Bloc de BalearWeb

La generaci� liter�ria des 70 i la narrativa insular del segle XX � Parets de foc (El Tall Editorial) � Articles d�Eduard Riudavets Florit, Clara Ferrer i Miquel L�pez Crespi

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel L�pez Cresp� Parets de foc (El Tall Editorial)

PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit

Desset s�n els cap�tols, desset relats que mereixerien, cadascun d�ells, una ressenya. Des del lirisme dolor�s de La mort a la ironia gaireb� humor�stica d�El secretari general, tot passant per l�evocaci� cin�fila de Plou dol�ament o la dissecci� del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)

Estava conven�ut que no em decebria. Donava per fet que m�agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secci�, algunes de les obres de Miquel L�pez Cresp� i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra liter�ria. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l��ltim, per ara, dels seus llibres.

All� que no m�esperava, ni de bon tros, �s la sorpresa que m�he emportat. Un altre cop L�pez Cresp� va m�s enll� d�all� que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel�len directament i sense concessions. I potser all� que m�s sobta �s saber que aquests relats �narracions, evocacions, viv�ncies, reflexions, records � foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat aix�, no poden ser m�s d�actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d�aquells anys, i fer-ho des de l�experimentaci� rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transici�, s�esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les mis�ries del poder, l�ofegor eterna dels explotats, la necessitat d�una veritable �i no nom�s cosm�tica- ruptura amb el passat.

No penseu, per�, que L�pez Cresp� exerceix d��ugur visionari, res d�aix�. Simplement la f�rria coher�ncia de les seves idees, el rebuig a la claudicaci�, el manteniment, contra l�embat de tots els vents, de la seva visi� rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la ra�.

Si m�s no, ara em permetreu una apreciaci� estrictament personal. Una hist�ria obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m�ha fascinat. �s una d�aquelles hist�ries que arriben, esmolades i sense anest�sia, al m�s profund de les entranyes. No me n�he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

�Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fond�ria de les seves pr�pies viv�ncies personals, de l�assimilaci� d�una intransferible experi�ncia: la realitat que l�envolta. Si vol defugir el seu propi m�n, la pluja de sentiments que l�alletaren des de la inf�ncia, segurament podr� escriure llibres d��xit conjuntural, per� mai una obra que perduri�.

Sense pretendre-ho, L�pez Crespi es defineix a ell mateix en aquest par�graf. Ell �s el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurar�.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)

Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)

Amic Miquel,

� Nom�s uns mots per felicitar-te per les teves �Parets de foc�. Pots estar ben content d�aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Gr�ndola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que nom�s saben dir �t�bia besada de la mitjanit� o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d�obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit cr�tic que, endem�s, no comet l�error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l�odi (jo diria que, fins i tot dins els moments m�s lacerants, hi he trobat m�s tendresa, m�s nost�lgia, que indignaci�). Per� encara no he dit el que m�s valor de les teves �parets�, que tamb� �s el que m�s valor de qualsevol obra liter�ria: que sigui ver, que neixi d�alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats s�n ben vius: vibren, respiren, interpel�len, sacsegen, q�estionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes all� que jo ja fa estona que tamb� intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sic�lia: la derrota de la ra� i el triomf dels deliris, dels traumes, �de les ambicions i de les contradiccions dels humans.

� Una abra�ada i enhorabona!

� Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020

�ltima Hora entrevista l�escriptor Miquel L�pez Cresp� - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

L�pez Cresp� publica Parets de foc, el inicio de una trilog�a �experimental�

En este primer libro el autor apuesta por �recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80� � En estes tres volumenes, el escritor tratar� temas como el sexo, la pol�tica y la religi�n. En el libro el escritor funde t�cnicas en un collage de teatro, prosa, poes�a, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)

Miquel L�pez Cresp� (Sa Pobla, 1946) regresa al g�nero de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilog�a (con la que el prol�fico autor intenta �recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80�, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella �poca y escritos por �l mismo. La mayor�a de los cuentos s�n in�ditos, mientras que otros responden a algunas antolog�as publicadas entre los a�os 70 y la actualidad.

�Junto a escritores como Lloren� Capell�, Ant�nia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Ant�nia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hac�a la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Lloren� Riber o Maria Ant�nia Salv��, explica.

�Nos parec�a que ten�a un formalismo t�cnico interesant, pero que era vacio de contenido. Est�bamos influidos por las vanguardias europeas y espa�olas y pens�bamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesi�stica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la pol�tica, la cr�tica social o la religi�n�, apunta. �Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hac�an grupos de artistas como Equip Cr�nica, el colectivo Criada i Art Pobra�, insiste.

As�, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, L�pez Cresp� funde t�cnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poes�a, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de dec�logo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d�escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para �volver a dar vida a esa literatura rupturista�, pues hace ya m�s de diez a�os que no se presenta a ning�n concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 a�os, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)

Parets de foc (El Tall Editorial)

La publicaci� del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l�any vinent corresponen al meu inter�s per deixar const�ncia de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d�aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d�altres autors de la meva generaci�) de defugir el pansit naturalisme de tants d�escriptors nostrats encara lligats a l�her�ncia de l�Escola mallorquina. La majoria d�aquestes narracions s�n in�dites. D�altres han estat recuperades d�algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avan�ar per un cam� que vol�em subversiu, transgressor, de total i absoluta renovaci�. Es tractava de q�estionar l�her�ncia rebuda, amb la mateixa for�a que ho feien els grups pict�rics del moment �Equip Cr�nica, el col�lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col�lectiu Art Pobra... � , amb la mateixa decisi� que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideol�gic i pol�tic alhora. Desitj�vem, amb tota l�energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pr�ctica subversiva de transformaci� de l�her�ncia conservadora rebuda. (Miquel L�pez Cresp�)

Narrativa experimental i subversi� en els anys 70 i 80

�s a comen�aments dels tenebrosos anys vuitanta �criminalitzaci� de les avantguardes revolucion�ries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel�lectuals i partits del r�gim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congr�s de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avan�ant en la tasca liter�ria rupturista comen�ada a finals dels anys seixanta i comen�aments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avan�ar per un cam� que vol�em subversiu, transgressor, de total i absoluta renovaci�. Es tractava de q�estionar l�her�ncia rebuda, amb la mateixa for�a que ho feien els grups pict�rics del moment �Equip Cr�nica, el col�lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col�lectiu Art Pobra... � , amb la mateixa decisi� que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideol�gic i pol�tic alhora. Desitj�vem, amb tota l�energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pr�ctica subversiva de transformaci� de l�her�ncia conservadora rebuda. S�n anys de revolta liter�ria i pol�tica, d�implicaci� personal en tot all� que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de cap�alera s�n La revoluci�n y la cr�tica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d�Alfonso Sastre, La definici�n del arte (Barcelona, Ediciones Mart�nez Roca, 1971), Apocal�pticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambd�s de Umberto Eco. Llegim La cr�tica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, J�lia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luck�s, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filos�fiques, pol�tiques, econ�miques dels cl�ssics del marxisme. Per� aquests noms han estat escrits a l�atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan comen�am a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys in�tils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I tamb�, no en mancaria d�altre!, dels cl�ssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Ro�s de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Merc� Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andr�s Estell�s, Pere Quart, Agust� Bartra i Bartomeu Rossell�-P�rcel, entre tants d�altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d�intensa formaci�.

De tota aquesta problem�tica en podeu trobar prou informaci� en els articles d�Alexandre Cirici �Plor sobre el crepuscle dels anys setanta� (Serra d�Or, n�m. 273) i en les reflexions de l�investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el t�tol �Per una dissecci� de la postmodernitat�. Treballs que m�ha fet recordar amb precisi� des de quins fonaments comen�am a escriure, quins s�n alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisi� a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucion�ries. Deia Alexandre Cirici en l�article abans esmentat: �Abocats ja a l�estiu del darrer dels anys setanta, comen�a a �sser hora de considerar quin balan� cal fer de la d�cada que s�acaba.

�Per a pensar-hi, �s bo de dibuixar primer una silueta de l�apassionant d�cada dels seixanta, que va precedir-la. Va �sser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions �Camerun, el Congo i Alg�ria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecum�nic i la Pacem in Terris, la relativa liberalitzaci� art�stica russa [i.e. sovi�tica] �Evtuixenko i l�exposici� del Man�ge--, la insurrecci� dels estudiants de Berkeley contra l�alienaci�, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d�Estrasburg, dels provos d�Amsterdam, dels estudiants de Berl�n, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a Par�s, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot aix� hi havia les recerques evasives, col�laterals, dels hippies, de les drogues, de l�unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revoluci� Sexual, etc.

�La tensi� cap endarrere tamb� hi era present, amb la substituci� de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Br�jnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papad�poulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. �Una tercera l�nia d�aventura d�aquesta d�cada era l�econ�mica i la t�cnica, amb l�apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l�espai, des de la volta al m�n del sat�l�lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d�Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats t�cniques infinites del mite de James Bond�.

A nivell art�stic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les l�nies de for�a que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s q�estionar bona part de l�her�ncia cultural del passat. El resum d�Alexandre Cirici �s prou suc�s i significatiu: �L�art d�aquesta d�cada extraordin�ria va �sser tamb� una gran aventura, dominada per la voluntat d�abolir les fronteres entre l�art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d�abolici� de fronteres i d�intercomunicaci� entre l�art i la vida real, i encara m�s l�artificaci� del record personal a l�estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la M�sica a l�espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa q�esti� comunicativa en la qual la representaci� tendeix a cedir el lloc a la realitzaci� d�actes aut�ntics.

�Els grans fets art�stics col�lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l�illa de Wight coronaren les il�lusions d�aquesta �poca, alimentades durant la d�cada pel folk urb� i la can�� de protesta.

�Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il�lusionada dels seixanta.

�Conclusions art�stiques tan oposades com l�Hiperrealisme, l�art Povera i el Support-Surface semblen �sser l�arribada de les tend�ncies apuntades a unes cotes extremes.

�Per al pensament art�stic, despr�s de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagu� l�impacte de l�Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l�imperi de la Semi�tica de Tel Quel, de la ci�ncia de la comunicaci� de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan�.

�s aleshores, sota aquestes influ�ncies, que comen�am a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de comen�ar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt m�s endavant en Not�cies d�enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrol�giques (Val�ncia, Editorial Am�s Belinch�n, 1988).

En els fulls de promoci� de Not�cies d�enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecci� de contes quan, llegia: "Not�cies d�enlloc el portar� a �La misteriosa estaci� on l�espera un m�n inversemblant, diferent i alhora id�ntic al desencisat present; m�s endavant coneixer� els indestriables laberints que porten a una senyora-b� a su�cidar-se en primavera; tamb� hi podr� trobar, en aquest estrany i meravell�s llibre de narracions la visi� d�aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d�aquella revoluci� que va ser tra�da pels pares de la p�tria; a m�s a m�s es podr� distreure amb la descripci� que l�autor fa del nostre m�n cultural fet d�amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s�evid�ncia a �L�important �s participar�, per� aix� nom�s �s el comen�ament. Qu� pot succeir un dissabte si vost� est� avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al�lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I qu� en direm, de la nostra �Estimada burocr�cia� que cobra per a no fer res? M�s endavant, a mesura que anem avan�ant per aquest obra al�lucinant tamb� podrem ensopegar amb un hipot�tic �Cop d�estat� on s�n assassinats tots els pol�tics, cantants i escriptors nostrats; un mallorqu� eixelebrat que se�n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; m�s su�cidis; viatges a pa�sos ex�tics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts �bons vivants� que han sabut canviar a temps de camisa i all� on digueren Visca la Rep�blica!, ara diuen Visca el Rei!

�Si per desgr�cia totes aquestes narracions no l�han aconseguit impressionar m�s que qualsevol s�rie estato-unidenca, trobar�, a �Acqua alta�, la possibilitat de perdre�s pels laberints de la vella Ven�cia tant del grat dels babaus de totes les �poques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vost� les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge�.

Miquel L�pez Cresp�

Aclariment: L�escriptor i catedr�tic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rossell� Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms seg�ents com a components de la �Generaci� liter�ria dels anys 70�: �Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tom�s (1940), Ant�nia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Ant�nia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Lloren� Capell� (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel L�pez Cresp� (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebasti� Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valent� Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Mar� (1944), etc.�. Com explica l�autor del llibre: �Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d�ells s�n els primers de la nostra hist�ria a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

[28/04] �El Rayo� - Abenavoli - Federn - Robinet - Clerico - Rolland - Plaja - Trull - Pilat - Perrissaguet - Gonz�lez Bravo - Laurac - Oteros - Zaf�n - Parra - Iguacel - Mink - Couturier - Dejoux - Bonnot - Dubois - Theuriet - Senna Hoy - Cavallazzi - Foix - Wilson - Cochon - Verde - Rodr�guez - Cerezo - Zanasi - Pietroni - Rossi - Wolfe - S�nchez Pinto - Gallego - Tamayo - Santiago � Navarro

[28/04] «El Rayo» - Abenavoli - Federn - Robinet - Clerico - Rolland - Plaja - Trull - Pilat - Perrissaguet - González Bravo - Laurac - Oteros - Zafón - Parra - Iguacel - Mink - Couturier - Dejoux - Bonnot - Dubois - Theuriet - Senna Hoy - Cavallazzi - Foix - Wilson - Cochon - Verde - Rodríguez - Cerezo - Zanasi - Pietroni - Rossi - Wolfe - Sánchez Pinto - Gallego - Tamayo - Santiago – Navarro

Anarcoefemèrides del 28 d'abril

Esdeveniments

Portada d'un exemplar d'El Rayo

- Surt El Rayo: El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los oprimidos, d'antuvi amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de juliol de 1912, convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a iniciativa dels cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85) amb l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament anarcosindicalista. En un començament va tenir un cert caràcter ambigu, amb força col·laboracions d'elements de l'agrupació socialista palmesana (Vicenç Paul principalment). Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels sabaters, Joan Ordinas, Jeroni Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut clarament anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El Rayo». A partir del número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de la capçalera passarà a ser Órgano de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad Obrera». El periòdic va reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel Lacort, Josep Prat, etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal, Vicenç Paul, Maties Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet, etc. Va publicar fulletons per lliuraments, com ara Conferencias populares sobre sociología, d'Antoni Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo, de Josep Prat. D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove, també hi col·laborà. Es van publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de 1914, i el tiratge mitjà oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a més, una certa empenta amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de març de 1913, amb motiu de la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un mateix acte republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo. Fou també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada posteriorment de «bressol del llibertarisme mallorquí», s'hi afermà ja definitivament, gràcies als treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament anarquista sobre les societats obreres locals –especialment, «La Justicia», de sabaters, i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx també, entre 1913 i 1914, va comptar amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».

Pere Miralles Le Foll: «Premsa obrera a Mallorca, El Rayo (1912-1914)», en El Mirall, 47 (agost-setembre 1991), pp. 55-57

Naixements

Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli

- Domenico Nucera Abenavoli: El 28 d'abril de 1856 neix a Roghudi (Calàbria, Itàlia) el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce, òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de «poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta època patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava «l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello, Il Proletario i Germinal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per «complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).

***

Etta Federn (Barcelona, 1934)

- Etta Federn: El 28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria) l'escriptora, traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir el pseudònim Esperanza. Havia nascut en una família burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn, reputat metge, i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van ser Paul Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn, jurista i escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat de Viena Etta estudià llengües germàniques i filosofia i quan tenia 22 anys s'establí amb sa família a Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir de 1906 es dedicà a publicar tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies, traduccions, etc.). La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter Rathenau, ministre d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres de l'Organització Cònsol d'extrema dreta, fou un autèntic èxit editorial, però li va portar amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a professora particular, com a traductora en diverses llengües (anglès, francès, jiddisch, rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai, William Shakespeare, Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica literària del diari Berliner Tageblatt. Després d'una experiència juvenil que no reeixí a causa dels seus orígens jueus i en la qual perdé un fill que tingué, es casà en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max Bruno Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona amb Peter Paul Kohlhaas, de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre anys més tard. Molt amiga de la parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop, entrà a formar part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de Dones Sindicalistes), organització creada en 1921 per l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). També freqüentà altres destacats militants anarquistes, com ara Max Nettlau, i Emma Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya Fléchine visqué una bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant els anys vint participà en campanyes d'educació sexual i de divulgació de mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels nacionalsocialistes, el novembre de 1932 s'exilià, gràcies al suport econòmic d'uns familiars que vivien als Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana treballà com a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de reunió dels anarquistes alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut Rüdiger, etc.), fins al punt de considerar-la com a la «cònsol no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i 1936 participà activament en la vida cultural de la capital catalana i ràpidament aprengué el castellà, de la mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el català. Formà part del «11 Club», tertúlia de discussió lliure on participaren destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores (Félix Martí Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.). Els seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores en voga, van fer que certa premsa en parlés com a d'una quiromàntica endevinadora del futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius Verdaguer i Joan Alavedra, en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936 impartí un curs («La posición social de la mujer en los diferentes países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum. En aquest mateix 1936 entrà a formar part de l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres» i col·laborà per a la seva revista Mujeres Libres. En aquesta també època col·laborà en Mi Revista. En 1937 fundà i dirigí quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà futurs professors. S'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanes. En aquests anys bèl·lics col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa de la creixent influència que exercien els comunistes a Blanes i que la mantenien constantment vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora de Barcelona, gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans lluità com a tinent en l'Exèrcit republicà. En 1938 «Mujeres Libres» l'edità el fulletó Mujeres de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame Roland, Liy Braun, Mrs. Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen Key, Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser reeditat en alemany sota el títol Revolutionär auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels bombardejos sobre Barcelona, s'instal·là a París. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la Resistència, realitzant treballs propagandístics, traduccions i tasques de distribució. Entre 1940 i 1945 visqué amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània). L'agost de 1944 son fill Hans morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor anarquista Stig Dagerman, amic de la família, redactà una emocionant necrològica titulada «À la memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael lluità amb els partisans als Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li donà la nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i Stig Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en la seva persona i família. Etta Federn va morir en la més estricta pobresa el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– al seu domicili del VI Districte de París (França). Deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.

Etta Federn (1883-1951)

***

Signatura de Georges Robinet (1921)

- Georges Robinet: El 28 d'abril de 1884 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Georges Paul Lucien Robinet. Era fill de Louis Léon Benjamin Robinet, publicista, i de Pauline Joséphine Marie Roussel. Es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció. Sembla que és el mateix G. Robinet que en 1903 vivia al número 8 del carrer Guillemites del IV Districte de París i era membre de Grup d'Estudis Socials «Les Anticrates». En 1904 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «ectòpia testicular amb testicle en anell». En 1911 tenia com a companya Rachel Lattanneur, vídua de Charles Alexis Dupêcher, la qual va ser detinguda el 6 de juliol d'aquell any per pràctiques abortives, que van donar lloc a la mort de Georgette Tessier, de 16 anys. En la revisió militar de l'11 de gener de 1915, va ser declarat novament exempt pels seus problemes testiculars i el 2 d'abril de 1917 va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit i enviat el 16 de maig de 1917 al 19 Tren d'Equipatges. En 1917 vivia al número 247 del carrer Tolbiat del XIII Districte de París. En aquesta època era membre del «Foyer Popular» (Llar Popular) del barri parisenc de Bellville. El 6 de gener de 1921 es casà al XX Districte de París amb sa companya Rachel Judith Augustine Latanneur, aleshores comercianta. En aquesta època regentava un negoci de papers pintats («Robin-Robinet») i vivia la número 9 del carrer Mûriers del XX Districte de Paris. En 1922 estava domiciliat al número 8 del carrer Mazarine del VI Districte de París i el 26 de setembre d'aquell any presentà fallida del seu negoci de papers pintats. El 16 de juliol de 1925 va ser condemnat pel 11 Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i 100 francs de multa per «abús de confiança». A partir de 1931 visqué al número 45 de l'avinguda de Sully de Livry-Gargan (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Lorenzo Clerico apareguda en el diari ginebrí La Suisse del 31 d'agost de 1912

- Lorenzo Clerico: El 28 d'abril de 1886 neix a Crosa (Piemont, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Clerico, també conegut com Laurent Clerico. Era fill de Francesco Clerico i de Rosa Fileppo. Es guanyava la vida treballant de sastre. En data indeterminada emigrà a Suïssa. El novembre de 1909 vivia i treballava de sastre a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Subscrit a la revista Volontà, estava fitxat com a «anarquista». El 20 de novembre de 1910 en Consolat General de Lió (Arpitània) comunicà que freqüentava l'Escola Moderna de Ginebra. El 4 de gener de 1911 la Fiscalia General Federal de Suïssa anuncià que era assidu dels cercles anarquistes. El febrer de 1912 la policia reportà que havia assistit a una manifestació de protesta contra la guerra italoturca, probablement a la celebrada l'11 de novembre de 1911 a la Casa del Poble de Ginebra. Membre del grup editor de la revista Il Risveglio, de Luigi Bertoni, el 30 d'agost de 1912 va ser detingut, juntament amb Dominico Falconi, a Ginebra quan aferrava cartels de convocatòria d'un míting internacional de protesta organitzat per la Federació de Sindicats Obrers contra la detenció de Bertoni. Actiu propagandista anarquista, el març de 1914 va ser un dels organitzadors de la campanya de suport a Augusto Masetti. El 23 d'octubre de 1917 el jutge d'instrucció del Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) ordenà la seva detenció per «deserció». El 28 de novembre de 1917 va ser condemnat a una multa per haver aferrat al carrer un cartell de convocatòria d'una conferència de Luigi Bertoni sobre el dret d'asil. El 25 de març de 1919, ben igual que altres companys, el seu domicili va ser escorcollat. Amb altres companys (Édouard Brunet, Johann Huppa, Marcel Lamauve, Giovanni Matteozzi, Francesco Porcelli i Jules Raveau), el 26 de maig de 1919 va ser detingut i s'ordenà la seva expulsió, però després de rebutjat l'entrada a Itàlia, on estava en ordre de busca i cerca per deserció, va ser empresonat a Orbe (Vaud, Suïssa). El novembre de 1919 demanà la repatriació, però no va ser trobat durant l'execució d'aquesta mesura a finals d'aquell mes. El febrer de 1920 va ser interceptat a Torí abans de passar a França. Instal·lat a Toló (Provença, Occitània), el 26 de febrer de 1922 va ser expulsat i retornà a Torí. El juliol de 1922 s'establí a Andorno Cacciorna (Piemont, Itàlia), on restà vigilat fins a 1951. Lorenzo Clerico va morir el 17 de març de 1962 a Biella (Piemont, Itàlia). Son germà Giuseppe Clerico també va se un destacat anarquista.

***

Gaston Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland

- Gaston Rolland: El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca) l'anarquista antimilitarista Gaston Émile Rolland, també conegut com Tonton i Antonio Raspiol. Sos pares, forners, es deien Théodore Émile Roland i Amélie Thurin. Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles anarcoindividualistes i era lector de La Guerre Social, tot reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost de 1914 rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a París (França) treballant artísticament la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916, albergà durant uns dies l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan va ser detingut. El 4 de setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), tancat al fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E. Armand, Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de gener de 1918 va ser condemnant a tres anys de presó –Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19 de juliol de 1918 va ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de domiciliació obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament alliberat. En 1929 fou tresorer de la Colònia Infantil Llibertària, de la qual eren membres Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice Langlois, que durant dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa campestre de Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer Amiral Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat tresorer del CDS i de la tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en substitució de Georges Courtinat. El CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau, comptava aleshores amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser tresorer Le Réfractaire, òrgan de la Lliga Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A. Martin, Marius Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquesta època, amb A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del grup de solidaritat «L'Entraide». El 2 de novembre de 1940 es casà al III Districte de París amb la comptable polonesa Rywka Praigroth. En el periòdic anarcopacifista Liberté, de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a prop de Gradignan, que arreplegà milers de francs. Gaston Rolland va morir el 14 de juliol de 1982 al seu domicili de Gradignan (Aquitània, Occitània).

***

Hermós Plaja Saló

- Hermós Plaja Saló: El 28 d'abril –oficialment el 29 d'abril– de 1889 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista Hermós Plaja Saló. Sos pares, no casats, es deien Salvador Plaja Villena, republicà federal i molt lligat als anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el corresponsal i distribuïdor, i Carme Saló Llach; el fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 30 de juliol de 1890. Va anar molt poc a l'escola, però des d'infant va llegir molt. Va començar a fer feina amb 14 anys en una fàbrica de taps de suro i després en altres feines, però va ser acomiadat sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica va haver d'exiliar-se uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de Palamós i en aquesta època va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va afiliar-se en la Confederació Nacional del Treball. Després va fer el servei militar a Melilla fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva companya de tota la vida, i amb qui va tenir dos infants (Germà i Camèlia). Cap al 1917 va començar a destacar en els cercles llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia, que servirà per escampar la militància cenetista arreu de les comarques tarragonines; aquest mateix any participarà en la Conferència Anarquista de Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau, Josep Viadiu i Felipe Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921). La seva tasca per les comarques tarragonines, completada amb conferències i mítings, va aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar problemes amb les autoritats: va ser detingut un mes per la publicació clandestina de Solidaridad Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot per Martínez Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota l'acusació d'haver imprès l'antimilitarista Canción del soldado, etc. Durant els anys següents i fins a la proclamació de la República, va fer mítings amb García Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí, a Falset, Barcelona, Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat Obrera. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir força actiu, atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va formar part del grup «Solidaridad» i del Comitè Nacional de la CNT, amb Peiró, García Birlán, Delaville, Castellà i Roigé. En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va romandre un temps per Astúries i va treballar en una editorial madrilenya, en representació de la qual viatjava sovint, aprofitant l'avinentesa per fer conferències. En aquesta època va comprar una impremta, fet que li impedia afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va lluitar en les milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota, va marxar primer a França i després a Mèxic, on va continuar la seva tasca de divulgació dels textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad Obrera (1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i Esgleas, i especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb Carbó, Campos, Patricio Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya. Conferenciant d'alt nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i d'editor de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres durant dècades a Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la inapreciable ajuda de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través d'una de les editorials més importants de l'anarquisme hispà: «Ediciones Vértice»; en aquesta editorial que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint van assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com Ingenieros, Darwin, Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon, Maupassant, Malato, Plató, Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui, Pestaña, Amador, Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc. També s'ha de ressenyar els 22 títols publicats en la seva col·lecció «La Novela Social», així com la seva intervenció en la història bibliogràfica de Lamberet i la seva participació en la projectada història de la CNT. Va ser director d'Acracia (Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus, 1919-1920), Crisol (Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice (Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera (Barcelona i Mèxic, 1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação Directa, Cenit, Espoir, Libertad, Nervio, Ruta, Tierra y Libertad, Terra Lliure, Umbral, La Voz del Campesino, etc. És autor de Sindicalismo. Misión humana y revolucionaria del sindicalismo (1921), Charlas con las juventudes (1948), Concepción federalista de la CNT (1948), El sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador Seguí, hombre de CNT (1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis memorias. Va cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca Pública Arús de Barcelona. Hermós Plaja Saló va morir el 23 de març de 1982 al seu domicili de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Jaume Fabre i Josep M. Huertas: «Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22

***

Elvira Trull Ventura

- Elvira Trull Ventura: El 28 d'abril de 1894 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Elvira Trull Ventura. Quan era un infant s'establí a Igualada amb sa família, on son pare havia trobat feina de blanquer. A la capital de l'Anoia treballà en una fàbrica de teixits, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Quan tenia 22 anys conegué el destacat militant llibertari Joan Ferrer Farriol, que esdevindrà son company la resta de sa vida –es casaren pel jutjat en 1920. En 1939 s'exilià amb son company. La tardor de 1940, a Dijon, on treballava en una fàbrica de caretes antigàs, va ser detinguda i deportada a l'Espanya franquista. Després de tres mesos tancada a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on fou interrogada de valent, i d'un temps a Igualada, en 1941 s'establí a Barcelona on d'antuvi treballà de criada i després de teixidora a la fàbrica Casacoberta. En 1944 fou una de les obreres que convocaren una vaga en aquesta empresa tèxtil per demanar millores, reivindicacions que van ser concedides. El maig de 1947 passà clandestinament els Pirineus i pogué reunir-se amb son company i son fill Marcel a Tolosa de Llenguadoc. El març de 1954 la parella s'instal·là a París, on fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Elvira Trull Ventura va morir el 23 d'octubre de 1990 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i fou enterrada al cementiri de Montreuil (Illa de França, França) al costat de son company mort en 1978.

Elvira Trull Ventura (1894-1990)

***

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

- Ida Pilat Isca: El 28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una família jueva acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. Ida Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980.

***

Adrien Perrissaguet en un dibuix de 1937

- Adrien Perrissaguet: El 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 22 d'abril– de 1898 neix al barri obrer de Mas Loubier de Llemotges (Llemosí, Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Pierre Adrien Perrissaguet. Sos pares es deien Pierre Perrissaguet, fuster, i Léonarde Joudanas. Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. El 30 d'octubre de 1920 es va casar a Llemotges amb Marie Chabrol, de qui es va divorciar en 1947. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el «Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure –l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra–, va ser considera com a «perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes –llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdic Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les «Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació –havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto– el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 14 de gener de 1972 a l'Hospital de Llemotges (Occitània) i fou enterrat al cementiri de Louyat de la ciutat.

Adrien Perrissaguet (1898-1972)

***

Necrològica d'Amador González publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975

- Amador González Bravo: El 28 d'abril de 1905 neix a La Puebla de Valdavia (Palència, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Amador González Bravo. Procedent d'Aragó (Espanya), emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França). L'última etapa de sa vida visqué a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Catalina Martínez Mula. Amador González Bravo va morir el 3 d'abril de 1975 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França).

***

Carta de René Laurac publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de deembre de 1937

- René Laurac: El 28 d'abril de 1905 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el comunista, i després anarquista, René Jean Louis Laurac. Era fill de Jean Marie Laurac, enquadernador, i de Joséphine Vidal, cuinera. Enginyer mecànic de professió, el maig de 1927 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC), militant a Versalles (Illa de França, França) i participant en la creació de diverses cèl·lules (Chaville, Jouy, Vélizy-Villacoublay, etc.). El 17 de setembre de 1927 es casà a Tolosa amb Maria Claude Eva Fernanda Angela Lausse. En 1935 organitzà la commemoració del primer aniversari de l'assassinat del comunista Albert Perdreaux, fet pel qual va ser detingut, jutjat i condemnat a una pena de presó i de multa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà immediatament cap a Espanya com a reporter fotogràfic del diari comunista L'Humanité. Posteriorment lluità com a voluntari en la Centúria «Jaume Graells» del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va ser oficial i comissari polític en la 35 Brigada Internacional («Centúria Internacional»). L'1 de novembre de 1936 va ser ferit en els primers combats de Brunete (Madrid, Castella, Espanya). El febrer de 1937 retornà a França. El 8 d'abril de 1937 va fer la conferència «La tragédie espagnole» a la Sala Cheval Noir de París, organitzada pel Groupe Science et Raison (Grup Ciència i Raó). Crític amb el PC-SFIC i la seva política d'«unió sagrada», 15 dies després del seu retorn, es creà una «Comissió de Control» i, finalment, el maig de 1937 en va ser expulsat per «trotskista anarquitzant». Abandonà el comunisme tot adherint-se al moviment anarquista i publicà, en el número del 23 de desembre de 1937 de Le Libertaire, una carta on explicà i justificà el seu canvi de pensament. Fundador de l'Associació Revolucionària del Milicians d'Espanya (ARME), l'abril de 1938 n'era secretari. Aleshores vivia al número 41 del carrer Paul Doumer de Vélizy-Villacoublay (Illa de França, França). També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i col·laborà en L'Espagne Nouvelle. Durant la II Guerra Mundial formà part del 443 Regiment d'Enginyers, però va caure presoner i en 1941 estava tancat a l'Stalag XVII B de Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). René Laurac va morir el 12 de març de 1979 a Tunis (Tunísia).

***

Camp de concentració de Vernet

- Nemesio Oteros Polo: El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Fill d'una família molt pobra, sos pares es deien Santiago Oteros i Nemesia Polo. Quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent –el capellà va ser reciclat a infermer–, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a l'Hospital de Brageirac (Aquitània, Occitània).

---

Continua...

---

[30/04] �La Cuesti�n Social� - Gran Reuni� P�blica de CNT - Actes FORA - ��Spanje - 1936, 1986 anarchisme?� - Keller - Ferr� - Chevenet - Nettlau - Gervasini - Raccagna - Adam - Moucheboeuf - Auzias - Correia - Mart�n Herrero - Castell� - Rosquillas - Larcher - Nebot - Perrier - Bald� - Pey - Puentes Tudur� - Mo�ino - Peruzzi - Artero - Chatain - Cipriani - Bassoli - G�lvez - Del Nudo - Gordillo - Pollastri - Orob�n - Mart�nez - Morales - Costanza - Pellicer

[30/04] «La Cuestión Social» - Gran Reunió Pública de CNT - Actes FORA - «¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?» - Keller - Ferré - Chevenet - Nettlau - Gervasini - Raccagna - Adam - Moucheboeuf - Auzias - Correia - Martín Herrero - Castellà - Rosquillas - Larcher - Nebot - Perrier - Baldó - Pey - Puentes Tudurí - Moñino - Peruzzi - Artero - Chatain - Cipriani - Bassoli - Gálvez - Del Nudo - Gordillo - Pollastri - Orobón - Martínez - Morales - Costanza - Pellicer

Anarcoefemèrides del 30 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de La Cuestión Social

- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanal ácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos ¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.

***

Cartell de l'acte

- Gran Reunió Pública de CNT: El 30 d'abril de 1948 se celebra a la Sala «L'Étoilé», al carrer Froideavaux del XIV Districte de París (França), una Gran Reunió Pública de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'objectiu d'aquest acte va ser saber l'opinió dels sindicats confederals sobre la política del moment. Hi van intervenir Pierre Jacquelin, secretari general de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), i Eugène Juhel, director de Le Combat Syndicaliste.

***

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

- Actes de la FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari de la celebració del Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitza al Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina) una vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en tres actes de Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment Alberto Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de maig, es realitzà un gran míting públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el significat històrica del Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo, Gregorio Naso, Humberto Correale i Teodoro Suárez.

***

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

- ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?: El 30 d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg, Països Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució espanyola, un conjunt d'actes sota el títol ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els actes, emmarcats en el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de Cinema de Maastricht, que se celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986, comptaren amb les projeccions de pel·lícules històriques de la Guerra Civil espanyola i amb el testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que protagonitzaren els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com ara Alemanya, Bèlgica i Països Baixos i una exposició de premsa anarquista d'aquests dos últims, a més de música i delicadeses gastronòmiques.

Naixements

Charles Keller

- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia, França) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut com Jacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, sos pares es deien Charles Keller, gravador de roleus, i Catherine Élise Baumgartner (Élisabeth). Després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie i Élisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar –juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres– una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Sa companya fou Fanny Mathilde Roederer. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).

***

Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert

- Marie Ferré: El 30 d'abril de 1845 neix al I Districte de París (França) la poetessa, communard i militant anarquista Françoise Marie Ferré. Sos pares es deien Laurent Ferré, cotxer, i Marie Rouvière. Es guanyava la vida com a florista. Germana dels destacats communards Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la Comuna de París de 1871 i per aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan estava malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als «Ciutadans proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise Michel, que la cita en diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta li dedicà un poema. Guardà diversos escrits i documentació de Michel durant la deportació d'aquesta. Marie Ferré va morir el 24 de febrer de 1882 a causa de problemes cardíacs al IX Districte de París (França). El seu enterrament dos dies després al panteó familiar del cementiri de Levallois (Illa de França, França), on havia estat enterrat son germà Théophile després del seu afusellament i on posteriorment serà sepultada la mare de Michel, va ser una concentració revolucionària als crits de «Visca la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un milenar de persones, entre les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort, Clovis Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B. Clément, Kapt, Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem, Combes, Acker, Avronsart, Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat, Amouroux, Cadolle, Émile Digeon, Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile Gautier, etc.) i representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa obrera (Cercle d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret, Comitès de Vigilància, etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici fúnebre remarcà en el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als cabarets.» En 1882 mateix el «Grup de Dones Revolucionàries Marie Ferré» de Lió, abans «Grup Louise Michel», publicà a París Marie Ferré, fragments des discours et articles sur la mort de Marie Ferré, text atribuït a Jules Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del moviment vaguístic.

Marie Ferré (1852-1882)

***

Registre militar de Benoît Chevenet

- Benoît Chevenet: El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i Georges Étiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

***

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article –un estudi sobre Joseph Déjacque– en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes «Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra –la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans–, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893

- Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista «XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquesta època freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

***

Antonio Raccagna

- Antonio Raccagna: El 30 d'abril de 1868 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Raccagna –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Raccagni–, conegut com Gnazi i Gobb de Sobbiana. Sos pares es deien Giuseppe Raccagna i Giovanna Bertini. No va fer ni els primers cursos de primària. Es guanyava la vida fent i venent pasta alimentària i quan era jove s'integrà en el moviment anarquista, participant en tots els actes convocats que aquest. Segons els informes policíacs, era de «caràcter prepotent, d'ínfima educació i d'intel·ligència limitada». Els veïns el consideraven un dels responsables de l'enderrocament i de la retirada de la creu de l'església de San Petronio, fet que va tenir lloc durant la nit del 31 de març de 1890. En 1892 era membre del Circolo di Studi Sociali (CSC, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, on participaven republicans, socialistes i anarquistes, però finalment el va abandonà juntament amb una desena d'altres anarquistes intransigents en solidaritat amb Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat del CSC per haver intentat contrarestar la línia reformista del metge socialista Umberto Brunelli i radicalitzar-lo. El 31 de maig de 1894 va prendre part en la manifestació de solidaritat amb els Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) i contra l'estat de setge a Sicília que es va celebrar pels carrers i les places de Castel Bologneses i que acabà amb un discurs d'Umberto Brunelli i amb crits subversius («Visca Sicília!», «Visca la Revolució Social», etc.). Per aquest fet va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Raffaele Cavallazzi, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i el 18 d'agost de 1894 condemnat a tres mesos de presó i a 50 lires de multa per «crits sediciosos» i «apologia de fets delictius». El gener de 1895 se li va proposar l'assignació de residència forçada, segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial no va acceptar la sol·licitud. L'abril de 1896 va ser jutjat novament, però Tribunal de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) va sobreseure el cas per manca de proves. L'abril de 1897 partí cap a Grècia per a combatre com a voluntari en la guerra grecoturca juntament amb altres companys de Castel Bolognese, l'anarquista Giovanni Capra i els socialistes Paolo Dall'Oppio, Paolo Lanzoni, Ugo Silvestrini i Giovanni Tosi. Enrolats amb els «Camises Roges» de Ricciotti Garibaldi, van ser enquadrats en el I Batalló sota el comandament de l'oficial garibaldí Luciano Mereu. El 17 de maig de 1897 van participar en la batalla de Domokos (Tessàlia, Grècia), al terme de la qual moriren Giovanni Capra i Ugo Silvestrini, i Paolo Dall'Oppio resultà greument ferit en una cama. El 3 de juny, després del desastrós resultat de la campanya, retornà a Castel Bolognese. Fou un dels signants de la protesta contra el procés per «associació criminal» a Ancona (Marques, Itàlia) d'Errico Malatesta i altres companys publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898. També signà altra protesta per un altre procés contra els anarquistes d'Ancona per «associació sediciosa» publicada en L'Agitazione de juliol de 1900. El setembre de 1900, en el clima repressió desencadenat arran del regicidi de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia Humbert I perpetrat el 29 de juliol anterior, va ser denunciat per «associació criminal» com a un dels membres del grup socialista-anarquista de Castel Bolognese dissolt per les autoritats. Amb ordre de busca i cerca, es convertí en fugitiu i el desembre de 1900 el Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el va absoldre del delicte d'«associació sediciosa». El 17 de febrer de 1903 fou un dels promotors d'una reunió pública anticlerical. En els anys posteriors, tot i mantenir les seves idees llibertàries, assistir a reunions anarquistes i freqüentar els companys, no va ser denunciat per les autoritats que el consideraren poc perillós. Quan esclatà la Gran Guerra, fou partidari de l'intervencionisme. El febrer de 1923 es va inscriure al Partit Nacional Feixista (PNF) de Castel Bolognese, però va ser vigilat uns quants anys ja que les autoritats sospitaven que no havia abandonat les seves idees anarquistes. El gener de 1928 va ser esborrat dels registres de subversius. El setembre d'aquell any es va traslladar a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i posteriorment a Riolo dei Bagni, on va gestionar un forn durant anys. Antonio Raccagna va morir el 13 d'abril de 1939 a Riolo dei Bagni (actual Riolo Terme; Emília-Romanya, Itàlia).

***

Notícia d'una de les moltes condemnes de Frédéric Adam apareguda en el diari parisenc Le Petit Courrier del 14 de febrer de 1896

- Frédéric Adam: El 30 d'abril de 1872 neix a Cherbourg (Normandia, França) l'anarquista Frédéric Émile Auguste Adam. Era fill d'Auguste Louis Alexandre Adam, mariner embarcat, i de Marie Adélaïde Alexandrine Laîné. El 25 d'octubre de 1886 va ser processat a Cherbourg per «robatori, estafa i ultratges» i va ser enviat a un correccional fins als 20 anys. Visqué de manera errant per França guanyant-se la vida treballant en diferents feines (ajustador, paleta, jornaler, etc.). Entre 1892 i 1901 patí més de 20 condemnes de presó per diferents motius (mendicitat, rotatori, vagabunderia, embriaguesa, apologia del crim, ultratges, rebel·lió, violències, cops, insults, ultratges a agents, trencament de tanques, pillatge, etc.) arreu de França. Cridat a files, el 16 de novembre de 1893 va ser declarat «no apte» per al servei militar i llicenciat per «afebliment general i anèmia profunda». Aquest mateix any va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i nòmades, i era considerat «perillós». Frédéric Adam va morir el 9 d'octubre de 1903 a l'Hospici de Granville (Normandia, França). Les autoritats militars no s'assabentaren de la seva mort i el 23 de març de 1915 va ser declarat insubmís.

***

Foto antropomètrica de Maurice Moucheboeuf (12 d'agost de 1909)

- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Eugène-Maurice Moucheboeuf –també va fer servir els noms Maurice Raoul. Sos pares es deien Jean Arthur Moucheboeuf, quincaller, i Anne Louise Félicité Galot. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat «Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. En la seva última etapa vital treballà de magatzemer i vivia al número 89 del carrer d'Angulème de París. Maurice Moucheboeuf va morir el 12 de març de 1925 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Raphaël Auzias davant la seva obra La Pêche Mirauleuse (Mazargues, juliol de 1935)

- Raphaël Auzias: El 30 d'abril de 1886 neix al barri de Mazargues de Marsella (Provença, Occitània) l'artista pintor anarquista Raphaël Marius Joseph Auzias. Sos pares es deien François Edmond Auzias, pintor, i Joséphine Julie Benoît, modista. Estudià a l'Escola de Belles-Arts de Marsella i en 1905 guanyà el primer premi de la II Secció de la Classe Pràctica d'Aplicació i de Modelisme Artístic i Industrial, i en 1906 un accèssit de composició decorativa en la Secció d'Arts Decoratives. S'establí a París (França), on, ben igual que son pare, es guanyava la vida com a pintor decorador. A començament de la dècada dels deu vivia al número 129 del carrer de l'Ouest de París i estava inscrit en el «Carnet B» del anarquistes antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el III Regiment d'Artilleria Colonial de Marsella. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena buscats per la policia. En aquests anys ja havia retornat a Marsella. L'agost de 1926 exposà a l'«Escola Courbet» de Marsella. A partir de 1928 edità i dirigí el periòdic mensual marsellès Pages d'Art, que tenia com a finalitat desenvolupar el moviment artístic a la regió i organitzar manifestacions artístiques en suport dels artistes joves; també compta amb una galeria del mateix nom, al carrer Saint-Saëns de Marsella, per a fer exposicions i en la qual es feien classes de pintura («Acadèmia Auzias») i a la qual assistí Max Papart. El maig de 1928 participà amb obra en l'exposició col·lectiva (III Saló de la Unió d'Artistes de Provença) celebrada a l'Òpera Municipal de Marsella. En 1932 va promoure la fundació «Les Amis du Peintre». El juliol de 1935 enllestí, als jardins del Cercle Saint-Pierre de Mazargues, una gran composició mural anomenada Le Pêche Mirauleuse. El juny de 1936 mostrà obra, juntament amb altres artistes (Alfred-Lop, Edmond Astruc, Eugène Dufour, Lucien Eller, Joseph Frégier, Étienne Galland, Amédée Gibert, Jean Lair i Ray Marbain), a la Galeria Jouvène, al número 39 del carrer Paradis de Marsella, en una exposició organitzada per Pages d'Art. L'octubre de 1936, als salons d'un nou local de Pages d'Art, organitzà una exposició de pintura i d'escultura («Exposition de professionals des Beaux-Arts») en el marc de la Fira de Marsella. El juny de 1938 Pages d'Art organitzà una important exposició col·lectiva a la Rive-Neuve de Marsella sobre el tema monogràfic «Le Vieux-Port». Al Museu de Belles Arts de Marsella es conserva obra pictòrica seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Miguel Correia al seu despatx. Foto de Salon da Graça de Lisboa (ca. 1925)

- Miguel Correia: El 30 d'abril de 1889 neix a Beja (Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal i tingué una educació autodidacta. Entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer feina a diverses petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal), on es casà i tingué set infants. Posteriorment entrà com a telegrafista a l'estació de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i Sud-est. Durant els anys de la I República portuguesa defensà els interessos dels treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més destacats de la seva època. En aquests anys va col·laborar en la premsa anarcosindicalista (A Aurora, A Batalha, Germinal, A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà l'associació sindical Oficinas Gerais (OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix any fou delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser nomenat secretari general de l'acabada de crear Confederació General del Treball (CGT). El novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la Gran Guerra, fou un dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense trens el sud de Portugal durant dies, però finalment la vaga resultà un fracàs i ell, juntament amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926 patí nombrosos empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a Barreiro, amb altres companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José Nobre Madeira, António José Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O Sul e Sueste, Órgão da Classe Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i després setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser nomenat secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i aquell mateix any fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Obrer. El novembre de 1919 fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Ferroviari de la CGT. Entre 1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez, José Nobre Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de vagues, entre elles la coneguda com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a acomiadaments en massa dels treballadors que quedaren en una situació molt tràgica. El 30 d'octubre de 1920, amb António José Piloto i altres ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800 ferroviaris. Durant anys fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la Societat Geogràfica de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons alguns, a començament de la dècada dels vint coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès (PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou membre de la Comissió Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i Alfredo Marques, aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de 1922. Entre 1922 i 1926, amb Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A Federação Ferroviaria. Orgão da Classe Ferroviária. Propriedade da Federação Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e Colónias. En 1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos. En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris, desil·lusionats amb la I República, cooperaren en el transport del comandant José Mendes Cabeçadas i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No obstant aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va deportar a l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de tornar a la metròpoli el 14 de gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any va ser empresonat novament sota l'acusació de «propaganda il·legal». En 1933 es declarà partidari del «sindicalisme integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de penúries, decidí emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant el 6 de juny de 1935, a bord del vapor Mousinho, a Lourenço Marques. A la capital moçambiquesa treballà de rellotger i després d'empleat forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de redacció del diari O Jornal, on signà els articles com MC. També va col·laborar en diversos periòdics com ara Notícias. A principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el deixà semi paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més extrema pobresa, el 3 de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic).

Miguel Correia (1889-1940)

***

Necrològica de Lorenzo Martín Herrero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1964

- Lorenzo Martín Herrero: El 30 d'abril de 1897 neix a Castromonte (Valladolid, Castella, Espanya) el naturista, anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Martín Herrero. Sos pares es deien Ciriaco Martín, que va morir abans que ell nasqués, i Benita Herrero. Defensor del naturisme i del vegetarianisme, de jove es guanyà la vida com a fuster. En els anys vint milità en grups anarquistes de Bilbao i de Madrid. Va ser processat amb 34 companys pel Jutjat Especial del Districte de l'Hospicio de Madrid per una intent revolucionari fracassat preparat per a setembre de 1928, però va poder acollir-se a l'amnistia del 5 de febrer de 1930. A començament de la dècada dels trenta retornà Valladolid, on ajudà Eusebi Carbó Carbó a l'Escola Racionalista en tasques organitzatives, a la reorganització de la Federació Local de Sindicats Únics d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la creació de les Joventuts Llibertàries i a la constitució dels Grups de Defensa Confederals. Ferroviari de professió posteriorment, fou un dels fundadors de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Va ser molt amic de Pedro Orobón Fernández i Pedro Herrera Camarero, aleshores a Valladolid. El maig de 1931 va ser nomenat president del Sindicat Metal·lúrgic de Valladolid i l'agost d'aquell any comptador de la Junta Provisional de la Subsecció Ferroviària de la Federació Nacional d'Indústria de Valladolid. Durant els anys de la II República espanyola va fer nombrosos mítings, ajudà a la creació de sindicats a nombroses poblacions castellanes (Arroyo, Medina del Campo, Medina de Rioseco, Palència, Peñafiel, Pollos, Quintanilla, etc.) i col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i quan aquesta va ser vençuda, es va amagar en un pou de casa de sa mare i després al domicili d'un amic fins el final de la guerra. Posteriorment pogué arribar a Madrid i mesos després creuà la frontera pel Bidasoa a la zona d'Irún. Capturat per la gendarmeria en arribar a França, va ser empresonat en negar-se a enrolar-se en la Legió Estrangera per les seves idees antimilitaristes. Més tard va ser enviat al camp de concentració de Gurs, d'on va sortir formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, va ser enviat a An Oriant (Bretanya). Cap el 1943 participà en la reorganització de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1946 va ser encarregat per la Regional del Centre en l'exili de la CNT per a totes les qüestions referents a Valladolid. Més tard es va traslladar a fer feina i a militar a la regió parisenca, vivint a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Rosalía Álvarez, amb qui tingué dos infants (Prometeo i Pentalfa). Lorenzo Martín Herrero va morir el 24 de desembre de 1963 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França), després d'haver patit un accident laboral a l'Arc de Triomf de l'Étoile, i va ser enterrat el 2 de gener de 1964.

***

Necrològica de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 de desembre de 1953

- Dolors Castellà Vallmajó: El 30 d'abril de 1900 neix a Riudarenes (La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà Vallmajó. Sos pares es deien Esteve Castellà i Rita Vallmajó. Abans de la guerra civil fou una activa militant llibertària de Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company Pere Soliva Banús, també confederal, i s'instal·là a Agde, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Dolors Castellà Vallmajó va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[27/04] �La Bataille Syndicaliste� - M�ting d'afirmaci� sindicalista - �SIA� - Assi - Raudet - Jouy - S�verine - Ravinet - Theuriet - Pomati - Lephay - Guabello - Zeled�n - Arendorff - Guelfi - Oriol - Vidal - Cabanellas - Gonzalbes - Laumi�re - Barcojo - Garc�a �lvarez - Garc�a L�pez - Pellicer - Mompe�n - Molina - Galiano - Hinaut - Toussaint - Fombuena - Ari�o - Mancebo - Misa - Ramos - Wintsch - Amiguet - Ayora - Margel� - Respaut - Franco - Acu�a - Beriain - L�pez Abell�n - Arroyo - Beaufays - Nieto - S�nchez Conca - Montorio - Jaakkola - Oboeuf

[27/04] «La Bataille Syndicaliste» - Míting d'afirmació sindicalista - «SIA» - Assi - Raudet - Jouy - Séverine - Ravinet - Theuriet - Pomati - Lephay - Guabello - Zeledón - Arendorff - Guelfi - Oriol - Vidal - Cabanellas - Gonzalbes - Laumière - Barcojo - García Álvarez - García López - Pellicer - Mompeán - Molina - Galiano - Hinaut - Toussaint - Fombuena - Ariño - Mancebo - Misa - Ramos - Wintsch - Amiguet - Ayora - Margelí - Respaut - Franco - Acuña - Beriain - López Abellán - Arroyo - Beaufays - Nieto - Sánchez Conca - Montorio - Jaakkola - Oboeuf

Anarcoefemèrides del 27 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Surt La Bataille Syndicaliste: El 27 d'abril de 1911 surt a París (França) el primer número del diari La Bataille Syndicaliste, òrgan oficiós de la Confederació General del Treball (CGT) i on col·laboraren sobretot sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes. En van ser gerents Michaud i Eugène Morel. Aquesta publicació tingué nombrosos col·laboradors, com ara Georges Airelle, Bonneff, Marcel Boutet, René Brochon, Paul Campana, Marcelle Capy, J. Ernest Charles, Francis Delaisi, A. Desbois, Lucien Descaves, Pierre Dumas, G. Dumoulin, Amédée Dunois, Georges Eekhcud, Sébastien Faure, Léon Frapie, Edmond Fronty, Charles Gogumus, Louis Grandidier, Victor Griuffuelhes, James Guillaume, Harmel, Léon Jouhaux, C. A. Laisant, Jules Le Gall, Raoul Lenoir, Louis Lumet, Charles Malato, François Marie, Masson, Ludovic Menard, Brutus Mercereau, A. Merrheim, Alfred Mignon, Octave Mirbeau, Pierre Monatte, Eugène Morel, Alfred Naquet, H. Pasteigne, R. Pericat, Eugène Peronnet, A. Picard, Pierre Quillard, Marcel Ricet, Alfred Rosmer, Victor Roupine, Émile Rousset, A. Savoie, Edouard Sené, André Thieruriet, Claude Tillier, Guillaume Verdier, P. Vigne d'Octon, A. Villeval, Warcquier, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. Tingué més de dos mil subscriptors i arribà a tirar 45.500 exemplars. Sortiren 1.638 números, l'últim el 23 d'octubre de 1915, i serà continuat per La Bataille.

La Bataille Syndicaliste (1911-1915)

***

El Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano (actual Teatre Victòria); a continuació, el Teatre Nou i després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El tendal que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè Espanyol, al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest cafè es veu el Teatre Olímpia

- Míting d'afirmació sindicalista: El 27 d'abril de 1930 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebra un míting d'afirmació sindicalista, primer acte públic de caràcter sindical que se celebrà a l'Estat espanyol des del cop d'Estat de Primo de Rivera. El teatre de 2.500 places s'omplí de gom a gom i més de dues mil persones no pogueren accedir al local; les autoritats prengueren tota mena de precaucions en previsió de possibles alteracions de l'ordre públic. Pere Massoni Rotger, president de l'acte, parlà sobre la persecució i la clandestinitat a la qual s'havia vist abocada la CNT durant el Directori i blasmà contra els Comitès Paritaris. Després, Sebastià Clarà Sardó, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, criticà l'actuació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ja que tingué tracte de favor per part de la Dictadura i insistí en la crítica dels Comitès Paritaris. A continuació es llegí una carta d'adhesió a l'acte dels presos tancats a la presó de Barcelona. Josep Peiró Belis es defensà de les crítiques que havia rebut per signar el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i parlà sobre el pistolerisme de la patronal. Finalment, Ángel Pestaña Núñez deixà clar que el sindicat anarcosindicalista no canviaria ni de tàctiques ni de procediments. Per acabar, Massoni realitzà un resum de l'acte, va fer una crida als intel·lectuals i als tècnics i llegí els acords que la CNT portaria al Govern: restabliment de les garanties constitucionals, desarmament del sometent, legalització dels sindicats, abolició de l'impost d'utilitats, reintegració del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria als seus antics propietaris, ampliació de l'amnistia als presos socials i revisió d'alguns processos judicials. L'acte acabà amb mostres de gran entusiasme i no esdevingué cap incident.

***

Capçalera del primer número de SIA

- Surt SIA: El 27 d'abril de 1947 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic mensual SIA. Organe de la Section Française de la Solidarité Internationale Antifasciste. Era la segona època d'aquest òrgan oficial del Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), del qual aparegueren 38 números entre el 10 de novembre de 1938 i el 3 d'agost de 1939, al final de la Guerra Civil espanyola. Estava escrit en francès i en castellà. En van ser responsables Marcelle Clavé (gerent) i Henri Batet (administrador). Hi van col·laborar R. Bernard, Albert Carsi, Louis Castel, René Clavé, François Jammes, Jean Lyg, René Martin, A. Mirande, Frederica Montseny, Amparo Poch Gascón, Joan Sans Sicart, Vaissac i Viriel, entre d'altres. Edità en lliuraments l'obra de Piotr Kropotkin L'Entr'aide. En sortiren només tres números, l'últim el juliol de 1947.

Naixements

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

- Adolphe Assi: El 27 d'abril de 1841 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Sos pares es deien Alphonse Victor Assi, obrer paperer, i Élisabeth-Anne Virginie Dutrouy. Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador. Adolphe Assi va morir el 8 de febrer de 1886 a Nouméa (Nova Caledònia).

Adolphe Assi (1841-1886)

***

Esquela de Jean Raudet publicada en el diari de Bourges L'Émancipateur del 18 de setembre de 1927

- Jean Raudet: El 27 d'abril de 1842 neix a Farges-en-Septaine (Centre, França) l'anarquista Jean Raudet. Era fill de Jean Raudet, manobre, i d'Anne Levret. Es guanyava la vida treballant de jornaler. En 1862 va ser declarat exempt de fer el servei militar per varius a la cama esquerra. Membre del grup anarquista «Les Affamés» del barri de Bel-air de Farges-en-Septaine, les reunions d'aquest grup es feien al seu domicili. L'1 de febrer de 1894 va ser detingut, juntament amb Louis Paret i Léon Patureau, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà un projecte de discurs on s'exposaven les teories anarquistes, un exemplar del cartell «Le Père Peinard au populo» i una carta de la redacció de Le Père Peinard. Sense poder-lo processar per «propaganda pel fet», el procurador recomanà la seva llibertat sota vigilància especial. Jean Raudet va morir el 15 de setembre de 1927 i va ser enterrat tres dies després a Farges-en-Septaine (Centre, França).

***

Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit

- Jules Jouy: El 27 d'abril de 1855 neix a Bercy (Sena, França; actualment un barri del XII Districte de París, França) el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Fill d'una família molt modesta, sos pares es deien Jules Théodore Jouy i Anne Edonie Mech. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir –fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir–, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina –la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit– i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889), La chanson des joujoux (1890) i La muse à bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a la Casa de Salut del doctor Étienne Goujon, al número 90 del carrer Picpus, del XII Districte de París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur».

***

Séverine fotografiada per Nadar

- Séverine: El 27 d'abril de 1855 neix al XII Districte de París (França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes –ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover– i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. Malalta, Séverine va morir el 24 d'abril de 1929 a Pierrefonds (Picardia, França). A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages mystiques (1895), En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900), Sac à tout (1903), À Sainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

Séverine (1855-1929)

***

Foto policíaca de Gaston Ravinet (1 de març de 1894)

- Gaston Ravinet: El 27 d'abril de 1859 neix a La Villette (Sena, França; actualment un barri del XIX Districte de París, França) l'anarquista Georges Charles Gaston Ravinet. Sos pares es deien Joseph Marie Ravinet i Françoise Marguerite Melinon. Es guanyava la vida com a ensostrador. El 28 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 16 del carrer Orfila de París, va ser escorcollat per la policia i ell detingut per «associació criminal», juntament amb altres 22 companys de París i de la regió parisenca. L'1 de març de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Segons la policia, era partidari de l'encunyació de moneda falsa i de l'expropiació. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran batuda, que va capturar uns dos-cents anarquistes, com a conseqüència de l'assassinat de Sadi Carnot, president de la República francesa, el 24 de juny d'aquell any, a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio. Sembla que és el mateix Ravinet qui, l'estiu de 1895, intentà amb altres companys (Mursh, Percheron, Savard, Simonnin, Wagner, etc.) reconstituir la Lliga dels Antipatriotes i la Lliga dels Antipropietaris del XX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Theuriet (2 de març de 1894)

- Jean-Baptiste Theuriet: El 27 d'abril de 1863 –les fonts periodístiques citen erròniament 1862– neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Jean-Baptiste Theuriet. Era fill dels teixidors Charles Theuriet i Hugonne Chalande, i tingué una germana bessona, Marie Joséphine Theuriet. Es guanyà la vida treballant de perruquer i al final de sa vida de conserge. En 1894 treballava en una perruqueria, al número 121 del bulevard de Charonne de l'XI Districte de París (França), i convivia amb la bugadera Isabelle Boutinot al número 125 del carrer Boulets del mateix districte. El 2 de març de 1894 el seu domicili, ben igual que el de 21 companys més, va ser escorcollat. Detingut, va ser fitxat com a «anarquista» aquest mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 7 de març va ser posat en llibertat. Jean-Baptiste Theuriet va morir el 28 d'abril de 1913 al seu domicili, al número 39 del carrer Artois, del VIII Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894)

- Amilcar Pomati: El 27 d'abril de 1866 neix a Viadana (Llombardia, Itàlia) –altres fonts citen 1870 a Màntua (Llombardia, Itàlia)– l'anarcoindividualista Amilcar Pomati, també citat com Amilcare Pomati. Comptable de professió –decorador segons uns altres–, emigrà a França, on se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. Partidari de l'anarquisme antiorganitzador i il·legalista i contrari a les tàctiques apuntades per Errico Malatesta en la Conferència de Capolago (Ticino, Suïssa) tendents a la creació d'un Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), entre agost i octubre de 1892 mantingué una agre polèmica en les pàgines de Le Révolté amb Malatesta sobre les relacions que havien de mantenir els sindicats en el moviment anarquista, tot dins del marc del Congrés de Gènova (Ligúria, Itàlia) que se celebrà l'agost d'aquell any. Després d'una temporada en Espanya, en 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1895 vivia al barri londinenc de Balham amb els refugiats anarquistes Lutz (Latour) i Auguste Coulon, que acabà de confident de la policia. Sa companya era l'encarregada a Londres de rebre la correspondència dels militants anarquistes, entre ells els germans Émile i Fortuné Henry. En 1896 vivia al núm. 32 de Grafton Street de la capital anglesa. El 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament d'Eugène Lephay apareguda en el diari parisenc Le Rappel de l'1 de juliol de 1896

- Eugène Lephay: El 27 d'abril de 1870 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Eugène Jean Baptiste Lephay. Sos pares es deien Jean Baptiste Benjamin Lephay, duaner, i Félicie Roger. Es guanyava la vida com a tipògraf en el periòdic L'Éclair. El juny de 1896 va ser processat, juntament amb Armand Matha (Louis Matha) i Louis Vivier (Pas d'Erreur), per «apologia del crim». El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver fet apologia de l'anarquista Émile Henry arran de l'article «Un précurseur», aparegut el 23 de maig de 1896 en el periòdic Le Libertaire, en el qual col·laborava, mentre Armand Matha va ser condemnat a 20 dies de reclusió, que ja havia purgat en presó preventiva. Per evitar la presó, fugí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà els cercles anarquistes. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de la Confederació Helvètica juntament amb altres 35 companys. Segons la policia suïssa, el 27 de setembre d'aquell any va agafar un tren a l'estació de Ginebra cap a Alemanya. El seu últim domicili va ser al número 65 del carrer La Fayette de París. Eugène Lephay va morir el 15 de febrer de 1938 al XVIII Districte de París (França).

***

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 27 d'abril de 1874 neix a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno, Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el cas és que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle «Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren «La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Billo Zeledón

- Billo Zeledón: El 27 d'abril de 1877 neix a San José (Costa Rica) el periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i després polític, José María Pedro Zeledón y Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo Zeledón, Billo i Merlín. Sos pares es deien Hilario Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare morí en el part i son pare quan ell era molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties, germanes de son pare. Després de fer els estudis primaris a San José, només va poder estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica, on conegué Joaquín García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat es posar a fer feina. Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí coneixements que li van permetre poder opositar a càrrecs importants en l'administració. En 1892 començà a treballar com a escrivent en la Cort Suprema de Justícia, fet que l'ajudà en la seva formació periodística. S'inicià en la política militant en el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers articles aparegueren el 1898 en El Diarito i després, fins el 1948, va escriure en tots els periòdics i revistes importants de Costa Rica (Colección Eos, La Linterna, Pandemonium, San Selerín, etc.). En aquests anys col·laborà en publicacions anarquistes, com ara Algo, La Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La Ilustración Obrera, Sanción, Vida Socialista i Vida y Verdad. El 24 de desembre de 1899 es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón, amb qui tingué cinc infants. En 1901 va ser nomenat administrador de La Prensa Libre i en 1901 adquirí el periòdic El Fígaro; també fundà i dirigí el periòdic humorístic La Linterna. Quan tenia 27 anys participà, sota el pseudònim Labrador, en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la musica del qual va ser composta per Manuel María Gutiérrez, aconseguint el primer premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de 1903 a les escoles. Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes Mesén que era atacat per l'Església Catòlica que l'acusava d'«ateu, "xilenoide" i anarquista» per explicar les teories de l'evolució darwinistes al Colegio San Agustín de Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914 dirigí, amb Anselmo Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista anarquista Renovación. Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista, de San José, i que s'estampà en la impremta de Ricard Falcó Major; en aquesta publicació tingué una secció fixa, «Conversemos», i en les seves col·laboracions destaquen poemes, comentaris bibliogràfics i textos doctrinaris sobre l'Estat, la política, la religió i l'educació, deixant palès les influències que tingué d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1912 fundà, amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín García Monge, Carmen Lyra, Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis Socials «Germinal», que prestava molta importància a l'educació com a mitjà de canvi revolucionari. El seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos de vida (1907) i després va escriure dos llibres de versos per a infants, Jardín para niños (1916) i Alma infantil. Versos para niños (1928). Els seus poemaris Campo de Batalla i Germinal van ser cremats abans de publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en diverses institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917 dirigí la Impremta Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria «Botica Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados (1917-1919) va ser perseguit, hagué de romandre ocult una temporada, fundà el periòdic d'oposició al règim Costa Rica, que va ser destruït per la policia, i passà un temps a Nova York (Nova York, EUA). En 1920 va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser nomenat secretari general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé d'aquestes institucions els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del centre de la ciutat de San José, una d'elles l'escola «Julia Lang». Entre 1924 i 1936 treballà d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936 fou directiu del Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la Inspecció d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940 s'instal·là a Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia Tonyinera fins 1944. En 1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD). Entre 1946 va ser nomenat secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que mantingué fins el 1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i empresonat. En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i representà aquest partit en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc després, l'11 d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En aquesta època la seva salut ja era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca «La Pastora» a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre de 1949. Fou enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San José. El 14 de novembre de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà Benemèrit de la Pàtria, com a autor de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans de Costa Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En 2003 Cristina Zeledón Lizano publicà la biografia Labrador de ideales. Semblanza de José María Zeledón (Billo). Moltes escoles públiques de Costa Rica porten el seu nom.

Billo Zeledón (1877-1949)

***

Fitxa policíaca de Victor Arendorff, presoner 1.093 (1911)

- Victor Arendorff: El 27 d'abril de 1878 neix a Estocolm (Suècia) l'escriptor, poeta i periodista bohemi, i anarquista i anarcosindicalista, Victor Emanuel Esaias Arendorff, que va fer servir el pseudònim Captivus. Fill d'una família burgesa, son pare era comerciant en pelleteria. Abandonà els estudis i en 1896 començà a treballar en la redacció del diari conservador Stockholms Dagblad, però, cansat de treballar en un diari burgès i incapaç de sotmetre's a una rutina, abandonà la feina quatre anys després i comença a escriure per als periòdics anarquistes, socialistes i sindicalistes. Especialment col·laborà en el periòdic anarquista Brand i en l'anarcosindicalista Arbetaren, òrgan de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on també va publicar els seus poemes. En les seves obres retratà la classes obrera i el lumpenproletariat, tot reivindicant l'educació com a via de canvi social. Portant una vida bohèmia, abocat a l'alcohol i sense domicili fixe, patí una condemna de sis mesos de treballs forçat per «vagància i vagabunderia», que purgà a la pedrera de la colònia penitenciària d'Svartsjö (Ekerö, Estocolm, Suècia); en 1910, sota el pseudònim de Captivus publicà el llibre Svartsjöfångar, on explica els seus records de presidiari. Amb els escriptors Nils Ferlin, Helmer Grudström i Emil Hagström, va ser un dels primers klarabohemerna (Bohemis de Klara) o bröderna i Klara (Germans de Klara), nom que reberen els escriptors i poetes que s'instal·laren al barri de Klara d'Estocolm per a viure la bohèmia llibertària. Sovint sense lloc on dormir, passaves les nits d'estiu al Hagaparken, parc d'inspiració anglesa a Haga (Solna, Estocolm, Suècia). Sempre en deute amb les cafeteries i cerveseries, en una ocasió va vendre la notícia del seu «suïcidi» al diari de gran tirada Dagens Nyheter, amb obituari inclòs, per a passar a vendre l'endemà, 29 d'octubre de 1915, la noticia de la seva «resurrecció» al periòdic Arbetaren. En 1939 publicà el text «Fru Musica och arbetarklassen» en el periòdic Metallarbetaren. Els últims anys de sa vida els passà a una residència d'avis d'Stureby. Entre les seves obres podem destacar Svartsjöfångar. Verklighetsskildringar (1910), Brännvinstörst. En livsepilog (1914), Herr Husvills visor och andra dikter (1915), Vårt språk. Konsten att lära sig skriva svenska korrekt (1925), De valkiga händernas folk och andra dikter (1928), Urspårad. Brännvinstörst. En livsepilog (1946), Begär. En bohems upplevelser (1949), Stureplan. Verklighetsskildring (1949), För fosterlandet. Berättelser ur Lantarbetaren (1990, pòstum) i Herr Husvills visor och andra dikter (1990, pòstum). Victor Arendorff va morir el 16 de febrer de 1958 al barri d'Stureby d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat al cementiri d'Skogskyrkogården de Gamla Enskede (Söderort, Estocolm, Suècia). El seu poema Anarkistmarsch, musicat, ha esdevingut un himne del moviment llibertari internacional.

Victor Arendorff (1978-1958)

---

Continua...

---

El Maig del 68 i la literatura catalana de Mallorca

Lectors atents dels situacionistes �Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel�les existencialistes franceses �aquell descobriment de La n�usea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d�entreguerres, admiradores del futurisme sovi�tic �Maiakovski-, i �vids lectors de la literatura d�Am�rica Llatina del moment �Gabriel Garc�a Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhel�vem era, com diu Pere Rossell� Bover, que la creaci� art�stica es fes ress� de tots aquests canvis culturals i pol�tics. Una revolta est�tica que tamb� afect� a pintors, escultors, documentalistes, novel�listes i dramaturgs. Per aix� Pere Rossell� Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d�una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el m�n i el fet literari. Hi ha una frase en el pr�leg que comentam que sintetitza a la perfecci� la po�tica que mou molts dels autors que ara hem estat �classificats� com a �la generaci� liter�ria dels anys setanta�. Referint-se al camp liter�rio-art�stic, s�hi diu: �El denominador com� de totes aquestes transformacions era la recerca d�una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut�. (Miquel L�pez Cresp�)

**La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)**

Guy Debord

Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s�adona de les influ�ncies que els fets hist�rics dels anys seixanta tenen en la conformaci� de la nostra po�tica i en la nostra concepci� del m�n. El resultat de la vict�ria del feixisme i de l�imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formaci�, aix� com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agust� Bartra, Vicen� Riera Llorca, Merc� Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aur�lia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l�interior de les embrion�ries organitzacions marxistes del moment, el fet d�actuar en la pr�ctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d�aquells primers poemaris.

Com explicava el catedr�tic Pere Rossell� Bover en el pr�leg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: �La guerra del Vietnam, el Concili Vatic� II, la invasi� de Txecoslov�quia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a Par�s, l�aparici� del moviment hippie... condu�en a un replantejament de les relacions entre els intel�lectuals �identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder�.

Efectivament, aleshores ens mov�em en una direcci� molt allunyada de la cl�ssica hist�ria de la torre d�ivori dels nostres predecessors conservadors de l�Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes �Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel�les existencialistes franceses �aquell descobriment de La n�usea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d�entreguerres, admiradores del futurisme sovi�tic �Maiakovski-, i �vids lectors de la literatura d�Am�rica Llatina del moment �Gabriel Garc�a Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhel�vem era, com diu Pere Rossell� Bover, que la creaci� art�stica es fes ress� de tots aquests canvis culturals i pol�tics. Una revolta est�tica que tamb� afect� a pintors, escultors, documentalistes, novel�listes i dramaturgs. Per aix� Pere Rossell� Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d�una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el m�n i el fet literari. Hi ha una frase en el pr�leg que comentam que sintetitza a la perfecci� la po�tica que mou molts dels autors que ara hem estat �classificats� com a �la generaci� liter�ria dels anys setanta�. Referint-se al camp liter�rio-art�stic, s�hi diu: �El denominador com� de totes aquestes transformacions era la recerca d�una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut�.

Jo crec que aquesta frase final de Pere Rossell� Bover sintetitza de forma prou clara els que cerc�vem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat pol�tica i est�tica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradici� liter�ria i forma de ser de l�intel�lectual conservador que, joves com �rem, consider�vem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que vol�em allunyada del noucentisme i molt m�s apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congr�s de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s�anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les ren�ncies i tra�des de la transici�. Per� uns anys abans del Congr�s de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formaci� que servir� per anar bastint els m�s de vint poemaris publicats des d'aleshores, m�s que seguir el mestratge de l�Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, �s seguir l�exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pens�vem servar i ampliar l�her�ncia cultural, pol�tica i po�tica que ens havia llegat Bartomeu Rossell�-P�rcel. Ten�em devuit i denou anys... No era ja ben hora d�avan�ar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el dest� ens reservava?

Ara s�n uns altres els temps. Han passat m�s de trenta anys d�en�� d�aquelles inicials provatures juvenils, des d�aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s�ha esdevengut ens trobam ja m�s enll� de la seixantena d�anys, fent recompte d�obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l�Institut d�Estudis Bale�rics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col�lecci� El Turo; de teatre, com una selecci� d�obres que publicar� una coneguda editorial principatina. Qu� s�ha esdevengut durant tots aquests anys d�intensa vida liter�ria? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida liter�ria, �s moment de reflexionar, d�aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre d�cades de dedicaci� a la poesia, a la literatura. I per aix� mateix ens ha semblat oport� escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica m�s dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar const�ncia d�aquesta �poca incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel L�pez Cresp�

El llibre de Pere Quart Circumst�ncies�s molt i molt curi�s. Precisament per la "po�tica" que defensa ("tot �s poesia, tots els vocables del Diccionari s�n po�tics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucion�ria dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Trait� de savoir-vivre � l'usage des jeunes g�n�rations. Llibre que posteriorment, en traducci� espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el t�tol Tratado del saber vivir para uso de las j�venes generaciones. (Miquel L�pez Cresp�)

Quaranta anys de poesia catalana de Mallorca

Any 2000: p�gines del meu dietari: l�edici� de Llibre de preg�ries (Premi de Poesia Principat d�Andorra 1999)

Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats m�s endavant, l'any 1968, amb el t�tol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitaci� de Rossell�-P�rcel, C�ncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de cap�alera amb la lectura dels quals fru�m i que van condicionant la nostra incicial vocaci� po�tica i el ress� dels quals podem trobar en l'antologia, recentment publicada a Andorra, Llibre de preg�ries.

Miquel Mart� i Pol

I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magn�fic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumst�ncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre m�gica i misteriosa de la poesia i a bastir la majoria de poemes d'aquesta antologia que aplega en les seves p�gines m�s de trenta anys d'esfor�os po�tics. Circumst�ncies, de Pere Quart, aparegu� a "�ssa Menor" l'any 1969 (un any ben emblem�tic curull encara de les palpitacions del maig de 1968 a Par�s!).

Vist amb perspectiva hist�rica, el llibre de Pere Quart �s molt i molt curi�s. Precisament per la "po�tica" que defensa ("tot �s poesia, tots els vocables del Diccionari s�n po�tics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucion�ria dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Trait� de savoir-vivre � l'usage des jeunes g�n�rations. Llibre que posteriorment, en traducci� espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el t�tol Tratado del saber vivir para uso de las j�venes generaciones.

La definici� ("tot �s poesia") �s un manifest contra els exquisits i marca aquests m�s de trenta anys de dedicaci� a la poesia. Just quan els hereus del m�s ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposici�, contra el "desfasat comprom�s" de l'intellectual amb el poble, amb la lluita concreta de cada poble contra el feixisme i l'imperialisme, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volc� de Circumst�ncies on "tot �s poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari �s poesia").

La revoluci� cubana, la den�ncia del racisme i la s�tira contra la burgesia; l'atac punyent a la injust�cia social i la colonitzaci� arreu del m�n; la cr�tica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'an�lisi l�cida damunt el fet religi�s... tot �s �til per a aquesta "nova po�tica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegu�s els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes pol�tiques i culturals; parlam nom�s de l'estranya circumst�ncia que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revoluci� cubana i algeriana -la descolonitzaci� de bona part del Tercer M�n-, la Revoluci� Cultural Xinesa, l'inici de la desestalinitzaci� a l'URSS i, el que �s tamb� molt important, el comen�ament de l'extensi� de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vatic� II amb certa uni� amb corrents marxistes) per bona part d'Am�rica Llatina.

Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen de l'antologia u>Llibre de preg�ries (o als poemaris Revolta, Un viol� en el crepuscle, Record de Praga per dir el t�tol d'alguns dels poemaris que han sortit aquest any 2000). Hi ha el ress� igualment de Salvat Papasseit, Rossell�-P�rcel, Vicent Andr�s Estell�s, Agust� Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria m�s! de Miquel Mart� i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicaci� a la poesia publica El poble (1966) i La f�brica (1969). Aquest �s el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet po�tic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblem�tic del decenni 1960-1970, s�n el que marca la nostra generaci�.

Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondrag�)... O de la import�ncia cabdal d'autors com Llu�s Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverd� (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amor�s (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); �lvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Per� aix� seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondrag� de Josep M. Llompart (1961) �s parlar d'ara mateix (el mateix Llompart m'obsequi� el poemari l'any 1967), del m�s pr�xim al poeta.

La resta, ja se sap. De 1970 al 2000: trenta anys -per part dels exquisits, de la reacci� cultural- d'esborrar el cam� que ens havien indicat els nostres (sense aconseguir-ho mai, evidentment!).

Miquel L�pez Cresp�

Llibres de l�escriptor Miquel L�pez Cresp� (Web Ixent)

No vol�em jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees m�s antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser tamb� de continguts i havia de fer palesa la implicaci� personal de l�intel�lectual en la destrucci� de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogr�fica i el barroquisme estil�stic per amagar la buidor i la manca de comprom�s en una aut�ntica revolta contra l�establert no em van conv�ncer mai. (Miquel L�pez Cresp�)

Narrativa experimental i subversi� en els anys 70 i 80 (IV)

En llibres de narracions com La guerra just acaba de comen�ar hi ha molt de l�experimentalisme que vaig practicar en aquells comen�aments dels anys setanta. I, qu� vull dir exactament amb la paraula �experimentalisme�? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pr�ctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva hist�rica, s�havien congriat en la meva imaginaci� a ran d�haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes liter�ries i art�stiques de comen�aments del segle XX, passades pel sed�s del situacionisme �Guy Debord, Raul Vaneigem!�i la milit�ncia antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel V�zquez Montalb�n, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Meli� i Guillem Llu�s D�az-Plaja. Narracions com �El grup�, �La guerra just acaba de comen�ar�, �Amb els ulls plens de p�nic�, �La pres�, �Aquesta illa on et dur�, �La nostra her�ncia�, �P�gines d�un diari�, �Ning� no romp el silenci�, �Genteta de Ciutat�, �L�home que cada dia anava a comprar el diari�, �Not�cia dels escriptors illencs�, �La Perla Balear�, �Passa que...� i �Fugir�, ho demostren. �s la influ�ncia del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, m�s que res, de les teoritzacions art�stiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdev� element essencial de moltes d�aquestes narracions. L�autor ho adverteix ben expl�citament en la introducci� de La guerra just acaba de comen�ar quan escriu: �Per a la realitzaci� d�algunes de les narracions d�aquest llibre s�han utilitzat fragments dels seg�ents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)�. El conte de La guerra just acaba de comen�ar titulat �La Perla Balear� �s bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat �Aquesta illa on et dur� es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l�atzar dels diaris. Tamb� s�hi troben par�grafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre s�n simples pr�ctiques d�escriptura autom�tica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicaci� mec�nica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... Tamb� s�hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d�utilitzaci� de la tipografia per ressaltar m�s all� que l�autor vol expressar. Per� no em semblava el m�s adient considerar que els jocs tipogr�fics fossin l��nic sistema, o el sistema m�s important, per eixamplar els l�mits del codi ling��stic de l�escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentaci� textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogr�fics ens semblaven desfasats, fora d��poca, un vulgar seguidisme de determinades pr�ctiques parisenques de comen�ament de segle XX. No vol�em jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees m�s antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser tamb� de continguts i havia de fer palesa la implicaci� personal de l�intel�lectual en la destrucci� de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogr�fica i el barroquisme estil�stic per amagar la buidor i la manca de comprom�s en una aut�ntica revolta contra l�establert no em van conv�ncer mai.

Coberta del llibre de narracions de Miquel L�pez Cresp� La guerra just acaba de comen�ar.

Per� el que em sedu�a m�s en el moment d�escriure els contes que conformen La guerra just acaba de comen�ar era la idea que la narraci�, el llibre, no es bastia com un intent de construir una �joia� liter�ria experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L�autor volia emprar, i de fet aix� ho feia, la literatura per establir un di�leg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia aix� confident de d�ries amoroses, pol�tiques, culturals de l�escriptor. Els experiments fets aleshores s�inscrivien, doncs, en el marc d�una concepci� ef�mera del fet literari, quasi situacionista, i la import�ncia del text no consistia tant en la simple experimentaci� formal, sin� en el fet que les narracions esdevenien una part activa d�una revolta global, d�acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d�una nova situaci� hist�rica i cultural.

Amb l�agreujament de la lluita de classes cultural, pol�tica i econ�mica tamb� s�anaren modificant alguns dels pressup�sits inicials que ten�em quan comen�arem a escriure a finals dels anys seixanta. L�augment dels crims de la dictadura, l�assassinat d�obrers a les f�briques en vaga, la mort a garrot vil de l�anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del r�gim dient que mai hi hauria democr�cia a l�estat espanyol, feien que ens an�ssim implicant m�s i m�s en la milit�ncia antifeixista. Record que molts companys de �revolta textual i liter�ria�, molts �revolucionaris de tipografia�, amics de xerrada de caf�, no volgueren fer aquest pas en el cam� d�una aut�ntic combat contra la putrefacci� regnant, tant pol�tica com cultural. Sembla que no anaven m�s enll� de la provatura malgirbada, de l�avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets �rupturistes�, copiats del moviment Dad�, dels surrealistes dels anys vint no eren sin� l�expressi� enrabiada d�una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. R�bia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Mart� i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andr�s Estell�s... la impot�ncia d�escriure res de v�lid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicaci� personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produ�da pel feixisme i els intel�lectuals de dreta, va ser el pas que alguns f�rem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseq��ncia de la participaci� en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, tamb� an� variant la meva concepci� del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d�agitaci� pol�tic catal� i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar �nova cultura revolucion�ria�, �art experimental�, �teatre subversiu� molt del que f�iem a f�briques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reuni�. Hi ha dos llibres b�sics per a copsar aquest canvi de percepci�, descobrir l�explicaci� de perqu�, a mesura que s�anava complicant la lluita contra la dictadura, tamb� s�anava modificant la nostra concepci� quant als experiments de simple �revolta� de sal�. Els dos llibres que entre molts d�altres ens condicionaren i condicionen encara eren La soci�t� du spectacle de Guy Debord i el fam�s Trait� de savoir-vivre � l�usage des jeunes g�n�rations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de Par�s el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat art�stica i pol�tica els llibres dels situacionistes?

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d�una �ptica diferent. Caldria recordar l�ambient �teatral� existent en les assembles d�estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passi� i una creativitat revolucion�ria avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d�enterrar la Revoluci� els menfotistes i endollats del r�gim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les can�ons revolucion�ries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il�legals. Tot cobrava un sentit quasi �pic, experimental: la intervenci� dels delegats de curs, de les comissions de col�lectius solidaris que venien a parlar a l�assemblea per a exposar els problemes des d�un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, tamb�, del m�s diversos comit�s de solidaritat amb col�lectius represaliats pel feixisme, i de presos pol�tics. Recordem com, dalt l�escenari de la sala d�actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les can�ons de Raimon, Llu�s Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una �poca en qu� molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de mem�ria el repertori d�himnes del moviment revolucionari mundial. Des d�Els Segadors fins a La Internacional, passat per l�himne de la CNT, La Jove Gu�rdia o algunes can�ons d�Eisler. Jo m�ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si �s que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l�assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversi� practicada pels sectors m�s combatius del poble, eren situacionisme pur! Com pod�em haver escrit un gui�, per molt �obert� que fos, que hagu�s estat capa� d�incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I aix� sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d�actor professional, com a persona �diferent� del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres �experimentacions� del moment, el que de veritat ens sedu�a, el canvi cultural subversiu al qual lliur�rem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel L�pez Cresp�

Llibres de l�escriptor Miquel L�pez Cresp� (Web Ixent)

Articles d�actualitat pol�tica de l�escriptor Miquel L�pez Cresp�

Hist�ria alternativa de la transici� (la restauraci� borb�nica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transici� i el postfranquisme. Lloren� Buades (Web Ixent)

Textos cl�ssics de l�esquerra (Web Ixent)