Bloc de BalearWeb

Vilaweb entrevista l'escriptor Miquel L�pez Cresp�

Miquel L�pez Cresp�: 'Tot all� que va ser demonitzat per pactar la transici� ara �s de rabiosa actualitat'

Entrevista a l'escriptor mallorqu� i autor del bloc de VilaWeb 'Literatura catalans moderna - Illes'

Per N�ria Ventura (VilaWeb)

Miquel L�pez Cresp� (la Pobla, 1946). �s un dels escriptors m�s prol�fics de les Illes. Amb m�s de seixanta llibres publicats, ha escrit des de novel�la a assaig, passant per la poesia i la dramat�rgia. Va comen�ar a publicar articles a la premsa balear l'any 1969 i ara est� jubilat, per� continua actiu, sobretot al seu bloc, 'Literatura catalana moderna - Illes', on gaireb� cada dia publica apunts. La tem�tica m�s recurrent tant al bloc com als seus llibres �s la recuperaci� de la mem�ria hist�rica de la guerra de 1936-1939, el franquisme i la transici�, sobretot a les Illes. Cresp� considera que la transici� �o 'restauraci� borb�nica', com en diu ell� va ser plena de ren�ncies d'alguns partits, com ara la lluita per la rep�blica o pel dret dels pobles a l'autodeterminaci�, que actualment han ressorgit inevitablement. �s molt cr�tic amb el govern de Bauz�: '�s una esp�cie de m�fia, inculta, anticatalana, antimallorquina i antitot.' Tanmateix, confia que aviat hi haur� un canvi.

�Com que �s que v�reu obrir el bloc, el febrer del 2006?

�Amics meus escriptors em digueren que l'obr�s. Jo no en s�c molt d'expert en aix�, nom�s s� penjar els articles, per� s� que ha estat una experi�ncia summament �til. En tots els sentits, a nivell personal i a nivell literari.

�Qu� us ha aportat?

�Molt. Me n'he adonat que em serveix molt com a plataforma liter�ria i de mem�ria hist�rica, sobretot de Mallorca. I veig que ha servit molt per rompre el blocatge dels mitjans de comunicaci� cl�ssics. A nivell de Pa�sos Catalans som m�s de nou-cents escriptors potser. A les Illes potser n'hi ha m�s de noranta. Per� si et fixes en les planes de cultura dels diaris i les revistes, amb algunes excepcions, sempre solen sortir els mateixos.

�Qui hi surt?

�Els escriptors lligats al poder pol�tic, al poder econ�mic o acad�mic. Les tribunes estan una mica copades. I aix� no va lligat amb la qualitat de les obres. No t� res a veure. Pot sortir un escriptor que es faci fam�s en dos dies perqu� t� tots els poders f�ctics al seu servei per� que la qualitat del que escriu sigui minsa. El control de les p�gines liter�ries de les revistes i els diaris no t� res a veure amb la qualitat de les obres. Des de fa molts anys que amb els companys escriptors sempre tenim la mateixa conversa: 'He enviat la novel�la a la redacci� i no ha servit de res'.

�I quina funci� hi fan els blocs de VilaWeb aqu�?

�L'aparici� dels blocs a VilaWeb romp per primera vegada a la hist�ria el bocatge dels mitjans. Ja no �s el comissari de torn qui decideix quina novel�la surt i quina no. Ets lliure de publicar els comentaris que vulguis, pots publicar alguna cr�tica que t'hagin fet, pots explicar la hist�ria de l'obra liter�ria, etc�tera.

�I heu pogut interactuar amb els lectors?

�S�, qualsevol lector et pot dir que li ha agradat la novel�la, et pot preguntar qu� significa alguna cosa del text i li pots contestar. Tamb� se'ls pot aconsellar sobre on trobar un llibre, perqu� no totes les obres que es fan es poden trobar a les llibreries.

I una altra cosa molt important dels blocs �s que quan hi ha un acte cultural tamb� ho pots explicar. En la presentaci� dels llibres que tenen el suport del govern darrere, l'escriptor no ha de fer res. Els criats del Departament de Cultura fan la feina d'organitzar la presentaci�. Per� la resta d'escriptors han de fer la feina d'enviar les invitacions i organitzar-ho tot. En canvi, amb el bloc hi pots explicar que fas la presentaci� i aviat has acabat la feina. S�n moltes les funcions d'un bloc a VilaWeb!

�A les vostres obres, la tem�tica que hi predomina �s la q�esti� de 1936-1939 i la transici�.

�Jo sempre he fet teatre i poesia, per� fa uns quinze anys em vaig aficionar a fer novel�la i vaig comen�ar fent-ne d'hist�rica. Proa em va publicar 'El darrer hivern de Chopin i George Sand', despr�s El Gall em va publicar 'Defalliment: mem�ries de Miquel Costa i Llobera' i d'altres. I com que el meu pare va ser un presoner republic� que va venir aqu� despr�s de la guerra, en un moment em va comen�ar a interessar la mem�ria hist�rica de la guerra civil. Una de les darreres coses que he publicat ha estat sobre l'expedici� del capit� de l'ex�rcit de la Rep�blica Alberto Bayo. I n'he fet uns quants m�s al voltant de la guerra. I a banda d'aix�, fa uns anys tamb� vaig optar per analitzar liter�riament la vida dels guanyadors: els intel�lectuals feixistes mallorquins i anticatalans com el Lloren� Vilallonga.

�Qu� us inspira, d'aquesta �poca?

�La hist�ria est� molt lligada a la meva vida particular. El meu pare va estar a un camp de concentraci�. I despr�s a tot Mallorca encara es respira aquell ambient en alguns llocs. Els nacionals falangistes van matar unes tres mil persones, que �s una proporci� bestial si es t� en compte la poblaci� que hi havia. Aix� condiciona un poble per molts anys. �s una cosa que est� lligada a la nostra vida quotidiana. La gent de la meva generaci� encara recorda com van anar les coses. I amb la recuperaci� de la mem�ria hist�rica encara m�s. Durant la transici� aquests temes no anava b� tractar-los perqu� s'havia arribat a una mena de pacte per oblidar la guerra i la repressi�. Per� ara hi ha moltes organitzacions de recuperaci� de la mem�ria hist�rica. Tot aquests temes ara surten a la llum, despr�s de quaranta anys de silenci.

�Justament el darrer llibre que heu publicat �s 'Els altres comunistes i la transici�'. Qu� hi expliqueu?

�Ja he fet for�a llibres al voltant d'aix�, que jo en dic 'restauraci� borb�nica'. Per� van ser llibres una mica gruixuts i ara Lleonard Muntaner m'ha publicat aquest llibre que �s m�s sint�tic. �s una esp�cie de diccionari. Parla de totes les claudicacions dels partits del r�gim en els temps que van pactar amb el darrer president del 'movimiento nacional', l'Adolfo Su�rez. La voluntat �s deixar const�ncia de totes aquelles claudicacions, com per exemple l'abandonament de la lluita per la rep�blica, de la lluita per la mem�ria hist�rica, la criminalitzaci� de la lluita pel dret dels pobles a l'autodeterminaci�, expressament prohibida i signada l'any 1978, etc�tera. Tots aquests temes que van ser demonitzats i amagats pels que van pactar la transici� amb el franquisme, s�n ara de rabiosa actualitat.

I no parlem del Principat. Un mili� vuit-centes mil persones al carrer, gaireb� tots els alcaldes cantant els segadors al Palau de la Generalitat, tretze mil castellers cridant independ�ncia a Tarragona� La transici� es va fer per evitar una mica tot aix� i despr�s de quaranta anys tot ha rebentat. Avui en dia la cr�tica als pactes de llavors �s una cosa normal i assumida. Fins i tot el Partit Comunista fa cr�tica i autocr�tica.

�Quin paper creieu que fa el govern de Jos� Ram�n Bauz�?

�A aix� no se li pot dir govern. Aix� �s una esp�cie de m�fia, inculta, anti-catalana, anti-mallorquina i anti-tot. �s la gent m�s inculta que hem tingut mai al govern de la illes. Fins i tot en Biel Canyelles, un antic president del PP condemnat pels tribunals, era m�s normal que aquesta fera anti-catalana que tenim. Aix� no t� nom.

�Per� darrerament hi ha una reacci�.

Sortosament. Sobretot dels docents. L'any passat per aquestes dates hi va haver una manifestaci� de m�s de setze mil persones, tots vestits de verd. �s la manifestaci� m�s gran que hi ha hagut a la hist�ria de Mallorca. �s un equivalent a les manifestacions que hi ha hagut a Barcelona, en proporci�. Aix� ha acabat amb una vict�ria del poble mallorqu� i dels docents perqu� el TIL ha estat anul�lat pels tribunals.

�Quina perspectiva de futur teniu? Sou optimista?

�Esperem que l'any que ve ens puguem llevar aquesta llosa. S� que s�c optimista perqu� si hi hagu�s una uni� d'esquerres podr�em fer fora el PP. Aquest partit sempre va unit i si s'ajunt�s tota l'esquerra es podria guanyar, com ja ha passat altres vegades.

Ara hi ha un projecte interessant que �s la uni� de tothom a M�s per Mallorca, que aglutina el que era el PSM, ERC i Iniciativa Verds, a m�s de nombroses organitzacions dels pobles. Aix� �s una esperan�a que tenim per unir les forces d'esquerres i no anar dispersos.

�A quina de les vostres obres hi teniu m�s estima?

�Mira, la darrera novel�la que he publicat m'ha agradat molt. Es diu 'Caterina Tarong�' (Llaonard Muntaner) i n'estic molt content. Els amics em diuen que me n'he reeixit una mica. Del que es tracta �s de conjuntar la repressi� de la guerra feixista amb la repressi� del segle XVIII als xuetes mallorquins. Aqu� hem tingut sempre aquest problema que s'ha dissolt en els darrers anys, de menysteniment dels mallorquins descendents dels jueus conversos a la for�a el segle XIV. Caterina Tarong� �s la darrera noia xueta cremada viva per la inquisici�, per� la protagonista de la novel�la �s una mestra republicana descendent de na Caterina Tarong�, que es troba amb uns problemes similars. Segles despr�s, es troba amb la repressi� contra els republicans. VilaWeb (10-X-2014)

[02/08] Judici de Caserio - Atemptat de Salsou - �Sp�rtacus� - Xerrades pacifistes - Fontana - Mertz - Gardant - Messac - L�pez Arencibia - Sol� - Borda - Pannuti - Fuentes - Boissin - �rtore - Busquets - Casas�s - Garc�a Navarro - Ugeda - Smythe - Nicolazzi - Mu�oz Sis� - Podshivalov - Messonier - Granjean - Charrier - Corghi - Adamas - B�vant - Arans - Cicuta - Garc�a Garc�a - Ruiz Mart�n - And�jar - Garc�a Pla - Besc�s - �lvarez Ferreras - Fortuny - Escribano

[02/08] Judici de Caserio - Atemptat de Salsou - «Spártacus» - Xerrades pacifistes - Fontana - Mertz - Gardant - Messac - López Arencibia - Solà - Borda - Pannuti - Fuentes - Boissin - Órtore - Busquets - Casasús - García Navarro - Ugeda - Smythe - Nicolazzi - Muñoz Sisó - Podshivalov - Messonier - Granjean - Charrier - Corghi - Adamas - Bévant - Arans - Cicuta - García García - Ruiz Martín - Andújar - García Pla - Bescós - Álvarez Ferreras - Fortuny - Escribano

Anarcoefemèrides del 2 d'agost

Esdeveniments

El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc Le Petit Journal del 20 de juliol de 1894

- Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

Portada sobre l'atemptat de François Salsou del periòdic parisenc Le Petit Journal del 19 d'agost de 1900

- Atemptat de Salsou: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salsou intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada.

François Salsou (1876-1901)

***

Capçalera del primer número d'Spártacus

- Surt Spártacus: El 2 d'agost de 1919 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari anarquista Spártacus. Era l'òrgan d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB), organització llibertària nascuda, per influències de la Revolució russa, poc abans. En van ser els editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo Busse, Salvador Alacid i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va distribuí a tots els Estats brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser llançada amb un «Festival Pro-Spártacus», on s'impartiren conferències de Fábio Luz («A imprensa e o proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi van col·laborar, a més dels citats, I. Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard Leuenroth, Joaquim Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil. En el número 9, del 27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os anarquistas brasileiros: Ao povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de Araújo e Silva, Djalma Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro Santos. En sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà de publicar-se per la repressió governamental que acusà el periòdic d'atiar la mort del primer ministre britànic i envià la policia a clausurar la redacció i a prohibir la seva edició.

***

Cartell dels actes

- Xerrades pacifistes: El 2 d'agost de 1939 se celebren a Estocolm (Suècia) dues xerrades pacifistes organitzades per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i diverses organitzacions anarquistes. En un clima prebèl·lic els organitzadors es demanaven si el fet que Suècia s'armés i fes maniobres militars garantia la pau i representava un perill, decantant-se més per la segona opció. Es va fer una xerrada d'Albert Jensen i Ragnar Johanson a la plaça Östermalmstorg d'Estocolm i una altra de Bengt Hedin i de Ragnar Johanson al parc d'Hammarby d'Estocolm. Els actes van ser amenitzats amb música.

Naixements

Gaetano Agostino Fontana

- Gaetano Agostino Fontana: El 2 d'agost de 1871 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gaetano Agostino Fontana. Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma Taccola. Era fill d'una família molt pobra. Des de la seva joventut formà part del moviment anarquista i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va ser condemnat a dos anys de residència obligatòria i en aquests anys patí diverses detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés Regional Anarquista de Toscana que se celebrà a Pisa. En 1916 formà part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919 fou membre del comitè pisà per a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà qualsevol militància política, però continuà sotmès per les autoritats a una estreta vigilància. Gaetano Agostino Fontana va morir el 28 de setembre de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari Journal de Fourmies del 30 de gener de 1890

- Georges Mertz: El 2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat, França) l'anarquista i antimilitarista Georges Alfred Mertz. Sos pares es deien Georges Mertz, fonedor, i Marie Bouteiller. Es guanyava la vida com a obrer fonedor i pintor de la construcció. El 27 de gener de 1890 boicotejà a Dijon (Borgonya, França) el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les paperetes amb àcid sulfúric al crit de «Fora les fronteres!», però va ser detingut; jutjat per aquest fet l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser condemnat a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. En 1891 va ser declarat «impropi per al servei militar». El 19 de febrer de 1892 repetí el mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al crit de «Visca l'anarquia!». En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre del grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard, Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre, François Monod, Lucien Poncelet i Rousset, entre d'altres. El 15 de març de 1894 el seu domicili, al número 50 del carrer Berbisey de Dijon, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1905 figurava en el llistat d'anarquistes de Dijon. Durant la Gran Guerra lluità als fronts, sembla que en el 15 Regiment de Caçadors. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Jean Gardant apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 9 de desembre de 1914

- Jean Gardant: El 2 d'agost de 1887 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Jean Gardant –el seu llinatge citat a vegades erròniament Gardan. Era fill d'Antoine Gardant, negociant i propietari, i de Jean Fluxia Napolónie Gagnaire, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer armer. Es va ajornar la seva incorporació a files per a fer el servei militar, però el 8 d'octubre de 1909 va ser integrat en el 6 Regiment d'Artilleria i el 24 de desembre d'aquell any destinat al 54 Regiment d'Artilleria de Campanya. El 12 de desembre de 1911 va ser llicenciat. Va ser inscrit com a militant anarquista en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Des de 1913 era membre del grup de Saint-Étienne de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), el secretari de la qual era Benoît Liothier. L'abril de 1914 es presentà com a candidat per a la III Circumscripció de Saint-Étienne per a les eleccions legislatives. El juliol de 1914 formava part del «Foyer Populaire» (Llar Popular), que reagrupava la major part dels llibertaris de Saint-Étienne. El 20 d'agost de 1914 va ser detingut per «possessió d'explosius». El 26 de novembre de 1914 va ser condemnat a quatre mesos de presó i 16 francs de multa per «possessió d'arma prohibida». Fugint de la mobilització, es refugià als boscos del massís del Pilat de la regió i el 30 de novembre de 1914 va ser declarat insubmís. Detingut a Montbrison (Forez, Arpitània), el 29 de desembre de 1914 va ser condemnat en consell de guerra a tres anys de presó per «insubmissió en temps de guerra». El 31 de desembre de 1914 va ser destinat al 53 Regiment d'Artilleria de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). El 13 de gener de 1916 es casà a Saint-Étienne amb la modista Marie Staron. En aquesta època estava domiciliat amb sos pares al número 11 del carrer José Frappa de Saint-Étienne. Als fronts destacà pels seu coratge i el 31 de març de 1916 va ser ferit per la metralla a Esnes-en-Argonne (Lorena, França). Després de passar per diverses unitats militars i pels Serveis Auxiliars de l'exèrcit, i de rebre informes mèdics on s'especificava la seva salut «mediocre» a causa de les seves ferides i per problemes digestius, l'1 d'abril de 1919 va ser desmobilitzat. El juny de 1919 va ser esborrat del control d'anarquistes de la Prefectura de Policia. A partir de desembre de 1921 visqué a Cuzieu (Forez, Arpitània), on treballà d'armer. El 18 de febrer de 1925 va ser condemnat per la Policia Correccional de Montbrison a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». Des de desembre de 1927 visqué al llogaret de Les Guichards de Cuzieu. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

- Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Gilbert Régis Antoine Messac. Sos pares residien a La Tremblade (Poitou-Charentes, França). Seguint les passes de sa mare (Marie Gabillaud), mestra, i de son pare (Victor-Maurice Messac), inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. El 21 de setembre de 1922 es casà al XV Districte de París (França) amb la secretaria Denise Germine Desvachez. En aquesta època vivia al número 99 del carrer Mademoiselle de París. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.

***

Alfredo López Arencibia

- Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el «fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquesta època es creà extraoficialment un «Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades «Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquesta època, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella –a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària–, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament –«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.

***

Necrològica de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

- Joan Solà Vidal: El 2 d'agost de 1895 neix a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Solà Vidal. Sos pares es deien Jaume Solà i Genoveva Vidal. Quan era molt jove s'instal·là al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Obrer tèxtil, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» i després de la militarització de les milícies va ser nomenat responsable de la 153 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de febrer de 1942 va ser integrat en el 405 Grup de Treballadors Estrangers, sota la matrícula 405.354, i destinat a la Societat de Forces Motrius de la Maronne, a Corresa (Llemosí, Occitània), on treballà especialment als pantans de Sent Circ i d'Argentat. En 1951 va ser enviat a treballar per la seva empresa d'Argentat a construir la fàbrica Solliac de Thionville, on acabà instal·lant-se i militant en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Raimunda Pallazuelo. Joan Solà Vidal va morir el 10 de juliol de 1965 a l'Hospital de Thionville (Lorena, França).

***

Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

- Ángel Borda: El 2 d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Borda. Quan tenia 14 anys començà a treballar en un forn rajoler fent maons i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa d'una baralla a ganivet, en la qual morí un home, va ser empresonat per primera vegada i a la comissaria patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop lliure, amb 15 anys, començà a vagabundejar per la seva província i per la de Buenos Aires. Aprengué molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril i maig de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera «La Forestal», al Chaco, on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies armades pagades per la patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el sindicalisme groc. Especialment prengué part en l'ocupació de la localitat de Barrancas (San Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir el pas dels trens carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser tancat a la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir, retornà a la seva província d'Entre Ríos i treballà una temporada com a estibador al port de Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses províncies i ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires, Santa Fe, Córdoba, Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos i linyeras –persones sense llar i sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera gratuïta i dormien on podien–, alhora que col·laborava en l'organització de sindicats. Durant aquesta època va ser detingut en diverses ocasions, especialment a Los Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà a Diamante, on des de l'any següent animà la Unió Obrera Provincial (UOP). En 1929 fou un dels fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich i Ángel Medina, aconseguí convèncer els companys per comprar un terreny on s'edificà el local del Sindicat de Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el centre de les reunions obreres de la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González, Hipólito Olivera i Ángel Lestarpé, redactà i estampà el periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels fundadors de la Biblioteca Popular «Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb la pujada del peronisme al poder. També fou membre de la cooperativa fornera «La Sindical», administrada durant els seus tres últims anys de vida per ell, en representació del SOP, i per Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat secretari de la Federació Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la qual agrupava al voltant de setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou l'editor del seu òrgan d'expressió Avance (1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer «Esfuerzo», que realitzà nombroses actuacions i en el qual participaren nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto García, Danilo Romero, Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña, Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini, Adoración García, Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer, etc.). Durant la dècada dels anys vint i trenta participà activament en diverses campanyes de solidaritat, especialment en les de suport de Simón Radowitzky, executor del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de Bragado», dels obrers rajolers de San Martín i fent costat la Revolució espanyola. Cap al 1940 s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on s'integrà en la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat membre del seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera, que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop militar de juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en fundació de la revista anarquista Reconstruir, dirigida per Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes navals durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos militants detinguts. En 1951 participà en la fundació de la Federació Llibertària Argentina (FLA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Acción Libertaria. També fou un dels animadors del Comitè d'Enllaç Sindical (CES) i del periòdic Resistencia. Durant sa vida participà en la creació de clubs esportius, biblioteques, periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en infinitat de remotes poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses detencions (1944, 1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure contes, poemes, coples, chamarritas i cançons infantils, a més de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir el 12 de març de 1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat. Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir publicà un recull dels seus textos sota el nom de Perfil de un libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia sindical de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari de paraules del lunfardo i modismes del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak estrenà una pel·lícula basada en les seves experiències, Que vivan los crotos, en la qual intervingué en la redacció del guió Libertad, companya de Borda.

Ángel Borda (1901-1980)

***

Foto antropomètrica de César Pannuti

- César Pannuti: El 2 d'agost de 1901 neix a Motta San Giovanni (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Cesare Pannuti, també conegut com César Pannuti –el llinatge citat de diverses maneres (Panuti, Panutti, Pannutti). Era fill dels propietaris Attilio Pannuti i Italia Alecce. Analfabet, es guanyava la vida treballant de guixaire. En 1920 emigrà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué, amb Elena Constantini, amb qui tingué un infant que va reconèixer, al domicili de Laurent Séassau, al camí de Saint-Philippe. Segons informes policíacs, en els anys vint freqüentà els cercles anarquistes. L'1 de desembre de 1928 va ser detingut per «complicitat en robatori», però el 10 de gener de 1929 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça. El 4 de novembre de 1931 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a un mes de presó i a 100 de multa per «ferides involuntàries». Segons un informe de la policia de Niça del 4 de juliol de 1935, en aquella època havia minvat la seva militància política. Sa germana, Ignazia Pannuti, estava casada amb l'anarquista Carlo Valdisseri (Charles Valdisseri). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Juan Fuentes Torres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Juan Fuentes Torres: El 2 d'agost de 1902 neix a Carboneras (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fuentes Torres. Sos pares es deien Juan Fuentes i Ana Torres. Emigrat a l'Argentina, milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De bell nou a la Península, s'instal·là amb sa família a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages, Catalunya) i participà en la col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser greument ferit al front i quedà no apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i amb sa companya María Ruiz s'instal·là a Carmauç, on milità en la Federació Local de la CNT. Juan Fuentes Torres va morir el 25 de febrer de 1970 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Notícia de la detenció de Léon Boissin publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 2 de maig de 1921

- Léon Boissin: El 2 d'agost de 1903 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Alphonse Léon Louis Boissin. Sos pares, que s'havien casat el gener d'aquell any, es deien Alphonse Boissin, forner, i Marcelline Thérèse Antoinette Banon, perruquera. Entre el 15 d'abril de 1920 i el 15 de maig de 1921 treballà de manobre a l'Administració Municipal de Marsella. En aquesta època vivia al número 333 del carrer marsellès d'Endoume. En 1921 era secretari del Grup de les Joventuts Anarquistes de Marsella. El 2 de juny de 1921 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència» i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «perillós per a la seguretat pública». Va ser un dels fundadors del periòdic marsellès Terra Libre (1922), òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS), l'administrador el qual va ser André Viaud i el gerent Pierre Le Roux. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921, amb Charles Aigon i Édouard Arestein, va ser sorprès per guàrdies de la pau quan aferrava a les parets de l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la guerre, contre le crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat a dos mesos de presó –els seus companys a només un mes. El 25 de febrer de 1922 resultà ferit al front pel trencament d'un vidre durant la violenta baralla que es va desencadenar en un míting de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) celebrat a la Borsa del Treball de Marsella i en la qual resultà mort el jove xofer comunista algerià Raymond Salah. En 1939 vivia al número 31 del bulevard Henri Saver, al barri de Saint-Mitre de La Pena d'Evèuna (Provença, Occitània), que va ser el seu domicili definitiu, i treballava d'empleat en una almàssera de Marsella. El 18 de febrer de 1933 es casà a Marsella amb Maria Antoinette Léopoldine Jourdan. Durant l'Ocupació, va ser denunciat anònimament i el 12 de desembre de 1941 el seu domicili va ser escorcollat per la gendarmeria d'Aubanha, que va trobar gran quantitat de documentació anarquista (els quatre volums de l'Encyclopédie anarchiste, 86 cançons antimilitaristes i revolucionàries, 21 números de L'En Dehors, etc.). Detingut, encara que convalescent de tifus, va ser enviat al camp d'internament de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on va restar sis mesos i del qual pogué sortir gràcies a una petició al seu favor signada pel veïnatge del seu barri. Léon Boissin va morir el 15 de juny de 1977 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny de 1977 a La Pena d'Evèuna (Provença, Occitània). Una part de la seva biblioteca va ser recuperada pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella.

***

Vittorio Órtore

- Vittorio Órtore: El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien Giuseppe Órtore i Teresa Betassa. Obrer mecànic torner, començà a militar de molt jove en la Unió Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà activament en l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont, Itàlia) i per aquest motiu va ser buscat per la policia. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut, jutjat i condemnat a set mesos de reclusió. L'any següent fugí clandestinament a França. El 3 de setembre de 1926 va ser detingut a París (França), amb el també anarquista Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes comesos durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de França, França). En 1928 l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i Oise) el condemnà a 10 anys de reclusió per «robatori a mà armada» després d'haver reconegut que formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes (Ewrice Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François Fissore, Carlo Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu empresonament es dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre inèdit (La Chiesa cattolica e la civiltà occidentale) a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i marxà cap a Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també anarquista i refugiada: però 7 de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya), s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Des del front d'Aragó envià diversos articles a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; a Guerra di Classe, de Barcelona; i a Il Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche. Mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Vittorio Órtore va ser abatut el 8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista Camillo Sartoris envià des de Bèlgica un subsidi a sa família a Itàlia, però aquest va ser confiscat per les autoritats feixistes.

Vittorio Órtore (1904-1937)

***

Notícia del nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en La Vanguardia del 8 de novembre de 1936

- Joan Busquets Queralt: El 2 d'agost de 1908 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i Queralt, conegut com Xerí. Sos pares es deien Joan Busquets Vilanova, llaurador, i Maria Queralt Prats. A partir de 1925 fou membre de la cooperativa Societat Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià al Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la junta de la Societat Agrícola i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls, entre 1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació de Sindicats Agrícoles de l'Alt Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una intensa tasca en la formació de la cooperativa agrícola local que va permetre mantenir les terres productives i dignificar el treball dels camperols vallencs. Després va ser cridat a files i marxà al front bèl·lic. Capturat per les tropes franquistes a Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do Caramiñal (la Corunya, Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets que no va cometre, com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de Valls i que havia perpetrat diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a causa de les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la seva magnífica gestió al front de la Societat Agrícola que s'enfrontà als seus interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels 13 acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar, avalats en aquest segon cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de la postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat que els sis denunciants van ser declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets Queralt va ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i Torrents publica el llibre biogràfic Joan Busquets Queralt, afusellat. La repressió franquista a Valls.

***

Marià Casasús Lacasta

- Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Sos pares es deien Bonifacio Casasús i Verísima Lacasta. Era fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) que havien emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la «Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí «Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona –amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 a la Residència Casa Pairal de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.

***

Asunción García Navarro

- Asunción García Navarro: El 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 6 d'agost– de 1912 neix a Masarró (Múrcia, España) l'anarcosindicalista María Asunción García Navarro. Filla d'una família nombrosa de set germans, sos pares es deien Andrés Sandalio Antonio García Rubio i Sebastiana Fabriciana Antonia Navarro Hernández. En 1913 s'instal·là amb sa família a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). El 30 de desembre de 1928 es casà –s'hagué de casar per l'església, ja que estava embarassada i sinó no podia reconèixer l'infant– a Santa Coloma de Gramenet amb l'anarquista Gabriel Binimelis Castell, amb qui tingué tres filles (María Josefa Rufina, Magdalena i Yolanda) i un fill (Jaime Salvador Gabriel). Quan esclatà la guerra civil s'allistà voluntària com a miliciana a la «Columna Ortiz». En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sos infants María i Jaime i patí els camps de concentració (Argelers, Ribesaltes, Vals, Mausac i Muret) fins la derrota alemanya. Després de la II Guerra Mundial fou una de les reorganitzadores de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb son company i sa filla María creà un trio artístic que, fins al maig de 1947, recorregué França recaptant fons per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Ansunción García Navarro va morir el 18 de juliol de 1999 al seu domicili, al número 11 del carrer Vendine, de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada al cementiri de Saint Cyprien d'aquesta població.

Asunción García Navarro (1912-1999)

---

Continua...

---

[31/07] �La Propaganda� - Setmana Tr�gica - �Ruta Confederal� - Mahler - Recco - Luz - Fochi - Capronnier - Clos - Mah� - N��ez Soler - Domene - Ferri - Catanese - Prouvost - Noget - Mart�n de la Haza - Mu�oz Ben�tez - Sette - Cortiella - Gil P�rez - Biget - Melendo - Trenc - Alvira - Torrens - Bianco

[31/07] «La Propaganda» - Setmana Tràgica - «Ruta Confederal» - Mahler - Recco - Luz - Fochi - Capronnier - Clos - Mahé - Núñez Soler - Domene - Ferri - Catanese - Prouvost - Noget - Martín de la Haza - Muñoz Benítez - Sette - Cortiella - Gil Pérez - Biget - Melendo - Trenc - Alvira - Torrens - Bianco

Anarcoefemèrides del 31 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de La Propaganda

- Surt La Propaganda: El 31 de juliol de 1881 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del dominical La Propaganda. Revista semanal consagrada a la defensa e ilustración de la clase obrera. D'antuvi la seva tendència era republicanofederal, però gràcies al viratge polític i la radicalització del seu fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les tesis anarcocol·lectivistes de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o anterior, el seu subtítol serà «Semanario social defensor de la clase trabajadora» i més tard «Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En un primer moment polemitzà amb Revista Social, però aviat passà a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres del consell de redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel Bernárdez, Federico Rodríguez i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien a la capelleria que el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre les seves col·laboracions destaquen la secció «Misceláneas doctrinales», on Ricardo Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de Serafín Álvarez, Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán, Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al servei militar, realitzades pels quintos que formaven el seu comitè de redacció, enmig de l'escàndol dels contingents i les redempcions en metàl·lic, va ser un dels puntals que van fer força popular aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74 números, l'últim el 4 de març de 1883, i encara en sortí el número 75, però va ser segrestat per les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150 pessetes), fet que suposà la fi de la revista.

***

Protecció d'un mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)

- Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) –poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual.

***

Capçalera del primer número de Ruta Confederal

- Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de 1937 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Ruta Confederal. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos de Ramo e Industria. CNT-AIT. Era una publicació oficial, visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de la Federació Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes. Trobem articles de Mauro Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita Cerdà, Felipe Colomer, Felipe Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina García, José García Ventura, Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge Quiles, Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres. Polemitzà amb Humanidad, d'Alcoi, i atacà els comunistes. En sortiren 34 números, l'últim el 19 de març de 1938.

Naixements

Foto policíaca de Jacob Mahler (3 de març de 1894)

- Jacob Mahler: El 31 de juliol de 1832 neix a Hanau (Electoral de Hessen, Sacre Imperi Romanogermànic; actualment pertany a Darmstadt, Hessen, Alemanya) l'anarquista Johann Heinrich Jakob Mahler –comunament citat en francès com Jean Henri Jacob Mahler i a vegades erròniament Malher– i conegut com Le Russe. Sos pares es deien Johann Jakob Mahler, boter, i Margarete Bader. Quan tenia cinc anys abandonà el seu país nata i cresqué a Sant Petersburg (Rússia, Imperi rus; actualment Rússia). Quan tenia 18 anys emigrà a França i treballà de baster en una albarderia de París (França). El 2 de març de 1861 es casà al XIII Districte de París amb l'armillera francesa Maria Louise Wiedmann. En aquesta època vivia al número 49 del carrer Chevaleret de París. Quan esclatà la guerra francoprussiana marxà cap a Suïssa, on va romandre dos anys. De bell nou a França, en 1880 aconseguí la nacionalitat francesa. Figurava com «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia del 29 d'abril de 1892. El 3 de març de 1894 el seu domicili, al número 10 del carrer de La Voyette d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) va ser escorcollat per la policia i es van trobar una important quantitat de periòdics i fullets anarquistes –no obstant això, sa companya argumentà que es tractava de documentació personal (correspondència, quaderns, etc.). Aquest mateix dia va ser fitxat com «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i enviat a la presó parisenca de Mazas. Jacob Mahler, oficialment, es va suïcidar a la seva cel·la el 10 de març de 1894 a la presó de Mazas de París (França) escanyant-se amb la seva camisa fermada al llit. Alguns diaris qüestionaren la seva pertinença al moviment anarquista i que es tractava d'una altra persona amb el mateix nom o semblant i altre fet estrany va ser que el dia abans de la seva mort s'havia decretat la seva posada en llibertat; la Prefectura de Policia mai no va aclarir aquest cas.

***

Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894)

- Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Grégoire Recco (1857-?)

***

Fábio Luz

- Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquella època assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União, Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903), Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup «Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

Fábio Luz (1864-1938)

***

Adalgisa Fochi (ca. 1902)

- Adalgisa Fochi: El 31 de juliol de 1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'educadora, escriptora i activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí que havia participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina Gallenga, més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano Berneri, vidu amb fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses ocasions (Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de contes infantils –La penna d'oro (1902) i La scopa di zia Tecla (1904)–, en 1912 va fer la conferència L'eredità in relazione alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca Popular de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a l'escola superior, i en 1914 altra sota el títol Esaminandi ed esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa dels infants abandonats, com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo in fanciullo. En 1927 publicà l'obra de teatre en un acte Uno stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa tasca cultural marcada pel seu pensament polític, barreja entre el republicanisme mazzininià, el socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana. Durant el règim feixista, després de negar-se a jurar fidelitat al Rei, obligació per a tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva professió i el seu país. Es reuní amb son fill i la seva companya Giovanna Caleffi a París (França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a ensenyar ses dues nétes Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París després de l'assassinat de son fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya), retornant a Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A Itàlia publicà dos llibres dedicats a son fill: Con te, figlio mio! (1948), que en realitat són unes memòries, i La mamma. In difesa di Camillo Berneri. Contro i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va morir el 16 d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba, segons el seu desig, només porta una inscripció: «Madre di Camillo».

Adalgisa Fochi (1865-1957)

***

Signatura de Marcel Capronnier (1901)

- Marcel Capronnier: El 31 de juliol de 1878 neix a Beauvais (Picardia, França) l'anarquista Marcel Armand Julien Capronnier. Era fill de Joseph Armand Capronnier, venedor de vi a l'engròs i conseller municipal de Beauvais, i d'Adèle Marie Nathalie Laurent. En 1898, quan era estudiant, va ser cridat a files, però la seva incorporació va ser ajornada perquè tenia un germà a l'exèrcit. El 14 de novembre de 1899 va ser incorporat a files, però el 22 de setembre de 1900 va ser llicenciat. A partir d'aquest moment es guanyà la vida d'empleat i representant comercial. El 15 de maig de 1901 es casà al XVIII Districte de París (França) amb Marie Angèle Galey. En aquesta època vivia al número 61 del carrer Caulaincourt del XVIII Districte de París. En 1908 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de París com a «anarquista antimilitarista». El 14 de gener de 1909 va fer separació de bens amb la seva esposa. Va ser candidat abstencionista pel XVIII Districte de París a les eleccions legislatives de 1910. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el 14 d'agost de 1914 destinat en una unitat del servei de Commis et Ouvriers Militaires d'Administration (COA, Empleats i treballadors administratius militars). El 28 d'octubre de 1916 va ser nomenat caporal i dirigí una unitat de COA. El 27 de setembre de 1917 va ser nomenat sergent. Vidu de Marie Galey, el 24 d'agost de 1918 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb l'alsaciana Madeleine Agathe Baderspach. Aleshores treballava d'empleat comercial a Saint-Ouen i vivia al número 85 del bulevard Victor Hugo d'aquesta població. El 30 de gener de 1919 va ser desmobilitzat i llicenciat. Vidu de Madeleine Baderspach, es casà amb Ernestine Gaugui. Al final de sa vida treballà de comptable i visqué a Verlin (Borgonya, França). Marcel Capronnier va morir l'1 de febrer de 1955 a l'Hospital de Joigny (Borgonya, França).

***

Nicolas Clos

- Nicolas Clos: El 31 de juliol de 1882 neix al XI Districte de París (França) el sindicalista Nicolas Clos, conegut com Gros Morin. Sos pares es deien Nicolas Clos, manobre i adober, i Anna Becker, cosidora. El 30 d'agost de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «robatori de collites». El 10 d'octubre de 1903 es casà a l'XI Districte de París amb la florista parisenca Louise Charpentier i en aquesta època vivia amb sos pares al número 59 del bulevard de Ménilmontant de París; però acabà enviudant. Pocs dies després de casat, el 16 de novembre de 1903 va ser incorporat en el 46 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 22 de febrer de 1905. En 1914 va ser integrat en el Regiment d'Infanteria de Fontainebleau, a la VI Secció de Ferrocarrils de Campanya. Durant la Gran Guerra passà per diferents regiments d'infanteria. El 26 de desembre de 1919 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per «cops i ferides». Ajustador mecànic de professió, d'antuvi va fer feina a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) i després a fàbrica de màquines i d'utillatge «H. Lapipe & Ch. Wittmann», al número 39 del carrer Saint-Fargeau de París. El seu últim domicili va ser al número 126 del carrer Chemin Vert de París. L'11 de gener de 1924 assistí a un míting comunista a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles de París, en el curs de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser ferit de tres trets (un al cap i dos al ventre), juntament amb lampista plomer i anarcosindicalista Adrien Poncet (Gros Plombier). També resultaren ferits de bala els anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière, Michel i Philogone Pécastaing. Nicolas Clos va morir aquell mateix dia, l'11 de gener de 1924, a l'Hospital Sant-Louis del X Districte de París (França). El periòdic L'Humanité afirmà que Nicolas Clos era militant comunista, fet que Le Libertaire negà formalment. El Sindicat Únic del Metall, de tendència comunista, assistí a l'enterrament de Nicolas Clos, organitzat per sa família, el 18 de gener al cementiri de Pantin (Illa de França, França), encara que no estigués clar que militava en aquest moviment. La Libertaire organitzà una subscripció popular per sa filla.

***

Portada del llibre d'Anna Mahé

- Anna Mahé: El 31 de juliol de 1882 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure Anna-Rose Marie Mahé. Sos pares es deien Pierre Marie Armand Mahé, sabater, i Eulalie Flavie Eugénie Brosseau. D'antuvi mestra d'escola –sembla que es titulà a l'Escola Normal de Nantes (Bretaya)–, va esdevenir més tard, com sa germana Armandine Mahé, la companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad) amb qui participarà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars, 1902). El 6 d'agost de 1903 es casà a Nantes amb Marie Augustin Fauvelais. Va ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa llibertària (L'Anarchie, La Cravache, Germinal, Le Libertaire, L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia simplificada», rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. Entre 1906 i 1907 s'ocupà, amb Pierre Brunia, d'organitzar les vacances populars d'estiu del grup «Les Amis Libres» a Chatelaillon (Poitou-Charentes, França). L'estiu de 1908, arran d'una baralla a la seu de les «Causeries Populaires» entre un tal Bernard i Albert Libertad, trencà amb aquest últim i intentà, amb Henri Martin (Japonet), recuperar el material d'impremta que es trobava al local. Alguns mesos més tard, ben igual que Henri Martin, va fer saber a través de la premsa llibertària que ja no tenia cap lligam amb el periòdic L'Anarchie. En 1908 publicà el fullet L'hérédité et l'éducation (1908), en ortografia simplificada, que va ser traduït al castellà per A. Cruz i editat a París en 1911 sota el títol La herencia y la educación. També en 1908 publicà l'obra de teatre Vers la vie. En 1909 participà, amb Jean Goldschild (Goldsky), Charles Malato i Eugène Peronnet, en el nou òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés, fundat per René Dolié, Georges Durupt i Pierre Ruff. En 1910 treballà com a comptable a l'impremta comunista «L'Espérance» i fou membre del consell de redacció de Le Libertaire. En aquesta època era companya de l'anarquista André Jules Marie de Bläsus (André De Blasiis), amb qui vivia al número 32 el carrer de Freny d'Asnières (Illa de França, França). L'octubre de 1910, a resultes del seu article antimilitarista «Conseils d'une mère à son fils» publicat el 2 d'octubre en Le Libertaire, va ser empresonada; jutjada el 24 de febrer de 1911 per l'Audiència del Sena, juntament amb Georges Dulac, gerent del periòdic, va ser absolta. Arran del cas de la «Banda Bonnot», com a conseqüència d'una denúncia, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar documents de Léon Lacombe i una màquina d'escriure robada, i per aquest fet André De Blasiis va ser condemnat a sis mesos de presó per robatori. Cap el 1916 es casà al País Basc amb Pierre Miremont (Georges) i en 1917 un dels correus enviats per son cunyat Henri Martin va ser interceptat per la censura, fet pel qual s'engegà una investigació especial per part del comissari de policia de Baiona (Lapurdi, País Basc) que no tingué cap resultat. En 1922 va ser esborrada del «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena. Posteriorment visqué amb sa germana Armandine a Colombes (Illa de França, França). Anna Mahé va morir el 8 de novembre de 1960 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Ignacio Núñez Soler

- Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana, Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del «Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants –de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler.

***

Necrològica de José Miguel Domene Barón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1983

- José Miguel Domene Barón: El 31 de juliol de 1911 neix a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miguel Domenech Barón –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Domenec o Domenech. Era fill natural de Francisco Domene Matusana i Ana Barón Haro, que va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 26 de juny de 1913. Després de la guerra civil s'exilià a França. Militant de la Federació Local de Tarba de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant molts anys fou delegat de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Joséphine Dominiquette Dalier. José Miguel Domene Barón va morir el 4 de novembre de 1983 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Bernard Ferri (1963)

- Bernard Ferri: El 31 de juliol de 1942 neix a l'Hospital Tarnier del VI Districte de París (França) l'activista llibertari Bernard Ferri. Sos pares es deien Albert Ferri, auxiliar de comptabilitat, i Yvette Marcelle Alice Pin, empleada d'assegurances. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de França, França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de París. Gràcies a una beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països (Grècia, Síria, Líban, Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi d'Ensenyament Politècnic del carrer parisenc de Curial. A començament de la dècada dels seixanta, militava en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i formava part d'un grup de joves anarquistes (Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François Poli, etc.) lligats a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant la primavera de 1963 participa en una campanya accions simbòliques contra interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus turístiques, etc.), per a obligar la premsa francesa i internacional a parlar del règim franquista. El 8 d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat detingut el 6 d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que col·locava una bomba a les oficines de la companyia aèria Iberia a València (València, País Valencià) i traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 20 d'abril d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián Grimau García i el 17 d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes de presó: Ferri a 30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a 15 anys i un dia. Tancat a la presó de Càceres (Extremadura, Espanya), gràcies a les pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França). Bernard Ferri va morir el 5 d'agost de 1976 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània), després de patir un accident de muntanya en estranyes circumstàncies a Gavarnia (Bigorra, Gascunya, Occitània) –segons Alain Pecunia va ser assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de Ferri, va ser un malaurat accident d'escalada.

***

Claudio Catanese fotografiat pere Stefan Draschan (2017)

- Claudio Catanese: El 31 de juliol de 1952 neix a Enna (Sicília) l'artista plàstic, músic, actor, poeta i activista cultural anarquista Claudio Catanese. Autoqualificat com «artista post-dadaista-psicodèlic», en els anys vuitanta va ser l'organitzador de les Trobades Culturals i Artístiques Llibertàries «Blue Cobalto» de Nàpols (Campània, Itàlia). Posteriorment entrà a formar part del grup «Mastrogiovanni» de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i va ser l'animador de nombroses iniciatives culturals (debats, lectures, projeccions, etc.), especialment al centre històric napolità. Actor del «Teatre Comunitari» de Toni Ferro, destacà en el muntatge de happenings, performances i espectacles de carrer a Nàpols. A principis dels anys noranta, cofundà l'«Ufficio Alchemico Internazionale» (UAI, Oficina Alquímica Internacional). El novembre de 2018 va ser el principal organitzador dels tres dies de les Trobades d'Art i Cultura Anarquistes. L'estiu de 2019 organitzà a la «Fundació Morra - Museu Hermann Nitsch», al barri de Materdei de Nàpols, on vivia, una vetllada musical de cuina i de barbacoa autogestionària. També va ser membre de l'«Associazione Proletari Escursionisti (APE, Associació de Proletaris Excursionistes), amb la qual realitzà nombroses excursions, especialment a la vall d'Amalfi de Campània. Gran viatger, recorregué nombrosos països i va viure un temps als EUA. Va fer costat de manera fervent l'experiència llibertària kurda de Rojava. Malalt amb un càncer de pulmó, Claudio Catanese va morir el 15 d'agost de 2021 a Nàpols (Campània, Itàlia). Entre el 9 de maig i el 8 de juny de 2024 es realitzà la napolitana «Fundació Morra - Museu Hermann Nitsch» l'exposició «Reload» en la seva memòria, amb una selecció d'obra visual, poemes, música i escrits de la seva producció entre 1980 i 2021.

Defuncions

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: El 31 de juliol de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon-Michel Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Havia nascut el 29 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de setembre– de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Félix Léon Prouvost, fabricant, i Adéle Justine Delamoy. Fill d'una família burgesa del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, el 31 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11 d'agost– de 1921 a Villa Rock Hill, a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.

***

Nota de la mort de Roland Noget apareguda en el diari de Caen L'Ouest-Éclair del 2 d'agost de 1935

- Roland Noget: El 31 de juliol de 1935 mor a Caen (Normandia, França) l'anarquista i pacifista Roland Paul Arsène Roland. Havia nascut el 18 de setembre de 1904 a Caumont-l'Éventé (Normandia, França). Sos pares es deien Eugène Armand Noget, llauner, i Irma Armande Anatolie Huet, modista. Es guanyava la vida com a manobre a París (França). Membre del grup de cançonetistes revolucionaris «Muse Rouge», prengué part en els vetllades de la societat «La Normandie», on l'havia introduït el poeta Charles Pessey. Militant pacifista, formà part del grup del III Districte de París de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP), però, descontent amb l'orientació dretana d'aquesta, entrà a formar part de la Lliga Internacional d'Acció Pacifista i Social (LIAPS), fundada el 14 d'abril de 1934, sota la presidència d'honor de Victor Méric, per Cantaret i Jean-Paul Monteil. Aquesta lliga tenia com a finalitat lluitar contra el feixisme i la guerra «per tots els mitjans». Fou responsable del grup que arreplegava militants de la LIAPS dels quatre primers districtes parisencs. També va pertànyer al Grup de Defensa del periòdic La Patrie Humaine i fou tresorer del periòdic parisenc Le Clameur (1932-1936), òrgan mensual de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), d'orientació comunista llibertària, dirigit per René de Sanzy. Va col·laborar en Almanach de la Paix pour 1934, editat per l'UIP. Malalt de tuberculosi, Roland Noget va morir el 31 de juliol de 1935 a l'Hospital de Caen (Normandia, França).

***

Manuel Martín de la Haza

- Manuel Martín de la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Los Palacios (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Havia nascut el 23 d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

---

Continua...

---

[01/08] �La Federaci�n� - �La T�te de Mort� - �Der Anarchist� - �L'Ami des Ouvriers� - �La Nouvelle Humanit� - Xerrada de Gravelle - �Tramontana� - Setmana Tr�gica - ��vante!� - M�ting antimilitarista - �Culmine� - C�mping de la FIJL - �Revoluci�n Social� - Le Blavec - Jolivet - Dubord - Muald�s - Le�n - Iturbe - Ramos - Regales - Marcobal - Sbardellotto - Vicente Ruiz - Nakov - Roda - Hettig - Chaumelin - Little - Veidaux - Carret - Monterde - S�nchez Rosa - Rosenstein - Abate - Charles-Albert - Arenas - Blasco - Ca�ete - Humbert - Guill�n

[01/08] «La Federación» - «La Tête de Mort» - «Der Anarchist» - «L'Ami des Ouvriers» - «La Nouvelle Humanité» - Xerrada de Gravelle - «Tramontana» - Setmana Tràgica - «Ávante!» - Míting antimilitarista - «Culmine» - Càmping de la FIJL - «Revolución Social» - Le Blavec - Jolivet - Dubord - Mualdès - León - Iturbe - Ramos - Regales - Marcobal - Sbardellotto - Vicente Ruiz - Nakov - Roda - Hettig - Chaumelin - Little - Veidaux - Carret - Monterde - Sánchez Rosa - Rosenstein - Abate - Charles-Albert - Arenas - Blasco - Cañete - Humbert - Guillén

Anarcoefemèrides de l'1 d'agost

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Federación

- Surt La Federación: L'1 d'agost de 1869 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari creat per Rafael Farga i Pellicer La Federación. Órgano del Centro Federal de las Sociedades Obreras. D'antuvi republicà federal, sorgit d'un acord del Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya (Barcelona, 12 i 13 de desembre de 1868); esdevindrà a partir del 24 de juliol de 1870 l'òrgan de la bakuninista Federació barcelonina de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), com a resultat del Primer Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (Barcelona, del 18 al 26 de juny de 1870). Suspès governativament, fou substituït, entre maig i juny del 1872, per El Trabajo, del qual sortiren quatre números. Va ser a la seva època el més important periòdic de la Internacional. Hi col·laboraven Fermín Salvochea, González Morago, Gaspar Sentiñón, Anselmo Lorenzo, Emili Hugas, Pere Gasull, Lluís Carreras, Josep Roca i Galès, Teobaldo Nieva, Nicolás Alonso Marselau, Soriano, Solanilla, Rica i Alerini, entre altres. Va publicar textos de Proudhon i de Bakunin, manifests de l'AIT, defensà la Comuna de París i es va ocupar del debat entre col·lectivisme i comunisme. Víctima del pronunciament militar del general Manuel Pavía, el periòdic deixarà de publicar-se el 3 de gener de 1874 en el número 229. A la capçalera figuren paraules com: Llibertat, Cooperació, Solidaritat, Treball, Racionalisme, Ciències, Arts, Història, Justícia, Moral, Veritat, Perseverança, Internacionalisme, Progrés, Drets, Deures, Reciprocitat.

***

Capçalera de La Tête de Mort

- Surt La Tête de Mort: Per l'agost de 1885 surt a Saint-Imier (Berna, Suïssa) el primer número i únic número conegut de La Tête de Mort. Journal communiste, anarchiste et révolutionnaire paraissant à Saint-Imier. D'antuvi es pensà que aquesta publicació, violenta i reivindicadora de la lluita armada –venjança, mort, sang, fusells, bidons de petroli, cartutxos de dinamita, etc., era el llenguatge que usava–, es tractava d'una invenció de la policia o d'agents provocadors. En realitat es tractava d'una broma pesada publicada, sota el pseudònim de N. Engelmann, del periodista Numa Langel, redactor del Cancan Jurassien, com el número 6, imprès en paper roig, d'aquesta publicació. Langel va ser jutjat per l'Audiencia de Courtelary (Berna, Suïssa) el setembre d'aquell any i condemnat a cinc francs de multa per haver publicat el periòdic anònimament. Grossniklaus, impressor del Cancan Jurassien, i Tell Brandt, dipositari de la mateixa publicació, també van ser condemnats a la mateixa pena.

***

Capçalera de Der Anarchist

- Surt Der Anarchist: L'1 d'agost de 1889 surt a Saint Louis (Missouri, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya publicat per Claus Timmermann Der Anarchist. Anarchistich-Communistisches Organ. Era l'òrgan d'expressió del Grup Autonomia de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) de Saint Louis. En 1891 passarà a editar-se a Nova York pel Die Autonomen Gruppen Amerikas i fins al 1895. Emma Goldman, Piotr Kropotkin, Georges Etiévant, Georg Mazinger, Rudolf Rocker, Merlino, Severino i Ravachol, entre altres, hi col·laboraren.

***

Calçalera de L'Ami des Ouvriers

- Surt L'Ami des Ouvriers: L'1 d'agost de 1894 surt a Hastings (Pensilvània, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Ami des Ouvriers. Organe des travailleurs de langue française aux États-Unis. A partir del número 4 es publicà a Charleroi (Pensilvània, EUA) i a partir del 9 porta com a subtítol «Organe des travailleurs de langue française». Volia ser una tribuna lliure on tots els obrers poguessin expressar les seves idees i era un continuador de Le Réveil des Mineurs (1890-1893). En va ser responsable de l'edició i de la redacció Louis Goaziou. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem articles de Julien Bernarding, P. Deniau, D. Gaspard, Louis Goaziou, J. Hannon, F. Raes i Henri Zisly. Es distribuïa gratuïtament entre els vaguistes i els desocupats. En sortiren 27 números i dos suplements fins al 30 de maig de 1896. Va ser continuat per La Tribune Libre (1896-1900).

***

Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

- Surt La Nouvelle Humanité: Per l'agost de 1895 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Nouvelle Humanité. Art, nature, littérature. Aquesta publicació anarconaturista sortirà amb periodicitat irregular i l'últim número serà el 19-20, de desembre de 1898, quan es fusionarà amb Le Naturien. Editada per Henri Beylie (Beaulieu), impresa autogràficament per Henri Beylie i il·lustrada per Émile Gravelle, comptarà amb Jules Bariol, Honoré Bigot, René Chaughi, Henri Gauche i Henri Zisly, entre altres col·laboradors.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 29 de juliol de 1905

- Xerrada de Gravelle: L'1 d'agost de 1905 se celebra a la Sala de l'École del XII Districte de París (França) una conferència del pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gravelle sota el títol «Aspect du naturisme libertaire» (Aspecte del naturisme llibertari). La xerrada va ser organitzada pel Grup d'Educació Llibertària del XII Districte de París.

***

Capçalera del primer número de Tramontana

- Surt Tramontana: L'1 d'agost de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista en català Tramontana. Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres. Publicat per iniciativa de Felip Cortiella i Ferrer, que ja havia promogut, dos anys abans, el també setmanari Avenir, seguí una línia d'anarquisme filantròpic, idealista i comprensiu del sentiments nacionals catalans. N'aparegueren 18 números, l'últim el 20 de desembre de 1907, però a partir del número 9, del 3 d'octubre, en canviar d'editor, passarà a publicar-se en castellà, justificant aquest fet amb que «la propaganda de l'ideal abastaria d'aquesta manera un major nombre de lectors i tindria una major extensió». Hi van col·laborar, a més de Felip Cortiella, Mas Gomeri, Grau, Miranda, Enric Pujol, Narcís Folgueras, José Alarcón, Josep Grau, entre d'altres. L'única col·lecció completa d'aquesta publicació es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Un obrer detingut és portat per les forces de l'ordre (Foto de F. Ballell)

- Últim dia de la Setmana Tràgica: El diumenge 1 d'agost de 1909, amb l'emmudiment definitiu d'escopetes i de pistoles, les autoritats donen per acabats els fets insurgents que s'havien produït durant tota la setmana a Barcelona (Catalunya). Al matí, totes les línies de tramvies van funcionar. L'alcalde de Barcelona, Joan Coll Pujol, publicà un ban anunciant que, després d'una reunió celebrada entre els representants de l'Ajuntament de Barcelona i els de les principals corporacions econòmiques i socials barcelonines, l'endemà els comerços i les fàbriques podrien tornar obrir amb total normalitat. Les esglésies que no havien estat destruïdes van celebrar misses i en algunes van cantar-se solemnes Te Deum. Fins i tot les floristes de la Rambla van obrir les seves parades. Els diaris publicaren un resum dels fets, tots els mateix, redactat pels directors d'El Liberal i La Veu de Catalunya i pactat amb el capità general, Luis de Santiago Menescau. Al vespre, una manifestació de dones recorregué la ciutat demanant la llibertat dels detinguts. Alguns dirigents de la rebel·lió i unes 2.000 persones implicades en els fets o que no volien ser incorporades a l'Exèrcit, veien que la derrota revolucionària era un fet, abandonaren precipitadament la ciutat. El governador Ángel Ossorio y Gallardo, a qui formalment se li acceptà la dimissió el 6 d'agost, abandonà el seu amagatall del Tibidabo i embarcà gairebé d'amagat cap a València. L'endemà, inici d'una nova setmana laboral, els obrers van tornar sense cap mena de desordre als seus llocs de feina i la majoria dels patrons van pagar la setmanada no treballada. La vaga convocada pels socialistes a tot l'Estat per aquell 2 d'agost havia estat avortada amb la detenció dels dirigents els dies anteriors i ni tan sols se'n parlà. També aquell mateix dia es realitzà el primer consell de guerra sumaríssim, on Ramon Baldera Aznar fou condemnat a cadena perpètua per rebel·lió militar. El balanç global de morts durant els fets de la Setmana Tràgica pujà a 106 civils, vuit membres de les forces d'ordre i tres religiosos. Pel que fa els danys materials, de les 58 esglésies que hi havia a Barcelona, se'n van cremar 21 i cinc es van lliurar perquè els veïns del barri o milícies carlines intentaren protegir-les; d'altra banda, dels 75 convents van ser cremats 30. El nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, suspengué els diaris nacionalistes catalans, els lerrouxistes i els anarquistes; també clausurà les societats i els centres obrers. Durant l'agost seran empresonats 990 rebels dels més de 2.500 detinguts en enormes batudes policíaques. Als processats se'ls imputà dos tipus de delicte: d'una banda, el fet de portar armes i participar en la construcció de barricades, així com els atacs contra els serveis públics o transports, va ser considerat com a delicte de rebel·lió militar, és a dir, delicte de sedició, i aquests casos van ser jutjats per tribunals militars; d'altra banda, el saqueig o incendi de convents, així com els atacs al clergat, van ser classificats com a delictes comuns i jutjats pels tribunals civils. La justícia militar va processar 1.725 persones –214 en rebel·lia– en un total de 739 causes diferents; es van sobreseure els càrrecs contra 469 persones, mentre que 584 van ser absoltes; les condemnes a mort van ser 17, però només s'executaren cinc persones (Josep Miquel Baró, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo, Ramon Clemente García i Frances Ferrer Guàrdia) i les altres 15 van ser commutades per cadena perpètua, condemna que va ser imposada a un total de 59 insurgents. Unes 200 persones sospitoses d'anarquisme van ser expulsades a més de 300 quilòmetres de Barcelona (a Alzira, Terol, Siétamo, Puebla de Híjar, Almudévar, Ayerbe, Osca, etc.) i 40 estrangers (20 d'ells francesos) van ser desterrats a l'estranger. El sindicat Solidaritat Obrera, tot i no haver patrocinat la vaga oficialment, va veure clausurat el seu domicili social i el seu periòdic Solidaridad Obrera prohibit, sota l'acusació d'haver instigat la rebel·lió d'acord amb la Confederació General del Treball (CGT) francesa i la maçoneria internacional; la repressió portarà també una important disminució dels seus militants, que passaran de 15.000 a tot Catalunya a només 4.418. A l'agost també es tancaran 94 escoles laiques, 20 escoles privades (neutres) i 34 centres d'«idees avançades» de tota la província. Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica no seran ni la República ni l'Anarquia, sinó un modest canvi de govern: el 21 d'octubre caurà el conservador mallorquí Antoni Maura Montaner sota la consigna «Maura no!».

***

Portada del primer número d'Avante!

- Surt Ávante!: L'1 d'agost de 1921 surt a Évora (Alentejo, Portugal) el primer número del periòdic bimensual anarquista Ávante! Precursor da sociedade igualitaria. Portà diversos epígrafs, com ara « O trabalho é a essencia da Vida» (El treball és l'essència de la vida), «Povo que dorme, tirania que desperta» (Poble que dorm, tirana que desperta) i «Una vida de indolencia é peor que a morte» (Una vida d'indolència és pitjor que la mort). Capçalera propietat del Grup «Ávante!», l'editor responsable fou Amando Pratas, el secretari de la redacció Fernando Silva Junior, el redactor principal Manuel Ramos i l'administrador Joaquim Nogueira. La redacció es trobava a la seu de la Unió de Sindicats Obrers d'Évora, al número 14 de la plaça Joaquim António d'Aguiar. En el número 2, del 14 d'agost de 1921, es publicà un manifest dels anarquistes russos («Pela Liberdade contra a Ditadura: um apelo dos anarquistas russos ao proletariado de todos os paises»). La majoria dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos de José Bacelar, Gonçalves Correa, Antonio Gonçalves Dias, Claudio Moreno, Joaquim Nogueira, Joaquim A. d'Oliveira, A. Silva, Carlos José de Sousa, entre d'altres. En sortiren només tres números, l'últim el 29 d'agost de 1921. En 1909 ja havia sortit la mateixa capçalera, òrgan de la «Bibliotheca do Grupo de Propaganda Livre» d'Évora.

***

Cartell del míting

- Míting antimilitarista: L'1 d'agost de 1924 se celebra a la Gran Sala del Sophiensaele de Berlín (República de Weimar, Imperi Alemany; actualment Alemanya) un míting antimilitarista sota el títol «Der grosse völkermord» (El gran genocidi). En aquest acte, organitzat per la Borsa del Treball del Gran Berlín de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), van intervenir els anarquistes Rudolf Rocker i Augustin Souchy, i, en francès, Pierre Besnard.

***

Capçalera de Culmine

- Surt Culmine: L'1 d'agost de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista en llengua italiana Culmine (Cim), que arribarà a portar tres subtítols («Rivista Anarchica», «Pubblicazione Anarchica Bimensile» i «Pubblicazione Anarchica»). D'antuvi fou mensual, però amb el temps la periodicitat fou canviant. Va estar escrita –llevat de textos clàssics de pensadors anarquistes (Reclus, Proudhon, Bakunin, Nietzsche, Malatesta, Kropotkin, etc.)–, impresa, editada i distribuïda per Severino Di Giovanni, que escrivia durant les nits, ja que de dia feia feina en un taller tipogràfic a Morón. En van ser administradors Agostino Cremonessi i Giulio Montagna. Alguns membres del grup foren José Apaugliesi, Francisco Mezzano, José Pelatelli, Antonio Botenelli, Vicenti Pinelli, Aldo Aguzzi i Genaro Pensa. Fou l'única publicació argentina que defensà sense contemplacions l'expropiació i l'acció violenta com a mitjà de lluita anarquista i es va finançar amb la feina de Di Giovanni, amb el suport econòmic d'anarquistes italians d'Europa i amb l'aconseguit en diverses expropiacions. Els objectius que perseguia Di Giovanni amb la publicació eren difondre les idees anarquistes entre els treballadors immigrants italians; contrarestar la propaganda dels partits polítics pseudorevolucionaris, que feien de l'antifeixisme una especulació per a les seves futures conquestes parlamentàries; engegar l'agitació de caràcter exclusivament llibertari entre els treballadors italians per mantenir viu l'esperit antifeixista; despertar l'interès als seus compatriotes per les agitacions proletàries argentines; i establir una intensa i activa col·laboració entre els grups anarquistes italians, els companys aïllats i el moviment anarquista argentí. El periòdic polemitzà durament amb els altres sectors de la família socialista; s'ocupà de temes poc usuals, com ara l'emancipació femenina; organitzà tertúlies culturals, sota el lema «De la propaganda als fets»; i realitzà una important campanya per l'alliberament dels italoamericans Sacco i Vanzetti i de l'ucranoargentí Simón Radowitzky. Di Giovanni també hi va publicar poemes seus. En sortiren 33 números, l'últim el 10 d'abril de 1928, i arribà a tirar 4.000 exemplars. També va crear la Llibreria Culmine, on s'oferien a baix preus obres d'autors clàssics (Bakunin, Nietzsche, Darwin, Kropotkin, Malatesta, etc.).

***

Convocatòria del càmping publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 20 de juliol de 1961

- Càmping de la FIJL: Entre l'1 i el 31 d'agost de 1961 se celebra a Remolins (Llenguadoc, Occitània) una concentració internacional juvenil anarquista. Aquest càmping va ser organitzat per la Comissió de Relacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i un grup de joves anarquistes búlgars.

***

Capçalera de Revolución Social

- Surt Revolución Social: L'1 d'agost de 2015 surt a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic anarcosindicalista Revolucion Social, òrgan de la Societat de Resistència d'Oficis Diversos de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) d'aquesta població. Els articles, de caire sindical, es publicaren sense signar. Només en sortí un altre número, el novembre de 2015.

Naixements

Necrològica de Pierre Le Blavec apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 25 de febrer de 1921

- Pierre Le Blavec: L'1 d'agost de 1869 neix a An Alre (Bro-Gwened, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Pierre Marie Le Blavec. Sos pares es deien Jean Marie Le Blavec, terrelloner, i Mathurine Rival. Es guanyava la vida treballant d'obrer carreter a París (França). Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904, com a secretari federal, fou delegat de la Federació Nacional de Sindicats i Grups Obrers del Cotxe al XIV Congrés Nacional Corporatiu –VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT)– i a la Conferència de les Borses del Treball celebrats ambdós a Bourges. El 25 d'octubre de 1904 parlà, juntament amb altres companys (Arnold Bontemps, Ansbert Frimat i Georges Régnier), en un míting antimilitarista organitzat per la Joventut Sindicalista de París celebrat a la Salle de la Justice de Paix de Levallois-Perret. En 1905 era tresorer de la Unió Sindical d'Obrers i Obreres del Cotxe del departament del Sena. Participà activament en la vaga del cotxe de febrer i març de 1905 a París. El maig de 1905, com a delegat de la Borsa del Treball de París, viatjà a Gwened (Bro-Gwened, Bretanya) per fer costat els obrers carreters en vaga. El 31 de desembre de 1905 va ser condemnat a un any de presó i a 100 francs de multa per haver signat, juntament amb 30 anarquistes més, l'Appel aux conscrits (Crida als reclutes) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat aferrat a principis d'octubre de 1905 a París –un cop condemnat va declara que agraïa el jurat per la bona propaganda antimilitarista que havia fet. El febrer de 1906 es trobava en ordre de busca i cerca i es va refugiar un temps a Brussel·les (Bèlgica). Després visqué al número 8 del carrer Ernest-Cognacq de Levollois-Perret, que va ser el seu domicili definitiu. L'1 de maig de 1911 va fer, com a delegat de la CGT, una conferència pública al Palmarium-Séraucourt de Bourges. Amb Jean Breton (Constant), va ser fins a la Gran Guerra un dels màxims representants de la Corporació del Cotxe. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser llicenciat el 20 de febrer de 1915. Sa companya fou Marie Perrine Jégo. Al final de sa vida treballà de representant comercial. Turberculós, Pierre Le Blavec va morir el 21 de febrer de 1921 al seu domicili de Levallois-Perret (Illa de França, França) i el seu seguici fúnebre va ser acompanyat per mil cinc-centes persones.

***

François-Henri Jolivet

- François-Henri Jolivet: L'1 d'agost de 1875 neix al IV Districte de París (França) el poeta obrer, cantautor pacifista i llibertari François-Henri Jolivet. Sos pares, no casats, es deien Joseph Jolivet, llauner, i Jeanne Amélie Gauteur, armillera. Treballà en una impremta, en un taller i com a repartidor. Apassionat per la cançó, a partir dels 17 anys cantava les seves composicions als cafès concerts del bulevard parisenc de Sébastopol. Participa en l'associació de cançonetistes amateurs «La Bellevilloise» i en 1901 va ser un dels membres del Grup de Poetes i Cançonetistes Revolucionaris (Sébastien Faure, Frédéric Mouret, Paul Paillette, Le Père Lapurge, etc.). Va fer de repartidor tirant d'un carro i fou recorrent els carrers parisencs quan va compondre les primeres cançons. Durant la Gran Guerra entra a formar part del grup de cantautors revolucionaris «La Muse Rouge», on per irrisió cantava vestit de soldat. Va fer actuacions en les festes obreres de «La Vache Enragée» de Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic llibertari La Patrie Humaine, etc. Durant els anys 20 va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. El maig de 1930 va ser nomenat membre del comitè de direcció de «La Muse Rouge» i l'any següent, ben igual que la majoria de cançonetistes llibertaris de «La Muse Rouge», s'oposà a l'adhesió del grup a la Federació del Teatre Obre de França (FTOF), fundada i controlada pels comunistes. Aquest rebuig implicà la censura i el boicot de «La Muse Rouge» per part de les organitzacions properes al comunisme. Va escriure unes set-centes cançons i monòlegs, moltes vegades popularitzats per cantants molt coneguts (Marguerite Greyval, Musidora, Édith Piaf, etc.). Gairebé invàlid al final dels seus dies, Édith Piat l'encoratjà a actuar als cabarets de Montmartre i ajudà a la publicació d'un recull de la seva obra sota el títol Chansons sociales et satíriques (1956), amb un prefaci de Henri Poulaille. Moltes cançons seves van ser publicades en diferents revistes, com ara La Muse Rouge i Nos Chansons, i també col·laborà en Le Combat Syndicaliste. El seu últim domicili va ser al número 13 del carrer Falguière de París. François-Henri Jolivet va morir el 31 d'octubre de 1955 a l'Hospital Boucicaut del XV Districte de París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, acompanyat de nombrosos amics anarquistes.

***

Notícia de la mort d'Adolphe Dubord apareguda en el diari d'Auxerre Le Bourguignon del 25 de gener de 1917

- Adolphe Dubord: L'1 d'agost de 1883 neix a Saint-Cyr-les-Colons (Borgonya, França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Adolphe Dubord, també conegut com Adhéric Derbault. Era fill de Théophile Dubord , vinyataire, i de Clémence Guérin. Es guanyava la vida treballant de conreador. En 1903 va ser cridat a files, però se li donà una llicència d'un any per «feblesa» i «miopia i astigmatisme» i va ser integrat en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit. Es casà amb Léontine Lecoeur. En el IV Congrés de la Federació de Joventuts Socialistes del Yonne (FJSY), celebrat el 29 novembre de 1903 a Auxerre (Borgonya, França) va ser nomenat secretari d'aquesta organització. Entre 1904 i 1905 col·laborà en el periòdic Le Travailleur Socialiste de l'Yonne. Organe de la Fédération Autonome des Travailleurs Socialistes du departament, amb articles netament anarquistes. El 14 de febrer de 1904, com a delegat de l'FJSY, parlà en una reunió pública contradictòria a Chablis (Borgonya, França) amb la finalitat de crear un grup d'aquesta organització a la citada població. Entre el desembre de 1904 i el gener de 1905 organitzà a la regió una sèrie de conferències de la lliurepensadora neomaltusiana Jeanne Dubois i d'ell mateix sota el pseudònim d'Adhéric Derbault. El març de 1905 encara era el secretari de l'FJSY. El 23 d'abril de 1905, com a delegat de l'FJSY, va fer la conferència «Le gâchis social» en un acte a la Sala Delion de Perreux (Borgonya, França), organitzat pel Grup d'Estudis Socials local, i l'endemà, 24 d'abril, participà en el Congrés de la citada federació, que havia organitzat, celebrat a la Sala Imbert de Laroche-Canal (Laroche-Saint-Cydroine, Borgonya, França), on es decidí la creació d'un periòdic anarquista. Poc després, seguint les resolucions del citat congrés, fundà a Saint-Cyr-les-Colons, amb son germà Lucien Dubord, el periòdic anarquista Terre et Liberté. Organe regional bi-mensuel de propagande révolutionnaire (1905-1906), del qual va ser administrador gerent. A resultes de la publicació d'un cartell antimilitarista, inserit en el número 8 de Terre et Liberté (15 d'octubre de 1905), que distribuïa almenys 1.400 exemplars, va ser denunciat. Participà en la creació del Sindicat d'Agrícola de Poilly-sur-Serein (Borgonya, França), adherit a la Unió dels Sindicats del Yonne. El febrer de 1909 vivia a Coulanges-la-Vineuse (Borgonya, França). Explotà la granja Sainte-Hélène a Saint-Bris-le-Vineux (Borgonya, França) i el març de 1913 va ser agredit per dues persones (Félix Robert i Fernand Toupanse) a Saint-Bris-le-Vineux i resultà greument ferit. En 1914 col·laborà en el diari Le Bourguignon de Tonnerre (Borgonya, França). Abans de la Gran Guerra col·laborà en Le Pioupiou de l'Yonne. Organe des conscrits du département. Quan esclatà la guerra, l'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a requisar animals per a l'exèrcit i el 9 de novembre de 1914 integrat en V Esquadró del Tren d'Equipatges Militars. El 3 de febrer de 1915 desertà, però el 12 gener de 1916 va ser detingut i portar a la seva unitat. El 12 de juliol de 1916 va ser condemnat pel Consell de Guerra de la V Regió Militar a tres anys de treballs públics per «deserció a l'interior en temps de guerra i encobriment d'insubmís» i enviat a la prevenció de Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord). Malalt, Adolphe Dubord va morir el 13 de gener de 1917 a l'Hospital Militar de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el 22 de gener se celebraren unes obsequies civils a Irancy (Borgonya, França).

***

L'equip de redacció de Le Libertaire en 1921

- Pierre Mualdès: L'1 d'agost de 1885 neix a Uzemain (Lorena, França) el militant anarquista Pierre-Louis-Joseph Beauchet, més conegut com Pierre Mualdès. Sos pares es deien Jules-Joseph Bouchet, propietari, i Julie Appoline Vauthier. Va descobrir les idees llibertàries a Epinal a la barberia de Victor Loquier. Amic d'Eugène Jacquemin, va instal·lar-se a París i a partir de 1912 va col·laborar en Le Libertaire. Abans de la Gran Guerra va ser membre de les Joventuts Anarquistes de París, amb Jacques Chazoff, Michel Morin, Dremière, Carré i Maurice Boyer. Després del triomf de la revolució bolxevic, es va veure seduït un temps pel comunisme, però va retornar ràpidament a les idees anarquistes, adherint-se a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), de la qual serà membre de la comissió administrativa. Durant els anys vint va ser un dels principals redactors de Le Libertaire, assumint diverses responsabilitats en el periòdic (secretari de redacció, administrador). També va col·laborar en La Revue Anarchiste i en La Revue Internationale Anarchiste, entre d'altres. Com a corrector d'impremta, va militar a partir de 1928 en el sindicat d'aquest ram. Després va participar en el periòdic pacifista de Victor Méric La Patrie Humaine (1931-1939). Divorciat de Lucie Victorine Marfin, el 16 de novembre de 1935 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Andrée Marie Louise Lemaine. A finals de 1944 participarà en la reedició del periòdic Ce Qu’il Faut Dire, de Louis Louvet, amb les seves «Paraules d'un pària», i després va signar articles en Contre-Courant i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Víctima de la malaltia de Parkinson, es va retirar al Midi. Pierre Mualdès va morir el 19 de desembre de 1966 a l'Hospital de la Conception de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antonia León Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 d'abril de 1958

- Antonia León Rodríguez: L'1 d'agost de 1892 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Antonia León Rodríguez. Sos pares es deien Vicente León i Eulalia Rodríguez. Modista de professió, milità en el Sindicat de Vestir de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser bibliotecària. En 1928 s'uní lliurement amb Jaume Ribas, militant del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Barcelona (Catalunya). En 1932 formà part de la primera comissió fundadora d'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1939, amb el triomf franquista, la parella es va separar; ell aconseguí passar a França i ella es va veure obligada a restar a la Catalunya franquista, patint tota mena de tortures i de penalitats. En 1946 aconseguí passar a França i ajuntar-se amb son company, però ella ja estava atacada d'una malaltia mental, que finalment la portà a la tomba. La parella vivia a Canavelles (Conflent, Catalunya Nord). Antonia León Rodríguez va morir el 12 de març de 1958 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Lola Iturbe

- Lola Iturbe: L'1 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren, més coneguda com Lola Iturbe. Filla d'una navarresa fadrina (Micaela Iturbe Arizcuren), visqué la seva infància amb la família de Vicente Vidal, a qui considerarà son pare adoptiu, a Cerdà, a prop de Xàtiva (La Costera, País Valencià), fins que sa mare la reclamà des de Barcelona. Poc, després, amb nou anys, a causa de les penúries econòmiques, es posa a fer feina com a aprenent, després com a serventa i finalment, amb 14 anys, com a sastressa de pantalons, feina que serà el seu ofici definitiu. A Barcelona, per influències de Joan Manent, s'afilià en 1916 al Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amiga de la flor i nata del moviment llibertari del seu temps (Francisco Arín, Ángel Pestaña, Martí Barrera, Teresa Claramunt, Llibertat Ródenas, Soledad Gustavo, Federico Urales, Roser Dulcet, etc.), participant activament en el Comitè Pro-Presos, en manifestacions, mítings i conferències. A començaments de la dècada dels vint, participà en el grup d'afinitat anarquista «Germen», on coneixerà Faustino Vidal amb qui s'unirà sentimentalment i tindrà una filla, Aurora, en 1923. L'any següent Vidal va morir d'una tuberculosi de gola. Sis mesos després, formà parella definitiva amb el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), el qual ja coneixia del grup «Germen», i ambdós s'instal·laren a Granollers. Entre 1922 i 1926 la parella visqué a Granollers i a Barcelona. En la matinada del 10 de novembre de 1924 assistí a la seva cel·la, hores abans de ser garrotats, Juan Montejo i José Llacer, anarquistes condemnats arran de l'aixecament revolucionari de Bera. Després vingué una època de penúries a causa de la persecució a la qual estava sotmès Juanel, fugint cap a França en 1926. Entretant la parella havia tingut un infant, Helenio. Després d'un temps a París i a Bèlgica, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a Barcelona. Amb la proclamació de la II República visqué amb Juanel a la redacció del periòdic Tierra y Libertad, on participà activament en les tasques de la redacció. El 16 de novembre de 1933 va participar un míting a Barcelona contra les eleccions, organitzat per Tierra y Libertad en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Alejandro G. Gilabert, Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Domingo Germinal. En aquesta època va fer costat els aixecaments revolucionaris de 1933 i de 1934. En 1936 formà part del grup fundador de l'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres», passant a ser d'administradora de la revista Mujeres Libres i en la qual publicà textos sota els pseudònims Libertad i Kyralina, en honor de l'escriptor Panait Istrati. El juliol de 1936 sufocà directament l'aixecament feixista, redactant les primers fulls que van ser llançats des de l'aire, ajudant en un hospital de campanya durant les lluites als carrers barcelonins, intervenint en l'ocupació de l'edifici de la patronal, fent Solidaridad Obrera, en el Comitè de Milícies Antifeixistes, etc. També va fer tasques al Casal de la Dona Treballadora i als «liberatorios» de prostitució. Durant la guerra es dedicà especialment a «Mujeres Libres» i a fer de corresponsal al front i portar l'administració de Tierra y Libertad; feines que hagué de suspendre quan caigué malalta. Arran dels fets de «Maig del 37», entrà a fer feina en l'Oficina Jurídica de la CNT i ajudarà a alliberar presos cenetistes i militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) tancats a les txeques del comunisme estalinista. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Martín Gudell i Pedro Herrera, la veterana anarquista Emma Goldman, de visita per veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. El final de la guerra l'agafà a Bellver de Cerdanya, convalescent d'una operació, i pogué passar la frontera per Llívia i per la Tor de Querol. Després anà i tornà per diverses localitats occitanes (Pàmies, Varilhas, Nimes, Montpeller), fins que es reuní amb Juanel a Tolosa de Llenguadoc. El 19 de novembre de 1944 prengué la paraula en un míting CNT-UGT a Montpeller. Durant la II Guerra Mundial ajudà son company, secretari de la CNT en l'Exili, en tasques orgàniques, fins que fou detingut el març de 1946 a la Península. Entre 1946 i 1952 treballà de sastressa a Tolosa. En 1952 es reuní novament amb Juanel i s'instal·laren a la capital històrica del Llenguadoc. El 8 de novembre de 1975, durant la inauguració de l'exposició «Sous le signe de l'Année Internationale de la Femme. Grande Exposition du Livre (français-espagnol)», celebrada a la Maison de l'Europe de Lió, llegí la conferència La mujer en la lucha social, sistematització del seu pensament anarcofeminista. En morir el dictador Franco, la parella travessà els Pirineus i, a partir de 1979, després de vendre la seva casa de Deuil la Barre, s'establí definitivament al barri barceloní de La Verneda. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera, España Libre, Espoir, Exilio, Faro, La Hora de Mañana, El Libertario, Mujeres Libres, Polémica, Proa, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. A més dels seus articles en premsa, és autora del llibre La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974 i 2004). En 1984 va morir son company Juanel. En 1986 participà en la pel·lícula documental ...de toda la vida, de Lisa Berger i Carol Mazer. Lola Iturbe va morir el 5 de gener de 1990 a la Creu Roja de Gijón (Astúries, Espanya), on vivia amb sa filla Aurora, i, per exprés desig seu, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on el 7 de gener van ser enterrades al cementiri de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), al costat del seu company Juanel. En 2006 Antonia Fontanillas i Sonya Torres publicaren Lola Iturbe. Vida e ideal d'una luchadora anarquista, on es recullen textos autobiogràfics i una antologia dels seus articles i conferències.

***

Antonio Ramos Herrero (ca. 1932)

- Antonio Ramos Herrero: L'1 d'agost de 1904 neix a Gabia Grande (Las Gabias, Granada, Andalusia, Espanya) el mestre i milicià llibertari Antonio Ramos Herrero. Sos pares es deien Francisco Ramos, metge cirurgià, i Purificación Herrera. Orfe de ben jove, treballà d'escrivent i a partir de 1925 va començar i acabar en quatre anys les carreres de Magisteri a l'Escola Normal i de Dret a la Universitat de Granada (Granada, Andalusia, Espanya), on tingué com a company de classe Federico García Lorca. Gràcies a una herència, i obligat per qüestions polítiques, a partir de 1930 va fer viatges arreu del món, com ara Filipines –on va fundar un periòdic a Manila i mantingué contactes amb grups republicans–, Vietnam, Alemanya, França, etc. En 1933 retornà a la Península i s'establí a Madrid, on treballà de professor de llatí i conegué sa futura companya, Sara Conde López, amb qui es casà i tingué dos infants, Sigfrido i Libertad –la nina emmalaltí i morí poc temps després de néixer i de finar son pare. El 21 de juny de 1935 va ser nomenat secretari tercer de la Secció de Ciències Morals i Polítiques de l'Ateneu de Madrid, presidida per Manuel Azaña Díaz, i estava afiliat a la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança (FETE), adscrita a la Unió General de Treballadors (UGT). Mantingué estrets contactes amb polítics i intel·lectuals d'aleshores, com ara Julián Besteiro Fernández, Wenceslao Carrillo Alonso-Forjador, Frederica Montseny Mañé, Margarita Nelken Mansberger, etc., als quals assessorà jurídicament. El 10 de febrer de 1936 signà el manifest «A todos los maestros de España», publicat en El Heraldo de Madrid dos dies després. Arran de l'aixecament feixista de 1936, l'11 d'octubre d'aquell any s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en les milícies confederals, encapçalant la columna «España Libre» al front de Madrid. Gràcies als seus estudis, ingressà directament com a sergent d'Artilleria (13 d'octubre de 1936) i nou dies després, el 20 d'octubre, va ser nomenat capità i posteriorment, el 3 de novembre, comandant. L'endemà, 4 de novembre de 1936, Antonio Ramos Herrero va ser metrallat per un tanc al sector de Leganés (Madrid, Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 6 de novembre.

Antonio Ramos Herrero (1904-1936)

---

Continua...

---

[30/07] �L'�tendard R�volutionnaire� - Setmana Tr�gica - M�ting a la Mutualit� - �Umanit� Nova� - Xerrada de Souchy - Willette - Faneau - Delannoy - Samaja - Masereel - Puig El�as - Vivancos - Fontana - Hurtado - Bri�re - Failla - Blanco - Blanco - Carrasquer - Gambau - Bl�zquez - Sancho - Frot - Lanjalley - Gardrat - Crestin - Cusset - Pallar�s - Llaneza - Nouvellon - Gabarr�s - A��n - Duval - Simon - P�rez Tom�s - Turmo - Gonz�lez D�ez - Silvestre - Agust�n Vicente - Payan

[30/07] «L'Étendard Révolutionnaire» - Setmana Tràgica - Míting a la Mutualité - «Umanità Nova» - Xerrada de Souchy - Willette - Faneau - Delannoy - Samaja - Masereel - Puig Elías - Vivancos - Fontana - Hurtado - Brière - Failla - Blanco - Blanco - Carrasquer - Gambau - Blázquez - Sancho - Frot - Lanjalley - Gardrat - Crestin - Cusset - Pallarès - Llaneza - Nouvellon - Gabarrús - Añón - Duval - Simon - Pérez Tomás - Turmo - González Díez - Silvestre - Agustín Vicente - Payan

Anarcoefemèrides del 30 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire

- Surt L'Étendard Révolutionnaire: El 30 de juliol de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire. Fou continuador de Le Droit Social (1882) i forma part d'una llarga sèrie de capçaleres publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser ràpidament perseguit i els seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i Jean-Antoine Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de redacció. Els articles es publicaren sense signar, però hi van col·laborar Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon, Jean-Antoine Coindre, Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François Dejoux, Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin (Le Bossu), César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren 12 números, l'últim el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat el 27 d'agost de 1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste (1883).

***

Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

- Cinquè dia de la Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de 1909 els fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant el matí van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves companyies d'Infanteria des de Tortosa i des de València, i el general Luis de Santiago Manescau va dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb destinació a Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena d'oposició o aldarull. També al matí es produïren nombroses detencions de dirigents de la revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals Rafael Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes les gestions possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit Republicà Radical (PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel centre de Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos) –alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)– continuaren fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el fet més destacat del dia va ser que pel centre de Sarrià començà a circular, encara que de manera simbòlica, el primer tramvia d'ençà del començament de l'aixecament; també en alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van reparar les conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines del Banc d'Espanya i d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit, però, els incendis s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les dominiques a Horta. A fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de Montserrat, capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del Usón, es dirigí a Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van destruir rails, incendiaren 20 vagons i tomaren les línies telegràfiques.

***

Palais de la Mutualité (París)

- Míting a la Mutualité: El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.

***

Portada del número d'Umanità Nova dedicat a Errico Malatesta

- Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de 1944 surt a Roma (Itàlia) un número únic commemoratiu del periòdic anarquista Umanità Nova dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El número monogràfic dedicat a Malatesta estava editat per la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) i no hi figura cap signatura.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada de Souchy: El 30 de juliol de 1976 se celebra al Saint Mark's Community Center de Nova Orleans (Louisiana, EUA) la conferència «Revolutionary Spain then & now» (L'Espanya revolucionària, aleshores i ara) del periodista anarquista Augustin Souchy. Aquest acte de celebració del quarantè aniversari de la Revolució espanyola va ser organitzat per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional Sindicalista Llibertari) i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Naixements

Adolphe Willette

- Adolphe Willette: El 30 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 31 de juliol– de 1857 neix a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Léon-Adolphe Willette. Sos pares es deien Henri-Léon Willette, capità de l'Estat Major aleshores a Marsella (Provença, Occitània) i després coronel ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, i Marie-Claire-Élisabeth Funck. Amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau va crear el cabaret «Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico, Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) –que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit–, La Vache Enragée (1896-1897), Le Pied de Nez (1901), Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com a únic «candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1899 es casà al XVIII Districte de París amb la dissenyadora tipògrafa Eva Ferdinande Octavie Fleury, amb el pintor anarquista Théophile Alexandre Steinlen com a un dels testimonis, matrimoni que es va dissoldre per divorci el 10 d'abril de 1908. El 21 de desembre de 1909 es casà al XVII Districte de París amb Charlotte Liondine Duchâteau. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 al seu domicili del número 28 del carrer Lacroix del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel.

***

Signatura de Clément Faneau (1921)

- Clément Faneau: El 30 de juliol de 1871 neix a Beaumont-sur-Sarthe (País del Loira, França) Clément Jean Faneau, també conegut com Édouard Faneaux. Era fill d'Alphonse Louis Faneau, ensostrador, i de Pauline Jouveau. Es guanyava la vida treballant d'obrer tintorer. En 1891 vivia al número 21 del carrer Championnet del XVIII Districte de París (França). En 1892 va ser cridat a files, però va ser ajornada la seva incorporació i en 1894 va ser inscrit en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «manca de talla». Residí a Amiens (Picardia, França), on treballà de tintorer al barri de Saint-Leu i s'encarregà de distribuir el periòdic anarquista Le Père Peinard. Actiu propagandista anarquista, l'agost de 1893 va proposar una subscripció de suport a favor de l'anarquista Gustave Mathieu. Entre octubre i novembre de 1893 prengué part en la vaga de tintorers i va ser acomiadat de la feina. El gener de 1894 va ser detingut durant la repressió desencadenada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa i durant l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar nombrosos exemplars de fullets anarquistes i socialistes i del periòdic Le Père Peinard. Entre el 13 de maig de 1915 i el 16 de desembre de 1918 va fer la campanya contra Alemanya enquadrat en el 161 Regiment d'Infanteria i en diversos Esquadrons del Tren. El 14 de maig de 1921 es casà al XIX Districte de París amb la conserge Estelle Dabonneville. Aleshores treballava de mecànic i vivia al número 20 del carrer de L'Équerre del XIX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aristide Delannoy

- Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Grégoire Joseph Delannoy. Era fill d'Arthur Delanoy, rellotger i joier, i de Joséphine Gruppe, rendista. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. El 30 de desembre de 1905 es casà al XIV Districte de París amb la belga Marie Durant. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot un èxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 al seu domicili del XIV Districte de París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.

***

Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

- Nino Samaja: El 30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en «defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònim Kristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni i Émile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo «opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio, Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche, Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor de Le siège des convulsions épileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918), Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.

***

Frans Masereel (1925)

- Frans Masereel: El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Flandes) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel. Sos pares es deien Frans Jaak Masereel i Louise Adelaïde Ernestina Vandekerckhove. Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia i és nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Sa companya fou Laure Joséphine Louise Malclès. Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 al seu domicili d'Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.

Frans Masereel (1889-1972)

***

Joan Puig i Elías

- Joan Puig Elías: El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Climent Jaume Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, sos pares es deien Ramon Puig Carrera, obrer, i Magdalena Elías Pagès. Va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el «Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

Joan Puig Elías (1898-1972)

***

Necrològica de Domingo Vivancos apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'octubre de 1987

- Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París «Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).

***

Dino Fontana

- Dino Fontana: El 30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista i esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino o Dino. Quan tenia quatre anys amb sa família emigrà a Suïssa i després a França, on acabà l'escola i aprengué l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista llibertària, l'influí enormement. De molt jove s'introduí en els cercles llibertaris i participà activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme –fou seguidor d'Émile Armand–, el neomaltusianisme –partidari de la vasectomia, conegué Norbert Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva joventut–, el naturisme –era vegetarià i ni fumava ni bevia– l'antimilitarisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va veure incrementada gràcies al coneixement del francès, el castellà i l'esperanto, del qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937 marxà a l'Espanya en guerra, però, profundament antimilitarista, no lluità als fronts i realitzà altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II Guerra Mundial va estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per insubmissió al servei militar. Després del conflicte bèl·lic participà en els campaments llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava sis mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant el món amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de provençal de Porquerolles per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la seva residència de Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com «Casa Esperanto», quan era perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de Milà. Dino Fontana va morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència de problemes cardíacs. La Biblioteca Municipal de Carpingnano Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la màquina de cosir amb la qual treballava. Part del seu arxiu personal («Fons Fontana») es troba dipositat al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).

Dino Fontana (1903-1982)

***

Necrològica de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de març de 1986

- Teodomiro Hurtado Rodríguez: El 30 de juliol de 1904 neix a Palacios de Goda (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodomiro Hurtado Rodríguez. Sos pares es deien Víctor Hurtado i Genara Rodríguez. Quan tenia 18 anys emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on començà a treballar de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà treballant en els ferrocarrils fins a la seva jubilació i militant en la Federació Local de Tarba de la CNT. Sa companya fou María Bres. Teodomiro Hurtado Rodríguez va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1986 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Notícia orgànica d'Émile Brière apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de maig de 1933

- Émile Brière: El 30 de juliol de 1906 neix a Maisons-Laffitte (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Émile François Brière. Sos pares, no casats, es deien Aimé François Brière, cavallerís, i Mathilde Alexandrine Grosmann, bugadera; la mare reconegué l'infant el 14 de juny de 1907 a Argenteuil (Illa de França, França) i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 20 de desembre de 1910 al IV Districte de París (França). Es guanyava la vida treballant de muntador d'equips de calefacció i estava sindicat. L'11 de setembre de 1926 es casà al IV Districte de París (França) amb la domèstica polonesa Anna Mostova i en aquesta època vivia amb sa mare ja vídua al número 7 del carrer Étuves Saint-Martin de París. Va ser un dels fundadors, el novembre de 1933, del Grup Anarquista de Les Lilas (Illa de França, França), adherit a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), del qual va ser secretari, que es reunia al seu domicili, al número 45 de Sente des Épinettes, i posteriorment a la Sala Maillot, al número 82 de l'avinguda Pasteur. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 participà en el Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va assistir als Congressos de l'UA celebrats a París entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 i entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1937. En tots aquests congressos va ser nomenat membre de la comissió administrativa de l'UA, a la qual pertanyia encara en 1939. Entre 1935 i 1937 va col·laborar en Le Libertaire. L'abril de 1936 va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives. Durant l'Ocupació, un informe policíac assenyalava que estava absent des de principis de 1941 del seu domicili, al número 37 del carrer Floréal, de Les Lilas. En 1950 habitava al número 5 del carrer Pasteur del XI Districte de París, que va ser el seu últim domicili, i estava en la llista de llars anarquistes a vigilar per la policia. Émile Brière va morir l'11 de maig de 1951 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

***

Alfonso Failla

- Alfonso Failla: El 30 de juliol de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. Sos pares es deien Angelo Failla i Maria Anna Valentino. De molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels «expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir el 26 gener de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal –documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974– a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

Alfonso Failla (1906-1986)

---

Continua...

---