llegit

Fácil de matar, Maruja Torres. Planeta. Abril, 2011. 254 pàgines. 19,50€

M'agrada la Maruja Torres periodista i la Maruja Torres novel·lista, excepte quan guanya el Premi Nadal. Esperadme en el cielo em sembla la menys bona de totes les seues obres. Crec que m'agrada la novel·la negra, la d'investigadors estrafolaris. I m'agrada Fácil de matar.

Maruja Torres torna a Beirut per a crear un personatge fet a la seua mida: una reportera de guerra retirada que es queda a viure a la capital del Líban. L'ha batejada amb el nom horrorós de Diana Dial. I és clar, hi ha un parell d'assassinats i la reportera que fa de detectiu els resol. Clar. Però el millor de la novel·la és la xispa que desprèn, l'efervescència de tot el relat. L'esforç per contextualitzar el conflicte permanent en que viuen els libanesos, en guerra contra tots i contra sí mateixos... el país que Maruja Torres estima.

Aquesta aproximació de Maruja Torres a la novel·la negra té una cosa molt positiva, i és que el personatge ja està creat. La investigadora ja té vida i és d'esperar que s'hagi d'enfrontar a misteris nous, potser a Luxor, on ha anat a passar una temporada, o a Barcelona, on sembla que vol tornar.

Molt recomanable. És un llibre ideal per a passar un capvespre entretingudíssim.

Solar, Ian McEwan. Traducció d'Emili Olcina. Empúries. Març del 2011. 336 pàgines. 19,50€

Com sempre que surt un McEwan vaig de cap a buscar-lo. Aquest, també. L'he acabat aquest migdia, i mentre el llegia pensava, què en diràs d'aquest llibre? T'agrada o no t'agrada? I no feia res més que respondre'm, que no ho sabia.

A Solar McEwan reflexiona sobre el canvi climàtic, i com que és un tema en que a l'espècie humana ens hi va la supervivència, ell ha decidit donar-li la volta i parlar-ne des de la ironia. Per això ha confegit el professor Beard, un premi Nobel de física, de qui ens conta totes les peripècies. McEwan és un mestre de la dissecció (ja ho vaig dir aquí fa un parell d'anys i ho mantenc). És un gran sastre a l'hora de crear els personatges a la mida de la història que vol contar. El professor Beard és un constructe meravellós. Talment com si l'autor hagués agafat tot d'ingredients d'aquí i d'allà en la quantitat justa per a presentar-nos aquest personatge. La meua experiència com a lectora ha oscil·lat des de la ràbia a la comprensió passant per la pena, la indiferència, les ganes de matar-lo. Finalment McEwan ha aconseguit que l'odii. Sí, odio amb totes les meues forces el premi Nobel Beard que és un doner, un enredador, un mentider, un falsari, un....

Amb tot, en alguns moments, la lectura de la novel·la se m'ha fet pesada. M'hi sobren paràgrafs teòrics sobre l'energia fotovoltaica, sobre la fotosíntesi, i alguns fragments de discursos que em tallaven el rotllo. Com ja ha fet en altres ocasions, Ian McEwan ha escrit la novel·la amb els peus ben apegats a la realitat i inclou esdeveniments recents del seu país com ara l'escàndols dels parlamentaris que presentaven les factures d'alguns serveis ben mundans com ara els massatges o la neteja dels seus jardins privats, perquè els les paguessin amb diners públics.

No sóc capaç de valorar si Solar és una novel·la brillant, per mi no és la millor que he llegit de l'autor, però per a res la qualificaria de dolenta.

Altres McEwan a Llegit: En las nubes i Dissabte

Natura quasi morta, Carme Riera. Edicions 62, col·lecció El balanci. Febrer del 2011. 255 pàgines. 21€

Una novel·la negra de Carme Riera! I Com que diu que és novella en aquest gènere s'ha fet assessorar per dos dels grans: Francisco González Ledesma i Andreu Martín. El resultat és una novel·la correcta que, com diu a la contraportada, atrapa el lector. D'això es tracta quan elegim una novel·la negra. L'escenari de la història és molt pròxim i quotidià a aquells que hagin passat alguna vegada per les aules de la Universitat Autònoma. Els pàrkings, les urbanitzacions, les estacions de Renfe i FGC... Aquesta em sembla una tria oportuníssima. El relat manté la tensió que s'espera d'una obra així. La tria del llenguatge és molt eficaç, i la construcció de l'estructura, també. Els capítols breus que solen acabar amb algun descobriment impensat afegeixen tensió, i el lector avança per la trama sense saber ben bé de quin pal va cap dels personatges que apareixen. Arriba un moment en que res no és el que sembla i al lector li venen ganes de posar-se guants per a continuar llegint, no sigui cas que realment, l'assassí sigui un mateix. Amb tot, cap al final, una vegada s'han descartat alguns sospitosos, la cosa comença a aclarir-se.

Crec que no sóc una bona lectora de novel·la negra o policíaca, o de lladres i serenos, i per tant, tampoc no en puc ser una bona ressenyista, però he passat una molt bona estona amb aquesta història. Al mateix temps, em fa gràcia que Carme Riera s'hagi volgut involucrar en un relat dels anomenats de "gènere". Des de L'estiu de l'anglès i després de Amb ulls americans continui esperant una altra gran novel·la de Carme Riera, que ens torni a les èpoques de Dins el darrer blau o Cap al cel obert. Tot i tot, crec que estem davant una novel·la boníssima per a passar unes hores d'evasió al mateix temps que descobrim nous matisos i nous camins en la carrera de Carme Riera,

Sunset Park, Paul Auster. Traducció d'Albert Nolla. Edicions 62. Desembre de 2010. 151 pàgines. 18,50€

Un altre Auster. No és el millor, però tampoc no és el pitjor. Sembla que costarà tornar a llegir obres com La Trilogia de Nova York o La música de l'atzar, però sempre comptarà amb la confiança d'aquesta lectora modesta. Aquí, Paul Auster practica el que sap fer amb mestria, que és explicar vides de persones que, en teoria no haurien de creuar-se mai, però alguna cosa, l'atzar, és clar, fa que sí que es creuen. I és a partir d'aquesta coincidència, d'aquest petit fet que s'encadena a un altre i a un altre que la història creix.

En el cas de Sunset Park, el que mana és la manera de contar les vides de tots els personatges. Conta la seua vida amb senzillesa, amb una mena de naturalitat que el lector s'arriba a creure, però a poc a poc va mesclant elements de les vides dels altres protagonistes del relat. A poc a poc, el que podrien semblar capítols estancs, que van encapçalats amb els noms dels personatges, comença a convertir-se en matèria porosa. A una illa de carn i ossos se li adhereixen tot tipus d'elements que formen un ecosistema perfecte. Ja no és possible que un personatge visqui sense la presència dels altres, tampoc de la casa, i tot i aquest encapçalament, el capítol deixa de ser un espai tancat per a convertir-se en un jardí, o en un cementeri com el que rodeja la casa ocupada de Sunset Park.

A mesura que avanaça el relat el lector comença a patir. Paul Auster juga constantment amb una doble direcció, sempre hi ha més d'un camí possible, i el lector té por que l'autor opte pel més fàcil. Normalment no ho fa, però al final, molt a prop del desenllaç, fa l'efecte que sí, que ha decidit prendre pel camí fàcil del final feliç, però alguna cosa d'aquell Auster de fa quinze anys li recorda qui és, quina és la seua identitat, i recula. I el lector fa un alè. Al menys aquest escriptor pel qual sent una certa devoció i admiració no l'ha decebut a l'hora de la tria. Afortunadament.

I em deixo pel final, la frase inicial de la novel·la, magnífica com sempe, brillant i ensarronadora: Ja fa gairebé un any que es dedica a fer fotos de coses abandonades.

La novel·la de Dickens, Neus Canyelles. Proa. Setembre de 2010. 174 pàgines.

No sé per a que ha de servir la literatura, si és que ha de servir per alguna cosa. A mi La novel·la de Dickens m’ha servit per a passar un horabaixa al sofà, amb la manta de quadres damunt les cames i l’ordinador apagat. Una tarda m’ha durat la lectura d’aquesta novel·la deliciosa. Vaig conèixer l’autora amb L’alè del búfal a l’hivern, i ara he volgut llegir aquesta obra tan bon punt l’he localitzada.

La novel·la de Dickens conta la història de na Blanca, una dona jove, separada, amb una fills de vuit o nou anys, sense feina, sense doblers, i amb atacs de migranya. El més prodigiós de tot és que durant aquests episodis tan dolorosos Charles Dickens s’apareix a la protagonista. Se li apareix de dever. És a dir, na Blanca ha de comprar galetes de mantega perquè al vell escriptor, fred i mort li encanten...

Canyelles ens explica aquest episodi de la vida de na Blanca i dels seus veïns, na Gina i el doctor Estelrich. I també ens explica la passió de na Blanca per l’escriptura. Contes breus que escriu de nit i que deixa a qualsevol banda. En aquest punt l’autora reprèn el tema de la seua anterior novel·la: la passió per la literatura. La protagonista de La novel·la de Dickens acaba escrivint una novel·la a la manera de Dickens. Va pel món amb els ulls oberts. Tot els que veu, tot el que li passa a ella i a aquells que la rodegen ho converteix en literatura.

L’estil d’aquesta obra és net i clar, i la prosa, cristal·lina. Transparent, com un vidre acabat de brunyir. Tant, que el lector intenta traspassar-lo. Està estructurada en capítols sense numerar, hi ha flashbacks que ajuden a fer avançar el relat. Els diàlegs entre na Blanca i en Dickens són una meravella, i a na Cecília, la filleta ballarina, te la menjaries a besades.

Recoman molt aquesta història tan tendra.

Veus de la nova narrativa catalana, selecció i pròleg de Lolita Bosch. Empúries, Narrativa. Setembre del 2010. 330 pàgines. 19,50€.

Crec que és la primera vegada que escric un comentari sobre una antologia. En aquest cas és una antologia de textos d’autors catalans nascuts del 1965 cap aquí. L’autora de l’antologia és Lolita Bosch. He escrit autora i no antòloga perquè crec que estem davant una antologia d’autora. Em sembla que tampoc no sóc original utilitzant aquesta expressió. Ja s’ha dit abans.

El llibre és un recull de 41 textos de 41 autors i autores, la majoria nascuts al principat, alguns a les Illes Balears, algun fora de l’àmbit lingüístic, però té el català com a llengua d’expressió, i un, nascut al País Valencià.

Lolita Bosch es va decidir a confegir aquesta antologia cansada com estava d’escoltar comentaris on s’afirmava que ara es fa mala literatura en català, que no hi ha res que valgui la pena. Les generalitzacions són dolentes i Bosch vol trencar aquest tòpic que, segons pensa, s’estava convertint en un perill per a la supervivència de la nostra literatura.

La iniciativa em sembla perfecta. Fins i tot, em sembla que no cal cap justificació per fer una antologia d’autors catalans, ni s’ha de justificar perquè es posa la frontera en l’any 1965. L’autora de l’antologia decideix el que vol fer en funció del que cerca en els autors que convida a participar. Lolita Bosch escriu un pròleg magnífic on fa una reflexió personal sobre la literatura. Sobre la seua manera de viure la literatura i sobre la possibilitat que els lectors ens estem perdent un munt d’autors que arrenquen de la tradició i són capaços de fer art i traspassar-lo a les generacions que venen.

Bé, molt bé. El llibre és al capdavant de moltes llistes de vendes i a més a més ha sortit editat en castellà. Bé del tot? No. Al principi d’aquest apunt he esmentat de passada la procedència dels autors, i he dit que només n’hi havia un nascut al País Valencià. Aquí no puc evitar fer-me un parell de preguntes.

a) ens creiem o no ens creiem o no ens creiem això de la unitat de la llengua?

b) no hi ha autors nascuts al País Valencià després del 1965 que valgui la pena llegir?

Aquí en van uns quants, i segur que me’n deix, és clar.... no els conec tots els autors, ni tan sols els he llegit tots, com tampoc no coneixia ni de nom el 50 per cent dels que apareixen a l’antologia de Lolita Bosch: Xavier Aliaga, Carles Bellver, Núria Cadenas, Salvador Company, Carles Cortés, Martí Domínguez, Joan Garí, Àlan Greus, Urbà Lozano , Silvestre Vilapana....

Amb tot, Lolita Bosch, al pròleg diu: “Perquè aquest llibre no és un catàleg del millor que s’escriu a casa nostra. Sinó que hi ha escriptors boníssims que no hi ha cabut, d’altres que no hi ha volgut estar i alguns més que no he pogut trobar. I, tot i així, aquí hi ha una cinquantena de textos que m’agraden força.”

Pel que fa a la primera pregunta, a vegades sembla que la unitat és una idea teòrica, però quan s’ha repartir el pastí.. no sé, és una sensació que em fa vist des de lluny i des de fora del món literari.

No era lluny ni difícil, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l’Óssa Menor. Octubre de 2010. 109 pàgines. 15€

Un altre Joan Margarit. Una altra lectura misteriosament agradable, a pesar de la duresa d’alguns dels poemes. Poesia despullada de tot artifici. Poesia despullada del poeta que es pulla davant el mirall i es veu vell. Ni tan sols tardorenc. Vell. I ell ho explica a aquest epíleg amb que tanca els seus quaderns. “Ja és aquí aquest temps, que no és el meu, en el qual visc amb una barreja agredolça de proximitat i distància (...) No, aquest temps no és el meu, però és ara quan, en bona part gràcies a la poesia, sento unes ràfegues d’alegria tranquil·la que anys enrere desconeixia.”

En aquest llibre, el títol del qual m’encanta, hi ha tot Margarit. El Margarit jove i enamorat, el fill, el marit, el pare. Hi ha les fotografies de la filla i de la mare i de la dona. Hi ha els edificis que ha projectat com a arquitecte i que aguanten el pas del temps. Hi ha la guerra i la postguerra, i la malaltia, i la modernitat. El que no hi ha són paraules sobreres ni crits ni sobreactuacions. Calma. Tranquil·litat. I encara que sembli impossible, hi ha temps. Tot el temps que ha de venir encara i que Margarit viu amb consciència i dignitat. “La dignitat de no espantar-me del meu destí”

Correr, Jean Echenoz. Anagrama, 2010. 140 pàgines. 14,50€

És un llibre estrany. És clar, és la biografia estranya d’un home estrany. El biografiat és Emil Zàtopec. La locomotora, li deien. Va ser un corredor de fons Txec durant el final de l’etapa més dura de la dictadura comunista. Segons he pogut sebre després de llegir aquest llibre, Zátopec era un atleta estrany. Corria lleig, però corria molt. S’entrenava segons els seus paràmetres, va inventar l’esprint final. Es cuidava poc, o es cuidava rar... En fi. Es va convertir en un fenòmen de masses aprofitat pel govern de Praga. Durant l’anomenada “Primavera de Praga”, quan la seua carrera com a atleta ja començava a acabar, Emil va donar suport a l’obertura. Quan els tancs soviètics van esclafar la primavera i van fer tornar l’hivern al país, Emil va ser degradat i humiliat, però ell ho va acceptar tot amb una estranya i enervant resignació.

He escrit enervant, i aquest és l’adjectiu que ha de marcar el to d’aquest comentari. El relat d’Echenoz està escrit des d’una distància volgudament esfereïdora. A vegades sembla que utilitza un to altament despreocupat per a ressaltar el personatge per damunt de la grisor en que va viure. El narrador es dirigeix al lector amb l’aparença d’estar conversant en un cafè. Aquesta és una troballa fonamental per mi. El to. A vegades, el narrador intenta posar tanta distància entre el que conta i el que sent que obliga el lector a prendre partit. Sempre a favor d’Emil, és clar.

És una lectura altament recomanable. Una història entranyable que indaga a la vida d’un heroi fet de la grisor i del fems i de la pols de l’urani triturat que Emil va haver de respirar obligadament, com a càstig, per haver saludat una lleu obertura de finestres.

Se Sabrà tot, Xavier Bosch. Proa, 2010. Premi Sant Jordi, 2009. 302 pàgines.

Se sabrà tot és una novel·la que es deixa llegir molt bé. Que es fa llegir. Que t'obliga a continuar llegint i no pots parar fins que no l'acabes. Val. Aquests són uns atributs fantàstics, genials, immillorables per a un best seller, però, ho són per a un Premi Sant Jordi?

Xavier Bosch és un tipus llest. Un molt bon periodista i un escriptor brillant. Brillant de lluent, d'enlluernar. Capaç de fabricar frases ocurrents, amb gràcia, amb llustre. Capaç de crear girs inesperats... Molt bé. Domina el llenguatge amb eficàcia, però no sé si ha de ser això el Premi Sant Jordi.

Ja sé que és molt tard a aquestes alçades per escriure un comentari sobre aquesta novel·la. Em sap greu, l'he llegida aquests dies aprofitant un llarg i tortuós viatge en tren que ara no ve al cas. En alguns moments, l'obra m'ha semblat interessant, en altres, l'he trobada frívola. Frivolíssima, com la Barcelona frívola i despreocupada que alguns s'entesten a vendre'ns. He trobat també que hi ha un "petit" problema de punt de vista. Els capítols en que clarament parla el Dani, escrits en primera persona, estan plenament justificats. En canvi, quan l'autor fa emergir el narrador omniscient, no canvia de to, em fa l'efecte que continua sent el Dani qui conta els detalls de la vida del Senza, de l'A.B.C., de la intendent.... i és clar, per a mi no és creïble, per molt que a la darrera línia del darrer capítol es despengi dient que tot això ho sap gràcies a.... (no ho desvetllaré)

Per resumir, Se sabrà tot és una novel·la àgil, desenfada per bé que el tema que tracta no ho sigui, que es deixa llegir bé, però no deixa de ser un divertiment. La recoman, sí, perquè ajuda a passar l'estona.

El músic del bulevard Rossini, Vicent Usó. Finalista del Premi Sant Jordi, 2008. Proa, febrer de 2009. 188 pàgines. 18€.

Més d'un any ha esperat aquesta novel·la a la taula d'obres pendents de llegir. Ara em sap greu. Em sap greu no haver-la llegida abans perquè durant aquest any no l'he poguda assaborir ni tampoc recomanar a qui em demanava opinió.

No record qui va guanyar el Premi Sant Jordi l'any 2008, però hauria de ser una novel·la excepcional per deixar aquesta a les portes d'aconseguir el premi. I ja era la segona vegada que Vicent Usó, un escriptor de Vila-real, al País Valencià, quedava finalista d'aquest guardó...

Per damunt de tot, El músic del bulevard Rossini és una novel·la de perdedors, i això ja dóna molt de joc narratiu a un escriptor amb traça com és el cas de Vicent Usó. Si a això hi afegim el punt de vista que tria, el resultat és aquest text sorprenent. Un text amb moments delicadíssims, però també amb esclats de crueltat que porten el lector fàcilment a la llàgrima. una llàgrima gustosa, no obstant.

La novel·la explica el drama que viuen milers d'immigrants que arriben a aquestes terres enganyats per màfies que trafiquen amb persones. Explica el cas concret de Tadeusz, un violinista virtuós que acaba tocant al carrer d'una ciutat qualsevol, sense papers, sense futur. La història és coneguda. El millor de tot és el punt de vista. El narrador que es diu omniscient i que intenta establir un diàleg directe amb el lector. Un joc literari. Una proposta fresca. des de les primeres línies el narrador agafa el lector del braç i l'arrossega pels viaranys de la història. aquesta ajuda és necessària perquè l'autor fuig del relat lineal, perquè juga amb molta mestria als flashbakcs. Usó deixa una part de la bastida al descobert. Només una part, la necessària perquè el lector sàpiga que no està sol.

Reiter el meu primer comentari, recoman la lectura d'aquesta novel·la que acompanya el lector molts dies després d'haver-ne girat el darrer full.