Bloc de BalearWeb

exercicis de recuperaci�-compte enrere

Molt m�s d'un any despr�s hi tornes. Nom�s per comprovar que n'ets capa�. Amb la promesa que cada dia de les vacances futures t'aturar�s aqu� i escriur�s... Amb la intenci� de no mirar enrere sin� endavant. El present �s laberint i �s teranyina, per� tamb� �s finestra oberta. �s cam� cap al futur. Sense portes girat�ries. Sense est�tues de sal. El present �s dir avui compt els dies que falten per tornar a solcar la mar.

Al bon amic i company de lluites transformadores, Paco Manresa i S�rvole

Ets un d'aquells homes que ho saben prou b�, bon amic Paco. Quan encara em trob treballant al Per�, el 20 de juliol de 1978, el bisbe de Mallorca, monsenyor Teodor �beda, em nomena vicari cooperador de la parr�quia de l'Encarnaci�, a Ciutat.

Dos anys despr�s, el 15 de juliol de 1980, me'n nomena rector, per un per�ode de cinc anys. I tu hi ets, all�, juntament amb na Xisca, la teva esposa. Membre actiu, laic, casat, bancari, pare de fam�lia, ve� del barri, membre actiu i cr�tic del Grup de Drets Humans...

�s en aquest indret parroquial de Palma on ens coneixem i tractam de prop. Amb gran amistat i molta sintonia, compartim afanys i lluites, per mirar de contribuir en la mesura de les nostres possibilitats minses a la millora de la nostra societat... que acaba de sortir de la dictadura franquista...

Ho feim, des de l'estructura cl�ssica d'una parr�quia cat�lica que vol continuar sent puntera en la tasca pastoral que s'hi desplega, des que moss�n Toni Roig la inicia el 26 de setembre de 1962, a la capella de sant Rafel.

Juntament amb molta d'altra gent, hi compartim esfor�os per continuar fent de l'Encarnaci� una parr�quia que no es limiti solament ni sobretot a la pr�ctica sagramental, sin� que transmeti i contagi� per damunt tot l'inter�s fervent d'una comunitat de creients en Jes�s, encaminada a esdevenir grup cristi� comprom�s en la millora i transformaci� efectiva de la societat.

Entre d'altres iniciatives, mitjan�ant l'impuls del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, l'enfortiment del Grup de Drets Humans, la creaci� del Comit� de Solidaritat amb Am�rica Llatina, l'animaci� del Grup d'Esplai, la implantaci� de la Secci� Local d'Amnesty International, etc. etc.

Saps tamb� que, com a rector, no arrib a completar-ne tots els cinc anys, ni prop fer-hi. El dia de la festa de Sant Sebasti�, 20 de gener de 1982, hi celebr la meva darrera missa. Amb una gran emoci�, de part meva, i molt m�s gran tremolor de cames darrera l'altar...

Prenc la decisi�, for�a dif�cil i arriscada per a mi, d'iniciar una etapa nova dins ma vida: em vull casar pel civil amb na Lina Company i Vidal.

T'he d'agrair, bon amic Paco, tot l'ajut valu�s que em fas arribar durant el temps que som a l'Encarnaci� com a clergue. Les teves observacions acurades, sempre cr�tiques amb comportaments convencionals, obertes a la realitat social del nostre entorn m�s immediat, enfocades cap a plantejaments genu�nament evang�lics, rebutjant el paper predominant del clergat, exigint major participaci� de la dona, recriminant comportaments pederastes de representants religiosos, o reclamant papers m�s decisius per a seglars i laics a l'interior de l'esgl�sia.

T'he d'agrair, tamb�, que vulguis romandre sempre al nostre costat, sobretot als moments en qu� ens resulta m�s dif�cil enfrontar-nos a una situaci� tan nova per a nosaltres dos.

Els teus bons consells, les teves indicacions, les teves experi�ncies compartides, els teus suggeriments amistosos, les teves aportacions singulars, els teus ajuts valuosos, tenen per a mi un valor incalculable.

Record perfectament, i les imatges de l'esdeveniment aix� ho confirmen, que la nostra relaci� d'amistat -entre tu i jo, na Xisca la teva esposa i na Lina la meva- esdev� molt forta, d'aleshores en��. Tots quatre anam fent pinya davant situacions diverses.

Fins al punt que tu i na Xisca sou dos dels amics m�s entranyables que ens acompanyen, tant al moment de la cerim�nia oficial del matrimoni civil, als Jutjats de Palma, com quan ens retrobam familiars i amistats al restaurant d'Orient, on celebram l'esdeveniment.

Tamb� quan, anys despr�s, dedicau bona part del vostre temps a acompanyar-la i visitar-la, mentre roman ingressada a l'hospital General, afectada per un c�ncer que se l'enduu del nostre entorn m�s immediat a l'edat de 42 anys... No oblidar� mai aquest gest vostre!

El pas del temps ens duu a seguir camins diversos. A passar llargues temporades sense veure'ns. A retrobar-nos adesiara, nom�s per alguns moments. Per� el lligam de l'amistat ens mant� fermament units, fins al darrer moment de la nostra exist�ncia en aquest m�n nostre.

He d'agrair ben molt, a les teves filles Conxi i Elena, com tamb� al teu fill i la teva esposa, el gest de fer-me a saber el teu ingr�s i la teva estada a l'habitaci� hospital�ria de Son Espases. Tot d'una que m'ha estat possible, m'hi he fet present per saludar-te, donar-te la m�, acariciar-te, besar-te i dir-te ad�u... fins que ens retrobem de bell nou! All� on sia, sigui com sigui!

Qui m'havia de dir, a mi, que quaranta anys justs despr�s que ens hagu�ssim conegut i tractat, tan a fons i tan de prop, a la parr�quia de l'Encarnaci�, m'hauria d'atansar a saludar-te a l'hospital universitari de Son Espases, bon amic Paco, moments abans d'emprendre el teu vol definitiu cap a la terra nova, la de tots els humans!

Aix� �s aquesta vida nostra damunt del Planeta, bon amic meu! En ma traject�ria vital m�s que setantina, vaig veient i comprovant que la Vida no sempre ens duu per all� on voldr�em anar!

Continuo sent, aix� i tot, un d'aquells qui pensen i creuen que la Vida sempre ens duu de la m�, i no ens deixa mai tots sols enlloc!

Que gaudeixis per a sempre m�s

d'eixa Vida inacabable,

bon amic Paco Manresa!

"Has ven�ut els cims de les muntanyes,
has seguit un poc m�s nostre m�n,
Amples valls has creuat
i no t'has descoratjat
davant la sima o l'avenc m�s profund.

Has passat les jornades fent ruta,
nostra ruta de joia i servei.
I quan ja el sol se'n va
i comen�a a fosquejar
veim al bosc tan sols el foc brillar.

Aix� com l'esparver atura el vol
i talment com l'isard entra al cau,
venim a cercar el goig
que ens dar� en el foc de camp
la germanor, ajuntant els nostres cors.

Quan el foc deixi d'enrogir el rostre,
quan les brases ja cendres seran,
pujaran nostres precs enmig de la foscor
vers el Gran Cap que �s qui ens fa dir: Germans!"

Palma, 5 de juliol de 2018

Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca: "A Mallorca volem acollir"

Pel que he pogut esbrinar, sembla que tota la moguda comen�a amb la festa de la Candelera, el 2 de febrer d'enguany, quan apareix la primera nota feta p�blica a la xarxa d'FB.

Es tractta de la campanya �A Mallorca volem acollir�, que porta el lema �Casa Nostra Casa Vostra�.

S'hi convoca a una Manifestaci� per al 18 de febrer a les 18:30 h, amb sortida des de la pla�a Major i arribada fins al passeig del Born, a Palma.

Se'n crea un Esdeveniment, de la campanya la campanya �Casa Nostra Casa Vostra�, que convida a treballar per fer visible la realitat que viuen les persones migrades i refugiades

S'hi comparteixen v�deos , com tamb� imatges enregistrades el mes de setembre de 2016 al camp de refugiats de Vasilika (Gr�cia), sense el perm�s de les autoritats competents.

Se'n fa una convidada, amb imatges enregistrades a Palma, la qual rep suports nombrosos i valuosos.

Es tracta d'organitzar una manifestaci� que va precedida d'accions m�ltiples i diverses, durant molts mesos seguits, a favor de refugiats i migrants, duites a terme a indrets diversos de Mallorca i de Menorca:

Ateneus

Bunyola

Campos

Llevant

Llucmajor

S�ller

En connexi� amb el gran concert per als refugiats que es fa al Palau Sant Jordi el 12 de febrer de 2017, amb el suport d'OOPENYOURFUCKINGBORDERSMALAKAS

Se'n fan ress� mitjans de comunicaci� com arabalears, Ona Mediterr�nia ...

Hi fa suport el Consell de Mallorca on la presidenta del MEGM, Marta Serra presenta el Manifest que s'ha de llegir el dia de la Manifestaci�.

Com tamb� l'Ajuntament de Palma que se suma, aix�, a la manifestaci� convocada per acollir persones que cerquen refugi, comprometent-se a participar-hi directament i a renovar-ne la declaraci� institucional favorable a l'acollida de refugiats dins el terme municipal.

El bisbe Sebasti� Taltavull, en la seva primera festa onom�stica a Mallorca

10:30 h de dia 20 de gener de 2017. Com cada any em faig present a la missa solemne que el dia de Sant Sebasti�, patr� de la ciutat de Palma, se celebra a la seu catedral de Mallorca, presidida pel bisbe...

Aquests darrers tretze anys, a m�s de veure'n for�a canviada la decoraci� ornamental externa, a l'interior del temple catedralici -sobretot pel que fa a la pres�ncia oficial de representants institucionals acad�mics, civils i militars- n'hi he arribat a veure quatre, de bisbes presidint-ne la celebraci�: Teodor �beda Gramage (1972-2003), Jes�s Murgui Soriano (2003-2012), Xavier Salinas Vi�als (2012-2016) i, avui mateix, Sebasti� Taltavull i Anglada (com a administrador apost�lic).

Aquest bisbe actual, un menorqu� amb qui m'uneix una certa coneixen�a i amistat, des de fa d�cades, hores d'ara m'inspira grans dosis de confian�a, sobretot si atenem els moments que vivim a Europa, pel que fa a les jerarquies eclesi�stiques de l'Esgl�sia cat�lica al nostre redol m�s immediat...

Des de la meva perspectiva personal, com a capell� mallorqu� secularitzat, -una condici� que compartesc amb m�s d'un centenar de companys d'estudis eclesi�stics i de pr�ctiques pastorals de temps enrere-, desig de bon de veres que aquest bisbe contribueixi, de manera not�ria i eficient, al veritable �aggiornamento� que el papa Joan XXIII proposa amb la convocat�ria i celebraci� del concili Vatic� II, cinquanta-cinc anys enrere... Una veritable renovaci� de l'Esgl�sia, adaptaci� o nova presentaci� dels principis cat�lics, que la capaciti per transmetre, com cal, el missatge evang�lic al m�n d'avui.

Cosa que els seus successors en la seu vaticana -Pau VI (1963 -1978), Joan Pau I (1978), Joan Pau II (1978 -2005) i Benet XVI (2005 - 2013)- per un motiu o un altre, amb m�s o manco intensitat, sembla que s'han estimat m�s arraconar-la i deixar-la oblidada dins algun calaix d'alguna cambra pontif�cia... El papa Francesc (2013), com el bisbe Taltavull, fan la impressi� de tenir-ne ganes...

Aquesta visi� personal positiva que tenc de l'administrador apost�lic de la di�cesi de Mallorca, veig que tamb� �s for�a compartida per altres companys capellans mallorquins, tant dels que s�n en actiu com de secularitzats. Cosa que m'alegra enormement:

�Et puc dir que ja s�n un bon grapat els companys capellans mallorquins secularitzats que han rebut una telefonada del bisbe Taltavull, interessant-se per la seva situaci� personal. En conec m�s de 4 casos... (PJM, BBP, SSA, MRG, RBC)�

�Es tracta d'un col�lectiu de capellans, madurs, profundament creients, amants de l�esgl�sia de Mallorca, que han nascut en ella i que l�estimen. La seva maduresa els ha vingut del mateix seminari, de la fam�lia que han format, del desengany que el sistema els ha causat i de les energies cristianes de servei que aquest col�lectiu t� actualment i que l�esgl�sia de Mallorca oficialment ignora, prescindeix o no alimenta. Crec que la resposta que aquesta esgl�sia t� pendent, tal volta la nova mentalitat del bisbe Taltavull pot comen�ar a pensar i decidir. Segons com manegi aquest tema el nou bisbe, provocar� esc�ndol a certes persones... Te repetesc lo primer que te vaig dir: �No tengueu rues a sa llengo (l�Esgl�sia de Mallorca ha de demanar perd� dels seus pecats i esmenar-se!)...� (MTL)

�El bisbe em telefon� a les 25h. Fou molt amable... Em sembla que aquest bisbe confia m�s amb els �ex� que no amb els �in�, o sia amb els �adsum�... (SSA)

�Sobre la voluntat manifestada pel bisbe Taltavull, de reunir-se amb capellans mallorquins secularitzats, pens que �s un gest positiu que t� el bisbe i que hi sobren interpretacions. Una abra�ada i bon Nadal...� (BCJ)

Aquesta visi� personal positiva que tenc d'aquest bisbe menorqu�, avui, festa de Sant Sebasti�, se m'ha vist incrementada considerablement. Malgrat nom�s sigui pel detall tan insignificant que significa i comporta el seu gest d'acostament personal, que hom pot veure en un v�deo que he gravat, al final de la missa pontifical a Palma...

M'hi he quedat tan mut i astorat, -quan, pronunciant el meu primer llinatge, m'ha dit que ja m'havia vist abans i que ens hem de veure prest, amb els companys capellans mallorquins secularitzats...- que ni tan sols m'ha vengut al cap felicitar-lo amb motiu de la seva festa onom�stica...

Per molts d'anys, bisbe Sebasti�!

Torna'm hi torna-hi

No és la primera vegada que torna'm-hi torna-hi des del 2005 ençà que va començar el blog. "Palma amb mà esquerra", "Converses de Cafè", "BITamines"... han estat alguns dels seus prismes.

Fa quasi 3 anys que el vaig tancar. Nous horitzons que havíen d'arribar suggerien focalitzar-se a més de la necessitat de tancar una etapa: 20 anys d'home públic, 30 de militància administrativa...

...però restava el compromís cívic, la ciutadania.

Això és el que encetam ara: la necessitat de parlar, de compartir punts de vista per a que "el que és de tots i de totes" sigui cada dia millor.

Son Badoc. Son, perquè és un lloc, un punt, un espai de trobada.

I Badoc perque n'hi ha un que bada, que som jo. Badar és abstreure’s, encantar-se, mirant alguna cosa.

Badar he badat sempre però ara t'ho contaré en aquesta plagueta digital. Compartiré aquí aquelles coses que trob tafanejant per aquí i per allà i que crec poden ser d'interès per a que "el que és de tots i de totes sigui cada dia millor". Sense més pretensions que la pública reflexió.

Reflexió de cabòries no sol·licitades encara que, si ets per aquí deu ser perquè alguna convergència hi pot haver ;-)

El mont Perdut 1975-2015

El 3 d�agost de 1975 cinc al�lots compl�em un dels nostres somnis i f�iem cim al Mont Perdut (3.355 m), curiosament no era el nostre primer tres mil, ja que una hora abans hav�em fet el Cilindre de Marbor� (3.328 m), que va ser el primer tres mil de tots nosaltres. Moltes vegades he pensat com un cop arribats al llac gelat de Marbor� v�rem pujar primer al Cilindre que al Perdut, segurament degut al seny que en Jos� Lu�s Segovia (el major del grup, que va complir els 16 anys dos dies despr�s) aportava al grup: aix� v�rem fer els 2 cims, segurament si hagu�ssim pujat el Perdut primer, l�euf�ria ens hagu�s fer no pujar el Cilindre.

El grup, era casi m�s infantil que juvenil, i el formaven en Jos� Lu�s, que va complir els 16 durant el viatge, Tomeu Rigo (Prusik) i jo, que tamb� ten�em 15 i en Dani San Juan i Jordi Cap� que acabaven de complir els 14!, si a vegades m�estranya perqu� no v�rem pujar primer al Perdut, encara em sorpr�n m�s, molt m�s com els nostres pares ens varen deixar partir als cinc, sense que fos cap cosa organitzada ni hagu�s cap responsable.

En Jos� Lu�s va ser sense dubte l��nima del viatge, quan no existia ni Internet ni Google va saber trobar mapes, objectius, cims, rutes, refugis, autobusos, llocs de sortida i arribada i tota la informaci� per arribar al Parc Nacional d�Ordesa, on comen�ava la ruta. Nom�s va fallar que d�Ainsa a Torla no havia bus, i despr�s de quedar espantats a Ainsa, tan lluny del nostre objectiu, ens va suposar una despesa extra contractar un taxi que ens va pujar als cinc fins a l�entrada del parc nacional.

Al dia seg�ent, arribada fins al refugi de G�riz i el dia seg�ent, es a dir el 3 d�agost v�rem fer cim, els nostres primers tres mil, amb les t�piques bromes entre tots de que ens estalviar�em pagar el xampany (encara no es deia cava) perqu� tots ens hav�em �desvirgat� junts.

Tomeu (Prusik), Jos� Lu�s, jo, Jordi i Dani, el grup complet a un glaciar (Foto: PepXisco Pardo)

Dani, Jos� Lu�s i jo al cim del Perdut (tot i que no estic segur que no sigui el Vignemale)

Tres dies despr�s �s produ�a una d�aquelles casualitats que fan que dubtis que hagi estat una casualitat i no una cosa planificada; en un dia molt dolent v�rem coincidir al cim del Taill�n (3.147 m al costat de la bretxa de Roland) 11 mallorquins de tres grups distints, per un costat nosaltres cinc, per un altre Pep Xisco, Pila, Bernad� i Felip i per un altre Manel i Leo, coneguts com els Saltimbanquis. Potser avui en dia, amb tant whatsapp, twitter, email, Facebook i m�bils, sembla f�cil quedar d�acord per trobar-se, per� vos puc assegurar que llavors va ser una aut�ntica sorpresa estar al cim i veure arribar successivament als altres grups de mallorquins, que quedaven igualment sorpresos quan ens veien all� d�alt

De esquerra a dreta Dani, Jordi, Jos� Lu�s, jo, Pep Xisco, Pilar, Leo, Bernad�, Tomeu, Felip i Manel, 11 mallorquins de tres grups diferents, reunits casualment al cim del Taillon

Amb alg� canviat de lloc, tots menys en Pep Xisco al cim del Taillon (foto: PepXisco Pardo)

Per� com va dir en Ramond de Carboni�res (el primer que el va pujar a l'any 1787) el mont Perdut �s la muntanya calc�ria m�s maca del m�n, i aquesta bellesa em va deixar impressionat. El Perdut va seguir exercint una forta atracci� sobre mi, i aix�, quatre anys i un mes despr�s, tornava a trepitjar el seu cim, en aquest cas casi a posta de sol, carregats amb sacs i menjar i disposats a dormir all� dalt. Mentre la resta del grup quedaven a dormir a G�riz amb la idea de pujar al dia seg�ent, en Toni Nebot, n�Eduardo i jo v�rem pujar a la mateixa tarda, gaudint d�una posta de sol, una nit i una sortida de sol �niques. Una nit aix�, a un lloc com el cim del mont Perdut �s dif�cil d�explicar amb paraules i �s una experi�ncia d�aquelles que marquen, per la for�a de les sensacions que es viuen.

Saragossa? Barcelona? Probablement Saragossa, ja que en aquells anys no ten�em experi�ncia i no ho v�rem saber, per� aix� era la vista nocturna des del �llit� (foto: Toni Nebot)

El lloc on v�rem dormir, just al cim del Perdut, en Miquel (Teret), que ens va deixar, Eduardo i Jaume sortint dels sacs, i els sacs buits de Toni i meu (foto: Toni Nebot)

Eduardo i jo al cim del Mont Perdut, i els sacs dels altres (foto: Toni Nebot)

El meu tercer encontre proper amb el Perdut, es va produir l�any passat, a l�agost del 2013 mentre anava a la busca de pela-roques (tricholoma muraria) per les parets de la zona de Paztan, no vaig trobar l�ocell, per� si vaig poder gaudir de les impressionants vistes de la cara nord del mont Perdut, on la glacera ha minvat de forma molt acusada al llarg d�aquests anys.

La cara nord del Mont Perdut, on encara queden restes de l�antiga glacera penjant

Amb els prism�tics podia veure perfectament com anava arribant la gent al lluny� cim del Perdut, com estaven uns minuts i comen�aven la davallada; i all�, buscant l�esquiu pela-roques entre els penyals de la zona em va venir al cap una idea que podia ser absurda per� al mateix temps engrescadora: �Si havia pujat al Perdut per primer cop el 3 d�agost del 1975, per que no tornar pujar un altre cop el 3 d�agost del 2015?� Encara havia dos anys de temps per a preparar-me i qui sap si en Jordi i en Jos� Lu�s, els dos que queden actius dels cinc d�aquell lluny� agost, tamb� s�apuntarien.

Amb el zoom es veia la gent arribant al cim del Perdut i es va fer clara l�idea de tornar-hi

Ha passat un any i ja nom�s falta un altre per el 3 d�agost del 2015, i no he fet res per preparar-me per aquest nou repte, ans al contrari, potser soc m�s sendentari que mai; aix� i tot, com dic, encara falta un any i per tant encara estic a temps de posar-me en forma i tornar a pujar a un cim tan especial per mi com �s el Mont Perdut. En qualsevol cas, ja no queda massa temps per comen�ar a preparar el repte, si �s que hi vull tornar.

Una tarda de por a Death Valley

Qui no s�ha preguntat alguna vegada que �s la por? Per qu� tenim por? Quins motius fan que de cop ens acollonem sense que aparentment hi hagi cap ra� l�gica? Jo per suposat que s�, que a vegades he sentit aquesta sensaci� que et fa secar la boca, suar les mans i dubtar del que est�s fent; recordo perfectament alguna d�elles: escalant al Cilindre de Marbore, pujant al Pic Maou, veient com em duia la corrent a Canyamel sent molt petit... Per� possiblement cap d�elles hagi estat tan irracional, tan violenta, tan absurda com la que vaig sentir al desert del �Valle de la Muerte�, a la zona nord del parc nacional del mateix nom, a Calif�rnia.

Els que em coneixeu o els que seguiu aquest bloc, ara molt aturat per la immediatesa de mitjans com el Facebook, sabeu que som una persona que, a part dels ocells o els avions, sent una atracci� molt forta pels territoris de frontera i els llocs soterranis (coves, t�nels, mines, cr�ters, etc.), coses totes elles molt abundants al desert de Calif�rnia i Arizona.

Ja vos podeu imaginar el que vaig pensar quan despr�s de rec�rrer la zona m�s �comercial� i transitada del Parc Nacional de Death Valley (Vall de la Mort) em dirigia cap al nord, en direcci� a Yosemite i vaig veure al mapa un forat a la delimitaci� del parc nacional, un lloc que es deia �Crater� i una pista que tampoc �s parc i que connecta la zona de Crater amb la carretera prop del poble de Big Pine. Immediatament vaig pensar: �aquest lloc ha de ser un lloc especial per nassos, segur que val la pena anar-hi�.

�Crater�: Un lloc aix� ha de ser un lloc especial, situat al mig de no res, perdut, amb una pista que arriba, i amb aquest nom...

Quan em passa aix� hi ha poc a fer, poc importava que ja fos horabaixa avan�ada, que el temps no estigu�s gens clar amb una tempesta que amena�ava descarregar de cop (amb tot el que aix� comporta al desert), que fossin 68 kms de pista d�arena i pedra, que per arribar s�hagu�s de passar una primera serralada (les muntanyes Panamint Range), despr�s creuar (12 kms) el fons d�arena blanca de la vall de la Mort, les anomenades Eureka Dunes i despr�s pujar fins al cor d�una segona serralada on est� Crater.

Quan em passa aix�, quan un lloc m�atreu d�aquesta forma una mica irracional, tot els obstacles semblen petits, tot esdev� superable i cap impediment sembla insalvable, aix� que vaig calcular el que tardaria (encara no existia Google Earth i les aplicacions que te diuen el temps estimat) i de forma gaireb� impulsiva vaig deixar la carretera cap al nord i vaig enfilar cap a Crater, tot i que no sabia ni tan sols el que era.

La ruta, el cam� de terra, creua una serralada, despr�s 12 kms d�arena al fons de la vall i puja a l�altre serralada, fins i tot Google nom�s preveu que es pot anar a uns 30 kms/hora

No se quin factor va ser el que m�s va influir, si la enorme tempesta que s�estava formant i que feia que sembl�s que el sol estava a punt de marxar, creant una foscor que ja feia por; si va ser l�estat de la pista, que primer va pujar cap a un pas per despr�s baixar cap al fons de la vall, sempre per barrancs de roques i sorra fosca, sense un matoll verd; si eren els cartells avisant que en cas de tempesta i fortes pluges anessis molt alerta a aquells barrancs que es produeixen torrentades sobtades; si era el fet d�anar tot sol; o si era l�electricitat que havia a l�ambient, el que recordo perfectament era la sensaci� d�angoixa que duia, tot el temps pensant �qu� faig aqu�... hauria d�estar en la carretera en direcci� al nord� i pensant, a cada lloc on era possible, si fotia el camp, feia mitja volta i m�oblidava de �Crater�.

Evidentment, no ho vaig fer, cada punt trobava una excusa per seguir, fins coronar el port, fins sortir d�aquest barrant, fins passar aquest comellar, fins arribar al fons i veure com era el camp d�arena d�Eureka... El cas era tenir sempre un motiu per a no tornar enrere, per a continuar. La primera hora la vaig passar creuant la primera serralada de muntanyes, les Panamint Range, de roques fosques, plenes de minerals com tota la zona; i quan la pista comen�ava a obrir-se en valls m�s amples, va apar�ixer l�objecte que em va provocar la por m�s irracional que n�he tingut mai: un cotxe aturat a la vorera amb les llums enceses

No se perqu� aquell cotxe amb les llums enceses em va provocar tanta angoixa, tanta por; potser era perqu� no havia vist ni persones ni cotxes en tot el cam�; o perqu� aquell cotxe aturat a la vorera i amb les llums enceses no havia d'estar all�; o perqu� no es veia ning� en tota l'�rea; no ho se, per� vaig asustar-me, vaig parar per pensar que havia de fer. Vaig pensar que segurament era la t�pica parella de novis que havia tingut una avaria fent la t�pica ruta per Las Vegas i els grans parcs nacionals. Aix� em va reconfortar una mica i vaig pensar que ja que estava all� el millor era seguir endavant, accelerar i no parar.

Aquest cotxe lluny� em va produir una por dif�cil d'explicar

Aix� vaig fer, accelerar, passar intentant veure si havia alg� a dintre del cotxe o per all� i seguir el meu cam�. Veure que no havia ning�, ni al cotxe, ni defora, ni a la zona, no va servir per calmar-me, al contrari: on estava la gent del cotxe? Com tenien els llums encesos? Quant temps pot aguantar una bateria aix�? Aquests pensaments no em varen tranquil�litzar gens, tot al contrari, em va venir un nou dubte al cap �Si jo m�he conven�ut que era una parella i aix� i tot no hagu�s aturat... Qui aturaria si jo tingues un problema? Cosa gens dif�cil en 130 kms de pista de terra�.

La resposta no era per estar tranquil, i aix� vaig creuar la zona de les Eureka Dunes, a estones a 20 km/h per no foradar cap roda, i a estones a 90 o 100 per arribar r�pid a Crater i tornar enrere abans que fos de nit o caigu�s la tempesta que cada cop semblava m�s propera. Despr�s de creuar la zona d�arena, un estret barranc de parets verticals em va portar fins a Crater, que va resultar ser un conjunt d�edificacions i estris esbucats d�unes mines de sulfur abandonades. Estic segur que en altres circumst�ncies hagu�s quedat una bona estona, mirant i caminant per tot all�, per� entre el fort vent, les herbes seques en forma de bola que creuaven la zona, l�amena�a de tempesta, i el cotxe dels llums encesos, no vaig estar ni cinc minuts; es dif�cil per mi explicar perqu� tenia aquella inquietud, aquella sensaci� de por i angoixa.

Finalment Crater eren unes mines de sulfurs abandonades (Foto: Luis Oleson)

La tornada va ser un permanent patir, amb l�esperan�a de que el cotxe no estigu�s encara parat, vaig creuar la zona de dunes amb una angoixa com crec que mai he tingut, a estones accelerant molt i a estones frenant i anant tira a tira mentre pensava: �estic boig, encara pegar� amb una pedra i em carregar� una roda o em sortir� de la pista i em carregar� el cotxe�; quan la pista va comen�ar a pujar cap als Panamint, en sortir d�una corba el vaig veure; all� estava el cotxe, aturat a la vorera, sense cap moviment al seu costat, i com abans, amb els llums encesos.

Vaig parar un moment, vaig respirar a fons mentre mirava tot l�entorn, vaig fer una foto (dolent�ssima perqu� les mans em tremolaven) i vaig accelerar, passant r�pid al costat del cotxe, sense veure ning� a la zona. Despr�s ja cap a Big Pine, tot tenia un altre color, fins i tot va sortir el sol mentre pensava "que absurda pot arribar a ser la por..."

El cotxe del misteri, ning� a kms i kms a la rodona, i els llums encesos

Trabajar m�s y cobrar menos.

Trabajar más y cobrar menos.

Ho som sentit a dir varies vegades, i un des que ho va dir per mi que està o estava a la presó.

Ja els hi dic jo que no. Si allà per el 1999 hi havia empresses constructores que pagaven als seus picapedrers sous entre 300.000 i 450.000 pts. mensuals per 45 o 50 hores setmanals -record prenent cafè al bar a l'hora de dinar, que entraven encarregats o caps d'obra d'altres empresses a fer te ofertes de salaris més alts per anar a fer feina amb ells. A mi m'arribaren a oferir 450.000pts. per a conduir una grua torre- ara lo que podem fer es; 30h. a la setmana, de dilluns a divendres, 6h. seguides de les 08:00 les 14:00. Que mos paguin entre 1.200 i 1.300 euros i tots contents.

Ho amb un regla de tres amb xifres de mitjana d'amunt xifres que som tret d'allà on feia feina jo al 1999;

375000/47.5*30=236820

Si per 47,5h setmanals ens pagaven 375.000pts. al mes, per 30h ens pagarien 236.820pts. o amb la moneda d'ara 1.423€ mensuals.

Si som fet els comptes be, surt un jornal de 47,44€ l'hora.

Ueps! aquí Hi ha un error. No son 47,44€ ^^^^^^^^^ serien uns 12€ l'ora.

Asi que señor Ferrán, si no me paga 1400€ mensuales por 30h semanales, de albañil ya trabajará usted.