Bloc de BalearWeb

La narrativa insular del segle XX - LES RUTES DE LA MENT (El Tall Editorial), nou llibre de narracions de l�es

La narrativa insular del segle XX - LES RUTES DE LA MENT (El Tall Editorial), nou llibre de narracions de l�escriptor Miquel L�pez Cresp� - (Presentaci� a Manacor el proper mes d�Octubre) -

En aquest llibre desfilen una part dels temes que han acompanyat l�extensa obra liter�ria de Miquel L�pez Cresp� i altres que s�n nous: la dominaci� colonial i l�ambici� dels cercadors d�or a Am�rica, la revoluci� francesa i els seus homes, Marat, la Comuna de Par�s, Marx, George Sand, il�lustrats i revolucionaris, la lluita per la llibertat de Catalunya en els temps de la Revoluci� Francesa, les vacil�lacions i angoixes de Miquel Costa i Llobera, el vicari Parera, la Guerra del Rift, els fets de juliol de 1936, l�expedici� a Mallorca i la Guerra Civil, Aurora Picornell i Heribert Qui�ones, els presos republicans en els camps de treball, el m�n familiar i personal de sa Pobla, la postguerra, els anys setanta, la transici�, l�escriptor enfront de les seves contradiccions i moltes altres q�estions, totes elles vinculades a la idea de la lluita hist�rica i indeturable per la just�cia i la llibertat en totes les seves manifestacions. (Mateu Morro)

Les rutes de la ment s�n les rutes del record, de l�evocaci� i de la recreaci� liter�ria de les m�ltiples hist�ries que configuren el m�n de viv�ncies, pensaments i sentiments, de Miquel L�pez Cresp�, tal i com s�han anat forjant al llarg de tota la seva vida. Els moments de la hist�ria s�n diferents, i tots ells s�n suggerents, com a realitats �ntimament viscudes si m�s no en la ment, o en la mem�ria cultural i liter�ria, i sempre tenen un mateix protagonista: l�home o la dona que obre els ulls a la realitat per a canviar-la en una empresa tit�nica que a vegades pren la forma d�un somni o d�un miratge, capa� de perdurar a trav�s del temps, com una epopeia alliberadora m�stica i c�vica a la vegada, fins i tot encara que els dies ardents de la Revoluci� hagin estat fuga�os i s�hagin acabat saldant amb un frac�s, despr�s del qual sols en roman el record del que no va poder ser.

Sorpr�n la diversitat de situacions que omplen el relat, moltes d�elles sota la forma d�incursions en aspectes desconeguts o amagats del nostre passat. De qualque manera Les rutes de la ment actua sobre el lector com un llibre d�hist�ria que va establint cercles conc�ntrics a trav�s del temps i de l�espai, i a cada un d�aquests giravolts ens mostra una nova perspectiva de la lluita heroica a favor dels oprimits i contra tota mena de botxins i inquisidors.

La prosa d�en Miquel L�pez Cresp� assoleix en aquest exercici d�escriptura una s�lida maduresa en la qual poques coses hi sobren: l�expressivitat, la claredat i l�estil directe s�n les eines que faciliten el desplegament, amb un complet domini de l�ofici d�escriptor, del gran quadre hist�ric que cont� el llibre, aconseguint que cada una de les hist�ries assoleixi el seu objectiu, sense enfarfegaments i sense caure en una prosa carregada o reiterativa. De vegades, entre totes aquestes rutes, s�hi destria un fil de l�escepticisme o del realisme que les hist�ries de tants de fracassos emancipatoris treuen a la llum. Tamb�, adesiara, s�hi entreveuen notes d�ironia o de sarcasme, com �s ara en el �Viatge sobre una vella fotografia dels anys setanta�. Per� aquestes topades, aquestes mancances i limitacions, que tan sovint no deixen aprofitar les oportunitats que obre la hist�ria, no s�n mai el fruit de la manca de generositat i esfor� dels protagonistes. En certa manera, hi ha sobre l�escenari diversos mons que van en direccions oposades: els dels alliberadors idealistes i els dels continuadors, conscients o inconscients, de totes les opressions. Per aix�, l�autor s�interessa tamb� per l�univers mental del repressor o fins i tot per les interioritats de l�home que roman esporuguit davant uns canvis que creu que amenacen les seves seguretats i creences. Moss�n Antoni Maria Alcover, Lloren� Riber, Maria Ant�nia Salv� o George Sand ens s�n descrits en la seva complexitat, a vegades de manera descarnada, defugint les simplificacions que ens durien a un quadre massa f�cil i obrint noves finestres a la comprensi� d�uns moviments hist�rics complexos.

Miquel L�pez Cresp� penetra en el pensament d�una miliciana abans de partir cap a les illes amb l�expedici� de Bayo on potser sols l�espera la mort, en el de la militant antifeixista de bona casa que fa costat als vaguistes o en el de l�il�lustrat mallorqu�, afrancesat i republic�, per a construir personatges rabiosament concrets que es vinculen sempre a l�aspiraci� universal emancipat�ria en la qual les fites de 1789, 1917 o 1936 hi tenen un paper cabdal. Per�, per sota aquests personatges retratats amb major o menor profunditat, s�hi destria tamb�, o almenys a mi m�ho ha semblat veure, la tra�a biogr�fica, la traject�ria familiar i personal de l�autor, amb les hist�ries que l�enlluernaren quan era petit a sa Pobla, contades per la padrina a la penombra de la casa o pel pare i l�oncle en el taller, o descobertes un capvespre d�estiu a la cambra dels pares en unes velles fotografies esgrogue�des i en un caramull de velles revistes, i que formen la seva pr�pia galeria de records, mem�ries i referents, i sobre la qual pot escriure un llibre com aquest en el qual la literatura no se separa mai de la seva manera de ser, de pensar i d�actuar. Les rutes de la ment �s, doncs, una guia per a totes les rutes de la llibertat, que recull de les cendres de la hist�ria all� que sempre en romandr�: els valors de la solidaritat, de la dignitat i de la lluita per tot all� de m�s noble que hi ha en la vida humana.

Mateu Morro

[14/09] Commemoraci� de Ceccarelli - Xerrada sobre la Revoluci� espanyola - �Libero Accordo� - Xerrades de Souchy - Corsi - Del Guasta - Gossi - Stefanini - Escol� - Mu�oz D�az - Rathier - Pereda - Colomina - Balkhov - Subiny� - Conde - Weber - Peralta - Peyraut - Laugerette - Rozental - Schmitt - Esteve - Ball - Fern�ndez Seco - Vairoleto - Palla - Labreg�re - Cort�s Garc�a - Garc�a G�mez - Crist�bal

[14/09] Commemoració de Ceccarelli - Xerrada sobre la Revolució espanyola - «Libero Accordo» - Xerrades de Souchy - Corsi - Del Guasta - Gossi - Stefanini - Escolà - Muñoz Díaz - Rathier - Pereda - Colomina - Balkhov - Subinyà - Conde - Weber - Peralta - Peyraut - Laugerette - Rozental - Schmitt - Esteve - Ball - Fernández Seco - Vairoleto - Palla - Labregère - Cortés García - García Gómez

Anarcoefemèrides del 14 de setembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Commemoració de Ceccarelli: El 14 de setembre de 1919 se celebra a la Casa del Poble de Roma (Itàlia) un acte d'homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, mort dies abans, el 5 d'agost. L'acte va ser organitzat pel Grup Comunista Anarquista «I Martiri di Chicago» de Roma i comptà amb l'adhesió de la Unió Anarquista Italiana (UAI), la Federació Comunista Anarquista del Laci, de grups anarquistes romans («Giovanni Montesi», «Spartaco», «Primo Maggio», «Argante Salucci», «Il Pensiero» i «Pietro Gori») i d'altres localitats («Germinal» de Fiano Romano, «I Senza Patria» de Fiumicino i «Pietro Gori» de Civitavecchia), d'anarquistes individuals de Viterbo i de Velletri, del periòdic La Valanga, de la Cambra del Treball Confederal, de la direcció del Partit Socialista Italià (PSI), de la Unió Emancipadora de la Construcció, de la Lliga de Sabaters Artesans, de la Lliga d'Infermers dels Hospitals i del Manicomi, i dels insubmisos Salvetti Augusto i Saverio Stramaccione, aleshores reclosos en presos militars. L'acte va ser presidit per Giovanni Forbicini i compta amb un discurs commemoratiu de Virgilio Salvatore Mazzoni, que va ser publicat l'any següent per la impremta romana d'E. Negri.

Commemoració de Ceccarelli (14 de setembre de 1919)

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 14 de setembre de 1936 se celebra a la Grande Salle du Grutli de Ginebra (Ginebra, Suïssa) una xerrada sobre el procés revolucionari llibertari que s'està realitzant aleshores a la Península sota el títol «La Commune Libre en armes». L'acte, organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste, fou a càrrec d'un company que acabava de venir de Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera de Libero Accordo

- Surt Libero Accordo: El 14 de setembre de 1947 surt a Siracusa (Sicília) el número únic del periòdic Libero Accordo. Voce del movimento anarchico in Sicilia (Lliure Acord. Veu del moviment anarquista sicilià). Editat pel Grup «Terra e Libertà», Umberto Consiglio i Alfonso Failla en foren els responsables editorials. Portava un epígraf de Virgilia d'Andrea: «Les escoles autoritàries, que predisposen immenses masses de treballadors al reconeixement d'un poder i a la ceguesa davant futurs governs (de la dictadura, tant del proletariat com de la república que es diu democràtica), preparen l'èxit a les pitjors desil·lusions i als enganys més funests.» Hi trobem textos de G. Gorgone, Antonio Manio i Rosario Mascali, i de clàssics de l'anarquisme italià i internacional (Pietro Gori, Errico Malatesta, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, etc.), a més d'orgànics de la Federació Anarquista Italiana (FAI).

***

Cartell de les xerrades

- Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).

Naixements

Foto antropomètrica d'Alessandro Corsi

- Alessandro Corsi: El 14 de setembre d 1852 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alessandro Felice Ferrucio Corsi, també conegut com Alexandre Corsi i sota el pseudònim Ferrucio. Era fill d'Edoardo Corsi i Palmira Piaggi. Es guanyava la vida treballant d'ebenista. El 20 de juliol de 1874 va ser condemnat per l'Audiència de Liorna a 11 anys de presó per «atemptats al pudor amb violència». Provinent de Liorna, el maig de 1891 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué a l'avinguda Fleurs. A Niça freqüentà els cercles anarquistes i realitzà propaganda. Es jactava d'haver facilitat la fugida de la filla de Canigiani quan aquesta estava en busca i cerca per la policia. En 1899 residia a Sant Joan de Cap Ferrat (País Niçard, Occitània) i cada dia recorria els 10 quilòmetres cap a Niça per anar a fer feina. L'abril de 1900, segons informes policíacs, es trobava malalt i s'havia retirat amb sa família a Saint-Jean (Vilafranca de Mar, País Niçard, Occitània). El març de 1901 retornà a Niça i passà a residir al número 16 del carrer Droite. Estava casat, sense infants, amb Antonietta Bartoline Gateschi. Alessandro Corsi va morir el 6 de desembre de 1905 a la «Maison Mazzoleni» del Chemin Saint-Philippe de Niça (País Niçard, Occitània).

***

Gino Del Guasta

- Gino Del Guasta: El 14 de setembre de 1875 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisà La Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquisme és del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanari L'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista «Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferència Da Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc. Gino Del Guasta va morir el 6 de juliol de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Foto antropomètrica d'Antoni Gossi

- Antonio Gossi: El 14 de setembre de 1883 neix a Siracusa (Sicília) l'anarquista Antonio Gossi. Era fill de Francesco Gossi i de Felicita Belfiore. Es guanyava la vida treballant de tipògraf a Roma (Itàlia). El 10 de setembre de 1932 va ser detingut per manifestar-se a favor de cometre atemptats terroristes, arran d'haver-se executat la sentència de mort contra l'anarquista Angelo Sbardellotto. El 3 d'octubre de 1932 se li va assignar confinament per cinc anys, però una ordre del 27 de juny de 1933 reduí la pena a dos anys de deportació. Va ser enviat a la colònia penitenciària de l'illa de Ponça. El 10 de setembre de 1934 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mario Stefanini

- Mario Stefanini: El 14 de setembre de 1885 neix a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornat a Itàlia en data imprecisa, Mario Stefanini va morir el 20 d'octubre de 1992 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Joan Escolà Suñé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de novembre de 1970

- Joan Escolà Suñé: El 14 de setembre de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Escolà Suñé. Sos pares es deien Joaquim Escolà i Maria Suñé. Començà a militar molt jove, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Secció d'Embaladors. En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. Durant la guerra civil va ser soldat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là al departament occità de l'Alta Garona, on continua militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'Ieras, les festes de suport de les quals acompanyà a la guitarra. En 1966 patí un atac d'apoplexia que el deixà completament impossibilitat. Joan Escolà Suñé va morir el 14 d'octubre de 1970 al Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia des de 1964.

***

Manuel Muñoz Díaz

- Manuel Muñoz Díaz: El 14 de setembre de 1896 neix a San Cristóbal de Segovia (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Muñoz Díaz –el segon llinatge a vegades citat Díez–, que va fer servir el pseudònim Díez San Cristóbal. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va refugiar a França sota el nom de Díez San Cristóbal, on milità especialment a Lió (Arpitània) i a Bordeus (Aquitània, Occitània). Sembla que va ser a França on conegué sa futura companya, Josefa Lapeira, que va ajudar a París (França) Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía i que fou molt activa durant el procés als militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí a Barcelona (Catalunya) i va ser empresonat governativament poc després. A la presó conegué Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), del qual esdevingué amic. Paleta de professió, entre novembre de 1931 i 1934 fou president del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1931 fou delegat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona a la Conferència Regional. El 17 d'abril de 1932 va ser detingut amb Gabriel Reguesa González per haver intentat intervenir en un míting del Partit Radical Socialista de Catalunya (PRSC) celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad. Durant una vaga de quatre mesos del seu sector de 1933, va ser detingut l'agost d'aquell any com a membre del Comitè de Vaga i empresonat al vaixell-presó Manuel Arnús, ja que era considerat per les autoritats com l'instigador d'atemptats amb explosius a les obres i com a propagandista anarquista. Dos mesos després, gràcies a una campanya de suport al seu favor i d'haver portat a terme una vaga de fam, va ser posat en llibertat. El 23 de març de 1935 va ser detingut amb altres companys (Juan García Poblador, Alejandro Gràcia Fernández, Julián Rodríguez Rodríguez i Miguel Sáez Revilla) i el juny d'aquell any va ser novament detingut i portat emmanillat a València (València, País Valencià), on va ser empresonat sense judici durant mesos. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona i secretari de la CNT d'aquesta ciutat, participant com a tal en nombroses reunions del moviment llibertari. Posteriorment va ser nomenat regidor d'Urbanisme i Obres del Comitè Permanent Municipal (Ajuntament) de Barcelona. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Aconseguí embarcar-se cap a Mèxic, on en 1946 edità el periòdic Acción i col·laborà en España Libre. En 1947 formà part de l'«Agrupació CNT», favorable a les tesis «col·laboracionistes» de l'interior. En 1947, en una petita nota publicada en el periòdic parisenc Ruta, demanava informació sobre sa filla Aurora (Margot), mitjançant el company M. García a Tànger (Marroc), on es trobava la seva excompanya Josefa Lapeira. A Mèxic col·laborà en el periòdic Tierra y Libertad. En 1960 publicà la biografia Marianet. Semblanza de un hombre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Manuel Muñoz Díaz (1896-?)

***

Retrat de Jules Rathier

- Jules Rathier: El 14 de setembre de 1896 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarcoindividualista Jules Hippolyte Rathier, conegut com Le Père Rathier. Sos pares es deien Jules Rathier, ajustador socialista i secretari del Sindicat de Mecànics Fogoners, i Georgette Laurentine Florestine Thuret. En 1921, ell o son pare, gairebé segur son pare, era corresponsal a Le Havre del diari parisenc La Vague. Journal de débourrage et de combat i animador del seu «Grup d'Amics de La Vague». També era membre del Grup d'Educació Social i Revolucionària i secretari de l'antimilitarista l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Le Havre, i acabà com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 40 del carrer Gustave-Cazavan de Le Havre. Jules Hippolyte Rathier esdevingué un conegut militant anarquista individualista del barri de la Montagne i Sainte Geneviève i del carrer Mouffetrd de París (França), amb una estètica patriarcal ben definida (cabells i barba llarga, sandàlies, etc.). Més tard va ser un representant característic de la bohèmia del Barri Llatí parisenc. A finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy, sovint acompanyat d'altres companys (Lapin, Lefeuvre, etc.), amb la finalitat d'aconseguir exemplars de Le Libertaire que després venien pels carrers del barri parisenc d'Écoles. A començament de la dècada dels cinquanta s'acostà al grup anarquista «Louise Michel» i col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. En 1952 va ser hospitalitzat a Limeil-Brévannes (Illa de França, França), però va fugir dels sanatoris. Jules Rathier va morir el 12 de gener de 1960 a l'Hospital Broca del XIII Districte de París (França) i deixà el seu cos a la Facultat de Medicina.

***

Fitxa de la policia francesa d'Enrique Pereda López

- Enrique Pereda López: El 14 de setembre de 1898 neix a Puentedey (Merindad de Valdeporres, Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Enrique Pereda López. Sos pares, llauradors, es deien Carlos Pereda Rodríguez i Victoria López Martínez. Per les seves activitats es va veure obligat a refugiar-se a França, arribant en 5 de novembre de 1918 a Point-Saint-Esprit (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1919 retornà a la Península i l'agost de 1923 de bell nou a Point-Saint-Esprit, on treballà com a obrer vidrier a l'empresa Pinatel d'aquesta localitat. Estava subscrit al periòdic anarquista parisenc Accion (1925-1927), que va ser prohibit per les autoritats franceses el 31 de desembre de 1927. A començament de la dècada dels trenta treballà de xofer de taxi. Mantingué una gran correspondència i les autoritats el definiren com a «perillós propagandista» entre els espanyols de la zona i fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Cunyat de l'anarquista Urbano Bustamante, fou pare de dos infants nascuts en 1925 i 1927. En el registre d'anarquistes de 1935 del departament de Gard (Llenguadoc, Occitània) figurava com a «propagandista perillós» a vigilar, però la policia assenyalà que havia reduït les seves activitats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1983

- Manuel Colomina Llena: El 14 de setembre de 1899 neix a Peralta de la Sal, actualment pertanyent a Peralta i Calassanç (Llitera, Franja de Ponent), l'anarcosindicalista Manuel Colomina Llena –el primer llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Colominas, Corominas, etc.). Sos pares es deien José Colomina Blanc, llaurador, i María Llena Buil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) i a Barcelona (Catalunya). Exiliat, formà part de la Regional de Provença de la CNT. Manuel Colomina Llena va morir el 10 d'octubre de 1983 al Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia, i deixà el seu cos a la medicina.

***

Dimitar Balkhov

- Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).

***

Joan Subinyà Heras

- Joan Subinyà Heras: El 14 de setembre de 1910 neix a Tordera (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Joan Subinyà Heras, citat de diferents maneres (Fabián Subiña, Juan Subiña, Juan Jubiña, etc.) i que va fer servir el pseudònim de Jesús Rodríguez Pérez. Sos pares es deien Josep Subinyà i Engràcia Heras. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'integrà en la guerrilla llibertària antifranquista que des de França actuava a Catalunya. El 21 de març de 1950 una patrulla de la Guàrdia Civil, integrada per Joaquim Gelabert Agustí i Emilio García Fandiño, detingué a la carretera de Canya a Sant Pau de Segúries (Ripollès, Catalunya), dos individus que portaven salconduits fronterers i van ser portats al post. Quan es disposaven a escorcollar els retinguts, els dos homes obriren foc i feriren mortalment els dos números i el sentinella Miguel López Sánchez i fugiren, abandonant les seves bosses amb la documentació falsa que portaven, un mapa de la zona i 3.000 pessetes. El 22 de març la Guàrdia Civil i la Policia Armada, ajudats de cans, van fer una batuda per la Vall del Bac (Vall de Bianya, Garrotxa, Catalunya), sense èxit. L'endemà van ser localitzats a Sant Miquel de Pera. Joan Subinyà Heras, que portava la documentació falsa a nom de Jesús Rodríguez Pérez, i Pere Vergés Valverde (Castellanot), que portava la documentació a nom de Tomás Porta Inglada, van ser abatuts el 23 de març de 1950 a Sant Miquel de Pera (Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya).

***

Necrològica de José Conde Blanco apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de juliol de 1978

- José Conde Blanco: El 14 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 13 de setembre– de 1912 neix a Camariñas (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Conde Blanco. Sos pares es deien José Conde Ameal, pescador, i Luisa Blanco Ramos. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el tresorer de la Federació Local de Camariñas de la Confederació Nacional del Treball (CNT), però l'aixecament el va sorprendre a la Corunya. En 1937 va ser mobilitzat en l'exèrcit franquista, però aconseguir desertar al front de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) i passar a zona republicana, integrant-se com a soldat en la Infanteria de Marina de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre tot el conflicte bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar-se a Cartagena (Múrcia, Espanya) cap al nord d'Àfrica. Integrat en la III Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser enviat a fer feia al Sàhara. Evadit, després de tres temptatives fracassades, arribà a Casablanca (Marroc). Després del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, milità en la CNT de l'exili. En 1964, amb el suport de l'ONU, s'establí a Bèlgica, on continuà militant en el Nucli de CNT de Brussel·les. En aquests anys col·laborà en el butlletí Mujeres Libres. Sa companya fou Ana Fernández. José Conde Blanco va morir el 8 d'abril –oficialment el 9 d'abril– de 1978 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) per problemes cardíacs.

***

Edward C. Weber al domicili de Federico Arcos Martínez (ca. 1998). Foto de Julie Herrada

- Edward Weber: El 14 de setembre de 1922 neix a Rochester (Nova York, EUA) l'arxiver, bibliotecari, conservador i activista llibertari i pels drets gais Edward Charles Weber, conegut com Ed. Sos pares es deien Edward J. Weber i Eva Elizabeth Englert. En els anys quaranta visqué la seva homosexualitat de manera clandestina a Rochester i freqüentà els cercles bohemis de la ciutat. Va fer estudis a l'Holy Family Catholic Grade School i a l'Aquinas Academy High School de Rochester. En 1944 es llicencià en anglès i alemany a la Universitat de Rochester i en 1948 va fer un màster en literatura nord-americana a la Universitat de Columbia. Entre 1949 i 1952 treballà a la Biblioteca Pública de Rochester. El setembre de 1952 es traslladà Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA) per a estudiar a l'Escola de Biblioteconomia de la Universitat de Michigan. Entre de 1953 i 1958 fou cap en funcions i cap de la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat de Michigan i entre 1958 i 1960 cap de la Sala de Lectura de la Biblioteca de Postgrau. En 1960, en substitució d'Agnes Inglis, va ser nomenat conservador de la «Col·lecció Especial Joseph A. Labadie» de la Universitat de Michigan, important arxiu i biblioteca sobre història dels moviments socials i radicals nord-americans (anarquisme, sindicalisme, antimilitarisme, pacifisme, ecologia, feminisme, drets civils, minories racialitzades, moviment estudiantil, etc.). Durant més de quaranta anys al front de la «Col·lecció Labadie», amplià els fonts (es multiplicaren per sis) i obrí seccions noves, com ara la de «Llibertat sexual», amb importants fons sobre la lluita d'alliberament gai i lèsbic, a més de facilitar l'accés dels fons al públic en general. També la seva tasca va ser fonamental per desenvolupar col·leccions sobre estudis llatinoamericans, teatre i literatura de minories per al sistema bibliotecari universitari. Amant del cinema i de la música, durant més de 37 anys va ser membre actiu del Cinema Guild, el qual dirigí molt de temps, i també de la University Musical Society, amb dues organitzacions dependents de la Universitat de Michigan. Va estar molt relacionat amb el moviment llibertari d'Espanya i de Portugal i va fer nombrosos viatges a la Península. En 2000 es va jubilar i fou substituït al front de la «Col·lecció Labadie» per Julie A. Herrada. Malalt al final de sa vida, Edward C. Weber va morir l'11 d'abril de 2006 al seu domicili d'Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA). El seu arxiu es troba dipositat a la «Col·lecció Labadie».

Edward Weber (1922-2006)

***

Pedro Peralta García

- Pedro Peralta García: El 14 de setembre de 1923 neix a Sant Corneli (Cercs, Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro Peralta García. Fill d'una família llibertària, sos pares (Manuel Peralta Bernal, miner, i Bienvenida García Pérez) i sos germans i germanes militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara adolescent, fou testimoni de la col·lectivització de les mines de Fígols i de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), poble natal de sa mare, durant la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, son pare s'exilià a França. Des de 1945 ell milità en la CNT clandestina de Berga-Fígols (Berguedà, Catalunya), que feia servir com a tapadora el «Club Deportivo de Las Minas». En 1948, fugint de la repressió, passà a França juntament amb sos germans i s'instal·là a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT, en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1949 ocupà el càrrec de comptador del Comitè de la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. En 1957 es traslladà a Versalles (Illa de França, França) i posteriorment a París (França). A la capital francesa, a més de conèixer sa futura companya Amelia Marcellán Martínez, milità en la CNT de l'exili i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, etc.). Durant els anys setanta va ser nomenat en diverses ocasions membre del Comitè de Gestió del local del número 33 del carrer des Vignoles del XX Districte de París. Amb D. Fuentes, representà la Zona Nord del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el Comitè de Gestió del local de Vignoles creat el 25 de setembre de 1970. Un cop jubilat s'instal·là a Perpinyà, on continuà militant en la CNT i assistint a les reunions del «Grup Puig Antich» de la Federació Anarquista (FA). En 2004 el Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny edità les seves memòries sota el títol Minas de Fígols. Una historia de la Revolución social. El seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio J. García de Quirós Rodríguez Memoria Viva (2014). Pedro Peralta García va morir el 29 de desembre de 2014 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Pedro Peralta García (1923-2014)

***

Yves Peyraut

- Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Raymond Peyraut, també conegut com Yvo Pero i que va fer servir diversos pseudònims (Studento, Yves Rochefort, etc.). Sos pares es deien Jean Marie François Peyraut, electricista ajustador ferroviari, i Andrée Henriette Penot, empleada municipal. Entre 1954 i 1969 visqué a Bordeus (Aquitània, Occitània). Realitzà estudis de física i, després de llicenciar-se en ciències a la Facultat de Ciències de la Universitat de Bordeus en 1962, en 1964 es diplomà en l'Institut d'Administració d'Empreses (IAE). Entre 1964 i 1965 va ser responsable del laboratori de qualitat de l'empresa tèxtil Saint-Joseph de Gradignan (Aquitània, Occitània) i entre 1970 i 1980 enginyer tèxtil de l'empresa Devanlay de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En 1953 s'adherí la Federació Anarquista (FA), al grup de les Joventuts Llibertàries i al grup «Sébastien Faure». Va fer costat els companys espanyols de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), l'escola «Francisco Ferrer» de Bordeus i el moviment d'objectors i d'insubmisos durant la guerra d'Algèria. Com a esperantista, el gener de 1953 s'integrà en la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que presidí entre 1984 i 2001, i el març de 1977 en la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). En 1981 participà a Basilea (Basilea, Suïssa) en el Congrés de la SAT-Amikaro i aquest mateix any va ser un dels fundadors de Radio Libertaire, destacant especialment en el procés negociador amb les autoritats i fent programes esperantistes. En els anys vuitanta va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste i participà en la refundació del Sindicat d'Educació de la Regió Parisenca. Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon», de la Lliga dels Drets de l'Home, de l'«École Émancipée» i del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània). Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou un dels coorganitzadors i coordinador de «Mai 2000 de la CNT». Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo, responsable de Les Temps Maudits i director de Classes en Luttes. A més de les citades, col·laborà en altre publicacions, com ara Bulletin de la CRIFA, Le Courrier de l'Éducation Libertaire, Espoir, Jeunes Libertaires, Le Lien Anarchiste, Le Monde Libertaire, etc. És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique ....(1990), Propriété, égalité, les deux «mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. L'última etapa de sa vida residí a Yvry-sur-Seine (Illa de França, França) Sa companya fou Berthe Rachenberg, de qui es va divorciar. Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a l'Hospital de Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França) i les seves cendres van ser escampades el 15 de gener davant l'estàtua de Jean-Baptiste Clément al costat del «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

---

Continua...

---

La generaci� liter�ria dels 70 i el cine

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, �s el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben b� encara el que ser�, per� es possible que sigui, pel que fa a l�expressi� humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicaci�. I la televisi�, com a art, �s una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideol�gic i social. La pintura, l�escultura, la m�sica o la literatura s�n arts de sempre, de tots els temps. Per� el cinema �s l�art del segle XX: l�art i l�eina public�stica de masses amb m�s pot�ncia i capacitat d�incidir sobre les persones. (Mateu Morro)

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL L�PEZ CRESP�

Per Mateu Morro, historiador

Miquel L�pez Cresp� �s un autor prol�fic. Ja �s dif�cil saber quants de llibres, dels m�s diversos g�neres i tem�tiques, ha estat capa� d�enllestir. Poc a poc, per�, la seva obra va agafant m�s forma, m�s coher�ncia i va entrelligant els temes i el m�ns que l�han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d�encert un conjunt de treballs amb totes les refer�ncies i reflexions biogr�fiques, po�tiques i ideol�giques que a l�autor li inspira el fet cinematogr�fic.

El cas �s que jo no som, ni de prop fer-s�hi, cap ent�s en cinema. De fet a l�actualitat em dedic m�s aviat a tractar temes d�agricultura i alimentaci�. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aqu� avui en aquesta presentaci�. Pens que en Miquel m�ha convidat, sobretot, perqu� som amic seu des de fa molts d�anys, i sap que jo no el deixar� malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m�escapa un fet que per mi �s definitori de la manera de pensar d�en Miquel L�pez-Cresp�: la seva profunda identificaci� amb el fet cinematogr�fic, tant com a art i com a t�cnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformaci�.

El segle del cinema

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, �s el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben b� encara el que ser�, per� es possible que sigui, pel que fa a l�expressi� humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicaci�. I la televisi�, com a art, �s una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideol�gic i social. La pintura, l�escultura, la m�sica o la literatura s�n arts de sempre, de tots els temps. Per� el cinema �s l�art del segle XX: l�art i l�eina public�stica de masses amb m�s pot�ncia i capacitat d�incidir sobre les persones.

Per aix� en aquest interessant�ssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments hist�rics que han marcat el segle passat: la revoluci� russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d�avantguarda cultural o les lluites anticolonials.

Evocaci� del cinema de poble

Per� tot comen�� en un cinema de poble. En Miquel L�pez evoca a la perfecci� la seva intensa vida de cin�fil des de la primera inf�ncia. �s cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el r�tol del fam�s �Sal�n Monta�a� de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal�laci� de la m�quina de projecci�. Era l�any 1955. Aquella visi�, i m�s encara amb la seva assist�ncia a totes les estrenes que s�esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el �Cine Principal� (Can Guixa), el �Coliseum� (Can Pelut), el �Gardenia� que era el cinema a l�aire lliure i m�s tard el luxuri�s �Montecarlo�), va ser d�uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posse�t per una curiositat fora mesura. D�aquell aparell, a trav�s dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, ex�rcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les �poques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del �Sal� Monta�a� o, despr�s, del �Montecarlo� hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. All� dins hi solia haver una gernaci�. Jo tamb� me�n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el p�blic variava molt segons l�hora de la sessi�. Al meu poble record com una cosa apote�sica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava m�s tota l�al.lotea. Com �s l�gic en aquells ambients joven�vols era m�s f�cil el desbordament del p�blic, que a vegades s�ho passava m�s b� amb l�aldarull que suscitava qualsevol interrupci� inoportuna que no en la pr�pia projecci�. En Miquel tamb� ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l�amo de Can Calent, s�Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als ve�nats. Productes, id�, d�alta qualitat aliment�ria, comparats amb aquests temps actuals de globalitzaci�.

En aquells cinemes de poble de la nostra inf�ncia, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel L�pez-Cresp�, �hi hagu� incre�bles descobriments�: Charles Chaplin, encara que no pogu�s captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l�or; les aventures d�Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l��pera. La m�gia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d�una relaci� que, amb els anys, arrib� a la m�s estreta intimitat.

�s potser dins aquest panorama pobler on s�hi pot ubicar la figura de l�actor Sim� Andreu, un nom m�gic de la infantesa poblera d�en Miquel L�pez. Sim� Andreu �s una persona que va ser capa� de partir de Mallorca i fer-se un nom en l��mbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I tamb� cal assenyalar la figura emblem�tica d�Alexandre Ballester que ja feia cr�tica de cinema a la revista Vialf�s.

Una finestra al m�n en temps de tenebror

Per� �s a Ciutat on l�inter�s pel cinema d�en Miquel es realitz� plenament. Aleshores era l��poca de m�xim esplendor del Teatre L�ric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l�Avenidas, de la Sala Astoria i de l�Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continu� el seu aprenentatge amb els seus companys d�escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freq�entant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l�ex�rcit republic�.

�La sessi� cont�nua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris m�s fascinants a l�abast de la retina�. Sobretot el nostre autor d�na import�ncia al �Cineclub Universitari� de Francesc Llin�s i Antoni Figuera, amb en Vicen� Santandreu, n�Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat �s just recordar noms pioners com els de Vicen� Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de mat�, a les 10 o a les 11, s�hi podien veure pel�l�cules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.l�cules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un d�a de verano d�Stern, Tierra sin pan de Bu�uel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d�Antonioni, Los cuentos de la luna p�lida de Mizogouchi, El a�o padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los esp�ritus de Fellini i tants altres films inoblidables. �s aleshores quan el cinema esdevengu� als ulls d�en Miquel L�pez un mitj� d�expressi� formidable i quan es consolid� com una eina que ens aporta instruments d�an�lisi i ens ajuda no sols a entendre el m�n sin� a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un m�n ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l�impuls revolucionari.

�s en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intu�a des de sempre, se n�adona que els seus varen perdre la guerra i que el r�gim de Franco no �s m�s que l�expressi� del poder feixista. �s el comprom�s pol�tic, la identificaci� amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d�Ast�ries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenci�. En aquestes circumst�ncies el cinema, que a la nostra inf�ncia havia representat la capacitat m�gica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensi� nova, igualment fabulosa. A trav�s del cinema es produeix la identificaci� amb un sistema de valors que fora del cinema est� prohibit, perseguit i condemnat. El cinema �s la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel�l�cula pren una funci� quasi m�stica, inici�tica, en un cam� que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funci� il�luminadora. I en temps de dictadura els viatges tamb� s�n una manera de veure bon cinema. Per� aviat no fa falta sortir a l�exterior de l�estat, perqu� el cinema de qualitat tamb� es fa present a les sales mallorquines. El cinema �s un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l�expressi� art�stica.

El cinema de la dictadura

Aix� ho sabia molt b� el r�gim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creaci� d�un aparell de propaganda pol�tica en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de Jos� Lu�s S�enz de Heredia que dugu� a la pantalla un text hist�ric de �Jaime de Andrade�, �s a dir del General Franco. �s encara l�esperit de la croada contra el marxisme, la rep�blica i la democr�cia. Cinema d�exaltaci� feixista i de l�imperi espanyol com Sin novedad en el Alc�zar, El Santuario no se rinde, Los �ltimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legi�n, etc. Quan el sistema es fa decr�pit i s�acosta el seu final, incapa� d�aturar uns canvis socials i culturals que, des de la p�rfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop m�s barroera, m�s superficial, m�s penosa, en el seu intent de contrarestar els s�mptomes de cr�tica. �s quan es genera all� que el poble va anomenar s�viament una �espanyolada�. Era un cinema �que ens feia cr�ixer en l�esclavatge enmig del m�s cruel embrutiment de l�esperit�. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i aix�, enmig de la tenebror hi ha pel.l�cules si m�s no �estranyes� com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, �que no saps d�on surten ni com va ser possible la seva realitzaci�. No en parlem ja de Calle Mayor, l�obra m�s important de Bardem. S�ha de fer refer�ncia a revistes com �Nuestro Cine�, �Triunfo� o �Primer Acto� que serviren per donar a con�ixer aquell nou cinema i per obrir una reflexi� de primer nivell.

El cinema cr�tic

Aquest �s el cinema que interessa a Miquel L�pez-Cresp�. Ell sempre ens ha parlat d�Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Bu�uel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s�esdevengu� el mes d�octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al �Montecarlo�, s�estren� Las noches de Cabiria. �En plena �poca daurada del nacional-catolicisme i de les pel.l�cules de consum sense gaire qualitat art�stica, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant�. Ens parla de la influ�ncia del neorealisme itali�, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I despr�s de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del r�gim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d�Otto Preminger o de Joseph Losey s�n fets que assoleixen una import�ncia per ells mateixos i que defineixen l�especial relaci� d�en Miquel amb l�art i amb la pol�tica, �s a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel comen�� a preocupar-se sobre el comprom�s de l�intel�lectual �fos aquest director de cinema o fos simple mestre d�escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a ��ltima Hora�, de la m� de Pep�n Tous i Frederic Suau, va ser l�article �El compromiso pol�tico del escritor�. I el cinema �s un aspecte m�s, de gran import�ncia, en aquesta vinculaci� que uneix la manera de pensar de Miquel L�pez-Cresp� i la seva experi�ncia de l�expressi� art�stica. Podr�em parlar, potser, d�una relaci� d�amor. De l�amor al cine que es demostra en la seva pres�ncia a totes les estrenes d�inter�s, en l��poca del �Cineclub Universitari�, en el llibre de poemes �Temps moderns: homenatge al cinema�, en els viatges a l�estranger per veure les pel.l�cules prohibides per la dictadura i tamb� en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l�escriptor Miquel L�pez Cresp� (Web Ixent)

Viatges a Roma � Record de les catacumbes -

Catacumbes de Sant Sebasti�, Santa Priscilla, Santa Agn�s, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un m�n subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el m�n portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels arist�crates romans per a illuminar �pats i orgies. Des de la pobresa i la fosc�ria, els perseguits, el m�n dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de ll�grimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel L�pez Cresp�)

Qui sap si va ser precisament la for�a de l'esperan�a dels humils all� que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corc� els fonaments, aparentment tan s�lids de temples i palaus. Els d�us romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de J�piter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Is�s, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre m�s els ritus i les doctrines in�tils.

Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest m�n. �Per qu�, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visqu�ssiu subjectes al m�n?".

Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Qu� restava dins del cristianisme del rigor�s sistema mitraic? Mentre avan�ava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstru�a mentalment l'inici de la meva fe.

A difer�ncia de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoraci� superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com despr�s el cristi�, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jes�s.

Pau, en la carta als colossencs, avan�a en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interioritzaci� de la doctrina dels Evangelis exigint, en cam� de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassi� entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paci�ncia; suportau-vos els uns als altres, i si alg� tengu�s res contra un altre, perdonau-vos-ho".

Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".

Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme m�quina, les antiqu�ssimes parets, les primitives pintures on, tants segles despr�s d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint n�nxols, caminois en la dura roca calc�ria, l'espai on aquelles gents al�aren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.

Camin�vem en un silenci respectu�s pels foscos interiors. Just per on avan��vem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Ner�, s'amagaven els m�rtirs antics. Aqu� bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religi� que xuclava de les rels de la tradici� jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a m�s �mplies perspectives.

Una idea els separava, emper�, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de D�u ja havia arribat i, despr�s d'anunciar la seva arribada, havia patit persecuci� i tortura en mans de romans i fariseus.

El poble escollit per D�u no era ja �nicament el poble jueu. El fill de D�u havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la difer�ncia essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'exist�ncia d'un poble especial, l'�nic escollit per a la salvaci�, un poble diferent dels altres.

Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, D�u d�na la seva just�cia a tots els qui creuen, sense fer cap distinci�, ja que tots havien pecat i vivien privats de la gl�ria de D�u!".

El D�u Salvador ja no �s solament el D�u dels Jueus. Com diu Pau: "O �s que D�u �s tan sols D�u dels jueus? �No ho �s tamb� dels pagans? S�, tamb� ho �s dels pagans, ja que D�u �s un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".

Un D�u per a tots!

Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferr�, sobretot, en el cor dels m�s desvalguts i aix� an� avan�ant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.

Les catacumbes de Roma! Com si particip�s en una expedici� misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aqu� i ara all�, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condici�, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perp�tua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fond�ria de la terra, a tanta dist�ncia de la llum del sol!

La sensaci� que sentia m'enrampava els nervis! Com si parl�s amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer part�cip de les seves experi�ncies. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisi� de fer el viatge.

Despr�s del decret de Constant�, les catacumbes, els passadissos bastits per a la superviv�ncia dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Per� aix� s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada despr�s de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del m�n llavors conegut.

Les catacumbes eren expressi� d'una cultura submergida en la fosc�ria. Al damunt, prepotent, s'anaven al�ant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de muni� de falsos d�us, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberraci� animal venguda d'Egipte. Aqu� i all�, corrues de desvalguts i centurions romans adorant d�us-cocodril, d�us-serp, d�us-xai, d�us-cas... Altres, ajupint-se sota el s�mbol del sol i de la lluna, provant de llegir el dest� dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...

Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicaci� i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reprodu�en meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombr�voles, els bell�ssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditaci� i al somni. Aqu� romanen enterrats els primers sants. Segons la tradici�, en les de Sant Sebasti� reposen les despulles d'aquest sant, una v�ctima en entre milers de les persecucions de Diocleci�. Enll�, la sepultura de Pau.

Trepitj�vem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar al�ar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Esgl�sia encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de rel�quies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.

Quantes tones d'ossos, de dents, de bra�os, de dits i peus no sortiren d'aquesta fosc�ria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de Fran�a, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!

L'avar�cia dels homes provant de treure profit del m�s sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a trav�s de totes les �poques. Per� les catacumbes, amb el m�n secret que servaven per aquells quil�metres i quil�metres de passadissos, eren el m�n marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.

Sentia un vertigen absolut.

Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Call�gula, la sang innocent vessada per Diocleci� i amb qu� tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicci� que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'�frica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys p�blics i els palaus esdevenguts solls de prostituci� on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots for�ats a cometre muni� d'actes indignes. Els �pats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Hist�ria dels dotze c�sars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un m�n de corrupci� que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terror�fic infern per als seguidors dels evangelis.

Ho pronostic� Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnaci� del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces di�boliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostrar� la gran prostituta que viu vora les aig�es. Els reis de la terra s'han prostitu�t amb ella, i els habitants del m�n s'han embriagat amb el vi de la seva prostituci�".

Amb Constant�, despr�s del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocr�cia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys despr�s, Costanci II declar� superstici� el paganisme i decreta que la ignom�nia dels sacrificis als falsos d�us s'havia d'acabar.

El cam� que portava al triomf de la nova religi� s'afermava amb for�a incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'ex�rcit ja fa temps que �s en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen bas�liques sobre els temples a J�piter, a Mart, a Venus o a qualsevol d�u o deessa provinent d'orient o el g�lid nord dels germ�nics. Els temples s�n elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les est�tues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat rom� ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Later�.

Comen�ava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a H�rcules, a C�stor i P�llux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era perm�s obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el dest� dels homes i les nacions. Des de quan, per�, els romans no creien en llurs falsos d�us? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans m�s assenyats es mofaven d'uns �ssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el dest� de l'emperador en la batalla.

La Llotja: els culpables, segons el batle, s�n els qui pateixen. Climent Picornell

La Llotja: els culpables, segons el batle, són els qui pateixen

Les imatges de dues nines engrillonades per la Guàrdia Civil a Santa Maria després d'haver pintat amb esprai els vidres d'una immobiliària eren inquietants. Però encara ho fou més la seqüència que les acompanyà. I també la manifestació amb més de 60.000 persones demanant límits a l'excés de turisme, que acabà amb una batussa per part de la Polícia Nacional, agressiva i totalment innecessària. A Palma, dies abans, la Policia Local i els Bombers retiraven furiosament unes modestes pancartes de plàstic penjades pels veïnats del barri de la Llotja. El seu delicte era reclamar una cosa tan elemental com «respecte, civisme i menys renou».

L'Ajuntament de Palma no només les va retirar. Va obrir expedient, les confiscà i imposà una multa de 240 euros a l'associació veïnal. Tot, segons el consistori, perquè els ancoratges de les pancartes podien representar un risc. Sorprèn la rapidesa amb què es va actuar. Quan es tracta de protegir els drets dels residents, la maquinària administrativa sembla funcionar amb... una eficàcia admirable! En canvi, quan els qui incompleixen les ordenances són negocis de l'oci nocturn, terrasses que envaeixen l'espai públic, locals que superen sistemàticament els límits acústics o activitats que converteixen la plaça de sa Llotja en una festa permanent (vint concerts cada dia amb altaveus, sense cap compareixença de la policia), idò... la diligència municipal desapareix.

És aquí on el batle Jaume Martínez, i el seu segon, Xavier Bonet, queden políticament retratats. La sensació que tenen molts residents és ben clara: la mà dura s'exerceix contra qui protesta, mentre la mà esquerra es reserva per als qui obtenen beneficis econòmics del model que degrada la ciutat. No és un debat sobre unes pancartes. És un debat sobre quina Palma vol defensar l'Ajuntament. Els veïnats de la Llotja no reclamen privilegis. Demanen poder dormir. Demanen que es fessin complir les mateixes normes que l'Ajuntament invoca quan decideix sancionar-los a ells. Demanen que els seus drets fossin, al menys, tan importants com els interessos econòmics dels negocis que converteixen el barri en un parc temàtic nocturn.

La resposta ha estat enviar policies, bombers, expedients i multes. Aquest és el missatge polític que transmet el govern municipal de Jaume Martínez i Xavier Bonet: qui denuncia les conseqüències del model turístic pot acabar sancionat; qui les provoca continua fent negoci. És una inversió perillosa dels papers. Els residents passen a ser el problema. Els qui contaminen acústicament, saturen l'espai públic o degraden la convivència apareixen com a víctimes d'un excés de protesta ciutadana.

Aquest mecanisme de culpabilitzar els qui pateixen els problemes és vell. Molt vell. Quan una administració és incapaç o no vol afrontar les causes del conflicte, acaba dirigint tota la seva energia contra els qui les denuncien. Palma viu una tensió creixent entre el dret a la ciutat dels seus habitants i un model que sembla no conèixer límits. Cada any hi ha més turistes, més habitatges destinats al lloguer vacacional, més pressió immobiliària, més ocupació de l'espai públic i més renou. Els serveis públics no creixen al mateix ritme i la qualitat de vida dels residents es deteriora.

En aquest context, perseguir una associació de veïns per unes pancartes és molt més que una anècdota administrativa. És un símbol. Simbolitza quines són les prioritats d'un govern municipal. Jaume Martínez i Xavier Bonet ja no són a temps de rectificar. Ni de retirar les sancions, ni retornar les pancartes i, sobretot, començar a escoltar els residents abans que els grans i petits interessos econòmics. Mentre això passi, quedarà la imatge d'una ciutat on la porra arriba abans que el diàleg i on reclamar silenci acaba essent més perseguit que provocar renou.

Climent Picornell