familiar-- que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

‘-No et puc impedir que parlis amb ell –-em respongué--; però almanco hauries de pensar en la teva família, en el disgust que els dónes.

‘Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

‘Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral”.


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles (XIX)

Turmeda | 13 Febrer, 2019 14:13 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles (XIX)


Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga... (Miquel López Crespí)


No deix de pensar en la detenció del mes d´abril i com pot haver canviat la meva vida i la del grup. Podrà ressuscitar mai Nova Mallorca, les converses abans d´entrar a classe, les llargues discussions en el pati i la biblioteca? Possiblement, si un dia ens tornam a trobar, res no serà semblant. Només ha passat mig any d´ençà la detenció i ja pareix que els fets passaren fa segles. En tornar a Palma hauré de provar de reprendre novament contactes amb Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. La història del grup Nou Mallorca no hauria d´acabar així, dispersos arreu, lluny l´un de l´altre.

Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga...

Encara ara no puc entendre com podies trobar totes aquestes pel·lícules en els cines de Palma! I, a l´hora del cinema estrictament comercial, ens delia anar a veure més d´una vegada obres com Espàrtac o Cromwell, autèntiques escoles de formació revolucionària per a uns adolescents de catorze anys! La rebel·lió dels esclaus de Roma en la pel·lícula de Kubrick, les victòries dels esclaus sobre les legions imperials, l´aspiració a bastir un món nou, sense l´opresió i esclavatge decretat pels senyors!

Per a nosaltres, l´exèrcit dels esclaus, les seves gestes, eren com rememorar les batalles en les quals participaren els pares en la guerra civil. Quantes vegades anàrem a veure Espàrtac? Ja no ho record. Però sempre era com contemplar-lo per primera vegada. La dignitat d´un home, de tots els seus companys, fent front a la injustícia d´una societat deshumanitzada.

Com podíem traduir La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar sense pensar en el que havíem vist a la sala Augusta, el local on s´estrenà Espàrtac? El professor de llatí no es podia imaginar el que ens passava pel cap quan provàvem de trobar les paraules adients per enllestir la traducció. En el text de Juli Cèsar no vèiem, com ens explicava ell, la perfecció de l´estil, la bellesa de la llengua llatina, la descripció perfecta d´una batalla. Ben al contrari, nosaltres imaginàvem pobles en ruïnes, arrasats per les legions, homes penjats dels arbres, infants esventrats, ciutats calcigades fins als fonaments, dones violades. La bellesa literària de què feia elogis el professor era per a nosaltres buida xerrameca de botxins. No hi havia altres textos per a traduir? Podíem haver fet feina amb Ovidi, per exemple. Ens interessava l´Art d´amar, que trobàvem a les paradetes de la Rambla quan arribava el Ram. Velles edicions publicades a l´Argentina que, per a nosaltres, eren una ventada de bona literatura, de creativitat que ens ensenyava a conèixer a fons l´ànima de les persones, com era la vida en el passat, quines forces movien de debò la Humanitat.

Avui, mentre escric aquestes retxes, revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència a aquella dèria pel cine: el carnet de soci del Cineclub Universitari de Ciutat, els primers números que vaig comprar de la revista Nuestro Cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, Francesc Llinàs, Vicenç Santandreu, Emili Garcia i Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes. Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pel·lícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el col·loqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit --o gran, vés a saber!-- acte de resistència. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. Què tenien a veure, per exemple, Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Nemec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb Antoni Figuera o Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.

Record igualment que mentre Antoni Figuera i Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que es feien per les mateixes dates, primer a Gifré i Escoda, posteriorment en el teatret de la Casa Catalana i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut, juntament amb els companys de Nova Mallorca, per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub.

Sense el grup Nova Mallorca, sense les trobades per anar al cine, potser no hauria conegut mai tan a fons el que era el màgic món de la pantalla, el plaer de veure com s´apaga lentament la il·luminació de la sala i, oh miracle!, veus Charles Chaplin a la Quimera de l´Or, Anthony Perkins en El Procés, Marylin Monroe en Bus Stop...


Però ara són els meus primers dies de llibertat absoluta. En determinats moments del dia, la padrina em posa la mà damunt el front i es sorprèn de comprovar que no tenc gens ni mica de febre. La dona no ho pot creure. Em mira intrigada i, parlant per a ella mateix, exclama: “No ho entenc. Fa uns dies tenies trenta-nou graus i ara mateix no tens res”.

S´atura uns moments a reflexionar i afegeix: “No pot ser que en vint-i-quatre hores la Mare de Déu de Lluc hagi fet el miracle. Si et guareixes de veritat haurem d´anar pensant en fer una ofrena a la verge. Uns pulmons de plata emmarcats, per poder situar a la cambra de les relíquies”.

La cambra de les relíquies!

Sempre m´interessà contemplar aquesta mostra esbojarrada de fe popular. Li dic a la padrina que anem a veure-la. De petit no entenia gaire els motius de tan impressionant exposició d´exvots. Promeses que s´havien de complir si el cel responia les peticions de curació fetes a la Mare de Déu.

Travessam lentament el curt espai existent entre el bar i el portal d´entrada al santuari. Li don la mà per ajudar-la a pujar els escalons. Al davant nostre, les germanes Gelabert acceleren el pas en direcció a l´església; com si tenguessin por de contagiar-se de la tisi. Ens és ben igual! Nosaltres tampoc tenim cap desig d´establir conversa amb les restes d´un recent passat ple de sang.

Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats.

Però, i la consciència? Tenen consciència del patiment que causaren? No parl solament dels morts. Em referesc als familiars que, a partir del moment de l´assassinat del pare, de l´home, del fill, hagueren de patir la burla i la marginació de falangistes i reaccionaris. Algú ha pensat mai en els morts per la fam, la malaltia, la pena? Potser arribaríem a una xifra igual o més alta que la dels afusellats davant els murs, a les cunetes dels pobles de Mallorca!

“Anem cap a la cambra de les ofrenes” –diu la padrina, accelerant el pas en direcció inversa de les germanes Gelabert. Cada vegada que les veig el cor em fa un sotrac! Record les jornaleres de Campanet que venien a treure patates a l´hort. Mentre feinejàvem m´explicaven les malifetes dels falangistes del poble. El grup de la Secció Femenina que elles comandaven, les més actives en la denúncia i repressió dels republicans, sempre sabia a quin indret de Mallorca hi hauria sang. El marqués de Zayas o el comissari Barrado els passava la informació? Mai no ho sabrem! Però les jornaleres m´explicaren que el dia que torturaren el metge republicà de Campanet elles hi eren a l´horabaixa, pasturant pel poble, desfilant amb el seu grupet de miserables. Se sentien les trompetes i els tambors, retronaven les parets de les cases i elles, al capdavant, ben eixerides, amb el braç fent la salutació romana, sense defallir, fins a l´església on s´havia de dir missa en honor de Franco, el Salvador d´Espanya.

Havíem perdut de vista les germanes Gelabert i ens apropàvem a la sala de les ofrenes. La padrina es deturà un moment i, agafant alè, afegí, senyant-se tres vegades: “Les al·lotes de Campanet sentiren tota la nit els gemecs i crits de misericòrdia del metge. Els falangistes no es conformaren amb matar-lo, pegar-li quatre tirs. Ben al contrari. El volien fer patir. S´estigueren fins a la matinada clavant-li punyalades, li tallaren les parts. El pobre cridava inútilment demanant auxili, suplicant que el matassin d´un vegada. No li feren cas. S´extingí lentament, torturat, enmig de les riallades dels botxins. Era inútil que cridàs demanant auxili! Qui podia fer res? La por dominava l´ànima dels que sentien els gemecs de dolor des de les cases veïnes, a la sortida del poble. Algú que hagués volgut fer alguna cosa hauria mort d´immediat, allà mateix, sense cap mena de consideració.

Érem davant la cambra dels exvots.

Les parets eren plenes de quadres mostrant els miracles realitzats per la Mare de Déu: vaixells que s´enfonsaven i, en el darrer moment, es salvaven els tripulants; cases cremant en les quals no va morir ningú mercès a la intervenció miraculosa de la Verge; centenars de peus de plata i or emmarcats en petits quadrets de totes les grandàries imaginàries; mans, ulls, orelles... Quantes curacions per dia? Incomptables! Si haguéssim de creure en tots els miracles fets per les verges d´esglésies i ermites de Mallorca no importaria l´existència d’apotecaries i metges a l´Illa! Bastarien unes oracions, uns rosaris, pagar unes misses al rector i qualsevol malaltia mortal solucionada.

El que m´intrigava era comprovar com les nostres verges eren molt més efectives que les de Fàtima o Lorda. Per no se sap quines estranyes circumstàncies, els malalts que anaven a França i Portugal mai tornaven guarits. Veia marxar contínues expedicions. Els al·lots acompanyàvem la processó que organitzava la parròquia. Alguna vegada l´escolania anava al costat, cantant salms fins l´estació. Quan al cap d´una o dues setmanes tornaven del viatge sempre els vèiem a les mateixes cadires de rodes amb què havien marxat, idèntiques lliteres. Els pares que havien acompanyat els impedits tornaven trists, sense veure mai realitzats els somnis de curació dels fills, de les persones estimades.

Aleshores... per quins motius la Verge de Lluc era capaç de guarir tanta gent? Per mi era un misteri sense cap mena d´explicació. Però la gent hi continuava portant cames de plata, un ull d´or ofert pel cec que havia recuperat la vista, el vestidet del baptisme per l´infant que ja donaven per mort i que, de sobte, plorava amb una força vital inesperada. Es parlava igualment de miracles encara més portentosos: el jove que ja jeia damunt el marbre del cementiri esperant que el portassin a la tomba i que ressuscitava en plena nit, tornant a peu a casa seva, completament sà. Abundaven els testimonis de sords que recuperaven l´oïda, de folls que recobraven l´enteniment, de tísics que es guarien en un no-res.

Al cap de poc de romandre al monestir hom s´adona de la màgia que s´hi respira. És la relativa soledat de l´indret el que crea unes condicions especials? Per quins motius els antics, els pobladors de la serra, molt abans dels romans, ja adoraven els seus déus per aquestes muntanyes? Quin misteri aferra les creences d´una societat a un indret determinat i no un altre? Què fa que sovint canviïn els déus, les estàtues de fusta i pedra que adoren, però no el lloc on hi ha situat el temple?

Els matins, després de berenar, partim de bon matí amb la padrina i fem el camí del Rosari. La padrina se´n porta el llibre d´oracions i la Muerte del buen cristiano. Dos llibres que mai no deixa de rellegir. A vegades porta el llibre d´exercicis espirituals d´Ignaci de Loiola. Diu que els jesuïtes són els qui realment porten el control de l´església. “Sempre han estat els més intel·ligents –comenta, mentre iniciam el camí que va dissenyar Gaudí. D´ençà la fundació de l´orde han tengut a l´abast tots els llibres del món. Han perseguit els heretges igualment que els dominics. Però a diferència d´altres ordes, han servat en lloc secret volums que han cremat públicament.

Gaudí! Què hi feia per Mallorca l´any 1913? La guia que estic llegint explica que el va fer demanar el bisbe Campins, l´eclesiàstic que, de petit, m´atemoria amb la seva impressionant presència de bronze.

Amb el bisbe Campins, l´escultor Gabriel Moragues, sota indicació de Gaudí, planificaren no solament el camí dels misteris del Rosari. També és obra seva la decoració de l´església que esdevé una explosió d´or i brillantor excepcional. Amb la decoració de Gaudí, el místic de la pedra, l´arquitecte que volia convertir Barcelona en la capital de la nova cristiandat, Lluc esdevé un miracle de llum i color enmig de les pedres de la serra de Tramuntana.


El 23-F - El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició

Turmeda | 13 Febrer, 2019 13:02 | facebook.com

Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)


El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)


Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Sa Pobla en els anys 20: l´arquitecte Guillem Forteza, un gran amic de la família

Turmeda | 12 Febrer, 2019 14:28 | facebook.com

Sa Pobla en els anys 20: l´arquitecte Guillem Forteza, un gran amic de la família - (Records de l´Escola Graduada i del batle Miquel Crespí Pons –Verdera-) -


Pels nombrosos relats orals de la meva família sabem que Guillem Forteza era assidu de ca nostra en els anys 1925-26, quan l'oncle li encarregà l'adecuació -per a l'ensenyament- d'una casa particular (tantes eren les mancances educatives del nostre poble abans de la construcció de l'Escola Graduada!). I és a partir d'aquesta relació entre el batle Miquel Crespí i Guillem Forteza que aquest darrer deixarà una forta empremta en moltes de les obres de sa Pobla. A part de l'adequació d'una casa particular de l'oncle com a escola (1926) sabem que l'ajuntament li encarrega un estudi previ per a l'edificació d'una caserna de la Guàrdia Civil (vegeu el setmanari El Terruño de 27-III-1927). (Miquel López Crespí)


Darrerament, investigant entre la nombrosa documentació que servam del meu oncle matern, el batle Miquel Crespí i Pons (documentació que inclou infinitud de papers, llibres, fotografies, etc), he trobat curioses informacions relacionades amb la seva amistat amb un dels nostres arquitectes contemporanis més insignes. Em referesc a la relació personal i professional que existia, en els anys vint, entre el meu oncle i l'arquitecte i polític Guillem Forteza.

Guillem Forteza (Palma, 1892 - 1943) va ser president del Centre Regionalista de Mallorca i batle de Palma (1923). El 1931 publicà Pel resorgiment polític de Mallorca. Cap a l'any 1925 les relacions d'amistat entre Guillem Forteza i Miquel Crespí Pons eren tan estretes que l'Ajuntament de sa Pobla (aleshores presidit pel meu oncle) li encarrega fer-se càrrec del disseny dels plànols de la nova Escola Graduada que impulsa el batle. La designació de Forteza té lloc el 4 de desembre de 1925, segons consta en el full 177 de les actes referents a la sessió d'aquest 4 de desembre. Com explica la documentació consultada: "...viene al caso encargar la confección de los planos escolares y demás obras con sus respectivas memorias y presupuestos a una persona de reconocida competencia, proponiendo se nombre como tal a D. Guillermo Forteza, arquitecto escolar de la provincia...".

És curiosa aquesta estreta relació entre un professional de marcada consciència nacional i un batle que dóna suport decidit a la Dictadura de Primo de Rivera. La profunda entesa entre Crespí i Forteza en tot el que fa referència al projecte de construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla... )no amagava, potser, un mateix interès -des de postures polítiques diverses- per la promoció del poble mallorquí? Guillem Forteza ja era molt conegut a Mallorca d'ençà els seus primers treballs: el convent de les Saleses (1923), el temple de les religioses Reparadores (1924), la capella del Sagrament de l'església de Santa Eulàlia. Igualment havia bastit obres de caràcter civil com el palau de Marivent (1924), la clínica Munar (1925) i els magatzems de Can Alzamora (1925).

Pels nombrosos relats orals de la meva família sabem que Guillem Forteza era assidu de ca nostra en els anys 1925-26, quan l'oncle li encarregà l'adecuació -per a l'ensenyament- d'una casa particular (tantes eren les mancances educatives del nostre poble abans de la construcció de l'Escola Graduada!). I és a partir d'aquesta relació entre el batle Miquel Crespí i Guillem Forteza que aquest darrer deixarà una forta empremta en moltes de les obres de sa Pobla. A part de l'adequació d'una casa particular de l'oncle com a escola (1926) sabem que l'ajuntament li encarrega un estudi previ per a l'edificació d'una caserna de la Guàrdia Civil (vegeu el setmanari El Terruño de 27-III-1927). La informació concreta: "El 18 del corriente estuvo en ésta el Arquitecto Sr. Forteza encargado por nuestro Ayuntamiento de un estudio preliminar para la construcción del Cuartel de la Guardia Civil...". A conseqüència de l'amistat i collaboració entre Miquel Crespí i Guillem Forteza (ferma amistat basada en el mateix interès per la promoció de la cultura i el benestar del poble), Guillem Forteza farà la inspecció de les obres fetes a l'oratori de Crestaix (El Terruño, 27-XI-1927) i, més endavant, una vegada Miquel Crespí hagi marxat a l'Argentina, encara, durant anys, continuarà influint positivament amb la seva presència en moltes de les obres que es fan a sa Pobla: ampliació de l'Escorxador Municipal (1937); edifici social per a la "Cooperativa Agrícola Poblense" (1938)...


Sa Graduada


L'Escola Graduada se situa al carrer dels Fadrins, en un solar de 14.000 m2 que originàriament feia part de la finca dita sa tanca d'en Verdera, propietat de Miquel Crespí Pons. El disseny fou de l'arquitecte Guillem Forteza, i segueix l'estil regionalista, amb elments italianitzants.

“Sa Pobla, des de temps prou antics, ha mantingut una permanent preocupació per tenir, en eficaç funcionament, diverses escoles locals. Unes vegades municipals, altres vegades estatals.

Vegeu el llibre “Les Escoles a sa Pobla. 1821-1913” de Margalida Reinés i Margalida Bauzà, editat l’any 2001, per l’Ajuntament de sa Pobla, tot un inventari d’escoles i de mestres del període estudiat.

Noms com els dels mestres Arabí, Franch o Pastor, i de les mestres Alorda, Abrines o Mas, sobresurten de la simple prosa per esdevenir personatges admirables, mestres amb vocació que, amb els migrats mitjans de l’època, lluitaren contra l’analfabetisme. S’ha de recordar, també, la fonamental tasca pedagògica del col·legi dels “Germans de La Salle”, 1907-1913, a sa Pobla. La de l’”Escola de la Congregació Parroquial”, i la del “Convent de Sant Francesc d’Assís”, especialment. Actualment en plena activitat docent.

Edificada dins la tanca de Can Verdera, segons els plànols de l’arquitecte Guillem Forteza, la construcció es va dur a terme durant el mandat del batle Miquel Crespí Pons. Les obres s’iniciaren pel març de 1927 i, la inauguració fou el dia 10 de setembre de 1929, amb l’assistència del príncep Jaume, fill del rei Alfons XIII, i del general Miguel Primo de Rivera, i de totes les autoritats, civils i docents, provincials i locals.

La imatge del jove príncep, sordmut de naixement, va restar, a la memòria col·lectiva de molts de poblers, com una imatge entrañable i patètica. Una figura reial i dissortada.

Per saber més, sobre s’”Escola Graduada”, consultant el documentat llibre de Maria Antònia Roig “s’Escola Graduada”, publicat al gener de 1998. I, si voleu, llegiu alguns articles meus al llibre “Àlbum del temps”. També, M. López Crespí, a “Temps i gent de sa Pobla”, s’ha ocupat de l’”Escola Graduada”, referent inqüestionable, com ja he dit, per a molts de poblers.” (Butlleti municipal de sa Pobla, núm. 99..Alexandre Ballester)


Detencions i interrogatoris - Crònica sentimental dels anys 70

Turmeda | 12 Febrer, 2019 00:07 | facebook.com

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris


La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)


Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava d’entendre.

Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

Sa Pobla i l´avantguarda narrativa dels anys 70

Turmeda | 10 Febrer, 2019 12:06 | facebook.com

L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)


La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.


L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".


Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Sa Pobla i la novel·la històrica

Turmeda | 09 Febrer, 2019 14:02 | facebook.com

La novel·la històrica a les Illes - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.


Recuperació


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.


Vinculació


Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018


Joc d´escacs (Girona, Llibres del Segle, 2018) – La darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí analitzada per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes (UIB) -


Miquel López Crespí: Joc d’escacs (Girona: Llibres del Segle, 2018).


Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina. (Pere Rosselló Bover)


L’obra novel·lística de Miquel López Crespí s’ha caracteritzat, entre molts d’altres trets, per partir d’un suport memorialístic o històric. Lluitar contra l’oblit és l’única manera amb què l’ésser humà pot impedir que la injustícia s’instal·li definitivament. D’aquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de l’escriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants d’autors que han conreat la denominada literatura del “jo”, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts d’esdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.

Joc d’escacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre l’idealisme d’uns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció d’alguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que s’instauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que l’estat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc d’escacs.

A partir d’un narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què l’estat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja s’endevinava el final de la dictadura. L’escriptor, que també ens revela els seus dubtes d’aleshores com a jove escriptor autodidacte que s’inicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, d’entre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt d’estar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.

Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir d’una intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de l’època. És el cas d’Antònia, la militant d’esquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, l’advocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom d’un cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de l’època. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa l’intel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa d’un aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una “monja moderna”. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A l’altre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor d’Història, i Jaume Calafell, l’excapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui l’autor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de l’ambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina d’aquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -


La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -


L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).


Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)


Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


La novel·la històrica i la restauració borbònica (la “transició”) - El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -


Jaume Vicens (dBalears)


En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)


Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «… un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada». (Jaume Vicens)


«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc d’escacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de l’obra Allò que el vent no s’endugué. Aquest volum complementari acaba d’una manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc d’escacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter d’assaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.

En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.

Efectivament, Joc d’escacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre l’homologació democràtica d’Espanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a l’entrada a la CEE i al seu braç armat, l’Organització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que s’han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport d’una Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.

L’estigmatització d’una esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part d’una operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A l’altre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política —controlada pel potentats del règim dictatorial—, renunciant a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme —consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar l’estabilitat del règim amb les administracions USA—, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què l’escriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.

És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja s’han divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que s’endinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs s’entén millor el motiu pel qual l’Estat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. S’entén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei d’amnistia de l’Estat com una llei vàlida de punt i final. S’entenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.

Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor l’actualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat l’article 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada».

dBalears (1-V-2018)


La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)


Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)


Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)


Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i l’època en que transcorre millor que un tractat d’història. Llavors posava l’exemple d’Stendhal i els anys de l’imperi napoleònic.

Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.

Tot llegint Joc d’escacs de Miquel López Crespí m’he reafirmat en aquesta convicció. A l’igual que en Allò que el vent no s’endugué, de la que també he parlat en aquesta secció, l’autor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que s’ha anomenat –mal anomenat al meu parer- transició democràtica.

Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des d’un bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida d’escacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment l’esperança que l’escac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.

Així a Joc d’escacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults s’anava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.

Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. L’amor, les relacions familiars, l’amistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació d’un país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits d’aquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi d’esguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.

He de confessar que Joc d’escacs m’ha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a l’oblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge?

“A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a l’interior del cor de les noves generacions”.

Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.

Hi ha novel·les que s’han de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, “el primer deber de la literatura es contar la verdad”...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc d’escacs.

Revista Iris (Menorca, Març 2018)


Palma, Anys 70 - Art i cultura (reflexions des de la presó)

Turmeda | 08 Febrer, 2019 12:06 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 - Art i cultura (reflexions des de la presó) -


Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem! (Miquel López Crespí)


Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem!

M´atemoria pensar en el que vendria si de cas alguna vegada arribàvem a obtenir la victòria! I, si com a França, Alemanya, Anglaterra i Suècia la socialdemocràcia es feia amb importants àrees de poder? Fomentarien cap canvi en profunditat? Quin tipus d´ideologia, superadora de l´estret egoisme dominant defensarien?

Com podríem canviar una societat podrida fins al moll dels ossos si les nostres exigències no anaven més enllà del que oferia el poder? On quedaven l´antimilitarisme, l´ateisme militant del passat, les Cases del Poble construïdes per a poder gaudir de la música, el teatre, d´un nou tipus d´Art? A Rússia, en els primers anys de la Revolució, provaren de bastir un cinema revolucionari en la forma i el contingut. Ho demostraven les pel·lícules de Serguei Eisenstein, Dziga Vertov, Pudovkin... El poeta i autor teatral Vladimir Maiakovski enardia el poble. Els pintors futuristes volien cremar els museus, portar la seva obra al carrer. Ara, dalt altes escales, decoraven els trens que marxaven al front. Les obres de teatre eren interpretades enmig de les places, protagonitzades pels milers de persones que havien participat en la Revolució, vençuts els exèrcits blancs. Una humanitat en marxa, avançant amb els trens blindats, obrint camins per a una nova cultura.

Sovint em compareixien obscures premonicions i no podia dormir.

Agitat, feia voltes dins el llit sense aclucar els ulls.

I si després de tants d´anys de lluita no canviava res? A La revolució traïda Trotski ho explicava clarament. El poder de les classes dominants, la força de les idees del passat ocupant la ment de les persones, com un càncer inabastable. Marx ho havia dit en els seus assaigs: el pes de les idees produïdes per remotíssims sistemes de producció regnaven, poderoses, aclaparant l´esperit de generacions i generacions. La por a la Mort, l´efecte del patiment dins el cor de la gent, la desesperació que no et deixa d´acompanyar mai des que neixes fins a la fossa, covant el pànic que et fa adorar animals esdevenguts déus a Egipte, els ídols de pedra i fusta de les més diverses religions.

Sempre, en qualsevol època i situació, aquesta necessitat psicòtica en uns éssers superiors que et poden ajudar a travessar l´abisme que proves de deixar enrere. Els cristians enlairaven multitud de sants, verges immaculades, Crists en agonia, una corrua immensa de màrtirs tallats en fusta i policromats als quals adorar. Ens preguntàvem si les nostres demostracions, les desfilades de Moscou i Praga, Beijing i Sofia vistes en els documentals, eren molt diferents. La mateixa soferta humanitat portava a braços les estàtues salvadores. En els països de socialisme degenerat, horroroses estàtues de guix de Lenin, Mao i Stalin avançaven, portades a l´esquena del poble, talment com a Palma, Conca o Barcelona, altres creients passejaven reproduccions en fusta i guix de Crist i els apòstols.

Poden passar mil·lennis. La Revolució pot portar a la guillotina reis i aristòcrates, bisbes i terratinents; amb l´assalt al Palau d´Hivern pot semblar que el socialisme ha triomfat. Es pot generalitzar l´ensenyament laic i gratuït, expulsar el clergat de les escoles, empresonar qui defensi mites provinents de la prehistòria... Els treballadors armats poden vèncer els exèrcits de la reacció, enderrocar esglésies i catedrals, convertir en universitats i temples de ciència els seminaris de totes les religions, nacionalitzar les fàbriques i les terres... Però vet aquí que, per un estrany sortilegi, les idees del passat més remot –la mística dogmàtica de les més endarrerides castes sacerdotals!- romanen intactes, més fortes que mai en el present i es transformen, adaptant-se a la nova situació.

El pare i l´oncle m´havien explicat el final de la guerra, a Madrid. L´ambient, la dura realitat d´aquell març del trenta-nou quan, de sobte, els joves il·lusionats del juliol del trenta-sis es trobaven enmig amb el salvatgisme més desenfrenat.

Els pactes de Segismundo Casado amb Franco per obrir les portes de la ciutat als feixistes!

-De cop i volta –em contava el pare- deixaren de sentir trets. Un silenci glacial ho omplia tot. Feia dies que alguns oficials i alts comandaments havien desaparegut de les trinxeres. Ja no ens arribava el menjar. Ens preguntàvem què passava. Arribaven rumors de les negociacions d´una part de l´Estat Major amb els militars de Burgos. A mitjans de març la ràdio va anunciar la proclamació de la Junta de Defensa. Unitats anarquistes presidides per Mera s´afegiren al cop d´Estat contra la República. S´iniciava el desarmament dels regiments comunistes i antifeixistes que s´oposaven a la rendició. Vaig sentir Besteiro fent una encesa proclama contra els revolucionaris. Se situava al nivell dels feixistes emprant el mateix llenguatge que els botxins de Franco. Idèntica ràbia contra els resistents. L´endemà d´aquesta crida començaren les execucions dels companys que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als escamots d´execució de militars i falangistes. Què fer en aquelles circumstàncies? Començava la desintegració de l´exèrcit popular. Els soldats s´adonaven que ja no hi havia comandaments. Una nova guerra civil s´iniciava a la rereguarda. Ara ja no es combatia contra Franco. Ans al contrari; els tancs de Mera atacaven les casernes dels oficials i soldats que no volien claudicar. Tot havia tornat absurd, sense sentit.

Sentia el pare navegant pels obscurs racons de la memòria, vivint intensament cada una de les paraules que pronunciava. Com si el temps no hagués passat i es trobàs encara amb els amics, a la trinxera, sense saber què fer en una concreta matinada de març del trenta-nou.

-Els soldats, desesperançats, intuint la derrota, llançaven les armes al terra, deien que la guerra s´havia acabat. Fugien, en les més incertes direccions. Va ser quan, amb un parell d´amics decidírem anar fins a la caserna. Ens volíem assabentar de què era el que passava. En arribar, el panorama era dantesc. Arreu, armes abandonades, papers a mig cremar, despatxos buits, armaris esventrats, màquines d´escriure espanyades, els mapes de l´Estat Major destrossats... En el pati, algú, previsor, tengué la idea de cremar els arxius dels qui érem membres d´un partit. Encara podies veure fulls que el foc consumia lentament... Ens miràvem sense saber què fer. Durant uns minuts, em vaig recolzar en una de les columnes de l´edifici. Què havia passat? Recordava els càntics del trenta-sis i el trenta-set. La il·lusió que podies copsar en la mirada dels combatents. Estàvem segurs de vèncer el feixisme. Un fusell amb cinc bales ens semblava una eina capaç d´obrir les portes del futur, la clau per entrar en un univers ple de llibres i rialles. El món dels nostres cartells de propaganda! Amb cases assolellades per als treballadors i biblioteques al servei del poble, a disposició de qui volgués. Anàvem a la lluita esperançats. La il·lusió dels vint anys? Manca d´experiència? Però qui podrà robar-nos mai aquelles imatges dels ulls, la sensació punyent que tot era possible?

Aleshores el pare respirava profundament i callava uns moments emportat per l´emoció. A la cuina de casa, mentre la mare feinejava amb el sopar, tothom esperava la continuació del relat. Més d´una vegada vaig intuir la brillantor d´unes llàgrimes que pugnaven per sortir, desbordades, en recordar els amics que moriren en el front.

-Finalment, i abans que les tropes de Franco no tallassin les sortides, decidírem marxar cap a València o Alacant. L´esperança era trobar un vaixell que ens portàs lluny dels malsons que tenien lloc davant els nostres ulls. Podríem trobar un indret en el món on reorganitzar la vida, començar de bell nou? No ho sabíem. Anàvem a l´aventura, amb dues metralladores dalt del camió per si de cas ens aturaven escamots de falangistes. Primer morir lluitant abans de rendir-nos! Joan, un company de la meva brigada, agafà la bandera de la CNT, la situà al costat de les metralladores. “Qui ens la vulgui arrabassar, morirà en l´intent!”, cridà, alhora que indicava al conductor que podia engegar el camió.


Els records no em deixaven dormir.

La guerra, envoltant-me en la nit, com una xarxa plena de fantasmes familiars que m´obligaven a no oblidar mai el que succeí.

I si un dia, després de sortir de la presó, trobàssim que ja no hi havia res a fer? De què hauria servit l´esforç, els patiments de tants centenars i centenars de sacrificats militants? Guanyarien els de sempre, els que restaven amagats, com les rates, rere les cortines dels despatxos, disposats a ocupar tots els llocs de comandament que els poguessin oferir els franquistes de nou encuny. Seria igual que en temps de la guerra, quan els cínics, els aprofitats, sortien als carrers de València, Madrid i Barcelona a aplaudir els combatents que marxaven al front amb l´esperança que no tornassin mai més? Ho digué Josep Tarradelles, en comparèixer per Barcelona després del seu daurat exili francès: “Aconseguírem vèncer la Revolució anarquista de seguida. El dia que Durruti va partir amb les columnes de llibertaris per alliberar Saragossa, vaig comprendre que les col·lectivitzacions de terres i fàbriques no durarien gaire! Els aplaudíem amb totes les nostres forces quan els vèiem dalt dels camions, anant a morir cantant les cançons d´una revolta avortada des dels primers dies!”.

Com és possible que el poble sempre resti disposat a lliurar la vida en el combat per la Llibertat alhora que els vividors saben aprofitar qualsevol situació per restar al costat del poder, a racons de privilegi?

Qui eren aquests socialistes que no havíem vist mai a la clandestinitat i ara s´omplien la boca amb la paraula “consens”? I els més desvergonyits, els que perderen tants milers d´homes en la guerra contra el feixisme i no tenien cap escrúpol a arribar a acords amb els militars, l´Església i el Moviment? Els rius de sang vessada només servia per a demanar privilegis a l´ombra protectora dels Borbons?

La lluna, en la distància, envoltada d´estrelles, viatjava indiferent per l´espai infinit. En els dies sense núvols, quan no podia descansar, m´entretenia contemplant el firmament. Pensava en les distàncies siderals que ens separaven dels nostres somnis. La llum de les constel·lacions que m´arribaven des de l´univers havia sortit d´aquells indrets milions i milions d´anys abans de formar-se la Terra, el nostre sistema solar.

I si, en trepitjar novament el carrer, ja no hi hagués res a fer? Els bancs podien haver lliurat els diners necessaris als partits d´ordre per a poder situar-se a les institucions. Qui sap què podia passar en els propers mesos! Com a Madrid, en aquell març del trenta-nou... alguns dels nostres dirigents pactarien una cadireta amb els vencedors, amb qui pogués proporcionar un sou segur cada més, un amagatall des d´on poder viure esquena dreta? Final de la utopia, de les cançons sota els pins, vigilant que no arribàs la Guàrdia Civil, estudiant la darrera resolució del partit? Sí, les banderes i el puny tancat ara serviran per a embellir l´ample decorat de la traïció. El vell vocabulari de la Revolta serveix únicament per a ser emprat a les eleccions, per a enganyar els qui sempre tenen necessitat d´un consol, d´unes paraules amables. Alfonso Guerra i Felipe González, amb mocadoret vermell al coll, perden la veu cantant La Internacional. Tot forma part del nou espectacle que, com en una representació teatral, substitueix l´antiga parafernàlia del jou i les fletxes, amb els retrats de Franco i José Antonio president el cadafal. El poble engega el televisor, expectant. Vol veure aquesta nova pel·lícula. Assisteix al míting a l´espera de les promeses que els han d'indicar el camí, la sortida del laberint.

Com si hagués tengut la capacitat de preveure el futur!

Després, amb els mesos, vaig constatar com la majoria dels malsons de la presó es feien realitat. Talment el dia que vaig pujar al local abandonat del partit. La setmana anterior a la meva visita d´acomiadament tenguérem la darrera reunió. Les primeres eleccions havien confirmat la victòria dels hereus del franquisme i la cort de servils que els anava al darrera. Final del debat. Rostres desesperançats. No ens entenguérem. Molts volien continuar la lluita, com si no s´hagués passat res. Altres, ja tenien un peu en els partits que podien oferir alguna almoina. La majoria es trobaven desconcertats, com qui descobreix que ha caigut en una trampa sense sortida. Una pena profunda planava arreu talment una llopada famolenca.

M´ho havia dit el pare, parlant dels darrers dies de la resistència a Madrid.

-Els companys que volien continuar lluitant, aquells que, amb armes a la mà, s´enfrontaven a la Junta de Defensa, eren agafats presoners sense miraments, posats davant la paret i executats enmig del carrer. No, encara no havien entrat els feixistes, però els trets de la matança se sentien forts, fent tremolar els vidres de les cases properes on els mataven. Els darrers crits de “Visca la República!” dels assassinats ens colpejaven les oïdes indicant el que ens esperava. Calia escapar cap a les muntanyes, a València, a Alacant, abans que ens agafassin i ens fessin el mateix. Unitats senceres abandonaven les armes, llançaven els fusells damunt l´empedrat. Fugíem amb el camió a la desesperada, sabent que ja no hi hauria cap possibilitat de canvi en dècades. Les oportunitats històriques només són donades als pobles de segle en segle, i nosaltres havíem perdut. Vaig prémer amb força la metralladora per si els homes de Besteiro i Mera ens aturaven abans de sortir de la capital. Acceptar les condicions dels hereus del Moviment... no significava enfonsar-se en un pou sens fons? D´on sorgia aquella capacitat de cinisme infinit en les direccions dels partits d´ordre?

El pare m´ho havia dit i, aleshores, em va semblar una exageració.

-Els sicaris de la Junta estripaven les banderes roges, tancaven a la presó els darrers resistents. Just a una cruïlla de la Gran Via encara hi vaig ser a temps de veure com multitud d´oficials i soldats llançaven al foc les estrelles roges de l´uniforme, els graus militars, les banderes, els carnets de partits i sindicats. Un sergent llançà les seves cartutxeres. Hi hagué morts. Les bales sortiren en totes direccions i produïren multitud de ferits en aquella hora sinistra, quan ja se sentien els tambors de falangistes i regulars pels afores de la ciutat.

Sempre la mateixa història de pactes i traïcions!

Cap novetat. Ho havia vist en somnis. Vaig al local del partit, abandonat, ja sense les veus rialleres dels companys i companyes que hi deixàrem, entre aquelles parets, les més lluminoses de les nostres esperances juvenils. Hi anava com aquell que penetra a l´oblidat reialme dels Morts. No n´havíem tancat les finestres i, ara, les frontisses grinyolaven, talment una persona ferida. El corrent d´aire se´n portava els papers, les restes de les publicacions clandestines acaramullades a la sala de reunions. Caminava per damunt carpetes i llibres abandonats pel terra, els darrers fulls volanders, els cartells espanyats... Qui es devia haver emportat les cadires, les taules, els prestatges del que era la nostra biblioteca?

Les llàgrimes em rodolaven per les galtes.

Plorar per la derrota?

Som a Palma o, com el pare en el trenta-nou, a Madrid, cercant el camí de sortida, la sendera que m´allunyi dels malfactors que arriben, assedegats de sang, amb la destral a les mans?

Sortosament els companys no han agafat les banderes, els estendards de la Comuna de París, de Il Manifesto i Democrazia Proletaria que vaig portar de França i d´Itàlia.

Joana és al meu costat, amb el mateix posat de tristor que em domina.

Ens miram als ulls sense pronunciar cap paraula.


Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963)

Turmeda | 07 Febrer, 2019 12:10 | facebook.com

Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963) -


A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Les germanes Gelabert (XVIII)

Turmeda | 06 Febrer, 2019 14:58 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Les germanes Gelabert (XVIII) -


Però la padrina les havia conegudes en temps de la guerra i malgrat que provenia d’una família conservadora mai va voler saber res dels seguidors de José Antonio. Li feia por la crueltat, la manera de matar, la set de sang que tenien. Un dia, era just quan començava el Movimiento salvador de España, va estar a punt d´anar a parar a la presó de dones de Palma. Brodava la funda d´un coixí i, per casualitat, havia emprat els colors roig, groc i morat, els colors de la bandera republicana. Cantava alegrement un dels seus romanços més estimats, el de la Presó de Nàpols, i, mentre taral·lejava asseguda al portal, una patrulla de falangistes l´apuntà amb els fusells i li demanà explicacions. (Miquel López Crespí)


Qui no s´apropava a nosaltres eren les dues bruixes de Sencelles, les germanes Joana i Beatriu. De seguida s´informaren de qui érem, d´on veníem; i, a partir de saber quina era la meva hipotètica malaltia i la del vell combatent republicà, ens miraven com qui veu el dimoni, caminant sempre deu passes endavant o endarrere de nosaltres. Imaginau-vos! Descobrir que en Josep Ferrer havia format part de l´expedició del capità Bayo, l´home que, amb les milícies de Catalunya, volgué alliberar les Illes del feixisme! Crec que en veure´ns la tremolor no els deixava respirar amb normalitat. Tísics i republicans, on havien anat a parar!

Però Mallorca és com un mocador, un poble petit on, gratant un poc, tot s´arriba a saber. La padrina de seguida les va situar en el lloc que corresponia. Tenia una memòria prodigiosa, res no se li escapava i de seguida descobrí d´on procedien.

--Aquestes dues tintoreres –deia-- són les famoses germanes Gelabert de Sencelles, amigues íntimes del comte Rossi en temps de la guerra. Les record per les fotografies que sortien en els diaris. Somrients, amb l´uniforme de Falange. Jovenetes encara, amb la boina roja dels carlistes, la camisa blava i una pistola al cinturó.

Es passejaven pels pobles fent d´acompanyants de falangistes i militars. Pujaven al balcó dels ajuntaments, romanien a la vora dels botxins. Eren les primeres a iniciar el Cara al sol. Recollien informació de les beates, dels rectors, i després la passaven als Dragones de la Muerte, al comte Rossí i al marquès de Zayas.

No ho podia creure! Ara, vint anys després, semblaven unes rendistes que no podien fer mal a ningú. Envellides, vestides de negre, amb el vel per anar a missa i un rosari de nacre a les mans pareixien rates de sagristia sense cap altra història al darrere que les processons i els oficis a què havien assistit.

Però la padrina les havia conegudes en temps de la guerra i malgrat que provenia d’una família conservadora mai va voler saber res dels seguidors de José Antonio. Li feia por la crueltat, la manera de matar, la set de sang que tenien. Un dia, era just quan començava el Movimiento salvador de España, va estar a punt d´anar a parar a la presó de dones de Palma. Brodava la funda d´un coixí i, per casualitat, havia emprat els colors roig, groc i morat, els colors de la bandera republicana. Cantava alegrement un dels seus romanços més estimats, el de la Presó de Nàpols, i, mentre taral·lejava asseguda al portal, una patrulla de falangistes l´apuntà amb els fusells i li demanà explicacions.

Sortosament el nou batle franquista passava en aquells moments pel carrer i en assabentar-se del que passava va renyar els jovenots i els va foragitar.

Marxaren amb cara de pocs amics. Una víctima que els fugia de les mans! No ho podien consentir! Encara feren intents de tornar enrere, però el de més edat els va convèncer de no fer ximpleries. El batle havia estat íntim del general Goded, un heroi del Movimento arran que fou afusellat a Barcelona. Pareix que pensaren que valia més no restar fitxats per les noves autoritats i, malgrat el poder que en aquells moments tenien sobre vides i hisendes, decidiren que no era l´ocasió adient per enfrontar-se al batle.

El batle sabia a la perfecció, coneixia la nostra família, que per part dels Verdera no hi havia hagut mai cap republicà a la nissaga. Qui no se´n recordava de Miquel Crespí, el cap d´Unió Patriòtica a sa Pobla, el batle que bastí l´Escola Graduada? Com es podia sospitar de republicanisme en unes persones tan conegudes pel seu conservadorisme?

Hi hagué sort.

Qualcú que no fos la padrina hauria tengut greus problemes en aquella incerta època on el simple comentari desfavorable d´un veïnat et podia costar la vida, anys de presó, la confiscació de les propietats.

La padrina va amagar la funda del coixí amb la bandera republicana. Tan sols ben entrats els anys seixanta s´atreví a treure-la de la caixa on la tenia dissimulada. La funda havia estat més de vint anys sota un munt de mantes i llençols, en els fons d´un calaix, embolicada i tapada per una falda pagesa.

--Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles. Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió.

Oficialment, els guanyadors eren bons catòlics. Justificaven l´extermini dels republicans amb l´excusa que aquests volien acabar amb la família, fer la repartidora, robar els fills als pares i donar-los a l´Estat per fer-los comunistes. Però de nit tot canviava. Una orgia de sang i sexe s´estenia per pobles i llogarets. A Palma, les germanes Gelabert portaven les meuques a l´hotel Mediterrani. Munió de criats servien llagosta, xampany i pastissos. Tot començava després de venir d´un poble de matar gent. Compareixien borratxos, amb sang a les mans i als uniformes. Molts dels matons no es dutxaven abans de començar les orgies. Els blancs mantells de l´hotel s´havien de rentar cada dia, tantes eren les taques de sang existents. El servei hi estava acostumat. Les noves autoritats ho consentien, especialment al comte Rossi i els italians. Tothom era conscient que sense l´ajut dels avions, armes, diners i voluntaris enviats pel Duce no hauria estat possible aconseguir la retirada de Portocristo. I, per això mateix, els enviats de Mussolini eren el sector més privilegiat del moment.

--Jo he vist desfilar el comte Rosi pels carrers endiumenjats de Palma. Murta arreu per on trepitjava el seu cavall blanc. Totes les balconades del centre de Ciutat amb banderes nacionals, falangistes, alemanyes i italianes. Aplaudiments que mai no acabaven. Besades des dels balcons de les joves de la rància aristocràcia mallorquina. Afamegats ulls curulls de desig en tantes mirades inflamades dirigides al salvador de rendes i propietats. No sabia on amagar-me. A cada moment estaves amenaçada a haver d´alçar el braç, fer la salutació romana i cantar el Cara al sol. Per no haver-ho de fer, cercava l´interior obscur de les esglésies i no sortia fins que havia passat el soroll, les desfilades, les bandes de música i tot aquell espantós soroll de fanfàrria militar.

--El dia que assassinaren Aurora Picornell i les roges del Molinar, un dels falangistes passejà els sostenidors de la dirigent comunista pels bars del barri mariner. Després, la festa acabà en el Mediterrani i el sostenidor tacat de sang anà de taula en taula i acabà xop de xampany i vòmits, al terra, trepitjat per un exèrcit de salvatges.

--Les germanes Gelabert eren igual de vicioses que les prostitutes i alguna de les al·lotes de bona familia que portaven als assassins? Que les meuques anassin amb els brutals membres dels escamots d´extermini per diners podia tenir explicació. Algunes, emperò, portades per una certa dignitat es negaven a participar en els jocs sexuals dels italians i falangistes. Per quins motius les al·lotes educades als Sagrats Cors, les privilegiades que estudiaven piano a les amples sales endomassades dels seus casalots, les senyoretes que havien anat a veure el Papa en nombroses peregrinacions catòliques, es delien per sortir amb un aviador de Mussolini, un oficial espanyol que manava grups de criminals? No es sabran mai els motius. El cert era que les germanes Gelabert tenien fama d´agradar-los estranys ritus sexuals en què s´empraven el fuet, grillons i cadenes. Gaudien amb el dolor de les persones. Els excitava veure patir. Cada setmana visitaven la presó de dones de Can Salas cercant, entre les preses i condemnades a mort, alguna detinguda que patís a fons. Els oferien falsament la llibertat si es feien falangistes, si les acompanyaven al Mediterrani a fer companyia a aquella tribu de grollers i degenerats.

Els records de guerra de la padrina em descobriren noves històries de la repressió a Mallorca que anaven completant el que sabia per part del pare. Un dels fets que més m´impressionà va ser la terrible història de Matilde Landa, la comunista tancada a Can Salas a la qual, amb participació de les germanes Gelabert, feren la vida impossible les monges i quatre senyores riques de Palma al servei del bisbat.

Volien convertir-la al catolicisme, la pressionaven per fer un acte de contrició públic, que s´apenedís de les seves idees. Empraren tots els sistemes possibles. Un dia li digueren que si no es convertia deixarien de donar llet als infants de les preses. Matilde Landa havia resistit fins aquell moment de forma valenta i decidida; però aquest nou xantatge superava les seves forces. Debilitada pels mesos de reclusió, trista en veure com cada dia se´n portaven companyes a matar, anà emmagrint fins a esdevenir una ombra del que era quan entrà a Can Salas.

S´especialitzaren en la tortura física i psicològica. Potser tenien enveja de la seva provada integritat moral. Li prometeren que si cedia als suggeriments, li cercarien un indret tranquil en alguna oficina de Falange o del bisbat. Fins i tot la podrien fer una de les responsables de la presó de dones. Li insinuaren que si feia acte públic de renúncia al marxisme, tendria una casa a la barriada del Terreno on podria viure sense que ningú la molestàs.

Matilde Landa no era una dona feta per a la traïció ni la hipocresia. A la península havia lluitat en primera línia contra el feixisme i, com a representant de la República, havia viatjat a l´estranger a la recerca de suport per la causa de la Llibertat. Cansada del xantatge, un dia decidí acabar amb la tortura quotidiana que patia. Es llançà al buit des del primer pis de la presó i morí a conseqüència de les ferides. Les Gelabert renyaren les monges per manca de vigilància. Però el premi tan preuat que pensaven tenir a les mans se´ls escapà del control, volà més alt que elles. Matilde, per tal d´evitar que es realitzàs l´amenaça de deixar sense llet els infants, s´estimà més morir.

La postguerra viscuda per aquestes germanes va transcórrer dins un ambient d´absoluta felicitat. Especialitzades en negocis d´usura, anaren acumulant una fortuna immensa. Alguna de les jornaleres que feien feina en els horts de la família contaren com eren de cruels amb la gent que no podia pagar els interessos dels préstecs. Diners que havien estat lliurats davant notari, a un altíssim interès, a condició de lliurar a les germanes les escriptures de propietat.

Quantes famílies perderen la casa, la terra? Era sabut que no perdonaven mai cap endarreriment dels terminis. Eren especialistes a deixar diners als més dèbils, a les famílies que, intuïen, no podrien pagar els interessos. Més que cobrar puntualment els préstecs el que els interessava de debò era caure, com a feres afamegades, damunt les propietats, acumular cases i horts.

Com era possible que ningú s´hi enfrontàs en tants d´anys de malifetes? La por penetrant a venes i nirvis dels familiars dels represaliats? El terror planant per places i carrers, paralitzant el més mínim senyal de protesta?

Feia poc, abans d´anar a Lluc, havia llegit un dels llibres que comprava als companys de classe: Mallorca contra los rojos, del pare Ferrari Billoch. Un bon exemple de literatura plamfletària però que em servia per a completar les informacions que sobre la guerra que em comunicaven el pare i l´oncle. A través d´aquelles pàgines blasmant contra els republicans podies arribar a conèixer la quantitat d´odi existent en els intel·lectuals de la dreta mallorquina. I, el més important, et permetia veure les fotografies del comte Rossi, dels milicians del capità Bayo, dels morts en el front de Manacor, de les infermeres violades i assassinades a Son Coletes l´any 1936, dels presoners torturats i cremats de viu en viu a l´endemà de la retirada de les tropes republicanes. Al col·legi, les mostrava als companys del grup Nova Mallorca. Analitzàvem el rostre trist de les llibertàries que serien torturades la nit que foren agafades presoneres. Podíem veure les fotografies dels carrers de Portocristo, amb les barricades i els morts abandonats a les trinxeres.

Les infermeres llibertàries capturades a Manacor tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo.


Sa Pobla i els seus escriptors

Turmeda | 05 Febrer, 2019 20:41 | facebook.com

Introducció al llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Presentació del meu nou llibre Repressió i cultura durant el franquisme Dia 25 de Febrer a les 19h. (dilluns). Can Oleo, carrer de l´Almudaina, 4 Palma (Mallorca) - La presentació anirà a c``arec de Maria Muntaner, Mateu Morro, Josep Valero i Miquel López Crespí - Lleonard Muntaner Editor: Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí -


El feixisme i la repressió política-


La gran crisi de 1929 va provocar dins el món capitalista una onada de pànic. Aquest terratrèmol econòmic que sacsejà successivament Amèrica i Europa posava de manifest d'una forma ben clara el fracàs del liberalisme econòmic. I, el que pareixia més greu a la burgesia, semblava confirmar les prediccions marxistes: el capitalisme es destruïa ell mateix víctima de les seves pròpies contradiccions.

A partir de 1929, i al llarg dels anys trenta, el gran capital comença a pensar que inevitablement la crisi portarà les classes populars vers la revolució socialista. En el pla polític, a l'Estat espanyol, pensen que la II República no representa cap garantia per a preservar els interessos de classe o de casta parasitària (exèrcit, església, terratinents). Per altra banda i, malgrat períodes de forta clandestinitat i profunda repressió, la classe obrera i sectors populars arriben a l'any 1936 (any de la victòria electoral del Front Popular) enfortits per un llarg procés històric d'acumulació de forces iniciat en el darrer terç del segle XIX i que s'ha anat consolidant a poc a poc. Cal no oblidar el regiró produït dins els sectors reaccionaris l'any 1934 a causa de la Revolució Proletària d'Astúries.

Els grups burgesos, davant aquesta situació, van abandonant d'una forma accelerada tots els mitjans organitzatius tradicionals del capitalisme liberal: partits polítics i parlamentarisme burgès. Els sectors clau del Bloc Dominant (grans propietaris agraris, capital industrial, capital financer) ajuden a sostenir, cada vegada més decididament, formes polítiques totalitàries i terroristes, nacionalistes i feixistes del tipus que a Itàlia i Alemanya s'han demostrat utilíssimes per a la destrucció física de les organitzacions obreres i populars i han servit d'una manera eficient el bloc explotador (malgrat aquest hagi cedit alguna parcel.la de poder als grups nazi-feixistes que encapçalen aquests moviments antimarxistes).

En els anys vint i trenta un gran sector del capital internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política adient per a augmentar els guanys i beneficis de la gran propietat i poder entrar en una nova fase d'acumulació de capital imprescindible per a portar endavant la política ultranacionalista i imperialista que menarà, en un curt espai de temps, a la II Guerra Mundial. Es tracta, tant a nivell internacional com a nivell de l'Estat espanyol, d'anar impulsant, mitjançant la repressió més cruel i violenta, l'assassinat en massa de sectors sencers de les avantguardes obreres i populars (comunistes, socialistes, anarquistes, republicans, gent sense partit però de tendència progressista) una nova superestructura "jurídica" que, emprant el terror legalitzat, el terror d'Estat, pugui mantenir, consolidar i desenvolupar el model de producció capitalista amenaçat per la classe obrera.

A l'Estat espanyol, l'extermini i l'anihilació física i política del proletariat durant la guerra i postguerra, l'eliminació de tota forma d'organització popular partidista o sindical -reformista o revolucionària-, o simplement cultural, permetrà al Bloc Dominant burgès-terratinent continuar ampliant els seus beneficis i la seva dominació ininterrompudament fins al present.

El Banco de España i el Consejo Superior Bancario constituiran durant anys centres privilegiats que dirigeixen la política econòmica del nou Estat sorgit de la guerra.

A més, entre 1936 i 1951 el gran capital financer aconsegueix:

a) Multiplicar per quatre el capital que tenien sis grans bancs abans de la guerra (Español de Crédito, Hispano-Americano, Central, Bilbao, Vizcaya i Santader). Aquests sis bancs controlaven en aquells anys el 75 % del total del capital bancari de l'Estat.

b) Augmentar al màxim la producció industrial i l'obtenció de plus-vàlua mitjançant la superexplotació de la classe obrera.

c) Un enriquiment general de la burgesia industrial i una concentració eficient de la banca per a anar controlant altres sectors econòmics supeditats (petita indústria, petita propietat agrària, petit comerç, etc).

d) Estancament de l'agricultura i control dels beneficis de la gran propietat pel capital financer.

e) Fins als anys seixanta, manteniment de les classes populars en un nivell de consum molt inferior al d'abans de la guerra.

Pensem que l'any 1936 la burgesia i els sectors parasitaris de terratinents, església i militars, veien venir un canvi que amenaçava els seus privilegis. Els pareixia que al seu davant només hi havia una alternativa: capitalisme o socialisme. Per tant, optaren sense cap mena d'escrúpols per un model d'estat autoritari que els garantís la dominació permanent damunt el poble.

A més d'optar per l'eliminació física i política de les avantguardes populars, opten igualment per la concentració absoluta de tot el poder en mans d'un exèrcit regular modern (l'exèrcit franquista).

Els assassinats en massa comesos per militars i falangistes, no eren tan sols el producte (malgrat que també hi hagué casos d'aquests) de quatre exaltats que feien les coses d'una manera individual i anàrquica. La norma general de la repressió obeí a un pla ben predeterminat i experimentat amb èxit a l'Alemanya nazi i a la Itàlia feixista.

Es tractava de garantir durant un llarg període històric un grau de repressió altíssim per a mantenir durant un perllongat espai de temps el poble desorganitzat i atemorit. D'aquesta manera el Bloc Dominant va poder fruir d'una llarga fase d'acumulació intensiva de capital a base de la superexplotació de la classe obrera i dels altres sectors populars.

Ha estat mitjançant aquesta dictadura terrorista de la burgesia (això fou el franquisme) com el capital bancàrio-financer aconseguí la direcció econòmica de la nostra societat.

Obtinguda la victòria militar damunt el poble, anihilades les seves avantguardes i bona part del mateix poble, desfetes tota mena d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, la lluita permanent d'interessos dins el Bloc Dominant (una vegada esvaïda la por dels anys trenta envers la revolució proletària) ha portat a la consolidació total del gran capital bancàrio-financer i a una certa marginació política i econòmica dels aliats de llavors (la classe terratinent i el capital industrial).

L'assassinat en massa no fou altra cosa, en definitiva, que portar endavant una política econòmica altrament de com s'havia fet fins al 36. Aquests foren realment els grans "ideals" de la Cruzada.

Els historiadors parlen de 100.000 morts a les trinxeres, 10.000 morts per bombardeigs de l'aviació, 200.000 afusellats per falangistes i militars a l'Espanya franquista, 200.000 presoners executats o morts per malalties des de l'any 1939 al 1943 dins la presó o camps de concentració de la Nueva España. 500.000 morts per a consolidar i mantenir els privilegis de sempre.

La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista d'Estat.

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor)

Turmeda | 05 Febrer, 2019 14:17 | facebook.com

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances

Turmeda | 04 Febrer, 2019 14:52 | facebook.com

Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -


A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)


Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.

Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...

Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.

Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.

Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...

A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.

No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.

Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.

Ningú no havia tocat les banderes.

A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.

Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.

La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.

Mentre brodava les banderes, em deia:

-Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!

Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:

-Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.

Em mirà altra volta, i afegí:

-Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!

Mai he oblidat les paraules de la padrina.

Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.


Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada

Turmeda | 02 Febrer, 2019 23:20 | facebook.com

Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -


Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. (Miquel López Crespí)


Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.

Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.

Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.

Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.

La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.

El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.

Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.

No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.

Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.

Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.

I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.

Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.

De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.

Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres.

No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.

Sa Pobla i els seus escriptors

Turmeda | 01 Febrer, 2019 13:56 | facebook.com

Lleonard Muntaner Editor: Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí -


Miquel López Crespí entrevistat a Última Hora - L´autor publica, con el sello de Lleonard Muntaner, una “breve enciclopedia” cuyo título és “Repressió i cultura durant el franquisme” -


Miquel López Crespí “radiografía” la cultura en tiempos de Franco - Per Clara F. Ferrer


“Es una breve enciclopedia de esos 40 años de represión condensados en poco más de 200 páginas”, puntualiza. López Crespí aborda diferentes hechos históricos y figuras del mundo de la cultura, como Josep Massot i Muntaner, los hermanos Villalonga, Francesc de Borja Moll, Antoni Serra, Joana Serra de Gayeta y Josep M. Llompart, la Noca Cançó entre muchos otros. “Hubo algunos escritores como Villalonga, Riber o Joan Estelrich que escribieron a favor del franquismo, pero se els perdonó por hacerlo en catalán. A mí, personalmente, me cuesta mucho hacerlo”, confiesa.


“De la represión franquista en términos políticos se ha hablado mucho, pero ¿qué passa con la cultura? Mi concepción, desde finales de la Guerra Civil hasta la Transición, es que la cultura catalana luchó en primera línea para la libertad. Había pocos partidos políticos antifascista y, si existían, trabajaban de forma clandestina, con lo que su trabajo era prácticamente invisible”, señala el autor Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), que acaba de publicar Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner). El volumen cuenta prólogo de Mateu Morro e introducción de Llorenç Capellà, ambos colaboradores de Última Hora.

“Es una breve enciclopedia de esos 40 años de represión condensados en poco más de 200 páginas”, puntualiza. López Crespí aborda diferentes hechos históricos y figuras del mundo de la cultura, como Josep Massot i Muntaner, los hermanos Villalonga, Francesc de Borja Moll, Antoni Serra, Joana Serra de Gayeta y Josep M. Llompart, la Noca Cançó entre muchos otros. “Hubo algunos escritores como Villalonga, Riber o Joan Estelrich que escribieron a favor del franquismo, pero se els perdonó por hacerlo en catalán. A mí, personalmente, me cuesta mucho hacerlo”, confiesa.

Uno de los princnipales eventos fue la fundación de la Obra Cultural Balear y de la Editorial Moll en los años sesenta. “Fue el inicio de la dinámica de la resistencia. También son importantes editoriales como Daedalus o Turmeda. En ese periodo se crearon también las Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, en las que participaron autores como Pere Calders, Pere Quart, Jaume Adrover o Vidal Alcover. Cabe destacar también el Cineclñun Universitari, que organizaba proyecciones los domingos por la mañana en la Sala Rialto. “Se entablaban debates, los únicos que se podían, bajo la vigilancia estricta de la Brigada Político-Social”.


Ruptura

En cuanto a la plástica, el auator señala que “todos los creadores eran revolucionarios y rompieron con la tendencia paisajística y de bodegones. Fueron destacables grupos como Tago, Bes, la muestra de Art Pobre, Ensenya 1 i el Grup Criada”. A Josep Maria Llompart –del que se celebró el Any Llompart en 2018- le dedica hasta cinco capítulos. “Fue un maestro cultural. Nos abrió la puerta al conocimiento de autores como Pere Capellà, Alexandre Ballester o Pere Alcàntara Penya. Nus inculcó una nueva manera de entender el teatro contemporáneo, alejado del que hacía Xesc Forteza”, concluyé.

Ültima Hora (16-I-2019)


Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 31 Gener, 2019 10:58 | facebook.com

Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


La transició i els cristians anticapitalistes

Turmeda | 30 Gener, 2019 12:26 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició – Els cristians anticapitalistes: un camarada exmissioner - Palma (Mallorca), Anys 70 -


Restar cinc anys de missioner a Burundi i altres tres al Perú m´ajudà a obrir els ulls. La pobresa, les malalties, els al·lots i al·lotes desnodrits, els infants que morien just acabats de néixer... Com caminar damunt vidre trinxat! I les guerres promogudes pels europeus per a controlar les mines d'or i de plata, l’urani, el petroli... Començava a entendre els motius de la fam del Tercer Món! A Kin Gali, el petit poblet on m´enviaren, m´ho explicaven els missioners més vells i els ancians de la tribu. Les companyies de Bèlgica, Holanda, França i Anglaterra trastocaren tot el sistema de producció d´aliment del Congo i Burundi. Allà on es collia blat, des de Londres i París decidien sembrar-hi cacau per a l´exportació, cotó per a les fàbriques de Manchester. Es dedicaven amplies zones agrícoles, milers de quilòmetres de terrenys que abans de la colonització servien per a produir aliments, al cultiu d´arbres per obtenir cautxú, fustes de preu per als mobles dels europeus... Res no escapava a la voracitat insaciable de les multinacionals! Quan sorgia un dirigent allunyat de la corrupció, algú que, amb bones intencions, volia solucionar els més elementals problemes del seu poble, s’ordien cops d’Estat, s’assassinava aquella persona no manipulable. Mercenaris pagats per la banca mundial, feien desaparèixer qualsevol persona crítica amb la situació. Tampoc els sacerdots se salvaven de la repressió. Bastava que se sapigués que a la missió s´havia creat un grup de suport als desvalguts, un sindicat que ajudàs els treballadors de les plantacions, per a passar a engreixar les llistes negres dels escamots d´assassins. En cas que fos necessari, per servar en mans d´una determinada companyia la producció de plàtans, el cacauet, els diamants, obscures forces mercenàries, preparaven enfrontaments i matances entre tribus que sempre havien viscut plegades, en pau i harmonia... La sang corria abundosa. Sovint, estols de dones atemorides, d’infants salvatgement torturats, venien a la nostra pobra església de fang i uralita, per a provar de servar la vida. (Miquel López Crespí)


Difícil explicar el significat de l’aventura en la qual estàvem immersos. Un dia en què vaig anar a dinar a casa de l´exmissioner, el nostre reesponsable del front de barris, ho vaig poder comprovar. Mentre preparàvem el menjar, madò Aina, la seva mare, plorava, desconsolada.

-No ho entenc, Miquel. Com és possible que no vulgui fer de sacerdot, tornar de missioner al Perú. Fins que ho ha deixat era l´home més respectat del poble. Les meves amigues em tenien enveja. Un fill propagador de la Fe arreu del món! No es que sigui excessivament religiosa, però aquí, tenir un fill missioner, és un signe de distinció.

Es returà un moment i, eixugant-se les llàgrimes, tastà el brou de peix que ens estava preparant. Jaume feia una amanida, escoltant en silenci el conegut discurs de la mare.

-I el pitjor va ser quan va comparèixer amb una al·lota. “Aquesta serà la meva dona, la mare dels meus fills”, ens digué, alhora que ens la presentava. Al principi vaig restar gelada, sense capacitat de respondre. Ara, amb els mesos, he vist que és una dona excel·lent. I el nét que ens ha donat val un món. Potser era el que el Senyor volia. Segurament Jaume, de jove, es va deixar influir per nosaltres. Sempre dient-li que entràs al Seminari, que es dedicàs al servei de l’Església... Un greu error per part nostra. Els fills han de fer el que volen, mai se’ls ha d’imposar un ofici o una carrera.

Jaume, que l’escoltava amb summa atenció, va deixar l’amanida i, acaronant-li els cabells, digué:

-No li donis tantes voltes! No sou culpables de res. Tenc ben present que sempre heu fet el que trobàveu més convenient per fer-me feliç, per donar-me suport. Vaig fer el que volia. Llegint els Evangelis imaginava una Església dedicada al servei dels més desvalguts. Era un jove de poble, provinent d'una família de petits propietaris, amb cases i horts i que mai no havia necessitat fer feina per a guanyar-me la vida. El meu desconeixement de la realitat era absolut. Estudiava llibres religiosos i em creia el que explicaven. Escoltava les prèdiques dels missioners pensant que els catòlics eren una espècie de cavallers de l’Edat Mitjana. Uns homes que només vivien per acabar amb les injustícies d’aquesta terra, amb el patiment de la humanitat.

Em mirà, amb un cert posat de resignació.

-Restar cinc anys de missioner a Burundi i altres tres al Perú m´ajudà a obrir els ulls. La pobresa, les malalties, els al·lots i al·lotes desnodrits, els infants que morien just acabats de néixer... Com caminar damunt vidre trinxat! I les guerres promogudes pels europeus per a controlar les mines d'or i de plata, l’urani, el petroli... Començava a entendre els motius de la fam del Tercer Món! A Kin Gali, el petit poblet on m´enviaren, m´ho explicaven els missioners més vells i els ancians de la tribu. Les companyies de Bèlgica, Holanda, França i Anglaterra trastocaren tot el sistema de producció d´aliment del Congo i Burundi. Allà on es collia blat, des de Londres i París decidien sembrar-hi cacau per a l´exportació, cotó per a les fàbriques de Manchester. Es dedicaven amplies zones agrícoles, milers de quilòmetres de terrenys que abans de la colonització servien per a produir aliments, al cultiu d´arbres per obtenir cautxú, fustes de preu per als mobles dels europeus... Res no escapava a la voracitat insaciable de les multinacionals! Quan sorgia un dirigent allunyat de la corrupció, algú que, amb bones intencions, volia solucionar els més elementals problemes del seu poble, s’ordien cops d’Estat, s’assassinava aquella persona no manipulable. Mercenaris pagats per la banca mundial, feien desaparèixer qualsevol persona crítica amb la situació. Tampoc els sacerdots se salvaven de la repressió. Bastava que se sapigués que a la missió s´havia creat un grup de suport als desvalguts, un sindicat que ajudàs els treballadors de les plantacions, per a passar a engreixar les llistes negres dels escamots d´assassins. En cas que fos necessari, per servar en mans d´una determinada companyia la producció de plàtans, el cacauet, els diamants, obscures forces mercenàries, preparaven enfrontaments i matances entre tribus que sempre havien viscut plegades, en pau i harmonia... La sang corria abundosa. Sovint, estols de dones atemorides, d’infants salvatgement torturats, venien a la nostra pobra església de fang i uralita, per a provar de servar la vida.

-Quan decidires deixar el sacerdoci? –li vaig preguntar, per aprofundir en unes qüestions que sempre m´interessaren.

-Va ser a finals dels seixanta, després d’un viatge a Roma per a veure el Papa. Jo era un ferm seguidor de les resolucions del Vaticà II. Els dos anys de resident al Seminari romà m´ensenyaren la possibilitat de col·laboració entre comunistes i catòlics. Em començava a adonar de les mentires que, sobre l´esquerra, ens havien contat a Mallorca. Tot era una gran estafa! Ens permetien una entrevista amb el Papa pels nostres anys de missioners. L’Església volia premiar així els qui, ja començaven les desercions!, romanien ferms en la defensa del catolicisme. Érem sacerdots procedents d’Amèrica, d’Àsia, d´Austràlia, Vietnam. Record nombrosos mallorquins. Va ser quan vaig començar a sentir el ròssec del dubte i el desencís. Pensa que jo procedia d´una de les missions més problemàtiques. Havia estat anys predicat l´evangeli i ensenyant de llegir i escriure per planures mig desèrtiques, a poblets sense aigua curulls d´infants malalts. No em parlem d’electricitat! La lepra, la disenteria, el tifus i la tuberculosi planaven arreu. Viatjàvem a peu, travessant indrets que semblaven la Lluna. Altres vegades, per selves intransitables, plenes d´animals ferotges, serps verinoses, tribus que, amagades enmig de la foscúria, llançaven fletxes enverinades als estranys que s´apropaven a llurs refugis i amagatalls.

Les dones del poblet on tenia muntada l'església i el dispensari, havien de fer cada dia quatre quilòmetres per extreure, d’entre la sorra, a gran fondària, l’aigua tèrbola, que servaven com el més preuat tresor.


Sa Pobla i els primers corresponsals antifranquistes

Turmeda | 29 Gener, 2019 13:56 | facebook.com

Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia.


Mallorca 1960: els primers corresponsals antifranquistes



1962-1963: Miquel López Crespí, Guillem Coll i Gabriel Noguera. Aleshores Miquel López Crespí, membre del grup antifranquista "Nova Mallorca", començava les seves col·laboracions amb Ràdio Espanya Independent.

El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.


Garcías era aleshores una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod i tants d’altres home si dones capdavanters de la lluita en defensa del socialisme a les Illes.


Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat i el socialisme.


Pel setembre de 1976 jo ja era un "vell lluitador antifranquista" si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Quetglas escriu: "La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger".


Fins aquí les paraules de l’historiador. De tot això n’he parlat en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que l’any 1994 edità Lleonard Muntaner en la col·lecció d’assaig "El Tall". Per això explicava una mica més amunt que, quan Gina Garcías, Mateu Morro i Antoni Mir trucaren el timbre de casa meva aquell llunyà dia de setembre de 1976, jo ja portava molts d’anys en la miñitància antifeixista. Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.


De la lluita dels anys seixanta també en vaig parlar en el II Encontre d’Escriptors Poblers, quan encetàrem el tema dels corresponsals de premsa en temps de la dictadura franquista. En aquest Encontre assistiren els coneguts autors de sa Pobla Miquel Segura, Pere Bonnín, Alexandre Ballester, Rafel Socias... L’encontre que rememor va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d'Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els participants i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l'Institut Can Peu Blanc.


Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l'exercici de l'activitat periodística.
Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d'intel ligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d'un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l'animadversió de les "forces vives" (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil).


Si complicat era provar de fer tasca semblant en un diari del "Movimiento", molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l'oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la policia política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l'autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d'enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d'aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d'escriure, i molt manco el nom de l'autor de l'article.


Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.


La presentació -a primera plana- i explicació dels objectius de la nova publicació comunista de les Illes (fou la de més durada i més tiratge del temps de la transició) aniria a càrrec d'aquesta comissió. El Comitè d'Illes de l'OICE (aleshores encara no s'havia produït la revolta interna que portaria a la modificació de les sigles, d'OICE a OEC) explicaria la nostra concepció de lluita per la llibertat (que concretàvem en llibertats polítiques per al poble treballador).
El Front Obrer també havia de fer sentir la seva veu davant les maniobres cada vegada més accentuades de consagrar la divisió sindical de la classe obrera i d'acabar amb les experiències de democràcia directa. Igualment els estudiants (les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants) tenien una secció que, amb els mesos, seria l'altaveu de les lluites i reivindicacions que hi hagués per escoles, instituts i facultats. Els fronts de la pagesia, sanitat, hoteleria, barris, intel·lectuals, etc, s'havien d'anar encarregant d'omplir tots els altres espais de la nova publicació amb les seves col·laboracions.


Amb responsables elegits pels diferents fronts de lluita de l'organització, en Mateu Morro i jo érem els encarregats de portar el material ja en net al delineant Monxo Clop que, fent una feinada que ningú no pot ara imaginar (en aquell temps encara no existien els microordinadors!) en feia el muntatge definiu. Na Teresa Nieto, a la fotocopisteria (carrer de Francesc de B. Moll, 8-A) que tenia precisament davant del cau dels sindicats verticals, imprimia els dos mil exemplars -a vegades més- que veníem i repartíem militants i simpatitzants.


El número u de la revista sortí a començaments del mes d'octubre de 1976. Valia deu pessetes, i en la presentació (pàgs. 1-2-3) es definia ben clarament per la Revolució Socialista enfront els pactes i claudicacions dels partits que es deien d'esquerra (concretament el PSOE i el PCE).
Mentre socialdemocràcia i carrillisme (PCE) iniciaven els primers contactes amb el franquisme reciclat ordint la consolidació de la monarquia que instaurà el dictador o, més endavant, consensuant una constitució que negava el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats, nosaltres dèiem: "Precisamente la tarea de Democràcia Proletària, de los comunistas de las Islas, va a ser la de recuperar el protagonismo político y social que siempre nos ha sido negado a la clase obrera y al pueblo trabajador, por los egoismos particularistas de nuestras clases explotadoras, tanto autóctonas como foráneas y por las élites de nuestra pequeño-burgesa 'clase-política'.
'A nuestras clases dominantes, el oportunismo económico y político, la falta de planificación y el absoluto desprecio por el desarrollo estable e integral de nuestra realidad social les ha invalidado definitivamente para la tarea de gestores de los intereses de las Islas". I hi afegíem més endavant: "Sólo la auto-organización de las masas, desde la lucha cotidiana, en organismos regidos por la democracia directa, permite el protagonismo popular en la tarea de transformar la actual realidad. 'Ni los gestores burocráticos emanados del sistema burgués de democracia, ni la burocracia de partido que se autoproclama dirigente del proletariado, pueden garantizar el protagonismo político e histórico de los miles de trabajadores que constituimos los verdaderos agentes del cambio histórico que necesitamos".
I acabava: "Frente a las mentiras y silencios de la prensa burguesa, frente a las deformaciones que del marxismo-leninismo y de los claros combates de clase hace la prensa revisionista, Democràcia Proletària levanta en alto su contenido comunista e inicia la dura batalla por la verdad revolucionaria, contra el continuismo reformista en cualquiera de sus versiones de gobierno, contra la monarquía terrorista del gran capital, por la unidad de la clase obrera basada en la democracia obrera, por la construcción de comités de alianza obrera, por las libertades políticas para la clase obrera y el pueblo trabajador y por la República Socialista de los Trabajadores, basada en los Consejos Obreros".


Després de la mort del dictador (novembre de 1975) es va fer evident que la burgesia monopolista espanyola i l'imperialisme nord-americà necessitaven de la socialdemocràcia i del PCE per a enllestir la maniobra de la transició. Es tractava, com ja hem anat explicant en alguns d'aquests articles, de modificar alguna cosa (els aspectes més tenebrosos de la dictadura feixista) per tal de mantenir intacte el domini del gran capital.


L'esquerra reformista abandonà pràcticament la política de masses. Renuncià igualment a dur a terme cap tipus d'accions autònomes de classe malgrat la seva relativa influència entre els treballadors. El procés de "canvi", en conseqüència, fou dirigit per l'oligarquia i els sectors més intel·ligents del franquisme. Amb la "ruptura pactada"" la burgesia pogué mantenir intacte en tot moment no tan sols el seu poder social sinó també el seu poder polític. Els ajuntaments -en aquells moments cabdals-, l'Administració de l'Estat, els aparats repressius i l'empresa pública, continuaren pràcticament en les mateixes mans de sempre.


Entre 1976 i 1979, malgrat que el felipisme fa tot el possible per mantenir i propagar la fal·làcia que el PSOE és un partit d'esquerra, i mentre prediquen al poble que lluitaran aferrissadament per les llibertats polítiques, per la ruptura amb el franquisme, pels drets de les nacionalitats oprimides per l'imperialisme, el cert és que, a poc a poc, van renunciant a tots els principis que de paraula diuen defensar.
Entre el 76 i el 79, el PSOE rebutjà públicament el marxisme (un poc més endavant el PCE faria el mateix amb el leninisme) i abandonà tota mena de mobilització de masses vers la ruptura democràtica.
Igualment el PSOE acceptà de seguida la monarquia reinstaurada pel general Franco, renunciant a la lluita per la República i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol.


Miquel López Crespí

Palma, Anys 70 – Crònica sentimental - Una visita al cau dels torturadors de la Brigada Social

Turmeda | 28 Gener, 2019 11:53 | facebook.com

Palma, Anys 70 – Crònica sentimental - Una visita al cau dels torturadors de la Brigada Social -


Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites! (Miquel López Crespí)


Inútil cercar una lògica en la repressió. Tot funcionava segons la bogeria de cada secció policíaca. En un dels escorcolls de quan tenia dinou anys, trobaren un munt de revistes soviètiques i txeques en espanyol. Record que ho enviaren a Madrid i esperaren instruccions del Tribunal d’Ordre Públic per a saber què fer amb mi. La família, atemorida, no dormia esperant que, d’un moment a l’altre, em venguésin a cercar. Amb el pare i l’oncle portàrem a cremar tot el que em quedava a la meva cambra. Encara hi havia quedat un munt de publicacions que no veieren aquell dia.

Els tres traginàrem un parell de carretades de revistes a un solar que teníem a Son Serra. Les llançàrem dins un pou fondo. El pare havia començat a cavar per fer-hi una cisterna. El fum ens arribava al rostre i tossíem sense aturar. No podíem respirar. L’oncle havia portat una llauna de benzina per accelerar el procés. Aquell racó del solar es convertí en un infern. Suàvem. El pare em mirava amb preocupació. La seva figura m´arribava boirosa a través de les flamarades. Mai no l’havia vist amb un posat tan trist. Imagín que pensava, i no sense raó, que possiblement no acabaria mai els estudis. Que les llistes secretes que circulaven entre la patronal farien que no pogués trobar una bona feina.

No anava gaire errat! Els pares tenen una intuïció especial per a copsar cap on poden anar els fills! Mirat amb una perspectiva freda, es feia evident que escoltar les ràdios clandestines fins a la matinada i participar en pintades nocturnes a favor dels vaguistes d´Astúries i per l´Amnistia no era el mètode més adient per aprovar les assignatures.

No sé quantes hores romanguérem al solar cremant revistes dels països de l’Est! Com era possible haver acumulat tantes publicacions? Ni jo mateix ho entenia. Tot plegat, com una fugida a la desesperada cap a indrets prohibits. Una forma per a defugir el silenci de la dictadura sobre els avanços dels països que, en teoria, pugnaven per acabar amb les injustícies que ens indignaven.

Acabàrem la feina al final de l´horabaixa, a sol post. Sortosament, no va venir ningú a investigar què fèiem, els motius de la fumarada que pujava cap als núvols. Potser perquè, per aquella zona, hi havia nombroses parcel·les sense urbanitzar. No era estrany veure-hi columnes de fum. Els propietaris cremaven l´herbei, mobles vells, el que ja no servia. Fins i tot rodes inservibles de pneumàtics!

Al cap d’un mes vaig rebre una citació per anar a la seu de la Brigada Social. L´escrit oficial no era gaire llarg. Deia que em presentàs al carrer de la Soledat, a les onze del matí. Quan l´hi vaig dir a la mare, plorà una bona estona.

-I què hem de fer, si no has tornat a migdia?- em preguntava, angoixada en comprovar que el fill començava a rodar cap a un avenc imprevisible.

Alguna vegada havia funcionat a la perfecció anar a veure l’advocat de la padrina Martina. Don Eduardo Alemany va ser tinent de l’exèrcit franquista en temps de la guerra. Ascendit al grau de coronell, tenia molts coneguts a Governació. L´amistat amb la família Alemany venia de lluny, de l´època en la qual el meu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí, bastí l´escola del poble i establí relacions amb altres simpatitzants del general Miguel Primo de Rivera. El batle Miquel Crespí mantenia relacions amb gent de les més diverses tendències. L´escriptor i sacerdot Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza i militars com don Joan Alemany, el pare del coronell Eduardo.

El coronell em salvà una vegada d’anar al Tribunal de Menors, de complir una condemna d’un any de reformatori. Sortosament, la padrina anà a parlar-hi, al despatx que tenia en el barri de la Seu. La intervenció del militar va ser decisiva. Després de quatre paraules amb amics del Moviment tot restà solucionat.

Només se´m va ocórrer dir que, si trigava gaire, anassin a veure el misser de la padrina. Potser podríem solucionar el problema igual que la darrera vegada que em venguéren a cercar.

La mare plorava sense aturar. La padrina, que preparava el dinar a la cuina, s’eixugava les llàgrimes amb el mocador. Només va poder pronunciar quatre paraules.

-Sí, ara mateix deixaré el que faig i començaré a preparar-me per anar a veure don Eduardo.

Vertaderament preocupat, vaig agafar l’autobús per anar a comissaria. Imaginava que m’enviarien al jutge i, després, vés a saber què farien. Aleshores jo era menor d´edat. I si decretassin, en ferm, un ingrés immediat al reformatori de Palma? Em podrien salvar novament? Bastarien les influències de l´advocat?

Només ara, quan ha passat tant de temps, m´adon del patiment causat als pares i als padrins, a l´oncle Josep. La inconsciència del jovent! De res serviren les advertències familiars, els plors de la mare. D’on sorgia aquella decidida voluntat d´acabar amb la dictadura? De les històries de la guerra que havia escoltat durant tants d’anys? De saber amb exactitud matemàtica, que els rojos no eren els dimonis que mestres i sacerdots ens predicaven des de les aules i la trona?

Atemorit, vaig mostrar el paper amb la citació al policia que feia guàrdia a l’entrada dels llòbrecs passadissos de la Social. El cor em bategava a mil per hora. Era un camí que coneixia de feia temps, d’ençà de les primeres detencions quan, estudiant de quart de batxiller, sortíem de nit a pintar consignes contra Franco. Aleshores ens delíem en especial per les façanes d´escoles i instituts. Érem tan innocents que imaginàvem que una frase podia canviar el món!

No havia canviat res amb els anys.

Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites!

Però no va anar com imaginava.

El comissari no hi era, al despatx.

La secretària arreglava papers. Quan li vaig mostrar la citació em mirà amb indiferència. Simplement es va fixar en el número que portava la citació. Mormolà: “Expedient número quaranta-tres”. Cercà entre els paquets que hi havia en uns prestatges, a l’esquerra de la taula buida de l’inspector i, sense mirar-me als ulls, em lliurà una capsa de grandària considerable.

-Aquí té el paquet. No hem pogut enviar l´avís abans. Les revistes arribaren de Madrid fa tres dies, però anàvem molt endarrerits en la feina.

No digué res més. Es girà d’esquena i deixà de prestar-me atenció, tornant als seus quefers habituals.

-No ho podia creure! Eren les revistes segrestades per la Social feia un mes! Finalment, no havia passat res! El Tribunal d’Ordre Públic trobava que la possessió d’aquelles publicacions no representava cap perill per al règim! No sabia què pensar. M´adonava de la inutilitat de tota la feina cremant les col·leccions de revistes obtingudes tan dificultosament. Què passava a la Brigada Social? Més endavant m’ho va explicar don Eduardo Alemany, l´advocat de la padrina.

-Els temps han canviat un poc. Possiblement són les lleis de Fraga Iribarne suprimint la censura prèvia, la mà oberta en referència al cine d’Art i Assaig i la publicació d’autors considerats prohibits: alguns llibres de Marx i Engels, escriptors afusellats o exiliats, Ramón J. Sénder, Federico García Lorca, Pere Calders, Joan Oliver... Ningú ho pot esbrinar amb certitud. No fa gaire aquestes publicacions haurien servit d’excusa per a la detenció i posterior condemna. Ara, no ha estat així. Pareix que han après a distingir entre simples papers culturals que no diuen res del que s’esdevé a Espanya i els materials editats pels grups comunistes i anarquistes.

Sí, els temps començaven a canviar, malgrat que encara se sentissin els trets dels escamots d´afusellament i partits i sindicats no poguessin actuar públicament. La censura perdurava, moltes pel·lícules –malgrat l’Art i Assaig!- romanien prohibides; els llibres de Ruedo Ibérico, Editorial Ebro i les Edicions Catalanes de París no es podien adquirir normalment.

Vaig tornar d’hora.

La mare i la padrina sospiraren alleugerides. Trucaren de seguida al taller on feien feina el pare i l’oncle i els explicaren que no m’havien fet res i que ja era a casa. La calma tornà per una temporada. A la nit, el pare em va fer les acostumades recomanacions: la necessitat d’acabar els estudis, abandonar les sortides nocturnes per l´enorme perill que comportaven... Insistí en la història repetida una i mil vegades dels amics de la guerra penjats als arbres en entrar els feixistes, crucificats, esventrats a cops de baioneta, escorxats de viu en viu a les rodes del carro, enmig de la carretera, les pallisses a presons i camps de concentració...

Potser dins seu se sentia orgullós de la dèria antifeixista del fill. Però no ho volia fer coneixedor. Tenia a la memòria, gravat a foc, el record massa proper dels patiments d’una generació que volgué canviar el món. Em sembla que mai no podré saber el dolor i les preocupacions que vaig causar a la família. Em sentia dominat per una dèria inabastable, esperitat. Com si hagués perdut qualsevol noció de la realitat. No entenia per quins motius no podíem ser lliures, defugir la pesada grisor que ens escanyava, la tenebror d’una dictadura cruel en la qual no era permesa la llibertat de somniar.

Què passaria ara, després de la presentació del partit i de l´escorcoll de casa nostra?

No calia fer-se gaires il·lusions. Ho havíem discutit prou a les darreres reunions del Comitè de Direcció. Aquesta vegada no ens escaparíem de la detenció i del posterior judici. Podíem haver optat per no sortir a la llum, per romandre dins la clandestinitat més absoluta i deixar que els grups que pactaven amb els franquistes ocupassin espais en els mitjans de comunicació. Però ens sublevava la injustícia de veure promocionar arreu els que no havien fet res pel deslliurament del poble. Assistíem a una farsa contínua. De les clavegueres més inversemblants, vestides com per anar a un carnaval, ben abillades i somrients, compareixien sigles noves, personatges als quals no havíem vist mai en la lluita per la Llibertat, oportunistes del sindicat vertical que s’apuntaven a les primeres manifestacions obreres, rendistes, advocats sense feina a la recerca d´un acta de diputat, aspirants a sous institucionals de totes les ideologies, milers de vividors que oloraven el repartiment de privilegis. Les tribunes de la premsa, la ràdio i la televisió començaven a estar obertes per a tots aquells que acceptaven la voluntat dels poders fàctics.

Canviar alguna cosa per a salvar l’essencial de la dictadura?


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)

Turmeda | 27 Gener, 2019 15:46 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)


El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)


El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.


Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

Turmeda | 27 Gener, 2019 13:35 | facebook.com

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

L´antifranquisme cultural a Mallorca en els anys 70

Turmeda | 26 Gener, 2019 13:29 | facebook.com

L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Art i subversió a Mallorca en els anys 70



Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

Sa Pobla i els seus escriptors

Turmeda | 24 Gener, 2019 14:17 | facebook.com

Lleonard Muntaner Editor: Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí -


Miquel López Crespí entrevistat a Última Hora - L´autor publica, con el sello de Lleonard Muntaner, una “breve enciclopedia” cuyo título és “Repressió i cultura durant el franquisme” -


Miquel López Crespí “radiografía” la cultura en tiempos de Franco - Per Clara F. Ferrer


“Es una breve enciclopedia de esos 40 años de represión condensados en poco más de 200 páginas”, puntualiza. López Crespí aborda diferentes hechos históricos y figuras del mundo de la cultura, como Josep Massot i Muntaner, los hermanos Villalonga, Francesc de Borja Moll, Antoni Serra, Joana Serra de Gayeta y Josep M. Llompart, la Noca Cançó entre muchos otros. “Hubo algunos escritores como Villalonga, Riber o Joan Estelrich que escribieron a favor del franquismo, pero se els perdonó por hacerlo en catalán. A mí, personalmente, me cuesta mucho hacerlo”, confiesa.


“De la represión franquista en términos políticos se ha hablado mucho, pero ¿qué passa con la cultura? Mi concepción, desde finales de la Guerra Civil hasta la Transición, es que la cultura catalana luchó en primera línea para la libertad. Había pocos partidos políticos antifascista y, si existían, trabajaban de forma clandestina, con lo que su trabajo era prácticamente invisible”, señala el autor Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), que acaba de publicar Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner). El volumen cuenta prólogo de Mateu Morro e introducción de Llorenç Capellà, ambos colaboradores de Última Hora.

“Es una breve enciclopedia de esos 40 años de represión condensados en poco más de 200 páginas”, puntualiza. López Crespí aborda diferentes hechos históricos y figuras del mundo de la cultura, como Josep Massot i Muntaner, los hermanos Villalonga, Francesc de Borja Moll, Antoni Serra, Joana Serra de Gayeta y Josep M. Llompart, la Noca Cançó entre muchos otros. “Hubo algunos escritores como Villalonga, Riber o Joan Estelrich que escribieron a favor del franquismo, pero se els perdonó por hacerlo en catalán. A mí, personalmente, me cuesta mucho hacerlo”, confiesa.

Uno de los princnipales eventos fue la fundación de la Obra Cultural Balear y de la Editorial Moll en los años sesenta. “Fue el inicio de la dinámica de la resistencia. También son importantes editoriales como Daedalus o Turmeda. En ese periodo se crearon también las Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, en las que participaron autores como Pere Calders, Pere Quart, Jaume Adrover o Vidal Alcover. Cabe destacar también el Cineclñun Universitari, que organizaba proyecciones los domingos por la mañana en la Sala Rialto. “Se entablaban debates, los únicos que se podían, bajo la vigilancia estricta de la Brigada Político-Social”.


Ruptura

En cuanto a la plástica, el auator señala que “todos los creadores eran revolucionarios y rompieron con la tendencia paisajística y de bodegones. Fueron destacables grupos como Tago, Bes, la muestra de Art Pobre, Ensenya 1 i el Grup Criada”. A Josep Maria Llompart –del que se celebró el Any Llompart en 2018- le dedica hasta cinco capítulos. “Fue un maestro cultural. Nos abrió la puerta al conocimiento de autores como Pere Capellà, Alexandre Ballester o Pere Alcàntara Penya. Nus inculcó una nueva manera de entender el teatro contemporáneo, alejado del que hacía Xesc Forteza”, concluyé.

Ültima Hora (16-I-2019)


La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor)

Turmeda | 23 Gener, 2019 14:55 | facebook.com

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) - Sa Pobla i els presoners republicans

Turmeda | 22 Gener, 2019 20:49 | facebook.com

Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) - Sa Pobla i els presoners republicans -


Per Miquel López Crespí


Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble. (Miquel López Crespí)


L´historiador Miquel Josep Crespí Cifre ens presenta l´obra Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941), que va guanyar el Premi Josep Obrador d´investigació 2017. Crec que és una obra cabdal per a la historiografia poblera i de les Illes en general. Al nostre poble li mancava una investigació rigorosa i documentada com la que ens ocupa. Com explica l´autor: “La paraula esclaus, com es poden imaginar, ve dels presoners de guerra que van haver de treballar en obres públiques i militars en condicions terribles. ‘L’illa de la calma’ es extret de l´obra de Santiago Rusiñol amb el mateix títol i que fa referència a Mallorca. A diferència de la Mallorca que descriu Rusiñol, que és idíl·lica i tranquil·la, la Mallorca que descrivim és tot el contrari: cruel i terrible, d´un lloc que en voldries escapar però no pots. Tot i posar la cronologia 1936-1941en el subtítol, algunes referències documentals que aportam són posteriors a l´any 41, ja que consideràvem que eren massa importants per a deixar-ho en el tinter”.

L´autor continua: “Esperam humilment que aquest treball contribueixi a recuperar la memòria històrica del poble de sa Pobla i saber què va passar durant aquells durs anys, que encara actualment són un tema ‘tabú’, i fins i tot menyspreat i manipulat per amplis sectors de la població. No és el nostre interès obrir ferides, sinó tot el contrari, tancar un capítol terrorífic i violent descobrint la veritat perquè no torni a passar mai més. Perquè sense saber el nostre passat no es pot caminar pel present ni construir el futur”.

Com a fill d´un d´aquests presoners republicans que vengueren forçats a Mallorca en acabar la Guerra Civil, el llibre del nostre historiador m´ha produït una alegria immensa. Sortosament aquest jove, de provada formació acadèmica, ja que té el grau d´Història per la Universitat de les Illes Balears; un màster en Història per la Universitat de Perpinyà, cursos de perfeccionament d´anglès a la Universitat d’Edimburg, així com i de màrqueting digital, amb el seu llibre ens demostra la vàlua i la capacitat de recerca i de feina que ha desenvolupat.

Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble.

Analitzant pam a pam el llibre Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) ens trobam amb una exhaustiva exposició dividida en nou capítols. La introducció ens situa en els motius que té l´autor per començar aquest treball. Posteriorment, per recordar l´origen del problema, els motius de l´existència de presoners republicans, “esclaus” en paraules seves, avança un complet resum dels esdeveniments més importants de la Guerra Civil a l´Estat espanyol en el capítol “La Guerra Civil espanyola (1936-1939)” per a concretar els fets a nivell mallorquí (capítol tercer) en els apartats “La Guerra Civil a Mallorca” i “La Guerra Civil a sa Pobla”. El capítol quart resta subdividit en “La causa número 17” i “El paper de l´Església”. En el capítol cinquè ens parla extensament de la repressió a sa Pobla i és a partir del capítol 6è, “La repressió: els camps de concentració i ‘Batallones de Trabajadores’” on podem aprofundir en la dura realitat de l´esclavatge franquista practicat pels franquistes. Em referesc als apartats “Concepte de camp de concentració”, “Els camps de concentració a Mallorca”, “Camp de concentració de Cap Gros (Alcúdia)”, “Camp de concentració del Port de Pollença”, “Funcionament dels camps de concentració” i “Els ‘Batallones de Trabajadores’”. El llibre acaba amb una acurada descripció del projecte de ferrocarril militar sa Pobla-Alcúdia i una anàlisi titulada “La memòria històrica” en l´actualitat. Tot acompanyat per una important bibliografia i una extensa reproducció de les llistes de presoners arribat a sa Pobla i altres indrets de l´illa.

Com explica Miquel Josep Crespí Cifre: “Sa Pobla fou escenari d’una de les repressions més cruels d’aquella època, com va ser la utilització de presoners de guerra com a mà d’obra pràcticament esclava per a la construcció d’un ferrocarril per a ús militar que havia d’unir sa Pobla amb Alcúdia. Gràcies a la documentació que hem trobat tenim els noms d’aquells presoners i dels camps de concentració on van estar. Poca gent sap, o poca gent en parla, que a Mallorca no només hi va haver camps de concentració, sinó que va ser un dels primers llocs de tot Espanya on n’hi va haver, degut a que a Mallorca va triomfar el Cop d’Estat.

‘Per això, la repressió en aquest llibre té un paper central i es per això que hem anomenat aquest llibre Esclaus a l’illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme (1936-1941).

‘Es podria fer un paral·lelisme entre el que succeeix a sa Pobla i el conjunt de l’Estat espanyol sense equivocar-nos de gaire. Perquè ens trobam que quan esclata la Guerra Civil un conjunt de ciutadans d’esquerres ajudats pel cos de seguretat que majoritàriament va donar suport a la República, els carrabiners, es van oposar en els feixistes. Això que sa Pobla es pot considerar com la típica zona rural conservadora on hi predomina el caciquisme, cosa que l’hi dona més mèrit a la resistència. La nostra hipòtesi és que l’enorme impacte de la Guerra Civil hauria estat provocat per una repressió molt dura vinculada a la resistència dels carrabiners i uns quants poblers, per la presència primerenca d’un camp de concentració i per la utilització de presoners de guerra en obres públiques, com el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia.

‘Per tal d’assolir aquesta hipòtesi intentarem assolir una sèrie d’objectius. El principal objectiu d’aquesta investigació és omplir el buit historiogràfic que existeix sobre la Guerra Civil i la repressió a sa Pobla durant els anys 1936-1939 i també contribuir en la recerca general de la Guerra Civil i repressió franquista a Mallorca. A nivell més específic, els objectius són explicar la resistència dels carrabiners i els ciutadans que els donen suport a sa Pobla; explicar la depuració de funcionaris públics en el consistori pobler en triomfar els militars sublevats a Mallorca; explicar i analitzar la repressió exercida a sa Pobla posant per cas el camp de concentració i els batallons de treballadors. En referència en els camps de concentració que afecten a sa Pobla ens plantejam diversos objectius com analitzar i explicar el seu impacte i evolució; l’aproximació de la quantitat i noms dels presoners que formaven els batallons de treballadors; analitzar l’ús de presoners com a mà d’obra pel projecte del ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia; i analitzar si es tanquen els camps de concentració o no i perquè. Tot i així, hem de tenir en compte que no és un treball sobre els camps de concentració a Mallorca, sinó una aproximació essencial si es vol parlar de la repressió del franquisme” .

El llibre de l´amic i historiador Miquel Josep Crespí Cifre a part d´interessar-me especialment com a document històric, també m´ha emocionat perquè parla de qüestions que m´afecten personalment de forma directa. Ja sabeu que som fill d´un d´aquests presoners republicans de què tracta el llibre. Tant el pare, Paulino López, com els oncles Juan i José combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat. He explicat en diversos articles que el pare arribà a sa Pobla, a començament de 1940, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medecines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts --pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat--... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu --per manca d'atencions, per excés de feina-- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.

Com explica el nostre historiador: “El que és cert es que la documentació de l’Arxiu Municipal de sa Pobla ens parla del Batalló de Treballadors núm. 153. Els documents són unes llistes on diu: ‘Relación nominal de los trabajadores de este Batallón perteneciente a los reemplazos de 1936 al 1941 ambos inclusive, con expresión del cupo por donde fueron alistados y partido judicial’. En concret, aquesta llista que hem citat hi ha el nom i cognoms, el poble on vivien i la província de tots els presoners que formaven el batalló de treballadors núm. 153 (vegeu annex 29). A més, també sabem per fonts orals que aquest batalló treballava a sa Pobla, tal com explica l’escriptor Miquel López Crespí: ‘el meu pare, Paulino López, fou un d’aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d’un BATALLÓN DE TRABAJADORES, exactament el batalló núm. 153, i amb el número de presoner 764230’. El seu pare i els altres presoners com ell van estar al magatzem de Can Garroví de Sa Pobla (situat a la plaça del mercat, actualment és l’Escola de Música de sa Pobla) i més endavant a sa Cortera, un dels campaments per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria. També varen treballar en la construcció de la carretera d’Alcúdia al Port de Pollença i en la construcció del ferrocarril que havia d’unir sa Pobla i Alcúdia. Si consultau a l’annex la llista dels treballadors del batalló núm. 153 trobarà el pare de Miquel López, Paulino López Sánchez, i per tant prova la versió de l’autor. I també corrobora que més d’un batalló de treballadors van fer el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia”.

Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment, 1943, i, segurament, per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest home, que havia nascut a Conca el 19 de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27 de març de 1999), tengué una importància cabdal en la meva formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del 36 contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels combats més importants de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual --tenc algunes fotografies d'aquests fets-- participà activament, ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres serveis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Saravia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández (el qual havia conegut a Alacant, i a qui havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres). Com se sentia d'orgullós, l'oncle, d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernández! En aquells duríssims --i freds!-- mesos de desembre del 37 i gener-febrer del 38, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militars republicans com Líster, Modesto, el Campesino...

Potser els capítols que més m´han interessat, pel material que aporten a la investigació, pels detalls humans que traspuen per copsar la barbàrie de militars, requetès i falangistes, són els que fan referència a la vida quotidiana dels presoners dins els camps de concentració. Els records d´alguns presoners i el salvatgisme dels reglaments oficials dels camps, així com les instruccions expresses de Franco, ens fan copsar a la perfecció que no hi havia cap mena de pietat pels vençuts. Els vençuts, com demostra Miquel Josep Crespí Cifre, no eren persones; eren, com molt bé explica el títol del llibre, esclaus. Esclaus condemnats a fer feina deu hores diàries amb una alimentació (sovint un plat d´aigua bruta amb la col que no volien els porcs) que agreujava el deficient estat de salut dels presoners.

Una manca d´alimentació que, a part de nombroses malalties, era causant de la majoria de morts que hi hagué als camps durant tot el temps de la seva existència. Disciplina militar sense cap mena de consideració, insults i tortures, manca de medecines i del més mínim servei sanitari, adoctrinament constant a les hipotètiques hores de descans per part de falangistes i sacerdots, convertien els anys d´internament en un vertader infern.

A les tortures causades per la fam i el treball esclau de sol a sol hem d´afegir l´opressió moral, l´angoixa psicològica causada pels sacerdots del règim que, juntament amb els botxins de Falange, volien “convertir” els presoners republicans en dòcils esclaus sense memòria. Les constants predicacions del clergat feien perdre imprescindibles hores de descans als esclaus del franquisme, ja que els obligaven a romandre hores i més hores escoltant sermons, resant rosaris i havent d´anar a missa tots els diumenges i festes considerades d´importància pel règim.

Com ens conta Josep Miquel Crespí Cifre: ”Ja hem dit que els capellans que estaven als camps de concentració tenien un paper molt important pel que fa a la propaganda. I es que el veritable paper dels capellans no era el suport espiritual dels presoners davant de fets tan traumàtics, sinó que era la reeducació i l'adoctrinament, ja que, per als sublevats, els republicans estaven contaminats per idees del ‘marxismo internacional’. A l’article 145 del reglament estipula clarament que hi haurà un o més capellans i auxiliats per un o dos més ‘a los fines de la intensa y eficaz labor de Propaganda y atracción que debe ejercerse entre los prisioneros Trabajadores’. Així cada dia es feia una missa a l’esplanada de cada camp de concentració, on es col·locava un improvisat altar sobre la plataforma al peu de la bandera nacional ‘como símbolo de compenetración entre las dos ideas fundamentales españolas de Religión y Patria’. L’activitat dels capellans era intensa, amb ‘pláticas religiosas’ diàries per tal que els presoners s’’adaptin’ a la ‘Nueva España’. De fet, els capellans prenien nota de l’actitud de cada un dels presoners per després informar al cap del camp de concentració. El paper clau de la religió, que de fet és un exemple del paper que jugarà en l’Espanya franquista, es descriu molt bé a l’article 155 del reglament: ‘Dada la fusión íntima de las ideas fundamentales españolas de Religión y de Patria, sellada nuevamente en el actual Movimiento con el sacrificio de Mártires comunes a una y otra, por el sentimiento de exaltación Religiosa de nuestros Héroes y combatientes, así como por el manifiesto espíritu de Fe Católica que informa todas las resoluciones del Caudillo y del Nuevo Estado y habida cuenta de su extraordinaria acción beneficiosa al fin que se pretende, se otorgará atención muy preferente a la propaganda religiosa, considerándola como cooperante a la atracción mencionada, tanto en su aspecto indirecto como en el directo. A este efecto, además del Capellán estrictamente indispensable para los Servicios Religiosos normales del Batallón, de ser posible, se nombrarán uno o dos más, para auxiliarle tanto en la Propaganda Religiosa de su incumbencia, como en la parte que les corresponda, en la propaganda de atracción de los prisioneros y separatistas’.”.

La majoria de fets que documenta acuradament Miquel Josep Crespí Cifre els vaig sentir explicar al meu pare de viva veu quan jo era un jovenet de deu anys. Tot el que podem trobar en el llibre que comentam ho he sentit contar una i mil vegades als meus familiars, en veu baixeta, quan a casa nostra o al taller de Can Ripoll, els expresoners dels camps es reunien a petar la conversa i recordaven els seus anys de captiveri sota la bota dels guanyadors.


Sa Pobla i els poetes mallorquins: Miquel López Crespí

Turmeda | 21 Gener, 2019 22:14 | facebook.com

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)

Turmeda | 20 Gener, 2019 20:09 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)


El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent. (Miquel López Crespí)


És un hivern molt dur per a la pagesia. Trona i diluvia sense aturar. Ja fa setmanes que els pagesos no poden anar a feinejar. Podria pensar que estam a les portes d’un nou diluvi universal. L’aigua corr, violenta, pels carrers del poble, i d’un moment a l’altre hom tem el desbordament dels torrents que envolten Albopàs. No seria la primera vegada que l’aigua recupera la seva primitiva ubicació i converteix sa marjal, la terra tan difícilment conreada en l’antiga albufera que era tot el pla que ens envolta fins arribar als voltants de Búger, Muro i Campanet. Segles de feina esclava per a convertir el poble en un verger, de robar espai a l’aigua, desfets en uns dies.

El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

Des d'èpoques ignotes era impossible viure-hi amb els milions de moscards que propagaven –i encara propaguen, però manco que en el passat-- el paludisme entre els habitants de la comarca. Trist univers de les tercianes producte de les picadures del moscard anòfeles. Fins que els metges no tengueren a l’abast la quinina, la mort segava vides a centenars. Era el preu de conrear sa marjal, de xipollejar tot el dia dins l’aigua estancada i insalobre per tal de treure del fons de l’albufera el fang que serviria per assegurar un bocí de terra. Mai no s’havia vist miracle tan gran! Fer d’un espai insalubre un verger per sembra-hi moniatos, albergínies, melons, arròs i síndries. Era el preu per a no morir de fam. Inventar del no-res, des del fons de síquies i rierols, la terra que serviria per a alimentar la família.

He parlat amb molts vells del poble. M’han contat records dels padrins i repadrins. He arribat a la conclusió que la nostra dèria a fer foguerons a les cantonades podia ser una pervivència de costums ancestrals per a desfer-se del mortal enemic dels albopassins. L’amo Xesc Cantallops encara recorda com per sant Antoni, a l’hora d’encendre els foguerons, s’encarregava, manat per la Sala, d’anar fogueró per fogueró a deixar-hi unes grapades de sofre.

A l’hora de la cassalla i la simbomba molts albopassins ballaven jotes i boleros envoltats pel fum que, ensofrat, els semblava una metzina que allunyava el perill de les tercianes. Altres, els més rics, anaven fins a la rectoria a comprar uns grams d’encens, que aleshores era un producte de luxe, per a cremar a les cases dels senyors. Es cremava l’encens posat en un platet especial i es deixava que el fum regnés dins la cambra per l’espai d’unes hores. Els vells expliquen que era un sistema excel·lent per a acabar amb les febres que causaven tants morts.

El fum dels foguerons, del sofre i de l’encens, les oracions, les misses que els particulars feien dir per a salvar una persona, la fe cega en els comprovats miracles de la Verge de Lorda, de la Mare de Déu de Lluc, dels sants de més devoció de cada família, van ser durant segles, fins a l’aparició de la quinina, els remeis que s’empraven per a foragitar el Mal.

És bo d’imaginar el terror, l’angoixa, la misèria patida des de sempre pels albopassins. Nits tenebroses a mercè de la Mort. Gemecs a les cases. Talment l’àngel que Nostre Senyor va enviar per matar els primogènits dels egipcis que no volien deixar marxar els jueus, així l’existència dels nostres avantpassats. A la claror d’un llum d’oli, atemorits, esperar que el fosc núvol de la destrucció penetri per davall de la porta i s’apoderi dels habitants de la casa.

Malalties, la fam i la pesta, cavalcant, sinistres, per les planures, entrant vencedores a tots els enfonys habitats, demostrant que res no podia aturar el seu designi destructiu. No era estrany que en un recent passat Albopàs i molts pobles de Mallorca tenguessin una gran quantitat de bruixes i curanderes. Quan les oracions no bastaven per a gaudir la dissort, el pagès acudia a cases on per uns cèntims s’oferien fórmules, estranyes pregàries, escapularis dels sants més estranys, herbes medicinals, ungüents que, deien les bruixes, podien comportar una curació certa.

Quantes vegades no he parlat d’aquestes tristes històries des de les pàgines de Sa Marjal!

No era estranya aleshores la vigilància de l’església cap als venedors d’il·lusions. En cas contrari, mèdiums i curanderes s’haurien pogut apoderar de la ment dels pagesos. Els miracles de la Santa Església Catòlica són certs, provats per eminents doctors, per bisbes i tota la Cúria romana. Però com es pot creure en les promeses de quatre velles que no saben de llegir i escriure, que mai no han sortit del seu enfony?

Sense les disposicions del rei Jaume II res no hauria canviat en segles. Com fou possible transformar l’antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, en l’Alpobàs actual? Ens hauríem de remuntar a les Ordinacions que el rei va decretar l’any 1300. El monarca volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. Es creen noves viles: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Albopàs, Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva i possiblement algunes altres.

Com poblar aquests indrets insalubres, poc aptes per a l’agricultura? A les Ordinacions trobam l’explicació. Hi llegim: “Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d’elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d’amplària (6,3 m)”.

I, per si no bastaven aquestes condicions, el rei ofereix als nous pobladors una important exempció d’impostos: “A tots els que s’instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se’ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin”.

Amb aquests avantatges oferts per la corona, començaren a comparèixer pobladors des de tots els indrets de l’Illa. Havia nascut Albopàs!

Els albopassins sempre hauran de donar gràcies al Senyor per la venguda a Mallorca de l’enginyer anglès John Frederic Bateman, que, juntament amb l’altre enginyer, el senyor Green i Waring portaren endavant la colossal obra de la dessecació de l’Albufera. Abans dels anglesos ja havia provat de portar a terme tan magna empresa el senyor Juan María Villaverde sobre uns estudis d’Antonio López, però no va ser possible: era l’any 1853 i els albopassins mal aconsellats per determinats senyors es pensaren que la dessecació de la bufera (com diuen ells) podria suposar la ruïna del poble. Creien que es farien malbé les terres salvades de l’aigua i que les obres també llevarien l’aigua de les més de vuit-centes sínies que hi havia per aquells indrets. L’Ajuntament es mobilitzà contra el projecte; el poble insistia en les grans pèrdues que podrien patir; i, finalment, per ordre de Madrid, el projecte que ja aleshores hauria salvat tantes vides, quedà relegat en els caixons de l’oblit fins a l’arribada dels enginyers anglesos que, a força de raons i molts diners, van convèncer els albopassins i autoritats de la bondat del projecte.

Com sempre, maçons i anarquistes donen la culpa l’Església d’aquell endarreriment en les obres. Expliquen, sense cap mena de fonament, que era la por d’una congregació de més de mil treballadors venguts de totes les parts d'illa i de fora de Mallorca el que atemoria el clergat. Milers de treballadors junts podrien esdevenir el nucli d’un poderós sindicat no controlat per les autoritats i els sacerdots, la possibilitat d’una consolidació de les organitzacions dissolvents al servei dels tèrbols interessos d’ateus i gent de mal viure.

Ho entenc. Possiblement si hagués viscut en aquells temps també m’hauria atemorit veure els núvols de fum de les màquines de vapor emprades per a dessecar l’Albufera. Ben cert que el paisatge s’havia transformat en un infern aparent! Els pagesos, els homes que pasturaven les vaques pels aiguamolls, devien veure aquella invasió de ginys sorollosos com qui veu dimonis sorgits de la profunditat de les aigües. El progrés no respecta res ni ningú! Aparells capaços de transportar l’aigua a dos metres d’alçada per enviar-la pel canal que desembocada a mar oberta. No res a veure amb el lent feinejar de les sínies, la calmosa caminada dels ases que, tapats els ulls amb cucales, amb el seu esforç treuen l’aigua mitjançat els antiquíssims cadufos que, en dies de festa, serveixen igualment per a fer simbombes.

Es pot imaginar-se el trull, el moviment incessant d’homes i carros enmig del renouer eixordador de les màquines de vapor! S’obren canals per portar l’aigua de la gran llacuna fins a la platja, tranquil·la fins aquells moments; els grans aparells de trencar pedra no aturen la seva feina destructiva del rocam granític més fort i poderós i, amb carros, el porten enmig de les aigües estancades per fer-hi camins i murs de contenció. Poderoses grues transporten els maons fins a l’indret corresponent, servides per munió de jornalers que, ben pagats pels anglesos, suen de sol a sol en la realització de l’obra faraònica. Els millors picapedrers i mestres d’obra de l’illa aixequen cases per als treballadors. Del no-res sorgeix Gata-moix, es basteix una esgleieta per a tenir cura de les necessitats espirituals de la gentada que participa en esforç tan titànic.

Els vells encara conten com, a vegades, a causa de l’esforç continuat, algun d’aquells aparells sortits de l’avern esclatava causant ferits i morts. Les famílies eren compensades de forma immediata pels anglesos, cosa mai vista per aquestes contrades fins que va arribar Bateman! Passats els dies de dol establerts, la feina continuava, ferrenya, com si no s’hagués esdevingut res. Un exèrcit de treballadors pul·lulava arreu bastint, amb centenars de pins que enfonsaven dins el fang, els murs de contenció, els fonaments dels ponts que s’anaven construint. Ben igual de com es va alçar Venècia de sota les aigües. Troncs de pi verd que, mesclats amb el fang del fons, no es podrien mai, i que encara avui, tants d’anys després, resisteixen, igual que el primer dia, el fort embat de les riuades.

Tot ha mudat de forma rapidíssima. El progrés ha anat avançant a un ritme accelerat i res no l’ha pogut aturar malgrat que sempre s’han aixecat veus en relació al perill que representava o representa. Quantes veus no s’aixecaren en temps de la dessecació de l’Albufera per l’enginyer Bateman! Escrits i més escrits enviats per determinats propietaris a Madrid raonant que el projecte seria la ruïna de la pagesia. En llur ignorància, aquests sectors endarrerits imaginaven que la dessecació perjudicaria l’extracció d’aigua de les sínies. Només pensaven en els guanys materials, mai en la salut dels albopassins!

Estudiant els vells escrits de l’arxiu municipal he pogut copsar la rapidesa dels canvis esdevenguts en mig segle. Encara no havia començat la febre de construcció de molins d’aigua. L’economia es basava en les vuit-centes sínies existents cap a l’any 1859. El cens que he trobat a la casa de la vila així ho confirma. I una bona part d’aquestes famílies eren les que més enrenou feren quant a la dessecació. Una vella petició adreçada a les autoritats informa que: “Se calcula que las 800 Norias ó mas que hay existentes en este distrito Municipal, sufriran de perjuicio anual cada una por la mengua de las Aguas que actualment abundan la suma de 256.000 rerales”.

Curtor de mires! És com si diguessin que l’arribada del tren perjudicaria la construcció de carros, la venda de cavalls i someres. La gent, indubtablement, vivia aferrada a velles tradicions, a prejudicis heretats del passat. Alpobàs era contrari a les innovacions exceptuant el sector que, lúcid, comprenia que no es podia aturar el pas al progrés. L’oposició a la construcció del tren també va ser feresta, malgrat la visió moderna dels albopassins que la impulsaren. L’Església tampoc no va ser part neutral en aquest primigeni rebuig a la modernització del poble. Més d’un sacerdot afirmava des de la trona que amb el tren arribarien persones indesitjables. Qui sap si més gitanos dels que campaven a la plaça del Mercat i pels voltants del poble. Hi havia la possibilitat que, amb la facilitat que representava venir amb dues hores des de Palma, els comerciants de Ciutat enviassin venedors ambulants de roba o altres productes i arruïnessin així els comerços. Potser podrien comparèixer-hi prostitutes els dies de mercat. Dones de mal viure que, instal·lades en tavernes de baixa categoria, vendrien a guanyar-se el jornal augmentant els pecats dels albopassins. Xiuxiuejaven que seria molt més freqüent l’arribada de predicadors protestants, demagogs socialistes, gent que, amb la seva facilitat de paraula i manca d’escrúpols, podien pervertir els costums cristians servats de generació en generació.

Cap d’aquests mals es féu notar en excés. Els comerciants que enviaven els seus representants, els gitanos que compareixien a vendre llençols, adobar cossiols i olles espanyades, continuaren arribant com de costum sense que es notàs gaire la seva influència en els guanys dels botiguers.

Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble; els sacerdots, la Santa Mare Església, ho hauríem de tenir sempre present. Qui hauria dit que aquesta terra sense aigua, com narraven els historiadors, esdevendria el verger que és ara? A poc a poc, Alpobàs va esdevenir un dels pobles més feiners i amb aigua més abundosa de Mallorca. Cap a l’any 1885 s’hi inicià la construcció de molins. El geni natural dels nostres pagesos havia copsat la importància del giny en veure’l en funcionament quan es començava la dessecació del pla de sant Jordi. He escrit aquesta història a Sa Marjal, la nostra revista. Va ser l’amo Tomeu Pericàs, Borneta, qui, pel mes de juliol d’aquest mateix any, ja tenia construït el primer molí de treure aigua. A partir d’aquest moment el molí va anat substituint la majoria de sínies existents. Ferrers, manobres i fusters tenien tanta feina que no donaven abastament. Hi vengué gent d’altres pobles. Arreu es foradava la terra per a trobar la vena adient. Just fet el pou es començava a bastir l’alta torre, bastida primer amb les pedres que es trobaven al mateix hort o s’anaven a cercar al torrent de sant Miquel. Després, un petit exèrcit de treballadors dels oficis abans esmentats tenien cura d’acabar aquest insubstituïble instrument de treure aigua. Es feren famosos per la qualitat del treball realitzat els ferrers Joan Trobat, que en poc temps en muntà quaranta-set, i mestre Juan Grau, de can Aixut, que en va fer uns cinquanta. Ara, ja són centenars i centenars els molins de veles de fusta, ferro o roba de cànyom que, amb una bomba de 35 centímetres de diàmetre, poden treure més de 122 metres cúbics del preciat element.

Ho veig cada dia amb els meus ulls: els horts sembrats d’ametlers i figueres són substituïts de forma accelerada per quartons on es poden sembrar tota mena de productes útils, no solament per al consum intern, sinó, i això és summament important, per a l’exportació.

En veure el progrés d’Albopàs, ben igual que amb la dessecació de l’Albufera i l’arribada del tren, es tornaren a alçar veus preocupades perquè la riquesa pogués influir en l’espiritualitat de la pagesia que, fins aquells moments, s’havia conformat amb el que podien conrear amb l’aigua de les sínies o amb el que produïen els terrenys de secà. Van ser molt comentats els fets de la construcció del tercer molí, el de l’amo Sebastià Crespí, de can Xino, bastit l’any 1890. L’Església no va poder impedir una folla processó que volia barrar el pas a l’explotació intensiva de l’aigua. Els promotors feien córrer per bars i tavernes i en dies de mercat que les noves venes d’aigua que s’anaven trobant eixugarien el cabdal de les sínies existents. Albopàs es trobava en la mateixa situació de quan vengué al poble l’enginyer Bateman i els equips de tècnics anglesos. Incomprensió, incultura, ignorància fomentada pels sectors més endarrerits de la població. La processó, digna d’una pintura de Goya, anava encapçalada per alguns estendards presos, sense permís, de la rectoria, de la Congregació i dels magatzems on es tenien guardats els passos de Setmana Santa.

Com de costum quan hi ha aldarulls, molta gent s’hi apuntà creient que era una romeria per a anar a Crestatx a retre honors a la nostra verge de Lorda. Però en arribar a l’hort de l’amo Sebastià Crespí un grup d’albopassins començà a llançar la terra que s’havia tret del pou dins l’enfony obert pels jornalers. Sortosament, alguns dels participats en acte tan vandàlic va córrer a avisar el rector. Aquest, enfurismat, hi comparegué de seguida i predicant dalt d’un carro va poder convèncer els eixelebrats de tornar al poble sense fer-hi més destrosses.

Va ser la primera i darrera manifestació contra la modernització de la vila de què tenc notícia segura.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent – La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 -(XVI)

Turmeda | 18 Gener, 2019 13:48 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent – La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 -(XVI)


Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre. (Miquel López Crespí)


Un sol esclatant ens despertà cap a les nou del matí. La padrina havia matinat i era a missa. Sembla que s´havia aixecat amb molt de compte per no fer renou i, agafant el vel i el missal, feia companyia als seus sants. Era un dia magnífic. No hi restava res de la tempesta del dia anterior. El cel blau lluïa amb tota la intensitat. El sol ja havia pujat per damunt els porxets i il·luminava mitja plaça.

Arreu es respirava una sensació de punyent serenor.

Obrint de bat a bat les finestres vaig alenar amb força. Els arbres encara eren banyats per la pluja, i la molsa de les soques reverdia creant un impressionant concert de verds. Es confirmava la meva victòria! Era a Lluc, lluny del col·legi, provant d´oblidar la detenció del mes d´abril, les avorrides lliçons dels professors, les mentides de l´exfalangista de la División Azul.

Mai vaig creure el caramull de mentides que ens explicaven sobre la guerra civil. Com podien fer-me combregar amb la idea que el pare i els oncles, les persones més bones que havia conegut, eren criminals assedegats de sang? Era una tasca impossible! El grup Nova Mallorca va néixer precisament d´aquesta constatació. La mentida oficial només havia servit per unir els fills dels vençuts de la classe. Les mirades entre nosaltres, els primers comentaris en el pati, l´aprofundiment de la nostra amistat serví per consolidar la unió que ens portaria a les pintades nocturnes en favor de l´amnistia i la vaga dels miners asturians. I, també, evidentment, a la detenció.

Amb sol aixecant-se per damunt les muntanyes, imaginava els companys formats a l´esplanada del col·legi. Tots amb uniforme de retxes, com si fossin presoners, la cartera amb els llibres, soldats preparats per entrar a la caserna. Com si res no hagués canviat. Al poble, en els anys quaranta i cinquanta, a l´escola primària, ens feien formar igualment, però no entràvem a classe fins no haver cantat els himnes de rigor. Després, el toc de campana i, com a xotets, a les aules.

A començaments dels seixanta tot continuava igual: els uniformes, la formació quasi militar, els tocs de campana, l´obligatori silenci mentre pujàvem les escales cap a classe. Només de recordar-ho, un calfred de pànic em puja per l´espinada. El soroll de les cadires i els bancs. Els maquinals moviments per obrir les carteres i treure els llibres i els quaderns. Algú tus. Un altre es baralla amb el company de banc. Els més sàdics proven de pessigar el més dèbil que, atemorit, calla per por del que li pugui passar a l´hora dels jocs.

Tot això fins que, emmurriat, arriba el professor i amb un gest ordena que cessin els comentaris.

Just eren les nou del matí i em demanava com podria arribar viu a les set de l´horabaixa. Mirava a dreta i esquerra, talment un ocell engabiat. Res a fer. Engrillonat. No podia marxar. Condemnat, talment els remers de les naus romanes i cartagineses que s´enfrontaven en cruel batalla enmig de la Mediterrània. Mirava el pla d´estudis del dia. Si teníem història podria entretenir-me un poc imaginant com era la vida a les èpoques antigues, les guerres del passat, fets històrics que jo interpretava a la meva manera.

Però avui no era a classe. Contemplava la lluminositat del blau, aspirava amb força l´aire pur d´aquell matí a la muntanya. A la dreta, l´Ajuntament d´Escorca, el bar, la botigueta; al fons, la caserna de la Guàrdia Civil; a l´esquerra, els porxets que havien agombolat tants milers de peregrins a través dels segles. No es sentia cap renou. El lladruc d´un ca en la distància era l´únic signe de vida que podia constatar. En els bassiots de la plaça, una dotzena de coloms bevien, tranquils, aprofitant l´aigua del ruixat que havia caigut durant la nit. Les pedres de les cases encara eren banyades pel plugim i els raigs del sol hi dibuixaven minúsculs esclats de llum que brillaven com a petits diamants.

Em vaig mudar lentament, assaborint aquells moments de calma. Res a veure amb les presses de quan anava al col·legi. El maleït soroll del despertador sonant a les set i mitja del matí. Vestir-se a tota velocitat. Mirar de fer una ullada als llibres per si et fan alguna pregunta a classe. Marxar apressat fins a la parada de l´autobús que et deixarà just davant de l´institut. Viatjar amb els empleats i empleades que cada dia baixen a Palma, endormiscats, amb el rostre seriós del modern esclavatge. Aferrar-te fort als tubs de ferro interiors del vehicle que et permeten romandre dret, no trontollar en una de les seques arrancades i frenades del conductor. Sortosament, els amics de Nova Mallorca, el grup clandestí que teníem format al col·legi, m´alliberaven de la rutina dels estudis. Si no hagués estat pels debats d´abans d´entrar a classe, per les converses al pati, no hauria pogut resistir tot el curs tancat entre aquelles quatre parets. Només més tard, anys endavant, quan vaig fer el servei militar, vaig tornar ensopegar amb un tedi semblant. Les hores a la caserna, idèntiques a les hores de l´aula.

Vaig mirar el prestatge amb els llibres. Tot era en ordre. Les novel·les, els llibres d´història agafats de la biblioteca del pare i de l´oncle, el quadern de notes. Volia començar a escriure. No sé per quines estranyes circumstàncies, potser a conseqüència de llegir tantes novel·les, sempre havia pensat a deixar constància de les meves emocions. Provar de bastir una història. I si un dia pogués imitar els autors que estimava? I si el futur que tant preocupava a la família anàs lligat precisament a la lectura i l´escriptura?

A casa no tenia temps d´escriure. L´horari del col·legi ho impedia. I, també, els sorolls cridaners de deu persones vivint sota la mateixa teulada: germanes, pares, oncle, padrins... Per escriure, pensava, es necessita una especial tranquil·litat, res que et faci distreure de la tasca creativa. El soroll, les visites, les obligacions de la vida quotidiana són els principals enemics d´un autor. Em demanava si la història de la falsa malaltia no era causada precisament, malgrat fos de forma instintiva, per voler trobar la calma desitjada, el moment en el qual descobrir si podria fer un conte, deixar constància dels pensaments més íntims, de les preocupacions que sacsejaven una ànima juvenil.

No era la primera vegada que provava d´escriure. Algun estiu havia començat una novel·la d´indis i vaquers. No me´n vaig sortir. Comparat amb les obres de Zane Grey, no em feia el pes.

Em va anar millor quan, comprant un quadern, vaig començar a deixar constància de la impressió que m´havien fet les excursions que feia, les pel·lícules que anava a veure sol o acompanyat pel grup d´amics de Nova Mallorca. D´aquestes dèries en tenia bona part de culpa la lectura del dietari d´Anna Frank. Un dietari resumit i censurat, evidentment, però que em marcà profundament. Record que mentre anava llegint em quedava una bona estona mirant la fotografia d´Anna Frank que hi havia a la coberta posterior. Ben cert que no entenia gaire coses del contingut del llibre. Els meus coneixements sobre la persecució nazi dels jueus eren superficials: just el que havia sentit dir al pare, les lectures de la revista Mundo, amb tantes i tantes fotografies de la guerra, les informacions de Ràdio Moscou i Ràdio Espanya Independent. Poca cosa més.

Però Anna Frank em feia sentir el que ella havia patit i somniat dins els seu habitacle, envoltada pels llops afamegats de les SS! La fitava directament als ulls. Hi parlava. Li demanava si pensava que podria arribar a escriure algun dia d´una forma semblant. Crec que va ser el meu primer amor juvenil. M´adormia amb la seva imatge penetrant lentament dins el meu esperit.

Ara tendria més temps, res no podria interrompre les meves provatures.

Vaig mirar el quadern i la ploma estilogràfica que em regalaren quan vaig aprovar ingrés per entrar a l´institut. El quadern i la ploma eren allà, damunt la llitera, il·luminats pel sol, convidant a iniciar l´aventura d´escriure.

Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre.

De sempre, les assignatures que m´anaven millor eren les d´història i literatura. A l´hora de la redacció, ningú no em guanyava a classe. Va ser aleshores que vaig acabar escrivint en la revista del col·legi, Germans. Malgrat que la publicació era especialitzada en la propaganda religiosa, també permetia la inclusió de contes, relats de les nostres excursions. Va ser aquí, escrivint per a Germans, que vaig fer les primeres pràctiques amb l´escriptura? No ho sabria precisar amb exactitud. Possiblement el sotrac de veure escrites les meves paraules en lletra d´impremta tengué un efecte perdurable. Tan sols record que submergir-me en una història, provar de trobar les idees, les paraules adequades per descriure un pensament o una acció concreta, em portava a una situació on res no importava. Mentre duràs la bogeria creativa era fora de la realitat concreta que m´envoltava. La fam, la son, podien esperar. No m´adonava ni del fred ni dels ruixats que poguessin caure damunt la teulada. La mare s´enfadava. Venia a la cambra, preocupada. “Fa mitja hora que tens plat parat damunt la taula!”, deia, sense poder entendre els motius que em fermaven al petit escriptori d´estudiant. “Ara venc”, contestava, molest per la ruptura de la meva inspiració creativa.

Quan compareixia la família a dir-me res, a demanar-me que fes allò o allò altre, sabia que no podria continuar relatant la meva història. La imaginació desapareixia talment com fineix la claror d´una bombeta quan l´apagues.

No res a fer.

Havia d´esperar un altre moment, retrobar la calma necessària, la concentració adient per a reiniciar el relat en el punt exacte on tot s´havia esvanit de forma irremeiable.

La padrina, just acabada la missa, em donà presses per davallar al bar de la cantonada: “Apa, encara estàs sense mudar? Venga, home que és molt tard. Hem d´anar a berenar i saludar l´amo Nofre Segui i la seva dona, na Margalida de can Toniet”.

Sí, la padrina tenia tota la raó del món. Potser hi hauríem d´haver anar ahir mateix, però amb el diluvi i compondre roba i llibres no hi havíem parat esment.

Coneixíem l´amo en Nofre pels nostres estiueigs, dels anys en què hi veníem a passar el juliol o l´agost. Educat, amatent, els pares sabien que ens podien deixar sota la seva vigilància si havien de tornar al poble per qualsevol feina urgent. Quant a la companya, na Margalida, era poblera i la coneixíem d´ençà que era petita. Vivia justament en el carrer de l´Escola, al costat de l´església, paret per paret de la casa de la repadrina Francesca Torrens Comas.

Margalida era una al·lota eixerida, alegre, sempre amb una rialla al rostre. Era coneguda per ser una de les jornaleres més feineres del poble. De matí, quan acudia a la plaça per veure si algun propietari la volia llogar, era la més sol·licitada. Sovint, el padrí Rafel anava fins a casa seva i li demanava que a l´endemà no anàs a la plaça, que ell la llogava per tot el temps que duràs la collida de la patata, la sembra de les mongetes, la sega del blat i les faves. Per a mi era com una germana gran, qualcú de la família.

Es casà als vint anys amb un bon xicot, un ferrer de prop de l´estació. Un jove apreciat i respectat, en Tomeu de Can Serrall. Jo era molt petit. No sé el que degué passar. A vegades ho comentaven a casa. Deien que, al cap de poc temps de casats, s´havien separat sense que ningú en pogués entendre els motius. Semblava que la parella de bon començament s´estimava, però en un moment determinat s´esdevengué la ruptura.

I aquí és quan intervé la presència de l´amo Nofre Seguí. En Tomeu, l´espòs, de Margalida, pertanyia a una famosa penya poblera de caçadors, la Llebre. La penya, que solia caçar a l´Albufera, sa Bufera en boca dels poblers, era tan famosa que tenia com a socis molta gent de Mallorca, entre els quals, l´amo Nofre Seguí. Com de costum, un any s´organitzà una de les caceres més importants de l´illa. Tot va anar a càrrec de la Llebre. La nit abans, els caçadors ja eren a les casetes, vetllant i preparant els cans i les armes per sortir a l´endemà. Algunes dones s´encarregaven de fer el menjar. Margalida hi anava a ajudar, fent companyia al seu home. Alguns caçadors hi havien anat un parell de dies abans i tenien un munt d´anguiles i fotges per sopar la primera nit. Les dones les servien farcides de carn de porc capolada, ous, panses i pinyons posats al forn.

Era un començament magnífic. Els cans es removien inquiets, desitjosos d´anar a cercar els ànecs d´aigua i les fotges als indrets acordats per la tirada. Eren les darreres hores abans de sortir dels amagatalls situats a la vorera dels canals, prop de les veles on encara hi havia pagesos que hi sembraven arròs.

Els caçadors untaven les armes amb una mescladissa d´herba de la mare de déu bullida en suc de llebre o de conill.

Però no tots els caçadors anaven als amagatalls previstos, amb els cans i les escopetes preparades. Altres, com mestre Nofre, cercaven altres peces per portar al morral. Amb excusa d´ajudar les dones, restava a les cabanes preparant els ormejos per quan arribassin els altres. Hi havia abundor de feina per tallar la llenya adient, netejar olles, preparar tassons i culleres. A darrer moment, comptant el nombre d´assistents, hom trobava que no s´havien portat les ampolles de vi adient i era precís anar al poble a cercar-ne més. Més endavant es descobria que no havien pensat en el conyac, les herbes o la cassalla: més viatges amb bicicleta o en moto fins a les tavernes acostumades.

Segons m´explicava la padrina, l´amo Nofre Seguí tenia les dones encaptivades. Era un bergant d’uns trenta anys i busques, alt, ben plantat, educat, sempre ben vestit. Les feia riure amb desenes d´acudits. Mai no parava de contar històries. Es delien per romandre al seu costat. No solament era un home feiner, amb do de comandament, actiu: també entretenia el personal amb el relat de rondalles que mai ningú no havia sentit.

Així va ser com Margalida va caure encisada per la presència del jovençà vengut d´Escorca. El ferrer ja no hi va ser a temps de fer res: anar a les famoses caceres de l´Albufera li costà la dona. Un dia s´aixecà i ja no trobà l´esposa al costat. I sort que no tenien fills! En cas contrari aquesta sobtada separació encara hauria estat més dolorosa i problemàtica.

No li va deixar ni una nota damunt la taula.

Marxà a la sortida del sol i agafà el primer tren cap a Inca. Després, el camí de sempre: la camiona que anava fins a Lluc on els pares de l´encisador i enganyós caçador tenien el bar.

A sa Pobla ningú va saber què havia passat en moltes setmanes. Posteriorment, pels peregrins i visitants del santuari es va saber que na Margalida ajudava en el bar de la plaça. Tot indicava que era feliç. Feinejava amb en Nofre i no havia perdut la rialla que la caracteritzava.

El problema era que no es pogueren casar perquè en Nofre estava separat de la seva dona i en aquell temps no existia el divorci. No es podia casar legalment amb na Margalida.

A partir del dia de la separació, el ferrer va perdre les rialles. Mai més tornà a caçar a l´Albufera. Deixà de freqüentar el Bar Rapinya, la seu principal dels caçadors, i no el veieren mai més al cine o per sa Fortalesa, el camp de futbol. Tothom sabia que l´estimava i no la podia oblidar. Per això mateix ningú mai no demanà per ella, cap amic en pronuncià el nom.

En Tomeu es dedicà al seu ofici convertint-se i amb els anys es convertí en un dels ferrers més apreciats del poble. Sempre a disposició de qualsevol persona que el necessitàs. Jo l´he conegut i he anat sovint a veure com feinejava amb el ferro roent. Silenciós, convertia el metall que manejava en una reixa per a un balcó, fogons, la clau de les cases, les ferradures dels cavalls i someres. Especialista en bombes per extreure l´aigua dels pous, era a disposició dels pagesos a qualsevol hora del dia, fos feiner o una senyalada festa oficial.

La padrina em donava presses.

Feia un sol radiant i era hora de trescar pels voltants.

Començava el meu primer dia de llibertat.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Turmeda | 17 Gener, 2019 18:34 | facebook.com

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis (XV)

Turmeda | 16 Gener, 2019 14:32 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis (XV)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res. Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira. (Miquel López Crespí)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res.

Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira.

Aquests homes que feinegen entre deixalles... saben, poden imaginar el que va significar aquest cine per a generacions i generacions d´habitants del poble? Esperar que arribi el dissabte o el diumenge per a posar-se roba neta, anar a conèixer Madrid, Nova York, Roma, París, sense necessitat de sortir d´entre els quatre carrers que ens agombolen. No importa gens el que expliqui la pantalla si ens permet fugir per unes hores de la rutina diària, la preocupació per l´anyada, la manca de gasoil per al motor del molí, els preus del blat, que enguany pot ser molt baix. La gent es perd enmig de les històries d´amor i gàngsters, exòtics viatges de princeses rebels... Vacaciones en Roma, amb Gregory Peck i Andrey Hepburn! Qualsevol història serveix per oblidar les cartilles de racionament, els familiars que es perderen una nit pels murs d´execució de Porreres, el Fortí d´Illetes, el cementiri de Ciutat. Millor anar a veure Lo que el viento se llevó, perdre's enmig de les grans possessions americanes d´abans de la guerra civil, amb aquells servicials negrets sempre al servei dels senyors, blancs, evidentment!, contraris a Abraham Lincoln que vol alliberar els esclaus dels fuets dels capatassos, les vendes de persones enmig de les places i carrers d'Alabama, San Francisco, Nova Orleans.

Tot ha desaparegut en uns instants. I, de cop i volta, constatar que la pel·lícula s´ha acabat. Tornar lentament a la realitat. Sentir a poc a poc el soroll de la pluja sobre els vidres dels finestrals del Santuari.

Som a Lluc, amb la padrina. A poc a poc tornen les veus. Ara el film es fa real.

Finalment ens donen les mantes, les claus, els llençols.

“Us acompanyarem”, diu el responsable de la recepció. “Vosaltres sols no podreu anar-hi amb les maletes i l´embalum que portau!”.

Entre els tres ens repartim l´equipatge i tot el que necessitam per estar aquestes setmanes al santuari.

Caminam pel passadís central de la planta baixa. En altres ocasions, quan veníem per l´estiu, sempre anàvem al primer pis. Malgrat la gentada d´aquells estius, era un lloc més tranquil. No hi arribava tant el soroll dels residents entrant i sortint de les habitacions, anant a missa a escoltar els blauets o visitar el museu. El restaurant del santuari, tancat a l´hivern, era ple de gom a gom a l´estiu. Les persones amb més possibilitats econòmiques no llogaven cuines ni, molt manco, es mesclaven amb els pagesos i menestrals que pul·lulaven per la cuina col·lectiva i el menjador per als peregrins. Els rics sempre tenien plat preparat al restaurant, lluny del poble treballador, dels petits menestrals dels pobles que es podien permetre romandre a Lluc però sense despeses extraordinàries. Es feien ben evidents les diferències de classe! Les senyores dels rics no eren a la cuina col·lectiva escaldant les gallines per a llevar-hi les plomes, fent bocins el conill que anirà a la cassola, tallant la ceba i les tomàtigues per al sofrit!

Des dels grans finestrals que donaven a l´exterior miràvem aquelles tauletes de marbre amb cobertures de lli brodat i tovalloles blanquíssimes, amb la marca del restaurant a un raconet. Ens distreia veure com els cambrers paraven taula: munió de plats, culleres, ganivets i forquetes, tassons per beure vi i aigua, petites culleretes per a les postres... En el restaurant no hi havia els crits i gatzara de les cuines individuals, del menjador col·lectiu. Era un indret especial, talment un temple dedicat als déus del menjar; tot era silenci. S´hi parlava en veu baixeta, xiuxiuejant. Ens sorprenia constatar com els fills d´aquells matrimonis estufats eren com els pares: seriosos, sense rialles, obedients, amb vestits netíssims, just acabats de planxar. Els senyors portaven les criades a Lluc! Els al·lotets pareixien robots. Ens feia gràcia tanta solemne immobilitat, Des de les finestres els fèiem jutipiris en una provatura de fer-los riure, de fer que modificassin la seva actitud d´estàtua.

Impossible! Estaven ben ensenyats. No hi havia forma, malgrat els traguessin la llengua, els fessis facècies. Et miraven hieràticament i, de lluny estant, veies com es senyaven per resar les oracions pertinents abans de començar a dinar.

Dolents com érem, si en cap ocasió els trobàvem anant de passeig amb la criada, ben vestits, tan netets, fèiem el possible per llançar-los terra i aconseguir que s´embrutassin una roba no apta per a jocs infantils. I si hi havia fang pel terra, molt millor! Si aconseguíem el nostre propòsit, veies com mudaven el rostre sense saber el que havia passat. Es miraven els pantalons, tots bruts, i, sense que fallàs marxaven plorant a cercar el recer de les faldes de la criada. Però no podien escapar de les persecucions. Ensinistrats a caçar gorrions amb els nostres tiradors de goma, podíem encertar el llançament d´una pedra a llarga distància. Amagats entre els arbres, disparant des de qualsevol racó, els podíem fer la vida impossible. Perseguir els autors de l´atemptat entre els arbres i matolls del bosc, escodrinyar els racons de l´hospederia on ens amagàvem? No era possible. Sabíem escapolir-nos. Coneixíem els enfonys on ens podíem fer invisibles. El monestir no tenia secrets per a nosaltres.

M´adon que, per aquells senyorets, anar a Lluc no era fer vacances. El seu patiment devia ser insuportable. Hieràtics, a les ordes dels pares, clenxinats, perfumats, rebent les endemeses, el més probable era que somniassin tornar a l´ambient protector de casa seva o els col·legis.

Però ara no és l´estiu. El vent xiula pels passadissos del santuari mentre avançam cap a la cambra. Pens que algú ha deixat algun finestral obert. De cop i volta, un exèrcit de fulles portades pel vendaval em donen al rostre.

El recepcionista que ens acompanya es gira i diu: “Sembla que hi ha una finestra oberta. De seguida que us deixi a la vostra habitació aniré a tancar-la. En cas contrari pot haver-hi portades, sorolls que no us deixaran dormir i, a més a més, la brutor pot omplint els passadissos”.

No diem res. M´apuj el coll de l´abric i mir amb amor les gruixudes mantes de llana que port. Amb aquest tapament no hi ha por de fred!

Obrim la porta i entram d´una volada. Com si ens volguéssim protegir del corrent d´aire que inunda els passadissos.

El recepcionista deixa les maletes prop del llit, s´acomiada i marxa a tancar les finestres obertes per la ventada.

--A la nit vendré a portar-vos un braseret amb caliu. Com podeu imaginar, el santuari no disposa de calefacció central, però sempre tenim foc encès per als hostes d´hivern. Aquestes setmanes estareu tranquils. A tota l´hospederia només hi trobareu en Josep, que també ha vengut a curar-se per prescripció del metge, i dues germanes, dues campaneteres que vénen cada hivern i s´estan un mes entre nosaltres. Malgrat són una mica esquerpes, si agafau confiança poden fer-vos companyia i anar junts a missa. Bé, vos deix. La ruixada és fa més forta i he d´anar a tancar els finestrals.

Des del portal, just abans de tancar la porta, encara té un moment per a dir-nos:

--Aquests dies hi ha molt poca gent. Ja ho véreu. Només trobareu un altre malalt. Ja us n´he parlat d´ell. Es diu Josep Ferrer. Bona persona, malgrat no va a missa. No pot caminar gaire. El trobareu durant el dia assegut al bar de la cantonada, llegint el diari o escoltant la ràdio. Com us he dit, també hi ha na Joana i na Beatriu. Són fadrines. Tot el dia són a l´església, resant el rosari davant l´altar de la capella de la Verge.

I amb aquestes paraules tanca la porta i ens deixa sols a la cambra.

Ja hem arribat! Mir l´habitació. Dos llits, una tauleta, quatre cadires, una moderna sala de bany. No em puc avenir! Com han canviat les coses d´ençà els estius dels cinquanta! Han enrajolat el terra, hi ha cambra de bany, un armari modern i funcional, dos llits nous de trinca. La padrina també resta aturada per uns moments i em mira com dient “Lluc ja no és el que era”. No sé si la reforma afecta tot el santuari o només la planta baixa, la més usada pels visitants, El cert, emperò, és que aquesta habitació no té res a veure amb les que sempre havia conegut en el passat. Aleshores, quan amb la repadrina i les germanes petites ocupàvem dues habitacions de la primera planta, tot era ben diferent. Els mobles eren molt antics, com els de casa. El pare deia que eren donacions de les beates. Les donacions no eren solament de diners o terres: també hi havia gent que enviava carretades de mobles per a muntar l´hospederia. Vells armaris de nord, llits amb cobricel, alguns de caoba, treballats per experimentats artesans dels segles XVIII i XIX.

M´agradaven aquelles cambres, tan diferents una de l´altra, amb mobles d´èpoques remotes. Era com si no t´haguessis mogut de casa teva. Respiraves la mateixa flaire de fusta antiga, de bigues netejades amb oli de lli, de parets blanques just acabades d´emblanquinar. Sempre m´havia demanat qui tenia cura de tantes habitacions. Tot ben net, com acabat de fer. Passaves el dit pels mobles i no trobaves senyals de pols. Les rajoles, com si s´haguessin acabat de fregar. On era, on vivia l´exèrcit de persones que es necessitava per tenir en condicions aquella gran hospederia?

No he descobert mai el misteri. Talment com si el servei fos un estol d´àngels invisibles. Alguna vegada, una ombra fugissera en la fondària del passadís; d´altres, un carretó solitari amb tot d´estris de neteja. Qui el portava? On era el misteriós personatge que feinejava amb aquell instrumental?

Sovint em feia el propòsit de demanar-ho al primer frare que ensopegàs, anar a la recepció i fer les preguntes pertinents. No ho vaig fer mai i el misteri es va fer permanent, sense possibilitat de solució.

És hora d´obrir les maletes, posar la roba i els llibres als armaris. Estirar els matalassos i fer el llit. Crec que necessitarem les quatre mantes que ens han donat. Farà molt de fred a la nit? El recepcionista ens ha promès un braser amb caliu, senyal que el termòmetre baixa alguns graus a la posta del sol. És la meva primera experiència d´estar a Lluc per l´hivern. A l´estiu quasi no portàvem roba: un parell de calçons curs i quatre camises. Cap problema. Ara serà diferent. Basta sentir els trons rodolant per l´altura per fer-se conscient del clima que ens espera. I aquesta era l´atmosfera d´aire pur que necessitava per a guarir-me de la malaltia fictícia? M´imagín igual que Chopin el dia que arribà a Valldemossa, amb la diferència que jo no estic tuberculós i, realment, el clima no afectarà gens la meva “recuperació”. Em sent més fort que mai. L´alliberament de la disciplina del col·legi, no haver de sentir uns professors avorrits ni llegir els llibres de text em dóna una sensació de llibertat infinita. Tan sols tenc ganes de submergir-me en la lectura de les novel·les que he portat, sortir d´excursió quan faci bon temps, entretenir-me en la contemplació de les meravelles del museu... Encara no puc entendre com he pogut enganyar la família, les bruixes i curanderes del poble, el metge, el senyor Sion. Tots han caigut en el parany de la meva comèdia: les gotes de sang en el mocador, els mentiders trenta-nou graus de febre, fer veure que vomitava el menjar. Què senzill enganyar els pares si ho saps fer bé! La preocupació per la teva salut els tanca els ulls, no poden veure el que és evident.


Els escriptors de sa Pobla i la memòria històrica

Turmeda | 15 Gener, 2019 13:54 | facebook.com

Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro


Llorenç Capellà ha escrit: Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època.


Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor


L’escriptor és (o hauria d’ésser) el testimoni de la vida que passa. Ho va deixar escrit, amb paraules si fa no fa semblants, Ramón Gómez de la Serna. Hauria d’haver matisat que aquest testimoniatge que l’escriptor ens llega, ha d’ésser crític amb el poder. En aquest cas, ens vindria a la memòria el retrat de Miquel López Crespí. N’és el paradigma, de l’intel·lectual compromès en la defensa de les llibertats i de la justícia social. Ens ho ha fet saber amb centenars d’articles i una pila de llibres. Aquest que teniu a les mans, Repressió i cultura durant el franquisme, n’és un document inqüestionable. Tanmateix, aquesta voluntat d’escombrar sota les estores, de moure taules i cadires i, en conclusió, de fer dissabte, no ens ha de predisposar a ignorar les múltiples facetes de la seva –d’altra banda amplíssima– producció literària. Perquè Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literàries amb idèntica bona traça: una novel·la amb el factor predominant de la memòria, un teatre de combat i una poesia desproveïda de paraules d’oripell. Un dels seus poemes, Els nostres morts, està gravat en el mur de la memòria del cementiri de Porreres. És un poema colpidor, amb un primer vers com una fuetada: “Sentor de sang m’arribava des d’alguna latitud remota”. La carretera de Porreres frega el cementiri. Quan hi passo, faig parada. Per rellegir Els nostres morts. Us recomano que feu el mateix, si ja no ho feu. S’ho paga.

Cal recordar que Miquel López Crespí sempre s’ha mantingut fidel a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil...? El mou un doble compromís. Un amb la República i els valors de progrés i llibertat que representava; l’altre, el menys conegut, és estrictament familiar. Tant el seu pare, Paulino López Sánchez, com els seus oncles, Juan i José –els tres eren de Moya, prop de Conca–, feren la guerra a les trinxeres. En retre les armes l’exèrcit popular, l’abril de 1939, Paulino caigué presoner i va ser assignat al Batallón de Trabajadores 151; passà per diversos camps de treball, alguns de Mallorca, i en sortir en llibertat s’hi quedà a viure o a sobreviure. La mare de l’escriptor era dels Verdera, una família de sa Pobla, adinerada i conservadora, amb un avantpassat, Miquel Crespí Pons, que n’havia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera. De tot plegat, Miquel López Crespí n’ha escrit pàgines emotives, d’una indubtable bellesa. Les trobareu a la seva novel·lística. En els llibres d’assaig o en els milers d’articles que ha escrit, també aflora sovint el xoc ideològic entre els López i els Verdera, l’escàndol que va suposar a sa Pobla el matrimoni entre la néta d’un cacic i un llibertari que havia perdut la guerra, o aquells anys vint, d’Unió Patriòtica, quan el batlle Verdera donava al poble els solars de la seva propietat on s’aixecaria una escola pública per a glòria d’aquell dictador populista que va ésser el marquès de Estella. Però per a l’assagista qualsevol d’aquests fets sempre són motiu d’un comentari punyent, d’una anàlisi que deixa de banda l’àmbit estrictament familiar, i en cerca la projecció col·lectiva des de l’òptica social i ideològica.

Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època. Però alhora és el resultat d’un raonament ètic. Els capítols que el conformen no responen a un ordre temàtic ni cronològic. Tanmateix, formen un mosaic de meditacions en el qual, finalment, cadascuna té el seu encaix harmònic. La raó és clara: segueixen l’ordre de reflexió anàrquica de l’autor. Però, insisteixo, tot té el seu per què. La col·laboració dels germans Villalonga o de Llorenç Riber amb la Dictadura; la pervivència del teatre en els anys difícils i l’evolució posterior vers noves formes d’expressió; el cinema franquista; Gabriel Alomar o Gabriel Janer Manila; les icones que alimenten el propi univers vital i literari, des de Rosselló-Pòrcel a Lautrémont o d’Emiliano Zapata a Karl Marx; el món editorial, Josep Maria Llompart o Alexandre Ballester. Allò que uneix tots aquests noms i referències és el temps viscut i conegut per l’autor. El que porta com una motxilla, penjat a l’espatlla, de la qual mai no es voldrà desprendre malgrat que les experiències acumulades arribin a pesar massa. Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre de memòria. En qualsevol cas, Miquel López Crespí, lluitador tossut perquè en la tossudesa alimenta el seu desig de llibertat, cerca l’afecte alliçonador: vol deixar testimoni de les coses i de per què passaren. Ho ha aconseguit.

Palma (Mallorca) 12-IX-2016)


Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


Sa Pobla i la memòria dels vençuts

Turmeda | 14 Gener, 2019 14:09 | facebook.com

Vídeos i fotografies de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)





Sa Pobla (26-VII-09). Moments abans de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. D’esquerra a dreta: Magdalena Nebot, destacada activista cultural; Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell de Mallorca; Fanny Tur, directora adjunta de l’IRL; Miquel López Crespí, escriptor i Maria Antònia Oliver París, presidenta de Memòria de Mallorca.



Presentació de Els crepuscles més pàl·lids: D’esquerra a dreta: Maria Antònia Oliver París; Joan Comes, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí; Sebastià Gallardo, tinent de batle de l’Ajuntament de sa Pobla i Alexandre Ballester, escriptor.



Després de la presentació. D’esquerra a dreta: Alexandre Ballester, Maria Antònia Oliver París, Miquel López Crespí i Sebastià Gallardo.


L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. (Miquel López Crespí)


Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)



L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. El conte començava així: “ Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevín un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d’escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian”. I una mica més endavant, explicant a aquest amic imaginari els possibles orígens de la meva escriptura, s’hi diu: “El pare havia lluitat al costat dels anarquistes, amb Durruti i la Columna de Ferro. Va fer la Guerra d’Espanya entre València, Madrid i Terol participant en totes les accions en què prengueren part les unitats confederals. Els batallons de voluntaris havien de celebrar assemblees cada vegada que un oficial de carrera els manava anar al front. Es passaven hores discutint si era convenient per a la victòria aquella acció. Els militars professionals de la República espanyola no podien consentir tanta ‘indisciplina’. Cal pensar que, per als anarquistes de Durruti, aquella, a part d’una guerra contra el feixisme, era una Revolució social. Foragitaven els propietaris de les fàbriques, col·lectivitzaven les terres, volien suprimir l’exèrcit regular, parlaven de l’home i la dona nous que sorgirien després de derrotar els revoltats, anul·laren el matrimoni religiós i emprengueren campanyes d’alfabetització i regeneració de les prostitutes.

‘Finida la guerra, presoner dels feixistes, fou enviat a les Illes –amb el Batallón de Trabajadores número 151—i estigué fent carreteres fins que, al cap de cinc anys, li concediren una espècie de llibertat provisional que miraculosament li permeté reorganitzar –amb dificultats—la seva vida.

‘A sa Pobla, un indret agrícola molt apropat al camp de concentració, conegué la que, amb els anys, seria la meva mare. Record que, quan jo era un infant, no solia parlar gaire de política. El pare servava als ulls i al cor les imatges esfereïdores dels centenars de companys morts al front o afusellats pels nacionals. Tota una generació que cregué en la redempció de la humanitat mitjançant la cultura i la poesia havia mort, radicalment exterminada, davant els seus ulls. Però a vegades, quan sabia que no hi havia ningú estrany a la vora, recitava aquells poemes sentits en el front i que ell havia après de memòria”.

Aquest fragment del conte “La maleta de l’oncle” indica una inicial presència dels records familiars en les meves obres. És la presència de la guerra, però, igualment, el record d’una infància perduda pels viaranys d’aquella postguerra –els anys cinquanta a sa Pobla!— que es va desfent a mesura que avança la ferotgia de la postmodernitat. La novel·la Els crepuscles més pàl·lids és, doncs, una capbussada a la “recerca del temps perdut”? Possiblement, en la meva consciència, en alguna fondària del subconscient, hi havia indicacions ocultes dient-me que mancava novel·lar la memòria del pare, la presència d’aquelles il·lusions republicanes i llibertàries en la meva formació, el record d’aquella estremida relació amorosa entre un combatent antifeixista i una al·lota mallorquina de casa bona. En el fons, qui signa aquest escrit és, com tants d’altres escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”, fill directe d’aquella postguerra mallorquina que, dins la grisor regnant, contenia espurnes d’una claror radiant com era l’amor entre les persones, la vitalitat de tots aquells que lluitaven per sobreviure un dia més a la mediocritat imposada per la dictadura i el poder omnipotent del clergat vaticanista. Quants sofriments no portà al nostre poble l’estreta aliança entre els falangistes i el poder aclaparador de l’Església Catòlica!

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids no es pot entendre sense aquesta estreta unió entre la vida d’un poble mallorquí, en aquest sa Pobla en els anys quaranta i cinquanta, els records de la guerra civil que em contava el pare i la inicial revolta antifranquista que s’esdevé en un adolescent mallorquí alletat per totes aquestes històries de lluita i amor. Possiblement mai no ens hauríem decantat envers la militància antifeixista i el conreu de la literatura si no hagués estat per tota aquesta càrrega familiar narrada als capítols de l’obra que ha publicat Lleonard Muntaner.

A ran de la publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. En un altre article hem parlat del llibre de Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears i, més concretament, del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) on l’investigador i historiador descriu aquesta influència en l’obra de molts d’autors illencs. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. Quan començava a redactar els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. Calia deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Crònica sentimental dels anys 60 i 70

Turmeda | 13 Gener, 2019 12:09 | facebook.com

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!


Crònica sentimental dels anys 60 i 70


Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons


Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?


També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

Ben cert que ens passaria el mateix.

Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.


Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla: Can Guixa i Can Pelut - (XIV)

Turmeda | 12 Gener, 2019 14:50 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla: Can Guixa i Can Pelut - (XIV)


Can Guixa i Can Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Costava tres pessetes anar al "galliner" amb els amics! Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers --alguns encara sense asfaltar-- i ens delia anar a contemplar els "quadros" d'aquests cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pellícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del "tecnicolor". (Miquel López Crespí)


El pare i l'oncle, que conegueren Miguel Hernández, Hidalgo Ignacio de Cisneros, Durruti, Francisco Galán... en sortir de Can Guixa o de Can Pelut comenten estranyats com és possible que la dictadura hagi permès obres com Calle Mayor, Surcos o La muerte de un ciclista. El pare i l'oncle no són uns "intellectuals" clàssics. Treballadors cultes, autodidactes, s'han format en les Brigades de la Cultura muntades en temps de la guerra civil. Varen veure la majoria dels millors films soviètics dels anys vint i trenta en els cines de València i Madrid. Els vaig sentir parlar del cinema d'Eissenstein (Octubre, El cuirassat Potemkim, La vaga...). A Terol conegueren André Malraux quan filmava L'espoir... Record que algunes vegades, després de veure engendres del tipus Marcelino, pan y vino o El último cuplé comentaven les pellícules que varen poder veure en temps de la guerra. Jo tenia dotze o tretze anys i no podia copsar gaire coses d'aquells debats fets a la vora del foc, les nits d'hivern, en la grisa postguerra poblera. Però sí que record títols, el to evocador d'un món desaparegut amb la victòria del feixisme. Parlaven de Castilla se libera, de la pellícula anarquista Aurora de esperanza, la producció també anarquista Así venceremos, Barrios bajos amb els actors Rosita de Cabo, José Telmo, Rafael Navarro...

Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants. Em passa sovint quan viatj per la fondària de les pàgines en blanc.

Com si el so la pel·lícula que contempl sol en un cine de barri hagués desaparegut i tan sols veiés les imatges des de la butaca on camín en direcció al passat. De cop i volta el fred em domina, em posseeix sense que pugui fer-hi res. Cerc endebades l´abric que he portat, però unes mans blanques, provinents de móns obscurs em fermen al seient i m´obliguen a continuar mirant la pantalla. Què diuen els protagonistes d´aquest film fantasmal? Hi ha una camiona enmig d´una plaça. Puc veure l´aigua del cel que cau a bots i barrals. Distingesc els moviments dels actors. Un jovenet corr a refugiar-se en el portalam d´un gran edifici de pedra viva. Un convent? Hi ha una senyora d´edat que acompanya el jove. Algú els espera amb un paraigua a la mà. Hi veig un cartell que diu “Santuari de Lluc”. No me´n puc avenir! Qui va enregistrar aquest documental sense so? No record haver vist ningú amb càmera el dia que arribàrem al monestir. Que potser estic somniant? Però si algú va filmar la nostra arribada això vol dir que els records que cont eren certs, procedien d´un concret somni guardat durant anys i més anys en el racó més amagat del cervell.

Tenc fred. La suor em davalla des del front fins al pit.

Can Guixa i Can Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Costava tres pessetes anar al "galliner" amb els amics! Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers --alguns encara sense asfaltar-- i ens delia anar a contemplar els "quadros" d'aquests cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pellícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del "tecnicolor".

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem el material fet a l'estranger molt millor!) el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pellícula de gànsters o policies, una d’espases o de romans... També --i eren les que més ens agradaven-- les de l´oest o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla --la del carrer Muntanya-- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de l'habitació! "Verdes", no n'hi havia --per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava--. Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si existia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà --ulls ben oberts-- si copsàvem, al costat del títol del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que amb sort podríem albirar alguna cosa. Veure, no: no ens deixaven entrar. Amb això sí que eren inflexibles els porters de Can Guixa i Can Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser podríem observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.

Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla.

No sé quan podré aixecar-me de la cadira d´aquest cine que es desfà a peces. Cortinatges caiguts. Vells cartells de pel·lícules pretèrites esgrogueïts pel temps. Somnio de veritat? Mir a dreta i esquerra i no veig ningú. Reconec el cine. És el Principal, al meu poble. A l´entrada, el venedor de cacauets, caramels, pipes i avellanes em saluda amablement. Ens coneixem de tota la vida. A l´estiu passeja un petit carro amb els gelats. La mare em dóna cinquanta cèntims i en compr un d´avellana. Me l´he de menjar aviat ja que es fon a una velocitat vertiginosa. Les horabaixes dels diumenges ens tocaria anar a la Congregació, a sentir els avorrits sermons del rector. I, tanmateix, sempre acabam davant el Principal, comprant cacauets, una entrada al galliner, ansiosos per descobrir quin misteri ens espera quan comenci la projecció.

Restam amb els ulls fixos, mirant la pantalla esperant que surti John Wayne perseguit per un estol d´indis salvatges. Resseguim les planures immenses del vell Oest. Caravanes de colons a la recerca del paradís promès a les Sagrades Escriptures, la caça del bisó, els combats amb la cavalleria dels Estats Units. La bandera de les franges i estrelles onejant, victoriosa, damunt els munts de cadàvers dels indis. Sempre guanyen els blancs, però mai no ens demanam els motius. Els soldats de la cavalleria són els bons, indubtablement. I els indis que tallen el cuir cabellut, els dolents.

Em deman quantes horabaixes hem viatjat damunt les catifes de la imaginació volant per damunt els nostres camps sembrats de patates i mongetes. No ho sé. Menjam pipes i tiram les closques als que estan en el pati de butaques. A vegades puja el revisor i, amb la llanterna, cerca els culpables. Mai no troba res. Tots estam callats, talment els angelets pintats als grans quadres de sants que decoren les capelles de l´església.

Però ara el Principal ja no és aquell edifici de la infantesa, curull de gent, amb l´al·lotea pujant al galliner, sorollosa. Pel·lícules de romans que porten al Crist a la crucifixió, ximpleries espanyoles de riure, l´esclatant bellesa de Marilyn Monroe en una horabaixa dels anys cinquanta. Ens deleixen films com Cuando ruge la marabunta, Duelo al sol, El Alcázar no se rinde... Psicosi! Quin misteri aquell hotel on Anthony Perkins guarda la seva mare morta en un racó sinistre. Un univers obrint-se davant els nostres ulls d´infant, lluny de les avorrides trobades parroquials i les oracions que res no ens expliquen. Més que anar a repetir el credo, els avevemaries i els parenostres ens estimam més sentir el perill de ben a prop. Dràcula, espantant aquelles nits en què el veiem, després de la projecció, per les cambres i passadissos de casa! El film que ens va descobrir la por. Una por autèntica de ser atacats per personatge tan ferest. On trobar l´estaca que el pugui matar, convertir en cendra? Després, en arribar a casa, cercar un enfilall d´alls, la creu, l´espill que el pugui foragitar de l´indret on vivim. Més d´una nit, atemorit encara per la pel·lícula, em vaig anar a dormir amb una de les creus de la padrina amagada sota la coixinera.

Encara no sabíem distingir entre la realitat i la ficció. Viure enmig de rondalles i pel·lícules! Com caminar damunt el caliu. Som molt joves i el nostre cervell és com una esponja ansiosa de xuclar tot el que ens envolta. Quina set d´assolir la llum esglaó rere esglaó: tebeos, cine, llibres. Com una persona que caigut dins un fondal, per un penya-segat i prova d´aferrar-se allà on pot: mates, rels d´arbres, el primer que troba.

Avui aquell cine és en runes. Uns homes sense misericòrdia desmunten les butaques i les treuen al carrer. Altres lleven els arnats cortinatges de vellut, fan malbé els altaveus que hi havia rere la pantalla. De cop i volta, veient com els camions se´n porten aquelles desferres a les escombraries, adonar-te de la fragilitat dels ormeigs, els fantàstics ginys que alimentaren anys d´alegries, pors i descobriments. La pantalla resta en el terra, esfilagarsada, podrida, grisosa de la pols acumulada en el temps que el cine ha estat tancat al públic. A les vellutades cadires del passat hi han criat les rates i, pels forats de la teulada, els coloms, que s´han fet els reis de l´espai interior, han empastifat d´excrements els antics seients dels senyors que ocupaven les llotges. La carcassa de fusta dels altaveus està corcada, desfent-se dia a dia.

Pujant a les palpentes a la sala de projecció, les ratapinyades em passen pel damunt, enrabiades per les molèsties de la inesperada visita. Parets plenes de cartells, màquines oxidades, inservibles ja per fer present la imatge i la veu d´Antonio Molina, Carmen Sevilla, Pepe Blanco i Sarita Montiel. Pel terra els vells anuncis de cine, Silvana Mangano en Arroz amargo, Marilyn en Río sin retorno, Romy Scheneider a Sissí emperatriz. Arreu, bocins de cel·luloide, bombetes espanyades...


La generació literària dels 70 i Gabriel Janer Manila

Turmeda | 11 Gener, 2019 14:42 | facebook.com

Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània


Per Miquel López Crespí, escriptor


Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".


L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l'any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l'època, nous estudis...) que conté l'edició actual. En l'edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d'Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista Randa (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l'any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s'anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intellectuals catalans (i organitzacions culturals de l'envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d'activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d'una perspectiva ben diferent de la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa.

L'any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d'aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d'aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l'espai de gairebé un segle... Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s'esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: 'Teatro regional'. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d'ésser 'regional', adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s'entossudia a considerar-se vigent. Amb això s'abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D'aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader 'teatre regional': un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d'En Tous i Maroto i d'En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla 'moralitzadora' del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d'ofendre- 'estupiditzadora'".

L'opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d'anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila, a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Perquè, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l'illa. L'obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg- una "indagació a l'entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que se'n treu de les opinions de Janer Manila apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l'èxit social del teatre vernacle com per perdre'l de manera definitiva; almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.

Amb l'amic Gabriel Janer Manila mantenc una bona relació. Sembla que tenim els mateixos enemics i hem de suportar les urpades de tants envejosos, la ràbia dels impotents que, desesperats en constatar la seva misèria moral, personal i professional, no saben fer res més que ordir trampes per als intellectuals mallorquins. Genteta negada totalment i absolutament per a realitzar qualsevol cosa de profit, psicòpates de la mentida, l'insult i la tergiversació vegeten dins de la buidor més total i absoluta. Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".

En provar de definir aquella generació, Gabriel Janer Manila recorda (pàg. 115): "Segurament allò que més ens unia era el fet que tots escrivíem per alguna cosa més. Hi havia aquella voluntat de revolta, aquell desig de transformar el món. Posàvem la literatura al servei del compromís polític, no només -encara que també- al servei del compromís estètic".

Aquestes afinitats generacionals -i haver de patir els insults dels mateixos cans rabiosos de l'enveja i la impotència- ha fet que, en més d'una ocasió, per a desesperació dels quatre inútils que ens ataquen, Gabriel Janer Manila hagi presentat alguna de les meves novelles, obres de teatre o poemaris.

Quan pel desembre de 1997 l'Editorial Columna de Barcelona publicava la novella Estiu de Foc (que havia guanyat el Premi Valldaura 1997), Gabriel Janer Manila va publicar en el diari EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES el següent article: "Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

'Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

'Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

'El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

'I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convençuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

'La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

'Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida".

Posteriorment, i a ran de la publicació per Editorial Moll del pomari Revolta (Collecció "La Balenguera"), Gabriel Janer Manila va ser encarregat de presentar l'obra al Centre de Cultura "Sa Nostra" de Ciutat. Recordant aquella presentació, Gabriel Janer Manila va escriure un article on, sota el títol "Un prodigiós llenguatge poètic", deia: "He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa collecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. [...] A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.

'He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

'També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.

'És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.

'De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència.

'Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps".


1 2 3 ... 161 162 163  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb