Res Publica segons Cosme Bonet

Claudio S. Grafulla (1810-1880), un menorqu� a Nova York.

Thu, 30 May 2024 17:10:04 +0200

El passat dia 9 de desembre [es refereix a desembre de l'any 2001, any en que escric aquest article] , en el magnífic marc de l'Auditori d'Alcúdia, la Banda de la Federació interpretava els acords d'una marxa militar americana, dirigida per l'experta batuta del Director Rafael Sanz Espert. Alguns ens vam sentir especialment emocionats sentint aquesta música, i també l'atent públic que escoltà l'explicació del President Josep Clement. Perque aquesta marxa, que es diu "Washington Greys", va ser escrita fa més de cent anys per un menorquí emigrat a l'Amèrica del Nord, Claudio S. Grafulla.

Poc sabem, de moment, de Claudio S. Grafulla. Va néixer a Maó l’any 1810 i va estudiar música amb el Rd. Benet Andreu (03.04.1803-14.01.1881), qui fou Beneficiat (1816), Organista (1822) i Mestre de Capella (1826) de la Parròquia de Santa María de Maó (Deseado Mercadal, Los músicos Menorquines, a la Revista de Menorca).

El 1838 emigrà als Estats Units. Algunes notes biogràfiques que hem pogut consultar afirmen que Grafulla no havia dirigit mai fins que va tenir-ne l'oportunitat ja a Nova York. Dirigí durant set anys la Lothier’s Band de Nova York (organitzada pels germans Kroll i Reitsel el 1853), amb tretze membres i molt coneguda a la seva època. Devers l’any 1860 aquesta banda s’uní amb la Shelton Band i es reorganitzà. En aquells moments la Banda comptava amb 48 músics i sota la batuta del mestre Grafulla esdevingué la banda més popular de Nova York, no només com a interpret de música militar, sino, també a esdeveniments socials, balls i festes. Amb l’esclat de la Guerra Civil als Estats Units -Guerra de Secesió- (1861-1865), aquesta banda pasà a ser la Banda del 7é. Regiment de Nova York, la qual Grafulla dirigí durant 27 anys.

En aquesta época Grafulla ja era dels més coneguts Directors de Banda de l'est dels Estats Units, sol·licitat als grans balls de societat del Nova York de la segona meitat del segle XIX. La fama de Grafulla fou tanta que quan algunes de les millors bandes europees visitaren els Estats Units pretenguren competir amb la banda del mestre menorquí. Evidentment, ell ho refusà sempre, perque deia que no creia amb aquestes competicions.

Com a arranjista i compositor fou un dels més populars entre les bandes del seu temps, i tengué gran difusió, als arxius de formacions tan importants com la Banda de Cornetes de Manchester i la Banda del 26è Regiment de North Carolina, s'han trobat obres de Grafulla.

William R. Bayley, membre de la State Fencibles Band de Philadelphia i que conegué al propi Grafulla, explicava el seu éxit com a director de Banda (al llibre Music & Musket, de Kenneth E. Olson):"Un dels músics més experts d'aquest temps és Grafulla de Nova York de la Banda del Setè Regiment. El seu particular talent va ser arranjar música per a banda. En això era molt ràpid i precís. En una ocasió la meva banda tocava a la ciutat de Nova York, un dels membres era empleat del teatre del carrer Chestnut, allà havien de fer la nova òpera de Frye, Leonora,... aquest home va siular de memòria a Grafulla algunes cançons, que després Grafulla va escriure i abans d'anar-nos-en em va donar un pupurri arranjat completament, que vam tocar a Philadelphia aquella mateixa nit mentre marxàvem per davant del Teatre del carrer Chestnut. Aquest arranjament improvisat, amb correccions insignificants, es va convertir en molt famós per les bandes poc temps després. Llavors la Banda del Setè Regiment, com ara, era merescudament famosa i feia interpretacions de primera classe. Una considerable quantitat de música usada per la meva banda era arranjada per encàrrec per Grafulla".

Musicalment Grafulla tenia les seves pròpies idees: va ser un dels primers introductors dels instruments de vent-fusta a les Bandes americanes. Va introduïr les castanyetes com a instrument de percussió.

També tenia les seves manies, a part de la ja esmentada de no voler fer certàmens, deia que no volia una

Banda de més de 50 músics, només en volia fins a on podia abastar el seu ull, així quan es començaren a popularitzar bandes de 100 i més membres ell no volgué ampliar la seva.

Entre la seva obra destaquen els arranjaments de conegudes òperes, que en aquell temps (mitjans i segona meitat del segle XIX) eren popularitzades per bandes com la de Grafulla, no obviem que Grafulla és contemporani dels grans mestres de l'òpera com Verdi (1813-1901) o Wagner (1813-1883).

Cal destacar els "quickstep", marxes ràpides, a mig camí entre la marxa regular i el galop, tant utilitzades per una desfilada militar, com per un concert o un ball.

També cal esmentar les obres de temàtica maçònica que veureu reflectides tot seguit, segurament fetes per encàrrec (com moltes altres de les peces que hi ha a la llista) ja que cap estudiós de Grafulla ha descobert el seu nom en les llistes de les lògies d'aquell temps.

Com deiem les obres per encàrrec eren habituals, com el Captain Sheperd Quickstep o el Friendship Quickstep (feta per als Phoenix Hook and Laddes Company #3 of New York, bombers de Nova York).

Personalment, fou un home tranquil, no es va casar mai i tenia poca vida social, tal com deia el "New York Times" que reproduia la seva necrològica el 5 de desembre de 1880. Tot i així els americans li posaren el sobre malnom de "General", Claudio "General" Grafulla. Morí a Nova York l’any 1880.

Amb posterioritat s'ha afirmat que va exercir una important influència sobre els directors i compositors posteriors, de fet la seva música avança l'estil inconfundiblement "americà" que a principis del segle XX John Phillip Sousa reflexarà en les seves conegudíssimes marxes.

Claudio Grafulla és considerat avui dia pels estudiosos nord-americans de les Bandes de Música com una figura fonamental per entendre la música de banda en el segle XIX (en paraules del director, compositor, arranjista i músic de la Universitat de Milwaukee, Nicholas J. Contorno és "un gegant musical"), en un període fonamental en la història de la música com fou la Guerra Civil americana. La Guerra Civil Americana va servir per popularitzar la música, a mitjans del segle XIX pràcticament cada ciutat i cada vila dels Estats Units tenia la seva banda de metall, les quals s'uniren a la milícia local en esclatar la Guerra. Durant aquesta cada regiment disposava de la seva pròpia Banda, això extengué encara més el coneixement de la música i, per tant, l'aparició de noves bandes després de la guerra. També durant aquest conflicte militar es formaren els primers regiments de soldats afro-americans, els quals començaren a tocar els instruments de metall dels que a principis de segle XX treurien un sò diferent que avui anomenam "jazz".

Idò sí, en aquesta etapa crucial per a la història de la música als Estats Units d'Amèrica, un dels noms propis més importants era menorquí, era Claudio S. Grafulla.

Catàleg de la seva obra.

Arranjaments d'óperes:

Freishutz quickstep (basada en l'ópera del mateix nom de Karl Maria Von Weber).

Nabucca quickstep (basada en el Nabucco de Verdi)

Un Ballo in Maschera (basada en l'òpera del mateix nom de Verdi)

Pròpies:

Empress Quickstep

Friendship Quickstep

George Hart's Quickstep

Ben Bolt Quickstep

Quick March Criterion

Grafulla's Favorite Waltz (vals)

Rachel (vals)

Eutaw (vals)

Andante and Walts (vals)

Nightngale Waltzes (vals)

Grand March "The Sultan"

The Masonic Dead March

The Manual of Arms Folk

Knight Templar Funeral March

Delavau's Quickstep

Captain Sheperd's Quickstep

Washington Greys March

Aquesta darrera mereix una atenció especial, és la marxa més coneguda i actualment més interpretada de Claudio S. Grafulla als Estats Units (és una obra molt popular en els concerts de les Brass Bands americanes), la qual podreu trobar ja a l'arxiu de la Federació, i que va ser oficialment estrenada a Alcúdia per la Banda Simfònica de la Federació Balear sota la direcció de D. Rafael Sanz Espert el 9 de desembre de 2001. Aquest dia, cent seixanta-tres anys després, Claudio Grafulla retornava a les seves Illes Balears.

Cosme Bonet.

FONTS:

"Grafulla's Favorites". Gravat per la Dodworth Saxhorn Band, Dir. Paul Eachus. New World Records.

"Los músicos Menorquines", per Deseado Mercadal, a la Revista de Menorca (Font: Centre de Recerca i Documentació Històrico-Musical de Mallorca).

"Music & Musket: Bands and Bandsmen of the American Civil War (Contributions to the Study of Music and Dance)", de Kenneth E. Olson, Ed. Greenwood Publishing Group, 1981.

Web de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units d'Amèrica (http://lcweb.loc.gov/rr/perform/)

Vull expressar, també el meu agraïment a Joaquim Esteve per les seves aportacions, i a Llucia Julià per les traduccions que han estat necessàries.

* Aquest article va ser publicat originàriament a la revista Faristol: revista de la Federació Balear de Bandes de Música i Associacions Musicals. Núm. 6 (gener 2002), pàg. 20-21.

Les eleccions de la II Rep�blica a Ses Salines: una breu aproximaci�.

Mon, 22 Apr 2024 17:00:02 +0200

En el marc de les Ieres Jornades d’Estudis Locals organitzades per l’Ajuntament de Ses Salines vaig presentar fa uns anys una comunicació sobre els processos electorals de la II República a aquest municipi del migjorn de Mallorca. Era un aspecte mai abordat als estudis sobre Ses Salines, i que pens que té un interès particular pel fet que van ser els primers processos electorals a Ses Salines com a municipi independent, ja que la independència de Santanyí s’havia produït el 1925, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera. Aquest fet feia que les eleccions del 12 d’abril de 1931, que canviarien el rumb històric d’Espanya, a Ses Salines tenguéssin l’interès concret de que, per primera vegada, hi hauria unes eleccions lliures i amb una dinàmica independent de Santanyí, el que significava una dinàmica no controlada pel cacic conservador d’aquesta localitat, conegut com “Sa Geneta”.

Les eleccions d’abril de 1931 tenen interès per aquest motiu explicat, però les següents convocatòries (generals de 1931, de 1933 i de 1936) ens donen un retrat del jove municipi des del punt de vista polític, ens dibuixa unes dinàmiques polítiques que segueixen l’evolució de la pròpia República a nivell estatal, però també ens donen molta informació sobre el Ses Salines que era, i el Ses Salines que hauria pogut ésser.

El 12 d’abril de 1931 va donar un resultat certament sorprenent des de l’òptica actual, els 12 candidats van treure poc més o menys el mateix nombre de vots, entre 181 que va treure el més votat, Andreu Burguera Mut, de malnom “botiguer”, i els 176 de Sebastià Vidal Oliver “Roser” que va ser el menys votat. En aquelles eleccions s’aplicava la llei electoral espanyola de 1907, que al seu article 21 preveia que els electors podien donar varis vots, així ja que segons la llei orgànica municipal de 1877 a Ses Salines li corresponien 9 regidors (concejales) en total, dels quals un seria el batle i podria tenir dos tinents de batle, es podien votar fins a sis candidats (“En los distritos en que deba elegirse un Diputado ó un Concejal, cada elector no podrá dar válidamente su voto más que a una persona; cuando se elija más de uno, hasta cuatro, tendrá derecho á votar uno menos del número de los que hayan de elegirse, á dos menos si se eligieran más de cuatro, a tres menos si se eligieran más de ocho y cuatro menos si se eligieran más de diez”). Segons la premsa de l’época dels 9 electes 5 es consideraven centristes, adscrits a la candidatura de coalició entre el Partit Regionalista de Mallorca, format per antics mauristes, i el Centre Autonomista de Mallorca. Dels altres quatre regidors electes 2 d’ells eren conservadors i els altres 2 liberals. Com podem veure la dinàmica d’aquestes eleccions a Ses Salines responia encara al sistema de partits polítics de la Restauració, no hi va haver candidats republicans, tot i que això canviaria després. El desembre de 1931 es va constituir un partit polític local de caire independent i republicà que es denominaria Centre Republicà Independent de Ses Salines, a al seva acta constitutiva es poden trobar els noms d’almenys cinc dels regidors elegits el mes d’abril, presidits per Gregorio Bonet Rigo “Bonico”, un dels propietaris més destacats del municipi. El 19 d’abril de 1932 el Centre Republicà Independent de Ses Salines ingressa al partit Acció Republicana, el partit de Manuel Azaña i que a les Illes Balears té com a principals referents a Francesc Carreras, Emili Darder, Pere Oliver Domenge o Bernat Jofre; l’assemblea que va prendre aquesta decisió va canviar la Junta Directiva passant a estar presidida per Llorenç Bonet Garcies, que seria batle pel Front Popular el 1936, en tot cas sembla demostrar la ruptura amb Gregori Bonet. Més endavant cinc regidors es constituirien com a minoria vinculada a Acció Republicana dins del Ple municipal.

Aquests moviments polítics a nivell local tenen una certa correlació amb els canvis que es proiduïen al conjunt de l’estat (Lerroux i Azaña havien romput i Acció Republicana representa una escisió del Partit Republicà Federal, dominat pel sector lerrouxista, a Mallorca).

Per altra banda, l’aproximació inicial de la majoria de regidors així com de significades personalitats locals al principal partit republicà durant el 1931 tingueren el seu reflexe a les primeres eleccions generals, el 28 de juny d’aquell any, aquestes es van considerar unes eleccions a Corts constituents, a nivell estatal s’hi presentaren la Conjunció Republicano-socialista, on s’hi agrupa en els partits republicans (els radicals lerrouxistes, els azañistes, els radical-socialistes), el PSOE, així com el partit “Derecha Liberal Republicana” de Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura; per altra banda, s’hi presentaven una gran varietat de partits molt dividits. A les Illes Balears la Conjunció Republicano-socialista agrupava el Partit Republicà Federal (el republicanisme històric liderat llavors per Francesc Julià, encara no havia romput amb el sector que després seguiria a Azaña), el PSOE i els radical-socialistes. Per la dreta es presentaven el Partit Republicà de Centre, que en realitat era l’antic Partit Liberal i estava controlat per Joan March Ordinas, aliat amb el Partit Regionalista, diversos candidats provinents del Partit Conservador. I finalment una candidatura republicana independent liderada per Antoni Pou (“concentració republicana”) i una llista comunista. Aquesta va ser la única convocatòria electoral que a les Illes Balears guanyarien les esquerres durant la II República, amb 35.482 vots superaren al Partit Republicà de Centre, segona formació més votada amb 31.580 vots. Els diputats elegits serien, per la Conjunció Republicano-socialista: Manuel Azaña (que renunciaria a l’escó), Gabriel Alomar (socialista, membre de la Unió Socialista de Catalunya), Alexandre Jaume (socialista), Francesc Julià (republicà) i Teodor Canet (republicà menorquí); per la minoria que representava el Partit Republicà de Centre foren elegits dos diputats: Joan March Ordinas i Lluís Alemany Pujol.

A Ses Salines el candidat més votat fou el líder dels republicans, Francesc Julià amb 277 vots, però els següents més votats foren els representantes de les dretes: Bartomeu Fons Jofre de Villegas, de la coalició PRC-regionalistas, que obtingué 227 vots; els candidats de la concentració de dretes, José Socías i José María Ruiz Manent, que obtingueren 218 i 212 vots respectivament; Teodor Canet, de la conjuntció republicano-socialista, amb 197 vots; seguían els tres candidats del PRC, el propi Joan March, Lluís Alemany i Pedro Matutes, amb 187, 186 i 172 vots. Ja a molta distància quedaren els candidats socialistes i el propi Manuel Azaña, entre 71 i 76 vots, i sorprenen els escassos 12 vots de Gabriel Alomar.

Seria la única ocasió que els candidats representants de les forces republicanes progressistes obtendrien la victòria amb alguns dels seus candidats, tot i que va ser en la persona dels candidats més moderats com Francesc Julià i Teodor Canet. A les següents eleccions, el 1933, les dretes s’havien reestructurat i a Ses Salines superant els 600 vots, en les candidatures de Pedro Matutes (654), Joan March Ordinas (617) o Bartomeu Fons (613), quedant els candidats republicans més moderats al voltant dels 100 vots, així Francesc Julià n’obtingué 142, Teodor Canet 135, Francesc Carreras (d’Acció Republicana) 106. Ja molt per davall el socialista Alexandre Jaume obtendria 50 vots. Per acabar aquest breu repàs farem constar que a les eleccions del febrer de 1936, que a nivell estatal guanyaria el Front Popular tot i que no a les Illes Balears, ni tampoc a Ses Salines, es dibuixen clarament dos blocs: el de la dreta representat per la CEDA, on el seu candidat més votat a Ses Salines, Tomàs Salort, obtinguda 696 vots, seguit de Bartomeu Fons, amb 693, dels cinc primers candidats el cinquè, Joan March Servera, n’obtindrà 648. El sisè candidat ja seria el representant del Front Popular, Francesc Carreras, d’Esquerra Republicana, amb 168 vots; el seu company de partit, Bernat Jofre, en va obtenir 148; els seguia el candidat d’Unió Republicana i batle de Manacor, Antoni Amer “Garanya”, amb 140 vots, i després d’ell els dos socialistes Alexandre Jaume i Antoni Gomila amb 131 i 127 vots respectivament.

D’aquest breu article en podem extreure algunes conclusions, per una banda les eleccions de 1931 s’han de veure des de l’òptica d’un moment de canvi d’època: a les municipals d’abril els saliners voten per primera vegada i ho fan encara votant als partits de la Monarquia, donant la victòria als antics mauristes reconvertits en regionalistes, així com als liberals i conservadors. Al cap de pocs mesos, a les eleccions generals, els saliners opten per donar el seu suport al líder del Partit Republicà Federal de Mallorca, així com a Teodor Canet, dirigents que republicans acabaran vinculats al lerrouxisme, en el cas de Julià essent el President de la Diputació Provincial en aquells moments; els saliners votaran republicans però votaran els més moderats d’entre ells. El fet que Gregori Bonet presideixi el primer partit polític local creat a Ses Salines ens pot fer pensar que les forces vives del poble van decidir girar tal com canviaven els vents polítics a l’estat, però aquest moviment duraria poc, el 1932 ja trobam a Gregori Bonet i altres significats propietaris (com Bartomeu Garcias “Moliner”) desvinculats del republicanisme. Les eleccions de 1933 i 1936 ens mostraran una clara preponderància de les dretes, agrupades al voltant del Partit Republicà de Centre de Joan March i de la CEDA, tot i que sembla consolidar-se un vot a les esquerres, tot i que molt minoritari. Ses Salines no va tenir un comportament electoral molt diferent del que es va donar al conjunt de Mallorca i a la part forana en general, les esquerres penetraren poc en el teixit social saliner tot i que el republicanisme moderat sí que s’hi va fer un espai, el 1936 abans del cop d’Estat que provocaria la Guerra Civil existien dues agrupacions republicanes a Ses Salines: Esquerra Republica i Unió Republicana. La història que hagués pogut ser va quedar tallada brutalment amb l’alçament militar, la guerra, la dictadura, la repressió i el llarg silenci que vendrien després.

Cosme Bonet.

Fonts:

Actes electorals a l’Arxiu General del Consell de Mallorca.

Estatuts i acta fundacional del Centre Republicà Independent de Ses Salines a l’Arxiu del Regne de Mallorca.

Publicat originàriament a la revista RESSÒ de Campos.

L�AMNISTIA. PERQU�? I PERQU� ARA?

Tue, 07 Nov 2023 15:58:42 +0100

Fa alguns dies una Agrupació Socialista de la nostra illa em va convidar a parlar sobre el tema, la paraula d’actualitat: l’amnistia. El primer que vaig dir va ser que el fet que estem parlant d’amnistia, d’una llei d’amnistia que faci referència al procés de referèndum impulsat il·legalment a Catalunya l’any 2017, obeeix a una realitat inqüestionable i de base netament democràtica: els resultats electorals del 23 de juliol.

Les eleccions generals de juliol van deixar en mans de les forces polítiques nacionalistes, i en particular dels independentistes de Junts per Catalunya, qualsevol possibilitat de majoria parlamentària que possibilitàs la formació d’un govern a Espanya. I aquesta formació ha posat algunes condicions, una conditio sine qua non que planteja a les esquerres (PSOE i Sumar) i a la dreta (PP), sí, també a la dreta, i és l’amnistia per aquells participants dels fets de 2017 encara no condemnats per la justícia espanyola. És el resultat electoral el que marca l’agenda política, és el resultat electoral el que permet a Junts tenir la capacitat de posar aquesta qüestió a l’agenda política i esperar-ne un compromís, és el resultat electoral el que ofereix l’oportunitat de seure a una taula i negociar un futur de convivència i concòrdia Catalunya.

I que és un resultat electoral? És l’expressió de la voluntat del poble. De tot el poble que conforma l’estat. Aquest “poble sobirà” està format per gent de dretes que es diu molt patriota, i per gent d’ultradreta que encara se creu més patriota, però també està format per tots els votants socialistes (els resistents votants socialistes) i els de la resta de formacions polítiques progressistes, centristes, nacionalistes, independentistes… que són fidel reflex de la pluralitat de la societat espanyola.

Així ho varen entendre els pares de la Constitució, uns més que altres, la realitat de la societat espanyola és plural, particularment la realitat territorial és plural. La visió d’una Espanya única, gran i lliure, és una ficció sobre la que es va construir una dictadura i que va morir al llit amb el dictador. Per això la Constitució de 1978 es sustenta sobre un pacte territorial que tenia un objectiu clar: integrar els nacionalismes català i basc dins de la governabilitat de l’estat. La solució autonòmica donava resposta a les nacionalitats històriques i havia de vehicular les seves aspiracions com a comunitats nacionals. Per això la Constitució facilita l’autonomia d’Euskadi i Catalunya, obrint la porta a que la resta de províncies també es constituïssin en comunitats autònomes, com va succeir.

L’anomalia que hem viscut aquests darrers anys és que Catalunya hagi sortit del tot d’aquest pacte amb el conjunt de l’estat, i les seves històriques formacions polítiques nacionalistes hagin optat per la via de la independència. Podem intentar cercar les raons: pot ser no haver posat traves a l’estatut del 2006 hagués ajudat, i segurament la incertesa que a tot el món va generar la gran Recessió va dur a cercar solucions polítiques dràstiques (com el Brexit al Regne Unit). A aquesta situació, que es polaritzava de cada vegada més a Catalunya, no es va sebre donar resposta adequada des del govern de l’estat, arribant al referèndum il·legal d’octubre de 2017, les càrregues policials, la DUI, el 155, la fugida d’alguns líders independentistes i la detenció i judici d’altres. Una situació de conflicte a la que no s’ha trobat solució fins ara.

No és objecte d’aquesta reflexió entrar en la legitimitat o no d’un procés independentista, sinó entendre com arribam al debat sobre la llei d’amnistia actual. Després de tot el que hem explicat, al que hauríem de sumar els indults i la mesa de diàleg, els únics intents de tornar a una certa convivència política a Catalunya, la llei d’amnistia es presenta com la condició d’una part de l’independentisme per avançar en aquesta línia de concòrdia, i al mateix temps com una oportunitat per al conjunt de l’estat de tornar a una situació de convivència democràtica que tot polític amb un mínim de sentit d’estat hauria de desitjar. Aquestes són les raons per les quals s’ha de valorar i aprovar una llei d’amnistia, per seguir avançant, desbloquejant la relació Catalunya-Espanya, perquè la política també va d’això, d’aprofitar les oportunitats que ofereixen les canviants situacions. Que ningú ho duia al programa?Aznar tampoc tenia intenció de retirar la Guàrdia Civil de Catalunya el 1993, però ho va fer a pesar de no dur-ho al programa, perquè la governabilitat, l’estabilitat política i el principi que prové de la Constitució, de donar participació als nacionalismes català i basc a la governació de l’estat, estaven per damunt d’una visió tancada del programa electoral del PP.

Sense renunciar cadascú a les seves idees, perquè vivim en una democràcia, la llei d’amnistia significa un perdó per superar una situació de conflicte (així se’n parla en el dret internacional), els beneficiats han de renunciar a tornar a cometre accions il·legals, però no sense esperar que renunciïn a les seves idees i objectius, perquè vivim en una democràcia.

Front a això, a més de renou i pressió violenta als carrers, quina és l’alternativa? Seguir igual? Dissoldre l’autonomia catalana com planteja la ultradreta? Rompre aquella idea dels pares de la Constitució d’integrar els nacionalismes perifèrics en la presa de decisions de l’estat? Des-caminar els avanços de 50 anys? I a on ens condueix això? Demanin-s’ho abans de tornar a debatre sobre la nonnata llei d’amnistia.

Maria Enganxa

Tue, 03 May 2022 18:54:32 +0200

Na Maria Enganxa és una dona d'aigua, un ésser màgic que sembla humà i que habita al fons de pous, cisternes, avencs, aljubs... al llibre "Els dimonis de Ses Salines", quan explica perquè la colla de dimonis d'aquest poble s'anomena Maria Engaxa, se'ns conta que "na Maria Enganxa, a la cultura popular mallorquina, es mostra com una dona repel·lent, lletja a més no poder, sempre armada amb un ganxo llarg, que serveix per agafar pel coll i atreure cap a les profunditats els nins que s'acosten massa a l'aigua."

Aquesta és na Maria Enganxa de Ses Salines, segons disseny de l'artista Horacio Sapere.

La carretera dels presos.

Wed, 19 May 2021 18:33:19 +0200

A la comarca de migjorn coneixem la carretera Ma-6014, la que uneix el cantó d’en Pere Creus amb la carretera de S’Estanyol, com la “carretera dels presos”. No tothom sap a què es deu aquest nom. La història que hi ha darrere aquest ens duu a la Guerra Civil, i en concret a la situació en què es trobaren les autoritats militars i falangistes de saturació de les presons existents o improvisades per donar cabuda al gran nombre de detinguts polítics fruit de la repressió que s’havia iniciat el mateix juliol de 1936.

La presó provincial, el vaixell Jaime I, el Castell de Bellver o el famós magatzem de Ca’n Mir, estaven plens ja a finals de 1936, i les detencions irregulars de persones vinculades a les formacions polítiques republicanes i d’esquerres, o simplement detinguts per ser enemics de qui no convenia, omplien aquests centres, i altres que també existien.

Per això, el Comandant Militar de Balears decideix el 28 d’octubre de 1936 nomenar un Inspector en cap de Camps de Concentració de presos, encarregant-li crear un camp de forma immediata a la zona de ses Salines, segons consta a un informe del Tinent Coronel Inspector, Enrique Giménez Porras, de 15 d’agost de 1937 (Archivo IntermedioMilitar de Baleares, secció Almudaina, capsa 1781), en aquest es fa constar que el 12 de novembre de 1936 el camp ja estava muntat al balneari dels Banys de Sant Joan de la Fontsanta, terme municipal de Campos, el primer camp de concentració de presos de Mallorca i un dels primers de l’estat.

Aquest camp, que tenia capacitat per 300 persones, ja rebia presos l’1 de desmembré. Sempre seguint les dades d’aquest informe, el 20 de febrer de 1937 es va decidir crear un camp separat, al mateix indret, que va acollir a partir del 26 de febrer a 220, presos, provinents de les tripulacions dels vaixells espanyols situats a ports italians i que s’havien declarat en vaga després del cop d’estat de 18 de juliol de 1936.

Segons testimonis de presos que van estar als Banys, sembla ser que en aquesta etapa van trobar-se en unes condicions molt millots que les que havien conegut fins llavors, pensem que provenien de presons com Ca’n Mir, als Banys tot i que dormien en terra, com a molt damunt una manta, ocupaven les habitacions del balneari (tal com conta a les seves memòries-veure bibliografia-i ens va explicar a una entrevista Gabriel Riera Sorell, supervivent dels camps de concentració de presos), les condicions d’altres camps on varen estar amb posterioritat mai varen ser tan bones, especialment al Rafal des Porcs, on estigueren ubicats dins uns estables o sestadors, d’on ni tan sols es van treure els excrements de les ovelles, col·locant-hi a sobre les lliteres, algunes de les quals pràcticament tocaven les teules d’aquelles construccions.

Aquest camp va ser el primer dels que es van construir a Mallorca (també existiren camps al Port de Sóller, al Port de Pollença, a Albercutx, a Capcorb Vell, a es Capdellà..) i no va estar sempre als Banys, part dels presos varen ser traslladats a les cases de Ca’n Farineta, situades dins els terrenys de Sa Vall, a la sortida de la Colònia de Sant Jordi, perquè van treballar a la carretera de Ses Salines a la Colònia de Sant Jordi, alguns dels presos també van estar internats un temps al Rafal des Porcs (al terme municipal de Santanyí, aprop d’Es Llombards), al qual ja ens hem referit, treballant al camp d’aviació que va existir a Ses Salines durant la guerra, i finalment tot el camp de concentració va ser ubicar de forma definitiva a Son Catlar, la possessió que es troba a la carretera de sa Ràpita.

Aquest camp de concentració de Son Catlar tenia capacitat per 400 presos, que dormien a les instal·lacions ja existents a la possessió. A Son Catlar, en el moment d’emetre l’informe, hi havia 220 presos, el 29 de març de 1938 havia 244 presos, i el 7 d’agost de 1939 eren 363, segons diferents informes existents a l’Archivo Militar Intermedio de Balears. La direcció del camp de concentració de Son Catlar estava a càrrec d’un Alfères de la Guàrdia Civil retirat (Bernando Sastre Barceló, segons consta a la documentació de 1938), amb un Brigada del mateix còs com a auxiliar. El destacament de vigilància estava format per un caporal i 10 Guàrdies Civils, així com una classe i 16 milicians de segona línia, segurament voluntaris falangistes.

El 15 d’agost de 1937 les obres que havien fet els presos corresponien sobretot a carreteres, així figura a l’informe que hem esmentat a l’inici, durant l’etapa que el camp va estar ubicat als Banys es van fer: 7 kilòmetres a la carretera de la Colònia de Sant Jordi a Porto Petro; 3,6 quilòmetres a la prolongació de la carretera de Sineu fins las Banys de Sant Joan; 4,5 quilòmetres al camí de ses Salines comptant des del quilòmetre 37 de la carretera anterior; i finalment 1 quilòmetre des de l’estació de ferrocarril de ses Salines fins a la Colònia de Sant Jordi, fet que implica que es va treballar a tot el carrer principal que travessa el nucli urbà de ses Salines. Una vegada traslladat el camp a Son Catlar la principal ocupació dels presos va ser la carretera que es defineix com a “km.37 a Lloret hacia Cabo Blanco”, una distància de 9,8 quilòmetres, és a dir, el que avui en dia anomenam “ la carretera dels presos”.

En conclusió, ens referim a la “carretera dels presos” perquè es tracta d’una obra pública que es va dur a terme emprant obra de mà esclava, presos dedicats a treballs forçats des dels inicis de la Guerra Civil i en paral·lel a la brutal repressió que es va produir, tractant-se de presos polítics en un principi, com va ser el cas de destacats dirigents de la República a Mallorca com els catedràtics i regidors de l’Ajuntament de Palma Andreu Crespí Salom o Lluís Ferbal, o d’un jove Miquel Oliver Massutí (que seria secretari d’estat de Pesca als anys 80), així com també presos provinents dels pobles de la pròpia comarca del migjorn, presos polítics als que s’afegiren després els tripulants de vaixells espanyols detinguts a la Itàlia de Mussolini, els tripulants de vaixells capturats per la flota franquista (russos majoritàriament), soldats de la República capturats a la Península o nombrosos presos provinents de Menorca un cop finalitzada la Guerra.

La carretera dels presos és, en definitiva, un recordatori permanent d’un temps que no hem d’oblidar, prenent unes paraules de Miquel Oliver Massutí al pròleg de les memòries de Gabriel Riera Sorell, a qui ja hem esmentat, i que tenen el valor d’haver estat escrites per algú que va patir la privació de llibertat i els treballs forçats: “ Pensque en Gabriel ha fet bé relatant, sense odis, uns fets que s’han de conèixer i s’han de recordar perquè ens ajudin a viure en llibertat i democràcia i perquè sigui possible que mai més no es repetesquin fets i circumstàncies semblants”.

ARTICLE publicat com a col·laboració de Cosme Bonet a la revista RESSÒ de Campos, número 263. Juliol/Agost de 2017.

An�lisi d�urg�ncia del resultat les eleccions nord-americanes 2020.

Sun, 08 Nov 2020 23:09:54 +0100

Un cop queda clar el triomf de la candidatura demòcrata encapçalada per Joe Biden, amb Kamala Harris de candidata a la vicepresidència dels Estats Units d’Amèrica, tot i l’anunciada “batalla legal” del candidat derrotat, Donald Trump, ve el moment dels anàlisis menys apassionats, on les esperances obertes a molta gent per la derrota de Trump, convertida en derrota del que significa i no només de qui ha estat el POTUS durant aquests darrers quatre anys, donin pas a la realitat de gestionar els Estats Units en l’era post-Trump. Va’t aquí la meva aportació a la reflexió que s’obri ara.

El sistema electoral nord-americà és peculiar, o ens sembla peculiar des de l’experiència europea i en concret espanyola, els electors no elegeixen directament al President sinó a un col·legi electoral, en realitat una ficció que té a veure en la fórmula escollida per designar el cap de l’executiu a una República que va néixer al segle XVIII, el sistema fa que de vegades el candidat més votat no sigui elegit, ha passat en diverses ocasions: el 1888 Harrison derrotà a Cleveland, tot i tenir aquest darrer més vots populars, i el 2000 i el 2016 els passà als candidats demòcrates Al Gore i Hillary Clinton, amb més vots de la ciutadania però sumant menys delegats que George W. Bush i Donald Trump. Biden ha guanyat a Trump en les dues mesures, no hi ha dubte de la legitimitat de la nova presidència, tot i que a l’era de les fakenews el candidat derrotat intenti crear un relat diferent des del moment que va calcular que no repetiria, convertint-se en un dels pocs presidents que no revalida el càrrec.

Aquesta és una característica del sistema polític nord-americà a destacar, durant el segle XX i el que duim del XXI els presidents en exercici han derrotat als aspirants, l’excepció s’ha donat, va ser excepció George H. Bush, derrotat per Bill Clinton el 1992, i també Jimmy Carter, derrotat per Ronald Reagan el 1980. Per trobar un altre antecedent ens hem de remuntar a Herbert Hoover el 1932, derrotat de forma contundent per l’aspirant Franklin D. Roosevelt. Trump se suma així a les excepcions dins de la tradició democràtica nord-americana, ha aconseguit amb el seu estil de lideratge polaritzar la societat i mobilitzar el vot contrari a la seva continuitat, i tot i aconseguir un ample suport (no es pot negar), aquest no ha estat suficient. Després de comptar podem concloure que la societat nord-americana ha estat capaç de reaccionar front a una presidència que estava basada en la provocació, en la ruptura de consensos bàsics per a la democràcia, en la ruptura amb els aliats internacionals, en la ruptura amb la lluita contra el canvi climàtic, en definitiva, amb una presidència que es pot considerar part del moviment populista conservador. Una possible lliçó a extreure és la poca consistència que té aquest populisme a l’hora de gestionar, i la pandèmia ha estat una prova insuperable per l’estil de govern de Trump. Com en altres ocasions, en moments de dificultats, la democràcia ha fet un canvi al timó, i en aquest sentit podem entendre que Roosevelt derrotàs a Hoover en el marc de la Gran Depressió posterior al Crack de 1929, que Reagan s’imposàs a un Carter que venia de governar un país tocat tant per la crisi del petroli (la segona crisi del petroli, de 1979, agafa de ple la seva presidència) i per la manca de confiança en les institucions després de l’escàndol watergate; o que Bill Clinton derrotàs a Bush en el marc de la crisi econòmica de 1990 (“és l’economia”). En part ha succeït el mateix, Trump no ha estat vist com un president capaç de liderar una de les principals potències mundials en el marc d’una crisi sanitària i econòmica d’abast global i a la que no es pot aventurar el moment de finalitzar. Pot ser Biden no és un Roosevelt, ni tan sols un Reagan o un Clinton, però guanya en la comparació, aporta el que s’ha definit com a moderació, en alguns articles d’opinió aquests dies, i que pot ser a ca nostra definiríem com a seny.

Quan encara era estudiant de ciències polítiques a Barcelona vaig trobar a una llibreria de vell un breu tractat de 1954, “El sistema político norteamericano” d’un enginyer i economista, David Cushman Coyle, qui quan parlava precisament del funcionament del sistema electoral nordamericà feia aquesta reflexió:”A menudo se ha observado el hecho de que, cuando los norteamericanos no se consideran en peligro, los partidos ofrecen a los electores figurones con escasa capacidad directiva. Pero, cuando surge el mal tiempo, proporcionan, por algún procedimiento misterioso, hombres como Lincoln y Wilson.” Pot ser s’ha superat al “figurón con escasa capacidad directiva”, però serà Biden un Lincoln o Wilson?

Aquest és un altre efecte a tenir en compte: les esperances dipositades en l’administració Biden pot ser siguin excessives per als reptes que haurà d’afrontar. No només la immediata reacció a la gestió de la pandèmia, haurà de fer front a la ruptura de l’administració Trump amb els aliats, amb la governança global, amb els compromisos internacionals, enmig d’una crisi econòmica d’abast planetari i per superar la qual hauran de teixir-se noves aliances, reprendre les relacions amb Europa, definir el posicionament amb Xina, principalment. També hi ha moltes esperances dipositades en el que representa Kamala Harris en l’històric resultat d’aquest novembre de 2020, i en aquest aspecte no es pot negar que la Vicepresidenta Harris ha romput un sostre de vidre que és un missatge per a totes les dones del món, tal com va expressar ella mateixa, la primera dona que arriba a la vicepresidència de la potència mundial és un símbol, un missatge incorporat en el mateix fet, un efecte cercat pel Partit Demòcrata, i també una reacció a aquest discurs obertament anti-feminista del que solen combregar tots els populismes conservadors actuals, per tant, una derrota més d’aquests.

Per altra banda, Trump pot ser ja no serà President a partir del 20 de gener proper, però que quedarà del “trumpisme”, que abans hem definit com un populisme conservador?

Pot ser una definició massa simple, Trump no és un cas assimilable als partits o líders populistes de dretes que han aparegut a Europa, en molts de casos neo-nacionalismes agressius a qui incomoda la idea d’una governança global, en el cas d’Europa, qüestionant obertament el paper de la Unió Europea, arribant o no al poder però sempre des d’una crítica a un suposat establishment, al que converteixen en “l’altre”, contra el qual el·laboren el seu discurs de confrontació, que després acaba incloent a minories racials, negant la diversitat sexual, menyspreant la igualtat entre dones i homes, etc... El cas de Trump és diferent perquè ha aconseguit fer-se amb el lideratge d’un dels partits de l’establishment, que li ha obert les portes de la presidència d’una potència mundial, superant a altres líders amb tota seguretat més capacitats que ell. Ha passat i pot tornar a passar. Segurament per la pròpia idiosincràsia del sistema polític nord-americà. Podria passar al nostre entorn més proper? Al nostre partit? Un líder amb un discurs populista desfermat fent-se amb el control d’un dels partits amb capacitat de dirigir el país? Va passar alguna cosa així amb Salvini, podria passar a Espanya? Aquest és el perill per partits que han decidit conviure amb discursos o aliats populistes o obertament feixistes. Un toc d’atenció, sobretot perquè existeix una part de la societat disposada a deixar-se endur per aquest discurs, que des de la frustració comprarà els anàlisis simplistes i les receptes senzilles que proposen, i que pot estar molt de temps en obrir els ulls. Però, tornant a Trump, és el partit republicà nord-americà qui haurà de fer una profunda reflexió de com ha estat possible aquesta presidència, de la que s’han desmarcat ex-presidents, governadors i líders de provada solvència del propi partit.

Els discursos populistes sempre han estat presents, per boca de dirigents amb tendències d’aquest tipus, o enmig de campanyes electorals on s’han adoptat discursos populistes cercant un millor resultat electoral, recordem que gran part del relat de Trump el 2016 es basava en presentar-se com el representant de l’anti-Washington, l’anti-establishment, un “sistema” que representava la seva adversària demòcrata, Hillary Clinton. No va ser el primer en emprar aquest tipus de missatges, l’escriptor Gore Vidal, fí analista de la història i la política nord-americanes, escrivia el 1994 a un article publicat a “The Nation” titulat “Patriotismo”:”Durante el última cuarto de sigulo, todo político de fuste se ha enfrentado a Washington, a los miembros de los grupos de presión, a los que están dentro del Gobierno, a la clase dirigente ‘venal y opresiva’ de Jefferson (...) Cabría pensar que es muy difícil vivir con una contradicción tan absoluta. Por ejemplo, tanto Carter como Reagan hicieron campaña contra Washington, y ambos ganaron. Ninguno de los dos entendió por qué la gente votó por él. Ninguno hizo la más leve tentativa, ni siquiera a nivel ornamental, de parar los pies a la tiránica capital de Jefferson.” El discurs “anti” sempre ha tengut qui ha cregut en ell, és el discurs que respon de forma simple a la frustració de molts en situacions com una crisi econòmica, a on davant la manca de solucions es cerca un enemic, sigui l’establishment, siguin els comunistes, siguin els diferents. Pot ser simplificam, però creïn que en realitat a això es redueix en bona part el discurs populista: en enfocar la frustració cap a un enemic inventat. És l’antisemitisme de sempre, és contra el que ens advertia Umberto Eco a “Contra el fascismo”:” los únicos que pueden ofrecer una identidad a la nación son los enemigos. De esta forma, en la raíz de la psicología ur-fascista está la obsesión por el complot, posiblemente internacional. Los seguidores deben sentirse asediados. La manera más fácil de conseguir que surja un complot es apelar a la xenofobia".

Trump acaba la seva presidència, precisament, apel·lant a l’existència d’un complot per falsejar els resultats electorals, a ell possiblement no li serveixi per mantenir-se al poder, però aquest relat servirà per donar continuitat al populisme “trumpista”...o no, pot ser la caiguda d’una personalitat com Trump faci obrir els ulls a molta gent enganada pel discurs fàcil i contradictori dels populismes conservadors.

COVID19: cap a una malaltia de col�lectius amb pocs recursos?

Mon, 27 Jul 2020 14:00:00 +0200

Es publicava a la premsa local una informació sobre un estudi que afirmava que s’havien fet més proves a persones de classes benestants (classes altes segons l’article) i menys a les que que podem anomenar classes menys afavorides. Es donaria per tant un biaix social en el control del virus, ja que s’haurien fet més proves PCR al que denomina classes “altes”. I perquè succeeix això? A l’article a que ens referim l’expert ho explicava per majors dificultats per accedir a la seva xarxa social, pitjor accés al sistema sanitari, no pel propi sistema, sinó per por de repercusions laborals, o per circumstàncies de com viuen que no entra a valorar.

També els símptomes semblen ser pitjors ja que correspondrien a persones amb major incidència de diabetis, obesitat, hipertensió o tabaquisme.

Sortint ja de les Illes Balears, i passant al moment actual, en que s’han donat “rebrots” a diferents llocs de la geografia espanyola, el cas de Lleida sembla emblemàtic, una investigadora consultada per un mitjà estatal deia durant el confinament:”No se pueden poner en marcha políticas de salud pública para controlar una pandemia teniendo miles de excluidos del sistema que están durmiendo en la calle". Aquesta afirmació es va veure dramàticament confirmada en el cas de Lleida, on es va informar que 12 dels 20 brots s’havien donat a empreses hortofrutícoles, és cert que s’ha de puntualitzar, com feia el mitjà:”No es criminalizar al temporero, sino que las condiciones en las que viven hacen difícil las medidas de contención". Aquests fets no venen de nou a qui hem viscut époques a Mallorca mateix on encara venien temporers a tomar ametlles o collir garrofes a alguna possessió, i dormien tots ells dins un mateix edifici, una nau agrícola, un estable que ja no empraven els animals... afortunadament el país ha evolucionat molt, però avui en dia, en temps del coronavirus, fets com aquests haurien de desaparéixer definitivament, per justícia social, certament, i per responsabilitat amb el conjunt de la comunitat.

Hi ha hagut altres “brots” sorgits de festes, celebracions familiars, activitats que tenen a veure amb l’oci, entre ells i a talld’exempleunes noces a Tudela, una celebració de Sant Joan a Castelló, un dinar d’amics a Alcanar (Tarragona), exemples de la manca de consciència ciutadana,ñ que veim massa sovint darrerament, la disciplina aconseguida durant els mesos de març, abril i maig, que va ser exemplar, ha estat substituïda pel relaxament, i aquest es paga car.

Curiosament el turisme no ha estat un dels elements determinants pel sorgiment de brots, vista la informació aquests apareixen majoritàriament per la irresponsabilitat a la que ens referiem just ara, però també a col·lectius que podem considerar menys afavorits o exclosos, pensem que a Canàries els brots que s’han donat han estat de migrants arribant a les seves costes, o a un centre d’acollida de Creu Roja a Granada.

El més important sembla ser ara tenir un bon sistema de rastreig, que afortunadament a les Illes Balears està funcionant amb molt bons resultats, permetent controlar els brots amb eficiència.

De cara al futur, i veient com a part de la irresponsabilitat, l’altra element que apareix com un problema a afrontar és que els col·lectius menys afavorits o en perill d’exclusió siguin els que més pateixin la COVID19 a partir d’ara, uns perquè es veuen obligats a conviure en condicions que haurien d’estar prohibides, altres perquè per diferents motius (no tenir accés a la informació, por de perdre la feina o de ser exclosos al seu entorn social...), aquest biaix s’ha de combatre amb força, també, des de les administracions responsables.

Fonts consultades:

https://www.ultimahora.es/noticias/local/2020/07/26/1183979/pruebas-pcr-mas-pruebas-entre-clases-altas.html

https://www.publico.es/sociedad/explotacion-migrantes-origen-rebrote-lleida.html

https://www.elmundo.es/madrid/2020/07/26/5f1da5fffdddffa3818b4616.html

https://www.abc.es/sociedad/abci-reuniones-familiares-origen-45-por-ciento-brotes-activos-espana-202007151051_noticia.html

https://elpais.com/sociedad/2020-07-10/el-mapa-de-los-brotes-de-coronavirus-el-40-tiene-su-origen-en-encuentros-familiares.html

En defensa de la democr�cia.

Sun, 31 May 2020 15:42:15 +0200

Fa dies, després de les primeres cassolades al barri benestant de Salamanca, a Madrid, vaig pensar que era necessària una reflexió sobre la democràcia, sobre la llibertat i els límits que ha de tenir aquesta en tota societat moderna, front al libertarisme conservador, que comparteix arrels amb els defensors del dret a dur armes de foc, tan nombrosos als Estats Units d’Amèrica. Fa dies que pens que cal reflexionar sobre el populisme que pretén aprofitar-se del patiment i la incertesa de la ciutadania, de les famílies, per donar les seves solucions simples i simplistes als complexos problemes que hem d’afrontar com a comunitat.

I des que vaig començar a pensar en aquesta urgència hem vist manifestacions en cotxe, que semblaven fer befa del patiment i del temor de la majoria de la població front al problema de salut pública que és el virus, i al mateix temps, encaixava perfectament dins un relat de suposada indignació social majoritària que demandaria un canvi de govern sense passar pel procediment democràtic que són les eleccions.

També, des que vaig començar a pensar que feia falta una reflexió sobre la democràcia en el temps del virus, hem sentit a parlar de “cop d’Estat”, com a figura retòrica, com a símil periodístic, però també com a solució dins alguns caps que no entenen molt bé el sentit del terme “democràcia”, això que en altre temps haguéssim anomenat “ruido de sables”, i que afortunadament no és de sabres de cavalleria avui en dia, no és l’estament militar el que sembla contaminat per aquest colpisme de saló i de periòdic digital que vivim aquests dies, és un colpisme de despatxos, o pot ser més exactament “ruido de teclados”, dels creadors de “bulos”, notícies falses, “fakenews” que cerquen el mateix objectiu de construir un relat d’indignació social sobre els fonaments de mentides que provoquin rebuig entre la ciutadania.

Populisme, deia fa uns mesos Andrés Velasco, exministre xilè actualment a la London School or Economics and Political Science, és un enfocament de la política que nega la complexitat del món, que com a resultat tendeix a desqualificar la legitimitat de les opinions dels demés. Ens serveix per entendre que el moviment que es promou des de l’oposició de dretes a Espanya en aquest moment es fa clarament des de postulats populistes, simplificant la resposta, negant la complexitat de la crisi provocada pel coronavirus en les seves múltiples vessants, negant fins i tot la dimensió internacional, que sols s’utilitza per inventar rankings útils al seu discurs, com el lamentable episodi del comptable australià.

Diseccionem l’oposició que s’està fent a Espanya.

L’objectiu, és un i clar: fer caure el govern, provocar la seva substitució per qualsevol altre format que sigui possible, veus des de les diverses dretes, polítiques i mediàtiques, han demanat des de la intervenció del Rei o l’exèrcit, a un govern “de concentració” presidit per Margarita Robles. I no amb motiu de la crisi del coronavirus, ja abans alguns havien reconegut que el seu objectiu era la caiguda d’aquest govern, era novembre de 2019 quan el tuit descarat d’un periodista confirmava que existia una idea de posar-se d’acord amb l’únic objectiu de tombar un Sánchez que encara no havia format govern.

El coronavirus s’ha convertit en una arma més en aquesta línia, lamentablement, el primer capítol consistia en desprestigiar la gestió del govern, des del minut 0, amb el míssil mes recurrent en les manifestacions del 8 de març, evidenciant un odi desfermat cap al moviment feminista en algunes de les expressions, ha estat igual que l’evolució dels contagis desmenteixin aquesta suposada incidència, o que no hi hagués motiu per decretar el confinament del país dies abans de que ho fes Itàlia fins i tot (que va començar el 9 de març).

Ha seguit una desfermada campanya de notícies falses, exageracions, ... seguits de desmentits continus i l’evidència dels errors en la gestió de governs autonòmics del propi PP en coalició amb Ciudadanos, d’altres governs europeus, etc... que han restat força a les campanyes de “bulos”, aquests sempre a la recerca de la confusió i el desprestigi de la gestió del govern. Aquí es quan es produeixen episodis com el del comptable australià, “útil” perquè deixava Espanya en mal lloc, però ni per les dades ni per la metodologia ni pel “prestigi” de la institució que havia fet el Rànking era un argument vàlid... tot i així el comptable australià es va convertir en el principal argument d’un Pablo Casado en plena escalada de crispació.

Per continuar amb aquesta estratègia, entrant ja dins el perillós terreny del “cuanto peor mejor” el PP es va desmarcar de les pròrrogues de l’estat d’alarma, alineant-se amb la ultradreta espanyola i l’independentisme català.

Una passa més van ser les cassolades a que fèiem referència al principi, la manifestació motoritzada (que dissimula l’escassa assistència), en ambdós casos liderats pels caps de la ultradreta, però amb un PP aprofitant-se de l’avinentesa, així Díaz Ayuso (en el marc d’una campanya personal que dona per un anàlisi a part) va utilitzar les cassolades per “amenaçar” als diputats de l’oposició progressista a l’Assemblea de Madrid. Cassolades i cotxes de gran cilindrada que van evidenciar el biaix social d’aquestes manifestacions, que correspondrien a barriades o persones d’un nivell socioeconòmic alt, benestant, que no desacredita la protesta, però que ha de fer prendre-la en la seva justa mesura, i no com una explosió generalitzada d’indignació com pretenien els convocants, ans al contrari, a Madrid en concret va generar la resposta de manifestacions de signe contrari per contestar a les cassolades del que alguns van anomenar “els cayetanos”.

Apareix després la vessant judicial, les denúncies que pretenen cercar responsabilitats penals en les manifestacions del 8 de març, una acusació cercant incriminar al propi Fernando Simón, com si la prioritat no fos la lluita contra el virus sinó trobar culpables, quan ni tan sols podem donar per controlada la situació, i en el marc d’una pandèmia d’abast mundial, però que a alguns despatxos sembla que només s’està produïnt a Espanya, o això semblen voler fer-nos creure.

Les estratègies de tensió per provocar les caigudes de governs no són noves, de vegades allò que no es guanya democràticament es pretén guanyar per altres vies, a la història d’Amèrica Llatina hi trobaríem nombrosos exemples, es tractaria de generar un ambient de malestar que o bé fes insostenible la continuïtat del govern o bé, en casos més extrems que no crec que sigui el nostre ara mateix, justificar actuacions o aliances impensables en una situació de normalitat democràtica.

Pens que el principal problema per aquestes estratègies de tensió, d’assetjament i enderrocament del govern, és que les eleccions (5 en total) en que les forces progressistes han derrotat a les dretes, són molt recents, el govern no havia complit ni els 100 dies quan va haver d’afrontar la pitjor crisi en la història recent d’Espanya, i la població ha respost amb una admirable unitat i disciplina, centrant la seva preocupació en la lluita contra el virus enlloc de les batalles polítiques que plantejaven determinats elements de l’oposició. La urgència, la precipitació, la manca de solvència dels líders de l’oposició de dretes són un lastre per la seva pròpia estratègia, que no suma suficient suport per aconseguir el que imaginam que són els seus objectius, en canvi està conduïnt a una progressiva polarització a la societat espanyola.

Quan arribem a una situació estable en la gestió de la salut pública i control del virus, i les conseqüències econòmiques i socials de la crisi de la Covid-19 es deixin sentir fort, llavors pot ser aquesta reflexió d’urgència haurà de ser revisada, però de moment, i pel bé de la democràcia, convé que parlem clar, comprovem què està passant de veres, demanem calma i responsabilitat, i reafirmem la nostra confiaça en el sistema democràtic que, si aixecam la vista i observam arreu del món com s’enfronten els diferents països a la pandèmia, comprovarem que en general aquells governs més plurals, més oberts, més transparents, de més qualitat democràtica, estan gestionant millor que els perfils autoritaris la salut pública dels seus ciutadans. Avui, per bé de la democràcia, cal posar en evidència els postulats populistes i aprendre de l’actitud de la majoria de la ciutadania: unitat, responsabilitat, civisme per vèncer, junts, al virus.

Europa tamb� �s Mauthausen.

Sat, 09 May 2020 15:48:33 +0200

Ramón Artola, Miguel Azuaga, Rafael Chamena, Juan Gelabert, Manuel Molina, Miguel Oliver, José Roy, Juan Amer, Vicente Martorell, Antoine Oliver... són alguns dels noms dels 34 ciutadans de les Illes Balears morts, assassinats al camp de concentració nazi de Mauthausen. El 5 de maig es commemorava l’alliberament del camp, i pocs dies després, el 8 de maig, actes institucionals poc lluïts a París, Gran Bretanya, Berlín, recordaven el final de la Segona Guerra Mundial, per jo el més senzill i emotiu segurament va ser el discurs de la Reina Isabel II del Regne Unit, a la mateixa hora en que el seu pare 75 anys abans havia anunciat el fí de la guerra, pronunciades per una persona que no deixa de ser, també, testimoni viu d’aquella època.

També aquests dies hem pogut veure el documental dels espanyols morts a Mauthausen de Carlos Hernández, i sentir la veu dels supervivents, avui pràcticament tots desapareguts, traslladant-nos a l’horror que van patir a mans dels seguidors d’una ideologia basada en l’odi, la supremacia racial i la violència. Finalment avui, 9 de maig, recordam la Declaració de Robert Schuman el 1950, com a Dia d’Europa, on va pronunciar les paraules que inspirarien no sols un bell ideal sinó la construcció política d’una Europa unida, basada en la solidaritat entre els estats, i que ens ha aportat tantes coses bones. Deia Schuman, a l’inici de la seva Declaració, que la pau mundial no es pot preservar sense uns esforços creadors que es puguin equiparar als perills que l’amenacen, que el que Europa, organitzada i viva, pot aportar a la civilització és indispensable per mantenir unes relacions pacífiques. “Europa no es va construir i hi ha haver la guerra.”

Les tres dates estan íntimament lligades, connectades, la idea d’una organització europea que garantís la pau, la seguretat, el progrés des del principi de la solidaritat, s’entén millor sabent que s’acabava la pitjor guerra coneguda per la humanitat, iniciada precisament a Europa, una guerra en la qual van donar-se horrors com el de Mauthausen.

L’Europa que celebram el 9 de maig sorgeix de les cendres de la Guerra Mundial i dels fets espantosos dels camps d’extermini nazi. L’Europa que celebram ha de fer possible que mai més es repeteixi una guerra com aquella i els seus fets terrorífics, ha de tenir per objectiu la pau mundial, però també ha de lluitar amb totes les seves forces contra les ideologies que basant-se en l’odi i la violència puguin tornar a conduïr a l’infern que van ser la Guerra i les polítiques d’extermini nazis. Aquesta Europa val la pena commemorar-la avui, dia 9 de maig, recordant les paraules de Schuman que obrien la porta a un nou ideal, que encara no hem assolit, però també hem de celebrar aquesta Europa que té la pau com a meta també el 5 de maig, data de l’alliberament de Mauthausen, o el 27 de gener, l’alliberament d’Auschwitz, o el 16 d’abril, l’alliberament de Buchenwald, com a dates en que la humanitat va obrir els ulls.

El final de la Guerra Mundial va significar un canvi profund en l’ordre polític a Europa i la resta del món, també va aparéixer una organització internacional per treballar pel manteniment de la pau, les Nacions Unides, que a la Carta fundacional proclamen:”Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides decidits a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra, que durant la nostra vida ha infligit dues vegades uns sofriments indicibles a la Humanitat, a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites...”

Signada a San Francisco un 26 de juny de 1945, entrant el vigor el 24 d'octubre. Fa 75 anys naixia un món nou, inspirat en nobles ideals que volien deixar enrere un passat horrible. Preservem la memòria d’aquests fets, dels bons, i dels terribles que els precediren.

Front a crisis globals, autoritats globals.

Sun, 29 Mar 2020 20:39:45 +0200

Tota crisi representa una oportunitat, ens vàrem cansar de sentir aquesta afirmació durant la crisi econòmica del 2008, fins i tot es va dir que en xinès perill o risc i oportunitat formaven part de la paraula crisi, sigui cert o no, així ens ho deien. La pregunta que em faig ara és si l’actual crisi sanitària generada pel COVID-19 és també una oportunitat? Oportunitat per a qui i per a què? No seria més encertat dir que tota crisi és un repte? Un repte que si es supera ens permet aprendre sobre com superar la pròpia crisi, però també sobre què s’estava fent malament i cal corregir.

En aquests dies pot ser ens convé reflexionar una mica sobre aquest concepte de repte, sobre el que no s’ha fet i s’hauria de fer en el futur, i quan reflexionem és possible molta gent es quedi en el fet o l’anècdota local, i pens que aquest tornarà a ser un error. Aquesta crisi, com totes les crisis que estam vivint en les primeres dècades del segle XXI (climàtica, econòmica, social, de refugiats...) tenen conseqüències globals, d’una manera o altra acaben implicant a tot el planeta, en major o menor mesura. Sens dubte hi seguirà havent crisis més “regionals” que altres, però ni aquestes es podran afrontar des d’una òptica purament local, pensem en la Guerra de Síria, que ha tengut impacte molt més enllà del seu propi territori o dels estats que hi tenen frontera, ha influït en el desenvolupament de la Unió Europea o haurà contribuït indirectament a la demagògia dels populistes de l’extrema dreta que basen els seus arguments en el rebuig al diferent, per posar-ne un exemple molt concret.

No parlam només de geopolítica, d’interessos de les superpotències d’abast mundial, parlam de que aquella frase de que l’aleteig d’una papallona a Xina crea un huracà a l’altra punta del planeta és més real que mai.

Entre els canvis de perspectiva, les oportunitats aprofitades, que ens hauria de deixar l’actual crisi sanitària hauríem de trobar una major consolidació dels organismes internacionals, supranacionals, als que els governants dels estats haurien de fer més cas, perquè només amb una planificació global ens podrem avançar a les crisis que venguin i planificar conjuntament la millor manera de sortir-ne.

Quin paper hi tenim els ciutadans en aquest canvi que, per jo, seria tan necessari? Per poder condicionar la política local, regional, nacional, i obligar a que escoltin als organismes internacionals caldrà que l’opinió pública mundial, a cada país, exigeixi estar informat de que recomanen els organismes internacionals i que fa el govern del seu estat per donar-hi resposta. No quan la crisi ja hagi arribat, sinó quan torni una certa i nova normalitat. Si les crisis han de ser globals, si els reptes són globals, cal que exigim que les respostes siguin globals, des d’una coordinació supranacional, amb unes autoritats que tenguin el reconeixement i l’autoritat també globals.

Per altra banda, la Unió Europea podria haver estat un magnífic exemple de gestió d’una crisi clarament supranacional, però per desgràcia amb el COVID-19, com amb altres crisis més recents, la insolidaritat entre els estats membres ha frenat aquest ideal. Però Europa mereix una reflexió a part: la idea és bona, cal perfeccionar-la.