miquel �ngel llauger

L'Oraci� de les B�sties, a l'autopista

mllauger — Tue, 23 Mar 2021 09:25:11 +0100

Diumenge passat, dia 21 de març, els amics de la Plataforma Antiautopista em varen convidar a un acció de reivindicació ecologista i de lectura de versos que es va fer a peu d'obra: és a dir, a peu de rotonda mastodòntica. Hi vaig llegir un poema que ja té anys (es va publicar el 2000 a Memòria del Jardí, però crec que el vaig fer devers el 1992) i al qual tenc un afecte especial. Té algun retoc petit i té una estrofa premium, que coneixereu fàcilment, afegida per a l'ocasió.

Oració de les bèsties

Oh, Senyor de les Bèsties,
que viviu a la plana i al pujol,
al tronc de l’olivera i al niu del rossinyol,
perdonau les molèsties.

Ja sabeu que és només de tant en tant
que venim a empipar-vos amb pregàries,
que ens són més necessàries
les hores de pastura, les de lluita sagnant.

I si tenim cap lleure
preferim rebolcar-nos per la pols
o aturar-nos a veure
el crepuscle tan dolç.

Però avui tenim queixa d’un primat,
del que parla cinc mil llengües estranyes,
del que camina redreçat,
del que va robar el foc que us crema a les entranyes.

No volem objectar
que usi el foc per rostir-nos: la vostra llei l’hi porta;
però juga ambles flames i farà
de l’arbre de la vida fusta morta.

Tant li fa tallar un pi de dos-cents anys
com fer ploure metzina,
com inundar les valls, o dessecar els estanys
o tancar tres dofins a una piscina.

I tant li fa eixamplar la carretera
que enfila Campos des de Llucmajor
sacrificant el camp de l'avior
al progrés de faiçó més barroera.

I embruta l’aigua de tauró i embruta
l’aire del falciot i del ropit,
i embruta la muntanya, la planura i la gruta
amb la negror que li omple el pit.

Alliberau-nos, doncs, d’aquest maligne
perill, d’aquest fill bord de l’entramat
de germans i germanes, salvau-nos del maligne
mamífer depilat.

O feu-lo que abandoni aquesta via
que ens ofèn i us ofèn
a Vós, i que retrobi l’harmonia
que el lliga a tots, i a tot, i a si mateix, amèn.

Els que escolten (Walter de la Mare)

mllauger — Sun, 29 Mar 2020 09:18:13 +0200

Els que escolten

“Hi ha ningú, per aquí?”, el Viatger pregunta,

tot tustant a la porta sota el clar

de lluna, i son cavall mastegava en silenci

l’herbei que entre falgueres pot plegar.

I un ocell s’envolà dels alts de la torratxa

que el Viatger tenia sobre el cap.

I ell va tornar a tustar més fort i repetia:

“No hi ha ningú, ningú no em respondrà?”

Mes ningú no baixà a rebre’l ni cap rostre

guaità pels finestrals historiats,

ningú no va fitar per trobar els ulls cendrosos

d’aquell home perplex i palplantat.

Una tropa, només, de fantasmes que escolten,

estadants del casal entotsolat,

escoltaven parats, sota la lluna en calma,

eixa veu procedent del món humà.

Apilats als graons foscos i xops de lluna

de l’escala que porta al pis de baix,

paraven tot l’esment a l’aire que tremia

amb la crida que feia el visitant.

I ell va sentir al seu cor la faisó tan estranya

d’aquells que contestaven tot callant,

i el cavall es mogué, arranant l’herba fosca

sota el cel ple d’estrelles i fullam.

I de sobte tustà a la porta amb més força

que les altres vegades i alçà el cap:

“Digueu-los que he vingut i que no em responien,

que he servat la promesa”, proclamà.

Ni el més lleu bellugueig vingué dels que escoltaven,

per bé que cada mot va ressonar

com eco recorrent la casa d’ombra en ombra:

els mots de l’únic home desvetllat.

I sentiren, ai las, com els peus es calçaven

estreps i com el ferro ressonà

i com a poc a poc va retornar el silenci,

quan els cascos, al lluny, varen callar.

Walter de la Mare

traducció mallauger

(original aquí)

Joan Manuel P�rez i Pinya, sobre els seus atletes

mllauger — Thu, 06 Jun 2019 17:27:10 +0200

L'amic Joan Manuel Pérez i Pinya, guardonat amb el premi Ciutat de Palma de poesia amb els Atletes de la fuga (amb el subtítol Els quaderns de Gregori Samsó, per si és aquest altre nom el que coneixeu) llegia aquest text (que amablement em deixa reproduir) a la presentació que en va fer a la Fira del Llibre de Palma, el passat diumenge dia 2 de juny. En Damià Pons, com podeu veure a la foto, l'acompanyava a l'esdeveniment. Llegiu, doncs: sempre ens agrada que els autors s'expliquin sobre els seus versos.

Bon dia, i moltes gràcies per la seva assistència, i a Llibres Ramon Llull per afavorir aquest acte dins el programa de la fira d’enguany.

Davant d’idees poetitzables solc adoptar una pintura d’escena —ut pictura poesis— que em permet l’anàlisi o deconstrucció dramàtica: això és, quin joc de veus —en plural, si cal— parla des de l’interior sensacionista —potser irracional— que en son moment s’alberga en el centre de la imaginació?

En els primers esborranys enfoc l'acumulació d'impressions d’aquests subjectes o actors poètics, malgrat el presentisme pugui projectar una estampa o un plànol general de tirada més abstracta, o difícilment tangible des de l’ordre temàtic: la referencialitat fàtica no és la primera estratègia, per tant.

Però no apost pel desgavell: en la cerca del nucli del laberint —on podria residir l’horrorós Minotaure de la vida o simplement el desengany—, tanmateix, mir de deixar prou fil d’Ariadna perquè el lector, en passar pel mirall imaginatiu, hi reconegui alguna sortida.

Això pot passar mentre men una bicicleta o en qualsevol banda i circumstància: cau la llavor damunt la terra de la pensa i, aleshores, esper —però no inactiu: les muses t’apleguen treballant, diuen— que, de lectures o purament d’una “ràfega imprevista” (com diu Larios), les paraules deflagrin sentit i bellesa en el xoc sintagmàtic. Solc desconfiar de la primera solució, i pos en dubte l’exactitud expressiva de les categories verbals arrenglerades —verbs,substantius, adjectius, adverbis, etc.— fins que l’última que es posiciona en el poema em convenç que té, per no caure ni moure’s, més força que la meva malfiança. I encara així tortur cobais, bells amics que se sotmeten a la prova de recepció, i no sempre els resultats són encoratjadors.

Al bell mig venen, normalment, les decisions formals (ut musica poesis): com afilerar els maons, homometria o heterometria? La llargària del metre ajustada a to o bé a certs ecos imitatius de la tradició; l’ombra o la dissipació del titellaire quan les veus retrunyen d’inclemència, o imploren, o claudiquen —la pregunta és: ¿es pot fer sentir al lector el pànic situat en el centre de l’escena: la ment aterrida d’un escarabat pel viure sobrevengut, la visió hòrrida d’un no-jo que t’imposa altri, i tanmateix el fracàs comunicatiu que no evita la mort, aquest morir contínuament a còpia de frustracions? És un llibre optimista: hi ha, diria, en el nucli atòmic de tota aquesta arquitectura, la sensació persistent en els actors de no ser qui són ni qui voldrien ser—, quanta necessitat que, al capdavall, hi intervengui el ventríloc perquè una certa funció higiènica de la ironia atenuï la gran calamitat, que una bufada intel·ligent s’imposi quan l’individu-l’actor s’enfronta amb l’absurd, el dolor, la mort o qualsevol catàstrofe personal o col·lectiva.

El vers més màgic, en el sentit de cedit gairebé per revelació, és l’últim del llibre, que, alhora, el titula: qui són els atletes seria una pregunta freqüent? Sense exhaurir tota casta de ressons i de configuracions que puguin aparèixer en el mirall imaginatiu del lector —com diuen experts en recepció, i diu Joan Ferraté més o menys sincrònicament: no existeix una única resposta del lector al significat, sinó que la resposta mateixa és el significat—, la interpretació més òbvia podria ser que tants d’anys de persistència de les veus, dels versos, dels poemes, de les propostes formals a l’encalç d’un sentit, amb els alts i baixos o les vicissituds de les distàncies llargues cap a un lloc on sentir-se bé —imagín que, per això, fan l’èxode—, requereixen, almenys psíquicament o en la moral de tropa, una condició atlètica: la tanka havia de ser el meu epitafi per a tot aquest espai mental amb qui he conviscut d’ençà de la primera joventut.

Crec que, avui, he aïllat alguns arcans, i no sé si em cal tan aviat l’escoli ni la postil·la hermenèutica, així que, per no desvetllar més estómac creatiu i deixar camp als extíspices textuals, o a la simple distracció lectora, potser que em limiti a LLEGIR.

The Mad Fiddler, de Fernando Pessoa

mllauger — Tue, 05 Mar 2019 21:23:19 +0100

Del Pessoa que escrivia en anglès, aquest violinista que sembla de Marc Chagall.

El violinista boig

La seva música silvestre
no arribà al poble des del nord,
ni des del sud: tot just un dia
es va deixar sentir, de cop.

Era al carrer, tothom sortia
i s’hi acostaven a escoltar;
i quan partí tots esperaven
tornar-lo a veure, però en va.

A tots els cors, l’estranya música
va dur un desig de llibertat.
No era ben bé una melodia
i no era res que no fos pas.

Per allà fora, tots sentien,
molt lluny del poble, en algun lloc,
com una força que fa viure,
una tonada que els respon.

Que responia a aquells desitjos
que tots tenien dins del pit,
al gust perdut de llar antiga,
a gestes que han tornat oblit.

Ara ja sap, la ben casada,
que és malcasada de fa temps;
l’amant fervent i alegre es troba
que s’ha cansat de ser fervent.

Donzella i jove eren feliços
de tenir somnis i res més;
els cors solius que estaven tristos
ja no hi estan, estranyament.

S’obre una flor a cada ànima,
que deixa als dits un polsim clar:
l’espòs de l’ànima, que es mostra,
allò que ens ha de completar.

L’ombra que arriba a beneir-nos
de llocs profunds mals d’expressar,
una fatiga lluminosa
que és molt millor que descansar.

Com va venir, talment va anar-se’n,
com si mig fos i mig fos fum.
Llavors, callat, va barrejar-se
amb la memòria i el que és mut.

El son va perdre la rialla
i l’esperança s’esgotà
i poc després, ja ni sabien
que ell va aturar-se per allà.

Però quan viure es fa recança
perquè ningú no en veu el do
i torna en somnis aquell aire
que omple la vida de gelor,

de cop i volta tots recorden:
sobre el seu viure mig somort,
com quart creixent, lluu la tonada
del violinista aquell tan boig.

Fernando Pessoa

traducció mallauger

(llegiu-ne aquí l’original)

Mam� Noel (un conte)

mllauger — Sun, 16 Dec 2018 08:15:45 +0100

Mamà Noel

D’après Michel Tournier

La nit del vint-i-quatre cau a Mates,

un poble de mil ànimes beates

i una vintena escassa de barbuts

a qui toca el paper de descreguts.

Fins l’any passat, Nadal es repetia

amb un sainet d’olor de sagristia

que evocava la lluita entre el sagrat

i les ganes de riure d’un grapat.

Embellia la missa de matines

un gran betlem vivent on nins i nines

feien de pastorets i un infantó

era (deia el mossèn) el Salvador.

Mentrestant, els pagans feien tabola

encapçalats pel mestre de l’escola,

que, vestit com els vells papanoels,

repartia regals i caramels.

Però un sotrac sobtat de la Fortuna,

que ja sabeu com és d’inoportuna,

enguany du novetats: un cop de vent

se’n va dur el mestre enllà del sol ponent,

on va cridar un dimoni: “Peix al cove!”

Fa un mes i mig que hi ha una mestra nova,

que és mare i és fadrina: el capellà

va arrufar el nas quan ella l’hi explicà,

però va veure el cel amb la ventura

que la jove cedís la criatura

per al betlem vivent: un serafí

vingut al món per fer d’Infant Diví.

La sorpresa va ser quan na Maria

(el nom d’ella) va dir que comprenia

que desfressar-se i repartir regals

era part dels seus deures laborals.

“Però el costum és fer enfadar el prevere

amb la gresca!” I diu ella: “De primera!

Per un vespre que em guarden el menut

vull recobrar de cop el temps perdut!”

I arriba així la missa de matines.

De moment, tot és pau. Unes veus fines

fan pujar les nadales cap al cel

com pugen les sentors de l'aiguamel.

Els pastors i la cova són el signe

d’una vida que juga a ser benigna.

I de sobte se sent un ploricó

molt prim, que guanya gruixa i espessor

i es transforma en udol que desballesta

el confort tendre i místic de la festa.

És el nadó, i no hi ha cap cristià

que sàpiga el conhort que el pot callar.

Fins que al cap d’una estona que es fa eterna

entra un barbut que put com de taverna,

i arrenca el bonjesús a un escolà.

El que passa després no es pot contar

sense un estremiment. Aquell bandarra

es retira la barba i la samarra

i fa sortir, miraculós, un pit

rodó com lluna plena a mitjanit.

L’infant s’hi amorra, com si l’existència

xifràs el seu sentit en l’apetència

d’aquell fruit del fruiter de la salut.

I xucla i xucla, fins que cau retut.

Trobareu La Mère Noël, el conte original, en aquest llibre:

Pell de trencad�s

mllauger — Thu, 09 Aug 2018 12:48:22 +0200

La postal d'estiu ja és gairebé una tradició. Vet aquí la de 2018.

Pell de trencadís

Mosaics bizantins, Ravenna

Doncs jo vull fer-me vell en un país
de pell de trencadís,

passejar sota un cel
de rajoles de mel

i, en la nit, seguir el fil
de la pensa mirant la volta anyil

on flors de diamants
fan d’estrelles gegants.

Les tessel.les són síl.labes d’un món
de tan senzill, pregon.

Les noves rimades de Gregori Sams�

mllauger — Thu, 31 May 2018 21:08:53 +0200

Alguns poetes moderns s'han animat a fer servir les "noves rimades" del medieval Jaume Roig, és a dir, fer composicions en forma de tirallonga de tetrasíl·labs apariats. Ho han fet poetes de temperament tan diferent com Joan Ferraté i Francesc Vallverdú, tots dos amb bona nota. Potser algun altre que no tenc present. Jo he gosat poder fer algunes provatures: una arenga a l'esquerra balear perquè sàpiga unir-se per derrotar Bauzá, un homenatge a Espriu i una celebració del bon humor amb què Valls va rebre uns escorcolls de la Guàrdia Civil.

Avui s'hi suma el delicat poeta Gregori Samsó (de qui no us heu de perdre l'obra magna Artefactar).

Vet aquí la seva joguina, amb un títol que ve d'una sèrie que comenta l'actualitat amb evident ànim jocund.

QUE HI HA RES A FER? III
(joguina)

Les cuites de don Tancredo

Mariano,
xino-xano
o aturat,
vest d'albat,
fa el torero:
«M'empodero
quan no em moc.
L'entretoc
així evito.
Em limito
com l'estruç
i no acús
cap problema,
ni un dilema
no em consum,
ni el can Bum
d'una causa.
L'andropausa
del partit
fit a fit
me la miro
i al cuïro
de ma faç
jugo l'as.»