eLiteratura

L'herència emocional no és un llibre d'autoajuda.

L'obra de Ramon Riera és un assaig divulgatiu sobre les emocions. L'autor,  psiquiatra psicoanalista i psicoterapeuta, centra el debat en les diferents reaccions davant d'un mateix fet al llarg de la història de la humanitat. És a dir, de nosaltres els sapiens. Perquè una vivència i l'emoció que se'n desprèn tenen un component cultural que, pel fet de trobar-nos-hi immersos, provoca respostes diferents en èpoques diferents.

Allò que en una època determinada era considerat "natural" i espontani -un cas extrem: l'ocultació de la por al combat en una guerra- actualment, en general, rep una consideració diferent. L'expressió dels sentiments davant la mort ha esdevingut normal. La pena per la pèrdua d'un fill -un altre cas extrem- és profundament compresa avui dia, plenament justificable i digna de plany. Però fa tot just 100 anys era un fet tan habitual que no tenia la mateixa consideració. Eren tants els infants que morien abans de complir els 5 anys -en algunes cultures fins i tot no els posaven nom fins al cap d'uns quants anys-, que la mortalitat infantil no era considerada un fet extraordinari. La convivència amb la mort era un fet quotidià i l'esperança de vida, en general, no superava els 30 anys. La reacció davant la mort, doncs, era limitada. 

Aquesta limitació es feia extensible a altres situacions. L'ocultació i la negació dels sentiments, tanmateix, no n'elimina l'origen ni les conseqüències. L'ocultació del trauma -Riera parla d'amputació d'emocions- no és una solució a llarg termini. Per sanar, cal tornar a connectar i compartir. La desconnexió total de les emocions per causa d'un xoc traumàtic a la llarga incideix encara més en els desequilibris psicològics d'una persona.

Però cada època té les seves normes. En aquest sentit un avançat al seu temps va ser Joan Sales, autor de la memorable novel·la Incerta Glòria. Sales sí que hi expressa els seus temors. Admet la por i el dolor. I Riera, molt encertadament, el contraposa al dictador espanyol Francisco Franco, qui féu de la valentia la seva principal virtut. Franco aplaudí i incentivà les carnisseries més bèsties de la Guerra Civil Espanyola i, ja en plena dictadura, imposà un règim repressiu i inhumà. En la recent pel·lícula en fa Alejandro Amenabar, Mientras dure la guerra, Franco consent d'allargar el conflicte bèl·lic per treure'n profit personal i esdevenir "cabdill" d'Espanya.

Riera insereix petites històries que li serveixen per posar de manifest la seva teoria i desenvolupar una història dels valors. Escriptors, artistes, personatges de novel·la i personatges bíblics... Els casos de Salvador Salí, Cervantes i Sigmund Freud mereixerien dedicació exclusiva en aquest breu apunt.

I a la fi, a l'epíleg, descobrim el perquè de tot plegat. La utopia reconciliadora que proposa Riera per retrobar-nos i salvar-nos com a humans: "Acceptar la vulnerabilitat sense haver de negar-la és l'únic èxit possible de la nostra espècie. La possibilitat de reeixir (...) passa per l'acceptació de la nostra fragilitat, de la incertesa, de la vulnerabilitat que ens fa viure exposats a la mort i al desamor".

I encara més: "La connexió amb aquests sentiments és la condició indispensable per poder empatitzar amb la mateixa vulnerabilitat dels altres. I l’empatia, al seu torn, és la principal via de què disposem els humans per trobar la solidaritat amb l’altre, amb qui pateix, amb qui és diferent, amb les minories".

Ramon Riera és optimista i creu que "grans majories de població", malgrat les febleses de l'espècie sapiens, tenen la capacitat de "connectar amb la seva vulnerabilitat i, de retruc, d'empatitzar amb la vulnerabilitat dels altres". Segons Riera, és possible un canvi de valors. Per això cal evitar el catastrofisme que condueix inexorablement als valors del passat. A l'autoritarisme i als valors jeràrquics. El derrotisme dels progressistes, paradoxalment, aplana el camí de la ultradreta, el camí de la desconfiança i de la por.

Tanmateix, l'acceptació de les nostres feblesesi vulnerabilitats "implica l'acceptació de la incertesa del futur que tenim com a espècie". Una incertesa que m'ha recordat els versos d'una cançó de Raimon:

"Amb poques coses clares:
la incertesa del futur,
l'avidesa d'uns infants".

Potser és això la utopia que reclama Riera: l'avidesa d'uns infants, el desig vehement de conèixer i compartir. Tant de bo.

https://algunoslibrosbuenos.com/la-herencia-emocional-de-ramon-riera

https://psicoterapiarelacional.es/Portals/0/eJournalCeIR/V4N2_2010/Review_Riera_la%20conexio-emocional_CeIR_V4N2.pdf

Especialment colpidor és l'article Feminisme i llibertat, lluites indestriables publicat avui per les preses polítiques Dolors Bassa i Carme Forcadell. És fàcil predicar des de la trona però el testimoni d'aquestes dues dones, des de la presó per defensar drets i llibertats, arriba al més profund de l'ànima.

I no només denuncien la violència masclista, que cal abolir de totes totes, sinó que ens adverteixen cal fer-ho per "viure en una societat lliure i igualitària de veritat". Perquè cal fer front fins i tot als tribunals injustos, formats sobretot per homes, que fan parts i quarts en els casos de violència masclista i també en els judicis contra els independentistes.

No pot ser que partits que es diuen demòcrates es vinculin i pactin amb l'extrema dreta i després es presentin com a garants de la llibertat. No pot ser que partits que es diuen progressistes canviïn el discurs així com bufa el vent.

Dues dones valentes denuncien les injustícies que pateixen les dones. I també tota la resta d'injustícies amb majúscules. I vinculen la justícia i la llibertat al republicanisme. República i Llibertat.

I acaben: "Avui més que mai reivindiquem totes les dones que han patit violència masclista, sortim als carrers i plantem cara a aquesta dreta feixista que ens vol fer tornar al segle XIX. Perquè contra la injustícia i la violència, persistència, persistència i persistència".

Quan s'acabi el malson de la presó, no tindrem prou paraules per agrair-los-ho.

 

 

 

Avui la majoria dels telèfons mòbils de l'estat espanyol seran rastrejats amb l'excusa d'un estudi estadístic sobre mobilitat. Ergo ens vigilen. Tot legal, naturalment. I perillós. Una passa més cap a la indefensió dels ciutadans. Simona Levy, que acaba de publicar #Fake You a Raig Verd, ho explica amb detall en una entrevista a Vilaweb.

Interessant, també, l'obra de Géraldine Schwar, Los amnésicos. Historia de una familia europea, amb entrevista a l'Ara. Schwar detalla sense embuts l'experiència dels seus avis -esdevinguts col·laboradors del nazisme, com aquell qui diu, per pur interès. L'amnèsia històrica és un mal negoci. Encara que a Espanya molts afirmin el contrari, aquesta mena d'oblit mai no cicatritza les ferides, sinó que sempre estan a punt d'una nova infecció. Digau-li Vox, per exemple. O Ciudadanos. O PP. O PSOE, amb un govern cada cop més autoritari, diposat ara a controlar Internet.

Hi ha pocs personatges tan controvertits com Vargas Llosa. Excel·lent literat, tanmateix pixa fora de test gairebé cada vegada que opina -més aviat pontifica, com si el Nobel de Literatura donés carta blanca per amollar qualsevol bestiesa- i mou cel i terra contra déu sap qui. Aquesta vegada l'ase dels cops ha estat el feminisme.
La federació d'ensenyament de CCOO ha publicat al seu web un decàleg de denou punts (sic) per a una escola feminista. No sé l'abast que ha tingut aquest "decàleg" signat per Yena Moreno i Melani Penna, però ja sabem que a l'univers 2.0 de vegades la bolla es va fent grossa i després no hi ha qui en tregui l'entrellat.
Tanmateix ambdues educadores hi han posat més pa que formatge i Vargas Llosa, que no té un pèl de beneit, les ha plegades al vol. "Nuevas Inquisiones" l'article de Vargas Llosa publicat a "El País", no deixa feminista "con cabeza".
"El feminismo es hoy el más resuelto enemigo de la literatura" afirmà el peruà amb passaport espanyol. En el benentès que aquest octogenari no deu tenir altres curolles en què pensar, val a dir que la generalització no ve al cas, ja que ningú no pot atribuir-se el monopoli del pensament feminista. Dit això, i remarcat el desencert del literat, per ser justos, convé afegir que l'esmentat decàleg peca de poc rigorós, mescla ous amb caragols i també pretén fer-se amb la raó absoluta. És així perquè deixa ben aclarit que si algú no està d'acord amb els denou punts del manifest, és degut als seus prejudicis sexistes. No hi ha terme mig. O, com a bon feminista, combregues amb l'opinió de les autores, o has begut oli.
Moreno i Penna, en un text que més aviat pareix fruit de les circumstàncies que no pas de la reflexió, no tenen cap problema a posar dins el mateix sac la censura a determinats autors i obres literàries, l'ús dels banys a l'escola i la prohibició del futbol als patis. Podem pressuposar la bona fe de les dues educadores, però el resultat no és encoratjador. Tanmateix una de les virtuts del feminisme com a ideologia en un temps de descrèdit és la generació d'un discurs just i imprescindible, però precisament per això cal sigui rigorós i també que doni resposta a les necessitats de les dones. Cal que l'argumentació sigui sòlida i, sobretot, si parlam d'educació, viable. Si volem generar un debat engrescador i útil a l'àmbit educatiu, no es tracta d'incloure boutades o globus sonda, sinó de proposar mesures rigoroses, eficaces, que apuntin directament al problema i que no en creïn d'artificials. No cal disparar contra tot el gènere masculí i, molt manco, donar arguments i raons a representants insignes del patriarcat com Vargas Llosa.

 L’article 155 de la Constitució espanyola diu:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

    

   Clar i llampant: podrá donar instruccions, no cessar ningú.

   El cessament se l’han tret de la màniga el PP, el PSOE i Ciudadanos. Fa i desfan així com volen, mentre es passen pel forro les lleis espanyoles. La primera, la constitució. Tot sigui per la repressió.

Els fills i els hereus polítics de Franco governen Espanya des de les clavegueres de l’Estat. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, presidents d’Omnium i de l’ANC, han estat empresonats per una jutge de l’Audiència Nacional espanyola perquè es van manifestar pacíficament i democràtica. Dues persones innocents dormiran a la presó. El PP es frega les mans i somriu cínicament i, d’això, en diu justícia. Ciudadanos i PSOE els fan de comparsa. A hores d’ara l’Estat espanyol té presos polítics.

“No estais solos”, que deia aquell. I n’han vingut de tot arreu. D’Espanya, vull dir. Aviat tindrem el ball de xifres. Que si un milió, que si tres-cents cinquanta mil. És igual. Si són tants com diuen, per què tanta por a votar, a comparar xifres reals? La resta és pura anècdota. O mentides. Que si majories silencioses, que si tenien por d’expressar-se: arguments de parvulari quan es disposa d’una policia disposada i motivada per atonyinar tot un poble. Que haguessin votat. Que haguessin duit la rojigualda enganxada al cos com escut protector. “Eh, que soy de los vuestros, de los buenos. Sólo vengo a votar”. Els nacionals s’ho haguessin mirat astorats i s’haurien hagut d’aturar de repartir cops de porra a tort i a dret. Però això tenia un risc. I si resulta que la presumpta majoria no era tal? 

L’Estat espanyol mostra el seu tarannà al món: porres contra urnes, la llei il.legítima contra la legitimitat, violència contra resistència pacífica.

Se pensaven que els demòcrates eren uns pocs i que els farien por, i molta gent, però molta, ha sortit al carrer a defensar els drets civils. La majoria no criden independència, sinó votarem. I l’Estat espanyol prohibeix el referèndum, confisca les urnes, tomba els cens. I la gent tanmateix demostra la voluntat de votar. Mentre, el govern espanyol diu un cop i un altre que el referèndum, que no ha pogut desactivar tot i els impediments i les càrregues policials, no té cap mena de validesa. 

Per què els fa tanta por la democràcia?