eLiteratura

Són gent famosa. Però la gent poderosa i famosa també té sentiments i s’enfurisma quan se sent ofesa. Un home fa un acudit, potser no del tot graciós -així és Hollywood- sobre la dona d’un altre home. Ella té un problema d’alopècia, és a dir que perd els cabells, i el còmic en fa broma. La parella s’ho pren malament i ell no s’ho pensa dos cops i puja a l’escenari i li arria amb la mà plana com si res. El còmic encaixa el cop, que és real, i no tomba perquè déu no vol. Fins aquí l’escena encara té certa gràcia perquè el públic no sap si allò formava part del show. Però quan Will Smith baixa de l’escenari i, emprenyat, li etziba, malcarat, al còmic Chris Rock que no torni a esmentar el nom de la seva dona, tothom s’adona que es tracta d’una brega.

Ambdós han quedat retratats, però sobretot Will Smith, que ha reaccionat amb violència física a un acudit. I la pregunta de sempre és: on són els límits de l’humor. L’humor pot ferir sentiments? Una persona que pateix una minusvalidesa o pateix una malaltia determinada pot riure’s d’un acudit el qual l’interpel·la directament? Crec que depèn de l’enginy de l’acudit. Jo, que patesc un problema d'oïda, amb episodis temporals prou greus, en pot fer gràcia, o no, una ocurrència sobre la sordesa sempre que sigui enginyosa. És obvi que Jada Pinkett, la dona de Smith, pateix com moltes altres dones -he llegit que fins a un 30%- els efectes de la caiguda dels cabells. Però malgrat tot, si hagués estat capaç de riure-se’n, ben segur que s’hagués sentit més alliberada. 

Dit això, és evident que el marit, quan ha hagut de sortir a recollir l’Òscar, s’hauria volgut fondre entre les llàgrimes. I ha demanat perdó a la ditxosa Acadèmia, però no a l’humorista.

No vull fer cap judici moral sobre aquest afer. Crec que és positiu que aprenguem a riure de nosaltres mateixos, dels nostres defectes i, si pot ser, fins i tot de les nostres malalties si no ens hi va la vida. Andrés Barba, a “La risa canibal. Humor, pensamiento cínico y poder” centra un dels capítols en el cas dels atemptats de “Charlie Hebdo”, en els quals el 2015 van morir quinze persones a París per haver publicat una caricatura de Mahoma. Barba recull les declaracions del Papa Francesc, que va manifestar que si qualcú diu “una mala paraula contra la seva mare, pot esperar un cop, això és normal”. La metàfora era molt simple i el pontífex es referia a la fe. Però qui diu la mare, diu la dona. I és així com s’ho va prendre Will Smith en sortir a “defensar” l’ofensa a la seva esposa. Els sentiments poden trair-nos i fer-nos perdre la compostura i la raó. Tanmateix, Andrés Barba arriba al fons de la qüestió quan afirma  que “habilitar espacios donde solo es posible hablar sentimentalmente es ciertamente peligroso, y a nadie se le escapa tampoco que en última instancia puede convertirse en una legitimación abierta de la violencia”.

L’altre dia, en un post de facebook, em vaig referir en termes elogiosos i merescuts a la victòria èpica de Rafel Nadal al continent australià. Certament, no va ser la victòria del geni i l’elegància -a l’estil Federer- sinó, al meu entendre, de la competitivitat, la constància, l’esforç i la superació. Virtuts que, sumats a una gran fortalesa mental, li han permès arribar al cim d’un esport molt elitista (vid. Áristos) com és el tennis.

Els resultats parlen per ells mateixos. La gran dificultat d’aconseguir vint-i-un títols de grand slam mereix, sens dubte, que ens aturem a reflexionar-hi. N'Eros hi està d’acord. Perquè així com anam sovint a passejar per darrere les pistes de la Rafa Nadal Academy, també tenim caminet fet a la llibreria Món de Llibres. Mens sana in corpore sano, que deia aquell. 

Edith Hall, a “Los griegos antiguos. Las diez maneras que modelaron el mundo moderno”, destaca la competitivitat com una d’aquestes maneres. Afirma que els grecs antics van destacar per la seva gran competitivitat, especialment els macedonis. A Olímpia, on es celebraven els famosos jocs, hi havia una estàtua dedicada a Agon (literalment, esport), representada per un halteròfil. Aquesta mateixa veu grega arribà a significar “lluita” i en derivà el terme “agonia”, vinculat a la mort (són les famoses victòries agòniques, després d’hores i hores de lluita tenística aparentment inacabable). Tanmateix, continua Edith Hall, els grecs ho concebien tot agonísticament, no només l’esport. Es definien per l’enorme esperit de lluita.

Walter Burkert, un clàssic dels estudis sobre la Grècia antiga, a “Religión Griega. Arcaica y clásica”, afirma que d’ençà de Nietzsche, s’ha descrit sovint l’esperit “agonal” (segons el DIEC, Relatiu o pertanyent als certàmens, a les lluites i als jocs públics), “com un dels trets característics i una de les forces impulsores de la cultura grega”. Així, els grecs eren capaços de convertir gairebé qualsevol cosa en una competició: “l’esport i la bellesa física, l’artesania i l’art, el cant i la dansa, el teatre i el debat”.

En trobem un altre exemple a “Civilización griega”, de David Hernández i Raquel López Melero. És significatiu que els autors també hagin inclòs el terme “’agon” al capítol dedicat a l’atletisme i les celebracions panhel·lèniques. Tradueixen “agon” com a “certamen”. Hi inclouen, doncs, el vessant intel·lectual, en el qual els grecs antics també competien: “L’agon (...) estimulava a ser considerat el millor, és a dir, a aconseguir l’objectiu ideal de l’aristeia, la <<superioritat>>”. L’aristocràcia, originalment, era el govern dels millors. La IIíada, així mateix, reprodueix la concepció aristocràtica de la lluita.

L’agon, derivat en agonia, porta la pràctica intel·lectual i esportiva fins a les darreres conseqüències per assolir l’èxit, la superioritat física i intel·lectual fins al límit i amb un comportament ètic, conforme a les normes. I això, agradi o no agradi, és el que ha fet durant tots aquests anys Rafel Nadal a les pistes de tennis. El que hagi dit o hagi fet fora de les pistes són figues d’un altre paner. I també l’ús publicitari, ideològic o partidista, a favor o en contra, que n’hagin fet els partits polítics, els mitjans de comunicació i fins i tot la casa reial espanyola, amb consentiment o sense del millor tenista masculí de la història.

Com deia Jaume Santandreu en un comentari genial: "Rafel Nadal, t'admir sense mida, però em sap molt de greu que no em donis motius per estimar-te".

Al final dels anys noranta Biel Majoral va publicar un disc que duia per títol “Vori vou per no dormir”. A més del “Vou veri vou”, un poema que el sempre enyorat Guillem d’Efak va dedicar a Majoral, hi ha també una cançó ben singular, “Els havaneros”, amb lletra del mateix Majoral i de Llorenç Capellà “Batle", que contraposa l’emigració dels pobres “havaneros” amb la vinguda dels alemanys a Mallorca: parlam d’alemanys amb un gran poder adquisitiu que, amb l’aquiescència d’alguns illencs, compraven i compren encara ara cases i terra que havien pertangut a generacions i generacions de mallorquins. Pel que diuen, la crisi de la Covid ha incentivat aquest fenomen i les companyies immobiliàries es fan d’or.

Per a aquesta mena de compradors, Mallorca és una inversió, un paisatge, un parc temàtic que els mallorquins no han de deslluir. Tallen i cusen per on volen i es pensen que al voltant de la finca adquirida tot és seu.

Aquest diumenge mentre caminàvem de Cala Petita al Caló d’en Rafelino, al terme municipal de Manacor, vam quedar astorats en comprovar que “qualcú” havia desviat el caminoi principal per evitar que passàs per davant d’un establiment que supòs hoteler. No solament l’han desviat, sinó que han obert un pas forçosament alternatiu de molts de metres, amb moviment de terra i pedres, enfora de l'habitatge. Fins i tot han picat la roca viva i han marcat el nou sender amb pedres. L’antic, l’han reblert maldestrament amb pedres i brancatge per camuflar-lo i impedir-hi el pas.

Hi ha uns quants de dies de feina, i una alteració del medi i del pas “natural” que deu fer nosa al propietari perquè els caminadors que hi circulen passen per davant ca seva i, potser, destorben els turistes a qui han anunciat i venut unes vacances a un espai idíl·lic lliure d’indígenes.

Val a dir que, quan tornàvem del caló, de lluny vam veure un home de mitjana edat, ben mudat i amb un ca, d'aspecte germànic, que s'entretenia amb gran diligència a remoure còdols i pedres de tal manera que encara fos més difícil desplaçar-se per damunt de l'antic caminoi.

Ben segur que aquell tros de marina a pocs metres de la costa no és seu. Si ho fos, posaria la mà al foc que ja hauria trobat manera de barrar-hi el pas. Són les formes d'aquesta gent que desconeixen i menyspreen usos i costums, llengua i cultura de Mallorca. Són depredadors a qui cal aturar els peus.

M'encanten els articles d'Empar Moliner, que em fan sentir viu i deixondit. Admir l'estil i la intel·ligència de Sebastià Alzamora. Llegesc amb interès Mònica Planas, jo, que pràcticament no veig televisió. Seguesc Vicenç Villatoro, per la seva sagacitat i gran capacitat de síntesi. Som addicte als articles de Ferran Saez. Procur no perdre'm l'anàlisi internacional de Carme Colomina. I podria seguir, perquè l'Ara té en nòmina un bon grapat d'articulistes d'opinió amb un nivell excel·lent. I estic convençut que és precisament això el que el salva, ja que d'un temps ençà -cada cop més, i més encara amb la nova web, i en som subscriptor de fa anys- la línia editorial, les notícies i les seccions em pareixen, en general, de cada vegada menys interessants i fins i tot insubstancials. A més, posa el focus en Espanya i no és precisament un rotatiu autocentrat. Sense anar més lluny, el divendres 16 d'abril a la secció d'Economia el titular de la primera pàgina deia així: “La incerta recuperació tensa la política econòmica del govern”. Quin govern? El govern espanyol. En canvi el titular de la notícia següent era molt clar: “El Constitucional alemany tomba la congelació dels preus del lloguer a Berlín”. Això a Vilaweb no passa. Dia 14 d'abril la cinquena notícia més llegida a la web era, ni més ni manco, que “La reina Sofia homenatja Felip d'Edimburg amb una 'remembrance poppy' a la solapa”. I ja us en podeu anar a dormir ben tranquils. Voleu dir que un diari catala, encara que sigui a la secció “Gent” ha de publicar aquesta beneitura? Sense oblidar la cobertura informativa del reality de Rocio Carrasco.

Però el súmmum de l'estupidesa i la ignorància, aplicant criteris “políticament correctes” a la literatura, ha arribat aquests dies amb el “Recomanador” interactiu de llibres de Sant Jordi 2021 (amb el suport d'El Corte Inglés). Si no m'he descomptat, al recomanador hi ha un total de 222 llibres entre la secció infantil i la d'adults; majoritàriament en català, però també n'hi ha en espanyol. En general prou interessants entre el que en diuen “novetats”. Però caus d'esquena quan entre els filtres que hom pot aplicar al “Recomanador”, a banda del nombre de pàgines, hi trobes l'autoria que, atenció, pot ser “Femenina”, “Masculina”, “No binària” i “Noves veus” (aquesta darrera, sense especificar aspectes d'orientació sexual).

Només reproduiré dos fragments de l'article d'Empar Moliner, intitulat “Literatura no binària”:

Com a escriptora, i per tant com a lectora, mai m’ha importat si qui escriu és home o dona (no binari o binari) si no és, esclar, que estigui llegint assaig sobre qüestions relatives al gènere. I he aspirat, sempre, que qui es llegeix els meus llibres no tingui en compte, a priori, si sóc una dona i quina és la meva sexualitat.

(...)

“Si una cosa t’agrada de veritat (la cuina, la literatura, el vi, la música...) mai podràs triar en funció del sexe de l’autor”.

Idò això.

Potser no estam d’acord amb les formes. Tal volta no ens agrada el rap. Tal vegada no coincidim amb les seves opinions. Però la llibertat d’expressió constitueix un dels fonaments de l’estat de dret. I l’Estat espanyol, en moltes ocasions, no respecta  els drets fonamentals recollits a l’article 20 de seva pròpia constitució.

Avui matí han detingut Pablo Hasél per haver publicat uns quants tuits i per una cançó molt crítica amb la monarquia espanyola. Ningú no hauria d’anar a la presó per delictes d’opinió. Les idees es combaten amb idees. I amb fets. Però l’estat espanyol no és precisament el paradigma de la democràcia. El Tribunal Europeu de Drets Humans l’ha condemnat molts cops. Però tanmateix persisteix en l’error.

El pastor luterà Martin Niemöller (Alemanya, 1892-1984) inicialment va donar suport a Hitler, però a partir de 1933 se’n va desdir i va encapçalar un moviment de resistència contra el règim nazi. El 1937 la Gestapo el va detenir i el van confinar fins a la fi de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Va sobreviure i, després de la guerra, va pronunciar conferències arreu d’Alemanya. Molt sovint les finalitzava amb un poema que s’ha fet famosíssim i que, erròniament, de vegades és atribuït a Bertolt Brecht.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,

no hi havia ningú més que pogués protestar.

Bertolt Brecht, aquest cop sí, va dir que “molts jutges eren absolutament incorruptibles; res no pot induir-los a fer justícia”. No es tracta d'impartir justícia, sinó de fer el que és just. I la causa és tan indigna que un grup notable d’artistes han signat un comunicat en contra de l’empresonament de Pablo Hasél. No han pogut guardar silenci perquè, com diu l’encapçalament del comunicat, Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia.

Recentment s’ha constituït a Espanya LibEx, un grup de treball sobre la llibertat d’expressió que vol ser “una eina de suport a la tasca dels operadors jurídics que s'enfronten a casos límit de possibles delictes relacionats amb actes de comunicació, precisament allà on la llibertat d'expressió es troba en joc”. Jacobo Dopico, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Carlos III de Madrid, n’és el director. Aquest mes és entrevistat a la revista digital Ctxt en relació amb al tema que ens ocupa. Per a Jacobo Dopico, un dels problemes rau en els tipus penals moderns, “principalmente el delito de incitación al odio, la violencia y la discriminación, que tienen también una amplitud indebida, problemática en España, especialmente desde la reforma del Código Penal de 2015. El artículo 510 plantea formas delictivas muy genéricas, como “lesionar la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de los grupos” y castigos de hasta dos años de prisión por difundir mensajes que no sean idóneos para alterar la paz pública ni para crear un sentimiento de inseguridad entre los miembros de grupos vulnerables. Los tribunales están intentando eludir este despropósito que, como se puede contemplar en LibEx.es, es contrario a la doctrina del Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH). Otro aspecto polémico es la disposición del Código que ordena al juez la destrucción de los libros que contienen los textos delictivos, que parece retrotraernos a épocas más oscuras”.

Sobre el cas de Pablo Hasél, en unes declaracions* recollides per La Vanguardia, Dopico és contundent. Per a ell, Hasél no és culpable de cap dels delictes que se li imputen: injúries a la Corona, injúries a les institucions de l’Estat i delicte d’enaltiment del terrorisme. A més, pronostica que el TEDH rectificarà el fall dels tribunals espanyols.

Finalment, Amnistia Internacional (AI) també s’ha posat al costat del raper, de la mateixa manera que demana la llibertat dels presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Cuixart en un informe que es pot consultar al seu Centre de Documentació. Aquest informe, que du per títol "España: libertad de reunión y de expresión, y principio de legalidad, a la luz de la sentencia del Tribunal Supremo en la Causa Especial 3/20907/2017" (us el podeu descarregar aquí) és contundent en les conclusions, de les quals us faig cinc cèntims:

-La pena de nou imposada pel Tribunal Suprem constitueix una restricció indeguda del dret a la llibertat de reunió pacífica.

-La vaguetat de la definició del delicte de sedició, i la interpretació extensiva que en fa el Tribunal Suprem, resulten contràries al principi de legalitat i obren la porta a la criminalització d’accions directament relacionades amb l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica.

-Definir els límits del delicte de sedició en funció del caràcter multitudinari de les accions suposa a la pràctica una limitació del nombre de persones que poden exercir de manera simultània el dret a protestar de manera pacífica, la qual cosa és contrària al dret internacional dels drets humans.

-Finalment AI insta l’Estat espanyol a revisar la definició del tipus penal de sedició per garantir que no criminalitza indegudament actes de desobediència civil pacífica, ni imposa penes desproporcionades per accions relacionades amb l’exercici de les llibertats d’expressió i reunió pacífica.

Després n’hi ha que els ve de nou que Espanya no sigui considerada una democràcia plena. Limitar la llibertat d’expressió i restringir la llibertat de reunió pacífica és molt greu. Afecta, com deia al principi, els fonaments de la democràcia. Però difícilment l’Estat espanyol ho arribarà a entendre. Perquè té els fonaments corcats. Perquè, a diferència d’Alemanya, no ha pogut ni ha volgut trencar amb la dictadura anterior. Això l’aboca inexorablement, sense remei, a ser una democràcia fallida i un règim amb inclinacions autoritàries permanents. Per això, nosaltres no podem guardar silenci.

* Desde el ámbito académico, hace tiempo que existe una reflexión muy crítica, en primer término, con la existencia de la mayoría de tipos penales que se aplican como límite a la libertad de expresión, pero también, y muy en concreto al caso, con la aplicación que de ellos hacen el Supremo y la Audiencia. 

El catedrático de Derecho Penal de la Universidad Carlos III, Jacobo Dopico, director del observatorio jurisprudencial sobre libertad de expresión Libex.es, opina que ni siquiera con la existencia de los tipos penales invocados, cabe aplicarlos a los tuits de Hasél –la causa se centra en su actividad en Twitter, no en sus letras–, y lo explica en detalle: en cuanto al delito de injurias a la Corona, los tuits recogidos en la sentencia componen un discurso que no sobrepasa las críticas que “la prensa hace a la monarquía” y que deben estar cubiertos por “las garantías de la libertad de expresión”.

En cuanto al delito de injurias a las instituciones del Estado, relativas a sus tuits sobre la policía –a la que acusa de los “asesinatos” del Tarajal y de agredir a manifestantes y periodistas–, el catedrático de Penal sostiene que simplemente se trata de “una crítica en términos brutales contra ciertas acciones policiales, pero una condena penal transgrede los estándares que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos ha impuesto en materia de libertad de expresión y discurso antipolicial”, y cita la jurisprudencia del TEDH, en los casos Savva Terentyev y Stomakhin contra el Estado ruso. 

Y en tercer lugar, respecto al delito de enaltecimiento, centrado en tuits sobre condenados del Grapo, Dopico comparte el criterio de los magistrados Ana Ferrer y Miguel Colmenero, del Supremo, y Manuela de Prado, de la Audiencia, que emitieron votos particulares, subrayando que “no son constitutivos de delito de enaltecimiento” en la medida en que “no suponen una incitación idónea a la violencia”. El catedrático prevé que, si el Tribunal Constitucional no rectifica este fallo, lo hará el Tribunal Europeo de Derechos Humanos.

#llibertatpablohasel

Antonio Muñoz Molina

La comparació de la situació de Carles Puigdemont amb els exiliats de la II República per part de Pablo Iglesias va aixecar polseguera entre els retrògrads i els progressistes espanyols, a excepció de Podemos. No ens ha de venir de nou. La gran majoria de l’espectre ideològic espanyol té això en comú: l’odi contra els catalans. El darrer a sumar-hi ha estat l’escriptor Antonio Muñoz Molina (membre de la Real Academia, Premi Planeta, Premi Príncipe d’Asturias, etc., etc.), amb un article malèvol a El País el qual al subtítol ja ho diu tot en qualificar els exiliats independentistes de “señoritos supremacistas catalanes”. No sé quin qualificatiu és pitjor, si “señoritos” -sí, ja sé que “señoritos no és un adjectiu”, però la connotació pejorativa el (des)qualifica- o “supremacistas”. Sí, els catalans, que per parlar o per rebre l’educació en català hem de demanar perdó en aquesta mena d’apartheid que és l’Estat espanyol, la màxima autoritat del qual durant molts anys, actualment de vacances pagades als Emirats Àrabs, va tenir la santa barra d’afirmar en un discurs oficial que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición”.

Diu Muñoz Molina que hi ha paraules sagrades, i que “exili” n’és una. I que no l’hem d’usar en va, com si els exiliats catalans estassin també de vacances, com el rei emèrit espanyol. I després es dedica a fer llàstima perquè el món és ple “de gente que lo abandona todo para huir del hambre o del despotismo o de la muerte”. Fam i mort, potser no, però amb el despotisme l’encerta de ple. La definició de “despotismo” del diccionari de la RAE no deixa lloc al dubte en la segona accepció: “Abuso de superioridad, poder o fuerza en el trato con las demás personas”. L’estat espanyol ha imposat la seva voluntat, manu militari, de manera tirànica i opressiva pels segles dels segles contra la nació catalana. I l’actual pantomima de democràcia és la culminació del projecte de dominació espanyol, sobretot per la via executiva i judicial, però també amb la repressió policial.

Una pel·lícula excel·lent de David Mamet, “The Winslow boy”, relata la lluita d’un pare per netejar l’honor del seu fill, un nin de dotze anys, expulsat injustament del col·legi militar on estudiava. No el poden readmetre de cap manera perquè implicaria, de facto, reconèixer que s’han equivocat. El cas arriba a les altes instàncies i, finalment, la família el guanya gràcies a l’enginy i l’astúcia de l’advocat defensor que, a la fi de la pel·lícula, afirma que “fer justícia és fàcil; fer el que és just, no”. I això és el que li succeeix a l’estat espanyol: pot fer justícia però no el que és just, perquè implicaria el rebuig del relat espanyol envers la nació catalana com a mínim del 1714 ençà.

El poder judicial ha après bé la lliçó. Però mentre els jutges espanyols sentencien a tort i a dret contra Catalunya, perden tots els casos davant els tribunals europeus. S’evidencia, doncs, que a Espanya preval la justícia, i no el que és just. R. Gil, a Valores humanos y desarrollo personal. Tutorías de educación secundaria y escuela de padres, és clar i llampant: “En no pocas situaciones la justicia se reduce a una actitud al servicio del orden establecido, prevaleciendo la dimensión legal por encima de la moral, identificando de esta manera lo legal con lo justo. La justicia, así entendida, fácilmente se convierte en justificación y apoyo de justicias estructurales”. La justícia estructural, la legalitat, per davant de la moral, equiparant maquiavèl·licament el que és legal al que és just.

És clar que Muñoz Molina no ho veu o no ho vol veure. I a més té el cinisme de simular un distanciament amb la xusma feixista: “No voy a sumarme al linchamiento cínico de los que hoy se rasgan las vestiduras porque Pablo Iglesias ha infamado la memoria del exilio y ayer mismo celebraban la decisión municipal y cainita de quitar los nombres de Indalecio Prieto y de Francisco Largo Caballero de las calles de Madrid”. Com sempre els referents són els d’Espanya. I succeeix que a Espanya, llevat de rares excepcions, sempre hi ha unanimitat quan es tracta de carregar contra Catalunya. No és cap paradoxa que el feixisme espanyol, al límit de l’obscenitat, s’hagi posat al costat dels republicans espanyols en contraposició als exiliats catalans. Sempre negaran la premissa major, que és la persecució política, legal i militar de la nació catalana. I això, li agradi o no, situa Muñoz Molina al costat de Vox, Ciudadanos i el PP; i també al costat del PSOE, que defensa desacomplexadament la monarquia espanyola.

I no, senyor Muñoz Molina. L’exili català a Europa no és una festa. El pare de Carles Puigdemont va morir el 2019. El raper mallorquí Valtonyc ha perdut sa mare aquest mes de gener. Adrià Carrasco va poder tornar a Catalunya després de gairebé tres anys d’exili a Bèlgica per una (falsa) acusació de terrorisme. En ple segle XXI Espanya té presos polítics. Ben pensat, senyor Muñoz Molina, podria documentar-se i fer-ne una novel·la. Faria un bon favor a la democràcia espanyola.

PS. L'article de Joan B. Culla a l'Ara, Exilis i exiliats, és excel·lent. Per llegir i emmarcar, sobretot el final:

"La condició d'exiliat no és una categoria social o econòmica, sinó una situació política i jurídica. Comporta que has hagut d'abandonar el teu país per raons polítiques (les autoritats diuen que per haver transgredit la llei, i ho diuen el 1980, el 1925, el 1939 o el 2021) i que, si hi tornessis, aniries a la presó. Regatejar-los el títol a Carles Puigdemont i els exconsellers no és una injustícia; és una estupidesa".