Bloc de BalearWeb

[16/06] Afusellada de Le Br�l� - Atemptat contra Crispi - �Nueva Aurora� - �Pagine Libertarie� - Exposici� �L'Anarquisme i la guerra civil� - Reclus - Dejoux - Borghesi - Brochon - Bussot - Melgar - Atanasio - Bernizet - Mir - B�renger - Peutl - Porto - Mart�nez Hern�ndez - Munn� - Creagh - Diancourt - Melchionna - P�rez Fern�ndez - Dom�nech - Clos - Domingo - Baj - Crosnier

[16/06] Afusellada de Le Brûlé - Atemptat contra Crispi - «Nueva Aurora» - «Pagine Libertarie» - Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil» - Reclus - Dejoux - Borghesi - Brochon - Bussot - Melgar - Atanasio - Bernizet - Mir - Bérenger - Peutl - Porto - Martínez Hernández - Munné - Creagh - Diancourt - Melchionna - Pérez Fernández - Domènech - Clos - Domingo - Baj - Crosnier

Anarcoefemèrides del 16 de juny

Esdeveniments

Cadàvers al terra després de l'afusellada de Le Brûlé (16 de jun de 1869)

- Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument des Étoiles», una escultura de bronze de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

***

L'atemptat contra Crispi segons un dibuix d'A. Bonamore publicat en el diari milanès Il Secolo Illustrato della Domenica del 24 de juny de 1894

- Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Portada del primer número de Nueva Aurora

- Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

***

Portada del primer número de Pagine Libertarie

- Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo (1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo, Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

***

Cartell de Carles Fontserè Carrió per a l'exposició

- Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil»: Entre el 16 de juny i el 20 de juliol de 1986 se celebra a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona (Catalunya) l'exposició «L'Anarquisme i la guerra civil». Aquesta exposició, emmarcada dins els actes del cinquantenari de l'esclat de la guerra civil espanyola, va ser organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular - Institut Municipal d'Història (AEP-IMH), amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, i es realitzà amb els fons documentals de l'AEP-IMH. Per promocionar l'acte es realitzaren dos cartells, un de Carles Fontserè Carrió i un altre de Josep Subirats Samora. S'edità un catàleg de l'exposició amb una introducció de Ferran Aisa Pàmpols.

Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil» (1986)

Naixements

Élie Reclus fotografiat per Nadar (1885)

- Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part, i era germà gran d'Élisée Reclus. En 1840 va ser enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour. Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

***

Foto policíaca de Jules Dejoux (2 de juliol de 1894)

- Jules Dejoux: El 16 de juny de 1848 neix a La Châtre (Centre, França) l'anarquista Jules Dejoux, conegut com Blondeau. Sos pares es deien Marc Dejoux, conductor de diligències, i Élisabeth Mathiou (Élisabelle). Es guanyava la vida fent de paleta a París (França). El 2 d'octubre de 1891 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa i el novembre d'aquell any reemplaçà Clair Joseph Sicard en la gerència del periòdic anarquista Le Père Peinard. El 2 de desembre de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». El 3 de febrer de 1892 va ser detingut a la sortida de la feina; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó i a 100 francs de multa i reclòs a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El març de 1892 va ser reemplaçat en la gerència de Le Père Peinard per François Durey. Cap el novembre de 1892 va ser posat en llibertat. El 10 de gener de 1893 va ser detingut, amb altres companys, a la plaça de la Concorde de París en un acte de protesta per l'elecció de Jean Casimir-Perier com a president de la Cambra de Diputats francesa. En aquesta època vivia al número 24 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève de París i posteriorment al número 7 del carrer Maurepas de Thiais (Illa de França, França). El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat per «delicte de premsa» pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Entre el 5 i el 24 de novembre de 1895 fou gerent del full diari parisenc L'Esprit d'Initiative, editat per Paul Martinet. A començament de segle figurava en un registre d'anarquistes desapareguts o «nòmades». El seu últim domicili va ser al número 13-15 del carrer Zacharie del V Districte de París. Jules Dejoux va morir el 28 d'abril de 1908 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França).

***

Antonio Borghesi

- Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares es deien Giuseppe Borghesi i Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i «revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola –on farà servir el pseudònim de Jamba–, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Nota de René Brochon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de juliol de 1913

- René Brochon: El 16 de juny de 1892 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista Alphonse Louis René Brochon. Sos pares es deien Alphonse Ernest Brochon, dissenyador, i Marie Emma Wilhelm, comerciant de moda femenina. Es guanyava la vida com a periodista. Amic de l'anarquista individualista Maurice Vandamme (Mauricius), entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie. També trobem textos seus en La Bataille Syndicaliste, Les Hommes du Jour i Le Libertaire, entre d'altres. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 va ser delegat al Congrés Anarquista Nacional i fou partidari de l'admissió de Mauricius. En 1913 publicà el fullet À bas les vieux!, reeditat el juliol de 1928. Va fer cursos a l'Escola d'Oradors de L'Anarchie, que es reunia a la Sala Leveau, al número 88 de l'avinguda Parmentier, de la qual Mauricius era secretari i de la qual formaven part Paul Defebre, Louis Dalgara, Madeleine Pelletier, entre d'altres. En 1914 participà en les activitats del Grup Antiparlamentari del XV Districte de París, del qual Marceau Rimbault era animador. El 19 de febrer de 1914 va fer la xerrada «L'idéalisme anarchiste» a la Sala Maret de Bezons (Illa de França, França), organitzada per la Joventut Anarquista d'aquesta localitat. Com la majoria de membres del grup de tendència individualista, s'oposà a tota participació amb la Federació Comunista Anarquista (FCA). El juny de 1915 va ser mobilitzat en el 32 Regiment de Dragons, on exercí de secretari. El 22 de gener de 1921 es casà a Athis-Mons (Illa de França, França) amb Marcelle Suzanne Blanche Jumaucourt, de qui es va divorciar el 10 de juliol de 1948 a París. El 12 de juliol de 1952 es casà a Salias (Gascunya, Aquitània, Occitània) amb Élisabeth Marie Quentel. René Brochon va morir el 7 d'abril de 1975 a Menton (Provença, Occitània).

***

Carnet de deportat i internat polític de Dimes Bussot Rourich

- Dimes Bussot Rourich: El 16 de juny de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista i cooperativista Dimes Bussot i Rourich. Sos pares es deien Felip Bussot Sais, petit industrial taper amb obrador al carrer de Gorgoll de Sant Feliu de Guíxols, i Dolors Rourich Sala, també de família tapera. Amb son germà Lluís Bussot Rourich, va fer els estudis elementals en un centre laic i de jove treballà de mecànic ajustadors als tallers de can Castelló, propietat de Ricard Castelló Badia. En 1912 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on treballà als tallers navals «Vulcano» i s'afilià al Sindicat de Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època patí un atemptat per dos membres dels Sindicats Lliures a sou de la patronal. L'abril de 1914 fou delegat de Palamós (Baix Empordà, Catalunya) en el Congrés Metal·lúrgic de la CNT. Posteriorment milità en la CNT de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i entre 1917 i 1919 en fou secretari. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat de la Federació Local de Badalona al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona («Congrés de Sants»). El desembre de 1918 presidí un míting a Badalona. En el Congrés de 1919 fou delegat de diversos sindicats d'alimentació, tintoreria, perruqueria i transports i de la Federació Local de Badalona. En 1920 retornà a Sant Feliu de Guíxols, on organitzà una agrupació sindical als tallers de can Castelló, fet pel qual va ser acomiadat immediatament i se li va declarar el boicot patronal. Instal·lat a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), es casà amb Empar Ferrer Plaja. En 1921 treballava als tallers de la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) a Girona (Gironès, Catalunya) i va fundar el Sindicat de Ferroviaris de la CNT de Girona. En 1931 creà la cooperativa de consum «L'Esperança Gironina», que comptà amb 224 associats. En 1931 va ser nomenat president de la Federació Provincial de Cooperatives de Girona i, poc després, vocal del Comitè Regional de Cooperatives d'Espanya, amb seu a Madrid (Espanya). Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat de Girona a la Conferència Regional de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Antifeixista de Girona. En 1937 va ser nomenat secretari general de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la CNT de Girona i delegat de la Conselleria de Proveïments de la Junta Regional de la II Regió. Entre el 27 d'agost de 1937 i gener de 1939 fou membre del consell municipal de l'Ajuntament de Girona, presidint la minoria confederal municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram, etc.). En 1940 les autoritats franquistes li van instruir expedient de responsabilitats polítiques i el van condemnar en rebel·lia a la confiscació total de béns, a la inhabilitació absoluta en el grau màxim i l'estranyament a les possessions africanes per 15 anys. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a fer feina a prop de Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya), i poc després al Fort de Saint-Pierre de Brest (Bro Leon, Bretanya), per a ser deportat al camp de presoners alemany de l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes), on treballa de metal·lúrgic. Després el portaren al Pas-de-Calais, on treballà en la recuperació de vehicles. Pocs dies abans del desembarcament aliat a Normandia, en un permís per anar a veure sa família, s'uní a la Resistència francesa, on lluità fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial, treballà d'ajustador en la Société National des Chemins de fer Français (SNCF, Societat Nacional de Ferrocarrils Francesos) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i formà part del Grup Antifeixista dels Republicans Espanyols de França i de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Amb sa companya, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Posteriorment rebé una pensió de l'Estat francès en reconeixement de la seva participació en la Resistència. Dimes Bussot Rourich va morir en 1981 a Vaubona (Provença, Occitània).

***

Antonio Melgar Mena

- Antonio Melgar Mena: El 16 de juny de 1896 neix a Jimena de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Melgar Mena, conegut com El Mena o El Melgar. Sos pares es deien Francisco Melgar Avilés, industrial, i María Mena Fernández. Sabater de professió, estava molt involucrat en la vida cultural del poble, especialment en el teatre local, i conreava la poesia. En tornar al poble després de fer el servei militar, començà a destacar políticament i es casà amb Ángeles Sierra Espinosa, amb qui tingué cinc infants, dels quals només sobrevisqueren tres. Abans de la guerra civil ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 prestà servei d'armes als indrets convinguts pel comitè revolucionari. Quan les tropes franquistes ocuparen Jimena de la Frontera, fugí amb altres veïns cap a Jaén (Andalusia, Espanya) i s'establí a Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya), on va ser nomenat secretari de la col·lectivitat. El gener de 1937 ingressà com a voluntari en el «Batalló Salvochea», on exercí de furrier fins l'abril d'aquell any, quan es donà de baixa d'aquest cos a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), tornant de bell nou a Torredelcampo i ocupant novament la secretaria de la col·lectivitat. En aquesta època pogué reunir-se amb sa família que havia pogut fugir de Jimena de la Frontera. El 29 de març de 1939, amb l'ocupació de Jaén per les tropes feixistes, va ser detingut i traslladat a la presó provincial, on va restà empresonat preventivament fins el 17 de juliol de 1939, quan va ser encausat pel Jutjat Militar Núm. 3 del Consell de Guerra Permanent sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió». Jutjat en consell de guerra l'1 de juny de 1940, va ser condemnat a 20 anys de reclusió temporal. El 18 de maig de 1943 va ser posat en llibertat vigilada i s'establí a Jimena de la Frontera, on treballà en la seva feina de sabater, i reprengué la seva militància clandestina en la CNT, mantenint contacte amb els grups guerrillers de la zona i en estreta relació amb el comitè confederal del Campo de Gibraltar (Cadis, Andalusia, Espanya), encapçalat per Sebastián Pino Panal. El març de 1945, després d'una gran agafada a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) de membres de la CNT i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) de la zona, pogué fugir a temps i amagar-se a casa d'uns veïnats. Posteriorment fugí a les muntanyes i s'uní a un grup guerriller que actuava a la zona. Li va servir d'enllaç amb sa família son fill Universo. Arran d'una delació, la matinada de l'11 de setembre de 1946 la Guàrdia Civil atacà el campament guerriller que es trobava al Puerto de las Cruces de Castellar de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant el tiroteig que es desencadenà moriren els guerrillers José Sierra Coronil (El Flores) i Antonio Melgar Mena. El guerriller José García Ortiz (El Ciruelo) resulto ferit, així com el segon cap del grup de membres de la Guàrdia Civil, Alejandro Méndez de la Iglesia. José García Ortiz i Antonio Ortiz García (Tres Duros) pogueren fugir i no van ser trobats per les autoritats.

Antonio Melgar Mena (1896-1946)

***

Foto policíaca de Francisco Atanasio

- Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a «anarquista perillós», en una llista de «terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Bernizet

- Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Sos pares es deien Louis Bernizet, blanquer, i Marie Adélina Blachon, modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Marie Aimée Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat «L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle, òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica «L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de «mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. El seu últim domicili va ser a Lo Peatge de Pisançon (Delfinat, Occitània). Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a l'Hospital Drôme Nord de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

***

Necrològica de Francisco Mir Cazcarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1979

- Francisco Mir Cazcarro: El 16 de juny de 1908 –algunes fonts citen erròniament 1906– neix a Sena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Mir Cazcarro –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Cascarro. Sos pares es deien Francisco Mir i Isabel Cazcarro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là a Beçan (Llenguadoc, Occitània), on l'any següent fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT, en la qual milità. Invàlid durant molts d'anys a conseqüència d'un accident, Francisco Mir Cazcarro va morir el 30 de gener de 1979 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Beçan (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Victoriana Benita Cerezuela.

***

Notícia orgànica de Joseph Bérenger apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 8 de maig de 1937

- Joseph Bérenger: El 16 de juny de 1909 neix al barri de Les Séveriers de La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Victor Bérenger. Era fill de Louis Laurent Bérenger, conreador, i de Joséphine Marie Pignol. Es guanyava la vida treballant de forner. El 7 d'agost de 1933 es casà a La Ciotat amb Claire Augusta Noémie Corassa. En 1937 vivia al número 12 del carrer Amiral Roustan de La Ciotat. El 20 d'abril de 1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista «L'Action Libertaire» (AL) de La Ciotat, el tresorer del qual fou Paul Mei. El 6 de desembre de 1938, amb David, va ser un dels assessors del míting de la Unió Anarquista (UA) celebrat a La Ciotat per parlar sobre l'«Acord de Múnic» i on prengueren la paraula Félix Denègri i Maurice Duviquet (Maurice Doutreau). Sembla que es divorcià de sa companya, perquè el 18 de juliol de 1959 es tornà a casar a La Ciutat amb Claire Augusta Noémi Corassa. Joseph Bérenger va morir el 8 de setembre de 1993 a La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Karl Peutl

- Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la «Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Karl Peutl (1909-?)

***

José Manuel Porto García

- José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, Juan Antonio Porto Casanova, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical; sa mare es deia Bernarda García Varela. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 al seu domicili de Ferrol (la Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Catabois de la població.

---

Continua...

---

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL�LA DE MIQUEL L�PEZ CRESP�

Aquella maltempsada d�odis �s la que esbuca sense pietat el m�n dels protagonistes, una fam�lia xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. �Qu� fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundaci� que s�emportava a la mar els dies antics, els anys m�s feli�os de la nostra exist�ncia?�. La cultura i la solidaritat s�esvaeixen en una maror plena d�odis at�vics. De cop i volta, de les fond�ries de l��nima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregaci� cruel d�unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per aix� la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l�illa de cap a cap com la fam de l�any dotze. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro, historiador i escriptor

Miquel L�pez Cresp� ha tractat una multitud de temes del nostre passat col�lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El m�n de la Guerra Civil i de la repressi� franquista l�ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel�la �Caterina Tarong� se centr� en una triple dimensi� de la repressi�: repressi� de g�nere i humiliaci� en tant que dones; repressi� col�lectiva i segregaci� social dels xuetes de Mallorca i repressi� directa de l�oposici� cultural, social i pol�tica. Tem�tica que ara recupera, amb nous matisos, en �Temps de matera�, que esdev� un magn�fic exemple de literatura de combat al servei de la recuperaci� de la nostra mem�ria hist�rica.

Llegir aquest llibre, com ja ens pass� amb �Caterina Tarong�, ens du a evocar dies ombr�vols, de por i de mis�ria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova �poca comen�ava. El padr� estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, per� efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Per� el m�s sorprenent de tot no era el padr�, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sab�s. El que realment sorprenia als al�lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada mat� el cam� de la marjal, era el posat encarcarat d�en Mart� Cerol, un mal�nima que amb la pistola en la m� i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al�lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam esp�s, a l�aguait de persones humanes.

N�hi havia que feien por just de veure�ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l�amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Per� n�hi havia d�altres, que tamb� sorprenien for�a, i anys despr�s tamb� se�n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia tamb� aquell al�lot que feia de mec�nic i arreglava amb cura el Citro�n del metge republic�, integrant de la comissi� gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d�uns batzers de la vorera del cam�. Contaven que aquell mateix al�lot, el mec�nic amatent del poble, havia fet part de l�escamot executor. Tamb� es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d�Acci� Cat�lica, un bon�s, que cada horabaixa s�amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s�havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d�esquerres i haver xerrat massa en el caf� del poble. Conten com la dona d�aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, per�, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d�una carretera solit�ria, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel L�pez Cresp� copsa a la perfecci� per descriure aquells moments ll�brecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un m�n de mentides. Un m�n que s�havia d�autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva mis�ria moral. L�ambient que ens mostra �Temps de matera� ens permet apropar-nos a la constel�laci� del mal. Perqu� aleshores hi havia els matons, per� tamb� hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. �s clar que molts dels que s�ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d�un ca apallissat, d�un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

�Jo no cercava maldat en els ulls de la gent� diu la protagonista del magn�fic llibre de Miquel L�pez Cresp�. Per� no feia falta fitar els ulls dels botxins, perqu� malgrat les aparences encalmades, �el mal covava per dins�. Sols hi havia d�haver un moment favorable per a qu� vessuny�s, I aix� s�esdevingu� amb l�aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s�emprengu� de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil�litat que d�na la santa ignor�ncia de la pagesia com diu Miquel L�pez. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors c�mplices de la malifeta.

�El padr� Rafel m�ho advert� de ben joveneta: �Mai no t�apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. S�n perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang�. Miquel L�pez Cresp�, a �Temps de matera� s�atura a fer una introspecci� sobre els ressorts interiors que duen al mal sense l�mits, fins i tot a les bones gents de missa di�ria. �s clar que darrera l�actuaci� sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexi� freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viur� i qui morir�. I aquests no es mouen tant per l�odi irracional, com pel c�lcul pol�tic que els du a promoure els assassinats m�s terribles amb la intenci� de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. S�n les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il�luminador dels ressorts psicol�gics i socials del feixisme.

La novel�la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenci� de fer mal, la voluntat �de destruir l�esperit de resist�ncia dels detinguts�, mentre se�ls du fermats �cap a l�Ajuntament amb la intenci� que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle�. L�ambient s�rdid que es descriu no �s gaire diferent del que s�ha viscut, i adesiara es viu, a molts d�altres pa�sos. Arreu del m�n hem vist les mateixes actituds en les situacions en qu� el gregarisme acr�tic, el fanatisme o l�afany de preservar situacions de domini social o pol�tic, combinat amb dosis ingents de por i d�odi, han estat l�eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les v�ctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot con�ixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons m�s foscos de la natura humana. �Era possible que la mis�ria de les persones arrib�s al grau de nom�s gaudir de la felicitat contemplant la desgr�cia dels altres?�. �s la pregunta que ens resta dempeus despr�s de llegir l�incisiu i apassionant relat de �Temps de cacera�. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou b� la resposta.

Mateu Morro Marc�

Antifranquisme - Les primeres Comissions de Barri. La detenci� de Lieta L�pez. Dirigents comunistes amagats a casa meva.

Les primeres Comissions de Barri. La detenci� de Lieta L�pez. Dirigents comunistes amagats a casa meva.

Mem�ria hist�rica - Tal com �rem � Palma, Anys 70 � Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel L�pez Cresp�, Jaume Adrover...) que volgu�s amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -

Tamb� per aquell temps (un poc abans que Lieta L�pez fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'hist�ric dirigent del PCE d'Ast�ries C�sar Fern�ndez. El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys m�s endavant quan en parl� en Toni Serra al seu llibre "Gr�cies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no deman�vem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni tamb� l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marqu�s i m'explicaren la q�esti�, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, per� l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingu� amb la seva dona i s'hi estigu� unes setmanes. Aquella setmana, protegir l'hist�ric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on �s la for�a del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingu�s m�s militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). M�s endavant, el mateix Toni Serra m'explic� que C�sar Fern�ndez, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comit� central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell fam�s partit hi havia pocs militants i, a m�s, la direcci� pecava d'insolid�ria. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina. En Jaume Adrover vingu� un dia a cercar el pobre C�sar i ja mai m�s no vaig tornar a tenir-ne not�cies. (Miquel L�pez Cresp�)

Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins d'aquella grisor. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions de la democr�cia formal) hom visqu� amb l'amena�a ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una can�� de Raimon que situa molt b� el t�tric ambient que respir�vem: "I junts escolt�vem la m�sica esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'atur�s al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situaci� i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a m�s de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebr�s despatx del carrer de la Soledat!

Un dia v�rem per televisi� imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falc�n i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els m�s ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si hagu�ssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims m�s horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.

Ran d'aquestes detencions, a Mallorca era arrestada na Lieta L�pez, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, �nima de la resist�ncia cultural i pol�tica en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme cr�tic (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspond�ncia amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia pol�tica -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sin�nim de "terrorista". Na Lieta L�pez, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeser�as, a Madrid, on romangu� incomunicada durant cinc mesos.

En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Despr�s de tants d'anys de ser el principal promotor de la resist�ncia cultural i pol�tica contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per all� on anava a demanar una necess�ria solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ning� no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan m�s endavant hagu�rem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trob�rem amb la mateixa incomprensi�. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspond�ncia i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trob� el suport d'homes com Antonio Gala i Joaqu�n Ruiz Gim�nez.

Al cap de cinc mesos de patiment, la pogu� treure al carrer, no sense haver comprovat, en la pr�pia carn, fins on arribava el pret�s antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit m�s d'una vegada que va ser una lli�� que mai no ha oblidat.

Un poc abans, en un primer de maig celebrat en clandestinitat, cre�rem els primers embrions de les comissions de barri, que, amb els anys i el temps, s'anirien convertint en moltes de les associacions de ve�ns de l'actual Federaci�.

La reuni� secreta tingu� lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de Son Cladera (Son Maci�). Com de costum, munt�vem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on tamb� realitz�rem trobades semblants), f�iem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar, record alguns militants del PCE (en Manolo C�mara, en Josep V�lchez, algunes de les germanes Thom�s -na Clara i el seu home, en Joan Segu�-). El PCE (internacional) tamb� hi va portar mitja dotzena de militants (n'�ngel Calder�n i la dona, "El Sordet" i la muller...). Record un grup d'obrers de la construcci� molt radicals (que m�s tard ajudarien a fundar el PCB de Josep Valero i Xesca Bosch), en Ram�n Molina del PORE, na Marisa Gallardo (una de les actuals responsables del diari "Baleares"), en Josep M. Dol� i na Lola -una coneguda trotsquista, actualment historiadora-. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obres Comunistes i les JOC (Paco Mengod), que tenien una gran quantitat de lluitadors per les barriades.

Malgrat l'afinitat d'inter�s que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon comen�ament s'establiren algunes difer�ncies entre els reformistes (PCE) i els grups revolucionaris. En Manolo C�mara volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de Par�s. I la majoria dels reunits a Son Maci�, volent lluitar per la democr�cia, exig�em una total independ�ncia de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A m�s, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes o les JOC anava m�s enll� de la simple lluita per una democr�cia formal. La batalla pel socialisme i en contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Paco Mengod. S'establ� una forta pol�mica entre en C�mara i el futur president de la Federaci� d'Associacions de Ve�nats. Estigu�rem a punt de no arribar a cap conclusi� i marxar cadasc� per la seva banda. Finalment, per majoria, i coneixent ja per on anirien els trets en el futur, es decid� muntar les primeres comissions de barri.

Comen�ava a n�ixer el moviment ciutad� que tanta import�ncia adquiriria amb el transc�rrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que viv�em al centre de ciutat ho ten�em m�s complicat. Aix� i tot munt�rem la Comissi� Centre, amb na Clara Thom�s, en Joan Segu�, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Cat�liques). F�iem les reunions al carrer (pla�a del Cap�tol, pista dels Patins). A vegades a l'esgl�sia de Sant Mag� o dins bars en qu� no hi hagu�s gaire gent. L'advocat Ferran Gomila tamb� ens ced� en nombroses ocasions el seu despatx, sense posar-hi mai entrebancs.

Al cap d'un parell de mesos de no posar fil a l'agulla, un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissi� Centre decid� ajudar els companys del Puig de Sant Pere. All� hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries... Per aconseguir "entrar en contacte amb el poble" volien posar en pr�ctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, anir�em casa per casa fent preguntes. Aix� podr�em arribar a con�ixer treballadors i treballadores, sectors de la poblaci� d'origen popular, personal fotut pel sistema. Pel cantet que fessin podr�em endevinar qui, dels enquestats, podria ser militant, o de les mateixes comissions de barri, o d'un partit d'esquerres.

Foren mesos i mesos de feina ca�tica. Hi havia molta mis�ria amagada als barris de ciutat! No tot eren les floritures de la propaganda franquista, el diluvi d'or del turisme! Nombrosos habitatges eren miserables, de novel.la de Dickens. Les rates eren abundoses. La humitat produ�a malalties en infants i gent d'edat. Cada dissabte horabaixa -i algun dia feiner- vint o trenta persones an�vem amunt i avall parlant amb els ve�ns. En Manolo Cabellos i na Joana M. Roca aprofitaren m�s endavant les enquestes i el coneixement del barri (na Joana vivia en el mateix Puig) per a enllestir els treballs de rehabilitaci�. En Manolo Cabellos, amb molta paci�ncia, a mesura que f�iem les preguntes, dibuixava i prenia mides dels habitatges m�s interessants, servant, per al futur, joies de l'arquitectura popular mallorquina. Despr�s f�rem el mateix amb el barri de sa Calatrava i tota la zona de la Gerreria.

Cada partit trob� en aquells ravals oblidats pels successius ajuntaments franquistes, simpatitzants i futurs afiliats. La t�ctica don� bons resultats! La Comissi� Centre ajud�, doncs, a enfortir el teixit social de lluita contra la dictadura. Fou un treball gens desaprofitat.

El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys m�s endavant quan en parl� en Toni Serra al seu llibre "Gr�cies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no deman�vem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni tamb� l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marqu�s i m'explicaren la q�esti�, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, per� l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingu� amb la seva dona i s'hi estigu� unes setmanes.

Aquella setmana, protegir l'hist�ric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on �s la for�a del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingu�s m�s militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). M�s endavant, el mateix Toni Serra m'explic� que C�sar Fern�ndez, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comit� central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell fam�s partit hi havia pocs militants i, a m�s, la direcci� pecava d'insolid�ria. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina.

En Jaume Adrover vingu� un dia a cercar el pobre C�sar i ja mai m�s no vaig tornar a tenir-ne not�cies.

Mentrestant a Portugal esclatava la revoluci� dels clavells. Finia la terrible dictadura feixista de Salazar. Pel setembre i l'octubre, molts militants revolucionaris marx�rem cap a Lisboa a sentir, de prop, l'aire net de la llibertat.

El 18 de Juliol i la novel�la hist�rica

...deixar const�ncia d'un m�n exterminat a matadegolla per la reacci� illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenci� alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escr�pol, empr�, durant molts d'anys, els escamots d'execuci�, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel�lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressi� i torrentades de sang mallorquina que, per a m�s d'un d'aquests intel�lectuals sense consci�ncia -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres. (Miquel L�pez Cresp�)

Mallorca i la guerra civil.

L'origen primigeni de la novel�la L'Amagatall parteix en el fons de la idea, moltes vegades ajornada, de retre un particular homenatge a la generaci� de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la Rep�blica, les injustes i caciquils estructures econ�miques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1999 amb el III Premi de Novel�la "Miquel �ngel Riera" i publicada en el mes d'abril del mateix any en la prestigiosa col�lecci� "Ti� de Sa Real" que dirigeix el professor i escriptor Pere Rossell� Bover, est� basada en aquest mig segle (l'autor de la novel�la ja t� m�s de cinquanta anys!) de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella �poca. En algun cap�tol ja he parlat de la decisiva influ�ncia que en la meva formaci� cultural -democr�tica, revolucion�ria, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle Jos�, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Ex�rcit Popular. En aquesta inicial relaci� -�ntima, la m�s influent segurament- haur�em d'afegir la relaci� -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excel�lents persones- que patiren en carn pr�pia la terrible repressi� de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys en el sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebasti� Benn�ssar 'Pel�'). I, sens dubte, m'influ� poderosament aquest fet de con�ixer a fons la hist�ria de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sort� el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Cresp� "Verdera").

Coberta de la novel�la L'Amagatall.

El pare i l'oncle ja m'havien narrat -o es contaven entre ells i jo escoltava, d'infant, al costat de la foganya, a sa Pobla- nombroses hist�ries de republicans amagats a la pen�nsula: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplaci� enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzm�n Rodr�guez Fern�ndez (que formava part d'aquella muni� d'excel�lents presoners bascs que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mec�nics a la fabricaci� dels famosos motors d'extracci� d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses hist�ries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generaci� d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la q�esti�, m�s em sedu�a la possibilitat de fer-ne una novel�la. Les hist�ries de les persecucions dels republicans ha estat magistralment detallada en el fam�s Diccionari vermell escrit per l'amic Lloren� Capell� (que tamb� coordin�, des de les p�gines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets m�s sagnants de la destrucci� de Mallorca per part de falangistes, clergat i intel�lectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys m�s endavant, militant tant a l'OEC com en el PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de m�s de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i comen�aments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -d�cades i d�cades despr�s dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resist�ncia de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de just�cia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a for�a de sermons clericals, brutals ritmes d'explotaci�, fam i mis�ria de tot tipus- en una situaci� propera a l'extinci� f�sica i espiritual.

Alguns dels principals enemics del poble mallorqu�: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi") i el tinent coronell Garc�a Ruiz. En la fotografia tamb� podem veure el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes.(Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La novel�la de la qual parlam, L'Amagatall, neix d'aquesta il�lusi� per deixar const�ncia escrita d'un m�n (sentimental, cultural, pol�tic) exterminat a matadegolla per la reacci� illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenci� alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escr�pol, empr�, durant molts d'anys, els escamots d'execuci�, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel�lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressi� i torrentades de sang mallorquina que, per a m�s d'un d'aquests intel�lectuals sense consci�ncia -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres.

En Josep Muntaner i Cerd�, pobler d'origen pollenc�, ha deixat const�ncia d'aquestes provatures infructuoses d'escapar de les persecucions de l'antiesquerranisme feixista mallorqu� i espanyol en el seu magn�fic llibret de mem�ries No eren blaves ni verdes les muntanyes (Ciutat, Impremta Polit�cnica, 1988). Militant anarcosindicalista, lector de Victor Hugo i �mile Zola, explica molt b� el frac�s -inicial- de l'aixecament feixista a Pollen�a: "He de fer constar que les quaranta-vuit hores que f�rem els amos absoluts del poble no v�rem matar ni detenir, ni ofendre cap ve� que cregu�ssim de l'altre b�ndol" (p�g. 24). I, pel que fa als "grans dip�sits d'armes" que tenien els revolucionaris pollencins (falsificaci� que serv� als feixistes per a portar molts treballadors al pared�, aix� com als severs tribunals militars de l'�poca cent quaranta-sis republicans pollencins i peninsulars), en Josep Muntaner fa constar (p�gs. 24-25): N'hi ha molts que recorden el dip�sit d'armes i municions de qu� dispos�vem: un caramull de pedres, algunes botelles incendi�ries o inflamables, un parell d'escopetes de perdigons, aix� com tamb� v�ries pistoles, la majoria espenyades...".

Josep Muntaner, aquest republic� pobler de tend�ncia llibert�ria, es va haver d'amagar, en companyia del seu amic Mart� Vicens (Bonjes�s) per les muntanyes, fugit ja, el mateix dia de l'entrada de l'ex�rcit a Pollen�a, de la segura mort que li desitjaven els feixistes antiesquerrans pollencins. Malgrat no estigu�s amagat dins un enfony com el protagonista de L'Amagatall, o per coves i muntanyes (el santamarier Jaume Tries hi romangu� tretze anys, per enfonys muntanyencs, fugint dels botxins de la dreta antirepublicana), tamb� pat� enormes sofriments pels entreforcs de les serralades de les contrades que coneixia (Puig Gros de Ternelles, possessi� de Llinars, La Coma d'En Xeixa, pinar de Can Sales, carretera vella de Lluc, Fart�ritx, puig de Tomir... ). Subsist� a base de figues, caragols torrats (que feien mal de panxa i provocaven unes diarrees terribles)... Sort d'algun pag�s, que, jugant-se la vida, oferia als perseguits un plat de sopes amb col, alguna sobrassada, un poc de pa amb formatge... Finalment -segons explica Josep Muntaner- no li qued� m�s remei (a ell i al company de d�ries llibert�ries, Mar� Vicens) de provar d'arribar fins a sa Pobla, on l'autor de les mem�ries que comentam tenia una germana.

Som en el mes d'agost de 1936. La sang va a lloure pels camins de Mallorca. Els botxins de la dreta clerical i militarista, �vids de sang comunista o simplement republicana, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. Josep Muntaner explica la trag�dia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de ca�adors de sang humana: la b�stia antiesquerrana nazifeixista. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessi� de Son Cladera "a una dist�ncia d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alc�dia-Palma i Pollen�a-sa Pobla". En aquells moments ja saben que han comen�at les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Cercar un amagatall (L'Amagatall que descriu la novel�la guardonada amb el Premi "Miquel �ngel Riera"). Els �s necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, despr�s de cruels tortures (obrir-los la panxa, cremar-los de viu en viu, matar-los a cops abans de pegar-los el tret de gr�cia...), matar-los sense miseric�rdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de mem�ries de Muntaner i Socies, veiem els perseguits, esgotats, morts de fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, amb barba de dies, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor liter�ria molt m�s reeixides que tanta fullaraca a qu� ens tenen acostumats els "exquisits", els graf�mans del no-res. Explica Josep Muntaner: "V�rem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en qu� els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjes�s amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, v�rem voltar a la dreta, seguint el cam� dels Traginers, i entr�rem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, per� com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".

Un altre possible protagonista de la novel�la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Mem�ria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fund� les Joventuts Socialistes Unificades i anys m�s endavant col�labor� pol�ticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una c�l�lula comunista de Santa Maria del Cam�. Evidentment aquesta dedicaci� a la milit�ncia obrera significava sent�ncia de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I aix� va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la ca�a de "rojos y masones", comen�a la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per aix� el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sent�em les not�cies de la r�dio al caf� de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcal�. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per all� i, pistola en m�, parlaren amb el batle. Despr�s anaren al local de l'agrupaci� socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i all� ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emper� l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerr� perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pens�vem que [la sublevaci� feixista contra la Rep�blica] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Per� desgraciadament la cosa no va anar com pens�vem i hi v�rem estar [amagats] tretze anys. Trob�rem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informaci�, que era el que m�s falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valenci� de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem aix� a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho rob�ssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, per� que an�ssim a ca seva i que ens endugu�ssim gallines o el que fos".

Com deia al comen�ament d'aquest nou cap�tol, �s l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, d'aquests republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resist�ncia pol�tica i cultural del meu pare, l'exalferes de Sanitat de la Rep�blica Paulino L�pez o dels oncles Jos� i Juan L�pez, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), fou l'exemple d'aquests homes i dones, deia, el que contribu� a anar creant dins la meva consci�ncia la necessitat de retre aquest homenatge a aquella heroica generaci� d'antifeixistes. D'aqu�, de l'experi�ncia directa amb els millors homes i dones que ha donat la hist�ria de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a comen�aments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donar� lloc a L'Amagatall.

Miquel L�pez Cresp�

El m�n cultural i pol�tic de la Palma dels anys 70 en la novel�la de l�escriptor Miquel L�pez Cresp� All� que el vent no s�endugu� (El Tall Editorial) --

Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l�Ajuntament de Palma i expresident de Ve�ns Sense Fronteres -

En aquesta novel�la que acaba de publicar Miquel L�pez Cresp� l�autor, mitjan�ant l�an�cdota de la nostra detenci� per part de la Brigada Social del r�gim, vol explorar com era una part de la joventut revolucion�ria dels anys setanta. Unes p�gines, escrites en un estil directe i prec�s, que serveixen a l�escriptor de sa Pobla per aprofundir en el m�n cultural i pol�tic de la transici�. He d�agrair que Miquel L�pez Cresp�, amb el nom de �Jaume Calafell�, m�hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel�la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d�exercir com a sacerdoti. Poc temps despr�s vaig con�ixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens hav�em casat. El meu m�n existencial no era el d�en Miquel, per� quan ens trob�rem coincid�rem en la majoria de q�estions pol�tiques del moment. El marc de la nostra milit�ncia fou l�Organitzaci� d�Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l�estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Cap� i de qui signa aquest article s�n del tot encertats. Mai no m�hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contempor�nia! (Jaume Obrador)

Quan Miquel L�pez Cresp� em deman� unes p�gines de presentaci� de la seva novel�la All� que el vent no s�endugu�, no podia dir-li que no. Hav�em viscut tantes lluites junts, ens hav�em trobat tantes vegades a les cel�les del soterrani de Govern Civil i hav�em passat tamb� junts un temps a la pres� franquista, que no podia negar-me. Era l�gicament el moment de demostrar-li l�amistat que fa tants d�anys que ens uneix.

Est�vem a finals d�una dictadura, d�una �poca on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera Rep�blica havia estat abolida per un cop d�estat i qualsevol opini� contr�ria al r�gim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L�Organitzaci� d�Esquerra Comunista (OEC en catal� i OICE en castell�) era aleshores un partit clandest� que intentava lluitar per una societat justa.

L�autor de la novel�la ha deixat escrit l�ambient cultural d�aquella �poca en nombrosos articles. Record ara mateix la s�rie titulada �Contracultura i subversi� en els anys 70�. Com diu Miquel L�pez Crespi: �Aleshores, despr�s del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l�estudi d�alguns pensadors `heretges� com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel�lectuals i d�apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col�laboradors de les p�gines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hav�em llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cort�zar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els cl�ssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d�albirar m�s enll� de la t�rbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M�interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicaci� en el control de les consci�ncies. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Coment�vem aquestes q�estions amb el col�laboradors de les p�gines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reun�em sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d�una perspectiva marxista no dogm�tica, pens�vem que an�vem en cam� de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L�home unidimensional.

�Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradici� de l�Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l�her�ncia liter�ria de rendistes i terratinents com Maria Ant�nia Salv� i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens pass�rem els anys de l�adolesc�ncia i joventut estudiant les avantguardes liter�ries i art�stiques catalanes i del m�n. Potser tot comen�� amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dad�, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme sovi�tic i l�impressionisme alemany. Sense oblidar Lautr�amont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l�ofici de llibreter de Domingo Perell�, ens permetia gaudir del privilegi d�aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khl�bnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos te�ric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Con�ixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l�ambient cultural i pol�tic de la Rep�blica de Weimar o del Par�s de comen�ament del segle XX. Descobrir intel�lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel�lectual (Val�ncia, Tres i Quatre, 1973)�.

He d�agrair que Miquel L�pez Cresp�, amb el nom de �Jaume Calafell�, m�hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel�la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d�exercir com a sacerdoti. Poc temps despr�s vaig con�ixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens hav�em casat. El meu m�n existencial no era el d�en Miquel, per� quan ens trob�rem coincid�rem en la majoria de q�estions pol�tiques del moment. El marc de la nostra milit�ncia fou l�Organitzaci� d�Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l�estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Cap� i de qui signa aquest article s�n del tot encertats. Mai no m�hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contempor�nia!

�s veritat que lluit�rem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gr�cies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l�estat de benestar hauria de garantir. Aix� es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que est�vem tramant. Per� era important que ho sabessin les persones a qu� anaven destinades les nostres accions, cosa dif�cil, at�s que la cobertura medi�tica era escassa. O es feia alguna acci� molt sonada o cap mitj� de comunicaci� publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s�impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col�lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, pol�tiques i econ�miques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que ten�em els militants antifeixistes que no form�vem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les �altures� era marginar les lluites, la pres�ncia a f�briques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la �sagrada unidad de Espa�a� i el capitalisme a l�Estat espanyol. El silenci m�s brutal planava sobre les nostres activitats i no ho pod�em consentir.

Qu� fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicaci� oficials? Aquest �s el nucli essencial de l�an�ctota principal de la novel�la que acaba de publicar Miquel L�pez Cresp�.

Per aix� decid�rem fer una confer�ncia de premsa. Era imprescindible explicar les l�nies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comit� de Direcci� del partit qui aix� ho decid�, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangu� encarregat d�organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagu�s de ser jo i no una altra persona qui hagu�s de presentar-se com a servei de premsa de l�organitzaci�. Havia estat sacerdot i, a m�s, missioner a Burundi, i procedia d�un poble molt petit on tothom es coneixia. Intu�a, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva fam�lia, quan es fes p�blic que jo era comunista i que, a m�s, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l�aut�ntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagu� de venir a casa per conv�ncer-me de la import�ncia que fos jo precisament qui hi particip�s. Al final em va conv�ncer, perqu�, com a m�xim responsable de les c�l�lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia b�. Com molt b� diu en Miquel �sacerdots secularitzats despr�s de les experi�ncies viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la mis�ria del Tercer M�n el que feia obrir els ulls...�.

Aleshores, l�autor d�All� que el vent no s�endugu� vivia tamb� enmig d�una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col�laborava d�en�� finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris �ltima Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d�escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a �Contracultura i subversi�: �En aquells comen�aments dels anys setanta ens trob�vem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i an�vem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacci� de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Dami� Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacci�, si no els havia enviat per correu. Discut�em, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes ut�pics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocr�cies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l�obra de Dominique Desanti Los socialistas ut�picos (1973).

`Coment�vem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producci� art�stica de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l�art i l�economia d�una societat concreta. N�ria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de Gy�rgy Luk�cs en els Quaderns 3 i 4 de Val�ncia: El gran octubre de 1917 i la literatura contempor�nia (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en refer�ncia a la cultura grega, al Renaixement itali�, al paper de Shakespeare en la hist�ria de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l�any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el t�tol Literatura y revoluci�n: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ib�rico de Par�s. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel�lectuals en la construcci� del socialisme. El concepte de bloc hist�ric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel�lectuals en construcci� de la superstructura ideol�gica, els conceptes d�Antonio Gramsci quant a la necess�ria revoluci� cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consci�ncies, ja hi s�n presents en els estudis del dirigent de l�Ex�rcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d�Or i els n�meros de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revoluci� Cultural Prolet�ria a la Xina�.

En Miquel diu en un cap�tol de la novel�la: �Estava decidit. Convocar�em una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reuni� definitiva, el comit� de direcci� ho aprov��.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentaci� perqu� un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenci�, l�indret on es faria la confer�ncia de premsa. Miquel compta en tot detall qu� va passar i la decepci� que tingu�rem quan v�rem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si vol�em que pos�s els noms de les tres persones que hav�em participat a la confer�ncia de premsa. Un dels presents digu� que s�, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsi� i maniobra pol�tica.

L�endem� els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es present� la brigada social a les nou del mat�. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, at�s que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon mat�, va dir que no em veia fins al vespre, perqu� aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

All� que el vent no s�endugu� em va recordar fil per randa com va comen�ar la hist�ria de qu� en Miquel m�hagu�s volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m�advert� que la policia havia vengut al mat� i que tornaria a presentar-s�hi ben aviat. No existien encara els m�bils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. All� em tanquen dins una cel�la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sent�em tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el �Manual de seguretat per als militants de l�Organitzaci� d�Esquerra Comunista�.

Pass�rem tota la nit a l�espera que ens cridassin. Aix� augmentava la pressi� i l�angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L�interrogatori dur� unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l�intentaven fer cantar. Hav�em inventat una persona que ens havia connectat: Crist�fol. Nosaltres ens hav�em de mantenir en la coartada: no sab�em res de l�organitzaci�. El que f�iem era nom�s passar comunicats, at�s que figur�vem com a servei de premsa.

Quan Miquel torn� de l�interrogatori vaig constatar que anava d�un costat a l�altre, com si tengu�s dificultats per caminar. La por de la tortura em penetr� fins al moll dels ossos. D�immediat vaig pensar que l�havien apallissat fortament. Per aix�, quan la policia hagu� tancat la porta de les cel�les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sent�s, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel�la, com li havia anat, at�s que pensava que l�havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contest� que no hi havia hagut cap problema i que l��nic que hav�em de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Crist�fol. Jo no m�ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Per� unes paraules seves em varen conv�ncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia b� i, per aix�, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel�la All� que el vent no s�endugu� �s m�s que una excel�lent obra de creaci� liter�ria, un document d�una �poca irrepetible. La hist�ria, resumida, d�una generaci� que s�atrev� a somniar, a pensar i actuar en el cam� d�aconseguir un m�n m�s just i solidari. Unes p�gines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experi�ncies progressistes dels Pa�sos Catalans i del m�n. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcci� i la seva nova obra aix� ho demostra. Com podr�em ressuscitar el passat sense els seus llibres d�assaig o de creaci� liter�ria? Fa temps, un periodista el defin� com �el guardi� de la nostra mem�ria col�lectiva�. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra mem�ria hist�rica, aquest combat per convertir en obra d�art les experi�ncies culturals i pol�tiques de tota una generaci�, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel L�pez Cresp� s�n un amic, un company de cap�alera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l�esperan�a.

All� que el vent no s�endugu� ens transporta a l�ampli moviment sociopol�tic i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en qu� tot era u: el poble que creava les noves obres d�art que la �situaci� requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l�elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d�avantguarda, segurament el m�s conscient, ho anaven aconseguint. A trav�s dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment pol�tic clandest�, la nova esquerra sorgida a ran de les experi�ncies del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l�esclerosi ideol�gica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel�la provenen d�organitzacions que es reclamen de l�anarquisme, del trotskisme, de l�independentisme d�esquerres, i aix� era producte de la for�a del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l�impuls creatiu d�unes avantguardes que s�havien de liquidar en temps de la transici�, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusv�lua popular, dominant les nacions de l�estat.

Nosaltres, els homes i dones que viv�em el somni del canvi esperat despr�s dels anys llargu�ssims de patiment dictatorial, encara no sab�em que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginaci� de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l�estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel�les de la pres� de Palma. Amb la novel�la al davant, tot se�m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d�ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig comen�ar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes nom�s era l�inici. L�interrogatori va comen�ar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posici�, mentre em feien l�interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagu�s esdevengut comunista. Els canvis de posici� dels policies m�ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situaci�. El problema esdevengu� espin�s quan comen�aren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m�acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I aix� durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acci� en algun altre indret de l�estat que pos�s en perill el r�gim, tot d�una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada v�rem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens serv�s de coix�. Per� les altres vegades, que foren bastantes, ja an�vem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coix�.

Quan no ens ho esper�vem, despr�s de la manifestaci� contra la carestia de vida, que es f�u el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre hav�em d�ingressar a la pres� i que abans hav�em de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingress�ssim a la pres�. Ens feren una aut�ntica festa i nom�s es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s�anava apropant a la pres� de Palma, on ser�em reclosos. Tres dies qued�vem tancats dins les anomenades cel�les de c�stig. Dintre hi havia un matal�s estret, prim i brut, sense cap llen�ol ni manta. Tamb� s�hi trobava un w�ter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higi�nic i l�havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades di�riament, un funcionari de la pres� obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel�la de c�stig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la pres�, quan s�havia ja decidit que ser�em alliberats el 24 de desembre, m�amena�� dient que, si m�atrevia a treure algun escrit quan sort�s de la pres�, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l�amena�a i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel�la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m�oblidassin els detalls d�aquella situaci� tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d�assaig o novel�la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avan�ar per un cam� que vol�em subversiu, transgressor, de total i absoluta renovaci�. Es tractava de q�estionar l�her�ncia rebuda, amb la mateixa for�a que ho feien els grups pict�rics d�aquell moment, amb la mateixa decisi� que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideol�gic i pol�tic alhora. Desitj�vem, amb tota l�energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pr�ctica subversiva de transformaci� de l�her�ncia conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel�la All� que el vent no s�endugu� s�n una �poca de revolta liter�ria i pol�tica, d�implicaci� personal en tot all� que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L�autor de la novel�la que comentam m�ha dit que va aprofitar els dos anys in�tils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I tamb�, no en mancaria d�altre!, dels cl�ssics catalans: Ramon Llull, Ausi�s March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Ro�s de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Merc� Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andr�s Estell�s, Pere Quart, Agust� Bartra i Bartomeu Rossell�-P�rcel, entre tants d�altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d�intensa formaci�.

El llibre m�ha fet recordar la manifestaci� que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la pres�, amena�ats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de nom�s quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s�atrev� a escriure sobre les totxanes de la fa�ana de la pres� una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POL�TICS.

Un altre moment que mai podr� oblidar �s quan els companys pol�tics empresonats m�encarregaren llegir un llarg memor�ndum en pres�ncia de la direcci� de la pres�. L�hav�em preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcci� de la pres�: director, sots-director, capell�, infermer...Vaig llegir fil per randa el memor�ndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s�atrev� a increpar-me, dient: �Has oblidat que ets un delinq�ent�. Nom�s em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lle�. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? �Vost� sap que estam a un moment de transici� i que es preparen canvis pol�tics importants? Podria ser que els que avui estam a la pres� per motius pol�tics, aviat siguem els responsables d�administrar la just�cia�. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d�aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, �no ens resign�vem a ser esborrats de la lluita pol�tica d�una manera tan senzilla: demonitzant les accions on particip�vem, mentint...�. I avui, gr�cies a llibres com All� que el vent no s�endugu� ja podem afirmar que, efectivament, l�esfor� realitzat per l�amic Miquel L�pez Cresp� no ha estat in�til. La mem�ria hist�rica a trav�s de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el m�n cultural i pol�tic que allet� els �anys del desig m�s ardent� (t�tol d�una obra de teatre de Miquel L�pez Cresp�!) s�n aqu�, presents entre nosaltres, amb una for�a vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-08-2017)