eLiteratura

Vindran dies durs després del confinament. I la temporada turística, com apunten els experts, serà magre. Després d'anys i panys, les Illes Balears i Pitiüses no rebran l'impacte d'una massa desbordada de turistes. No tindrem les carreteres col·lapsades, les platges estibades i tots els raconets plens a vessar de gent que no saps d'on et surten ni qui són. La premsa mallorquina no informarà de les gateres de la zona de Magaluf. Ni hi haurà casos de “balconing”. Els cotxes de lloguer, la majoria dels quals paguen l'impost de circulació fora de les Illes -hi ha ajuntaments de la península que fan dúmping: els tenen els guanys; nosaltres, la brutor- no empestaran l'atmosfera. I els hotelers -que no ens creien mereixedors del guany generat per l'impost de l'ecotaxa- ni que sigui per una vegada, tindran raó de queixar-se, perquè tindran els hotels buits.

Llavors qualcú pensarà que, potser, no era tan bona idea el monocultiu turístic i jugar-s'ho tot a una carta. Ser una de les principals zones d'esbarjo d'Europa té un preu. Llavors, per ventura, qualcú trobarà que no és una bona pensada haver d'importar la immensa majoria de productes de fora de Mallorca. Que el sol i platja està molt bé, però no basta: que no és suficient per viure amb una mica de dignitat. Que no és encoratjador que els nostres joves no siguin a temps d'acabar els estudis perquè, just al cap de cantó, els espera un contracte porqueria durant uns quants mesos que, en el millor dels casos, els permetrà pagar la quota mensual del cotxe però no emancipar-se.

I seguint la moda dels emprenedors -ara que no hi ha res a pelar, tornen a ser autònoms, com tota la vida, i sense dispensa de pagar la quota- sens dubte qualcun pensarà que ens cal qualque cosa més, que hem de ser capaços d'oferir al món quelcom realment diferent, atractiu i respectuós amb nosaltres mateixos.

Tal volta emergirà un lideratge fort i democràtic, que escolti els ciutadans de les Illes i els respecti. Fins i tot estic disposat a concedir el benefici del dubte a la presidenta de la CAIB Francina Armengol, qui, davant aquesta crisi, ha estat més a l'aguait i més responsable i previsora que el govern d'Espanya. De molt. La proximitat, el coneixement del país i haver de respondre directament

davant els teus conciutadans és una fórmula cent i mil vegades millor que la centralització de les decisions tan pretesa del govern espanyol.

Perquè sí que hi ha territoris. Cadascú, des del respecte i la pluralitat que ens mereixem i que no ens reconeixen, és cadascú. I no ens en queda d'altra que fer xarxa, que fer país; un país petit, que deia Lluís Llach.

En acabar el confinament, sortirem al carrer i gaudirem plegats de la llibertat de reunió, de la llibertat de prendre un cafè amb els amics. Ens permetrem un caprici que no cal que sigui molt sofisticat. El tancament ens ha ensenyat a valorar els petits detalls, el contacte i la confiança en la gent. Podem ser austers i feliços.

Decididament, avui no era dia de fer sang. ENS EN SORTIREM.

A Occident ens hem venut l’ànima a les xarxes socials (i a moltes coses més), però tanmateix, almanco en l’àmbit jurídic, ens manifestam gelosos de la nostra privacitat. Es tracta de la famosa protecció de dades, la venda d’aquestes a tercers, etc., etc.

A QualityLand, la novel·la distòpica de Marc-Uwe Kling, això no suposa cap entrebanc perquè, legalment, tant l'estat com les empreses disposen de tota la informació dels ciutadans/usuaris/súbdits. Tant és així, que s’anticipen als seus desitjos, fins i tot els inconscients. El problema sorgeix quan, un dia, el protagonista de la novel·la decideix fer el retorn d’un producte no desitjat, un vibrador de color rosa amb forma de dofí. El sistema ha fallat i ell vol demostrar-ho. Aquest és el bessó de QualityLand, perfectament comprensible, com deia al principi, a Occident, però potser no tant en l’àmbit de la cultura oriental.

Byung-Chul Han, a l'article publicat a El País La emergencia viral y el mundo de mañana, explica que la Xina, el gegant del capitalisme d’estat, “ha introduït un sistema de crèdit social (...) que permet una valoració o una avaluació exhaustiva dels ciutadans”. La dictadura xinesa, com el Gran Germà,  observa i controla tota l’activitat dels xinesos. Qui fa bondat, incrementa la seva puntuació i obté beneficis. Qui no en fa, pot perdre fins i tot la feina entre altres prejudicis.

Això s’explica, en part, per la mentalitat autoritària present a la tradició cultural pròpia del confucianisme, afirma Byung-Chul Han . Aquest autoritarisme és també present a altres estats asiàtics i podria ser una de les causes –juntament  amb mesures de prevenció com mascaretes apropiades– que han propiciat que el coronavirus no s’hagi escampat tant com a Europa. Però no cal viure en un règim dictatorial per fer ús de les dades telemàtiques i fer front a la gran epidèmia. Com bé apunta Oriol Burdeus a Núvol, "El debat entre la suposada llibertat europea i la submissió a l’autoritat asiàtica és fals (...) El Big Data és intrusiu? N’hi ha prou amb unes lleis que facultin al govern per utilitzar les dades en casos d’interès públic i impedeixin fer-les servir per a finalitats orwel·lianes, que és el que una gent desperta hauria exigit als seus polítics".

Val a dir que aquest debat ja és present a casa nostra. Precisament al mes de novembre de l’any passat, Simona Levy, autora de #Fake You, en parlava a una entrevista a Vilaweb. I no és casual que en parlàs, ja que, des de l’inici de l’epidèmia, almanco a Espanya, la versió oficial ha estat farcida de mitges veritats i moltes mentides. L’estat espanyol no ha abordat la qüestió amb la profunditat i l’atenció que requeria. I és evident que ha ocultat informació als ciutadans. Amb un discurs bonista i infantiloide, de facto, ha propiciat que milers de persones s’infectassin d’un virus el qual, al principi, com qui no vol la cosa, va ser comparat amb el grip pel mateix Fernando Simón, director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias del Govern Espanyol, mostrant-se sorprès pel “l’excés de preocupació” i afirmant que “la gent no s'angoixa amb el grip perquè hi està acostumada”. No hem disposat del Big data i tampoc de la veritat. La veritat, que en un sistema democràtic ha d’estar per sobre de tot, ha estat ocultada. Per la desídia, per la incompetència i la ineptitud del govern espanyol.

Si avui, sense anar més lluny, vista la gestió de la crisi del Coronavirus per part del Gobierno de España, descobríssim que som governats per un androide despietat que només pren decisions en funció d’algoritmes demencials que aparentment no cometen cap error, no ens hauria de venir de nou.

Imaginau-vos un món ideal on l’error és inadmissible i les protestes són enteses com un desacatament a la llei. Un món on l'alternança política no signifiqui res –digau-li, per exemple, ara PP ara PSOE; ara tu, ara jo–, perquè substancialment tot segueix igual o pitjor, però que el sistema presenta com l’única i millor opció possible. Digau-li, ara ja no ve d’aquí, Règim del 78, el qual, per moltes voltes que hi faceu, no aconseguireu tombar o canviar de manera significativa encara que la pedra angular –realment hauria de dir corona– sobre la qual es va bastir estigui literalment feta miques.

Un món en el qual heu d’intentar prosperar malgrat tots aquests hàndicaps. Malgrat que la darrera crisi capitalista no deixàs gaire esperança, cal tenir fe i esdevenir emprenedors i autoajudar-nos, prendre consciència de la necessitat i la conveniència de mantenir-nos units davant les adversitats. I patir i callar, i creure en la fal·làcia que si competim, que si ens esforçam, no hi farà res que les cartes estiguin marcades. A la fi, obtindrem la recompensa que ens mereixem i les xarxes socials corejaran el nostre nom i fulminarem el rànquing de likes en un dia, en una setmana, en un mes... I tindrem milions de followers i una vida regalada que tothom admirarà quan en pengem bocins a la xarxa.

Però què succeiria si un dia, cansats de cercar la glòria que no arriba, ho enviàssim tot a pondre i desafiàssim realment el sistema? Això és el que, com qui no vol la cosa però amb una persistència sorprenent, intenta el Peter Aturat, el protagonista de la novel·la QualityLand, una distopia hipercapitalista, una sàtira brutal que cal llegir abans que –esper que ens n'alliberem– qualcú se li acudeixi adaptar per fer una sèrie i perdi tota la capacitat subversiva i l’humor.

Aprofiteu el confinament i feis qualque cosa de profit: llegiu la novel·la de Marc-Uwe Kling, carregau-vos de mala llet. Perquè quan hagi passat tot això, convindrà fer net i demanar responsabilitats a la genteta ultraliberal que només sospirava per privatitzar i acabar d’enfonsar l’estat del benestar. I als polítics del règim que els anàven al darrere, que els rebenti la porqueria a la cara, i que es fotin.

 PS. He fet tard: HBO ja en prepara una versió televisiva. 

L'herència emocional no és un llibre d'autoajuda.

L'obra de Ramon Riera és un assaig divulgatiu sobre les emocions. L'autor,  psiquiatra psicoanalista i psicoterapeuta, centra el debat en les diferents reaccions davant d'un mateix fet al llarg de la història de la humanitat. És a dir, de nosaltres els sapiens. Perquè una vivència i l'emoció que se'n desprèn tenen un component cultural que, pel fet de trobar-nos-hi immersos, provoca respostes diferents en èpoques diferents.

Allò que en una època determinada era considerat "natural" i espontani -un cas extrem: l'ocultació de la por al combat en una guerra- actualment, en general, rep una consideració diferent. L'expressió dels sentiments davant la mort ha esdevingut normal. La pena per la pèrdua d'un fill -un altre cas extrem- és profundament compresa avui dia, plenament justificable i digna de plany. Però fa tot just 100 anys era un fet tan habitual que no tenia la mateixa consideració. Eren tants els infants que morien abans de complir els 5 anys -en algunes cultures fins i tot no els posaven nom fins al cap d'uns quants anys-, que la mortalitat infantil no era considerada un fet extraordinari. La convivència amb la mort era un fet quotidià i l'esperança de vida, en general, no superava els 30 anys. La reacció davant la mort, doncs, era limitada. 

Aquesta limitació es feia extensible a altres situacions. L'ocultació i la negació dels sentiments, tanmateix, no n'elimina l'origen ni les conseqüències. L'ocultació del trauma -Riera parla d'amputació d'emocions- no és una solució a llarg termini. Per sanar, cal tornar a connectar i compartir. La desconnexió total de les emocions per causa d'un xoc traumàtic a la llarga incideix encara més en els desequilibris psicològics d'una persona.

Però cada època té les seves normes. En aquest sentit un avançat al seu temps va ser Joan Sales, autor de la memorable novel·la Incerta Glòria. Sales sí que hi expressa els seus temors. Admet la por i el dolor. I Riera, molt encertadament, el contraposa al dictador espanyol Francisco Franco, qui féu de la valentia la seva principal virtut. Franco aplaudí i incentivà les carnisseries més bèsties de la Guerra Civil Espanyola i, ja en plena dictadura, imposà un règim repressiu i inhumà. En la recent pel·lícula en fa Alejandro Amenabar, Mientras dure la guerra, Franco consent d'allargar el conflicte bèl·lic per treure'n profit personal i esdevenir "cabdill" d'Espanya.

Riera insereix petites històries que li serveixen per posar de manifest la seva teoria i desenvolupar una història dels valors. Escriptors, artistes, personatges de novel·la i personatges bíblics... Els casos de Salvador Salí, Cervantes i Sigmund Freud mereixerien dedicació exclusiva en aquest breu apunt.

I a la fi, a l'epíleg, descobrim el perquè de tot plegat. La utopia reconciliadora que proposa Riera per retrobar-nos i salvar-nos com a humans: "Acceptar la vulnerabilitat sense haver de negar-la és l'únic èxit possible de la nostra espècie. La possibilitat de reeixir (...) passa per l'acceptació de la nostra fragilitat, de la incertesa, de la vulnerabilitat que ens fa viure exposats a la mort i al desamor".

I encara més: "La connexió amb aquests sentiments és la condició indispensable per poder empatitzar amb la mateixa vulnerabilitat dels altres. I l’empatia, al seu torn, és la principal via de què disposem els humans per trobar la solidaritat amb l’altre, amb qui pateix, amb qui és diferent, amb les minories".

Ramon Riera és optimista i creu que "grans majories de població", malgrat les febleses de l'espècie sapiens, tenen la capacitat de "connectar amb la seva vulnerabilitat i, de retruc, d'empatitzar amb la vulnerabilitat dels altres". Segons Riera, és possible un canvi de valors. Per això cal evitar el catastrofisme que condueix inexorablement als valors del passat. A l'autoritarisme i als valors jeràrquics. El derrotisme dels progressistes, paradoxalment, aplana el camí de la ultradreta, el camí de la desconfiança i de la por.

Tanmateix, l'acceptació de les nostres feblesesi vulnerabilitats "implica l'acceptació de la incertesa del futur que tenim com a espècie". Una incertesa que m'ha recordat els versos d'una cançó de Raimon:

"Amb poques coses clares:
la incertesa del futur,
l'avidesa d'uns infants".

Potser és això la utopia que reclama Riera: l'avidesa d'uns infants, el desig vehement de conèixer i compartir. Tant de bo.

https://algunoslibrosbuenos.com/la-herencia-emocional-de-ramon-riera

https://psicoterapiarelacional.es/Portals/0/eJournalCeIR/V4N2_2010/Review_Riera_la%20conexio-emocional_CeIR_V4N2.pdf

Especialment colpidor és l'article Feminisme i llibertat, lluites indestriables publicat avui per les preses polítiques Dolors Bassa i Carme Forcadell. És fàcil predicar des de la trona però el testimoni d'aquestes dues dones, des de la presó per defensar drets i llibertats, arriba al més profund de l'ànima.

I no només denuncien la violència masclista, que cal abolir de totes totes, sinó que ens adverteixen cal fer-ho per "viure en una societat lliure i igualitària de veritat". Perquè cal fer front fins i tot als tribunals injustos, formats sobretot per homes, que fan parts i quarts en els casos de violència masclista i també en els judicis contra els independentistes.

No pot ser que partits que es diuen demòcrates es vinculin i pactin amb l'extrema dreta i després es presentin com a garants de la llibertat. No pot ser que partits que es diuen progressistes canviïn el discurs així com bufa el vent.

Dues dones valentes denuncien les injustícies que pateixen les dones. I també tota la resta d'injustícies amb majúscules. I vinculen la justícia i la llibertat al republicanisme. República i Llibertat.

I acaben: "Avui més que mai reivindiquem totes les dones que han patit violència masclista, sortim als carrers i plantem cara a aquesta dreta feixista que ens vol fer tornar al segle XIX. Perquè contra la injustícia i la violència, persistència, persistència i persistència".

Quan s'acabi el malson de la presó, no tindrem prou paraules per agrair-los-ho.

Avui la majoria dels telèfons mòbils de l'estat espanyol seran rastrejats amb l'excusa d'un estudi estadístic sobre mobilitat. Ergo ens vigilen. Tot legal, naturalment. I perillós. Una passa més cap a la indefensió dels ciutadans. Simona Levy, que acaba de publicar #Fake You a Raig Verd, ho explica amb detall en una entrevista a Vilaweb.

Interessant, també, l'obra de Géraldine Schwar, Los amnésicos. Historia de una familia europea, amb entrevista a l'Ara. Schwar detalla sense embuts l'experiència dels seus avis -esdevinguts col·laboradors del nazisme, com aquell qui diu, per pur interès. L'amnèsia històrica és un mal negoci. Encara que a Espanya molts afirmin el contrari, aquesta mena d'oblit mai no cicatritza les ferides, sinó que sempre estan a punt d'una nova infecció. Digau-li Vox, per exemple. O Ciudadanos. O PP. O PSOE, amb un govern cada cop més autoritari, diposat ara a controlar Internet.

Hi ha pocs personatges tan controvertits com Vargas Llosa. Excel·lent literat, tanmateix pixa fora de test gairebé cada vegada que opina -més aviat pontifica, com si el Nobel de Literatura donés carta blanca per amollar qualsevol bestiesa- i mou cel i terra contra déu sap qui. Aquesta vegada l'ase dels cops ha estat el feminisme.
La federació d'ensenyament de CCOO ha publicat al seu web un decàleg de denou punts (sic) per a una escola feminista. No sé l'abast que ha tingut aquest "decàleg" signat per Yena Moreno i Melani Penna, però ja sabem que a l'univers 2.0 de vegades la bolla es va fent grossa i després no hi ha qui en tregui l'entrellat.
Tanmateix ambdues educadores hi han posat més pa que formatge i Vargas Llosa, que no té un pèl de beneit, les ha plegades al vol. "Nuevas Inquisiones" l'article de Vargas Llosa publicat a "El País", no deixa feminista "con cabeza".
"El feminismo es hoy el más resuelto enemigo de la literatura" afirmà el peruà amb passaport espanyol. En el benentès que aquest octogenari no deu tenir altres curolles en què pensar, val a dir que la generalització no ve al cas, ja que ningú no pot atribuir-se el monopoli del pensament feminista. Dit això, i remarcat el desencert del literat, per ser justos, convé afegir que l'esmentat decàleg peca de poc rigorós, mescla ous amb caragols i també pretén fer-se amb la raó absoluta. És així perquè deixa ben aclarit que si algú no està d'acord amb els denou punts del manifest, és degut als seus prejudicis sexistes. No hi ha terme mig. O, com a bon feminista, combregues amb l'opinió de les autores, o has begut oli.
Moreno i Penna, en un text que més aviat pareix fruit de les circumstàncies que no pas de la reflexió, no tenen cap problema a posar dins el mateix sac la censura a determinats autors i obres literàries, l'ús dels banys a l'escola i la prohibició del futbol als patis. Podem pressuposar la bona fe de les dues educadores, però el resultat no és encoratjador. Tanmateix una de les virtuts del feminisme com a ideologia en un temps de descrèdit és la generació d'un discurs just i imprescindible, però precisament per això cal sigui rigorós i també que doni resposta a les necessitats de les dones. Cal que l'argumentació sigui sòlida i, sobretot, si parlam d'educació, viable. Si volem generar un debat engrescador i útil a l'àmbit educatiu, no es tracta d'incloure boutades o globus sonda, sinó de proposar mesures rigoroses, eficaces, que apuntin directament al problema i que no en creïn d'artificials. No cal disparar contra tot el gènere masculí i, molt manco, donar arguments i raons a representants insignes del patriarcat com Vargas Llosa.

 L’article 155 de la Constitució espanyola diu:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

    

   Clar i llampant: podrá donar instruccions, no cessar ningú.

   El cessament se l’han tret de la màniga el PP, el PSOE i Ciudadanos. Fa i desfan així com volen, mentre es passen pel forro les lleis espanyoles. La primera, la constitució. Tot sigui per la repressió.