eLiteratura

Que el Parlament de les Illes Balears estigui presidit per un element d’ultradreta, gràcies als vots de VOX i el PP, és un fet preocupant que tanmateix es veia venir d’una hora enfora.

VOX, amb el seguidisme del PP, pretén incrementar els mitjans, que ja són molts, de persecució dels catalanoparlants amb l’objectiu d’impedir que es comuniquin en la llengua natal, que és la catalana amb totes les seves variants i localismes, però catalana. Riquesa lingüística que tenim.

Per dur a terme aquest extermini lingüístic, PP i VOX han signat un preacord en el qual, a l’apartat 1, afirmen que

“Se modificarán las normas que supongan una imposición lingüística, asumiendo que en la comunidad hay dos lenguas oficiales”.

La comunidad a què es refereixen, però que no anomenen, les Illes Balears, té un Estatut d’Autonomia el qual tracta d’igual a igual les dues llengües, la catalana i la castellana. L’Estatut afirma sense embuts que la llengua catalana és “pròpia de les Illes Balears” i que

 “Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma” (Art. 4.2).

Així mateix, l’article 35 diu que

“Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua”.

L’Estatut de la CAIB, doncs, no imposa l’ús o el coneixement de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. Per contra, l’article 3 de la Constitució espanyola imposa el coneixement de la llengua castellana. Diu així

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

1. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

No hi ha dubte possible:  la norma que suposa una imposició lingüística és la Constitució espanyola, ja que un deure és sempre una imposició que cal complir. La dreta extrema i l’extrema dreta, massa avesades a lluir polseres amb la bandera espanyola, potser no en són conscients, però per complir el preacord signat per nomenar presidenta Margalida Prohens haurien de modificar forçosament l’esmentada constitució. Caldrà que eliminin el “deber de conocerla”. La llengua castellana, s’entén.

Tanmateix sabem que no ho faran, ni ells ni cap altre partit d’obediència espanyola perquè l’Estat espanyol sempre ha tingut esperit, si se’m permet l’expressió, lingüicida. Josep Maria Colomer, a “España: la historia de una frustración”, un assaig que furga en les misèries del regne hispànic, dedica un capítol -Múltiples lenguas- a la qüestió lingüística. Colomer és professor d'economia política a la Universitat de Georgetown, membre per elecció de l'Acadèmia Europea i soci vitalici de l'Associació Americana de Ciència Política.

No es tracta, doncs, d’algú que puguin titllar d’ignorant, ni d’un “localista” recurrent la malaltia del qual es pugui curar “viatjant”, sinó d’un politòleg de prestigi que, a més, publica a l’editorial Anagrama. Colomer, al capítol en qüestió, posa de afirma que

“Las coronas castellana y española comenzaron muy temprano a tratar de imponer los patrones lingüísticos castellanos como los únicos nacionales en toda España. Pero sus logros han sido siempre limitados y España se ha mantenido como un país plurilingüe”.

Que a l’estat espanyol, al segle XXI, s’hi parlin llengües diferents de la castellana suposa la constatació d’un fracàs. El conegut gramàtic i cronista dels Reis Catòlics Antonio de Nebrija va deixar escrita, al fatídic any 1492, la famosa sentència “siempre la lengua fue compañera del imperio”. I el bisbe d’Àvila ho va rematar, quan interrogat per Isabel la Católica, afirmà que els vençuts

“tenían necessidad de reçebir las leies quel vencedor pone al vencido, e con ellas nuestra lengua”.

Espanya feia professió de fe de l’imperialisme lingüístic. Uns quants anys després, constata Colomer, la Corona va ordenar cremar tots els llibres escrits en caràcters àrabs i en va prohibir la publicació posterior. La llavor lingüicida, doncs, ve d’enrere, molt enrere. Tant, que l’estat espanyol es permet el luxe d’ocultar-ho i els hereus dels cremadors de llibres es presenten com a víctimes. Tanmateix, Colomer defensa que Espanya no va tenir mai un estat fort que pogués imposar la llengua castellana:

“Incluso en España, la consolidación del castellano como lengua nacional española fue un objetivo que se persiguió más seriamente sólo más tarde, con una debilidad de medios y con resultados incompletos. La educación primaria fue el instrumento clave”.

L’autor recull les observacions de la politòloga Laia Balcells sobre l’alfabetització i l’aprenentatge de la llengua nacional; és a dir, l’espanyola: 

“la gente nunca fue masivamente educada bajo un estado español fuerte y bien organizado”.

No va ser fins l’any 1931, continua Colomer, que “fue el castellano declarado «la lengua oficial» de España, cuando aún alrededor de un tercio de la población no sabía ni leer ni escribir. Las décadas centrales del siglo XX, bajo la dictadura de Franco, fueron tiempos de regresión en la educación primaria”.

Als anys 60, els resultats de l’escola espanyola eren, com a mínim, mediocres. La historiadora Carolyn Boyd, n’estudià els llibres de text i va concloure que 

“En España, un estado crónicamente débil, una clase política dividida y en gran medida antidemocràtica, y un clima social y político cada vez más polarizado impidieron la construcción de un sistema eficaz de educación nacional y el surgimiento de un consenso sobre la forma y el significado del pasado nacional español. Esto, a su vez, contribuyó a una de las características más notables de la vida política española moderna: la ausencia de un fuerte sentimiento de identidad española, en oposición a la local o regional”.

A principis del segle XX, sota la dictadura -una més- de Primo de Rivera, les edicions del diccionari de la RAE deixaren de referir-se a la llengua castellana per imposar la llengua espanyola, assimilant, doncs, l’espanyolitat amb la llengua. I Colomer afegeix que 

“Aún hoy, la edición más reciente del Diccionario, publicada en 2014, incluye hablar «en cristiano» como sinónimo de hablar en castellano o español”.

L’embull entre castellà i espanyol no és gratuït ni innocent. Colomer recull les paraules de la lingüista Anne Cenname, qui, a «La España perdida. El discurso sobre «moros y cristianos» afirma

“Con la confusión entre castellano y español se propaga la idea de que para ser español hay que ser castellano, con la consiguiente exclusión y marginación de todos los que no se clasifiquen como castellanos. El uso de los tres términos español, castellano y cristiano como sinónimos parece implicar que hay que ser tanto castellano como cristiano para ser español”.

L’essencialisme hispànic de sempre. La pobresa d’esperit. La nul·la capacitat d’empatitzar. En ple segle XXI la manifestació del seu odi als catalanoparlants és tan gran que, alhora, constata la derrota de projecte d’Espanya com a nació-estat. Literalment, ens expulsen perquè són incapaços d’entendre la pluralitat. Són ells, majoritàriament monolingües, els que volen que nosaltres, majoritàriament bilingües, deixem de ser-ho per expressar-nos només en castellà. Som nosaltres que hem de renunciar a la nostra identitat perquè ells, supremacistes espanyols, imposin la llengua castellana i tot allò que els identifica i idealitza com a espanyols. I en aquest ideal no hi ha lloc per a la llengua catalana i els catalanoparlants. Són ells que, històricament, ens han empès cap a la porta de sortida d’Espanya perquè no volem ser assimilats. Són ells que imposen. Són ells que menteixen. Que quedi clar. Sense cap mena de dubte, els podem assenyalar amb el dit i tractar de mentiders. Això forma de la seva idiosincràsia i no és patrimoni de cap partit polític, però és evident que VOX, una formació que admira el franquisme, s'endú la palma i contamina l’ambient més que cap altre, amb el seguidisme desacomplexat de molts mitjans de comunicació partíceps del lingüicidi.

Ara que gairebé tothom està acollonit d'ença que un banc de Silicon Valley va fer fallida, encara que faixin veure que tot està sota control. Ara que la borsa ha patit un sotrac, tot i que pareix que se n'ha refet, tothom recorda la crisi de 2008, una crisi del sistema capitalista de tal magnitud, que només tenia un precedent: el Crac del 29, el famós Crac del 29 que va deixar en la misèria milers i milers de persones. Bé, doncs, ara que ho tenim present, és el moment idoni de commemorar una gran pel.lícula de John Ford, del 1940, que justament explica l'odissea d'una família dels EE.UU que, arruïnada pels afectes de la crisi del 29, per la cobdícia dels bancs i pels afectes dels avenços tecnològics, emigren d'Oklahoma a Califòrnia a la recerca de feina a la terra promesa de la llet i la mel, una promesa bíblica de l'Antic Testament, profecia cinematogràfica a la fi incomplerta que determinarà el futur de la família Joad, una família extensa víctima, com he comentat, dels excessos del capitalisme infame que només persegueix el màxim benefici sense contemplar riscos de cap mena.

Parlava de la crisi bancària de Silicon Valley, una bomba de rellotgeria que Joe Biden s'ha vist obligat a desarticular tot garantint els depòsits dels clients, però no els fons dels inversors, que aquests són els riscos -ha afirmat- del sistema capitalista. Fa devers 100 anys, la resposta del govern americà fou el New Deal, nom donat per Franklin D. Roosevelt, president dels EE.UU de 1933 a 1945, a les polítiques intervencionistes implantades per treure el país de la Gran Depressió, una situació de crisi financera provocada per la caiguda de la Borsa de Nova York el 29 d'Octubre de 1929, el famós "Dimarts Negre", i que es perllongà durant la dècada de 1930.

Aquest és el context d'El raïm de la ira, un clàssic, un film excel.lent, ple de força, amb guió, fotografia i música a un nivell altíssim, dirigit per John Ford, el millor director de la història del cinema, a qui Steven Spielberg a rendit homenatge al seu darrer llargmetratge Els Fabelman.

Són gent famosa. Però la gent poderosa i famosa també té sentiments i s’enfurisma quan se sent ofesa. Un home fa un acudit, potser no del tot graciós -així és Hollywood- sobre la dona d’un altre home. Ella té un problema d’alopècia, és a dir que perd els cabells, i el còmic en fa broma. La parella s’ho pren malament i ell no s’ho pensa dos cops i puja a l’escenari i li arria amb la mà plana com si res. El còmic encaixa el cop, que és real, i no tomba perquè déu no vol. Fins aquí l’escena encara té certa gràcia perquè el públic no sap si allò formava part del show. Però quan Will Smith baixa de l’escenari i, emprenyat, li etziba, malcarat, al còmic Chris Rock que no torni a esmentar el nom de la seva dona, tothom s’adona que es tracta d’una brega.

Ambdós han quedat retratats, però sobretot Will Smith, que ha reaccionat amb violència física a un acudit. I la pregunta de sempre és: on són els límits de l’humor. L’humor pot ferir sentiments? Una persona que pateix una minusvalidesa o pateix una malaltia determinada pot riure’s d’un acudit el qual l’interpel·la directament? Crec que depèn de l’enginy de l’acudit. Jo, que patesc un problema d'oïda, amb episodis temporals prou greus, en pot fer gràcia, o no, una ocurrència sobre la sordesa sempre que sigui enginyosa. És obvi que Jada Pinkett, la dona de Smith, pateix com moltes altres dones -he llegit que fins a un 30%- els efectes de la caiguda dels cabells. Però malgrat tot, si hagués estat capaç de riure-se’n, ben segur que s’hagués sentit més alliberada. 

Dit això, és evident que el marit, quan ha hagut de sortir a recollir l’Òscar, s’hauria volgut fondre entre les llàgrimes. I ha demanat perdó a la ditxosa Acadèmia, però no a l’humorista.

No vull fer cap judici moral sobre aquest afer. Crec que és positiu que aprenguem a riure de nosaltres mateixos, dels nostres defectes i, si pot ser, fins i tot de les nostres malalties si no ens hi va la vida. Andrés Barba, a “La risa canibal. Humor, pensamiento cínico y poder” centra un dels capítols en el cas dels atemptats de “Charlie Hebdo”, en els quals el 2015 van morir quinze persones a París per haver publicat una caricatura de Mahoma. Barba recull les declaracions del Papa Francesc, que va manifestar que si qualcú diu “una mala paraula contra la seva mare, pot esperar un cop, això és normal”. La metàfora era molt simple i el pontífex es referia a la fe. Però qui diu la mare, diu la dona. I és així com s’ho va prendre Will Smith en sortir a “defensar” l’ofensa a la seva esposa. Els sentiments poden trair-nos i fer-nos perdre la compostura i la raó. Tanmateix, Andrés Barba arriba al fons de la qüestió quan afirma  que “habilitar espacios donde solo es posible hablar sentimentalmente es ciertamente peligroso, y a nadie se le escapa tampoco que en última instancia puede convertirse en una legitimación abierta de la violencia”.

L’altre dia, en un post de facebook, em vaig referir en termes elogiosos i merescuts a la victòria èpica de Rafel Nadal al continent australià. Certament, no va ser la victòria del geni i l’elegància -a l’estil Federer- sinó, al meu entendre, de la competitivitat, la constància, l’esforç i la superació. Virtuts que, sumats a una gran fortalesa mental, li han permès arribar al cim d’un esport molt elitista (vid. Áristos) com és el tennis.

Els resultats parlen per ells mateixos. La gran dificultat d’aconseguir vint-i-un títols de grand slam mereix, sens dubte, que ens aturem a reflexionar-hi. N'Eros hi està d’acord. Perquè així com anam sovint a passejar per darrere les pistes de la Rafa Nadal Academy, també tenim caminet fet a la llibreria Món de Llibres. Mens sana in corpore sano, que deia aquell. 

Edith Hall, a “Los griegos antiguos. Las diez maneras que modelaron el mundo moderno”, destaca la competitivitat com una d’aquestes maneres. Afirma que els grecs antics van destacar per la seva gran competitivitat, especialment els macedonis. A Olímpia, on es celebraven els famosos jocs, hi havia una estàtua dedicada a Agon (literalment, esport), representada per un halteròfil. Aquesta mateixa veu grega arribà a significar “lluita” i en derivà el terme “agonia”, vinculat a la mort (són les famoses victòries agòniques, després d’hores i hores de lluita tenística aparentment inacabable). Tanmateix, continua Edith Hall, els grecs ho concebien tot agonísticament, no només l’esport. Es definien per l’enorme esperit de lluita.

Walter Burkert, un clàssic dels estudis sobre la Grècia antiga, a “Religión Griega. Arcaica y clásica”, afirma que d’ençà de Nietzsche, s’ha descrit sovint l’esperit “agonal” (segons el DIEC, Relatiu o pertanyent als certàmens, a les lluites i als jocs públics), “com un dels trets característics i una de les forces impulsores de la cultura grega”. Així, els grecs eren capaços de convertir gairebé qualsevol cosa en una competició: “l’esport i la bellesa física, l’artesania i l’art, el cant i la dansa, el teatre i el debat”.

En trobem un altre exemple a “Civilización griega”, de David Hernández i Raquel López Melero. És significatiu que els autors també hagin inclòs el terme “’agon” al capítol dedicat a l’atletisme i les celebracions panhel·lèniques. Tradueixen “agon” com a “certamen”. Hi inclouen, doncs, el vessant intel·lectual, en el qual els grecs antics també competien: “L’agon (...) estimulava a ser considerat el millor, és a dir, a aconseguir l’objectiu ideal de l’aristeia, la <<superioritat>>”. L’aristocràcia, originalment, era el govern dels millors. La IIíada, així mateix, reprodueix la concepció aristocràtica de la lluita.

L’agon, derivat en agonia, porta la pràctica intel·lectual i esportiva fins a les darreres conseqüències per assolir l’èxit, la superioritat física i intel·lectual fins al límit i amb un comportament ètic, conforme a les normes. I això, agradi o no agradi, és el que ha fet durant tots aquests anys Rafel Nadal a les pistes de tennis. El que hagi dit o hagi fet fora de les pistes són figues d’un altre paner. I també l’ús publicitari, ideològic o partidista, a favor o en contra, que n’hagin fet els partits polítics, els mitjans de comunicació i fins i tot la casa reial espanyola, amb consentiment o sense del millor tenista masculí de la història.

Com deia Jaume Santandreu en un comentari genial: "Rafel Nadal, t'admir sense mida, però em sap molt de greu que no em donis motius per estimar-te".

Al final dels anys noranta Biel Majoral va publicar un disc que duia per títol “Vori vou per no dormir”. A més del “Vou veri vou”, un poema que el sempre enyorat Guillem d’Efak va dedicar a Majoral, hi ha també una cançó ben singular, “Els havaneros”, amb lletra del mateix Majoral i de Llorenç Capellà “Batle", que contraposa l’emigració dels pobres “havaneros” amb la vinguda dels alemanys a Mallorca: parlam d’alemanys amb un gran poder adquisitiu que, amb l’aquiescència d’alguns illencs, compraven i compren encara ara cases i terra que havien pertangut a generacions i generacions de mallorquins. Pel que diuen, la crisi de la Covid ha incentivat aquest fenomen i les companyies immobiliàries es fan d’or.

Per a aquesta mena de compradors, Mallorca és una inversió, un paisatge, un parc temàtic que els mallorquins no han de deslluir. Tallen i cusen per on volen i es pensen que al voltant de la finca adquirida tot és seu.

Aquest diumenge mentre caminàvem de Cala Petita al Caló d’en Rafelino, al terme municipal de Manacor, vam quedar astorats en comprovar que “qualcú” havia desviat el caminoi principal per evitar que passàs per davant d’un establiment que supòs hoteler. No solament l’han desviat, sinó que han obert un pas forçosament alternatiu de molts de metres, amb moviment de terra i pedres, enfora de l'habitatge. Fins i tot han picat la roca viva i han marcat el nou sender amb pedres. L’antic, l’han reblert maldestrament amb pedres i brancatge per camuflar-lo i impedir-hi el pas.

Hi ha uns quants de dies de feina, i una alteració del medi i del pas “natural” que deu fer nosa al propietari perquè els caminadors que hi circulen passen per davant ca seva i, potser, destorben els turistes a qui han anunciat i venut unes vacances a un espai idíl·lic lliure d’indígenes.

Val a dir que, quan tornàvem del caló, de lluny vam veure un home de mitjana edat, ben mudat i amb un ca, d'aspecte germànic, que s'entretenia amb gran diligència a remoure còdols i pedres de tal manera que encara fos més difícil desplaçar-se per damunt de l'antic caminoi.

Ben segur que aquell tros de marina a pocs metres de la costa no és seu. Si ho fos, posaria la mà al foc que ja hauria trobat manera de barrar-hi el pas. Són les formes d'aquesta gent que desconeixen i menyspreen usos i costums, llengua i cultura de Mallorca. Són depredadors a qui cal aturar els peus.

M'encanten els articles d'Empar Moliner, que em fan sentir viu i deixondit. Admir l'estil i la intel·ligència de Sebastià Alzamora. Llegesc amb interès Mònica Planas, jo, que pràcticament no veig televisió. Seguesc Vicenç Villatoro, per la seva sagacitat i gran capacitat de síntesi. Som addicte als articles de Ferran Saez. Procur no perdre'm l'anàlisi internacional de Carme Colomina. I podria seguir, perquè l'Ara té en nòmina un bon grapat d'articulistes d'opinió amb un nivell excel·lent. I estic convençut que és precisament això el que el salva, ja que d'un temps ençà -cada cop més, i més encara amb la nova web, i en som subscriptor de fa anys- la línia editorial, les notícies i les seccions em pareixen, en general, de cada vegada menys interessants i fins i tot insubstancials. A més, posa el focus en Espanya i no és precisament un rotatiu autocentrat. Sense anar més lluny, el divendres 16 d'abril a la secció d'Economia el titular de la primera pàgina deia així: “La incerta recuperació tensa la política econòmica del govern”. Quin govern? El govern espanyol. En canvi el titular de la notícia següent era molt clar: “El Constitucional alemany tomba la congelació dels preus del lloguer a Berlín”. Això a Vilaweb no passa. Dia 14 d'abril la cinquena notícia més llegida a la web era, ni més ni manco, que “La reina Sofia homenatja Felip d'Edimburg amb una 'remembrance poppy' a la solapa”. I ja us en podeu anar a dormir ben tranquils. Voleu dir que un diari catala, encara que sigui a la secció “Gent” ha de publicar aquesta beneitura? Sense oblidar la cobertura informativa del reality de Rocio Carrasco.

Però el súmmum de l'estupidesa i la ignorància, aplicant criteris “políticament correctes” a la literatura, ha arribat aquests dies amb el “Recomanador” interactiu de llibres de Sant Jordi 2021 (amb el suport d'El Corte Inglés). Si no m'he descomptat, al recomanador hi ha un total de 222 llibres entre la secció infantil i la d'adults; majoritàriament en català, però també n'hi ha en espanyol. En general prou interessants entre el que en diuen “novetats”. Però caus d'esquena quan entre els filtres que hom pot aplicar al “Recomanador”, a banda del nombre de pàgines, hi trobes l'autoria que, atenció, pot ser “Femenina”, “Masculina”, “No binària” i “Noves veus” (aquesta darrera, sense especificar aspectes d'orientació sexual).

Només reproduiré dos fragments de l'article d'Empar Moliner, intitulat “Literatura no binària”:

Com a escriptora, i per tant com a lectora, mai m’ha importat si qui escriu és home o dona (no binari o binari) si no és, esclar, que estigui llegint assaig sobre qüestions relatives al gènere. I he aspirat, sempre, que qui es llegeix els meus llibres no tingui en compte, a priori, si sóc una dona i quina és la meva sexualitat.

(...)

“Si una cosa t’agrada de veritat (la cuina, la literatura, el vi, la música...) mai podràs triar en funció del sexe de l’autor”.

Idò això.