Miquel López Crespí - Memòria històrica

Records de la Itàlia roja: Lotta Continua, Il Manifesto i Potere Operaio (I)

Antoni Gramsci, el gran dirigent comunista italià i teòric dels consells obrers, va ser un dels grans pensadors que inspiraven l'acció dels comunistes de les Illes (OEC) i de l'estat espanyol (OICE) i d'altres partits revolucionaris dels anys seixanta i setanta.

Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda, Lucio Magri i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto

En el capítol "Viatge a l'estranger" del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) ja havia parlat de la importància cultural i política que, per a un militant d'esquerres de finals dels seixanta i començaments dels setanta, significava poder viatjar a l'estranger.

En aquell breu capítol de les meves memòries havia escrit: "Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping".

Aquí caldria fer un incís: també era prou barat si amb cotxe -n'hi cabíem cinc- es repartien les despeses de benzina. Amb tenda, anant a dormir als càmpings de les ciutats on arribàvem i menjant entrepans -una pizza o un plat calent d'espaguetis era un veritable luxe d'aristòcrates!- no sortia gaire car.

Però continuem amb el que deia en el llibre: "Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.

'Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians".

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

Aquí caldria fer un altre incís. Es cert que moltes de les organitzacions de l'estat espanyol no arribarien a un nivell d'anàlisi com Potere Operaio, Lotta Continua o Avantguarda Operaia. Però, en el fons, als company italians els costà molt més que als catalans, bascs, gallecs o espanyols (que ja havien romput molt abans amb l'estalinisme) rompre amb l'herència del PCI (de Togliatti, Berlinguer, la dependència del moviment comunista oficial). Ells -i ens ho explicaven- es consideraven hereus del partit de la resistència antifeixista, del partit de la lluita guerrillera contra Mussolini. La Segona Guerra Mundial acaba l'any 1945 amb més de tres-cents mil partisans -la majoria membres del PCE- amb les armes a la mà. Els comunistes oficials italians sabien que eren ells qui havien portat el pes de la lluita antifeixista; ells els que havien penjat el dictador i els seus principals collaboradors, d'un garfi, a una plaça de Milà; ells, els que, si no hagués estat pels acords de Ialta, haurien pogut portar endavant una revolució que els nord-americans i Stalin no els permeteren realitzar.

Els companys italians procedien d'una altra història. Aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol, havíem tengut experiències revolucionàries pròpies (la CNT, el BOC, el POUM...) que ja de feia dècades ens fornien d'elements d'anàlisi lluny de l'esclerosi estalinista (Carrillo, Pasionaria i CIA).

A Catalunya, qui més qui manco sabia de la revolució de l'any 36, de les collectivitzacions agràries i industrials a Catalunya, Aragó... Els Fets de Maig (1937), la liquidació del poder dels anarquistes i dels comunistes del POUM (aquest darrer, un partit oposat a a l'estalinisme); la història de l'assassinat d'Andreu Nin, Camilo Berneri i tants i tants de revolucionaris anticapitalistes, ens havien obert els ulls -quant a l'estalinisme del PCE- molt abans que als companys italians. De tot això -i més!- en parlàvem en aquelles voluntarioses trobades a Itàlia, a mitjans dels anys setanta.

Hem de recordar que, a Itàlia, és només a partir de setembre de 1970 (quan Il Manifesto fa públiques les seves famoses 200 tesis pel comunisme), que es comença a congriar la ruptura orgànica amb l'herència de l'estalinisme.

Els companys italians ens deien que s'havia hagut d'esperar al sorgiment d'una nova generació de revolucionaris (els que protagonitzaren els anys rojos de 1967-68) per aconseguir copsar a fons tota l'essència contrarevolucionària de la repressió estalinista contra els soviets de Budapest de l'any 1956 (per posar un exemple). O, més endavant, assistir a la vergonyosa invasió de Txecoslovàquia per part dels exèrcits del Pacte de Varsòvia, per a treure conclusions del carreró sense sortida a què portava el famós "compromís històric" de Berlinguer amb el Vaticà i la Democràcia Cristiana italiana. Analitzant el capteniment de la burocràcia dirigent del PCI, els militants s'anaven adonant del camí sense sortida (l'acceptació en tot moment del marc capitalista) a què portaven les famoses aliances amb la burgesia i el seus partits (el "compromís històric").

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Records de la Itàlia roja. Gramsci i els Consells Obrers. (i II)

"Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític". (Miquel López Crespí)

Mestre (Venècia), estiu de 1976. Miquel López Crespí va anar a la trobada anual de les Joventuts Comunistes Italianes on va establir contacte amb membres de Il Manifesto i altres partits de l'esquerra revolucionària italiana.

Amb els anys nous elements s'afegiren a les reflexions dels comunistes italians: primer l'exemple de la revolució cubana; l'experiència posterior de la Revolució Cultural xinesa i el qüestionament de l'aparell burocràtic del PC xinès que proposava Mao; el mateix maig del seixanta-vuit; les experiències "soviètiques" a l'Estat espanyol (el naixement d'un nou moviment obrer mitjançant les primitives Comissions Obreres, encara no dominades pels estalinistes), anaven fent veure a l'avantguarda treballadora i estudiantil italiana que ni tan sols les tendències més d'esquerres del PCI, tipus Ingrao, no podien donar resposta al nous problemes que la revolució a Occident plantejava.

Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític.

És quan -tant a Itàlia com aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol- es redescobreix el primitiu Gramsci dels Consells Obrers. Els comunistes de finals dels seixanta ens trobam amb una història amagada per l'estalinisme i els seus sequaços intellectuals. Les burocràcies partidistes (especialment la socialdemocràcia i l'estalinisme) ens havien amagat que la revolució d'octubre era la revolució dels soviets, dels Consells Obrers, de l'autonomia obrera. És a partir d'aquest retrobament amb el Gramsci del poder obrer, amb el Lenin dels Soviets, amb el Troski antiburocràtic, amb tots els pensadors que teoritzaren i portaren a la pràctica el poder obrer i la creació de la nova democràcia proletària a l'URSS, que es comencen a bastir noves estratègies anticapitalistes molt allunyades del possibilisme electoralista postestalinista. És a partir d'aquesta nova lectura del marxisme i de les revolucions, que es va constatant el camí sense sortida al qual ens ha portat -al món sencer- l'estalinisme (el moviment comunista internacional oficial que controla el PCUS, és a dir, la policia política de la nova burgesia "roja" que ha usurpat el poder al proletariat).

El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme

Explicàvem una mica més amunt que, a Catalunya, a les diverses nacions de l'estat espanyol, els marxistes revolucionaris (els hereus del POUM) havíem avançant més que els italians en el descobriment de totes aquestes mancances, de tots aquests entrebancs a la revolució socialista que posaven en els defensors de la burocràcia soviètica (els P"C"s oficials, parlamentaris, que cobraven -per a mantenir el sistema- de les seves respectives burgesies nacionals). Per això mateix, en aquest capítol que comentàvem de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), dèiem: "Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva 'malaltia infantil' per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.

'A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68".

I fent aquesta opció era quan ens trobàvem amb els companys italians de Potere Operaio o Lotta Continua que també havien fet aquesta opció.

Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia

Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

Ara, sis anys després d'haver escrit aquestes opinions, revisant el meu arxiu fotogràfic, sortosament he trobat un munt de fotografies d'aquells anys que m'han fet recordar tot el que vaig narrant. Records de viatges a Londres, a París, a Irlanda... Les fotografies que ara illustren aquest article són del Festival de les Joventuts Comunistes Italianes: la reunió anual que, a diversos indrets d'Itàlia, celebraven les joventuts berlinguerianes (les del "compromís històric" amb el Vaticà).

Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia. No era cap viatge "oficial" de l'organització, ni molt manco! Li deia si hi havia cap problema si marxava perquè, a les darreries de la dictadura, quan es començava a covar el pacte entre oposició domesticada i franquisme reciclat (per allò de poder fruir de sous i poltrones) no semblava gaire correcte -revolucionàriament parlant- anar uns dies de vacances. En aquella temps es militava amb "dedicació exclusiva". Gairebé no hi havia vida particular. Malgrat que el sector obrer era el menys afectat per la militància absoluta. Nosaltres -estudiants, intellectuals, professors...- amb allò que "encara no havíem format una família" -la "sagrada família" mai no qüestionada per cap sector de l'esquerra- havíem d'estar sempre al tall: reunions, viatges a la recerca de la propaganda, pintada de cartells, redactar manifestos, fulls volants, recitals per a recollir diners per al partit... Pel que fa als obrers -o almanco per a la majoria-, bastava que "complissin" assistint a la reunió de cèllula setmanal o repartint -quan podien- alguna octaveta. I, encara quan, molt de tard en tard, els altres sectors -estudiants, mestres, professionals...- fèiem arribar les nostres tímides protestes a la direcció se'ns feia callar per... "petitburgesos" que "no enteníem les necessitats del proletariat!".

En el fons eren les restes de l'economicisme més vulgar i barroer que tant havia blasmat Lenin en el Què fer?

Josep Capó, el secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), no em posà cap entrebanc al viatge. No era un d'aquests obreristes que tant abundaven en el partit. Per cert: molts d'aquests "criticons" amb els intellectuals "petitburgesos" (es a dir: amb els militants als quals interessava el cinema, el teatre, la literatura) els hem vist més endavant treballant per als sectors més reaccionaris del PSOE o... fins i tot per al PP! Vet aquí el que era la "consciència de classe" dels que tenien calls a les mans. Una faula tot plegat!

Deia que Josep Capó m'animà, ja que sabia el fruit personal i (indirectament) per al partit que podria treure d'unes setmanes d'estreta relació amb els berlinguerians de les joventuts comunistes italianes o amb gent de Lotta Continua o de Democrazia proletaria.

En Mateu Morro -aleshores un dels homes més oberts del comunisme mallorquí (OEC) i que militava en el mateix front on jo feinejava: el front d'estudiants- també m'animà a marxar. Amb en Mateu (i a part de les reunions orgàniques de l'organització) ja havíem discutit a fons el llibre de Maria Antonieta Macciocchi Gramsci y la revolución de occidente. El nostre partit (l'OEC) no era gens estalinista amb el que feia referència a les possibles lectures (per part dels seus militants) dels clàssics del pensament revolucionari mundial.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

“Temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats. Prohibició absoluta. No en parlem dels llibres i tractats que feien referència a una organització més justa de la societat! Salas, d'amagat de la Inquisició, era el que més feia per il·lustrar-nos del que considerava que ens podia ser útil. Materials editats a París, Londres o Anvers. Ens dominava la febre del coneixement. El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements. Els llibres bons i dolents, els útils o els que no servien per res eren devorats de forma frenètica tan sols pel fet que havien estat editats fora de les fronteres espanyoles” (La conspiració)

La novel·la històrica catalana i la lluita contra els borbons: La conspiració

Miquel de Sureda de Montaner, el Joan Baptista Marià Picornell Gomila de la història real, la vida del qual i la dels seus amics, els conspiradors contra el rei Carles IV, hem novel·lat al llibre La conspiració (Editorial Antinea, Vinaròs, 2007) són exemples cabdals d´intel·lectuals i homes del poble il·lustrats. En els primers esborranys que vaig fer, més que res per a anar situant l´època dels protagonistes de la novel·la, hi tenc escrit, entre moltes altres notes: “Cercar materials quant a la possible influència de Spinoza, Descartes, Locke, Newton, Voltaire, Étienne Bonnot de Condillac, Claude Adrien Helvétius i Jean-Jacques Rousseau entre els liberals del segle XVIII espanyols i catalans”. També una nota que diu: “Repassar l´època de la Il·lustració francesa; tornar llegir Los jacobinos de José Alvarez Junco i Emilio Gilolmo (Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1979) i Jean-Paul Marat. Textos escogidos (Editorial Labor, Barcelona, 1973)”. Atenció! No oblidar aquella aproximació a “la conspiració dels igualitaris”, el llibre, amb introducció i notes de Claude Mazauric, Babeuf. Realismo i utopía en la Revolución Francesa (Ediciones de Bolsillo, Barcelona, 1970).

Sense necessitat d’haver d’escriure cap nota de recordatori, a mesura que anava situant una imaginària cronologia referent a la vida i fets històrics del protagonista de La conspiració, des de molts d´anys abans de l´inici de la redacció del primer capítol cercava materials referents als anys de la Il·lustració. I aquí hauríem de tornar a parlar del llibre de Richard Herr España y la revolución del sigle XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964), una bona traducció de The eighteenth-century revolution in Spain feta per Elena Fernández Mel.

Si volia aprofundir en el pensament dels il·lustrats catalans i espanyols del segle XVIII havia de viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, més enllà dels llibres i discursos de Marat, Robespierre i Babeuf, llibres i opuscles, cartes i discursos que solament representaven l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat vaticanista i el poder de la Inquisició comença no solament amb la introducció i traducció de certs tractats luterans del segle XVI: aquest aspecte només seria el començament de la provatura de minar les bases del reaccionarisme cultural fomentat pel Vaticà. Malgrat la censura del moment, els investigadors més diversos, com per exemple Andreu Piquer, de la Universitat de València, comencen a traduir obres relacionades amb els avenços de la medicina. El rei Carles III afavoreix indirectament aquesta mena de recerca, la qual cosa contribueix a enfortir el sector d´intel·lectuals espanyols que més endavant seran el fonament d’on sorgiran els redactors de la Constitució de Cadis de 1812, els conspiradors contra el poder absolutista feudal i els primers defensors dels drets de les nacions oprimides per la monarquia borbònica. Aquestes traduccions de llibres de ciència, els tractats sobre astrologia, matemàtiques, fauna i flora, agricultura o arts i oficis seran els fonaments de la Il·lustració espanyola i dels moviments polítics revolucionaris de finals del segle XVIII i començaments del XIX.

A partir de 1731 hi ha traduccions de les obres científiques més avançades del moment. Circulen pels cercles antiinquisitorials els llibres de Noël Antoine Puche l’Espectacle de la nature i Essai sur l´électricité des corps. També es llegeix la Histoire naturelle de Buffon i tenen molt d’èxit els treballs de Linné sobre la classificació de les plantes. Entre 1760 i 1770 circulen per tots els cercles il·lustrats traduccions i opuscles defensant una visió científica de la natura i de la societat. L’atac contra l’escolàstica i la metafísica inquisitorials és directe i, malgrat que sota els regnats de Ferran VI i Carles III s’afavoreixen alguns aspectes de la investigació (es varen poder construir tres observatoris astronòmics i amb Carles III foren abundoses les construccions de jardins botànics), la llibertat intel·lectual no avançava abastament. Recordem que l’Encyclopédie va ser prohibida. El ministre Campomanes autoritzà la traducció d´alguns articles relacionats amb les arts i els oficis, però el clergat al servei de la Inquisició s’hi oposava a mort. Cap a 1787, l´il·lustrat de sa Pobla (Mallorca) Cristòfol Cladera Company fundà a Madrid el periòdic més avançant del moment, el diari Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa. El periòdic surt aprofitant les contradiccions internes i les lluites pel poder de les camarilles de la Cort espanyola. És un diari que acompleix una tasca importat en la consolidació de l’esperit de la Il·lustració.

Tot recordant els anys d’estudiant, la tenebrosa època en la qual els llibres científics eren prohibits i els traductors portats al tribunal de la Inquisició per a ser posteriorment executats o desterrats a llunyanes presons espanyoles d’Amèrica Llatina, Miquel Sureda de Montaner, reflexionant, explica: “Temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats. Prohibició absoluta. No en parlem dels llibres i tractats que feien referència a una organització més justa de la societat! Salas, d'amagat de la Inquisició, era el que més feia per il·lustrar-nos del que considerava que ens podia ser útil. Materials editats a París, Londres o Anvers. Ens dominava la febre del coneixement. El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements. Els llibres bons i dolents, els útils o els que no servien per res eren devorats de forma frenètica tan sols pel fet que havien estat editats fora de les fronteres espanyoles”.

Molt resumit, aquests serien alguns dels fonaments que, més endavant, crearan els homes i les dones que, sota la influència de la Revolució Francesa, portaran endavant la lluita per provar d’acabar definitivament amb l'herència feudal i inquisitorial espanyola.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Telèfon: 964-450085

Paulí Pallàs es retroba, seixanta-nou anys després, amb el lloc del seu captiveri

El gironí va visitar ahir el campament dels soldats al parc de Llevant i hi oferí un excepcional testimoni

Assumpta Bassa | 24/07/2011 |

Al cap de seixanta-nou anys es retrobava amb el lloc del seu captiveri. El gironí Paulí Pallàs (1920) tornà ahir al matí al Campament dels Soldats del Parc Natural de Llevant. Eren molts records i emocions. Només va necessitar un minut per situar-s'hi i recordar com transcorrien les hores en aquest lloc de reclusió i treballs forçats on va estar tancat durant el règim franquista en els primers anys de la dècada dels 40. El seu únic delicte: lluitar a la Guerra Civil al bàndol de la República.

La visita va ser organitzada per l'Associació d'amics del campament dels soldats i va comptar amb la presència de l'alcalde d'Artà, Jaume Alzamora, i del director del parc, Tomàs Bosch, així com d'altres membres de l'associació.

"Després de la guerra, no pensàvem en cap revolució, simplement lluitàvem per enderrocar el règim de Franco", comentava Pallàs, que va estar tres anys a la presó, després d'estar al campament per reorganitzar, en la clandestinitat, el partit al qual va pertànyer, el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

No havia tornat a Mallorca des de llavors i té moltes ganes de col·laborar en la recuperació de la memòria històrica. "La informació que ens ha donat Pallàs ens ha servit per reconstruir la vida dels presos amb detalls que no podíem ni imaginar", comentaren des de l'associació; a més, afegiren que "han estat de gran ajuda les nombroses fotografies que el mateix Pallàs va poder rescatar del campament. Segons Paulí, si no hagués estat destinat a l'oficina del camp, no hauria pogut aconseguir les fotografies, encara que no recorda com s'ho va fer per treurer-les ni qui les va fer". Ahir vespre estava previst que Pallàs donàs el seu testimoni en una xerrada al teatre sobre la vida quotidiana al campament.

Recuperació

No va ser fins al 2005 que, a Artà, no es va saber de l'existència d'un altre presoner viu. Així ho expliquen des de l'associació. "Paulí Pallàs va escriure les seves memòries i en va enviar un exemplar a Artà. L'interès del llibre va suscitar una primera visita a Salt, lloc de residència de Paulí, i una segona visita quan es va enllestir l'organització d'aquest viatge a Mallorca", varen concloure des de l'associaicó, que, des que es constituí, treballa amb l'objectiu de recuperar la memòria històrica d'aquest indret.

Diari de Balears

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.

Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.

De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.

Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.

Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí

Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.

Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...

Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.

Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...

L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!

Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).

En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".

Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Es veu que la consigna és moure el president Antich per davant les càmeres, fer-lo comparèixer en com més escenaris millor, sempre portador d'un missatge d'optimisme més o menys raonat -contradicció en els termes-, de coratge, de fe. (Guillem Frontera)

La pel·lícula del darrer any

Guillem Frontera | 20/07/2010 |

Es veu que la consigna és moure el president Antich per davant les càmeres, fer-lo comparèixer en com més escenaris millor, sempre portador d'un missatge d'optimisme més o menys raonat -contradicció en els termes-, de coratge, de fe. Costarà, però superarem aquest tràngol, seria el missatge, reduït imperdonablement per la persona que em comenta l'estratègia per a aquest any electoral. Podem, ens en sortirem. Si no m'enganyen, aquest missatge es repetirà fins a l'arcada. Però, digui'm, vostè que ho sap tot, que s'asseu davant el teclat i arregla el món amb dues passades de pantalla; digui'm quina altra cosa es pot fer en aquests moments. Certament, poca cosa més. Lectures positives de dades negatives. Això que ens arriba al coll no és fema, només en fa l'olor. El vaixell fa aigua, però són més les aparences que la realitat. Ja se sap, les vies d'aigua són molt espantoses. I fer jocs de paraules: preocupació, sí, però no desànim. Siguem crítics, però no alarmistes. Sentit de la responsabilitat versus derrotisme.

Un bell discurs. Un bell discurs si resultàs una mica convincent, si el president tengués capacitat d'injectar-nos el seu coratge, l'optimisme, la seva seguretat en una deriva favorable del curs de les coses. Però, no sabem si per sort o per desgràcia, tenim un president de govern que no menteix bé -i això és bo- perquè no convenç -i això m'atreviria a dir que no és bo. La sinopsi promet. L'escaleta... té coses. El guió és passable. La direcció, molt fluixa. La interpretació no ens arriba a commoure, no ens sentim identificats, ni tan sols propers, al personatge. Tal vegada convendria reconduir la ficció de cap a una cosa més coral, sense un protagonista omnipresent i omniscient: la força rau en un esplet de secundaris que, filtrats per un càsting rigorós, poden dotar la història d'un aire de versemblança (que l'espectador sempre agraeix).

Per què no mira d'oferir un also starring a alguns excel·lents i silenciosos governants de la coalició, que han obtengut tan poc paper durant aquesta legislatura malgrat la feina que han desenvolupat? És clar, no es tracta d'anar plegats en llista, sinó de donar consistència -perdó, versemblança- al missatge i evitar aquesta sensació de buit, d'artificiós, que ara es transmet. En fi, alguna cosa s'hauria de fer per evitar que es repetís la calamitosa etapa final del I Pacte de Progrés, quan semblava que ningú no sabia si volia guanyar les eleccions o li era ben igual perdre. Allò va ser una pel·lícula de por. Ara se n'anuncia una de tedi.

dBalears

No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)

Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich (un article d’abril de 2002)

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.

Francesc Antich.

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.

Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.

Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.

Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.

Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.

I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.

Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.

Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.

Miquel López Crespí

(1-IV-02)

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....

Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.

Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.

Memòria històrica - Tal com èrem – Palma, Anys 70 – Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -

També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández. El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes. Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina. En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies. (Miquel López Crespí)

Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins d'aquella grisor. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions de la democràcia formal) hom visqué amb l'amenaça ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una cançó de Raimon que situa molt bé el tètric ambient que respiràvem: "I junts escoltàvem la música esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'aturàs al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situació i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a més de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebrós despatx del carrer de la Soledat!

Un dia vérem per televisió imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falcón i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els més ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si haguéssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims més horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.

Ran d'aquestes detencions, a Mallorca era arrestada na Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". Na Lieta López, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeserías, a Madrid, on romangué incomunicada durant cinc mesos.

En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Després de tants d'anys de ser el principal promotor de la resistència cultural i política contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per allà on anava a demanar una necessària solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ningú no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan més endavant haguérem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trobàrem amb la mateixa incomprensió. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspondència i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trobà el suport d'homes com Antonio Gala i Joaquín Ruiz Giménez.

Al cap de cinc mesos de patiment, la pogué treure al carrer, no sense haver comprovat, en la pròpia carn, fins on arribava el pretès antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit més d'una vegada que va ser una lliçó que mai no ha oblidat.

Un poc abans, en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem els primers embrions de les comissions de barri, que, amb els anys i el temps, s'anirien convertint en moltes de les associacions de veïns de l'actual Federació.

La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de Son Cladera (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar, record alguns militants del PCE (en Manolo Cámara, en Josep Vílchez, algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (n'Ángel Calderón i la dona, "El Sordet" i la muller...). Record un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB de Josep Valero i Xesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (una de les actuals responsables del diari "Baleares"), en Josep M. Dolç i na Lola -una coneguda trotsquista, actualment historiadora-. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obres Comunistes i les JOC (Paco Mengod), que tenien una gran quantitat de lluitadors per les barriades.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre els reformistes (PCE) i els grups revolucionaris. En Manolo Cámara volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla pel socialisme i en contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Paco Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda. Finalment, per majoria, i coneixent ja per on anirien els trets en el futur, es decidí muntar les primeres comissions de barri.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent. L'advocat Ferran Gomila també ens cedí en nombroses ocasions el seu despatx, sense posar-hi mai entrebancs.

Al cap d'un parell de mesos de no posar fil a l'agulla, un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries... Per aconseguir "entrar en contacte amb el poble" volien posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer treballadors i treballadores, sectors de la població d'origen popular, personal fotut pel sistema. Pel cantet que fessin podríem endevinar qui, dels enquestats, podria ser militant, o de les mateixes comissions de barri, o d'un partit d'esquerres.

Foren mesos i mesos de feina caòtica. Hi havia molta misèria amagada als barris de ciutat! No tot eren les floritures de la propaganda franquista, el diluvi d'or del turisme! Nombrosos habitatges eren miserables, de novel.la de Dickens. Les rates eren abundoses. La humitat produïa malalties en infants i gent d'edat. Cada dissabte horabaixa -i algun dia feiner- vint o trenta persones anàvem amunt i avall parlant amb els veïns. En Manolo Cabellos i na Joana M. Roca aprofitaren més endavant les enquestes i el coneixement del barri (na Joana vivia en el mateix Puig) per a enllestir els treballs de rehabilitació. En Manolo Cabellos, amb molta paciència, a mesura que fèiem les preguntes, dibuixava i prenia mides dels habitatges més interessants, servant, per al futur, joies de l'arquitectura popular mallorquina. Després férem el mateix amb el barri de sa Calatrava i tota la zona de la Gerreria.

Cada partit trobà en aquells ravals oblidats pels successius ajuntaments franquistes, simpatitzants i futurs afiliats. La tàctica donà bons resultats! La Comissió Centre ajudà, doncs, a enfortir el teixit social de lluita contra la dictadura. Fou un treball gens desaprofitat.

També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández.

El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes.

Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina.

En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies.

Mentrestant a Portugal esclatava la revolució dels clavells. Finia la terrible dictadura feixista de Salazar. Pel setembre i l'octubre, molts militants revolucionaris marxàrem cap a Lisboa a sentir, de prop, l'aire net de la llibertat.

Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.

Memòria històrica - Tal com èrem – Palma, Anys 70 – Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -

També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández. El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes. Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina. En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies. (Miquel López Crespí)

Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins d'aquella grisor. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions de la democràcia formal) hom visqué amb l'amenaça ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una cançó de Raimon que situa molt bé el tètric ambient que respiràvem: "I junts escoltàvem la música esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'aturàs al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situació i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a més de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebrós despatx del carrer de la Soledat!

Un dia vérem per televisió imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falcón i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els més ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si haguéssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims més horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.

Ran d'aquestes detencions, a Mallorca era arrestada na Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". Na Lieta López, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeserías, a Madrid, on romangué incomunicada durant cinc mesos.

En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Després de tants d'anys de ser el principal promotor de la resistència cultural i política contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per allà on anava a demanar una necessària solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ningú no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan més endavant haguérem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trobàrem amb la mateixa incomprensió. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspondència i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trobà el suport d'homes com Antonio Gala i Joaquín Ruiz Giménez.

Al cap de cinc mesos de patiment, la pogué treure al carrer, no sense haver comprovat, en la pròpia carn, fins on arribava el pretès antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit més d'una vegada que va ser una lliçó que mai no ha oblidat.

Un poc abans, en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem els primers embrions de les comissions de barri, que, amb els anys i el temps, s'anirien convertint en moltes de les associacions de veïns de l'actual Federació.

La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de Son Cladera (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar, record alguns militants del PCE (en Manolo Cámara, en Josep Vílchez, algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (n'Ángel Calderón i la dona, "El Sordet" i la muller...). Record un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB de Josep Valero i Xesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (una de les actuals responsables del diari "Baleares"), en Josep M. Dolç i na Lola -una coneguda trotsquista, actualment historiadora-. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obres Comunistes i les JOC (Paco Mengod), que tenien una gran quantitat de lluitadors per les barriades.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre els reformistes (PCE) i els grups revolucionaris. En Manolo Cámara volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla pel socialisme i en contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Paco Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda. Finalment, per majoria, i coneixent ja per on anirien els trets en el futur, es decidí muntar les primeres comissions de barri.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent. L'advocat Ferran Gomila també ens cedí en nombroses ocasions el seu despatx, sense posar-hi mai entrebancs.

Al cap d'un parell de mesos de no posar fil a l'agulla, un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries... Per aconseguir "entrar en contacte amb el poble" volien posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer treballadors i treballadores, sectors de la població d'origen popular, personal fotut pel sistema. Pel cantet que fessin podríem endevinar qui, dels enquestats, podria ser militant, o de les mateixes comissions de barri, o d'un partit d'esquerres.

Foren mesos i mesos de feina caòtica. Hi havia molta misèria amagada als barris de ciutat! No tot eren les floritures de la propaganda franquista, el diluvi d'or del turisme! Nombrosos habitatges eren miserables, de novel.la de Dickens. Les rates eren abundoses. La humitat produïa malalties en infants i gent d'edat. Cada dissabte horabaixa -i algun dia feiner- vint o trenta persones anàvem amunt i avall parlant amb els veïns. En Manolo Cabellos i na Joana M. Roca aprofitaren més endavant les enquestes i el coneixement del barri (na Joana vivia en el mateix Puig) per a enllestir els treballs de rehabilitació. En Manolo Cabellos, amb molta paciència, a mesura que fèiem les preguntes, dibuixava i prenia mides dels habitatges més interessants, servant, per al futur, joies de l'arquitectura popular mallorquina. Després férem el mateix amb el barri de sa Calatrava i tota la zona de la Gerreria.

Cada partit trobà en aquells ravals oblidats pels successius ajuntaments franquistes, simpatitzants i futurs afiliats. La tàctica donà bons resultats! La Comissió Centre ajudà, doncs, a enfortir el teixit social de lluita contra la dictadura. Fou un treball gens desaprofitat.

També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández.

El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes.

Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina.

En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies.

Mentrestant a Portugal esclatava la revolució dels clavells. Finia la terrible dictadura feixista de Salazar. Pel setembre i l'octubre, molts militants revolucionaris marxàrem cap a Lisboa a sentir, de prop, l'aire net de la llibertat.

"Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics". (Cecili Buele, dirigent d'Esquerra)

Memòria històrica de la lluita antifranquista: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970

Cecili Buele. Intervenció en el Congrés de Diputats.

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)

He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a col·laborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.

Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebel·lió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.

Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nul·litats acadèmiques, socials o polítiques.

No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma

Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.

Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.

Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.

L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.

Publicat a la revista L'Estel

Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart...

Ciutat de Mallorca 1968. Davant el Bar Bosch de Ciutat i d'esquerra a dreta: Antoni Serra, Guillem Frontera i Aina Montaner.

[...] Amb Aina Montaner m'unien més de trenta anys d'amistat, el record dels primers llibres publicats i que ella, com a una de les responsables de l'Editorial Turmeda, s'encarregava de corregir abans de portar els originals a la impremta. Els reculls de narracions A preu fet i La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, foren corregits al mateix temps que n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col·lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel·la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.

Vaig conèixer Aina Montaner a començaments dels anys setanta. Degué ser l'any 1971. Jo ja feia uns anys que escrivia articles de crítica literària en el suplements de Cultura del diari Ultima Hora i posteriorment en les de Diario de Mallorca. Per aquells anys havia guanyat el Ciutat de Palma i el Carlos Arniches de teatre en català. Amb Adela Casellas i Frederic Suau havíem intentat l'aventura cultural de la llibreria L'Ull de Vidre, fent tota mena de presentacions, xerrades, exposicions de pintura, amb la utòpica intenció d'ajudar a canviar el món mitjançant la cultura... Anàvem a vendre llibres catalans pels pobles de Mallorca... Jo escrivia sobre els novel·listes d'America Llatina, tant de moda aleshores. I sobre Gabriel Alomar, Brecht, Maiakovski, Babel, la Revolució Cultural Xinesa, Gramsci, els situacionistes francesos, Lukács, el compromís de l'escriptor amb la seva societat. Aina Montaner, des d'una altra vertent, des de la Llibreria Tous, ajudant el seu company, provà igualment uns anys després, amb molt més èxit, continuar l'aventura de l'Ull de Vidre. Cal dir dir que reeixí en la prova i la seva tasca contribuí a animar el somort i gris panorama cultural de la Palma dels darrers anys de la dictadura. N'Aina s'havia llicenciat en Filosofia i Lletres el 1966, en la secció de Filologia Clàssica, per la Universitat de Barcelona.

De la lluita cultural i clandestina de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta n'he parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma de Mallorca, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) i, molt més recentment, en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Els dos capítols de Cultura i antifranquisme dedicats a la història de les Aules de Poesia, Teatre i Novella, ens poden donar una idea aproximada de l'enrarit i repressiu ambient cultural de la Palma de finals dels seixanta, just quan n'Aina havia acabat els estudis a Barcelona i es decidia a retornar a Mallorca.

Els començaments dels setanta van estretament lligats a les activitats de les llibreries l'Ull de Vidre i Tous, a la creació dels primers embrions de partits revolucionaris antifeixistes, a la preparació del Congrés de Cultura Catalana, a la consolidació de l'OCB i a l'ampliació de la represa editorial catalana a les Illes amb editorials que com Daedalus, que dirigeix Tomeu Barceló, i Turmeda, en la qual és un personatge decisiu i imprescindible Aina Montaner.

D'aquests anys de represa i consolidació cultural catalana en podem trobar una excel·lent informació en el llibre de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003), que acaba d'editar Documenta Balear.

La Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc (vegeu el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc"), de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lul·lià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. Com he escrit una mica més amunt, el professor Pere Rosselló Bover sintetitza molt bé tot aquest procés en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003). [...]

Des de 1971 fins al 2004 la nostra amistat es va anar afermant i consolidant. A mitjans dels setanta, com a autor amb solament tres llibres publicats, solia anar a casa seva, en el piset que tenia amb el seu company en el carrer Joan Crespí i parlàvem de literatura, política, els esdeveniments internacionals que commocionaven el món. Recordem que era el temps de la guerra del Vietnam, l'experiència de Salvador Allende, la represa de la lluita popular contra la dictadura, el Congrés de Cultura Catalana, el naixement dels primers partits comunistes i antifeixistes a les Illes. Malgrat que ella en un temps hagués estat més propera al PSUC i jo militàs en una organització de tendència consellista i trotsquista, l'OEC, mai tenguérem cap diferència essencial en les valoracions del moment. Dona d'un tarannà democràtic per excellència, era ben lluny del dogmatisme i la vulgaritat del carrillisme illenc.

Posteriorment, amb el meu atrotinat Simca 1000 la vaig ajudar a fer les mudances des del piset de Joan Crespí fins a la nova casa que havia llogat a Son Rapinya. Podeu imaginar l'embalum de les mudances! Llibres i més llibres, cossiols amb flors multicolors, antics estris de cuina mallorquins, els prestatges de les llibreries desmuntades... Eren uns anys d'alegries i esperances, malgrat els cops sagnants de la dictadura, malgrat les detencions i interrogatoris que vaig patir, que uns i altres vam patir per part de la Brigada Social de la dictadura. Vivíem la nit franquista, però el cert és que tots, n'Aina la primera, teníem grans esperances en la possibilitat que la democràcia ens ajudàs en la consecució del nostre redreçament nacional i social. Encara no havíem vist ni patit les tones de cinisme i oportunisme que copsaríem poc després, amb l'abandó de la majoria d'ideals rupturistes, socialistes, nacionalistes i republicans per part d'aquells que feien dels pactes amb el franquisme reciclat i la consolidació de la monarquia borbònica la base de la seva economia particular. Servils de tota mena i condició que renunciaven a tota idea anticapitalista, d'independència o socialisme per tal de gaudir de bon sou institucional, cotxe i moqueta oficial.

Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d'Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d'amics del moment. Els diumenges, per distreure'ns una mica de tanta literatura i tanta política, anàvem d'excursió amb un grup d'amics entre els quals hi havia l'economista Pere Carles, la professora Cathy Sweeney, l'escriptor Antoni Serra i el que va ser conseller del Pacte de Progrés, Xisco Quetglas.

Posteriorment, amb la mudança d'Aina Montaner a la casa de Son Rapinya, encara ens trobàvem més sovint, ja que la meva mare vivia al costat, a Son Serra, i cada vegada que l'anava a veure m'aturava primer a casa d'Aina Montaner per a petar la conversa literàrio-política.

Trenta anys i busques després de la nostra coneixença, Aina Montaner servava el mateix esperit de lluita, la mateixa energia amb la qual la vaig conèixer quan vengué de Barcelona. Amb una curiositat intel·lectual inabastable, no hi havia tema cultural que no li interesàs. A Son Rapinya, si hi anaves a la l'horabaixa o en dissabte o diumenge sempre la trobaves corregint novel·les, estudiant, preparant les lliçons de català per al funcionariat de la de les Illes. No endebades Aina Montaner ha estat una de les màximes impulsores de la nostra normalització lingüística. [...]

Fa uns anys, quan es detectà la malaltia que la portaria a la mort, ja em digué, amb un deix de tristor als llavis, que "el meu camí s'ha acabat, Miquel". Després parlàrem de temes intrascendents, d'aquelles excursions pels pobles i muntanyes de Mallorca, de la lluita cultural en els darrers anys de la dictadura... Quan recentment la vaig felicitar per l'obtenció del Premi Ramon Llull 2004 no parlàrem de tot el que sabíem que s'esdevendria. Em digué que esperava la tarja de la propera presentació d'algun llibre meu. Però era parlar per parlar. No volíem dir res del que sabíem que era ja irreversible. Ens acomiadàrem normalment, com si la malaltia no existís i aquest diumenge ens haguéssim de trobar novament per anar d'excursió a la vall de Ternelles com fa trenta anys. Aina, no dubtis mai que el teu record serà sempre amb nosaltres.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (15-VII-04)

Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull". (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí: un escriptor de combat (III)

Coberta del llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire

En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.

La traducció al castellà del poemari Signes obtingué el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004.

El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l'estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa "Camilo José Cela"), a Alacant (Premi Internacional de Poesia Miguel Hernández) i en molts d'altres indrets de l'estat. "Los espejos de la memoria", traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l'Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l'actualitat.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l'estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L'any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la collecció "Gabriel Ferrater"; el 2003 era guardonat amb el "Ciutat de Xàtiva" per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l'Editorial Bromera del País Valencià. També l'any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.

-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?

Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la de un senyor en particular.

Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. El control de determinades editorials i suplements de cultura de diaris i revistes per part de ben concretes camarilles i grups de pressió fa que, si no és amic d'aquestes colles, l'autor tengui problemes per a veure editada la seva obra. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el "producte" que s'ha d'editar.

Per aprofundir en tota aquesta problemàtica dels premis literaris potser fos interessant reflexionar el que diu el poeta Ferran Lupescu en un recent llibre. Ferran Lupescu ens recorda la nostra recent història literària. Si abans, en temps del franquisme, ja teníem problemes per a publicar, per a aconseguir la normalització de la nostra cultura, després de la transició també sorgiren nous entrebancs per a l'escriptor crític, per a aquell que no acceptava les normes de les camarilles neoformalistes i, més endavant, també postmodernes, que començaren a controlar editorials, institucions, mitjans de comunicació.

Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull".

És evident que la qualitat intrínseca d'una obra no es pot pas mesurar en funció del premi que ha guanyat; per a ésser més exactes: les obres guanyadores d'un premi "important" haurien de ser francament bones, però les guanyadores de premis "que no consagren" no tenen per què ser inferiors a aquelles.

Pel que fa referència al fals debat entre si preferim els premis a obra inèdita o a obra ja editada, consideram que no és per aquí on podem mirar de trobar solució al problema que ens ocupa.

No hi ha motius per a enfrontar aquesta dos sistemes per a provar de potenciar la nostra literatura i l'autor català. Normalment els partidaris de donar premis a l'obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la "competència": el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-05)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Mallorca, el paradís perdut (XX) – Artistes, pintors i historiadors retraten l´antiga Mallorca -

Tots aquests personatges i molts d'altres, com, per exemple, els pintors Richard Anckermann, Anglada Camarasa, Francisco Berbaregi González-Calderon, Llorenç Cerdà, Tito Cittadini, Nicolau Forteza, Joan Fuster Bonnín, Antoni Gelabert, Naquil López, Jaume Mercant, Ramon Nadal, Joaquim Mir i Joan O'Neille, i també, cal no oblidar-ho mai, els pagesos i pageses mallorquins amb la seva feina quotidiana generació rere generació, ens han ajudat a veure aspectes desconeguts de la nostra terra, a estimar encara més cada centímetre quadrat de la terra que trepitjam; ens han permès aprofundir en el coneixement de Mallorca. En el fons, el concepte que tenim actualment de l'illa no es podria entendre sense l'aportació que d'una manera o d'una altra han fet totes aquestes generacions d'artistes i treballadors de les Illes o de l’exterior. Sens dubte tot nosaltres som producte de la sensibilitat creada per aquests homes i dones. (Miquel López Crespí)

Haurem de tornar a l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, l’imprescindible treball Les balears descrites per la paraula i la imatge1, per a iniciar, amb el seu ajut, el pelegrinatge per un dels paratges naturals més impressionats de Mallorca. En el volum XII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca hi ha una descripció molt ajustada del torrent de Pareis. Diu l'arxiduc:

"El torrent s'encaixa en una profunda gargamella calcària de dimensions colossals, verticals, on es veuen als costats, en el congost, capes quasi horitzontals fortament erosionades. L'escenari es grandiós; les paretotes verticals s'inclinen cap endins a la part superior, en els matolls corre la veu d'infinitats d'ocells, i únicament el xiuxiueig dels seus aleteigs romp el profund silenci d'aquest paratge tan silenciós. A la dreta trobam el pas dels beverons, per on es va a Cosconar. Hi ha en el torrent un gran penyal anomenat la penya del Burgà, a l'esquerra del qual desemboca el xaragall del mateix nom. En aquest punt el torrent ens ofereix una perspectiva meravellosa, ja que tot d'una s'estreny en l'Entreforc; amb seguretat aquest és el lloc més bell i grandiós del torrent de Pareis. L'envolten esponeroses i frondosíssimes llentiscles, cireretes de pastor i atzeroles. Si giram la ullada cap enrere el panorama és d'una fragositat extraordinària. Els penyalars verticals dels seus dos costats amb pregones grutes de formacions estalactítiques formen un quatre imponent i impressionant. No és menys grandiós el congost que s'ha llaurat el torrent que provés del Gorg Blau, gargamella de paretotes verticals sobre les quals creix una vegetació ben ufana, formada principalment per enormes mantells d'heures, figueres silvestres, llorers, aladerns que brollen entre les esquerdes de les roques (...).

'Fins a l'Entreforc el torrent avança aproximadament en direcció a l'oest i després de las confluència amb el torrent del Gorg Blau canvia la direcció cap al nord. Davallant de l'Entreforc es troben grans roques i s'entra a la Llosa, que mostra a la dreta dues coves ben grans on nien els coloms; a l'esquerra de la Llosa hi ha una cavitat relativament profunda tapada de falgueres. Grans penyals s'inclinen cap avall, tot augmentant la bravura del lloc. El torrent està sembrat de roques espargides, per sobre de les quals cal materialment relliscar (...).

'El torrent de Pareis, en els anys plujosos i de neu, duu aigua tot l'any, encara que a l'estiu el cabal és reduït i a trams gairebé no es veu córrer l'aigua; però, generalment, la desembocadura a l'estiu està completament eixuta i només es troba aigua als llocs més profunds, a les cavitats dels gorgs, tal vegada residus de les aigües pluvials, probablement filtracions de petites fonts. A les seves aigües es veuen nedar moltes llisses argentades, peixos que també viuen en aigua dolça. Actualment, la visita del torrent de Pareis va unida a moltes fadigues i a l'hivern és del tot impossible; si s'aconseguia fer més fàcil l'excursió, que és factible, aviat adquiria gran fama entre les grans belleses naturals que ofereixen les muntanyes de l'illa"2.

En el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I i en el capítol titulat "Una figura senyera; l'Arxiduc Lluís Salvador", podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, tant per a la història de l'excursionisme com per a la recerca de les Illes tengué la presència d'aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l'autor: "Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l'esport. Aquest missatge coincideix directament amb l'exemple de l'Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l'l'autor d'un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar, de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)"3.

És d'agrair que el llibre ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol "Viatgers i escriptors romàntics" (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. S’hi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l'escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l'obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l'any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l'historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l'enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l'any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l'any 1869 edità a Londres l'obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: "La primera [guia], titulada Bradshaw's illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869 (Fiol Guiscafré, J.M.; 1992, 148-149)"4.

Tots aquests personatges i molts d'altres, com, per exemple, els pintors Richard Anckermann, Anglada Camarasa, Francisco Berbaregi González-Calderon, Llorenç Cerdà, Tito Cittadini, Nicolau Forteza, Joan Fuster Bonnín, Antoni Gelabert, Naquil López, Jaume Mercant, Ramon Nadal, Joaquim Mir i Joan O'Neille, i també, cal no oblidar-ho mai, els pagesos i pageses mallorquins amb la seva feina quotidiana generació rere generació, ens han ajudat a veure aspectes desconeguts de la nostra terra, a estimar encara més cada centímetre quadrat de la terra que trepitjam; ens han permès aprofundir en el coneixement de Mallorca. En el fons, el concepte que tenim actualment de l'illa no es podria entendre sense l'aportació que d'una manera o d'una altra han fet totes aquestes generacions d'artistes i treballadors de les Illes o de l’exterior. Sens dubte tot nosaltres som producte de la sensibilitat creada per aquests homes i dones.

1 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Palma (Mallorca): Govern de les Illes balears, Sa Nostra, Grup Serra, 2002.

2 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum XII. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., 1991. Pàg. 354.

3 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I. El Gall Editor, Grup Excursionista de Mallorca, 2001. Pàg. 175.

4 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I. El Gall Editor, Grup Excursionista de Mallorca, 2001. Pàg. 107.

"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima." (Antònia Vicens)

Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.

Per Antònia Vicens

"Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."

"L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."

"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."

Coberta del llibre Vida d'artista.

De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.

En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.

Antònia Vicens i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra de Miquel López Crespí Vida d'artista a càrrec d'Antònia Vicens.

Tornam emperò a Vida d'artista. Ja que si la meva imaginació es va desbocar, euga espriva, cap a romanços plaents, èxits fàcils, i amors tintats de color de rosa, només d'obrir-lo, el llibre, ja em vaig adonar que m'equivocava de cap a peus, i que per a en Miquel López Crespí dir vida d'artista és com per un altre dir: vida de ca. Mala vida. Puta vida.

Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.

I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.

Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.

És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.

Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).

Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!

Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.

Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.

Na Bielona es defensava:

-Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...

-Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:

-No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.

També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.

En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.

L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.

Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.

Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.

Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.

Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.

1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats), no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! M'Antoni va ser un d'aquests personatges insustituïbles dels vuitanta. Quan l'esquerra oficial ja s'havia instal·lat en la comoditat covarda dels despatxos oficials, n'Antoni Mir es fermava amb cadenes davant el Bar Bosch, tallant la circulació a qualsevol indret si era necessari, encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra els crims d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. (Miquel López Crespí)

500 articles en defensa de la cultura catalana, l'esquerra alternativa, la República i la independència dels Països Catalans

Antoni Mir i l'Obra Cultural Balear

Fotografia d’un grup de militants de l´OEC. Era l’any 1977. Antoni Mir, amb el puny tancat, és el primer per l’esquerra. Mateu Morro, també amb el puny tancat, és el primer per la dreta. Ajupit, l´escriptor Miquel López Crespí és el segon per la dreta.

L'Obra Cultural Balear farà enguany (2001) els trenta-vuit anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terra i contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el deceni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.

Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 (que són els anys en els quals lluitàrem plegats contra la dictadura i en defensa de la nostra cultura), milità en l'OEC i en el MCI. Membre de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat president des de 1991.

Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestines pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

Finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats), no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! M'Antoni va ser un d'aquests personatges insustituïbles dels vuitanta. Quan l'esquerra oficial ja s'havia installat en la comoditat covarda dels despatxos oficials, n'Antoni Mir es fermava amb cadenes davant el Bar Bosch, tallant la circulació a qualsevol indret si era necessari, encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra els crims d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué:

-"He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si algú assassina de forma violenta un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

N'Antoni Mir havia protestat (pintant una pancarta) de forma vehement per l'assassinat de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) per trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava mig any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis (que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones), la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-vuit anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

(16-I-01)

Pàgines del meu dietari – Ens afusellarien si poguessin – Problemes dels escriptors mallorquins -

-Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis. (Miquel López Crespí)

Han passat tres setmanes i encara no sé res. Ni truquen ni m'envien cap resposta per escrit. No sé què pensar. En Biel em ve a veure preocupat. Se sent culpable. Pensa que la sollicitud no ha funcionat per culpa seva. Imagina que ha estat l'antiga indumentària d'anar a exposicions que ell em deixà la culpable que no m'hagin donat el corresponen vist-i-plau.

-Potser l'hauríem d'haver portat abans a la tintoreria -comenta, capbaix, una mica trist.

Ambdós sabem que no disposàvem en aquells moments de les dues o tres mil pessetes que costava deixar pantalons i americana a rentar. N'Antoni Cladera, un altre amic més mal pensat encara, ve a veure'm. Dedueix -després de moltes deliberacions- que era el meu passat esquerranista el que m'havia barrat el pas durant tants i tants d'anys a la sala d'actes. Està segur que a la Casa de Cultura, a part dels dretans que comanden per les altures, hi ha nombrosos ex-militants del tipus d'en Ribas i Thomàs o na Conxa -penedits, en definitiva- que frueixen dificultant l'existència dels antics companys d'assemblees reivindicatives. Misèria de la humanitat. Què hi farem! N'Antoni ens explica com aquests personatges -reciclats de seguida que copsaren que l'esquerra no podia pagar el que volien, i ara membres de la burocràcia institucional- el que més odien són precisament aquells que, els uns escrivint, els altres pintant quadres, fent escultures o simplement treballant en el respectiu ofici, no hem tengut necessitat d'anar rere ningú -toquem fusta!- per a subsistir. Detesten la independència de criteri, la manca d'esperit servil, l'ètica, els principis ideològics que ens han mantingut fidels a la nostra terra durant lustres.

-Ens afusellarien si poguessin, em podeu tenir la més completa seguretat -exclama ben convençut.

Creu que les ninetes -especialitzades en una eficient indiferència- són teledirigides pels antics membres del partit esquerrà on vaig militar en temps de la dictadura i avui a sou de l'Estat o de qualsevol banc.

N'Antoni té raó. Tres setmanes d'espera són massa i estic arribant a la conclusió que per l'octubre no hi haurà presentació.

Escrivint la vida sencera, anant a les rituals manifestacions per provar de salvaguardar el que ens resta com a poble -terra, llengua, cultura-, han anat passant els anys quasi sense adonar-nos-en. Cal dir que, malgrat les dificultats i l'ocultació a les quals han estat sotmeses les nostres obres -la d'en Biel, la de n'Antoni, la d'en Miquel Ferragut, la meva-, en el fons hem pogut anar bastint una sèrie de novelles, llibres de contes, peces teatrals, que ja ningú no pot discutir. Una cosa és que pugnin per ignorar la feina feta, que a les revistes que controlin no parlin dels llibres escrits, quadres o escultures (tenebrós i fals món cultural teledirigit pels comissaris de torn!). No ignoram el que pagarien molts d'aquests grafòmans per poder mostrar al públic una obra com la que ja tenim feta. Els coneixem, sempre envejosos, a la desesperada, provant de xuclar minuts de televisió, enviant articles i entrevistes escrits pels amics o per ells mateixos als suplements de cultura que controlen... Vet aquí com proven de suplir, amb tan barroera propaganda, l'obra que no han estat capaços de bastir.

N'Antoni Cladera, quan coment en veu alta tot això que pens, em dóna la raó.

-És un personal de desguàs. Una genteta terriblement amargada. En el fons és ben fals el posat cínic i menfotista que llueixen arreu. S'adonen a la perfecció -no són beneits- que els ha passat el temps. Ja no poden tornar enrere. La vida s'ha esmicolat irremeiablement, i ara, plens de pànic, es demanen: "On són les novelles, la literatura immortal que havíem d'escriure?".

-Quan miren els prestatges de les seves biblioteques tan sols hi troben carpetes plenes de retalls esgrogueïts, cintes de vídeo plenes de pols, les esburbades narracions editades per un ajuntament de poble fa dècades, quatre poemaris publicats gràcies a haver anat mil vegades a fer la bona al mandarí d'una petita editorial de província... -diu en Biel. Quant de polsim bastit de falses illusions! Arena, cendra que s'escola, sense aturall, entre els dits de les mans. Al final només resta aire, un buit immens davant el qual no hi ha consol possible.

Escolt els amics. Hem discutit sovint el que diuen. En aquest món no es pot fer tot alhora. No hi ha temps material per a esdevenir un nou Ausiàs March i alhora arribar a eficient conseller de Cultura, multimilionari feliç, cap de Departament a la Universitat. Conec un company del Club Literari que ha planificat tan a la perfecció la seva dedicació a la literatura que quasi ha arribat a la jubilació sense haver escrit més que mitja dotzena de plecs de poesia (treballs per altra banda gens ni mica interessants, simple refrit de Blai Bonet, Llompart, Miquel Àngel Riera...).

Un dia -no fa gaire d'això- que el diari ens cridà per anar a fer la ritual fotografia del Dia del Llibre (que és quan els mitjans de comunicació recorden una mica la nostra existència) m'ho contava, mentre preníem un Martini vora la mar, davant la Llotja.

-L'art és un camí perillós; s'ha de tenir ben present. Jo volia ser escriptor però no un desgraciat, un no-res davant la família, els coneguts. Per això, previsor, abans de posar-me a escriure una retxa em vaig dedicar a formar-me, acabar una carrera. Quan Franco encapçalava la dictadura, per no perdre temps, sempre fugia lluny dels aldarulls antifeixistes. La política mai no m'ha interessat. Imagina si anant a una manifestació o militant en algun grup nacionalista o d'esquerres m'hagués aglapit la Brigada Social! Quina por! Impossible resistir la tortura. Tremol de pensar-ho! Hauria denunciat els amics i companys? Jo no sóc de ferro! A la primera bufetada que em pegassin cantaria com el millor rossinyol. No en tenc cap dubte, vos ho dic ben clarament. Sí, ja sé que és una covardia no participar en la lluita per acabar amb l'opressió del teu poble... Però... què vols que hi faci? ja t'he dit que sóc covard i ho reconec.

És sincer l'escriptor, el vocal segon del Club Literari. Sempre ha deixat ben aclarida la por que li feia participar en qualsevol acte reinvindicatiu. Fins i tot l'atemoria comprar entrades per a un recital de Raimon o Maria del Mar Bonet! En aquella època mai se'ns va ocórrer anar a demanar-li que sortís amb nosaltres a pintar de nit, ni molt manco anar a cercar-li la firma per a demanar una universitat per a les Illes o per protestar per la construcció d'una autopista, la destrucció dels espais naturals...

Quan, per equivocació, perquè no el coneixien prou, algun grup clandestí anava a veure'l, es posava vermell, treia el jove o l'allota a la porta de casa seva i, mirant a dreta i esquerra -amb pànic que el carrer no estàs vigilat-, mormolava amb un fil de veu, tremolant de cap a peus: "No torneu venir mai més per aquí! Heu perdut l'enteniment! O és que voleu que ens tanquin a la presó! Ja vos he dit mil vegades que no vull saber res de les vostres activitats. Marxau, marxau!". I, sense cap contemplació, els tancava la porta davant els nassos.

En reflexionar en el que s'esdevingué en aquell temps, t'adones -amb molt retard- dels pocs que érem realment al tall. D'on sorgia el voluntarisme ferotge, la manca de preocupació per la nostra situació personal? L'impuls de la joventut? L'herència del pare i de l'oncle, antics lluitadors republicans represaliats per la dictadura? Segurament tot plegat, ara que ho analitz amb la fredor que dóna l'apropar-se a la maduresa.

El cert és que companys com en Ribas i Thomàs, el mateix escriptor petrer -en Sebastià Martorell, el poruc-, anaven bastint el seu futur particular d'una manera ben diferent a com ho encaràvem nosaltres.

En aquella trobada del Club, mentre assaboríem una excellent cervesa alemanya, en Sebastià, gens ni mica avergonyit pel que ens deia, continuava explicant els motius de la seva dedicació a la literatura:

-S'ha d'anar sobre segur. No volia que em passàs com a tant d'artista i autor morts de fam. Llegiu les històries de l'art i de la literatura! El trist final de Mozart i mil genis més! La dedicació a l'art és un luxe dels exquisits. Ho he sabut des de sempre. A part de no servir per a guanyar cap pesseta, seria prostituir tan digna afecció amb la intenció, vulgar, de treure diners d'una novella o d'un llibre de poemes. Per això primer calia acabar al carrera, casar-se -a ser possible amb una rica hereva sense germans-, bastir una casa, un xalet a la platja, donar estudis als fills... Mentrestant -això sí- vaig anar estudiant el que es fa i, sobretot, aprenent dels mestres: Joyce, Kafka, Borges, Musil, Villalonga... Volia -i vull encara!- bastir una obra personal que els superi... Quin sentit tendria posar-se a escriure per a ser un més, un nom com qualsevol altre del llistat del Club?

Dit això ens mirava interrogant, demanant -malgrat fos amb un silenci còmplice- la nostra aprovació. Era el moment en què badava els ulls com un plat i, nerviós, posseït per no $sé$ +se+ sap quina misteriosa malaltia, anava amunt i avall de la cambra, ensopegant amb qualsevol objecte que trobàs al davant.

Provant d'excitar-lo encara més, li fèiem preguntes capcioses que el treien fora de si. Es posava vermell; semblava que un atac d'ira l'ofegaria allà mateix i cauria al terra.

-Sí, el teu admirat Villalonga... vol dir que hauries fet el mateix que ell, l'any trenta-sis, quan feia xerrades contra la cultura catalana i en favor de Franco? Quanta sang per les carreteres de Mallorca! Un litre de sang per cada pàgina que escrivia el teu estimat mestre de la literatura!

Enfollia, ens mirava com si ens volgués matar. I això que sempre presumia de no poder aixafar ni una mosca. És curiosa aquesta pretensió de qualsevol afeccionat a escriure una obra que superi Joyce, Kafka i Pere Calders plegats. No tenen sentit de la modèstia, els companys! Per això no llegeixen les obres dels altres socis del Club... Com ho haurien de fer? Impossible. Si de bon començament ja et consideres superior a Musil, Cortázar o Virginia Woolf, si opines que amb les teves esquifides quartilles has superat la galeria de genis de la humanitat... )com podries perdre part del teu preciós temps llegint la novella d'un company de Sóller, sa Pobla o Manacor?

Mentre rememorava las mil subtils justificacions d'en Sebastià -l'escriptor "oficial" de Petra-, copsava quanta raó tenia avui matí n'Antoni Cladera quan m'ha vengut a veure.

-Covardia davant les seves responsabilitats com a intellectuals; temor en el moment d'escollir entre el sou segur, la bona posició social, els diners en el banc o l'art i la literatura; por davant la dona ja que no serien capaços ni de separar-se -malgrat l'esposa els enganàs amb un altre- per allò del "què diran?"...

I continuava:

-I aquest -parlava d'en Sebastià-, encara no és dels més perillosos. El pobre, amb quatre premiets de poble, amb un parell d'entrevistes fetes pels amics, amb els cinc o sis poemaris que, per art de màgia, ha aconseguit que li publiquin -mil visites als editors- ja està satisfet, creu haver tocat l'Olimp amb les mans. És així de simple. Els més perillosos són els que no es conformen, els que saben que no han fet res, els conscients que, la relativa fama aconseguida -en el poble, en el reduït cercle de la província autonòmica-, ha estat a base de l'amiguisme més clar i llampant i de pagar amb dinars i sopars les poques "crítiques" elogioses sortides a premsa i suplements culturals... Aquests són -la majoria!- els que coven l'enveja més verinosa i mortal contra els que han anat bastint una obra de qualitat, reconeguda arreu dels Països Catalans, amb traduccions a l'anglès, el francès, l'alemany...

-Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis.

En efecte. No mentia en Cladera. Érem ben conscients de la misèria que ens encerclava.

...un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. (Pere Rosselló Bover)

Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)

L'escriptura contra la destrucció

Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»

La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.

Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)