Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)

Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Republicans perseguits per la dictadura feixista

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer. (Miquel López Crespí)

Em costà acostumar-me a l’obscuritat de l’entrada. Quan els meus ulls pogueren veure-hi, tenia al davant una escena que no oblidaré mai. Na Isabel i el pare estaven drets, amb les mans fermades amb filferro. Dins casa nostra, el desordre era total. Un grup nombrós de falangistes anaven amunt i avall obrint armaris a culatades, llançant els llibres al terra. Havien romput els vidres dels prestatges amb els fusells. Cercaven documents comprometedors, diners o tot alhora? En Joan Rupit, un veí a les ordres d’en Martí Cerol, davallà del pis de dalt mostrant el joier de la família.

Ens miràrem sense poder creure-ho. Pensaven robar-nos les joies? No els bastaven la destrossa, els calaixos oberts, les cortines espanyades, les detencions. Encara volien extremar les humiliacions?

En veure-ho, la padrina no pogué contenir-se. Dreta davall l’arc de l’entrada, els digué en veu alta:

-Lladres! Deixau el que no es vostre allà on ho heu trobat. No teniu vergonya!

En Joan Rupit mostrava les arracades i les botonades amb un somriure de satisfacció.

-Ja ho veieu –deia als seus homes-. Els xuetes no fan feina però gaudeixen de tot el que volen: or, plata, llibres, cotxe... Sempre han anat vius. Sense haver d’anar a suar a l’hort saben aprofitar-se de la feina dels pagesos. Són els propietaris dels magatzems més importants d’exportació de patates i mongetes. S’han convertit en senyors. Les filles dels comerciants no han anat mai a regar ni sembrar a marjal. Tampoc les veureu a l’hora de batre, sota el sol abrusador de l’estiu, porgant el blat, ventant el gra. Aquestes al·lotes estudien música, van a Magisteri, saben idiomes. Que no heu vist quina pell més blanca que tenen? Sempre a casa seva, llegint, portant els comptes del negoci de la família.

Una història prou coneguda. Quan podríem viure en pau, sense recordar constantment la cremadissa de l’any 1691? Sempre la presència aclaparadora de La Fe Triunfante del pare Garau. Un llibre que ens ha perseguit durant segles. La seva ombra sangonosa torna a través dels anys. Un malson del qual mai no ens podem desfer. Quan ja creus que tot s’ha acabat, els sacerdots recorden novament els cognoms maleïts, els sambenets penjats a l’església dels dominics.

Els inquisidors aquí, de nou, amb camisa blava i fusells a les mans.

El pare, envoltat de falangistes armats, suportava amb silenci aquella humiliació. Què podíem fer amb tantes pistoles i baionetes que ens apuntaven directament al pit? Vaig notar que tenia els ulls humits. Hauria començat a cridar amb totes les meves forces. Volia pegar els homes que estaven destruint la família, que insultaven les persones que més estimava.

Pensava en la tempesta que ens queia al damunt. No podia consentir el que em veia forçada a contemplar. Si hagués pogut hauria deslliurat na Isabel i el pare del filferro que els lligava les mans. Els botxins, sense cap mena de consideració, l’havien estret amb força. Tenien sang a les mans i no es queixaven. Sabia que els feia més mal el que estaven veient. Però no hi podíem fer res. Eren massa fusells contra les nostres mans nues, la desesperació que ens dominava.

De cop i volta estava navegant per l’interior d’un inesperat malson. Veia com anaven llançant els llibres que trobaven als prestatges al terra. Em preguntava per quin estrany submón viatjava, per quines obscures escales de l’infern havia davallat fins a ensopegar amb els missatgers de la Mort. El que m’envoltava s’assemblava als documentals sobre el triomf del nazisme a Alemanya. El mateix que havíem vist a les projeccions sobre la victòria de Hitler l’any trenta-tres. Els uniformes eren diferents però el que feien els escamots d’assalt hitlerians i falangistes no es diferenciava en res. Idèntics rostres plens d’ira arrabassant els cartells de les seus socialistes i comunistes. La fúria a l’hora de les detencions, els insults, els cops. A Berlín, Frankfurt i Hamburg, els esquerrans, juntament amb els jueus, són obligats a netejar els carrers agenollats damunt les llambordes, mentre són escarnits per un públic que gaudeix contemplant com pateixen. Al·lots i al·lotes de cabells rossos riuen, feliços, en veure com els detinguts són obligats a portar una estrella de David damunt el pit. A uns altres els fan portar grans cartells de cartró amb la paraula “Comunista”. Del darrer documental que veiérem feia uns mesos, poc abans del Primer de Maig, record els camions amb les unitats d’assalt de les SA arribant davant els locals dels partits marxistes, les biblioteques que s’havien de netejar de bolxevisme i judaisme. Ben igual que els que han destrossat casa nostra. Joves enviats pels senyors i la rectoria. Exaltats ansiosos de fer mal. Una joventut ensinistrada per a acabar, mitjançant la violència, amb qualsevol idea de justícia social. Des del Ministeri de Propaganda, Goebels parla d’acabar amb l’``art degenerat”, amb la influència del socialisme judaic dins la cultura d’Alemanya. Dóna ordres de ser implacables amb la música de jazz, amb les creacions de negres i altres races que considera inferiors. Asseguts a la sala de projeccions de la Casa del Poble poguérem veure com els nazis llançaven els mobles i els llibres per les finestres i posteriorment, talment feres sense control, calaven foc a les enormes muntanyes de volums amb les obres dels grans intel·lectuals alemanys i estrangers considerats “perillosos” .

Ara s’esdevenia el mateix a Palma, al nostre poble!

Miraven entre les fulles.

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer.

No em vaig poder contenir:

-No vos basta robar les joies de la família? També voleu acabar amb la cultura, com els feixistes de Mussolini a Itàlia i els nazis a Alemanya? Sembla que he perdut l’enteniment! El Roig i el Negre és una novel·la, no un llibre escrit per Proudhom o Bakunin!

En Joan Rupit em mirà amb ràbia continguda. Envermellí, talment li hagués pegat un cop enmig del rostre. Quasi podia sentir els batecs del seu cor, excitat, dominat per aquella ànsia de fer mal, d’imposar la seva voluntat.

-Llibres? Cultura? –i mirava els homes que l’acompanyaven com si nosaltres haguéssim perdut el cap.

Escopia les paraules com si fossin pedres.

-Tanmateix no ens enganyaràs. El perill ve de Rússia. Ho sabem. Ens ho ha dit el rector. Els mestres, periodistes, polítics i escriptors sou culpables de l’anarquia regnant! És a conseqüència dels vostres diaris, de les classes nocturnes a l’Ateneu que l’exèrcit ha hagut de sortir al carrer per salvar les propietats dels bons ciutadans, la santa fe catòlica.

Des de l’indret on em trobava vaig veure com s’agenollava per agafar alguns dels volums que havien tret de la nostra biblioteca. En Joan Rupit sostenia a les mans uns llibres de poemes de Miguel Hernández i Rafael Alberti.

-Amb aquest fems heu omplert el cap als pobres jornalers! –cridava, enfurismat-. Quin sentit tenia ensenyar de llegir i escriure amb fragments d’obres de Bakunin i Marx? Adoctrinar aprofitant les ànsies de saber dels desgraciats. Sabem ben bé quines han estat les vostres tàctiques. Fer creure als toixarruts que voleu ajudar-los només per aconseguir que participin a les vagues contra els senyors que donaven feina, pa i menjar per als seus fills!

Estava davant meu, embogit.

-Bastir falses il·lusions en el cap dels pobres? –continuava, encès-. Per què no et dedicares a fer classes a qualsevol institut de Palma? Potser tot hauria estat ben diferent sense tants de llibres perniciosos, sense mestres com tu i la teva germana.

D’una manotada llançà al terra el volum de poesia que tenia a les mans.

-Ara tendrem molta feina segant la mala herba que heu fet créixer al camp en aquests anys d’infausta República!

La mare plorava desconsoladament.

La padrina Margalida resava el rosari amb els ulls esperitats, com si no sabés el que passava. Des de feia temps estava malament de salut. La inesperada invasió de la casa agreujava encara més la seva situació. I, ara, haver de veure com fermaven els fills i la néta amb filferro la feia empal·lidir. Els tractaven talment fossin lladres o assassins. Veient el que feia aquella gernació d’homes armats, empitjoraria. Bastava veure el tremolor de les seves mans, la mirada ansiosa, el dolor que traspuava el seu rostre. No tenien pietat de veure una dona d’edat, malalta? Com era possible tanta insensibilitat, tal grau de maldat?

En Joan Rupit va mostrar als seus homes el joier que havia davallat de l’habitació dels pares:

-Veieu? Un munt de joies! Possiblement haurien servit per comprar armes per als comunistes! Les hem de portar al local juntament amb totes les que trobem al negoci d’aquest xuetó.

S’aturà un moment i continuà, somrient.

-Imaginàveu que no descobriríem els vostres plans? Ho sabem tot. A la cambra de na Isabel hem trobat un munt d’exemplars de Nostra Paraula, la revista del PCE. Ara, en arribar a l’Ajuntament vos prendrem declaració. Volem saber els plans que teníeu a l’hora de cremar l’església i matar el senyor rector.

Mentre parlava anava agafant les arracades de la mare i la padrina, les polseres d’or heretades dels avantpassats. Vaig veure com es posava a la butxaca les botonades dels padrins. Unes joies que sempre havíem estimat, més que pel valor econòmic que tenien, pel que sentimentalment representaven. El petit tresor que contenia la capsa que mostrava en Joan Rupit significava l’esforç d’unes quantes generacions, el fruit de dècades de fer feina sense descans.

Impossible contenir la meva indignació.

-No estau avergonyits? Robar a la casa d’una família que no ha fet mai mal a ningú, rompre els mobles a culatades, com si fóssiu bèsties. Els animals no tenen un cor tan dolent, serien incapaços de fer patir ningú.

Potser no ho hauria d’haver fet mai. Tenia al meu davant el pare i la germana amenaçats pels fusells, a punt de ser portats no sabíem encara a quin tenebrós indret. I si les paraules que acabava de pronunciar agreujaven més la situació? No era una imprudència per part meva? Però l’escena em sublevava. Més que fer-me tenir por, els fets que contemplava m’enervaven fins a límits insospitats, posaven en tensió el meu esperit rebel. Hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. Inconsciència de la joventut? Possiblement. El rostre de la mare era un quadre. Tremolava. Amb la mirada em deia que callàs, que estàvem en perill. El padrí havia pogut marxar. Potser el millor fos entretenir-los amb qualque conversa banal. El pare i na Isabel ja estaven detinguts. Ara ens podien agafar a nosaltres, a les tres dones que quedàvem. Si hi havia sort el padrí podria amagar-se a la muntanya. Tenia amics al port. Qui sap si podria fugir de Mallorca amb una barqueta.

De cop i volta els falangistes es giraren cap a l’indret on jo estava recolzada, amb el braç en el piano de l’entrada. Recordaré per sempre els seus rostres. Els que havien begut m’aguantaren la mirada, sorneguers. El que apuntava la meva germana amb el fusell escopí damunt les rajoles acabades de fregar. En Pancuit i en Robiolet, dos coneguts de la infantesa, acotaren el cap, com si els quedàs encara una mica de vergonya.

Qui no s’acovardà va ser en Joan Rupit.

Em mirà desafiant.

Es va treure la pistola de la cartutxera i, amb l’or de la família dins la butxaca, s’apropà al lloc on jo romania dreta. Els que vigilaven la porta també feren unes passes cap endavant, amenaçadors.

Què ocorria?

No podia reconèixer en Joanet de quan érem infants. Què havia succeït al poble per aconseguir convertir les persones en animals? Caminava lentament vers l’indret on em trobava, recolzada en el piano que el pare m’havia comprat el dia que feia els vint anys, el primer d’abril del trenta-sis. D’ençà que tenia consciència, el meu somni era saber música. Desitjava poder acompanyar al piano les cançons de l’Orfeó, fer concerts, entretenir els amics, organitzar recitals i així poder recollir diners per als presos polítics i publicar les revistes de les nostres organitzacions. Sovint anàvem mancats de diners i aquell em semblava un bon sistema per a recaptar unes pessetes.

N’Andreu estava encantat amb la meva idea. El negoci del pare rutllava a la perfecció i per això mateix la família m’havia regalat el piano.

De sobte vaig ser conscient del que s’esdevenia. En Joan Rupit m’apuntava al cap amb la pistola. Vaig sentir el fred de l’acer damunt el front.

A poc a poc, pronunciant les paraules una a una, em digué:

-Tu, Caterina, ets la que més ha de callar. Ara mateix podria fermar-te, com he fet amb el teu pare i la teva germana. O et penses que som ximples? Els companys de Palma han ocupat les seus dels partits i sindicats que donaven suport al Front Popular. Hem tengut sort. Encara no havien cremat la llista d’afiliats. Tenim els noms. Ningú no escaparà! I la teva germana Isabel és la màxima responsable del jovent esquerrà de la comarca. Vés a saber si va ser la culpable de la destrucció de la creu d’entrada al poble! L’hem de detenir, interrogar i enviar a la comissaria de Francesc Barrado. Aquestes són les instruccions que ens han donat.

Notava com, de forma inconscient, palpava l’or que ens havia robat i que portava dins les butxaques.

-En Barrado sap perfectament el que s’ha de fer amb tots vosaltres. Tanmateix sou uns rojos que volíeu fer la Repartidora –afegí-. N’Andreuet, el teu promès, ha marxat amb els carrabiners i els socialistes. El padrí ha estat el més viu. No l’hem trobat. Sembla que ha botat per la finestra i possiblement pensa amagar-se en alguna cova de la muntanya. Ja caurà en els nostres mans. Els que van a cercar els fugitius no van de bromes. No tenen les meves consideracions. Els que surten de nit a la recerca dels que han marxat ho fan com si anassin de cacera. Sí, ho heu sentit bé: de cacera. Talment anar a matar conills. I tenen bona punteria, us ho puc ben assegurar!

Apropà la cara a la meva i vaig poder sentir la pudor de conyac barat que sortia de la seva boca. Sentia el canó de la pistola en el cap. Em feia mal. “Em deixarà una marca al front”, pensava, sense gosar fer un moviment.

-Val més que callis –afegí novament-. Amb el teu pare president de La Societat, la germana comunista, el nuvi fugint amb els carrabiners, puc fer el que vulgui amb vosaltres. Ara mateix us podria matar com si fóssiu rates.

Deixà d’apuntar-me i retrocedí vers a l’indret on es trobaven el pare i la germana. Rigué, alhora que feia un senyal als seus, com dient-los que se'ls podien emportar.

-Començarem els interrogatoris amb aquests dos. Al teu padrí ja li demanarem comptes més endavant. Això si el porten viu a l’ajuntament.

Tornà a mirar-me de fit a fit.

-Per ara no et faig res. Ja sé que ets igual de perillosa que els altres. A mi no m’enganyes amb aquest posat de nineta bona al·lota. Sou com el dimoni, que sovint es vesteix d’àngel per a fer més mal a la gent! I nosaltres no deixarem cap diable damunt la terra, per molt que vulgui disfressar la seva presència. La teva llibertat és provisional. No cantis victòria. Són nombrosos els detinguts i tenim un excés de feina amb les declaracions. Et vendrem a cercar quan pertoqui.

Se’n portaren el pare i na Isabel ben fermats. Només poguérem acomiadar-nos amb la mirada. El pare no pogué abraçar la padrina, que plorava a un racó de la cuina.

Coneixia la meva germana profundament. La notava ferma, serena. El pare també es mantenia aparentment tranquil. Crec que encara no podien imaginar el seu destí. Provava de consolar-me pensant que el padrí havia pogut amagar-se. Possiblement no el trobassin. Coneixia nombrosos amagatalls secrets a la muntanya, coves desconegudes per a tothom, secrets rierols d’aigua... Jo coneixia cada un dels enfonys on podia restar ocult. Ben cert que posarien vigilància a la casa i que, si ens deixaven en llibertat, farien que algú ens seguís. I, si aconseguíem despistar els cruels perseguidors sempre podríem deixar queviures en indrets que només coneixia el padrí.

Malgrat el valor aparent, em sentia commocionada.

Ara el problema més important era saber què volien fer amb la germana i el pare.

La mare continuava plorant. “Els mataran”, deia sense poder contenir el riu de llàgrimes que li regalimaven per les galtes.

Per quins motius no em portaven amb ells? A què esperaven? Quines intencions tenien? Què volien fer amb nosaltres? D’en Joan Rupit recordava que jugava amb na Isabel i tota la colla del nostre carrer. La mare li havia donat berenar, dues llesques de pa amb botifarró o xocolata!, en moltes ocasions. Quantes vegades no comparegué per la cuina, afamegat, suplicant per aquelles pastilles de xocolata que tant li agradaven!

Però ara s’emportava la família envers un destí incert. Amenaçava a enviar els falangistes a caçar el padrí, “com si fos un conill”, digué.

El padrí, un home que l’havia tengut damunt els genolls! Com era possible una transformació tan radical del cor de les persones? Que s’esdevenia dins l’ànima de la gent? Com era possible que en uns dies s’oblidassin anys d’amistat, els jocs de la infantesa, els favors fets a través dels anys?

Els plors de la mare em portaren de nou a la realitat.

No podia romandre tancada a casa o la pena i la depressió em paralitzarien. Era necessari sortir fos com fos del pou profund de la desesperació. Què més ens podien fer? Portar-me a la presó? I què importava si ja havien detingut el pare i na Isabel, m’havien amenaçat de mort?

Volia saber on els portaven costàs el que costàs.

De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües. (Pere Rosselló Bover)

Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. (Pere Rosselló Bover)

Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.

Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»

La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.

Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Tardor, 2004

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"

.

1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - Una dona del poble ens ofereix un pa calent (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)

Una dona del poble ens ofereix un pa calent

Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes. (Miquel López Crespí)

Ens havien tengut molts mesos quasi abandonats, amb la roba que portàvem posada quan ens desarmaren al port d´Alacant, el març del 39.

Cap al 40, el que restava de l´antic uniforme ja s’havia convertit en parracs que feien llàstima. Camises i pantalons estripats, sabates foradades. La manca de roba interior, la impossibilitat de rebre els mínims estris per a la neteja personal, sabó, fulles d’afaitar, ens convertien en éssers d´un altre món. Fantasmes que caminaven, talment evanescents figures d´un quadre boirós. Però aquesta vegada, i per primera volta d’ençà el final de la guerra, ens donaren roba vella de soldats, el que l’exèrcit rebutjava per inservible i estar en males condicions i que, per a nosaltres, era tot un luxe, un tresor inesperat. Poder llançar als fems els nostres parracs plens de puces que ens menjaven vius, representava una millora indiscutible.

Érem molts els presoners que confiàvem a poder redreçar mínimament la nostra existència amb l’anada a les Illes. Qualsevol canvi seria millor que la gelor mortal de les planures castellanes. Sovint, tallant la pedra per fer ponts i carreteres, contemplant les amagades esglésies medievals que trobaven en algun revolt del camí, dalt els turons de la Meseta, hom podia imaginar l’origen de l’esperit de conquesta cristià i imaginar d’on degué sortir el militarisme dels ordes religiosos i de les classes dominants feudals de l’edat mitjana.

No costava gaire imaginar els ferotges creuats ordint expedicions militars de rapinya contra el pobles àrabs que habitaven més al sud. A l’hivern, en els castells coberts per la neu, somniant i desitjant les terres de València, els podies veure, si retrocedies al passat, mirant d’arreplegar forces, manant els ferrers bastir armes, estudiant la forma d’esclavitzar els pobles que no havien fet de la guerra el motiu de la seva existència. Senyors de forca i ganivet, amb estreta aliança amb el clergat, igual que ara, amb els bisbes i el papa de Roma beneint els voluntaris italians, declarant la Croada, la guerra d’extermini contra el poble. Terres ermes de Castella engendrant guerrers que lluiten, forçats, sota l´implacable fuet dels senyors. Deixar de conrear els camps per bastir exèrcits mercenaris a la recerca de les terres càlides dels musulmans. Espanya, la guerra m’ho havia ensenyat, era una cruel maquinària de rapinya i extermini d’ençà el segle IX. I el cristianisme, la ideologia, que cohesionava aquell estol de fanàtics, entestats a fonamentar el seu món en el saqueig.

Bastava saber llegir en les pedres dels pobles endolats on ens aturàvem uns dies per arreglar la plaça, els camins, la finca dels senyors. Tot palesava l'evidència d’aquesta història, la d´un poble ensinistrat per a les guerres de conquesta. A l’escola de comandaments, els comissaris ens ho havien explicat prou bé. Com en la guerra perduda: l´estreta unitat entre la creu i l’espasa per aturar el progrés de pagesos i menestrals. I quan no hi havia guerres, bastir fortaleses a cada quilòmetre de territori, castells al capdamunt de cada turó, per tenir el poble ocupat en absorbents tasques d´infrastructura militar, malgrat morís de fam. Catedrals i altes torres, nius d’àguila dalt les muntanyes per assegurar cada metre de terra conquerit als musulmans.

En el temps que va durar la guerra, el contacte diari amb mallorquins i valencians, amb treballadors de Barcelona i Tarragona, amb els menorquins que havien aturat el feixisme a Ciutadella i Maó, amb els bascos que pogueren arribar a la zona republicana, amb els gallecs que, travessant muntanyes i boscos o, fugint amb vaixell fins a França, vengueren novament a donar-nos suport, ens va fer adonar de la complexa realitat de l´Estat. El diari contacte amb companys d’altres indrets en va fer copsar, a poc a poc, però d´una manera ben clara, com era una gran mentida la falsa història que ens havien ensenyat a escola. Fins i tot els amics de la idea dels Ateneus, els fills de Durruti i Kropotkin, érem sovint indiferents al clam dels pobles de l’Estat que patien sota el poder del centralisme borbònic. Un fals internacionalisme proletari podia fer que tancàssim els ulls davant les injustícies del present? Per quins ocults motius molts companys, partidaris de la més àmplia llibertat per als pobres, tancaven els ulls o no volien saber res de l’opressió de les cultures perseguides pels senyors de la guerra castellans?

Ens enviaven a Mallorca.

Havíem de servar l’esperança en un temps millor. Qualsevol cosa era preferible a continuar treballant sota el vent glaçat de les planures de Castella, dormint en improvisades cabanyes de fusta, amb escletxes arreu que deixaven penetrar, silent, les glaçades corrents que provenien de les serralades. Com en temps de la guerra, quan provàvem de descansar, cansats per dies de combats i, com els animals que cerquen recer, ens ajuntàvem uns quants fent el possible per encalentir-nos, fent desaparèixer el que poguéssim la gelor que penetrava dins la carn com un ganivet esmolat.

De bon matí, en arribar a la feina, ja et deien el que et corresponia fer durant la jornada. Si no acomplies el que t’havien senyalat, els càstigs podien consistir, entre molts d´altres encara pitjors, a no deixar-te escriure la targeta postal, l´escrit que podies enviar a casa teva una vegada al mes. Existien altres formes de fer-te mal que depenien sempre del responsable de l’obra. Tot variava segons qui era l’encarregat del projecte. Normalment, els oficials i soldats només tenien cura de la vigilància dels presoners dels batallons de treballadors. Les companyies privades, els consorcis de l’estat que dirigien els obres, solien destacar un enginyer, que era qui, d’acord amb l´equip de capatassos, marcava el ritme de la feina, la tasca a realitzar per dia o setmana. A vegades trobaves un d’aquests encarregats que es preocupaven, a parts iguals, tant per la qualitat de l’obra que li havien comanat, com per la situació real dels presoners. No era la norma habitual, però sí que en vaig trobar alguns en els anys de treball forçat a què ens obligaven els guanyadors.

En els mesos que romanguérem prop de Sigüenza, treballant en la reparació de la línia de ferrocarril, el responsable de les obres, un arquitecte reconvertit en improvisat capatàs, ens senyalà una quantitat determinada de feina al dia. Com si anàssim a escarada. Una vegada acomplits els metres obligats de via de ferrocarril, el que restava del dia era per a nosaltres. Podíem aprofitar el temps sobrer per rentar la roba, escriure la postal a la família o, si hi havia llibres a l’abast, per llegir. Per a nosaltres aquelles instruccions significaren un cert tipus de millora. Eren petits avantatges que ens ajudaven a resistir. Fins aleshores, la feina que desenvolupàvem era rutinària, feta sense cap tipus d’interès. Fèiem el menys possible malgrat els crits i alguna fuetada dels capatassos. Era molt abans que ens pagassin una pesseta per jornada treballada i la majoria de responsables i militars que ens vigilaven encara ens tractaven com criminals de guerra. Com si tots nosaltres haguéssim estat els directes culpables de la llarga durada del conflicte o que Franco no hagués pogut entrar a Madrid a començaments de novembre del 36. Falangistes i militars, sobretot els que havien tengut algun mort en la guerra, víctima dels incontrolats o desaparegut en alguna de les presons republicanes, ens haurien mort allà mateix, sense contemplacions. A vegades ho vaig veure fer. En el camp de concentració d´Albatera. Disparar contra nosaltres, sense contemplacions. Ens metrallaven i, sense comptar els morts ni tenir cura dels ferits, després de llançar-nos una escopinada, marxaven, satisfets. Mai no he vist tant d´odi i menyspreu en els ulls.

Eren pocs els oficials que, amb fermesa, s´oposassin als grups de falangistes que venien pels camps de treball a cercar, deien, responsables d’alguna mort. Estàvem completament indefensos, a mercè de qualsevol eixelebrat a qui el nostre rostre li recordàs algun dirigent republicà, regidor o sindicalista que hagués tengut responsabilitats en el seu poble. Cercaven els responsables de les cooperatives, els pagesos que havien participat en les col•lectivitzacions. L´odi els encegava i els feia cometre barbaritats inimaginables.

Per això, quan a Sigüenza, l’enginyer de les obres ens digué que no faríem les deu hores acostumades, i a vegades eren més!, i que tot dependria de si havíem acomplit o no els metres que corresponien al destacament de presoners, respiràrem, alleugerits. Per a nosaltres va ser com si haguéssim guanyat la loteria, com si ens hagués caigut un inesperat regal del cel. A partir d’aquell moment i malgrat la mala alimentació, ens afanyàvem durant tot el matí, en l´esforç de complir els metres assignats pels enginyers. D’aquesta manera, en lloc d’acabar la feina a les sis de l’horabaixa, fosca negra a l’hivern, ara acabàvem el migdia.

No sempre teníem aquesta sort, però quan s’esdevenien fets semblants, la vida canviava completament.

No sé com podíem treballar com ho fèiem, tan mal alimentats com estaven. Qui sap, potser era l’esperit de supervivència, el demostrar-nos a nosaltres mateixos que, malgrat ser tractats com a bèsties, encara no ens havien anihilat totalment la capacitat de resistència. Treure forces d´on ningú no hagués pogut imaginar que en trauríem. I tot era per aconseguir unes hores per a nosaltres. Malgrat fos per jeure a la cabana, tapat amb la manta i, per uns moments somniar en la família, en els anys en els quals pensàvem que tot seria possible, vèncer el feixisme, aconseguir bastir un món nou sense explotats ni explotadors.

Si a Mallorca poguéssim trobar un camp semblant, una millora en el menjar!

No demanàvem gaire.

Si poguéssim escriure un parell de cartes al mes a la família, no patir aquell fred dels hiverns castellans... Eren els somnis que encara ens mantenien units a la vida ni que fos per un fil primíssim, sempre a punt de rompre’s. L’essencial era no deixar-se caure en la desesperació. Quantes vegades, en situacions que pensàvem que eren relativament bones per les circumstàncies en què ens trobàvem, no havíem comprovat com algun de nosaltres queia, vençut. Hi havia sempre un esglaó dèbil. Aquell que, emportat per la melangia, enyorant la família o l’esposa, els amics morts a la guerra, decidia que ja n’hi havia prou i es penjava amb la corretja, amb una simple corda. O els que es deixaven morir de gana, renunciant al magre menjar que ens donaven. En vaig veure molts que, emportats per la més profunda desesperança, tancaven la boca, talment fossin vells de vuitanta anys i, per molt que els volguéssim fer menjar, es negaven a ingerir cap aliment. Debilitats com estàvem a conseqüència de la feina i les privacions, en pocs dies emmalaltien, fent el darrer alè en racó de la cabanya o a les miserables infermeries de les presons. Morir com un ca, sense ningú de la família al costat. Si els vigilants estaven de bones, ens deixaven entrar a fer l´acomiadament, abans que el carro dels morts els portàs a la fossa comuna. A molts, no els coneixia. No havíem combatut a les mateixes unitats militars. A d´altres sí que els havia tengut propers, en moments decisius de la lluita quan, en la plenitud de la vida, amb vint anys i busques, eren capaços de fer front a les unitats de la Legión o als regulars de Franco, ferms, defensant una posició que era atacada per enemics més nombrosos i més ben armats.

Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.

Hi havia també les mirades angoixoses del carrer, plena de secreta complicitat, expressant, sense poder dissimular-ho, pena i dolor en veure la trista situació en què es trobaven els soldats de la República.

I eren precisament aquests gests, els bocins de pa llançats des del tren, les ullades de compassió d’algunes dones quan avançaven, vigilats pels soldats, en direcció a la feina, les que ens feien pensar que no tot era mort amb la victòria de Franco. Restava encara un càlid alè de vida i humanitat en el cor d´un poble vençut i martiritzat. No se si haguéssim pogut resistir aquella època trista de no haver pogut constatar aquella solidaritat. Com la dels pagesos de Salamanca, de València o Castelló que, quan veien que els soldats que ens vigilaven no miraven, ens donaven part del seu menjar, el formatge del dia, la fruita que portaven a la senalla, una mica de tabac. Palma i una estranya matinada.

No sabem encara què ens oferirà aquesta terra que se'ns obri, acollidora, plena de sol i gent que circula pels carrers, aparentment indiferent a la corrua de presoners que, com explica el mallorquí, puja pel carrer dels Oms en direcció a la plaça d’Espanya, on hi ha les dues estacions de tren existents a l’Illa. Jo no sé cap nom de carrer, excepte que vegi la placa de marbre o les rajoles antigues que indiquen que abans, en el passat hi havia unes denominacions molt diferents a les actuals. M’hi he fixat de seguida que hem baixat del vaixell. Al costat dels nous General Mola, Avenida del Generalisimo, Varela, Yagüe o José Antonio, llegeixes: carrer dels Bastaixos, Cordelers, Teixidors, Boters, plaça de la Palla, de l’Oli... Record d’una època en què el poble, els oficis, tenien encara un lloc determinat en la ciutat.

-On ens portaran? –demana Joan Busquets. Podem anar a treballar a algun poble de la serra de Tramuntana agafant el tren de Sóller o, si ens porten a la línia que passa per Inca i acaba en el meu poble, a sa Pobla, podem fer feines per totes les carreteres del pla i la costa.

I és quan avançam lentament per la Rambla, pujant pel carrer dels Oms que, inesperadament, sortint d´una de les travessies que donen al carrer per on caminam, que una dona de certa edat, sense tenir por dels soldats de guàrdia, ni del sergent i el tinent que van al davant de la corrua de presoners, travessa la filera i ens dóna el pa, encara calent, que acaba de comprar.

Poesia contemporània: Cercle clos.

Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)

Per Maite Salord Ripoll.

La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).

Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.

Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.

El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.

Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.

Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.

Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".

D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".

Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".

Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.

Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".

Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.

15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.

Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - Les monges de la Caritat – (Un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls? (Miquel López Crespí)

Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls?

Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància, sense arribar a copsar la tenebror existent arreu, a qualsevol racó de la nostra terra. L’oncle era un dels principals proveïdors del convent de sor Coloma i sovint no tenien diners abastament per a pagar les factures. Els fiava i regalava productes d’autèntica necessitat. Eren unes religioses ben especials. Mai no li demanaren si anava a missa. Tampoc no insistiren al respecte amb el metge de Son Rapinya, que tothom sabia que era un ateu convençut. Les monges de la Caritat eren summament permissives amb les persones que les ajudaven.

L’estiu d’abans de la guerra na Isabel i jo ajudàrem a portar la pintura per a les finestres i portes del convent. Feinejar per l’adrogueria era un entreteniment. Anàvem a repartir les comandes amb els empleats i, un parell d’hores després, com si haguéssim fet la bona acció del dia, marxàvem satisfetes a nedar a la platja. Record aquells estius com l’època més feliç de la meva vida. Es Molinar era un barri de treballadors però ja s’hi començaven a bastir algunes cases per a botiguers i petits rendistes ciutadans.

En recordar les nostres vacances amb l’oncle sempre en ve a la memòria el carro dels gelats de mestre Bernat Pastor. Sabia fer un gelat d’ametlla únic! En davallar del tramvia anàvem escapades a cercar-lo. Mai no capllevava pel mateix indret. El podies veure per tots els racons de la barriada tocant un xiulet. Els al·lots i al·lotes el seguien talment fos el flautista d’Hamelin! Sovint es compadia dels que no tenien uns cèntims i que el miraven amb ulls plorosos. Gelat i caramels! Mestre Bernat Pastor era la persona més estimada per l’al·lotea i el jovent des Molinar!

Malauradament, l’artista dels gelats d’ametlla i avellana va ser detingut els primers dies de la guerra. Per anarquista? Era un seguidor de les idees naturistes propagades per la revista Tiempos Nuevos? Mai no ho sabrem. Li ho hauria pogut demanar a n’Aurora Picornell. No ho vaig fer. Nosaltres no érem com les beates del meu poble, que sempre estaven investigant la filiació política de les persones i feien de cuetes del rector. L’oncle pensava que el mataren perquè un Primer de Maig oferí gelats als manifestants. Els que ens digueren que era per això també afirmaven que en la darrera festa dels treballadors alçà el puny quan passaven els socialistes i els comunistes. Després hem sabut que hi havia espies que compareixien a les manifestacions amb la intenció d’apuntar noms, per a saber què fèiem, qui eren els que mostraven més passió amb les consignes esquerranes.

L’oncle ens donava unes pessetes per anar al cine, per comprar llibres, per gaudir d’unes ensaïmades amb xocolata a la plaça Major. Quins dies més joiosos! N’Aurora Picornell se’n reia una mica de la nostra feina a l’adrogueria.

-Sou unes privilegiades! Les filles del joier, les petites propietàries que fan feina pel deslliurament dels treballadors! –deia, sorneguera-. Per sort no sabeu què és aixecar-se a les cinc de la matinada per entrar a una fàbrica quan surt el sol i sortir a entrada de fosca! N’Heriberto Quiñones diria un dia, malfiant-se del suport de la petita burgesia a la classe obrera: “Vols dir que són de fiar els socialistes i comunistes que no procedeixen del tall, del proletariat?”. Recordava que, al principi de la Revolució Soviètica, determinats sectors dels bolxevics no volien militants revolucionaris que no portassin calls a les mans. A l’Ateneu, els anarquistes eren el més obreristes. Fins i tot alguns dels partidaris de Largo Caballero estaven en contra de la incorporació de mestres, escriptors, metges i periodistes als partits obrers. Com si una pell colrada pel sol, unes mans desfetes per la feina, fossin la garantia perfecta que barraria el pas a les desviacions de dreta!

Ens costà moltíssim aconseguir desfer-nos d’unes concepcions tan errades!

N’Aurora Picornell sempre ens va defensar. Sense perdre l’esperit alegre que la feia tan simpàtica i eixerida, contestava el seu home, els que insistien en la necessitat de tenir la pell de les mans endurida per a ser un “bon revolucionari”.

Anys més endavant, en casar-se amb n’Heriberto Quiñones li deia, incisiva:

-No em facis riure. Quan feren feina física Marx i Engels, Tolstoi i Maiakovski, Lenin i Stalin, Trotski i Kamènev? O creus que es pot escriure un llibre com El Capital anant cada dia a treure carbó d’una mina? A quina fàbrica va fer feina Lenin? O el fundador de l’estat soviètic, del primer govern obrer de la història de la humanitat hauria pogut escriure els llibres que coneixem, organitzar el partit de la Revolució, si hagués estat un empleat dels ferrocarrils, dependent d’una botiga de roba, pagès d’una finca aristocràtica o el ferrer de la cantonada?

-Stalin era nét d’un serv! –responia en Quiñones, enfurismat.

-El nét d’un serv que es lliurà íntegrament al servei de la Revolució –contestava, rient, n’Aurora Picornell. Sembla mentida que no recordis el que recomana Lenin en el Què fer? Ja has oblidat els continguts essencials del leninisme? Com vols formar els marxistes de Mallorca sense saber els principis fonamentals del comunisme? T’haurem d’enviar a llogar a una possessió per aconseguir que siguis un bon revolucionari? Quan ens coneguérem semblaves un expert en els clàssics del socialisme, com si sempre haguessis estudiat Marxi i Engels. Potser només havies donat una ullada a la solapa dels volums que deies saber de memòria! Lenin recomana als dirigents bolxevics que, on trobin un obrer amb voluntat de formar-se, el partit farà tot el possible per salvar-lo del treball embrutidor de mines i fàbriques. L’organització dels revolucionaris el formarà culturalment i políticament i farà d’aquest company o companya un autèntic intel·lectual al servei del poble. N’Aurora Picornell era implacable amb les argumentacions que emprava. No cedia mai ni un centímetre quan sabia que tenia raó. Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia. La posseïa una set de coneixements inabastable. D’adolescent ja estudiava Guesde i Jaurès, Berstein i Kautski, tan sols per a conèixer a fons els orígens de les divergències teòriques entre els socialistes europeus. Era experta en els clàssics del socialisme, com si ella mateixa fos l’autora de L’Imperialisme, fase superior del capitalisme i L’Estat i la Revolució. Sabia emprar citacions de Karl Marx. Coneixia la història de les diverses internacionals obreres, el Manifest de Zimmerwald, els defectes de la socialdemocràcia alemanya, el que significava el revisionisme per als comunistes del segle XX. Citava qualsevol dels grans mestres en el moment oportú. En Quiñones s’enfadava.

-No has de ser tan pedant –li deia, mentre feia la cigarreta-. A vegades sembles un jesuïta provant de rebatre els protestants!

-Els sacerdots catòlics saben la Bíblia de memòria –contestava la seva companya-. No fan cap sermó sense citar cent vegades alguna frase dels Evangelis, repetint els exemples més significatius, els més adequats per a explicar al poble el contingut de la doctrina que defensen. Els dirigents del partit del proletariat també som una mica semblants al clergat, malgrat que el nostre apostolat sigui el de l’ateisme, el socialisme i la ciència. Tenim el deure d’aprofundir en el significat de les obres que han canviat el destí de la classe obrera a nivell mundial.

En Quiñones no sabia què contestar. Anava amunt i avall com un animal ferit. S’adonava que el seu exacerbat obrerisme el traïa novament. Demanava excuses. Com criticar els que no fèiem una feina física, els que no treballaven deu hores a una fàbrica, quan ell mateix vengué a l’illa com a revolucionari professional enviat per la Internacional Comunista per a reforçar les fileres del PCE? L’home de n’Aurora no feia deu hores al moll ni anava a recollir olives a Caimari! Ell mateix, el camarada vingut per a donar suport als marxistes mallorquins, era la prova vivent del que deia Lenin en el Què fer?

N’Aurora Picornell, ens mirava satisfeta. Quan havia contestat el seu company ja sabia que no tendria arguments i que finalment callaria. Qui podia ser més bolxevic que Lenin? L’alliberat del partit, tan crític amb les al·lotes que donaven suport a l’esquerra... s’atreviria a portar la contrària, a contradir les idees del fundador del primer Estat socialista del món?

En Quiñones provava de justificar-se.

-No m’he sabut explicar bé –deia, fent passes per iniciar la retirada. Només volia dir que la feina física, el saber, per haver-ho experimentat en la pròpia carn, com és el dolor produït per l’esclavatge assalariat, és un element que ajuda a la comprensió de les doctrines alliberadores, siguin aquestes les idees socialistes, anarquistes o col·lectivistes.

En Quiñones acceptava humilment la seva derrota dialèctica.

-Reconec el meu error –deia en veu baixa, talment com si hagués estat agafat robant-. No he sabut explicar com pertoca les meves idees. Com és possible que no hagi fet entenedor el que pensava? El cert és que els comunistes lluitam pel deslliurament nacional i social de la humanitat. Els sindicats i partits d’esquerra hem d’aconseguir millorar la vida dels treballadors i treballadores. Es tracta, evidentment, d’augmentar el nivell cultural dels assalariats. Vuit hores de feina diàries. Que les persones amb capacitat intel·lectual puguin estudiar una carrera. Cal que tothom tengui metge, assistència sanitària si cau malalt. Una pensió digna quan ja no pugui treballar.

Record en Quiñones anant, amorosit, cap a la seva dona. L’agafà fortament i la besà amb intensitat als llavis. N’Aurora Picornell reia. La tenc present feliç, segura i confiada en l’avenir esplendorós de la humanitat. Na Isabel em digué que mai no va perdre aquell somriure encisador. Cantava al pati de Can Sales. Animava les altres detingudes. Només s’enfadava amb les autoritats de la presó. Sembla que un dia la volien convèncer per anar a missa. Exigien que anàs a combregar, que demostràs davant les altres que ja no era l’activa militant laica del passat. Les monges desitjaven que donàs exemple de penediment. Volien que les comunistes es convertissin en les més fermes defensores del catolicisme. Un dia que la superiora anà a veure les preses, cridaren n’Aurora Picornell. La mare Alberta Nadal li lliurà una tarja amb la imatge de la verge de Lluc.

-Aurora –li digué la superiora-. La Mare de Déu et pot il·luminar. Si la portes prop del teu cor podràs veure la llum. Sortir de les tenebres de l'ateisme diabòlic, de les males idees que t’han portat fins aquí.

Em digueren que, espanyant la imatge que li oferiren, la llançà al terra i la trepitjà enmig de l’espant dels qui contemplaren l’escena.

-A mi no em véngui amb bruixeries –exclamà, exaltada-. Vostè i les seves monges col·laboren amb la matança de mallorquins i mallorquines. A què treu cap aquesta història? On voleu anar a parar amb les estampetes, novenes i rosaris? El que heu de fer és deixar de ser les criades dels feixistes o, almanco, si no teniu prou intel·ligència per a copsar la desgràcia que ha caigut sobre les persones bones d’aquesta terra, el que podeu fer és caritat cristiana de veritat. Demanau al director que porti més llet per als infants. Manco moniatos sense pelar en el menjar i una mica més de pa blanc i carn per a les presoneres.

Sortí del despatx sense dir cap altra paraula. Na Isabel em contà que possiblement va ser aquella actitud rebel i decidida el que li costà la vida. No trigaren gaire a cridar-la pel seu nom una nit de gener del 37.

Però ara encara som lluny dels mesos atziacs de la guerra. Estic recordant un estiu a Ciutat, al Molinar, una discussió amistosa entre n’Aurora Picornell i el seu company.

N’Aurora sempre guanyava els debats teòrics! Ningú no estava a la seva alçada! Com era possible que una cosidora sabés tant de socialisme i literatura? Va ser ella qui ens recomanà les primeres novel·les de Lleó Tolstoi, Maxim Gorki, Vicente Blasco Ibáñez, Remarque i Víctor Hugo.

Aleshores teníem molt de temps per als llibres. Gaudíem a fons de les meravelles que arribaven a les nostres mans. La literatura ens transportava a móns màgics, a cims d’increïbles emocions. M’impactaren fortament dues obres que n’Aurora em va deixar l’estiu del 34, l’any de la Revolució d’Astúries. L’una era La Mare, de Gorki. L’altra, Resurrecció, de Tolstoi. Potser tengueren la mateixa importància que El 93 de Víctor Hugo i La Catedral de Blasco Ibáñez, en la meva formació. D’on treia la nostra amiga el temps per a llegir tant? Un dia ens explicà que, al taller de confecció, havien establert un sistema especial per a la formació i entreteniment de les joves sastresses. Com els treballadors del tabac a Cuba, una al·lota s’encarregava d’anar llegint capítols d’una novel·la mentre les altres continuaven amb la màquina de cosir o amb l’agulla. En acabar la setmana les cosidores li donaven una petita part del jornal i així cobrava igual que les altres. La lectura es feia per torns i, en acabar l’any, totes havien estat lectores de novel·les, articles de diaris i revistes, poesia, discursos, bocins dels clàssics de l’esquerra. La feina retia molt més que si restaven en silenci, preocupades pels seus problemes particulars. Així s’entretenien i es formaven. No tots els tallers de costura acceptaven un sistema semblant. Alguns propietaris de fàbriques, sastres i sastresses amb al·lotes al seu servei, no en volien saber res, de tenir empleats llegint llibres! Ho trobaven una autèntica follia! Però malgrat els entrebancs, el costum s’anà imposant en nombrosos indrets. A poc a poc els més reticents pogueren constatar que la producció dels tallers on era permès aquest sistema superava la dels altres on s’exigia un estricte silenci a l’hora de cosir i brodar.

En Quiñones havia perdut el debat. Ni la seva dona ni nosaltres no hi volíem insistir. Era un home de bona fe, lliurat en cos i ànima a la causa. Tots érem amics i pertanyíem a la mateixa colla il·lusionada d’utopistes. Era igual que fóssim d’un partit o d’un altre, que militàssim a un Ateneu cultural o a un sindicat d’esquerres. L’ànim que ens impulsava era anar acabant amb la injusta societat mallorquina que, d’ençà de la guerra de les Germanies –i de molts abans!- no havia fet més que oprimir el poble.

Malgrat les xerrades a l’Ateneu, on els oradors venguts de Ciutat ens advertien del perill d’un cop d’Estat, vivíem la joventut intensament. Restar al costat de n’Andreu, sentir l’amor i la protecció dels pares, ens feia viure en un univers en el qual semblava que mai no podrien penetrar les tempestes. Estàvem ben equivocats! Ignoràvem la quantitat de ràbia i ressentiment que pot arribar a posseir el cor humà!

Quan l’oncle anà a parlar amb sor Alberta Nadal, la mare superiora, i li explicà que tenien tancada na Isabel, la dona fou comprensiva i parlà amb el director de la presó per a aconseguir algunes visites especials. Si no hagués estat per aquesta casualitat no sé com ho hauríem fet per a poder parlar amb la meva germana. Tan sols eren permeses algunes cartes al mes i les missives eren censurades per sor Coloma. Com explicar la situació de la família? Sabia que patia pel pare, per la mare, per tots nosaltres. Bastava haver vist el seus ulls plens de desesperança el dia que la venguéren a cercar. Ella estava més implicada que jo en la defensa de les idees socialistes. Mai no tengué por de participar en els mítings al costat de militants d’UGT, el PSOE i el POUM. Les beates mai no li perdonaren la seva valentia. Les animetes flonges arrupides al voltant de la rectoria no podien entendre que una al·lota de casa benestant fes costat als vaguistes, donàs suport públic al Front Popular. Que ho fessin les jornaleres sense estudis, les recollidores d’olives que volien quatre rals més per la feina de sol a sol, es podia entendre. Mai justificar, perquè el que pertocava als pobres era resignar-se amb la sort decidida pel destí, per la voluntat divina. Tothom sabia que la fam pot portar a la follia. El diable pot fer-se amb la voluntat dels esperits dèbils. Algunes de les beates més comprensives resaven rosaris per aconseguir que els treballadors no caiguessin en mans de la nefasta influència de maçons i socialistes. Ara bé, el que no podien acceptar era que una al·lota amb possibilitats, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d’una família amb cases i horts perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts.

Era completament impossible, mitjançant la correspondència oficial vigilada per les monges, explicar a na Isabel el que ocorria de veritat. Volia dir-li que encara resistíem, que mans ocultes ens portaven sacs de mongetes i patates. No sabíem qui eren, d’on procedia l’ajuda, però era bàsica per a mantenir l’esperança de poder sobreviure a l’envestida que ens queia a sobre i, de rebot, donar una mà als que compareixien a demanar un poc de menjar. La mare ho donava tot. Només es quedava el just i necessari per a mantenir la família. Viure al límit! Saber que res no sobrava. Copsar la importància de disposar d’una llesca de pa blanc, la fruita de l’hort del torrent, el sac de blat que podíem compartir amb els altres perseguits. Sabíem que les vídues de molts desapareguts menjaven herba. Esgarrifosos gemecs als vespres. Pels familiars morts i per la manca de pa. Tothom els havia girat l’esquena. Ningú els volia donar feina. Quan, desesperades, algunes mares trucaven a casa nostra, no s'aguantaven dretes. Havien emmagrit fins a límits increïbles. Talment esquelets vivents. I la pena als ulls! Quanta tristor en el rostre de les amigues que ens acompanyaren en tantes excursions del passat! Contaven que, de nit, burlant les patrulles de falangistes que no deixaven sortir ningú del poble, anaven fins a la marjal i agafaven l’alfals de les vaques, algunes figues, faves. Era tot el que tenien al seu abast. Alguns pagesos deixaven bocins de pa a l’era, una mica de formatge i sobrassada, un petit paner amb quatre ous. No tothom tenia el cor de pedra! La pietat, la solidaritat, malgrat que fossin perseguides, romanien intactes, com el caliu enmig de la cendra.

La superiora de les monges de la Caritat recordava les al·lotes que acompanyaven els empleats de l’adrogueria de l’oncle. I, na Isabel, tancada a la zona de “perilloses”, era una de les cares que tenia presents.

Si no hagués estat per la relació de l’oncle amb sor Alberta Nadal no hauria pogut veure la meva germana. Ens hauríem d’haver conformat amb les poques retxes que podien sortir del llòbrec interior de la presó. L’únic que et permetien era deixar una mica de menjar dins una senalla i anar a cercar la roba bruta i portar-ne de nova cada setmana. Sor Coloma estava ben convençuda que l’internament de les roges era pel seu bé. En cas contrari, podien caure novament en mans del dimoni. Romanien tancades per no anar a missa, per voler perseguir el cristianisme. Una de les detingudes havia arrabassat de les mans d’una beata el rosari que portava i li havia posat a la boca! Sor Coloma estava esverada. Trobava que era justícia divina que una colla de dones tan dolentes fossin condemnades a llargs anys de presó. El primer dia que la vaig anar a veure de part del director per demanar-li que em deixàs parlar amb na Isabel em mirà seriosa. D’una ullada m’analitzà de cap a peus. Sentia la mirada com si fos una agulla que em penetrava dins la carn. Ben cert que de seguida, per la roba, per la manera de parlar, per la forma de comportar-me, endevinaria d’on procedia. Potser sor Alberta havia explicat que érem familiars d’un dels principals proveïdors del convent.

Ni el pare ni la mare m’ensenyaren a baixar els ulls. Mirava de fit a fit, sense empegueir-me mai, sense necessitat d’aparentar humilitat. De sempre havia vist que les jornaleres, a la plaça de poble, mai no aixecaven el cap davant el propietari que les llogava. Els homes també feien el mateix mentre xerraven amb els missatges de les possessions que els senyors enviaven a cercar gent.

-A primera vista pareixes una al·lota educada –digué, mentre avançàvem pels foscos passadissos de la presó-. Sor Alberta m’ha dit que has estudiat. Veig que tens les mans fines. Evidentment tu no has anat mai a recollir olives o segar el blat.

Sor Coloma devia ignorar que jo feia classes a l’Ateneu Popular. Les monges de la Caritat consideraven els professors de la República els principals culpables de la manca de fe dels treballadors. Els mestres havien allunyat els pagesos i menestrals, els obrers de les fàbriques de l’església i això era un pecat imperdonable.

La monja mormolava sola, alhora que continuava obrint i tancant els diversos enreixats on romania tancada na Isabel. Parlava com si rere les reixes no hi hagués dones que patien. La veies despreocupada, amb el rosari en la mà, amb el ple convenciment que la tasca que feien era summament necessària per recuperar per a l’església les ànimes de tantes desgraciades.

He passat el matí al museu del Louvre. Sempre havia travessat com de correguda les sales dedicades a Jacques-Louis David i avui m´hi he detingut sense pressa. Sobretot, davant un dels quadres que més em commouen: La mort de Marat. Una pintura de la qual Baudelaire, el poeta de Les fleurs du mal, va dir: "Cruel com la naturalesa, aquest quadre conté tot el perfum de l´ideal". Un quadre que ha estat considerat un dels símbols més emblemàtics de la Revolució. (Gabriel Janer Manila)

La mort de Marat

Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor

He passat el matí al museu del Louvre. Sempre havia travessat com de correguda les sales dedicades a Jacques-Louis David i avui m´hi he detingut sense pressa. Sobretot, davant un dels quadres que més em commouen: La mort de Marat. Una pintura de la qual Baudelaire, el poeta de Les fleurs du mal, va dir: "Cruel com la naturalesa, aquest quadre conté tot el perfum de l´ideal". Un quadre que ha estat considerat un dels símbols més emblemàtics de la Revolució. En conec una altra versió, la del museu de Belles Arts de Brusel·les, amb molt poques variacions al costat d´aquesta del Louvre. En un i altre la crítica ha destacat l´atmosfera subtil que s´hi respira i l´espiritualitat d´una obra que converteix Jean-Paul Marat –metge, periodista, activista polític, revolucionari–, en un màrtir. Va pertànyer a l´ala esquerra, fou amic de Robespierre, l´estimaven els pobres, l´odiaven els rics, contribuí de manera eficaç en l´extermini dels enemics de la revolució.

En hores de persecució, havia hagut d´amagar-se a les clavegueres de París i havia contret una malaltia a la pell que li produïa picors i dolors que només trobaven alivi en els banys d´aigua calenta. Això feia que passàs moltes hores en una banyera i és en una banyera que va pintar-lo David, després que fos assassinat. Llavors el pintor es proposa reconstruir de manera fidel el descobriment del cos del màrtir i pretén que el seu quadre es converteixi en un homenatge a l´amic del poble, en un icon.

Sobre la banyera, Marat improvisava un pupitre on escrivia les llistes dels enemics de França. Confonia els seus enemics amb els enemics de França? El va matar una dona –Charlotte Corday, per a la qual Marat representava la intol·lerància, el terror– vinguda de Normandia amb aquest únic propòsit: comprà un ganivet en una trinxeteria del mateix carrer on vivia Marat i el visità amb l´excusa que li portava una llista de traïdors a la revolució. Li entregà el paper. Només va permetre que digués: "En una setmana, passaran tots per la guillotina". Li clavà el coltell enmig del cor.

Fa molts d´anys Peter Weiss en va escriure un text per al teatre que Adolfo Marsillach estrenà amb el títol de Marat-Sade, l´any 1968, traduïda per Alfonso Sastre. També Peter Brook n´havia fet una pel·lícula. Al sanatori de Charenton per a malalts mentals, el marquès de Sade prepara una representació teatral amb l´objectiu que l´interpretin els interns de l´hospital. Aquests hauran de representar personatges que no han perdut el seny. Els bojos de Charenton reflexionen sobre la vida, la revolució, la rebel·lió dels joves, l´inconformisme. Però saben que el món és un manicomi. La tensa bellesa de l´obra de Weiss ens inquieta i commou. Marat diu: "Han de morir centenars de persones a fi que se´n puguin salvar alguns milers". Charlotte Corday, la dona que ha assassinat Marat, afirma: "Mataré un home, a fi que se´n puguin salvar alguns milers". Les paraules que Weiss posa en boca de Corday em recorden unes paraules de Salvador Espriu que adquiriren un sentit rotund al final del franquisme: "De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble; però mai no ha de morir tot un poble per un home sol".

A la versió del quadre de David que es troba al Louvre, davant el qual he passat bona part del matí, hi ha una inscripció sobre el caixó que Marat fa servir de taula on recolzar-se per escriure. Aquestes paraules no hi són al quadre de Brusel·les. Hi he pensat llargament. Diuen: "Perquè no m´han pogut corrompre, m´han assassinat". No sé si és un manifest o una advertència.

Diario de Mallorca (6-XI-2010)

Marat

De la novel·la de Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) (Fragment del capítol “Quan els somnis es fan realitat”).

Marat, amb la seva ploma esmolada com un bisturí, enfonsant els falsos herois que volien navegar al capdamunt de l'onada popular per a emmenar la Revolució a un atzaucac. Marat, incansable, demanant el repartiment de les propietats de l'Església entre els més desvalguts. Marat, a la Convenció, damunt les paradetes dels mercats, enmig de les places, exigint l'armament de la població per tal de fer front a les tropes monàrquiques llestes per a ocupar París a mata-degolla. Marat arrencant les caretes de tots els ídols de guix que, de boca enfora, juraven defensar els principis de la llibertat i de nit s'entrevistaven amb Lluís XVI i Maria Antonieta ordint la repressió més brutal que hom pogués imaginar. Marat denunciant la incompetència de Necker, el ministre de finances, la xerrameca buida amb la qual entretenia la Nació abans de clavar-li el punyal per l'esquena. Marat contra Mirabeau, ídol popular fins que L'Ami de peuple en demostrà l’estreta aliança amb el Vaticà, amb els prínceps alemanys que es pensaven arribar a París en uns dies i enterrar la Llibertat. Marat ensorrant les estàtues dels seus amics del passat, Lafayette, a qui abans havia enlairat com a patriota exemplar, heroi de l'alliberament de les colònies americanes d'Anglaterra. Marat demanant la fi de tota opressió, exigint sense descans la fi del domini d'unes nacions damunt les altres, l'aprovació d'un decret que reconegués la igualtat jurídica i política dels mestissos i donàs la llibertat als negres. Marat contra els comerciants de Bordeus, Nantes, París, Marsella, Orleans i Dieppe que s'enriquien amb el comerç d'esclaus. Ràbia i odi a les tribunes de l'Assemblea i també de la Convenció quan L'Ami du peuple escopia a la cara dels aprofitats que llur cultura, llur benestar, llurs eterns debats sobre qui té dret a votar i qui no, es fonamentaven en la suor i la sang d'una humanitat sense cap mena de drets, una humanitat a la qual es tractava pitjor que a les bèsties de càrrega. Marat enmig dels xiulos dels representants dels negociants de sucre, els armadors dels vaixells dedicats al comerç d'esclaus, els que vivien en palaus gràcies als beneficis que donava el cotó, el rom, el cuiro, el tabac, el cacau que, important a baix preu, era processat a França per a ser venut posteriorment a cent cops el preu de cost. Marat rient de tots els diputats de la Convenció el dia que, al cap de setmanes de debat, s'acordà permetre votar a Haití i participar en les deliberacions de les assemblees els fills de progenitors lliures. Marat fent befa del cinisme d'uns diputats, marionetes dels comerciants que, amb mesures per a rentar-se la cara, deixaven sense drets cent mil mestissos i quatre-cents mil negres. Marat anunciant la guerra civil que s'estendria per les colònies fins que el poble comprovàs que es respectaven els drets de l'home i del ciutadà. Marat assenyalant, amb la veu atronadora i la mà amenaçant, els diputats que, com en temps de la monarquia, eren al servei dels propietaris de fàbriques que refinaven el sucre vengut de les Índies Occidentals. L'any 1789, el primer any de la Revolució, només a Marsella hi havia dotze fàbriques de refinament del sucre arribat d’Hatí; el mateix nombre que hi havia a Bordeus. Tot el cuiro que es treballava a França procedia de les colònies. Marat, amb els ulls enterbolits per la indignació, demostrant al poble de París com el negoci d'exportació de la farina, la carn salada, el vi, els teixits, la construcció de vaixells a les drassanes, eren basades totalment en l'existència de les colònies i en la conservació de la situació heretada de la monarquia. Marat dient el nom de cada un dels propietaris de les grans flotes dedicades al comerç d'esclaus, al transport de les mercaderies que havien enriquit aquesta nova aristocràcia dels diners, la qual, ho assenyalava cada dia L'Ami du peuple, pugnava, des dels llocs de comandament que havia aconseguit en els nous ministeris, des de la premsa que controlava, per aturar l'avenç de la llibertat dels pobles i de la humanitat. Marat contra els ministres que no signaven els decrets per a lliurar pa als més necessitats. Marat, com el Crist al gran temple de Jerusalem, pegant rabents fuetades damunt els rostres i les espatlles dels que negociaven amb els principis, amb la set de justícia dels que no tenen res. Marat, sense escoltar els amics que, per protegir la seva seguretat, li demanen no combatre tants d'aprofitats alhora: els alts comandaments d'una Guàrdia Nacional plena de mercenaris, els aristòcrates que, per servar palaus i propietats, havien estat els primers a cridar Visca la República! Marat, sempre vigilant contra la infinita trepa de sangoneres que només veien guanys personals allà on el poble tan sols divisava l'arbre de la Llibertat i de la Fraternitat. Marat injuriat i calumniat per aquells que tremolaven davant el poder de la seva paraula i la seva ploma, atemorits de ser els següents a ser denunciats. Marat, sense res més que la febre revolucionària, escrivint dia i nit, conformant-se amb un bocí de pa negre per menjar, indiferent al poder d'atracció dels saraus, àpats i privilegis que envoltaven la vida dels nous governants.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement d’aquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.

Fanny Tur, Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat a participar en l’homenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a l’església de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema “El cant de la Sibil·la”, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant l’acte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant l’acte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle “Be Balers a París” i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de l’Institut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.

1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat

Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)

Brindis per la Sibil·la

Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid

Francesca Marí | 25/11/2010

L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.

El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.

També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".

Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".

Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.

Diari de Balears (dBalears)

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)

Els versos evocadors de López Crespí

Recuperar la infantesa

(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)

Per J. Ricart

Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

I escriuré els noms...

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

Vicent Partal director@vilaweb.cat

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)

L'escriptor Miquel López Crespí va escriure aquesta història alternativa de la transició: No era això: memòria històrica de la transició.

Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.

La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.

Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.

El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.

Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.

Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.

Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".

A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.

En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).

A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.

A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.

¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.

Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".

Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --

Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)

Viatges a Roma – Record de les catacumbes -

Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)

Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.

Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.

Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".

Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.

A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.

Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".

Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".

Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.

Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.

Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.

El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.

Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".

El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".

Un Déu per a tots!

Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.

Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!

La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.

Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.

Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...

Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.

Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.

Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!

L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.

Sentia un vertigen absolut.

Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.

Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".

Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.

El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.

Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)

En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)

Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil

Josep Massot i Muntaner

Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.

Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

(23-X-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí

...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos” (Josep Massot i Muntaner)

Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.