Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)

Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -

Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -

Records de les mirades

La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.

Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -

El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)

L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.

Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

El franquismo concentró entre 1941 y 1943 a centenares de republicanos para construir una carretera aún hoy inacabada

Artà dignifica el campamento de 750 presos

Per TOMEU OBRADOR. ARTÀ

En medio de las montañas protegidas de Artà se halla un testimonio único, legado de la dictadura franquista. Se trata del Campament dels Soldats. Según los expertos, "un elemento prácticamente único en todo el Estado español de sus características y cabe preservarlo para estudiar y difundir unos hechos principales de la historia reciente de nuestro país". Está situado a unos nueve kilómetros de la localidad, concretamente entre el Puig des Corb y es Porrassar, cerca de las casas de s´Alqueria Vella, en el actual Parc Natural de Llevant. Como infraestructura militar fue ocupada los primeros años (1941-1943) de la dictadura franquista, justo en la época de más penurias económicas y aislamiento internacional. Aquí habitaron al menos 750 presos republicanos desplazados de Punta Paloma, Cádiz. Obligados a trabajos forzosos y en muy malas condiciones. A fin de redimir condena participaron en la construcción de la carretera de Son Morei a sa Talaia Moreia (Camí dels Presos). Un cartel junto a los restos señala: "Aunque muchos perdieron aquí todas sus fuerzas, la carretera sigue hoy inacabada". Tampoco se llegó a montar la batería de defensa antiaérea prevista. En estos momentos, el Govern lleva a cabo la adecuación y potenciación del campamento: cierre para que el rebaño no lo degrade más (se dejarán barreras para que los visitantes puedan continuar accediendo al área), retirada de un depósito, ´musealización´, mayor promoción, confección de actividades didácticas, etc. El Consell tramita la declaración de Lugar Histórico. El arqueólogo Antoni Puig y el historiador y documentalista Tomàs Suau han anunciado que está en fase de constitución oficial la Associació d´Amics del Campament dels Soldats. Se quiere, con todo ello, hacer memoria histórica.

El complejo constaba de caseta de los oficiales, establo y corral para los animales, cantina, enfermería, barracones de soldados y presos, cocinas, aljibe, fuente, almacenes y área de reclusión de los presos. Hasta 1948 fue destacamento de soldados. Aún quedan supervivientes de los dos bandos. En Artà vive Lluís Gil Cruz, de 91 años, pero sus facultades mentales mermadas por su avanzada edad impiden que rememore al detalle su función de soldado. De los llamados ´rojos´, el catalán Paulí Pallàs (Girona, 1920) ha publicado el libro Vides truncades donde relata sus experiencias en Artà.

Aurelio Conesa, fallecido hace unos años, fue un preso que al abandonar el campamento decidió residir en Artà. En la revista local Bellpuig se publicó en los años 90 una entrevista en la que recordaba que durante el tiempo de trabajo "hubo castigos corporales escalofriantes, que, vistos desde la distancia de medio siglo, permanecen intactos dentro de mí". Unas 300 personas fueron víctimas de la represión en el municipio de Artà, entre ejecuciones, desapariciones, persecuciones, encarcelamientos, apertura de expedientes, seguimientos, etcétera. Es lo que calcula Jaume Morey Sureda, ex alcalde, profesor e investigador, que próximamente publicará un libro sobre la guerra civil y la represión a nivel del municipio de Artà.

El episodio bélico vivido en este punto del Llevant constata que la represión fue similar a la de otros pueblos. Existieron listas detalladas de los leales a la República, instrucciones claras y mucha premeditación.

No obstante, llama la atención un hecho dramático como la caída de dos bombas el 31 de agosto de 1936 lanzadas por aviones italianos, teórico ´fuego amigo´, que causó la muerte de doce personas. En la localidad se oían las explosiones de bombas procedentes de la zona del desembarco de Bayo en Porto Cristo y sa Coma, si bien las soltadas sobre Artà fueron objeto de posteriores disculpas. Una excusa fue que se había confundido Artà con Son Carrió (pequeño núcleo entre Sant Llorenç des Cardassar y Porto Cristo).

Diario de Mallorca (20-III-2011)

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)

Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)

La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

Els crepuscles més pàl·lids és un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) -

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral. (Miquel López Crespí)

Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al·lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol·licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al·lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel·ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crespuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester

Nou llibre de Miquel López Crespí - Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Dia del Llibre a sa Pobla

Presentació del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla a càrrec del batle Gabriel Freragut, l´editor Llorenç Gelabert, el regidor de cultura Antoni Simó Tomàs Canyelles i l´autor. Dia 23 d´Abril, a les 12h a l´Ajuntament.

L´historiador Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! (Miquel López Crespí)

Sa Pobla en el record.

Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.

El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.

A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.

Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".

Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. (Miquel López Crespí)

La mort i el canvi de costums

A Ciutat, en la societat moderna hi ha una certa tendència a amagar la presència omnipotent de la mort. En el meu poble, si record ara les tradicions mortuòries de fa quaranta anys, tot era ben diferent. Devia tenir deu o dotze anys quan vaig començar a adonar-me de la presència de la mort. Sense arribar a entendre encara aquell misteri que escapava a la meva comprensió copsava com, de cop i volta, homes i dones forts com el roure, aparentment sense cap malaltia i que havien anat al camp o al negoci a treballar fins feia poc, desapareixien en la fosca engolits per un atac de cor inesperat, fets una deixalla per un càncer sobtat. De petit, al poble, no n’era conscient del vendaval furient de la mort. La gent, en morir un veí o una veïna, posaven un banc de fusta davant del portal de la casa i els veïnats portaven les cadires de bova per a l'entrada on, com d’ençà de temps immemorial, les beates de poble resaven parsimoniosament el rosari enmig de mecànics sanglots que produïen uns ressons misteriosos i trists. A la cuina, prop de la porta del corral on s’havia de fer tot el possible per evitar que les gallines entrassin a la casa, la madona més vella tenia cura de la cassalla i el conyac per als homes que, en tornar de la feina, educadament, venien a veure el mort o la morta exposada a la cambra més bona de la casa. En el fons era una excusa educada, un acte protocolari que, llevat l’excepció de la tristor d’aquell que sincerament sentia la desaparició d’aquella persona, tenia com a motivació, com s’havia fet anys rere any, beure una copa, demanar l’hora del funeral i partir apressat a rentar-se per a poder anar a l’església. Al funeral sí que no hi mancava ningú, era un deure sagrat acompanyar el difunt en aquell darrer moment; i per pobre que fos el pagès que havia mort, a l’església hi quedaven molt pocs bancs de fusta buits.

Aquest era els ritus de la mort en aquell temps immemorial. Record sempre molta gent a les cases, l’església plena de gom a gom, llargues processons de veïns acompanyant el cotxe dels morts fins a la sortida del poble on, després de llegir un parenostre i unes avemaries, el capellà s’acomiadava de la processó i, igualment, la majoria de gent tornava a casa seca després d’haver acomplit amb els ritus de donar el condol a la casa, anar al funeral i seguir el seguici fins a la sortida del poble. Els al·lots que no teníem una relació estreta amb la família del mort solíem anar a la cua del seguici, indiferents a l’autèntic dolor, a la desesperació que embargava amics i familiars del difunt. Als dotze-tretze anys, en el començament de la vida i plens de salut com estàvem... què en podíem saber del dolor i del significat de la mort? Res de res, evidentment. Per a nosaltres tota aquella parafernàlia d’encens i espelmes enceses, de xiuxiuejos i avemaries, de parenostres i plors continguts, d’olor de tabac de pota i cassalla, de xiscles de la filla que havia perdut el pare, d’esposa que quedava vídua, era quelcom molt semblant a les pel·lícules que veiem cada diumenge si el pare ens donava uns rals.

Fa molts d’anys que ja res no és igual. A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. Ciutat és únicament el món dels vius, dels joves. Els vells i velles que abans, en la meva infància, s’asseien a les portes de la casa a l’estiu o, malgrat que no es poguessin moure, feinejaven amb les mongetes o el blat de moro dins les portasses, ara romanen tancats als seus pisos, com si aquests fossin una presó de filferros electrificats, mentre que uns d’altres són internats sense gens ni mica de compassió a les residències oficials o en pobres pisos particulars, en el cas d’aquells que no tenen prou diners per a anar a un establiment de certa categoria. Que són de difícils i desgraciats els darrers anys d´una persona si aquesta no té prou diners per a pagar-se uns serveis, un indret on poder romandre més o manco tranquil aquest temps que ens arribarà, inexorable, a tots, si no desapareixem abans engolits del món dels vius a conseqüència d´una malaltia sobtada!

Ja no hi ha bancs en el portal de les cases, i a Ciutat la presència de la mort és dissimulada com si es tractàs d´un gran crim.

La majoria de gent ja no mor a casa seva, envoltada pels seus, en el llit on va dormir tota la vida, en el mateix indret on segurament va ser portat al món i que serva el rastre de generacions i generacions de familiars esvanits en la fondària dels calendaris. Ara morim a l’hospital i ja no tornam mai més a casa nostra. Morim en llits de ferro i llençols de l’assegurança social o la clínica privada. La teva darrera mirada no serà ja per a acomiadar-te de tot allò que ha envoltat la teva existència: el canterano de la padrina, les cadires de finals del segle XIX, els llibres que t’han acompanyat en tots aquests anys de lluites i esperances mai no acomplides, els quadres pintats pel pare...

Sovint, si vius en una finca de molts pisos, poden morir els teus veïnats i assabentar-te’n tan sols al cap d´un parell de setmanes o mesos. Si ets un veí amatent, d’aquells que encara tenen en compte els que viuen al teu costat, pots demanar, en notar aquella absència: “I què sabeu de mestre Joan?”, per exemple. O què sabeu res de la senyora Antònia?”. No és gens estrany que et contestin que l’amo en Joan o la senyora Antònia fa mesos que moriren a l’hospital. I ningú no s’havia assabentat del fet a la finca!

A Ciutat la mort ha esdevengut quasi invisible, com si no existís. Un funeral anònim a l’església del costat i poca cosa més. Si la persona que ha mort ha estat algú destacat dins la societat, ja se sap, militar amb moltes medalles, propietari de molts d’hotels, un professor universitari amb molta anomenada, potser hi haurà una bona esquela als diaris. Això és tot. Una esquela i el silenci per a tota l’eternitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-X-06)

Sa Pobla i la resistència a la sublevació feixista (juliol de 1936)

"El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: 'L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou'". (Miquel López Crespí)

A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43, d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és la barberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. El meu germà Jaume, juntament amb en Joan Pizà, en Xesc 'Curro' i en Pep 'Bassa' no es volgueren sotmetre als feixistes i se n'anaren cap al Cap des Pinar. Els feixistes anaren a la plaça i com a bojos es posaren a pegar trets al cartell de l'Agrupació Socialista, i per cert que uns d'ells, amb un tret del seu mateix fusell, es va ferir i es va socarrar el nas. A l'endemà tothom era al carrer i cridaven 'fora comunistes!', 'han de matar tots els comunistes!'. Els falangistes varen fer el seu quarter on avui hi ha les oficines de Correus. Els feixistes vingueren a ca nostra a cercar en Jaume. Uns dies més tard tornaren i se'n varen dur la meva germana Martina, na Maria Esteva Llompart, que era l'allota del meu germà Jaume, i na Maria Crespí Gost i els varen fer beure un tassó d'oli de 'ricino'. Record molt bé que quan anàvem pel carrer la gent ens insultava, ens deien 'comunistes!', rojos!, vos han de matar a tots!', 'vos han de matar a tots!', 'vos han de matar fins ses branques i ses arrels!', i coses així".

A les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol pel Front Popular-, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3% dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) (vegeu Enciclopèdia de Mallorca, volum XIII, pàg. 194). Per a un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet, que actuava de secretari de l'AgruPlaces i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937 després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra muntat en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma.

Un altre dels afusellats en relació amb els esdeveniments de sa Pobla va ser el carrabiner Juan Orozco i Trulla. Vegem què diu al respecte Llorenç Capellà en el seu impressionant Diccionari vermell (pàg. 124): "Era carrabiner. El denou de juliol del trenta-sis, una camioneta comandada per personal militar va aturar-se enfront de la caserna de carrabiners de sa Pobla, i el comandant Castelari va ordenar als carrabiners Palazón, Orozco i Valcárcel que pujassin al vehicle i entregassin les armes. Aleshores va produir-se la següent conversa:

Orozco: ¿A dónde vamos?

Castelari: A donde yo mande.

rozco: Mire que se nos va el pan...

Castelari: Al que no esté conforme no le voy a meter astillas en las uñas, sino que lo mandaré a la Comandancia. Entreguen las pistolas.

Orozco: No las llevamos, por si acaso...

Arribats a aquest punt, la frase d'Orozco quedà inacabada, perquè sonaren uns trets i el comandant va caure ferit i un sergent, mort. Els carrabiners s'escaparen i foren detinguts el dia vint a Cabo Pinar. juntament amb altres paisans de sa Pobla que s'amagaven, convençuts que la rebellió militar seria apaivagada sense gaire dificultats. Dia vint-i-quatre de febrer del trenta-set, el sotmeteren a judici a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca i el condemnaren a mort. Fou executat amb sis homes més, en el Fort d'Illetes, l'onze de març del trenta-set, a les sis i mitja del matí. Era casat".

Tots aquests fets sempre es parlaren d'amagat en el meu poble. Fins seixanta anys després, una persona -na Margalida Serra Cardell- directament afectada per la repressió, no s'ha atrevit a parlar públicament. I una senzilla explicació del que s'esdevingué el 1936, causà una autèntica commoció. Joan Company en el número d'abril de 1996 (pàg. 13) de Sa Plaça ho deixava ben clar quan escrivia: "En aquests quasi ja bé quatre anys de publicació de la nostra revista, en cap número hem fet referència als efectes que a sa Pobla tingueren l'aixecament militar contra la segona República i la subsegüent guerra civil.

'Enguany que es compleix el seixantè aniversari del començament d'aquells fets luctuosos, la nostra revista vol encetar en aquest número una recordança d'aquells fets donant la paraula a aquells poblers que els visqueren".

El clergat -segons l'entrevista de Joan Company abans esmentada- prengué un part activa en la repressió contra el poble i l'esquerra. Explica Margalida Serra: "Recordo que el misser Pou que el defensava [a Jaume Serra i Cardell] va dir que era un 'mal assumpte' [el Consell de Guerra]. La meva germana Martina i na Maria (l'allota d'en Jaume), a instància del misser Pou, anaren a veure el Bisbe Miralles per veure si podia fer qualque cosa, però els va dir que no podia fer res. Recordo que don Rafel Torres, que va anar a declarar i va fer una declaració molt favorable, em va dir que després de la declaració que havia fet el capellà Palou en Jaume ja era mort".

I, quan l'entrevistador li demana "I què va declarar el capellà Palou?", Margalida Serra contesta: "De tot i molt; el capellà Palou era el dimoni: això sí que vull que ho posis, va dir, i així consta a la sentència, que era una mala persona, que llegia llibres dolents i jo què sé... la meva germana Martina després va anar a veure'l i li va demanar com podia saber ell els llibres que llegia el meu germà.

- 'Se li va fer funeral a en Jaume?

-' No ens n'hi varen deixar fer. Un familiar nostre anà al capellà Palou per fer el funeral i li va dir que no n'hi hauria. També ens enviaren dos falangistes poblers, que ens vigilaven la casa. Recordo que la meva mare estava desesperada i plorava, com ho fèiem tots, i un dels falangistes va entrar i va dir que no fessim tanta comèdia i que deixéssim de plorar.

-'I per què us varen enviar aquells falangistes?

-' Perquè ningú pogués venir a donar-nos el condol. N'hi havia un al portal de l'entrada i l'altre a la portassa. Només va venir la mare d'en Martí Cotxer que va aconseguir burlar la vigilància dels falangistes.

-'I pel carrer ningú us va donar el condol?

- 'No, ningú; que jo recordi, ningú".

El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: "L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou. Com ja t'he dit, llavors vivia al carrer de l'Església damunt on avui és la perruqueria de can Toni i ho vaig veure ben bé des del balcó quan treien els homes un fusell cada un del portal de l'Església. Evidentment mai més vaig tornar anar a l'església, únicament hi he entrat si havia d'anar a donar el condol a qualcú. Et diré que una vegada que estava ingressada a la clínica, abans d'operar-me va venir un capellà i em va dir si volia combregar; li vaig dir que no; quan ell em demanà per què no ho volia, sols li vaig dir 'com puc combregar, si un capellà em va matar un germà?'. Recordo un any que s'havia de fer una processó, suposo que devia ser la del Corpus, i a tots els balcons hi havia domassos, excepte a ca nostra. Jo no vaig tenir més remei que posar-lo, però després de la processó no el vaig llevar; al cap de vint dies va tornar la Guarda Civil perquè retirés el domàs. No varen tornar més!".

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia El mecanisme del temps ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i serà presentada properament a les Illes i a Madrid.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. (Miquel López Crespí)

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments. Jo crec, ara que hi podem veure amb una certa perspectiva històrica, que a part de recomanar els poetes “indispensables” per a tothom, després, de forma molt intel·ligent i subtil, sabia trobar el “poeta adequat” al tarannà d´un d’aquells jovençans aspirants a escriptors nostrats. Una tàctica que li va donar molt bons resultats, malgrat que li ocupà moltes i moltes hores amb la redacció de nombrosos pròlegs encoratjadors i converses de caire formatiu.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament a ran de la publicació per Moll i en selecció feta per Manuel Sanchis Guarner de l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) les de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Cèlia Viñas, Miquel Dolç i Bernat Vidal i Thomàs. Tots plegats, en aquells moments d´inicial formació literària, ens arriben més al cor que no Miquel Costa i Llobera, Guillem Gayà o Maria Antònia Salvà.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galícia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per a anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que acaba de publicar, en traducció de l’escriptor Víctor Gayà, Calambur Editorial.

El llibre inclou igualment uns pròlegs introductoris dels escriptors Antoni Vidal Ferrando, Lluís Alpera, l’historiador Mateu Morro i el també escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que ajuden a situar l’autor de l’antologia i l’època que l’ha conformat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-II-07)

Sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble.

Parlar dels avis i rebesavis, de totes aquelles generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la col·lectiva. Potser és una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps -la banalitat de la postmodernitat que ens aclapara- ho esborri tot. Avui voldria parlar de la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.

El rebesavi Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. ¿O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?

Inclemència del temps que tot ho desfà! ¿Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció de tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.

Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es col·loquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i redepadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Consell de Mallorca, sa Pobla, Mallorca, 2002. Pàgs. 59-62.

El franquismo concentró entre 1941 y 1943 a centenares de republicanos para construir una carretera aún hoy inacabada

Artà dignifica el campamento de 750 presos

Per TOMEU OBRADOR. ARTÀ

En medio de las montañas protegidas de Artà se halla un testimonio único, legado de la dictadura franquista. Se trata del Campament dels Soldats. Según los expertos, "un elemento prácticamente único en todo el Estado español de sus características y cabe preservarlo para estudiar y difundir unos hechos principales de la historia reciente de nuestro país". Está situado a unos nueve kilómetros de la localidad, concretamente entre el Puig des Corb y es Porrassar, cerca de las casas de s´Alqueria Vella, en el actual Parc Natural de Llevant. Como infraestructura militar fue ocupada los primeros años (1941-1943) de la dictadura franquista, justo en la época de más penurias económicas y aislamiento internacional. Aquí habitaron al menos 750 presos republicanos desplazados de Punta Paloma, Cádiz. Obligados a trabajos forzosos y en muy malas condiciones. A fin de redimir condena participaron en la construcción de la carretera de Son Morei a sa Talaia Moreia (Camí dels Presos). Un cartel junto a los restos señala: "Aunque muchos perdieron aquí todas sus fuerzas, la carretera sigue hoy inacabada". Tampoco se llegó a montar la batería de defensa antiaérea prevista. En estos momentos, el Govern lleva a cabo la adecuación y potenciación del campamento: cierre para que el rebaño no lo degrade más (se dejarán barreras para que los visitantes puedan continuar accediendo al área), retirada de un depósito, ´musealización´, mayor promoción, confección de actividades didácticas, etc. El Consell tramita la declaración de Lugar Histórico. El arqueólogo Antoni Puig y el historiador y documentalista Tomàs Suau han anunciado que está en fase de constitución oficial la Associació d´Amics del Campament dels Soldats. Se quiere, con todo ello, hacer memoria histórica.

El complejo constaba de caseta de los oficiales, establo y corral para los animales, cantina, enfermería, barracones de soldados y presos, cocinas, aljibe, fuente, almacenes y área de reclusión de los presos. Hasta 1948 fue destacamento de soldados. Aún quedan supervivientes de los dos bandos. En Artà vive Lluís Gil Cruz, de 91 años, pero sus facultades mentales mermadas por su avanzada edad impiden que rememore al detalle su función de soldado. De los llamados ´rojos´, el catalán Paulí Pallàs (Girona, 1920) ha publicado el libro Vides truncades donde relata sus experiencias en Artà.

Aurelio Conesa, fallecido hace unos años, fue un preso que al abandonar el campamento decidió residir en Artà. En la revista local Bellpuig se publicó en los años 90 una entrevista en la que recordaba que durante el tiempo de trabajo "hubo castigos corporales escalofriantes, que, vistos desde la distancia de medio siglo, permanecen intactos dentro de mí". Unas 300 personas fueron víctimas de la represión en el municipio de Artà, entre ejecuciones, desapariciones, persecuciones, encarcelamientos, apertura de expedientes, seguimientos, etcétera. Es lo que calcula Jaume Morey Sureda, ex alcalde, profesor e investigador, que próximamente publicará un libro sobre la guerra civil y la represión a nivel del municipio de Artà.

El episodio bélico vivido en este punto del Llevant constata que la represión fue similar a la de otros pueblos. Existieron listas detalladas de los leales a la República, instrucciones claras y mucha premeditación.

No obstante, llama la atención un hecho dramático como la caída de dos bombas el 31 de agosto de 1936 lanzadas por aviones italianos, teórico ´fuego amigo´, que causó la muerte de doce personas. En la localidad se oían las explosiones de bombas procedentes de la zona del desembarco de Bayo en Porto Cristo y sa Coma, si bien las soltadas sobre Artà fueron objeto de posteriores disculpas. Una excusa fue que se había confundido Artà con Son Carrió (pequeño núcleo entre Sant Llorenç des Cardassar y Porto Cristo).

Diario de Mallorca (20-III-2011)

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)

Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)

La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

Els crepuscles més pàl·lids és un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Sa Pobla i la revista Vialfàs.

"En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció". (Miquel López Crespí)

Vialfàs va ser una de les revistes que més influència va tenir en la meva joventut. Va aparèixer a sa Pobla de la mà d'Alexandre Ballester i el primer número sortí al carrer dia vint-i-dos de març de 1957. Escrita en castellà, per obligació de l'època -en ple reialme del nacional-catolicisme i del franquisme més virulent-, la revista, malgrat les normals limitacions de la censura, va ser un interessant experiment cultural i humà que ens permet reconstruir com era el nostre poble (i Mallorca!) en aquells anys de tenebror, repressió contra la nostra cultura i manca absoluta de llibertat.

Vialfàs era una publicació que continuava una llarga tradició poblera de revistes entre les quals podríem destacar les imprescindibles Sa Marjal, El Terruño o Horizontes Nuevos. Potser la que més recordi sigui Sa Marjal, ja que, per les golfes de can Verdera on jugava amb els amics del carrers de la Muntanya, Fadrins, Rosari, Marina o Escola, hi vaig trobar números endarrerits d'aquella important publicació que dirigí mossèm Parera i Sansó d'ençà el gener de 1909 fins al gener de 1929. Jo tenia vuit o nou anys i, per l'edat, no podia valorar el significat cultural dels papers que ens servien, d'amagat de la família, per a fer vaixells i avions que des del terrat dels padrins de can Verdera llançàvem al carrer quan passava un carro o un amic.

A les golfes de can Verdera hi havia alguns munts de llibres i de revistes del temps del meu oncle-avi Miquel Crespí i Pons, el famós batle Verdera que havia contribuït a bastir l'Escola Graduada de sa Pobla. Història -la de la construcció de l'Escola Graduada que ha estat estudiada per Maria Antònia Roig en un llibre que va publicar recentment l'Ajuntament. Record números de la revista Unión Patriotica que defensava les "realitzacions" de la dictadura del general Miquel Primo de Rivera; sobretot un que la família guardava com si fos una joia i en l'elaboració del qual havien intervingut uns periodistes i fotògrafs vinguts expressament des de Madrid el dia de la inauguració de l'escola. Aqueixa inauguració tengué lloc el 10 de setembre de 1929, segons consta en el llibre d'Actes de la Comissió Municipal Permanent, del qual ens transcriu Maria Antònia Roig: "Seguidamente el Sr. Alcalde [Miquel Crespí i Pons] expuso: que para el día de mañana diez de los corrientes a las quince y media, está anunciada la visita a esta villa de S.A.R. el Infante Dn. Jaime de Borbón y de Battemberg hijo segundo de nuestro augusto mobarca Dn. Alfonso XII (q.D.g.) al cual acompañará el Exmo. Sr. Presidente del Consejo de Ministros Dn. Miguel Primo de Rivera y Orbanija y primeras autoridades de esta província con objeto de inaugurar la Escuela Graduada que este Ayuntamiento ha construido".

Notícies d'importància cabdal per a la vida d'un poble que, revistes com Sa Marjal o El Terruño i més endavant Vialfàs, ajudaven a fer passar a la història.

Vialfàs, com dèiem una mica més amunt, va néixer de l'esperit emprenedor d'Alexandre Ballester i comptà, des del primer moment, amb el suport entusiasta d'una extensa colla de collaboradors. Alexandre Cuéllar, que aleshores exercia de secretari de l'Ajuntament de sa Pobla, va ser una d'aquestes ànimes entestades en la dèria del periodisme i la literatura (guanyà en el seu moment un premi Ciutat de Palma). Cuéllar signava els seus escrits com "A.C" i com "Aries". També, des del primer número de Vialfàs podem constatar la participaciò d'Eugeni Triay Anglada (que era "A.TA", "A. Triay", "TA" o "Merlin"; de Jaume Gelabert Martorell, de Ramón Beltran ("Olímpico" i "Tanusio"); de Guillem Torres Siquier ("Guiem")... Si fullejam el números de la collecció de Vialfàs podem llegir igualment articles de Miquel Castanyer, Bartomeu Siquier, Miquel Pomar ("P.C."); Bartomeu Torres Gost, Lluís Ripoll, Bernardí Cladera, Jaume Sánchez... Més endavant hi entraren a collaborar Guillem Llinàs, Jaume Obrador, Rafel Franch, Jordi Soler, Melsion Tugores, Sebastià Gallardo, Joan Torres Gost, Joan Payeras... Posteriorment hi varen escriure uns jovençans avui prou coneguts en el món cultural i literari; ens referim a Pere Bonnín, Miquel Segura i Rafel Socias... Sense oblidar tampoc l'ajut inestimable del fotògraf Emili Cervera.

En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció. A Vialfàs hi ha la notícia de la mort a mitjans de juliols de mil nou-cents cinquanta-nou del meu oncle Miquel Crespí Caldés. Morí en un desgraciat accident en un revolt de Son Tut, prop del cementiri del poble, a l'edat de trenta anys. També hi trobam, al costat de la inauguració i activitats de l'Escola de Música de sa Pobla que dirigia el professor Gaspar Aguiló, les informacions referents als primers èxits acadèmics de la meva germana Francesca López Crespí.

Però al costat d'aquestes anècdotes personals i que afecten a cada una de les famílies de sa Pobla, el més destacable de la revista Vialfàs és que, ara que han passat tants d'anys, ens permet realitzar un viatge a través del temps i de l'espai: aprofundir en la cultura i la política de la nostra societat, saber com érem nosaltres mateixos fa mig segle. Vialfàs ens permet aprofundir en qui som i d'on provenim.

Miquel López Crespí

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)

El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent. (Miquel López Crespí)

És un hivern molt dur per a la pagesia. Trona i diluvia sense aturar. Ja fa setmanes que els pagesos no poden anar a feinejar. Podria pensar que estam a les portes d’un nou diluvi universal. L’aigua corr, violenta, pels carrers del poble, i d’un moment a l’altre hom tem el desbordament dels torrents que envolten Albopàs. No seria la primera vegada que l’aigua recupera la seva primitiva ubicació i converteix sa marjal, la terra tan difícilment conreada en l’antiga albufera que era tot el pla que ens envolta fins arribar als voltants de Búger, Muro i Campanet. Segles de feina esclava per a convertir el poble en un verger, de robar espai a l’aigua, desfets en uns dies.

El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

Des d'èpoques ignotes era impossible viure-hi amb els milions de moscards que propagaven –i encara propaguen, però manco que en el passat-- el paludisme entre els habitants de la comarca. Trist univers de les tercianes producte de les picadures del moscard anòfeles. Fins que els metges no tengueren a l’abast la quinina, la mort segava vides a centenars. Era el preu de conrear sa marjal, de xipollejar tot el dia dins l’aigua estancada i insalobre per tal de treure del fons de l’albufera el fang que serviria per assegurar un bocí de terra. Mai no s’havia vist miracle tan gran! Fer d’un espai insalubre un verger per sembra-hi moniatos, albergínies, melons, arròs i síndries. Era el preu per a no morir de fam. Inventar del no-res, des del fons de síquies i rierols, la terra que serviria per a alimentar la família.

He parlat amb molts vells del poble. M’han contat records dels padrins i repadrins. He arribat a la conclusió que la nostra dèria a fer foguerons a les cantonades podia ser una pervivència de costums ancestrals per a desfer-se del mortal enemic dels albopassins. L’amo Xesc Cantallops encara recorda com per sant Antoni, a l’hora d’encendre els foguerons, s’encarregava, manat per la Sala, d’anar fogueró per fogueró a deixar-hi unes grapades de sofre.

A l’hora de la cassalla i la simbomba molts albopassins ballaven jotes i boleros envoltats pel fum que, ensofrat, els semblava una metzina que allunyava el perill de les tercianes. Altres, els més rics, anaven fins a la rectoria a comprar uns grams d’encens, que aleshores era un producte de luxe, per a cremar a les cases dels senyors. Es cremava l’encens posat en un platet especial i es deixava que el fum regnés dins la cambra per l’espai d’unes hores. Els vells expliquen que era un sistema excel·lent per a acabar amb les febres que causaven tants morts.

El fum dels foguerons, del sofre i de l’encens, les oracions, les misses que els particulars feien dir per a salvar una persona, la fe cega en els comprovats miracles de la Verge de Lorda, de la Mare de Déu de Lluc, dels sants de més devoció de cada família, van ser durant segles, fins a l’aparició de la quinina, els remeis que s’empraven per a foragitar el Mal.

És bo d’imaginar el terror, l’angoixa, la misèria patida des de sempre pels albopassins. Nits tenebroses a mercè de la Mort. Gemecs a les cases. Talment l’àngel que Nostre Senyor va enviar per matar els primogènits dels egipcis que no volien deixar marxar els jueus, així l’existència dels nostres avantpassats. A la claror d’un llum d’oli, atemorits, esperar que el fosc núvol de la destrucció penetri per davall de la porta i s’apoderi dels habitants de la casa.

Malalties, la fam i la pesta, cavalcant, sinistres, per les planures, entrant vencedores a tots els enfonys habitats, demostrant que res no podia aturar el seu designi destructiu. No era estrany que en un recent passat Albopàs i molts pobles de Mallorca tenguessin una gran quantitat de bruixes i curanderes. Quan les oracions no bastaven per a gaudir la dissort, el pagès acudia a cases on per uns cèntims s’oferien fórmules, estranyes pregàries, escapularis dels sants més estranys, herbes medicinals, ungüents que, deien les bruixes, podien comportar una curació certa.

Quantes vegades no he parlat d’aquestes tristes històries des de les pàgines de Sa Marjal!

No era estranya aleshores la vigilància de l’església cap als venedors d’il·lusions. En cas contrari, mèdiums i curanderes s’haurien pogut apoderar de la ment dels pagesos. Els miracles de la Santa Església Catòlica són certs, provats per eminents doctors, per bisbes i tota la Cúria romana. Però com es pot creure en les promeses de quatre velles que no saben de llegir i escriure, que mai no han sortit del seu enfony?

Sense les disposicions del rei Jaume II res no hauria canviat en segles. Com fou possible transformar l’antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, en l’Alpobàs actual? Ens hauríem de remuntar a les Ordinacions que el rei va decretar l’any 1300. El monarca volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. Es creen noves viles: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Albopàs, Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva i possiblement algunes altres.

Com poblar aquests indrets insalubres, poc aptes per a l’agricultura? A les Ordinacions trobam l’explicació. Hi llegim: “Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d’elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d’amplària (6,3 m)”.

I, per si no bastaven aquestes condicions, el rei ofereix als nous pobladors una important exempció d’impostos: “A tots els que s’instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se’ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin”.

Amb aquests avantatges oferts per la corona, començaren a comparèixer pobladors des de tots els indrets de l’Illa. Havia nascut Albopàs!

Els albopassins sempre hauran de donar gràcies al Senyor per la venguda a Mallorca de l’enginyer anglès John Frederic Bateman, que, juntament amb l’altre enginyer, el senyor Green i Waring portaren endavant la colossal obra de la dessecació de l’Albufera. Abans dels anglesos ja havia provat de portar a terme tan magna empresa el senyor Juan María Villaverde sobre uns estudis d’Antonio López, però no va ser possible: era l’any 1853 i els albopassins mal aconsellats per determinats senyors es pensaren que la dessecació de la bufera (com diuen ells) podria suposar la ruïna del poble. Creien que es farien malbé les terres salvades de l’aigua i que les obres també llevarien l’aigua de les més de vuit-centes sínies que hi havia per aquells indrets. L’Ajuntament es mobilitzà contra el projecte; el poble insistia en les grans pèrdues que podrien patir; i, finalment, per ordre de Madrid, el projecte que ja aleshores hauria salvat tantes vides, quedà relegat en els caixons de l’oblit fins a l’arribada dels enginyers anglesos que, a força de raons i molts diners, van convèncer els albopassins i autoritats de la bondat del projecte.

Com sempre, maçons i anarquistes donen la culpa l’Església d’aquell endarreriment en les obres. Expliquen, sense cap mena de fonament, que era la por d’una congregació de més de mil treballadors venguts de totes les parts d'illa i de fora de Mallorca el que atemoria el clergat. Milers de treballadors junts podrien esdevenir el nucli d’un poderós sindicat no controlat per les autoritats i els sacerdots, la possibilitat d’una consolidació de les organitzacions dissolvents al servei dels tèrbols interessos d’ateus i gent de mal viure.

Ho entenc. Possiblement si hagués viscut en aquells temps també m’hauria atemorit veure els núvols de fum de les màquines de vapor emprades per a dessecar l’Albufera. Ben cert que el paisatge s’havia transformat en un infern aparent! Els pagesos, els homes que pasturaven les vaques pels aiguamolls, devien veure aquella invasió de ginys sorollosos com qui veu dimonis sorgits de la profunditat de les aigües. El progrés no respecta res ni ningú! Aparells capaços de transportar l’aigua a dos metres d’alçada per enviar-la pel canal que desembocada a mar oberta. No res a veure amb el lent feinejar de les sínies, la calmosa caminada dels ases que, tapats els ulls amb cucales, amb el seu esforç treuen l’aigua mitjançat els antiquíssims cadufos que, en dies de festa, serveixen igualment per a fer simbombes.

Es pot imaginar-se el trull, el moviment incessant d’homes i carros enmig del renouer eixordador de les màquines de vapor! S’obren canals per portar l’aigua de la gran llacuna fins a la platja, tranquil·la fins aquells moments; els grans aparells de trencar pedra no aturen la seva feina destructiva del rocam granític més fort i poderós i, amb carros, el porten enmig de les aigües estancades per fer-hi camins i murs de contenció. Poderoses grues transporten els maons fins a l’indret corresponent, servides per munió de jornalers que, ben pagats pels anglesos, suen de sol a sol en la realització de l’obra faraònica. Els millors picapedrers i mestres d’obra de l’illa aixequen cases per als treballadors. Del no-res sorgeix Gata-moix, es basteix una esgleieta per a tenir cura de les necessitats espirituals de la gentada que participa en esforç tan titànic.

Els vells encara conten com, a vegades, a causa de l’esforç continuat, algun d’aquells aparells sortits de l’avern esclatava causant ferits i morts. Les famílies eren compensades de forma immediata pels anglesos, cosa mai vista per aquestes contrades fins que va arribar Bateman! Passats els dies de dol establerts, la feina continuava, ferrenya, com si no s’hagués esdevingut res. Un exèrcit de treballadors pul·lulava arreu bastint, amb centenars de pins que enfonsaven dins el fang, els murs de contenció, els fonaments dels ponts que s’anaven construint. Ben igual de com es va alçar Venècia de sota les aigües. Troncs de pi verd que, mesclats amb el fang del fons, no es podrien mai, i que encara avui, tants d’anys després, resisteixen, igual que el primer dia, el fort embat de les riuades.

Tot ha mudat de forma rapidíssima. El progrés ha anat avançant a un ritme accelerat i res no l’ha pogut aturar malgrat que sempre s’han aixecat veus en relació al perill que representava o representa. Quantes veus no s’aixecaren en temps de la dessecació de l’Albufera per l’enginyer Bateman! Escrits i més escrits enviats per determinats propietaris a Madrid raonant que el projecte seria la ruïna de la pagesia. En llur ignorància, aquests sectors endarrerits imaginaven que la dessecació perjudicaria l’extracció d’aigua de les sínies. Només pensaven en els guanys materials, mai en la salut dels albopassins!

Estudiant els vells escrits de l’arxiu municipal he pogut copsar la rapidesa dels canvis esdevenguts en mig segle. Encara no havia començat la febre de construcció de molins d’aigua. L’economia es basava en les vuit-centes sínies existents cap a l’any 1859. El cens que he trobat a la casa de la vila així ho confirma. I una bona part d’aquestes famílies eren les que més enrenou feren quant a la dessecació. Una vella petició adreçada a les autoritats informa que: “Se calcula que las 800 Norias ó mas que hay existentes en este distrito Municipal, sufriran de perjuicio anual cada una por la mengua de las Aguas que actualment abundan la suma de 256.000 rerales”.

Curtor de mires! És com si diguessin que l’arribada del tren perjudicaria la construcció de carros, la venda de cavalls i someres. La gent, indubtablement, vivia aferrada a velles tradicions, a prejudicis heretats del passat. Alpobàs era contrari a les innovacions exceptuant el sector que, lúcid, comprenia que no es podia aturar el pas al progrés. L’oposició a la construcció del tren també va ser feresta, malgrat la visió moderna dels albopassins que la impulsaren. L’Església tampoc no va ser part neutral en aquest primigeni rebuig a la modernització del poble. Més d’un sacerdot afirmava des de la trona que amb el tren arribarien persones indesitjables. Qui sap si més gitanos dels que campaven a la plaça del Mercat i pels voltants del poble. Hi havia la possibilitat que, amb la facilitat que representava venir amb dues hores des de Palma, els comerciants de Ciutat enviassin venedors ambulants de roba o altres productes i arruïnessin així els comerços. Potser podrien comparèixer-hi prostitutes els dies de mercat. Dones de mal viure que, instal·lades en tavernes de baixa categoria, vendrien a guanyar-se el jornal augmentant els pecats dels albopassins. Xiuxiuejaven que seria molt més freqüent l’arribada de predicadors protestants, demagogs socialistes, gent que, amb la seva facilitat de paraula i manca d’escrúpols, podien pervertir els costums cristians servats de generació en generació.

Cap d’aquests mals es féu notar en excés. Els comerciants que enviaven els seus representants, els gitanos que compareixien a vendre llençols, adobar cossiols i olles espanyades, continuaren arribant com de costum sense que es notàs gaire la seva influència en els guanys dels botiguers.

Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble; els sacerdots, la Santa Mare Església, ho hauríem de tenir sempre present. Qui hauria dit que aquesta terra sense aigua, com narraven els historiadors, esdevendria el verger que és ara? A poc a poc, Alpobàs va esdevenir un dels pobles més feiners i amb aigua més abundosa de Mallorca. Cap a l’any 1885 s’hi inicià la construcció de molins. El geni natural dels nostres pagesos havia copsat la importància del giny en veure’l en funcionament quan es començava la dessecació del pla de sant Jordi. He escrit aquesta història a Sa Marjal, la nostra revista. Va ser l’amo Tomeu Pericàs, Borneta, qui, pel mes de juliol d’aquest mateix any, ja tenia construït el primer molí de treure aigua. A partir d’aquest moment el molí va anat substituint la majoria de sínies existents. Ferrers, manobres i fusters tenien tanta feina que no donaven abastament. Hi vengué gent d’altres pobles. Arreu es foradava la terra per a trobar la vena adient. Just fet el pou es començava a bastir l’alta torre, bastida primer amb les pedres que es trobaven al mateix hort o s’anaven a cercar al torrent de sant Miquel. Després, un petit exèrcit de treballadors dels oficis abans esmentats tenien cura d’acabar aquest insubstituïble instrument de treure aigua. Es feren famosos per la qualitat del treball realitzat els ferrers Joan Trobat, que en poc temps en muntà quaranta-set, i mestre Juan Grau, de can Aixut, que en va fer uns cinquanta. Ara, ja són centenars i centenars els molins de veles de fusta, ferro o roba de cànyom que, amb una bomba de 35 centímetres de diàmetre, poden treure més de 122 metres cúbics del preciat element.

Ho veig cada dia amb els meus ulls: els horts sembrats d’ametlers i figueres són substituïts de forma accelerada per quartons on es poden sembrar tota mena de productes útils, no solament per al consum intern, sinó, i això és summament important, per a l’exportació.

En veure el progrés d’Albopàs, ben igual que amb la dessecació de l’Albufera i l’arribada del tren, es tornaren a alçar veus preocupades perquè la riquesa pogués influir en l’espiritualitat de la pagesia que, fins aquells moments, s’havia conformat amb el que podien conrear amb l’aigua de les sínies o amb el que produïen els terrenys de secà. Van ser molt comentats els fets de la construcció del tercer molí, el de l’amo Sebastià Crespí, de can Xino, bastit l’any 1890. L’Església no va poder impedir una folla processó que volia barrar el pas a l’explotació intensiva de l’aigua. Els promotors feien córrer per bars i tavernes i en dies de mercat que les noves venes d’aigua que s’anaven trobant eixugarien el cabdal de les sínies existents. Albopàs es trobava en la mateixa situació de quan vengué al poble l’enginyer Bateman i els equips de tècnics anglesos. Incomprensió, incultura, ignorància fomentada pels sectors més endarrerits de la població. La processó, digna d’una pintura de Goya, anava encapçalada per alguns estendards presos, sense permís, de la rectoria, de la Congregació i dels magatzems on es tenien guardats els passos de Setmana Santa.

Com de costum quan hi ha aldarulls, molta gent s’hi apuntà creient que era una romeria per a anar a Crestatx a retre honors a la nostra verge de Lorda. Però en arribar a l’hort de l’amo Sebastià Crespí un grup d’albopassins començà a llançar la terra que s’havia tret del pou dins l’enfony obert pels jornalers. Sortosament, alguns dels participats en acte tan vandàlic va córrer a avisar el rector. Aquest, enfurismat, hi comparegué de seguida i predicant dalt d’un carro va poder convèncer els eixelebrats de tornar al poble sense fer-hi més destrosses.

Va ser la primera i darrera manifestació contra la modernització de la vila de què tenc notícia segura.

De la novel·la inèdita El vicari d´albopàs

Llegint el llibre Viaje a las Villas de Mallorca 1789 ens assabentam de la situació econòmica concreta, recursos agrícoles i de bestiar, nombre d'habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de: Calvià, Puigpunyent, Estallencs, Esporles, Banyalbufar, Valldemossa, Deià, Sóller, Escorca, Pollença, Alcúdia, Muro, Llubí, Santa Margalida, Artà, Manacor, Felanitx, Santanyí, Campos, Llucmajor, Algaida, Montuïri, Porreres, Sant Joan, Petra, Sineu, Sencelles, Binissalem, Alaró, Selva, Campanet, sa Pobla, Santa Maria, Bunyola i Marratxí. (Miquel López Crespí)

Jeroni de Berard i Mallorca

L'any 1983 l'editor Lluís Ripoll, amb patrocini de l'Ajuntament de Palma, va editar un llibre extraordinàriament curiós pel sorprenent material informatiu que ens ofereix sobre Mallorca. Es tracta de l'obra de Jeroni Boix de Berard i de Solà Viaje a las villas de Mallorca 1789. El llibre és la transcripció del manuscrit existent a la Biblioteca Municipal de Ciutat i l'edició de 1983 va acompanyada d'una interessant introducció de Lorenzo Pérez.

En parlar de Jeroni de Berard (Palma 1742 -1795), la Gran Encoclopèdia de Mallorca diu que als disset anys anà a Madrid on estudià belles arts i matemàtiques. El 1775 entrà a la Real Academia de San Fernando com a soci d'honor i de mèrit. El 1788 fou nomenat director de l'escola de dibuix creada, a instància seva, per la Societat d'Amics del País.

Lorenzo Pérez, en la introducció a Viaje a las villas... explica que Jeroni Berard "el 28 de julio de 1764 fue nombrado teniente del cuerpo de milicias provinciales y, ascendido a capitán en 1770".

L'elaboració del llibre va ser una feina prou laboriosa per a Berard, i sabem que li costà un parell d'anys. Ajudat pel prevere Sebastià Sans, aixecà plànols de quasi tots els termes municipals. Malauradament molts d'aquests plànols han desaparegut. Una citació de José Ramis d'Ayreflor publicada en la introducció de Lorenzo Pérez ens assabenta de la situació familar de Jeroni de Berard. Una situació gens afavoridora de la conservació dels seus materials. Diu José Ramis d'Ayreflor: "Por haber muerto D. Gerónimo, escribe el capuchino Luis de Villafranca, dexando a sus hijos jóvenes; éstos, faltos de luces, desperdiciaron los sudores y vigílias de su padre y es por demás buscar en su casa las láminas y la descripción ni nada de quanto trabajó este benemérito caballero mallorquín".

Viaje a las villas de Mallorca restà inèdita fins a l'edició de 1983 que comentam.

Jeroni de Berard, com conta la GEM, "va deixar altres obres, els manuscrits de les quals es conserven a biblioteques privades. Tracten de la construcció de rellotges de sol i altres màquines, del Real Sitio de San Ildefonso i de temes agrícoles i artístics".

Lorenzo Pérez ens informa que el Viaje... es va escriure vers el 1784. Per una nota sabem que la veu de Sineu la redactava després de febrer de 1790. Per tant, el llibre de Jeroni de Berard documenta com eren els pobles de Mallorca a finals del segle XVIII, i l'obra conforma tot un caramull de material històric de gran importància.

Llegint el llibre Viaje a las Villas de Mallorca 1789 ens assabentam de la situació econòmica concreta, recursos agrícoles i de bestiar, nombre d'habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de: Calvià, Puigpunyent, Estallencs, Esporles, Banyalbufar, Valldemossa, Deià, Sóller, Escorca, Pollença, Alcúdia, Muro, Llubí, Santa Margalida, Artà, Manacor, Felanitx, Santanyí, Campos, Llucmajor, Algaida, Montuïri, Porreres, Sant Joan, Petra, Sineu, Sencelles, Binissalem, Alaró, Selva, Campanet, sa Pobla, Santa Maria, Bunyola i Marratxí.

Però d'aquests llibre ens interessa especialment la veu que va referència a la "Villa de La Puebla" (pags. 291-299).

Sa Pobla, en aquest final de segle XVIII, és per a Jeroni de Berard "un poble de vistosa simetría" a "imitación de la de Petra". Berard ens informa que el nombre de carrers és de tretze ("y forman un cuadrilátero"). Els carrers són llargs i en total ha comptat 609 cases. Afegint algunes cases més del terme municipal s'arriben als 625 focs. A sa Pobla hi viuen aleshores 908 homes, 948 dones, 342 pàrvuls i vint eclesiàstics.

Posteriorment, en passar a analitzat la riquesa industrial i agrària del poble, Berard ens informa que sa Pobla disposa de deu molins de vent i cap molí d'aigua. Diu que el poble no té fonts i parla d'horts regats mitjançant sínies. Som, per tant, lluny de l'esclat de molins de vent de finals del segle XIX i començaments del XX. El paisatge de sínies que descriu Berard ens dóna una idea de sa Pobla molt semblant a com degué ser en temps dels àrabs.

Així i tot "La Puebla" que descriu Berard és prou rica per a recollir 6.649 quarteras de blat, 452 de civada i 3.556 de llegums. Els oliverars de prop de la muntanya donen igualment 2 .400 "quartanes" d'oli. El cànyem i el lli són també dues riqueses fonamentals dels poblers. La quantitat de canyem que anualment es treu es de 2.500 quintals i 1.000 de lli. Les vinyes, que també n'hi ha, produeixen 1.500 quartines.

Sa Pobla té igualment a finals de segle XVIII 3.193 ovelles, 710 cabres i prop de 163 bous. Jeroni de Berard parla també dels torrents de Sant Miquel i el Muro. Torrents que, històricament, quan han provocat inundacions, han estat el malson dels pagesos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (VI)– La meva mare i la lluita contra la beateria regnant en els anys 40 -

Vist amb la perspectiva que donen els anys hom comprèn que no érem gaire conscients de les preocupacions que donàvem als pares. Havien lluitat i lluitaven per allunyar-nos d´un destí advers: el dels perdedors, els vençuts. Volien que no haguéssim de patir el que ells hagueren de suportar en els anys més durs de la dictadura. I, de sobte, sense esperar-lo, es trobaven davant la realitat que nosaltres abandonàvem la recta sendera de fer bondat per llaurar-te un futur com pertoca. (Miquel López Crespí)

La Social s´encarregà de bastir el nostre expedient. Imagín que exagerant el possible perill que representaven uns al·lotells de catorze i quinze anys.

Els problemes de debò començaren un parell de setmanes després de la detenció, quan els pares foren citats als jutjats de Palma. Els havien de comunicar les resolucions del TOP. L´informe de la brigada política tengué les seves repercussions. Els pares restaven en silenci, asseguts a les cadires del despatx, mirant-se l´acció del secretari, veient com el funcionari passava al jutge el sobre just acabat d´arribar de les altes instàncies de la repressió. Es podia sentir la respiració agitada de tot el nostre grup, el teclejar intermitent de les màquines d´escriure. Alguna de les mares presents tenien agafades ben fort les mans dels fills tement que d´un moment a l´altre entràs la policia i se´ls portassin cap a algun indret desconegut.

Mirava de reüll el rostre hieràtic de Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. Tots tres havien actuat a la perfecció durant els interrogatoris. Ningú havia parlat dels amics que teníem a escoles i instituts. Diguérem que compràvem la pintura amb els diners que ens donaven per anar al cine. Durant els interrogatoris no sortí de la nostra boca cap altre nom. Tot rutllà bé sense que la por o la inexperiència davant aquests casos ens fes caure en possibles trampes parades per la Social. Al llarg de la primera nit els sicaris s´havien convençut que no hi havia cap partit clandestí darrere el grup i que la idea de les pintades a favor de Julián Grimau era idea nostra en exclusiva.

I si ens haguessin torturat com ho feien amb els treballadors? La Guàrdia Civil tenia ordres especials de no tenir consideracions amb els que agafaven repartint fulls o fent pintades subversives. Per Ràdio París i Ràdio Espanya Independent sabíem a la perfecció els noms de tots aquells que havien estat assassinats per pintar “Amnistia!”, “Pan, Tierra y Libertad!”. Feia pocs anys que havien acabat amb els darrers guerrillers que resistien a les muntanyes. Però l´esperit de la croada contra els rojos continuava ferm i potent com sempre.

Patia pel pare.

Aquella trista escena repressiva, el llòbrec ambient de jutjats i despatxos, li devia recordar els anys de presó. La maledicció que poden portar alguns papers, les carpetes, els segells oficials, el paisatge trist de les sales d´espera a les presons, abans de ser portat a la cel·la. Era bo d´imaginar després de tot el que havíem sentit contar el que significava rebre un paper oficial l´any 1939. Trenta anys de presó i treballs forçats, la pena de mort. L´oncle em contava que quan va estar al penal de Burgos sentia el que passava a la galeria dels condemnats a la pena capital.

Els presos que havien de ser executats eren a les cel·les del davant, porta per porta. No dormia ningú. De lluny estant es sentien els preparatius per a les execucions. Cap a les quatre de la matinada els hi arribaven els sorolls provinents del cos de guàrdia. El grinyolar de la porta d´entrada quan s´obria per deixar entrar el camió carregat de soldats. Reixes que s´obrien i tancaven. Pels barrerons de la finestra podien divisar com s´encenia la bombeta del director de la presó. Després, d´un cop, tots els llums de la cuina. Donaven una tassa de cafè i una copa de conyac als soldats que havien de matar els nostres.

Cap a les cinc, avançava pels passadissos un grup de persones comandades per un capità de l´exèrcit, el director de la presó i un capellà. Obrien la porta dels que havien de morir aquell dia. Llegien els noms molt lentament i els anaven traient de la cel·la un per un.

La por a la mort feia que alguns, valents fins el dia anterior, plorassin i cridassin enmig de la nit. D´altres, la majoria, en sortir al passadís cridaven “Visca la República!” o “Visca el Comunisme!”. Alguns es dirigien als companys i repetien el seu nom en veu alta. L´oncle explicava el que deien en el darrer moment: “Em dic Joan Terrades, si algú surt en vida i anau per Sallent digueu a la gent que he mort innocent, amb el cap ben alt, sense renunciar a cap dels nostres principis!”.

Alguna nit, emportats per l´emoció, els presos cantaven La Internacional per acomiadar els amics que anaven a ser executats. Un dia, explicava l´oncle, el capità que manava el pelotó d´execució es posà nerviós en sentir tanta cridòria i, traient-se la pistola, va començar a disparar contra les portes cuirassades de les cel·les.

Acció inútil. La Internacional es va sentir encara més potent, més desafiant.

El soroll de les passes es perdia en la distància.

Al cap d´uns minuts sentien la descàrrega de la tropa i, de seguida, els trets de gràcia del capità. Comptaven: “Un, dos, tres, quatre...”. El nombre de trets al cap els permetia saber quants havien mort aquella nit.

A vegades l´oncle no podia continuar el relat. La mirada se li enteleva recordant alguns companys de tres anys de guerra a les trinxeres d´Aragó, Terol o Madrid. Provava de dissimular les llàgrimes que li regalimaven per les galtes.

Aleshores tots respectàvem el seu silenci i la mare, que escoltava respectuosa preparant el sopar, desviava la conversa cap a temes intranscendents.

Vist amb la perspectiva que donen els anys hom comprèn que no érem gaire conscients de les preocupacions que donàvem als pares. Havien lluitat i lluitaven per allunyar-nos d´un destí advers: el dels perdedors, els vençuts. Volien que no haguéssim de patir el que ells hagueren de suportar en els anys més durs de la dictadura. I, de sobte, sense esperar-lo, es trobaven davant la realitat que nosaltres abandonàvem la recta sendera de fer bondat per llaurar-te un futur com pertoca.

Ni la mare ni el pare entenien que havien estat ells mateixos, les històries que ens explicaren, la seva vida quotidiana, una forma de comportament lluny de la hipocresia i el cinisme el que ens anà conformant de forma lenta i inexorable. Parlaven mig d´amagat, a un racó del taller de Can Ripoll, amb els antics companys de presó que restaren al poble, sentien emissores prohibides... llegien! Malgrat la feina de treballadors manuals, els dies de festa els veies sempre amb un llibre a la mà, amb una revista. I és un mal exemple ensenyar els misteris que es poden descobrir mitjançant la lectura!

No s´adonaven dels fonaments que anaven bastint dins les nostres consciències juvenils. Mai no ens obligaven a anar a missa, resar el rosari, anar a cercar les capelletes individuals que el rector repartia per les cases dels beats. Lluny de nosaltres la idea de fer d´escolanets, anar amb faldilles de randes pels carrers del poble portant la creu de la rectoria. Per a uns altres, fer d´escolanet era la màxima aspiració que tenien.

Quan va ser que vaig deixar de creure en sants i verges, en els déus de guix i fusta corcada que podia veure i tocar a l´església?

No ho sé. Potser en copsar la presència injusta de la mort en el món que m´envoltava. Els nins petits allargassats al bagul, amb el rostre morat per alguna malaltia desconeguda. El company de classe ofegat en el safareig. Sentir el gemegar de dolor dels vells, quan el sacerdot anava a donar l´extremunció i nosaltres miràvem des del portal de la casa. No importava que els pares ens diguessin res: respiràvem la injustícia dins l´ambient de cada dia. Els senyorassos que presidien la processó amb banda de música i tambors, els cafès per als pagesos i els cafès per als rics, les senyores sempre ben vestides i els treballadors que anaven a fer feina a sa marjal amb roba vella, amb rostre cansat.

O, qui sap!, la història que em contà la mare, quan el rector del poble no la volia casar amb un presoner republicà.

Record les seves paraules com si fos ara mateix:

Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

El rector, que a l’inici del Movimiento denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

‘En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

‘Eren uns mesos en què jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i farbalans que lluïa a les festes de sant Jaume, quan en Lluís, el xofer de l´oncle, ens portava a tots fins al poble i ens deixava prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent de la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor.

‘El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

‘No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap davant seu, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

‘-Tu ets massa jove –em digué el rector-- i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat; recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari. I una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

‘Un perillós anarquista, un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

‘En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por de cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

‘-Vostè sabrà què fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que he conegut mai i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l.

‘El rector callà i no digué res més. Sabia bé --teníem una llunyana relació familiar-- que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

‘-No et puc impedir que parlis amb ell –-em respongué--; però almanco hauries de pensar en la teva família, en el disgust que els dónes.

‘Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

‘Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral”.

Mai no em feren cap discurs antireligiós, però creixies alletat per la idea que les predicacions de la trona eren rondalles superficials que no afectaven el teu comportament. Anàrem poques vegades a la doctrina del diumenge, un truc emprat per la rectoria per retenir els al·lots a l´edifici de la Congregació. L´essencial era que no anàssim al cine. El cine era sempre pecaminós, malgrat fos autoritzat per la mateixa església! Si anàvem a sentir els sermons de la Congregació et donaven un cartonet amb un número. Els havies de guardar i, en arribar els Reis, pel gener, el podies bescanviar per una joguina.

Joguines de l´església? No en volíem! Ens estimàvem més jugar als quatre cantons al carrer, a indis i vaquers en els jardins de l´Escola Graduada, amb una pilota feta amb draps, que no haver de sentir els sermons!

Per això anàvem a la porta del temple on, cada setmana, el rector hi situava un full amb les qualificacions morals que li mereixien les pel·lícules. Hi havia les autoritzades per a “menors” (nosaltres!) i les considerades de categòria 1, 2, 3 i 3R. Les 3R (que volia dir Mayores con reparos), eren a les hi anava més gent, sempre a la recerca d´una besada no censurada, uns vestits escotats (Anna Magnani en Arròs amarg!), algun crim on el gàngster era tractat amb una certa introspecció psicològica.

Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

Com hauríem anat mai a les sales fosques dels sermons, a sentir les narracions prou conegudes de les calderes de l´infern, de l´aigua bullint, del foc etern?

Sé, sense cap mena de dubte, que els pares s´estimaven més veure´ns al cine que no pas a recer dels sacerdots.

Quin tipus de moral ens havia d´ensenyar l´església catòlica? Bastava veure, constatar el tipus de vida que portaven els pares per a saber el que era bo i dolent, què beneficiava o perjudicava l´home. No necessitàvem que ens fessin repetir de memòria els deu manaments per a comprendre la necessitat de donar suport als dèbils, ajudar els familiars, els desvalguts, combatre la injustícia. És curiós comprovar com la lectura del Quixot a dotze o tretze anys ens confirmava, malgrat no poguéssim aprofundir en tota la fondària del pensament de Cervantes, que el món feia temps que era injust i la maldat planava, poderosa, per camps i ciutats. M´identificava amb el foll lector de llibres de cavalleries a la recerca sempre d´un univers imaginari, el paradís somniat per tots els utopistes que han existit damunt la terra; una terra, per desgràcia, esborrada feia temps dels calendaris. La batalla del Quixot amb els molins de vent ens semblava, en la nostra imaginació infantil, el combat dels pares contra els mercenaris de Franco, els tancs italians, l´aviació alemanya, en temps de la guerra civil.

Ens delia la descripció d´una societat hipòcrita i materialista, els entrebancs del nostre heroi per a retre culte a una bellesa mai trobada, la il·lusió per una Dulcinea inexistent. Talment la generació d´expresoners reunits a Can Ripoll parlant a cau d´orella de repartiments de terres, escoles públiques, teatre popular, universitats gratuïtes per a tots els treballadors. Com estimava sentir les històries dels expresoners republicans! Quants exemples d´heroisme vaig sentir en aquelles horabaixes lentes, en acabar les classes a l´institut de la plaça del Mercat! Joves que es jugaven la vida per anar a recuperar el cos del company caigut en terra de ningú i que gemegava demanant auxili! Els portalliteres, sota les bales enemigues, morint a vegades en l´intent de recuperar els ferits. Les lectures de la poesia de Miguel Hernández, Rafael Alberti a recer de les trinxeres, entre batalla i batalla. Ensenyar de llegir i escriure al soldat que no en sabia malgrat tenir la seguretat que tant mestre com alumne podien morir en les properes hores. Imaginava el pare, alt i prim, amb la seva veu poderosa, cantant àries de les sarsueles més populars dels anys trenta. Cançons de La Dolorosa mesclades amb el ressò de la Internacional, mentre avançaven cap a Terol aquell fred hivern del 37. I el que més sobtava la meva imaginació infantil: sentir parlar d´esglésies i catedrals convertides en hospitals, mercats per al poble, biblioteques, ateneus populars, escoles, cines i teatres per a l´esbarjo de la gent.

Com no havia de ser atractiu aquell univers de novel·la? Què tenia a veure amb les obligades visites a l´església cada dijous horabaixa, amb els sermons del diumenge a la Congregació? Resar a poc a poc, lentíssimament, el rosari? Esperar que, des de la trona, el pare Bonnín demanàs a algú el pare nostre i si no te´l sabies romandre, l´hora de la doctrina, agonellat damunt les fredes rajoles del temple? Aguantar altra volta l´advertiment que, si agafàvem una poma, uns ametllons d´un hort que no fos el nostre, seríem eternament a l´infern? Descripció minuciosa, sàdica, d´infants xisclant dins les calderes d´aigua bullent de Satanàs. Les tenalles de ferro roent arrabassant la mà que ha agafat la poma, el codony o ha volgut tastar unes cireres!

Tot un caramull d´explicacions que, de petit, m´atemorien, em feien allunyar cada vegada més de les portes d´aquella església plagada de sangonosos crists crucificats, verges amb el cor rajant sang damunt el pit, santsebastians clivellats de fletxes, innombrables màrtirs torturats pels romans, cremats a les graelles i que, resant amb devoció, deia el rector, ens alliberarien de la fam i les malalties i ens aproparien al regne del Senyor on romandríem pels segles dels segles gaudint de l'eterna felicitat.

La padrina sí que era religiosa, posseïda sempre per una estranya devoció que combinava certes ensenyances catòliques amb els mites propagats per mèdiums i endevins. Creure en les reencarnacions no li impedia d´anar a missa. Em coneixia, volia que hi anàs cada diumenge. El seu sistema per a saber si hi anava o no era demanar-me pel color de la casulla del rector. Pobra dona, quantes vegades no la vaig enganyar! Em bastava anar fins al portal de l´església, guaitar per a saber com anava vestit el capellà i, en ser hora, tornar a casa contestant la pregunta.

Em regalava una ensaïmada just acabada de sortir del forn, sucosa i tendra. Restava feliç, satisfeta per la meva bondat. Era el seu nét aviciat.

No va saber mai que els diumenges no anàvem a missa. Amb els amics de la colla érem sempre al mercat, enmig de les paradetes dels pagesos que venien al poble a vendre fruita i animals, roba de feina, estris pel camp. La nostra única dèria era copsar si havien comparegut les al·lotes que ens agradaven: na Joaneta de Can Mussol, na Margalida de Can Feliu, n´Antònia de Can Julivert...

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (V) – Senyors i jornalers

La fam

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana. (Miquel López Crespí)

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que t´ocupa el cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (III) – Records de la Mallorca dels anys 60

Perseguir xuetes

Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". (Miquel López Crespí)

Provava de recordar d´on sorgia aquella dèria que ens dominava, la passió per canviar el món, per acabar amb la injustícia. Potser procedia dels anys d´obligada anada al Campament del Frente de Juventudes, quan ens era necessari anar a la Victòria si volíem aprovar la Formación del Espítiru Nacional, el tètric indret on sacerdots i falangistes ens ensenyaven a perseguit xuetes.

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure ens feien formar als matins i, drets, braç enlaire, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe.

Em repugnaven les guturals melodies franquistes. No ho podia suportar, em feia fàstic alçar el braç.

Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a cursar el batxillerat, vaig anar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en temps de la guerra, serví de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava hi va estar presoner el pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi hagué molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar del feixisme els pobles de l'estat i ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.

Record que no podia aguantar les mentides --jo ja sabia que eren falsedats-- de la Formación del Espíritu Nacional.

El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial, no era del poble.

Cada matí arribava a l´Institut en una moderna moto Guzzi; una meravella de la locomoció en un temps mancat dels cotxes actuals.

Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els oncles.

Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors d´El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina: qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el poble.

El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un campament del Frente de Juventudes. Era una obligació, si volies aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquer. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

S'anomenava Campamento de la Victoria.

Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell en combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes.

El primer que ens ensenyaren fou a perseguir els xuetes.

Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?".

Era una follia.

Els pobres allots no sabien on amagar-se.

Tornaven vermells.

Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, alguns grups fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar un odi visceral per tot el que tengués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els Gloriosos defensores del Alcázar o el Imperio Español de Isabel y Fernando.

A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. Prop d'on vivíem, el Frente de Juventudes tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses (organització de campionats esportius o de "cultura" falangista).

La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren --amb assistència de les primeres autoritats-- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva repadrina.

Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi".

Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Alomar, de Can Moixet, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan ja era tancat i no hi havia ningú dins, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven --tots els allots en sabíem l'amagatall-- i, decidits, hi entràrem sense obrir els llums: no era qüestió que ens atrapassin!

Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens descobrien l'escàndol hauria estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant les consignes de Falange pintades a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segell Frente de Juventudes, les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure: clac!, clac!, clac!. Podies comptar, un, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

A l'endemà, el professor de Formación del Espíritu Nacional vingué emmurriat.

No va dir res.

Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos.

Per una temporada s'acabà jugar al futbol a l'hora del pati.

El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, demanant-se qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tots, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart.

I no s'errava!

Suàvem sota el càstig silenciós; però, per dins, tant en Sebastià com jo mateix érem immensament feliços.

Era a finals de l'any 1959.

No cal dir que va ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. Ho record com altres deuen recordar un "excellent" en les notes de fi de curs.

Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis.

Intuíem que no servien de res les mentides oficials.

No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. I això era l'únic que ens importava.

Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record – La primera detenció per part de la Guàrdia Civil -

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció. (Miquel López Crespí)

Anys més tard d´allò que explicava, quan ja feia temps que havia deixat l´escola, encara petàvem la conversa després d´haver assistit a les projeccions d´art i assaig del cine Rialto, indret on el Cineclub Universitari de què érem socis, projectava autèntiques joies cinematogràfiques que no es podien veure en els cines comercials.

Com arribàrem a establir una relació d´amistat tan ferma amb aquella colla d´esperitats, d´habitants d´estranyes galàxies?

Possiblement tot es va iniciar en el pati, a l´hora d´esbarjo, quan començàrem a intercanviar idees i anàvem descobrint munió d´interessos comuns. Ens férem amics en constatar les nostres coincidències. Ens interessava molt més parlar d´història que no pas jugar a futbol amb els altres companys de classe. El cert és que acabàrem organitzant determinades tasques, lluny sempre dels deures escolars. Una de les nostres missions nocturnes era escoltar les diverses emissores antifranquistes. I, per a nosaltres, qualsevol emissora que no fossin les espanyoles era antifeixista. No solament érem aferrissats seguidors de Ràdio Espanya Independent; també de Ràdio París i de la BBC de Londres. Cada un de nosaltres tenia assignada una emissora. Havia de fer un resum de les notícies més importants per, a l´endemà, en arribar a la porta del col·legi, llegir i comentar aquelles notes. Per això mateix sempre arribàvem puntuals i, a les vuit i mitja, ja érem davant l´edifici.

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció.

Ens passàrem la setmana posterior al discurs comentant aquella brillant descripció del poder del capital sobre la humanitat! Ens reuníem a la petita sala de la biblioteca. Un espai que visitaven pocs alumnes. Quan algun professor no compareixia a classe ens posaven un substitut que ens deixava triar entre estudiar a classe o anar a la biblioteca. Aleshores, el grup demanava permís per anar a consultar llibres. Ens hi instal·làvem ben segurs que romandríem sols tot el temps que ens donaven per a estudiar. Estratègicament, per si algú hi compareixia, situàvem els llibres del curs damunt la taula i obríem el quadern dels deures com si fóssim els millors estudiants del curs.

D´aquesta manera podíem comentar amb més calma les notícies de la ràdio. Enteníem realment el que debatíem? Com era que havíem anat substituint les aventures de Jules Verne, els contes de Charles Dickens, les rondalles mallorquines, pel debat sobre l´obra de Dolores Ibarruri El único camino o les memòries d´Ignacio Hidalgo de Cisneros que llegien per Ràdio Espanya Independent? Voler donar sentit a les històries fragmentàries, de la guerra que narraven els nostres pares? Tenir arguments per combatre les mentides de don Ricard Mulet, el divisionari azul que ens donava classes, explicant sempre la maldat dels rojos, els separatistes que volien dividir Espanya?

Quantes assignatures suspeses ens costà aquesta dèria radiofònica? Ara no ho sabria recordar. Però el cert és que els nostres estudis se´n ressentiren. I ningú, ni els pares ni els professors, podia explicar-se un descens tan sobtat en el rendiment d´uns alumnes excel·lents fins llavors. Era com si, de sobte, haguéssim desconnectat de tot el que feia referència al col·legi. Ens hauria agradat tenir un altre professor d´història. El que teníem era don Ricard Mulet i Forteza, antic membre de la División Azul, un falangista amargat que havia perdut els dits dels peus a conseqüència del fred patit a Rússia. Més de vint anys després d´acabada la guerra encara compareixia a classe amb la camisa blava de Falange. El miràvem com a un enemic, com un dels responsables dels patiments causats a les nostres famílies. No ens interessava res del que explicava. Per a nosaltres, la personificació de la brutor i les mentides del règim. Impossible aprovar mai història! Nosaltres seguíem altres senderes: les explicacions dels pares, les lectures de llibres prohibits seguides a la ràdio, la recerca de materials introbables a les llibreries de vell.

Ens afanyàvem a descobrir tota la mentida oficial. No, la guerra no va ser cap croada per a “salvar España”. Ara ja sabíem que el famós Alzamiento Nacional no era res més que una vasta operació de terror programada pels militars, els terratinents i l´església catòlica per tenir atemorit el poble. Amb els anys hem descobert que el llibre de la Pasionaria, que ens semblava perfecte, també contenia un caramull de mentides. Però aleshores ens interessava saber el que havia passat de veritat quan els pares eren joves, plens d´esperances en un avenir millor.

Era evident que els nostres pares no eren els rojos monstruosos que descrivien el professor i la premsa del règim. Aquest podria ser el punt exacte que marcà la nostra inflexió i l´interès cap unes explicacions diferents de la realitat.

Era talment viure en un univers paral·lel a l´oficial. Un món on el catolicisme, que també havia contribuït a la persecució dels pares, no hi tenia cabuda. I què en direm de les misses, els rosaris del mes de Maria, els obligats exercicis espirituals, les recomanacions per anar als campaments del Frente de Juventudes...

Aquell món no era el nostre i ho sabíem!

Durant els primers mesos del l´any 63, i a través de les emissores estrangeres, seguirem les informacions de la detenció de Julián Grimau, de les tortures a les quals va ser sotmès, de la farsa judicial que envoltà el cas i del posterior afusellament. Es feia evident la injustícia que s´anava a cometre amb una persona que, per a nosaltres, era un autèntic heroi. Un militant republicà; algú que com els pares havia lluitat a la guerra civil contra els franquistes! Tot Europa, el món sencer, era un clam contra la barbàrie del règim espanyol. A les nits, fent veure que acabàvem els treballs del dia, teníem una orella parada a l´altaveu del receptor i seguíem els encesos discursos de la Pasionaria, de nombrosos polítics d´arreu el món clamant per la llibertat del detingut. Ràdio París anunciava que havien arribat a Madrid més de vuit-cents telegrames contra el judici. Ningú dubtava de la capacitat assassina d´una dictadura ferotge. Els membres del tribunal eren els mateixos militars que no havien dubtat a planificar la sublevació contra la República, a portar als murs d´extermini més de dues-centes mil persones de totes les nacions de l´Estat.

Per això les mobilitzacions internacionals, els milers de manifestants que ocupaven places i carrers. Ben igual que quan la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia; exactament com quan portaren a la cadira elèctrica Sacco i Vanzetti. Però la dictadura es mantenia ferma en la seva decisió d´acabar amb la resistència interior. L´odi ferotge al comunisme i l´anarquisme es mantenia viu, ferm com en els anys més tràgics de la guerra.

Va ser quan decidírem fer quelcom d´autènticament seriós en defensa de Grimau.

Ja havíem sortit al carrer, de nit, a fer pintades en solidaritat amb els miners d´Astúries l´any 62. Per a nosaltres no era res de nou. Quan fèiem tercer de batxiller ja havíem fet passes planificant futures accions. Cada un de nosaltres, i especialment els que empraven l´autobús per anar a col·legi, havíem d´estudiar a la perfecció les parets apropiades per a pintar-hi les nostres consignes. Eren indrets ben visibles des de l´autobús. Qualsevol de les persones que, de bon matí, davallaven a Palma, podrien veure un crit de llibertat clamant des de les parets de les cases. La pintura no era cap problema: al taller de reparacions del pare hi havia la necessària. L´anàvem a cercar els diumenges de bon matí, ja que el taller estava tancat. Repartits els pots i els pinzells, cada qual s´encarregava de pintar en els indrets més visibles del seu barri. L´acció es feia de nit. Es pintava en els llocs estratègics estudiats amb antelació.

A vegades sentia el pare parlant amb l´oncle sobre la misteriosa desaparició d´algun pot de pintura.

--Pep, no sé què passa, però crec que alguna de les persones que vénen pel taller ens roba. Hauríem d´estar alerta; vigilar les prestatgeries on tenim el material.

El pare sospitava que era algun taxista o camioner el que furtava els pots.

No va ser fins molt més tard que descobrí qui era el culpable dels robatoris! Com podia haver sospitat del seu fill?

Els matins dels dilluns eren espectaculars. L´alegria més gran que teníem era constatar la sorpresa dels treballadors i funcionaris que davallaven a fer feina a Palma. Ningú no deia res; però l´efecte es podia veure als ulls dels passatgers. Una alegria afanyosa transformava els rostres seriosos de primera hora del matí. Era un espectacle inusual. Normalment a aquelles hores, i més si era dilluns, un cansament tèrbol planava damunt la cara dels treballadors. Hi copsaves moviments imperceptibles amb les mans. Ulls oberts com un plat. Moviments en els ulls. Somriures imperceptibles. Gests indicant la paret on hi havia la pintada. Sentia profundament dins el meu esperit com la nostra acció despertava esperances adormides feia segles en els fons dels cors de la gent. Podia endevinar-ne els pensaments: “Hi ha algú misteriós que vetlla per a nosaltres”; “No tots foren assassinats el trenta-sis”; “No estam sols”, “Qui sap si demà encara podrem veure una terra lliure, lluny d´aquest esclavatge continuat”.

Possiblement els vencedors no pensaven el mateix. Qui sap si entre els passatgers podria haver-hi un dels antics botxins. Els membres de la Guàrdia de Franco, els sicaris de la Brigada Social, pul·lulaven arreu.

En arribar a les portes de col·legi ens saludàvem emocionats. Els missatges funcionaven! La impressió que els companys treien de la seva línia d´autobús era idèntica a la meva.

Tot canvià quan decidírem fer la nostra protesta particular per l´assassinat de Julián Grimau. Ho organitzarem com de costum. Els mateixos indrets, idèntica quantitat de pintura. Pinzells nous. Tres companys més que s´afegiren al grup Nova Mallorca.

Tot aniria bé! Mai havíem tengut cap problema! Per què ara hauria de ser diferent? Record que no n´hi havia cap que estigués atemorit. La indignació pel fet que volíem denunciar era tan gran que res no importava. Que lluny érem de la majoria de companys de classe! Tots preocupats pels exàmens, per fer bonda. Alguns portaven flors per a la capella del col·legi per estar bé amb el professor de religió; altres compareixien amb revistes i llibres feixistes de l´època de la guerra civil per obsequiar als més dretans dels nostres mestres...

Tot plegat, a milions de quilòmetres de distància del que ens interessava.

Aquella nit no anà tan bé com esperàvem, però.

Sembla que hi hagué molta més vigilància de la policia. Potser hauríem d´haver canviat de llocs i pensar que era un greu error sortir a fer les pintades als indrets acostumats.

La meva colla, el grup que cobria la carretera Son Serra-la Vileta fins a Palma va ser el que tengué més mala sort.

Ens enxamparen just en el moment que començàvem a pintar, quan a la paret ja hi havia un gran “Llibertat per a Julián Grimau!”.

No tenguérem temps de fer res. Quatre policies de paisà ens agafaren i ens lligaren de mans malgrat la nostra edat. Un d´ells, el més malcarat, em pegà quatre bescollades i, sense esperar ni un minut, agafaren els estris, els pots i els pinzells, i ens introduïren en un cotxe policíac camuflat. Res del seu exterior indicava que era de la Social o la Guàrdia Civil.

Enmig del pànic que em dominava (era la meva primera detenció!) em va estranyar que emprassin un vell Renault dels anys trenta. Era un model que coneixia; semblant al que tenia el nostre veí pobler de can Pancuit per portar-nos a la mar els estius dels anys cinquanta. Comparat amb els utilitaris actuals era com un petit autobús: hi cabien cinc persones, però aixecant les cadiretes que hi havia al bell mig del vehicle n´hi podies encabir tres més.

En pocs minuts érem a les dependències de la Brigada Social al carrer de la Soledat, en el Govern Civil.

Com en un malson boirós encara sent els cops dels policies que ens feien caminar pels tètrics passadissos d´aquell indret. Com negar que estàvem atemorits? Les mans fermades, els insults, les violentes empentes per fer-nos pujar les estretes escales que pujaven fins al primer pis...

Ens esperava tota la plana major de la Social. Hi havia un personatge central assegut al darrere d´una impressionant taula de despatx. Semblava el cap dels sicaris. Darrere seu, com si l´haguessin de protegir dels joves estudiants que entraven a l´oficina, quatre personatges sinistres ens miraven malcarats. Ja tenien certa edat. Eren els mateixos torturadors de l´època de la guerra civil? Possiblement. Tan sols havien passat vint-i-un anys d´ençà la derrota dels pares. Devien tenir uns quaranta o quaranta-cinc anys; l´edat justa si als vint ja eren a l´exèrcit o a les milícies de Falange. Què pensaven? Què volien fer-nos? Emprarien la tortura amb uns jovenets com nosaltres?

De manera sobtada, en estar en presència del cap de la Social els agents deixaren d´insultar i de pegar. Ens feren seure en unes cadires que hi havia davant la taula principal i començà l´interrogatori.

A l´habitació tan sols hi havia dues bombetes de pocs vats. Els cinc policies fumaven sense aturar una cigarreta rere l´altra. Em vaig fixar que els tres cendrers de la taula eren plens fins a vessar. L´espessa boira que omplenava la cambra no em deixava veure en detall els objectes de la sala. Una atrotinada Olivetti en una tauleta del costat indicava el lloc on l´escrivent teclejava les declaracions dels detinguts.

Tots quatre ens miràvem, sorpresos encara per la rapidesa de la detenció. Com no havíem previst que podíem acabar així? I ara, què? Quan la notícia arribàs a casa dels pares el disgust seria gran. No tant per la nostra acció que, sabíem, aprovarien, sinó per les repercussions que la detenció podria tenir en els estudis. En el fons era el que més els preocupava. Tota la seva vida anava lligada al nostre benestar: aconseguir, que amb un títol poguéssim trobar una feina adequada, una forma de guanyar-nos la vida que ens allunyàs dels seus patiments: la marginació social per haver estat republicans, les feines inestables, les visites cada cert temps de la Guàrdia Civil, que servava, vint anys després de finida la guerra, les mateixes tradicions de control i vigilància que en el temps més durs de la repressió.

Pensava en el col·legi, en el que dirien els professors, Guillem Gamundí, el director. No sabia què seria de nosaltres. Què pensaven fer, quin seria el càstig que ens imposarien? Érem menors d´edat: no ens podrien portar a la presó; però intuïa que no en sortiríem així, per les bones. Tanmateix, la nostra detenció era ideal per a tota la secció de la Social palmesana. D´ençà les detencions de comunistes dels anys quaranta, la feina havia estat minsa. Vigilància dels fitxats, alguna detenció ocasional de vaguistes... Hom copsava que amb tan poca feina, Palma no era Madrid ni Barcelona; els agents del carrer de la Soledat no podrien fer mèrits davant els seus responsables. La detenció del grup els anava de primera. Inflant un poc l´expedient, aportant les fotografies de les pintades, l´informe amb les declaracions, podrien dir que havien estat a temps d´aturar el creixement de diverses cèl·lules de les joventuts comunistes.

Ara comprenia el cessament dels cops; certa sibil·lina amabilitat forçada en la veu del comissari. Trampes per a fer-nos parlar? Volien que perdéssim una mica la por i, que, en la confiança, explicàssim una història que els servís per a promocionar-se a les altures.

Amb una ullada als companys vaig notar com tots estàvem a l´aguait. Érem molt jovenets, però no ximplets. En el fons, havíem vist nombroses pel·lícules de gàngsters i sabíem que, a les comissaries, existia el poli “bo”, el que oferia cigarretes i mil promeses als detinguts per enganyar-los millor.

De seguida captàrem les intencions del comissari i ens preparàrem per a parlar el mínim possible. Més que res, calia protegir els noms dels altres companys i que, a excepció dels detinguts, no poguessin saber que eren els altres membres de Nova Mallorca.

Viatge al país del Gran Kan – Les narracions dels anys 70 i 80 - (Un petit tast de la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan)

ON ES TRACTARà DE L'ODI QUE TENEN ELS COPISTES VERS LA MODERNA IMPREMTA I CONTRA TOTS ELS SISTEMES MODERNS DE REPRODUCCIó DE LES IDEES I EL PENSAMENT, I DELS BENEFICIS QUE TREUEN D'AQUESTA AFERISSADA OPOSICIó.

Malgrat que sigui famosa arreu del món -d'ençà del setge de Viena- la cavalleria del Gran Khan o les conquestes i crueltats comeses pels geníssers, el que més m'ha impressionat sempre d'aquest misteriós imperi oriental que s'estén de les planures magiars fins a les muntanyes de l'Himàlaia, ha estat la curiosa maquinària de la seva raça de buròcrates, funcionaris i cortesans, tan ben estructurada. N'hi hauria per escriure un patracol si ens proposéssim especificar mínimament alguns dels treballs i privilegis de tan poderoríssima administració imperial. Espaventosa gernació sense idees pròpies capaç de mudar de pensament segons sigui la direcció en que bufi el vent!

Entre les diverses classes i categories de servidors del Gran Khan, de la Cort i del seu harem, destaquen els copistes, car, a despit de que us pugui semblar estrany, a l'immens Imperi de les estepes està prohibit la introducció de la impremta i hom considera a Gutemberg l'enemic més gran de la humanitat i de l'Islam. En nombroses ocasions els mercaders grecs, venecians, francesos o catalans que hi comercien mitjançant les caravanes de camells han provat d'introduir-hi, d'amagat, entre llurs mercaderies tan excels i modern instrument de cultura i comunicació, però sempre han pagat amb la vida tan lloable intent. A quines cruels tortures no hauran estat sotmesos aquests valents cavallers! Des de llevar-los la pell de viu en viu i cobrir-la de sal i vinagre fins a ser esquarterats a les places de pobles i ciutats enmig de músiques de xeremies i tambors.

No hi tenim cap dubte: els capdavanters en la lluita contra la introducció de la impremta a l'Imperi són els copistes. Només a la gran ciutat santa de Guistan-Bastan n'hi ha més de vint-i-cinc mil! Com és de suposar, les immensurables legions de copistes -tots ells a sou de l'Estat i amb casa i escola per als fills gratuïtes- volen defensar i defensen per qualsevol sistema a l'abast els privilegis consolidats al llarg de generacions i generacions. Quan, després de travessar dificultosament les fronteres, arribes a una de llurs formoses i ocultes ciutats pots veure de seguida els milers i milers de taules on copien, imiten, traslladen a mà, amb acurada meticulositat, els milions de tractats, manuals, vademècums que necessiten per a llurs escoles i universitats. És un espectacle mai vist! Si hom introduís la moderna impremta, no tendria cap raó de ser la nòmina de funcionari imperial amb tres mesos de vacances anuals. És per això que blasmen sense aturar des de les tribunes de les places públiques i dins d'esglésies i mesquites contra la introducció de la màquina de Gutenberg que tan meravellosos serveis ens fa als països de l'Oest. Què hagués estat de les idees del nostre Luter sense la impremta? Com podríem haver reproduït els milers de bíblies necessàries per a combatre l'obscurantisme del Vaticà? Feina impossible sense l'ajut de la tècnica moderna. Us puc ben assegurar que és un quadre impressionant penetrar, sobtadament, en una de llurs insondables oficines imperials dèbilment il.luminades per llums d'oli, plenes de cambres i passadissos on escriuen amb aquell tètric aspecte tan característic del ram del funcionariat de qualsevulla contrada. Centenars i centenars de copistes arrenglerats rere les taules, amb el nom i categoria escrit a una fusta que tenen allà sobre, traient còpia, calcant infatigablement milers de toms de poesia religiosa, història, matemàtiques; cosa que, mitjançant l'ajut de la impremta, seria una feina acabada en un parell de dies i que a ells els costa anys i més anys de treball. Ignorants de tota altra matèria que no sigui reproduir mecànicament, només coneixen els rudiments de llur estrany alfabet. Tan sols saben traslladar i ni es molesten en saber o llegir el que reprodueixen. Molts s'engaten treballant i a vegades copien de diversos còdexs sortint-ne al final una mescladissa tan feresta que el lector no sap si té a les mans un incunable d'oracions satàniques, un cartulari de geografia o un opuscle eròtic prohibit. Altres, per arrodonir la paga oficial, i exposant-se a durs càstigs, es dediquen a copiar les obres prohibides d'erotisme que després venen a preu molt alt, d'amagat a les tavernes, casernes i caus de mala vida, que també n'hi ha, i molts a l'Imperi del Gran Khan. Sempre asseguts darrere les taules, miren sovint de reüll el gran rellotge que tenen al davant, i de seguida que sona l'hora de plegar s'aixequen amb renou de mil dimonis per anar-se'n a casa seva a beure, menjar i dormir. En comparació amb aquest exèrcit de funcionaris imperials, l'home que a la nostra terra es dedica a la impressió i edició de manuals i promptuaris és un savi, un esser humà compromès amb la cultura, interessat sempre pel contingut del material amb el qual treballa i que, més d'una vegada, ha exposat la vida i la llibertat per editar quelcom que ell consideri útil per a la humanitat. Res de més allunyat de la concepció que de llur ofici tenen els milers de copiadors del Gran Khan! Els oficinistes de Guistan-Bastan només han après la professió per lliurar-se d'anar a la guerra o per no haver d'anar a treballar a les construccions d'edificis o canals. La cultura només els serveix com a medi de vida i l'únic que els commou o aconsegueix despertar-los una mica de llur ensopiment proverbial és quan senten parlar de pujada de sous, de regals, de franquícies especials.

DELS BOTXINS, DE LLURS GRAUS I DISTINCIONS, DE LLURS NOMBROSES PRERROGATIVES I DE LES DIVERSES I VARIADES FORMES DE MATAR I ASSASSINAR.

Dins l'ampli ventall de sistemes, trucs, policia, espies, informadors, que el Gran Khan paga i manté per tal de desfer-se dels seus nombrosos enemics i per sostenir-se en el poder, cal destacar l'exorbitant exèrcit d'executors a sou de l'Estat. Tantes i tan continuades són les revolucions, canvis i terratrèmols socials que existeixen a l'Imperi, que el Gran Khan es veu obligat a mantenir-ne legions. I així com als nostres països en sol haver molt pocs -un per ciutat o comarca-, aquí n'hi ha una tal quantitat que hom no sap o no arriba a esbrinar -de no ser per l'uniforme- qui és simple soldat o qui un professional de la degolladissa. Tot aquest vastíssim funcionariat de la mort està perfectament estructurat i organitzat disposant d'ordenances pròpies, universitats, escoles, palaus de repòs, oficines, esclaus, eunucs a llur servei, i també frueixen, per mercè especial del Gran Khan, de gineceus molt ben assortits amb tota mena de dones portades dels indrets més llunyans i exòtics i amb les quals poden gaudir els botxins abans i després d'haver portat a terme alguna de les ordres imperials.

Esser saig a Guistan-Bastan i a altres ciutats de l'Imperi requereix una formació especial i completa que es dóna de primer a escoles i col.legis des de la infància i joventut i que continua fins a la Universitat, en la qual han d'estudiar durant sis anys. Consumat el període educacional surten graduats en qualsevulla art de matar, torturar, esquarterar i assassinar. De costum, els aspirants a fer carrera en aquest escalafó del funcionariat són escollits per rigorós ordre entre els fills primogènits de les famílies més nobles i riques. Un vell llinatge se sentiria deshonrat i menyspreat si el seu hereu no fos admès en la llista oficial d'aspirants. Malgrat la riquesa dels seus progenitors, l'Estat, una vegada admès el jove, es farà càrrec, fins que acaba els estudis, de totes les despeses que en comporti llur acurada educació. Llibres, vestits, menjar, entreteniments, aniran a càrrec del pressupost de la Cort i no costarà cap diner a la família. Amb una instrucció molt semblant a la dels geníssers, els joves són educats en les lleis de la casta dels botxins i, segons van aprovant cursos i exàmens, muden també l'uniforme (que sol portar brodaries d'or) per diferenciar-se d'altres destacaments repressius. Aquests aspirants, provinents de nissagues distingidíssimes, sofreixen, en mans dels ulemes i professors, un aprenentatge força ben planificat que els hi fa adonar del fet que formen part d'una classe i d'una raça privilegiades. Els mestres, severíssims i amb poder de castigar-los cruelment -fins a la castració si no aprofiten les ensenyances- els inculquen una disciplina de ferro i els fan copiar, durant mesos, màximes del Codi Principal, la més important de les quals, que han de servar sempre gravada al cor, diu "La Cort té raó en qualsevol circumstància i els pobres de l'Imperi són un perill etern per a la llei i l'ordre". Quan vaig poder visitar l'Imperi -després de múltiples gestions i recomanacions- els botxins del Gran Khan eren cent mil, experts i experimentats en la utilització de la destral, les cordes d'aufegar, el punyal, el mosquetó i el verí. En aquella època, vaig tenir el rar privilegi de contemplar els exercicis de final de carrera de moltes acadèmies i universitats. Practicaven amb pagesos revoltats de qualsevol poblet. Normalment, cada parell d'anys, hi solia haver protestes dels desvalguts, aufegats per impostos i injustes imposicions. A més de pagar totes aquelles càrregues, els desgraciats havien de fornir amb les seves filles i esposes els harems del funcionariat del Gran Khan; i els al.lots, en lloc de llaurar la terra i estar amb els pares, eren enviats a fer la guerra contra els pobles fronterers i mai més hom tornava a tenir-ne clarícies. Per això, i malgrat les horroroses repressions, hi solia haver tants d'alçaments camperols. De primer intervenien els ulemes amb llurs sermons i promeses d'una vida millor a l'altre món. Més endavant si els entesos en l'Alcorà no aconseguien calmar les masses, atacaven els geníssers cremant les cases i destruint les collites i animals de la pobra gent. Només al final l'extermini de la rebel.lió, la darrera degolladissa d'infants, vells i dones era confiada als alumnes del darrer curs. Si sabien tallar els caps amb rapidesa i elegància -sense tacar-se de sang- eren recomanats per obtenir el diploma final i a partir del dia de la consagració oficial com a botxins de l'Imperi, se'ls lliurava la franja groga per a l'uniforme. Lliurea que els distingiria a partir d'aquell moment de tots els altres mortals. Artesans i camperols, canvistes i copiadors, eunucs de baixa categoria, mestres i geníssers de tropa estaven obligats a davallar els ulls en presència llur i a desaparèixer, fondre's si els trobaven pel carrer. Només els ulemes de les mesquites tenien el privilegi de poder aguantar-ne la mirada. Amb el diploma, la Cort els proveïa de la clau dels nombrosos harems, i, el que era més important, d'encens i perfums arribats de la Xina fins a la mort, la qual cosa era summament necessària per allunyar l'olor a sang d'escorxador que des d'aquell dia sempre els acompanyava.

DE L'EXèRCIT DEL GRAN KHAN, DE LLUR POLíTICA INTERIOR I EXTERIOR, DE LA PAU I DE LA GUERRA I DE COM L'ALTA OFICIALITAT ES DESFà DELS SUPERIORS, CODIS I ORDENANCES QUAN LI CONVÉ PER INTERESSOS DE CASTA.

Un altre apartat que cal tenir en compte si hom vol conèixer a fons l'Imperi del Gran Khan és tot el que fa referència a l'exèrcit, poderosa corporació de vint milions d'homes mantinguts i pagats per l'Estat amb una nombrosa elit dirigent de més de deu mil generals. Si, com he dit abans, molts d'al.lots de les més nobles famílies estudien i fan oposicions per a ser botxins, cal dir que una part molt important d'aquests joves van a les acadèmies militars per a poder arribar, en el seu moment, a formar part de l'Estat Major del Gran Khan. I, pel que he pogut descobrir durant el meu llarg periple per tan ignotes terres, no és l'amor que senten per les guerres el motiu essencial de llur decisió, sinó els grans avantatges, furs i privilegis que comporta dedicar-se a l'ofici militar. Ara farà gairebé cent anys que l'Imperi, arrodonides les fronteres amb la Xina per l'Est i amb el cristianisme per l'Oest, ja no empra expedicions militars contra l'exterior. Les grans guerres de rapinya anaren finint quan el cost dels queviures per a l'exèrcit en campanya sobrepassà en molt els guanys obtinguts pel saqueig i la venda dels presoners als mercats d'esclaus. Durant el setge de París calien quaranta mil camells per a transportar el menjar, la pólvora i pertrets militars a les tropes en guerra. A partir de llavors, l'Estat Major, el Consell Suprem conjuntament amb la Cort, el Visir, els caps dels geníssers, el clergat dels ulemes i els botxins, decidiren -interpretant a la seva conveniència l'Alcorà- fer un tomb de política i proclamaren la coexistència pacífica amb els emperadors cristians i amb el Papa de Roma, com a mitjà d'enteniment entre els pobles del món. Segons em digueren, ara ja fa prop de cinquanta anys que no hi ha guerres contra els cristians, però no per això hi ha menys sol.licituds per entrar a estudiar a les acadèmies de l'oficialitat. Ans al contrari, d'ençà que els aspirants a un lloc de comandament militar saben que no aniran a morir davant els murs de qualsevol ciutat de l'estranger, les cues davant les oficines on es matriculen són sempre curulles. Hi ha, repartides per l'Imperi, més de cent mil casernes, unes de més petites, altres de més grans, però totes amb piscines, servents i palmeres davall les quals xerren, prenen te o frueixen d'exquisides menges portades pels comerciants d'arreu el món. Hi he entrellucat també grandiosos pavellons de seda plens de dones perquè l'oficialitat pugui triar a plaer. L'Alt Comandament de l'Estat Major, els membres del Consell Suprem poden escollir entre portar a la caserna les pròpies mullers o gaudir dels vicis i plaers oferts per les esclaves que el Gran Khan posa a disposició dels caps del seu exèrcit. Evidentment, la majoria de coronels i generals prefereixen tenir les seves ben guardades a pany i clau fora de les casernes i fruir de les que els ofereix l'Estat. Com fa tants d'anys que no poden entrar en conflicte amb l'exterior, es dediquen a investigar la manera de treure més diners als comerciants i pagesos. Decreten nous tributs que provoquen revoltes populars al camp i a llunyanes ciutats. Són petits combats localitzats que serveixen per tenir les tropes mobilitzades, permeten als botxins acabar llurs estudis i, a més, a falta de ràtzies als països cristians, serveixen per a espoliar i saquejar els propis compatriotes. Les expedicions punitives per remotes regions de l'Imperi són útils a l'Estat Major, Consell Suprem i castes burocràtiques anar acumulant contínuament dones, or, argent, ramats, pedres precioses, seda, perfums, terres infinites. Amb aquestes ràtzies interiors hom comet sovint moltes injustícies, car, quan els soldats entren a degolla a un poblet, no fan distincions entre innocents o culpables de la rebel.lió. Però, pobre del Gran Khan que s'atreveixi a posar entrebancs o impediments a les accions dels seus exèrcits! Més d'un altíssim senyor -amb categoria divina!- ha estat executat sense misericòrdia pels botxins per ordre expressa de l'Estat Major o una Junta de generals revoltats. Per això, per evitar les freqüents insurreccions dels militars, la Cort fa tot el possible per tenir-los sempre satisfets, fent els ulls grossos davant llurs constants exigències de més concessions i franquícies. Els augmenten cada any el sou, en paguen estudis als fills, procuren tenir els harems de les casernes plens de dones, els donen més vacances, casa gratuïta, terres i esclaus perquè els hi conreïn. Si algun Gran Khan no segueix aquests costums, es revolten consumant un cop d'Estat i el pengen d'un arbre enmig de la plaça, després fan el mateix amb el Primer Ministre i els membres més importants de la Cort. Seguidament organitzen fastuoses celebracions en les quals distribueixen de franc blat entre l'afamegada població. Hi ha desmesurats espectacles, curses de cavalls, combats de gladiadors, porten braus de la llunyana península ibèrica, hom sacrifica aus i ovelles als temples de totes les religions i els ulemes de les mesquites -sempre al servei de qui guanyà en la baralla de palau- manen pintar la ciutat de blanc com a senyal de joia i alegria. Les festes poden durar més de dos mesos i en aquest llarg lapse el treball i qualsevol activitat fineix completament. Després, entre tots els membres de l'Estat Major promotor de la revolta, sortegen qui serà el nou Gran Khan i li prometen obediència eterna si sap portar a terme llurs dèries i increïbles desitjos.

Els soldats no tenen tants de privilegis ni poden aspirar arribar a ser coronels o generals, ni a ser ministres, ni molt manco Primer Secretari del Consell Suprem o Visirs. Però, per tenir-los contents i satisfets, els paguen diàriament trenta monedes d'or, dret de poder gaudir amb les dones que l'Estat els posa a disposició. Reben, de franc, quatre uniformes de soldat a l'any, cinc parells de sabates i dos abrics d'hivern. També, amb la roba, se'ls lliura en propietat un esclau que els servirà durant tota llur vida militar i que empren perquè els faci el llit, la roba i les sabates netes, o per vèndre'l quan se'n cansen. Matar un serf que ha provat de fugir no està penat ni castigat per la llei, i moltes vegades, en lloc d'anar a caçar porcs senglars o llebres per la garriga, organitzen veritables caceres humanes que poden durar dies i dies fins que troben el pobre desgraciat i allà mateix, en l'indret on l'han trobat, li donen mort sense miraments.

No és estrany, doncs, que amb tantes prerrogatives, exempcions i franquícies tothom vulgui ser oficial o soldat. És aquesta la millor forma que coneixen d'estar sempre dalt, comandant. Sens dubte, pel que vaig poder comprovar, són les casernes i l'exèrcit qui tenen en mà el poder real de l'Imperi. Pobre del Gran Khan que no obeeixi les ordres i suggeriments que surten de l'Estat Major! Ja sap que l'arbre per penjar-lo l'espera a la plaça pública de Guistan-Bastan.

ELS GUARDIANS DELS ESTENDARDS, LA HISSADA DE LES BANDERES, LES PROCESSONS, LES MúSIQUES I ELS CàSTIGS QUE PATEIXEN PER NO ACOMPLIR BÉ AMB LLURS FUNCIONS.

Uns funcionaris que no existeixen als nostres països de l'Oest són el que hom anomena Guardians dels Estendards. Abans, en el període de formació de l'Imperi, la feina d'hissar les flàmules i senyeres estava reservada als fills de les famílies més riques. Amb el temps s'anà democratitzant i les seves funcions, originàriament privilegi dels militars, passaren a altres mans. Per les acaballes del segle XVIII, segons antigues cròniques que em deixaren consultar, ja es pot comprovar -pels toms de control de matrícules- com tenen accés a la carrera gran quantitat de fills de comerciants i mercaders de classe mitjana que, en lloc d'organitzar caravanes de camells i anar a la Xina i l'índia per portar a l'Imperi productes exòtics, sedes multicolors, espècies, perles del mar dels coralls, s'estimaven més estudiar per a Guardians dels Estendards.

Aquesta ensenya que adoren i veneren és de color groc amb tres franges verdes ribetejades d'or i amb dues espases encreuades al bell mig. La bandera original de l'Imperi, la que portà el primer Gran Khan en temps del Profeta, està desada en l'actualitat dins un cofre d'argent i pedreria guardat al Palau Imperial per un destacament especial de mil cinc-cents homes armats fins a les dents. Sóc de l'opinió que si un dia algun lladre o enemic exterior pogués apoderar-se del penó original portat en mil batalles victorioses, l'Imperi es dividiria en multitud de regnes i les diverses castes dirigents esdevindrien ben aviat esclaus dels cristians i del Papa. És tal el temor que tenen que això pugui passar, que el guardià que troben adormit li tallen el cap i, per a etern recordatori de falta, en sembren una llimonera en el mateix lloc on la cometé. Diuen que aquestes llimones esponeroses per la sang dels guàrdies executats guareixen de qualsevol malaltia i són molt apreciades arreu del món.

La feina dels Guardians dels Estendards consisteix senzillament a posar les senyeres, flàmules, penons i gallardets a tots els edificis oficials, casernes, places de públiques execucions, acadèmies i minarets de les mesquites. És un magne espectacle digne de veure. Cada matí, just després de la sortida del sol, surten del Palau on resideixen i, precedits d'una dotzena d'elefants, gàbies amb ferotges lleons i cocodrils, envoltats de negres nubis amb serps enrevoltillades per braços i cames, amb acompanyament de tambors i xeremies i una companyia de cinc-cents soldats, passen el matí, de vuit a dues, anant d'edifici en edifici, de caserna en caserna, d'escola en escola hissant pertot arreu banderes idèntiques de l'estendard que guarden al Palau del Gran Khan. Amb aquesta confraria de funcionaris especial, també ha passat quelcom molt semblant al que succeí amb els soldats i oficials de l'Estat Major. S'esdevenia que, quan l'Imperi tenia sovint guerres amb els prínceps cristians, hi solia haver poca demanda de places, car en el combat aquests Guardians feien de capdavanters de l'exèrcit i eren els primers a sofrir a la carn l'endemesa de l'enemic. Però d'ençà de fa cent anys, en no haver-hi hostilitats exteriors, els voluntaris per fer de Guardians dels Estendards hi acudeixen com a mosques -m'han informat secretament- ha calgut fer us del verí per desfer-se dels més vells i deixar places per als aspirants més joves. Els estudis i exàmens per obtenir el títol en propietat no solen ser gaire difícils i no van més enllà d'haver fet sent anys de seminari a una escola dels ulemes, conèixer a fons l'Alcorà, tenir bona punteria amb el mosquetó, saber pujar amb exquisida elegància alguns models d'escales i portar sempre net l'uniforme gris, el qual també els forneix l'Estat. Els seus privilegis solen esser semblants als d'altres classes de funcionaris de l'administració Imperial i no ens aturarem a parlar-ne car coneixent els avantatges de ser militar d'alta graduació o botxí ja ho sabem tot damunt la qüestió. Però aquests assenyats servents tenen uns entrebancs que no coneixen els altres, i d'això sí que cal parlar-ne per comprovar quant hi ha de capritxós i misteriós en les lleis del Gran Khan. L'inconvenient que no tenen els altres funcionaris que xuclen de les mamelles del poder, es deu a l'extremat amor i estima fanàtica que professen a llur ensenya. Si en cap processó o cerimònia els cau a terra -i, per tant, és profanada- el Guardià que ha comès tal falta -considerada gravíssima i sense perdó- és ajusticiat de seguida per un dels nombrosos botxins que acompanyen els músics i soldats cada matí. El cap del desgraciat guardià és col.locat dins una gàbia de ferro damunt la porta principal d'entrada a Guistan-Bastan, i allà roman durant generacions i generacions fins que, amb el pas del temps i la feina lenta i implacable de les aus carronyeres, desapareix la carn i només en resta la calavera neta i pelada. I pobre del mortal que s'atreveixi a tocar la maleïda gàbia de ferro on fiquen el cap! Immediatament li serien tallades les mans i trets els ulls amb un ganivet ben esmolat! Ningú no gosa a fer tal cosa n'hi ha constància escrita. I, malgrat aquest esgarrifós entrebanc, l'ofici de guardià de l'estendard, juntament amb totes les concessions i exempcions que comporta, és molt apreciat pels fills de comerciants i altres membres de la classe mitjana. D'ençà de fa molts d'anys, tampoc no s'ha donat el cas que una plaça vacant hagi quedat buida per falta d'aspirants.

De la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (II)- Records de la Mallorca dels anys 60 -

Un univers kafkià

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats. (Miquel López Crespí)

El relat de les presons patides després de la derrota republicana era molt semblant al que ens explicava Salvador Trias: els dies d´angoixa en el port d´Alacant, esperant uns vaixells que mai no arribarien, la prepotència dels italians que els havien fet presoners; les rialles, a l´entrada del port, dels falangistes fent el gest de tallar els cap als internats en aquella presó sense parets; la marxa, amb les baionetes dels soldats a l´esquena, cap el camp de concentració de Los Almendros; l´enviament, amb un grup de més de cent presoners a fer carreteres a Mallorca... i, oh miracle!, les inesperades relacions amb la meva mare, una filla de Can Verdera, neboda del batle de sa Pobla i cap d´Unión Patriótica, el partit del general Miguel Primo de Rivera, cosa que li salvà la vida.

Ho sabia pel pare i per l´oncle. Els dies tancats al port d´Alacant foren d´un pànic especial. Envoltats per les tropes franquistes, sense menjar, sense saber quina sort vendria. Alguns, desesperats, es suïcidaven d´un tret al cap, i els que no tenien armes, pujant a un fanal i llançant-se daltabaix. No era tant la por a la mort, a acabar davant una paret, com a les tortures dels falangistes. Se sabia que els vencedors anaven cercant antics dirigents polítics i sindicals, comandaments de l´exèrcit republicà, gent destacada en el sosteniment de les cooperatives i fàbriques col·lectivitzades, comissaris, periodistes... Era difícil escapar a la meticulosa triadella de feixistes i militars. Se sabia exactament el que havia passat a la zona franquista, quin havia estat el destí de persones semblants... per això mateix els trets al cap en el port, els que s´obrien les venes amb les navalles d´afaitar, aquells que es llançaven al mar sense saber nedar... Tot era preferible abans que caure en mans d´aquella colla d´assedegats de sang.

Sovint ho pensava a classe, just en l´instant que el professor de llatí escrivia amb guix a la pissarra un fragment de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar.

Què hauria estat d´un presoner republicà a la Mallorca dels anys quaranta sense el suport d´una de les hereves de Can Verdera? Alguns sobrevisqueren a la tràgica maror dels camps de concentració. D´altres no pogueren resistir el pes de la derrota, la prepotència dels militars, els treballs forçats de sol a sol, el mal menjar.

Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:

--Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant, per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau li produïa a la retina. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

--Li vaig confessar que no ho recordava.

--Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa cap al camp de treball. Era una imatge acostumada; ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient, que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

--Tenc ben presents les paraules que em digué:

--Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment l´hivern anterior, arraulits a les pobres cabanes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

--Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills de què cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

--Ho sabia d’ençà la infantesa.

--La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

--De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por de la misèria, de la marginació, de no tenir feina. Por de l´emigració, d´haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por de tot, de quedar malament, de dir cap paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem, que un jornaler tengués mala anomenada era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

De la història familiar em restà per sempre a la memòria un fet remarcable: saber que la llista dels milers i milers d´assassinats era provisional i que, un dia, s´hauria d´ampliar fins a l´infinit amb la relació dels que moriren de tristor per la derrota, dels morts de fam, per la feina esclava de la postguerra, per mil malalties que segaven vides amb més eficàcia que les metralladores dels botxins.

Però aquest ja és un altre capítol.

El cervell organitzatiu del grup Nova Mallorca era Sebastià Terrades, un cataliner nét d´un pescador que va arriscar la vida en nombroses ocasions portant perseguits fins a Menorca.

El descobriren quan tornava d´un viatge i, jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a mort. Posteriorment la pena li fou commutada per trenta anys de presó. En va fer nou. Però mai pogueren vèncer el seu esperit alegre i divertit. El vaig arribar a conèixer, vell i rabassut, encenent la seva pipa de fang a la caseta de Santa Catalina, i mai ningú no hauria pogut imaginar els sofriments que havia patit en el passat.

D´on tragué la força per resistir? Imagín que com el meu pare, com els familiars dels altres membres de la colla, era la consciència d´haver lluitat per una causa justa els que els mantenia dempeus en les més ferotges circumstàncies.

Ho sabia per l´oncle. Havien vist tant de dolor pels pobles i ciutats d´aquella Espanya en guerra! Els supervivents, els condemnats a anys de presó i treballs forçats, vivien en la convicció que, sense cap mena de dubte, tornarien fer el que havien fet. Eren homes i dones formats en els ateneus populars dels anys trenta, en la lectura dels clàssics del pensament socialista i anarquista, amb fermes conviccions, decidits a lliurar la vida a la causa si era necessari.

Sebastià Terrades era un organitzador especial. Coneixia a fons els horaris, les parades de tots els autobusos de ciutat. Era el primer a assabentar-se d´una obra nova, d´on es trobava una paret extraradial per anar-hi a fer pintades. I l´únic també que, malgrat la dèria que ens dominava, trobava temps per a estudiar i treure bones notes.

Com ho feia? Mai no sabérem d´on treia aquella capacitat innata per a concentrar-se en tantes coses alhora. Un do especial? Li teníem enveja. Una enveja sana, però enveja al cap i a la fi.

Era un assenyat especialista a escodrinyar la cartellera dels cines de ciutat. Sabia a la perfecció la pel·lícula que ens convenia anar a veure, el film que podia significar una aportació a la nostra formació humana. Va ser el que ens va descobrir les estrenes de les pel·lícules de Bergman, Berlanga, Fellini i Orson Wells a la Sala Augusta, el Líric, l´Astoria o el Born.

Una tarda ens obligà quasi per la força a anar a veure Espàrtac, de Kubrick. Després, en el pati, o en alguna trobada de dissabte a casa d´algun de nosaltres, ens feia analitzar punt per punt les troballes revolucionàries que hi havia en el film. L´efecte d´aquells descobriments ha estat perdurable a través d´aquestes dècades. Com un cec que, inesperadament, després d´una miraculosa operació, veu la claror, un nou univers.

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats.

Què tenien a veure les ensucrades pel·lícules pagades per la dictadura amb els films que ens feia veure Sebastià Terrades? Com comparar les insuportables espanyolades plenes de Joselitos, Marisols i Saras Montiels amb la creativitat gegantina d´una pel·lícula de Bergman i Fellini. No res a veure entre el missatge falangista de Raza i La font de la donzella.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares), ens anam empassolant --sense creure en el que ens mostren-- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei d´interessos tan tèrbols: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai la mena d´estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el pare i els oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film --igualment de propaganda-- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes filipines dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i Espanya fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits discursos gens amagats dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...

L´any 1962 s´estrenava en el Teatre Balear de Palma El Procés, d´Orson Welles, basada en la novel·la de Kafka del mateix títol. En Sebastià ens ho havia advertit de bon matí, al pati. “Demà dissabte, toca anar al Balear. Ja ho sabeu. Hi fan El Procés. És una pel·lícula bàsica, no hi podeu faltar!”.

A la primera sessió, cap a les tres de l´horabaixa, el cine era quasi buit. Nosaltres quatre, Nova Mallorca en ple, al bell mig de la sala, esperant l´inici de la projecció. Al nostre darrere, unes quantes parelles que només havien pagat l´entrada per a poder besar-se a les fosques, sense que els importàs el film que s´havia de projectar. Al davant una parella de vells, possiblement estrangers pel tipus de vestimenta que portaven. Ningú més. Al fons, rere les cortines, l´acomodador parlant amb la venedora de cacauets, protestant segurament per la manca de públic i de propines que tot plegat comportava.

El film ens obria l´esperit a noves experiències i percepcions. De seguida ens submergírem en la fondària kafkiana de les imatges que ens oferia Welles. Les magistrals interpretacions d´Anthony Perkins, el mateix Orson Welles, una nova Rommy Schneider que no tenia res a veure amb l´ensucrada Sissí, emperadriu que havíem vist a la infantesa, ens tenien corpresos. La injustícia de les persecucions contra el protagonista, l´absurd univers que Anthony Perkins havia de travessar per tal de trobar una espurna de justícia i veritat, ens evocava les respectives odissees familiars.

Era l´inicial descobriment d´un autor, Franz Kafka, magistralment portat al cine per Welles. A partir d´aquell dia anàvem a cercar llibres de Kafka per totes les llibreries de Palma. I era difícil trobar-ne cap! Encara no s´havia posat de moda La Metamorfosi, que anys després editaria Alianza Editorial i seria recomanada per tots els professors de literatura de l´Estat espanyol. Però ara els havíem de comanar als llibreters coneguts de ciutat. Ens seduïa l´univers barroc de l´escriptor germanotxec. Tots ens sentíem com el personatge del film, el protagonista de la novel·la: persones perdudes, perseguides per l´engranatge ferotge de la dictadura. Ens sabíem abandonats, sense poder fer res per assolir la nostra llibertat. Per això ens identificàvem amb el món angoixós del senyor K, els laberints de la Llei, l´aparició inesperada de la policia en qualsevol moment, els indrets que no tenien cap sortida. Encara no sabíem emprar la paraula “kafkià”, però sentíem en la pell que aquell món que ens descrivia era el nostre, sense cap mena de dubte.

A la fi ensopegàvem amb un tipus de pel·lícules que no tenien res a veure amb el que ens oferia el cine oficial. Amb Welles, Buñuel, Fellini i Bergman (era el temps de les estrenes de Maduixes silvestres, L´estiu amb Monika, El setè segell, La font de la donzella...) començàvem a conèixer el que era el cine autèntic, el camí cap al coneixement i la bellesa.

Aquell dia en sortir del Balear diluviava. Restàvem a l´aguait que cessàs la ruixada. Vèiem passar la gent talment visquéssim enmig d´un somni. Fosquejava. La gent anava apressada, amb temor de xopar-se. Mirava els fars dels cotxes. La llum dels vehicles permetia copsar la força de l´aigua que queia inclement damunt la ciutat.

Ens costà una bona estona recuperar-nos, tornar a la realitat. Malgrat la meva manca de formació cinematogràfica, em vaig adonar que el film marcaria per sempre el que em restàs de vida. En aquelles imatges sentia, com un punyal que em penetràs dins la carn, tota l´absurditat de la vida. Em servia, de forma inconscient, per racionalitzar la bogeria que havia fet malbé l´existència dels pares.

Ens acomiadàrem en silenci, sense dir ni una paraula. La processó covava per dins i, més de mig segle després del que record, la força del film resplendeix dins el meu esperit amb la mateixa lluminositat d´aquell dia.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure (XXX) -

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven. (Miquel López Crespí)

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.

La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. “Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles”.

Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.

Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!

Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.

Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.

Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.

Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.

En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.

Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.

La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.

Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.

Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.

Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.

Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.

A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.

El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.

Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.

Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.

Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.

Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.

Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.

Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.

El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.

La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.

Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.

Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.

Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. M’interessen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.

Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)

Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí

Festes de Sant Antoni 2008

Per Mateu Morro, historiador

Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Un viatge al passat – El primer dia de la guerra civil a sa Pobla (Mallorca) -Trets enmig del carrer - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) -

N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats. (Miquel López Crespí)

El primer dia del Moviment hi hagué trets al poble. No tothom estava al costat dels falangistes i els militars.

Ens adonàrem del que passava en sentir els plors de n'Antònia, la dona del sergent de carrabiners que era veïna nostra. Nosaltres estàvem asseguts a taula, a punt de començar a dinar. La mare ens digué que anàssim a comprovar què s’esdevenia, si necessitava alguna cosa. Hi vaig anar amb na Isabel, la meva germana. La casa del sergent Vicenç Llodrà, un bon amic del pare i fervent republicà, era a dues passes.

Quan hi entràrem contemplàrem un espectacle que ens corglaçà.

N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats.

Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.

Vàrem restar paralitzades sense saber com reaccionar. Veia l’aigua córrer sota els peus. Em penetrava dins les espardenyes. Els rierols que inundaven el trespol portaven, talment fóssim els vaixells de paper amb els quals jugàvem de nines, les estampetes de na Marieta i en Sebastianet. Instintivament, em vaig acotar per recollir els cromos d’animals salvatges. Elefants i lleons de selves llunyanes. Hipopòtams i cocodrils que nedaven en uns rius que el dibuixant havia pintat d’un verd massa escandalós. Els cromos estaven banyats. Posats al sol potser es podrien salvar. Inesperadament, els trets que se sentien en la distància feren tremolar els vidres de les finestres. Què succeïa al meu voltant? En quina estranya situació em trobava? Era com si avançàs a càmera lenta per un espai misteriós. Veia que n’Antònia plorava. Mirava el moviment dels llavis de la meva germana. Segurament em deia alguna cosa però jo no sentia res.

Tot d’absurdes premonicions avançaven a una velocitat vertiginosa per l’interior del meu cervell.

S’havia produït el cop d’Estat pronosticat per n’Aurora Picornell i n’Andreu, el meu promès? La Mort arribant, resplendent, amb les seves urpes ensangonades indicant les famílies que serien portades a l’escorxador?

No podíem consolar la vídua del sergent Llodrà. N’Antònia estava trasbalsada. Vaig notar que tenia senyals d'haver-se rapinyat el rostre.

-Hi ha trets a la caserna! S’estan matant! –deia, sanglotant-. Diuen que hi ha ferits entre els carrabiners que han sortit al carrer a defensar la República. No ens hi podem acostar. Els revoltats disparen des de les teulades dels voltants. Ningú no sap qui guanyarà. Si triomfen els sublevats, em mataran l’home. Tothom sap que és d’esquerres. No té salvació!

Els trets ressonaven amb força enmig del silenci d’aquella hora isarda. Se sentiren dos forts espetecs i els tassons de la cuina tremolaren. El so em va semblar conegut. Feia poc encara jugàvem a fer música amb les culleres i les ampolles de vidre. Per aconseguir uns sons diferents els omplíem d’aigua. La música mudava segons la quantitat de líquid que hi possàvem.

Avui tot era diferent. El soroll dels trets penetrava dins la penombra de les nostres cambres, furient, amenaçant els somnis de la joventut.

Com si visqués enmig d’un inesperat malson. Em veia al costat de n’Antònia pronunciant paraules rituals que ni jo mateixa sentia. Què estàvem dient? Com provàvem de consolar la nostra veïna? Qui ens havia portat enmig d’aquella terra de ningú? El que vèiem i sentíem... s’esdevenia en la realitat o en despertar comprovaríem que era una il·lusió?

Com ho podíem esbrinar?

Mirava per la finestra de la cuina i només divisava una boira obscura penetrant dins les cases, difuminant les façanes. L’Àngel de la Mort introduint-se per les retxilleres de les portes a la recerca de la jugular dels primogènits d’Egipte.

A poc a poc comparegueren altres veïnes. Provaven de consolar la dona i els fills que romanien, atemorits, al costat de la mare. De sobte em vengué al cap una premonició terrible. “Si guanyen els falangistes ens vendran a cercar”.

Després de comprovar que les veïnes ajudaven n’Antònia, vaig agafar la mà de la germana.

-Anem cap a casa, corr. Tenc un mal pressentiment.

Quasi no podia pronunciar cap paraula. Les estampetes de coloraines navegaven encara per damunt els rierols d’aigua que sortien de les piques. Amb els nervis, la gent que anava entrant ho trepitjava tot. Na Marieta tenia a la mà els cromos que anava recollint del terra. Em mirava plorant, parlant solament amb la mirada: “Si marxes tot desapareixerà. Res no podrem salvar”.

Estava summament preocupada per la família. Imaginava què ens podria passar si guanyaven els homes que Martí Cerol, el cap de Falange, portava a fer pràctiques de tir a la garriga. En uns segons comprenia la santa innocència que ens posseïa unes setmanes abans. Creure que els carrabiners, els soldats fidels a la República, podrien sufocar qualsevol revolta! Vivíem encara amb la idea del fracàs del general Sanjurjo!

De què serviren tantes hores de reunió, les lectures, els debats a la Casa del Poble i a l’Ateneu? Intuïa que res ja no seria igual al que s’esdevengué després de la Revolució d’Astúries del 34. La victòria del Front Popular feia uns mesos ens havia adormit. Tornàvem a somniar amb llibres i escoles, sense arribar a copsar la profunda tenebror de la dreta, que ens vigilava esmolant les armes.

-Llibres per fer front als canons? –deia n’Aurora Picornell. Anau alerta aquesta vegada. Ja hi ha gent que cerca llenya verda per començar a cremar els cossos dels que avui sou aquí, reunits per parlar de l'alliberament de la dona, de la societat justa per la qual lluitam.

El pare era el president de La Societat i mai no havia dissimulat les seves idees republicanes. A casa, d’ençà d’un temps immemorial estàvem implicats en la defensa del progrés i la justícia social. Qui era que no sabia que havíem anat a repartir diaris i revistes del Front Popular? Els socis i amics de l’Ateneu participàrem activament en la difusió de les candidatures socialistes. La família va perdre nombrosos clients. A poc a poc les beates i els senyors deixaren de venir a la joieria. Donar beneficis a un esquerrà? Mai de la vida! Preferien perdre un dia sencer per anar fins a Ciutat que no comparèixer pel nostre negoci. “Esquerrans i xuetons”, pensaven, escopint al terra. “Només faltaria que algú els anàs a comprar res”, sentenciaven, curulls d’odi, d’una ràbia visceral que ressuscitava des del fons dels segles.

Què fer en aquelles circumstàncies?

Tenia el cap embullat. En uns dies compliria els vint anys. Talment un sobtat terratrèmol, els trets ens feien copsar la possibilitat d’una guerra. Quina mena de futur ens esperava? I el meu enamorat? On era n’Andreu en aquells moments? Havia anat a donar suport als carrabiners que resistien l’endemesa dels malfactors? El podien matar o ferir greument! Als vint-i-dos anys era el republicà més conegut del poble, l’ànima de la vaga de jornalers i jornaleres que paralitzà la comarca durant el més de març. Qui no coneixia n’Andreu Tonió? Quina parella que fèiem! Na Caterina, la filla del president de La Societat, sortint amb un sindicalista capaç d’aturar la recollida de les patates i la sega del blat! Un dia trobà la paret de casa seva pintada amb unes paraules que deien: Pronto te llegará tu hora. Muerte al comunismo. ¡Arriba España!. N’Andreu la va esborrar rient, sense pensar que allò pogués tenir més conseqüències. El padrí Rafel ens va advertir: “Vigilau! La situació s’embruta. Com quan els espies de la Inquisició senyalaven les cases dels jueus conversos que continuaven practicant la fe secreta dels nostres avantpassats. Són les flames del Sant Ofici que retornen sense que hi puguem fer res”.

On era el meu estimat, ara que els llops eren a lloure? El cor em bategava talment un motor desfermat, ben igual que si hagués fet una llarga carrera. Com els dies que sortia amb les amigues amb la bicicleta i jugàvem a veure qui feia més voltes a la plaça.

Tornàrem a casa. Explicàrem el que passava, el motiu dels trets que sentíem des del menjador.

Tothom ja s’havia adonat de la gravetat de la situació.

La padrina Margalida, que era a la cuina ajudant la mare amb el menjar, se senyà tres vegades i després s’assegué a la seva cadireta, prop de la porta que donava al corral. Sense dir res es tragué el rosari de la butxaca i començà a resar.

Havia tengut una visió del que succeiria en poques hores? Tots, a taula, estàvem callats, sentint el terrabastall provinent de la caserna dels carrabiners. Els trets i el plor de nAntònia. Ningú no gosava dir res. Omplint l’espai del pànic, el tic-tac del rellotge de paret i la veu de la padrina amb les seves interminables avemaries.

Amb un gest imperiós, el pare ens va fer seure.

Ens detendrien un parell d’hores després, a l’horabaixa. Aleshores encara no sabíem quin seria el nostre destí, de quina manera inexorable la revolta de la dreta canviaria la vida que coneixíem.

Record aquells moments com si fos ara mateix. Mai no tornaríem a estar plegats, dinant feliços i alegres com en els vells temps.

El pare va insinuar que ens hauríem d’amagar, que la situació podria esdevenir perillosa. Però la mare no creia que ens pogués passar res.

-Em voleu dir que hem fet per fugir escapats com si fóssim lladres, gent que hagués comès un crim? O sou dirigents de cap partit d’esquerra, estau enmig del carrer disparant contra els sublevats? Cap de vosaltres –i es dirigí als homes de la casa, al pare i al padrí- mai no ha agafat cap arma. Per no tenir, no tenim ni una escopeta de caça! Ja em diràs quina excusa posarien per venir a cercar-vos! M’ho voleu explicar?

Ningú dels presents no tenia ganes de menjar. Record que jo mirava el plat, les volves de fum que pujaven, lentes cap al sostre.

La mare ens anava abocant l’arròs que havia fet per dinar. Encara no podia creure que el que ocorria al carrer pogués trasbalsar la normalitat de la nostra vida quotidiana.

S’apropà al pare i li digué:

-Ets el secretari de La Societat... ja ho sé. Però no sou un partit i manco un sindicat que fa vagues. Quin pecat podríeu haver comès? Que determinats socis no van a missa i a la festa de Carnaval de l’any passat, algú, vestit de sacerdot, va fer befa del rector? No crec que això sigui motiu suficient per portar ningú a la presó. De què et poden acusar? Que La Societat té treballadors afiliats al Partit Socialista, al PCE, a Esquerra Republicana Balear? No sé què dir-te. Possiblement el més problemàtic sigui que, en el seu moment, admetéreu molts membres del club vegetarià i naturista El Porvenir. Les beates mai no us ho perdonaran! Relacionar-vos amb persones que volen nedar nues a s’Arenal de Llucmajor! Quina culpa té el president d’una societat de consum si els socis volen fer excursions el Primer de Maig, muntar un Orfeó o un equip de futbol? La cooperativa... pot ser considerada un “perill” per als comerciants del poble?

El padrí escoltava amb summa atenció.

-Martina –li digué-. Quan les coses s’embruten qualsevol excusa basta per a crear-te dificultats. O et penses que a determinats botiguers els agrada veure que els pagesos s’estimen més comprar a la cooperativa que als seus negocis? Hi ha gent que per quatre pessetes mataria sense pensar-s’ho gaire. Per un duro i per no pagar una factura. Per enveja. Per ràbia si l’hort és millor i aconsegueixes una bona collita.

Després, dirigint-se a la meva germana gran, Isabel, continuà:

-Tu sortires retratada amb n’Aurora Picornell a l’excursió de l’any passat al bosc de Bellver. No ho recordes? Era una festa amb actuacions musicals per a recollir diners per al Socors Roig Internacional. Ets la que pots tenir més problemes, ho reconec. L’enveja regna arreu, poderosa. I és una mala herba que mai no pots llevar del solc. Qui sap, possiblement no t’hagin perdonat que poguessis acabar la carrera de mestra, que amb na Caterina ensenyeu de llegir i escriure les persones que no han pogut anar a escola i tenen set de cultura.

Per uns instants la mare deixà de servir-nos. El soroll d’un cotxe va fer que anàs fins a la finestra per fer una ullada al carrer.

-És el cotxe de Nofre Moliner –ens digué-. Va carregat de jovençans que canten cançons. No sé què del Cara al sol...

-És l’himne dels feixistes! –exclamà el padrí Rafel, amb veu ronca.

Em dominava una por cada vegada més intensa, però encara no podíem imaginar el grau de dolor que cauria damunt la família, la desgràcia que ja volava, veloç, com la boira obscura que havia vist des de la finestra de la dona del sergent Llodrà i que anava fent niu en moltes cases.

La mare continuava amb les seves explicacions.

-M’ho digueren alguns amics. En Sebastià, el cuiner de la fonda Maravilla, el forner de Can Eixut: “Hem vist la teva filla retratada a Nostra Paraula, la revista dels comunistes. Anau vius, hi ha rumors de sublevació militar i els falangistes fan pràctiques de tir a Son Garrit. Cada diumenge n’hi van una dotzena, amb el cotxe d’en Toni Fideu i el camió d’en Jordi Costa”.

La mare aturà uns moments les seves reflexions en veu alta i s’abocà el menjar al plat. Sempre era la darrera a fer-ho. Fins que no havia servit tothom no descansava. Metòdica, ens volia ensenyar les “bones maneres” que ella aprengué en un col·legi privat de Palma on estudià uns anys de batxiller. Calia asseure’s com pertoca: l’esquena dreta, les mans netes. Ens vigilava amorosament. S’enfadava si deixàvem la roba a qualsevol lloc i si no ens netejàvem la boca amb el raspall. Quan sortíem al carrer ens passava revista de cap a peus, talment el capità d’una companyia vol que els seus soldats vagin perfectament uniformats.

El pare s’ho mirava tot amb posat de felicitat. A vegades, no podia resistir la temptació de dir-li quatre paraules amables i alhora iròniques.

-Martina... no veus que ja són unes dones. No estiguis sempre vigilant, com si fossin al·lotetes. Ja és ben hora de deixar-les una mica tranquil·les! Ja saben com han de seure i com han d’agafar la cullera i la forqueta! No et diuen res, no et contesten ni fan mala cara perquè t’estimen. Però segur que pensen que et podries estalviar tantes recomanacions!

En sentir el pare, la mare posava cara seriosa. Feia com si s’hagués enfadat. Endebades. Nosaltres sabíem que, en el fons, estava contenta. Era ben conscient del fet que el seu home tenia raó, però per molt que fóssim grans ella ens considerava les filles petites, les nines estimades que sempre necessitaven suport i consells.

Reia i, amb el gest acostumat, s’arreglava els cabells abans de dirigir-se al pare mirant-lo als ulls de fit a fit:

-Ara només falta que faceu pinya en contra meva! Bon altre! No sé què farien aquestes al·lotes sense jo! No en vull parlar! Amb l’Orfeó, les reunions a La Societat, les lectures de diaris i revistes i festejar, sembla que no tenen res més dins el cap.

Però aquell vint de juliol no hi havia rialles a casa nostra.

Na Marieta i en Sebastianet continuaven plorant desconsoladament.

Algú devia haver aturat el grifó de la cuina, agafat els cromos que navegaven vers una mar ignota per la casa del sergent Llodrà?

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Viatges – El 18 de Juliol de 1936 a Palma (Mallorca)

Antonio Espina, l'escriptor i governador civil de la República, no ens ha volgut lliurar armes. Cap fusell. Nosaltres feia temps esperàvem l'insurrecció de la dreta. Abans del triomf dels colpistes, a Ciutat només hi havia seixanta o setanta falangistes. Amb tres-cents o quatre-cents treballadors armats -de la UGT, la CNT, ciutadans partidaris de la legalitat republicana- ningú no hagués piulat. Ni una mosca. Amb els quarters envoltats de milicians, cap militar no s'hauria atrevit a moure un dit. I de moure'l hagués estat la seva fi, igual que a Madrid, València, Barcelona. El poble armat és a vegades invencible. Petrograd l'any `17 n'era un exemple. Anàrem a veure n'Antonio Espina. Alguns companys cantaven la Marsellesa amb lletra de Marian Aguiló. (Miquel López Crespí)

Antonio Espina, l'escriptor i governador civil de la República, no ens ha volgut lliurar armes. Cap fusell. Nosaltres feia temps esperàvem l'insurrecció de la dreta. Abans del triomf dels colpistes, a Ciutat només hi havia seixanta o setanta falangistes. Amb tres-cents o quatre-cents treballadors armats -de la UGT, la CNT, ciutadans partidaris de la legalitat republicana- ningú no hagués piulat. Ni una mosca. Amb els quarters envoltats de milicians, cap militar no s'hauria atrevit a moure un dit. I de moure'l hagués estat la seva fi, igual que a Madrid, València, Barcelona. El poble armat és a vegades invencible. Petrograd l'any `17 n'era un exemple. Anàrem a veure n'Antonio Espina. Alguns companys cantaven la Marsellesa amb lletra de Marian Aguiló:

"Dels nostres avis l'obra bella

volem de nou fer reverdir

i al potent crit d'alarma s'aixeca

el fantasma imponent d'En Crespí..!

el fantasma imponent d'En Crespí..!

Del gran Colom la bella història

en la memòria tots tenim

venim al conjur de sa glòria

a refer l'obra del gran cabdill..!

Avant (oh mallorquins!

Lluitem per l'ideal..!

Anem, anem a fer bocins

la tasca del tirans".

Nosaltres feia dies que vetllàvem. No ens refiàvem de militars i dretans. Rebre Goded! Quina ximpleria! A les deu de dia devuit de juliol, n'Espina, acompanyant per altres dirigents del Front Popular (els senyors García, Darder, Ferretjans, Sureda, etc) reben el colpista que nega qualsevol implicació en una hipotètica rebel.lió dels militars en contra de la legalitat. Mentides i més mentides mentre soldats, oficials i milícies falangistes estan preparades per a començar la cacera d'esquerrans. Els rebels acaben d'enllestir els seus plans i carreguen les armes. Els nostres donen ordres desmobilitzadores: "No provocar", "No lliurar armes als sindicats que podrien servir per a iniciar una carnisseria entre germans". Com si els militars i falangistes, el sector més reaccionari del clergat, no preparassin precisament la més sangonosa endemesa de la nostra història! En Goded promet al governador civil, n'Antonio Espina, que romandrà fidel al govern. Però els oficials compromesos han rebut les ordres precises per a declarar l'estat de guerra i iniciar les detencions. Els dirigents del Front Popular fan esforços desesperats per desviar i calmar la justa ira del poble que ja sap que Franco s'ha aixecat a Àfrica. La ciutat és petita. Tots ens coneixem. Hi hagué fa uns mesos una bomba a la Casa del Poble. La dona del meu amic Rigo quasi hi mor de l'esclafit. Tothom sap que membres de la CEDA, d'alguns sindicats catòlics, la plana major de Falange, preparen llistats d'homes i dones que han d'executar sumàriament, sense judici. Una gran onada de sang s'apropa i els nostres responsables no ho volen veure. No caure en provocacions! No saben dir res més. Unitats mixtes de soldats i falangistes surten de les casernes armades de metralladores i canons. N'Antonio Espina tan sols sap repetir "No passarà res. Cal mantenir la calma. En Goded m'ha donat la seva paraula de cavaller que no s'aixecarà contra el govern". A les quatre de la nit de dia 18 mentre nosaltres vetllam davant les casernes, davant un dels caus de reunió de falangistes (el Círculo Mallorquín), el president de la Diputació, en García, amb un cotxe matricula PM-5908 s'aturà davant un grup que, ocupant la plaça de Cort, vigilava el Círculo. "Tots a casa", ens escometé. "A Mallorca no hi haurà rebel.lió militar. Avui matí, al govern civil, n'Antonio Espina ha parlat amb Goded i aquest ha jurat fidelitat a la República". N'Aurora Picornell exclama: "Estam venuts. Ens vendran a cercar un per un. Aquesta gent només creu en les eleccions i en la paraula que donen els assassins. Tenen por dels treballadors armats, els únics que podem defensar la llibertat tal com pertoca". Ben intencionats, excel.lents professionals, els nostres dirigents no han après les lliçons de l'avenç del feixisme a Itàlia i Alemanya. Molts de republicans lliberals tenen més por dels sindicats que dels escamots de Falange Española y de las JONS. Hi ha companys que ploren quan comproven que el governador no es decideix a lliurar armes per a defensar la democràcia. Una obscura premonició em sacseja l'esperit. Pens en la dona i la filla. Potser sigui aquesta la meva darrera nit. Ens lliuren desarmats als piquets d'extermini. Restar al carrer, amb la bandera roja del proletariat universal, amb la quadribarrada de la pàtria, és talment com demanar a viva veu una sentència de mort. Al matí, mentre cantàvem, il.lusionats, creient que les autoritats repartirien fusells, sentíem, de rere les finestres tancades, la mirada penetrant, aïrada, de la beateria palmesana afusellant-nos amb els ulls.

Ja és diumenge, dia 19 de juliol. Ens arriben noves que en Goded ha donat les ordres per a prendre el poder. No tornaré a veure la dona i la filla. Aquesta idea m'obsessiona. Encara és de nit. Hem vist els primers grups de falangistes armats. Anaven amb la camisa blava i brodat al pit duien, orgullosos, el jou i les fletxes. No ens han dit res perquè parlaven entre ells, una mica nerviosos. Deuen haver pensat que érem treballadors d'Acció Catòlica anant a missa primera. O no ens han vist. Espina ens lliura fermats de mans i peus als escamots de la reacció. Un company que viu a Puig de Sant Pere ens conta com ha vist entrar i sortir del quarter els falangistes i militars compromesos en el cop. Diu quan han arribat alguns camions de pobles. Pel raval de Santa Caterina la gent resta atemorida. Els feixistes campen a lloure i canten el Cara al sol ben alt. Van ben armats i ja han cremat els locals de la UGT i la CNT. Matinada cendrosa del denou de juliol. Quan surti el sol la sang inundarà, sense fre, places i carrers. Una torrentada mai vista acabarà amb tot el que fins avui mateix havia estat la nostra vida. No quedarà res dels nostres somnis ni de les nostres esbojarrades esperances en un món millor. Volíem justícia, llibertat, igualtat. Massa segles d'opressió, eternes jornades d'esclau, ajupits en el taller, damunt el terra. No poder donar estudis als fills. Sempre a les ordres de senyor i cacics. No hi ha feina per als esquerrans. Anar a combregar i confessar-se si volies un jornal. Emigrar a Buenos Aires, a l'Havana, a França per no morir de fam. Les nostres il.lusions...! Qui s'en recordarà d'aquesta generació que, en els anys vint i trenta, volgué ajudar a bastir una engruna de felicitat damunt la terra. Ben lluny queda aquella proclamació de la República un joiós catorze d'abril... En Ferretjans i en Rentería parlant al poble des de la balconada de l'Ajuntament. En Gabriel Alomar, entre el públic, donant tres visques a la República, els aplaudiments, la bandera roja de Pablo Iglesias enlairada per sindicalistes de la UGT... Dels despatxos de totes les institucions eren retirats els retrats del rei i la reina. Una nova època començava. O almenys això ens pensàvem. I pel febrer del trenta-sis (feia tan poc, d'això!), amb la victòria del Front Popular, aconseguírem l'amnistia per a més de quinze mil presos polítics. Sí, ben cert que no tornaré a veure la dona i la filla. Però tenc el cònsol que no seran vexades pels falangistes. En previsió del que ha succeït -qui no volia veure la realitat?, qui era que volia semblar un estruç amagant el cap dins la terra?- les vaig enviar a casa l'oncle, a Barcelona. Sortiren amb el darrer vaixell que deixà el port, amb tota la gernació feliç i riallera que anava a participar en l'Olimpíada Popular. Prop de les set del matí hi ha trets a la plaça d'Abastos. Militars i falangistes creuen foc de fusell. Els uns i els altres pensen que tenen al davant homes armats de l'esquerra -creuen que som nosaltres!- i es maten entre ells. Mor el falangista Joan Barberà. Uns altres fereixen el capità Josep Puch. Amb en Miquel, company d'il.lusions i lluites, decidim arribar fins a la Casa del Poble. Algú ha de protegir el local. Potser sigui un suïcidi pensar a salvaguardar els nostres llibres, els arxius amb els afiliats. Qui sap que poden fer amb els arxius, aquests llops que han sortit al carrer! Però no hi ha ningú a la Casa del Poble. On han desaparegut els companys? Tothom a casa seva seguint les instruccions de n'Espina i en Ferretjans? )Pensen que se salvaran, que ningú no anirà a casa seva? El cert és que no hi ha cap company al costat quan sent la frenada del camió. Ara tot són crits, insults. Obrin la porta de la Casa del Poble a culatades. Pugen les escales sense alenar, corren, espenyen els cartells que hi ha penjats a les parets, els quadres amb les imatges de Pablo Iglesias i Karl Marx. Són molts joves. Amb una navalla, agitats, estripen les banderes que portam el Primer de Maig. Duen el jou i les fletxes cosit al braçalet. Tots porten fusells i pistoles. Un comandant els dirigeix. En Miquel em mira atemorit. D'una ullada capt el seu missatge: "Això és el final. No podem fer res contra aquestes feres". Amb els ulls, retrocedint passa a passa, li dic: "Serà com a Alemanya. No deixaran llavors". Entren a la biblioteca on romaníem mig amagats. Rompen cadires a potades, els prestatges. Comencen a llançar llibres per les finestres. "Atadlos, las manos en la espalda, con hilo de alambre", exclama el comandant que els dirigeix. Ens han vist. No ens podem amagar. "Mirad dónde tienen escondidas las armas", crida, amb una pistola a la mà. És evident que a la Casa del Poble no hi ha armes. És més cert encara que nosaltres no amagam cap fusell. I més veritat encara que cap partit d'esquerres, cap sindicat, cap revolucionari no té armament per a defensar-se aquest denou de juliol. Haguessin bastat cinquanta fusells, una metralladora, per a barrar el pas a la rebel.lió militar. Si el governador hagués repartit armes no hi hauria hagut sang a la nostra terra. Ni plors a les nits. Ni dones ni infants desesperats aferrats als pares suplicant per la vida de l'espòs, del pare. Mentre em lliguen les mans a l'esquena, veig com aquests jovençans de casa bona trepitgen els estimats volums, els cremen enmig del carrer. Sent les riallotes dels senyorets. Tants llibres comprats dificultosament per a la Biblioteca! Que poc coneixen els rics l'amor profund per la cultura dels que no han pogut anar a escola! És la fúria dels posseïdors, dels qui tot ho tenen, contra els pobres que han pogut aprendre, saber llegir, saber d'història, de geografia. Volíem conèixer la nostra vertadera història, la del món treballador, des de la gran revolta d'Espàrtac fins a la revolució russa. Aprendre de llegir i escriure quan acabes la feina, amb el cos cansat, llevant hores de son. Els falangistes actuen amb la convicció que això és una guerra de veritat i no cal anar amb contemplacions. No té temps per a gaire més reflexions. D'una culatada l'han tirat de cara al trespol. Li peguen potades. "Rojos de mierda". Li escupen. No pot endevinar d'on li cauen al damunt tant de cops. El comandant, mentre destripa els volums de revistes enquadernades (El obrero balear, Antorxa, Nostra Paraula, El Comunista, Foch i fum...) crida a la llopada: "Sin contemplaciones. No tiene que quedar ni uno". Les senyores i senyoretes de la CEDA s'entretenien, abans de l'aixecament, a fer fitxes amb els noms dels veïns o empleats que no anaven a missa o eren vistos a les manifestacions obreres del Primer de maig. "Cabrón comunista. Te vamos a arrancar los cojones". Una sessió intensa de colps furiosos, rabents, salvatges, li fan escopir sang per la boca.

El pugen a potades dalt del camió. En Miquel resta acubat, talment un mort. Davant la Casa del Poble cremen centenars de llibres. Els llancen, enmig de fortes riallades, des del primer pis. El camió resta ple de companys del sindicat. Tots junts. Anarquistes, socialistes, republicans, obrers sense partit. El camió deixa gent en el castell de Bellver, a Sant Carles, als vaixells convertits en presó. A ell el deixen a can Mir, el magatzem de fustes convertit en presó. Tant d'anar amunt i avall per a tornar quasi al mateix indret, prop de la Casa del Poble! Un grup d'oficials contempla sorneguer l'escena. Els davallen de mala manera. Un diu, burleta: "Se acabó el marxismo y la masonería en España". Comença a rebre per totes les parts del cos. Milers de dolors s'ajunten, avancen pels nirvis, es multipliquen. Se n'adona que ja ha perdut dues dents. La sang continua rajant per la boca, empastifant la llengua d'una agror salada desconeguda. Mai no l'havien apallissat d'aquesta manera. Sent els impactes d'un instrument metàl.lic damunt l'esquena, a les cames, als genolls, a les mans insensibles pel dolor que augmenta progressivament fins a límits indescriptibles. Tots els porus del seu cos exhalen suor i sang. Ara cada centímetre de la seva pell sofreix la força immensa d'un pes que l'aixafa sense deixar-lo respirar. Les culatades al rostre l'atordeixen. Pensa en la dona, la filla. Sort que ja deuen haver arribat a Barcelona. Voldria insultar-los, dir alguna cosa, però no pot obrir la boca. No pot dir res, malgrat intueix que els insults prossegueixen. Algú diu que han de matar les dones dels rojos. Que mai més els bolxevics puguin engendrar ateus i vaguistes, ganduls que només pensen en "la repartidora". Se senten trets. Un crit. )Els mataran d'un tir al clotell, sense una ficció de judici? )Potser l'home hagi davallat tan baix? La força que dóna a uns al.lotots tenir un fusell a les mans! Senyorets, estudiants de casa bona, admiradors de Hitler i Mussolini, fidels seguidors de Ramiro de Maeztu i José Antonio, esdevenguts escorxadors experimentats, disposats a esser els herois de la pitjor carnisseria de la història.

Resta ajagut damunt el fred trespol del magatzem. En Miquel encara no ha recuperat el coneixement. No sap quant de temps deu haver passat. Ja fa segles que va perdre qualsevol noció d'espai-temps. )Qui podia imaginar que totes les esperances de la seva joventut acabassin així, enmig de la sang i els crits sens misericòrdia dels assassins? Quantes inútils discussions a la seu del partit i del sindicat, amb els companys de la feina, damunt la possibilitat d'arribar o no a la societat sense classes per la qual lluitàvem mitjançant les eleccions, sense necessitat de vessar sang! Les nostres revistes portaven les posicions de Largo Caballero contra Prieto i Besteiro. Informacions del que succeïa a l'URSS. L'escissió dels comunistes i llur aliança amb els anarquistes ens va fer molt de mal. La venda de El Comunista i de Nostra Paraula quasi acabà amb la distribució de El Obrero Balear. Mestre Gaspar, el més vell revolucionari del Molinar, ja ens ho explicava i no el volíem creure: "Mai s'ha vist, d'ençà que existeix l'home a la terra, que els rics donassin als pobres part de les seves propietats a les bones". Haguérem de veure el que feien els militars amb els miners d'Astúries l'any trenta-quatre per a saber com era de veritat la dreta espanyola. Els legionaris a les ordres dels africanistes (Franco i tota la colla) mataven sense miraments. A partir de la revolució del `34 ja sabíem el que podia ser el feixisme. )Per què no ens volgueren donar armes els dirigents del Front Popular? )Estaven venuts? Ben cert que ningú no s'hagués mogut a Ciutat amb una cinquantena de fusells a les nostres mans. Ni hi hagués hagut detencions, trets en la nit, tortures a casernes i camps de concentració. Se n'adona que té un parell de costelles espanyades. No es pot aixecar. No es pot moure. No pot parlar ni cridar. L'estómac li crema com si hagués begut alcohol pur. Té braços i mans paralitzats per la pallissa. Una set immensa li crema la gargamella com si fos un bisturí clavat al coll. Pel juliol, el calor es torna insuportable. De sobte, quan menys ho esperava, una riallada obscena i una potada a les parts: "(Levanta, rojo de mierda!". Proven d'aixecar-lo. Pesa com un sac de patates. Cau novament damunt el trespol. Nota com si davallàs vers una fondària infinita. Les cames, el cos, ja no li responen. Ignora quants d'ossos li han trencat. Sap que l'han maçolat a consciència. El cos li pesa una tona. Ara se'l llancen l'un a l'altre. No pot distingir els rostres, el color dels uniformes. Pensa: els hauran de fer desaparèixer, car estaran tacats de sang. De sobte se n'adona que va errat: a partir de dia denou de juliol serà un honor lluir a la pitrera taques de sang republicana. Les al.lotes de l'esquifida burgesia, les nines dels botifarres, s'emocionaran escoltant les "heroïcitats" del jove batxiller, de l'advocat de missa i comunió setmanal, fidel votant de la CEDA, afiliat d'amagat a Falange Española. No pot pensar gaire perquè a cada moment que passa augmenten els insults. Sensació d'asfíxia. Una angoixa creixent en notar que l'aire no li arriba als pulmons. Pluja de cops als ronyons. S'ha tornat insensible al dolor. Quantes vegades ha perdut el coneixement? No ho sap. No ho pot destriar. Recorda, com una cosa molt llunyana, l'acomiadament en el moll. La dona i la filla pujant al vaixell. Barcelona. L'Olimpíada Popular. Amb l'oncle estaran bé. Calia esperar temps millors, que passassin els rumors fent referència a una possible revolta militar contra la República. El consola saber que la família no l'ha vist d'aquesta manera. La mare li va dir un dia: "No et fiquis en política. Voler canviar el món no és cosa de pobres. Nosaltres sempre perdem governi qui governi. Deixa els partits per als qui tenguin l'esquena ben coberta". Quants de dies dura aquest interrogatori brutal? Obscuritat. Negra nit. No ho sap. Intueix que contínuament arriben més camions. Crits, més ofenses als detinguts. Cops i bastonades. Algú, torturat salvatgement, plora ben a prop. Aquest estiu no anirem amb l'esposa i la filla a nedar a s'Arenal. Morir als trenta-dos anys. Pel mes de febrer, amb la victòria del Front Popular, quasi ens imaginàrem que podíem deturar l'avenç del feixisme. Dimitrov parlava de la necessària unitat entre burgesos i proletaris, de deixar de banda la revolució socialista, expulsar dels sindicats els elements esquerranistes que no confiaven en la bondat de la democràcia formal. Havíem d'aïllar anarquistes i poumistes. El POUM, Andreu Nin -que pogué sortir en darrer moment de l'URSS-, era un aliat del feixisme. Dimitrov tenia raó. No podíem repetir els errors d'Astúries, voler implantar un estat obrer i camperol. Però en Largo Caballero parlava de revolució proletària, deia que no ens fiàssim dels capitalistes. Finalment, ho havia de reconèixer ara que ja no hi havia res a fer, anarquistes i poumistes tenien raó. Per confiar massa en les paperetes electorals ens han trobat desarmats, ovelletes portades a la bocassa afamegada dels llops.

Una nit eterna, sense final. Nota que l'han deixat tot sol. Resta tirat dins una cel.la. El va posseint, inabastable, una asfíxia que no fineix, que es va fent més intensa, més real. El dolor li recorre la geografia desfeta del cos. Quantes hores mesurables han trascorregut d'ençà la brutal detenció? És conscient que no pot contestar ni a les seves mateixes preguntes. La soledat no li porta cap disminució sensible dels sofriments. Roman allargassat en terra, atent només a l'aire que cada vegada li és més esquiu, que cada vegada li costa més respirar. Les punxades que li obren la carn, que li penetren en totes les direccions, ja no vénen d'un lloc determinat: boca, estómac, orella, coll, braços, mans. És tota la seva existència que s'ha convertit en una immensa massa palpitant, posseïda pel més espès dolor. Nirvis i venes bateguen a una velocitat inusitada i desconeguda i el volen obligar a cridar, però fa temps que ha emmudit, ja no li surten gemecs. Comprèn definitivament que la seva situació s'acosta al final. Sap que el mataran. A ell i a tots els companys del sindicat. Els aniquilaran. No els torturarien d'aquesta manera si els haguessin de portar davant el jutge per a declarar. Una vegada vaig José Antonio a Aquí estamos José Antonio. Parlava de la dialèctica dels punys i les pistoles, d'un imperi, de llei i ordre. Els mataran com es maten els cans. No existeix cap legalitat. Fins i tot els jutges s'han militaritzat i dicten "justícia" amb la pistola. Després d'aquesta carnisseria els rics podran fruit de cinquanta anys de pau i tranquil.litat. Mai més vagues, manifestacions del Primer de Maig, la Marsellesa, la Internacional pels carrers. Mai més la necessitat d'organitzar eleccions cada quatre anys per a vèncer els pobres electoralment. La pau perpètua. La pau dels cementiris.

Ara ja sap que només tendrà el dolor per companyia. No els volgueren donar armes. Covardia. Pels passadissos del magatzem se senten veus: "Hay que fusilarlos en las tapias del cementerio". Tenen una ràdio engegada. En Zayas, cap dels falangistes, parla de "reconstruir un imperio", "hermanarse con Italia y Alemania en la lucha contra el bolchevismo". Ara ja sap, és ben conscient, que el poden triturar, desfer, aixafar cada part, cada centímetre quadrat del cos; però no ignora tampoc que ningú no podrà arribar mai al racó més amagat on vibra potent l'esperit de resistència del poble. N'Antònia, a Barcelona, ja deu imaginar que l'han anat a cercar o que ha mort al carrer, defensant la República i la llibertat. "De la meva boca no sortirà cap nom. Ni el nom de la meva dona, sabran. Nosaltres i ells som d'uns móns diferents, sense possible comunicació". Agudització de l'asfíxia. Què fer? Cridar? Plorar de desesperació? Demanar ajut inútilment? I, tanmateix... )a qui podria demanar ajut? Se senten trets en el pati. Els volen atemorir encara més? )Maten de dia, amb tota la gent anant a la feina, sense que els importi el que pugui pensar el poble? Morir per morir, val més resistir, callar, no cridar. No suplicar. El més important: no humiliar-se al seu davant. Mossegar-se la llengua fins a fer-se sang. Els seus botxins fruirien de plaer si veiessin que ha cedit, que suplica, que demana perdó. )Perdó per no creure en tirans ni en déus de fusta? No. Un home a vegades es pot comportar com un home. Pel seu cervell passen, ràpids, els records d'aquests darrers dies. La besada a la dona i a la filla al peu de l'escala del vaixell. L'Orfeó Proletari que dirigia el mestre Dalmau contava L'Emigrant. "Ben segur que donàrem una lliçó a les democràcies que fan el joc al feixisme. L'Olimpíada Popular de Barcelona eclipsarà els fastos de Berlín. En pots tenir la seguretat". M'estim més morir enfront el mur, amb el puny alçat, cridant Visca la República!

Ara ja sap que falta poc per al final. El dolor l'acompanyarà fins als afores -cementiri, camí dels Reis- on d'ençà fa llargues hores han començat les execucions. Novament dalt del camió. Altre vegada els crits i els insults. El filferro amb el qual li han lligat les mans continua penetrant en la carn com si fos un esmolat ganivet. I en Miquel? )Què fan amb els cadàvers dels que moren durant la tortura? Dins del camió pot distingir amb dificultat rostres d'amics i companys. Trista matinada de juliol. Són els cossos torturats d'una generació que volgué canviar el món. Silencioses mirades. El motor es posa en marxa. Ens segueix un cotxe ple d'oficials i un capellà. Partim. Camí del cementiri. Darrer viatge. Encara falta molt perquè surti el sol. Ningú pels carrers deserts. El cor: una màquina atrotinada que ha arribat al final del camí. Pulmons inundats de sang. Quasi no pot respirar. Malson. Ombres amb fusells i el capellà que s'arromanga la sotana per no tacar-se de sang. Un oficial ens col.loca davant el mur amb gestos bruscos i violents. Ningú parla. Els fanals del cotxe, com una sobtada explosió lumínica, ens encega. Pensa en n'Antònia, en la filla. Després una descàrrega, el no-res. Inesperat silenci glaçat, fred que avança inexorable i victoriós fins a la darrera prolongació de tots els nirvis.