eLiteratura

Qui sap cert que diu la veritat? És difícil precisar, certament, que és la veritat sense caure en possibles errors, encara que siguin involuntaris. Ningú, per tant, no pot ometre’ls al cent per cent. El contrari seria caure en una espècie d’omnisciència. Així i tot, un esser omniscient podria mentir, i molt, ja que allò que distingeix realment la mentida és la voluntat d’enganar. Aquesta, de fet, és la premissa sobre la qual la filòsofa italiana Maria Bettetini basteix la seva Breve storia della bugia. Da Ulisse a Pinocchio. (Breve historia de la mentira. De Ulises a Pinocho).

La mentida, doncs, respon al desig de fer creure vertadera o falsa una cosa independentment del que aquesta sigui realment. Hi ha, per tant, una intenció –per bé que oculta, aquí hi ha el re–, d’enganar a altri.

Un mentider menteix a consciència, generalment per treure un profit de l’engany. També es pot donar el cas, més estrany, que simplement menteixi sense treure’n cap rendiment. Possiblement el mè –de petit, sempre m’ho deien així: no siguis mè– més famós de la història de la literatura sigui Iago, personatge malvat i amoral com pocs n’hi ha hagut. En la història, però, els mentiders, els manipuladors, com ara l’inefable Goebbles, són perillosíssims. Poden crear pararealitats i fer-les creïbles per més siguin absolutament falses. Hi ha mentides majúscules que poden fer afrontar tot un poble i que mai no podran ser perdonades. El negacionisme dels crims nazis, per exemple. La negació d’un genocidi, la banalització d’una dictadura, la conversió de víctimes en botxins... tot això no té perdó ni es pot oblidar.