Bloc de BalearWeb

[03/03] �Der Eigene� - �Der Mistral� - Confer�ncia de Bertoni - �L'Amico del Popolo� - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vit�ria - �Vig�ncia de l'anarcosindicalisme� - Godwin - Iwanowski - Bordes - Nic - Marcellin - Solier - Longhi - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - Gonz�lez Caldevilla - Callea - Rosa - Fern�ndez Alonso - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Thibivilliers - Pengam - Aguggini - Coudereau - Schwartzbard - H�ro - Mazade - Gim�nez Ferrer - Masetti - Llop - Bouffanais - Vicente - Hern�ndez Gil - Merino - Malet

[03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - «Vigència de l'anarcosindicalisme» - Godwin - Iwanowski - Bordes - Nic - Marcellin - Solier - Longhi - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - González Caldevilla - Callea - Rosa - Fernández Alonso - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Thibivilliers - Pengam - Aguggini - Coudereau - Schwartzbard - Héro - Mazade - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Bouffanais - Vicente - Hernández Gil - Merino - Malet

Anarcoefemèrides del 3 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Der Eigene

- Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estil art nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser «estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

***

Capçalera de Der Mistral

- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

***

Octaveta anunciant la conferència

- Conferència de Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra a la sala del Restaurant «Zur Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric, Suïssa), una conferència contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni sota el títol Come farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran Guerra. En l'acte, organitzat pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a oposar-s'hi al conflicte bèl·lic.

***

Capçalera de L'Amico del Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti –que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació «Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

***

Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat

- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

***

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista Grup «Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

***

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors –Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després–, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar, és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

***

Cartell de l'acte

- Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme»: El 3 de març de 2012 se celebra als locals de l'«Espai Obert» de Barcelona (Catalunya) el Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme». En aquest acte, organitzat per la revista llibertària La Rosa dels Vents, hi participaren membres dels sindicats Confederació Nacional del Treball (CNT) i Solidaritat Obrera (SO).

Naixements

William Godwin

- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una «abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin –Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)

- Casimir Iwanowski: El 3 d'abril de 1837 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista Casimir Iwanowski –també citat erròniament Ivanowski–, conegut com Pierre Kasnin. Era fill del polonès Stanislas Iwanowski, professor de llengües al Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne Langlois. Fou alumne, fins a 1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París (França) i posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Polonesa. El 18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de França, França) amb la modista Geneviève Ginisty (Rose). En aquesta època treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel de Vanves. En els anys vuitanta milità en el moviment anarquista de París, on vivia al número 16 del carreró Vandal del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors del grup anarquista del XIV Districte de París, també conegut en 1891 per «La Revanche de Fourmies», que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del carrer Gaité, i del qual formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres. També en aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista del XV Districte de París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser escorcollat arran del robatori d'un dipòsit de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18 de març de 1892, en un control de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en fuita». El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes. El 6 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carreró Vandal de París, i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla de 20 anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals de 1894 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. En el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 s'anotà que vivia al número 253 del carrer Fourneaux de París. Al final de sa vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del carrer Castagnary del XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de maig de 1898 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes, sastre, i Catherine Calvet. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International, òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del «Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional «L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Bordes (1853-?)

***

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

- Célestin Nic: El 3 de març de 1873 neix a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) l'anarquista Célestin Nic. Sos pares es deien Jean Baptiste Nic, pedraire i empresari de la construcció, i Marie Jouanin. Es guanyava la vida com a embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei militar. El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia escorcollà el seu domicili, al número 22 del carrer Norvins de París, però només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair, on parlava de l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897 tornà a la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII Districte de París amb la modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En aquesta època treballava d'empleat. Durant la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de març de 1915 i el 8 de gener de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França, França). En 1925, sembla, era empleat municipal a París. Célestin Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de Taverny (Illa de França, França).

***

Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 d'abril de 1923

- Alice Marcellin: El 3 de març de 1874 neix a Angulema (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Alice Blanche Marcellin, també coneguda com Alice Calazel, pel llinatge de son company. Era filla de François Laurent Marcellin, barretaire, i de Marie Louise Bertelière. Amb son company, l'anarquista Ferdinand Joseph Calazel, es guanyava la vida fent de firaire, treball que aprofitava per a fer propaganda llibertària arreu França. L'octubre de 1892 va ser interceptada per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb son company, venint de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos, colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres eines. El 13 de juliol de 1894 va ser detinguda a Angers (País del Loira, França) i portada per dos gendarmes a Montluçon (Borbonès, Occitània), on estava reclamada per un jutge d'instrucció per «associació criminal». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) ambdós van ser fitxats com a «anarquistes molt perillosos» per la policia i posats sota vigilància, de la qual van poder fugir el març de 1895. A finals de 1896 ja vivien a Marsella (Provença, Occitània) i se n'establiren al número 8 de l'avinguda Cours Belsunce. Va ser fitxada en diversos llistats d'anarquistes establerts per les autoritats. Sembla que va formar part amb son company del grup «La Jeunesse Internationale» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre Jacob, Frédéric Gros, Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.) i que edità el febrer de 1897 la tercera època del periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia, França), població on residia aleshores, participa, amb son company i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i Émilien Tarlier, etc.), en una petita manifestació on recorregueren la població amb un carro que representava «Le Capital écrassant le Travail» (El Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola del crim», «La dona és igual a l'home», «La propietat és un robatori. Fora la propietat!»). L'estiu de 1901 va ser processada, amb Carpentier, Lemaire, Marie Mécrent i els germans Camille i Émilien Tarlier, per «injúries a l'exèrcit», però finalment tots van ser exonerats. Posteriorment recorregué amb son company tot el Migdia com a venedora ambulant. El 9 d'octubre de 1910 es casà in extremis per un metge amb Ferdinand Joseph Calazel, ja que ell es trobava malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies després a l'Ajuntament del XVIII Districte de París. En 1914 va morir son company. El seu últim domicili va ser al número 15 de Villa Poissonnière de París. Alice Marcellin va morir el 4 d'abril de 1923 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i va ser incinerada quatre dies després al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)

- Fernand Solier: El 3 de març de 1875 neix a Cernay-la-Ville (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Louis Émile Solier. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine Ursule Buchère, que vivien a París (França), però que decidiren tenir l'infant a casa dels avis materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus estudis de clàssiques, entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de professió, treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al número 69 de l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació requisada a casa d'anarquistes fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es desencadenaren en els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer trobà un cert nombre de cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la violència», esbossos d'articles dirigits als periòdics Le Père Peinard i La Révolte, i una carta dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una d'aquestes missives havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de gener de 1894 el comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre, el va detenir quan tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons la premsa, la policia va trobar periòdics il·lustrats relatant diverses detencions d'anarquistes, nombrosos números de Le Père Peinard, de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach du Père Peinard de 1894, fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una barba postissa. Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no militava en cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de l'anarquista Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats francesa. Segons el periòdic catòlic La Croix, era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 al seu domicili de Cernay-la-Ville (Illa de França, França).

Fernand Solier (1875-1949)

***

Ricciotti Longhi

- Ricciotti Longhi: El 3 de març –algunes fonts citen el 30 de març– de 1878 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ricciotti Napoleone Giuseppe Longhi. Fill d'una família nombrosa formada per set germans, sos pares es deien Antonio Sarafino Longui, ferroveller, i Amalia Francesca Carolina Sampietro. Després de l'escola primària, treballà ajudant son pare en el comerç de ferralla. Durant els disturbis del maig de 1898, participà en les barricades aixecades a la Porta Ticinese; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a cinc anys de presó, però va ser posat en llibertat el juny de 1899 arran d'una amnistia. El 7 de novembre de 1899 es casà a Milà amb la planxadora Angela Maria Fedela Beltrami. Durant la primera dècada del segle, participà activament en el moviment anarquista milanès des de les files antiorganitzadores, destacant en la propaganda de carrer i en la recaptació de fons per a la premsa llibertària (Il Grido della Folla i La Protesta Umana). Empresonat sovint, no va escriure a la premsa, però es comprometré força en l'administració dels periòdics i en la seva difusió. El maig de 1903 participà, amb Gaetano Abbiatti, Carlo Colombo, els germans Felici i Guido Mazzocchi, Giovanni Straneo i altres, en els anomenats «Fets del carrer Legnano», esdevinguts arran de la commemoració de les víctimes de 1898. Formà, amb Nella Giacomelli, Giuseppe Manfredi Ettore Molinari, l'anomenada «tetrarquia», la qual en 1906 trencà amb Giovanni Gavilli, fundant i mantenint La Protesta Umana (1906-1909). Acusat en diverses vegades de violència contra la policia, com ara el 1907 amb Edmondo Mazzuccato a Roma (Itàlia), va ser condemnat a diverses penes de presó de curta durada en diverses ocasions. Sempre en primera fila en les manifestacions subversives, estava disposat a recórrer a la violència fins i tot per motius no polítics, com va passar en 1910 en un prostíbul del carrer Vetraschi. Mantingué una relació amb l'anarquista Leda Rafanelli. Entre 1911 i 1912 minvaren les seves activitats polítiques, però, no obstant això, sempre va estar vigilat, ell i el seu negoci de ferralla. En 1920 recaptà fons per al periòdic Umanità Nova i en 1921 la policia sospità que havia estat còmplice dels anarquistes que atemptaren contra el Teatre Diana i per aquest fet va ser tancat unes setmanes, encara que va ser exonerat en les investigacions preliminars. En 1926 va fer costat econòmic el periòdic anarquista Pensiero e Volontà. En 1928, després dels «Fets de Piazzale Giulio Cesare», quan una bomba va explotar quan el rei d'Itàlia Víctor Manuel III hi passava durant una visita a la fira de mostres, va ser detingut, empresonat i trigà dos mesos a recobrar la llibertat. En 1929 va escriure a Benitot Mussolini on el definia com a «Duce sense parangó», tot demanant la seva «completa rehabilitació». Després d'anys de vigilància sense cap resultat, Ricciotti Longhi va morir el 21 d'agost de 1942 a Fano (Llombardia, Itàlia), població on residia; incinerat, les seves cendres reposen al Cementiri Monumental de Milà.

***

Jean-Louis Chambon

- Jean-Louis Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de peritonitis bacteriana el 6 de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) a resultes de les ferides patides al front de guerra.

***

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 –algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879– neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès de Primitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»–, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario, Germinal! - La Barricata, A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu, Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidão à liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24, Sintese de una filosofia anarquista –fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia–, Constituçao socialista libertaria –idem–, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

Florentino de Carvalho (1883-1947)

***

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de La Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906

- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Le Pont de Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Sos pares es deien Zéphirin Jean Pierre Guilles, ferroviari a París (França), i Alixe Léa Serre. Emigrà a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica «Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné, òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència «Les bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París. El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França) amb Blanche Marin. El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[04/03] �Avenir� - Vetllada solid�ria - Confer�ncia de P�rez Combina - Homenatge a Puig Antich - Rabouin - Fernekes - Teissier - Terry - Tannenbaum - Theureau - Melli - Gialluca - Gimeno - Piolatto - Girardin - Lozano - Moreno - Amat - Montoya - Castells - Cerezo - Galindo - Arrufat - Duquesne - Rubio - Alberola - Delgado - Bragantini - Parodi - Boulet - Agudo - Lhuillier - L�pez Tur�n - Vallejo - Aldave - Garc�a Grima - Mantovani - Leroy - Tar�n - Belli - Benaiges - Ventura

[04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Conferència de Pérez Combina - Homenatge a Puig Antich - Rabouin - Fernekes - Teissier - Terry - Tannenbaum - Theureau - Melli - Gialluca - Gimeno - Piolatto - Girardin - Lozano - Moreno - Amat - Montoya - Castells - Cerezo - Galindo - Arrufat - Duquesne - Rubio - Alberola - Delgado - Bragantini - Parodi - Boulet - Agudo - Lhuillier - López Turón - Vallejo - Aldave - García Grima - Mantovani - Leroy - Tarín - Belli - Benaiges - Ventura

Anarcoefemèrides del 4 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'Avenir amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Avenir: El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau, Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret: «Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Pamflet anunciant l'acte

- Vetllada solidària: El 4 de març de 1922 se celebra al Prospect House de Yonkers (Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en solidaritat amb les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la representació del drama social en tres actes Amore e giustizia, a càrrec de La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants, declamacions i ball).

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barcelí Solidaridad Obrera del 4 de març de 1933

- Conferència de Pérez Combina: El 4 de març de 1933 se celebra a l'Ateneu Racionalista de Barcelona (Catalunya) la conferència «La persecución de los anarquistes en Rusia» de Vicente Pérez Viche (Vicente Pérez Combina), aleshores membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de l'acte

- Homenatge a Puig Antich: El 4 de març de 2016 se celebra al Centre Cultural «Casa del Reloj» de Madrid (Espanya), sota el títol «La impunidad permanece», un homenatge a l'activista anarquista Salvador Puig i Antich, executat el 2 de març de 1974 per la dictadura franquista. Hi van parlar Luisa Gavasa, Gutmaro Gómez, Carlos Olalla, Elena Ortega, Jaime Pastor, Merçona Puig i Antich i Carlos Slepoy, i comptà amb les actuacions de Coro de Mujeres Endredós, Cuca Escribano, Bernardo Fuster, Luis Mendo, Rojo Cancionera i Eduardo Velasco.

Naixements

Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894)

- Émile Rabouin: El 4 de març de 1853 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista Pierre Émile Rabouin –en ocasions citat erròniament com Raboin. Sos pares es deien Donatien Rabouien i Victoire Varry. Destil·lador de professió, a començament dels anys noranta vivia, amb sa mare i son germà Paul Rubouin, al número 15 del carrer de l'Épinette de Choisy-le-Roy (Illa de França, França). Amb sos germans Paul i Victor i sa germana Émile, animà un grup de joves anarquistes a Choisy-le-Roy. Considerat per la policia com «anarquista perillós», el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, juntament amb altres companys de la regió parisenca, abans de la manifestació del Primer de Maig. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut sota l'acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Rabouin (1853-?)

***

Notícia sobre Jules Fernekes apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 18 de setembre de 1912

- Jules Fernekes: El 4 de març de 1876 neix a Porrentruy (Berna, Suïssa; actualment Jura, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Jules Antoine Albert Fernekes. Originari d'una família de Germersheim (Baviera, Imperi Alemany; actualment Alemanya), sos pares es deien Antoine Fernekes i Victorine Godat. Es guanyava la vida treballant de fuster. En 1902 residia a Porrentry i era membre del grup obrer «Les Amis de la Pédale». En 1907 residia a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i va ser nomenat delegat d'estadística del moviment obrer de la «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda), que s'encarregava de les vagues i altres esdeveniments. En 1908 treballà a la «Menuiserie Coopérativa» (Fusteria Cooperativa), a l'avinguda Béthusy de Lausana (Vaud, Suïssa) i formava part del Grup Comunista Anarquista (GCA) de la ciutat. Participà en la «Comissió de Propaganda a favor de la jornada de nou hores» i fou administrador del setmanari La Voix du Peuple, tot presidint el Sindicat de Fusters, adherit a la FUOSR. S'oposa força als intents de la Unió Sindical Suïssa (USS) de destruir la FUOSR. El 30 de maig de 1903 es casà a Porrentruy amb Caroline Léa Schneider, la qual participà en les vetllades teatrals, representant peces com ara La Grève, i amb qui tingué quatre infants. En 1910, amb altres companys (Giulio Bignasci, Henri Ernest Bornand, etc.), ajudà al condicionament de l'Escola Ferrer. El 18 de setembre de 1912, amb François Reichmann, participà com a orador en una assemblea de treballadors de la indústria de la fusta i de la tapisseria celebrada a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) sota el títol «L'organisation syndicale et le patronat». El juliol de 1913 va ser nomenat secretari de la Comissió de Propaganda de la «Fédération Romanda des Ouvriers du Bois» (FROB, Federació Romanda d'Obrers de la Fusta). L'octubre de 1915 passà a Alemanya, on va ser mobilitzat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de setembre de 1969

- Éleonore Teissier: El 4 de març de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Marie Louise Régina Teissier –a vegades el seu llinatge citat erròniament de diverses maneres (Tessier, Teyssier, etc.)–, coneguda com Éleonore Teissier o simplement Nonore. Era filla de l'obrer calderer Claude Marius Teissier i de l'ocultista anarcoindividualista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). El 23 de febrer de 1905 es casà a Toló amb Louis Alexandre Eugène Coulomb, funcionari de contribucions indirectes, de qui es divorcià el 5 de gener de 1928. El 5 de novembre de 1907 va ser detinguda a Marsella (Provença, Occitània) per encobriment després d'haver cobrat unes lletres de canvi dubtoses a l'agència marsellesa del Comptoir d'Escompte de París. En aquesta època vivia a la Villa Rose, al barri de Brunel de Toló. En 1914 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 14 del bulevard Mac Mahon, i en aquesta població obrí un comerç de cotilleria. Mantingué un estret contacte amb els anarquistes Sébastien Faure i Frédéric Stackelberg. Durant els anys trenta fou membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Niça, animat per Jean i Yvonne Lhuillier i adherit a la Unió Anarquista (UA). En 1936 s'uní sentimentalment al militant sindicalista revolucionari Robert Louzon. A finals de 1937, després de la sortida d'Henri Roques de l'UA i el seu ingrés al grup «Nouvel Âge», que s'encarregava de la difusió de Le Libertaire a la seva llibreria, es dedicà a la venda d'aquest periòdic pels carrers. En 1938, ben igual que son company Robert Louzon, entrà a formar part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup local creat el 21 de desembre de 1937 a la llibreria regentada per la parella formada per Nelly Meylan i Henri Roques i del qual fou secretària. Arran de la primera festa organitzada per SIA a principis de febrer de 1938, es responsabilitzar d'anar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a lliurar a una delegació espanyola un carregament de queviures i de roba, a més de 1.500 francs recol·lectats per a la compra d'aliments, especialment llet per als infants de la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya). El 13 de maig de 1938 va ser una de les organitzadores de la conferència de Maurice Duwiquet (Maurice Doutreau) «Pourquoi nous ne tendrons pas la main aux catholiques», organitzada per l'UA i a la qual assistirien, segons la policia, unes cent-cinquanta persones. Cada diumenge organitzà trobades amb els vells companys a la seva residència de prop de Niça i albergà nombrosos companys de pas (Paul Delasalle, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Marestan, May Picqueray, etc.). Fins a la seva jubilació en 1965, recollí la correspondència de nombrosos companys. Éleonore Teissier va morir el 6 de febrer de 1969 al seu domicili, a la Villa L'Auracaria, del barri de Pertuades de Valàuria (Provença, Occitània).

***

Notícia orgànica de Gaston Terry apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 7 de setembre de 1929

- Gaston Terry: El 4 de març de 1887 neix a Saint-Claude (Franc Comtat, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Célien Gaston Louis Terry –algunes fonts citen erròniament Tery. Sos pares es deien Louis Terry, torner, i Marie Louise Chavériat. Es guanyà la vida treballant d'obrer fabricant de pipes i vivia al número 64 del carrer de la Poyat de Saint-Claude. El 6 de setembre de 1908 representà els metal·lúrgics de Saint-Claude en el congrés fundacional de la Unió Regional de Sindicats Obrers de l'Ain i del Jura celebrat a la Borsa del Treball de la Casa del Poble de Saint-Claude. Va ser un dels fundadors del Sindicat Unitari de Marqueteria. El setembre de 1921 era el portaveu del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Claude i aquest any col·laborà en La Vie Ouvrière. El febrer de 1922 va ser nomenat delegat suplent al Consell Nacional Federal. El 28 de maig de 1922, com a secretari general de la Unió de Sindicats del Jura de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), presidí el congrés constitutiu de la Unió de Sindicats Unitària de l'Ain, celebrat a l'Aurore Sociale de Oyonnax (Roine-Alps, França). El juliol de 1923 era secretari de la Unió Departamental Unitària del Jura. A finals dels anys vint militava en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir de l'1 de juliol de 1929 es mostrà especialment actiu durant la vaga de més de dos mesos dels obrers fabricants de pipes de Saint-Claude de la CGT-SR. Sembla que l'agost de 1933 llogà per administrar una botiga de venda de cafè a Villeurbanne (Forez, Arpitània). En 1935 figurava en un llistat d'anarquista del departament del Jura. En 1936 era secretari del Sindicat Autònom dels Obrers de la Pipa de Saint-Claude. En 1937 va fer costat econòmic Le Libertaire. El seu últim domicili va ser al número 64 del carrer de la Poyat de Saint-Claude. Gaston Terry va morir el 14 de maig de 1941 a l'Hospital de Saint-Claude (Franc Comtat, França).

***

Frank Tannenbaum (1915)

- Frank Tannenbaum: El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa, l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses, òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank Tannenbaum va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 21 de juliol de 1926

- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix al IV Districte de París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Sos pares es deien Ferdinand Theureau, guardià de la Pau, i Jeanne Legaud. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado. Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada «síntesi anarquista» ‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939 participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. El 22 de juliol de 1939 es casà al IX Districte de París amb Yvonne Pourtoy. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. L'1 de juny de 1962 se separà d'Yvonne Pourtoy i el 4 de maig de 1964 es tornà a casar a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Demeure, assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928), Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir l'1 de febrer de 1969 al seu domicili d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) ‒algunes fonts citen erròniament Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França)‒ i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise quatre dies després.

***

Maria Amalia Melli

- Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Renato Gialluca

- Renato Gialluca: El 4 de març de 1900 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) –algunes fonts citen Pescara (Abruços, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Renato Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i Giovina De Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis després de fer el primer nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona cultura política autodidacta llegint els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a files, va servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en els Ferrocarrils Estatals, participà activament en els agitacions del «Bienni Roig» (1919-1920) i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de 1922. En 1923 va ser acomiadat de la feina per la seva militància política i, amb son germà Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de 1926, data en la qual emigrà clandestinament a França, fitxant la seva residència a La Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment passà a viure a Marsella (Provença, Occitània), on milità en el moviment llibertari i freqüentà la Cambra del Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son germà Mario Gialluca. Poc després també va arribar son germà Giuseppe Gialluca i els tres germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans més combatius, participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la Prefectura de Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior sotmetre'l a mesures policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat pel seu activisme anarquista. De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a Catalunya, amb una companya espanyola i decebut de la política republicana espanyola, continuà amb la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i Angelo Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro Víctimes Polítiques creat per a defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante Fornasari, detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels Italians d'Aubanha (Provença, Occitània). En els anys següents freqüentà el socialista maximalista, antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a més d'Antonio Chiodini i altres exiliats, i continuà militant activament en els grups llibertaris marsellesos, tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El novembre de 1936 va ser present en la conferència sobre la Revolució espanyola que va fer el socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front d'Aragó. El gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en una unitat militar no identificada. Restà a la Península fins a la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus després de moltes penalitats. El 7 de febrer de 1939 passà a França, sortejant els camps de concentració i trobant refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys llibertaris. L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen, Provença, Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10 d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços, Itàlia) arran d'un accident de trànsit.

***

Necrològica de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976

- Pablo Gimeno Valero: El 4 de març de 1900 neix a Paniza (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Gimeno Valero. Sos pares es deien Francisco Gimeno i Carmen Valero. Ocupà càrrecs en el Sindicat de la Telefònica de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Portbou (Alt Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells de Cerelhac. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser tresorer. Pablo Gimeno Valero va morir el 13 d'abril de 1976 a Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Caterina Piolatto

- Caterina Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische (Piemont, Itàlia) la costurera i obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada a vegades com Silvana Piolatto–, coneguda com Rina i que va fer servir el pseudònim de Maria Gaiazzo. Sos pares es deien Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina Anarò. Sa família es traslladà a Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al cadastre. Son pare la introduí en el moviment anarquista i es formà a l'Escola Moderna, on a més de classes de costura i de màquina de cosir estudià literatura, història, esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola Comercial de Maria Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari. Es va veure molt influenciada per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda Bonnot». La Prefectura de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la definí com a «fervent anarquista i perillosa» i formà part d'un grup llibertari molt actiu durant el Bienni Roig (1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont, Itàlia), on també participà en les activitats del Circolo «Francisco Ferrer», al carrer Palermo i després al número 63 del carrer Vercelli d'aquesta barriada. El 29 de desembre de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu exili londinenc i va fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es realitzà una gran festa al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer». Companya de l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al Caffè Reale del carrer Regina Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi resultà mort i un policia ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada a dos anys i un mes de reclusió, però fugí cap a París (França) abans de ser capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda il·legalista de Sante Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi Peotta, membre del grup. En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi Peotta, que aleshores feia servir el nom de Garibaldi Pedrocco, a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué a casa de l'actor Michele De Rosa sota la falsa identitat de Maria (o Rosa) Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a Milà. El 20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda Pollastro» a Milà, va ser condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per complicitat en l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que tingué lloc a Milà durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser alliberada i s'ocupà de l'assistència als detinguts de la banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant plans d'evasió i distribuint el suport econòmic que els anarquistes italians emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo Maraviglia i des de França o des d'Il Risveglio de Suïssa. Durant el règim feixista, el seu domicili al número 92 del carrer Vercelli de Torí, on vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre de correspondència i propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser amonestada formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de «terroristes». En 1938 es casà amb l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la colònia penitenciària de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i s'exilià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Caterina Piolatto (1900-?)

---

Continua...

---

Illes - La resist�ncia cultural antifranquista en els anys 60 i 70

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Ast�ries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com l'ampli moviment cultural antifeixista (confer�ncies, Aules de Poesia, Teatre i Novella, la Nova Can��, les creacions aut�ntiques dins del cine, el teatre, la novella, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) era obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps nom�s hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han ent�s mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou �mpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comen�a a agafar ampl�ria. (Miquel L�pez Cresp�)

Antoni Catany i els amics dels anys 60

Per Miquel L�pez Cresp�, escriptor

Tot servia per a combatre la dictadura. La can��, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixer�em els experiments que, en silenci, dins de... la marginaci� m�s absoluta del que era el m�n oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rod�. Fins i tot la m�mica era �til. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excellents actors del grup de m�mica Farsa, que dirigia el tamb� pintor i escultor (un temps m�s endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Mart�nez Pavia.

En Pere (Melilla, 1927) era -i �s!- un excellent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments m�s durs de la dictadura, no dubt� gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i dif�cil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'install� definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es don� a con�ixer amb una exposici� d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'en�� aquella llunyana �poca, els seus �xits en el camps art�stic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del m�n (Ginebra, 1963). Entre les seves obres m�s conegudes podr�em destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de S�ller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la pla�a de la Mare de D�u de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fund� el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Mart�nez Pav�a actu�, amb notable �xit, a la Trobada de Mims dels Pa�sos Catalans (Parets del Vall�s, Barcelona, 1968).

Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella �poca. Acompanyant en Gerard, amic de Guillem Llabr�s (ambd�s, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposici�. L'afecci� a la fotografia, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guany� la partida -la literatura-, pens si em vengu� donada per les xerrades i converses que aleshores ten�em amb n'Antoni Catany.

Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una s�rie de reportatges seus publicats a Serra d'Or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Per� no va ser fins el 1972 que realitz� la primera exposici� individual a Barcelona. Despr�s, els seus �xits com a fot�graf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Jap�, Pa�sos Baixos, Anglaterra, Tun�sia, Estats Units, It�lia, Fran�a, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de Par�s, al Museu d'Art Modern (Par�s), a la Universitat de Parma (It�lia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca.

Mirant aquelles fotos veig na Socorro Thom�s, els mateixos Gerard Matas i Guillem Llabr�s, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt efica� de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grif� & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tom�s, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlle�... Lluitar contra la dictadura amb la m�mica! Els que an�vem a les actuacions del grup ho sab�em a la perfecci�, que quasi tots els n�meros que imaginava en Pere Mart�nez Pavia tenien aquesta intenci�... denunciar la mis�ria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una exist�ncia lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgr�cia Farsa desaparegu� el 1970, per� el record que en servam tots el que li f�rem costat ser� perdurable i ens acompanyar� mentre visquem.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Ast�ries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com l'ampli moviment cultural antifeixista (confer�ncies, Aules de Poesia, Teatre i Novella, la Nova Can��, les creacions aut�ntiques dins del cine, el teatre, la novella, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) era obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps nom�s hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han ent�s mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou �mpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comen�a a agafar ampl�ria.

A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear �s fundada (gr�cies a l'esfor� de Francesc de B. Moll) el 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). Tamb� l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'import�ncia cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicaci� de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que �s el Diccionari catal�-valenci�-balear. �s l'any del primer disc d'Edigsa que em cau a les mans: Al vent, de Raimon; can��, per altra bada, que ja havia escoltat per l'emissora clandestina del partit de Santiago Carrillo (R�dio Espanya Independent).

De tota la colla de l'estudi de Gerard Matas (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigu�s m�s relacionat amb el marxisme antiestalinista. Moltes de les revistes procedents dels pa�sos de l'est les passava als amics per a fer-les circular per Ciutat. De la Xina, com ja he dit en un altre article, m'enviaven diverses publicacions (comen�ava la Revoluci� Cultural Prolet�ria). Igualment en rebia de Cuba (el Che Guevara i Fidel Castro demanaven a trav�s de la Tricontinental -una confer�ncia mundial de tots els moviments guerrillers del m�n- la creaci� de molts Vietnams per a acabar definitivament amb l'imperialisme i el neocolonialisme). Despr�s d'alguna de les meves freq�ents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- sol�em anar a l'estudi a escoltar una mica de m�sica, parlar i, sobretot, imaginar un temps on pogu�ssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat. Tenc igualment nombroses fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Matas, Biel i Pere Noguera) m'ajud� a sortir de la profunda depressi� en qu� et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagu�s estat per l'amistat, la solidaritat i, sovint, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasi� m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenci� no hauria tengut la capacitat de resist�ncia al xantatge feixista que l'amistat m'ajud� sempre a conservar.

El mateix 1968, coincidint amb els esdeveniments revolucionaris a Par�s, vaig anar a Barcelona amb Gerard Mates. En Guillem d'Efak li havia muntat una "presentaci�" oficial a la Cova del Drac. Aleshores tots els cantants afeccionats que pugnaven per integrar-se dins del naixent moviment de la Nova Can�� feien una "presentaci� oficial" en aquest cau. Per� d'aquesta hist�ria en contarem m�s coses en altres cap�tols.

[02/03] Expulsi� dels germans Praet - �Le Tocsin� - �La Calle� - �La Revista An�rquica de Juventudes Libertarias� - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Augendre - Delesderrier - H�ro - Spivak - Kaiser - Salvador - Relgis - Ferrer - Ribolini - Baeza - Abad�a - Berbegal - Escart�n - Llum� - Lorente - Meler - Leggio - Sancho Subirats - Biel - Bologna - Bachero - Palagos - Benet - Fournier - Vidal - Fern�ndez Ag�ero - Puig Antich - Faure - Civerchia - Fern�ndez Pi�ero - Vinazza - Vorobieff

[02/03] Expulsió dels germans Praet - «Le Tocsin» - «La Calle» - «La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Augendre - Delesderrier - Héro - Spivak - Kaiser - Salvador - Relgis - Ferrer - Ribolini - Baeza - Abadía - Berbegal - Escartín - Llumà - Lorente - Meler - Leggio - Sancho Subirats - Biel - Bologna - Bachero - Palagos - Benet - Fournier - Vidal - Fernández Agüero - Puig Antich - Faure - Civerchia - Fernández Piñero - Vinazza - Vorobieff

Anarcoefemèrides del 2 de març

Esdeveniments

"Sans patrie"

- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

***

Capçalera de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de La Calle

- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

***

Capçalera del número 0 de La Revista Anárquica

- Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol «Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

Naixements

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

- Multatuli: El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la «Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

- Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855 –algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André, Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau –ajudà aquest en les seves investigacions històriques–, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Ernest Augendre (1 de març de 1894)

- Ernest Augendre: El 2 de març de 1856 neix a Saint-Pierre-le-Moûtier (Borgonya, França) l'anarquista René Augendre, més conegut com Ernest Augendre. Sos pares es deien Charles Augendre, jornaler, i Simone Brodat. Des de gener de 1893 treballava de paleta per a l'empresari Guillemot, del carrer Joufrroy d'Abbans de París (França). L'1 de març de 1893 el seu domicili, al número 11 del carrer Simart, va ser escorcollat per la policia; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», protestà enèrgicament argumentant que no era anarquista. El desembre de 1893 el seu nom figurava com a anarquista militant en el registre d'anarquistes departamental de la Prefectura de Policia. També figurava en una llista d'anarquistes fadrins o separats de menys de 40 anys, indicant que estava separat de sa companya i que tenia dos infants, del 20 de febrer de 1894 i en aquesta època vivia al número 6 del carrer Simart. A més a més, també estava inscrit en un llistat d'anarquistes que havien fet propaganda. L'1 de març de 1894 va ser detingut sota la inculpació d'«associació criminal» i el comissari Labat, del barri de la Goutte d'Or, escorcollà sense èxit el seu domicili, al número 6 del carrer Eugène Sue; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat el 7 de març d'aquell any. L'1 de juliol de 1894 patí un nou escorcoll al mateix domicili sense cap resultat. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i en un llistat d'anarquistes del XVIII Districte. El 31 de desembre de 1896 el seu nom estava inscrit en un estat de recapitulació d'anarquistes. En 1900, segons la Prefectura de Policia, vivia al número 51 del carrer Mont-Cenis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de 1894)

- Louis Delesderrier: El 2 de març de 1860 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Lois Delesderrier, conegut com Le Ciseleur. Sos pares es deien Jean Delesderrier, joier, i Eugénie Rottembourg, venedora de roba i abillaments de segona mà. Es guanyava la vida com a cisellador i gravador. El 3 d'abril de 1886 es casà al XI Districte de París amb la jornalera Arsène Eugénie Dubois i amb aquest matrimoni legitimaven dos infants nascuts de la parella: Louis (1882) i Georges Louis (1885). En aquesta època vivia al número 14 del passatge Vaucouleurs. El 16 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 11 anarquistes i el seu domicili, al número 25 del carrer Haxo, va ser escorcollat. Els 12 anarquistes van ser portats a la Prefectura de Policia i, després de ser fitxats en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i interrogats l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée, van ser tancats. El 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat sota l'acusació d'«associació criminal». El 26 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia la número 25 del carrer Haxo. També figurava en diversos registres d'anarquistes establerts per la policia en anys posteriors i en domicilis diferents. El 27 de setembre de 1901 es va divorciar a París d'Arsène Eugénie Dubos i es va quedar amb la custòdia dels infants. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Tourelles de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raoul Héro apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1901

- Raoul Héro: El 2 de març de 1882 neix a Orleans (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Eugène Héro. Sos pares es deien Joseph Héro, muntador de fusteria en la construcció, i Amélie Alisse Hivert, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer tapisser i després d'obrer en la construcció. El setembre de 1901 va ser detingut, juntament amb Jules Gérard i Désiré Huny, venedors tots tres del periòdic La Libre Parole, després de causar escàndol a la caserna de la gendarmeria de Clermond-en-Argonne (Lorena, França). El 16 de novembre de 1907 es casà al XX Districte de París (França) amb la cosidora a màquina parisenca Marie Louise Gilliard. En aquesta època vivia, amb sa mare ja vídua, al número 118 del carrer d'Avron de París i treballava de mecànic. En 1926 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Oposat a la ingerència dels comunistes en els sindicats, entrà en conflicte amb els quadres del Partit Comunista Francès (PCF) i acabà dimitint. En els anys trenta entrà a formar part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser un dels grans animadors amb Alfred Lobel. El desembre de 1937 participà amb el metal·lúrgic Isidore Dauthun i Alfred Lobel en la fundació del grup llibertari i pacifista «Les Amis de la Patrie Humaine». En plena Ocupació, el 14 de desembre de 1943, va ser detingut arran d'una manifestació celebrada l'11 de novembre anterior i deportat a Alemanya el 22 de gener de 1944 des del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Raoul Héro va morir el 3 de març –el certificat de naixement cita en nota marginal el 3 de gener– de 1944 al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya).

***

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final –algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu–, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Notícia de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari parienc La Liberté del 2 de març de 1912

- Louise Kaiser: El 2 de març de 1890 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista Louise Kaiser –a vegades citada erròniament Kayser. Sos pares es deien Pierre Kaiser, paleta empleat en el manteniment d'infraestructures públiques, i Marie Anne Élisabeth Vidal, i tingué dos germans majors, Marie Isabelle Kaiser i Pierre Kaiser. Es guanyava la vida com a planxadora i cosidora. Entre 1906 i 1908 fou assídua de les conferències anarquistes i socialistes que es portaven a terme a Nancy i en una d'aquestes conegué el fuster ebenista anarquista Camille Eugène Marie Dieudonné, amb el qual es casà el 20 de juliol de 1907 a Nancy. L'11 de desembre de 1907 la parella tingué un infant, Charles Pierre Dieudonné. En 1911 abandonà son company i s'instal·là a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), i esdevingué companya de l'anarquista André Roulot (André Lorulot). El 28 de febrer de 1912 va ser detinguda, juntament amb son marit Eugène Dieudonné, amb qui havia tornar a reprendre vida conjugal, sota l'acusació de complicitat amb la «Banda Bonnot». Dos dies després va ser posada en llibertat i no va ser imputada. La premsa la va qualificar com La Vénus Rouge. Eugène Dieudonné va ser condemnat a la deportació perpètua. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el divorci de la parella. L'octubre de 1927, després de beneficiar-se d'una gràcia presidencial, fruit d'una campanya portada a terme pel moviment anarquista que comptà amb el suport de Louise Kaiser –va escriure una llarga carta on proclamava la innocència de son company que va ser publicada en diferents diaris parisencs el novembre de 1926–, Eugène Dieudonné retornà de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) i s'instal·là com a ebenista al número 75 del carrer Faubourg de Saint-Antoine de París, vivint de bell nou amb sa companya. El 31 de gener de 1928 la parella es tornà a casar al XI Districte de París, però es va tornar a divorciar el 7 de desembre de 1934 al VIII Districte de París. Louise Kaiser va morir el 19 de desembre de 1971 a l'Hospital Jacques Parisot de Bainville-sur-Madon (Lorena, França).

***

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1971

- Eugenio Salvador Mollá: El 2 de març de 1894 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Eugenio Salvador Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla. Sos pares es deien José Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys de presó per la seva participació en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del Comitè Revolucionari local. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan l'avanç franquista passà amb nombroses famílies a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local de la CNT de Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons. Eugenio Salvador Mollá va morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de Fumèl (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Fumèl.

***

Eugen Relgis

- Eugen Relgis: El 2 de març de 1895 neix a Iasi (Moldàvia, Romania) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia, El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquesta època va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup «Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural «Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista «Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. Eugen Relgis va morir el 22 de març de 1987 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem.

Eugen Relgis (1895-1987)

***

Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972

- Domingo Ferrer Chordi: El 2 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer Chordi va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil «Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi –també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per «incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini va morir el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA).

***

Juan Baeza

- Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

- Celedonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

***

Daniel Berbegal Rico (París, 1960)

- Daniel Berbegal Rico: El 2 de març de 1911 neix a la Canyada (Alt Vinalopó, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Sos pares es deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de professió, en 1934 ja militava en les Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de 1934 va ser detingut per repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del Comitè Regional de Catalunya de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la Federació Local de Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al Palau Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la importància del decret de col·lectivització en la Revolució. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937 demanà la seva integració en el grup anarquista «Eliseo Reclus», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937 assistí com a delegat de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a València (València, País Valencià). El juny d'aquell any dimití del Comitè Regional de Catalunya de l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple Nacional de Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a delegat del Comitè Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del Consell Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que reagrupava les Joventuts Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), les Joventuts Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH). Durant aquest any va fer nombrosos mítings al País Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.). En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga Lledó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on trobà feina de planxador. En 1941 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas Valois i Germinal Sentís Biarnau, defensà les posicions «col·laboracionistes». Membre de la Comissió de Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona Lliure (Marsella), especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional clandestí de París i amb altres companys (Manuel González Marín, Olegario Pachón Muñoz, Liberto Ros Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la CNT a la zona ocupada. Després de participar en els combats per l'alliberament de París entre el 19 i el 24 d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II Divisió Blindada del general Philippe Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera oficial, com altres companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros Garro, etc.). Després de l'escissió del moviment llibertari en 1945, s'arrenglerà amb les posicions del Subcomitè Nacional de tendència «col·laboracionista», en el Comitè Nord (Aurelio Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió tolosà España Libre. A finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe Pastor, José Mariño Carballada, Lorenzo Roig, Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de gener de 1948 fou un dels signants del manifest pro creació d'un Partit Llibertari. En 1957, sota els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a les posicions ortodoxes de la CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat Rodríguez en un edifici noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de París; posteriorment es traslladà a Bagnolet (Illa de França, França). Després de prohibir-li qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT «ortodoxa» i una mica enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico va morir el 22 de maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París (França) a resultes d'una malaltia als ronyons.

Daniel Berbegal Rico (1912-1965)

***

Antonio Escartín Gracia (1936)

- Antonio Escartín Gracia: El 2 de març de 1911 neix a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil. Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

[06/03] �La Vengeance Anarchiste� - Vaga de sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a C�rdova - Gira escocesa de Goldman - �guila Aguilera - Homenatge a Puig Antich - Prenant - Chabard - Humbert - P�rot - Collazo - Domeque - Ledrappier - Boyer - Ferrer - Huguet - Jeanson - Lodovici - Gurn�s - Royo - Lamberet - Hiraldo - Gallego - Flores - Garemi - Teresa - Skirda - Bocquet - Arrieta - Insabato - Ponce - Calafell - Gonz�lez Pardo - Granero - Silva - Mancuso - Reverter - Campion - Meckert - Rumney - Escudero - Maraia

[06/03] «La Vengeance Anarchiste» - Vaga de sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a Còrdova - Gira escocesa de Goldman - Águila Aguilera - Homenatge a Puig Antich - Prenant - Chabard - Humbert - Pérot - Collazo - Domeque - Ledrappier - Boyer - Ferrer - Huguet - Jeanson - Lodovici - Gurnés - Royo - Lamberet - Hiraldo - Gallego - Flores - Garemi - Teresa - Skirda - Bocquet - Arrieta - Insabato - Ponce - Calafell - González Pardo - Granero - Silva - Mancuso - Reverter - Campion - Meckert - Rumney - Escudero - Maraia

Anarcoefemèrides del 6 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Vengeance Anarchiste

- Surt La Vengeance Anarchiste: El 6 de març de 1883 surt a París (França) el primer número del setmanari La Vengeance Anarchiste. Organe hebdomadaire. Es va presentar com el successor parisenc del periòdic lionès L'Étendard Révolutionnaire. Per finançar la publicació una cinquantena de companys de diferents grups de París i de la regió parisenca es reuniren en una plenària on s'acordà que cada grup aportaria 10 francs per al sosteniment del setmanari i l'anarquista François-Louis Duprat s'encarregà, com a tresorer, de recaptar-ne els fons. El gerent fou Prosper Legrand. Hi van col·laborar Émile Gautier, Marguerite Leloup i Louise Michel, entre d'altres. En sortiren només dos números, el segon l'1 d'abril de 1883.

***

Una colla de sabaters

- Vaga de sabaters a Palma: El 6 de març de 1912 el sindicat de sabaters «La Igualdad» realitza una important vaga a Palma (Mallorca, Illes Balears). Els sabaters demanen a la patronal «ses bestretes», és a dir, el pagament del material emprat en la confecció de les sabates (fil, punta, cera, etc.), fins llavors a càrrec dels treballadors, i l'establiment d'uns preus mínims per parell i classe de sabates amb l'objectiu d'aconseguir una anivellació a Palma. La comissió que havia de negociar amb la patronal estava formada pels socialistes Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, per l'anarcosindicalista Cosme Salvà, i pels independents Josep Ferrà i Antoni Negre. Com a complement de la vaga es realitza un míting davant de més de 600 sabaters. Aquesta situació d'estira i arronsa entre la patronal i el treballadors durarà fins a l'estiu.

***

Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès Coerenza del 25 de febrer de 1915

- Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer»: El 6 de març de 1915 se celebra al teatre Arte Moderna, a la Via Campo Lodigiano de Milà (Llombardia, Itàlia), una festa familiar en suport de l'«Escola Moderna F. Ferrer» de la capital llombarda. Hi va haver actuacions, jocs, premis, balls i altres entreteniments. Per a finançar l'Escola Moderna milanesa s'editaren 200.000 segells que es venien al preu de 10 cèntims. El Comitè pro «Escola Moderna F. Ferrer» havia estat creat el novembre de 1912 al voltant del pedagog anarquista Luigi Molinari, de la seva Universitat Popular i de la seva revista L'Università Popolare. Amb l'excusa de la Gran Guerra, aquesta escola va ser clausurada poc després per un decret del 21 d'agost de 1915.

Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer» (6 de març de 1915)

***

Forces de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova durant la vaga general de 1919

- Vaga general a Còrdova: El 6 de març de 1919 esclata la vaga general a Còrdova (Andalusia, Espanya), promoguda tant pels anarquistes com pels socialistes, per protestar contra la crisi de feina (paletes, jornalers, etc.) a causa de la inflació sorgida arran de la Gran Guerra. Fou tan intensa que l'Exèrcit ocupà militarment la ciutat i es perllongà tot el mes, sobretot des del sector anarcosindicalista. Des de Còrdova s'escampà el moviment als pobles: Almodóvar, Fernán-Núñez, La Carlota, Castro del Río, Baena, Espejo, etc. Quan gairebé s'havia assossegat al camp, la revolta s'estengué a la serra. A Velalcázar a la vaga li seguí un motí, i l'alcalde imposà a les botigues la baixa de preus. A finals d'abril l'ona de vagues afectava més de trenta pobles de la regió. Una explosió de vagues generals o parcials, d'atemptats, d'operacions de sabotatge i de campanyes de boicots s'escampà a tota Andalusia i a Extremadura durant aquell 1919. Assolirà la seva màxima intensitat entre maig i juny amb la proclamació de l'Estat de guerra a la província de Còrdova i es desencadenarà una forta repressió governamental.

***

Propaganda de la gira escocesa de Goldman apareguda en el periòdic londinenc Spain and the World del 4 de març de 1938

- Gira escocesa de Goldman: Entre el 6 i el 13 de març de 1938 la propagandista anarquista Emma Goldman realitza una gira informativa sobre la Revolució espanyola a Escòcia. Organitzada pel grup de Glasgow de l'Anarchist Communist Federation (ACF, Federació Anarquista Comunista), la gira consistí en quatre conferències: tres amb el títol The Betrayal of the Spanish People (La traïció al poble espanyol), que se celebraren el 6 de març al St. Andrew's Hall de Glasgow, el 7 de març al Oldfellows Hall d'Edinburgh i el 13 de març al Hamilton Co-op Hall de Glasgow; i una amb el títol The Constructive Achievements of CNT-FAI (Els èxits constructius de la CNT-FAI), que se celebrà al Shettleston Public Hall de Glasgow. L'ACF s'havia creat l'agost de 1937 amb els anarquistes dissidents de l'Anti Parliamentary Communist Federation (APCF, Federació Comunista Anti Parlamentària) i mantingué una estreta col·laboració amb el periòdic londinenc Spain and the World i l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió Anarcosindicalista), que s'havia fundat l'abril de 1937. La gira escocesa d'Emma Goldman es va realitzar quan les relacions entre l'ACF i els marxistes de l'APCF i de l'United Socialist Movement (USM, Moviment Socialista Unit) eren menys cordials arran dels fets de «Maig de 1937» a Barcelona i a la resta de Catalunya.

***

Desfilada feixista pels carrers d'Almeria

- Afusellament dels germans Águila Aguilera: El 6 de març de 1941 són afusellats a Almeria (Andalusia, Espanya) per la dictadura franquista els germans Francisco, Juan i Rafael del Águila Aguilera. Francisco del Águila Aguilera va néixer a Almeria el 1916 i era paleta. En 1935, juntament amb Abel Paz, Cueto i altres, militarà en les Joventuts Llibertàries, a les quals va representar en el Comitè de Guerra d'Almeria a finals de setembre de 1936 i en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria, i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè Permanent del Front Popular d'Almeria a finals de 1936. Juan del Águila Aguilera va néixer a Almeria en 1913, xofer de professió, també militarà en les Joventuts Llibertàries; després de la derrota feixista de 1936 representarà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria i en el Comitè del Front Popular fins al 1937; va presidir el Comitè de Presos i el seu òrgan substitut, la Delegació de Presos, dissolta el gener de 1937, i també va ser inspector de la Comissaria de Vigilància, encarregant-se de l'ordre públic i de la gestió de les presons. Fou autor de nombroses execucions sumàries de religiosos i de dretans. De Rafael del Águila Aguilera res no sabem.

***

Cartell de l'acte

- Homenatge a Puig Antich: El 6 de març de 2014 se celebra al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) un acte d'homenatge a l'anarquista Salvador Puig Antich en el 40 aniversari del seu assassinat. Organitzat per l'Assemblea Llibertària del Vallès Oriental (ALVO), comptà amb les intervencions de Jann Marc Roullian i Ricard de Vargas Galarons, exmembres del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i amb la presentació de Lluís Guix Moreno, membre de l'ALVO. Durant l'acte es va palesar el context social en el que va néixer el MIL (lluites obres, autònomes i anticapitalistes; vagues; etc.) i es va denunciar el paper jugat per alguns partits antifranquistes en l'assassinat de Puig Antic que van fer tot el possible per desmobilitzar la població en la seva solidaritat. A l'acte assistiren una seixantena de persones.

Homenatge a Puig Antich (6 de març de 2014)

Naixements

Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès La Calotte del 6 d'abril de 1902

- César Prenant: El 6 de març de 1845 neix a Dontilly (Illa de França, França) l'anarquista César Victor Prenant. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Isidore Prenant, ferrador, i Eléonore Augustine Goix. Entre 1870 i 1871 lluità en la guerra francoprussiana i fou ferit i fet presoner. El març de 1871, quan esclatà la Comuna de París, es trobava en la capital francesa i participà en els fets revolucionaris. Després de la caiguda de la Comuna, va ser jutjat pel XV Consell de Guerra i el 9 de gener de 1872 va ser condemnat a la deportació simple i enviat a l'Île des Pins (Nova Caledònia). Durant la seva deportació va ser castigat per mesures disciplinàries a 19 meses i sis dies a pa i aigua, entre el 5 de febrer de 1875 i l'11 de setembre de 1876. Amnistiat juntament amb 187 deportats, arribà al port de Brest (Bretanya) el 4 d'abril de 1880. A París s'arrenglerà en les files blanquistes i esdevingué anarquista, declarant-se «exdeportat i col·lectivista revolucionari». Molt impressionat pel que passava a Nova Caledònia i per les injustícies que va patir, volgué atreure l'atenció del govern i un dia, amb una carta a la mà, abordà Charles de Freycinet, ministre d'Obres Públiques, que inaugurava un port a Occitània; acusat d'haver intentat assassinar-lo, va ser jutjat i condemnat a presó i a l'estada prohibida en determinades ciutats, entre elles París. Restà 20 mesos a la presó de Sainte-Anne d'Avinyó (Provença, Occitània) i va ser alliberat gràcies a la campanya de suport que es realitzà. Un cop lliure es dedicà a enviar cartes al president de la República i als seus ministres per denunciar les injustícies que havia patit durant la seva deportació. En 1882 aferrà al carrer Saint-Maur de París un cartell, signat amb el seu nom i llinatge, on amenaçava de mort Jules Grévy, president de la República francesa, i als seus ministres; dies després, el 4 de març de 1882, va ser detingut al seu domicili del carrer de Saint-Maur. Jutjat el 25 de març de 1882 pel IX Tribunal Correccional del Sena, que el considerà «dèbil psíquicament i anèmic, però responsable dels seus actes», va ser condemnat a un any de presó, a 100 francs de multa i a vigilància policíaca especial durant cinc anys. El 5 de juny de 1883 va ser alliberat, no sense abans apallissar-lo de valent, i fins el setembre de 1885 treballà de manobre a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Posteriorment treballà en diferents poblacions de la zona (Nimes, Aigüesmortes, Tolosa de Llenguadoc, etc.) i patí diferents detencions. En 1888, amb Constant Martin, també exblanquista, i altres companys, formà part del comitè de redacció del periòdic parisenc Ça Ira (1888-1889), però aquesta publicació hagué de cessar víctima de la repressió judicial. El 25 d'octubre de 1888 va ser detingut a la Cambra de Diputats francesa després de llançar des de les tribunes un gran full tot cridat «Justícia!». En 1891 era secretari de redacció de Le Père Peinard i, segons la policia, havia estat condemnat en 12 ocasions per «ultratges als agents o als magistrats». El 29 de juny de 1891 va ser detingut a París, ciutat en la qual tenia prohibida la residència; jutjat el 3 d'agost de 1891, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional a sis mesos de presó per infracció de la prohibició de residència i reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 22 de desembre de 1895 entrà a treballar com a oficinista en el periòdic Renaissance i, després de dos mesos sense cobrar, denuncià en els jutjats aquesta publicació. El 28 de març de 1896 es presentà al domicili de Charles de Freycinet, aleshores senador, per lliurar-li una carta i davant la seva negativa a ser rebut, entrà en còlera i finalment va ser novament detingut. En el judici contra el periòdic Renaissance no només no li van donar la raó, sinó que el van condemnar a pagar les despeses i indignat replicà els magistrats i per aquest motiu va ser detingut el 29 de juliol de 1896. Declarat malalt mental, restà reclòs en aplicació d'una llei de 1838 («Règim dels alienats»), que permetia perllongar preventivament els empresonaments dels declarats folls. Va estar tancat a l'hospici parisenc de Bicêtre, després a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i finalment a Sainte-Anne, i no va ser posat en llibertat fins el 12 de juliol de 1902, arran d'una important companya de suport portada a terme per Charles Malato des de les pàgines del diari L'Aurore, a la qual se sumà la Lliga dels Drets de l'Home i del Ciutadà i diverses lògies maçòniques, i després que un equip de metges (Jouffroy, Brouardel i Raymond) el declaressin «sa d'esperit». En sortir, algunes organitzacions demanaren la necessitat que fos indemnitzat pel seu injustificat empresonament. El 9 d'agost de 1902 participà en la gran vetllada artística i literària a benefici de la gira de conferències d'Émile Girault, on també van participà Laurent Tailhade, el cantautor Montéhus, el grup teatral «Antoine et Galilée» i diversos poetes montmartrians, i que es va celebrar a la Sala Alhambra de París. El 5 d'octubre de 1902 va fer la conferència Ce que sont les asiles d'aliénés a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França) i el 9 d'abril de 1903 la titulada Les cages de fer en France au XXe siècle a la Sala Vermillet de l'XI Districte de París. A començament de 1911, atacat de paràlisi, César Prenant va ser admès a l'Hospital Tenon de París i declarat incurable, va ser traslladat a Ivry (Illa de França, França), on morí el 4 de maig de 1911.

***

Notícia de la confiscació de la correspondència de Paul Chabard apareguda en el diari parisenc L'Éclair de l'11 de gener de 1894

- Paul Chabard: El 6 de març de 1869 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Paul Vincent Gabriel Chabard –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Chabart– conegut com L'Architecte i Paul Vincent. Era fill de Louis Chabard, fuster, i de Louise Petot. En 1890 era secretari del Cercle d'Estudis Socials del VII Districte de París, lligat a la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF). En aquesta època va fer costat econòmic els vaguistes dels departaments del nord. Posteriorment milità en el moviment anarquista de la regió parisenca i destacà com a oradors en les reunions. Tingué un germà que milità en el moviment anarquista del barri parisenc de Genelle i un altre germà va morir en 1892, després de sortir de la presó per «robatori». Signà com Paul Vincent diversos cartells llibertaris. Tingué com a companya l'anarquista Éliska Coquus (Brugière), vivint ambdós al número 118 del bulevard Montparnasse de París. En 1892 vivia al número 19 de l'avinguda Breteuil. També amb sa companya assistí regularment a les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) a la Sala Horel de París. En 1893 estudiava arquitectura, d'aquí el seu malnom de L'Architecte. El 10 de gener de 1893 va ser detingut, juntament amb altres 14 persones (Martial Bucher, Jules Dejoux, Pierre Garnes, Ernest Humbert, Laroche, Edmond Leboucher, Alexandre Magnin, Eugène Moucheraud, Eugène Renard, Eugène Richard, Étienne Robineau, Eugène Sabatier, Edmond Souday i Louis Varennes), a prop del Palais Bourbon, seu de la Cambra de Diputats francesa, per «negativa a circular». Entre juliol i octubre de 1893 va realitzar amb sa companya dos viatges a Londres (Anglaterra) i sempre per a una estada de pocs dies. Durant la tardor de 1893 va fer una gira de conferències a la zona nord francesa. Quan les grans agafades d'anarquistes de gener i de febrer de 1894, el seu correu va ser confiscat per l'administració de correus que el va lliurar a la policia. En 1894 vivia al número 179 del carrer Vaugirard de París. Segons algunes fonts, Paul Chabard va morir a finals de 1897, però el febrer de 1898 l'administració de Le Libertaire buscava la seva adreça. En 1908 un arquitecte del mateix nom era oficial de l'ensenyament públic a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Eugène Humbert fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)

- Eugène Humbert: El 6 de març de 1870 neix a Metz (Lorena, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean Baptiste Humbert. Era fill natural de la cigarrera Marie Humbert. Sabater de professió, descobrí de ben jove l'anarquisme. Durant la tardor de 1890 substituí Charles Lapique al front del cercle «L'Essor Socialiste» de Nancy (Lorena, França). A partir d'aquest any fou el distribuïdor de La Révolte a Nancy i des de 1891 un dels animadors del grup llibertari «Guerre aux Préjugés» d'aquesta ciutat, grup que a partir de juny de 1891 prengué el nom de «Liberté». Entre juliol i agost de 1891 publicà tres números de L'Indépendent. Journal des travailleurs, editat pel grup anarquista de Commercy (Lorena, França). Per totes aquestes activitats, va ser fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Durant la tardor de 1895, amb Timothée Joubert, fundà a Nancy el grup «L'Éducation Sociale», que organitzava conferències per als cercles obreristes. En 1896 s'instal·là a París (França) i participà en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell any, esdevenint posteriorment l'administrador del seu òrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre el cas Dreyfus. El desembre de 1905, en un congrés celebrat a Lieja (Valònia), va ser nomenat secretari administrador de la Unió Internacional de les Lligues Neomaltusianes. En 1908 conegué la taquígrafa anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, amb qui acabà casant-se el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París, i que col·laborà en les seves publicacions de son company. Perseverant en el vessant neomaltusià, edità a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération Consciente –amb Sébastien Faure, Gabriel Giroud, Fernand Kolney i Victor Méric. Organitzà nombroses conferències amb altres companys (Auguste Courtois, Sébastien Faure, Nelly Roussel, etc.) i distribuí mitjans anticonceptius, fets pels quals va ser denunciat, jutjat i condemnat en diferents ocasions. En 1911 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. En aquesta època era membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, adherit a la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i es refugià a Barcelona (Catalunya), on participà activament en la lluita contra la guerra, i fou un dels organitzadors del «Congrés Internacional contra la guerra» entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915 a Ferrol (Galícia). En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, va ser jutjat el 4 de maig de 1921 a París i condemnat l'endemà en un consell de guerra a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 va ser de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i «provocació d'avortament». Ell va ser finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuà la seva tasca, alhora que començà a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En aquests anys col·laborà en L'En Dehors. En 1928 va dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la «Lliga Mundial per la Reforma Sexual». A partir de 1931, i fins 1939, edità La Grande Réforme, que esdevingué òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana, organització de la qual va ser nomenat en 1932 secretari. Entre 1931 i 1938 col·laborà en Simplement. Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que condemnava els militants neomaltusians pels avortaments provocats. En aquesta època va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre del buró de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur (1932-1936). En 1939, quan esclatà la guerra, deixà París i amb sa companya marxà cap a Lisieux (Baixa Normandia, França), per reunir-se amb sa filla. L'11 de març de 1943 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vervins (Picardia, França) a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista, pena que va ser confirmada a la de dos anys el 7 de maig de 1943 pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens. Purgà la pena a Amiens (Picardia, França), però, malalt, fou traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'Hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1947 sa companya Jeanne Humbert publicà la biografia Eugène Humbert, la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien i 1970 Émile Bauchet publicà el fullet Deux grandes figures du moviment pacifiste libertaire: Eugène Humbert et Sébastien Faure.

Eugène Humbert (1870-1944)

***

Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

- Gaston Pérot: El 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 16 de març– de 1872 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a vegades citat erròniament Perrot. Sos pares es deien Auguste Vincent Pérot, guardià de la pau, i Joséphine Félicité Scheck, cosidora. Jornaler de professió, la seva natura malaltissa i la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular. Vivia amb sos pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de París. Des de 1889 freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i esdevingué lector de Le Père Peinard. En 1893, segons informes policíacs, assistí a nombroses reunions anarquistes, especialment a les de la «Lliga dels Antipatriotes» i l'estiu d'aquell any participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives, assistint com a esvalotador en mítings electorals. A començament del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut juntament amb 12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà nombrosos escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia dirigides a Anne de Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que intentà acostar-la al moviment anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons econòmics. El 4 de març de 1894 va ser detingut i fitxat en l'anomenat «Fitxer Bertillon», encara que la policia el considerava incapaç d'«actes reprensibles», i tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les reunions anarquistes al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de París, i de llegir periòdics anarquistes com Le Père Peinard. El 10 de març de 1894 vaser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat dies després, el 24 de novembre, per «tuberculosi pulmonar». El 19 de desembre de 1901 es casà al XIX Districte de París amb la cartonera Pauline Marie François. El seu últim domicili va ser al número 39 del carrer Petit i al final de sa vida treballava de fotògraf. Gaston Pérot va morir el 2 de desembre de 1902 al seu domicili del XIX Districte de París (França).

***

María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)

- Maria Collazo: El 6 de març de 1884 neix a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut en una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista «Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. María Collazo va morir el 22 de març de 1942 a Montevideo (Uruguai).

María Collazo (1884-1942)

***

Necrològica de Miguel Domeque Nadal apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de gener de 1972

- Miguel Domeque Nadal: El 6 de març de 1885 neix a Gurrea de Gallego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Domeque Nadal. Sos pares es deien Alejandro Domeque Suz, llaurador, i Valera Nadal Sarraseca. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, després de la presa del seu poble natal per les tropes franquistes, fugí a les muntanyes amb sos fills i altres companys, i, amb el suport d'altres militants, passà a zona republicana. Sa companya, Felisa Til Montori, de família confederal, que no pogué fugir de Gurrea de Gallego, va ser detinguda i afusellada aquell mateix 1936. Amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer tècnic als camins i pantans de l'Alta Viena i de Cantal. Membre del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili, s'instal·là posteriorment a Fleurance. Miguel Domeque Nadal patí un atac d'apoplexia el 12 de novembre de 1971 i morí dos dies després a Florença (Llenguadoc, Occitània). Els seus fills, Alejandro i Miguel Domeque Till, també militants confederals, lluitaren durant la guerra civil en una unitat guerrillera a Aragó i el juny de 1944 aconseguiren fugir de la presó d'Osca i creuar els Pirineus. Miguel Domeque Nadal va morir el 14 de novembre de 1971 a Florença (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de novembre de 1966

- Albert Ledrappier: El 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de març– de 1885 neix al XIV Districte de París (França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Charles Léon Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Sos pares es deien Léon Joseph Ledrappier, mecànic als ferrocarrils, i Marie Jéronima Adam. Era fill d'una família nombrosa de 10 infants. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. El 10 de desembre de 1919 es va casa a Bex (Vaud, Suïssa) amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix. En 1919 va ser detingut per «trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sans État i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 al seu domicili de Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia de la condemna de Maurice Boyer apareguda en el diari parisenc L'Homme Libre del 14 d'agost de 1913

- Maurice Boyer: El 6 de març de 1892 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista Maurice Antoine Boyer, conegut com Dubois. Era fill natural de la Marie Élisa Laval, modista, i de Charles Antoine Boyer, expert comptable, i l'infant va ser reconegut per la parella el 13 d'agost de 1892, però sense matrimoni. Es guanyava la vida treballant d'electricista; posteriorment de lampista i, sembla, finalment de corrector. En 1912 va ser cridat a files, però no es presentà. Abans de la Gran Guerra vivia al número 16 del carrer Montreuil de Vincennes (Illa de França, França) i militava en les Joventuts Anarquistes (André Carré, Jules Chazoff, Albert Dremière, Michel Morin, Pierre Mualdés, etc.). També formà part del «Foyer Populaire» (Llar Popular) del barri de Belleville. En 1913 treballava d'empleat comercial. El 3 de juny de 1913 va ser detingut, juntament amb Maden i Alphonse Marcel Royer, després d'haver llançat fullets antimilitaristes («Soldat, lis ceci!»), signats per la Federació Comunista Anarquista (FCA), per damunt dels murs de la caserna d'Infanteria de Les Tourelles de París; per aquest fet, el 13 de desembre de 1913 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El 4 de setembre de 1914 va ser cridat a files i incorporat en el 6 Regiment d'Infanteria Colonial. El 26 de febrer de 1915 va ser ferit de metralla a la cama dreta al bosc de Balante de l'Argonne de les Ardenes quan reparava una línia telefònica i per aquest motiu va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. El 10 de juliol de 1915 es casà al XX Districte de París amb la domèstica Germaine Jeanne Louise Lemarchand i amb aquest matrimoni legitima una filla, Odette Suzanne Boyer, que havia nascut el 5 de febrer d'aquell any. L'1 de maig de 1916 va ser nomenat caporal i l'1 d'octubre de 1916 sergent. El 9 de gener de 1918 va ser destinat per «astènia» als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. Posteriorment passà per diverses unitats militars (9 Batalló d'Indoxina, 69 Regiment d'Artilleria a Peu i 68 Regiment d'Artilleria) fins el 29 d'abril de 1919, data en la qual va ser llicenciat. Molt afectat pels pulmons, obtingué una invalidesa permanent el 21 de juny de 1922. En 1922 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts de la policia del departament del Sena. Entre 1933 i 1940 visqué a Gagny (Illa de França, França). El 15 de febrer de 1940 se li va lliurar la «Carte de Combattant» (Targeta de Combatent). Vidu de Germaine Lemarchand, el 10 de desembre de 1960 es casà a Montreuil (Illa de França, França) amb Clotilde Louise Vielard. El seu últim domicili va ser al número 225 del carrer Crimée del XIX Districte de París. Maurice Boyer va morir l'11 de juliol de 1969 a l'Hospital Fernand-Widal del X Districte de París (França).

***

Necrològica de Josep Ferrer Ferreres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1968

- Josep Ferrer Ferreres: El 6 de març de 1893 neix a Morella (Els Ports, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Ferrer Ferreres. Sos pares es deien Felip Ferrer i Magdalena Ferreres. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acabà exiliat. Establert a Privas, milità en la Federació Local de La Vòuta-Privas de la CNT. Sa companya fou Julia Prats. Josep Ferrer Ferreres va morir el 27 de novembre de 1967 al seu domicili de Privas (Roine-Alps, França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 d'octubre de 1989

- Ramon Huguet Cañelles: El 6 de març de 1897 neix a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Huguet Cañelles. Sos pares es deien Francesc Huguet i Carme Cañelles. Pagès de professió, de ben jovenet es traslladà al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb Demetrio Beriain Azketa, organitzà des del Comitè Antifeixista la defensa contra l'aixecament al Prat de Llobregat. Va ser nomenat tinent d'alcalde de l'ajuntament d'aquesta localitat i fou un dels responsables de la col·lectivitat agrícola local. Sa companya, Josefina Rofes, dirigí en els anys bèl·lics l'Escola Racionalista del Prat de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Ramon Huguet Cañelles va morir el 3 d'agost de 1989 al seu domicili de Bellegarde (Sent Naufari, Guiena, Occitània).

***

Henri Jeanson

- Henri Jeanson: El 6 de març de 1900 neix al XIII Districte de París (França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jules Louis Jeanson. Sos pares es deien Jules Jean Baptiste Jeanson, professor, i Marie Perret, barretaire de senyores. En 1917, després de diverses petites feines, entrà a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. El 16 de juny de 1928 es casà al I Districte de París amb l'artista dramàtica Germaine Marie Ernestine Debo, de qui es va separar el 2 de febrer de 1962 a París. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per «provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (L'Aurore, Le Canard Enchainé, Combat, Le Crapouillot) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). El 31 de gener de 1967 es casà a Équemauville amb Marcienne Odette Vaudrey. Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 al seu domicili d'Équemauville (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

---

Continua...

---