Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net
jcmllonja2026-03-09T21:39:29ZReconstruir Palma ( a través dels llibres). Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142841
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Planol%20Muntaner.jpg" border="0" /></div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><strong>Reconstruir Palma (a través dels llibres)</strong></span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Servidor és un urbanita convençut que traeix la seva ciutat sovint fent de pagès, vestit a l'ample, pels sementers ara llaurats del Pla de Mallorca, la 'Mallorca Profunda' dels cursis. Però l'atracció de la meva Ciutat és poderosa i mantenc, per ara, la senyera de 'ciutadà' ben plantada a la plaça de la Llotja, rodejat d'alemanys i suecs per totes parts menys per una: ca nostra. Com un istme solitari m'enyor de la Palma d'abans on per menjar un bon gelat havies d'anar a Los Helados Italianos de la plaça Major i no com ara que hi ha més gelateries que kiosks (d'aquests no en queda ni un!). “Des de la Llotja s‘alça una veu sense pietat: desídia, recel, ignorància, peresa, si no és ofuscació o miopia. Però tal vegada per a molts de nosaltres, igual que passava amb aquella Alexandria que descrivia Kavafis, no hi ha altra ciutat i continuam estimant-la amb el trist amor que es té per les coses perdudes, per les coses que ens han abandonat”. (</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Palma</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>, de Guillem Frontera; Guillem Rosselló-Bordoy i Guillem Soler, 1988). Els 'tres Guillems' també ens han abandonat. Tot això em va venir rellegint l'article de Mercè Picornell: </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Palma, ciutat oberta?</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> al “Journal of Catalan Studies”.</span></span></span></span></p><p style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Deia James Joyce que si Dublín desaparegués, podria ser reconstruïda fidelment a partir del que hi ha escrit sobre aquesta ciutat. I tal vegada hagi arribat el moment de fer-ho de Palma. Ens serviria des de </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>La ciutat de Palma</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de l'Arxiduc, els </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Aygoforts</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de G. Maura, o </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>L'illa de la Calma</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Santiago Russiñol, fins a </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>La Ciutat de Mallorques</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> o </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>L'hostal de la Bolla</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Miquel dels Sants Oliver. O les </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Notes de Mallorca</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Josep Pla i </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>La Ciutat de Mallorca</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Miquel Ferrà, fins i tot a través del poema </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Auca</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de B. Rosselló-Pòrcel. I després, les </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Passejades per Ciutat</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Jaume Vidal Alcover o </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>La Ciutat Esvaïda</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Màrius Verdaguer, </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Palma </em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>(G. Rosselló Bordoy, G. Frontera, G. Soler), o </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Palma</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>, </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>la ciutat i les ombres</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Gabriel Janer Manila. També </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>La Ciudad sumergida</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de J.C. Llop, </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>La Ciutat Tankada</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Josep Noguerol, </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Ciutat</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> -llarg poema- de Miquel Flaquer, els llibres sobre Palma de Gaspar Valero o la </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Crònica desordenada de la Ciutat Antiga</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Jaume Oliver, </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Cròniques de Palma</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Damià Alou, </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Palmesan@s</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Carlos Garrido, </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Passes per Palma</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Biel Mesquida o </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Palma: entre la calma i el vent</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> de Rosa Planas. Jo no he volgut esser menys i he contribuit amb dos llibres sobre Palma, </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Postals de Ciutat</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> i </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Palma, crònica sentimental</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>, amb fotografies de Jaume Gual.</span></span></span></span></p><p style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Com Joyce, crec que servidor té raó, a partir dels arsenals de ficció i realitat sobre Palma, la podríem reconstruir, després de la destrucció a la que està sent sotmesa. Ja se n'havia temut José Carlos Llop rellegint els germans Villalonga: «En aquella època vaig arribar a la conclusió que, encara que la Palma que jo havia conegut ja tenia l’aigua al coll, existia un fragment del seu esperit que era etern i inamovible: tot allò que havia succeït, tot allò que succeïa, tot allò que succeiria era o havia d’ésser entre </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Mort de dama</span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> i </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Miss Giacomini</span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>. Res no escapava ni podria escapar mai d’aquella maledicció tragicòmica i sainetesca palmesana, ni del seu distanciament de les coses de la vida i del món (i del dimoni i de la carn, caldria afegir)».</span></span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Només dos detalls per fer-nos adonar del canvi i si escau de l'enyorament per la Palma d'abans, un dins del tramvia, l'altra des del cementeri, un de Miquels dels Sant Oliver,1906, un altre de Biel Mesquida, 2001. “Per altres viles i ciutats sol dir-se: ―al casino no es tracta d‘altra cosa! Aquí es diu: ―el tramvia en bull! El tramvia silenciós de les grans capitals, on tothom se mira i s‘observa amb desconfiança, no té res que veure amb la carrossa ressonant de veus i rialles que recorre mitja ciutat i passa per Santa Catalina i pel Terreno”. “A l‘esquerra tens la ciutat enterrada del cementiri de Palma i veus la cúpula dels March que sobresurt per damunt de les cases de pisos de les tombes. A la dreta hi ha una esplanada immensa plena de grues, picapedrers, murs mig aixecats, estructures de ferro i una grandiosa fàbrica de ciment rere una antiga possessió solitària amb un fasser, que ha quedat penjada just damunt la via de cintura”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Deia Albert Camus: 'L'amor compartit amb una ciutat és sovint un amor secret'. És cert estimam Palma d'una forma personal, única i en certa manera, secreta. Per a Victor Hugo: 'La ciutat és un llibre'.” Certament. Ja els ho deia.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2026-02-12T10:26:45ZjcmllonjaJardins d'Altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i vae victis. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142840
<div><br /></div><div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /> </div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><strong>Jardins d'altri amb paradoxes, futur, poesia, 'flexiguretat' i <em>vae victis.</em></strong></span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Arrepleg al 'Jardins d'Altri' citacions extemporànies o serioses, tant se val. Observam les paradoxes de la modernitat que desgrana Manuel Castells, per exemple: “Un multimilionari es converteix en agent de la transformació del sistema, recolzat per la classe obrera” (es refereix a Trump) o “La paradoxa més extraordinària és que la millor empresa del segle XXI ha estat un Estat comunista”, es refereix evidentment a Xina, davant això, deia, algun espavilat o espavilada com Cris Noguer ens vol convèncer amb una altra paradoxa: “L'únic futur que tenim és el futur arcaic. Cal centrar-nos en el decreixement i recuperar molt coneixement del passat”. L'olor a woke entabana. On menys te penses trobes un pensament desllorigador del maremàgnum en el que estam immersos: “S'ha d'evolucionar constantment sense deixar de ser conseqüents amb la teva pròpia història”, ho diu Maurizio Marinella, un antropòleg? No, un empresari, referint-se a la moda. O sents un clam d'autoafirmació: “Estam preparats per enfrontar-nos al que segueix”, no diu a què, ho escriu una tik-toker anònima carregada d'autoestima davant... el futur arcaic. No com aquell artista que a Catar, exposà només quadres blancs, qüestionat per això, responia: “Davant el món d'avui l'artista no pot dir res”, un altre espavilat, un crític d'art ho catalogà com el “cul de sac de l'art minimalista”. Trob, encara , molt més pertinent el que diuen que digué Theodor Adorno: “Escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie” -es referia al camp de concentració nazi, evidentment-.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Davant tanta pedanteria, preferesc les citacions extretes de pel·lícules antigues: “Vaig néixer quan em besà, vaig morir el dia que m'abandonà i vaig viure les poques setmanes que m'estimà” en boca, primer de Humphrey Bogart, que ho fa repetir a Gloria Grahame, mentre condueixen, al film <em>En un lloc solitari</em> (1950) de N. Ray. Grahame en <em>Els subornats </em>(1953) de Fritz Lang fa el paper de Debby, amb mitja cara desfigurada per un cafè bullent que li havia tirat Lee Marvin, diu també: “Una cicatriu no està tan malament si només és a un costat de la cara. Sempre es pot passar per la vida de costat”. Meravellós! Ja m'agradaria passar de costat per molts d'aconteixements. Idò! “Que val un quilo d'autoestima?” És la pregunta que es fan a un anunci d'una ONG que acull drogoaddictes. “Abraçar una simplicitat radical és un acte profundament agosarat”, no, no és una frase d'un llibre d'autoajuda, no, sinó de Clara Díez, “activista del formatge artesà”, referint-se a la mantega: “els significats ocults de la mantega”. No cal anar a filòsofs de l'antiguitat, avui qualsevol influencer fa de filòsof... del futur arcaic.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Continuem. Diu el premi Nobel d'Economia 2025 Philippe Aghion que “Només la destrucció creativa impulsarà la competitivitat” o, aclareix més envant, “Fomentar la destrucció creativa i la innovació revolucionària a Europa també requerirà polítiques complementàries que ajudin els treballadors a reassignar-se de sectors endarrerits a sectors més avançats, i a compensar els perdedors a curt termini de les reformes estructurals. Per això he optat per un model de “Flexiguretat” en que l'Estat cobreix els salaris dels treballadors desplaçats mentre busquen el reciclatge i la reinserció laboral. I acaba: “Una revolució industrial impulsada per la IA no n'exigeix menys!”. Deu meu! Tanta sort que li han donat el Nobel.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Titular: “La Eternitat en lluita contra el temps”. Una <em>contradictio in terminis</em>? Un oxímoron? No, un reportatge sobre Benarés a l'Índia contemporània. No poden, ho veig a les fotografies, ho vaig veure quan hi vivia, esvair la brutor. No puc deixar d'extremir-me amb els conflictes de l'actualitat, en aquest sentit Paco Cerdà, repensant les guerres i els exiliats, diu que a partir d'un cert moment estan en dos llocs diferents de la seva vida, “Per això els desvalguts caminen sense mirar. Avancen retrocedint”. I ja ho deien els llatins <em>Vae Victis</em>! Ai, dels vençuts! Tàcit deixava constància de l'expansió romana: “A la rapinya, l'assassinat i el robatori, els romans en diuen governar i on creen un desert, li diuen pau”. Més vell que el pastar! Que solia dir mon pare.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"> </p><div> </div>General2026-02-12T10:24:41ZjcmllonjaLloança dels defensors dels camins públics de Balears. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142839
<div><br /></div><div> </div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><strong>Lloança dels defensors dels camins públics de Balears</strong><br /></span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La nervadura fina que recorr el nostre territori està formada per un colossal entramat de camins i caminois. Molts s'aboleixen o són tallats o llaurats o es deixen perdre o són furtats per propietaris que entenen que allò és seu i no del comú encara que el camí és public o hi ha un dret de pas inalienable. Xavier Campillo i Rafael López-Monner a <em>El Llibre dels camins</em> (Arola Ed.): “La llibertat de circular o desplaçar-se pel territori, sigui aquesta l’expressió d’una necessitat social o bé d’un desig de moure’s per simple gaudi, és un dret fonamental de la Constitució”. Aquest dret pot topar amb el de la propietat privada ¿Com es resol? A través del viari públic. Sense camins públics no tenim la llibertat fonamental de moure’ns pel país, ni de gaudir de la seva natura. “Sense camins públics, ras i curt, no hi ha llibertat”, tornen a dir al <em>El llibre dels camins</em>, subtitulat: “Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets”.<br />DCVB: “Camí: Espai apte per transitar-hi, que cal recórrer per anar d'un lloc a un altre”.<strong> </strong>Camí real, Camí de carro, Camí de ferradura, Camí sender, Camí de sagraments, Camí misser, Camí de creu, Camí dels molinants, Camí ramader, Camí de combregar, Camí de tres peus... fins arribar al Camí de Sant Jaume, que com saben és la Via Làctia.<br />Laura López Rigo diu a l'Ara Balears en una recerca excel·lent: “A Mallorca hi ha més de 300 camins públics tancats, segons la Plataforma pels Camins Públics i Oberts”. Sebastià Matamales: “D’ençà que la terra s’ha convertit en un objecte d’especulació, el valor que donaven a les finques que tenien camins ha canviat. Abans una possessió que no tenia camí no valia res i ara val molt més si no en té”. És ver que un camí pot perdre el caràcter públic si ha deixat d’emprar-se i la natura l’ha tapat, si s’ha desfigurat o si fa anys que l’Administració, que té l’obligació de recuperar-lo d’ofici -si se n’ha fet un ús privatiu–, no se n'ha preocupat. <span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">Existeix una </span><em><span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">Llei de camins públics i rutes senderistes de Mallorca i Menorca </span></em><span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">(2018) que obliga els ajuntaments a tenir un catàleg de camins </span>públics. Aquesta catalogació es pot discutir i la resolució la fa un jutge. El membre de la Plataforma Pro Camins de Manacor, Sebastià Gaià, “si d'un camí tancat, el catàleg diu que és públic, s'ha d'obrir. Però, si no hi està inscrit, és més complicat, perquè s’ha de demostrar amb documentació, mapes, plànols o testimonis que hi va haver un pas públic continuat”. La pressió social de les entitats procamins ha estat clau i s’han hagut d’enfrontar amb alguns propietaris, 1500 persones s'obriren pas, l'any 2005, a la finca d'Es Fangar: “Ens han empès, ens han posat denúncies falses...”.</span></span></span></p><p style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>L</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>es propietats d’Eivissa són molt més petites, la qual cosa fa que la xarxa de camins sigui molt més extensa”, explica Joan Costa, que calcula que hi ha “milers” (!) de camins tancats. Alguns han estat usurpats “sense interès de fer-ho” , el camp s’ha deixat de cultivar i si els camins estan embossats i plens d’herba, això facilita que els propietaris se n’apropiïn perquè no s’hi passa”. Només Santa Eulària té el catàleg de camins fet. La turistificació del territori també és la causa del tancament d’alguns camins. A Eivissa i Formentera manca mobilització ciutadana. Malgrat això, els veïns celebren que ells mateixos han obert el camí de Can Lavilla, que “feia més de 50 anys que estava tancat”.</span></span></span></span></p><p style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>A Menorca cal remarcar l'èxit en tornar a obrir el Camí de Cavallls </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>una antiga ruta que voreja completament </span></span></span></span><a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Menorca"><span style="color: #000000"><span style="text-decoration-line: none"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Menorca</span></span></span></span></span></a><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>, la funció de la qual era la defensa de l'illa. La </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Llei del Camí de Cavalls</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> va establir el seu recorregut i ha possibilitat els convenis i les expropiacions, ja que travessa cent vint finques privades. L</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>a Coordinadora de Camins de Menorca, de 14 entitats ciutadanes, diu que hi ha m</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>ig centenar de camins tancats o abandonats a Menorca que podrien ser públics; 40 més també ho són damunt el paper però no en la pràctica, ja que no hi deixen passar. Ciutadella té contenciosos pendents amb la maquinària jurídica de dos propietaris: Víctor Madera (per Santa Anna i el barranc de Macarella) i Manel Adell (Algaiarens i Son Felip). Ferreries va interposar una demanda per recuperar el tram de Binimoti del Camí d’en Kane, l’antic camí entre Maó i Ciutadella que els britànics crearen; els tribunals donaren la raó al Consistori, però la propietat va recórrer.</span></span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Vagi ben alt i clar el meu suport i la meva estima a totes les associacions i coordinadores que de manera absolutament franca, desinteressada i meritòria fan feina per aconseguir que els drets de pas i els camins públics de les illes Balears siguin respectats.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2026-02-12T10:22:10ZjcmllonjaCaminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142838
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Caminant per Palma amb Rosalía, Simone Weil i Byung-Chul Han</div><div><br /></div><div> </div><div>Els amics travessam els carrers del casc antic de Palma a la recerca del temps perdut. Vana cabòria. “La societat s'està postsecularitzant” diu n'Ernest “i sorgeixen formes híbrides d'espiritualitat, noves maneres de relacionar-se amb la qüestió del creure. Un nou paisatge que es cataloga amb el nom de postreligió”. “És cert” diu n'Apol·lònia “fins i tot la mateixa Rosalía, en la promoció del seu disc Lux en parla, referint-se a una espiritualitat fora del dogma, més terrenal i lliure”. Ens sorprèn com a nova experta en Rosalia: “Una de les inspiracions de Lux és la filòsofa Simone Weil, qui va escriure: “La fe no és l'adhesió a un credo, sinó un acte d'atenció total cap a la realitat”. “Me preocupa” afegeix un servidor “que molts agnòstics estiguin adquirint creences espirituals heterodoxes: la meditació zen, les teràpies holístiques, el transhumanisme digital, el sufisme, el neopaganisme... i cada un es munta la seva pròpia semàntica sobre el que considera sagrat”.</div><div>“Tanmateix, Climent, ja sabem que tu ets un descregut” m'enfloca n'Albert, “Però vuit de cada deu persones continuen combregant amb alguna fe religiosa. Encara que la majoria no és practicant ni va mai a la seva església, sinagoga o mesquita. L'espiritualitat laica és el que més creix ¿Deu ser part nostra, la naturalesa espiritual, que durant molts de segles ha estat segrestada per la religió?” En Mateu posa un punt d'objectivitat: “Això el que està propiciant són actituds alternatives i pràctiques prêt à porter: la meditació, el dejuni, el budisme, el ioga, la càbala, el sufisme, el zen, els bols tibetans, el vegetarianisme, la respiració conscient, el mindfulness…” Na Gemma, que és sens dubte la més llegida de tots: “El paradigma de l'espiritualitat sense religió ja va ser tractat per Borja Vilaseca en el llibre Espiritualitat per a escèptics, on argumentava que hi ha una idea que pren força, 'la filosofia perenne', un conjunt de principis universals sobre el propòsit de la nostra existència que comparteixen tots els místics i que pot resumir-se en l'aforisme 'coneix-te a tu mateix i coneixeràs l'univers”. “El que em fa gràcia és que ara retorni la filòsofa francesa Simone Weil”, afegesc jo, “Sempre me va parèixer un poc beata!”. “Climent ves en compte!” És en Jordi qui parla “Perquè Albert Camus la va definir com l' 'únic esperit lliure del nostre temps, d'una gran intel·ligència i honestedat' i veuràs tu, el filòsof de moda Byung-Chul Han, considera a Weil “la figura intel·lectual més brillant del segle XX”. “Quina exageració!” dic. “Idò en el llibre que ha publicat ara Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil, estableix amb ella un diàleg en profunditat”. “Això és una boutade!”, afirm, “Acabarem creguent que no és Déu qui ha mort, sinó que el mort és l'ésser humà al qual Déu es revelava. ¿Simone Weil i Byung-Chul Han donarien per bona la definició de Déu de José Saramago: “Déu és el gran silenci de l'univers i l'ésser humà el crit que dona sentit a aquest silenci?”</div><div>“Cada dia hi ha més captaires emocionals”, opin. “Però que dius Climent! Que el poble intenti omplir la seva cantimplora amb beuratges per a refrescar l'ànima no és dolent”, és na Gemma, “parlar d'espiritualitat sense Déu no és contradictori, havíem acabat per creure que religió i espiritualitat eren sinònims”. “El que passa”, me reafirm “és que estan aflorant espiritualitats de supermercat ¿El ioga dels occidentals? S'assembla molt poc al ioga de Patànjali, l'autor dels Ioga Sutras, en el segle II abans de Crist. Me compr un Buda, encens, una estoreta i faig ioga i ja soc espiritual? Continuam obtenint les coses mitjançant el consum, que és l'única cosa que ensenya el capitalisme. Espiritualitat, m'ha dit?”.</div><div>En Toni, el més calmat de tots accepta que “és cert que en aquest nou paisatge de creences, hi ha un auge d'influencers que mesclen espiritualitat i benestar new-age. Creixen les persones que creuen en bruixes, xamans i druides, trobades evangèliques a favor de l'Harmagedon, conferències a preu d'or sobre l'eterna joventut... Cal anar amb compte i no deixar-se trolejar”. “Au idò...” els propòs: “Brindem per tot això! Per tornar anar a missa, fer meditació, respirar com diu na Nazareth Castellanos, fer silenci com en Pablo D'Ors... o pels porros!” “Postreligió?” els deman “Jo el que crec és que la religió és per als qui tenen por d'anar a l'infern, mentre que l'espiritualitat és per... els que hi són”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2026-02-12T10:20:15ZjcmllonjaDalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142675
<p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/ruscusl.jpg" border="0" /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Dalt del turó amb cirerer de pastor, Amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">El cirerer de pastor que sembrà mon pare al meu corral va esponerós, és una mata gegantina, amb les seves bolletes vermelles com a falsos fruits enmig de les fulles, així, sense contravenir la llei, en puc fer un ram i posar-ne una partida al Betlem del meu nét. Agran les fulles dels magraners i dels dos ginkgos que tenc sembrats, un devora l'altre, i baix a la vila.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Ja és el colmo del colmo”, me diu excitat en Cosme Burrió, “ara resulta que un repartidor duia dins una caixa a can Gori Ripollet, no diries què? Idò duia un galliner, en Gori ha comprat un galliner a Amazon! Estam ben perduts! Ha arribat un galliner per Amazon! Que ho sapi tot el poble!” En Cosme és molt bon conversador, molt bon contador d'històries, un poc exagerat i no acaba mai. Hi ha, però, un baròmetre per saber com de llargues seran les seves converses: la posició de les seves ulleres damunt el nas. Com més envant les du, alerta! I si les du que quasi li cauen de sa punta, ja val més voltar i no haver-lo de sofrir, és que va 'piques plenes', que deia el meu padrí Saig, quan volia significar que s'havia begut de demés. Avui du les ulleres a mig nas. “Saps, Climent, diuen que Don Florenci, que era un dels homes més vius de la vila, mira si era viu que el metge l'hi havia ordonat que se pesàs cada dia, que s'havia d'amagrir, idò ell se pesava cada dia, però després d'haver cagat, així avançava aquells cent-cinquanta o dos-cents gramets que havien quedat dins la tassa del water: que te pareix secretari!”. Li fuig amb una excusa.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Ho coment a la rotllana del cafè i en Tomàs, sempre tan sabut i llegit me diu: “Això del cul i la merda sempre fa riure, és ver, però el que me pareix més seriós és que ara tots aquests farsants que es fan passar per especialistes en nutrició i benestar, capolen amb preguntes sobre la merda, amb una escatologia acceptada: que si la fas prima o gruixada, que quina textura i color té, si has de prémer o surt tota sola, si fas pets, si són rotunds o allargassats, si fan olor les bufes... i això, a les hereves i els hereus dels hippisme i del marxisme dels anys seixanta, els sembla el <em>rien ne va plus</em> de la modernor! I fan tot els que elles o ells els diuen, fins i tot tornar a cagar a la gatzoneta fent equilibris damunt el wàter”. Sempre me sorprèn en Tomàs de Son Calporra. Li anava a demanar que m'ampliàs el tema però entra en Julià de ses Botxes i vol dir cosa: “Avui el mestre ha fet una volta per la vila amb els escolars. Han entrat dins l'església i un nin li ha demanat: 'Que fa aquell home enfilat allà dalt? Que fa aquell homo?', torna a repetir el nin, assenyalant el Santcristo a la creu 'Com? No saps qui és?' Demana el mestre. Un, aixeca la mà: 'Jo sí que ho sé? 'Qui és?' Demana el mestre. 'És en Tarzán! Va desvestit així!' El mestre, que és un poc agnòstic, ha quedat sorprès, ell que, malgrat el seu agnosticisme, creu que una mica de cultura cristiana és necessària per a saber interpretar alguns fets importants de la vida d'occident”. “I que els ha contestat?” Demana en Simó Pruna. “Ha dit: En Tarzán! Ala, idò! Au, anem a berenar!”</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Passa el dia de fredor agradable fent les coses que es fan per Nadal. Pens però, que, com deia Sureda i Blanes, “tornar vell és un mal negoci”. I més quan he sabut, fa uns dies, de la mort d'Ornella Vanoni als noranta-un anys. Quants de pics hauré escoltat la seva cançó <em>L'appuntamento</em>? Cents de vegades! La cant fluixet pujant la costa cap al turó, esperant que ningú m'escolti a aquestes hores de la nit clara: <em>Ho sbagliato tante volte ormai che lo so già, / che oggi quasi certamente / sto sbagliando su di te. / Ma una volta in più che cosa può cambiare / nella vita mia? / Accettare questo strano appuntamento / è stata una pazzia...</em> (M'he equivocat tantes vegades que ara ja ho sé, / avui n'estic quasi segura, / que m'estic equivocant amb tu. / Però un pic més, que pot canviar / de la meva vida? / Acceptar aquesta estranya cita / ha estat una follia...). Ha arribat l'hora de dormir i a punt de tancar els ulls pens que com molt bé diu René Char: “Si a vegades no tancàssim sobiranament els ulls, acabaríem per no veure pus el que paga d’ésser mirat”. Ho faig, per sí fos veritat.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p>General2026-01-05T12:25:32ZjcmllonjaExisteix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142674
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/salt2%20pep%20torro%20Leica%20digilux.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif">Existeix la mort? Pesa l'ànima?</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif">Me crida el meu amic Enric Benito per acompanyar-lo a un programa de ràdio sobre el tema: La mort és el final? Li dic que jo puc dir poca cosa, en comparació amb ell, un especialista en aquestes qüestions del morir, però sempre que surt aquest tema no estam gens d'acord l'un amb l'altre, per tant, si volen debat, en tendran. Un servidor, de la mort en vol estar el més lluny possible, materialment i temporalment, em fa una porada el pensar-hi i això que, com a bon ateu, he de pensar que després de la mort no hi ha res de res, si de cas, el record que tendran de nosaltres. Deia Miguel de Unamuno: “Sólo le pido a Dios que tenga piedad con el alma de este ateo”.</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span>Per tant em vaig armar amb els meus arguments de materialista, heterodox això sí, i amb el meu bolic de por al desconegut. Després de la mort tot s'acaba i el que anomenam ànima no són més que il·lusions creades en la nostra consciència per reaccions químiques del nostre cos, principalment del nostre cervell. Evidentment no vaig voler treure a debat l'experiment, macarrònic, que realitzà el</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span> Dr.Duncan MacDougall l'any 1907. MacDougall, un metge i farmacèutic de de Massachusetts, creia que l'ànima tenia un pes físic i que podia mesurar-se mitjançant la diferència de pes en un cos abans i després de la mort. Amb aquest pesatges arribà a la conclusió que l'ànima pesava 21 grams!</span></span></span></span></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span><span style="font-weight: normal">La posició de que l’ànima és immortal es sustenta en els qui diuen que l</span></span></span></span></span></strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span>’ésser humà no es pot reduir al cos: tenim consciència, pensament i emocions que van més enllà de la matèria. Si tot s’acabàs amb la mort, la vida no tendria un sentit transcendental ni cap continuïtat moral o espiritual. I la meva por? Por a l'infern, que m'inculcaren els capellans quan era nin, en que tot era pecat? El desconegut sempre ens genera por, i la mort és el major dels desconeguts. La fe pot donar consol, sí, però no transforma el desconegut en conegut. Fins i tot les persones més creients admeten moments de dubte o de temor davant la mort: creure no significa saber. La nostra creença sobre el que hi ha després de la mort pot influir en com vivim. Si una persona pensa que després hi ha un cel o un judici, pot intentar viure esperant una recompensa. En canvi, si qualcú creu que la mort és el final, pot viure amb més intensitat, valorant cada moment. En el fons, tots cercam donar sentit a la vida, sigui a través de la fe o del present. Faltaria més que els que no tenim fe no poguéssim viure una vida present carregada de valors, sentit humà, empatia i comprensió, valors dels quals l'església catòlica en vol tenir l'exclusivitat.</span></span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif">En el que sí vaig haver d'amollar el mac enterra, significat de la meva inexperiència total, va ser quan el locutor va fer la pregunta de si havíem tengut experiència en acompanyaments del camí cap a la mort, en la qual cosa els meus companys de tertúlia eren uns vertaders experts, uns bons guies, uns bons germans en fer que la mort, 'si existeix' afirma Benito, sigui una altra part de la vida. En el que servidor no està d'acord es que les EPM (experiències properes a la mort) -persones clínicament mortes durant uns instants que relaten vivències com sensació de pau absoluta, presència d’una llum intensa i acollidora, revisió de la pròpia vida, percepció de sortir del cos- vulguin significar altra cosa que derivacions dels nostres cervell, mancat o massa ple de substàncies provocadores d'aquestes sensacions. Molt bé i què?</span></span></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span>Sé del </span></span></span></span><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span><span style="font-weight: normal">valor simbòlic i cultural de la mort i sé, també, que cada cultura ha creat relats</span></span></span></span></span></strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span> per donar-li sentit: del viatge de l’ànima en l’Egipte antic fins al concepte budista de la impermanència. I sé també que la ciència no té encara totes les respostes, però </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span><span style="font-style: normal">cada cop s’apropa més a entendre què passa en el moment de morir</span></span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span>. El misteri persisteix, però la recerca actual mostra que la mort podria ser més complexa —i potser més fascinant— del que havíem imaginat. El màxim a que puc arribar és a pensar que quan som al costat d’algú que s’apaga i el cos es deté, l’amor, la memòria, la petjada que aquella persona ha deixat, continuen vius. Benito diu haver sentit una pau tan profunda, una llum tan serena, que sembla que la mort sigui només una porta cap a una altra forma d’existència. Es pot pensar en un instant d’amor pur, de pau, d’absència de por? Ens pot fer imaginar que aquest instant no s’acaba mai, però tampoc s’allarga: simplement </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span>és?</span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: small"><span> Potser això és el que en diuen l’eternitat? O no. Morir amb dignitat és el que desig.</span></span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm; line-height: 1.4px"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm; line-height: 1.4px"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span></span></p></div>General2026-01-05T12:24:50ZjcmllonjaJardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142673
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/ametlers%20neu.jpg" border="0" /></div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Els diré, pels qui no ho saben, que els 'Jardins d'altri' són el producte de la meva curiositat i de les meves manies en replegar d'ací i d'allà, un enfilall volgudament insensat de citacions. Esper no que ferin a ningú. Per cert, vaig 'pillar' -que diuen ara- això: “Preguntava es tribunal / -Quantes ferides té es mort? / I es metge va dir formal, / -En té una que és mortal; / amb ses altres ha duit sort-”. I ja que hi som, a la glosa popular, el grup italià <em>Cantacronache</em> recollí cançons, els anys seixantes, per la Península, tals com. “Al Santo Cristo de Limpias / dicen que le crece el pelo, / la que le crece es la polla / de darle por culo al clero”. Coses del poble.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Ferit degué quedar Unamuno, o no. A 1906, visità la Sagrada Família. Gaudí li feia de guia parlant únicament en català. Maragall que els acompanyava s'oferí a fer-li de traductor, però Unamuno va dir que l'entenia. Hi hagué una discussió sobre les matemàtiques, l'art i la filosofia que quedà interrompuda per les campanes que tocaven l'Àngelus. Gaudí és llevà el barret i resà. En acabar, es reprèn la conversa i es veu que Unamuno va manifestar que no li agradava l' obra que estava fent Gaudí. “No agrada a cap castellà!” respongué Gaudí. Diuen que Unamuno exclamà que ell no ho era sinó que era basc. Ja sabia el que deia el gran Gaudí.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Qui sembla que s'ha estrenat en el mercat de l'aforística és l'expresident del govern Mariano Rajoy, aquell que quan li demanaren sobre els catalans va respondre: “...els catalans? Fan coses, fan coses”. En clau irònica (?) aconsella: “No t'alabis a tu mateix. Deixa que ho facin els demés”. Idò! Una altra, a l'altura de pensadors xinesos com Sun Tzu: “A vegades no prendre una decisió és una manera de prendre-la” o “La política necessita gent que no necessiti la política” i amb tocs de sinceritat: “Moltes vegades m'he hagut de menjar les meves pròpies paraules, no per conveniència política, sinó perquè la realitat ho demandava”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Les paraules són molt punyeteres. He caçat, no sé on, els som ben franc, aquest aforisme “Les paraules desapareixen darrere el seu significat”; té cosa la frase, no és veritat? Tot d'una el meu capet ha anat al poema d'en Blai Bonet <em>Soledat Oberta: “</em>Em dol tot, fins la camisa, / a damunt el pit cremat. / I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat”. Ai! En Blai nostro! I tot parlant l'altre dia de literatura catalana contemporània a les illes Balears, va sortir a la conversa, inevitablement, Baltasar Porcel, amb això, llegesc el que diu Julià de Jòdar: “És una d'aquelles bèsties literàries que produïm de tant en tant... Una bèstia literària és cicló natural i màquina centrifugadora: ho arrabassa tot i en separa i sedimenta les partícules en benefici propi -i de la literatura, naturalment”. Cert!</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">El col·lapse de l'univers estel·lar ocorrerà, com la creació, en un esplendor grandiós”, aquesta espècie d'aforisme, relatant uns Bigs Bangs, fou atribuït a Blaise Pascal per Werner Herzog. Però era mentida, era seu. Passa molt en el món de la cità fàcil, atribuir-la a... Oscar Wilde o a Woody Allen. És el cas de “Quan sent la paraula cultura” (algú canvia aquesta paraula per 'intel·lectual') “pos la mà a la meva pistola”, atribuïda a Goebbels i a Göring que sembla que mai la vàren dir, però els cau com anell al dit, a que sí? Prové d'una obra teatral de Hanns Johst (1933) anomenada "Schlageter" on un actor diu: "Wenn ich Kultur höre… greife ich zur Pistole!" (Quan escolt -la paraula- cultura... duc la mà a la pistola!) S'ha de dir que aquesta obra era popular entre els Nazis, per això probablement va ser atribuïda a Göring o a Goebbels. Alerta amb les pistoles ja que, com conta Rafa de Miguel, Thomàs de Quincey ironitzava en el seu assaig <em>De l'assassinat considerat com una de les belles arts, </em>que un comença per permetre's matar a algú i acaba per perdre l'educació o deixar les coses pel dia següent. La procrastinació ens farà perdre el remuc i la paraula.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><div> </div>General2026-01-05T12:21:08ZjcmllonjaÉs la immigració, estúpid! Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142672
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/flowerthrower_canvas.jpg" border="0" /></div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">És la immigració, estúpid!</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span style="color: #212529">Bill Clinton guanyà les eleccions a Bush, que creia que la seva reelecció ja estava assegurada. James Carville, l'estrateg de la campanya, l'any 1992, havia fet penjar un cartell: 1.-Canvi contra més del mateix; 2.-L'economia, estúpid; 3.-No oblidis el sistema de salut. Regles mnemotècniques per els discursos del candidat. Clinton va incidir damunt l'economia, Bush optà per la política internacional. Malgrat els índex a favor de Bush, Clinton guanyà. A partir de llavors la frase -que, en un principi, no duia verb- ha quedat com un axioma: «És l'economia, estúpid». Un eslògan que condensa el fet que als electors els han d'enviar missatges que aconsegueixin arribar a les seves prioritats. Se n'ha abusat del títol amb «estúpid» de colofó. «És la desigualtat, estúpid»; «És la corrupció, estúpid»... «És 'el que sigui', estúpid» i així, </span><span style="color: #212529"><em>ad nauseam</em></span><span style="color: #212529">. I això que vaig escriure un article,“És el turisme, estúpid!” És una esca per al lector, ho confés! Com avui: “És la immigració, estúpid!”</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #212529"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">L'Estat Espanyol està envellint, el 2050 un de cada tres ciutadans serà major de 65 anys, malgrat l'arribada d'immigrants que, joves, estan molt més disposats a tenir fills. Uns immigrants fonamentals per a nodrir el model de creixement que ens ha conduït cap a la multiculturalitat, no exempta de problemes d'integració social. A les illes Balears hi viuen 1.249.844 persones. Vint anys abans érem 912.964 residents. L'augment és enorme. A totes les illes el 48,5 % de residents ha nascut fora de Balears. A Eivissa el 62% de la població no ha nascut a l'illa. Aquest és el gran canvi social de Balears! Aquesta explosió demogràfica fa dificultós coordinar aquest creixement amb la dotació de serveis públics i els serveis de “l'estat del benestar” no donen més de si. Aquest procés té també conseqüències en la configuració de la mentalitat col·lectiva: ve gent que no té vinculació amb les fites tradicionals i històriques del lloc on viuran i la integració és molt dificultosa. Però aquest procés continuarà, ja que per evitar l'escenari d'un “hivern demogràfic”, Balears necessita immigració. Si no vénen immigrants el crac és inevitable.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span style="color: #212529">Amb tot i amb això es van repetint uns tòpics electorals, com a tota Europa i a altres parts del món: l'avenç dels partits extremistes i populistes que usen la immigració com eina per remoure els votants. “Han arribat massa nouvinguts, s'està preparant un “procés de substitució” dels habitants de sempre, nosaltres, i, a més, col·lapsen els serveis bàsics i copen les ajudes institucionals de l'estat, que els prioritza per davant dels habitants del país”. Davant aquest discurs les propostes són de controlar la immigració amb duresa. Desde les fronteres fins a l'expulsió, tipus Donald Trump. I així fan propostes, amb la immigració com a punt central del seu programa electoral, com la causa dels mals socials i econòmics del país. Però si es controlen o s'expulsen els immigrants, irregulars o regulars fins i tot, tot anirà bé. MAGA, Make America o Europa o Spain o Balearic Islands Great Again, poden ser lemes de partits com Vox o Aliança Catalana, i els és ben igual fer olor d'islamofòbia, o de la fòbia que faci falta, per fer “el país més gran”. I els altres partits? Als de la dreta, espantats, els hi van fugint els vots (A Catalunya, Aliança Catalana prendrà més de la meitat de vot a Junts per Catalunya i Vox passarà davant al Partit Popular), tendències que anuncien el que farà una part important de l'electorat. El mateix passa a Bèlgica, Holanda, Suècia, Noruega...</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #212529"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">A Balears davant l'auge de Vox, dels dubtes del PP acostant-se als postulats de l'extrema dreta, de les indecisions identitàries dels partits nacionalistes, de les propostes wokistes i bonistes de l'esquerra sobre la immigració, s'ho hauran de repensar a l'hora de fer proposicions que siguin benvingudes per les classes mitges, o pels treballadors autòctons, o pels proletaris nouvinguts ja establerts, que veuen els immigrants més recents com competidors. No podem parlar de demografia? Som racistes per això? I els joves? És alarmant el biaix dretà i autoritari que van agafant. Cal plantejar de forma crua i entenedora el que pensa cada partit respecte a aquesta qüestió o sinó, la pèrdua de vots cap a l'extrema dreta serà tan forta que ens aixecarem un dia amb un govern ultradretà. I se'ns posarà cara de beneits, de cosa inevitable, de no entendre res. És la immigració, estúpid!</span></span></span></p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif; color: #212529">Climent Picornell</span> </div>General2026-01-05T12:20:54ZjcmllonjaDalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142545
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/146%20machinista%20org.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Ara ve l'època de les barrumbades, els bolets, els bunyols, els codonys, les atzeroles, les serves (sé de dues serveres encara), els formiguers que fan els pagesos i el fum per foravila, la tramoia del paisatge de la Tardor. Hi caldria afegir el groc de les fulles dels ginjolers i magraners, el vermellós de les fulles dels caquiers i el marronenc de les de les vinyes, a tot això hi hem de sumar l'oloreta de les flors del nisprers i ja tenim el paisatge complet de foravila, amb els tractors llaurant i preparant per sembrar. Vaig a cercar una embosta de nesples a una nesplera que sé a una paret seca al camí vell de Llorito i rememor el poema de Jaume Santandreu un altre pic: “</span></span><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera, / ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om. / Retorn a la bardissa de malmesa sendera / només per contemplar-te, essencial nesplera / i voler ser qui som”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Tot esperant la pluja, anunciada, molta, massa, en una espècie de terrorisme climàtic que fan ara els mitjans periodístics i la pluja no sol arribar. “En ser devers Inca, el temps, mos volta” me diu l'amo en Toni Curritano que no creu que els telèfons mòbils ho puguin endevinar, ell se fia més del seu nas i del seu cos, una caiguda de la bicicleta li va trencar un parell d'ossos que se'n temen del canvi de temps d'una forma més fina “que lo que diu sa televisió, o es mòbil”. Algú parla, no ja dels preus de compra de les cases, sinó de l'absurditat del que demanen pels lloguers al poble. Mai s'havia sentit que demanassin mil o mil-cinc-cents euros per cases més aviat normals. L'onada d'augment del preu per l'habitatge també ha arribat al petit poble i a això hi podem afegir la gentada que viu per foravila, no hi ha cap caseta buida, per males condicions en que estigui. Es comenta que la població ha augmentat més d'un vint per cent en molt poc temps. Suggeresc de fer un bon recompte, de cara a les properes eleccions... si s'empadrona tothom.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La conversa deriva sobre la qualitat dels ous d'avui en dia. I en Rafel Constanci rememora: “Idò... quan era jove vaig guanyar, a una correguda de joies, un poll que el vaig dur a ca nostra i quan se va fer gran, gran és un dir, un poc més grandet, resultà ser un quic, un 'quico' li dèiem noltros, i al galliner va canviar sa jerarquia: ses gallines a un costat i els galls favats grossos i, pel que es veu, covards, a un altre costat i, ben enmig, es quico, petit, que comandava tota sa tropa, que te pareix secretari! No et pots fiar de sa grandària a s'hora des comandar!”·</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Pujam plegats cap a l'església n'Amador de Valbauna i un servidor, me diu que d'ençà que tengué els ictus, dos, precisa, ja no va tan segur com abans, pens que, sobretot a cercar bolets, que era una de les seves dedicacions i coneixences més significades i que enyora el seva cusseta, na Gírgola, que morí d'un infart i ja n'havia tengut més, quatre, precisa, dels quals se n'havia recuperat. Bona nit, bona nit... ell parteix cap al carrer des Frare i a mi me queda la costa més reconsagrada fins al turó.</span></span></span></p><p style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>En arribar a ca nostra cerc alguna cosa per llegir abans de dormir, a l'atzar agaf Cesare Pavese i </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Verrà la morte e avrà i tuoi occhi</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> (</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Vendrà la mort i tendrà els teus ulls)</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>. </em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>El tros de lectura comença per aquests versos</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>: </em></span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Come erba viva nell’aria / rabbrividisci e ridi, / ma tu, tu sei terra. / Sei radice feroce./ Sei la terra che aspetta. (C</span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>om herba viva en l'aire / t'estremeixes i rius, / però tu, tu ets terra, / coratjoses arrels. / Ets la terra que espera.) Pens en l'incripció llatina del rellotge de Sol de la possessió de Son Corball: </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Omnes vulnerant, ultima necat</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> (Totes feren, la darrera mata) referint-se a les hores que marca la seva busca. Pens que hi ha dos dies que no tenen vint-i-quatre hores: el dia que nasquérem i el dia que morirem. Me tap el cap amb el llençol que em defensa de tot, de la mort també. Me dormiré plàcidament.</span></span></span></span></p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-12-05T09:33:57ZjcmllonjaJardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142544
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/taula_5.jpg" border="0" /></div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Els ho dic per no confondre'ls: els jardins d'altri són com un <em>patchwork</em>, una vànova feta de trossets, arreplegats d'ací i d'allà. Un d'aquest trossets aparegué quan un servidor era a l'hospital i em digueren: ara li duim uns 'llençolets' nets. Saps que la vellesa s'acosta, o ja és aquí, quan les persones que conviuen amb tu et parlen de manera diferent, infantívolament: la pastilleta, el dinaret, t'agafen del bracet, 'ens' posarem les sabatilles, 'ens' prendrem el xaropet... Aquesta manera de parlar la me recorda l'escriptor grec-suec Kallifatides quan diu: “Quan era petit em queia molt de moc i ara que som gran em cauen moltes llàgrimes”, i afegeix, “Si tens grans somnis de jove, ploraràs molt quan siguis gran”. Sembla que els qui ens acompanyen ens vulguin assabentar del que diu Richard Flanagan (<em>La pregunta 7</em>): “ Tal vegada el passat sigui el lloc cap on anam i en el que mai hem estat”. De totes les maneres, també quan som vells, com diu Eduardo Mendoza: “El darrer que es perd no és l'esperança, és la vanitat”. A això, també haurien de tenir esment els nostres cuidadors.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Qui no va arribar a vell fou Juli Cèsar. Ara hi anirem. Diuen que Emiliano Zapata quan se'n temia que se moria va fer cridar un periodista per dictar-li la seva darrera proclama en vida, però quan arribà el periodista, ja estava tan malament que només li va sortir: “Escriu que he dit alguna cosa important!” I va morir-se. Perquè cont això? Idò perquè sempre m'havia imaginat que Juli César quan va ser apunyalat per un escamot de revoltats, els idus de març del 44 abans de Crist, només havia dit allò tan conegut de : “Tu quoque, fili mi?” (“Tu també, fill meu?”) quan reconegué Brutus entre l'escamot que li clavava ganivetades. Però no. Sembla que, al contrari que Zapata, va tenir més temps i diuen que encara digué (el que és molt suposar): “No te guard rancúnia Brutus. Gràcies a tu mor de forma ràpida i inesperada amb l'alegria de saber que la teva minúscula persona, condemnada a desaparèixer de la història, estarà unida al meu nom per a tota l'eternitat”. Moria així un home sense pietat, un assassí de masses, fins i tot per un almirall com Plini, el Vell, que el titllà de <em>Humanis generis inuiniarium</em>, un criminal contra el gènere humà.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">I ja que en parlem, tenim encara genocidis entre nosaltres. Ja va escriure John le Carré, ho va posar en boca d'un dels seus personatges: “L'acte més cruel, la pitjor burla de tota la història: que Israel, en 30 anys, hagi convertit els palestins en els nous jueus de la Terra”. A un altre personatge, un professor jueu, li fa exposar el gran dilema: “O bé democràcia sense realització del judaisme, o bé realització del judaisme sense democràcia”. Sembla que la cosa va per aquesta darrera idea, també per a Gideon Levy, periodista israelià que opina que “per als israelians, els únics éssers humans a Gaza són els ostatges i els seus soldats”. Ja ve de lluny, Marshall McLuhan deia: “Els israelites no poden recordar, els palestins no poden oblidar”. No sé molt bé perquè però el meu capet em remet a Joan Fuster, qui en el seu «Bestiari», ens recorda: «L'educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions».</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Un altre dels grans drames que vivim. Ja saben vostès, la crisi habitacional, en la que per pagar el lloguer moltes famílies han d'usar el 70% del seu sou o que els joves hauran de dedicar l'equivalent a molts d'anys de soldada si s'hipotequen per comprar la seva casa, si poden. Idò, me va mostrar la frase, un slogan publicitari, el meu company Tino Alomar: “Don't wait to buy Real Estate, buy Real Estate and wait” (No esperis per comprar immobles, compra immobles i espera”). Té una part de veritat i una d'indecència. Això no té aturall, o sí, fins a la propera crisi econòmica deguda al problema de l'habitatge.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Quan te poses el primer, ets tu contra tu mateix”. Qui ho va dir? Un mestre educant un nin? Un filòsof? Un propedeuta, que no sé molt bé que és? Idò no! La va dir Raúl Fernández , pilot de motocicletes, sabent això agafa un altre significat que la seva polisèmia amagava. A que sí? A vegades renegam sense saber-ho de qui ens ha inculcat valors, no sé si és la paraula exacte, però com reconeixia Simone Weil: “Tot quant en jo és valuós procedeix sense excepció de més enllà de mi, i ve, no com un do, sinó com un préstec que ha de ser renovat incessantment”. Hem de ser i estar agraïts.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-12-05T09:31:41ZjcmllonjaBalears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142543
<div><br /></div><div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Torro%20linees.jpg" border="0" /> </div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><strong>Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional</strong></span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Un 33,88% dels habitants de Balears assenyalen l'habitatge com un dels seus principals problemes, deu punts més que la mitjana espanyola. Hi ha un gran dèficit d'habitatges respecte a les llars creades, en un context marcat per l'escassetat de sòl finalista, elevats costos de construcció i retard en la tramitació urbanística. Això dispara els preus i accentua l'exclusió residencial. El creixement poblacional supera sistemàticament la producció d'habitatge: és un problema estructural.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Causes: 1) Alt creixement poblacional en un territori limitat. Es fan pocs habitatges, 2.500 per any, quan en fan falta 4.500. 2) Nous habitants amb necessitats residencials distintes: a)Treballadors amb salaris inferiors i b)Estrangers amb alt poder adquisitiu que cerquen habitatges per residir o invertir. Més del 35 % de les compravendes són d'estrangers, el percentatge més alt de tot l'Estat. 3) El preu per metre quadrat és dels més alts d'Espanya. 4) Model administratiu complex i lent, amb terminis de fins a 36 mesos per a l'obtenció de llicències. 5) Insuficient parc públic d'habitatge. Es necessitarien 30 anys per a adjudicar un pis social a tothom que el té demanat. 6) Falta flexibilitat en els terminis d'execució d'obres i caducitat de llicències. 7) Falta de planificació estratègica, necessitats, tipologies. 8) Emergència habitacional: okupació, inquiokupació, situacions excepcionals, població vulnerable.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">De mitjana, un 63% del sou és per pagar el lloguer. La xifra més alta entre les autonomies. Alguns debats ho focalitzen sobre l'impacte dels habitatges turístics. El percentatge d'habitatges turístics sobre el cens total de Balears (3,84%) triplica la mitjana espanyola. Encara que és difícil establir una relació entre augment de l'habitatge turístic i l'encariment del mercat de lloguer, el fenomen minva l'oferta disponible. El Consell Insular de Mallorca vol reduir les places turístiques, per baixar la massificació, i fiscalitzar l'oferta il·legal, tot i que aquesta política ni ha fet augmentar els pisos en el mercat, ni ha fet baixar el preu del lloguer, hauria de tenir en compte, també, l'oferta segrestada per l'especulació, el turisme i els habitatges buits.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">El preu mitjà declarat per metre quadrat d'habitatge a les Illes Balears és el més elevat d'Espanya, 3.350 euros, segons l'informe del 2024 dels Registradors de la Propietat. Els salaris no es corresponen amb els preus del mercat i aquesta bretxa s'engrandeix. Això és una barrera per a l'arrelament de la població jove i afecta a sectors com el sanitari, l'educatiu o de serveis, per la falta de lloguers accessibles.</span></span></span></p><p style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Respecte al 'Decret Llei 3/2025 d’actuacions urgents per a l’obtenció de sòl residencial'</span></span></span></span><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-weight: normal">, que </span></span></span></span></span></strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>inclou la possibilitat de que cada ajuntament promogui sòl residencial, hi figura, també, el reconeixement de les '</span></span></span></span><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-weight: normal">àrees de transició'</span></span></span></span></span></strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>. Això representa una </span></span></span></span><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-weight: normal">expansió massiva, disfressada d’habitatge assequible</span></span></span></span></span></strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>, que posa en perill el sòl rústic</span></span></span></span><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-weight: normal">, la qual cosa provocarà una transformació profunda i regressiva d'aquest tipus de sòl, convertint-lo en objecte d’especulació sota múltiples pretextos: nous habitatges, energies renovables o simplificació administrativa</span></span></span></span></span></strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>.</span></span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Caldria un marc públic-privat estable, seguretat jurídica, accelerar processos i promoure un parc d'habitatges diversificat, més rehabilitació i noves tipologies. Solucions: 1) Un pla estratègic de la CAIB, amb el màxim consens. 2) Articular sòlides col·laboracions públic-privades. 3) Noves modalitats d'habitatge (grandàries, altures, ubicació, densitats…). 4) Un programa informàtic que permeti l'agilitat i simplificació administrativa reduint els terminis. 5) Adequar les taxes administratives. 6) La llicència només hauria de caducar si s'aprova un nou planejament o una modificació. 7) Seguretat jurídica dels arrendadors en el tema de les okupacions. 8) Incentivar l'oferta amb mesures fiscals, tributàries i de seguretat als propietaris. 9) Subvencionar la diferència del preu del lloguer en determinades situacions.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Manca un 'Pla Director Sectorial de l'Habitatge' consensuat o activar el tempteig i retracte per la compra d'edificis sencers, o incentivar el canvi d'ús d'hotels obsolets a habitatges o lloguer assequible. On són els estudis actualitzats de sòl vacant en sòl urbà i en sòl urbanitzable i de bucs sense acabar? L'habitatge és una necessitat vital i davant pràctiques especulatives, especialment per part de grans tenidors i fons "voltor", s'exigeix una actuació decidida, i frenar abusos com el lloguer d'habitatges en condicions precàries a preus desorbitants. L'habitatge ha de ser </span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">el cinquè pilar del benestar social</span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">, juntament amb l'educació, la sanitat, les pensions i l'ajuda en la dependència.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-12-05T09:30:50ZjcmllonjaNeil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142542
<div><br /></div><div> <img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/panel3.gif" border="0" /></div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Neil Young, als seus 80 anys.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Neil Young ha estat definit com un dels artistes més influents de la seva generació en la història de la música popular, a l'altura de Bob Dylan, Van Morrison o Leonard Cohen i el seu nom figura en el segon lloc de la llista de cantants i compositors més transcendents del segle XX, per darrera de Dylan. Amb això no està dit tot, ara, a punt de fer vuitanta anys, la setmana que ve, li vull retre el meu homenatge, malgrat sigui només pel seu disc <em>Harvest</em> ('Collita') que m'ha acompanyat durant anys i anys.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La Viquipèdia, en català, en espanyol i en anglès li dedica una de les aportacions més llargues que he vist de músics de tots els temps. Comença així: Neil Percival Young (Toronto, Ontario, 12 de novembre de 1945) és un músic canadenc que va començar la seva carrera musical al Canadà abans de traslladar-se en 1966 a Califòrnia per a fundar <em>Buffalo Springfield</em> amb Stephen Stills i Richie Furay. En 1968 va iniciar una carrera en solitari que abasta més de 57 anys i més 40 àlbums d'estudi, amb una contínua exploració de diferents gèneres musicals.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Telefon al meu fill Julià, 'youngòleg' (i 'dylanòleg') experimentat i li coment que escric un article sobre els vuitanta anys de Young, “Mira't l'article de Michel Houllebecq sobre ell i ja en xerrarem”. Faig el que em diu i descobresc un altre escriptor rendit a Neil Young. “A mitjans dels anys vuitanta tots els Babas tenien <em>Harvest” </em>-Babas és el que deien els punkys dels hippies, els anys setanta- “i durant els anys vuitanta Young va pagar car aquest èxit, fins que la generació Grunge se'n va témer de que també produïa discos torturats, violents amb estranyes lamentacions de guitarra elèctrica”. No em vaig voler sentir al·ludit amb això dels hippies i <em>Harvest</em>, però, continua Houllebecq “es podria comparar el recorregut de Neil Young (incoherent, incontrolable, però sempre d'una fulminant sinceritat) amb una biografia d'un maníac-depressiu o amb el recorregut d'una pertorbació atmosfèrica que travessa una zona de valls i muntanyes”. Pot ser tengui raó. Sens dubte els seus discos més bells i atractius, per un servidor, són els qui oscil·len entre la tristor, la soledat, els somnis de desperts o la felicitat assossegada, com si estassin fets pensant amb els qui es senten tot sols, desgraciats o a les portes de la desesperació, però Young els fa creure que la felicitat, malgrat tot, encara és possible. Ens ho diu amb aquella veu atiplada, fràgil, que ve de molt lluny, no massa musculosa ni viril, que te alguna cosa de vell, de dona o d'infant.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La frase de suïcidi de Kurt Cobain, líder de <em>Nirvana</em>, era d'una cançó de Neil Young, un símil amb una flama: <em>It's better to burn out than to fade away,</em> "és millor consumir-se flamejant que no anar-se apagant lentament". Cobain va ser, si no la més rellevant, una de les figures més rellevants del rock als anys 90. Ja he dit abans que Neil Young és considerat un dels pares del Grunge ja que les seves obres són una mena de preludi d'aquest gènere 'anti-pop'.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Cal fer esment del seu pas per <em>Buffalo Springfield</em> on hi era també Stephen Stills i el seu tema <em>For What It's Worth</em>, com, poc després, quan s'ajuntaren <em>Crosby, Stills, Nash & Young</em> a 1969, qui no recorda el seu primer àlbum? <em>Déjà Vu</em> (amb <em>Teach Your Children, Ohio</em> ...). Després vengué l'èxit, ja tot sol, de <em>Harvest</em> que demostrava les seves preocupacions ambientals (a 2015 publicà <em>The Montsanto Years</em>, molt crític amb l'enorme multinacional de productes agraris Montsanto), contra el racisme i el colonialisme (<em>Cortez The Killer </em>ofereix una visió tràgica de les fetes d'Hernán Cortés). El 1992 es publica <em>Harvest Moon, </em>i hi segueixen tot un seguit de creacions, recreacions, crisis personals, noves formacions... i èxits.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Malgrat digui al seu arxifamós <em>Hearth of Gold</em>: “<em>That keep me searchin' for a heart of gold / And I'm gettin' old” </em>( 'Això em fa que continuï cercant un cor daurat / i m'estic fent vell') encara ara va de gira (<em>Love Earths Tour</em>) als seus vuitanta anys propers, el 12 de novembre, i continua amb les seves filantropies diverses. Una bona grapada de les cançons de Neil Young han envellit bé. Ens cau meravellosament sentir cantar un home que es queixa humilment a <em>A Man Needs a Maid o What Did You Do To My Life o a Don't Be Denied</em>. Em recorda el meu fill Julià: “Pensa a posar que, a la seva autobiografia, afirma que no ha llegit cap llibre mai, que ell recordi, excepte a l'escola. I que les cançons li vénen d'una mena de cos inefable i superior”. Dit està.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-12-05T09:27:43ZjcmllonjaRecordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142541
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/freud9%20autoretrat.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Els amics de l'associació “Pedra foguera” de Llubí tengueren la idea de recordar a Guillem Frontera, escriptor i gestor cultural, que ens deixà el desembre de 2024. I ho feren als talaiots dels Racons. Un lloc excepcional. Ens encomanaren a Pere A. Pons, Celestí Alomar, Miquel Campaner i a un servidor que en parlàssim. Pere A. Pons és autor del llibre, imprescindible, sobre Frontera <em><em><span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta</span></em></em>. En Miquel Campaner i ell engirgolaren l'editorial <em>Ensiola</em>. Amb en Celestí compartiren amistat i gestió pública durant el govern del primer “Pacte de Progrés”.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Amb un enorme talaiot darrera, el moderador no em donà treva, me demanà per un bar que tenguérem. El cert és que tenguérem negocis diversos, culturals sobretot – diaris, llibres, revistes... - ell me va empènyer a escriure, i tengué sempre una enorme benvolença amb el que escrivia jo- però, ja que estàvem en petit comitè (més de cent persones), els vaig contar que en Guillem i jo tenguérem un bar a Gènova: Es Pou Bo. Ell havia retornat de Barcelona, jo havia tornat de... no sé d'on, de pel món, en una paraula, i com a dos peixos dins el rostoll, passejant un dia per Gènova vàrem veure un casal, on hi havia una botiga, com un drugstore d'abans, que se traspassava i decidírem fer-hi un bar, “alternatiu”. Dit i fet. Cada mes editàvem una cartolina amb un poema original (Josep Albertí, Joan Perelló, Guillem Soler...). Allà na Carme Riera hi presentà <em>Te deix, amor, la mar com a penyora;</em> na Maria del Mar Bonet hi presentà el disc que havia tret feia poc amb un concert al jardí i en Miquel Barceló, el pintor, hi penjà unes capsetes que feia, en aquell 'entonses', plenes de carn crua que se podria i treia floridura, i, a més, ens omplí el terra del bar de macs de torrent, 'rolling stones'... El dia que morí Franco, ara farà cinquanta anys el mes que ve, corria el xampany a torrentades, i en Guillem i jo, passàvem pena que el feixista Coronel De Meer que era el governador civil ens enviàs un escamot de policia armada i ens tancàs el negoci per sempre. Allà passàrem, darrera el tasser, una bona temporada en Guillem i un servidor, ell bevia aleshores gin and tònic de ginebra Giró, servidor, com ara, cervesa.</span></span></span></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Vaig dir que s' escauria el que diu un aforisme, tunejat, a un llibre seu, </span><span><em>Bombolles de Sabó</em></span><span>, col·lecció intel·ligent de «notes intermitents»: “Amistat? A veure qui la dirà més grossa!”. I això és el que passà, com no podia ser d'altra manera. Més </span><span><em>Bombolles</em></span><span>: “Molts d'aquests que es queixen de les limitacions que els imposa el seu país, moriran sense saber que el seu país els venia massa gran”; irònic i intel·ligent fins al moll de l'os. Vaig recordar-los que en Guillem sempre era molt fonedís quan es parlava d'ell i sobretot quan es parlava bé, que era quasi sempre. No és que no tengués enemics, però com deia ell: «Tria els enemics entre aquells que són millors que tu. Els enemics mediocres t'acaben fent més xerec”.</span></span></span></span></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Vaig voler destacar dos temes en l'obra de Frontera: societat i paisatge.</span></span></span><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> “A</span></span></span><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>l lector quan em llegeix li deman que sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre qüestions que jo vaig proposant.». Les reflexions socials implícites en la seva trama novel·lística són evidents, vegeu sinó </span></span></span><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Els carnissers</em></span></span></span><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> i el paisatge apareix sovint amb un ritme sincopat que ens il·lumina o enfosqueix: “Les persones tenim la capacitat de convertir el paisatge en experiència i en història”. És als redols del Pla de Mallorca, ell era arianyer, i sobretot al seu llibre </span></span></span><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>La mort i la pluja</em></span></span></span><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> on millor apareix la tècnica de Frontera que evidencia com els mallorquins hem</span></span></span><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> passat de tenir una cultura del paisatge, a un nivell de devastació, desproporció i manca de sensibilitat com el d’ara. A </span></span></span><em><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Sicília sense morts</em></span></span></span></em><em><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal"> </span></span></span></span></em><strong><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-weight: normal">ben pocs personatges se salven del llast de la corrupció. “</span></span></span></span></strong><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>No sé si la literatura pot impedir l'avenç de l'esllavissada general, però sí que crec que sense la cultura no hi ha fre, ni camí de retorn”.</span></span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Encara que no cregui que els mallorquins com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el perquè d’aquesta mort”. Aiiii !! El trob molt a faltar, les seves anàlisis fines, correctes i valentes, el seu contar històries diverses i perverses, l'esclatar-nos de riure en una conversa de cafè. Frontera forma part de la nostra col·lecció d'homenots inoblidables.</span></span></span></p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-12-05T09:24:12ZjcmllonjaJardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142540
<div><br /></div><div> <img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/6am130%20ansel%20adams.jpg" border="0" /></div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Els Jardins d'altri els confegesc arreplegant d'ací i d'allà, coses que he trobat sense cercar-les massa i que me diuen cosa. Demà he de tornar xerrar, a Andratx, d'en Guillem Frontera, que encara no fa un any que ens va deixar. Sempre me deia: "El meu poble és com una mina a la qual he acudit sempre en cerca de materials de construcció literària. I això que no hi he viscut sempre. Ara crec que hi visc, com a conseqüència més d'una inèrcia que no d'una decisió raonada i enraonada”. Enyor les converses amb en Guillem, a Ariany o a Sant Joan, parlant del país i la seva situació, del món i de la bolla. Un dia, va sortir aquella dita, atribuïda al president Kennedy: «Enlloc de preguntar-te què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu per el teu país” i Frontera hi afegí: “...si la resposta és correcta, participaràs en el sorteig d’una setmana de vacances a Tenerife per a dues persones, tot pagat». De si podíem salvar alguna cosa del que quedava a Mallorca, després de la malifeta social i paisatgística, solia repetir: “<em>Brutta situazione, comandante!”</em> Aquesta expressió l'emprava, en temps de la guerra civil, un militar italià al qual un col·lega menorquí demanava que els bombardejos de Maó no afectassin ca seva: <em>Brutta situazione, comandante!! </em>li repetia l'italià<em>.</em> I acabava en Guillem: “Al nostre país li falten poques coses... però essencials! <em>Brutta situazione!</em>”. Cerc, i el trob, als prestatges desordenats del meu estudi el seu llibre <em>Bombolles de sabó </em>i obrint-lo a l'atzar: «La capacitat de resistència a l'adulació et donarà el primer indici de la teva lucidesa». Pens que ho podria lligar amb el que deia Paul Valéry: “Quan algú et comenci a llepar les soles de les sabates, posa-li un peu damunt el cap, abans que et comenci a mossegar els peus”. Aquest aforisme el vaig arreplegar al Museu del calçat i la indústria d'Inca. Curiós? Te a veure amb els peus! Tanmateix (Frontera, <em>again</em>): "Soledat: És el lloc on t'endinses en allunyar-te dels teus morts".</span></span></span></p><p style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Mentre pel toca-discs (sí, sí, era un LP...) sonava el Parado de Valldemossa que cantava: “Sortiu al·lotetes, sortiu a ballar, que venen els moros i mos n'hem d'anar”! </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Vaig barrinar un llongo per aturar ràpidament l'aparell, els meus veïnats són magrebins: el que cantava el Parado no era políticament correcte, no era </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>woke</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>. “Però això és una cosa d'abans”, me diu algú de ca nostra, “ara...” “Ara! Antes, antes... va dir en Canyot!” dic copiant el que solia dir mon pare. Me prepar per baixar al cafè. </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal">No són de la gauche divine els cassinos del meu poble, més aviat són de peu-pla, sols que m'entenguin, vull dir de tocar amb els peus enterra. </span></span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>I em torna sortir en Frontera: </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>«Tenien els seus restaurants, els seus bars quasi exclusius, els </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal">nights clubs </span></span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>on rematar unes jornades només a l’abast de cossos robusts o dedicats tan sols a llenegar suaument per les nits de Barcelona, els seus alcohols, l’estridència dels llums parpellejants, la seva música i aquella promiscuïtat ecumènica que era, digué un filòsof, l’excipient de la </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>gauche divine</span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>». Ho diu a la seva novel·la </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Sicília sense morts, </span></span></span></span></em><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal">una novel·la negra.</span></span></span></span></span></em><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal"> I parlant de </span></span></span></span></span></em><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>thrillers</span></span></span></span></em><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal">, conta Iñigo Domínguez que el 1943 Billy Wilder començà a escriure el guió de </span></span></span></span></span></em><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Double Indemnity</span></span></span></span></em><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal"> juntament amb Raymond Chandler especialista en el génere negre, que no era un tipus dur, sinò un senyor molt normal que li semblà un avorrit funcionari. No es van entendre gaire, però els sortí una obra mestra de la història del cinema, set òscars.</span></span></span></span></span></em></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Me trob amb aquest oxímoron oriental, tan mal d'entendre per a un servidor, a no ser que no vulgui dir res: “La comunitat sense comunicació deixa pas a la comunicació sense comunitat” (Byung-Chul Hang a <em>La desaparició dels rituals, </em>Herder). <em><span style="font-style: normal">I acab amb en Frontera que deia: </span></em>“En l’art de 'vorejar' el poder, el mediocre no té rival”. I afegia, “...i aquí, a Mallorca, no té rival en l’art de 'conquerir' el poder”. Llepaculs i enxufats. Ho tenim així. S'hi escau el que deia <em><span style="font-style: normal">Josep Albertí: “No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant."</span></em></span></span></span></p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-12-05T09:22:23ZjcmllonjaJaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142539
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/antoni%20cladera%20pregonda.jpg" border="0" /></div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Jaume (IV) de Mallorca, l'han de desenterrar o no?</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Algú, no sé exactament qui, del Consell Insular de Mallorca, no vol que es gastin uns doblers, ja concedits, en desenterrar i, si s'escau, retornar a Mallorca les despulles del rei Jaume (IV) de Mallorca i depositar-les amb la resta dels seus familiars a la Seu de Ciutat. Per què?</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">El Regne de Mallorca (1276-1349) fou una entitat creada per voluntat del rei Jaume I. A la seva mort, el 1276, al fill gran, Pere, li va deixar el regne continental d'Aragó i el Principat de Catalunya. Les illes Balears, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller van constituir una nova corona, el Regne de Mallorques, que va ser per al fill petit Jaume. Aquesta partició fou, finalment, qüestionada pel rei Pere IV el Cerimoniós, qui reconquerí el Regne de Mallorques a 1349.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Jaume (IV) era fill de Jaume III, que va morir a la batalla de Llucmajor el 1349. El vencedor feu presoners Jaume (IV) i la seva germana Elisabet. Jaume (IV) aconseguí escapar de la dura presó i un pic lliures, ell i la seva germana s'entestaren en reconquerir el seu reialme. Vint-i-cinc anys després de la derrota a Llucmajor aconseguiren reunir un exèrcit, de prop de set-mil homes, amb el qual van envair Catalunya fins arribar a les portes de Barcelona, l'any 1374. Per les raons que siguin, tot es va malbaratar, i Jaume (IV), protegit pel rei de Castella, malalt, morí a Sòria el 1375.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La traducció del testament de Jaume (IV) amb l'ajuda inestimable de mossèn Josep Estelrich “Turricano” de Sant Joan, feu interessant localitzar, exactament, el lloc d'enterrament. Jaume i Elisabet foren els darrers depositaris dels drets de l'anomenada casa reial del Regne de Mallorques. Elisabet no és enterrada, com es diu, a París. Elisabet signà com Reina de Mallorca fins a la seva mort, el 1404, després, aquests drets, ja purament nominals, s'escampen entre diversos personatges. És enterrada en alguna tomba del cementeri del municipi occità de Gallargues. De Jaume (IV), (ho pos sempre entre parèntesi, perquè fou Príncep, Infant de Mallorca i hereu de la dinastia de Mallorca, però no arribà a regnar mai) d'ell, com he dit, es sabia que devia estar enterrat a Sòria.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Amb el 'Projecte Jaume IV', amb el catedràtic d'història medieval Gabriel Ensenyat i Pujol i amb l'arqueòloga Helena Inglada al seu front, l'any 2008, realitzaren una campanya a les runes del convent de Sant Francesc de Sòria, amb el suport del CIM. El projecte s’inicià per l'interès de Josep Mas i Llaneres en el moment de la localització, en els arxius Nacionals de París, d’una còpia testamentària signada per l’Infant Jaume (IV) de Mallorca. El testament de Jaume (IV), du data de 16 de febrer de 1375. Fou redactat i rubricat a Sòria i indica com a lloc d’inhumació el Convent de Framenors Franciscans. L’estat d’abandonament de dit convent obligà, el 2008, en primer lloc, a dur a terme una neteja general, que fou realitzada per la brigada municipal de l'ajuntament de Sòria. Just després es procedí a una prospecció mitjançant georadar per localitzar espais en el subsòl que es poguessin correspondre amb una tomba o una cripta. Amb l'ajuda del georadar es va cartografiar el que quedava davall les runes del convent, incendiat a la guerra del francès de 1808, i es va aconseguir identificar un buit on hi podria haver la tomba de Jaume (IV). Es varen obrir uns sondejos i la documentació d’aquest conjunt d’estructures confirmà la presència d'un espai construït sota l'altar com a possible cripta.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">El 'Projecte Jaume (IV)' ha estat condormit uns anys, i ara, en els 650 anys de la seva mort, es volia fer una segona campanya per veure de trobar l'enterrament. Es faria justícia a un personatge tan desgraciat com fou el rei Jaume (IV). La Diputación de Sòria i la Junta de Castilla y León, que col·laboren en la campanya, ja varen fer a saber que “si encontramos al rey, el rey se queda en Soria”. Servidor és del parer que el que correspon és traslladar-lo a Mallorca i dipositar-lo juntament amb la seva nissaga a la Seu de Palma. Com s'ha de fer l'excavació de la cripta i com s'ha de gestionar el trasllat de les restes de Jaume (IV) a la Seu de Palma, si es troben, són fets ben interessants, tan arqueològicament, com històricament.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">El projecte és engrescador a bastament com per dedicar-li aquesta nova intervenció. S'havia demanat a la Conselleria de Cultura del Consell Insular de Mallorca col·laboració per fer-ho, la va donar, però, es veu, que a algú del CIM no li sembla bé.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-12-05T09:19:08ZjcmllonjaDues propostes per salvar el català. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142538
<div><br /></div><div> </div><div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/foto%20aeria%20cap%20formentor.jpg" border="0" /> </div><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">Dues propostes per salvar el català</span></span></span></span></span></strong></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">Torn de veure “Eivissa, tresor pagès” documental de Roger Cassany. Quin bon reportatge, però hi percep un mal ressò per l'extinció de la 'cançó redoblada' i l'agonia del català a Eivissa i Formentera. I pens amb dos articles del diari </span></span></span></span></span></strong><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><em><span style="font-weight: normal">Arabalears</span></em></span></span></span></span></strong><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal"> que em varen comunicar un cert optimisme respecte al pervindre de la meva llengua. Un de Valentina Planas: 'La teoria dels indiferents que podria salvar el català'; i l'altre de Joan Pau Jordà: 'Salvam la llengua o feim veure que ho intentam?' Els he pres trossos sencers, literals, per provar d'explicar-los.</span></span></span></span></span></strong></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">Planas apel·la a la lingüista Carme Junyent que deia que “la supervivència d’una llengua no depèn de discursos institucionals, sinó de les decisions quotidianes dels seus parlants. Entre les seves aportacions hi ha la 'teoria dels indiferents', un concepte tan senzill com revolucionari”. Per l'altre costat Jordà ens relata que “es parla molt de 'normalització' i de 'promoció', però s’evita afrontar el problema principal: la pèrdua real i constant dels nuclis vius de parlants en català”.</span></span></span></span></span></strong></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">La teoria dels indiferents: el futur del català no depèn de grans declaracions, ni de lleis que obliguin o protegeixin. “Depèn del gest quotidià, de demanar el cafè amb llet en català, de saludar el metge en català, de dirigir-te al cambrer o al veí en català. Els indiferents, en la qüestió d'usar la llengua, que poden arribar a ser fins al 60 o 70 % de la població, ens posen un mirall al davant: si nosaltres cedim, ells cedeixen; si nosaltres persistim, ells persisteixen. El poder d’aquest grup rau en la seva plasticitat. I això ens obliga a deixar d’esperar miracles col·lectius o polítiques institucionals 'màgiques' i assumir que la responsabilitat és individual”.</span></span></span></span></span></strong></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">L’educació, els mitjans i les noves tecnologies poden ajudar a revitalitzar la llengua. Però Jordà insisteix en “reforçar els 'bastions' que mantenen la llengua viva. I això és la clau. Si les polítiques públiques ignoren això –com passa sovint–, acabam deixant desemparats justament aquells que més sostenen l’idioma: les viles i barris on encara el català és majoritari. El missatge pot incomodar, però és clar i necessari: les llengües minoritzades només tenen futur si en reforcem els seus últims bastions”.</span></span></span></span></span></strong></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">Per tant, tenim els 'indiferents', per un costat i per l'altre les comunitats vives que usen la llengua sempre, els 'bastions'. Per Planas “</span></span></span></span></span></strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span>si cedim i canviem al castellà cada cop que algú no ens parla en català, transmetem el missatge que la llengua és opcional, prescindible, i això arrossega la majoria indiferent cap al no-ús. Un sol parlant pot marcar la diferència, quan tu mantens el català, fas que l’indiferent se senti còmode en aquesta llengua i, sovint, simplement s’hi adapti. E</span></span></span></span><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">l futur del català no depèn -no 'només', tornaria a afegir jo- de grans declaracions polítiques, ni tan sols de lleis que obliguin o protegeixin, depèn del gestos quotidians”.</span></span></span></span></span></strong></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">Hi ha connexió amb la proposta de Jordà, que es demana: “Què fan les institucions? El de sempre: promoció simbòlica, subvencions, jornades, campanyes, premis... Tot molt polit, molt institucional, però que serveix per evitar mirar de cara els problemes reals: la pèrdua d’ús social del català i la constant hostilitat de l'Estat. T</span></span></span></span></span></strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span>ot i que no hi ha fórmules màgiques, el camí és clar: hem de reforçar els bastions, aquells pobles i espais socials on el català encara es parla amb naturalitat. Pot ser un club d’esplai, una escola, un grup de teatre o una zona de marxa. Qualsevol espai on la llengua no només s’aprèn, sinó que es viu. A les àrees on el català encara és majoritari, calen accions valentes. I no, això no va només de fer cursets per a nouvinguts. Ens fan falta -o s'han d'aprofitar i hem de reforçar els que ja hi ha, diria també jo- llocs de socialització: concerts, associacions, clubs esportius i activitats per a infants i joves... Sense excuses ni complexos. Aquestes activitats han de ser monolingües, perquè si el català no es troba al centre, simplement desapareix”.</span></span></span></span></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium; border: none; padding: 0cm"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span>Dues propostes, en certa manera coincidents que es refereixen als </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span>indiferents, i a no callar, no renunciar i no pensar que la llengua ja se salvarà sola. O que la salvaran les institucions. Perquè com ens assenyala Jordà “j</span></span></span></span><strong><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">a no és el català qui manté viva la nació, és la nació qui ha de moure el cul si volem que el català sobrevisqui. És un canvi de paradigma. No podem resignar-nos i pensar que tot està perdut, però tampoc podem fer com si tot anàs bé”. Que cadascú actuï en conseqüència en el seu propi redol!</span></span></span></span></span></strong></p><div><strong style="font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 13pt"><span><span style="font-weight: normal">Climent Picornell</span></span></span></span></span></strong> </div>General2025-12-05T09:17:51ZjcmllonjaDalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142344
<div><br /></div><div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/farrutx%20de%20s%20torrens.jpg" border="0" /> </div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Dalt del turó amb dones magrebines, anglès, demografia, raó.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La vila recobra el pas de la normalitat després de les festes patronals i el començament de l'any escolar i agrícola. No es veuen tants d'estrangers, habitants de les cases vacacionals, que han proliferat, i les dones magrebines, a l'hora de acompanyar els seus infants a escola, amb les seves túniques fins als peus, tornen a sortir aquesta curta estona pel carrer. Els talls de picapedrers han retornat a la feina. Ningú ha parlat d'espolsar ametles, algú sí que ha comentat la seva verema o la cuita de melicotons, d'aquests, ara, pel setembre, en vénen uns de carn blanca deliciosa.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Berén tot sol amb el campanar de l'esglèsia davant meu com a única companyia, disfrut de la fresca matinera i de l'excel·lent cafè amb llet que me fa n'Antònia Xiscolo. Poc a poc van arribant més parroquians.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">En Miquel Nyorris, que avui fa seixanta-set anys, desenterra la seva dèria de totes les tardors, aprendre anglès. “A jo me'n va ensenyar es meu padrí” li diu en Toni Cotó “sí, ara ho veuràs, vos ho diré fil per randa: '<span style="color: #000000">Veri güel, vol dir Miquel, veri gut, vol dir pa-eixut i tot lo demés és com noltros!” “Vaja! Me pensava anaves de veres”. “Pensa tú, si a n'es meu padrí li venia justet xerrar es mallorquí!” Al pas de les dones magrebines amb bastants de nins petits, un dels menuts fa una cucavela davant nosaltres, es provoca la xerrada, no per sabuda, manco repetida. “I els nostros no en fan d'al·lots, o en fan pocs o no en volen...”. “Sabeu que passa” diu en Bernadí Ferrando “Idò vos ho explicaré amb un exemple de ca nostra: Mon pare era germà de vuit, noltros només forem tres germans, jo només he tengut una filla, que diu que no vol tenir fills i viu amb una moixa, sanada, ho heu entés bé?” Apunt la lliçó de demografia d'Europa i de Mallorca, per si la he d'explicar a un altre lloc.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Saluda amb la mà en Miquel Clausí, famós al poble, un heroi, perquè un dia que se n'anava a Londres a veure el seu fill, professor de Cambridge, no li deixaren passar a l'aduana, dues ensaïmades, de cap manera, els havia de deixar; emprenyat les deixà, però abans hi ballà una jota damunt, poteja les ensaïmades mentre els deia als aduaners: “Les deixaré, però no les vos fotreu!”. Diuen que la gent li feia mambelletes. Passa madò Antonia Parritxona, sempre tota sola, sulla, sense dir adeu mai i pens en la cita de Charles Bukowski: “Només els bojos i els solitaris es poden permetre el luxe de ser ells mateixos. Perquè els solitaris no necessiten complaure ningú i als bojos no els importa ser compresos”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Ha fet quatre brusques, però no ha plogut massa, n'Amador de Planauva no acomplirà el seu desig de trobar esclatassangs 'grossos com a capells'. “Per aquell 'entonces' devia ploure més” diu “però així mateix hi he anat a cercar, amb el meu nét, i sabeu que va trobar el punyetero? La barramenta d'un pony que vaig enterrar fa anys devora un bocí que tenc prop del pinar d'En Simona. Això va ser tota la caçada! 'Tira això!' li deia. Ell... no hi va haver manera. Li he feta ben neta i la té penjada dins es seu quarto”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Me'n torn per amunt cap al turó i encara sent el que me deia n'Antònia Pixedis, més avall: “Als vint anys tothom em deia: 'Veuràs quan tenguis cinquanta anys!'. I ara, que en tenc cinquanta, que vols que te digui? No he vist res de res”. I jo que ja n'he fet setanta! Res, de res, de res. La moixa de tres colors, quan arrib a a canostra té juguera, me mossega, sense estrènyer fort, una vegada i una altra, símbol d'amistat, o d'amor, qui sap. Esper dormir bé avui, me despert cada dia a les quatre i venga a fer voltes i voltes dins el llit, és ben cert el que deia l'escriptor sicilià Gesualdo Bufalino: “No és el somni, sinó l'insomni de la raó, el que genera monstres”.</span></span></span></p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-10-14T10:22:11ZjcmllonjaCaminant per Palma amb els turistes i els residents. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142343
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Dibujo%20juan%20ballester%202.JPG" border="0" /></div><div> </div><div> </div><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Caminant per Palma amb els turistes i els residents</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Gran Joan Miró! Baixant d'Es Baluard ens asseim al Bar La Llotja, a la placeta del mateix nom. Un músic 'espontani' intenta fer creure que sap tocar la guitarra, malgrat el seu altaveu ho desmenteix, a una plaça que és zona saturada de renou. Enceta la conversa en Biel: “El turisme a Balears, és un espai d'encontres o de desencontres?”. Jo li responc ben aviat: “Residents i turistes som actors i comparses del canvi social a les illes Balears”. “Molt bé Climent, està molt bé”, és na Judit qui parla, “però responent a la qüestió d'en Biel: encontre o desencontre? La qüestió posa sobre el camí incert de les anàlisis duals, maniquees, blanc o negre, ¿El turisme és, o ha estat, bo o dolent? El que és clar” afirma taxativament na Judit “és que el turisme com a element de coneixement mutu entre els diferents pobles del món, de la terra, del planeta, com element de germandat universal, ha de ser molt matitzat per mor de la seva concepció com a factor de canvi, d'estandardització social, de germen d’uniformitat”. “Però hem de tenir en compte” és en Joan qui ara intervé amb la seva ànima de sociòleg “que el turisme ha significat el factor de canvi més important per a les illes Balears en el segle XX, que aquest canvi han afectat multitud de variables: formes de vida, sistemes de valors, comportament individual, relacions familiars, estils de vida col·lectius, conducta moral i política, expressions creatives modernes i tradicionals...”. “Tot això està molt bé, però” és n'Apol·lònia qui ho manifesta, “jo puc certificar l’augment de la inseguretat en els destins turístics, i no només jo, molta gent veu el turisme com un factor de desestabilització de les poblacions residents; per exemple, els joves residents són més sensibles al conegut “efecte exemple” del turisme; es demostren les diferents demandes i incompatibilitats dels turistes i els residents”. “Però els residents, és a dir, noltros, no constituim un grup homogeni i la reacció davant el turisme pot ser variable. Cal situar correctament l’etapa de desenvolupament del destí turístic, l’estacionalitat del seus models d’activitat o les diferències culturals entres turistes i residents. I també la proximitat laboral o geogràfica dels residents al fet turístic, la seva 'implicació' en l’activitat turística i algunes variables demogràfiques i socioeconòmiques més, edat i formació entre elles”, conclou en Paco taxativament, mentre engoleix un “trifàsic” amb delectació. “Però no hem de ser tan negatius” és n'Enric aquesta vegada “heu de tenir en compte els beneficis econòmics i socials del turisme, en general, extrapolables a les illes Balears, el turisme ha millorat l’ocupació, ha generat llocs de treball, ha generat intercanvi exterior; ha complementat la producció i altres activitats; ha tengut efectes econòmics multiplicadors... “Si però ha tengut també altres impactes socioculturals” és n'Eulàlia desde la seva perspectiva “és ver que es poden millorar les barreres socials, racials, polítiques i religioses; i ha millorat, de retruc, l’apreciació de la cultura dels residents”. Insisteix n'Enric “Tot s’ha de dir, però, que el turisme també pot causar inflació, pot afavorir la fuga de capitals, pot ser estacional i contribuir a l’atur, pot generar desenvolupaments econòmics desequilibrats, pot portar dependència de l’exterior, pot destruir recursos i crear contaminació ambiental i visual; pot contribuir a la manca d’enteniment entre els pobles en contacte, pot conduir a la xenofòbia, pot fomentar la inseguretat i pot crear conflictes en la societat d’acollida...” “Atura, atura! Me pensava que eres un defensor del turisme” diu en Jaume a n'Enric “I ho som!” Afirma “Però no s'ha de contemplar el turisme com generador unidireccional de canvis, sinó que, en funció dels seu grau de desenvolupament i de les característiques concretes de la societat on es desenvolupa, ha tengut, té, i tendrà, efectes positius i negatius”. Li feim mambelletes i entram a veure l'exposició d'escultures de Joan Miró que hi ha dins la Llotja, des d'on és sent un grup d'acordeonistes romanesos que maltoca “Clavelitos”. Les dues cares del turisme, un altre pic.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-10-14T10:20:14ZjcmllonjaJardins d'altri amb Gesualdo Bufalino. Climent PIcornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142342
<div><br /></div><div> </div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Jardins d'altri amb Gesualdo Bufalino</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Les banderes: bolquers per a pobles infantils que es compixen al llit. Ja que alguns moren encara per creure en elles, s'hauria de fer-les canviar cada dia, deixar, què sé jo, el tricolor a Madagascar, o a Itàlia la mitja lluna” (Gesualdo Bufalino) Sempre cont que em vaig inspirar, pels meus 'Jardins d'Altri', en Adolfo Bioy Casares i el seus <em>De Jardines Ajenos</em>, on ell recollia cites excelses de Shakespeare, però també 'ripios' d'un tango o anuncis d'un tauler d'hospital, composant un patchwork divertit, enginyós i savi. Hi ha però “experiments” als quals hi vaig arribar més tard. Són el casos de <em>El Malpensant</em> i <em>Bluf de Paraules</em> del sicilià Gesualdo Bufalino. De Sicília sempre he dit que m'han agradat Sciascia i Camilleri, però el meu amor per Bufalino els guanya. Bufalino: “Hi ha dues classes d'estúpids: els que creuen en tot i els que no creuen en res. Per desgràcia jo pertany a les dues”. “Una puta magra a Nàpols, després de la guerra: 'Es nota que ets un senyor, els vulgars trien les grasses'.” “Li agradava llevar-se la corona de llorer davant del mirall i provar-se'n una d'espines”.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Gesualdo Bufalino va néixer a Comiso el 1920, ciutat en la qual va residir tota la seua vida. Als 60 anys, animat per Leonardo Sciascia, es va donar a conéixer amb la novel·la <em>Llanda de l'empestat</em>. A aquest llibre n'hi seguirien vint més, entre els quals els dos llibres d'aforismes i altres pesques, ja citats. Bufalino va morir, el 1996, en un accident de cotxe, quan ja era considerat un dels millors narradors italians.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">En els textos citats el lector hi trobarà una fidel mostra de l'agredolça ironia amb què Bufalino explora els temes més diversos, més profunds, més banals i més inusitats: la mort, el feminisme, conduir un automòbil, Déu, el paper dels crítics, els límits de l'art, l'ànima siciliana, l'escriptura i la vida. <em>Bluf de paraules</em> és un conjunt de xafarderies privades i públiques, records, paradoxes, coses òbvies lúgubres o alegres. Malgrat que el llibre sigui considerat aforístic, ell ho té clar: "El que suporten malament els aforismes és la quasi total absència de subjuntius i condicionals".</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Vegeu-ne una mostra: "Tota dona que no m'estima és un home". “La meitat de mi no suporta a l'altra i busca aliats”. “El pacifisme és tort, però el bel·licisme és cec”. “Abans estimava els sentiments excessius; ara no els suport”. “Sense notes a peu de pàgina, algunes dones no es comprenen”. “Si voleu saber més de vosaltres, escolteu darrere de les portes”. “Viure d'incògnit, com Déu”.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Sobre la literatura: “Pensar en el mal, sense atrevir-se a complir-lo… Així es formen les vocacions poètiques”. “Qui abusa del propi enginy no mereix misericòrdia”. “La calúmnia desinteressada és, en qui la propaga, indici inobjectable de talent literari”. Com es pot veure tenia molt clar el que era la professió d'escriptor: “Què pots esperar d'uns tipus que es passen dia rere dia enfront del seu escriptori ajuntant paraules? Quasi no som humans, estam més prop dels caníbals, perquè aprofitaríem qualsevol cosa que ens contàs un amic en la intimitat, som éssers capaços de vendre els fills per una bona frase, que no es cansem mai d'espiar i furgar en els secrets aliens. Mala gent. Mantingueu-vos allunyats de nosaltres”.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Més cites de Bufalino: “Sospit que hi ha un polsim de vanitat en els meus arravataments d'angoixa”. “Abans del naufragi: llançar, amb les coordenades incorrectes, la pròpia minúscula botella a la mar”. “No hi ha cap raó perquè una idea regada amb la sang dels màrtirs sigui menys estúpida que una altra”. “Quina vergonya, després d'una honorable carrera de masoquista descobrir que m'estim molt!”. “Cap passió crema si no l'alimenta, de tant en tant, la mala fe”. “Com tot home lleig, sempre he estat objecte de passions desinteressades”. “Hi ha éssers desafortunats, l'única ambició dels quals en la vida és perfeccionar el desastre”.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Mai m'he volgut aferrar a la cita o a l'aforisme transcendent i engolafrat, ben igual que Bufalino, que ho diu molt bé a <em>Les Calendes Greques</em>: “D'acord: anacrònic fracassat, incapaç de pertànyer al meu temps, incapaç de guanyar-me als altres, no per això em rendesc... D'ara en endavant aquesta serà la meta: fer-li ganyotes al més sublim, enganar-lo sempre que es pugui amb una tímida bufonada, amb un acudit de petit bar”. D'això es tracta. Però: “La felicitat existeix..., n'he sentit a parlar”.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/ordi%20antic.JPG" border="0" /> </div>General2025-10-14T10:19:37ZjcmllonjaD'on ve el nom de 'sobrassada'? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142341
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/soppressatta.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">D'on ve el nom de 'sobrassada'?</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Al meu poble, Sant Joan, a Mallorca, encetaren la “sobrassada més grossa del món”, dins la pell de l'esquena del porc hi caberen setanta-sis quilos de pastó. Però, perquè és diu sobrassada? Sobrassada és, evidentíssimament, un italianisme incorporat al català de Mallorca, des de fa molts d'anys. La cita recurrent és la del Diccionari Alcover-Moll, que dóna com a bo el seu origen italià, el mot «soprassata», un farciment de carn de porc. Descarta el desbarat que véngui de «sobre-asada», perquè és crua, però hi ha -com veurem ara- una «soprassata» que és resultat d'una bullidura. La cita que es fa d'una missiva del Rei Martí, l'any 1403, demanant que de Sicília li enviïn «sobressaoes» [sic] (una errada de copista per «sobressades»), és la més repetida. I la seva procedència, a vegades, obviada. El doctor Antoni Contreras situa molt bé la problemàtica i com el meu admirat mestre Joan Coromines deixen portes obertes. El fet és que a partir de la segona meitat del segle XVI 'sobrassada' és un vocable corrent a Mallorca.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">En italià es troben molts diversos mots, indecisos, que han conviscut, antigament i en l'actualitat: <em>Soppressata, Sopressata, Soppresata, Sopresatta, Soppresatta, Sopresata, Sopressatta, Soppressatta, Soprasatta, Soprasata, </em>etc. Encara que dos hi són de manera preferent: «soprassata» i «soppressata». Aquest dos predominen molt per sobre qualsevol altre i són usats per denominar dos productes molt diferents de la matança italiana del porc; perquè hi ha també «soprassata» de pop (i de sèpies i calamars) i de «vitello». Indubtablement el seu origen és de «soppressare» («stringere con soppressa»). Que vol dir premsar o comprimir, la qual cosa implica que el farciment de carn de porc es comprimia a l'interior d'un receptacle, i és premsava per eliminar-li l'aire que podia fer malbé el preparat; però alguna sobrassada calabresa o siciliana no té la forma que comporta el pressionar o prémer sobre dos costats un budell ple de farciment. L'origen de la sobrassada de les illes Balears prové de la «soppressata» del sud d'Itàlia, no de la del nord i centre que és un embotit que es fa bullint el cap del porc amb les orelles i el morro i la llengua, desferrant la carn dels ossos, afegint-hi greix, sal i espècies i embotint-ho. L'aspecte, la textura i els ingredients -encara que siguin del porc- no tenen res a veure amb la nostra sobrassada, ni amb la de Calàbria o Sicília. És semblant a una cosa que en deien per aquí «Cabeza de Jabalí». La nostra sobrassada no prové d'aquesta «soprassata» bullida.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">A la segona, i aquesta és la bona, li direm “Soppressàta” i es fixin en l'accent i en la pronúncia, quasi com nosaltres. Aquesta per antonomàsia és la calabresa i siciliana, la de les regions de la punta de la bota que dibuixa la península italiana. Les «soppressàta» amb pebre vermell dolç són anomenades dolces i les coents «piccantes» i les que no tenen pebre vermell, que també n'hi ha, són quasi iguals, al que a Menorca en diuen “carn i xulla” o al que al meu poble, Sant Joan, en diuen “Sobrassada Catalana” o de Vic, una espècie de «fuet», però farcit dins un budell més ample.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">El nom genèric de «soprassata» o «soppressata», present a milers de pàgines d'Internet, els ve perquè són carns de porc i perquè són premsades, o comprimides. D'aquí ve el nom i la paradoxa de que la nostra, justament, no ho és premsada. N'he vist de calabreses i sicilianes que tampoc no ho han estat i són, exteriorment, exactament iguals que les d'aquí, però per dins tenen el greix blanc més gros, i la textura menys pastosa, també les pengen i l'aire les cura. Així, la sobrassada mallorquina deu el seu nom a un embotit del sud d'Itàlia, que usava el budells del porc per farcir-lo, i premsar-lo, d'una pasta crua feta de carn bona de la matança del porc, amb afegitó del magre amb greix -de la xulla que deim a Mallorca- sal i espècies, principalment pebre negre, aquest, conegut molt anteriorment que el pebre vermell. Quan es divulga, des d'Amèrica, a partir del segle XVI, el pebre vermell, probablement pel seu perfum i per les seves propietats conservants, antioxidants, es desenvolupa, a Itàlia mateix, una variant de l'embotit originari -dolç i coent-, que probablement fa innecessari el seu premsat. La pregunta és: ¿aquesta varietat de sobrassada amb pebre vermell, més pastosa -«paté» per untar- és també originària d'Itàlia o és a Mallorca, ja amb el nom posat d'abans, on férem l'invent? Me decant per aquesta darrera possibilitat.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-10-14T10:16:00ZjcmllonjaLa IA en una conversa d'estiu. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142250
<div><br /></div><div> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La IA en una conversa d'estiu</span></span></p><p style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>La Intel·ligència Artificial serà una revolució tan gran com la que va suposar la revolució industrial, o l'arribada d'internet, però més ràpida". Ho diu en Marcel, asseguts a la plaça del poble, davant la mar, que avui va moguda. “Heu de tenir en compte” és en Jordi qui parla “que la IA que apareix a finals del 2022 és la que ha desencadenat la seva popularització, crea noves dades i contingut original a partir de l’aprenentatge d’un conjunt enorme de dades, amb el que ha estat entrenada”. “És cert” reconeix en Mariano, “no han passat tres anys encara que el ChatGPT va mostrar el nas i ja és per tot. La faceta que l'ha fet més popular, l'ús per part dels estudiants, que s'han convertit en grans experts, molt més que els seus mestres, la qual cosa ha generat una nova paradoxa educativa”. “Tanmateix les IA de les empreses més grosses guanyen terreny a les IA aparegudes per tot arreu, perquè operen amb un major nivell de qualitat i eficiència”, diu en Colau que és metge “en essència, la IA ha permès guanyar temps, per accelerar investigacions, en medicina per teixir millors diagnòstics i per donar forma a una medicina més proactiva en la detecció primerenca”. Tots menys dos, som vuit a la rotllada, ja hem descarregat diversos enginys de IA als nostres mòbils i ordinadors i preguntem sovint a la IA. “Jo sempre li don les gràcies,” és en Tòfol, conegut per la seva paranoia “al ChatGPT, al Copilot, al DeepSeek... després d'una consulta, no fos cosa, si algun dia comanden, se'n recordin de que els he maltractat de paraula o d'obra”. “Jo en canvi tenc una relació molt temerosa amb l'Internet” és n'Àngela, més tirada a la mística “sé que estic enviant informació a algú a qui no conec: l'anonimat és la gran fal·làcia de les IA. A més, consumeixen de cada vegada més energia, en el seu ús i el seu “entrenament”. “Sí però ara ens anuncien que amb la computació quàntica tot això es resoldrà” afirma en Colau . Na Francisca ho enfoca amb el seu particular interès pedagògic “Els estudis relacionen l'exposició dels nins a les pantalles amb addiccions, inatenció, disminució en el vocabulari i impulsivitat”. “No hem de mesclar ous amb caragols!” afirma un servidor. “Però té raó n'Àngela” retruca en Mariano “el ChatGPT, ens farà tornar més 'torpes', confiant en que la resposta la donarà sempre un altre, al nostre ordinador o al nostre telèfon mòbil; perdrem la capacitat de pensar!” “Pensa tu!” dic, i pos l'exemple platonià, aquell del dirigent de l'antiguitat que un pic inventada l'escriptura, la va voler prohibir, temerós de que perdéssin la memòria, confiats en que tot quedaria escrit. I no va passar. “I no passarà res de tot això!” “A mi me fan por les seves aplicacions sense mesura ètica” diu en Tòfol que havia estat capellà “perquè la IA canviarà també la manera de fer la guerra, sense anar més enfora la IA augmentarà la letalitat i precisió dels drons usats contra persones”. “Mirau” puntualitza en Julià que va estudiar filosofia a París “és un canvi de paradigma que, com tots els anteriors, pot canviar el món per bé, però també per mal. Tu pots fer servir un dron per transportar medicines o per transportar una bomba i el problema no és el dron, el problema és qui hi ha darrere del dron. També es cert que Grok, la IA d'Elon Musk reescriu determinats continguts relacionats amb el seu amo i amb les seves 'manies'. Ara 'X', abans Twitter, ja du Grok de regal, i prest ho duran tots els cotxes Tesla, l'origen de la fortuna de Musk”. “La IA” torn a insistir “és un gran invent humà, com el ganivet, que pot ser emprat per fer mal, però també com un dels grans avenços de la humanitat. O no?” “Por,” sentencia n'Amador “res de res, a la ciència no li has de posar fronteres!”</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La IA redueix el temps i les barreres de coneixement també en els treballs qualificats, el que permetrà, a treballadors que no ho són, desenvolupar tasques més complexes. Per tant, no és cert que la IA només afectarà a les tasques més rutinàries i de baixa qualificació”. “Vaja, espera, espera...” és n'Apol·lònia, que ha estat coach de mindfulness “s'ha de garantir un ús responsable, transparent i ètic de la IA”. “El que no farà la IA és llaurar o fer pa...” diu en veu baixa en Jaume, pegant un glop de cervesa ben fresca.</span></span></p><p style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/28909-picture-30%20mudoy.jpg" border="0" /> </div>General2025-09-22T12:52:46ZjcmllonjaJardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142249
<div><br /></div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Jardins d'altri amb Mediterrani, cortesia, la vida i les arnes</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Els 'Jardins d'altri' són furts. Lectures manllevades d'altres. Disperses i dislocades, com un servidor de vostès. Ho escriu Predag Matvejevic a <em>Breviari Mediterrani</em>, una de les meves lectures d'estiu davant la mar, divisant a l'esquerra el cap des Pinar i a la dreta el cap de Ferrutx, davant Cala Tonó. “Per començar, triem el punt de partida: una badia o una escena, un port o un esdeveniment, una navegació o un relat. És menys important d'on hem sortit que on hem arribat, i què hem vist i com. Algunes vegades, quan naveguem, ens sembla que tots els mars són iguals: unes altres, cadascun sembla diferent. El Mediterrani és igual i diferent al principi i al final”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">A <em>Cortesia</em>, el quadernet de poemes de Lluís Maicas i Horacio Sapere, a la col·lecció <em>Poet's Room</em> dirigida per Sapere hi faig una pellucada: “La cortesia / del botxí / que estudia anatomia.” O aquesta altra: “La cortesia de la corbata / que, vencent la temptació / d'escanyar-nos, / ens deixa respirar.” Definitivament: “A la fira / podia triar / entre un collar / de perles de plàstic / o una fel·lació / de cortesia / de la dona pantera.”</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Tanmateix, com deia J.P. Sartre: “La vida no té sentit a priori. Abans de viure-la no és res, però depèn de tu donar-li un sentit, i el valor no és altra cosa que el sentit que tu tries”. I és així, o no? Vegem-ho amb exemples. Li demana el periodista: “¿Si no fumam, ni bevem, ni miram vídeos, ni menjam sucre, ni som peresosos, ni parlam massa, ni mentim...què som?”. Contesta assenyadament Júlia Wertz: “Som perfectes. I això no existeix. La felicitat és un mite. La meva idea de la felicitat és acceptar-se. L'estabilitat és producte d'entendre que no existeix la felicitat perpètua. Són flaixos. I no es pot viure d'un flaix”. Ben cert, acceptar la felicitat com una espira, un llampec momentani, i aprofitar-lo, i recordar-lo, fins que ens n'apareix un de nou.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Per complementar l'anterior Ramon Folch: “Percebem el moment com a norma: Propendim a creure que existeix una normalitat de les coses, expressada en la manera com són quan nosaltres les observam. Solem creure que la nostra normalitat és la manera normal de ser”. Quotidianitat, rutines, estabilitat, ja me bé. Però, afegeix Folch: “<em>Panta rei</em>, tot flueix i canvia, els presocràtics tenien raó. Virus, arqueus, simbiogènesi, escalfament global, espaitemps, matèria fosca...: cap catecisme no els explica satisfactòriament, perquè res no s'entén si no és des de l'heterodòxia responsable. L'estabilitat és il·lusòria. El canvi és la norma”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Quan s'apropa l'estiu austral milers de milions d'arnes bogong (<em>Agrotis infusa</em>), “polillas” en espanyol, invertebrats minúsculs, deixen les praderies del sud d'Austràlia, volen durant vàries nits, orientant-se per la magnetorrecepció i les estrelles, i van a unes coves de les Muntanyes Nevades a més de mil quilòmetres de distància, fugint de la calor. Passen l'estiu en letargia, retornen on van néixer per aparellar-se i morir. Absurd? Quin sentit té? El de la perdurabilitat de la vida? Tanmateix, així com van les coses al nostre planeta, ens recorda Jordi Pereyra que “Per viure a Mart farà falta molt de sentit de l'humor”!</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">No passeu ànsia, al seu <em>Nocturlabi,</em> Josep Lluís Pol, ens explica: “En descloure el primer rou de l'alba, un nou jorn floreix roba de llengües al teler de l'entrellum i comprenc perquè quan el dia fineix, les darreres clarors s'entesten en filar cotons d'herba-sana i farigola.” I tot parlant d'herbes: “Erro per aquí, per on la sàlvia dolça i les herbes estranyes / creixen en una carretera de pedra esmicolada que el Sol torra. / Rodes tortes i polsoses que es rovellen al Sol; parets brunes com rapè on corren les sargantanes. / Som aquí, a l'ombra del ventall de drac d'una figuera, / envoltat de formigues i meditant sobre l'home.” (De <em>Formentera Lady</em>, cançó de King Crimson, traducció de Miquel Àngel Llauger). No ens cal més que tornar a acceptar el que deia Valle-Inclán a <em>Luces de Boemia</em>: “Les imatges més belles en un mirall còncau són absurdes”. I que? L'aigua de meu Mediterrani m'espera a Cala Tonó. Sent l'aigua com un flaix de felicitat. I què?</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/taula_5.jpg" border="0" /> </div>General2025-09-22T12:49:05ZjcmllonjaDalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142247
<div><br /></div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Dalt del turó amb un ase escorxat, Stalin, ping-pong i Sylvia Plath</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Les oronelles i falzies ja han partit, avancen la seva tornada a principis de juliol, l'estiu queda orfe sense la seva piuladissa. I, per un altre costat, les tempestes d'estiu que abans apareixien a finals d'agost, ara ja ho fan a principis de juliol. Canvi? Ben probablement. Sense ametlers i quasi sense figueres fora vila apareix amb un semblant nou, hi ha però rostoll als camps segats, amb cossetxadores moderníssimes, i garbes rodones i enormes que, a posta de sol, fan una ombra llarga i preocupant.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">De baixada cap al cassino pas per davant ca na Bieleta, una dona rara i dolenta que, rica, vivia com una miserable i havia aconseguit dominar, era un poc bruixota, una fadrina vella, Na Vernissa, a la qual reblania a força de pallisses i feia que la servís i que donàs aigua per beure a l'ase que estirava el carro, on hi duia dos enormes santcristos corcats. Un dia es va morir l'ase i el van escorxar i fer trossos a un bocí devers els camí de ses Casetes. M'imagin les dues dones amb ganivets i destrals fent parts i quarts d'aquell animal mort. No tot són flors i violes en aquestes viles petites de la Mallorca Profunda, “entre Puerto Urraco i Atapuerca”, va definir el poble n'Agustí Parral.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Quan arrib a la rotllada del Bar Centro, en Biel Xau, que té el costum de manejar, mentre prenem cerveses, el Copilot, una Intel·ligència Artificial, ens demana: “Qui va dir això?” pregunta al redol d'amics, “És aliè a l'esperit del marxisme-leninisme enaltir a una persona fins a transformar-la en un superhome, dotat de característiques sobrenaturals semblants a les d'un déu. A un home d'aquesta naturalesa se'l suposa dotat d'un coneixement inesgotable, d'una visió extraordinària, d'un poder de pensament que li permet preveure-ho tot i, també, d'un comportament infal·lible”. Ningú ho va saber. “Idò” diu ell “No ho digueren referint-se a Donald Trump. No. Ho digué Nikita Jruschov, el 25 de febrer de 1956 al Congrés del Partit Comunista de la URSS, tot denunciant el comportament de Josef Stalin, mort tres anys abans d'un vessament cerebral”. “Demanar això en aquesta taula és complicat i delicat” li respon n'Amador Claret “perquè ja saps que mos movem entre el catastrofisme innat, el pessimisme ingenu o el bonisme nostàlgic”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Li coment al meu amic Joan que no me sent gaire bé: “Això” diu ell “ja ho saps des de que eres jove, ets i seràs carn de divà de psiquiatre fins que te moris!” “He hagut de remar de valent per sortir-ne ben parat” vaig afirmar. “Però no te creguis...” els obr un poc la meva animeta al redol de tertulians, encara que la cadira era mal present i hi feia mal seure, “hi va haver dues coses que me marcaren en la meva adolescència. Una: que vaig ser segon en el campionat de ping-pong de la parròquia. Aquest fracàs m'ha acompanyat tota la meva vida, fent de “segundón”, mai de campió, quina creu començar alguna cosa i saber que no guanyaràs, quin trauma insuperable! Quin sentit de la inferioritat arrapat a la meva carn! No me n'he pogut alliberar mai! A l'hora de la mort esper, pel meu bé, també ser el segon, i que s'oblidin de mi, mentre aplaudeixen al guanyador. Dues: me digueren que per saber si tenia vocació havia d'esperar la crida del Senyor, i espera que t'espera, em preguntava si m'enviaria senyals fefaents de que havia de seguir la vocació de servir-lo, evidentment fent-me capellà. Idò això, espera que t'espera les senyals del més enllà... encara ara esper, dins el dubte de si no vaig saber escoltar o discernir les crides vocacionals que m'enviava subtilment Déu-nostre-senyor”. Així m'ha anat, pens, sense dir-ho.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.56cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Després de les converses i reflexions d'aquesta vetllada, mentre vaig caminant cap al turó, fosca serrada, i vegent el que me costa pujar, el cap me va cap a un poema de Sylvia Plath que titulà <em>L'aspirant</em>: “Abans que res, ja ets un dels nostres? / ¿Portes un ull de vidre, dents postisses o una crossa, / un clau o un garfi, / sexe de goma, pits de goma, / sutures que demostrin que et manca alguna cosa? / No, no? Com vols, doncs, que et donem res? / No ploris. / Obre la mà. / Buida? Ben buida. Heus aquí una mà per omplir-la, amatent / a servir el te i esbargir migranyes / i fer tot el que li manis. / T'hi vols casar? / Té garantia: / et tancarà els ulls quan t'arribi la fi i es fondrà de dolor”. Avui dormiré tranquil, me pareix.</span></span></span></p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0312%20petita.JPG" border="0" /> </div>General2025-09-22T12:46:50ZjcmllonjaSopar d'estiu amb flaccidesa i feromones. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142246
<div><br /></div><div> </div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Sopar d'estiu amb flaccidesa i feromones</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent hauries de venir al sopar de demà”. “Demà?” “Sí, tenc una taula molt difícil i tu ets el meu '<em>help angel</em>' per aquestes qüestions, no me pots dir que no”. Idò, cametes me valguin cap a la casa, majestuosa, dels meus amics, cultes, educats, sensibles i sobre tot, bons amics. Quan vaig arribar sonava una cançó del grup “Ànimos Parrec”: “Qui passarà per ses ginyes, qui esmotxarà els ametlers, qui farà cas en els vells...” El meu amic i amfitrió ha repoblat d'ametlers deus quarterades: “no vull que la <em>Xylella</em> me guanyi a mi també!”</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Me toca seure a un taula devora el safareig, centenari, avui ple de nenúfars. La taula sembla difícil perquè hi han col·locat tots els <em>outsiders</em> del sopar, inclòs un servidor. M'havia posat les espardenyes d'espart vermelles, el calçons verds i la camisa blanca. Res! Les sabates més normals que hi havia eren unes sandàlies multicolors que duia un senyor que va dir que era peruà, de llinatge Iwasaki, parent d'enfora d'en Fujimori. Dues dones joves que feien coneixedor que eren parella, massa coneixedor, ho devien esser de fresc i encara menjaven pa de noces, vestits transparents de Cortana que deixaven, no entreveure, sinó veure, uns pits perfectes i uns monts de Venus bens depilats. Un matrimoni -“fem quedar bé amb aquest dos, m'havia dit el meu amic, són els més rics de tots el que hi ha avui aquí”- ell duia una camisa imperi carabassa i ella un vestit de llengües mallorquines. Un compositor, del qual el meu amic Joan Quena, que li havia estrenat una obra, em confessà que li hagué de dir que allò que havia escrit no hi arribava cap veu humana, 'cap problema va dir ell, ho cantarà una veu inhumana feta per la IA'. Mentre, ens servien, com sempre, un sopar de productes de proximitat, el millor eren els melicotons de son Burixó . El sopar començà fort, perquè n'Iwasaki, el peruà, demanà com se n'havien temut que eren lesbianes. En comptes d'importunar-se, se'ls il·luminà la cara: “Idò, quan no vaig poder aguantar més la llàstima que em feia que allò tan sòlid i enorme que m'havien ficat, es reduïa i s'ablania entre les meves cames fins que quedava com els calamars que arrebossava la meva padrina a la cuina”. Bono! Vaig pensar: avui m'ho passaré molt millor que l'any passat. 'Cosa que no passa ara' i mirà la seva parella amb amor. El de la camisa imperi prova de desviar la xerrada cap a la problemàtica del <em>wellness</em> com a negoci i el seu vessant sexual “he llegit que s'ha posat de moda lligar amb perfum de feromones, qui t'ensuma, si te n'has posat, fa que et percebi com la persona més atractiva; això pot ser un gran negoci”. “I tant” vaig dir “que ho demanin a l'actriu Gwyneth Paltrow “que llançà la marca 'Goop' i ara factura milers de milions de dollars” “I què ven?” “Es va fer famosa per vendre unes espelmes que feien l'olor de la seva vagina, però ven suplements alimentaris, vibradors, llibres de receptes 'detox', podcasts sobre mindfulness” “Està vostè molt ben informat” me contesta una senyora major, la única que du joies, altres han cregut que havien de vestir com l'hortera d'en Mark Zuckerberg, l'amo de Meta, i del Facebook i del WhatsApp. Diu la senyora: “tot això és una enganyifa, el benestar, físic i mental, al que aspira tothom, és una pràctica molt senzilla per conduir a un bon estat, que ara es diu 'holístic' i amb això dels perfums amb feromones: on anirà a romandre l'art de la seducció?” M'anava reconciliant amb els integrants de la taula i això que abans de venir havia practicat un exercici que feien els estoics, el <em>premeditatio malorum</em>, que consisteix en preparar-se mentalment pels moments en que creus que ho passaràs malament. Per fugir de la taula faig una pregunta 'destróyer': “Ja estan preparats per la tercera guerra mundial?” El més rics confessen que han comprat un terrenys al Neuquén, a l'Argentina, conec la regió, a la baixada de les muntanyes dels Andes, “per refugiar-nos d'una futura guerra nuclear”, tant els fa, si funciona o no la motoserra redemptora d'en Javier Milei. “Ens entrenam per a dissuadir els conflictes, però...” Quan veig que la discussió es mantén, me'n vaig. Els amics s'han comprat un obra de fang immensa de Miquel Barceló i l'han col·locada prop del torrentó, amb l'excusa de anar a veure-la, vaig a veure-la”.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/igor_mitoraj_ritratto.jpg" border="0" /> </div>General2025-09-22T12:43:39ZjcmllonjaMés sobre turisme i canvi social. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142076
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/L1050806%20torro%20moro%20pintat.jpg" border="0" /></div><div> </div><div><div>Més sobre turisme i canvi social</div><div><br /></div><div>El turisme suposa sempre un canvi en els costums, valors i moral de les societats receptores, que es transformen. Es reconeix que les morals tradicionals sofreixen un fort “shock” quan s’enfronten a comportaments com l'ús del bikini, el nudisme -o el “top less”- o el hippisme. Hi ha ha una ruptura de la concepció tradicional de la família. Per a alguns és una anècdota, per a altres una categoria, però la figura de l’anomenat "Picador" que els manuals d’estudis d'impacte social del turisme en diuen la “beach-boy syndrome”, pot ser menyspreable o significativa, tant se val, però la cita de la pastoral del bisbat, l’any 1962 (“Hombres! No sucumbáis a la seducción y al dinero de las extranjeras!”), és exponent de la preocupació que sentia una institució poderosa com l'església catòlica. Cal reconeixer que el clergat local per mor dels esfectes turístics perd el seu paper de "cacic" de la comunitat. No s’ha d’oblidar, però, que el gran patrimoni cultural de les religions, fa que aquestes considerin el turisme, també, com a generador de rendes per les visites i pagaments d’entrades al seu patrimoni, monumental sobretot. </div><div>Ja el bisbe Enciso, de Mallorca, en una carta pastoral analitzava els efectes positius i els negatius de l’arribada del turisme: “L'economia de l'illa evoluciona ràpidament, la indústria hotelera es desenvolupa a un ritme accelerat, troben feina ben remunerada els illencs i els que vénen de fora, creixen les ciutats, especialment la capital, i es multipliquen els mitjans de comunicació amb tot el món. S’estableixen contactes d’amistat i comprensió entre persones, comunitats i pobles diversos. Afavoreix un moviment d'òsmosi entre les classes socials". Per contra, s’afirma, que “el turisme i l'estiueig afavoreixen la dispersió, el debilitament dels vincles familiars i l'evasió del sistema protector del propi ambient. Es viu fora de casa i s'afavoreixen les tentacions i les aventures. El turisme afavoreix també la despersonalització i la superficialitat en un clima de llibertat. També afavoreix l'egoïsme, ja que el turisme cerca diversió i es desentén de la societat i dels seus membres. També influeix en l'abandonament o allunyament de la pràctica religiosa i l'indeferentisme religiós, afovorint el materialisme, el luxe i les despeses excessives”.</div><div>L’església de les illes va passar per diferents fases en relació al turisme. Al principi de temor i alerta per si causava un destrucció social; en un segon estadi, molts de capellans progressistes veien en el turisme un vector d’obertura mental de la societat; un tercer, de preocupació per l’explotació dels treballadors turístics i pels fenòmens de marginació social que aquesta nova societat turística generava i, finalment, un crit d’atenció pels efectes de degradació social i mediambiental. És en aquest sentit que es publica la “Carta dels bisbes Balears : Ecologia i Turisme a les nostres Illes” on dibuixaven una cara positiva del turisme, “el turisme, avui com avui, podem dir que és el pa de les nostres illes” i una cara negativa: erosió continuada dels signes d’identitat del nostre poble; baixada de valors religiosos i morals de tipus personal i familiar; criteris mercantilistes del negoci turístic sense contraprestacions socials ni culturals; el contrast entre una classe treballadora aclaparada de feines i limitacions econòmiques i el món turístic on hi mana l´oci i l’ostentació econòmica i es remarquen els efectes negatius en el camp ecològic. A les conclusions es fa una crida perquè s’estudiin profundament els efectes del turisme i, als diferent col.lectius implicats, una demanda del que avui en dia es coneixeria com sostenibilitat turística.</div><div>És cert que quan els valors més fonamentals del grup es posen en dubte, molt sovint, el profit econòmic s’anteposa a la pròpia moral. D'aquesta manera s'instaura una doble moral: tolerant pels visitants i més rígida pels indígenes. Les fronteres d’aquesta doble moral, però, es van diluïnt de forma paulatina i inevitable, quan s’acosten i s'igualen els nivells de desenvolupament i els models de comportament. A les nostres illes el turisme va ser considerat, en principi, com a font de progrés cultural, no tan sols material. No així, amb posterioritat en què se l'acusa de ser el reponsable de la pèrdua de les senyes d'identitat de la col.lectivitat. No tot s’ha de vendre, en funció del pragmatisme econòmic, al turisme. </div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div><div> </div>General2025-08-14T09:30:08ZjcmllonjaPassejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142075
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/llonja16%20nova%202.JPG" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme</div><div><br /></div><div>Passejar per Palma a l'estiu té la seva gràcia, sortejant els turistes que omplen Ciutat, funciona com a punt de trobada de la diàspora estival dels amics. Tanmateix als urbanites ens atreu la ciutat com una mala cosa, com una enyorança vana de tot el que passa i ens ha passat pels carrers estimats i coneguts. S'ha de passar revista a les mancances i denous. “Sí” comença un servidor “me varen treure la bufeta de la fel, altrament dita vesícula biliar, una obra d'art que em va fer el doctor José Miguel Moron, quatre foradets al ventre i ala! L'endemà cap a ca nostra, no fos cosa agafàs per l'hospital el que no he d'aplegar. Després d'un parell d'atacades i dues pancreatitis me vaig deixar dur damunt la pedra... i beneïda l'hora!” “Tu sempre tan original” me retreu en Miquel “però vaja, ara ja passeges per Ciutat, però jo el que volia comentar, abundant en l'ocupació excessiva de places i carrers, és que foren tres milions d'euros, diuen, la donació que va fer Jeff Bezos a Venècia per casar-se allà utilitzant, tancant i privatitzant, espais públics. El fundador d'Amazon i un dels més rics del món, pagava per un casament ostentós i grotesc. Mentre, alguns venecians protestaven amb el lema 'Venècia no es ven', al mateix temps que Matteo Boccelli cantava àries als convidats que menjaven hamburgueses i caviar. Miriam Martínez-Bascuñan ha encunyat un mot que m'agrada: 'Geografia de l'excepció'. Uns espais on el poder extrem suspèn les lleis i les regles normals per operar-hi sense límits. La democràcia és una mera espectadora en un món amb regles a la carta”. “Anau en compte” és en Baltasar qui intervé “que per aquí també ho coneixem a això de la geografia de l'excepció, no fa gaire el nostre ajuntament va “vendre” el castell de Bellver a Louis Vuitton, també un dels més rics del món el tal Arnault, perquè durant molts de dies, preparés i executàs els desfilaments de joies i moda que fessin falta. Aquí, en comptes de botar i cridar que “Palma no es ven”, ens acontentaren amb el mantra dels diners que la ciutat hi guanyava de forma directa, una llimosna de ric, i de forma indirecta amb la publicitat que en feien de la nostra Ciutat”. “Més publicitat encara? No gràcies!” és en Mateu qui introdueix la via progressista “això de rics i pobres pren ara una nova dialèctica, recordau allò del 0'7 %? Aquella taxa que els països rics havien de destinar a l'ajuda al desenvolupament? Qui se'n recorda? En el moment en que Donald Trump elimina els fons que els USA destinaven a cooperació internacional i amenaça als qui no destinin un 5% a la seva despesa en armament? Com ens hi hem d'oposar si no hi estam d'acord?” “Com ens hi hem d'oposar demanes?” Inquireix en Baltasar “De la manera que cadascun ho pot fer, escrivint un article en contra, tu, reforçant les oenagés que se'n cuiden, tu, anant a alguna manifestació... La cosa s'està posant molt malament”. “He llegit el llibre de José Tamayo, teòleg, La internacional del odio, que ha identificat el que ell anomena 'Teologia de la Prosperitat' com un dels pilars de l'ofensiva de l'extrema dreta religiosa. Segons aquesta genteta “si els cristians no són rics és perquè viuen en pecat, la qual cosa demostra com es van reafirmant les aliances entre el neoliberalisme econòmic, l'ultraconservadurisme polític i el fonamentalisme religiós” i que evoluciona cap al que Tamayo anomena el “Cristoneofeixisme”, la idea de que Déu-Nostre-Senyor beneeix als bons cristians amb èxits materials, sol anar aferrada de la mà de la crítica a qualsevol “donació” governamental als pobres, als qui considera culpables de la seva pobresa. Recordau el missatge de Jesucrist sobre la dificultat dels rics en entrar al regne del Cel i tota allò del cós de l'agulla i el camell? És un altra variant del supremacisme, anunciat per Kristin Kobes Du Mez a Jesús y John Wayne”. “Colossal això que contes” diu en Mateu “Aquests predicadors nordamericans són l'hòstia en vers!” Acabam amb els companys a un bar d'aquests tradicionals, del qual no diré el nom, que per quatre collonades ens claven una fortuna i, a més, ens miren malament perquè ocupam la taula massa temps. Coses del juliol i l'agost per Ciutat.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-08-14T09:27:07ZjcmllonjaJardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares... Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142074
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/limits%20mudoy.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares...</div><div><br /></div><div>Després d'arreplegar d'aquí i d'allà per confegir el meus 'Jardins d'altri', me pos al Spotify Un cuento para mi niño (“Érase una vez una mariposa blanca...”) de Lole y Manuel i trec de l'armari una camisa estampada de Gianni Versace i... per avall s'ha dit! És l'estiu!</div><div>Afegesc a la llista de llibres que no me compraré, Utopia queer, l'aleshores i l'allà de la futuritat antinormativa. Per començar ja no vull entendre ni el títol. I parlant de començaments, l'autobiografia de Barbara Rey que s'inicia així: “Un dia, quan vaig tornar a casa, el porc ja no hi era”. M'ha recordat allò de Monterroso qui, quan es va despertar, va trobar que el dinosaure encara era allà. Vaja!</div><div>Jaime Rubio Hancock: “L'apocalipsi és un senyor que llenega amb una pell de plàtan que ha tirat ell mateix”. Té un cert regust de paradoxa, com en té el següent on l'apocalipsi està en les mans dels qui tenen un botó roig per prémer: “Quina és l'única provocació que pot disparar l'ús d'armes nuclears? Les armes nuclears. Quin és l'objectiu de les armes nuclears? Les armes nuclears. Quina és l'única defensa establerta contra les armes nuclears? Les armes nuclears. Com es pot prevenir l'ús d'armes nuclears? Amenaçant amb armes nuclears. I així... no ens podem treure de damunt les armes nuclears per culpa de les armes nuclears” (Martin Amis). Deuen fer molt de renou les armes nuclears quan exploten? No ho sé, però sé el que deia el trompetista Miles Davis: “El silenci és el renou més fort, tal vegada el més fort de tots els renous”. Com quasi tots els bons oxímorons, carregat de veritat.</div><div>Nova traducció dels Poemes de Catul (87 aC) que morí prop dels trenta anys, les traduccions més primerenques l'havien 'amorosit' de paraulotes i procacitats, tan normals en la pràctica del sexe. En recuper un trosset de la nova traducció que ha fet Jaume Juan Castelló: “Maleïdes tenebres odioses / de l'Orc, que devoreu tot el que és bell! / Que n'era, de bufó, el pardal que heu pres! / Quina dissort, ai! Pobrissó pardal! / Ara, per culpa teva, s'enrojolen / els ulls plorosos de la meva noia”. Un mallorquí, vell, com un servidor, li donaria un altre sentit, al pardal mort, vull dir. Deia Bertold Brecht: “Si algú vol veure només les coses que pot entendre, no hauria d'anar al teatre, hauria d'anar al lavabo”. Una manera educada d'enviar a la merda? Per reblar el clau: “Quan faig coses sense explicació, sé segur que vaig pel camí correcte” (Federico Fellini).</div><div>En temps d'una de les dictadures militars argentines, Bioy Casares al qui admir com escriptor, tot i que políticament era un home poc compromès, caminava per Buenos Aires quan un home que corria, perseguit per un sicari amb una pistola a la mà, en arribar a devora ell, li pegà un tir. Mentre intentava fugir d'allò Bioy va caure i l'home mort damunt ell. Algú s'hi acostà i li va dir: “No ha vist vostè un assassinat, ha vist una execució”. La seva primera preocupació, mentre s'aixecava, eren les taques de sang a la seva vestimenta. Però reaccionà: “Després vaig pensar que era alguna cosa més que una taca a la meva roba. Per primera vegada vaig sentir que el que s'havia tacat era la meva consciència”.</div><div>Ja a 1930 el gran economista John Maynard Keynes parlava de que en 100 anys, per tan a 2030 i com a conseqüència de l'automatització de la feina viuríem en una edat d'oci i abundor. Tot i profetitzar-ho Keynes solia dir que, més que causar-li alegria, la seva profecia li inspirava terror. I parlant d'automatització: “Benvinguts al paradís de la mandra periodística: ja no cal llegir; si t'encarreguen recomanacions d'estiu, que treballi el ChatGPT, tant se val que la presumpta argúcia torpedini tots els codis deontològics de l'ofici. Perquè un dels efectes més perniciosos d'aquesta pràctica és l'erosió de la credibilitat...” (David Guzman). Crec que no serà tant, ni tant poc. L'ús de les IA es generalitzarà i no s'hi val ara el riure's o el dramatitzar sobre això. Basta recordar quan ens sorpeníem de les cerques fetes per Google i del “Copy-paste” generalitzat a l'hora de fer treballs els estudiants, o riure'ns per desacreditar els possibles errors de la Wikipedia, quan ara: qui és el 'guapo' que no hi acudeix? Caldrà saber usar les possibilitats de les IA o sinó esdevindrem fòssils de la modernitat. Que tal, per acabar, la cita de René Char? “Si l’home a vegades no tanqués sobiranament els ulls, acabaria per no veure pus el que ho paga d’ésser mirat”. No eren temps de la IA.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-08-14T09:25:15Zjcmllonja'Bonisme? o gastar més amb armes. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/142073
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/mai68b.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>'Bonisme' o gastar més en armes</div><div><br /></div><div>El bonisme, segons la injustament denostada Viquipèdia, és una conducta basada en la creença que tots els problemes es poden resoldre a través del diàleg, la solidaritat i la tolerància, és a dir, a través d'actituds característiques de les bones persones. És considerat de manera despectiva per descriure una forma de confiança exagerada, de persones que consideren que els problemes de conviure en societat (des de la netedat pública fins als grans conflictes internacionals) es resoldran per la bondat natural i que no cal dotar-se d'altres mitjans –considerats repressius– per fer complir les normes. Apareix sovint en la discussió entre partidaris de la solució diplomàtica o la defensa armada de conflictes. Pos un exemple, el bonisme occidental front al jihadisme, demostra una feblesa davant un enemic sense escrúpols ni ètica, una guerra santa que no podem vèncer amb diàleg. El bel·licisme no m'agrada, però el bonisme em preocupa pel que té, d'ingenu i paralitzant. </div><div>Joan Ramon Resina és taxatiu: El bonisme mata. Diu que això que molts anomenen bonisme, per manca d’un mot més precís, s’explica per una concepció esbiaixada de l’universalisme consistent a suspendre els judicis de valor i proclamar la igualtat de totes les cultures. És confon amb un «altruisme benvolent» que no permet criticar i que sacralitza les víctimes del colonialisme o del neocapitalisme.</div><div>La meitat dels espanyols consideren que hem de gastar més en armament. No fa molt de la Midnight hammer (el martell de la mitjanit) l'operació amb la qual bombardejaren Iran els nordamericans i amb la qual encara ara no tenim molt clar sí desactivaren el programa nuclear iranià. El que sí va quedar clar és el rol que feia Iran dins la regió: un altre tigre de paper, el gran subministrador d'armes a Hamàs, Hezbol·là o el Houthis del Iemen. Però els acords de pau, també han quedat ferits. Davant això, als atacs de Trump, Netayanhu o Putin, i a les altres més de cinquanta guerres que hi ha actualment al món, l'esquerra, sobretot, s'esvera davant la carrera armamentística.</div><div>El bonisme és, en aquest sentit, un frau, resultat d'un sentimentalisme buit que ha substituït l'acte polític, reflexiu i meditat, per un catàleg de bones intencions i propostes vanes, amb el qual alguns polítics, intel·lectuals progressistes, o el Papa de Roma, tracten qualsevol assumpte greu. Exemples d'aquest "bonisme", ho trobem en el mite del bon salvatge com a subjecte del sistema educatiu, en l'extrapolació multiculturalista de la idea de la tolerància, en resoldre la problemàtica econòmica amb l'ajuda i la solidaritat... alguns autors ho denominen el “Pensament Flàccid". Ni líquid, ni blan: flàccid.</div><div>Tanta bondat, confosa amb transigència, tolerància, comprensió, prudència, es transforma, així, en una cosa “políticament incorrecta”. Bonisme pot ser muntar un menjador social per a donar menjar al famolenc; intentar salvar vides de refugiats que fugen espaordits de la violència i l'exterminació. Bonisme pot ser apostar per la pau i descartar la guerra, qualsevol guerra entre éssers humans. Molt bé. Però Bonistes són, també, com denominen als qui tracten per innocentó, inviable o poc pragmàtic, alguns projectes humanitaris d'ajuda als altres. </div><div>Bonismes n'hi ha de molts de tipus: bonisme educatiu (tots els alumnes són bons i no existeix la maldat en ells); bonisme migratori (tots els migrants són bons i tot s'arregla amb diàleg i obertura); bonisme epistèmic (tot punt de vista és legítim i l'actitud adequada és el respecte i la valoració) etc. L'etcètera és enorme. El bonisme és altament tolerant, evita costi el que costi la confrontació, però fomenta la passivitat i coqueteja amb el relativisme. La seva visió del món és irreal, és, però, una visió seductora, sobretot per les esquerres i els més ingenus. Ningú, normal, excepte els partits d'ultradreta, aprova discursos a favor de la discriminació, el racisme, la xenofòbia o la indiferència davant el desventurat. Però algunes actituds transformen el bonisme en covardia o passivitat. Un indiscriminat “amor i pau” a tots i a tot, implica legitimar estructures d'injustícia.</div><div>Que devia voler dir Machado quan deia “vull ser, en el bon sentit de la paraula, bo”?</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div></div>General2025-08-14T09:24:28ZjcmllonjaDalt del turó amb 'posesiones', ordi, un bon pop i Tom Waits
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141965
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Dalt del turó amb “posesiones”, ordi, un bon pop i Tom Waits</div><div><br /></div><div> </div><div>Observ com el vent fa voltar una fulla enganxada a una teranyina. Ja és ben cert que, com diuen, tot entretén. He mort una serp dins el meu corral, els moixos la molestaven però no s'hi enfrontaven i ella se tornava, com si volgués mossegar, no som de matar animals, però aquestes serps invasores s'han estès en excés, sense quasi competidors, i arraconen la fauna autòctona. Els estalvii el deux ex machina de la feta, però si els diré que ha estat desagradable. Amb el seus significats maledicents, de les serps, em ve al cap la història que em contà en Macià Virot que s'encontrà amb un conegut que passejava un amic de Madrid i li diu, referint-se a ell: “Este señor ha escrito libros sobre posesiones”. I el de Madrid fent una cara rara, demana: “Diabólicas?” Quan veié la nostra expressió afegí: “Posesiones demoniacas?”. “Nooooo...!! Sobre las casas de las haciendas rurales que aquí las llamamos 'possessions', posesiones...” acabaren al Bar Bosch parlant de posseïts i posseïdes. “Qui era el madrileny?” Li deman. “Era en Francisco Corrientes que és més curt que una màniga de guardapits! Que una màniga de guardapits, no! Aquest és més estret que una fulla de pi! M'has sentit bé: que una fulla de pi!”</div><div>La xerrada, mentre feim el cafè, va de si el canvi climàtic ha fet avançar la collita de cereals. Els companys que tenen màquines grans de fer feina a foravila creuen que un poc sí, però que això va segons l'anyada, molt abans de Sant Joan. Aprofit aquesta darrera accepció per recitar-los la glosa: “Segadors, segau arreu, / que sa madona se queixa, / i vós sou blat i jo som xeixa, / mestall de bona llavor. / A Albenya segaven ordi / un mes davant Sant Joan, / i com veien es camp tan gran, / cridaven misericordi”. Un mes abans de Sant Joan, l'ordi ja era collidor. Com ara. L'herba de Sant Joan (Hypericum perforatum) per Sant Joan, que és quan s'hauria d'haver collit, ja estava granada i sense flor. I les oronelles i falzies de cada any se'n tornen més prest. Són per a mi, dues busques més del rellotge del canvi climàtic. La conversa deriva sobre malalts i malaltes, alguns d'ells terminals. És en Gori Cuscussó qui diu “Abans, quan això de les cures pal·liatives als malalts terminals encara no existia, el fuster de Can Rudes, que se veu que tenia una malada per un mal mal, un mal dolent, tu ja m'entens? Idò se va beure una botella de lleixiu sencera, mira tu si devia patir per voler partir d'aquest món fos com fos!”. En Jaume de son Corfadell sempre que se deriva cap a converses d'aquest tipus, desagradables per a ell, sol fer una xicuelina per fugir-ne i conta un acudit: “Saps en que s'assemblen una dona embarassada i una panada cremada?” “No ho sé”, li dic piadosament, l'ha contat mil vegades... “Idò que si l'haguessin treta abans no hagués passat!” Continua el degoteig constant de venda de cases a preus astronòmics, comprades quasi totes elles per estrangers. I les de lloguer, ja, a preus com els de Ciutat. L'onada que resguardava els petits pobles de l'interior de Mallorca ja ha engolit amb el seu tsunami general el Pla de Mallorca. Encara hi ha foravila, desdibuixada, però entre figueres arrabassades i ametlers morts per la Xylella fastidiosa, un pot sortir ben arrebossat de paparres després d'una volta per dins la garriga. “Mos han fet sa clau des lloro” comenta en Francesc Bujarró “Un bon suc al cap mos han pegat” afegeix na Maria Contrada “i això del tsunami ja ho pots ben dir: hem agafat un bon pop!”</div><div>Puig cap al turó i me top amb el fill d'en Toni Remelgo, un al·lotingo ben esportellat que va amb sa mare: estic esclatada! Saps que pesa ja aquest! Vols que el dugui un tros de costa, li dic, deixa-ho fer: ja me'n desfaré. S'al·lot fa una cucavela a un cap de cantó on nosaltres ja n'hi fèiem quan érem nins. Entr a ca nostra a vaig directe a l'Spotify a posar Tom Waits: Innocent When You Dreams, quasi no fa falta traducció: ...Its such a sad old feeling / The fields are soft and green / Its's memories that I'm stealing / But your'e innocent when you dream. “És com un trist i vell sentiment, / els camps són suaus i verds, / són records el que estic robant / perquè ets innocent quan somies” . A ritme de vals. Amoll l'aire condicionat.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div><div> </div>General2025-07-16T17:30:14ZjcmllonjaMés sobre turisme i cultura local. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141964
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-52%20grossa.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Més sobre turisme i cultura local</div><div><br /></div><div>El turisme afecta les cultures locals i les transforma. Aquest impacte ve molt mediatitzat pel nivell cultural i educatiu, tant del visitant com del receptor. A les Illes es pot haver passat d'una valoració excessiva del turista a una desvalorització. Les pautes de comportament de la societat receptora pateixen ràpidament els efectes de l'allau de visitants. S’ha comprovat que l'intercanvi amb altres cultures, més que un enriquiment de la coneixença mútua dóna lloc a una desvalorització de la pròpia imatge i a una folklorització (en el sentit més pejoratiu) de la cultura local. Aquesta es treu del seu context, es comercialitza i s'entra dins coneguts processos d'aculturació. Aquests processos de desvalorització es fan de forma inconscient, tot i que existeixen grups combatius, en contra d'aquest estat de coses. Poc a poc, van acompanyats d'un discurs hostil cap als estrangers, els 'guiris', i a una revalorització, quan augmenta el nivell de vida, de tots els aspectes minusvalorats, sobretot quan es veu que s'arriba a cotes perilloses de subsistència i substitució. </div><div>Aquests processos de desvalorització, acompanyats de manifestacions de menyspreu cap als estrangers, es fan remugant, per la seva inevitabilitat econòmica. El turisme ha estat el fet que ha accelerat el procés de canvi dels costums tradicionals, encara que ja abans s'havien sofert transformacions en el vestir, els hàbits de menjar, els ritmes de vida diària. Per això ara cohabiten col.lectius amb pautes culturals diferents i en franca dificultat d'integració o assimilació per la cultura, “soi dissant”, tradicional illenca. Em referesc als estrangers residents, els immigrants treballadors i els nascuts aquí 'no integrats'. Això provoca xocs culturals. Un dels exponents més clars és el retrocés en l’ús de la llengua catalana enfront de les actituds d'aquests col.lectius i, també, de la política de l'estat espanyol.</div><div>Ha aparegut, per tant, el xoc de cultures. Sense excepció tot sistema cultural té línies de fractura, punts essencials de tensió i conflicte. Els resultats són que ens trobam amb una població que s'ha vist enrampada en un important procés de desestructuració o, si es vol de reestructuració cultural per la incidència del turisme i per l' agregat d'una massa humana provinent de fora de les illes.</div><div>Entenent la cultura en un sentit més ample, és ben clar que a les Balears s’ha d’analitzar el turisme com un dels vectors del canvi cultural, encara que no l’únic, el procés d’urbanització i la predominància de la televisió i la globalització internetiana en són d’altres. En aquest sentit la teoria de l’aculturació diu que quan dues cultures estan en contacte, una tendeix a dominar. En les formes materials de cultura, pos l'exemple de les arts tradicionals: en el cas d'això que hom anomena els souvenirs, com el cas més universal, en un principi es venien a les Balears productes tradicionals, que poc després passaren a ser subtituïts per uns productes degenerats i pseudo-tradicionals, elaborats de forma massiva. Però, paral.lelament, es recuperaran els productes tradicionals amb una dosi de valor afegit, com a reacció a la “prostitució” per la venda turística, en forma d’artesans minoritaris i revaloritzats. En els casos de relacions entre turisme i cultura immaterial passa que el turista quan compra unes vacances compra -molt de pics involuntàriament- cultura, encara que aquesta cultura s’hagi reduït a quatre estereotips venuts pel tour-operator en el fulletó de propaganda o a la cultura-espectacle a les guies turístiques. La conclusió és que, si bé, en determinats casos el turisme estimula fenòmens culturals “reals”, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza.</div><div>El turisme va provocar un emmirallament badoc pel cosmopolitisme postís que duia aferrat. Molts d’illencs interpretaren les seves arrels com una forma d’inferioritat a negar: l’aparició de l’autoodi, la síndrome del “patois” front a la “grandeur”. Però sense el passat, ben ancorat en el futur conscient, ni la nostra llengua, ni els nostres costums haurien de tenir sentit dins el procés d’homogeneització de la societat post-turística. Els Cossiers ballen quan és el dia i l'hora. No ballen, com ho feien abans, cada deu minuts per un esbart de turistes. I això, pot servir d’exemple. Tenim el negoci turístic, però conservant l’honradesa de no vendre ni la dignitat, ni la terra.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-07-16T17:29:28ZjcmllonjaTot esperant Emily Ratajkowski. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141963
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Tot esperant a Emily Ratajkowski</div><div><br /></div><div>Tots els estius esperam n'Emily. Emily Ratajkowski (Londres, 1991) és una de les models més famoses del món. Ha estat portada de tota quanta revista de moda internacional hi ha, model a anuncis de perfumeria i similars, a moda de vestir, desfilant per a tots els modistos i modistes consagrats. Això l'ha convertida en una star, una reina internacional, que fa, entre altres coses, que tengui trenta milions de seguidors al seu perfil d'Instagram. La revista Esquire l'elegí com Dona de l'any i GQ com la Dona més sexy del món.</div><div>Els seus pares, dos professors californians, cercaren amb alguns col·legues més, cases per comprar cooperativament a Europa -Irlanda, sud de França, illes Balears- i per una d'aquestes casualitats de la vida en compraren una a San Joan, a la Rota d'en Teco. Els estius solien comparèixer i fou per això que Emily, de nina, freqüentà Sant Joan, a Mallorca, i passà jornades al poble i als cafès de Can Tronca i Es Centro, amb els seus pares, jugant amb altres nins de la Vila. La qual cosa li generà uns molts bons records de la vila santjoanera. Fins al punt que en una d'aquestes fotografies que es fan les models famosíssimes aparegué passejant per Nova York amb una camiseta on hi apareixien els “Set Dimonis Santjoaners”, el set dimonis dels pecats capitals, la se devia haver comprada quan era joveneta, o l'havia guardada sa mare, escollida del seu immens guarda-roba. Quan es desplaça a Europa i té temps a bastament aterritza a Mallorca i sol venir a passar un horabaixa o un vespre a Sant Joan. "Avui he duit el meu fillet de retorn a Sant Joan, el lloc on vaig passar cada estiu de la meva infantesa” (“the town where I spent every summer of my childhood”).</div><div>En una d'aquestes vengudes el meu fill gran me digué que l'havia vista per la plaça del Centro i un servidor, que havia acabat de llegir el seu llibre El meu cos, me n'hi vaig anar escapat, vaig sortir del cotxe amb el llibre a la mà i en veure'm la seva sorpresa va ser màxima. Ho va reflectir a les xarxes socials internetianes, mentre me signa la dedicatòria al llibre i em qualifica de “lovely man”, un home encantador. “...universe coming together, magical moment. I am so grateful for this life! “...un moment màgic. Estic tan agraïda a aquesta vida !” Parlàrem una estona asseguts a un banc de pedra de la Plaça Nova de Sant Joan, on em digué que estava pensant en comprar-se una propietat a Mallorca. El seu fill Sylvester-Apollo i la seva teta corrien i jugaven ben a prop.</div><div>No l'havia tornada veure de quan visità Sant Joan la darrera vegada amb el seu ex-home el productor cinematogràfic Sebastian Bear-McClard. El fet és que penjà la fotografia a Instagram i automàticament mils de milers de 'likes', i encara ara, es van sumant al 'lovely man' amb el llibre a la mà. He de dir que el llibre demostra que, més enllà de la visió superficial d'una dona que viu i ven l'aspecte del seu cos, hi ha una persona intel·ligent, compromesa amb les causes progressistes feministes i ambientals. És una investigació honesta del que significa ser una dona i una mercaderia. A través de la seva empresa de moda “Inamorata” fa esment de ser una molt bona mánager que fa propaganda amb el seu propi cos del material que vol vendre, penjant fotografies amb banyadors 'minimalistes'.</div><div>D'ençà d'aquell dia els puc contar que una de les coses de la meva vida que més ha interessat a gent que em coneix o em desconeixia és la meva 'suposada' amistat amb Emily Ratajkowski. Moltíssims d'Instagramers encara envien comentaris al perfil, del tipus “preciosa, sexy i escrivint en mallorquí! @climentpicornell, punyetero, sempre has lligat un caramull!” Els seus esbombats flirts amb personatges com el cantant Harry Styles, Pete Davidson de Saturday Night Live, o el conegudíssim Brad Pitt, no fan sinó augmentar el seu pedestal de famosa universal.</div><div>El seu amor per Mallorca i per Sant Joan no el deixa de recordar amb twits com "Mallorca és màgica. Cada vegada que torno tinc la sensació que torno a casa. Tinc la sort de tenir aquesta illa com a part de la meva vida i ara també la del meu fill". Escrit per ella en català!</div><div>En fi, ja ho veuen, la catalogació de 'Lovely man' i el fet d'envestir-la amb el seu llibre m'han aportat el pas a la fama, efímera i mantinguda, que és tanmateix un oxímoron. No cal dir que a Sant Joan, a través de l'amiga dels seus pares, Deborah, que sojorna a can Amador de sa Plaça quan ve, estam atents per si aquest estiu vendrà, o no, a fer una visita als seus records d'infantesa. Sempre esperam n'Emily a Sant Joan.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-07-16T17:25:21ZjcmllonjaEls 'altres mallorquins'. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141962
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_4025%20futbol%20petita.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Els 'altres mallorquins'</div><div><br /></div><div>Aborronats pel procés immigratori, un allau incontrolable de gent -producte subseqüent del desenvolupament turistic desbocat- ens demanam: Quines són les senyes d'identitat dels mallorquins d'ara mateix? Francesc Candel, autor de Els altres catalans (1964) hagués fet aquest mes cent anys. Xavier Antich recorda la frase de Paco Candel: “La catalanitat no és una qüestió de naixement, sinó de voluntat”. La podem fer nostra? No sé molt bé que vol dir 'tenir la voluntad de ser mallorquí'. Vivim en uns territoris on la diversitat poblacional, una realitat incostestable, convendria que fos un projecte comú, ja que quan Candel parlava dels 'altres catalans' no es referia només a una realitat demogràfica, sinó a un fracàs ètic i polític i, alhora, assenyalava un horitzó: “nomé serem un país si la diversitat de la seva gent és part essencial del seu relat fundacional”. Podem fer nostres aquestes reflexions per Mallorca? Quin és el relat del mallorquinisme obert, inclusiu? Com s'ha d'abandonar el relat pessimista del país en que ens convertit? Hi hem d'introduir, diuen, la 'voluntat del país que volem ser'. Tampoc sé molt bé com. Amb la llengua catalana per estendard? Ens diuen que la llengua ha de ser avui “un espai de trobada i no d'exclusió”. Com es menja la frase anterior? L'essència preexistent que marcava el mallorquinisme abans, on la llengua era un pilar fonamental, hauria hagut de donar lloc a un projecte col·lectiu d'una idea de mallorquinitat viva, a la qual s'hi haurien d'afegir els 'nous mallorquins' qui avui, per ventura, no saben que pertanyen a un projecte que els és desconegut. Quina paradoxa!</div><div>L'amic Max Cahner, proposà a Candel com a títol Nosaltres, els immigrants, però ell va defensar que s'havia de dir Els altres catalans, en clau de realitat social, de classe i nacional, per mantenir viva la idea de Catalunya com un sol poble. Passa talment a Mallorca? Amb el creixement demogràfic que ha hagut de rebre, sense la potència integradora de Catalunya? Els immigrants són majoria a alguns territoris de Balears, i això col·loca el mallorquinisme baix una pressió intensa, generant desànim en els mallorquins que senten encara que el fet de ser mallorquí és sentir la llengua i el país, amb la seva cultura i història, com realitats indissociables. Realitats que han romput els qui anomenam “nouvinguts”, que són portadors d'unes altres realitats que en nom del multiculturalisme diuen que hem de respectar, encara que aquest respecte entranyi la desaparició progressiva i total de la mallorquinitat històrica. Vet aquí el plantejament de la problemàtica que Candel va saber exposar i de la que ara ens sentim orfes, orfes d'una realitat integrativa suficient i que substituïm amb el plany de 'està fet de noltros'. </div><div>Després de despullar la mallorquinitat de components ètnics i traspassar-la als components de treball i residència, com ja feu Jordi Pujol, qui recordava que el problema central de Catalunya no era ni la llengua, ni l'economia, ni la política, deia ell: “el nostre problema central és la immigració i per tant la integració”. La realitat és tan abassegadora que començam a sentir-nos estranys dins ca nostra. No es redueix a un 'wishful thinking' allò de que 'és mallorquí qui ho vol ser'?. Perquè qui ho vol ser de tots aquests 'altres mallorquins' i que vol ser? No se sap molt bé. Sense el desig de parlar català de Mallorca, vist per molts d'immigrants com un obstacle, una dificultat més a la seva integració, en espanyol, dins la realitat multicultural, encimentada amb la 'lingua franca' internacional, l'anglès, i comptant amb la col·laboració dels espanyolistes irredents desfressats de bilingüistes. Com diu Damià Pons: “La inèrcia, que és favorable a la llengua castellana, i la incidència del supremacisme lingüístic que practica l’Estat, facilitaran o acceleraran que es compleixi l’objectiu de sempre del nacionalisme espanyol: la substitució lingüística”.</div><div>Ho tenim cru. Entre el detectar correctament el què es la 'voluntat de ser mallorquí avui' i el maneig per provocar la desaparició de les petjades resistents del mallorquinisme històric, la llengua principalment, per part dels assimilacionistes de Vox i companyia, llegiu el PP, ja me diran vostès... Que pensin en tot això els qui en saben i també els nostres polítics. De cada pic estam més impossibilitats per prendre les mides del que cal per ser mallorquí l'any 2025. A part d'estar empadronat.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-07-16T17:23:58ZjcmllonjaJardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141961
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/peix.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort</div><div><br /></div><div>Els meus 'Jardins d'Altri' són trossos de brancam dels arbres dels veïns que m'han sobtat. George Brassens em recorda que quan un és colló, és colló i que Le temps ne fait rien à l'affaire (Quand on est con... On est con). Sona la música i me top al diari amb la noticia de la mort de Joan de Sagarra, personatge al qual llegia però que no fou mai persona que m'agradés, el definia molt be Manolo Vázquez Montalbán: “En les cròniques de Joan de Sagarra, l'estil i el llenguatge són dinamita pura, una continuïtat de cartells esqueixats per la mateixa mà que els enganxava”. Ni la Cultureta, ni la Gauche Divine, ni hòsties...</div><div>Alberto García-Alix, el fotògraf, publica un llibre: La ausencia como estímulo, i aquest tros em toca profundament: “Naixem amb dolor d'absència... Bategam en el que hem perdut, en el que se n'ha anat i en allò de més enllà que no tenim”. Entre el dol per les absències i la mort d'un escriptor me deman sobre la relació entre la vida i la mort, quin fil d'absència o de presència les lliga. La vida i la mort, dos pols inseparables de l’existència humana: “Si la vida és un do, la mort és el seu revers inevitable”. Els refranys mallorquins aborden aquest tema amb una barreja d'inevitabilitat, realisme i humor negre: “Moren papes, moren reis, / moren bisbes, moren monges, / moren frares i canonges, / moren joves, moren vells. / Moren els que tenen béns / i moren els qui no en tenen, / moren els qui pretenen / i els qui no pretenen gens’. </div><div>També per altres llars s'interroguen sobre el tema, seriosament o sarcàsticament: "La mort no és el contrari de la vida, sinó una part d'ella” (Haruki Murakami). "No em fa por la mort; senzillament no vull esser allà quan ocorri” (Woody Allen). "Morir no és res; no viure és espantós” (Victor Hugo). En fi, la mort és el preu que pagam per haver viscut.</div><div>Joan Fuster aborda la mort amb una ironia lúcida: “Només amb la mort t’alliberaràs de tu mateix. Resigna’t, doncs, a no ser lliure mai”. Aquestes paraules, amb el seu to sarcàstic, ens fan reflexionar sobre la paradoxa de l’existència: "I morir: deu ser deixar d’escriure?" Es demana Fuster. O, amb pragmatisme: "No facis versos sobre la mort: és inútil. Fes testament, que resulta molt més pràctic”. Tanmateix: "Que siguem més mortals que una cadira, personalment, m'irrita”.</div><div>Amb ànim més transcendent: "Morir és haver viscut" (Salvador Espriu) o "Acceptar la mort és començar a estimar més intensament la vida” (Josep Maria Esquirol). En un altre registre, el poeta mallorquí Joan Alcover, marcat per la pèrdua d'una filla, va escriure línies que destil·len inseguretat: “La vida és un do fràgil, com la llum d’una espelma al vent”. La seva poesia ens recorda que la mort dona sentit a la vida, precisament, per la seva brevetat. També ho recorda H.C. Andersen més irònicament: "Gaudeix de la vida. Tindràs molt de temps per estar mort!". I un altre escriptor, Gabriel García Márquez: "La mort no arriba amb la vellesa sinó amb l'oblit". El refranyer tornar a posar els peus en terra: "Menja bé i caga fort... i no temis la mort”.</div><div>"Aquell que tu creus que ha mort, no ha fet més que avançar-se en el camí" (Sèneca). "La vida és bonica i la mort tranquil·la, el dolent és la transició” (Isaac Asimov). L'actor i poeta valencià Ovidi Montllor va deixar sentències que provenen de les seves cançons o poemes: “I ací a la terra, quan ens morim, els fills deixem, amb l’esperança que facin ells, el que no hem fet.” I el nostre Blai Bonet: “Viure és mirar la mort sense deixar de somriure", una visió hermosa de l'existència.</div><div>Escric mentre sona ara Blood on the tracks, una meravella que enregistrà Bob Dylan fa cinquanta anys, un compendi sobre el desamor i la soledat: “Ella va néixer en primavera, jo massa tard”. Allà hi ha If You See Her, Say Hello (“Record beníssim cada escena, es succeïren en un alè”), segueix Shelter from the storm... </div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-07-16T17:19:33ZjcmllonjaLenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141960
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/lenin.jpg" border="0" /></div><div> </div><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Ara, que ja tenim Papa nou, Lleó XIV, podrem parlar més tranquil·lament d'aquestes qüestions: ¿Com ho han fet perquè el cos del Papa Francesc aguantàs tants de dies sense que es corrompés? Existeixen tractaments químics que retarden l'autòlisi -destrucció cel·lular- i la propagació bacteriana. Tradicionalment s'ha emprat el formol o la formalina, que són tòxics i potencialment mutagènics. A més, impliquen la substitució completa de la sang bombada per les artèries, es sol drenar per la jugular, la caròtida o la femoral. Segons el tanatopràctic Andrea Fantozzi, les restes mortals dels últims papes han estat probablement tractades amb Fluytan, que fa que els cadàvers no necessitin ser exanguinats per complet i que també s'aplica de manera tòpica, té efecte "bactericida, trombolític -dissol els coàguls- i lipolític", la qual cosa contribueix a preservar els teixits i eliminar olors. "Permet un resultat altament higiènic alhora que garanteix un aspecte més presentable dels cossos".</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">El cas del Papa Francesc em du cap el record de la mòmia de Lenin, al mausoleu de la Plaça Roja de Moscú, sembla que amb problemes d’ubicació. El professor Ilia Zbarski, va contar com el 1924 el seu pare submergí el cos de Lenin en una mescla llefiscosa de glicerina i acetat de potassi, ja ha fet cent anys d’això. A requeriments de Stalin, havien de conservar el cos de Lenin, al qual se li havia injectat a través de l’aorta sis litres d’alcohol i formol, li tragueren la melsa, el fetge, el lleu, els budells, i li feren talls pertot perquè hi penetrassin els sucs que l’havien de conservar. La història passa per episodis d’alarma com quan li aparegueren fongs i llevadures negres damunt la pell, o pel maquillatge i la il·luminació <em>ad hoc</em> perquè sembli quasi viu. Trotski s´hi oposà.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Però, on de veritat és poden lamentar les malifetes a que es sotmet a un d’aquests herois de la modernitat, va ser en el procés de momificació de Mao Ze Dong: “El gran timoner” de la Xina. El qui fou el seu metge, Li Zhisui, explica les canòssies que passà l’equip i els resultats desconcertants després d’injectar-li diverses substàncies: “la cara de Mao és va inflar i el coll es feu més ample que el cap, els porus supuraven formol, les orelles formaven un angle recte amb el cap, l’aspecte del cadàver era grotesc”. Dos Maos, un de cera i un conservat en formol, estaren un any sencer a un hospital subterrani de seguretat a Pekin, fins que s’acabà el mausoleu de la plaça de Tian'anmem.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">El que va ser un desastre fou l'embalsamament de Pius XII, el 'papa que va explotar en el seu taüt'. Després de morir, el 9 d'octubre de 1958, el seu metge, Riccardo Galeazzi-Lisi, li va aplicar un procediment de la seva invenció ('osmosi aromàtica') consistent en embolicar el cos amb cel·lofana i olis aromàtics. Això en lloc de conservar va accelerar la seva descomposició, alliberant gasos que van provocar acubaments entre la guàrdia suïssa que vetlava el cadàver. El seu tòrax va acabar rebentant en el cotxe fúnebre. El trauma va ser tal per a la Cúria Romana que els seus successors, Joan XXIII i Pau VI, van demanar que els seus cossos fossin preservats a la manera tradicional per als seus funerals. No obstant això, tant en el casos de Joan Pau I, Joan Pau II com de Benet XVI els serveis funeraris del Vaticà han optat per una tècnica més moderna. La mateixa que, segons sembla, s'ha utilitzat amb el Papa Francesc, ho explica Andrea Fantozzi, president de l'Associació Italiana de Tanatopràxia: “una conservació temporal dels seus cossos que permet la seva natural degradació una vegada conclouen els funerals i són enterrats”. Aquestes odissees expliquen les malifetes a les que són sotmesos els cossos “presents” d’aquests personatges històrics. No fan més que evidenciar la poca cosa en que ens convertim i les operacions necessàries per gaudir d’aquestes vies cap a l’eternitat.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"> </p><div><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span> </div>General2025-07-16T17:16:25ZjcmllonjaDalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141959
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/CrumbSweetie.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral </div><div><br /></div><div>Després de les tempestes de la nit na Margalida puja a veure si han sobreviscut els planters d'alfabegueres, les roses místiques i els clavells de moro. Ha anat bé, el poc calabruix que ha fet no els ha despentinat. Baix cap al poble. Prop de l'església hi ha lul·lea. Els abellers en aquest temps se separen en eixams diversos, i això sol passar cada any a un abeller històric que hi ha dins un forat a les pedres del campanar. Avui, un d'aquests nous, s'ha aferrat al monòlit que dedicaren al frare del poble que va anar a convertir indis per devers Califòrnia a les ordes de fra Ginebró de Petra. Han cridat a un, que va d'abelles, i amb un toc precís ha fet caure l'eixam dins una caixa-casera. “M'han dit que el 'manolito' ha aparegut arrebossat de beies” Me comenta l'amo en Joan Pleu. “Au! No heu d'exagerar, i la pedra és un 'monolito', 'monolito'! No heu de dir 'manolito' l'amo en Joan que no queda massa bé” El corregeix en Sion Cot. “Saps que te vull dir? Que jo ho vaig aprendre a dir així, i ja me va costar...!”</div><div>Per fer temps, abans d'anar a donar el condol a l'església, m'atur al cassino i m'assec a una rotllana de “sèneques” per petar la xerrada. Com que hi ha un silenci aprofit per contar alguna cosa de la meva família: “Mon pare, va créixer dins la ferreria de son pare, el meu Padrí Climent, allà al carrer de s'Arraval i, com tots els al·lots pucers, feia el que podia, malfraig a cosses! Un pic feia tornar pessetes en duros, feia créixer una peça de dos damunt s'encruia i llavors la torrava dins sa fornal i enganava en Pep dels Ulls, un torroner que venia per ses festes. Un bon dia mesclà carbó amb flor de sofre i potassa i allò dins la fornal va fer un pet”. “Li esfondra sa fornal?” “Idò. Son pare, el ferrer, li fa fotre quatre galtades i una bona barrejada”. “Una barrejada?” Demana un palmesano que ha vengut a viure al poble. “Sí, una barrejada, a mon pare, el meu padrí no el va 'renyar' mai, sempre el va 'barrejar' quan l'havia de reprendre per alguna cosa”. “Barrejar... Ho trob molt més descriptiu i viu, i vol dir lo mateix” s'aclareix ell amb ell, el de Palma.</div><div>“I la cosa sexual? Com ho dus?” Li demanen a n'en Xesc de son Cloves que en solia bravejar molt. “Malament. En això des boixar, vaig de mal paper en mal paper, i ja no té remei... Ai!” “Que no”, li dic i li recit un tros de La Rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseït: “Si en saps el pler no estalviïs el bes / que el goig d'amar no comporta mesura. / Deixa't besar, i tu besa després / que és sempre als llavis que l'amor perdura”. Deix altres estrofes ( “Si la despullava / oh, la meva amor!...”). Mentides piadoses per homes grans. Això de la poesia no l'ha impressionat gaire. “Ja ho provaré demà” continua en Xesc “ i si va bé, bé, i sinó, s'arreglarà tot sol, o ho arreglarà es temps, que és molt suposar...” El corol·lari crec que és: 'qui dia passa, any empeny'! “Vos promet que me resignaré!” conclou.</div><div>Anam cap al funeral. Trob en Mateu Calliscló i me conta que son pare ahir se va trobar molt malament, era una cosa de ventre, i se veia que l'homo ho passava fatal. Cansat, els va dir, després de sentir que el volien ingressar a l'hospital: “No, a l'hospital, no, me podeu dur directament al cementeri i ja tendreu una feina feta”. La filla li digué a cau d'orella: “Mon pare, això no va així: primer vos heu de morir!” I ell va fer com que ho entenia. I parlant de morir-se me trob fent coa a la filera del condol del funeral d'en Guillem de Can Bleix, acot un poc el cap quan pas per davant els endolats -és un dir- i murmur quatre paraules: 'al cel mos vegem', 'vos acompany en el sentiment', 'en pau descans...' Pens amb en Salvador Dalí, quan li demanaren: “És vostè creient?”. Respongué: “No, no som creient, però som practicant”. Un poc com un servidor.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div></div>General2025-07-16T17:10:23ZjcmllonjaConviure amb la IA (Intel·ligència Artificial): una oportunitat també per a l'educació
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141822
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/investidura%20107%20petita%20miquel%20barcelo%20cares%20tapades.JPG" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Conviure amb la IA: una oportunitat també per a l’educació</div><div><br /></div><div>El meu convenciment és que la irrupció de la Intel·ligència Artificial (IA) en l'educació, i no sols en l'educació, serà semblant a la irrupció de la fotografia digital front a la fotografia Kodak amb rodet (avui ja no en venen) i els qui no hi creien, ara, tanmateix, fan fotografies digitals amb el seu mòbil. Els educadors de Corea del Sud han decidit que l'ús de la IA entri en el currículums educatius des de de ben joves. Al mateix temps, escoles occidentals proclamen que dins els seus recintes escolars han eliminat les pantalles, radicalment, per la seva 'malignitat'. Aquestes divergències no fan sinó accentuar com d'incongruent és l'entrada de la IA en les nostres vides.</div><div>Mariano Fernández Enguita que ha publicat recentment La Quinta Ola. La transformación digital del aprendijaze, de la educación i de la escuela, afirma que a Internet hi ha el millor coneixement, i també redundància i molt de fems. Però la combinació de dispositius digitals, programari i connectivitat ja han transformat l'escola. Els nins i nines han d'estar molt ben preparats per un món tecnificat. La formació en línia, e-learning li diuen, ha passat de ser una modalitat marginal a ocupar un lloc central en els sistemes educatius de tot el món. Aprofitant les noves tecnologies, es pot atendre un nombre major d'estudiants i, paradoxalment, de forma més personalitzada. Sara Osuna opina que en temps de la IA s'ha de formar els alumnes en el pensament crític: la IA ha vengut per quedar i s'ha d'aprendre a conviure amb ella, 'no a viure d'ella'. La IA és un bon aliat dels docents i també dels discents. Anna Pagès és demana que haurà de fer el professorat davant la irrupció de la IA, convertida en una mena de 'braç fantasma' d'un alumnat cada vegada més dispers i distret. ChatGPT, Copilot, Gemini, Perplexity, Grok, DeepSeek, Le Chat-MistralAI... s'han convertit en uns bons professors ajudants: 'ajuden' a fer treballs, substitueixen la lectura d'un article per un resum de les idees principals, preparen temes, fan presentacions... En aquestes circumstàncies: Com hem d'avaluar avui als nostres alumnes? Es demana Pagès qui proposa proves orals “tech-free”, és a dir mantenir converses amb ells sense cap suport tecnològic. Perquè no? Però això no vol dir expulsar la IA de les aules!</div><div>La intel·ligència artificial millorarà l'aprenentatge o l'empitjorarà? És un poc com diuen els mestres de judo, referint-se al seu 'contrari', no es tracta d'oposar-s'hi de manera bruta, sinó d'utilitzar la seva força al teu favor. I no creguem als catastrofistes que anuncien la substitució del professorat per màquines: és inviable. Si es tractés únicament d'aportar informació als alumnes o fins i tot alguns aprenentatges, la intel·ligència artificial pot substituir i superar als professors. Però a la IA no se la pot deixar tota sola. La IA serà un assistent del professorat, el pot usar per a moltes de les seves tasques, i un agent o un interlocutor de l'alumne, perquè no haurà de limitar-se a l'única resposta que doni el mestre. L'alumne pot tenir amb la intel·ligència artificial una interacció rica, en el sentit d'extensa, que no li podria donar un professor. Perquè un professor només pot donar atenció col·lectiva o molt de tant en tant, atenció individual. </div><div>Pensem encara que el llibre és l'eix entorn del qual s'organitza l'escola, però la capacitat d'aquest artefacte, la IA, trenca completament amb això. Crec que la IA serà un bon aliat pel dos grups, alumnat i professorat perquè les pantalles, les xarxes socials i, ara, la IA, formen una tríada de la qual no en podem fugir de cap manera, ni prohibint les pantalles dins l'escola. És cert que han generat vicis i defectes en l'aprenentatge dels nostres alumnes. Però el paper dels nous mestres serà el d'aprendre a usar correctament els dispositius electrònics i les aplicacions que tots aquests vehiculen. Educar en la no dispersió, pels múltiples estímuls que sorgeixen d'aquestes plataformes. Però, sobretot, els hem d'educar en la decència, altrament dita ètica, de l'ús de la IA. </div><div>(Aquest article era molt més extens, Le Chat-MistralAI, un xatbot d'una IA europea, el m'ha reduït automàticament perquè cabés en aquest diari).</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2025-06-13T11:14:52ZjcmllonjaConversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141821
<div> </div><div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/ginsberg.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda</div><div><br /></div><div>Els amics ens retrobam, no hem perdut el punx discutidor, passejant per Palma. Comença en Biel, com sempre tan superestructural: “Es podria pensar que el neofeixisme és un revolta contra la globalització neoliberal?” Contraatac jo mateix: “Hem de ser clars, la globalització es refereix simplement a la interdependència dels països a distàncies intercontinentals”. “Sí, però aquesta concepció està 'geogràficament despullada'. No hi ha res mes?” En Julià posa seny: “Els populistes ho tenen molt fàcil, culpen el comerç i els immigrants de la majoria dels problemes dels seus països, per això imposen aranzels proteccionistes i inicien creuades contra els estrangers, però obliden que les xarxes socials són fonts molt més potents de globalització, com abans ho eren el comerç o el pas transfronterer de persones, legals o il·legals”. “Sí, però...” és en Toni qui contrapunteja la discussió “ja hem vist a tots aquests milionaris de les noves tecnologies, que crèiem demòcrates, com es posaven de genollons davant Trump, i algun aixecava el braç fent la salutació feixista”. “Es cert! Però no hi ha modernament camises negres, ni blaves; Michel Feher al seu llibre Producteurs et parasites els anomena “nazis asperger”. “Hem de ser coherents: tots els qui voten l'extrema dreta són feixistes?” Taxatiu diu en Biel: “Sí. Simone de Beauvoir: un no neix feixista, s'hi converteix. Mira tu com molts d'intel·lectuals, wokistes abans, s'han passat a l'extrema dreta. S'han cansat de la monòdia del canvi climàtic, del feminisme...” “No, per favor!” és en Gori exaltat “no traguem el feminisme! Ja me conec el discurs: Maleïdes feministes arrogants, que fan sentir a molts de mascles resistents heroics de la masculinitat lúcida, front a la onada abassegadora de correcció política i de poder feminista”. </div><div>Dic que Marian Martínez Díaz-Bascuñan me deia: “La ultradreta en ascens no és més que una reacció al dogmatisme progressista. Els wokistes són els culpables de l'auge de l'ultranacionalisme aranzelari i de la dreta venjativa”. “Jo tenc la solució!” diu en Tomeu, “l'autoajuda. Basta escoltar a Marian Rojas Estapé o a Nazareth Castellanos per saber que la biologia és la causa i la solució de tots els nostres problemes; que si l'oxitocina, la dopamina, les endorfines... i la seva producció natural a traves de la meditació, el silenci, la practica de la respiració... Aquestes hormones aconsegueixen solucionar el nostres problemes dels quals en tenim la culpa nosaltres mateixos, no són culpa de la precarietat laboral, de la falta de temps o de les dificultats per accedir a un habitatge. Són culpa nostra i si tenim voluntat per solucionar-no ho podem fer”. “Un poc d'assossec” demana n'Alexandre “pretendre tenir, com tenen aquest gurus, un mètode universal que serveixi per poder solucionar problemes concrets és una vertadera barbaritat, ja ho diu en Ramon Nogueras al seu llibre Perquè creim en merdes”. “¿Com es possible que posin exemples com el del monjo que va descalç, les pedres del camí el molesten i demana que s'arregli el camí per no fer-se mal al peus, quan, un altre monjo més savi, li diu: 'perquè no te poses sabates?'. “Això és una enorme banalitat”. “És la pregunta de sempre” suggereix en Toni “Es més fàcil canviar-se un mateix que a tota la societat?” “Una altra metàfora: un peix que està malalt, enrevoltat d'aigua bruta, li donen medicines per tractar el seu mal individual quan, només canviant l'aigua bruta per aigua transparent es resoldrien tots els mals, el seu inclòs. Els mals col·lectius, si se solucionen, també solucionen els mals individuals”. “I què hem de fer?” En Joan: “Hem de tornanr a creure que els desitjos d'igualtat dels altres no ens robaran res, creure que et roben dona lloc al ressentiment i obre el camí de l'extrema dreta, alimentant la cultura de la polarització i la crispació continua. El wokisme irredent i tradicional no se'n tem que aquest l'èxode és alimentat per gent a la que se li ha promès prosperitat i se sent traïda pels seus governants. I és aleshores quan el neofeixisme fa aparèixer fantasmes de la modernitat apocalíptica: el feminisme, la globalització, l'emigració, el canvi climàtic...”. “I així anam”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2025-06-13T11:09:57ZjcmllonjaJardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141820
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/L1080248%20torro%20temporal.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka</div><div><br /></div><div>Els meus 'Jardins d'Altri' aprofiten i fitoren el que trob en el meu devenir lector. Per això en Bartomeu Lliteres, que sap de la meva dèria pels llibres d'aforismes i similars, em forneix de textos sovint. Me va fer de veure abans d'una obra de teatre a Manacor i em regalà dos llibres de José Luís Cuerda, el cineasta d'Albacete, inventor dels “inteletos” que es com es diuen a Albacete les ocurrències, les idees irreverents, les frases còmiques, els pensaments 'irreprotxables'... A Me noto muy cambià i a Si amaestras una cabra, llevas mucho adelantado n'ha recollit a balquena l'autor de la desorbitant pel·lícula Amanece que no es poco. “Un escarabajo pelotero sabe perfectamente lo que se trae entre manos”; “¿Por que se venden mejor las excusas que los argumentos?”; “Aprender a defenderse sinceramente de las alabanzas”; “La transcendencia es abrumadora e insultante. Y una tabarra”; “Mi infancia me acoge con serenidad cuando la necesito”; etc, etc...</div><div>Perseguint aquesta mateixa dèria m'arriba a les mans el llibre del que ha fet l'edició i la traducció Martí Domínguez La Llum de les Llums. Antologia de la saviesa del segle XVIII (Angle editorial, 2025) per on hi circulen -amb la raó com a força motriu- Voltaire, qui ensenyarà a pensar, Rousseau, que igualarà a tots els ciutadans en drets i deures, Montesquieu, que anunciarà la separació de poders, Diderot, que voldrà posar el coneixement a l'abast de tothom i també plomes menys conegudes, una antologia del pensament dels escriptors il·lustrats. “Creure és, molt sovint, dubtar” (Voltaire). “El mantell de la llibertat serveix per cobrir moltes petites cadenes” (Charles de Brosses). Laurent Angliviel de La Beaumelle: “Per tot arreu veig gent que fa el bé i que el fa malament” (l'autor va escriure això el segle XVIII, encara no s'havien inventant les oenagés, ONG's, del segle XX). Charles Pinot Duclos: “La modèstia és l'única brillantor que es pot afegir a la glòria”. Luc de Clapiers: “Els homes tenen grans pretensions i petits projectes”. I així un raig més.</div><div>I perquè no tot siguin flors i violes, repàs una traducció al català dels Proverbis de l'Infern de William Blake (Londres, 1757 – 1827) poeta, pintor, gravador i místic anglès. “Fes anar carro i rella per damunt els ossos dels morts”; “La Prudència és una vella i lletja fadrina rica, festejada per la Impotència”; “Fica’l de cap al riu a qui li agrada l’aigua”; “L’eternitat està enamorada dels productes del temps”; “Cos mort no venja injúries”; “Si el boig persistia en la seva bogeria esdevindria savi”; “La vergonya és el mantell de la supèrbia”; “Les presons són fetes amb les pedres de la Llei, els bordells amb els maons de la Religió”; “Mai no sabràs quan n’hi ha prou si no saps quan n’hi ha massa”... i així un reguitzell més.</div><div>I per acabar amb bona boca una tanka de Sato Norikiyo, el Monjo Saigyo (1118-1190), en versió del meu enyorat Joan Alegret: “Fressa afeblida / d’insectes a les herbes / que el temps asseca; / penetren raigs de lluna / per tota la garriga”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div></div>General2025-06-13T11:07:52ZjcmllonjaDalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141819
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/flors%20de%20fava.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak </div><div><br /></div><div>Els nisprers comencen a mostrar el groc dels nispros madurs. Brosten fulles noves els arbres fruiters, i les vinyes, al mateix temps que els bocins de terra s'omplen d'herba alta, molta ravenissa groga. Hi haurà bona pastura per les guardes d'ovelles tot i que ja no veig pastors com els d'abans que passaven la nit amb els seus animals. Els cereals ja espiguen, però els ha pegat 'rovell', sobretot a l'ordi, i també als alls. A Llorito han hagut d'avançar la Festa del Sequer quinze dies, l'any passat moltes de figues les hagueren de guardar dins la gelera per poder exposar-les quan era hora, una altra constatació del canvi climàtic, les floracions i les cuites venen abans. Ai! Abans!</div><div>Pel poble continua el roll constant de gent forana que ve a instal·lar-s'hi, omplint l'escola d'infants i el PAC de nous pacients, i això fa augmentar la necessitat d'aigua potable i d'altres demandes d'una població que va creixent acceleradament sense possibilitats d'una planificació prèvia, tot això agafa els poders locals desprevenguts. “Massa fan, trob”. Diu un que és de la corda dels qui governen ara.</div><div>Al cafè, a la rotllana, surt la ració continua d'abans i abans i abans... És l'amo en Guillem de Son Bastei: “Abans sempre deixàvem obert. Vos prendran coses! Me deia sa gent i jo, saps que te vull dir? Amb això de deixar obert a ca nostra sempre hi he trobat més coses que ses que havia deixades...!” Un altre feta d'abans, ho conta n'Andreu Costavall: “Uns, de la vila, fa cinquanta anys, feien els servei a la Creu Roja de Montuïri, i se'n duien un accidentat dins l'ambulància i, amb la velocitat, pegaren a una altre cotxe i el conductor d'aquest es feu molt més mal que el qui duien. Descarregaren el primer ferit, deixant-lo a la vorera de la carretera, i hi posaren el nou: 'No vos mogueu molt!' Encara li digueren mentre tornaven a partir, escapats, cap a la clínica. Aixó només podia passar abans”. Això altre ho conta n'Arnau, diu que els bocs tenen mala fama, ben guanyada, de traïdors. Encara record el boc den Pep des Fraig que el trobà ajagut dins el llit. En aquest cas, el cunyat de n'Arnau de So Na Cantora posà una guardeta de cabres, amb un boc; Diu n'Arnau: “Ja el tenien advertit: que anàs alerta amb so boc... i, efectivament, un dia que li donà s'esquena es boc el mufà i de la sempenta li va rompre tres costelles i n'hi consentí dues. I no se conformen amb una envestida, hi tornen. Tanta sort que amb s'ajuda d'uns canastros el se llevà de damunt. I així i tot encara el mirava de coa d'ull”. “Saps que t'he dic que un home quan fa seixanta-cinc anys no ha posar una guarda de cabres, i ha de vendre es motor de serrar, si no vol tenir un denou!” “I el tractor que ha de vendre!” Afegeix n'Andreu de can Llamp. “I no s'ha d'enfilar a podar o a collir! M'has sentit? Més de dos han tengut ferides i ossos romputs, cops que ja no clouen com quan un és jove! I així i tot no creuen, pensant que mai passarà res!” “Res m'has dit! Basta mirar-se el xirimandango que ja se panseix!”</div><div>Me'n torn cap al turó i en Toni de sa Bodegueta me dona unes bledes esplendoroses, amb un tronxo de dos pams. Decidesc fer “peixos de la terra”, tal com me'n va ensenyar mon pare: bullir els tronxos i després fregir-los, arrebossats amb una pasteta feta de farina i aigua, algú hi posava un ou a la mescla, si en tenien. Deliciosos!</div><div>Em ve al cap una de les poques poesies que em sé de cor, un tros de Cavallet de serp de Guillem d'Efak: “Tantes coses voldria, tantes coses vull, / els somnis que tenia han passat per ull. / De les papallones que he perseguit / sols tenc la polsina que em tenyeix els dits. / Cavallet de serp que tant t'he encalçat / sols remenes l'aire d'un món esbucat”. Idò, ben cert, les coses de la memòria són males de dur en torn.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2025-06-13T11:05:45ZjcmllonjaLa Internacional Reaccionària. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141643
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/extermini%20mallorquins.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>La Internacional Reaccionària</div><div><br /></div><div>L'any 1864 sindicalistes anglesos, socialistes francesos i republicans italians es van reunir baix l'orientació de Karl Marx, Friedrich Engels i Mijaíl Bakunin per articular, amb una “Associació Internacional dels Treballadors”, les lluites anti-burgeses de l'esquerra europea. Com les esquerres en el segle passat, avui les extremes dretes s'articulen a nivell global en una veritable “Internacional Reaccionària”. “Els projectes domèstics en els quals les ultradretes tenen una veu cada vegada més audible –escriu J. G. Tokatlian– col·loquen els escassos resultats del progressisme dels anys noranta a la defensiva i avancen amb iniciatives intolerants que tracten de revertir alguns dels progressos aconseguits en qüestions de gènere, drets de les minories, preservació d'àmbits de protecció social, polítiques ambientals, etc.” Dues dinàmiques reflecteixen l'actitud reaccionària. Una mirada de la història, la política, la moral i la cultura en clau de pèrdua i de frustració; preval la glorificació d'un passat millor, ordenat i segur. I l'elecció d'algú a qui culpar dels mals actuals; el progressisme 'woke' és considerat destructiu perquè posa l'accent sobre la protecció de l'immigrant. Es condemna al comunisme i al reformisme com anatemes que han de ser eliminats. No és una conspiració, sinó una aliança trasnacional de relacions personals, contactes polítics i assistència financera.</div><div>Els líders de l'extremadreta es van reunir a Brussel·les en la conferència Nacional Conservadora (NatCon) per a celebrar les “virtuts del nacionalisme” i “una visió alternativa per a Europa”, després de reunions a Washington, Roma i Londres, ara són ja un fòrum consolidat per a oposar-se al “marxisme cultural” i a la immigració massiva. Explicava L. Verstrynge a El País que l'ordre internacional de 1945 pertany ja al món d'ahir. El gir de la política exterior de l' administració Trump amb la guerra de Rússia i la seva política aranzelària, han sacsejat la consciència europea. I la Comissió ha proposat el Rearm Europe, generant una reconfiguració de les posicions. A Espanya es fa visible en l'esquerra, on el govern de coalició de Pedro Sanchez i els seus socis parlamentaris es reparteixen entre els qui advoquen per l'enfortiment de l'Unió Europea i de la seva defensa i els qui rebutgen qualsevol augment de la despesa militar. </div><div>Si l'auge de l'extrema dreta és un fet incontestable, la seva relació amb Brussel·les, l'OTAN i Washington s'ha convertit en un terreny llenegadís. Giorgia Meloni, crítica amb “la Unió Europea de les elits”, va canviar en ser nomenada primera ministra d'Itàlia, virant cap a un “pragmatisme europeista” més alineat amb l'OTAN. Viktor Orbán s'ha consolidat com l'home fort del Kremlin a Europa. Ha bloquejat sancions a Rússia, rebutjat l'enviament d'armament a Ucraïna i defensa una relació estreta amb Putin i Trump.</div><div>S'ha prestat, però, molta menys atenció a la infraestructura que substenta els esforços d'aquesta Internacional Reaccionària. Des de fa anys s'està formant una xarxa mundial de jutges i periodistes, fundacions i finançadors, acadèmics i empresaris, amb l'objectiu d'impulsar l'extrema dreta. És, per tant, una necessitat mirar més enllà de la política, en la insurrecció del Capitoli de 2021 o en la revolta espanyola davant Ferraz de 2023 (amb gent resant el rosari d'agenollats)... l'ascens d'aquestes forces depèn en gran manera d'aquestes fonts de suport.</div><div>“La indignació de la internacional reaccionària davant la condemna de Marine Le Pen està recorrent el món occidental com un un nou fantasma”. Així començava el seu article l'amic José Manuel López Tornero. Tota aqueixa amalgama d'extremistes de dretes -partits filonazis, autoritaris i nostàlgics de les dictadures- ha denunciat la decisió judicial que inhabilita a Le Pen, com un “abús del poder judicial”. Donald Trump i Elon Musk són més explícits: si els jutges s'oposen a les seves decisions, cal processar-los i destituir-los.</div><div>¿Tornar als principis fonamentals de la democràcia constitucional serà suficient amb una mobilització participativa, respectuosa del dret, atenta a les amenaces autoritàries actuals, tant si provenen de líders cesaristes, plutocràcies vàries, sectors militars, fonamentalismes religiosos, com d'una grapada d'ignorants?</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-05-04T09:59:40ZjcmllonjaJardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141642
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-17B1D5F35F304626.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci</div><div><br /></div><div>Recorr el que han escrit altres per conformar un escrit molt de pics esburbat i inconnex. Per començar, a vegades, entre tant d'influencer i cercavides de l'autoajuda, trobes algú amb el seny complit. Jodi Picoult a Petites grans coses ens dona l'exemple: “Hi ha dues maneres de ser feliç: o millores la teva realitat o rebaixes les teves expectatives”. I res pus. Quin alè! I ja que hi som amb aquest raptes de sinceritat, C. Tangana un cantant modernet que té 'discurs': “No sé vosaltres, però jo m'equivoc constantment, he de demanar perdó sempre seguuit. Així que siguem comprensius, perdonem i deixem que la gent s'equivoqui. Perquè quant més gran és l'error, més necessitem del perdó de tots els demés”. Idò. I el primer colofó, Stevie Wonder: “Quan creus amb coses que no entens, sofreixes”.</div><div>Abundant en l'anterior, sobre les coses que no entenem. Se n'ha parlat molt del sentit anticipatori o fins i tot visionari dels escriptors, no només dels poetes, Corina Oproae se'n tem: “Els llibres que escric me diuen el que està succeint en la meva vida i jo encara no ho sé. Quan els acab me'n don compte”. I ja que som amb gent de lletres, Marsilio Ficino (1433-1499) ens dona aquest consell: “Així com els corredors han de cuidar-se les cames, la gent de lletres ha de cuidar-se aquestes quatre coses: el cervell, el cor, el fetge i l'estómac... i fins i tot la pituïtària on hi resideix l'humor negre”. Això diu Ficino. Vaig a llogar tot d'una un personal-trainer! Més contundents, en aquest tipus de temàtiques són dos nins petits que parlen entre ells: “Tu amb quina cosa penses?” Contesta la nina: “Jo amb la punta de la llengua”. Gran resposta, deixar el cervell a part, la llengua dipositària del llenguatge i... del desig. Continua la conversa: “Com és” diu ell “que jo nom el mateix quan duc sabates que quan vaig descalç?” No tenc contesta per a preguntes tan complexes.</div><div>Un poc barroer: “Spoiler: Tots ens morirem!” Molt més elegant, Maria Callas; Werne Schroeter, director de cinema que va fer Maria Callas Porträt (1968) en un sopar li diu a la Callas: “Es vostè tan hermosa, no puc creure que no s'hagi fet cap lifting!”. Maria Callas li respongué, en francès: “Vous êtes pardonné, Werner!” (Està vostè perdonat, Werner!).</div><div>“Faig una inhalació... not les meves vèrtebres estirant-se, com si la força de la mare terra m'empenyés cap avall i el cel m'estiràs cap amunt... Exhal” Idò. Qui no creu en els beneficis del ioga, l'anterior podria ser ben bé el començament d'una 'Bildungsroman', una d'aqueixes novel·les d'aprenentatge, de formació, que presenten l'evolució del personatge protagonista, el seu procés evolutiu... Però vaja pensar això en una època en que s'ha decretat la mort del llibre i de la literatura, o dels sistema de llibertats que el llibre ens ajudà a conquerir. Tractar això és delicat ja que ens movem entre la cursileria, el catastrofisme de moda, el pessimisme ingenu o el bonisme nostàlgic. Però la realitat és tossuda i tosca. Vegin: els universitaris de la generació Z, diu Rose Horowitz, aquests de primer curs a universitats tan prestigioses com Yale, Columbia o Harvard -ho certifiquen molts dels seus professors- han llegit desenes de milers de tuits, cents d'articles de premsa i qui sap si alguns fragments de poemes, però cap novel·la completa, i no en parlem de llibres d'assajos o manuals”.</div><div>Borís Spasski, la gran víctima de Bobby Fischer, explica el seu primer divorci, com? Idò com si fos una partida d'escacs, no massa original, però entenent, deia: “La meva dona i jo som com alfils, però de diferent color, un va sempre per les diagonals blanques i l'altre per les negres, mai ens hem pogut trobar”. Qui no sabia, com el carter de Neruda, que era una metàfora?</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-05-04T09:57:29ZjcmllonjaDalt del turó depressiu i amb brusca
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141641
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/cabeza%20indimedia%20org.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó depressiu i amb brusca</div><div><br /></div><div>Plou, no plou massa, però fa quinze dies que d'una manera o de l'altra, ja sigui cama d'aranya i en algun moment aigua de bimbolla, tenim en terra banyat. Els sembrats van bons, les carxoferes majestuoses i el passejar amb un paraigua o amb alguna peça amb caperutxa ens acosta al que crèiem que eren els hiverns i les primaveres d'abans. Quan plovia. Quan feia fred. Quan als bassiots hi havia un tel de gel. Quan teníem sedes i vaques per les cames.</div><div>S'ha mort madò Bàrbara Genestar de can Basquetja. Fadrina vella. Som al cementeri, ple de paraigües, esperant que el pare Miquel faci i resi les seves coses. Els seus quatre nebots, a un redol, xerren. La discussió per l'herència de la tia va en augment. I el qui no estava d'acord amb la repartidora, devora la tomba on l'havien d'enterrar, decorada amb un àngel de pedra de Santanyí, emprenyat de discutir i vegent 'les de perdre', crida: “Que dius que també és vostra? Idò jas!” I tira les claus dins lo més fondo de la tomba! La gent es regirà i la tia, dins el bagul, va parèixer que feia un rot. Els Genestars eren gent de caràcter. Un poc agrestes i desconfiats. Conten que el seu germà Toni, tenia molèsties pel ventre. Decidí anar al metge, a la clínica Rotger. El metge li fa fer baixar els calçons i quan se'n donà compte li feia un tacte rectal amb el dit dins el cul. L'amo en Toni Basquetja quan se sentí allò se girà i pegà una galtadota al metge que el tirà en terra i s'encarà amb ell: “Però, metge, que putes fa vostè?”</div><div>En tornar del cementeri i entrar a les fosques a ca nostra me pec un cop al pinte de la xemeneia antiga i em faig un nyenyo fenomenal. Començ el foc amb el so de l'aigua que cau i que corr pel carrer i les teulades. Avui fa un dia de recolliment, un poc depressiu. Pens en quan el meu psiquiatre em recorda que no em puc llevar les pastilles així com així que, després, em passa el que em passa, que hi he d'anar corrensos perquè m'enfil massa amunt o baix massa avall, ciclotímic. Tots els que patim d'aquesta discordància mental ens passa això, passam de voler transformar el món a no poder sofrir-nos a nosaltres mateixos.</div><div>Nosaltres mateixos! Mai ens veuen els altres tal con nosaltres ens pensam que som. La gent que no ens coneix ens examina a partir del nostre aspecte exterior o del nostre comportament momentani: a un semàfor, a un bar, a un supermercat… Però les persones de més a prop es van generant una opinió sobre l’experiència de cada dia, sedassada pels sentiments, el sex appeal, l’amistat o les obres que vas deixant o construint. Com és ca teva, com són els fills, que penses de les coses, com et comportes amb els demés… i coses així. Però? I nosaltres mateixos? Com ens veim? Hi ha gent a qui no li importa. Gens. A la majoria sí. El que pensin els altres de nosaltres és un bastió de la nostra personalitat. Com ens veuen i com ens veim, vet ací com es construeix la nostra imatge. Tanmateix, com quasi tothom, estam obsessionats en agradar a la gent, una obsessió massa manifesta, hi ha persones a les que se'ls veu d'una manera desaforada, conten coses, afirmen al contrari, donen la raó després d'haver negat una cosa, res... com un servidor: un mamarratxo! Te veuen tot d'una la intenció, agradar, no tenir la raó, no mantenir les teves conviccions, sinó adequar-se al que diu el darrer que xerra, lo seu és quedar bé. Quedar bé? “No tenc ni idea del que la gent pensa de mi, som molt bo posant el cap davall l'ala” diu, mentint, Jamie Dornan, perquè amb el cap davall l'ala encara hi pots veure, amb un ull obert, el que diuen de tu!</div><div>Al final agaf un paper per fer-hi uns haikus: “Passa volant un dia. / Mor lentament, / un pensament”. “Passa volant un any. / Arriba, apressat, / un bon averany”. “Passa volant una vida. / Seuen els records / a una cadira”. Els que els deia: plou.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2025-05-04T09:45:07ZjcmllonjaQuimi Portet i les seves cançons amb bell llemosí
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141529
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_3237%20portet%20i%20picornell%20incognito.JPG" border="0" /></div><div> </div><div><div>Quimi Portet i les seves cançons en bell llemosí</div><div><br /></div><div> </div><div>M'agrada com canta Quimi Portet. I som amics. A la cançó “Homes i dones del cap dret” diu: “Des d'una àrea de servei / la meva terra / és com un parrac grapejat, / un país escardat pel davant / i pel darrere / d'atrotinada dignitat”. Agaf manllevat el començament d'una entrevista que Miquel Bonet va fer a Portet fa pocs dies a El Quadern: “Ell continua amb la tàctica de presentar-se com “lo bell carnisser” o un “guitarrista espaviladet”, però rere la façana d’afabilitat quotidiana hi ha un artista colossal amb una poètica genuïna, que ara es pot llegir al seu llibre ‘Cançons en bell llemosí (1987-2020)”. El llibre du un pròleg de Quim Monzó i un epíleg de Manolo García, company de batalles de Portet a diferents grups de pop, però especialment al més famós: “El Último de la Fila”. Quim Monzó escriu: “En Portet treballa com un escarràs, talment com un antic poeta noucentista per obrir bretxa amb la seva catapulta d’emocions en l’alt mur mental tancat a priori de l’oient o el lector”.</div><div>Feim una conversa amb ell. “L’humor és l’anarquia / que triomfa per uns breus instants”, és un dels versos de Portet. “Em sembla un aforisme excel·lent” diu “tan excel·lent, que després dic 'No sé on ho he vist, on ho he llegit, potser fins m’ho he inventat jo'. És que em sembla que m’ho vaig inventar jo, però ho vaig trobar tan delirant, que aquell dia devia estar o molt ben medicat o el carajillo, molt ben preparat. Ser de la broma és molt típic al nostre país. A tots els grups, a tots els pobles, hi ha el de la broma, i a vegades som uns pesats. Tu et vas animant, només falta que en rigui un perquè et doni peu a continuar en aquest camí. Però en el meu cas m’ha permès fer lletres de cançons i treure ferro a tots els pensaments més o menys filosòfics, a la part melancòlica, al pas dels anys. Ser de la broma és una protecció que tens i per a la sociabilitat és excel·lent. Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista”.</div><div>Cançons en bell llemosí és, per tant, una obra en vers completa, si exceptuem les cançons que va escriure per a El Último de la Fila, que no eren ni en bell llemosí, ni en català, i algunes de la prehistòria, quan formava part d’un grup amb un nom tan evocador com Kul de Mandril. Portet ha escrit uns textos que introdueixen cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies. És un “Astre Intercomarcal”. “Com que venia de ser un astre “internacional”, vam rebaixar una mica la categoria a astre intercomarcal, que és molt divertit i molt còmode”. I això del llemosí? “Em sembla que s’ho van inventar els de la Renaixença, aquells senyors tan elegants i tan prats de la riba, una mica per destacar el parentesc entre el català i l’occità, i per donar-li un toc poètic, de jocs florals, una mica arcaïtzant. El meu material no té res d’arcaïtzant, però sí que té molt en compte la força de les paraules i de la llengua. Jo trobo que el català és supersexi. Fins i tot el de Pitarra i el d’abans de Pompeu Fabra. És una llengua divertida, que s’ha hagut de buscar la vida, a vegades amb dobles sentits, a vegades contra censures importants, i és una llengua que ha tingut la seva història, també trista com la del país, però que ha donat aquest resultat, que és el que tenim”. Manté actiu el seu 'World Tour' que va començar el 1999. “Ja ens avisaran quan sigui l’hora de plegar. Quan ets més jove sí que les gires van lligades amb un disc, però amb 67 anys estàs per sobre d’aquests formalismes. Si hi ha un concert, el fem, i si cal fer un disc, es fa. Mentre hi hagi algú que vulgui que anem a tocar, hi anirem. Si Bob Dylan, Paul McCartney i Neil Young, que tenen 80 anys o més, continuen cantant i ballant, jo, que sóc uns quants anys més jove, aspiro a fer el mateix en el meu petit àmbit geogràfic i intel·lectual. I confio que alguna bona persona ens avisarà quan calgui posar punt i final: un metge, un psicòleg o algun familiar. Algú ens avisarà”. Pos a l'Spotify “Vida interior d'un lluç”. Magnífica!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div><div> </div>General2025-04-10T08:54:34ZjcmllonjaInternet és avui de dretes? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141528
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/miguel_arcangel%20infern.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Internet és avui de dretes?</div><div><br /></div><div> </div><div>Perquè això de que no és de dretes ni d'esquerres sinó que és una eina neutra que vehicula el que hom hi posa, ja no s'ho creu ningú. Malgrat el que digui el manifest El dret d'accés a Internet : “És el dret humà que posseeix tota persona per accedir a Internet amb la finalitat d'exercir i gaudir de la llibertat d'expressió ... de manera que els Estats i les Nacions Unides tenen la responsabilitat de garantir que l'accés a Internet sigui àmpliament disponible, no podent restringir injustificadament el seu l'accés...” Per contribuir a l'enfortiment d'una societat de drets i llibertats basada en la igualtat. Queda bé, no? Massa i tot.</div><div>Però, Delia Rodríguez, afirma que Internet és avui de dretes, i exposa dos fets significatius: “Mentre se succeïxen imatges en blanc i negre d'icones com John Lennon, Pablo Picasso o María Callas, l'actor Richard Dreyfuss recita un poema: “Això és per als bojos. Els inadaptats. Els rebels. Els esvalotadors. Perquè ells canvien les coses. Ells inventen. Ells imaginen. Ells curen. Ells exploren. Ells creen. Ells inspiren. Ells impulsen la humanitat cap envant”. Acaba amb l'eslògan Think different, pensa diferent. Som a 1997 i Steve Jobs acaba de tornar a Apple. La següent escena és més recent, de 2024. Apple és l'empresa amb més valor en Borsa del món i el seu president, Tim Cook, observa amb gest seriós la segona investidura de Donald Trump com a president dels EUA, per a la qual, com la resta de l'elit tecnològica, ha donat diners. No estan lluny Mark Zuckerberg (Meta), Jeff Bezos (Amazon), Sundar Pichai i Sergey Brin (Google), Elon Musk (X, SpaceX) i Sam Altman (OpenAI).</div><div>Si els expòs, ara, el que pretén l'organització Computer Professionals for social Responsability és perquè vegin quina distància hi pot haver entre els 'desideràtums' i la crua realitat: “La xarxa ha de ser oberta i a l'abast de tothom, els usuaris tenen el dret a la privadesa...” ara, es fixin “les persones som els administradors de la xarxa i no els seus propietaris”! S'ho creuen a això? I no en parlem després de que Zuckerberg i Musk desmantellaren els seus sistemes de confirmació de dades o de control de notícies falses a Facebook i a X. Entràrem dins el territori de la post-veritat, amb l'excusa de que ho feien per defensar la llibertat d'expressió. Les fake-news s'han fet habituals i 'vertaderes'!</div><div>Els grans líders ja no ens animen tant a “pensar diferent” sinó a reconèixer la visió superior d'empresaris milmillonaris o d'un dirigent autoritari com Trump. Zuckerberg, diu que les “vibracions” culturals i el “mainstream” han canviat, i per tant, Meta, amb Facebook, Instagram, WhatsApp... i la congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez: “Totes les plataformes massives de xarxes socials dels Estats Units són controlades per la dreta”. Ho diuen des de dos llocs enfrontats de l'espectre polític: un des del cim de la Internet dels “Tech-bro”, els amos de la Xarxa, l'altra des de les persones progressistes, en direm 'woke', els dos, tenen raó: Internet és ara de dretes.</div><div>Opina Jaime Rubio Hancock que Internet tenia potencial per a proporcionar un canvi en la dècada dels anys 80, quan l'acadèmia i les iniciatives ciutadanes li van imprimir un caràcter descentralitzat, horitzontal i obert. Però ara, amb excepcions, s'ha produït un gir. “Sé que això sona a hippies de cabells llargs”, diu, però sobretot fins a ben entrats els anys 90 i 2000, Internet prometia alliberar l'individu de la tirania de governs i grans empreses, en facilitar l'intercanvi d'idees d'igual a igual”. Aquest punt de vista va semblar veure's amb el paper de les xarxes socials en les primaveres àrabs de 2011 i en els moviments com el 15-M, encara que tot això, pocs anys després, ens sembla un miratge. </div><div>Ara és fa una lectura ultraindividualista. Alguns “il·lustrats foscos” com Curtis Yarvin volen substituir els governs per una espècie de consells d'administració, com se li ha deixat a Elon Musk perquè faci i desfaci en tots els departaments del govern dels Estats Units sense cap control del Congrés o del Senat. Volíem que la xarxa s'expressàs contra la injustícia, el desemparament, l'avorriment i la desídia. Ho tenim malament.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-04-10T08:52:14ZjcmllonjaDalt del turó amb skyline, Kant, reunió animal i grufar.
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141527
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-24%20quedar%20be.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb skyline, Kant, reunió animal i grufar</div><div><br /></div><div> </div><div>El meu skyline des de l'estudi és cap al sud de Mallorca. Més enllà de la serreta de Cugulutx, el castell de Santueri, Sant Salvador de Felanitx i la mola des Fangar, a baix, el poble emboirat, només hi sobresurt l'agulla de la piràmide damunt del campanar. Guaita llunyà el garrover de sa Marquesa que es va escuixar per una ventada, lloc on mon pare me contava d'un experiment, esburbat, per amollar un avioneta per la capavallada, que acabà malament.</div><div>He podat els morers i quan ja havia acabat i recollia el brancam de l'any passat es presenta l'amic Llucià. Alt, espigat, fort, caparrut com un porcell de llet, amb qui farem la caminada pel pinar d'En Simona. En Llucià va estudiar Filosofia, tot i que no s'hi ha dedicat professionalment, però li queda com un déjà-vu de la cosa filosòfica, diu, caminant davant-davant: “Sempre havia cregut en la dificultat d'entendre Kant fins que vaig trobar una cita seva clarivident a la Crítica de la raó pràctica, que diu: 'Dues coses omplen el meu ànim d'una creixent admiració i respecte, a mesura que pens i aprofundesc en elles: el cel estrellat damunt jo i la llei moral dins jo”. “Jo no vaig poder amb aquest llibre, i tu, quin llibre no vares ser capaç d'acabar?” li deman. Respon: “El Petit Príncep... i això que era curt!” “Ben igual que un servidor”, li dic, “o no el vaig entendre o em va semblar un rosari laic d'autoajuda per a babaus”.</div><div>El pinar és espès, com d'un temps primer. I diuen que en temps del Bon Jesús els animals xerraven. Per això no és gens estrany que trobem reunits dins el canyar del molí d'Aigua a una cadernera estúpida que volia comandar l'assemblea: “Jo triaré primer. Jo som qui llevava les espines a Crist...!” “Au ves! Això són invencions del capellanum!” li replicava l'inevitable peixet de plata que habita un llibre escrit per un marxista heterodox, i la somereta del Bon Jesús, afirmava: “Jo duia el Bon Jesuset damunt el meu llom i em toca un bocí més gros” i, tan empegueïdora com sempre, en començar la conversa ja s'havia enrodillada sobre ella mateixa; les moixes, ufanes, es presenten amb un convidat, un moix republicà que havia estat al Frente de Teruel on una granada de mà li tallà sa coa per la meitat, “suposam que n'hi haurà pel convidat també?” El gall de llavor feia com qui comandar el galliner, i deia: “Pensau amb les gallines i els pollets!” Havien de decidir qui faria trossos la coca de tallades dels Darrers Dies que una mèl·lera engreïda havia comanat per acomiadar el Carnestoltes i enfrontar-se a la Quaresma. Un ca volander, el que sempre me compixa el romaní, adverteix: “Pensau que a mi el carabassat no m'agrada!”.</div><div>Els deixam tranquils amb el seu circumloqui i mentre veim passar els tractors, ben moderns, que van a les seves feines. En Miquel de Son Closca o n'Andreu de Tossalba que van a 'xilindrar', que es passar el 'cilindre' com la seva paraula indica. S'ha de dir que entre els pagesos per hobby, els pagesos a temps parcial, els jubilats que culegen pels seus bocins i els pagesos que fan feina per altres, foravila conserva encara en aquestes èpoques un aspecte rural, vull dir que no està tan abandonada com la debacle del mon agrari, que aporta menys de l'u per cent del PIB de Balears, pareixeria indicar.</div><div>Vaig al cassino i hi entra molta gent. Un que s'ha serrat la mà dreta amb la màquina de podar automàtica, un altre que li han entrat a robar, un que ven “farina” pels bars del poble, un que viu a la vila, du un aro al nas, com els qui posaven als porcs abans perquè no grufassin, un del poble... A la rotllada ja no coneixem ni la meitat de les persones que entren al cafè, són uns caràcters que no són d'aquí... En Joan Juanico que s'ha separat, entra. En Cosme postil·la: “Saps que li passava a n'aquest? Que se'n va témer que ell feia sa feina i un altre se menjava ses costelles! Saps que te vull dir?”</div><div>S'ha fet tard i encara que el dia s'ha allargat, prest, fa fosca, ja ha passat sant Macià el sant que encetava la primavera un temps, “Per Sant Macià, l'orenella vé i el tord se'n va”. Ara això del temps està desbaratat. Posaré una rabassa dins la xemeneia i miraré els calius, les flames i qualque espira, la llenya és de garrover, i qualque belluma també.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-04-10T08:48:57Zjcmllonja'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141526
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades.</div><div><br /></div><div> </div><div>Una sèrie de personatges s'han apoderat dels titulars dels massa media, des de Trump a Putin, i com deien els romans, rebus sic stantibus (mentre continuïn així les coses) Manuel Vicent creu que “Cada persona du un mapa a la cara que remet a regions ignotes de l'ànima humana”. A un servidor, que és geògraf, aquesta cartografia li interessa d'allò més. Com també el viatge que realitza Damon Galgut al seu llibre En una habitación ajena: “El món per on te mous desemboca en un altre món interior i ja res es manté dividit, això representa allò altre, l'estat del temps representa l'estat d'ànim, el paisatge representa el sentiment, a cada objecte li correspon un gest interior, tot es torna metàfora”. I no té res a veure amb el Viatge a l'entorn de la meva habitació de Xavier de Maistre de 1794, però va, com deia Vicent, de viatges interiors. Si no es fa així hom pot caure dins el pessimisme, tot i que Gramsci deia que tenia una solució per això: pensava sempre en que el pitjor podia succeir, per així activar la voluntat de superar-ho. I afegia: “No m'he fet mai il·lusions i... mai he tengut desil·lusions”. Un poc fada la vida plantejada així, no?</div><div>Estic passejant amb el meu nét Jordi qui de prompte s'atura i me diu: “Saps, padrí, que també se pot pensar amb els ulls oberts?”. Ho prov i, efectivament, li he de donar la raó. Així els 'Jardins d'altri' es van embastant de tota casta de cabòries i lectures, moltes d'elles impròpies, que m'han sorprès. Com quan veig escrit en un reportatge la referència a l'assumpte de la “vascas locas”, de quan les vaques eren perilloses, per a la salut, i aquesta errada d'impremta em du a tornar a agafar un llibre que me diverteix molt: Vituperio (y algun elogio) de la errata de José Esteban. Ens conta Esteban que el llibre de Tolstoi La Sonata de Kreutzer acabà publicant-se com La Sotana de Kreutzer. O Alexandre Dumas que en publicar La dama de las camelias es va trobar amb La dama de las camellas. Quan va morir Blasco Ibáñez un periòdic de Madrid explicava que “el cuerpo del escritor iba cubierto por una senyora”, havia de dir una senyera. A Manuel de Prada li canviaren la seva frase “sobacos intonsos” per “sobacos intensos”, entre el pèl i la manca de desodorant. Roger Colom va escriure un article assenyat i erudit titulat El “Pero”, estudio lingüístico que va aparèixer imprès com El “Pedo”, estudio lingüístico. Al poeta Manuel Altolaguirre li canviaren el vers “Yo siento un fuego atroz que me devora” per el molt més interessant, al meu entendre: “Yo siento un fuego atrás que me devora”. Un crític literari va dedicar els seus articles sobre estètica de vanguàrdia a la Condesa de Ponsita, tot dient: Cuyo exquisito gusto conocemos bien todos … pero el fullet de la impremta va canviar 'gusto' por 'busto'. Devia ser la mateixa Marquesa? La que es va dormir “... y el señor Marqués, después de darle un beso en la frente, salió de putillas”. N'hi ha, d'errades, que no només milloren la redacció sinó que esbrinen un nou significat molt més contundent i, sinó, ja me'n direu del que havia de ser 'Disfunció erèctil' i va acaba com “Defunció erèctil'.</div><div>He sentit a dir que la primera fe d'errades és de 1478 a les darreres fulles del llibre de Correggio Merula Enarrationes Satyrarum Juvenalis, a l'edat Mitja. Les errades eren atribuïdes al dimonió Titívillus, tot i que amb la impremta els caixistes també en tenien culpa, com el qui va compondre els tipus de l'anomenada “Biblia Maleïda” de 1631 que manava “Cometràs adulteri!”, Quasi res du el diari! S'havien menjat un 'No'. I així, per envant, fins a arribar a “La marquesa se levanto con el coño fruncido” o “El agua verde del idiota”, idiota que havia de ser idioma, en el vers de Neruda. Record amb delectació La Cárcel de Papel, secció de la revista La Codorniz, amb les errades publicades als diaris. Per mi, una de les milllors, va sortir al diari El País, on atribuïen un accident d'aviació al mal funcionament del “Pelito automàtico”. Clar, en canviar un 'Piloto' per un 'Pelito', per força s'havia d'estavellar l'avió.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div></div>General2025-04-10T08:45:08ZjcmllonjaCaminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141525
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /></div><div><div>Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil</div><div><br /></div><div>Anem caminant peripatèticament per la Palma hivernal, tranquil·la i calma. Aparellam les relacions, a vegades estrambòtiques i difícils, d'alguns escriptors amb les seves ciutats: Joyce i Dublín, Kavafis i Alexandria, Lorca i Granada, Galdós i Madrid, Kafka i Praga, Baudelaire i París, Babel i Odessa, Bassani i Ferrara... En Nadal me recorda que férem un Campari al bar de l'Hotel Roma, en memòria de Cesare Pavese i Torí. D'aquest, li record la seva darrera anotació, precisament a l'hotel Roma, abans de suïcidar-se: “Basta de paraules. Un gest. No escriuré més”.</div><div>“Ara no crec que hi hagi per suïcidar-se però...” és en Joan qui ho exposa “Trob que es pot percebre en la gent com un cert estar fart de lo digital, una certa saturació de viure bolcats cap a les xarxes... No ho trobau? Abans, quan entrava el nou any, tot eren telefonades, WhatsApps, felicitacions digitals amb dibuixos que es movien, tota una parafernàlia que, ara, quan entrà el 2025 disminuí, no ha desaparegut, però disminueix molt”. No tots li donam la raó.</div><div>“Vaig veure que Pablo Bujalance ha obert a Màlaga un 'Taller de Mundos Posibles' una iniciativa que vol exercir resistència al model que ha deshumanitzat els cascos històrics de les ciutats, com a Palma, que avui són un escenari de cartró-pedra on els visitants es passegen entre franquícies, amb els pocs veïns que quedam, obligats a ser figurants o a partir. I això s'extèn cap a altres zones de les ciutats com una taca d'oli” ho comenta en Biel “Bujalance diu que li agrada llegir les ciutats com si fossin un llibre, de molts de capítols”. Tornen els escriptors i la relació amb les seves ciutats.</div><div>Passejam i veim com la gent sense casa ha augmentat, la pobresa també es present a Ciutat. “En Joan i na Teresa me varen regalar un llibre de Theodor Kallifatides” ho explic als meus amics “un escriptor en llengua sueca, però nascut a Grècia que deia: 'S'està fent la guerra contra els pobres, no contra la pobresa' i retrata la seva ciutat, Atenes, revisitada en la seva memòria d'emigrant: “En el meu barri, els cafès eren plens de desempleats i els venedors ambulants augmentaven. A un li vaig comprar un metxer, que no va funcionar. I davant una botiga grossa, els cans havien aprés a distingir els bons clients dels que només miraven, a uns els movien la coa i als altres els mostraven les dents”. “El que tal vegada no deus saber de Kallifatides” és en Jaume qui ens sorprèn amb la seva erudició “és que es va témer de que la batalla per les llengües és una batalla per l'essència de l'ànima, va escriure: 'Quan saps el que vols dir, ho pots dir amb totes les llengües que coneixes. També pots callar en totes les llengües que coneixes. Però quan no tens res a dir, ho dius molt millor amb la teva llengua materna'. I abandonà el suec i es posà a escriure, manades desfetes, en grec!”</div><div>“M'he de comprar un perfum, tenc un val que em dugueren els Reis, i no sé triar quin”, rebosteig dins una botiga d'aquestes tan ben il·luminades i tan enormes, fins que en top un que crec que me convé: Un Jardin sur le Nil. De la casa Hermès. Llegesc a la capsa: 'És com un jardí bigarrat i xispejant en un recorregut pel riu Nil. De sortida l'olor és de pastanaga, tomàtiga i mango verd. En el cor, sents les taronges, la peònia, els jacints i la flor de lotus. I en el fons, sorgeix el làdan, l'iris, la canyella, l'almesc i l'encens'. Que voleu? Tot això per només 136 euros!” El compr tot d'una, diré que el m'ha duit el rei Negre. Ens asseim a un bar amb terrassa de les Avingudes, que abans havia estat, curiosament, el Bar Nilo. Feim uns Camparis amb gel i pell de taronja, rememorant el nostre viatge a Torí i el Piemont, tan diferents de Palma i de Mallorca.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div></div>General2025-04-10T08:38:25ZjcmllonjaLa Intel·ligència artificial (IA) i jo. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141383
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/chano4.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>La Intel·ligència Artificial (IA) i jo</div><div><br /></div><div>Vagi per endavant que crec que la Intel·ligència Artificial (IA) és un artefacte que està canviant el futur, per bé, amb inconvenients això sí, però quina cosa no en té? El que he vist que fa la IA amb les pàgines d'Excel, amb el programari per ordinadors o en medicina anuncien una nova era que també ens està fent replantejar moltes coses, també el model educatiu, sense anar més enfora. </div><div>Però vaja, lluny de tot això, que és molt seriós, ja fa mesos vaig demanar al ChatGPT, un chatbot d'IA de l'empresa OpenAI, si em volia fer l'article dels dissabtes. Li vaig donar dos temes i em confegí l'article, que vaig publicar i al final vaig explicar als meus lectors que no l'havia fet jo i a Albert Orfila, el director d'Última Hora, que pagàs a la màquina i no a un servidor.</div><div>Ha passat el temps, ChatGPT, Copilot, Perplexity i altres, han millorat molt les seves prestacions. No és estrany que, com en el principi dels cercadors, Google el principal, la gent demanàs per a un mateix, fent allò que se'n deia egosurfing. Amb la IA passa el mateix: Qui és aquest Climent Picornell? I bé... la màquina deriva un poc però sap moltes coses d'un servidor. Vaig tornar al ChatGPT demanant-li la seva opinió sobre el meu llibre Dalt del Turó. Me va respondre amb dos folis que em deixaren bocabadat: Vegin: "Dalt del turó" és un llibre escrit per Climent Picornell, conegut per la seva capacitat d'observar i narrar el món que l'envolta amb una prosa reflexiva i poètica. Aquesta obra, publicada el 2022, presenta una col·lecció de reflexions i pensaments que sorgeixen des de l'òptica d'algú que observa des d'una certa distància, com si estigués "dalt del turó", oferint una perspectiva diferent i rellevant: la quotidianitat a nivells de profunditat inesperats. En "Dalt del turó", Picornell aborda la vida, la societat, la naturalesa i la cultura des d'una mirada distesa, però també lúcida i crítica. Els temes que toca són variats, des de l'observació de les persones i els costums locals fins a reflexions més filosòfiques i existencials. L'autor ofereix una mena de mosaic literari que convida el lector a reflexionar sobre allò que sovint passa desapercebut...” I així fins a dos folis llargs... Vaja! Vaig pensar.</div><div>No content vaig anar al Copilot, el chatbot d'IA de Microsoft, i li vaig demanar el mateix sobre Postals de Ciutat, el meu darrer llibre, publicat fa uns mesos. I me contestà coses com aquestes: “El títol "Postals" ja ens prepara per un format fragmentari: cada text és com una petita finestra que ofereix una visió concreta sobre Palma. A diferència d'una guia turística tradicional, les "postals" de Picornell no són imatges idealitzades ni tampoc merament descriptives. Són reflexions profundes, a vegades melancòliques i d'altres vegades plenes d'humor, sobre la realitat contemporània de la ciutat, la seva història i els seus canvis recents. Els textos sovint tenen un to de crítica social, apuntant els efectes del turisme massiu, la pèrdua d'identitat local i les transformacions urbanístiques que han transformat Palma en les últimes dècades. L'estil de Climent Picornell es caracteritza per ser una barreja d'assaig personal i crònica periodística. L'autor utilitza un llenguatge ric, amb un ús agut del mallorquí que dona autenticitat i arrelament al text. Picornell juga amb les referències culturals, històriques i literàries, creant un mosaic que oscil·la entre la nostàlgia per una Palma desapareguda i la crítica ferotge al progrés mal entès que sovint ha prioritzat els interessos econòmics per sobre de la conservació del patrimoni i la identitat local...” Idò!</div><div>Ara me diran, els chatbots d'IA són molt educats, molt polites.. És cert però encerten en la estructura del que els demanen i a més ho escriuen amb una sensació de que hi ha algú humà darrera que ha estudiat literatura catalana! Ah … les converses sempre les he tengudes amb un català excel·lent per part seva.</div><div>La despesa per controlar l'enorme mercat que està generant la IA s'està convertint amb la nova febre de l'or del 'turbocapitalisme', amb sotracs com el provocat per la IA xinesa DeepSeek, de codi obert i desenvolupada amb molt menys diners que les de les grans tecnològiques americanes. Molt més enllà de si diuen que en Climent Picornell és, més o menys, un bon escriptor, això, són serrells d'engreït i vanitós.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-03-01T11:56:30ZjcmllonjaDalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141382
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/gelabert4.jpg" border="0" /></div><div><div>Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes...</div><div><br /></div><div> </div><div>Les matinades ara són de coloraines. Rosat, vermell i morat són les tonalitats que il·luminen l'alba poc abans de sortir el sol. Algun dia la gelada fa tornar blancs els camps de veïnat i les moixes no fan menció, calentes com estan dins la senalla de la llenya, només l'instint caçador les deixondeix quan senten un rupit cantar prop o veuen un busqueret de cap negre que es belluga per damunt la llimonera. Tanmateix estan condemnades al pinso, sanades i domesticades com estan. </div><div>Per molt que em pensi que som al Pla de Mallorca, no hi som, o no del tot. Els Estat Units continuen el procés d'homogeneïtzació ideològica a través de l'imperi de les plataformes digitals, la televisió en línia, les ficcions serialitzades que ens continuen massacrant, imposant un procés de globalització cultural que és inesquivable. Pensava això i com si per una vibració malèvola m'hagués connectat amb algú, quan davallava del turó, davant l'església, a la plaça Vella, en Joan Rafalot, el qui fa d'esmotxador, al qui aparrussen un dia si i l'altra també, sol anar tan pesat de suc que ja ha passat per ull, m'escomet: “Sí, sí, voltros, molt de fer poble i si lo d'abans era millor... però sou tan moderns com un nin yé-yé i anau a restaurants bons, restaurants... saps que te vull dir? Que heu de menjar més escabetxo i no tant de ceviche, ceviche...! Te'n daré de ceviche...! I continua per avall. Com si ens hagués llegit el pensament amb això de l'enyorança i tot aquest discurs. “Més escabetxo i menos ceviche!” encara sent que diu, cents passes més lluny. “Més coca de Nadal i menos Panettone!” La veritat és que té més raó que un sant. “Més Sant Antoni i menos Halloween!” repetia d'enfora, feia ganes de seguir-lo per si reivindicava alguna cosa més.</div><div>Pas per davant el que era el cafè de Can Pep Betlem. Al cafè aquest, em contava mon pare que hi solien dur algun 'cantante' per animar la vetllada. El qui cantava, una nit, no era d'allò milloret i el públic va començar a ignorar-lo i a xerrar fort, fins que és va crear una atmosfera irrespirable. En aquestes que l'amo en Joan “Gasparet” que era un home respectat i amb autoritat se va aixecar i va manar: “Callau!!” I tothom va callar. El 'cantante', creguent-se respatllat, tornà a envestir... I l'amo en Joan, que era un bon homo, li va dir: “I tu també !” I se va haver acabat la discussió.</div><div>El batlle em comenta que al poble hi ha residents de més de vint nacionalitats diferents. Alguns paisans han ajudat a que això passàs. Com en Miquel Parrús. Se n'havia anat a Moldàvia, que ni déu sabia on era, ens recordava un país d'aquests on els Germans Marx hi col·loquen alguna dinastia de pel·lícula, però existeix, i també els moldaus, i les moldaves. En Miquel Parrús n'havia treta una, de moldava, d'un bordell de Palma, s'havia enamorat i s'hi havia casat i al cap d'uns mesos va ser hora de conèixer la seva família. Quan ho contava resumia molt i ho feia sincopadament: “L'excusat estava a vint passes a defora i se gelava la piula i el pixum”, “Eren tots gitanos, d'aquests que viuen de tocar s'acordió pels carrers”, “La germana de sa dona tenia la SIDA”, “Els vaig deixar mil euros i podran viure una temporada”, “Esper que no pensin en venir a viure aquí” i així... Me recordava a en Joan Carroixa que d'Haití havia duit una haitiana, esvelta, decidida i eixerida, de devuit anys i mig, que, quan fou aquí, li sortí flamenca i li fugia els vespres... “Joan havies d'haver duit a sa mare i no a la filla!” Li recomanaven els seus amics. Històries de fadrins vells malcasadors.</div><div>Mestre Antoni Cella-Blanca me recorda que ja ha passat la Conversió de Sant Pau: “Ja ho saps, Climent, en Saule, es gran enemic dels cristians que va caure des cavall, o el tomà Nostre-Senyor, i esdevingué un fervent defensor de sa fe que abans perseguia. S'havien de sembrar els alls, “alls Paus”, amb propietats curatives. Ja s'han de podar i trasplantar els rosers, entrecavar ses faves, sembrar es blat tresmesó i s'ordi tardà, passar ses primeres relles amb sos tractors. Aprofita per tallar ses canyes en lluna vella que serviran per fer enfilar ses tomatigueres i ses mongeteres... No tot ha de ser mirar es mòbil per si hi ha uasaps!” Hi ha vida més enllà de les xarxes socials d'Internet, idò... vaig a fer un bon ram del llorer de son Manrè, per deixar-lo assecar i posar-lo als aguisats. </div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div></div>General2025-03-01T11:54:28Zjcmllonja"Jardins d'altri" amb l'impossible i la carn de gallina. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141381
<div><br /></div><div><div>'Jardins d'altri' amb l'impossible i la carn de gallina.</div><div><br /></div><div>Cerc d'aquí i d'allà les coses que m'han cridat l'atenció. Apuntades a un torcaboques d'un bar, a les notes del mòbil, onsevulla. Així es confegeixen els meus 'Jardins d'Altri'. </div><div>Hi ha una col·lecció de cites que són filles d'aquella de Jean Cocteau que diu: “Ho varen aconseguir, perquè no sabien que era impossible”. En aquest sentit digué Francis Scott Fitzgerald: “Un hauria de ser capaç de veure que les coses coses no tenen remei i, malgrat tot, estar decidit a fer que siguin d'una altra manera”.</div><div>“Que 'la violència mai ha resolt res', és una frase pronunciada per covards i depredadors”. Això ho manifestava un assassí, Luigi Mangione, que feia poc havia matat a un alt directiu d'una companyia asseguradora mèdica. Però hi ha expressions indecents posades en boca de suposades persones influents. Com “Que cara está la carne de gallina!” que diuen que va dir el Rei Alfons XIII, l'any 1921, quan un empresari va pagar quatre milions de pessetes a Abd el-Krim per poder repatriar soldats presoners al Rif. Quina pocavergonyeria i quin menyspreu cap els seus súbdits que havien mort per les seves immenses errades i les dels seus generals.</div><div>No és comparable però, entre la ingenuïtat i el desastre està, el que diuen que va dir la Reina Maria Antonieta en demanar que volia aquella multitud que estava a punt d'assaltar el seu palau: “Que volen, pa?” “Idò que els n'hi donin!” Quan li digueren que no n'hi havia, entre emprenyada i aviciada digué: “Idò que mengin pastissos!”, “Qu'ils mangent de la brioche!”.</div><div>Susan Sontag a La bellesa i el doble estàndard de l'envelliment ja escrivia, el 1978: “La competència en la majoria d'activitats associades als homes, excepte en els esports, no decreixen amb l'edat. En canvi la feminitat s'associa a la passivitat, en no ser competitives, en ser amables. L'edat no millora aquestes qualitats”. Que bé ho descriu l'actriu Felicity Jones: “Crec que som més jo mateixa del que mai havia estat. Això és el que passa quan te fas major, que no tens temps per ser res més”. O no. Mirau el que deia Anna Magnani: “Quando diventerò vecchia non voglio sembrare giovane. Voglio sembrare più felice!”</div><div>“La vulgaritat del mal” era el títol d'un article d'Elvira Lindo, no tan contundent com l'expressió d'Hannah Arendt la banalitat del mal, tot i que Mauro Entrialgo que ha publicat ara Malismo, en el que manifesta que en un panorama com l'actual, ser dolent surt a compte. Han passat els Reis, servidor ja ha espatllat la jugueta, i com diu Louis MacNeice: “ Els temps dels regals se n'ha anat / Oh, al·lots que creixeu, oh, la neu que es fon...”. </div><div>“Qui fuig de Déu, debades corr”, ho solia dir ma mare per significar la impossibilitat d'anar a un lloc on Déu no hi fos. “Deu no sé on és, però si existeix, a lo millor és Brassens. Tu cantes una cançó de Brassens i pareix que hi ha més llum”, diu Paco Ibáñez, que encara canta damunt els escenaris als seus vuitanta-anys. Ho provarem amb 'Pregària per ser enterrat a la platja de Seta', Brassens la fa acabar així, enterrat a la platja: “Vous envierez un peu l'eternel estivant / Qui fait du pédalo sur la vague en rêvant / Qui passe sa mort en vacances” ( Envejareu un poc l'etern estiuejant / Que va pedalejant damunt l'ona somiant / I passa sa mort de vacances). Amén</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0367%20petita.JPG" border="0" /></div></div>General2025-03-01T11:51:01ZjcmllonjaUn nou estoïcisme? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141380
<div><br /></div><div><div>Un nou estoïcisme?</div><div><br /></div><div>Algú em demana: que és ser estoic? Perquè, me diu, ha vist el tema escrit recentment als diaris. L'estoïcisme fou un corrent de pensament aparegut a Grècia el segle IV a. C. Els estoics creien que per dur una vida correcta el primer que calia era pensar bé i actuar desapassionadament, amb serenitat, amb llibertat interior. No estar pendents ni dels béns materials ni de les opinions alienes. L'estoïcisme, li dic, no és només un intent d'entendre el món, sinó que també ens proposa com participar en la societat. La seva aplicació depèn sobretot de nosaltres mateixos, de la fortalesa de la voluntat i de la raó, que ens ajuden a construir la nostra identitat mitjançant la reflexió sobre les nostres decisions i desitjos. En el seu Enquiridió, Epictet, un dels filòsofs estoics més citats, deia: “No són els fets el que torba a les persones, sinó els seus judicis sobre els fets”. L'estoïcisme no tracta, de cap de les maneres, d'una invitació a la resignació, ni de reprimir les nostres emocions, com sovint s'entén. Els estoics ens conviden a actuar en el que podem i a no deixar-nos dur per la frustració o pel ressentiment.</div><div>He llegit dues reflexions sobre el retorn de l'estoïcisme, una d'Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara i autor de llibres com Anolecrab i Diccionari Montaigne. I l'altra de Jaime Rubio, redactor i columnista del diari El País i autor dels assajos ¿Está bien pegar a un nazi? i El gran libro del humor español. Els dos havien fet pegar un bot a l'estoïcisme fins a l'actualitat. Aragay, havia titulat l'article “Els consells d’Epictet a Elon Musk i Trump” i Rubio, al seu blog, ens recordava que “Sèneca no te compte a Instagram”. Ho deien perquè Trump, Musk i companyia no semblen gaire proclius a cap forma d’honestedat intel·lectual que els condueixi a un mínim grau d’humilitat. Menyspreen els qui no combreguen amb la seva visió d’un món on el que realment compta és fer-se ric al marge de qualsevol idea de bé públic. La seva és una suposada meritocràcia, gens estoica, ni ètica, diu Aragay. O Rubio, que opina que l'estoïcisme s'ha simplificat i banalitzat, fins a convertir-se en una espècie de guia d'autoajuda en xarxes socials per a influencers i emprenedors. És el que Iker Martínez, professor de Filosofia Antiga, defineix com “estoïcisme crossfiter”. Aquest pseudoestoïcisme es limita a presentar-se com una llista de consells per a l'èxit, que no és una cosa que tengui res a veure amb els estoics, als quals la fama i les riqueses els resultaven indiferents. </div><div>Jorge Morla escriu sobre la recuperació d'Epictet: “va fundar una escola estoica, lluny de Roma, i des d'allà va influir en l'elit de la capital, que peregrinava a veure'l. Fins i tot, conten, l'emperador Adrià va acudir a conèixer-lo. Tothom quedava fascinat per aquell mestre, pobre i antic esclau, que ensenyava a alliberar-se del que no era important”. Epictet va ser recuperat pel cristianisme i el seu pensament va influir a Erasme de Rotterdam, a Sant Ignasi de Loiola, a Joan Lluís Vives a Montaigne i a Quevedo. Aquest darrer, seguint l’estoic, diu: “només el savi és ric i lliure; no és capaç d'injúria, ni pot ser vençut". És veritat, però, que aquest estoïcisme actualitzat també s'ha simplificat i banalitzat, fins a convertir-se en una espècie de guia d'autoajuda i una llista de consells. En definitiva, això és el positiu i, negatiu, de les modes culturals: ajuden al fet que idees, autors i llibres arribin a més públic, però sempre amb un percentatge de gent que ens vol vendre fum.</div><div>Així i tot es publiquen nous llibres sobre aquesta escola filosòfica que recomana una vida d'autocontrol i fortalesa d'ànim. Lliçons d'estoïcisme, d'Antonio Cascón Daurat; Ser un estoic, de William Mulligan, youtuber en Everyday Stoic, un canal amb més de 400.000 subscriptors. Massimo Pigliucci conta que en publicar un article al 'The New York Times' sobre l'estoïcisme, es va convertir en un dels més llegits i compartits del periòdic. El mateix dia que el va publicar va rebre tres cridades d'editorials. Com ser un estoic, ja du una dotzena de traduccions i més de 300.000 exemplars venuts.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell<img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/fdd-teules-pc.jpg" border="0" /></div></div>General2025-03-01T11:48:39ZjcmllonjaWoke i antiwoke. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141251
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/homeless%20crist%20bloc.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Woke i antiwoke</div><div><br /></div><div>L'onada antiwoke s'estén a les illes Balears, sobretot entre la dreta política, els mascles i la joventut. Aquesta és la meva tesi. Recentment, sectors conservadors i ultraconservadors de dreta i extrema dreta en diversos països occidentals començaren a usar el terme woke, de manera despectiva, per denominar a diversos moviments i ideologies progressistes o d'esquerra, percebuts per ells com a massa rabiosos, agressius, agitadors i per la seva tendència, diuen, a la censura d'opinions discrepants. Feminisme, LGTBI+, activisme climàtic, inclusió social, proteccionisme ambiental... entre altres, són objecte d'aquesta apel·lació. Woke s'ha convertit en una de les paraules usada més sovint en entorns polítics conservadors per a atacar tot el que perceben com a progressista, “progre” no seria una mala traducció al català, però el mot woke s'expandeix i guanya, afegint a 'progre' el matís d'intolerant. Actualment els usos més destacats de la paraula tenen lloc en un context despectiu. Encara que no tengui una traducció assentada, generalment s'usa el terme anglès, en cursiva o entre cometes. Una traducció proposada per la RAE és “conscienciat”, fent referència a l'origen del concepte: persones conscienciades o 'despertes' davant les problemàtiques socials i ambientals.</div><div>En definitiva, els opositors dels moviments socials progressistes utilitzen el terme de manera sarcàstica, per burlar-se del liberalisme excessiu. En aquest sentit pejoratiu, woke significa seguir una ideologia intolerant i moralitzant. El terme és va popularitzar molt quan per primera vegada Elon Musk va començar a utilitzar-lo com un insult. Els membres del Partit Republicà l'han fet servir cada cop més per criticar els membres del Partit Demòcrata, mentre que els demòcrates més centristes l'utilitzen contra els membres més d'esquerres del seu propi partit... i així, en cadena, en direcció cap a l'esquerra. El president Donald Trump declara sovint que l'administració del president Biden estava destruint el país «amb el seu wokisme». El terme, idò, s'utilitza per referir-se a qualsevol cosa que és percebi que està relacionada amb polítiques d'esquerres, amb èmfasi en les idees que, diuen, amenacin la llibertat d'expressió.</div><div>Angel Munárriz, al diari El País, creu que l'adjectiu woke s'utilitza com una potinga en la qual hi cap de tot. Diu Munárriz que els seus detractors, els antiwoke, carreguen sobretot contra la suposada obsessió per la igualtat i la diversitat, dues àrees en les quals l'opinió pública espanyola s'adapta a un motle: la tolerància és majoritària, igual que la preocupació pel canvi climàtic, però hi ha lapsus. L'enquesta del CIS 'Percepcions sobre la igualtat' n'ofereix una panoràmica. Tot l'estudi mostra que els homes i els qui voten a la dreta tenen una actitud més freda davant el feminisme i una menor percepció de l'existència de desigualtat de gènere. En els tres grups més joves (16 a 24 anys, 24 a 35 i 35 a 44) és sempre on en menor grau es percep que existeix desigualtat. I els que menys la veuen són els més joves (16-24).</div><div>Paco Camas, politòleg i analista, observa que el discurs antiwoke a ca nostra té molt de marge perquè hi ha una pulsió de resistència (“El col·lectiu LGTBI acabarà amb els nostres valors”, “els immigrants són el problema” etc.) als avenços en igualtat de gènere, també contra el canvi climàtic i que ja compta amb altaveus potents, un d'ells el partit VOX. Les diferents enquestes que ell maneja mostren que “hi ha aigua a la piscina” per als qui es vulguin llançar dins aquest discurs. Sobretot l'ona conservadora s'escampa entre la dreta, en general, molt més entre els homes i, sobretot, entre la joventut. L'exemple dels més joves aborrona: entre els centennials puja moltíssim la preocupació per la immigració. Aquests mateixos centennials, o generació Z, la generació de joves nascuts entre el 1997 i el 2012, que rep el nom per seguir cronològicament a la generació Y, els milennials, amb la qual comparteix la majoria de trets, idò, aquests, manifesten que els preocupa 'poc' o 'gens' el canvi climàtic i un 43% estan a favor de que hi hagi un “dia de l'orgull heterosexual”. </div><div>I per molt que s'esforci Susan Neiman en pregonar que esquerra i woke no són sinònims ( Izquierda no es woke, editorial Debate, 2024), tanmateix he de dir als 'progres', verds, feministes, bonistes, esquerrans de tota casta, que els antiwoke, que sempre han estat aquí, ara amb el Sr. Trump de president es reforçaran molt més, ideològicament i anímicament. També a les Balears.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-02-04T10:34:41ZjcmllonjaPostals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141250
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/capital.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...</div><div><br /></div><div>Avui m'he aixecat sense ganes de fer res, gandul o, encara més, procrastinador en cap, rei de la peresa, servidor! Un vertader “fannullone”! Com la cançó de Fabrizio De André: “Senza pretesa di voler strafare / io dormo al giorno quattordici ore. / Anche per questo nel mio rione / godo la fama di fannullone...” (Sense voler exagerar / dorm catorze hores al dia. / També per això en el meu redol / tenc fama de gandul...) Ai! Fabrizio De André mort als quaranta-nou anys, els 1999, d'un càncer de pulmó, un dels millors cantautors i poetes italians, al manco per a un servidor de vostès, el me va fer descobrir el meu fill Julià.</div><div>Amb la cançó als llavis través el passeig de Sagrera i el passeig Marítim i me'n vaig a seure devora la mar, al moll de la Llonja, prop de l'escala Reial, devora 'La Balear', l'enorme llaüt del Consell Insular de Mallorca, molt ben restaurat per cert. Un estol de llises i llisots hi neden ran. Record els matins quan tornava de Barcelona, estudiant com era, i ja entreveia la meva ciutat. Contemplant el port, els màstils dels vaixells de luxe, la golondrina “Marco Polo”, pens en Gaston Vuillier i el seu llibre Les illes oblidades, publicat a París el 1893: “Som dins el port; els molls ofereixen una animació extraordinària: la gent ha vingut a veure arribar ‘el vapor’ que és una de les grans distraccions dels seus habitants. Unes barques volten el vaixell; lleugeres galeres es precipiten al gran galop de les mules o dels cavalls; tota aquesta gent formigueja a plena llum, baix d’un cel blau, davant el meravellós decorat de la ciutat encesa al sol”. I, qui ho diria! -a una Palma envaïda de turistes, de lloguer vacacional, d'hotels 'boutique', sobretot al seu centre històric- que Hermann Alexander Pagenstecher (1825-1889) catedràtic de la Universitat de Heidelberg i director del seu Museu Zoològic, escrigués en el seu llibre Die Insel Mallorca, publicat el 1867: “Sembla incomprensible que en aquesta mateixa ciutat, que a més té un comerç marítim molt important i és seu de les autoritats, gairebé no existeix la possibilitat de trobar un allotjament adient, però és que realment no hi havia, en tota la ciutat, cap fonda que mereixés aquest nom”. Que pensaria l'any 2025 el senyor Pagenstecher? Perquè, realment, el discurs sobre la massificació provocada pel turisme ha estat assimilat ja per les dretes i per les esquerres, o el que se digui avui en dia. Dretes i esquerres? Ja saben que a les seves memòries el baró de Gauville, diputat per la noblesa a l'assemblea sorgida dels Estats General de la Revolució Francesa, ara farà 235 anys, escrigué: “El 29 d'agost vam començar a reconèixer-nos: els que defensàvem la religió i el nostre rei ens reunírem a la dreta del president per evitar la cridòria, els insults i les indecències que succeïen a la part oposada, la part esquerra”. Aquest concepte d'esquerra tan clar, per Gauville, ja s'ha diluït abastament fins fer-la irreconeixible. </div><div>Assegut ran de mar, pens el que va dir Joseph Conrad en El mirall del mar: “Aquest mai ha estat amic de l'home. Al mar descobrim com són de mediocres els nostres intents i com d'aviat som derrotats”. O sigui, la vida. Veig, a un mostrador del passeig del Born, un banyador, i això que som a l'hivern, un succint eslip negre amb la paraula 'Beatiful' escrita al cul. Ai! Me deman: Ja no hi ha Beautiful people? Esquerra caviar? Gauche divine? Aquells a qui Juan Luis Galiacho havia definit tan bé: “Eren cults, dominaven idiomes, els agradava la pintura, col·leccionaven antiguitats, escoltaven música clàssica, llegien filosofia, veien cinema d'avantguarda i compartien Egipte com a vincle de les cultures tradicionals...” Sí, que ni ha, sempre ni haurà, i sinó, escoltem a Pierre Bourdieu al seu assaig La distinció i cerquem l' “habitus” que genera “la distinció” de la “Beautiful people”: “Tenen aquelles actituds, aquells modals, aquells gestos subtils que són producte d'una internalització inconscient del que veuen en els seu context familiar, amb el que l'individu és educat en les etapes inicials de la vida...”. Idò sí. Seguesc cantant Il fannullone de camí cap al Bar Bosch.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-02-04T10:31:00ZjcmllonjaJardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141249
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/peixos%20blog%208.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...</div><div><br /></div><div>Vaig fent els 'jardins d'altri' amb el que cau al sarró, de les coses que m'han interessat o fet gràcia. O no. “Estoy hasta los cojones de todos nosotros!”. Nosotros! Va dir Estanislau Figueres president de la Primera República, i al cap de quatre mesos, cansat de 'todos nosotros', agafava el tren cap a París i fugia cap a França. Li hagués fet falta el consell de sir Bertrand Russell, qui, diuen, anant en bicicleta per Oxford, decidí no masturbar-se pus: “La meva filosofia de la vida? Tenir el valor d'acceptar resignadament les coses que no es poden canviar; tenir l'obstinació suficient per canviar aquelles que un pot canviar; i tenir la intel·ligència indispensable per a no confondre les unes amb les altres”. No cal anar tan enfora, ni posar-se tan tràgic com ho feia aquell senyor francès: “Però nosaltres ens perdem debades: l'home és una passió inútil!” Ho deia Sartre en un llibre de títol demolidor: El ser i el no-res.</div><div>Per contrarestar, de tant en tant agaf els meus reverenciats Assaigs de Montaigne. De Montaigne deia maliciosament Blaise Pascal: “El que Montaigne té de bo no es pot aconseguir més que de manera molt difícil. El que té de dolent, prescindint del seus costums, s'entén, hagués pogut ser corregit si l'haguessin advertit de que era massa enrevessat i, sobretot, que parlava massa de si mateix”. Precisament el que més m'agrada de Montaigne és quan parla d'ell mateix, patidor, compulsiu, malsofrit. Jo també parlaré de mi. Som un vell, un ancià i, per tant, em pertoca el que deia Robert Louis Stevenson: “L'edat madura demana tímidament que li siguin estalviats els sofriments insuportables; la joventut, agafant la fortuna per les seves barbes, pretén l'alegria com un dret”.</div><div>“Ever tried. / Ever failed. / No matter. / Try again. / Fine again. / Fail better”, de Samuel Beckett. En una traducció laxa vol dir més o menys: “Ho provares. Fracassares. És igual. Prova-ho un altra pic. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor”. Se solen citar aquestes sentències encadenades de Beckett oblidant sovint que estan dins una seqüència que comença així: “Primer el cos. No. Primer el lloc. Primer els dos. Ara tampoc. Ara l'altre. Fart d'una prova a l'altra...” i després, una cosa que en principi pot semblar obscura i absurda, esdevé positiva: Si fracasses de bell nou, fracassa millor. Clar i llampant. </div><div>Una ració d'Einstein, tan manotejat en els llibres de cites, quasi tant com Wilde o Woody Allen, però vaja... “La gent dèbil es venja, la gent forta perdona, la gent intel·ligent ignora”. “Mai pens en el futur, arribarà aviat”. “La vida és com anar en bicicleta. Per mantenir l'equilibri sempre has de continuar movent-te”. “Mai facis res contra la teva consciència, malgrat l'Estat t'ho exigeixi”. “Seure't a llegir dos minuts i que paresquin dues hores, o seure't a parlar amb una bella dama dues hores i que paresquin dos minuts. Això és la relativitat”. Aquest darrera no li és atribuïda, és ben cert que la va dir. </div><div>“Ya hay un español que quiere vivir / y a vivir empieza, / entre una España que muere / y otra que bosteza.” (A. Machado). Més enllà del sentit tràgic de la vida, espanyola, Leila Guerrero, tot parlant del llibre de Matias Rivas, Referencias personales, 2024, és refereix a ell com: “Rivas és un flâneur del seu paisatge interior”. M'agrada aquest mena de flânneurie! Rivas: “Les forces tràgiques del desig ens derroten. Escrutar aquest fracàs és el que faig setmana a setmana”. Quina feinada! No sé si li passava el mateix a Jacques Lacan, psiquiatre i pensador (vaja oximoron!). El 'mil·lenarista' i a vegades obscur Lacan, a Le seminaire, Livre VIII: Le transfert: “Estimar és donar el que no es té a algú que no és”. Com sempre claríssim! Tanta sort que ens ajuda l'amic Guillem Mudoy: “És la transferència en el desig de dues mancances”. No sé si s'escau però parlant de desig ja ho deia J.R.Jiménez, no sé si molt poèticament: "Amor, amor, amor... Ese lugar de los excrementos." Ho recordava també Sant Agustí, parlant de l'instint sexual i el seu lloc material: “...inter urinam et faeces”; entre l'orí i la merda. O més planerament: "De prop, tot és lleig", de Josep Pla.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-02-04T10:30:27ZjcmllonjaDalt del Turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141248
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/24479-IMG_0473%20chupa%20chup%20petita.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori</div><div><br /></div><div> </div><div>Sortírem de les rutes habituals pels pinars i garrigues de voltant ca nostra i li vaig dir a la meva germana: “acompanyem a fer una volta, per saber on són els nostres bocins que sinó no els trobarem mai més, als joves no els interessa gens, i jo, ja ho veus, més de la meitat no sé on són, ni on són les fites... A més d'un el trobarem fet una selva”. Ja sabien, pens, perquè feien les llobades els nostre avantpassats, sinó tot quedava envaït pels ullastres, ai! Un revellar serà tot d'aquí a poc.</div><div>Que res és com abans no fa falta pregonar-ho, som dins una altra època i l'hem de prendre així com ve. Abans hi havia gent que es moria a la Vila sense haver vist la mar, ni d'enfora, ni de damunt un turó. Ma mare me comptava que, de nina, son pare, el saig, la dugué a Palma per primera vegada i anaren al moll, a veure els barcos. La nina quedà esglaiada i un ciutadà que se'n temé li digué: “Què! Nina! No havies vist mai un bassiot tan gros com aquest per devers es teu poble!” I el meu padrí respongué: “Tampoc no hi ha tants d'ases per abeurar!”</div><div>De totes les maneres he de dir que no s'ha perdut tot, del que ens va tocar de la família s'ha de destacar que el padrí deixà com herència als seus néts les fites ben netes dels 'seus' agres d'esclatasangs i encara els visiten, adesiara. Envaït per la nostàlgia faig de veure en Llorenç Frarolet i li deman si encara fa aquelles figues empotades: “Ca! En feia i les duia a la botiga, a can Bufalí, ningú en demanava, me vaig aturar, però per tu sí, te'n duré dos potets, són de figues de la Tira, les millors per fer això”.</div><div>Me queix de mal d'esquena, d'ençà que vaig caure esmotxant ses parres de ca nostra, me vaig rompre dues vértebres, no estic llatí. A ca nostra però som perseguits de mal d'esquena. I sinó que li demanin al padrí Saig, al cel sia, que, de mal que tenia, va anar a la farmàcia a comprar una faixa, així, ben faixat, esperava millora. Però només tengueren faixes per dones, ell tenia tant de mal que li digué a l'apotecari: “Venga-la! La me posaré al revés, amb les mametes a l'esquena. I durant una temporada, anava caminant amb un curiosos bultos a darrera. Era un homo curiós. “Li faltava un bull!” Me diu la meva germana. “Com a tu!” “A mi?” “A tu el que te fa falta és un patata per fer es quilo! Au ves!”</div><div>Me'n vaig a veure el futbol al cassino, en companyia. Trob en Pep des Faig que me diu que torna de son Baró, de la caseta on hi vivia la seva filla major, que ara habita una casa nova per s'Arraval. “Idò, tu, he anat a fer-hi una visita i saps que he trobat? Es boc colgat a dins es llit! Idò, amb aquell banyam i aquella barbota! No, i s'havia tapat i tot!” “I que has fet?” Li deman. “Me n'he tornat, ara vaig a cercar s'escopeta, he sentit a dir que els bocs tenen mals jocs, que quan envesteixen no tenen capteniment” “Que duia es pijama posat?” Li deman. “Tu riu! Mal d'altres rialles són!”</div><div>Veig el Barça amb mossèn Pere Fons al costat: “Saps qui era en Fujimori?” “Ves!” li dic. “Idò, jo era al Perú i ell va eliminar la reforma agrària, era d'extrema dreta, i els 'trabajadores' li feren front perquè havia eliminat sa repartidora, i me demanaren: 'Padre: usted com quién está?', 'Con vosotros' els vaig dir, i vengué l'exèrcit i hi hagué molt de brou i el bisbe me va desterrar a un poblet que per arribar-hi havies de caminar, a peu, més de cinc hores, idò ara pensava amb això, abans de que mos fessin un gol”. Me mira amb la seva barba blanca i les seves ulleres, amb ulls de polissó. “Varen ser unes Completes de nyic i nyac, m'entens? Saps que vull dir?” Acaba el futbol, tràgicament pel nostre Barça i fan les notícies per la televisió, més tràgic ha estat el que diuen, que a un general rus important, l'han mort fent esclatar un patinet d'aquests elèctrics aparcat davant ca seva on hi havien col·locat dos o tres barrobins. 'I encara no estam cabals' deven haver dit els ucraïnesos.</div><div>Fa un venter i aquell cap de cantó és lo més fred de tot el poble, me queda tota la costa per arribar dalt del turó on intuesc que les palmeres de can Borrió se deven engronsar a les totes. Serà un nit clara.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-02-04T10:27:08ZjcmllonjaL'OLivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141247
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/PALMA.JPG" border="0" /></div><div><div>L'Olivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma</div><div><br /></div><div> </div><div>Me demanaren un petit text sobre els mercats de Palma per acompanyar el calendari del 2025 que fa Paz Talens, de La Insular del carrer de l'Argenteria, amb fotografies del meu estimat Jaume Gual. Els mercats i les fires que són quasi tan antics com les persones. Comprar, vendre o intercanviar són elements consubstancials a la civilització. Tenim notícies d'intercanvis prehistòrics, de mercats àrabs i de fires medievals. A Palma la plaça del Mercat conserva encara el nom d'una activitat que ja no s'hi fa. Al mateix temps, l'evolució de les modernes formes de comerç, de la botiga al gran magatzem, fins als hipermercats, han fet que la majoria de mercats hagin anat transformant el seu objecte. Poc a poc, alguns, s'han anat revitalitzant, perdent el seu sentit primitiu, és així com els mercats de l'Olivar, Pere Garau i Santa Catalina s’han 'adaptat' als canvis i han sobreviscut.</div><div>El mercat de Santa Catalina és, actualment, el mercat d’aliments més antic de Palma, situat al barri del mateix nom, fora de les murades de la ciutat. Aquesta àrea fou tradicionalment habitada per pescadors a causa de la proximitat al mar, damunt el port i el Passeig Marítim. La seva posició geogràfica explica la popularitat actual entre la comunitat de vaixells esportius dels clubs nàutics. A més, s’ha convertit en un punt de trobada culinària, prop de restaurants i bars on els ciutadans locals es barregen amb els residents estrangers. El barri de Santa Catalina ha conservat moltes de les seves cases d’una o dues plantes i petits jardins interiors, gentrificades, això sí, pels estrangers. L’edifici del mercat que coneixem fou construït al voltant del 1920. Les divisions de les parades, però, no es feren fins el 1978. La renovació de tota la coberta tingué lloc el 1999. Santa Catalina manté el caràcter d’un mercat tradicional però és també un punt de trobada per al xef professional o pels qui presumeixen de gurmets. Un racó on, a més de poder fer la compra diària, es poden tastar sabors nous o simplement passejar i menjar alguna cosa en algun dels bars del mercat.</div><div>El Mercat de l’Olivar està situat en el centre històric de Palma. Damunt el solar que adquiriren el 1549 les monges franciscanes per construir-hi el Monestir de l'Olivar que fou desamortitzat l'any 1835. Sobre la que fou presó dels Caputxins, l'antic bordell de la Ciutat, i el Monestir, l'any 1951 l'arquitecte Gabriel Alomar hi projectà un nou mercat. És un edifici d’arquitectura mediterrània conformat per dues naus perpendiculars que s’obren cap a una plaça. Es va convertir en Societat Mercantil agrupant els comerciants del mercat que el 1998 aconseguiren la concessió administrativa, cosa que els va permetre fer una profunda remodelació acabada el 2003. Els gremis de peixateria, carns, fruites i verdures es van reagrupar situant-se en espais propis interconnectats. Dir “Vaig a l'Olivar”, a Ciutat és sinònim d'anar a fer la compra. Darrerament, però, la substitució de llocs tradicionals per espais destinats al 'sushi' japonès o a les ostres amb xampany, anuncien un canvi d'ús. Ai!</div><div>El barri de Pere Garau s’ubica al llevant de l’eixample de Palma i el referent és el seu Mercat. Al mapa de Palma de l'enginyer Calvet, 1901, ja hi quedà dibuixat: dues places rodones unides a la de Pere Garau, rectangular. Els seus carrers s'establiren sobre terrenys agrícoles i les primeres edificacions foren aixecades per famílies provinents dels pobles de Mallorca. El Mercat de Pere Garau fou projectat per Guillem Fortesa i inaugurat el 1943, edificat en un solar que havia de ser el garatge dels cotxes de la funerària, la pressió veïnal, ho impedí. És el llombrígol comercial del barri. Un barri multicultural, amb un accelerat procés de canvi poblacional, multicultural, amb remodelacions peatonals discutibles com la del carrer Nuredduna. Els seus comerços estan dedicats, principalment, a la venda de productes frescos, de temporada i especialitzats. Un dels seus segells d’identitat és el mercat exterior de cada dimarts, dijous i dissabte: una munió de llocs de venda directa dels pagesos de Mallorca, amb gran afluència d’usuaris.</div><div>Els mercats de l'Olivar, de Pere Garau i de Santa Catalina són encara llocs de confluència, de trobada dels ciutadans, que donen vida a Ciutat.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2025-02-04T10:23:41ZjcmllonjaUC. Cançons d'Eivissa. 50 Anys. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141123
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/uc.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>UC. Cançons d'Eivissa. 50 anys</div><div><br /></div><div>En el meu univers musical hi ha un disc que hi fulgura, encara ara, amb una lluentor especial i que, a més, va escriure les bases del nou folk illenc. Comença així: “Ai amor meua estimada, / jo n'he fet una cançó, / i encara no l'he cantada / per no tenir ocasió”. No podia acabar el 2024 sense parlar d'un disc que me sé de memòria i del que he tocat infinitat de vegades totes les seves cançons: UC. Cançons d'Eivissa. Ha fet cinquanta anys i es conserva fresc i persuasiu com el primer dia. UC formava part del títol, però va ser tanta la força que prengué a Eivissa, es veneren 20.000 còpies, que en comptes de dir-se “Flaó”, Isidor Marí Mayans, Joan Marí Muñoz 'Murenu' i Victorí Planells Lavilla optaren per dir-se: UC, i no Isidor, Victorí i Joan que és com signen el disc. I en feren un LP memorable, amb la no menys memorable coberta dibuixada per Pere Planells. Un UC, o aüc és el crit que, només a Eivissa, feien els pagesos per comunicar-se d'un camp a l'altre o en la nit. També era un crit amenaçant o de celebració: “Ad uuuuuc...I hahahahahaiiii!”</div><div>“Anàrem a Sant Miquel, / una colla de gent bona...”, ja té la categoria d'himne musical. UC va donar una nova dimensió, magistral, a la música popular, no només d'Eivissa, fou un punt d’inflexió en la cançó popular eivissenca, amb tonades que es van popularitzar enormement a l’illa. I també a Balears, d'uns anys més tard, 1978, és el primer treball, transcendental, de Traginada, Menorca i, poc després, de nombrosos grups a Mallorca. Per a un servidor, Isidor Marí, amic i company a la Universitat, Victorí Planells -al qui he tengut de psiquiatre, incapaç d'arreglar-me jo mateix les neurones- i Joan Murenu feren amb UC. Cançons d’Eivissa i En aquesta illa tan pobra (1976), una revolució en el que es diu avui “la música d'arrel”, reconeguda per tot el món de l’àmbit folk. I deixau-me dir que només per la cançó Flor de Baladre, amb el finger-picking d'Isidor Marí, és a la història de la nostra música en majúscules. Una de les cançons més hermoses que he sentit mai: «Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou”. És una cançó que te l’aire mestís del “Califòrnia sound” i sona sense abandonar el ressò de les caramelles de Nadal i la 'curta' i la 'llarga', ja que hi som. Podria ser cantada per Crosby, Stills i Nash o Van Morrison –al seus començaments- i l’ha versionada Joan Manuel Serrat.</div><div>”Com voleu, germans, que canti, / si el cor meu va atribolat? / Si no som es que solia, / en tenc fonament sobrat”. Per a un servidor que a l'any 1974 estava en la ona de On the beach de Neil Young o de Court and spark de Joni Mitchell, però sense perdre de vista l'evolució de la Nova Cançó, ja esdevinguda Cançó Catalana, amb Pau Riba pul·lulant per Formentera, anys després de la seva obra mestra Diòptria i, un any abans de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa. Sé ben cert que a ells, els d'UC, també els marcaren aquestes influències, car ja havien fet versions de Cohen i de Dylan. Vos enumer les cançons que, per a molta gent, ressonaran dins el seu cap com si fossin d'ara mateix: Sa carta que m'enviares, Rosa vera, Goigs de Nadal, Sa serena cau menuda, La presó de Nàpols, Sonada de xeremia, De jo et vas despediguent, Anàrem a Sant Miquel, Bona nit, Ses germanes captives, N'Escrivaneta, Jo tenc una enamorada, Jo he fet una cançó nova, Com voleu germans que canti i Sa despedida.</div><div>"Sempre t'apreciaré, / i onsevulla que sigues, / només per dar-te entenent / que de tu estic agraïda". Les castanyoles i la flaüta ressonen en una obra capital de la cultura pitiüsa contemporània... i molt més. Ai! Ara que som a l'hivern i “Sa serena cau menuda / sa nit mos diu 'adiós'...”</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell </div><div> </div>General2025-01-09T08:03:14ZjcmllonjaDalt del turó de desembre amb estornells
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141122
<div> </div><div> </div><div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/137.jpg" border="0" /> </div><div><div>Dalt del Turó de desembre, amb estornells.</div><div><br /></div><div> </div><div>Milers d'estornells s'aturen a reposar al pinaró de davant ca nostra. No és una remor el que fan és com el renou d'una maquinària moguda per milenars de cors petits. Una de les meves dèries és saber coses sobre la migració dels ocells, som geògraf i aquest és un bon exercici de Biogeografia. Foren el meu padrí, el ferrer Climent, i mon pare, els meus primers mestres d'ornitologia, coneixien els cants i els costums de molts d'ells, i els sabors també, els era ben igual fer una caçada, per fer-los fregits i menjar-los sencers, rossegant els seus ossets. Però, a més de considerar-los per la seva utilitat proteínica, els tenien amor, respecte i admiració. Em vaig fer gran i canviaren els mestres, aquí he de citar l'aparició del llibre de Joan Mayol Els aucells de les Balears, a la benemèrita editorial Moll, amb una reedició recent. Quina meravella i quin gust el poder consultar-lo sovint! La meva darrera lectura: L'enigmàtic tarannà dels ocells de Jennifer Ackerman. </div><div>Per què migren els ocells? Perquè aquests animalets canvien temporalment el seu territori cercant un altre part de la Terra on trobar menjar o on nidificar i reproduir-se? Un territori que, en alguns casos, pot estar a milers de quilòmetres? Era, en aquest cas davant ca nostra, el cas dels estornells, migrants d'hivern, que venien del nord d'Europa, grans consumidors d'olivó d'ullastre. Els ocells són increïblement precisos en les seves migracions. ¿Com pot ser que un cucut, 'cucui' en mallorquí (no el confongueu amb l' enganapastors), que ha nascut sense conèixer els pares, ja que aquests han fet els ous dins el niu d'altres ocells, vagi a hivernar a la mateixa zona de l'Àfrica que els seus companys? ¿Com pot ser que l'any vinent torni on va néixer? ¿Tal vegada per una petjada genètica causada per quan hagueren de fugir de la terra coberta de gel, durant les glaciacions del Quaternari? ¿O de temps abans? Sigui com sigui, ocells com els ropits, en els qui s'ha estudiat la influència del camp magnètic terrestre, tenen un magnetoreceptor a l'ull dret que els ajuda a navegar durant la nit, ja que són migrants nocturns, com els tords. I que me'n direu dels falcons de la reina? Amb una velocitat migratòria increïble de 100 km/h. En definitiva, els estornells que s'aturaren al boscarró de davant ca nostra migraven per un fenomen instintiu, per uns mecanismes neurofisiològics, adquirits per un llarg procés de selecció natural, que se transmeten hereditàriament. M'informa Josep Bort, del 'G.E.R-Ecologistes en acció', que aquests mecanismes son estimulats principalment per la relació entre el nombre d'hores diürnes i nocturnes, això provoca una estimulació de la glàndula hipofisiària que segrega unes hormones, les gonadotropines, que actuen sobre el metabolisme dels greixos i el procés de muda. Les oronelles i les falzies interpreten la posició del sol i dels estels, calculant l'hora del dia; detecten fronts nuvolosos i tempestes que s'aproximen, i canvien el rumb; reben vibracions sonores ultracurtes característiques de cada zona del planeta; calculen amb exactitud la seva posició dins el camp magnètic de la Terra.</div><div>Algunes aus migren en solitari, altres en estols enormes i les de major grandària amb formació ordenada, col·locant-se cada au al mateix nivell que les altres, però darrera i un poc al costat de la que la precedeix formant una "V" invertida, així eviten els trebolins d'aire que deixa la companya anterior i aconsegueixen una bona visibilitat, és el cas dels flamencs que arriben al Salobrar.</div><div>El mètode tradicional més conegut per marcar els ocells i, recuperant-los poder saber d'on venen, és l'anellament. És el més tradicional i utilitzat, les primeres referències d'aus anellades a Europa se remunten als inicis del s. XVIII, quan un monjo alemany senyava les cigonyes de la seva localitat. En 1.888 se recuperà a Girona una cigonya amb una plaqueta de llautó, quatre dies després de ser marcada a Rússia. Avui, però, a més dels contejos, observacions directes, etc... els radars i els marcatges electrònics ens permeten saber exactament alguns periples de molts diversos aucells.</div><div>Al cap d'una estona, els estornells de davant ca nostra, deixaren els arbres i partiren formants unes figures de 'cardumen' aeri, tan típic d'aquests aucells quan volen agrupats, ningú topa amb el de davant, i ordenats, com un rellotge, marxaren en direcció a Tramuntana.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div></div>General2025-01-09T08:00:10ZjcmllonjaI si féssim cas de la demografia de les Balears? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141121
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/132_barcelo.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>I si féssim més cas a la demografia de Balears?</div><div><br /></div><div> </div><div>Alfred Sauvy va escriure que les crisis econòmiques solien actuar com a dinamita, mentre que les crisis demogràfiques actuaven com els tèrmits, però que cadascuna d'elles era capaç d'enderrocar un edifici. La demografia ha estat marginada per la política, encara que un canvi demogràfic tan important com el de Balears constitueixi el major repte de les polítiques econòmiques i socials en les pròximes dècades.</div><div>Balears ha crescut 321.142 habitants en 20 anys i quasi el 70% són immigrants, una xifra no vista en altres comunitats autònomes i que contribueix a augmentar la sensació de saturació a les Illes, juntament amb el creixement del nombre de turistes. Actualment viuen a les illes Balears 1.234.106 persones. Vint anys abans, Balears tenia 912.964 residents. L'augment és enorme, perquè suposa un creixement global del 37%. A Formentera, una illa que comptava amb 6.332 habitants, ara en té 11.530. L'augment ha estat d'un 82%. A Eivissa, l'increment ha estat del 61%. A Menorca, menor, un 28%. Aquest és el gran canvi social de Balears durant aquest segle.</div><div>En totes les illes se supera el 40% de residents nascuts a fora. A Eivissa, on es van veure les primeres caravanes com a alternativa a l'habitatge, és on es nota amb més intensitat el major procés de transformació social de la història de Balears, el 62% de la població no ha nascut a l'illa. Des que es va aprovar l'Estatut d’Autonomia, el 1983, la població de Balears ha crescut un 81%; si Balears fos un Estat, només la superaria l'Índia, amb un augment del 91%.</div><div>Aquest procés de substitució té conseqüències directes en la configuració social i política de la mentalitat col·lectiva. Ve gent que no té cap vinculació amb les fites tradicionals i històriques del lloc en el qual viuen perquè els seus referents són uns altres. Una de les conseqüències és la pèrdua de l'ús social del català, articulador preferent de la identitat balear. I hem deixat a l'escola tota sola amb la tasca de la integració. </div><div>Aquest procés continuarà. En els pròxims anys es jubilarà la generació del 'baby boom'. Molts de llocs de treball quedaran vacants, mentre l'augment de persones d'edat més avançada incrementarà la demanda de serveis d'atenció mèdica i de cures als majors. Per a evitar l'escenari d'un 'hivern demogràfic', Balears necessita immigració encara que suposi reptes per al mercat laboral, l'habitatge i per a la cohesió social. Les illes Balears continuarà sent la comunitat autònoma que tendrà el major creixement demogràfic i, a més, en la dècada vinent el nombre de majors de 70 anys serà quasi el doble que en la resta d'Espanya. D'aquí a l'any 2030, Balears també afrontarà un gran augment del nombre d'ocupacions, unes 125.000.</div><div>El ritme de creixement poblacional ha estat de 19.000 nous habitants per any en els últims 10 anys, mentre que la construcció de nous habitatges ha estat només de 2.500 per any i se'n necessitarien uns 4.500 cada any. A Balears el 34,38% de totes les compravendes estan signades per estrangers, el més alt de tot l'Estat. El preu per metre quadrat és dels més alts d'Espanya. Al ritme actual es necessitarien 30 anys per a donar un pis social a les persones que hi ha en llista d'espera. Falta una priorització per a un diagnòstic correcte. Es necessita, per a comprar un habitatge, el major esforç de tot l'Estat, tres vegades superior al de La Rioja o Aragó. El fet que bona part d'aquest creixement sigui derivat de la població estrangera i no es degui al creixement natural -nounats que s'insereixen en el nucli familiar- fa que la configuració del nombre de persones per llar va disminuint a una o dues persones, la qual cosa produeix un impacte més intens en les necessitats de llars.</div><div>En l'equació entre turisme, educació i modernització social, podem parlar d'un model educatiu “turistitzat” que es caracteritza per alts índexs de fracàs escolar i abandó educatiu. No obstant això, els baixos nivells d'èxit acadèmic no han estat obstacle per a mantenir elevades taxes de desenvolupament econòmic. A més, a Balears hi ha 112.000 ciutadans que resideixen sols. La pandèmia silenciosa de la soledat és ja un repte, juntament amb la cronicitat i la dependència. Encara que visquem en una societat altament connectada on la tecnologia pot fer-nos sentir acompanyats, paradoxalment ens fa sentir més sols. És, o no, un repte fonamental parlar de demografia?</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-01-09T07:58:42ZjcmllonjaMoixos. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/141120
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Figura%20de%20Betlem.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Moixos</div><div><br /></div><div> </div><div>Tenc moixos que viuen, és un dir, pel meu corral. Van i vénen. Vénen sobretot quan tenen gana i és l'hora del pinso. Els tenc perquè m'agraden els animals, també els cans (encara record la meva fidel 'Fosca', una cussa de bestiar que va morir als catorze anys, la m'havia regalada en Quique Mus), m'agraden els moixos i els tenc, també, perquè tenen una funció pràctica, no ja la de caçar rates, sinó especialment la d'espantar les serps, les molesten, no les deixen tranquil·les i, els rèptils, que ara abunden, sobretot les serps forasteres, se'n van.</div><div>Bé, idò això. I vostès em demanaran: i què? Idò que sobre els moixos hi ha molta literatura, molt de pensament, molta llegenda i molta descripció. Per exemple: sabien vostès que els moixos tenen quatre fileres de tres mostatxos a cada banda de la cara? Són d'una alta sensibilitat al moviment de l'aire i al contacte. O que quan un moix s'espanta, els pèls de tot el cos se li posen de punta, fins i tot els de les potes, un efecte que és possible gràcies als petits músculs que hi ha davall cada pèl. Els moixos es passen molts de temps llepant-se el pèl, molt, hi perden tant de líquid corporal quan ho fan, com el que perden a través de l'orina. I que tenen trenta formes diferents de miolar? El coeficient d'intel·ligència del gat es considera el segon del regne animal, només superat pels simis superiors, els delfins o els elefants, són capaços de pensar constructivament i de manera resolutiva.</div><div>S'explica que es trobin tants de moixos momificats a l'antic Egipte ja que es considerava a la deessa-moixa Bat l'ajudant d' Anubis, el guia amb cap de xacal que acompanya les ànimes a l'altre món. El gat Fèlix, Tom, de Tom i Jerry, el Moix amb Botes, el moix de Schrödinger, els de les operetes d'Offenbach, el Maneki Neko -aquest moix que aixeca la poteta saludant i donant la benvinguda als japonesos-, el moix Fritz, en Garfield, Don Gato i la seva pandilla, i que me'n direu del musical Cats d'Andrew Lloyd Weber, basat en un text de T.S. Eliot, les set vides dels moixos, el caure dret sempre o La moixa damunt la teulada de zinc, la famosa obra teatral de Tennessee Williamns... tot ens parla de la universalitat d'aquests animalets.</div><div>Però el gran estudiat, incomprès i alabat, o menyspreat, és el seu caràcter. La millor definició la va fer Helen Womack: “Diu el ca: 'Em dona menjar, m'acarona, deu ser Déu'. Diu el moix: 'Em dona menjar, m'acarona, dec ser Déu”. Ja ho havia entès Ernest Hemingway: «La millor manera de dur-se bé amb un moix es tractar-lo com el ser superior que ell sap que és”.</div><div>'Treure el gat del sac', s'empra com expressió: sortir de dubtes. Moix li deim els mallorquins, tot i que ens queden restes de la paraula gat: “Gat escaldat, d'aigua freda tem” o “La gatera” que també és el forat del moix. Però Moix? I si vengués de l'onomatopeia que usam quan els cridam? Mix, mix, mixa ...moix, moix, moix. Qui sap! Coromines al seu Diccionari etimològic ho aclareix. En xinés, però, en diuen: Mao! Però qui, com a la faula d'Esop, li posarà el cascavell al moix? O qui cerca tres peus al gat? O ser com el moix que anomena Shakespeare, que volia menjar peix sense banyar-se les potetes. O, l'ara políticament incorrecte: What's New Pussycat? La cançó de Burt Bachararach interpretada per Tom Jones</div><div>Però, en definitiva, tot ve per si als escriptors ens agraden, o no, els moixos. Un escriptor sense moix? Ca,ca,ca! «Als escriptors els agraden els moixos perquè són criatures tranquil·les, adorables i sàvies i als moixos els agraden els escriptors per les mateixes raons». Mirin com es tira floretes en Robertson Davies! Edgar Allan Poe, per la seva moixa Caterina: «Tant de bo pogués escriure de manera tan misteriosa com ho és un moix”. Jorge Luis Borges, que va tenir un moix, en Beppo: «El meu moix fa el que vol, com jo”. Alexandre Dumas : «Els moixos mostren la millor forma de viure: en llibertat”. Hermosa la cita de Julio Cortázar, del seu moix Adorno, per T.W. Adorno, el pensador alemany: «Estimar a les persones com s'estima a un moix, amb el seu caràcter i independència, sense intentar domar-lo, sense intentar canviar-lo...”</div><div>Ara bé, la cita que m'ajuda a cloure l'article és de Charles Dickens: «Hauríem de ser com els moixos: rapinyar quan ens obliguin a obeir”.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2025-01-09T07:54:30ZjcmllonjaJardins d'altri amb artistes, jueus, 'sapere aude' i befa constant. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140972
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/flowerthrower_canvas.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb artistes, jueus, sapere aude i befa constant</div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div><div>Perdonin que ho esmenti de bell nou. Els 'Jardins d'Altri' sorgeixen arreplegant citacions i comentaris d'ací i d'allà que poden sorprendre. O no. Vegin sinó el que diu el pintor José Maria Sicília: “Vaig saber que seria artista quan els meus pares es varen conèixer, però no me'n record”. Quina enveja li fa a un servidor que encara no sap que vol ser en ser gran! M'he fet gran, sí, i he surat els meus fills, però, com opina Jordi Masó, pianista: “Em molesten els pares que diuen que són amics dels seus fills”. A mi també, era com dir, en la meva etapa de professor universitari que “jo era amic dels meus alumnes”, de cap manera! Cadascú que faci el seu paper! I de papers va. “És evident que el feminisme ha afectat positivament, però també ens ha obligat als homes a reconfigurar el nostre paper, i per tant hi ha una crisi d'identitat, la qual cosa em sembla sana, però també ens enfronta a circumstàncies d'insatisfacció més altes” (Juan Gómez Bárcenas).</div><div>Ja sé que està un poc manotejat, en Woody Allen aforista, però “El sexe és brut sempre que se faci bé”, està bé. I ja que som als jueus crítics amb ells mateixos, “Què és ésser jueu?” li varen demanar a George Steiner, i respongué: “Ésser jueu és llegir un llibre subratllant-lo amb un llapis perquè creus que en pots escriure un altre de millor”. Cit algun clàssic perquè d'ells deia Tocqueville: “Tenen qualitats especials que poden servir per a contrarestar els nostres defectes”. Idò això. No se ben bé perquè s'hi escau una cita de Flavi Arrià, del segle II, que va escriure en el seu Enchiridion, petit manual amb consells ètics estoics: “Quan vegis a algú plorar de pena, procura no deixar-te vèncer pel mal. Acompanya'l i, si és necessari, comparteix les seves lamentacions. Esforça't, de totes maneres, a no gemegar interiorment”. Qui gemega és un servidor escoltant la cançó: “Oiga doctor / devuelvame mi excitación / Llevo ya cinco meses sin una erección...” (Joaquin Sabina).</div><div>Ai! El pas del temps que ens capola el desig. “La insuportable velocitat del temps” titulava un article Leopoldo Padura. I rematava Ignasi Peyró: “A la vida comença prest a ser tard”. Tal vegada seria bo creure en la afirmació de Vicente Verdú a La muerte, el amor y la menta : “Lo mejor de lo mejor consistiría / en ser varios a lo largo de la vida. / Porque ser uno mismo es cretinismo”. Els poetes com a vidents. Reveladors del que els altres no veim: “El món fictici s'engronsa ran d'una revelació que mai arriba del tot” (James Wood). Enllaça molt bé amb el que deia el poeta Rimbaud: “No sé molt bé el que he vist, però ho he vist”. I de Rimbaud a Verlaine, perquè no? Visquen les traduccions ben fetes! Com la que ha fet de Verlaine, Jaume Galmés: “Quand, pour quelque médianoche, / Plein de dorures de brioche / On sort le pain” (Quan, per qualque gran sopada, / amb dolç regust d'ensaïmada, / el pa ha sortit).</div><div>“De vegades em pregunto si hauria d'envejar-los. Com són capaços d'una cosa així. Com poden estar tan segurs. Perquè els que odien han de sentir això: seguretat. Si es dubta de l'odi, no és possible odiar.” (Carolin Emcke, Contra el odio, 2017). Davant això tornam a Kant qui a 1784 reprèn la frase imperativa “Sapere aude!” (Gosa pensar!) i hi afegia, “Has de tenir el valor de servir-te de la teva pròpia raó! La peresa i la covardia son la causa de que gran part dels essers humans es sentin a gust amb la seva submissió”. Per darrere un cantó, guaita ell: “Som addictes a allò que ens destrueix!” És Fiódor Dostoieski.</div><div>“No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant" (Josep Albertí). Postil·la: “Si no arrisca, no és art, és disseny” (Ghada Amer).</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-12-05T12:28:53ZjcmllonjaDalt del turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140971
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_3710%20cadires%20petita.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del Turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat</div><div><br /></div><div> </div><div>Escolt ploure amb força, des de dins el llit. I amb confiança, ara que en Rafel de Can Compó m'ha arreglat les goteres que tenia. La barrumbada és potent i els trons i els llamps col·laboren en fer-me sentir segur dins el meu llit, com quan era infant i, tapat amb el llençol, ningú em podia fer mal, el lleuger tel de roba de fil era per a mi una cuirassa indestructible. No com ara, exposat a mil perills sense la defensa de la innocència i amb la malura de la senectut convertida en la veritat de les coses.</div><div>Passeig cap a la raïa amb Montuïri i veig la guarda d'ovelles al gran pla de Meià, pasturant a les vint quarterades que comprà el senyor poc abans de morir i, a l'altra banda de la carretera, la guarda de porcs, encara menuts, negres, blancs i faixats que corren a lloure per la part més aturonada. Encara queda pagesia a una vila canviant com la nostra que s'assembla a les comunitats mestisses i globalitzades del segle XXI. Els musulmans del poble, quasi tots magrebins, solen comprar ovelles ja grans, no són del “cordero lechal”, ni de les costelletes de mè tendres. Se veu que el saben obrar de manera que no “xotegi” que diuen per aquí a l'olor particular que fa la carn de xot, com més vell, més. Així mateix per devers Binissalem bravegen dels seus fideus de veremar fets amb ovella vella o qualque cabra i tot. Sa veritat és que a mi, un dia en convidaren a menjar-ne, no vaig poder, ni amb totes ses especies del món, aconseguiren desdibuixar la bavarada d'ovella vella que m'envestí quan me posaren el plat davant! Què hi farem? A mi no m'agrada es xot! I ja està dit!”</div><div>Baix del turó a veure si l'aigua, que encara cau, ha fet mal pel poble. I em ve al cap el poema de Joan Brossa: “Per dissimular les llàgrimes que li queien / galtes avall, va tancar el paraigua i va rebre / la pluja a la cara.” Pas per la casa que fou de mestre Mateu Sagrera “es Palloler”, era conegut perquè a Palma sempre exhibia una gàbia de caderneres a damunt les Avingudes, al mercat pagès dels dissabtes, per vendre, naturalment. A ca seva tenia totes ses cadires ben iguals menys una, que no era germana de les altres, i ell sempre s'asseia en aquesta. Feu de pastor i solia dir: 'tenc més gelós es ca que sa guarda'.</div><div>Al cafè, n'Amador de Montasauva ens explica amb detalls exactes l'extermini dels indígenes a la Patagònia Argentina per l'exercit comandat, qui sap si descendent de mallorquins, pel general Roca. Ha plogut fang i ha deixat els cotxes fets un desastre. “ja ho havien pronosticat!” Efectivament ara hi ha hagut un canvi en la predicció del temps, la gent consulta el seu telèfon mòbil, farà sol o farà fred, “ho diu el mòbil”, abans era la televisió, ara ja la gent s'ha avesat a veure el viatge dels niguls ploguers en una aplicació d'Internet: “Mos volten. Sempre mos volten. Pareix que han de venir cap a noltros i...mos volten cap a Artà o de cap a sa Serra de Tramuntana”. Però allò del fang du la conversa cap a les màquines netejadores que hi ha a les benzineres, si una val 4, l'altra val 6, euros, sí a una els 'rodillos' de fer net es desbarataren i retxaren tot el cotxe de na Victòria Jordaneta, que té un conco viu que era franciscà i el destinaren a Nova York on aprengué l'anglès i després sortí i feu de professor, contava sempre, l'ex-franciscà, que el que més l'impressionà de la gran ciutat fou el gran nombre de gent sense casa que romania pels carrers de qualsevol manera. En Julià de can Parrec explica que ahir Madò Maciana de can Sardà, va telefonar a n'es Batle per dir-li que hi havia dos lladres a la paret del seu corral que dona al carreró de ca ses Monges: resultaren ser dos, que havien begut massa i provaven d'agafar dues magranes que guaitaven al carrer des del corral de madò Maciana.</div><div>Partesc per amunt, ja fosca virada, i al bar de la plaça vella tenen posada a la ràdio, fort, la cantant Rosalía: “Ja sé que he nascut per ser milionària, / com si plogués, llançant els bitllets enlaire”. No sé, tenc més afecte pel plorinyós Leonard Cohen quan canta allò de Like a bird on the wire... “Com un ocell en un filferro, / com un home gat en un cor de mitjanit, / he provat, a la meva manera, de ser lliure”. Ho hem provat quasi tots, a la nostra manera...'si ens han deixat', afegeix una veu interior. Sonen les dotze al vell rellotge del campanar de l'església.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div> </div>General2024-12-05T12:26:57ZjcmllonjaAntivacunes i pseudociències diverses. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140970
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Antivacunes i pseudociències diverses</div><div><br /></div><div>Quan s'acosta el temps de menjar panellets em vaig a vacunar del grip i de la Covid i quan ho coment sempre sorgeixen els adoradors antivacunes i tota la seva xàtxera olorosa de pseudociències vàries que no fan sinó embullar i desinformar perillosament sobre la salut pública. La desinformació sobre les vacunes és una de les causes de l'enfonsament de les taxes de vacunació a nivells de fa dècades. Diversos estudis han demostrat que les mentides sobre les vacunes estan influint de manera decisiva en la reticència a vacunar-se.</div><div>Mirin, parlant de la COVID. “Tots els virus van generant còpies del seu genoma mentre infecten a altres organismes. En aquest procés es van produint petits canvis, mutacions genètiques en el genoma l'anàlisi del qual permet traçar com es transmet el virus entre persones. En investigar aquestes mutacions en el SARS-CoV-2, els científics han pogut establir el que es coneix com a ‘clústers’ filogenètics del coronavirus, diferents tipus o ‘branques’ del virus que expliquen el seu origen, evolució i difusió...” Això ho diu un web dels ministeris de Sanitat i de Ciència, coNprueba , que ofereix anàlisis científiques a nivell entenedor per a tothom i que els convit a visitar.</div><div>En canvi, això altre, m'ha arribat per Internet, una de tantes coses que és 'cola' dins el nostre mòbil o ordinador: “Envia el missatge a la major quantitat de persones possible: Els trossos de llimona en un tassó d'aigua calenta poden salvar-te per la resta de la teva vida, ho diu el professor Chen Horin, director general de l'Hospital Militar de Pequín. Les llimones calentes maten les cèl·lules canceroses!” Mare de Déu! El professor Chen Horin no existeix, com podien suposar, però qui ho anirà a cercar!</div><div>Em poden ben creure, les flors de Bach no fan cap efecte més enllà de l'efecte placebo, el Reiki inventat el 1922 pel budista Mikao Adai “guareix” amb la imposició de mans, la Magnetoteràpia aplica imants i altres collonades, la Iridologia defensa que l'iris revela la salut del pacient... La immensíssima part de tots aquests pseudo-remeis, ni estan publicats, ni se n'ha fet cap estudi científic, ni hi ha cap demostració fefaent més enllà del “m'han dit que un ha dit que li han dit que li ha anat molt bé”.</div><div>Tornem als anàlisis del web del Ministeri coNprueba. “La “Sanació espiritual activa és una tècnica no invasiva (no cruenta o traumàtica al no usar instruments que trenquen la pell o que penetren en el cos) que actua sobre el “cos energètic” de la persona per a generar efectes en el cos físic i restaurar la salut. Normalment el “guaridor” col·loca les mans damunt del pacient sense contacte físic, i utilitza el seu poder mental per a portar energia curativa als punts pròxims a la col·locació de mans. Conclusió final: La tècnica “sanació espiritual activa” no pot considerar-se terapèutica per a cap indicació clínica sobre la base de l'evidència trobada”.. I així, és fa l'anàlisi de l' eficàcia i seguretat del Zero Balancing, de la respiració conscient, del Tai-Chí, de la vacuoteràpia (Cupping o Teràpia amb ventoses), de la luminoteràpia en problemes de salut mental, de l'acupuntura en el dolor crònic no oncològic d'origen musculoesquéletic, de la musicoteràpia emprada per a reduir l'ansietat, de la dieta macrobiòtica, etc, etc.</div><div>Per a Carmen Bachiller les pseudociències enganxen perquè la Ciència a les aules no s'explica bé. A vegades els humans busquem l'efecte placebo quan no podem entendre algunes coses o quan no existeixen solucions. Necessitem creure-les. En un món de sobreinformació, accessible a través de la tecnologia, el camp està adobat per als falsos mites i les pseudociències. El mer desig de curar-se d'un càncer pot propiciar que recorreguem a teràpies alternatives buscant esperances, en lloc de recórrer a la teràpia tradicional que és més honesta i et diu si hi ha o no possibilitats. Cal fomentar l'escepticisme. Sol dir-se que el millor és que cadascú pensi el que vulgui i ja està. No és tan simple, entre el 15 i el 20% de la població creu en l'astrologia. El 30% en la sort, els fenòmens paranormals o les possibilitats de predir el futur i un 20% en remeiers o sanadors. Vegeu l'exemple de l'actor Peter Sellers que es va posar en mans d'un cirurgià psíquic - algú que se suposa que opera sense bisturí- o, fins i tot, Steve Jobs, d'Apple, una dels ments privilegiades del segle XX, que es va tractar de càncer per mètodes alternatius, amb fracàs.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-12-05T12:24:57ZjcmllonjaLa classe mitjana i les eleccions als Estats Units. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140969
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/72033%20cocacola%202.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>La classe mitjana i les eleccions als USA</div><div><br /></div><div>Cada pic que hi ha eleccions als Estats Units d'Amèrica surt la pregunta: A qui ha votat la classe mitjana americana? Ara, a Kamala Harris o a Donald Trump? En la política nord-americana, "classe mitjana" no només significa un segment concret de la població, un grup demogràfic els vots del qual són necessaris per a l'èxit electoral. Segons A. O. Scott, representa un ideal, un principi moral, un conjunt de valors i interessos que no són particulars sinó universals. A la convenció demòcrata que va anomenar Harris aspirant a presidenta, la frase va aparèixer en tots els discursos, el d'un governador que és fill d'un multimilionari imperi hoteler, un actor fill i nét de magnats de Hollywood i una congressista que, un temps, va treballar de cambrera.</div><div>La meva estimada i de cada pic més inefable Viquipèdia (la Wikipedia en català) m'informa: “La classe mitjana és defineix per oposició als privilegiats i al baix proletariat. Està formada per aquelles persones d'ingressos regulars però que no són rics, que acostumen a tenir un treball assalariat. La seva aparició és relativament recent i és deu als avanços de la societat del benestar en el capitalisme. En les enquestes sociològiques, la majoria de persones és defineixen com de classe mitjana, independentment del seu nivell de renda”. Però malgrat que no existeix una definició exacta de la classe mitjana, hi ha un cert consens a l’hora de descriure-la, si més no a les economies avançades, com una part majoritària de la societat que comparteix uns valors determinats, que te una relativa estabilitat financera i que gaudeix d’una bona qualitat de vida, que espera traspassar a la seva descendència. També s’entén que la classe mitjana és capaç de viure de manera confortable, que pot incloure elements com tenir accés a un habitatge, gaudir d’oci, d’una bona atenció sanitària, d’un cert nivell educatiu o d’una jubilació decent o tenir prou capacitat per assumir despeses. inesperades. Ho diu CaixabankResearch. Per a l’OCDE a l’últim informe sobre desigualtat, que classifica com a classe mitjana les llars amb una renda entre el 75% i el 200% de la renda mitjana de la seva regió i any. Tenint en compte els diferents nivells d’ingressos mitjans, els ingressos d’una persona de classe mitjana a Espanya oscil·len entre els 7.750 i els 39.000 euros, amb una mitjana de 18.100 euros.</div><div>Els països amb una classe mitjana més àmplia exhibeixen nivells de confiança, d’inquietud política i de relacions socials més elevats. Per A. Leandre Ibar “la icònica imatge de l'Espanya del Seat 600 que prosperava i constituïa una nova classe social amb capacitat de consumir i l'ambició i possibilitat de licitar en l'ascensor social ha anat quedant antiga, sobretot, perquè la puixança i optimisme del moment han quedat superats per un temps econòmic molt menys vibrant”.</div><div>El declivi de la classe mitjana des de finals de la dècada dels 70 és un dels elements que explica l'evolució política, social i econòmica en bona part de les economies desenvolupades. Un bon exemple són els Estats Units, on l'any 2023 aproximadament un 50% de la població era de classe mitjana, mentre que el 1971 el 61% responia a aquesta definició, una tendència que és repeteix a les economies avançades, però a un ritme menys acusat. GADESO ens informava que un 43,3% de ciutadans considerats de classe mitjana de les Illes Balears és situa en el centre de l'espectre ideològic, en aquest percentatge cal afegir el 25,6% que és declara de centreesquerra i el 21,8% que es situa en el centredreta.</div><div>Tothom estima la classe mitjana."Mitjà" és una paraula complicada segons A. O. Scott. "Els nord-americans volen polítiques que donin a cada nord-americà l'oportunitat d'arribar a ser classe mitjana" digué el governador JB Pritzker d'Illinois. "Tenim l'oportunitat d'escollir una presidenta que sigui per a la classe mitjana perquè és de la classe mitjana", manifestà la diputada Alexandria Ocasio-Cortez.</div><div>Fa gairebé un segle, els sociòlegs Helen Merrell Lynd i Robert Staughton van anomenar el seu estudi clàssic del cor nord-americà "Middletown". "Tothom a Middletown corre absorbit per mantenir la seva feina o augmentar el seu salari, construir la seva casa, impulsar el seu club o església, educar els seus fills". La lleialtat a la classe mitjana no defineix però ni l'esquerra ni la dreta; transcendeix aquestes divisions. La classe mitjana moderna ara inclou els dos costats de la lluita de classes històrica.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-12-05T12:21:34ZjcmllonjaJardins d'altri amb Estellés, Play station i 'les neiges d'antan'. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140843
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/AguadorCopa011.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb Estellés, PlayStation i les neiges d'antan </div><div><br /></div><div>Vaig aprendre a bresquejar pels meus Jardins d'Altri tot llegint Adolfo Bioy Casares qui, en els seus De Jardines ajenos, tan li era enllaçar una cita profana amb una pornogràfica, un adagi llatí amb una pintada del carrer. Som hi! Deia el gallec Castelao: “La tradició no és la història, és l'eternitat!” Sempre hi ha, però, l'altra cara de la moneda, diu el director del Museu Reina Sofía, Manuel Segade: “Hem de preservar un espai per allò altre, pel que és rar... però la tradició és molt pesada!”.</div><div>Vull ser a temps de la commemoració dels cents anys del naixement del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés: “Els pits, les cuixes, / rodonesa bessona / del flanc, el sexe, / entre la molsa uns llavis, / tanta bellesa, tanta!”. Com deia recull el que han dit, en aquest cas amb bon dret, altres: "Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort." (Joan Fuster). "Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies." (Ignasi Riera).</div><div>En una de les entrades del diari d'Alejandra Pizarnik, l' escriptora argentina : «El cel és la carn; l'infern, l'ànima». Jean-Paul Sartre deia que l'infern eren, o èrem, “els altres”. En això estava quan la filòsofa i poeta Chantal Maillard, en el «Prefaci» dels seus Diaris reunits ens diu : “Volar: només es pot volar amb el cos”. Paraules que recorden uns versos d' Hannah Arendt, en els seus Diaris filosòfics: «El fons es revela només a aquell que aconsegueix refer-se en plena caiguda, transformant-la en vol». Curiosa si més no la convergència-divergència de les tres escriptores. En Sartre deixeu-lo estar!</div><div>A la novel·la Los siguientes de Pedro Simón, el fill del protagonista li demana que li compri una PlayStation, i ell pensa: “A la vida hi ha una hermosa pantalla de la Play que te passes quan neteges el cul al teu bebé, i després n'hi ha una altra més lletja que te toca quan tens davant la merda del qui el te va netejar a tu”. Això ens succeeix en un moment vital en que ens toca més anar a tanatoris que a festes d'aniversari. I parlant de tanatoris: “Mortui vivos docent”, escrit a l'arc d'entrada d'una sala d'anatomia a una facultat de medicina a una universitat a l'India: “Els morts ensenyen als vius!” Molt anglès, però, aquest costum d'interpel·lar els estudiants universitaris en llatí. I no només anatomia ens ensenyen els morts!</div><div>“No hi ha cap dia en que no siguem feliços un moment” (Jorge Luís Borges). I la trob cantant Always look at the bright side of the life (“Mira sempre la part bona de la vida”) i l'acompany tararejant la part siulada del clàssic dels Monty Python, quan Crist i els lladres estan encreuats al Calvari. Inconsciència? Mala llet? Valentia? Diu Marie Hesse, escriptora i il·lustradora a El miedo: “Les meves amigues mares fadrines, solteres, són molt valentes. Tot i que és molt millor ser mare monoparental que amb una parella disfuncional”. És la paraula disfuncional la que em crida l'atenció, massa polisèmica! </div><div>Francis Wolf, filòsof: “No podem seguir definint-nos en funció de la comunitat a la que pertanyem, perquè tot s'ha desdibuixat; ni per la identitat racial, que no existeix; ni per la identitat cultural, que és porosa; ni per la identitat social, que ha deixat de ser-ho a bastament, i la solidaritat de classe s'ha esbaldregat en una época de reivindicacions fetes trossos”. Ja se'n temia Leonard Cohen quan recollia el premi Príncipe de Asturias: “Hem d'estar preparats per a la gran derrota que a tots ens espera”. Devia pensar en quan li plomaren tots els diners mentre feia de budista per les muntanyes?</div><div>De totes les maneres el camí de la vida és inexorable. Tot rememorant la “Ballade des dames du temps jadis” de François Villon, Francesc Parcerisas escriu en Ai las, on són? On són? “El raspallet de les dents / el membre erecte / treure's les sabates / orinar / plegar la roba / col·locar un condó / où sont, où sont? / où sont les neiges d'antan?”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-11-05T10:03:35ZjcmllonjaDalt del turó amb llestiscle, bravejar i un país sense nom
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140842
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/liebre.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb llentiscle, bravejar i un país sense nom.</div><div> </div><div>Les mates van carregades dels seus fruits de llentiscle, hi haurà menjar pels aucells tardorals i hivernals que ja han començat a arribar. En Miquel Ticolau cultiva un enorme sementer amb el seu tractor, la terra torna bruna i darrera, darrera, hi van aletejant dues dotzenes d'esplugabous. És hora prima i les ombres allargassades donen a la tramoia rural un toc d'escenari. Me passa na Caterina Capmany corrent, aviat: “No m'atur, d'aquí a mitja hora he de ser dins el cotxe cap a Ciutat!”. Un codonyer amaga el groc dels fruits i un magraner mostra el vermell dels seus. Prest haurem de pensar en encendre la foganya i, amb la imatge del foc encès, pens en un vers de Henri Cole: “Sense amor una casa es condemna”.</div><div>Veig n'Arnau de ca na Pastora que pega sempentes a un tronc, és dins el seu boci de Son Amadora, pareix que esbuca qualque cosa. “Que va bé?” li dic “Idò, vaig començar a tomar, amb una falç, lo més tendre d'una figuera de moro” me diu “però quant he arribat a lo de més avall: és com una soca, no, una socota, vatuadell tu! És tan fort com es tronc d'un arbre!” Sent els lladrucs dels cans, algun plora. Pens que els cans de la casta Border Collie es van fent els senyors de les guardes d'ovelles, són animals llestos i curosos, i els pastors ho reconeixen. També direm adéu als nostres cans de bestiar? Encara record la meva fidel Fosca, que va viure més de quinze anys amb nosaltres.</div><div>Baix a la vila i pas per davant Can Prudenci. Fa un poc de serena però en Joan Prudenci és a la fresca, és dels pocs que encara gira la televisió per la finestra de cara al carrer i surt a mirar-la des de la voravia. Cansat de que li demanin: “Què mires?” S'emprenya i contesta de mala manera, en aquest cas a n'en Jordi Brusca: “I que no ho veus que mir? Lo que fan, mir, lo-que-fan! Ho has entès!” En Brusca se gira i me comenta: “Aquest tot lo dia remuga!”. Quant era nin, en Brusca, sempre fugia a sa mare: “Vine aquí que te rebentaré!” sentien cridar aquella doneta. Ell, inevitablement, en la correguda, solia travelar i caure i el sen Tòfol Mascollat, que el vigilava, li enflocava: “Que t'has fet mal?” I si li responia: “No!” solia contestar: “Idò has caigut de bades!”</div><div>A la barra del cassino en Sion de son Piqueres, que anava ben amerat, bravejava molt de 'fer-ho'. Fins que un que anava amb ell, que era extern, li diu: “Me sents Sion? Anar de putes, pagant, és molt bo de fer, lo puta és follar-te una monja! D'això si que en podries bravejar!” Converses d'altura, d'altar fumat i missa de tres, les d'avui vespre. Record, també, que en Miquel Reguitzer un dia, en aquest mateix tasser, va sentenciar: “He boixat amb tres-centes dones. Dues-centes pagant i la resta de franc!” “No li has fet molt de cas!” me va fer veure en Toni Bras, el dia que en Reguitzer ho va dir. “Jo faig cas a qui vull” li vaig dir “i aquest no el se mereix! I ja està dit tot!”</div><div>Algú de la rotlada s'enyora de com eren els cafès d'abans als petits pobles com el nostre. Plens de gent, de taulades que jugaven a cartes, a escambrí, a tutti, a escacs, vells que pontificaven i fumaven en pipa, amb mesa de billar, fum del tabac... “Record molt bé al sen Pífol i al vicari Corbella jugant a caramboles, se provaven sa paciència un a s'altre, ara s'ho miraven d'aquí, i d'allà, i... a la fi emprenyat d'esperar el vicari deia: 'Això haurà de mester suor de caminers!' I en Pífol sense mirar-lo, però parant atenció a com estaven les bolles, responia: “Tothom ha de fer lo que sap fer, cuando no, ha de fer nosa!” Al vicari Corbella li havien posat de mal nom “Botador”, perquè un dia de missa major varen veure que el confessor, que era ell, pegava un bot enorme, com de jugar a piola, per damunt el confessat que estava agenollat. Succeïa que havia passat una rata per dins el confessionari. Ni més, ni pus... res... coses d'un temps. I ara, mirau, som una única taula en tot el cafè i no jugam ni a truc!”</div><div>Torn cap a ca nostra, de cada pic em costa més pujar el turó. Quan rod la clau per entrar, em venen al cap un versos d'en Gabriel Florit, “Sabateret”, de Sineu, al cel sia: “No hi ha res més trist / que un riu sec, / que un pou eixut, / que un nin perdut / que no sap el seu nom, / que un país perdut / que no sap el seu nom”. Au! A colgar-se falta gent!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-11-05T10:02:40ZjcmllonjaCaminant per Palma, entre el dol i el desig. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140841
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Caminant per Palma, entre el dol i el desig</div><div><br /></div><div>De retorn tardoral als carrers de Ciutat els amics es citen a la Llotja per pegar una mirada als dos caparrots de fils d'acer que ha fet Jaume Plensa. No hi desdiuen, de l'interior de l'edifici vull dir, i el seu imperatiu manament de silenci s'hi avé amb les reclamacions dels veïnats. Després de menjar dos panetets, llarguets i primets, al bar sa Llonja, pega la xarrera. “Com estàs?” a l'amic se li ha mort la seva dona, la seva companya. Per no dir que està molt malament ens recita un petit discurs. “Ja sabeu que si les pèrdues i les separacions no són assimilades, poden provocar en els individus un infern. Darian Leader ho exposa a La moda negra. Dol, melancolia i depressió, on explora a fons el dol i la melancolia”. Li dic que hi estic molt d'acord en canvi: “Freud veia el dol com un treball individual; totes les societats donen un lloc central als rituals públics de dol. La pèrdua és inserida en la comunitat a través d'un sistema de ritus, costums i codis, que van des dels canvis en la vestimenta a les cerimònies commemoratives. Avui es tendeix a fer del dolor un succés privat. És el dol més difícil de passar avui per aquesta erosió dels ritus socials? Inevitablement però, el dol sempre requereix d'altres persones. I tu ens tens a nosaltres!”</div><div>Enfilam cap a la plaça de les Drassanes, tot passant pel carrer de la Llonja on, no fa molt, alguns pisos reformats s'han venut a estrangers per un parell de milions d'euros. En passar pel carrer de Sant Pere recordam la nostra aventura amb el Bar Es Gallet que va ser propietat nostra i que ara és una oficina del Govern Balear. “Érem molt joves!” Ens recorda en Mariano, “no com ara que ens falla tot, fins i tot el desig!”. “Sí, són curioses les nostres no-relacions sexuals! Vaig llegir en un article de Jancee Dunn, que Vanessa Marin, terapeuta sexual, havia observat un patró entre els seus clients amb relacions llargues: es queixaven de que les seves parelles només els tocaven per a iniciar el sexe. El gest, un massatge a l'esquena o una carícia juganera, els feia estremir-se, escarrufar-se. És el que ocorre quan la carícia de la teva parella fa que tot el teu cos es posi tibant, perquè saps que pot significar només una cosa. Al principi les parelles solen estar molt unides però amb el temps, la demostració d'afecte físic disminueix i qualsevol carícia s'interpreta com un preludi del sexe, el 'tocar-se' pot desencadenar rebuig”. “I que hi hem de fer? Injectar-nos testosterona?” Demana n'Alexandre. “No! És ver que es pot donar una resposta defensiva: ‘No, no, ara no m'interessa”. Així, qui inicia pot sentir rebuig i vergonya, mentre que l'altra pot sentir ressentiment o culpabilitat”. “I no dona cap solució?” demana interessat en Toni. “Practicar les carícies no sexuals, acostumar-se a agafar-se de la mà o a tocar-se suaument en passar. Una besada diària de, mínim, sis segons, són suficients per a establir una bona connexió. O abraçar a la teva parella durant almenys vint segons, ho diu Shamyra Howard, autora de Use Your Mouth (Utilitza la teva boca)”. “Home! Això dels segons! I l'usar la llengua és més vell que el pastar!” Diu en Tòfol. “ Mirau, si un té una reacció de rebuig quan l'altra fa una aproximació, pot ser que hagi arribat el moment de canviar de tàctica. Acostar-s'hi mentre el teu ser estimat està cuinant pot fer que se senti “emocionalment desconnectat” i dir alguna cosa així com: “Ho sent, carinyo; tornem a parlar d'això aquesta nit?”. S'han d'establir “zones de temps eròtiques”, mantenir una conversa sobre l'estil d'iniciació preferit. Parlar de sexe augmenta la satisfacció sexual: 'Quan et sents més excitat?' 'Com puc iniciar millor el sexe?' També pots dir-li quines són les teves parts del cos preferides perquè et toquin, donant les instruccions el més específiques possibles sobre com i on. Per exemple: “Li vaig dir al meu company que m'encantaven les carícies suaus, quasi pessigolles, en el clatell”.</div><div>La peripatètica i un poc miserable caminada acaba al Museu del Baluard, gran espai públic recuperat, on hi havia les restes del quarter del puig de Sant Pere, i que la voracitat urbanística també provà d'enderrocar.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-11-05T10:00:06Zjcmllonja"Quatre poetes mallorquins": Llorenç Moyà, Jaume Vidal i Alcover, Josep M. Llompart i Blai Bonet
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140840
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>“Quatre poetes mallorquins”: Moyà, Vidal, Llompart, Bonet</div><div><br /></div><div> </div><div>Quatre poetes mallorquins, és un llibre editat pel Consell Insular de Mallorca i confegit per entrevistes en profunditat, fetes per Joan Miralles l'any 1980 a quatre poetes, homenots de la nostra cultura: Llorenç Moyà i Gilabert, Jaume Vidal i Alcover, Josep Maria Llompart de la Peña, Blai Bonet i Rigo. Joan Miralles i Montserrat és filòleg, ara té 79 anys, catedràtic de Filologia Catalana i membre de l’ Institut d’Estudis Catalans, entre molts d’altres mèrits. Des del seu mític llibre Un poble, un temps, 1974, sabem que l’entrevista és una eina de recerca, una conversa sistematitzada per recuperar i registrar les experiències de vida guardades en la memòria de la gent. Els entrevistats són quatre dels principals poetes mallorquins de la denominada 'Generació dels anys 50' o de 'Postguerra'. Una generació que abandona els canons literaris tradicionals de l'anomenada Escola Mallorquina. En fa una contextualització assenyada el nostre savi amic Pere Rosselló i Bover.</div><div>Llorenç Moyà (Binissalem 1916-Palma 1981) de família benestant de l'aristocràcia rural, i una gran estimació pel casal familiar de Binissalem, evolucionà del castellà a pressupostos ben catalanistes. Vegeu un fragment del poema El desbarat. “Per a jo néixer, ¿qui ha comptat amb mi? / Pregunta —ja mil cops per altres feta—, / avui aquest misteri m'inquieta / i dóna gust amarg al curt bocí / que com a almoina hauré pogut gaudir / dins la meva existència discreta”. Per veure la vivor de la conversa: “Com era en Llorenç Riber?” “Ah, no, era molt simpàtic i molt atraient, saps? Moreno, molt currot i t'atreia... quan vaig tenir es premi Ciutat de Palma -ell va votar contra mi- va dir a n'en Cela, en Llorenç Villalonga i a en Sanchís Guarner, que me varen votar, amb quin permís m'havien votat a mi. I li varen dir que en so permís de ningú, perquè els donava la real gana. I volia que tornassin enrere...”</div><div>Jaume Vidal Alcover (Manacor 1923- Barcelona 1991) de família benestant, rebel, iconoclasta, inquiet, llengua esmolada... Un fragment del seu poema Hort a l'alba: “No em poseu altra flassada / i llevau-me el cobricel, / que ve de visita el cel; / obriu-me les persianes! / Clarors, clarins, clarianes, / geranis de l’arc en cel! / Capcuruculls de l’anhel, / cor què vols, cor què desitges. / Amor i esperança a mitges / en l’aventura del bot. / Rentarem la vida i tot / de boirades i calitges”. Li demana: “I aquest, en Miquel Àngel Riera?” “Aquest no m'interessa gens. Es un al·lot que creu que fa una novel·lística important i jo no ho dubt, crec que sí, però a mi no m'interessa excessivament es sexe ni m'interessa excessivament sa religió. Però lo que no m'interessa gens és es sexe mesclat amb sa religió, me faig un lio”.</div><div>Josep M. Llompart (Palma 1925 - Palma 1993) nat en una família de tradició militar, transformà la seva visió del món. Del seu poema S'estimaren, saberen... “ S'estimaren, saberen / la urgència del sexe com les venes / poden en un moment omplir-se d'aigua / salobre, de sol d'estiu, de peixos / saltadors. / S'amagaven / per la nit del pinar o per les tèbies / raconades de l'ombra”. Alguns comentaris: “I es turisme com el valores?” “Bé, es turisme, si hagués estat una cosa... com deia, explotada amb imaginació, amb gust, amb humanisme... aleshores s'hauria pogut valorar positivament, però és que ha estat una vertadera catàstrofe, perquè ha destruït una societat i no n'ha construïda una altra de nova. Ha creat un desgavell...” </div><div>Blai Bonet (Santanyí 1926 -Santanyí 1997) de família modesta, la seva conversió literària està en relació a l'estada al seminari i amb la influència de l'apotecari Bernat Vidal i Tomàs. Exagerat, imaginatiu. El seu poema Soledat Oberta. “Em dol tot, fins la camisa, / a damunt el pit cremat. / I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat”. La seva malaltia, la tuberculosi, fou un fet transcendental, li diu a Miralles: “En Joan Pons i Marquès era el qui duia més 'tango'. Aquest homo quan me varen donar ses primeres injeccions d'estreptomicina les me va regalar ell, un paquet, me'n record, perquè sa seva dona s'havia morta de lo mateix i li havien sobrat”.</div><div>Un llibre d’ històries de Vida, la màgia de la Història Oral. Una bona feina de Joan Miralles i Montserrat a qui encara li queda molt per dir i per publicar.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell </div>General2024-11-05T09:57:39ZjcmllonjaDalt del turó amb gregal, revetla, 'muridero' i el Chichi
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140713
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/freud9%20autoretrat.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb gregal, revetlla, 'muridero' i el Chichi</div><div><br /></div><div> </div><div>Fa vent de gregal, fresc, després de la calor dels altres dies, això juntament amb les plogudes degudes a una Depressió Aïllada en Nivells Alts (una DANA diuen ara, abans una 'Gota Freda', que a mi m'agradava més, trobava molt més poètica aquesta denominació), això, dic, ha fet que els arbres i les mates responguin tot d'una, anaven coll mort i han reviscolat; fins i tot algunes esparregueres han tret espàrecs! Dues maleïdes tórtores damunt l'antena de televisió no aturen, tot lo dia cantant, o passant el seu rosari, repetit i avorrit.</div><div>Passaren les festes. Molts d'actes, molt bé, massa dies, però no han vengut torroneres que duien unes barretes de torró fluix de cacauet que s'aferrava per les dents. Hi hagué una revetlla clandestina, ja que una votació popular havia sentenciat que no es farien focs artificials, i alguns no no ho poden pair... Els dimonis rabiosos sortiren a assajar sa barrota, sa llandera i ses 'escorretjades' a la jovenea qui, en un acte de masoquisme col·lectiu, els incita i els provoca que els peguin. Cosa curiosa aquesta de la devoció popular pel dimoni, que se mostra en tota la seva grandesa per Sant Antoni, quan el sant roman estàtic, silent, avorrit, mentre el dimoni, o els dimonis, són les figures etèries, actives i ballarines.</div><div>Feim una volta pel camí de Ses Casetes i a l'esquerra es dibuixa l'edifici de la residència per persones majors: “Allò és un 'muridero', comenta na Maria Sanfaina. “M'estim més ser a ca nostra encara que em maltracti la 'panchita' que em guarda, i me digui 'mi amor, mi amor...” En Toni Gordall passeja un ca. “Com va s'estiu?” Li deman. “I bé, els estius d'ara no són com els d'abans. En s'estiu se feia molta de feina a foravila, fins i tot els muls s'amagrien! Record mon pare que per fer es paller se posava una calça de dona pes cap i estava davall es raig de palla de sa batedora! N'hi havia que els feien ben rodons, tot un art! En canvi jo, ara, ja me veus. Saps que som jo? Un caramull d'escombros!” “Pensa tu!” El contradic: “Això són guindaines!”. </div><div>La Guàrdia Civil fa voltes per la vila, en cotxe i a peu, cerca a El Chichi que, segons conten, comanà a una filla seva que pegàs a la seva dona, per no engrunar-se ell, que sabia a lo que estava exposat. “Yo no la he tocado” deia als guàrdies que sabien ben bé el que vol dir violència vicària. Per equilibrar els episodis que esbuquen la bona convivència, en Toni Marvilló, jove, passa revista als llocs zen o de budisme que hi ha per fora-vila. N'arriba a nomenar deu, alguns d'ells s'anuncien per Internet, com un d'ells a una possessió, Son Pual, on es veu que fan una meditació al celler de les cases, una altre rebatiat “Cielo Azul”, a un altre fan romandre la gent dins 'tipis', tendes d'indis, un altre és un totum-revolutum energètico-boixadero devers la possessió de Son Fortà i així...</div><div>Baix, ja tardet, a fer una xerradeta al cassino. Comentam el darrer accident, d'un fill d'en Toni de Son Podelles. “Li va costar tretze punts: set que n'hi posaren a n'es cap i sis que li llevaren des carnet de conduir. Quan el curaven els qui l'acompanyaven deien als metges: “No li poseu molta anestèsia que ja en du molta!” L'infermer que el cosia era fill d'en Gori Vinenci. “Sí. Vos ne recordau d'aquell que jugava amb s'equip de la vila, d'extrem dret, de Petra? Era primel·lo però corria molt!” “Feia tanta via que passava davant a sa pilota!” comenta en Pep Praxedis amb conya. Joan Frasquinó, recentment jubilat, fa el resum de la seva nova vida de pagès: “Vaig sembrar trenta meloneres. Deu varen sobreviure, cinc varen fer flors, quatre les se menjaren els conills: he collit un meló!” “Miss Melones” elegien a Vilafranca un temps per la fira!” postil·la en Xec de Son Llosques.</div><div>Fosca negra me'n vaig cap al turó. No me top amb ningú. Molta gent ha tret les bosses d'envasos, avui és dilluns. Per una persiana sent el gemecs amorosos d'una parella de nou-vinguts. Avui la lluna és plena. I grossa.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-10-08T10:47:48ZjcmllonjaJardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud. Climent. Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140712
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0312%20petita.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud</div><div><br /></div><div>Els 'Jardins d'altri' són recerques o encontres amb allò que han dit altres i que me fan reflexionar. Com allò de la lleugeresa de la nostra vida segons Kundera... “com una ploma, com la pols que es mou a l'aire, com qualsevol cosa que ja no existirà demà”. Un poc ximpló, no? Però, vaja...</div><div>“Una generació que no suporta l'avorriment serà una generació d'escàs valor” (Bertrand Russell). El papa Francesc (ja saben, aquell jesuïta argentí que es va franciscanitzar el nom, ai!): “Si els joves estan cridats a obrir noves portes, els vells en tenim les claus”. Si és la referència 'clau' per a entendre les noves generacions estan ben llestos, els catòlics, vull dir. Parlant de generacions. Un altre encriptament nou: Yolo. De l'anglès you only live once que vol dir 'només vius una vegada'. Quina originalitat! Si cau una bomba cal ser un Yolo. O com “Broligarques”, contracció de Brother i Oligarca, homes influents, el seu poder desborda la política. Ho vaig llegir a un article signat per Josep Maria Ganyet a La Vanguardia qui s'autoanomena “etnògraf digital”, servidor fins a influencer hi arribava, però això ja és jugar a una altra categoria o com deia el gitano: 'a mi me habla usted más sencillo!' Les coses que ens queden per aprendre! Com Usagimi, no és com Antaviana una paraula inventada, vol dir literalment “orelles de conill” en japonès i fa referència a una branca feminoide i eròtica del kemonomini típic de la cultura popular japonesa, que ha estat 'tunejat' pel manga i el anime.</div><div>Ja ho deia Ciceró “qui comença una conversa no ha d'impedir entrar-hi als demés, com si fos una propietat particular: ha de pensar que, com en tot, també en la conversa general, es just que hi hagi torns”. En qui devia pensar? Jo no, vull dir Ciceró! No és en qui es pensen sinó en alguna d'aquestes personalitats narcisistes incapaces d'estimar a ningú profundament i que segons A. Palomeque “les seves relacions només se conformen amb el grupet promotor de la seva ambició, del que se'n deriva una personalitat amb angoixa vital, associada a la carència d'afectes”. Parlant d'això, els versos que encapçalen el llibre Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, que escrigué la seva ex-dona Jill Jarrell, morta fa poc: “Si es parla més del compte / val més callar i ja està. / Els teus versos d'amor, tan calculats, / la lascívia dita amb aspror, / han tornat una astuta mena de joc sobreactuat”.</div><div>Creix un sentiment de por generalitzat i impersonalitzat, depressiu diria, davant l'avenç dels populismes d'ultradreta. Cal recordar el que deia l'ex-president Obama en el seu discurs d'acomiadament: “Democracy can buckle when we give in to fear” -la democràcia pot esfondrar-se si cedim davant la por-. A un servidor el que li fa por, també, és en el que s'estan convertint les nostres ciutats. Erik Harley es refereix al “salsitxerisme urbà” o al “salseig immobiliari” per anomenar les corrupteles, les obres com un tripijoc “sempre pensant en el benefici propi i mai en en el benefici de la societat, Harley és fundador del moviment “Pelsmeusousvisme” que denuncia l'urbanisme i l'arquitectura especulatives. Com Santiago Calatrava que construí deu ponts a l'Estat Espanyol “quasi tots iguals, a escollir entre el tipus peineta o el tipus jamonero, pagats a preu d'or i com el de Bilbao amb el trespol de vidre a una ciutat on hi plou més de 200 dies cada any, amb continues patinades i trencament d'ossos. </div><div>“Me vaig casar amb tu no perquè t'estimàs, sinó per arribar a estimar-te” escrivia Churchill en una carta a la seva dona. Devia tenir por d'estar tot sol? “La soledat té mala reputació perquè som animals socials i assumim que els altres són infeliços quan estan sols. No sempre és així”. (Jennifer L. Smith). En aquest sentit diu Tore Bonsaksen: “Els usuaris actius de les xarxes “xategen”, publiquen i comenten; el passius scrol·leen i miren altres perfils. Aquesta actitud passiva a les xarxes s'ha relacionat amb un ànim depressiu que sol anar lligat a la solitud no desitjada”. Ho resolia, en l'era d'abans de les xarxes socials, Luís Buñuel: “Ador la solitud sempre que un amic me vengui a parlar d'ella”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-10-08T10:44:31ZjcmllonjaPalma reconstruïda? "Palma, mon amour !" Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140711
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Palma reconstruïda? Palma, mon amour!</div><div><br /></div><div>Faig meva la cita de Miquel Àngel, el de la capella Sixtina: “Mai he sentit la salvació en la naturalesa. Estim les ciutats sobretot”. Ciutat ha estat i és escenari dels meus escrits fins el punt de què Palma és protagonista de dos llibres meus: Palma, crònica sentimental i Postals de Ciutat, on hi surten, d'una manera o d'altra, tots els escenaris urbans que he viscut des del meu naixement, infantesa, jovenesa i senectut. Del passeig Marítim al barri del Pont del Tren, de l'Institut Ramon Llull a la ciutat antiga i, sobretot, on visc des de fa més de quaranta anys, la plaça de la Llotja i tot el barri del Raval de Mar. M'han interessant les microgeografies urbanes i els seus personatges peculiars, entre ells, particularment, els dels cafès i bars als que he anat més sovint: el Bosch, el Martí, el Central, el bar sa Llonja...i alguns de desapareguts, amb gran esment pel Niza i el Líric. M'ha agradat passejar sense massa nord, fer de flâneur, perdrem pels carrerons del barri de la Seu o pels carrers de l'Eixample, molt més enllà d'estudiar la ciutat com si fos un professor de geografia urbana, que ho he estat. En aquest darrer sentit els amics de Palma XXI que m'ajuden en tots els meus anhels de conèixer Palma des dels vessants més històrics i socials. Però de totes maneres, ho he de dir, una branca de la geografia m'ha interessat en aquest sentit, la geografia del subjecte o les geografies personals, anomenades per altres psicogeografies, que es preocupen de com les emocions que sentim en determinats espais ens influeixen i al revés. Palma ens apareix aleshores amb els seus llocs viscuts, visitats, allunyats, estimats, temuts, odiats... en definitiva un espai personal. Ciutat mediatitzada pels nostres sentiments, Palma matisada per l'experiència, els valors, la personalitat pròpia. Els anomenats geògrafs humanistes en fan un punt més: l'espai percebut, per ells és el món viscut, l'espai és converteix en vivència. 'What's the city but the people?'' ¿La ciutat que és, sinó la seva gent? es demanava Shakespeare, i és veritat, la gent fa Ciutat, i com ha canviat la gent de Palma! Això és el que es reflecteix en les converses que escolt i transcric, i modific, o invent, dels ciutadans d'avui. M'agrada molt la cita d'Albert Camus: 'L'amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret'. És ben certa però alguns traïm aquest amor secret i el feim públic d'una manera brusca i sensual per compartir-lo, per mostrar-lo impúdicament. És cert que la meva mirada sobre Palma és per esbrinar el que queda de la ciutat d'abans i en què s'ha convertit la ciutat d'ara, però sense estar travat per un excés d'enyorament. Deia Joyce que si Dublín desaparegués, podria ser reconstruïda fidelment a partir del que ha escrit sobre ella. Pot passar això a Palma? Jo crec decididament que sí. Des de La ciutat de Palma de s'Arxiduc, passant pels Aygoforts de G. Maura, o L'illa de la Calma de Santiago Russiñol, fins a La Ciutat de Mallorques de Miquel dels Sants Oliver, en els llunyans més de cent anys passats. O per les Notes de Mallorca de Josep Pla i La Ciutat de Mallorca de Miquel Ferrà, fins i tot a través del poema Auca de B. Rosselló-Pòrcel, abans de la Guerra Civil. I després les Passejades per Ciutat de Jaume Vidal Alcover o La Ciutat Esvaïda de Màrius Verdaguer, Palma dels 'tres Guillems” (Guillem Rosselló Bordoy, Guillem Frontera, Guillem Soler), o Palma, la ciutat i les ombres de Gabriel Janer Manila, abans del 2000. En la Ciudad sumergida de J.C. Llop -i Gomila, recent-, La Ciutat Tankada de Josep Noguerol, Ciutat -llarg poema- de Miquel Flaquer, els llibres fonamentals sobre Palma de Gaspar Valero. I ja més prop de nosaltres Crònica desordenada de la Ciutat Antiga de Jaume Oliver, Cròniques de Palma de Damià Alou, Palmesan@s de Carlos Garrido, Passes per Palma de Biel Mesquida ( tot i que a Homersea, Acrollam i T'estim a tu, Palma també hi sigui ben present) o el més recent de Rosa Planas, Palma: entre la calma i el vent. Com Joyce, crec que servidor té raó, a partir dels arsenals de ficció i realitat sobre Palma, la podríem reconstruir, després de la destrucció a la que és sotmesa. Palma, mon amour!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-10-08T10:42:26ZjcmllonjaLa mala jugada de l'autocura ("autocuración" o "self-care")
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140710
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/pl_2.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>La mala jugada de l'autocura ('autocuración' o 'self-care')</div><div><br /></div><div> </div><div>M'ho diu ella ben convençuda: “Els perfils dels drogoaddictes dels anys setanta coincideixen amb els de qui ara són addictes als probiòtics, fanàtics rabiosos del fúting i obsessos amb el culte al cos. Tot fruit de l'autocura!” L'autocura, autocuración o self-care, en espanyol o en anglés, s'ha definit com el procés d'establir conductes per garantir el benestar d'un mateix, per promoure la salut i gestionar la malaltia amb opcions sobre els aliments, exercici, son, higiene... El problema no consisteix en negar les màximes de l'autocura: és obvi que, si t'alimentes bé, dorms millor i no desenvolupes mals hàbits, tens més possibilitats de sentir-te bé a nivell físic i mental; la perversió arriba quan aquesta idea de cura ve acompanyada d'una gestió psicològica sobredimensionada. En l'episodi Fascismo del cuerpo del seu pòdcast 'Amiga Date Cuenta', les periodistes Begoña Gómez i Noelia Ramírez recorden que el terme 'autocura' va ser enunciat per Audre Lorde –que es definia a si mateixa com a “negra, lesbiana, mare, guerrera, poeta”– en el seu llibre A Burst of Light : “L'autocura no és autocomplaença és autoconservació i això és un acte de guerra política”. El capitalisme, però, s'ha apropiat del terme. Actualment, és primordialment, i metafòricament, per a “dones blanques, riques i primes”. Tres adjectius que són aplicables a la reina del negoci de l'autocura: Gwyneth Paltrow. L'actriu va posar en marxa la newsletter Goop, que actualment és una empresa potent. L'espelma anomenada Treu les mans de la meva vagina costa 75 dòlars i complements nutricionals com les 'Súper pólvores estimulants del metabolisme' es venen en caixes de 15 sobres per 58 dòlars. Cap de les coses que comercialitza Paltrow garanteix res i, de fet, ha hagut de pagar alguna multa per mentir sobre les propietats dels seus productes.</div><div>Gran part del malestar que estam experimentant té a veure amb fets estructurals i que s'hagin de canalitzar cap a l'autocura és vertaderament llastimós, però, com tot allò que desvia la culpa del sistema, l'autocura ha fet aparèixer nous papers per treure'n profit amb falses solucions miraculoses. Una de les 'desviacions' de l'autocura és l'ortorèxia. Una persona amb ortorèxia sol comprovar de manera compulsiva les llistes d'ingredients i les etiquetes nutricionals; elimina un nombre cada vegada major de grups d'aliments, com el sucre, carbohidrats, lactis o carn; es mostra ansiosa si no hi ha aliments saludables als restaurants... El que pot començar com un intent inofensiu de seguir unes regles d'alimentació saludable, es converteix en obsessió. La petjada psicològica que deixa es reflecteix en estrès i aïllament social i una sensació de culpa quan es veuen obligats a menjar aliments 'no saludables'.</div><div>El nostre llistat d'obligacions diàries ja causa estrès, per això la indústria del benestar és tan florida: gominoles de melatonina per a dormir, bolles de sals per a banys de bimbolles, aplicacions als mòbils per a meditar... Només cal reservar un foradet a l'agenda per a 'autocuidar-se'. Tot i que les obsessions per la salut i la longevitat han perseguit la humanitat, aquesta darrera versió és magnificada per influencers i podcasters que és beneficien obtenint patrocinis d'empreses de suplements i altres productes de benestar pseudocientífics. Sol ser un menú complicat i sovint contradictori de “biohacks” (dreceres per millorar la nostra salut, mancades de rigor científic) i “wellness protocols” (règims molt específics per a l'exercici i l'alimentació). Per obtenir l'eterna joventut hi ha des de dutxes fredes fins els suposats beneficis de la llum solar matinal d'angle baix o innomenables dietes que van des d'evitar els olis de llavors fins a prendre consciència dels 'perills ocults' de determinades fruites i verdures.</div><div>Tothom sap que s'ha de dur una alimentació sana, fer exercici i dormir bé, però sentir remordiments per no fer el necessari per a aconseguir-ho pot ser una càrrega. El problema d'aquest discurs és quan s'apodera dels significats de 'cura' i 'felicitat'. L'autocura no és acabar obsessionat amb tu mateix. Sempre podries estar més sa, fer més esport o menjar saludable. I, al final, pensar únicament en estar millor, es converteix en un monotema vital.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div><div> </div>General2024-10-08T10:40:25ZjcmllonjaLes indústries de la depressió i de la felicitat. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140656
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/miguel_arcangel%20infern.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Les indústries de la depressió i de la felicitat</div><div><br /></div><div>El meu psiquiatre m'ho té ben dit: “No t'enrollis tant en pensar si ets o no feliç! Viu i gaudeix de les petites coses! No existeix la felicitat permanent!” Dec formar part d'aquest món carregat de persones deprimides que corr paral·lel al de la gent que vol ser feliç. Entre pastilles, sessions de psicoanàlisi i cursets per a aprendre a no estar trist hi deix mitja vida. Llegesc al New York Times que fa cent anys la gent era ansiosa o neuròtica, però no deprimida. La depressió avui és per tot i l'insomni, la desgana, la baixa energia o la disminució de to vital són atribuïts a un problema químic en el cervell. Les companyies de drogues van manufacturar la idea d'aquesta malaltia i de la seva cura, al mateix temps: la creació de la depressió és la pedra angular d'un negoci molt rendible. La indústria farmacèutica, a través de la venda d'ansiolítics i d'antidepressius, ens modifica i normativitza el comportament, suprimeix els símptomes sense canviar la condició del nostre estat mental i, a la vegada, ens crea dependència dels tractaments. Som ja part d'un món d'autòmats empastillats! </div><div>A la vegada va creixent la “indústria de la felicitat”, que mou milers de milions d'euros, i que afirma que pot modelar els individus, com un servidor de vostès, i fer d'ells criatures capaces d'oposar resistència als seus sentiments negatius, de traure el millor partit de si mateixos controlant els seus pensaments derrotistes. Ho conten a Happycràcia, Edgar Cabanas i Eva Illouz. En menys d'una dècada, la quantitat i l'impacte de la investigació acadèmica sobre la felicitat i el benestar subjectiu, les fortaleses i virtuts del caràcter, les emocions positives, l'autenticitat, el creixement personal, l'optimisme o la resiliència, s'han multiplicat. L'extraordinari èxit de la 'psicologia positiva' ha vençut finalment l'escepticisme inicial amb el qual es va acollir l'estudi 'científic' de la felicitat. Conceptes com l'optimisme, el pensament positiu, l'esperança, que al principi despertaven suspicàcies per considerar-los 'autoajuda', han passat a ser creïbles i legítims. Tota l'esfera no acadèmica de professionals «psi» que s'havien fet un lloc en el mercat terapèutic -autors de llibres d'autoajuda, especialistes del coaching, conferenciants motivacionals...- han tret partit de la situació. Dedicats a promoure uns certs estils de vida i uns hàbits emocionals, aquests «mediadors culturals» van mostrar sempre especial interès per el desenvolupament personal o el poder de la ment sobre el cos i per com aplicar-lo als contextos de la salut, de l'educació, o... dels negocis. Mancaven de legitimitat científica, mesclant sense coherència la psicoanàlisi, el conductisme, la psiquiatria, l'ocultisme i l'espiritualitat, les neurociències o la saviesa oriental.</div><div>La ciència de la felicitat argumenta que la teràpia no sols ha d'anar dirigida a compensar-nos les deficiències, tractar malalties o pal·liar-nos el sofriment, sinó també a augmentar la felicitat de les persones, les sanes i tot. Els esperançats, els extravertits, els triomfadors, tenen el mateix dret de rebre atenció i orientació que els desesperats, els solitaris, els deprimits, els malalts o els fracassats com un servidor. Els psicòlegs positius, no ens enganyem, se serveixen dels conceptes i pràctiques típiques dels “coaches”, dels escriptors d'autoajuda i altres «professionals del desenvolupament personal», tant com aquests ho fan dels psicòlegs positius!</div><div>Malgrat ser camps diferents i mantenir discrepàncies, la psiquiatria i la indústria de la felicitat comparteixen que la felicitat és un concepte objectiu, universal. Però ¿no estarem davant una nova mentida destinada a convèncer-nos de que la riquesa i la pobresa, l'èxit i el fracàs, la salut i la malaltia, o l'obesitat, són únicament responsabilitat nostra? ¿No estaran les arrels de la moderna positivitat en el nostre passat religiós, que ens va proporcionar pautes per a la vida i la noció de salvació, oferint una imatge sòlida del món, amb final feliç? </div><div>Són les vuit. Hora de prendre les pastilletes i de fer meditació.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell </div>General2024-09-23T07:56:58ZjcmllonjaPer Ciutat, passejant amb un llibre de Gay Talese. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140655
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/catedral-erwinhubert.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Per Ciutat, passejant amb un llibre amb Gay Talese</div><div><br /></div><div>Li dic: “Ningú ha reparat mai que Palma és una ciutat plena de gent normal, però també d'excèntrics moderns, més enllà dels històrics com na Bel Rollet o en Nicolau Marieta. Hi ha mendicants mallorquins, jueus grassos que seuen a un banc del Born, imploradors de miracles, aplaudidors de malifetes, consumidors de gelats de pistatxo... Sempre rodejats de moixos republicans que, de nit, es reuneixen al Puig de Sant Pere, a refugi dels atacs dels moixos de dretes de l'Avinguda de Jaume III”. </div><div>Palma és la ciutat d'Antoni Ferraggi, campió del món de carreres de caragol; de Lluïsa Vanderbilt, filla d'una holandesa i un palmesà, ella mateixa nascuda a s'Hort des Ca, campiona de beure cassalla amb aigua, una 'paloma'; d' Andreu Vessagit, campió del món de seure al banc del 'sinofós': dos anys i mig sense moure's.</div><div>“Les vibracions de Palma són molt 'chill' i et conviden a viure més lent” diu Paula Herrera, pintant unes sabatilles. Falsament, aparenta moviment, però és més bé una ciutat aturada. Si tanquen els ulls i els obren de cop, veuran com els seus habitants han quedat fossilitzats, sense moviment: demanant un quilo de patates al mercat de l'Olivar o fent la traveta a un turista que se pensava que podia anar amb calçons blancs per la Plaça Gomila. Ciutat, plena d'apartaments que han comprat estrangers i que han decorat amb aquarel·les de palmeres i figueres de moro, per fer parèixer que són d'aquí, o anant a menjar frit al Celler Pagès o al restaurant Can Nofre.</div><div>Hi ha gent sense-sostre a la ciutat antiga, davall els ponts de l'autopista, organitzats com un quarter militar a barris de Ciutat. Alguns solen presumir dels seus tatuatges i de les seves gestes militars als exèrcits moderns del món, a Iraq, a Afganistan, a Ucraïna... solen ser rossos i amb molt de pèl pels braços, violents quan van sobris, i molt pacífics quan van beguts de vi Don Simón, en cartró.</div><div>Entre els qui saben més de Palma -a part de Gaspar Valero, Tomàs Vibot i Joan C. Palos- hi ha els conductors de galeres de cavalls, fan tantes voltes per Palma a la descoberta que ens aclareixen que la Llotja és una església Catòlica. Molts de conductors de cotxes, en canvi, i malgrat els seus exàmens, solen ser ignorants, i molts d'ells, l'avantguarda del feixisme urbà. En els molls, mariners plens de tatuatges, estibadors amb els braços com els de Popeye, dones del món a l'espera dels mariners que venen d'El Cairo, pandilles de mossons que tornen de Menorca o grups de nines que tornen de Formentera de fer-se les hippies esbravades.</div><div>A les sis del dematí Ciutat és molt diferent que a les quatre. A les quatre encara hi trobarem trompetistes de cabaret, ballarines de Can Vallés que ja no existeix... En canvi a les sis canvia el decorat surten els agranadors amb enormes bufadores i les persones apressades a les que els fuig el bus. Obri la botigueta que despatxa panetets de troncs de xampinyó o el quiosc de les Minyones que, impertèrrit, continua com sempre, prop de Correus. En Saíto i n'Enriqueta del Bar Niàgara se n'anaren a viure a Zamora, lluny de Palma, per la humitat ambiental insuportable!</div><div>Palma té cent-mil gorrions, vint-mil coloms i tres-mil mèl·leres que constitueixen un parc ornitològic considerable, la seva densitat augmenta prop del local social del GOB i hi han vist una colla de milanes provant de rapinyar un perro caliente a un al·lot xinès que anava del braç de sa mare. “Les meves mans són una ciutat” deia Gregory Corso. </div><div>Cada dia, a la mateixa hora, les 11'20, baixa del bus 35 una senyora vestida de tuls transparents i amb els llavis mol pintats i les celles perfilades que va fins a sant Nicolau, puja cap a La Pajarita i compra mig quilo de bombons farcits de trufa negra que se menja asseguda davall l'estàtua de D. Antoni Maura a la plaça de Mercat. L'enrevolten un grupet d'al·lotons multiculturals que saben que, quan ja no pot pus, deixa la bossa amb una càrrega significativa de dolços.</div><div>Na Catalina Maritoina i Cotens compareix puntualment al seu cap de cantó on fa mamades terapèutiques a homes desconsolats, de manera eficient, llançant seguidament la glopada a una pedra escopidora maltractada pel temps i els carruatges.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-09-23T07:54:40ZjcmllonjaDalt del turó amb estiu , 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140654
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/figuera2.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb estiu, 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet</div><div><br /></div><div> </div><div>Els moixos jeuen indolents, de qualsevol manera, alguna ben estrambòtica, per mirar de passar i alleugerir la calorada de l'horabaixa. Parlant de moixos, la moixa de can Deixopte estava molt aviciada. Un dia feien obra i tomant una paret hi trobaren un niu de rates i digueren: “ara és s'hora de sa moixa!” I la dugueren allà. Aquell animal quan va veure aquell nieró pegà bot, acollonida, i encara ara la cerquen. Així que ja ho sabeu: els moixos aviciats no cacen rates! Han d'estar afamegats! Com el meu que ara s'esmola les ungles al tronc de la parra que enguany du pocs raïms. “Plovia a la vinya / i el raïm madur / de l'aigua es polia i era negre i dur: / dos gotims diria que eren els teus ulls” (Joan Salvat-Papasseit).</div><div>Un matí d'aquests uns estrangers repartien pamflets d'una immobiliària alemanya per totes les cases on convidaven a vendre la propietat. El que les repartia explicava, amb un mal castellà, a una dona que li demanava que era allò: “Usted serà muy tonta si no vende!” Venga Mallorca Profunda! Diuen que el mallorquins sabem passar per redols estrets... no sé però per aquest! Me top en Gori Llaudenes, abans sembrava moltíssimes tomatigueres de ramellet qualque any va fer més d'un milió de pessetes, no euros, pessetes d'un temps. Me diu que hem d'anar alerta en deixar entrar gent immigrant perquè hi ha violadors entre ells; li deman quants de violadors té ell entre els que li fan la feina devers els seus horts. Mesquinet!</div><div>He trobat per foravila madò Aineta Guirambau que collia un poc d'herba pels seus conills. “Sa corriola és sa que els agrada més” me diu. “No saps tu que a sa rossa de can Ventina li agradava anar mudada, o ella s'ho pensava. Un dia va aparèixer amb un abric de pell de conill. 'Vas molt elegant' li deia madò Rosa Quenta” “Però... i que no és de conill això? Que has escorxat tota sa conillera?” I ella sense ofendre's gens replicava: “Noooo... són pells de conills venguts de França!” “Aaaaaaa...!” Exclamava tota sa concurrència”. Encara mantén el seu bon humor, característica de tota la seva família.</div><div>Al cafè hi trob els meus dos companyeros jovenets, un n'ha fet 95 i l'altre en farà 93. Cap ben clar, el cos ja és una altra cosa. En Sion des Colmado me diu: “Es grifó ja no me tanca bé, saps que te vull dir... i això no m'agrada gens, m'estim molt més lo que feia de jove, me dormia damunt els sacs de cebes dins es carro cap a Palma i me despertava amb mal per tot, per lo bonyarruts que eren, però amb un no res ja havia passat. En canvi aquest...” i m'assenyala en Gori Roig “Només sap xerrar d'ell; serà mort i encara xerrarà d'ell! Aquest no és bo per tallar davant! Només sap bravejar...Te rebentaré!” i l'amenaça aixecant els seu gaiato. “Li agradava molt jugar a cartes, fer tutti subhastat, o cantat, en Gori va cantar per alt i va guanyar per baix! No en va aprendre mai, però duia sort! A l'escambrí ningú el volia de parella, demanava punts i llavors només tenia el deu de trumfos! Però sempre ha tengut sort, o tenia bo amb qualcú. Quan l'enviaren a demanar, pel servei militar, se va entregar i me va dir: 'jo tenc bo'. A mi m'enviaren a Àfrica i ell a fer d'assistent de sa dona des coronell... Assistent, t'he dit? Aiiii...”</div><div>Me passeig fins a sa raia de Llorito per devora el torrent que no du aigua però sí que té un canyar esponerós, la piuladissa dels ocells que l'habiten em fa sentir bé. Ben darrera, un xaletarro, que jo diria que ahir no hi era, vull dir que creixen com a bolets en el nostre foravila. Sé, però, un camí per dur-me al turó dels Coloms on el conco en Toni, al cel sia, m'enviava a cercar figues i atzeroles per un tirany polsós de Son Esteví. En fi. Me rebolc en Pere Quart: “Temps era temps hi hagué la vaca cega, / jo soc la vaca de la mala llet!” Un puput amb la cresta alta m'observa espavilat.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-09-23T07:51:25ZjcmllonjaJardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140653
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi</div><div><br /></div><div>Els Jardins d'altri pretenen ser citacions agafades d'ací i d'allà de forma un poc esburbada i caòtica. Em disculpin. No cal, però, casar-se amb la transcendència de la cita intel·lectual i fofa. Som a l'estiu! Mallorca bull plena de gent! Per exemple... “Cada día es fiesta en Mallorca / cada noche suren sobre el mar / ses merdetes que hasen a la playa / aquests putos hooligans” (Ossifar). Mai aconseguiré ser un adult seriós i respectable. Mai me faran homenatges de folklòric ploramiques. Adolescent etern, mai havia reparat que adolescent ve de la veu llatina adolescere que es pot traduir com 'estar de dol', supòs que pel dolor de transitar de la infància a l'edat dels adults.</div><div>Ja ho demanava Virgili: “ Però ¿a tu quin derroter et marcaren els vents i el destí / Quin déu et va empènyer sense saber-ho a aquestes riberes?” No record de qui és però és un vers d'un poema: “L'únic que em pot destruir és la vida, i a aquesta ja la conec”. Ho deia de l'aspecte, però jo ho agaf pel meu caràcter, la mare d'un amic meu solia dir d'algunes persones: “Aquestes s'han abandonat a elles mateixes. Ja no tenen aspiracions d'agradar a ningú. No crec ni que se mirin al mirall, se farien por. La seva imatge ja no els importa gens”.</div><div>«Más de ciento en horas veinticuatro / pasaron de las musas al teatro», va escriure Lope de Vega en referència a la seva proverbial fecunditat. ¿Exagerava el Fénix de los Ingenios en assenyalar la rapidesa amb la qual componia les seves peces? Però, ja saben que “La gent bon al·lota crea millor” (Clara Roquet, directora de cinema). Afirmació que es podria contraposar amb el que diu Nita Prose: “Els escriptors de misteri som amables perquè ens alliberam escrivint sobre el mal”. “Pues sí: está el horno para bollos!” Deia una pintada del dia de l'Orgull Gay. ¿“Castellanisme o no, l'escriptor ha d'usar indiferentment i amb una equitat perfecte tot allò que sigui moneda corrent i llenguatge eficient?” Es demanava el lingüista Joan Coromines. No sé si era una contesta però Joan Sales, el 1959 ja ho deia: “Caldria saber d'una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé i al contrari aspira a ser una llengua sagrada d'una minoria d'iniciats”. </div><div>A vegades he hagut de resumir, la meva biografia, perquè cabés en la contraportada d'algun dels meus llibres. Així i tot hi he embutxat tot el que hi he pogut fer cabre del meu currículum, provenc de la Universitat on es cuiden els currículums com les hòsties dins el sagrari. En resum, vaig veure un currículum que m'agradà: “John Calder és el pseudònim d'un professor que viu amb la seva dona i els seus cans a Hudson Valley”. I ja està tot! Quina enveja! De totes les maneres “Un escriptor sense moix és com un cec sense ca” (J.L. Borges). </div><div>A vegades hi ha preguntes que sobren. Li demanen a Josep Carreras, el cantant d'òpera: “Ricardo Mutti?” Contesta: “Mutti és napolità. Un talent extraordinari”. “Abbado?” Diu: “Un intel·lectual de l'òpera. Per la seva manera de veure la música. Era un home... compromès, molt d'esquerres”. El periodista: “És rar a l'òpera això?”. Carreras: “No”. Titular de Maria Llull: “Seria graciós si no fos patètic”. Però és cert que fa mal defugir del nostre propi paper. En una entrevista recent amb l'actor Matt Dillon: “A tots els actors ens agrada que ens diguin que som versàtils, però ni tan sols Marlon Brando va escapar-se de fer de... Marlon Brando”. Glups!</div><div>I ara l'enfilall que no pot faltar a uns 'Jardins d'Altri estivals'! Josep Anselm Clavé: “Associeu-vos i sereu forts; instruïu-vos i sereu lliures; estimeu-vos i sereu feliços”. Epimènides: “La història és una profecia del passat”. “El resum és que no es pot fer palanca amb un xurro” (Diu David Madí que digué Miquel Roca Junyent tot referint-se al 'Procés'). Tanta sort que el gran Josep Pla ens retrata perfectament: “El manicomi ens vigila constantment”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div> </div>General2024-09-23T07:48:33ZjcmllonjaJardins d'Altri d'un mes d'agost. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140525
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_1837%20garbers%20de%20colors.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'Altri d'un mes d'agost</div><div><br /></div><div>Als meus jardins d'altri hi brosten les collites d'ací i d'allà, esgarrapades i juntes. Aborronat pel camí de les xarxes socials, el periodista Dan Lyons a l'assaig Calla se demana. “¿Fa falta que totes les persones d'aquest planeta expressin al mateix temps totes les seves opinions sobre tot el que està passant?” “Sempre que sigui possible” diu Lyons “No diguis res; s'ha de ser Harry el Brut, no Jim Carrey”. “Cal descobrir el poder de les pauses, un silenci a temps equival a mil paraules. Deixa que el teu cervell respiri a través del silenci”.</div><div>El sòcio-biòleg Edward O. Wilson considerava que tots els problemes de l'home modern venien de tenir tres coses incompatibles entre sí: “unes emocions del Paleolític, unes institucions de l'Edat Mitjana i una tecnologia quasi divina”. Amb el nostres cervells antics, les nostres institucions sense renovar i la tecnologia que s'avança i no la podem agafar, anam ben servits! Als Escrits d'ètica pràctica de Plutarc (ca. 50-120) llegesc: “Els qui no serven en la memòria el passat, ni l'evoquen... estan cada dia més pendents de l'endemà, per tal com l'any passat, l'abans-d'ahir i l'ahir no són res per a ells, ni els han pertangut en absolut”. El repicó és de Jordi Llovet, tot rememorant Proust: “Del futur, no en sabem res. Sempre som el que hem estat”.</div><div>Això em du a Kadaré. Va morir Ismail Kadaré, l'escriptor albanès, del qual record especialment El palau dels somnis: "Durant el comunisme, a Albània, tenia tres opcions: explicar el que pensava, fet que m'acabaria matant; callar, decisió que també implicava una mena de mort, o homenatjar els meus. Aquesta última opció era escriure", ho explicava en una entrevista a The Paris Review. D'Albània als Estats Units. John Carlin: “A un país que pinta molt, més que qualsevol altre, Estat Units, tan influent ell – en el camp de la política, de la ciència, de la guerra, de la cultura-, és com un escàndol que només votin els nadius en les seves eleccions presidencials. Diria més. Donada la ignorància, el cretinisme i l'onanisme patriòtic d'un enorme sector de l'electorat, existeix un argument a favor de que s'exclogui als estatunidencs de votar i que voti la resta de la humanitat”.</div><div>El meu editor m'envia Pensaments, articles i assaigs, títol original Complete Works d'Oscar Wilde (Quid pro quo edicions) traducció de Joan Antoni Cerrato. Aprofit per fer remença: “La força bruta encara pot tolerar-se, però la raó bruta, de cap de les maneres”. “Un home que no pensa en si mateix no pensa en res”. “El vertader inconvenient del matrimoni és que ens fa menys egoistes”. “L'experiència no té cap valor ètic. És simplement el nom que donem als nostres errors”. “Viure és la cosa més rara del món. La majoria de la gent no fa més que existir”. “Les religions moren quan es prova que són certes. La ciència és el registre de les relacions mortes”. “L'ambició és el darrer refugi del fracàs”. “Els vells ho creuen tot, els adults ho sospiten tot, però els joves ho saben tot”. “Estimar-se a un mateix és l'inici d'un amor que dura tota la vida”. He guardat la darrera sentència de Wilde per confrontar-la amb una altra: “El misteri de l'amor és més profund que el misteri de la mort”. Però Wilde no devia saber que “La mort és un orgasme còsmic”. Alaaa! Ho diu el metge, especialista en cures pal·liatives, Enric Benito.</div><div>Val la pena viure? Ens demanem cada dècada de la nostra vida. Recorden Woody Allen a Manhattan quan enumera les coses que fan que valgui la pena viure: “Groucho Marx, Willie Mays, el segon moviment de la Simfonia Júpiter, l'enregistrament de Louis Amstrong de Potato Head Blues, les pel·lícules sueques, L'educació sentimental de Flaubert, Marlon Brando, Frank Sinatra, les increïbles pomes i peres de Cézanne, els crancs de la casa Sam Wo...” Tot passa a formar part de la nostra biografia. “L'important no és el que li passa a una persona, sinó el sentit que la persona atribueix al que ha viscut. El que diu de la condició humana. Aquesta és la història”. Ho diu Vivian Gornick qui també ens avisa al escriptors: “No escriguis sobre els teus sentiments, usa els teus sentiments per escriure”. </div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-08-20T11:57:09ZjcmllonjaDalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140524
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/tempesta_biel_perello.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous</div><div> </div><div>Camin per mig dels rostolls dels camps segats. En arribar m'espols. Ha estat un any de paparres. Tothom que ve de per foravila se n'ha llevat qualcuna i a l'apotecari, el metge n'hi hagué d'estirar una que s'havia aferrada per devers els genitals. Aquell homenet quan la se trobà se pensava perdre l'Oremus. En parlaren pel poble de la paparra als ous, o a les bosses, o als collons de Don Fernando! Cerc de bades un bon figueral. Quasi no hi ha hagut figues-flors. Les figueres roges i albecors fan dos pics figues, les primeres son les figues-flors. De figueres n'han arrabassades a balquena, moltes s'han mort, altres tenen Xylella i així... un llarg lament, la tradició figueralera dels pobles del Pla de Mallorca va mancabant. Ni porcs, ni acops, ni empotades, ja no se n' aprofiten d'aquest arbre que, ara, l'únic que fa és al·lèrgia als qui s'hi acosten, amb la seva lletrada. Res ja val el que valia. A can Toni Barella d'una bona anyada d'ametles se compraren un tractor John Deere verd que tengueren bastants d'anys. Just Ara!</div><div>No sé si és festa per a ells però pel poble hi ha molts de magrebins amb les seves xilabes fins als peus, d'un color o de ratlles, tot homes, a les dones només les veuen els matins quan acompanyen els infants a escola. Sent resar quan pas per davant la casa que els fa de mesquita. Al cafè som l'única taulada de mallorquins. “I això que som a la Mallorca Profunda!” Diu en Pere Cabriol. “Ca Barret! Saps que canvia d'aviat tot” contesta en Biel Peufondo, “te'n donaré de profunditat!” Despús-ahir férem el típic dinar de gambes amb calamar i molta ceba confitada que va sortir meravellós, tant que en Jeroni Pansa, de pa que hi sucava, pareixia que se menjava s'envernissat de s'olla, mentre esperava que el cuiner en dugués una altra remesa. No com els callos de l'altre dia a ca n'Aina Curta, a la primera cullerada, eren tan dolents, que em pensava era merda i a la segona hagués volgut que ho fos merda i no allò!</div><div>Va aparèixer una pintada pel poble: “Prou caciquisme!” Madò Bel Fonolla va estendre la nova: “Han pintat 'Prou Catecisme' !” “Sí” li respon na Maria Vidala “aquests, sempre els mateixos, contra l'Església i a favor de sa repartidora!” Na Maria ho va encertar una mica més que madò Bel. “Saps que ho érem d'innocents en es meu temps” diu na Rosa Almoina, “ara els al·lots són més llestos i espavilats, noltros érem com a porcellets sanats de fresc!” És mort l'amo en Guillem de Pocafarina. Son pare feia clots, per sembrar figueres o ametlers i també pous. Per devers Son Manrè on hi feia un pou, un dia que ja tenia més de vint pams excavats deixà totes les eines al forat, l'endemà quan hi tornà el pou era ple d'aigua, les eines foren males de recuperar... Diuen les males llengües que quan ja ho havia perdut tot a una taula de joc, se va jugar sa dona i també la va perdre. La dona va anar, ella mateixa, a pagar el deute. Però quan la volgué recuperar, li digué: “No vull tornar, estic molt bé per aquí”.</div><div>Abans d'arribar a ca nostra me top amb en Josep Mil·ló. L'enviaren a demanar i fou llançat en paracaigudes a la guerra entre el Marroc i Espanya el 1957, a Ifni, hi hagué més de dos-cents morts. Ara s'ha d'aturar, quan ve de comprar el pa, perquè li falta l'alè quan puja el coster del turó... Passa en Colau Sope que va ser pilot d'avions, menava 'Jumbos', Boeing 747, el m'imagin damunt l'Atlàntic a la seva carlinga i, ara, el veig fent de pastor com el seu pare, guardant ovelles pel Revellar. La vida passa.</div><div>De camí cap al turó sent una ràdio. Record que Madò Xisqueta Polla va treure una ràdio a una rifa i el seu fill els vespres, escoltant la BBC, va aprendre l'anglès, i així començà la seva carrera que el dugué a fer de metge als Estats Units. Hi sona una cançó d'Antoni Parera-Fons, lletra d'Antoni Mus: “Quan els arbres despullats / perdudes totes les fulles / quan ens punxen com agulles / els rostolls dels camps segats... Quan perquè canti millor / treuen els ulls al pinsà /quan se'n riuen de l'amor / com tu, com tu, / que no saps estimar.” Té més de cinquanta anys i encara m'agrada.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2024-08-20T11:55:33ZjcmllonjaSopar malaguanyat d'estiu, com sempre. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140523
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/6110.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Sopar malaguanyat d'estiu, com sempre.</div><div><br /></div><div>Els meus amics em conviden al seu sopar multitudinari, entre l'ostentació i el màrqueting, que fan a la seva finca de Benitorreig, al bell mig del Pla de Mallorca, arreglada amb una pulcritud infinita i amb un gust dubtós de revista d'arquitectura. Hi he d'anar. Em fan asseure a una taula on no hi conec ningú, prop d'un safareig amb nenúfars i granots. A la dreta una al·lota rossa amb el pel molt curt i les ungles molt llargues, amb vestit de Cortana, i a l'esquerra una morena de cabells molt llargs i els pits molt grossos. Davant, un parells de mascles. Com que he de 'dinamitzar' la taula segons l'encàrrec pietós dels meus amics, començ: “Estaríeu d'acord amb Aristòtil que l'objectiu de la vida humana consisteix en cercar la felicitat?” La de les ungles llargues replica ràpidament: “L'obtenció de la felicitat no es pot reduir a consells de manual, la desesperació, en un món injust, empeny a adoptar receptes d'autoajuda”. Vaja! Té l'espasa esmolada, ens divertirem, avui. “No sé si han vist El nom de la Rosa amb Guillem de Baskerville, interpretat per Sean Connery” diu la rossa amb veu melosa “Allà, amaguen els llibres d'Aristòtil ja que creuen que el riure mata la por i, sense por, el dimoni ja no té necessitat de Déu!”. “Això vol dir que hem de riure molt!” afegeix un home de cabells abrillantinats, mocassins de pell, sense calcetins “L'humor... però on queda la moral? I on queda l'homofòbia, la pedofília, els drets de les dones?” Un que pareix un capellà laic intervé: “Servidor que va anar a Monti-Sion vaig ser educat en un catolicisme que té una part mitològica, els miracles, les aigües que se separen, els morts que ressusciten, la Santíssima Trinitat...”. Tanta sort que omplen les copes de vi, sé que és un vi ecològic, fet de varietats mallorquines, Giró ros, Callet, Mantonegro, Gorgollassa... de les quals és una enamorada la nostra amfitriona. “Que tal el vi?” Deman per fugir de la ruta anterior. Un gorà vestit d'esmokin pronuncia la sentència que no vull sentir: “He aprés que el vi bo és el que m'agrada” (Noooo! Per favor, no, per aquest camí no, és com si sorgís l'eterna discussió sobre l'eficiència dels funcionaris públics o la dels treballadors de l'empresa privada!). Faig una 'xicuelina' i aprofitant que el Sol es pon per l'skyline dels turons del Pla de Mallorca, dic: “Totes les civilitzacions han rendit culte al Sol, de fet” i mir a cada un dels comensals “el cicle solar està present en l'organització de les societats més enllà de la religió”. “Efectivament” és una al·lota que pareixia tímida “a la religió vèdica el Sol és Surya, passa pel cel cada dia dins un carro a submergir-se en la foscor i lluitar amb les tenebres, a les quals venç per renéixer l'endemà...” “Val, molt bé” diu un home major, xuclant fideus amb caviar “que té a veure tot això en l'era de les neurociències i de les noves tecnologies o de la nostra intimitat com a font d'autoexpressió?” La veritat és que ens ha deixat KO! Mentre, pispa unes gambes del finger-food que han espargit per damunt les taules. El ve a saludar una figura vestida tota de Levi's, “es compleixen 150 anys de la marca, els 'vaqueros': punks, mods, pijos i altres tribus els han duit, els hippies els adoptaren com uniforme i, quan hi havia Teló d'Acer, als països comunistes, representaven la llibertat” dic. Resulta que és terapeuta, però Therapy Tok que vol dir que hi fa per TikTok. Collons! És una life coacher, traducció: autodenominat expert en salut mental amb credencials gens fiables. Això sí que és la decadència d'Occident!</div><div>Faig una senya al meu amfitrió que, com els rics d'ara, no duen ni diamants, ni rellotges cars, d'això hi ha qui en diu la 'fatiga del luxe', la gent forrada no du ni cachemir, ni l'hòstia, du xancletes i camiseta.</div><div>Aconseguesc fugir de la presó estiuenca abans de que comenci una artista de la vall d'Aran que canta en occità. Arrib a ca nostra, me descord les sabates que m'estrenyen. Mentre, la sent arribar a ella, tenia un altre compromís, nedar de nit a Caloscamps amb unes amigues. Me diu que ha pensat amb jo des de dins l'aigua i que m'ha enviat energia... Tast la seva pell salabrosa. </div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-08-20T11:53:38ZjcmllonjaRosa Planas: una antologia de Palma. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140522
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/la%20seu%201.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Rosa Planas: una antologia de Palma</div><div><br /></div><div>Rosa Planas ha escrit un llibre deliciós, personal i amorós sobre Ciutat: Palma, entre la calma i el vent. Vaig tenir el plaer de presentar-lo i n'he fet una petita antologia perquè vostès el tastin i els faci ganes llegir-lo.</div><div>“Ciutat, quan tenia muralles, era un claustre, una filera de jardins d'interior”. “Avui ha estat envaïda pel turista de disbauxa i de cervesa”. Però, encara, sempre “hi ha el puig de Galatzó en les perspectives de Palma”. “De nina les teulades de Palma eren la meva obsessió, hi contemplava la ciutat vella, xaruga, però magnífica. Teules i teulats, convents a voler, algun galliner, i algun renyidero buit i sense ofici. A Palma sempre havien agradat els espectacles sangonosos”. La crueltat popular... “La ciutat, aquest espai inestable on ens submergim cada dia com en un bany ritual, ens neteja i ens embruta alhora. La ciutat aquesta geografia bellugadissa, ens colpeja l'ànima amb els seus moviment tremolosos”.</div><div>Rosa Planas hi menciona el Grand Hotel – i els records sinistres del temps de la guerra civil- o La Misericòrdia – on es senten encara els crits dels seus inquilins: “les traces deixades pel dolor”. “El descobriment turístic de la Ciutat és un fenomen relativament recent, però devastador”. “Sant Vicenç Ferrer va predir que Ciutat seria anegada per les ones de la mar. No és rar que les capelletes que hi ha d'aquest sant estiguin tan malmenades: un sant menys i sobretot un sant tan impertinent, no fa festa!”.</div><div>“El de la Mercaderia, l' àngel de la Llonja, té les ales nerviüdes, poderoses, de plomall espès i lleuger. Quan vola durant la nit les obri i són extenses com una catifa oriental, fan ombra sobre la ciutat dormida”. “Palma de matinada despertava amb olor d'ensaïmada, de forn de llenya que cou les coques de verdura. No fa tant, Palma va ser una ciutat de forns. N'hi havia a cada carrer... el de Can Pujades desapareix per una franquícia que fabrica pastissos clonats”. “Han posat nous fanals, de llum agra”. Palma, diu Planas, ha estat contada per estrangers o externs que, al cap i a la fi, no solen entendre absolutament res.</div><div>“Perdre la Ciutat és no recordar on hi havia una font, una capelleta de carreró, una imatge descolorida que es dissolia en la iniquitat de l'oblit. Perdre la ciutat és sentir llengües estranyes, que no sabem comprendre, però que sabem parlar; trobar peus que tenen més de sis dits, ulls sense parpelles, mans maldestres que esgarrapen allò d'estimat que encara es conserva a les cantonades i als murs de les velles cases”. </div><div>“La ciutat són els seus habitants”. La Rambla: “La conec bé, hi he viscut ran quan era nina, en el carrer dels Horts, veïnada de les Tereses amb el seu hort misteriós. La font de la Rambla inaugurada el 17 de Maig de 1827 de pedra roja de Consell. La Rambla existeix perquè és un camí d'aigua”.</div><div>Jack el Negro, la fascinació en el Jonquet, un lloc infernal per la beateria illenca, </div><div>davallant, trobam l'Auditorium, lligat a Marc Ferragut. “És difícil separar els edificis de les persones que els feren possibles. Costa molt destriar pedres i carn”.</div><div>“La mort dels molins del Prat de Sant Jordi, el genocidi dels molins del Molinar i els dels turó del Jonquet”. Rosa Planas fa un elogi, en plural, de les dones de Palma: de les dependentes a les placeres, la gent que mou la ciutat. Records de s'Aigo Dolça. I de Can Barberà. “Can Barberà, ara, ha de ser com si no existís. Cal intentar fer un exercici d'amnèsia”. “Si gratàssim davall el que va ser el Círculo Mallorquín, hi trobaríem les restes arqueològiques del convent de Sant Domingo. Inquisidors, tafaners maldestres, antilul·listes i poc respectuosos amb els illencs, els dominics es guanyaren amb mèrit l'antipatia de la gent”.</div><div>Palma: un somni i un despertar. “La ciutat és la meva amiga i també la meva madrastra. Em fa bulling, em maltracta i quan vol em fa molt feliç amb les seves inesperades màgies. Ho té tot per mi, però també m'ho nega. És bipolar i ambivalent. Sap que no la puc, que no la vull, abandonar”. “A una altra vida si algú em demana d'on venc: diré de Palma i si m'exigeixen un record diré tranquil·lament: molins i ametlers... tal vegada una mica de cel, un llonguet, una copeta de palo o d'herbes dolces”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-08-20T11:49:31ZjcmllonjaJardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140379
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/torrens%20b.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament</div><div><br /></div><div>Anomèn 'Jardins d'altri' als raids que faig per les peces escrites dels altres. Rapinya i poca vergonya, tot sia dit. “Soy tan hedonista que hasta me complazco en mi tristeza” (Carlos Boyero). Pareix una contradicció, però i que? “Me contradic. Idò me contradic, som gran, contenc multituds”. No és de Bob Dylan, malgrat ho canti, és de Walt Whitman, la record de quan era hippie i llegia les seves Fulles d'Herba. I també d'aquells temps antics ¿Qui no va llegir El Llop estepari de Herman Hesse quan era jove? Idò deia ell: “Som el llop estepari, tan com el vaig descriure diverses vegades: l'animal perdut en un món aliè i incomprensible que ja no és capaç de trobar la selva, el seu aire, el seu aliment...” Però tornem a l'hedonisme del principi. “La joia de viure no té metodes però té mestres. Convé acostar-nos -a l'espera del contagi- a gent senzilla que té en la bondat i l'estima i la cura dels altres el seu focus, que passa desapercebut en un món que premia més el cinisme que la integritat” ho deia Carles Capdevila poc abans de morir-se.</div><div>Annie Ernaux: “Quan era petita treia bones notes, les monges que m'educaren, a les quals odiava amb totes les meves forces, me deien: 'Esper que ho agraeixis a Déu' Jo no entenia perquè no ho deien a les altres nines. Em costà entendre que m'ho deien perquè era pobra”. Als pobres ens queden sempre rescloses en el nostre record. Pensam sovint que queda del que no va ser, del que no pogué ser, del que definitivament no serà... Ho respon Carlos Drummond: “ Queda sempre un poc de tot... de vegades un botó. De vegades una rata”. Bé, tal vegada no tant, però per desembafar els escric, perquè m'agrada, l'arrencada de l'article de Leila Guerrero: “El dia és terrible, sense escrúpols. Que li importa al dia la ditxa o la desesperació si el dia és una cosa inert. Mir el cel blanc com un cartílag”.</div><div>“De que va la seva nova obra?” li demanaren a Graham Greene, “De tot el que hi ha escrit en ella” va respondre. No se sap si no volia fer spoiler, si era desgana, si provocar interès. Escriure ficció pot tenir aquests components. Malgrat, es demana Paul Auster: “I que és la ficció sinó l'intent de tractar d'entendre les vides dels altres?”. A això, a entendre la vida dels altres i la seva pròpia ens va ajudar Josep Pla; més enllà dels tòpics sobre Pla queden encara escarafalls per esbrinar. Va escriure a un amor platònic, molt més jove que ell, una al·lota argentina, molt rica: “M'agradaria escriure-li una correspondència perquè vostè la conservàs amb l'objecte de que jo em pogués convertir d'aquí a vint anys en un vag record de la seva adolescència”.</div><div>La poeta i traductora Robin Myers: “No me'n record de com va ser néixer. / Però me'n record d'altres coses./ … la cara de ma mare, / oberta com l'aigua / quan em tancava el pijama / tots els dies de la meva vida, / en el sentit de que la infància / és una vida”. No de la mare, però si del pare es recordava Kafka. Per a un geògraf com servidor sempre m'ha intrigat la imatge que dibuixa Kafka a Carta al pare (que, per cert, el seu pare mai va llegir): “De vegades t'imagin estirat de través damunt d'un mapamundi i és com si jo no pogués considerar viure en els territoris que no cobreixes amb el teu cos i que estan fora del teu abast. I, conforme a la concepció que tinc de la teva estatura, no són territoris gaire nombrosos ni gaire consoladors ni inclouen el matrimoni”.</div><div>De camí cap al Parlament, 'Las Cortes' li deien abans, era a Madrid, i vaig passar per devora el nou estadi Santiago Bernabéu que em va cridar l'atenció, Alejandro Darias, arquitecte, diu: “És una gegantina llauna de sardines, és una impressora HP, pareix un tupperware o una gelera vista per la part de darrera”. No sé... Deia que anava al Parlament espanyol, però és de l'europeu que llegesc que a la sèrie Parliament (que es pot veure a la plataforma Filmin) i que va sobre el Parlament Europeu, que hem reelegit ara fa poc, el protagonista es lliga a una diputada sueca i descobreix després que és d'extrema dreta, però és perquè el va enganar el nom dels seu partit: Demòcrates de Suècia. Un ha d'anar alerta, perquè te colgues amb una demòcrata i et despertes amb una feixista!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2024-07-17T09:21:31ZjcmllonjaDalt del turo amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140378
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-53CFC66225D711DA%20figa%20de%20moro.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig</div><div><br /></div><div> </div><div>Dues milanes talaien un eriçó esclafat per un cotxe enmig de la carretera cap a Montuïri. Esper que quan baixin a menjar-se'l, les atropellades no siguin elles. Pens si m'hauria d'haver aturat i pegar-li una coça llançant-lo a la vorera... però no he fet. De lluny es veuen els ginjolers de mestre Jaume de s'Hort, d'un verd brillant.</div><div>Arrib al cassino i entre la xerrameca de la taula del cafè sent en Jordi Cloques que deia: “Sí, son pare havia estat porter de l'equip de futbol, i això que era bisco, lo que era un gran avantatge: quan li tiraven penals no sabien si mirava la pilota, el jugador o a una altra banda!” “Era una casa de locos” afegeix en Jaume Costarró, “tanta sort que me'n vaig dur lo únic bo de la casa!” “Pardal” li contesta en Ximarro “lo que quedava eren tot mascles! Només hagués faltat que t'haguessis casat amb un homo!”</div><div>En Tòfol Cofat un dia se presenta i me diu: “Si me vols vendre Son Cantó, t'ho dic perquè he vist que fas obra a ca teva i a lo millor has de mester doblerets”. “Li vaig dir que ho podria aguantar. I quan ell va començar a fer el quarto de bany nou, a ca seva, d'amagatotis, li vaig tornar i, com si hagués d'acabar es menuts: 'Que me voldries vendre Son Cantó teu?' Beneitarro! Va ser lo més guapo que em va dir! Mira'l-te! Ell m'ho podia demanar a jo, però que li fes a ell, era una afronta inaguantable, bossot! Entra en Joan Cosmeni i el sent que diu: “No! He canviat molt! Abans tancava els 'after', vull dir que era es darrer que me n'anava d'aquests llocs de mala fama. Abans tancava els 'after' i ara obr el Mercadona, a les vuit ja esper si obrin. Mira tu quin canvi en sa meva vida!” Deu ser així.</div><div>En Pep Malfraig ens diu que la seva tasca de cada dia és mirar de llevar un ullastre enorme que està damunt, i dins, un marge de la seva caseta de Son Flor. Un dia, unes branques amb sa motoserra, un altre dia amb una destral li pega darrera una pedra, fins que calcula quan hi podrà tornar un tractorer i pegar una altra estirada, a les dues primeres, a una s'aixecava el tractor i l'ullastre no feia coneixedor, a la següent es va rompre la braga que l'estirava... Ves a saber quan haurà acabat la tasca. En té per més d'un any! Perquè quan estiri, vendrà el que queda de l'ullastre i tot el marge s'esboldregarà i s'haurà de posar a fer de marger...! Ara encara no se remena, ni se mou!</div><div>N'Arnau Cantó me mostra un rellotge que va comprar a un d'aquests negres que venen a n'els baratillos de poble; li va costar tres euros; i encara li va demanar si tenia garantia! Fins i tot el negre es va posar a riure! “Mallorca està plena de gent de tot color!” me comenta n'Arnau “He sentit a dir, crec que era el conseller de Turisme qui ho deia, que ara l'excés de turistes el desviaran de cap al Pla de Mallorca, ja que, se veu, que el problema és que estan mal repartits, no és que n'hi hagi massa, no. Idò ja podem treure els calçons amb bufes i ses madones es rebosillo i a berenar de camaiot a sa porta de ca nostra i sa bístia ben junyida a sa portassa... i res de corretja amb sivella a n'es calçons: un bon vencill mig desfilagarsat !”</div><div>Continu amb el meu règim per amagrir-me que consisteix en tancar les barres i posar la grípia més alta. I seguesc un consell que em va donar en Miquel Roca: “No mengis res que sa teva padrina no reconegui com a menjar. No mengis res que es resisteixi a podrir-se. No mengis res que hagis comprat a una benzinera. Veuràs com t'amagriràs aviat”. </div><div>Trob mort i enterr el meu moix, 'pròdig'. Pròdig, com a la paràbola dels Evangelis, retornà de pel món, al cap d'uns anys fora i va ser acollit amb gran festa. Mentre, la moixa de tres colors juga amb una serpeta de dos pams que ha caçat. Diu James Serpell, professor d'Ética i Benestar Animal a la Universitat de Pennsilvània que a les persones que ens agraden els moixos és perquè estam menys preocupats per tenir un animal que ens obeeixi i ens admiri com a figura d'autoritat, i estam més interessats en alguna cosa més igualitària, en terme de relacions. Diu també que els que preferim els moixos als cans som més neuròtics, però... més oberts. Ja ho saben. Deu ser veritat?</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>General2024-07-17T09:17:54ZjcmllonjaConverses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140377
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Converses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero</div><div><br /></div><div>Recit la Ronda amb fantasmes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes / estèrils - arbres lívids de la tardor! - viuré / l'hora impura de les aspres angúnies mudes, / amb la por de morir tot sol en el carrer”. En Joan és bon observador i un poc filòsof: “Ara veig que hi ha una ofensiva dels silencis i les meditacions, no sé si com a resultat de estar immersos dins aquest món immediatista de les xarxes i les pantalles. Buda ja deia “per escoltar-te a tu mateix necessites molts de dies de silenci”. Continua: “Això ha penetrat tant dins la formació i les empreses que algunes d'elles ja pregonen les “micropauses” en la feina i, fins i tot, temps i espai per la meditació, amb coaches que han contractat”. Replica en Ferran: “Això no són més que noves estratègies per assegurar la supervivència del sistema capitalista, jo ja he vist practicar -això que anomenen mindfullness- a mils de persones al mateix temps, conduits per influencers, un altre opi per al poble, com abans ho era la religió!”</div><div>“Ja ha parlat el comunista!” És en Biel qui ho explicita, fort. “Mira tu qui ho diu: el nacionalista”. “Sí, nacionalista” comenta en Jaume “però no se si te'n recordes que quan es va tomar definitivament el mur de Berlín, metàfora del socialisme comunistoïde, els cartells que duia la gent canviaren de 'Som el poble!' pels de 'Som un poble!'. De la magnificència marxista de 'som tot el poble', al nacionalisme de 'som un poble', en aquest cas l'alemany. És això nacionalisme un altre pic? No ho crec”.</div><div>“No ho sé, o no me'n record”. Respon en Biel. “Això és que ho has oblidat” apunta en Joan, el pensador “i pensa que la diferencia entre recordar i oblidar és que 'oblidar' ve d'abstenir-se d'agafar d'alguna cosa, mentre que 'recordar' ve d'aferrar-se a alguna cosa. Teniu en compte que estam parlant de coses delicades, les del passat, perquè tan important és desprendre's del passat, com preservar-lo. Deixam enrere el dolor quan ens han causat determinades coses, tal vegada les oblidam i, si no ho feim, ens dolen. Hem de ser selectius amb els nostres records, és un passaport a la felicitat de l'ara i aquí mindfullnessic!”</div><div>“Parlant de socialisme oblidat: Rússia! Vaig veure que un rus, Mijail Shishkin, havia publicat un llibre, La meva Rússia. La guerra o la pau, en alemany, cansat de veure que els especialistes occidentals no comprenien res, no 'pillaven' res de res del que era Rússia, o deien allò per el que els paguen des de la mateixa Rússia” replica un servidor. “Socialisme, m'has dit?” bota en Jaume “Després de Gorbatxov, l'evolució ha duit a Rússia a un cercle diabòlic perquè l'oposició pacífica ha estat borrada del mapa i les protestes violentes no conduiran més que a accentuar la dictadura actual”.</div><div>“Sí, sí, molt de Rússia, però mirau les cases d'aquest barris -anam ja cap a la Soledat- “Jo”, és n'Ernest qui parla, “no sé si Rússia o el socialisme, o el Mindfullness em preocupa o si els pares o els fills em preocupen, però els okupes sí que em preocupen. Tot el temps del viatge he estat preocupat per si en tornar trobaria ca meva envaïda per desconeguts”. “Però, homo de Déu! Basta de passar pena, tens alarma, porter i els fills hi fan una passada de tan en tan!”. Exagerat com és respon: “Homo!! És que te'n vas a comprar el pa i quan tornes ja et trobes un okupa a ca teva !!” Me xoquen les sortides de n'Ernest. “Abans això no passava!” rebla el clau l'amic. “I jo tenc bona memòria”.</div><div>De tornada cap al mercat de Pere Garau en Joan té un atac de nostàlgia: “Vos ne recordau quan a Palma només hi havia dues rotondes? La de la plaça del Supositori i la de la plaça de les Columnes. Herència del Pla d'Eixample de Calvet de 1901. I ara n'hi ha un fotimer!” Se sent invocat en Pere que és de per aquests barris: “Tenia un veïnat per devers La Llubinense, prop de ses Cent Cases que era torero i mecànic. Prop de ca nostra passava per ser torero, bé ajudant de torero, i, per això, passava temporadetes fora de ca seva. Lo bo va ser que quan se va morir, al funeral, al banc dels endolats, hi compareixeren dues famílies: la del torero i la del mecànic. Va ser gros! Mira tu que no passàrem ni tan sols a donar es condol, de crits i llàgrimes!”</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-07-17T09:15:52ZjcmllonjaTurisme i societat a les illes Balears (Ara: Tots turismofòbics?). Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140376
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_1941%20b%20color.JPG" border="0" /> </div><div> </div><div> </div><div>Turisme i societat a les illes Balears (Ara: tots turismofòbics?)</div><div><br /></div><div> </div><div> </div><div>“El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats, és la meta a la qual aspiren els governants seriosos. És un dels fins que persegueixen les constitucions elaborades amb rigor per homes de bona fe” (Gabriel Escarrer Julià, empresari turístic). “Els materialistes no tenien en compte que quan les coses no duren prou perquè puguin esser assimilades, els homes s’acostumen a no estimar-les i la seva inconstància acaba per estendre's a les amistats, als amors i als sentiments; i vet aquí la gènesi d’un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies: el turisme” (Llorenç Villalonga, escriptor). Turismofòbic? A la 'Crònica del canvi social i cultural accelerat de les illes Balears' s'hi ha d'afegir ara la conversió del Partit Popular de Balears a la creença que les illes Balears estan massificades i amb problemes de saturació turística.</div><div>S'ha d'aclarir d’antuvi que el turisme ha estat portador a les Balears d’aspectes positius i d’altres, francament negatius. En l’actualitat s'ha disparat el nombre de turistes per damunt dels devuit milions anuals i l’aparició d’un nou esperit de contenció per part de l’administració o d’un sentiment per part dels residents de què s’estan ultrapassant els límits i les capacitats de càrrega de les Balears. Turismofòbia?</div><div>La societat balear ara s’interroga sobre si no es podria haver fet d’una altra manera o si és el preu que s’ha pagat per passar de pobres a rics. Tot plegat una qüestió no massa original, ja que els models d’evolució dels centres turístics a altres bandes del món ens donen pautes. Conceptes que ara sentim -final, maduresa, saturació, obsolescència- han estat estudiats i els canvis -substitució, protecció, mutació, reconversió, restauració, esponjament, post-estancament- també.</div><div>Alguns consideren dolent, no el turisme en sí, sinó la turistització de les Illes. S'ha arribat a qualificar el turisme com una activitat “etnocida” (Jurdao Arrones), aniquiladora de cultures. Turismofòbic? És ben conegut l’ús del terme 'balearització', encunyat malèvolament pels competidors que, sens dubte, tengué èxit. No és estranya la qualificació dels turistes com a nous bàrbars del Nord. Altres, són partidaris d'un creixement amb el paradigma del que s’anomena turisme sostenible. Nogensmenys, l’ús abusiu del concepte de sostenibilitat li ha fet perdre sentit, lligat al que s’ha anomenat l“hipocresia del proteccionisme”. </div><div>Altres creuen que, a part d'una millora de les condicions econòmiques de la societat receptora, l'arribada dels nous vinguts ha ajudat a una necessària renovació de les estructures socials, anquilosades. La valoració del turisme a Balears es mou entre la pesta i la maina. S'arriba a plantejar clarament si Balears és o no una regió desenvolupada clarificant la relació entre nivell de renda, nivell de benestar i altres disfuncionalitats, ja que l'economia balear és capaç de generar, gràcies al turisme, molta renda, però aquesta, cada cop, està més mal repartida, els excedents no són tots invertits a les Balears i la ineficiència de la política distributiva del sector públic cap a les illes, ens allunya, cada cop més, del potencial de creixement. Turismofòbics? </div><div>Algú altre es plany de la servitud que comporta abocar-se totalment al turisme, “una activitat en si mateixa capitalista i no benefactora, ni culturalista, ni "socialista", no crec que es pugui titllar d' antidemocràtica la recerca del turista més selecte o més ric, com no sia la vocació de tots els illencs la de llustra-botes..." (Vicenç Rosselló, 1977). Turismofòbic? A certs llocs el procés ha acabat amb episodis de rebuig del turisme. Si bé és cert que hi ha una certa hostilitat, larvada, tant cap els turistes, com cap els immigrants i els residents estrangers, els problemes suscitats amb aquests col·lectius atrets a les illes pel desenvolupament turístic, fluctuen entre la integració o limitar la venda de terres. La sensació de què no hi cabem tots a l’illa, la sobresaturació dels serveis i dels indrets, ha destapat la problemàtica de mesurar la capacitat de càrrega a les illes Balears, en funció del límit de les infraestructures i del medi ambient, però, cal recordar també que s'ha de mesurar la càrrega psicològica, social i cultural. Tursimofòbics?</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div>General2024-07-16T18:39:10ZjcmllonjaJardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140375
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/pl_2.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Jardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci</div><div><br /></div><div>Els 'Jardins d'altri' arrepleguen un poc de per tot, d'ací i d'allà, sense filar massa prim. Vaig trobar l'altra dia a ca nostra l'edició que vaig llegir i subratllar de Conceptes elementals del materialisme històric de Marta Harnecker, lectura obligatòria per als qui ens creiem o volíem esser marxistes, ai las! Quan llegia els comentaris a peu de pàgina escrits per un servidor, me queien les llàgrimes, en alguns moments de vergonya i en altres de riure. Fruita del temps, que volen que hi faci. I parlant de temps. ¿Saben aquella dita tan famosa de Sant Agustí quan li demanen que és el temps? “Si ningú m'ho demana, ho sé, o al manco m'imagín que ho sé. Però si he de contestar a qui m'ho demana ja no ho sé”. L'escriptor Caballero Bonald tenia ben clar que era una mesura dreta i esmolada: “Som el temps que ens queda”. I ja que hem parlat de Sant Agustí: “Els apassionats estimam l'amor”. Nietzsche ho complicava un poc per dir el mateix: “Arribam a estimar el nostre desig i no l'objecte d'aquest”. Però, quan arriba el desamor fa mal teoritzar. O no?</div><div>La inspiració ja saben que ens ha d'agafar treballant (ho atribueixen a Picasso) o que hem de tenir preparat el nostre bloc de notes (ho deia Baudelaire) perquè és fruit no d'un moment, sinó de molts. Quan li demanaren a Newton com aconseguia resoldre els problemes, físics i matemàtics, responia: “Nocte dieque incubando” que en una mala traducció vol dir: “Pensant en ells, nit i dia”.</div><div>A les antípodes, dit per una argentina, Carla Pereyra -la dona de Diego Simeone-: “Mi hermana es terapeuta. Allí hay uno en cada casa. Y si no, un futbolista, o un abogado. O los tres.” La conclusió és de Monterroso: “Els enanets tenen un sisè sentit que els permet reconèixer-se entre si”.</div><div>S'usava un temps, ja fa molt de temps: Épater le bourgeois. Fer o dir coses estrafolàries per semblar moderns i causar desassossec a la gent normal. Però he trobat una expressió d'Unamuno que m'ha convergit en el mateix, deia: “Dejar turulato al hortera”. Bona! Ja en podem fer de voltes, tanmateix, com diu Ana Belén: “El que ens interessa dels demés és el que pensen de nosaltres”.</div><div>Lavorare stanca, treballar cansa, es queixava el poeta Cesare Pavese en el seu primer llibre imprès a l'any 1936: “Traversare una strada per scappare di casa lo fa solo un ragazzo...” . Treballar cansa és normal. Com Dolly Parton que va definir la música country com “un instrument de comunicació universal molt efectiu perquè conta històries normals sobre gent normal, d'una manera extraordinària. És bàsicament música senzilla narrada d'una forma no tan senzilla”. Com normal és anar de cap per avall, si tens possibles... “A la decadència familiar és fàcil arribar-hi, consisteix en que vas i treus diners, vas i vens una propietat quan ho necessites...” (Alvaro Pombo)</div><div>Amb l'explosió de les anomenades xarxes socials tothom s'ha vist amb cor d'opinar de tot generant un batibull mundial on es fa difícil esbrinar les veritats, però: “¿Fa falta que totes les persones d'aquest planeta expressin al mateix temps totes les seves opinions sobre tot el que està passant?” es demana el youtuber Bo Burnham (sense adonar-se del seu propi pecat). Enfront d'això Dan Lyons publica Calla amb una sèrie de consells per aprendre a callar, entre ells: “Sempre que sigui possible, no diguis res”; “Descobreix el poder de les pauses, gestiona els teus silencis”; “Deixa les xarxes socials” (aiiii...!!!).</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div>General2024-07-16T18:36:36ZjcmllonjaDalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140374
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/lluchalcari-g.gif" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol</div><div><br /></div><div> </div><div>Rossegen els sembrats i les 'cossetxadores' comencen a fer feina de bon de ver. Els camps, verds abans, agafaran un altre aspecte amb els rostolls i les garbes rodones que fan ara. Hi ha hagut temps per la ravenissa groga, per les roselles vermelles, i pels sembrats marronencs, alguns d'ells atacats per la cendrada. Al petit poble es preparen per a unes noves eleccions, en aquest cas europees, que reverdiran totes les problemàtiques generals, que aquí, en petit, també es tenen. La moixa de tres colors ha agafat un dragó i el deixa davant la porta del corral, com si me fes un present. Al cap de no res està farcit de formigues.</div><div>Cadascú amb les seves dèries. En Guiem Tagro ara va capficat en caçar coloms. “Saps que n'hi ha, de coloms venturers, amb una gabiota enganadora n'he agafat més de dos-cents. Es secret és posar els portallonets d'entrada així com toca, també n'hi entren de meus, però jo els conec a n'els meus”. “Jo també en tenc”, li dic, “se posen damunt ses teulades i he hagut de condemnar sa cisterna perquè sa brutor que em fan me fa tornar s'aigo dolenta” “Jo te deixaré sa gàbia i veuràs com no en tendràs”. Quedam així.</div><div>“De totes les maneres” és na Bet Malossa qui intervé “ara no és com abans amb sos animals. Jo tenc uns moixos des veïnat que venen al meu corral a cagar, els volia pegar un tro, però vaig trobar un amic meu que és misser i me va dir: 'de cap manera, no toquis els moixos, abans, mata sa madona! Que vendran els animalistes i no te'n sortiràs mai més!” “Alerta amb sa crueltat animal, ara a una bèstia junyida no la podríem deixar a n'es Sol...” “Bet! Que vols taronges?” l'escomet na Francina Cala “I... ara no sé que t'he de dir”. Respon na Francina: “Que vol dir? O si, o no! O en vull o no en vull! No te volta de fulla! I parlant d'animals” diu fregant-se les manes plenes de cascarrulles “avui he de fer frit de senyals de porcells sanats”. “Aggghh !!”, pens, però no dic res.</div><div>El capellà Don Toni Vallmitja, era molt de fer els comptes als seus feligresos, un dia s'encarà amb en Miquel Cloc: “I ara... Miquel, que m'han dit que t'entens amb una cosina de la teva dona...” “A mi, don Toni”, li contestà en Miquel, “me digueren que vostè se tirava sa criada i no m'ho he cregut mai”. Ai! Tots els de Can Cloc tenen una llengua reconsagrada. “Poc i rovegat de rata! Don Toni i ara no troba que això és el món al s'enrevés! Pareix que jo venc de casa de senyors i vostè pareix que ve d'una pleta”.</div><div>En Biel Bielí treu el fems. “Ara Climent per sa televisió deien que la reina d'Espanya no sé que te al peu, vatuadeu! Si és un ull de poll que s'hi doni pedra tosca! D'ençà que estic jubilat no sé mai quin dia me trob, sé quin dia és per lo que he de treure al fems. Envasos: és dilluns, rebuig: és dimarts... i així”.</div><div>Me'n vaig a jeure d'hora. En el turó de davant hi ha dos pins enormes que resisteixen cada any l'embranzida de la processionària, un d'ells amb una heura que li puja pel tronc. Anit un rossinyol hi ha cantat tota la nit, amb el contrapunt, a la llunyania, d'un mussol. “Dalt sa muntanya més alta / hi ha un romaní florit / i a les dotze de sa nit / hi ha un rossinyol que canta”. De matí me despert amb preocupacions més prosaiques, sonen les campanes, és toc de mort, un suïcidi a una família propera.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div><div> </div>General2024-07-16T18:31:37ZjcmllonjaDe l'hivern cap al suïcidi fins el reemplaçament demogràfics. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140202
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/22319-HaiKai.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>De l'hivern cap el suïcidi fins el reemplaçament demogràfics</div><div><br /></div><div>Pot ser que hagi escoltat expressions com “hivern demogràfic” o, fins i tot, “suïcidi demogràfic”, com una alerta a la baixa natalitat i a l'envelliment de les poblacions autòctones europees. Són metàfores que s'han instal·lat en el debat públic i mediàtic sota un aparent “sentit comú demogràfic”. Un grup de demògrafs ho ha volgut desemmascarar assenyalant el seu origen en partits d'extrema dreta, en grups neoconservadors, i també, en uns certs poders econòmics. Ho explica Andreu Domingo, coordinador de La coartada demogràfica i el discurs de la involució a Espanya. S'acosten les eleccions europees, el proper nou de juny; han passat les catalanes i un dels temes centrals ha estat, i serà, la immigració. La relació que els diferents partits tenen per captar votants amb el tema de la immigració estrangera, aprofitant una sèrie de 'pors' entre els votants. D'entre aquestes pors (a una nova pandèmia, al canvi climàtic, a la crisi econòmica, a la guerra que és tan a prop, a la crisis migratòria...), el canvi climàtic i la crisi migratòria dominaran les eleccions europees de juny, per l'augment important dels saldos migratoris, causant d'un procés de 'Lepenització' (de Marie Lepen), que vol dir que els governs, tots, predicaran polítiques dures contra la immigració, i per tant, voldran limitar severament els drets dels nouvinguts.</div><div>Lyndsey Stonebridge, professora de la Universitat de Birmingham, diu que “en la crisi dels migrants el realment nou és la brutalitat de la nostra resposta” i que el discurs que va començar en els partits populistes dretans s'ha permeabilitzat als altres partits tradicionals. En el 'Congrés Mundial de Famílies', que es va organitzar a Hongria el 2017, coordinat per una organització internacional d'extrema dreta on hi conviuen Vox i una panòplia de grups ortodoxes, evangelistes i catòlics, la intervenció estel·lar va ser la Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria: “Reforçarem la protecció de les fronteres meridionals de la Unió Europea i impedirem entrar a qui desperti la més mínima sospita de voler atacar les nostres famílies i els nostres fills”. Ja tenim el dibuix, compartit per plataformes i partits, del supremacisme blanc europeu, de famílies cristianes, o ortodoxes, tradicionals, heterosexuals. Això va generant un discurs d'odi que és alimentat pel pànic davant els immigrants, que, diuen, són els qui ataquen la “família natural”. I els partits moderats, davant la contesa electoral, es 'desmoderen' o pacten sense vergonya amb l'extrema dreta.</div><div>També hi entra el discurs misògin que assenyala a les dones i el feminisme com responsables de la baixa fecunditat, o ataquen els joves pel seu hedonisme i la manca de procreació. Sentirem, més que mai, la teoria del “gran reemplaçament”, per la qual, suposadament, la població autòctona, envellida, es veu amenaçada per una immigració massiva que acabarà substituint-la. És clarament una teoria de la conspiració i el que oferix és una explicació molt simple, quasi terapèutica, a la nostra incapacitat davant la velocitat dels canvis. Ofereix a la gent un llistat d'enemics i és fàcil de fer calar en una societat plena de por. </div><div>“L'hivern demogràfic ha estat també una metàfora secundada pels bancs per a promocionar els plans de pensions privats”, diu Pau Miret, “utilitzen l'envelliment com a “excusa” per a privatitzar el sistema o com a “boc expiatori” d'un sistema en suposat declivi. Però el discurs de que el sistema públic està a punt de destruir-se es manté des de fa anys, per la qual cosa no ha estat 'comprat' per l'opinió pública i els sistemes privats de pensions estan en crisis”. </div><div>La gran mentida de l'extrema dreta és quan diu que està contra la immigració. No hi està, està a favor de la selecció ètnica dels migrants, també hi guaita el racisme i la ideologia feixista darrera d'uns certs discursos migratoris, que justifiquen unes 'certes arribades', limitades, per a poder pagar les pensions... Pere Perelló al seu recent llibre Els magrebins a les Illes Balears: “en certs moments tenim la sensació que som dues societats en paral·lel, superposades, i que només d'anomenar l'Islam ja sembla que invoquem el dimoni cucarell. Quan hi ha eleccions acaben sortint els mateixos temes: el de la seguretat ciutadana i el de la immigració”.</div><div>Ens podem anar preparant, el nou de juny ja guaita en el full del calendari.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-06-03T10:24:18Zjcmllonja¿Límits al turisme? ¿ 20 milions de turistes ja basten ? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140201
<div> <img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/L1080248%20torro%20temporal.jpg" border="0" /></div><div> </div><div><div>¿Límits al turisme? ¿20 milions de turistes ja basten?</div><div><br /></div><div>El turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en l'època moderna. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial i s'han marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme. És clara la transformació del sistema de valors dels residents, l’estandardització del consum, el procés d’aculturació de la societat balear que s’interroga, ara, si no es podria haver fet d’una altra manera. </div><div>Però el desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (no és ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en els seus vessants econòmics, mediambientals, socials i culturals. I apareix la saturació. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals, els pisos turístics a les ciutats i a Palma, a més, amb els creueristes, també s'ha catalitzat per la presència important de residents estrangers. S'han activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega. Es vol passar a identificar els efectes perversos, els impactes negatius, sobretot per mirar de reduir-los (o d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir conservar l’activitat turística a llarg termini. El fet de no investigar aquests efectes no desitjats fa impossible el camí de la sostenibilitat turística. Molt abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als gats de Magaluf, les relacions amb els turistes eren d’admiració, el nadiu considerava que l'honoraven amb el seu tracte. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d'emulació i hom es sentí "europeïtzat" i es menysprearen les franges més dèbils dels nostres visitants, els “guiris”. Vaig publicar un treball sobre els cicles de vida de les àrees turístiques, amb un capítol, «Quan el turisme és destructor del turisme», que analitzava l’evolució de la Platja de Palma. Una zona amb una pèrdua progressiva de qualitat; després de l’embelliment de la primera línia es va convertir en un camp adobat per als abeuradors de cervesa, del famós Balneari 6 fins a la «calle del jamón», amb paràsits negatius (venedors ambulants, «tiqueteros», «manteros», «trileros», transvestits i prostitutes), tot una altra «oferta complementària» destructora del turisme. En resum, un rosari de «benediccions» que feien difícil la coexistència del negoci turístic amb el que aspirava a ser la zona. Els destins turístics, neixen, es desenvolupen, maduren, moren o... reviscolen. Alguns moren d’èxit. Pareixia que a Balears no ens havia de passar mai, tan esponerosos, tan potents, tants de milions més de turistes cada any, que, per un sotrac conjuntural o estructural, per un impost, per una pandèmia, per una saturació, no hi havia d’haver per tant. La crisi provocada per la pandèmia del Covid-19, a tots els nivells, des dels econòmics als personals, va fer preguntar-nos sobre com seria el nostre demà. S'alimentà el discurs de la diversificació econòmica que havia desaparegut i el fantasma del monoconreu turístic era només mantingut en discursos marginals.</div><div>Entremig de les crisis, la lletania: excés de places turístiques, augment de la qualitat, protecció mediambiental, rehabilitació dels espais turístics madurs, etc. Les causes inicials de les crisis no són internes, però les repercussions obliguen a plantejaments de resposta interns. En aquesta evolució dels destins turístics, hi sol haver una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però continua augmentant el turisme massificat. Això passa a les Balears, un destí refugi sense terrorisme que sap donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes. El sentiment de saturació es converteix en comentari habitual dels residents, polítics i alguns hotelers, que comencen a anunciar la necessitat de posar límits, esmentant la sostenibilitat. Tothom es posa a vendre sostenibilitat, però s'han de demanar criteris sòlids. Quant de sostenible és el turisme sostenible? Quants de turistes són massa turistes? Qui diu quina és la capacitat de càrrega turística? Ve llavors la lletania de que hem de repensar el model turístic, que no tenim model turístic. No vénen tants de turistes com abans? No hi ha model. N’han de venir menys? Dibuixarem un model. Ni tan senzill, ni tan barroer. Els models es van construint sols, adaptant-se a les circumstàncies, algunes d’elles tan potents –com els vols de baix cost, les reserves per Internet, el cas dels habitatges vacacionals, els fenòmens massius immigratoris, la recessió o progressió turístiques- que troben les administracions impotents davant del repte. Fa estona que arribà l'hora de prendre-s'ho seriosament.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-06-03T10:19:59ZjcmllonjaPassejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140182
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Dibujo%20juan%20ballester%202.JPG" border="0" /></div><div><div>Passejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants</div><div><br /></div><div>Passejam pels carrers de Palma que comencen a bullir de gent amb el final de la primavera i en Joan es sorprèn, un pic més, de que no sent parlar en català i es preocupa de les mesures contra la nostra llengua que va dictant el govern autonòmic del Partir Popular amb l'ajuda de l'extrema dreta de Vox. En Jordi fa esment del que suposa per aquests elements de la dreta la defensa del català i recita: “I sobretot no parlis català a casa! Com pot ser que hi hagi gent que parla català a casa? De debò és possible? Quin sentit té transmetre una llengua que no parla ningú i alhora et fa pagès, burgès, supremacista, gens cosmopolita ni modern, indepe, agressiu, maleducat, un inútil a les xarxes socials, si a més a més ja parles castellà? Com els pots fer això als fills?” Es demana tot això, irònicament, Rudolf Ortega.</div><div>És aquest un dels nostres temes de conversa reincident i l'altre és el tornar vells. És en Mariano qui diu: “A mesura que ens feim vells, canvien les nostres preocupacions, com diu Mariana Enriquez, “amb els amics hem passat de parlar d'on comprar coca a on ingressar els nostres pares”. “I amb els fills què?”, és n'Andreu qui s'espanta, “Hem passat de ser pares hiperprotectors a “pares helicòpter”, com diu Ana Pantaleoni, a ser “pares Bizum” que, a més de fer d'helicòpter, feim transferències de diners sense deixar la supervisió constant, l'ansietat, fer de xofer, assistents personals, mànagers, guardaespatlles, en fi hiperpares que, tanmateix, és una lluita perduda entre el pare que no vol deixar marxar els fills i els fills que sempre demanen més llibertat, per molt que intentem tenir-los controlats, fins i tot a través de la ubicació del seu mòbil. Ja ho diu R. Rasche: “la sobre-exigència en la criança segueix existint perquè no sabem com gestionar la culpa, perquè continuam penalitzant l'error i perquè tot va tan de pressa que pensam: és més senzill fer-ho un mateix que ensenyar com fer-ho”.</div><div>“Tanmateix són temps que ja no tornaran”, en Tino és el que parla, “Diu un refrany que preveure el passat és molt més difícil que preveure el futur. És cert, perquè quan ens aborda la nostàlgia anhelam uns temps passats o uns llocs passats i es fa més intensa quan som conscients de que les coses passen amb enorme rapidesa i ens apareix una 'àlgia', un dolor, un anhel, per saber que o quines coses enyoram. Amarats de Bizum, WhatsApp i altres artilugis tecnològics deixam poc marge a recordar i massa a témer el futur canviant, sabent que no podem ser esclaus del retorn, no podem preveure el passat, però tal vegada poguem imaginar el que ha de venir”. “Val”, contrarèplica na Margalida, “però, el futur també és mal de preveure, entre altres coses perquè hi ha diferents futurs possibles en funció de com ens comportem, Tony Judt, l'historiador, solia dir “hi ha diversos futurs possible, segons el tipus de polítiques i d'institucions que triem”. “Es cert”, és na Remeis, “ara per exemple, el mes de juny hem de triar el Parlament Europeu i una de les variables fonamentals serà la immigració, el maneig, la por, la necessitat de la immigració. L'increment del vot de l'extrema dreta no és més que l'ús de la por i la culpabilització a la immigració de tot el malestar que afecta les societats europees. Fins i tot el 'Pacte de Migració i Asil', acordat per tots els ministres de l'Interior de la Unió Europea, és més bé un pacte per dissuadir l'immigrant i no reforçar els mecanismes d'acollida, sense regular la violència que impregna sempre el moviment de persones; crearà zones de detenció a les fronteres, alguns analistes hi han volgut veure un allunyament dels valors fundacionals de la U.E., una influència indirecta de l'augment de votants de l'extrema dreta quan s'autoproclama contrària a l'immigrant, al que vol venir i al que ja és a l'interior dels nostres països”.</div><div>Molt més prosaïcament, tots ens queixam del preu absurd que costa prendre un cafè amb llet i un panetet a qualsevol bar de Ciutat.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-05-27T10:32:02ZjcmllonjaJardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140181
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/encama93%20toulouse%20Luatrec.jpg" border="0" /></div><div><div>Jardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història</div><div><br /></div><div>Els jardins d'altri es confegeixen arreplegant d'ací i d'allà amb un cert desordre, controlat, això sí, faltaria més! Som-hi! Diuen que ho digué Samuel Beckett: “Primer balla, després pensa. És l'ordre natural”. Ho degué dir realment? I que volia dir? Amb això de 'l'absurd' que ell manejava qui sap si també ho era, absurd. O era allò d'inhibir per l'acció física el trull intel·lectual? Jo que sé! També diuen que digué: “Un caos entre dos silencis, això és la vida”. Ben cert. El que me du, inevitablement, a aquesta definició: “El temps és la distància més llarga entre dos llocs”. Ho va escriure Tennessee Williams a El zoo de cristall. La trob aquesta citació envolvent, suggerent. Una equació de l'espai-temps, definitiva.</div><div>L' escriptora Inés González Lozano: “El que s'exigeix al qui escriu no és que el relat sigui real, sinó vertader”. Perquè, entre altres raons, segons ella: “La mentida és un analgèsic; la veritat, cirurgia sense anestèsia”. Sol fer mal la veritat nua, per això l'adornam amb un bon floc de colorins. Li devem poder aplicar aquella dita de Wilde? (feia temps que no sortia Oscar Wilde per aquests jardins d'altri), l'altre dia llegint Rosa Montero vaig reparar en una cita de l'escriptor de Dublín: “Totes les dones arriben a semblar-se a les seves mares. Aquesta és la seva tragèdia. Als homes no els ocorr el mateix (amb els seus pares). Aquesta és la seva”.</div><div>Henar González va escriure un twit on deia que en entrar al Vaticà l'havien obligada a tapar-se les espatlles, però els guardians no sabien que no duia bragues. Me ressona bé el contingut, la veritat. I tot parlant d'això... “Madame Ovary”, és el nom comercial dels productes per a la menopausa que ofereix l'empresa de l'actriu Gwyneth Paltrow. Quina imaginació més rutilant! Quina parida! Però la veritat és que té gràcia i és un aclucada d'ulls... a la bona escriptura. Madame Ovary! “És una combinació de productes que inclouen herbes, adaptògens, fitonutrients i vitamines que s'adapta a les dones que s'acosten a la menopausa o que la passen. És un règim per donar suport a la salut de la tiroide i suavitzar la transició de la menopausa, per les sufocacions lleus, els canvis d'humor i la fatiga relacionada amb l'estrès”. $90 per caixa | $75 amb subscripció. La veritat és que davant tot aquest batiburrull de pseudoteràpies i 'enganyabobos' s'escau el que deia Francesc Fortí, cuiner d'El Racó d'en Binu, va obtenir la seva segona estrella Michelin a 1979, “era una època” diu ell “en que amb això es reconeixia la bona cuina, no el disseny, el suposat discurs intel·lectual o el luxe”. Ben cert.</div><div>Més enllà dels materialistes de la història Valery deia: “El passat és una cosa enterament mental; no és més que imatges i creences”. I qui les manipularà me deman? Més enllà d'allò que es sentia a 1984 d'Orwell: “Qui controla el passat, controla el futur. Qui controla el present, controla el passat”. Trotski, que en sabia molt de tot això, manifestava: “Vostè tal vegada no està interessat en la història, però la història està molt interessada en vostè”. La veritat és que m'és ben igual el que faci la història. A un servidor li agradaria que els meus amics em considerassin com Jussi Vatanen, actor, a Akik Kaurismäki, director de Les fulles caigudes : “Kaurismäki és un gran conversador, un home savi, digne i humil. I un extraordinari company de 'juerga'”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div></div>General2024-05-27T10:29:07ZjcmllonjaDe Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140180
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-21%20mudoy%20diaris%201.JPG" border="0" /></div><div><div>De Google, la memòria i els punts obscurs d'Internet</div><div><br /></div><div>Google és ja una solució als lapsus de memòria. ¿No els ha passat que no recorden una cosa, un nom, un... el que sigui, i deim: ho demanaré a Google? És ja un clàssic. Sant Google ens fa l'immens favor de presentar-nos la cara i les dades del personatge aquell, famós o menys, que ens ha fet anar de cul durant hores. No hi havia manera, sabíem a quina pel·lícula havia actuat, sabíem com tenia la cara, recordàvem el noms dels altres actors o actrius però d'aquell, justament, no: res de res. I ara, teclejant el nom del llibre o la pel·lícula o la poca cosa que es recordava d'allò... flashhhh! Surt el nom, i la cara, i la sensació d'alliberament és de tal magnitud que és quasi un orgasme.</div><div>Com s'ha fet això i com s'han anat emmagatzemant dades i dades, de gent famosa, de pobles, de gent no tan famosa, de carrers, de marques, de història, no ha estat tan senzill. O de la difamada, injustament, Wikipedia o 'Viquipèdia' en català. Però la verossimilitut, la immediatesa i la contemporaneïtat de les dades, són irrefutables i, diré més, imbatibles. Coses de les noves tecnologies</div><div>Servidor, no te cap por a les innovacions en la ciència, ja sigui en el maneig de l'ADN o en la Intel·ligència Artificial. El que a uns fa por, a mi m'intriga. Penseu que, a l'inici, la xarxa Internet va ser un descobriment militar per descentralitzar els centres de decisió. Aquest pecat original la fa terrible? O el seu ús per a la pornografia és una excusa pel seu tancament? Quin és el seu maneig amb esma? Passa el mateix amb els telèfons mòbils i la immediatesa de la comunicació. Que pot esdevenir una vici? Sí. A mi em fa molt de servei poder dur quasi tots els meus arxius damunt, vagi on vagi i em pugui comunicar amb imatges, amb els qui estim. Que els adolescents l'usen sis o més hores cada dia causant possibles afectacions? Sí, però el bon ús no hauria de ser aquest.</div><div>Ara es parla de la Intel·ligència Artificial i dels seu vessant perillós. La I.A. és una aposta de futur, però els seus algoritmes s'alimenten del passat. Jo no crec que sigui una nova eina de domini, ja que la ironia i el sentit de l'humor li seran aliens. Hi ha qui l'albira com una nova revolució industrial, tant pel guany en la productivitat com en la millora dels serveis públics. És cert que el món de les fake-news o dels deep-fakes (mentides o falsedats generades amb I.A.) fa temps que s'escampen i s'escamparan. Però no tan sols a través de la I.A., sinó a través de xarxes de conversa, com les mentides d'abans.</div><div>És cert que quan més connectats estam, més sols ens sentim? Missatges de text, de veu, de vídeo, xarxes socials, YouTube, Zoom, Google Meet... l'ús, i el sobreús, de tot l'aparellatge i de totes les aplicacions que a través d'internet ens mantenen entretenguts i enfeinats, mirant pantalles, sobretot les del mòbil, van generant, segons el psicòleg J. Haidt, Una generació ansiosa. Però hi ha la possibilitat d'usar Internet per a socialitzar-nos de noves maneres i equivocar-nos, i aprendre'n, com ho estam fent amb la dictadura dels 'likes' o l'ús del porno per infants. Quina és l'edat a partir de la qual han de tenir accés a mòbils intel·ligents? 16 anys? A Mark Zuckerberg li demanaren que no permetés obrir comptes a Facebook a menors de tretze anys. “Ho mirarem” va contestar. I encara ara no ho ha mirat. Però, no parlem només dels infants, avui són els adults els qui veuen, o no, com el mòbil ha conquerit les seves vides. Sense adonar-se, o sí, dels seus punts més obscurs.</div><div>Anam de cap a un nou feudalisme? Com suggereix Yanis Varoufakis (Tecnofeudalisme, 2024). Segons el pensador grec els pilars del capitalisme han estat reemplaçats: els mercats, per les plataformes digitals que són feus de les gran empreses tecnològiques, i el benefici, per la pura extracció de rendes. Els nous senyors feudals són els propietaris del capital en el nigul, allà on s'emmagatzemarà tot. Cada pic que ens connectam no ens queda més remei que fer un pacte fàustic amb els seus propietaris i els seus algoritmes. També es barallen entre ells, com ho han fet Apple i Microsoft i altres pel domini del mercat dels videojocs, dels missatges, dels rellotges intel·ligents, de les carteres o moneders digitals, del desenvolupament no ja de apps, sinó de super-apps que ens permetran accedir, a través d'una única porta, a quasi tot el que creguin que ens fa falta. Inevitable?</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div><div><br /></div>General2024-05-27T10:27:48ZjcmllonjaDalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140179
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/tempesta_biel_perello.jpg" border="0" /></div><div><div>Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls</div><div> </div><div>Ho plogut fang a voler, el vent de migjorn empenyia uns ennigulats bruts que han cobert cotxes i fulles dels ramellers amb arena del desert del Sàhara. Sent, en la llunyania, els cans d'en Martí Cutxo que ploren. Udolen com a llops, l'amo se n'ha anat i ja s'enyoren. Afin la primera oronella de la temporada planejant per damunt un camp que pareix sembrat de ravenissa groga. L'estiu ja se'n ve manades desfetes i encara falten un parell de mesos.</div><div>Faig un poc de dissabte a l'estudi. Ho coment a la taulada d'amics. “Dissabte? I per què no divendres? O diumenge? Devia ser el dia de la neteja general?” En Miquel Fitó, expert i obsessionat en temes xuetes me vol convèncer de que 'fer dissabte', com a sinònim de fer neteja a fons, ve de quan els jueus conversos feinejaven ostensiblement durant el dia sagrat del judaisme, el dissabte. “Una cosa com la de menjar xulla públicament?” Li demanen. “Idò sí... per demostrar que no eren practicants”. No me va convèncer massa, però tenia un cert sentit, això sí. “Que has de prendre?” em demana en Toni?” “Tens res per s'esbraonament?” li deman, “Tenc com a mal de cap...” I els cont l'anècdota d'aquell picador d' El Rojo Vivo que va tornar sense fer-ho, però amb sa llengo esbraonada”.</div><div>Faig el cafè amb l'amo en Guillem de son Bei que berena abans d'anar-se'n al seu bocí prop de Petra. M'ha sortit un cop blau a un braç. “Si te pegues un cop fort, lo millor son ses fregues amb saïm vermell. Ai! El saïm vermell... Saps com se feia? Idò, l'en demà de ses matances arreplegaves tot es greix que havia quedat pres damunt ses calderes i l'aficaves dins un calderó, li daves foc i allò es fonia, era com oli brut, per això li tiraven prebe vermell i agafava un colorel.lo que el feia ben apetitós. Pensa que era tot lo que havien vessunyat els bulls de les matances: ossos, camallots, botifarrons...” “Els mos menjàvem amb sucre”, li dic, “però no sabia que fos bo per fer fregues” “Pensa tu! Era de conya això ! Però per lo què era bo es saïm, també ho ha de ser es saïm vermell!” “Vols una ego?” Me diu abans de partir, “És un bon animal, noble, jo ja no me'n puc cuidar...” “No, Guillem, jo no som bo per això” “Llàstima”.</div><div>Si juga el Barça, els partits al cafè són més entretenguts que tot sol a ca nostra. Me solc col·locar prop de mossèn Cors, l'amo en Pere Cors, capellà, 'forofo' del Barça que viu el partit com si fos al camp; quan fan la repetició del gol, sol dir: “Un altre!” “Que no, mossèn Pere, que és la repetició!” Llest i espavilat, progressista, sap convèncer la parròquia per a obres de serveis socials. “Sap passar la bacina, abans de s'escolà”, diuen d'ell. També solia venir en Miquel Xumerró. Era llest en Xumerró, diuen que sabia fer sobrassada de moix. S'havia fet una ximbomba amb un pot gros d'olives 'La Española' i compareixia a tots els saraus. El trobaren mort assegut al balancí.</div><div>No s'aturen d'arribar nou-vinguts, tan d'aquí com de fora, i la gent que un no coneix circula pel poble. “Aquest és de l'Uruguai” “Ah sí? I que sap fer. Te ofici o benefici?” “Idò mira se n'ha anat a viure al carreró de ca ses Monges i es dedica a eixarmar, o a podar, tota casta de palmeres, i diuen que és fener i que no té por d'enfilar-se. Posa sa música molt fort, es queixen els seus veïnats”. Els estrangers del nord, alemanys i anglesos sobretot continuen comprant cases i bocins de terra, i els magrebins aquestes setmanes de Ramadan, ja passat, els vespres els veien més per defora amb les seves xilabes.</div><div>Me'n torn cap al meu turó, passant per davant la posada de Son Ravot, on havien tengut un avantpassat que havia estat militar, i hi anaven a cercar el seu sabre per a representar la Sibil·la. Deien que el militar tenia els collons grossos com a cebes blanques, per coses que havia fet a la guerra d'Àfrica. Faig un badall estrepitós – “Badall, o son, o talent, o... mal d'enamorament”- això me recorda que s'ha fet tard i me queda un tros de costa per pujar.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-05-27T10:24:36ZjcmllonjaEnric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140178
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/iimpression3d2.jpg" border="0" /></div><div><div>Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort</div><div><br /></div><div>El nin que es va enfadar amb la mort és Enric Benito i és el títol del seu darrer llibre. N'Enric és va fer metge i especialista en oncologia, segons conta ell, perquè es va enfadar amb la mort que li havia pres alguns dels seus parents més estimats, i molt en concret el seu avi Sebastià, la mort del qual li deixà una ferida que ha tractat de sanar acostant-se a cada persona que ha provat de curar, amb la tendresa del seu acompanyament.</div><div>A través de l'acompanyament de pacients, cents de vivències, es van anar forjant en Benito, una nova forma de d'entendre la medicina, la vida i la nostra natura com a persones i així, sentia de cada pic més confiança per apropar-se a mirar cara a cara el procés de morir. Els seus pacients foren els seus mestres que al llarg de vint anys fent oncologia, diu que li ensenyaren lliçons impagables de vida, que ell comparteix amb els lectors. Però no només comparteix els relats emocionants de molts dels seus pacients sinó les reflexions que s'hi escauen, segons el meu amic del pont d'Inca. Sobre si s'ha de dir la veritat o no als malalts i als seus familiars, n'Enric ho deixa molt clar : “La veritat ens fa lliures, encara que faci mal a vegades, és millor que la ignorància o la mentida, ja que aquestes bloquegen la nostra capacitat d'adaptar-nos als canvis i no ens permeten seguir fluint per la vida”. Quan la veritat entra dins l'habitació d'un pacient terminal sempre du amb ella la pau. I també, veritablement, la tristor. Però hem de tenir molt en compte que la tristor és una emoció que sol sorgir davant la pèrdua d'algú estimat, la pau s'experiment a nivell espiritual, “quan perds algú estimat es natural que sentis tristor, la pau la dona el fet de veure partir a aquest esser estimat en pau, aleshores tu també en tens”. Tristor i pau, una dicotomia que conviu.</div><div>Evidentment que la por al procés de morir sorgeix del nostre desconeixement i de la ignorància respecte a aquesta part, tan “interessant” diu Benito de la nostra vida. “Si tots poguéssim aprofitar l'experiència d'acompanyar i perdéssim la por, viuríem molt més feliços i amb major harmonia entre nosaltres mateixos i la naturalesa”. Enric Benito ens demostra al seu llibre “El nin que es va enfadar amb la mort” (Editorial Harper Collins) que ha aprés de les crisis o del que entenem per fracassos o pèrdues, que són, en realitat experiències d'aprenentatge, encara que en els seus inicis poden ser enteses d'una altra forma. I sobretot que per aprofitar el missatge que ens dona cada experiència de crisis o fractura, es necessari primer abraçar-la per entendre-la i transcendir-la. Transcendir significa travessar i ascendir, passar a través del que inicialment no ens agrada i ho rebutjam, i per fer-ho, primer s'ha d'acceptar, abraçar el dolor de la pèrdua, veure que hi ha darrera i descobrir la saviesa que comporta l'experiència de rompre-nos i comprovar que l'únic que es romp es un esquema equivocat que ens havíem fet.</div><div>Hi ha un punt d'inflexió en la vida de Benito. Quan decidí passar a cuidar malats que s'han de morir amb cures pal·liatives, un company li digué: “Treballar amb els moribunds és insuportable, no ho aguantaràs”. La seva resposta va ser: “morir no és el pitjor que te pot passar, el pitjor és morir tot sol, amb dolor i por, i si jo som allà per ajudar i alleugerir el dolor, la soledat i la por, crec que me sentiré feliç”. Replica l'amic metge: “Però per fer-ho necessitaries creure que la mort no és el final, no me fotis que ara t'has convertit!”. Resposta de n'Enric: “Ho sent per tu si creus que la mort és el final”.</div><div>A l'epíleg ens ofereix “les set lliçons del morir”, entre altres, saber que morir és normal i, a més, és segur, que morir no fa mal i que ens obri a la veritat, com la de poder dir “ens estimam, gràcies i adéu”, alguna cosa tan senzilla i tan gran que ens conforta, ja que ens permet tancar, amb pau, la nostra biografia.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-05-27T10:23:51ZjcmllonjaEls objectes de ca nostra tenen història. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140177
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-10.jpg" border="0" /></div><div><div>Els objectes de ca nostra tenen història</div><div><br /></div><div> </div><div>La sopera de can Canals, una casa senyorial que llogàrem quan vivia amb una tribu, un paraigüer que varen regalar a mamare quan es va casar després de la Guerra Civil, una foto de quan anava a les monges agustines amb uniforme, les eines de fuster que em regalà la meva cosina Margalida quan es morí el meu padrí-jove Toni Blanc, la trompeta del padrí saig, un banc de l'església que anaven a tirar i mon pare salvà, una pintura naïf de Joan Guerra en que se veu la decapitació de Sant Joan i em regalà na Marita Camacho, una joguina antiga de la família de Costitx, és un tren de llauna, una coca del Quart Diumenge penjada d'un fil, una pedra rodona d'un torrent d'Artà, una làpida de marbre blanc amb relíquies que vaig rescatar de les escombraries d'una possessió i que segurament era l'ara de l'altar de la capella, la mini cistella de bàsket del meu nét, una fotografia d'unes roques que fan com a llesques del meu cosí fotògraf mort de càncer, jove, unes tasses que diuen 'Baños Monserrat', uns banys que hi havia prop de la plaça de les Columnes que en Frederic Suau i jo comprarem de saldo pel nostre primer bar al barri del puig de sant Pere, un quadre d'en Miquel Barceló de l'exposició que feu a un altre bar nostre, en aquest cas de Gènova, una bàscula grossa que me regalà un veïnat sabedor que a mi m'agradaven “aquestes coses”, suros de xarxa anellats per un fil de ferro que ara ja no usen els pescadors, m'ensenyà a col·leccionar-los na Bel Cerdà, una bolla del món de vidre que vaig comprar a un antiquari de Londres, uns siurells antics, una entrada d'un concert de John Mayall al Palau de la Música de Barcelona, unes pecetes de collar prehistòric que vaig trobar a un jaciment arqueològic abandonat en vaig regalar cinc a una al·lota meva i quan feia uns dies que les duia amb un collaret brillaven com si fossin fetes d'ahir mateix, un trofeu que em va concedir Eliseu Climent a un Premis Octubre de València ja no record exactament perquè, una pastera de cirerer que vaig restaurar, l'havien treta perquè la recollissin les escombraries municipals, un cavallet de cartró de quan els meus fills eren petits, li falten les dues orelles, pareix que per les mossegades, una premsa de formatges de cal meu padrí de s'Arraval, les postals que un feixista palmesà enviava des de Trieste a la seva dona, unes capcetes amb terra de les catacumbes de Roma que mon pare va fe fer, un tros del mur de Berlín que me regalà en Gabriel Janer Manila, una ceràmica de na Margalida Escalas, me la donaren per haver fet una conferència al grup Blanquerna a Lluc, una insígnia de plata que m'entregà el rector de la Universitat, algunes dents de llet dels meus fills dins una capsa que vaig comprar a la Patagònia, una foto d'un veler que anava a Cuba era a la casa que vaig comprar a la plaça de la Llotja a Palma que havia estat d'un pràctic del port, un gravat enorme de n'Andreu Alfaro que m'envià el director de TV3, un cendrer en forma d'estrella de David de porcellana verda que no sé d'on prové, un imant aferrat a la gelera que és la camiseta del Barça de Lewandowski, una col·lecció de quinqués amb els vidres de diferents colors que va començar mon pare, un ram d'olivera i llorer beneït el dia de la processó del diumenge de Rams, diuen que serveix perquè no peguin llamps ni altres desgràcies a la casa, un mapa antic de Polinèsia de la casa editora Faustino Paluzie de Barcelona, un avió fet de fusta de canastrets que vaig comprar a un indigent a una voravia de Ciutat, el meu titulin de barca que guaita per una estanteria, un mirall de vasa de caoba que em regalà ma mare, una fotografia d'un servidor amb el pare Batllori, la funda buida forrada de vellut color de taronja de la meva guitarra que vaig vendre a Istanbul quan em feien falta doblers, una ceràmica -una gerra amb dos aucellons damunt- que compràrem en un viatge amb estudiants pel Baix Penedès, un cavalló de batre, vuit capells penjat a una barra de fusta un d'ells es un panamà coloret de palla torrada, un moix de papier maixé i un de fusta a un replà de l'escala de Palma, al poble tenim moixos de bon de veres.... i així debanam la nostra història, petita i personal, tenyida d'horror vacui. Ai las! Si no fos per la meva parella, més partidària del minimalisme! </div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-05-27T10:20:57ZjcmllonjaBiografia de Palma, una Ciutat envaïda. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140176
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /></div><div><div>BIOGRAFIA DE PALMA, UNA CIUTAT ENVAÏDA</div><div><br /></div><div>L'associació Palma XXI ha presentat el seu llibre Biografia de Palma, coordinat per Jaume Garau i Salas. D'aquí hi he manllevat -en alguns casos literalment- algunes de les consideracions que segueixen. L'obra té un subtítol i un leit-motiv: “Palma, una ciutat envaïda”. I no és únicament un joc de paraules i un gest de reconeixement al llibre de Màrius Verdaguer "La Ciutat esvaïda" de 1953, sinó també l'expressió d'un convenciment. Palma ha crescut per les successives invasions al llarg de la seva història i per la seva ubicació estratègica al Mediterrani occidental. Després de la romanització, de la conquesta pel califat de Còrdova l'any 902 i la conquesta catalana de 1229, en sorgeixen els recintes emmurallats i els edificis emblemàtics com la Seu, el palau de l'Almudaina, la Llotja o el castell de Bellver. Han deixat també empremta a la ciutat, la guerra de Successió, amb el Decret de Nova Planta el 1714 o les diferents desamortitzacions del segle XIX. Aquests fenòmens històrics desencadenaran una multitud de canvis urbans i socials, vestigis en els edificis, en la trama urbana, en la memòria dels ciutadans. Palma és la ciutat amb un dels centres històrics més gran d'Europa amb més de dues-centes cases amb patis i un gran nombre d'edificis religiosos i té, encara, un enorme patrimoni. La incipient indústria turística dels "forasteros" proposada per Miquel dels Sants Oliver a 1891 i les transformacions que la ciutat impulsà en aquell temps, com l'esbucament de la murada i la construcció de l'Eixample, es veuran frenades per la Guerra Civil. Després sorgirà una nova classe política i econòmica -aliada amb els interessos del règim franquista per trencar l'aïllament internacional- que impulsarà el boom turístic dels anys 60 de la mà dels Tour Operators turístics estrangers, provocant canvis radicals en la morfologia de Ciutat, com les ampliacions de l'aeroport i del port. El corrent migratori ha fet passar la població de Palma de 136.814 habitants l'any 1950 als més de 450.000 de l'actualitat. </div><div>A l'Eixample es varen deixar de costat les regles dels plans urbanístics de Calvet i d'Alomar i va créixer de manera desordenada. A llevant, amb Can Pastilla i S'Arenal i, a ponent, des del passeig Marítim fins a Andratx, es transformaren les xarxes viàries de Ciutat que a poc a poc van constituint la metròpoli que ara coneixem i que agrupa el 65% dels habitants de Mallorca. Del nou creixement sorgirà una segona "murada", consistent en un anell d'autopistes que va començar els anys 50 amb el Passeig Marítim i continuà amb l'autovia de Llevant, passant per davant la Seu. Palma haurà passat de ciutat emmurallada, a ciutat expandida, amb una població multicultural. Forces potents influiran de manera decisiva en aquests grans processos. Si a 1960 arribaven a Balears 360.000 turistes, a 1985 n'arribaren 5 milions, el 2023 foren ja 18 milions. La crisi econòmica del 2008 va deixar ben clar que s'invertia comprant cases sense necessitar-les per viure, com inversió especulativa.</div><div>La recuperació econòmica dels països emissors de turisme després de l'epidèmia de Covid, ha retornat el creixement turístic i l'especulació immobiliària. Anam cap a una ciutat de més de 500.000 habitants i més de 20 milions de turistes a Balears, l'any 2030. Aquesta perspectiva genera gran inquietud, una ciutat feta a escala humana es va fent més gran i més ingovernable, amb dinàmiques que fan pensar en un possible col·lapse d'una ciutat que encara conserva part de la seva ànima. S'està generant el fenomen conegut com la "Síndrome de Venècia", que descriu com les ciutats neoliberals acaben essent plataformes urbanes al servei de multinacionals del turisme i deixant la vida residencial, sobretot al centre històric, però també a altres barris, pels estrangers i ciutadans que no poden o no volen fugir. La mort de la diversitat econòmica és l'inici de la mort d'un barri o una ciutat, com deia Jane Jacobs, en el seu famós llibre Mort i vida de les grans ciutats.</div><div>Es fa imprescindible reaccionar de cara al futur de Palma. Ciutats europees de diferent mida i característiques, però amb molt èxit de demanda turística, estan actuant i enfrontant-se amb el turisme de masses que les fa insostenibles. En aquestes ciutats hi ha moviments socials que han dit prou al creixement descontrolat del turisme i les seves conseqüències. Palma XXI és un d'aquests moviments socials que pensa Ciutat i lluita per un creixement cívic que posi com a prioritat la vida dels seus ciutadans.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-05-27T10:19:43ZjcmllonjaPere Garau: biografia d'un barri de Palma. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/140175
<div><img src="https://jcmllonja.balearweb.net/get/Tancados.JPG" border="0" /></div><div><div>PERE GARAU: BIOGRAFIA D'UN BARRI DE PALMA.</div><div><br /></div><div>És el títol de l'excel·lent llibre escrit per Magdalena González Crespí i per Cristina Llorente Roca.</div><div>Pere Garau s’ubica al llevant de l’eixample de Palma, prop del centre històric, i el referent és el seu Mercat. Al mapa de Calvet de 1901 hi ha quedat marcat: dues places rodones unides per una de rectangular. Els seus carrers s'establiren sobre terrenys agrícoles i les primeres edificacions aixecades per famílies provinents de pobles de Mallorca, eren habitatges unifamiliars amb un hortet a darrera. Els anys 70 arribaren peninsulars que treballarien al sector turístic i, després, la immigració d'altres continents. Té prop de trenta-mil habitants, més que els catorze municipis del Pla de Mallorca junts.</div><div>Fou el meu espai de nin. Hi record els sementers de blat fins a la plaça Teniente Coronel Franco avui Miquel Dolç, vaig ser escolanet de la parròquia del Sagrat Cor, als Hostalets d'en Canyelles, la carnisseria de carn de cavall, la fàbrica de ses Sedes, nit i dia amb la maquinària en marxa, avui és l'Escola Oficial d'Idiomes.</div><div>Les autores fan una “Biografia” contada per la gent. És l'espai viscut, focalitzat en vivències i records. I ho han fet a partir de llocs referencials com els anomena Kevin Lynch a La imatge de la ciutat. Quan la urbanització del barri començà, ho conta Margalida Bordoy, la vida era com la d'un poble. Però també sorgiren edificacions com la clínica Valdés, de Gaspar Bennàsser. La fàbrica de destil·lats de l'anís La Paloma. L'edifici de can Boira a la plaça de les Columnes, dissenyat per Jaume Alenyà que esdevindrà més tard Hostal Baleares. La Fàbrica Ponsa Hermanos S.A., 'Ses Sedes', contada per Joan Manuel de Lete Pisà, que feia mocadors i fulards, teixint seda d'Oriola, de Japó i de la Xina, més de 500 treballadors, el 90 % dones. La fàbrica Miret, (“Miret limón y naranja con piel de cristal” deia un primitiu anunci) contada per Carme Pons Massana. Els Miret des de 1868 omplien sifons, pinya i llimonades, el 1976 baixà la barrera al carrer Uetam. La fàbrica de pasta La Victoria Balear, de macarrons, fideus i burballes, contada per Antònia Fuster Martínez dins el seu record de sacs de farina i túnels per eixugar la pasta.</div><div>La plaça Francesc Garcia Orell, contada per Assumpta Mascaró i Toni Ramis, recull la figura de Josep Mascaró Pasarius, veïnat il·lustre. Dissenyada el 1934 per Guillem Fortesa i Pinya, té una doble columnata. El Bar Mónaco, història contada per Lluïsa i Guillem Villalonga Díaz. Al final del segle XIX una francesa hi obrí un cabaret: Lo Mónaco. El 1929 el llogà com a cafè i barberia. El 1966 hi van Antoni Villalonga i Aurora Díaz (“la forastera que millor cuinava els plats mallorquins). Hi segueix una deliciosa història dels seus clients. Aina Noguera l'ha tornat a obrir amb èxit. El Bar Güell, contat per Paquita Barceló Quetgles. Fundat per Salvador Barceló, a qui li deien “en Güell”, perquè imitava al professor Güell que feia jocs de mans. A 1972 un sifó explotà sense ferir ningú. “Això és per anar a Lluc a peu!” -digué algú-. Trenta persones iniciaren així una de les peregrinacions més famoses de Mallorca.</div><div>El Mercat de Pere Garau, projectat per Guillem Fortesa fou inaugurat el 1943 en un solar que havia de ser el garatge dels cotxes de la funerària, la pressió veïnal ho impedí. És el “Llombrígol comercial del barri”. Ses Cent Cases, dues illetes d'edificis de planta baixa i un pis que iniciaren el 1924 un grup de carters amb la cooperativa La Redención del Hogar i una quota de dues pessetes setmanals.</div><div>El capellà Sebastià Arrom de la parròquia de sant Josep Obrer va fer pintar a Andreu Llodrà els catorze quadres del Via Crucis. Arrom fou també el creador del col·legi de Sant Josep Obrer. El llegat arquitectònic de Miquel Fullana i de Guillem Fortesa, el carrer Faust Morell... Per acabar, les autores remarquen altres personatges, com Jim Oliver (heroi de la meva infantesa, lluitador de “lucha libre”) o la cantant Estrellita Castro i el seu gran èxit “Campanera”. I així es va dissenyant el barri, amb fotografies, diagrames... </div><div>¿Com serà el futur de Pere Garau, amb grans contingents d'immigrants, amb un naixent procés de gentrificació, amb remodelacions peatonals discutibles com la del carrer Nuredduna? Les autores esperen que “projectes com el d'aquest llibre contribueixin a mantenir viva la història del barri, del seu caràcter i de la gent que hi participa dia a dia”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-05-27T10:17:03Zjcmllonja"El temps de les magranes". de. Caterina Karmany i Jaume
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139953
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/BollesImage-6F164668767411DA%20mudoy.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>El Temps de les magranes de Caterina Karmany i Jaume </div><div><br /></div><div>El temps de les magranes és la primera novel·la de Caterina Karmany i Jaume. M'ha agradat la forma que té de contar-la, la trunyella de dos caps, potents, de la narració principal que s'entrecreuen i es conjunten cap al final del llibre. El fet que na Margot, una fotògrafa que retorna al seu poble, Sant Francesc i recupera les seves tres amigues, condueix la trama. I d'alguna manera és així, però no només. El sexe (més aviat el·líptic), els morts, la història familiar... Tot fabricat amb uns bons diàlegs, manejats amb un lèxic excel·lent, són bons contraforts de l'obra. I per a un servidor, en concret, habitant d'un poble similar al que descriu Karmany i Jaume, l'ha obligat a no haver de reconèixer, ni reconèixer-se, en alguns dels personatges i dels indrets.</div><div>És un novel·la riu? És un thriller? És una novel·la de situació? És això que es diu autobiografia novel·lada? En alguns moments és exageració, trepidant, volguda per l'escriptora, això sí. Tot i que ho torn repetir, la trama comanda, i comanda molt, hi ha lloc per als detalls, gens superflus, per al retrat físic dels personatges i les situacions. La riquesa del llenguatge ens fa veure que Karmany i Jaume no és una escriptora artificial, recercada, que necessita el diccionari com a crossa.</div><div>El temps de les magranes arranca d'ara mateix, de l'època d'Internet, però també de molt abans, de quan les nines dels pobles del Pla de Mallorca anaven a Muntanya a collir oliva, i, ho torn a repetir, de la seva nissaga i de les amigues, les protagonistes secundàries -secundàries de luxe- les “Moixes”: n'Andreva, n'Olga, na Catalina i ella mateixa; una executiva, una advocada, una treballadora social i una fotògrafa. Que se solen “esclatar” de riure. Aquest entrunyellat dels capítols fa que hagin de conviure, els likes d'Instagram o els missatges de WhatsApp amb l'estraperlo de farina.</div><div>És una novel·la de dones, a moments em sentia un intrús dins aquelles històries, o dins el detalls minuciosos de les peces de roba, més enllà dels fetitxisme pels pantalons Levi's 501 o dels instruments i productes de maquillatge. Hi ha homes sí, però són la comparsa, el cabrum de la processó i, algun d'ells un malanat que congriarà una història de gelosia i maltractament.</div><div>Hi ha ha morts, enverinats, torturats, penjats. I, entre aquests, alguns avantpassats que agafen protagonisme i no el perdran ja mai, com és el cas de la padrina Joanaina, una dona d'empenta a qui tan li és enterrar un cadàver, com fer contraban de tabac. Hi ha però moments de confessió sincera: “Tota la vida havia mirat cap enfora per adaptar-se i ser acceptada i mai no havia mirat cap endins”.</div><div>Pot semblar que hi ha d'haver alguns moments de repòs, antropològic diríem, quan es fan les panades, per exemple, però no, s'aferma el paper de la padrina Joanaina o de la veïnada Francina com dues 'solucionadores de problemes' d'una pel·lícula de Quentin Tarantino. Una sessió de fotos fa aparèixer el viu, el moll de l'ós de les amigues i de la protagonista, però, un altre pic, l'acció ho torna a sepultar, amb un final frenètic.</div><div>Els mascles no queden bé a la novel·la. Les protagonistes són molt més fortes, més actives... més proactives diria jo. Gens moralitzants, no hi ha aquest missatge, si més no l'autoafirmació de la condició de la dona a través dels temps. Però malgrat sien dones empoderades, dones poderoses, el lament, pel sentiment de culpa heretat, encara els vessunya: “Que mos sentim culpables i avergonyides per tot. Culpables si mos n'anam al llit amb un home casat, culpables si pujam al pis d'un i al final no rematam i brutes si mos ho deixam fer. Culpables si avortam, avergonyides si perdem sa criatura. Invisibles als cinquanta...”</div><div>Hi ha encara rampellades de la guerra civil i la post-guerra, amb un militar feixista que la novel·lista castigarà, tot cercant fer justícia històrica. I no els faig spoiler de res, és impossible que si no llegeixen la novel·la sencera, puguin encabir el que realment ha de succeir, entre l'increïble i la fantasia. </div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-03-24T11:57:28ZjcmllonjaHeterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139952
<div><br /></div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/teta%20portalmix.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Heterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics.</div><div><br /></div><div> </div><div>Vaig llegir al suplement de La Vanguardia, “Culturas”, un extens reportatge de Belén Gómez Urzaiz titulat Heteropessimisme. Passa revista al panorama que dibuixen els usos amorosos i relacionals actuals, i a partir d'aquí definia l'heteropessimisme com l'actitud de decepció, vergonya i desesperació davant l'estat de les relacions heterosexuals, com si fossin, en l'actualitat, una mica ridícules. I encara més si les relacions són monògames. </div><div>Això em va fer pensar que més enllà de la promiscuïtat, les app de cites, la lgtbimania, el poliamor i tantes opcions més, els qui, com un servidor ens enfrontem a la senectut, la vivim com una època de baixa satisfacció vital, com deia Ignacio Peyró: “El temps va redimensionant la felicitat fins al punt que aquesta consisteix en esperar que no et passi res horrible”.</div><div>En aquestes estava quan, al New York Times, veig que Rhaina Cohen es defineix com especialista en 'reimaginar la vida amb l'amistat al centre'. ¿Un concepte benintencionat i ingenu a l'ús dels americans del nord, un poc boyscouts? Per a Cohen, la clau d'una parella feliç i estable, no està en poliamors diversos -quina feinada a la nostra edat!- sinó que la idea d'una parella ideal, no és bàsicament mirar-se als ulls, enamorats, sinó mirar cap a fora, a un cercle de persones que estimam. L'amistat va tenir el paper central en l'antiga Roma, que els matrimonis tenen avui. Un romà podia referir-se a un amic en termes que ara la gent utilitza només per a un cònjuge, com ara "la meitat de la meva ànima". Però a mesura que els costums van canviar, un cònjuge o una parella va assumir el paper que una vegada va interpretar un amic.</div><div>Segueix R. Cohen : “Només en els darrers anys hem arribat a entendre com de perjudicial pot ser aquest tipus d'enfocament. Provau de fer un exercici de dibuix: agafau un paper, escriviu el vostre nom al mig i dibuixau cercles que representin les persones més importants de la vostra vida. Les relacions més properes, com ara un amic estimat o una parella romàntica, aquestes haurien d'estar més a prop del vostre nom, i les relacions que ocupen més espai a la vostra vida haurien de tenir un cercle més gran. Si et quedes amb un cercle enorme ocupat només per una parella i petites bombolles més lluny, és un senyal que la relació de parella te massa importància”.</div><div>Cal, per tant, establir rutines per assegurar-nos de veure els nostres amics amb regularitat. Segons demostra R. Cohen, les amistats enriqueixen les relacions romàntiques, però també són un fi en sí mateixes, proporcionen un significat i una connexió molt més profundes del que la majoria de nosaltres ens pensem. Me sonava un poc a monja de la Caritat, pensant que en l'actualitat les parelles canvien a voler, tenguin o no un vincle, siguin obertes o tancades.</div><div>Per molt que, per a alguns, estiguem vivint un canvi en com estimam i envellim o que la gent vulgui més amor a les seves vides... ¿Deixam per als més joves les infidelitats, les apps de cites, els poliamors, els trencaments de les heterosexualitats i homosexualitats estables i monògames, per molt ridícules que ens puguin semblar i ens dedicam a cultivar la parella i els amics? O és un poc antic? </div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell </div>General2024-03-24T11:54:16ZjcmllonjaEls hotelers contra les vivendes vacacionals. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139951
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/sm79_sorvolano_unita_inglesi_palma_di_mallorca_1938.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Els hotelers contra les vivendes vacacionals</div><div><br /></div><div>Hi ha un moviment anomenat “economia compartida", "peer-to-peer" o "digital", que utilitza Internet per permetre a nous operadors competir amb els negocis tradicionals d' allotjament turístic. Te un potencial disruptiu important ja que permet a individus competir amb els operadors hotelers sense grans despeses, ni grans inversions, connectant persones corrents que tenen cases o habitacions per llogar, amb turistes. La plataforma més representativa és Airbnb, fundada l'any 2007 per dos graduats universitaris que oferien matalassos d'aïre al terra del seu apartament de San Francisco. Pocs anys després Airbnb ja estava situada a 34.000 ciutats i 191 països del món. Airbnb rivalitza ara amb les empreses hoteleres més grans del món, tot i que els seus actius són dispersos i virtuals. Les plataformes d'allotjament en línia s'han expandit tant que generen preocupacions de planificació i regulació, ja que difuminen els límits tradicionals entre zones residencials i zones turístiques, poden quedar fora de les regulacions existents o eludir la detecció fins que, per exemple, uns veïns es queixen. Airbnb, insisteix que l'ús compartit d'habitatges on line amplia el mercat turístic, estudis independents, però, demostren que les places d'Airbnb tenen impactes negatius en els ingressos dels hotels locals.</div><div>Al lloguer vacacional a les illes Balears se l'acusa, entre molts d'altres mals, de la massificació i saturació turístiques, de generar economia submergida i evasió fiscal, d' expulsar als residents dels centres urbans -la gentrificació-, d'encarir el preu de l'habitatge, de reduir l'oferta de lloguer a llarg termini, de destruir paisatge i afavorir l'especulació en sòl rústic, de ser un negoci i competir deslleialment amb els hotels... </div><div>Està en el punt de mira dels hotelers. Gabriel Escarrer Jaume , president de Melià Hotels no dubta en afirmar que la major culpa del problema de la gentrificació i la saturació és el creixement descontrolat dels habitatges de lloguer turístic i insta els poders públics a perseguir el seu creixement il·legal. Steve Heapy, de Jet2Holidays: «Si els governs anaven, porta a porta, als habitatges d'Airbnb reclamant llicències i pagament de taxes i multant a qui no compleixi, el problema s'acabaria immediatament».</div><div>Antoni Barceló, president de l'Associació d’Habitatges de Lloguer Turístic (Habtur). Considera que el lloguer turístic està sent criminalitzat. “Tenim 103.000 places i n'hi ha, a més, 315.000 hoteleres., a Mallorca. El PIAT (Pla d'Intervenció en Àmbits Turístics) va fixar un sostre màxim de 430.000. S'hauria de realitzar un decreixement proporcional, també de places hoteleres obsoletes”. “Al lloguer vacacional el voldrien matar, quan, a nivell europeu, el 40% de la demanda vol aquest tipus d'allotjaments i sinó hi ha oferta legal, anirà a la il·legal o optaran per altres destins». Gibert, gerent d'Habtur, i Barceló, consideren que el sector hoteler està en contra de tot el lloguer turístic, no sols contra l'oferta il·legal. «Els hotelers es volen menjar tot el pastís. Els molestem. Durant 40 anys, el turisme ha estat un oligopoli de 50 famílies. No els va bé repartir la riquesa entre tota la població balear”. La massificació no és un problema provocat només pel lloguer vacacional, el turista d'hotel també es mou de l'establiment i contribueix a la massificació. Addueixen que la prohibició del lloguer turístic a plurifamiliars de Palma no ha provocat un descens en els preus ja que els propietaris van optar per tancar els pisos o vendre'ls. I a la part forana, la gran majoria estan situats en rústic. Gibert assenyala qui són els grans enemics: Terraferida, Ciutat per a qui l’habita, el GOB, els hotelers i l'administració. </div><div>J. L.Groizard i W. Nilsson opinen que les conseqüències negatives del lloguer vacacional han estat magnificades i, a més, contribueix a aportar recursos a famílies que no viuen del turisme, repartint els guanys d'una manera més justa socialment i més equilibrada territorialment que el model basat en l'explotació només d'hotels. Es pot deduir, així, que el sector hoteler estaria contribuint desproporcionadament més a la saturació que els allotjaments vacacionals.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-03-24T11:53:48ZjcmllonjaDalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139950
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-D8D62217C4B9425C.jpg-thumb_269_202.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Dalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa</div><div><br /></div><div>Una tórtora turca es lamenta damunt una mimosa florida de groc. No ha fet hivern, encara, i ja som al mes de març. Refresca a les nits i matinades i els dies de boira. Vaig a regar els tarongers que sembrà mon pare que ja duen una bona solada de taronges. Pel camí des Rafal hi trob la gent que va i ve de caminar i fer salut, alguns amb bastons de nordic-walking. Vigil els pins que no tenguin la cuca processionària i m'assec amb la visió, a la llunyania, de la possessió d'Els Calderers. Menj una taronja navelate. Pens que ara s'usen aquestes taronges i aquests raïms que no tenen pinyol. Però aquelles mandarines d'abans, aquell aroma, aquell flaire. Record que quan era nin, d'una mandarina hi vaig treure trenta-cinc pinyols. Ara, als supermercats, ningú les compraria.</div><div>Sent la sirena d'una ambulància que ve per la carretera de Petra. Conten que var arribar un ambulància amb els llums posats al poble, se veu que frissaven, s'aturaren a una casa del carrer de Palma, trobaren cala buida i demanaren als veïnats, als quals digueren que el titular d'unes anàlisis que tenien, amb els resultats a la mà, devia ser a punt de morir o mort, qui sap. Un veïnat els digué que en aquestes hores solia anar a can Tronca. Marxaren escapats cap allà i trobaren l'interfecte, en Tomeu Popa, dormint a una cadira, amb un bon gat de cervesa. El despertaren i no hi va haver manera de pujar-lo al cotxe. No i no i no !! Desanimats partiren i en Tomeu demanà una altra beguda.</div><div>De tornada cap a la vila m'atur al cassino. Veig l'amo en Toni de sa Troneta que també hi arriba, té noranta-vuit anys. “Com estau?” Diu: “Idò jo t'ho diré, no gaire bé. Ahir vespre vaig provar de morir-me i no en vaig saber. No sé que devia haver menjat, però estava malament de tot. Però vaja, avui som aquí i... alenam encara!”</div><div>Servidor va caure d'una escala i es va fer mal, se n'hauria pogut fer més però va acabar amb colps per tot, després que les radiografies mostrassin que no hi havia res romput. Més mal me va fer la barrejada que m'envergà la meva dona. Un esclat merder, en diuen d'això. Podava una parra, ho feia cada any, però enguany l'escala llenegà i un servidor darrera. Les caderes i les cames, i els peus sobretot me fan molt de mal. “Alerta amb els peus” me diu en Guillem de son Engofra, “a jo una ego me va potejar un peu i ho vaig arrossegar tres mesos! Els peus són putes, saps que n'hi ha d'ossets!”</div><div>De camí cap a dalt del turó salut en Guillem de sa Raia, qui me contà un dia que sa filla, que havia estudiat de metge a Barcelona, s'havia especialitzat en neurologia, i allà hi havia conegut el seu nòvio oriünd de Brasil. Decidiren casar-se i son pare, arribat el moment, ho hagué de dir a sa mare, sa padrina de la jove. El nòvio en qüestió no era blanc. “Ma mare na Francina es vol casar” “Ah molt béee... i qui és ell?” “És estranger i … és negre!” Sa mare pegà un regiró i va estar callada cinc minuts. De prompte li demana: “Però negre, negre?”. I el pare de la núvia li respon: “No... cafè amb llet”. “Ahhhhh!” Va dir la padrina, molt punyetera, “Això és una altra cosa. Diga-li a na Francina que li faré un bon regalo!”</div><div>Toquen a ca meva i pels vidres veig que és la Guàrdia Civil. Vaig a obrir pensant si em venien a detenir o els meus fills havien tengut algun denou. Eren un sergent i una guàrdia. “Buenas tardes!” “Hola” vaig respondre. “Que hi ha res de nou?” “Pues...” digué el sergent, “venimos en busca de sabiduria”. Me pensava se'n fotien de jo, però aquell homenet ho deia de bon de veres. Ja me tenen allà, el savi del Pla de Mallorca, assegut amb aquells dos guàrdies armats. La qüestió va ser que hi havia un desaparegut al poble, un al·lot jove, que havia escrit un llibre feia uns anys i me demanaren si l'havia llegit i sí, a partir d'aquella lectura, me podia fer una idea d'on podia haver partit. Vàrem parlar una bona estona. El trobaren un parell de dies després prop dels penya-segats del Cap Blanc, mort.</div><div>Cerc a Spotify el darrer disc de Taylor Swift, vull saber que canta...al cap d'una bona estona canvii a Renato Carosone: “Pigliate Na Pastiglia siente a me! Pe'mme fá sentí, Come un gran pascià, E m'inebria il cuor...” El gran napolità!</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2024-03-24T11:51:08ZjcmllonjaJardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139949
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/stalin-poster08.jpg" border="0" /></div><div><br /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb jutge, emoció, riure i suïcidi</div><div><br /></div><div>Circula per Madrid un jutge, un tal Garcia Castellón del qual diu Iñigo Domínguez: “També hi ha un jutge creatiu que sosté que allò del senyor que va tenir un infart a l'aeroport del Prat per mor del Tsunami Democràtic va ser terrorisme. Jo crec que es queda curt, l'estrès que van patir les ànneres del Llobregat es mereixeria la qualificació de delicte ecològic”. I tot parlant d'espècies animals, habitants de rius i aiguamolls. Deia Alexander I. Oparin: “Darwin va escriure el llibre, però li faltava el primer capítol”, havia tractat l'evolució però no l'origen de les espècies. Això, com devem suposar va passar fa molt de temps, en l'antigor dels temps. Segons H.P. Lovecraft: “L'emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por, i la més antiga i la més intensa de les pors és la por al desconegut”. Por, és el que deuen tenir molts dels habitants de països en guerra. Enrique Menéndez: “Els ucranians creuen que el món ha d'ajudar-los perquè tenen la raó... mentre que els russos no cerquen compassió perquè es pensen que estan tots sols enfrontats al món”. No per massa sabuda, la cita de Chateaubriand, no és escaient: “Els boscos precedeixen les civilitzacions; els deserts les segueixen”.</div><div>M'agrada com ha titulat el llibre, Les hores han perdut el rellotge. Les polítiques de la nostàlgia, Grafton Tanner. En canvi Jurgen Habermas volia titular un llibre seu Contribució a la genealogia del pensament postmetafísic, cosa que el seu editor desaconsellà. Per un home amb sentències tan directes com “Discutir és més important que menjar”, era un poc embullat. Però les coses es van aclarint, sinó que ho demanin als anglesos, dels qui deia Gandhi: “Primer t'ignoren, després se'n riuen, llavors t'ataquen, aleshores guanyes”. No sé perquè associi l'anterior amb el que solia dir el filòsof danès S. Kierkegaard: “Em vaig oblidar de riure. Més envant quan vaig obrir els ulls i vaig veure la realitat, vaig començà a riure i no m'he aturat d'aleshores ençà”, encara que a la cita de Gandhi hi havia molt de dolor acumulat. En fi. Antón Reixa: “En el descobriment del dolor i en el d'aprendre a cuidar a qui te cuida, a vegades basta dir: per favor i gràcies”.</div><div>“Lleopards irrompen en el temple i beuen el contingut de les copes sagrades; aquest fet es repeteix una i altra vegada; finalment, això es pot calcular de manera anticipada i esdevé part de la cerimònia” (Franz Kafka). I tot parlant de felins i altres bèsties: “La ira desfermada contra les llengües oficials que no són el castellà a l'estat espanyol, és la reacció de l'animal poderós que se sent amenaçat i es regira” (Rudolf Ortega); és també seva l'expressió: “Voxos nois”. On no hi ha lloc per la ironia és en el que diu Cas Mudde, politòleg: “Els partits de centre prest seran indistingibles dels d'extrema dreta”.</div><div>Demanaren a Arthur Miller d'on treia les temàtiques de les seves obres: “Si sabés on és aquest lloc, m'hi deixaria caure més sovint”. Recordin que va estar cassat amb Marilyn Monroe, mite eròtic de Hollywood. I... això... La pensadora alemanya Svenja Flasspöhter, estudiosa del feminisme: “Dir 'no' és un signe d'autonomia. Però pot ser més fort dir 'et desig”. Més val parlar de l'amor que del suïcidi? Javier Vallejo: “Parlar del suïcidi a l'adolescència sense embuts ni prejudicis amb tacte exquisit com ho fa Oriol Puig Grau a Karaoke Elusia, té efectes lenitius, broncodilatadors i euforitzants”. El teatre, com la bona música en directe, té això.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2024-03-24T11:48:51ZjcmllonjaCaminada per Ciutat amb depressió hivernal. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139948
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Caminada per Ciutat i depressió hivernal</div><div><br /></div><div>“Mai he sentit la salvació en la naturalesa. Estim les ciutats sobretot” ho deia Miquel Àngel, Buonarroti, el pintor i escultor italià. Ho pens mentre passeig a la deriva per dins Palma. La natura et pot aparèixer com salvadora quan les condicions urbanes es fan inaguantables. Més de la meitat de la humanitat viu a ciutats i l'any 2050 serà el 70%. Les macro ciutats es fan invivibles perquè una ciutat només té sentit si permet el desenvolupament ple dels seus habitants i els facilita l'accés a la vivenda, la feina, la sanitat i l'educació, i fer-ho, fomentant la igualtat. Les ciutats són la font principal de creixement i canvi de les societats humanes: així ha estat des de l'inici de la història fins avui. “Les ciutats ens col·loquen front a les qüestions més profundes sobre la societat i la naturalesa humana. Com es desenvolupa la cultura? Com canvia el comportament per a desenvolupar la hipersociabilitat i la planificació a llarg termini? On es troba l'equilibri entre cooperació i competència? Com canvia la tecnologia a la societat? És la desigualtat una conseqüència inevitable del creixement? És possible un futur pròsper i sostenible?” Tot això s'ho demana Luis Bettencourt.</div><div>A Les ciutats imaginàries, Italo Calvino en un moment donat escriu: “L'infern dels vius no és quelcom que serà; si n'hi ha un, és aquell que ja és aquí, l'infern que habitam tots els dies, el que formam estant junts. Hi ha dues maneres de no sofrir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l'infern i tornar-se part d'ell fins el punt de no veure'l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-ho durar, i dar-li espai”. Però a determinades ciutats un hi troba l'infern, sobretot a les ciutats en guerra que hi ha actualment al món. Diu S. Horvat: “La devastació actual del món és possible per mitjà del procés de normalització de la barbàrie contemporània. En lloc de tornar a la normalitat, hauríem de tractar la normalitat com l'autèntic problema”. La cita té una música que recorda allò de la banalització del mal de l' Hannah Arendt, no? O de la banalitat de la tragèdia que s'ha instaurat.</div><div>M'assec a un cafè, petit, del meu barri i agaf l' Última Hora i els ulls me van a les esqueles i obituaris. Els obituaris són la meva lectura preferida, no les esqueles (que també...). Són tota una peça periodística a la que mai manca feina, la gent es mor contínuament. Signifiquen un estat d'alerta, algú els va titllar de “vigilància com de corbs”o de voltors, per ser més exactes. Al Washington Post arribaren a tenir més de 700 obituaris preparats per si es moria gent coneguda, només hi faltava posar la data de la seva mort, i diuen que el New York Times té dos periodistes en nòmina només dedicats a l'”obituarística”. Segons la seva llargada hom intueix la importància del mort o de la morta. En acabar el diari recomenç la lectura del llibre de Valentí Puig, som de la mateixa edat, Els prats lluminosos: “Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles del peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d'hospitals; l'artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta d'aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...” Tornam vells irremeiablement.</div><div>Faig meu el pensament de Josep Pla: “Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L'ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿Què hi voleu fer?” </div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2024-03-24T11:46:14ZjcmllonjaDalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139947
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/figuera2.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre</div><div><br /></div><div>Els moixos van remoguts i són ells qui remouen les moixes, segons m'explica la manescal de Sineu. Els vespres tot són corregudes i meulos i remeulos quasi humans entre moixos que es miren fixament i se proven per veure qui encalçarà la moixa que els observa un tros enfora, indiferent, sembla, però no tant. Fa un parell de dies que fa molt de vent i el renou del brancatge i el renou de la moixeria donen caràcter a aquestes nits d'hivern. I si fa fred i plou, tot és perfecte, des de dins el llit estant.</div><div>Ja ha passat la conversió de Sant Pau, el 25 de gener. Es la data santa i màgica per sembrar els alls, “alls paus”. Tot i que el canvi climàtic ja ha fet acte de presència i el calendari pagès està desbaratat, la gent encara guarda un solc per sembrar quan “toca”. En Joan de can Torsimany, que havia nascut un dia 25 de gener, tenia, per això, la saliva bona, beneïda, per fer alguns petits miraclets sobretot a les malalties de la pell i és encara requerit per gent que hi creu o ha perdut la seva fe amb el dermatòleg de la clínica. Ha d'escampar la seva saliva per damunt vermellors recurrents, cremades, fics i pigues rebels. Deu li conservi la saliva curadora!</div><div>Els dematins el poble es desperta amb la gent que baixa a Palma a treballar. Seguidament apareixen els nins i nines que van a escola, molts d'ells d'origen magrebí amb les seves mares que els acompanyen amb mocador pel cap, és l'únic moment que les veuen per defora. Molt poc després una legió de treballadors amb bata blanca van a aixecar i rentar les persones majors dependents. I molt poc després els repartidors tipus Amazon envaeixen el poble, quasi en el mateix moment en que els treballadors van als pocs bars a berenar. És el moment en que servidor baixa a auscultar. M'assec amb en Miquel Parretec que me conta per enèsima vegada la quantitat de plantetes de planter (cols, cebes, porros...) que ha sembrat dins els tassonets de plàstic que la gent després compra per ressembrar. Dos mil, tres mil, deu mil... Aquesta feina mecànica que ell fa tenaçment amb un moviment del seu dit gros, és, després, recomptada pel nombre de tassonets que duen les palanganes. N'està orgullós d'haver posat en marxa una empresa de vendre planters, que el seus fills han diversificat i engrandit, venen a més flors, plantes oloroses, etc... Quan s'asseu i em veu me demana: “Quantes llavors de cols o de cebes vaig sembrar ahir?” I si ell no m'ho demana li demana un servidor: “Quantes en sembrareu ahir?” I ell debana la seva lletania. Al cafè, fan una 'entente cordiale' amb un cosí meu, pintor, asseguts a la mateixa taula, es duen bé i comparteixen les primeres hores del dematí.</div><div>L'amo en Guillem de son Pei s'ha emprenyat. A més de dur un bon memeu, ningú l'atenia i ell volia berenar. Quan hi han anat, després d'una bona estona, diu: “Volia berenar però he perdut sa talent de tant d'esperar! Vatuadell! ¿Que és que perquè som vell ningú m'ha de fer cas? Es pardal! Dum un cortado!” Té les seves terres a la baixant del puig de Sant Nofre i li agrada berenar al cassino mentre llegeix les lletres grosses del diari. Avui recordava quan anava a caçar amb el seu pare amb filats a l'abeurada i a part, me diu, “fèiem una estesa de llavors d'enciam i de calciga per mirar d'agafar caderneres”.</div><div>Passen encara tractors pels carrers del poble. Foravila, malgrat els bocins abandonats i tots els emperons, en aquesta època està ordenada, llaurada i composta. Sembrar i cilindrar són les feines que ara es fan a la pagesia i que ja haurien d'estar acabades per aprofitar les petites pluges que han de venir, la saó és petita però als cereals els bastarà. “Cilindrar?” Deman. “Sí, passar el cilindre” em contesta n'Andreu Malauba i m'explica la funció que té, “compactar i allisar la terra”.</div><div>Arrib a ca nostra, dalt del turó, i llegesc a Hivern de vi novell d'Albert Benzekry: “ Hi ha la terra lassa i la terra erma / la terra remoguda, la llaurada i la cultivada. / Hi ha la terra eixorca i en guaret / La rompuda i adobada, la terra assaonada. / Hi ha la terra revolta i la calma / la terra irada i l'enganyada, / la terra que espera sempre, / com hi ha la terregada, el terrer i el terrós”. Idò, foravila forever!</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2024-03-24T11:43:38ZjcmllonjaHipocondria, feng shui i amor. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139766
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/72633-texans.jepg.jpg" border="0" /></div><div> </div><div><br /></div><div>Hipocondria, Feng shui i amor</div><div><br /></div><div>A un hipocondríac com un servidor només li faltava un curs de Feng shui per acabar convertit en un paranoic, però de veritat, que el segueixen de bon de veres. Diuen, però, que els hipocondríacs som gent sensible, massa i tot, intel·ligent, no tant, crec, i que sofrim en silenci les nostres pors reals o imaginàries, temerosos que, al cap i a la fi, tenguem raó. M'ho recorda Joan-Pere Viladecans.</div><div>Els meus millors amics són també hipocondríacs, escrutadors per Internet -com vostè eh?- de les més rares malalties de les quals, inequívocament, en tenen símptomes clars i fatals. Internet fa que, quan anem al metge, indubtablement, en sapiguem més que ell, que desconfiem d'ell i comencem una deriva per consultes i consultes que tanmateix no ens diuen el que volem sentir. Un ja ha superat la fase de la lectura de la lletra menuda, cada dia més menuda, de les contraindicacions dels medicaments que acaba prenent, això sí, en dosis homeopàtiques.</div><div>Amb aquestes estàvem quan se m'acudí pensar si tots els mals no vendrien de “les discordances i bloquejos en el meu espai personal” que és el que estudia el Feng shui. Per això me vaig matricular a un curs, no fos el cas que perquè la taula-escriptori o el meu llit tenguessin una porta a l'espatlla o que la proximitat de cementeris, tanatoris, funeràries, edificis en runes o, ai las!, zones relacionades amb memòria negativa fossin la causa profunda dels meus mals diversos i inexplicables.</div><div>Primera classe: distingir entre la voluntat del cel, el camí humà i la sort de la terra. Me fan fer capficos dins el passat, dins la meva capacitat per generar canvis i en l'impacte de les lleis naturals que l'entorn projecta sobre el ser humà, és a dir, sobre un servidor de vostès. Això darrer me sonava a Psicogeografia tema sobre el que vaig fer la meva farewell lesson d'acomiadament de la Universitat. És, però, el Feng shui, el paradís dels hipocondríacs ja que diu que l'aire que respires, el lloc on dorms, els elements que te rodegen, la història, la memòria actuen com un corrent directe damunt la teva vida. La primera etapa passa per eliminar les discordàncies en el nostre espai personal, on normalment acumulam desordre, objectes inservibles... Ai! Ai! Servidor, que pateix també, com no podia ser d'altra manera, la síndrome de Diògenes, ca meva és una acumulació obsessiva de tot el que ha tengut significat en la meva vida, es va veure en la disjuntiva de classificar i netejar tot l'entorn casolà. I havia de tirar, tirar i tirar objectes i coses cada una d'elles com si m'arrabassassin un extremer. Jo que pensava que bastava amb canviar el meu llit d'orientació.</div><div>Tot anava encaminat a a aconseguir, me deien, el “buit positiu” anhelat pels practicants de la meditació transcendental o el mindfullness. Quan m'explicaven tot això me va venir una bavarada de fum de sàndal i l'olor enganxosa del pàtxuli de quan era hippie i sobretot quan m'explicaven que en la vida hi ha quatre protectors: la tortuga negra, l'au fènix roig, el tigre blanc i el dragó verd... Vaig fugir escapat. Jo sols volia descobrir si el meu entorn proper podria ser sostenible i respectuós amb la meva vida i la meva salut, tan malmenada, segons m'indicaven les meves recerques pel Google d'Internet.</div><div>Acab, com tantes altres vegades, al meu psiquiatre de capçalera: “Miquel me passa això!”. “Ja te vaig dir Climent” me respon “ que el que a tu te passa és que tens un desig desaforat de que t'estimin. I els tens cobert. Què més vols? Au, fuig, beu molta d'aigua i camina una hora cada dia!”. Me'n vaig a consultar quina classe d'aigua és la més convenient, no fos cosa me fes pedres als ronyons.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-02-07T11:25:32ZjcmllonjaDalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139765
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-53CFC66225D711DA%20figa%20de%20moro.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella</div><div><br /></div><div>Per foravila són dies de boires baixes, de roades intenses, però de sequedat a la terra perquè fa temps que no ha plogut. Ve el moix gros amb un braç ferit coixeu-coixeu. Avui podaré les moreres bordes, necessitarem bones ombres aquest estiu que vendrà.</div><div>Han passat les festes de Nadal i Cap d'any, han vengut els Reis, i ens encaminam cap a Sant Antoni que, com sabeu, és un bon sant i qui té un dobler l'hi dona. Perquè? Idò perquè mos guard s'animal tant si es de pèl com de ploma. Del torró i les coques de Nadal hem passat a torrar el porquim als foguerons, de cantar nadales a fer gloses al fum del caliu. “Vaig tenir sa paciència / de fer-li d'agenollat. / I es temps que feia es pecat / pagava sa penitència”. </div><div>Sent parlar d'agricultura regenerativa que implicarà no llaurar i recuperar la vida del sòl, sense química, amb ramaderia extensiva, per retenir el Carboni. No ho entenc molt però dos 'tractorers' que llauren moltes quarterades, en parlen, com una de les futures decisions de la Unió Europea, la mateixa que ara els envia subvencions per a l'agricultura convencional. Si és veritat serà tot un canvi de mentalitat per a la majoria de pagesos avesats als adobs químics i al Rondup.</div><div>Na Meca solia dir al seu home: “T'agrad?” I l'home responia: “Jesús! Grata!” L'home es morí però ella duia encara el foc colgat. “Prop dels homes sent una rampa...” Li va dir na Joanaiana Meca al metge. “Quants d'anys teniu?” “N'he fet 92”. “Això és reuma!” Li dictaminà el doctor. Això ho conta n'Arnau Malclós al cafè, i a una taula de devora, tot sol, hi seu en Gori de Son Malondra. Conten que en Gori es va casar amb la seva primera dona, molt guapa, i un dia la va trobar colgada amb un altre. Li va assajar sa barriguera de s'ase i la va ferir fort. En un món on la violència masclista era tolerada, els jutges el condemnaren a poca presó per haver ferit una 'adúltera'. Es tornà a ajuntar amb una dona molt lletja, lletja de tot. I sempre deia el mateix: “A sa meva dona, sa cara li guarda es cul”. Però també li fugí, i quedà escalivat i ben escalivat quan la va anar a cercar a ca sogra i trobà els forrellats posats. El mir, sempre fa mala cara, també li deu guardar el cul a ell? “Què no era un poc figa flor, ella?” demana en Toni Gustà, “Figa flor? Se devia semblar a sa raça, diuen que son pare de viu que era clavava ses tatxes per sa cabota”.</div><div>Trob na Maria Quarterona preocupada per la situació internacional, les notícies de les guerres la posen nerviosa. “No ho trobes Climent que anam malament? De totes maneres munpare, al cel sia, solia dir :'Qui té hort i porc, tot l'any té un bon conhort'. Mentre poguem anirà bé”. “Alerta amb menjar massa porc, el colesterol vos pujarà”. Es ver avui en dia qui no té bony, te bua. Pens en la sentència que vaig llegir d'Aldous Huxley: “La medicina ha millorat tant, tant, que avui en dia és molt difícil trobar gent sana”. Però vaja tampoc hem de mirar tant prim amb el menjar, no hem de fer juntes de canterano! “Saps que passa” me diu “que es meu homo te tanta gana que se menjaria un al·lot mort de pigota!” Na Quarterona xerra fort, però molt, i ho repeteix tot, fins al punt que t'arriba a fer el cuc de s'orella malalt. Devora noltros en Miquel Comparer que no diu ni piu en tot el temps. Em contaren que no li van bé ses coses i que passa rusca. Vaja! I quan un ho passa malament no té molta xerrera, ni més, ni pus.</div><div>Torn cap a ca nostra, dalt del turó, i me mir el petit poble encara amb els llums de festa, els meus veïnats hi tenen uns llums que s'encenen i s'apaguen com una caseta de fira. Passat Sant Sebastià ja hi guaitaran el Darrers Dies, la Quaresma i Pasqua Florida, no en sortim!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2024-02-07T11:22:34ZjcmllonjaConverses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139764
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/28909-picture-30%20mudoy.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística.</div><div><br /></div><div>“Tenim tendència a pensar que la innovació tecnològica és una cosa complicada i només a l'abast dels grans científics i no és així, el llibre o la cadira en són exemples”. Ho diu en Joan mentre pujam per S'Aigo Dolça de camí cap a la plaça Gomila. “A Mallorca, per exemple, mai s'ha lloat el paper regeneratiu de la bombona de butà. És deixà d'emprar llenya i carbó per encalentir-se i cuinar, la qual cosa provocà que alzinars i garrigues poblassin de bell nou gran part del territori. O el condó! Que no el solen incloure en la història de la tecnologia, però va aconseguir frenar epidèmies, controlar la natalitat i potenciar la llibertat sexual. Per això, creure que els avenços tecnològics sofisticats salvaran la humanitat és equivocar-se. La solució està en coses més senzilles”. “En el condó?” Li dic jo. “No, home, no! Però sí en decréixer, en no consumir tant, en les nostres actituds!”</div><div>La plaça Gomila està estibada de gent. “Els Reis me dugueren el llibre de José Carlos Llop Gomila 70's, que en Llorenç Fluixà, de “Camper” li havia comanat. Una bona dosi de records”. En Jaume que és el més vell desgrana els seu sabers. “La vida nocturna d'aquells anys girava entorn d’una nodrida galàxia de sales de festes, bars i restaurants, la majoria concentrats a la plaça Gomila. D’entre tots cal destacar la discoteca Tito’s, situada a l’antiga casa de la família Gomila, “indianos” rics que la varen vendre i se’n varen anar per sempre a Santiago de Cuba, on tenien la casa principal. La sala era un espectacular balcó sobre la badia de Palma amb la Seu a l’horitzó. Paco Moyà, el seu director artístic, va ser capaç de contractar a artistes de fama mundial com Ray Charles, els Platters, Maurice Chevalier, Lionel Hampton, Tom Jones, Marlene Dietrich o Louis Armstrong, entre molts altres. Coses del turisme”. “Tu que ho has estudiat, que en dius?” Me demana en Paco. I me va sortir una perorata acadèmica: “El turisme ha modificat els contingents poblacionals de les Balears, induint una nova repartició territorial, ha provocat un ràpid canvi social, ha incidit fortament en els models de producció, provocant un abandonament del cultiu de la terra que ha passat a estar en “guaret social latent” en espera de ser urbanitzada, han perdut població activa les branques industrials menys relacionades amb l’activitat hotelera, tot passant per sotmetre la nostra naturalesa a un procés d’estrés ambiental per l’augment de la urbanització, la degradació del paisatge i, juntament, una transformació del sistema de valors dels residents, producte de l'estandardització del consum, i un procés galopant d’aculturació. És el preu que s’ha pagat per passar de pobres a rics”. “A mi però el que sempre m'ha interessat de tot aquest caliportal” és en Jeroni qui s'esbrava ara “és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia, val a dir "nova", associada al fenomen turístic, una burgesia que tendria el paper que es suposa tengueren les burgesies del segle XIX als països que comptaren amb ella. Aquesta mena d’ “èlit salvadora” havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística" hauria estat una classe que s'hauria hagut de formar amb molt poc temps i que no es sap molt bé si hauria assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i tendria consciència del seu paper social, econòmic i polític. Una afirmació si que es pot fer, i és que aquestes noves classes empresarials turístiques i para-turístiques han esborrat la noblesa, els botifarres terratinents i els comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables”. “D'una opinió semblant era Josep Melià, el qual es referia a Mallorca com una societat incompleta, un país a mig fer, on ni tan sols era exacte que el poder econòmic fos traduïble en poder polític, com a Catalunya on els mateixos interessos de la burgesia donaven sortida política al sentiment catalanista. A Mallorca, en canvi, la desproporció de forces ha estimulat el colonialisme cultural i la castellanització". “Evidentment, Tito's no va ser el Liceu de Barcelona!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>General2024-02-07T11:20:50ZjcmllonjaJardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett... Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139763
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/igor_mitoraj_ritratto.jpg" border="0" /></div><div><div>Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett...</div><div><br /></div><div>Els Jardins d'altri cerquen dins el que han escrit els demés, de forma esburbada, sense malícia, ni estultícia, esper. Ressona, per l'estat del món, el cant bíblic: “Mort, on és la teva victòria?” “Penses en la mort?” li demanen a José Luís García Sánchez, respon: “No. Però ella sí que pensa en mi”. Diuen que Mark Twain va enviar un telegrama al diari que anunciava que era mort: “Les notícies de la meva mort són molt exagerades”. Henry Kissinger fa poc va morir, tenia ja cent anys, un actor polític del segle XX d'una fredor moral absoluta, ell solia dir: “Les coses il·legals les feim molt ràpidament, les inconstitucionals es torben un poc més de temps”.</div><div>A Juan Rulfo li demanaren si després de tantes entrevistes tenia ja les respostes estereotipades, sempre les mateixes. “No” deia “les respostes no les sé, les preguntes, sí.” Una resposta que no esperava és la que va fer Frederic de Prússia a Voltaire. Conten que quan Voltaire va anar a Leipzig a veure'l es va sorprendre dels nombrosos cartells i pintades insultant al poderós governant. Li ho comenta i Frederic li respon: “El meu poble i jo, tenim un acord. Ells diuen el que volen i jo faig el que em dona la gana”. Ja ho deia Manuel Machado: “El pueblo es una cosa respetable, el vulgo es una cosa detestable”.</div><div>Jorge Semprún, escriptor i polític, el 1945, després de passar quinze mesos al camp de concentració nazi de Buchenwald va dir: “A 1945 em vaig trobar davant la tessitura d'haver d'escollir entre la vida i l'escriptura”. I és dedicà a la política amb el partit comunista. Sense deixar mai, però, l'escriptura. La Pasionaria l'expulsà al crit de “intelectuales cabeza de chorlito”.</div><div>I és que amb els intel·lectuals s'ha d'anar amb compte ja saben allò de posar mà a la pistola... Però, quan volen saben explicar-se amb claredat. Compten que Einstein -en conten moltes d'ell, massa i tot- quan un periodista li demanà que explicàs la teoria de la relativitat amb paraules entenedores li digué: “La matèria li diu a l'espai com corbar-se. Això és tot”. Tal vegada s’escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: “El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula, però tothom l'entén...” Chaplin li va respondre: “Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l'admira, i ningú entén una paraula del que diu”. En fi, coses senzilles que són bones d'explicar! Amb aquest mateix afany Carlos Eire va publicar “Una molt breu història de l'Eternitat”. Atenció que Eire és catedràtic a Yale, no un guru brasileny.</div><div>I parlant de catedràtics, diuen que Giorgio Armani una vegada, a Roma, li comentà a Gianni Versace, vegent desfilar les seves models: “Jo vestesc putes, tu vesteixes feligreses”. I no sé exactament perquè aquesta cita m'ha duit a una altre: “Previsió és opulència. Mesura és elegància” (Antonio Escohotado. Diario de un opiófilo 1992-2020). I aquesta ad absurdum al que deien els pijos madrilenys fa una anys: “No hay parto sin dolor / ni hortera sin transistor”.</div><div>Ja ho cantava Françoise Hardy: “Comment te dire adieu?”.“Senyor concedim la castedat i la continència, però no ara mateix!”, suplicava Sant Agustí a les Confessions. No era el cas de Buñuel que diuen que deia: “Som ateu gràcies a Déu”. Per temperar les passions res millor, diuen, que el mindfullness o similars. Llegit imprès a una camiseta: “Abans morta que fer ioga”.</div><div>Per començar aquest anys 2024, algú creu que ens vendria bé algun coach que ens mostrés el camí, per a servidor, que renega de líders i altres vividors de l'autoajuda, he triat un tros del llarg poema de Ron Padgett, “Com ser perfecte”, del seu llibre Collected Poems. Diu: “... Desitja-ho tot. / No esperis res. / En primer lloc, cuida les coses que estan prop de casa teva. Ordena la teva habitació abans de salvar el món. Després salva el món. / Ten en compte que el desig de ser perfecte és potser l'expressió encoberta d'un altre desig –ser estimat, tal vegada, o no morir. / Fes contacte visual amb un arbre. / Sigues escèptic a tota opinió, però tracta de trobar algun valor en cada una d'elles...” Amén.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2024-02-07T11:19:38ZjcmllonjaD' Israel a Europa, passant per ca nostra. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139660
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Haikai%2002.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>D'Israel a Europa, passant per ca nostra</div><div><br /></div><div>Vaig llegir, al diari El País, un extens article de l'historiador jueu Yuval Noah Harari, autor del famosíssim llibre Sapiens, que es titulava: “El món ha de conservar un espai per a la pau”. Era la vida i la guerra vista des del costat jueu, matisada si tant voleu, però amb cap al·lusió a la catàstrofe que Israel està ocasionant al poble palestí. Per a Harari, Hamàs és el culpable de tot el que succeí el 7 d'octubre de 2023, dia en que els israelians havien de fer una festa fent volar estels a la frontera amb Gaza. Hamàs atacà i assassinà civils, no soldats, torturant-los i fent-ne publicitat. És ver que Harari és conscient de que Hamàs no és com la OLP i que no es pot equiparar al conjunt del poble palestí. Voldria que l'objectiu de la Guerra de Gaza quedàs clar, segons ell: “desarmar Hamàs i desmilitaritzar la Franja perquè així els civils palestins puguin viure dignament i els israelians puguin viure sense por, prop de la frontera”.</div><div>El fets però el desmenteixen. L'estratègia militar d'Israel des de 1950 sempre ha estat la mateixa, una represàlia massiva i desproporcionada. Israel, n'hem de ser conscients, acabarà ocupant militarment Gaza, cap altre pla és factible. La guerra és convertirà en guerra de guerrilles i encara que aconsegueixin matar al líder de Hamàs, Yahya Simwar, Hamàs no són tots els palestins, és veritat, però està molt arrelat en la població civil. Tot té difícil solució.</div><div>I a Europa què? A Europa resulta que la guerra ha atiat la islamofòbia deguda a la immigració i els partits d'extrema dreta -provocadors d'odi racial i negacionistes de l'Holocaust- han agafat la bandera contra l'antisemitisme. Això és el millor exemple de com la guerra entre Israel i Hamàs es projecta dins les democràcies europees: com una guerra de civilitzacions. Abascal, el líder espanyol de VOX, va anar a Israel a recolzar Binyamín Netanyahu. Paradoxa? Sí, però el perill més gros és que la ultradreta contamina la dreta, com ja està passant, en aquesta qüestió. És ver que el president francès Macron ja va advertir 'que no s'havia de confondre el recolzar els jueus amb el rebuig als musulmans', vegent a tots els ultradretans a les manifestacions a favor d'Israel. Però Macron endureix la legislació sobre immigració, cosa que es veu com una concessió a la ideologia ultra de Marine Le Pen. Ara ja, per ser ciutadà alemany a Saxònia-Anhalt, farà falta un compromís escrit sobre el dret de l'estat d'Israel a existir.</div><div>El tema de la immigració ocuparà un lloc central en el futur de les polítiques europees. 'Els francesos primer' sona a la mateixa cançoneta de l'”America First” de Trump i al Brexit anglès. En definitiva: Europa per als europeus. Els polítics d'ultradreta parlen 'd'invasió dels refugiats' i els conservadors...i socialdemòcrates, assumeixen en part l'agenda i el discurs ultra. Ha passat a Suècia i a Holanda. I a més països europeus. I ara la Unió Europea ha signat un 'Pacte migratori' que algú contempla com una cessió també als extremistes. El conceptes de la identitat europea atacada pels immigrants i la teoria del 'gran desplaçament' provocat per ells guanya adeptes. Matteo Salvini, a Itàlia, ja prepara així la seva campanya a les eleccions europees de Juny: 'Pel renaixement d'Europa'.</div><div>Cada pic que un partit d'ultradreta creix, també a les Illes Balears, els nostres intel·lectuals orgànics es demanen: que està passant? Idò això, ancorats en el passat ens domina el neguit, contemplam amb molta ansietat tot el que està passant, incapaços d'imaginar el futur.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-01-12T12:22:38ZjcmllonjaMolts d'anys! Molts? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139659
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/L1080248%20torro%20temporal.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Molts d'anys! Molts?</div><div><br /></div><div>Entrarem dins el nou any 2024 i solem desitjar-nos molts d'anys! Molts? No els han demanat mai si voldrien viure per sempre? No viure en les paraules dels nostres escrits o en els records dels qui ens estimen. No: viure per sempre! No en les molècules dels nostres –cedint-los un ADN propi-, ni en els ritmes ecosistèmics, ni en l’energia universal... No: viure per sempre, un mateix. Volen vostès viure, o no, molts d'anys? Com el tauró de Groenlàndia o com la cloïssa d'Islàndia que poden viure més de cinc-cents anys. Poca cosa devora els més de deu-mil que viuen alguns coralls i esponges, i encara menys que algun exemplar del gènere Turritopsis o del gènere Hydra que són immortals. Des de que l'home es posà dret o, des de que un espermatozou, entre milions d'altres, fecundà un òvul femení, l'home ha anat allargant el seu límit de vida. Ara l'esperança mitjana de vida en néixer, als nostres territoris, és de 81 anys per als homes i de 85 per a les dones. A un servidor li queden, per tant, set anys més de vida. </div><div>I jo, voldria viure per sempre? Sí, tàcitament. I és que tenc un mal envellir! Llegesc efusivament tots les articles que trob que tracten sobre l'allargar la vida. Ja sigui consumint determinats aliments, ja sigui determinades medicines, ja sigui canviant alguns comportaments. El meu contertulià preferit, Antoni Sastre “de sa Botigueta”, està a punt de fer noranta-vuit anys, parl molt amb ell com si de la conversa em transmetés la seva estratègia per haver arribat tan lluny.</div><div>Hi ha alguna cosa més per substituir les ànsies de viure per sempre? L’energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides en forma de bestioles (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l’espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l’olor de pàtxuli i de barreta d’encens. Un pic reposat, m’ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada- contra tots els marxandos d’aquests tipus de mercaderia espiritual. Els mercaders del més enllà que vaig haver d’escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves butlles tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la “vida perdurable” que ells havien dissenyat. Som al·lèrgic al cursets de ben morir... me fan com a mal de panxa. Com me'n feia fer testament, pensava que era una crida a la mort, o fer-me soci d'un club de la Tercera edat com si conviure amb gent vella, fos contagiar-me de la senectut no volguda.</div><div>Com en aquell adagi: “Qui fuig de Déu, de bades corr”, transformat en: “Qui fuig de la mort, de bades corr” ¿Que faria, si fos com un tauró o una cloïssa amb més de cinc-cents anys esperant com en Matusalem a veure córrer la vida per davant els meus ulls envellits, quasi cecs, badant la boca, tot esperant que passin encara centenars d'anys més? Més enllà de les clonacions, un viu per sempre, relativament, a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori. ¿D’on ve sinó la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l’espècie, a través –oh meravella!- de fer l’amor?</div><div>Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa -mentre els déus permeten guerres, massacres, fam- traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l’atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat. Aquí hi cerquen sentit els mites de l’origen i de la fi, del creador i del creat -tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein- o de l'etern retorn. Com el mite de Nadal o de l'Any Nou, sorgit de la por a que el dia es continuï acurçant. Però no, s'allarga de bell nou, el sol tornarà a sortir cada dia més estona. El dia s'allarga: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, i per Cap d'any una passa de capxerigany! Un any més! O menys, segons comptem els que hi hem d'afegir o els que ens manquen per a la nostra mort.</div><div>Molt bon any 2024 i moltíssims més! No sé si per sempre...</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-01-12T12:19:55ZjcmllonjaNADAL. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139658
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celiterra1.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Nadal</div><div><br /></div><div> </div><div>És Nadal. Cada ovella al seu corral. Mon pare, al cel sia, no deixava de cap de les maneres que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes “s'árbol”. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció solapada i pecaminosa de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra: Betlem! De totes les maneres, no hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del “Halloween” ditxós, que s’ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedicava a penjar neules i fer el Betlem, un poc mutilat: no hi puc posar “verdet” o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Però, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant, aquelles molses i líquens, tan humits, de pinars ombrívols, li donen un aspecte i una olor ben particular. Avui en dia venen serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai, l’educació ambiental! De bell nou, amb un nét petit, me va fer il·lusió tornar a fer el Betlem. Partírem tot dos cap a foravila a cercar un poc, molt poc, de pelussa, de barbeta que diuen els ciutadans per donar un to de verd a l'escenificació. I recuperàrem les figuretes que em deixà ma mare i les de quan els meus fills eren petits, amb algun dinosaure inclòs que habitava, record, prop de la cova, per protegir l'infant Jesuset, tot i que era un Tyrannosaurus rex. Ja saben vostès que el Betlem, el foc i la mar sempre tenen per mirar. No hi pot faltar el caganer, figura importada als betlems mallorquins però que hi ha quedat. A un Pessebre vivent, a Catalunya, hi havia també un caganer “vivent” però amb una merda seca, al ser preguntat per aquesta anomalia, respongué: “només cagam de bon de veres quan hi ha visites importants, com el president de la Generalitat”. Els Reis de l'Orient els col·locam lluny i un servidor d'amagat, cada dia els acosta a poc a poc cap a la cova. Que és de guapa la innocència! Hi hem posat també cireretes de pastor, aquell arbust de bolles vermelles que està protegit. Això li vaig dir jo a mon pare un dia que en dugué. Al saber-ho les va sembrar i avui en tenc una mata gegant que les fa a ca nostra. Ruscus aculeatus, el seu nom científic, és un component essencial en algunes pomades contra les morenes. En haver acabat cantam el “25 de desembre, fum, fum, fum...” i allisam el paper de plata que fa d'aigua en rius i llacs.</div><div>Després ve el taller de neules. Les més sorprenents per als infants son les que surten després de retallar el paper amb un parell de doblecs. Mon pare que havia fet el servei militar a la base d'Hidroavions de Pollença, me n'ensenyà a fer una amb un avió que és molt celebrada. Bufam els enfilalls de neules que es mouen i fan ombres dansants. Record quan sentia el “Que hi sou ?” Era el conco en Toni que duia un present, sis coques de Nadal, calentes, fetes de la tia Jerònia, fruit de la seva hiperactivitat coquera.</div><div>Pec foc a la foganya amb les rabasses que em dugueren de Son Manrè i amb tronquets que el nostres amitgers del Puig des Càrritx han fet d’alguns arbres morts. Dos cirerers que els banyarriquers havien foradat a consciència, un caquier enorme que morí –probablement de vell- o, també hi ha la possibilitat que s’emprenyàs definitivament de fer caquis a balquena i ningú li fes puta cas; hi ha, a més, una atzerolera i una prunera-clàudia que una mestralada forta tomà fa dos anys. Un magraner que s'escuixà. Pens si qualque ebenista no se’n faria un llepadits amb aquestes llenyes estranyes que perfumen el fum del foc, que no s’aturarà de tot el Nadal.</div><div>Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“s’árbol”- del Rockefeller Center de Nova York. Bon Nadal!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2024-01-12T12:17:51ZjcmllonjaJardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139576
<div><br /></div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/sert-2.jpg" border="0" /> </div><div>Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics</div><div><br /></div><div>Els Jardins d'altri són una sèrie d'articles que un servidor confegeix amb lectures desbaratades, a casa d'altri. Som-hi. Contava Josep Pla, ara fa un segle, que dinant a un restaurant de Berlín durant el temps de la hiperinflació un veïnat de taula, menjà, pagà i partí. Però el veïnat de Pla havia usat tres escuradents. El cambrer, en veure-ho, va partir escapat darrera ell a cercar-lo: “Valen un milió i mig de marcs!” I parlant d'Inflació ha de sortir l'Argentina contemporània. Ricardo Piglia, al seu llibre Argentina: “Un país que te convence de que podrá ser lo que no puede ser, que promete plata y más plata cuando no tiene un cobre”. Ara ha guanyat les eleccions un senyor que nega el terrorisme d'Estat de la dictadura argentina i el canvi climàtic que és, diu, un invent dels socialistes per continuar robant. “El poble argentí va elegir la criatura i no al seu creador, el doctor Frankenstein” diu Paola Oloixarac. Seguint amb l'Argentina, la sociòloga Noelia Adánez es demana: “Qui està governant la Comunitat Madrilenya? Milei ja governa a Madrid. No ho volem veure, però és així”. No sé si escau però l'argentí Javier Dualte sol dir: “Que el teatre sigui divertit no vol dir que sigui banal”.</div><div><br /></div><div>Laurent Sutter, filòsof: “La vida és una catàstrofe. I ens passam el temps enfrontats a dimensions catastròfiques”. Bono! Que serà això! Quin filòsof terrorista! Però ja Marx i Engels observaren, en El manifest comunista, que hi ha gent entre la classe capitalista que “desitgen mitigar les injustícies socials, per garantir d'aquesta manera la perduració del seu poder”. Té una certa semblança amb el que deia Thomas Piketty a El capital del segle XXI, en que els partidaris de l'agenda reformista actual demanen una nova regulació de les forces del mercat global, limitada, això sí, mesures redistributives, amb moderació, pujades d'impostos a corporacions i a rics i... un “capitalisme verd”. Això implica la teoria de que les crisis ambientals es poden resoldre sense un enfrontament, i deixant a cada un el seu paper, lluny de la revolta i la revolució. Tanmateix l'astrofísic Hubert Reeves, mort recentment afirmava: “L'home és l'espècie més insensata, adora un déu invisible i massacra una natura visible, sense saber que aquesta naturalesa que massacra és aquest déu que adora”. Ho broda El Roto amb un dibuix: “L'única petjada que deixarà la nostra generació és la del Carboni”.</div><div><br /></div><div>Idò, ja ho saben, tanmateix “L'evolució és la història d'una gran extinció. La vida tracta d'adaptar-se, però al final la majoria d'espècies desapareix” diu Jean-Jacques Hublin, paleoantropòleg. Entre i entre, de l'extinció em referesc, hi ha els amics, la família... “L'amistat és una forma elevada de l'amor, deslligada de l'erotisme i de la família. Els amics et sostenen i et fan gran” (Cristina Rivas). També “Ser pare, en qualsevol edat del fill, és veure com s'allunya” (Francesc Orteu). I de la parella què? “La parella és un intent de democràcia que quasi sempre acaba en dictadura” (Justine Triet). Tanta sort dels divorcis i les separacions, no com les dones Dani de Papua Nova Guinea, que es tallen un dit quan mor un home estimat. L'enterren al costat del mort i creuen que els ajuda a aconseguir el paradís. Quin mal! Ai! Deia Franz Kafka que “Del vertader enemic t'arriba una valentia il·limitada”.</div><div><br /></div><div>I per acabar aquesta collita: “De vegades se m'obri la boca i el riure de ma mare surt de sobte, un truc de màgia” (Kate Zambreno).</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-12-19T11:14:01ZjcmllonjaConverses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139575
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè.</div><div><br /></div><div>Caminam amb els amics, a mesura que parlam, una cavalcada peripatètica i esburbada. “Palma, té un llenguatge especial” diu en Francesc , “Rebecca Solnit al seu llibre Wanderlust: una història del caminar afirma que “Una ciutat és com un idioma, un dipòsit de possibilitats, i caminar és l'acte de parlar aquest idioma”. Fellini parlava l'idioma de la seva ciutat natal, Rímini, de la qual solia dir: “La meva ciutat és un buratxo indesxifrable, aterrador, tendre, una dimensió de la meva memòria”. En Joan diu que va aprendre l'idioma de Ciutat a partir del primer que se'n recorda: “Son pare li comprava un gofre a un venedor que duia un gorret blanc al cap de cantó entre el carrer dels Bastaixos i el carrer d'en Colom”. “El primer record que un té, és inventat”, el talla taxatiu en Marià. Per evitar la tensió canvii de tema: “Seguidor com som del concepte de “no-lloc”, vaig veure el de “no-temps”. Ho vaig llegir a la meva estimada secció “pareumàquines!” d'Àlex Gutiérrez al diari ARABalears, diu que Mònica Terribas, en el seu discurs d'accés a la secció de filosofia i ciències socials de l'Institut d'Estudis Catalans, va denunciar la destrucció actual de la nostra capacitat d'espera: el “no-temps”. “En dues dècades hem canviat els binocles pel calidoscopi. Els binocles permeten observar l'horitzó del món fent focus en allò que ens interessa i obrint la mirada per obtenir una perspectiva global. El calidoscopi, en canvi, captura l'ull i el sotmet a l'impacte capriciós de mil formes i colors”. És refereix a com accedim en l'actualitat a l'actualitat. Mil sensacions ens arriben de per tot arreu que fan que l'opinió estigui sotmesa a mils d'informacions calidoscòpiques a les pantalles dels nostres mòbils, tabletes, ordinadors, televisions. “I no me digueu que no, perquè vos he observat mirant el mòbil mentre dinàvem i sé que el darrer que feis en anar a jeure és mirar-lo. I també és el primer que feis en aixecar-vos”. “No és només això, és que tothom ho retrata tot i ho penja a Internet”, diu en Biel. “Na Paula Serrano manté que les xarxes socials vénen a ser les revistes del cor on el protagonistes som nosaltres. La gent pobra que no pot aspirar se portada de ¡Hola!, però, mira tu per on, ha vist que pot ser protagonista del seu Facebook o del seu Instagram”.</div><div>“I ja que estam en guerra, voltros sou antijueus, antisemites, antiIsrael?” En Joan llança la seva soflama de connaisseur del tema: “No hauria de sorprendre que el progressisme occidental tingui ara una línia més radical sobre Israel, tenint en compte el seu canvi cap a la dreta. Però des del fracàs de les anomenades “Primaveres àrabs” estàvem acostumats a pensar en el descontentament popular dins dels països àrabs i musulmans com una força geopolítica important. I així, el 2023 es recordarà com el moment en què el descontentament àrab i musulmà també va començar a ser important als països occidentals. Les protestes recents a les capitals europees, especialment, són menys una extensió d'un progressisme radicalitzat que, també, una expressió directa de la solidaritat ètnica i religiosa amb els palestins per part dels immigrants: l'aliança tàcita entre aquesta diàspora i un progressisme occidental laic, a França es coneix com "islamo-gauchisme". Per altre costat la por a la immigració massiva, més la por al terrorisme, ha generat un corrent protector de la cultura nativa a mesura que la societat llisca cap a la vellesa. Llavors, la simpatia europea per la posició israeliana augmenta. Malgrat entre els components de l'extrema dreta, hi ha moltes teories de la conspiració on els jueus hi prenen part i això alimenta l'antisemitisme”. Després de la diatriba jueva-palestina ens asseim a un cafè de Son Armadans. Els cafès i tallats no són d'allò més correcte. Els cont el que diu n'Ignasi Peyró, que escriu des de Roma: “Visc en un lloc on el cafè es tan bo que, de vegades, en deixar la tassa damunt el platet, el que a un li surt del cor no és anar-se'n del bar, sinó començar a aplaudir!” No serà el nostre cas. És mal de trobar un bon cafè a Palma.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-12-19T11:13:04ZjcmllonjaDalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors.
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139574
<div><br /></div><div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/flowerthrower_canvas.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors</div><div><br /></div><div> </div><div>M'he aixecat molt dematí, amb el canvi d'hora ara fa claror. I vent. Vent de ponent. De ponent: ni vent, ni gent. Ho associi a aquella tonada que diu: “De Mallorca ens ix el Sol / i per Castella s'apaga”. Les estilitzades i forasteres palmeres washingtònies, que han anat substituint els fassers que el cuc de l'escarabat becut-roig ha anat devorant, es despentinen renoueres. El dia és claríssim i veig perfectament els pujols de més enfora, fins a la Mola des Fangar, entre Felanitx i Manacor.</div><div>Vaig a fer el cafetet. Passa l'amo en Biel Teco que d'ençà que per una mala inversió dels seus estalvis els buròcrates d'un banc li varen plomar tots els seus doblers, el veig tristot. “Com vos trobau?” Aixeca el cap, va un poc encorbat: “I...que t'he de dir? Per l'estil . Ni més ni pus !” És un gran llegidor de diaris, dins el cafè. I quan n'agafa un, en té per estona. No me diguin que no han participat mai en la guerra per aconseguir un diari a un cafè. Sobretot si els altres soldats d'aquesta lluita tenen estratègies particulars. Hi ha aquell que comença per darrera i amb l'excusa de mirar els resultats de la primitiva, xerra que te xerra, té el diari privatitzat. Un diari a un bar, i això és una màxima d'obligat compliment, s'ha de tenir una estoneta, llegir les quatre lletres grosses i passar-ho al comú. Però no, aquella dona el mira i el redemira no és que el llegeix, l'estudia! I llavors, quan pareix que ha acabat, el passa a la seva companya que el guaita amb despreci però l'obri i el se reserva una bona estona. Hi ha el viu, que guarda dos diaris un davall l'altre, dos diaris diferents vull dir, punyetero, això també està prohibit en el fair play cafeter. En canvi n'hi ha d'altres que quan entres i coneixent que t'agrada llegir-los, el te donen malgrat ells estiguin a la meitat. Tenia una aliada, ara ja morta, la madona de Can Tronca, que quan entrava un servidor pegava una mirada i si no veia cap diari lliure se n'anava a un parroquià que el llegia, li prenia tot diguent-li: “Au! Ja has acabat!” I el me donava amb gran empegueïment per part meva. I existeix qui el furta, pausadament, el se posa davall el braç i el se'n du. Un dels casos que succeïxen, quasi sempre, com la llei de Murphy, és que entres i n'hi ha un que no està ocupat, bono, penses, avui he duita sort, però resulta que és el diari d'ahir. I així, un reguitzell de situacions i de mirades creuades entre qui en té i qui no en té però en vol tenir. I, per fi, quan t'arriba el torn, i ja el tens, obris el diari i te cauen un caramull de miques del croissant de l'anterior lector, mal te toc pesta! El puta diari!</div><div>Me'n torn cap a ca nostra, dalt del turó i ens saludam afectuosament amb en Richard, la nostra primera autoritat i pens: tenim, al petit poble, el dentista que és alemany, el rector de la parròquia és del Congo ex-belga (però ja xampurreja el mallorquí), el forner que fa les famoses ensaïmades entorcillades és argentí, el cuiner que prepara la porcella i l'arròs brut del restaurant més famós del poble és magrebí i ara tenim el batle que és britànic. Com veis la “Mallorca profunda” es manifesta “esponerosa” als ulls dels ciutadans de Palma i del cinturó turístic.</div><div>Entr a ca nostra i sent un crit: “On és el meu carregador?” Un casus belli, semblant a l'anar ferrapilla amb els diaris del bar, es produeix quan es sent a les nostres cases la pregunta fatal: “On és el meu carregador?” A les llars d'ara sempre hi ha endollats carregadors de mòbil, d'ordinador, de tabletes, que desapareixen, malgrat un hi hagi posat una senya amb retolador o penjat un llacet de colorins... “On és el meu carregador?” Repeteix la veu inquisitorial que sempre, però no sempre, sol ser la de la mare o el pare, en aquesta guerra domèstica s'han perdut, ja fa estona, les formes i els papers.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-12-19T11:04:02ZjcmllonjaConverses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139573
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme</div><div><br /></div><div> </div><div> </div><div>Retornam de la manifestació contra l'excés de turisme que ha recorregut Ciutat i ens toca reflexionar, com cada any, sobre el mercat de malanomenada espiritualitat. “He llegit a un diari que gurús de tot el món aprofiten per a alinear txakras, manifestar la kundalini, fer constel·lacions familiars, llegir registres akàshics, purificar amb cerimònies de cacau o café, i eliminar ansietats i traumes amb granots, ayahuasca o bolets”. En Gabriel, sempre receptiu continua. “Són deixes del moviment hippie quan es va fondre amb la cultura de l'Índia i la meditació per a aconseguir la felicitat i la il·luminació. La desaparició dels hippies ha donat lloc a la comercialització d'allò. Amb l'entrada d'Internet aquesta filosofia de vida, que no sols inclou teràpies alternatives sinó alimentació, salut i benestar, és una moda massiva”.</div><div>Ja arribam, caminant, a l'Auditorium i en Joan entra en discussió: “Lo fotut però és que aquest discurs s'ha mesclat amb teories conspiranoïques, i es va anar aguditzant amb la pandèmia. “Es cert”, diu en Toni, “persones de l'espectre de les esquerres, han interioritzat aquestes teories de la mà de l'espiritualitat i ara creuen que els Estats i les grans corporacions volen controlar a la humanitat, amb xips que ens han aficat amb les vacunes, que ja és molt imaginar, quan el xip ja el duim en la nostra mà: el mòbil”.</div><div>“La pandèmia no ha estat una oportunitat sinó un avís” sintetitza en Joan quan ja arribam al Toque, un restaurant belga especialitzat en musclos. En la recepta de com en podem sortir teoritza Gabriel: “Amb la pandèmia, fins i tot els cossos van passar a ser perillosos; només la seva presència era una amenaça”. “Idò què podem fer?” deman “Què compartim? L'únic que podem fer junts és morir-nos? Vindrà la Tercera Guerra Mundial?” En Gori, el més taxatiu de tots, diu: “Estam en mans dels qui s’han beneficiat del caos mediambiental i de la misèria humana, i utilitzen la crisi per reforçar els seus actius. Hi ha un món pitjor que aquell en què les màquines substitueixin els humans, i és el món en què les persones són considerades màquines treballant de manera precària: s’automatitza als humans”.</div><div>“Jo crec”, afirma en Mariano “que si la pobresa no es pot separar del capitalisme, tampoc la crisi climàtica. Si moren els oceans també morim nosaltres. Va semblar que, durant la pandèmia, era fàcil reduir les emissions o experimentar una societat en el decreixement, però s’obviava el sofriment: els morts, la precarietat, l’atur... Es van reduir les emissions de CO2 a costa del patiment dels més vulnerables”. Ja som devora el monument a Santiago Rusiñol a dalt del carrer Marquès de la Sènia. M'atur: “Aquí es va fregar la línia entre ecologisme i ecofeixisme. Eco no sempre és un prefix per a una idea positiva. Està clar que el canvi climàtic i l’esgotament de les matèries primeres són les causes del col·lapse que vindrà, accelerat per la crisi social, demogràfica, financera. Hi hem d'incloure la guerra d'Ucraïna i el conflicte Hamas-Israel com el seu començament? El present es pot convertir en un futur inesperat més ràpid del que ens pensam”. “Ecofeixisme?” Demana en Pere. “Sí, apareix amb freqüència en boca i ploma d'ecologistes socials i es situa en el cor de la tenebrosa realitat que s'aproxima de la mà d'una concatenació de crisis. Si no es prenen mesures d'una enorme contundència i d'immediat, la deterioració ecològica ofegarà la nostra civilització i l'espècie humana. És necessari un programa de decreixement radical”. </div><div>“Molt bé Climent però a costa de què?” Demana en Toni, ja assegut al restaurant. “Mira”, diu “per a accedir a un estat realment sostenible seria necessària una disminució del consum en unes dimensions inconcebibles”. “Lamentablement” intervé en Gabriel “no és pot confiar en la consciènciació d'una població manipulada pels mass media, els amos dels quals formen part dels grans poders mundials. Sembla que tothom miri cap a un altre costat fins que aqueixa cadena d'esdeveniments catastròfics, es trobi en plena acció o sigui ja irreversible”. “I les esquerres?” “Desorientades davant el naufragi”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-12-19T11:03:34ZjcmllonjaJardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139572
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat</div><div><br /></div><div>Els jardins d'altri recullen collites esburbades d'ací i d'allà. Disculpin. I sinó...vegin. Freud escrigué: “M'impressiona l'aprop que estan el que deien les dones acusades de bruixeria i el que diuen els meus pacients”. ¿Deu tenir alguna cosa a veure el fet que en la confessió te perdona el capellà i en el psicoanàlisi ho has de fer tu mateix? El perdonar-te vull dir. Perdonar-te per fer alguna cosa desbaratada que no passa per la raó i el que diran. Idò, Esther Acebo, una actriu, ens sorprèn: “Viure és improvisar”. No hi puc estar més d'acord. En contra de la planificació soviètica de les nostres pobres existències, un procrastinador com un servidor ha de treure la improvisació davant moltes situacions de la vida. És ben igual del que diu una perfumista, Christine Nagel, transcendeix el seu ofici la seva afirmació: “Quan et molesta l'olor de l'altre s'està perdent l'amor”. Saber interpretar aquestes sensacions et dona més llum que el comportament assenyat que ens ha imposat el judeocristianisme.</div><div>En certs moments aquestes sortides, fora de botador, passen a tenir rang d'exemple. Mai he sabut si era cert, però ho conten. Quan Alexandre, el Magne, en el zenit del seu poder va voler demostrar l'admiració que tenia a Diògenes de Sinope, el que vivia dins una bota, el visità i li va oferir el que ell volgués, bastava que ho demanés. Diògenes li contestà: “això és el que vull, que t'apartis i no em tapis el sol”. Bé, veritat o no, per a un servidor, per cert, amb síndrome de Diògenes, és significatiu: vull i vull i vull i... res em serveix de res. Per a molta de gent això es considerat com un trastorn. Vicky Martin Berrocal, d'incerta professió, dissenyadora, psicoanalitzant-se en públic: “Venc d'on venc, d'un pare que sempre se n'anava, d'una mare que se sentia abandonada, d'una brega per retenir-lo. Jo vivia amb mil trastorns... M'he llevat els trastorns.” Però sempre hi sura l'irreal, allò no dit, allò intuït. Deia Nora Ephron, a No em record de res, “ El que té de bo divorciar-se és que deixa clara una cosa que amb el matrimoni quedava oculta, i és que sempre estàs tota sola”.</div><div>“Necessitam la memòria, però cal tenir present que no sempre és la veritat” (Theodor Kallifatides). Diu memòria, no nostàlgia.“La nostàlgia és una malaltia de la nostra generació, que compareix en el moment en que es constata que el sistema t'ha vençut” (Celestí Alomar). Va fer cinquanta anys i “Te recuerdo Allende”, deia un titular de diari rememorant l'Amanda de Victor Jara. I la clau de volta: “El moment decisiu de l'espècia humana és permanent. Per això tenen raó els moviments intel·lectuals revolucionaris que declaren nul tot el que ha succeït amb anterioritat, ja que res ha passat encara”. I del mateix autor: “Existeix una meta, però no un camí; el que anomenam camí són vacil·lacions”. Franz Kafka (Els aforismes de Zürau)</div><div>“Les xarxes socials transmeten a major velocitat l'estupidesa que la intel·ligència”, deia un rector d'una Universitat de Catalunya. I.A. (Imbecil·litat Artificial) segons Pere Fullana. Les xarxes socials, supermercat de les vanitats efímeres encapsulades en un 'm'agrada'. Madame de Merteuil a Les amitiés dangereuses de Choderlos de Laclos diu: “La vanitat és incompatible amb la felicitat”. Contraposau-hi el valor d'aquella joveneta de l'Afganistan, Malala, que només pel fet de voler estudiar, un talibà li pegà un tret al cap, deia ella: “Teníem dues opcions, callar i morir o parlar i morir, i decidírem parlar”. Valent i exemplificant.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>General2023-12-19T10:52:21ZjcmllonjaDes de la geopolítica: Israel i Hamàs. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139462
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/terradMan1.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Des de la geopolítica: Israel i Hamàs</div><div><br /></div><div>Ras i curt, geopolíticament parlant: Ucraïna està intentant unir-se a Occident. Israel està intentant unir-se a un nou Orient Mitjà. I Rússia i l'Iran s'han unit per intentar bloquejar-los a tots dos. Però no cal ser massa bon analista per entendre que Hamàs, recolzat per l'Iran, va llançar la seva guerra per frenar la normalització saudita-israeliana i evitar que Teheran quedàs aïllat i que Vladímir Putin va llançar la seva guerra per aturar Ucraïna a expandir-se en una Europa lliure, i evitar que Moscou quedàs aïllat. Rússia amb Putin i l'Iran amb l'aiatol·là Ali Khamenei, tenen molt en comú: no tenen res a oferir a la seva gent més que guerres quasi religioses que els permeten mantenir-se en el poder.</div><div>Mentrestant, les relacions entre Israel i l'Aràbia Saudita, bressol de l'islam, hauríen obert el camí per a la normalització entre Israel i el país musulmà més poblat del món, Indonèsia, i potser fins i tot el Pakistan. Res hauria aïllat més l'Iran. I Hamàs sabia que el seu model a Gaza quedaria aïllat si Israel era capaç de normalitzar-se amb l'Aràbia Saudita en termes que satisfessin l'Autoritat Palestina de Cisjordània, més moderada. Així que va començar aquesta guerra sabent que duria la mort no només a israelians, sinó també a molts més dels seus propis civils innocents. L'Iran sabia el mateix.</div><div>Però l'avanç de l'ocupació militar d'Israel a Gaza s'està trobant amb un repte comú en la guerra urbana: et quedes estancat als carrerons i crides l'aviació per fer volar l'enemic i qualsevol altra persona propera, provocant víctimes civils importants. No es pot ignorar o defensar aquesta tàctica durant molt més temps. I també, els Estats Units veuen un forat gegant al cor de l'estratègia d'Israel: qui governarà Gaza si Hamàs és desallotjat? </div><div>Ho diu Th. L. Friedman: El pitjor encara està per venir. La invasió israeliana de Gaza està destruint túnels, abocadors de municions i combatents de Hamàs, sí. Però quan els nins d'ambdós bàndols són sacrificats i la gent té por, els extremismes ascendeixen. Van ser els terroristes suïcides palestins els que van impulsar Benjamin Netanyahu a ser primer ministre, i han estat els israelians de línia dura els que han alimentat grups palestins com Hamàs. El bloqueig israelià de Gaza, des del 2007, havia convertit els fanàtics de Hamàs en herois populars. Els atacs de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 van destrossar Israel de manera comprensible: el president Biden va assenyalar que era l'equivalent als atacs de l'11 de setembre de 2001 a Nova York. Gaza ha patit l'equivalent a uns 400 atacs com l'11 de setembre. S'ha informat de més nins morts a Gaza en les últimes setmanes que en tots els conflictes globals junts durant tot l'any passat, segons Save the Children. Un nin ha mort cada 10 minuts durant la guerra, fins ara. Això no és moralment sostenible per als Estats Units, que proporcionem armes per matar i mutilar civils, opina N. Kristof. Tampoc serà eficaç per protegir Israel. Matar líders terroristes sense abordar la desesperació dels seus partidaris és una tasca inútil i produeix més desesperació i més terrorisme. Ami Ayalon: "El conflicte no es resoldrà en accions militars, no ens poden matar a tots, i nosaltres no els podem matar a tots".</div><div>Israel està decidit a rompre el poder de Hamàs, però només pot tenir èxit mantenint les regles i les normes de comportament que Hamàs ignora. És veritat, se sap, que Hamàs amaga els seus combatents entre els civils, i la indiferència pel seu patiment és fonamental per a la seva marca de terrorisme. Hamàs està utilitzant el poble de Gaza com a escut humà contra la campanya de bombardeig d'Israel. Posar fi al control de Hamàs sobre Gaza és un pas essencial, però una victòria militar no significarà gaire si els joves de Gaza es reagrupen davall una altra bandera extremista. Dirigir als civils perquè surtin de les zones apuntades és una manera valuosa de minimitzar les víctimes, però només funciona si els que reben l'ordre d'evacuar tenen on anar, una ruta segura i mitjans per arribar-hi i temps suficient per fer el viatge. Hamàs és probable que aprofiti qualsevol acord destinat a protegir els civils. Però això no eximeix Israel de la responsabilitat d'intentar-ho.</div><div>Climent Picornell </div>General2023-11-17T10:18:57ZjcmllonjaConverses entotsolades. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139461
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/sm79_sorvolano_unita_inglesi_palma_di_mallorca_1938.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses entotsolades</div><div><br /></div><div>No sé qui em parlava de la importància dels àlbums de fotos en la construcció del nostre relat familiar fins que arribaren els telèfons mòbils i la profusió d'imatges, sense jerarquia, totes apilotades dins de l'aparatet. És ver que algunes s'imprimeixen i hi ha cases comercials que t'ofereixen traslladar-les a àlbums de paper, com abans. És cert que res roman, però tot hi és dins l'immens nigul de dades internetianes que es van emmagatzemant déu sap on. Tot desapareix tan ràpidament, tot ho consumim tan ràpidament. Ens falla l'efecte selectiu de la memòria, suplantada pel caos de la renovabilitat dels nostres Whatsapps, Instagrams o TikToks.</div><div>Allò que ens succeïa quan miràvem un àlbum i hi descobríem l'herència genètica o comportamental de la família, el reconeixem en una rialla de la nostre mare, en una expressió severa o gamberra del pare o dels germans, del repentí gust de l'arròs sec de la padrina, de les primeres salpes i oblades que veres davall la mar aquell dia que rememora aquell retrat de quan t'havien comprat la careta per mirar davall l'aigua... ningú, d'aquelles imatges, realment, havia mort, tot es sargia en un gest, en una forma de la cara, en una manera de mirar la càmera, era la vida que ens connectava amb l'avui.</div><div>Tot això és veritat, i ara acab empatxat del meu mòbil, de tantes vegades que el mir. Empatxat? Idò ha aparegut una nova dieta. Quin endocrí o endocrina la proposa? No és endocrí, és un científic al llibre 100 coses que cal saber sobre la intel·ligència artificial, Ramon López de Mantaras, proposa la “dieta digital”, passar moltes més hores en el món analògic, donant sortida a gestions que es poden fer de forma no digital, parlar cara a cara, guardant la privacitat que invadeixen les màquines, no fer compres per Internet si no és necessari, no deixar-se geolocalitzar si no és necessari. Idò jo la vull fer, la dieta digital, ho vull fer perquè no vull saber el que els passa als meus amics pel Facebook o per l'Instagram. I tornar a llegir en paper! La premsa, la premsa de paper, ara que La Vanguardia diuen que ja no es distribuirà a les illes Balears. Harry Evans, que fou director del Sunday Times, i morí ara fa poc, deia que la qüestió no està en saber si la premsa en paper, o sense paper, seguirà existint, sinó en saber si allò que seguirà existint tendrà alguna cosa a veure amb el periodisme. Res més cert, ara diuen que Murdoch pare ha passat el testimoni als seus fills, cal recordar que l'imperi mediàtic dels Murdoch sobretot a partir de la fundació de la cadena de notícies Fox News, va aconseguir reconfigurar la política del conservadorisme als Estats Units. Trump i la “normalització” de l'extrema dreta són fruit d'aquesta cosa que poc té a veure amb el periodisme i molt amb la propaganda.</div><div>És cert, els discursos sobre el capitalisme bo, o ètic, fets des de la dreta, s'han refermat. Martin Wolf assegura que el capitalisme de mercat i la democràcia liberal són com el ying i el yang, oposats però complementaris i que, si no mantenen l'equilibri entre ells, es poden tornar mútuament destructius. La desigualtat creixent, la desindustrialització, les crisis econòmiques han minat les classes mitjanes i la confiança en la competència i integritat de les elits, la qual cosa ha empès molta gent cap el populisme. En aquest sentit, un milionari australià defensa que hi hauria d'haver un atur del 50%, així es veuria “dolor en l'economia”, necessitam recordar a la gent, diu, que són ells els qui treballen per l'empresari i no a l'inrevés. Me recorda allò de “l'exèrcit industrial de reserva” que deia Karl Marx al Tom I d' El Capital, una de les condicions de vida del mode capitalista de producció.</div><div>De totes les maneres, cal fer via ja que se coneix la data exacta de la fi del món: serà l'any 2050. Es produirà un col·lapse, hi haurà desnutrició, megaincendis, extinció d'espècies, bacteris resistents als antibiòtics, milions de víctimes per la calor... Ho pronostica Janire Manzanares, que és experta en “curiositats, consum i loteria de Nadal”. Quin currículum! Me torn enfrascar en la lectura de Metafísica de la pereza.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-11-17T10:15:50ZjcmllonjaJardins d'altri sobre l'escriure i el llegir. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139460
<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celestial.jpg" border="0" /></div><div> </div><div><div>Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir</div><div><br /></div><div>En els Jardins d'altri feim recol·lecta de lectures diverses. Me pos a escriure, demanant-me perquè ho faig, això d'agafar l'ordinador i embrutar la pantalla amb lletres i frases i farses. Me respon Joan Burdeus: “La motivació fundacional per escriure és evitar l'avorriment. No s'ha d'entendre com una qüestió d'angoixa existencial, sinó com una canalització espontània del superàvit de confortabilitat que la vida brinda”. Per a l'escriptor Sergi Pàmies: “Escriure no va ser la conseqüència de cap predestinació, sinó d'una carambola de temps lliure i equilibri entre esforç, facilitat, atzar i satisfacció”. El repicó el posa J. M. Coetzee, premi Nobel: “Escriure és per a mi un procés pràctic i intuïtiu, de prova i error, alguna cosa més propera a cuinar un plat que a filosofar”. I jo que em pensava que tot era més transcendental! Mesquinet.</div><div>I el paper de vostè, estimat lector, mon semblable, mon frère. Deia Jean-Paul Sartre al seu assaig Qu'est-ce que la littérature (que em feu llegir ja fa molts anys Antoni Vilanova) que “el lector té consciència de revelar i crear alhora, de revelar creant, de crear per revelació”. Que volia dir que el lector és una part de l'acte creatiu “l'acte creador no és més que un moment incomplet i abstracte de la producció d'una obra”. Molt més senzillament dit, Paul Valéry va sentenciar que les obres mestres les escriuen els lectors, no els escriptors. S'ha de tenir molt present però que “Defensar bones causes et legitima com a ciutadà, però no com a escriptor” (Ariana Harwicz). I sinó que li demanin a Faulkner! Segons William Faulkner “el millor escriptor americà és Tom Wolfe, després jo i després ningú més”. A ca una puta els lectors! En canvi Rafael Chirbes, un dels meus escriptors preferits, sempre deia: “Som el pitjor autor de diaris de la història”. S'ho devia creure o era un trompe-l'oeil. Ben igual que Faulkner?</div><div>Per a un servidor de vostès, seguidor de l'escriptura del jo, és bo recordar, com una jaculatòria, el que diu John Irving, després de publicar El darrer telecadira, de més de 1.000 pàgines: “L'auto ficció és cosa d'autors sense imaginació”. Ai! I ja que anam d'escriptors... Amb motiu del cinquantenari de la mort de Pablo Neruda hi ha hagut moviments entorn de la seva obra i de la seva biografia, sobretot sobre la seva mort o assassinat. “Me gustas cuando callas / porque estas como ausente / y me oyes desde lejos y mi voz no te toca. / Parece que los ojos se te hubieran volado / y parece que un beso te cerrara la boca”. En fi. Tot això malgrat la famosa frase del filòsof Theodor Adorno: “Després d'Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie”. Sempre hi ha algú que no hi està d'acord. Però vulguem o no en l'escriure hi ha una cert aprenentatge que te dur a manejar una tècnica. “Hi ha cançons amb al·literació, oxímoron, palíndrom o polisíndeton, que segueixen la mateixa tècnica que els poemes. No oblidem que des d'Homer als romanços del XV la poesia va començar en les cançons... en els anys seixanta i setanta les cançons, de bell nou, tornaren a transformar-se en literatura. De totes les maneres la cançó necessita rima i tornada i pot semblar un poc cursi, cosa que no tolera el poema” (Bosco Gil de Gárate- Susana Rodríguez Barcia). I també una influència del món que du a sobre cada escriptor. “L'emoció, els sentiments, la consciència d'on era, d'on provenia, no me faltaven, perquè s'estigui on s'estigui l'escriptor hi du el seu món, el poeta hi du el seu món i, el posin on el posin, en el Pol Nord o en el Pol Sud, el du dedins” (Gabriel García Márquez). Idò! I el que fa contrari on és? Vet-lo aquí, Ezra Pound: “Ningú que viu sap a bastament per escriure”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2023-11-17T10:12:54ZjcmllonjaSentiments, trastorns i contradiccions. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139459
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai3.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div>Sentiments, trastorns i contradiccions </div><div><br /></div><div><div>A vegades me peguen ganes de fer alguna cosa semblant a una performance. Alguna cosa fora de lloc, fora del que faig habitualment. Coses rares. No les solc fer, pensant amb el que dirà la gent i pensant amb algú que comentarà: “aquest avui no s'ha pres les pastilles!”. Quines coses rares? Res de l'altre món però... xerrar fort amb mi mateix pel carrer, posar-me una camisa extravagant que vaig comprar per Internet, riure a unes exèquies, brindar dins el cafè amb la copa ben alta, discutir amb l'ordinador dins la biblioteca... que se jo! Beneitures que no fan mal a ningú. Com deia Víctor Català, respecte a aquestes idees estranyes que pul·lulen per dins nostre i no les deixem aflorar, deia que era tristíssim, perquè es perden en la negra nit de la personalitat, de la vergonya, de l'impuls reprimit o de les normes d'una societat que titlla de bojos els que miren de trescar amb un peu fora del camí, ens ho recorda Blanca Llum Vidal.</div><div>Me passa, també, que quan em presenten algú a qui no conec, el classific com a bo o dolent, com a beneit o simpàtic, com amic o com enemic. No hi ha terme mig i puc ser molt injust, com la vida m'ha demostrat en algunes ocasions. Però poques. No me solc equivocar. Aquest comportament de classificar en blanc o negre als personatges a primera vista no sé d'on me deu sortir però és inevitable. No és ben bé allò de la Wahlverwandtschaften de Goethe, les “afinitats electives”, però s'hi assembla. Fins i tot me faig reflexions sobre els personatges, dins mi mateix, que si les fes en veu alta, més d'un em fotria dues galtades. He arribat a pensar que alguns d'ells fan el mateix de mi i que s'estableix una lluita vibratòria per veure qui guanya aquesta partida beneita i incruenta que tanmateix no condueix a res. De res. És més bé un sentiment, una emoció que una cosa racional, ja ho sé. Però les emocions són essencials, ho diu António Damásio i se'ls ha de donar el paper que els correspon, són les que ens fan humans. Per això cal capgirar la dita de Descartes del “Pens, idò existesc”, ara haurem d'afirmar: “Existesc, idò pens”.</div><div>Els somnis, també, ens alliberen de les pesades carreges de la raó. Somiï que em cas amb mamare i quan he signat vull tornar enrere per la mirada de despreci del meu fill jove. El mateix somni s'enllaça amb una figura que agrena el carrer, en un cap de cantó de la plaça del poble. Quan m'hi acost és una dona amb la qual vaig conviure, i malviure, una temporada, del portal de la casa surt la seva filla que té la mateixa cara de l'agranadora, idèntica: una nina de nou o deu anys.</div><div>Som, en el que fa referència a triar entre el camp o la ciutat, com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Un mateix personatge amb dues cares, un esser que es transforma en urbanita al camp i en pagès a la ciutat. Per això, aquesta esquizofrènia patològica, em fa ser un desarrelat permanent. M'enyor d'una banda quan som a l'altra. Vull el xivarri quan som dins la calma del pinar. I voldria passejar dins un sementer quan observ la gentada que passa davant la terrassa del cafè on estic assegut. És una malaltia severa? Té fàcil solució, la medicina és senzilla. Quan això passa un pot canviar d'escenari i passar del centre de la ciutat al centre de foravila, entenent el centre de foravila com aquella figuera on saps que hi trobaràs un paner de figues flors. Tan senzill i tan terapèutic com això. Sabeu que diuen els arbres quan la destral entra al bosc? El mànec és un dels nostres !</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2023-11-17T10:10:49ZjcmllonjaDalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139458
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/niguls%20texrtura.jpg" border="0" /></div><div><div>Dalt de turó amb Pius XII, diaris i setmesó</div><div><br /></div><div> </div><div>Anit, davall un taronger del corral he vist una lluerna, una cuca de llum, feia molta estona que no en veia. Quan érem nins les posàvem dins un pot de vidre i era com una pila, com una llanterna biològica, aquells animalets feien llum a les totes. Un pic acabada l'exploració les tornàvem a amollar. Travessant el corral m'ha sorprès, i mira que la tenc avesada, la bubota de Pius XII.</div><div>Mon pare va anar quaranta o cinquanta vegades a Roma, mai les vaig comptar. Començaren, les anades, de molt jove amb un viatge per una trobada mundial de joves de l'Acció Catòlica i acabaren uns mesos abans de morir en una anada i tornada el mateix dia ja que hi havia un vol directe des de Palma. Sabia, després de tantes anades, moltes coses de la història dels papes i de la ciutat i servidor vaig ser testimoni de l'eficàcia de mon pare com a guia, tant al Trastevere com a Santa Maria Maggiore, com als museus vaticans. Hi ha molts testimonis amb fotografies en blanc i negre dels grups que aconseguia reunir, una especie de peregrinació, amb la qual cosa algun any hi anava dues vegades. Sempre hospedat al Monte del Gallo, una residència que tenien unes monges des d'on es veien el jardins de darrera el Vaticà. Ca nostra estava plena de benediccions papals, d'estampes i rosaris i, sobretot, de records de Pius XII, Papa al qui admirava per damunt els demés. Fins el punt que al jardinet de ca seva, ara ca nostra, a Sant Joan hi feu bastir una columna amb un bust del Papa Pacelli modelat per l'escultor Francesc Salvà i Pisà en pedra de Santanyí. Cada dia me mira severament, a través de les muntures de les seves ulleres de pedra, quan vaig fins al garatge a treure el cotxe. Hi he pensat perquè aquests dies Pius XII ha tornat a estar damunt els diaris, sembla que sí, que ho sabia, el que estava passant amb els jueus a l'Alemanya nazi i poca cosa va fer per evitar-ho. Dues branques de taronger li tapen un poc la cara, el castigaré, deixaré que creixin i les taronges m'ocultaran la seva mirada. No degué ser el pitjor dels papes de la història, he sentit contar que l'antipapa Joan XXIII va ser acusat i declarat culpable de pirateria, violació, sodomia, assassinat i incest, això després que els càrrecs més escandalosos fossin suprimits. I vull afegir que el Papa actual, Francesc, tampoc es va oposar amb determinació als generals argentins, Videla, Galtieri que cometien greus crims a l'Argentina.</div><div>Entra n'Amador Penxo. Sa mare deia que era setmesí i sa veritat és que no quadraven els comptes entre el casament i el naixement. Ja m'entenen. “Setmesí?”, diuen que va dir el seu sogre “Amb aquesta mata de pèl?” Idò don la mà a n'Amador i pareix que toc suro, o ferro. Te unes mans, de fer tanta feina a foravila que hi pot arrabassar romeguers i les pues no li faran coneixedor. N'Amador estava content perquè havia firat unes sabates que li agradaven molt i li estaven bé, diu, no li molestaven els galindons, ni els ulls de poll. Se'n va comprar dos jocs, ben iguals. Quan va arribar mos donàrem compte que caminava com diferent. “Amador: que te fan mal ses cames?” “No sé que t'he de dir, avui dematí he comprat aquestes sabates a un marxando des mercat i no em feien gens de mal i ara es peu esquerre quasi no el puc moure!” En Toni Mascarell, que havia tengut botiga, tot d'una el fità: “Amadoret, t'has posades dues sabates des mateix peu, ara no veus que sa des peu esquerre mira contra es govern!” </div><div>Torn de Palma, ja tardet i la meva veïnada, madò Antonina Quarta, una dona esquerpa, tanca les persianes i li dic: “Què ja anau a fer no-nó?” Respon: “Mira Climent, jo me'n vaig a jeure quan he acabat ses feines i m'aixec quan he acabat sa són”. Vaja, pens, taxativa si que ho és!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2023-11-17T10:07:15ZjcmllonjaLa Psicogeografia i les geografies personals. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139410
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div> </div><div><div>La Psicogeografia i les Geografies personals</div><div>(Geografia, Psicogeografia, emocions, topofilia, comportament i espai)</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div>¿Perquè Farewell lecture? ¿Perquè Lliçó de comiat?</div><div><br /></div><div>La primera classe que vaig donar a la universitat fou el novembre de l’any 1976 a l’antic edifici de son Malferit, seu de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma. Servidor era professor Ajudant i el doctor Bartomeu Barceló i Pons em va enviar a explicar el paper de Alexandre de Humboldt en la configuració del pensament geogràfic. Vaig enllestir els apunts tot arreplegant les explicacions que m’havia fetes don Joan Vilà i Valentí a la Universitat de Barcelona on vaig acabar la carrera. Record molt bé els meus alumnes d’aquella primera classe. </div><div>Tanc avui, el dia que faig 71 anys, acab, la meva temporada de professor emèrit, el 24 de novembre de 2020, quaranta-quatre anys després de la meva primera lliçó. De la lliçó de benvinguda a la de comiat. </div><div><br /></div><div>I la faig aquí a l’Estudi General Lul·lià que fou el lloc on vaig començar a estudiar i conèixer la Geografia Universitària.</div><div><br /></div><div>Van caure a les meves mans dos llibres, un comanat per Amazon i l’altre comprat a una petita llibreria, que duien el títol de Psicogeografia. Un de Melvin Coverley (edició original de 2006) i l’altre de Collin Elard (2015). El concepte Psicogeografia em va intrigar. La paraula Psicogeografia, un servidor ja l’havia llegida, l’any 1969, a un manifest del grup Internacional Situacionista de l’any 1955 i m’havia semblat una cosa imprecisa i tenyida d’ideologia pre-seixantavuitista –del pre-Maig dels fets de 1968 a París- com per prestar-li més atenció. Pels Situacionistes ( un dels grupuscles revolucionaris i filosòfics més actius a França durant els anys seixantes) i pel seu component maximalista a l’hora de resoldre els problemes socials. Definien: “La Psicogeografia podria establir per si mateixa l’estudi de les lleis precises i els efectes específics de l’entorn geogràfic, conscientment organitzat o no, sobre les emocions i el comportament dels individus”. Així ho diu Guy Debord (de qui em va influir el seu llibre La societat de l’espectacle, 1967) al seu assaig Introducció a una crítica de la geografia urbana, 1955, en el què no cita cap geògraf, acadèmicament parlant, ho redefineix més rotundament: "La Psicogeografia és l'estudi de les lleis precises i els efectes específics (conscients i inconscients) de l'entorn geogràfic sobre les emocions i el comportament". Aquí si que hi ha una convergència amb el llibre Collin Ellard, Psicogeografia (2015), ja el seu subtítol ens informa de que la Psicogeografia estudia La Influència que tenen els llocs en la ment i en el cor. La paraula lloc, unida a ment i cor ens du, per als geògrafs, de cap a Yi-Fu Tuan, el geògraf xines-americà, i el seu llibre Topofilia ( la fília dels llocs) o el seu altre Paisatges de la Por, sobretot si observam que alguns dels capítols C. Ellard els titula: Llocs d’afecte o Espais d’ansietat. Nogensmenys, Ellard, un neurobiòleg, a les seves cites d’autoritat i a la consulta bibliogràfica no cita tampoc ningú que es pugui dir que és geògraf. </div><div>El llibre de Melvin Coverley, Psicogeografia (2006), més en la roda dels Situacionistes ens informa de que “Psicogeografia és un terme que ha esdevengut estranyament familiar: la singularitat del vocable resideix en que malgrat la seva àmplia difusió (?), ningú encerta en establir de manera precisa la seva procedència o el seu significat”. “Definida de forma imprecisa la Psicogeografia és, com el terme mateix indica, la frontera on convergeixen la psicologia i la geografia, una manera d’explicar l’impacte de l’espai urbà en el comportament humà”. Com es veu redueix el seus efectes a l’espai de les ciutats. El llibre fa dialogar idees entorn d’aquest conceptes, molt lluny de la neurociència, tals com la figura dels passejadors, caminadors, badocador o flâneurs, la recreació de les ciutats per part dels literats –un altre camp que la geografia acadèmica ha tractat-, el paper de Guy Debord i els Situacionistes, la Deriva urbana, acabant amb una guia de grups i organitzacions psicogeogràfiques a Internet tan pintorescos com l’Associació d’Astrònoms Autònoms, l’Oficina de Secrets Públics o l’associació Dialèctica Immaterialista. Molt en la línia trencadora que inauguraren els Situacionistes fins als fets del Maig de 1968 a París.</div><div>Si feim una volta per Internet, cosa obligatòria avui en dia, el terme Psicogeografia el tracten en primer lloc les Viquipèdies diverses, donant-li com origen el de Guy Debord i l’Internacional Situacionista, tal com segueix: “A través de la Psicogeografia en particular, els Situacionistes van desenvolupar una reflexió sobre la qüestió urbana que van incloure en reacció a l’ urbanisme funcionalista . Les seves descripcions d’espai urbà denuncien un espai percebut com a avorrit . També s’acusa a l’ urbanisme funcionalista d’organitzar una mena d’alienació dels serveis dels temples del consum amb la culminació de la impossible “reapropiació de l’espai urbà per la imaginació”. Segons la Internacional Situacionista, la ciutat provoca l’establiment d’un dispositiu d’exclusió i aïllament dels seus habitants, en definitiva, la ciutat participa en l’establiment d’un ordre en què el desig no hi té cabuda”.</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div>Això em va fer pensar: ¿Com es podia catalogar la Psicogeografia? ¿Veritablement era una geografia? ¿La situaríem dins el camp de les noves geografies que emergiren com a reacció a les velles geografies regionals i a les quantitatives? ¿Fins i tot sense que els dos autors dels dos llibres titulats Psicogeografia ho sabessin? L’ús de conceptes com Geografia, Llocs, Emocions, Comportament, Entorn geogràfic... me són profundament familiars i al llarg de la meva carrera els he sentit, emprat i estudiat, al marge de qualsevol d’aquests manifestos i llibres anteriorment citats i em remeten a conceptes com mapa mental, espai viscut, topofília, no-lloc, geografia de la percepció o geografia humanista, en una paraula, a la temàtica que Horacio Capel, un dels meus mestres, havia titulat: les geografies personals o les geografies del subjecte. </div><div><br /></div><div>Anem a veure com s’articularen i com convergeixen, sense saber-ho els autors citats al començament, les seves Psicogeografies amb les nostres Geografies ( i presteu atenció a aquest plural: geografies).</div><div><br /></div><div>Les ciències avui en dia també es consideren com a sistemes carregats de valors, proclamant la riquesa de l’existència humana per damunt, o al costat, dels mètodes d’anàlisis de la ciència positivista. La geografia no en podia ser menys. Front a la recerca de l’espai objectiu, que es pot mesurar directament, l’espai -no diré encara el territori o el lloc- és també un medi en el qual es desenvolupa el comportament i la gent fa elucubracions mentals que, per lluny que siguin de la realitat, són la base on recolzar la seva conducta i prendre decisions. Residir, cultivar, votar, comprar... Per tant, els enfocaments de la Geografia alternatius al quantitativisme positivista, conformen diversos enfocaments que inclouen aspectes subjectius i mecanismes mentals, conceptes procedents principalment de la psicologia. Perquè no fer un esment als treballs sobre l’aprenentatge de l’espai del psicopedagog Jean Piaget, o La Psicologia de l’espai d’Abraham Moles (1972), o a l’inici del concepte de mapa mental de E.C. Tolman? Les anomenades geografies de la Percepció, del Comportament, les Humanistes, la geografia del Temps de Hagerstrand i el seu grup a Lund (Suècia)... pretenen respondre a aquesta tendència. L’espai, i l’espai esdevingut “lloc”, coexistint en l’anàlisi geogràfica. Són el que es va venir en anomenar geografies personals o geografies del subjecte, reflex de la fenomenologia i l’existencialisme, valorants els processos de consciència i experiències personals com a vies alternatives, simbiòtiques o aliades a l’abstracció positivista, i que van tenir un paper fonamental en l’obertura de les geografies radicals (La Geografia serveix, abans de res, per fer la guerra que deia Yves Lacoste) i, perquè no, també de les geografies del Gènere que posaren fi a la dimensió oculta de les relacions desiguals entre home-dona, la fi d’una geografia asexuada, mostrant els espais de la meitat de l’humanitat. </div><div><br /></div><div>Hi apareixen els llocs viscuts, els llocs visitats, els llocs allunyats, els estimats, els temuts, els odiats... en definitiva un espai personal. Amb allò de que la imatge és la representació mental de l’objecte quan aquest no està present apareixen els mapes mentals, representacions de la realitat mediatitzada per l’experiència, la creença, els valors, la personalitat de l’individu. Els anomenats geògrafs humanistes en fan un punt més: l’espai percebut, per ells és el món viscut, l’espai és converteix en lloc, a la percepció s’hi afegeix la vivència. La recerca quantitativa de la percepció serà el contrafort de la recerca qualitativa de l’ humanisme geogràfic que incorpora als llocs viscuts valors, creences, la imaginació, la literatura dels llocs (vull citar el pioner treball d’Albert Quintana sobre Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé), les entrevistes en profunditat... ja que tot aporta informació pel coneixement del territori. Els paisatges tenen també aquest vessant, que beu de la percepció i de la simbologia, ja que són composicions mentals que resulten d’una selecció i estructuració subjectiva a partir de la informació del medi ambient.</div><div>Les geografia esdevé postmoderna -Geografies Postmodernes és el llibre de l’americà Edward Soja ( 1989)-, quasi líquida, parafrasejant Z. Baum, reclama la llibertat front a una concepció sacralitzada i dura de la ciència, s’enganxa al pensament dèbil de G. Vattimo, front a la imposició de models estructurats i controlats per la raó i pel capitalisme o el socialisme. Tim Unwin: “Una de les característiques més importants de la pràctica geogràfica dels darrers vint anys és que els geògrafs han acceptat la diversitat inherent a la disciplina i han renunciat a intentar identificar-hi un nucli únic” (El lloc de la Geografia).</div><div><br /></div><div><br /></div><div>L’ humanisme en geografia diu que la geografia s’ha d'ocupar de la reflexió entorn dels fenòmens geogràfics, amb l'objectiu d'aconseguir una millor comprensió dels individus i de la seva condició. La geografia humanística disposa de tres característiques principals que la singularitzen en relació amb la resta de corrents de pensament inscrites en la tradició geogràfica . En primer lloc, es tracta d'una crítica oberta i directa a la geografia basada en el positivisme lògic; en segon lloc, pretén un acostament a la complexitat inherent a la subjectivitat humana; finalment, cerca la priorització de la comprensió i la reflexió per davant de l'explicació. En efecte, l'entrada en escena dels pensaments, els sentiments i les intuïcions provoca la mutació d'una concepció inicial a manera d'espai geomètric cap a una nova concepció de l'entorn entès com a espai emocional, mediatitzat per la cognició de l’experiència, les creences, els valors, la personalitat, les percepcions, el mass-media, en definitiva un espai amb una càrrega simbòlica pròpia que impulsa una nova lectura cultural del territori on l'espai deixa de ser un simple contenidor físic.</div><div>Algú hi ha volgut veure en aquestes geografies noves, personals, subjectives, també una geografia de les emocions, tenint en compte els diferents atributs o conceptes implicats com el sentit del lloc, l'entorn, el paisatge, la memòria individual o col·lectiva i la construcció social. Es demostra així que interaccionem emocionalment i de forma contínua amb els llocs i els espais, els carreguem de sentits i de les emocions que ens transmeten i ens fan sentir com a individus. Sentim emocions específiques en diferents contextos geogràfics i emocionalment, vivim els llocs, i el territori. Hem de tenir consciència, que no només hi ha espais tangibles, materialitzats, sinó que també són construccions socials i culturals impregnades d'un fort contingut intangible. Si trobem aquest vessant o reflexió més intangible que tangible en el món geogràfic és gràcies a la importància que s'ha donat al subjecte o a l'individu i la seva percepció, la seva vivència o interpretació del paisatge en els territoris. Es tracta doncs, d'aconseguir un coneixement o una visió més emocional i "pluri-sensorial" per poder ser accessibles a tot el contingut intangible que se'ns presenta en els diferents contextos geogràfics. Es fa evident que dins aquesta nova geografia el lloc i el paisatge (cal aquí recordar el paper que ha fet Joan Nogué i Font) tenen una cabuda i un sentit important. No podem entendre la geografia de les emocions sense tractar la importància dels llocs i els paisatges en la dimensió tant individual com col·lectiva. Com diu el Yi-Fu Tuan "el lloc ve definit per la perspectiva empírica que les persones tenen d'un espai. És a dir, les experiències dels qui ocupen una àrea són qui fan que aquest lloc sigui significatiu per a ells, ... i la seva interpretació pels altres".</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Però tornem a les Psicogeografies explicades per no-geògrafs, la de Colin Ellard des del camp de la Neurobiologia i les altres, les dels Situacionistes i la de Melvin Coverley que expliquen algunes versions de l’acció política, com el que anomenen la Deriva. He de recordar que el subtítol de la primera Psicogeografia era “La influència dels llocs en la ment i en el cor”; en un moment determinat conta Ellard la primera vegada que va visitar la basílica de sant Pere a Roma, el Gran Canó del riu Colorado, o la vivència, no tan “sublim”, diu, de quan va entrar a un jutjat per pagar una multa. Veim com -torn a repetir, sense cap cita d’autoritat o de referència geogràfics-, hi ha un procés de convergència amb el pressupostos de les nostres geografies personals, i amb altres autors relacionats, tampoc citats, com podria ser el Marc Augé del no-llocs. Augé, sociòleg, va crear el 1992 en la seva obra Els no llocs, espais de l'anonimat: un antropologia de la postmodernitat, un concepte que va fer fortuna. És també un d’aquest conceptes que des d’altres ciències convergeixen amb la geografia. Aquest concepte s’utilitza sovint per parlar d’espais sense cap personalitat pròpia –franquícies com McDonalds, CA, El Corte Inglés, Aeroports, Hospitals, Parcs Temàtics, Hipermercats, etc- que podrien estar en qualsevol ciutat, espais que manquen d’una definició pròpia: no-llocs. “Placelessness” els diu Edward Relph ( Place and placelessness, 1970) .</div><div>En definitiva tant les Psicogeografies com les geografies Personals entenen la categoria d’espai no com una cosa objectiva sinó com l’espai percebut, viscut, passat pel sedàs del nostres caps: des del “Genre de vie”, de Vidal de la Blache, la pionera Géographie de la psicologie de Hardy (1939), la Poètica de l’Espai (Gaston Bachellard, 1957), l’espai viscut d’Armand Fremont a La regió, espai viscut (1976), passant pels mapes mentals i Peter Gould, el llibre de Kevin Lynch (1960) sobre La imatge de la ciutat ( hi veia caminals, voreres, barris, nodes, fites... ens donà una nova legibilitat de la ciutat), els no-llocs, etc, etc... Tot categories en que convergien amb ells , sense saber-ho els psicogeògrafs. Així com l’objecte de la Psicogeografia definit per Ellard és clar, la de Coverley divaga, per no dir “deriva”. Diu Coverley: “Juntament a l’acte de passejar i a l’esperit de radicalisme polític, la Psicogeografia se caracteritza per un sentit lúdic, la provocació i l’engany. Arrelada en les activitats avantguardistes dels dadaistes i surrealistes, la història de la Psicogeografia i els seus seguidors està travessada per un humor irònic. En el sentit literal del terme, el punt d’encontre entre la psicologia i la geografia, un dels seus molts atributs seria el de la recerca de noves formes d’aprehensió de l’entorn urbà. La Psicogeografia es proposa superar els processos de banalització que converteixen la nostra experiència diària de l’entorn en una monòtona realitat gris”. I aquí cita els seus precursors: Daniel Defoe, De Quincey, Robert Louis Stevenson, William Blake, literats, la figura del passejador solitari o flâneur, Baudelaire, Walter Benjamin, Breton, Aragon... A la fi, confessa que molta de la Psicogeografia contemporània se sembla més a una forma d’història local que a la investigació geogràfica. Fins que dedica un capítol a Guy Debord i la Internacional Situacionista. Aquí diu Coverley, la Psicogeografia és segons Debord una ciència pura i com el químic experimentat, el psicogeògraf és capaç d’identificar i destil·lar els diversos ambients de l’entorn urbà. Les zones emocionals que no es poden reconèixer per les seves condicions arquitectòniques o econòmiques s’han de determinar a través de les passejades atzaroses (“Deriva”, en diu ell) els resultats de les quals poden construir una nova cartografia caracteritzada per una absoluta indiferència cap a les tradicionals i habituals pràctiques dels turistes”.</div><div>Vegin com el neurobiòleg i l’analista, més polític, recondueixen el seu discurs sobre els llocs i els seus efectes sobre els individus, un d’una manera més científica, l’altre més literària. </div><div><br /></div><div><br /></div><div>A la Geografia Contemporània, a més del maneig dels Sistemes d’Informació Geogràfica (GIS), de la irrupció del Ciberespai (que és també un nou espai !), l’anàlisi de les actituds, les eleccions, les pautes d’actuació també han interessat als geògrafs. La Geografia acadèmica fa temps que ho fa a això -el mateix que enuncien els psicogeògrafs- però d’una manera més ordenada i sistemàtica, és el que he volgut significar amb el que es diuen les geografies personals, les geografies del subjecte o les geografies emocionals. Tant se val l’adjectiu que vagi darrera de Geografia en totes aquestes caracteritzacions.</div><div> Vull dir amb això que les geografies personals, representades per la percepció, l'humanisme, el postmodernisme i l'emoció en geografia, impliquen la introspecció des de l'àmbit del territori a les vivències i experiències individuals i col·lectives que manté la humanitat amb els seus entorns. En aquest sentit, les perspectives d'estudi iniciades amb la geografia de la percepció es veuen afermades per la geografia humanística, que proposa un enfocament comprensiu de la vivència individu-territori, mitjançant una experiència vital concreta on la clau es troba en l'anàlisi de l'experiència personal. En aquesta tessitura, el que interessa esbrinar són els significats i les valoracions que la humanitat fabrica dels seus espais viscuts. El sentit del lloc és un aspecte íntimament vinculat a la vivència espacial, a la introspecció cap a la ment humana, a la comprensió de determinats comportaments ambientals, a la decodificació, en definitiva, del simbolisme i del significat implícit en l'espai. El “lifeworld” d’Ann Buttimer, l’ “espace vécu” de Fremont, el nostre espai viscut!</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Vull fer, amb el que he dit anteriorment, una vindicació de la Geografia, des del dia que vaig optar per estudiar-la, m’ha donat eines per entendre millor el meu món. I per subsistir-hi. Quasi res! I també vull vindicar la Universitat, i en concret la Universitat de les illes Balears, la UIB, els valors i els estímuls que hi he trobat romandran en mi. Gràcies a totes i a tots.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Palma, 24 de Novembre de 2020.</div></div>General2023-11-02T09:45:01ZjcmllonjaDalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons.
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139354
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-19%20mudoy%20diaris%20i%20escarabat%202.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons</div><div><br /></div><div>Hi ha dues colles de xoriguers que es passegen per damunt ca meva giscant com ho solen fer. Habiten la torre de molí, que veig des de ca nostra, mig enrunada, de ca mestre en Toni Carlos. Els set populars dimonis de les nostres festes ja han desaparegut, tancats, fins l'any que ve. Foren una invenció reeixida que es fonamenta en els set pecats capitals: supèrbia, avarícia, enveja, ira, luxúria, gola i peresa. A finals del segle VI el papa Gregori Magne fixà en set aquests pecats que anomenà capitals, no per la seva magnitud, sinó perquè a partir d'ells se'n generen d'altres, per culpa del nostre nefast procedir. He dit.</div><div>Surt a fer la compra i veig que uns anglesos reformen una casa prop de ca nostra. Amb això de que foravila va aferra-pilla amb la venda de bocins, grossos i petits, per fer cases o barraques, n'hi ha hagut més d'un que s'ha trobat algun bocí seu “urbanitzat” sense saber-ho. A la meva cosina Maria de s'Arraval o de cas Saig, a un coster de per devers es Rafal, mitja quarterada a la que no hi anava mai, s'hi va trobar els fonaments d'una casa en construcció: un alemany se feia un xalet dins lo seu. Va ser de bon cor i els va vendre el bocí a preu de canari jove. En Jaume Marriol se va trobar una quarterada seva ben tancada amb estaques i fil-ferro, i va haver de demostrar que allò era seu perquè el foraster que ho havia comprat insistia en que no, que no i que no, que allò ell ho havia comprat; al que ho havia venut no el trobaren. I així... no es tracta de llaurar el que no havien de llaurar, no, ja parlam d'actuacions més potents. I no són les úniques.</div><div>Trob en Melcior Resgot, ve del metge que li ha receptat que “no mengi tan aviat i que he de rovegar lo que menj, moltes de vegades...”. Pens que no ho devien fer a cal meu padrí, el ferrer de s'Arraval. Record quan mon pare em contava que sopaven, la seva família de deu germans, tots asseguts enrevoltant una taula feta d'una bota d'arengades i al crit del seu pare, el meu padrí: 'Envant!' Tothom pescava dins la gran ollada de sopes. 'Altoooo!' Deia el padrí, tothom s'aturava i ell bevia un glop, llarg, de vi... “qui vol beure que bec!” I torna-m'hi, però ningú bevia per no perdre el ritme del menjar, que havia fet sa meva padrina, sopes amb quatre gírgoles i verdura grenyal. </div><div>Torna l'afició als jocs de cartes? Abans era general als diferents cafès. Veig dues taules que juguen a Truc, amb l'amo i la madona de trumfos. Me xoquen les seves senyes i mangarrufes... Un diu: “Duc només la 'reia' de copes!” Als joc de cartes, de rei, el femení és 'reia', no reina. El qui venç al Truc no es guanya el jornal, però rescabala la feina amb un cafè o una copeta.</div><div>De camí cap al turó me top en Bié-Bié. “Curiós, el mal nom...” vaig dir a n'en Tomeu Cairolí. “No saps d'on li ve? Idò en Biel Conxó, en Bié-Bié, retura, i retura molt, i quan es posa nerviós, més, i a damunt escup quan no li surten ses paraules. Es metge Arnau el posava a passar per s'averridor, i a més li solia dir, quan embarrancava: “Biel! Fes via que avui fris molt!” Ell, que era trapasser, li consultava que s'havia d'entregar a files i volia saber si això de returar l'alliberaria”.</div><div>Fa fosca i vaig pujant la costa que du cap a ca nostra. Quan som davant l'església alç el cap per mirar l'hora. Dos dragons es passegen per damunt el vidre del rellotge del campanar, un damunt les dues i l'altre cap a la mitjanit.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>General2023-10-10T10:30:33ZjcmllonjaJardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i "todo a cien" . Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139353
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/HaiKai.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i 'todo a cien'</div><div><br /></div><div>Per als qui no ho saben, els Jardins d'Altri són el resultat d'un passeig distret i dispers per les espipellades de les lectures d'un servidor. Venga idò! Una cita de Nicolás Bouvier m'ha fet recordar com me vaig sentir un dia d'hivern pel sud de Xile: “Me n'havia anat massa enfora i per massa temps” , tot i que després rebla el clau: “Si un sabia al que s'exposa, mai gosaria ser realment feliç”.</div><div>Això me du a pensar que una de les pesades càrregues que duim damunt els mallorquins és la falta d'entusiasme. Per això em va sobtar el que deia Anatxu Zabalbeascoa: “Dues de les vies per accedir al coneixement pareixen contraposades. La primera és l'entusiasme. No val a dir la curiositat o la sorpresa, tampoc la sort, perquè cap d'elles requereix constància. L'entusiasme és construeix. I per això es pot encarnar. Entusiasmar-se és ser habitat per un moment diví”. En fi, continu pensant que es molt dificultós per als mallorquins. Que hi farem! “Nunca estamos a salvo de los que más nos quieren” (Manuel Jabois) i ho remata: “Mai ens podem amagar dels qui saben on ens amagam”.</div><div>Conta Isaac Asimov a la seva biografia que un dia, essent universitari, es va ajuntar a una timba de joc. Ho contà a son pare. “Com te va anar?” “Vaig perdre 15 centaus”. “Gràcies a Déu! Imagina't que els haguessis guanyat”. Gran resposta, contra el vici de jugar. Perdre ensenya més que guanyar? És ben adient el que deia Bernd Heinrich :“Com sol ocórrer, el més interessant sol ser el més inesperat”. Inesperat va ser el meu encontre entre ornitologia i música clàssica. Dave Langlois, un ornitòleg londinenc de 73 anys ha publicat Els cants de les aus. L'orfeó oblidat. Allà hi diu que les dues millos aus, a l'hora de cantar, són, primer la mèl·lera i després el rossinyol. La mèl·lera és com Bach, les melodies sinuoses d'un oboè a una cantata, i el rossinyol és Beethoven, com en un dels seus darrers quartets, furiosos. El rossinyol té més de mil síl·labes en el seu cant i no es repeteix, en canvi la mèl·lera és un ocell amb una única frase que varia sense límits. Un altre dia els parlaré de Mozart i el seu estornell.</div><div>Atribuït a Maquiavel: “No cal guanyar per la força el que es pot guanyar amb la mentida”. Recorda vagament aquell lema jesuític que diu: “Val més demanar perdó que demanar permís”. Les dues cites anteriors són el preàmbul del que ve ara. Segons Marta D. Riezu, i en sentit metafòric “L'obertura de les botigues de 'Todo a cien' va ser el nostre gran salt endavant cap a la desconeguda abundància. De tenir poc i dolent, vam passar a tenir molt i dolent”.</div><div>En un conte de vacances publicat a una revista, aquest estiu, Aixa de la Cruz es sincera amb el lector. Parlant de ca seva: “En aquesta casa i en aquest poble he conviscut amb dos marits diferents i amb diversos amants, em vaig estrenar i em vaig jubilar com a tècnica de llums, hi vaig tramar La línea del frente i hi vaig escriure la meva teis doctoral...” Deu n'hi do, quanta vivència, quanta vibració deuen acumular les parets d'aquesta casa!</div><div>Però anau alerta davant les coses del dia-a-dia: “Davant els fets quotidians, per favor, no digueu: És natural. En aquesta època de confusió organitzada, de desordre decretat, d'arbitrarietat planificada i d'humanitat deshumanitzada, mai no digueu: És natural. Perquè tot pugui ser canviat algun dia” -es de Bertold Brecht. Un clàssic. “Un clàssic és un com llibre que mai acaba de dir el que tenia per dir” (Italo Calvino).</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div><div> </div><div><br /></div><div><br /></div>General2023-10-10T10:28:27ZjcmllonjaConverses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139352
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/catedral-erwinhubert.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat.</div><div><br /></div><div>La cita era per berenar a l'Hotel de Mar, que ara és de Melià, dels Escarrer vaja. “¿Recordes aquelles enravenades” diu en Jordi “d'aquells estius quan encara érem massa joves per anar a lligar estrangeres i ens havíem de conformar amb les nostres conegudes, a les 'reunions' que ens muntàvem amb el pick-up que ens havien comprat els nostres pares?” “Sí, i si t'aferraves massa elles t'empenyien, tenien molta manya. El primer pic que ho vaig fer va ser amb una guiri a la platja d'Illetes, quasi era de dia i anava bastant begut, degué ser un desastre per a ella, per a mi va ser com haver nascut, el primer dia de la meva vida, tan important és el sexe quan ets jove!” “Just ara! D'aquella despreocupació ara som a unes rutines vitals, agradables però rutines. La vida... això ho deia perquè record que anant a Illetes veia com construïen aquest hotel”.</div><div>En Jaume ens regala el seu saber enciclopèdico-turístic: “Va ser construït per Tomeu Buadas, de la mateixa família que uns anys abans havia recuperat l’Hotel Formentor. L’encàrrec va ser per a l’arquitecte català José Antonio Coderch de Sentmenat. Malgrat que l’autor digués que era la seva pitjor obra, l’arquitecte Pere Nicolau creu, en contra de l'opinió del seu autor, que és una de les millors obres de Coderch i un desaprofitat paradigma del que hagués pogut ser l'arquitectura turística de Balears. “No tots els hotels han tengut aquesta qualitat” comenta en Joan “N'hi ha centenars de pèssim gust” “Va ser inaugurat pel ministre Manuel Fraga Iribarne el 1964 com l'Hotel núm. 1000”. “Recordau que Fraga demanà, a Cala Galdana de Menorca, qui hi havia construït aquell monstre, i l'amo era devora?” “Qui sap si això era dins la ment del falangista Fraga quan el dia de la inauguració de l’Hotel de Mar, digué: “Confío en que la inteligencia, sensibilidad y celo, jamás escatimados en esta isla en su largo recorrido por su doctorado turístico, presidirán por mucho tiempo las horas de su futuro”. Vaja! El berenar oferit per la xef Marga Coll ens redimeix dels mals averanys de l'autor dels nostres llibres de Formación del Espíritu Nacional.</div><div>“Vols dir que t'estrenares per devers Illetes?” Demana en Gori “Hi devies sentir bé?” “Perquè ho dius?” “Idò ja veuràs perquè ho dic; la tercera dona de Hugh Hefner l'editor de la revista eròtica Playboy diu a les seves memòries que el magnat prenia tanta Viagra que va acabar quedant sord, no cego, sord, i no és una metàfora sinó un efecte secundari del consum excessiu d'aquesta medicina. Així i tot encara deia que preferia ser sord que no poder enravenar.”</div><div>Bé, hem de berenar o que? La carta del berenar en avisa que emprenem “un exquisit viatge de sabors i textures de més de dues hores de duració per la gastronomia tradicional de les illes, i amb increïbles vistes a la mar. Gaudeix de l'alta cuina mallorquina amb un toc d'avantguarda, de la mà de la prestigiosa Xef Marga Coll. Fruites texturades; Embotits i formatges excepcionals, etc, etc...” Bono!!</div><div>“Jo no me puc menjar tot això” diu en Joan. “Tu deus tenir un TCA”. “Un que?” “Un trastorn de la conducta alimentària!” “És el resultat de la falta d'autoestima o del fracàs en la gestió de la pressió familiar o social”. “Vaja! A mi el que em fa menjar més és l'ansietat ecològica, per això del canvi climàtic i la por a una guerra mundial atòmica derivada de la guerra d'Ucraïna”. “Totes aquestes coses més que derivar-les en ansietat, per molt ecològica que sigui, millor que les derivis cap al TAC, però, de menjar més!” “Encara més! Si ja pes 120 kilos!” “Idò no pensis tant!” “Eco-ansietat pel canvi climàtic? És un concepte interessant! Eco-ansietat és el que va sentir el meu fill petit quan la seva mestra li parlava del forat d'Ozó... Bé, si a això hi afegim la Intel·ligència Artificial, ja podem fabricar una distòpia per demà, quasi a tocar”. Entra una parella que s'asseu a la taula del costat. Ell te pinta de traficant de Fentanilo. Pel fil musical sona el By the waters of Babylon en la versió de Quimi Portet.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>General2023-10-10T10:26:28ZjcmllonjaLa culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins ?
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139351
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins?</div><div><br /></div><div>Llums i ombres de la temporada turística, es titulava un editorial de Última Hora, després hi llegia l'entrevista amb un petit hoteler d'Illetes i quan li preguntaven si hi havia saturació, responia, com tots, que sí, que era puntual, en el temps i en llocs assenyalats i donava la culpa al turisme residencial de pisos, cases i xalets. El que per a uns era bo -participar dels beneficis del turisme, donar vida a foravila, incentivar els petits negocis locals...- per a uns altres tenien la culpa de quasi tot. Qui en té la culpa? Es demanava Miquel Molina. Els hotelers, solen ser els dolents de la història per a la majoria de gent, queixosa de l'excés de turisme dels darrers anys, els hotelers, es diu, són personatges que acumulen riquesa i se'n duen els guanys a invertir fora de Mallorca, que és munyida fins a l'exhauriment, i a més són, a la vegada, responsables i sofridors del turisme d'excessos que darrerament volen canviar de localització: renous, sempentes, delictes... provocant la maduresa i la senectut dels espais turístics ocupats.</div><div>Ja el suplement 'Dinero' de La Vanguardia estava dedicat a això: “Turistes, odiats però rentables”. Un sector que genera 160.000 milions d'euros, un 13 % del PIB de l'Estat Espanyol no és una qüestió banal, sinó que toca els mecanismes més delicats de la generació de treball, malgrat sia de baixa qualificació. El turisme, després de la pandèmia, s'ha regenerat de manera explosiva. La venguda de visitants i la despesa turística encara pot pujar més, malgrat l'alça dels preus, degut a la fortalesa demostrada per la demanda. En definitiva, som on érem: el turisme és valorat com un dels gran motors econòmics i criticat per la seva baixa productivitat i pels seus impactes negatius sobre la societat i el medi ambient. Això per al turisme hoteler, però, i per al turisme residencial? El que usa Airbnb o plataformes similars? Els habitatges turístics suposen menys de l'1% del parc residencial, però tensionen el mercat immobiliari i, per als hotelers, el mercat turístic. Incrementen el preu de l'habitatge i generen problemes amb els veïnats, a qualsevol punt de l'Estat, és un fenomen que s'ha generalitzat a tot el món, la gentrificació té una pota dels habitatges turístics residencials, que provoquen la pèrdua del sentit de la ruralia i la idiosincràsia dels barris tradicionals, siguin legals, o il·legals, que n'hi ha molts, sobretot a les ciutats. Aquest tipus de turisme gasta el 80 % del seu pressupost en compres a supermercats, restaurants, oci i cultura i un 20 % és queda per al propietari de l'habitatge i els intermediaris, essent per tant un dinamitzador de moltes funcions del territori.</div><div>Però quan es produeixen disfuncions generalitzades, com és el cas del que succeïx als centres històrics de les ciutats, es culpa al turista de que de cada pic siguin més inhabitables i que provoquin la fuita o expulsió dels residents tradicionals. No es sol culpar als propietaris, des d'un senzill posseïdor d'un habitatge sol fins als opacs fons voltors d'inversió immobiliària. A Barcelona, Nova York, Londres, Paris, Venècia, Florència, Lisboa, San Sebastià, Màlaga, Palma... i m'atur aquí, però la llista es immensa, molts dels seus ciutadans manifesten fòbia i miren de fugir de la marabunta de turistes i els seus efectes col·laterals. Per moltes solucions diversificadores que s'intentin cap igualarà la rendibilitat del lloguer turístic, ni als qui estan disposat a pagar barbaritats pels negocis subsidiaris i pels pisos als centres de les ciutats. I les perifèries urbanes? Encara no tenen suficient atractiu per a la deslocalització comercial, i no en parlem de la cultural. En definitiva, els qui volen minimitzar aquestes problemàtiques, hotelers i governants, no entenen que darrera les pintades de “Fora turistes!!” es mouen mecanismes molt més profunds que la voluntat expressada per un jovenet amb un spray, embrutant una paret venerable d'un centre històric urbà.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-10-10T10:24:26ZjcmllonjaDalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139350
<div><br /></div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ginkgo_biloba_ovule.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor</div><div><br /></div><div> </div><div>Es parla, enmig del carrer, d'arrabassar arbres. Sobretot ametlers morts. Però també figueres. “Els ametlers, pareix mentida” és n'Andreu de Papauva “però, quan els estires amb el tractor, vénen, amb un bon pa de terra, en canvi ses figueres se resisteixen, tenen ses arrels escampades i una rel mestra, com un ganivet, costa, i això que sa llenya de sa figuera és fluixa i no serveix per fer foc”. “A no ser a qualque fogueró devers Sant Antoni,” puntualitza en Miquel Crosta “on una bona arrel crema i fa espires”. “S'acaba el nostre paisatge de sempre”. “Pensa! El canviarem, ara amb oliveres, vinya i garrovers la cosa serà un poc diferent”. “Pensau” els dic “amb lo que va passar quan sa fil·loxera destruí totes ses vinyes de Mallorca! Hagué de néixer un paisatge nou”.</div><div>Veig aigua que raja pel carrer i li deman a n'en Tomeu Caiolí d'on vé. Sense dir res m'agafa de la mà i me du al cap de cantó, m'assenyala el terrat dels francesos: “Maria Juana!”. Efectivament, tres enormes cossiols de 'Maria' guaiten per damunt l'arrambador. “Sa gent s'ha d'entretenir de qualque manera” li dic. “Vaja!” Diu ell “si fos per sembrar bledes ho trob normal gastar aigo, però per sa droga... que vols que te digui? N'has fumada mai tu?” me demana. “Ves!” li dic “quan era jove!” “Idò t'hauràs de confessar”. “Jo” me diu “quan mos feien anar a confessar, de jovenets, ho tenia ben estudiat, li contava a n'es capellà: un pecat mortal, un de venial i una senalletada de mentides. I sempre me va anar bé. En vaig sortir amb tres avemaries i un pare-nostro. Sempre cercava anar amb Don Simó a confessar-me, perquè s'adormia quan li contaves els pecats”. Record molt Don Simó, era el capellà més “liberal”. Jo era nin i el vaig veure un dia que arribava a un bocí de terra, que era seu, amb sotana. Just sullanes se va llevà sa sotana i davall anava vestit com un homo normal, amb calçons i camisa. Agafà un xorrac i pegà un bot damunt una perera i començà a xorracar branques... vaig quedar astorat!</div><div>Toquen campanes de mort. Surt la gent a demanar qui és? De damunt un balcó na Joana Mistenga diu: “És l'amo en Bernat des Coster!” “En Toni des Coster, es seu fill, no anirà a n'es funeral!”, diu en Cosme Monjo. “Perquè?” deman “és son pare!”. “Idò t'ho diré: se va estravenir que en Toni, fent marxa enrere després d'haver-lo anat a veure, l'hi atropellà es seu moixet i se va emprenyar tant l'homo que el va deixar sense herència, només sa llegitima. No se tornaren a xerrar pus”.</div><div>Faig coa al forn. Davant jo en Guillem Puntí, de s'Arraval. “Guiem com va?” “No molt bé Climent. A sa dona demà li han de passar es tubo”. Això volia dir que li havien de fer una colonoscòpia. “No serà res!” Dic. “Ahir mateix encara me va dir me n'afluix, i no ho deia mai! Quan entrava a n'es galliner, es gall de llavor li feia 'frente'. I me va dir: me n'afluix, no hi vull entrar”. “Saps que?” Vaig dir “Jo te faré sa manicura! I amb ses estisores de podar li vaig tallar els dos esperons a n'es gallet aquell valent; va quedar com acoquinat, empardalat, però te puc assegurar que va aprendre sa lliçó: l'amo és l'amo, per beneit que sigui!”</div><div>Faig la xerradeta, prenent un cafetó, amb en Francesc d'Alpenca, el nostre poeta. Havia escrit i n'estava orgullós un llibre de poemes que havia titulat: Merlot. Un dels seus enemics li va dir, un dia que se'l trobà per Ciutat: “M'han dit que has escrit un llibre que se diu “Bossot”. Resposta: “Encara, que jo sapi, no he escrit res sobre tu!” Poeta, però amb sentit de l'humor. En Joan Brossa no ho hagués fet millor.</div><div>Retorn a ca nostra. La costa es de cada any més mala de pujar. “Tornam vells i mos pansim” li dic a madò Miquela Briuxona. Però és l'estiu! Quan obr la porta em ve al cap aquell trosset d' Il·luminacions d'Arthur Rimbaud: “Ell és l'afecte i el present, / perquè obrí ca seva a l'hivern escumós i a la remor de l'estiu”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-10-10T10:21:24ZjcmllonjaConverses per Palma amb dimissió, narcisissisme i malestar. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139349
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/L1140010-LAB.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Converses per Palma amb dimissió, narcissisme i malestar</div><div><br /></div><div>“Europa és el museu del món, un parc temàtic del passat”. Ho diu Francesc Muñoz. “Un continent amb ciutats sobreexposades a la visita turística que generen l'expulsió de la població, que acaba dimitint de la seva ciutat”. “Dimitint! Que te pareix secretari! Quan dimitirem nosaltres de ser ciutadans de Palma?” Demana en Ferran. “Ara això és mainstream”. “Ara ho diuen molt mainstream. El mainstream, ja sigui un llibre, una idea, una cançó, una audiovisual, és el que abraça i accepta una part important de la població. Però és veritat. Palma es torna insuportable a l'estiu!” </div><div>“Venga! Ens farem un selfie amb tota aquesta marabunta de turistes! Deu ser narcissista fer això?” Demana el nostre filòsof de capçalera. “Avui ens insuflen somnis de fama i riquesa inmediats, a part de exposar-nos a les xarxes amb selfies amb tothom, esperant els 'm'agrada' o esperant el màxim nombres de seguidors a les xarxes socials”. “Home!” dic jo “el narcisista no pot viure sense una audiència que l'admiri!” “Possiblement”, replica “però avui en dia no hi ha antídot millor contra el narcisssime que l'autoajuda”. “Quin embolic!” Diu en Ferran “Un excés de narcissime només es cura amb un excés d'autoajuda? Descobrir el teu interior al mateix temps que es provoca i es mostra en excés el teu exterior? Au! Au! Au! Anem a beure una canya, tu!”</div><div>Passam per un carrer on hi ha, una devora l'altra, cinc immobiliàries: és la costa del Conqueridor. On hi havia hagut el Convent de Sant Domingo, enderrocat després de la Desamortització de Mendizábal. “Les ciutats perden habitants perque l'espai urbà entra en el mercat global i els residents no ho poden pagar” ho he llegit a El malestar de la ciudades de Jorge Dioni López. “Així, molts d'aquest immigrants de luxe amb frequència adquireixen edificis no per a viure o treballar sinó com a béns d'inversió. Aixó condueix a la ciutat-mercaderia, ciutats quasi enterament en venda”. “Com Palma idò” diu en Toni. “Certament. I una ciutat sense veïnats, comerços, espais, infrastructures, institucions, edificis públics deixa de ser ciutat. Malament ho tenim. Com diu Dioni, que ha escrit també La España de las Piscinas: “El Partit Turístic i el Partit Immobiliari han guanyat les eleccions!” “I també el Partit del Renou, dels bars i cafeteries renoueres!” Afegeix un servidor. “I ara vos faré una cita ad hoc: “Deixar de valorar el que és públic, aboca a no entendre per que hem de valorar més la llei -el bé públic per excel·lència- que la força” és de Tony Judt. </div><div>“Carpe Diem?” perquè no, però, al tanto! Carpe diem, i ho diu Charles Senard, no es refereix tant a tastar els plaers de la vida, sinó a saber concentrar-te en el moment present i alliberar-te de l'angoixa del futur”. “Vaja idò és com la Mindfullness?” dic jo. “Venga no diguis collonades!” “A un servidor”, dic, “el que li proporciona plaer són els records, he tornat vell! Sempre estan a la meva disposició, ningú els me pot prendre i ja sé com fer-ho per seleccionar els qui vull, els qui no, han desaparegut. Nostàlgia? No, és una mescla del carpe diem i dels meus bons records” “I els dolents?” demana en Carles. “També hi són, però ja tan analizats que només et venen al cap les conclussions que n'has tret”. Ciutat està estibada de gent.</div><div>Passam per l'avinguda d'Antoni Maura carregada de botigues de souvenirs horrorosos. “Els souvenirs són cultura? Vos ne riureu, però tan pot ser alta, com baixa, com popular, la cultura de la que formen part els souvenirs. Recordau que Andy Warhol ja va decretar que una caixa de detergent o un pot de menjar enllaunat podia ser art i, per tant, disolgué els límits entre alta i baixa cultura. O no?” “I el wàter de Marcel Duchamp?” demana en Joan.</div><div>Climent Picornell</div><div> </div>General2023-10-10T10:19:51ZjcmllonjaJardins d'altri amb penediment, jueus i poc esntusiasme. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139348
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc entusiasme</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Els Jardins d'altri són pellucades, d'ací i d'allà, desordenades i sense pretensions. Començarem amb Josep Conrad per després anar morint, malament, “L'únic que pots esperar és algun coneixement sobre tu mateix que arriba massa tard: una cuita inextingible de penediment” (El cor de les tenebres). Baixam de nivell: “Tots els canvis, inclosos els més anhelats, tenen la seva malenconia perquè els que deixam enrere és part de nosaltres. Hem de morir a una vida abans d'entrar a una altra” (Anatole France). Degenerant, degenerant, vegin l'arrancada d'un petit article : “L'importat d'anar-hi pot ser la capacitat de tornar. Cert que hi ha destins dels que és millor no retornar. Com hi ha orígens que és millor no revisitar...” fa mal no estar-hi d'acord, és de Berna González. “Tots caminam cap a l'anonimat, però els mediocres hi arribam un poc abans”. Jorge Luís Borges escrigué això, no ho va dir exactament així, m'he pres la llicència de canviar 'arriben' per 'arribam'.</div><div>Oscar Cornejo coproductor del programa “Sálvame”, per justificar que la Telefems (“Telebasura”) no existeix, després de definir-lo com la manipulació de la informació, la conversió del sofriment en espectacle, la promoció de la pseudociència, les enganyifes per engreixar l'audiència... Pontifica: “Dir que un senyor va morir i va ressuscitar es pot considerar una manipulació de la informació. Narrar la seva tortura i mort amb pèls i senyals es fer del dolor un espectacle. Convertir aigua en vi és pseudociència. I prometre la salvació eterna és una esca molt poderosa. Així, si filam prim, la Santa Missa que emet la televisió pública és telefems. Però evidentment la Santa Missa no és telefems. I no ho és perquè la telefems no existeix”. Clar i llampant. No?</div><div>Del fems a la ciència. Donen el premi Abel, el Nobel de Matemàtiques, a Luis Caffarelli, argentí, expert en un dels temes sempre presents en qualsevol camp de la ciència: “Les equacions diferencials amb derivades parcials”. Idò. Pareix el títol d'un llibre de poemes o l'inici d'una novel·la utòpica, però descriuen una cosa tan subtil i normal com és el moviment de fluids. Aquí és adient recordar que “Quan el científic va a la caça de la veritat seguint una via única i contínua, s'exposa a capturar només la seva ombra” (Paul Valéry). I si ho deixen escrit a un llibre, recordem el que a George Steiner li demana Borja Hermoso: “Que que és ser jueu? Un jueu és un home que quan llegeix un llibre, ho fa amb un llapis a la mà, perquè està segur que en pot escriure un altre de millor”.</div><div>Ianko López conta que en un episodi de Las chicas de oro, una sèrie de TV que descriu un estol d'històries de dones velles, Sophia Petrillo, una de les protagonistes, com que no li fan cas, organitza les seves pròpies exèquies. Quan els convidats la troben viva, s'ofenen: “És molt egoista de part teva que no estiguis morta!” li diuen. I ja que surt la mort... “La Intel·ligència Artificial”, diu en Nick Bostrom “pot ser un risc per a la humanitat, que ens farà revisar conceptes com la democràcia, la identitat o la mort!” No serà tant! Que fa aquest que ho diu? És filòsof. Ca barret! Pensa massa aquest home, és dels qui cerca un altre culpable, després que la Globalització ja no fa por a ningú. Hem guanyat al Covid!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-10-10T10:17:18ZjcmllonjaSopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139347
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/AguadorCopa011.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire </div><div><br /></div><div>Abans servia per donar conversa a qualsevol i quedar bé. Ara, en canvi, he tornat vell, lleig, gras i malsofrit. M'estranya que encara hi hagi amics que em conviden als seus sopars multitudinaris estiuencs. Enguany m'ha tocat entre una femme fatale i una al·lota que semblava una purissimeta. Més tard me'n vaig témer que els papers estaven canviats.</div><div>Hi ha un metge que parla de caça, un professor que parla de ciclisme, la femme fatale que només parla del bodhisattva, una via budista cap a no sé on, la d'enfront meu que parla de les seves vinyes, quan l'he besada, en les presentacions, he tengut la sensació de tocar una cosa grassa i flonja amb un sostenidors enormes.</div><div>Han llogat un cuiner de Sa Pobla, en Toni Mistedis, que és especialista en arrossos, amb un ajudant, poeta de professió. Quadres de Miquel Barceló i, ben al mig de la sala gran, la taula LC6 negra dissenyada per Le Corbusier. Tot al seu lloc, minimalista però caríssim, hi ha els amics rics de fa poc, algun botifarra, i jo, pobre de solemnitat, però amic dels amfitrions. Avui, idò, arròs pobler, perfumat i coent i mil delicatessens preparades per un càtering d'aquests que duen menjar de luxe, però amb vins mallorquins, 'cal fer país!' diu l'amo de la casa. Al final no hi pot faltar el té matxa, és la beguda obligatòria, abans dels destil·lats, “és un gran crema-greixos i un prebiòtic natural”, ens fa propaganda la madona de la mansió.</div><div>Les senyores s'han sotmès a tortures diverses entre les quals destaca l'estirament de la cara i la modificació de pòmuls i dels morros, pareix que totes volen ser rosses, estar més primes, tenir més pit i un llavis carnosos. “Que mirau primer d'un home o d'una dona?” Demana una al·lota d'aspecte virginal. Després de dir les collonades dels ulls, o de l'expressió, surt el que toca: el cul i les mames. “Aquestes senyores que s'arreglen tant ja ho saben el que es mira primer, o no? Per això s'arreglen el que s'arreglen!”</div><div>La meva veïnada, que fins ara havia estat callada i que du un rellotge 'Baignoire' de Cartier -aquell que sempre duien Jane Birkin i Catherine Deneuve- diu: “No crec que s'hagi de menystenir la pel·lícula Barbie així com així, també Ernst Lubitsch o Howard Hawks feren comèdies lleugeres que parlaven de veritats profundes”. Vaja! Una reflexió intel·ligent pens i la vull corroborar: “Efectivament, com la metàfora dels Germans Marx que quan s'acaba la llenya de la caldera, cremen trossos de la fusta del tren, per continuar el viatge cap a enlloc”. En aquell moment, tothom admira el “quarto embetumat” estil de l'antiga pastisseria de Can Frasquet, que ens han servit.</div><div>Una al·lota que va amb botes texanes de mitja canya de Can Mora i minifalda, una combinació explossiva, diu : “Abans es donava la culpa de tot al Dimoni, després al Sistema i ara a la Globalització, d'aquí poc es donarà a la Intel·ligència Artificial! I nosaltres? Que no hi tenim res a veure?” “Gens ni mica”, respon un satisfet homenot amb una brotxeta de llagostins torrats dins la boca. Un, que no s'ha llevat les ulleres de sol i que du una americana que faria empegueir a Xavier Sala-Martin, a la fi xerra: “Jo crec que l'obsolescència programada de la tecnologia que ens venen és molt semblant a l'envelliment del cos humà, programat per deu-nostro-senyor. ¿No podem imaginar que les màquines també tenen por?” A l'orella dic a la meva veïnada: “Aquest argument és el de Blade Runner la pel·lícula de Ridley Scott, poc original l'individu aquest”. I ella continua citant Andrei Tarkovski, Stanislav Lem, Ursula K. Le Guin, Kubrick... Quin avorriment! Preferesc els tebeos de ciberpunk! És el moment que aprofit per anar-me'n.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-10-10T10:15:17ZjcmllonjaDalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139237
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/1129579062_1_3_4_1.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne</div><div><br /></div><div> </div><div>M'aixec de bon dematí i me venen al cap els versos que va escriure Ricardo Reis, que també era Fernando Pessoa, en la seva Oda Marítima: “El matí d'estiu és, encara, un poc fresc, / hi ha una lleu somnolència de la nit en l'aire agitat”. La fruita d'estiu inunda la casa. Albercocs, prunes, peres, melicotons, figues-flors... qui dona del que té, menja del que no té. Enguany les més abundoses són les prunes. Les falzies ja han partit, ara ho fan a començament de juliol, i el cant de les mèl·leres ja no és interromput per la piuladissa dels estols d'oronelles. Foravila s'ha tenyit de groc, excepte els bocins de vinya i oliveres que de cada dia són més, els ametlerars, en canvi, fan mala cara, i els grans figuerals fa temps que els han arrabassat. </div><div>“Han aparegut un parell d' “horts” de plaques solars, un d'ells gegantí en el camí que va cap a Porreres i Felanitx”. Hi ha divisió d'opinions a la rotlada que ho discuteix, “diuen que hi ha pagesos que hi cultiven tomàtigues de ramellet davall els panells solars i les guardes de mens hi poden pasturar” segons en Cosme Bovatí. “Deixa, deixa! Són un mal-te-toc-pesta pel territori, a part de lo lletjos que són i lo contaminants pel paisatge, hi ha el perill de que quan acabin la seva vida útil, uns vint-i-cinc anys, quedin abandonats allà on són”. “És una pena que una energia alternativa, neta, generi aquests altres problemes” es lamenta na Pereta Macip.</div><div>Veig que fan obra a ca madò Meta, famosa per la seva franquesa. A n'en Biel Caló li arribava un rebut de sa contribució d'un nínxol del cementeri i el pagava, però no sabia molt bé on era, ni si era seu. Fins que un dia ho va voler aclarir i a l'ajuntament li varen dir que no era seu sinó que era de madò Meta. Va anar fins a ca seva i li va explicar. Madò Antonina Meta va reflexionar una bona estona i li va dir: “Saps que farem? Jo t'hi deix estar fins que me mori. I en arribar es moment que jo l'hagi de mester, te n'has d'anar!” I li va envergar sa porta pels morros.</div><div>Al cafè quasi no hi conec ningú. Nouvinguts del Marroc i de Sud-amèrica, europeus del Nord, externs de tota casta. No és rar el que me deia na Miquela Bou de que havia arribat tanta gent al poble que li costava reconèixer-la. “Veuràs tu lo que em passa: Pels carrer no conec ningú, en canvi me'n vaig a n'es cementeri i els conec a tots. Quina cosa eh?” Molt exacte el retrat sociològic! Deman un entrepà de sobrassada, aquí la tenen bona, la fan ells. Van passant els anys però encara ens fa gràcia i la contam i contam... Diuen que en Llorenç Curt berenava d'una bona llesca de pa amb sobrassada en bon Divendres Sant, en un temps en que els capellans comandaven molt. Va passar el senyor rector i en veure'l li diu: “Llorenç no saps que en Divendres Sant no poden menjar sobrassada? El Bon Jesús és mort!” Respon en Llorenç, amb sa boca plena: “Idò, no sabia que estàs malalt!” Somric lleugerament. Un veïnat de taula fa l'elogi de la ceba del conill amb ceba. Té raó, quasi és més bona la ceba que el conill. Cansat de que mancabás sempre, un dia en vaig fer un sac, de ceba. N'hi va haver per na Bet i sa mare!</div><div>Parlant de ceba, en Jordi Gotzo s'ensuma les mans: “He arrabassat cebes aquest dematí i ses mans encara me fan olor, no fuig” Vaig recordar sa padrina: “Les t'has de fregar amb un brot de julivert. I si culls tomàtigues, quan acabis n'has de xapar una i fregar”. Vaig quedar com un expert. Pas per davant sa posada dels Cadeners. M'hi top en Toni de na Conieta que la se mira: “Ses cases dels senyors s'han abolides a la vila, si no cau una persiana, cauen els galfons... quina diferència de quan dirigien i sotmetien la vida des poble els qui tenien possessions o fàbriques.” Cacics i capellans, quina època varem viure! </div><div>Torn a la frescoreta de ca nostra. Damunt la catifa que vaig dur del sud de Marràqueix, gòtila, poc fina, hi tenc una estesa de llibres. No hi falten mai algun dels toms de les obres completes de Josep Pla, ni algun altre dels Assaigs de Montaigne. Al començament del seus Assaigs, Montaigne confessa al seus lectors: “Som jo mateix la matèria del meu llibre”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-09-07T12:47:01ZjcmllonjaJardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139236
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/homeless%20crist%20bloc.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano</div><div><br /></div><div>Els nostres Jardins d'altri formen part d'una recerca indecisa i asistemàtica del que diuen pel món. Venga idò! Aquesta dita que segueix no sé si és una collonada o té un immens sentit: “Recordo aquelles vegades en que no saps si ets molt feliç o estàs molt molt trist” (Joe Brainard). Són aquests pensaments, no sé si dir-los adagis, que et fan aquesta sensació, o de bluf o de gran veritat. Vegin: “Voten l'extrema dreta perquè són d'extrema dreta. Així de fàcil, així de senzill” (Carlos Zanón). No cal cercar-li més justificacions socials o psicològiques al vot. Passa el mateix amb alguns proverbis xinesos o, en aquest cas, centre-europeus: “Tot es dilueix en la totalitat -digué el ratolí- i va compixar la mar” (Proverbi hongarès).</div><div>El fet que els poders públics rescatassin els depositants del Silicon Valley Bank, banc en fallida, pot conduir a un perill moral. Com bé tuitejava Barry Ritholz: “De la mateixa manera que no hi ha ateus a les trinxeres, tampoc hi ha liberals durant una crisi financera”. Les trinxeres... de París? Diuen que Daniel Cohn-Bendit -un dels líders del Maig francès del 68- va dir al sociòleg Alain Touraine: “Perquè els reformistes com vostè tenguin èxit, els revolucionaris com nosaltres hem d'intentar revolucions fallides”. Pot ser un pensament cínic. El cinisme, però, és com un acte de defensa, o d'atac, a vegades; qui no ha estat o s'ha fet el cínic en algun moment d'una conversa o d'una discussió? Joe Liebling deia que “el cinisme és sovint el subproducte vergonyós de la inexperiència”; en canvi Bell Hooks ho tenia més clar: “el cinisme és la màscara darrera la qual s'oculten el cors desil·lusionats i traïts”. Em qued amb la segona versió.</div><div>De totes les maneres en qüestió d'ideologies, la cosa va en caiguda lliure. “Les ideologies de la meva joventut s'han desgastat i ja ningú creu en elles. La meva generació tenia respostes per a tot. Ara no tenim ni preguntes.” Ho diu l'escriptor Abrasha Rotemberg, que ja ha passat els noranta anys, i que deu haver tengut la possibilitat de discutir-ho amb els seus fills: el músic Ariel Rot i l'actriu Cecília Roth. Dreta i esquerra, però, mantenen encara les seves partions, vegin: Tot menyspreant la Memòria Històrica, Ángel Garó, “homosexual, de dretes i humorista sense puta gràcia, hauria de recordar que un dels assassins de García Lorca es vantava d'haver-li fotut "dos tiros en el culo por maricón". Ja que parlava de Memòria Històrica... Així ho descrivia en David Torres.</div><div>“L'art no hauria de tenir moral, si en té és propaganda”, ho diu l'escriptora Ottesa Moshfegh explorant els límits de la correcció política. Abans parlàvem del cinisme i la correcció ens fa caure, molts de pics, en la pedanteria. “L'infern és la cura per a un pedant que treu a relluir el bon criteri” (Maria Padilla). Glup! Aquesta Padilla em retrata, per pedant i pel malament que em va a mi demanar el bon criteri, el terme mig, el 'tenir coneixement' pels altres, tal com m'ensenyà ma mare. Una bona cura per a la pedanteria és parlar poc, o callar. La poetessa Alda Merini: “M'agrada la gent que escull amb molt de compte / les paraules que no dirà”.</div><div>Ens hem posat seriosos amb la pedanteria i el cinisme. En un lloc lluny de les dues la model senior Pino Montesdeoca declara en una entrevista que té una cussa a qui li diuen 'Pink' i un ca... que li diueeen? Idò 'Floyd'. Na Pink i en Floyd. Se pot tenir més imaginació? Ho dubt. Per acabar, una de les crítiques de teatre més intel·ligents que he llegit començava així: “Les obres de Goldoni són fresques i previsibles com un gaspatxo”. Era de l'Oriol Puig i Taulé, lluny d'això que en deim a l'acadèmia 'cites d'autoritat', preferesc els aforismes de persones que en saben molt, sàvies, com el jugador de futbol Alfredo Di Stéfano: “Jugamos como nunca, perdimos como siempre”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>General2023-09-07T12:45:26ZjcmllonjaGeneracions: silenciosa, boomers, X, millenials, centennials, Alfa... Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139235
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_1870%20fabiolers%20de%20colors.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Generacions: silenciosa, boomers, X, millennials, centennials, Alfa...</div><div><br /></div><div>Ho escric per aclarir-me un poc, ajudat per la Viquipèdia. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat generation? El significat biològic de generació fa temps que ha deixat de tenir sentit. Ara, darrera cada cap de cantó, en guaita una de nova. </div><div>Comencem per la Generació Silenciosa (els nascuts entre 1928-1948). Segons E.C. Brands és filla de la Gran Depressió, l'hereva dels meravellosos anys 20, però també la generació que va viure amb els seus pares la tragèdia de la II Guerra Mundial i, en el cas d'Espanya, la Guerra Civil. Per això, van al que és segur i a no arriscar, les seves senyes d'identitat. Se senten més còmodes practicant l'estalvi i sent meticulosos amb les despeses, es divertien amb el passeig, la lectura, passar el dia fora amb la família...</div><div>Els Boomers (1949-1964) Fills del Baby boom, l'explosió demogràfica de la postguerra; van néixer en plena dictadura i visqueren les primeres lluites pels valors socials. Una generació ambiciosa, però que valora l'estabilitat. Es van criar amb la televisió i s'han anat adaptant a les noves tecnologies, a la seva manera. Realitzen activitats culturals i a l'aire lliure, sempre envoltats de família i amics. Anar a un concert dels seus grups favorits, al cinema, al teatre, a menjar a un bon restaurant o fer una passejada per la platja, són plans que els fan feliços.</div><div>La Generació X (1965-1980) La generació nascuda durant Transició -del franquisme al postfranquisme- ben estudiada per Víctor Pérez Díaz, amb la incorporació massiva de la dona a la feina i la reducció del número de fills, amb la paradoxa de què la societat s’omple de vells, però hi predominen els valors 'joves'. Aquesta generació, també coneguda com la de l'apatia, ha viscut fets polítics, socials i tecnològics que han canviat món. Es troben entre dos mons: són fills dels baby boomers i pares dels millennials, una generació frontissa. Ja no cregueren en déus, ni en els Reis, practicaren sistematicament relacions sexuals prematrimonials i no 'respectaren' els pares, en el sentit antic.</div><div>Els Millennials o generació I (1981-1996) Aquests, nascuts a partir dels anys 80 -els adolescents dels anys 90- foren ja, una generació de gent audiovisual. Jugaren amb les videoconsoles i començaren amb Internet. Són considerats nadius digitals, malgrat haver nascut en una època analògica. Se'ls exigeix una preparació major que als seus predecessors i competeixen en un món laboral marcat per grans crisis econòmiques i polítiques. Els agrada l'aquí i l'ara.</div><div>Els Centennials o generació Z (1997-2012) La Generació Google o els Zoomers, els qui arribaven de marxa més enllà de les sis, han crescut amb més aparells connectats, el telèfon mòbil evolucionat, Internet i Google. Segons Brand, malgrat la seva excessiva dependència d'Internet, són també paradigma del compromís amb el medi ambient i les causes socials. Consumidors exigents però, a vegades, la influència del món digital en el qual han nascut els du a ser impacients i impulsius. “La vida és la vida, però a mi m'agrada contar el que faig als meus amics i als meus followers”. </div><div>La generació ALFA (2010-2020), també anomenada generació tàctil. Neix amb totes els tecnologies i concepcions del món virtual que han sorgit una mica abans que tinguessin suficient edat per usar-les. El 80% dels bebès ja té algun tipus de presència a Internet en complir els sis mesos. La generació Alfa és la primera que en lloc de digitalitzar les seves pràctiques analògiques, ha de fer un esforç d'adaptació als ambients analògics. Estan acostumats a interactuar amb els mitjans digitals directament amb les mans. </div><div>I ja ha nascut, a partir de 2020, la generació Beta!</div><div>Ara, com poden veure, és defineixen les noves generacions a partir dels seus comportaments relacionats amb les tecnologies de la informació. Hi ha una reducció de temps d'una generació a l'altra, pels canvis tecnològics. Si bé la gent jove demostra una facilitat aparent i una gran familiaritat amb els ordinadors, en canvi, confia molt, un poc massa, en motors de cerca, ‘veu’ més que ‘llegeix’ i està exposada a no posseir habilitats crítiques i analítiques per avaluar l'excés d'informació que troba a Internet.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-09-07T12:42:57ZjcmllonjaConverses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139234
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón</div><div><br /></div><div>Passejam per la punta del Gas, can Pere-Antoni, cap al Portitxol, el Molinar i la Ciutat Jardí. El tràfic per Ciutat està a punt de rebentar. “I ara, aquests que mos comanden, ampliaran les carreteres i ficaran els cotxes fins el cor del barri antic?” demana en Cinto. Li contest: “Record unes paraules d'un urbanista italià qui, comentant aquesta política de la ampliació, posava un exemple: és com si a un malalt a qui li augmenta la diarrea el metge li receptàs un orinal més gros”. “M'he fixat que ara, a les campanyes electorals, es defuig dels problemes reals i s'usen elements distorsionadors”. És en Joan qui parla. “Ben veritat!” Li responc. “Encara record que l'ús mediàtic de la mamada que li va fer Mònica Lewinsky al president Bill Clinton va emmascarar problemes importants com la reforma de la seguretat social, el finançament de les campanyes o la posició dels USA a l'Iraq. Com diu Michaël Foessel “els polítics ens entretenen amb ells mateixos per no haver de parlar de nosaltres”.</div><div>“Palma mon amour!” Dic en veu alta: “Ni envaïda, ni acorralada, ni gentrificada, ni posseïda. Llibertat! La ciutat per viure-hi, la ciutat com una 'casa gran' que deia Rafael Alberti. La ciutat com una mare que de tant en tant renya els seus fills... O que ens avisa amb tocs d'alerta, amb senyes que hem de saber interpretar. Ciutat mare! Palma, sentimental, un enyor, un desig, un passat, un futur, unes ganes, com una nova libido per voler fer coses i per desitjar fer coses”. “I ara? Has tengut un orgasme?” demana en </div><div>Jaume Garau que ens avisa: “Avui hem d'arribar fins a Son Verí a peu”. I passam revista al paisatge urbà marítim d'aquest costat de Palma. “Des de la Porta des Camp fins al Molinar, hi havia un conjunt de fàbriques d’electricitat, d’adoberies, una refineria de petroli i magatzems que conferien una imatge totalment industrial a aquesta banda de Ciutat, molt diferent de la zona d' El Terreno. El Portitxol era un petit grup de cases sense cap hotel, que havia crescut seguint una mica l’ordenació que havia previst Bartomeu Ferrà ja el 1891. El Molinar era un barri de pescadors i obrers, i en canvi, la “Ciutat Jardí” que data de principis dels anys 20, impulsada per Josep Tous, empresari omnipresent en totes les iniciatives de Ciutat, es creu que comptava com a soci el també omnipresent Gaspar Bennàzar, “S'Arquitecte” per antonomàsia de Palma. De fet, l’hotel emblemàtic, que encara destaca ran de platja, va ser dissenyat pel qui era el seu amic i company de feina de l’Ajuntament, Jaume Alenyar. El conjunt es va conceptualitzar com un Balneari de Palma, més de cara a l’estiueig dels ciutadans que dels turistes. També es va produir el mateix procés de parcel·lació i urbanització a Can Pastilla”. </div><div>Davant aquesta lliçó d'història urbana en Rafel li canvia de tema: “Amb aquesta calor sempre me'n record de Summertime, la cançó, concebuda com un ària, que ja és un clàssic, i que Gershwin va compondre dins el musical Porgy&Bess l'any 1935”. “Fa tants d'anys?” Demana en Martí “Encara la senten cantar versionada per molta gent. A mi, en canvi, aquesta calor me trastorna i me fa cantar 'Don Toribio, Toribio, Carambola, la bola...!' Venga rumba catalana d'en Peret, 'No estaba muerto, estaba tomando cañas'. “Ben fresquetes supòs?” Li diu amb conya en Martí. “Estic preocupat”, diu “Per què?'” li deman “Pel progrés del reguetón! Aquest ritme urbà sud-americà, s'ha fet seu l'espai musical mundial. L'imperi del reguetón! Estam perduts!”</div><div>Passant del reguetón en Jaume continua: “Però serà la parcel·lació de Les Meravelles, la que tendrà una major consistència i desenvolupament, amb la famosa església construïda per l’arquitecte racionalista Francesc Cases. Els projectes d’urbanització de S’Arenal varen començar ben prest, concretament a 1913, de la mà un altre pic de Gaspar Bennàzar”.</div><div> “Reguetón? Ens queden els llibres” diu en Joan, “seran el nostre refugi, recordau el que deia Walter Benjamin, dels llibres i les prostitutes: 'els dos es poden dur al llit' “Tan prosaic en Benjamin?” “Bé, idò canvia la cita: 'Tot allò que amb raó denominam bell, com Palma, apareix de manera paradoxal”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div><div><br /></div>General2023-09-07T12:40:08ZjcmllonjaMés sobre turistes i residents de Balears. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139113
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/hotel%20san%20francisco.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Més sobre turistes i residents de Balears</div><div><br /></div><div>Parlam sempre de turistes i residents com si fossin personatges homogenis. I no. Són diversos i actuen diferent davant el fenomen del turisme a les illes Balears. Hi ha criteris que permeten la segmentació dels turistes des del punt de vista de conformació d’estereotips: turistes aventurers, estiuejants, culturals, esportistes, recreacionistes, familiars, organitzats, independents, influenciables, vacacionistes, ecologistes-vida sana, amants del bullici... A les Balears, els professors A. Garau i A. Serra, ja ho feren, així ens apareixien: “Els que no diferencien”; “Hoooligans –Baixos preus”; “Escapistes-Actius purs”; “No sé perquè he vengut”; “Familiars-Relax”; “Sol i platja, festa, amics i un poc d’esport”; “Escapistes-Culturals”, “Sensibles al preus”; “Naturalistes-Descobridors”... D’aquestes classificacions es dedueix que els beneficis més valorats són: escapar de la rutina diària, el sol i la platja i no fer res, així com tenir unes vacances tranquil.les. En quan als beneficis menys valorats: visitar museus, llocs històrics i monumentals, audicions de concerts i visitar parcs. Es destaca la valoració especialment alta que es fa del 'benefici' anomenat “alcohol a preus barats”. Aquests fets ens serveixen per al disseny d’estratègies futures, ja que ens permeten conèixer que els segments de baixa qualitat, són els que menys ingressos proporcionen, els que més molesten la col.lectivitat de residents, generant renous i afectant a altres segments de turistes, degradant la imatge del destí; són, també, els més vulnerables als vaivens cojunturals de l’economia i aquells que menys contribueixen a incrementar el benestar social i econòmic de la comunitat resident.</div><div>Això en quan als nostres visitants. I nosaltres? Els residents? L'acceptació del turisme per part de la societat receptora ja fou mesurat per un clàssic, el professor Doxey. Ens parla de cinc estadis pels quals es sol passar; la fase d'eufòria: les poblacions locals estan molt motivades, acullen amb alegria el turista i hi ha un sentiment mutu de satisfacció; la fase d'apatia: en tant que la indústria turística creix, la gent pren el turisme com quelcom pertanyent a la quotidianeïtat, una activitat per treure'n profit; la fase d'irritació: ocorre quan entren en acció els fenòmens de saturació i la població local tota sola no es pot ocupar del turisme; la fase d'antagonisme: el malestar es generalitza, el turisme és el boc expiatori de tots els mals del creixement, i és rebutjat per una part de la població; la fase final: hi ha diversitat d'opinions, part de la població parla encara del paradís que ha perdut; d'altres intenten aprendre a viure dins un ecosistema que ja no tornarà a ésser el que fou. </div><div>Hi ha també estudis que ens classifiquen, als residents, afinant més. Tenim els anomenats “Laissez faire, laissez passer”, per a aquesta franja de gent el turisme és un cosa meravellosa i no té, ni genera inconvenients. Els “pragmàtics possibilistes i resignats”, per aquests el turisme és molt bo, però es reconeix que té inconvenients i genera efectes no desitjats, tot i que es resignen donat els beneficis que ens aporta. Els “crítics moderats i racionals”, no veuen el turisme com una benedicció, però tampoc –diuen- no se li pot encolomar tots els mals que afecten la societat i el medi ambient de Balears. És el segment més nombrós. Els anomenats “Crítics radicals”, de la seva opció és desprèn la necessitat d’un canvi absolut de model, la disminució de turistes ja que l’excessiu nombre és el que provoca la major part dels problemes que patim. Els “indiferents” no s’interessen pel turisme. Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i pel patrimoni, de major sentiment d’integració i de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. Dada recent: el 51,9 % dels residents, l'any 2022, han contestat que estan d’acord o molt d’acord amb l’afirmació “Estic molt satisfet amb el turisme a les Illes Balears”, mentre que un 29,5 % no hi està d’acord o fins i tot molt en desacord. Ho diu la darrera enquesta feta per l'Agència d'Estratègia Turística de les Illes Balears. </div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-08-02T11:32:40Zjcmllonja"S'Arxiduc" d'en Mendiola. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139112
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mirlo.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>“S'ARXIDUC” D'EN MENDIOLA</div><div><br /></div><div>Neudorf. L'Altre arxiduc de J. A. Mendiola és un llibre, un còmic, sobre S'Arxiduc Lluís Salvador. Està pensat per fer sentir les veus dels qui l'acompanyaren en el seu camí mallorquí, cap a la llegenda. S'Arxiduc n'és el subjecte passiu. La recerca de les fonts que ha fet J.A. Mendiola és enorme i l'esforç per dibuixar les diferents situacions, paisatges i personatges, també. Malgrat tot, diu ell: “Tot és llegenda. Res no és ficció”. Ens fa l'ullet: “Tot el que dic i dibuix ho sé ben cert, però tampoc ho vull assegurar”. El lector farà la tria. </div><div>Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena, (Florència,1847 -Brandys,1915), era arxiduc d'Àustria i príncep de Toscana amb el doble tractament d'altesa reial i imperial. Ha passat a la història com un intel·lectual que s'interessà per les ciències naturals, per l'etnografia i per les llengües. Va 'signar' seixanta-set llibres, entre ells Die Balearen... que fou la magna obra de recopilació de tots els sabers sobre les nostres illes, acompanyat d'unes magnífiques ilustracions. Les Balears descrites per la paraula i la imatge va ser 'realitzat' per S'Arxiduc de 1867 fins a 1891, amb tot el seu seguici d'intel·lectuals i secretaris, seguint una metodologia pròpia, anomenada 'Tabulae Ludovicianae'.</div><div>Mendiola, però, ens informa: “Jo no sé si m’he llegit totes les coses que s’han escrit sobre ell però segur que almenys un 80% o un 90% i, llevat de petits detalls: tot és lloança a un personatge”. El llibre s'allunya de les versions edulcorades i hagiogràfiques. Són mirades a S'Arxiduc a través de la seva relació amb Catalina Homar, una de les amants, el darrer criat Joan Rullan, el secretari Antoni Vives, “l'apol·lini Vyborny”, el gondoler Spongia, el preceptor Sforza, el capità del Nixe, Joan Singala, Francisco Manuel de los Herreros, el seu home de confiança, Mateu Obrador o la mare de l'Arxiduc qui, com be es diu, “li va consentir tot i...molt més”. </div><div>La gran duquessa Maria Antonietta, sa mare, el va tenir al Palazzo Pitti de Florència. Va ser feliç allà, fins que Garibaldi els va fer fugir. Aveciat per sa mare a la qual li demanava cent mil florins -una fortuna-per comprar un vaixell, el Nixe, “petit, molt petit, però amb tots els perfeccionaments marítims d'avui, amb un motor de cent cavalls i tres pals”. A Mendiola però el que realment li agrada és dibuixar: “dibuixar és com fer una pel·lícula, però més barat”, diu.</div><div>S'Arxiduc amb Eugenio Sforza, el preceptor per encàrrec de l'emperador, recorregueren mitja Europa fugint de la mort tràgica de Matilde, el seu primer amor... Fins que es produí l'encontre amb la Serra de Tramuntana. Compra primer Miramar, comença a edificar el seu “petit imperi” (“La paròdia imperial d'un nin consentit que mai no va créixer”). Allà establirà el seu cau on mantendrà relacions i visites: de Joan Alcover al baró de Rotschild o l'emperadriu Elisabet. Poc a poc es converteix en un home “una mica deixat”, a qui li agradaven, però, les reverències. És molt interessant la manera com J. A. Mendiola fa xerrar els personatges a través de les seves fonts i, altres vegades, imaginant el que devien pensar. Fa dir a Antoni Vives, el seu secretari i hereu: “Tots tenim un preu i finalment jo vaig cobrar. Tot va ser per a mi i els meus descendents. O els nostres descendents. Mai no ho sabrem. Jo tampoc”. </div><div>S'Arxiduc es va identificar a Francisco Manuel de los Herreros com el comte de Neudorf, es feia l'humil. Herreros fou el vertader coordinador de Die Balearen... Mendiola posa en boca de Mateu Obrador “… era absolut, desmesurat, fregant la crueltat, es creia amo i senyor de la veritat absoluta.” Joan Singala, capità del vaixell Nixe: “em va contractar de capità però era ell al qui li agradava donar les ordres, un autèntic cretí, un sàtrapa que no tenia idea de res, quasi enfonsa el vaixell a Porto Maurizio”.</div><div>Mendiola no ha entés mai aquesta veneració mallorquina generalitzada. Irònic, diu: “Va ser el primer alemany que va adquirir terres a Mallorca”. No pretén desmitificar-lo, sinó més aviat «fer un retrat humà des del punt de vista dels seus beneficiaris i de les seves víctimes». Col·leccionava propietats, terres i també persones, sense importar si eren homes, dones o al·lotets.</div><div>Així, més enllà de la llegenda i de la seva faceta d'erudit, Mendiola intenta acostar-se a l'home que degué ser S’Arxiduc. Curiós, generós, brut, mesquí, promiscu, addicte als viatges, a la lectura, al dibuix, protector de la Serra de Tramuntana, seductor, gelós, aveciat, mentider... potser hi faltava aquest còmic per afegir aigua al banyat!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-08-02T11:30:45ZjcmllonjaDalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139111
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/freud9%20autoretrat.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust</div><div><br /></div><div>Les flors de les cama-roges guaiten per damunt els sembrats i les bardisses, el seu color de cel tènue se bada amb el sol i es clou amb l'ombra. Ha plogut a batzegades i l'olor de terra banyada i, sobretot, de rostoll humit s'ensenyoreix dels horabaixes de foravila. És temps d'albercocs i cireres, 'bona vianda', com diu el copeo, són agraïts els arbres que s'han salvat dels atacs dels cucots que després seran l'escarabat banyarriquer. Torn a ca nostra i pos a l' Spotify Torneremo ancora de Franco Battiato: 'Un suono discende da molto lontano...'</div><div>Passa un nebot de l'amo en Joan de so n'Amonda. Pel poble encara se'n parla de l'amo en Joan. Li digueren que si feia una mescla de llimona, aigua i sucre la se podria posar pel cap i faria més bona feina que la brillantina. Ho feu, s'ho empastissà i li queda bastant bé. Però, al cap d'unes hores, allò tornà rostit i pareixia que duia el cap encimentat, s'hagué de rentar amb sabó-fluix i aclarir-ho amb molt de vinagre. Maleint a qui li havia dit, només li sortia: “Aquest, amb lo que sap i amb lo que aprendrà, viurà fins que se morirà! Gran fill de la gran puta” diuen que deia.</div><div>Al cassino escoltava els meus contertulians i pensava com els he vist canviar amb el pas del temps. Em vengué al cap un personatge, al qual Manuel Vicent fa dir: “Tenc ganes de que, mort el dictador, arribin la llibertat i la democràcia per poder ser de dretes”. Això mateix pensava d'alguns dels integrants d'aquella taula del cafè del petit poble. De prompte, un es torna sanchista! “Pedro Sánchez ha demostrat una capacitat política insospitada que va cobrar una altària impensada amb la rebuda per part de Biden a la Casa Blanca. El nostre primer president que parla anglès amb normalitat, recordeu que Rajoy només li va saber dir al president Obama, ho afirmen els qui ho sentiren: “The time is good”. A mi m'agrada en Pedro Sánchez, removent el PSOE més caspós, posant al seu lloc els mandarins assilvestrats de Felipe Gonzàlez o Alfonso Guerra. Té un discurs entenedor, una bona oratòria, i mossega allà on toca, ha fet equilibris amb les forces de govern per aprovar lleis i pressuposts. I, ha marejat tant la seva oposició, que es refereixen a ell com el “sanchisme”, com si ja fos tot un corrent polític al qual s'ha de vèncer”. Pens que si el sentien, al qui parla, convertit en socialista, als de ca seva els cabells se'ls hi posarien drets. Conten que els seus avantpassats tenien una tia vella tancada dins una soll per por de que fes hereus als altres nebots. Adesiara la sentien gemegar, ja te pots imaginar quina casta de gent era! I ara ell s'acabussava contra els dretanots dels seus contertulians!</div><div>Sortint de la perruqueria en Miquel Granyó me vol contar, fort i no et moguis, una experiència seva inexplicable. “Idò, que m'expropiaren un trosset, dins un bocí de dues quarterades que tenc anant a Sineu, perquè havien d'ampliar la via del tren. I ara el tren passa per dins lo que era meu i voldràs creure que ses cabres que tenc, dues dotzenes, quan passa, s'aturen... i el miren passar! I quan ha passat se tornen posar a pasturar. Quina cosa més curiosa, no ho trobes Climent?” Quan li dic que no ho trob raro, que els animalets també tenen la seva curiositat, com noltros, me diu: “No hem de perdre sa llet pasturant! Pensa que el Bonjesús va fer sants als apòstols!” M'ha fotut, perquè, com sempre, me surt allà on no hi plou, que hi farem...</div><div>És prest però m'han pegat ganes de tornar a ca nostra i enfil de cap al turó. Record el començament de À la recherche du temps perdu de Marcel Proust: “Longtemps, je mes suis couché de bonne heure”. 'Durant molt de temps m'he colgat de jorn'. Un servidor avui farà el mateix.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div> </div>General2023-08-02T11:27:31ZjcmllonjaConverses per Palma, de Dublin al Dry Martini, passant per l'extrema dreta. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139110
<div><br /></div><div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-19%20mudoy%20diaris%20i%20escarabat%202.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Palma, de Dublín al Dry Martini, passant per l'extrema dreta</div><div><br /></div><div>James Joyce deia que si Dublín fos destruïda, es podria reconstruir fidelment a partir dels nombrosos llibres que parlen d'ella. I Palma? Hi ha literatura a bastament per un fet similar? Jo crec que sí. I vull pensar que un servidor hi ha contribuït. “Tu tens l'endarrer d'escriure i això te salva de moltes estones d'avorriment”, opina en Joan. “Idò és ver. Un italià que vaig llegir, Duccio Demetrio, manté que l'escriptura ens pot salvar de moltes maneres i, més en concret, l'escriptura biogràfica i, encara més, l'autobiogràfica, que té segons sembla efectes sanadors i consoladors de la nostra magra existència”. De totes maneres algú apuja això a genere literari: l'autoficció. La defineix, amb conya, Javier Rodríguez Marcos: “l'autoficció es el resultat de que una persona es miri en un mirall i hi vegi un personatge”, de novel·la, supòs.</div><div>Seiem a la terrassa d'un bar de la plaça del Mercat, don Antoni Maura, damunt la seva peanya i a l'ombra del ficus majestuós ens dona l'espatlla. En Felip demana un Dry Martini i com sempre ens ha de fer veure la seva pedanteria suprema. “Com sabeu, el Dry Martini és una mescla sàvia de ginebra i vermut blanc, sobre la quantitat de cada un hi ha molta literatura però el qui millor ho definia era Hemingway qui deia que la quantitat de Martini que hi havia d'haver, era el de l'ombra que feia la botella sobre la copa, ni més, ni pus”. Replica n'Agustí: “La gent beu i beu i no agafa un llibre ni per meco”. “I que?”, l'increpa en Felip: “això no es nou! Saps que deia Francisco de Quevedo? 'Es Madrid ciudad bravía / que, entre antiguas y modernas, / tiene trescientas tabernas / y una sola librería'.</div><div>Aquest Vladimir Putin! No només enverina els seus opositors sinó que vol que se sapi! diu n'Albert Mayol. “I amb el Franquisme què?” Replica en Biel, “la religió catòlica es va convertir en la religió oficial de l'estat, la vida es va regir per la moral, van sotmetre les dones als homes, posant com a exemple la figura d'Eva com a pecadora i la de Maria com a dona submisa i abnegada. La raó de ser de la dona era la de reproductora de l'espècie, mantenidora de la família i la que havia d’educar als seus fills en la filosofia franquista”. “Sabeu que deia Pilar Primo de Rivera?”: “Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho”. Sí, és veritat, són temps llunyans, però a veure a que vos sona el següent? “Acta del plenari de l'Ajuntament de Palma de dia 24 de novembre de 1975 (havia mort el dictador Franco) “... en consecuencia puestos en pie demos solemnidad al inicio de este pleno. En primer lugar en memoria, recuerdo y descanso eterno de Francisco Franco recemos un padrenuestro (Se reza el padrenuestro). A continuación se da el grito de ¡¡Francisco Franco!! ¡¡Presente!!...” En aquells anys 262.000 ciutadans de Palma vivien la situació política amb una mescla d’emocions. Paulino Buchens, jefe de Falange, era Batle de Ciutat i Fulgencio Coll de san Simón, un franquista immobilista, ho era a la Diputació i va jurar el càrrec d’ agenollat. Que no te fa olor de cosa recent? Fa com a por! “</div><div>“Vaig anar a l'Auditorium a sentir un gurú d'aquests que se venen a cent euros l'entrada”, diu en Manel, “Deepak Chopra era el seu nom. Deia coses com: “La creència expressa inseguretat, però la fe és la certesa de l'invisible”. Ala idò! És una més de les sentències fosques, per la seva volguda claredat, d'un altre d'aquests extorsionadors, xamans enganadors, de la modernitat espiritualista. “L'activisme no funciona”, continuava insistint, és clar, el canvi és particular, individual, la culpa sempre és nostra, no dels dolents de la societat, al final la culpa és de que no sabem respirar adequadament! “Au venga!”. Li contesta en Rafel, en pla contemporitzador: “Per a mi és molt millor i més entenedor Raimon Panikkar: “Sense diàleg el ser humà s'asfixia i les religions s'anquilosen”. I, definitivament, més encara, Paul Virilio: “Quan s'inventaren els barcos, s'inventaren també els naufragis”. Li replic: “També els naufragis personals com el d'un servidor de vostès cada dia que s'aixeca. Visca Mallorca! Terra de naufragis!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div></div>General2023-08-02T11:25:48ZjcmllonjaJardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139072
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cartuja-erwinhubert.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan</div><div><br /></div><div>Els meus Jardins són peces manllevades, sense permís i amb un cert esburbament. A l'entrada del jardí de la finca del promotor musical Gay Mercader s'hi pot llegir un cartell: “Oblidat del ca, ves alerta amb l'amo!” M'ha recordat l'entranyable lletrero que deien que hi havia a Can Tomeu Penya: “Cuidado con el perro que no cree!”. Idò per començar i perquè sí: “Solo de lo negado canta el hombre, / solo de lo perdido, / solo de la añoranza, / siempre de lo mismo”. (Agustín García Calvo). John Stuart Mill ja escrivia el 1873: “Només són feliços els qui tenen la ment fixada en algun objectiu que no sigui la seva pròpia felicitat: en la felicitat dels demés, en la millora de la humanitat, fins i tot en algun art o afecció, els quals persegueixen no com un mitjà, sinó com un fi ideal en sí mateix. Així, quan proven de trobar una altra cosa, troben la felicitat pel camí”. A la molt coneguda exclamació de Walter Benjamin: “Qui no vulgui prendre partit, ha de callar!” hi podríem afegir allò que també digué de “Ser feliç vol dir prendre consciència d'un mateix sense espantar-se”.</div><div>Al seu assaig La postliteratura, Alain Finkielkraut -no me fii gens dels intel·lectuals francesos, però... - diu que estam vivint una dictadura del 'políticament correcte' que ens imposa els prejudicis del feminisme simplificat, l'antirracisme somnàmbul i un pensament calculat que encobreix la lletjor i la bellesa del món. “Oh! Quant ens feis odiar la igualtat, quan el seu imperi no te límits”. Devia ser trotskista de jove? Ja saben l'acudit: “Què és un trotskista? Un partit. Dos trotskistes? Un partit i un corrent. Tres trotskistes? Un partit, un corrent i una escissió”. Ja saben l'odi que els tenia l'estalinisme, Stalin, aquell que deia. “No confii en ningú. Ni en mi mateix”.</div><div>M'agrada llegir John Carlin els diumenges a La Vanguardia on fa poc dies comentava algunes característiques sobre les seves nombroses entrevistes amb personatges rellevants: “Maradona, fantàstic. Carisma que li sortia pels porus, demagog entranyable i (amb mi) mentider”. Jordan, el millor jugador de basquet del món, a la pregunta: “Hi ha algú a qui respecta?”, la resposta: “Ummmm... interessant pregunta mai se m'havia ocorregut pensar en això”. Repel·lent. Boris Johnson: Ego famolenc i el pallasso més erudit del món. Clinton: brillant i ho sabia. Enamorat de sí mateix, de la seva intel·ligència i del seu encant”. Clint Eastwood: sec, irònic, com un esperaria. Em va dir que ser director de cine era com ser fuster. Un, ajunta escenes; l'altre trossos de fusta”. I així..</div><div>Hi podríem afegir Camilo J. Cela al qui he sentit desacreditar perquè el 1938 s'oferí com a delator al 'bàndol nacional' durant la Guerra Civil, de totes les maneres ens recorda Adolfo Sotelo que : “A qui va guardà 100.000 cartes seves i dels seus destinataris no se'l pot reduir tan fàcilment”. Però la feina d'escriptor té alguna cosa de delator. “Quan et dediques a escriure el teu treball consisteix en anar a les cases dels altres i escoltar darrera les portes” (Jane Smiley).</div><div>Conta Maricel Chavarria sobre la crisi definitiva de The Beatles: “La dissolució dels de Liverpool només té un culpable: l'entusiasme de Paul McCartney, el seu ímpetu compositiu, la seva exigència de qualitat i un perfeccionisme que feia sortir de polleguera a tots els altres, excepte a George Martin, el productor. Paul se creia amb el dret de exigir-los feina i una millor actitud, però els altres eren ja estrelles peresoses”. I ja que som amb la música me prepar per anar a veure Bob Dylan al Liceu de Barcelona, és com un adéu, a aquest atleta de la música que als 82 anys encara rutlla pels escenaris. Trob a Twitter una definició dels seus darrers concerts: “No diu ni hola, es col·loca al fons de l'escenari, canta mussitant, destrossa els seus clàssics perque ningú no conegui quina cançó és i se'n va sense dir adéu. Preu: des de 85 euros”.</div><div>Acabam. Voleu demostrar estima idò “El major acte d'amor és ficar-se junts dins una hipoteca” (Marta Jiménez Serrano). </div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2023-07-21T10:52:37ZjcmllonjaDe Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139071
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants</div><div><br /></div><div>Passeig per Palma ja plena de gent en el mes de maig. En els mesos més estrictes de la pandèmia del Covid les ciutats van ser reduïdes a quasi no res. El bullici de Ciutat va quedar confinat entre les quatre parets de ca nostra, amb una sola escletxa per a les feines, l'educació, la cultura, les relacions: Internet. La xarxes van servir per contrarestar el silenci i la solitud de les ciutats que ara es rearmen i que, malgrat tot, i més amb l'aparició de la Intel·ligència Artificial fa que ens demanem quina és la relació correcta entre les persones i el què vehiculen els ordinadors, les tabletes o el telèfons mòbils.</div><div>'La Ciutat és un llibre', diuen que deia Víctor Hugo. Me trob amb l'afirmació de que “La meva casa és un llibre” en boca de Mey Zamora qui destaca com la llar es va erigint en un personatge més de molts relats recents. Els espais de convivència, la vida domèstica i privada ocupen un lloc prominent en un ventall d'escriptors. I aquí cal citar a Xavier de Maistre (1763-1852) qui escrigué els seu famós Viatge entorn d'una habitació, com a resultat de l'arrest domiciliari a Torí durant quaranta dos dies com a conseqüència d'un “duel” per un affaire amorós.</div><div>Duel? En l'amor és millor durar o cremar-se? Ja m'entenen, allò de la passió o la companyia. No seria millor cremar-se sense perseguir inútilment la il·lusió de durar? Durar i cremar-se s'autoexclouen: si una amor és apassionat no dura i si dura no crema... ho dic jo i ho diuen, per exemple, Barthes o Massimo Racalti. En canvi Carrie Jenkins al seu llibre Amor trist diu que el va titular així perquè la fascinà la suposició de que l'amor sempre te a veure amb la felicitat o en quelcom devastador, sembla com si només coneguéssim dues històries d'amor: el conte de fades i la tragèdia. Aquest dos relats tan polaritzats deixen fora l'immens espectre de experiències complicades i plenes de matisos que constitueixen la nostra vida i els nostres amors en la realitat.</div><div>Assegut al banc de la plaça de Cort em crida l'atenció un titular: La ciutat dels necròfils, d'un article de Josep Martí Blanc, “els qui abans érem els protagonistes son forçats a sortir de l'escenari en favor d'un major nombre de figurants. Desapareix la voluntat d'arrelar-se i amb ella el compromís de fer ciutat en el sentit més clàssic. La substitueix el desig de gaudir de la taula quan ja està posada. Està per arribar el dia en que aqueixa fruïció pugui assimilar-se a la necrofília. S'estarà gaudint d'un mort. Perquè sense els actors principals no hi ha vida possible, només experiències. Una pluja que no banya”. Imagina Martí Blanch la ciutat com un gran escenari en el qual es representa una obra en la que els protagonistes, principals i secundaris, han hagut de cedir els papers als figurants. La ciutat com un gran parc temàtic on els turistes, els nòmades digitals, els especuladors dels fons immobiliaris, les grans fortunes i... residuals, vostès i jo, que per herència o per voluntat encara, tossudament, volem pertànyer a la Palma que ja no existeix.</div><div>Som a la Fira del Llibre, que es fa al Born, signant exemplars del meu darrer llibre. De prompte s'atura una padrina amb els seus tres néts i els diu: “Mirau! Veis aquesta gent! A això els diuen escriptors!” Un altre pic fent d'animal de zoològic com una espècie en extinció (Normalment faig de mallorquí). Com diu Pere Antoni Pons: “El que defineix la mallorquinitat és una manca estructural d'autoestima”. Si hi afegim la meva definició de que “Els mallorquins som un poble sense entusiasme”, ja hem begut oli! Podem preparar les pastilletes. Però hem de mirar quines. Hi ha un moment molt concret de la vida en que el trobar una marca d'antidepressius que no afectin la libido resulta crucial. Aquesta és una de les converses que tenen el tres amics a la sèrie Fleishman en dificultats, els quaranta anys d'un neuròtic, home, heterosexual, jueu i novaiorquès, i no és un alter ego de Woody Allen. Podria assemblar-se més a un servidor fent de flâneur pels carrers de Palma, lleig, gras i malsofrit.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div>General2023-07-21T10:50:05ZjcmllonjaDalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139070
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/image001.gif" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb carxofes, cireres... i un homoniqueu.</div><div><br /></div><div>Necessit llimones i la llimonera de Son Manrè du més llimones que fulles. Ja que hi som vaig a fer un viatge de carxofes sembrades a una vorera per mon pare ja fa anys. El temps de carxofes té un caire especial, com el temps de cireres (recordau la melodia popularitzada per Charles Trenent i Yves Montand? El temps de cireres la cantaven els comunards de la Comuna de París, és una cançò de l'esquerra francesa: “Quand nous chanterons les temps de cerisses / sifflera bien mieux le merle moqueur. / Mais il est bien court le temps de cerisses...”). No cal dir que de totes les carxofes les carxofes negres o morades se'n duen la palma, de març fins a finals de maig és la planta una bona productora i el gust no te comparança amb les altres. Dels poders afrodisíacs que li atribuïen grecs i romans, o durant l'edat mitjana que creien que si les al·lotes en prenien tenien pensaments impropis; conta Horaci que la bella Cynara estesa nua a la platja de Cynaros va ser seduïda per Zeus que després s'oblidà d'ella i pretenent fugir de l'Olimp va ser castigada a ser una flor plena de pues. Els àrabs li digueren al-jarshuf (pal d'espines) qui sap si foren ells que introduïren la varietat negre o si prové de la Provença. Amb un llit de tomàtiga de ramellet rallada i trempada a damunt, les carxofes crues tallades fines i cobert tot d'un bon formatge maonès, són extraordinàries.</div><div>De tornada veig al sen Remillo amb un moix damunt les cames. “Sanaren el meu moix i va canviar es miolar. I jo no hi estava avesat, me pareixia un altre, ara ja el conec”. Me parla de na Marieta, la seva dona, ja morta: “Nina” li deia a la nostra filla “no sé lo que tenc, però jo ja no som jo”. “Jo ja no som jo”, pens que és una manera evident de detectar-se un mateix que pateix Alzheimer. Madò Maria Llesta era quinta de la meva tia Apol·lònia que se va tirar dins un pou, amb la mala, o bona, sort de que quasi no hi havia aigua. Se va copejar una mica i el meu cosí, el pintor, hi va baixar fermat amb una corda i, no sé com, la tragué d'allà baix. No ho tornà a provar, morí vella.</div><div>“Ai Climent”, me diu en Jordi Curro, “Quan sent l'Espanya 'vaciada', pens que noltros, a ulls de Madrid, no se'n temen que som la 'España desbordada', foravila ple de casetes, forans que arriben a fer feina a la construcció, a fer de pagesos, a cuidar els nostres vells, a fer net a les nostres cases, estrangers i ciutadans que compren cases al poble o es fan xalets a les foranes del poble. Ja no som aquell poble de betlemet i no cal mirar tan prim, no fos cosa no hi vegem! Però és així!”</div><div>Me mir, de tornada del bocí, ple de fang i amb roba vella i record ma mare que quan me veia així me deia: “no provis de baixar al poble d'aquesta 'suerte' o t'envergaré una mansiula!” Ara que no la tenc, l'enyor i ...no ho agafin com una Captatio benevolentiae per predisposar-los a favor meu, de cap manera, és així i no és cap recurs oratori o literari. Me n'he temut que en general, i també al meu petit poble, el narcisisme està en creixement, com l'obesitat, provocant que els egos siguin cada pic més grassos. Servidor, un home acoquinat, empegueïdor, lleig i trist, mai ha sabut on era el lloc adequat entre una sana autoestima i un pervers narcisisme. Com un ciclotímic he pegat d'una banda a una altra i, refugiant-me en mi mateix, he tornat un home malsofrit i sull. L'amor propi, la valoració positiva d'un mateix, tan necessària per no acabar prenent antidepressius a kilos, ja sigui per estar satisfet del treball que un fa o de l'apariència corporal que un té, mai ha estat de la meva part, és ver que el narcisista té una excessiva complaença amb ell mateix, tanta que, a vegades, mira de destruir els altres. Servidor no passa de ser una animeta, un 'homoniqueu' en la categoria que establia un bon amic.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>General2023-07-21T10:47:06ZjcmllonjaReflexió post-turística. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/139069
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/48204-pi.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Reflexió post-turística</div><div><br /></div><div>A les illes Balears els booms turístics, des dels anys seixanta ençà i sense una planificació coherent, han provocat efectes econòmics, socials i ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics. El turisme, és cert, millora l’ocupació i té efectes econòmics multiplicadors. Sòcioculturalment, pot reduir barreres lingüístiques, racials, polítiques i religioses. Però, a més, pot causar inflació, afavorir la fuga de capitals, pot ser estacional i contribuir a l’atur, generar desenvolupaments econòmics desequilibrats, pot portar dependència de l’exterior, destruir recursos. També pot contribuir a generar contaminació social, fer que la cultura o l’art esdevinguin mers béns de consum o fomentar la inseguretat, en definitiva, crear conflictes amb la societat visitada. No cal contemplar el turisme com generador unidireccional de canvis, té efectes positius i negatius.</div><div>Els impactes socioculturals del turisme afecten les formes de vida dels residents, sistemes de valors, relacions familiars, estils de vida col·lectius, conducta moral i política, expressions creatives modernes i tradicionals. Els residents, però, no constitueixen un grup homogeni i la seva reacció davant el turisme pot ser variada.</div><div>S’interpreta que el turisme de masses modern no provoca relacions de coneixença mútua, o les provoca molt mediatitzades, transitòries i de nivell molt superficial. Com més es desenvolupa el flux turístic i com més creixen les àrees de serveis turístics, més disminueixen els "vertaders" contactes entre aquests i els receptors o es fan més superficials. A més de les places dels hotels de vora mar, les més de cent-mil places per a turistes residencials espergides per tots els municipis escampen tot això com una bassa d’oli. Aquests impactes negatius tenen tendència a acceptar-se com a causa de modernització i desenvolupament, al mateix temps que es succeeixen els plans d’ordenació urbanística i turística que volen mitigar-los, amb l’horitzó del que s’anomena, sense explicar molt bé que és, “sostenibilitat turística”.</div><div>S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma ja és com un mega parc temàtic per als creueristes que ens visiten-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega. Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: és viàtic d’activitats no desitjades o d'actituds servils de la població receptora. Hi apareixen també: la banalització dels productes d’artesania o la pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.</div><div>Sostè Antoni Pizà que la Mallorca “paradís de l’amor” de la propaganda turística, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del She loves you, yeah, yeah, yeah! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a la terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen que va fer de passadís per on arribaren els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans), a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, etc. Qui sap si no foren massa coses a l’hora per entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-07-21T10:46:49ZjcmllonjaJardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138891
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1100305.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní</div><div><br /></div><div>Saben, els Jardins d'altri són peces confegides i manllevades d'ací i d'allà. Com aquesta d' Eudald Carbonell, arqueòleg, co-director d'Atapuerca: “És veritat que les pedres parlen... però se'ls ha de donar conversa”. Les pedres, i el formigó? “Hi ha murs que s'aixequen amb formigó, però també amb por” ens diu D. Levy. Tot i que com saben “La por és una projecció irracional d'un escenari negatiu futur” (B. Piccard).</div><div>Bé, això per començar aquest petit món de les citacions i dels aforismes, un món on sempre toca citar a Einstein, però vaja... de tan en quan no fa mal: “La follia és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”. Un poc foll sí que hi estava el gran Picasso, molt ben definit per John Richardson: “Picasso era una paradoxa. Diguis el que diguis d'ell, el contrari també és cert!”. Paradoxa? Oxímoron? Recorrerem a la cita d'autoritat, la del Superagent 86, interpretat per Don Adams, amb guió de Mel Brooks i Buck Henry, qui: “Havia vist enemics desfressats d'home invisible!”</div><div>No deixa de tenir gràcia, també, Joan Planellas -arquebisbe de Tarragona- quan, al vist i plau que han donat alguns estats nordamericans a convertir els cadàvers humans en fertilitzants, comenta que “Recorda que ets pols, i en pols et convertiràs” ara s'haurà de redefinir en “Recorda que ets matèria orgànica i et convertiràs en adob per a la vida vegetal”. És adient, en aquest punt, fer venir la meva mitomania i, perquè no dir-ho: el meu sobrepès, que m'ha conduit fins al llibre “L'art d'estar bé” escrit per l'actriu Gwyneth Paltrow, devota del dejuni intermitent; ella berena d'un cafè, dina d'un brou i sopa molt prest, d'unes verduretes bullides. No sé si a ella li funciona per lo d'intermitent o per lo poc que menja. Dubte existencial, no ho troben?</div><div>Conta Enric González la rocambolesca -i certa- migració de l'extrema esquerra francesa després del Maig del 68. Així com els estudiants de dretes reapareixen com a ministres de Sarkozy, els d'esquerres migren massivament a la psicoanàlisi, versió lacaniana, reconvertida en “teoria revolucionària”. El poder quan se'n tem d'això rega abundosament amb subvencions aquesta línia de pensament, la qual cosa fa dir a Sunhil Khilnani “el Govern va pagar, per així mantenir els marxistes radicals preocupats pel seu inconscient”.</div><div>Iñigo Errejón, polític: “Els rics es creuen que el món és un supermercat”.</div><div>No cal oblidar que Aristòtil i Voltaire defensaven l'esclavitud com una cosa perfectament moral. Què és una ucronia? Bé i què? Era així! Era la forma d'Estat d'aquells temps. Ara, com be diu, Lea Ypi, politòloga: “No crec que les democràcies liberals ara siguin democràtiques ni liberals” i el filòsof Evgeny Morozov rebla el clau: “Ni és artificial, ni és intel·ligent”, diu tot referint-se a la Intel·ligència Artificial. Més enllà del perill de catalogar les dites com a tautologies simples, hi ha més veritat de la que ens pensem en les seves afirmacions.</div><div>Tot plegat un procés complicat. I parlant de processos. Saben vostès que és el “procés d'enmerdament”? Idò a través de la ciberpsicològa Linda Kaye que ha observat que les xarxes socials han evolucionat per augmentar la captació de l'atenció dels usuaris i el seu “enganche”, per mostrar-los anuncis i... que comprin. Cory Doctorov va batiar aquest procés com “enmerdament”, la plataforma retén els usuaris, i comença a potenciar els continguts pagats; una cosa així com: deixau de parlar entre vosaltres -l'origen de quasi totes les xarxes socials- i començau a comprar coses! I, per acabar amb bon gust o... amb bon aroma, sabien que el gran violoncel·lista Mstislav Rostropovich confessava el seu petit secret? Duia sempre en un butxacó de la seva jaqueta una branqueta de romaní i abans de tocar es girava una mica i olorava intensament el seu aroma. La qual cosa em recorda l'entrenador de futbol Vicente del Bosque quan motivava els seus homes: “L'emoció està en el centre de l'èxit, s'ha de fugir dels individus apàtics”. Per tant, no s'acostin molt a un servidor de vostès.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-06-03T10:59:51ZjcmllonjaConverses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138890
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1160755%20torro.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes</div><div><br /></div><div>A un mostrador d'una botiga de roba del Pas d'en Quint hi llegesc una cita d'en Bukowski sobre el què és l'estil. O són massa intel·lectuals o... han de traspassar el negoci perquè no venen res de res. En Charles Bukowski, no me'n faltava d'altre! I al Pas d'en Quint! Vos regal la traducció d'un trosset del poema Style is the answer to everything... (L'estil és la resposta a tot): “...Obrir una llauna de sardines pot ser un art / No molts tenen estil, no molts poden mantenir l'estil / He vist cans amb més estil que homes. / Encara que no molts de cans tenen estil. / Els moixos en tenen en abundància. / Quan Hemingway va posar el seu cervell / a la paret amb una escopeta, això era estil...” </div><div>“I que no es va suïcidar aquest poeta?” Demana en Carles. “No! Va morir de leucèmia als setanta-tres anys a Califòrnia, diuen que les seves restes les enterraren monjos budistes. Saps que va voler posar a la seva làpida funerària? Idò “Dont try” (No ho provis)”. “I parlant de suïcidis, me contaren que en Toni Caspare ho va voler provar, però la corda va ser massa llarga i tocava amb ses puntetes dels peus enterra, i quan se va veure allà d'aquella 'suerte', va decidir que no i que no ho tornaria a provar pus”.</div><div>“Sou uns nostàlgics?” Assevera en Julià. “No, nostàlgic no, però m'enyor”. Dic. “Com quedam: nostàlgia o enyorament? La nostàlgia és seductora i mentidera”. Intervé taxatiu en Joan: “I jo hi afegiria que la nostàlgia causa els mateixos estralls que una dona seductora i mentidera quan et diu que t'abandona”. “Jo no hi arrib a aquesta disquisició”, es n'Alexandre qui parla, “però jo vos diré de que m'enyor: de quan enravenava! I ara he tornat tan vell que per enravenar he de menester dos jocs de politges... i així i tot me queda blana com una llangonissa, saps que te vull dir?”</div><div>“I no podríem tornar enrere”, diu en Robert, “una altra vegada als 'gloriosos quaranta' -com va dir Jean Fourastié- a l'Europa del segle XX, als anys que van del final de la segona guerra mundial fins a la crisi del petroli de 1973. Un tram d'enorme progrés econòmic, la victòria total del capitalisme, es va augmentar com mai ho havia fet el nivell de vida, plena ocupació, la gent es comprava el seus piset, geleres elèctriques, televisors...” “Estaria bé, no com ara. Jo me sent tot sol moltes vegades”. “¿Sabíeu que al Regne Unit ja el 2018 crearen un ministeri de la soledat, com ho feren al Japó el 2021?” “Idò trob que aquí es fa ben necessari ! Però pensau en la dita d' Epictet: “Per ser lliure només hi ha un camí: el menyspreu de les coses que no depenen de nosaltres”. “Ni politges, ni ministeris de soledat. A un acudit de El Roto hi vaig llegir: “L'autèntica soledat és no tenir ningú a qui odiar”. </div><div>“Tu que has vist aquest escrit d'en Bukowski que en penses d'aquest altre?” Senyala en Jordi la paret de l'església de sant Nicolau, un poca solta hi ha escrit: “Independència!!”. “Mira jo crec”, és en Tomeu qui parla “i sé que molts de voltros no hi estau d'acord, que com me deia en Jordi Llovet: “Arriba un moment en que, en aquests tipus de processos d'inflació patriòtica mal gestionada, la identitat s'agermana amb la idiotesa”. “No ja el fet de demanar la independència” afegeix “sinó la demanda del retorn a lo nostro. Això de lo nostro, que és lo nostro? Quina és la clau identitària que gestiona lo nostro? Lo nostro i no lo dels altres?” “Ja hi som! Queim sempre a la parada de les cebes, ja hi tornam esser! Sabeu què? Com va dir Joyce: “Ja que no poden canviar de país, canviem de tema”. Idò canviem de tema. Me vaig topar amb en Jaume Franc i me va dir que sa dona li posava banyes però que a ell li era ben igual, com que no enravenava així tenia el llit calent”. “Banyes? Sabeu que me va dir en Jordi Despull, aquell que estudiava amb noltros que era de per devers Campos, idò me diu: Sempre m'he dedicat al negoci de les banyes, abans tenia bous i vaques, ara tenc una granja de caragols!” Tot entretén.</div><div>Climent Picornell </div>General2023-06-03T10:57:43ZjcmllonjaSetmana, de sis dies. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138889
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Torro%20linees.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Setmana, de sis dies</div><div><br /></div><div>1.- M'assec devora el bust de Pius XII que mon pare va fer esculpir a l'escultor Francesc Salvà i em ve la imatge del Papa Francesc que fa poc ha fet deu anys que governa l'església catòlica. A part de les tres encícliques que ha fet publicar (Lumen fidei, Laudato Si i Fratelli tutti) pens que la idea que en queda d'ell és la preocupació pels grups de pobres, refugiats, indigents... i el seu accent ecoètic explicat a Laudato Si, la crida a una reconversió dels nostres hàbits vitals, de producció i de consum això sí, com a bon cristià, per a protegir la mare Terra que ha estat fruit de la Creació. Tot ajuda si tothom rema en aquest sentit. Se va posar Francesc i era jesuïta, alerta amb aquest!</div><div>2.- Ha passat Sant Jordi. Servidor va anar a signar el seu llibre per algunes paradetes de Ciutat, amb bon sol, bones vendes i moltes roses vermelles. Els traduesc un tros del text de Jesús Aguado, El Kamasutra del llenguatge: “Els llibres abracen, s'obrin, aletegen ( com aucells, papallones, libèl·lules), pol·linitzen, corregeixen la miopia del pensament, s'ofereixen com a taules per a nàufrags o com a llanternes per a fugitius, recorren cicatrius, fan l'amor, es transformen en moixos i vampirs, boten a la corda. Els llibres són cucs de seda o escales interiors, es juguen la vida per un adjectiu, provoquen estats d'alarma...”</div><div>3.- Llegesc que la denominada manosfera, l'espai virtual on proliferen els discursos misògins -alguns fets per dones- guanya vitalitat, visibilitat i terreny. L'anulació de la famosa sentència Roe contra Wade als Estats Units ha fet entrar en una nova fase la resposta patriarcalista. Ja no es tracta de frenar el feminisme sinó de recuperar la iniciativa per part de grups de votants, tan demòcrates com republicans. Cristina Fallaràs, a Ahora contamos nosotras, ja ens anuncia que la manosfera ha aterrat amb contundència a les xarxes socials dels nostre país, de forma agressiva, desacreditant i criminalitzant el feminisme, imposant un nou discurs en defensa del masclisme tradicional.</div><div>4.- Quan ens demanen alguna cosa de viva veu en una conversa ens torbam 0'2 segons en respondre. Ho conta N. J. Enfield a How we talk. Per això esperam que passi el mateix quan enviam un missatge des del nostre telefon, ja sigui en WhatsApp o en Telegram. I això no sol passar. Perquè? Segons S. Turkle la comunicació escrita ara es dissenyada com una forma de conversa real i no ho és. En les xarxes socials “L'altre” sempre és un misteri. Amb cents de e-mails sense llegir i desenes de whatsapps sense contestar, ja està més que anestesiat quan reb el teu missatge. Ho conta a un llibre que ha titulat Alone togheter, Tots sols junts o Junts tot sols, tan se val!</div><div>5.- Mirin quina paradoxa que els qui defensaven energies alternatives ara veuen amb temor la proliferació de milers de parcs solars en territoris rurals. Una transformació del paisatges sense precedents ens espera, i no hi hagut temps per assimilar-ho. La incompatibilitat dels parcs solars amb el turisme és manifesta, el turista cerca la singularitat del paisatge. Jaume Franquesa al seu darrer llibre (Molinos y gigantes, Errata Naturae) creu que la ruralia de Catalunya, no se si també la d'aquí, té aquesta sensació d'abandonament que precedeix a l'aterratge de les renovables, sempre toca als mateixos, la sensació de que es cerquen les zones buidades, de que creix la distància entre el camp i la ciutat.</div><div>6.- Faig les maletes per anar a veure l'exposició de Lucien Freud a Madrid. I ja que som allà aniré al teatre a veure “Don Ramón Maria del Valle-Inclán” de Xavier Albertí. Em vaig fer especialista en Valle-Inclán quan estudiava a la Universitat de Barcelona i feia estudis per encàrrec... d'altres estudiants. Sempre em va caure bé D. Ramón, encara que el seu amic Corpus Barga digués que l'obra de Valle-Inclán era literatura dolenta ben feta. Recordin la seva imatge peculiar, deia Gómez de la Serna que Valle ja va néixer amb barba, fou l'astorament dels altres nins. Els deix amb un poema del seu llibre La pipa de Kif: “Como un asesino / Grazna el bombardino / Sacando la nuez, / Y el clarín se irrita / Y se despepita su lengua soez. / El señor Serapio / Reparte el morapio / Con esplendidez”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-06-03T10:54:44ZjcmllonjaEl full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138888
<div><br /></div><div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/28906-picture-17%20mudoy.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies </div><div><br /></div><div>La soledat de l'escriptor és un tema que ha estat explorat en la literatura i en la vida real al llarg de la història. L'escriptura és una activitat solitària per naturalesa, ja que requereix de concentració i reflexió profunda. Molts escriptors es troben que necessiten aïllar-se de distraccions externes per poder concentrar-se en el seu treball. L'escriptura pot ser un procés emocionalment desafiant. Els escriptors sovint s'enfronten a la seva pròpia autocrítica i dubten sobre el seu treball, el que pot generar sentiments de soledat i aïllament. Pots preguntar-te si el teu treball és el suficientment bo, si serà apreciat pels altres o si val la pena l'esforç que hi estàs dedicant. L'escriptura és una activitat altament personal i subjectiva. Això pot resultar en una sensació de soledat, ja que l'escriptor pot sentir que el seu món interior és inaccessible per als altres. Els escriptors a vegades se submergeixen en mons de ficció o exploren el seu món interior a la recerca d'inspiració. La soledat de l'escriptor pot ser un desafiament, però també pot ser una font d'inspiració i creixement creatiu. En definitiva: escriure pot ser una activitat solitària i desafiant. </div><div>Per als escriptors, enfrontar-se a un full en blanc pot provocar un temor paralitzant. La pàgina buida, la necessitat de trobar les paraules adequades i la urgència de pressió per complir amb els terminis de lliurament en el periodisme poden convertir-se en una càrrega aclaparadora. La soledat de l'escriptor es fa patent en aquests moments, quan el bloqueig creatiu s'apodera d'ells. La soledat és una companyia constant per a molts escriptors. Nogensmenys, també pot ser un recordatori de la responsabilitat i el desafiament que implica posar les seves idees en paraules i compartir-les amb el món. El foli en blanc pot semblar una fulla en blanc plena d'expectatives i pressions per plasmar-hi les paraules adequades. La por al foli en blanc és una sensació comuna per a molts escriptors, sense importar el seu nivell d'experiència. L'autoexigència i la preocupació per l'aprovació del lector poden contribuir a aquesta por, el que pot dur a la procrastinació o fins i tot al bloqueig creatiu. A més, en el periodisme, la urgència de complir amb els terminis de lliurament pot augmentar l'estrès i l'ansietat de l'escriptor. Els periodistes sovint s'enfronten a la pressió d'entregar noticies ràpidament i amb precisió, el que pot intensificar la por al foli en blanc. La necessitat d'investigar, entrevistar, verificar fets i escriure una història en un termini ajustat pot contribuir a la soledat de l'escriptor. L'escriptura pot ser una forma d'expressió personal i creativa que permet a l'escriptor comunicar-se amb els altres, compartir els seus pensaments i transmetre el seu missatge. Per superar la soledat de l'escriptor i la seva por al full en blanc, a alguns escriptors els són útils certes estratègies. Crear un ritual abans de començar a escriure pot ajudar a establir un estat mental propici per a l'escriptura. Això podria incloure escoltar música, fer exercicis de respiració o meditar. Un ritual pot ajudar a calmar la ment per enfrontar-se al foli en blanc amb una actitud més relaxada. Fixar metes realitzables pot ajudar a reduir la pressió i l'ansietat associades amb l'escriptura. </div><div><br /></div><div>(PD.- Aquest article no l'ha escrit un servidor de vostès, sinó una màquina d'Intel·ligència Artificial, el ChatGPT, a la qual li vaig demanar a través d'Internet que escrivís sobre el tema de la soledat de l'escriptor i la por al foli en blanc. La màquina em serví l'article en català, era molt més llarg, el vaig passar per un corrector on-line, vaig tallar i cosir... et voilà!! Un poc reiteratiu, tal vegada, però amb sentit. Ja treuran vostès les conclusions. Per cert, hauré de parlar amb el director d' ÚLTIMA HORA per indicar-li a qui l'ha de pagar).</div></div>General2023-06-03T10:52:20ZjcmllonjaJardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138838
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/khajuraho1.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers</div><div><br /></div><div>Els meus Jardins d'altri són reculls que he anat agafant d'altres persones, fugint dels aforismes i de les màximes pedants i embafoses. Mirin sinó, llegesc, escrit per Georgina Solà: “El primer convocat és Hegel i la seva lògica de la revelació de la llibertat com a sentit de la història, fruit d'un encadenament de negacions de la negació fins a arribar a un estadi post-revolucionari on preval l'autoconservació que engendra els 'cossos revolucionaris de la cura' en una mena d'Estat biopolític que fa emmalaltir”. Prenc alè i me ve al cap allò que digué el gitano: “A mi, usted me habla más sencillo!” Per senzill, recordau aquell programa, Hablemos de sexo de la doctora Ochoa? No aixecava la veu i responia sens falta als pros i contres de la ingesta de semen, per exemple. Senzillament.</div><div>Manuel Machado: “No sabe del amor quien no delira” o “Ni sabe del vivir quien no pelea”. Aquí em va venir al cap Camus. Sempre va bé recalar en Albert Camus: “Tota idea falsa acaba en sang, però es tracta sempre de la sang dels altres. Això explica que alguns dels nostres pensadors es sentin amb llibertat per dir qualsevol cosa”. Com el savi swami Vivekananda: “Sembra un pensament i colliràs una acció. Sembra una acció i colliràs un hàbit. Sembra un hàbit i obtendràs un caràcter. Cultiva un caràcter i colliràs el teu propi destí”. No sé si el pensament anterior és per acabar amb sang, però quasi, quasi... Em diran exagerat, però les dites hinduistes em fan picor. M'estim més a Xavier Bosch: “L'amnèsia selectiva és necessària per sobreviure”. No se fa molt enfora de la meva màxima: “Cal sedassar els records per ser feliç”. Res, estratègies de la nostàlgia. O de la ment. “Si em convertesc en ella, m'estimaràs?” ho demana Kim Novak interpretant el seu personatge a la pel·lícula Vertigen (1958) d'Alfred Hitchcock. Té doble personalitat. Ja ho val! A un manual per a hipocondríacs aconsellen als que tenen doble personalitat que pensin sempre a comprar dues entrades quan van al cinema o dos bitllets quan han d'agafar un avió.</div><div>“L'amor i el desig són les ales de l'esperit de les grans proeses” (És veritat que ho va dir Goethe i ja saben que de desitjos, bé... que li agradaven jovenetes! Ja ho he dit). En aquestes qüestions però, com indica Martín Caparrós “és molt més fàcil l'abstinència que la moderació” i no anava pel menjar, no es malpensin.</div><div>De totes les maneres seguim sense saber exactament de que està fet l'univers, tanta sort que Shakespeare va suggerir que del mateix material del que estan fets els somnis. Uf!! Frederic Jameson va dir i no era una boutade, o sí, -Jameson és marxista-, que “és més fàcil imaginar-se la fi de l'univers que la del capitalisme”. Uro!!!</div><div>Deia Epictet: “Pots ser invencible sempre que no entaulis cap batalla en la qual la victòria no depengui de tu”. I menys si depèn d'algú que ja es mort. Record, per exemplificar l'anterior, un acudit del dibuixant Mingote: El despatx del notari ple de parents del mort i una dona rossa amb unes cames llargues. Diu el testament: “...i a na Purita, que es va casar amb mi pels meus diners, li deix: els meus diners!” De diners parlava Paca, La Piraña: “Entre hipoteca o hacerme un chumino, elegí hipoteca para tener donde caerme muerta”.</div><div>Epictet va ser un savi grec que va néixer l'any 50 i jo el trob molt adient en aquests Jardins, senzill, estoic, i un l'entén tot d'una: “Si només beus aigua, no vagis arreu dient a la primera oportunitat que només beus aigua” o “Si a alguns els sembles algú, desconfia de tu mateix”. Màxima absoluta per aquells que s'ho tenen molt cregut. I no mir a ningú.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-05-22T10:28:38ZjcmllonjaConverses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138837
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mirlo.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses de parcs solars, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres</div><div><br /></div><div>Palma va canviant. El carrer Nuredduna ja és peatonal, el passeig Marítim està aixecat remodelant-se, el Nou Llevant serà un barri per a rics... Pas a pas, Palma és va transformant i no només en la seva pell, sinó també en els seus budells. Els tertulians, entesos i experts en quasi tot, passam per davant l'edifici del Consell Insular de Mallorca on una oenagé ecologista demana alguna cosa. “Tu creus que faran bon paper a les properes eleccions?” “Home, jo pens que un partit Verd és necessari, tot i que els seus pressupostos ja s'han diluït dins els programes d'altres partits”. “Haurien de prendre exemple d'Alemània on romperen la dinàmica erràtica de l'esquerra, agombolaren quadres pacifistes i antinuclears i els donaren un horitzó polític. Han passat, amb els anys, a acceptar la intervenció de l'OTAN a Kosovo, i actualment, davant la precarietat energètica, no els han caigut els anells per allargar la vida de les centrals nuclears. Són evolucions a tenir en compte pels Verds d'aquí”. “Els activistes han de triar entre parcs de plaques solars o Mart”. “Això ho vaig sentir a dir a F. Oviedo -al front del projecte de parc solar d'Es Rafalot- donant a triar als opositors a aquestes actuacions d'energies renovables que empastissen el sòl rural”. “Mart és encara molt enfora, no?” “Mart sí, però els parcs solars ja són aquí embrutant el camp de Mallorca”. “Embrutant? Idò ja ho saps: o les foranes de Mallorca brutes o cap a Mart s'ha dit!”</div><div>Abans de partir cap a Mart, asegudets al 'Pesquero', demanen un poc de peixet fregit, un calamars a la romana i canyes per tothom. “Fa vint anys que Amèrica i els seus aliats invadírem Iraq, que en queda de tot aquell merder?” “Jo t'ho diré: a nivell geopolític queda que Xina és ara la que fa de policia en aquells redols, Xina vol omplir el buit que han deixat els americans. I no només a Orient, també a Àfrica on, a part de la inversió econòmica, els xinesos estan rentant el cervell als africans amb les seves notícies i els seus programes d'entreteniment! Benvinguts al nou pandemònium del segle XXI!” “Ets un nostàlgic!” “I què? M'estim més el The Dark Side of the Moon de Pink Floyd -que, per cert, enguany ha fet 50 anys- que el 'perreo' i el 'regueton'. No, i en Roger Waters encara sona, la setmana passada era a Barcelona; grans trobades sonores les de Pink Floyd!” “I no te creguis, els temes eren genèrics: la cobdícia, els pas del temps, la mort, l'alienació de l'home modern...” “L'alienació avui la provoquen els WhatsApps!” “Que dius!” “Tal com te dic. La pressa frenètica esperant que ens contestin els missatges que emviam i, si no contesten, tot d'una ens entra una ansietat o un temor al menyspreu del nostre contertulià de mòbil, això és alienació i no la de Pink Floyd! Sabíeu que és dels discs més venuts, després de Thriller de Michael Jackson i Back In Black de AC / DC ? Varen fer una doblerada!”</div><div>“Per cert, ja heu tret els doblers del banc? O els heu repartit un poc?” “No siguis pessimista!” “Pessimista? John Kenneth Galbraith a la Breu història de la demència financera diu que la memòria en problemes financers és de vint anys, després s'oblida”. “Vint anys? Entre la fallida dels SiliconValley Bank a Amèrica i la del Credit Suisse a Suïssa i la darrera crisi que començà el 2008 només han passat quinze anys! I va caure Lehman Brothers que deien que era massa gran per deixar-lo caure!” “A la pel·lícula Too Big to Fail un gran executiu diu, de la por al contagi: 'La gent davant aquestes notícies de fallides de bancs es comença a demanar: 'Està ben guardat el meu diner? I, amb el dubte, comencen a retirar efectiu. I després es fan coes als bancs. Es destrossen caixers i en poques setmanes no hi ha llet a les botigues”. “Ca! Això ara no pot passar!” “Per què? O t'has cregut tot això de l'economia circular i el turisme sostenible? Tu creus encara que el binomi obsessiu de creixement econòmic i desenvolupament tecnològic ens trauran de totes les crisis?”</div><div>Entren a port un parell de barques del bou amb les gavines que aletegen, darrere, darrere. 'Qui dia passa, any empeny', deia ma mare.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-05-22T10:26:14ZjcmllonjaMés sobre el ChatGPT. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138836
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Més sobre el ChatGPT</div><div><br /></div><div>El ChatGPT és un xat que permet mantenir una conversa amb una màquina emprant un llenguatge comú, quasi humà. Respon preguntes i redacta textos. Els models generatius com el ChatGPT han superat les nostres expectatives i disparat la imaginació. Deia N. Chomsky, recentment, que els sistemes ChatGPT d’OpenAI (darrera hi ha Microsoft) o Bard, de Google, són una meravella de l’aprenentatge automàtic per ordinador. Per explicar-ho a grans trets, agafen grans quantitats de dades i cada vegada es tornen més competents per generar resultats estadísticament probables, com ara un llenguatge i un pensament que semblen humans. Aquests programes han estat aclamats com llums trèmules a l’horitzó de la Intel·ligència Artificial (IA): aquell moment, profetitzat des de fa molt de temps, en què les ments mecàniques superaran els cervells humans no només des del punt de vista quantitatiu –en velocitat de processament i mida de la memòria–, sinó també des del qualitatiu, és a dir, en agudesa intel·lectual, creativitat artística i totes les altres facultats típicament humanes.</div><div>La paraula robot o computadora-humanitzada s'ha associant ja aquest salt qualitatiu a Metròpolis (1927) de Fritz Lang on en una distòpica ciutat-estat -situada a 2026!- un robot humanoide estava implicat en una revolució. No cal oblidar el supercomputador HAL 9000 de la nau de la pel·lícula 2001: una odissea de l'espai (1968) de Stanley Kubrick, un robot-computadora dotat d'intel·ligència, i també de maldat, que ja pren decisions per ell mateix. D'aquí sorgeix la pregunta clau: Volem una Intel·ligència Artificial que constati la inferioritat de la intel·ligència humana o una IA que ajudi a augmentar-la? No podem esperar gaire a formular aquestes preguntes, me diu J. M. Lassalle.</div><div>El meu fill gran, que conversa amb ChatGPT, en català, preocupat per com l'usaran els seus alumnes, va demanar-li opinió sobre el darrer llibre de la meva dona. "Senzill, sa i bo" és un llibre de la periodista i escriptora Margalida Munar que aborda la temàtica de la salut i la nutrició des d'una perspectiva senzilla i pràctica. A continuació, es presenten 10 punts clau del llibre: 1.- La salut és un estat de benestar físic, mental i social que no es limita a l'absència de malaltia. 2.- La nutrició adequada és fonamental per mantenir una salut òptima i prevenir malalties. 3.-Cal seguir una alimentació equilibrada i variada que inclogui aliments de tots els grups. 4.-És important evitar els aliments ultraprocessats i optar per aliments frescos i naturals... Etcètera... Més o manco encertat. En canvi sobre el meu darrer llibre, la resposta: "Els alens feixucs" és una novel·la juvenil de l'escriptor mallorquí Clement Picornell. A continuació, es presenten 10 punts clau de la trama: 1.- La història es desenvolupa en un petit poble de Mallorca, on els habitants comencen a veure criatures estranyes i espantoses que no saben explicar. 2.- Els protagonistes són un grup de joves amics que decideixen investigar el fenomen. 3.- Descobreixen que les criatures són aliens que han arribat a la Terra per colonitzar-la... 10.-La novel·la té elements de ciència-ficció, aventura i fantasia, i transmet un missatge d'esperança i optimisme”. Vaja! Tot és erroni. Però alerta! També rèiem de les traduccions-automàtiques primerenques fetes per ordinador, ara són ja d'una fiabilitat quasi total. Vius!</div><div>Tornant a Chomsky : “El quid de l’aprenentatge automàtic són la descripció i la predicció; no proposa mecanismes causals ni lleis físiques. No cal dir que no totes les explicacions humanes són correctes; som fal·libles. Però això forma part del que significa pensar: per tenir raó s’ha de poder estar equivocat”. Certament, la intel·ligència no consisteix només en conjectures creatives, sinó també en una crítica creativa. Serà el gran any de la Intel·ligència Artificial. Segons M. Peirano el chatGPT ha aprés a dominar el llenguatge col·loquial assimilant cents de mils de milions de continguts d'Internet, incloent, això sí, la classe de foros que no sempre representen el millor de la raça humana. Per evitar que respongui aquestes o altres barbaritats serà necessària una bona purga. </div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-05-22T10:24:15ZjcmllonjaContra les pseudoteràpies i l'autoajuda. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138835
<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ginsberg.jpg" border="0" /> </div><div><div>Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda</div><div><br /></div><div>He acabat de llegir el llibre de Belén Gopegui, El murmullo. La autoayuda como novela, un caso de confabulación (2023) on descriu la seva tesi doctoral sobre aquesta casta de pseudoteràpies i m'ha reverdit una de les meves moltes manies. No hi puc posar remei. I això que tenc bons amic que hi creuen o, fins i tot, s'hi dediquen. Però no me'n refii, i en alguns casos, crec que són un perill aquests manejos que en deim, i vostès sabran a que em refereixo, Pseudoteràpies o Autoajudes.</div><div>Les pseudoteràpies més populars són: l'acupuntura, l'homeopatia, l'osteopatia, la quiropràctica, la naturopatia, el reiki... En general són percebudes com a innòcues (“mal no em farà”). Existeix fins i tot un Pla de Protecció de la Salut de les Persones contra les Pseudoteràpies (2018), impulsat des del Ministeri de Sanitat. “La desinformació en salut és inherentment perillosa, perquè mou al pacient a creure que determinats assumptes funcionen de manera diferent a com funcionen en realitat (com l'existència de ‘meridians’ o ‘energies’ o que les ultradilucions homeopàtiques poden generar efectes fisiològics, o un paper distorsionat de la psicosomàtica…)”, ho explica Emilio Molina, vicepresident de l'Associació per a Protegir el Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP). Com a exemple, si tens un càncer i te'ls tractes amb pesudoteràpies pensant que això t'ho pot curar, tendràs un problema greu i hi ha, per desgràcia, morts causades per això. Complementar el tractament d'un càncer amb tècniques i productes no avalats per la medicina duplica el risc de morir dels pacients, ja que en moltes ocasions aquests renuncien a altres teràpies prescrites o retarden el seu començament. En fi, es pot tractar amb una persona que diu que és de la ‘Societat de Medicina Holística i Integrativa? Què és una cosa no reconeguda per ningú! Què no és res!</div><div>El camp de la salut mental tampoc n'està lliure. Molina esmenta les “constel·lacions familiars”, un moviment d'alt risc sectari que postula que les persones són capaces de percebre de manera inconscient patrons en les relacions familiars i que aquests queden memoritzats afectant la seva conducta. Aquestes propostes pseudopsicoterapèutiques poden provocar la inducció de conflictes familiars i el pacient no sols es queda amb el problema, sinó que s'emporta de regal alguns problemes psicològics extra i potser acabarà trencant els seus llaços familiars i d'amistat. El mal econòmic sempre hi és, encara que amb les pseudoteràpies, el millor que pot passar és que t'estafin i, el pitjor, que et matin.</div><div>I que en direm de l'anomenada “autoajuda”? Sí, sí... aquests manuals que venen milions d'exemplars com el primerenc Com guanyar amics i influir en les persones de Dale Carnegie, o Com casar-se en tres dies, o Pensi i es faci ric, o Jo estic bé, tu estàs bé, o Vostè pot sanar la seva vida, o El poder de l'ara, o Cerca en el teu interior, etc etc... Tots formen part d'això que s'ha anomenat “La indústria de la felicitat”. Als manuals d'autoajuda hi acudeixen les persones per a calmar alguna classe d'angoixa. “Fan mal”, vaig sentir dir a Íñigo Errejón, “perquè fonamentalment intenten convèncer la gent de que les coses dolentes que ens passen són per no tenir una actitud positiva. Aleshores, i en comptes d'organitzar-se perquè hi hagi, per exemple, millors serveis públics, te fan creure que és una cosa d'aprendre a respirar”. El gènere “autoajuda” no pretén posar remei a allò que està malament en el món sinó alleugerir petites, a vegades mitjanes, angoixes contemporànies. La lluita contra “l'enemic interior” és central en l'autoajuda, segons Belén Gopegui. Pràcticament, em creguin, no hi ha frontera entre l'autoajuda i l'autoengany. Vegin el cas del “Mindfulness” que ens vol ensenyar a acceptar el món tal com és i senzillament tractar de trobar uns moments de pau dins ell. Mai es pren el conflicte com una via d'actuació, sinó que ens turmenten amb el mantra de que el sofriment que patim és l'efecte de les nostres pròpies emocions mal encaixades. Podríem dir que privatitzen l'estrès que ens causen els problemes. Els llibres d'autoajuda són el fruit d'una gran falsificació de les vertaderes necessitat reals.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div><div><br /></div></div>General2023-05-22T10:22:37ZjcmllonjaConverses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138660
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-24%20quedar%20be.JPG" border="0" /></div><div> </div><div><div>Converses: notícies, depressions, musulmans i el cinquè poder</div><div><br /></div><div>Amb la seva peripatètica rutina el grup d'amics voltegen la ciutat antiga. En Joan du un parell de diaris baix del braç i un d'obert, on llegeix les lletres grosses. “Observau el titular: “Wolf news és un programa de notícies falses presentat per persones que no existeixen”. “Això ja ho remata tot!” s'espanta en Jordi “Tot aquest món de sobreinformació i desinformació, haurem d'obligar a que les notícies, com els aliments, duguin un passaport de traçabilitat que ens informi d'on venen, qui les ha fetes, la seva data de fabricació i...” “La seva data de caducitat!” diu en Robert. “Sí, tu riu!”. “Algú deu pensar tot això, no?” Aquí es posa 'estupendo' en Ramon i amolla la seva cita: “En el mundo hay más fuerzas de las que se ven”, ho diu Gandalf, a El senyor dels anells. “Ho dic en castellà perquè així la vaig llegir, tenia el llibre de Tolkien que l'havia robat a una llibreria de Madrid, en espanyol”.</div><div>“Tots haurem de menester un psiquiatre de capçalera!” “Servidor ja el té” dic. “Tú?” “Sí, és l'amic Miquel Roca”. Continua en Xesc: “És que és al·lucinant. Segons la Organització Mundial de la Salut, prop de mil milions de persones pateixen depressió, bipolaritat, ansietat, por, aïllament, demència, consum d'estupefaents i alcohol, esquizofrènia... Són la principal causa de discapacitat i el suïcidi és la quarta causa de les morts de persones entre 15 i 30 anys, una persona es suïcida cada quaranta segons” ho diu Moisès Naïm. Aquí en Robert que, avui, té el seu dia brillant remata: “Alguns acudeixen a un capellà, altres a la poesia. Jo als meus amics i al meu propi cor per a cercar entre frases i fragments alguna cosa que no estigui rompuda, ho diu Virgínia Woolf.</div><div>Ens asseim a un bar tradicional prop de la Fundació La Caixa. La majoria demanem tallats i cafès amb llet, excepte en Robert que demana un tè i continua la seva vena d'avui: “Ja deia Okakura Kakuzo el 1906 que en l'ambre líquid contengut dins la porcellana ivòrica, l'iniciat pot entrar en contacte amb la dolça reticència de Confuci, la picardia de Lao Tsé i l'aroma eteri del mateix Shakyamuni” . “Te refereixes a quan es beu tè?”. “Sí, per l'amiga Clara Díez, el tè és paisatge, és cultura, és art, és estètica, és religió: una beguda que traspassa els límits de la obvietat...” “És la segona beguda en el món, després de l'aigua, 15.000 tasses cada segon” remata en Joan, tocat del seu perfil estadístic. </div><div>Passen persones de diferents caràcters i dones amb el vel pel cap que, es suposa, que són musulmanes. “¿A Mallorca, en quina fase d'acceptació o rebuig devem estar respecte a la població resident musulmana?” demana en Xesc. “No ho sé, depèn de la quantitat en relació a la població total, en alguns pobles de l'interior de l'illa les relacions són més tibants”. “Però vaja, no som al nivell del que parla aquell novel·lista francès”. “Que diu?” demana en Joan. “Idò a les seves novel·les pinta una França governada pels musulmans en el futur i ara, diu, el desig de la població nativa francesa, -és un dir això de francesa-, no és que els musulmans s'assimilin, és que deixin de robar-los i agredir-los. O com a solució, que se'n vagin. Bé això és el que diuen que diu Michel Houellebecq. Que hi començarà a haver resistència ciutadana amb atemptats contra els musulmans, hi haurà tirotejos contra les mesquites o els cafès freqüentats pels àrabs”. “Bon-jesuset! I no podríem tornar als feliços anys vint o als gloriosos quarantes?”. </div><div>En Joan continua llegint com absent. “Deixa ja el quart poder!”, li diu en Robert. “El quart? És amb el cinquè que heu d'anar alerta! Abans es deia que els diaris i la premsa, en general, eren el quart poder -per sumar-lo als altres tres poders de l'estat- ara les xarxes que van per Internet són el cinquè poder! El cinquè!” “En Montesquieu si s'aixecàs de la seva tomba, primer es marejaria i, desprès, agafaria els atapins per tornar a reescriure De l'Esprit des lois”. “Au,au, au... beu-te el tè i calla un poc”, dic jo agafant el meu mòbil i sentint-me partícep del domini que sobre mi té el cinquè poder.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2023-03-28T10:27:26ZjcmllonjaJardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138659
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/warhol_flowers1970_1.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort</div><div><br /></div><div>Els Jardins d'altri són confegits amb retalls del que han produït els altres. Per començar: “La nostàlgia és una irresponsabilitat”(Llàtzer Moix). Per a un servidor que som de caràcter malenconiós és la constatació de la meva irresponsabilitat. Per nostàlgia, la de na Norma Desmond (interpretada per Glòria Swanson) en el Crepuscle dels Déus de Billy Wilder: “Jo som gran ... És el cine que s'ha fet petit!” Però, tanmateix, ningú l'escoltava. I ja que anam d'artistes. “L'experiència artística es troba tan increïblement prop de la del sexe, del seu dolor i el seu èxtasi, que totes dues manifestacions no són més que diferents formes d'un mateix anhel i delit”, va escriure Rilke el 1903 en una de les seves Cartes a un jove poeta. Diderot ho va resumir quan va afirmar que hi havia “una mica de testicle en el fons dels nostres sentiments més sublims”. Ho llegesc a Cartas Eròticas de Nicolas Bersihand. “Entra Sa Majestat. Imagina't un home gras amb aire de sàtir i amb el llavi inferior penjant —ho relata Prosper Mérimée a Stendhal el 1830, parla de Ferran VII—. “Segons la dama que em va contar la història, el seu membre viril és prim com un ciri, a la base, i gruixat com el puny en la punta, i llarg com un pal de billar”. També hi ha espai per als fetitxismes: “No et rentis, partesc i en vuit dies soc aquí”, li demana Napoleó Bonaparte a Josefina de Beauharnais. Mentre que el rei Lluís I de Baviera confessa a la ballarina Lola Montes: “Vull tenir els teus peus a la boca, immediatament, sense donar-te temps a rentar-te'ls després d'arribar del teu viatge”.</div><div>Però, alerta amb l'experiència artística. Creiem que un artista es posa dins el seu personatge i deu ser així, supòs, o no, quan un sap que Luciano Pavarotti jugava a cartes entre els actes de les òperes que cantava (¿el s'imaginen després d'un ària tremebunda, fent un pòquer amb el tramoista i l'empresari del teatre?). Deu ser que “La rutina és tan perillosa com la certitud” (B. Piccard).</div><div>“Vivim com algú que es turmenta contínuament perquè pensa que deixa escapar alguna cosa, que no sap que és” (Nietzsche). Tanmateix “El 90% de les coses que ens preocupen, mai succeïxen” diu Marian Rojas-Estapé, néta de don Fabià Estapé qui, en algunes tesis doctorals, escoltava la seva petita ràdio pel pinganillo, mentre el doctorand o doctoranda suava gotes de sang. Malgrat tot, Estapé fou un gran mestre. I ja se sap que “Els bon mestres són aquelles persones que han confiat en tu més que tu mateix” (Mònica Planas). Els bon mestres com els bons amics t'ajuden a fer el teu camí amb una certa complicitat. L'any passat fou l'any Joan Fuster, per recordar-lo, un poc fora temps, vet ací una mostra de la seva ironia i subtilesa: “Còmplice és aquell que us ajuda a ser com sou”. </div><div>Canviant radicalment. Llegesc que “El general Franco afusellà 50.000 persones en temps de pau” ( I. Martínez de Pisón). És lògic aplicar-li el que deia Boris Vian quan va escriure la novel·la “Escopiré sobre la vostra tomba”. Les rèpliques, però, sempre solen esser més xabacanes, vegin aquesta: Bailando sobre tu tumba de Siniestro Total: “Te clavaré mi guitarra / Te aplastaré con mi piano / Te degollaré com mis platillos / Te trepanaré com mi órgano Hammond”. Groller però clar i llampant! No com l'Agència Tributària: “En uso de la facultad que me confiere la letra n) del punto 2.2 del artículo 15 de los Estatutos... habiendo finalizado el plazo de ingreso en período voluntario de las deudas, dicto la presente providencia y liquido el recargo del período ejecutivo que corresponde según el artículo 28 de dicha ley, requiriendo expresamente al obligado... etc...etc...” Tantes voltes per dir-me que no he pagat els meus impostos quan tocava! Contraproposta de Nuccio Ordine: “La fortuna, la sort, no es compra, es conquereix”. Vaig a fer una Bono Loto i un Euromillones, vull que la sort em trobi preparat, conquerint-la.</div><div>I, per acabar, dins el jardí d'un altre hi trob que “L'amistat té molt en comú amb l'amor. És un regal que ens feim a nosaltres mateixos” (Ray Loriga). I, certament, és així. Amén.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div></div>General2023-03-28T10:25:36ZjcmllonjaDalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138658
<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/son%20duc%202.JPG" border="0" /></div><div><br /></div><div> </div><div>Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça</div><div><br /></div><div> </div><div>Els capellets de teulada surten d'entre les teules i en les encletxes de les parets de pedra seca que miren a Tramuntana, diuen que són bons per menjar, servidor, però, no ho provarà. Som massa maniós i estugós. Veig un ropit i un busqueret de cap negre, grassos, han acumulat greix per partir de l'illa cap als seus quarters de primavera i estiu. Les esparregueres, tímidament, treuen ja els primers espàrecs.</div><div>Trob en Bernadí Pança pel camí de Son Baró amb bastons de nordic-walking. Me diu en Bernadí: “Alerta Climent amb ses teves mirades de folklòric ploramiques, que dius tu! És cert que hi ha valors a foravila o als pobles. El problema és que se'ns oblidi polititzar sa nostra mirada!” “A mi me fa molta vessa! Me n'afluix!” Li responc. “Idò, no te n'ha de fer tanta!” replica. Adéu, adéu, cadascú pel seu camí. Me ve al cap la reflexió dels famós antropòleg Claude Lévi-Strauss: “Una cultura només es pot entendre des de fora, sense participar en les auto-mistificacions en les quals es recolza”. Això, un servidor, és totalment incapaç de fer-ho. Conten d'en Bernadí que va anar de putes i ella li va dir: “Son mil y la cama”. L'hi donà un bitllet de mil, i la senyora li demana: “Y la cama?” I en Bernadí, que era estalviador, o aferradot, li contestà: “Nada de cama, ho farem de drets! Tu t'acotes una mica i jo ja la te ficaré, 'collir herba' se diu això, sense 'cama' !”</div><div>Vaig a comprar dues arengades, m'agraden torrades i esmicolades dins tomàtiga de ramellet, també torrada. Al sen Toni Garbau també li agradaven molt. No les comprava d'una en una, en tenia una bóta sencera. Un dia, fent les preparacions -les arengades s'havien de premsar ben premsades- ell les posava entre el bastiment i la porta. Tancava la porta i premia. Un dia va fer tanta força que li botaren les tres frontisses i la porta li caigué damunt. “Vatuadell! Aquests peixets són rabassuts avui!” Diuen que va dir.</div><div>En Jaume Cot pinta les persianes, ja els feia una bona falta. “Jaume: no n'has de fer massa!” li dic. S'atura i me diu: “Saps que és de bo de fer: Ara ves aquí ! Ara tu ves allà ! Ara fe això!... Es comandar no fa bòfegues!” “A ses mans no, però a lo millor en fa a altres parts” respongué en Toni Ximenis que mos escoltava. He sentit a dir que en Ximenis no era molt destre en les coses del bricolatge. Havia de fer unes feines, poques i petites, i li van vendre ciment ràpid. En va fer una senallada grossa, però un pic feta li mancà, la plana, després una fusta, i després no sé que més i quan tornà al pastó, allò havia forjat i no pogué treure ses paletes amb les que havia mesclat. El 'vatues' i 'mecags' se sentien d'un tros enfora. Sa dona se'n temé i li entaferrà una bona paperina!</div><div>Al cassino sent en Pere Cai que remuga: “Per què? Per cagar com un puput? Has d'anar alerta amb sos ous de gallines que van a lloure! Poden tenir brutor aferrada i llavors això pot anar en es menjar!” Se coneix que ha anat destrempat. Entra en Colau Agró. Va sempre per tot com d'amagatotis. “Va sempre així d'ençà que son pare se va matar, se va tirar dins un pou, cosa rara, ja saps que a la pagesia els homes se solien penjar i eren ses dones ses que se tiraven dins els pous, però ell ho va fer així. El trobà ell, que no sé com hi baixà, amb una corda el fermà i, estirant amb so cotxo, el va treure. Pensa tu! Aquell cos mort pegava pels costats des pou i el va treure tot nafrat. El carregà i cap a ca seva. Tot perquè sa gent no sabés que s'havia suïcidat i no li fessin s'autòpsia. Tanmateix, sempre n'hi ha un que mira. En Jordi Cocover ho va veure i l'endemà ho sabia tot es poble”.</div><div>Per avui ja he acabat els menuts. Me'n vaig a veure el Barça. L'he tallada ben justa, l'àrbitre ja siula el començament. Passarem pena, com sempre, els barcelonistes. Deu ser mala d'engirgolar una entitat com el Barça, pens. S'asseu devora jo en Biel de Son Fangos amb un quissonet menut, me parla dels seus galindons, que li fan molt de mal. En Lewandosky fa el primer gol.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-03-28T10:20:04ZjcmllonjaEls hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138592
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_3237%20portet%20i%20picornell%20incognito.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Els hippies vells es moren, com David Crosby</div><div><br /></div><div>La setmana passada moria David Crosby, fundador del conjunt musical The Byrds i assemblador del grup Crosby, Stills, Nash & Young. A aquests, per a un servidor, només pel seu disc Déjà Vu ja els toca passar a la història de la música. Però no només és tracta de música, sinó que hi havia tot un nou estil de viure, d'entendre el món, que es mesclava en aquella Califòrnia dels anys seixantes i que arribaria després a Europa. </div><div>Crosby era un hippy, algú el qualificà de “hippy trucat”, però la seva manera de viure i la temàtica de les seves cançons estava amarada dels aspectes contraculturals que tan influenciaren els joves d'aquells anys. Servidor un d'ells. Jo també estic empeltat de hippy, vell, com David Crosby, que ha mort als 81 anys.</div><div>És d'aquell temps el folk-rock o el country-rock un concepte evolucionat del folk. Crosby fou seguidor de Pete Seeger -el qui volia tallar la corrent a Bob Dylan quan aquest es va electrificar-, però escoltà The Beatles i li sorgí alguna cosa nova de dins. Fundà The Byrds (recordau Turn, turn, turn), versionà el Mr.Tambourine Man de Dylan. Era allò que sabia fer Crosby, folk de guitarres acústiques i curosos arranjaments vocals. Nascut a Califòrnia, Crosby i Roger McGuinn van formar The Byrds, el 1964, en fou expulsat el 1967. Crosby fundà tot d'una, al costat de Stephen Stills i Graham Nash, la banda Crosby, Stills & Nash, a la qual es va sumar el canadenc Neil Young. El seu primer concert va ser en el festival de Woodstock, el 1969. L'adhesió de Young (el seu Harvest ha fet 50 anys!) va suposar l'èxit comercial amb cançons com Woodstock, Teach Your Children o Marrakesh Express. El grup es va dissoldre molt prest per diferències d'egos. Crosby, però,va continuar, amb diverses formacions. L'últim disc que va presentar va ser el mes passat, poc abans de la seva mort.</div><div>Cal veure el documental Echo in the Canyon, conduït pel fill de Bob Dylan, Jakob, ressalta la importància de les cançons gestades a finals dels 60 en aquell barri de Los Ángeles. Hi surt Crosby, ja amb cabells blancs. També Brian Wilson dels Beach Boys, Michelle Phillips, l'al·lota rossa de The Mamas and the Papas, Eric Clapton, Ringo Starr, Stephen Stills, Graham Nash, Jackson Browne, Tom Petty... És, a més, un gran reconeixement a Buffalo Springfield, la banda en la qual van aparéixer uns nins com Young, Stills i Richie Furay, i també a The Doors, Frank Zappa, Carole King, The Eagles, Jackson Browne, The Monkees... </div><div>És una proesa la d'haver viscut fins a aqueixa edat, tantes vegades desafiant la mort, prenent-ho tot i... amb un trasplantament de fetge que li pagà Phil Collins. Tot va ser excessiu, els somnis, les bones cançons, l'alcohol, la droga. Era un vell hippy, o feia com que ho era, i va viure així fins a l'últim moment. Barney Hoskyns en el seu llibre Hotel California. Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon, 1967-1976 (Ed. Contra) no és gaire pietós amb David Crosby: “Era un osset de peluix lasciu de ment, polissó, que cantava cançons protesta plorinyoses imitant Woody Guthrie, però era per tot, fent aquest rock suau”. Com diu Diego Manrique: “Sí, era un rock suau, però es feia amb drogues dures”. Segons Fernando Navarro: “Crosby, s'ho bevia tot, es ficava de tot i les perseguia a totes”. </div><div>Amb The Beach Boys i Creedence Clearwater Revival, The Byrds foren la resposta dels Estat Units al fenomen anglès de The Beatles. Crosby no era el millor, ni tan sols era un vertader hippy, però estigué ben al mig d'aquesta bavarada esplendorosa nascuda a Califòrnia. El seu comiat Live at The Capitol Theatre, publicat fa només un mes, es va enregistrar en directe amb The Lighthouse Band. </div><div>Tots ens hem fet grans: Stephen Stills en té 78; Graham Nash, 80; Neil Young, 77; Brian Wilson, 80; Bob Dylan, 81; Joni Mitchell, 79; Joan Baez, 82... Molts d'altres ja no hi són. Me pos la cançó Helplessly Hoping a l' Spotify. Me fugen cinquanta anys de damunt.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell </div><div> </div>General2023-03-09T08:17:16ZjcmllonjaDalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138591
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_1941%20b%20color.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó: neu, moixos, palles i a fer nonó</div><div><br /></div><div>Els enormes estols d'estornells dibuixen figures en el cel abans de pegar a un camp d'oliveres i a un ullastrar de la serreta dels Castellots. Hi ha gelada. Deia mon pare: "Fan més mal ses males llengos que ses gelades". Fa fred de neu i qui més qui manco ha encès les foganyes i escalfapanxes, amb el foc en terra o dins una d'aquestes estufes de fusa nord-europees. </div><div>Al cassino també tenen foc començat i els parroquians que ocupen la taula de més a prop de la calentor discuteixen sobre el tipus de llenya. Que si el pi crema massa aviat i, a més, té reina que s'aferra per les canonades, que si la figuera no encalenteix i tot és cendra, que si el garrover fa massa pets i espires i l'has de vigilar, que si l'olivera -que és bona- però té com oli i crema com una teia; les millors, la d'ametler i la d'alzina. </div><div>Arriba en Colau da can Maneu. Bufa. Com a fora de lloc. "Que passa?" "Idò ara tu diràs! Tenc s'al·lot de vacances a sa neu, amb sa família i només m'ha encarregat una cosa: donar menjar als seus moixos. Quan hi he ha anat els he trobat dins sa casa i amb s'aire condicionat. Els he donat menjar, els he fet sortir a n'es corral i he apagat s'aire condicionat pensant que era un descuit. Idò no! Quan els he telefonat m'han fet tornar a ca seva, entrar els moixots i amollar sa calentor perquè els moixos no se constipin! És gros s'asunto! Si mon paret i mumareta aixecassin es cap! Aire condicionat pels moixos! I tu... un ha tossit un poc, ha fet com un remeulo raro, i sa dona ja me diu: ho veus, els has constipat, preparat per quan tornin! Jo ja no sé on m'he de posar!"</div><div>Sent, a una taula de prop, en Joan Murtó: “Una dona prima esquinça molt sa perdiu!” Vaja! En Joan pontifica sobre tot. I no en té ni idea de res. Hi torna: “A ses tres mil palles sa llet s'acaba!” Aquesta sí que m'és bona! En Murtó abandona la temàtica sexual: “Els dragons, si els rovegues, diuen que són dolcencs...”. “Me'n vaig”, dic, “ja he escalfat a bastament el cul de la cadira i ja se sap: 'Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera'. I encara més: 'A la filla, coca i cadira; i a la nora, tros de pa i fora'. El refranyer, amb la seva franquesa i la seva antigor. </div><div>Pas per davant el taller de can Xisquet Reulla i me fix amb un dels seus mecànics. Per la revetla dels Reis del nostre petit poble havien llogat un senegalès, que fa feina en aquest taller de camions, per fer de rei Negre. Només baixar del tractor, que era la seva carrossa, se va rompre un peu, amb una ferida que feia molta sang i... cap a Son Espases! Era de veure aquell home vestit de rei, pels enormes passadissos de l'hospital. Que un rei, d'un poble de veïnat, que era musulmà, no va voler entrar a l'església o que un altre anava més gat que una sopa... Riu-te'n tu, el nostre es va acubar i no feia menció de res. Ho cont a en Guillem i a en Bernadí. “Ara que ho dius” és en Guillem de can Puig “has de pensar que el rector del poble també és negre, del Congo ex-belga, llegeix els evangelis en català, això sí, i és simpàtic i servicial amb els seus feligresos; al cap de la candidatura d'esquerres li diuen Anthony Thornton, anglès de “pura cepa” i parla també el mallorquí de forma deliciosa. El cuiner del conegudíssim restaurant Son Fonc és magrebí, fa molts d'anys que és a la vila i ningú li guanya a fer arrossos bruts i porcelles al forn... He de seguir?” “No fa falta” li dic. “La Mallorca profunda? Vaja, vaja...” </div><div>Fa neu, poca, però cauen flòbies del cel, gris i fred. Fa vent de Mestral. Mumare, quan havia d'etiquetar algú de dolent deia: “És més mal que el Mestral”. Ha començat el febrer, dins la botiga, la vídua de l'amo en Toni Xacó, madò Antònia Virga, me diu: 'Febreret curt, pitjor que turc', no sé molt bé que vol dir”. M'invent una història sobre els pirates turcs i m'enfloca: “Ara ho entenc”. M'estalvii el recordar-li que, després, vendrà el març: “Març, marçot, mata sa vella i sa jove si pot”.</div><div>Fa fosca i un fred que pela. Quan vaig a obrir la porta, amb la clau amb la mà cercant el pany, el braç pareix un arruixa-mosques, no el puc endevinar ni per meco. Pens: ara m'ha pegat el Parkinson! Res. Me'n vaig a fer nonó.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-03-09T08:15:28ZjcmllonjaJardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138590
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia</div><div><br /></div><div> </div><div> </div><div>Els nostre Jardins d'altri agafen d'ací i d'allà, impressions i mirades diverses. Un poc malgirbats, disculpin. Som-hi. El mes passat es moria David Crosby un integrant del super grup Crosby, Stills, Nash & Young. A Stephen Stills, un dels seus integrants, en una entrevista a la revista Rolling Stone, li demanaren: "Sembla que totes les teves cançons van ser escrites sobre Judy Collins". La resposta: "Així és. Hi ha tres coses que un home pot fer amb una dona. Estimar-la, ser torturat per ella o sublimar-ho a la literatura. Passant per aquestes tres coses, he fet els meus èxits i els meus fracassos". (Escolteu: Suite: Judy Blue Eyes!) </div><div>Enllaçant amb l'anterior. Tothom coneix la brega-separació entre la cantant Shakira i el futbolista del Barça Gerard Piqué, i la cançó que li ha fet ella, com va dir algú 'rendibilitzant les banyes', amb frases com : “Me dejaste de vecina a la suegra, / con la deuda de Hacienda / y la prensa a la puerta...” Si volia ser una acte de menyspreu, no arriba a les soles de les sabates de Paquita la del Barrio, a la cançó Rata de dos Patas, vegeu: “Rata inmunda, / Animal rastrero, / Escoria de la vida, / Adefesio mal hecho. / Infrahumano, / Espectro del infierno. / Maldita sabandija, / Cuanto daño me has hecho. / Alimaña, / Culebra ponzoñosa, / Desecho de la vida. / Te odio y te desprecio. / Rata de dos patas.” Idò ! Venga sublimació !</div><div>Pot ser la fórmula per fer una bona novel·la: “Si mescles humor i rancúnia pot sortir alguna cosa molt creativa” diu Rocío Quillahuaman. Molt en aquesta línia: "La suprema felicitat de la vida és saber que ets estimat per tu mateix o, més exactament, malgrat tu mateix" (Víctor Hugo). O també: "L'amor ho pot fet tot, i també el contrari de tot" (Alberto Moravia). </div><div>"Una veritat dita amb mala intenció dona cent voltes i mitja a totes les mentides que es puguin inventar" (William Blake) Però ja sabeu, com diu l'aforisme: "Llengua muda, mai és batuda". Hi podem afegir una de les idiosincràsies del parlar o de l'escriure: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” predicava Ludwig Wittgenstein. Però, vaja...“Escriure és exagerar” (C.J.Cela). Així, un dels més insignes escriptors cubans, Lezama Lima, no sé si exagerava, solia dir: “En España, la sangre siempre llega al rio”. </div><div>"Mai és massa tard per ser el que hauries d'haver estat" deia Georges Eliot, que ja saben que era el pseudònim de Mary Ann Evans. Massa tard és quan arriba la mort. "Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales" (Miguel Delibes). Tot i que el refranyer matisa: "En tota dissort, hi ha un conhort".</div><div>Mal de fer, trobar conhort vull dir, ho tenien els jueus dels camps de concentració nazis. Conten que el Papa Joseph Ratzinger quan visità el camp d'extermini de jueus d'Auschwitz digué: “On eres, Senyor, quan succeïa això?”. Devia ser el mateix déu? El qui segons el jesuïta i teòleg José Ignacio González Faus és “Misteri infinit, revelat com amor gratuït i desinteressat, sobrecollidor i acollidor, font del ser i la vida, de l'espai i del temps, de la massa i de l'energia...” Molt bé, d'acord, però: on era?</div><div>“Memòria i profunditat són el mateix, millor dit, l'home només pot arribar a la profunditat amb la memòria” (Hannah Arendt). Vius però amb la memòria: "Covard, realment covard, és aquell que s'espanta amb els seus records" afirma Elies Canetti. Es avinent, també, el que deia Joan Fuster: “Un només es sent realment tot sol quan no té res en que pensar o bé quan tem pensar en alguna cosa”. </div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2023-03-09T08:12:42ZjcmllonjaConverses erràtiques per Palma. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138589
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /></div><div><div>Converses erràtiques per Palma</div><div><br /></div><div>Passam per davall el rellotge de l'Ajuntament i ens asseim al banc del 'si-no-fos'. Diu en Jaume: “L’1 de gener de 2001, en Figuera, el rellotge de Cort, tocà malament les hores, qui sap si acollonit per l’entrada al segle XXI”. És, ara, n'Enric qui pontifica: “Duim mal camí”. “Perquè ho dius?” “Idò, ja me diràs tu, duim vint-i-tres anys del segle XXI, i mira quin balanç: 2001 els atemptats a les torres bessones de Nova York, 2008 la gran Crisi econòmica mundial, 2020 la pandèmia del Coronavirus, 2022 Rússia declara la guerra a Europa”. “A Europa?”. “Sí a Europa. Vos pensau que és a Ucraïna, però aquest bàmbol de Putin amenaça a Europa contínuament i al món, si empra armament nuclear. Perquè vegis quin camí du el segle XXI, i no he parlat per res del canvi climàtic!” Des del banc s'observa el carrer de Colom, ben dret, resultat d'un esventrament de finals del segle XIX i un s'imagina la plaça de Cort abans que s'enderroqués la illeta de cases que hi havia al bell mig. Arnau, expert en urbanisme pontifica: “Le tracé d'une ville est oeuvre du temps, plûtot que d'architecte” deia Léonce Reynaud, que vol dir, més o manco, que la trama d'una ciutat és més obra del temps, que dels arquitectes”.</div><div>“D'on ho has pescat?” Li deman, “Llibres i més llibres i ditets per tocar l'orgue” “Això ho dius tu que tens temps per llegir. A mi se m'acumulen i no tenc temps de llegir-los a tots”. “Has d'aprendre a llegir ràpidament, un lector ràpid llegeix al menys 700 paraules per minut, has de practicar l'skimming, moure la mirada en diagonal per les pàgines, el cervell s'hi acostuma.”</div><div>“Quina llastima”, és un servidor qui opina, “El centre urbà és va buidant de la població resident, els veïnats fugen i són substituïts per estrangers, per pisos turístics, per serveis turístics. Els qui hi quedam som tractats com si fóssim suecs o alemanys rics, beneficiaris de tot el que s'hi concentra: botigues cares, grans magatzems, bons restaurants... Però no trobes ni una ferreteria, ni una botigueta on comprar un parell de iogurts”. És n'Arnau, el qui llegeix llibres, qui torna puntualitzar: “La mort de la diversitat econòmica es l’inici de la mort d’un barri o una ciutat, diu Jane Jacobs, en el seu famós llibre “Mort i vida de les grans ciutats”. </div><div>Des de les lleones, Joan rememora un vespre de marxa i parranda en que travessàrem el passeig del Born amb un dos-cavalls, un Citroën d'aquells temps, i al final, quasi devora la plaça de la Reina, sentirem: “Altooo!!!” “Ai! Dormírem als Caputxins, bé a la comissaria vull dir”. El Born és buit de turistes i de terrasses de bars. Surt el tema de la saturació turística. És ara l'expert en quasi tot, en Toni, qui rememora: “Si hem d’assenyalar el dia que va començar el sus del turisme podríem dir que va ser el 29 de juliol de 1958: el dia que es va dictar l’ordre ministerial de trasllat del tràfic comercial de Son Bonet a Son Sant Joan. El traspàs efectiu es va fer el desembre de 1960. Havien passat 42 anys des que Hedilla havia aterrat a Son Bonet, que a1960, arribava al seu sostre, uns 650.000 passatgers cada any. “No me fiquis estadístiques per mig” torna a ser n'Arnau, “Ja avançava Luis Buñuel, a la seva autobiografia Mi último suspiro: “una de les darreres plagues de la nostra època és l'estadística. Impossible llegir una pàgina d'un diari sense trobar-ne una. A més: totes són falses! Ho puc ben assegurar”. “No encetem el tema del turisme! Ni de les ecotaxes, ni del mal gust dels hotelers!” diu taxatiu en Pere.</div><div>“Ja que som al mal gust”, diu en Jaume, “He comprat una pepa d'aquestes inflables...” “Jaume! Juguetes sexuals a la teva edat?” “No! Esperau, és per seure devora jo al cotxe i així poder anar pel carril VAO de l'autopista de l'Aeroport. Ja sabeu que han de ser com a mínim dues persones dins el cotxe per poder-lo usar”. “Homo! Amb la boca tan oberta no deu passar desapercebuda, i si t'atura la guàrdia civil els pots convidar a gaudir-la, no?” “Escolta, segons el paper de les instruccions ofereix sensacions reals”. En Joan, trastornat: “El què ha de fer un per defensar-se en la Palma contemporània!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2023-03-09T08:11:20ZjcmllonjaQuè és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138588
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Planol%20Muntaner.jpg" border="0" /></div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Què és la gentrificació? Palma gentrificada?</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Quan en un barri hi apareixen els fornets que venen magdalenes de gustos diferents, els establiments que subministren sucs ecològics, les gelateries de disseny, els bars “especials”, nous habitants “bohemis” -per dir-ne alguna cosa- o “hipsters”, que poden ser estrangers... comencen els senyals que el barri canvia i els seus habitants tradicionals seran desplaçats. Això són els que se'n diuen “gentrificadors” primerencs. Tant és si es tracta d'un barri degradat o estigmatitzat, amb lluites urbanes per a la seva conservació, el barri és “resignificat” i s'obre el camí a l'augment de valor de les propietats i els lloguers, que “expulsen” ja clarament els seus habitants de sempre. Ja sigui perquè el lloc té una bona centralitat urbana, perquè està a vorera de mar, o perquè té bones vistes...</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Aquest procés ha passat a Madrid (Malasaña), Barcelona (Raval), Bilbao (San Francisco), Saragossa (La Magdalena), Palma (Santa Catalina, La Llotja, Sa Calatrava)... i a Londres, San Francisco, Roma i és ja d'abast mundial. El 1964 Ruth Glass, emprà la paraula “gentrificació” i Neil Smith (1974) publicà <em>Cap a una teoria de la gentrificació</em>. Altres manuals com <em>Llegir la gentrificació</em> (2008) o <em>La gentrificació en un context global: el nou colonialisme urbà </em>(2008) confirmaren el fenomen.</span></span></span></p><p style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Perquè “gentrificació”? El vocable deriva de l'anglès </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>gentry</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> que es refereix a una classe social alta, sense arribar a noble, entre botifarra i mossó per entendrer-nos, un poc com els </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>hidalgos</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> castellans. El TERMCAT diu que ho hem de traduir per “ennobliment”: “</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>La </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>gentrificació</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><strong> </strong></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>–</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>ennobliment</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>– </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>barri </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>antigament degradat o de </span></span></span></span><a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Classe_baixa"><span style="color: #000000"><span style="text-decoration-line: none"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>classe baixa</span></span></span></span></span></a><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres”. És a dir que usam la paraula </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>per a significar que un barri pobre o abandonat o en runes, a partir dels processos explicats abans augmenta de categoria o és colonitzat per una població de més alt standing. Els invasors penetren al barri “significat” per aquests processos primerencs -segons Manuel Castells en alguns llocs els gais han estat significadors- consumant processos de segregació urbana consubstancials als mecanismes d'urbanització capitalista, tot i els seus moviments opositors o resistencialistes de les comunitats de veïns, o fins i tot de l'administració, intentant congelar els preus dels lloguers o limitar la compra de vivendes per estrangers.</span></span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Hi ha qui hi vol trobar elements de valor positiu: es diu que es redueix la delinqüència, estabilitza àrees en declivi, augmenta el valor de les propietats, augmenta els “mestissatge” social, es rehabiliten edificis en mal estat... Però també és veritat que hi ha un desplaçament de la població per l'augment de preus, canvis comercials que provoquen la desaparició de les botigues de serveis propers, és una pressió sobre àrees veïnals pobres, obre el camí cap a <em>ghettos</em> de rics, crea conflictes comunitaris amb els antics residents...</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">A Palma diversos barris pateixen gentrificació, una gentrificació on les inversions dels estrangers i les inversions per a pisos o habitatges turístics es solapen. El puig de Sant Pere, la Llotja, Sa Calatrava, Sa Gerreria, Santa Catalina, Es Jonquet, Son Cotoner, el Portitxol i, ja comença, a La Soledat (on hi compren cases suecs i alemanys)... aquest canvis, són canvis d'habitants i també d'usos, vegeu per exemple, com han canviat els corredors verds i peatonals de Blanquerna o Santa Catalina i com canviarà el de Nuredduna. Habitatges vacacionals, pisos vacacionals il·legals, hotels-boutiques, estrangers nous-residents, inversors especuladors, bars i restaurants, gelateries, menjar ràpid, souvenirs barats...</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La gentrificació, a la vegada, causa efectes indirectes en el mercat de la vivenda d'altres barris ja que els habitants tradicionals de barris gentrificats es desplacen a la perifèria de la Ciutat, als pobles dormitori del cinturó urbà i, fins i tot, a pobles no dormitori a més de trenta minuts de Palma.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Són processos que canvien la fesomia de Palma.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p></div>General2023-03-09T08:03:23ZjcmllonjaConverses o soliloquis Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138490
<div><br /></div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/frank%20fsnet.co.jpg" border="0" /> </div><div>Converses o soliloquis</div><div><br /></div><div>Les converses amb els amics i tertulians fluctuen, hi ha moments en que van del perpetuum mobile a la vida eterna dels grumers. Deriven cap a territoris desconeguts. “¿Recordau el diàleg entre els personatges que representen Joseph Cotten i Orson Welles a la pel·lícula El tercer home, amb guió, cal remarcar-ho, de Graham Greene i música d' Anton Karas? A Welles, traficant de penicil·lina adulterada causant de deformacions als malalts, li demana Cotten: “Has vist alguna de les teves víctimes?”. Tots dos són damunt un molí gegantí de fira i Welles li contesta apuntant les persones de baix: “Sentiries res si un d'aquests ara s'aturàs? Que em diries si t'oferia milers de dòlars per cada un que s'aturava? Em rebutjaries els diners?” “Però, a veure, Climent perquè retreus ara aquestes imatges?” “No, per res, però vull dir que si ens posassin en aquesta tessitura que faríem cada un de nosaltres? És mal de saber, és com l'eterna discussió de si els escriptors han de ser de dretes o d'esquerres, o els periodistes, com deia Kapuscinski, bones persones, hem de tenir en compte que una cosa és l'excel·lència creativa i una altra molt diferent la sensatesa política. Una cosa no implica l'altre”. “Els estudiants xinesos que protestaven per la política de Xi Jinping respecte del Covid-Zero que tenia tota la població reclosa al menor símptoma de febre causada pel virus, els estudiants, deia, exhibien folis en blanc. Que significaven? Demanaren a un estudiant: “El full en blanc representa tot el que volem dir però no podem dir”.</div><div>“Que s'ha fet d'en Robert Jubany que va viure a Xina tants d'anys? Te'n recordes d'ell?” “I tant! Segons ell, era tan rebel, tan rebel, que l'única llei que respectava era la de la gravetat”. “Rebel? Tots en coneixem com en Robert, els diuen narcisistes, la vida passa en primera persona i han de ser el centre de la conversa, quan no ho són es tornen insofribles i impertinents fins que recuperen el protagonisme. No saben que és l'empatia”. “Ni la simpatia tampoc” contesta n'Arnau “preferesc de molt aquestes persones que tenen por de fer el ridícul, sense autoestima, que es fan de menys, tot i que valen més que el narcisista embafós. Servidor és un passador de pena, com a bon mallorquí, temerós de Déu, un temps, ara tem qualsevol novetat, qualsevol cosa inestable que trenqui els meus rituals. I què? Som així”.</div><div>Seguim amb les xarxes socials internetianes. “Jo”, diu en Jordi, “vaig ser un temps estudiós de l'anomenada Escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Fromm, Benjamin...) i no sé si aquells pensadors tan interessats en les noves tecnologies d'aquells temps i els mass media, també d'aquell temps, s'adaptarien a les noves tecnologies d'ara. Per exemple, si es tracta, com feia Adorno, d'estudiar la difuminació de la frontera entre el que és públic i el que és privat, servidor els diria que ja hi som: tot es confon”. </div><div>“El que ha passat és que la intimitat ha desaparegut de les nostres vides. Ho dic perquè entre les càmeres que ens filmen contínuament, Google que ens ofereix mapes d'on hem estat durant el darrer més i Amazon que ens vol vendre productes que s'assemblem als que consumeixen altres compradors com nosaltres...” “Però som nosaltres que comunicam on menjam i amb qui, on anem de concert, i amb qui...” “Sí, però la privacitat la viuen els joves de forma molt diferent a nosaltres, tot i que s'exposin més a les xarxes socials... Hem de ser usuaris intel·ligents d'Internet, saber quines són les pautes de seguretat, quins són els espais de privacitat, per defensar-nos de les intromissions no volgudes...”</div><div>“Ja som més de 8.000 milions d'habitants al món, un món en el qual les màquines depenents d'Internet seran protagonistes. No sé si és bo això”. “Un nou antimaquinisme?” “Que ets un nostàlgic tu?” “No, però sé ben cert que les xarxes socials són les culpables del triomf i la glorificació de la ignorància!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>General2023-02-09T10:28:38ZjcmllonjaJardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138487
<div><br /></div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/limits%20mudoy.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div>Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes.</div><div><br /></div><div>Pels qui ho desconeguin els jardins d'altri són retalls pescats per les pesqueres dels veïnats. Ara que ja ha passat el Campionat del Món de futbol que es va fer a Qatar, dedicarem una mica d'atenció als jardins futbolístics. “Argentina depende de su genial caminante”, titulava un article Santiago Segurola, “...està ben clar que Messi aprofita els seus 'passejos' pel camp”. Deia Eduardo Chillida: “Un periodista estava escandalitzat perquè jo hagués estat porter de futbol i escultor. No hi veia relació entre una cosa i l'altra, el vaig haver de convèncer del seu error”. És ben cert que dels futbolistes no esperem que ensenyin filosofia sinó que juguin bé la pilota. Però les declaracions als periodistes solen ser redundants, n'hi ha, això sí, que esgarren les costures. Vejam. Carlos Tévez: “A medida que uno va ganando cosas se hamburguesa”. Nelson Penedetti: “Vi al portero adelantado y se la tiré por arriba; fue un gol de odontología”. Murci Rojas: “El fútbol es como el ajedrez, pero sin dados”. Gustavo Biscayzacu: “Me siento muy bien físicamente, entre otras cosa gracias a la dieta que me proporciona el nutricionista, basada en hidrocarburos”. Edson Cavani: “Como todo equipo africano, Jamaica será un rival difícil”. (Copa Amèrica). El món de les tautologies també omple les definicions dels entrenadors i futbolistes des del “Perdimos porqué no ganamos” que va dir Ronaldo, a la definició de Vujadin Boskov: “Fútbol es fútbol”. Del meu admirat Johan Cruyff en podriem omplir un cabàs gros: “Antes de equivocarme, yo no cometo ese error”. “Si tu tienes el balón, el rival no lo tiene”. “No soy creyente. En España, los 22 jugadores se santiguan antes de salir al campo. Si resultara bien, siempre sería empate”. “Si tienes la pelota, no es preciso que defiendas, porque sólo hay una pelota”. Idò !</div><div>Així de clar i llampant ho definia Cruyff. No com en una resposta a l'examen sobre el feixisme, un alumne escriu: “Hitler no era molt amable amb els jueus. Hitler defensava la superioritat de la raça “aèria”. Continuava: “Franco es caracteritzava per parlar molt lentament i tardava molt a contestar, la qual cosa desconcertava als seus enemics”. Dels jardins feixistes, les declaracions masclistes del general Primo de Rivera, en el manifest que justificava el cop d'estat del 13 de setembre del 1923: “Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los dias buenos que para la patria preparamos”. No hi hagué urnes en molts d'anys, perquè ja sabeu que pels feixistes: “El ser rotas es el más noble destino de todas las urnas” (José Antonio Primo de Rivera), ho degué dir usant “la dialéctica de los puños y las pistolas”.</div><div>M'encanta el món dels aforismes, Benjamin Franklin: “La peresa viatja tan a poc a poc que la pobresa no tarda en agafar-la”. Ara, però, els aforismes inunden les xarxes socials, Twitter sobretot. El dubte: és Twitter qui ens empeny a l'aforisme o és l'aforisme qui ens llança a Twitter? La solució del dilema anterior és com un mexican standoff. Vaig saber, i em va fer una certa gràcia, el que era un mexican standoff. És com li diuen, en el món del cinema, al moment crucial en que uns apunten als altres que, a la vegada, apunten als qui els apunten. M'explic, no? Ningú gosa disparar. Només queden dues alternatives, o tornar col·locar les armes a les fundes o... trons a lloure! És el moment de recordar la cita de l'economista Keynes: “Quan més difícils són les coses, pitjor funciona el laissez-faire”.</div><div>“No escriguis versos sobre la mort. És inútil. Redacta el teu testament que és molt més pràctic” (Joan Fuster). No està malament això del testament perquè ja sabeu que “La vida és curta i avorrida i passa mentre es desitgen coses” (La Bruyère). Amén.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div>General2023-02-09T10:26:34ZjcmllonjaPalma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138486
<p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Palma i la nostàlgia com ingredient</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif"><br /></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Surt a fer una volta, amb pas ràpid. Pos Lucio Dalla a l' Spotify: “È la sera dei miracoli. Fai attenzione / qualcuno nei vicoli di Roma / con la bocca fa a pezzi una canzone...”. (És la nit dels miracles. Ves amb compte / algú en els carrerons de Roma / amb la boca fa trossos una cançó. / És la nit dels cans que parlen entre ells / de la lluna que està a punt de caure...). </span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Al Passeig de Sagrera uns nins hi han dibuixat un joc. En castellà en diuen Rayuela i pens en l' obra de Julio Cortázar. Deu haver envellit? Hi record coses de la filosofia zen, del pensament budista, que ara s'han convertit en tema de llibres d'auto-ajuda. A més, l'afició de Cortázar per les frases enginyoses, els aforismes o grafitis, ara es frivolitzen en memes o tuits. Malgrat això hi record el somriure de qui es riu de sí mateix i celebra el malentès o l'absurd. Vaja! Pas l'Auditorium, pel Passeig Marítim, ple de maquinotes i operaris que arrabassen arbres. L'enginyer Parietti, als anys trenta del segle passat, observant el mateix lloc: “És difícil donar-se compte cabal del pas gegant i definitiu que, pel progrés i embelliment de la nostra ciutat, representaria la construcció d’aquesta transcendental obra, si fos concebuda i realitzada amb la grandiositat que mereix. Aprofitant artísticament les horribles irregularitats actuals de la costa, podrien aixecar-s’hi luxoses edificacions i establiments de banys i esports marítims, un gran parc d’arbreda i atraccions que embelliria l’avui tristíssim glacis de Santa Catalina……”. El 1949, Gabriel Roca Garcias (1896-1986), cap de la Junta d’Obres del Port, començà a construir el Passeig Marítim. Amb el temps s’anirà transformant en una via ràpida per vehicles i camions de mercaderies del Port cap a la Ciutat, i la badia s’omplirà de vaixells de luxe, grans creuers, i molls per a la indústria nàutica, tapant completament les vistes al mar.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Escrivia el professor Pagenstecher devers 1867 sobre Palma: “Sembla incomprensible que en aquesta mateixa ciutat, que a més té un comerç marítim molt important i és seu de les autoritats, gairebé no existeix la possibilitat de trobar un allotjament adient, però no hi havia, en tota la ciutat, cap fonda que mereixés aquest nom”. Que diria si ves ara els hotels que hi ha? I Miquel dels Sant Oliver? Que al 1903 s'admirava de la inauguració del Gran Hotel: “Asistimos a uno de estos actos decisivos que separan y dividen radicalmente dos épocas. No es un templo dedicado al placer, se trata de algo más, se trata de la realización de un designio, de un ensueño casi, de una revolución pacífica desde la cual Mallorca puede, desde hoy, ponerse en contacto con la Europa culta y entrar definitivamente en el comercio de la civilización universal.” ¿Què dirien avui, aquells “insensats” si vessin que la burgesia turística ha convertit Ciutat en un negoci internacional i que la gentrificació i el lloguer vacacional han transformat la ciutat antiga i altres barriades connexes? “Els molls ofereixen una animació extraordinària: han vingut a veure arribar ‘el vapor’; és una de les grans distraccions dels habitants. Unes barques enrevolten el vaixell; lleugeres galeres es precipiten al gran galop de les mules o dels cavalls; tota aquesta gent formigueja a plena llum, baix d’un cel blau, davant el meravellós decorat de la ciutat encesa al sol”. Això contava Gaston Vuillier el 1893. Nostàlgia? Grafton Tanner a Les hores han perdut el seu rellotge puntualitza: “La història de la nostàlgia és la història de la batalla per acabar amb ella. Com que és l'emoció dominant del nostre temps, curar-la també és una tendència dominant”. Servidor creu que la nostàlgia és només un ingredient important, com la llevadura per fer el pa, de la mescla de Palma amb un món fracturat per Internet i el turisme de masses.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span></p>General2023-02-09T10:23:30ZjcmllonjaDalt del turó: canyes, beques i rosers podats
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138485
<div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/fondap06.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del Turó: canyes, beques i rosers podats</div><div><br /></div><div>Llegesc Joan Miralles, Porrerenc, qui rememora el poble al seu llibre Macs, pols i campanes: “...a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve, i, a l’escola, betcollades.” Surt a caminar. Me top amb Toni Marxando qui amb el tractor Kubota llaura prop del pont de sa Llosa, on quan plou un poc massa tot s'embassa. “Que va bé?” “Uep! Ara llaurava prop d'aquesta vorera de torrent i hi han nascut moltes canyes, ses canyes fan unes rabasses fortes que s'ajunten unes amb ses altres i són males de llevar, has d'anar envant i enrere amb so tractor. Abans no n'hi havia tantes de canyes, anaven molt demanades, però ara se coneix que no, i se fan com a boscos a ses voreres des torrents”. En Toni és un home llegit i té discurs sobre qualsevol cosa. </div><div>Retorn al poble i pas per davant can Toni Gadulles, ha fet un batiport nou i la casa ha guanyat. Pens que devia estar trist perquè ni havien batiat la seva néta, ni li havien posat Miquela, que és el que nomia sa mare. En Toni estava preocupat, pel no batiament, i malhumorat perquè li havien posat: Marina. Bé, lo de Marina, passi, però lo del batiament! Se'n va anar a veure al capellà de Gorlanda, una possessió prop de ca seva i l'hi va consultar. “Mossèn” li va dir “em passa això” i el mossèn li contestà: “Toni no passis massa ànsia, sa teva néta ha fet un mes, i a n' el Bonjesús el va batiar en Joan, el Baptista quan tenia trenta-tres anys. Li queden encara molts d'anys per ser com el Bonjesús! Au, au... no estiguis preocupat!” En Toni quedà perplex i lo que li va fer més mal és que quedà convençut. Un bon cristià com ell, no podia anar en contra del que deien les escriptures, ni contra el capellà de Gorlanda, que havia estudiat a Roma. </div><div> Madò Xisca de sa Clova me comenta que ja ha girat les canals cap a la cisterna. “Climent, no t'ho creuràs però cada cisterna té el seu bevent, vull dir que s'aigua és diferent, es gust, i tot és aigua, i ha caigut del cel, però jo distingesc sa meva de qualsevol altra”. Passa un grup de jovenots. “Aquests al·lotets amb ses beques posades”, es refereix als joves, alguns d'ells magrebins, que van amb el cap tapat per la caputxa de l'anorac. “Fan com a por aquests joves. Què són externs?” “Externs! Són ben de la vila aquests, nascuts aquí, i xerren mallorquí com vos!” No se'n pot avenir. “Sabeu de que vos heu de preocupar? Idò de que ses noves generacions no tenen paciència, sempre frissen, de tot se'n cansen!”. “Vols una cama-turca? Me fa nosa”. “No foi! Jo ja vaig estret per dins ca nostra”.</div><div>Prenc la costa per arribar dalt del turó. Vaig a l'estudi i cercant altres coses, trob un quadernet, que havia escrit na Margalida de quan els nostres fills eren petits, llegesc: “Enyorança. No sabia con dir-te que mon pare era mort .Tu havies fet un any i mig i tots asseguraven que no te'n recordaries d'ell . A mi em sabia greu. La vostra relació era tan especial! Des del teu naixement et venia a veure cada dia. Fins i tot quan anàrem a viure a la Font de la Vila . Rèieu i jugàveu sempre . I tu aprengueres a dir taxi (tata) al mateix temps que papà i mamà. Jo pensava que ningú mai no t'estimaria com ell. Encara ho crec. I li deia a ton pare que les coses ja no serien iguals per a mi sense el meu. Han passat dos anys i mig des de la seva mort , els que té ara el teu germà . La capacitat d'adaptació humana és gran i poc a poc ens hem avesat a la seva absència. Malgrat això , quan dius una poesia o ens contes històries o fas una de les teves gràcies , lament en silenci que ell no pugui contemplar-te i alguna vegada plor contingudament. La mort, en ocasions, és injusta. Ho he après per pròpia experiència”. Morí, de sobte, mentre podava els seus rosers a fora vila. Avui he entès millor el que sentia.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div></div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.35cm; font-size: medium; line-height: 1.15px"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p></div>General2023-02-09T10:19:18ZjcmllonjaDalt del turó: boira, planters i palla.
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138339
<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ruscusl.jpg" border="0" /> </div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Dalt del turó: boira, planters i palla</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Les boires matinals dins els clotals matisen el paisatge amb calma i serenor. Algunes blaves i picornells i qualque esclata-sang escadusser guaiten per dins els pinars i alzinars. Als llocs ombrívols es conserva la humitat però a la resta és sec. Serà un mal any per als bolets si no plou en abundor. Per mor de la sequera les magranes han estat petites, les nesples deixaren pas a les Verges, els caquis com nous i amb el canvi d'hora ja és fosc molt prest a l'horabaixa, que es fa llarg fins hora d'anar jeure. Però, com deia Víctor Hugo: “La malenconia és la felicitat d'estar trist”. I com me recorda el sen Bielino: “Dins es llit no fan gasto”.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">L'amo en Blai de Can Colau s'ha romput el braç dret i el du enguixat. Va caure dins ca seva. Du, encara, un bon nyanyo al front. Me demana que li posi el sucre dins el cafè amb llet i que li remeni ben remenat que ell no ho sap fer amb la mà esquerra. No pot anar als hivernacles on els seus fills hi fan planters i flors. De la carretera es veien els colors blancs, grocs, lilencs... “Ara, passat Tot Sants han acabat els estranys i comencen els arbres de Nadal, aquells que fan ses fulles vermelles...bé, ara ja n'hi ha de blanques i roses”. És un negoci agrari que va bé aquest dels planters i dels ramellers i més s'hi ho fan a l'engròs i amb tecnologia moderna.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Vaig pels turons de Son Duran, des d'on es veu el poble i me fix que a diverses teulades s'hi veuen plaques solars, ara ha pegat la febre de posar-ne i molta gent en parla. Pel camí passa un camió ple de bales de palla. És en Jordi “Palloler”, com molt bé indica el seu nom, mercadeja palla. Fa molts anys que s'hi dedica i encara ara compra i ven milers de bales, ara d'aquestes rodones, abans pallers sencers o palla dins llençols. “Que en pagau d'una bala grossa d'aquestes rodones?”, li deman, “Depèn de l'anyada, enguany quinze euros”. “I a quant les veneu? “També depèn del client, vint-i-cinc o trenta”. M'explica que quasi tot se'n va per menjar de cavalls i someres, molt poc a vaques. “Només aquí davant”, i m'assenyala Son Contro, “n'hi he comprades mil”. És un altre pagès residual que es guanya bé la vida, pens, i que s'ha adaptat als múltiples canvis de la ruralia.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt"><span style="color: #222222">N'Arnau Prondet és mort. El record quan era davanter centre de l'equip de futbol, ràpid i de xut potent. Després del funeral, veig el capellà dins la sagristia que se lleva la sotana i el ruquet i el primer que fa en tornar a la terra després de la consagració i demés artificis de la missa, és obrir el telefon i consultar els WhatsApps. “És també com noltros! Gràcies als déus!” Exclam en silenci. A la sortida de l'església, al portal dels homes, el nét, llicenciat en Ciències de l'Esport, diu al padrí: “Heu de fer més exercici, tot el temps estau assegut !” L'homo diu cosa. “Què? Què feis gimnàsia vos?” “Ves?” Diu ell “I que feis?” Respon el padrí: “Aixec ses celles deu o dotze vegades cada dia! Ets un poc bosses tristes, tu!”</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Encara tenc temps d'anar a comprar i, com sempre, pens que el venedor m'ha fotut. Quan era més jove i ja me deixaven anar a comprar tot sol, sempre que venia de comprar el padrí me demanava: “El venedor estava dret o assegut?” Si jo responia: “Assegut”. Me deia: “aquest t'esperava”. Si li deia: “Dret!” Me responia: “Idò, te veia venir”. Sempre me fotran. No tenia escapada a la lògica pagesa d'un home vell, malsofrit i desconfiat, però alhora <em>carinyós</em> i molt present per ajudar sempre els seus.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Me recorda, ara que hi ha guerra a Ucraïna, del que deia un militar prussià: “Durant la guerra totes les notícies són falses. Totes!” Fins i tot que hi fa fred? Encenc la foganya. Per Nadal cada ovella al seu corral. Hauria de ser així per tot.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Climent Picornell</span></span></span></p></div>General2023-01-03T11:35:49ZjcmllonjaJardins d'altri, per acabar l'any. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138337
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/n%20mallorca%203%20torrens.jpg" border="0" /></div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Jardins d'altri, per acabar l'any</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Saben vostès que els meus <em>Jardins d'Altri</em> són espigoladures d'ací i d'allà enfilades com tomàtigues de ramellet. Per començar manllev a na Maria del Mar Socias i Camacho uns versos d' Erri de Luca: “… Considero un valor el vi mentre dura el sopar, un somriure involuntari, / el cansament de qui no estalvia esforç, dos vells que s'estimen. / Considero un valor allò que demà no valdrà res... / i allò que avui encara val (ben) poc. / Considero un valor totes les ferides. / Considero un valor estalviar aigua, arreglar un parell de sabates, / callar quan toca, demanar permís abans de seure, / sentir agraïment sense recordar ben bé perquè. / Considero un valor saber on és el nord en una estança, / quin és el nom del vent que està eixugant la bugada. / … “</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">No vull fer olor de vell” va dir el poeta Gabriel Ferrater a Pedro Salinas. Als cinquanta anys hi posà remei: es suïcidà. Sempre m'han intrigat les notes dels suïcides, són afirmacions de la seva voluntat d'acabar. Algunes però conserven el sentit de l'humor: “Tocau fort, com per despertar un mort”, Jean Estauche havia clavat aquest cartell a la porta abans de matar-se. Idò, així, on col·locam el cartell amb la cita de Sèneca: “Fa falta tota una vida per aprendre a viure”. Curta o llarga? Ja saben però, que la “Vida és una obra de ficció, basada en fets reals” (Ramon Eder).</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La vida és relació. I així ho afirma Nuccio Ordine qui, d<span style="color: #222222">esprés de publicar </span><span style="color: #222222"><em>La utilitat de l'inútil</em></span><span style="color: #222222">, ara ens presenta </span><span style="color: #222222"><em>Els homes no són illes.</em></span><span style="color: #222222"> Per a un geògraf com servidor jo creia que, en part, sí que ho som com illes, el llibre és tot un desafiament. Sobretot després d'afirmar que: “Els bons professors et poden canviar la vida: una freda pantalla, no”. He estat professor quaranta anys i esper que aquesta barbaritat no m'hagi ocorregut mai; ¿Qui som jo per canviar la vida de les animetes que m'escoltaven dins les aules de la universitat? De totes les maneres veig que el professor Ordine és recolza en jardins d'altri com els de Francis Bacon, Ludovico Ariosto, Shakespeare, Madame de Lafayette, Nietzsche, Montaigne... Saint-Exupéry ( Ai! No m'agrada gens ni mica aquest). “L'individu és a la humanitat, el que l'ona és a l'oceà”, diu Virgínia Woolf. Idò, on són les illes? Si som illes, som petites i desvalgudes. Com Mallorca! I aquí entra el gran Josep Pla, quan observava el litoral, que el turisme remodelava: “Ens estan destruint el país davant els nostres ulls, i l'estan destruint amb una frivolitat, un desvergonyiment, una intensitat i rapidesa absolutament inaudits”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span style="color: #222222">Títol d'un article a </span><span style="color: #222222"><em>La Vanguardia</em></span><span style="color: #222222">: “La societat del restrenyiment”. Servidor, que en pateix, el va llegir. Res, anava del malhumor imperant a tots els mitjans de comunicació i de la necessitat de riure, aquest, el riure, és la fibra per anar bé del cos i de l'ànima. Però tot just quan m'havien convençut me top amb un altre titular: “Som de la generació del post-apocalipsi”. Da-li cebes! Ni baby-boomer, ni generació Z. És Luca Guadagnino que presenta una pel·lícula que va de dos caníbals amb sed de sang... i sed d'amor ! He tornat a anar restret quan ho he llegit. “Qui es menteix a sí mateix i escolta les seves pròpies mentides, arriba a no saber que hi ha de veritat en ell, ni a prop d'ell i perd el respecte a si mateix i als demés”. La cita és d' </span><span style="color: #222222"><em>Els germans Karamàzov </em></span><span style="color: #222222">de Fiódor M. Dostoievski. És podria molt bé aplicar a les </span><span style="color: #222222"><em>fake-news</em></span><span style="color: #222222"> que circulen per Internet, i pels diaris, amb profusió.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span style="color: #222222">I per acabar, el filòsof Cantinflas. Ara la gent no sap qui era en Cantinflas. Bé, idò en Cantinflas, a la pel·lícula </span><span style="color: #222222"><em>Su Excelencia</em></span><span style="color: #222222">, després d'una sèrie de peripècies de les seves, es nomenat ambaixador del seu país, la </span><span style="color: #222222"><em>República de los Cocos,</em></span><span style="color: #222222"> a </span><span style="color: #222222"><em>Pepeslavia</em></span><span style="color: #222222"> i diu: “Estam pitjor, però estam millor, perquè abans estàvem be, però era mentida. No com ara, que estam malament, però és veritat”. Ja veurem com estarem l'any que ve.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p></div>General2023-01-03T11:34:43ZjcmllonjaPer Ciutat, banyada. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138336
<p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/flowerthrower_canvas.jpg" border="0" /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Per Ciutat, banyada.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Sortim, ja fa fosca. La <em>Capella de la Seu</em>, dirigida pel mestre Joan Company, ha fet el seu primer concert davall el baldaquí de Gaudí. Excels, emocionant. Quan som defora fa aigua de bombolla i les gàrgoles de la Seu descarreguen a les totes. Mentre esper que passi, escolt la conversa de dues jovenetes: “<span style="font-family: arial, sans-serif">Lo que he donat per impossible és llegir. Em pot agradar lo que estic llegint, però mai m'agradarà llegir. Som al·lèrgica, em provoca efectes secundaris. Quan et desconcentres és agotador, perquè es desordena la cadena, no identifiques les lletres, et poses nerviosa, llegeixes encara més lent, tenc calor i fred. Ara sé que al meu cervell li costa interpretar les lletres...</span>”</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Vaig suposar que era dislèxia el que patia, però se la veia animada. Me passeig per dins la Seu i dos barbuts peten la xerrada, m'assec al banc de davant: “A les cultures antigues el paisatge natural era part del tot, de l’univers, i no era representat, ni descrit, ni anomenat. Excepte a Xina i a Japó. Hem d’esperar a les pintures del Giotto, a Assís, per veure escenes, en segon terme, de naturalesa paisatgística, continuaran altres primitius italians: Peruggino, Paolo Ucello, Andrea Mantegna, Fra Angelico. Els primers paisatges guanyen protagonisme gradualment fins que es converteixen en un gènere independent”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">A la fi s'atura de ploure i decidim partir fins a can Miquel, a fer una xocolata calenta. Les olors del quemullars omplen les estances. Tenen els diaris d'aquí i <em>La Vanguardia</em> i <em>El País</em>. En Jaume es demana: “Desapareixerà el paper com a suport de la informació?” “Siguin o no de paper les informacions continuaran sent interessades o falses”, li replic. “Va, deixau aquest tema que vos repetiu un muntó”, diu en Boro, amb el seu valencià de l'Horta. “A mi, que soc d'un poblet, Palma em sembla una bona ciutat per viure”. Na Miquela: “Mira, Palma va perdent el seu encant i s'ha convertit en una ciutat globalitzada. El tsunami immobiliari s’ha expandit per tot i la paraula gentrificació és ja d’ús corrent. Palma, saturada, ha de lluitar per no morir asfixiada.” “Vendre Palma com una bona inversió va ser l’estil dels batles de dretes, un producte atractiu per la inversió estrangera. Airbnb i els creuers desborden la capacitat de càrrega de Ciutat”. ¿No trobau que ja fa molts d'anys de les primeres eleccions democràtiques? L'acta del plenari de l'Ajuntament de dia 24 de novembre de 1975 posa una cosa així com: “... en consecuencia puestos en pie demos solemnidad al inicio de este pleno. En primer lugar en memoria, recuerdo y descanso eterno de Francisco Franco recemos un padrenuestro (Se reza el padrenuestro). A continuación se da el grito de ¡¡Francisco Franco!! ¡¡Presente!!...” Paulino Buchens, cap de Falange, era Batle. Adolfo Suárez, 1976; primeres eleccions generals, 1977; Constitució, 1978; primeres eleccions municipals, 1979... En fa d'anys !!” “Jo”, és Magdalena qui parla, “record molt bé quan Palma celebrà el primer govern d’esquerres des de la Segona República. Pilar Rovira, la dona d’Emili Darder al balcó de Cort juntament amb el socialista Ramon Aguiló i el comunista Ignasi Ribas, era la baula de la recuperació democràtica. La normalització dels noms dels carrers convisqué amb les pintades de “dimissió batle jueu!". </span></span></span><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Passa una persona, abric blau llarg, gaiato. A algú li recorda en Pep Gonella. “En Pep Gonella?” “Bé, en Pep Safortesa. Confessà el seu àlies a IB3. Pensàvem si serien n'Antonio Alemany o en Luis Ripoll. O els dos. O els tres!” “Quina bajanada la del gonellisme!”. “Tens raó, però el gonellisme, viu encara, emprant l’escut del dialecte per amagar l’espanyolisme. Sabeu que va dir Safortesa a </span><em style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">El País</em><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">? Idò: “Tengo 24 nietos y ninguno usa el mallorquín”. “No s'ho creia ni ell, el què predicava, vull dir”.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Tornam a casa, els carrers banyats, poca gent.</span><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif"> </span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Climent Picornell </p>General2023-01-03T11:25:59ZjcmllonjaConverses. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138335
<p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/lenin.jpg" border="0" /> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium">Converses</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium">Ho confés: “Tothom mira el seu mòbil, la gent dins el bus, la gent que camina, la gent que seu als bars, la gent que compra als grans magatzems... i jo. No puc ser diferent, no vull ser diferent, no me convé ser diferent... El mòbil m'entretén, me connecta, m'alarma, em dona tranquil·litat...” “Però t'aïlla dels de més a prop quan en fas un gra massa, que sol ser sovint. Vaig llegir que un filòsof coreà -del sud, no vos malpenseu- afirmava que el capitalisme dels “m'agrada” -els like's del mòbil-, el narcisisme fomentat per les xarxes socials, en una paraula que l'imperialisme del mòbil sufoca i apaga qualsevol rebel·lia i que, per això, avui no és possible cap revolució”. “Per culpa del mòbil?” “Idò. L'excés de comunicació ens deixa estabornits, marejats, dominats. El mòbil és a la vegada un instrument de vigilància i un confessionari, mos tornam a confessar, voluntàriament, no demanam perdó sinó atenció”.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">Jo crec que el que hem tornat és catastrofistes, tanta informació, tant de reclamar l'atenció, com tu dius, no es pot fer sinó és muntant uns escenaris apocalíptics, de males notícies, desastres diaris... Titulars escabrosos, algoritmes incontrolats, tuits alarmants... viure amb l'ai al cor! Som a l'era del tremendisme mediàtic i personal!”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">Vos heu de fer budistes! Heu de ser més altruistes, més compassius, menys individualistes, tenir una ment oberta, ampla...!” “Sí, i menjar molt de tofu! Ja ho deia la ministra anglesa...” “Voltros vos en foteu però jo he aprés que la ment ha de ser lliure de totes aquestes pors que ens volen insuflar, sense remordiments, amb respecte pel medi ambient pel be de les generacions futures...”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">I si tot fossin mentides, si ens estassin enganant?” “Podríem posar en pràctica mesures d'higiene informativa. Si les coses que ens arriben són dubtoses, poc fonamentades, no s'han de compartir, no s'ha d'esbombar la suposada catàstrofe! I ho feim, per frivolitat, per peresa, per inèrcia... idò no!” “Ja tens raó que la comunicació a través de mòbils té inconvenients que s'han de calibrar.” “Bono! I tant! Me deia l'altra dia Eduardo Mendoza que el gran avantatge de la comunicació telemàtica és que pots parlar amb la boca plena!”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">I tu, Climent, xerres poc avui, que no estàs llatí?” “Faig dejuni intermitent”. “I això que és?” “Idò que deixes de menjar durant catorze o quinze hores cada dia. Després de dinar no torn a tastar res fins a l'hora del berenar de l'endemà”. “Vatuadell! Sense sopar gens?” “Res. Aigua, només. Redueixes els nivells de glucosa, de colesterol, baixes la tensió arterial... i t'amagreixes”. “No pot ser!” “Que no pot ser? Mire'm. Aquella butza que tenia m'ha fuita i només fa tres mesos que ho faig”. “I no te peguen entorns de cap? No veus coses rares el vespre amb la panxa tan buida?” “Sí, sent el canvi climàtic que m'encalça de més a prop! No te fot el budista!”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">Per resoldre els problemes del món fan falta bons polítics” contrapunteja el comunista. “Els bons polítics ara són molt escassos, abans sortien quan hi havia circumstàncies excepcionals”. “I vols dir que ara no ho són?” “En Putin, en Xi, en Biden...?” “I què vols? Comparar-los amb en De Gaulle, en Mao o en Roosevelt?” “En Biden, que passa amb en Biden? Què és vellet i s'equivoca? M'estim més en Biden que el 'cateto' d'en Bush amb la seva cort tenebrosa de Dick Cheney o Donald Rumsfeld; m'estim més en Sánchez que el 'cateto' d'en Rajoy, que vols que te digui... m'estim més na Francina Armengol que en José Ramón Bauzá, m'estim més en Laporta que en Bartomeu...” “Atura, atura... que arribaràs a dir qualque doi monumental”. “Els qui tenen voluntat de 'servir al poble que els segueix' són per definició egòlatres, sinó estarien a ca seva, assegudets a la camilla, llegint un llibre, mirant la televisió i no aferrats al mòbil piulant com a desesperats al Twitter !” L'anarquista replica al budista: “Sí, i tu muntaries un catering mundial d'alimentació macrobiòtica. La dictadura de la cúrcuma!” “Au,au,au,au...!”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></p>General2023-01-03T11:22:25Zjcmllonja25 anys sense Nadal Batle
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138334
<p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">25 anys sense Nadal Batle</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Dia 7 d'aquest mes farà 25 anys que morí Nadal Batle, en tenia 52. Nadal Batle i Nicolau havia nascut el 1945 a Felanitx. Va exercir de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982 fins 1995, tretze anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la càtedra de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial i assolí una etapa d'articulista, al </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Diari de Balears</span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>, on posà esment en el seu tarannà d'home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari de defensa de la terra i la llengua. Deia sovint: </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal">"Les matemàtiques m'han donat, sobretot, un gran escepticisme lúdic i lúcid".</span></span></span></span></span></em></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Els trets mestres de la seva llarga època de rector: la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat; el desenvolupament de nous estudis; l'inici del Campus Universitari, el vertader "genius locii" de la UIB; la consolidació de la universitat, la seva implantació i inserció social i territorial a les illes Balears; l'increment de les relacions exteriors sobretot amb l'estranger; la millora de les capacitats d'investigació, l'assoliment de línies d'excel·lència, una d’elles en noves tecnologies de la informació...</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">No fou una persona que causàs indiferència. Del seu extensíssim obituari, es podien deduir un cúmul d'adjectius: intel·ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex... Alguns dels seus oponents el tractaren d'autoritari, cínic, prepotent i altres apel·latius típics de les rapinyades que deixa l'exercici, amb decisió, dels càrrecs de poder. Sé com són de caïnites les lluites i d’africans els odis dins les universitats, no únicament dins la nostra, sinó per tot el món: la competitivitat és un factor de progrés intel·lectual dins les institucions universitàries.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La dèria per la seva llengua i tot el que l'enrevoltava, la passió per la lectura i la música, juntament amb el seu coneixement impecable del francès i de l'anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne. Era un exponent combatiu del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, per això Newton o Galileu (de qui deia que "fou un home intel·ligent... perquè no es deixà cremar!"), però també E. Waugh o W. H. Auden, per significar el seu entroncament amb la tradició literària anglosaxona.</span></span></span></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>La ideologia de l'independentista -"la meva pàtria és la meva llengua"- fou sempre manifesta, tot i que "hagués canviat llengua per independència", en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que li jugà tantes incomprensions.”</span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal">Pens que la Universitat ha de fer feina per retornar l'orgull. Ens pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles”.</span></span></span></span></span></em></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Nadal Batle travessà la història, com un rector decidit que unia la defensa del català com eina de feina i una aposta decidida per les noves tecnologies. Això feia mal de ventre a molta gent, però, sobretot, enfurismava als engominats provincians que es creuen que un discurs pel fet de ser cuinat a Madrid i en castellà, ja és universal. Com es podia tolerar que controlàs una institució social clau com la UIB?</span></span></span></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Nadal Batle fou l’únic pal en l'inexistent paller del Nadalisme. Amb la seva mort s'estroncaren els seus projectes. Per qui en vulgui saber més, Josep Maria Llauradó n’ha escrit </span></span></span></span><a href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.arcdebera.com/images/llibres/84-95694-75.jpg&imgrefurl=http://www.arcdebera.com/llibres/A/ANYS%2BINCOMPLETS,%2BELS,978-84-95694-75-1.htm&h=143&w=100&sz=14&hl=ca&start=42&tbnid=4RR-TonrjHuZyM:&tbnh=94&tbnw=66&prev=/images%3Fq%3Dnadal%2Bbatle%26start%3D40%26ndsp%3D20%26svnum%3D10%26hl%3Dca%26lr%3D%26client%3Dfirefox-a%26channel%3Ds%26rls%3Dorg.mozilla:ca:official%26sa%3D"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Els anys incomplets</em></span></span></span></span></a><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>, amb un pròleg remarcable de Joan Mir –“S’equivocà més amb ell mateix que amb els problemes que abordava”, diu Mir-; Joana Mª Roque en va fer un excel·lent llibre, més personal (</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Nadal Batle, les notes d’un rector</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>), un servidor en vaig fer una nota biogràfica extensa que és a Viquipèdia. Una selecció dels seus articles, és recollí a </span></span></span></span><a href="http://www.documentabalear.com/Cataleg/Menjavents/menjavents.html"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>El mal bocí</em></span></span></span></span></a><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>.</span></span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Tenc en gran estima la meva institució, la Universitat de les Illes Balear, i, ja retirat, veig amb orgull la seva progressió. Estic convençut, que més enllà de la recerca de l’excel·lència investigadora, ja ben provada, la UIB és una eina bàsica per a la societat de les illes Balears, possibilitant que estudiïn carrera tots els seus habitants, una oportunitat barrada, abans, pels sobre-costos de la insularitat i per l’oposició de determinats estaments que encara miren amb mal ull una Universitat a les illes. El que s’ha d’acceptar és que alguns fonaments de la nostra universitat es posaren durant el rectorat de Nadal Batle. Els fruits de la UIB són culturalment i socialment enormes, una “pluja fina” de coneixement i de gent amb formació superior dins la societat balear com no n'hi havia hagut mai.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p>General2023-01-03T11:14:24ZjcmllonjaNotes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138333
<p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/la%20seu%201.jpg" border="0" /> </p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"><span style="font-size: 16pt">Notes per l'història del Turisme: política i religió</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"><span style="font-size: medium">A Balears, el turisme de masses va esser tractat pel franquisme com un fenomen polític. Els turistes eren "ambaixadors d'Espanya" als seus països d'origen, amb el que s'aconseguia una renda política -"imatge del règim"- a l'exterior, tan considerada pel poder com les entrades de divises. Manuel Fraga Iribarne durant la seva etapa al Ministerio de Información y Turismo parlava de la "alta rentabilidad política del turismo", comentava: "es preciso reconocer, como mérito del turismo, el haber permitido a una masa cada vez mayor de europeos, el conocimiento directo de la realidad española, muy diferente de las imágenes tendenciosas con que la representan en su propia patria una gran parte de los órganos de opinión". L'Administració Central abandonà, però, la consolidació d'unes estructures empresarials i comercials i la minimització dels costos socials que el sector generava. És expressiu el que deia Gabriel Escarrer: "Cap economista, cap polític, no pensà en el turisme. El que era clàssic havia de passar fatalment: desenvolupar el sector primari, a través d'aquest potenciar el secundari i després crear el terciari. Era la regla d'or de l'economia gran, la dels eminents mestres que no es podien equivocar". L'Estat es torbà en témer-se'n de l'efecte multiplicador del turisme i de les peripècies de l'empresariat per a trobar finançament. L'allau turística modificà, també, el comportament polític, als territoris turistitzats augmentaren molt els vots als partits d'esquerra. Municipis turístics importants són o han estat governats pels socialistes.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif">El turisme suposà un canvi en els costums i valors. Feia tornar les societats menys religioses, en el sentit de l’abandó del culte tradicional. Les morals tradicionals sofriren un “shock” quan s’enfrontaren a comportaments com el nudisme, el “top less”o el hippisme. Hi hagué una ruptura de la concepció tradicional de la família. Per a alguns és una anècdota, però la figura dels </span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPS-BoldMT, serif"><strong>"Picadors"</strong></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"> es pot estereotipar amb el que els manuals en diuen la “beach-boy syndrome”; aquests, coneixedor del diferent tractament de la sexualitat per part de les estrangeres, aprofitaven la seva laxitud, que amb les dones nadiues era menys possible, cosa que afectà les indígenes, en la seva evolució respecte del pensament, la pràctica del sexe i la liberalització dels seus costums. La cita de la pastoral del Bisbe, l’any 1962 (“Hombres! No sucumbáis a la seducción y al dinero de las extranjeras!”), és exponent de la preocupació que sentia l'església catòlica respecte del comportament d'alguns dels seu fidels i de la minva del seu control social. El clergat local deixarà d'actuar com un dels "cacics" de la comunitat i interferirà menys en els assumptes temporals. El bisbe Enciso: “Mallorca s'ha convertit en una illa diferent ja que ha perdut el seu característic acolliment. El turisme i l'estiueig afavoreixen la dispersió, el debilitament dels vincles familiars. Es viu fora de casa i s'afavoreixen les temptacions i les aventures. També influeix en l'abandonament o allunyament de la pràctica religiosa, afavorint el materialisme, el luxe i les despeses excessives”.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif">Els tres bisbes illencs en la “Carta dels bisbes Balears : Ecologia i Turisme a les nostres Illes” opinaven que “el turisme, avui com avui, podem dir que és </span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPS-BoldMT, serif"><strong>el pa</strong></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPS-BoldMT, serif"><strong> </strong></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif">de les nostres illes” i mostraven la cara negativa: “erosió continuada dels signes d’identitat del nostre poble; baixada de valors religiosos i morals de tipus personal i familiar; el contrast entre una classe treballadora aclaparada de feines i limitacions econòmiques i el món turístic on hi mana l´oci i l’ostentació econòmica” i remarcaven els efectes ecològics negatius, fent una crida al que avui en dia es coneix com sostenibilitat turística.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"><span style="font-size: medium">Era certa l’oposició a comportaments que la moral illenca, fortament arrelada al catolicisme, no aprovava. Però, si els valors més fonamentals es posaven en dubte, el profit econòmic dominava. D'aquesta manera s'instaurà una doble moral: tolerant amb els visitants i rígida pels locals. Les fronteres d’aquesta doble moral, però, s'anaren diluint de forma inevitable, quan s’acostaren els nivells de desenvolupament i els models de comportament, vehiculats pels mass media i la modernitat, amb el calçador del turisme.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p>General2023-01-03T11:12:17ZjcmllonjaPostal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138332
<p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/baleares20.jpg" border="0" /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Postal de Palma: l'alè de les ciutats</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Sec, al cafè Mistral, i veig passar la gent, prop del Centre Cultural de la Fundació La Caixa, a la petita placeta dedicada al torturador de cubans: el general Weyler. Segons el <em>Finacial Times,</em> és de les vint-i-cinc millors cafeteries dels món. El Cafè Mistral és posat a l'altura del <em>Boot</em> al Marais de París, el <em>Dropp Coffee</em> d'Estocolm, el <em>Cuervo Café</em> del barri de la Chacarita de Buenos Aires, l'<em>Ideal Café</em> de Palerm o l'<em>Ama Café</em> de Nova Delhi. Coman a la cambrera un cafè amb llet. 'Café con hielo?' 'Amb llet!' '¿Que es “llet?' 'Coffee with milk', li acab dient. Començam bé, pens. El cafè, segons una pissarra, avui, és originari del Senegal. És bo, certament, i els croissants també.</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Continua passant molta gent, avui hi ha cinc creuers al port. Dues al·lotes travessen amb aquestes peces enrotllables per fer ioga o estiraments. Pens en com ha canviat Ciutat. Abans una gentada fumant a les terrasses dels cafès i ara tot-cristo és a fer cucaveles als gimnasos. Són guapes, i certific que els heterosexuals, en aquests temps que corren, i a la nostra edat, perdem moltes oportunitats i no podem fer els roïssos molt grossos. O sinó, anar a fer teràpia personal. Com diu en Rafel Fonoll: “Pots anara al psicòleg o llegir el teu horòscop. Només hi ha una diferència: una cosa és molt més barata que l'altra”.</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">No fa gaires anys sortí al <em>The Sunday Times </em>que Palma era la millor ciutat del món per viure-hi. Ara no sé si encara ho és o passa el mateix que amb la cafeteria on som, que no hi ha per tant. A més, n'hi ha que a Palma la volen convertir en una <em>smart-city</em>, una ciutat intel·ligent i servidor creu que van errats, en part, això d'identificar el concepte de ciutadania amb el consum i ús de serveis públics digitalitzats està sobrevalorat. Es tracta d'això però no només d'això. A mi m'agrada la ciutat dels quinze minuts. Quinze minuts màxim per accedir als serveis bàsics, entre ells el comerç local.</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Tot fullejant els diaris veig el que passa a la meva estimada Itàlia: Giorgia Meloni, que ara es fa l'estreta sense fer gens d'esment a la defensa que feia, fa poc, de Mussolini, o el seu amic Salvini demanant que es suspenguin les sancions a Rússia o en Berlusconi i el seus mantres contra jutges i imposts... I pens en Roma, també congestionada com Palma, però amb més monges i capellans i els turistes amb la cara més congestionada incapaços de digerir tanta bellesa. Però no és ben bé el mateix que a París amb els seus llocs comuns, cafè de Flore, Les deux Magots, les feuilles mortes, Montand, Sartre, Beauvoir, la Coupole, la brasserie Lipp o... el Londres que record de quan hi vivia en els anys seixantes: les minifaldes de Mary Quant, Carnaby Street, protestes, drogues, John Lennon, els mini Cooper...</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Ai! Veure i contar les ciutats! La Barcelona de Marsé, Ruiz Zafón o Eduardo Mendoza, en castellà o la de Blai Bonet a <em>Mr. Evasió</em>; Perec i Modiano a París; el Dublín de Joyce; Nova York al <em>Manhattan Transfer</em> de John Dos Passos... o, al cinema, pens en Jeff Gambardella i <em>La grande Belleza</em> a la Roma de Sorrentino. Torn als escriptors: El Cairo de Mahfuz, La Habana de Cabrera Infante, Estambul de Pamuk...</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Com ens deuen veure els externs? Com de reduccionistes són les seves mirades? Més enllà de la Seu, la Llotja, el castell de Bellver, les gelateries barates i els restaurants de fast food, l'olivera de la plaça de Cort, el voladís de l'Ajuntament, la gent malhumorada per no poder passar tranquil·lament pels carrers, que abans eren “seus”. Crec que és als escriptors a qui ens cal recuperar el mite i la significació antiga i eterna de la nostra ciutat: la llongueteria orgullosa de la seva joventut, l'exabrupte de damunt l'aljub del Baluard, les reformes que pretén fer l'Ajuntament, la floridura del carro de la Beata... No es pot ser massa esquiterell quan vols recuperar l'alè de la teva ciutat. I no parl d'halitosi.</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Climent Picornell</p>General2023-01-03T11:09:03ZjcmllonjaApocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138331
<div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/niguls%20texrtura.jpg" border="0" /></div><div><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Apocalipsis quotidianes conspiranoïques</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif"><span style="font-size: small">Les prèdiques de desgràcies generalitzades -ara som a les pandèmies- o les amenaces de nous inferns -ara som a “l'arma de l'Apocalipsi” dels russos a la guerra d'Ucraïna-, continuen arribant. </span></span><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Feia dos dies que m'havia vacunat de la quarta dosi de la Covid i ja havia rebut la visita de Bill Gates qui, pacientment, m'havia inoculat el seu xip que em faria obeir-lo cegament. En una visita al Parc Natural de Llevant una amiga em parla dels </span><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif"><em>chemtrails,</em></span><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif"> i de la conspiració universal per dominar-nos. Record haver escrit sobre això. N</span><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif"><span style="font-size: small">ecessitam angoixes constants per sobreviure.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Apocalipsi, vol dir “revelació” i ens comunica què abans de la darrera i definitiva intervenció de Déu en les coses humanes, tota casta de catàstrofes i mals augmentaran frenèticament. Perdudes les claus interpretatives del moment en que va ser escrit el llibre, tota casta de “vividors” hi fan el seu agost. Per exemple: canvi climàtic? Ca Barret!! “HAARP”, “High Frequency Active Auroral Research Program” (Programa d’Investigació de l’Aurora Activa d’Alta Freqüència). Una vertadera caixa de Pandora, manejada, evidentment, per les Forces Armades Nordamericanes, secretíssimament. La funció d’aquesta suposada tecnologia és la manipulació del temps i el clima, la descongelació dels glaciars, el control de les ones dels oceans. En definitiva, funciona com un encalentidor de la Ionosfera i actua damunt d’ella com l’antena més prodigiosa i poderosa que ha existit, la seva finalitat és controlar tot el món a través de l'Atmosfera. És una arma de guerra climatològica. Si creien que el clima canviava per l’addicció de monòxid de carbó, fruit de la crema de combustibles fòssils, la benzina del nostre cotxe o el carbó de la nostra central tèrmica, abandonin : HAARP !</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">No n’hi ha prou? Idò ara som als “Chemtrails”. La paraula ve de <em>Chemist</em> (químic) i <em>trails</em> (esteles, rastres). És una figura que s’agafa d’aquests niguls allargats, produïts pels aerosols que deixen els avions. Som fumigats pels avions! Bari, alumini i altres metalls pesants, així com altres castes de banys i dutxes químiques provoquen al·lèrgies i picors diversos, resultats superficials del control experimental de la guerra química. Tot conflueix en la paranoia de la Gran Conspiració. Així, aquestes ruixades de productes químics tenen per objectiu el control mental dels habitants de la Terra, perquè acceptin el “Nou Ordre Imperial” que ja està en marxa.</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Convendria acabar, però abans: la Fluorosi. La societat actual és plena de pors, d'angoixes, de depressions, d'atacs de pànic... Creien vostès que era degut als problemes quotidians, de la feina, de casa, de les nostres relacions sentimentals? No i no! La causa és el fluor, usat a les aigües domèstiques o en les pastes de dents, actua com un “calmant social”. Causa desordres en l’aprenentatge, incoherència, pèrdua de memòria, confusió, depressió, vertigen, fatiga, insomni... és usat per crear societats calmades i per tant, és una eina de control mental. Els pobles que usen fluor són més bons de manejar. Per qui ? Pel poder, que no fa més que el que li manen els “Il·luminati” o representants de les majors multinacionals americanes (no diuen res de les xineses, encara).</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Un servidor que es pensava que amb quatre apocalipsis casolanes –l’ecotaxa, el pacte de progrés, aprofitar les rebaixes correctament, anar a la presentació d’algun llibre d’un amic- ja en tenia prou. Entre aquestes dosis d'apocalipsi diària, un en pot pegar una panxada de la teoria conspiratòria duita a l’extrem: de tot ha de tenir la culpa algú, sempre un altre... mai nosaltres mateixos.</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Climent Picornell</span></span></p></div>General2023-01-03T10:57:34ZjcmllonjaMés sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138131
<div><br /></div><div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Mal_2.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Més sobre els efectes del turisme</div><div><br /></div><div>Els impactes del turisme són definits com els elements conseqüencials que provoca la demanda i l'oferta turístiques sobre l'economia, la societat i el medi ambient. L'impacte econòmic inclou, entre altres variables, la mesura dels costos i també dels beneficis econòmics resultants del desenvolupament i ús dels serveis turístics, així com les alteracions provocades en els sectors productius dels llocs d'acollida. L'impacte social mesura els canvis en el mode de vida dels residents i l'impacte ambiental inclou les alteracions del medi ambient causades pels serveis turístics. </div><div>El turisme ha provocat un canvi fonamental a les nostres illes. Ho ha fet en combinació amb altres factors com la modernització, l'homogeneïtzació social o els impactes dels mitjans de comunicació, però el turisme ha estat el catalitzador. Aquest canvi marca una fita en la història recent de les Illes: es parla d'un abans i un després del turisme de masses. Una societat rural i tradicional ha canviat a una societat moderna i urbanitzada. Si al litoral el canvi és més perceptible, els indrets on l'impacte pot semblar menor, s'han hagut d'adequar al ritme marcat pel fenomen turístic. A la societat balear resultant hi ha una estructura social heterogènia, un canvi de signe migratori, més mobilitat vertical de les classes socials i falta d'integració dels diferents grups socials. Tots aquests canvis han tengut com a resultat la transformació del sistema de valors, el canvi del mode de vida i la modificació dels sistemes de consum. </div><div>Sobre els sector agrari, el turisme ha provocat la disminució de la importància d'aquest sector en el conjunt de l'activitat econòmica i social. Èxode rural cap als centres turístics, disminució de l'espai destinat a activitats agràries, abandó progressiu dels conreus tradicionals, augment dels agricultors a temps parcial i dels "hobby farmers", alteració dels preus de la terra en funció del seu possible ús turístico-residencial.</div><div>Sobre el sector industrial, el turisme ha tengut un efecte d'arrossegament en determinats subsectors: la construcció i les seves indústries auxiliars, els productes per al consum dels residents i no residents, així com els subsectors lligats a l'aigua i l'energia, conformen els elements més dinàmics. Els més tradicionals es veuen sotmesos a processos de readaptació.</div><div>Al sector terciari, el més desenvolupat, l'hoteleria i la restauració n'aporten gran part de la producció. Els serveis comercials i els transports i les comunicacions constitueixen els dos altres subsectors amb més aportació econòmica En el subsector comercial el turisme és el que explica l'increment espectacular del nombre de llicències als municipis turístics. El sistema de transports a les Illes adquireix una singular importància, iniciant un procés de renovació i modernització de les infraestructures. L'estacionalitat del turisme provoca, així mateix, un sobredimensionament de les infraestructures. </div><div>Els booms turístics des dels anys seixanta ençà, sense una planificació coherent, han provocat impactes ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics, desplaçant del seu hàbitat fauna i vegetació, o interferint en altres mecanismes de funcionament ambiental que impossibiliten el normal desenvolupament dels ecosistemes naturals. La urbanització excessiva és el principal impacte provocat pel desenvolupament dels centres turístics, ja que ocupa indiscriminadament espais, alguns d'ells únics i irrecuperables. Com exemple, el que succeïx a les platges turistitzades, una mostra d'aquesta pressió, puntualment molt intensa. El paisatge s'ha modificat, en alguns llocs de forma irrecuperable, entrant dins la dinàmica de degradació dels recursos naturals que, alhora, també, són recursos turístics.</div><div>Els conflictes generats per a aconseguir una major protecció de la natura o per evitar la urbanització d'àrees naturals considerades d'alt valor ambiental a les illes Balears, demostren que les activitats turístiques bàsiques o complementàries --construcció d'hotels, apartaments, infraestructures, zones de residència turística o residencial- són la causa fonamental d'aquesta conflictivitat en els últims anys. El turisme de masses ha transformat les illes Balears més que molts de segles d'història.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div></div>General2022-11-08T10:15:25ZjcmllonjaEncontres a Ciutat. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138130
<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/L1140010-LAB.jpg" border="0" /> </div><div><div>Postal de Palma</div><div> </div><div> </div><div>Encontres a Ciutat</div><div><br /></div><div>El retorn a Ciutat sembla redundant, gent i més gent. Tot em sembla igual. Cauen quatre gotes fangoses d'un nigulat acalorat i els venedors ambulants, que venien ventalls, ara tots venen paraigües. Rapidesa estratègica. Els repartidors de menjar han proliferat, dels riders on the storm -genets de la tempesta- de Jim Morrison, ara han passat a ser riders amb la seva moto i el seu maletot que fa propaganda de la casa que els esclavitza.</div><div>El dia és encara xafogós, però davant la mar -som al “Pesquero”- convida a fer un Campari amb una platet d'alatxeta fregida. En Joan me conta que, segons ell, les transicions polítiques, relativament pacífiques, deixen baixos, com en les botelles de vi; tant l'espanyola amb l'ex-rei Joan Carles I de suposat timoner, com en la de la URSS amb Gorbatxov i la seva glasnot i perestroika -transparència i reconstrucció-, que deixaren moltes coses sense solucionar. “Saps que li deia Gorbatxov a Felipe González?” “Hem sortit d'un sistema però no hem arribat a l'altre”. “Diga-li tu a en Putin, que ja surt a les fotografies darrera en Gorbatxov. La gent no entén que en Putin no només ha envaït Ucraïna, ha envaït Europa”. “Sí”, li dic, “però Ucraïna no ha estat mai Europa, ha estat més Rússia que Europa, ara resulta que ho volen ser també europeus… I qui som els europeus? En la discussió dels orígens dels europeus, m'ho deia en Lluís Quintana-Murci: “Me fa gràcia quan els supremacistes blancs pensin que els europeus som un poble pur. Som una mescla dels primers humans que arribaren d'Àfrica fa 50.000 anys, dels que arribaren de l'Orient Mitjà en fa 10.000 -i dugueren l'agricultura-, dels que arribaren de l'est -i dugueren les llengües indoeuropees que parlam avui- i i un 2 % d'origen neanderthal”. “Mira tu si podem presumir de puresa de raça!” replica ell, “Molt al contrari del que pensava Nietzsche que deia que la democràcia era la forma més decadent de l'estat, perquè permet la mescla d'estaments i de races... Vaja, vaja...!!”</div><div>“I el futur, tot això del canvi climàtic i...?” demana en Guillem. “Més por me fa la intel·ligència artificial,” li contesta un servidor, “que si se desboca pot convertir el futur en una distòpia totalitària, o els 10.000 caps nuclears que amenacen la humanitat, pensa en les amenaces de Putin, o fins i tot els patògens modificats en els laboratoris, virus i més virus estranys que ens amenacen també. Vols parlar de futur, idò da-li cebes!”</div><div>“Bé però això és a llarg termini” comenta en Lluís mentre menja seitó i alatxa “a més a curt termini no només són els ecologistes i els professors progres de les universitats els qui parlen de límits i decreixement”. “Sí, sobretot tu”, bota en Vicenç, “Climent, te vaig veure amb una perruca de posidònia parlant de limitar els turistes!” Li responc: “Bé, però, mira, ha fet cinquanta anys de l'informe del Club de Roma sobre els límits al creixement, i no eren d'esquerres aquests... Com tampoc no ho és el president de França, Macron, que ara ha definit el moment econòmic i polític com la 'fi de l'abundància', ara se n'ha temut que el preu de l'energia, els recursos naturals i els baixos tipus d'interès impulsaven un creixement insostenible”. “Vaja amb els francès”, és en Víctor qui parla “recordau que Sarkozy, el 2009 volia refundar el Capitalisme, empès per la crisi econòmica. Ara diuen que es retorna a Malthus, que era un pessimista vital, al qui li preocupava sobretot l'augment descontrolat de la població durant la revolució industrial. Vull dir que els límits al creixement o les teories del decreixement són conceptes que la societat haurà d'assumir majoritàriament. Inflar el PIB, augmentar la renda per càpita o la capacitat de consum... té contrapartides funestes: climàtiques, socials, polítiques. “O com mantenir una tropa de jubilats com noltros!” afegesc jo, “Saps que faran? Ens enviaran a macro-residències de vells i ens enganaran, ens faran ballar zumba i ens fotran dins una tremuja i faran menjar per cans, dels nostres cossos. Cent mil cans va dir el batle que hi havia a Palma ! Mira tu! Saps que necessiten de menjar aquest pobres canets!”</div><div>Un catamarà enorme, d'un ric, europeu, mestallat d'origen, naturalment, atraca en aquests moments, les humils barquetes dels “palmesanos” ja fa temps que foren expulsades dels millors llocs de la badia de Palma. Passa un turista amb una camiseta imperi color de rosa i un banyador mínim, un taparrabos, es deia abans.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2022-11-08T10:12:52ZjcmllonjaPostal de Palma a la tardor. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138129
<div><br /></div><div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/baluard%202.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Postal de Palma a la tardor.</div><div><br /></div><div> </div><div> </div><div>Passeig pel Pla de na Tesa, me’n vaig a dinar a Can Gaspar amb una penya que solem dinar pels petits restaurants dels voltants de Palma. Abans d’entrar m’atura un exalumne, record la seva cara però no el seu nom, i feim la xerradeta. “Te’n recordes del 23-F?”, me demana, “és clar” li contest, “però no te recordes que jo feia un examen amb tu aquest dia i vaig fugir per la finestra!” És veritat, ja fa quaranta-un anys d’aquell 23-F, quan una partida de militars i guàrdies civils franquistes volien retornar-nos a les obscures èpoques de la dictadura. Tenia els meus alumnes fent un examen a una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a Son Malferit, prop d’on ara hi ha ara IKEA. En un moment donat entrà un professor a contar-me que per la ràdio —la ràdio va ser el nostre salvavides durant aquell dia i aquella nit— deien que la guàrdia civil havia entrat al Congrés dels Diputats pegant trets. De damunt la tarima dic als estudiants que ja faríem l’examen un altre dia perquè hi ha hagut un cop d’estat militar. Un d’aquells universitaris pegà un bot i sortí per la finestra, corrent, travessà el pati. Al matí següent, miràvem les imatges de la càmera de televisió que deixà un operador endollada, i que relataven, talment cinema verité, la terrible astracanada. “Espera” li dic “ens farem un selfie i així te tendré ben present”.</div><div>“Veig que encara estàs actiu”, me comenta, “perquè ho dius?” li deman “Idò perquè a l' Institut he posat als meus alumnes, com exercici, que consultin la Carta Històrica de Palma, del web de Palma XXI i he vist que ho has supervisat. “Efectivament, és un projecte que duia dins el cap i ara està en marxa, en marxa vol dir que s’hi poden anar afegint coses”. Ens acomiadam i en Tòfol Castanyer que m’acompanya me demana que és això. “Mira”, li dic, “ la Carta Històrica de Palma és una aplicació informàtica en la qual es pot veure com ha anat creixent la ciutat de Palma des del suposat nucli talaiòtic –situat on avui hi ha la Seu- fins ara mateix. Palma ha anat creixent des del nucli romà, formant, a través dels segles, el territori que conforma avui. La ciutat es fa gran assentada al costat de la costa i amb forma semicircular, amb diversos nuclis poblacionals que van apareixent al llarg dels principals camins conformats radialment a partir del nucli primitiu. Els torrents i els camins, així com l'orografia i la costa seran els límits que determinaran la seva forma geogràfica i geomètrica; també algunes obres públiques condicionen el creixement de Palma i la configuren -les murades renaixentistes o el desviament del torrent de la Riera el 1613, que passava pel mig del nucli antic-. L’interior de les murades conformarà la ciutat històrica pràcticament durant més de dos-mil anys. Més tard, enderrocades les murades, ja en l’època dels eixamples, sobretot el de Bernat Calvet (1901) i el de Gabriel Alomar (1943), es desenvolupa al voltant de les antigues finques agrícoles i ramaderes del seu entorn, que aniran creixent en assentaments urbans fins unir-se amb la ciutat històrica de Palma. Les Avingudes, el Passeig Marítim, les Vies de Cintura -consolidada la primera en el pla Ribas Piera de 1.973 i la segona que encara s’està construint-, marquen els límits successius de Palma, que com una taca d’oli, va ocupant el seu territori actual”.</div><div>“De totes les maneres” dic als que dinam “he de deixar de fer feina amb el cap, el meu psiquiatre m’ha enviat, per fer teràpia, a una batukada, aquests estols de gent que toquen bombos i tambors, diu que me farà bé, que em fa falta fer exercici i alliberar tensions”. “Tu a una batukada?” Diu en Joan Carles Palou, “serà de veure, avisa-mos quan faceu la primera desfilada. En Climent tocant el bombo! Després de lo de les algues pel cap i la foto amb na Ratajkowski només podies acabar a una batukada, malament anam!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell


</div></div><div><br /></div>General2022-11-08T10:06:46ZjcmllonjaLa terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138128
<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>La Terra és rodona (contra els terraplanistes)</div><div><br /></div><div>No fa gaire es celebrà a Barcelona el “III Encontre Terra Plana” amb totes les places venudes. Negacionistes del canvi climàtic, antivacunes, conspiranoics... Tots plegats demanaven als terraglobistes que despertem del nostre error, que no creguem amb Eratòstenes, que si el vaixell s’allunya i encara veim el mástil, o si contemplam les vistes de la terra, ben rodona, que envien els astronautes... Astronautes? Suposats astronautes! Diuen els terraplanistes. Després de Barcelona, es reuniran a Menorca i Bilbao, aquest, un encontre amb més de mil persones.</div><div>És veritat que els grecs compartiren amb altres pobles de l’Antiguitat la imatge de que la terra era plana. Una gran planúria, bonyarruda; com un disc. Una illa immensa rodejada d’un oceà. Anaximandre, mirau per on, digué que era un cilindre i Pitàgores (segle VIè abans de Crist) llança la idea de que era un globus. I la llançà com un globus a l’aire, ja que no en tenia constància experimental. Com diu Tim Unwin “L’argument de que la terra era rodona es basava en un raonament més místic i filosòfic que experimental”. Plató (ca.427-347 abans de Crist) col·locà “l’esfera Terra” enmig de l’Univers i costà molt deslocalitzar-la d'aquest lloc. Però la idea de l’esfera proporcionà una plataforma sobre la qual, la geometria i la matemàtica possibilitaren un corpus teòric damunt el qual fer medicions i representacions. D’entre aquestes les d’ Eratòstenes (275-194 abans de Crist), qui mesurà, amb dues fustes i la seva ombra, la longitud del meridià terrestre, en 252.000 estadis, aproximadament 39.690 kilòmetres, i , ho feu amb una gran precisió, ja que realment en medeix 40.120 . El gran Ptolomeu (90 – 168 després de Crist) acabà de configurar aquesta cabalística. Encara que ajudà a continuar el famós “error de Posidoni”, fent el meridià més curt del que tocava. Aquest error feu que Colon, cregués que havia trobat l’Índia en comptes d’Amèrica. La geografia de Ptolomeu, redactada el segle II després de Crist, arribarà de Constantinoble a Florència. L'emoció em guanyava el primer cop que vaig tenir la joia incunable entre les mans, a la residència dels financers March, de Can Verga, a Madrid, dins la seva biblioteca privada, rodejat de tresors bibliogràfics. Els mapes medievals del Beatos, el meravellosos mapes de “T dins O”, excel·lentment erronis i ingenus, amb Jerusalem al centre del món, allargaren durant segles, el tortuós camí de la configuració exacte de la terra. Els cartògrafs mallorquins dels segles XIV i XV, ajudaren a la mesura aproximada del nostre planeta.</div><div>El Google Earth, és un exemple de com les fotografies i les imatges de satèl·lits, restringides abans, s’han començat a difondre; un “boom” d’acostament de la cartografia a la societat. A més, es poden veure amb detall, a Internet, des de les Balears ingènues a la Tabula Peutingeriana –una còpia, “remasteritzada”, d’un itinerarium pictum del temps dels romans- fins als mapes parcel·laris de Capdepera i Manacor de Pere d’Alcàntara Penya. La cartografia, abans en mans exclusives de l’estat, exèrcits i ministeris de recaptació de tributs –cadastres de rústica i urbana- és ara més a l’abast de tothom. Encara que ens arribin les sobres d’un material que és fa obsolet ràpidament, ens meravellam: tenim la figura, rodona, i la representació del món, i de les illes per afegitó, dins el nostre ordinador.</div><div>Un servidor es va fer geògraf, entre altres raons, per la fascinació per la cartografia. A les primeres orto-fotografies aèries subministrades per l’exèrcit espanyol, que provenien d’un vol realitzat per militars americans, on hi havia d’aparèixer un objectiu estratègic, al paper hi havia una gran taca. L’ocultament no feia sinó evidenciar que la cartografia (amb les seves variants modernes) ha estat sempre una eina de poder i d’informació privilegiada. Ja Maquiavel aconsellava al Príncep : “El primer que heu de fer en entrar a un territori és saber exactament on són les coses”. Els terraplanistes haurien fet fracassar de ple els exèrcits del Príncep i, més modernament, no trobarien ni el restaurant que cerquen amb el seu telèfon mòbil.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2022-11-08T10:04:16ZjcmllonjaJardins d'altri, ara. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138127
<div><br /></div><div><br /></div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small"><br /></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Jardins d’altri, ara</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small"><br /></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Els meus Jardins d'Altri, recerquen per dins els veïnats, troballes disperses.“No m’agrada la feina, a ningú li agrada; però m'agrada que, en la feina, tengui l’ocasió de descobrir-me a jo mateix” (Joseph Conrad). No era de la mateixa opinió Sir Arthur Conan Doyle: “No record que m’hagi cansat mai treballant, però l’oci me deixa completament exhaust”. Qui devia tenir raó? Recordau però que Conrad va ser el que va dir “Deu és per als homes i la religió per a les dones”. Però, això que te a veure amb la feina? Em demanaran. Res, però així condiciono la resposta. “Som el teu vell cony sempre obert” diuen que deia Paul Verlaine, recordau que era homosexual, tampoc té res a veure amb la feina, però passava per aquí.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Deia Anton Txékhov que “En la naturalesa una repugnant eruga es transforma en una papallona encantadora; en canvi, entre els homes, ocorr el contrari, una encantadora papallona es transforma en una eruga repugnant.” És una altra forma de dir el que pensava Alexandre Dumas: “¿Com és que sent tan intel·ligents els nins tornen tan beneïts quan es fan homes? Deu ser fruit de l’educació”, es respon l’escriptor francès. Ai! El paper de l’escola! Contava John Lennon –qui sap si era una boutade, però està bé- “a l’escola em demanaren que volia ser quan fos gran i vaig escriure: “feliç”. Me digueren que no havia entès la pregunta...” Ens ho posa més difícil John F. Kennedy: “Cal que eduquem avui a la gent per a un futur on els problemes als qui haurà de fer front no els poden predir ni tan sols els més savis d’entre nosaltres”. Difícil tasca la dels pedagogs. Però mirant les noves lleis d'educació, la LOMLOE entre elles, es pot dir “Per què repetir errors si en podem cometre d'altres?” (Chesterton).</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Caldria, tal vegada haver-ho demanat a Francesc Pujols (1882-1962) el filòsof (?) català que tenia solucions per a problemes greus. Llegesc a un reportatge de Josep Massot que, segons diu Max Pérez, “Pujols va adaptar la seva religió catalana al catolicisme franquista, però el més sorprenent és la proposta de que Franco s’autocoronés rei d’Espanya, així es resolia també el problema del separatisme 'la nostra missió no és separativa , sinó al contrari, unitiva i hegemònica' ( les quatre nacions ibèriques han de cedir la sobirania a l’Estat i no al revés)”. A Pujols uns el consideren un colós de la filosofia catalana i uns altres un bromista baliga-balaga. Que creuen vostès? Tal vegada s’escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: “El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula i no obstant, tothom l'entén...” Chaplin li va respondre: “Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l'admira, i ningú entén una paraula del que diu”.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Conta Michel Onfray que els filòsofs eren homes que sostenien una relació amb el diví, el sagrat, el teològic, el món de les idees. Nietzsche dona la volta a tot això i fins i tot se’n riu de la sentència de Flaubert que deia que “pensar i escriure són activitats que només es poden fer si estàs assegut”, Nietzsche vol demostrar que les millors idees sorgeixen caminant, els seus pensaments són “mas de pàlpito que de púlpito”, més de presentiment que de trona. Me recorda, no sé bé perquè, a Manuel Maqueda que es passeja amb un rellotge sense busques i sense xifres i en el seus lloc una paraula: “Ara!” Un vertader tour de force amb el temps. Ni futur ni passat, quan mires el rellotge per saber l’hora que és, et respon que és ara! </span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small"><br /></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Climent Picornell</span></p></div><div><br /></div>General2022-11-08T10:01:17ZjcmllonjaGenius loci, prebe coent, cucamolla i pluviómetres
https://jcmllonja.balearweb.net/post/138125
<div><br /></div><div><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium">Dalt del turó<img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-C8D4D64BA7804A17.jpg" border="0" /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt"><em>Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviòmetres.</em></span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt"><span style="color: #000000">Passeig per dins el pinar d’En Simona, cap a Son Roig, i pens que quelcom màgic resideix en determinats llocs, un encanteri, restes d’un geni antic, però permanent, que graviten amb força damunt els llocs que estimam i dels quals, conseqüentment, n’estam gelosos. </span><span style="color: #000000"><em>Nullus locus sine genio</em></span><span style="color: #000000">, cap lloc sense geni. I no em referesc al </span><span style="color: #000000"><em>feng-shui</em></span><span style="color: #000000">, ni a la cursileria de la força tel·lúrica, no, és una cosa molt més senzilla. Com qui dir que cada lloc té la seva pròpia signatura, conformada pel paisatge natural i per la petjada que li han deixat els humans. Haurem de convenir, idò, que el </span><span style="color: #000000"><em>genius loci, </em></span><span style="color: #000000">actualment es refereix més als aspectes característics d’un lloc que no al seu esperit guardià o protector, el qual molts d’indrets de Mallorca no han tengut. En fi, de l’esperit guardià i protector del nostres llocs, a l’atmosfera especial que desprenen i captam, una naturalesa única, distinta, conformadora d’identitat.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">En Miquel Valencià arriba i me tira tres prebes coents damunt la taula: “Passaràs gust”, me diu “són flamencs a més no poder”. En Miquel se sol passejar sempre amb uns prebes coents dins el butxacó de la camisa. Li dic que vaig llegir, fa temps, el llibre d'un català que estigué a Mallorca, el 1837, refugiat de la guerra a Catalunya, en Josep Antoni de Cabanyes <span style="color: #202122">"Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanencia en Mallorca" , on hi conta</span> que el que més el va sorprendre dels mallorquins foren dues coses, la gran quantitat de rots que fèiem i l’enorme quantitat de prebes coents que es menjaven. “Si ara pensaven amb les dues coses que més ens sorprenen dels mallorquins hauríem de fer malabarismes.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">Passa l’amo en Toni de son Caules, li deman per la seva salut que sé que no és molt bona. “Mira Climent vaig anar al metge i me va dir que tenia aigo en els pulmons i jo li vaig contestar: aigo? No pot ser mai! Vi, pot ser, però aigo fa anys que no n’he beguda! Perquè vegis tu els metges si van encertats!”</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">M’atur a veure la meva quinta na Maria-Antònia Barrala, està enfadada, de la casa que lloga a estrangers, la cridaren els estadans alarmats a les dotze de la nit, hi va anar, i va ser per una cucamolla, una cucamolla dins el quarto. “Tu creus que hi ha per fer tants d’espants! Idò se’n volien tornar! Vaig agafar l’espardenya i li vaig envergar una bona mansiula i se va haver acabat el problema!” “D’on eren?” “Eren suïssos”, “No hi deu haver cuquesmolles per Suïssa?”</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">A la taula del cassino una de les discussions més repetides és sobre la previsió del temps, i les temperatures extremes, màximes o mínimes. Ara amb l’ús del mòbil qui més qui manco té la previsió del temps dins la butxaca. Una altra cosa és el resultat. Per exemple del que ha plogut. Si vint, si vint i sis, si trenta... no hi ha acord, tot i que la majoria tenim un pluviòmetre al nostre corral. A n’Amador Dentro, però, sempre els resultats li resultaven menys, a ca seva, més ben dit, al seu corral hi plovia menys que a les altres cases del poble. Vaja misteri! Fins que un dia ens confessà la causa de l'estranya minva. “Avui m’he fixat que els moixos beuen de dins del pluviòmetre!” Ja saben idò el perquè!</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">Torn cap al turó, na Margalida ha duit un ram: dàlies, roses místiques i bellveure. M’ha recordat aquells horts antics a la vorera dels pous de greixina. Me dispòs a fer un pa amb oli amb tomàtiga de ramellet, oli de Gossauba i dos prebes coents. Folklòric ploramiques militant!</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span></span></span></p></div>General2022-11-08T09:52:47ZjcmllonjaGínjols, garroves, bous i cendres
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137973
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cossierterrades.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Gínjols, garroves, bous i cendres</div><div><br /></div><div>Hi ha taller per fer Pesto, aquesta salsa amb alfabeguera, pinyons, oli i formatge parmesà, els joves han segat un solc d'alfabegueres que havien sembrat a l'hort del puig del Càrritx. L'oloreta de l'alfabeguera em reconcilia amb l'estiu, llarg i calorós. Record els cossiers amb els seus rams i el dimoni que m'enganxa i el meu nét s'espanta, mentre sent la suor total del vestit de sac, banyat de dalt a baix: en Banya Verda!</div><div>Vaig passejant fins al molí d'aigua. Els gínjols de l'amo en Jaume de s'Hort se perden. Els ginjolers de casta grossa que sembrà, abandonats, malviuen al seu bocí a un revolt de la carretera. Avui n'he robat una ambosta només per sentir la fruita, surenca i dolça, dins la boca. Robatorum per menjatorum no és pecatorum.</div><div>Me fix en un magrebí gat que escolta pel mòbil les seves cantories. “Aquest veu ses llàgrimes de sant Llorenç en de dia” me diu en Joan del carreró de ses Coques. Pens amb el que em va contestar un àrab quan li vaig demanà perquè bevia cervesa, amb els impediments de la seva religió: “I vosaltres que no heu d'anar a missa cada diumenge? Idò, jo mir la gent que surt de l'església i no passen d'una vintena, al poble hi viu molta més gent, no?”. Les normes són per transgredir-les?</div><div>Tothom que té garroves ja les va collir, si no les hi havien robades, han arribat a anar a dos euros el quilo, especialment per mor del seu garroví del qual s'obté l' E-140 un espessidor i conservant d'aliments, sobretot dels gelats, encara que també s'usa en cosmètica i en farmàcia. Ha corregut la febre dels garrovers, a Mallorca se n'han sembrat, només enguany, prop de cent mil entre subvencionats i no. En canvi les ametles van més barato, molts d'ametlers s'han mort. “Que ja has espolsat ses ametles?” Demana en Toni Jobàs, a un al·lot que passa: “Som tot sol i me ret poc, i si un en té poques ganes, encara ret menos!” Li deman qui és aquest que xerrava amb ell i me diu: “Aquest fa feina al taller de sa Renault, però no fa feina de cosa de morques, hi fa d'escrivent.”</div><div>Un camió alt arrabassa una vintena de tires de paperí banyat i manyuclat: festes passades, coques menjades! “S'acabarà la festa!”, va profetitzar el torroner conegut com en Pep dets Ulls que deien que havia fet de matarife per Manacor durant la Guerra Civil. </div><div>Som a Costitx per les festes de la marededéu i veig ballar els caps de bou i el dimoni de son Ganxó, pens en l'eterna demanda de retorn dels caps de bou de Son Corró que són a Madrid i no els volen tornar, malgrat el desgraciat afer de la seva fugida. Conten que fou el ministre de cultura qui davant la demanda de la comissió va respondre: “Me hablan de bueyes? Pues deberian dirigirse al ministro de Agricultura”. Non è vero, però è ben trovato, sobretot per a significar la desídia i la mala fe de les institucions centralistes.</div><div>S'ha mort el meu amic Miquel Confiter. Home emprenedor i cultivat. Havia deixat escrit que quan es morís no volia ni exèquies, ni funeral, ni butlleta mortuòria, ni que tocassin les campanes a mort, i que volia ser incinerat. La gent que vol ser cremada augmenta, ja són el 50 % dels qui es moren a l'estat espanyol. El fet d'imaginar que espargiran les teves cendres davall la llimonera del corral o davall aquella figuera bordissot blanca que tant li agradava, al mort, cobra adeptes, malgrat estigui prohibit i el destí sigui guardar l'urna funerària dins el nínxol, la tomba o un columbari.</div><div>Faig una lul·lea a fi i efecte de que fugin els coloms de les teulades de ca nostra. Algun dia n'he arribat a contar més de cinquanta. La veïnada me diu que no són seus, però jo els veig entrar dins els seus galliners, és mala de tondre. Me rompen les teules i he hagut de condemnar la cisterna per mor de les seves cagarades que contaminen l'aigua. Ai! Els petits problemes de cada dia! Torn a la lectura de El meu cos, el llibre de la supermodel Emily Ratajkowsky que, de nina, jugava per la plaça del poble.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2022-09-26T17:35:36ZjcmllonjaJardins d'altri setembrins Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137960
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cartuja-erwinhubert.jpg" border="0" /></div><div><div>Jardins d'altri a setembrins</div><div><br /></div><div>“Sense Bach, Déu seria un tipus de tercer ordre” (Emile Cioran). No me diguin que no sigui cruel i encertada la cita del romanès! Idò així començam aquests Jardins d'Altri, arreplegant un poc d'aquí i un poc de més enfora. Per entrar amb olivetes: “El matrimoni és la manera més fàcil d'eludir haver-se d'ajeure amb un home” , ho conta, carregada de raó, na Patrícia Highsmith als seus Diaris. Les coses han canviat molt, per molt que ens hi resistim, ja a Sunset Boulevard, el film de Billy Wilder, William Holden diu a l'oblidada estrella del cinema mut: “Era vostè gran!” Contesta ella: “Som gran; és el cinema el que s'ha fet petit”. Alerta, idò, amb les apreciacions subjectives! I ja que som al cinema, contava Max Grau que per la seva mare, progre, Grease era una pel·lícula reaccionària amb una trama ridícula, en canvi, ell estava locament enamorat de n'Olivia Newton-John, la protagonista, recentment traspassada. </div><div>De totes les maneres, si ens demanen l'opinió d'alguna cosa, llibre, pel·li o concert, teniu sempre present el que deia el gran músic Miles Davis: “Tocaré i després et diré de que es tracta”. De música parlam. Vaig escoltar un dels millors concerts d'aquest estiu a Mallorca. Així comença la crònica del concert que feren a Pollença Il Giardino Armonico, escrita per J.A Mendiola, “Mendi”: “Original, estimulant, iconoclasta, divertit, brillant, al·lucinant, rigorós, creatiu, desconcertant, diferent, exigent, entretingut, clàssic, contemporani, barroc, també curiós, estrepitós, sòlid, proporcionalment auri...” He de suposar que ens va agradar als dos, servidor hauria acabat abans els adjectius. Li demanen a Marina Garcés, filòsofa mediàtica: “¿En aquest temps polaritzats, als equidistants els acusen de tebis?” (No seria el cas de Mendiola), respon: “Hem de trobar una altra forma de relacionar-nos amb les coses. Ho practica l'inspector Maigret en els llibres de Georges Simenon: exerceix una mirada de comprensió sense jutjar. I això no significa neutralitat, és una mirada que va més enllà”. (?) Idò! Encara que servidor no ho entengui molt, m'agrada perquè Garcés agafa com a cita d'autoritat Simenon i no... Plató o Kierkegaard. </div><div>Parlaven més amunt de diaris personals escrits per gent famosa, diuen que Andy Warhol, el dictava per telefon, entre festa i festa, droga i droga, se suposa que davant la imminència sexual i els diners gastat ens festes i taxis, diu Santiago Gamboa: “Talment com si fos un quadern de comptabilitat”. Warhol moria als 59 anys. Som especialment afecte als obituaris, sobretot ara que em faig vell xaruc. Els diaris, els important sobretot, solen tenir preparats amb antelació l'obituari de gent viva i molt coneguda que suposen que morirà prest, o no tant: papes, reis, futbolistes, actors... Al New York Times, tant previsors, ho havien fet amb Elizabeth Taylor, amb tant antelació que l'autor de l'obituari de la Taylor, va morir sis anys abans d'ella. S'ha de dir que el de Fidel Castro va ser refet setze vegades per periodistes diferents. </div><div>Aclaparat pels milers de gurús de l'autoajuda em refugii amb el que em diu Sergio del Molino: “I si descobrim que no sabem viure en la calma? I si Zaratustra no ens espera al cim? I si tota la saviesa, el plaer i l'alegria dels dies eren ja aquí, en aquesta acceleració i en aquesta follia urgent i no ho gaudim perquè ens volien convèncer de que la vida era una altra cosa? Jo som un vago que treballa massa!” Li deia el seu pare a Fifou: “Deixa que el teu cor s'aferri fort a una estrella”. Bufff... quina velocitat!</div></div>General2022-09-23T11:02:07ZjcmllonjaEl turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137959
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /></div><div><div><br /></div><div>El turisme: bo, dolent, regular?</div><div><br /></div><div>En el procés generat pels efectes del turisme a Balears els col·lectius implicats discrepen quan s’interroguen: ¿Han estat els efectes del turisme a les illes bons o dolents ? Per exemple: “Vet aquí la gènesi d’un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies: el turisme”, Llorenç Villalonga (Escriptor), o “El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat”, Gabriel Escarrer (Empresari turístic). </div><div>Entre els sociòlegs no és estranya la qualificació dels turistes com a nous “bàrbars del Nord”. L'actitud dels integrants del món que envolta l’empresa turística, és gairebé contrària. Segons ells, amb el turisme s'aconsegueix, a part d'una millora de les condicions econòmiques de la societat receptora, que l'arribada dels visitants ajudi a una renovació de les estructures socials anquilosades de la societat receptora. ¿Ens hem de moure entre l'acceptació o el rebuig; entre la pesta o la maina?</div><div>De les anomenades plataformes de pensament respecte del turisme hi destaquen la plataforma de defensa, la d’advertència, la d’adaptació i la plataforma basada en el coneixement. Cada una d’elles emfasitza sobre els beneficis, les repercussions negatives, la sostenibilitat i el coneixement correcte del fenomen turístic. </div><div>Dins la categoria dels qui consideren el turisme bo, que no és estrictament homogènia, s'usen arguments com “gràcies al turisme s'ha sortit del subdesenvolupament, en una illa amb carència de recursos”. Aquestes consideracions són esgrimides com justificació dels altres impactes no tan benèvols, que es santifiquen i justifiquen amb els arguments abans esmentats. De totes les maneres les implicacions de la bonança econòmica de l’activitat turística s’han hagut d’obrir pas paulatinament. Hem de recordar que les institucions bancàries i de finançament no recolzaren fins ben avançat el procés de desenvolupament turístic aquestes activitats o que l'administració observava el turisme com un fenomen de bon "look" polític cap a l' exterior o de recaptació de divises. Ara es veu el turisme com una activitat més segura, s'aferma la idea que no hi ha alternatives. </div><div>Però poca gent contempla el turisme com una activitat positiva sense cap altra repercussió. Els col·lectius més proteccionistes, consideren dolent, no el turisme en sí, sinó la turistització. Alguns antropòlegs havien arribat a qualificar el turisme com una activitat “etnocida”, aniquiladora de cultures. Els naturalistes han vist en el turisme el responsable de la majoria d'atemptats ecològics que s'han desenvolupat a les nostres illes. Serien l'estendard d'una conscienciació proteccionista que ha anat amarant amplis sectors de la societat illenca. La totalitat dels segments socials coincideixen en destacar la delicada situació urbanística i demanen la protecció estricta d'espais naturals, la no creació de noves urbanitzacions o de noves places turístiques. Aquesta premissa ha generat un corpus important de lleis, projectes i estudis. </div><div>De les investigacions fetes en destacaria l’intent de refondre el conjunt del cos social amb una sèrie de tipologies bàsiques de residents, en funció de les seves actituds cap al turisme: els hostils al turisme, els 'realistes' i els partidaris. Aquestes segmentacions són el resultat de les actituds que es mouen entre l’acceptació del fet turístic, la tolerància, l’ajustament a la nova realitat, l’evitació o la resistència al canvis provocats i induïts pel turisme. </div><div>Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i el patrimoni, de major sentiment d’integració, així com de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. De totes les maneres la gran majoria dels residents consideren el turisme un element bàsic per a l’economia; una part important dels illencs pensa que els efectes positius del turisme superen els negatius i es va conformant un rebuig al turisme de marxa i espardenya. Vull aclarir però que està ben demostrat, empíricament, que per planificar models turístics amb èxit és imprescindible la participació, el coneixement i el recolzament dels residents dels territoris turístics, tant dels que pensin qui el turisme és bo, o no tant.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2022-09-23T10:59:32ZjcmllonjaRetorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137958
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1160755%20torro.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Retorn a Palma: sentir i escoltar</div><div><br /></div><div>“Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor / Ignorante, sabio o chorro, pretencioso estafador / Todo es igual, nada es mejor / Lo mismo un burro que un gran profesor....”. “Mira per on ara anava cantant Cambalache i has aparegut tu, viejo professor!” El qui me parla du calçons curts, corbata i americana, sabates cares, enjoiat i amb una cartera grossa que no perd de vista. Ja un parent seu es feu conegut de tot Palma arrossegant dues carterotes, una en cada mà. Al cinema i tot, deien que hi duia els documents d'un plet que va perdre i l'arruïnà. Saluda cordialment, el dels calçons curts, i s'arrissa un poc els mostatxos rossos amb la mà que li queda lliure i deixa veure el seu Rolex d'or.</div><div>He quedat al Bar Bosch amb els amics i s'atura en Damià Pons ¿No escriuràs res sobre el centenari del naixement de Joan Fuster? Me demana en Damià. “No ho crec, he rellegit el pròleg que va fer a Els Mallorquins de Josep Melià, 1964, dos anys després de Nosaltres els valencians i articles bons sobre ell, un de n'Enric Sòria, que el duc aquí al mòbil, mira: “El seu estil es ebulliscent, la seva crapulosa adjectivació és memorable i el seus excitant fraseigs de jazzman inspirat és inimitable: àgil, inquiet, revoltós, juganer, extraordinàriament mordaç i molt amè.” Que més hi puc afegir? </div><div>M'assec a la terrassa i a la taula de devora dos personatges xerren fort. M'he imaginat que són dos madrilenys, pareixen homosexuals, parlen de la possessió que s'han comprada a la serra de Tramuntana i que han arreglat segons el cànons més estrictes de les possessions mallorquines que han estudiat als llibres de Tomàs Vibot. I, a més, hi volen fer vetllades de poesia a l'ombra del lledoner de la clastra, 'el almez' diuen ells, 'viejo y venerable'. “I amb quins poetes heu pensat?” Els voldria demanar un servidor. 'Pues en algunos locales…” Quan recitin en mallorquí, imagin, només els entendran els quatre indígenes que hauran convidat, “es tan musical vuestra lengua!”. Molt musical, sobretot quan s'esbraona de llepar fufes i gallets de les rosses eslaves que seuran a l'ombra del lledoner. Mesquinets!</div><div>A la taula de l'altra costat un home calb amb barba que parla mirant intensament a la joveneta que va amb ell, li diu: “He conseguido separar el cuerpo de mi alma. No lo había conseguido nunca, pero el otro dia, sí”. La conversa rodola entre vidents i constel·lacions familiars, i ella, tota entristida diu que “sempre me surt que mon pare no anava de jo, però jo he amorosit aquesta relació, quan li hauria d'haver demanat comptes, per fer-me de menys!” Al manco és realista! No deu separar el seus cos de la seva ànima, ella, massa sovint, pens.</div><div>Un, pel telèfon mòbil, fa una dissertació sobre el “atrapamiento del nervio pudendo” que controla la defecació, el penis, el clítoris, el pixar, el cagar i els orgasmes. Estic a punt de dir-li: “Vaya nervio! Si queda atrapado, todo esto padece, ¿Que te parece?”</div><div>S'atura una senyora que no conec i me demana: “Internet és de dretes?” “Clar que sí” li contest “sense cap dubte!” “Idò”, me respon, “el mateix passa amb la concepció del que és viatjar avui en dia. Transportats en avions atiborrats, són els turistes de masses -i senyala els estols que passen- conscients del que significa el viatge? Es tracta de que el viatge suggestioni a partir de la fascinació que genera en el lector un mapa. Impressions que mostren els moments plens de significat que s’extreuen de l'itinerari, el que és etern i perdurable. S'acomiada sense dir-me qui és però es posa dos dits davant els ulls com dient-me: “te control a tu!”</div><div>Arriba el suc de taronja, la 'llagosta' de tomàtiga i el cafè amb llet i retorn a la meva estona de felicitat. Malgrat tot no em puc estar d'escoltar, o de sentir, a la taula de darrera una conversa sobre pesca de tonyines gegants i una trufa blanca d'un quilogram! Vaja! Pour épater les bourgeois !! Comme moi!!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2022-09-23T10:57:52ZjcmllonjaVells, Bitter-Kas i escatologia necessària
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137957
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0312%20petita.JPG" border="0" /></div><div><div>Dalt del Turó</div><div>Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària</div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div>Baix del turó i me top amb el minibús que se'n du vells al centre de dia del poble de veïnat, i quasi atropella un moix que travessa el carrer. Damunt l'acera hi ha un d'aquells tels fins i secs que les serps es lleven quan canvien de pell. Me diu madò Francisca Laieta: “Ahir en vaig matar una dins es corral, no les esvairem no a ses putes serps!” “N'haurem de fer espinagada!!” li contesta el sen Toni Ferriol. “No fotre! Espinagada de serps, no en menjaria per res, ja sa d'anguila em fa com oi!” “Saps si hi hagués fam! Saps que deia mon pare? 'D'un calderó buit / no en treuràs res. / Ni cru, ni cuit'. “De que va morir ton pare?” “No ho sé, sempre he pensat que d'un còlic de Bitter-Kas, que en bevia molt, quan el privaren de beure suc...”. En Toni segueix per avall. “No sabeu que va passar amb son pare quan es morí?” li dic a madò Francisca, “Idò se trobaren que es bubul no passava pes replà de s'escala i ja havien fet mil provatures, mon pare s'arremangà, agafà es mort de din sa caixa, el se carregà a s'esquena, i li digué: 'aferra't fort!' i el baixà, els altres posaren es bubul dret i, buit, el pogueren baixar. Dins la sala de baix ho tornaren a compondre tot”.</div><div>Davant el forn s'atura en Miquel de Son Costa. “Què ja has arreglat el meu bocí?” “Ara tenc molta feina i hi vaig quan puc” “Vatuadell! Faig més via jo amb sa xapeta que tu amb sos cultivadors!!” “Anem a fer una seca!” “No. Vaig a posar-me a cobro perquè fa molta calor i no tornaré a baixar fins al vespre”.</div><div>Ja fa fosca i encara fa basca, però trob la rotlada a n'el cassino embruscada en un tema fonamental. En Joan Postó ha rebut una carta de la seguretat social on li diuen que s'ha de fer mirar si té càncer de 'colon'. “Sí” diu en Toni Resgo “ això que te demanen és una mostra de femta per veure com tens es budell gros”. “Femta? Merda vols dir?” “Això mateix”. “I com els ho he de dur?” “Idò hi ha un aparatet aposta”. “I...?” “I... has de cagar i n'hi has de posar una mica”. “I com?” “Que vol dir com? Assegut a sa tassa, fas, i l'agafes” “Amb ses mans?” “No! No l'has de tocar, és com un bastonet...” En Jordi Puigver, que se veu que sap de que va la cosa, diu: “Però no ha de tocar s'aigo, sa merda, vull dir. Has de cagar de cara a sa paret i allò rodola per sa part seca...” “Vatuadell !! Si jo cag de cara a sa paret, cagaré defora!” “Idò, si ho fas defora, hi poses abans un paper d'alumini, empaquetes sa merda i la dus al PAC i els dius: Aquí teniu es regalet!” “Abans, que cagaven a ses basses, això no passava” diu en Sebastià Mengo, tot nostàlgic. “No passava però hauries hagut d'anar viu a no confondre sa teva merda amb sa des que hi havia anat antes de tu!”. “Però sa teva era clara, del dia, sa seca era d'un altre i... no deu servir seca”. “Idò si no se pot tocar més que amb s'aparatet no seria millor agafar-la quan surt des cul?” Insisteix en Joan Postó. “Proveu, però només en volen com un gra d'arròs i així té es perill que emmerdis tot s'aparato!” “Saps que te vull dir? Que cridaré sa dona i me posaré un poc a la gatzoneta i que l'agafi ella” “I jo que som fadrí?” “Idò crida en Jordi que ja sap com se fa i ell t'ajudarà!” “Deixa, deixa... que aquest fa ses ensaïmades molt pudentes!” “Ja es ben ver que en parlar dels baixos tothom riu” sentencia en Guillem Volràs.</div><div>S'han fet les dotze i encara hi ha gent a la fresca, que no en fa. “Bona nit!” “Bona nit!” responen. A una rotlada m'escometen per saber coses de la meva veïna. “Que li ha passat a madò Vicença?” “A madò Vicença li han hagut de tallar una cama, per mor des sucre!” “Vaja, vaja... això és un paquet gran, no és un granissó, no!” Passa el camió del fems i, una, la madona Joana, viuda d'un militar de ciuró, se queixa: “Fa molt mala olor això!”. Li contesta un operari des de dalt del camió: “Madoneta, tot lo que duim és vostro!” Ben veritat, és un filòsof de la brutor, el femater aquest i no un folklòric ploramiques com un servidor.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div></div>General2022-09-23T10:55:05ZjcmllonjaJardins d'altri agostencs Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137956
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div><div>Jardins d'altri agostencs </div><div><br /></div><div>Els jardins d'altri són espigolades disperses per dins els sementers dels altres. Deia Josep M. de Sagarra: “Al poeta J.V. Foix li ha fugit la dona. Ella ja ha presentat al jutjat la demanda de separació. Al·lega: Virginitat al cap de set anys de casada”. (Al final ella fugí amb un treballador de la seva pastisseria de Sarrià) Ell, però, li escriu, una nadala trista : “També vindrem, Infant, a l'hora vella” ('...Vindré mudat, al costat de la dona, amb els vestits de quan ens vam casar'). “Els literats no saben rentar les obres de la placenta personal” diu Gabriel Ferrater. No saben o no en sabem?</div><div>“Un és amo del que calla i esclau del que parla” vaja: “En boca cerrada no entran moscas”. Parlar massa... “Prima la música, poi le parole”. “Parole, parole, parole, parole, parole, soltanto parole parole tra noi ” cantava na Mina. “What do you read my Lord?” “Words, words, words...” contesta Hamlet a Polonius...Paraules que no sempre acaben sent paraules d'amor, ni tan senzilles, ni tan tendres com les que cantava J.M. Serrat. En quan a gustos musicals, ja se sap... Segons Máximo Pradera, Hitler escoltava en secret peces de l'eslau i homosexual Txaikovski tocades per un violinista jueu. Ho explica molt bé Ana Rujas, Madrid, 32 anys, ambaixadora de la joieria Bulgari: “Vens d'on vens i ets qui ets” (?) Vaja amb la saviesa pija! Al manco Santa Teresa era més entenedora, ja sabeu amb allò de: “Vivo sin vivir en mi / y tan alta vida espero / que muero porque no muero” (“La gallina!” va respondre un estudiant pensant que era una endevinalla).</div><div>“No hem d'assumir que els experts són els únics que tenen dret a expressar-se en les qüestions que afecten l'organització de la societat” (Albert Einstein). Per això a vegades cal abreujar i descarregar-nos de llasts. Com feia el poeta Miquel Bauçà qui, en una autobiografia, acaba: “...Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d'aleshores, no crec que calgui fer esment de res especialment notable”. I parlant de poetes: “Ella, que ni s'amaga ni es mou, / ni saps si es mira o et mira, / fent semblança de bastida, / es presta a sotmetre't al seu jou” (Guillem Mudoy). “L'ona persistent / aboca, a l'hora en punt, / la riuada cega” (Pere M. Carlos). Entre l' Hannibal ad portas i el péché mignon.</div><div>Res de debilitat el que cometeren José M. Pemán, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo o Sánchez Mazas volguent troquelar el nostres capets amb els càntics feixistes que ens obligaven a aprendre: Montañas Nevadas, Yo tenía un camarada, Cara al Sol... “De Isabel y Fernando el espíritu impera / moriremos besando la sagrada bandera / nuestra España gloriosa nuevamente ha de ser / la nación poderosa que jamás dejó de vencer”. Ho podríem cantar ara amb música 'tecno' ja que “El 'tecno' és una mala herba, no morirà mai” ('Moderat'). Ai las! </div><div>Acab l'excel·lent treball de Gabriel Ensenyat: Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista, i n'extrec “La mangarrufa Villalonguiana”: atribuir els aspectes negatius dels poetes menors al grup d'intel·lectuals i escriptors d'expressió catalana que havien treballat des dels finals del segle XIX. Tots havien de ser com l'Aina Cohen de Mort de Dama. Era mangarrufaire en Llorenç Villalonga. Per acabar, Blai Bonet a La mirada: “...I l'amo de La Gota de Oro, la bodega, “ara mateix senyor Ferrater”, abocava la primera tassonada de foc a l'escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més apassionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, “una altra ginebra”, “senyor Ferrater, sí”. Ai, en Blai nostro! “Odiï beure amb qui se'n recorda” (Llucià de Samòsata). Servidor també i més quan es xerra de demés. </div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>General2022-09-23T10:53:51ZjcmllonjaTórtores, somera, galliner i pesta
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137955
<div><br /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0367%20petita.JPG" border="0" /> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Tórtores, somera, galliner i pesta</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Les vespes assedegades beuen aigua al bevedor dels moixos. Un falcó desbarata el vol de dues tórtores turques que ja me tenen marejat amb el seu cu-cuuu, cu-cuuu constant i plorinyós. Me'n tem que tenc molts de veïnats ingressats; a un li han tallat un peu, a l'altre li han trobat un mal dolent, l'altre ha tengut un atac de feridura -ara li diuen un ictus- i a molts d’altres no els conec, estrangers europeus, musulmans i ciutadans que, qui sap, si s'amaguen de qualsevol malifeta en el petit poble.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Es queixen els pocs pagesos de l'augment del preu dels adobs, de l'electricitat, dels carburants, dels fitosanitaris, de l’alimentació dels animals...<span> </span>Malgrat tot, pel poble, passen màquines de <em>cossetxar</em> i tractors amb remolcs plens de gra cap a la cooperativa, algun altre va carregat de cebes novelles. “Aquestes maquinotes” me diu en Joan Llobet “han mogut totes ses fites dels bocins de foravila i ara, quan hi ha problemes de fins on arriba lo meu o on comença lo teu, tot és a base de peritos i de mirar es catastre, eren molt millors els canadors d'un temps!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">“Per paga” és en Gori Clopa que s’ha afegit a la conversa “ja ningú té someres o ases per llaurar”. I afegeix “Mon pare, al cel sia, va vendre una mula bisca que feia els solcs torts quan llaurava. 'Què té qualque tara?' Va demanar el mercader que la volia comprar. 'Totes les té a la vista!' va respondre mon pare. Al cap d'uns dies va tornar el comprador: 'L'amo -li va dir- torn perquè vos vull convidar a beure, mai m'havien venut una mula torta, i això que m'ho diguéreu!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Baix cap a la plaça i li explic lo dels meus veïnats a l'amo en Toni de son Gueraví, depressiu convençut. “Ha canviat molt el món” li dic, “Sí”, diu ell “ara hi ha molta botxor! Me sents Climent? Idò, sa vida és com una escala de galliner: curta...i plena de merda. Si no te pica un abella, te fas una mostela, sempre hi ha o bony o bua” L'amo en Toni va sempre amb un <em>palillo</em> estret enmig de les dents, es capaç de fer-li fer mil malabarismes a aquell trosset de fusta, per saludar l’aixeca per amunt sense dir res.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Vaig a dinar de cegues, un dinar monogràfic on no hi pot faltar el paté dels budellets dels animals de bec llarguer i carn saborosa amb aroma de garriga. Un dels comensals sent que comenta: “Si un ca te mossega, li has de donar una pallissa que s'ha de pensar que el mataràs; no l'has de matar, però ell s'ho ha de pensar. No tornarà a mossegar pus, al manco a tu!” En Guillem Plei explica que madò Maria Meca havia d'anar a Ciutat, al metge, a la clínica de Can Rotger i estava molt espantada, pel metge i perquè li havien dit que per Palma robaven molt, en una paraula: que hi havia lladres a cada cap de cantó. El seu home que sempre havia estat molt enginyós se presentà amb un eriçó viu i li diu: “Posa s'eriçó dins es bolso, veuràs tu si qualcú hi posa sa mà!” “Au, au, au... torna-te'n aquest animalet on l'has trobat que si el pos dins sa bossa me compixarà ses anàlisis que me va <em>ordonar</em> es metge!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Me'n torn de cap al meu turó, poblat per malalts i desconeguts, i a més, me diuen que torna haver-hi molts d'infectats pel virus. Passen dues rates pinyades i m’acollon de veure-les per damunt el meu cap portadores de coronavirus diversos a la saliva, la sang, l’orina i la femta. “Mal te toc pesta!” Solia dir mon pare quan maleïa o quan una cosa no li sortia bé. Reflexos genètics de les pestes d'antany?</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p><br /></div>General2022-09-23T10:51:18ZjcmllonjaJardins d'altri estiuencs. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137800
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/impression3d.jpg" border="0" /></div><div><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Jardins d’altri estiuencs</span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 18px"><span style="font-size: x-large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Els jardins d’altri bresquegen per dins els veïnats, lectures interessades o disperses, tot s’hi val. Som ara a l’estiu i en ona de calor, la qual cosa estormia els cossos i qui sap si les ànimes.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Ben igual que al rei Lluís XIV qui, el 14 de juliol, el dia que es va prendre La Bastilla, escriu al seu diari: “Avui, res”.<span class="Apple-converted-space"> </span>Quasi com Kafka quan el dia que esclatà la guerra mundial, escriu al seu dietari: “Avui horabaixa he anat a nedar”. Les dues coses asseveren que “La vida és una ficció basada en fets reals” (Ramón Eder).</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Per això el millor és saber sedassar els records i fer com Cecília <em>Gato </em>Fernández:<span class="Apple-converted-space"> </span>“Som depressiva però no trista, ús el petit escut de l'humor.<span class="Apple-converted-space"> </span>Com T. Zizec: “ L' única relació sexual exitosa succeeix quan les fantasies dels dos es superposen. Si un home té fantasies amb que fa l'amor damunt una bicicleta o la dona vol ser penetrada per un semental, el que realment està passant és que un cavall va en bicicleta”.<span class="Apple-converted-space"> </span>L’amor té molts de caires, un: “Ella és com el far que fa voltes, l'obscuritat total alternant amb una brillantor enlluernadora (Henry James), o un altre: “Teta que la mano no cubre, no es teta, sino ubre”, com ens recorda la saviesa popular.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Ja que hi som, amb les parts del cos: “Siempre fue la lengua compañera del Imperio” ara resulta que Nebrija no ho deia per l'espanyol sinó pel llatí. Sempre ho veuràs! Però hem de ser conscients que les dues obres culminals de la literatura castellana estan protagonitzades una per un vell xiflat i l’altre per una puta vella, hi podem afegir Don Juan Tenorio, un acossador de mitjana edat. Quan s’és tan reduccionista <em>Porgy & Bess</em><span class="Apple-converted-space"> </span>(on s'hi canta <em>Summertime</em>: “És l'estiu i la vida és fàcil...”) és una història d'amor entre un coix i una al·lota guapa assocats per un macarra guapetó i un traficant de drogues.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Tenia raó Albert Camus: “Sempre ens enganam dues vegades respecte a les persones que estimam: primer al seu favor i desprès en contra seva” . Però és que “En matèria de sentiments tots som autodidactes”<span class="Apple-converted-space"> </span>(Manuel Neila). També és ben cert que “A las relaciones tormentosas debería partirlas un rayo” (Carmen Canet). Malgrat tot les petjades sentimentals són males d’oblidar: “Los fets d'amor no puc metre en oblit;<span class="Apple-converted-space"> </span>/<span class="Apple-converted-space"> </span>ab qui els hagué, en el lloc, no em cau d'esment” (Ausiàs March). N’hi ha però que ho són més, difícil d’oblidar, vull dir: “No hi ha nostàlgia pitjor<span class="Apple-converted-space"> </span>/<span class="Apple-converted-space"> </span>que enyorar<span class="Apple-converted-space"> </span>/<span class="Apple-converted-space"> </span>el que mai va succeir”<span class="Apple-converted-space"> </span>(Joaquin Sabina).</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Deia Joan Fuster: “ Si en aquest món hi ha quelcom intrínsecament malvat és, sens dubte, l'Estat” i per reblir el clau, diuen que John Maynard Keynes definia el capitalisme com el sistema que es basava en “la convicció de que els homes més malvats cometen els actes més malvats per al bé de tothom”.<span class="Apple-converted-space"> </span>Pot ser que, com la democràcia, sigui el pitjor sistema de govern que s’ha inventat, a excepció de tots els demés.<span class="Apple-converted-space"> </span>Nogensmenys, “El contrari de la por no és el coratge sinò la solidaritat”<span class="Apple-converted-space"> </span>(Bernat Castany). Malgrat n’hi ha que són poc empàtics: “Yo no quiero hacer lo correcto<span class="Apple-converted-space"> </span>/<span class="Apple-converted-space"> </span><em>pa </em>esta puta mierda ya no tengo tiempo” ( C. Tangana). Una altre cantant el contradiu: “El meu objectiu és ser de cada vegada més honesta” (Luz Casal). Tanmateix, torna a dir Joan Fuster: “Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix”.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Els deman excuses per embafar-los amb aquests jardins estiuencs però “La meva missió és matar el temps i la d'aqueix és matar-me a mi. Se està molt còmode entre assassins” (Emil Cioran).</span></p></div>General2022-08-09T08:10:52ZjcmllonjaPeripatetisme per Palma. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137799
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /></div><div><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Peripatetisme per Palma</span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 18px"><span style="font-size: x-large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Seu, un home mal vestit, als bancs de fusta del Born de Palma. Tira pa banyat i té un estol de coloms que li fan cas, però ell només se fixa en un colom coix, li falta una cama i li diu, fort: “guapa, guapa i guapa!” Els ramats de turistes, acalorats, s’hi fixen i el retraten mentre altres miren els seus mapes per saber on són. Són mapes sintètics de la ciutat, fàcils de llegir, lletjos. Servidor que estima els mapes, antics i moderns, no pot sinó sentir un cert malestar, no tots els mapes són com aquests d’informació turística. “Hi ha en els mapes una bellíssima concepció del món dibuixat, del món representat i de les inquietuds que cartes i plànols desperten en nosaltres: la curiositat contemplativa del científic meticulós, encisat per les descobertes, o la tafaneria de l'explorador nòmada, que sempre va una mica més enllà, tot ell acció i vivència”.<span class="Apple-converted-space"> </span>Me diu en<span class="Apple-converted-space"> </span>Josep Pedrals. Li he de donar la raó.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">En el pas d’en Quint, davant La Pajarita, me trob amb en Jaume Sureda, els dos som hipocondríacs, molt. Li coment que fou Erich Fromm qui en <em>El cor de l'home</em> (1964) dedica un capítol al narcisisme, que explica els<span class="Apple-converted-space"> </span>hipocondríacs com personatges centrats en si mateixos que prenen el seu punt de vista, com la realitat. Em recorda que li vaig regalar el <em>Manual per a Hipocondríacs</em> on, en un dels seus apartats, es recomana als qui tenen doble personalitat que en anar al cinema o en viatjar en avió comprin sempre dos bitllets: un per a ells i l'altre per al seu altre jo. Em recomana <em>Hipocondria moral</em> de Pau Luque i Natalia Carrillo.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Vaig fins a la plaça Major i baix per les escales que peguen a la Rambla, davant l’estàtua d’en Chillida. Un poc més avall a la corba que fa el carrer davant el teatre Principal, prop del fornet de la soca d'en Tomeu Arbona, veig en Joan Melis, abans que el pugui saludar m'enfloca: “Soc més lluny que estimar-te. Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu”. Trobes que hi ha per tant!<span class="Apple-converted-space"> </span>Això del Gabriel Ferrater s'ha desbocat: “Quan els cucs faran un sopar fred !!”<span class="Apple-converted-space"> </span>“I si és calentet el sopar!<span class="Apple-converted-space"> </span>Així havien de ser els seus poemes? Clars i llampants, realistes com una lletra bancària? Res, però res de res, on hi hagi Carner o Foix, o l’Ausiàs... tots els demés són mals aprenents!”. I no puc ni donar-li el bon dia. Se'n va cap a la Rambla recitant de memòria trossos sencers de <em>Les dones i els dies.</em></span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 18px"><span style="font-size: x-large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">M’assec a un dels bancs de la Rambla dissenyats per Gaspar Bennàsser i sent que me diuen: “Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera”. És en Jeroni Massanet, estudiàrem junts a l’Institut, es feu diplomàtic i ens veiem, per casualitat, cada molts d’anys. “Encara tens el bust de Pius XII al teu corral del poble?”<span class="Apple-converted-space"> </span>“Sí”, li constest, “manies de mon pare que era un romanòfil i un vaticanòfil i un papòfil, si es pot dir així”. “Si era un papa nazi!” me diu. “Alto!! Li replic, “Pius XII , no fou filonazi, ell no volia que hi hagués aquell extermini, però és ver que no el va denunciar, i sabia que hi era, perquè fer-ho era entrar en guerra, per això Benet XVI, en Ratzinger,<span class="Apple-converted-space"> </span>va frenar la seva beatificació”. “Ell ho sabia” insisteix en Jeroni, “quan els alemanys se'n dugueren milers de jueus romans a Auschwitz i<span class="Apple-converted-space"> </span>no digué res. Hauries de destruir l’estàtua”. “Que no és una estàtua és un bust damunt un pedestal”. “Idò això...” “El papa Francesc d'ara tampoc ha condemnat els russos que han envaït Ucraïna” li dic per disculpar-me un poc. “No és el mateix, no comparis...” S’acomiada i em fa pensar que, efectivament, mai tenguérem aquesta discussió amb mon pare. Venc d'una família<span class="Apple-converted-space"> </span>on no es parlà mai ni de sentiments, ni de política, ni de doblers...</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Carrer sant Jaume avall me fix amb el casalot que ha reformat l’amo de Ryanair i me deman quant de patrimoni quedarà en mans de mallorquins d’aquí a un parell d’anys, al centre de Palma. La gentrificació avança manades desfetes!</span></p></div>General2022-08-09T08:08:14ZjcmllonjaSopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137798
<p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""> </p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/extermini%20mallorquins.jpg" border="0" /> </p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix.</span></p><p class="p2" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 16px"><span style="font-size: large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Comença la temporada dels malanats sopars d'estiu. Quina mania! La gent vol mostrar ca seva i vol mostrar, també, les seves amistats: des dels rics i poderosos fins als raros i més pelats que un jonc com un servidor. Per això m'entra com a mala llet quan hi som, me moc entre el 'no havia d'haver vengut' i el 'no puc fer un lleig als meus amics'. Menú: Salmorejo, rissotto de tòfona, albergínies farcides de vegetals perfumats al romaní... I sempre m'asseuen a la pitjor taula, tots desconeguts, la meitat forans i estrangers, amb l'excusa de que servidor pot treure diversos registres per fer cas a tothom. Cas? Cas a quí?<span class="Apple-converted-space"> </span>A aquella parella d'alemanys rics, discrets i llegits que ja se pensen saber que som els mallorquins perquè ho han llegit a la traducció alemanya de “Queridos mallorquines”. Els explic que descendim de catalans i que el rei En Jaume va fer una mortaldat amb els moros, mallorquins, que hi va trobar per aquí, i que n'hi ha que reclamen la part de moro que ens pertoca. No entenen això: algú vol ser moro? Vaja quina raresa, diuen, els presentaré Antoni Bennàsser que és al sopar i els ho explicarà millor.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">No hi pot faltar el conspiranoic que amb tota naturalitat ens explica que moltes empreses grans, quasi tots els governs i molts partits polítics han caigut en braços del marxisme cultural, que és com s'està duent a terme la destrucció del món lliure infiltrat pel feminisme, els LGTBI, l'ecologisme, l'ateisme, el multiculturalisme, la responsabilitat social empresarial... tots aquests ismes rosseguen i rovellen la societat actual. I que ara llegeix <em>La vuelta del comunismo</em> de Federico Jiménez Losantos. Li dic que ara estic repassant <em>L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat</em> de Friedrich Engels, el company de Karl Marx, i que torn a albirar el triomf del proletariat, com ell mateix, el conspiranoic,<span class="Apple-converted-space"> </span>ens explica.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Una morena de cabell molt curt i accent francès però amb molt bon espanyol intenta desviar-nos de la discussió marxistoide i ens explica que el secret del benestar està en el <em>mindfulness</em>, que d'ençà que en fa la seva vida ha canviat completament: té el so més profund, està més descansada i li ha donat un giro a la perspectiva i la visió de la vida; i que ho fa <em>on line</em>, no va a cap oficina, a través d'un programa: <em>Calm</em>. Això, li dic, no és més que aprofitar-se de l'augment de l'ansietat, l'angoixa i la solitud i convertir les teràpies presencials en un roda de fer diners per Internet i que no és més que una eina pel control i la pacificació social, una espiritualitat controlada pel sistema capitalista”. Vaja! “I vostè?”<span class="Apple-converted-space"> </span>me demana, “En què m'entretenc? Jo? Idò naveg pel Facebook dels coneguts que s'han mort i encara tenen el portal obert, a veure si algú des de l'altra món hi penja algun post !”</span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">I m'aixec de la taula sense dir res mes per anar a pixar. Als lavabos no trob l’interruptor i punyint, punyint li apag al llum i tanc dins el water a un home tot vestit de negre, al qual deman perdó, i que després veuré damunt un petit escenari tocant a la tiorba peces de Purcell i Dowland. Surt del pixador de les dones una metgessa, molt coneguda, tota vestida de vermell, rossa ella, la segueixo i s'asseu devora el seus <em>nóvio</em> nou, un<span class="Apple-converted-space"> </span>hereu d'una fàbrica de sabates que ja no existeix. Parla pel telèfon mòbil de les meravelles que fa la seva nova Thermomix. Ja no torn a la taula i aixecant les celles li faig una senya als amfitrions tots fent-los a saber que he acomplert el seu encàrrec, poc se poden imaginar que m'he barallat amb tots els de la meva taula. Cerc Léo Ferré a l'Spotify, <em>Avec le temps</em>, 'amb el temps tot desapareix, oblidam els rostres, oblidam les veus d'aquelles que estimàrem i que cercàvem davall la pluja'. Fa molts dies que no plou.</span></p><p class="p2" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 16px"><span style="font-size: large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Climent Picornell</span></p>General2022-08-09T08:04:27ZjcmllonjaEls orígens de la turismofòbia Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137728
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Els orígens de la turismofòbia</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als turistes gats de Magaluf, abans dels anys seixanta, les relacions amb els turistes eren d’admiració i enveja cap a les formes de vida i les possibilitats econòmiques dels visitants, als quals, el nadiu considerava que l'honoraven amb el seu tracte, al mateix temps que es provocava un desencís per la inevitable comparança entre les pròpies formes de vida i les dels visitants. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d'emulació amb el turistes i hom es sentí "europeïtzat". Els mateixos residents a les Balears ens hem convertit en turistes i ens permeten menysprear les franges més dèbils, econòmicament, dels nostres visitants, els “guiris”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">En un principi hi havia grans canvis en les formes de vestir o d'expressió públiques que s'han anat anivellant. Moltes d'aquestes modificacions estan connectades amb els canvis dels valors religiosos, polítics, morals o culturals.<span> </span>La societat es feu<span> </span>més tolerant i permissiva<strong>.</strong> Els joves s'han pogut moure del clan familiar, gràcies al turisme, que va ajudar a promoure els primers conflictes generacionals. Per a algunes dones, els llocs de feina que el turisme oferia tingueren efectes d'alliberament i els permeteren allunyar-se de les tutel·les tradicionals estrictes, amb l'entrada d’un salari dins les famílies. Aquestes deixaren de ser unitats tancades de producció i de consum en una societat cada cop més oberta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">El turisme provocà un autèntic trastorn cultural. S’ha comprovat que, des del primer moment, l'intercanvi entre les dues cultures, més que un enriquiment de la coneixença mútua donà lloc a una desvalorització de la pròpia imatge i a una folklorització de la cultura local. Aquesta es treu del seu context, es comercialitza i s'entra dins coneguts processos d'aculturació i homogeneïtzació. Tot i que, poc a poc, es fabricarà un discurs hostil cap a les franges més pobres i “hooliganesques” dels estrangers i una revalorització de tots els aspectes minusvalorats, quan s’arriba a cotes perilloses de substitució cultural. <span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">A les illes, per mor del turisme, <span> </span>cohabiten col·lectius amb pautes culturals diferents i amb impossibilitat d'integració a la societat, “soi dissant”, tradicional illenca. Això provoca xocs culturals diversos. Un dels exponents més clars és el retrocés en l’ús de la nostra llengua, enfront de les actituds d'algunes persones d’aquests col·lectius. Ara bé, a l'efecte que el franquisme tengué sobre la minusvaloració de la pròpia cultura hi hem d'afegir que gran part de la suposada "nova burgesia" que ha escalat econòmicament ja ha renunciant al seu senyal més evident d'identificació.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Hi ha també molts d’exemples de la influència del turisme en les formes materials de la cultura. Vet aquí un, <span> </span>en això que hom anomena els souvenirs. En un principi es venien a les Balears productes tradicionals, que poc després passaren a ser substituïts per uns productes degenerats, elaborats de forma massiva. Però, lentament, es recuperaran els productes tradicionals amb una dosi de valor afegit, com a reacció a la “prostitució” per la venda turística, en forma d’artesans minoritaris i revaloritzats. En els casos de relacions entre turisme i cultura immaterial passa el mateix. El turista quan compra un “package” de vacances compra cultura, encara que aquesta s’hagi reduït a quatre estereotips venuts pel tour-operator en el fulletó de propaganda o a una cultura-espectacle a les guies turístiques. La conclusió és que si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com un estimulador de fenòmens culturals, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">El turisme va ser considerat com a font de progrés, no tan sols material. No així amb posterioritat en què se l'acusà de ser el responsable de la pèrdua de les senyes d'identitat de la col·lectivitat i de la degradació ambiental. <span> </span>S’ha ‘balearitzat’ també el patrimoni, no tot s’ha de vendre en funció del pragmatisme econòmic. El turisme provocà un emmirallament badoc pel cosmopolitisme postís, molts d’illencs interpretaren les seves arrels com una forma d’inferioritat: l’aparició de l’auto-odi. Ara els cossiers ballen quan és l’hora i el dia. No com ballaven abans cada deu minuts per un esbart de turistes. I això, pot servir d’exemple: tenim el negoci turístic, però conservant l’honradesa de no vendre el que no fa falta, ni la dignitat, ni la terra.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></p><br /></div>General2022-07-19T12:06:55ZjcmllonjaFalzies, bevedors, "Los Melones" i el saig
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137727
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/berlin.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Falzies, bevedors, “Los Melones” i el saig</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Ja fa calor de bon dematí. Les falzies i oronelles van i venen de davall les teules amb el renou que fan les seves ales quan s’ajupen per entrar dins l’abric de la coberta de les cases. La gent es queixa de calor i de que tot ha pujat. Tot és més car. Me prepar per baixar cap a la vila.“Això farà un tro” diu na Maria Colondra, grassa però àgil,<span> </span>“Lleva moixos! Aquest rumbo no el podem dur noltros!” solia dir mumareta. “Mira tu com eren d’estalviadors a ca nostra, 'tacaños', que se tallaven els cabells els uns als altres, per no gastar. Ja te pots imaginar es moixell que duien a damunt es cap!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">“Saps Climent, per què es cervell té dos hemisferis? Ben senzill: un vigila s’altre”, m’ho diu en Mateu Simó, magre i amb les mans plenes de morques arreglant la cadena de la seva bicicleta de muntanya davant ca madò Llucia Pocapalla. “Aquesta casa la deixà madò Llucia als capellans: van vius aquests, redéu! i endemés no les deixaven ses ronxes a l'església, ses beates velles, no!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">En tornar de comprar el pa me top amb en Joan Gavata que està escalivat, ha fet hort i els conills i altres animalons li espipellen la collita.“Jo a s’hort m’he avesat a posar dos bevedors”, li diu en Toni Bai, “Tudons, perdius, sebel·lins... tothom va a beure allà i no me piquen ni ses tomàtigues, ni els melons, que ho fan per sa puta setada que tenen en s’estiu!” Té fama d’esburbat en Toni, però en això és tot un exemple d’eficàcia.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Faig el cafè defora i veig passar na Joana Confessa, fa bona cara. Na Joana, vídua, ha trobat parella. Estava a punt d'entrar en aquella edat que qui no fa baves, fa moc, però sempre havia tengut ínfules per dir: “Me posaré guapa...” (cosa molt difícil) “...i me n'aniré a ballar a Los Melones”. Los Melones, abans d'arribar a Es Cruce, és un bar de carretera on els fadrins i fadrines vells i vidus i vídues diverses van a disparar el darrer cartutxo amorós de les seves vides. Ballant, allà, conegué en Cosme Mitjapalla, també grandet com ella. En Cosme només tenia una dèria: tenia canaris, caderneres, pinsans, diamants... en el sostre de ca seva, a una habitació sencera tancada de rejilla. Tot el demés li importava poc. La gent advertia na Joana: “Ves alerta amb aquest: robava cotxos!” Ella ho sabia. “Va haver de venir al funeral de sa mare desfressat de dona!” També ho sabia, però també sabia que després de sortir de la presó poca cosa més havia fet. S'entenen i això a ella li ha canviat la vida.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Me’n torn cap al turó que he d’acabar d’ordenar l’estudi. Canviï de lloc la trompeta i el revòlver del padrí. El revòlver diuen que l’emprà poques vegades. Una per anar a cercar-ne un que havia prenyat la filla major d'un amic seu i l’altra per anar a cercar-ne un altre que no s’havia presentat al seu casori. Li posà el revòlver al cap i li digué: “Demà a les sis a l’església!”<span> </span>I l’endemà hi hagué noces de pinyol vermell. El meu padrí, per part de mare, fou el saig del poble. Un funcionari públic, una espècie de municipal que també cantava les notícies pels caps de cantó, amb trompeta i tambor. Encara conserv la trompeta i el seu revòlver. Home autoritari fora de ca seva, un sac de pa a ca seva, on comandaven la seva dona i les seves filles. Me contava mon pare que quan li va demanar per casar amb la seva filla Maria, mumare, el saig li va repondre: “Des teu pa faràs sopes!!” Mon pare va interpretar que allò volia dir que sí i a partir d’aquell dia tengué entrada. “Si girassin s’ajuntament al sen revés jo seria s’únic que quedaria dret!”<span> </span>Dretanot, xulesc,<span> </span>per això de tenir pistola, nogensmenys, permetia als presos locals que anassin a arreglar els animals i que llavors tornassin a la presó. Quan feren la tomba neta el trobaren ben conservat, com un pergamí, i amb els mostatxos encara un poc tenyits de fumar picadura, mon pare solia dir que l’havia conservat la cassalla.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Climent Picornell </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p><br /></div>General2022-07-19T12:02:40ZjcmllonjaBENEIT !! Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137726
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/reinvidica-7.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Beneit!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Fa temps que me passeig per les xarxes. Fa trenta anys que <span> </span>tenc e-mail, el meu primer va ser </span><span><a href="mailto:vrpic@uib.es"><span style="font-size: 14pt; text-decoration: none; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: windowtext">vrpic@uib.es</span></a></span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> (Vicerector Picornell) a la Universitat de les Illes Balears a la qual el rector Nadal Batle volia situar com a capdavantera en les tecnologies de la Informació. Fa prop de vint anys vaig obrir un blog a Balearweb que encara és actiu i bé, som a WhatsApp, Twitter, Facebook i Instagram. Vull dir que estic avesat al que significa anar per mig en això de l'Internet. Al principi aquesta cosa dels insults em feia efecte. Quan vaig fer el blog,<span> </span>a tot els apunts que hi pujava, puntual, un anònim m'escrivia: Beneit! Res pus. Beneit! I així un dia rere altre fins que es cansà. Era, ben segur, algú que em coneixia bé, perquè sabia que servidor era un puta beneit, i quedava ben a pler després de la seva defecació sense nom i llinatges. Els estalviï el meu historial d'insults internetians tant de persones anònimes com de <em>trolls</em>, com de gent que s'identificava, a la qual no he contestat mai de la vida.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">No vull dir amb això que em consideri d'una altra generació, som de la que som, que s'ha hagut d'adaptar als canvis tecnològics per no quedar descavalcat de tot. Boomers, Generació X i Millennials s'han anat succeint, els millennials, els nostres fills es demostren molt més generosos, vist com els hem deixat el planeta, no ens ho tiren a la cara, però són ja nadius digitals i això dels insults els llenega bastant.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Conta Manuel Rivas que les noves tecnologies no han modificat la tradició vexaminista, sinó que l'han reactivada de forma expansiva. Avui quasi tothom té accés o pot tenir-ho a un mitjà per donar la seva opinió, però també per ofendre, deshonorar o humiliar una persona i, a més, fer-ho de forma anònima. Sempre s'ha insultat. Hi ha hagut fins i tot una era daurada de la burla, coincidint amb la literària. Però era un poder molt elitista, imaginem a Góngora i a Quevedo fotent-se canya pel mòbil.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Davant l'enorme proliferació dels insults per Internet ja hi ha molts de mitjans que han tancat l'apartat dels comentaris de les seves edicions digitals. Un d'ells<span> </span><em>The Philadelphia Inquirer </em>ho ha fet perquè els comentaris havien estat segrestats per un petit reducte d'insultadors molt actius que omplien la secció de racisme, misogínia i homofòbia. Passa això un poc per tot, basten uns pocs participants molt prolífics perquè qualsevol notícia s'ompli de comentaris agressius, injuriosos i de molt mal gust. Servidor hagués pogut tancar o moderar els comentaris al meu blog, no ho he fet, per allò de la llibertat d’expressió i altres milongues seixantavuitistes... Els diaris digitals provaren de moderar el foros, per les seves repercussions legals. El tancament ha indignat als <em>haters, </em><span> </span>que van de lloc en lloc amollant les seves bufes dejunes, un d'ells, conta Miquel Echarri, va enviar la seva última ‘col·laboració’ tot diguent: “La vertadera raó de que hagueu tancat és que sou uns covards i vos fa por que la gent no combregui amb la vostra religió”. Molts de mitjans han externalitzat el seu diàleg imperfecte amb els lectors digitals cap a les xarxes socials i que siguin els seus vigilants qui imposin ordre.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Als foros d'Internet hi ha molta mala llet:<span> </span>si ha de conviure i aprendre'n o no ser-hi, és molt senzill. Un pot fer d'observador -mutilat, això sí- i<span> </span>s'estalvia les garrotades, com la que es pegaven en una discussió; deia,<span> </span>el que actuava amb el seu nom vertader: “Vull discrepar del que ha dit aquest senyor...” L'altre, amb nom fals, li contestava. “Senyor jo? Tu fill de puta!!” Idò. El que deia, coses de l'Internet. Eric Jarosinsky, que es presenta com un intel·lectual fallit, en el seu llibre <em>Nein. Un Manifest</em>, diu: “Això de les xarxes socials... va ser quan els nostres amics i familiars sortiren de les nostres vides i s'aficaren dins els nostres telèfons”. I des d'allà, tal vegada, ens insulten darrera la falsa identitat d'un <em>nickname</em> qualsevol.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p><br /></div>General2022-07-19T12:00:29ZjcmllonjaEn l'hora de la meva mort Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137725
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/21393-climentweb.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">En l’hora de la meva mort</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">“En el cas del morir, quan la forma es dissol, s’obri la Vida que hi ha més enllà. És cert que una part de nosaltres desapareix, allò que es veu, però allò que no es veu no desapareix. Com ho sé? No m’ho facis dir perquè no ho puc explicar, però aquesta és una de les lliçons que aprens quan acompanyes persones en el procés de morir, i després<span> </span>d’haver-ho viscut tantes vegades, ja t’és igual el que pensin els altres perquè parles des de la pròpia experiència”. Són les paraules finals del llibre <em>Enric Benito. Una vida de coratge i compassió</em>, editat per LLeonard<span> </span>Muntaner (Palma 2022) en que la periodista Assumpció Cortès fa una llarga entrevista que repassa la vida d’aquest metge oncòleg, amic meu, que a través de les cures pal·liatives als malalts terminals s’ha anat especialitzant en ajudar a ben morir a les persones. Per a mi, que tenc una porada a morir-me, el lema –falsament atribuït a André Malraux- <span> </span>“El segle XXI serà espiritual o no serà” em sembla un adagi escapista, prov d’entendre’l i visit adesiara el web<span> </span></span><span><a href="http://www.alfinaldelavida.org/"><span style="font-size: 14pt">www.alfinaldelavida.org</span></a></span><span style="font-size: 14pt"> on n’Enric hi té penjades conferències, com és ara “El arte del buen morir”, “El morir escuela de vida” o “Preparando el viaje definitivo”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Quan s’acompanya a un malat a punt de morir segons Enric Benito “l’atmosfera canvia i tu t’adones que tens un estat de consciència com a més sensible i més d’intuir i percebre allò que passa. Instants lluminosos, màgics i especials que he pogut gaudir, molt especialment quan el malalt fa tot un procés i canvia la seva mirada...<span> </span>a un moment donat perceps que aquesta persona fa un canvi, comença a amollar, afluixar i es deixa anar. Llavors es troba amb una pau i una alegria que se’t transmet, perquè hi ets a prop i l’has acompanyada fins aquí”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Admir la feina i la saviesa de n’Enric Benito per tractar aquest procés que a mi tant m’espanta. Però també, en les nostres discussions, jo, un materialista dialèctic, que ha tornat vell, es revolta contra el caire espiritualista que tenen els moments d’aquests acompanyaments. No fa gaire llegia al <em>New York Times</em> un article de Molly Worthern, especialista en religions comparades, on manifestava: “</span><span style="font-size: 14pt">En combinar pràctiques religioses eclèctiques, els entrenadors espirituals presenten als seus clients les coses que la religió sempre ha promès. Ofereixen un camí cap al significat enmig del sofriment i eines per recuperar el sentit d’un món que ens arrossega pels talons. És en part perquè s'enfronten a una cosa que molts occidentals moderns lluiten per admetre: ni la submissió total a una institució religiosa tradicional, ni el materialisme ateu els pareixen correctes. Volem que l'univers ens agafi la mà, sense dominar-nos massa”.<span> </span>No és el cas de n’Enric, a qui respect moltísssim, però a un servidor, que em preocupa que a l’hora de la meva mort no faci un espectacle i aconsegueixi morir amb una certa dignitat, aquests instants tenyits d’espiritualitat transcendental em costen d’empassar.<span> </span>Crec que els <em>coachers</em> s'enfronten a una dosi addicional de desconfiança perquè basen la seva pretensió de transformar vides i carreres no només amb la psicologia autodidacta i altres certificacions dubtoses, sinó també en creences i rituals sobrenaturals que juren que han funcionat per a ells. Tot això no ho diu Benito, no me malentenguin, però és cert que una gran part d’aquest <em>coaching</em> o entrenament espiritual ven l’art de la determinació personal i la confiança en els poders invisibles de l’univers quan no es troba la resposta en la medicina tradicional o la psicoteràpia. La psicologia de l’autoajuda, el pensament positiu i totes les seves seqüeles me fan de murada per, si és el cas, he de deixar-me ben morir en mans del meu amic.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">“Jo estic convençut que feim part de quelcom que està molt més ben organitzat del que ens pensem i bastaria que féssim moltes menys coses perquè, crec que, moltes de vegades, no feim res més que embullar-ho tot”. Ens ho diu Enric Benito i afegeix “la felicitat no és un espasme o un orgasme còsmic... la felicitat prové també de la humilitat i de la gratitud que t’uneix a un estat de benaurança i de benestar perquè et sents gojosament connectat amb tot”. Per al vell hippie que som tot això me ressona, però la part d’agnòstic irredent m’impedeix amollar-me. Segons Benito a l’hora de la meva mort ho hauré de fer. Amollar-me.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></p><br /></div>General2022-07-19T11:58:43ZjcmllonjaAnècdota o categoria en geopolítica Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137724
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/6110.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Anècdota o categoria, en geopolítica</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"><span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">A dues fronteres del món no m’han deixat entrar, a Albània, en temps del dictador comunista Enver Hoxha i a Líbia, ja en temps de Gaddafi, ara farà quasi cinquanta anys. El cas d’Albània va ser pintoresc. Des de Iugoslàvia, un estat aferrat amb la saliva dejuna del mariscal Tito, per dins els boscos bellíssims de Montenegro, passat Titogrado i Kotor, vaig arribar a un lloc fronterer petit, uns militars d’aquells de gorra de plat amb el front alt, que no parlaven res en què ens poguéssim entendre, després de telefonar una bona estona ens digueren que ens en tornàssim per on havíem vengut. Camí de Grècia, per Kosovo i pel nord de Macedònia, em vaig témer que, tot i ser a Europa, les veus dels imams pels altaveus de les mesquites de Skopje em transportaven a un altra continent. Però mai no m’hauria imaginat les barbaritats genocides de la guerra posterior. De tornada vaig travessar un parell de kilòmetres militaritzats, entre Grècia i Bulgària, del que era el teló d’acer, o la cortina de ferro, com deien en anglès.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà, doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà </span><span style="font-size: 16pt">—</span><span style="font-size: 16pt">el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia</span><span style="font-size: 16pt">—</span><span style="font-size: 16pt">, a una ciutat enorme com l’Alger, amb el segell dels francesos encara, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes i excessivament ràpides de la geopolítica i sobretot de la geoestratègia mundial, necessiten un bon sedàs. Érem al món de les anècdotes, i a la clarividència que, de vegades, ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Xa de Pèrsia, popular pel <em>glamour</em>, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà, un aiatol·là que vivia exiliat, se’l va carregar en un tres i no res. Khomeyní va substituir el Xa. Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de geopolítica internacional i que s’ha de fer esment al petroli com a element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">És per això que quan un observa el món modern <span> </span>s’arriba a embullar i fa mal destriar l’anècdota de la categoria. Malgrat un hagi estudiat el “<em>Dictionnaire amoureux de la géopolitique”</em> d’Hubert Védrine. Ens farà falta la competència globlal. </span><span style="font-size: 16pt">Verònica Boix<span> </span>encunyà juntament amb Howard Gardner, el concepte educatiu de “Competència Global” , definit com el conjunt de coneixements necessaris per a interpretar i comprendre les claus d’un món complex i interconnectat. Amb reptes com el canvi climàtic, les migracions, l’avenç de la tecnologia, els populismes. Hi afegiria el desenvolupament de les tecnologies de la quarta revolució industrial, amb la intel·ligència artificial, la robòtica, la impressió 3D o l’internet de les coses, la computació espacial, el metavers o la consolidació del 5G.<span> </span>Més amunt feia referència al món islàmic i a l’anècdota que es converteix en categoria. Així, com recordava John Carlin, “Els yihadistes de l’Estat Islàmic són tan esclaus de Twitter, o d’ Iphone, o de Netflix, o de Microsoft Word com la senyora que vota religiosament pel Partit Republicà a Oklahoma”. Volguent dir que fins i tot els més antiimperialistes són esclaus de les trobades tecnològiques de l’ imperialisme yanki, ja que voler entendre l’imperialisme en termes de conquerir territoris, és una forma molt antiga d’entendre el poder. El poder imperial deriva cada vegada més de llocs com Hollywood, de l’espectacle i del domini del món digital. Som davant de <span> </span>l’anècdota o de la categoria?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p><br /></div>General2022-07-19T11:55:25ZjcmllonjaJardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137678
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Jardins d’altri i <em>damnatio memoriae</em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Tornam als jardins dels veïnats que ens serveixen per confegir un escrit malgirbat i turmentat. Servidor és un procrastinador. Ja ho farem, demà..., ara no puc, demà, passat demà... Un vici, una perversió. El meu estimat Adolfo Bioy Casares, se deia a si mateix:<span> </span>“Deja para mañana, lo que puedas hacer hoy, Bioy”. En el mateix sentit, Fernando Pessoa: “No facis avui el que puguis deixar de fer també demà”. Ho dic perquè depàs l’acabament d’un article sobre turisme que ja hauria d’haver tancat. </span><span style="font-size: 16pt">«Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...», s’imaginava Miquel dels Sants Oliver el 1891 o Bartomeu Amengual: «La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...», 1903. En canvi<span> </span>el nostre savi Joan Mascaró i Fornés, el 1960, de la Universitat de Cambridge estant, ja advertia que «el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners». L’essència de la mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme, és avui un brou diferent, en un territori petit d’un món globalitzat, convivint amb gegants. Retorn a la poca consideració de la nostra llengua </span><span style="font-size: 16pt">—</span><span style="font-size: 16pt">el nostre estendard</span><span style="font-size: 16pt">—</span><span style="font-size: 16pt"> que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: «la meva llengua és la meva pàtria».</span><span style="font-size: 16pt"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Com diu<span> </span>E. Jarosinki, “El món d’avui té dos problemes: 1.- El món. 2.- Avui. <span> </span>Bé... tres, si comptam demà”. L’amo en Toni de sa Botigueta m’explicava l’altre dia, ja acomplerts els seus 96 anys: “Ara que havia après a escoltar, he tornat sord”. Me recordà molt Garcia Márquez: “La saviesa ens arriba quan ja no ens serveix per a res”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Bé que ho sabia Marilyn Monroe quan va dir: “la fama és com el caviar: a qui li agrada menjar caviar cada dia?”<span> </span>No es pensin ara que la cita és menor, només pel fet de que la digués una actriu famosa. No. “Si tot l’any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar”, aquesta és del gran Shakespeare i ve a dir el mateix. Artistes! “L’art són dues coses. La cerca d’un camí i la recerca de la llibertat” (Alice Neel).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"><span> </span></span><span style="font-size: 16pt; color: #0f1419">“No s’ha de confondre la veritat amb l’opinió de la majoria”, Jean Cocteau. Tanmateix, com diu Marty Baron, amb coneixement de causa, és director de “The Washington Post”: “La gent se fia més dels seus sentiments que dels fets”. A veure si a la nostra època li aplicaran la </span><em><span style="font-size: 16pt">“Damnatio memoriae”</span></em><span style="font-size: 16pt">, que vol dir literalment “Condemna de la memòria”, ho empraven els romans per condemnar el record d’un enemic de l’estat, ni que fos l’emperador mateix. </span><span style="font-size: 16pt; color: #0f1419"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">No hi puc estar d’acord amb el que diu Doris Lessing: “El talent és quelcom corrent. No escasseja la intel·ligència, sinó la constància”. La meva experiència em du a haver vist persones constants, poc intel·ligents, atènyer els esglaons més alts. (Alerta! “Celos son hijos del amor, mas son bastardos...”<span> </span>deia Lope de Vega). Els intel·ligents i creatius solen ser poc constants, quasi tots... “L’estupidesa, sempre insisteix” reblava el clau Albert Camus. I parlant d’insistir: “L’inconscient no existeix , però insisteix”, deia Michel Foucault. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">“Aprendre a dubtar és aprendre a pensar” (Octavio Paz).</span><span style="font-size: 16pt; color: #0f1419"> "De totes les reaccions possibles davant una injúria, la més hàbil i econòmica és el silenci”, Ramón y Cajal. </span><span style="font-size: 16pt"><span> </span>Encara que si senten renous perversos que alterin els silencis, recordin que “Els acúfens es poden curar”, segons un anunci oximorònic llegit al diari <em>La Vanguàrdia</em>. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span><span style="font-size: 16pt"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p><br /></div>General2022-07-04T12:34:19ZjcmllonjaPostal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipà. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137677
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Postal de Palma, <span> </span>de sa Calatrava a un amb kipà</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Retornant a Palma. La sent, de cada pic més, una ciutat de simulacions on, servidor, com altres, hi desenvolupa un cert fetitxisme historicista, vaig a un vell cafè, a una botiga antiga, passeig per una deixa històrica... Però aquestes restes, davant el progrés dels no-llocs, han tornat una obsessió </span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">—</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">envaïdes per gent estranya cridada per les guies turístiques</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">—</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">, un sobrevalor urbà, quasi un espectacle, ja que l’ecologia humana que les va produir ja ha desaparegut.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">A Palma es van fent clares les generalitats i els mateixos processos que han sovintejat a les ciutats de tota Europa. Passejam pel puig de Sant Pere i des del Baluard <span> </span>faig una lliçó-exprés de geografia urbana i, malgrat sigui veritat que les ciutats es mostren iconogràficament a través dels seus símbols arquitectònics, testimonis de la seva història i de la seva memòria, <span> </span>per copsar el canvi de Palma en aquests darrers anys, s’ha de remarcar els processos immigratoris o l’avenç dels no-llocs, des de Louis Vuitton als McDonald’s, passant per Zara, Mango o El Corte Inglés. Lluny, el barri tradicional, simètric al que estam: la Calatrava. Un lloc encara? Sí? Com diu Salvador Bonet: “Sa Calatrava és un poble envoltat /de ciutat per totes parts / manco per la mar i qualque portaavions. / Sa Calatrava és un casc antic / no retornable, / un barri sense voreres / com l’univers / o com un potet de confitura. / Sa Calatrava és un portal / ple de clovelles de pipes / i rialles de nin, una al·lotea jugant a futbol / a dalt murada...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Vaig cap als grans magatzems, divagant, pensant que a l’arravatament d’un moment com el de fer l’amor amb la teva parella, l’has de mesclar amb el teu dia a dia, molt manco triomfal:<span> </span>t’han tret un extremer i tens la galta inflada, t’han apujat la quota de les teves assegurances –de totes-, esperes els resultats de l’ecografia de la dona, tens un panxó immens que et reflecteix al mirall cada dia quan te dutxes, <span> </span>el veïnat de la dreta que ja torna a picar, amb si aniràs al cel, no dones oportunitat a l’infern (que són els altres, com deia Sartre).<span> </span>Record que el dia que signava llibres, el dia de Sant Jordi, l’editor comanda, entre els llocs que em tocà anar un era a les voltes de Jaume III davant els grans magatzems del Corte Inglés, la cosa anava bé, signàvem i passava gent amb llibres i roses. De prompte una mare s’aturà amb un fill a cada mà i assenyalant-nos els diu, molt seriosament: <span> </span>Veis! Esto son escritores!<span> </span>Els fills ens miraren i tornaren a partir, talment com si els haguessin dit: <span> </span>veis, son orangutanes, o veis, son barrenderos, o veis, son raros que exhiben en público su maldad!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">De retorn em fix amb un personatge, sempre vestit amb un xandall blanc, gras, grassot, assegut o allargassat damunt un banc del Born, davall un d’aquells cossiols, ara plens d’hortènsies. Sembla el personatge principal del grup ‘Mojinos Escocíos’, cabells llargs, i com a fet distintiu una kipà al cap, aquest barret petit que es posen els jueus. No sé si ho és, no sé a qui espera, no sé que hi fa, no gos demanar-li, no el veig mai parlar amb ningú malgrat hi és durant quasi tot el dematí, no sembla un sense casa, no sé... un enigma ciutadà més a resoldre.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Retorn al discurs peripatètic... A les portes del cel hi trobaré: un mallorquí que té bo, el meu metge de capçalera, ningú de cap conselleria de Presidència, na Francina en conversacions per no anar a l’infern, un pagès normal, una colla de professors de ciències socials, en Tom Hanks, el dimoni de Montuïri –ja se veia que no feia por-, un conegut dels meus pares que mai no vaig saber que nomia ni a que es dedicava, la Beata en conserva, un turista que sempre pagava l’ecotaxa, una bona grapada de socis del Mallorca, na Marilyn Monroe –ella no tenia la culpa-, un teatre de teresetes ple d’espectadors –a la terra només tenien quatre infants-, un home jove amb un xandall d’esport que havia caigut dins un clot... Menys mal que a tots els bars del cel fan bon cafè.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p><br /></div>General2022-07-04T12:33:42ZjcmllonjaCalor, Amazon, prudència i moraduix
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137676
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/72633-texans.jepg.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Calor, Amazon, prudència i moraduix</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">He dormit malament i he recordat el <em>Bestiari</em> de Pere Quart : “La Natura diligent<span> </span>/<span> </span>ens procura una bèstia<span> </span>/<span> </span>per a cada molèstia. /<span> </span>Si a les fosques /<span> </span>ja no piquen les mosques<span> </span>/<span> </span>hi ha els mosquits<span> </span>/<span> </span>que treballen les nits.” Beren i pens:<span style="color: black"> </span>això ja no és el que era! Hi ha una mèl·lera al corral que s’ha avesat a menjar el pinso dels moixos. I va allepolida ferm.<span> </span>Senten un grill <span> </span>i encara no som al<span> </span>començament de l’estiu. La calor ha venguda abans de l’acostumat. “Serà bo aquest estiu, si ara ja fa aquesta calorada!!” Comenta la veïnada. És el comentari recurrent. Uns diuen que sí i altres que abans en feia més de calor que ara, i que això del canvi climàtic, o no és res, o ve de lluny. És l’amo en Toni de Garina: “Jo quan era jove no en tenia de calor, segava amb sa falç tot el jornal. Així mateix, quant arribàvem al tall, cercàvem un pou i hi tiràvem sa botilla de s’aigo... i una botella de mesclat que duia qualque espavilat!”<span style="color: black"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Al petit poble, com per tot, cada dia és un traginar de repartidors de paquets de tot el gènere que se comana per Internet, això fa que aquests personatges demanin als veïnats si coneixen en tal o en qual, “Tsamena! Tsamena? No en conec cap!” A la meva veinada li demanaren per jo i jo no hi era, com que no entenia al bon homenet, només li deia: “En esta casa no hay ninguno, ahora en este momento, no hay ninguno!” Clar, no hi havia ningú.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Un d’aquests repartidors, crec que era el d’Amazon,<span> </span>enganxà un dia madò Ciba a un cruce davant ca madò Joanaina Reimoro,<span> </span>el conductor que l’atropellà en anar-la a aixecar li digué: “Madona i que no heu vist que teniu un stop!” “Jo no he vist res”, respongué ella,<span> </span>“però en aquest poble passam un pic per hom, un de cada costat i ara me tocava a mi!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Faig el café i hi ha pocs parroquians. Havien operat de l’esòfag al bon amic Guillem Morduy i ell ens relatava l’operació. En haver acabat en Toni Sopa increpà a n’en Joan de sa Matança: “I tu, que fas matances cada dia l’hi podries haver fet s’operació!” En Joan, homo de bon posat, respongué: “Jo sé fer trossos, però tornar-los a compondre, <span> </span>ja és una altra cosa!” <span> </span>A n’en Joan, li demanaren per casar sa filla, els futurs consogres i el gendre, tothom ben mudat i ell, el pare de la novia, va respondre amb una gran dita mallorquina, va dir: “Molt bé, idò mos ho pensarem!” “Munpare!” va dir la filla. “Be, idò, volia dir que sí”. Prudència abans de res, la gran virtut de la pagesia.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Per davall el campanar passa en Pep Blaua amb dues cadires una amb cada mà, s’havien repartit l’herència de la tia monja. Eren molts de nebots i nebodes i cada un sortia amb la seva recordança: una amb un màquina de cosir, l’altra amb una dotzena de plats, l’altre amb un buffet, a un fins hi tot li tocà desmuntar la rentadora...<span> </span>He sentit contar que quan en Pep Blaua era jovenet sa mare envià a demanar el metge.<span> </span>El fill no se sentia bé i sa mare decidí cridar al metge Arnau. El metge el mirà, l’escoltà i posant-se el dit a la boca va dir: “Joana, això que té es teu fill, a casa bona li diuen “jaqueca”, aquí li direm un bon gat! Que dormi fins que tengui són!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Tenc calaputins dins la cisterna i vaig fins a l’apotecaria a cercar alguna cosa per tirar-hi, no fos cosa fes malfraig si hi tir lleixiu normal. Passa la dona d’en Xerafí Prudenci amb un cossiol de moraduix. Pens amb la glosa que m’ensenyà en Joan Petrer: <span style="color: black">‘No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera, / no me venguis per darrera, / vine per davant que és fluix”. Torn de cap al turó, entr a dins la casa i en ve al cap un haiku malgirbat<strong>: “</strong></span><strong>L'olor de ca nostra quan érem nins.</strong><strong><span> </span>/<span> </span><strong>La ‘caseta mia, per pobra que sia’, de la mare.<span> </span>/ Quimeres de futur.”</strong></strong><span style="color: black"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p><br /></div>General2022-07-04T12:31:03ZjcmllonjaTomba, ex-capellà, garrovers i balconing
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137575
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Torro%20linees.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Dalt del Turó</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Tomba, ex-capellà, garrovers i <em>balconing</em></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Els gorrions teuladins comencen la simfonia, no per esperada menys esplendorosa. Una colla de tórtores turques fan el bordó baix, el contrapunt les gallines que escaïnen, el gall de llavor la trompeta i, per damunt de tot, un mel·lerot regna amb la seva melodia insuperable.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"><span> </span>Me top en Xesc de son Cloques i m’envesteix amb una història seva: “Tenia madò Francina Cleca un rar sentit de s’ humor. Un dia vaig tocar a ca seva,<span> </span>es seu homo, en Francesc de son Beixosta, me devia doblers i feia temps que no el veia per mig.<span> </span>M’obrí ella”, “Què hi ha de nou?”, “Que hi és en Xisco?” vaig demanar-li, “Sí, passa, és dins aquell quarto”, “me n’hi vaig i els de sa funerària l’arreglàvem, ja era dins es baül, tu!, quina mala hòstia la de madò Francina. No vaig cobrar es deute com te pots suposar. <span> </span>Endemés, era tan jugador que ja s’ho havia jugat tot, i ho havia perdut tot, quan se’n va recordar que encara li quedava sa tomba i la se va jugar. I perdre”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Pens que madò Francina Cleca era veïnada de sa Tia Pepa. Sa tia, quan va sortir de capellà don Toni Parabin li va pegar un no se que, un... un... un... <em>algo</em>! <span> </span>Se’n va anar a consultar –ella s’hi havia confessat moltes vegades- si els pecats li havien estat perdonats o havia de tornar a recisar-los en confessió un altre pic per quedar en pau amb Déu-Nostre-Senyor. Li digueren que estàs tranquil·la que era Déu qui perdonava i que els capellans només feien de viàtics dels sacs dels pecats.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Passa n’Andreu de Queralba que va a arreglar la televisió a Can Pifaner. Quan dugueren la primera televisió a can Pifaner, ell la treia fins al batiport i els veïnats a la fresca la miraven fins a la mala hora. Menys l’amo en Pep Tastó que s’havia d’aixecar prest i dormia amb la finestra cap al carrer. Emprenyat de la puta televisió, va agafar per costum els dematins mentre junyia la bístia arrossegar les cadenes dels esterrossadors, per amunt i per avall, i així un parell de dies, les cadenes per amunt i per avall. Fins que en Joan Pifaner obrí la finestra i li digué: “Pep i que trobes que són hores d’arrossegar els ormejos?”. I en Pep li digué: “Ses mateixes que per veure sa televisió”. L’amo en Joan se donà per assabentat i a mitjanit entraven la televisió. ”Tu Climent ja no te’n recordes d’ells”. “Què vol dir? I tant! Jo també he manxat a l’orgue!” </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">A la rotlada del cassino es comenta que amb això de que aquests darrers anys les garroves van cares, ha pegat una frissor per sembrar garrovers i arrabassar els ametllers que tenen o tendran o han tengut Xillella. Els Garrovers empeltats a cinquanta euros cada un i, sense empeltar, a quaranta. És n’Amador de Torralba que diu : “Val més comprar-los empeltats , perquè sinó t’exposes a que quan els empeltis un o s’altre no te vagi i bé i hauràs tudat quaranta euros”. Tothom ho troba una reflexió amb molt de seny. I també comentaven això del <em>balconing</em>, els estrangers que cauen o se tiren per un balcó de l’hotel. En Joan Pello se’n recorda que un vespre també en parlaven, a la fresca, i madò Rosa de Grauxa escoltava i feia capades, fins que a la fi digué: “Què voleu? Aquesta gent pensa amb estranger!” El fill de madò Rosa, en Joan de Grauxa, era un homo esburbat. Se’n solia anar de Can Bordós ben abeurat i com que havia d’agafar la bicicleta fins a prop de Petra, remava així com podia. Més de dues vegades el trobaren adormit que havia pegat per dins sa vorera, per allà, per Son Burgues</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Vaig fins a baix de la Vila a can Cinquanta-dos, un restaurant, els dijous hi sol haver frit de freixura i els divendres de matances. O a l’inrevés. Quan torn, amb les dues racions de frit, <span style="color: black">les dues moixes, sanades, enormes, lluentes, emprenyoses, se pensen que els duc cosa. Tanmateix avesades a menjar pinso, si els don una altra menjua tenen, llavors, com un<span> </span></span>còlic miserere. Sona, molt apropiadament, per la llista de l’ <em>Spotify,</em> Juliette Gréco, cantant Boris Vian:<span> </span><em>Le Déserteur</em>. </span></p> <p><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p> <p><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"><span> </span></span></p><br /></div>General2022-06-01T16:37:42ZjcmllonjaJoan Miralles i Montserrat, la minyonia d'un homenot Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137574
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/warhol%20goethe.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d’un homenot</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Macs, Pols i Campanes</span></em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> <span> </span>és el títol <span> </span>de l’autobiografia de Joan Mirallles i Montserrat (Montuïri, 1945), des del seu naixement fins que ha fet Preuniversitari i se’n va a Barcelona a estudiar. Més que unes memòries és com una novel·la riu, una panòplia del seu temps.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Conformat amb múltiples escrits, recerques, articles i<span> </span>documents i també amb el seu primer diari que li feien escriure al Seminari. “Escriure és com caçar papallones al vol... i col·locar-les en el lloc degut” . Fa un fris aprofundit dels seus familiars rellevants, de Montuïri, Palma, del col·legi de la Salle, el Seminari nou, l’Institut Ramon Llull, <span> </span>que van travessant tot el llibre tenint, però, <span> </span>sempre Montuïri com a referència, la vida quotidiana, el franquisme, l’església, el cinema, l’escola...<span> </span>“Del Montuïri d’aleshores en tenc la recordança dels carrers polsosos, a l’estiu, dels macs, del toc de vespres, de les buines bistials, de l’arri resignat del carreter, amb qualque vatualmon, de les mosques sempiternes, i d’un sol que cremava el posterols a les pobres llebres, d’uns calçonets curts amb retranques, de qualque set a la camisa, d’algun sanxoborro als genolls, i d’unes avarques i, a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve, i, a l’escola, betcollades...” </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">La mare: “Gran contadora d’històries, apassionada en els moments dramàtics, tenia fàcil el plor. Crec que això d’haver nascut a l’Argentina la predisposava a les emocions fortes i hiperbòliques”. Del pare en ressalta la seva senzillesa, la seva bonhomia, la seva discreció, la seva generositat. Els germans, <span> </span>cas Porrerenc, la casa on vivia i viu encara, amb la fàbrica annexa: la calç, els colorants, la màquina de les rajoles, la de fer bloquets... “Sempre he pensat que la casa pairal és el cordó umbilical que ens lliga a la mare terra. I, de fet, la nostra casa pairal, Cas Porrerenc, és un clos, un tros del món físic, on no hi ha cap paret, cap habitació ni cap recambró que no tengui una deu d’anècdotes, de fragments de vida, que perviuen com una petjada de ferro roent en la nostra memòria”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">De quan era al·lot pucer. Va néixer el 15 de novembre de 1945 (Dijous Bo) a les 11 de la nit. (Escorpí ). La <span> </span>comare de can Quelet ajudà a sa mare... la família esperava una nina! El primer record: palpant <span> </span>la pell i la carn flonja del braç de la padrina. I la seva primera expressió, la seva primera paraula: un dia, després de mamar, va dir <em>Picanocomena</em><span> </span>(contat pel germà gran) <span> </span>i les seves dificultats amb la parla, lingüista precoç: “saps que hi xera de marament en Tià des Coi”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">El paper de ca les monges, de fer oli als bancs<span> </span>(fer oli... vaja qui ho entén avui en dia que no fan oli més que a les tafones), ensenyar a llegir, posar “endiccions” amb aquella capseta de metall on hi feien bullir les agulles amb esperit, unes “agulles disforges” diu Miralles. <span> </span>A l’escola, damunt Can Xorri ressonen sinistres els càntics feixistes: “En pie camaradas, siempre adelante, cantemos el himno de la juventud, el himno que canta la España gigante...”. Encara trob que sortírem, més o manco, condrets.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"><span> </span>“Moltes vegades m’he demanat com així vaig canviar els bous i vaig decidir fer-me capellà”.<span> </span>Després, va decidir deixar el seminari, entre les diverses raons: “un futur sense poder compartir la vida amb companyia femenina”. És una de les raons, i no he dit que fos la més important. <span> </span><span> </span>Sabia que volia estudiar lletres, però encara no li havia picat la ‘beia catalanista’<strong>. </strong>A l’Institut rememora els professors. M’ha reviscolat alguns dels meu propis fantasmes. El curs següent va arribar al pati de lletres de la Universitat Central de Barcelona, <span> </span>servidor, com en Joan, hi aprenguérem tot el que li faltava a una ciutat i a una societat provinciana, ens enlluernà la Barcelona dels anys seixanta i ens canvià la vida. <em>Macs, pols i campanes </em>amb amenitat, amb estil, ens enganxa, sobretot als qui, com un servidor, les coses que conta li són molt properes. Té fust de bon contador d’històries. En aquest llibre hi conta la seva.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p><br /></div>General2022-06-01T16:35:35ZjcmllonjaJack Kerouac, encara
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137476
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/kerouac_lucien.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 16pt; letter-spacing: 1.2pt">Jack Kerouac, encara.</span></em><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">E</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">nguany es compleixen alguns centenaris de naixement, entre ells els de Jack Kerouac i Gabriel Ferrater. Dos llibres seus me marcaren: <em>En el camí</em>, de l’americà i <em>Les dones i els dies</em>, del català. Dos textos llegits fa poc em refresquen la memòria: <em>100 años en la carretera</em> i <em>Vèncer la por (Vida de Gabriel Ferrater)</em>. Aquesta setmana ha fet cinquanta anys que Ferrater es suïcidà posant-se una bossa de plàstic al cap, d’ell n’escriuré més envant, avui toca Kerouac, malgrat se m’hagin avançat de per tot. ( I pens, també, amb Joan Fuster).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Jack Kerouac (Massachusetts, 1922 – Florida, 1969), l'autor de <em>On the road </em>(1957), <em>A la carretera o En el camí,</em> hauria complit un segle de vida el dotze de març passat si és que la seva fama com a “rei dels beatniks” no hagués exacerbat el seu alcoholisme. L'home que va signar <em>On the road</em>, no estava content d'aquella ona salvatge de popularitat. Però tampoc sabia frenar els seus impulsos. Als 47 anys moriria víctima d'una hemorràgia interna, massacrat pels seus excessos amb l'alcohol. Fins que va complir els sis anys, a la seva casa es parlava francès —<em>En el camí</em> va començar a ser escrita en aquest idioma—, després va aprendre anglès.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Quan es va llançar a la carretera, quan va conèixer a Neal Cassady, Allen Ginsberg o William S. Burroughs, quan es va dedicar a recórrer Mèxic i els Estats Units, Kerouac ja havia entès que, en l'escriptura, les paraules mai havien de pesar tant com per a esclafar les emocions. <em>On the road</em> va ser mecanografiada en només tres setmanes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Kerouac s'inspirava en els saxofonistes del jazz quan s’asseia davant de la màquina d’escriure. Si alguna vegada gosava a apartar-se del ritual, era quan preparava <em>haikus</em>. Tenia 28 anys quan va escriure aquesta novel·la. El narrador és Sal Paradise i el protagonista Dean Moriarty, pseudònim de Neal Cassady, un dels seus amics. La quantitat de llibres que va vendre és incalculable. A dia d’avui es reediten a tot el món cent-mil exemplars cada any. Hi ha carretera, cervesa, marihuana, whisky, cocaïna, heroïna, vertigen i la necessitat d'estar “tombats d'esquena mirant al sostre i preguntant-nos què s'havia proposat Déu en fer un món tan trist”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">“Som catòlic i no puc cometre suïcidi, no li faria això a la meva família, però m’he plantejat beure fins a morir”, i <span> </span>un any després, Kerouac va començar a vomitar sang mentre transmetien un programa de cuina per televisió, allunyat d'aquella revolució que els seus llibres havien ajudat a eclosionar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><span> </span>Aquella escriptura febril i inconscient que Truman Capote va desqualificar, “això de Kerouac no és escriure, sinó mecanografiar”, va marcar <span> </span>diverses generacions d'artistes: Bob Dylan, Leonard Cohen, Neil Young, el Nou Periodisme o l'Actor's Studio, Tom Waits, Van Morrison, Patti Smith, David Bowie...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><span> </span>“Jack Kerouac es fa famós de la nit al dia”, escriu Jean-François Duval en el llibre <em>Kerouac i la generació beat</em>. “A l'instant assistim a la consagració d'un home que, com es fa evident, tothom pren per un altre. Es confon al narrador amb l'escriptor”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">El “pare dels hippies” (?) va acabar els seus dies reclòs en una ciutat de Florida, un home envellit als 47 anys que odiava el Rock’n roll, que estava a favor de la guerra de Vietnam, que defugia aquells joves peluts que li duien flors i que acudien constantment a la seva porta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Pero dins la seva escriptura hi ha una sensibilitat especial, una mescla de vulnerabilitat, gosadia i tristesa. Si bé la seva obra va ser incompresa i rebutjada, avui seria una gran errada deixar-l’ho fora dels escriptors més influents del segle passat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p><br /></div>General2022-05-09T10:23:14ZjcmllonjaJardins d'Altri amb pessimisme
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137475
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-53CFC66225D711DA%20figa%20de%20moro.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #373737">Jardins d’Altri amb pessimisme</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><br /> <br /> <span style="color: #373737">Els Jardins d'altri és confegeixen espigolant d'ací i d'allà, trobats a un lloc o un altre, fixats en un torcaboques d'un bar o en les notes d'un telèfon mòbil. No em critiquin massa per apropiar-me del que<span> </span>no és meu, els puc llegir el que deia Steve Jobs: “Quan et critiquen recorda aquesta frase: mai seràs criticat per algú que està fent més que tu, només seràs criticat per algú que està fent menys, o res”.</span><br /> <span style="color: #373737">El cas és que, on menys és pensa, salta una màxima o un aforisme, ja sigui en boca d'un savi o<span> </span>d'un bocamolla. Vegeu dos exemples: Tenia raó Cary Grant quan a la pel·lícula “Sospita” diu: “El secret de l’èxit és començar de molt amunt, no de molt a baix”. Idò. O Nicolas Gómez, un pensador molt, però molt reaccionari: “El suïcidi més acostumat en el nostre temps és pegar-se un tir a l’ànima”. La poesia de la dreta.(Vaja oxímoron!).</span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><br /> <span style="color: #373737">Nogensmenys les paraules assenyades solen sorgir d'on pertoca:“La població en general no sap el que està succeint, i ni tan sols sap que no ho sap. Centenars de milers de milions de dòlars es gasten cada any per a controlar la ment pública" (Noam Chomsky). "Amb el temps, una premsa mercenària, demagògica, corrupta i cínica crea un públic vil com ella mateixa", Joseph Pulitzer. "El poder és la capacitat que té una persona o un determinat grup d'imposar la seva veritat com a veritat per a tots", <span> </span>Michel Foucault. Ja ho deia, també,<span> </span>ben a les clares Marx: “L'opinió dominant és l'opinió de la classe dominant”. O millor encara: “La llibertat de premsa és la llibertat de l'amo de la impremta” , això és de Lenin (que diria avui amb Internet,<span> </span>el mateix?).</span><br /> <br /> <span style="color: #373737">Cal, idò, anar al punt amb la lectura de la premsa, tant la de paper com la que feim, cada dia més, en línia, i cada vegada amb més <em>fakes</em> o notícies falses. Per això és ben cert que "El que més odia el ramat, és a aquell que pensa diferent. No és tant per l'opinió en si, com per la gosadia de voler pensar per si mateix. Cosa que ells no saben fer" , Arthur Schopenhauer. (La mare de Schopenhauer al seu fill: “Ets incapaç de dominar la mania de tenir raó. Has tornat insuportable!”). “Saber molt no és el mateix que ser intel·ligent. La intel·ligència no és només informació, sinó també judici per a manejar-la”, Carl Sagan. "Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”,<span> </span>Octavio Paz. "Sigues un lliure pensador i no acceptis tot el que sentis com a veritat”,<span> </span>Aristòtil. ( Olé,<span> </span>els clàssics!)</span><br /> <br /> <span style="color: #373737">Hi ha dites que ja sigui pel seu conrador o per l'encertat del seu efecte esdevenen d'èxit, qui no ha llegit aquesta? “El major problema del món és que els bojos i els fanàtics estan segurs de si mateixos i els savis plens de dubtes" (Bertrand Russell). “Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot pensar és un idiota; qui no gosa pensar és un covard”,<span> </span>Francis Bacon. Els antics ja ho sabien: “I això és l'esclavitud: no poder dir el que penses”, Eurípides.</span><br /> <br /> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #373737">Tot i que cal relativitzar l'activitat de meditar. Com diu Pablo d'Ors: “Meditar, ajuda a no prendre’s a si mateix tan seriosament”. Cal, idò, meditar de tan en quan en la solitud de ca nostra, sabent que: “La nostra casa és on els nostres intents d’escapar s’acaben” (Naguib Mahfuz). Sense oblidar que “A l’optimisme de la voluntat s’hi ha d’oposar sempre el pessimisme de la intel·ligència” Antonio Gramsci. Ai las!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #373737">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p><br /></div>General2022-05-09T10:21:37ZjcmllonjaPostals de Palma amb taca de sang
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137474
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/21396-L1140427%20torro%20ciutat%202.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Postals de Palma amb taca de sang</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Me top amb en Llucià Farreres, sempre capficat amb els seus temes i abans de dir-me bon dia ja m’amolla: “No diguis que no recordes quan aflorà als mitjans de comunicació estatals que Mallorca era pràcticament comprada per ciutadans alemanys, que ja la consideraven un altre estat, un altre <em>land</em>, i que no empraven l’espanyol com a llengua de comunicació, el que alguns indígenes parlàssim un <em>patois</em> estrany, era poc rellevant. Tot això remogut amb l’impacte de la globalització, la <em>Mallorca real</em> i la <em>Nueva Mallorca</em> substitutes de les mallorques, menorques, eivisses i formenteres d’un temps passat”. </span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">“Jo ja no reconec Ciutat, Climent, <span> </span>ja no m’hi reconec, massa gent rara, massa gent d’aquesta que diu: ‘esos mallorquines!’ Com qui dir: que bé estaríem a Palma sense aquest putes mallorquins! De fora vendran que de casa et trauran. Idò això està a punt de passar...” I m’ho diu, justament, prop de l’església de sant Nicolau, damunt la taca de sang del l’amic suïcidat que es llançà des del tercer pis, la taca ja no hi és però jo la veig i la sent. L’espai viscut, una altra vegada protagonista de la meva ciutat.</span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Per això m’agrada anar a passejar per l’extraradi, tenc una penya amb la qual anam a dinar per les foranes de Palma, més enllà de l’Eixample, per tastar aquest nou espais o per fugir del centre. Avui tocava a S’Alfabeguera, a una rotonda de la macro urbanització aferrada a l’antiga barriada del Secar de la Real, amb l’antic monestir desdibuixat entre els xalets i la mola colossal de l’hospital de Son Espases. És en Joan Carles Alou qui parla: </span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">“Te’n recordes d’aquell viatge que férem pel nord d’Àfrica? A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Era l’època del Ramadà, idò a una ciutat d’un país socialista, durant el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar en de dia, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara surant, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical”.</span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Canvi de tema. “Abans de la crisi del 2008 els promotors urbanístics, compraren finques de grans botifarres, casals aristocràtics a Palma, el Mallorqueta dels antics <em>alfonsinos</em>…”, ho comenta en Jaume Mengual, <span> </span>“Recordem que, fos quin fos el cas, l’ecotaxa remogué els corrals del poder i del comandar i provocà que els hotelers sorgissin de la penombra social i es manifestassin com a col·lectiu dominant. Després del que havien fet per les illes Balears, deien ells, consideraven una afronta ser tractats com a cobradors d’imposts”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Retorn cap a la plaça de la Llotja, per la via de Cintura, saturada. Ha plogut aigua amb fang i</span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> en un parabrises d’un cotxe, trob la solució: «¿Tiene usted problemas económicos? ¿Se encuentra triste? ¿Vacío? ¿Sin ánimo o enfermo? ¿Tienes problemas con la droga? ¿Alcohol? ¿Desechado por la familia o por la sociedad? Le invitamos a tener un encuentro personal con Cristo, el Señor, con Él es posible salir de cualquiera de sus trágicos problemas. <span>Campaña Evangélica contra la droga, la alcoholemia y la delincuencia</span>”. Guard el paperet dins l’agenda, vull estar ben informat.<span> </span>Me’n vaig a les escales de la Seu a escoltar en Mariano Miranda tocar la guitarra; toca amb pulcritud i finesa, tot esperant la caritat dels guiris. He donat miques de pa a les sargantanes que corren damunt la murada, fartes dels pic-nics dels turistes, rebutgen el pa eixut. Abans n’hi havia des del baluard de Sant Pere fins al del Príncep, probablement desembarcades des de temps immemorials dels vaixells que venien d’Eivissa. Mentre, escolt el <em>Sitio de Zaragoza</em>.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> </span></p><br /></div>General2022-05-09T10:19:08ZjcmllonjaAvui es canta la missa del To Pascal a Sant Joan
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137473
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pere%20Nisart.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Avui es canta la missa del ‘To Pascal’ a Sant Joan</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">La missa del To Pascal (o en To Pasqual) es canta anit, durant la vigília Pasqual,<span> </span>a Sant Joan. És un fòssil musical viu, com el <em>Cant de la Sibil·la</em>. Aquesta missa encara se canta a l’Església de Sant Joan i ha passat de generació en generació possiblement des del segle XV, una vertadera joia que s’aguanta encara, durant més de cinc-cents anys, i que cal conservar. Si la volen escoltar, avui vespre la cantarem a la petita vila del Pla de Mallorca.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">És tracta d’una derivació de <span> </span>l’hàbit de cantar “a veus” àmpliament estès per gran part de l’àrea de llengües llatines, que prové d’una antiguitat històrica fonda i que arriba amb força al segle XIX, malgrat els pocs vestigis escrits, ens diu <strong>Jaume Ayats</strong> a <em>Cantar a la fàbrica, cantar al cor</em>. Per als etnomusicòlegs, com <strong>Ignazio Macchiarella</strong>, existia i encara perviu per gran part del Mediterrani el que ells anomenen <strong><em>cant multipart</em></strong>. No és, per tant, música monofònica o una monòdia produïda per un sol intèrpret, ni per dues o més persones que canten a l'uníson. Una manera de dir “cantar a veus”, però popular, lluny de la polifonia escripturada. A Còrsega, Sardenya, Gènova, Croàcia, Albània... encara ho mantenen. Aquesta manera de cantar </span><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #0f1419">era, abans, estesa arreu de Catalunya, València i les illes Balears.<span> </span>Va ser traspassada als cants religiosos i d’aquests a la Missa, com la del To Pascal de Sant Joan. És la única mostra que es conserva, germana del <em>cants dels Salers</em> a Mallorca, del <em>Deixem lo dol </em>menorquí<em> </em>o de les <em>Caramelles</em> d’Eivissa i Formentera.</span><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Com ens explica molt bé <strong>Bàrbara Duran</strong> a la seva tesi doctoral, <span> </span>a Mallorca existeix una pràctica de polifonia popular, que el poble cantava a cor i que encara és cantada per un reducte minso -cada vegada més i més- d'assistents als oficis de Pasqua. És la Missa del To Pascal, cantada únicament a Sant Joan, al Pla de Mallorca. A diferència de Còrsega, sembla que aquesta manera de cantar a veus no estava assignada a un sexe en concret, però no podem aventurar fins a quin punt això era així en segles anteriors al XX. Les dones pot ser s’hi afegiren després de la Guerra Civil, igualment l’orgue. </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 18pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><a href="https://twitter.com/amadeucorbera/status/1119927233441935360/photo/1"><span style="text-decoration: none; color: windowtext">A la nostra àrea territorial les característiques d'aquests cants són: dues o tres veus paral·leles; quan és a tres, la principal és la d’en mig; el baix sol actuar de fabordó, és a dir, d'una veu de baix fix o mòbil que sustenta l'arquitectura harmònica; el ritme sol ser lliure i organitzat segons el model mètric del <em>giusto sil·làbic</em>. Segueixen el mateix patró que les balades i cançons narratives populars. A Sant Joan s'ha pogut documentar que aquesta Missa del To Pascal és de tradició oral molt antiga, els cantadors no tenen partitures, la canten de cor i per tradició. Hi ha una veu principal i una o dues més que es mouen fent terceres paral·leles per damunt o per davall. El fabordó sol ser fet per l'orgue i s'empra el llatí popular. El To Pascal és la terminologia que descriu aquest mode tritonal sobre el que es construeixen totes les parts de la missa, diuen<span> </span><strong>Amadeu Corbera, Mireia Ferriol i Joan Miquel Bennàssar</strong>.<span> </span><strong>Joan Company</strong> ha fet la transcripció definitiva de les diferents parts de la missa i amb la Coral de Sant Joan n’han enregistrat, i pujat al <em>YouTube</em>, una versió canònica. </span><span style="border: 1pt solid black; padding: 0cm; text-decoration: none; color: blue"></span></a></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""><a href="https://twitter.com/amadeucorbera/status/1119927233441935360/photo/1"><span style="text-decoration: none; color: windowtext">L'anomenada Missa del To Pascal basada en el to irregular del mateix nom es canta en llatí alternant cor i poble. No tenim constància de que es canti a cap altra església de Mallorca, conta <strong>Joan Bauzà Barceló</strong> a <em>La Música a Sant Joan</em>. </span><span style="text-decoration: none; color: windowtext">La vaig aprendre de ma mare quan encara era un nin i, a l’església, reconeixia la veu dels cantadors i cantadores més abrinats, entre ells la meva cosina Maria ‘de s’Arraval’ o l’amo en Miquel ‘Mena’. </span><span style="text-decoration: none; color: windowtext">És una missa d’una melodia senzilla i humil. Ara només falta continuar cantant-la dins l’església el dia que toca amb el cor parroquial dirigit per <strong>Miquel Àngel Gayà</strong> que ha servat la tradició. Avui vespre i demà</span></a>.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 18pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span><span style="font-size: 18pt; font-family: "Times New Roman", "serif""></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p><br /></div>General2022-05-09T10:16:23ZjcmllonjaMagraner, 'tirita', russos i cocaïna
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137412
<p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/132_barcelo.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Magraner, ‘tirita’, russos i cocaïna.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">El magraner s’ha escuixat. El tallam i guard la fusta més gruixada pels companys lutiers. Hi sembrarem al seu lloc una morera borda. Fa via a créixer i fa bona ombra. Les arrels tal vegada aixequin l’enrajolat però hi ha un bon clot, se faran endins.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Les notícies de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia me du a pensar que les prediccions i els temors que tenia el sen Arnau Collasso, al cel sia, <span> </span>s’han acomplert. Tenia una porada als russos (“Es rus és molt puta”, solia dir) i com que ho sabien, li feien creure que ja eren per les costes de Xorrigo i l’endemà arribarien a la vila i anirien directament al Montepío on ell hi guardava els seus estalvis. Els dies que seguien el sen Arnau vigilava davant la caixa d’estalvis per veure si hi veia fressa. Anava a la fusteria de l’amo en Toni Gros i allà la resta de fusters li feien por amb els russos,<span> </span>contant-li <span> </span>animalades. “Me sents Arnau?” li deia un dia l’amo en Toni, “Ara els russos pengen ses arades dels avions i amb un dia han llaurat lo que tu llauraries en deu anys!” “Molt puta es rus!” repetia el sen Arnau.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Me trob amb en Gori Bollesta que ve de Palma i me diu que quan ha passat Xorrigo, ja<span> </span>ha sentit que tornava a ser a ca seva.</span><span> “</span><em><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Si de Xorrigo veus Cabrera, bon temps t’espera</span></em><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">”, li dic, <span> </span>i continuam per avall cap al cassino, pensant que la vida moderna ens allunya de les inclemències del temps, al menys com les sentien els nostres avantpassats. I l’acusació al “canvi climàtic”, provocat per la contaminació atmosfèrica, ens fa pensar que els fenòmens anormals són el seu resultat. Així, pluges intenses, nevades fora temps o calors sobtades ens volem fer creure que abans, això, no passava. Res més lluny de la veritat. Tanmateix és un dels temes recurrents de conversa més habituals. És per això que hom descobreix, i redescobreix, que la saviesa popular, radicada en l’experiència de la natura, fruit de l’acumulació de sabers generacionals es manifesta generosa en les dites, parèmies i consells, habilitats en els refranyers i “parenòstics” populars, que no són més que l’expressió condensada d’anys i panys de contacte amb la mare natura. Pot ser, però, com diu Anton Chejov <span> </span></span><span>“</span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Quan la gent és feliç no se’n tem de si és estiu o si és hivern”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">“¿Que hi feies devers Ciutat tu?” deman a n’en Gori, que davalla devora jo. “ Idò l’amo en Toni Bossa volia tenir es certificat des Covid i l’acompanyava a Son Llàtzer. Saps que ha passat? Idò quan hem estat a lloc, no trobaven per dins s’ ordenador ses clarícies de sa seva darrera vacuna. Ell preocupat ha dit a s’al·loteta que manejava sa màquina: <span> </span>“Me sent, si no ho troben, fa un mes que me vacunaren, encara duc sa ‘tirita’, la hi puc mostrar…” “No és d’allò més net l’amo en Toni” dic, “Pensa tu! Les cascarrulles el s’han fet seu. El pobre va quedar sord de nas”.<span> </span>“Sord de nas?”<span> </span>li deman.<span> </span>“Sí, quan un queda sense sentir olors, diuen que ha quedat sord de nas, o al manco, així ho deia mumare”. “Encara té ovelles?” Li deman. “No, caaa! Ja no mena cotxo. Abans posava ses ovelles dins una furgoneta grossa i les duia de bocí en bocí, ses ovelles ja havien aprés que ses figues els hi agradaven, <span> </span>botaven, i cap a davall sa figuera s’ha dit!”</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Al cafè em passen el ‘parte’:<span> </span>un detingut amb vuit quilos de cocaïna –era un colombià que vivia a cal capellà Burritano- , un intent de suïcidi, una parella nova estranya, un mort asfixiat per una gelera de butà... en una paraula, un caramull de laments, contrapuntejats amb el del “no plou i és molt necessari,<span> </span>ja veuràs tu que amb sa puta guerra que han mogut els russos pujarà tot i haurem de comprar més gra, si no plou...” La panòplia m’és de cada dia més coneguda i pens que hauré de variar la dita llatina <em>Sapere aude</em> –‘atreveix-te a saber’- per:<span> </span>prefereix no saber. La realitat ens escarrufa,<span> </span>a causa de la gent que té mal pel cap ... i no són crosteres!</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p>General2022-04-25T18:15:40ZjcmllonjaJardins d'altri amb evangelis Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137323
<div><br /></div><div><p class="MsoNormal" style="text-align: justify; line-height: 150%"><span> </span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Jardins d’altri amb evangelis</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Els jardins d’altri pelluquen per ací i per allà, una mica desbaratats, lluny dels maximalismes del que és diu o de qui ho diu, vegin: “A ells només els preocupa d’on ve la gent i l’important és on va” (<strong>John Dillinger</strong>, assaltant de bancs). Llegesc a <em>Guerra i Pau</em> que un mestre que introdueixen a la secta, francmaçó, comenta que encara que es cregui que el pensament és fruit de la raó, no és així, és, com passa a tothom, fruit de l’orgull, de la peresa i de la ignorància. Jo crec que és ben cert i hi afegiria: i de la casualitat i del desbarat. Vegin sinó el que conta <strong>Manuel Vicent</strong>. En una ocasió un actor Shakespearià, molt famós, va començà a recitar el conegut monòleg de <em>Hamlet</em>: ‘Ser o no ser?’ <span> </span>A continuació va fer un mutis i va desaparèixer durant cinc inacabables minuts. Torna a l’escenari per un lateral, es planta a primera línia i afegeix: ‘Aquesta és la qüestió!’<span> </span>Davant aquest cop d’efecte, el públic el premià amb un gran aplaudiment. El que succeïa en realitat era que havia anat a cagar, indisposat com estava. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">En aquest sentit,<span> </span>escatològic, lliga bé el que segueix. <span> </span>“M’agrada llegir històries d’obsessos sexuals, toxicòmans incurables, lesbianes tatuades, feministes nimfòmanes, misantrops orgullosos de ser-ho, col·laboracionistes immundes, jueus antisemites, sàdics impunes, prostitutes felices. No em fa vergonya proclamar-ho: la incorrecció política és senyal de qualitat literària perquè la llibertat és més eficaç que la moral, sobretot quan els principals enemics a batre són l’avorriment i la lletjor” (<strong>Frédéric Beigbeder</strong>) “Si la poesia és fer de la mirada un món, ser poeta és fer bellesa de la ferida” (<strong>Amanda Gorman</strong>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">“¿Què passa si l’evangeli segons Sant Marc va ser escrit per una dona?” (Titular llegit a <em>Le Monde</em>). No passaria res. No és tracta de trobar l’autor com tampoc es tracta de trobar el rostre de la suposada model de la pintura l’ <em>Origen del món</em> de <strong>Courbet</strong>, on es veu només una esplendorosa fufa en primer terme. I ja que hi som, consult <em>Literatura erótica para eyaculadores precoces</em>, de <strong>Juan Faerman</strong>. Capítol primer: “Ella el va mirar”. Fi. Sí, sí… s’ha acabat el llibre!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">“Els portuguesos són tendres i poc intensos, al contrari dels espanyols –els nostres contraris absoluts- que són apassionats i freds” (<strong>Fernado Pessoa</strong>). I un servidor hi afegiria que, com en la dita de <strong>Giacomo Leopardi:</strong> “Les persones només són ridícules quan pretenen parèixer el que no són”. Massa valents pretenem ser quasi sempre, i “Covard, realment covard és aquell que s’espanta davant els seus records” (<strong>Elias Canetti</strong>). <strong>Salman Rushdie</strong>, que sí que fou valent, ens recorda però que “La majoria de coses que importen en la nostra vida succeeixen en la<span> </span>nostra absència”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Hi ha dues paraules,<span> </span>empoderament o governança, que quan les sent em pos la mà al meu revòlver, com feia no vull dir qui, quan sentia la paraula intel·lectual. Ben igual que quan diuen circular o sostenible, volt en rodó a la persona que les pronuncia. Ara me prepar per unes quantes més de les que començ a desconfiar:<span> </span><em>feelmovie</em>, apodíctic, <em>spin doctor</em>, <em>travelogue</em>, <em>riproposta</em>, derelicte... Quina síndrome deu ser aquesta? Lletraferidura?<span> </span>Malsofridura,<span> </span>possiblement.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p><br /></div>General2022-04-04T13:03:23ZjcmllonjaPorgar fum
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137290
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0312%20petita.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Porgar fum</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">«<em>A partir d’aquell instant... el paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa</em>»<em> </em>. Així de bé ho explica Guillem Frontera a <em>La mort i la pluja, </em>com de tossudament <span> </span>ordenaren el paisatge els nostres avantpassats. Ho pens mentre som al Puig del Càrritx, davall un dels pins vers que sembrà mon pare i el qui me llaura el bocí, un de can Ventura Fort, <span> </span>me diu: “És mollericó aquest tros des bocí, ben mollericó, hi llaures i per tot és ben sec i allà encara hi surten unes bones llenques de fang”. Al bocí de devora hi pastura una guarda de porcs negres i faixats. ”Sap allò que contava ton pare?” “No. Però solia contar moltes mentides”. Li dic. “Idò que un dia els porcs anaren a pasturar a cas veïnat i es veïnat li digué al porqueret, que era ton pare: ‘què hem de fer?’ I ell li digué: ‘jo només som es porqueret’. ‘Idò’, li diu el veïnat, ‘i a l’amo que li diuen?’.<span> </span>‘A l’amo, mumare me va ensenyar que no li diuen res!’. Que te pareix? Just com ara”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Idò a aquest bocí que veus, li coment a n’en Guillem Ventura Fort, <span> </span>uns el volien vendre i s’altre –l’amo en Toni Bronjo- el volia comprar, a un li feia finca i els altres, de la meva família,<span> </span>havien de menester els doblers, en parlaren i feren tec. Després d’haver signat a cal notari el comprador, en Bronjo, que era <span> </span>estufat, els diu, pensant que els havia fotut: “Si n’haguéssiu demanat més també hagués dit que sí”. Els altres, mon pare i el seu germà, que ja n’havien parlat, pensaren... “i tu si n’haguessis oferit menys també t’ haguéssim dit que sí”. Filosofia pagesa, ben igual que la de Wall Street.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Pensava, quan pujava de cap a ca nostra que un servidor havia fet també la seva evolució com a geògraf i com ideòleg: de hippie irresponsable, a marxista heterodox, passant a humanista romàntic, i en l’actualitat... folklòric ploramiques. En aquesta darrera accepció havia provat de construir el meu propi espai viscut, la meva geografia personal i, d’això, n’havien sortit un parell de testimonis en forma de llibre. Quan, amb aquestes, m’aborda en Guillem Xiu: “I tu... tu que sols escriure de la Mallorca Profunda i totes aquestes collonades. No saps lo que va passar a sa caseta de devora can Xisquet Frare? Idò, en trobaren un de mort. El van trobar mort en terra, devora es seu llit, sa veïnada, alemanya com ell, en comptes de cridar a sa Guàrdia Civil o a urgències, va cridar es fosser perquè el coneixia i aquest constatà que era ben mort, i cridà, ara sí,<span> </span>sa Guàrdia Civil. Es mort anava vestit amb sabates de tacó alt i prim, perruca groga posada, vestit de làtex amb dos forats, un davant i s’altre darrera, ja te pots imaginar on, un aro de ferro als ous i una gàbia per al pardal, sí, sí, sa perdiu engabiada... tot un attrezzo sado-masso,<span> </span>a cinc minuts del centre de la vila... I això és sa Mallorca Profunda? Sa dels sequers d’albercocs, sa de ses rotllades de peladors d’ametles i ses ballades de ball de bot amb un poc d’anís i galletes dolces? Au a porgar fum! A ca una puta sa Mallorca Profunda!!”. “I no te fa mal aquest canvi?” Li deman. “Mal? Sap que és tenir dolor? Idó tenir moltes cebes i no tenir comprador!” Definitiu, el raonament d’en Xiu, vaig pensar.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Tanmateix tothom estima el seu redol. A les <em>Corrandes de l’exili</em>, un poema de Pere Quart, diu en un tros:<span> </span>“En ma terra del Vallès<span> </span>/<span> </span>tres turons fan una serra,<span> </span>/<span> </span>quatre pins un bosc espès,<span> </span>/<span> </span>cinc quarteres massa terra... ( i el fa acabar diguent) ... Com el Vallès no hi ha res!”.<span> </span>Tothom estima el territori que ha conegut, per molt que l’hi canvïin.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p><br /></div>General2022-03-28T10:46:51ZjcmllonjaJardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137186
<p> </p><p> </p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/image001.gif" border="0" /></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 15pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Jardins d’altri, entre la vida i la pantalla</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Els <em>Jardins d’altri</em> són una arreplegadissa disforja d’aquí i<span> </span>d’allà, a casa d’altri. No sé en el futur com els redactaré però com preveu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web (WWW): «Estarem rodejats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció.» Pantalles de plasma, líquides, evidentment. El que és realment important és el que ens mostraran aquestes pantalles. Ja ho preveia Guy Debord al 1967: «Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle». Segons el mateix Debord<span> </span>a <em><span> </span>El Planeta malalt</em>, diu<span> </span>(no ho prengueu com una nova versió del “Piove? Porco Governo!”) <em>:</em> «Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps.» Vaja! Vaja!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Entre les disseccions del que és la nostra vida hi han operat multitud de caps pensants. Vegeu-ne dos o tres exemples: </span><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">“La vida no és més que una continua successió d’oportunitats per a sobreviure”<span> </span>Gabriel García Márquez. Nogensmenys àdhuc (que abans s’escrivia molt), Vladimir Nabokov va més enllà :<span> </span>“La vida és un gran sorpresa. No veig perquè la mort no en podria ser una altra encara més gran”. Tanmateix “La història és un malson del qual estam intentant despertar-nos”<span> </span>sentencia Jame Joyce.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">“Picasso es comunista, yo tampoco”, va dir Salvador Dalí en el teatre María Guerrero, l’any 1951. No és una disculpa, ni molt menys, però segons Marcel Proust: </span><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">“Tot el que és gran en el món prové dels neuròtics”. Ho devia saber bé el tal Proust, sempre a la recerca del seu temps perdut. Conten que André Gide rebutjà el manuscrit de <em>Pel cantó de Swann</em> de Proust i que el definí com “un relat d'un jovenet que té mal adormir-se”. Tampoc devia saber que<span> </span>“Jugar amb foc desenvolupa en nosaltres mateixos l’habilitat de no cremar-nos”<span> </span>(H.G. Wells), curiosa variant del que ens deien quan érem nins: “qui juga amb foc,<span> </span>pixa en el llit”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">La gent famosa suscita sempre curiositat i ha d’assumir que l’hi carreguin segons quins morts. Vegeu: “La genialitat de l’infant Mozart va despertar, fins i tot, sospites ¿I si es tractava d’un nan i no d’un nin?<span> </span>(A. Trillas. <em>Petits grans genis</em>). Igual passa amb les darreres paraules que diuen que va dir l’almirall Nelson abans de morir: “Besa’m Hardy!” (referides al seu vicealmirall Sir Thomas Hardy, que tenia al seu costat). A Patrick O’Brien li demanaren en una ocasió si creia que veritablement ho digué, o formava part de la llegenda de Nelson. O’Brien respongué que als personatges cèlebres és millor no posar-los en la seva boca declaracions solemnes que és preferible fer-los dir: “Passim la sal, per favor”. En aquest sentit:<span> </span>¿Deu ser veritat el que deia mossèn Jaume Balmes? “Siau fàbriques, no magatzems!” Referides als emprenedors catalans del seu temps. A vegades erram amb l’apreciació, Com bé va dir Bàrbara Rey, una de les moltes amants de l’Emèrit: “Vos creis que l’estrella és el domador. I tanmateix l’estrella és el lleó!” </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">J.V. Foix: ”Em crec etern, i sol, / en immortal contrada; / oblido cant i arada, / i allò que fou no em dol. / Tot és gra, tot mallol / en el present que em fada”.<span> </span></span><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Jorge Guillén: “Si yo hubiera sido catalán, yo habría escrito en catalán, pero nací en Valladolid, sin bilingüismo”. </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">Paul Verlaine: "Votre âme est un paysage…"</span><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black"></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p>General2022-03-01T22:33:59ZjcmllonjaBoires, Erasmus, oliveres...
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137153
<p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/thumb-7.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Dalt del Turó</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Boires, Erasmus, oliveres...</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">La boira, intensa, fina i freda, ho ha humitejat tot. Els ramellers van xops i un busqueret de cap negre i un ropit beuen les gotes que regalimen. Dins el ribell l’aigua ha fet un cristall amb la gelada de la nit. Baix ben abrigat per la capavallada cap al forn. Sent les campanes que toquen de mort. “Qui és?” deman, “Són pare d’en Miquel de cas Sifoner, el trobaren mort al seu bocí i l’hi han hagut de fer l’autòpsia, mira tu quin mal de cap per sa família”.<span> </span>“Això no hagués passat amb don Toni”. Dic jo. “I això?” I els cont que el meu sogre mori davant la seva caseta de Can Mal. El trobà un deñs exsecalladors que tenia aquell dia. Era ben mort. Cridaren al metge que, quan arribà, <span> </span>digué: “Encara alena!” “Però... és ben mort!” digué l’amo en Toni Biu. “Qui és el metge?” Digué el metge. “Vostè” diu en Biu. “Idò si jo dic que encara alena, encara alena. L’agafau i els duis a ca seva i allà ja diré si és mort o no!”<span> </span>Era un bon metge Don Toni de can Fullana.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">M’assec al cafè amb en Toni Grapellut que me conta el seu dia a dia. “Avui ha vengut el veïnat, un home violent i baralladís i que ara ha tornat més manso amb això d’haver-se’n de cuidar de sa seva dona que té Alzheimer”. “Mira, Toni,” me diu “t’ho volia dir a tu i no a ton pare que ja té molts d’anys, però alimenta una guarda de deu o dotze moixos i vénen dins lo meu i s’esmolen ses ungles amb sos troncs d’aquelles oliveres joves que he sembrat. Hi hauries de posar remei”. “Jo vaig pensar i pensar i per no dar un disgust a mon pare vaig comprar unes defenses de plàstic que se posen als tronquets dels arbres joves per protegir-los i els hi vaig posar. I s’ha acabat el conflicte. Idò! I és que a vegades feim voltes a sa sínia com els ases vells i sa solució és ben senzilla”. Veig que molta gent, amb els anys, s’amanseix i fa bonda, en Toni Grapellut era parent de Don Gaspar, el capellà, que tenia molt mal geni, he sentit contar<span> </span>que un dia va tallar el batall de l’ase amb una fals ben esmolada perquè l’animal l’havia mossegat!<span> </span>Jo el record bé a don Gaspar perquè era l’encarregat de recollir la mel a les caseres de ca sa meva tia Rosa, sense llevar-se la sotana, es tirava per damunt una xarxa, per evitar les picades de les abelles, i amb aquell aparell per fer fum, pareixia una astronauta barato.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">“Avui he vist sa de can Barrera”. “Quí? Aquella que tenia un ca bufó que no feia un pam d’alçada?” <span> </span>“Sa mateixa, feia molt mala cara”. “ No saps perquè? Idò sa filla de na Francina Barrera que era molt guapa i tenia un cap bo, però bo de tot, era un deu com estudianta. A un Erasmus que feu a Alemanya, a Colònia, es va trobar un kurd i s’hi va enamorar, i fa dos anys que no saben res d’ella. Bé, saben que és viva, això sí. Mira tu quina desgràcia! Sinó hagués estudiat ara faria cebet o vendria planters amb els seus pares i ara vés a saber per on para, qui sap si amb un fusell a la mà per una muntanya gelada del Kurdistan”. “Sa sogra ho du molt malament, també, <span> </span>i li han hagut de donar pastilletes”. “A na Venància de can Cabiu? Vaja, <span> </span>si allò era carn de xoric!<span> </span>Més dura que es ferro! Cap sentiment ni un! Mira tu! No devia ser vera!”<strong></strong></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Avui convida en Joan Trena que va néixer el dia vint-i-cinc de gener i par tant té sa saliva beneïda com correspon a tot el qui ha nascut el dia de la conversió de Sant Pau, conta que un pic, devia tenir set o vuit anys son pare el va fer anar a ca Sa Viuda d’en Toni Maiol que l’havia picada un abeller a la pitrera. I ja me tens en Joan posant saliva a ses mames de sa Viuda... quina servitud!”<span> </span>En Toni de can Poloni aprofita que no ha de pagar i s’aixeca diguent: “Los invitados dan alegría y cuando se marchan, más todavía. Me´n vaig perquè he de començar un fogueró, si vol prendre, <span> </span>tenc un caramull de branques i herbatge. <span> </span>Ara tot és molt humit. Però duc una capsa d’aquestes pastilles de començar foc i l’hi posaré sencera, veuràs tu si prendrà o no!” En Toni s’ha deixat<span> </span>els cabells llargs i els du arreplegats amb una coa. Record que el padrí Climent, el ferrer de s’Arraval, <span> </span>sempre solia dir. “Desgraciat s’animal que du sa coa a n’es cap!” No li vaig voler cercar mai el sentit, però avui crec que li he trobat.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p>General2022-02-21T11:16:40ZjcmllonjaDe caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137135
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/berlin.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><span style="line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""><span style="font-size: x-large">De caminants, passejadors i <em>flâneurs</em></span><span style="font-size: 14pt"></span></span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"> </p><p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"> </p><p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"><span style="font-size: 14pt">Manuel Rodríguez Rivero al seu <em>Sillón de orejas</em> de <em>Babelia</em> es feia ressò de la munió de llibre que han aparegut sobre el caminar i les seves benaventurances. Per a esportistes, excursionistes, melancòlics, grassos... Centrats en la seva estètica, en les seves propietats sanadores, en la felicitat que procura, en la seva capacitat de propiciar el <em>mindfulness</em>, n’hi ha escrits per clàssics i per contemporanis. Des d’ <em>Elogi del caminar</em> de David Le Breton, <em>Caminar</em> d’ Erlin Kagge o <em>L’art del caminar</em> del monjo budista Thich Nhat Hanh, recentment traspassat.<span> </span>Un altre <em>Elogi del caminar</em> del neurocientífic Shane O’Mara (caminar aireja el cervell, trempa els muscles i ens fa més feliços) o <em>Filósofos de paseo</em> de Ramón del Castillo que analitza la versió del caminar i el pensar en gent con Nietzche, Adorno, Witggenstein, Sartre... El setembre del 2021 es publicava la versió catalana de<em> Caminar, una filosofia</em>, on Frédéric Gros ens convida a una activitat que no necessita aprenentatge, ni regles, ni tècnica, ni tan sols diners, només requereix una cosa: dues cames. Tot el demés és superflu. Gros <span style="background: #f0f6fb">intenta entendre la caminada com una experiència espiritual i fa servir grans figures per a les quals caminar era una disposició del pensament o una inspiració: Rimbaud i el desig de fugir, Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes per Königsberg.</span></span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"><span style="font-size: 14pt">Servidor més que un caminador som un <em>flâneur</em>. Silvia Colomé, a <em>La Vanguardia</em>, <span> </span>també ens recorda que recuperant l’essència de l’autèntic flâneur s’han publicat, <span> </span>la <em>Fisiologia del Flâneur</em> de Louis Huart, <em>El peatón de París</em> de Leon-Paul Fargue o <em>La passejada</em> de Robert Walser, i, en femení, <em>Flâneuse</em> de Lauren Elkin. <em>Flâneur</em> és una d'aqueixes paraules que es refereixen a un acte molt concret, passejar, badocar, però que evoquen coses molt més complexes: una manera de relacionar-se amb la realitat, la llibertat, la lleugeresa, la ciutat. <span>Al llarg dels anys, el <em>flâneur</em> va passar de figura literària a símbol cultural i a una manera de pensar el món. </span>L'ús del terme en francés indica l'origen parisenc d'una forma nova, diferent, d'experimentar la ciutat, moure's per ella amb l'atenció el més desperta possible a fi d'apreciar-la com una immensa acumulació de detalls, de matisos, de contrastos subtils, de petjades de diferents passats. Diu Luís Alemany que per a potenciar l'atenció és necessari que el <em>flâneur </em>estigui totalment desocupat: que passegi sense presses, sense rumb fix, sense destí o objectiu i que miri molt de prop el que li envolta. Baudelaire és el nom que apareix sempre que es parla de <em>flâneurs</em>, juntament a Walter Benjamin o<span> </span>Edgar Allan Poe. <em>Per al flâneur perfecte, per a l'espectador apassionat, és una alegria immensa instal·lar-se en el cor de la multitud, el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i de l'infinit. (Charles Baudelaire).</em></span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"><span style="font-size: 14pt">Els <em>flâneurs</em> som autèntics vagabunds moderns, semblants a un globus i al caprici de la pròpia curiositat mentre naveguem pel món. Caminem sense propòsit ni itinerari, passejant d'un lloc a un altre.<strong><span style="border: 1pt none windowtext; padding: 0cm"> </span></strong>Els <em>flâneurs</em> som observadors apassionats, amb mirada exigent, som capaços de veure coses que els altres no veuen. Recollim inspiració, imatges, pensaments, records i experiències. Persones com Henry David Thoreau, JK Rowling, Albert Einstein, Charles Darwin, Aristòtil, <span> </span>William Wordsworth, Thomas Jefferson, Virginia Woolf, Soren Kierkegaard, Sòcrates, Ludwig Van Beethoven, Lev Tolstoi, Leonard Cohen…eren flâneurs. <span> </span><em>Per a ells els rètols brillants i esmaltats dels negocis són almenys tan bons com una pintura a l'oli ho és per al burgès. Les parets són l'escriptori contra el qual pressiona els seus quaderns; els quioscs són les seves biblioteques i les terrasses dels cafès els balcons des dels quals mira la seva llar</em> <span>(Walter Benjamin).</span><em></em></span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; line-height: 23.5pt; background: white; vertical-align: baseline"><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span><span style="font-size: 14pt"></span></p><br /></div>General2022-02-16T17:50:16ZjcmllonjaJardins d'altri de gener Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137068
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Jardins d’altri de gener</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Els Jardins d’altri arrepleguen un poc d’ací, un poc d’allà, sense subjecte, ni predicat. «Quan pogué controlar el tic de les seves rialles, va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d’escoltar i posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven» (Aurèlia Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d’antimallorquinisme, però és, senzillament, el parlar destravat d’una nord-americana fent negocis a la Mallorca dels anys 50. I què me’n direu de l’aspecte d’un dels nostres tòtems reverencials? L’autor de l’incommensurable <em>Die Balearen</em>, l’arxiduc Lluís Salvador: «Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix.» Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que féu a Mallorca l’any 1911.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">«Qui perd els orígens, perd identitat», cantava Raimon (perd identitat, no «la identitat», matisava ell). Tot està amarat per la crisi galopant dels estats-nació contemporanis i la globalització (<em>libertè-égalité-fraternité</em> substituïdes per la <em>rentabilité</em>), que provoca una pèrdua de senyes d’identitat col·lectives que aboquen a la pèrdua de referents estables. Nosaltres, com a gats escaldats, de l’aigua tèbia hem de témer. De tota manera, com deia Orham Pamuk, premi Nobel turc: «No hi ha una sola definició del fet de ser turc. De la mateixa manera que no hi ha una sola forma de ser espanyol... Per a mi, com a escriptor, l’ànima d’un turc és la llengua». Sempre la llengua. «La meva pàtria és la meva llengua», digueren Borges i Günter Grass, del l’espanyol i l’alemany. Joan Maragall i Nadal Batle, del català.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">«Després de molts anys en què el món m’ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol.»(A. Camus) L’ obra d’Albert Camus està trufada del gust per aquest esport. Ja de nin, la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan «em fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d’una al·lota», i la de la felicitat: «No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi.» Afegeix Camus: «La noblesa de l’ofici d’escriptor rau en la resistència a l’opressió, i per tant en dir que sí a la soledat».<span> </span>Per tant a l’ofici d’escriptor se li ha de respondre amb les qualitats del bon lector, segons Nabokov:” imaginació, bona memòria, cert sentit artístic i un diccionari”.<strong></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Ja ho intuïa Montaigne : “Deixem-nos d’humilitats. Cada un parla segons les seves forces”. I per quan fan falta forces el que conta Marius Carol, segons ell “Jordi Pujol quan era president de la Generalitat es prenia un <em>speed </em>que consistia en dues aspirines, un cafè i una Coca-Cola. El resultat del còctel era immediat”. Quasi com una vacuna, per cert:<span> </span>“Viure sense Montaigne és com no vacunar-se” (Guillem Frontera). Es tracta com sempre de no confondre les coses. Ja ho deia José Mª Garcia “Butanito” parlant d’un periodista: “Mengano... confunde la entrevista con una felación”. Més clar aigua.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></p><br /></div>General2022-01-31T12:49:17ZjcmllonjaNínxols, brebatge i orgues
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137035
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0312%20petita.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Dalt del turó</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Nínxols, brebatge i orgues</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Una mèl·lera femella se menja els darrers lledons que queden a l’arbre, ara deuen ser ben dolços. Fa fred i hi ha rosades matineres. El caramull de llenya va minvant i la foganya fa la seva feina a les llargues nits. Com s’allarga i s’acursa la durada dels dies i de les nits? Per Nadal, una passa de gall. Per sant Esteve, una passa de llebre. Per l’any nou, una passa de bou. Pels Reis, una passa de vells. Per sant julià, una passa de ca. Per sant Antoni, una passa de dimoni. Per sant Sebastià, una passa de milà. Per santa Agnès, una hora més. Per la Candelera, una hora entera. Per sant Blai, una passa de cavall. Per sant Maties són iguals les nits i els dies. Sant Joan és el dia més gran. Per sant Pere el dia se fa enrere. Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc. Per sant Narcís de sis a sis. Per Tots Sants els dies són germans. Per Nadal una passa de gall... i així roden i roden les estacions.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Na Francinaina Cota me du una senalla de llimones. “Ara Climent encara reia. Anàrem, ja fa estona, <span> </span>a un restaurant una mica bo i amb les gambes mos tragueren un cassolí amb aigua i mitja llimona. Noltros hi sucàrem sa llimona i el mos beguérem ben sencer. A la taula de veïnat els feren el mateix, però no el se begueren, s’hi feren netes les mans. I noltros riu que te riu dels veïnats per la seva mala traça!<span> </span>Anys després vaig saber que les que anàvem errades érem nosaltres...però ja ho veus noltros mos ne rèiem dels qui ho havien fet bé. Que te pareix secretari...?”<span> </span>Passa madò Bet de son Alvaires. “Saps que hi va haver una gran brega quan se repartiren s’herència?” Diu na Francinaina,<span> </span>“No per ses tallades grosses, que hi estigueren d’acord, sinó pels tres ninxos. Na Bet volia els ninxos d’enmig,<span> </span>als de dalt, deia, hi feia massa sol i als de baix hi pujava s’ humitat d’enterra... “Però si tu no te’n temeràs” - li deien els dos germans-<span> </span>“seràs ben morta”. “Però fort i no et moguis va voler el d’en mig. Són una mica primitius, a jo que me cremin i que espargeixin les cendres davall sa llimonera... i si menges gambes ja ho saps.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Pas per davant una casa i sent parlar alemany. Uns estrangers han comprat can Joan dels Orgues. En Joan era una persona entranyable, excèntrica, quasi folla, deien que de massa estudiar el cap li trabucà. Mirava de passar per llocs estrets, se posava un bitllet de mil aferrat al front, dinava dues vegades, feia concerts amb una harmònica –uns orgues- que ja quasi havia esquinçada. “Loco, loco, loco!!! Li cridaven els nins i ell, quan tu els espantaves deia –“deixau-los anar, deixau-los, fer”. S’aturava momentàniament de la seva follia per saludar, per interessar-se per la salut d’un parent i llavors continuar tocant els orgues o passar per llocs inverossímilment estrets. Na Joana Covala hi envià el seu fill acabat de llicenciar en medicina. “Vés a veure que fa en Joan, l’he vist fer coses molt rares”. Entrà i demanà: “que no està bo en Joan?”<span> </span>I en Joan pegava bots per damunt el sofà. “ Bo i sa” , respongueren les seves dues germanes. Tenia una memòria extraordinària per recordar, per exemple, tots els sants del calendari. Va morir d’una pulmonia, diuen que perquè es va colgar al llit un dia de pluja sense eixugar-se i anava xop. El meu fill Julià, que ho havia sentit contar, després del bany exigia que li eixuguéssim bé els cabells, no fos cosa li passàs el mateix que a n’en Joan del Orgues. Al cel sia!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">En arribar a ca nostra salut els meus veïnats musulmans que me retornen tímidament el bon dia. Això és tota la relació que tenim. Deu ser impossible viure els uns amb els altres i no els uns al costat dels altres?<span> </span>Com si fóssim de suro i no de carn i os?<span> </span>O com oli i aigua?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">«Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar». Ben cert, no és veritat?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p><br /></div>General2022-01-17T10:58:01ZjcmllonjaRepensar-nos. Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/137017
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Repensar-nos</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Fa una temporada que el partit “Proposta per les Illes” ( el PI ) va de rota batuda, entre bregues internes i diversitat de pensament de com s’ha d’enfocar el mallorquinisme polític de centre dreta. Caldria que es posassin d’acord, és un espai polític important que, si desapareix aquest partit, o s’esmicola massa, serà ocupat per la dreta nacionalista-espanyola o el centre-dreta regionalista. Poc per la socialdemocràcia i encara menys per l’esquerra.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">No ha quallat a les illes un partit d’aquestes característiques després de la desfeta d’Unió Mallorquina, arrossegada per la corrupció de la seva principal lideresa Mª Aª Munar. La refundació, el PI, amb líders escindits del PP, més regionalistes, i el que quedava del partit ha mostrat els seus cruis, fruits dels personalismes, però també de la diferent visió política, més nacionalistes uns, molt més<span> </span>regionalistes-espanyolistes els altres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Des de la <em>realpolitik</em> cal dir que, amb mentalitat d’esquerra socialdemòcrata i esquerra-nacionalista, es veu amb paor el fet que aquest espai polític centrista, més o menys nacionalista, s’esmicoli en dos o tres partits, així, xapat, es perd <em>chance</em> electoral i la suma per construir una altra majoria progressista, un altres pacte de progrés, se’n va en orris.<span> </span>Per tant ens hauria d’interessar a tots els qui des de les files del progressisme no volem veure la dreta aliada amb l’extrema dreta governant aquest país nostre.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">És molt cert que el reflex de les votacions electorals, més a les generals que a les autonòmiques, però també a aquestes, és de cada pic més a les illes reflex de la situació general de l’estat. Quasi un calc. Amb petites excepcions, com és el cas d’el PI. La irrupció de l’extrema dreta de VOX i de la dreta extrema de Ciudadanos, n’és un bon exemple. Com ho és també la irrupció dels indignats de les places amb el sobrenom de Podemos, aglutinant comunistes i extrema esquerra.<span> </span>És aquest un espai també en disputa. Amb els esquerrans de MES, derivant entre el nacionalisme i el comunisme, el progressisme, el verdisme, el feminisme i el que sigui per no perdre vots per les bardisses. Tanmateix si es presenta Errejón o un partit estrictament verd, perdran el vots que es volen arreplegar, abandonant o maquillant el seu nacionalisme-independentisme.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">A més </span><span style="font-size: 14pt">—</span><span style="font-size: 14pt">o a part— de les administracions públiques: ¿Qui comandava a les illes i qui comanda ara? Dels poderosos senyors de possessió, alguns dels quals nobles de segona, a la «nova burgesia» que havien de conformar els hotelers. En unes illes que no tengueren revolució industrial —ni la Il·lustració hi féu llum, malgrat els «Amigos del País», hem de ser francs— ara hi havien ascendit uns nous aristòcrates del ciment, <span> </span>la urbanització i l’hoteleria, unes desenes de personatges, que no han mirat gaire d’autobeneir socialment el seu poder, que en tenen. Les elits de poder, del poder fàctic, i no tan fàctic. Però qui comanda ara a les administracions públiques són els representants de les classes mitjanes i obreres que han aparegut aquests darrers cinquanta anys.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"><span> </span>A Catalunya els fets recents han obligat a fer revisió del catalanisme polític i a València també, per molt distorsionada que es faci la del valencianisme, una altra realitat és contumaç. Com s’hauria de llegir avui un país com el nostre? On situar ecotaxes, territori, turisme i medi ambient, <span> </span>estrangers residents, immigrants, globalització, «Nuevas Mallorcas» i les noves burgesies emergents i descendents? Els mallorquins, <span> </span>els antics i els nous, com hem canviat? Els qui parlam la variant mallorquina del català, els qui viuen i treballen a Mallorca, els qui manifesten la voluntat de ser mallorquins a la seva manera? I la nació, el territori de referència? Un ciberpaís? I el mallorquinisme o el balearisme polítics? </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">El cas de la discussió interna del PI fa que de tant en tant es <span> </span>remoguin els fangs que ens obliguen a repensar-nos. <span> </span>I reafirmar-nos. O no.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p>General2022-01-10T11:16:38ZjcmllonjaConfinament, ventositat, presó
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136935
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/tempesta_biel_perello.jpg" border="0" /></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Confinament, ventositat, presó</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">He d’enterrar un moix i una rata morts<span> </span>i el que queda d’un colom que els moixos han deixat fet un pelleringo... pens que tenir esment del corral du aquests funeralets. Baix del turó cap a la vila i trob en Xisco Morcadins. “On vas?” Li dic. “A ses gallines. No sabies que durant es confinament sa Guàrdia Civil m'aturà?”<span> </span>“Dónde va?”. “A dar de comer a mis gallinas”. “A ver, a ver...” “i me miraven dins es cotxo un poal que duia amb peladures, trossos de pa... això que ara se diu 'orgànic' per tirar a n'es poal des<span> </span>fems. Un dels guàrdies civils me demanà: “Pero ¿Que les da de comer? ¿Basura?”. “Aquell agent de s'autoritat no sabia de que s'alimentaven ses gallinetes i jo me vaig estimar més no respondre, tanmateix, no n'haguessin tret aguller”. “S’ha mort madò Joanaina Xarreca” me diu abans de partir. La record molt bé, sempre darrera els visillos, era una dona que tenia l’habilitat de fer ganxet, resar el rosari i mirar s’Hola, tot al mateix temps!</span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><span style="font-size: 14pt">Vaig fins al cassino a prendre un cafetó i em trob amb en Xisco “Bruscató” i m’assec amb ell, ha sortit de la presó fa poc, una qüestió de doblers... Du un anorak amb un brodat del golf de Bendinat, calçons vaqueros, ulls entre grisos i cels, barba, cabells rossos curts. És a punt de què l’informin del tercer grau, només haurà d’anar a dormir a la presó uns dies, i està com un flam, perquè a mesura que passa el temps pitjor ho viu. Es veu que té xerrera, sobre els voluntaris de religions diverses que hi van a fer feina per millorar les condicions de vida dels presos, i fan nosa als funcionaris. La monotonia de la vida presidiària, el mal ‘rollo’ de pensament, tot i que físicament està bé. “La presó té les parets altes no perquè no fugin els de dins sinó perquè els de fora no vegin el que passa”- , ara és al departament d’ ingressos. Ell no es considera un delinqüent -un que estava pensant amb antel·lació un crim- sinó algú que va tenir un accident, que tres o quatre circumstàncies –la política, el crèdit, el mercat, aquella persona, l’estat financer... Se’n va i entra en Perico Serra que me diu fluixet: “Jo també m’he fet delinqüent”. “Tu! Au ves!” “M’he fet contrabandista de garroves ... les m’han arribat a pagar a un euro i mig el quilo...” <span> </span>En Perico va tenir una accident i després de molt de redolar per diferents metges va poder cobrar sa paga de retirat... i ara fa estraperlo amb garroves, que és ver que han anat aferrapilla.<span> </span>Vaja, vaja...pens.<span> </span>Sense voler fa un pet i s’excusa: “M'ha sortit una ventositat!” “Uep, que has tornat de fi! Això abans se deia he fet un pet!”. “No! Fa més educat” me contesta “és com a s'alga que ara li diuen Posidònia!”</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Dos externs se barallen en el tasser del bar i un, el més fort, pega a l’altre amb sa mà morta, i se veu que li fa mal, “T'arrabassaré tots es botons de sa camia!!” li diu al pobre al·lot que reb i que va ben abeurat... Pens que això al poble també devia passar abans, però ara veig que passa més sovint. “Els <span> </span>pos terra de diatomees i purina d’ortigues...” sent que me diu en Perico que ara presumeix de que al que sembra no ho esquitxa amb res químic.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Tenc per mi que ja és hora de partir, entre la brega i la xerrameca del meu contertulià, trob que ja en tenc prou. A més fa fred i es a punt de ploure i tenc una canal a ca nostra que no va massa bé. Pas per davant la coa que hi ha al forn i només sent xerrar en foraster. Quins canvis a la petita vila! Pens amb la cançó de Quimi Portet,<em> Homes i dones del cap dret: </em></span><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", "serif"">"...sota una col, canta el poeta: / Des d'una àrea de servei, / la meva terra és com un parrac grapejat; / un país vençut pel davant i pel darrera; / d' atrotinada dignitat."</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> Els horabaixes tan curts me deprimeixen.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p>General2021-12-22T11:37:19ZjcmllonjaJardins d'altri hivernals Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136911
<p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></p><p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"> </p><p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><span style="font-size: 14pt; color: #222222">Jardins d’altri hivernals</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">Els jardins d’altri tresquen dins el que diuen que diuen que han dit... un poc desordenats. Paul Claudel: “L'ordre és el plaer de la raó i el desordre la delícia de la imaginació”. Amb aquesta cita no tenc perquè penedir-me’n i a més com diu sempre James Bond: “Penedir-se no és professional!” De totes les maneres sempre pens en la fatuïtat de les cites. Som tot el contrari del que deia Truman Capote, <span> </span>que </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">es feu aquest autoretrat: "Faig, més o manco, l'alçada d'una escopeta i som igual d'estrepitós. Som alcohòlic. Som drogoaddicte. Som homosexual. Som un geni". <span> </span>Bé... deixarem estar aquest viarany.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">"Al principi de la revolta s'ha d’assassinar: abatre un europeu és matar dos ocells d'un tret, suprimir a la vegada un opressor d'un oprimit: queden un home mort i un home lliure; el supervivent sent per primera vegada davall els seus peus el sòl de la nació". Diu això Jean-Paul Sartre al seu prefaci a <em>Els condemnats de la terra</em> de Frantz Fanon. Llegit ara, el text és de 1961, fa seixanta anys, és ferest. Diuen que el ministre de l'interior el va voler empresonar i el president de la República, que era el General De Gaulle quan ho va saber, li va dir: "No s'empresona a Voltaire". En el mateix camí de la reflexió sobre el que deia Sartre, diu el cantautor <span style="background: white">Sisa: “Crec que la rancúnia i l'odi són els dos grans motors de la vida, molt més que l'amor. Jo procur fugir d'aquest esquema, perquè odiar cansa molt, és pesadíssim”.</span></span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><span style="font-size: 14pt; background: white; color: #222222">Fugir de l’odi i anar cap a l’amor, però... </span><span style="font-size: 14pt; color: #212121">llegesc a una entrevista a Michel Houellebecq a <em>The Paris Review:</em> "Ja no existeix l'amor?” li demanen, “Aquesta és la qüestió” respon,<span> </span>“la idea materialista de que estam tot sols, vivim tot sols i morim tot sols. Això no és molt compatible amb l'amor". Diuen que de l’amor a l’odi hi va un no res, molt poca diferència. Com la d’aquell estudiant que li demanaren quina era la </span><span style="font-size: 14pt; color: #222222">diferència entre enologia i etnologia? I respongué: una “t”. Poca cosa. No sé si refiar-se de Houellebecq és molt sa. Deia B. Brecht: “Perquè no em fio d'ell, som amics”. O, <span> </span>P. Valéry: “La bêtise n'est pas mon fort” (L’estupidesa no és el meu fort).</span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><span style="font-size: 14pt; color: #222222">Conten que circulava per l’entorn de Joe Biden, el president dels Estat Units, aquest acudit: “Quin és el país on no hi ha cops d'estat? Resposta: Els Estats Units. Per què? Perquè és l'únic país on no hi ha ambaixades dels Estats Units”. Un país tan ric. Scott Fitzgerald: “Els que són molt rics no són com tu o com jo. Són molt avorrits”. Amb el president Trump això dels cops d’estat al seu país s’hauria de matisar. És ver que s’ha de tenir la ment oberta però s’ha de vigilar que no et caigui el cervell en terra.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">Per desembafar, un poc del poeta de Sarrià,<span> </span></span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">J.V. Foix: " I en cloure els ulls per contemplar el paisatge <span> </span>/ de la mort carnal, / abandon en els glaços el bagatge <span> </span>/ del país natal".</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p>General2021-12-17T12:07:26ZjcmllonjaBurgesia turística? Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136854
<p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/foto%20aeria%20cap%20formentor.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Burgesia turística?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Demanar-se si el turisme ha format una burgesia turística com a classe dirigent o dominant, o no, me sembla ja un poc recurrent. Però veure a la llista Forbes que els més rics de les Illes són els hotelers, tret dels dos Vergues, o la lectura que he de fer del llibre <em>Mi Vida</em> de Gabriel Escarrer Julià m’ha reverdit la cosa. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Hi ha la creença popular de que els nostres hotelers són uns ploramiques que dipositen els seus guanys en inversions exteriors després d’haver-se’n aprofitat de tot el que els donen les illes Balears. I ells ho saben. I els sap greu. Perquè, diuen, gràcies al seu coratge i al seu primer maridatge amb els tour-operators posaren en marxa una indústria, la turística, com mai havia tengut les illes. I de retruc crearen llocs de feina i aconseguiren que unes illes pobres passassin a ser riques i, que no només inverteixen a fora, sinó que renoven les seves estructures illenques, les que encara no s’han venut als fons internacionals d’inversió. I a més ara, que amb el turisme residencial, <span> </span>moltíssims d’illencs també en treuen un bon suc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">És ben cert que els elements socials que han participat en els booms turístics a les illes són diversos: administració, empresaris, treballadors... Es però el camp del comportament empresarial qui en molts moments ha demanat el protagonisme, i,<span> </span>en altres, ha amagat la cara. Un altre dels<span> </span>aspectes interessants d'aquesta problemàtica és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia "nova", una burgesia que tendria el paper que tengueren les burgesies del segle XIX i principis del XX. Aquesta mena d’ elite havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística", s'hauria<span> </span>hagut de formar<span> </span>amb molt poc temps i, per tant, no es sap molt bé si ha assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i té consciència del seu paper social.<span> </span>Ha esborrat, però, botifarres, terratinents i comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Els empresaris però no volen suportar tot el pes del<span> </span>model turístic, adduint que no ho saberen fer d’altra manera o, principalment, la poca implicació de l’administració en no ordenar el creixement ja que aquesta ho va fer molt tardanament. Segons Josep Melià, les pautes d’acció i de valors poc assimilats s’han concretat en una classe que tendria més a veure amb els paradigmes dels nou rics, sense història i sense arrels, que funcionaven com un sindicat de pidolaires que no dubtava en “cremar” el territori i en col·locar a fora els excedents. Tal vegada és molt reduccionista, ho sé. Hi ha qui es manté a l’expectativa de com ho fan les anomenades segones o terceres generacions, molt condicionades, encara, per les primeres, dubtant entre ser la classe dominant o la classe dirigent, entre el poder fàctic tradicional i l’evolució d’una moderna societat de serveis.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">El pas èpic de l’expansió hotelera mallorquina per mig món ja té la seva hagiografia: <em>Los visionarios del Caribe</em>. Els Barceló, Escarrer, Hidalgo, Riu,<span> </span>Fluxà, Matutes, Piñero i darrere ells molts d’altres. Alguns per la Cuba castrista. Aquests fets donen bé la talla del pas dels hotelers dels anys seixanta, sotmesos als <span>tour-</span>operadors, a una nova classe empresarial, emprenedora i globalitzada. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Els empresaris turístics s’expandiren per mig món exportant el seu savoir-faire. Aquesta “burgesia” ¿S’han dedicat a exportar el model i a convertir-se en cadena internacional més que en preocupar-se d’influir en la societat balear, tret d’uns possibles torcebraços amb un govern de progrés d’abans,<span> </span>no amb el d’ara?<span> </span>Crec que no els fa falta ser classe dirigents, sí però que creuen que se’ls deu un millor reconeixement social.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> I més ara que fan responsabilitat social corporativa, o paguen càtedres a la UIB, o ajuden al Tercer Món, o pregonen l’economia circular, o redueixen la petjada de CO2... Per què els fa falta ser si els va tan bé?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p>General2021-12-02T17:16:14ZjcmllonjaGrills, solls i cocarrois
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136823
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/CD4850%20goldbeg%20bo.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Grills, solls i cocarrois</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Un parell de grills resistents, quatre lladrucs de cans llunyans, una tropa de galls que canten i se contesten, dos o tres sebel·lins que pareix que se queixen i el contrapunt dels trons dels caçadors són els sons que m'acompanyen en clarejar el dia mirant la boira per damunt el pla de ses Veles. Des de la finestra veig la casa de Can Bescoi. Havia sentit contar que abans quan hi havia un contenciós, una brega, un dels dos bàndols feia una 'enramada de merda' que consistia en embrutar el portal de l'altre casa amb excrements. A l'amo en Joan Bescoi n’hi feren una per qüestions de caça furtiva. Ho feu net i vetlà, dia rere dia, fins que afinà el que li duia tan olorós regal una altra vegada. A l'esquitxador merder el va fer de trobar en Bescoi i li va dir: “Ahir a les quatre de sa nit te tenia encanonat” No hi va tornar haver enramades de merda: Pus! Se va haver acabat! Ho trob molt mediterrani això: sicilià.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Passa en Jaume Forcadell que se feu mal a un peu i li feren un estol de proves i el donaren per inútil... “Encara te fa mal?” li deman,”Sí, però si amoll un parell de vatues, vatua el món!, vatuadell!!, vatuacristo!!!, no lleven es mal, però ho pareix!” “Per un còlic miserere no sé si serviria aquest remei!” li replic.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Al cassino n'Andreu de Palauva feia el que ell en deia Sociologia de les solls de porcs, segons les solls, la rellevància social, però no pensava, crec, en els que havien de fer netes ses basses, amb una forca, perquè lo que agafassin no fes suc, cap a dins el carro o el tractor... era una feina feixuga i bruta, poca gent la volia fer, ell, però continuava amb la seva Teoria de la Soll, com a mesura de l'economia pagesa d'un temps. Entra en Joan Coscorrí, a n'en Joan li digueren per escrit que li posarien un pal d’electricitat dins un bocí seu. A ell no li va parèixer bé i els ho anà a dir. Estira i amolla, estira i amolla... arribaren a un acord: no el posarien al mig del bocí. Però arribat el dia es troba el 'poste' ben enmig. Ja no va anar a discutir. Agafa la motoserra i ras! ras! El talla de ben avall. Els operaris, quan ho trobaren, prepotents, li tornaren a clavar. I en Joan ras! ras! El va tornar a serrar. Quan hi tornaren li posaren ben a la vorera. Idò! Que te pareix secretari? </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Pas per davant sa posada de Can Borga. Ara és de l'amo en Toni, casat amb madò Maria Sossega. És ver que sa seva dona és un poc bleda. I sembla que fou per això que l'amo en Toni de can Borga tornà a la casa de putes. En sortir se topà amb un company: “Com ha anat?” “Bé, li diu. N'he llogat una que la me xupava com un vadellet xupa sa mamella de sa mare” I amb això, senten una veu que diu: “Mon pare? Que feis per aquí?” I ell contesta: “Fill meu... i ara no trobes que per cinquanta euros no fa falta molestar ta mare?” El fill no sabé respondre i se n'anaren plegats cap a ca seva.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">M'atur al forn a comprar cocarrois, són excel·lents. La fornera vella que seu a una cadireta just sullà, me diu: “Climent a tu que t'interessen coses des poble, no saps que li va passar a n'en Toni Basso? Idò sa sogra li feia cocarrois i ell sempre, però sempre, li deia: “Heu de posar més panses a n'es cocarrois!” I ho repetia sempre que en menjava, fins que un dia, emprenyada la pobra dona n'hi feu un tot ple de panses, ni verdura ni un cap de porc, només panses. No s'ha sabut mai que va dir en Toni. Que te pareix?”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Me’n torn per amunt i me trob una allau de gent que no conec, nouvinguts a la petita vila, que no em saluden. Entr dins la casa i vaig fins a la cuina. Sent els cops que peguen les mosques, escarabats voladors i borinos diversos quan topen amb el vidre del finestral del corral; no patesc, tots tornen a partir, un poc estormiats, supòs.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p><br /></div>General2021-11-24T19:37:00ZjcmllonjaGUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136776
<p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mallorca%20juan%20de%20aguirre.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Guillem Frontera, paisatge i societat</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">No fa falta dir, o sí, <span> </span>que Guillem Frontera és un dels gegants de la nostra Literatura, un homenot de les lletres i de la intervenció social. Les seves opinions són respectades i les seves obres llegides per una munió de gent. Ara s’estan<span> </span>duent a terme unes sessions d’estudi i de reconeixement a la generació d’escriptors dels anys 70, <em>La narrativa dels 70. Gir de guió en la literatura a Mallorca</em>. <span> </span>I dins aquest cicle, avui divendres i demà dissabte, <span> </span>unes jornades monogràfiques dedicades a Guillem Frontera que ha fet setanta cinc anys i és a la plenitud de la seva creativitat.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Ja no hi ha cap dubte que la literatura és també una eina que usen altres ciències per a interpretar els seus quefers, també la geografia. La lectura de <em>Els Carnissers</em> (1968), la seva primera novel·la, tengué per a un servidor un impacte que em desvetllà com de clares són les mirades dels escriptors sobre la societat. No només això,<span> </span>el fet que Frontera sigui natural d’un poble del Pla de Mallorca, Ariany, com servidor ho és de Sant Joan, també del Pla, m’ha donat la mesura de la descripció del territori, i amb ell, <span> </span>el paisatge, sobretot d’aquest redol de Mallorca. </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">M’ha interessat sempre com ha treballat el paisatges a les seves novel·les. Diu Frontera<em>: “</em><span style="background: white">Les persones tenim la capacitat de convertir el paisatge en experiència i en història, per un procés d'identificació amb les empremtes que hi ha deixat l'home o amb les raons per les quals no s'hi ha establert o l'ha abandonat.”<em> </em></span>L’origen del concepte de paisatge té un estret lligam amb la pintura.<em><span style="background: white"> </span></em>Diu a <em>País i paisatge</em>, que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte. </span></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">“M’agraden els turons i les bardisses, el silenci subratllat del picarols de les garrigues, el temps immòbil coronant la suor d’aquests camps de blat prim que ara recordo. El fred i la boira, les gelades, l’ordi estufat, els albons florits, l’antiga veu que forada la pallussa d’una era. Les figueres de moro, les alzines... tot això tan llunyà que no recuperaré ja mai més” </span></em><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Guillem Frontera nasqué i visqué de jove, i ara hi roman, a Ariany <span> </span>i vegé la transformació social i territorial<span> </span>provocada pel<span> </span>turisme, el naixement d’una classe mitja, la pujada paulatina al poder de la nova classe dominant dels hotelers i constructors, la immigració dels treballadors peninsulars, el contacte i el canvi social de tota la població de les illes: de la que es resistia al canvi i de la que s’hi adaptava. A <em>La mort i la pluja (2007),</em> Ariany és transformat, literàriament,<span> </span>en Alànaria . <em>“El paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa.”</em></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Les reflexions socials implícites en la seva trama novel·lística són evidents i el contrapunt del paisatge apareix molt sovint com un ritme sincopat que il·lumina o enfosqueix. <span style="background: white">Aquella Mallorca rural va ser esmicolada pels successius booms turístics, aquest canvi serà una constant en l’obra literària i periodística de Frontera, des del seu pas pel seminari franciscà de la Porciúncula, al descobriment de la seva vocació literària en català. Començà com a poeta però molt aviat passà a la novel·la i amb vint-i-tres anys escriu <em>Els carnissers</em> (“Vaig cercar la manera de contar un canvi històric que estava vivint i que tenia ganes de contar”). El salt a Barcelona el 1970 tengué per a ell una influència i una sèrie de contactes i vivències que li serviren per donar el pas per ser un autor més vivencial i per tocar el món editorial, del periodisme i l’adaptació televisiva. La faceta d’editor al costat de Pere Serra i després a <em>Ensiola,</em> caracteritzen una de les seves dèries juntament amb el discurs i l’afició a l’art.</span></span></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background: white; font-family: "Times New Roman", "serif"">La ruta dels cangurs</span></em><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background: white; font-family: "Times New Roman", "serif""> (1979<em>), Una dolça tardor</em> (1983), <em>Un cor massa madur</em> (1993), <em>L’adéu al mestre</em> (2013), <span> </span><em>Sicília sense morts</em> (2015) <span> </span>coagulen una visió desencantada de Mallorca, dels governants i dels empresaris sense cultura i sense sentit de la tradició, retrata els especuladors, els hotelers, el món de la corrupció ja sigui des de una novel·la negra o com a <em>La vida dels cossos </em>(2019) on hi apareixen amb la seva magnífica vitalitat la Barcelona de la Transició, el Madrid de les darreries del franquisme o la Mallorca de l’inici del vertigen turístic. </span><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">“Vull que el lector sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre determinades qüestions que jo vaig proposant. Encara que no cregui que els mallorquins, com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el per què d’aquesta mort”. <span style="background: white">Tot això tenint temps per escriure a la premsa o publicar un llibre d’aforismes (<em>Bombolles de sabó</em>, 2006) o conversar amb Pere Antoni Pons amb el magnífic retrat que li feu a <em>Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta (2017)</em>, un subtítol que agafa a la perfecció les obsessions de Frontera: el frenesí per la captació del canvi.</span></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Ara li dediquen una atenció que sols reben els grans. Els qui deixen petjada.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p>General2021-11-12T12:18:15ZjcmllonjaFigues, moros, ciclistes, ciurons i un 'moticultor'
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136646
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/gallo.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span>Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Figues, moros, ciclistes, ciurons i un ‘moticultor’</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><em><span>Climent<span> </span>Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Faig una visita a les figueres que sembrà mon pare</span></strong><span> i n’agaf un paneret, bordissot i coll de dama blanques. Davall sa figuera ja en menj sentint aquella olor que fan les figueres en s’estiu.<span> </span>En tornar-m’en me saluda l’amo en Tòfol. L’amo en Tòfol Nialer va saber que havien posat una casa de putes al poble de veïnat, que és més grandet, més capital, i va decidir anar-hi. Li donaren les senyes i s’hi presentà en el mateix moment que treien un bubul, un taüt, amb un mort de la casa aquella. Voltà en rodó i decidí que ja ho provaria un altre dia. M’atur a conversar amb ell, bon contador d’històries. “Jo,<span> </span>Climent, tenia un cavallet, una ego,<span> </span>que no creia, i no hi havia manera. Ho vaig comentar a n’es ferrer Brull que ferrava animals de pota i me va dir: ‘Jo vendré!’ Un dia s’entrega i se’n va cap a s’ego i se posa a xerrar-li, però sense más ni menos comença a pegar-li un estol de galtades per sa cara, però fortes, fortes! En haver passat una estona li torna a xerrar un poc i s’acosta i me diu: ‘Ja està’. Tu! Voldràs creure que ara creu, però creu de bon de veres... Pareix un miracle i no ho és: devia se un poc bruixot en Brull!”</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Torn a peu pel camí des Rafal</span></strong><span> transitat per gent que camina i fa salut, no passen carros com abans, ni pagesos a peu, ho coment a n’en Sebastià Monjo i me diu: Idò, que te pensaves? Ahir vaig anar a s’hort d’en Ribes i<span> </span>no vaig veure cap cristià que fes feina amb aquella calorada, tot eren moros. Haurem de mester molta gent, els mallorquins han tornat molt triats i molt esquitarells amb segons quines feines! Té una mala ferida aquest problema... i ja saps que en diuen de les ferides: ‘Metge piadòs, nafra pudenta’”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>M’atur al cassino i al tasser hi ha un fill del sen Gori Bronder.</span></strong><span> Mon pare me contava que un dia que el senyor rector bevia una cervesseta li va dir al sen Bronder: “Gori, i no me vens a veure mai per devers l’església i, en canvi, vens molt a veure sa madona d’es cassino” En Bronder no s’ho pensà dues vegades: “Don Bartomeu, aquí pag i me donem beure i a l’església pagam i només beu vostè. Tanta sort, però, que llavors vostè escura!”. M’assec a defora i veig que se comencen a congregar ciclistes de dues castes davant l’església,<span> </span>és dissabte dematí, dels qui van per dins la garriga i dels qui van per la carretera, els dos grups però saben bé on s’han d’aturar per berenar...</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Passa en Colau Retort</span></strong><span> i l’escomet: “Te vull donar es condol, m’han dit que sa tia Maciana era morta. I que tenia?” I en Colau que és molt irresponsable me contesta: “Que tenia? Res. Dos quartons per devers es Rafal i res pus. Això tenia!”<span> </span>“Vaja!” li dic jo. Se seu a la taula en Bernadí<span> </span>des Moticultor, sempre ha estat un poc intel·lectual i contracultural:<span> </span>“Vaig anar a ses Torrres d’Ariany, i, per molt escèptics que siguem, és difícil veure com mos comportam a un buffet lliure d’un restaurant o d’un hotel i seguir pensant que els humans podem governar-nos a nosaltres mateixos”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>M’aixec i enfil la costa que me durà a ca nostra dalt del turó</span></strong><span>, mentre passava en Pep Colaua amb dues cadires i una màquina de cosir, mos va fer a saber que es feia el repartiment de l’herència de na Francisca Colaua. Eren, a repartir, devuit nebots, sa fillola i també, una part per l’església, total vint parts.<span> </span>“T’he vist assegut amb en Bernadí, saps perquè li diuen des Moticultor?” Me demana en Joan Praxedis. “ Idò, ell sempre ha estat d’idees rares, en<span> </span>Bernadí va conèixer sa dona ‘moticultant’”, “Què?” li deman. “Sí, moticultava en pèl un dia, ben desnu, només amb avarques, i sa que seria sa seva dona el mirava i se’n va enamorar”<span> </span>Llavors ho vaig entendre:<span> </span>de “Moticultor” ve “moticultar” com devia haver suposat. No li vaig demanà si s’enamorà d’ell, del seu pelleringo o del seu motocultor.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>S’amitger de Son Gobelles ha deixat una garba de ciurons</span></strong><span> a ca nostra. “Han deixat això” me diu el meu fill gran, que engronsa el seu fill petit, el meu nét. “Això?” Li dic. “Això són ciurons! A ca nostra se’n<span> </span>sembrava cada any una quarterada, ho has sentit bé? Una quarterada de ciurons. I fa mal collir-los! Fa molta vessa!<span> </span>Idò mumare ho sabia endegar. Saps que els ciurons s’han de collir de matinada, idò convidava una tracalada de gent,<span> </span>i lo que havia de ser una purga per noltros se convertia en una festa i tot a canvi d’un bon pa en sobrassada amb un tassó de vi. En sabia mumare, molt, en sabia!”</span></p><br /></div>General2021-10-06T11:33:18ZjcmllonjaJardins d'altri amb aforismes Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136595
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cabeza%20indimedia%20org.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><em><span>Jardins d’altri</span></em><span> amb aforismes</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Són els <em>Jardins d’altri</em> captures desordenades d’opinions o, en aquest cas, d’aforismes d’altres. Com un rapinyaire sense zel. Vegin per començar el que diu Plini, el Vell : <em>Solum certum nihil est certi et homine nihil miserius aut superbiu</em><span> </span>(L’única certitud és que no hi ha res de cert i res hi ha més miserable o superb que l’home). Exemple d’aquesta supèrbia el dona E. Hemingway:<span> </span>“Vivim aquest vida com si en duguéssim una altra dins la maleta”. Malgrat ens adverteix Thoreau: “Com si poguéssim matar el temps sense ferir l’eternitat”. L’eternitat és molt lluny però un es va fent gran com Keith Richard ( component de The Rolling Stone): “Tenir sexe a la meva edat -77 anys- és molt més excitant, mai saps si tendràs un orgasme o un infart”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Me top, en un diari, amb la dita de Jesús Fueyo (sinistre intel·lectual (?) de Falange en temps de Franco): “Yo ministro, aunque sea de Marina”. A la que ha de seguir el que diu Quevedo: “Quien recibe lo que no merece / pocas veces lo agradece”.<span> </span>O<span> </span>Albert Camus: “L’estupidesa insisteix sempre”. I sobretot tenir en compte a Umberto Eco: “Temeu als profetes i a aquells disposats a morir per la veritat, ja que en general faran morir a molts d’altres amb ells, sovint abans que ells, moltes vegades en lloc d’ells”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>En aquesta pandèmia que sofrim del Covid-19 hem vist un enaltiment, merescut, de la ciència que ens ha proveït de vaccins en un temps récord. Diu Juli Verne: “La ciència es composta d’errors, que al seu torn són les passes cap a la veritat”. O James Joyce: “Els errors són les portes dels descobriments”. També hem hagut de conviure amb els negacionistes als que caldria dir-los com B. Brecht: <span> </span>“L’ambició de la ciència no és obrir la porta del saber infinit, sinó el de posar límit a l’error infinit”. </span></p> <p class="MsoNormal"><span>Per tot això: “Cal tenir cura amb els mesquins que tractem massa. En tractar-los ens anem fent a la seva mida i podem prendre mal” diu<span> </span>Xavier Rubert de Ventòs qui també ens adverteix de que “La píndola va aportar el que cap reivindicació no havia aconseguit. La tècnica té raons que el cor pascalià no coneix”.<span> </span>Deu ser per això que Valentí Puig creu que “Ha fet més per la igualtat de la dona la rentadora automàtica que Simone de Beauvoir” (<em>Dioses de época</em>, 2021).</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Per acabar aquest furt dels altres, algunes píndoles del Glossari d’Erik Jarosinski. Angoixa: Por al desconegut; Depressió: Por al conegut; Emoticó: Símbol que expressa una emoció que ja no sabem expressar en forma d’una cara que ja no soportam; Hegel: Un filòsof que com millor l’entens és sense haver-lo llegit mai;<span> </span>Matrimoni: un sindicat de deus ànimes. En vaga;<span> </span>Psicoanàlis: Fumar-te el puro de ton pare. En el divà de ta mare;<span> </span>Veritat: Una cançó d’amor alemana cantada per un mariner rus borratxo; Vida: La principal causa de<span> </span>mort.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Però sobretot no oblidem que: “Les mentides més cruels solin dir-se sovint en silenci” (Robert L. Stevenson). </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span>Climent Picornell</span></p><br /></div>General2021-09-22T12:28:33ZjcmllonjaCorbs, cendres, banyes i donardes
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136425
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/FONSMAX%202.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Corbs, cendres, banyes i donardes</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> CLIMENT PICORNELL </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Faig la passejada abans que la calor encalenteixi les foranes del petit poble</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Una guarda de corbs se passeja per dins el rostoll després d'una bona ploguda d'estiu. Amb el cap van com a saludant envant i enrere amb les seves plomes ben lluentes. Se sent l'olor forta de la terra banyada. Cant la cançó: “Tirurit com plou / el vent se refresca / matarem el gall / torrarem sa cresta”. Dos infants donen patatilles a tres cabretes que treuen la llengua pel filferro esperant el confit. Un diu a l'altre: “Me pareix que li agraden més els meus palitos!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pas per davant can Pep Masseno de qui conten que li pegà un atac de ronyons</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i tenia tant de mal que sortí al corral i se va jaure damunt sa banqueta de matar el porc. Quan va arribar el metge el trobà allà damunt i va dir: “Vaja! Aquest homo ja està preparat pes sacrifici!” Fins i tot el malalt va riure. A més ara la casa va capgirada, la nina se casa embarassada i a la família tot és plor i desconhort, quina desgràcia. El padrí vell en canvi no ho veu així, li comenta a la seva filla, la mare de la prenyada: “has de pensar que si una ovella va plena i la vens amb el menet dedins, val més; ho hauries de mirar així!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">A mitjan dematí toca anar al cementeri.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Agaf l'urna amb les cendres de la meva sogra, encara calentes. L'hem de soterrar devora el seu homo. Les remen un poc i em venen rampellades d'ella, fent les verdures sofregides, uns dels seus plats estrella, enviant-me on no hi plou, ella: generosa i geniüda, neguitosa per arribar d'hora a l'església i passar el rosari davant davant, seca però simpàtica a la seva manera... lluny del personatge en que s'havia convertit poc abans de morir xerrant sense sentit, cantant a totes hores cançons de l'antigor i de l'església i més aquests darrers dies abans de morir, ja ben retuda. Remen un poc més i surt la madona que feia coques a totes hores per regalar, surt la seva adoració pen Messi i el Barça, “els nostros”... Ei!! Me diuen... que l'hem d'entrar a la tomba.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Horabaixenc baix fins al cassino i convers amb en Pep Banyers</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que treu el discurs dels mallorquins desconfiats, de la gentada externa que s'ha assentat a la vila, dels moros que compren, no que lloguen, ara ja compren cases, i les cases de veïnat se devaluen pels nous inquilinos que han comprat, “ara tot està com aturat, molta gent no gasta ni surt mai del seu redol, si noltros haguéssim fet lo mateix estaríem tapats de doblers”. En Toni Muscler conta que el veïnat li ha eixermat tots els romeguers i els hi ha tirat dins lo seu. “Sense dir ni una paraula, amb la pala del tractor els hi he duit tots davant el seu portell, hi podien començar un fogueró de matances! No crec que puguin entrar a ca seva!”<span> </span>Passàvem revista a les diferents cases de pensament, ioga, meditació i altres coses similars que hi ha al municipi, per foravila. A una, de vegades, hi ha més de trenta cotxes, a una altra hi han posat tipis -aquelles tendes dels indis de nordamèrica-,<span> </span>a una altra hi han anat a mirar i els veuen a tots dins una sala amb parquet que estan com agenollats en silenci, a l'altre surten de nit i pareix que parlen amb el firmament... “Deuen adorar deus estranys!” Diu un que és llicenciat.<span> </span>“Ca barret! Tot entretén...” respon el sen Gori Magosta “l'església és buida i aquesta gent cerca na Maria per sa cuina. Ja ho val!”.<span> </span>Passa en Miquel Fibló i en veure'l el sen Mangosta conta:<span> </span>“en Miquel i la seva dona ja eren majorets i se varen separar. Un dia la seva exdona el cridà per si volia dur al seu company actual a l'hospital, que no tenia ningú i no estava bé. Ell, en Miquel, que encara se sent ferit li respon: “Jo, ses banyes les puc dur, ara, es bou sencer no, de cap manera!”. Me'n vaig cap al turó quan en Toni Siba li diu a n'en Miquel Lau:<span> </span>“La llavor de ceba és petitíssima!”...</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arrib a ca nostra i sent parlar en francès.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Tenc uns nous veïnats que són belgues i al terrat on n'Antònia<span> </span>Bardosa, al cel sia, hi pujava només per estendre o donar menjar als coloms ara hi han construït un solàrium amb sofàs i butaques, hamaques i una dutxa sofisticada i tot lo dia són allà dalt amb un tassó a la mà i untant-se de crema sempre seguit.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les donardes han espigat per la part que dona al puig de Bonany amb els seus braços plens de poms de flors. Fan de contrapunt al paisatge de l'estiu del Pla de Mallorca.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"> </p><br /></div>General2021-08-09T12:10:41Zjcmllonja600 anys de la Llotja Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136272
<p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_0216%20angel%20de%20sa%20llonja%20petita.JPG" border="0" /> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">600 anys de la Llotja</span></p> <p class="MsoNormal">Climent Picornell</p><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">1421-2021, <span> </span>han passat sis-cents anys d’ençà que en Guillem Sagrera, <span> </span>per encàrrec dels mercaders de Palma, començà a fer feina en la construcció de la Llotja. És ver que el contracte el signaren anys després però sabem cert que havien començat a fer feina anys abans, el 1421, enguany fa sis-cents anys.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Una efemèride que ha quedat sepultada entre altres<span> </span>coses per la Covid -19, però cal dir alguna cosa de l’edifici del gòtic civil més bell de la Mediterrània: la Llotja dels Mercaders de Palma. La Llotja, que havia de ser la seu del Col·legi de la Mercaderia, era un projecte que aquesta corporació tenia de molt poc després de la conquesta de l’illa per Jaume I. <span> </span>Ja l’any 1232 el rei En Jaume havia assenyalat uns terrenys, que li havien tocat, devora la Porta del Mar i prop d’un hospital que ara és l’església de Sant Joan de Malta. <span> </span>Passaren quasi bé dos-cents anys fins que no es començà l’edificació del que coneixem com la Llotja actual precedida, <span> </span>tal vegada, per un altre edifici més rudimentari, ja que hi ha testimonis de que hi havia una llotja de la Mercaderia prop de la plaça anomenada, abans, del Boters, en el barri del Raval de Mar. L’any 1426 es signà el contracte en que Sagrera, com a mestre d’obres, es compromet a acabar la Llotja “fins a la cuberta de las voltas inclusivament dins dotze anys primers vinents...” i després “dins tres anys apres vinents fer é acabar de sus la cuberta, totas las Torres, Merlets i altres obras...”</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">“Així es començà i continuà un edifici de base rectangular, amb una gran sala interior, coberta de volta de creueria, dividida en sis trams que suporten sis columnes de base octogonal i desenvolupament helicoïdal d’aresta i que embeuen directament, junt amb els murs, els nervis de les voltes. L’efecte és de sis palmeres gegantines que suporten la sostrada”. <span> </span>Així ho descriu molt bé Joana Mª Palou i Sampol en la Biografia que escriví de Guillem Sagrera (ca. 1380-1454), el seu arquitecte.<span> </span>Francisco Cifuentes, a la seva magnífica tesi doctoral (La Lonja de Guillem Sagrera. El Salón de los Mercaderes, 2015)<span> </span>analitza des d’una perspectiva global el projecte arquitectònic, ja sigui des del punt de vista de l’estereotomia ( a la Llotja l’espai i la construcció estan totalment imbricats) i des de la figura de Sagrera com arquitecte-escultor. Es coneixen tots els problemes que hi hagué entre els Mercaders i Sagrera, els seus hereus no cobraren el deute fins 1533, <span> </span>la qual cosa feu que l’obra s’acabàs més tard i que la dimensió escultòrica no es fes d’acord amb la programació. Prop de 1452 és donà per acabada, però per altres mestres d’obres. Sagrera mor a Nàpols el 1454. Si més no, ens queda un magnífic edifici que malgrat les inclemències a que ha estat sotmès <span> </span>històricament mantén un nivell i una presència incommensurables.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Ara bé com ho tenim ara? <span> </span>Després de la rehabilitació, pulcre i estimada, que en feu l’arquitecte Pere Rabassa entre els anys 2008-2010, de la que s’ha de destacar la retirada de l’infame teulat, substituït per un terrat que dignifica molt l’edifici,<span> </span>queden algunes coses pendents i urgents. Tals com la restauració del conjunt escultòric i, sobretot, la dignificació de l’espai on es troba la Llotja: el seu ecosistema urbà. L’arquitecte Antoni Alomar i Esteve ja ho deia i l’ajuntament de Palma ho manifestà l’any 2008: és necessari procedir a la reordenació de l’entorn de la Llotja, per dignificar una part fonamental del front marítim de Palma. L’ajuntament encarregà, l’any 2008, una primera fase a P. Rabassa <span> </span>i <span> </span>F. Cifuentes que exposaren unes possibles alternatives que afectarien a residents, presidència del Govern que ocupa el Consolat de Mar, comerciants, parcs i jardins de l’Ajuntament, etc.. i sobretot al ciutadà de Palma que veuria com l’espai públic ressalta l’entorn monumental de la Llotja.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Aquesta remodelació per fer ressaltar la Llotja afectaria la plaça de la Llotja i al seu lateral que dona a la mar, al passeig Sagrera i el seu vial interior, al jardinet de la Llotja que ara és ocupat per Presidència de Govern i al carrer Llotja de Mar fins a la plaça de les Drassanes. Els dos arquitectes presentaren unes propostes que transformaven els espais anteriors i que pretenien destapar <span> </span>l’edifici de la Llotja, avui mig ocult per l’arbrat , l’ocupació desmesurada per privats de l’espai públic o l’ocupació política del jardinet, entre altres.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Un grup de persones preocupades per aquesta problemàtica ens demanan, i ho feim també a l’ Ajuntament, si no creu que per festejar el sis-cents anys del començament de la Llotja no s’hauria de fer alguna cosa en aquest sentit.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p>General2021-07-06T11:40:08ZjcmllonjaUllastres, jugadors i el dia s'allarga
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136200
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/image0011978193429.gif" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ullastres, jugadors i el dia s'allarga</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Faig una volta p'Es Montagut cap al puig des Càrritx on el meu fill fa neteja d'ullastres que havien envaït i convertit un bocí amb una selva. Pas per devora cal Compare. <span style="color: black">L’amo en Ramon Sabater tenia un bocí per devers Cal Compare i hi tenia conills de rata, fins que un dia se’n va afartar i els va obrir ses gàbies i amb unes escorrejades els va acompanyar fins a sa carretera de Petra; passaren uns mesos i encara en veia qualcun. Ara a la gent li faria oi menjar conill de rata. He pensat amb el sen Jordi Garbella que tenia un bocinet just<span> </span>devora el d’en Ramon Sabater i hi tenia animalets: dues ànneres, quatre gallines, conills... res, <span> </span>això. Idò un dia li demanaren: “Que tens molts d’animals?” diu<span> </span>“Sí,<span> </span>moltes rates hi tenc!” “Que te pareix, era lo que hi havia més!<span> </span>Tenia un fill, pobret, que si ara ho he de dir amb bones paraules o no li sobrava res o li faltava un poc... m’enteneu?<span> </span>Se va morir abans de son pare, el bon jesuset el se’n va dur quan tocava, el sen Jordi patia molt per com quedaria es fill si se moria abans”.</span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">Trob en Miquel Romagué, amb ell solíem jugar a escambrí i quan li tocava tirar a ell, s’ho pensava, i s’ho pensava, i s’ho tornava a pensar fins que l’amo en Toni Goixó li deia: “Es pardal Joan, què penses? Només tens tres cartes, tira’n una!” “Me costa decidir-me”, deia, “saps què passa? Jo he jugat molt i he perdut molts de doblers, i m'agrada pensar-ho, un pic a ca l'amo en Toni Frontera (que sempre deia 'A can Frontera, si no hi ha l'amo, hi ha sa cuinera') perquè tenia un restaurant i ell sempre estava assegut a la taula de joc. Allà un dia mos va agafar sa Guàrdia Civil i a jo me va tocar declarar després d'una dona que també l'havien agafada. El jutge que per cert era don Francisco, aquell que va tornar la seva dona quan ja no li servia, li va demanar: “Profesión?” I ella que era grossa com un armari de tres cossos va respondre: “Puta!” El jutge se va mirar l'escrivent i li va dir: “Ponga de Vida Alegre!” Era molt fi don Francisco i dolent com una esgarrinxada.<span> </span>Jo solia fer de xofer de l'amo en Francesc Tibles. Anava amb dos gaiatos i un pic, a n'Es Pinaró, cridaren: “Ve sa Guàrdia Civil!” I tothom escampà. I ell quedà tot sol i digué al cabo: “fa una estona hi havia molta gent!” Com un altre pic que a una timba devers Felanitx, el me vaig carregar i el vaig dur dins sa païssa i sa Guàrdia Civil -allò ja devia tenir ple- no hi va entrar. Esperarem i tornarem cap a la vila i l'amo en Francesc me va demanar que li deixàs doblers que ja ho havia perdut tot. Li vaig deixar 100.000 pessetes amb la condició de que les m'havia de tornar l'endemà. Anàrem a Sineu a Can Boldrà i ho va tornar a perdre tot. Però l'endemà me va tornar tots els doblers, els havia manllevat a n'en Barrotes d'Inca. A n'en Barrotes li pegà un atac de feridura i es va morir i no va cobrar. Jo a n'en Barrotes l'he vist perdre un milió de pessetes i treurer-se unes escriptures d'unes terres devers Xorrigo i perdre-les, les hi guanyaren dos germans forasters que feien de constructors... i coses com aquestes. Els mallorquins d'un temps eren molt jugadors! Més que ara! Però vaja tot això que jo te cont és del temps del rei Herodes!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">“Puix parla català, vejam que diu!”<span> </span>Això, que un contertulià atribuïa al rei En Jaume, no és més que una frase que Joan Fuster s'inventà, capgirant-la d'una que apareixia a un vers d'un sonet escrit pel caputxí Ciril Bofill l'any 1609 que deia : “Puix que parla en català, Déu li'n do gloria”. Això<span> </span>pensava mentre m'asseia al cafè on a més dels habituals del dematí, el pintor, el taxista, el guixaire...que se barrinaven unes bones xíqueres de cervesa, tota l'altre gent no parla mallorquí: hem desvestit un sant per vestir-ne un altre! N'arriba un, que és extern, i en Gaspar Portell, que el coneix i sap d'on és, li enfloca: “L'amo,<span> </span>que sou de Sineu? /<span> </span>I com ho heu conegut? / Si teniu es cul pelut<span> </span>/<span> </span>el teniu germà des meu!” “Voltros sou dolents” replica el sineuer “pegau a s'os de sa cama!”. “Tu... i aquella tia vostra que vivia per la Vila?” “Se va morir” diu el sineuer. “I que no vos va deixar res?” “Sí” diu “mos va deixar vius! Què ho trobes poc?”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">Horabaixenc, de tornada de la pujada al puig d'en Baldiri, veig que els sembrats ja tornen rossos, <span> </span>mir Sa Bastida -una de les grans possessions del terme- ara convertida en hotel rural de luxe, parlam dels nostres néts... i quan ja ens acostam al poble, encara fa claror i és tard, no de bades ja ha passat Sant Joan, amb la nit més curta i el dia més gran. És ver, l'any ha fet el seu cicle que començà per Nadal quan el dia s'allargà una passa de gall. “Per Nadal una passa de gall.<span> </span>/<span> </span>Per sant Esteve una passa de llebre.<span> </span>/<span> </span>Per Any Nou una passa de bou.<span> </span>/<span> </span>Pels Reis una passa de vells.<span> </span>/<span> </span>Per sant Julià una passa de milà.<span> </span>/<span> </span>Per sant Antoni una passa de dimoni.<span> </span>/<span> </span>Per sant Sebastià una passa de ca.<span> </span>/<span> </span>Per sant Agnès, una hora més.<span> </span>/<span> </span>Per la Candelera, una hora entera.<span> </span>/<span> </span>Per santa Maria, una hora i mitja cada dia.<span> </span>/<span> </span>Per sant Blai, una passa de cavall.<span> </span>/<span> </span>Per sant Maties, son iguals les nits i els dies.<span> </span>/<span> </span>Per sant Joan, el dia més gran.<span> </span>/<span> </span>Per sant Pere, el dia es fa enrere.<span> </span>/<span> </span>Per la mare de Déu d'Agost, a les set ja es fosc.<span> </span>/<span> </span>Per sant Narcís, de sis a sis. /<span> </span>Passat Tots Sants, els dies són germans”. I coses com aquestes...</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p><br /></div>General2021-06-21T16:58:17ZjcmllonjaBorn Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/136055
<p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/frio-image012%20palma%201956.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Born</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Través el Born quasi cada dia, per no dir cada dia, a la cerca del meu cafè amb llet. El conec bé, sé quan canvien les flors dins aquells cossiolots en forma de copa –ara hi ha hortènsies-, <span> </span>vigil créixer les fulles dels seus enormes platers, que s’engronsen amb força els dies que fa vent o són colonitzats pels llums alegres de Nadal que s’enfilen i entorcillen per les seves branques. </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Al passeig hi he vist exposicions, manifestacions, fires i festes diverses. Mir de saludar cada dia les quatre lleones mamelludes i enfil de cap a la plaça de les tortugues ben per el mig del passeig. A banda i banda les botigues d’alt standing, els edificis senyorívols, alguns d’ells de’n <strong>Gaspar Bennàssar</strong>, s’Arquitecte per antonomàsia, la lògia de can Solleric, el jardinet de can Alomar, les màquines que l’agranen cada dia de matí o els operaris que reguen per davall els bancs de pedra, on ja ben prest s’hi han aposentat un parell de vagabunds sense-casa amb els seus tetrabricks de vi <span> </span>barat. La gent apressada que va cap a les feines diverses, que a l’horabaixa són substituïts per gent que passeja, nins petits que corren encalçant coloms, adolescents skaters, <span> </span>jovenets i immigrants que berenen i sopen del menjar ràpid del McDonald’s que és just allà prop. </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Però els meus primers records del Born són de quan era nin, de quan era un passeig molt més freqüentat, de quan hi havia cadires de ferro per seure’s i per les quals es pagava i on alguns es feien llustrar les sabates, i la gent es passejava amunt i avall, i els venedors de tramussos, coco i pomes de sucre feien el seu agost, a més dels venedors de globus inflables: mon pare no ens en va voler comprar cap mai, però sí, cada pic que hi anàvem, ens comprava un gofre-parissien que feia crec-crec i els venia un al·lot amb un capellet blanc.<span> </span>Que bons són els records bons d’infantesa!</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Més endavant el Born va agafar una pàtina de glamour, a finals dels anys seixantes, <span> </span>els turistes hi passejaven, quan Zara era el cinema Born i als baixos hi havia la cafeteria Miami, quan on ara hi ha el monument de n’<strong>Eaktai Ahn</strong>, hi havia el bar-restaurant Antònio i allà s’hi congregava la classe alta, la classe mitjana que volia figurar i la classe baixa que ho mirava tot, asseguda als bancs de pedra. Les terrasses de la vora dreta del Born –caminant cap a la mar- eren la part més florida de la Ciutat, juntament amb la plaça Gomila, era el temps en que cada dia era “fiesta en Mallorca” <span> </span>i Tito’s i Tagomago, lluny del Born, <span> </span>arreplegaven les starlettes<span> </span>més importants de la dansa i la música modernes. Jo tenia prop de vint anys. I quan tornava de Barcelona, on estudiava, cap dret cap al Born, passant primer pel Bar Bosch o la Granja Reus, o Can Tomeu que eren l’avantsala del passeig. I a prendre un entrepà de pa anglès al Miami i un combinat a l’Antonio, i a fumar un Winston de contraban –comprat a na Margalida devora el Wagons-Lits- rodejats de gent amb camises florejades, de dones amb vestits escotats, de jovenetes d’aquí que sabien que les estrangeres eren més fàcils que elles, <span> </span>i elles no ho volien ser, però... <span> </span>Era quan encara no teníem records i allà se n’anaven fabricant, arrebossats amb l’estucat i el papier mâché dels decorats postissos del Boom turístic i dels primers cotxes siscents amb els quals els menestrals de Mallorca aprenien a ser classe mitja.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Tot quan he dibuixat entrà en decadència, com tantes altres coses, fins que poc a poc recuperà un altre glamour, fred i postís, els de les botigues cares –i buides- de rellotges,<span> </span>joies, pells o de les grans franquícies de roba de vestir, aquestes sí, bullicioses. La pusil·lanimitat de l’Ajuntament autoritzant unes terrasses ben enmig del passeig, li ha fet perdre la perspectiva i la gràcia d’antic bulevard, per on durant molts de segles hi passà el torrent de sa Riera.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p>General2021-05-18T12:26:51ZjcmllonjaJugadors, Pitalers, alemanys i brebatge
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135994
<div><br /></div><div> </div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Tuta%20Absoluta.jpg" border="0" /></div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Jugadora, Pitalers, alemanys i brebatge.</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ja han arribat els cabots, les oronelles i les falzies</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que gisquen en l’aire, alç el cap i el cel és tavellat, “d’aquí a dos dies, banyat” solen dir. Vaig per dins un sementer sembrat de favó, que va magre i, en canvi, les ravanisses grogues són quasi tan altes com jo. Les espases<span> </span>-com a gladiolets color de rosa- i les roselles, ben vermelles, se preparen per envair els sembrats durant el mes de maig.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Don el bon dia a na Praxedis Bruscana.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> El primer pic que obriren els bars na Praxedis va tenir una alegria, no per seure a una taula, no, per poder tornar a jugar a la màquina escurabutxaques; feu un somriure com qui es retroba amb el seu primer amor. “Tot el que deu haver estalviat”, va dir en Toni Xago, “diuen que s’hi juga la paga de s’homo i tot!”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’amo en Joan Subirà</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> avui ha sortit de ca seva amb so traje des casar i li he demanat a sa filla on anaven tan mudats. “Idò anam a vacunar-lo i s’ha volgut encorbatar! I que no trobes tu que és important? Idò... això, mira’l-te no l’havia duit de quan batiàrem es nét!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Na Maciana me diu que el sen Jordi Pitaler és mort,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> d’una complicació d’apendicitis. ‘No pot ser que sigui mort d’apendicitis, els Pitalers de lo que patiu tots és de trencadura, d’això sí que pot ser que sigui mort. De totes les maneres ja ho saps: “Moren papes, moren reis,<span> </span>/<span> </span>moren bisbes, moren monges,<span> </span>/<span> </span>moren frares i canonges,<span> </span>/<span> </span>moren joves, moren vells.<span> </span>/<span> </span>Moren els que tenen béns<span> </span>/<span> </span>i moren els qui no en tenen,<span> </span>/<span> </span>moren els qui pretenen<span> </span>/<span> </span>i els qui no pretenen gens’. Que pogueu pregar molts d’anys per ell!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Un alemany fa coa al forn.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Aquest” me diu na Catalina Corbeta “és un puta merdacaner,<span> </span>ha tancat per tot, es pinar i tot. Noltros no estam avesats a veure pinars tancats!”.<span> </span>Uns altres alemanys que havien fet un casal a Ses Rotes feren una festa un vespre i amollaren focs artificials. Bono! Cans que lladraven, ovelles que se removien dins els estadors i els cavalls d’en Francesc Patecal que volien botar per damunt el tancat... i en Francesc agafà l’escopeta i se n’anà cap allà; no sé que va fer, ni què va dir... però s’acabà la música i la festa.” “Què els digueres” li vaig demanar un dia, “Idò<span> </span>que ses coses se poden fer bé, malament o així com les feim noltros! Ho entengueren tot d’una!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Na Francinaina Molera passava per ser pobre</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, perquè sempre deia: “Ser pobre no és cap deshonra però és una bona desgràcia...” Però va resultar que, entre cases llogades a moros i a gitanos ha fet un dobler i pareixia que era un ‘pordiossera’... “Això no ho sé si ho era”, comenta en Joan Cloquis, “però lletja sí que ho és, però lletja que te lleva es singlot!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa en Toni de Cascanar:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Climent, <span> </span>un pi no deixa passar pes camí de Calicant hi haurem d’anar amb una màquina de serrar, però d’aquestes d’espasa llarga perquè té un bon tronc!” “Jo te seré de poca ajuda, però vendré; és allà on sembres domatigueres? I què les fas perquè cada any te vagin tan bones”. “Idò les don una medicina natural. Tu hi poses: prebe negre, alls, ortigues i calcigues, tot ben remenat amb aigua, i fa com un brou i amb allò esquitxes, no mata, però espanta sa Tuta i altres malalties. Jo això ho faig per no emplear sa química, no m’agrada, hem de salvar ses abelles, són molt importants i, aquest brebatge no els fa gens de mal”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Torn cap a casa.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Dos moixos se gatinyen per un tros de carn que els he donat i que va resultar ser més forta que un trispol d’era. Guait ses parres de ca nostra , rebroten, després de tenir ses tanyades cremades per una gelada d’abril, tardana i per això més dolenta. Menjarem raïms!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p>General2021-05-03T06:45:07ZjcmllonjaXaboles, ovelles, paracaigudista, vídues
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135853
<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Portada%20apunts.JPG" border="0" /> </div><div> </div><div><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large"><em>Xaboles</em>, ovelles, paracaigudista, vídues</span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 16px"><span style="font-size: large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Els ullastres m’han envaït el puig des Càrritx, com a tants de bocins a foravila, han tancat un dels camins del puig d’en Baldiri, el senderol de tres peus per anar a Son Ferrer el me llaura el veïnat i sempre seguit hi som... Una colla de perdius corren i volen per dins els sembrats que creixen i ja les tapen.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">És preocupant la invasió de casetes fetes de fusta, petites, o cotxes convertits en casa, xaboles de tot tipus en una paraula, posen llavors una piscina de plàstic i una bandera espanyola, i no són okupes, han comprat el bocí de terra, un bocinet, un quartó o mig, tant se val, allò és seu i com deia l’amo en <strong>Toni des Garrigó:</strong> “dins lo meu s’ajuntament no ha de venir a dir-me què hi puc fer i què no puc”. Idò això!</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Ho cont al cafè i en <strong>Gori Lladre</strong> diu: “Jo tenc un herbatge per tot que fa molt brut i molt descuidat, hi posaré cabres que diuen que ho fan net”. En <strong>Llorenç Cadebou,</strong> més experimentat li aconsella: “No posis cabres, ses cabres boten, surten, se’n van… val més un ase o dos, que se facin companyia”.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">En <strong>Jaume Plaquet </strong>s’aixeca: “Me’n vaig a veure es ganado!” “I que en tens molt?” “Res,<span class="Apple-converted-space"> </span>nou ovelles, i ara ha caigut molt bé s’aigo que va fer, allò vaig sembrar civada mesclada amb margall –és margall és molt bo- i ha fet una estirada. Com ses carxofes!” Les carxofes donen molt de tema: que si les roben, la gent se creu que són com els espàrecs que són de tothom, que si ses meves deven tenir més de cinquanta anys les va sembrar es padrí i sempre les hi he tengut molt d’esment, que si les reguen o no, que si les blanques o si les negres són millors, més nostres, que si crues, torrades, frites o farcides...</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Entra en <strong>Pere Caminal</strong> i mercadejava un xot per Pasqua a n’en Jaume. “Vine i el veuràs!” “No vull veure sa llana!” li diu “vull veure ses costelletes, no, no… tu el mates i l’escorxes i jo ja faré els trossos que m’he fet un piló altet per fer bé sa feina…” Un del rotlo diu:<span class="Apple-converted-space"> </span>“Què mos haurem d’estrènyer sa corretja?” i s’altre: “Mos donaran pes sac!” i el savi sentencia: “Una cosa darrera s’altra, perquè ses dues coses al mateix temps no pot ser.”</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Me’n torn per amunt i me saluda en <strong>Joan Boveret</strong> i en <strong>Biel Carterò</strong> me diu: “Aquest, per no sebre,<span class="Apple-converted-space"> </span>no s’ha sabut ni suïcidar ho va provar quatre vegades i a sa que feia quatre ho va deixa anar, quatre o cinc!” En Biel Carteró, va a poc a poc i bona lletra. El record de jove quan era el meu ídol d’infantesa de quan me contava que s’havia tirat en paracaigudes a la guerra de Sidi-Ifni, de les antigues colònies espanyoles al desert del Sàhara, que en <strong>Franco</strong> regalà a n’el Marroc i ara els sahrauís reclamen com a República independent.<span class="Apple-converted-space"> </span>Es lamenta vivament del que li va passar fa uns dies a la seva finqueta d’Es Garrafell: “Idò, tu, uns cans me feren sang, o carn, me mataren tres ovelles, i un me va cridar: ‘dos cans te mates ses ovelles’ i hi<span class="Apple-converted-space"> </span>vaig i... no t’ho creuràs, dos canots, tu... i obr sa maleta des cotxo per treure s’escopeta i tots dos hi boten dins i hi pugen i ala, allà dedins, com si fos es seu cotxo, plens de sang i jo vaig tancar sa porta i crid sa guàrdia civil i miraren un xip que duien i cridaren l’amo i va ser un estranger que té un xaletarro allà devora i me va dir: què vos dec?<span class="Apple-converted-space"> </span>I rup-a-rup me va amollar lo que jo li vaig dir, sa meva boca va ser mesura... Bada tu i veuràs!”</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Passa en <strong>Jordi Cassà</strong>: “Diós”, “Diós”. “Aquest” diu en Biel “ no crec que vagi a fer llobades avui dematí! Maneja una viuda jove! I és que ara, saps que fa una si queda viuda? Quan una dona queda viuda se fa fer un quarto de baño, se compra un cotxe i se’n va a ballar a Los Melones... no és com abans que quedaven<span class="Apple-converted-space"> </span>a ca seva a veure si un altre viudo els deia qualque cosa... a ne’n Jordi li agrada remoure ses abelles!” “I a vos?” “Jo? A un rameller mort per molt que el reguis...”</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Me prepar per pujar al puig de sant Nofre, ara foravila, tot tan verd, relaxa.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 16px"><span style="font-size: large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Climent Picornell</span></p></div>General2021-04-01T10:51:23ZjcmllonjaLa ciutat pandèmica Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135810
<div><br /></div><div> </div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Planol%20Muntaner.jpg" border="0" /></div><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">La ciutat pandèmica</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Me mir el Born assegut davant el brolladoret de l’obelisc de la plaça de les Tortugues amb un café amb llet a la mà que m’han despatxat al Bar Bosch a través d’una finestreta. Pens en el temps del confinament estricte. La pandèmia, súbitament, ens mostrà <span> </span>una altra ciutat. La ciutat solitària, silenciosa, atemorida, transgredida a moments. La ciutat dels cans i les cusses passejant amb els seus amos.<span> </span>El xisclar de les oronelles més aclaparador que mai.<span> </span>El consum abusiu de teleconferències i WhatsApps amb imatge. Els passos pel passadís de ca nostra. El consum compulsiu d’ordinadors, mòbils i sèries. La compra de queviures amb mascaretes i guants. Els aplaudiments a les vint hores amb les sirenes dels vaixells del port incloses. El pujar als terrats a estirar les cames i descobrir els nostres veïnats. La sortida amb embranzida a passejar pels espais urbans que es vetaven als cotxes. La casa, les relacions amb els nostres, de la serenitat a la histèria. Les notícies alarmants dels contagis i les UCI’s plenes de gent. La mort d’un amic ... i més por. I la ciutat deserta a les nits, sense ombres, ni cotxes, ni moixos. L’olor neta sense el fum dels cotxes i dels extractors dels restaurants. El silenci.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">El matí podia travessar el Born sense els impediments de les terrasses dels bars, solitari, tot sol enmig del passeig, acollonit per si t’aturava la policia, com si estassis fent alguna cosa prohibida, malgrat duies davall el braç la bossa de la compra al supermercat. Més casa, més passadís. Tot esperant el dia de poder sortir al camp, a reunir-te amb els familiars i amics, estugós dels teus veïnats no coneguts com si fossin empestats, i en canvi, gens recelosos amb els teus, que eren al cap i a la fi els qui contagiaven. La família, qui ho hauria dit? era el nucli principal dels virus contaminants. Ai las!</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">De llavors ençà la ciutat ha aparegut diferent, com diferents ens pareixen les imatges o les pel·lícules en les quals la gent es toca, es besa, o està a un espai públic o privat sense mascareta. Escenes del <span> </span>pre covid-19, li hem posat nom, i sabem que és una epidèmia i una pandèmia, i vèiem el que feien els xinesos o els nord-americans comandats respectivament per uns governants autoritaris i primmirats, els uns,<span> </span>i els altres per un histrió negacionista.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Ens hem hagut d’avesar a reconèixer la gent pels seus ulls, o a mirar els ulls amb més deteniment, o el color i les classes de les mascaretes, a rentar-nos obsessivament amb gel hidroalcohòlic, a desconfiar dels espais tancats, a resistir en l’exterior malgrat les baixes temperatures o la pluja. La fidelitat al nostre cafè amb llet matiner ha tengut diverses capes de realitat, modulades pel temps atmosfèric, més present que mai en les nostres pobres vides quotidianes.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">El començament de les vacunacions ens fa desitjar el retorn als nostres <em>locus amoenus</em>, als nostres espais de felicitat que es dibuixen en l’avenir com si mai haguessin d’arribar, malgrat això vulgui dir tornar a la ciutat del bullici i de l’embús, de la congestió i el trànsit pol·lucionant, dels estrangers en ramat, de la ciutat envaïda, venuda, normal als ulls dels qui la comanden i la modulen sense voler repensar-la, cosa imprescindible tanmateix.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Qui sap si enyorarem aquell estat de coses, sense pandèmia ni morts, sense pors, la solitud sense esgarrifor, la nostra casa com a refugi universal, els ulls com expressió màxima del paradís perdut.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p>General2021-03-22T17:29:08ZjcmllonjaMés Jardins d'Altri Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135758
<div><br /></div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div> </div><div style="border-top: none; border-right: none; border-left: none; border-image: initial; border-bottom: 1pt solid #a2a9b1; padding: 0cm"> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">Més <em>Jardins d’altri</em></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">El <em>Jardins d’altri</em> són recerques i trobades a cals veïnats. A vegades inconnexes i atropellades. Vegin: <strong>Ramon Gómez de la Serna</strong>: “La tortícolis del penjat és incurable” (<em>Greguerias</em>). No cal dir que aquests <em>Jardins</em> és fan enfora de la cita cabdal i transcendent,<span> </span><strong>Sandra Bullock</strong>: “Don les gràcies a ma mare per no deixar-me pujar a cotxes amb al·lots abans dels devuit anys perquè tenia raó: vaig fer el que ella pensava”. O prop de la cita psicosomàtica, <strong>Chenoa</strong>: “Hi va haver un any en que vaig provar de ser simpàtica, i em va sortir un èczema”. Però clar en un món turmentat com el nostre , amb la pandèmia i les noves guerres fredes a l’aguait no és sobrera la cita atribuïda a <strong>Einstein</strong>: “No sé amb quines armes es lluitarà a la tercera guerra mundial, però en la quarta serà amb pedres i garrots”. Deia que érem en temps de pandèmia, idò <strong>Albert Camus</strong>:</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “La pesta prové de l’excés. És un excés en si mateixa i no sap contenir-se. Sigueu-ne conscients si la voleu combatre amb clarividència”<span> </span>(<em>La Pesta</em>).</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> Certament, “Si algú diu la veritat, segur que tard o d’hora es descobrirà” (<strong>O. Wilde</strong>).<span> </span>La veritat és que totes aquestes qüestions un les entén després,<span> </span></span><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Jaime Gil de Biedma</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">: “Que la vida iba en serio<span> </span>/<span> </span>uno lo empieza a comprender más tarde”.<span> </span>(<em>No volveré a ser joven</em>). Malgrat que com deia</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> <strong>William Faulkner</strong>: “Entre el dolor i el no res, la meva opció és el dolor”.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black"></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">La cita de Faulkner, un dels meus escriptor preferits, em du a la reflexió sobre la literatura. <strong>Truman Capote</strong>: “Tota la literatura és un pur xafardeig”. Però no basta, no és tan senzill l’ofici d’escriure, <strong>Maurice Blanchot</strong>: “Ningú pensa que les obres literàries es creïn del no res. Sempre venen donades d’antuvi, en el present immòbil de la memòria”. I com deia <strong>Baudelaire</strong>, que la seva inspiració era el seu bloc de notes desconfiant dels raptes de màgia fugissers, <strong>Umberto Eco</strong>: “Res és mes nociu per a la creativitat que el furor de la inspiració”. Servidor som un devot dels llibres personals i ja saben vostès, <strong>Nina Berberova</strong>: “En una autobiografia es parla d’un mateix, en les memòries es parla dels demés”.<span> </span>(<em>El subrayado es mío).</em> El llibre no morirà afectat per les noves tecnologies, també ho deia <strong>Umberto Eco</strong>, com la cadira o la forqueta i com afirma <strong>Bernardo Atxaga</strong>: “Obrir un llibre obliga a desestimar els aparells eléctrics, hi ha un canvi de forma d’estar”. </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">Es podrien pensar que això va de pontificar, res més llunys de la meva intenció, com a <strong>Patrícia Highsmith</strong>: “M’interessa la moral, però no que em facin sermons”. I n’hem sentit molts de sermons els de la meva generació educats en el nacional-catolicisme. Tanmateix “Les religions moren quan es demostra que són certes. La ciència és el registre de les religions mortes” (<strong>Oscar Wilde</strong>, <em>again</em>). I és que les religions ens obligaven a la obediència cega, i ho relata <strong>Hannah Arendt</strong> quan vegé la pintada: “Ningú té el dret a obeir”, superposada a un monument mussolinià de Bolzano amb la inscripció: “Creure, obeir, lluitar”. Malgrat, com afirma <strong>Paul Krugman</strong>: “Tots som vulnerables a les creences que ens resulten convenients”. Certament,<span> </span>en aquests temps de poca militància</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">, </span><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">Jack Kerouac</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">: “Si la moderació és una falta, la indiferència és un crim”. Ja ho notava <strong>F. Dostoiewski</strong>: “La civilització ha creat un home sinó més ferotge, un de més cruel i pitjor que abans”.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black"></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">És curiós que aquest <em>Jardins d’altri</em> conformats a base de mirar el que diuen els demés, tenen un cert perfum de còpia, <strong>Julian Barnes</strong>: “Quan <span style="background: yellow">Brahms va escriure la seva primera simfonia va ser acusat per algú d’haver</span> usat un gran tema de la Novena de <strong>Beethoven</strong>. La seva resposta fou: Qualsevol beneït ho notaria”. Escolt <strong>Brahms</strong> i el moix s’acosta i puja damunt un servidor, <strong>Antoni<span> </span>Pau</strong>: “Ens pensam ser els amos del nostres moixos i no som més que els seus agraïts servents”<span> </span>(<em>Gatuperios).</em></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> </span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black"> </span></p> </div> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> </span></em></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">Climent Picornell</span></em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p>General2021-03-10T17:23:40ZjcmllonjaGírgoles de poll, cebet, senyors i tirs
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135714
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/gelabert4.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Som prop d’ una siquiola al pla de Carrutxa</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, hi ha una partida de polls, pollancres n’hi ha qui en diu, on de petit hi anava amb mon pare a veure si hi havia gírgoles de poll. Ara les venen dins unes paneretes de plàstic als supermercats, ja sé que no és el mateix, però així és. Una ventada súbita escampa la calitjota bruta i polsosa que hi havia en l’ambient. De sobte fa més fred i l’aire és més clar i net. </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">De retorn li dic a n’en Tòfol Cendra: “M’en vaig per avall”. </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>“Idò com ses caguetes!”, me respon , “Què?”, li dic, “Que si te’n vas per avall fas lo mateix que ses caguetes! Què no ho entens?”, en Tòfol sempre tan irònic,<span> </span>va amb un braç enguixat, allò va patinar amb una fulla de figuera de moro... Va anar un pic a Lourdes amb mon pare i va dur dins la maleta una marededéu de prop d’un metre, ben embolicada amb paper d’estrassa, quasi no hi cabia, encara la té a l’entrada de ca seva.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la finestra de Can Tronca, on despatxen cafès i altres quemullars,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> dos se posen messions de quin dels dos ha sembrat més cebes i quin dels dos du més manats de cebet dins la furgoneta. “Climent, vens? T’entretendria! No tot ha de ser llegir, a l’aire lliure hi trobaràs salut, vine!”<span> </span>“Deixa’l anar. Ja pots siular, si sa bístia no vol beure... Tanmateix no el ginyaràs!” M’ho diuen perquè em recorden llegint tots els diaris del cafè quan hom podia entrar als cafès i seure i xerrar una bona estona. No com ara per mor de la pandèmia que pareixem clandestins dels temps de la llei seca, esperant i fent coa a una finestra d’un bar i ens pega un esglai quan passa el cotxe de la Guàrdia Civil.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Toquen les campanes. El toc és de mort</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">. “Qui és?” demana la gent. “Es gendre del senyor de Son Fondo”. “I era jove ferm!”. “Sí, estava separat de sa seva dona”. Me comenta en Joan Gaià, de can Capsibo:<span> </span>“Avui l’he vist, en es senyor de Son Fondo, passejant per ses seves terres, ja deu tenir prop de cent anys, no li deu faltar molt”. Contaven d’aquell senyor, que <span style="color: black">sempre anava amb aquelles camises tan ben emmidonades, </span><span> </span>que era molt estret i molt ric,<span> </span>que quan se va morir sa dona, no ho digué a sa filla que estudiava a Barcelona, per no haver-li de pagar el passatge, ja li costava lo seu, pagar-li l’estudiar. Quan vengué sa filla i demanà per sa mare li digué: “és morta!”<span> </span>“Te’n diré una d’aquest senyor, la me contà mon pare”, diu en Joan Pallols,<span> </span>“un dia que segaven i batien, <span style="color: black">es senyor mirava,<span> </span>i va demanar s’aigo fresca dels segadors, i ell en duia d’aigo, però per no emplear sa seva!<span> </span>Senyors m’has dit? <span> </span>Però vaja... No ho hem de plegar d’en terra en això!”</span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Passa en Pep Pixa, de qui conten que a unes festes de Llorito</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> pixava darrera un cantó i el municipal li va dir. “Jove, això són cent pessetes de multa”. I ell se va posar la mà a la butxaca, la mà amb la que no aguantava la titola, <span> </span>tragué dos bitlles i li contestà: “Jau, aquí n’hi ha dues-centes <span> </span>i deixau-me acabar!” “Què? Has tornat a veure es teu padrí?”<span> </span>Li deman a n’en Pep. El seu padrí mort se li sol aparèixer els vespres damunt el comodí i li canta cançons. “Sí, avui, i anava remolest, me <span style="color: black">cantava més fort que de costum,<span> </span>li ha sortit sa vena anticlerical: “L’església és un sementer, / petit i dóna bon compte, / que mentre hi hagi gent tonta, / els capellans viuran bé”. “Els seus motius devia tenir es padrinet”, diu en Pep, “els qui l’enviaren -amb un tir a n’es cap- a una fossa comuna, els seus enemics, des poble, tenien cera del Corpus. Un dia va estar a punt de contar-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador de la cambra cantant el “<em>Cara al sol, con la camisa nueva</em>...”<span> </span>i cagant-se amb en José Antonio i amb n’Agustín de Foxá, <span> </span>i els falangistes del temps de sa guerra, de sa postguerra i d’en Franco, sobretot feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu <em>matarife</em>... Jo que sé!<span> </span>Si torna un altre vespre li he de demanar”. I se’n va cap a ca seva, amb una senalla amb dos cossiols, diuen que els roba del cementeri. Però encara se gira i me diu. “Hi ha </span>homos-monges i dones-puríssimes... saps què te vull dir? Gent dolenta! Botxor! Botxor i més botxor!”<span style="color: black"></span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n vaig cap al turó i pens que <span style="color: black">no m’agrada </span></span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">que me diguin què he de fer. M’agrada anar a la meva bolla, badocar si fa el cas. No m’agrada haver de xerrar per força. “Vas molt pensatiu!” És en Tòfol Cendra que encara mira qui passa pel carrer. “T’atropellaran!”<span> </span>Entr a ca nostra pensant que no m’agraden les pel·lícules de por, ni les coses imprevistes. Ni el <em>Cara al sol</em>.</span></p>General2021-03-02T11:59:21ZjcmllonjaJardins (d'Altri) Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135625
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span>Jardins (d'altri)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>He dedicat dos llibres a acoblar citacions transcendents, banals o esburbades, tan se val, com feia amb molta més manya que un servidor, <strong>Adolfo Bioy Casares </strong><span> </span>a<span> </span><em>De jardines ajenos</em>. Ara que el tancament de les discoteques, per mor de la COVID-19, ha provocat assistències tumultuoses a les llibreries, reprenc el quefer en aquest article. Qui tengui ganes de festa<span> </span>pot meditar, encara que si s'avorreix i li pega badallera recordi que “Sempre he pensat que el badall és un símptoma de pau espiritual” (<strong>Iñaki Uriarte</strong>, <em>Bostezar ante Dios</em>, 2019). Ja hi haurà temps després de la pandèmia per fer festa: “Les festes són la sutura que cus les nostres ferides any rere any” (<strong>C. Lévi-Strauss</strong>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Entre cita i cita em faig un dry, amb oliva. I pens en el que va dir <strong>Dorothy Parker</strong>, referint-se al Dry Martini: 'Dos com a molt. Deprés del tercer som davall la taula. Després del quart som davall el meu amfitrió”.<span> </span>Més de Dry Martinis; l'advocat i amic <strong>Antoni Coll</strong> feu una intervenció magistral a la taula rodona en homenatge a Andreu Ferret: “A n'Andreu li agradaven el mar i el Mar...<span> </span>tini!” Alçà la copa i acabà. Curtet i alegret.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“Gaudir dels inestimables beneficis que ens procura la llibertat de premsa, du aparellat els maldecaps que ens provoca”<span> </span>(<strong>Alexis de Tocqueville</strong>). Ara en temps de pandèmia sembla que ho hem oblidat. Tanmateix, el capitalisme, o millor, com diuen uns amics, el “turbocapitalisme” ens ha deixat l'illa feta pols. “Primer callàrem, i oblidàrem les cançons. Després tancàrem els ulls, i oblidàrem els paisatges” (<strong>Toni Gomila</strong>, <em>Acorar</em>). De totes les maneres cal recordar que<span> </span>“L'ecologisme sense lluita de classes és jardineria”. Ara demanen ajuda, els turbocapitalistes hotelers, però obliden que “El capitalisme sense bancarrota és com el catolicisme sense Infern”<span> </span>(ho diuen per Wall Street). I ja se sap que “Donde no hay justícia es peligroso tener razón” (<strong>Quevedo</strong>, 1580-1645). </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“La poesia” deia <strong>Robert Graves</strong> “invoca aquelles coses que no hauríem d'oblidar mai”. Una altra de poesia; <span> </span>“Somos de la 'poesía secreta', <span> </span>digueren <strong>Pablo Neruda</strong> i <strong>Federico García Lorca </strong>als qui els anaren a cercar a l'estació del tren i no els trobaren, aquests cregueren que la ‘policia secreta’ els havia detengut. No, ells eren la 'poesia secreta'. Té una certa gràcia , no? <span> </span>“No nos une el amor sino el espanto, / será por eso que te quiero tanto”. És de <strong>J. L. Borges</strong>, però, ohhh!, no es referia a cap dona en concret, sinó a la ciutat de Buenos Aires. Val també per esmentar la poesia per a cantautors i la poesia popular. “La ausencia de integración entre géneros llevó al circuito de cantautores a ser 'cansautores' y creo que nos lo merecíamos” (<strong>Jorge Drexler</strong>).<span> </span>Una lletra canvia el sentit de la frase de Drexler; així mateix passa amb el rètol que he vist d'una botiga: “Lady Ganga”. Ara, la poesia popular: “El cura de mi pueblo /<span> </span>dijo al Obispo:<span> </span>/<span> </span>'Si me quitas la moza, / me cago en Cristo” (Popular d'Astúries, la me contà en <strong>Fruela Fernández</strong>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“Amb els budells del darrer capellà, penjarem al darrer capitalista”. Deia una pintada del Maig del 68. Era una reelaboració d'uns versos de Diderot al seu poema <em>Els Eleutèromans</em> que deia una cosa així com: “ Si la Humanitat escoltàs el seu cor... / … les seves mans teixirien els budells dels sacerdots /<span> </span>a falta d'una corda per estrangular els reis”. <strong>Denis Diderot</strong> (1713-1784) fou empresonat per publicar el 1749 <em>Carta sobre els cecs per a ús dels qui hi veuen. </em>Tres mesos a la garjola. Aprengué la lliçó i a fer dues cares, quan li convenia. Anys després es va morir, per cert, mentre menjava un albercoc,</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Ja se sap que hom pot tenir dues o més cares, com deia el<span> </span>representant del músic i compositor argentí <span> </span><strong>Àstor Piazzolla</strong>: “Arriba en el escenario, un Dios. <span> </span>Abajo, en el suelo, un hijo de puta”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p>General2021-02-11T10:06:21ZjcmllonjaPandèmia, brasers, taronger bord
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135518
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/niguls%20texrtura.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pandèmia, brasers, taronger bord</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Som al camí de Son Basqueja</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Hi ha un centenar de metres en aquest camí que tenen una energia especial. Fa uns revolts, baixant, alzines a cada banda, fins que surts a un gran pla on hi pasturen, a lloure, una guarda de porcs, negres i mestallats.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">L'alarma creixent pel virus</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> ha arribat al petit poble, la pandèmia. Al principi pareixia una cosa llunyana però, un mort aquí, tres ingressat a l'hospital més enllà, quatre confinats que són veïnats. Sembla que la fi del món, passa a passa, es vagi acostant. De totes les maneres, servidor, sempre amb la mascareta posada, mira de conservar les seves rutines. Si el deixen. Baix del turó.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pareix increïble. A les sis del dematí</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a la terrasseta del cafè fa un fred que pela. La madona em posa un braser amb un bon caliu i després un cafè amb llet ben calent. És cap d'any! Som tot sol al cassino. Al cap d'una estoneta arriba un sineuer, ho sé per les és a final de paraula quan comença a xerrar. Un discurs en contra dels telèfons mòbils, que si són una mania (llegiu “manie”), com una droga (llegiu “drogue”)... que la gent ara ja no xerra entre ella; ell els prohibiria. Em recorda aquella contarella d'un rei de l'antiguitat que volia prohibir l'invent de l'escriptura, ja que, deia ell, amb aquest nou invent la gent ja no empraria la memòria fiant-ho tot al que queda escrit, els records s'acabarien. I és ben ver, <em>quod scriptum est, escriptum est</em> i ja se sap que <em>verba volant</em>, el que s'escriu queda escrit per sempre i en canvi les paraules les se'n du el vent. I res... això, que fa un freter!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">És d'un incert que no apareguin els parroquians habituals</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Efectivament en Jordi de son Catlar i en Miquel Rominé ja s’acosten.<span> </span>En Miquel me diu, assenyalant en Jordi:<span> </span>“Amb una paraula... mira’l-te a n’aquest si va bo i això que l'han mandrinat amb doblers públics, per devers Son Espases...”<span> </span>Hi ha un cartell que anuncia porcelles rostides per endur-se’n. Diu en Jordi: “Entre una porcella i una ànnera, triï una ànnera. Però d'aquelles d'antes, mallorquina, no això que hi ha ara de cap negre... I parlant d'ànneres a Els Calderers, quan feren allò que han fet pels turistes, posaren ànneres de coll blau dins una bassa, com una piscina que feren amb plàstics, i els fugien cap a s'Albufera. Allò... entre dues fosques tornaven i els caçadors: pam, pam, pam... devers el Camp Rafal<span> </span>-allò és un pas de cegues-, i n'hi havia un esbart de més de dues-centes”.<span> </span>“Aquest fa ses osques grosses” comenta en Miquel, “Diuen que el temps se desbarata...” En Jeroni Guardià du brasers a davall les taules. Tothom amb mascareta... Com va dir James Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Partesc cap a ca nostra.</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Vaig darrera, darrera madò Bel Coniona, que se gira i fa un esglai: “Ara m’he regirada! M’he feta por<span> </span>de tu Climent! Com que hi ha tants d’externs i amb el morralet posat no conec sa gent”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig pensatiu i pesarós. Desafiem el temps i tanmateix... Però no ens donam per perduts. Dubtam. I així dia rere dia, el llarg combat amb la vellesa, perdut d'antuvi. Va dir Albert Camus: “Envellir és passar de la passió a la compassió”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mir el corral. Una nevada m'escuixà una llimonera.</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Vaig provar d'ajuntar el brancam però així i tot es va morir. De ben abaix rebrotà. Ara és un taronger bord, es veu que era el peu on empeltaren la llimonera. Va falaguer, ple de taronges agres que, tanmateix, donen vida al marge que va construir el sen Mendai que era, secretament, d'esquerres.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2021-01-19T20:11:40ZjcmllonjaMussol, selleter i milanes
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135338
<div><br /></div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ruscusl.jpg" border="0" /></div><div> </div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mussol, selleter i milanes</span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Baix cap a la vila i un aucellet, un coa-roja,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> s'exhibeix davant davant fent voladetes curtes. Llunyans, ressonen els trons dels caçadors. És molt dematí. L'amo en Toni Tacó ja entrecava els tarongers amb un xapó. Veig llum a l'obrador del forn, hi entr i el forner em regala una ensaïmadeta acabada de sortir, calentona encara. M'umpl de sucre-pols tota l'americana. Un ca aperduat es passeja pel poble i la gent el culpa de què espenya les bosses de fems. Sembla ximple però, espantat, no se deixa tocar, ni acostar.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Al cassino han posat una estufa</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que va amb clovella d'ametla i pinyol d'oliva... Hi fa calentoreta. En Nofre Perussa hi feu de cassiner un temps. Era un cassiner un poc trel·lerel·la, amb les dones, vull dir. Un dia una es presentà al seu cafè i l'increpà perquè ja no li feia cas, després d'haver-n’hi fet molt. “De mussols com tu, jo en trob a cada passa!” li digué ell. Ella se'n tornà, trista i cap cot. Al cap d'un parell de dies, al cassino va arribar dins un paquet un mussol mort. Ell fugí del poble i no hi tornà fins que l'hagueren d'enterrar. Sicília? Mallorca d'ha estona!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">No sé qui, <span> </span>recorda en Llorenç Curt.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Xerrava tot sol, en Llorenç, però no era gens pardal, les anècdotes que es contaven d'ell eren, senzillament, genials. Una entre moltes: el pare d'en Miquel Tena, el va sentir que xerrava mentre llaurava, va voler saber que deia i, acotat dins el torrent perquè no el ves, s'hi va acostar; quan en Llorenç va arribar a una gaia prop d'on ell era, se va aturar i sense mirar-lo, va dir: “Miquel, que fas acotat dins sa síquia? Que cagues?” Però la millor per antonomàsia és la d'un dia quan un, beneit, se'n va voler fotre d'ell i, vegent-lo xerrar tot sol, li va demanar: 'Llorenç, amb qui xerres?' En Llorenç el se va mirar una estona i li hi enfloca: 'Ara ha fuit!'</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me conta l’amo en Toni Mico, que va ser selleter,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que ell va néixer cinc-mesó i el tenien dins una capsa de sabates amb cotó que li dava un poc de calentor. Però són pare, orgullós, a tothom que l’anava a veure, entre la ironia i l'orgull, els deia: “Mira’l-te, quines trossades que té!” <span> </span>“Te’n recordes?” diu el selleter Mico, “pegàvem un polvo cada any, però en parlàvem dos o tres, que dic: una generació en parlàvem!” El Selleter era petit, una escapció diré, amb molta conya marinera...<span> </span>“Jo, si t’he de dir sa veritat, ja no ho faig, no perquè hagi tornat vell sinó perquè fer-ho amb sa meva dona arribar a ser com..., de tant de veurer-mos,<span> </span>som com de família, que no és ver?” Deia: “Això dels maricons és un hobby”, volia dir és un lobby però ho confonia i ho repetia, i ho repetia, venga hobby per aquí, venga hobby per allà... Pensava que el selleter era com aquell ase que quan se va haver avesat a no menjar, se va morí.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>De camí cap al turó me top amb na Carmen</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. S'ha ajuntada amb un negre, fort i gran. Ja té un grapat de fills de dos o tres homes diferents. Ara el negre li ha fet “un garbancito negro” que diu ella. Els seus altres fills juguen amb el negret, i l'empreneyen, la mare els foragita i crida: “Dejarle en paz, que es negro, pero no tonto!” <span> </span>Faig coa al forn, darrera una dona que me pareix que és sa germana d’en Biel Gargot. En Biel tenc per mi que ja no és un canonget. Ja té els seus anys. Li deman: “Que sou germana d'en Biel Gargot?”. Respon airada: “Sí. Però jo me rent!” Vaja! Ho deixarem anar! Pens. En arribar a ca nostra la veïnada m’escomet. Un eriçonet li menjava els ous de les gallines. “Saps què? Me digueren: Posa-li ‘pienso’ pels moixos. Al cap d'un parell de setmanes, una monada, s'animalet ho té ben clar què és lo que li agrada més”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mir cap a les roques de sa Farinera Nova</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, hi torna a haver milanes. En veus adesiara volant, calmes, fent cercles, ales esteses. La creença popular encara dura, malgrat ja no hi hagi tantes lloques guardant els seus pollets, la milana pollera és vista com un enemic a la pagesia. Mon pare deia que, son pare ho va veure, dos corbs s'acostaren a una ovella morta i només se menjaren els ulls, res pus, després baixaren dues milanes i espipellaren una bona estona.<span> </span>S’ha fet hora d’anar a jeure. Ara a les cases hi fa bon viure.<span> </span>Però un temps, mos n'anàvem a dormir i aquells llençols de fil agafaven tanta fredor i tanta humitat que pareixia que te tiraves dins un bassiot. Llavors a poc a poc anaven agafant calentor, dins un cocó del matalàs de llana o de cli, amb la vànova cotonada -que pesava un quintà- a damunt i... bona nit si et colgues!</span></p>General2020-12-14T11:43:36ZjcmllonjaPlou, somnis i casa esbucada
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135143
<div> </div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Plou, somnis i casa esbucada</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Era tard, la una i busques,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> havíem tancat el cassino en Toni, n'Arnau i un servidor. Nit serrada, de llamps i trons i, de sobte, es va posar a ploure. Jo duia paraigua perquè els del temps ho havien advertit. Els canalons de l’església brollaven aigua a les totes. De prompte veig que ve cap a jo<span> </span>un<span> </span>home amb un sac pel cap, com anaven un temps quan plovia, era<span> </span>en Joan Perdai. “Bona nit!” li dic. “Bona la fa, ja era hora que plogués”.<span> </span>Per un moment em vaig sentir feliç, l’aigua damunt el paraigua, l’aigua rajant per la capovalla del turó, els peus remulls...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L'endemà el cel s'havia estirat.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> I servidor havia dormit bé, entre somni i somni. Em sorprenen, encara, els somnis, dins els seus desbarats recullen pulsions reals de la teva vida i inoculen una nota d’imaginari ric i desballestat. Aquesta nit, un servidor, dins un dels meus somnis, havia d’estar preparat per dictar una conferència sobre “Per què els ocells no tenen dents”, de la qual cosa no en sabia absolutament res, la sala plena de gent, i jo passant pena per veure què diria. Passar pena, vet aquí la clau, l’angoixa, de molts de somnis.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Convers amb en Toni Cendrós i en Joan Bisbe</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> davant can Cantó.<span> </span>“I en Joan Cantó?” “L’han duit a sa residència” me comenta en Toni <span> </span>“ja no estava molt bé, però no tant com per ingressar-lo”. “Homo! Jo no ho sé,”, diu en Joan, “ un dia el vaig veure caminant damunt s’anguila de ca seva: ‘Joan’,<span> </span>li vaig dir,<span> </span>‘no veus que cauràs!’. I saps que me va contestar? ‘Ara no sé on som’. I de quatres vaig entrar a ca seva per avisar la seva dona. I saps que me va contestar? ‘Sííí... hi sol pujar, ja baixarà tot sol!’. “Saps què te dic:<span> </span>a sa dona haguessin pogut ingressar!” “I en als seus fills, perquè tanmateix saps com acabaran? Idò com tothom:<span> </span>fent pets a un racó!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la rotlada del cafè se comenta </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">el darrer accident de cotxe d’en Guillem Coubou. “Saps que passa? Què sempre ha estat un 'vessiat'. Sa mare estava molt per ell, però una cosa grossa. Ja li havia comprat tres cotxes que ell havia esflorat. I ella, tota innocent me deia: “Sempre té els accidents en tornar... mai quan se’n va”. Aquella bona doneta no s’imaginava que era quan tornava que anava piques plenes, begut que ja no podia més”. Conversàvem sobre el robos de garroves que hi havia hagut mesos enrere, les espolsaven de l’arbre i quan l’amo hi anava ja no hi havia res. En Toni Burballa ens comenta que en una collita d’alls que feren, els deixaren defora, un dia sencer, devora el solcs on s’havien fet, perquè perdessin un poc d’humitat i se ‘torrassin’ un poc.<span> </span>“Massa ell”, diu “ se torraren tant que ja no hi foren. Desapareixeren, mos varen fer net, un dia per s’altre!”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">S'acosta en Biel Ronquer, dretanot de tota la vida</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, a ca seva ja ho eren, i diu mirant la rotllada: “Què feis, <span> </span>componeu el món?” Insisteix en Biel: “Lo que hauríeu de mirar són els negres, moros i panchitos que passegen per la vila i ara ses pasteres que arriben plenes per la mar, si hi afegiu ses malalties que peguen a foravila: un poc de cendrada, la xilella... vaja! Està fet de noltros!”. “Au Biel! Que no tens feines a una altra banda?” li diu en Sion Vespa: “Noltros no componem res, lo que miram és de no espanyar-ho més!”,<span> </span>i en Biel sentint-se engegat, parteix cap cot.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">De tornada en Pep Masseres m'envesteix</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb el seu discurs de sempre sobre la vellesa: “Conec que he tornat vell perquè quan som dins el llit i vull girar-me, me fa com a vessa, m'ho pens i qued com estava. Tanmateix a n'aquesta edat quan te fa mal una cama, te fa mal, tot és vell, tot és mort! Ja te'n pots posar de Reflex, pels collons i tot!” <span> </span>El deix amb les seves meditacions: “Siempre negatifo!” Què deia en Van Gaal...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me'n torn de cap a ca nostra.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Pas sempre per davant una casa que he vist com s’anava esbucant a poc a poc. Ara desfeta de per tot. Només l’escala se manté, incoherent i insensata, ja que no serveix per pujar enlloc. Arrib. Fa fred dins la casa però em fa vessa encendre el foc. M'aboc un tassonet de vi que em va regalar en Jaume Garau, OM, Oliver Moragues d'Algaida i pens en la glosa que qualque pic deia mon pare quan alçava la copa per brindar: “No hi ha com llet i fideus / per un homo prim de barra. / No hi ha com es suc de parra / per encalentir-se els peus”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2020-11-02T19:57:48ZjcmllonjaHivern a foravila
https://jcmllonja.balearweb.net/post/135066
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/grisetes.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong>"Grisetes". Fotografia de Sebastià Torrens</strong></p><p class="MsoNoSpacing"> Sebastià Torrens i Miquel Rayó han publicat un llibre que acaba de sortir: HIVERN A MALLORCA (Disset Edició, 2020). Amb nombroses i magnífiques fotografies de Sebastià Torrens. A cada un dels apartats hi ha un text introductori que hem escrit Miquel Rayó, Joan Mayol, Caterina Valriu, Gabriel Janer Manila i un servidor.</p><p class="MsoNoSpacing">Aquest que segueix és el meu text. </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: large; font-family: "Times New Roman", serif">Hivern a foravila</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: large; font-family: "Times New Roman", serif"> </span><span style="font-size: x-small; font-family: "Times New Roman", serif">CLIMENT PICORNELL</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles. Si no fos per això i perquè el dia s’ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. Els inicis de l’hivern presenten un paisatge cert i conegut. Els pinars i garrigues verds, els camps llaurats. Però adesiara guaiten els ginjolers i els magraners que van perdent la fulla groguejada. Les llimones i les taronges cobren el seu color. Per les bardisses i parets seques la vidalba mostra les seves flors blanquinoses, penjant com campanuletes, símbol de l’hivern.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Foravila té, després de les plogudes <span> </span>i els primers intents del fred, un aire de transició. Els camps llaurats reprenen els ocres i els marrons, amb algunes clapes de call vermell. Els pagesos acumulen brancatge i fullam cap a caramulls i formiguers, i, tant si és foc de flama com foc covat, els fums són els qui donen el to al paisatge. Unes fumasses espesses, algun dia ben dretes com una xemeneia cap al cel, altres s’espargeixen baixes per dins els bocins i, de lluny, són com boires localitzades, però disperses a la vegada. L’olor d’aquesta casta de fum en particular és un dels elements de la tramoia del camp mallorquí en aquests dies. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier amb poques fulles. Sents l’olor del foc i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.<span> </span>Sents els bolets que empenyen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.<span> </span>Sents<span> </span>la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.<span> </span>Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Constat que el dia s’ha allargat. Ja sabeu: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, per Cap d’Any una passa de cap xerigany, per Sant Antoni una passa de dimoni, per Sant Sebastià una passa de ca... i així fins al dia de Sant Joan, la nit més curta i el dia més gran. Però crec que és més un estat d’ànim que no la precisió dels minuts que el dia ha crescut des del solstici d’hivern. Quan s’acurcen els dies, el ritme vital s’alenteix i es demostra, clarament, una falta de serotonina. Resultat: una malenconiosa sensació que els nostres psiquiatres identifiquen com depressions estacionals. A l’estiu tota cuca viu. I a l’hivern... a fer el cap viu. Irremeiablement sotmesos a les dictadures de les estacions. El paisatge des de la finestra té el contrapunt de l’espàrec enorme d’una atzavara que s’entrecreua amb els niguls, l’ombra de la pita, la gran donarda, permanent.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar els ropits. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">És temps d’espàrecs i de vent. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparregueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu meremec, la caramuixa per dir-ho tal com és, i escampen per foravila les seves inflorescències grosses i blanquinoses.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l’aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d’un caçador travessen a tota el sementer, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrere una paret seca tapat per unes nespleres que ja eren allà quan servidor era nin</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Hi ha neu a la muntanya. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">La serra de Tramuntana, a la llunyania, es veu enfarinada i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva, però gela a foravila. <span>Un busqueret de cap negre espipella</span>. Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau. Han arribat a la fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu —exagerant un poc—, un pot anar màniga curta i els ametlers (els qui ha perdonat la plaga de <em>Xilel·la fastidiosa</em>) se n’adonen i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què <span> </span>“flor de gener, no omple es paner”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins les clotades, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i si vas per foravila et queden les botes ben xopes. <span> </span>L’olor de les flors dels nesprers i el tan particular aroma dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als estornells que han arribat afamegats de terres enllà. <span>Fa boirina, cama d’aranya</span>, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Surt un escorpí, mordales parades, de dins un tió quan l’agaf per dur-lo al foc. Fuig fent-se el valent, em sembla que mirant enrere, com els toreros acollonits. Ara<span> </span>plou. Un ullet de bou, damunt una branqueta finíssima de lledoner, es baralla amb un lledó madur de carn groga i poca; quan hi arriba, amb el bec, la branca es vincla i el lledó li passa per davant; ho torna a provar... Un tractor desventra la terra seguit per un estol d’esplugabous darrera darrera.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">La postal d’hivern té tocs de normalitat i vulgaritat previstes: a prop del foc, quatre rabassotes, un poc de fum, calius i espires. Anar a cercar quatre cames-roges i dos esclata-sangs... i, més foc. Pareix recurrent, repetitiu, però no ho és. El foc i la mar, sempre tenen per mirar. I és que els primers freds de l’hivern, de bon de veres, obliguen al ritual d’encendre la llar. No com abans que era l’única font de calor de les cases, ara és una espècie de luxe, amb l’escalfa-panxes de ferro suec o l’aire condicionat. De nins, a la foganya de cals padrins hi fèiem la vida, allò era un món rodó, sencer, total. Fins el punt que s’hi havia d’entrar, dins la foganya, tot un habitacle només per al foc. El padrí ho sabia i preparava els entreteniments, solia dur una branca d’estepa, ben seca i quan arribàvem, la posava damunt els calius rònecs i allò feia una flamarada petejant, amb espires i bufalagues. Jo preferia estar damunt la padrina, la falda feia com un cocó. Eren els moments de detectar els segadors, aquells llumenerets damunt els tions o quan s’encenia la sutja, quina lulea. Bastava poc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p><br /></div>General2020-10-14T18:58:15ZjcmllonjaMascaretes i garroves
https://jcmllonja.balearweb.net/post/134873
<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/miradamudoy%20petita.JPG" border="0" /></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mascaretes i garroves</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les fonollasses són altes i plenes de caragolins</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Pel camí d’Horta veig en Joan Garrigó, pastor, va dins el cotxe, poc a poc, parlant pel mòbil, amb el gaiato penjat del retrovisor lateral, i la guarda d’ovelles darrera, darrera. En arribar al seu bocí pega un siulo i el ca –un border collie- com una verga de llamp pega mossegada a una ovella i totes entren dins sa tanca.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arrib al poble i a la Cooperativa afin una muntanya de garroves. Les garroves enguany van cares i n’hi ha moltes, tothom mira d’espolsar els garrovers, que són arbres agraïts. M’assec a fer un refresc amb la penya de xerraires. En Joan Terrà entra a fer una cervesa fresca: <span> </span>“Ara venc d’espolsar i ensacar garroves, i qualque paparra i molts de cartutxos de caçador. Ja ho val!” Qualcú se’n fot i li diu, veient-lo tot suat: “Això ho has de fer per teletreball!”<span> </span>Respon:<span> </span>“Els picapedrers també en faran de teletreball? Faran la mescla amb so telèfono?”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la terrassa hi ha genteta, quasi ningú amb mascareta</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, excepte un servidor i mestre Amador Xai. Com a desanimats, tots, en Joan Xilès comenta:<span> </span>“Si això va així, si continua així de malament, hi haurà fam, haurem de tancar amb pany i clau que mos fotran sa perxa i tot.”<span> </span>“Sa perxa? Lo que ja t’hauran fotut els porcs abans “, li replica en Toni Cauvet.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa en Bernat de can Tauló.<span> </span>“En Bernat” diu en Jordi Xeies “va vendre tres quarterades,<span> </span>per devers So na Moiana,<span> </span>a un estranger i quan varen haver firmat davant es notari un dia anà al bocí que havia venut i se’n va dur tots els arbres, els va arrabassar. Ell pensava que allò era seu i que no entrava amb so barrisc. Bestiar de pleta, saps que te vull dir, això eren a ca seva.<span> </span>Bono!<span> </span>S’estranger li volia fer tornar enrere es contracte... No sé com va acabar sa malifeta”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Qualcú comenta que en Bernat ha quedat fadrí.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> I en Tomeu Baixeres reflexiona en veu alta:<span> </span>“Jo, quan veia aquests fadrinots vells, pellosos, bruts... deia: <span> </span>me tenc de casar! Si hagués tengut una germana no ho hauria pensat perquè m’hagués cregut que amb ella ho tendria solucionat. I me vaig casar. Vatuadell! Me va venir a plom. Jo estava avesat a fer lo que volia, era un pubil consentit, ara vull això, ara vaig aquí... Se va haver acabat: D’on vens? On vas? Que saps quina hora és?<span> </span>I clar que ho sabia quina hora era! Si feia vuit vegades que mirava el rellotge temerós de lo que me diria en tornar. Això te dic. Una guingaia he tornat. I no te parl dels fills, els tenim massa aviciats, arribarà, si mos deixam, que haurem de fer fideus prims per un i fideus gruixats per un altre, ca,ca,ca... Nom hem de perdre sa llet pasturant”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">En Xim Galdent saluda un persontage. “Qui és?” deman, “És en Tomeu Brostat, feia estona que no venia per la vila, ha tornat vell, era un homo que feia planta, te n’has de recordar de lo que li va passar a n’en Brostat:<span> </span>idò que un negre li va barrinar sa querida”. <span> </span>“Sí... en Brostat, ara me’n record, <span> </span>és aquell que un llamp va entrar a ca seva i li travessà sa capçalera des llit, i ell hi dormia!” “Aquest mateix!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn de cap al turó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i al cap de cantó del carrer de ses Parres na Joana Saleca se lamenta de què ha deixat el gelat dins el cotxe i quasi s’ha fus. No puc estar de recordar quan, abans, als cafès, allò les geleres anaven fluixetes i els polos, sobretot els de xocolata se vinclaven un poc i els havíem d’aguantar amb dos dits o sinó se vinclaven de tot i queien en terra. L’amo en Toni Pecos guaita damunt el portal,<span> </span>en Tomeu Gueraví, quan veu que el mir me diu: “No saps que <span> </span>a l’amo en Toni un dia li tocaren a sa porta. Era un que li volia vendre una assegurança de defunció, es seguro des morts que deien. Quan va fer una estona que es venedor xerrava l’amo en Toni li va dir: “Però meiam, es mort qui el posa?”, es venedor sorprès li diu: “Vos!” I l’amo en Toni li respon: “Res idò, així ho podem deixar anar”.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Un poc més amunt, ja a mitjan costa,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> dues dones discuteixen, són cunyades. La germana del seu homo li deia: <span> </span>“Maria i que no trobes que n’hi ha a bastament? T’has ajuntat amb una altra dona!<span> </span>No t’ha bastat amb un fill marieta?” <span> </span>I ella li respon: <span> </span>“I tu? Que t’entens amb aquell camioner i tens un fill drogoaddicte, que no te basta?<span> </span>Au, au, au... guarda tu devers ca teva, que endemés es teu homo enrevolta sa ‘panchita’ que guarda ta mare!”<span> </span>Que voleu? <span> </span>Mallorca Profunda?<span> </span>Pas aviat sense mirar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2020-09-02T22:05:13ZjcmllonjaOrdi, separats i serp
https://jcmllonja.balearweb.net/post/134677
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/a4_1_sbl.JPG" border="0" /></div><div> </div><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: small"><strong>Dalt del Turó</strong></span></span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: small"><em>Ordi, separats i serp</em></span></span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: small"><em><strong>Climent Picornell</strong></em></span></span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><strong>Les falcies ja se n'han tornat, i els cabots de coa blanca també.</strong> Vaig fins al puig des Càrritx i me'n torn aborronat per la quantitat d'ullastres que han sortit dins el bocí. No hauria d'acabar així fora vila, però en du camí. Els xipresos que sembrà en Richard encara sobreviuen i guaiten per damunt l'herbada. “Què és pel camí de son Baró això?” Demana en Biel Rei. “Sí”, li dic, “Idò, avui ben dematí anava a fer un viatge de grava per allà i he vist una mora <em>runner</em>. “Què?” diuen la resta dels qui berenam. “Sí, sí... una mora <em>runner</em>. Una dona amb mocador pel cap, que se veia que era mora, amb sabates esportives i corr que te corr. Això és una nova categoria de dones caminadores”.</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><strong>Al cafè, en Toni Broga comentava: </strong>“Això és com fer fàbrica, que deien abans, posar quatre escombres al camí i tanmateix quan torna a ploure se n'ho du. Feina mal feta”. No sé a què se referia, però en Biel Velló va replicar, “Per feina mal feta, sa que vos contaré ara. Quan érem nins, en Joan de son Bestrai i jo carregàrem un camió ple de garroves, però ben ple, com una muntanya, massa ple, i partírem”. “Carregat que no se'n tem, carregau-lo ferm!” comenta en Jordi Fiquer. “Idò, devers els revolts de Meià allò s'engronsà i quan érem un poc més amunt, en Gori Veçó, es conductor, va fer una mala maniobra i... pam! Totes ses garroves pen terra... saps què és, que dos soldats d'espardenyeta com noltros féssim sa feina. Ja mos tens replegant garroves d'enmig i de ses voreres de sa carretera. Per voler dur-ne massa. Els dos missatges rèiem i en Gori, pensant que mos ne rèiem d'ell, va dir”: “Fora riure! Que l'amo és l'amo per molt pardal que sigui!”</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman"">En Bernadí Mablet s'enyora: “Me'n record que un temps, com ara, en temps de messes, quan s'omplia es remolc de gra d'ordi, jo hi pujava i hi nedava per dedins, com si fos aigua, me tirava es gra per damunt... i mai vaig tenir cap al·lèrgia, quatre faves a sa pell, però res més... disfrutava! Ara hi tires un infant dedins i l'has de treure perquè s'ofega d'asma. Com diu mon pare: això passa perquè són surats de danones”.</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150">“<span style="font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: small"><strong>Son pare d'en Joan Melis s'ha separat,</strong> i té més de seixanta anys!” comenta n'Amador Brull. Respon en Vicenç de can Pujol: “Quant es va divorciar es meu germà, va ser es primer divorci des poble. Hi va haver plors i renecs a la família. S'únic que no deia res era es padrí vell que, a la fi, va sentencià: “Això que avui passa a Can Pujol demà passarà a cada casa des poble”. I tengué raó, sa teringa de separats, divorciats, pares i mares nous, va ser grossa! Qui no en tengué un, en tengué dos, o tres! I això...encara passa a la vila”.</span></span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman"">En Joan Melisso conta que a l'enterro del seu conco, ahir, hi va haver polèmica: “No estàrem d'acord en repartir-mos s'herència”. “Vaja! Això és més vell que es pastar”, vaig dir jo. “Espera...” replica en Joan, “Això era davant es mort, que el baixàvem a sa tomba, mos barallàvem per sa casa. Emprenyat, es fillol del mort, va dir: 'Idò saps què? Sa casa era seva, que la reparteixi ell!' I va tirar ses claus dins sa tomba i se'n va anar des cementeri”.</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><strong>Horabaixando vaig a veure el futbol</strong> al cassino de baix. Al cap d'una estoneta, el partit ja havia començat, s'asseu a la taula en Pau Pons que em diu: “He dit sa missa a Sineu més aviadet per poder veure el Barça”. El mossèn és del Barça a matar i enguany ens ha dat poques alegries. “Quin poder que tenia l'Església!”, me diu alçant el cap i senyalant el gran edifici del Centre Parroquial. “Ara s'ha acabat això, com en Messi que també s'acaba!” No ho deia empacientat, però com si no tengués un remei per a l'ànima ferida. Feim amb na Margalida la passejadeta de rigor. En Guillem Tei, s'atura amb el cotxe i ens regala una partida de figues flors, albacors, bones, “millor que un pastís!”, deia mon pare. Les mos menjam, na Margalida i un servidor, allà mateix i donam un poc de pell a l'ase d'en Toni Bonsana que, enllepolit, en demana més amb un bons bramuls. Pareixia que cantava. Retornam cap al turó, tira, tira. Trobam l'amo en Guillem Ferret al carrer de ses Parres. “Com estau?” “Jo ja som a sa darrera tanca” respon “Ja me queda poc per pasturar”. En entrar trobam els moixos que s'entretenen amb el que queda d'una serp que han caçada.</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><div> </div>General2020-07-24T11:24:15ZjcmllonjaClots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada
https://jcmllonja.balearweb.net/post/134426
<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mirlo.jpg" border="0" /> </div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">He decidit podar un gessamí</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que havia envaït el carrer i la voravia, mentre una mèl·lera damunt el lledoner fa un concert. Passa en Joan Ventura i se queixa de que ha llogat una màquina de fer clots, <span> </span>a 180 euros cada dia. És com una barrina gegant, ha de sembrar arbres. “No te queixis”, li dic, “si haguessis de llogar un homo no te bastarien ni per començar”. Pens en com ha canviat foravila, en aquells jornals per fer clots de figuera, feina dura i mal pagada. En definitiva, el desenvolupament econòmic posat en marxa pel turisme, l’abandonament conseqüent dels pagesos, unit a l’augment de la mobilitat dels habitants –sobretot en cotxes particulars-, tot això afegit a què als petits municipis de la nostra comarca es gaudeix dels servies que antigament només es tenien a la ciutat ( aigua corrent, serveis sanitaris, educatius, comercials, noves tecnologies de la informació...) ha fet que els antics espais únicament rurals, ara siguin habitats per una població diversa que tan pot fer feina dins la comarca com a altres nuclis urbans, des de Manacor o Inca o Palma, com, acudir-hi per ser el seu lloc d’oci setmanal o vacacional.<span> </span>Els espais únicament rurals, morfològicament “foravila”,<span> </span>al Pla, resisteixen per la tecnificació d’uns pocs joves pagesos, alguns vells agricultors tradicionals, els pagesos a temps parcial o per la injecció de doblers que hi fan els “pagesos ocasionals”.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me pos el morralet pel Coronavirus</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i surt al carrer. Trob el sen Julià Castany. </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Com estau?”, li dic.<span> </span>“I... per l’estil d’ahir”, respon. “Ara creuràs que m’he discutit amb sa meva dona un altre pic. On</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> hi havia sa bassa i ses solls dels porcs hi férem un poc de jardí <span> </span>i... tu! <span> </span>pensa que allà hi havia cents d’anys de fems i merda –jo hi havia cagat- i tot se va fer bo a més no poder. I ara una palmereta que hi vaig sembrar és un arbre enorme i disforjo. Quan fa vent s’engronça molt. Jo la vull arrabassar i sa meva dona –només per dur-me la contrària- no ho vol. Però tanmateix l’arrabassaré”. </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arrib a un dels bars que tenen obert</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, ja som a la Fase 2 de la desescalada de la pandèmia. Sent xerrar a la taula del costat dos homes, un calb rapat i un amb cabellera blanca, diu el calb: “Només veig vells, només me fix en ses persones majors que jo; un que du gaiato, un que camina poc a poc, una parella molt major que sembla que s’aguantin l’un amb l’altre... Estic segur que es pànic em fa canviar de cara: ¿Com s’atura això? Jo encara no me sent vell però em ve sa por de tornar-hi”.<span> </span>“Jo en el fons” diu l’altre “sospir només, perquè alguna joveneta em faci una bona mamada. Hi sospir perquè m’he de conformar amb pegar qualque polvo, escadusser, <span> </span>a sa meva parenta, que amb els anys ha tornat malsofrida, lletja, ressentida i venjativa. En una paraula, una enemiga a casa. I li tenc por. I un poc de devoció. Una bona mamadeta, <span> </span>sense que ella ho sabés, m’aniria bé”. Pens: Vet aquí el resum, d’aquests dos personatges tan valents i segurs de si mateixos. Glòries passades, coques menjades. Com deia ma mare: <span> </span>“</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Allà on pareix que no hi plou, no hi poden estar de goteres”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa cap cot en Joan Guerxo.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Li dic a n’en Joan Canyomàs: “Saps... moltes de vegades aquestes caràcters tan histriònics, tan de fer riure, tan de cridar i fer-se notar, amaguen algun patir, no sabut, no confessat, no paït. A n’en Joan Guerxo, li passà. Abans no era gens com ara, que el veus i pareix un ànima en pena. Abans de bon matí ja el senties cridar, o eixalava coloms pel corral, canta que canta, o havia tos el ca damunt l’acera, xerrant-li fort com si fos una persona humana, o agafava una simbomba que havia feta amb un bidó de Coca-Cola i cantava pel bars. Un estiu va refer una caseta que, en temps de<span> </span>la República, els carrabiners havien construïda al puig de Baldruitx i allà s’hi havia fet ca seva, només perquè el vessin i xerrasin d’ell. Va tenir un nét. Tot era el nét, no se’n desferrava d’ell, pareixien una truja i el seu porcell de llet. Un dia, li digueren que el seu nét no hi era tot. Això li bastà. S’acabà la simbomba, el ca, el fer llata, el repartir tomàtigues a tothmon que en volia, s’acabà tot. Ara és així, no xerra, camina poc a poc, mirant sempre en terra. Idò, els seus dos fills, tampoc hi eren tots, els faltava cosa -“border lines”-, vorejant la ratlla, però havien creat cada un d’ells una família, casant-se amb gent com ells. Un èxit. Però quan el nét és feu manifest que també era així, aquell home s’esbaldregà i li sortí el què de bon de veres hagués fet ja amb els seus fills, visualitzar la seva pena,<span> </span>però s’ho havia tirat a s’esquena. Ara no.<span> </span>Pobret, la gent que el coneix poc, encara el veu com era abans i queda sorpresa”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa<span> </span>en Biel Capotàs,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> un dia me contà que el seu padrí vell, mort feia cinquanta anys, se li apareixia totes les nits. Dret damunt el comodí de l’habitació, calçons fermats amb un vencill, sabates de sola d’auto, se posava a cantar-li gloses: “Dones que teniu infants, / i els heu de dar figues seques / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quant anàreu a votar”. I aquell homonet, com si ell no hi fos, encara que es giràs a l’altre costat de llit: canta que te canta. Primer no en va fer cas, després pensà anar al psiquiatre, però, a la fi, sense que el padrí ho ves, prenia nota, ho copiava a una llibreta. D’aquí supós que li ve la vena de cantador.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Això és xaranga!</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> deia es pastor, i corria sense calçons” diu n’Amador de s’Arraval. <span> </span>Aquesta expressió en boca seva, un home seriós, em fa demanar-me si hi ha un humor mallorquí. La temptació és pensar en dos conceptes oposats: ¿Humor i mallorquí?<span> </span>I encara que, segons els francesos, l’ humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua: ¿Tenim trets humorístics diferencials? Com per tot, supòs. Els mallorquins ens riem dels veïnats, feim befa dels poderosos i dels capellans, ens agraden els desbarats<span> </span>i fotre’ns de nosaltres mateixos, amb mesura, això sí. Però el dibuix que en surt no té massa pietat: gent poc compromesa, ajornadors dels problemes, «ja mos veurem» o «ja en parlarem», creure’ns més llestos que els altres...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Prenc un poc la fresca</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> al corral de d’alt davall el magraner ple de flors lluentes, ja és horabaixenc i el sol es pon tard. Un parell de rates-pinyades fan voltes per damunt el meu cap. Vatuadell! Pens amb el Coronavirus i entr escapat per endins. Ara hauré agafat mania a aquests animalons, per si no bastava amb el moscard tigre.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2020-06-02T22:11:23ZjcmllonjaPandèmia i paisatge
https://jcmllonja.balearweb.net/post/134144
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/foto%20aeria%20cap%20formentor.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Pandèmia i paisatge</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Ens ha arribat el moment de confinar-nos a casa</span></strong><span style="font-size: 12pt"> per mor de la pandèmia del Coronavirus. De la Xina ha arribat també al petit poble.<span> </span>Els carrers buits –excepte algú que passeja el ca- no hi ha trànsit, els avions no travessen pel cel, la guàrdia civil que es passeja vigilant que tothom sigui a dins ca seva... No havíem passat una guerra els de la meva generació –si de cas, la guerra freda i la por a la bomba atòmica- però ara som en una situació excepcional que no oblidarem. La televisió no ajuda a assossegar-se, ja que les notícies constants del nombre de morts i contaminats fan pujar la sensació de por i d’inseguretat, la gent amb mascaretes, rentar-se les mans obsessivament.<span> </span>Canvien els nostres comportaments tancats a casa a pany i clau. Feim <span> </span>un ús sobresaturat dels telèfons mòbils per fer-nos la il·lusió de què estem connectats amb la gent que estimam, els ordinadors treuen fum cercant noves sobre el que passa al món, la lectura no és igual com abans fa més mal concentrar-se, surts a la finestra, al corral, al balcó i trobes els veïnats que fan el mateix, els saludes tímidament o efusivament, depèn. Et preocupes pel menjar i el beure que tens guardat, si et bastarà, si s’acabarà a les botigues, si has de sortir a comprar a la farmàcia. Penses si tot això no és un crit d’alerta de la mare natura, si haurem aprés alguna cosa quan en sortim, si hi haurà un canvi social després de l’alarma mundial que això ha suposat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Puj al terrat</span></strong><span style="font-size: 12pt">. Es veritat que el poble, els seus carrers, les seves cases, les restes dels seus molins fariners, l’escola, la visió privilegiada ja sigui des del turó de Consolació o des del carrer Mirador<span> </span>són elements que han configurat la vida dels santjoaners i santjoaneres: han format part del seu paisatge. Com diu el pare Ginard: “El nostre paisatge és mogut i entremaliat com un paisatge de betlem. Més que grandesa, té la gràcia i l’encís perenne de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants i enlluernadores, emperò la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar, encara, els ropits. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">S’acosta Pasqua i els seus rituals,</span></strong><span style="font-size: 12pt"> a un servidor -que sap que creure és criança- li fan fer de mosset, donant-li les feines més insignificants. Una d’elles és la d’esflorar els xítxeros que han d’anar dins les panades. No sé enguany com ho farem. Però crec que encara que sigui en petit, farem panades i rubiols. A mi em <span> </span>toca, com he dit esflorar xítxeros, o <span> </span>esclovellar pèsols, que ve a ser el mateix, i deixarem la variant felanitxera “estiragassons”. Un temps, en què mon pare era viu, feia un parell de solcs de xítxeros, un d’ells especials per a Pasqua. M’he enyorat d’aquest moment i he pensat amb el puig des Càrritx, la finqueta on ell trullava fins que es va morir, ja molt malalt entrecavava les tomàtigues de ramellet assegudet a una cadira i me deia: “si som viu, faré els solcs dels xítxeros allà baix, hi ha bona llacor”. S’arriba a fer com a mecànica la feina i dóna per entretenir-se, badant i mirant cap el bevedor del corral, freqüentat per busquerets de cap negre i teuladers. Avui ja he vist algunes falzies beure dins el safareig, sense aturar-se i com a lliscant per damunt l’aigua</span><span style="font-size: 12pt"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Pec un bot fins a la carnisseria</span></strong><span style="font-size: 12pt"> i hi trob un cartellet amb els nous horaris, per mor de la pandèmia. Pens amb l’amic Quimi Portet, un artista, amb un excel·lent sentit de la música i de l’humor. <span> </span>Va titular un disc seu : <span> </span>“Matem els dimarts i els dissabtes”. Ho va veure escrit a un cartell aferrat a una porta que resultà ser la “Carnisseria de Can Tomàs”.<span> </span>Amb una paraula,<span> </span>res. Res de res. “Saps què és res ?” em deia l’amo en Toni “Peremates”, idò , “un caragol buit, sense closca. Això és res”. L’ús del “res” per la meva veïna, madó Tonina “Peixofrito”, tenia la santa particularitat de fer fluctuar el seu sentit en la traducció : “Quieres nada ?” Volia dir, “que vols res ?” Deia Voltaire : “Gaudiu de la vida, que és ben poca cosa, tot esperant la mort, que és res“. I ja saben el què és res : “un caragol buit,<span> </span>sense closca”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">El sen Toni “Burguny” és mort.</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Les campanes toquen de mort i amb aquesta situació de confinament pel Coronavirus encara semblen més llòbregues que de costum quan toquen per un difunt. Record molt bé el sen Toni. <span> </span>Assegut davall un ullastre, baldat, quasi de tot, havia arribat que només vetllava la guarda d’ovelles que pasturaven pels sementers d’enfront. Hi devia fer la vida. O sobreviure, sense parents i amb la seva hisenda, que havia estat bona, perduda a les timbes de joc de la comarca.<span> </span>Però quan havia venut ovelles, no se sap com arribava, però era sempre a la taula de joc que hi havia al reservat del casino del poble. No se sap com, perquè, amb el seu gaiato i amb un altre garrot amb llendera, a la mà esquerra, es torbava una hora a arribar de ca seva –dos carrers més enllà- fins al joc de cartes. Sempre, també, a la sortida, feia una pixaradota, descomunal, anegant-se els baixos dels calçons i els dos garrots que li feien de gaiatos. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">He perdut el poc entusiasme que em quedava</span></strong><span style="font-size: 12pt"> amb això d’haver d’estar tancat. Els deu passar el mateix a la resta de mallorquins? Crec que el que tenim en comú els illencs només ho podem entendre els illencs. Un poble sense entusiasme. Tal vegada li falta la lletra menuda a aquesta afirmació de mallorquinitat. Ara, la millor, per a un servidor la que solia contar, Guillem d’Efak, el nostre amic negre de Manacor. Un dia va demanar beure, en mallorquí, a un cafè del Pla de Mallorca; l’amo li respongué : “si no haguessis xerrat en mallorquí, m’hagués pensat que eres negre”. Era en Guillem un mallorquí que s’entusiasmava. Això el diferenciava del comú dels mallorquins, o dels mallorquins, més comuns.</span></p><br /></div>General2020-04-02T18:23:56ZjcmllonjaCarxofes, antigors i padrins
https://jcmllonja.balearweb.net/post/134065
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/flowerthrower_canvas.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Carxofes, antigors i padrins</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Som per foravila</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i trob que s’aboleixen molts de bocins que abans pareixien un jardí. Casetes que s’esbuquen, devora unes altres que pareixen ‘palacios’ de nou ric o que són per llogar a estrangers. Albellons destrossats pels tractoristes. En fi, me freg els ulls i no són bellumes el que veig. Vaig fins a una vorera de carxoferes que va sembrar mon pare. La meitat de blanques i les altres<span> </span>negres. Veig que hi ha una tirada, la que fa partió amb el veïnat, que pareixen mortes. M’empreny. No deu saber que ses carxofes són delicades i han d’anar alerta amb s’esquitxar. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A n’aquest bocí encara ara</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> quan el llauren surten bocins d’àmfores romanes i de trossets de collaret com de vidre. No seria gens estrany que el padrí hagués trobat cosa. Sentia a dir quan era nin que quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, “dau-li arada fonda!” o tornar a tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i de què els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps dels moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, víctimes de l’espoliació inútil, ja que tret d’algunes poques peces, com<span> </span>el “tresoret almohade”, d’or, trobat per un particular i venut<span> </span>(ara exposat al Museu de Mallorca) les troballes no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també,<span> </span>han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me trob en Toni de s’Alfonda:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “De cada dia hi ha més gent externa a la vila. Ha estat aquests darrers anys. Gent que xerra foraster, que te miren i no te diuen res, que passegen cans –alguns grossos i perillosos- que van molt als bars, però no fan poble, no van a l’església ni a les coses culturals o festives. Amb una paraula està fet de noltros. ¿Saps que te vull dir? Que hi ha alfàbies que fan tornar dolentes ses olives, idò a s’enrevés, <span> </span>moltes d’aquestes olives faran tornar dolenta s’alfàbia”. No mir de consolar-lo perquè té molta raó. Mentre passa en Simó que està a un grup de missatges de telèfon amb jo i li dic: “He rebut una foto i no sé què és ni què vol dir”. “Jo t’ho explicaré”, diu en Simó Pansa. “En Toni de can Goleta se va morir. Ofegat amb un tros de carn, no li pogueren treure de sa gargamella, allò l’havia roegada poc i quan la s’envià... Quan arribà s’ ambulància li tragueren però ja estava fet d’ell. En Xisco Morante va <span> </span>retratar el tros de carn i l’envià per Whatsapp i tothom ho va rebre al seu mòbil! És gros això dels telèfons!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Faig net les golfes de ca meva.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Hi trob la corneta del meu padrí saig. Pels joves d’ara: el saig era un funcionari municipal que feia de policia, de zelador, de ‘cantador’ de les notícies i avisos de l’ajuntament pels cantons del poble, sonant un tambor o tocant una corneta segons la intensitat del que anunciava, a això li deien fer una crida. Ma mare, al cel sia, <span> </span>em contà que quan exhumaren son pare,per fer neta la tomba, <span> </span>el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes: era just ell. Si mon pare fos viu, hauria comentat: «Clar, se conservava amb esperit, per mor de sa cassalla, que en begué molta!»". I ma mare hauria replicat -sempre defensant els seus per damunt de tot- «Mon pare, però, bevia amb molt de coneixement». Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l'autoritat, s'havia de fer amb tothom... Com si el ves, amb els seus mostatxos <span> </span>blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M'hauria agradat veure la mòmia del padrí, «els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren», deia mu mare, comentant l'episodi, «això mos ve d'avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així». Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot -«no hi ha cap estugós que no sigui brut»- idò m'hagués agradat veure'l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l'hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l'olor inconfusible que feia, mescla de fum de llenya i de tabac. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Surt al corral i passa un òliba</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> per damunt les cases sense fer gens de renou. Solen habitar per l’església. Sé que el meu padrí saig Miquel Lligat, es Saig, va ajudar el rector a agafar-ne una que havia fet el niu darrera un escut del bisbe ben amunt a dalt de l’altar major dins l’església. Ho solia contar com si hagués estat la cacera d’un tigre.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2020-03-17T13:08:00ZjcmllonjaCafès, endolats i coentor
https://jcmllonja.balearweb.net/post/133923
<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1090714.jpg" border="0" /> </div><div><div><em><strong>Dalt del Turó</strong></em></div><div><br /></div><div><strong>Cafès, endolats i coentor</strong></div><div><br /></div><div><em>Climent Picornell</em></div><div><br /></div><div><strong>Basses d'aigua clapegen aquí i allà el pla de ses Veles.</strong> Ha plogut molt, més de cent litres per metre quadrat, els seregalls ho demostren i alguns torrents han sortit de mare. És el darrer dia de caça, demà comença la veda i els caçadors van estressats pensant els temps que els manca per tornar-hi. M'ho deia un caçador a un sopar de cabrits: “Si això ho dius a una escola, que menjaran un animal mort amb una escopeta, sa meitat de nins es posaran a plorar i s'altre meitat diran que els fa oi! I els mestres i pares com a mínim et denunciaran! Però si no les caçàvem, ses cabres són una pesta per sa Muntanya, com ses perdius i el conills al Pla, s'ho mengen i ho arrabassen tot! Fan malbé els ecosistemes, això ho he sentit a dir a qualcú de sa conselleria, però ja me va bé...”</div><div><strong>M'agrada el xivarri dels cafès els dematins</strong> mentre el cafè amb llet ben calent travessa la gargamella i va cap endins. Obris el diari, de paper, en prens un altre glop, mires les taules amb la gent diferent: uns que berenen abans d'entrar a la feina, uns desenfeinats que s'aixequen de matí, una penya de dones que se troben cada dia, gent rara com tu... Deia George Steiner, que es morí la setmana passada, que no es podia entendre la història d'Europa, sense els cafès. “Europa està formada i composta per cafès. Mentre hi hagi cafès la idea d’Europa tendrà contingut.” El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, pel debat intel·lectual i pel xafardeig, pel “flâneur” i pel poeta o pel metafísic amb el seu quadern. Diu Steiner : “En el Milà d’Stendhal, en la Venècia de Casanova, en el París de Baudelaire, el cafè albergà l’oposició política que existia, el liberalisme clandestí. Els qui volguessin conèixer Freud, o a Karl Krauss, a Musil o a Carnap, sabien en quin cafè els havien de cercar. Danton i Robespierre es reuniren per darrera vegada el Cafè Procope. A un cafè escrigué Lenin el seu tractat sobre empiriocriticisme, a un cafè mataren en Jean Jaurès, pels cafès peregrinava Walter Benjamin. Fins i tot les idees més abstractes han d’estar ancorades en la realitat, a l’essència de les coses, com el cas de la idea d’Europa, ancorada en els cafès”. Imbuït amb aquesta filosofia deman un cafè rebentat d'Amazona a n'en Toni des Centro.</div><div>Parlam de la vellesa. Tema recurrent i que se sent adesiara a la taula. “Sentir-se jove deu ajudar a tornar vell bé?” demana en Gaspar Morré. “Ajuda un poc però només de pensament, si demanes un poc massa més al cos, aquest no t'acompanya, fa figa. És llavors quant sents que realment has tornat vell”. “Me vaig fer una merxa de sa barra fins a s'orella” és en Llorenç Destre qui xerra “i es metge que me va cosir pareixia que cosia un camaiot. Vaig anar a son Espases i me digueren: qui vos ha fet això? el metge tal, vaig dir, i digueren res, això s'ha de descosir i me llevaren els punts i me feren una filigrana que ara ni se coneix, mira, pareix que m'hi han donat pedra tosca de lo fi que ha quedat”.</div><div><strong>“Al cel el vegem” és el que més vaig sentir</strong> quan me va tocar estar, un pic més, la setmana passada a la banca dels familiars endolats. Seguit de “en pau descans”, o “que poguem pregar molts d'anys per ell”. Molts no deien res però aixecaven o baixaven el cap mirant-me”. “Qui és aquest que ha entrat?” deman. “És el fill d'en Toni Massieno. Aquest prova de fer de senyor però no en sap, no li surt...” “De porcs i de senyors... ja se sap”, dic. A la sortida me conta en Joan Perearnau, “el fill d'en Massieno ha fet sempre mals negocis, i ho tornava a provar, però no hi havia manera, era com l'amo en Miquel Prudenci a qui provaren de vendre-li una assegurança funerària i ell per aclarir-se demanava: “Però es mort qui l'ha de posar?”, “Vos!” li digueren, i ell respongué. “Idò això és un mal negoci, si es mort l'he de posar jo”.</div><div><strong>Vaig a fer una volta pel poble</strong>. Veig na Fillama que se passeja i mira d'obrir les portes dels cotxes fins que en troba algun que no l'han tancat, llavors arramba amb el que troba. Quan l'escometen diu que no ha estat ella i no hi ha manera de que ho torni, només l'assistenta social la comanda, ni policia, ni guàrdia civil... Pens amb en Joan de cas mestre Cana, un altre personatge esmorrellat, que tocava els orgues pel carrer i sabia el nom dels sants de cada dia, se passejava mostrant un bitllet de 2000 pessetes pels carrer; a ca seva tots, o totes, eren especials, fadrines, xorques i viudes velles.</div><div><strong> Avui toca sopar amb la penya d'amics,</strong> sopar de sobrassada i camaiot torrats i suflé de can Salem d'Algaida. La sobrassada és coenta però coenta, a matar. “Amb sa coentor s'han destapat es forats des nas, no i els tenia ben plens de moc! Això és millor que es Vicks-Vaporub!” diu en Jeroni Serverí. “No vos afiqueu amb jo”, diu en Guillem Fei, qui ha fet les matances, “que cadascú agrani es seu redol...” “No te piquis Guillem” diu en Miquel Arimany “ara no veus que t'estimam més que unes sabates velles!”. “Sí, més que un bon cagar m'estimau” replica en Guillem.</div><div><strong>Retorn al turó amb una frase de James Joyce</strong> dins el cap, deia Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”. Mai he sabut molt bé que volia dir. ¿Que havíem de suportar el país que ens havia tocat així com era? ¿Que no ens agradava, però era el nostre? ¿Que ja estava fart de reflexionar sobre el tema, per això valia la pena canviar? En fi, a jeure s'ha dit. Demà serà un altre dia i ja se sap: qui dia passa, any empeny.</div></div>General2020-02-17T11:08:31ZjcmllonjaDivendres, paons, bous i esplugabous
https://jcmllonja.balearweb.net/post/133790
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Divendres, paons, bous i esplugabous</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Avui plou a voler, <span> </span>tot raja</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">. El moix s’acosta per estar a cobro i a mi m’agrada sentir el renou de la pluja quan cau. Tot és banyat,<span> </span>la temperatura ha baixat i ja pens en si es hora d’encendre el foc. Dubt fins que, enredat, vaig a cercar un parell de rebasses que són banyades- i encenc la foganya.<span> </span>Mir per la finestra en el mateix moment en que un busqueret de cap negre s’engronsa damunt una branca de cirerer del bon pastor amb les cireretes ben vermelles.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Entra a veure’m i a donar-me els molts d’anys</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> l’amo en Marc de Tramendó i s’asseu devora un servidor.<span> </span>“Jo, Climent, ho pensava ara avui que és divendres, <span> </span>que me moriré en divendres”. “I per què?” li deman. “Idò perquè totes ses putades que m’han passat, m’han passat en divendres”. “Mea’m, contau-me’n una!”. “Un pic compràrem amb en Toni Quintano una màquina de fer pous i allò feia girar una broca gran i sense témer-me’n m’enganxà per un braç i me va<span> </span>fer girar fins que en Toni la pogué aturar. Me salvà sa vida! Era divendres!” “Bé, però ” li dic jo “va ser mitja putada, perquè no vos va passar res”. <span> </span>“Però m’hagués pogut passar” me respon “Era divendres!” I d’aquí no el vaig poder treure tot esperant<span> </span>que no se morís devora jo, en bon dia de cap d’any. “¿I ara tu què trobes d’aquesta gent que tenen fills de potet?” “De potet? Què és això” li replic. “Sí, <span> </span>que no hi ha homo per mig, <span> </span>que els hi posen sa llavor de dins un potet. Una parella de nines, casades, i una filla d’en Bernat Cuminé, n’han tenguts”. “Idò, a mi” li dic “me pareix molt bé, cadascú ha de fer lo que més li convé i si els fill, o filles, de potet com deis vos, han nascut sans i bons, és una felicitat pels qui ho han decidit així”.<span> </span>No me contesta però no el veig molt convençut. El convit a un poc de coca de torró i un poc de vi dolç i ens tornam donar els molts d’anys.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Entr al cafè i me’n vaig a seure a la taula del racó</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> on n’Amador de s’Estany conta la seva aventura amb dos paons que va comprar. “Se cridaven amb altres ‘pavos-reials’ de per allà, a Carrutxa també n’hi havia i peguen unes volades llargues, i veus aquella galinorba en l’aire, o a damunt ses teulades, <span> </span>els vaig haver de llevar perquè me voltaven ses teules cercant dragons i me feien molt de malfraig. En canvi vaig posar un parell de quicos i me feren net de paparres tot el bocí, són eficients en això...”. Mentre en Miquel de Penyalva, que mira a la televisió les notícies sobre Catalunya, es declara com a “políticament despistat”,<span> </span>entra en Coves, un tractant de bestiar de Petra, i vaig a demanar-li un endarrer que tenc. <span> </span>Li mostr la iconografia betlemera i li deman si l’animal que dona calentor al bon jesuset és ase o mula: “ Ase o mula? Mul... o somera, o mul-somerí, perquè una somera argelina també ho podria ser, els moros l’usen molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d’egua i ase, és de figura massa esvelta... de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haguessin cabut dins sa cova ... Tan muls com mules no poden tenir fills i pels ulls, per sa mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet...” Quan ho senten els amics me diuen:<span> </span>“deu ser vera allò que de tant de demanar arribaries a emprenyar es bou des Betlem”, animal, pel que es veu, carregat d’una infinita paciència. Ho deix córrer i convid a beure en Coves.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Surt a passejar, s’ha aturat de ploure</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">. Quan arrib al turó del santuari veig fum i sent<span> </span>xerrar en un idioma estrany:<span> </span>són un<span> </span>estol de russos que torren a les barbacoes del lloc. Tot d’una pens amb n’Arnau Collasso: els russos ja són a la vila! <span> </span>Era un home que no hi era tot, un bon Jan, afable i amb manies. Una d’elles era que els russos –els russos del temps de la guerra freda, comunistes- s’acostaven, per no dir que ja eren aquí i ell vigilava el Montepio on hi tenia guardats els doblers, perquè no els hi prenguessin. A la fusteria de ca mestre Antoni, al carrer de Petra, el tenien moltes estones i adesiara, el feien preocupar amb algun desbarat: “Mira tu, Arnau, si són putes els russos –li deia mestre Antoni, mentre feia burballes de fusta amb una plana- que ara esterrossen amb un esterrossadors penjats d’un avión, i saps que fan de via! Prest hauran esterrossat lo seu i vendran a esterrossar lo teu”. N’Arnau pobret se’n tornava molt preocupat a ca seva .</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Pas pel baixos de son Santos</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> i hi veig un estol de esplugabous blancs que segueixen un tractor que llaura un bocí ple de vinagrella, amb les seves flors grogues,<span> </span>i amb les fulles plenes de gotes de la pluja de fa una estona.</span></p><br /></div>General2020-01-22T10:57:51ZjcmllonjaFinal de tardor, fotografies i niguls
https://jcmllonja.balearweb.net/post/133566
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Final de tardor, <span> </span>fotografies <span> </span>i <span> </span>niguls</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">La tardor convida a l’hivern</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que deixarà la seva marca. Quant surts a fora vila sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier sense fulles. Sents el fum dels formiguers i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.<span> </span>Sents els tords<span> </span>i els estornells que passen<span> </span>escapats cap a l’olivó i el llentiscle. Sents els bolets que s’estufen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents els primers rupits, les seves converses potents i elegants. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.<span> </span>Sents<span> </span>la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.<span> </span>Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Prepar, conjuntament amb n’Amador Paçol,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> <span> </span>un llibre sobre la feinada que va fer com a fotògraf en Toni de sa Botigueta, 94 anys, <span> </span>i hem quedat al cassino amb ell per xerrar-ne. El que més ens interessa és com es va fer retratista. “ Com me vaig fer retratista?”, <span> </span>diu, “Idò per casualitat, perquè vaig encontrar en Toni des Molins que havia trobat una màquina per dins es sembrat, repassant es blat, i la mos va dur a mostrar a can Nuviet,<span> </span>jo anava molt per can Nuviet, quan<span> </span>havien muntat sa barberia i en Toni va dur aquesta màquina i no la sabia manejar i jo tampoc,<span> </span>però la me vaig guaitar i a jo m’agradava fer fotos, lo que no tenia per comprar cap màquina i la vaig dur a mostrar,<span> </span>li vaig dir:<span> </span>deixa-la-me i jo la duré a mostrar a un que se n’entén. Vaig anar a can Vila, a Ciutat,<span> </span>i en Vila vell <span> </span>la se va mirar i va dir això és una bona màquina, <span> </span>una Retina de sa casa Kodak,<span> </span>lo que havia estat perduda per dins es sembrat i s’ estoig<span> </span>estava un poc tudat, però per dedins estava beníssim”. <span> </span>“Quin any devia ser?”<span> </span>“Jo no ho sé però jo encara era fadrí quan en Nuviet va muntar sa barberia a ca son<span> </span>pare, es cas és que vaig dir a<span> </span>n’en Vila:<span> </span>i que en podem pagar d’això?<span> </span>I ell va dir tant, no me’n record ara, i jo vaig dir, a n’en<span> </span>Nuviet:<span> </span>compra-la!<span> </span>I jo ja la manejaré. I res i en Nuviet la va pagar perquè jo no tenia cap dècima, lo que, en aquell temps jo era una espècie de secretari d’en Nuviet, i amb sos seus dobbers, jo no en tenia cap, en Nuviet me va finançar sa màquina i<span> </span>me vaig posar a fer fotos a n’els amics i... res. Així vaig començar!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Quan observ les seves fotografies,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> fetes durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, pens que malgrat tot hagi canviat, els carrers un temps plens de pols ara estan asfaltats, els arbres de la plaça ja no són els mateixos, sempre queda un rastre, un element que les fa reconeixibles en l’actualitat, una deixa. Ben igual que en les fotografies de les nines i els nins a escola, malgrat els anys passats i els vestits canviats, queda una fesomia que travessa, implacable, el temps: uns ulls, unes orelles, uns cabells que ens recorden de forma potent els qui ara som la gent d’aquest poble. Per això el gran valor testimonial dels retrats i les fotografies antigues, història de vida viva, herència de nosaltres mateixos, testimoni de les famílies de santjoaners i santjoaneres, en un temps en què tot pareix que s’enfonsa, un salvavides de la nostra memòria, dèbil i esbravada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la rotllada del cafè, un altre dia, <span> </span>el tema anava dels senyors de possessió</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> d’un temps i de com havia canviat la relació reverencial amb ells, els grans propietaris, els cacics.<span> </span>És n’Arnau Cantó qui parla: “Ara jo no en queden i els que queden i es creuen que ho són encara, senyors, són com pepots de fira, figures fora del seu escenari, com va dir algú al senyor de sa Fastina: “ara senyors ho som un poc tots, no me digui que és es senyor de sa Fastina, me digui es seu nom i llinatges!”. “Qui més qui manco o ha establit la seva possessió o l’ha venuda a un alemany, o hi té un agroturisme, o com en els Calderers hi ha fet un parc temàtic <span> </span>i, <span> </span>els qui es resisteixen, <span> </span>tenen les cases que s’esbuquen i encara se passegen creguent que ho són, però pidolen reverències i ja ningú els ne fa, com el senyor de son Crinto,<span> </span>xueta d’orella alta que s’ha cregut el seu paper en un temps en que qui més qui manco té més doblers que ell, o el de Reimart, que no té ni calefacció, ni aire condicionat, ni rentaplats dins l’enorme cuina ennegrida pels anys de fer-hi foc”. “Tot ha canviat” diu en Vicenç Pelut, i se posa a recitar: “El poble ja no és lo que era / com l’havíem conegut / es batia el blat a l’era / tothom era benvingut. / Sant Joan ja no és lo que era / com l’havíem conegut / ja no hi ha na Mateveta / ja no hi ha en Llorenç Curt”. <span> </span>De prompte canvia de tema: “¿Saps aquell ginjoler tan gros que havia sembrat jo feia anys? Idò ara mos hem repartit s’herència i ha quedat dins sa partió de sa meva germana.<span> </span>Ara es meu cunyat –que no el puc veure ni en pintura- se menjarà els meus gínjols, bé meus, ara són seus, vatuadell!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Se presenta en Miquel Grimalt i la conversa</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, prop de la foganya, <span> </span>va de noms. “Idò sí, els niguls tenen també noms propis a més dels seus noms científics, expressats aquests tal com ho feu Linneu per a la taxonomia de les plantes. Aquesta terminologia “nigulística” tan aviat és decidida i concisa com “cel tavellat” quan el cel és cobert de niguls petits en forma de tavells de llana, com màgica i delirant quan imagina ciutats en el cel –amb murades, torres i campanars- en el nigul anomenat “la ciutat de Troia”. Altres pics s’enrevolta d’un tel poètic com quan les boires són “boires tendres”. “He de confessar” li dic a n’en Miquel<span> </span>“que tenc un sentiment de reconfortament quan sent aquest noms i sobretot ara que els cels de tardor són espectaculars. De “na Ruixamantells” als “fadrins de Felanitx”, passant per “sa fel d’en Judes”, aquest -no podia ser d’altra manera- és un nigul que fa feredat, acompanyant dels caps de fibló”.</span></p><br /></div>General2019-12-16T12:04:15ZjcmllonjaMilanes, birros i quartons
https://jcmllonja.balearweb.net/post/133263
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/gat.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Milanes, birros i quartons</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arriba i sobrevola la vinya una milana, </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>s’aixeca un esbart de sebel·lins, <span> </span>mai n’havia vist tants de plegats. Dinam a un restaurant dalt del turó amb uns bons amics, i amb el vi fresc s’amollen les llengües i les males llengües, surten temes d’astrologia, teràpia <em>gestalt</em>, constel·lacions familiars, educació en sentiments, la proactivitat... Uns hi creuen, altres no hi creim tant.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Horabaixa vaig a fer una volta per devers el pont de sa Llova</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, a vorera de torrent n’Ermengol Maçola, que ja ha fet els noranta, lleva herba amb una falç. “Saps què te vull dir que abans pegàvem foc als torrents i totes ses canyes i romeguers desapareixien, idò ara ho tenen prohibit, i amb so foc els animalons, en veure foc, partien, aquests ecologistes ara són dins es govern i els torrents són plens de brutor, fan més mal ses màquines de fer net que es pegar foc. De molt!” “De què són aquestes garbes?” Li deman.<span> </span>“Són de palla de blat. Sa palla des blat és més gruixada, sa canyeta és més dura, en canvi sa de s’ordi i sa de sa civada és més blaneta i els agrada més als animals. Però jo aquí hi tenia blat-xeixa”. El deix amb la seva tasca i pens amb allò que digué Simone de Beauvoir: <span> </span>“En el futur que ens espera està en qüestió el sentit de la nostra vida; no sabem qui som si ignoram què serem: reconeixem-nos en aquest vell o en aquesta vella”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Davallant cap el poble me trob en Melcion Rabassó, </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">mala cara, l’han operat i li han tret la bufeta: “Per mor de sa <em>químio </em>vaig molt restret i faig uns birros grossos com a pedres, he de prémer molt. Ara me donen unes pastilletes i faig uns birrets més petitons, molt millor!”<span> </span><span> </span>Passa per devora en Xisquet, barba llarguíssima, grisosa, mal caràcter, sense cap dobler, pega unes bones panxades de fam, insulta la gent i els nins l’insulten a ell. “Ahir”, me diu en Melcior que és veïnat seu,<span> </span>“un nin petit li va demanar: ‘De què has sopat?’ ‘De què he sopat?’, va respondre ell, ‘De pixes de moix frites! I tu d’on ets?’<span> </span>“De can Clavari des Revolt”, respon el nin. “Des Revolt? No pot ser que siguis des Revolt essent tan beneït!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">M’atur al forn a comprar una raïssa</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i en Miquel Miqueló conta que va anar <span> </span>al metge pel seu mal i el metge li va dir que tenia una cama vella i malalta. “Això és s’edat!” digué el doctor. “No foi!”, respon ell,<span> </span>“s’altra cama té sa mateixa edat i està ben bona!”. No feia fosca i en Miqueló ja anava piques plenes, que havia begut un poc massa vull dir, així i tot encara m’amolla una de les seves sentències: “Els joves d’ara, Climent, no van de res i jo ja no vull junyir es tractor per anar a llaurar. Quan era nin només era feliç dins sa cofa des carro anant amb els meus pares cap en es tall i ara, res de res...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arrib fins al cassino a veure si hi ha parroquians</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> de la meva penya, i hi són. N’Arnau des Mitjà Pla explica:<span> </span>“Na Balompra tenia, bé, tenia, encara les té, dues quarterades devers son Gorgut i jo hi tenia dos quartons que li feien peça a ella i m’anava davant i darrera, i jo, ara per un costat, ara per s’altra... com sa coa des mul.<span> </span>Un dia m’atura i me diu, com emprenyada: “Allò teu, allò menut, que no té ni portell...” <span> </span>“I m’ho va pintar malament de tot. I jo en aquell bocinet l’estimava, hi havia un pou i es padrí Miquel <span> </span>hi feia un poc d’hortet. Saps què? Li vaig dir: Idò tu per lo meu no hi has d’anar a encalçar moneies! Si tan malament m’ho pintes ara no el te vendré, m’estim més que torni pinar!<span> </span>I me va dir de tot. <span> </span>D’ençà d’aquell dia ni ella, <span> </span>ni ningú de sa seva família me diuen bon dia”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“<strong>Vos ne recordau d’en<span> </span>Simó-Simó, sí, aquell que returava?”,</strong> <span> </span>és en Jordi Balcaner el qui xerra,<span> </span>“un dia na Damiana Tova, que s’entenia amb ell, el va mossegar”. “On?” demana n’Arnau, “ On? A sa fava!” “Vatuadell! Això aborrona només <span> </span>de pensar-ho”. “Idò sí,<span> </span>li tornà ses putades que li feia en Simó-Simó amb una bona mossegada, i li deixà ben esmorrellada! Llavors sí que va returar, ses paraules no li sortien ni amb una manuella!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Continua en Jordi: “Amb això de fer-ho, tots mos estrenàrem a n’es <em>Barrio Xino</em>. Jo, es primer pic, en vaig triar una de mames grosses, estava grassa, però era molt aguda,<span> </span>i jo a s’hora de sa veritat punyia i punyia i no anava bé. I aquella xixisbea que me deia: <em>métemela dentro!</em> <span> </span>Perquè jo punyia per devers una rua de sa panxa: Saps què te vull dir? Que els joves d’ara estan en el cel, ses mares de ses seves al·lotes els fan es llit a ca seva! Mira tu quin canvi!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap al turó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, l’amo en Miquel Pena ha de venir a pagar-me una quarteradeta que li tenc llogada, pens amb la misèria que em donarà, i un meló o dos, i el negoci que deu fer ell cobrant les subvencions. Però vaja així la terra està neta i ben llaurada, i a mi ni me lleu, ni en sé. Ni en vull saber. Només de pensar-ho ja em pega com una mollor. En fi. Per amunt s’ha dit!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2019-10-15T18:35:43ZjcmllonjaFressar, calor i coentor
https://jcmllonja.balearweb.net/post/132892
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ab_allapassa.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Fressar, calor i coentor</span></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">D’ençà que arribà la calor, els carrers són com un forn.</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> L’aire calent arriba d’Àfrica i socorra els nostres cossos i els vespres les nostres ànimes. Vaja: que no ens deixa dormir a pler. Les falzies ja han partit, quan comença el juliol ja se’n tornen, queden els cabots<span> </span>-que fan aquells nius amb fang- que també partiran, un poquet més tard.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Posen fibra òptica per tot el poble. Internet farà més via i la gent passarà més gust de baixar coses de la xarxa.<span> </span>És el futur i ja no sé si hi ha lloc per a l’enyorança,<span> </span>no sé ben bé de què. Justament al llibre que llegesc diu:<span> </span>“La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria” (Sergi Pàmies).</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dins el forn xerren de què han ingressat</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a l’hospital de Manacor al sen Tòfol de son Marrec. Dic que no sé qui és i miren d’explicar-m’ho. “Sí, has d’haver sentit parlar d’ell, és aquell que diuen que va vendre es mateix porc dues vegades, i l’havia cobrat també dues vegades. Lo que havia passat després no se sabia”. “Son pare”,<span> </span>és madò Marganxa qui ho diu, <span> </span>“ja patia de lo mateix, menjava una figa de moro i li va pegar un infart”. “Per mor de sa figa de moro?” deman. “No! Però se va estrevenir que la se menjava en es mateix moment”. Me’n vaig sense haver aclarit molt bé qui és.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Salud en Miquel Gronxa que va dins un a cossetxadora enorme.</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Què, <span> </span>ja vas per feina?” li dic. “Sí, sí... ja hem començat.<span> </span>Per saber si has de començar a cossetxar ha de fer pols. Si no aixeques una polseguera amb sa màquina quan segues és que es gra encara no és madur, però enguany encara que facis pols i els sembrats són ben rossos, tot va magre, saps què te vull dir, no ha plogut...” Un cotxe pita de darrera i la cossetxadora parteix per avall. </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me top amb en Toni Sesgoll que dona la mà</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a<span> </span>un al·lot esportellat. “Ara venc d’un bocí que tenc al pla de ses Veles i el m’han invadit”, diu en Toni. “Els okupes?”, li deman jo. “No. Els caragolins i ses paparres. N’hi ha per tot!”. “I els melons?” li deman. “Bé. Saps què te vull dir?<span> </span>Que pels melons és millor passar els cultivadors que fressar. Fressar deixa sa terra massa esponjosa i un parells de pams més avall fa com un tap que no deixa passar segons quines arrels i, els melons, cerquen aigua més abaix. No ho dubtis, cultivar, molt millor”. “Padrí! Partim?” diu el nét esportellat.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pens en les coses que van passant per la vila:</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> un jove que ha desaparegut, un acomiadament de fadrí que acabà a Menorca amb quatre despistats, moltes de cases que estan en venda per Internet, un intent fallit de suïcidi... Amb això pensava quan la me trob a ella. Forma part del paisatge del poble. Alguns col·lectius de nouvinguts miren de passar desapercebuts, però ella tota sola se basta per omplir el carrer i imposar la seva presència amb l’aire de la seva Cuba natal. Ella, en Xisquet amb la seva barbota de “homeless” (però ell te casa), na Bintrama amb la seva cussa, el meu cosí pintor sempre vestit de blanc amb taques de pintura, són el contrapunt de la música amb sordina que sona al poble: la discreció i la prudència en excés. </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dins el cassino hi trob el senyor rector que beu una cervesa</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i diu a l’amo en Toni Bassegó: “Beveu ben tot sol, avui”. I l’amo en Toni li respon: “I vostè que no hi beu ben tot sol damunt l’altar. Massa ell no convida ningú? Idò!”. Quant surt el rector me diu: “tanta sort que en haver begut, a la missa, <span> </span>els capellans escuren la copa!”<span> </span>M’assec a la rotlada i el tema va del coent, del coent a la sobrassada, dels prebes coents... i n’Arnau Pantó conta: “Un temps a ca nostra als pebres coents els enfilàvem, com ses tomàtigues de ramellet. Un bon dia –mon pare era viu- se va amollar s’ase de dins sa païssa i no tengué altre idea que espipellar un enfilall d’aquells. Bon Jesuset! Aquell animalet! Començà a pantaixar i a fer sabonera per sa boca, orelles ben dretes... Tres dies! Tres dies va estar així ! Pobre bístia! S’ha d’anar alerta amb so coent!”.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap al turó i pel camí</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> me trob amb una parella de nous habitants de la vila. “Mira aquest! No s'aguanta dret, ni fermat a un pi. I el de darrera<span> </span>tremola com una fulla de poll. Quina parella!<span> </span>Tot lo dia a n’es tasser des cassino. Es més petit només fa entrar a beure i sortir a fumar , se fumaria ses claus de Sant Pere”,<span> </span>diu en Toni de son Manques, “I sempre cerquen ronya per gratar, quan van beguts<span> </span>tenen<span> </span>més paraules que un misser . I es més alt i pelut, quan va eixut,<span> </span>no val un gafet<span> </span>boleiat a les fosques. Avui però duen una bona merda i<span> </span>la tenen més venal que una busca dins un ull”.<span> </span>“I al qui va darrera li han fet ses pessigoies ben endins” li dic jo. “ Au, au, au<span> </span>cadascú a ca seva”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p><br /></div>General2019-08-07T17:54:59ZjcmllonjaClaveller d'aire, taronges i felicitat
https://jcmllonja.balearweb.net/post/132448
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/niguls%20texrtura.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Claveller d’aire, taronges i felicitat</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">El claveller d’aire del jardí</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, penjat davall un taronger, ha florit de lila i rosa. Han arribat, a balquena, oronelles, cabots i falzies i la piuladissa d’aquests ocells anuncia ja l’estiu implacable i llarg.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ha passat el trull de les processons, de les panades i els rubiols, de la missa del to pascal, dels pancaritats i tot aquest devessell. Encara record n’Andreu Barber travessant el carrer amb mig me damunt ses espatlles cap a ca nostra, ens l’havíem de repartir, la carn, <span> </span>i la freixura pel frit de Pasqua. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Precisament el me trob a n’Andreu</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que discuteix amb un altre home:<span> </span>“A mi, tant m’és jota com fandango!”. “Què hi ha res de nou?” deman. “No res. Amb en Joan Còrcolis havíem parlat de baratar-nos dos bocins, a tots dos mos feien finca, eren veïnats, però a s’hora de fer tec se va fer enrere, i me va començar a plorinyar que en volia més, que es seu era més guapo i més ben tallat. I per guapo, saps què te vull dir?<span> </span>Ja bast jo. I no va anar bé, i me sap greu”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Una joveneta surt de dins un cotxe</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> aparcat discutint amb el conductor, un jovenot: “No importa venguis a cercar-me més. Ja ho sabia que en tenies una altra per anar a passejar” . “Idò sí. I què?” li respon ell envalentonat ·” I millor que tu en tot! És més dona i més persona que tú!”. I arranca el cotxe mentre ella fuig escapada a peu. Vaja, pens, això deu ser un excés de testosterona, tòpic consol per a un servidor que ha iniciat ja fa anys la baixada cap a la decrepitud i no en té ni per fer cantar un cego.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Hi havia quatre ànimes al cafè</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i m’assec amb l’amo en Toni Basselgo i mestre Joan Cruanyes que duien conversa armada. “Li han fet ses pessigolles endins en aquest”.<span> </span>“ Idò que no ho saps? Que allà on pareix que no hi plou, no hi poden estendre de goteres”. No vaig saber molt bé a què es referien quan parlaven de l’amo en Toni Tonió, <span> </span>però... continuaren: “No! I la tenen més venal que una busca dins un ull!” . “ Sí, sí, és així” li responia “Saps que n’hi ha de beates a confessar!” “Per paga, surt quan ets altres se colguen!”. “Saps que te dic: val més creure-ho que anar-ho a cercar”. Massa ell,<span> </span>no en vaig treure aguller, no vaig entendre quin era l’assumpte i no ho vaig voler demanar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Poc a poc arriben els analistes polítics</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, <span> </span>hi ha hagut eleccions, <span> </span>i el fraccionament de la dreta i la por a l’extrema dreta han canviat el mapa electoral.<span> </span>La tertúlia estava inquieta pel possible augment dels vots fatxes al poble, un poc més d’un centenar han estat. “No ha passat res que no passi a Europa” diu l’analista primer, “els han votat els franquistes, els joves desbaratats i els qui no volen moros!”. “I què els fan els moros?” “N’hi ha massa, diuen” .“I qui farà la feina que fan els moros i els panxitos? Ells? Si fan les feines que ningú vol fer!” . “És igual” diu l’analista segon “els populismes són això: respostes massa senzilles a problemes molt complexos”. “Idò per això, per la por als fatxendes, s’explica el que més gent hagi anat a votar, una participació alta sempre beneficia a les esquerres”, diu l’analista tercer: “Bé, això he sentit a dir...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap al turó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i només entrar a ca nostra<span> </span>en Joan Canyot se presenta amb un sac de taronges: <span> </span>“Climent, que tens taronges? No me diguis que sí perquè tanmateix et deixaré el sac... O són per tu o les regales, no... i ara són dolces i molt bones, tenen molt de suc, <span> </span>però els arbres ja tenen molta flor un altre pic i no en poden dur tantes!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pasqua ha estat passada per aigua. </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>No una aigua de canal, no, una boirina, cama d’aranya que pareixia que no banyava però convertia el dia grisot en un dia lleig. Les parres han tret, les figueres també i pels bocins tot és verd de diverses tonalitats. Ja veig els rosers<strong> </strong>florits que anuncien el mes de Maria i no puc sinó recordar aquelles cançons que cantàvem de nins plens de devoció mariana: “Oh Maria, mare mia / salvadora del mortal, / emparau-me i guiau-me<span> </span>/ <span> </span>a la pàtria celestial !”<span> </span>Pens si érem més feliços abans,<span> </span>però un consell antic diu:<span> </span>“Abans de sortir a cercar la felicitat, recorda-te’n primer de mirar bé per tot, a lo millor ja ho ets feliç i no ho saps”. Caldrà meditar-ho bevent un bon suc de taronja.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2019-05-08T17:20:33ZjcmllonjaRavanissa, capsibos i olivó
https://jcmllonja.balearweb.net/post/132357
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/146%20machinista%20org.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ravanissa, capsibos i olivó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Apareix la primavera de cop, de ple cap a l’estiu.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> De cada any les estacions intermèdies són més curtes o desapareixen. De l’hivern passam a l’estiu. Mir els sembrats i hi repar moltes espases, aquells gladiolets color púrpura, entremig del blat i l’ordi i, sobretot, la ravanissa groga que ho senyoreja tot. Els sembrat van magres i les faves tomben el coll, no plou fa estona. Sent els puputs –pupuput!pupuput!pupuput!- que canten i que encara mengen cuques de la processionària dels pins. Salut a na Francisca Tirolo que sembra cebes amb el seu fill a un bocí del camí de les Casetes, prop de la cruïlla de les cases de l’hort de ca don Xim. “Me sents Climent?”, me diu, “tu que t’assolelles: molts de dies bons, fan un any dolent. Pels pagesos vull dir, per voltros, oficinistes, vos és ben igual, però la cosa va malament”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa un al·lota passejant la seva cusseta</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. I pens amb la ironia i el destí, del seu malnom. M’ho contà mon pare.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> El mestre Lliteras, batiava els al·lots amb un malnom particular. “Camaiot” ( perquè sempre en menjava), “Satán”, “S’arrossaire”, “La mief” perquè era coix (?), “S’aucellet”... A “S’aucellet” l’anomenaren així perquè un dia el mestre va demanar : “¿Que es el arco Iris ? Responde tú”. I aquest tu, que no ho sabia, va demanar en veu baixa : “què putes és s’arco iris?” I un, que de gran es casà amb una de Can Sobrassada, el va enganar i li va dir : “és com un aucellet petit!”. I va respondre, ben convençut : “un aucellet petit !” . Tothom es va esbutzar de riure, i li va quedar de mal nom, al poble, el mal nom que li va posar el mestre Lliteras per haver respost malament la pregunta : “S’aucellet”. Tota la seva família va ser, fins ara, de Ca S’aucellet.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’amo en Toni de ses Ferritges passa revista</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> al personal que passeja i als qui són dins el cafè:<span> </span>“Aquell que xerra pes colzos, just se’n recorda de santa Bàrbara quan trona”; “aquell altre, el veus?, només diu sa veritat quan s’erra”; “ i aquell de més a baix m’ha fet es corc de s’orella malalt només de repetir-me sa mateixa mentida, quan xerren malament de qualcú li agrada afegir garbes a n’es feix”. “I aquell que està tot sol ?” <span> </span>li deman : “Encalça’l a n’ aquest tord d’olivó!<span> </span>Se creu que el rei li ha de guardar els porcs, s’infla i s’infla i qualque dia es bony rebentarà...!” M’assenyala una dona que fa tres pics que passa: “Aquesta va i ve,<span> </span>com el batiport de Sóller”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">A una taulada grossa amb vells i joves plegats</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> algú diu que ha sentit que volen posar en marxa aquella sarsuela <em>Ai Quaquin que has vengut de prim!</em> Que conta les andances d’en Quaquin que torna de l’Argentina més pelat que un jonc i <span> </span>l’amo en Miquel Mane se posa a cantar: “Que hermosa és Mallorca i els mallorquins ! / mos morim de ganes de fer-mos endins / i deixam ca nostra i mos embarcam / i cercant fortuna darrera ella anam./ I és que som uns bàmbols / com no hi ha en el món / fugim de la ditxa / bàmbols, bàmbols som </span><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">!” “Això ho és d’en Quaquin, m’ho sé tot de memòria, ara m’heu fet tornar jove una grapada d’anys”, diu ell.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Diu n’Arnau de son Bastó:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “A jo, els dragons me fan molt d’asunto. Crec que és per mor de què mumare me deia que si me’n queia un damunt el m’haurien de desferrar amb una planxa calenta. Pensa tu! Però jo ho vaig processar de petit i ara de gran no m’ho puc llevar des cap”. Algú comenta que es veuen menys aucells que abans i n’Amador de can Llamp conta: “Mon pare quan havia sembrat ses tomatigueres i les havia regades posava un parell o tres de canyes, com a mànecs de granera, dretes i clavades en terra. I, tu, quan ho miraves d’enfora ja hi havia un capsibo damunt que talaiava i baixava a menjar-se els escarabats”. “Capsibo?” demana un, “sí, capsibo, a altres pobles les diuen capseriganys o capsigranys, són putes, i quan tenen molt de menjar el guarden clavat a les pues de les mates”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>“Qui és aquest?”<span> </span>“És casat amb una filla d’en Tomeu Boira”</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, contesta en Miquel Macarroner, “és de per devers Santanyí, o de per allà baix. Me contaren que a un bocí, amb caseta, que té per devers sa Baronia, els de s’electricitat li foteren un ‘poste’ a un lloc i ell no li volia. I, ben xalest, va agafar es motoret i el va serrar. Idò tu! Tornaren els de s’electricitat i li demanaren per favor on el volia, i allà li posaren. No, i és que de vegades val més una barramada que un ja està fet. Sí, sobretot amb aquests que van tan sobrats, vestits amb un uniforme, sigui el que sigui...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Feim un tast d’oli d’ullastre</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Està fet amb olivons d’ullastres de per devers els Castellots. És un oli primitiu, de bon color, perfumat i amb un retrogust àcid. Molt bo pel pa amb oli. Felicitam a en Francesc Casadesús que ha tengut la paciència de recol·lectar l’olivó i dur-lo a la tafona. </span></p><br /></div>General2019-04-15T13:09:49ZjcmllonjaLlebres i rotondes
https://jcmllonja.balearweb.net/post/132262
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/liebre.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Llebres i rotondes</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a veure els meus tarongers</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> del puig del Càrritx: enguany és un any de moltes taronges. Hi ha menys ametlers florits que altres anys, molts són morts, <span> </span>i més bocins abandonats, arribarà que els ullastres s’ho menjaran tot, fan molta via,<span> </span>primer serà un revellar i després un ullastrar. Molts de bocins estan per sembrar encara i, per frissar, a un parell de tractors els han hagut de treure que s’havien encallat dins el fang de la terra molla.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la rotonda de la sortida del poble</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> un estranger quasi m’enverga una nespla. Pens que la rotonda és una de les construccions que més han proliferat aquests darrers anys. Estalvia semàfors, diuen, i reordena els trànsit de forma endògena. El “Pacte de Progrés” en volia col·locar una a cada parell de quilòmetres. Sigui com sigui n’han aparegudes a balquena. La veritat és que hi ha tot un art de saber entrar i sortir de les rotondes; alguns conductors afluixen la marxa quan hi són dins, van poc a poc, i quan un, que frissa un poc, prova de fer una mica de via, aleshores t’envesteixen i te miren com qui dir: “Eh! On vas! No veus que som jo qué té la prioritat!” Ara, a més, enmig de les rotondes s’usa fer-hi paret seca, sembrar-hi oliveres, en una paraula, fer-les més nostres: Rotondes nostres. Amb fassers i estàtues, també nostres. Cossiers, homonets de betlem, màquines d’<em>apissonar</em> o de batre. No se sap molt bé si es volen evocar o enaltir -com feien el feixisme i l’stalinisme- les feines i els treballs col·lectius o és, més bé, una interpretació mossona de l’etnologia i el costumari popular. Així con la gent posa rodes de carro a ca seva, per fer-la més seva, les institucions ara posen maquinària d’en temps primer. O criden en Sarasate perquè faci un poc de por als nins petits, amb la sembra d’un estol de personatges fantasmagòrics de ferro davant “Es Cruce”. M’han contat que en Toni “Bassetja” s’asustà de bon de veres quan les va veure i, en comptes de voltar, va partir tot dret i n’envestí dos o tres. Res, coses nostres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les xafarderies facebookeres del poble</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> circulen amb intensitat ja sia les dels naturals del poble com les dels nouvinguts, que si bregues pels carrers del poble, que si la guàrdia civil ve amb més freqüència, que si una està embarassada d’un negre, que si dos coneguts s’aferraren per una discussió per una fita de dos bocins veïnats...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">S’acosten les eleccions</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i els diferents actors polítics es comencen a moure. Al poble tot es fa amb menjar: xerrada política i menjar o xerrada i dinar. Les panades i els cocarrois i les ensaïmades són un incentiu polític de primer ordre. Servidor ho observa amb atenció, malgrat no serveixi per a la política. Com me va dir el sen Masseno: “Tu no serveixes ni per fer ombra”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">M’atur a comprar una ensaïmada de tallades</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, en no res serem als darrers dies de Quaresma. Més content que un ca amb un os, a la sortida me trob en Bernadí Gost que avui ja du el seu monotema: “A mi ses dones m’han enganat molt.<span> </span>Me deien sempre que era un polvo, i només un polvo <span> </span>i al segon ja volien dedicació exclusiva, només a ella... Totes m’han<span> </span>dit sempre lo mateix. M’han enganat molt!” <span> </span>El deix amb tot aquest endiumenjat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me conviden a un dinar monogràfic de llebres</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, caçades. Som un grup heterogeni de caçadors il·lustrats i de no caçadors que es reuneixen a iniciativa dels primers per tastar: per començar unes burballes de llebre, després un civet de llebre i finalment uns lloms i llomets dels mateixos animals. El cuiner, eficaç i diligent, es fa esperar. Allò bull, hi tiren les burballes i al final un toc “gore”, un bon caduf de sang crua i líquida, ben vermella, que en bullir dona un toc negrós al brou. Deliciós. Altra tant del civet, no va voler fer llebre a la Royal, però el civet és boníssim amb el gustet de vi exacte. I finalment els llomets d’aquells animalons, només volta i volta per dins una pella, fluixíssims <span> </span>i gustosíssims. Els tiramisús del final escalfen la conversa, viva i relaxada, a un racó de la taula es parla de caceres i peces cobrades, <span> </span>i a l’altre part, de foravila i en concret de fer estelles del ametllers que ha mort la xilel·la. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me sent que vaig cop-piu.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Els al·lots han deixat la casa buida, vull dir que ja no hi són com hi eren abans, més temps. Ara cadascú campa per ca seva i les visites són més esparses. Ens queda la companyia dels moixos,<span> </span>que en fan poca. Reflexion sobre el llibre que llegesc, acompanyat amb música de Norah Jones (la filla de Rahvi Shankar) : “Vine amb mi allà on no ens puguin temptar amb les seves mentides”.</span></p><br /></div>General2019-04-01T11:44:54ZjcmllonjaTemps i contarelles de gener
https://jcmllonja.balearweb.net/post/131960
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/137.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Temps i contarelles de gener</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les calmes de gener i l’anticicló estancat </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">damunt Europa forneixen uns dies calms i assolellats. Fa fred a les nits i bon estar durant els dies. Nogensmenys, avesats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl·lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs interpretats pels homes i les dones del temps —ajudats per una gran parafernàlia tècnica— hem deixat de banda tota la saviesa del poble. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">El fet de tenir a Mallorca una climatologia irregular</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> («Temps, dones i fortuna, fan més voltes que sa Lluna»), havia fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del nostre clima deixa sempre una porta oberta: «Quan Déu ho vol, sense ennigulats i tot, plou». Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a «pronòstics», reposades moltes en el santoral. També existien «senyes» del temps: si les mosques es posen de cap per avall i piquen —es diu que van «mortals»—, si el bestiar s’espolsa nerviós, si cau la sutja negra de les antigues foganyes, són senyals de què ha de ploure. I “Si la Candelera riu, lluny és s’estiu”, i “... si plora, s’hivern és fora” <em>—</em>és el dos de febrer—, però també: «Tant si plora com si riu, lluny és s’estiu». </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Certament creix l’ interès social pel clima</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, com es reflecteix a Internet; les estacions climàtiques modernes —que han baixat molt de preu— poden enviar les dades directament al nostre ordinador. Tots podem conviure amb la climatologia popular, construïda i constatada per la història del clima, ara canviant. Vegeu: «Aigo de gener, umpl ses botes i es graner», «Aigo de gener tot l’any va bé», «Brusques de gener, bon any mos ve», «Gener abeurat, febrer gelat», «Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar». <span> </span>Ben cert, no és veritat?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pas per davant la casa de na Caterina Vallsala.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Surt una música i una cridòria estruendosa. Pens que ha tengut mala sort. A na Caterina li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anaren de quatres a Sudamèrica i tornaren amb una nina, ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però, un dia, <span> </span>després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrere els homes que acabà, anys després, amb tres embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un «te tornaré». Que fou veritat, però que durà poc. Retornà cap aquí i acabà en un pis tutelat per una administració pública. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu, es feren grans més aviat del que s’hi haurien fet normalment. Ara aquella nina, amb tres fills de tres homes diferents, viu a la casa dels seus pares mallorquins, ca na Caterina Vallsala al carrer de ses Perdius per on pas jo ara passejant, deia que hi viu amb els seus pares i germans biològics, que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu, <span> </span>viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa que ho faci, oblidar, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els meus quintos em recorden que enguany en feim setanta</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, d’anys, i què hem de fer un dinar de pinyol vermell. No m’agraden les trobades dels qui férem el batxillerat junts o dels qui som quintos. No m’agrada veure en què ens hem convertit. Ai, ai, ai !! Generació de petits burgesos ciutadans o propietaris de quatre quarterades als pobles. Tot plegat, un balanç aterrador, dirigint el que queda de la nau –un llaütet de trenta pams, no us pensàssiu- dins el temporal o la calma de la jubilació, els qui hi hem arribat. Queda el refugi, ja ho he dit, i ho tornaré a repetir, perquè de vegades, irremeiablement, és l’únic refugi, dels episodis de la infància. Sense saber-ho redibuixam l’"Amarcord" de Fellini, les contarelles de Rímini, transformades aquí en un "me’n record" reviscut a Ciutat o a alguna part de la ruralia de Mallorca. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">"Vos ne recordau de quan en Xisco de Son Moix</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> comprà el camió nou? L’esperava un genter a la plaça del poble. D’enfora aparegué tocant la botzina i duia qualcú més assegut devora ell que no sabien qui era". "No... i té ses orelles grosses, aquest que acompanya en Xisco!", digué el ferrer Prudenci. I tant que les hi tenia grosses, les orelles: hi duia un ase assegut!<span> </span>L’havia agombolat al seient, i aquell animalet, amb les orelles ben dretes, hi posava molta d’atenció en mirar per la finestra. Amb les potetes de davant, com un nin mans aplegades, assegudet devora el conductor. L’aset havia tengut la paciència de fer bonda des de Son Company, on en Tià Ca mort i n’Arnau Rafelino l’havien pujat de mala manera, fermat amb corretges i vencisos al seient. Era un pollinet de mig any,<span> </span>a un ase vell no l’hi haurien assegut. "Tanta sort que no ha fet menar el camió a s’ase", tornà a dir el ferrer Prudenci. "Hagués tengut bé collons, en Xisco!", sentencià don Toni Duret -qui morí pocs dies després d’un empatx de pastissos de nata-. I com aqueixa, un enfilall de contarelles de quan érem nins.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Deia que en aquestes reunions , de quintos o de batxillers,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> és fa molt això del recordar. Però no es volen recordar de l’esplendor dels cossos de quan eren joves, <span> </span>ara mig destruïts pel pas dels anys. Bé, les reunions es solen desfer, després del dinar: adéu, adéu, salut, salut. Els darrers que queden murmuren quatre maldats, quatre mentides o quatre veritats dels primers que han fuit. “A aquell, la dona fa anys que li posa banyes amb el seu massatgista...”; “A n’en d’allò, el se menja un mal dolent al pàncrees”. "Ai, si és el pàncrees no té remei!" I coses com aquestes...<span> </span>Pareix com si de tota una vida només en quedassin els baleigs, ballant per damunt l’erer.</span></p><br /></div>General2019-02-05T13:34:51ZjcmllonjaVerros i polissons
https://jcmllonja.balearweb.net/post/131626
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mallorca%20juan%20de%20aguirre.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Verros<span> </span>i<span> </span>polissons</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">No fa fred encara, però ha plogut molt</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i en poc temps i hi ha moll per foravila. Un cap de fibló destrossa uns hivernacles a la vila on s’hi fan flors i planters. Trob davant ca nostra dos veïnats i ho comentam. “Vos ne recordau d’un altre que va passar fa vint anys? Arrabassà arbres i un parell de xemeneies des poble.” Diu l’amo en Mateu Xoflis. <span> </span>Afegeix el sen Tòfol Aguait: “Degué ser es mateix cap de fibló que aixecà es ferrer Peremates d’en terra. Torraven una porcella i ell va anar a protegir-la, però es fibló el se’n dugué vint passes enfora i el tirà damunt una mata. A ell el trobaren,<span> </span>a sa porcella, no”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Entram a<span> </span>l’hivern i suposadament a les seves malalties associades.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Bé que ho sap Jaume Guiscafré en el seu refranyer per a constipats: “<span style="background: white">Sant Fluimucil gloriós /</span> <span style="background: white">feis que me fugi sa tos!</span> / <span style="background: white">Sant Vicks-vaporub tenaç</span> / <span style="background: white">desembossau-me bé es nas!</span> / <span style="background: white">Halls i Praims, faré una festa...</span> <span style="background: white"><span> </span>/ si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable el que deia Emil </span>Cioran: ‘Les fonts d’un<span> </span>escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vet aqui una vergonya d’escriptor.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Que no ho és tant perquè és el somni d’anit. Somii que dorm dins l’entrada de ca nostra, amb un bon matalàs que ocupa tota l’amplària de l’entrada. De prompte sent qualcú que baixa l’escala i prova d’obrir el llum, però no s’encén, i jo pens “Què punyetes passa? Si el pag jo al llum!” Pitj repetides vegades, sense que s’encengui. La gent que baixa ja arriba. No sé com però reconec en Macià –el jove veïnat de ca nostra- que va amb una gorra (ho sé malgrat estigui a les fosques, coses dels somnis) i sé que va amb una al·lota seva (me l’imagin com una qui anava amb ell fa un temps, ara no sé si en té, però al somni era així). Ells es troben amb el matalàs i sense cap pregunta s’hi ajeuen. La veritat és que un servidor s’hi troba bé, confortable, malgrat ser l’entrada de la casa. Som al costat d’ella, que comença a fregar-se amb jo, fins que s’encamella damunt, sense bragues, nua per la part de baix i puc notar damunt les cames el seu sexe. Sense que en Macià se’n temi, supòs, el somni no em donava informació d’això, li pos la mà damunt. Not perfectament la seva vulva, el seu pèl, les rues interiors i el gust que ella i jo estam començant a passar i... aquí s’acaba. Com tots els somnis, quan venia lo millor.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Surt del forn i el me trob a un cap de cantó:</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “M’han dit que vos doni les gràcies”.<span> </span>“Me sents? Diga-los que en tenc encara de s’altra vegada que me’n donares”. És l’amo en Miquel d’Alpara, un “Sèneca” de poble, franc <span> </span>i generós a l’hora de donar consells. Molt més savis que el que vaig sentir a un d’aquests <em>coachers</em> moderns que predicava per una televisió, el que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava així de bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar el predicador del benestar i de la felicitat els milions d’aturats que hi ha i, sobretot, la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant però, per arribar-hi, feien falta unes quantes coses abans, entre altres, <span> </span>una revolució proletària. Quasi res du el diari!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Som a una taula del cafè amb tres homos grans,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> quintos, sumen, els tres, dos-cents setanta-nou anys.<span style="background: white"> Els coment que ha mort fa poc, als 103 anys<span> </span>–deu més que ells-<span> </span>Rita Levi Montalcini, premi Nobel de medicina que solia dir : "Quan mor el cos, sobreviu el què has fet, el missatge que has donat”.<span class="apple-converted-space"> Pens que caldria <span> </span>contraposar-hi la visió grollera de l’aforisme de Nietzche que diu: “Tot el que no em mata em fortifica”, que, en mallorquí, és transforma en : “Tot el que no mata engreixa”. “Que has dit?” Me demana en Nofre Lluna. “Res, xerrava amb jo mateix”. </span></span><span> </span>Després d’una estona de silenci, en Melcior de ca n’Estruc diu: “Tots aquests externs que han vengut a viure a la vila passegen un ca, a vegades dos. Jo crec que han vengut per poder tenir es ca a n’es corral. Ja ho veus tu, <span> </span>abans passejaven els verros i ara passegen els cans”.<span> </span>“Els verros? “ deman jo. “Abans els qui tenien cans no els passejaven, els tenien per caçar o per guardar, però n’hi havia tres que passejaven els seus verros pel poble – en Marc, en Mort i na Mateveta-<span> </span>i s’oferien per donar-lo a ses truges. Llogaven es verro, ho entens? Un pic per dia. El duien a sa mateixa casa dos pics per dos duros...<span> </span>Ja ho veus quin canvi!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Segueix la conversa amb el meu sanedrí particular.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Vos ne recodau, crec que va ser en Tià Gran qui un dia de Corema dormia i es va despertar mentre el rector predicava: “I el Bon Jesús es va morir per voltros!”. Mig endormiscat va respondre: <span> </span>“Morir? No sabia ni que estàs malalt?”. “Era polissó en Tià Gran”,<span> </span>diu en Toni Botiguer,<span> </span>“però no es lo mateix ser polissó que ser intel·ligent. No. Un polissó et vol fotre... pot ser intel·ligent,<span> </span>però si te vol fotre és polissó”. “Es qui era intel·ligent era s’ase<span> </span>d’en Garaví. S’ase d’en Garaví s’aturava tot sol a totes ses tavernes on l’amo hi feia una seca. Estava ensenyat es puta aset. Ho havia aprés, mira tu si són intel·ligents els animalets!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Retorn a ca nostra a fer un poc de feina</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb un tema de toponímia i pens que devien ser e<span style="background: white">ls déus els qui tenien, en l’antiguitat, la potestat de posar noms. Posar noms a les coses, als objectes, als fenòmens, als llocs, als homes i les dones. Déu nostre senyor –el vertader, per suposat- quan hagué fet el món, en set dies justos, posà noms i descansà. Quedà ben a plaer. Se veu, però, que els déus no baixaven a batiar les coses menors i ja no en parlem de les més petites i utilitàries, sinó que amb tres o quatre noms fonamentals en tenien prou : mar, terra, home, dona, aire... i deixaven la resta sense anomenar. Per tant, els homes posarem noms. A tot o quasi tot. Tot toca tenir un nom i sinó en té, algú n’hi posa. I els déus no vigilen massa. Ve aquesta reflexió arran de que a un mapa militar he vist escrit “Casucha” on hi tocaria anar, ben escrit, el topònim “Carrutxa”. Se veu que els militars estrucaven els nostres noms de lloc com qui estruca blat de les Índies.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2018-12-13T11:03:55ZjcmllonjaSalvatgina puta!
https://jcmllonja.balearweb.net/post/130936
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_0484%20nitrato%20chile%20petita.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Salvatgina puta!</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">El paisatge de foravila s’ha concentrat en els camps segats</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i les bales de palla, rodones i grosses, contrapunt de la calor de l’estiu.<span> </span>Hi ha enguany molts de caragolins refugiats a dalt de les mates de fonoll com si fossen poms atapeïts de flors amb closques. Record amb nostàlgia les caragolinades que es feien abans amb els veïnats a la fresca. No sé qui me va esmentar l’abundància de perdius, que es mengen les domàtigues per foravila i jo m’he topat amb dos esbarts. “Ses garroves enguany pareixen botifarrons! Saps que hi van de bones, <span> </span>allò va ploure quan era hora i ara se coneix” me comenta na Joana Corberana que també se passeja. Ha fet molta boira i els rostolls són ben banyats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Una colla de xorics gisca per damunt el campanar</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Passada l’església sent la televisió, fortíssima, quan pas per davant ca madò Praxedis de can Vauma. Ja no surt i quasi no hi sent per això li tenen posada cada dia la missa, l’any que ve farà cent anys. Veig en Sion assegut a un dels bars de la plaça Vella, allà me top amb en Cosme Guixa que sempre va manades desfetes, apressat: “En<span> </span>Sion Masdeu beu molts de gintònics, s’hi posa de bon dematí i no atura en tot lo dia, té una guarda d’ovelles veïnat de lo meu i les mata de fam, s’altre dia encara els vaig donar sa poda de ses oliveres per menjar perquè me feren llàstima... i els agradava molt o estaven famolenques no ho sé. Du mal camí en Sion, i fa molt mala cara, acabarà malament, massa gintònics”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pel poble la gent surt els vespres, que han estat benignes fins ara</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, i està a la fresca defora de ca seva o fa rotllana, com un servidor, a un cassino de la plaça Nova. Passen també alguns moros amb les seves xilabes d’estiu llargues<span> </span>fins als peus... Els comentaris són oposats, ja els deveu imaginar: “No tenen vergonya! Aquí han d’anar com els altres! Ho fan per provocar!” Alguns més indiferents: “No... i deuen anar fresquets amb aquests camissons, sobretot si van amb so batall a lloure”. Els pro-magrebins: “Les arrels no s’han de perdre mai, ni ells ni noltros!” <span> </span>I coses com aquestes, <span> </span>mentre un demana un combinat, l’altre un granissat, i l’altre una canyeta ben fresca. A la nostra dreta contemplam com es desenvolupa l’eclipsi total de lluna <span> </span>–lluna de sang, li diuen- i després recupera la frescor. “No el tornarem a veure fins d’aquí a cents anys” diu en Miquel Fidonet. “No, i ets optimista tu. D’aquí a cents anys no en correrà cap de noltros per aquí baix!”. “Qui sap?” Replica sempre positiu n’Amador de sa casa Gran.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Conta en Julià Boscà que en Tomeu Ferranyé va vendre un bocí</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, fa estona, per un milió de pessetes, que va cobrar rup-a-rup, una damunt s’altra, res d’anar al banc. Amb la seva fortuna a les mans i per por de que no la hi robassin va cavil·lar on l’amagaria, i a la fi, se li encengué una llumeta. Va comprar un pa de dos kilos i a poc a poc el buidà de tota la molla. Dins aquell recipient buit hi enfornà els bitllets i allò li feu de banc o de caixa. Algú afegí que un nebot seu ho afinà i també hi posava mà, i fins i tot alguna vegada convidava el conco, amb els “seus” doblers.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Por? I sa por en haver-la vista és poca cosa”.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> <span> </span>Ho diu n’Arnau de Son Deix “però jo que visc a foravila qualque pic n’he tenguda. Un vespre feia fosca negra, però negra, jo ja era dins es llit i vaig sentir: toc-toc-toc, <span> </span>un renouer a defora. I així tres o quatre vegades: toc-toc-toc. Vaig agafar s’escopeta i vaig mirar, no vaig veure ningú. Vaig obrir sa porta i afin es ca amb un pot passat pes cap i allò, com que no hi veia, allà on pegava toc-toc-toc. Sa dona li havia donat menjar dins aquell pot i s’animalet hi aficà es cap i llavors no el podia treure. Ja veus tu sa por què era”.<span> </span>En Joan Masseno conta que un dia sentia a la sala de damunt un renouer con si qualcú arrossegàs coses: jas-jas-jas. I no s’aturava i de cada pic anava a més. Armat de valor puja i se troba un moix davall un garbell, que en volia sortir i no podia, i el garbell anava d’una banda a s’altra: jas-jas-jas. Una altra por que no va ser res.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">La conversa va de la collita de gra d’enguany</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que sembla que és molt bona, de les diferents ‘cossetxadores’ que operen pel poble. El rendiment a alguns llocs ha arribat a la fita extraordinària de mil quilos per quartó, quatre tonelades per quarterada com a cosa excepcional. Les ‘cossetxadores’ carreguen el gra dins els grans remolcs que duen el blat o l’ordi cap a la cooperativa o cap als magatzems de l’amo en Toni Fontanet, que diuen que és molt vell, però que encara vigila personalment el seu negoci, algú assegura que engreixat en temps del contrabando. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Ara sa palla no val res</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, però un any l’amo en Joan Molonco amb sa palla que va fer i va vendre, se va comprar un<span> </span>trast a s’Illot. I ara, pensa tu... molts de<span> </span>bocins s’aboleixen, plens de revells d’ullastre. Tota la pagesia s’abolirà”. “Ou!” Li diuen. “ Atura es carro! Que encara queden pagesos valents i joves!” “Si, sí valents? Ja me donareu sa raó”. La situació a Catalunya, el trullet de les oposicions dels joves de la vila, la sembra de vinya al poble (“És vi fet de callet és com es mè: o t’agrada o no t’agrada!” sentencia n’Amador de Montsalva), les diverses olors que fan les bufes dijunes o “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit” són els resums dels diversos temes que s’analitzen.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Salvatgina puta!” Això és el que va contestar el mestre Pagès</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> quan amb un grup de la vila va baixar a l’ Institut Ramon Llull de Palma a examinar-se i lo primer que varen fer va ser agafar la gorra al bidell i començar a córrer <span> </span>i la se passaven, entre en Marquet i en Ventran, fins que la tiraren per avall des de el pis de damunt. “Mestre, <span> </span>i quina casta d’alumnes duis?” “Salvatgina puta!” va respondre ell.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A darrera dues dones separades</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> de fa poc es conten, és un suposar, els detalls de les seves batalles. “El Bon Jesús va fer sants els seus parents”, diu qualcú i no sabem a qui es refereix.<strong> </strong>A algú altre de la rotllana li pega l’enyorança i recorda quan anava a vendre melons a Alaró amb el carro, amb son pare, i a mitjan camí el pare baixava i li tallava d’un lloc que ell sabia, un poc de canya de sucre per xupar durant el lent recorregut. La força de la memòria.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2018-08-03T12:22:49ZjcmllonjaVermell de roselles
https://jcmllonja.balearweb.net/post/130724
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mirlo.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vermell<span> </span>de roselles</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a fer una volta fins els pinars de Son Juny</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Els sembrats tornen rossos molt aviat i prest seran grocs i segadors. Entre ells, a vegades a balquena, hi surten les roselles. És inevitable recordar al gran poeta Salvador Espriu:<span> </span><span> </span><em><span style="background: white">Ara digueu: "La ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç comencem a segar / el blat madur i amb ell, les males herbes." / Ah, joves llavis desclosos després / de la foscor, si sabíeu com l'alba / ens ha trigat, com és llarg d'esperar / un alçament de llum en la tenebra! / Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / </span><span> </span><span style="background: white">d'accés al ple domini de la terra.</span></em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">Faig coa al forn, avui pareix que ho regalen.</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> “Vols es pa llescat?”, demana la fornera i respon en Tià Peremates: “Vols es pa llescat, vols es pa llescat... au, au, au... què és això des pa llescat? Fa com a colló. Arribarà que no sabrem ni tallar es pa! Pa llescat! No veus que un dia mos demanaran si el volem rovegat: idò jas! Bon Jesuset!”<span> </span>I surt remugant de mala manera amb un pa de dos quilos davall el braç: sense llescar, evidentment.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">Pas per davant l’església i sent les dones,</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> perquè tot són dones, i poques, ho he mirat: <em>“Oh Maria, mare mia /<span> </span>salvadora del mortal / emparau-me i guiau-me / a la pàtria celestial. / Amb los àngels i arcàngels / a Maria cantaré / més hermosa que la rosa / més florida que el roser”.</em> Això s’acaba, pens, recordant el mes de Maria de quan era infant amb l’església quasi plena i tot l’altar major ple de flors. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">Al cassino avui hi ha de tertulians el sanedrí dels homes de més edat</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">. <span> </span>“Aquest solar l’hauries de comprar tu. Te fa finca! Això no té preu!” Li diu el sen Arnau de Santacília a l’amo en Bernat de Menton, i aquest li respon: “No vull anar a cas notari, ja no tenc edat. No hi vull tornar, si el volen que el comprin els meus fills”. “Ho comprarà un estranger” replica n’Arnau “ i el tendràs de veïnat i no són com noltros! Tenen uns altres costums!”<span> </span>“No el vull comprar t’he dit” i acaba fluixet en Bernat: “i tu saps que puc, que dobblers no me’n falten i a més: no vaig de córrer es xoquí!”<span> </span>Com qui diu no vull anar d’aquí a allà de bades!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">“Un capellà castrense tenia d’ordenança</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> el meu germà quan feia el servici, li feia com de criat, i no anà mai a n’es quarter. Abans manaven molt els capellans, no com ara!” “Encara ara...” replica en Toni Boirí. “Idò saps quina era s’especialitat des castrense? Posar-se en nom seu cases i finques d’algunes beates després d’haver-los promès que anirien cap dret cap a n’el cel”. “No... i són molt putes”. “L’església en sap molt de posar-se coses en nom seu. Fa dos-mil anys que ho fan i hi tenen sa mà trencada. Sense anar massa enfora lo que va passar amb sa senyora de can Vorquis, que li canviaren es testament, dues hores abans de morir, amb s’ajuda de dues monges i un notari dels seus. Entraren dins es quarto, tancaren es biuló i... Saps que en saben! Vaja!” L’amo en Biel Grandé és dels pocs anticlericals purs que conec, no hi ha conversa on no surtin els capellans i les seves suposades malifetes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">Torn a ca nostra pensant que demà he de fer el bolic</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> per anar-me’n lluny però passaré gust de ser per la vila un altre dia. El taronger bord del corral de baix encara va carregat de taronges. Llegesc al diari que és mort en Màrius Sampere i Passarell, cerc un dels seus llibres a la bilioteca –si se’n pot dir biblioteca als caramulls i prestatges replens- i, oh meravella!, en trob alguns<em>. <span style="color: black"> "Per què tot comença pel principi? / No té sentit. El temps / <span> </span>et fa salivera a la boca. <span> </span>Així / ressuscita aquella estrella / morta fa mil·lennis / i, veus? / ja s'encén, / ja no és mentida, ja / sé que les coses no s'acaben / ni comencen: <span> </span>s'entrecreuen. Sí, ja sé / que viure és provar-ho infinites vegades"</span></em><span style="color: black"> ('Jerarquies', 2003).</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2018-07-02T12:43:34ZjcmllonjaLes possessions
https://jcmllonja.balearweb.net/post/130464
<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/48204-pi.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les possessions</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Retorn al cafè després de la passejada</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, els ametlons ja són grossos i des del turó del Mussol es veu tot foravila, tenyida de diferents verds i les possessions a la llunyania: Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, Solanda, Meià, Tagamanent, s’Almudaina.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Quan entr dins el cassino </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">en Sion Nogroi comenta: “Idò les m’han robades totes, ses carxofes vull dir. En tenc una trinxa devora sa partió des bocí i les m’han fotudes totes, i eren d’aquelles negres, tan bones per menjar mullades en vinagre o torradetes, idò tu: cap ni una!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els coment que m’han encarregat el pròleg</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> d’un llibre sobre possessions de Mallorca. “Possessions?” Diu en Miquel Blanquer: “D’això ja no en queden, vull dir que ja no són lo que eren quan hi havia missatges a balquena, allò hi havia parellers, bacivers, somerers, vaquers, cabassers, carreters, porquerets, conradors, hortolans, femeters, pastors, garriguers, criades, cuineres... <span> </span>Segons la grandària de la possessió una munió de treballadors la feien bullir durant la setmana i, els que podien, es diumenge anaven a n’els pobles de veïnat d’on se suposa que eren nadius. No era estrany que en èpoques de treball excepcional –sega, verema, collida d’oliva, poda...- llogassin més jornalers i jornaleres. I ara? Res de res, les que no són buides tenen un pagès, que no hi sol jeure i les cases queden totes soles”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“I les que s’han venudes que me’n dius?</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Ho has de posar a n’això que escrius. Senyors d’aquell d’un temps, ja no en queden”.<span> </span>Els ho dic que hi pos que la substitució dels llinatges que de forma tradicional havien tengut la propietat és deguda a la compravenda per<span> </span>part de nous propietaris de diferent extracció social. Això s’accelera a partir de mitjans del segle XIX,<span> </span>a partir de la legislació desvinculadora que eliminava els fideïcomisos que afectaven a gran part de la propietat de les possessions i fa entrar aquestes en un nou mercat de compradors que seran comerciants o arrendataris de les mateixes, però també pagesos enriquits o ciutadans amb negocis d’èxit . “Però alguns senyors, botifarres, <span> </span>sí que en queden, tenien tant que encara després de vendre, qualque cosa els queda”, afegesc. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’amo en Joan Bresca diu fluixet:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Aquí, molts d’amos de possessió, compraren a n’els senyors, el gerent comprà al propietari, m’entens? Això passà molt, enganaven als senyors amb els contes i s’enriquien tant que la hi compraven”. “No... i estrangers que han comprat, també n’hi ha” diu en Sion Nogroi <span> </span>“I no en parlem dels agroturismes o hotels que hi han fet a les cases”. Malgrat aquests processos de venda, pens, que és veritat que sempre quedaran propietaris dels vells llinatges,<span> </span>que arribaran fins als nostre dies, però desvirtuant l’ús tradicional de la finca. Com el cas d’Els Calderers on fan un ús neo-rural de l’explotació convertida en un parc temàtic per a visita de turistes. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després de la guerra civil i des de fa cinquanta anys amb els efectes del turisme. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els dic que quan sentim la paraula possessió</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> el primer que ens ve al cap és la imatge<span> </span>de les cases. Aquestes poden ser molt diferents en grandària i estil i també en història. Però no hem d’oblidar que per mantenir les cases hi havia d’haver una explotació de terra, bàsica per l’economia de l’empresa. És cert que les cases són el mascaró de proa de les possessions i, si es vol,<span> </span>la representació del poder dels senyors, i del caciquisme, i que ho sabien i per això els dedicaren durant anys reformes i afegits. La manca d’uniformitat dels edificis de possessió es pot esperar de construccions de diverses èpoques i estils. A més de que a la seva extensió territorial –original, no la d’avui en dia- hi respon sovint la casa, més gran o més petita. Avui en dia això ja no és així, fruit de segregacions i establits diversos les possessions han minvat les seves quarterades i es poden trobar cases enormes amb poca terra. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">El seu estat actual ja no passa únicament per la seva funció agrícola</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> sinó que, en paral·lel al canvi de model econòmic sofert a Mallorca, s’han de tenir en compte les seves noves funcions. Agrícoles també, no cal dir-ho, però a més hem de fer notar els canvis de propietat, els establits d’alguna part del seu territori,<span> </span>o els usos residencials o turístics. Altres han estat restaurades i convertides en centres d’oci, seus d’organismes públics, restaurants, agroturismes, en definitiva funcions no agràries, però dins un espai eminentment agrícola. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Tots els de la taula afirmen que ells conegueren</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> les cases de possessió en temps en que els senyors, els amos o majorals, i els missatges comptaven amb els seus espais diversos. Des de la vivenda noble dels senyors, la casa a part que tenien els amos o arrendataris i els espais on es desenvolupava la vida dels missatges, la foganya, la cuina o qualsevol lloc on dormien,<span> </span>feien ressaltar l’espai social i territorial de les possessions. En Miquel Blanquer sembla que ho lamenti: “Pareix mentida que una cosa així que deu venir dels temps del rei En Jaume hagi arribat a n’això d’ara”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>General2018-05-15T20:59:14ZjcmllonjaAucellons, panades i rubiols
https://jcmllonja.balearweb.net/post/130309
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/robiols%202%20gmontserrat%20a%20mallorcaweb.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Aucellons, panades i rubiols</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">És<span> </span>temps d’espàrecs i de vent.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparegueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu memmeremec, la caramuixa per dir-ho tal com és, <span> </span>i escampen per foravila <span> </span>les seves inflorescències grosses i blanquinoses.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pel carrers he vist</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> en Tomeu Ferro que pren el poc sol que fa davant ca seva amb les moixes damunt ell i me saluda; una dona mora tota tapada empenyent un cotxet i donant la mà a un <span> </span>altre infantó; una tropa de moters amb les seves màquines aparcades davall el campanar, van a berenar a la penya motorista; el senyor rector que surt amb una ensaïmada trunyellada del forn d’allà d’alt; les terrassetes cobertes dels bars de la vila plenes de gent del poble i de fora poble; un tractor enorme amb molt de fang als seus ormejos; la farmàcia plena de gent, <span> </span>és temps de grips i constipats;<span> </span>una teringa d’excursionistes que pujaran al puig de sant Nofre;<span> </span>dos autocars plens de gent de la tercera edat que s’aturen davant can Tronca; els al·lots i al·lotes que arriben amb el bus de l’ institut de Sineu i parteixen cada un cap a ca seva amb les motxilles plenes de llibres i quaderns; el rellotge del campanar que toca hores; el vent que arremolina fulles i papers del petit poble que, tanmateix, batega al compàs de les busques del rellotge de cada dia. Amén.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Per sant Macià, l’oronella vé i el tord se’n va”</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> diu en Jaume Cauvó. “Jo n’he menjades d’oronelles” replica en Tià Bracons. “I ara que dius!”, li deim incrèduls. “Idò, i només mengen moscards i moscartins, han de ser bones per força” intervé en Gori Plenxo que se treu les cascarrulles de les ungles, <span> </span>brutes com a carbó. “Són bones vos dic, n’he menjades i moltes. I tords també, lo que per sant Macià és una mica prest; caçàvem sempre amb lloves, enganalls o filats, no he disparat una escopeta mai. I verderols, i pinçàns i ropits i busquerets i caderneres i... ullets de bou que són<span> </span>ben petitons, i juies i grívies. Un pic en vaig agafar més de cent, en <span> </span>duia mig sac. Lo que emprenya és plomar-los. Però són bons de tot, bé... eren bons,<span> </span>ara està privat de caçar-ne i fa molts d’anys que no en menj, però frits o torrats o dins un arròs brut no hi ha res millor”. <span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pens amb l’escassetat de proteïnes animals</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que un temps hi havia en la dieta dels pagesos, els aucellons, els caragols, algun conill de caça o fins i tot algun eriçó venien a satisfer-les. Ho dic i en Bernadí Baldraga me contesta: “No com ara que menjam carn, cada dia, cada dia”. “Tret d’un any”, torna a intervenir en Tià Bracons, “que mos digueren que estaven enverinats d’allà on venien, ho digueren pels tords, però jo no vaig voler menjar res que tengués plomes”. “Degué ser l’explosió de la central atòmica de Txernòbil”, <span> </span>afegesc. “No ho sé, però vaig pensar: <span> </span>no vull tenir s’ almud pes cap!”. “Idò me pareix que va ser per això”. “D’on has dit?” “De Txernòbil, de Rússia, avui és Ucraïna, lo que un temps era la URSS, els comunistes...” “Els devien haver enverinat aposta” diu en Sion Malleu. “Jo no ho sé però aquests russos són putes a més no poder!”. “¿Vos ne recordau de n’Arnau Collasso que vetllava el Montepío per por que no venguessin el russos i li fotessin els doblers?”. “Sí! I tanmateix no se’n dugué cap allà on és ara!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap a ca nostra, dalt del turó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, passa un moix que fuig, com el dimoni de la Creu, escapat, no sé què ha passat. En entrar sent olor de menjar i la caloreta de la xemeneia i pens amb el que deia ma mare: “caseta mia, per pobra i petita que sia”.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ja som al trull de les panades, els rubiols</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i el crespells. Si la confitura no ha de vessar, si la pasta ha de ser bona, no ha de sortir una pasterada, el saïm la fa gustosa, si el brossat està ben trempat, si en feim massa de cabell d’àngel, si no ens recordam de les senyes i per trobar-ne un en concret n’encetam dos o tres, si la crema està feta amb la recepta de ca ses Fernández. <span> </span>I de les panades el mateix, si en feim poques de carn tota sola, que millor de carn i<span> </span>xítxeros, si la carn del bracet del mè és més bona que la d’altres llocs, si en farem un parell de xítxeros tots sols amb un poc de sobrassada, que si a un li agraden calentes, tretes del forn, i <span> </span>una altra encara passa gust l’endemà, que val més fer-les grossetes i la pasta fina, que si a Ciutat les fan de pasta dolça, i una panada per ser bona ha de ser de pasta llisa... I llavors entram en el trull del frit de freixura del dia de Pasqua, amb molt de fonoll, per suposat. Els rituals són per complir-los. Sobretot els de la cuina.</span></p><br /></div>General2018-04-19T20:56:21ZjcmllonjaMatances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort
https://jcmllonja.balearweb.net/post/130069
<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cossierterrades.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Hi ha neu a la muntanya.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> <span> </span>La serra de Tramuntana, a la llunyania es veu enfarinada ferm i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva però gela a foravila.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">M’atur al forn i toca comprar una ensaïmada de tallades</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> –amb sobrassada i carabassat-. La discussió és automàtica. “A mi ses ensaïmades m’agraden llises, és quan de bon de veres veus si <span> </span>és bona,<span> </span>tot lo demés lo que fa és emmascarar-les”. “No idò a mi si són farcides de cabell d’àngel, o de nata, o de crema cremada...” “O de xicolati!, diu na Bel Xonda. “Ca, ca, ca... “, és sa madona Ferrera qui xerra, “això mai s’havia vist, ses ensaïmades d’un temps eren llises o farcides de cabell, i si m’estrenys, amb albercocs, i pels ‘Darrers dies’ de tallades, tot lo demés són coses de ciutadanetxos, mai s’havia vist”. “No, idò s’altre dia me donaren a ca un conegut de Palma, ensaïmada amb pebres torrats per damunt, i no era dolenta”<span> </span>diu na Catalina de Son Cloquis amb autoritat de ‘panecilla’, mentre sa seva filla la mira embadalida. No hi ha acord. Ara tot ha canviat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Toca anar a matances...</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>I així com ara la gent va per feina, “matances atropellades” els anomena <span> </span>en Xisco de Can Monroig,<span> </span>les matances de can Xipell són com les d’abans, amb molta gent. I molta que mira i fa nosa.<span> </span>Però d’això es tracte, de fer matances com un acte neo-social . Duren tot el dia i fins ben entrada la nit. A les matances de Can Xipell els joves ja fan de substituts dels vells en el trull matancer, tot i que els vells –darrera, darrera- duen encara el maneig. Hi trob <em>tutti quanti</em>, sense faltar-hi en Pere i n’Albert amb les xeremies i el guitarró liderant el cant del “Copeo Matancer” quan es posen les espècies i se mescla la carn i la xulla per fer el pastó que després serà la sobrassada. El lloc és espectacular, una antiga possessió que ha estat reformada amb un gust exquisit i on les matances formen part d’un caràcter familiar intel·ligent, amable i generós.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">M’agrada passejar sense massa sentit,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> vull dir sense anar enlloc. Em sent captivat pels escenaris de fora vila, els dels pinars, els d’alguns carrers perifèrics del poble petit. En aquesta forma de badocar el paisatge es transforma en categoria geogràfica, paisatges banals, però no per això menys amables i <span> </span>captivadors, adquireixen una categoria superior. Fer el badoc. “La felicitat és una forma de badoqueria”(Josep Pla).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">En tornar del passeig trob na Joana Fara</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, la conversa va de la seva filla i el seu gendre que no van gens bé de relació: “Ella aguanta i aguanta. Ell no és con noltros. Primer era tot ella, i ell n'estava gelós, però ara un pic menjada sa carnassa, passada sa fortor, ala, a caçar a fora. I la deixa amb dues criatures...” Se’n va amb els seus laments.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Senten tocar les campanades de mort</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">: “Qui és?” Es demana pel carrer. “No ho sé”. I es passa revista a la tropa de malalts que se sap hi ha pel poble.<span> </span>Poden ser “En Raíces” o en “Forever Young”, diu el meu fill menor, usant dos nous malnoms que tapen els de sempre. “En Raíces” perquè quan li anàvem a comprar el porc per fer matances, i sabent que les fèiem a la manera tradicional, sempre deia : “m’agradau perquè continuau<span> </span>ses ‘raíces’ antigues”, però no mos va fer mai descompte. I en “Forever Young” que és el padrí, o era -si no és el mort-, d’un company amb qui <span> </span>feren una pel·lícula sobre la seva vida de cada dia i li posaren de melodia -al film- la cançó d’en Bob Dylan “Forever Young”. <span> </span>Joan de Baimà i Joan Aguat eren els seus malnoms reals. A la fi aclarim que és el de Baimà el mort.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’amo en Toni Ganxó filosofa dins el cassino:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “D’un mort, quan hi ha un mort a una casa, saps què és lo primer que diuen?”. “No ho sé” respon en Biel Grovis. “Idò : quan el mos n’hem de dur? Això diuen. No si era així o aixà, ni que tal o qual, sinó quan l’hem de dur a enterrar”. “Saps que te vull dir?”, diu en Biel, “Que a jo m’és ben igual lo que faran i lo que diran de mi...au!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Jo,<span> </span>quan vaig anar a fer el servici”,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> és l’amo en Biel Menja qui parla, “mai havia estat amb cap dona, tenia devuit anys, i tu, ja veus, passava una penada de que em matassin i no haver-hi pogut estar, no tenia conhort”. “Però no te mataren, veig” li diu el seu company<span> </span>en Toni Capsibo. “De s’endarrer que en duia quan vaig tornar, vaig fer matx, tant m’era una com una altra, vaig fer pocs roïssos creu-me. Anava pes poble i era com jugar a conions a amagar, de ses fadrines que visitava, i qualque casada!” I riu maliciosament i pega copets amb el gaiato en terra.</span></p><br /></div>General2018-03-08T12:18:13ZjcmllonjaCalmes de gener i dignitat retornada
https://jcmllonja.balearweb.net/post/129874
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/grisetes.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Calmes de gener i dignitat retornada</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Un busqueret de cap negre espipella un caqui,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> l’únic que ha quedat a l’arbre, sense cap fulla, de la tardor ençà. Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau, malgrat els pronòstics anunciïn fredor pels pròxims dies. Han arribat per fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu –exagerant un poc- un pot anar en màniga curta i els ametlers (que ha perdonat la plaga de <em>Xilel·la fastidiosa</em>) se’n donen compte i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què “flor de gener, no omple es paner”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Als foguerons de sant Antoni –de Viana anomenat-</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> el vent fa anar el fum per tot, als guapos i als lletjos, i els troncs ja fets un caliu gros tomben cap a un costat. “Aiii!!” diu la gent: amb uns ferros a posta en Pedro de Serbó i en Xavier Carrutino tornen a compondre la cosa. Na Bel Cosiona té una figuera, albacor, regaladora, morta. “¿I ara no podríeu anar-la a arrabassar i vos serviria per sant Antoni de l’any que ve? La me deixau davant ses cases i l’anau a cercar quan vos faci falta, no... i es grossa ferm!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Sant Antoni va anar a fira / amb un carro ple de moc</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. / I no el pogué vendre tot / perquè tothom ja en tenia”. “Té molta raó aquesta glosa” diu l’amo en Joan Llubiner, “per què lo que és jo, duc un bon memeu!” Nins desfressats de dimoni, ximbombes que ja no sonen i glosadors ja entrats en anys, les cantadores més joves llegeixen les gloses a un paper: “Totes ses ‘rels d’una mata / me caben dins una mà. / Ets tan bo tu per glosar / com un caragol per batre”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Després del porquim, de l’ensaïmada trunyellada</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> -del forn d’allà d’alt- i del xicolati ben calent, adéu i fins l’any que ve.( “Sa Corema ja se’n ve / com un cavall en es cós / ximbobeta adiós / ja mos veurem l’any que ve”). Ben fumats, vull dir que la roba i el cos fan una olorada de fum, pujam cap al turó, fa una nit, freda, clara i ventosa. Mentre pujam la conversa va de lladres. “Entren lladres a les cases”, diu na Tonina Boireta, “entren pels corrals de darrera, la gent va com asustada. Un el va veure, al lladre, i se va pensar conèixer-lo, però llavors no ho va ser –digué sa Guàrdia Civil- , entren quan no hi ha gent”, “I quan n’hi ha també!”, li replica en Toni Monjo, “ a can Rafelet des Puig els foteren tot s’or de sa dona, i ells dormien a les totes”. A n’aquestes hores tothom es pensa veure bubotes i són ses ombres dels arbres que el vent remena.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a la cerimònia en què tornen els ossos d’en Bubo,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> al poble de veïnat. Els han desenterrat d’una fossa comuna i els han identificat amb l’ADN dels seus familiars. Rafel Vallespir, Bubo de malnom, era el batle del poble, electe i democràtic, quan l’anaren a cercar i després d’un periple patètic l’assassinaren al cementeri de Porreres. D’això ha fet vuitanta-un anys, era l’any 1937, durant la guerra civil. Se li restableix l’honor i la pau que creien haver-li pres els seus botxins falangistes i el pesar i el dolor de la família queda esmorteït per la dignitat manifesta que li atorga la cerimònia. Hi ha molta gent, alguns ploren i quan entren les seves restes a la casa de la vila, a ca seva i al cementeri, espontàniament, esclaten les mamballetes. Pens que vuitanta-un anys per restablir una injustícia és un bon calvari, i més si els seus assassins moriren al seu llit i els degueren enterrar amb els seus avantpassats, cosa que li fou negada a n’en Bubo fins ahir mateix. I a molts que no han trobat. Descansin tots en pau.</span></p></div>General2018-02-07T18:50:18ZjcmllonjaCama-roges, bolets i Nadal
https://jcmllonja.balearweb.net/post/129628
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Portada%20apunts.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Cama-roges, bolets, torrons i Nadal.</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Per fora vila hi ha molts de bocins llaurats,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> colors de terra remoguda, humida. Hi veig na Cati Binialera amb un xapeta i una senalla plena de cama-roges tendres que fan mengera: “Te’n duré una grapada en haver-les fetes netes” me diu . Quan torn sent l’olor melosa d’un nisperer. La cercada de bolets no m’ha topat molt, mir la bossa dins el batiport: quatre llemicoses, blaves, peus i orelles de rata, pugomes i un esclata-sang, un. Per fer sopes avui vespre ja basta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Prepar les gotes d’equinacea, pròpolis i farigola</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> pel primer constipat, el nas ja suqueteja de valent, no m’haurien d’haver de dur a la clínica. A l’amo en Toni Marreco li dugueren, per un poc de cagarel·la, però no hi va voler quedar, a l’hospital de Manacor. “Me varen fer firmar per anar-me’n, passaven pena perquè ja n’he fet noranta-tres, però sa cagarel·la ja la tractaré jo amb quatre bullidures i un poc de règim. Empatxau-vos dels malalts que jo no hi estic! Els deia als metges”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Baixant del turó sent gent.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “De qui putes és aquest cotxo?!” crida en Toni Marinego pel carrer de ses Clenxes. “Me tapa s’entrada de sa portassa!! Me cago en l’ostrum!!” I crits i renecs. Fins que s’aixeca sa filla i per la finestra li diu: “Mon pare no cridis tant, aquest cotxo és d’en Manel que ha jagut amb jo, si has de treure es teu ara s’aixecarà”. “Ala idò” pensa en Toni per ell mateix : “A n’es tall cobraràs!”. Un veïnat, en Miquel Serro, que havia sortit i quan va ser allà i va veure s’endomassat, se’n torna, me diu: “Climent, això que ara el gendre espera a ser, o no, habiti a cals sogres, s’ha convertit en una cosa normal, ses sogres tenen ses filles prop i saben amb qui les s’han de veure, els pares encara no hi donen passada, remuguen i callen”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Al cafè hi fa bon estar,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> l’ escalfapanxes és ple d’estelles. “He llegit a sa revista des poble que es mes passat hi ha hagut cinc naixements a la vila: tres moros i dos de per aquí, un d’ells foraster. Han canviat molt ses coses!”. És en Guillem Pastoret, una setantena d’anys, jerseiet marró amb els punys un poc rossegats, habitual –quasi diria habitant- del cafè. “Tal dia com avui, dia més, dia manco de l’Immaculada, hi devia haver a la vila més de cinquanta cases que feien matances. Ara et posaria messions que avui no n’hi ha ni una que en facin”. “Els temps han canviat molt” li dic a n’en Guillem i l’hi explic lo d’en Marinego amb sa filla. “Senties grunyir”, continua ell amb el seu discurs, “a cada carrer, fosca negra, i veies el fum i la resplendor dels fogons per l’aigua calenta, ara només sents motos i cotxos a deshora”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Entra l’al·lot d’en Sion Peremates, nerviós i se’n va cap a ell: “Mon pare no me barregis: m’han pres es cotxo”. “Quí?” L’amenaça son pare. “Sa policia, el se n’ha duit! Estava mal aparcat” “A tu te’n duré jo! Només me dones maldecaps!” I surten tots dos del casino.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A mitjan horabaixa vaig a comprar els torrons</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> al forn de Can Salem a Algaida. Els té bons, artesans i amb classe. D’ametla torrada, de vermell d’ou, de massapà, un poc de fort i de xocolata amb taronja i avellanes. Les ven al pes i ben empaquetats. Parlam una estona, en Jaume -magre, cabells llargs- i jo del món i de la bolla, dels temps convulsos i de les pizzes napolitanes, especialitat del meu fill jove que va fer pràctiques al seu forn.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Torn de Manacor d’escoltar <em>El Messies</em></span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> de Händel que han cantat diversos cors amb el pal de paller de la coral de la universitat, dirigida pel santjoaner Joan Company, amb l’orquestra simfònica. Amb la música encara dins el cap remen un poc el caliu, hi afegesc dos tions, allò fa quatre espires i el foc reprèn. Obr el llibre que llegesc –<em>Contra els Gourmets</em>- de Manuel Vázquez Montalbán i esper que me vengui la son.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mig adormit, pens que s’acosta Nadal</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i, qui més qui manco, fa ressenya de les seves emocions que solen passar en silenci i, tanmateix, són necessàries per una vida plena. Hom pensa amb la manca de valors i amb les injustícies que són la taca per aconseguir una vitalitat forta, un creixement lliure des del bressol fins a la tomba. No sé si només passa ara, però en aquestes dates la reflexió s’accentua, sobretot a la vora del foc. <em>Per Nadal cada ovella al seu corral</em>. Amén. </span></p></div>General2018-01-02T17:33:54ZjcmllonjaPassar pena, botifarres i porcelles
https://jcmllonja.balearweb.net/post/129534
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/lavan.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passar pena, botifarres i porcelles</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les fulles de les parres i les del lledoner</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> entapissen els corrals. Fa vent, els fums de les cremades de voreres i el de les fogueres de les restes d’esmotxades dels arbres s’afegeixen als fumerals que surten de les xemeneies de les cases.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a pagar una porcelleta que m’han cuita al forn</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. El qui me cobra fa anys que s’hi dedica, me diu: “Abans sap que era d’emprenyós: un l’havia de matar, s’altre fer-la ben neta, una altre arreglar-la, pelar patates...ca barret! Ara? Ara telefones i les t’envien ben netetes i ben arregladetes. Només les has d’adobar, ses patates i tot ja vénen pelades i...de cap en es forn! Ha canviat molt sa cosa. Lo que no sé és d’on les duen, a ses porcelles vull dir, si són de Catalunya o de per Europa o de més enfora, no ho sé i no ho he demanat, però d’aquí no ho són, a no ser que les vulguis de porc negre, per aquí no en fan a bastament”. M’ofereixen un tros d’ensaïmada però dic que no, l’ensaïmada a deshores desana, per mor del greix.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Trob un fil d’en Pere de son Alcaipes.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Els de son Alcaipes li compraren la possessió a don Raimundo de Pocamel·la. Ells havien fet doblers amb una fàbrica de bigues de ciment i ja li havien deixat doblers més d’una vegada. Aquest pic quan en demanà més li digueren a veure quan els tornaria i ell es posà a tir i posà preu a la finca on residia, la Torre de Confonses. Feren tec per lo que digué, cobrà i partí cap a sudamèrica, ho deixà tot, les escopetes de caçar, l’arxiu de la família, les coberteries, els quadres, els llits fets, tot, tot, tot... la seva filla s’havia casada amb un alemany i no el venia a veure mai i ell cap a sudamèrica amb una brasilenya. Quina metàfora de la botifarreria mallorquina fugint escapada amb els doblers manllevats i amb la finca malvenuda a qui devien haver estat jornalers seus un temps.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Al cafè ja han posat en marxa s’escalfapanxes</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Al tasser hi ha dos guàrdia-civils, tres companyeros que comparteixen una bossa de patatilla i se juguen als daus qui paga. Asseguts, un que havia estat àrbitre de ‘lucha libre’ -que se feia a la plaça de Toros de Palma-, sempre me parlava d’en Tarrés i d’en Jim Oliver. Un que fou ajudant de notari, una parella d’externs, dues taules amb moros, la nostra taulada i a defora, hi fa vent, tres fumadors.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Democràcia és respectar els altres”.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “No em digui res més! Ara ho he entès”, “li vaig dir a don Joan Casals que era de Maó, jo anava am so grup d’en Fiol què era de la Democràcia Cristiana i que no férem res a les eleccions, perquè tot so n’ho dugueren els de l’UCD i els del PSOE”. És en Miquel de s’Hostalot el qui xerra, noranta-tres anys ben duits i que de prompte se fa una pregunta retòrica: “¿Deu ser vera que els mallorquins són passadors de pena?” I aquí cadascú diu de què i quan. Un passa pena per poder arribar a final de mes, un de poder collir ses cebes o els sembrats. “Que m’entrin” diu l’amo en Toni de sa Cometa “i pas pena pels al·lots, per com se defensaran quan jo no hi sigui”. “Jo pas pena per sa meva salut i perquè ja no som jove i moltes de coses ja no les puc fer i pens que ben aviat m’hauran d’ajudar i no hi puc consentir”. “Tu ets un poc betzol !” li enfloca en Sion Peremates. Un passa pena quan se desperta, un s’horabaixa, un es vespre, un quan se’n va a jeure. Alà idò, ja ho veis, una rotllada d’homos mallorquins passadors de pena.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap al turó i m’assec al colcador d’ase</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que hi ha defora de ca nostra. Era un lloc on s’hi solia seure i prendre el sol el padrí Climent, que havia estat ferrer. Assegut aquí li solia agradar xerrar amb jo, en aquell temps estudiant a la universitat de Barcelona, una fita a la meva família era el primer de tots que estudiava carrera. El meu padrí no se’n podia avenir dels canvis, però hi havia dues coses a les que no donava passada. Una, que una espècie d’avions s’aguantassin enlaire sense mourer-se, n’havia vist passar un amb un gran molinet damunt. S’altra, que fessin pagar per beure aigua, això li havia contat mon pare que en aquell temps anava molt a Roma i que allà havia comprat una botella d’aigua. Comprar aigua! On arribarem!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Avui hi havia una bona gelada</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, tot era blanc per foravila i això que ara el sol és potent, però les nits se coneix que fa molt de fred, sobret tot a ran de terra, i les fulles estaven ben enfarinades. Els arbres han perdut ses fulles i pens que les figueres despullades són tan guapes com vestides. </span></p></div>General2017-12-19T12:32:07ZjcmllonjaDe l'octubre i un albó
https://jcmllonja.balearweb.net/post/129416
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/salt2%20pep%20torro%20Leica%20digilux.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">De l’octubre i un albó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> <strong>Vénc de fer una volta a s’illot de sa Dragonera</strong> per dir adéu als banys de l’estiu. Enguany s’ha pogut nedar sense fred fins ben entrat l’octubre. Amb aquell color blau fort i el record dels espadats caiguent ben drets dins la mar fonda, retorn cap al pla de Mallorca.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Quan ja som a prop de la vila,</span></strong><span style="font-size: 14pt"> damunt el puig de Consolació, un esbart immens d’estornells fan un d’aquells niguls ondulants de milers d’aucells. Just su així se xapa en dos, just su així se torna a juntar; un tros de nigul s’ajeu en terra i l’altre continua amb les seves navegacions. És un espectacle que anuncia la venguda imminent del fred, el temps d’hivern, quan els aucells migrants fugen d’allà on són i vénen cap a Mallorca.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Octubre.</span></strong><span style="font-size: 14pt"> El refranyer és abundós i el caracteritza molt bé. La fi del mes és posat com indicador del fred que vendrà i de l’inici de l’encesa del foc per escalfar-nos. El dia s’acursa, “de sis a sis” són les hores de claror. Mosques i moscards minven de tal manera que “cada mosca val per sis”. Els bolets se remouen dins la fullaraca de les garrigues, els tords compareixen a menjar olivó i llentiscle. Això en diu:</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Quan s'octubre ha arribat, es camp ben afemat .</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre acabat, mor sa mosca i es moscard.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre finit, raïm collit.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre fred, mata es cuquet.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre humit, sa fruita ha podrit.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre mort, pomes a s'hort.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre tronat, hivern nevat.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre, octubret, s'endu sa calor i mos du es fred.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre, octubrot, fuig de s'ombra i cerca es foc.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Quan l'octubre va a la fi, els tords ja són aquí. </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Per sant Lluc, posa ses olives en suc.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">Per s'octubre, des </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Foc" title="Foc"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; text-decoration-line: none; font-family: "Times New Roman", serif; color: windowtext">foc</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">, ni massa lluny, ni massa prop.<sup> </sup></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Per </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Sant_Francesc" title="Sant Francesc"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">Sant Francesc</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt"> </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Sembra" title="Sembra"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">sembra</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt"> es </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Blat" title="Blat"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">blat</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt">, si no el tenies </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Sembra" title="Sembra"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">sembrat</span></em></a><em>.</em><em><span style="font-size: 14pt"> <span></span></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Per </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Sant_Narc%C3%ADs" title="Sant Narcís"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">Sant Narcís</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt">, de sis a sis. </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Per Sant Narcís, cada </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Mosca" title="Mosca"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">mosca</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt"> val per sis. </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Quan a s'octubre plou, es bolet és mou.</span></em><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Codonys, nesples, serves, els darrers caquis,</span></strong><span style="font-size: 14pt"> els bunyols de les Verges i les primeres fires de tardor anuncien un nou costumari que ja toca a la porta. Octubre s’acaba i encenc el foc per primera vegada enguany. Quatre albons, quatre branques i quatre estellicons i allò ja ha partit a fer espires i prest farà un bon caliu. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Amb això entra el sen Massino:</span></strong><span style="font-size: 14pt"> “He vist fum a sa xemeneia i he pensat, en Climent deu torrar botifarrons i jo en vaig endarrer”. “A mi”, li dic, “m’agraden ben torrats que amollin suc, quasi com un cremalló”. “En canvi a jo no”, diu ell, “a jo m’agrada que se sentin ses talladates de fetge i es gust de ses llavoretes de fonoll”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Quan fa una estona, veu que he começat foc amb albons secs i li ve al cap una codolada i la me comença a contar. “Una porrassa vaig veure / que tenia un aubó / molt més alt que es puig Major / i tenia una rabassa com es castell d’Alaró. / Damunt una pedra estava / tan llisa com un paper / que si fos estat terrer / tota Mallorca abrigava. / S’aubó anava cresquent / ja no pareixia aubó / cent homes se resolgueren / un dia per taiar-lo. / Taiaren un any redó / i menció no li feren. / Com s’aubonada caigué / una branca s’esqueixà / i d’ella en varen obrar / cent barques que van per mar / i una per dins un torrent, / i des llenyam més dolent / cent sitges varen cremar / i com mentres l’estellaven / i en feien estellicons / a Ciutat en traginaren / més de cent mil carretons.” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt"> “Està bé això”, li coment.</span></strong><span style="font-size: 14pt"> “No...i espera que no som ni a la meitat”. Amb això entra el meu fill gran i el deix escoltant la continuació: “Com en terra lo tengueren / entaulat i quant hi ha / un fuster lo hi va comprar / i des doblers que en donà / li bastaren per comprar / Bunyolí i Biniamar / llavò es terme de Sencelles / i totes aquelles riberes, / arribant fins a la mar...” Me’n vaig a la cuina i el sent que recita la poesia inacabable de l’aubó ditxós, és com una dècima desbaratada que no s’acaba mai. A la fi pareix que sí : “....feren barques canoneres / caixes bufets i pasteres / per tot el gènero humà. / I d’un tros petitoneu / unes portes per la Seu. / També varen judicar / de fer un pont damunt la mar / perquè poguessin anar / fins a Barcelona a peu.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Satisfet de la seva poesia,</span></strong><span style="font-size: 14pt"> ben ple de pa amb botifarró i content amb el vinet que li hem dat, el sen Guillen Massino, enfila costa per amunt a cercar el jaç d’octubre, amb un poc de tapament.</span></p></div>General2017-11-26T19:23:56ZjcmllonjaD'abans i altres essències
https://jcmllonja.balearweb.net/post/129240
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">D’abans i altres essències</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Des de les barreres de sa Bastida no veien el puig de sant Nofre</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> per mor de la boirada, espessa, que hi havia. Malgrat allò que diuen –bona boirada, bona calorada- ja han passat aquells dies espantosos en què obries la finestra i t’envestia un baf calent. Ja ha fet tres o quatre plogudes i han romput definitivament aquest estiu calorós donant pas a la tardor.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Trob en Miquel Fiter sempre enyoradís</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">: “Abans, Climent, tothom feia hort. Hi havia centenars de pous a la vila. I tothom es dedicava a fer hort, per vendre o per a ell. I ara? Res de res, tots aquests pous de greixina s’han abolit, tapats amb una post o coberts de romeguers. Una pena...” Continua: “Abans anaves a s’ajuntament i tenien una escala, sa més llarga des poble, i la deixaven a qui fos. Els ferrers també deixaven els rampins per si havies de treure un poal que havia caigut dins es pou o sa cisterna. I ara? Ara ningú deixa res per res. Mira tu si han canviat ses coses!” “Abans...” El deix amb la paraula a la boca, abans, abans...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a berenar i m’assec amb l’amo en Gori Bauma</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">: “Idò jo te diré com pas es dia. Me’n vaig en es bocí i aparc davall sa figuera i els moixos -coa dreta- ja m’esperen, allò coneixen es renou des motor, i me van davant davant fins a sa caseta. Trec una cadira i me pos davall s’ullastre. Allà les don menjar, ben a prop de jo, devora els meus peus perquè els vull ximples, no m’agraden esquius. Mengen i llavors s’ajeuen, són set o vuit, i jo a sa cadira paresc el rei. Mir un xoric que fa es niu dins sa palmera, un traquet damunt ses canyes i coses com aquestes, observ un poc lo que passa per foravila. Llavors vaig a ses mongetes, es prebes, ses tomàtigues i es carabassins que tenc sembrats i en faig un parell de canastros i tenc per fer trempons i gaspatxos. En vaig aprendre de fer de gaspatxo i és com un trempó però no l’has de roegar, hi pos carabassó, tomàtigues, dues peres, dues prunes de frare... hi afegesc lo que em pareix i com que el faig jo, el faig així com vull. I li don turmix ben fi. I coses com aquestes... Que te pareix Climent sa meva vida?”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">S’asseu amb nosaltres el sen Toni Menxo</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> sempre bon contador d’històries: “Jo tenia un parell de gallines i se veu que anaven a menjar dins un tros d’en Cosmé des Montagut que ell tenia sembrat d’ordi i sempre se’n queixava molt. “Mira que te mataré ses putes gallines que me pelluquen s’ordi”. “Fins que un dia, emprenyat, vaig agafar tres garbes grosses, d’ordi, i els hi vaig descarregar davant ca seva; quan ho va veure va quedar més espantat que es blat de l’any tretze! Es pardal! Per un poc d’ordi que se menjassin ses gallines no m’havia d’emprenyar; massa ell so va prendre molt malament, no me saluda de llavors ençà”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Torn a ca nostra, na Margalida fa salsa pesto</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb les alfabegueres que li ha donat madò Antònia de son Politxó. Hi ha preparat per dinar d’albergínes farcides. Mel! He sentit a dir que en temps de ses albergínies cauen més els cabells. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n vaig per avall i veig un moix que encalça una guatlèra</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que no sap volar, deu ser de les que repartiren a les corregudes de joies i pens: o va fugir de la gàbia, o ha escapat a l’infant que la guanyà, o un padrí l’ha amollada perquè no sabia què havia de fer amb el “regal”. A la fresca, dues madones, grasses, quan me senten passar siulant, me diuen. “vols que te’n cantem una”. “ Idò venga!” els dic jo. “ Idò mira”, em diuen: “Ni dissabte sense sol, / ni fadrina sense amor, / ni casada sens dolor, / ni viuda sense consol”. “Ja la me cantava sa meva padrina, mira tu!”. A mitja nit vaig fins al carrer Mirador a veure els coets de la festa. Les palmeres dels pirotècnics, que no eren tan majestuoses com els altres anys fan comentar a qualcú: “A aquestes palmeres pareix que les ha pegat s’escarabat!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Sent un concert de Sa Sini Band a la plaça,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> mentre un dragó surt de darrera el rètol de Caixabank i puja escapat per la paret cap a les teulades, ben a prop d’on els mobyletters hi havien col·locat una capelleta amb una purissimeta que ells anomenen la “Marededéu de ses Sempentes”. Hi fa bon estar ara a la plaça.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">La rotlada pren la fresca fins a altes hores de la nit</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a la terrassa del cassino de la plaça Nova. L’ombra de l’estàtua del sant, o beat, és igual, pareix beneïr-los mentre la lluna avança cap a la seva vellesa, vull dir que ara som a la lluna nova.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">“He sentit”, és en Pep Ximarro, “que ara som “Sanjuanicos”. Sí, sí, “Sanjuanicos” mos va dir es capellà en el sermó de l’ofici de la festa”. Diu en Sion Valeri: “M’han contat que han vist en Joan Contré que anava amb sa somera cap a Sineu amb el carretó, anava al trot, escapat”. Contesta en Pere Doris: “Meam si l’aturen els civils i el fan bufar”. Replica en Justí: “A ell res, si fan bufar sa somera veuràs tu!”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Això no és serio! Aquí tot el que deis és per un ‘me pareix’ o un ‘ho sentit a dir’, ja diuen que ‘si vols mentir repeteix el què has sentit a dir’, ses coses, per saber sa veritat, han de ser més precises”. Això ho sentencia en Miquel Manento. Li respon en Biel Sèrgol. “I tu que vols; te penses que aquesta rotlada és es Parlament? Si som quatre arreplegats i si mos lleves els ‘me pareix’ o els ‘ho he sentit a dir’ no podríem obrir sa boca i sa conversa s’acabaria ben aviat”. Per acabar la reunió, amolla un lament, habitual en boca de n’Andreu Gorball: “Els fills, ara, no van de res, de feina vull dir, a bresquejar pel gimnàs, sí, molt de músculs, però als cultivadors no s’hi volen aferrar... Està fet de sa terra i de noltros!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p></div>General2017-10-24T18:04:49ZjcmllonjaL'estiu i la festa
https://jcmllonja.balearweb.net/post/129087
<p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’estiu i la festa</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Abans, a les nits d’estiu, poques coses hi havia per entretenir-se,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> mirar els estels, els primers satèl·lits artificials o els dragons caçant moscartins eren les funcions principals. Es veuen dins el cel estelat, lliure de la contaminació lumínica urbana, els avions carregats de turistes que cerquen l’aeroport de Son Sant Joan. Entr la meva cadira en el precís moment en què un estel amb coa cau, llargament, a la dreta del Carro Gros. M’estir amb força els cabells blancs.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Abans, la monja l’encenia i el frare l’apagava,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> l’estiu, vull dir. Entre vint de juliol Santa Margalida i vint d’agost Sant Bernat, succeïen totes les calors de l’estiu. Ara, la gent en veure baf, ja sua; tantes alertes meteorològiques confonen, i amb l’excusa del canvi climàtic qualsevol anomalia té ja culpable. En fi...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Com a contrapunt, durant l’època de la calor</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, Mallorca és un territori fester. Herència d’abans, revenen les festes de l’estiu, en què tota cuca viu. La pausa, continguda, després de les messes, “el blat dins el sac i ben fermat”, possibilitava moments de desconnexió amb la dura feina de foravila. Però el fet de la festa, com una cosa extraordinària, ja no ho és, s’ha instal·lat en la nostra quotidianitat. Però la gent enyora els fets i els costums que la fan reviure de bon de veres. Més enllà dels actes rimbombants, de les costosíssimes berbenes, el senzill so de les xeremies ens retorna, més que qualsevol altra cosa, l’esperit de la festa ancestral. Les festes d’abans, record d’una Mallorca, idíl·lica i dura a l’hora, aspra, modelaven i suavitzaven aquesta aspror, la confitaven amb un poc de torró i quatre avellanes comprades a les torroneres –coqueres o avellaneres- convertides avui en venedores de juguetes de plàstic.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Abans, però, de festes, n’hi havia una, la major, la del poble i pus</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Ho consult al meu antropòleg de capçalera i és taxatiu. “El que dóna el seu caràcter a la festa és la seva ruptura amb la quotidianitat, el fet d’una cosa fora de l’ordinari: extraordinari. Això era ben cert a la Mallorca d’abans. El nivell de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment”. Continua l’antropòleg excitat: “La festa era una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital, totes estan sotmeses a processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual formant una cadència al llarg de l’any”. Li he de donar la raó: qui pot resistir viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">La festa durant els inicis del segle XX continuarà el format </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">que s’havia anat construint durant el XIX amb la inclusió de balls, corregudes i focs artificials, referents genèrics de tota festa, entesa com un acte transversal d’alegria, típic de les societats pageses, que ajuda a configurar el sentiment de pertinença, des del clan familiar a les festes patronals en que, el poble com a protagonista, esdevenen configuradores de la identitat local.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els espais de la festa, amb el seu necessari canvi d’aspecte</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a través de l’enramellat, alçar bandera al campanar i el paperí pels carrers i places que conformen un “locus amoenus” d’aspecte diferent als espais de cada dia. Només el so de les petites tires de paper, comuniquen aire de frescor -alerta amb el plastiquí, aquesta flestomia substitutòria!-; cadafals per a les músiques i representacions públiques i profanes, el lloc on es farà la revetla o el cós per a les corregudes. Amb tot, hi ha un "tempo" fester: els passacarrers – música, xeremies, dimonis, capgrossos, tambors, repicades de campanes-; la revetla -amb ball, música i focs artificials- ; el dia del sant, o santa, o patrona, amb el toc de diana i l’ofici; les corregudes; el teatre i ja, més apropades a nosaltres, altres activitats, que de totes les maneres no fan sinó arrebossar els nuclis forts de les festes de sempre. És veritat que el poble és actor i espectador, però també ho és que alguns actors es fan indispensables. Per a un servidor no hi ha festa sense el so de la colla de xeremiers, és el so per antonomàsia de la festa de Mallorca, arrelat dins el nostre moll dels ossos. I què en direm del dimoni? Escindit, o no, de les colles de cossiers, el dimoni Cucarell es converteix a Mallorca en un dels referents de la nostra educació sentimental, un tòtem festiu de les celebracions dels estius dels pobles de l’illa. I les revetles, amb els seus focs d’artifici.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Així idò les festes han construït el seu estol de símbols</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> damunt els elements més significatius: paperí, xeremies, dimonis i focs d’artifici. Són les quatre columnates que ajuden a bastir tot l’edifici fester, per molt que s’allarguin avui en dia – des dels merescuts homenatges a la gent major o les corregudes de bicicletes o les “Varietés”, petits circs de butxaca que la televisió arraconà-. Hi ha un temps per néixer i un per morir. La festa ens regracia amb la vida i amb els seus ritmes i estacions.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Acabarà l'estiu passant per cada un dels meus rituals irracionals.</span></strong><span style="font-size: 12pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> Hauré sofert pregons de festes amb la inevitable i insuportable referència als temps passats, que sempre ens volen fer creure que foren millors, quan tothom era bon al·lot, les coses amables i la vida perdurable. Amén. El passat redibuixat com si fos el refugi pairal, el lloc des del qual no s'ha de mirar cap envant, perquè el què ve no agrada. Res ja no és el que era? Només una representació buida i postissa pagada per l'Ajuntament amb la partida comptable de les festes de l'estiu? Tanmateix servidor sap que el nostre és un poble amb història i per tant amb dret a la nostàlgia. Però d'aquí a fer màxima universal i irreversible el «res ja no és el que era», tenyeix la nostàlgia de melangia i engrillona el futur. Però, encara que el nostre món esclati -com deia René Char- els trossos que cauen tenen vida.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"><br /> <br /> </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p>General2017-09-24T22:04:41ZjcmllonjaEstiu de ple, amb serps i espluga-bous
https://jcmllonja.balearweb.net/post/128915
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Estiu de ple, amb serps i espluga-bous</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Un menja mosques m’observa de damunt els seus posadors</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Té una dotzena de llocs i va canviant, ara su’quí, ara su’llà. Encalça un borino, una mosca, un papalló... fa feina a escarada. Però no és d’aquesta casta d’aucells que xerren per la vila, sinó d’uns altres. El cant (?) d’uns quants lloros té entretenguda tota una illeta de cases. Se veu que uns externs, que han triat el poble per viure tenen una gàbia amb quatre lloros que quan comença a clarejar ja han partit a barrejar i a fer aquells remiulos que fan els lloros. La gent dels corrals, que tots se donen, està cabrejada, ha donat part a l’autoritat, però l’ordenança municipal no està massa clara i continuen sense poder dormir a pler.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">D’aquest discurs es passa al dels externs</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que han vengut amb cans. Que si no els duen fermats, que sis són de raça perillosa i no duen el morral posat i, llavors, que les aceres del poble estan plenes de merdes. Que si ells al seu país o a Ciutat no ho farien i en canvi aquí...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Faig un parell de piscines el matí,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> per recomanació mèdica i per estar en forma. La piscina els matins de prest, abans de que arribin els nins de l’escoleta d’estiu és un racó de pau. Les dones, jubilades, pocs homes o quasi cap, tothom gorro posat –les normes són les normes- fins que, poc a poc, va arribant gent més jove, alguns, fills de magrebins, fins que a les dotze arriba la lul·lea de nins amb les seves monitores.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Són dies calorosos de juliol</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i quan refresca un poc són vespres de conversa a la fresca, ja sia a les rotllanes davant les cases, ja sia als cafès de les places del petit poble: la plaça Nova, la Vella o la del Pesador dels Porcs. En aquests llocs és on millor es posa a prova el canvi, la nova multiculturalitat de la vila, entre negres, blancs, rossos i més morenos. Externs, estrangers, forasters, sudamericans, moros, ciutadans i turistes que ocupen les cases amb piscina que han fet gent del poble per llogar. Quin canvi quan un pensa que els únics forasters que hi havia fa uns anys eren els guàrdia-civils del quarter!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Les converses a la meva rotllana</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> són erràtiques, des d’en Joan Sineuer que afirma taxativament que als mostels els agraden els caquis madurs fins a n’Andreu de Rotaula que informa que a Gossalba han sembrat centenars d’oliveres i s’ha transformat en agro-turisme o que a sa Bastida hi fan obra per transformar-la en un hotel rural de vint-i-cinc habitacions. “No és més que es procés de decadència” afirma “de ses grans possessions, que aquí al poble començà quan es Calderers –es gran casal emblemàtic de sa ruralia potent- es va transformar en un parc temàtic per a visita de turistes”. Tothom li dona la raó.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">S’asseu en Joan des carrer Curt</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> emprenyat perquè una serp s’ha menjat el seu canari de dins sa gàbia. “No, i quan el s’havia engolit, llavors no ha poguda sortir. Allò havia engreixat, amb s’aucell a dins sa panxa, i sa reixa de sa gàbia era massa estreta. L’he morta i li he tret es canari de dins sa panxa, tot llemicós, però ja era ben mort”. “Se tornen!”, diu n’Arnau de son Dardut “ses mallorquines quan les afines fugen, aquestes noves, forasteres, se tornen cap a tu i te voldrien mossegar”. “Hauríem de calar foc a una vorera des camí de son Pillaró que n’està ple”. “Alerta amb so foc en s’estiu!”. “No! Més envant quan hagi plogut”. “Aquí ses serps vengueren amb aquelles oliveres velles, que dugué en Tià Camioner, de sa Península”. “No”, replica en Miquel Soper “vengueren d’Artà; on n’hi ha més és per Horta i Horteta i pes pla de ses Veles, per sa zona de Llevant, vengueren d’Artà”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“I parlant d’animals nous,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> espluga-bous veig que els diuen, aquests aucells blancs, grossos, de bec groc que qualcun s’encamella damunt ses ovelles, abans no n’hi havia i ara quan llaures o passes ets esterrossadors venen darerra, darrera des tractor. Però una putada! Uns estols grossos! I són àgils i hàbils pareix que els has d’enganxar i no. Quan remous sa terra, on hi ha hagut garbes, solen sortir molts de ratolins, Idò tú, els enganxen amb so bec, els sacsegen fins que els tenen en bona posició i... per endins! Tot sencer, el veus com davalla pes coll fins al gavatx”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En Miquel diu que té quinze mil tomatigueres</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de ramellet sembrades; en Tomeu que el motocultor l’esclata “sempre seguit has d’alçar i alçar, m’esbraona, què vols que te digui”; en Joan Hortalà informa que n’Omar, un dels primers moros que dugué en Pep des Conhort, primatxel·lo i bigotut, és mort, a Barcelona; era àrab, no berber, deia ell, bevia alcohol i anava de dones i dormia on podia o on l’hi deixaven: per sa Bastida, dins una caseta a fora-vila, damunt els seients d’un camió abandonat... Arran de què surt en Pep des Conhort un conta el seu accident, quan esflorà el cotxe devers una paret de Carrutxa. “Quan en Miquel Escolanet va arribar, en Pep només deia: “Mon pare me matarà, me matarà, me matarà”. En Miquel li repetia que si estava bé, era lo més important. Però en Pep –filòsof dins sa desgràcia- li envergà: “Miquel i que no saps que és més bo de fer un fill que no comprar un cotxo nou! Me matarà, he dit!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En Sion Perecates reclama més beure al cassiner,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i ja va ben esquinçat. “Si dónes beure, ja saps a lo que t’exposes”. “No beguis pus” li diu el cassiner “que moriràs podrit!”. I en Sion li respon, autoritari i seriós: “Tu aboca, que podrit pot ser que sí, però corcat no!”. “Au, au, au” li diu el cassiner que li demana: “On és el Papa?”. “A Roma!” contesta en Sion. “Idò” diu el cassiner “cadascú a ca seva!” . “I els cans a Can Coll!” li replica en Sion que plega veles cap a son Dormes.</span></p></div>General2017-08-24T17:22:22ZjcmllonjaFigues-flors i prebes coents
https://jcmllonja.balearweb.net/post/128805
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/132_barcelo.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Figues-flors i prebes coents</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dos cavallets de serp, un verd i un color de cel m ‘acompanyen.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Adesiara un me passa davant o s’encalcen entre ells dos, les seves ales transparents els fan eteris i hermosos. Som de camí cap al turó del Mussol, prop de Carrutxa, a la recerca de figues-flors a les dues gran figueres, una de roja i l’altra albacor, que hi ha als dos costats del bocí. N’hi ha, n’umpl un paner i ja en tenc per a mi i per donar. El ventet suau remena l’olor de figuera i de rostoll dels camps segats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ara comencen els mesos de donar. </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Donar el que et sobra o el que es fa amb un esplet, com els albercocs primerencs, però també els carabassins, les peres de sant Joan, les figues-flors, les primeres tomàtigues... i les converses de si estan o no estan esquitxades... “no...i no estan esquitxades són autèntiques”, però... “i si no esquitxes no culls res” respon un que passa. Són les converses que apareixen amb la calor, típiques de l’estiu i que s’aniran espargint durant el juliol i l’agost.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Me’n vaig al cafè amb el paner a fer un poc d’enveja</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i, quan la gent em braveja, entra l’amo en Melcior Busqueta i se posa a repartir prebes coents –verds, prims i llargs- com qui regala una cosa molt valuosa; sap perfectament a qui ha d’anar, com si sabés qui són els bons coneixedors de la coentor. “Ja me diràs coses”, diu, com qui està en el secret. A un servidor no li agrada el coent i per tant no comprenc molt bé el sentit de tal repartiment però he d’acceptar que hi ha fanàtics del coent i que és una cosa quasi ancestral dels mallorquins que de sempre han tengut una peculiar adscripció per la coentor i l’admiració per a qui resisteix l’ultra-coent. Vaig llegir que al segle XIX un viatger català que visità Mallorca es fixà amb dos costums dels mallorquins d’aquell temps: el gust pel coent i la mania per fer rots.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Parlant de rots, les converses dels parroquians no són d’allò més atractiu</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Diu el sen Gori Pellerí: “Ara he entès a un que vivia davall ca don Montserrat, sempre me deia que feia molts de pets, ‘tot lo dia fa pets’. I jo ho trobava raro i, ara, de vell he tornat com ell, també en faig molts, i veig que don Montserrat devia ser normal perquè com més va, més en faig, i més sonoros”. A una altra taula parlen d’un tal Xim: “Era més dolent que sa llenya de figuera”, deien “els ermitans de Bonany s’aturaven a ca seva quan baixaven amb so seu carro”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig a una festa d’un bon amic.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> La qualitat de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment. Ja ho cantaven <em>Els Javaloyas</em> en els anys més preclars del primer “Boom Turístic” : “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...” La cançó acabava, en anglès, dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos d’un bolero mallorquí. Devia ser el “Bolero de s’hort d’en Boira”. Qui sap. Un retrat ben absurd de Mallorca, vestida permanentment de festa per als turistes. Festes, però postisses. Ja que el que dóna sentit a la festa, és per sobre de tot la seva naturalesa cíclica. La festa és, primordialment, una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a un processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual, però dins un altre ordre establert, formant una cadència al llarg de l’any. El que és impossible és viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua. Per altra part: qui podria resistir viure una revetla permanent?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A la festa, ell, que s’havia separat,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i servia gintònics amb delectació, me diu a cau d’orella ( “quin alè, a la fi me n’he desfet d’ella, i de les seves amigues, a moments no sabia si era tortillera...”). Mentre em diu això no sap que ella folla ja fa temps amb un amic nou, fill de mallorquins, un executiu d’una empresa de Madrid i que conegué a l’aeroport un dia que anava a veure un especialista que li resolgués el seu problemes de morenes recidivants. “Quin alè”, repeteix. Pocs dies després un dels seus dos nins li dirà: “Ma mare té un amic i dormen al teu llit”. Ai! Aquella fortalesa, el món li cau, li trabuca, era ell el que se n’havia desfet, cau el seu prestigi, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-... I està fotut, molt fotut i “Cony! Ho he hagut de saber pel nin petit!” Això és el doble de fort: si li hagués dit ella no hauria estat la meitat de dur. Un cop baix a la seva autoestima de seixantí, que corr i sua i s’esbrava amb femelles exòtiques...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De retorn capa a ca nostra</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> me fix amb les respostes de la gent quan els deman si els va bé. “Que va bé?” I na Ramona Balba me respon: “Mos ho pensam!”. Un poc més amunt en Tomeu Cussà me retorna: “Va bé i se compon!”. I entre els “va bé i millora”; “Ja ho veurem què serà en esser cuit”; “Si va bé, que duri que sol durar poc...” i altres contestes semblants arrib a ca meva dalt del turó, on, amb la toixarrudesa de sempre, miraré de posar ordre als caramulls de papers que tenc damunt la taula. Vaja quin boiano meleano!</span></p></div>General2017-08-04T13:06:01ZjcmllonjaRemeis per viure bé
https://jcmllonja.balearweb.net/post/128679
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-24%20quedar%20be.JPG" border="0" /></div><div><p class="normal"><strong><span>Dalt del turó</span></strong></p> <p class="normal"><strong><em><span>Remeis per viure bé</span></em></strong></p> <p class="normal"><em><span>Climent Picornell</span></em></p> <p class="normal"><strong><span>M’ha tocat estar al banc dels endolats</span></strong><span> en la mort d’un familiar. Sent que la mort és cada vegada més prop i més present i que la seva cerimònia és menys dura si estàs acompanyat per la gent que estimava al mort o els qui queden. Metre passa la gent per davant movent el cap o movent els morros, per manifestar el seu pesar, jo també moc el cap, i pens en la lletania dels conceptes i remeis a treballar per viure millor.</span></p> <p class="normal"><strong><span>L’espiritualitat, la creativitat, l’art,</span></strong><span> la família, els amics, la soledat, el temps, l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència, viure conscient, viure el present, la flexibilitat, els privilegis, la salut, saber-se apreciar, mantenir nets els filtres, l’escolta, la curiositat, les expectatives, en minoria: fanatismes no, gràcies!, la mirada d’àguila, l’ humor, la fidelitat, els doblers, la feina, la incertesa, el dolor, la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues, l’enveja, escolta el cor: la intuïció simplifica!, l’amor, una mà per rebre, l’altra per donar, Visca la diferència!, Llibertat contra responsabilitat… Vaja! ja ha acabat de passar gent i els familiars es tornen a encontrar mentre el capellà frissa de tancar les portes de l’església. Sortim i es manté la tertúlia post funeral damunt les escales del portal dels homes.</span></p> <p class="normal"><strong><span>Pens en quant duraran aquest rituals</span></strong><span>, o com moltes altres coses inevitablement fugen, se’n van, se moren o són capolades pels canvis que imposen –amb cita oximorònica de G. Steiner- “un silenci eixordador” a les nostres viles i els nostres fora-viles. </span></p> <p class="normal"><strong><span>De retorn a ca nostra se presenta en Toni Tavernes,</span></strong><span> fill de l’amo en Gori, que ha estudiat Bioquímica i ve amb dos potets amb micel·li de gírgoles de card. L’experiment consisteix en infectar les arrels d'unes canyes-fel·les que hem sembrat perquè així es converteixin amb productores d’aquesta gírgola que, per a mon pare, era el bolet número u, millor que l’esclata-sang i fins i tot, ai las!, millor que el picornell. </span></p> <p class="normal"><strong><span>Madò Antònia Gorrita a defora</span></strong><span>, ja a la fresca amb els meus veïnats, comenta que per devers ca seva un home sol prendre el sol nu al balcó, amb gran fressa pels habitants del seu barri prop de can Pere Cairol. Ja s’han queixat al batle, el qual ha recomanat a la família del nudista que li tenguin esment i que si vol prendre el sol com en Pixaolives que ho faci dins la casa, no mostrant les seves vergonyes, potents per cert, a tot el veïnatge, que s’ha escandalitzat. I és de la vila, no és cap dels nous que han vengut al poble a viure, externs que en deim per aquí.</span></p> <p class="normal"><strong><span>Dic que me’n vaig i em contesten</span></strong><span>: “No tornis amb ses mans buides!” Això ho deia sempre sa padrina Xarreta. I això volia dir quan tornis d’escola, quan tornis de missa, quan tornis del poble, no tornis mans buides; calia tornar amb un caragolet, un venciset, una branca per començar foc...tot cercat al camí, sense prendre res a ningú. Això era passada la guerra civil, quan la família vivia a foravila. Érem molts i era una forma d’ensenyar-nos a què tot ajuda, tot fa caramull.</span></p> <p class="normal"><strong><span>A la botiga ja han arribat els melons i les síndries del Marroc</span></strong><span>. Les síndries són més llargarudes, no rodones com les nostres i amb la pell més prima. Record un viatge pel nord d’Àfrica, per Alger en concret, on en vaig veure molts de camps sembrats de síndries; a tots ells però hi havia una cabaneta amb un home, el propietari o familiar, guardant perquè no les hi robassin. I feia molta de calor...</span></p> <p class="normal"><strong><span>Calor és el que em fa un estol de ciclistes que ara arriben</span></strong><span>, ben suats, al cafè, a berenar sense mirar prim, i amb una cridòria espantosa, caminant amb aquell tec a tec que fan les sabates d’anar en bicicleta. S’han fet habituals aquests grups, forans , estrangers i del poble, cada pic en veuen més embossant les carreteres i els nostres bars.</span></p> <p class="normal"><span>Mentre, al poble, avui hi ha comunions i es veu gent mudada, que després de la cerimònia aniran al refresc. El que dèiem: els rituals antics, molts d’ells lligats a l’església, encara aguanten, veurem per quant de temps.</span></p> <p class="normal"><span> </span></p> <p class="normal"><span> </span></p></div>General2017-07-11T21:29:47ZjcmllonjaDe l'unicorn al bell mig de l'illa aimada
https://jcmllonja.balearweb.net/post/128164
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ppiedra.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">De l’unicorn al bell mig de l’illa aimada</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Fuig de Ciutat i la darrera imatge que me’n duc</span></strong><span style="font-size: 14pt"> és la d’un gitano portuguès que passeja un manat enorme de bufetes, globus d’aquests per a infants, de figures diverses. Una bufeta en forma d’unicorn me pega amb la seva banya al cap. En manco de tres quarts ja som a la vila i m’assec al corral, per agafar aire, davall un taronger vell que va sembrar mon pare. L’olor de la flor de taronger i la remor de les abelles que hi van me <em>reconforta. El meu amic Joan, capità de barco, em contava que passant a</em> un parell de milles de la costa de València, de nit, li arribava l’olor dels tarongerars fins el seu vaixell. Avui és el vespre que els quintos d’enguany i els que ho seran l’any que ve fan la guerra de taronges i els més joves miren de prendre’ls el pi i dur-lo a la plaça, com un trofeu dels vençuts.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Vaig a fer la compra a can Bufalaga</span></strong><span style="font-size: 14pt"> i a la coa dues jovenetes forasteres, una d’elles esportellada, comenten: “Mi novio es policia local de Porreres...” “Pues no llega a los dos mil euros al mes” “Yo me pasaría a un policia nacional. O a un guardia civil, me gusta más un guardia civil!” Pens per a mi que és ben ver el que diuen que cada casa te un llum... o està apagat o està encès.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Vénen a recollir-me els meus amics Joan, Toni i Andreu</span></strong><span style="font-size: 14pt"> que cerquen el centre de Mallorca, per fer una eixida explorativa. Trescam per terres de Llorito, Sineu, Sencelles, Costitx i Sant Joan. Amb precisió d’agrimensors antics –però armats amb utensilis moderns- situen i prenen nota de quinze possibles localitzacions en aquests pobles, algunes són de tradició popular i algunes altres de localització geogràfica més científica, tot i que segons ells és mal de saber quina és la tècnica més acurada per saber on es troba el centre de la nostra illa. Jo els cant el nostre himne santjoaner amb lletra i música del mestre Rosselló Ordines: “Al bell mig de l’illa aimada / on la calma i ditxa estan, / seus oh terra consagrada, / oh vila de Sant Joan”. Els vull convèncer de què el centre de Mallorca és el pou de Solanda que travessa la terra fins a l’altre part del món.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">En tornar els convidam a dinar</span></strong><span style="font-size: 14pt">. Plat únic: Bajocada de faves. La recepta és senzilla i saborosa, molt del temps, ara que els canonets de fava són tendres: un bullit de bajoques, carxofes, colflori, patata i ous. Trempadet amb oli, sal i vinagre. És un plat esplendorós i humil, del temps en què es menjaven faves sempre seguit. Recordau el que cantaven abans: “En vint dies vaig menjar / seixanta vegades faves. / Es dematí de trempades, / es migdia de cuinades / i es vespre de rescalfades./ Les mos daven per sopar / i es diumenge per mudar/ les mos donaven pelades”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Jugam a escambrí el capvespre per passar el temps</span></strong><span style="font-size: 14pt"> i comentar la jugada pels dies de Setmana Santa, quan es faran els robiols i les panades, i el frit de Pasqua ( amb molt de fonoll ), i on anirem a dinar, si a ca nostra, si a ca la sogra, si vendran els fills i les nores, si tal i qual... Surt el tema de na Maria de can Mairotó que va engegar dos okupes d’un foravila seu a cops de garrot ( “aquesta és més viva que se cussa d’en Carabina”, diu algú de la rotllada, per afegir tot d’una: “ Mata! Que duc molts de punts!”) Els coment que me fa mal un peu, davall un taló i hom afegeix els seus, ja ho sabeu: “qui no té bony, té bua”... o “forat”, com diuen a poble extern.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Vaig a fer una infusió quan ja comença a fosquejar</span></strong><span style="font-size: 14pt"> i, abans d’arribar al casino, en Joan Xamaner me comenta que enguany els cabots no han fet niu davall les teulades de ca seva. “En vengueren un parell fa dies, s’ho miraren, els nius de l’any passat estaven esbaldregats i degueren pensar que era massa feina i se n’anaren a un altre lloc. Me sap greu m’agradava sentir-los prop de sa finestra des meu quarto”. Na Joana Ximeni va coixeu-coixeu: “Què ha passat? Que quan era jove pareixia una cabrida que s’enfilava per damunt els garrovers i ara per baixar un escalonet m’ho he de pensar dues o tres vegades, això és s’edat”. “Per Pasqua? Si tenc es frit fet? Idò ara els meus al·lots m’han canviat ses aradores i el duran d’ <em>Es Cruce</em> de Vilafranca, i dues porcelles. I jo: a creure i a fer bonda”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">De tornada cap al turó me trob amb gent desconeguda,</span></strong><span style="font-size: 14pt"> carregats de cans, xerren una llengua que no identific. Veig un nin que aprofita el wifi gratuït a defora del bar, davall el campanar del poble. Pas per davant can Toni de sa Botigueta i sent el martell d’encetar ametles i em dóna com una pau interior i pens: en Toni va per feina. Com un mantra, tac, tac, tac... que m’acompanya mentre faig el carrer Bellavista per amunt cap a s’Escaleta i en arribar a can Moratinos me gir i observ dins la foscor les siluetes de les muntanyes: de la mola del Fangar fins al puig de Randa. Avui fa mal destriar estels ja que la lluna serà plena demà, però avui ja ho pareix, se passeja per damunt el poble i il·lumina com si fos de dia els pinars de Son Juny.</span></p></div>General2017-04-27T21:17:51ZjcmllonjaBrou a rompre !
https://jcmllonja.balearweb.net/post/127938
<div><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Brou a rompre !</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Hi ha hagut aigua a voler, i més</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Fins al punt que un dia quedàrem aïllats i incomunicats, per terra, de la resta de l’illa. Els torrents que recercaven els seus antics llits, els bocins anegats, sense molts dels desaigos que eren abans els albellons i, així i tot, ha plogut damunt banyat i per tant tot regalimava quan l’aigua tocava en terra. Possiblement una de les plogudes sostingudes més copioses dels darrers cent anys. Els torrents encara ragen tres setmanes més tard de l’episodi de pluges.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els trob discutint fort dins el cafè,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> un està dret i l’altre fa com qui no el sent, llegint un diari. Tenen dos bocins de terra veïnats i el que està assegut ha fet una síquia travessant el camí i ara desaigua dins el de l’altre, el que està dret: “Cadascú que guardi sa seva aigo” li diu, “Per què m’he de beure sa teva? Tapa sa síquia avui mateix que no puc ni passar amb so meu cotxo”. I després de l’amenaça se’n va. “Tanmateix no ho faré!” diu caparrut el qui seu.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En Guillem ve, a peu, de la residència dels vells</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> construïda a un punt que l’aigua anegava i amb un albelló que raja encara damunt la carretera de Petra i que recull l’aigua de son Falconer i es Montagut, deia, que ve de la residència de persones majors, a peu. És primatxel·lo i al cassino llegeix diaris amb fruïció mentre beu un cafè amb llet ple de galetes d’Inca ben trossejades, les menja quan ja s’han amerades, ben amerades... M’agrada xerrar amb ell: “Mu mare estava enterrada a una tomba que no era seva i un dia la me varen reclamar els seus propietaris i l’havia de treure”. Continua amb veu prima i pausada: “Era a una tomba de quatre nínxols, dos per banda. I me digueren que si ho havien fet com ho feien abans, un bubul damunt s’altre, que allò se podria i els ossos de damunt se mesclaven amb els ossos de davall i que no sabríem qui era qui. Però no, hi hagué una separació d’obra i així els vaig poder recuperar, els vaig posar dins un sac i ara descansen amb els de mon pare, tot dos junts. Estic ben content i prest hi aniré jo”. “No frisseu” li dic.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Entra el rector a berenar</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Ara i des de fa anys el rector és de poble extern i fins i tots hem tengut frares valencians, franciscans. M’explica l’amo en Pep Cucullí que amb motiu d’un canvi de capellà al poble hi hagué un acompanyament massiu del mossèn cap al seu poble natal : “Però, no t’equivoquis, no era que l’estimàssim, és que mos volíem assegurar que no tornaria enrere”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els fumadors, defora dels bars, ho han passant pillo</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> malgrat les terrassetes que els han fet amb quatre plàstics, com un hivernacle de foravila però un poc més curiós. No els queda més remei que aguantar el fred i la pluja, ja se sap que “somada de gust, no pesa”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Fa un venter desmesurat a defora.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Trob el sen Toni Massena i li deman pel seu nét: “Encara estudia?”. “Si, no atura”. “I què estudia, ara?” “Idò me va dir que estudiava de Ministre! No... i t’assegur que s’hi aferra i fort als llibres, fa feina més hores que un rellotge. O això és lo que diu”. Pens amb aquella dita de Salvador Dalí: “La intel·ligència sense ambició és com un ocell sense ales”. I amb la picardia del nét del sen Toni.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Veig en Felip Primater cop piu. Ahir férem una calçotada.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Ara s’ha posat de moda el torrar aquests grells, calçats, i menjar-los sucats amb salsa romesco. Ho férem a un bocí on na Joana Monserrada s’hi ha arreglat una caseta, amb piscina, que lloga en s’estiu als turistes. Però hi hagué un denou. E</span><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">lla, na Joana, volia un bon clot per a la llimonera que havien de trasplantar de la casa del poble. I feren un clotarro majestuós. El vespre havia convocat els amics al sopar de calçots i, com sempre, en Felip Primater arribava tard. Venia amb el cotxe nou, vérem els llums per la camada que puja pel turó dels Aglans. Al cap d’un quart d’hora, quan ja hauria d’haver estat assegut a taula i no hi era, sortírem a veure que passava. Ell, assegut en terra, contemplava la feta. Havia anat a aparcar, d’esma, on aparcava sempre i tenia el cotxe cul per amunt dins l’enorme clot: ningú li havia dit que hi era. Dins el clot per a la llimonera hi havia sembrat el seu cotxe nou de trinca, feia una setmana que l’havia anat a cercar. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Pas per davant ca l’amo en Toni Piulo</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i el veig, darrera les vidrieres, assegut a la camilla. S'ha renegat de parlar, no té res a la gargamella, però ara no xerra. Té noranta anys, ben duits, i no diu una paraula. I era xerrador, sobretot quan pegava a la ginebra... però ara res de res ni amb unes estenalles li trauries un bon dia. Els vells de la vila que, com ell, han sobreviscut a les seves dones han quedat sorpresos perquè, confiats a morir-se abans, estaven mentalitzats de què les seves dones els servirien. Un dels laments del meu conco en Sion fou aquest: “No me’n puc avenir que l’hagi d’haver servida jo, i ara? Qui em servirà a mi?”. Me fa senyes i sense dir ni paraula m’arramba una dotzena d’ous de les seves gallines, per senyes em fa a saber que està bé i que tanqui la porta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De cada pic hi ha més gent</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que no saluda per la vila. I ja se sap que qui no saluda o és extern o està barallat amb el qui s’encontra. Per tant, o hi ha més barallats o hi ha més externs. Me decant per això darrer. </span></p></div><div><br /></div>General2017-03-11T13:11:05ZjcmllonjaTemps de matances i altres andances
https://jcmllonja.balearweb.net/post/127742
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/6110.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Temps de matances i altres andances</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">A la fi ha plogut. Amb ganes. Molt</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">. Els aqüífers s’han recarregat i les cisternes s’han pogut omplir i algunes han vessat. A segons quin lloc del terme ha plogut més de dos-cents litres per metre quadrat. Bona saó. Moltes goteres a les cases que no estan massa preparades per a un diluvi d’aquestes característiques.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Veig un tallanassos que corr pel vidre</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> del corral i na Claùdia, regirada, afina un pregadéu, una <em>Mantis religiosa</em>, “superverda!” diu ella, damunt les fulles d’un filodendro. Mentre ens temem que han arribat els Reis carregats de presents. Jo he anat alerta a no espenyar sa jugueta abans d’hora. Llibres, cedés de música, preparats d’herbes per fer infusions, roba... Feim una festa amb xocolata, pa moixó i coca bamba. “</span><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Pels Reis, el temps creix i el fred neix</span></em><span style="font-size: 11.5pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: Arial, sans-serif">”.</span><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Surt a fer una volta. Durant dos o tres dies ha fet gelada</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">. Hi ha anticicló i el cel sense niguls és una característica que propicia les inversions tèrmiques prop d’en terra. El paisatge emblanquinat. Ara és el temps. Fa fredor però en Tomeu Terro pren el sol a defora de ca seva, rodejat de moixos i amb una cervesa a la mà: ·”Clemente! On vas tan de pressa? Quina velocitat que dus! Deus anar a sis o set per hora...” Pens en com es deu escalfar, abans la gent li pegava de braser, botella d’aigua calenta al llit, maridet, foganya escalfa panxes… però ara qui més qui manco al poble ja té calefacció central, aires condicionats, estufes de baix consum i he sentit a dir que sòl radiant.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Pas per davant can Marón i sent ses perdius engabiades</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> –txequetxé, txequetxé…- que m’escometen quan pas. Serà un bon any de taronges els arbres en van plens i ja han colorejat els bocins on hi ha tarongerars. Al meu corral en tenc un parell que sembrà mon pare i s’han fet grossos ferm, van carregats, esperem que sa mosca no els piqui en demasia. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">A un corral prop del meu hi ha un galliner de gallets de brega que solen escaïnar sovint. És l’endemà dels Reis, sant Julià, i me toca tirar tots els torrons que han sobrat. Basta de sucre! Els animalets en fan una vega. He tengut amics a casa i les converses no en sortien de si un té colesterol, l’altre artritis reumatoide, un altre sucre, un pren Sintrom pel cor...vaja! I a l’horitzó proper ja hi ha sant Antoni que és temporada de porquim i per conseqüent de greix. No en sortim! </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Entr a ca nostra i em veig al mirall de caoba</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> que em va regalar ma mare. Descambuixat, vell, gras, lleig. Me somric a mi mateix i em salut amb alegria, quin remei! Sonen el Beatles: “</span><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Let me take you down,</span></em><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> / ‘<span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">cause I’m going to Strawberry fields./</span> <span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">Nothing is real and nothing to get hung about. /</span> <span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">Strawberry fields forever</span></span></em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">”</span><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">... (Deixa’m dur-te allà, / ja que vaig als camps de maduixes. / Res és real i no hi ha res perquè preocupar-se./ Camps de maduixes per sempre”), mentre, repàs el <em>Pronòstic santjoaner de 2017</em> dedicat enguany al meu amic ja traspassat Josep Estelrich, el capellà Turricano.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Consult un llibre de Jean Bisson, conec l’autor,</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> un geògraf algerià. La policia francesa va retenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia de duanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova del delicte que no havia comès. Ara fa anys que ja no en feim de matances, massa feina i massa maldecaps.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Parlant de porquim, a W. Churchill li demanaren quin animal preferia, respongué: “Els cans ens idolatren, els moixos ens menyspreen, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Surt a fer un cafetó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i abans d’arribar veig a madò Tonina Rubertera que contempla la porta de can Rotget on un jovenot hi empotrà el seu cotxe, just al cap de cantó davant l’església. “Bono! Bono!” diu, remenant el cap.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p></div>General2017-02-02T10:52:33ZjcmllonjaEl desembre congelat ( o això era abans?)
https://jcmllonja.balearweb.net/post/127589
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celestial.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">El desembre congelat (o això era abans?)</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les fulles dels magraners entapissen el terra dels corrals</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb els seus colors grocs, ocres i marronencs. El cirerer del bon pastor va carregat de fruites vermelloses, el sembrà mon pare quan el vaig advertir que collir-les del pinar era prohibit, ara en tenim per dar i per vendre. Em du la imatge del pare que per aquests dies solia pujar a veure si havia d’escaldar sopes per a tothom, amb gírgoles i bolets i un ou que se prenia amb el brou calent. Per Nadal augmenta l’enyorament dels qui ja no hi són o dels qui són lluny.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">És per això que ha vengut la padrina de Costitx,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> hem de parlar per l’ordinador, via Skype, amb la seva néta que fa feina a Hèlsinki i no ve aquestes festes. No se’n pot avenir de veure-la tan prop, estant tan lluny; “fes bonda que tu ets polissona!” o “ves alerta!” són els contrapunts de la conversa que s’acaba amb quatre llàgrimes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Fa fosca molt prest</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i els horabaixes i vespres se fan llargs i mals de passar, diu la gent. Fa foscor massa aviat. Haurem d’esperar el dia 21, el dia més curt de l’any i, ja sabeu, que per Nadal s’ha allargat el dia una passa de gall. El dia 21 de desembre vaig a comprar, ja ho fèiem amb mumare, un pastoret o un endiot de fang o un pastor amb una guarda d’ovelles al mercat que es fa a la plaça Major de Ciutat. Hi ha paradetes que els fan com abans, brillants i rudimentaris i cars com a foc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Començ foc amb tions grossos</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que els costa arrencar però llavors són agraïts. Quan el foc és fort hi tir un mostel i una geneta embalsamats que el padrí em va deixar, ell els tenia damunt la televisió, i ja s’havien arnat i perdien pèl a les totes. No els vull tirar al fems. Dins el foc fan flamarada i un bon estol d’espires crepitants que assusten el moix que s’escalfava a prop. Només queden uns fils de ferro que devien servir d’armadura. Pot ser la cerimònia ritual d’aquest solstici d’hivern.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vénen de visita els meus amics Joan i Valerià,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> com cada any, sopam i petam la conversa que té punts curiosos, com per exemple els avatars dels seus sogres durant la II Guerra Mundial; un d’ells, australià, anava amb un avió a bombardejar el centre d’Europa, col·laborà en la desfeta de Dresde, tornà viu. El sogre d’en Joan, indonesi, va ser capturat i pres a un camp de concentració dels japonesos al sud-est asiàtic. També en sortí viu. Coses de la globalització, això dels sogres de països llunyans.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Parlant de la II Guerra Mundial</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, el mòbil se remena, el meu fill gran m’envia des de Berlin una fotografia del Checkpoint-Charlie, el punt on es topaven les zones americanes i russes del Berlin ocupat, metàfora de la guerra freda, trau de botó de la cortina d’acer (“Telón de acero” li deien en espanyol); ara s’ha convertit en una atracció turística, amb gent desfressada de soldats americans per guanyar un parell d’euros amb els guiris de torn. Qui ho havia de dir, però tenim menys memòria que un ordinador primitiu, un ZX Spectrum per exemple.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a comprar el pa i he fer coa.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Madò Bel Babaïna, una dona major, explica les andances dels seus sis fills i de prompte diu: “Tots són del mateix ventre, però no del mateix exemple”, per voler significar que tots són seus però diferents de caràcter; no sé si viuen encara amb ella perquè se’n du dos pans de dos quilos, grossos com rodes de carro.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Al cafè també hi ha molta gent.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Estant calentets a dins i el racó més cridaner és una taula tota de dones –hi van quasi tots els matins- que parlen i comenten. M’assec a prop i puc sentir la conversa. Va de la mort d’un “senyor”d’un temps. Un ex-senyor seria ara. Ho era en el seu temps, ho era en l’època del mercadeig de porcs, de les sobrassades d’estraperlo, del ‘bones tardes tengui’ i el nacional-catolicisme. Com ha evolucionat tot!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Retorn a ca nostra dalt del turó,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> el meu fill petit ha arribat amb un paner ple de esclata-sangs, pugomes, peus de rata, llemicoses, orelles de llebre, xampinyons i un bolet dubtós –no s’han de fer roïssos, però s’ha d’anar alerta- consultam el llibre sobre bolets de les Balears i resulta que no és bo. Seran per les sopes escaldades del vespre. Abans però he de trobar els trastos per fer el Betlem, les neules per penjar i els quatre elements ornamentals. Trob els pastorets i pens en la cançó dels pastorets meteoròlegs: “Pastoret d’on véns? De la muntanya, de la muntanya. Pastoret d’on véns? De la muntanya de veure el temps. Quin temps fa? Plou i neva, plou i neva. Quin temps fa? Plou i neva per allà”. No és com enguany.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Espipell un poc de torró fluix</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> del qui fa el frare de Solanda, en Tomeu, amb la seva organització “Dignitat i feina”, i amb la fórmula que li passà sa mare. Avanç en la lectura del llibre de Miquel Horrach ( “L’estació de les pluges”), “la roba estesa és la bandera de la gent humil”, i prepar els quatre volums del “Cançoner popular de Mallorca” del santjoaner pare Ginard, enguany ha fet cinquanta anys que es va començar a publicar. Els tions fan foc a les totes i el moix fet una bolla fa aquell renou de motoret en marxa. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p></div>General2017-01-09T18:03:28ZjcmllonjaPanellets, morts i "tricotraco"
https://jcmllonja.balearweb.net/post/127415
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/climentweb.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó<strong></strong></span></em></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: 'Times New Roman', serif">Panellets, morts i <em>tricotraco</em></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De dia encara fa calor</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> però tot d’una que el sol se pon, i més d’ençà que han canviat l’hora, fa frescoreta. Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins els clotals, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i per foravila et queden les sabates ben xopes si camines per dins l’herba. Codonys i magranes són les fruites de la tardor; les magranes, mollars, grosses i plenes, tenen encara el sentit de la fruita d’abans, gustosa i dolça.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Hem fet panellets amb ametla, sucre i pasta de moniato</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i després hem arrebossat les bolletes de pinyons, ametla, avellana, xocolata, cafè. Aquesta pasta, com un massapà, permet fer bolles rodonetes o allargades que després pintades de vermell d’ou i amb cop de forn, uns minuts, obren el miracle dels panellets que abans coneixíem enfilats en aquells rosaris –amb patena de carabassat- que regalaven els padrins i padrins-joves. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De totes maneres, el Halloween ens ha capolat,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> ens ha passat per damunt i ni bunyols, ni panellets, ni flors als cementeris, el “truco o trato” ( broma o regal) ha fet camí dins el poble com un bulldozer o un tractor que llaura fondo. És el vespre del “tricotraco” que diu l’amo en Sebastià Castany: “No sé que diuen, tricotraco, i van desfressats de bruixots, un m’ha dit: jo vaig desfressat d’un que s’ha tirat dins una cisterna. Ara pensa tu!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Mumare solia fer aguiat de pilotes el dies del Tots Sants,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> fins un dia que, pobreta, ja no hi era tota, vull dir que ja no se’n recordava de les coses, aguià sense fer les pilotes, posà la carn capolada tal com li havien venuda a la carnisseria. Tots férem veure que ens agradava molt, però érem ben conscients que s’havien acabat els aguiats de la mare.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Surt a badocar un poc pel poble</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Ja ho deia Josep Pla: “La felicitat és una forma de badoqueria”. “Aquest sap més que sa xulla rància!” me diuen en veure’m arribar. Faig un cafè amb el tio Nofre i el seu company en Baltasar de son Cifre, que va amb una granota posada, vella però neta. Darrera ells una partida de cossiols d’estranys, blancs quasi tots, fan parèixer un jardí la voravia que altres dies és buida. Avui la botiga ha tret les flors al carrer, demà són els Morts. Me conviden a beure. “Moltes gràcies” dic, i em respon en Nofre: “Sí..., i un ca se’n va morir!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dins el cafè hi ha, des de fa un parell de dies, un homo gran</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, major vull dir, que està sempre tot sol. Deman qui és i me diuen que és un parent dels Medolls que varen emigrar a l’Argentina. “Era militar” me diu el sen Rafelino... Un militar torturador, pens jo, que se refugia a la vila per amagar-se de la persecució de la justícia del seu país; la seva vida anodina al poble contrasta amb la crueltat de la seva actuació militar durant els cops d’estat, tirant gent, de viu en viu, des de la porta dels avions a l’oceà Atlàntic. Tot és un excés d’imaginació meva i deman al meu veïnat: “Aquest que devia ser com en Perón?”. Me diu: “Ca barret! No li arriba ni a sa sola de ses sabates”. Vaja, pens, deu ser peronista.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Tastanejava, vull dir que s’engronsava,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> com si anàs begut. Anava adesiara per damunt la voravia i ara pel carrer. Anava ben begut i xerrava tot sol, fort: “És pitjor que un dimoni, és una ‘llocifera’!” “Aquest ha tengut brega a ca seva”, sent un pare que diu al seu fill, ja grandet, referint-se al gat: “Has d’aprendre a beure perquè sinó un dia una al·lota te deixarà i en comptes de beure molt te tiraràs d’una finestra per avall.” No sé per què pens amb una dita d’Eduardo Galeano quer vaig aprendre: “El masclisme és la por dels homes a les dones sense por”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al cementeri veig un home davant una tomba plena de flors.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Ha perdut el seu fill paraplègic, sempre el passevaja empenyent-lo dins una cadira de rodes i, ara, un pic mort, el fill, el pare no sap com ha de passar el temps. Record l’epitafi que va demanar Joan Fuster a la seva làpida: “Ací jau / Joan Fuster / va viure / com va morir: / sense ganes.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig a fer una volta per foravila. L’olor de les flors dels nisprers i el tan particular aroma de la dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als tords i estornells que arriben afamegats de terres enllà. El cant dels primers rupits anuncia l’arribada de l’hivern.</span></p></div>General2016-12-07T11:34:43ZjcmllonjaOctubre o la curiositat
https://jcmllonja.balearweb.net/post/127249
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celiterra1.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Octubre i la curiositat</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dues vergues de llamp surten de dos caparrots</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> blancs i grisots i fan el renou d’un llençol que s’esqueixa, un tro escanyat. I com si això fos el sús, se posa a ploure a les totes. Tot d’una el carrer se converteix en un torrent brutinyós amb l’aigua que davalla color del fang que arrossega d’un boci de més amunt de ca nostra on, un temps, s’hi havia de fer una finca de molts de pisos. Les canonades escupen la brutícia que l’estiu i els ocells han acumulat damunt les teulades, i quan fa deu minuts d’aquest diluvi local, no universal, l’aigua se comença a aclarir i ja baixa neta i rutil·lant. Enyorava fervorosament un temps com aquest després de mesos de sequera, severa. Ja no recordava l’olor de terra banyada, de rostolls humits, del fred que s’esdevé tot d’una després de que ha començat a ploure, una mena de felicitat recorre l’ambient mentre cauen les gotes grosses com a monedes de dos euros. El moix s’ha posat a cobro amb el pèl mig banyat i jo vaig a cercar, si els trob, els paraigües i els anoraks. Quin canvi.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Armat de paraigua baix la costa cap a la plaça de l’església</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i com sol succeir en aquest temps surt el sol que encara encalenteix. És inevitable pensar en la cançó napolitana coneguda de tothom: “<em>Che bella cosa é na jurnata é sole n’aria serena doppo na tempesta... O sole mio sta in fronte a te, o sole, o sole mio...”</em> En fi: massa prosaic, malgrat sigui cantat. Volta cantó n’Andreu Borró que m’enfloca: “Estic emocionat. Ara començ a veure la sortida. Havia de tornar a ingressar a la presó i tu! És molt dur allò, però molt!” I m’explica una llarga història de desavinences conjugals i impagaments de la manutenció dels fills, més unes coses sobre la seva indefensió. “Ara quasi tenc el que he de pagar per no haver de tornar allà dins”. I plora i s’envia la saliva i me demana: “No em podries deixar mil euros?” No li deix tot el que em demana però sí tot el que duc dins la butxaca, m‘ha fet cara que em contava la veritat. En fi, massa patètic per no ser vera.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">D’enfora, quasi a la fi del carrer Major veig en Sebastià Flonjo,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> camina amb dos gaiatos, llavors s’eixanca assegut damunt la bicicleta sense remar i poc a poc arriba a un bocinet que té prop del poble i allà, ajagut en terra, perquè no s’aguanta, entrecava i lleva l’herba. Quan ha acabat es torna a seure i camina damunt la bicicleta i quan ha fet les feines de ca seva, surt amb el dos gaiatos i tira tira arriba fins a la plaça. Per força de voluntat que no quedi.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">S’atura en Toni Capsibo, va en el seu Mobylette</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb un canastro de plàstic darrera i un poal de maonesa de cinc litres buit al manillar: és la seva cartera; tot mesclat a dins, papers, doblers, el pa... Com estàs Toni?” “Encara alenam” me respon “Es dia que mos aturem, estarà fet Sineu”, sí li dic “amb so campanar enmig”. Me fix amb na Catalina Garbuixa que berena mentre treballa amb el seu ordinador, un Mac; na Catalina me comenta que ha acabat un llibre, del qual em mostra la portada –un vaixell amb una silueta d’un home damunt- el text va dels vaixells que queden abandonats a ports diferents del Mediterrani amb la seva tripulació dedins amb la indiferència dels seus noliejadors. En Toni Capsibo escolta amb els ulls ben badats, el vull convidar a beure, és un gran contador d’històries, però no vol beure. “Beu” li dic, i ell em contesta “Ja pots siular, ja, si s’ase no té set, no beurà”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Entr dins el café i ja sent predicar l’amo en Sion Bardal:</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Ets homos mos pensam ser intel·ligents i som més beneits que una espardenya. En canvi mira tu es porcellins, quan sa truja els fa ja cerquen tot d’una sa mameta, sa seva, m’has sentit bé! I en canvi noltros quan naixem si mos deixassin tots sols no en suraria cap”. Hi ha més parroquians però me fix amb un a dona primaxel·la, alta i rossa tirant a blanquinosa; s’asseu sempre allà mateix i pren dues copes –com les de xampany- de vermut dolç amb un trosset de llimona.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">“S’és curiós en la mesura que s’és instruït”</span></em></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> deia J. J. Rousseau, ho pens per justificar-me un poc, sempre cercant què contar o que me contin, demanant adesiara de forma compulsiva, per no confondre la curiositat amb la bugaderia. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">És ja la fi de l’estiu, caldrà fer el niu a una altra part i canviar la monotonia, la vagància extrema i pegar un cop d’ull a la ciutat.</span></p>General2016-11-01T20:34:03ZjcmllonjaNi paparres, ni segadors
https://jcmllonja.balearweb.net/post/126995
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/huertasoller-erwin_hubert.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">Ni paparres, ni segadors</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Torn de fer una passejada matinal per foravila</span></strong><span style="font-size: 12pt"> i després de fixar-me en un empelt de bruixa d’un pi, veig que les garroves ja cauen dels arbres i que les clovelles de les ametles se baden. És una any de sequera i el camp ho reflecteix. Puputs, tórteres turques i tudons van de la garriga a les bales rodones de palla del blat i l’ordi ja segats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Ho cont als del café i quan l’amo en Miquel Sena sent la paraula segar ja es posa a recitar: “Sega arreu, sega en redó! / Sega, sega, segador, / Seguem fins a esvahir el mal, / seguem a dreta i esquerra! / Tant de bo es pogués fer igual / amb el botxins de la terra! / Tant de bo, igual o pitjor...! / Sega arreu, sega en redó / sega, sega, segador!!”. “D’on és això?” li deman. “De quan fèiem al teatre <em>Na Cecília de Solanda</em> que l’escrigué don Guillem Colom.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">L’amo en Miquel Malondra s’aferra a que és un any estrany</span></strong><span style="font-size: 12pt">, per mor de la sequera i manifesta: “És que per no haver-hi, no hi ha ni paparres! Tot va desbaratat, ses abelles també, els caragols que ja quasi no n’hi ha; abans anaves a cercar caragols i els trepitjaves, crec, crec, cretecrec, amb sos peus i ara els han de dur de s’Argentina o de per devers es moros! No anan bé! Ja ho deia en Pep dets Ulls: s’acabarà sa festa!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">“Avui de matí”, és l’amo en Pep de ca madò Ramoneta qui xerra, “regava els cossiols que tenc a defora i he vist asseguda una dona enmig des carrer. Havia caiguda. L’estir i la pos arrepitada a sa paret, era n’Apol·lònia Cascoia, i ella que només me deia: ‘tenc en Joan –el seu homo que ja no hi és tot- assegudet a s’excusat’. Vénen dues veïnades i jo entr a veure què feia en Joan i ja s’havia aixecat i no se sabia torcar i jo he fet el que he pogut... Me’n vaig a cercar el seu fill i era a sa Colònia i jo una suada amb aquesta calor...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">“Abans sa gent era més forta,</span></strong><span style="font-size: 12pt"> quan érem joves no mos espenyàvem tant com ho fan ara, ara per qualsevol cosa ja posen collarins, ja els fan dur crosses, cada dos per tres a urgències, perquè deu ser això?” Respon mestre Tomeu Saio: “Tot aquest jovent d’ara són surats de danones, aquí hi ha es mal, en els danones; malcriats de tot, un estol de bec-collades els envergaria, verdanc els donaria jo!”. “No, però ara sa medicina fa coses que antes no feia; operaren es meu nét d’un genoll i li adobaren posant-li una cosa que me varen dir que era com a tunrum d’ase”. Se devia referir a algun d’aquests tendrums artificials que ara posen, vaig pensar jo. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Ara és en Jordi Colomí qui conta la seva:</span></strong><span style="font-size: 12pt"> “Avui sa meva veïnada, na Maria Fonta, me diu: ‘He posat a n’es testament que quan me mori no vull que toquin ses campanes, ni vull ‘obsèquies’, ni vull funeral i que me cremin i te volia demanar si te’n podies cuidar tu que saps córrer papers”. “I tu què li has dit?” “A tot li he dit que sí, però que si volia que la cremassin havia de deixar doblers, que si no hauria d’esperar els foguerons de sant Antoni, a qualque fogueró la socorrarien bé!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Quan me pos dret per partir cap al turó me diuen:</span></strong><span style="font-size: 12pt"> “Climent has engreixat molt, t’hauran de posar sa ‘grípi’ més amunt; saps quin rebost que passeges, no t’haurien d’haver de mandrinar!”. Faig un poc de sociologia de carrer de camí cap a ca nostra. Me top amb una dona que té l’home enxufat a una màquina per alenar; una altra que se’n va a jugar amb l’ escurabutxaques del cafè; un que s’ha vengut a retirar al poble i camina poc a poc; el mossèn, que fa passes –amb el rosari a la mà- com qui fa gimnàstica; un moix que va ser meu i ara va aperduat pel poble; la cartera que fa el seu itinerari; una mora que fa feina a un comerç que, quant surt, se posa el mocador pel cap i se’n va amb el seu cotxe; un que té un depòsit d’aigua damunt un remolc i tot lo dia tragina; la furgona que se’n du els vells i discapacitats cap al centre de dia; el pintor vestit tot de blanc, sabates i tot, amb algunes taques de pintura; una partida de jovenots que cacen Pokemóns amb el telèfon mòbil; aquella alemanya rossa amb cotxe gros que ven i lloga cases del poble; una cosina meva que va amb un carretet per caminar que se’n va cap a l’estanc... </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Un poc més amunt me top amb un veïnat</span></strong><span style="font-size: 12pt"> que feia estona que no veia, en Miquel Ganxo: “He estat ingressat, vaig tenir molt de mal a sa ronyonada, feia el pixum molt marronós, el metge me receptà molta d’aigo i que me porgàs s’orí per veure si feia arenes o pedres. Vaig fer un parell de pedrolins com granets d’arròs i dues o tres gleves de sang presa. I avui estic millor, molta d’aigo i sinó basta, cap a l’hospital de Manacor”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">M’atur a mirar uns nius de fang</span></strong><span style="font-size: 12pt"> que hi ha al portal de les dones de l’església i a can Joan Xemarrí però els cabots ja els han abandonats i han partit, com ho feren els seus cosins –falzies i oronelles- fa unes setmanes. Coses de l’estiu i la calorada. El carrer pareix un forn.</span></p>General2016-09-07T11:41:40ZjcmllonjaPicadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham
https://jcmllonja.balearweb.net/post/126511
<p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_1941%20b%20color.JPG" border="0" /> </p><p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Picadura d’abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Faig una passejada en bicicleta fins als Calderers</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> pel camí de les Casetes. La majoria de bocins ja estan segats, amb poques garbes, la collita ha estat magre, i el groc dels rostolls se contrapunteja amb el verd de les figueres, qualque noguer i els pins dels turons. De tornada me pica una abella a n’el front i me sent la coentor. Quan érem petits i passava això orinàvem i fèiem un poc de fang que l’escampàvem damunt la picada i ens calmava el mal. Trob que ja som un poc grandet per fer-ho i en arribar a casa em posaré una pomada que tenc per les picades. Passen estols de ciclistes, van a tota. I mentre estic aturat afin l’herba de sant Joan (<em>Hypericum perforatum</em>) i pens que he fer com cada any oli amb aquesta herba, algú l’anomena <em>pericó</em>, un oli que va bé per quasi tot, supòs que també per les picades d’abella.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Demà és sant Joan, sortirà el corb de Sant Nofre</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> i sant Joan Pelós ballarà pels cantons del poble, després de que els al·lots hagin vist el ‘Sol com balla’ a la dematinada. Usos i costums ancestrals d’aquesta jornada, la nit més curta i el dia més llarg de l’any. Pens amb el poema de Joan Maragall <strong><span style="border: 1pt none windowtext; padding: 0cm; font-weight: normal; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial">“Ja les podeu fer ben altes / les fogueres aquest any. / Cal que brillin lluny i es vegin / els focs d’aquest Sant Joan. / Cal que es vegin de València, / de Ponent i de Llevant… / I en fareu també en la Serra / perquè els vegin més enllà… / i el crit d’una sola llengua / s’alci dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de llibertat…!”</span></strong></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; border: 1pt none windowtext; padding: 0cm; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial">M’atur a veure l’amo en Vicenç Mostel</span></strong><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; border: 1pt none windowtext; padding: 0cm; font-weight: normal; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial"> que no ha estat molt fi i quan li deman com es troba me diu: “Sa pell ja és des llop!”. Com qui voler dir que ja està fet Sineu. Però no ha perdut la xerrera, malgrat amb la seva única dent la veu pareix que li llenega. S’escura el nas amb un dit d’ungles llargues, però netes. “Es llop deixau-lo tranquil”, li dic, “tot això no serà res”. “Bufa de mula, dèiem quan no havia de ser res” me contesta, “però jo m’ho conec”. Entra el seu fill a demanar-li si vol beure, i quan ha sortit m’enfloca: “</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">A n’aquest es seu fill el durà a una residència en ser vell”. “I com ho sabeu?”, dic amb to d’interessat. “Idò perquè ell el du a sa guarderia i encara no camina”, me respon l’amo en Vicenç. “Un pic vàrem anar a ses Títeres amb ton pare, a Ciutat, tu eres petit, i compràrem ses entrades de molt amunt i tu te queixaves que volies anar a baix a veure-ho de més prop i ton pare cansat et digué: ‘a baix no mos convé anar-hi perquè si es lleons pixen, mos arribaran ets esquitxos’; i tu te conformares; vaja, vaig pensar jo, quina sabiduria la de l’amo en Climent; i voldràs creure que pixaren i ben a pler; en fi... és des llop i no en parlem pus”. El vaig veure ben convençut i ho vaig haver de creure que estava moridor.<span style="border: 1pt none windowtext; padding: 0cm; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial"></span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">“Ram usat sac arnat suro amb ham”</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> sent que en diuen per s’esquena i jo contest: “tard din tard sop”. Eren aquelles frases que usàvem de nins perquè ens semblàvem d’idiomes estrangers. És en Bernadí de son Pescasso, “t’en recordes”, me diu, “Cards verds taquen, secs piquen, si en toquen” , pareixia alemany. “Pujar, fa suar” ens pensàvem que era francès.” El padrí Ferrer, que sabia que el món era Mallorca, fora Mallorca i terra de Moros, sempre me deia que per xerrar anglès lo millor era posar-se un mac dins sa boca i... verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel... i tot lo demés és com noltros”. “Que te pareix secretari!” </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">El sac arnat de la conversa m’ha duit a l’olor</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> de les bolles d’arna que es posaven dins els ‘roperos’, ara, amb insecticides d’olors diverses, he perdut aquella olor antiga. “Som un poc sorda de nas” deia sa padrina per significar que no sentia les olors molt bé... i jo ho trobava una expressió extraordinària i un recurs per fixar el que per a ells no tenia nom: l’anòsmia. No sentir les olors. Servidor va ser sord de nas un mes i escaig per mor d’un antibiòtic, cosa molt desagradable i anguniosa. No sentir cap olor, ni de fum, ni de merda, ni de menjar, ni de suor, et fa sentir molt malament. Tanta sort que la vaig anar recuperant poc a poc. La primera olor que vaig sentir de bell nou fou la de la pell d’una llimona. Però només aquesta, cap altra. La següent la de cafè mòlt, la tercera la del meu desodorant...i així a poc a poc. Idò, on hem anat a parar amb el “ram usat sac arnat suro amb ham”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p>General2016-07-07T10:25:47ZjcmllonjaFuita de Ciutat, menja-mosques i anguila
https://jcmllonja.balearweb.net/post/126247
<p class="MsoNoSpacing"><a id="res_3300" href="http://jcmllonja.balearweb.net/get/terradMan1.jpg"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/resource/preview/terradMan1.jpg" border="0" /></a> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Decidesc anar-me’n cap a la vila</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, fart de Ciutat i dels turistes que ho embossen tot. Pas per devora unes galeres –d’aquestes de passejar gent pel centre- els menadors són gitanos i un diu a un altre, mentre dos més el tenen agafat: <em>Yo voy preso pero te mato!! Te mato!!!</em> I l’altre que el se mira tres passes enfora acollonit. <em>Voy preso, pero me da igual, te mato!!</em> I fa força per desfer-se dels quatre braços que l’abraonen. Mentre els que el tenen diuen a l’altre: <em>Vete, coño! Que te va a matar!</em> Agaf el cotxe i seguesc el meu camí cap als semàfors de l’autovia, davant la Seu, allà equilibristes i malabaristes demostren la seva perícia i després passen el barret a veure si els conductors els donam alguna propina. Un fa coses amb una bolla de vidre, mentre una mare travessa empenyent un cotxet amb un nin que fixa la mirada a la bolla i -mentre s’allunyen- el nin gira el coll per no perdre’l de vista i el gira i el gira fins que ja no pot pus... El funambulista passa la bacina i ningú li dona res. Compungit, torna enrere i se prepara per quan el semàfor es torni a posar vermell.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Perquè se vegi la dimensió del canvi.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Quan arrib, el moix dorm espitellat dins una teula girada. Per damunt ell un menja-mosques fa de colibrí nostrat encalçant tot quant vola, adesiara s’atura damunt un fil i fa una merdeta. I torna-m’hi torna-hi a encalçar moscards, mosques i similars. Més amunt fan el mateix les falcies giscant i amb estols. Baixen i tornen pujar cridant-se entre sí, s’animen les unes a les altres. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ja ha arribat la calor</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i esperam, amb temor, un estiu pesat. Dins el casino l’amo en Gori Puixal xerra d’aquesta calor que comença i de la poca aigua a foravila. “Enguany serà com una any, jo era petit, que dins es pou de Gossalba s’aigo es feu avall i hi començarem a veure es cap d’una anguila. Déu sap es temps que feia que era allà. Mon pare mos digué: ‘la podeu pescar tanmateix se morirà de set’. I noltros ho provàrem però era massa grossa i ses cordes i els hams que hi amollàvem, maldestres. Tanmateix s’hi morí. Enguany serà una cosa consemblant. De sec vull dir”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els coment com he trobat el moix</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, dins sa teula, que ni se n’ha temut que arribava. “Jo a un moix que teníem a Son Vell, no ho creuràs, però li vaig posar vuit ‘endiccions’ que me manà es manescal, sinó s’hauria mort. L’estimava molt jo en aquell animal”. Em sorprèn el comentari en un home com l’amo en Gori -avarques de sola d’auto, calçons apedaçats, mans poderoses i boina sempiterna-, que si havia de seguir les pautes de la pagesia, no tenien tantes manies amb moixos i cans. Matar els moixets petits o tenir cans fermats durant anys amb un ‘roegó’ de pa com única manduca era el més normal. Per guardar i caçar rates. Moixonies, poques. Se veu que els temps han canviat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La conversa sobre els pous de fa un temps</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> deriva cap a coses de l’antigor, prop del pou de Gossalba, el de l’anguila, hi ha el campanar dels Moros. L’amo en Biel conta que son pare va fer llaurar un bocí perquè hi havien trobat coses antigues. Ho sentia a dir quan era nin, quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor, dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, dar-li arada fonda o tornar tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps des moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, i també, víctimes d’una espoliació inútil, car, tret d’algunes poques peces -com el “tresoret almohade” ( d’or, trobat per un particular i venut, avui al Museu de Mallorca)- les trobades no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també, han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘Saps aquests que en duen de llana pes clotell, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">encara que tenguin estudis !”no sé a qui se referien –crec que a mi, quan ja me n’anava- però feia estona que no l’havia sentit aquesta expressió com qui vol dir: ‘mesquinet, que sabrà aquest!’ M’ha recordat una expressió que emprava ma mare per referir-se als que volien ser molt i no hi havia per tant; sempre solia dir: “Aquest, saps que vol? Estora i murta!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Voltant cantó devora el forn</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> trob na Maria Perxana que me conta tota atabalada el que li va passar ahir dematí anant a l’hospital de Manacor. “Acompanyava amb so cotxo tres vellets, que havien estat ‘tocats’, i caminen o se moven malament. Ho faig com a voluntària d’una oenagé. Tenguérem un accident, un jove mos va empènyer amb so seu cotxo. Quan sortiren els tres fent etxures, es jove se va espantar des mal que els havia fet”. Fins que na Maria li digué: “no passis ànsia ja eren així abans de sa topada!” ‘Tanta sort, tanta sort per tots que no mos férem res. Me’n vaig a donar menjar als animals perquè quan arribaré s’ase serà mort de rialles. Pens amb la possible traducció d’aquesta darrera frase a un turista que passi pel poble. O a un ciutadanetxo...</span></p>General2016-06-04T10:59:10ZjcmllonjaN'hi ha que duren tota sa vida
https://jcmllonja.balearweb.net/post/126009
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div><p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em>Dalt del turó</em></span></span></span></p> <p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><br /> </p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>N’hi ha que duren tota sa vida</strong></span></span></span></p> <p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><br /> </p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em><strong>Climent Picornell</strong></em></span></span></span></p> <p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><br /> </p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>És ben dematí i al cafè ja n’ hi ha que expliquen i mormolen.</strong></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> Els de la meva dreta conten que havien entrat lladres per la vila. Després dels planys de la majoria, va sentenciar en Pere Felip: “Massa ell si no hi havia lladres el Bon Jesús estaria tot sol allà a la creu”. La dita va fer el seu efecte perquè es passà a un altre tema, el dels divorcis; no se’n podien avenir de la quantitat de gent que se divorciava o se separava, també a la vila sense anar més enfora, i en Pere Felip tornà a sentenciar: “Hi ha matrimonis que acaben bé i n’hi ha que duren tota sa vida”. Aquí n’hi hagué més d’un que ho hagué de pensar dues a vegades per veure si en Pere tenia raó. En Pere és un home entès i llegit, bon conversador, havia estat escrivent a una notaria. Quan li demanaren explicacions de la dita, alarmats pel trencadís del matrimoni canònic, s’aixecà i amollà la darrera: “Sa nostra història no té ni port de sortida ni port d’arribada, només es tracta de no naufragar”. “Au, Diós”. I prengué per amunt: “Me’n vaig a veure si trobaré una raïssa devers es forn...”, diu a n’en Joan Praxedis que en du una davall el braç; “Tarde piulaste!”, li contesta, “jo duc sa darrera que hi havia, t’hi has posat massa tard”.</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>En Joan s’afegeix a la rotlada i conta que en Pere Felip avui no menjarà pa.</strong></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> La conversa deriva cap als morts, que també troben que n’hi ha molts a la vila, darrerament. “Jo”, diu en Joan, “vull que m’enterrin amb el cap a defora de la tomba, així estalviaré els recordatoris als de ca nostra i, sobretot, deixaré posat al testament que els qui se ‘colin’ al funeral passin a consolar els darrers de tots. On s’ha vist mai això de passar davant els altres! Pareixen afamegats”. Els escolt des de la meva taula i em ve al cap l’epitafi que volia Joan Fuster que li posassin a la seva tomba: </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>“Ací jau / j.f. / va viure / com va morir: / sense ganes”. M’aixec jo també per anar-me’n i en Pau Papa me diu: “I tu què trobes de la mort Climent?”</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em> “Omnes vulnerant, ultima necat” , </em></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>després de la llatinada –que està escrita a un rellotge de Sol ( </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em>Totes feren, la darrera mata, </em></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>en referència a les hores)- afegesc: </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>“Jo” -rememorant Montaigne faig la nova contesta- </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>“Vull que estiguem ocupats, que prolonguem els deures de la vida tot quant poguem, i que la mort ens trobi sembrant cols, indolents cap a ella, i més encara cap al nostre jardí imperfecte”. “Jo només he entès lo de ses cols”, postil·la en Praxedis, “però està molt ben dit!”.</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>Passa una dona xerrant per telèfon mentre empeny un cotxet</strong></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> de nin petit: “Mos n’ haurem d’anar amb sa sonda posada... me sents? Me sents?” I cridant més fort :”Haurem de partir al creuer amb ell sondat!”. Vaja, pens, tenen un problema. Un poc més envant en Tomeu de ca na Fresca baixa de la seva furgoneta i obri darrera on hi du tres dotzenes de carabasses de les de fer cabell d’àngel, en tendrà fins a l’eternitat, me dic a jo mateix. “Agafa’n dues o tres que ses carabasseres enguany han anat feineres”, i més fluixet, “perquè els hi he donat molta d’aigo, que sinó...”. Amb una bossa de plàstic i les carabasses dedins faig camí cap al turó. En arribar crit el moix perquè ahir no el vaig veure i se presenta descambuixat i indolent. A Winston Churchill li demanaren quin animal preferia: “Els cans ens idolatren, els moixos ens ‘desprecien’, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs...!” Això mateix pens jo del meu quan se’n torna sense mirar-me. Avui no tendrà ració de pinso. Desagraït !</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%">“<span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>Que puc entrar?” “I ves...!” dic.</strong></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> És en Damià Manorris, bon amic, darrer reboll d’una família que fou terratinent un temps i amb llinatges que duen alguns lletraferits i qualque aspirant a sant i tot. Avui vé indignat: “Ara tu trobes que...” -i fa </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>la vindicació de la seva padrina, </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>poetessa</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> d’un temps- “...I què si era franquista. Però que s’han cregut aquests exegetes de la </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>facultat</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>, que ells no ho </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>haguessin</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> estat franquistes si </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>haguessin</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> vist (des</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>de la perspectiva d’una senyora benestant, rica, terratinent, beata) com els rojos venien a prendre’ls la terra i la</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> religió... Després ja ho veren</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> que en Franco era una animal, amb la llengua i </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>amb els costums que e</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>lls tan </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>estimaven”. “I la teva tia monja que la faran santa a la fi?” “No ho sé, quan pens amb ella i amb les temptacions del dimoni, crec que li poden aplicar, per la carrincloneria de rondalla, ben igual que a Santa Catalina Thomàs, allò que deia Valle-Inclán: ” La pobra no sabia que lo millor de la santedat són les temptacions”. “En fi...” li dic. “He vist un dels teus fills i pareix un hippie”. “No”, li responc, “ és un hipster”, li aclaresc . “Un què?” “Un hipster. Res, res...un hippie amb la barba espessa i més mudat! Ara s’usa”. Li cont les converses del cafè, els morts, els lladres, els divorcis... Ell enganxa per aquests darrers i la pèrdua de l’estimació entre les parelles. “Saps què deia en una frase magistral J. Cortázar: ‘Ja no t’estim, amor meu’. Ho escriví a </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em>La lenta màquina del desamor”</em></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>. Ja no t’estim, amor meu; condensa molt bé el pas destructiu dels anys triturant moltes parelles.</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>A defora senten els giscos de les falzies i les oronelles contrapuntejats pels crits d’un xoriguer.</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0.35cm; line-height: 115%"><br /> <br /> </p></div>General2016-05-02T23:23:07ZjcmllonjaPer una moratòria turística a les illes Balears
https://jcmllonja.balearweb.net/post/125960
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pere%20Nisart.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per una moratòria turística a Balears</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">CLIMENT PICORNELL</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Aquests darrers vint anys han estat frenètics a les illes Balears, es ve d’una llarga evolució que ha conformat el seu territori i la seva societat, dissenyat per un cicle de vida turística. Segons R. Butler es pot esbrinar si hi ha hagut un funcionament evolutiu -<em>naixement, creixement, maduració</em>- del destí turístic, per afrontar una anàlisi que permeti detectar els possibles escenaris de futur: <em>estancament, decreixement o rejoveniment</em>. Si hem de fer cas a l’augment sostingut del nombre de turistes - l’any 2014 catorze milions, l’any 2016, setze milions?- som en un rejoveniment constant del nostre model, amb efectes secundaris. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per aquests vint anys que vendran: G. Doxey exposa el que ha passat i pot passar per la pressió dels turistes. <em>1.-Eufòria. 2.-Apatia. 3.-Irritació. 4.-Antagonisme</em> (el turisme és el cap de turc del creixement desordenat; apareixen fenòmens d’hostilitat; la promoció del lloc però no s’atura i es comença a fer malbé la reputació de l’àrea). Hi ha una <em>fase final</em> en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però si l’àrea, turísticament, és important continua augmentant el turisme massificat. A les Balears, a més, passa per ser un destí refugi del terrorisme i per saber donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El sentiment de congestió és comentari habitual dels residents i els polítics comencen a anunciar la necessitat de posar límits esmentant la <em>sostenibilitat</em>. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma un macroparc temàtic en el futur, amb els creueristes?-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat també els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes, espais totèmics, i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les <em>capacitats de càrrega</em>.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">V. Smith dibuixa l’evolució del tipus de turista a mesura que les àrees de destí van creixent. De l’<em>explorador</em>, passant pel <em>turista elitista</em>, el <em>poc comú</em>, l’<em>inusual</em>, el <em>massiu incipient</em>, el <em>massiu</em>, el <em>xàrter</em> on ja es fa ressò de la pèrdua d’identitat que sofreix una àrea turistitzada. Prou turistes: haurà arribat el moment de fer téntol de bon de veres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p>General2016-04-26T12:51:44ZjcmllonjaDia plujós amb quadern antic
https://jcmllonja.balearweb.net/post/125803
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dia plujós amb quadern antic</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Fa boirina, cama d’aranya</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Les mates de foravila també. He fet una volta pels pinars i hi he afinat cucs de ruda que després seran les papallones que nosaltres anomenam ‘reis’ (<em>Papilio machaon</em>). Els magraners del corral ja despunten uns brotets entre vermells i verds del que seran les noves fulles. Em ve al cap la dita: <em>Canvia d’opinió, mantén els teus principis. Canvia les teves fulles, mantén les teves arrels</em> (Victor Hugo).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig a comprar el pa</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>armat amb un paraigua</strong>. Entr al forn que avui està molt ple. Molta gent hi comana les panades i els robiols en comptes de fer-los ells mateixos, la modernitat i la comoditat juguen al seu favor i d’altres acorden l’hora per dur-ho a coure. La discussió va sobre els menjars de setmana Santa i Pasqua; en Toni Remilgo mantén : “Antigament els mallorquins per Pasqua mataven aquest ‘menots’ de quaranta quilos, com fan els moros ara. Els mens de vint quilets o menos són un invent de fa quatre dies a Mallorca, aquí això del <em>cordero lechal</em> no se coneixia”. Entre qui s’estima més el me o el porc s’esdevé una espècie de brega, els xots són més ecològics, però “xotegen” quan els te menges –segons en Remilgo-, sobre els porquim hi ha opinions diverses de tot ; na Joanaina Pussera comenta que n’havia vist uns, de porcs, als qui els donaven les sobres d’un hipermercat. “Llavors sa llangonissa i ses sobrassades degoten o tornen blanques, no és raro, no és com noltros que tot lo que els hi donam per menjar és ben natural, sa bufeta de fa dos anys que vaig encetar ahir encara era meravellosa...” “Jo he d’anar alerta a n’es porc, tenc colesterol i es padrí va morir des cor, i mon pare va fer ‘cuec’ de lo mateix i per això jo l’hi he d’anar alerta...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Continua el dia tapadot amb brusquina</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> mentre arrib al cassino a veure què hi ha de nou. Hi trob una rotllada de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">companys que berenen... Jo els dic els mallorquinarros-arros. Molt reaccionaris, </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">amb aquella actitud </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">tan mallorquina, un poc </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">suficient</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que pareix </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">sàvia</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> però és </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">esperpèntica</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i graciosa al mateix temps, tenyida de pardaleria:</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> “Vos ne recordau del mestre Maltès?” –és en Joan Bescanvi el qui xerra- “quan pegava sempre deia : “<em>Los golpes del maestro no duelen: esculpen</em>”. Record la sentència com una vella consigna escrita a la pissarra d’una escola en temps de la Segona República. “I tu Melcion com és que no t’has casat?” En Melcior Poquet és un home prim i llarg, ben vestit i xerrador: “Idò, me vaig fer grandet i veia que als meus amic els hi agradaven ses nines i a mi no. I vaig pensar: ‘jo dec esser més tardà’. I me vaig fer gran i res. Ho vaig tornar a pensar no fos cosa que m’agradassin els homos... però tampoc! I aquí me tens: un fadrí collons llargs!” “Encara ets a temps de provar-ho!” “Pensa tu! Una monja ho va provar i en va fer dos. Deixa, deixa...” Entra en aquell instant en Pere de sa Màniga i guaita per damunt ses espatlles de tothom, no saluda ningú. A la rotllada, un, diu fluixet: “Aquest, si no tengués tants de doblers, seria es més beneit des poble...” I les riallotes se senten fins a ca ses monges.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Retorn a ca nostra dalt del turó</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i cada dia me costa més pujar la costa. Fa frescoreta dins la casa i he hagut de començar foc. Continuaré ordenant les caixes amb documents i papers diversos. Surt un quadern amb apunts d’un viatge que vaig fer fa estona: menjar </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">xucrut</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> comprada al mercat de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dubrovnik</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">; descripcions dels boscos de la frontera nord amb </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Albània</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">; ‘El último cuplé’ que vérem en serbo-croat a un cine, per </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">veure</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> com era xerrada així, tot i que les cançons eren en castellà...; dins la furgoneta on viatjàvem per Macedònia, camí de Grècia, en Frederic conta un conte que jo també vaig apuntar: “Va d’</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">un pobre que amara un tros de pa amb el baf que fa l’olla i el cuiner, quan l’afina, vol que li pagui per aquell baf, fort i no et moguis. Allò puja de to i han d’anar a cercar un home bo que faci de jutge. Els escolta a tots dos i decideix: ‘Tu cobraràs. I tu pagaràs’. ‘Jas un diner’, li diu al pobre. ‘Tira’l en terra!’. ‘Has sentit el renou?’ demana al cuiner. ‘Sí’, respon. ‘Idò’, diu l’home bo, ‘aquest renou és el teu pagament pel baf que se perdia de l’olla i que ningú hagués aprofitat”; ...i coses així, a un quadern que ha vist passar el temps, la humitat i els peixets de plata. El foc va a les totes i defora sent l’aigua de bombolla que fa rajar canals i carrers.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_________________________ </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: x-small">(DIBUIX DE <strong>GUILLEM MUDOY</strong>)</span> </p>General2016-04-03T20:00:35ZjcmllonjaFigueres despullades i grípies buides
https://jcmllonja.balearweb.net/post/125639
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/figuera2.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Figueres despullades i grípies buides</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Dins l’avió, tornant de París,</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> llegesc els versos d’Artur Rimbaud a <em>Le bateau ivre</em>: “Si alguna mar d'Europa desitjo, aquesta és la del bassiot,<span class="apple-converted-space"> </span></span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> / <span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial">freda i negra on, en el cap-al-tard perfumat, / <span class="apple-converted-space"> </span>un nin a la gatzoneta ple de tristor, hi deixa anar /<span class="apple-converted-space"> </span>una barqueta fràgil com una papallona de maig...” Mentre entram damunt Mallorca per Formentor, guait el paisatge, l’avió va baixant, reconec els pobles per on pas, entre ells el meu, amb el seu paisatge hivernal.</span></span><strong><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"></span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">La natura mai reposa,</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> però hi ha elements d’ella que pareix que sí ho fan. Com les figueres i els ceps, sense els raïms i les figues que tendran a l’estiu. Ara, les figueres desvestides ens comuniquen la força, adormida, dels seus milers de braços sense fulles, així, són tan hermoses com vestides a l’estiu amb el seu fullam. Els ceps, que vetllen el moment adequat per brostar els sarments, ens encomanen els ritmes de l’ecologia. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Més enllà dels figuerals, més enllà del ceps, dels raïms i les rapes, els vegetals no són en aquests casos sinó mèdiums entre l’ofici d’una mirada i la natura. Una mirada que va molt més enllà del que tenim tan prop: </span><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> observam com la llacor de la terra esdevindrà saba en els elements més definidors dels paisatges i les essències de la mediterraneïtat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">De l’aeroport vaig directe cap a comprar queviures.</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> Després d’una temporada fora hi ha poca cosa a ca nostra. -“Venim a omplir sa <em>gripi”</em>, diu en Melcior Masseno quan ens econtram dins la botiga. Pens amb el refrany: <em>es bou coneix son senyor i s’ase sa seva grípia</em>. És un home major però se val bé d’ell mateix i compra i es fa el menjar. “Ell ja no quedava res dins ca nostra per roegar, tret d’una pixa de porc que mon pare tenia penjada a una paret per fer tallants els <em>punticorrents</em>”. Veig bastants d’homes que van a comprar, cosa impensable fa uns anys, avesats a ser servits per les seves dones, sense saber fer cap cosa més que tallar un tros de pa i escampar-hi sobrassada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">A un amic li han detectat un tumor</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">. Pens amb l’aforisme de Woody Allen quan diu: ‘les paraules més hermoses avui en dia ja no són ‘t’estim’, sinó: ‘és benigne!’. Esper que sigui el seu cas. Toc a la porta i em ve a obrir ell. El veig desmillorat. Té posada música de Mozart, en concret el seu extraordinari <em>Rèquiem</em> que ja escoltava, escolta i escoltarà <em>ad kalendas graecas</em>, esper, pel seu bé. El veig cop-piu, cop-piu, no se mou de dins ca seva que, malgrat sigui gran i espaiosa, funciona com un cercle tancat que alleugera el seu malestar, això sí, caminant pels mateixos senders li fa una sensació de cosa tancada i reduïda. Ha oblidat determinades sensacions, el seu cos se li fa estrany. Un vertader canvi d’estat, per a ell i per a tots els qui l’enrevolten. Tot plegat té un aire de Quaresma d’un temps, ara que s’acosta la festa del “Quart Diumenge” i el seu lloc emblemàtic: el santuari de Consolació; amb els seu turons, la creu que té com una mossa, la cisterna, les coquetes o casques, tot té un significat especialíssim per als qui tenen relació amb Sant Joan. “Me sent com dins un absurd”, me diu, “he perdut el que els hebreus en diuen la <em>chutzpah</em>, com allò d’aquell nin que mata als seus pares i després, en el seu judici, demana al jutge que li apliqui l’atenuant de què és orfe!” Li deix tres llibres que li he duit i vaig a fer un poc de <em>gasto</em> al casino.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Hi trob en Tomeu Capnegre</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> que ja du la seva ració de suc. “¿Dónde estas Gayà?” Figura que li demana el sergent. “Estoy detrás de una ‘garba’ mi sargento!” Se contesta ell mateix creguent que es troba encara a la batalla de l’Ebre durant la guerra civil. Allà quedà aïllat del seu batalló i afamegat i amb sed, sempre em conta que va beure aigua d’una potada de cavall que havia fet un bassiotet... </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">En fi, retorn cap al meu turó camí del Revellar</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">. A una palmera datilera, de les que no els pega l’escarabat que mata els fassers, els aucells van a les restes del que va ser una viola de dàtils i pica que te pica se’n fan un llepadits. De la <em>roada</em>, encara regalimen unes gotetes que amb les picades frenètiques i suculentes dels animalons fan com una brusqueta quan hi pas per davall. Fa fred i això em fa sentir viu. I bé.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p>General2016-03-12T19:04:34ZjcmllonjaUn sac buit no s'aguanta
https://jcmllonja.balearweb.net/post/125308
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ametlers%20neu.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Un sac buit no s'aguanta</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #222222">La gelada se veu damunt les teulades de l’església. </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #222222">No plou i els sembrats</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #222222"> van magres de tot. Fa un temps massa calorós per l'època que som i tant els animals com les plantes van com a despistats. Els sebel·lins gemeguen abans d'hora i les parres rebroten abans de què les hagin esmotxades, els ametlers treuen flor a les totes sense fer cas a les indicacions conegudes: "Flor de gener, no ompl es paner" o "Ametler no facis via, que nevarà qualque dia"... "Sense els pagesos saps què seria foravila? Idò quatre olivardes, quatre ullastres i quatre romeguers. Res d'ametlers, ni de sembrats, ni bales de palla. Ses males herbes s'ho menjarien tot" me comenta en Xesc Embrull "i si poguéssim pellucar qualque cosa de s'ecotaxa no vendria gens malament, perquè enguany si hem de resembrar ja veuràs tu..."</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">A n'es Puig des Càrritx</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> lo primer que sents quan arribes és un gall de llavor que canta i escaina de bon de veres i me vénen a rebre dues someres -una gelada i l'altra negra- menudetes i d'una certa edat, vull dir que no són jovenetes, però són curioses. Després de fer quatre feines i parlar amb n’Abdel, el magrebí que m'ho conra un poc, me comenta que han entrat lladres a la casa però que no se n’han duit res, als veïnats de per allà també els ha passat lo mateix. Retorn al poble pel pla de l'Enzell una d'aquestes planes que s'alterna amb els turons, coronats de pinars o ullastres, al Pla de Mallorca.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"><br /></span></strong></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">En entrar al cafè</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, poca gent, una rotllada de vells i dues taules amb gent. "I vos que li demanau a l'any que ha entrat?" li diuen a l'amo en Cormé Matxó, que respon taxatiu: "Talent i pa". "I res pus". I parlant de talent ja sabeu que "Un sac buit no s'aguanta" diu el sen Toni Coremer, "i un sac ple no se vincla" li contesta l'amo en Pau Xisclo. És hora d'anar a dinar i cadascú pren de cap a ca seva.</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span><img src="/C:/Users/usuari/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_image002.gif" border="0" alt="https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif" width="2" height="2" /><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Veig dos homes que no conec</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a una taula xerrant baixet baixet com qui es conta un secret. Tal vegada parlen de secrets matrimonials… Amb això un agafa el mòbil i parla més alt: "Escolta Joan, què se torben els ous de canari a fer canarions?""Quinze dies, vale, gràcies". Bono! Tan de secret per això, m'havien semblat dos espies ucranians que feien la seva feina, a no ser que això dels canaris sigui una clau metafòrica: canaris? ous? bombes? explosions? Perdonau l'excés d'imaginació però és més interessant aquesta possibilitat que no una conversa de canaris, joves.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Entr a la carnisseria,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> la madona i una clienta discuteixen sobre les notícies penjades al <em>Facebook</em> per unes amigues del poble, queden per encontrar-se el vespre –via <em>WhatsApp</em>- al fogueró de sant Antoni. “Urooooo!” Diu na Fita quan entra i veu l’estol de palanganes que se’n du la facebookera que li respon: “Què te creus, que mos mocam amb sa màniga a ca nostra? Res de mistos de fer pets, coets des grossos!”. I paga, prop de dos-cents euros. La meva comanda de porquim és més senzilleta, per torrar un servidor i els de ca nostra; un poc de llomillo, un poc de panxeta, mitja dotzena de botifarrons i una llangonissa coenta i una altra dolça. El vespre torrarem, guaitarem les espires i bufalaies que se’n van per amunt i se fonen –les flamatel·les, els diuen a Costitx- cantarem quatre gloses i farem olor de fum en tornar a cases.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Avui, de retorn cap al turó,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> no sé per què he pensat amb el pastor Noupalet, al cel sia. Solia passar per davant ca nostra i s'asseia al pujador de mul. Era un home d'una saviesa i d'una tranquil·litat manifestes, sempre, sempre s'aturava a fer la xerradeta quan baixava de ca la seva filla o de la seva caseta des Revellar. Tenia una gran memòria i era un gran contador d'històries: "Te recordes de madò Tonina Crevera que era generosa ella, oferia sempre la fruita que duia dins el paner. Ara això, ara allò, ara taronges, ara figues...però hi solia dur damunt el barram postís i tothom li deia: No, no... moltes gràcies, en tenim!" Solia dur un canet fermat amb una cordellina. El darrer pic que ens vàrem veure me deia amb ironia: "Ara vaig a veure si el cansaré un poc, en aquest canet..."</span></p>General2016-02-01T12:16:49ZjcmllonjaCoses dels desembres
https://jcmllonja.balearweb.net/post/125085
<p class="MsoNoSpacing"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2007.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Coses dels desembres</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El desembre és molt diferent del novembre.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Novembre és un mes melancòlic, s’acurça el dia, apareixen els fantasmes somorts per la manca de claror, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar -per mor d’aquest sofriment atenuat que patim- ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda, en aquesta recerca, la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment -l’absència de felicitat- com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner, “el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix de tota una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)... es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un esdeveniment o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment <em>Internet</em> extreu enormes guanys de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el <em>Facebook</em>, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments <em>on line</em>. La culminació de la societat de l’espectacle.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El desembre, en canvi, ja s’albira un canvi de cicle</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> tot esperant el Solstici d’hivern quan el dia ja s’allarga: Per Nadal una passa de gall. Per Cap d’any una passa de cap-serigany i, ja dins el gener, per Sant Antoni una passa de dimoni i per Sant Sebastià una passa de ca. En fi. És, però, el cicle de Nadal els qui ens fa revifar. Un cicle com el de Pasqua carregat d’esdeveniments i amb un riquíssim costumari. Servidor, per Sant Tomàs, vaig a comprar encara ara un pastoret. ‘De Nadal a sant Esteve’ se sol dir quan una cosa no dura, ja que sant Esteve és l’endemà de Nadal. Els Innocents, el Cap d’any, els Reis –que sobreviuran al pare Noël-, les felicitacions nadalenques i els obligats molts d’anys!! O Bones Festes!! quans ens encontram pel carrer, els sopars rituals amb aviram i ou filat i torrons i la xocolata i les coques de Nadal, els Betlems i els arbres adornats (a mon pare no li agradava això de fer “árbol”), les neules, les nadales, la Sibil·la amb el seu missatge aterrador que avui a poca gent espanta (“...mars, fonts i rius tot cremarà”). En fi, entre el Fum, Fum, Fum i els regals dels Reis ens passam dues setmanes amb la casa enramellada i provant de sobreviure als àpats continuats i a l’excés de sucre dels torrons, les neules i la xocolata.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per les vacances de Nadal i Cap d’any solen comparèixer amics</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> d’aquests que només veus un pic o dos a l’any, és el cas d’en Biel que viu entre Londres i la Toscana italiana. Férem junts el batxillerat i ell se n’anà a Anglaterra a treballar a un banc i feu una petita fortuna ben consolidada. Ens escalfam a la calentor del tió enorme d’ullastre. “Ah aquestes coques de Nadal! Me recorden les que feia mumare i aquests pastorets quan era nin i anàvem a cercar pelussa per fer el Betlem.” “Jo quan venc aquí, a la vila, me pega com un </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">desassossec</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, no me queda ni mon pare ni ma</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> mare</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, només una cosina d’enfora, tu i en Joan sou els únics amics que tenc i quan venc, sempre estau ocupats! Tu me dius que me compri una casa al poble, però jo estic </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">enamorat</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de la Toscana. Un pic quan era jove, a un sopar, en </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Jaume</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Vidal i Alcover que hi era, ho va contar. De gran, jo l’havia idealitzada, i és com Mallorca, un poc diferent, però la vinya, les oliveres als turons, aquelles </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">possessions</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i a més a dues </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">passes</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Florència</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, de Pisa, de Milà, de Roma, saps que és de diferent per jo”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">No havia acabat de xerrar en Biel quan se presenta en Martí.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Aquest feia dos anys que no venia i s’ajunta a la conversa i a la menjua. “Ma mare fa uns anys que és morta”, dic, “i justament aquest dies rellegia el llibre <em>Rates al jardí</em> de Valentí Puig on hi diu: «La culpa de no haver estimat prou ma mare reprèn adesiara com un pòlip maligne. No vaig saber agrair-li a bastament la vida, ni tanta bondat que algunes vegades vaig confondre injustament amb un excés d’ingenuïtat...». És justament així; no sé si ens deu passar a tots el que ens hem sentit molt estimats pels pares. Afegeix Puig: «Per mi encara hi ha una imatge inesborrable del pare de família, del cap de família que sap ser cap de taula: tallant el pa a llesques, obrir un meló i fer-ne tallades precises i simètriques. Qui no sàpiga fer-ho poca autoritat té com a pare». “De pares i fills”, comenta en Martí, “hi ha una cita de Josep Pla que diu : «Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del <em>Paradís</em> del Dant, la <em>pasta asciutta</em> i l’amor filial».</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quan se’n van les visites torn a la meva música (Dylan i Puntí) i als meus llibres.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Remén un poc el tió que recobra la flama i reprenc Jacques Attali, autor de <em>Breu història del futur</em>, el qual, fent un <em>remake</em><em> </em>de <em>La Decadència d’Occident</em> d’Oswald Spengler, diu: «Com totes les societats esgotades, Occident s’ha superendeutat per a mantenir el seu nivell de vida; en aquesta brega actual guanyaran els mercats; Europa camina cap al seu declivi, queden deu anys per estar tots arruïnats». A l’altre llibre que tenc en marxa, Hans Magnus Enzensberger, que ha publicat <em>La gran migració</em>, mira d’esbrinar com serà el futur d’Europa </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">—</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">amb tanta gent que hi va i hi ve</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">—</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, que serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de can Matons) «el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...». Com serà l’ànima d’Europa? Es contesta: «Una cosa que canvia, que s’adapta, que es rebel·la, però que té voluntat pròpia». Qui sap.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 16px">________________________________</span></span></p><p class="MsoNoSpacing"> (Imatge de Guillem Mudoy)</p>General2016-01-05T19:42:35ZjcmllonjaDe santa Catalina a Nadal, un mes cabal
https://jcmllonja.balearweb.net/post/124801
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ruscusl.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span>Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">De santa Catalina a Nadal, un mes cabal.</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Durant bona part d’aquest mes de novembre</span></strong><span> l’estiuet de Sant Martí s’ha allargat de forma inusual provocant un temps gairebé primaveral. Baixant del turó cada dematí veig les boires que s’han ensenyorit als clotals i planes fins que el sol les travessarà. ‘Bona boirada, bona solellada’, solia dir mon pare.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Camin pel carrer Major</span></strong><span> fins arribar al cafè i fer el ritual: un bon café amb la llet ben calenta. Ja s’ha armat una tertúlia, pluridisciplinar, per no dir diversa, a una taula rodona i grossa. Però no sortim mai de sa parada de ses cebes: un altre mort per comentar.<strong> </strong>Un dels morts de la setmana, era més o manco jove, s’havia romput s’ansa des coll amb una topada del cotxe. Un pic,<strong> </strong>quan va tornar de curar-se de la clínica Capistrano i veient que li havia canviat tan el caràcter, el seu millor amic li va etzibà: “Té convenia més estar alcoholitzat”. En fi. Crueltats de l’excés de confiança que, ja diuen, que sol fer oi. S’havia casat feia poc amb una ballarina sudamericana, empeltada d’alemanya, de vint-i-cinc anys, ell en tenia cinquanta cinc. Abans s’havia casat dues vegades més, darrerament sel veia ombres molles, capell posat, caminant i mirant sempre enterra com si hagués perdut els menuts i no tengués esma d’aixecar el cap. Caçador de tota la vida, sobretot de cegues, les alegries eren ara els seus cans, la caça... En acabar de la desintoxicació i arribar al poble li digueren que tenia càncer i va quedar amb la, com sa jaia Biela. I ja no en sortí fins que s’estavellà amb el seu Golf. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Surten temes de conversa,</span></strong><span> diguem-ne, més habituals, com el fer llenya, comprar-ne per a l’hivern que no acaba d’arribar, però arribarà, el paper dels etsecalladors -que si coronen els arbres si ho fan a canvi de la llenya-. Els càstigs a l’antiga usança com rapar el pèl als al·lots, tallar les trunyelles a les nines... En algun moment les converses donen pas a alguna cosa més tràgica. Suïcidis, robatoris, banyes, atracaments, misèries... perquè no tot sigui tan candorós com la preocupació d’en Toni Massino que té ‘calaputins’ dins la cisterna o que la dona d’un ha fet sanar les moixes i han tornat enormes, lluentes i emprenyoses.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Entra el meu espàrring ideològic</span></strong><span>, fa cara com de retgirat i du les mans brutes de morques, la cadena de la bicicleta s’ha fet malbé. Me’n vaig a seure amb ell. Avui va de cosa gràfica, cinema i televisió, però està emprenyat: </span><span> “Els anuncis de pantis de senyora o de perfums cars, interrompien contínuament un documental que veia ahir sobre el camp de concentració i extermini de jueus d’Auschwitz. Vaig canviar de cadena i a IB3 feien la pel·lícula de l’ “Oeste”, <em>Johnny Guitar</em>; vaig esperar el moment en què na Joan Crawford li diu al jovenet: “Digue’m que m’estimes, encara que no sigui veritat”. “Justament, avui”, em comenta, “he llegit al diari -referint-se a un polític d’aquest nous-, lo mateix de la pel·lícula, però transformat hàbilment en: “Digue’m que no m’estimes, encara que sigui veritat”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>He de partir a fer la compra i a la botiga m’espera l’amo vell</span></strong><span> per contar-me una història succeïda fa un grapat d’anys allà mateix. “En Pep de can Cadebou -li deien això perquè era com un ca bufó que no feia un pam d’alçada- entra i diu: ‘posa-me’n un quilo per jo’, assenyalant el que li posava la seva dona a la clienta que estava servint. Eren pols de rentar ben blancs a ‘granel’. En Pep agafa el seu quilo i al cap d’una hora torna fet un nero. ‘Que me volies matar!’ La sabonera li rajava de dins la greixonera on feia confitura de prunes de frare llarg, tota la cuina n’anava plena, una sabonera aferradissa per mor de les prunes. Es pensava que el que havia comprat era sucre. ‘T’havia dit que me posassis un quilo de sucre!’ ‘No!’ Li vaig dir jo ‘tu vares dir posau-me un quilo de lo que se’n duia na Maria de cas Frare, i ella se’n duia pols de rentar, i es ver que pareix sucre!’ ‘Tanta sort que no li vaig donar sosa càustica, l’hagués mort de bon de veres!” <br /> <strong>M’atur a l’hortet de l’amo en Toni de sa Moleta</strong>. És com un jardí, ni una mala herba, tot compostet. Li coment la moda que s’ha introduït a les ciutats. En diuen ‘Jardins veggie’. Són jardins a balcons o dins cases i oficines que combinen plantes decoratives i comestibles. Es dissenyen de manera creativa defugint el concepte d’hort tradicional. Combinen colors i textures de la mateixa manera que en un jardí convencional (lletugues de colors diferents, bledes de tronxos enormes, pebres de colorins...) Vaig veure a Palma un ‘Veg truck’ dins una oficina amb gent fent feina a dotzenes d’ordinadors, mesclats amb tomàtigues penjant d’una estructura verda... Res a veure amb l’hortet on som ara. ‘El veïnat me volia comprar el trast i jo no el vull vendre, ja ho faran els meus fills si volen. Però ell erra que erra i, tanmateix, sap que no ho faré, no podrà: ha trobat barra de carro amb jo!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Arrib a ca nostra, tenc la llenya parada, anuncien fred pel cap de setmana </span></strong><span>i la setmana de santa Catalina. Me pos a fer la feina, trista, que m’han comanat, una nota necrològica del meu amic el capellà Turricano, mort fa poc, per sortir a una publicació del poble i, no sé perquè, pens obstinadament amb la ‘profecia’ d’André Malraux: ‘El segle XXI serà místic o no serà’. Què devia voler dir? Mentrestant, un renou em destorba. És el moix que grata els vidres de la cuina diguent-me: ‘Avui no m’has donat berenar’. He de fer una drecera ràpida: de la mística al pinso.</span></p>General2015-12-03T10:39:58ZjcmllonjaAromes de tardor
https://jcmllonja.balearweb.net/post/124543
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/poma%20magritte.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> <strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó</span></em></strong></div> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Aromes de tardor</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quan la tardor s’acosta no hi ha manera d’avesar-s’hi</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Acostumat a l’estiu, ara, la claror curtejant, els dies de vent i un poc fredolencs costen d’agradar, tot i que tenen el seu encant. Això i l’oblit de determinades sensacions del cos et fan sentir estrany i nou al mateix temps. Un vertader canvi d’estat. No tant però com el que pregona el premi Nobel de Física R. Feynman que diu que “ es requereix un esforç major de la imaginació per a distingir el que existeix del que no existeix”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaja, sense anar tan enfora -o enfilar-se tan amunt-,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> som a la temporada en què menjam gínjols, els codonys ja tornen grocs, les nesples encara són grenyals, els caquis ja es passen de madurs –els nostres, no aquests groguencs i forts que venen als supermercats i no tenen gust de res-, les magranes que ja se baden mostrant els grans i enyorant quan les nostres mares les feien amb suc de taronja i una mica de mistela o moscatell, les serves de cada pic més males de trobar... I al mateix temps les Verges, els bunyols i les orellanes –i no en parlem d’aquells rosaris que es regalaven per Tots Sants amb la patena de carbassat- en definitiva tot ens envia missatges de què l’estació canvia malgrat el fret de bon de veres no hagi arribat encara. No sé per què he pensat amb el que Karl Marx i Friedrich Engels escrigueren al <em>Manifest Comunista </em> l’any 1848: “....tot el que era sòlid ara s’esvaneix dins l’aire”. No els sona? No és reiterativa amb els canvi dels temps actuals? Ja sé que no es referien al canvi d’estació però hi queda bé, no és ver?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Coment el meu estat d’ànim dins el cafè</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. I ja de tot d’una m’ataquen: “Res homo, no serveixes ni per aigo-cuita...” “Passa que has tornat més vago que un cucui...” “Cucui?” Dic jo. “Sí, és un ocell que no fa niu, de vago que és. En cerca un d’un altre ocell, que ja estigui fet i amb els ous dins el nieró, li fot els ous defora i hi pon els seus, així la mare –que no ho és- cova i cria els descendents de l’altre, que solen ser molts més grossos; mira tu si és vago i a qui entaferra la feinada!” “Has de fer es cap més viu, has de ser com mestre Sion Bonastre. Vos ne recordau d’aquell sermó des Quart Diumenge en què es predicador s’errà i digué que el Bon Jesús amb 5000 pans i 2000 peixos donà menjar a 5 persones... Davant s’erro fenomenal el sen Sion, que sempre seia prop de sa trona i pareixia que dormia, va dir fortet: ‘Bono, jo també ho sé fer en això!’. Es predicador se’n temé i rectificà sa multiplicació i ho deixà en cinc pans i dos peixos. S’any de davant, es mateix dia, arribà es moment des sermó i de sa multiplicació. Es predicador aquest pic ho digué bé i girant-se cap al sen Sion li digué: ‘que ho haguéssiu fet en això vos? Haguéssiu donat menjar a cinc mil persones afamagades amb cinc pans i dos peixos? Eh?’. El sen Sion li respongué fort: ‘I ves?’ ‘I com?’ Demanà es capellà. “Idò amb tot lo que va sobrar de l’any passat”. Tota l’església es posà a riure.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Però un servidor no en podia sortir del seu desànim:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> “El sexe i la mort són l’entrada i la sortida d’aquest món” digué W. Faulkner. “No te posis transcendental” diu en Tià Renou “jo la sortida d’aquest món l’havia sentida contar a la meva padrina com que s’ànima, que és com un aucellet petit, surt per sa boca i se’n va per amunt cap al cel”. “Sí”, respongué l’amo en Sebastià Braulio, “ això passava als que havien estat bons al·lots, als dolents com l’amo en Toni Llofris, de dolent que era, l’ànima li sortí pes cul, fent una bufa!” “No siguis ordinari!” l’envesteix en Colau Siba. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Tot parlant de la mort surt el tema dels cementeris i dels dies de Tots Sants i el dia dels Morts amb els cementeris nets, els ajuntaments és de les coses que hi tenen més esment, tots. Perquè després a la gent els hi reti més la guapura de les flors i... coses com aquestes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">No cal parlar de les inscripcions a les làpides dels cementeri</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, que solen anar entre el majestuós “He llaurat dins la mar i sembrat al vent” diuen que posa la d’en Simón Bolívar, el llibertador sud-americà, diu en Pep Nyoclis que va estar uns anys per ‘ses Bones Aires’ i la més lacònica, diu un servidor: “Avui jo, demà tu”. Curtet i alegret. “Ara no sé que t’he de dir...” “Idò digues sí, o no! I acabarem aviat!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">M’aixec a pagar i surt del casino, i pensant</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> amb els rosaris de Tots Sants.... em ve al cap el poema -que no me’n record de qui és- : <em>Les ulleres del mestre, / la cartera dels rics, / la butxaca dels pobres / i una mà sense dits. / Els didals de les monges, / els capells dels penedits. / I un rosari amb creu de plata / i un rosari amb creu de guix / i un, amb creu de pa rostit. “</em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Pujant cap al turó, no passa ni un alè d’aire</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, però encara hi arriba l’aroma d’una <em>dama de noche</em> que es resisteix a desaparèixer. Mai l’havia sentida per aquí, pot ser tenc l’olfacte més reposat i hi ha lloc per aquestes sensacions, que són -i ho sé perquè un temps, per mor d’una malaltia, no vaig sentir cap olor ni una- i ho puc assegurar, les olors són una cosa important a la vida... Me’n vaig a geure amb aquesta bona sensació, tardoral.</span></p>General2015-11-02T18:55:34ZjcmllonjaAPUNTS DEL PLA DE MALLORCA : ARRI I OU !! Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/118642
<p class="MsoNoSpacing"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/son%20duc%202.JPG" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">APUNTS DEL PLA. Arri i ou!</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els ropits deven haver sentit les ganes de partir</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de Mallorca; els dies assolellats i més llargs així els ho deuen manar. Ve el nostre ropit a acomiadar-se, abans ens fa una demostració d’aerodinàmica pels branquillons del magraner i se’n va. Enfora, fins l’any que ve.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Abans dels ropits arribar, vaig sentir una conversa</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de cap de cantó que anava de serps. Algú n’havia trobades pels camins i els havia trobades molt llargues. Això desfermà l’alarma al poble. “Han vengudes dins els pans de terra quan duen oliveres grosses de fora Mallorca”. “Mosseguen” asseguraven algunes dones dins el forn, n’hi ha que les imaginen com una Boa constrictor menjant-se porcells sencers o com Anacondes berenant-se un estol de biciclistes, estrangers per suposat, per devers Biniali. “Ses serps avancen i ja són prop des poble” deia madò Tonina Fergona i na Bàrbara Sonella li contesta: “Ho havien d’haver pensat abans, no és en haver cagat que han d’estrènyer”. En Marc, biòleg, em puntualitza que no són verinoses i l’únic perill està en que desplacin les espècies de serps autòctones.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El mateix dia vaig veure, en un passe privat i com a primícia</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, el documental <span>'El Pla de Mallorca: velocitat d'un canvi' els autors d'aquest treball audiovisual, Aina Socias i Pere Sureda, a més d'Ana María Peña, que s'ha fet càrrec de les tasques de realització varen obtenir la Beca d’Investigació 2011 de Cultura Popular concedida per la Fundació Cases Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet. El seu contingut passarà a formar part de l’Arxiu de Memòria Oral de Mallorca, que gestiona la Casa Museu Pare Ginard, com a equipament dedicat específicament a l’estudi i divulgació d’aquest autor i del Patrimoni Oral de la nostra illa. Es pretén mostrar a través de vivències dels propis personatges </span>com<span> la realitat social, ecològica, econòmica i cultural ha canviat radicalment en un període breu de temps. </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Bona feina, pulcra, sobre el canvi al Pla de Mallorca</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Vaig trobar molt potent l’explicació d’un home major que els deia mirant a la càmera i aguantant el mul per les riendes preparat per llaurar: “perquè se posi en marxa han de dir, arri!! I perquè s’aturi han de dir: ou!! Això que forma part de la memòria genètica de la pagesia, entre els tractors i els efectes encadenats del fenomen turístic, aquell homonet se n’havia temut que ja no l’entenien i que havia d’explicar els secrets de l’ utillatge: arri i ou. Quina collonada diran alguns però la cosa és molt més significativa del que ens pensam. Es una passa més cap a la Mallorca profunda, amagada i anegada. Els ciutadans acabaran tenint la raó?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al mercat dels dijous hi trob la tertúlia dels homes grans, i savis</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> a la seva manera, amb reflexions alambinades. Deia l’amo en Joan Tortico: “Madò Coloma de cas Sant ahir se queixava quan passava el camió des fems; “Quina pudorassa!” deia un i altre pic ja que s’havia aturat davant ca seva. El femater li va contestar amb bon dret: “Madona sa pudor també és un poc vostra, sa que hi ha dins es camión vull dir”. I va callar en sec na Coloma. “Bona resposta i intel·ligent”, replica en Pontico. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Feim coa al pollastrer,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> un camionet que du una torradora de pollastres, mig poble en menja els dijousos, als altres pobles passa el mateix el dia de mercat. Mentre giren els pollastres en Joan Pontico pontifica: “ D’una truja plena, es porcellet que mama primer és es que surt primer o és es que va més viu que els altres?” Davant les cares d’ignorància dels altres se respon a ell mateix, “Idò dins es ventre ja n’hi ha preparat un per sortir primer i mamar davant”·. “Això me recorda mon pare, al cel sia”, diu en Toni Ferrall, “que, quan sa cussa feia es cussons, els hi canviava de lloc. Sa mare anava a n’es jaç i el trobava buit i per s’olor arribava a on mon pare els havia deixat. Sa cussa n’agafava un amb ses barres i el traginava i, després, ets altres. Mon pare s’hi fixava i només li deixava es primer, es qui sa cussa havia triat, ets altres no els volia perquè deia que per qualque raó sa mare l’havia triat es primer”. Alguna cosa he après fent coa.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Torn cap a ca nostra a dalt del turó i pas per davant ca els meus pares</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, una casa ara tancada -va tocar a la meva germana- i de sobte em ve al cap el poema de N. Giovanni. “Sempre queda dins nostre / una part d’aquell nin que necessita aferrar-se / a una mà forta”. </span></p>General2014-04-24T20:23:46ZjcmllonjaJARDINS D'ALTRI: EL CREPUSCLE, SEMPRE, ENCENDRÀ ESTELS Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/115344
<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/portadaFicha-jardins-altri.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing">(Aquests jardins havien quedat perduts per dins l'ordinador) </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Jardins d’altri: el crepuscle, sempre, encendrà estels</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span>Arrepleguen, els <em>Jardins d’altri</em>, d’ací i d’allà, sense massa ordre, ni concert</span></strong><span>. Josep Ramoneda: “Milan Kundera va explicar el totalitarisme com la pèrdua d’identitat. Vivim temps en què el privat es fa públic en la banalitat d’un narcisisme vulgar i en què el públic es fa privat en els terrenys subterranis del poder i la corrupció”. </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span>Assistim aquest dies a una tragicòmica cerimònia de la confusió</span></strong><span>. Uns diaris presenten una comptabilitat d’un partit polític i es generen uns manejos per desvirtuar-la.</span></span><span class="apple-style-span"><span>“Per regla general, la gent es pren malament quan un no és de la seva opinió. I en aquest cas hauria de millorar la presentació de l’opinió de forma que fos acceptada. En comptes de fer això, l’afany per tenir raó, o millor, perquè ens donin la raó, es transforma en una disputa on es perd sovint la nostra qualitat moral i intel·lectual”. A. Shopenhauer (1788-1860) a <em>L’art de tenir sempre la raó</em> va descriure trenta-vuit tècniques per derrotar l’oponent, no per convèncer-lo. Una de les primordials és la necessitat de convèncer l’audiència abans que l’oponent. “L’interès per la veritat, que en la major part dels casos hauria de ser l’únic motiu per a mantenir el que es sosté com vertader, cedeix per complet el pas a l’interès de la vanitat. El vertader ha d’aparèixer com a fals i el fals com a vertader”. Encara ara es pot llegir aquest text amb connexions directes amb la modernitat quan veim els nostres polítics -en directe o a través d’una pantalla- que ens volen convèncer, fort i no et moguis, de què la mare de Déu nom Joana. Críptica la cita </span></span><span>Ludwig Wittgenstein? “Si un home pogués escriure un llibre sobre ètica que realment fos un llibre d’ètica, aquest llibre destruiria, com una explosió, tots els altres llibres del món”<span></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Tot plegat, més vell que el pastar. Vegin, Pico della Mirandola (1463-1494)</span></strong><span> a <em>De hominis dignitate</em>, vertader manifest del Renaixement, el Creador li diu a Adam: “Et vaig col·locar en el centre del món, perquè poguessis mirar més còmodament el teu entorn i vessis tot el que hi ha. Ni celeste ni terrestre et férem, ni mortal ni immortal, perquè com a modelador i escultor de tu mateix, et forgessis la forma que preferissis, al teu gust i honra. Podràs degenerar cap al més inferior, amb els animals; podràs elevar-te amb paritat amb les coses divines, per la teva pròpia decisió”. Però n’hi ha que no ho creuen. “Som el típic Piscis”, escrigué Kurt Cobain abans de suïcidar-se, “trist, sensible, insatisfet”. Antídots? Vaig sentir dir a un pallasso (devia ser Tortell Poltrona?): “El sentit de l’humor és el sisè o setè sentit, però cap dels altres no serveixen per res sinó tenim aquest”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sembla que ens hem posat sabuts. I ja saben que ‘Es saber no ocupa lloc</span></strong><span> / es saber poc embarassa, / tan se perd per saber massa/ com per saber massa poc’. És una glosa enganxada dels foguerons d’enguany que han estat matitzats pel vent, les espires que feien els troncs de figueres i garrovers, regolfaven contínuament i deixaven la gent blanca com si hagués nevat cendra. No s’encalentia ni na Gina Lollofrígida. (‘I es pastoret que guaitava / pes forat des rentador / i sentia aquella olor, aquella olor / de la xuia qui cremava’). Glops de vi i trossos d’ensaïmada cercant la calentor del caliu. Un poc irreverentment, i enganxant amb la corrupció de més amunt, pens amb l’aforisme<span class="apple-converted-space"> </span>de Nietzche que diu: “Tot el que no em mata, em fortifica”; que prop del foc, i en versió grollera, es transforma amb “Tot lo que no mata, engreixa”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Seguir el joc de l’engranatge? / Fer esvoranc i obrir-me el call?</span></strong><span> / ¿Fer carrera de solista / i donar la volta al món? / Què cal fer...? No res, per ara.” (Miquel Bauçà, <em>El crepuscle encén estels</em>). Són els versos llegits al començament de l’últim programa d’IB3 ràdio (ha estat injustament suprimit) “El crepuscle encén estels”, per Pere Estelrich. Ell ha mantingut, sempre, el bon quefer i la dignitat. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Miquel Bauçà, “un poeta contaminat pel Windows i la CNN</span></strong><span>”, va dir d’ell Abel Cutillas. Poetes majors o menors? T. S. Elliot a <em>What Is Minor Poetry?</em> Suggereix que un poeta major és aquell que requereix la lectura de gran part de la seva obra per a la comprensió dels seus poemes, mentre que d’un poeta menor sabem d’ell només per alguna antologia o font parcial. Bauçà és un dels grans. Però vostès mateixos podran discernir sobre el menor i el major quan escoltin en el nou disc de Carla Bruni (2013) <em>El meu Ramon</em>. “El meu Ramon mantén l’equilibri / en els moments difícils, / és el patró. / El qui controla el negoci i / malgrat dugui corbata, / el meu Ramon és un pirata”. (El seu gran Ramon, naturalment, és en Nicolas Sarkozy, ex president de la França de la grandeur...)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Ja que som, és un dir, a la poesia francesa. Ara, amb l’èxit al cinema de <em>Les Misérables</em>, de Victor Hugo,</span></strong><span> amb Globus d’Or i probablement amb Óscars, ressorgeixen reflexions sobre l’obra i l’autor. A André Gide, en demanar-li qui era el major poeta francès respongué: “<em>Hugo, helàs</em>!” Que es podria traduir com : “Hugo, ai las!” o “Hugo, ai de mi!” Toca, a continuació, la famosa cita de Jean Cocteau: “Victor Hugo era un foll que es pensava ser Víctor Hugo”. Umberto. Eco, fan d’Hugo: “M’agrada, i ja he celebrat el sublim per excés; l’excés pot capgirar la mala escriptura i transformar la trivialitat en una tempesta wagneriana”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>És cert però que a vegades fa mal discernir, per mor de la deriva de l’art modern</span></strong><span>. I això malgrat </span><span>“la modernitat és un moment en què l’art pren consciència tan de la seva precarietat com de les seves responsabilitats” (Gabriel Josipovici: <em>Què se n’ha fet de la modernitat?</em>). Molta gent es demana: <em>But Is It Art?</em> (Però això és Art?) com ho fa Cynthia Freeland, analitzant la producció artística recent. Per la seva part Vicente Verdú es veu sovint atacat “per l’insofrible nivell de la impostura”, i José Luis Pardo divaga sobre la “Estètica del pitjor”, amb un capítol titulat “Assajos sobre la falta d’ofici”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>És possible però que sigui pel que ja deien els Evangelis</span></strong><span>: “Déu ha revelat als nins i als ignorants, el que oculta als savis” O perquè encara coeja l’axioma del general: “Es aconsejable la decisión que hoy vamos a tomar, que contribuirá en gran manera a que quede todo atado y bien atado” (Francisco Franco). Algú ho havia de dir.</span></p></div>General2013-06-21T19:26:32ZjcmllonjaDEU IDEES EN DEU MINUTS SOBRE TURISME I CULTURA Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/115066
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/aplaudiments.gif" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Deu idees en deu minuts sobre Turisme i Cultura</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">0.- ‘Cultura i País’, grup d’anàlisi i opinió, organitza a una taula rodona sobre Turisme i Cultura. Cada ponent –Celestí Alomar, Antoni Riera, Pere Muñoz i un servidor- tenim deu minuts per exposar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">1.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> El desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (el turisme ja no és allò de ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en les seves vessants econòmica, mediambiental, social i cultural.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">2.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Dues paraules, Turisme i Cultura, que pareix que haurien d’anar de la mà, fent una poderosa sinergia, no hi van tant. Sobretot quan augmenta el nombre de turistes, el turisme de masses, que genera sobre la cultura dels llocs visitats –i més si aquests són poc desenvolupats econòmicament- una sèrie important de canvis, a la cultura en general, a la cultura immaterial, i també a la cultura material (tanquen les coves d’Altamira, se regula la visita a la Capella Sixtina...)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">3.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Els canvis en la cultura dels llocs, provocats, entre altres vectors, pel turisme, són vehicle de modernització, però també d’estandardització, d’uniformització cultural. Alguns científics socials li diuen “aculturació”, altres qualifiquen el turisme d’etnocida. Els turistes són considerats els nous ‘bàrbars del nord’. Determinades cultures de l’Àfrica són obligades a fer les seves danses rituals cada pic que hi ha un autocar de turistes. “Danzas mallorquinas Cossiers”, a la carretera vella d’Algaida, deia el recinte on els nostres cossiers ballaven per als turistes cada mitja hora. Ara no ho permetríem!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">4.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> És important avaluar els recursos i calcular la pressió turística a que estaran sotmesos i quina és la seva capacitat de càrrega, el llindars de tolerància que afecten la seva sostenibilitat; això, que és conegut en els recursos mediambientals, és més difós en els socials i culturals. ¿Fins on una societat impactada pel turisme mantén la seva cultura? El <em>Demonstration effect</em> (Efecte exemple) penetra ràpidament, el desig de ser com els turistes: més rics, més moderns... Qui fa sonar les alarmes? “Hombres cuidado con las extranjeras!” Predicava el bisbe des de les trones de Mallorca. Se n’havia temut que penetrava un vehicle de canvi, cultural, que ja no tenia retorn.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> 5.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Es generen situacions culturals de doble moral. S’accepten unes coses dels estrangers que no es toleren als nadius. Observin el que passa als països àrabs. La introducció del topless, el <em>beach boy syndrome</em> (aquí anomenats ‘picadors’). En el <em>Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60</em>, F. Vicens, analitza el<span> pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” al<span class="apple-converted-space"> “</span><em><span style="font-style: normal">She loves you, yeah, yeah, yeah</span></em>!” dels Beatles. Són exponents d’un fenomen, la música que, segons diu Antoni Pizà al pròleg, fa de passadís per on arribaran: “els primers bikinis, els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans), les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, etc.”<span class="apple-converted-space">.</span></span><span class="apple-converted-space"> F<span>enòmens positius? Igualtat de sexes, emancipació dels joves, modernització dels costums, mal sigui per passar de la societat que bevia pinya a les anomenades societats de la Coca-Cola.</span></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">6.-</span></strong></span><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa: “a un poble que anava descalç, els hem possibilitat tenir sabates i ara mosseguen la mà que els dóna menjar”. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: viàtic d’activitats no desitjades; actituds servils de la població receptora, etc.. Hi apareixen també: Banalització dels productes d’artesania o Pèrdua del sentit cultural. La banalització dels productes d’artesania, els souvenirs, per mor del turisme i la seva compra massiva, fa que desapareixin les arts tradicionals, al seu lloc creix un producte degenerat, massiu, sovint elaborat ja fora; però passats els anys es recuperen els productes primitius i autèntics, com una reacció d’autoestima. De les nacres (ara una espècie protegida) pintades i decorades amb pagesetes als <em>I love Mallorca</em> de les botigues de s’Arenal o Magaluf.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">7.-</span></strong></span><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. Sant Joan de Ciutadella es massifica; a la India els flashos dels turistes turmenten les cremacions dels cadàvers... El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">8.-</span></strong></span><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Canvis de valors socioculturals. La majoria de turistes cerquen un cert exotisme, la qual cosa provoca un shock cultural i per tant canvis. Al llibre de Pilar Arnau, <em>Narrativa i Turisme a Mallorca 1968-1980</em>, s’hi analitzen a través de l’anàlisi de les obres dels literats i es </span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">fan avinents fets ocults per a la “literatura oficial”: L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. (<span class="apple-converted-space">Classe dominant: els hotelers, la nova burgesia? Els qui ens havien de dirigir el canvi social i cultural aquí, talment com ho feu la burgesia catalana, amb el Teatre del Liceu per estendard? Aquesta idea, -de Josep Melià-, ell, en vida, ja l’havia abandonada. L’ha treballada recentment el sociòleg Joan Amer)</span>; el sorgiment d’un proletariat de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació; les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans; confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. El mite de la Mallorca idíl·lica entrant en crisi.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">9.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Turisme i formes de cultura, o també, qui paga la postal dels ametlers en flor? Quan un turista, normal, compra un paquet de vacances, o el se fabrica per Internet, compra també cultura, molt sovint reduïda a quatre estereotips venuts pels tour-operators en els seus fulletons o a les guies que es manegen. Miratges culturals n’hi ha a totes les destinacions on festivals o costums son transformats en material de consum. Els turistes, en una gran majoria, veuen les seves destinacions en termes de superficialitat pintoresca, d’un previst tipisme. Es el que s’anomena la ‘comodització’ de la cultura, reduïda a tres o quatre visites preparades. La majoria de vegades el turisme més que estimular la cultural la subjuga i la trivialitza.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">10.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> El Turista que s’interessa per la cultura a Balears és un epifenomen del turisme de sol i platja dominant. Els milers de visites a la Seu (8.000 per dia a l’estiu, 25.000 als museus vaticans, no està malament la proporció!), l’Almudaina, el castell de Bellver són un ‘a més’ en una visita programada o en un cotxe de lloguer un dia que el sol està tapat. El turista cultural és un turista molt més motivat. És molt difícil que el turisme cultural sigui un desestacionalitzador del turisme d’estiu a Balears. Però el potencial cultural d’atracció d’aquest tipus de turisme a les Balears és enorme. I sobretot el de Palma, el seu casc antic és un cas únic a Europa. Fa falta una decisió més ferma, la creació d’atractius més forts amb base a un bon marketing i una bona marca –com la ‘Gaudí –Barcelona’- podria ser: Palma-el Gòtic-Ramon Llull-Miró-Barceló?</span></p></div>General2013-05-27T20:05:34ZjcmllonjaPOSTALS, JARDINS, APUNTS ( I QUE ELS DÉUS MOS DONIN LA MAINA ) Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114974
<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Tancados.JPG" border="0" /></p><p><strong> <span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postals, Jardins, Apunts</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(i que els déus mos donin la maina)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postals de Palma.- </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Descans una mica damunt el pont de Sa Riera que hi ha a baix de Sa Feixina. D’allà veuen clarament el passeig Marítim i el castell de Bellver. De nin se m’aferraren les cançons d’en Bonet de San Pedro (es va posar de san Pedro perquè era nascut just suallà a la barriada del puig de Sant Pere). “En la bahía de Palma / lo primero que se ve, / la Catedral, la Lonja / y el castillo de Bellver./ Lo primero que se ve / al arribar a Mallorca.” Aquesta és de “Canto a Mallorca”. Però tal vegada més desconeguda és “Siluetas de Bellver”: “Parda mansión feudal, / Bellver buscando el cielo / rasga el celeste velo, / mientras le besa la mar”. En fi.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Trob que la passejada ha d’acabar al Bar Bosch després de fer la volta des de la Falca Verda, de son Tril·lo fins al Fortí, i d’allà, ran de la Riera, fins al Club Nàutic, enfilant pel passeig de Sagrera, el Born i la plaça de les Tortugues. M’assec a l’única taula buida, quasi al fons, prop de l’escala que puja als excusats. I un pic els diaris damunt la taula, sent: “Me pegaban unos calambres en la vagina...”. Uep! Eren les dues veïnades meves de la taula de darrera, una, tremolenca, talment, clavada a Janis Joplin abans de suïcidar-se, a l’altra només li veia l’esquena. Els tremolors a la vagina van ser un tema que me va interessar, aplicant la màxima que me va ensenyar ma mare de què ‘una cosa era escoltar i l’altra sentir-ho sense voler’. Servidor les sentia i no podia fer res per no escoltar-les. “Lo bueno es que cuando follaba con Antonio no sólo me temblaba la vagina sino hasta el esternón...”. Aquell dia, justament, no s’aturava de passar gent coneguda cap al lloc comú i l’havia de saludar, cagondena, un ex president balear, una ex batlesa, ex importants funcionaris, un amic ex dibuixant, un ex amic a qui no vaig haver de dir res... i jo sense poder atendre degudament a les dues conversadores dels ‘calambres’. “Al final tuve que operarme”, vaig sentir quan ja pagaven i sortien. Vaja! La vida segueix bategant i no entén d’irreverències.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Jardins d’altri.- </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Llegesc a un reportatge de Ferran Mateo (“Todos quieren ser Hopper”) que el pintor Edward Hopper era un home que escrigué poc i parlà encara menys. Fascinants aquells quadres seus amb vistes modernes i personatges solitaris. Un dia li feren una entrevista i ell es tragué un paperet i llegí un text de Goethe: “El propòsit i la finalitat de tota activitat literària consisteix en reproduir el món que em rodeja com si fos el reflex del meu món interior”. En haver-lo llegit afegí que aplicava el mateix principi a la pintura. I punt i final. Afegeix Mateo: “El resultat són unes posades en escena de mínim attrezzo, només llum i color. No es limita a emmarcar a uns personatges anònims sinó que també s’interroga sobre el mateix acte de mirar, en l’era de la reproductibilitat...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">I ara que som a l’era de la super-reproductibilitat, que imaginava ja Walter Benjamin, però en grau hiperbòlic, li demana el professor a l’alumne que ha de fer una exposició a classe (però es pot fer extensiu no només als alumnes sinó a tutti quanti): “Has preparat la feina o dus un PowerPoint?”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Un d’aquests <em>coachers</em> moderns predicava, per una televisió,</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> la fórmula definitiva de la felicitat, mesquinet! (diria un menorquí)</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. El que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar, el predicador del benestar i de la felicitat, els milions d’aturats que hi ha avui en dia i sobretot la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant, però per desfer-se’n feien falta unes quantes coses abans, entre altres una revolució proletària. Quasi res du el diari!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Apunts del Pla de Mallorca</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">.- ‘Una perera, tota florida, amb aquell coloret de ses fulles, un verd molt pàl·lid i es poms de flors, tota plena, enmig des sementer. És un arbre que deu tenir prop de cent anys, sembrada a sa vorera d’una síquia que baixa des turó de son Juny i va cap a n’es pou de Son Santos. Va ser una visió com sa que diuen els evangelis que tengueren ets apòstols quan Jesucrist es transfigurà, o un fet semblant, per no exagerar massa”. Ho contava en Sión Tiratira que havia estudiat de capellà i posava sempre les sagrades escriptures d’exemple, emprant frases en llatí que llavors ell traduïa en les converses, <em>Umbra dei </em>o<em> Ubi sunt, </em>però<em> Do ut des</em>, era la seva preferida, ‘et dón perquè tu em donis...’ i coses així.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Havia retornat el fred després d’uns dies espectaculars i el tema de conversa era aquest. Que si <em>hasta el cuarenta de mayo...</em>, la primorositat dels meteoròlegs de TV3 i d’IB3, també, diu algú, que els espanyols de la primera no l’encerten tant. Que abans, si no plovia feien rogatives i fins i tot arribaven a passejar el Santcristo gros si la cosa era severa. I que si volen tenir bon temps el dia que se casen han de dur un paneret d’ous al convent de Santa Clara.”No feia falta anar a Ciutat”, diu l’amo en Miquel Mane, “a la vila teníem un personatge que tenia aquesta virtut, però més forta, en Mateu Ferrosuec. Si qualcú en alguna ocasió li demanava bon temps per un dia determinat, ell s’ho consultava a si mateix. Un dia es rector Mas li va demanar sol, per un dia de processó. Era pel Corpus, perquè sa brusca no espenyàs ses catifes de flors, i ell, en Ferrosuec, es va posar pensatiu i va començar a estrènyer es punys i a dir: ‘aquest puta mal temps!’ ...i pareixia que es barallava per aturar ses temibles borrasques que venien, impertorbables, cap dret cap a la vila per fotre un dels <em>tres jueves hay en el año que relucen más que el sol</em>... Ell, tu, es dimecres va ploure tot lo dia, però es dijous va fer un sol esponerós. Se n’ha de saber, perquè una cosa és endevinar es temps i s’altra assegurar-lo! I si ho voleu creure ho creis i sinó... tal dia farà un any!”</span></p><p class="MsoNoSpacing">_______________________________________________________________________________________________________________________________ </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postdata.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Aquest és el darrer article que he escrit pel d<em>Balears (Diari de Balears)</em> que serà rellevat pel nou diari <em>Ara Balears</em>. Hi he escrit molts d'anys, tretze o catorze, quasi des del seu començament. Cada setmana un, a vegades dos articles; després me comanaren la ‘contra’ del dissabtes que vaig titular genèricament “Talaia Alta”, i l’última etapa, en el seu suplement cultural<em>, L’Espira</em>. Gràcies a Guillem Frontera i a Miquel Serra, el director, que ha consentit que escrigués un poc de tot, lluny de la comanda que em feu en un principi de què la meva temàtica voltàs entorn de la societat, el turisme i el territori de les illes Balears. Gràcies benvolguts lectors, sense hipocresia ...<em>mes semblables, mes frères</em>.</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"> </p>General2013-05-19T21:33:48ZjcmllonjaSETMANA ( NULLA DIES SINE LINIA ) Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114853
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/limits%20mudoy.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Setmana (<em>nulla dies sine linia</em>)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dilluns.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> M’ho conta ben convençut: ‘Mon pare i jo ens tornàrem a fer amics quan va comprendre que les ‘males companyies’ no eren els altres, sinó que era jo. Jo era la mala companyia per als meus amics. Quan ho va entendre, va ser com si sant Pau l’hagués descavalcat de cop en sec i ens tornarem fer amics, fins el dia que morí. Mira tu si era senzill i en canvi aquest mal entès beneït ens va fer estar barallats i distanciats més de quinze anys. Ho comprens? Jo no gaire, però et puc assegurar que és així, perquè m’ho digué ell. Encara no ho entenc molt be’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dimarts.- </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Fèiem un ranking de despatxos sobresaturats. El meu era un dels més recarregats de la Universitat. Carpetes de mapes i tesis enquadernades pareixia que estaven a punt de caure. Quan entraven els alumnes es veien obligats a passar pel mig d’un carrerany de llibres i treballs amuntegats, asseurer-se davant la taula, tan plena de paperassa, que només me veien per una encletxa estreta. N’hi havia que s’assustaven quan observaven tot aquell terrabastall, presidit des de la paret per un quadre antic “El gran puente colgante del rio del Este” i per un pòster de l’exposició que feu Miquel Barceló a la galeria Leo Castelli de Nova York, l’any 1986, on es veu l’artista rodejat, precisament, de caramulls disforjos de dibuixos. Però algú esmentà el despatx d’en B. Una mica desconhortat, i desnortat, tenia tant de material que hagué de posar la taula amb l’ordinador, l’única eina imprescindible per a ell, just darrera la porta, que s’obria si s’empenyia fort, ja que el paperum que hi havia enterra ho impedia. No hi podia entrar ningú més que ell. Els serveis de neteja de la casa feia temps que havien donat part, adduint que, a més, allò era un perill latent d’incendi o d’una gran epidèmia de peix de plata que s’estendria ferotgement pel campus universitari. Però, al cap i a la fi, sempre hi ha -com al circ- un ‘més difícil encara, senyores i senyors!’ Algú parlà, hiperbòlicament, del despatx d’en J a l’edifici d’Humanitats. La gran quantitat de material que havia anat atresorant li havia fet passar per les fases que s’han esmentat abans, fins que arribà el dia que no pogué ni obrir, ni molt manco, entrar-hi. Se veu que s’havia esboldregat una torre de llibres que arribava fins al sostre i allò impedia empènyer la porta, ni un pam. Feia mesos que J passava les tutories amb els seus alumnes al passadís, en una tauleta menuda, davant el seu despatx, i preparava les classes a una saleta comunal que hi havia allà prop.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dimecres.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Posam messions de records inesborrables. Comença en C : ‘Un record me volta pel cap, recurrent. </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Anava de Guerrero Negro a la llacuna Ojo de Liebre per una pista del desert, quan me pegà un cap de fibló i me vaig haver d’aturar. La meva companya, al seient de devora, anava, primer amb sostenidors, i després tota nua, amb un mocador pel cap, banyat d’aigua, la calor era vertaderament potent, no vull dir insuportable perquè allà hi érem els dos, cap al sud de la Califòrnia mexicana. Valia la pena. En arribar, cents de balenes dansaven dins l’aigua alhora. N’ Àngela, la meva amiga, va quedar aborronada i sortí del cotxe tal com anava, sense res. És una de les imatges de la meva vida, ella, nua, de perfil, resaltaven i destacaven els seus pits potents i el mocador que el vent feia voleiar; en segon terme, aquells animals, sortint i entrant dins l’aigua, fent una sabonerada increïble’</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dijous.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Presenta el seu darrer llibre Antoni Pizà, musicòleg felanitxer que ensenya a Nova York. Pizà escriu bé. <span>A mig camí entre la crítica musical, l’article d’opinió i l’assaig intel·lectual<em>, La dansa de l’arquitecte</em> (Editorial Ensiola) presenta més de dos-cents articles sobre la vida musical en els darrers deu anys. </span>A la llibreria “La Biblioteca de Babel” hi trob gent coneguda, el seu editor en Campaner de Muro, en Guillem Frontera que fa la presentació. M’assec a una cadira devora el rector de Campanet, que abans ho fou de Sineu, també musicòleg. Mentre parlen els protagonistes algú des de darrere, supòs que sense adonar-se’n, me tira constantment damunt el peu, o pel turmell, un llibrot sobre sexe al Japó, d’un caramull. L’aixeca, i el torna a tomar. Me gir pensant que és una joveneta que em tira els trastos, en aquest cas en forma de llibrot. No. És una senyora d’ulls axinats, abric blanc un poc brutinyós. Al final n’Andreu Riera al piano i en Xisco Palou a la flauta travessera fan un petit concert. El llibre aquell queda, tombat, mirant enterra.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Divendres.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Ho contava en Jaume Bover i Pujol a Jesús García Marín: “Vaig anar a Albània a la recerca d'una resposta: per quina raó els esclaus albanesos a Mallorca i Catalunya eren gairebé tots dones? Volia escriure una mica sobre aquesta qüestió. Llavors la bibliografia albanesa a Mallorca era inexistent i no hi havia Internet. Vaig treballar en la <em>Biblioteka Kombëtare Tiranës</em> o Biblioteca Nacional d'Albània. Era l'únic investigador estranger. Vaig ser tractat amb molta deferència. “Vostè! Deixi el seu seient a l'estranger!” Però no em van ajudar gens en la recerca d'informació. La clau va ser saber la Classificació Decimal Universal. Així vaig poder localitzar tot el que tenien de medievalisme albanès que vaig consultar sense cap problema. La majoria de llibres i revistes tenien una “R” enorme escrita en llapis, vermell i gruixut, que volia dir ‘prohibida la seva consulta als albanesos’. Finalment vaig aconseguir la resposta a la pregunta: Albània era tan pobra que els pares baixaven de les muntanyes a algun port per a vendre les seves filles a mercaders venecians i, des del mercat esclavista de Venècia, arribaven a Mallorca o a Barcelona”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dissabte.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Trob na M. A. que ha venguda de Pequín i se ni torna. Parlam de la Xina, dels xinesos, del carrer Tort de la vila on hi ha tengut casa -i de Pekín estant s’hi enyora-, dels seus padrins, dels seus pares, de com xerren els xinesos usant metàfores, parèmies, com si per entendre’ls perfectament haguessis de tenir record o memòria prèvia de contes i moralines preexistents. Però ella ha fet progressos increïbles amb l’idioma. Em parla d’un projecte engrescador a cavall entre la Xina i aquí.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Diumenge.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Consult un llibre, conec l’autor, un geògraf algerià, <em>pied-noir</em>. La policia francesa va detenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia d’aduanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova, del delicte que no havia comès.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_____________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: GUILLEM MUDOY</span> </p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p></div>General2013-05-08T17:10:18ZjcmllonjaLA CULTURA ENTRE L'UCI I EL RESET Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114766
<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Cartelp.jpg" border="0" /></p><p> <em><span style="font-size: 12pt">La Cultura entre l’UCI i el reset</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">És cert que la crisi ha modificat l’escenari del finançament del sistema cultural</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> i que l’augment estrambòtic de l’Iva cultural provoca víctimes en el comerç i el consum de l’art, transformat en objecte de luxe. Descensos de més del 35 % en la recaptació del teatre o de més del 50% en l’edició de llibres a Balears empenyeran molts de gestors i creadors a fer com els músics de carrer: pidolant la voluntat del qui passa. Nogensmenys, el públic resisteix, al menys a Catalunya: ‘El pes més important del finançament cultural correspon a les aportacions dels ciutadans mateixos. Per cada euro aportat a la cultura per la Generalitat de Catalunya, l’Estat espanyol n’aporta 0,2 i els ens locals, 2,2; els turistes n’aporten 1; les caixes d’estalvis, 0,3, mentre que els ciutadans n’aporten 5,9. Amb això es supera el tòpic de què la cultura és una activitat majoritàriament subvencionada’.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">Són dades que maneja Carles Duarte, president del CoNCA</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), que vengué a Palma convidat per Cultura i País, grup d’anàlisi i opinió sobre el fet cultural de les illes Balears. La intenció del diàleg amb Duarte, persona experimentada en la gestió cultural -és també president de la Fundació Lluís Carulla- era intercanviar, i aprofitar, idees a partir de la recent presentació, març de 2013, per part del CoNCA, del seu informe sobre l’ <strong>Estat de la Cultura i de les Arts, 01-2013</strong> –dirigit per Norbert Tomàs Bilbeny- i que han subtitulat: ‘Crisi, Incerteses, Sinergies’. Una sèrie d’eixos són l’estaló de l’informe (la digitalització, l’educació artística, el redisseny del mapa cultural...) i les propostes per afrontar la situació es mouen entre les conegudes, les innovadores, la internacionalització, l’excel·lència... que s’entremesclen amb les situacions més desesperades d’alguns col·lectius. Se’m fa difícil resumir un document dens, que es pot consultar al web del CoNCA, per això n’extrec algunes citacions quasi sempre literals. </span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">En quan al paradigma digital es planteja ‘fer un reset de la cultura’</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt">, com reiniciar un ordenador, ja que la implantació de les tecnologies de la informació ha superat la capacitat d'adaptació de les administracions, de la indústria cultural -tradicionalment innovadora-, del món educatiu, i dels mateixos creadors. ‘S’han de redefinir nous models de negoci, que impliquen una reducció de les cadenes d’intermediaris, una diversificació de les activitats i una personalització més acurada del producte. Sense necessitat de grans estructures s’obren oportunitats de negoci per als continguts digitals’. No podem oblidar el sorgiment d’una nova forma de consum: ‘el seu objecte ja no és la propietat del bé, sinó l’accessibilitat als continguts’. Vull remarcar el cas, exemplificador, del consumidors de música per Internet que han demostrat que només els interessa comprar les cançons que ells volen i no les que ells volen més la mitja dotzena que venien d’afegitó en un compacte; està en entredit la distribució física de la música, no la retribució dels autors, ja que les vendes digitals s’estan consolidant com el canal més viable de la distribució la qual cosa posa en dubte que ‘la pirateria mati la cultura’, segons Llorenç Valverde, i s’han de cercar altres culpables.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">L’informe fa un toc d’atenció a la importància dels ensenyaments artístics</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> considerant-los una prioritat, ja que no tenen un reconeixement homologat amb itineraris d’altres coneixements científics, socials i humanístics. I més ara que l’aposta municipal i autonòmica per oferir espais de formació artística -en què les escoles municipals de música n'han estat protagonistes- s’ha vist estroncada per la reducció de pressupostos. ‘L’Avantprojecte de la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE) –a més de l’alteració del model d’immersió lingüística–, menysté els ensenyaments artístics. Es fa indispensable plantejar-hi alternatives’.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">Les polítiques culturals han de tenir en compte el territori.</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> S’ha de redissenyar el mapa cultural, per sobre de les limitacions municipals, promoguent el que anomenen ‘pols d’atracció’ distribuïts de manera geogràficament equilibrada, articulant així una nova xarxa cultural que demanarà una major connectivitat –i mobilitat- però rebrà l’ajuda de la immediatesa que permeten les tecnologies de la informació.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">S’ha de redefinir el model del món de la cultura, ‘al qual li fa falta musculatura</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> i estructures sòlides’. ‘Disposem de creadors amb talent però s’han de convertir les bones idees en projectes empresarials sòlids’. En els casos en què un projecte cultural compleix una funció de cohesió social, d’educació, de creativitat, de recuperació patrimonial o d’innovació, el lideratge i el suport públic és imprescindible. Però s’han de desenvolupar noves fórmules mixtes que permetin una millor participació ciutadana, un compromís del sector privat, promoure la figura dels business angels, aprofitar la Unió Europea a través del seu programa Creative Europe o nous sistemes de finançament, com el micromecenatge. ‘Es necessiten gestors culturals que aportin més visió empresarial als projectes culturals i una administració pública més compromesa’. S’han de promoure noves estratègies en la captació i la fidelització del públic amb l'impuls d’una agenda cultural compartida i amb la promoció de campanyes que ofereixin més visibilitat als projectes culturals. Garantir la transparència i traçabilitat dels espais culturals i un compromís més gran dels mitjans de comunicació amb la cultura.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">Cal apostar per reforçar la coordinació institucional per a la internacionalització</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt">. Ara bé, ‘la voluntat de ser presents internacionalment exigeix un alt nivell i la mesura d’excel·lència no pot ser avaluada amb uns criteris de cultura interna i endogàmica’. A tot això s’hi ha de sumar la defensa d’un increment del pressupost dels Departaments de Cultura, la creació d’una plataforma d’assessorament i formació amb l’objectiu d’ajudar el sector menys industrialitzat a introduir-se en el mercat digital. Posar en marxa un Institut Superior de les Arts. Convocar beques i afavorir la transversalitat entre la cultura humanista i la cultura tecnocientífica. Promoure la redacció d’un Estatut de l’Artista per regular el dret a la llibertat de creació, la protecció dels drets patrimonials, d’imatge, els aspectes jurídics, socials i laborals de la seva condició professional. I també impulsar la constitució d’un Observatori de la Cultura.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">No estaria gens malament crear un organisme semblant al CoNCA a Balears,</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> ja que els anomenats ‘pactes culturals’ entre institucions no arribaren a funcionar mai. El CoNCA es va crear –al manco ho diuen els seus estatuts- </span></em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">per renovar les polítiques culturals, millorar, ampliar i estabilitzar el suport a la creació, amb el convenciment que les polítiques de foment i d'expansió de la cultura s'han de mantenir al marge dels canvis de govern</span><em><span style="font-size: 12pt">. En definitiva, l’informe sobre l’Estat de la Cultura i de les Arts, 01- 2013, mostra ben conscientment que ‘la cultura viu al nostres països una situació d'emergència però que ara és també un moment de reptes enormes i d'oportunitats per corregir errors i, sobretot, de lluitar contra la pèrdua de consciència del paper decisiu que té la cultura en la vida col·lectiva’.</span></em></p><p class="MsoNoSpacing">____________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: Miquel Barceló (2007)</span> </p>General2013-05-02T12:28:02ZjcmllonjaPOSTALS DE PALMA AMB LA RIERA I L'EMBAT Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114681
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Planol%20Muntaner.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postals de Palma amb la Riera i l’embat</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Un gorrió treballa una crosta de pa, més grossa que ell,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que ha quedat aperduada d’un sopar de la nit passada a la plaça. Mentre no s’acosta ningú li pega estopejades amb el bec, quan algun vianant traspassa la distància de seguretat prova d’endur-se-la volant. Però pesa massa i li cau. No se fa massa lluny, vigilant el tros de pa generós que li ha tocat. I això passa durant més d’una hora. Faig temps per partir cap al conjunt arquitectònic que formen l’Escola Aplicada d’Arts i Oficis, la Biblioteca Provincial, l’antiga escola de Comerç, l’escola de Pràctiques i l’Institut Ramon Llull, projectat per l’arquitecte Gómez Acebo, l’any 1912 i on servidor hi va estudiar els dos batxillerats i el pre-universitari.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ens havien convocat, a la comunitat universitària, a fer un minut de silenci</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> en memòria de la nostra rectora la Dra. Montserrat Casas. Era a l’edifici ‘Sa Riera’, l’antiga Escola de Comerç, d’esquena al llit del torrent que tants de maldecaps ha donat a la Ciutat de Palma. En aquell edifici, un casalot oficial del segle passat, un servidor hi va tenir despatx quan era vicerector, un despatx decimonònic de parets altíssimes i amb una porta on amb ferro forjat unes lletres anunciaven el ‘Director’, dels temps en què hi havia allà els directors de l’Escola de Comerç, fou seu del Rectorat i de la Facultat de Dret, abans de pujar al Campus de la carretera de Valldemossa. Quan era nin des de l’aula escalonada on fèiem el segons curs de batxillerat veia el jardinet i les finestres del que anys després seria el meu despatx. Coses de la vida.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’endemà, dimarts, la Seu era plena per a donar l’adéu a la rectora</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, traspassada feia un dies. El rèquiem de Gabriel Fauré sonava. M’emociona el <em>Libera me, Dòmine</em> que record sempre amb la versió del baríton Dietrich Fischer-Dieskau. El cantava interiorment per no fer quedar malament els meus excompanys de la Coral de la Universitat, enfora veig el seu director, Joan Company, fent gestos alterosos perquè el pugui veure també l’organista enfilat a les altures. Era jove na Montserrat Casas, 57 anys, i li quedaven moltes coses per fer. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El dilluns però, acabat el minut de silenci, vaig partir ran ran del torrent de la Riera</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, pel llit actual, abans passava per dins la ciutat, pel que avui són la Rambla i el Born cap a la mar. Travessà Palma centenars d’anys, causant desastres amb les seves inundacions periòdiques. ‘Lo diluvi’ d’octubre de 1403 provocà prop de cinc-mil morts. Per aquesta raó una de les obres públiques que més han afectat l’urbanisme de Ciutat ha estat el seu desviament. Ja el rei Jaume II el 1303 manà que fos modificat el curs de la Riera per tal que no entràs dins Palma (“...per ço que la ciutat ne seria pus sana e daria gran belesa e noblesa a la dita Ciutat”). Però no es feu fins a l’any 1613, en temps del virrei Coloma. Vàrem trobar, a l’arxiu de Simancas, el planells del seu nou disseny i ho publicàrem A Ginard, J. Morata, J. M. Seguí i un servidor ( “... para la ejecución de dicha mudanza abrióse un foso muy hondo desde detrás de los tintes y por arriba del tirador de oficio de los perarires hasta dar al valle o foso del baluarte llamado del Sitjar...”) . Record encara, quan era nin, els corders treballaven dins la Riera, per davant el que era el Frontón Balear. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">I pensava amb Manuel Ribas Piera que fa poc morí (1925-2013</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">) i que proposà desviar la Riera, un altre pic, al Pla General d’Ordenació Urbana de Palma. S’aprovà definitivament, 1973, tres anys després de la seva aprovació inicial, la qual cosa, sense suspensió de llicències, el desvirtuà en gran part. Al seu Pla proposava tres grans actuacions que ell anomenava ‘de envergadura però autofinançables’. Cobrir i unificar les estacions de tren; unir la Ciutat alta i la Ciutat baixa del nucli antic i un nou desviament de la Riera que seria conduïda cap al torrent Gros i terreys buits que deixaria es faria un parc que s’anomenaria la Falca Verda -per devers el cementeri- i més envant el llit es cobriria, es faria un aparcament soterrat i una via ràpida per damunt per accedir al centre de Palma. <strong> </strong>No és va desviar la Riera,ves a saber com hagués reaccionat el teixit urbà a una macro-obra d’aquestes característiques-. Ribas Piera fou un bon urbanista, l’havia llegit com autor de l’ apèndix per a l’obra <em>L’Urbanisme</em> de Gaston Bardet –on ja esmentava el <em>Regional Planning</em> de la Catalunya republicana- . La seva estratègia del ‘zoning’ a l’estil de Le Corbusier, amb polígons mono-funcionals avui ens sembla desfasada. Feu un pla pensat i justificat al mil·límetre amb bons estudis previs –‘Monografias de análisis y proyecciones’- on hi col·laboraren entre altres Lluis Carreño i Bartomeu Barceló, i una cartografia excel·lent.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">He seguint el torrent i he pres una estona el sol a la barana</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>del pont</strong> que projectà Eusebi Estada, ben davall del tros de Baluard de Sant Pere que fou enderrocat un vespre amb bomba de calç i amb traïció. </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Retorn cap a ca nostra pensant per què els odis acumulats es perden pel camí, malgrat un no vulgui. No seria millor, continuu, mentir-se a un mateix, tal vegada aquesta contradicció ens protegeixi: la veritat genera monstres. Vaja, avui ha sortit el dia aforístic. Mentre, prop de mi camina una al·lota jove que fa una oloreta deliciosa. Em recorda l’olor del dia quan fuig, una mescla d’anís, de té, de canyella, de cafè.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoPlainText"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Abans d’entrar trob el sense-casa que dorm als jardins de la Llonja</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Cada dia empenguent els seus anys indefinits i el seu carretó carregat. Avui me diu, ben convençut: ‘Ho sé tot de la vida: els doblers mouen el món’. Al temps que una llàgrima calenta se li ajunta amb un sorell de moc transparent. Em fa por veure’m dins ell. El temor a la soledat. L’instint ineducat. Coix de pensament. En rodar clau m’envesteix l’oloreta que fa ca nostra. Pens en quan érem nins i ma mare, en entrar, sempre deia: ‘caseta mia, per pobra que sia’. Quimeres del passat? O del futur? Sent una rialla fresca que puja de la plaça i un lament del nin petit del veïnat i pens que la mescla de les dues coses és la justa. Per què mortificar-se amb ansietats diverses, causes de pors i actes interromputs? Quantes oportunitats perdudes per no res. En fi, el que vendrà, tanmateix, bo o dolent, com una ametla que se dreça. O com un somni que retorna d’aquesta terra de naufragis, Mallorca, habitada per passadors de pena. O al menys així era, un temps, quan tothom se coneixia. Es posa a bufar l’embat i sent ja la plenitud de les diades de l’estiu que s’acosta; l’ombra dels tamarells, el giscar de les xigales, el cap coronat d’algues, la salabror de la pell i la vida perdurable. Amén.</span></p></div>General2013-04-25T00:42:40ZjcmllonjaAPUNTS DEL PLA DE MALLORCA OFEGATS PER L'ESTÈTICA Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114481
<div><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Portada%20apunts.JPG" border="0" /></p><p class="MsoNormal"><strong><span>Apunts del Pla de Mallorca ofegats per l’estètica</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Quan he passat el revolt de Meià, enfilant cap al turonet de sa Tortuga</span></strong><span>, de Montuïri a Sant Joan, tenc a la dreta els costers suaus del camí del rafal Aixat, sembrats d’ametllers, i una trinxa d’alzinar a la cresta; a l’esquerra el pla, amb les cases de Tagamanent, Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, tot d’una verdor tonal amable amb algun bocí amb tanta ravenissa groga que pareix que l’han sembrada. Quina diferència, pens, amb les pintures que Zuloaga feia de Castella, hi cercava, deia, la potència, l’aspror i fins i tot l’agrura d’aquells paisatges. En canvi els camps del pla de Mallorca conviden a la calma i la relaxació. Deu ser veritat el que Unamuno postul·là: “Seréis siempre unos niños, levantinos! Os ahoga la estética!” Idò sí, ofegats o amb l’aigua fins al coll. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Les vacances de Setmana Santa, fins a la segona festa</span></strong><span> es converteixen en un téntol temporal. Els corruptes, la crisi, l’atur, els desnonaments, el nou Papa, l’estafa de les preferents pareix que ralenteixen el seu ritme. Servidor les començava, un temps, el diumenge del Ram, quan mon pare, al cel sia, me duia un ram, beneït, que jo li havia comanat. El me feia de llorer i d’olivera. Un pic beneït, l’olivera, dins la casa, la lliurava de què hi pegassin els llamps, i el llorer, dins els aguiats, ens lliurava dels mals de panxa. Encara record la il·lusió d’aquell homenet quan el me duia pensant que quedava una espurna de creient dins el meu cossot d’agnòstic. Amb el temps he comprovat que no hi ha res pitjor que un descregut de quasi tot. En fi, molta església i poc perdó, solien dir. Ara, el ram el prepara la meva sogra, a Costitx. Tot sigui pels mals de ventrell i per no pagar tant en assegurances de la llar.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>En arribar al poble, abans d’anar a ca nostra, m’atur a berenar.</span></strong><span> Poca gent per mig i el cafè de baix encara tancat. Observ. Na Somata darrera sa finestra. En Corrino als bancs de la plaça esperant que obri el bar. Ella sempre tancada darrera els vidres. Ell sempre a lloure amb la seva bicicletona. Ella amb aire de senyorona antiga, monyo i tota d’obscur. Ell amb aire de <em>clochard</em>, xandall, mostatxos i cabells llargs. Ella un poc passada de rosca, per això no la deixen sortir. Ell, més que passat, xalest, però escometent tothom, regateja a la botiga, sempre amb una cervesa a la mà. A ella li tanquen la finestra a migdia i fins demà. Ell se’n va a ca seva d’horabaixa, es posa la ràdio, fort, i se colga de jorn. I així fins que se repeteix la mateixa andanada l’endemà. Ell apareix a la plaça, a ella li obren la finestra... pareix que se miren però a ella, ell no li interessa gens i ell de cada dia hi veu més poc. És la rutina tossuda dels personatges dels pobles petits.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Vaig al ‘casino’ de més amunt i m’assec amb en Sebastià Frare</span></strong><span>. ‘Saps què és lo que ha canviat més a n’es poble? Ho sentencia aixecant el gaiato, ‘Idò que abans tothom sabia qui eren els beneits. Aquell és beneit. I quedava clar. Ara no! Ara està tot mesclat. Els vius i els beneits tots mestallats i no els pots destriar. Saps què te vull dir? Saps que ho és de fotut no poder saber si un és beneit o no...’ Com que veu que llegesc el diari, s’aixeca i s’asseu a una rotlada d’homes, i una dona, malalta. La discussió va sobre les sopes. Si amb ou o no, si escaldades, més bé seques o amb molt de brou, si amb colflori, bledes o espinacs, o les del temps d’espàrecs i gírgoles. Si són millor les sopes d’estiu, les solleriques amb rodanxes de patata, prebe verd i un albercoc escaldat damunt... A moltes de cases, un temps, es berenava de sopes cada dia, a les nou del dematí. Un català al qui convidàrem a menjar sopes de matances s’espantà quan va veure que dins el plat hi posaven pa, ‘no poseu pa a aquestes verdures tan bones!’ ‘L’amo en Toni de son Vadell hi posava caragols, com si fos un arròs’, diu un. ‘Els caragols són tots maricons’, sentencia en Biel Marollat, i com que els altres l’observen inquisitius, mirant-los a tots per damunt les ulleres, afegeix: ‘ho vaig veure a un d’aquets programes de la televisió que fan els horabaixes’.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> <strong>Que hi ha res de nou per la vila? Deman. Una fruiteria</strong>... I què més? Poca cosa més, dos morts i un parell de separats. I gent sense feina que veu les coses més negres que el cul d’una olla. Pens que amb això de la vitroceràmica i la inducció els culs de les olles ara són immaculats, ja no hi mascara a les cuines. Passa un cotxe antic i l’amo en Toni Burriol, a qui no havien deixat xerrar, aprofita: ‘Noltros tenguérem un dels primers cotxes des poble i quan es decidia que aniríem a Son Amonda en cotxo, tota una tropa d’intendència se posava en marxa, tots es veïnats estaven avisats, a cada cap de cantó hi havia qualcú per aturant es trànsit –qualque carro venturer, pensa tu!- perquè havia de sortir es ‘Ford potada’ des padrí’; i ara no pots aparcar enlloc‘. Aquestes espardenyes ja demanen sopes!’ Li diu el sen Poquet a un jovenet que ha entrat. ‘És un parent de sa meva filla, parent per part des seu homo, que ja se va entregar amb dos al·lots, aquest i un altre més grandet’.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Aprofit el bon dia per anar fins el molí d’en Rinalt. </span></strong><span>D’allà estant pots mirar enfora. ¿Quan degué néixer el moment de fer determinats emplaçaments per a tenir unes bones vistes? Les ermites i santuaris que veig des d’aquí dalt, la de Bonany a Petra, Sant Salvador de Felanitx, Monti-Sion de Porreres, Cura, damunt la muntanya de Randa d’Algaida i, més prop, Consolació de Sant Joan són edificades a situacions prominents, altes. Per tant si un observa com estan disposats els llocs que ara fan de miradors, no ho són en absolut de forma desordenada sinó per afavorir aquesta emoció visual. Cabrera se veu al fons de la marina llucmajorera, el bec de Ferrutx a les muntanyes d’Artà i el cap de Formentor guaita per darrera el capcurucull del puig de sant Nofre. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El davallament del Divendres Sant, </span></strong><span>la missa de to Pascal el dissabte a vespre, el perfum del fonoll dins el frit de freixura després del Matinal del diumenge, el pancaritat i les darreres panades i rubiols –de brossat sobretot- la segona festa, o la tercera, s’afegeixen al costumari obligat d’aquest folklòric ploramiques impenitent.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Deia el pare Rafel Ginard, observant la vista des del Santuari de Consolació: </span></strong><span>“Aquestes mòrbides inflors del terrer, brufat de pujols en miniatura i amb una cabellera de pins; aquests baixos de terres grasses tan llacoroses i fèrtils vénen a ser el cor, el bessó i la molla de Mallorca”. Fou un gran descriptor de les terres del Pla: “El nostro paisatge més que grandesa té la gracia i l’encís de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants, la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”. Un altre ‘levantino’ ofegat per l’estètica.</span></p></div><div><br /></div>General2013-04-10T19:34:20ZjcmllonjaJARDINS D'ALTRI AMB UTOPIA PRIMAVERAL Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114368
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/lenin.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Jardins d’altri amb utopia primaveral</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els Jardins d’altri són enfilalls del que he pellucat per altres llocs</span></strong><span>. Molt sovint amb poc sentit. Per això sempre deman disculpes d’antuvi. Sortim de l’hivern i suposadament deixam enrere les seves malalties associades. Bé que ho sap Jaume Guiscafré: “<span>Sant Fluimucil gloriós /</span> <span>feis que me fugi sa tos!</span> / <span>Sant Vicks-vaporub tenaç</span> / <span>desembossau-me bé es nas!</span> / <span>Halls i Praims, faré una festa...</span> <span> / si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable, però farem un esforç, el que deia Emil </span>Cioran: ‘Les fonts d’un escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’. Ja sé que les malalties no són matèria de vergonya, ni matèria de Bretanya, però algunes ens poden arrossegar a la tomba i llavors -no som molt fan seu, però vaig trobar ocurrent Pedro Ruiz exposant el seu lema per quan s’hagués mort-: “Donar, cremar i a la mar”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Ja que érem amb la mort, J. C. Onetti predicava constantment</span></strong><span> que la carència fonamental per la qual els éssers humans ens exterminam els uns als altres és la carència de pietat. Pietat, empatia, caritat, tolerància... coses de les que no gaudeixen les males persones. William Faulkner: “Ens podem refiar de les males les persones, no canvien mai”. Ni progressen en els seus sentiment, ni els manifesten, tan sols. ‘Els cans quan remenen la coa expressen el seus sentiments, com ho fa l’home’. Això prové d’una definició donada per un al·lot d’ESO i em recorda molt aquell aforisme de Joan Fuster que deia: “L’educació del cans consisteix en aconseguir obediència. Com la dels homes”. En definitiva, la solució, la podem trobar en el que contestà Henry James quan li demanaren per les tres coses més importants de la vida: “Ser amable, ser amable i ser amable”. Encara que per aconseguir-ho no sé si caldrà consultar l’anomenat “Observatorio europeo para el descubrimiento de lo imposible”, perquè, de cada cop més, el nostre problema serà que pensam una cosa, en sentim una altra i acabam dient el que ni pensam, ni sentim.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Obediència i llibertat? Bon dilema. I bon exemple el de la metàfora</span></strong><span> que emprava Mozart: ‘La llibertat només es troba entre barrots. Els barrots que formen el pentagrama’, aclaria, la pauta damunt la qual es confegeix la música. Per a ell devia ser la ginya de la seva llibertat. (Per cert, vaig sentir un al·lot que deia a la seva germaneta: “Mozart fou un nin prodigi, tant, que ja siulava simfonies dins el ventre de sa mare”). El fet és que Mozart estava tocat pel do de la música. La composició és en bona part un do, com el de la poesia. I ja en poden pegar de bots, si manca. Tanta sort que <strong><span style="font-weight: normal">algú se’n tem de ser un poeta... menor. Conta Jorge Edwards un encontre amb Neruda: </span></strong><span class="apple-converted-space"><span> </span></span><span>“Se’n va riure dels meus versos. Com que li havia agradat un llibre meu de relats, <em>El patio</em>, un dia li vaig dur un sonet. Li vaig llegir. No digué res, mantenia les mans damunt la panxa, mirant-me. ‘No t’agrada?’ li vaig dir. ‘Ets millor prosista’. Estava fart de què li llegissin versos; em contà que un personatge anava a llegir-li poemes fins i tot quan estava assegut al trono de l’escusat”.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Eduard Punset amb la seva identificable aura de pel rull i blanquinós</span></strong><span>, despunta entre un mar de neurotransmissors, és el jedi de la plasticitat cerebral… aplica el reiki a les contradiccions” (I. García – S. Nanclares). On no hi sol haver contradicció és<span class="apple-converted-space"><span> en el que escriu Empar Moliner: ‘Com tothom sap, darrera un ciutadà del món que no creu en les banderes hi ha un nacionalista espanyol’. I no cal escriure un assaig sobre això. Genial el jove de batxillerat, per això de l’assaig: ‘</span></span>Montaigne va voler ser escriptor tota la seva vida però no va aconseguir fer més que Assaigs’. Es mouen dins les utopies, aquests ciutadans del món, com en el gir meravellós d’un estudiant: ‘Tomás Moro escribió una obra sobre Etiopía’. Malgrat tot les noves tecnologies ens hi fan, ciutadans del món, però a la seva manera, qui sap si “There’s a worm in the Apple Inc.”( hi ha un cuc a la societat Poma).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Tal vegada he usat, un poc massa, errades d’estudiants </span></strong><span>en aquests Jardins d’altri, però algunes tenen un doble sentit deliciós. I acab en tres més, i pus: </span><span>‘El cervell té dos hemisferis; un vigila l’altre’. ‘La fe ens la dóna Déu per poder entendre els capellans’. ‘Conjuntivitis és la figura retòrica que consisteix en l’ús abusiu de conjuncions’. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En fi, a l’entrada de la primavera</span></strong><span> a molts ens passa com a Josep Cuní. <strong><span style="font-weight: normal">Li pregunta Bibiana Ballbé</span><span>: ‘</span></strong><strong><span style="font-weight: normal">Com vas d’autoestima?’</span><span> </span></strong><strong><span style="font-weight: normal">Josep Cuní: ‘Depèn del dia. Funciona com l’Ibex-35’.</span></strong><strong><span></span></strong></span></p></div>General2013-04-01T22:23:09ZjcmllonjaLA FI D'EUROPA I DE LES HUMANITATS Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114278
<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/extermini%20mallorquins.jpg" border="0" /></p><p> <strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La fi d’Europa i de les Humanitats</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">No és que els dos finals hagin d’anar lligats</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. No hi ha causa-efecte entre la fi d’Europa i les Humanitats. O tal vegada sí? El que vull dir és que he lligat Europa i les Humanitats per mor de dos manifests que es presentaren, amb dues setmanes de diferència, cada un pel seu compte. Un es feia ressò, segons els seus il·lustres signants, de que ‘Europa s’està morint’, així de taxatius, i l’altre, més pactista, alertava de què ‘la minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització’, provocant un analfabetisme funcional que genera grans buits en els sistemes de referències, la qual cosa permet submissions i manipulacions.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Com veuen, no és poca l’alarma dels signants</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>que se’n temen de dues coses.</strong> Per una part que Europa com una expressió de ‘voluntat i representació, com a somni i com a construcció que aixecaren els nostres pares’, i que ha duit pau i prosperitat i democràcia, s’acaba com qui desfà una calça. I per l’altra, les humanitats –amb els seus subgèneres: les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts - ‘són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Caldria demanar-se com o quins són els culpables d’aquesta situació crítica.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> D’una part ho tenen molt clar, ‘Europa se’n va en orris per culpa de la inacabable crisi de l’euro, la quimera d’aquesta moneda única abstracta, flotant, que no està unida a unes economies, uns recursos, ni a unes fiscalitats convergents’. Els defensors de les humanitats no dibuixen tan clarament el culpable de les desgràcies humanístiques però es deixa entreveure que és deguda a ‘la intensa preocupació dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació’. En poques paraules, guaiten, per darrera els dos manifestos, dos dels fantasmes del nostre temps, d’una banda l’economia –i si tant volen el món de les finances- subjugant el món de la política i de l’altra la tendència a la valoració social dels coneixements anomenats ‘útils’, des de les ciències més dures a la formació professional, per damunt, o detraient hores i espai educacional a les humanitats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Podria pensar que ens movem per dos dels llocs comuns de la modernitat</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> si no fos que els signants dels dos manifestos són personalitats de reconegut prestigi i no els fa gens de falta el renou mediàtic que es sol amagar darrera proclames d’aquest estil. El d’Europa, presentat el 28 de gener de 2013 a París, ve avalat per noms com el d’Umberto Eco, Claudio Magris, Antonio Lobo Antunes, Juan Luís Cebrián , Julia Kristeva o Bernard-Henri Lévy, entre altres; l’han titulat molt eufònicament i expeditivament ‘Europa o el caos’, poca broma, sense mitges tintes. De totes les maneres un està temptat de demanar-se per què precisament surt ara? Quan David Cameron ha anunciat un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a Europa o els sobiranismes de Catalunya, Escòcia o Flandes s’articulen fortament. L’altre, que fou presentat el 16 de gener de 2003 a Barcelona, ‘Unes humanitats amb futur’, du la rúbrica de Salvador Giner (qui ha tret ara el seu llibre <em>L’origen de la moral. Ètica i valors en la societat actual</em>), Rafael Argullol, Victòria Camps, Jordi Llovet o David Jou.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De totes les maneres ja sé que no són els únics a reflexionar sobre aquestes dues idees</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> estructurals entre les quals ens movem i que es presenten com idees força de la nostra contemporaneïtat: una Europa unida per fer front o per ajuntar-se a la política nord-americana o a les dels nous estats emergents, o l’abagassadora presència de les noves tecnologies, no renyides, per cert, amb les humanitats, encara que ho pugui parèixer, però si viàtiques de les ciències que vehiculen el progrés tecnològic, des de la física de components informàtics a la biotecnologia. El manifest europeista mostra la seva vena atacant el berlusconisme, les institucions financeres -‘sense consciència, ni memòria’ fustigadores dels PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya)-, els xovinismes, els populismes, les ideologies de l’exclusió i de l’odi que, precisament, Europa havia de marginar: ‘que lluny que som de quan es cridava ‘tots som jueus alemanys’. Quasi xupant roda dels anteriors predicats, els altres signants insereixen la crisi de les humanitats, també, en una crisi més general del saber i els dos grups ensems, pro-humanistes i pro-europeistes, miren per enrere –i per envant- als mateixos llocs: Atenes, Roma i Jerusalem. Per a uns els bressols configuradors de la cultura occidental (els humanistes) ‘fonamentada en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic’. Els europeistes miren també a la Roma i l’Atenes actuals com exemple de l’Europa recent que es desfà i que, si no es fa alguna cosa, desapareixerà.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Les propostes? En el camp de les humanitats</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> passen per un major reconeixement dins l’educació, des de garantir coses que semblen banals, com que tothom ha de saber llegir i escriure correctament fins a que no es suprimeixin dels<em> curricula</em> els escriptors clàssics o els grans relats de la Bíblia, o establir un cànon obert d’autors i obres que ‘resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria d’assimilar’. Els defensors d’Europa són més categòrics: ‘El teorema és implacable. Sense federació, no hi ha moneda que es pugui sostenir’. En poques paraules, sense un seriós plantejament de la integració política, sense una franca derrota de les competències ‘sobiranistes’ per part dels Estats nacionals, l’euro es desintegrarà. Curiosa la seva manera de cridar a files: ‘Abans es deia: Socialisme o Barbàrie. Avui hem de dir: Unió política o barbàrie’. ‘Unió política o mort’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Voldria resumir fefaentment el colofó del manifest</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> en pro de les humanitats. Ve a dir, amb realisme, que sense aliances estratègiques amb les ciències, les tecnologies i el món de la comunicació poca cosa hi ha a fer per impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. ‘Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà’. Aquest esperit aliancista agafa, per al problema d’Europa, tintes més negres ja que, per als signants europeistes, o es fa el pas cap a la integració política –amb substrat econòmic- o sortirem de la Història, abocats al caos. Hi ha qui ha titllat el signants del manifest d’Europa d’ “intel·lectual humoristes” pel fet de demanar-se, amb raó, si creuen realment que la mala praxis dels depriments estats-nació serà resolta per una entitat molt major. I per reblir el clau, un del signants humanistes, Jordi Llovet, referint-se a l’altra manifest –<em>Un somni europeu</em>- diu, “no sembla que el manifest dels intel·lectuals europeus hagi de servir per a res”. Com el seu, probablement. En fi, això. Ja veuen com rodolen dos plantejaments dels recurrents fantasmes que recorren el nostre continent.</span></p>General2013-03-25T20:43:42ZjcmllonjaPILOTS ITALIANS A MALLORCA I CRIMS DE GUERRA Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114197
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/pilots%20italians.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"> <span style="line-height: 19.5px; text-align: justify; font-size: xx-small; font-family: 'lucida sans unicode', arial, 'times new roman', sans-serif; color: #525150">(Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939)</span> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><strong>Pilots italians a Mallorca i crims de guerra</strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><strong><em>Climent Picornell</em></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">"Palma de Mallorca, 22 d'octubre de 1937, Estimada mare</span></em></strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, aquest va ser el dia més terrible que recordaré sempre. Tres unitats, una d'elles era la meva, vam ser sorpresos en el moment culminant de l'acció, a 400 m., per un infern de foc antiaeri, foc disparat dels vaixells fondejats, el foc dels caces enemics... no ho puc descriure. Hem guanyat després d'un quart d'hora de lluita. “L'acció es va dur a terme amb brillantor", són les paraules dels meus superiors. Hem estat com a lleons, ens hem comportat com a vertaders italians."</span></em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> (Federico Cozzolino,1913-1938, pilot italià destinat a Palma, abatut i mort per les forces de Líster a la península, escrigué 22 cartes publicades el 1940: <em>Dai cieli di Spagna, lettere alla mamma...</em>).<strong></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’Audiència Provincial de Catalunya ha admès a tràmit</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, febrer de 2013, una querella criminal presentada per l’associació <em>AltraItàlia. Movimento per la sinistra de Barcelona</em> i per A. Canòves i A. Rayas, després que un jutjat d’instrucció la desestimàs. Aquest fet ha posat damunt la taula, de nou, els bombardejos que, amb la base a Mallorca, realitzaren els pilots legionaris italians al litoral de la península Ibèrica, i en concret els dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938, ara fa setanta cinc anys, sobre Barcelona, amb enormes destrosses, molts de ferits i morts.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; background-color: #f9f9f9; font-family: 'Times New Roman', serif">Ja l’agost del 1936, l’aviació italiana va participar a Mallorca,</span></strong><span style="font-size: 12pt; background-color: #f9f9f9; font-family: 'Times New Roman', serif"> i va ser decisiva.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> E. Grassia (<em>L’Aviazione Legionaria da bombardamento (Spagna 1936-1939). Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona</em>): ‘</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quines foren les raons de la intervenció? Construir un Mare Nostrum? El temor què França fes amistat amb un altre país mediterrani? La presumpció militarista i expansionista de Mussolini? Fer créixer la cotització italiana davant els alemanys? Fer provatures amb homes i mitjans?’</span><span style="font-size: 12pt; background-color: #f9f9f9; font-family: 'Times New Roman', serif"> Com bé plantejava l’exposició<span class="apple-converted-space"> </span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Catalunya Bombardejada”, a la guerra Civil Espanyola l’aviació tingué un paper decisiu. ‘Els bombardeigs intensius que afectaren la zona republicana són un nou model d’enfrontament bèl·lic en què la reraguarda és front de guerra i la població civil, blanc per a l’enemic’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘És la primera vegada que s’investigaran a l’estat espanyol</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> fets relacionats amb la Guerra Civil’ explica</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <em>AltraItàlia</em>, a qui els va impressionar l’</span><span><a href="http://www.barcelonabombardejada.cat/?q=ca/presentacioexposicio" target="_blank" title="Quan plovien bombes"><span style="font-size: 12pt; text-decoration: none; font-family: 'Times New Roman', serif; color: windowtext">exposició “Quan plovien bombes”</span></a></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, que mostrava com l’aviació<strong> </strong>italiana va dur a terme bombardejos prohibits. X<strong>.</strong> Domènech: ‘Després d’una primera onada de bombes, es torna a bombardejar aquells que surten a ajudar les víctimes’. Un grup d’italians residents a Catalunya van decidir iniciar un procés de reconeixement dels fets i demanda de perdó per part del govern italià. L’ascens al poder de Berlusconi ho va fer impossible.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">He llegit la resolució de l’Audiència, assenyala 21 oficials</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que formaven part de la “<em>Squadra Legionaria Baleares</em>”(sic) que bombardejà Barcelona el març de 1938, comandats pel general Velardi. Indica també els noms de Benito Mussolini, comte Ciano, Francisco Franco, Serrano Suñer que –presumptament- pactaren i ordenaren executar aquells crims. En realitat l’ordre va partir directament de Mussolini per impressionar Hitler que havia annexionat Àustria feia pocs dies; ho conta Ciano al seu diari. La probabilitat de què siguin morts els acusats no creu el tribunal que sigui impediment per investigar i posa l’exemple de Rita Levi-Montalcini o Moisès Broggi que han viscut 103 anys. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Gioa, Buonamico, Giordano, Cassiani, Rossagnigo, Di Tullio, Corti, Montanari, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ruspoli, Zucconi<strong>,</strong> Quarantotti<strong>...</strong> Són els aviadors contra dels quals es dirigeix la denúncia per crims de guerra. Per vells que siguin, o morts, els denunciants diuen que no és un acte simbòlic: “eren militars especialitzats, conscients i orgullosos del que feien, gent molt ideologitzada que decidien sobre la vida i la mort des del cel i mai van expressar remordiments". X. Juncosa en va conèixer dos, el 1998, tinents a Espanya i generals a Itàlia, Paolo Moci i Alberto Lauchard. "Em van dir que eren els dos últims de la <em>Aviazione Legionaria</em>, i ja són morts". Moci justificava el bombardeig de Gernika. Al"Diari històric” del 8 Stormo, operant a Balears, està escrit: "Campanya d’afirmació de l’ideari feixista. Un telegrama del Ministeri d'Exteriors al general Berti: "L'Aviació de Balears serà reforçada i tindrà el deure de terroritzar la rereguarda roja i especialment els centres urbans". Aquelles accions mai van ser investigades penalment a Itàlia.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> 4736 morts a Catalunya. R. Aracil i J. Villaroya a <em>El país Valencià sota les bombes (1936-1939</em>) n’hi comptabilitzen 1850.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">("Palma de Mallorca, 23 d'octubre de 1937,</span></em></strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Escric des de l'hotel Royal perquè avui hem canviat l'hotel oficial. El Gran Hotel era al cor de la ciutat i molt més còmode. Però d'altra banda aquest és l'hotel més bonic de Mallorca. Imagineu que està sobre el mar i es pot gaudir d'una vista fantàstica. Amb el balcó tancat puc sentir el murmuri de l'aigua que fan les ones colpejant les vores dels jardins. Però en aquest bell lloc, aquesta mar tan blava i la lluna tan gran, hi falta només una cosa necessària: la pau, la tranquil·litat. Però, tot parla de la guerra, se sent en l'aire, es pot veure als carrers foscos plens de silenci, es veu en el color de la roba de les mares i a la cara de tots els homes i dones. L'altra nit, les sirenes van donar l'alarma. Les cases van ser abandonades i vaig veure escenes terribles. Mare estimada, els meus ulls no veuen més que guerra, les meves orelles no senten més que guerra. Però estic tranquil. En aquests dies d'intens treball ho he fet bé, he participat en totes les accions i pot estar orgullosa de mi perquè el teu fill, tan despreocupat, ja no ho és, lluita seriosament per la seua Pàtria". F. Cozzolino).</span></em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La Llei d’Amnistia impossibilita tramitar accions penals</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> per motiu de la guerra civil entre espanyols, però en aquest cas van dirigides a italians. “Estimamos por tanto que estos bombardeos indiscriminados contra civiles, tenían por objeto únicamente bombardear barrios altamente poblados de Barcelona... sirviendo así como laboratorio de pruebas, lo que supone la comisión de crímenes en masa castigados por cualquier ley, en todo tiempo y lugar; ...por su naturaleza de lesa humanidad y crímenes de guerra no están prescritos, por lo que pueden y deben ser investigados por los Tribunales españoles”. Per això ordena la pràctica de diligències, esbrinar la filiació dels presumptes culpables, comissions rogatòries a Itàlia; ofereix accions civils i penals a les víctimes, designa dos pèrits experts en història, etc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Hitler bombardejà Anglaterra, els aliats van convertir en ruïnes Dresden.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Bombes atòmiques caigueren sobre Hiroshima i Nagasaki. Avions nord-americans utilitzaren napalm a Vietnam. Els bombardeigs de la guerra del Golf, Sarajevo, Sèrbia es fan a les acaballes del segle XX. I durant el XXI, els de la guerra d’Iraq, Afganistan o sobre Líbia. Els magistrats, S. Vidal, M. Comas i C. Sánchez-Albornoz- diuen que només quan es tengui la certesa de que els implicats són morts es podrà arxivar el cas, “una de les pàgines més negres de la nostra història, no només pel nombre de víctimes, sinó per l’assaig que va suposar de mecanismes d’aniquilació de la població civil”.</span></p></div>General2013-03-18T10:09:31ZjcmllonjaPOSTALS DE PALMA AMB SETCIÈNCIES I UN FORÇARRUT I Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114116
<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image21056017087.gif" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Postals de Palma amb setciències i un forçarrut</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Un xoriguer, aturat completament, deu metres damunt un tamarell,</span></strong><span> per la punta del Gas, quasi damunt l’autovia, talaia les restes de menjar, o els ratolins, de la platja de can Perantoni. Mai havia vist un xoric urbà tan a prop de la mar a Ciutat, ales i coa esteses aprofitant l’embat, immòbil, absolutament desconnectat del renou i del trànsit que té davall.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Seguesc el camí i a la pujada cap a la Seu el vent oneja la capa d’un desfressat</span></strong><span> de cavaller de Malta amb dues espases, túnica amb grans creus de Sant Joan, just allà on abans hi havia la creu dels ‘caídos’ que la batlessa Calvo va fer llevar discretament. És la primera estàtua vivent que veig enguany. Farà poc calaix avui.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Al bar Bosch tenc de veïnades dues dones que s’han inflat els morros</span></strong><span>, pareixen germanes. De fet ho són: de silicona. Després del cafè amb llet i de la coca de patata, -mullada abans de remenar el sucre- partesc cap al petit supermercat de l’antic carrer de sa Llebre. Un, rapat, espera per pagar. ‘Uep! I tu?’, li diu la caixera.’He estat dos anys a sa presó!’. ‘I això?’. ‘Vaig esfondrar es cap a un homo...’. ‘Vaja!’. ‘Eh! Va ser en defensa pròpia!’. L’ex-pres compra cerveses, paga amb ferro, no du cap bitllet.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En sortir me top amb un amic i veïnat. El veig amb mala cara, es queixa del cor,</span></strong><span> dels implantaments dentals i de la situació política. Encara fa feina, malgrat tenir més de setanta anys. ‘És l’únic que vaig aprendre a fer, i no tot m’ho ensenyaren els que em feien de mestres. Vaig fer de practicant al manicomi, on un dels caps, quan arribava, el dematí, se feia ‘llempiar’ les sabates per algun dels ‘locos’, abans els deien ‘locos’. Un dia en tenia un d’agenollat que les hi ‘llempiava’, i em cridà a mi, un metget jove a qui donar lliçons: ‘Veus, aquest és un esquizofrènic, i tal i qual’. El ‘llempiador’ s’aturà, i mirant-lo fixament li digué: ‘Oye, enano de mierda! Te gustan los pinchos morunos?’ I es tornà posar a ‘llempiar’. Què te pareix! El veig, com si fos ara mateix, i fa cinquanta anys justos!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>És un dia d’interior, fent feina a l’ordinador,</span></strong><span> fins que es comença a fer de vespre. Els crepuscles de febrer són especials, sobretot els dels dies clars i freds. El Sol es pon i una claror rosada marca nítidament el perfils dels turons de la badia i el castell de Bellver. El color de rosa, mentre es mira per amunt cercant la lluna, es va diluint en lila, transformant-se en un color de cel clar que passa al blau fosc fins a fer-se negre quan, amb el cap ben aixecat, afinam els primers estels.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Toca sopar amb els amics a casa. Reunió de setciències, pedants i miserables</span></strong><span>. I en Joan ja comença, davant la posta del Sol: ‘L’aventurer, deia Malraux, és l’home a qui no l’il·lumina el Sol sinó la torxa que du la seva mà’. ‘Però ja fa temps que s’han acabat aquests tipus d’aventurers, com en Rimbaud’, li repliquen.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Prenint les infusions la cosa se complica, amb el discurs d’en Pere: ‘Connectar la física atòmica,</span></strong><span> la meditació, les emocions, la poesia també, amb una espècie de tirabuixó atòmic: els poetes són visionaris que enllacen amb els descobriments dels físics; és molt exagerat. Em sembla que és un tal Capra, a <em>El Tao de la Física</em>, qui mantén que l’univers és un entrellat de relacions i conseqüències, i cerca les connexions ocultes entre energia, clima, economia, justícia social i coses així, problemes sistèmics, interconnectats’. En Miquel recorda que Enzensberger ja ressaltava que els físics o els naturalistes que botaven al camp de l’ecologia humana o de l’economia els semblava descobrir Amèrica quan analitzaven problemàtiques socials, i la majoria d’ells no deien més que obvietats, altres repetien el que ja s’havia dit -i ells no ho sabien- i alguns es pensaven ser els primers que enunciaven alguna teoria, fràgil, que connectava amb la sostenibilitat i el medi ambient. I el pitjor, es transformaven en profetes activistes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>‘És cert’, postil·l, ‘és la dificultat de ser científics eco-socials o bio-socials</span></strong><span>. I no en parlem dels científics físico-atòmics-social-poètico-tàntrics. No vull dir amb això que la fe dels conversos no pugui il·luminar algú, avesat a pensar dins les ciències dures, a fer-ho de forma, com deia Joël de Rosnay, ‘macroscòpica’, en comptes de microscòpica. Aquesta darrera condueix a saber moltíssim només d’una porció petitíssima de la vida o de la realitat. Però d’aquí a redescobrir-nos l’hort ecològic escolar o la teoria de sistemes de Von Bertalanffy, què voleu que vos digui...’ ‘Al cap i a la fi ja ho digué Alan Turing’, torna a ser en Joan, ‘a <em>La base química de la morfogènesi</em>, el que fan els nostres gens és manar que es produeixin substàncies activadores i inhibidores i, després, la química governada per la física i la matemàtica, fa la resta. Si això és poesia idò ja em va bé’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sentim crits. Sortim al balcó, un home, desnu, cridant ‘me quiero morir!’ </span></strong><span>està<strong> </strong>mig penjat d’una finestra mentre un altre, més forçarrut, cap rapat, barba, cos musculós, li està diguent ‘que haces hijo de puta!’ i l’agafa per un braç i per la boca fins que aconsegueix pujar-lo. A la plaça ja hi ha gent que mira per amunt i dos o tres enfoquen els seus telèfons mòbils cap al pis. Es senten els crits: ‘cabrón, hijo de puta, comiendo pollas por las saunas, cúrate de una vez, fuera de mi casa!’. Al que se volia tirar per avall només el senten bramar, llastimosament: ‘Pepe, Pepe, Pepe…’ Segueixen els crits del forçarrut que –el veim per la finestra del seu balcó-, va amb una camiseta imperi feta un pelleringo i res mes, la perdiu que li penja, va i ve de l’habitació on hi ha el que gemega. ‘Vete, vete de mi casa, no vuelvas nunca más!’. L’altre: ‘Pepe, por favor, Pepe…’ Arriba la policia, un, del públic que s’ha format a la plaça indica: ‘en el tercero’. Pugen, toquen i els obre els musculós, es sent des de fora: ‘Sí, somos pareja, pero ésta es mi casa y quiero que se vaya, no quiero que se mate delante de mi, que se vaya!’ ‘Pepe, Pepe...’ Els tres policies tresquen, demanen, xerren, el fortot d’una banda a l’altra... així una hora. A la fi un policia, aguantant el qui gemegava, el baixa al carrer. El forçarrut, pel balcó: ‘mañana habré cambiado la cerradura, tus cosas estaran en una caja en la entrada, yo soy un señor, a mi no me chuleas con nadie... cabrón, enfermo!’</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els amics parteixen. ‘En aquesta ciutat ja ni se poden suïcidar amb calma’, </span></strong><span>sentencia en Miquel. Abans d’anar a dormir afegesc aigua al <em>potos</em> del replà. Pens amb el títol del llibre que he vist avui: <em>La vida interior de les plantes d’interior</em>. Per si de cas en té, de vida interior, li dic bona nit.</span></p>General2013-03-11T18:46:15ZjcmllonjaLA MEMÒRIA BIOCULTURAL DE LES VARIETATS LOCALS DE LES ILLES BALEARS Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/114039
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/6110.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><strong>La memòria biocultural de les varietats locals de les illes Balears</strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Blat xeixa, blat barba, blat mort, blat mamento, blat mollar, civada rossa, civada negra, ordi mallorquí...)</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig a Montuïri a la presentació del llibre <em>Varietats locals de les illes Balears</em></span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> d’Aina Socies Fiol que ha publicat Documenta Balear (2013). Introdueix l’acte Mateu Ginard, <em>Menescal</em>, fent una panoràmica sobre el paper dels col·lectius que punyen per oferir aliments més sans i més apropats, fets pels pagesos i neo-rurals d’aquí. L’autora explica la seva feina, ingent, d’una manera acurada, justa i breu, la qual cosa s’agraeix. Hi veig n’Andreu Ramis de Llorito, en Joan Miralles de Montuïri i m’assec entre en Joan <em>Collet</em> i na Joana M. Fiol, millor companyia impossible. Quedam amb n’Aina per parlar-ne una estona més l’endemà a Sant Joan, d’això i del paisatge del Pla, dels pagesos per hobby i dels que ho són a temps parcial, de la idealització del camp pels urbanites (ai la Mallorca Profunda!) i de la recuperació pràctica, i romàntica, de la memòria dels foravilers.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘Les varietats locals són aquelles que han estat cultivades, seleccionades i millorades</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> per diferents generacions i tenen un alt grau d’adaptació al lloc, i per això una major ‘resiliència’, que vol dir una gran capacitat per absorbir atacs i pertorbacions, conservant el seu funcionament. Aquesta ha estat una tasca que s’ha transmesa de generació en generació, seleccionant els fruits i les llavors de més qualitat, o en funció d’un millor gust, per exemple. Així s’ha aconseguit generar una adaptació agroecològica’. Tot aquest procés conforma un llegat sociocultural molt important que aquests darrers anys havia estat menyspreat, sobretot pels canvis provocats amb la incitació al consum que havien fet la televisió i el seu braç executor, les gran superfícies comercials, les quals compraven els productes en funció de la seva homogeneïtat, del preu, de la competitivitat -fins i tot entre països diferents- oferint fruita i verdura de llocs molts allunyats al punt de venda i consum. ‘Fruites contemporànies’ en diu Andreu Manresa: ‘Accelerades amb química de disseny, farcides d’hormones i additius, es recol·lecten verdes, prematures i maduren en càmeres de fred o gas: no tenen gust, ni fan olor’. Si resulta ser veritat que ‘som el que menjam’: bon jesuset de Pina!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Fava mallorquina, fesol fava de Sóller, fesol llarg o de metro, guixes mallorquines, guixons, llentia mallorquina, meló de la mel, pastanaga negra, patata d’Eivissa, pebre de tap de cortí, pebre ros, pebre ros gruixat, síndria de pinyol vermell...) </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Poc a poc però hi ha hagut una revitalització i una consciència del menjar millor</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, més sa sobretot, i defugint –les capes de la societat més conscients- els menjars tractats químicament o modificats genèticament. ‘Dins aquest corrents hi hem de situar la revitalització de les varietats locals que aporten salut, bon gust i, també, perquè no dir-ho, una idea de revitalitzar quelcom que es perdia i que forma part de la riquesa bio-cultural dels pobles’. És per aquests motius que els treballs com els d’Aina Socies Fiol són importants, perquè sistematitzen els coneixements i els esforços d’un grapat de gent de les Balears i són reflex d’un moviment més ample a nivell mundial que lluita contra l’erosió genètica (entesa també com l’empobriment de la diversitat agrobiològica) i de retruc -aquí s’hi veu el punt de‘guerrilla’- contra el control alimentari mundial per part de les grans multinacionals de l’alimentació i de les llavors. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Albercoc inquero, albercoc taronjal, cireres blanques de capellà, cirera de cor de colom, cirera llosetina, figuera abaldufada rimada, figuera coll de dama blanca-negra, figuera verdal negra, melicotoner blanc mallorquí...)</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Una part de la feina de n’Aina Socies Fiol s’ha feta en base a les entrevistes</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> amb pagesos, que són els qui en tenen les nocions i alguns encara guarden varietats –a part dels moderns bancs de llavors que conserven la biodiversitat cultivada dels pobles-. Per això va dissenyar unes fitxes extenses, per a la presa de dades durant el treball de camp, per caracteritzar la varietat (morfologia, fisiologia, agronomia, organolèptica...), el maneig, les tècniques, la producció.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Olivera sivillina, perera de la cera, perera moratina, perera de la Reina, pomera bauçana, pomera bonjesusa, pomera d’en Kane, pomera de morro de llebre...)</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al Bolletí Oficial de les illes Balears (gener 2009) es publicà una llista</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de varietats locals que es troben en risc d’erosió genètica, amb ajudes oficials pel seu conreu; la major part són arbòries, ara ja n’hi ha moltes més si hi afegim les herbàcies i les hortícoles, recuperades gràcies a diversos moviments socials i a algunes institucions. Com l’Associació de Varietats Locals de les Illes Balears, creada l’any 2002 (conserva 17 varietats de cereals, 50 varietats d’hortalisses, 400 varietats de fruiters i 7 varietats de vinya, a més de tenir en les finques dels seus socis llavors i fruiters); APAEMA (Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Mallorca); Slow Food; Jardí Botànic de Sóller (amb un banc de germoplasma amb 205 varietats); la UIB (amb 200 varietats de tomàtiga de ramellet); l’Institut de Recerca de la Direcció d’Agricultura, i algunes altres a Menorca i les Pitiüses. A Mallorca de les varietats de cereals, en destaca pel seu auge el blat xeixa panificable. De llegums hi havia 22 varietats i ara ja n’hi ha 93. De fruiters, centenars. D’hortalisses, alguns planteristes com ‘Ca na Justa’ o els ‘Planters Nicolau’ ofereixen més de cinquanta varietats diferents, així com els ‘Vivers Llabrés’ amb connexió amb Sloow Food venen varietats locals de fruiters.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Prunera de collet negre, blanca, de la Reina, de confitar, de frare llarg, d’en Frau, Bagassal, tomàtiga de cor de bou, mutxamel, de mateta, de Valldemossa, de Banyalbufar, de penjar o de ferro, mongeta de careta, mongeta blanca, rossa, negra, pintada, tendra de llavor blanca, tendra de llavor beixa...)</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘La llavor és un bé cultural</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i darrera el seu intercanvi hi ha tot un món de coneixements. La reproducció en mans dels pagesos implica un maneig particular, una transmissió oral, per això s’ha de donar importància al relleu generacional’. Però també són bàsics els textos recopil·latoris, com aquest de n’Aina Socies Fiol, o els bancs de llavors, o els vivers i planters que en comercialitzen i, per tant, participen en aquesta tasca de recuperació. ‘Parlar amb els pagesos és important, pels criteris de sembra, de recol·lecció, de conservació de la llavor o de com fer l’empelt o el murgonat o com sembrar el pinyol per reproduir l’arbre. I no només per això sinó també per saber què s’ha de fer perquè sigui més gustós o, fins i tot, com s’han de cuinar aquestes varietats correctament’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Les varietats locals recuperen gustos, olors</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, una manera d’aguisar, una forma d’entendre la pagesia que -superant de molt allò tan carrincló i felló de ‘lo nostro’- ens lliga als coneixements dels ecosistemes nets i als sentiments forjats pel territori.</span></p><p class="MsoNoSpacing">----------------------------</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: "Campbell's soup cans", ANDY WARHOL (1962)</span> </p></div>General2013-03-05T17:21:33ZjcmllonjaDE l'ORIGEN DEL PAISATGE (... I LA PINTURA DE LES BALEARS) Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113933
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pere%20Nisart.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span>De l’origen del paisatge (... i la pintura de les Balears)</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Fent el que Baudelaire en deia el <em>flâneur</em></span></strong><span> -deambular, badocar sense cap objectiu fix-, vaig anar a parar al Baluard de Sant Pere. Plovia, i vaig entrar al museu, on una exposició, “Mallorca i la interpretació del Paisatge”, presenta paisatges mallorquins pintats entre 1872 i 1934. Diu el programa que “el segle XIX es trobava vinculat al Romanticisme i al Realisme, amb el retrat, el gènere costumista, la pintura d’història i el paisatge com a generes principals, aquest darrer defensat com a gènere independent pel pintor i acadèmic mallorquí Joan O’Neille” –vertader creador del paisatgisme a Mallorca- “al seu <em>Tratado de paisaje</em> (1862)”. Però pintors externs, catalans (Mir, Rusiñol, Junyer, Anglada Camarasa, Meifrèn) i argentins (Cittadini i Bernareggi), renovaren el gènere. Les peces, conegudes, algunes magnífiques. <em>El Molinar</em> de R. Anckerman, el <em>Pi de Formentor</em> d’Anglada Camarasa, <em>Deià</em> de S. Junyer, <em>Sa Pedrissa</em> de J. Mir, <em>Son Moragues</em> de S. Rusiñol, el <em>Paisatge de la Seu i dalt Murada</em> d’A. Gelabert, <em>Ariant </em>de Ll. Cerdà... </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Guillem Frontera diu, a <em>País i paisatge,</em></span></strong><em><span> </span></em><span>que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte. C. Cantarellas ens recorda que “els catalans aportaren estímuls als artistes illencs en el camí d’allò nou, jove, modern i, simultàniament, descobriren inspiració i procediments per dur a terme la pròpia obra”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>J. Maderuelo (<em>El paisaje, génesis de un concepto</em>):</span></strong><span> “Fou al sí de l’art de la pintura que sorgí el terme paisatge”, totes les altres disciplines s’han apropiat de la paraula. He recordat el meu temps de professor de Geografia del Paisatge. A les cultures antigues el paisatge natural era part del tot, de l’univers, i no era representat, ni descrit, ni anomenat de cap manera. Excepte a Xina i Japó. La natura a la Roma clàssica era l’oposició a la urbs, però es fa a prop del concepte amb els seus “loca amoena” (llocs agradables). La cultura bizantina tampoc tenia cap terme per expressar-lo, el món natural era una teofania, una manifestació de l’energia divina. L’edat mitjana viu sense el concepte i sense la seva representació, ni al Romànic, ni al Gòtic.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Hem d’esperar a les pintures del Giotto, a Assís, ca. 1290,</span></strong><span> per veure escenes, en segon terme, de naturalesa paisatgística, continuaran altres primitius italians, Peruggino, Paolo Ucello, Andrea Mantegna, Fra Angelico... Fins que el Renaixement aporta una nova relació de l’home amb la natura. Newton demostra que les lleis que governen el moviment de la terra i els cossos celests són les mateixes. La natura serà quelcom per ser estudiat o... gaudit. Fins que pels romàntics, el paisatge es converteix en un gènere <em>per se</em>, capta l’essència dels llocs i de la seva gent. Per això la paraula paisatge entra en la llengua culta tardanament designant, únicament, la representació pictòrica de la natura. Els primers paisatges són els fons de quadres i retaules, primer discretament, guanyant protagonisme gradualment fins que es converteixen en un gènere independent. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Segons A. Berque el naixement del paisatgisme</span></strong><span> s’esdevé perquè la pintura fuig del fet religiós i per la invenció de la perspectiva lineal que ofereix una nova visió del món. Holanda serà el bressol del paisatge com a gènere pictòric. Van Ruysdael, Van de Velde o Vermeer (la seva vista de Delft segons Marcel Proust era “el quadre més bell del món”). Goltzius, 1603, pinta el primer paisatge sol, només paisatge, unes dunes. Diuen, però, que fou Albrecht Dürer el primer qui és definí com a “pintor de paisatges”. Quasi al mateix temps El Greco experimentava amb <em>Vista de Toledo</em>, el primer paisatge sol pintat a Espanya.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Julien Gracq es queixava de què no entenguéssim que el paisatge</span></strong><span> és el rostre del territori, “tantes mans per transformar el món i tan poques mirades per contemplar-lo”. La pintura ens abocà a la forma de veure el paisatge. Dels italians als flamencs -Miquel Àngel, però, no podia sofrir la descripció minuciosa de la realitat que feien els flamencs-, Patinir, Brueghel, el Vell, Rafael (cal recordar </span><span>la “Germandat Prerafaelita” del XIX enyorant el <em>Quattrocento</em></span><span> italià</span><span>)</span><span>. Canaletto i les seves “vedute” de Venècia. El Paisatge, però, és la gran creació artística del XIX. Turner, Constable i la seva mirada a l’Anglaterra rural. Caspar D. Friedrich i l’exageració cercant la pietat a través del paisatge. Corot, Courbet, Pissarro, Monet, Van Gogh... i Renoir, Cézanne i la seva repetida muntanya de Sainte Victoire, Derain, Braque, Klimt, Schiele, Nolde, fins a mirades tan diverses com la de l’aduaner Rousseau, la tamització abstracte de Kandinsky, les vistes urbanes hiperrealistes d’Antonio López, fins als paisatges amb gent solitària de Edward Hopper, que tant em recorden els del desaparegut Guillem Gelabert.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El geògraf </span><span>Carl Sauer pensava que “el paisatge és com un palimpsest,</span></strong><span> depositari d’iconografies més antigues”, que malgrat les malifetes modernes suren encara. Els pintors n’han estat testimonis i notaris. La Ciutat de Mallorques d’avui té traces, molt esbravades, de la que es veu darrera el Sant Jordi d’en Pere Niçard, del segle XV. O de Jaume Nadal que el XVIII pinta quadres d’empeltadors, de nevaters o de collidors de garroves que condueixen al paisatge que ens enrevolta. O Miquel Bestard (1592-1633) que té una vista de la ciutat de Mallorca des de la mar, preciosa i fidel, o un Sant Antoni amb posat ‘nonchalant’ amb un porc negre faixat de blanc i penyes i boscos, o l’enterrament de Ramon Llull amb la representació exacta de que és avui la plaça de ses Tortugues de Palma. O Antoni Fuster que ens mostra com eren els rentadors de Palma. O Antoni Gelabert -entre l’impressionisme i el modernisme- el claustre de sant Francesc. I les aquarel·les d’Erwin Hubert. O Juli Ramis i Jacobo Sureda amb els seus paisatges entre cubistes i expressionistes. Ramon Nadal i el seu quadre de la badia de Palma. O Miquel Llabrés amb colors més grisos i matitzats. Dionís Bennàssar tocat d’un cert fauvisme. Torrent i el paisatge menorquí de tanques de pedra, tractat també per Jaume Fedelich. Puget o Ferrer Guasch el d’Eivissa. John Ulbricth i la seva tècnica de contorns difusos i multicolors. Fins i tot Gaspar Riera i els seus bocins del Pla de Mallorca. O Xisco Fuentes...i tants d’altres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Per D. Cosgrove la idea primitiva de paisatge</span></strong><span> era la de la representació artística o literària de l’escenografia vista per un espectador. </span><span>El fet de parlar sobre les qualitats d'un paisatge suposa assumir el rol d'observador. D’un <em>flâneur</em> en el meu cas. Poca cosa més.</span></p><p class="MsoNoSpacing">______________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: SANT JORDI de Pere Nisart (ca. 1468)</span> </p></div>General2013-02-25T15:57:18ZjcmllonjaAPUNTS DEL PLA DE MALLORCA ENFANGATS PEL CALL VERMELL Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113803
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/f16.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Apunts del Pla de Mallorca enfangats pel call vermell</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“A ca nostra, es dia de Tots Sants, solíem girar ses canals</span></strong><span> de s’aigo des ploure cap a sa cisterna, t’ho dic perquè amb aquest temps ja no saps què has de fer, ni quin dia toca fer-ho…”, és n’Andreu Rafelindro que ja baixa d’arreglar els animals de la seva caseta d’Es Revellar. ‘Vas ben abrigat’, li dic. ‘Sí, faig més planta que un porc tapat amb una manta”. Deim adéu a na Magdalena Carota. A na Magdalena el metge li ordenà caminar. Quan li va demanar quant de temps, ell, sense pensar-ho molt li digué: ‘deu voltes a sa mansana’. I ella, aplicada, com qui compleix una recepta, cada dia, a la mateixa hora, fa voltes a la ‘mansana’ amb cara de seriositat com qui pren una purga o deu cullerades d’oli de bacallà. En s’estiu els veïnats l’escometien ‘I que ja tornes passar!’ ‘Que no has pensat en tot?’ Però ara ja saben que el caminar de na Carota té finalitats terapèutiques, que és una ‘dona caminadora’ més i són respectuosos: ‘No... i avui t’ho prens en calma!’ ‘Magdalena no has de frissar tant!’ I coses així.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Ma mare solia dir: “Per sant Antoni de gener, camina una hora més es traginer”,</span></strong><span> sospirant perquè s’allargàs el dia i blasmava els horabaixes i vespres inacabables i foscos de l’hivern, asseguda a la camilla, amb la companyia d’algunes veinades, sense poder sortir a la fresca, anhelant els dies en què a les nou de l’horabaixa encara fa sol: allò era vida, per a ella. Esper que allà on és sigui sempre així, lluny del temor que li provocaven els dies curts i les fosques llargues.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Roades, i alguna gelada, són les protagonistes de les nits calmes d’hivern,</span></strong><span> i boira als clotals. “Bona boirada, bona soleiada” deia el meu veïnat Polandre. La vinagrella, que mantén les gotes d’aigua damunt les fulles, s’ha ensenyorit del bocí. L’amitger ha estellat quatre ametlers morts a s’alzinar des Padrí i vaig a cercar-hi la llenya. Quan me’n tem vaig enfangat fins devers els garrons. I enfangat de call vermell que deixa un rastre potent i argilós que se fica per tot. Per afegitó el cotxe hi queda encallat. Com que no em bastarà la llenya i no vull ser com s’ase des Carritxar –que li feien dur sa llenya, però ell no se podia escalfar- en coman una tona a en Xumet de Vilafranca, que em du un carregament d’ametler i ullastre, tallat així com toca, a 0’17 euros el quilo, 170 euros. El mateix que em costen deu quilos de sobrassada casolana que tenia comanada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>És hivern de ple. Ja se sap però que ‘per sant Antoni fredura i per sant Llorenç calura</span></strong><span>, <strong>ni l’una ni l’altra dura’</strong>. A les festes d’estiu i a les d’hivern, ara per sant Antoni amb els foguerons, el protagonista, per molt que surti com actor secundari, és el dimoni. Faig el meu hit-parade. En primer lloc el dimoni de Montuïri, que surt amb els cossiers, l’agost, ell tot sol se basta per dur a retxa tot el personal; en Banya Verda és fenomenal, tot energia, i tot tendresa quan se lleva la carota i mostra la cara als nins petits (‘ho veus, és un home!’); adesiara va a la rotllana on ballen els cossiers perquè la Dama li passi per damunt, però és com ‘un a més de’, vull dir que hi va perquè toca, la gent el vol veure assajant la llendera per les cuixes de la jovenalla, baixant escapat a una velocitat increïble per les capavallades del poble. En segon lloc, els dos dimonis d’Artà, que surten per sant Antoni de gener, els dels ases, el del porquet. Sant Antoni, que toca ser el protagonista fa un flac paper, estàtic, darrera un careta que no s’han preocupat gaire de què no sembli un careta, aposta; els dos dimonis, negres i esquelètics, ballant amb ritme, manegen amb elegància les dues barrotes, dos troncs de canya fel·la, amunt i avall, i la gent se’ls rifa, per dar-los doblers i retratar-se amb ells, mentre sant Antoni damunt l’ase, actor principal, és com un ‘enxufat’ del productor de la pel·lícula. En tercer lloc, els set dimonis de la festa d’estiu de sant Joan, dimonis rabiosos que fugen de la gàbia on havien estat tancats, picarol a la coa, i amb llicència per repartir fuetades, ells són de mel i sucre, ells poden pegar, però no rebre, el so de les xirimies hi posa el contrapunt fester i calorós. Els demés dimonis... i menys encara aquestes colles de diables domesticats i teatrals de les festes més modernes, alguns fins i tot amb les banyes flàccides!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> El padrí Ferrer ho tenia clar i advertia als fills: “No vull fer de baciner</span></strong><span> i anar captant almoina per caritat”. Li responia la padrina Ferrera –que era com un burjó de forn quan punyia-: “Calla! Que de pobre que ets no tens ni per sa mortaia! Si dures tant pudiràs més que la carn de vas!” Fa poc dies ha mort l’home més vell del poble, als 98 anys. Me trob el sen Parreta: “A partir d’ara, Climent m’has de tenir un respecte”. “Jo sempre el vos he tengut”. “Ja ho sé, però vull dir un respecte especial, ara som s’homo més vell des poble. No voldria que diguessin de jo lo que sentia dir a mon pare: ‘aquest dura més que un mànec de cullera! Si t’he de ser franc no frissava massa de ser-ho, però ara ho som”. 96 anys i té la memòria intacta. No li passa allò que fa més de cent anys Alois Alzheimer descobrí mirant amb el seu microscopi, unes lesions al cervell, plaques de senilitat causades per una proteïna que causen una discapacitat funcional i que provoquen la necessitat de dependència, la gent ho associa a la pèrdua de memòria. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La memòria. Ara els homes i les dones majors del poble tornen a costura.</span></strong><span> Amb una maleta, com els al·lots menuts van a classe de ‘memòria’. Alguns més aplicats, altres més remolestes. Mir el quadern de la meva sogra. Ordenament de lletres per construir paraules; formar frases amb significat; unir dates, conceptes o llocs per potenciar el record semàntic; gnòsies, identificar ombres d’animals, proves de raonament senzilles, sudokus fàcils; completar sèries amb espais en blanc…així, al manco, no es deterioren encara més les seves capacitats cognitives. ‘Idò què te pensaves? No, i... no en fall ni un dels problemes que em posa sa mestra, som de ses primeres’. Classes de memòria, quasi res!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Al costat del foc que fan les estelles d’en Xumet acab <em>Temps de prodigis,</em></span></strong><span> una novel·la entretenguda i ben documentada, ambientada durant la revolta popular de les Germanies que ha escrit en Sebastià Manresa, <em>Timpano</em>, mascarats i agermanats, algun toc de realisme màgic, amb secta secreta inclosa. M’esperen els <em>Dietaris </em>d’en Joan Estelrich, <em>Turricano,</em> que ja he fullejat desordenadament.</span></p><p class="MsoNoSpacing">__________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: MIQUEL BARCELÓ (Il·lustració per a la <em>Divina Comèdia</em>)</span> </p></div>General2013-02-14T19:21:16ZjcmllonjaPOSTALS DE PALMA DE LA MÀ DE ROSSELLÓ-PÒRCEL Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113738
<div><br /></div><div><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: small">Postals de Palma de la mà de Rosselló-Pòrcel</span></strong></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small">Climent Picornell</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>El meu barri -Llotja, Drassanes, puig de Sant Pere</strong>, <strong>església de Santa Creu-</strong>, és un barri farcit de plaques de pedra que notifiquen cosa. Al carrer de la Mar, una ens avisa que Sand i Chopin el 1838 hi passaren uns dies. Si partim pel carrer del Vi, primer n’hi ha una on visqué el famós ‘capità Antoni’, el tinent general de l’Armada, Barceló i Pont de la Terra; més amunt la placa d’homenatge al músic Joan M. Thomàs que hi nasqué i, a quatre passes, al cap de cantó del carrer de Can Sales amb el de la Pau (en aquest hi ha la d’en Weyler) una placa de marbre ens informa que allà Vigoleis Thelen hi visqué cinc anys. Si passam per davant el bar Martí cap a l’àbside de Santa Creu, al carrer de Sant Llorenç, avui nº 20, a una casa restaurada, hi ha la que m’interessa: “Aquí va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)”. Al segon pis, fa cent anys. Hi pas un dia sí i l’altre també.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>La celebració, merescudíssima, del centenari de Rosselló-Pòrcel</strong> servidor l’ha acanalada cap al barri i la ciutat on va néixer. Fill d’una família modesta, son pare feia de dependent a la botiga de roba de Can Ribes, que era al pas d’en Quint fins fa poc. Va anar a les monges del carrer de Sant Pere on encara ara hi ha una escoleta d’infants, que mira damunt la murada. Després, als col·legi dels teatins, sant Alfons, que te entrada pel carrer de sant Llorenç i també pel carrer del Vi –annexionà la casa del capità Antoni-, encara hi és. Podríem imaginar-nos un nin “putxero”, habitant del puig, enfrontat amb lluites infanticides amb els “catalineros”, de Santa Catalina, que estava -mai tan ben dit- a un tir de pedra, travessant la Riera i la Feixina. No ho crec, els seus amics li deien ‘en Figa’ i tengué sempre la cara plena de granissons.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>Després d’això, qui serà un dels poetes amb més influència</strong> a la poesia moderna, va a l’Institut, on el seu mestre Gabriel Alomar i Villalonga l’influirà fortament. Allà hi trobarà companys, alguns amb una certa transcendència social, Josep Font i Trias, filòsof, Bartomeu Mestre, psiquiatre, Josep Ferragut, arquitecte que fou assassinat, Francisco J. de la Rosa, Lluis Ripoll, Josep Roses, Robert Massanet, el pintor Ramon Nadal o Gabriel Fuster Mayans ‘Gafim’. Després, Barcelona, la Universitat, Carles Riba, Salvador Espriu... Fins que morí tuberculós al sanatori d’El Brull. No havia fet els vint-i-cinc anys.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>De Rosselló-Pòrcel vull remarcar el fet de ser de Ciutat</strong>, que no de cap poble de la Serra o del Pla, la qual cosa, a més de la mania piròmana, li marcà una petita part dels seus temes. És veu clarament en el seu poema <em>Auca</em> que vol ser un retaule, com un romanç de cec, de la societat mallorquina i de la seva infantesa: “Retorno a les festes llunyanes, / quan la muralla de ponent / plena d’estàtues blanques sobre el mar / incendia la Catedral amb palmeres polsoses / i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella, la primera vegada cosins, amb marineres blaves...”, al·ludint a la seva primera comunió.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>“El poeta hi reconstrueix la societat illenca amb ironia i afecte</strong>”, diu Maria A. Lladó que ha estudiat el poema; “a la presentació, ens situa en un espai (Mallorca- i el seu barri) i en un temps determinat (la seva infantesa). En el nus del poema el protagonista és un vaixell-rei (Jaume I) i el poeta mateix, que farà un recorregut ‘purificador’ fins a arribar als seus orígens. El final és un epíleg moralitzador”. És un poema llarg (68 versos) amb la imatge del vaixell Jaume I travessant els carrers de Palma, no hi falta ‘es Capità Antoni’: “Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar. / Quadreu-vos , / Carrabiners, / saludeu el Capità amb la pistola! / Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,/ com si fos el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra...”</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>A part dels ecos ‘rimbaudians’, o impressionistes segons Antoni Comas, </strong>o també surrealistes, o simbolistes, ‘valeryans’, o neopopularistes... és el poema més ciutadà de Rosselló-Pòrcel, farcit d’elements reals (com el pare Vidal ‘Taüt’) i anecdòtics, segons Josep M. Llompart, “del concretíssim horitzó ciutadà del poeta -mig sentimental i mig sarcàstic- de la Ciutat de Mallorca”. Això el converteix en un poema críptic per als qui no coneguin la Palma d’aquells anys. I, vaticina Llompart, “es tornarà un poema del tot obscur, ja irremissiblement opac, el dia que s’hagi esborrat per complet el record del puig de Sant Pere, del teatre Líric, dels cuplés de Carmen Flores, del passeig de la Riba, del vaixell Jaume I, de l’explosió del revellí de San Fernando, de les lleones del Born i de tantes i tantes coses que hi són al·ludides”. No del tot, el teatre Líric, és ver, ja l’han esbucat, el puig però continua -amb canvi de moradors després de la reforma urbanística a que fou sotmès-, les lleones mostren encara, altives, les seves grans pròtesis mamàries. R. Mosquera i J. Veny Mesquida, entre d’altres, han ajudat a desentrellar-ne el sentit.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>“Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall</strong> / i espio el munt de la roba vora la flassada blanca. / Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones. / El passeig està fart de mirades / i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda./ Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines./ Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa. / -Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.” El poema datat a Barcelona el 1935 va escandalitzar sectors conservadors del moment. Miquel Dolç, el 1949, li treia ferro. És dedicat a Gafim, un dels seus grans amics, un personatge peculiar de la vida cultural illenca: “En Tomeu era comunista, jo nudista”.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>Hi surten, el torrent de la Riera, la Feixina, el puig de sant Pere, el Born,</strong> la Riba, la meva venerada Llotja i el carrer de la Boteria, els boters ja hi feien renou durant el segle XV, i ja hi havia protestes ciutadanes pel brogit (“Boters, atureu els martells, canteu la cançó de Carmen Flores al Líric”), el brollador de la Rambla... A <em>Auca</em> hi veu Roberto Mosquera “un itinerari –la toponímia del qual el dota de coherència estructural- entre el port i el carrer dels Oms que segueix l’antic curs de la Riera fins a la mar; aigua amunt, que és tant com dir en recerca de l’origen”: “Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.” “Les successives i desordenades analèpsies (referències al s. XVIII, el cardenal Despuig; a la fi del XIX, l’explosió del polvorí...) formen un collage d’enorme força expressiva”.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>Acaba <em>Auca</em>: “Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta”. </strong>Hi ressona una aire premonitori, diu Lladó, “d’'infant a adolescent, que s'ha convertit ara en poeta, poeta-vident, poeta-rebel, i tindrà una fi tràgica de poeta-maleït”. “Serà espasa i trencarà totes les cadenes; / les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;/ el seu cap serà penjat a la Porta Pintada / i el guardaran a la nit, perquè no parli”. Clara al·lusió al líder agermanat Joanot Colom, el cap del qual va quedar penjat a la porta Pintada tres-cents anys dins una gàbia. Salvador Espriu: “Rosselló-Pòrcel conegué amb amor els límits de la seva illa i la seva ciutat”.</span></p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px">--------------------------------------------------</p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: xx-small">IMATGE FETA PER JOSEP LLUÍS POL I LLOMPART</span> </p></div><div><br /></div>General2013-02-09T20:27:11ZjcmllonjaJARDINS D'ALTRI ANTI-SISTEMA I AMB NOVES GENERACIONS Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113678
<p><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/panel4.gif" border="0" /> </p><p><strong><span>Jardins d’altri anti-sistema i amb noves generacions</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Els Jardins d’altri pouen del que han dit altres, de forma un poc inconnexa. Disculpin. Ha mort fa poc Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de medicina, solia dir: “Quan mor el cos, continua vivint el que has fet, el missatge que has donat”. Tenia 103 anys. De quina generació devia ser?<span class="apple-converted-space"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La teoria social, o literària, de la pertinença a generacions es dilueix</span></strong><span>. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la <em>Beat Generation</em>? Però a mesura que ens acostam a l’actualitat les generacions s’aprimen i les maneres d’entendre el món es comprimeixen. El significat biològic de generació ha deixat de tenir sentit, ja que el concepte ha botat al camp de les relacions socials i culturals. Ara, darrera cada cap de cantó, hi guaita una generació nova. S’han anat succeint de manera rapidíssima sense que fossin generacions en el sentit canònic del terme. J. E. Ruíz-Domènec cita la generació dels nascuts entre 1933-42, la que actuà durant els efervescents anys 60; la dels nascuts entre 1942-51 que ‘més que insistir en la revolució cultural, una idea que els semblava maoista, es plantejà crear un pensament crític per afrontar un canvi de paradigma social’. Seguí la generació X, immersa en la tecnologia amb la icona de la PlayStation, després la generació Y i la Z, dels nascuts entre 1996-2004, ‘el pitjor per aquestes dues darreres és l’espera d’una manera de governança que reactivi l’economia i la societat”. La generació Google, la generació Mazinger Z, la generació Loewe (als novíssims poetes, José .A. Valente els va batiar, “Generació Loewe”, “gent que no té res a dir”); la generació Nocilla (pel llibre<em> Nocilla Experience</em> que ‘obria indubtables expectatives en la narrativa’, retòrica banal de suplement literari); la generació del Tofu (ho canten <em>The Mamzelle</em>s)...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sorgeixen generacions que recobren el vell aditament d’antisistema.</span></strong><span> “Com a conseqüència de l’ideologia dominant, que per la seva condició de tal es presenta com a no ideologia, el terme ‘ideològic’ es circumscriu a les ideologies anti-sistema” (C. Bertolo, <em>La cena de los notables</em>). “No som anti-sistema, el sistema és anti-nosaltres”, deien algunes pancartes dels ocupants de places del 15 M. Per I. López l’estratègia del sistema és clara, “situar el focus del malestar en algun col·lectiu que no siguin les élites econòmiques, per així desplaçar els eixos del conflicte, i amb ells, la descàrrega dels costs en els sectors socials amb menys capacitat de resposta política… Així, els aturats, esdevenen ‘vagos’ mantenguts per la beneficència de l’Estat del Benestar, segons el model atribuït a la Sra. Thatcher, una invariant del model neoliberal”. Es crea així una nova sub-generació.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> I és que els polítics... ja se sap.<span class="apple-converted-space"><span> Hillary Clinton quan s’enfrontava a Obama</span></span></span></strong><span class="apple-converted-space"><span> li retragué allò de què ‘quan fan campanya electoral parlen en poesia i quan governen parlen en prosa’, axioma atribuït a Mario Cuomo. Només falta afegir que alguns polítics fan com el burgès gentilhome de Molière, que parlava en prosa sense saber-ho. Amb prosa poètica contestaven els anti-sistema: ‘</span></span><span>Un altre món és possible’; ‘Hipoteca, igual a cadena perpètua’; ‘Un pisito como el del principito’ o ‘Gintònics a vuit euros, això és el que ens deixa Zapatero’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Som en un temps de moviments socials, que no són generacions,</span></strong><span> ni són exactament moviments socials o no són com els que coneixíem. I també som en temps de xarxes socials que no són, exactament, xarxes socials, són com els OVNI, parafrasejant a A. Fernández-Savater, objectes no molt ben identificats. Per a alguna premsa són només un titular: “L’assassí tenia perfil a Facebook” o “El Papa s’estrena amb un missatge al seu Twitter”. Observa R. Minchelena que molts dels xats, whatsapps o piulades s’enlairen per internet milers de kilòmetres per caure…al pupitre del costat! Si un es fixa amb la quantitat de beneitura, xafarderia i bugada que circula per Twitter o Facebook es fa evident el que deia Josep M. de Sagarra d’alguns contertulians de cafè, que els seus comentaris eren com “fotre escopinades decimonòniques”, infectes i avorrides. “<em>La Noria,</em> aquesta cantina de <em>Star Wars</em>” diu Miqui Otero per qualificar els tertulians d’algunes televisions. No cal però fer de menys un grup tan enorme de xafarders quan peguen una repassada a qualsevol cosa, no es pot menystenir.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Sense cultura, internet seria per al porno i les apostes”</span></strong><span> (Teddy Bautista ex músic i ex cap de l’SGAE); com un mur de contenció és aquest estrany concepte hiperbòlic de Cultura: tot el que no és sexe, ni loteria. Em recorda el to de la resposta de Sofía Mazagatos (model, i actriu?) quan li demanaren per Vargas Llosa: “El segueixo fa temps, però mai he tengut ocasió de llegir res d’ell”. Al manco sabia que era escriptor, i m’estalviï la recordança de quan la ministra cità na ‘Sara Mago’. “Internet, naturalment, representa, sense intents de censura, el màxim de renou associat a la nul·la informació… Només nosaltres, homes d’estudi, treballant deu minuts, començam a filtrar i a trobar la dada que realment ens interessa”. Té raó U. Eco però sona pretenciós.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Tot canvia tan ràpidament. “Ahir no era ningú i avui ja deu 300 milions”</span></strong><span> (Chumy Chúmez). “De prompte els majors de quaranta anys, les minories socials i els arguments d’esquerra començàrem a fer nosa, o peresa, deixant tot l’espai per a l’exèrcit de <em>teenagers</em> anglosaxonitzats embotits en la seva roba de disseny” (V. Lenore).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Hi ha qui no troba generació. Com Dani Martin ex vocalista de <em>El Canto del Loco</em></span></strong><span>: “No me sent representat ni per la dreta, ni per l’esquerra. Ideològicament estam un poc perduts, hi ha molta falta de carisma. El Congrés pareix <em>Sálvame.</em> Falten líders”. A aquestes paraules hi postil·la Lenore: “És un raonament en sintonia amb la junta directiva de la CEOE, les campanyes publicitàries del Banc de Sabadell i els editors d’<em>Expansión</em>”. “L’antic <em>underground</em> s’ha convertit en el nou <em>mainstream</em>. Aquells gèneres musicals presumptament alternatius han acabat ocupant les parts centrals del sistema, i els seus autors no semblem posar res en qüestió. Les grans agències de publicitat usen els ‘divos’ i ‘dives’ <em>indie</em> per vendre els pedaços de Purificación García, la cervesa San Miguel o el SEAT Ibiza Spotify”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Les noves generacions. Res de nou. De les <em>Catilinàries </em>de Ciceró</span></strong><span>, quan analitza els amics de Catilina: “Aquests jovençans tan polits i delicats no només saben enamorar i ser estimats, cantar i ballar, sinó també clavar un punyal o donar verí”.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_________________</p><p class="MsoNoSpacing"> <span style="font-size: xx-small">IMATGE: Còmic de ROBERT CRUMB</span></p>General2013-02-04T18:32:13ZjcmllonjaPIETAT PER LA GEOGRAFIA IMAGINÀRIA Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113581
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mr4_080_x.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Pietat per la Geografia imaginària</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La Geografia, sense adjectius, té molts de segles d’història.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Durant aquest temps ha anat variant el seu objectiu (de geo, terra i de grafia, descriure) afegint-li, llevant-li o perdent atributs. En aquest llarg camí de coneixement, i desconeixement, i vist ara amb la perspectiva dels anys, ens adonam de com anaven d’errats o d’encertats els pares de la nostra ciència.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els Reis d’enguany m’han duit -a més de pijama, bufanda i calcetins-, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">el darrer llibre d’Umberto Eco (<em>Construir al enemigo</em>, 2012). Diu l’autor que s’hauria d’haver titulat “Textos d’Ocasió”, treballs dispersos que l’escriptor i catedràtic de Semiòtica ha anat confegint. En un d’ells aplega dues intervencions que feu a sengles congressos, un d’Astronomia i l’altre de Geografia, “Astronomies imaginàries”, on hi parla també de geografies imaginàries, les que practicaren persones que exploraven de bona fe el cel i la terra i, així i tot, s’enganaren, malgrat no ho fessin conscientment. No així els astròlegs d’avui, matitza, “gent de mala fe que no mereixen cap simpatia ni una, no són gent que s’hagin enganat, són enganadors. Argument tancat”·</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Una d’aquestes idees que ha anat evolucionant, per dir-ho d’alguna manera</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, és la de la forma de la Terra i el lloc que ocupa a l’Univers. Llegint el treball d’Eco recordava amb delit les meves classes introductòries de l’assignatura que vaig donar durant molts d’anys a la Universitat, “Evolució del pensament geogràfic”, i recordava sobretot les cares dels meus alumnes -desitjosos de fer una geografia aplicada i moderna, frissant de ser experts en el maneig dels moderns i informatitzats sistemes d’informació geogràfica- quan sentien noms com els d’Homer, Anaximandre, Tales, Hecateu, Heròdot, Dicearc, Anaxímenes... Havia de demanar un respecte per als qui havien estat, feia milers d’anys, col·legues seus d’estudis i professió, sobretot quan els explicava com Eratòstenes –el segle III a. C.- amb dues fustes i l’ombra del Sol calculà amb una exactitud sorprenent la longitud del meridià terrestre, i els demanava un poc d’empatia, que fossin conscients que d’aquí a uns pocs anys els futurs alumnes de la llicenciatura de Geografia també somriurien, com ho feien ells ara, quan algú els explicàs els programes i la tipologia dels ordinadors que usaven al començament del segle XXI.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Eco repassa, de forma elegant i succinta, aquestes qüestions</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> entorn de com creien els antics que era la forma de la Terra, des dels que deien que era “un rectangle, fet de terra i d’aigua, i rodejat per l’oceà que navegava damunt una espècie de coixí d’aire comprimit”, fins a uns altres que creien era un disc, pla, o per alguns un cilindre, fins que, per a Pitàgores -més per raons místiques-matemàtiques, que no empíriques- la Terra, digué ell, era una esfera. “Els pitagòrics” diu Eco “elaboraren un complex sistema planetari on la Terra ni tan sols era el centre de l’Univers. El Sol també era a la perifèria i totes les esferes dels planetes giraven entorn d’un foc central”. Plató amb la seva autoritat ens ficà en el trull de la Terra en el centre de l’Univers, fins a Copèrnic, Galileu i Kepler. En fi, aquí cal afegir que Ptolemeu, el gran geògraf d’Alexandria, el segle II d. C., sabia que la Terra era rodona i posà en marxa la seva divisió en meridians i paral·lels per situar-hi en el primer gran Atlas, els mars i la terra coneguda i també la no coneguda o ‘Terra Incognita’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Trob Umberto Eco, i el comprenc, molt condescendent amb els geògrafs cristians</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> medievals, detractors de l’herència clàssica que assimilaven amb el paganisme, fent retornar el món a la creació divina, la terra plana un altre pic, un disc, i en el centre Jerusalem. Lactanci, Orosi, Isidor, Beda, Ràban Maur... Surten uns dels temes més estimats d’Eco: els mapes denominats de T dins O; sobretot el que acompanya els <em>Comentaris a l’Apocalipsi</em> del Beat de Liébana, un text il·lustrat amb profusió per “il·luminadors” mossàrabs i que influí molt en l’art de les abadies romàniques i les catedrals gòtiques”. Entre la negació de la Terra rodona i l’afirmació de què era un disc pla com així ho assegurava la pseudo-ciència fosca i canònica tutelada per les esglésies, Eco hi fa una escletxa que va de Sant Agustí qui argumentava que “les Sagrades Escriptures a vegades parlen a través de metàfores, i tal vegada la terra sia esfèrica (però saber si és esfèrica o no, no serveix per a salvar l’ànima, i per tant podem ignorar la qüestió)”, fins al Dant, ja que qualsevol estudiant comprendrà llegint <em>La Divina Comèdia</em> que si Dant entra dins l’embut infernal i “surt per l’altre part vegent estrelles desconegudes als peus de les muntanyes del Purgatori, això significa que sabien perfectament que la terra era esfèrica”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els romans feren una geografia descriptiva, regional i poc mira prim,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> amb excel·lents mapes de carreteres de l’Imperi, basta mirar la “Tabula Peutingeriana”, però, fins a arribar a una consideració més, permetin dir-ne, “científica”, de la representació de la Terra amb el mapa mundi de Mercator i la compil·lació d’Ortelius, Eco -no oblidem que és catedràtic de semiòtica- demana un esperit de comprensió i no de severitat amb els mapes medievals, “a molts d’ells la representació simbòlica contava més que la representació empírica, en molts casos el que preocupava al miniaturista –recordin aquí a Eco com autor d’ <em>El nom de la rosa</em>- era representar Jerusalem en el centre de la Terra i no com s’arribava a Jerusalem”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A això hi hem d’afegir les ganes de sentir contar coses mítiques i fabuloses</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que tenia la gent i així, durant segles, alguns dels textos geogràfics, mapes diversos o cròniques de viatgers, seran una matèria farcida de veritats conegudes, de mitges veritats intuïdes i d’altres moltes d’inventades. Quan Marco Polo contà el que vegé la gent no se’l creia, avesada a confondre geografia amb relat fabulós. Nogensmenys, afegeix Eco, amb aquestes construccions irregulars dins el cap, Polo arribà a la Xina, les Croades a Jerusalem i tal vegada els irlandesos o els víkings a Amèrica. O ¿Que hi feia en Colom cercant les Índies per dins l’oceà, víctima de l’error de Posidoni? Acaba Eco el seu relat sobre “geografies imaginàries i històries vertaderes”, citant com una carta probablement apòcrifa, del segle XII, descrivia un regne cristià governat pel fabulós “prebyster Johannes” –el pare Joan- molt més enllà de terra de moros; la seva cerca es transformà en un projecte polític d’expansió occidental cap a l’Orient imprecís, qui sap si més enllà de la terra de Gog (representada a la nostra icona més universal: l’Atlas del jueus mallorquins Cresques). O el cas d’Ortelius (del qual no fa ni dos dies el col·lega Antoni Ginard m’enviava la traducció del filacteri de Ciceró que el presideix el seu ‘Typus Orbis Terrarum’: “Quina de les coses humanes pot semblar gran...”), deia que Ortelius pintava al seu reverenciat mapa la ‘Terra Australis’ com una immensa clapa que enrevoltava tota la part antàrtica del planeta. Per trobar-la, navegants incansables exploraren aquells mars fins a topar-se amb Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Aquí cal un record per al nostre Felip Bauzà qui batià amb el seu llinatge una illa d’un fiord -Doubtful Sound, el canal Dubtós- del sud de Nova Zelanda.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Si hagués llegit abans aquest text</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> d’Eco l’hagués recitat als meus estudiants: “Pietat, idò, per als qui han lluitat en les fronteres de l’il·limitat i de l’avenir. Pietat per les grandeses i les errades a vegades fecundes de totes les geografies i astronomies imaginàries”.</span></p></div>General2013-01-28T10:40:20ZjcmllonjaDE LA CULTURA DE LA TRANSICIÓ A LA CULTURA DE LA RETALLADA Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113526
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/freud9%20autoretrat.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">De la Cultura de la Transició a la Cultura de la Retallada</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Defineix Raúl Minchinela la cultura d’aquest trenta-cinc últims anys</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">: “Cultura és tot allò que cau en la jurisdicció del ministeris de cultura, de les conselleries de cultura i de les regidories de cultura”. Li falta afegir “i de quatre fundacions o obres socials de caixes i bancs”. Té molt de cert, avui cultura ja no és tot allò que fa el ser humà, sinó alguna cosa més estreta, com es definia al principi. Alguns autors han provat de desxifrar el que ha estat la cultura d’ençà la mort de Franco, i han encunyat el terme Cultura de la Transició (<em>CT o la Cultura de la Transición</em>, Coord. Guillem Martínez, 2012).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">La Cultura de la Transició és el paradigma cultural hegemònic a l’estat espanyol</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> des de fa més de tres dècades, diuen. Una cultura en la qual una novel·la, una cançó, una pel·lícula, un article, un discurs, una declaració o una actuació política estan absolutament pautats i prevists. Una aberració cultural. Així la va definir Guillem Martínez, malgrat ell mateix ens digui que és un concepte de creació col·lectiva. Comença després de la mort de Franco amb l’optimisme generalitzat pels nous rols dels intel·lectuals i creadors culturals i durant aquests més de trenta anys es transforma en una cultura encorsetada, que treballa per a l’Estat, l’únic gestor de l’estabilitat i la desestabilitat des del 1978. Diu Martínez que la relació de l’Estat amb la Cultura és la següent: la cultura no se fica en política –si de cas per donar la raó a l’Estat- i l’Estat no se fica en cultura –si de cas per a subvencionar-la, premiar-la o retre-li honors. ‘Sembla una relació civilitzada, de pares divorciats, però és, intrínsecament, una relació violenta’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Segons Jorge Semprún, ex-ministre de Cultura</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">, ‘la Transició fou molt positiva però duia en ella mateixa l’amnistia, i l’amnèsia, per la qual cosa algun dia s’haurà de pagar el preu d’aquest procés’. Comenta Ignacio Echevarría que les reunions de Felipe González amb els ‘figurons’ de les arts, les lletres i el periodisme a la <em>Bodeguilla</em> de la Moncloa no eren sinó ‘per a mostrar públicament els creadors com a garantia de credibilitat, una airosa rúbrica al projecte de renovació i desmemoriada convivència’. Vázquez Montalbán ja intuí que aquests representants de l’establishment cultural serien els qui fixarien el gust del ‘culturalment correcte’ paral·lel al ‘políticament correcte’, i els mateixos que arraconarien amb el seu domini les actituds culturals crítiques, ‘pel bé de l’esperit conciliador que celebrava la cultura com una festa, un lloc d’encontre i no de confrontació’. Vet aquí el caminar de la cultura de la Transició que no es desballestà criticant l’arribada al poder del Partit Popular i que tampoc no es va despentinar quan la ministra de Zapatero, Ángeles González Sinde organitzava trobades per convèncer als ‘popes’ culturals sobre la il·legalitat de les descàrregues a internet. Segons Amador Fernández-Savater aquest manera hegemònica que ha tutel·lat la cultura aquests trenta anys darrers va néixer amb la derrota dels moviments radicals dels anys setanta i imposava els límits del que era possible: ‘la democràcia-mercat és l’únic marc admissible de convivència i organització del que es comú, punt i final’. Per això la Cultura de la Transició és una cultura fortament desproblematitzada, ja que conflictes i problemes són fissures potencials de l’ statu quo i de la seva repartidora de llocs, tasques i poder, malgrat sia cultural.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">A les autonomies perifèriques que tenim també una cultura diferent </span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">a la generada en castellà, la Transició hi va ploure damunt banyat, ja que a l’opacitat de la cultura catalana per a determinades plataformes –per exemple als suplements culturals dominants com ‘Babelia’ d’El País o ‘El Cultural’ d’El Mundo, no tant a ‘Cultura/s’ de La Vanguardia- s’hi ha de sumar la voluntat governamental de què la marca ‘España’ se’n dugui les grans inversions. Així i tot escriptors com Javier Marías es lamentaven de la supressió del Ministerio de Cultura entenent que “hi haurà 17 ministeris, cadascun més interessat, més corrupte i més provincià i no hi haurà ministeri que representi la política cultural de l’estat espanyol”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">A les Balears ja havíem constatat que la cultura </span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">era considerada un fet marginal i que el dèficits que patien els equipaments culturals no havien estat resolts. Per evitar l’absència de la cultura en els debats polítics i mediàtics, es creà el grup “Cultura i País” proposant que la cultura fos un element vertebrador de la vida dels ciutadans. Malgrat l’espoli econòmic i també cultural a que estam sotmesos, es pensava que hi havia d’haver lloc per a projectes culturals ambiciosos, rigorosos, innovadors, arrelats i universals. Mentrestant, la crisi en marxa, sembla que l’única via oberta sigui la que uneixi turisme i cultura, només si la cultura és capaç d’atreure visitants per combatre la desestacionalització, i sinó, entram dins la reducció de despeses, les retallades culturals , perquè, se’ns diu, s’havia allargat el braç més que la màniga.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Crec que tenim força cultural per a situar els nostres creadors en un lloc més central</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> i amb capacitat perquè el seu missatge articuli els canvis socials recents. Malgrat tot la cultura és vista com un sector que depèn de la subvenció pública, encara que cerqui el nínxol de mercat que la faci autosuficient. A sobre, la caiguda del consum cultural en sectors claus, com el dels llibres o la música, i la crisi, ha fet disminuir, a la vegada, els ingressos de les indústries culturals i els que hi destinaven les administracions públiques, que han tractat la cultura com si fos un article de luxe, augmentant-li l’IVA desaforadament. Festivals de cinema i temporades de concerts s’han hagut de suprimir i les petites empreses de creació cultural davallen de forma estrident.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">La cultura de mercat però es mantén i ens converteix en consumidors passius</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> principalment de televisió o d’espectacles de masses, mentre les manifestacions innovadores i crítiques reben l’oblit de la subvenció i, si l’administració o el consumidor final no paguen pel producte que ofereixen, hauran de cercar nous camins de finançament o renunciar a la seva via artística. Més enllà del miratge de veure Carme Chacón fent de mare i ministra de la Guerra a la vegada, donant el pit en el cotxe oficial mentre visitava unitats de l’exèrcit –ho hiperbolitza Irene García-, ‘més enllà de que lesbianes, transsexuals, ‘queers’ o ex prostitutes hagin pres el poder en els mitjans de televisió massius, dinamitant per la via dels baixos molts models encasellats’, no significa que s’hagi posat en qüestió el paradigma de la Cultura de la Transició. Sembla un <em>dejà vu </em>del famós lema del príncep Salina a Il Gattopardo<em>: Se tutto deve rimanere com’è, è necessario che tutto cambi”</em>.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">I això passa quan la irrupció d’internet en el món cultural mina</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> els processos anteriors i els suplements literaris ‘mandarinescos’ són suplantats pels blogs culturals, conformadors d’opinió cada pic més majoritàriament. I si és veritat que es veu internet com la gran potenciadora del boca-orella, eina de la llibertat d’elecció dels usuaris i, a la vegada, els autors augmenten la seva creativitat i la seva connexió amb el públic, aquest autors però, i aquí hi ha el gran però, no aconsegueixen amb la xarxa una remuneració que els permeti subsistir, ja sigui per la pirateria, ja sigui perquè es prioritza encara els mitjans clàssics, com el llibre o el cinema. Com deia una pancarta: “No basta piular” (twitejar) sinó que també s’ha de sortir al carrer, malgrat sembli una manera antiga de manifestar-se, com ho feren el 15-M. Per molt que es vulgui creure que els nous mitjans de la societat de la informació són ja l’expressió artística de la contemporaneïtat, encara navegam entre la Transició, la subvenció i la retallada.</span></p><p class="MsoNoSpacing">___________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: "AUTORETRAT" de LUCIAN FREUD (1922-2011)</span> </p></div>General2013-01-23T15:41:48ZjcmllonjaPOSTALS I SENYORS DE PALMA Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113322
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pelizza-da-Volpedo--1901--I.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Postals i Senyors de Palma</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“I es mallurquí antigament aquí, en aquestes cases, se parlava un mallurquí hermós</span></strong><span>, rural, perquè clar, sa gent s’educava en contacte amb la pagesia, que eren es criats, i tota sa gent surtia de la pagesia, i tal. A posta es senyors conversaven aquest mallurquí tan... rústic, que és hermós perquè comparat amb es catalinero i aquestes coses de ses barriades; això és com es barceluní i es madrilenyo mateix: desmereix davant es castellà serio i bo, passa a totes ses capitals i a tots puestos”. Així s’expressa un senyor de Palma, ja major, entrevistat sobre el seu parlar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“La noblesa mallorquina ha conservat una parla noble i senyora</span></strong><span> que, juntament amb el mallorquí de trona, ens forneix un llenguatge de bella factura, ric en lèxic i amb paraules pròpies que l’identifiquen com a classe”. Això ho llegia a la contraportada de <em>Els senyors de Palma. Història oral</em>, un interessant llibre que ens presenta Antònia Sabater (Ed. Documenta Balear, 2012) fruit de la seva tesi doctoral. I continua, “els senyors de Palma han viscut en primera persona les vivències que ens relaten i han estat testimonis dels canvis vertiginosos que s’han produït al llarg del segle XX: el pas d’una societat tradicional, més tost rural, a una altra de globalitzada i bolcada en la tecnologia”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La intenció fonamental de l’obra és la de conèixer de ben a prop el món dels senyors de Palma</span></strong><span>, en una societat fortament estratificada, mitjançant l’estudi del seu “sociolecte”, entenent com a tal el conjunt de trets lingüístics associats a un estrat social; per exemple la llengua de l’aristocràcia, la de la classe treballadora, la dels sectors marginals, etc... A Palma hi podríem afegir al sociolecte del parlar dels senyors, el ‘calatraví’, el ‘catalinero’ o el parlar dels xuetes. Certament, i malgrat el text tengui una pretensió filològica –identificar un parlar determinat-, no se’n pot estar de caracteritzar socialment el paper dels seus entrevistats. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els Morell, Villalonga, Truyols, Dezcallar, Cotoner, Montaner, España, Gual de Torrella</span></strong><span>, Zaforteza, Moragues, Dameto, Oleza, Ramis d’Ayreflor, Fortuny i altres que apareixen parlant amb Antònia Sabater són algunes de les restes d’aquestes castes, més o menys nobles. Uns arribaren a Mallorca amb el rei En Jaume, altres són descendents d’antics ciutadans, cavallers, mercaders o de l’estament de mà major. Eren fins fa pocs anys propietaris de nombrosíssimes possessions per Mallorca i de casals –la majoria amb un pati on hi plou- al barri antic de Ciutat de Mallorca, una icona de Palma, com la Llotja, la Seu o el castell de Bellver. Si be és veritat que, com ha estat estudiat, el canvi social ha fet que anassin venent o parcel·lant, la seva propietat immobiliària és encara potent, residual però important, res a veure, ni d’un bon tros, amb els segles passats. Valguin com exemples, encara que ca la Torre, el gran casal de darrera la Murada sigui avui la seu del Col·legi d’Arquitectes o que de Can Olesa al carrer d’en Morei, amb un dels més elegants patis de Ciutat, en fes una opció de compra Vicenç Grande -exemple del constructor esquerdat per la bombolla immobiliària- això no val per liquidar, tan aviat, als senyors de Palma com a classe social residual, que tanmateix ho són.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Antònia Sabater trunyella la seva recerca amb entrevistes amb profunditat</span></strong><span> de les quals n’extreu les característiques fonètiques, morfosintàctiques i lexicals d’aquesta casta <em>soi-disant</em> senyorial. Diuen ‘cumú’ i ‘custum’, però ‘coní’ i ‘coixí’ fent un ús particular de la o àtona, o ‘tunejant’ els seus propis llinatges: Rosseó per Rosselló, Aulesa per Oleza, de Can Catlar per Dezcallar, o l’ús d’arcaismes: estiga, siga, vulga, faça... la qual cosa els emparenta amb el parlar dels pagesos i dels capellans a les trones, models lingüístics ben vists pels senyors, i no com el parlar dels ‘mossons’, aquells <em>parvenus</em> esdevinguts rics que volen aparentar ser senyors, dels quals abominen amb estridència. També particularitzen les formes de tractament: ‘ senyor avi’ i ‘senyora àvia’, ‘onclo, ‘Pep germà’ ( i no ‘el meu germà Pep’, per exemple), ‘vossa mercè’... i algun dels entrevistats deixa ben clar que això de les Nou Cases no és més que un invent dels ‘filipistes’ és a dir dels seguidors del Borbons, o sia, els Botifarres. “A jo, no me molesta gens que me diguin botifarra, m’és igual! Que me diguin lo que vulguin! Però no tots es senyors mallorquins eren botifarres, sinó tot lo contrari! Eren partidaris dets austríacs i com que es Borbons eren més partidaris d’un centralisme...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La part central del treball és la dedicada al lèxic dels senyors, </span></strong><span>de les coses i els fets que formaven part del seu dia a dia i la majoria del qual són termes propis o no usats pràcticament mai per la gent d’altres estaments, o manllevats amb un sentit particular, o arcaismes. ‘Alcova’, ‘arxiu’, ‘cambra’, ‘s’estrado’, ‘sa gabella’, ‘es lligador’, ‘es recibidero’, ‘cadira de dida’, ‘es cobricel’, ‘ses mançanilles’, mundo’ (per un tipus de caixa), ‘lampadari’, ‘sofà’ o ‘cadira de peu de cabra’, ‘sotacopes’, ‘xicra’, ‘cotxer’, ‘xofer’, ‘llibrea’, ‘berlina’,’ birlotxo’, ‘quemullar’, ‘coixí reial’ o ‘imperial’ ( dolços), ‘conill amb suc de llanti’, ‘molls amb salsa de fetge’, ‘pasteló’, ‘tords amb butzetes’, ‘escambrai’, ‘guatlereto’, ‘xalina’...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En fi. Aquests senyors que vivien als seus casals als quals mai digueren palaus</span></strong><span> ( “A Mallorca només hi ha el palau del Bisbe”), de Ciutat -mai de Palma-, que no volien ser tractats de vostè, ho detestaven –si de cas de vós, tu o vossa mercè- que quedaren mig engrunats entre l’Antic Règim i la revolució provocada pel turisme, guardaren, i encara ara, com en una endogàmia no dictada un parlar curiós, antic a estones, orgullosos d’ell, menyspreant per això els nous rics i el seu parlar ordinari i farcit de castellanismes. Com assenyala Joan Veny al pròleg, una de les dificultats del treball d’Antònia Sabater era “la seva peremptorietat, atesa la decrepitud de l’objecte d’estudi, una societat tradicional que es dilueix en la globalització i que, en el discórrer generacional, perd els accents que la distingeixen –la distingien- de la resta de la societat".</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span>____________________________________</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span><span style="font-size: xx-small">IMATGE: IL QUARTO STATO (1901) de G. Pellizza da Volpedo</span> </span></p></div>General2013-01-10T19:25:04ZjcmllonjaAPUNTS DEL PLA DE MALLORCA : NADAL DE MEL I SUCRE Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113238
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celestial.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Apunts del Pla de Mallorca: Nadal de mel i sucre</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Mentre encenc el foc, amb el tió de Nadal,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> em ve al cap un poema de J.V. Foix d’ <em>Onze Nadals i un cap d’any</em>, fet al port d’Andratx, l’any 1952. Cerc el llibre i, cosa estranya, el trob: “Caraeixut i sense un sou / Vinc d’Enlloc en la Nit clara; / Una veu me diu On És, / Però em venç la faramalla. / Fora vila i franc d’alou, / Segueixo una estrella rara; / Guaito el cel a l’inrevés / Pel forat d’una miralla, / Una ala mou enrenou / Frec a frec d’una atzavara...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Surt a fer una volta pel poble i per la barriada d’es Barracar</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, a un corral, darrera una paret d’esquena d’ase, guaita un magraner grandiós sense cap fulla i un centenar de magranes encara a les branques, moltes badades, amb les gotes de la roada i de la boira del dematí regalimant. Una colla de busquerets de cap negre hi treballa, la femella beu les gotícules que cauen, el mascle fa una vega amb els grans vermells. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Trob la meva cosina, na Margalida Ferrerenya, a l’apotecaria</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. “I què?” “No som estada molt catòlica”. “Sempre hem de tenir o bony o bua!” “Bua?” Diu una clienta, “Bony o forat? Deim noltros”. “A ca nostra sa padrina deia bua i jo ho vaig aprendre d’ella”. “I ara que xerres de sa nostra padrina, solia dir ‘Metge piadós, nafra pudenta’ quan mos curava una ferida i sa dosi d’esperit, generosa, mos feia veure els estels. “Quan cou, cura... i responíem de mala gana ...i quan pica, madura!, consentits ja amb ses manotades destres i sense manies”. Pens amb l’expressió ‘No som estada...’ de na Margalida. Es perd molt l’ús del “som anat, som fet, som trobat...” molts semblants al que en francès diuen ‘Je suis venu’, som vengut. Dolentons i ciutadanetxos, a l’Institut, a un company que ho deia li posarem de mal nom: “En Som-som”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De retorn a ca nostra m’atur a mirar el llarg carrer</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. El carrer Major del meu poble té set-cents metres de llargària, i capamunta, o capavallada, segons com es miri. Un servidor viu a l’extrem de més amunt quan comença el turó del Revellar. Ben abaix hi intuesc n’Amador Mongí. Vuitanta anys i escaig, cames tortes, que empeny la seva bicicleta amb dues senalles penjades, una a cada banda del manillar. A poc a poc. Molt a poc a poc. Al cap de mitja hora ha fet uns pocs metres i al cap d’una hora serà a ca seva. “T’has de comprar una moteta” li solen dir. “I tanmateix no m’hi puc eixancar, no hi puc colcar, i me partiria davant-davant, l’hauria d’encalçar, sa bicicleta és més obedienta”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A alguns balcons del poble els tres reis d’Orient pugen per una corda</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> il·luminada, substituint, poc a poc, els omnipresents pares Noel que, com una pesta, havien envaït tots els racons. Ho dic a n’en Sebastianet, que s’asseu al banc de davant, la nit de Nadal a Matines. “Ja he vist els teus reis”. “Sí, però” contesta l’infant “hi ha quatre bombilles que no s’encenen”. “Bé, ton pare les arreglarà”. Na Bàrbara, la filla del nostre mestre d’obres comença ja la primera estrofa de la Sibil·la: “El jorn del judici...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Amb quatre estirades he fet el Betlem i penjat les neules ben retallades</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Al cap i a la fi és Nadal i cada ovella torna al seu corral. Ma mare solia recitar: “Quan tengué la cova neta, / Maria digué: Josep, / descansau una estoneta / que veig que teniu xubec”. En un Betlem o Pessebre que vulgui ser complet, no hi pot faltar la figura del caganer. Un pastoret ajupidet amb la seva ensaïmadeta acabada de fer. Conten que a un Betlem vivent d’un poble del Pla, en el que els personatges de Nadal eren representats per gent de la vila, no hi faltà el caganer, vivent. Calçons baixos darrera una mata, amb la seva merdeta de plàstic. S’esdevingué però que els visità una autoritat autonòmica important i el caganer, responsable i bon actor -qui sap si del mètode Stanislavski- quan passà l’autoritat, excepcionalment, va fer el que tocava: prémer i cagar de bon de veres. <em>Se non è vero, è ben trovato.</em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El dia de la segona festa, era dia feiner a la vila. Vaig haver de fer una mala feina.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Dur la meva moixa, na Nefertiti Piaget, al manescal. Un cotxe l’enganxà i feia quinze dies que havia quedat paraplègica. La factura diu: Eutanàsia, recollida del cadàver i incineració. Per espassar-me el mal tràngol vaig a caminar una horeta. L’amo en Toni Seniola llaura pel camí de Cal Compare. Li agrada contar-me mentides. “Un dia s’aturaren dues estrangeres amb un cotxo, i mos escometeren amb un parell de llengües diferents: devien ser es suec, s’alemany o s’anglés, al manco; i ni jo, ni es meu fill els hi poguérem donar clarícia de res. Idò, quan es meu fill digué: ‘Mon pare, deu ser guapo saber llengos!’, jo, que el vull llaurador i no escrivent, li vaig respondre: ‘Mira tu en aquestes dues, no els ha servit de res saber-ne tantes!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Llegesc a un diari: “La grandesa de Philip Roth</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> rau en que és capaç d’explicar immillorablement el món sense deixar de mirar la seva guixa” (Iker Seisdedos). Quina enveja! Mir pel finestral de l’estudi i, com per engrandir el miratge d’aquest món de mel i sucre, la pintada d’almangra, granatosa, damunt la llana de les ovelles tenyeix de tons vermells l’horabaixa d’hivern. Les pastures verdes, els ametlers sense fullam, amb alguna flor que ja hi despunta, assenyalen el camí de la fi de l’any amb els dies que ja s’allarguen: Per Nadal una passa de gall i per cap d’any una passa de cap-xerigany.</span></p></div>General2013-01-05T19:23:32ZjcmllonjaJARDINS D'ALTRI, I EL MUSEU DE L'AFORISME, COM EXCUSA Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113163
<div><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-19%20mudoy%20diaris%20i%20escarabat%202.JPG" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Jardins d’Altri, i el Museu de l’Aforisme, com excusa.</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘Els polítics i els bolquers s’han de canviar sovint... i pels mateixos motius”</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> (G.B. Shaw). M</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">’agrada el món de l’aforística, de les citacions, dels refranys, dels jocs literaris de paraules, cosa que m’ha fet escriure sobre aquestes temàtiques si m’han fet gràcia, no si m’han impressionat, ja que som més partidari de les citacions sense massa transcendentalisme afegit. Com en el teatre, no m’agraden els actors que sobreactuen. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’excusa avui, banal si tant volen, és la celebració dels deu anys</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>d’un museu petit</strong> i estrany que tenim a Mallorca. I la veritat és que pel món n’hi ha molts de museus rars. Més enllà dels museus normals, els d’història, de pintura, de ciències naturals, més enllà dels museus de crims, de sexe, de criatures deformes, de la xocolata, de joguines, més enllà de les mines i dels presidis transformats en museus, n’hi ha encara de més rars. Com el museu del penis a Islàndia, el dels paràsits a Tokio, els dels wàters a Nova Delhi, el del fems a Boston (amb fems dels famosos, de les “celebrities” diuen ara), el museu del pèl, el de la Marihuana -a Amsterdam i delegació a Barcelona-, el de la patata , i el de la patata fregida a Brussel·les, el museu del caramel Haribo a Usès de Llenguadoc, el de l’ou, els dels excrements, els dels cors-romputs o de les relacions amoroses trencades -a Croàcia-, el de les espècies, el de les bicicletes, el del sintetitzadors soviètics, el del plàtan, el del ‘botijo’, els dels embuts, el del condó, el dels ‘mistos’ o llumins -a Jönköping a Suècia-, el de les clavegueres de París, el del moix -a Kuching, que vol dir ciutat dels moixos, a Malàisia-, el de l’espionatge a Washington, el de la tòfona a Navarra, el de la pansa a Màlaga, el de les aromes, fins i tot hi ha un museu del ‘mal art’ i un que mostra les coses que no serveixen per res – a Herrnbaumgarten a Àustria- i que en comptes de dir-se ‘museum’ es fa dir ‘nonseum’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quin és aquest de Mallorca que he catalogat de rar</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">? Idò el Museu de l’Aforisme, al poble de Consell. Diu el seu web:</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> ‘</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Sabíeu que aquest és l'únic museu que hi ha dedicat al món de l'Aforisme? Sabíeu també que és el museu més petit del món?’ </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Es va inaugurar el 2002 amb una conferència sobre la història i els objectius del món aforístic a càrrec d’Isidre Crespo.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La ubicació definitiva va comptar amb la xerrada de l’escriptor Xevi Planas. S’ha de dir que l’impulsor d’aquesta dèria fou l’escriptor Joan Guasp que n’ha publicat llibres, com <em>Animus Iocandi</em> (‘S’ha de practicar per ser un veritable estúpid i que se noti’) o <em>Barçaforismes</em> (‘Als qui han imposat la seva autoritat amb les armes, hi ha gols que els fan més mal que una bala’).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al web adjunt del museu hi trobam citacions</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>d’autors coneguts i altres no tant.</strong> ‘L’eternitat? Crec que m’agradarà: allà un hi entra ajagut’ (A. De Rivarol); ‘Aquell que diu tot el que pensa, pensa molt poc el que diu’ (M. Aguiló); ‘És molt perillós escoltar. Si un escolta, corre el perill de ser convençut’ (O. Wilde); ‘Quan el poble no té veu, es nota fins i tot en la manera de cantar himnes’ (S. Jerzy). Han organitzat Itineraris i tallers aforístics, han rebut visites i, fins i tot, proposen el 21 de desembre, el dia més curt i el que va obrir les portes el museu, com el “Dia Mundial de l’Aforisme”. Sentit de l’humor no en falta. ‘Només allà on noten la nostra absència som importants’ (R. Walser); ‘El silenci és la conversa de les persones que s’estimen. El que compta no és el que es diu, sinó el que no és necessari dir’ (A. Camus); ‘Ningú no és suficientment petit o pobre com perquè sigui ignorat’ (H. Miller).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A través dels enllaços d’Internet hom pot accedir a diferents llocs </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">dedicats al quefer del qual parlam. Començam pels <em>Quatre-cents aforismes catalans</em> del doctor Joan Carles i Amat, escriptor, metge i guitarrista català, publicat l’any 1636. Obra que fou reeditada fins al segle XIX i emprada com a llibre de lectura a les escoles, moralitzant, al cap i a la fi: ‘Lome que tracta ab amigas, may li faltaran fatigas’; ‘Qui ab vestits se gasta massa, te lo cap de carabaça’; ‘Si alguns parlan de secret, no ti acostes ques mal fet’; ‘Sempre las festas majors causan al ventrell dolors’... A “Minimàlia”, s’ofereixen frases breus per ‘llegir, pensar, gaudir i endur-se’, amb la frase del dia, com és ara: </span><strong><span style="font-size: 12pt; font-weight: normal">‘Una zebra no necessita córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres’</span></strong><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(J.Wagensberg). “Diccitionari”, diccionari de citacions i frases cèlebres a cura de M. Cortès, D. Gàlvez, V. Pàmies i J. Puigmalet, que ja ha superat les tres mil citacions, n’agaf una d’elles publicada recentment<span class="apple-converted-space">:</span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> ‘<a href="http://diccitionari.blogspot.com/2012/12/transformarem-madrid-en-un-jardi-bilbao.html"><span style="text-decoration: initial; color: windowtext">Transformarem Madrid en un jardí, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens</span></a>’ (G. Queipo de Llano). “Eixamplèdia” recopila material aforístic, amb indexació segons el tema: ‘</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En l'amor sempre hi ha una mica de bogeria. Però en la bogeria també hi ha sempre una mica de raó’ (F. Nietzsche); ‘</span><span class="estilo16"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Sobre les coses que no és coneixen és té una millor opinió’ (G. Leibniz); </span></span><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘</span></span><span class="estilo16"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Divideix les dificultats que examines en tantes parts com siguin possibles per a una millor solució’ (R. Descartes); ‘La imaginació és l'ull de l'ànima’ (J. Joubert). </span></span><span style="font-size: 12pt; background-color: #ffe6b3; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Viquidites” </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">és un projecte de la Fundació Wikimedia per produir una col·lecció</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de<span class="apple-converted-space"><strong> </strong></span>dites, citacions, embarbussaments i frases fetes, en català. Té quasi nou-centes aportacions, com ara: ‘Jugar sense públic és jugar dins un cementeri’ (D.A. Maradona). <span class="apple-converted-space"><strong>“</strong></span>Proverbia.cat” és un altre dels webs que indexa frases cèlebres, el autors més citats: <a href="http://proverbia.cat/citasautor.asp?nombre=Johann+Wolfgang+von&apellidos=Goethe&autor=426" title="Frases cèlebres de Johann Wolfgang von Goethe"><span style="text-decoration: initial; color: windowtext">Goethe</span></a>, Gandhi, Wilde, Napoleó, Gracián, Séneca, Aristòtil, Emerson, Nietzsche, Pitàgores...</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Hi ha cada dia una frase escollida aleatòriament: ‘No deixis que es pongui el Sol sense que hagin mort els teus rancors’ (M. Gandhi).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Idò això, llarga vida al Museu de l’Aforisme –agermanat amb el Museu de l’Humor d’en Pep Roig, ‘els dos museus més pobres del món’- i al seu impulsor l’amic Joan Guasp, ja que ens permet focalitzar sobre aquestes dites que expliciten, o encobreixen, un significat especial. Pel qui n’hi vol trobar. </span><span class="estilo16"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘Abans de negar amb el cap, assegura't que en tens’ (T. Capote)</span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. </span><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></strong></p></div><div>___________________________________</div><div><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE GUILLEM MUDOY</span> </div>General2012-12-31T18:43:42ZjcmllonjaTOTUM REVOLUTUM (NOTES DISPERSES) Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113092
<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/1976-03-29.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Totum revolutum</span></em></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> (notes disperses)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(0.- <em>Totum revolutum</em>. Locució llatina. Figuradament: Tot regirat. Conjunt de coses sense ordre).</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">1.- Quina de les dues és més expressiva i fonda?: “Mossegat per l’orgull, que en ell ocupava el lloc de l’ambició...” (Ho diu del caràcter de Luci Corneli Sul·la, Indro Montanelli a la seva <em>Història de Roma</em>) o “Tenc un cos per a l’amor i un cap per als negocis” (Melanie Griffith a “Armas de Mujer”).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">2.- Sobra o manca imaginació? “Innecesària” títol d’un article sobre l’excés de parts amb cesària; “Lady Ganga”, nom d’una botiga de roba usada; “Can Dinsky” , nom d’una galeria d’art de la part forana de Mallorca; “Desesperant a Godot” , comentari d’una obra de teatre que no ha agradat al crític...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">3.- Corr la tardor acompanyada de pluges i el fred toca a la porta. Les figueres abans vestides, ara es van despullant. “Tanmateix són iguals d’hermoses nues que amb les fulles”, comenta en Montserrat Pons i Boscana qui ha construït un figueral d’exposició, amb centenars de varietats de figueres que admira propis i estranys a Son Mut Nou, per la marina de Llucmajor. “A la nostra figa ‘rimada’, amb aquelles retxes, a Amèrica li han posat ‘Tiger’, que vol dir tigre”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">4.- Bob Dylan davant la recriminació de què als seus concerts no interpreta les cançons exactament igual que als seus discs: “Un disc no és més que un registre del que estaves fent un dia particular. I a ningú li agradaria viure el mateix dia una vegada i una altra, no?”. La relació amb la pel·lícula <em>Atrapat en el temps (El dia de la marmota)</em> és inevitable.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">5.- Me parla entre aïrat i decebut: “El meu poble és una terra d’orats. Els diumenges ja no hi queda ningú, tothom se’n va. Em fa la impressió de què només hi som jo, els moros i els forasters. A mi no m’han d’ensenyar massa coses: jo hi vaig néixer dins una vinya. I ara estic rodejat de ‘pijos’ que amb un pinzellet li treuen la pols als raïms perquè ho diu l’enòleg que, per cert, s’ha fet l’amo de les ametles. Falta racionalitat empresarial, feim un vi extraordinari que no se ven. Jo no puc més. Ja ho sé, jo no puc anar amb ningú, som massa caparrut. L’altre soci està com ‘encandilat’ per l’al·lota que el se’n du a Barcelona a veure cellers d’aquests que venen les botelles a 100 euros. La verema per a mi és com una religió, però dins el celler amb aquesta <em>troupe</em> d’aviciats i creguts, sense criteri... me sent un betzolot de fira que fa de Pere Mateu, m’entens? Idò he dit: basta!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">6.- Sembla que quan el general Perón volgué repatriar, l’any 1947, les restes dels pares del general San Martín -un dels líders de l’independència sud-americana- que eren enterrats a Espanya, les primeres negociacions es dugueren a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires, on Agustín de Foxá, en un determinat moment comentà: “Si ustedes nos dan la carne, nosotros les devolvemos los huesos”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">7.- Desfilada vestits de novia dels anys 1950-2000. Al final la modista postil·la: “Si els pares es volen fer un retrat amb les filles que han fet de models que aprofitin, que pot ser no les tornaran a veure mai… vestides de novia, vull dir!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">8.- Xina, sempre surt Xina a les converses. I sobretot la seva estratègia geopolítica d’aquests darrers anys, el seu paper a Àfrica, el caràcters dels xinesos, la compra en grans quantitats de deute públic americà… Algú comenta que assistí a la visita que el vicepresident xinès, que ara ja és el president, va fer el castell de Bellver, aprofitant una escala tècnica aèria venint, per cert, d’Àfrica. La pregunta del xinès, recurrent: “És públic això?” “Sí, contestava la batllessa de Palma d’aquell moment”. “I perquè es fa pagar per entrar, si és públic?”. Si fa trenta anys ens haguessin explicat com és Xina en l’actualitat ens haurien tractat de visionaris-folls, o encara més, de traïdors, quan el marxisme-leninisme, i la seva ‘per-versió’ asiàtica, el maoisme, eren llei entre els ‘progres’ i intel·lectuals orgànics o compromesos de per aquí.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">9.- Cercant oximorons trob el poema de Salvador Espriu: “Diré del vell foc i de l’aigua. / Si crema molt la neu, glaçava més la flama./ Diré de l’espasa i de l’aigua ./ Si m’ha ferit la font / em guarirà l’espasa...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">10.- El menjar: Arròs de marjal. El cuiner: en Pere “Toxedís”; conco d’en Ferran que un dia pujant a Maçana s’estimbà per un fondal del camí, donant lloc al nou topònim “el salt d’en Ferran”. Els ingredients tots saborosos, destacant la llebre, els colls blaus o ànneres d’Albufera, d’on també eren les dues polles d’aigua (“gallinetes de ropit” també els deien un temps, me diu en Pere). Dels vegetals hi sobresurten els fesols fava i les mongetetes pintades, de pasta reial… “L’arròs es tira quan és hora, per damunt, es remena el suficient perquè amollí el midó i després s’hi vessa el plat amb els aromes de les espècies de les quals hi sobresurt la canyella”. Plat únic. Qui més, qui manco se’n fa quatre o cinc plats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">11.- Repàs el “Boletín Oficial del Obispado de Mallorca”, 1938: “Anomalías registrales. La morbosa exacerbación en algunas províncias del sentimiento regionalista llevó<span class="apple-converted-space"> </span>a determinados registros buen número de nombres, que no solamente estan expresados en idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañaron una significación contraria a la unidad de la Patria…”</span></p> <div style="border-style: none none solid; border-bottom-color: windowtext; border-bottom-width: 1.5pt; padding: 0cm 0cm 1pt"> <p class="MsoNoSpacing" style="border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">12.- Els anys, punyeteros, maleïts, ens forneixen d’una perspectiva quasi pornogràfica de les situacions passades.</span></p> <p class="MsoNoSpacing" style="border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> </div></div>General2012-12-26T22:02:17Zjcmllonja"PAYS.MED.URBAN": EL PAISATGE, VALOR D'IDENTITAT I D' ATRACCIÓ ECONÒMICA Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/113021
<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"> <span>.</span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/tempesta_biel_perello.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Pays.Med.Urban”: el paisatge, valor d’identitat i d’atracció econòmica</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La bona qualitat del paisatge no és només un element de la identitat</span></strong><span> <strong>d’un territori</strong> i, al mateix temps, un patrimoni comú de valors (naturals, històrics i culturals) sinó que, com més va més, es demostra que és un potent recurs, per la seva capacitat d’atreure visitants, residents o empreses que el valoren molt. Per això, el paisatge passa a ser també un element de desenvolupament econòmic i un factor que eleva la competitivitat de les àrees que l’han gestionat correctament en la seva estratègia de sostenibilitat. Entre els factors de localització anomenats ‘blans’, hi figura modernament la qualitat del paisatge del lloc, un factor que no es pot ‘deslocalitzar’, una vertadera renda de situació.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La Unió Europea en el seu programa operatiu MED (2007-2013)</span></strong><span> i en el marc de la cooperació transnacional està executant el projecte “Pays-Med-Urban”, focalitzat en el tractament de les àrees urbanes mediterrànies, amb l’eix del paisatge com factor central per augmentar la competitivitat i la sostenibilitat d’aquestes zones. El Consell de Mallorca aprovà les <em>Bases per a una estratègia del paisatge a Mallorca (2009)</em>, desenvolupant el ‘Conveni Europeu del Paisatge’. No fa gaire el Departament d’Urbanisme i Territori del Consell de Mallorca (<em>partner</em> des del principi d’aquest projecte) va trametre una sèrie de publicacions que són el resultat de les trobades de reflexió, dels treballs aplicats i dels premis concedits pels seus quinze socis europeus que co-participen en aquest projecte.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els camps temàtics en els quals es participava</span></strong><span> són: 1.- La gestió adequada dels espais lliures periurbans com elements estructurants del paisatge, especialment el paper de l’agricultura. 2.- L’atenció a la qualitat paisatgística en la creació d’àrees d’oportunitat econòmica (parcs empresarials, tecnològics, logístics). 3.- La qualitat visual de les carreteres d’accés i entrada als nuclis urbans. 4.- La integració paisatgística de les noves zones residencials en l’espai periurbà. 5.- La qualitat visual i ambiental dels espais marginals urbans i la restauració dels espais degradats. 6.- La protecció de la imatge i la identitat urbanes, en especial les vistes exteriors de les ciutats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els resultats concrets d’aquestes línies de treball s’han materialitzat</span></strong><span> en uns dossiers i publicacions dels treballs, agrupats i liderats per diferents regions: a.- Observatori Virtual de Paisatges Urbans Mediterranis (Andalusia). Es tractava d’identificar punts d’observació estratègics de paisatges urbans i periurbans del territori de cada lloc integrant del projecte, amb fotografies i esquemes de tendències de transformació i recomanacions per a la intervenció. b.- Catàleg de Bones pràctiques per al paisatge en àrees urbanes (Múrcia). Plans, programes, obres realitzades, projectes de sensibilització, concursos d’idees, algunes de les quals foren dotades amb el ‘Premi Mediterrani de Paisatge’. c.- Guia per a la gestió dels paisatges urbans mediterranis en evolució (Llombardia). Una eina d’assessorament per a la presa de decisions en les polítiques d’incidència paisatgística sobretot en àrees periurbanes. d.- Activitats per a la sensibilització del paisatge (Catalunya). Tallers i seminaris per aclarir i etiquetar els requisits de la sensibilització en paisatge. La ‘sensibilització del paisatge’ és un procés obert i interactiu que millora la disposició de les persones a percebre estímuls i reflexions que ajuden a comprendre’l; mobilitza per això elements irracionals i racionals de forma simultània. Davant les situacions problemàtiques ajuda a superar la “cultura del no” per la “cultura del com” i la concertació dels agents socials a través de les ‘cartes del paisatge’, la ‘concertació del territori’ o la ‘participació i educació del paisatge’. e.- Paisatges d’oportunitat (Emília-Romanya). Recull de nombroses accions pilot realitzades en les zones urbanes i periurbanes europees en els sis camps temàtics del projecte. És fa esment especial de l’agricultura periurbana de zones poblades mirant les possibilitats restablir la relació camp-ciutat en termes ambientals, paisatgístic i econòmics, amb la planificació territorial participada d’agents privats i públics. f.- Portal Web “Pays Med, el portal dels paisatges mediterranis” (<a href="http://www.paysmed.net/"><span style="text-decoration: initial; color: windowtext">www.paysmed.net</span></a>) (Úmbria). Un portal on es poden consultar els resultats de tot el projecte.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El Consell de Mallorca, soci d’aquest projecte des de 2007</span></strong><span> va enllestir una sèrie d’accions. Entre elles la realització de setze fitxes per a l’ ‘Observatori Virtual’, de les quals es van seleccionar, per publicar, les de Cala Major, La Real i Cala Millor amb les seves conseqüents recomanacions per a millorar la seva qualitat de paisatge (eliminació d’edificis obsolets, recuperació de zones boscoses, millora dels accessos a la mar, estratègies d’enjardinament, potenciació dels sistemes agrícoles de l’entorn, incorporació de la custodia del territori com eina de gestió del paisatge, limitació d’activitats incompatibles amb els usos residencials, consolidació de la xarxa de camins rurals històrics, restitució de la continuïtat territorial amb connectors ecològics i corredors paisatgístics). En l’apartat de ‘Bones Pràctiques’ es va seleccionar: un nou Cementeri a Llucmajor, el concurs d’idees per la rehabilitació de zones turístiques de Calvià i tres més, publicats; ‘Cartografiem-nos’ (un projecte de l’UNESCO-Museu des Baluard, aquest amb l’escola pública de La Soledat de Palma, on el seu alumnat reflexiona sobre el seu entorn pròxim); ‘Corredor Verd del front marítim de Palma’ (la modificació puntual del PGOU de Palma a la zona de l’edifici de GESA) i ‘Mesures de disseny d’un ecobarri’ (un projecte de l’IBAVI per a la zona posterior del barri d’El Molinar de Palma). En els camps de ‘Sensibilització del paisatge’ i els ‘Paisatges d’oportunitat’ es va explicar el ‘Masterplan d’ordenació i protecció paisatgística dels entorns del monestir de La Real’ i es va presentar la documentació de l’acció pilot desenvolupada en aquesta àrea periurbana de Palma que va viure durant 2003-2009 una forta tensió social deguda a les previsions urbanitzadores del Pla Territorial i a la construcció del nou hospital de Son Espases. A l’apartat de la ‘Sensibilització del paisatge’ s’hi va presentar el projecte “Serra de Tramuntana: paisatge cultural”, amb motiu de ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per l’UNESCO el 2011.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En aquest projecte, el paisatge és contemplat no únicament com a valor ambiental, estètic i sentimental</span></strong><span> -que sempre ho és- sinó com un ‘capital’ territorial fonamental per al desenvolupament sostenible i per a la qualitat de vida, també a les àrees urbanes, algunes degradades, i a les periurbanes, molt desorganitzades. El tipus de paisatge urbà o periurbà és molt fàcilment banalitzable i sovint desposseït dels seus valors culturals i naturals, dels quals però sempre en queden restes. Així, fins i tot els paisatges agraris periurbans sotmesos a l’avidesa del consum de territori per la ciutat poden recuperar elements d’elevat significat patrimonial per ser reordenats amb ‘nou sentit’ paisatgístic.</span></p><p class="MsoNoSpacing">___________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: "Paisatge de Pollença" de BIEL PERELLÓ</span> </p></div>General2012-12-20T17:31:38ZjcmllonjaBREU BIOGRAFIA DE FELIP BAUZÀ I CAÑAS Climent Picornell
https://jcmllonja.balearweb.net/post/112907
<p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 20pt">Breu biografia de Felip Bauzà i Cañas</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt">Per</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell Bauzà (*)</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/felip.jpg" border="0" /></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt">Felip Bauzà i Cañas</span></strong><span>, nascut a Palma ( Mallorca) el 17 de febrer de 1764, al carrer de l’Esperit Sant, prop del Banc de s’Oli, a la casa que antigament es coneixia com s’Hostal des Racó, és una de les figures més rellevants de la ciència de finals del segle XVIII i del primer terç del XIX. Va morir a Londres, on hi és enterrat i on hi era exiliat per mor del seu ideari liberal, el 3 de març de l’any 1834. La seva tasca professional es desenvolupà a la Marina de Guerra de la corona espanyola, de la qual arribà a ser capità de navili, però la seva importància rau sobretot en les seves tasques relacionades amb la descoberta territorial científica, la geografia i la cartografia.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>De família humil, són pare Bartomeu Bauzà, natural de Deià, era picapedrer, i sa mare Maria Cañas, era de Sant Quintí de Mediona, al Principat de Catalunya. Els pares van enviar al seu fill Felip a estudiar matemàtiques a l’Acadèmia de Pilots de la Marina a Cartagena, tot i no tenir massa diners per pagar-li els estudis. Allà va fer una carrera molt brillant i el 3 de desembre de 1773 va ésser destinat al Departament de la Marina de Cartagena, sortint ben prest a navegar cap a Gibraltar i fent varies campanyes contra els anglesos. Durant els anys 1779 i 1782 es va anar formant com a marí i l’any 1783 era ja pilotí numerari a les ordres del tinent de navili Federico Gravina.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Un aspecte, qui sap si determinant en la seva formació i la posterior tasca científica, fou el fet de participar en l’equip de l’expedició comandada per Vicente Tofiño de San Miguel, l’objectiu de la qual era l’aixecament d’un atles de les costes d’Espanya<em>. </em> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Durant la segona meitat del segle XVIII una de les iniciatives de més transcendència en el camp geogràfic, cartogràfic i de les comunicacions per mar, consistí en la reforma i potenciació dels estudis nàutics i del millor coneixement dels litorals i dels rumbs per a la navegació. En aquest sentit i per encàrrec del ministre de Marina, Antonio Valdés, es va dur a terme el que coneixem com l’”Expedició Tofiño”, pel nom del seu comandant, Vicente Tofiño de San Miguel: l’Atlas Marítimo Español (1786-89). En la confecció d’aquest atlas hi participà Felip Bauzà, primerament com a pilot ajudant. La tasca es va dur a terme durant els anys 1783-85 al mar Mediterrani, del 1786-87 a les costes del nord d’Espanya i el 1788 a les illes Açores. Això el va familiaritzar amb l’instrumental científic adequat per a elaborar la cartografia més moderna de l’època. L’expedició Tofiño donà lloc a la publicació de l’ Atlas Marítimo de España, 1786-1789, composat per vint-i-una cartes nàutiques, setze planells i deu vistes, les quals es completen amb el <em>Derrotero de la costa de España en el Mediterráneo</em> <em>y su correspondiente de África</em> (1787) i amb el <em>Derrotero de las costas de España en el Océano Atlántico y de las islas Azores </em>(1789).</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>El 1786 Felip Bauzà ascendí al grau de segon pilot, pels mèrits contrets a les ordres de Tofiño i per la seva experiència en l’aixecament de cartes i mapes nàutics. A més del treball de camp, una vegada acabada l’expedició exerciria una tasca important en la delineació dels mapes i la preparació de les làmines per al gravat. Des d’aquest moment, pràcticament, ja no abandonarà la seva feina en relació a la cartografia i, a més, la seva participació posterior en l’”Expedició Malaspina”, és a causa de la bona feina que feu en l’expedició de Tofiño.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1787 és professor de “Fortificació i Dibuix” a l’Escola Naval de Cadis ( a l’Acadèmia de Guardamarines ) i el 1789 és ascendit a alferes de fragata.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Entre els anys 1789-1794, participa en l’Expedició Malaspina que el durà per Sud-Amèrica, Nord-Amèrica i el Pacífic. Les corbetes ‘Descubierta’ i ‘Atrevida’, durant aquests cinc anys, dugueren a terme una expedició de caire científic. A bord hi anaven naturalistes, físics, cartògrafs i dibuixants que amuntegaren una enorme informació. </span></p> <p class="MsoNormal"><span>Durant el segle XVIII és dugueren a terme un bon nombre d’expedicions científiques que es proposaven millorar els coneixements científics i geogràfics, aquests, eren imprescindibles per a la millora de la cartografia, en alguns llocs molt insegura, cosa que dificultava el control de les comunicacions i les relacions polítiques i comercials. L’astronomia i les ciències naturals foren també investigades, així com el món de la navegació o el de la fixació de fronteres, o detalls antropològics dels pobles que es visitaven. La majoria dels seus participants foren marins i militars que, al mateix temps, eren experts en altres ciències. Aquest fou el cas de Felip Bauzà i altres integrants de l’expedició de Malaspina, la darrera d’unes vint d’aquestes grans expedicions, promogudes i fomentades per l’Estat, que es dugueren a terme durant aquest segle.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Les corbetes ‘Descubierta’ i ‘Atrevida’, sota el comandament d’Alejandro Malaspina i de José Bustamente y Guerra, sortiren del port de Cadis rumb al Río de la Plata el 30 de Juliol de 1789. Felip Bauzà anava a bord de la ‘Descubierta’. La ruta els dugué a Montevideo, la costa Patagònica, les illes Malvines, doblant el cap de Hornos, cap al sud de Xile, a l’illa de Juan Fernández, Valparaíso, i per la costa pacífica cap a Guayaquil, Panamà, Guatemala, Nicaragua i Acapulco. Continuen cap al nord d’Amèrica fins a la badia de Bering, Nutka i, de retorn cap a Califòrnia, tornen a Acapulco. D’allà cap a les illes Marianes i les Filipines, Manila i d’allà cap a Austràlia, recorrent la costa de Nova Irlanda, Illes Salomon, Nova Caledònia, arribant a Nova Zelanda. D’allà a l’illa de Tonga i un altre cop de retorn a El Callao. Sembla que des d’aquí, i per malaltia, Espinosa i Bauzà, a bord d’una fragata mercant van fins a Valparaíso, des d’on travessant la serralada dels Andes i la Pampa, arriben a Buenos Aires. A bord de la fragata Gertrudis, tornen a Espanya el 1794.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>En l’expedició de Malaspina juntament als informes polítics i socials dels virregnats, la cartografia era l’altra de les línies mestres. Se sap que l’almirall que comandà l’expedició va voler amb insistència que fos Felip Bauzà, pilot graduat d’alferes de fragata, qui en tingués cura, Bauzà es resistí però Malaspina insistí, la qual cosa s’ha d’agrair ja que Bauzà ha passat a la història de la cartografia, en una part molt important, per la tasca que realitzà en aquesta expedició.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>El 1794 assolí el grau de tinent de fragata.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Els imperatius d’assortir de cartes als navegants va fer que es fundés l’any 1789 el ‘Depósito Hidrográfico’, altrament anomenat ‘Servicio Geográfico de la Armada’. L’any 1794, Malaspina d’acord amb el ministre Valdés, promou l’establiment de la ‘Dirección de Hidrografía’, del qual va ser el primer director Espinosa y Tello. Durant l’any 1795 Felip Bauzà hi era preparant la publicació dels treballs cartogràfics de l’expedició en que havia participat, que foren suspesos per mor d’un procés político-militar contra Malaspina. </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>El 24 d’agost de 1796 els seus superiors li varen donar l’ordre d’embarcar-se a la fragata <em>Mahonesa</em> per anar a lluitar una altra vegada contra els anglesos. Fet presoner, i posteriorment alliberat, va ser cridat el 29 de agost de 1797, per Espinosa y Tello a la capital de la Cort espanyola per encarregar-li la formació, dins de la Direcció d'Hidrografia i com a segon director, del Departament de Publicacions i Biblioteca, des d’on anirà desenvolupant la seva tasca de publicar i modernitzar la cartografia nàutica.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1807 pren possessió com acadèmic de la Real Acadèmia de la Història amb una lliçó titulada <em>“Discurso sobre el estado de la Geografia de América Meridional”</em>.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Durant la invasió de les tropes napoleòniques es empresonat. Però va aconseguir treure de Madrid el fons de documents del Depósito Hidrográfico, perquè no caigués en mans dels militars francesos. Més tard, ja en llibertat , l’any 1809, amb l’excusa d’haver de prendre uns banys medicinals, fuig cap a Sevilla, amb diversos caixons de materials i amb el mapa de la frontera franco-espanyola dels Pirineus dins la seva maleta particular.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1815, mort Espinosa y Tello, és nomenat director de la Dirección de Hidrografía. En aquest anys corregeix el <em>Portulano de la Ámerica Septentrional</em> (1818) i el <em>Derrotero de las islas Antillas, de las costas de tierra firme y del seno Mejicano</em> (1820).</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Quan el rei Ferran VII va jurar la Constitució l’any 1820 va ésser nomenat Vocal de la Junta Suprema de Censura i el 13 de maig de 1821 era escollit per les Corts com individu de la Junta Protectora de la Llibertat d’Impremta i se’l recomanava, per part del Govern, per fer una nova divisió del territori nacional. </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1821 Felip Bauzà es nomenat director de la <em>Comisión de División del Territorio y de Hacienda</em>, que tenia com a missió proposar una nova divisió del territori espanyol amb regions i províncies. La seva proposta va ser imposada l’any 1822, tot i que va ser modificada diverses vegades, fins a la divisió definitiva del 1833. De forma conjunta amb l’anterior tasca, i a proposta seva, es decidí aixecar el primer gran mapa del territori espanyol, per la qual cosa fou nomenat (1820) director del <em>Levantamiento de la carta geográfica de España</em></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>La Guerra de la Independència, contra les tropes de Napoleó, desbaratà bona part dels projectes de reforma il·lustrats, entre aquests els de la modernització de la cartografia. Felip Bauzà ja en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de la Història havia plantejat aquesta temàtica. Es pot suposar que per aquest motiu, se li va encarregar de part del govern constitucionalista, ja a l’any 1813, el dissenyar una nova divisió territorial d’Espanya. Es pensava que la construcció d’un nou estat liberal havia de menester una nova divisió territorial que posaria les bases per una reforma administrativa i fiscal del territori, eines bàsiques de la governabilitat. Aquest primer projecte de Bauzà establia 44 províncies, però no es va aplicar perquè el retorn de Ferran VII va suposar l’anul·lació de la legislació liberal. Fou però la base de la divisió de 1922. De totes les maneres, amb la informació estadística i cartogràfica imprecisa de que es disposava era un tasca dificultosa. Per això, l’any 1821, amb els liberals una altra vegada en el govern, com hem dit, Felip Bauzà fou nomenat Director de la “Comisión de División del Territorio y de Hacienda”. Des d’aquesta comissió, juntament amb Agustín Larramendi, presentà un dictamen en el qual proposava la creació de cinc comissions encarregades de realitzar la “Carta Geográfica de España”. Es duria a terme una nova triangulació del territori, un gran projecte que costaria a l’estat 579.010 “reales de vellón”. En aquest mapa, que no s’acabà completament, hi continuà treballant durant el seu exili posterior. Tanmateix no el veié conclòs, deia Bauzà que seria una gran obra “de 10 pliegos de longitud por otros tantos de latitud, o sea 100 pies cuadrados”. L’any 1922 es va aprovar, amb caràcter provisional, una nova divisió d’Espanya en 52 províncies, que no fou tampoc la definitiva, aquesta es va aprovar uns anys més tard, proposada pel qui era Ministre de Foment, Javier de Burgos, l’any 1833, tot i que recolzant-se amb moltes de les propostes de Bauzà.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1822 va ser elegit i nomenat diputat a Corts per Mallorca. L’any 1823, en acabar el que es coneix com el “Trienni liberal”, i amb l’adveniment de l’anomenat “Decenni absolutista”, per mor de l’oposició a la política oficial d’aquell moment del rei Ferran VII, es va haver de refugiar a Gibraltar i després s’hagué d’exiliar a Londres. L’any 1826 és condemnat a mort en rebel·lia, per haver estat un dels diputats que havien votat, l’onze de juny de 1823, l’impediment moral del Rei. </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Com molt bé diu Úrsula Lamb, que ha estudiat els anys d’exili de Bauzà “ el cosmopolitisme científic de Felip Bauzà i les seves relacions internacionals es reforçaren durant el seu exili a Londres, ciutat que l’acull, com a home de ciència i com a liberal actiu, durant els deu darrers anys de la seva vida”. Durant el seu exili Felip Bauzà tingué contacte amb científics de tot el món, entre el quals es pot citar Alexandre de Humboldt i el capità Fitzroy de l’expedició del Beagle ( 1831-1836) amb la qual hi participa Charles Darwin com a naturalista. Els cosmopolitisme de l’obra de Felip Bauzà és veié reforçat durant el seu exili forçós a Londres. El seu enorme arxiu és disgregà a la seva mort, una part és al Museo de América de Madrid i l’altre a la British Libray a Londres, on es conserva amb el títol de “Bauzá Collection”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>El 23 d’octubre de 1833 és amnistiat per la reina Maria Cristina, amb restabliment dels seus drets, però va morir a Londres el 3 de març de 1834, on és enterrat a la </span><span style="font-size: 14px; font-family: sans-serif; color: #252525">St Mary Moorfields Roman Catholic Church</span><span style="text-indent: 35.4pt">, quan preparava el seu retorn.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>A més d’acadèmic de la Real Academia de la Historia, va ser membre de la Academia Nacional, en la secció de Ciencias Físicas y Matemáticas. Fou membre numerari extern de l’Acadèmia de Ciències de Baviera; Soci de la Royal Society de Londres, per la seva propagació de les Ciències Naturals; soci corresponent de l’Academia delle Scienze de Turin; membre de la Royal Geographical Society de Londres i de la Real Sociedad Marítima Militar y Geográfica de Lisboa.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Es podia llegir en un butlletí d’època: “El dia 3 de Marzo (de 1834) murió en Londres, de un ataque apoplético, cuando se disponía a regresar a España, acogiéndose al indulto Don Felipe Bauzà, célebre marino, director del Depósito Hidrográfico de Madrid, diputado a Cortes por las Baleares en el año 1820, y uno de los españoles más sabios de este siglo”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’Ajuntament de Palma, a mitjans del segle XIX, posà el seu nom a l’antic carrer de sa Llebre i el seu retrat, pintat per Juan Mestre és a la galeria dels seus fills il·lustres.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>(*) Climent Picornell Bauzà </span></strong></p><p class="MsoNormal"><strong><span>(Professor emèrit de la Universitat de les illes Balears)</span></strong></p>General2012-12-12T15:33:20Zjcmllonja