Miquel López Crespí - Memòria històrica

Mor Joan Pericàs i Mestre, periodista

Juan Mestre | 26/12/2010 |

Joan Pericàs i Mestre morí dia vint-i-quatre a l'Hospital General de Palma, després d'una llarga malaltia. Pericàs, de 50 anys, va néixer a Palma, estudià al col·legi Sant Francesc i es llicencià en biologia. Això no obstant, la seva trajectòria professional sempre ha estat lligada als mitjans de comunicació. Primer en el diari Baleares i després a El Mundo, Pericàs destacà pels seus reportatges sobre ciència i investigació, tot i que treballà en tots els àmbits del periodisme. En el diari Baleares primer fou redactor i després redactor en cap. En El Mundo treballà com a redactor i redactor en cap de les seccions de Local, Part Forana i Opinió.

Durant els darrers anys, Pericàs treballà en el Departament de Comunicació de la Universitat de les Illes Balears, malgrat que va continuar escrivint articles d'opinió, poesia i aprofundí en la investigació de la que era la seva gran passió: la botànica. Malgrat la greu malaltia que patia, Pericàs va mantenir fins als darrers dies de la vida una gran inquietud per tot el que l'envoltava, especialment la literatura i la botànica, i fou un exemple per a tots els que sabíem quin seria el seu final. Descansi en pau.

Diari de Balears (dBalears)

Poemes d'abans de la guerra: la poesia de Joan Pericàs

Per Miquel López Crespí, escriptor

El meu amic, el poeta Bartomeu Fiol, en el pròleg d'una petita antologia poètica que li publicava recentment la Direcció General de Cultura del Govern de les Illes, deia: "La poesia no és cap exclusiva de res ni de ningú. Podem definir-la com una manera especial de veure o percebre la realitat i, per tant, es pot trobar en totes les arts i en qualsevol experiència personal (però cal no confondre-la amb els bons sentiments)".

Palma, Fira del Llibre de l’any 2003. El periodista i escriptor Joan Pericàs va presentar el llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llomparta;

La cita és perfecta per a definir la poesia de Joan Pericàs (de la qual qual s'han editat alguns poemes en un recent recull d'escriptors contemporanis). I si he citat Bartomeu Fiol és precisament per l'afinitat que de seguida hi vaig trobar amb l'autor de Camp Rodó, Contribució de bàrbars, o La Comunió dels Sants (o amb aquells versos corprenedors de Miquel Àngel Riera: Poemes a Nai).

Cal dir que la sorpresa que hem va produir el poemari de Joan Pericàs va ser majúscula. Inesperadament ensopegava amb un autor de vena, d'aquests no enregistrats ni en l'AELC ni publicat en cap de les nombroses colleccions de poesia existents als Països Catalans. El descobriment em demostrava, per enèsima vegada, el lluny que era a vegades la "poesia real" de la nostra terra dels camins oficials (concursos, edicions, promocions, recitals, conferències, antologies...) de promoció literària. Al cap de més de trenta anys de conreu del fet literari i de l'exercici continuat del bell ofici de la lectura puc donar fe de la vàlua de l'obra d'en Joan. Una poesia en la qual podem trobar el ressò del Salvat-Papasseit de La Gesta dels Estels o del Josep M. Llompart de Mandràgola, per posar uns exemples clars i llampants. Ara bé, no vull dir amb això que el Joan Pericàs de Poemes d'abans de la guerra sigui aquell clàssic consumidor de novetats poètiques i que posteriorment, fruit de totes aquestes lectures (Llompart de la Peña, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Salvat Papasseit, López Casasnovas, Bartomeu Fiol, Jaume Vidal Alcover, Salvador Espriu, Pere Quart, Marià Villangómez...), li surti una imitació descolorida de tot el que a llegit. No és aquesta la meva visió de la poesia que ens presenta Joan Pericàs. El nucli del seu poemari és el batec de la vida, el soroll futurista del carrer, l'experiència de l'home i de la dona del segle XX feta poesia en la línia de la cita inicial de Tomeu Fiol.

En el poemari que comentam també hi podem trobar una interessant preocupació per la llengua que porta al poeta a inventar paraules amb un efecte sorprenent. Joan Pericàs ens vol fer compartir -i ho aconsegueix plenament- un laberíntic món d'experiències personals, de sensacions que, mitjançant la màgia de la paraula, recupera de l'oblit empeses per la vitalitat de l'expressió poètica.

Feia temps, potser des de la publicació de Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera que no ensopegava amb una construcció poètica de la força d'aquesta invocació amorosa:

Escriure estimada que t'odio,

adelitar-me en cada lletra,

blasmar l'empelt que ens confon,

la secreta unió que ens desavé.

Escriure clar i llampant que t'odio,

com qui deixa escrit "puta"

en eixir d'un poble en una paret.

Escriure gelós en sang que t'odio,

vellutada vermellor, vida;

esquinçar el paper amb una espina,

maleïda rosa, companya maleïda.

Joan Pericàs esdevé poeta senzillament perquè cerca d'expressar les seves emocions d'una manera diferent a com ho havia fet fins el present. Fins ara mateix el poeta s'havia comunicat amb la societat a través de l'article, el reportatge, la notícia quotidiana. Però amb els anys, la reflexió damunt la vida i el llenguatge el porta a ser més exigent, a demanar més de l'eina que sap emprar amb rigor de professional: la paraula. Amb el recull Poemes d'abans de la guerra el poeta descobreix noves possibilitats de comunicació amb el lector i prova d'avançar cap a nous indrets de sorpresa i reflexió.

Pens que els Poemes d'abans de la guerra no són el producte d'un pansit intellectualisme llibresc desconnectat del palpitar actual del món i del treball dels homes. Si ho llegiu amb deteniment hi podreu trobar una part de l'alé poètic dels situacionistes francesos de finals dels seixanta i de la seva concepció vitalista de "la vida com a fàbrica permanent de poesia". Investigau en el Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (que us cit per la traducció espanyola que hi ha disponible) i potser hi haurà indicis de la fornal on s'esmola la seva poesia el nostre autor.

Joan Pericàs és un poeta "normal" i sense pretensions d'esdevenir un nou "geni" de les nostres lletres. En el seu llibre trobam la vibració autèntica d'un home sense pretensions d'immortalitat o entestat a convertir-se el "profeta de la tribu", l'escriptor "oficial" enlairat artificialment per les autoritats culturals del moment. Ben al contrari! El poeta simplement recrea al nostre davant els fets (el record del pare, el paisatge estimat, l'amor vital i complicat...) que l'han marcat en la seva vida. Es tracta de recrear amb certa ironia la vida mateixa, tot allò que batega al nostre costat i que sovint deixam de banda en considerar que són esdeveniments poc importants per a la literatura.

Un exemple entre cent:

Mar i Seu nues

s'afuen al sol.

Et neixen gemecs de sal.

Bec sadoll d'illa

calma i plena.

Una gavina s'enfila

i perd la xaveta

per un arcbotant.

En la poesia contemporània anam sobrats de poetes de mentida (la manca d'experiència humana, la falsedat com a norma...) i és per això mateix que els versos de Poemes d'abans de la guerra ajuden a vivificar el nostre panorama poètic.

Antoni Vidal Ferrando ho ha deixat escrit amb la seva paraula precisa i exacta: "Mentrestant, alguns resistents, empesos per un somni, seguim fidels a la poesia; i ens entestam a convocar les muses per trobar un sentit al temps que transcorre o perquè ens protegesquin del flagell de la ignorància i dels excessos de l'amor i de la mort".

Vet aquí, doncs, l'aventura que ens proposa el nostre autor: endinsar-nos en la complexa perplexitat de l'existència lluny de cap falsa protecció pedant. La vida batega, amb força, en cada un dels versos de Poemes d'abans de la guerra. Joan Pericàs fa servir, prou intelligentment, tot el seu ofici de periodista per, amb un llenguatge net i directe, ajudar-nos a copsar les múltiples dimensions de la fràgil existència de l'home. Aquesta és precisament la grandesa del poeta: emprar de forma radical la paraula nua per a desmitificar la buida parafernàlia dels "exquisits" i dels múltiples "orfebres" del no-res.

Diu el poeta (talment una fuetada a la manca d'autenticitat de molta obra editada, premiada i guardonada):

Deixem-ho en un t'estim rodó

de sis lletres llampants i nues,

sense altres àmbits ni déus

que dues pells que s'estenen,

sense altra metàfora que el gest.

Deixem-ho en un t'estim d'albó,

vincladís com un protocol verd,

dolç com un grell de mandarina,

que en mitja eixida ens reveli

biologies, físiques, geometries...

Deixem-ho en un t'estim d'amor

fibrós i foll, cardíac, muscular,

que ens desfà cos i biografia;

tu i jo, també un morir, sí,

i una incerta metaquímica.

I hem de reconèixer que Joan Pericàs ha sabut jugar bé les seves cartes, els infinits recursos del seu ofici de periodista. Tot plegat l'ajuda a forjar una poesia pròpia, plena de caràcter i amb la mineral duresa de qui coneix els misteris i possibilitats que ofereix l'autenticitat com a norma primordial per a enfrontar-se amb l'escriptura.

Com deia Bartomeu Fiol en el pròleg de la seva antologia poètica: "Per a un servidor, la poesia no és merament un mitjà per a crear bellesa, és un mitjà també per a provar de conèixer una mica més la realitat, un mètode de coneixement, com ho puguin ser la ciència o la filosofia".

Aquesta ha estat precisament l'aportació de Joan Pericàs amb el seu poemari: ens ha proporcionat una eina més amb tota la seva sèrie d'imatges i mites, imprecacions i insospitades troballes emocionals per a sobreviure en l'època de la banalitat programada.

El poeta ens ho explica amb aquests versos senzills i planers alhora que basteix la seva particular filosofia de l'existència:

Ara ja saps que no n'hi ha prou amb pagar penyora,

empassar-te un ametlló de paüra,

entretenir-te una gleva de sang

dos segons en un revolt de vena.

Ara ja saps que la mort com un aglà s'alzina

i t'estiba d'ombres els comellars de la pell;

que cada any et tomba setembres

més prims d'amics, i et deixa

tardors més feixugues d'accents,

de punts i de comes.

Com escrivia el poeta de Santanyí Antoni Vidal Ferrando: "Davant les dimensions de l'univers, davant el mateix misteri del llenguatge, a vegades escrivim o llegim poesia com aquell que comença a xiular a dins la fosca per a no tenir por. La nostra grandesa consisteix en el fet de posar la pròpia supervivència intellectual i moral a mans d'una realitat aparentment tan inconsistent com les possibilitats de la paraula". I per bastir aquests edificis que ens protegesquin del flagell de la vulgaritat i de la ignorància Joan Pericàs escriu evocant tots els seus fantasmes, cercant sempre la complicitat del lector, l´únic amic autèntic del poeta i de la poesia.

Ara esperam que Joan Pericàs continuï amb la seva tasca i publiqui noves aportacions d'un resultat tan enriquidor com aquest.

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.

Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.

El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.

Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.

Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!

La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.

Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.

A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.

La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.

El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.

Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.

Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)

Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava d’entendre.

Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs, Llibres del Segle

Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro

Llorenç Capellà ha escrit: Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època.

Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor

L’escriptor és (o hauria d’ésser) el testimoni de la vida que passa. Ho va deixar escrit, amb paraules si fa no fa semblants, Ramón Gómez de la Serna. Hauria d’haver matisat que aquest testimoniatge que l’escriptor ens llega, ha d’ésser crític amb el poder. En aquest cas, ens vindria a la memòria el retrat de Miquel López Crespí. N’és el paradigma, de l’intel·lectual compromès en la defensa de les llibertats i de la justícia social. Ens ho ha fet saber amb centenars d’articles i una pila de llibres. Aquest que teniu a les mans, Repressió i cultura durant el franquisme, n’és un document inqüestionable. Tanmateix, aquesta voluntat d’escombrar sota les estores, de moure taules i cadires i, en conclusió, de fer dissabte, no ens ha de predisposar a ignorar les múltiples facetes de la seva –d’altra banda amplíssima– producció literària. Perquè Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literàries amb idèntica bona traça: una novel·la amb el factor predominant de la memòria, un teatre de combat i una poesia desproveïda de paraules d’oripell. Un dels seus poemes, Els nostres morts, està gravat en el mur de la memòria del cementiri de Porreres. És un poema colpidor, amb un primer vers com una fuetada: “Sentor de sang m’arribava des d’alguna latitud remota”. La carretera de Porreres frega el cementiri. Quan hi passo, faig parada. Per rellegir Els nostres morts. Us recomano que feu el mateix, si ja no ho feu. S’ho paga.

Cal recordar que Miquel López Crespí sempre s’ha mantingut fidel a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil...? El mou un doble compromís. Un amb la República i els valors de progrés i llibertat que representava; l’altre, el menys conegut, és estrictament familiar. Tant el seu pare, Paulino López Sánchez, com els seus oncles, Juan i José –els tres eren de Moya, prop de Conca–, feren la guerra a les trinxeres. En retre les armes l’exèrcit popular, l’abril de 1939, Paulino caigué presoner i va ser assignat al Batallón de Trabajadores 151; passà per diversos camps de treball, alguns de Mallorca, i en sortir en llibertat s’hi quedà a viure o a sobreviure. La mare de l’escriptor era dels Verdera, una família de sa Pobla, adinerada i conservadora, amb un avantpassat, Miquel Crespí Pons, que n’havia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera. De tot plegat, Miquel López Crespí n’ha escrit pàgines emotives, d’una indubtable bellesa. Les trobareu a la seva novel·lística. En els llibres d’assaig o en els milers d’articles que ha escrit, també aflora sovint el xoc ideològic entre els López i els Verdera, l’escàndol que va suposar a sa Pobla el matrimoni entre la néta d’un cacic i un llibertari que havia perdut la guerra, o aquells anys vint, d’Unió Patriòtica, quan el batlle Verdera donava al poble els solars de la seva propietat on s’aixecaria una escola pública per a glòria d’aquell dictador populista que va ésser el marquès de Estella. Però per a l’assagista qualsevol d’aquests fets sempre són motiu d’un comentari punyent, d’una anàlisi que deixa de banda l’àmbit estrictament familiar, i en cerca la projecció col·lectiva des de l’òptica social i ideològica.

Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època. Però alhora és el resultat d’un raonament ètic. Els capítols que el conformen no responen a un ordre temàtic ni cronològic. Tanmateix, formen un mosaic de meditacions en el qual, finalment, cadascuna té el seu encaix harmònic. La raó és clara: segueixen l’ordre de reflexió anàrquica de l’autor. Però, insisteixo, tot té el seu per què. La col·laboració dels germans Villalonga o de Llorenç Riber amb la Dictadura; la pervivència del teatre en els anys difícils i l’evolució posterior vers noves formes d’expressió; el cinema franquista; Gabriel Alomar o Gabriel Janer Manila; les icones que alimenten el propi univers vital i literari, des de Rosselló-Pòrcel a Lautrémont o d’Emiliano Zapata a Karl Marx; el món editorial, Josep Maria Llompart o Alexandre Ballester. Allò que uneix tots aquests noms i referències és el temps viscut i conegut per l’autor. El que porta com una motxilla, penjat a l’espatlla, de la qual mai no es voldrà desprendre malgrat que les experiències acumulades arribin a pesar massa. Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre de memòria. En qualsevol cas, Miquel López Crespí, lluitador tossut perquè en la tossudesa alimenta el seu desig de llibertat, cerca l’afecte alliçonador: vol deixar testimoni de les coses i de per què passaren. Ho ha aconseguit.

Palma (Mallorca) 12-IX-2016)

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)

Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme

És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM

La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.

Cultura i política en el canvi social

El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.

Les formes de l’art i el franquisme

És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.

La perspectiva de la història

A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - Crònica sentimental de la transició - (un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial)

Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma. (Miquel López Crespí)

Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.

És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.

Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.

Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.

L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.

Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?

La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia.

Na Magdalena Roig em diu –i té tota la raó del món!- que segurament hem mitificat massa una aristocràcia quasi inexistent.

-No ens deixem enredar per les ràncies històries de quatre periodistes amb molta imaginació, les novel·les –Bearn, per exemple- que parlen d´uns senyors de possessió que mai no existiren. Grans propietaris lectors de Voltaire, a Mallorca? Els descendents de la repressió de les Germanies, del lliurament de la nostra terra a Felip V, la tropa de militars i clergat que fa quaranta anys donen suport a Franco, presentats com si fossin deixebles de d´Alembert i Diderot? On s´ha vist mai una ximpleria semblant! Que Llorenç Villalonga hagí volgut bastir un personatge com don Toni, el protagonista del llibre, amb una sèrie d´imaginàries virtuts és normal. Com a creador, pot escriure emprant com a matèria primera tot l´aparell dels seus somnis i els desitjos secrets que sempre l´han acompanyat. Qui ignora que la màxima aspiració que domina la vida d´aquest falangista de primera onada és aconseguir provar que té arrels aristocràtiques? Don Toni no és més que un Llorenç Villalonga mitificat, el que li hauria agradat ser a l´autor.

Na Magdalena encertava en la seva anàlisi. Aquestes ràncies nissagues mai assoliren la categoria que podrien tenir els senyors del Principat, de França, d´Anglaterra i Itàlia. George Sand va descriure a la perfecció les fosques cambres dels casalots mallorquins, amb mobles de mal gust, quadres religiosos sense valor artístic, ennegrits per segles de fum d´espelmes i pols aferrada als vernissos de mala qualitat. Possiblement la mateixa senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no deixava de ser una madona de possessió amb cultura de sagristia i llibre d´oracions.

De la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

Els últims presos del franquisme

'Si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del TOP, components dels consells de guerra sumaríssims, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges que han viscut en la impunitat'

Hi ha homes i dones que cerquen la seva veritat, la seva justícia i la seva reparació en aquestes fosses comunes escampades per tota la geografia d'un país que pot anomenar-se el país del formatge 'gruyère', el país de les tombes a les cunetes, als rasos, el país de l'extens cementiri on, des de fa setanta anys, es calcula que més de dues-centes mil víctimes esperen un reconeixement i un soterrament dignes. Si al París del 1968 algú va pintar allò de 'sota les llambordes hi ha la platja', a l'estat espanyol encara avui podria escriure's a les parets que sota la terra o els maons hi ha les fosses comunes.

Hi ha, també, homes i dones pels quals l'exigència de veritat, justícia i reparació s'inscriu en la pròpia pell. Parlem dels resistents i represaliats dels darrers anys de la dictadura, allò que s'anomena el franquisme tardà. Resistents vius encara avui que, trenta-set anys després de la mort del dictador, continuem esperant que s'anul·lin els judicis pels quals ens van detenir, torturar i empresonar en virtut d'unes lleis manifestament injustes i il·legítimes, per mitjà d'un aparell repressiu i uns tribunals feixistes.

Un nombre, no pas reduït, d'aquest segon grup de persones ens hem associat a la Comuna i ens hem fets presents, com a col·lectiu, i individualment, en la querella argentina. No per gust, sinó impel·lits pel blocatge jurídic i, en bona part, polític, pel qual es manté fèrriament la impunitat total dels crims del franquisme, amb l'única base legal d'una llei pre-constitucional, la 46/77 (llei d'amnistia), que, amb un cop de carpeta, va barrar el pas de qualsevol reclamació de justícia per part de les víctimes i represaliats de la dictadura.

Després d'un seguit de vicissituds i intents frustrats de trencar aquest cèrcol d'impunitat i irresponsabilitat, i, naturalment, no tan sols la Comuna, sinó una quantitat molt nombrosa d'associacions de la memòria, associacions d'ex-presos, sindicats, organitzacions socials de tota mena (un bon nombre de les quals presents en la xarxa Aqua de suport a la querella argentina), a més d'ajuntaments amb el suport de majories municipals, ens hem personat d'una manera o una altra, com a querellants, denunciants o adherents, a la querella que dirigeix avui la jutgessa Servini de Cubría a Buenos Aires. Per als centenars de milers d'afectats directament pels crims del terrorisme d'estat franquista, que tan discriminats i ignorats judicialment romanen en el seu país, la querella argentina i la documentació proporcionada a la jutgessa desemmascara i posa a lloc, per si encara fes falta, la història recent del nostre país i obre una possibilitat d'esclariment i de justícia.

Per als represaliats del franquisme tardà, la situació és especialment sensible. Perquè si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del Tribunal d'Ordre Públic, components dels consells de guerra sumaríssims que es van prolongar fins poques setmanes abans de la mort del dictador, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges, amb uniforme o sense, que han viscut en la impunitat proporcionada per les institucions del postfranquisme, per no parlar del seu enriquiment continu, de la promoció en l'escalafó corresponent o d'unes rendes ben assegurades. En la querella argentina seran denunciades i encausades, com no pot ser altrament, individus d'aquest caràcter i d'aquesta mena. És de justícia, és el mínim. (VilaWeb 26-V-2013)

Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)

Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Republicans perseguits per la dictadura feixista

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El darrer Primer de Maig (XXIV) - Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre. (Miquel López Crespí)

La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre.

Quan vull estirar les cames puj fins el museu i m´entretenc en la contemplació dels milers de peces i documents que hi ha. Cada objecte: una història que em puc inventar. És com tenir una enciclopèdia incommensurable a les mans! Somnio escriure una novel·la a partir de les idees que em porten les àmfores, els collarets púnics i romans, les monedes gregues, els plats àrabs, els anells trobats a Pollentia, les arracades de les tombes de Son Bauló. Comprenc que no podré escriure mai res de debò, amb força, sense aprofundir en la història dels pobles que han sacsejat l´illa, que han conformat el nostre caràcter. No pots escriure des del no-res. I una novel·la històrica imagín que requereix, a part d´imaginació, una acurada formació sobre l´època de la qual vols parlar.

Però per viure eternament d´aquesta manera la meva família hauria de ser milionària, i no és aquest el cas. Romandre una temporada a Lluc de cara a guarir-me la fictícia malaltia és una cosa: els pares poden fer el sacrifici econòmic que comporta. Restar unes setmanes al santuari tampoc és una despesa que no poguem assumir: la família vendria tot el que tenim si fos necessari per guarir la salut d´algun dels nostres! No sé fins quan podré mantenir la mentida que ens ha portat aquí. L´altre dia la padrina, mirant amb atenció com menjava, em va dir: “Sembla que t´has recuperat prou bé en només quinze dies. Ja no escups gens de sang, com a Palma. Menges a la perfecció. Fem llargues excursions i camines hores sense tossir. Haurem d´anar fent un pensament. Potser convendria pensar a tornar”.

Tornar a casa, enfrontar-me novament amb el dilema de trobar un col·legi on continuar els estudis o plantar cara i dir als pares que no vols estudiar, que t´estimes molt més anar al taller. Sé que aviat arribarà el dia en què podré mantenir aquesta ficció, la provatura de romandre en un espai de ningú, sense responsabilitats, portat per la inèrcia dels dies. No deu ser una covardia de part meva voler fugir del món, apartar-me d´una societat que no m´agrada? Hauria emprat el grup Nova Mallorca, l´activisme dels catorze anys, per a oblidar les meves responsabilitats? El pare sempre m´ho deia. Record a la perfecció les seves recomanacions en sortir dels jutjats, quan em demanaren uns anys d´internament a un reformatori: “Jo no vull que abandonis les teves idees Però has de comprendre que tens una edat en la qual tothom comença a bastir els fonaments del seu futur. Els que tenen algunes possibilitats econòmiques, estudiant per assolir una carrera, una qualificació que els permeti guanyar-se la vida. D´altres, i per ara no és el teu cas, anant a Formació Professional, entrant a un taller per aprendre un ofici. La política, vivint en una dictadura, només et pot portar problemes”.

Avançàvem per la Rambla per arribar a la parada d´autobus que ens portaria a Son Serra. La mare escoltava en silenci, fent capadetes afirmatives amb el cap. “Els anys passaran a una velocitat vertiginosa. Ara, amb catorze anys, et penses que mai no arribaràs als quaranta, als cinquanta. És una percepció que tots, a la teva edat, hem tengut. Pensa que nosaltres no som eterns. Un dia, no se sap mai quan, desapareixerem. Una malaltia inesperada, un infart, el càncer que sempre és a l´aguait pot trucar a casa nostra, demanant l´entrada sense pietat. Què faràs en el món sense un ofici que et pugui donar de menjar? Fins on pots arribar a caure? Vols ser esclau d´empresaris sense escrúpols, gent que t´explotarà en treballs mal pagats, sense cap mena de consideració?”.

Tenia raó. Però un jove eixelebrat com jo no està prou format per a reconèixer la veritat que pugui haver-hi en els consells dels pares. Encara pens que me´n podré sortir. No puc creure que tots els familiars que m´envolten desapareixeran en un temps marcat en els rellotges. Els padrins encara feinegen. La mare em sembla una joveneta malgrat les arrugues que li comencen a dibuixar caminois pel rostre. Qui pensa en la mort als catorze anys? No puc imaginar que un dia restaré sol en el món i que, en aixecar-me, no em trobaré amb els membres de la família al costat fent-me la vida fàcil i amable.

He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint.

És just quan el soroll de la gent em distreu de les meves reflexions i em fa sortir a guaitar pels passadissos. Hi veig en Nofre del bar de la cantonada, el recepcionista del santuari, un home que no conec i que resultarà ser un taxista d´Inca. També hi han comparegut una parella de la Guàrdia Civil. És l´habitació de Josep Ferrer, l´excombatent republicà amb el qual hem fet tantes conserves aquest hivern de 1963.

En dues passes sóc al davant de la porta de la seva habitació. La padrina, atreta pel rebombori, ha deixat de fer randa i m´acompanya amb el rosari a la mà i greu posat de preocupació.

Mirant des de la porta veig en Nofre provant de reanimar el cos de Josep Ferrer, que em sembla blanquíssim. El nostre amic és al terra, just a uns pams de l´entrada de la cambra. Va en pijama. La primera impressió que tenc en veure´l és que s´ha trobat malament i ha intentat sortir per demanar auxili.

Antoni, el recepcionista, m´informa del que passa: “Anava a portar el braseret i en apropar-me a la porta he sentit uns gemecs. Just en obrir l´he trobat damunt el trespol. Li he netejat la sang de la boca: una glopada immensa. Em mirava amb els ulls oberts, blanc com una patena, sense poder pronunciar paraula. En vistes de la gravetat he trucat de seguida un taxista conegut. L´hem de portar amb urgència a un metge, a Inca, ara que encara alena. El veig molt malament”.

Hi compareixen alguns dels sacerdots del santuari.

L´amic Nofre i el taxista han tornat a col·locar el malalt damunt el matalàs que fa d´improvisada llitera. Els ajuden els sacerdots. M´oferesc a portar el matalàs, però amb un gest m´indiquen que no és necessari, que sobra gent per a fer la feina.

Què ha passat? Un sobtat agreujament de la tisi que el consumia? En el fons sabia a la perfecció que el grau d´avançament de la seva malaltia no permetia cap esperança. Ho notava quan sortíem a fer una volta pel camí del Rosari o quan m´explicava fets de la guerra civil al bar, els dies que no podíem sortir a fer la caminada.

Fa poc es va confessar amb tota sinceritat. Érem sols, a la Font Coberta. Li havia anat just arribar-hi. Suava i, a vegades, es portava el mocador a la boca. Sempre hi havia taques de sang.

Sorneguer, encara tenia humor per dir-me:

--Mires el mocador? No et preocupis! N´he portat una maleteta plena! A aquestes alçades del final de la vida no estarem per un mocador més o manco! Després, més seriosament, em digué:

--Aquí, sol amb els meus pensaments, em sent bé. El pitjor era ser a casa, amb els fills aprofitant-se de la malaltia, donant-me creu per heretar abans d´hora. No és que hagi pogut estalviar gaire: el pis, l´hort d´arbres fruiters que vaig comprar a Algaida. Però a ells ja els anirien bé aquestes pessetes per ampliar el negoci o, vés a saber!, per anar a fer uns viatges amb les dones. Els puc imaginar a París, al Moulin Rouge, veient el ball del Can-can, el xampany damunt la tauleta i donant propines esplèndides a costa de la meva suor. Ara, si morís a Lluc, estaran feliços. Una nosa menys de què tenir cura, rebre els diners que han estat esperant aquests darrers anys. Una loteria, la mort del pare!

La tos el feia deturar. Li costava pronunciar les frases, suava.

La seva dona havia desaparegut amb les primeres dificultats econòmiques del matrimoni. M´explicà que tot anava bé mentre hi hagué diners i festetes per als amics. Havien fet una petita fortuna convertint una casa a s´Arenal en un petit hotel a començament de l´allau turística. Després, no sabé adaptar-se a la competència. No trobà préstecs per ampliar el negoci i altres negociants més vius acabaren amb els somnis de grandesa de l´esposa.

--Ara, ja ho veus –afegia, amb un posat trist. Aquí, a Lluc, tot sol, sense ningú al costat, amb els fills esperant la meva mort.

Malgrat que tenia prohibit el tabac, obria la capsa de cigarretes i fumava sense aturar, aspirant el fum que era metzina verinosa per als seus pulmons.

--La mort no m´espanta. Fins i tot pot arribar a ser un alliberament o, qui sap, un camí cap a un altre món. Mai no he cregut en l´església i la seva colla de professionals de la mentida. Però quan arribes a una situació com la meva, quan sents com el cos es desfà dia a dia, sense esperança de millorament, i els pulmons esdevenen un xerrac que treballa sense misericòrdia, la fi dels patiments pot ser un camí millor que una penosa supervivència enmig del dolor.

Arribats aquí, la tos no el deixava continuar. Aleshores es tancava en un profund silenci i amb les mans palpava l´aigua freda que sortia de la font en un intent de sentir la fredor del líquid que sortia de l´interior de la terra.

Quan novament es recuperà em digué, amb un prim fil de veu i tota la passió del món en els ulls:

--Un dia em demanares pels republicans dels anys trenta; com eren les manifestacions del Primer de maig, l´ambient en aquella Mallorca dominada pel clergat i els cacics. Encara tenc ben present el darrer Primer de Maig en què vaig participar. Era a Inca, poques setmanes abans del cop d´Estat. Ho record com si fos ara mateix, com si el temps s´hagués detingut en el moment exacte en el qual començava la manifestació.

--A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la indústria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, pocs mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il·lusió del món. La nostra bandera! L'heroic emblema de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on les brodadores havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thälmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant en perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes; deien que aquella parafernàlia era una prefiguració de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un repte als propietaris de terres i fàbriques; una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien els treballadors i llurs famílies.

A poc a poc continuà, seguint el fil dels seus records:

--Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera, i sentia, punyents, com punyals que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió. Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats. Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria ben prest. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del 36. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, llambregades verinoses adreçades als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques, descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver.

Va encendre una nova cigarreta abans de continuar el relat.

A casa havia sentit moltes històries semblants. El Primer de Maig a València, quan el pare era jove i amb la gent de l´Ateneu anaven fins a la capital del País Valencià a juntar-se amb els seus amics de la CNT i la UGT.

La meva imaginació s´enfosa en aquell univers desaparegut feia segles, cobert per les dunes dels deserts, il·localitzable.

--Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al·lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.

1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner.

En Miquel López Crespí és l'amic escriptor més prolífic dels que tenc i, a més a més, un home que viu per l'escriptura, cosa un tant estranya en aquests temps que vivim i el converteix en una 'rara avis' a la nostra terra.
Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. En Miquel començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares...

Col·laborador dels suplements de cultura, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Miquel López Crespí escriu de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història a Sa Plaça, de poesia a S'Esclop... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne divuit, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el que parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'En Raimon. Hi havia en Miquel, en Bernat, en Pep, en Tomeu, na Cati...

Quasi setmana sí i l'altra també ens topàvem. O bé en una conferència de la Casa Regional Catalana, o bé a la desapareguda llibreria de Can Tous o a la de l'Ull de Vidre, o al bar Bosch o a casa seva, prop del cine Rívoli. La seva casa era veïna de la d'un cirurgià que em va operar de petita i, quan anàvem a Can Miquel i l'ascensor estava espanyat, havíem de pujar-hi a peu i en passar per davant de cal metge, m'agafava un calfred de pensar com la infermera famosa (havia estat secretària, deien, d'en Perón) m'arrabassava l'esparadrap de la ferida. La casa d'en Miquel era una casa molt acollidora, amb molts, molts de llibres, i sempre es parlava del mateix: de política i de teatre. Allà de tan escoltar m'hagués pogut treure un màster en formació política i teatral, i no precisament d'aquella política que a la força em varen obligar a assistir a l'Institut Joan Alcover, la de la "Formación del Espíritu Nacional", quan estudiava el batxillerat.

Una vegada, l'any 1972, sí que ha plogut d'aquesta!, coincidírem en uns premis de l'Ajuntament de Campos; ell en guanyà un de literari i jo un altre d'història. El dia que ens pagaren els respectius premis estàvem més contents que unes pasqües. I ho anàrem a celebrar amb les nostres parelles. Record aquest dinar en un petit restaurant del poble de Campos com un dinar molt divertit i alegre.
Anava passant el temps i les nostres trobades s'anaren espaiant. Tenia notícies de la tasca que anava fent perquè cada dos per tres en Miquel tornava a aparèixer als mitjans de comunicació, un altre poemari, una obra de teatre, un altre premi, i jo en llegir-ho em posava ben contenta i em deia que ja ho sabia que en Miquel era bo.

El primer llibre que vaig llegir d'en Miquel el vaig devorar fent cua renovant-me el carnet d'identitat, allà pel carrer de la Protectora, en aquell edifici tan llòbrec. El llibre es titulava La guerra just acaba de començar, encara crec recordar-lo, era petit i vermell. Em va motivar a seguir llegint teatre i a veure'n. Quasi sempre ens trobàvem en aquelles representacions que es feren a la primera època de l'ajuntament Ciutat, quan En Jaume Adrover era assessor, o un càrrec per l'estil, de l'àrea de cultura. En vérem en aquella època de bon teatre a Palma! Comediants, Dario Fo, la Cuadra, Victtorio Gasman! Després de les representacions ens trobàvem al bar, prop de l'Autitòrium i tornem-hi a parlar de política, de la cultura, del què hauríem de fer...

Passaven els anys i de tant en quan, sense gaire interval entre una i altra, les notícies dels guardons: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), Premis Ciutat de València (de narrativa i de poesia), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc. I les publicacions a Barcelona, Lleida, Andorra, València, Alacant, Ciutat de Mallorca juntament amb traduccions a moltes comunitats autònomes de l'Estat espanyol (...) D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.

M'arribaven notícies d'obres i més obres, de la posta en escena d'algunes, fins i tot alguna que altra obra seva musicada i cantada. Però un principi sempre es manté: una fidelitat, inqüestionable, sempre de part de les persones que han estat les perdedores, fidel amb el compromís social, des d'un posicionament marxista, obert i creatiu.

Han seguit passant els anys i a l'hivern passat ens tornàrem a trobar en la presentació d'un dels seus llibres, No era això: memòria política de la transició[El Jonc Edicions], i en vaig emocionar de recordar tants de fets viscuts als anys setanta i busques i vuitanta i la llagrimeta va rodar. Després l'Stei, la CGT i USO el várem cridar per a participar en la festa alternativa del Primer de Maig i de seguida ens digué que sí, participant de la mateixa manera que sempre ho ha fet d'ençà fa més de trenta anys.

En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!.

Per Neus Santaner, secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Illes (Stei)

Publicat en la revista L'Estel (1-IV-04)

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí (Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial) - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -

Oportuna narració de López Crespí –

“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)

No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que el vent no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) -

Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura. (Miquel López Crespí)

La meva alegria, en una tèrbola època de por i de grisor absoluta! Possiblement era producte d´una certa inconsciència juvenil, l’enamorament que em posseïa, el fet d’haver pogut sortir per primera vegada en ma vida de l´illa. Jo no havia patit en la meva carn el grau de sofriment i humiliacions que queien, implacables, sobre els vençuts. Mai no m’he sentit vençuda i, molt manco, sense forces per continuar endavant. Era esquerpa, rebel, ho reconec. Mai ningú, a Mallorca, m’havia fet acotar el cap. No era cap mèrit especial. Ho sabia, era la meva situació social la que m’ajudava a ser altiva, segura de mi mateixa. Qui podia dir res a una filla de Can Ximbó, una al·lota que portava a les venes la sang d´una de les més antigues nissagues del poble? Mai ningú no havia gosat humiliar-me, portar-me la contrària.

A Castella, la por més profunda regnava arreu.

Una por que patíem no solament els que havien perdut la guerra, com l’home i la família. També tenien por els guanyadors malgrat el posat cínic i desimbolt que lluïen pel carrer. Qui podia garantir la seguretat al batlle, als regidors posats per Falange Española en aquelles contrades abandonades de la mà de Déu? A les poblacions més importants hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, els destacaments que sortien per anar a cercar els guerrillers. A d’altres indrets, els falangistes no tenien tanta protecció. Estaven sols, a casa seva, armats, vigilants, però una pistola no garantia la seguretat. Els assalts del maquis en aquests petits llogarets eren constants i, així com la Guàrdia Civil primer disparava als sospitosos i després demanava, igualment feien els combatents de les muntanyes. Pels comentaris que els pagesos que venien a moldre feien en veu baixa, mirant endavant i endarrere, sabíem qui havia estat el darrer batlle afusellat per la guerrilla. Tampoc no se’n salvaven els sacerdots ni qualsevol que fos considerat un actiu col·laborador del règim franquista.

Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura.

En arribar la nit començaven les preocupacions. Xiulava el vent damunt les teulades. Ens miràvem als ulls en silenci. M´apropava al meu home i, sense parlar, li demanava què faríem. El xiscle de les òlibes, enfilades al capdamunt dels arbres centenaris, cobraven significats estranys. A Mallorca, el cant de l´òliba sempre havia estat signe de mals averanys, una premonició de mort o de desgràcies. A les serralades de Castella, el crit esdevenia un trencaclosques mal d´ajuntar. Era, efectivament, el senyal inconfusible de l´animal que cercava ratapinyades en la fondària de la nit o, com podria ser el cas, el secret llenguatge nocturn de la Guàrdia Civil o els guerrillers? Qui ho podia saber? Començava a adonar-me de la difícil situació en què ens trobàvem. Què fer si algú, desconegut, tocava a la porta? Com reaccionar perquè no ens costàs la vida? Més d´una vegada, algun grup armat havia arribat, de matinada, fins al molí, demanant menjar. Com endevinar si era el maquis o els civils disfressats? Al principi de la nostra arribada al poble, quan encara no sabíem el que s’esdevenia a la contrada realment, quins eren els límits de salvatgisme i crueltat existents, donàrem queviures als que venien en nom del maquis. Ens hauria pogut costar la vida. El meu home tenia cosins a les muntanyes. No sabíem que aquell simple fet, el proporcionar una poc de farina o un bocí de pernil a qui t’ho demanava en la nit era pena de mort. Els germans ens ho feren saber i, de seguida, actuàrem amb extremada precaució. Però quan començàrem a saber que alguns dels nostres veïns havien estat morts per la Guàrdia Civil per haver proporcionat provisions a la guerrilla començàrem a pensar molt seriosament a tornar a Mallorca. Un dia o l’altre podríem caure en algun parany muntat per les unitats especialitzades en la repressió del maquis. Cada dia ens arribaven noves de veïns executats davant el portal de casa seva per haver volgut ajudar la guerrilla. Mataven els pagesos davant els fills, les al·lotes embarassades, els joves. Res no assaciava la set de venjança de les forces enviades per acabar amb els guerrillers. L’exèrcit i els sometents de falangistes tenien carta blanca per fer el que volguessin. Acabar amb els “bandolers”, era prioritari en aquells primers anys de la postguerra. Tot era permès i qualsevol càstig, per ferotge i brutal que fos, s´aplicava d´immediat, sense haver de demanar permís als jutges ni emprar cap mena de formalitat. Era la llei de l´extermini, de segar la resistència d’arrel.

Cada volta la situació esdevenia més problemàtica. Els membres dels serveis especials de la Guàrdia Civil sovint es disfressaven, fent creure que feinejaven de traginers o de comerciants. Anaven per les cases de pagès a recaptar informació. Altres es feien passar per guerrillers. Si, com nosaltres que ho havíem fet més d´una vegada, aquell llenyataire, el pastor o el moliner s’avenia a donar menjar als qui li ho demanaven, podia ser executat al moment. Com saber, a les tres de la matinada, si els que trucaven a la porta eren guerrillers o membres de les patrulles de l’exèrcit? Vivíem dominats per aquest insoluble dilema. Va ser quan els germans també començaren a pensar a deixar el poble i anar a cercar feina a Barcelona. Mònica, la mare, era la primera que volia que marxàssim. Els tres fills s’havien salvat de morir a la guerra. Eren l´única família sortada de la zona. Qui més patí era va ser el meu home, amb els anys passats al camp de treball. Així i tot era evident que els moliners tengueren una sort extraordinària. Els sogres n’eren ben conscients i no desitjaven que s’esdevengués quelcom d’inesperat. Imaginaven que, lluny del poble, si aconseguien trobar feina a la ciutat, podrien passar desapercebuts.

Na Mònica deia que la situació no era tranquil·la, que alguna mala ànima podria bastir la denúncia més inesperada, recordar que els seus fills havien lluitat amb els comunistes i els anarquistes. Volia que els tres provassin de refer la vida lluny de la contrada. No tenia por a romandre al molí, amb l´home. Vivien per als fills i si aquests estaven bé, allunyats del perill que rondava pel llogaret ja eren feliços.

El que m'atemoria de veres eren aquelles serps grosses i llargues que trobaves pertot arreu i el seu xiulet. Quin xiulo, les serps, si t’hi apropaves! Un dia me'n vaig trobar una d'enrotllada prop de la cisterna. Tot era nou per a mi i, malgrat la guerra que rondava per les muntanyes, el paisatge, el clima, era un món nou, estrany i alhora suggeridor que em tenien fascinada. Les reaccions de la gent: un llibre obert per estudiar la maldat, i també la capacitat de sacrifici de la humanitat. I la neu, caient sense aturar, durant setmanes senceres! A Mallorca, si no eres d´un poble muntanyenc, només veies la neu cada vint anys o més. T’havies de conformar contemplant els cims blancs del Puig Major, la serralada de Tramuntana, tan lluny dels pobles del Pla. De joves encara anàvem amb carro arreu, no és com ara que en una hora de cotxe pots arribar sense cap mena d’esforç a Lluc.

En el passat no era així.

Anar a veure la verge de Lluc, pujar pels estrets caminois de la serra era una aventura que durava un parell de dies, amb parada als hostals de la carretera, cançons dalt dels carros, joia per haver deixat per uns dies la dura feina camperola.

Al poble del meu home la neu començava a caure a mitjans d´octubre, de forma continuada, intermitent. De Nadal a març els camins tornaven intransitables. Davant la porta del molí, l’alçada de la neu arribava als dos metres. Mai no havia vist aquelles nevades! No podíem sortir de la casa en setmanes. Tots feinejaven amb les pales per obrir un caminoi i poder anar fins a l’estable on teníem els animals. Pel que fa a la resta, ens passaven les setmanes que durava la nevada tancats dins del molí. Guaitàvem el blanc paisatge, embadalits. Ens estimàvem intensament. Llegíem tota mena de llibres i el munt de revistes endarrerides que teníem a l’abast. Si no hi havia feina, el meu home pintava quadres, com quan el vaig conèixer, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Els germans s’entretenien fent sants de fusta que, en arribar la primavera baixaven a vendre als botiguers d’objectes religiosos de València. Al matí, de seguida que ens despertàvem obria la porta i agafava uns bons bocins de gel fondre’ls dins l’olla. Així teníem aigua per a tot el dia. Quina alegria pensar que no tenia cap altra obligació que estar al costat de la persona que estimaves, veure com creava paisatges amb el pinzell, mirar per la finestra veient caure la neu, silenciosa, cobrint ermites i caminois, els petits llogarets que s’albiraven des de la finestra del molí. Només sentia el batec del meu cor anant a mil per hora desitjant que, la felicitat que gaudia, no acabàs mai. Si fos una beata hagués resat el rosari cada dia, per aconseguir-ho! De no haver estat per la guerra a les muntanyes, hauria volgut no marxar mai del poblet, restar sempre al costat de l’espòs, tenint totes les hores per contemplar el paisatge, els arbres blancs, les llunyanes xemeneies dels pobles perduts per valls i muntanyes anunciant indrets encara més misteriosos, ànimes amb les seves històries bategant al costat de les foganyes.

La felicitat que jo sentia en el fons del cor era una joia que poca gent coneixia. Bastava mirar el trist posat de les dones endolades que em miraven sense arribar a entendre l'origen de la meva rialla als llavis. Era la felicitat d´una núvia acabada de casar. Com ho podien entendre si tot ho havien perdut? Així i tot m’estimaven perquè m’havia casat amb un dels seus. Per a ells ja pertanyia a la gran família dels vençuts.

Però jo anava en bicicleta i a la postguerra poques dones hi anaven. Jo no era del poble i no havia viscut ni els bombardeigs ni, posteriorment, les pallisses i afusellaments. La meva vida era completament oberta a l´esperança. Cantava, quan al matí veia el cap endormiscat del meu marit i sentia el renou de l'aigua del riu que feia girar les pales del molí de moldre.

Sense adonar-nos del pas del temps, enamorats com estàvem, potser que, de forma inconscient, havíem bastit un món fet a la nostra mida. Després d’aquella trobada sobtada a la platja, el dia que vaig acompanyar el pare a cercar algues per a l’hort, les hores només tenien un sentit per a mi: trobar temps per estar al seu costat, per parlar amb ell, per sentir-li explicar tantes històries sobre la República, el món del futur pel qual lluitaven. La meva família, malgrat una inicial oposició, acabà per acostumar-se a la idea que la filla sortia amb un presoner. Tanmateix, n´hi havia molts que s’havien adaptat completament als costums del poble i s’havien casat amb al·lotes de la comarca. A mesura que anaven passant els anys i arribaven les ordres des de la península d’alliberar els presos, a l’estació sempre podies ensopegar amb la mateixa escena de llàgrimes i acomiadaments. Els que s’havien integrat, casant-se o trobant un treball al poble, anaven a veure sortir el tren que s’emportava els sobrevivents i que tornaven a Bilbao, Pamplona, Donosti o Santander. Si podia deixar l’hort, acompanyava el teu pare a l’estació. Hi anàvem plegats, parlant del que faríem nosaltres quan ens casàssim i poguéssim marxar. Ambdós volíem reconstruir la nostra vida lluny del record de tants d’anys mancats de llibertat.

A l’estació, els homes es feien el valent, provant de deturar les llàgrimes que pugnaven per sortir, imparables, si no fos per un poderós esforç de voluntat. Els homes no podien plorar. S´havien de contenir, fent-se els valents. Els veies nerviosos. Entre la guerra i el temps de treballs forçats havien passat set o vuit anys mancats de llibertat. I gràcies que ningú no els havia denunciat o atribuït algun inexistent delicte.

Els cinc anys passats en el camp havien passat d´una volada.

Quan el comandament del camp li lliurà l’ordre de llibertat, no ho podíem creure. La guerra mundial havia finit amb la victòria dels aliats. Al poble, a poc a poc, quasi de forma imperceptible, els falangistes havien reduït les aparicions públiques. Encara n’hi havia que portaven la camisa blava i la gorra roja dels requetès, però d’altres anaren deixant l´uniforme arraconat al racó més amagat de les golfes. Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, ja es va fer més notori aquest canvi d’actituds. Els més fanàtics, il·lusos, somniaven amb les misterioses armes secretes de Hitler, les bombes d´increïble potència que en un parell de setmanes capgirarien la guerra. Al bar, els pragmàtics, els que ja havien deixat de posar-se la camisa blava, els escoltaven amb mitja rialleta als llavis, sorneguers. El rector encara feia misses i organitzava rosaris pels valents voluntaris de la División Azul que, predicava, “donaven la seva vida per defensar el cristianisme amenaçat de mort per la barbàrie dels bolxevics”. Només els més exaltats anaven encara cada 20 de novembre, l’aniversari de l’afusellament de José Antonio, a cantar el Cara al sol al teatre del poble, a escoltar la lectura del discurs fundacional de Falange.

Quan ens trobàvem amb el teu pare, ens fartàvem de riure comentant les falses esperances dels guanyadors, ara amb la por dins el cor, passant pena pel que farien amb ells, els aliats, si desembarcaven a Mallorca.

L´esperança covava a l´interior de les cases.

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) -

Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades? (Miquel López Crespí)

Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades?

Els assalts als locals de Falange eren abundosos. A poc a poc, s’accentuà la presència de la Guàrdia Civil i l’exèrcit. La caserna n’augmentà la dotació i, de mitja dotzena d´homes va passar a tenir-ne més de trenta. Pel poble compareixia gent sospitosa, viatjants que anaven casa per casa a vendre productes inversemblants: curiosos raspalls de dents de coloraines que s’espanyaven en dos dies; plomes estilogràfiques que no necessitaven tinta; líquids d’imaginaris poders màgics que servien, deien, per llevar les taques a la roba sense haver de rentar-la; llums de carbur amb formes mai vistes, hams d’estranys dibuixos que en teoria eren útils per a pescar alhora peixos i anguiles... Ningú no sabia si eren autèntics viatjants o membres disfressats del servei d´informació de la Guàrdia Civil per poder entrar més fàcilment a cases i negocis. Per si de cas, quan algú desconegut entrava en una taverna o un comerç, cessaven les converses i la gent començava a parlar del temps i de qualsevol qüestió irrellevant. Un món d’espionatge i sospita contínua que enraria l’ambient i complicava les relacions personals.

Els guerrillers havien cobrat força amb les derrotes dels alemanys i la caiguda de Berlín. N’hi havia que, després d’haver lluitat contra els nazis a França o Rússia, travessaven els Pirineus a peu i, de la manera que podien, amb documentació falsa, arribaven als seus pobles o a l’indret on els enviaven les organitzacions de l’exili. Organitzaven o reforçaven els grups de combat per atacar aquells que col·laboraven amb els falangistes.

Ho vàrem anar comprovant a mesura que passaven els dies. La nostra situació era compromesa i delicada. Després, molts d’anys més tard, vàrem saber que érem ben a prop d’una de les bases guerrilleres més importants de la contrada. Teníem el molí a menys d´un quilòmetre d’on estaven amagats els membres del maquis i nosaltres no ho sabíem, malgrat que el meu home i els germans ho sospitaven. Haguéssim estat cecs de no veure aquelles ombres misterioses que passaven prop del molí. Teníem les nostres sospites, però no podíem saber si eren membres dels escamots especials de la Guàrdia Civil. Aquestes unitats es disfressaven de pagesos, de pastors o de llenyataires. Anaven d´un poble a l’altre amb càrregues de llenya o pins fent veure que negociaven la venda de fusta per a les industries del moble de València o combustible per als forns.

Responíem al “bona nit”, amb certa por, sense poder saber mai qui era qui ens saludava o a qui responíem nosaltres.

Em parlàvem al costat de la llar, mentre sentíem els trets dels enfrontaments amb la Guàrdia Civil.

-Hi ha combats prop del castell. Demà sabrem qui ha guanyat.

Guanyàs qui guanyàs, al matí tothom ho sabria. Si els morts eren guerrillers, els deixaven uns dies al bell mig de la plaça, allargassats, amb un rètol damunt el pit que deia “Bandolero”. Els cans s’hi apropaven i compixaven els cadàvers foradats per les bales o destrossats per les bombes de mà. Volien que la vista pública dels morts servís de lliçó, perquè hom s’adonàs del que significava oposar-se a Franco. Cercaven els maquis com els assenyats cans eivissencs van rere les llebres. Torturaven els pastors, els carboners per tal de trobar informació per saber per on capllevaven. Aleshores ajuntaven la majoria de forces de la comarca i, sense demanar que es rendissin o deixassin les armes, la feina era matar-los allà on els trobaven, sense presoners. En alguns pobles, la Guàrdia Civil no volia enterrar els guerrillers morts. Deixaven que els cossos es podrissin a la vista de la gent. Cap familiar podia apropar-se a tapar els cadàvers amb un llençol o portar-los al cementiri. Els sacerdots no els volien enterrar en lloc sagrat. Normalment, i vaig veure molts foguerons, els portaven al corral dels suïcidats i els cremaven amb petroli. El fum es podia veure des de molts quilòmetres de distància. Els sobrevivents, si és que en aquell combat algú havia pogut escapar del setge de la Guàrdia Civil, els que encara romanien amagats a les muntanyes, podien contemplar la columna de fum que pujava, amenaçadora, vers el cel. El fum certificava quin seria el destí final d'aquells que havien gosat agafar les armes per lluitar contra el règim. Arreu se sentia l´olor de carn cremada mesclada amb petroli. Si el vent bufava en direcció al poble, la gent s’havia de tapar el nas amb un mocador. Durant unes hores llargues, eternes, no senties la flaire dels pins o el romaní del bosc.

Sovint detenien la dona, la mare, els fills dels que havien estat caçats per la Guàrdia Civil. Se sabia de gent que havia mort a les casernes a conseqüència de les pallisses o a la presó, on eren condemnats a llargs anys de presidi per haver donat suport a la guerrilla.

Plors a les cases dels morts i flaire de carn cremada.

Tenia ganes de vomitar.

Em vaig negar a anar a missa, a ajuntar-me amb aquells falsos beats que vivien, panxacontents, indiferents al sofriment de la població. Hipòcrites que es donaven copets pel pit, però que fruïen intensament en veure com mataven els guerrillers.

Tant m’era el que pensasin les senyoretes del poble. Jo no les saludava quan ens topàvem pel carrer. Elles tampoc no em dirigien la paraula perquè m’havia casat amb un republicà i ningú no sabia si el dia menys esperat també tocarien a la porta del molí per anar a cercar-lo.

Un dia havia davallat al poble per deixar una carta per a la família. Els vidres de la finestra de correus eren tancats. Els pocs clients que eren en la petita habitació, als baixos de l’Ajuntament, miraven en silenci la columna de fum que s’enlairava fins als núvols. De cop i volta, talment caigués una pedregada o una poderosa calabruixada, vaig notar com les espurnes del fogueró copejaven els vidres. Tothom escoltava en silenci la sinistra i inesperada música. Mai no havia sentit tan dins meu la pena i el dolor. Jo no coneixia de res els guerrillers que cremaven en un corral dels afores. Però les seves cendres em parlaven i les veus que sentia, els cops contra els vidres, em xiuxiuejaven en la mateixa llengua del meu marit i em feien arribar, des de l’univers dels desapareguts, una munió de somnis inabastables, un univers esplendent d’idees de justícia i llibertat que arribava amb les guspires del foc. Era el llenguatge secret de les cendres! La demostració que res podia fer callar la veu del poble! Per un moment vaig creure en la reencarnació, en la transmutació dels cossos i les ànimes. Aquell renou era com un Morse invisible, com les paraules d´una telegrafia sense fils escrivint un missatge que només uns pocs sabíem llegir, copsar-ne el significat. O potser era tot el poble el que sabia llegir en les cendres que escampava el vent? Per què callava la gent, per quins motius els tallers havien deixat de treballar, què era el que feia que no es sentís el soroll del martell del ferrer?

Se sentien gemecs desesperats en una casa del costat.

Un home molt vell que era al meu costat digué, sense baixar gens ni mica la veu, com si parlàs per a ell mateix.

-Són els plors de Maria Antònia, la dona del sabater. Tota la vida treballant de sol a sol, fent jornals a les cases dels rics per ajudar l’home i poder surar la filla que ara crema, al corral, amb els que fa uns dies matà la Guàrdia Civil. Mercedes López Sánchez, 24 anys. El seu company morí en la conquesta de Terol. Era soldat de la XXII Brigada Mixta, la que comandava el capità Francisco Galán, el germà de Fermín, l´heroi de la revolta de Jaca.

Si qualque falangista l’hagués sentit pronunciar la paraula “heroi” referint-se a Fermín Galán, l’hagués pogut matar d´un tret davant tothom i ningú no hagués demanat cap responsabilitat. Aleshores, la vida no valia dos rals i eren en mans del primer caprici dels guanyadors, d´una denúncia d´algú que et volgués perjudicar.

No solament morien guerrillers en aquells anys. També vaig veure guàrdies civils i falangistes, el batle, el secretari de l’Ajuntament, penjats d´un arbre amb un cartell que deia “Per haver col·laborat amb la dictadura”. O altres, morts per haver parlant i denunciat els guerrillers.

S’esdevenien fets molts estranys, membres de la guerrilla que, penedits, tornaven al poble. Jo vaig conèixer en Joan de la ferreria. Un antic cenetista que marxà a les muntanyes en acabar la guerra. Tothom sabia que era amb els maquis i la gent del poble, d’amagat de les autoritats, li feia arribar una mica de blat, alguns diners, les millors tallades de la matança del porc a la seva mare. Però no tots els que havien marxat a les muntanyes eren capaços de resistir la duresa d’aquella vida. Jo ja era al poble quan un dia el meu home m’indicà que el fill del ferrer havia tornat. Anava ben vestit, sense rastre de tortures ni patiments. També es veren alguns detalls que no passaren desapercebuts en una època curulla de misèries i dificultats. De sobte posà cortines noves a la casa de la mare, i la fusteria començà a bastir tota una sèrie de mobles nous, prou cars per a una persona a la qual no se li coneixia cap mena d´ingrés i que, en altres circumstàncies hauria d’estar mort per haver col·laborat amb el maquis o, almanco, tancat a la presó. Em sobtà que ningú del poble el saludàs, exceptuant els falangistes i el rector, quan el trobaven pel carrer.

El meu home em digué:

-Ha traït els de les muntanyes. No gaudirà gaire del que li han donat per haver denunciat els nostres. És un home sentenciat. Quan menys ho esperi, rebrà dos trets al cap. Ja no hi haurà mai calma per a ell. Tot el que li resti de vida haurà de vigilar les ombres, el soroll del vent. Els arbres, les roques, l´ombra de les cases poden amagar els guerrillers a l’aguait. I els amics de la infantesa que ja no et saluden quan ensopeguen amb ell pel carrer. I la primera al·lota, aquella noia amb qui sortia a passejar quan tenien quinze anys i que ara, en veure’l li escup als peus com a senyal inequívoc de tot el menyspreu que sent per ell. Fins i tot la Guàrdia Civil que li ha donat una pistola perquè pugui protegir-se, el saluden sorneguers, com si pensassin: “Quin miracle, encara no l’han mort! Ja no poden trigar gaire”.

Els sogres varen ser els primers que ens aconsellaren regressar a Mallorca. Malgrat no poguessin portar el molí, podien defensar-se amb les quatre coses que sembraven a l’hortet. I tenien el corral, amb gallines i conills. Tanmateix, el moldre ja no donava com en el passat. Començava a ser un negoci ruïnós. Amb la guerra, els pobles havien quedat despoblats. Els camps, ara abandonats, eren a mans de falangistes i requetès que es feien amb les propietats dels republicans. Quin negoci, la guerra! Sovint pensàvem què havíem de fer davant una situació tant preocupant. Malgrat que no hi havia cap acusació concreta contra la família del meu home, la situació no deixava de ser angoixosa. La més mínima sospita de col·laboració amb el maquis ens hauria pogut costar la vida. I jo tampoc no n’hauria sortit ben parada, per molt que tothom sabia que “la mallorquina” just acabada d’arribar al poble, era filla d´una coneguda família conservadora.

Començàrem a pensar seriosament en les recomanacions dels sogres. Em resistia a prendre aquella decisió. Ja havia començat a estimar una terra que havia fet meva des del moment que vaig conèixer el meu home. Els turons, les muntanyes, les valls que descobríem quan sortíem a trescar món, em tenien corpresa. El paisatge era tan diferent al Pla de Mallorca! Sentia que formava part dels humils llogarets que trescava a peu, dels rius; propera al pastor que ens feia compartir el bocí de pa, el formatge que tenia. Els al·lotets desvalguts que compareixen pel molí a cercar unes grapades de blat, mig quilo de farina, ja eren com si fossin fills meus. Donar suport als fills dels republicans morts o represaliats no era ben vist, entre les autoritats de la contrada,. M´era ben indiferent el que poguessin pensar de mi les esposes i filles dels caps de Falange! Havia fet nombroses amigues entre les dones que anaven a rentar la roba al riu, just al costat del molí. Un dia que rentàvem a la vorera del riu, Joana, una veïna que perdé l´home a la batalla de l’Ebre i que, amb dos fills petits, sobrevivia fent alguns jornals pels rics, em féu unes confidències que em sobtaren.

-Va ser una alegria poder tornar a veure sa i estalvi el fill de la Mònica. En acabar la guerra arribà la notícia que l’havien tancat a Alacant. Algú el va veure entre la corrua de presoners que eren portats, a cops, a punta de baioneta fins al camp d´Albatera. Altres digueren que l´havien mort els falangistes que anaven a caçar rojos als centres d´internament. Posteriorment la teva sogra ens digué que era a Porlier. Informacions procedents del Socors Roig clandestí! Porlier és una de les presons més sinistres de Madrid. No volguérem preocupar la Mònica, però tothom imaginava el pitjor. Finalment ens assabentàrem que era a Mallorca. Els germans anaren a veure'l per la primavera del 41. En tornar ens tranquil·litzàrem. Semblava que es trobava prou bé i no hi havia cap acusació greu en contra seva. La família del teu home no havia tengut morts a la guerra. Jo no havia tengut tanta sort. El que més ens sobtà, quan comparegueres pel poble, va ser la teva alegria, la felicitat que traspuava el teu rostre. No podies amagar la joia que t’emplenava quan passejaves agafada de la mà amb el fill de la Mònica. Que en el poble hi hagués una persona jove, rient! Com abans de la guerra i de totes les desgràcies! Feia anys que no havíem vist riure ningú, excepte els falangistes. D´entre els nostres, ningú no reia. El pes de la derrota i la repressió queia, com una llosa damunt la gent. Quina enveja més sana, en constatar l´alegria que portaves dins i que et vessava pels ulls! Va ser com si un raig de sol fes desaparèixer la fosca més densa. Tu no te n’adonaves, la teva vitalitat produïa ones de calor que ens feia confiar en l’endemà, a tenir esperança en l’arribada d´un temps millors.

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)

Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans. (Miquel López Crespí)

De nit no hi havia llum a cap poble de la comarca. Fèiem de moliners i els pagesos dels voltants ens duien el blat a moldre. Els camperols pagaven la feina amb sacs de blat, amb sucre i, quan en tenien, amb mel. Fèiem uns grans torrons amb mel i sucre i els posàvem a refredar sobre muntanyes de neu: sempre recordaré aquella neu tan blanca, el fred que gelava. M´arraulia a prop del meu home i ell em donava calor agafant-me, ben fort, entre els braços. Sensació de joia i de felicitat absoluta. La vida, l´existència d´una persona cobra sentit si hom pot gaudir de moments semblants. Per rentar-te els matins, primer havies d'encendre foc i fondre l'aigua glaçada. No record d´on ni com aconseguíem el cafè. Eren temps de privacions. El meu home, reia, sense voler contestar-me quan li ho demanava. Què hauria pagat, on l´havia anat a cercar, a quins deutes s´hauria compromès per trobar-ne un paquet? De bon matí, el marit feia una bona cafetera i em portava el desdejuni al llit. Pa torrat al caliu, pernil, pastissos fets al forn del molí. Teníem dos cans i tres moixos que anaven a lloure per la casa i, en sentir la flaire de la pitança, deixondits, pegaven un bot damunt el llit i em disputaven les menges. Aleshores em quedava mirant per la finestra; tot era blanc, blanc a molts de quilòmetres al voltant. Quan feia sol arribava a fer mal als ulls. Com les façanes emblanquinades de les cases d´Alcanada, a Mallorca. El mateix esclat brillant de claror en la retina. De sobte, recordava els estius al xalet de l´oncle Miquel Crespí. Les ulleres de sol que em va regalar, enveja de les amigues de la meva edat. Ningú no portava aleshores ulleres de sol. Capricis de rics. En el molí vivíem bé malgrat que, arreu, tan sols veies dones endolades, dones amb l'home o el fill mort a qualsevol trinxera. Famílies on quasi tothom havia estat afusellat. Quina angoixa i profunda tristor en el rostre dels sobrevivents! Mai no havia vist tanta gent endolada! També hi havia exiliats patint a França, Mèxic, Rússia, qui sap! Nosaltres vivíem la lluna de mel i la nostra felicitat s´estroncava en adonar-nos dels nins magres que ens allargaven la mà demanant almoina, un bocí de pa.

Arreu, cares fosques, trets en la nit, llàgrimes en els veïns que ens contemplaven, desesperats.

Molts de guàrdies civils, patrulles militars -això sí que ho tenc ben present en la memòria- una munió de guàrdies civils i patrulles militars pels pobles sense jovent, curulls de velles silencioses, talment estàtues tallades en pedra viva, amb interrogants a la mirada, demanant en silenci pel fill tancat a la presó, pels familiars que eren a les muntanyes.

El teu pare s’ho mirava tot amb els ulls esglaiats. De cop i volta, ara ho comprenc, copsava la grandària de la derrota.

Potser va ser un error provar de reconstruir la vida que havia portat al poble, retrobar-se amb la família i els amics, tornar a posar en marxa el molí de farina. Malgrat haver viscut a fons la repressió, pens que encara no havia copsat a fons els canvis esdevenguts als pobles, la ruptura que significà la guerra. Res ja no era ni seria igual. Ho havies de viure, palpar, contemplar amb els ulls les arestes de l´infern. No el vaig voler desanimar perquè jo era la primera que volia marxar de Mallorca. Una fugida envers el desconegut? El cert era que desitjava deixar al darrere el que havia viscut fins aleshores. Estava cansada, avorrida de tanta hipocresia i mentides, de la feina de sol a sol, dels rosaris de les Filles de Maria, dels sermons del rector, dels deures i obligacions de les afiliades d’Acció Catòlica, de no poder anar a ballar a la Plaça, de considerar la rialla un pecat, de les llambregades valorant la possible herència, la capacitat de feina dels meus braços. En aparença, una al·lota de casa bona tenia el món obert al davant. No era veritat. Hagués tengut l´univers a l´abast si els pares m’haguessin fet estudiar una carrera, a Palma o Barcelona. Així sí que hauria pogut guaitar el que hi havia més enllà de la creu del terme. Algunes de les meves amigues, amb menys possibilitats que nosaltres, estudiaren a l’Institut, a Ciutat. Jo vaig haver de deixar els estudis de seguida. Saber llegir i escriure, fer quatre números, ja era massa per a una dona del meu temps. L’església i les monges tampoc no eren cap suport per a la dona mallorquina dels anys vint. Ans al contrari, els sacerdots, des de la trona, predicaven que les al·lotes només s’havien de preocupar de la llar. Anar a missa, cosir, planxar, tenir cura de l’espòs i els fills. La resta era pecaminós. El pecat! Qualsevol fet, per senzill que fos, podia portar-te a l´infern: somriure, cantar, passejar amb els joves coneguts, anar al teatre, nedar, córrer, olorar les flors, gaudir del paisatge... què era el que no era pecaminós, condemnat per l'església? Una dona havia de caminar sense alçar els ulls del terra, sense mirar mai els homes directament a la cara. A les festes, per Sant Jaume, podies anar a veure la banda de música de l´Ajuntament si hi anaves al costat dels pares, sempre sota la vigilància de la mare. Anar a lloure, riure els acudits dels al·lots que t´anaven al darrere, tan sols ho podien fer les jornaleres, les filles de casa pobra, les noies que mai no serien admeses com a membres d´Acció Catòlica o del selecte grup de les Filles de Maria.

Ell vivia en preocupació constant pels pares, pels germans. Patia, en no saber què seria de la família sense el suport que sempre els havia donat. Feia el possible perquè no m´adonàs del que sentia, de les seves contradiccions internes. Però no em podia enganyar. Notava que, per dins, el rosegava un desig d’ajudar els germans. Abans de la guerra, el molí fariner era un negoci relatiu. Donava per menjar, per fer algun petit estalvi. Una economia de supervivència. La família feia funcionar el molí talment com al meu poble els pagesos sostenen la casa: tothom fent feina, contribuint a portar els horts o el negoci amb energia i dedicació absoluta. Portar la terra requereix l’esforç de tothom. Des dels més joves als més vells. En cas contrari la finca no pot funcionar.

La feina, al molí, era ben igual.

Marxàrem sense saber l’exacta fondària dels canvis esdevenguts amb la derrota de la República. Des de Mallorca, el temps que durà la Guerra Mundial, durant els anys que romangué en el camp de treball, ho podia endevinar. Eren intuïcions. Arribaven notícies fragmentàries. Els presoners, mitjançant les informacions proporcionades per les noves remeses de condemnats, talment aquell que va ajuntant les peces d´un trencaclosques, anaven reconstruint el que s’esdevenia als seus pobles. Així i tot, era una lleugera aproximació del que passava de veritat. Quan algun estiu els germans anaven a veure’l al camp, li ho explicaven. Per això sabia quants amics havien mort en el front, eren a la presó o havien estat afusellats. Eren noves dels escapats a França, al Marroc. Li feien arribar noticies dels que preferiren tornar a agafar les armes i anar a les muntanyes. El maquis actuava intensament en aquella zona fronterera amb València. Ningú no desconeixia que hi havia forts enfrontaments entre els maquis i la Guàrdia Civil.

Els germans ens havien contat el que s’esdevenia al poble. Així i tot, malgrat les informacions de primera mà, des de l´illa no podíem saber com es vivia el dia a dia a Castella. Ha estat necessari el pas dels anys, que morís Franco i que alguns joves historiadors volguessin investigar el paper de la guerrilla a la postguerra, per copsar el que de veritat s´esdevengué, la càrrega de sofriment que comportà la desfeta republicana i la magnitud de la repressió. Ningú, encara que visqués en aquells indrets, podia saber el que de veritat s’esdevenia a les muntanyes.

Amb na Mònica, la mare, hi restaven els dos germans del meu home. El molí era als afores, just on començava la serralada que, poblada de pins i vells roures, pujava fins a tocar el cel. Mai no havia vist muntanyes tan altes! Les nostres, a Mallorca, fins i tot el Puig Major, semblaven turonets davant l’altura de les altíssimes formacions rocoses que tenia al meu davant. Univers de boscúries impenetrables, poblades solament per colles de carboners i llenyataires, que havien quedat quasi despoblades després de la guerra. Les terres havien estat col·lectivitzades per la CNT i la UGT. La cooperativa de carboners s’encarregava d’enviar carbó als habitants de Madrid assetjats per les tropes franquistes i, una bona part de les colles de joves llenyataires, eren a les milícies. Molts ja no tornaren i els pocs que sobrevisqueren a la guerra, foren afusellats en els quaranta.

En arribar poble i durant les primeres setmanes, tot foren descobriments. Un món nou, desconegut, talment un llibre obert, s´obria davant els meus ulls. Aquelles valls i serralades eren plens de pobles abandonats, de mil·lenàries esglésies en runes, de castells d’altes torres damunt d’increïbles altures, bastits en els llocs més inaccessible dels roquissars.

Lluna de mel en plena postguerra.

Provar de ser feliços quan la majoria plorava els morts.

Els absurds de la vida!

Una felicitat quasi perfecta si no hagués estat per la difícil situació que es vivia sota el signe d’una postguerra que semblava no finiria mai.

Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans.

El meu home m’ho explicava, content d’haver pogut retrobar novament els amagatalls secrets de la infantesa, les terres que conegueren els primers jocs o les caminades, amb el seu pare, per anar a comprar carbó o portar carregaments de pedres, dels edificis senyorials en runes, per fer cases per als pagesos.

Se’n reia, sorneguer, del final que havien tengut els grans palaus, les lloses bellament cisellades de les tombes de ducs i marquesos.

-Davant la fam i la necessitat no hi ha art ni joia arquitectònica que valgui –em deia, palpant amb les mans els relleus finament treballats de les columnes del claustre abandonat, les estàtues cobertes de verdet de vells cementiris envaïts per les arrels i els arbres dels boscos.

Després d´un silenci atent, afegia, amb veu tranquil·la:

-Pensa que aquests homes havien viscut abandonats de la mà de Déu durant generacions i generacions. La picota enmig de la plaça els recordava quin havia estat el destí dels avantpassats, dels nostres avantpassats! Segles de treballar de sol a sol pels senyors, patint sota el domini de l’església, útils tan sols com a carn de canó per a les guerres de l’imperi, per anar a morir a Amèrica o a Flandes o, en cas d’expressar la més mínima protesta, engrillonats en una galera de per vida. I, els que romanien al poble, fent feina al camp, tenint cura dels ramats dels marquesos, portant el producte de l´esforç quotidià al pati del castell per rebre a canvi una petita almoina.

Des dels amplis finestrals sense vidres, sense portes, fitant el pla i les muntanyes des d’aquelles àmplies sales abandonades, continuava dient-me, submergit enmig de la munió d´esplendents records que el dominaven:

-Per què ens hauríem d’estranyar que no tenguessin cap mena de respecte per servar l’herència arquitectònica dels que consideraven els seus botxins? Durant dècades, les pedres dels palaus en runes, els blocs de granit i marbre dels castells i convents foren transportats amb carro fins a les planures on vivia el poble i serviren per anar bastint els humils habitatges de la pagesia. Sovint, professors de ciutat s’espantaven, en veure les làpides de marbre emprades per fer abeuradors per a les vaques, solls per als porcs. Potser era una forma instintiva de venjança. El treball realitzat per un antic familiar del moliner o del carboner ara, segles després, era útil als descendents per provar de sobreviure en el present.

Callava uns instant, i afegia:

-D´infant, amb la colla d´amics, en acabar l´escola, veníem fins a les esglésies en runes. En aquell temps encara podies trobar, pel terra, els tubs d´estany dels grans orgues destrossats. Els fèiem servir de trompetes d´una imaginària banda de música que interpretava desafinats concerts sense cap ni peus. Jugar d’amagatotis entre els tombes dels cementiris abandonats. Algun company, el més valent i eixerit, compareixia poc després amb la rentada calavera d´un mort ignot, qui sap si un antiquíssim familiar, els ossos del qual ara ens servien d´improvisada joguina. Quan més temps quedàvem entre les descurades tombes, més valents ens sentíem. Jocs per sentir-te home abans d´hora, malgrat la por viatjàs per dins i pugnàssim perquè ningú no se n’adonàs.

Imaginàvem les festes, la música antiga, les rialles de comtes i marquesos, poderosos, en els anys de màxim poder. I la picota enmig de les places plenes d’herba indicant el destí que esperava a qui gosàs oposar-se als desigs de qui manava. Un altiu univers que va desaparèixer, engolit per la voracitat dels anys. Què en restava de l´altiu poderiu basat en el treball dels pagesos i menestrals, en les expedicions contra els reialmes àrabs dels voltants? Algun porc senglar furgava amb el morro entre el fang dels grans salons senyorials que conegueren els àpats de la victòria sobre els sarraïns, les festes ofertes als reis de Castella o d’Aragó quan venien de cacera. Les serps niaven als racons de les llars ja per sempre apagades, sense caliu. Alguna vegada ensopegaven amb velles espases rovellades, inservibles canelobres que mai més no il·luminarien les alegries i misèries dels poderosos.

A vegades trobàvem algun pastor que coneixia l´home, que l´havia vist jugar, amb la colla d´amics per aquelles boscúries. Compartíem el pa i el formatge, asseguts a la gran pedra que sostenia la picota de la plaça abandonada, es passaven hores rememorant el passat, com era la vida abans de l’alçament militar. Sorgien novament els noms dels amics desapareguts, dels homes i dones que havien estat companys d´infantesa del meu home i que, a d’adolescents compartiren idees i esperances.

En parlar de l´Ateneu, de la venguda al poble de Federico García Lorca i els actors i actrius de La Barraca, baixaven la veu, mirant endavant i endarrere, com si, de sobte, pogués comparèixer la Guàrdia Civil.

A la tardor el temps era inestable i, setmanes abans de les grans nevades, el vent i els aiguats queien sense interrupció formant rius en els indrets menys inesperats. Es desbordaven rierols, els torrents que davallaven de les muntanyes fins a les fèrtils planures que albiràvem des de dalt de les murades d’algun castell de la serra.

En ploure, ens agafàvem de les mans i corríem a refugiar-nos on podíem. Alguna de les cases abandonades, portes obertes a tots els vents del món, encara conservava part de la teulada i ens permetia protegir-nos del ruixat.

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Unes sabates tacades de sang

L’escriptor fent de jutge, valorant políticament el que s’esdevé en una època concreta? Quins dois! Ximpleries d’ignorants! El text per a l’únic que serveix és per provar de servar alguns records de l’autor. És el que ens va ensenyar Proust. Salvar la humanitat? És una concepció que no té sentit. Si poden salvar-se algunes de les vivències que han agombolat un autor ja serà molt. L’anècdota, l’argument de la novel•la és completament circumstancial i només ha de servir per deixar constància del món particular i intransferible de l’autor. Escriure aprofitant els recursos de la memòria. Tanmateix, la majoria de personatges que pugui crear un escriptor són, transformats per la imaginació, reflex de les persones que has conegut. Què és en el fons un novel•lista? Aquell que sap convertir la seva vida en una novel•la. Anar més enllà d’això és caure en unes concepcions de la literatura desfasades. L’únic que m’interessa és la meva vida, els records de la família... És el que jo he viscut el que vull salvar de la mort. Jo no he tengut fills. Com aconseguir la immortalitat si no era mitjançant l’escriptura? El fill que vaig tenir feia por. M’atemorí per sempre. El vaig veure en formol, dins d’un bòtil. Una imatge esgarrifosa que m'ha acompanyat sempre impulsant-me a servar el que hi hagués de bell en la meva efímera existència. Llibres, novel•les per a impedir la presència d’aquell fetus dins un bòtil de vidre.

Com més silenci hi hagués en torn al llibre de Bernanos, molt millor. En Miquel, el germà, va anar a parlar amb Zayas. Volia que li digués a Serrano Suñer que oblidàs la història de fer un pamflet de contesta a les afirmacions de l’escriptor francès. Ni Joan Estelrich hauria pogut escriure un llibre que estigués a l’alçada de Les grans cimetières sous la lune! Què podien fer els quatre policies incultes que s’encarregaven del cas?

La idea del cunyat de Franco no tenia sentit.

Provar de rebatre Bernanos confegint un informe amb quatre articles de sacerdots al servei del Moviment, les notes que pogués aportar Joan Estelrich i els escrits de la policia era un absurd. Tan sols s’aconseguiria que l’autor escrivís una resposta més contundent contra nosaltres. Possiblement podria implicar el Vaticà pel suport a la carta dels bisbes espanyols a favor de la guerra. L’església havia declarat la guerra creuada internacional contra el bolxevisme. De tot el món catòlic arribaven aportacions econòmiques, suport moral, voluntaris per ajudar la causa. Escrivint aquell llibre Bernanos s’havia posat contra el noranta nou per cent del clergat, contra la jerarquia a nivell mundial. Jo mai no m’hauria atrevit a signar una obra semblant. Encara romania ferit en el meu orgull d’escriptor a conseqüència del rebuig que va patir Mort de dama. M’admirava la capacitat de resistència de Bernanos. Com era possible que fos un home tan lluitador? Jo era ben diferent. M’acovardien els escrits de quatre conservadors mallorquins, el grupet d’escriptors provincians que envoltaven la revista La Nostra Terra. La ferida, per les crítiques a la meva novel•la, encara rajava. Quasi aconseguiren que deixàs d’escriure.

Què era Bernanos? Un agitador, un profeta, un boig? D’on li sortia la força interior que el feia capaç d’enfrontar-se amb el món sencer?

En Miquel em va contar que la policia no el deixava tranquil. Compareixien per Fontnova a demanar-li la més variada informació sobre la família de l’escriptor. Volien saber amb qui es relacionava, si l’esposa tenia amants... Els interessava saber quins eren i d’on procedien els migrats recursos econòmics de Bernanos, qui els va ajudar, el grau de suport que tengueren a Mallorca. Varen interrogar els propietaris dels pisos i cases on va viure, els professors d’on estudiaven els fills. El Ministeri d’Assumptes Exteriors volia bastir una campanya internacional. El llibre havia fet molt de mal al govern de Burgos. L’església també se sentia atacada. Era prou evident que el bisbe Josep Miralles no podia consentir que el clergat catòlic del món pensàs que ell era un llop que només volia sang humana.

Bernanos exagerava quan parlava del bisbe i del paper dels sacerdots. Acusava Josep Miralles de beneir els avions que ens enviava Mussolini, de ser amic dels voluntaris italians, del comte Rossi, un dels màxims responsables de les desaparicions de mallorquins i mallorquines. Pintava els sacerdots com a monstres indiferents al dolor de la població. A parer de Bernanos era a la sagristia on es confeccionaven les llistes que després utilitzava Falange per anar a cercar la gent que cada nit moria a les parets dels cementiris. L’obra, que vaig llegir en una versió francesa que em va fer arribar Zayas, mai no em va agradar. La trobava confusa, exagerada. Malgrat els premis de l’Acadèmia Francesa i certs encerts en la novel•la Journal d’un curé de campagne, mai no em va agradar aquell tipus de literatura. Tot plegat era excessiu per al meu gust. Massa assassinats, empresonaments arbitraris, judicis injusts, requises indiscriminades, terror a lloure. Allò no era literatura. Era mescladissa inversemblant d’anècdotes, recriminacions i reflexions històriques sense cap ni peus.

Què volia dir amb aquell caramull de pàgines confegides de pressa, sense parar esment en l'estil, en el llenguatge? Sí, sabíem de misterioses desaparicions, de grups d’incontrolats que anaven a cercar detinguts a les presons i després els mataven a qualsevol indret... Jo mateix havia sentit els trets dels escamots d’execució quan mataven desgraciats als murs del cementiri. Una vegada, sortint del manicomi, vaig ensopegar amb un gran bassiot de sang que hi havia davant la porta. I aquell dia portava sabates noves!

Per quins motius ensopegava amb el bassiot de sang de l’entrada? Vaig demanar a mestre Joan, el porter, què era tot allò.

L’home em digué que de matinada, un dels camions dels fossers, el que portava els morts que havien recollit per les carreteres, s’aturà davant la clínica mental. Fallava el motor. Va haver de romandre aturat una bona estona. Sembla que li mancava aigua al radiador. S’havia encalentint massa i el xofer, per impedir un incendi que hauria fet malbé el motor, decidí aturar el camió i anar a cercar aigua.

En Joan em contà que, en saber que era la camioneta dels morts ningú dels voltants volgué donar-li aigua. Finalment, i sota amenaça de trucar als falangistes, el nostre porter va haver de donar-li l’aigua que necessitava.

Eren morts recents, de feia unes hores. Per això mateix encara rajaven sang, com si el camió portàs un carregament d’animals de l’escorxador. Acaramullats com sacs, tapats amb unes mantes velles, els vuit o nou cadàvers anaven deixant un rierol de sang per tot allà on circulava el vehicle. En aturar-se davant el manicomi, el rierol anà creant el bassiot on m’havia fet malbé les sabates noves.

I aquella nit tenia conferència al Círculo! Una conferència que portava per títol “Fascismo y medicina”. Com ho faria ara, amb les sabates tacades de sang? No bastava netejar-les. Aleshores jo era molt supersticiós. Si hagués anat a fer la xerrada amb les sabates brutes hauria estat nerviós durant tota la nit. Finalment vaig decidir no anar-hi. Posar una excusa. Dir que em trobava malament.

A l’endemà, Zayas m’envià una tarja demanant-me si ja em trobava bé. Tothom va creure la història de la sobtada malaltia.

Però la malaltia eren les sabates tacades de sang. De seguida vaig anar a comprar-ne unes de noves i vaig llançar als fems aquelles que s’havien embrutat davant el manicomi.

Malgrat certes exageracions, el que escrivia Bernanos era veritat. Jo sabia que s’esdevenien casos semblants als que contava. Hi havia morts. Qui ho podia negar? Però potser fossin casos aïllats. Bernanos convertia els rumors en matança generalitzada, en una realitat que abraçava tots els pobles de l’illa i on participava activament, juntament amb els militars i falangistes, bona part del clergat mallorquí. Un clergat que, en opinió de l’escriptor francès, era qui suggeria qui havia de desaparèixer. I quines eren les persones de la llista que el rector donava al cap de Falange local? Tots aquells que s’havien destacat en el suport a l’esquerra i a la República.

Record que sovint havia parlat amb Bernanos. Segurament volgué fer una novel•la amb les anècdotes que li explicàrem. Immers en les seves normals dificultats econòmiques, escrivia més pàgines de les necessàries per tal de poder complir les instruccions de l’editor. “Necessit que el llibre tengui tres-centes pàgines”, li deien. I, ell, un autèntic proletari de la ploma, no aturava fins que havia escrit el que li havien comanat.

De bon principi em vaig pensar que tot el llibre era una gran exageració.

Durant un cert temps el vaig tractar quasi diàriament.

Venia a veure’m al Mercat Central de Palma, on jo feia guàrdies nocturnes per protegir els queviures. Parlàvem fins a la matinada. Teníem llargues discussions. No hi havia tema que no tocàssim. Des del futur del Moviment, fins al destí final d’Europa. Com a bon patriota francès, el preocupava la intervenció de Ciano i Mussolini en la política espanyola i mallorquina.

Exaltat, no deixava d’exclamar, indiferent a qui el pogués sentir:

-No veus que els italians volen convertir l’illa en una base d’operacions contra el Marroc francès? El suport incondicional al Moviment, els voluntaris que arriben sense aturar, les armes i l’aviació que us envia Mussolini només tenen com a funció debilitar el paper de França i Anglaterra a la Mediterrània occidental. Preparen les bases per a la propera guerra mundial. Com és possible que la gent no ho vulgui veure?

Sovint l’havia de fer callar, no fos cosa que despertàs els veïns o, encara pitjor, que el sentís algú que ens podria denunciar. I una denúncia contra Bernanos també m’implicaria personalment. La idea de passar pels jutjats no em seduïa gens ni mica. Com fer-li entendre que estàvem en estat de guerra i els militars no anaven de bromes amb qualsevol persona que criticàs l’acció més petita i insignificant del Moviment?

Quan aconseguia calmar-lo reiniciàvem el debat en veu baixa, quasi xiuxiuejant.

Posseïa uns grans coneixements històrics. L’escoltava amb atenció. De ser un defensor aferrissat del cop d’estat militar, ara començava a ser summament crític. Començava a veure una preponderància massa accentuada d’alemanys i italians. Una presència que no afavoria els interessos de França a la Mediterrània.

A final de novembre del trenta-sis Bernanos ja no era aquell home que vaig veure en l’homenatge que li vàrem retre el divuit de juliol al Gran Hotel. Record una a una les seves paraules. En el discurs davant el cònsol de França i les amistats que l’anàrem a escoltar encara demanava un cop d’estat militar al seu país per acabar amb el desordre democràtic. Quins canvis en la vida de les persones! Tampoc no era l’home matiner, el conductor de l'única moto que circulava per Palma a primeres hores de l’Alçament. El mateix que protestava davant l’Ajuntament de Palma per una sublevació militar que es consolidava davant els nostres ulls sense necessitat de disparar un tret.

Els trets vendrien després, evidentment. A la nit, omplint de pànic els nostres enemics. Gelant la sang, atemorint per sempre més els contraris al Moviment.

Però aleshores encara no sabíem quins serien els esdeveniments que l’aixecament miliar posaria en marxa. Quan Bernanos i jo ens topàvem prop de Cort el matí del dinou de juliol encara no havia mort Joan Barbarà. Li quedaven uns minuts de vida. I seria una mort no prevista. Una mort per accident, per un malentès entre grups de falangistes i militars.

La guerra, malgrat aquests desgraciats incidents, començava com una festa.

Ningú no podia imaginar el desembarcament de les milícies del capità Bayo, l’existència de les presons de Can Mir, el castell de Bellver, Illetes, el vaixell Jaume I...

Tothom cantava el “Cara al sol”, les al•lotes de casa bona besaven els militars enmig del carrer i els balcons de la ciutat eren curulls de domassos i banderes de la monarquia. També s’hi podia veure, arreu, la roja i negra de Falange que atemoria alguns botifarres de Palma pensant que podia ser la dels anarquistes.

Amb Bernanos mai no em vaig arribar a entendre literàriament. Per a ell la literatura era un instrument per a canviar el món i l’ànima de les persones. Catòlic intransigent, pensava ben igual que els socialistes. Més que l’estil i les formes, el preocupava el missatge, l’efecte que els llibres podien causar en la consciència de la humanitat. Com si el poble hagués tengut mai consciència, a no ser per robar i perjudicar el proïsme, per viure millor!

Per això mateix, per ser un home massa lligat a la realitat, a una espècie de cristianisme redemptor que em fastiguejava, el llibre agradà molt als sectors internacionals propers a la maçoneria i el republicanisme. Era una situació tragicòmica veure l’efecte que el pamflet causava dins els cercles intel•lectuals d’una Europa convulsa, dividida en el suport i en l’atac al Moviment que havíem iniciat a Espanya.

Era de riure constatar com aquells que fins aleshores havien estat els amics incondicionals de Bernanos, els falangistes, el clergat, de cop i volta esdevenien els seus més aferrissats enemics. I, al contrari, els marxistes i maçons l’anlairaven fins a límits inimaginables.

La vida era un absurd, una autèntica bogeria.

I tot per haver escrit un libel contra Franco inspirat en quatre xerrades de cafè, en els comentaris a l’Alhambra i el Formentor, en algun dinar a casa meva o la de Zayas.

La política l’havia fet mundialment famós!

L’èxit del pamflet em feia reflexionar. Sempre he esta de l’opinió que literatura i política són fets completament diferents. Per fer política calen altres instruments: els articles als diaris, la intervenció mitjançant un partit. El novel•lista no pot fer fulletons com Dumas o Blasco Ibáñez. Crec en el text, en el món interior de l’escriptor. El text, el record, la memòria... és l´únic que importa. Un text vàlid per a ell mateix lluny de la concepció tolstoiana que el llibre pot servir per guarir les ferides de la humanitat, consolar, obrir camins, denunciar no se sap quines injustícies imaginàries.

En el fons, si ho penses amb atenció... hi ha injustícia més esgarrifosa que sentir el pas inexorable del temps, la mort del que hem estimat, d’allò que hem viscut i sentit com a nostre? Els pares, els avis, els amics que ens han ajudat a sobreviure fins al present. Els paisatges, els àmbits que envoltaren de bellesa i d’esperança la nostra infantesa... tot el que va morint i desapareixent amb cada hora que passa. És el que va copsar a la perfecció Proust quan començà la redacció de A la recherche du temps perdu. Aquesta és la vertadera injustícia que hem de patir els humans. El temps que s’escola riu avall, cap a la mar, a l’oceà de l'oblit més total i absolut.

Però mai no ho vaig poder fer entendre a Bernanos. Vivia en unes altres coordenades de l’espai. Les meves opinions li semblaven les d´un bon vivant sense arrels. Volia que els escriptors fossin missioners d’un nou evangeli cristià.

Aquesta concepció del fet literari m’avorria moltíssim.

L’escriptor fent de jutge, valorant políticament el que s’esdevé en una època concreta? Quins dois! Ximpleries d’ignorants! El text per a l’únic que serveix és per provar de servar alguns records de l’autor. És el que ens va ensenyar Proust. Salvar la humanitat? És una concepció que no té sentit. Si poden salvar-se algunes de les vivències que han agombolat un autor ja serà molt. L’anècdota, l’argument de la novel•la és completament circumstancial i només ha de servir per deixar constància del món particular i intransferible de l’autor. Escriure aprofitant els recursos de la memòria. Tanmateix, la majoria de personatges que pugui crear un escriptor són, transformats per la imaginació, reflex de les persones que has conegut. Què és en el fons un novel•lista? Aquell que sap convertir la seva vida en una novel•la. Anar més enllà d’això és caure en unes concepcions de la literatura desfasades. L’únic que m’interessa és la meva vida, els records de la família... És el que jo he viscut el que vull salvar de la mort. Jo no he tengut fills. Com aconseguir la immortalitat si no era mitjançant l’escriptura? El fill que vaig tenir feia por. M’atemorí per sempre. El vaig veure en formol, dins d’un bòtil. Una imatge esgarrifosa que m'ha acompanyat sempre impulsant-me a servar el que hi hagués de bell en la meva efímera existència. Llibres, novel•les per a impedir la presència d’aquell fetus dins un bòtil de vidre.

Com a escriptor m’interessava deixar constància del que havia sentit i viscut. Escriure unes llargues memòries dissimulades sota els arguments més banals. Un inexistent passat aristocràtic, la crítica d’un món provincià, tancat dins ell mateix... Fontnova, Robines. L’inexistent Bearn. Precisament Bearn és el resum de les lectures que he fet, dels personatges que m’envoltaren, dels somnis, de les dones que s’esvaniren amb el pas dels anys. La Mallorca somniada i que no sé si mai va existir. Aferrat per sempre al record de la mare, del pare, la tieta, l’oncle, Eva Tay, Emilia Bernal, els amics de la universitat, els germans... tots amagats rere personatges inversemblants, però més autèntics i reals en la meva imaginació que el lledoner de la clasta que veig mentre escric aquestes notes.

Tota la resta és fum, la boira que escampa els primers raigs de sol matinenc.

En qüestions literàries mai no ens entenguérem. Bernanos semblava un posseït, talment fos un antic profeta bíblic. Emprava la literatura com un soldat pot emprar el fusell. Per disparar contra tot allò que, en la seva opinió, fes malbé el missatge evangèlic.

-Tu no ets cristià, Salvador? Digués, tu no escriuries per salvar els homes?

Quan sentia aquestes asseveracions tenia ganes de riure. Com era possible tanta bogeria? Salvar els homes, com si els autors fóssim sacerdots de no se sap quina estranya secta!

El mirava de fit a fit provant de contenir les rialles.

-O és que no has llegit mai Voltaire? On és la teva formació filosòfica?

Bernanos em mirava amb ulls esperitats. Un francés que no havia assimilat el discurs descregut i cínic de Voltaire? No sabia què contestar-me. Es posava nerviós. Canviava de tema de discussió.

No el podies convèncer de res. Era impossible. Sempre amb els dogmes dins el cap. La veritat de l’evangeli. La lluita per salvar França dels enemics exteriors concretats en el perill prussià. França i la religió. El fanatisme de les idees portat a la seva expressió més alta. Una literatura de combat, pamfletària, que mai no m’interessà.

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -

Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre

Por José Mª Gago González (historiador)

Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.

Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.

Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.

[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.

La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Clara Ferrer i Miquel López Crespi

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)

Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)

Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)

Amic Miquel,

  Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes,  de les ambicions i de les contradiccions dels humans.

  Una abraçada i enhorabona!

  Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020

Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”

En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)

Parets de foc (El Tall Editorial)

La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80

És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

(2 vídeos) Hi ha en la novel·la de Miquel López Crespí la presència dels nostres intel·lectuals més estimats, de tots els grans escriptors catalans represaliats pel feixisme. Recordava, llegint l’obra del nostre autor, Gabriel Alomar, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i també, evidentment, Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener... La postmodernitat ha volgut acabar amb bona part de la nostra herència literària, la memòria dels escriptors i intel·lectuals més lligats a les ànsies de llibertat nacional i social del nostre poble. Sortosament no s’ha conseguit completament, i l’herència, el mestratge d’aquests escriptors sura en les pàgines d’escriptors com Miquel López Crespí. (Maria Antònia Oliver París)

Presentació del llibre Els crepuscles més pàl·lids de Miquel López Crespí, guanyador del premi Alexandre Ballester 2009 (I)

Per Maria Antònia Oliver París, Presidenta de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

Sa Pobla (26-VII-09). Moments abans de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. D’esquerra a dreta: Magdalena Nebot, destacada activista cultural; Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell de Mallorca; Fanny Tur, directora adjunta de l’IRL; Miquel López Crespí, escriptor i Maria Antònia Oliver París, presidenta de Memòria de Mallorca.

El llibre que avui presentam és una història novel·lada, però és també un homenatge als presoners republicans i a les dones que els acompanyaren durant aquells anys tan difícils. L’autor ho fa des del record, des de les històries que li contaren el pare i l’oncle; tot dos patiren durament la repressió franquista per defensar els valors i principis republicans, per defensar els ideals de Justícia i Llibertat.

Una amiga, l’escriptora Rosa Regàs, quan participà amb l’associació en la commemoració de la proclamació de la República el passat 14 d’abril, ens deia que hi ha les creences i idees; les primeres són la religió, la moral, la tradició, etc., i cada un té les seves; i les segones, les idees, són la Igualtat, la Justícia, la Llibertat, i són comunes a tota la humanitat. Dic això perquè il·lustra molt bé l’ideari dels homes i dones republicans, ideari que sens dubte ha marcat tant la formació com la personalitat de l’autor.

En Miquel ho descriu molt bé quan ens relata les experiències d’aquells homes i dones, per exemple, amb els ateneus llibertaris, amb les biblioteques itinerants, amb la cultura, l’arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància. Amb l’ampli teixit associatiu que crearen estaven convençuts que podrien sortir de la misèria de segles imposada per l’Església i els sectors més conservadors i adinerats; que podrien assolir els drets dels treballadors i treballadores, dels més desfavorits, l’alliberament de la dona, la igualtat de condicions. Il·lusions i esperances que, desgraciadament, acabaren per sempre (espero que no!) amb la victòria dels feixistes l’abril del 1939.

D’on surt la idea de retre un homenatge als presoners republicans, als homes i dones que patiren tan intensament la repressió dels guanyadors de la guerra civil? Miquel López Crespí escrivia recentment en un article: "Mentre anava redactant els capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids em demanava si seria capaç de reflectir literàriament el caramull d’històries dels camps de concentració, de les presons franquistes, que, al llarg dels anys, m’havien anat contant el pare i els oncles. Un altre repte igualment -–o més!— important era comprovar si podia ficar-me dins la pell del pare, presoner republicà, vengut a Mallorca amb els seus companys del Batallón de Trabajadores. Capbussar-me altra volta en la guerra i la postguerra? Mirava els arxius de la família. Pensava: vet aquí la columna vertebral del que pot esdevenir una novel·la; aquests materials i els records del pare i la mare. La meva pròpia vivència de la postguerra... Per què no provar-ho? I les històries dels vells republicans que sentia, de menut, a sa Pobla, quan anaven al taller de pintura a petar la conversa amb el pare i l’oncle? Ho havia de fer literatura; tenia un deute amb ells, pel seu valor, per la seva dignitat; havia de fer-ho per provar de servar, dins els límits de les meves forces i capacitats, aquell univers d’esperances en un futur lliure perquè lluitaren. Un món que s’ensorrà de forma irremeiable amb la victòria feixista d’abril de 1939".

Cal dir que l’obra, l’homenatge, la provatura literària, li ha sortit rodona. Els crepuscles més pàl·lids és una novel·la que es pot inscriure dins el millor de la nostra tradició de novel·la catalana sobre la guerra civil. El llibre, de seguida que llegim els primers capítols, ens fa recordar les pàgines més brillants d’Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

Hi ha en la novel·la de Miquel López Crespí la presència dels nostres intel·lectuals més estimats, de tots els grans escriptors catalans represaliats pel feixisme. Recordava, llegint l’obra del nostre autor, Gabriel Alomar, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i també, evidentment, Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener... La postmodernitat ha volgut acabar amb bona part de la nostra herència literària, la memòria dels escriptors i intel·lectuals més lligats a les ànsies de llibertat nacional i social del nostre poble. Sortosament no s’ha conseguit completament, i l’herència, el mestratge d’aquests escriptors sura en les pàgines d’escriptors com Miquel López Crespí.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família de l’escriptor de sa Pobla, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. És la presència omnipotent d’aquesta brillant intel·lectualitat del país la que condiciona de forma ferrenya les idees, la forma d’escriure, la visió del món que té Miquel López Crespí. Quan començava a llegir els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment, el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... He parlat molt sovint d’aquestes qüestions amb Miquel López Crespí. Ell m’ho ha dit en diverses ocasions i ho ha deixat escrit en nombrosos articles que, quan iniciava la redacció de Els crepuscles més pàl·lids recordava, sentia dintre seu, "com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart...".

Miquel López Crespí és un home prou fidel a les millors tradicions literàries de la nació. Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana, que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, de Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo, la trobam igualment en moltes de les novel·les de Miquel López Crespí que fan referència a la guerra civil. Pens ara mateix en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), L’Amagatall (Fundació Sa Nostra)... Joan Fuster, a Literatura catalana contemporània, ens recordava l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: "Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado". Joan Fuster conclou el capítol "Història i literatura" del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: "La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit".

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids.

Però parlam de l’argument de Els crepuscles més pàl·lids. L’argument és senzill: un jove arriba a Mallorca l’any 40 com a presoner republicà d’un camp de treball forçat; una al·lota poblera de classe benestant coneix en aquest jove i sorgeix una història d’amor; són el pare i la mare de l’autor. El fill, l’autor, contempla aquest passat des del present i reconstrueix la història a través de la seva memòria, amb les histories i anècdotes que li contaren i amb els pocs documents i fotografies que es salvaren de la guerra i que en moltes ocasions las mateixes famílies represaliades, per por de més represàlies, destruïen, però que en aquest cas el protagonista, el presoner, guarda dins una maleta enterrada.

La novel·la ens relata els darrers dies de la guerra, la desesperació dels republicans quan veuen que son traïts per determinats sectors dels seus comandaments, quan veuen arribar la fi dels seus somnis, quan veuen impotents la mort dels companys i companyes, les execucions i assassinats. Els republicans espanyols, els grans ignorats, el col·lectiu de víctimes del franquisme ha estat i és el més oblidat de tots els oblidats.

La novel·la ens relata la derrota, les presons franquistes, les tortures, els maltractaments i humiliacions dels vencedors sobre els vençuts: però també ens transmet la fortalesa d’esperit d’aquells combatents, el seu valor i resistència enfront de les tortures i humiliacions. Ens parla d’aquells anys tristos i grisos de la postguerra, de l’ambient repressiu i opressiu, però també de la necessitat de l’home d’aferrar-se a la vida, i ho fa de la millor manera per a fer-ho: a través de l’amor, el protagonista ho fa de la mà de la seva estimada. Per tant, aquest llibre és també una història d’esperança, una història d’amor; la força de l’amor entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona, que és capaç de vèncer qualsevol obstacle.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Eduard Riudavets Florit, Mateu Morro, Josep Bonnín Segura i Bartomeu Ribes comenten els darrers llibres de l’escriptor Miquel López Crespí -

Els escriptors de sa Pobla a la premsa de Menorca (Iris) - Eduard Riudavets Florit parla de Llibre de viatges (El Tall Editorial) -

Eduard Riudavets i Florit (Revista Iris, Menorca)

LLIBRE DE VIATGES

Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent. (Miquel López Crespí)

“No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades (...) s’accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable (...) Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades sobre el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida...”

M’he permès la gosadia de començar aquesta ressenya sobre l’excel•lent Llibre de Viatges, de Miquel López Crespí, amb aquestes paraules extretes literalment del pròleg, perquè fa uns mesos vaig tenir el plaer de ressenyar precisament aquest extraordinari, i absolutament evocador, poemari.

De cap manera vull tenir en compte la referència a la Dama de Negre, estic convençut que ens esperen encara moltes obres de López Crespí, un dels grans escriptors en la nostra llengua, i que la seva magistral barreja de gran literatura i ferm compromís ens seguirà interpel•lant amb la força que gairebé només ell assoleix.

Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent.

És un llibre per gaudir, i gaudir molt, però també per pensar. Permeteu-me que, per explicar-me millor, faci ús del què se’ns explica a la contracoberta del llibre:

“Davant la fugidesa del temps que s’escola com aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornem altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s’aixecava des dels fondals de la misèria, l’oblit i l’esclavatge.”

Som conscient que port més de mitja ressenya sense esmentar cap ni un dels viatges que López Crespí ens ofereix, però és que aquest és un llibre per llegir des de la intimitat de la pròpia lluita, no és un llibre per esmicolar. Si més no, us recoman de tot cor que no us perdeu la Venècia dels anys setanta i el naixement d’ Il Manifesto, o el París del Marais i les petjades revolucionàries, o la Irlanda dels grans escriptors i de la lluita contra l’ocupació anglesa... i així podria seguir.

Però també viatges més propers, des de “les casetes de Sa Pobla”, anorreades pel turisme massificats, a la Menorca de Miquel Vanrell i Francesc Calvet...

Ho escrivia abans, un periple per les vivències d’un gran escriptor. Però no vull acabar la ressenya sense incloure unes paraules textuals que m’han emocionat i que, de qualque manera, resumeixen tant la trajectòria de López Crespí com aquest Llibre de viatges.

“La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre’s dins el poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat.”

Una veritable declaració de principis i, ara més que mai, una necessitat per poder sobreviure com a poble en una societat lliure i justa.

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, L’ESPERIT DE LA REVOLTA

Lector i viatger incansable es va apropar a totes les avantguardes i va viure amb intensitat la Palma més inconformista dels anys seixanta. Tanmateix, la seva actitud vital i la seva honestedat intel•lectual el dugueren a no estalviar esforços militants en l’oposició antifranquista, primer en les files de l’esquerra revolucionària i després en el PSM. (Mateu Morro)

En Miquel López Crespí és un d’aquells escriptors de vena que s’ha fet a ell mateix, picant pedra cada dia i salvant tota classe d’entrebancs. Nascut a sa Pobla el 1946, li va tocar viure una infància i una joventut marcada per la foscor del franquisme, i ell era fill dels derrotats: són pare havia estat confinat a Mallorca per a fer-hi treballs forçats, com a presoner de guerra republicà. Sa mare, en canvi, era una dona pagesa, amb un oncle que havia estat batle durant la Dictadura de Primo de Rivera a sa Pobla; gent de la marjal poblera, austera i treballadora, però alhora conservadora de dalt a baix. Així doncs, l’esperit de la revolta i l’arrelament a la terra li venien d’avior, com si fossin corrents en aparença contradictòries, que en la seva escriptura s’han mostrat mútuament estimulants. Ben aviat, en solitari i enmig d’un silenci antic i molt llarg, López Crespí va emprendre el seu combat com a escriptor i home compromès amb el seu poble: el detingueren de ben jove, acusat d’escampar missatges de solidaritat amb la vaga dels miners d’Astúries de 1962. Però no l’escalivaren. Lector i viatger incansable es va apropar a totes les avantguardes i va viure amb intensitat la Palma més inconformista dels anys seixanta. Tanmateix, la seva actitud vital i la seva honestedat intel•lectual el dugueren a no estalviar esforços militants en l’oposició antifranquista, primer en les files de l’esquerra revolucionària i després en el PSM.

Mentrestant, de la seva ploma en rajava a glopades el testimoni d’un món en canvi que no era tan sols la crònica personal d’un temps, sinó que incorporava un univers narratiu, sorgit de la història, però sovint a través del mirall de la literatura, la fotografia, la pintura i el cinema, que va de l’Octubre de 1917 a la Guerra Civil, de la denúncia de l’estalinisme a totes les lluites populars, de la cultura a la política, per a nodrir amb vigor una escriptura crítica, a vegades mordaç, que mai no perd la perspectiva alliberadora. És en aquest terreny on Miquel López Crespí, llibre darrera llibre, ha reeixit a elaborar una producció d’un abast formidable, que inclou novel•la, narració curta, teatre, poesia i assajos de contengut crític o memorialístic, en el si d’una obra que ell veu unitària i sempre inacabada.

Mateu Morro Marcé

Miquel López Crespí comentat per Bartomeu Ribes

Es pot ser escriptor, tot i que no és obligatori haver de ser-ho, i això si l'autoritat i altres límits no ho impedeixen, però mai dels mais se n'haurà de ser únicament a temps parcial. El receptacle de l'univers ho requereix, i el got mig ple de la cultura nostrada, resulta evident, s'hauria de fer vessar i que tot ho remullàs una mica, que està molt sec. Tant se val que la vida de l'escriptor sigui després una anomalia, un punt i a part, o, per dir-ho així, una excepció, i que el seu encaixament amb la vida necessiti d'especials desllorigadors, d'excessives prevalències explicatives, de sobrecostos heretats amb els quals no cremar-nos les puntes del sentiments, la carn viva i no prou cuita de la literatura, i és la nostra, la catalana i en català. Fugirem del dubte que ens atenalla i prometrem, encara que hagi de ser a les fosques, i tal vegada mig en sordina, de ser fidels en la lluita que la paraula possibilita per a transformar el món en bo i prou millor. I llegirem pels descosits de la nostra pròpia agonia, però amb la vista posada en el somni impossible que encara ara voldrem ser, i que es faci moltíssim cert, com els de Sant Agustí patrocinaven, patrocinen i voldríem que patrocinàssin més. Es pot, per tant, ser escriptor, i, per afegidura, haver nascut a Sa Pobla, a l'illa germana i gran de Mallorca, en un rigorós i segur que pletòric dia 30 de desembre de l'any de gràcia que va ser numerat, a la nostra era postcristiana, amb el 1946, a deu anys terribles del començament d'una despietada guerra contra la igualtat, la llibertat i la germanor, i tenir nom i llinatges que corresponen, exactament iguals, i no es tracta mica d'una còpia, amb els de Miquel López Crespí. Es pot el que no es pot i encara més. Llistes llargues de títols que farien una verdadera muntanya de llibres, i que tots han set escrits amb la mateixa consciència de generosa entrega al coneixement compartit, en una societat malgirbada pel desclassament dels inferiors a qui ni se'ls considera, i pel mànec del poder atorgat a ritmes econòmics que desesperen, i sempre van a remolc de la banalitat, la ignorància o el crit llençat pels altaveus del sotmetiment i la complaença del salvi's qui pugui, o del ja n'hi ha prou! L'escriptor Miquel Lòpez Crespí es mou a plaer amb la poesia, amb la novel•la, amb el teatre, amb l'assaig, amb l'articulisme d'actualitat, i sempre, notablement, amb la pedra de toc de la història que ens ha tocat de viure. Ha guanyat molts de premis i, tanmateix, el millor premi és seguir escrivint, per descomptat. Ara el tenim a la nostra biblioteca de Can Ventosa, com a escriptor del mes, i un mes és poc, llegint Miquel López Crespí. Però la vida continua i a la biblioteca hi ha els seus llibres, i, per tant, ell també hi és i s'hi quedarà.

Bartomeu Ribes

Presentació dels llibres de viatges de l’escriptor Miquel López Crespí pel poeta Josep Bonnín Segura - Organitza: l’Ajuntament de Bonany, el Consell Insular de Mallorca, la Fundació Mallorca Literària i el Club de Lectura de Vilafranca

Presentació Llibres de Miquel López Crespí dins del cicle: Mallorca. Literatura i paisatge. “Viatjant per Mallorca. Les danses de la terra” i “Llibre de viatges” (2021) a la Biblioteca Municipal de Vilafranca de Bonany, dia 8 de setembre a les 20 h.

Bones tardes, abans de començar amb la presentació dels llibres, caldria per situar-nos en matèria, fer un recorregut per la carrera literària i trajectòria de l'escriptor pobler Miquel López Crespí, (Verdera)nascut en aquest poble, l'any 1946.

Amb Miquel he tingut una amistat des de fa molts anys arrel de tenir una ideologia política molt semblant i trobar-nos en molts espais de lluita.

La seva extensa carrera literària, com a novel•lista, autor teatral, poeta i assagista amb més de 70 obres publicades( moltes guardonades), i prop de 8.000 articles d'opinió, ha vingut marcada directament per les seves conviccions polítiques d'esquerra revolucionari i rupturista i desprès dins el PSM.

La seva ideologia per la independència dels Països Catalans i la lluita per la nostra llengua i cultura, han marcat també la seva trajectòria.

Actualment ha donat suport a MES per Mallorca.

Acèrrim antifranquista i antifeixista.

Forma part de la generació literària del 70 amb els seguents escriptors: Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila…

La seva coherència ha estat palesa. I ha desenvolupat moltes temàtiques diverses , ara bé, la prioritària, ha estat la Guerra Incivil (terme encunyat l'escriptor Antoni Serra) Espanyola i la posterior repressió durant la postguerra, concretant-se en la repressió al seu pare a Alcúdia, en el seu llibre “Els crepuscles més pàl•lids” del que fa cinc anys varem poder tenir una xerrada amb ell , els membres del club de lectura, a “S'estanc vell) , i vaig tenir el plaer d'iniciar-la. D'aquells moments, hi ha un vídeo a les xarxes, gravat pel meu amic Cil Buele, que el va acompanyar.

Ser militant en partits d'una esquerra revolucionaria , que no va acceptar el pactisme de la transició per blanquejar els polítics franquistes i la monarquia borbònica, a la que si s'hi avingueren altres forces polítiques , anomenades d'esquerra amb el capdavanter Santiago Carrillo, li va portar sancions, detencions, inclús una bona temporada a la presó.

Miquel mai ha traït els seus principis i queden clarament palesos a la seva trajectòria literària.

Amb prop de setanta obres escrites i aquests darrers 3 anys, tretze, compte amb 8000 articles d'opinió , s'ha convertit en un clar referent de la literatura catalana a Mallorca.

Voldria destacar dels seus darrers llibres: “Una arcàdia feliç” (2010);“Gardènies en la nit”(2011); “Caterina Tarongí” (2013; “Temps de matera” (2015) “Allò que el vent no s'endugué” (2017). Amb el reconeixement de les seves obres en molts premis diversos de novel•la i poesia i a més traduïdes a molts d'idiomes. Si voleu més informació sobre , disposa d'un bloc personal, molt ben estructurat:

https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/

Les seves obres han estat traduïdes a l'anglès , castellà ,francès , romanès i també al sistema braille

Després d'haver fet un recorregut per la seva obra, Miquel disposa a prop de sis llibres de viatges que ha anat escrivint amb distintes estructures inclús un d'ells format per un poema de cada ciutat on va visitar i algunes on hi va viure un temps: “Les ciutats imaginades” que va guanyar el premi Ciutat de Tarragona .

Cal remarcar també, dins dels seus llibres de viatges, “Camins literaris” on ens porta a un viatge en el temps, alguns que va viure personalment i d'altres on pel temps que ocorrerien ho pogué escriure arrel de la seva investigació extensa que va fer sobre diversos temes. El llibre és una recopilació de diversos escrits d'altres novel•les seves, de les quals fa referència, i tots relatius a la temàtica dels viatges. Faré lectura dels diversos pròlegs, que el mateix autor, fa de diversos viatges, perquè tingueu una idea de l'obra esmentada.

Un viatge a l´interior de totes les meves morts

Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l’oncle el dia que s’estavellà contra l’arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l’atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. (Miquel López Crespí)

Viatge a una ciutat assetjada

Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m’envolten. Constantment estic a l’aguait del que s’esdevé a l’exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l’insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s’esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden se'n riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m’ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d’ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s’ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. (Miquel López Crespí)

Un viatge a l´Índia

Dels mesos de caminar pels polsosos camins de l’Índia, de contacte amb les capes més pobres de la societat, va extreure unes experiències que mai no hauria pogut tenir a Mallorca. Assimilà de rics i pobres noves formes de copsar la realitat, de conèixer els laberints i trucs que permeten resistir l´home enmig de la més profunda soledat. Tornà amb la capacitat de donar una esperança, malgrat que fos fictícia, a les persones desvalgudes: les que cercaven una veu amiga, el record d’un passat més amable, la presència de la gent estimada, desapareguda irremeiablement pels tenebrosos caminois de la Mort. (Miquel López Crespí) De la novel•la “Joc d´escacs” (Llibres del Segle)

Viatge a un camp de concentració (Mallorca, Anys 40)

Durant els anys que vaig romandre al camp la meva feina principal va consistir en anar al poble a cercar el que em demanava el sergent d´intendència. El temps que em quedava lliure em deixaven fer alguns quadres religiosos, còpies d’El Greco i Zurbarán que eren encàrrecs d’esglésies i convents. Sovint el comandant em demanava marines, una natura morta, el retrat a l´oli de la seva esposa o fills. Cobrava un duro, cinc pessetes per cada obra. Era una forma de sobreviure, d’aconseguir alguns diners per a la família. (Miquel López Crespí) De la novel•la “Gardènies en la nit” (El Tall Editorial)

Del primer llibre a presentar “Viatjant per Mallorca. Les danses de la terra” que era idoni per tractar dins del cicle: “Mallorca. Literatura i paisatge” organitzat per l'Ajuntament de Vilafranca .Amb el suport del Departament de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell de Mallorca;

Degut a que tan sols fou una edició que escrigué Miquel López a petició de Jaume Font quan fou Conseller de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears, i les fotografies foren de Bartomeu Payeras amb una mostra de les imatges d'una Mallorca ben real i ben viva que ambdós varen conferir per encàrrec de la Conselleria de Medi ambient ( 2021) ha estat impossible trobar un exemplar per poder-vos mostrar les fotografies i fer una referència dels escrits.

Tan sols uns quants apunts d'una publicació en el bloc d'en Miquel López, han portat a ferme una idea del llibre que era en el fons, un crit d'atenció d'una Mallorca destruïda per un progrés que sembla que si ha existit per uns pocs i pels altres no tant.

Miquel fa una profunda reflexió que vos llegiré:

“El “progrés” ha d’anar sempre unit a la destrucció? No existeixen altres maneres d’avançar que no siguin aquesta sendera que ens porta a l’abisme? Per quins motius els seus fills l’han venuda per un grapat d’euros a les agències de turisme internacionals, als tour operators que pagaven una mica més. Hotels i autopistes, camps de golf i ports esportius, ciment arreu, tot val per a enriquir-se ràpidament sense pensar en el que deixarem, si és que deixam res!, als nostres fills.”

En referència a la tasca fotogràfica de Bartomeu Payeras Comas, fa aquesta referència:

“El valor artístic de les fotografies de Bartomeu Payeras, les obres que he tengut al meu costat durant tots aquests mesos de redacció del llibre, era impressionant. La feina de les carpetes que em lliuraren per a portar endavant el projecte demostrava l’alta qualitat d’un autèntic professional de la fotografia, un artista que sabia trobar el moment exacte, la llum precisa, l’angle adequat per a prémer l’obturador de la seva càmera i immortalitzar la nostra terra”

En Miquel a mode de reflexió, escriu:

Sovint, mentre anava escrivint els comentaris per a les fotografies del llibre, sense poder-hi fer res, mogut per la bellesa de l’obra que tenia davant, m’aturava a somniar el passat, la història de Mallorca, els anys de la meva infantesa poblera quan, amb una illa encara incontaminada, vivíem sense saber, innocents, que potser ja érem la darrera generació de mallorquins i mallorquines que podia contemplar el miracle. El miracle que, precisament, ha sabut retratar Bartomeu Payeras.

He trobat el llibre a la pàgina web de “Todocolección” que hi ha llibres descatalogats tot i que no he tingut el temps necessari per poder-lo comprar i poder mostrar l'exemplar aquí i avui.

Al bloc d'en Miquel López, hi ha escrites totes les seves percepcions arrel de l'esmentat llibre.

Passarem al segon llibre, “Llibre de viatges “ publicat el 2021 per l'editorial “El Tall”.Miquel descriu prop de 24 viatges a dir que alguns són físics i d'altres emocionals..

Capítols com “Records de la meva mare: Francesca Crespí Caldés(Verdera” i l'altre “Un viatge a Mallorca. Records del meu pare, presoner republicà a sa Pobla en els anys 40” són realment molt emotius.

Després en altres capítols, narra viatges a diversos països i ciutats on va viure un procés revolucionari, com puguin ser Irlanda, Itàlia, Portugal, París, Romania i Venècia.

També n'hi ha varis a Mallorca, i algun indret seu com a Lluc ;i les illes germanes de Menorca, Eivissa i Formentera.

Acabant el llibre amb el capítol: “Un viatge a la presó de Palma” en el qual rememora presencialment , la cel•la en que va estar empresonat.

És un llibre molt ben estructurat i amb moltíssima informació que recoman llegir-lo i que no desvetllaré més coses d'ell, ja que possiblement serà el proper exemplar que es llegirà pel “Club de Lectura de Vilafranca”

Acabaré llegint la contraportada de l'esmentat llibre.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Si algú està interessat a rebre el text de la presentació, si deixa el seu correu electrònic, li enviaré gustosament.

Josep Bonnín

Vilafranca de Bonany

8 de setembre de 2022

La novel·la històrica a les Illes - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-

Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)

Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació

Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018

Joc d´escacs (Girona, Llibres del Segle, 2018) – La darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí analitzada per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes (UIB) -

Miquel López Crespí: Joc d’escacs (Girona: Llibres del Segle, 2018).

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina. (Pere Rosselló Bover)

L’obra novel·lística de Miquel López Crespí s’ha caracteritzat, entre molts d’altres trets, per partir d’un suport memorialístic o històric. Lluitar contra l’oblit és l’única manera amb què l’ésser humà pot impedir que la injustícia s’instal·li definitivament. D’aquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de l’escriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants d’autors que han conreat la denominada literatura del “jo”, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts d’esdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.

Joc d’escacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre l’idealisme d’uns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció d’alguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que s’instauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que l’estat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc d’escacs.

A partir d’un narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què l’estat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja s’endevinava el final de la dictadura. L’escriptor, que també ens revela els seus dubtes d’aleshores com a jove escriptor autodidacte que s’inicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, d’entre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt d’estar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.

Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir d’una intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de l’època. És el cas d’Antònia, la militant d’esquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, l’advocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom d’un cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de l’època. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa l’intel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa d’un aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una “monja moderna”. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A l’altre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor d’Història, i Jaume Calafell, l’excapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui l’autor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de l’ambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina d’aquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018

El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -

Oportuna narració de López Crespí –

“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)

No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)

La novel·la històrica i la restauració borbònica (la “transició”) - El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -

Jaume Vicens (dBalears)

En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «… un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada». (Jaume Vicens)

«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc d’escacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de l’obra Allò que el vent no s’endugué. Aquest volum complementari acaba d’una manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc d’escacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter d’assaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.

En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.

Efectivament, Joc d’escacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre l’homologació democràtica d’Espanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a l’entrada a la CEE i al seu braç armat, l’Organització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que s’han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport d’una Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.

L’estigmatització d’una esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part d’una operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A l’altre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política —controlada pel potentats del règim dictatorial—, renunciant a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme —consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar l’estabilitat del règim amb les administracions USA—, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què l’escriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.

És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja s’han divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que s’endinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs s’entén millor el motiu pel qual l’Estat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. S’entén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei d’amnistia de l’Estat com una llei vàlida de punt i final. S’entenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.

Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor l’actualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat l’article 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada».

dBalears (1-V-2018)

La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)

Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)

Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i l’època en que transcorre millor que un tractat d’història. Llavors posava l’exemple d’Stendhal i els anys de l’imperi napoleònic.

Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.

Tot llegint Joc d’escacs de Miquel López Crespí m’he reafirmat en aquesta convicció. A l’igual que en Allò que el vent no s’endugué, de la que també he parlat en aquesta secció, l’autor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que s’ha anomenat –mal anomenat al meu parer- transició democràtica.

Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des d’un bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida d’escacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment l’esperança que l’escac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.

Així a Joc d’escacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults s’anava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.

Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. L’amor, les relacions familiars, l’amistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació d’un país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits d’aquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi d’esguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.

He de confessar que Joc d’escacs m’ha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a l’oblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge?

“A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a l’interior del cor de les noves generacions”.

Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.

Hi ha novel·les que s’han de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, “el primer deber de la literatura es contar la verdad”...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc d’escacs.

Revista Iris (Menorca, Març 2018)

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!

La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!

La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".

Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.
Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Blasmades i demonitzades les idees de república, socialisme i autodeterminació, una impressionant colla d’oportunistes al servei de la reforma, ben pagats i promocionats pel poder, començarien una munió de brutals campanyes contra el socialisme revolucionari, les idees independentistes i llibertàries, de menysteniment d’aquelles persones i aquells col·lectius que encara gosaven servar les idees de l’Octubre Roig o, sense anar més lluny, de les idees de cultura nacional-popular defensades en el Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

La publicació de Notícies d’enlloc, el Premi de Lletres 1987, un guardó convocat a iniciativa de Pau Taura i el Gremi de Llibreters, significà molt per a qui escriu aquestes retxes. I més si teníem en compte la composició del jurat. Un jurat que era format per persones tan estimades com Josep M. Llompart de la Peña, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover.

Cap a mitjans dels anys vuitanta, la situació personal i col·lectiva per a aquells i aquelles que ens entestàvem a lluitar per les idees republicanes, socialistes i d’autodeterminació no ens era gaire favorable. Malgrat que en aquella època el control de clans i camarilles, d’empreses editorials damunt els premis literaris i pàgines de cultura de diaris i revistes no era tan ferotge ni vergonyós com en l’actualitat. L’escriptor català que escrivís obres de qualitat encara podia concursar amb certes possibilitats de guanyar. Aleshores encara estàvem convençuts que la majoria de jurats llegien les obres presentades i després del debat pertinent es lliuraven els guardons sense gaire pressions extraliteràries. Ens referim a pressions editorials o de clans i camarilles. Era evident que alguns premis dels considerats que “consagren” ja començaven a ser manipulats pel comissariat neoparanoucentista, per alguns intel·lectuals que, a recer del poder institucional, ja s’havien situat a la vora de qui pagava, de qui comandava, dels partits que governaven conselleries de cultura i mitjans de comunicació. Així i tot, les coses en el camp literari eren més “normals”, o almanco nosaltres ho volíem creure i, a poc a poc, amb els problemes acostumats –però mai tan accentuats com en el present-- podíem anar publicant moltes de les obres de teatre, poesia i narrativa bastides en temps de la transició i començaments dels anys vuitanta.

Però parlem de l’època en la qual varen ser escrites les vint-i-vuit narracions que conformen el recull Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987).

A les Illes i la resta de l’Estat, la restauració borbònica havia reeixit amb un èxit complet. Havien desaparegut les organitzacions revolucionàries sorgides al llarg de la llarga lluita contra el feixisme i el capitalisme, sotmeses a la criminalització constant per part de la dreta sorgida de les entranyes del franquisme reformat i l’esquerra oficial. Desfetes la majoria de les organitzacions de l’esquerra revolucionària, molts militants passaren a reforçar els sindicats, organitzacions ecologistes i feministes, els moviments culturals i veinals del moment. N’he parlat prou extensament en els llibres L’antifranquisme a Mallorca 1950-70 (Palma, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això. Memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Palma, Edicions Roig i Montserrat, 2006).

A la nostra terra, la majoria de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), que era el partit on jo militava al costat de Mateu Morro, Jaume Obrador, Antoni Mir, Josep Capó, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Maria Duran, Guillem Coll, Pere Trias i tants i tants d’excel·lents companys i companyes, iniciàrem un procés d´unitat amb el PSM. Altres militants, com per exemple Antoni Mir, es decantaren per unir-se al Moviment Comunista de les Illes (MCI). Però el congrés d´unitat d´OEC amb el PSM tirà endavant i les sessions de debat, intenses i enriquidores, es feren al local d'OEC d'Inca en el mes de desembre de 1978. Va ser el IV Congrés del PSM. Altres militants, tant de la nostra organització com del PTE, l’ORT, la mateixa OEC, la LCR, el PORE, cremats per les traïdes de la transició, marxaren a casa i així contribuïren a desertitzar encara més el trist panorama que sorgia de la reforma del règim.

Blasmades i demonitzades les idees de república, socialisme i autodeterminació, una impressionant colla d’oportunistes al servei de la reforma, ben pagats i promocionats pel poder, començarien una munió de brutals campanyes contra el socialisme revolucionari, les idees independentistes i llibertàries, de menysteniment d’aquelles persones i aquells col·lectius que encara gosaven servar les idees de l’Octubre Roig o, sense anar més lluny, de les idees de cultura nacional-popular defensades en el Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Però la majoria dels militants romangueren actius en grups culturals i ecologistes, del tipus OCB i GOB. Molts d’altres reprenguérem les tasques literàries deixades de banda per la militància antifeixista, i un bon grup passà a reforçar les associacions de veïns, els sindicats i partits com el PSM, que era dels pocs que resistien a les onades de cinisme i menfotisme que envaïa tots els àmbits de la vida ciutadana.

En el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític (Palma, Edicions Cort, 2003), el poeta i investigador Ferran Lupescu definia a la perfecció la situació cultural i política de la postransició: “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de mormalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar”.

Aquesta era, resumint molt, la situació en la qual varen ser escrites la majoria de les narracions que conformen el recull Notícies d’enlloc que publicà Documenta Balear l’any 1987.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla: sants, bruixes i curanderes -

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat. (Miquel López Crespí)

Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.

Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.

Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...

Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)

Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.

Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).

Acte de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" a mitjans dels anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Alexander Sissonenko, membre del PCUS, Lila Thomàs i Miquel López Crespí.

L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.

La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.

La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".

Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.

En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.

Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.

Miquel López Crespí

(28-X-02)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes