eLiteratura

Especialment colpidor és l'article Feminisme i llibertat, lluites indestriables publicat avui per les preses polítiques Dolors Bassa i Carme Forcadell. És fàcil predicar des de la trona però el testimoni d'aquestes dues dones, des de la presó per defensar drets i llibertats, arriba al més profund de l'ànima.

I no només denuncien la violència masclista, que cal abolir de totes totes, sinó que ens adverteixen cal fer-ho per "viure en una societat lliure i igualitària de veritat". Perquè cal fer front fins i tot als tribunals injustos, formats sobretot per homes, que fan parts i quarts en els casos de violència masclista i també en els judicis contra els independentistes.

No pot ser que partits que es diuen demòcrates es vinculin i pactin amb l'extrema dreta i després es presentin com a garants de la llibertat. No pot ser que partits que es diuen progressistes canviïn el discurs així com bufa el vent.

Dues dones valentes denuncien les injustícies que pateixen les dones. I també tota la resta d'injustícies amb majúscules. I vinculen la justícia i la llibertat al republicanisme. República i Llibertat.

I acaben: "Avui més que mai reivindiquem totes les dones que han patit violència masclista, sortim als carrers i plantem cara a aquesta dreta feixista que ens vol fer tornar al segle XIX. Perquè contra la injustícia i la violència, persistència, persistència i persistència".

Quan s'acabi el malson de la presó, no tindrem prou paraules per agrair-los-ho.

 

 

 

Avui la majoria dels telèfons mòbils de l'estat espanyol seran rastrejats amb l'excusa d'un estudi estadístic sobre mobilitat. Ergo ens vigilen. Tot legal, naturalment. I perillós. Una passa més cap a la indefensió dels ciutadans. Simona Levy, que acaba de publicar #Fake You a Raig Verd, ho explica amb detall en una entrevista a Vilaweb.

Interessant, també, l'obra de Géraldine Schwar, Los amnésicos. Historia de una familia europea, amb entrevista a l'Ara. Schwar detalla sense embuts l'experiència dels seus avis -esdevinguts col·laboradors del nazisme, com aquell qui diu, per pur interès. L'amnèsia històrica és un mal negoci. Encara que a Espanya molts afirmin el contrari, aquesta mena d'oblit mai no cicatritza les ferides, sinó que sempre estan a punt d'una nova infecció. Digau-li Vox, per exemple. O Ciudadanos. O PP. O PSOE, amb un govern cada cop més autoritari, diposat ara a controlar Internet.

Hi ha pocs personatges tan controvertits com Vargas Llosa. Excel·lent literat, tanmateix pixa fora de test gairebé cada vegada que opina -més aviat pontifica, com si el Nobel de Literatura donés carta blanca per amollar qualsevol bestiesa- i mou cel i terra contra déu sap qui. Aquesta vegada l'ase dels cops ha estat el feminisme.
La federació d'ensenyament de CCOO ha publicat al seu web un decàleg de denou punts (sic) per a una escola feminista. No sé l'abast que ha tingut aquest "decàleg" signat per Yena Moreno i Melani Penna, però ja sabem que a l'univers 2.0 de vegades la bolla es va fent grossa i després no hi ha qui en tregui l'entrellat.
Tanmateix ambdues educadores hi han posat més pa que formatge i Vargas Llosa, que no té un pèl de beneit, les ha plegades al vol. "Nuevas Inquisiones" l'article de Vargas Llosa publicat a "El País", no deixa feminista "con cabeza".
"El feminismo es hoy el más resuelto enemigo de la literatura" afirmà el peruà amb passaport espanyol. En el benentès que aquest octogenari no deu tenir altres curolles en què pensar, val a dir que la generalització no ve al cas, ja que ningú no pot atribuir-se el monopoli del pensament feminista. Dit això, i remarcat el desencert del literat, per ser justos, convé afegir que l'esmentat decàleg peca de poc rigorós, mescla ous amb caragols i també pretén fer-se amb la raó absoluta. És així perquè deixa ben aclarit que si algú no està d'acord amb els denou punts del manifest, és degut als seus prejudicis sexistes. No hi ha terme mig. O, com a bon feminista, combregues amb l'opinió de les autores, o has begut oli.
Moreno i Penna, en un text que més aviat pareix fruit de les circumstàncies que no pas de la reflexió, no tenen cap problema a posar dins el mateix sac la censura a determinats autors i obres literàries, l'ús dels banys a l'escola i la prohibició del futbol als patis. Podem pressuposar la bona fe de les dues educadores, però el resultat no és encoratjador. Tanmateix una de les virtuts del feminisme com a ideologia en un temps de descrèdit és la generació d'un discurs just i imprescindible, però precisament per això cal sigui rigorós i també que doni resposta a les necessitats de les dones. Cal que l'argumentació sigui sòlida i, sobretot, si parlam d'educació, viable. Si volem generar un debat engrescador i útil a l'àmbit educatiu, no es tracta d'incloure boutades o globus sonda, sinó de proposar mesures rigoroses, eficaces, que apuntin directament al problema i que no en creïn d'artificials. No cal disparar contra tot el gènere masculí i, molt manco, donar arguments i raons a representants insignes del patriarcat com Vargas Llosa.

 L’article 155 de la Constitució espanyola diu:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

    

   Clar i llampant: podrá donar instruccions, no cessar ningú.

   El cessament se l’han tret de la màniga el PP, el PSOE i Ciudadanos. Fa i desfan així com volen, mentre es passen pel forro les lleis espanyoles. La primera, la constitució. Tot sigui per la repressió.

Els fills i els hereus polítics de Franco governen Espanya des de les clavegueres de l’Estat. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, presidents d’Omnium i de l’ANC, han estat empresonats per una jutge de l’Audiència Nacional espanyola perquè es van manifestar pacíficament i democràtica. Dues persones innocents dormiran a la presó. El PP es frega les mans i somriu cínicament i, d’això, en diu justícia. Ciudadanos i PSOE els fan de comparsa. A hores d’ara l’Estat espanyol té presos polítics.

“No estais solos”, que deia aquell. I n’han vingut de tot arreu. D’Espanya, vull dir. Aviat tindrem el ball de xifres. Que si un milió, que si tres-cents cinquanta mil. És igual. Si són tants com diuen, per què tanta por a votar, a comparar xifres reals? La resta és pura anècdota. O mentides. Que si majories silencioses, que si tenien por d’expressar-se: arguments de parvulari quan es disposa d’una policia disposada i motivada per atonyinar tot un poble. Que haguessin votat. Que haguessin duit la rojigualda enganxada al cos com escut protector. “Eh, que soy de los vuestros, de los buenos. Sólo vengo a votar”. Els nacionals s’ho haguessin mirat astorats i s’haurien hagut d’aturar de repartir cops de porra a tort i a dret. Però això tenia un risc. I si resulta que la presumpta majoria no era tal? 

L’Estat espanyol mostra el seu tarannà al món: porres contra urnes, la llei il.legítima contra la legitimitat, violència contra resistència pacífica.

Se pensaven que els demòcrates eren uns pocs i que els farien por, i molta gent, però molta, ha sortit al carrer a defensar els drets civils. La majoria no criden independència, sinó votarem. I l’Estat espanyol prohibeix el referèndum, confisca les urnes, tomba els cens. I la gent tanmateix demostra la voluntat de votar. Mentre, el govern espanyol diu un cop i un altre que el referèndum, que no ha pogut desactivar tot i els impediments i les càrregues policials, no té cap mena de validesa. 

Per què els fa tanta por la democràcia?  

 

Els practicants religiosos, sigui quina la religió que practiquen, en general, tenen mal de pair les crítiques i l'humor. Fins i tot el Papa.

No es pot fer broma sobre la fe, el messies, el profeta o el predicador?

Hi ha temes intocables o tabú?

Vol dir que es pot respondre amb violència física a la violència verbal?

L'humor és violent?  O és que violenta a qui no sap riure's d'un mateix?