Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Populisme i xarxes socials

eliteratura | 17 Gener, 2021 20:41

Tard i malament. El tancament dels comptes de Donald Trump a twiter i a facebook, com bé apuntava Angela Merkel -enyorarem el sentit comú i polític d'aquesta dona-, no és una bona notícia. Carles Mundó, en un article molt encertat a l'Ara , ho qualifica de "precedent perillós". Les anomenades xarxes socials han assolit un poder immens el qual, fet insòlit (o no), no és sotmès a cap mena de control democràtic. Fan el que volen, o el que més els interessa, o s'han erigit en amos de la llibertat d'expressió en mitjans -ells en diuen "canals"- amb milers de milions d'usuaris.
Qui dicta les normes a les xarxes socials? A quina jurisdicció estan sotmeses? A qui beneficien? Les xarxes alimenten passions, provoquen escàndols, agiten les masses, atien la confrontació. Menteixen i manipulen a gran escala. Alfons C. Salellas, a Un caos amb mètode, es fa ressò de la darrera obra del sociòleg italià Giuliano Da Empoli, Los ingenieros del caos, on s'analitzen els nous populismes. És a dir, la "nova" manera de fer política. Diu Salellas:
"No ens enganyem, el que interessa a aquests manipuladors no és la política, de la qual en realitat abominen, sinó l’opinió pública. La tecnologia actual posa al seu abast un nou tipus de propaganda que es dirigeix directament, i personificada, als diferents segments socials als quals es vol subordinar a través de la disseminació de missatges que alimenten emocions negatives, que són les que proporcionen una major adhesió. D’aquí l’èxit de les fake news o de les teories de la conspiració. Passa però que aquests homes, que sens dubte van saber veure alguna cosa que la majoria de nosaltres encara estem mirant d’entendre, estan al servei – aquests sí – de polítics amb pocs escrúpols per als quals el benestar social no entra en la llista de les seves prioritats".  
Per als spin doctors, l'emoció és el missatge. No és arriscat afirmar, doncs, que una gran majoria d'usuaris de les grans xarxes no pensen sinó que reaccionen. La "gran recerca" no s'avé amb la raó sinó, per dir-ho finament, amb la irrupció d'inquietuds, neguits i desassossecs. D'aquí la (re)acció dels partidaris de Trump en la presa del Capitoli i, a més petita escala, la protesta de dia 12 de gener de restauradors i de grups feixistes contra les mesures sanitàries contra el coronavirus davant el Parlament de les Illes Balears. 
Boob Woodward, el veterà periodista que va destapar el Watergate i autor de dos llibres sobre Trump, manifesta en una entrevista publicada a El Pais que la gent ha de poder parlar lliurement, però que "el problema és internet i les xarxes socials, que estan dirigides per la impaciència i la velocitat i crec que hem d'alentir això, per això jo escric llibres". 
Cal reflexió. Però les xarxes socials no desapareixeran. Així que només resten dues opcions: renunciar a intervenir-hi, la qual cosa en política és impossible; o regular-les i, com afirma Salellas,  aprendre a dominar aquest nou llenguatge, "omplint-lo de continguts propositius diferents i d’emocions positives amb capacitat de contagi, no començaran a sortir del pou on ja fa massa temps que van caure".
latafanera.cat meneame.net

26 millones de hijos de puta

eliteratura | 12 Desembre, 2020 18:02

Mentre Juan Carlos I, d'Abu Dabi estant, intenta regularitzar el seu frau amb la hisenda espanyola -recordau-vos d'allò de “Hacienda somos todos” i “Todos somos iguales ante la ley”, però n'hi ha que es pensen “Constitución mediante” que són més “iguales” que els altres- un colla de militars espanyols retirats reclama afusellar 26 milions de ciuadans per fer una mica de net a Espanya.

Qui encapçala la (des)infecta iniciativa és un antic general de divisió, Francisco Beca, qui opta per la versió espanyola de la “solució final”. Com que amb això no en va tenir prou, també s'havia posat al capdavant de la carta enviada a Felipe VI, carta en què coronels i generals retirats alertaven “el Preparao” de “la descomposición de la Unidad Nacional (sic)”. El rei d'Espanya, que se sàpiga, no els ha contestat de manera oficial. Prou feina deu tenir en l'intent de salvar el cul i la corona després del paripé de son pare.

Tanmateix això això no impedeix que la situació sigui més que preocupant per mor de la llarga tradició espanyola de “pronunciamientos” i de “ruido de sables”. Els llepaculs oficials del PSOE i el PP no se'n deuen saber avenir, mentre que VOX es frega les mans tot pensant que això són diputats que els entraran en un futur no gairé llunyà: tothom sap que s'alimenten del vot casernari. Tot plegat, “typical spanish”. I avui pau i demà, glòria.

Però no. Caldrà veure quina serà la reacció de la justícia espanyola, que, per molt menys, va comdemnar el raper mallorquí Valtònyc per enaltiment al terrorisme, incitació a la violència, l'odi, etc. De llavors ençà, Valtònyc s'ha exiliat a Bèlgica -un estat amb pedigrí democràtic- sense que, de moment, la justícia espanyola n'hagi aconseguit l'extradició per molt que ho hagi intentat. Ja veurem què succeix, si s'esdevé, amb l'emirat d'Abu Dabi el conveni d'extradició amb el qual va ser ratificat, ironies del destí, pel propi Juan Carlos. Val a dir que al 2019 als Emirats Àrabs Units, segons l'informe d'Amnistia Internacional, s'hi van realitzar reclusions arbitràries, tortures i desaparicions forçades per part de l'Estat. Per tant, una eventual imputació del rei emèrit posaria la casa reial espanyola en una situació d'extrema feblesa, quan és sabut que, a més de Juan Carlos, altres membres de la família s'han beneficiat de transaccions amb targetes opaques.

 

https://www.infolibre.es/noticias/politica/2020/12

/02/el_chat_xix_del_aire_los_mensajes_los_altos_mandos_del_ejercito_retirados_que_suenan_con_fusilamientos_golpes_estado_113934_1012.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/escandol-cartes-militars-felipe-vi-cni-cop-estat-afusellaments/

https://elpais.com/espana/2020-12-03/los-promotores-de-las-cartas-de-militares-retirados-buscaban-el-efecto-cascada-para-presionar-al-rey.html

https://elpais.com/espana/2020-11-28/73-mandos-retirados-del-ejercito-firman-una-carta-al-rey-que-asume-el-discurso-de-vox.html

https://www.eldiario.es/politica/militares-franquistas-vox_129_6476787.html

https://www.publico.es/sociedad/valtonyc-son-frases-versos-valtonyc-ira-prision-tres-anos-medio.html

https://elpais.com/gente/2020-12-03/don-juan-carlos-cuatro-meses-sin-noticias-desde-abu-dhabi.html

https://www.amnesty.org/es/countries/middle-east-and-north-africa/united-arab-emirates/report-united-arab-emirates/

https://atalayar.com/content/la-democracia-tarda-en-llegar-los-emiratos-%C3%A1rabes-unidos

https://www.eljueves.es/medio/2020/12/07/portada2272_3ba2a557_1200x1632.jpg

https://www.boe.es/boe/dias/2010/10/26/pdfs/BOE-A-2010-16296.pdf


latafanera.cat meneame.net

La policia espanyola i la llibertat d'expressió: la subversió dels drets

eliteratura | 03 Novembre, 2020 23:18

Podria ser que atonyinar, atupar, pegar, apallissar o ferir ciutadans de manera indiscriminada i intencionada induís a l’odi? Podria ser. I si el subjecte o subjectes de l’acció són policies, què n’hauríem de pensar? Què en podríem pensar? No en podem dir “forces de l’ordre” perquè almanco en alguns casos, amb l’excusa de salvaguardar la llei, hi ha membres dels cossos policials que, en una mena de guerra bruta, subverteixen els drets dels ciutadans.

Deia un personatge d’Oscar Wilde -qui, amb un empresonament injust, va pagar molt car l’atreviment d’oposar-se a la moral victoriana-  que sempre “és més difícil destruir que crear, i quan el que cal destruir és la vulgaritat i l’estupidesa no n’hi ha prou amb tenir coratge, sinó que és necessari un menyspreu autèntic”. El menyspreu, tanmateix, no indueix a l’odi sinó que priva qualcú, per no considerar-ne digne, de l’estima. I què es pensaven? Que els farien un monument? Un monument no, però sí que van editar una sàtira que ridiculitza -és a dir, que mou a riure-se’n- l’acció policial espanyola de l’1 d’octubre. El còmic On és l’Estel·la? -que és objecte de persecució per part de quatre sindicats policials-  retrata l’episodi en clau d’humor i, agradi o no, també el desdramatitza i fins i tot humanitza el subjecte policial: sota cada casc blindat hi ha un home amb totes les seves febleses! Aquesta humanització, pel que es pot deduir, no agrada als representants sindicals de la policia espanyola, més acostumats a parlar d’honor i heroïcitats que no pas d’humanitat.

 


 

 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

L'amnèsia

eliteratura | 02 Octubre, 2020 20:51

El problema d'Espanya és la memòria franquista que corca els fonaments de l'Estat i impedeix la convivència, perquè no hi ha hagut una condemna ferma de la dictadura i, per tant, el reconeixement dels crims del franquisme. A Alemanya tampoc no va ser fàcil. A la fi de la II Guerra Mundial ningú no volia acceptar la connivència amb el nazisme. Van passar molts anys fins que la República Federal Alemanya va reconèixer la responsabilitat dels camps de concentració. A finals de la dècada dels setanta, escriu Géraldine Scharz*, "el genocidi dels jueus seguia essent un tabú. (...) És cert que Auschwitz ara era conegut (...) però aquells fets no eren percebuts com a part d'un tot, d'un projecte monstruós la magnitud del qual encara defugia a la consciència col·lectiva".
"Im Labyrinth des Schweigens", literalment "Al laberint del silenci", és un film alemany estrenat el 2014 que aborda l'encobriment dels crims nazis a principis de la dècada dels seixanta per part de l'Estat. És disponible a Filmin sota el títol "Conspiración de silencio". Ja ho sabem que la mala traducció dels títols és tradició a Espanya, però la pel·lícula és molt recomanable. En canvi, si cercam a la filmografia espanyola una pel·licula mínimament comparable que retrati, per exemple, els anys de la Transició des d'aquest punt de vista, no en trobarem cap.
Els franquistes que pilotaren el procés ho van deixar ben fermat amb la Llei d'Amnistia de 1977, vigent encara, que impedeix jutjar delictes contra la humanitat comesos durant la Guerra Civil i la dictadura. Igual que a Alemanya, els encobridors formaven i formen part de l'Estat. Jutges, legisladors, governants... no tots però molts, han renunciat a fer justícia.
 
* Geraldine Scharz és periodista i realitzadora francoalemanya. És autora de "Los amnésicos. Historia de una familia europea", publicada a Tusquets. Scharz un dia va descobrir que l'avi patern, a l'empara de la (in)justícia nazi, havia comprat a un preu ridícul una empresa als seus propietaris jueus, morts posteriorment a un camp de concentració. El seu avi mai no va acceptar cap mena de responsabilitat en aquest afer.
latafanera.cat meneame.net

Heribert Barrera: el temps li ha donat la raó

eliteratura | 27 Setembre, 2020 19:15

Si desapareix la llengua catalana, desapareixerà la identitat catalana: Catalunya desapareixerà.

Heribert Barrera


Qui perd els orígens, perd la identitat.

Raimon


M'estim més plorar de dret,

que riure d'agenollat.

Blai Bonet


Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.

Lluís Companys


En una època en què els activistes, els populistes i els demagogs juguen a fer política, els polítics amb majúscula queden silenciats pel soroll mediàtic. És per això que cal aixecar la veu, amb contundència i sense temor, i desactivar el discurs de la colla de mediocres cràpules ignorants malintencionats que pretenen alliçonar-nos.

 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

Biel Majoral, mestre de mestres

eliteratura | 21 Setembre, 2020 20:31

Vaig conèixer en Biel Majoral a darreries de la dècada dels vuitanta, a l'Escola de Magisteri de Palma. Amb vint anyets, jo feia el primer curs i en Biel ens impartia Llengua Catalana. Aleshores Magisteri era una diplomatura. Tres anys d'estudis, de 8 a 14 hores, cinc dies a la setmana. Abans de la mercantilització de l'ensenyament universitari, de la trista implantació del Pla Bolonya. Et matriculaves d'assignatures, no de crèdits. En teníem deu o onze cada curs, d'assignatures. Hi havia quatre especialitats. Si no vaig errat, Ciències Socials, Ciències, Filologia Anglesa i Educació Infantil. Quatre especialitats per tres cursos. Posa-hi quaranta o cinquanta alumnes per curs a tot estirar. Cinc-centes persones com a molt. Magisteri tenia una identitat, i els alumnes n'érem conscients.

 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

La utilitat de l'inútil

eliteratura | 15 Juny, 2020 23:48

El saber constitueix per si mateix un obstacle contra el deliri d’omnipotència dels diners i l’utilitarisme”

el coneixement és una riquesa que es pot transmetre sense empobrir-se”

Nuccio Ordine

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora".

Joan F. Mira


No cauré en el tòpic de dir que si Joan F. Mira fos anglès, francès o de déu sap on, amb l'única condició que aquest lloc o país tingués Estat propi, seria reconegut internacionalment com l'eminència que és: un savi amb una obra impressionant (articles, novel·les, traduccions, assajos, memòries…). Joan F. Mira, que va néixer el 1939, any en què es dona oficialment acabada la Guerra Civil Espanyola, encara que va deixar una ferida que supura per tots els costats, ha publicat fins ara dos volums de les seves memòries. Amb un estil precís, encaminat sempre a explicar-nos aquell detall que converteix la lectura en un plaer constant, al primer volum de les memòries, sota el títol d'El tramvia groci, l'autor valencià ens parla de la seva infantesa en un espai privilegiat, a les foranes de la ciutat de València, un lloc -com haurien de ser totes les infanteses- paradisíac, avui tristament desaparegut. Una geografia física i humana lligada a una cultura de la terra i de l'aigua que, com és natural, Mira recorda amb malenconia: "Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma". L’horta de València.

Ramon Lapiedra, astrofísic i exrector de la Universitat de València, va qualificar Joan F. Mira com a escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromès, agitador cultural i polític ocasional. Però sé ben cert que si l'haguéssim de definir amb una sola paraula, aquesta seria “humanista”. L'humanisme, en paraules d'Andrea Imaginario, que també té un currículum diria que preciós, significa, en un sentit ampli, “valorar l'ésser humà i la condició humana”. Alhora l'humanisme es relaciona “amb la generositat, la compassió i la preocupació per la valoració dels atributs i les relacions humanes”.

Les humanitats, tot i la bella definició, fa temps que van caure en el descrèdit, desplaçades per matèries valorades com a més útils i profitoses. Però, com el mateix Mira, hi ha qui es resisteix a aquesta concepció estrictament utilitarista de la vida i de l'ésser humà, una concepció pròpia del capitalisme desenfrenat que cerca el benefici immediat i a qualsevol preu, sense deturar-se a pensar en les conseqüències nocives de tal conducte per a les persones i el medi ambient.

Dia primer d'aquest mes, Ramon Alcoberro va publicar un article ben curiós al setmanari El Temps, Economia, la nova astrologia?, en què  palesava que d'ençà de 2008 -és a dir, coincidint amb la primera crisi capitalista del segle XXI- les universitats dels EUA es veien obligades a retallar els estudis “no essencials” per manca de fons. Qui diu no essencials, diu inútils. I els estudis de Lletres van ser els primers a rebre, de manera que les Humanitats i les Ciències Socials, desprestigiades, van de rota batuda per manca de “sortida pràctica”. Totes llevat de l'Economia, matèria la qual, pel que es veu, ningú no gosa a qualificar d'inútil o poc útil, tot i que en general tampoc no es que faixi llarg en l'encert dels seus pronòstics. Al mateix article, s’assenyalen les múltiples errades predictives d'insignes economistes, fins i tot d'uns quants que han obtingut el Premi Nobel. Un economista de prestigi com Sala-i-Martin, en una de les seves col·laboracions als Matins de Catalunya Ràdio, reconeixia que els economistes estudien el passat per intentar conèixer el futur, una tasca difícil per a la qual, en aquest temps de coronavirus, no tenen cap model anterior per a guiar-se. Estan a les fosques. I si al 2008 no hi estaven del tot, en general, tampoc no es van lluir. N’examinam els resultats i comprovam el fracàs del capitalisme financer i, pitjor encara, el fracàs de les receptes nòrdiques d’austeritat monetària que han condemnat els intents de reeixir d’una crisi consentida per uns governs que, just després de l’ensurt, es van omplir la boca amb projectes de reforma del sistema capitalista que, tanmateix, no van arribar mai a considerar-se seriosament. I el 2013, en plena ressaca de l’esclat financer, Nuccio Ordine va publicar La utilitat de l'inútilii, un manifest àmpliament argumentat que hauria de ser de lectura obligatòria a totes les facultats i escoles de negocis.

El text d’Ordine defensa la vàlua del saber en si mateix “contra el deliri d'omnipotència dels diners i l'utilitarisme” (p.15). A la primera pàgina de la introducció el professor i filòsof italià explica què entén per utilitat:

Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que -precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial- poden exercir un paper fonamental en el conreu de l'esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context, considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors” (p. 9).

No hi ha diferència, doncs, entre ciències i lletres, entre matèries aplicades i el cultiu de l'esperit. L’error és cercar el benefici immediat, sigui en dòlars, euros o iuans, el qual en moltes ocasions, més aviat que tard, es tradueix en pobresa o misèria, física i moral, en llocs diversos del planeta, tant a orient com a occident, tant al primer com al tercer món.

Però l'estupidesa humana no té límits. I així com amb plantejaments econòmics aparentment sòlids i irrefutables es condemna a l’ostracisme la filosofia, la història, l'art i la literatura, també desapareixen les partides i els pressupostos destinats a la sanitat i a la investigació d'epidèmies i vacunes. Tot el que semblava haver-se alliberat del flagell de les retallades, finalment, és posat dins el mateix sac. I la suma dels despropòsits ara s’intenta tapar amb eslògans i màrqueting recentralitzador (“Este virus lo paramos unidos), pagat amb vides humanes.

Mario Capecchi, un altre savi, Premi Nobel de Medicina el 2007 i director del laboratori de la Universitat d'Utah, explica en una entrevista a La Vanguàrdia, a instàncies del periodista, què li ha ensenyat el Covid-19. El genetista d'origen italià, que va viure una infantesa digna d’una novel·la de Charles Dickens, diu que ha tornat a confirmar que la ciència té un ritme que no coincideix amb l'humà. Mentre que nosaltres els humans, davant l'atac d'un lleó, tenim la tendència -per raons evolutives- a lluitar o fugir, la ciència requereix temps i dedicació: “La ciència és posar-se a estudiar la genètica (...) del lleó -o del virus- durant anys per poder dominar-lo”. Per això el Covid-19 ens ha agafat amb els deures sense fer, perquè “és més fàcil fugir corrent que estudiar-lo durant dècades. Si haguéssim invertit a investigar vacunes dels SARS-CoV-1, que és molt semblant al Covid-19, ara trobar la nova hagués estat molt més fàcil i ràpid. Hauríem estalviat bilions”.

En aquest cas si més no, l'aplicació de la lògica del benefici imperant en l'economia neoliberal ha tingut uns resultats catastròfics en vides humanes i també en diners. La lògica empresarial curtterminista -córrer o lluitar in extremis- aplicada a la recerca i la universitat és terrible per a la humanitat. L'estudi, la creació i la investigació tenen el seu propi tempo el qual no es pot sotmetre a les arbitrarietats de la prima de risc per “justificar la sistemàtica destrucció de tot el que es considera inútil mitjançant el cilindre compressor de la inflexibilitat i de la retallada lineal de la despesa” (Ordine 2013: 25). I per arribar, ara sí, a veure la llum; per arribar a resultats fiables, cal fe i perseverança i, sobretot, no caure en el dogmatisme:

En efecte, qui està segur de posseir la veritat no necessita ja buscar-la, no sent la necessitat de dialogar, d'escoltar l'altre, de confrontar-se d'una manera autèntica amb la varietat del múltiple. Només qui estima la veritat pot buscar-la contínuament. És per això que el dubte no és enemic de la veritat, sinó un estímul constant per cercar-la. Només quan es creu de debò en la veritat se sap que l'única forma de mantenir-la sempre viva és posar-la tothora en dubte. I sense la negació de la veritat absoluta no hi pot haver espai per a la tolerància” (Ordine 2013: 128).

Ramon Llull va escriure: “Cap cosa no pot ser estimada si no és coneguda. Llull afirmava estimar Déu. Per tant, coneixia Déu. I en aquella època, amb això en tenia a bastament. Però nosaltres, els homo sapiens, del llatí 'uomo sapiente', a la segona dècada del segle XXI, tenim consciència del nostre desconeixement? El 4 de juny de 2020, amb els Estats Units potes enlaire pel Coronavirus i la mort de George Floyd, Donald Trump, en una nova exhibició d'arrogància, es va fer fotografiar amb una Bíblia a la mà davant l'Església de St. John (Washington). Nuccio Ordine, en l'apartat dedicat a l'escriptor rus Aleksandr Herzen, autor d'El passat i les idees, parafraseja aquest autor i ens diu que en “un context social en el qual es presta més atenció a l'aspecte «extern» que a la «dignitat interior» no és cap sorpresa si «la ignorància més grollera ha assumit l'aparença d'ensenyament». I aquesta és, sens dubte, la imatge de Trump mostrant la Bíblia que, feia uns segons, la seva filla Ivanka havia extret de la seva bossa MaxMara de 1540 dòlars.

La manca de dignitat de personatges com Trump ha embrutat la política de tot el món. Trump, Johnson, Bolsonaro... e tutti quanti representen en aquests moments la involució sorgida del 2008. A Espanya els beneficiaris de la crisi del sistema capitalista van ser els més acabalats, que en percentatge de riquesa van passar del 44 al 53%. Correlativament, la salut democràtica ha empitjorat encara més i ha ressorgit el “populisme”, un moviment polític difícil de definir. Per al cineasta i historiador veneçolà Carlos Oteyza, "El populisme no és una ideologia, sinó una manera de governar". El DIEC, en la segona accepció, el defineix com “Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. Les respostes del populisme són simplistes, barroeres, poc elaborades. El 2016 l'Ara va publicar un dossier sobre el populisme en què diferents experts d'arreu del món hi deien la seva. La filòsofa Marina Garcés indicava que el “terme 'populisme' confon més que no explica. (...) Què han fet els dirigents dels països suposadament desenvolupats i democràtics? Treballar pels interessos del capital i dels seus amos. El rostre bestial de Donald Trump és el rostre del món en què vivíem abans que ell aparegués com el seu nou dirigent. No ho volíem veure”. Més important que definir-lo, seria cercar-ne les causes de l'aparició. I contrarestar-lo i, en lloc de consentir-lo i pactar-hi, com ha fet la dreta espanyola de tota la vida, arraconar-lo evidenciar-ne la mala fe.

Bé ens cal, doncs, impulsar arreu una nova cultura, un nou paradigma, que vagi més enllà del resultadisme capitalista per, des de la llibertat, albirar un futur més acollidor tant des del punt de vista econòmic com social, en què cada persona es pugui sentir realitzada i aportar el millor d’ella mateixa a la comunitat. Com diu Ordine:

Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertització de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat…” (p.25).

 

MIRA, J. F. (2013): El tramvia groc. Barcelona: Proa.

ii ORDINE, N. (2013): La utilitat de l’inútil. Barcelona: Quaderns Crema.


latafanera.cat meneame.net

La guerra financera entre la Xina i els EUA, el coronavirus i la crisi climàtica

eliteratura | 27 Maig, 2020 00:30

 

(...) els diners no tenen essència. No són res «en realitat»; per tant, la seva naturalesa ha estat i seguirà sent un afer de discussió política”.

 David Graeber

El primer que cal entendre és la veritable naturalesa dels diners. La gent no sap què són, encara que en faci ús cada dia. Molts economistes tampoc no ho entenen. No són una mercaderia. No són or ni plata ni bitcoins... Són una invenció social. Són una promesa. La promesa de pagar. No són més que això”.

Ann Pettifor

Fa uns quants dies van entrevistar l'economista Xavier Sala i Martín al Matí de Catalunya Ràdio sobre la (mala) relació entre els Estats Units i la Xina. La crisi del Coronavirus ha accelerat tendències que venien d'enrere, sobretot d'ençà de la crisi de 2008. S'augura, o més aviat ja en som víctimes i partícips, una nova "guerra freda" entre els dos gegants mundials, dues cares de la mateixa moneda que mantenen un pols per la supremacia: l'American First de Donald Trump contra el pragmatisme de Xi Jinping. Us encoman que presteu especial atenció quan l'economista català explica que la Xina, d'ençà d'una vintena d'anys, ha comprat una gran quantitat de bons del tresor dels EUA -devers 1,13 bilions de dòlars en títols de deute- i que, ara, la superpotència occidental, sottovoce, amenaça de no retornar el deute contret. És lògic, per tant, que qualcú es demani per què el major rival dels Estats Units li compra bons del tresor. Doncs, entre altres coses, "per mantenir el valor del dòlar i, així, el poder adquisitiu dels consumidors estatunidencs". Consumidors que, després, compren els productes fabricats a la Xina per mà d'obra barata, en general, a fàbriques altament contaminants. La pregunta és formulada per David Graeber, autor d'En deuda. Una historia alternativa de la economía, una obra que estic convençut que esdevindrà un clàssic imprescindible per entendre l'economia mundial.

 (Segueix)
1 2 3 ... 65 66 67  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS