Anotacions m�s o manco impertinents

Espa�a, Sonia, el Bisbe, es convent i Freud

El senyor España, de família mallorquina botifarra, que, per lo que sembla, ha anat a manco pecuniària i mentalment; Sonia, sa seva esposa, que ha restaurat es patrimoni, senyora, per ses mostres, intel·ligent i de més categoria i 'savoir fer' que es seu homo, catòlica fervorosa que va trobar com a director espiritual es més alt representant de Déu a s'illa i prometia esser una excel·lent secretària episcopal; es bisbe, obnubilat -i no és per manco- i en trànsit per una pujada d'acne juvenil i demència senil. Aquests són es tres personatges d'un embull de corral de comèdies que han aparescut, davant es decorat d'un conventual negoci frustrat, –en aixecar es teló un clergue sinistre i enutjat– a s'escenari de doble pàgina d'un diari que diu que es prelat ha donat ses seves explicacions a sa ‘cadena radiofònica des bisbes’, i que, per sa seva part, es diari, revela sofrir es complex freudià de 'matar es pare' (potser perquè no s'ha pogut deslliurar de sa vegonya des seu origen de dependència del bisbat mallorquí).

¿No serà més que un sainet a s'entreacte de sa comèdia general?

Pa�sos catalans: una entel�quia?

Deixant de banda es guirigall de s’estrellada i s’enroc del molt honorable gran pare de la pàtria, pens que podríem plantejar una qüestió que de tant en quant surt a la llum. És aquesta: ¿existeixen els països catalans? ¿o se tracta d’una entelèquia?

Lo que crec que no se pot dubtar és que existeixen països de llengua catalana; al manco, de variacions de la llengua catalana: català, valencià, balear, rossellonès, alguerès...
Igual que existeixen països de llengua anglesa, francesa, portuguesa, italiana o urdú, que no són països anglesos, francesos, portuguesos, etc. etc.

es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Lenguas_por_número_de_hablantes_nativos

El 9-N en orris i la independ�ncia ara mateix

Henoc, que, sense morir, fou transportat al cel

El 9-N en orris. Ha de ser abans. Ha de ser tot d’una. Catalunya independent, ara mateix. Després del 31 de juliol serà tard.

No som Isaïes, Jeremies, Baruc ni tan sols Osees, Jonàs o Habacuc. Però, encara que no en presumesc, tenc una certa visió del futur, és a dir un instint profètic. Aquesta vegada, però, m’ha fallat totalment. Per sebre què pot esdevenir s’ha de conèixer el passat –l’antic i el d’ara mateix cap endarrere– i considerar el present –que quasi no té temps de ser present–. I una dada important no la coneixia.

No creia molt en el 9-N, però qualsevol idea que en pogués tenir se m’ha esbucat del tot.

I acab de comprendre que la Catalunya independent ha de ser ara mateix, abans que la maquinària política i judicial espanyola pugui posar mà sobre l’Honorable –paradigma de la catalanitat– Jordi Pujol.

Ho repetesc, he fallat. No se m’havia passat pel cap que tota l’endemesa de la independència, la floritura de les estelades, i l’enlluernament –ben pagat a certs grups– de la santíssima comunió del Països Catalans només era una bastió defensiva entorn de la gran magnitud catalana de l’immarcessible esser del coll tort i la mística mirada.

Tot un �xit de fina punteria "humanit�ria"

Hi ha un acord complet en reconèixer que l’avió Boeing-777 de Malaysia Airlines que feia la ruta d’Amsterdam a Kuala Lumpur no ha rebentat per una explosió interior sinó que l’ha esclatat un coet terra-aire. I si és així, no entenc que cap des dos possibles llançadors vulgui acceptar un èxit de tal magnitud. Perquè si és sa primera vegada que se consegueix que un enginy, bé que guiat per radar, arribi tan amunt i doni de ple a un objectiu real –i per tant d’efecte evident i indiscutible– que se mou a 900 kh, és per fer una missa de festa major amb camis de sa randa més fina i casulles, dalmàtiques i capes pluvials brodades i amb passamaneria de fil d’or.

Estats Units ha assegurat en el Consell de Seguretat de l’ONU que tot apunta que l’avió va ser abatut de forma deliberada per un míssil disparat des d’una àrea controlada per les milícies prorusses.

I si resulta que ni Ucrània ni Rússia han posat en marxa una maquinaria tan complexa, precisa y segura, coneguda com a Buk SA-11 Gadfly, sinó que han estat uns “goril·les gats”, amb més motiu l’enginy que, per pura casualitat, ha escapçat un centenar d’investigadors de la SIDA, mereix esser reconegut com un invent de gran Excel·lència, que a pesar de la seva complexitat pot ser manejat amb ben pocs coneixements: ell tot solet cerca l’objectiu en un radi de 30 km, en reconeix el tipus –si és de passatgers entre els quals una tercera part es clarament sospitosa de voler minvar i si és possible aturar el creixement de la SIDA, se li fa la boca aigua– i en deu segons recorre els 10.000 metres de distància (també podria arribar a 20.000 m).

Es tot un èxit de la precisió a què pot arribar la ciència humana a partir d’un estri tan elemental i tan antic com és una sarbatana.

L’esdevenir de l’homo a la terra, ja anunciat a la llegenda metafòrica de Caín i Abel a la Bíblia, és una història de bregues i desastres “humanitaris” per conservar i anar limitant el nombre de l’espècie.

151 ESPURNES i Diari de les senyoretes

Dos llibrets en poc temps. Vull dir que han sortit a la llum, no que s’han fet darrerament. Són una selecció d’escrits realitzats durant anys que, a la fi, els ha arribat el moment de ser enllestits i passar a l’impremta.

El darrer, del qual vaig complimentar l’entrega dels quatre exemplars al Depòsit Legal fa cinc dies, és 151 espurnes (Haikus), una recopilació dels breus poemes escrits molts en els deu anys passats i altres en els quinze anys anteriors. El que obre l’aplec va ser escrit una nit d’insomni –la següent de la passada a l’UCI per una lobectomia– i, com va sorgir se conte a Notícia del haiku, (pàgs. 91 a 102), això sí escrit ara, que és una explicació breu de l’entitat i origen d’aquesta manera de versificació japonesa; el haiku que clou el conjunt, sorgit amb aquesta intenció, és el més recent. Per altra banda, el de la nit de vigília, que va ser publicat en El tercer -oma, (2008) –crònica del càncer de pulmó– és addicional als 151. El volum va il·lustrat amb dotze aiguades a l’interior i una aquarel·la a la coberta.

L’altre, Diari de les senyoretes i altres escriptures, que se va publicar fa uns mesos, és un recull de relats, qualcuns curtíssims, i temàtica variada. Actualment, els dos llibres se poden adquirir a la Papereria-Llibreria MM, del carrer Gaspar Bennazar, 67 i a la llibreria La Biblioteca de Babel, carrer Arabí, 3 (devora Sa costa de sa Pols), de Palma.

El Diari de les senyoretes i altres escriptures també se ven per Internet a Editorial Círculo Rojo

De la Base de datos de libros editados en España

ISBN 13: 978-84-616-9590-4
151 espurnes : haikus
Catalán; 1ª ed., 1ª imp.; 04/2014; Miró Llull, Josep Maria; 110 p. 15x11 cm; rústsolap; DCF – Poesía de poetas individuales; 2ADC – Catalán; PVP: 6 Euros
ISBN 13: 978-84-9050-404-8
Diari de les senyoretes i altres escriptures
Catalán; 1ª ed., 1ª imp.; 08/2013; Editorial Círculo Rojo; 108 p. 21x15 cm; rústsolap; FYB – Cuentos; 2ADC – Catalán; PVP: 8 Euros
ISBN 13: 978-84-9050-535-9
Diari de les senyoretes i altres escriptures
Catalán; 1ª ed., 1ª imp.; 10/2013; Editorial Círculo Rojo; 1 Pdf; FYB – Cuentos; 2ADC – Catalán; PVP: 1,85 Euros
ISBN 13: 978-84-612-6214-4
El tercer -oma
Castellano, Catalán; 1ª ed., 1ª imp.; 09/2008; Miró Llull, Josep Maria; 64 p. 15x11 cm; rústsolap; DN – Prosa-No Ficción; 2ADC – Catalán; 2ADS – Español/Castellano; PVP: 4,50 Euros

La filla de rei irresponsable

Carrers tancats, cinquanta policies venguts de fora per ajuntar-se amb cent cinquanta locals; una protecció valorada en 300.000 €; no té res que veure amb que la justícia sigui igual per a tots. Això és una altra cosa, una qüestió normal de protecció per tractar-se d’una presumpta excepcional: una filla del Rei. És clar que si, com a son pare, (del qual ha d’haver pres l’exemple) l’haguessin declarada irresponsable, no hagués estat necessari tot aquest cal i portal. Però, ja que el tenim, ben pagat sia, al cap i a la fi, tampoc costa tant, possiblement com un automòbil decent de la casa Rolls Royce.

I dic ben pagat sia, perquè pens que tota aquesta parafernàlia protectora no és per evitar que quatre exaltats antimonàrquics peguin quatre crits i tiren dues dotzenes d’ous crus i uns quans ramells de tomàtigues madures, que, amb un bon impermeable de plexiglàs amb caputxa o baixant la costa del calvari invers en un cotxe, no tendria cap risc.

Perquè jo crec que la protecció és per motius més importants i seriosos. ¿No és possible que el jutge Castro, amb proves que siguin contundents, l’hagi de passar de presumpta imputada a presumpta culpable ben responsable? En aquest cas si seria inevitablement necessària tota l’estratègia preventiva per evitar que la trinitària jeraquia política, judicial y reial arramblàs amb la infanta per evitar-li arribar a judici i pentura abans a presó provisional pel risc de la fuga, no debades té casa i compte a Suïssa.

Santa Cristina. «Cierto día Cristina recibió la revelación divina, y abrió los ojos a la verdadera Fe en Cristo, quitó todos los ídolos de oro y de plata que se encontraban en su casa, los rompió en pedazos y le dio la limosna a los pobres cristianos».

El D�u �nic. D�Akhenaton, de Mois�s, de Pau de Tarsus...?

Ofrena d’ Akhenaton a Aton

Fins allà on arriben els coneixements que, a hora d’ara, tenim de cultures i civilitzacions que han poblat la Terra, no és cap absurd pensar que la creença en (o la invenció de) un Déu Únic no es obra de Moisès. A Moisès, sí, se li atribueix la imposició del monoteisme a una població nòmada que devers 1.250 anys abans de l’era actual –segons se conta a l’Èxode– vivia i recorria, cercant on assentar-se, un redol asiàtic del món habitat del qual se tenia notícia per aquelles terres.

Aquest Déu Únic se va manifestar, per primera vegada físicament, a Moisès tot flamejant en un batzer ardent que no se consumia. Així està escrit: «M’acostaré a contemplar aquest espectacle extraordinari». «Quan el Senyor va veure que Moisès s’acostava per mirar, el cridà des de la bardissa: –Moisès, Moisès! Ell respongué: –Som aquí. Déu li digué: –No t’acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat. I va afegir: –Jo som el Déu del teu pare, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob. Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu.»

I Moisès explicà al seu poble –potser bastaria dir tribu– que el Déu que nomia «Jo som» els manava sortir d’Egipte i que perquè no dubtassin del seu poder fes davant els hebreus la màgia que li havia ensenyat: Tirar en terra el bastó, que es convertiria en una serp, que l’agafás per la coa i tornaria esser un bastó; posar-se una mà en el pit i treure-la plena de lepra, blanca con la neu, que tornàs posar-se la mà al pit i la trauria intacte com abans; i, si amb això encara no el creien, que anàs a cercar aigua del Nil i l’escampàs per terra i es faria sang. També, «Jo som», va anunciar que faria prodigis per convèncer el faraó per deixar-los partir.

Els efectes màgics servien per enlluernar els hebreus; no els egipcis, que d’això en sabien prou. Quan Moisès va començar a tractar amb el faraó la lliberació dels hebreus va haver de competir amb el mags egipcis. Passada aquesta prova ja va esser «Jo som» qui va haver d’acudir als prodigis, i, segons figura a la Bíblia, no va mirar prim. I crida un poc l’atenció, que un succés de certa importància con és l’èxode del grup hebreu, amb els mal de caps que donà al faraó i els estralls que va fer al seus territori i població, no el mencionin les fonts egípcies.

Akhenaton y Nefertiti
Museu del Louvre

He començat diguent que el monoteisme s’atribueix a Moisès. Supòs que per interès d’un dels sistemes religiosos que tenen una notable influència en una part, no majoritari, de la població terràqüia. No obstant, abans que Moisès, la figura d’un Déu únic, la va erigir el faraó Akhenaton. I la va recolzar la seva principal esposa, Nefertiti. El Déu únic era Aton, un déu resplendent i encegador. (S’ha dit que Nefertiti va tenir glaucoma per voler mirar-lo sovint.) Aton, personificat en el Sol, és un déu present i important en totes les religions. El déu Aton, flama incombustible, és el mateix que Moisès no gosava mirar?

De totes maneres, el déu de Moisès ha estat més perdurable que el d’Akhenaton. Akhenaton fou considerat heretge. Els egipcis no acceptaran un sol déu: volien, com era costum inveterada en les religions mesopotàmiques, que els atributs divins estassin repartits, i tornaren al politeisme, que, llavors, a Grècia i a Roma, seria insubstituïble.

El Déu de Moisès, sí va mantenir-se ferm. No debades era suficientment fort i gelós per aniquilar aquells que no creien en Ell. Moisès i Josué, principalment, compliren fidelment aquest desig diví d’extermini.

Amb el temps, tanmateix, la humanitat no se conhortava amb un Déu únic. Ho pogué constatar el propi Moisès, cosa que li costà bons disgusts. Més tard, d’acord amb la tendència ancestral, la religió cristiana ho resolgué, això del politeisme, amb la difusió de temples i altars a ‘déus’ complementaris i assignant devotes advocacions a una mateixa divinitat.

Per altra banda, fins i tot la poesia no molt llunyana ha deixat constància de la divinitat de l’astre rei.

«Reyes que venís por ellas,
no busquéis estrellas ya,
porque donde el sol está
no tienen luz las estrellas.

Reyes que venís de Oriente
al Oriente del sol solo,
que más hermoso que Apolo,
sale del alba excelente.

Mirando sus luces bellas,
no sigáis la vuestra ya,
porque donde el sol está
no tienen luz las estrellas

No busquéis la estrella ahora,
que su luz ha oscurecido
este sol recién nacido
en esta Virgen Aurora.»

Son quatre de les estrofes que escrigué Lope de Vega.

Mare de Déu i Lluna

I també, ¿no s’ha establit una relació piadosa, literària i iconogràfica entre la Lluna i la Mare de Déu? Vat aquí una invocació, precisa i adequada, a la Reina del Cel: «...més poderosa que tots el monarques, tens les regnes de tots els reis. Torxa brillant del Cel i la Terra, resplendor de totes les comarques, accepta ma genuflexió, escolta mon prec, mira’m sempre amb bondat...». La trobam en les oracions i càntics d’alabança i celebració sumeris de només fa més de quatre mil anys, dedicada a Irnini, «Senyora de Senyores, Deessa de Deesses!». De veres, que no desdiria gens en un florilegi marià.

El Vatic� programa 527 miracles

En els primers temps del cristianisme, més o manco a l’època dels Sants Pares i un poc després, el sants eren pujats als altars per aclamació popular i, si es tractava de cristians que haguessin mort de martiri per causa de la fe, la santificació resultava automàtica. La seva mort era testimoni abastament de la fe (màrtir ve del grec «μάρτυρας», «testimoni»). El procés, si bé ara requereix una certa burocràcia, és tanmateix més senzill que un procés de beatificació per vida virtuosa; no precisa la prèvia declaració de ‘venerable’ a proposta de la Congregació de Ritus ni té l’exigència de la realització d’un miracle. De totes maneres, l’Església, ara actua amb més serietat que temps enrere; potser va trobar que el sedàs de llavors tenia la malla massa ampla i, fins i tot, que hi havia sants que pareixien inventats; d’ells només se coneixia el nom, les virtuts màgiques que se’ls atribuïen, però poc més: no se sabia ni d’on eren ni si tenien pare ni mare, ni per on havien campat.

I l’Església va decidir posar orde i fixar protocols amb unes normes que només se puguin alleugerir per un motiu justificat i amb l’aquiescència jeràrquica preceptiva. Respectant, és clar, que la mort cruenta en testimoni de la fe, de per si, es garantía més que sobrada.

Hi ha hagut èpoques i papes que no han estat propensos a definir santedats. Les proclamacions han estat mínimes i les que s’han produït, amb una certa acceleració dels tràmits, s’han debut a unes virtuts especials dels santificables i a la meritòria aportació dels promotors de la sagrada causa.

En el cas dels 527 pròxims beats, ja que el martiri és garantia suficient, i que s’ha sobrepassat al terme previst per iniciar el procés, que, segons les regles, va de cinc anys després del martiri fins als cinquanta anys posteriors, se podria haver prescindit de la beatificació i proclamar directament la canonització. Una flor no fa estiu. I la condescendència no hagués anat en detriment de la rectitud canònica.

Ja sé que la supressió del miracle que cada beatificat ha de fer per accedir a la declaració de santedat privaria de la curació o de la resolució de malalties o mancances als il·lusionats receptors del do. Però, una cosa per l’altra, també podria evitar un desconhort perquè no arribassin a 527 els miracles. Més d’un màrtir podria no donar la talla o sortir xorc.

El Cel (III), �on �s i qui hi ha?

Tornam al Cel. Vull dir que jo torn al Cel; fa temps sent l’impuls d’escriure unes consideracions que arrodoneixin lo escrit en el dos articles dedicats al Cel. Ara farà set anys –número bíblic– que vaig fer una exegesi casolana dels llimbs, el purgatori, l’infern i el cel. Varen ser set articles –ho he comprovat ara– també de xifra sagrada. ¿Què m’ha empès a desfer l’encís del número anterior y convertir-lo en vuit? Per ventura que el 8, i sobretot si se tomba, se pot convertir amb la banda de Moebius, que, per moltes de voltes que doni, sempre queda capgirada y confusa?

En els set articles vaig exposar arguments, sempre de les escriptures, de la patrística i de la doctrina eclesiàstica que tan servirien per demostrar la cara com la creu de la moneda; i fins i tot, si la moneda quedàs de cantell, aquest encara podria aportar qualque senyal per una possible interpretació acceptable; més, ja que no hi ha moneda, no podem treure cap clarícia d’aquesta martingala. Per tant, m’hauré de seguir valguent de les fonts reconegudes.

La resurrecció, 1863, xilografia

Abans, però, voldria rectificar una valoració. A l’article sobre els llimbs vaig expressar que “la humanitat duia molts de milers de segles rodant”. Aquesta afirmació no té ni cap ni peus a l’entorn de les escriptures. Res de segles rodant. Com a molt, entre 4 000 y 7 000 anys. Aquest càlcul, redueix notablement, per la simple raó de les persones que poden nàixer i morir en setanta segles, el número d’ànimes que estaven en llista d’espera.

També vull puntualitzar que, si bé es vera que els avanços de la doctrina eclesiàstica neguen el purgatori i suprimeixen el foc de l’infern, això senzillament pot ser una estratègia per llevar la por i fer atractiva –ara que tanta falta fa– la predicació promocional. No obstant, no podem oblidar que la revelació de Dante en la Divina Comèdia pot ser tant o més inspirada que l’Apocalipsi i que tots els llibres canònics; i que, endemés, hi ha indicis que confirmen tant la ubicació del purgatori i l’infern com l’existència del foc. Sense cercar massa, trobam: a) l’orde carmelitana –ho vaig escriure a l’article corresponent– ensenya que aquells que han estat investits de l’escapulari de Nostra Senyora del Carme i que el duen en el moment de morir, com a molt, passaran sis dies en el purgatori: el primer dissabte següent a la mort terrenal seran alliberats i transportats al cel; b) l'infern és clarament mencionat en el Nou Testament; i fins i tot Sant Pere, en la carta segona, diu: "Déu no va perdonar els àngels que havien pecat, sinó que els enfonsà en els abismes tenebrosos de l'infern". c) També la professió de fe per excel·lència, el Credo, afirma que "davallà als inferns"; bé, això depèn: segons el Credo Apostòlic, sí; en el Credo de Nicea-Constantinopla, que amb tot és més explícit, aquesta frase no hi és.

Si de aquestes manifestacions, destacam que es parla de baixada, enfonsament en abismes, i que a l’interior de la terra hi ha foc, ¿no tenim motius suficients per creure no tan sols que l’infern existeix sinó fins i tot on està situat? ¿I el purgatori? Més evident, encara. ¿Ningú ha pensat que la lava dels volcans no és més que l’alliberament periòdic de les ànimes que ja han quedat purificades i es desprenen de tot el caliu i la cendra?

Però arribem a la qüestió cabdal d’aquesta article. ¿On és i qui hi ha al cel? Totes les referències el situen anant cap amunt des de la terra. Jacob va veure una escala amb una porta a dalt, de la qual sortien els àngels que baixaven i pujaven. Les clarícies que dóna són mínimes: en el Gènesi (28,17) es conta que Jacob veu la casa de Déu i la porta del cel, y res més. També Jesús ascendí al cel, la Mare de Deu la se’n pujaren els àngels i un nigul l’ocultà, i, molt de temps arrere, Elies també se va enlairar amb el carro de foc. Totes les indicacions situen el cel diví dins l’atmosfera, l’estratosfera o més lluny. Que no el puguem divisar és ben normal: ja que els seus habitants son incorporis i per tant ingràvids i invisibles, ¿no pareix lògic que el seu territori sigui indimensionable i eteri?; i considerat així, es normal que tampoc no poguem concretar la seva ubicació; només tenim un paràmetre, que és allargar un radi de la circumferència terràquïa; però ¿quin? ¿a quina altitud i quina latitud? I llavors encara quedaria la incògnita de la distància. Quedam a les fosques.

Passem per tant, a un altre aspecte que crec més important. ¿Qui roman al cel? ¿Déu, els àngels i els benaventurats, aquests, incorporis, fins que en el Judici Final se’ls doni un cos gloriós; ara bé, un cos gloriós que prescindirà de tota funció fisiològica –i, en conseqüència, seguiran sent immaterials.

Les escriptures, en aquest aspecte no son congruents, fins i tot son contradictòries. Sols en el nom ja hi ha ambivalències: firmament, paradís, gloria, cel. A l’escena principal de la Passió, el bon lladre demana a Jesús que se’n recordi d’ell quan arribi al seu Regne. I obté resposta: “T’ho assegur: avui seràs amb mi al paradís”. (Lc 23,40-43) Però segons la Bíblia catalana això no seria possible; en una de les anotacions aclareix que “el cel és el lloc d’estada dels àngels i Déu”. Una altra afirmació manco estricte diu que “del cel se’n pot venir i s’hi pot anar”; però no especifica qui ho ha fet o ho fa i si es freqüent; ¿són els arcàngels fent de recaders? En el Siràcida [Eclesiàstic] (44,16) s’afirma: Henoc va plaure al Senyor i fou traslladat al cel. I queda escrit en l’Apocalipsi (4,1): després d’això, vaig veure una porta oberta en el cel....

Fins aquí ¿què hem tret en net? Si el cel no necessita complir les tres dimensions de la matèria i està habitat per esperits, molt bé pot estar fora de la nostra visió; de la visió y del tacte encara que el tenguem davant del nas. Si fos així, ¿on són Elies, Enoc i la Mare de Déu (aquesta, assumpta en cos i ànima segons una llegenda elevada a dogma per l’impol•lut Pius XII)? Cap d’ells moriren i pujaren al cel amb la seva corporeïtat. La qüestió de Jesús és distinta, ell existia de tota la eternitat, per tant era un esperit consubstancial al Pare i a l’Esperit Sant. ¿A la terra seguia sent un esperit amb aparença humana?

L’evangelista Joan afirma rotundament, (3,13): “Ningú ha pujat al cel, sinó el que davallà del cel, el Fill de l’home, que és en el cel”. Aquesta afirmació podem entendre que confirma la immaterialitat de Jesús, cosa que no han resolt ni els sants pares, ni el tomisme ni els concilis.

Joan, tanmateix, resol una qüestió i en complica d’altres: ¿On son Elias, Enoc i la Mare de Déu? ¿En l'ascens, se lliberà de la materia la seva ánima? ¿En esser a una determinada zona de l’espai se desintegraren (tots recordam el vol fatídic dels astronautes) i així, lliures del cos, pogueren traspassar el portal del cel? Una porta no gens fàcil de situar. Mos han dit que l’han vista, però no on.

-----

ARTICLES DE LA SÈRIE

Els llimbs i el riu Jordà, 11 octubre 2006
El Purgatori, en rebaixes per liquidació total, 14 octubre, 2006
L'Infern (I) no és la caldera d'en Pere Boter, 18 octubre, 2006
L'Infern (II), ni Dant ni Catalina ni l’abad, 21 octubre, 2006
L'Infern (III), glossa abans d’anar al cel, 22 octubre, 2006
El Cel (I), introducció al paradís, 02 novembre, 2006
El Cel (II), la porta, 07 novembre, 2006
El Cel (III), ¿on és i qui hi ha?, 30 setembre, 2013

Papa Francesc, �fora, tamb�, la medicina pal�liativa?

Doré. Job en el femer

El papa Francesc ha rebut un grup de ginecòlegs catòlics i els ha donat unes recomanacions doctrinals sobre l’avortament i l’eutanàsia. Quant a l’avortament, potser la conegut en cercles eclesiàstics. Sobre l’eutanàsia no crec que en tengui notícies directes, ja que a la història de la església, en l’entorn papal, més aviat s’ha practicat l’assassinat.

Me dóna un poc d’esgarrifança, tanmateix, això dels ginecòlegs catòlics: ¿no seria millor dir catòlics ginecòlegs?

E Papa també podria rebre, si li demanàs audiència, un grup de pedicurs catòlics. Els rebria com a pedicurs o com a catòlics. Bé, sempre tendria el recurs de parlar-los de la grandesa del lavatori apostòlic de peus.

Hi ha, per altra banda, uns professionals amb els quals no sé com se’n sortiria. ¿Què els podria dir? Em referesc als oncòlegs. ¿Els exhortaria que als malats claríssimament terminals de càncer no els donassin medicina pal•liativa i els seguissin aplicant, fins al darrer moment, l’agressivitat ja inútil de la quimioteràpia o cirurgies experimentals? Pens que hauria de rebutjar opiàcis i morfina. No és lògic, que al manco als malalts catòlics –i per ventura també als no creients, que podrien tenir un moment d’iluminació i abraçar la fe– els privàs del benefici de l’acceptació i oferiment del dolor i el sofriment de redimir els propis pecats i passar el sobrant a altres ànimes necessitades.

Aix� �s fer feina

Fa mig segle. Figura en el llibre Les floretes del papa Joan

La meitat
Un diplomàtic recentment acreditat a la Santa Seu és rebut pel Papa. Li pregunta quantes persones treballen al Vaticà.
”Oh! No més de la meitat”, respon Juan XXIII fent l’ullet.

Així i tot eren molts, més que ara en els senats i parlaments.

Fuente en los jardines del Vaticano. ¿Símbolo de la nave eclesial?

El miracle de la venerable Munar

La venerable Maria Antònia Munar ha hagut de suportar l’aflictiva prova d’entrar a la monacal cel·la de la presó. És l’inevitable primer misteri dolorós d’un rosari que, ben segur, no passarà complet. Amb una espina clavada en el front, com beatífica Santa Rita, està protegida per l’advocada d’impossibles.

Jaculatoria: Santa Rita, Rita
lo que se consigue no se quita

Tota una cort de jerarquies vetlla –indiferent, ara, a las discussions sobre el sexe dels àngels– per, sense perdre un minut, elevar les oracions fervoroses al bondadós i místic Tribunal Suprem, dispensador de gràcia i benedicció divinament generoses. Qui l’invoca amb fe i compte amb el recolzament arcangèlic i beatífic apropiat, no queda defraudat.

El Tribunal Suprem hauria de consolidar –cosa que pareix que ja existeix de fet– la renuncia a la absoluta independència i l’adhesió, com a sacra congregació, prelatura, o qualque cosa així, al Vaticà i adquirir un estatut de la mena del Crist de Medinaceli o de la Senyora de Fàtima o de la Mare de Déu de Lourdes.

Els darrers miracles del Tribunal Santíssim són admirables i de fa ben poc: Blanco, Matas, Barcina. És de justícia que, d’una o d’altra manera, alliberi de la cel·la expiatòria a la Venerable Munar, i la deixi seguir el procés de beatificació i canonització. Seria una manera digna de preparar el camí pels qui vendran desprès, uns dels més notables, els Sants Ducs de Palma.

És una llàstima que MAM ja no estigui en edat de formar part de la JMJ (que no és Jesús, Maria, Josep). Per impossibilitat ben clara de no acudir personalment, si fos una al•lota, des de la cel•la, bé per TV o per Internet, podria rebre la indulgència plenària digital atorgada pel Papa Francesc, y quedaria lliure de tot pecat, amb l’ànima tota blanca com després del baptisme.

Corrupci�: el Papa i Sant Pere, d�acord

Al·legoria del papa Francesc alliberant l’Esperit Sant

El Papa actiu, amb els seus fets i dites deu posar sa pell de gallina al Papa passiu. No sé per quin temps, perquè al Papa retirat poc li pot mancar per tenir un infart o el Papa actiu pot patir una escurçada biogràfica imprevista. D’altra banda, Deo volente, així com una dia es va complir l’enrunament profetitzat del Temple de Salomó, El Papa Francesc pot ser la mà divina pel compliment de la tercera profecia de Fàtima: l’enfonsament de la estructura eclesial vaticana.

Ara, per exemple, encara que jo pensi que s’ha embullat una mica, perquè crec que el pecat es corrupció i la corrupció, un conjunt de pecats, és ben possible que tengui tota la raó en dir que el pecat es perdonable però que la corrupció és imperdonable.

Basta que llegiguem uns versicles dels Fets dels Apòstols:

També un home que es deia Ananies, juntament amb Safira, la seva muller, es va vendre una propietat. Després, d’acord amb ella, es va reservar una part dels diners, i va dipositar la resta als peus del apòstols. Pere li digué: -Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part del diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant. Quan encara era teu, eres lliure de quedar-te’l; i, quant te l’has venut, podies disposar com volguessis dels diners. Per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes, sinó a Déu.
Tan bon punt Ananies va sentir aquestes paraules, caigué a terra i va expirar. Un gran temor s’apoderà de tots els qui ho sentien explicar. Els joves van amortallar el cos i se l’endugueren per enterrar-lo.
Al cap d’unes tres hores va arribar la seva dona, sense saber res del que havia passat. Pere li preguntà: - Digue’m, ¿és veritat que vau vendre el camp per tal preu? Ella respongué: - Sí, per tal preu. Pere li replicà: - Com és que heu anat d’acord per posar a prova l’Esperit del Senyor? Mira, els qui venen d’enterrar el teu marit ja són a la porta i se t’enduran també a tu.
A l’instant, la dona va caure als peus de Pere i va expirar. (Ac 5,1-10)

Com es pot veure, contra la corrupció, ni Pere ni molt manco l’Esperit Sant no tenien cap contemplació. Si se participava a la comunitat dels deixebles, havia d’esser amb totes les conseqüències. Altrament, condemna fulminant.

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els bens que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. (Ac 4,32) Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases, les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus del apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú. (Ac 4,34-35)

L�ofici m�s antic i la poma o la figa

Kenyon Cox, Caiguda i expulsió, c 1900, pintura

¿És possible sebre quin ofici té la primacia en la història de la humanitat? Pens que sí; i a pesar que sigui interessant conèixer-ho, no crec que mai ningú hagi tengut la idea d’aclararir-ho i d’explicar-ho: d’escriure’n quatre línees, vaja! En canvi, s’han fet tesines i tesis sobre assumptes més insubstancials. Ja sé que molta de gent ho dóna per sabut, no debades se’n senyala un com a tal, i se trobarà una beneitura que tan sols m’ho plantegi. Però, sí, m’ho plantej, perque el negoci que popularment se considera l’ofici més antic no ho és.

Si acceptam que el Gènesi conta com Jahvè va organitzar tots els elements que estaven confusos (el caos*) i a partir d’ells creà el món, veurem que en el versicle 7 del capítol tercer apareix la costura. Si, perfilant més, lo que volem trobar és la primera activitat humana, abans que un ofici, mos topam amb una afició, un divertiment, allò que avui en dia, per ser més cosmopolites, anomenam hobby. Aquest es l’horticultura, la jardineria, no com una feina fatigosa sinó com a fruïció de la naturalesa.(Gn 2, 15) I es que mentre Adam i Eva anaven nus, és a dir, mentre vivien graciosament sense haver de fer cap feina, només havien de xalar sense envellir ni morir mai. Tenien aliments a voler; ells i altres sers vivents. «Déu digué encara: Mirau, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots el arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment.» (Gn 1,29).

Per tant, en aquell principi de la vida terrenal, de feina, res de res; i en conseqüència, cap necessitat d’ofici.

Lògicament, si parlam d’oficis humans, aquells que podríem atribuir a Jahvè –fer la volta del cel, posar-hi les lluminàries, l’enginyeria de mars i terres, agrimensura, modelar terracotta (l’home, tots els animals salvatges i tots els aucells)... –no els hem de tenir compte: són actes pre-humans.

Andrea Vaccaro, Adam i Eva (detall),
c 1640, pintura

Ara convé veure per què i com apareix la costura, això que, no crec que res si oposi, podem afirmar que és el primer ofici de la humanitat. Ho coneixem pel propi text del Gènesi, encara que sobre un aspecte mos deixa a les fosques. ¿Va ser Adam el costurer o fou Eva la costurera; o va ser una feina compartida? Lo cert es que Adam i Eva, varen fer-se la primera peça de vestuari. En distintes versions de La Bíblia hi ha discordança en la descripció de la forma que tenia la reduïda vestimenta: tapall, cinyell, faldars; de vuit edicions que he comprovat, faldar es la més freqüent: «Llavors a tots dos s’els obriren els ulls i es varen adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se’n feren faldars.» (Gn 3,7). Si bé no podem assegurar que la forma més apropiada fos l’acceptada, queda clara, tanmateix, la seva funció: tapar els genitals. De partida, el penis, la vulva, el nas, les orelles, els ulls, la boca i fins i tot l’anus eren parts distintes y específiques de la morfologia humana i del seu funcionament orgànic, i per tant bones, com anava veient Jahvè tot lo que feia, però, ai las!, de cop i volta, el penis i la vulva passaren a ser abominables.

Una interpretació podria ser que Jahvè havia previst que Adam i Eva fossin immortals i que només ells dos, –testimoni de la seva imatge i semblança, l’home; i ajuda per fer-li costat, la dona– senyorejassin el jardí de l’Edèn, lloc privilegiat de la creació terrestre. Amb tot, aquesta interpretació, deduïda del segon capítol del Gènesi, que estableix un lapse de temps entre la creació de l’home, col·locar-lo al paradís –«El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn» (Gn 2,15)– i la formació de la dona perquè no estàs tot sol, no encaixa amb la narració del capítol primer. No per la qüestió del temps passat entre la creació de l’home i la de la dona ja que ambdós foren creats el dia sisè: i un dia de la creació no era de vint-i-quatre hores d’ara, era simplement una manera de marcar etapes que no tenien un temps determinat; sinó perquè s’especifica: «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds i multiplicau-vos, ompliu la terra i dominau-la.» (Gn 1,27-28) Si és així, Jahvè no pensava que només fossin dos per sempre. Conseqüentment sorgeix un plantejament: s’havien de multiplicar per partenogènesi? ¿el naixement se produiria per traspàs espontani dels teixits de l’úter? No ho sabrem mai perquè això no va arribar a terme.

Lorenzo Maitani,
Adam i Eva amb la serp i la figuera,
1310, talla

Deixem, per tant, les cabòries i tornem a La Bíblia. Lo cert és que una serp que xerrava obrí els ulls a Eva. I la serp que xerrava era Lucifer, el més bell i cap d’un gran estol d’àngels. En això no crec que hi hagi dubte; el Gènesi no el menciona, però, com és normal en l’exegesi, comptam amb una confirmació molt posterior als fets: «Eres un model de perfecció, ple se seny i de bellesa acabada; habitaves a l’Edèn, el jardí de Déu.» (Ez 28,12-13) Lucifer, o la serp, (així respectam el text que ens ha arribat), va fer provar a Eva el fruit de l’arbre del mig del jardí, el que Déu havia prohibit. Era l’arbre del bé i del mal, també nomanat de la saviesa. No se diu quina mena d’arbre era, però la tradició sempre parla de la poma, i a vegades de figa, en escrits, pintures i escultures. Fins i tot, moltes representacions gràfiques posen cara o bust humans a la serp, i una bona part, de figura femenina. Tot concorda, idò, amb que el fruit era la poma o la figa, i que Eva, per l’ensenyament de la serp va descobrir la sapiència gojosa, i que ella la va explicar i ensenyar a Adam, i, com se sol dir, tots dos tocaren el cel amb un dit.

Jahvè, un Déu gelós i irascible, que no tenia gens de sentit de l’humor, va agafar una volada de mil dimonis, però així i tot, va tenir esma per treure un caire lúdic –bastat maliciós, per cert– i passejar-se pel jardí, com qui juga a fet i amagar –ell que ho veu tot prou sabia on eren–, cridant Adam, Eva, on sou?

Com segueix la història crec que tots ho coneixem abastament. L’esdevenir del col·lectiu humà no és especialment brillant; però deixem-ho aquí.

Ara, només relataré un altre fet que te que veure amb el primer ofici. És la costura duita a modisteria i sastreria. «Llavors el Senyor-Déu va fer túniques de pell** i va vestir l’home i la dona.» (Gn 3,21) Tot un detall diví abans d’expulsar de l’Edèn la parella i condemnar-la, i també la seva descendència, a fatigues, dolor i mort.

Notes:
*-Des d’abans dels Sants Pares, que Jahvè hagués creat el món ordenant el caos va embullar la troca. ¿El caos era obra d’un déu anterior a Jahvè?
**-¿D’on va treure la pell? ¿Va canviar la dieta vegetariana i ja se podien escorxar animals? Per ventura això és la metàfora per indicar que en expulsar la parella del jardí de l’Edèn la posà en el paleolític, vestida amb pell peluda natural, perquè poguessin seguir el camí de l’evolució.

La gran lli�� de Benet XVI

Sant Malaquies va fer una llista de papes, assignant un lema a cada un. El de Benet XVI és “Gloria Olivae” (La glòria de l’oliva), i és el número 111 des de Celestí II.

Segons la profecia dels papes, el pròxim papa “Petrus Romanus” (Pere Romà), el 112, és el darrer de la relació.
“En la persecució final de la Santa Església Romana regnarà Petrus Romanus, qui alimentarà el seu ramat enmig de moltes de tribulacions. Després d’això la ciutat de les set llomes serà destruïda i el temible jutge jutjarà el seu poble. La Fi.”

Miró Llull. El vedell d’or, 1975, aquarel·la.

No crec que s’hagi de pensar que es refereix a la fi del temps, ja que parla del ‘seu poble’, sinó que més aviat l’advertència o premonició concorda amb el tercer secret de Fàtima, que no anunciava un atemptat al Pontífex, com es va dir quan es va fer públic; més bé la senyora blanca petita augurà l’anorreament de l’estructura eclesial. Pareix que la interpretació correcte va per ací. ¿Ho confirma el llamp que va pegar a la cúpula del Vaticà poc després de comunicar Benet XVI la seva retirada? No debades en el cim del Sinaí, seu divina, coronat de niguls, el succés principal de la llei mosaica va ser confirmat per llamps i trons, especialment a la segona estada de Moisès, quan el Senyor Jahvè, debut a la idolatria d’Aaron amb la gent, li va dir que conduiria el poble hebreu a la terra promesa, però que ell, el conductor, no hi arribaria.

Fa quasi vuit anys, el papat de Joan Pau II, va acabar de manera contrària a la que vol tenir Benet XVI. En aquells dies, en la tranquil·litat del postoperatori de la laringectomia, vaig publicar un article titulat Hab. 626 – El divino patético, del qual copii aquests paràgrafs: «Las opiniones son encontradas. Para unos, la imagen del papa deshaciéndose en añicos es degradante y de mal efecto. Incluso son muchos quienes piensan que no tiene la presencia requerida para ostentar el papado; que es una mala representación de la Iglesia y que debiera dejar en manos sucesorias sus funciones.
Hay argumentos suficientes en pro y en contra. Los míos, creo que acordes con la enseñanza eclesiástica, tal vez un tanto radicales.
»¿Puede su santidad, un hombre que desde hace años no es sólo hombre, sino el designado por la divinidad para ejercer y organizar sus designios “urbi et orbi”, desmoronarse por unos achaques corporales y enfrentarse con el “non serviam” a quien le ha le ha hecho su vicario en la tierra?
»Podrá pensarse que su decisión de empecinarse en seguir en el ejercicio de su puesto es una manifestación orgullosa de creerse imprescindible, pero no es más que la consecuencia de servir a quien le ha elevado a tan alta e ineludible responsabilidad, hasta el final de sus fuerzas, y, en eso sí, con el orgullo de la máxima entrega.
Pero tampoco debemos olvidar que si su misión es la de pilotar la nave de la Iglesia, su mano, a su vez, es el instrumento movido por designios superiores y supremos. Y en él actúa el “espíritu que sopla donde quiere”. ¿No es lógico que mantenga el timón sabiendo que su brazo, hasta el último momento, será sustentado por la mano divina?
Estos son los razonamientos que cualquier católico debe hacerse. ¿No es ésta la enseñanza de la propia Iglesia? Si no lo aceptamos así, ¿qué tenemos que pensar?
»¿O es que la razón está de parte de quienes ya están maniobrando indigna y aviesamente para sucederle en su altísimo solio, y así, cargando con la responsabilidad del poder eclesiástico, detentar el inmenso y abrumador peso de la tiara?»

Tres vistas de la residencia papal en Castelgandolfo

Potser ara, davant la renuncia pontifícia de Benet XVI, és oportú plantejar la validesa de les meves assercions en l’article de 2005. Benet XVI ha dit que ha reflexionat seriosament abans de decidir retirar-se a Castelgandolfo per orar, estudiar i escriure en silenci i recolliment, ja que no li queden forces ni humanes ni espirituals per governar la barca de Pere. I ningú millor que ell per prendre un decisió ortodoxa, ell, que des de l’any 1981 fins al 2005 va presidir la Sagrada Congregació per la Doctrina de la Fe, organisme col·legiat del Vaticà per custodiar la correcta doctrina catòlica en l’Església, que abans havia estat Sagrada Congregació de la Romana y Universal Inquisició y Sagrada Congregació del Sant Ofici.

Endemés, Benet XVI més que un homo d’acció és un intel·lectual de cervell avesat a l’anàlisi i l’exegesi, i ha d’haver comprés que la crisi que en molts d’aspectes afecta l’Església no és temporal; és un desgavell, un nu d’escurçons, la concentració dels pitjors defectes d’una multinacional i la hipocresia i perversió amb mitres i capes pluvials.

¿Què és lo que realment ha fet caure la balança del costat de la renuncia? Jo m’atreviria a senyalar l’angoixa de veure com l’acció dels corcs, del rovell i de la floridura van enfonsant un edifici que té els fonaments en l’entelèquia que propulsà un il·luminat jueu convers. Analitzar la història a la llum de la raó i sense partir de conclusions prèvies mostra les coses molt clares. Benet XVI ha caigut del cavall, però per l’altre costat? Pareix que sí. I l’Esperit Sant de la patrística, el tomisme i la Sagrada Congregació per la Doctrina de la Fe queda en el propi Vaticà per elegir un nou Papa que continuï, tant com sigui possible, l’administració de la pompa i circumstància del negoci de la salvació, mentre Benet XVI, lliure del Vicariat de Crist, –que deixa entendre que no és més que un inconsistent emblema diví que no crea caràcter– se’n va als casals i jardins de Castelgandolfo amb l’Esperit de la Raó. Com Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic que se retirà al Monestir de Yuste, afectat de gota, per fer vida monàstica.

Tant és així, que després de una bona part de vida vaticana, ha tengut la il·luminació i la clarividència per retirar-se del pinacle eclesiàstic. Fins i tot, per ventura, per separar-se de l’Església Catòlica Apostòlica Romana de la manera manco traumàtica.

Aquesta, al meu parer, és la gran lliçó de Benet XVI.

----------

Articles relacionats:

Hab. 626 – El divino patético, 31 març 2005
El papado en el buen “Camino”, 4 abril 2005
Benedicto XVI y “Camino”, 21 abril, 2005
L'economia de la salvació, 22 agost 2011
Sobre el tercer secret de Fàtima i les jerarquies celestials, 2 novembre 2012
Benedicto XVI no sabe dónde dejó la burra José, 3 desembre 2012

La B�blia, paraula de D�u, s� o no?

Els escriptors tenen curioses ocurrències, com la va tenir el senyor Raúl del Pozo, però no totes són bones. Mira que escriure, com ho va fer a la doble columna titulada Ángel exterminador, publicada en El Mundo del dia de 25 de juliol*, “como escribió Payne, llamar a la Biblia Palabra de Dios es una blasfemia”, no és gens seriós. On és la blasfèmia –o la flastomia– si blasfèmia és: “Expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d'adoració, de veneració o de culte religiós”.

G. Doré, La formació d’Eva,
1865, xilografia, 24,5x19,2mm

¿Prou han deixat ben clar exegetes, teòlegs i apologistes l’origen sagrat i la directe inspiració divina en els llibres sagrats que han estat verificats com autèntics. Que l’aplec de llibres que formen La Bíblia siguin un compendi divertit, esgarrifós, incoherent, contradictori no vol dir que no sigui la Paraula de Déu. ¿Uns texts tan diversos, primer transmesos oralment, escrits al llarg de mil·lennis, concatenats per successives traduccions revisades i conservats amb l’exquisida cura de polir-los i perfeccionar-los, poden ser una invenció humana?

No es tracta d’una simple llegenda com ho són L’Eneida o L’Odisea. La Bíblia és molt més complexa; és el relat, per mitjà d’esdeveniments, metàfores, successos esgarrifosos i tendres commiseracions, de la immensitat i plenitud del atributs divins d’un Déu tan omnipotent que, tanmateix no ho necessitàs –de si mateix era complet i suficient–, va tenir la pensada, per altra banda generosa, de posar en marxa la història de la humanitat. Una creació y evolució que pobles –potser podem dir civilitzacions– que no participen de les creences bíbliques hebrees, expliquen a les seves tradicions ancestrals, també recollides documentalment, d’una manera no allunyada del Pentateuc, especialment en uns episodis cabdals, com és ara el diluvi universal.

G. Doré, Noè envia un colom,
1865, xilografia, 24,5x19,2 mm

És ver que sols en obrir el llibre dels llibres, ja crida l’atenció que els tres primers capítols són redundants i envitricollats, mancats de fluïdesa narrativa. Això, però, pot ser debut a diferents motius: el primer, que a Moisès (era la primera vegada que escrivia) li costàs seguir el dictat i Jahvè hagués de recomençar el relat vàries vegades; segon, que Moisés, prengués de cor les paraules divines i després, en un altre moment, les transcrigués així com va anar recordant-les; i el tercer, que el Senyor estigués afectat i desconcertat per la dolenteria d’Eva i la flaquesa d’Adam. Perquè Jahvè havia previst una vida plàcida sense fi pel seu projecte terraqui en el centre de l’Univers: «[27] Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, crea l’home i la dona. [28] Déu els beneí dient-los: –Sigueu fecunds i multiplicau-vos, ompliu la terra i dominau-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. [29] Déu digué encara: –Mirau, us don totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor , perquè siguin el vostre aliment. [30] A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els ser vius de la terra, els don l’herba verda per aliment. I va ser així. [31] Déu va veure que tot el que havia fet era molt bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.» (Gènesi, 1).

Mes, un delit tan plaent i de durada indefinida, va quedar estroncat de cop i volta. I Jahvè no va tenir altre remei que convertir-se en un Déu sever, despietat, fins i tot podem dir intolerant i venjatiu. ¿Com podia admetre que unes simples criatures seves s’igualassin a ell per haver tastat el fruit de l’Arbre de la Sapiència? Havia de refer totalment el seu benèvol projecte i llençar Adam i Eva (també la seva descendència) a una vida de treballs, penúries i patiments, en la qual no tan sols deixaven de tenir primacia, sinó que haurien de lluitar i viure amenaçats pels sers inferiors i per les forces de la natura, i també, entre si, pels sers de la pròpia espècie.

Jahvè, per aquest entrebanc, va perdre per molt de temps la placidesa i el goig de la vida celestial; això serà fins que sonin les trompetes apocalíptiques i amb el judici final s’acompleixi la fi dels temps. No debades Jahvè va tenir una eficaç precaució; l'home, contrariament a lo previst, ja no seria immortal: «[22] Després el Senyor-Déu digué: –L’home s’ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre. [23] Llavors el Senyor-Déu va expulsar l’home del jardí de l’Edèn, perquè treballàs la terra d’on havia estat tret. [24] Un cop l’hagué expulsat, va posar a l’orient de l’Edèn els querubins amb la flama de l’espasa fulgurant per a guardar el camí de l’arbre de la vida.» (Gènesi, 3).

*Aquest escrit va ser començat el juliol de 2011, va quedar, entre bits, com una agulla dins un paller, i ara ha sortit i l'he acabat.

NO PERDEU EL TEMPS AL�ANT DESTRALS

No perdeu el temps alçant destrals.
Els mites,
quan no els rebenten els mateixos que els han creat, tot sols arriben a caure.
I només en queda una espurna tènue que ens pot fer somriure
si som capaços de contemplar-la a distància.

Ara negre, llavors grog, més tard blanc,
després…
—què té més?—
tots els colors, totes les formes, tots els tamanys imaginables.

Tot i tan sols
per omplir un buit estrany;
que cadascú li donarà el nom que li plaga, però que només és por d’arribar al fons d’un mateix
i de veure les coses massa clares.

No alceu, doncs, la mà contra els mites.
Si no hi creis —què més voleu!—
deixau-los caure.

I si no creis en vosaltres
mateixos,
tampoc els tireu a baix;
vos són imprescindibles:
encara que d’una manera toixa, vos aguanten.

Poema tercer d’El cicle inalterable, inèdit, 1967

Sobre el tercer secret de F�tima i les jerarquies celestials

Verge de Montserrat

Se va dir que el tercer secret de Fátima anunciava una agressió mortal contra el Sant Pare i se va relacionar amb l’atemptat que va sofrir Joan Pau II. Del text escrit per Lucia dos Santos abans de morir no és tan simple la interpretació, més bé dóna a entendre l’auguri de l’esfondrament de la jerarquia vaticana i conseqüentment el final de l’estructura catòlica. Cosa ben possible; basta veure la consumpció per envelliment d’aquest organisme eclesial.

¿Com és possible que això que acab d’escriure sigui factible si cada dia hi ha més gent que anhela l’emparament religiós? Sí, es així. Una bona mostra la tenim a Facebook, on va en augment diari la publicació d’oracions, de jaculatoris, de estampes dolces i florides demanant i donant gràcies al sant de torn, a una de les moltes advocacions marianes i a jesusos de cara dolça i cabellera onada. I van creixent diverses esglésies o comunitats, unes que agombolen gents senzilles i altres que, prioritàriament, reuneixen persones selectes. Totes, no faltaria més, les agrupacions, enriquint el seu patrimoni y procurant el digne benestar de les seves jerarquies terrenals. Aquest fet del creixement de les creences supersticioses i esotèriques, tanmateix, pot ser l’indici del compliment del tercer anunci de la “senyora lluminosa” als pastorets a Cova d’Iria, que, en les primeres manifestacions donaren una descripció de la senyora de poc mes d’un metre d’estatura i una vestimenta peculiar, que ben aviat va ser canviada i adaptada als designis de les autoritats religioses.

Petita senyora lluminosa de Fàtima
segons la descripció dels pastorets

En aquest escrit parl de religions, esoterismes i actes màgics i miraclers d’Europa i Amèrica, però no d’Àsia i d’Àfrica, que tenen peculiaritats molt distintes i en el cas de l’islamisme, una intransigència agressiva molt notable.

Aquestes reflexions les ha originades el tercer secret de Fátima amb l’auguri de la desaparició de la branca catòlica del cristianisme. Aquest fet deixaria desemparada una immensa quantitat de devots de les diverses advocacions divines i d’un incomptable santoral per protegir totes les activitats humanes, pal·liar mancances, curar malalties i beneir les collites i el bestiar.

Mirant enrere, veim que les cultures que mos precedeixen directament no tengueren tanta abundant protecció celestial com ha arribat a tenir el catolicisme.

La religió egípcia, que va durar un poc més de tres mil anys, se’n sortí amb una vintena de deïtats principals que cobrien tots els aspectes de l’existència humana: des de Ra, “gran déu”, símbol de la llum solar, dador de vida i responsable del cicle de la mort y la resurrecció, passant per Nut, la deessa del cel, que se la representa revestida d’estrelles, i per Isis, mare i reina dels deus, deessa de la maternitat i el naixement, presumiblement immaculada, ja que els egipcis no foren creats pel déu d’Adam i Eva, fins arribar a Thot, déu de l’escriptura, la llengua, las biblioteques, els nombres, els encisos, las matemàtiques i l’astronomia. Egipte sabia molt més que no mos pensam, estava per damunt del poble hebreu i el seu pòsit se manifesta en la mitologia cristiana.

Isis, deesa de la
maternitat i el naixement

Grècia, que va tenir un Olimp nombrós, entre deus, deesses i semidivinitats, dotze dels quals eren els principals, se queda en una cinquantena; i si bé no tenen la sacralitat dels egipcis, adquireixen una vida de passions, afectes, enveges, traïcions, lluites i bestieses que els confereix una divinitat humana.

Roma acull els déus grecs, els rebateja i els posa més a prop de la vida terrenal, tant es així que els integra a la vida familiar afegint tota una iconologia casolana que participa de la vida diària: déus llars, que cuiden la salut de la família i la concòrdia entre tots els membres; déus penats, guardians del rebost; déus manes, esperits dels avantpassats morts; i a l’atri, el centre de la casa, se ret culte a Vesta, mantenint el foc encès, símbol de la llar.

La Immaculada Concepció
revestida d’estrelles
com la deesa Nut

El catolicisme, procedent del cristianisme –i aquest, de les religions anteriors– ha tornat el prestigi diví i misteriós al culte, i ha elevat als altars, després d’enrolar-los als cercles celestials del Serafins, Querubins, Trons, Dominacions, Virtuts, Potestats, Principats, Arcàngels i Àngels, un immens i fins ara creixent santoral que deixa minúscula qualsevol cura y protecció proporcionada per les religions que he mencionat abans.

Roma mai no pogué imaginar com els seus déus llars, penats, manes i Vesta serien superats balderament per la graciosa voluntat divina del Déu catòlic conferida al seu vicari Vaticà. No sé ara, però fa molts d’anys, les fàbriques d’imatges d’Olot tenien representada en els seus catàlegs una bona selecció l’estament diví, on tothom podia trobar el protector (o protectors) convenient per tenir-lo a ca seva. De la seva bondat o eficàcia hauríem de tractar-lo en un altre moment. Ara només puc dir que jo, sent encara un adolescent, vaig deixar d’anar a posar-me l’oli beneït de San Blai i, molts d’anys després, el càncer de laringe el va haver d’arreglar la cirurgia mèdica. Pot ser qualcú me dirà que si no hagués estat per aquells olis de Sant Blai, la medicina no hagués resolt el mal i ara no escriuria aquest article. Vet a sebre! Per ventura els Sants Pares i Sant Tomàs puguin respondre. Per ara, que quedi així.

Sorpreses i ll�grimes

He tengut dues sorpreses juntes. La primera: que qui jo creia una benaventurada animeta és un autèntic Medici. La segona: que la meva ignorància artística ha anat a més. ¿Com podia no sebre que a Mallorca tenim un artista, mescla de Miquel Àngel i Leonard, predilecte episcopal? No tenia ni idea, ja no de les nombroses obres i dissenys, sinó, lo que més m’avergonyeix, de l’immarcescible arbre de creus plantat a Randa.

Jaume Falconer, l’artista falder episcopal, ha enllestit una composició monumental en vidre bufat i ferro de la qual, així ho ha publicat el diari El Mundo, «Los técnicos analizan el sentido litúrgico de la obra, aspecto sobre el que no planean dudas ya que la intervención de Falconer comme¬mora el Año de la Fe.» Aquesta commemoració de la Fe se fonamenta en vuitanta llàgrimes de vidre, tan grosses que cada una l’han haguda de bufar dos homes.

Segurament, la magnífica i impressionant plorada s’instal•larà a la capella de l’altra costat de l’altar major, per fer parella amb la ceràmica fallera.

I deixant ara de banda el meu no estar al dia en l’art important actual a la nostra illa, he d’admetre que la sorpresa bisbal encara me té trasbalsat. El bisbe Murgui, cosa que pareixia impossible, ha ultrapassat la marca que va posar el bisbe Úbeda. Aquest va deixar una obra, per cert d’un descregut, aparatosa i caríssima. Murgui ha fet arribar l’art de la Fe a diferents contrades i llocs y finalment corona la seva dedicació amb un rosari generós de llàgrimes impol•lutes. I segurament, encara que això no s’ha de tenir en compte quan es tracta d’honrar i enaltir Déu, a un cost no escandalós. Seria bo, a pesar que el vicari general Lluc Riera ja no sigui aquí, que quan s’hagi de beneir les llàgrimes de la Fe, el bisbe Murgui hi fos present.

Ja tenia escrits els paràgrafs precedents i El Mundo ha donat més detalls del projecte. Diu que les llàgrimes amiden 80 x 20 centímetres i que són de vidre blau. I que la instal•lació no serà permanent sinó tan sols un màgic retaule provisional pels actes litúrgics de la Fe.

També diu el diari que el vicepresident del capítol ha dit que la Seu assumirà totalment el cost de l’escultura (sic).

Tot lo que he llegit me fa pensar que si aquesta baluerna es per donar xarol als actes de l’Any de la Fe, poca Esperança se té amb la Fe o la Fe no compte amb la Caritat. Per ventura, en això darrer que he dit m’equivoc: potser, després de complir el seu objectiu, les llàgrimes de vidre blau i el ferro a bocins se venguin a benefici de Càritas.

P o la purificaci� del PSOE

Festa de la Purificació de Maria Santíssima. Dia 2 de febrer. «Aquesta data no se commemora només la purificació de Nostra Mare sinó també, un segon gran misteri: la presentació de Nostre Redentor en el temple.» (aciprensa.com).

Coincidència en els dies? Predestinació astrològica? Tant té. Sigui com sigui, el PSOE va arribant a la prístina essència: la P.

La E, favorint les autonomies i la venguda massiva de xinesos, mahometans, russos, etc., la va perdre fa estona, i ni Don Pelagi podria reiniciar el retorn; la O, des de la truita, ni quan Corcuera deixà el taller, no l’ha tenguda mai; la S és la primera cosa que d’En Felip a Na Leire ha deixat de banda tota la família.

I així, el PSOE ha adquirit la plenitud de la sigla reveladora: P de partit, xapat pel mig i a punt de fer-se bocins.

Maria Santíssima i el Redentor –baix la benedicció de la mà incorrupta del gran orfebre– se repartiran les despulles.

-----

¿I el PP? ¡Ah!, el PP. Un recanvi inevitable i trist. I com cantava La Trinca: “Narinan, narinan”.

Bona not�cia banc�ria

La banca, a pesar de les pujades i baixades de l’Euribor, mantén igual la taxa d’interès sobre els descoberts en compte: un discret percentatge que no arriba al 30% anual. I, endemés, ha conseguit que una retribució dinerari d’aquesta mena no sigui considerada usura.

Quant a les comissions pels seus servicis és distint: les han augmentat –no tots els bancs igual– entre un 200 i un 1.000%; i, d’altra banda, sovint n’apliquen de noves per qualsevol motiu. A les noves no crec que els hagin fet cap pujada, o a mi, al manco, no se m’ocorre com se pot calcular el percentatge d’augment d’una xifra amb valor anterior inexistent. En tot cas hauríem de pensar en un percentatge infinit obtengut per omnipotència divina; una cosa així com la creació del món, que un dia (és un dir) no existia i sis dies més tard, sense encomanar-se a déu ni al dimoni, Jahvè ja el tenia rodant como una baldufa.

Anem, però, a la bona notícia, millor, a les bones notícies, ja que en realitat són dues. Una: els bancs no cobren comissió per trepitjar el seu portal ni es trespol interior de les oficines, on, en hores d’atenció al públic, hom si pot acollir si plou i no du paraigües o si l’arruixada és tan forta que aquest no basta.

L’altra: a certes hores, per no dir en quasi totes, té un cert –o incert– perill utilitzar els caixers automàtics que són a la façana; és convenient recórrer als que tenen un redol protegit per una porta amb biuló per travar-la de dedins. El pany de les portes d’aquests recintes s’obri passant la targeta bancària per un retxilleta. Idò, bé, per l’ús de la targeta per obrir i poder accedir al caixer, els bancs no cobren cap comissió.

El president del Govern, homo evang�lic

G.Doré. Xilografia

El president del Govern Balear coneix i aplica l’Evangeli.

Si no fos així, ¿podria haver tranquil·litzat als seus seguidors impacients per conseguir una poltrona? Més o manco, els va dir: No passeu ànsia, encara hi ha molts de llocs per repartir. Talment com Jesús: A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? (Jn 14,2)

I ara, l’evangèlic president, també ha fet seva aquesta altra afirmació de Jesús: Us assegur que els pecadors i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. (Mt 21,31) Supòs que, fent una adaptació moderna, es refereix als ineptes, als prevaricadors, als dilapidadors, als rapaços, que tendran preferència.

Perquè els benaventurats, aquests, que seguesquin plorant i tenguent fam i set de justícia, més clar: el invàlids, els paralítics cerebrals, els deficients, els malats crònics, tota aquest gent que es foti; i ha estat la primera en patir la vergonyosa política social del nou govern.

JMJ i Jes�s de Natzaret

No podia cloure millor la JMJ el Santíssim Pare. Ha afirmat que «no se pot seguir a Jesús sense l’Església».

Bé, depèn del transcriptor. Uns diuen: «no se pot seguir a Jesús en solitari»; altres: «no se pot seguir a Jesús sense seguir l’Església».

De totes maneres, ha tengut la delicadesa de no ser massa categòric. No ha dit que no hi ha salvació fora de l’Església. La mateixa teologia reconeix diverses maneres d’obtenir el baptisme en circumstàncies extremes i especials.

Ha fet bé de recordar-ho. Molts de seguidors d’expressions noves de la fe i de la teologia de la alliberament pareix que no pensen així.

I si qualcú pot sebre què parla en referir-se a Jesús ha de ser precisament l’únic papa que ha analitzat i descrit la figura de Jesús com a fruit de la investigació personal i sense vincular-se en altres exegetes i teòlegs. Li ha dedicat dos llibres: Jesús de Nazaret i Jesús.

Tanmateix, es possible que encara quedin seguidors de Jesús que no vegin clar que hagi d’esser així.

Per la meva part, també fruit de la meva investigació personal y sense voler dur la contra al gran homo que regeix l’Església i vigila la seva continuïtat, se m’ocorre pensar si seria el natzarè qui no seguiria l’Església.

L'economia de la salvaci�

Gran, fastuosa i immillorable manifestació catòlica, apostòlica i romana en diversos escenaris i una tramoia amb operativitat de precisió.

Tant de fervor per força ha de commoure cors indecisos; i l’evidència de tantes llobes, d’hàbits religiosos, clergymans, sotanes, albes, estoles, ruquets, esclavines púrpura, casulles acampades, tot tan impol·lut com si fos nou de trinca, han d’encisar per la demostració viva d’una fe indestructible en una confessió religiosa iniciada per la inspiració divina als apòstols, assentada per Constantí el Gran i elevada a imperi per la ja llarga història de les tres corones pontifícies.

El Sant Pare ha estat a l’altura que li correspon com a pastor per mantenir les conviccions del seu remat i com a propagandista i catequista per posar a l’abast dels infidels l’economia de la salvació.

D’altra banda, qui posi en qüestió, (o se’n escandalitzi) la bona harmonia haguda amb les autoritats espanyoles, que recordi o sàpiga allò que Sant Pau, gran impulsor del cristianisme sinó l’iniciador, diu als Gàlates: «“I els vaig exposar l’Evangeli que predic entre els gentils en particular als notables, per no córrer o no haver corregut en va.” Pau comprenia que la seva obra estava greument compromesa si ells la rebutjaven totalment; des del punt de vista real i pràctic, digui lo que digui sobre la seva missió autònoma i el seu Evangeli revelat, no devia sentir-se en estat i amb dret d’organitzar el seu cristianisme completament separat d’ells.»(1)

Potser no sobri, per reforçar la congruència i la solidesa del pensament ratzinguerià en Benet XVI, repetir, traduït, l’escrit titulat «Benedicto XVI y “Camino”», que vaig publicar el 21 d’abril de 2005.

Diu:

En el meu article «El papado por el buen “Camino”» indicava, al meu parèixer, per on se decantaria l’elecció del nou Papa. No exercia cap do d’endevinació; me fundava en l’evolució y actuació del papat de Joan Pau II, en les meves reflexions sobre notícies i esdeveniments, y, també, en la clarividència, a la qual me vaig referir, que me proporcionava la meva espècie d’enclaustrament en l’habitació 626.
Que el nou Papa tancaria encara més que Joan Pau II el camí obert por Joan XXIII, jo ho tenia ben clar.
Fins i tot pareix premonitori que el papa Joan Pau II hagi estat enterrat en el mateix lloc en què ho fou Joan XXIII; es com posar el segell final a lo que pugui quedar vigent del papat del Papa bo.
Així creia que seria i així, per tots els indicis, serà.
Benet XVI, entre les seves intencions, ha manifestat sa voluntat de continuar amb l’herència del Vaticà II. Supòs que ho ha dit per satisfer una part de l’Església reticent en la seva elecció; i perque no compromet gens dir que se vol continuar res que pràcticament ja se té per acabat.
¿Què se pot esperar d’un homo que si de qualque cosa cada dia ha mostrat estar més a prop és de la Inquisició? I que, segons se dedueix, deu sa elecció als cardenals que representen els sectors més conservadors i dur de l’Església actual, inclòs, lògicament, l’Opus Dei.
Tampoc s’ha d’oblidar un altre factor: se li atribueix una gran intel·ligència i ser molt hàbil dialècticament. No és demés pensar què pot fer un homo ambiciós amb aquestes qualitats.
Si es ver que l’Esperit Sant ha inspirat els cardenals electors, és per pensar que pel cel ja circulen exemplars de Camino; o admetre que els designis divins son inescrutables.

............

(1). Alfred Loisy, Los misterios paganos y el misterio cristiano, Barcelona, Paidos Orientalia, 1990

Bandada de gavines pontif�cies

Gavines refulgents en fileres en el Retiro anuncien la blanca rentada de les ànimes en honor de la visita papal al devot país de les verges processionals, del Crist de Medinaceli i d’altres crists miraculosos dels passos de Setmana Santa.

Aquest mundial esdeveniment d’afirmació catòlica ha aixecat bastants bòfegues i queixes en l’Espanya infidel, per les quals se senten justament indignats els fervents ‘roucovaleros’, els ungits ‘opusdeïstes’ i els legionaris de la divina reialesa.

Poc han de reclamar, tanmateix, els infidels, molts del quals veurien amb complaença que tanta parafernàlia fos memorial d’Elvis Presley, del negre de pell blanca, de la virginal ‘madonna’ de torn o d’homínids botant sobre gespa.

Poden, per contra, sentir-se satisfets els ‘nosequepiles’ indignats: ningú amb dos dits de seny escatima esforços ni ajuda a una celebració només mesurable amb la vara celestial. I així ho admeten i reconeixen unes autoritats soi-disants laiques que s’acalen davant la divina autoritat.

Si «París bé val una missa» (com diuen que va dir el cínic Enric III de Navarra per també ser Enric IV de France), ¿què no valdrà una missa (o vàries) en l'entorn de l’exemplar, lluminós i senzill portador de la mitra bisbal? (Quedaren endarrere la tiara i la cadira gestatòria.)

El poble espanyol tolerarà orgullós las molèsties i una part de les despeses (quantiosa, per cert; ho ha confirmat el ministre de Foment en dir que no costarà res) que han acceptat fer-li assumir els nostres esgavellats governants a canvi de les ingents benediccions que reportarà.

¿S’ha de ser mesquí davant una Jornada Mundial de la Joventut que tant entusiasme ha suscitat entre la llavor de tot el món per un futur millor?

Arribat a aquest punt me permet plantejar un dubte: a tots aquells que hagin passat per les barraques gavina del sagrament de la penitència i després hagin participat de l’eucaristia, el Sant Pare els concedeix Indulgència Plenària. Hi ha d’haver una explicació teològica que no conec. ¿O és que el sagrament de la penitència sols fa una rentada corrent de l’ànima i se necessita un detergent especial que faci més blanc?

Així mateix, no entenc que de les que han participat en la jornada, a aquelles que han avortat i se’n penedesquin, el pontífex les exonerarà de l’excomunió. He de pensar que en això el vicari de Déu ha tengut un lapsus o que li han passat una informació errada. L’avortament és cosa d’infidels, no de la joventut assistent. Com a incís aclaridor puc dir que quan era jove, entre les alumnes y exalumnes del col·legi de la Puresa de Maria n’hi havia que se casaven embarassades –ne vaig conèixer–, però mai no vaig sentir dir que avortassin.

Per altra banda se m’ocorre de fer una suggeriment: el rebrot de collets blancs que han atès els finestrons de les barraquetes penitencials, abans de regressar a llur llar d’origen, se podrien passar per Somàlia. No tendrien remei per la desnutrició dels cossos dels moribunds, però podrien obrir les portes de la vida eterna a les seves ànimes amb el Sagrament del Baptisme. Només necessitarien endur-se’n cada u un bidonet d’aigua del Manzanares beneïda pel Sant Pare; amb el baptisme no fa falta la indulgencia plenaria.

Qualque cosa més encara? Idò, sí: un clam als governants. Que no siguin tant generosos. Si tracten tan bé a l’església catòlica, ja deuen estar preparant les peticions altres organitzacions religioses, sense anar més lluny l’islamisme, o qualsevol companyia mercantil.

Lo lògic és que les convencions i les campanyes de propaganda vagin per compte de l’entitat, nacional o multinacional, que ven els servicis i productes

La B�blia, �paraula de D�u?

El senyor Raúl del Pozo, té curioses ocurrències, però no totes són bones. Mira que escriure, com ho ha fet a la doble columna titulada Ángel exterminador, publicada en El Mundo del dia de 25 de juliol, que “como escribió Payne, llamar a la Biblia Palabra de Dios es una blasfemia”, té bastant de befa. Però res de blasfèmia.

El diluvi. G. Doré. Xilografia

Si blasfèmia és: “Expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d'adoració, de veneració o de culte religiós”, ¿on és la blasfèmia? Prou han deixat ben clar exegetes, teòlegs i apologistes l’origen sagrat i la directe inspiració divina en els llibres que han estat verificats i admesos com autèntics. Que el conjunt de llibres que formen la Bíblia són un compendi divertit, esgarrifós, incoherent, contradictori no vol dir que no sigui la Paraula de Déu. Uns texts tan diversos, escrits al llarg de mil·lennis, concatenats i conservats amb tanta cura, no poden ser una obra humana. No es tracta d’una simple història con ho són L’Eneida o L’Odisea. La Bíblia és molt més complexa: és l’exposició, per mitjà d’esdeveniments, metàfores, successos esgarrifosos i tendres commiseracions, de la immensitat y plenitud d’un Déu –Jehovà, Jahvè, el Senyor– tan omnipotent i perfecte que, forçosament, no pot estar mancant de cap atribut transmès i manifestat en la seva creació: Sol, estrelles, dia, nit, àngels, dimonis, i, en especial, la culminació de la seva obra, a imatge i semblança seva, l’home, un esser que va de les màximes altures de la virtut y bondat als avencs més fondos de la maldat i la degradació. En tot cas, si existeix blasfèmia, serà la dels que diuen “que l’home creà Déu a la seva imatge i semblança”. Aquests vénen a dir que la Bíblia és la Paraula de l’Home.

�La novela negre de 'Mr X'?

Casualitat?

Afinitat electiva?

Inconscient d'escaparatista?

Atracció fatal?

Jap�. L'ona solid�ria

Hokusai. La gran ola . c. 1830. Xilografia, 255 x 380 mm

Japó. Día 9 d'abril. Jornada Solidària. La gran ona de Hokusai: petita insinuació de l'aclaparant tsunami. Del qual les imatges vistes normalment per televisió, tot i que impressionen per la destrucció feta per l'aigua arrasadora, no mostren l'imponent i imparable crescuda del mar que arribava a la costa, entrava pels baixos des edificis, traslladava construccions, les bolcava i acabava rebentant-les, per després envair i tapar la terra una gran massa d'aigua avançant implacable.

Gran poble el japonès. D’un refinament inigualable en tots els estadis de l’existència; –sí, ja ho sé– tant de la vida com de la mort. Y de colpidora i exemplar convivència social i espiritual. Encara que també amb l’imminent –o ja present– contaminació de l’ensorrada i devastadora (in)civilització occidental.

Dia 9, ho repetesc, Jornada Solidària amb el Japó al Pati de la Misericòrdia de la ciutat de Palma. De 10 a 20 h.

Valdrà la pena acudir-hi. Podem aportar, a la comunitat japonesa a Mallorca, ajuda de germandat i material pels damnificats de les prefectures de Miyagi, Iwate i Fukushima, així com a la Creu Roja del Japó.

Yoko Nomura al koto

Les activitats y actes prevists figuren en el programa adjunt. D’ells, me permet destacar, el concert d’arpa koto que, quasi com a cloenda i abans de la subhasta de quimonos, interpretarà Yoko Nomura.

Fa poc, el Círculo de Bellas Artes ha convocat socis i amics per fer una exposició y venda d’obres de petit format, també amb el propòsit de col•laborar a l’ajuda.

La desolaci� del Jap� i l'est�tua de sal

En el primer llibre de la Torà, el Gènesi (Cap 18 i 19), Jahvè diu a Abraham que ha de destruir Sodoma i Gomorra.

Doré. La mujer de Lot, estatua de sal

23 Abraham s'acostà [a Jahvè] i digué: «¿De debò que exterminareu el just amb el pecador? 24 Potser hi ha una cinquantena de justos a la població. Tanmateix els voleu exterminar? ¿No perdonaríeu la població en gràcia dels cinquanta justos que hi ha? 25 Lluny de vós, de fer una cosa semblant, de fer morir el just amb el pecador! El just s'equipararia, així, al pecador! Lluny de vós! ¿El qui judica tota la terra no farà justícia?» 26 Jahvè respongué: «Si trobo a Sodoma cinquanta justos a la població, la perdonaré tota en gràcia d'ells». 27 Abraham tornà a dir: «Ja sóc ben atrevit de parlar al meu Senyor, jo que sóc pols i cendra. 28 Però potser n'hi mancaran cinc, als cinquanta justos. ¿Per cinc exterminareu tota la població?» Ell respongué: «Si n'hi trobo quaranta-cinc, no l'exterminaré».

Abraham va mantenir un regateig amb Jahvè i aquest, cedint, cedint, va arribar a conformar-se amb deu justos.
Entretant, dos homes arribaren a la ciutat i Lot els acollí per passar la nit.

4 No s'havien encara retirat a descansar, que els homes de la població, la gent de Sodoma, dels joves als vells, tot el poble sense excepció, assetjaren la casa. 5 Cridaren Lot i li digueren: «¿On són els homes que han vingut aquest vespre a casa teva? Treu-nos-els perquè n'abusem». 6 Lot [pens que era un home just] que va sortir a trobar-los a l'entrada i, tancant la porta darrera seu, 7 els digué: «Per favor, germans meus, no feu aquesta maldat! 8 Escolteu: tinc dues filles que encara no han conegut home. Us les duré perquè els feu el que us sembli; però no em feu res a aquests homes, que per això han vingut a l'ombra de casa meva».

Els homes (que eren dos àngels), tot i amb això, salvaren Lot dels agressors.

15 A trenc d'alba, els àngels van instar Lot: «Alça't, pren la teva muller i les teves dues filles que són aquí, no fos cas que morissis per la maldat de la ciutat». 16 I com que ell ronsejava, els homes el prengueren de la mà, així com també la seva muller i les seves filles, per compassió de Jahvè envers ell, el feren sortir i el deixaren fora de la ciutat.

La narració del Gènesi s’estén una mica més, i també diu:

23 El sol sortia damunt la terra, i Lot arribava a Segor, 24 quan Jahvè féu ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc que venien de Jahvè des del cel. 25 I va destruir aquestes ciutats i tota la plana amb tots els habitants de les ciutats i les plantes de la terra. 26 La dona de Lot va mirar enrera i es va convertir en una estàtua de sal.

Vull pensar que lo que ara ha passat i està passant en el Japó no és un càstig diví. Si amb Sodoma i Gomorra Javhè se conformà amb deu justos, segur que al Japó –no de bades hi va esser sant Ignaci de Loyola–, de justos n’hi ha d’haver bastants més. D’altra banda, les cròniques hebraiques ja són de fa molts d’anys. I, endemés, la llei mosaica va ser perfeccionada al principi de la nostra era.

I en el Nou Testament, concretament a l’evangeli de Lluc (Cap 12), ha quedat escrit:

4 Amics meus, vos dic que no tingueu por dels qui maten el cos, i després ja no poden fer-vos mal. 5 Jo us indicaré de qui heu de tenir por: n'heu de tenir d'aquell que, després de prendre la vida, té encara poder de tirar a l'infern. D'aquest sí, que n'heu de tenir por, vos ho assegur. 6 ¿No venen cinc ocells per pocs diners? Doncs, Déu no n'oblida ni un. 7 És més; fins i tot vos té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells junts.

Sé que no és correcte llegir els llibres sagrats sense deixar-se guiar per la patrística i la doctrina eclesiàstica –per qualque cosa les edicions duen anotacions, comentaris i advertències– , així i tot, preferesc una dosi de lliure pensament i el pensament lliure.

Coda: ¿Pot tenir qualque relació l’estàtua de sal amb l’amenaça nuclear?

La coa d�un pobre piano mallorqu�

El pobre piano mallorquí encara du coa, i això que només era un senzill pianet que desesperava Chopin: grinyolava les notes.

Però, on és aquest pobre pianet que fins i tot Bartomeu Ferrà –qui amb la seva dona Aina Ma. Boutroux obrí com a museu la cel•la catoixana on vivien– va escriure: «…l’hem de considerar definitivament perdut mentre els qui pretenguin posseir-lo no acreditin seriosament la seva procedència».

La cita precedent l’he treta del llibre d’Aránzazu Miró Aquell hivern de Chopin a Mallorca. Aquest llibre descriu els noranta-vuit dies que Frédéric Chopin passà a Mallorca i analitza les obres que el músic va acabar, iniciar o compondre íntegrament a l’illa.

Com a colofó revisa la repercussió turísticomuseística que aquella estada de la parella Chopin-Sand ha originat a la Cartoixa de Valldemossa.

Les conclusions que l’autora treu del llibre ja anticipen la sentencia judicial dictada aquest dies sobre un piano mallorquí fabricat quan Chopin ja no era a Mallorca i sobre les cel•les on romangueren –que segons Sand eren dues (lògicament contigües)–, i que possiblement l’única segura que habitaren es la que està enmig de les destinades a museu i l’altra, amb moltes de probabilitats, la del costat que té el piano Pleyel, el qual va arribar a la Cartoixa la segona quinzena de gener.

Tanmateix es inqüestionable que unes cel•les de la Cartoixa s’han convertit en vertaders museus de testimonis chopinians i sandians; que pel corredor de la Cartoixa hi queda l’embruix del Preludi n. 4 en Mi menor. Largo i que a les cel•les i als seus jardins s’hi frueix d’un gran encanteri.

Pompa i circumst�ncia pontifical

Excepcional, fastuós, admirable. Ni totes les òperes de Wagner juntes superarien en vestuari, coreografia i escenari la magnificència de l’estada en Espanya del Sant Pare d’una bona part de la cristiandat.

Tenia tota la raó el batlle de Santiago, per les crítiques sobre el cost de la preparació i muntatge de l’esdeveniment, en dir que no s’hagués fet manco per una actuació dels Rolling Stones. I sols s’hagués fet més, afegesc jo, si la visita fos d’un hipotètic vicari en la Terra d’Elvis Presley.

També Jesús va renyar els seus deixebles que criticaren que una dona de Betània tudàs un perfum valuós buidant-li la gerreta d’alabastre damunt el cap.

La senzilla arribada del peregrí Benet XVI amb l’esclavina amb la copinya brodada ha estat majestuosa i agombolada per un redol silenciós de pistolers elegantment vestits de negre.

Però, la consagració de la basílica menor, en obres fins l’any 2026, ha estat l’apoteosi insuperable de l’afirmació d’una religiositat gloriosa y monumental, recolzada per l’inefable cor de bisbes desfilant en silenciós recolliment –de color vermell a Santiago i de blanc amb detalls verds i or a Barcelona–més vistosos que dues rengleres de “majorettes”, i l’adhesió, gens interessada, dels il·lustres cappares autonòmics.

Ha estat com la generosa ofrena del perfum. Als que critiquen el dispendi produït per tan important esdeveniment, els podria aclarir les idees el passatge que narra Mateu: «Els deixebles, en veure-ho, deien indignats: – De què serveix tirar-lo així? S’hauria pogut vendre a bon preu i donar els diners als pobles. Jesús se n’adonà i els digué: – Per què molestau aquesta dona? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres en teniu sempre entre vosaltres; en canvi, a mi, no sempre em tindreu.»

Pens que Jesús, en parlar com ens conte Mateu, no sabia que existiria Sant Pere, Chartres, Notre Dame, Westminster, Santiago de Compostela... i , per seguir la tradició, la Sagrada Família, i, molt menys que un representant seu se revestís amb tota la glòria de la divinitat.

A l’estada de Benet XVI només li trob una mancança: el dia 7 de novembre podria haver passat a la posteritat d’una manera molt senyalada: declarant solemnement, el Sant Pare, l’Exaltació de la Barretina.

Els ap�stols del segle xxi?

Els dotze apòstols o el cenacle?

A mi me’n surten dotze, i, si el Papa és el successor de Sant Pere, només haurien de ser onze. O, per ventura, el vestit de blanc és el Vicari de la Divinitat, i, per tant, ocupa el lloc de Crist? Sigui com sigui, la representació pot ser molt catòlica, apostòlica y romana. Si és evangèlica, això ja és una altra qüestió.

Oh, l�Estatut!

Pens que s’ha de ser doctor en alts estudis diplomàtics o tenir varis màsters en entrellats político-pobletans per copsar tot aquest embolic de l’Estatut. Jo no arrib a tant i només se m’ocorren dues hipòtesi:

1.- Una nació és prou autònoma o independent –com se vulgui dir– per establir el seu règim político-administratiu i les seves relacions amb les altres nacions.

2.- És un absurd que el Congrés i el Parlament d’una altra nació hagi de discutir, definir i validar l’estatut de nacionalitat d’un grup que pretén ser nació dins una altra nació. ¿Què te que veure el T.C. espanyol amb la que vol ser una llei fonamental de Catalunya?

Si Catalunya és una nació, el T.C. d’Espanya, en això de l’Estatut català hi pinta tant com un tribunal de sàtrapes, el govern de Zimbabwe o la O.M.S.

La llengua catalana a Internet: una viv�ncia

És una tranquil·litat. La batlessa Calvo prorroga sis mesos el servici de “comissaris”, com diu un diari; a mi m’agrada més dinamitzadors de la llengua. Amb una llengua dinamitzada, a més de normalitzar les relacions, se pot fer una bona immersió. En canvi, això de “comissaris” sona molt malament; no vull dir que per força s’hagi de pensar amb la Gestapo, no importa anar tan lluny, basta recordar la vergonya de fa cinquanta anys, en què qualsevol publicació en llengua catalano-mallorquina, o com se vulgui dir, –a part que havia de ser poètica o literària sense cap esquerda–, havia de tenir les proves d’impremta amb el segell del vist i plau de l’autoritat i, en cas contrari, editor i autors acabaven a la comissaria. Endemés, qui escrivia una llengua que no li havien ensenyat s’havia de cercar la vida perquè qualque lletraferit li corregís les errades lèxiques, ortogràfiques i sintàctiques. Ara, ja fa anys, s’ensenya a escriure en català i, oi més, tenim els assessors lingüístics que asseguren l’escriptura estàndard. S’ha guanyat en una llegua publicada neta de localismes i regust pagesívol. I no és només l’Ajuntament qui promou iniciatives i subvenciona pròdigament les activitats i entitats que tenen l’objectiu de difondre, protegir i vigilar el bon ús de la llengua de Llull, Eiximenis, Vicent Ferrer, Bernat Metge (l’únic d’aquesta llista nascut en lloc pròpiament català), Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella i d’assegurar l’encertada prosòdia ensems que l’ortografia i la sintaxi. Si Roma hagués actuat amb tanta diligència, encara que l’imperi se n’hagués anat en orris, el llatí hauria sobreviscut a la maledicció babèlica. He dit que és una tranquil·litat la que dóna la Sala, però no seria prou si també el Govern i el Consell no fossin generosos amb l’OCB i entitats similars y derivades.
Una bona prova del bé que es pot fer amb recursos públics se reflexa en el quadre següent:

Crec, tanmateix, que tota la munificència demostrada encara no és suficient. Queden zones ermes on no ha arribat tanta dedicació i tant de peculi. Ho he comprovat personalment i he quedat desil·lusionat. Se podria pensar que la culpa és meva: que en llengua catalana escric pitjor que en espanyol. Tot i que jo creia que era al revés, ja que fins i tot vaig rebre de bon gust, fa anys, que un destacat escriptor i membre de la RAE que coneix, a més d’altres, les dues llengües meves me digués que escric millor en llengua catalana que en l’espanyola. No pens, per tant, que tota la culpa és meva, a pesar que l’estadística que he tret no és gens encoratjadora. Tenc dues bitàcoles obertes a Internet, una en cada llegua, i una part dels articles els public primer en català i després, traduïts, els penj en el blog en castellà. Comparant articles que tenen les dues versions, surt això:
Articles: 16
Lectures en català:      3.819 =    4,5%
Lectures en castellà: 81.274 = 95,5%
Però no acaba aquí la cosa. Una rúbrica, la de “Mi càncer”, degut que tenia parents i amics que no coneixen la llengua catalana, vaig decidir fer-la en llengua espanyola. L’estadística treta dóna les següents xifres:
Articles: 124
Visites/lectures: 287.550
Mitjana del total de visites/lectures: 2.338
Mitjana de visites/lectures dels articles dels darrers mesos: 6.000
Xifra més alta de visites/lectures en un article: 20.916
Amb aquestes dades puc concloure:
·         Els catalanoparlants llegeixen poc
·         Els catalanoparlants llegeixen en castellà
·         Un escrit en llengua catalana té un potencial minvat de lectors
·         Un escrit en llengua espanyola té un potencial de lectors 75 vegades superior que un escrit en llengua catalana.

I ara, una història recent. Volia comprar un llibre d’una col·lecció concreta d’una editorial mallorquina; qualsevol títol: era per veure les mides, el tipus de paper, la tipografia, l’acabat. En dos grans magatzems hi havia molts pocs llibres d’editorials mallorquines, i per descomptat res de lo que jo cercava; en un altre, pocs llibres en català i cap editat a Mallorca. En dues llibreries només quatre llibres mallorquins que feien rialles. Ja ho sé, podia haver anat a tir fet, però aquesta no era la gràcia. Es clar que ja el tenc el llibre que volia, i vaig poder triar. La gràcia estava en veure si les ajudes a la OCB, les dinamitzacions, les sucoses subvencions arriben al foment de la cultura escrita i a la difusió dels llibres. I és trist, per no dir vergonyós, haver de pensar que els doblers no són invertits: son dilapidats en faramalles i en canongies i sinecures. I, per si no fos bastant la broma, mentre s’incrementen les assignacions a les obres pies catalanistes, el Consell i els ajuntaments redueixen les assignacions per mantenir i actualitzar el fons de les biblioteques. Mentrestant, com sempre, hi ha quatre eixelebrats o somiatruites que des de fa mig segle segueixen amb les mateixes ganes o necessitat irremissible de conrear la llengua pròpia. Potser creguent en la utilitat d’una íntima i vaporosa dèria.

El Senyor no prev� la traducci� simult�nia

Els transmissors de la història sagrada tenen una insistència malaltissa en descriure un déu gelós de la preeminència de la seva obra humana. Sovint expliquen les precaucions i mesures que déu pren per no ser superat per la criatura feta a la seva imatge i semblança. I endemés el mostren com un ser del qual la omnisciència és més be limitada i gens eterna. El passatge, més avall transcrit n’és una prova més.

La torre de Babel 11 1 En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. 2 Els homes van emigrar des de l'orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. 3 Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure'ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter.4 Després van dir: – Vénga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.5 El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d'ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. 7 Baixem a posar confusió en e! seu llenguatge perquè no s'entenguin entre els.»8 Així el Senyor els va dispersar des d'aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. 9 Per això, aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d'allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra.

¿És possible que déu no sabés que el Senat espanyol tendría la idea lluminosa de fer ús de la traducció simultània? ¿O, per ventura, va pensar que no valia la pena preocupar-se per un fet imbècil i dispendiós? Ni això els salvarà de la confusió quan són als escons; i déu farà un tip de riure quan vagin pels corredors i les escales, on no els valdrà ni l’i-pad.

Don Felip sols t� una cara

Una senyoreta o una senyorona que surti amb la pell polida i ben planxada en un paper ‘couché’ tot d’una fa pensar que l’han arreglada amb ‘photoshop’.

Es parla del photoshop com si fos un invent recent, i aquest no és més que el trasllat a la computadora del retoc i la modificació de les imatges fotogràfiques des que existeix el negatiu, i la supervivència de l’embelliment , d’antuvi fins ara, que els ‘refinats’ encomanen als pintors retratistes de tècnica ‘esteticien’.

Hi havia fotògrafs d’estudi que eren vertaders mestres en l’ús llapis i gratadors sobre el negatiu; altres eren uns manaces i deixaven uns retrats que feien pena.

¿Qui no recorda les fotografies oficials durant molts d’anys d’en José Antonio, del ‘Caudillo’, de Pius XII, de les estrelles del cinema i, de les darreres dècades, del rei Juan Carlos?

Dues persones que sempre han estat separades per més de cent millas

El retoc d’imatges té un bon historial com eina d'emmascarament, de modificacions i d’enganys; ara simplement s’ha avançat: l’ordinador permet fer canvis molt més complexes i ràpids. Sols se necessita un equip suficient i una certa destresa.

Tot i amb això, si la Zarzuela o l’autor de les fotografies de Don Felip diuen que no han utilitzat el Photoshop, se’ls ha de creure. Don Felip és abastament disciplinat i estàtic per, després de canviar d’uniforme, només variar una mica la posició del guant blanc i, tanmateix, posar el cap exactament igual, mirar de la mateixa manera, conservar el dibuix dels llavis amb la seva ombra, i la barbeta i l’arruga del coll com si no hagués vist passar una mosca ni hagués hagut de respirar.

Es pot constatar tanta perfecció hieràtica en la prova que he fet. He ajuntat el cap de cada una de les tres fotografies; sobre la primera he traçat una línies blanques, aquestes les he unides amb ‘Control-G’ i el conjunt l’he copiat sobre les dues fotografies restants. Tanta exactitud en la coincidència de les línies amb la posició dels trets de la fesomia, ja que no és un cap ‘copiat i aferrat’ (segons diuen), pot ser la premonició –els deus siguin misericordiosos i ens en alliberin– d’una monarquia digital.

La banca s'ajuda amb Hait�

No tota, evidentment, si és ver, i és de suposar que sí, lo que diu la pàgina web de "La Caixa": que no cobra cap comissió ni a l'impositor ni al destinatari pels donatius ingressats en els comptes d'ajuda a Haití. És més, per cada 10 Euro ingressats per particulars i entitats fa un donatiu complementari d'1 Euro. Dit d'una altra manera, complementa els donatius efectuats per mitja del comptes oberts a "La Caixa" per aquesta finalitat amb 10%.

Altra cosa és si tots els doblers ingressats als comptes de les ONGs seran ben aprofitats o una bona part s'haurà de destinar als 'ineludibles' gastaments de despatxos d'organització i supervisió. Els més esquiterells pensam que sempre s'enganxa una part per les bardisses.

Per això, és laudable la claredat amb que una altra part de la banca, per no deixar de participar en les trameses monetaris, ingressi sense cap detracció l'import rebut al compte, però cobri un 3% de comissió al impositor. O ho pretengui, perquè hi ha hagut qui no ha volgut pagar 180 Euro graciosament al banc i ha retirat el 6.000 Euro de la finestreta i ha cercat un altre mode de donar ajuda.

Un Maserati vermell

Pareix que ho cerquen amb pinces. A un polític de València li retreuen que hagi comprat un Jaguar i damunt que un altre polític li hagi conseguit un descompte de 3.000 euros. No hi ha per tant: un descompte d’aquesta quantitat pot representar un 10%, o un 5% o 2,30% sobre el preu de venda. És un descompte abusiu? I pensar que un polític del PP pugui comprar un cotxe d’aquesta categoria és una tranquil·litat. Demostra que és prou solvent i que no necessita el vehicle oficial per desplaçaments particulars.

A mi me pareix molt pitjor, i si voleu escandalós, l’immens parc mòbil d’Audis oficials (1.200 ?!) de preu igual y superior, que circulen per actes representatius, per acudir als jutjats y per us particular, fins i tot per dur la cusseta a que li facin les piules i li posin un llacet. I tot, benzina i manteniment, a càrrec de l’erari públic descontrolat per qualsevol de les sigles polítiques.

I parlant de solvència personal, ¿no mereixia respecte el Director del Centre Cultural Luis Salmerón, de Madrid, que pels anys 80 del segle passat, aparcava davant o pels voltants del centre un vistós Maserati vermell, no sé si vermell per ser un color emblemàtic de la marca o pel color de la rosa i el puny.

Ca�n

Caín. Aquest és el títol del darrer llibre de l’escriptor Saramago. Un llibre que diu que tenia pensat; que se va torbar a posar-se a escriure’l; i que quan va començar el va fer en poc temps.

Caín pens que rememora el Caín bíblic. Un Caín amb molt mala fama. La història, la faula o, simplement, el catecisme hebreu, despatxa la seva maldat en poques paraules.

El senyor Saramago, amb tan elementals punts d’agafada, haurà tengut planes en blanc de sobra per anar bolcant la seva capacitat inventiva i reflexiva.

Mort d’Abel. Gustav Doré.
Xilografia, 24,6 x 19,6 cm.

Què haurà escrit el senyor Saramago que uns l’alaben i altres lamenten no disposar de la Inquisició o, al manco, de l’Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum que tant de bé feia al poble fidel?

Abans de llegir el llibre de Saramago, he repassat el Gènesi. Deix de banda el relat de la creació del món, que interpretacions ben serioses fixaren sobre 4000 anys a.C., James Ussher, arquebisbe anglicà, va establir, concretament, que l’inici de la Creació va ser el capvespre del 23 d’octubre de 4004 a.C. del calendari julià.

Les troballes fòssils i les investigacions científiques i astronòmiques donen dates molt més llunyanes, inabastables pels calendaris de civilitzacions conegudes i molt manco per cronologies bassades en anys solars i hebdomadaris.

Se diu que el Gènesi, o sigui el relat de la creació del món, pogué ser escrit per Moisès. Anau a sebre! De tota manera, ben bé podria ser que qui va passar dues tongades en el Sinaí per donar al poble escollit (que no virtuós i exemplar) el que podem pensar que és un primer codi civil, també fixàs, sinó en pedra viva, en tauletes de fang, la seva interpretació d’un relat, més simbòlic que verídic, transmès oralment durant 2.500 anys, segons la datació mencionada de James Ussher. Hi ha que reconèixer, no obstant, que la història de Caín que mos ha arribat de la Bíblia Setantina, no està molt ben narrada, és d’exposició confusa, i desordenada en la cronologia, cosa que no passa amb el Decàleg (així com figura a l’Èxode).

Llegint el capítol 4 de text que tenim del Gènesi, s’ha de pensar que no existí Adam ni Eva ni Caín ni Abel ni Set ni els descendents de Caín amb noms propis especificats; i, si existiren, és preocupant comprovar que tenien un déu amb bastant mala idea; que sense cap raó comprensible se complagué amb l’ofrena d’Abel i refusà la de Caín per convertir-lo en un assassí, aparentment per divertir-se o per pur sadisme. Igual que ja ho havia fet amb Adam i Eva amb l’arbre del bé i del mal.

De la qüestió del barram d’ase com arma agressiva i si els fruits de la terra que oferí Caín eren passats i de mala qualitat, encara que figurás a la Història Sagrada que mos ensenyaren, no en veig cap menció en el Gènesi . En canvi, me crida l’atenció que se pot llegir: «Tubalcaín [era] forjador de tota casta d’eines o armes de tall, tant de bonze com de ferro», i l’Edat del Ferro comença devers 1500 a.C. Segons això hauríem de concloure que Adam, Eva, i els seus fills, nets, besnéts i rebesnéts pogueren esser creats en un període entre 3000 i 1200 a.C., bastant després que els pintors de les coves d’Altamira.

Admetent aquesta darrera hipòtesi, seria lògica la representació de Caín i d’Abel feta per Gustav Doré, una representació que no té res que veure amb la que pinten de l’home erectus i l’home sapiens.

Visca l�efic�cia!!! D�Endesa a Correus

No fa molt vaig llegir que Espanya corrupta –incloses unes autonomies que no volen formar part de la lliga i un arxipèlag del qual uns quants esmaperduts demanen la colonització barcelonina– té 3.200.000 funcionaris i l’any 1976 en tenia 600.000.Aquest gran progrés ha servit per complicar la vida ciutadana, tràmits que abans es podien fer a un sol lloc ara s’han de completar en successives ubicacions, i això comptant (no en mancaria d’altra) amb la ràpida ajuda de la informàtica.

Per conseguir una major excel·lència burocràtica fins i tot hi ha una bona col·laboració entre empreses privades i ens públics. Sols una mostra. Durant els darrers mesos de 2009, a ca nostra hem adaptat la instal·lació elèctrica a la normativa vigent sobre elements de control de potència amb l’actuació d’un instal·lador autoritzat, las necessàries gestions y comprovacions de la corresponent companyia Endesa (ara són vàries), i, quan tot estava a punt per la conformitat definitiva, la modificació del treball per una variació dels requisits en el darrer moment. A la fi, l’acceptació per Endesa.

Més, ai las!, Endesa, que ha sabut el canvi del nom del nostre carrer possiblement pels papers presentats, nos ha enviat una carta certificada en la que diu: «su instalación eléctrica no está dotada de ICP».

Hi aquí entra la col·laboració de “Correos” per completar la tramoia. La carta certificada que ha enviat Endesa no ha arribat a ca nostra, sinó un avís “d’entrega a domicili” per poder recollir-la a l’oficina. I a l’oficina de correu, a fer coa, i perdre el temps, per obtenir una carta inútil.

Item més: des de fa uns mesos, el repartidor de correu sempre deixa un avís de les cartes certificades. Mai hi ha ningú a ca nostra? Jo crec que prepara els avisos abans de sortir a repartir, així ja no ha de pujar al pis i fer firmar.

Sense concessions a Marroc

Perfecte, tot un èxit del govern espanyol en el retorn a casa de l’activista sahrauí Aminatou Haidar. I sense fer cap concessió al Marroc; el president del govern espanyol ha donat un no rotund, clar i llampant.

Algú se pot creure l’afirmació del president, té tot el dret a combregar amb rodes de molins, i si es devot fervorós d’aquesta mena de comunió ja deu tenir el carcabòs tan ampla com l’arc de l’Almudaina.

Altres ja estam acostumats a entendre no lo que diu el senyor Rodríguez, sinó lo que s’endevina rere afirmacions tan categòriques com les seves de sí o no.

¿Es possible que no hagi fet cap concessió, com per exemple, que no dirà ni piu pels abusos i asserviments de Marroc sobre el poble abandonat per Espanya?

S’ha de ser molt ingenu per no veure que l'admissió de Haynar a España ja va esser una flagrant concessió a l’entrada o segrest imposat per Marroc, que el comandant de l’avió i funcionaris espanyols es veren obligats a acceptar per ordres rebudes de Madrid.

Una mostra que aclareix bastant lo succeït és una diligencia policial que he rebut per Internet.

Per ser una falsificació és molt clara y detallada.

Aquí la podem veure.

Una gossada contra Matas

Té gràcia. Em referesc a Jaume Matas. Quin xafarranxo més implacable! Els ‘pupils’ de l’ex han fuit cercant un recer tranquil. Però al deixeble, que ha depassat el propi mestre (que va carregar el mort a Cuart i es lliurà per prescripció), una gossada segurament afuada amb destresa li envesteix per tots els costats.

I tot, per excés de confiança! O per prepotència! O per manca de precaució! Tant li hagués costat posar en el seu piset una caixa fort de 2 m3? Segur que hi cabia i que era més fàcil de pujar que a una casa del Passeig Marítim. I hi hagués pogut posar carpetes amb papers explosius, això que en diuen dossiers, que l’haguessin protegit molt més que un ciri a la Sang.

Munar: Dia negre? O el principi de l'exculpaci�?

Ahir vaig enviar a varis amics el següent correu:

«Una de les dues imatges la va comprar n’Amalia quan vivíem a Madrid. Les dues imatges no estan relacionades. Lo curiós es que han aparegut aquests dies, una en un periòdic i l’altra rebostejant un calaix.

La casualitat m’ha fet pensar que si “se lo miran todo” possiblement no estaria farta: així, una part del tot podria distreure i fer oblidar l’altre part del tot.»

Un dels amics me va contestar mencionant la tradició matancera i recordant que el mes de novembre tenim Sant Martí de Porres i Sant Martí de Tours, aquest entroncat amb una dita popular. <7p> L’altre amic, és més directa. Diu: «Na Munar és com sa nina del dibuix...»

Al primer li vaig explicar: «Encara no sabia res de la imputació. Serà tan sols un acord més perquè el jutge digui que no roba res contra ella? O ella té “dossiers” a mà par amenaçar amb una explosió d’alta repercussió política? Ja veurem què passa!

A l’altre, també li he dit: «En enviar-te es dibuix i es titular de diari, no sabia que la senyora ja estàs citada per declarar com imputada. Pot ser un acord per declarar-la innocent i deixar clar que és intocable?»

Avui se pot llegir:

En una fotografia, la senyora té una rialla un poc forçada. Però no ha de perdre l’esperança: la sap molt llarga.

La vacuna pot fer m�s mal que la grip A

La ministra del ram ha dit que se preveu que el 15 de novembre se comenci la vacunació per la grip A.

Esper que ningú li faci cas i que no se li ocorri a cap excel·lència decretar obligatòria la vacunació. Per si de cas, l’oficina del defensor del poble ja hauria d’anar preparant quina casta de desobediència civil o de rebel·lió popular es podrà dur a terme sense que s’apliquin sancions.

Per justificar el dispendi en la compra de vacunes i desfer-se’n d’un emmagatzematge molt perillós hi ha maneres manco danyoses que injectar-lo a les persones en dues dosis.

Cada dia s’alcen veus autoritzades advertint que la vacunació pot fer més mal que la grip A. La darrera que he conegut és del 16 de setembre de la doctora en salut pública Teresa Forcades i Vila.

El seu escrit acaba en

La meva proposta és clara:

- a més de mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i no deixar-se vacunar, cosa que ja proposen moltes persones de seny al nostre país
- faig una crida a activar amb caràcter urgent els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar de forma rotunda que no es podrà forçar ningú en el nostre país a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitats ni del dret a ser compensats econòmicament (ells o els seus familiars) en cas que la vacuna els causi una malaltia greu o la mort.

I aquesta proposta és la conseqüència de tota l’explicació, ben documentada, que ha donat abans, on també diu:

-Cal saber que hi ha tres novetats que fan que la vacuna de la grip nova sigui diferent de la de cada any: la primera novetat és que la majoria dels laboratoris estan dissenyant la vacuna de manera que amb una sola injecció no sigui suficient i en calguin dues; l’OMS recomana també que no es deixi d’administrar la vacuna per la grip estacional; qui segueixi aquestes recomanacions de l’OMS s’exposa a ser injectat tres vegades; això és una novetat que teòricament multiplica per tres els possibles efectes secundaris, però que en realitat ningú no sap quins efectes pot tenir perquè no s’ha fet mai; la segona novetat és que alguns dels laboratoris responsables han decidit afegir a la vacuna coadjuvants més potents que els utilitzats fins ara en la vacuna anual; els coadjuvants són substàncies que s’afegeixen a la vacuna per tal d’estimular el sistema immunitari; la vacuna de la grip nova que està fabricant el laboratori Glaxo-Smith-Kline, per exemple, conté un coadjuvant anomenat AS03 (una combinació d’esqualè i polisorbat) que multiplica per deu la resposta immunitària; el problema amb això és que ningú no pot assegurar que aquest estímul artificial del sistema immunitari no provoqui malalties autoimmunitàries greus al cap d’un temps (com ara la paràlisi ascendent de Guillain-Barré); i la tercera novetat que distingeix la vacuna de la grip nova de la vacuna de cada any és que les companyies farmacèutiques que la fabriquen estan exigint als estats que signin acords que els confereixin impunitat en cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos (ex. està previst que la paràlisi de Guillain-Barré afecti unes 10 persones de cada milió que es vacunin); els EEUU ja ha signat un acord que allibera tant els polítics com les farmacèutiques de tota responsabilitat pels possibles efectes secundaris de la vacuna.

A blocs.catalunyareligio.cat se pot llegir l’escrit complet, que conté:
1. Dades científiques
2. Irregularitats que cal explicar
3. Conseqüències polítiques de la declaració de ‘pandèmia’
4. Una reflexió
5. Una proposta

I a www.vimeo.com/6790193 hi ha un vídeo on la metgessa/monja o la monja/metgessa s’explica amplament.

L�OMS, amb la vacuna per la grip A, recolza solucionar la superpoblaci� mundial

No me puc resistir. He d’escriure encara que és tard. He llegit unes manifestacions de la doctora Rauni Kilde, ex ministra de sanitat de Finlàndia, que són molt congruents amb lo expressat en el meu article És ineficaç o nociva la vacuna per la grip A?, i, endemés, anant més enfora dels gran interessos econòmics farmacèutics subrepticis, descorre la cortina d’un ampli programa per resoldre la superpoblació de la nostra petita bolleta de l’univers, per millorar el medi ambient , reduir la pobresa i deixar a un nivell satisfactori la renda per càpita. (Com més tenguin els rics, més alt surt el quocient de dividir la renda nacional pel contingent de població.)

El programa dissenyat per les gran élites mundials, amb els USA al front, les indústries farmacèutiques amb l’expert Donald Rumsfeld, possible aconseguidor de l’exempció de responsabilitats judicials contra la salut que tant costaren fa unes dècades als laboratoris d’USA, el programa, deia, per mitjà d’aliments modificats genèticament, ones de mòbils (que ja estan manifestant la seva influència en tumors cerebrals y ceguera), antivírics, i la possible mescla (francament temible) des ceps del virus humà, del virus porcí i del virus aviar, pretén reduir la població del planeta Terra al manco en dos terços.

La doctora Kilde també adverteix que incloent les dones embarassades en els primer grups de risc per tenir preferència en la vacunació s’obtendria la eliminació de les pròximes generacions.

La doctora espera que ningú se vacuni, especialment els nins i les encintes. El programa de millora de la situació de la població, como es veu, encara que posi carn de gallina, està molt ben concebut.

Podeu veure i llegir les manifestacions de la doctora Rauni Kilde:

�s inefica� o nociva la vacuna per la grip A?

Isabel va llegir l’article La Luna, Marte y el globo de la pandemia porcina i no li va quedar clar això de la grip porcina. Me va dir:

“El correu que vas enviar fa pocs dies referent a les vacunes, no l´acabo de veure clar. No se si quan parles de la grip porcina és reialment la grip porcina o estàs parlant de la grip A. Et prego que quan tinguis una estoneta m-ho tornis a explicar. La grip A em té una mica desorientada, crec que no expliquen la veritat i, per altra banda, si es cert el que diu la OMS, pot ser que la situació es compliqui. Al marge de tot, creus que es necessari vacunar-se?”

La meva resposta, que crec pot interessar a altres persones, ha estat aquesta:

Isabel,
gràcies pel teu escrit. La labor que elogies m'ha vengut de rebot i com a conseqüència de laringectomia, s'ha produït de forma natural i crec que fins i tot m'ajuda a mantenir-me jove en els meus 72 anys.
Quant a la grip porcina, aquest és el nom que se li va donar inicialment; ara li diuen grip A, que queda més fi.
Segons he arribat a aclarir la grip aviar era molt més perillosa y agressiva però menys contagiosa. La grip A és molt contagiosa però lleu. Els casos de mort es solen donar en persones que tenen altres patologies. Si no, en uns dies de molèsties menors que les de la grip normal se passa fàcilment i endemés se queda immunitzat. En canvi, la grip normal és molt més agressiva i perillosa, et té uns dies fet pols, produeix més morts que la grip A, i crec que no immunitza.
La grip A només es transmet per contacte directe i normalment humit. No es transmet ambientalment. Tossint o esternudant s'infecten zones pròximes, també si un afectat es toca la boca o els ulls o el nas pot passar el virus a altres persones o coses que toqui.
El virus sobreviu unes hores, i per contacte amb un pom d'una porta, amb una barra d'autobús, etc, es pot transmetre per les mans, i si la persona que ha tocat el lloc contaminat es frega els ulls, el nas o la boca pot agafar el virus. La recomanació més important per evitar contagi es la netedat, principalment de les mans després d'haver estat a llocs públics. Una bona ensabonada de mans, que arribi bé fins a les juntes del dits, pot ser la solució. O fregar-se les mans amb gel d'alcohol, del qual es pot dur en una bossa o en una butxaca un envàs petit.
La vacuna és molt poc segura i es creu que sols eficaç en un percentatge baix, això si no resulta perjudicial; els possibles efectes secundaris no es coneixen, i els de la grip aviar varen produir alteracions neuro-cerebrals pitjors que la pròpia grip.
Una infermera m'ha dit que creu que s'ha creat una histèria innecessària. I una altre infermera veterana i un metge amb els quals ho he comentat, m'han dit que no tenen intenció de vacunar-se. Jo tampoc pens arriscar-me a una vacuna de resultats poc fiables i dubtosos.
Contràriament, sí pens vacunar-me, com altres anys, de la grip normal.
Les manifestacions y estadístiques de la OMS no pareixen molt de fiar, com a mínim són tendencioses perquè la tenen enganyada o perquè juga del costat del negoci farmacèutic.
A Mèxic, on va començar la preocupació, ja quasi no se'n parla, i les zones turístiques tenen bona ocupació amb molts de turistes nord-americans.
A l'Argentina estan molt més preocupats per la pujada d'imposts i el robatori dels polítics. En tot cas la grip A afecta grups desfavorits i de poca netedat.
Això, és lo que pens sobre aquesta pandèmia, lucrativa per determinats sectors, igual que passa amb la utilització de màquines i aparells bèl•lics.
Té donat una bona tabarra, no et podràs queixar.
Una abraçada i una besada fortes.

Tranquil fins avui

Fins avui m’he sentit tranquil. Els dos darrers atemptats (o són atacs d’una guerrilla antiespanyola?) no han fet tant de mal com haurien pogut fer si l’organització bel•licosa no hagués estat tan sovint minvada, desmembrada, desfeta i els seus membres controlats, i aquells que encara no han passat per las ‘residències’ estatals poc els falta per ser empresonats.

L’assenyat, preocupat i endolat govern espanyol, amb el gran oracle al front i les ploracossos fades morganes, la vicepresident dels cabells de punta i el ministre de repetició, com un disc retxat, així ho venen assegurant repetidament. Fins avui, per tant, podíem sentir-nos tranquils.

Però, avui, ja no. “Hay que darles en la cabeza y acabar con ellos”. Una frase que posa la carn de gallina per qui la dita. I varis diaris coincideixen en publicar, quasi exactament, l’afirmació del Rei. Ell, per altra banda, també diuen que ha dit que se sent encantat i seguríssim a Mallorca. ¿Ho ha dit per tranquil•litzar el negoci turístic? Vat a sebre. O perquè (així crec que ho vaig llegir en una notícia) han vengut a Mallorca sis-cents agents de seguretat per protegir el sobirà i el seu entorn?

Baltasar Porcel, responsable dels seus actes

«Déu ens agafi sense confessar i cadascú sigui responsable dels seus actes». La frase és d’en Baltasar Porcel. Figura en un dels seus llibres, n’estic quasi segur, encara que no sé si tal qual l’he escrita. Lo cert, és que la dita és d’ell, sigui d’un llibre, d’una entrevista o d’una conversada. Ara, sense cap dubte, en Baltasar la ratificaria.

Els actes, les obres, són la nostra vertadera realitat, fan que l’energia s’individualitzi en la carn i els ossos constituint una figura personal, això que en deim vida humana.
I l’esdevenir humà realitzat en actes i obres, tangibles i intangibles, desenvolupats amb coherència progressiva, configuren, en un punt y un ara de l’eternitat, la substanciació d’això que definim com a vida terrenal: un trajecte de goigs i d’ombres (Torrente Ballester), de records i d’oblits, que deixen un rastre, en uns casos feble i de significació reduïda, més ample en altres i en alguns importants i transcendents, mentre arriba l’hora de traspassar el mirall que, engolint la corporeïtat, manté, a l’altra costat de l’argent viu, allò que sempre ha estat i sempre serà: una espurna de l’alè vital de l’Univers, que a la mida y capacitat pròpia tendrà més o manco ressò.

Després que vaig escriure un article en el qual parlava del linfoma d’en Baltasar, que jo creia superat –ell me va enviar un correu-e agraint l’escrit i dient que no s’havia assabentat dels meus càncers–, no se m’ocorregué imaginar que, amb el bon aspecte que havia recuperat, tan prest li rebrotàs la malaltia i les conseqüències fossin definitives.

Uns anys, els primers de la nostra coneixença i abans que ell partís a Barcelona, ens veiem sovint i fèiem unes bones xerrades. Llavors, ell a Barcelona i jo a Madrid, només ens trobàvem per viatges de l’un o de l’altre o de retornades coincidents a l’illa i, sempre, però, ressonava una íntima corda afectiva. I ell, que tenia una memòria excel·lent –la meva és més precària– em demanava per la dona i pels fills, i d’aquests recordava què estaven fent.

Des de la dreta: Baltasar, Àngels, Amàlia i jo

El desembre de 2008, en un article-entrevista, “Recuerdos de Miró”, de Miguel Vicens a Diario de Mallorca, Baltasar Porcel va dir: «A mí el primero que me habló de él ya en el año 50 fue el pintor y poeta mallorquín Josep Maria Miró i Llull, aunque en la isla lo que interesaba en aquellos años eran principalmente los pintores paisajistas y los postimpresionistas». Hi havia d’haver un malentès del periodista; l’any 50 tots dos teníem 13 anys i no ens coneixíem. Ell hauria dit els anys 50. I m’ho confirmà: «Sí, deia anys 50!». Va ser la darrera vegada que parlarem.

Ara, després de 72 anys d’estada simultània d’ambdós en el costat visible del mirall, l’íntima corda afectiva ja ressonarà per sempre en el gran buit del qual, sense còmput del temps, brolla l’energia del cosmos i s’assumeix definitivament la responsabilitat dels propis actes.

Curts de gambals

O són curts de gambals o mos volen fer creure que la Mare de Déu nom Tonina. Un titular de diari diu: “El patrimonio de Matas no se justifica con sus ingresos”. Ni que fos un treballador que ha de fer una declaració de renda així com toca! Perquè supòs que se refereixen als ingressos declarats i subjectes a tributació. En el cas del Sr. Matas no és aquesta la resadora a tenir en compte.

Els ingressos o el patrimoni del Sr. Matas queden plenament justificats pel mer fet de ser polític, i més si consideram que ha estat president del Govern Balear.

Només mancaria que a un ex president se li donàs un tracte distint d’altres ex presidents, de la ex presidenta del Consell i d’altres alts i sacrificats servidors del poble.

No fumar va servir

Quasi deu anys sense fumar no ho evitaren i no sempre és per fumar. Tanmateix, fumar ajuda ben molt. I fos o no el motiu el fumar, haver deixat de fumar temps enrere va fer que l’acceptació i la recuperació de les cirurgies pel càncer de laringe i pel de pulmó fossin molt bones.

L’equip de deshabituació del tabac del CAP de la Marina, de Barcelona, dóna molt bones raons per deixar de fumar i detalla els beneficis que comporta.

El CAP de la Marina t’ajuda a deixar el nociu hàbit del tabac
ALICE BYRAM / ELISABET GIMENO / CRISTINA SERRANO
El tabac és un hàbit quotidià implantat a la nostra societat, però darrerament la conscienciació que el tabac atempta contra la nostra salut és cada dia més evident. Això s'ha fet evident a I’hora de comprovar que cada dia més gent vol deixar de fumar, i el més significatiu és que pot deixar-ho.
A causa del tabac, més del 30% de les morts van ser causades per malalties coronaries (infarts) i més del 40% per cerebrovasculars (embòlies) en menors de 65 anys (Banegas JR, Med Clin (Barc) 2001; 117:692-4).
El tabac, actualment, és la primera causa de morts prematures (fins a 7 vegades més) si la comparem amb els accidents de transit, la sida i/o altres drogues il•legals. El més important és que és evitable, és a I’abast de tothom poder reduir aquesta estadística.
Deixar I'hàbit del tabac té beneficis des dels primers minuts (la pressió arterial i freqüència cardíaca tornen a la normalitat), en les primeres hores (reducció de nivells de nicotina i monòxid de carboni en sang i normalització deis nivells d'oxigen), en les 2 primeres setmanes (els pulmons eliminen restes del tabac, el gust i l’olfacte milloren, es respira amb més facilitat i el cor fa menys esforç) i del primer al tercer mes (menys arrugues, ossos més forts , dents més blanques, millor forma física).
No obstant, els beneficis més importants es donen al passar anys de deixar de fumar; ja que al cap d'un any el risc de malaltia cardíaca i de patir un atac de cor descendeixen a la meitat. Al cap de 10 anys el risc de càncer de pulmó es redueix a la meitat respecte als fumadors, i al cap de15 el risc d'una malaltia cardíaca ja és igual al d'una persona que no ha fumat mai.
El més important és que la persona tingui clar que vol deixar de fumar. Per fer-ho, disposa de I'ajuda dels professionals de salut (metges i infermeres) a la seva disposició.
Al CAP de la Marina tenim una consulta de deshabituació del tabac funcionant des del febrer. Si has decidit deixar de fumar pensa en un dia concret per fer-ho, aprofita la X setmana sense fum (del 25 al 31 de maig de 2009).
Comença a canviar la teva alimentació: menjars senzills, no fritures, poca sal, sense cafè ni alcohol, dos litres d'aigua, picar (fruita fresca, pastanagues, xiclets sense sucre).
Canvia certs hàbits: acabar la dutxa amb aigua freda, després de menjar passejar, practica esport amb regularitat, tingues les mans ocupades (bricolatge o manualitats) i practica activitats relaxants (ioga o meditació).
No oblidis que 47.261 persones deixen de fumar el 2008, segons les dades d'atenció primària de I'ICS. Si ets una persona no fumadora, segueix així!!! Anima als teus a deixar de fumar. NO FUMAR només t'aporta beneficis, si ets una persona fumadora no dubtis a visitar-nos si necessites ajuda:
CAP LA MARINA
CI Amnistia Internacional
932988850
tabacolamarina@yahoo.es

apunts
Els beneficis de deixar de fumar
Al cap de 20 minuts de deixar de fumar la tensió arterial i el ritme cardíac comencen a normalitzar-se.
Al cap de 8 hores, I'oxigen en sang augmenta i s'aproxima al nivell normal. Els nivells de nicotina i monòxid de carboni es redueixen a la meitat.
Al cap de 24 hores, disminueix el risc de patir un infart. Els pulmons comencen a remoure mucositat. El monòxid de carboni s'ha eliminat.
Al cap de 48 hores, es recupera la capacitat olfactiva i la gustativa. La nicotina desapareix de I'organisme.
Al cap de 3 dies, es respira amb més facilitat i augmenta la capacitat pulmonar. Es redueix la tos i augmenta la sensació de benestar.
Al cap de 15 dies, millora generalitzada de la circulació sanguínia. La dependència física a la nicotina ha desaparegut.
D'1 a 2 mesos la tensió arterial recupera valors normals. Millora el flux sanguini a mans i peus.
De 3 a 6 mesos augmenta la resistència a les infeccions. Es consolida la conducta no fumadora!