eLiteratura

Potser no estam d’acord amb les formes. Tal volta no ens agrada el rap. Tal vegada no coincidim amb les seves opinions. Però la llibertat d’expressió constitueix un dels fonaments de l’estat de dret. I l’Estat espanyol, en moltes ocasions, no respecta  els drets fonamentals recollits a l’article 20 de seva pròpia constitució.

Avui matí han detingut Pablo Hasél per haver publicat uns quants tuits i per una cançó molt crítica amb la monarquia espanyola. Ningú no hauria d’anar a la presó per delictes d’opinió. Les idees es combaten amb idees. I amb fets. Però l’estat espanyol no és precisament el paradigma de la democràcia. El Tribunal Europeu de Drets Humans l’ha condemnat molts cops. Però tanmateix persisteix en l’error.

El pastor luterà Martin Niemöller (Alemanya, 1892-1984) inicialment va donar suport a Hitler, però a partir de 1933 se’n va desdir i va encapçalar un moviment de resistència contra el règim nazi. El 1937 la Gestapo el va detenir i el van confinar fins a la fi de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Va sobreviure i, després de la guerra, va pronunciar conferències arreu d’Alemanya. Molt sovint les finalitzava amb un poema que s’ha fet famosíssim i que, erròniament, de vegades és atribuït a Bertolt Brecht.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,

no hi havia ningú més que pogués protestar.

Bertolt Brecht, aquest cop sí, va dir que “molts jutges eren absolutament incorruptibles; res no pot induir-los a fer justícia”. No es tracta d'impartir justícia, sinó de fer el que és just. I la causa és tan indigna que un grup notable d’artistes han signat un comunicat en contra de l’empresonament de Pablo Hasél. No han pogut guardar silenci perquè, com diu l’encapçalament del comunicat, Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia.

Recentment s’ha constituït a Espanya LibEx, un grup de treball sobre la llibertat d’expressió que vol ser “una eina de suport a la tasca dels operadors jurídics que s'enfronten a casos límit de possibles delictes relacionats amb actes de comunicació, precisament allà on la llibertat d'expressió es troba en joc”. Jacobo Dopico, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Carlos III de Madrid, n’és el director. Aquest mes és entrevistat a la revista digital Ctxt en relació amb al tema que ens ocupa. Per a Jacobo Dopico, un dels problemes rau en els tipus penals moderns, “principalmente el delito de incitación al odio, la violencia y la discriminación, que tienen también una amplitud indebida, problemática en España, especialmente desde la reforma del Código Penal de 2015. El artículo 510 plantea formas delictivas muy genéricas, como “lesionar la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de los grupos” y castigos de hasta dos años de prisión por difundir mensajes que no sean idóneos para alterar la paz pública ni para crear un sentimiento de inseguridad entre los miembros de grupos vulnerables. Los tribunales están intentando eludir este despropósito que, como se puede contemplar en LibEx.es, es contrario a la doctrina del Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH). Otro aspecto polémico es la disposición del Código que ordena al juez la destrucción de los libros que contienen los textos delictivos, que parece retrotraernos a épocas más oscuras”.

Sobre el cas de Pablo Hasél, en unes declaracions* recollides per La Vanguardia, Dopico és contundent. Per a ell, Hasél no és culpable de cap dels delictes que se li imputen: injúries a la Corona, injúries a les institucions de l’Estat i delicte d’enaltiment del terrorisme. A més, pronostica que el TEDH rectificarà el fall dels tribunals espanyols.

Finalment, Amnistia Internacional (AI) també s’ha posat al costat del raper, de la mateixa manera que demana la llibertat dels presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Cuixart en un informe que es pot consultar al seu Centre de Documentació. Aquest informe, que du per títol "España: libertad de reunión y de expresión, y principio de legalidad, a la luz de la sentencia del Tribunal Supremo en la Causa Especial 3/20907/2017" (us el podeu descarregar aquí) és contundent en les conclusions, de les quals us faig cinc cèntims:

-La pena de nou imposada pel Tribunal Suprem constitueix una restricció indeguda del dret a la llibertat de reunió pacífica.

-La vaguetat de la definició del delicte de sedició, i la interpretació extensiva que en fa el Tribunal Suprem, resulten contràries al principi de legalitat i obren la porta a la criminalització d’accions directament relacionades amb l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica.

-Definir els límits del delicte de sedició en funció del caràcter multitudinari de les accions suposa a la pràctica una limitació del nombre de persones que poden exercir de manera simultània el dret a protestar de manera pacífica, la qual cosa és contrària al dret internacional dels drets humans.

-Finalment AI insta l’Estat espanyol a revisar la definició del tipus penal de sedició per garantir que no criminalitza indegudament actes de desobediència civil pacífica, ni imposa penes desproporcionades per accions relacionades amb l’exercici de les llibertats d’expressió i reunió pacífica.

Després n’hi ha que els ve de nou que Espanya no sigui considerada una democràcia plena. Limitar la llibertat d’expressió i restringir la llibertat de reunió pacífica és molt greu. Afecta, com deia al principi, els fonaments de la democràcia. Però difícilment l’Estat espanyol ho arribarà a entendre. Perquè té els fonaments corcats. Perquè, a diferència d’Alemanya, no ha pogut ni ha volgut trencar amb la dictadura anterior. Això l’aboca inexorablement, sense remei, a ser una democràcia fallida i un règim amb inclinacions autoritàries permanents. Per això, nosaltres no podem guardar silenci.

* Desde el ámbito académico, hace tiempo que existe una reflexión muy crítica, en primer término, con la existencia de la mayoría de tipos penales que se aplican como límite a la libertad de expresión, pero también, y muy en concreto al caso, con la aplicación que de ellos hacen el Supremo y la Audiencia. 

El catedrático de Derecho Penal de la Universidad Carlos III, Jacobo Dopico, director del observatorio jurisprudencial sobre libertad de expresión Libex.es, opina que ni siquiera con la existencia de los tipos penales invocados, cabe aplicarlos a los tuits de Hasél –la causa se centra en su actividad en Twitter, no en sus letras–, y lo explica en detalle: en cuanto al delito de injurias a la Corona, los tuits recogidos en la sentencia componen un discurso que no sobrepasa las críticas que “la prensa hace a la monarquía” y que deben estar cubiertos por “las garantías de la libertad de expresión”.

En cuanto al delito de injurias a las instituciones del Estado, relativas a sus tuits sobre la policía –a la que acusa de los “asesinatos” del Tarajal y de agredir a manifestantes y periodistas–, el catedrático de Penal sostiene que simplemente se trata de “una crítica en términos brutales contra ciertas acciones policiales, pero una condena penal transgrede los estándares que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos ha impuesto en materia de libertad de expresión y discurso antipolicial”, y cita la jurisprudencia del TEDH, en los casos Savva Terentyev y Stomakhin contra el Estado ruso. 

Y en tercer lugar, respecto al delito de enaltecimiento, centrado en tuits sobre condenados del Grapo, Dopico comparte el criterio de los magistrados Ana Ferrer y Miguel Colmenero, del Supremo, y Manuela de Prado, de la Audiencia, que emitieron votos particulares, subrayando que “no son constitutivos de delito de enaltecimiento” en la medida en que “no suponen una incitación idónea a la violencia”. El catedrático prevé que, si el Tribunal Constitucional no rectifica este fallo, lo hará el Tribunal Europeo de Derechos Humanos.

#llibertatpablohasel

Antonio Muñoz Molina

La comparació de la situació de Carles Puigdemont amb els exiliats de la II República per part de Pablo Iglesias va aixecar polseguera entre els retrògrads i els progressistes espanyols, a excepció de Podemos. No ens ha de venir de nou. La gran majoria de l’espectre ideològic espanyol té això en comú: l’odi contra els catalans. El darrer a sumar-hi ha estat l’escriptor Antonio Muñoz Molina (membre de la Real Academia, Premi Planeta, Premi Príncipe d’Asturias, etc., etc.), amb un article malèvol a El País el qual al subtítol ja ho diu tot en qualificar els exiliats independentistes de “señoritos supremacistas catalanes”. No sé quin qualificatiu és pitjor, si “señoritos” -sí, ja sé que “señoritos no és un adjectiu”, però la connotació pejorativa el (des)qualifica- o “supremacistas”. Sí, els catalans, que per parlar o per rebre l’educació en català hem de demanar perdó en aquesta mena d’apartheid que és l’Estat espanyol, la màxima autoritat del qual durant molts anys, actualment de vacances pagades als Emirats Àrabs, va tenir la santa barra d’afirmar en un discurs oficial que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición”.

Diu Muñoz Molina que hi ha paraules sagrades, i que “exili” n’és una. I que no l’hem d’usar en va, com si els exiliats catalans estassin també de vacances, com el rei emèrit espanyol. I després es dedica a fer llàstima perquè el món és ple “de gente que lo abandona todo para huir del hambre o del despotismo o de la muerte”. Fam i mort, potser no, però amb el despotisme l’encerta de ple. La definició de “despotismo” del diccionari de la RAE no deixa lloc al dubte en la segona accepció: “Abuso de superioridad, poder o fuerza en el trato con las demás personas”. L’estat espanyol ha imposat la seva voluntat, manu militari, de manera tirànica i opressiva pels segles dels segles contra la nació catalana. I l’actual pantomima de democràcia és la culminació del projecte de dominació espanyol, sobretot per la via executiva i judicial, però també amb la repressió policial.

Una pel·lícula excel·lent de David Mamet, “The Winslow boy”, relata la lluita d’un pare per netejar l’honor del seu fill, un nin de dotze anys, expulsat injustament del col·legi militar on estudiava. No el poden readmetre de cap manera perquè implicaria, de facto, reconèixer que s’han equivocat. El cas arriba a les altes instàncies i, finalment, la família el guanya gràcies a l’enginy i l’astúcia de l’advocat defensor que, a la fi de la pel·lícula, afirma que “fer justícia és fàcil; fer el que és just, no”. I això és el que li succeeix a l’estat espanyol: pot fer justícia però no el que és just, perquè implicaria el rebuig del relat espanyol envers la nació catalana com a mínim del 1714 ençà.

El poder judicial ha après bé la lliçó. Però mentre els jutges espanyols sentencien a tort i a dret contra Catalunya, perden tots els casos davant els tribunals europeus. S’evidencia, doncs, que a Espanya preval la justícia, i no el que és just. R. Gil, a Valores humanos y desarrollo personal. Tutorías de educación secundaria y escuela de padres, és clar i llampant: “En no pocas situaciones la justicia se reduce a una actitud al servicio del orden establecido, prevaleciendo la dimensión legal por encima de la moral, identificando de esta manera lo legal con lo justo. La justicia, así entendida, fácilmente se convierte en justificación y apoyo de justicias estructurales”. La justícia estructural, la legalitat, per davant de la moral, equiparant maquiavèl·licament el que és legal al que és just.

És clar que Muñoz Molina no ho veu o no ho vol veure. I a més té el cinisme de simular un distanciament amb la xusma feixista: “No voy a sumarme al linchamiento cínico de los que hoy se rasgan las vestiduras porque Pablo Iglesias ha infamado la memoria del exilio y ayer mismo celebraban la decisión municipal y cainita de quitar los nombres de Indalecio Prieto y de Francisco Largo Caballero de las calles de Madrid”. Com sempre els referents són els d’Espanya. I succeeix que a Espanya, llevat de rares excepcions, sempre hi ha unanimitat quan es tracta de carregar contra Catalunya. No és cap paradoxa que el feixisme espanyol, al límit de l’obscenitat, s’hagi posat al costat dels republicans espanyols en contraposició als exiliats catalans. Sempre negaran la premissa major, que és la persecució política, legal i militar de la nació catalana. I això, li agradi o no, situa Muñoz Molina al costat de Vox, Ciudadanos i el PP; i també al costat del PSOE, que defensa desacomplexadament la monarquia espanyola.

I no, senyor Muñoz Molina. L’exili català a Europa no és una festa. El pare de Carles Puigdemont va morir el 2019. El raper mallorquí Valtonyc ha perdut sa mare aquest mes de gener. Adrià Carrasco va poder tornar a Catalunya després de gairebé tres anys d’exili a Bèlgica per una (falsa) acusació de terrorisme. En ple segle XXI Espanya té presos polítics. Ben pensat, senyor Muñoz Molina, podria documentar-se i fer-ne una novel·la. Faria un bon favor a la democràcia espanyola.

PS. L'article de Joan B. Culla a l'Ara, Exilis i exiliats, és excel·lent. Per llegir i emmarcar, sobretot el final:

"La condició d'exiliat no és una categoria social o econòmica, sinó una situació política i jurídica. Comporta que has hagut d'abandonar el teu país per raons polítiques (les autoritats diuen que per haver transgredit la llei, i ho diuen el 1980, el 1925, el 1939 o el 2021) i que, si hi tornessis, aniries a la presó. Regatejar-los el títol a Carles Puigdemont i els exconsellers no és una injustícia; és una estupidesa".

Qui encapçala la (des)infecta iniciativa és un antic general de divisió, Francisco Beca, qui opta per la versió espanyola de la “solució final”. Com que amb això no en va tenir prou, també s'havia posat al capdavant de la carta enviada a Felipe VI, carta en què coronels i generals retirats alertaven “el Preparao” de “la descomposición de la Unidad Nacional (sic)”. El rei d'Espanya, que se sàpiga, no els ha contestat de manera oficial. Prou feina deu tenir en l'intent de salvar el cul i la corona després del paripé de son pare.

Tanmateix això això no impedeix que la situació sigui més que preocupant per mor de la llarga tradició espanyola de “pronunciamientos” i de “ruido de sables”. Els llepaculs oficials del PSOE i el PP no se'n deuen saber avenir, mentre que VOX es frega les mans tot pensant que això són diputats que els entraran en un futur no gairé llunyà: tothom sap que s'alimenten del vot casernari. Tot plegat, “typical spanish”. I avui pau i demà, glòria.

Però no. Caldrà veure quina serà la reacció de la justícia espanyola, que, per molt menys, va comdemnar el raper mallorquí Valtònyc per enaltiment al terrorisme, incitació a la violència, l'odi, etc. De llavors ençà, Valtònyc s'ha exiliat a Bèlgica -un estat amb pedigrí democràtic- sense que, de moment, la justícia espanyola n'hagi aconseguit l'extradició per molt que ho hagi intentat. Ja veurem què succeix, si s'esdevé, amb l'emirat d'Abu Dabi el conveni d'extradició amb el qual va ser ratificat, ironies del destí, pel propi Juan Carlos. Val a dir que al 2019 als Emirats Àrabs Units, segons l'informe d'Amnistia Internacional, s'hi van realitzar reclusions arbitràries, tortures i desaparicions forçades per part de l'Estat. Per tant, una eventual imputació del rei emèrit posaria la casa reial espanyola en una situació d'extrema feblesa, quan és sabut que, a més de Juan Carlos, altres membres de la família s'han beneficiat de transaccions amb targetes opaques.

https://www.infolibre.es/noticias/politica/2020/12

/02/el_chat_xix_del_aire_los_mensajes_los_altos_mandos_del_ejercito_retirados_que_suenan_con_fusilamientos_golpes_estado_113934_1012.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/escandol-cartes-militars-felipe-vi-cni-cop-estat-afusellaments/

https://elpais.com/espana/2020-12-03/los-promotores-de-las-cartas-de-militares-retirados-buscaban-el-efecto-cascada-para-presionar-al-rey.html

https://elpais.com/espana/2020-11-28/73-mandos-retirados-del-ejercito-firman-una-carta-al-rey-que-asume-el-discurso-de-vox.html

https://www.eldiario.es/politica/militares-franquistas-vox_129_6476787.html

https://www.publico.es/sociedad/valtonyc-son-frases-versos-valtonyc-ira-prision-tres-anos-medio.html

https://elpais.com/gente/2020-12-03/don-juan-carlos-cuatro-meses-sin-noticias-desde-abu-dhabi.html

https://www.amnesty.org/es/countries/middle-east-and-north-africa/united-arab-emirates/report-united-arab-emirates/

https://atalayar.com/content/la-democracia-tarda-en-llegar-los-emiratos-%C3%A1rabes-unidos

https://www.eljueves.es/medio/2020/12/07/portada2272_3ba2a557_1200x1632.jpg

https://www.boe.es/boe/dias/2010/10/26/pdfs/BOE-A-2010-16296.pdf

Podria ser que atonyinar, atupar, pegar, apallissar o ferir ciutadans de manera indiscriminada i intencionada induís a l’odi? Podria ser. I si el subjecte o subjectes de l’acció són policies, què n’hauríem de pensar? Què en podríem pensar? No en podem dir “forces de l’ordre” perquè almanco en alguns casos, amb l’excusa de salvaguardar la llei, hi ha membres dels cossos policials que, en una mena de guerra bruta, subverteixen els drets dels ciutadans.

Deia un personatge d’Oscar Wilde -qui, amb un empresonament injust, va pagar molt car l’atreviment d’oposar-se a la moral victoriana-  que sempre “és més difícil destruir que crear, i quan el que cal destruir és la vulgaritat i l’estupidesa no n’hi ha prou amb tenir coratge, sinó que és necessari un menyspreu autèntic”. El menyspreu, tanmateix, no indueix a l’odi sinó que priva qualcú, per no considerar-ne digne, de l’estima. I què es pensaven? Que els farien un monument? Un monument no, però sí que van editar una sàtira que ridiculitza -és a dir, que mou a riure-se’n- l’acció policial espanyola de l’1 d’octubre. El còmic On és l’Estel·la? -que és objecte de persecució per part de quatre sindicats policials-  retrata l’episodi en clau d’humor i, agradi o no, també el desdramatitza i fins i tot humanitza el subjecte policial: sota cada casc blindat hi ha un home amb totes les seves febleses! Aquesta humanització, pel que es pot deduir, no agrada als representants sindicals de la policia espanyola, més acostumats a parlar d’honor i heroïcitats que no pas d’humanitat.

Si desapareix la llengua catalana, desapareixerà la identitat catalana: Catalunya desapareixerà.

Heribert Barrera

Qui perd els orígens, perd la identitat.

Raimon

M'estim més plorar de dret,

que riure d'agenollat.

Blai Bonet

Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.

Lluís Companys

En una època en què els activistes, els populistes i els demagogs juguen a fer política, els polítics amb majúscula queden silenciats pel soroll mediàtic. És per això que cal aixecar la veu, amb contundència i sense temor, i desactivar el discurs de la colla de mediocres cràpules ignorants malintencionats que pretenen alliçonar-nos.

Vaig conèixer en Biel Majoral a darreries de la dècada dels vuitanta, a l'Escola de Magisteri de Palma. Amb vint anyets, jo feia el primer curs i en Biel ens impartia Llengua Catalana. Aleshores Magisteri era una diplomatura. Tres anys d'estudis, de 8 a 14 hores, cinc dies a la setmana. Abans de la mercantilització de l'ensenyament universitari, de la trista implantació del Pla Bolonya. Et matriculaves d'assignatures, no de crèdits. En teníem deu o onze cada curs, d'assignatures. Hi havia quatre especialitats. Si no vaig errat, Ciències Socials, Ciències, Filologia Anglesa i Educació Infantil. Quatre especialitats per tres cursos. Posa-hi quaranta o cinquanta alumnes per curs a tot estirar. Cinc-centes persones com a molt. Magisteri tenia una identitat, i els alumnes n'érem conscients.