eLiteratura

“El saber constitueix per si mateix un obstacle contra el deliri d’omnipotència dels diners i l’utilitarisme”

“el coneixement és una riquesa que es pot transmetre sense empobrir-se”

Nuccio Ordine

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora".

Joan F. Mira

No cauré en el tòpic de dir que si Joan F. Mira fos anglès, francès o de déu sap on, amb l'única condició que aquest lloc o país tingués Estat propi, seria reconegut internacionalment com l'eminència que és: un savi amb una obra impressionant (articles, novel·les, traduccions, assajos, memòries…). Joan F. Mira, que va néixer el 1939, any en què es dona oficialment acabada la Guerra Civil Espanyola, encara que va deixar una ferida que supura per tots els costats, ha publicat fins ara dos volums de les seves memòries. Amb un estil precís, encaminat sempre a explicar-nos aquell detall que converteix la lectura en un plaer constant, al primer volum de les memòries, sota el títol d'El tramvia grocⁱ, l'autor valencià ens parla de la seva infantesa en un espai privilegiat, a les foranes de la ciutat de València, un lloc -com haurien de ser totes les infanteses- paradisíac, avui tristament desaparegut. Una geografia física i humana lligada a una cultura de la terra i de l'aigua que, com és natural, Mira recorda amb malenconia: "Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma". L’horta de València.

Ramon Lapiedra, astrofísic i exrector de la Universitat de València, va qualificar Joan F. Mira com a escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromès, agitador cultural i polític ocasional. Però sé ben cert que si l'haguéssim de definir amb una sola paraula, aquesta seria “humanista”. L'humanisme, en paraules d'Andrea Imaginario, que també té un currículum diria que preciós, significa, en un sentit ampli, “valorar l'ésser humà i la condició humana”. Alhora l'humanisme es relaciona “amb la generositat, la compassió i la preocupació per la valoració dels atributs i les relacions humanes”.

Les humanitats, tot i la bella definició, fa temps que van caure en el descrèdit, desplaçades per matèries valorades com a més útils i profitoses. Però, com el mateix Mira, hi ha qui es resisteix a aquesta concepció estrictament utilitarista de la vida i de l'ésser humà, una concepció pròpia del capitalisme desenfrenat que cerca el benefici immediat i a qualsevol preu, sense deturar-se a pensar en les conseqüències nocives de tal conducte per a les persones i el medi ambient.

Dia primer d'aquest mes, Ramon Alcoberro va publicar un article ben curiós al setmanari El Temps, Economia, la nova astrologia?, en què  palesava que d'ençà de 2008 -és a dir, coincidint amb la primera crisi capitalista del segle XXI- les universitats dels EUA es veien obligades a retallar els estudis “no essencials” per manca de fons. Qui diu no essencials, diu inútils. I els estudis de Lletres van ser els primers a rebre, de manera que les Humanitats i les Ciències Socials, desprestigiades, van de rota batuda per manca de “sortida pràctica”. Totes llevat de l'Economia, matèria la qual, pel que es veu, ningú no gosa a qualificar d'inútil o poc útil, tot i que en general tampoc no es que faixi llarg en l'encert dels seus pronòstics. Al mateix article, s’assenyalen les múltiples errades predictives d'insignes economistes, fins i tot d'uns quants que han obtingut el Premi Nobel. Un economista de prestigi com Sala-i-Martin, en una de les seves col·laboracions als Matins de Catalunya Ràdio, reconeixia que els economistes estudien el passat per intentar conèixer el futur, una tasca difícil per a la qual, en aquest temps de coronavirus, no tenen cap model anterior per a guiar-se. Estan a les fosques. I si al 2008 no hi estaven del tot, en general, tampoc no es van lluir. N’examinam els resultats i comprovam el fracàs del capitalisme financer i, pitjor encara, el fracàs de les receptes nòrdiques d’austeritat monetària que han condemnat els intents de reeixir d’una crisi consentida per uns governs que, just després de l’ensurt, es van omplir la boca amb projectes de reforma del sistema capitalista que, tanmateix, no van arribar mai a considerar-se seriosament. I el 2013, en plena ressaca de l’esclat financer, Nuccio Ordine va publicar La utilitat de l'inútilⁱⁱ, un manifest àmpliament argumentat que hauria de ser de lectura obligatòria a totes les facultats i escoles de negocis.

El text d’Ordine defensa la vàlua del saber en si mateix “contra el deliri d'omnipotència dels diners i l'utilitarisme” (p.15). A la primera pàgina de la introducció el professor i filòsof italià explica què entén per utilitat:

“Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que -precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial- poden exercir un paper fonamental en el conreu de l'esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context, considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors” (p. 9).

No hi ha diferència, doncs, entre ciències i lletres, entre matèries aplicades i el cultiu de l'esperit. L’error és cercar el benefici immediat, sigui en dòlars, euros o iuans, el qual en moltes ocasions, més aviat que tard, es tradueix en pobresa o misèria, física i moral, en llocs diversos del planeta, tant a orient com a occident, tant al primer com al tercer món.

Però l'estupidesa humana no té límits. I així com amb plantejaments econòmics aparentment sòlids i irrefutables es condemna a l’ostracisme la filosofia, la història, l'art i la literatura, també desapareixen les partides i els pressupostos destinats a la sanitat i a la investigació d'epidèmies i vacunes. Tot el que semblava haver-se alliberat del flagell de les retallades, finalment, és posat dins el mateix sac. I la suma dels despropòsits ara s’intenta tapar amb eslògans i màrqueting recentralitzador (“Este virus lo paramos unidos”), pagat amb vides humanes.

Mario Capecchi, un altre savi, Premi Nobel de Medicina el 2007 i director del laboratori de la Universitat d'Utah, explica en una entrevista a La Vanguàrdia, a instàncies del periodista, què li ha ensenyat el Covid-19. El genetista d'origen italià, que va viure una infantesa digna d’una novel·la de Charles Dickens, diu que ha tornat a confirmar que la ciència té un ritme que no coincideix amb l'humà. Mentre que nosaltres els humans, davant l'atac d'un lleó, tenim la tendència -per raons evolutives- a lluitar o fugir, la ciència requereix temps i dedicació: “La ciència és posar-se a estudiar la genètica (...) del lleó -o del virus- durant anys per poder dominar-lo”. Per això el Covid-19 ens ha agafat amb els deures sense fer, perquè “és més fàcil fugir corrent que estudiar-lo durant dècades. Si haguéssim invertit a investigar vacunes dels SARS-CoV-1, que és molt semblant al Covid-19, ara trobar la nova hagués estat molt més fàcil i ràpid. Hauríem estalviat bilions”.

En aquest cas si més no, l'aplicació de la lògica del benefici imperant en l'economia neoliberal ha tingut uns resultats catastròfics en vides humanes i també en diners. La lògica empresarial curtterminista -córrer o lluitar in extremis- aplicada a la recerca i la universitat és terrible per a la humanitat. L'estudi, la creació i la investigació tenen el seu propi tempo el qual no es pot sotmetre a les arbitrarietats de la prima de risc per “justificar la sistemàtica destrucció de tot el que es considera inútil mitjançant el cilindre compressor de la inflexibilitat i de la retallada lineal de la despesa” (Ordine 2013: 25). I per arribar, ara sí, a veure la llum; per arribar a resultats fiables, cal fe i perseverança i, sobretot, no caure en el dogmatisme:

“En efecte, qui està segur de posseir la veritat no necessita ja buscar-la, no sent la necessitat de dialogar, d'escoltar l'altre, de confrontar-se d'una manera autèntica amb la varietat del múltiple. Només qui estima la veritat pot buscar-la contínuament. És per això que el dubte no és enemic de la veritat, sinó un estímul constant per cercar-la. Només quan es creu de debò en la veritat se sap que l'única forma de mantenir-la sempre viva és posar-la tothora en dubte. I sense la negació de la veritat absoluta no hi pot haver espai per a la tolerància” (Ordine 2013: 128).

Ramon Llull va escriure: “Cap cosa no pot ser estimada si no és coneguda”. Llull afirmava estimar Déu. Per tant, coneixia Déu. I en aquella època, amb això en tenia a bastament. Però nosaltres, els homo sapiens, del llatí 'uomo sapiente', a la segona dècada del segle XXI, tenim consciència del nostre desconeixement? El 4 de juny de 2020, amb els Estats Units potes enlaire pel Coronavirus i la mort de George Floyd, Donald Trump, en una nova exhibició d'arrogància, es va fer fotografiar amb una Bíblia a la mà davant l'Església de St. John (Washington). Nuccio Ordine, en l'apartat dedicat a l'escriptor rus Aleksandr Herzen, autor d'El passat i les idees, parafraseja aquest autor i ens diu que en “un context social en el qual es presta més atenció a l'aspecte «extern» que a la «dignitat interior» no és cap sorpresa si «la ignorància més grollera ha assumit l'aparença d'ensenyament». I aquesta és, sens dubte, la imatge de Trump mostrant la Bíblia que, feia uns segons, la seva filla Ivanka havia extret de la seva bossa MaxMara de 1540 dòlars.

La manca de dignitat de personatges com Trump ha embrutat la política de tot el món. Trump, Johnson, Bolsonaro... e tutti quanti representen en aquests moments la involució sorgida del 2008. A Espanya els beneficiaris de la crisi del sistema capitalista van ser els més acabalats, que en percentatge de riquesa van passar del 44 al 53%. Correlativament, la salut democràtica ha empitjorat encara més i ha ressorgit el “populisme”, un moviment polític difícil de definir. Per al cineasta i historiador veneçolà Carlos Oteyza, "El populisme no és una ideologia, sinó una manera de governar". El DIEC, en la segona accepció, el defineix com “Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. Les respostes del populisme són simplistes, barroeres, poc elaborades. El 2016 l'Ara va publicar un dossier sobre el populisme en què diferents experts d'arreu del món hi deien la seva. La filòsofa Marina Garcés indicava que el “terme 'populisme' confon més que no explica. (...) Què han fet els dirigents dels països suposadament desenvolupats i democràtics? Treballar pels interessos del capital i dels seus amos. El rostre bestial de Donald Trump és el rostre del món en què vivíem abans que ell aparegués com el seu nou dirigent. No ho volíem veure”. Més important que definir-lo, seria cercar-ne les causes de l'aparició. I contrarestar-lo i, en lloc de consentir-lo i pactar-hi, com ha fet la dreta espanyola de tota la vida, arraconar-lo evidenciar-ne la mala fe.

Bé ens cal, doncs, impulsar arreu una nova cultura, un nou paradigma, que vagi més enllà del resultadisme capitalista per, des de la llibertat, albirar un futur més acollidor tant des del punt de vista econòmic com social, en què cada persona es pugui sentir realitzada i aportar el millor d’ella mateixa a la comunitat. Com diu Ordine:

“Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertització de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat…” (p.25).

“(...) els diners no tenen essència. No són res «en realitat»; per tant, la seva naturalesa ha estat i seguirà sent un afer de discussió política”.

 David Graeber

“El primer que cal entendre és la veritable naturalesa dels diners. La gent no sap què són, encara que en faci ús cada dia. Molts economistes tampoc no ho entenen. No són una mercaderia. No són or ni plata ni bitcoins... Són una invenció social. Són una promesa. La promesa de pagar. No són més que això”.

Ann Pettifor

Fa uns quants dies van entrevistar l'economista Xavier Sala i Martín al Matí de Catalunya Ràdio sobre la (mala) relació entre els Estats Units i la Xina. La crisi del Coronavirus ha accelerat tendències que venien d'enrere, sobretot d'ençà de la crisi de 2008. S'augura, o més aviat ja en som víctimes i partícips, una nova "guerra freda" entre els dos gegants mundials, dues cares de la mateixa moneda que mantenen un pols per la supremacia: l'American First de Donald Trump contra el pragmatisme de Xi Jinping. Us encoman que presteu especial atenció quan l'economista català explica que la Xina, d'ençà d'una vintena d'anys, ha comprat una gran quantitat de bons del tresor dels EUA -devers 1,13 bilions de dòlars en títols de deute- i que, ara, la superpotència occidental, sottovoce, amenaça de no retornar el deute contret. És lògic, per tant, que qualcú es demani per què el major rival dels Estats Units li compra bons del tresor. Doncs, entre altres coses, "per mantenir el valor del dòlar i, així, el poder adquisitiu dels consumidors estatunidencs". Consumidors que, després, compren els productes fabricats a la Xina per mà d'obra barata, en general, a fàbriques altament contaminants. La pregunta és formulada per David Graeber, autor d'En deuda. Una historia alternativa de la economía, una obra que estic convençut que esdevindrà un clàssic imprescindible per entendre l'economia mundial.

He parlat sovint de "després del coronavirus", del desconcert que això provoca, del terratrèmol econòmic que això ocasionarà en una societat basada en el turisme com les Illes Balears i Pitiüses. Cal cercar respostes que no es basin en el sistema depredador que congriam des de fa decennis i que tothom sap que és una fugida cap al col·lapse. Fa uns anys, curiosament, quan l'emergència climàtica no era tan palpable com avui dia, van sorgir “partits verds” que, valgui la redundància, els partits tradicionals van assimilar i diluir. Com si no hi hagués alternativa. El sistema tot ho devora i qui es mou, ni que sigui un mil·límetre del cavat, és titllat d'antisistema, com si això fos un deshonor cercar alternatives al fracàs i fos assimilable a posar bombes. I així ens ha anat. Però cal veure una mica la llum i tenir un bri d'esperança, qualque cosa on agafar-nos per assolir un futur més esperançador.

Per això recoman l'article que la portaveu del GOB, Margalida Buades, va publicar dia 10 de maig a l'Ara sota el títol Imaginar el necessari. Buades, de manera ben argumentada, presenta una iniciativa que han anomenat La vida al centre, expressada mitjançant una pàgina web on han presentat un manifest al qual pot adherir-se tothom que ho desitgi.

Sabem que volem un món millor però necessitam una manera de dur-ho a la pràctica. I és això que precisament ens proposen, “Un canvi de direcció” que defineixi “una estratègia de decreixement turístic consensuada que ens prepari per a afrontar millor el futur i evitar el col·lapse ecològic i social”. Presenten una sèrie de propostes en diferents àmbits: Àmbit social i de cures, Àmbit laboral, Model econòmic, Àmbit agroecològic, Àmbit turístic, Àmbit territorial i ambiental i, finalment, Per a la participació i la democràcia. D'ambició, no els en falta. I jo diria que realisme, perquè si no, a les Illes Balears i Pitiüses tenim els dies comptats.

Em consta que fa un parell de dies, en una vídeoconferència entre col·lectius feministes, moltes de les assistents van enviar l'enhorabona a la presidenta Armengol, mitjançant la representant del PSIB-PSOE que hi havia assistit, per la gestió de la crisi del coronavirus. I és veritat que, en unes circumstàncies difícils, la presidenta de la CAIB ha tingut prou cintura per saber dur i esquivar la pèssima gestió amb què el govern d'Espanya ha afrontat l'emergència sanitària.

Però el que ens espera aquest estiu serà dolorós. En l'article de dia 11 de maig, també a l'Ara, Sebastià Alzamora apunta que, segons dades d'Idescat, Unicef, etc., les Illes té un 24'7% de la població al llindar de la pobresa. I la cosa va in creixendo.

Ha arribat, doncs, el moment de dir prou, de desmarcar-se del sistema depredador que ens ha duit fam i feina. L'Estat espanyol ens ha xuclat els diners, i ens vol xuclar l'ànima. I no d'ara, sinó de molt enrere. I només s'aturarà si la societat illenca diu prou de manera clara i contundent, com vam dir prou a la política suïcida del govern de José Ramón Bauzá en aquella manifestació històrica de 2013.

L'estat d'alarma, a banda de garantir el confinament de la població, ha servit per mantenir el debat a la premsa i a les xarxes. Però els ciutadans de les Illes, un cop passada l'epidèmia, haurem de sortir de nou al carrer per defensar precisament una “nova normalitat”. Però no la que defensen Sánchez, ni Casado ni Arrimadas, sinó la normalitat que encapçala el manifest de propostes per una transició ecosocial:

“Demanam, en primer lloc que es generi l’espai necessari de debat amb tots els actors socials, polítics i empresarials a través d’una taula de diàleg social ampliada per a avançar en l’aprofundiment democràtic en la presa de decisions necessari per envestir una revisió dels pressupostos amb l’objectiu de reordenar prioritats i, posteriorment, reenfocar les polítiques per fer possible aquesta transició socioecològica que posi la vida al centre”.

Dubt molt que això es pugui realitzar d'Espanya estant. Però ben aviat la necessitat serà tan gran, que als sociòlegs i als centres demoscòpics se'ls girarà molta feina. I hi haurà, tant si com no, un enfrontament amb l'Estat espanyol. Qui comandi al Consolat de Mar, ja es pot arromangar.

Avui he escoltat una anècdota deliciosa sobre Mireia Freni i Lucciano Pavarotti al programa Una tarda a l'òpera de Catalunya Ràdio. Ambdós cantants, icones del segle XX en la seva especialitat operística, van néixer a Mòdena (Itàlia) el 1935. Eren de família humil i les mares treballaven a la fàbrica de tabac de la localitat. La feina de les cigarreres era dura i a l'Estat espanyol la primera fàbrica de tabac es va establir a Sevilla l'any 1793. Després les fàbriques es van escampar per la geografia hispànica i aviat van començar a contractar dones per a aquesta feina, ja que cobraven menys que els homes. L'ofici, segons indica l'article Les dones i la indústria del tabac: les cigarreres, es transmetia de mares a filles i cobraven per les unitats que produïen. A més, havien de compatibilitzar la feina a la fàbrica amb la feina a la llar. Per acabar-ho de reblar, el contacte amb el tabac feia tornar agre la llet materna. Per això, les cigarreres cercaven una dida que alletàs els infants. I vet aquí, que els futurs dos grans cantants van ser germans de llet. Freni, que era més aviat petitona, feia broma que Pavarotti, corpulent, n'havia tret més profit.

A més de dida, Mireia Freni i Lucciano Pavarotti van compartir mestres de cant i van coincidir als escenaris dels teatres d'òpera més famosos. Hi ha diversos enregistraments dels dos divos. He escollit el duet corresponent a “Parigi, o cara”, de la Traviata, enregistrat en directe el 1980, quan la parella protagonista, Violetta i Alfredo, planegen marxar de París amb la intenció que Violetta, afectada de tuberculosi, recuperi la salut. El final, ja el sabeu. “Encara” que només hi ha el so, té una gran sensibilitat, una interpretació magnífica i molt compenetrada entre els dos artistes.

Que en gaudiu.

Així com passen els anys, hi ha temes que m'estiren més. I, com aquell qui no fa res, acumules volums sobre matèries a les quals no trobes un profit o una satisfacció immediats, però que passes gust de veure a les prestatgeries de la biblioteca de casa, que mai no és prou completa. Fins que un dia l'instint lector, com un dimoni boiet, et fa veure que ha arribat el moment de llegir o consultar aquella obra que, en el seu moment, no vas poder estar de comprar-te.

Aquests dies, precisament, arran de la publicació de l'opuscle de Bartomeu Mestre “Balutxo” La mort d'en Roca, el deliri lector m'ha empès a llegir, entre altres coses, l'obra d'Arthur Koestler i Albert Camus Reflexions sur la peine capital, publicada el 1957. Aquell mateix any Camus va rebre el Premi Nobel de Literatura. Era d'ascendència menorquina per part de mare, Catalina Elena Sintes (hi havia una colònia de menorquins a Algèria durant la primera meitat del segle XIX¹). Son pare, Lucien Camus, en canvi, era d'origen francès.

Segons conta Xavier Rius Xirgu, nebot-net de la famosíssima Margarita Xirgu -que per causa de la dictadura franquista es va haver d'exiliar a Sud-amèrica-, el literat i l'actriu van establir contacte arran de la representació d'El malentendido. Camus havia estrenat aquesta peça teatral el 1944 i Xirgu, una autèntica diva antifeixista -enguany es commemora el 50è aniversari de la seva mort-, la va representar al Teatro Argentino de Buenos Aires l'any 1949. Xavier Rius Xirgu, al web dedicat a l'actriu, fa referència a Camus mitjançant una feta ben curiosa: “Del seu progenitor, Albert, només tenia una fotografia i una significativa anècdota: la seva assenyalada repugnància davant l'espectacle d'una execució per pena de mort”. Tot apunta que l'anècdota és ben certa perquè, a la seva part de Reflexiones sobre la pena de muerte, Camus comença amb la història d'un obrer agrícola que, poc abans de la I Guerra Mundial, havia comès un crim horrible pel qual havia estat sentenciat a mort. Escriu Camus, amb relació a son pare, que "Una de las raras cosas que sé de él, en todo caso, es que quiso asistir a la ejecución, por primera vez en su vida. Se levantó de noche para dirigirse al lugar del suplicio, en el otro extremo de la ciudad en medio de un gran gentío. A nadie dijo lo que había sentido aquella mañana. Mi madre cuenta solamente que entró como una exhalación, el rostro trastornado, se negó a hablar, se tendió un momento sobre la cama y de pronto se puso a vomitar. Acababa de descubrir la realidad² que se oculta bajo las grandes fórmulas que la disimulan. En lugar de pensar en los niños asesinados, solo podia pensar en ese cuerpo jadeante que acababan de arrojar sobre una tabla para cortarle el cuello" (Camus; Koestler, Arthur 2011: 109).

La cita és extraordinària perquè Camus, que es manifesta taxativament en contra de la pena de mort, ho exposa amb una sensibilitat inaudita, tal volta pel fet que son pare en va ser protagonista indirecte: "Hay que creer que ese acto ritual es tan terrible que llegó a vencer la indignación de un hombre simple y recto, y que un castigo, que el creía cien veces merecido, no tuvo otro efecto al fin que el de descomponerle el estómago. Cuando la suprema justicia sólo hace vomitar al hombre honesto que se compromete a proteger, parece difícil seguir creyendo que está destinada, como debiera ser su función, a proporcionar más paz y orden en la ciudad. Se advierte, por el contrario, que ella no es menos indignante que el crimen, y que ese nuevo asesinato, lejos de reparar la ofensa hecha al cuerpo social, agrega una nueva mancha a la primera" (Camus; Koestler 2011: 109-110).

Si, posem per cas, la crisi del coronavirus s'hagués produït fa vint anys, ningú no hagués parlat d'una cosa tan òbvia com la bretxa digital. La setmana que ve, quan a les Illes Balears i Pitiüses comencin de nou les classes de primària i secundària, els alumnes es connectaran -és curiós que, quan parlam de "connexió", tothom ja sap a què ens referim- i rebran informació online, ànims mitjançant videoconferències, etc., etc. Llegia ahir a l'Ara que un dels problemes és que hi ha un 15% de famílies que no tenen "connexió" i que, per tant, els fills de la casa no poden seguir el curs en les condicions, per magres que siguin, en què ho fan la resta de companys. Evidentment, val més això que res. Però em sobta que ara boti l'alarma quan sabem, de fa molt de temps, que el servei d'internet a l'estat espanyol és dels més cars d'Europa. A més d'això cal disposar, com a mínim, d'un ordinador o d'una tauleta -d'obsolescència programada, és clar- per poder accedir als continguts. Tot plegat en un mal any en què viurem un Sant Jordi virtual.

Com deia al principi, si la pandèmia s'hagués produït fa vint o trenta anys, les respostes haurien estat molt molt diferents. Què haurien fet la majoria dels infants confinats a casa? En aquell temps, a més de no disposar d'internet, la televisió no era omnipresent a les llars, amb horaris i canals molt més limitats. Potser, en lloc de parlar de bretxa digital, hom parlaria de dèficit de llibres. Quants llibres tenim a casa? Quants en llegim al cap de l'any en comparació al temps que romanem "connectats"? Connectats a què? És paradoxal que em formuli aquesta pregunta en un mitjà digital. Vivim de contradiccions. Però fa molt de temps que tenia ganes de plantejar-me-la.

Què estam fent amb l'educació dels nostres fills? Quan estudiava Magisteri, un professor de la vella escola, Vicenç Jasso, recentment traspassat, impartia "Filosofia de l'Educació", la base de la qual era la lectura de cinc o sis obres clàssiques. Mai no li podré agrair la clarividència. Hi havia, òbviament, altres assignatures, tant de contingut com de pedagogia. L'escola formava part de l'educació "formal" i quasi tota la resta -ho esment de memòria passats gairebé trenta anys-, de l'educació informal o ambiental. Aleshores l'educació ambiental no tenia l'abast que té avui dia. Entre d'altres coses perquè, des del moment que un infant disposa d'un aparell, sigui quin sigui, amb connexió a internet, resulta molt difícil saber a quins continguts té accés. Ho demostren les estadístiques, sobretot en l'àmpli camp de la pornografia, com a element d'iniciació a la sexualitat per a la majoria d'homes.

No vol dir que internet sigui nociu per se, però sí que és enormement distractiu. Internet distreu perquè no té principi ni fi. I són tants els recursos i aplicacions que s'hi troben que el més joves, i no tan joves, hi passen una quantitat de temps brutal. I ara que justament ha esdevingut, entre altres coses, una eina educativa, ens adonam que no tothom hi té accés i que és car.

I ara, la gran pregunta que pedagogs , científics, filòsofs i d'altres pensadors es fan actualment: què és essencial. He obviat, amb tota la intenció els polítics, perquè la immensa majoria enlloc de pensar simplement actuen. Instint de supervivència.

Em limitaré a transcriure part de l'article que Jordi Llovet publica aquesta setmana al suplement de cultura de l'Ara "Llegim", precisament sota el títol Essencial: "La segona mena d’instal·lació pública que hauria pogut quedar oberta són les biblioteques i les llibreries. No tot es troba a la xarxa, i sempre pot existir un lector que s’enderia, en moments de crisi, a llegir una cosa rara. (...) Facin el favor d’obrir llibreries i biblioteques! És material, essencial i substancial".

Tal volta llibreters i bibliotecaris no comparteixin la mesura pel risc que els representa. Els entenc i respect. Però amb tantes trivialitats, beneitures i bogeries com hem de veure i patir, sí que qualcú hauria d'haver cavil·lat sobre aquest problema.

Perquè la lectura, per molt que els sàpiga greu, és un servei essencial.

Com deia George Clooney, bona nit i bona sort.

No seré jo qui defensi la política sanitària del govern d'Espanya. Però he de pensar que, per ventura, la sortida de Cayetana Álvarez y Peralta-Ramos disparant a tort i a dret és fruit del confinament, que ha afectat l'enteniment d'aquesta senyora.

La recepta espanyola de Cayetana, en un atac d'hidalguia, ve a dir que val més honra sin barcos que barcos sin honra. I olé. Una lectura mínimament atenta de l'article de la portaveu del PP, Levantémonos, basta i sobra per adonar-nos que, al marge d'una lectura esbiaixada i pueril en forma de cronologia (absurda i sense dates), no aporta res llevat de l'habitual mala llet de la marquesa hispano-franco-argentina.

Sense deixar passar l'avinentesa per atacar el moviment feminista i criticar el “lockdown más completo del mundo” (jas anglicisme: apreniu-ne, ignorants!), la marquesa de Casa Fuerte agafa aire per defensar la tesi pepera per encarar el resultat econòmic de la pandèmia: “Españoles, este es el coste de la crisis y así lo vamos a pagar”. I au, que a la feina falta gent! Ja ho van intentar Boris Johnson i Donald Trum, els heroics líders del Regne Unit i dels Estats Units. Encara que ambdós han hagut de rectificar i, com mig món, aturar l'economia.

Retreu la noble portaveu dels populars que el president d'Espanya, en un article publicat també a El País, insinuï que la fórmula escollida per afrontar la crisi econòmica sigui “más estado y que lo pague la UE”. És a dir, més inversió estatal i planificació, ajuts a les empreses i als ciutadans més desvalguts. Quelcom que ella redueix a “blindaje de los derechos y mutualización de las obligaciones”. Deixaré de banda, avui, l'atac a l'estat del benestar; només recordaré que el PP de Madrid se n'ha cansat, de privatitzar serveis essencials com la sanitat. Oblida també la noble doctora en Història que els EE.UU i el Regne Unit disposen de sobirania financera i que, gràcies a això, poden posar en marxa la màquina d'imprimir diners, cosa impossible en el cas d'Espanya pel fet de pertànyer a la UE.

Tot plegat, aquests oblits no tenen cap importància perquè això s'adreça amb fortes dosis de patriotisme espanyol, consistent en “una nueva moral colectiva” que ens porti a “superar la mentalidad de país acreedor”. Serem com a beneits si no encaram amb “brio” la tasca “brutal, agotadora” que tenim al davant: “No nos limitemos a repetir que somos una gran nación: asumamos con vigor el sufrimiento y los sacrificios de serlo. (...) Hagamos del aplauso vespertino a nuestros héroes en los hospitales una consigna política, cívica y moral”. I atenció: “Levántemonos. Pongamos en pie un verdadero patriotismo de la responsabilidad. Si es que en realidad puede haber otro”.

Després de llegir això a un li venen ganes d'anar a fer feina, agafar el metro i, enmig del populatxo, entonar el Cara al sol o l'himne de la legión que enguany, per aquest emprenyo de Coronavirus, els peperos de pro no han pogut cantar a les processons. Perquè és llavors, després del sacrifici, que ens adonam que realment el COVID-19 és una oportunitat que déu ha oferit a Espanya perquè pugui refundar-se amb el lideratge aristocràtic de Cayetana.