L'arbre de pisos

L'arbre de pisos https://transeunt.balearweb.net Blog de Pep Pomar passatger 2026-05-04T21:33:48Z El Rafal, un munt de terra https://transeunt.balearweb.net/post/77150 Poca gent devia reparar en l’existència d’unes cases de possessió que l’extensió urbana havia marginat i que la proximitat del camp de futbol del Mallorca convertia en una extravagància. Les cases del Rafal, damunt un turonet, dominant el camí dels Reis i Ca’n Valero, donant l’esquena a Son Flor ja fa temps que no tenien cap futur i reclamaven una darrera fotografia de la seva lenta extinció. Però una ràpida acció de principis d’aquest estiu que ara acaba,  ha convertit en mil miques el que fins ara era una fortalesa en runa. Res se n'ha sentit a dir. Sempre ens quedarà el google maps, on encara es poden contemplar les imatges satel·litals del Rafal de Son Santiscle o Rafal del Vinyet, cognoms que tenia el Rafal, segons Miquel Forteza.           <a id="res_54050" href="http://transeunt.balearweb.net/get/arte%20038.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/arte%20038.jpg" border="0" width="231" height="291" /></a>          <a id="res_54052" href="http://transeunt.balearweb.net/get/arte%20050.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/arte%20050.jpg" border="0" width="236" height="295" /></a> <a id="res_54063" href="http://transeunt.balearweb.net/get/54063-arte%20032.jpg"></a><div style="text-align: center">    <img src="http://transeunt.balearweb.net/get/54063-arte%20032.jpg" border="0" width="569" height="425" /></div>   <a id="res_54051" href="http://transeunt.balearweb.net/get/arte%20032.jpg"></a>Qui hagi llegit o fullejat Del meu temps, les memòries de don Miquel Forteza i Pinya, lectura necessària per compondre una porció de la Palma d’un temps, serà capaç de tancar els ulls davant les despulles del casalot i veure desfilar  l’ambient i els personatges dels estius de fa cent anys al Rafal: l’amo en Bernat, l’amo en Guiem de ca ses Bieles- un poblat, ara fantamagòric que pega a la carretera de Puigpunyent -, el missatge Mateu, la tia Pepa que hi va morir loca, els balls a l’era... tot un microunivers, ara esmicolat i esperant alguna promoció urbanística. Requiescat in pacem i que al cel el vegem amb Son Quint i Son Moix, altres morts dels andurrials.              <img src="http://transeunt.balearweb.net/get/arte%20057.jpg" border="0" width="640" height="480" />Llegesc més tard que Arca havia mogut accions intenses per salvar el Rafal, conegut també, segons diuen, per Sa Casa Blanca, i que ha <a href="http://dbalears.cat/actualitat/Balears/arquitectura-rural-dilapidada.html">denunciat</a> el seu enderrocament. L'Ajuntament va informar fa dues setmanes que obriria un <a href="http://ib3noticies.com/20090904_23554-ajuntament-palma-obrira-expedient-per-enderrocar-les-cases-de-son-santiscle.html">expedient</a>                   <img src="http://transeunt.balearweb.net/get/arte%20047.jpg" border="0" width="640" height="480" /> Palma 2009-09-20T10:41:30Z passatger Guillem Reynés Font https://transeunt.balearweb.net/post/62697 Dijous a darrera hora es presentaren a la seu del Col·legi d’arquitectes els dos toms d’un estudi sobre l’obra arquitectònica de Guillem Reynés Font, que és a punt de sortir. Els autors, Miquel Seguí, Elvira Gonzalez i Guillem Reynés Corbella, aquest darrer depositari de l'arxiu de l'avi i impulsor de la publicació. Els amfitrions, els patrocinadors, alguna autoritat, pocs curiosos i deu dels onze nets de l’arquitecte Reynés. Una reunió familiar ara infreqüent, que em va fer evocar l’asistència, l’any 1968, al funeral a sant Nicolau, que rememorava els cinquanta anys de la mort de l’avi, l’únic acte en homenatge seu al que jo fins ara havia participat. Al final de la missa, com altres persones, s’acostà a la senyoràvia, Antoni Jimenez Vidal, que havia estat delineant de l’avi, i agafant les mans de la viuda, exclamà emocionat: “Encara ara no me’n puc avenir”. Paruales xocants que als meus dotze anys em feren entendre que les afliccions i  les desgràcies tenen difícil explicació a qualsevol edat.  Tot i això, en la nostra infantesa , el senyoravi Reynés, l’arquitecte Reynés, que tenia un cèntric carrer a Palma era un absent llunyà, existent, però poc present, molt diferent als morts propers, tios i avis que havíem conegut.   Absent per un accident, el grip del 1918, que en pocs dies, arribat ja malalt d’un viatge, el rematà al dormitori de la casa de Son Rapinya, la casa que sis anys abans havia comprat per fer feliç la seva dona, la casa més bella i alegre de la contrada, que la viuda conservà fidelment i on va voler morir també, molts anys més tard.                <a id="res_45786" href="http://transeunt.balearweb.net/get/45786-Reynes1.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/45786-Reynes1.jpg" border="0" width="162" height="247" /></a>            <a id="res_45787" href="http://transeunt.balearweb.net/get/45787-Reynes2.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/45787-Reynes2.jpg" border="0" width="155" height="240" /></a> Present en les evocacions sobre la seva obra, Lluc especialment en les visites que hi feiem, un record en tercera persona, d’admiració i respecte, present en les escasses fotografies conservades i present en les petites anècdotes que, amb el coneixement de la seva obra completen uns contorns, un retrat-robot, d’un homenot important, que encara construim. L'arquitecte, l'home compromès amb el seu pais i l'home íntim de família, dues mirades. L'una que rebrota dels documents i papers; l'altre, quasi insalvable, feta de records de records.  L'obra ara presentada, germana gran de la que publicà fa un parell d'anys en Jordi Vidal Reynés amb els escrits de l'arquitecte sobre art i arquitectura, comencen a fer surar els fets i les idees de Guillem Reynés.  Les obres, els pensaments i la memòria. Aquesta sempre més làbil, a punt de morir. Del record fotogràfic el més present és el posat seré de la fotografia de grup a l’homenatge que tots els participants a les obres de Can March del carrer de Sant Miquel, li reteren en acabar la construcció. Un catàleg complet d’oficis i de proveïdors de l’època: pintors, moblistes, picapedrers, llenterners, rajolers... signen satisfets de la feina feta i de la direcció. En aquesta foto, la mateixa que es feu servir pel singular recordatori de mort, l’arquitecte Reynés te un aire de satisfacció madura. Es troba  a gust, però l’actitud és humil i discreta, tot i ser el centre de la imatge. Reynés que era un home petit d’estatura, no pretén mai destacar en les fotografies, hi és integrat i senzill, amb la naturalitat que els seus orígens, una família d'Alaró, enriquida a finals del XIX, la vivència interclassista de la seva professió i els seus ideals polítics li fan expressar.                                                                                                                                                                                                                                     <img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Reynes.jpg" border="0" width="452" height="547" />                                                                                                                      De la memòria oral ens arribà la imatge d’un home extravertit i inquiet. Despistat sense complexes, va arribar a demanar estranyat  pel difunt que no veia a la reunió un dia que anà a donar el pésame a casa d’un mort conegut, repetia ell mateix l’enfiloll de distraccions. Un home franc que s’entenia amb els polítics d’aquell temps, els Maura, Rosselló, Forteza, amb els homes de fortuna, en Verga i en Torró, amb l'Arxiduc i els aristócrates locals, amb tot el clergat, però sobretot amb la gent de poble, dels que apren paraules i solucions arquitectòniques i dels que practica el gust per les coses senzilles. També la del catalanista-mallorquinista, activista de la Veu de Mallorca i del Centre Regionalista, element perillós per l'Heraldo de Madrid, era recordat per la senyoràvia que va ser renyada el dia que començaven a passar junts el primer rosari: que vol dir, no reses en mallorquí ? es va sorprendre quan ella començava dient davant el primer padrenuestro.  I finalment l’home catòlic militant, de catolicisme no exhibicionista però actiu membre de la Congregació Mariana, germà de due monges reparadores,  que el feia home de confiança i col·laborador dels Alcover, Costa, Galmés. Un telegrama des de Madrid, el dia del naixement del seu fill més petit, apunta la prioritat: no m’espereu; batiaul-lo d’inmediat.  La posició d’arquitecte Provincial i d’arquitecte Diocesà feien anar Reynés d’un poble a l’altre de Mallorca i de Madrid a Barcelona de continu. Per tot aprofità per fer proselitisme de les idees regionalistes, fins i tot contracorrent, per estudiar i salvar el patrimoni artístic i arqueològic, comprometent la seva fortuna, com en el cas de la col·lecció del cardenal Despuig, i per difondre l’art i l’arquitectura. Per tot absorbia la modernitat d’aquell temps: l’esperantisme, els corrents pedagògics moderns, els nous corrents arquitectònics, que rebaixaven el modernisme i recuperaven l’historicisme del llenguatge propi. Una obra no acabada en cap dels sentits. Guillem Reynés, el polític i propagandista que hauria ocupat càrrecs  i reivindicat l'autonomia, deixant el radicalisme juvenil, l'arquitecte que deixà tantes esglèsies per bastir, tantes reformes per acabar i tot un eixample que s'oferia com a camp d'edificació reptadora i el pare que deixà una família inconclusa i uns fills que saberen que era l'orfanesa i el dol fort de principis del segle XX.  Un home bò en paraules del Dr. Manuel Martin Salazar, Inspector General de Sanidad, i impulsor de la reforma del Llatzaret de Maó: "Este arquitecto, lo digo aquí para honor suyo, es uno de los hombres más inteligentes y honrados que yo he conocido" Memòria 2008-12-21T17:30:45Z passatger Com un impost revolucionari https://transeunt.balearweb.net/post/61493 El diari d’avui diumenge presenta un <a href="http://www.diariodemallorca.es/secciones/noticia.jsp?pRef=2008113000_2_414337__MALLORCA-Cruces-hierro-cambio">reportatge</a> de les donacions-incautacions del temps de la Guerra Civil. De les que s’agraïen amb la creu de ferro i dels que eren gratia et amore, més o menys voluntàries, més o menys efecte de la por o efecte del fanatisme que s’anava aferrant amb tanta simplicitat.  A ca nostra hi ha la creu i conten que les pasteres del jardí serviren també per amagar les alaques més estimades  Encara s’evadeix al sentit comú com es pogué precipitar d’una forma tan brusca i aspre l’odi social entre persones i el desig d’extermini del contrari. Fa por veure la mutació veloç que va fer possible que classes mitges, conservadores per catòliques, s’apuntassin a donar suport a un cop d’estat militar, amb <a id="res_45047" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Obrers%20cat_1938.jpg"></a>la ingènua esperança que seria un parèntesi per evitar el marxisme.  Ho dic perquè crec que  la contribució econòmica al Moviment, sens dubte sota pressió abusiva en molts casos, arribava a tenir, en molts d’altres, la franca i cega aportació a una guerra que era presentada com un mal necessari en el deliri col·lectiu que provocà la propaganda.  Gràcies a la virtut de l'ordre - certament no heretat - del meu avi, que cada més feia un petit feix amb tots els rebuts, factures i papers i els ordenava dins uns sobres blaus, puc valorar aquestes petites contribucions directes i indirectes. La primera, al·ludida avui al diari, la del “plato único” a casa o a la fonda, que representava una considerable derrama.  <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Plato_1938.jpg" border="0" width="592" height="309" /></div>  Qualsevol rebut ordinari es convertia en pretext per a suportar una sobretaxa. La subscripció al diari:  <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/UH_1938.jpg" border="0" width="570" height="403" /></div>  O la quota periòdica de l’associació corporativa, incrementada amb una subscripció VOLUNTARIA, per tal d’afavorir als que patien la crisi  <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Pict0151.jpg" border="0" width="606" height="548" /></div>  La lluita contra l’atur en aportacions expresses <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Paro_1938.jpg" border="0" width="563" height="296" /></div><a id="res_45046" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Paro_1938.jpg"></a>  O bé en segells que compareixen a les cartes, a les factures o als rebuts de tota casta, com aquests del Foment del Turisme, de l'Assitencia Palmesana o del Circulo de Obreros Católicos:<a id="res_45044" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Pict0152.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/Pict0152.jpg" border="0" width="300" height="172" align="right" /></a>       <a id="res_45048" href="http://transeunt.balearweb.net/get/AP_1938.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/AP_1938.jpg" border="0" width="277" height="194" /></a>                     <a id="res_45047" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Obrers%20cat_1938.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/Obrers%20cat_1938.jpg" border="0" width="288" height="179" /></div></a>La contribució és molt més extensa, avegades explícita: la defensa antiaeria o bé representada per un mostrari de fórmules més indirectes: anuncis per quedar bé a les noves publicacions del règim, subscripcions, assistència a actes, penjades de banderes i ornaments als comerços, les filles a la sección femenina, i els fills mobilitzats...de tot això també en col·leccionava papers el meu ancestre  Mallorca 2008-11-30T21:34:27Z passatger Grip i grippe https://transeunt.balearweb.net/post/58921 El <a href="http://elquaderngris.cat/blog/?m=20081018">blog de Josep Pla</a>, la plana que calca, quasi dia per dia, el seu Quadern Gris, permet una lectura harmonitzada del que l’escriptor vivía fa noranta anys. Les mateixes estacions de l’any, el mateix cicle. Les coses inalterables en el temps i tots els canvis radicals que han allunyat definitivament el passat de fa només dues o tres generacions. Aquests dies, toquen les referències a l’epidèmia de grip. Pla ens recorda el grip, com ens el recorda cada any per aquest temps la Conselleria, amb les campanyes de vacunació antigripal.L’any 1918, va ser l’any del grip (o de la grip, a Mallorca el mot pateix d'hermafroditisme popular), uns dels anys amb etiqueta pròpia, la grip espanyola per alguns, una marca trágica per un virus estranyament virulent, que deixà prop de cinquanta milions de morts, just quan era a punt d’acabar el drama també mortífer de la Guerra Europea. A Mallorca el grip va deixar més de mil sis-cents morts, gent jove en general,  d’amalgama interclassista, en  moments que la guerra exterior – Mallorca sempre s’ha beneficiat dels conflictes bèl·lics – afavoria el progrés econòmic i l’aparició de grans i perdurables fortunes. Devia ser aquesta barreja de dol i esperit comercial, trempada d’aquest humor mallorquí, que flueix en els moments més crítics, el que degué aflorar aquell any en forma d'avís botiguer. Garantida la llibertat, per la inexistència encara de la censura del políticament correcte, l’epidèmia es podia convertir en gràcia i  reclam publicitari. Humor negre que no devia ser mal tolerat si el consideraven útil per fer propaganda sense complexes moltes pimes d'aquell temps. Fa no molt vaig anar a parar a les pàgines de l’humorística revista Foch i Fum, que insertava anuncis versificats d’aquesta mena:  <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_VARIS.jpg" border="0" width="478" height="601" /></div>Anuncis de negocis que encara ens sonen o dels que no és mal de fer seguir-ne el rastre de la memòria. Oficis de tota casta pintors, sabaters, fusters afectats de bon humor i amb ganes de fer calaix fos com fos.<a id="res_43543" href="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_GAY.JPG"><div style="text-align: center"><a id="res_43543" href="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_GAY.JPG"></a><a id="res_43543" href="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_GAY.JPG"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_GAY.JPG" border="0" width="589" height="218" /></a></div></a>Un marketing que cercava remeis i no tenia cap mania en recomanar el suc per mitigar les penes o prescriure, com a vacuna contra el virus, qualsevol medicina alcohòlica, fos xampany, cervessa o palo<a id="res_43542" href="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_PALO.jpg"><div style="text-align: center"></div><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_PALO.jpg" border="0" width="593" height="372" /></div></a><a id="res_43543" href="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_GAY.JPG"></a><a id="res_43543" href="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_GAY.JPG">   </a><a id="res_43542" href="http://transeunt.balearweb.net/get/prensa_PALO.jpg"></a>  Mallorca 2008-10-19T11:35:15Z passatger Venturosos son los pobles... https://transeunt.balearweb.net/post/56131 El darrer dia d'olimpíades, el darrer dia d'himnes, vaig voler comprovar si era  en vigor l'himne que es canta a Son Rapinya el dia de Sant Bartomeu. Un himne més que centenari, de cinc estrofes, atribuides a Margarida Caimari. Efectivament, perdura l'ofici de Sant Bartomeu, traspassat a darrera hora de l'horabaixa, però no absent de solemnitat senzilla, de balls de l'oferta, d'adoracions de relíquies, i del singular himne que es canta a tres veus acabada la cerimònia amb l'entusiasme dels guanyadors d'una medalla d'or: <a id="res_41204" href="http://transeunt.balearweb.net/get/himne.jpg"></a><a id="res_41204" href="http://transeunt.balearweb.net/get/himne.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/himne.jpg" border="0" width="232" height="240" /><a id="res_41204" href="http://transeunt.balearweb.net/get/himne.jpg"></a></div></a>   Un  himne que paralitza el temps d'una barriada que era poble de conradors i menestrals a l'hivern i colònia de llargs estiuejos per a burgesos i comerciants de Ciutat els mesos de més calor. Un llogaret que era Son Llull i que la necessitat dels miserables va transformar en Rapinya. Establit a les portes de Ciutat, saludable refugi d’epidèmies, recer de guerres civils per uns i cami de les cunetes per altres. Rics i pobres...tota una transformació que és a la <a href="http://www.telefonica.net/web2/sancarmen/">memòria</a> de la web.<a id="res_41202" href="http://transeunt.balearweb.net/get/IMG00145.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/IMG00145.jpg" border="0" width="180" height="240" /></div></a>Guait a la missa i en un moment, aclucant els ulls i sentint només l'anar i venir de ventalls, em transport a fa una quarantena d'anys, quan ja només les famílies antiquades, mantenien els costums estivals dels anys trenta. L’himne a Sant Bartomeu perdura com un feliç anacronisme, com la bellesa peremne del portal de l’Esglèsia<a id="res_41203" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Pict0118.JPG"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/Pict0118.JPG" border="0" width="240" height="179" /></div><div style="text-align: center"></div></a> Memòria 2008-08-25T21:28:23Z passatger Dues dones i les vies del tramvia https://transeunt.balearweb.net/post/55961 La fotografia  de les tres  dones baixant les costes de la Bonanova  aconsegueix un efecte aerodinàmic, si més no, airós. La corba, l’ impuls de la baixada, les formes dels abrics, el pentinat i el gran bolso que s’intueix de la dona d’ enmig que camina amb elegant seguretat. Te un aire picasià. La del fons sembla més jove i res permet assegurar que pertany al mateix grup. Pot ser espera el pas de les dues dones per posar davant la vista.<img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Tramvia2.jpg" border="0" width="633" height="421" />   Es probablement un diumenge de maig de finals dels cinquanta i les dues dones endolades venen de fer el mes de Maria al Santuari de la Bonanova. El tramvia, al que li resta poc temps de reinat, és poc freqüent i surt a compte fer el camí fins a Ca’n Barbarà per on passen amb més assiduïtat o on és fàcil aturar un taxi. Fa sol i el dia és clar amb un lleuger vent de mestral. Al fons la Seu i la Riba suren damunt un mar que pareix en calma Fotos antigues 2008-08-21T16:41:11Z passatger La fotògrafa intrèpida https://transeunt.balearweb.net/post/54912 La fotògrafa intrèpida, manllevant l’adjectiu que <a href="http://jacob.balearweb.net/">Jacob</a>  aplica a la seva viatgera, mira per l’ullet de la màquina de fotos  i fa exercicis eclèctics que penja del seu fotolog  <a href="http://www.fotolog.com/anisat">d'anís</a>. Una feinada no diària, que son les senyals de fum figuartives i eloqüents  que emeten els novells pretendents a ciutadans 2.0<img src="http://transeunt.balearweb.net/get/33%20copia.jpg" border="0" width="581" height="375" />Els grisos de l'estiu a Dublin<img src="http://transeunt.balearweb.net/get/projecte1%20copia.jpg" border="0" width="426" height="640" />Els focs fatus d'hivern a Son Serra<img src="http://transeunt.balearweb.net/get/F1000023%20copia.jpg" border="0" width="428" height="640" />Els colors del gelat de tot l'any<img src="http://transeunt.balearweb.net/get/F1010032%20copia.jpg" border="0" width="592" height="412" />Les escates de la sirena<img src="http://transeunt.balearweb.net/get/F1010018%20copia.jpg" border="0" width="436" height="640" />El psicodrama en colors Persones 2008-07-29T21:30:51Z passatger Crisi Ninja https://transeunt.balearweb.net/post/52755 Dijous passat en una curta estada a Barcelona, vaig fer un breu encontre amb els meus fills: teràpia a l'època d'exàmens, tan cruel com una vaga de metges. El meu fill que farà 19 anys però que encara fa les preguntes, de manera directa i apassionada com quan en tenia 6, em va demanar clarament: "Explica'm això de la crisi econòmica; perquè és que ara hi ha crisi?" Val a dir que el que més li preocupa són els preus dels pisos tant de lloguer com comprats, perquè l'obsessiona - tot i que no ho expressa de forma diàfana i personal - que ho tendrà difícil, d'aquí a pocs anys, quan es vulgui establir pel seu compte. Algú pot interpretar que l’interès per aquesta cosa abstracta és una posició cromosoma Y – like. Certament la meva filla no em va fer la pregunta però em va informar que aquest estiu vol fer feina per guanyar doblers i poder guanyar un poc d’independència monetària, sense haver de mendicar als pares. Abstracció vs esperit pràctic. Pot ser no em va demanar que fes la inversió directament perquè sap que hi ha crisi i dedueix que afecta tothom per igual. Fals, perquè els que cobren dels fons públics la pateixen amb menys risc i intensitat, però sap també que les extravagants ocupacions de son pare l’han duit a l’atur en més d’una ocasió.<img src="http://transeunt.balearweb.net/get/petits%20004.jpg" border="0" width="484" height="322" />   <a id="res_39217" href="http://transeunt.balearweb.net/get/petits%20004.jpg"></a>Les poques hores de retorn barceloní també em feren parar a un sopar amb alguns amics del sector sanitari. Monotema maníac : la crisi econòmica. Pot ser perquè m’entretenc poc amb la premsa local i a moltes reunions em distrec amb la black berry, però vaig tenir la impressió que els catalans estan més amoïnats, més pessimistes i pensen més en solucions - o simplement en parlen més que els mallorquins -  a aquesta recessió impertinent.   El meu fill no és prou atrevit, encara, per reconèixer que el seu pare no ho sap tot. Fins ara sempre m’en surt i em desassossega pensar que d'aquí poc descobrirà la veritat que tots coneixen. Tot i així vaig apuntar algunes explicacions no de tot fracassades, però no he pogut parar fins a  trobar una resposta millor a la que vaig improvisar per poder-li demostrar que les argumentacions més acurades s'han de cercar, contrastar i elaborar. Pels que els hi passa el mateix o simplement volen començar a entendre la crisi, al blog Leopoldo Abadia, professor de IESE, hi ha un article que circula ja a tota la xarxa i en tots els blogs,  <a href="http://leopoldoabadia.blogspot.com/search/label/+%20Crisis%20Financiera%20NINJA" target="blank">Crisi Ninja </a>, per a mi, després de cercar i cercar, és el millor que he pellucat fins ara. Insuperable, clar, didàctic i entenedor.  Politic like 2008-06-15T12:07:12Z passatger Corpus 60' (Je me souviens) https://transeunt.balearweb.net/post/51531 De l’arqueig del meu cap apunten, en pensar que avui és el Corpus,  petites peces de memòria, menuts, cèntims que van degotant i teixint un record. Calderilla provisional, que pot ser creixerà amb el temps i els estímuls adients.<div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/corpus.JPG" border="0" width="475" height="364" /></div><a id="res_38506" href="http://transeunt.balearweb.net/get/corpus.JPG"></a><a id="res_38506" href="http://transeunt.balearweb.net/get/corpus.JPG"></a><blockquote>-         Vestit de mariner, guants i calcetins blancs-         Murta i carrers amb arena pels cavalls.-         Drecera per l’Argenteria cap al carrer de la Cadena-         Soldats de gala amb la baioneta calada-         Domassos i banderes espanyoles als balcons -         D. Pedro Barceló aclucant els ulls-       Dijous-         Pètals de roses damunt el palio-         Lledània, conopeu, tintinacle-         Senyoràvies, tietes i parents raros-         Pange lingua i cantemos al amor de los amores-         El batec greu de n’Eloy-      Olor de colònies-         Homos trajats i dones mudades-         El gelat als Italianos de la Plaça Major-         Les contrasenyes des de la processó-         Tamborers de la sala-      El tio Gaspar repartint puros-         La marxa Reial-         Mantecados i vi dolç-         L’olor dels ferros del balcó </blockquote> Memòria 2008-05-25T16:37:55Z passatger Carrers, militars, poetes i toreros https://transeunt.balearweb.net/post/51177 El descuit de mirar el diari en paper i la curiositat per conèixer quin serà el nom del nostre carrer, va convertir el meu cap de setmana passat en un migrat thriller per conèixer la decisió que havia pres l’Ajuntament sobre les noves plaques amb els noms nous Un subconscient de benevolència cap el Sergent Jaume Perelló, m’havia fet pensar, sense cap raó, més que la meva confusió, que aquest militar era anterior a la Guerra Civil i que per algun mèrit previ tenia un carrer a Son Serra. Va ser   <a href="http://bibiloni.cat/blog/?p=399">Gabriel Bibiloni</a>  qui des del seu instructiu blog m’aclaria la participació i mort en combat del nostre Sergent d’infanteria a la Guerra del 36 i que el nom es va instaurar l’any 42 a canvi de l’anterior carrer de los Huertos.  Un altre blog, el de <a href="http://www.nanda.cat/">Nanda Ramon</a>, per cert el blog d’un polític que més m’agrada: és fresc, informatiu i gens pretenciós, em provocà dues confusions seguides en voler aclarir el substitut del Sergent. En un primer moment d’alegria vaig deduir que seria Marià Villangomez i amb l’eufòria era capaç de recitar tota la Cançó de Vesprada – no apresa al llibre sinó als recitals d’UC - fins els seus versos finals:                                     Voler l’impossible ens cal,                                   i no que mori el desig.  Però una revisió de la llista de Nanda Ramon, maltractada pels follets de la web, em va fer pensar, en una segona falta, que ens agraciaven amb el nom del Mariscal Gayman, un personatge del XIX,  fill Il·lustre de Palma, però del que he comprovat que ningú  dels que he interrogat, en absolut en sap res de res.  La meva incapacitat per demanar directament coses sobre carrers, va acabar dilluns amb la consulta del diari endarrerit. Si no m’he tornat errar, ens posaran una placa amb el nom de Miquel Angel Colomar, periodista, poeta i dibuixant, inquilí de Ca’n Mir els anys de la guerra, d’on sortien també versos de guerra:                             ...Oh les veus de misteri de les dones irades!  De Colomar pocs diuen que era crític de toros i que ho va ser molts anys després de la Guerra. Una curiosa fotografia, manllevada a  <a href="http://perso.wanadoo.es/tolopayeras">Tolo Payeras</a> mostra a Colomar, a l'esquerra, acompanyat de dos joves toreros, Juanito Belmonte i José Ignacio Sanchez Mejias, fill el primer de Juan Belmonte,  i el segon d’Ignacio Sanchez Mejias, torero, escriptor i President del Betis, mort d'una cornada feia poc més d'un any i a qui Garcia Lorca, que no volgué veure la seva sang, va dedicar la famosa elegia:                       ¡ Eran las cinco en sombra de la tarde !                 <img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Colomar.jpg" border="0" width="571" height="326" />La fotografia pot ser de Maig del 36, quan els dos novillers varen actuar i triomfar plegats a Palma, al Coliseo Balear,  o podria ser del mateix 18 de Juliol de 1936, mentre esperaven la corrida de l’endemà, que va ser suspesa per causes prou conegudes. En dona fe aquest cartell de ma, que vaig trobar fa anys en el que a llapis el seu antic propietari havia anotat: “esta corrida no se efectuó por culpa del movimiento que estalló este mismo dia. El movimiento fue fascista”.  <img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Pict0104.JPG" border="0" width="572" height="614" />   Palma 2008-05-18T12:08:49Z passatger Senyoràvies https://transeunt.balearweb.net/post/49793 Divendres coincidirem a un mateix sopar, a casa d’un amfitrió amic comú, quatre comensals que teníem – havíem tengut, òbviament – senyoràvia i en parlàvem com la cosa més natural del mon. Supòs que ara mateix no deu existir cap senyoràvia, ni cap senyoravi, perquè en el meu temps eren ja rara avis i conservades només en els nuclis més tradicionals de ciutat. Dues condicions: tradicionals i de ciutat. Les senyoràvies no eren exclusives de les cases butifarres, ni de les immensament riques. Hi havia senyoràvies butifarres, senyoràvies xuetes o senyoràvies de qualsevol família burgesa o de classe mitja de Ciutat. Pròpies d’un acomodament mínim eren, això sí, un producte exclusiu de Palma, ni pretensiós ni exhibicionista, una fórmula adaptada amb naturalitat al formalisme rigorós i reverent que afectava a qualsevol classe social tengues padrines, àvies o senyoràvies. Una mena d’epítet social confegit a l’antic àvia que havia imperat arreu fins l’aparició dels padrins i padrines.  La coincidència m’ha fet recuperar aquesta fotografia d’una senyoràvia de senyoràvies. Presideix endolada una senyoràvia envoltada de catorze nets i netes, distribuïts per gèneres fent una composició equilibrada i formal. Fins i tot la jugueta caiguda  a baix a la dreta, pareix posada expressament per garantir l’organització acadèmica del conjunt i compensar el bassiot de l’esquerra. <img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Copia%20de%20Senyoravies2.jpg" border="0" width="400" height="315" />Tot un estol de jovenetes, nins i nines d’uniformitat estiuenca que serien amb el temps aquests senyoravis i senyoràvies que alguns encara hem conegut. Una fotografia datable cap el 1898  en la que la meva senyoràvia, Aina Quintana, és la més gran de les netes i nets. La senyoràvia, viuda des de l’Any del Grip, només es permetia els piquets blancs a l’estiu en el fons negre del dol permanent del seu vestuari. La senyoràvia exercia un natural matriarcat, amb la naturalitat de qui ha lluitat tota una vida per no claudicar cap dels inamovibles principis socials i religiosos. Dominant i entranyable, implacable amb la desviació de la norma, però pacient amb les rutines de cada dia, la convivència generacional de cada estiu, era un incís retrospectiu en les nostres vides, un forat a un passat molt llunyà del que podíem retenir expressions i històries. La senyoràvia va fracassar en la imposició d’unes regles d’urbanisme a la taula que mai he estat capaç de respectar, però a força de repetir-la cada nit, m’ha quedat gravada la completa lletania en llatí, amb les particulars os obertes dels plurals llatins – els apostolòrum, pecatòrum... – que tenien tota la gràcia del mallorquí, d’un mallorquí misteriós i incomprensible, i a les que no quedava més remei que respondre l’ora pro nobis de rigor.     Memòria 2008-04-20T20:33:03Z passatger En Pepe https://transeunt.balearweb.net/post/48705 Aquesta setmana serà la darrera d’en Pepe a Ca’n Pomar Flores. Ara sempre pareix que era fa més poc de totes les coses, però aviat ha de fer quaranta dos anys que en Pepe va començar a fer feina a la botiga que ara deixa. Record la seva primera aparició, un jove peladet – venia de fer el servei militar al Sahara – entrà acompanyat d’un representant de pintures que el recomanava per fer de dependent. Una breu conversa i negociació, al portal del costat i el mateix dia es posava el babero i començava a despatxar. Jo, un mico d’onze anys – que ja  anava a la botiga a  aprendre moltes dels coses que se – li ensenyava els secrets de tots els calaixos i li identificava els clients que anaven entrant.  En Pepe, que era Jóse, José Martinez i venia d’Ubeda, com tota la familia va adquirir ràpidament una triple especialització: pintures, belles arts i marcs. Només <a id="res_36784" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Pepe.jpg"></a>els papers pintats, la quarta pota del negoci, la més antiga, restaven vedats com a exclusiva al  maneig privatiu del clan familiar.<div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/pepemartinez.jpg" border="0" width="500" height="412" /></div>  Per les mans d’en Pepe han passat una bona part dels bastidors, de les teles i dels estris que han emprat els artistes de Mallorca aquests més de quaranta darrers anys. Ha rigut i ha fet rebotiga amb pintors de brotxa grossa i pintors de pinzell fi, de cerres o de marta. Ha compartit la vida amb els de la casa, amb monpare, la tia Catalina,  en José Mari,  en Guiem, na Pepa, i  amb tots els que hi ha fet feina tots aquests anys, Don Rafel,  Don Joan Nadal,  en Joan de Sta Eugènia,  en Tolo, en Jaume, en Pep Francisco, na Cati, n’Antònia, en Moya, na Tana, en Joaquín, n'Agustín...i tants d’altres. En Pepe és el darrer d’un estil d’empleats de les botigues familiars, una mena també, de familiars integrats en el destí del negoci, partícips dels èxits i les desgràcies comercials i personals.  En Pepe pot contar secrets i anècdotes de tres generacions de pintors. De tota la història menor, íntima i recent de la pintura a Mallorca. Dels pintors “antics”, els de posat senyor com Ramón Nadal, com Joan Miralles o com na Maria Vich, als més innovadors i personals: Llabrés, Xam, Juli Ramis i passant pels bohemis d’un temps, de qualsevol casta i condició: en Celià, en Pep Bover, en Molina, en Tarrassó o en Quinito Caldentey, pintor, torero i periodista.  Dels pintors de les generacions dels setanta, a les que es sumaven tants estrangers a la cantera local: n’Ulbricht, en Richt Miller, en Mompó, na Barbara Weil, en Bruno Zupan, en Damià Jaume, na Rus, n'Alceu Rivero, en Coronado, Pau Fornés, Roca Fuster, en Martí Company, Pacual de Cabo, en Baldovino...i tants més.  I de la gran eclosió de pintors dels anys vuitanta: na Maria Carbonero, en Sapere, en Toni Socias, en Llambias, en Ramon Canet, en Jaume Pinya, en Joan Segura, els malaguanyats Trujillo i Joan Riutort, en Menendez, en Bernadí Roig, en Barceló, en Joan Bennassar, en Canyelles, en Biel March... tots ben segur que tenen un bon record d’en Pepe.  De tots conserva en Pepe bons records, però perviu sempre la figura de Joan Miró. L’aparició de Don Joan a la botiga generava un rebombori important, com si tot hagués d’estar en estat de revista. Passat el portal, acompanyat d'un dels nets, cercava la cadira per seure, devora el taulell de l’esquerra. Assegut, llapis en ma anava fent les comandes, envoltat per l’eixam neviós de personal. Les anades al taller de Miró a lliurar teles de mides impossibles o muntar els grans bastidors d'una exposició urgent, eren una expedició programada que imposava respecte i una loteria entre tots els de la casa per ser designats per la missió mironiana, que acbava amb una bona propina. Joan Miró, juntament amb Xim Torrents, i la gent de la seva escola, Antònia Dols, Salud Company...els artistes pels que més feina va fer en aquells anys.<a id="res_36784" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Pepe.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Pepe.jpg" border="0" width="444" height="633" /></div></a>  Quaranta dos anys !. Tota la vida, més d’una quarta part de la vida d’una botiga vella i antiga de Palma. Un personatge popular en una Palma que te pocs personatges compartits. Una persona per la que demanen algunes clientes com Mercedes Laguens o Glòria Mas, només entrar, per fer la rialla. Un bon empleat i un bon amic, quasi un parent, que ara canviarà de vida   Persones 2008-03-30T17:40:31Z passatger Hi ha política ? https://transeunt.balearweb.net/post/48434 Passades les eleccions un pensa si no toca per fi que sigui el moment de la política. El guio comicial – de comicis – s’oposa al sacrilegi de pensar en política de volada i el terme mateix  es reserva com a  paraula fatídica i privada que legitima tot el que no és política. Decisions polítiques esdevenen tot allò  no  justificable racionalment o de manifesta pobresa d’argumentacions morals que ho suportinNo hi ha política als debats – n’hi ha als americans o és el biaix de la distància ?- i poca se’n troba als programes, tot i que el paper ho suporta tot. La por ho justifica tot quan només compten les oracions curtes – cal guanyar titulars -  i els acudits, la frase fàcil contra el contrincant son les recomanacions per guanyar la cursa. Però si no hi ha política quan tampoc hi ha eleccions, pot ser és que realment no hi ha política. No hi ha política ambiciosa, no hi ha reformistes pot ser perquè el curtplacisme no permet la tercera de les virtuts que Max Weber reclamava als bons polítics, el sentit de la distància, juntament amb la passió i el sentit de la responsabilitat, però per damunt de tot la distància que garanteix que la política es fa amb el cap, lluny d’excitacions estèrils. Pot ser tampoc hi ha ideologia per farcir,  per impulsar o per servir de sol on pugui florir un discurs polític ambiciós. Dues semblen ser  les formes de pensar imperants: el romanticisme que corpren tanta gent encara – ho sentia a dir  fa poc el crític d’òpera Roger Alier – i que en dosi adient podria garantir la passió; i el corporativisme de tota mena, pot ser l’únic impuls capaç avui de moure renou. I així, sense ambició ni projecte, amb interessos de grup per damunt de tot, la política tota esdevé conservadora i generadora de més burocràcia. De cada vegada més administració i de cada vegada menys estat. Cal tornar, com faig en dies de no feina, a Hannah Arendt i reivindicar de nou la política com a part essencial de la vida humana, des de l’acció i des de la llibertat. La dignificació de la política, des d’una posició ètica, dignifica per a Arendt la pròpia vida humana Politic like 2008-03-23T19:56:27Z passatger La importància de nòmer Pep https://transeunt.balearweb.net/post/48305 Oscar Wilde donà importància als que nomien Ernest, però jo tal dia com ahir redescobresc els avantatges de tenir un nom modal. La gent fa, dia denou de Març, un esforç de memòria per convocar als joseps i peps que coneix. Un dia, ara no festiu, que emet festivament un enfilall de molts d’anys i desitjos de felicitat que arriben per sms, per email o en viu i directe als Peps i Pepas. Una sort que no tenen els que arrosseguen un patronímic de sant desconegut ni aquells que ningú no sap ja si tenen un nom de sant per nom: deu existir Sant Oscar o és  només la denominació d’un premi cinèfil ?A la reflexió del dia del sant – menys transcendent que la del dia que un fa els anys – sempre repens si deu ser certa la llegenda ciutadana sobre l’origen dels Pepes i els Peps. Els urbans imputen el nom a la inscripció d’inicials que acompanya el peu de les imatges i estampes de Sant Josep: JCPP o simplement PP, es a dir pater putativus de Jesucrist. Pare putatiu, un atribut malsonant, com ho son les pròpies sigles quan no s’atribueixen a un Josep, que converteix el meu sant en un antecessor dels moderns pares adoptius. Si l’origen del nom no és vera, és millor trobat que altres jocs etimològics de paraules i de formes hipocorístiques, més científiques, però menys entretingudes. Millor pensar que és com un misteri no resolt amb solucions al gust de tothom, fins i tot, dels que volen convertir el Pepe en un catalanisme derivat de Pep. Un exercici de variants que em recorda el malnom de les peperrines de Son Rapinya, la dita poc freqüent d’estar com en Pepis d’alt la forca i la delícia que em provoca quan els del llevant balear em diuen Bep.Els Peps hem minvat en nombre però encara som molts. N’hi ha prou en consultar l’ <a href="http://www.ine.es/daco/daco42/nombyapel/nombyapel.htm">INE</a> , que és una meravella d’informació onomàstica. Som encara els tercers de l’escalafó masculí a Balears. Feim pòdium perquè som 33 de cada mil homes, sense comptar els noms composts. Però com tots els noms normals, com totes les coses normals, som en perill d’extinció. Coneixeu cap Pepet d’uè ?. Les mateixes taules ho indiquen a les clares. Els nins ara nomen Alejandro, Marc, Daniel, David, Adrian, noms bíblics i mitològics bensonants, però dels que ningú sap quin és el dia del seu sant. General 2008-03-20T16:17:26Z passatger Nit de premis https://transeunt.balearweb.net/post/45802 En Jacob, artista, admirat i amic – una triple "a" poc repetible – ha enfonsat el meu desig de passar a la història com l’únic mallorquí que no ha rebut mai cap premi – tret d’algun reconeixement de redacció escolar o d’altres pescats por ser vos quien sois - . Venint de qui ve és un honor trifàsic, una gràcia i un motiu per arribar un dia clar com avui al seu estudi de Fornalutx i mirar el que ha creat.El premi  Eseya http://<a href="http://arteypico.blogspot.com/" title="arteypico">arteypico</a>.blogspot.com és una iniciativa que engresca a mantenir aquesta roda i que a mi em servirà per desvetllar admiracions secretes, enganxades personals i eclèctiques que no puc evitar quan els vespres encenc l’ordinador.   <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/34809-Premi%20Arte%20y%20Pico.jpg" border="0" width="192" height="320" /></div> Les regles del premi són les següents: - Cal triar cinc blogs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma. - Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu blog per tal que tots el puguin visitar.- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi. - Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.- Exhibir aquestes regles.   Els cinc seleccionats, - tots de prop desaprofitant la invitació global - son part d’aquesta assiduïtat que va canviant però que manté algunes constants de fidelitat, com la d’en  <a href="http://jacob.balearweb.net/">Jacob</a> que és mútua.   -         Aquest inquietant i creatiu blog d’en <a href="http://web.mac.com/gmudoy">Guiem Mudoy</a> arritmic, de mirades boges, tubs i molles-         El seré blog de <a href="http://fabian.balearweb.net/">Fabian</a> , Alta Mar. Un jubilat que no s’atura de passejar, pacient i curiós, per la ciutat que estima-         El blog de Gabriel  <a href="http://www.bibiloni.net/blog/">Bibiloni</a> fidel a les seves idees, que son les seves,  i a la seva llengua fins l’entreteniment-         Un mallorquí a l’exili, al corrent de tot: <a href="http://cartesdemexic.blogspot.com/">cartesdemexic</a> -         I el blog d’un parent <a href="http://jordividal.blogspot.com/2007/09/bloc-i-dhistria-2xa.html">Jordi Vidal</a> perquè aquí tots ens coneixem, però    la família és la família   General 2008-02-07T20:58:00Z passatger L'altre rei en Jaume https://transeunt.balearweb.net/post/45541 El meu Jefe m’ha fet saber que avui era l’aniversari de Jaume I. Ja m’ho podia pensar, despistat de mi, que m’havia sorprès que tot un estant del Corte Ingles fossin biografies i llibres del rei en Jaume i que El País li dedicàs un monogràfic dimecres passat, que no he tengut temps ni massa decisió de llegir. Vuit-cents anys, pensava fa poc, son molts i la resistència de la llegenda i la memòria popular entre noltros, important i mantinguda per vuit segles. Pels segles dels segles, només superada pel propi Jesucrist.   A la imatge comuna del cavall del Rei en Jaume, observat de petitons entre colomets a la Plaça d’Espanya, jo hi afegesc el d’un altre imatge a un quadre elevat per damunt un portal del rebedor de la casa de l’avi. Un quadre fosc d’un rebedor fosc, amb olor de cuina casolana i excel·lent, que feia companyia a altres dos quadres també descolorits, un Ecce Homo i una escena romàntica, tots de Ricard Carlotta.  El quadret del Rei en Jaume, que ara tenc en usufructe, és una escena que podia haver pintat Anckerman, pot ser amb més bona traça i dimensions, però amb menys força èpica i convicció. L’escena reté l’instant decisiu que el rei marca amb el dit esquerre, indicant a un resignat lloctinent i a  la resta del reial exèrcit, que és el moment d’anar cap on hi ha les tropes  dels pobres morets. Cimera, estendard quatribarrat, escuts també de barres, cavalls i el que pareix el Galatzó al fons. Res hi manca en aquest prolegomen cap a la tragèdia islàmica i la glòria cristiana. Un muntatge quasi periodístic que pareix que ha de prendre moviment com si fos la imatge fixa d’un youtube d’avui en dia.                 <img src="http://transeunt.balearweb.net/get/34635-Jaume%20I.jpg" border="0" width="536" height="351" />Del rei en Jaume i les seves armes ho se tot pel bon amic AIA. De Carlotta poc més hem aclarit que el que repeteix la GEM. Aquest estiu el grup de frickis de la xuetologia li vàrem retre un petit homenatge. Sabíem que era fill del palermità Octaviano Carlotta, argenter lliberal arribat a Barcelona el 1823 a lluitar contra els cent mil fills de sant Lluís. En BB ens aclarí que es casà, ja a Palma, amb Cecilia Miró Bonnin. Ricard Carlotta Miró va néixer el 1837 i es guanyà la vida com a argenter i com a pintor, eminentment retratista, d’èxit social notable. Rebé premis i reconeixements a Mallorca, però el seu rastre es perd a Barcelona on va morir amb més de setanta anys, en un any contradictori a les fonts consultades   Memòria 2008-02-02T18:50:22Z passatger Darrera mandarina https://transeunt.balearweb.net/post/44959 He assaborit la darrera mandarina del nostre mandariner. L’excessiva exsequellada de l’any passat ha rebaixat el nombre de fruits que hem fet durar a l'arbre, com feien les tietes amb els bombons, i aquest darrer cítric era encara dolç i aromàtic, però ja massa fibrós.   <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20135.jpg" border="0" width="533" height="342" /></div>  Escopint els darrers pinyols  de la mandarina  – un dels motius de la seva exclusió social - m’ha tornat al cap el moment estel·lar de la presentació del llibre Invitació a la felicitat, quan el seu autor, Andreu Manresa, es va treure una mandarina d’una butxaca i una clementina de l’altre i, provocador i pedagògic va cridar al públic: “això és una mandarina; això és una clementina”. La clementina és el Papá Noel i la mandarina són els reis. Pitjor encara, la darrera usurpa el nom a mercats i supers i presumeix de ser una mandarina  “sin pepitas” i “de Mallorca”.<a id="res_34276" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20137.jpg"></a><a id="res_34276" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20137.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/belle%20epoque%20137.jpg" border="0" width="283" height="179" /></div>Fruita d’eterna i acientífica polèmica: és o no és una taronja ? Prohibit per Franco segons Manresa i ara marginat per la invasió democràtica de clemenvillas, clemenulas i satsumas, s’arracona als corrals i jardins antics, fent companyia a un llimoner. Ha perdut la brega comercial, però no te adversari  en un concurs de color ni en un tast de  sabors. </a> General 2008-01-21T17:51:25Z passatger Sanefes i papers https://transeunt.balearweb.net/post/44123 Del rebosteig d’aquests dies emergeixen novament les capses amb restes de sanefes. Fragments de rotllets, quasi sempre mutilats que son el residu de la  <a href="http://www.elmundo-eldia.com/2003/10/30/cultura/1067468402.html">donació</a> de papers pintats al Museu de Mallorca fet ja fa més de quatre anys.  <a id="res_33685" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20122.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/preview/belle%20epoque%20122.jpg" border="0" width="120" height="120" /></a>     <a id="res_33683" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/belle%20epoque%20.jpg" border="0" width="240" height="65" /></a>     <a id="res_33695" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20132.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/preview/belle%20epoque%20132.jpg" border="0" width="120" height="120" /></a>Es en aquestes trinxes destinades a marcar amb gràcia els límits de la decoració, on moltes vegades l’atreviment de color i de formes és més agosarat. Un contrapunt de formes avantguardistes per la gravetat dels salons o un remat floral pel menjador coronat amb fruites i vegetals més mengívoles que l’avorriment pretensiós de les imitacions de fustes o marbres.                                                 <a id="res_33697" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20090__.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/belle%20epoque%20090__.jpg" border="0" width="237" height="138" /></div></a>                        <a id="res_33698" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20119.jpg"> <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/belle%20epoque%20119.jpg" border="0" width="231" height="115" /></div><div style="text-align: center"></div></a>Ara tornen les formes pops dels papers pintats dels anys seixanta, psicodèlies i formes arredonides i càlides a les que seguiria, els setanta,  l’època de la massificació de papers geomètrics que feien mal a la vista i la reproducció abusiva de pseudoclàssics productes de baixa qualitat, que varen ferir de mort el paper pintat. Res a veure amb les delicioses fines línies capaces de confraternitzar la dignitat de l’or amb ratlles de color de remembrança ètnica, mostra del avantguardisme decoratiu d’entreguerres.        <a id="res_33699" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20127.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/belle%20epoque%20127.jpg" border="0" width="226" height="42" /></a>          <a id="res_33696" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20115.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/belle%20epoque%20115.jpg" border="0" width="228" height="39" /></a>  Fins i tot la cursileria manierista destinada a donar pau als dormitoris burgesos te la seva gràcia d’ingenuïtat popular i de detallisme d’altre temps en sanefes de romanticisme rosa.<a id="res_33700" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20093.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/belle%20epoque%20093.jpg" border="0" width="240" height="134" /></div></a>  Els papers pintats com a norma decorativa urbana neixen amb la revolució industrial; els anglesos inventen el 1839 una màquina de cilindres capaç d’imprimir 400 rotlles de paper per dia que el 1850 feia peces de vuit colors i de vint el 1874. Però la resistència artística dels pintors i la sensibilitat d’un personatge com <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/William_Morris">William Morris</a> , dissenyador, socialista més o menys utòpic, poeta i impulsor del moviment art and crafts aconseguiren que la producció en sèrie no degenerés en dissenys maquinals i va fer anar la creativitat  per les vies artesanes que els fabricants de paper acabarien per adoptar. <a id="res_33703" href="http://transeunt.balearweb.net/get/belle%20epoque%20130.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/belle%20epoque%20130.jpg" border="0" width="240" height="46" /></div></a>  Les parets descrostades d’alguns edificis en obres de Palma, destapen vestigis d’arqueologia paperera recent i indiquen que no fa tant els pisos de Ciutat i de Mallorca s’entapissaven de productes belgues, anglesos o francesos que el vigor comercial duia a les nostres botigues. <img src="http://transeunt.balearweb.net/get/IMG_9492.jpg" border="0" width="640" height="426" /> Memòria 2008-01-01T18:04:27Z passatger Protestes de Nadal https://transeunt.balearweb.net/post/43896 Patesc una forma minor del mal de Diògenes, molt present en la meva família de temps immemorial. El patiment es deu trametre  de forma autosòmica recessiva, perquè en el meu cas han coincidit el llegat  de la branca paterna, amb l’herència  de  la línia materna  provocant-me una malaltissa inclinació per acumular papers de tota casta i trastets inservibles de tota mena. Entre els darrers alguns  acúmuls inútils – bombilles fuses, capses de botons, taps de suro, plomes i bolígrafs que no escriuen, retalls de receptes de cuina de diaris antics, medalletes, rodets de fil, agulles... – que pot ser amb l’any nou em decidiré a tirar al fems   Un dels plaers dels dies de festa és mirar i remirar papers i paperets, amb el pretext d’organitzar-los d’una vegada. Sempre hi ha un nou descobriment: un detall a una carta, un personatge d’una foto antiga, un fulletó de propaganda, que paguen el desordre i la pèrdua de temps.<div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/Nadala6.JPG" border="0" width="435" height="640" /></div>  Ahir varen comparèixer una vegada més les ingènues i antigues felicitacions infantils. Les mateixes cartes o nadales d’avui, treballs escolars de sempre de cal·ligrafia esforçada i acurada. Proves i més proves fins a la versió final. Llenguatge romàntic i sentit, paraules i significats perduts, com el d’aquestes protestes d'un homònim de fa més de cent anys. Protestar que ara s’ha restringit a les queixes, pot ser perquè avui només hi ha èmfasi en les compareixences negatives, en les reclamacions, i s’escatimen les protestes enteses com a declaració d’afirmació, desig  i compromís.  Ho diuen els diccionaris i ho diu el DKV i ho deia encara Azaña als seus diaris. Poques coses resten del passat, però el Nadal conserva encara rituals que escometen els sentiments i aconsegueixen  que, si més no per deu minuts a l'any, un no pugui evitar algun fràgil i momentani accés d’esperit nadalenc Memòria 2007-12-24T16:12:32Z passatger López Raimundo https://transeunt.balearweb.net/post/42391 Fer feina davant l’ordinador ens manté en un zapping comunicatiu constant: entren missatges i entren noticies que ens transporten d’una part a l’altre, de manera que l’oblit és també més ràpid, perquè tot és fugaç i substituït ràpidament per un nou estímul. Fa només una estona he guaitat a un diari que informa de la mort de Gregorio López Raimundo, el vell i mític dirigent comunista, cap del PSUC en els anys crítics del darrer franquisme i de la transició. Cap d'una organització que es convertí en un extraordinari fenomen social a Catalunya, per la munió d’afiliats que arribà a tenir, per l’espectre sociològic que abraçava  i per la gran presència i força de mobilització que demostrava als anys setanta. Com molts vaig saber de l’existència de Gregorio per la cançó de Raimon, però va ser el 1976, en un clima de quasillibertats que vaig veure en directe aquells “cabells blancs, la bondat a la cara” en una reunió als baixos de l’abandonada Casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Sens havia anunciat una sorpresa i aquesta  va ser l’aparició d’un home ja  major amb caçadora i camisa de quadres, que avançava entre aplaudiments dels estudiants psuqueros fets només amb els dos dits índex de les mans, per evitar problemes. Aquest mateix dia López Raimundo es sotmeté a un debat obert i dur amb els estudiants, sens dubte excepcional en els partits comunistes d’aquell temps. Fa prop de tres anys vaig tornar reconèixer “els llavis fins dibuixant un somriure” de Gregorio López Raimundo, en un home vell que prenia el sol en una cadira de rodes, empesa pel seu fill,  a la placeta que el carrer de Casanova fa davant la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic. Vaig estar a punt d’acostar-me a saludar-lo – com vaig llegir que molta gent feia, segons Sergi Pàmies – no ho vaig fer per indecisió, però la seva imatge, que tan propera havia estat trenta anys enrera, ha subsistit cada vegada que he passat per aquest indret de Barcelona. Barcelona 2007-11-17T19:08:57Z passatger Bar Vicent's https://transeunt.balearweb.net/post/42107 El Bar Vicent’s – amb t i  apòstrof arbitrari que li dona un nom particular – va festejar ahir divendres els seus quaranta anys d’existència, convidant a parroquians, veïnats i amics a beure i menjar. En Joan del Bar Vicent’s va oferir una generosa barra lliure a tothom i no s’aturava de repartir canyes i copes de cava, i distribuir pernil i salat, com si volgués eternitzar els moments de festa i celebració que ell era el primer en delectar.El Bar Vicent’s és el bar de la barriada de Santa Pagesa, que controla el cap de cantó de Blanquerna i Ticià. Es un cafè de barri, un local petit que els darrers anys ha crescut cap a defora i ha incrementat així el seu paper social amb quatre o cinc taules sempre ocupades. No és només el bar del cafè amb llet o la cervesa apurada a la barra. Ara, amb la peatonització de la via, ha contribuït a canviar la vida d’aquest tros de Palma, i s’ha convertit en punt de trobada i de referència. Un carrer lliure per seure i jugar i una terrasseta – amb la nosa horripilant del mur metal·lic que la separa del cafè - per seure i prendre el sol.<div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/diploma%20027.jpg" border="0" width="498" height="373" /></div>El barri - on hem viscut vint i dos anys - ha canviat. No hi ha ja ni les mateixes botigues ni els mateixos estadans. En aquest panorama de mutació el Vicent’s és el destil·lat de la barreja social, cultural i ètnica que viu al barri, un tutti frutti com la paret de miralls que decora el cafè. Al Vicent’s hi berenen, hi juguen a cartes, hi llegeixen la premsa i hi maten el temps clients de tota casta i condició. Hi podeu trobar botiguers, veïnats joves i  grans, treballadors d’oficina bancària, sindicalistes, aturats, gent de dretes i gent d'esquerres, empleades del súper, immigrants, polítics, dones que van a la compra, escriptors o capellans. Gent normal, gent que composa el puzle urbà de l’eixample de Ciutat i que ahir vespre es mesclaven i es reconeixien.Això fou la festa - un acte que no es publicarà a la secció VIP dels magazines - un compendi, fora d'hores, del que és a diari el rosari de persones que entren i surten del Vicent's, concentrats i acaramullats: les madones de la botigueta, els de la botiga de texans, les oficinistes de La Caixa, l'al·lot de les vases, la perfumera, les boutiqueres, els de l'asociació,  els quillos, els pijos i els intel·lectualets...respirant fum i fent festa i conxorxa.   Al Bar Vicent’s va néixer també, fa quatre anys, l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa, com si fos lògic triar aquest lloc i que en Joan en fes la foto commemorativa i agermanar així les dues entitats més significades de la barriada.  <a id="res_32110" href="http://transeunt.balearweb.net/get/barri%20i%20varies%20003.jpg"></a><a id="res_32110" href="http://transeunt.balearweb.net/get/barri%20i%20varies%20003.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/barri%20i%20varies%20003.jpg" border="0" width="240" height="180" /></div></a>Llarga vida al Bar Vicent’s i a  l’amo, que ahir ja posava gasolina pel nou trajecte fins  la celebració de les noces d’or.   Palma 2007-11-10T18:19:46Z passatger La memòria https://transeunt.balearweb.net/post/42045 El llibre de comodí d’aquests dies, les “Memòries d’ultratomba” de Chateaubriand, em regala una frase que em commou, oportuna per aquests dies de tardor, fresca encara la passejada de dissabte pel cementeri. “Pot ser soc l’únic home en el món que sap que aquestes persones han existit” escriví referint-se a  les fidels amigues de la seva àvia. “Aquest profund oblit que ens segueix, aquest invencible silenci que s’apodera de les nostres tombes, i s’estén més enllà de la nostra casa...” continua en el seu discurs d’ullada melangiosa cap al mon descomparagut. Coses d’aquests dies que també afectaven a Vila- Matas  en el seu dietario voluble de diumenge passat – hi ha diumenges que ho paga comprar el País per llegir aquest dietari-. Vila -Matas veu en l’absència de culte als morts una manifestació de la decadència de la cultura de la memòria. Els avantpassats eren part d’un paisatge moral del que ara fugim escapats aprofitant el pont de Tots Sants. <a id="res_32034" href="http://transeunt.balearweb.net/get/sala%20son%20serra%20083.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/sala%20son%20serra%20083.jpg" border="0" width="426" height="640" /></div></a>El Cementeri de Palma, Son Tril·lo, és encara un dels indrets més bells de la ciutat, castigat ara per la remor continua de la via de cintura. Pau i contaminació acústica. Renou i bellesa dia i nit.   La passejada de dissabte, amb el pretext de fer unes fotografies, frescs i olorosos encara els rams d’estranys, és estètica i xafardera. Romanticisme escultòric empeltat de modernisme, una devoció que s’expressa en els àngels serens i en els rostres afligits. Una moda que he vist a tots els cementeris noucentistes que he visitat. Noms i llinatges que es combinen i repeteixen pels segles. Noms de morts coincidents amb noms de vius. Inquietants coincidències.<div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/get/sala%20son%20serra%20030.jpg" border="0" width="640" height="426" /></div>Hi ha algú que en sap alguna cosa de cadascun d'ells ? Pagaria per un detall, una estella petita de la seva vida.     Memòria 2007-11-08T21:57:21Z passatger Israel Korenbrot https://transeunt.balearweb.net/post/41553 <a id="res_31452" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Turrent%20029.jpg"></a>Per fer companyia  a la seva amiga Isabel Turrent, que es desplaçà de Mèxic per presentar la seva novel·la La Aguja de Luz, Israel Korenbrot i la seva dona han passat sis dies a Mallorca.Korenbrot és un fotògraf d’origen polonès, nat el 1925, que ha viscut des dels set anys a Mèxic on la seva família es desplaçà amb la pretensió de passar als Estats Units. La llarga espera del visat el convertí en Mexicà fins que l’any 1983 va  anar a residir a Israel amb la seva dona Alicia. Israel Korenbrot és un home de faccions expressives i serenes. Destaca el seu somrís ample que exhibeix sempre que xerra. Quan és a punt de fer una pregunta, el prodromos és una actitud física  de simpatia i curiositat que s’estén per tot el rostre i predisposa l’interlocutor. Un no es cansa mai d’assedagar el seu interès seré i viu. Una gràcia personal que ben segur és la clau de la seva vitalitat.<a id="res_31452" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Turrent%20029.jpg"></a><a id="res_31452" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Turrent%20029.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/Turrent%20029.jpg" border="0" width="182" height="240" /></div>L’obra de Korenbrot, <a href="http://israelkorenbrot.com/">http://israelkorenbrot.com/</a> , s’ha centrat en el blanc i negre i en la seva obsessió per retenir les expressions més personals, els gest, la mímica del rostre humà dels seus objectius. Ha sucumbit a la digital, però encara la càmera en les seves mans pareix una pròtesi articulada a punt de caçar amb lentitud segura, el moment més crític de la cara de les persones. Els seus treballs sobre el mon de les pulquerias mexicanas han donat la volta al món, però és en l’intimisme de la comunitat de Modi’im, una deriva del hippysme místic, on ha trobat la manera d’expressar la serenor de la seva maduresa.   </a>Enamorat de Mallorca, Israel no se’n podia avenir d’haver descobert aquests dies de pluja nous recons de l’Illa i una nova interpretació de la memòria i dels secrets dels nostres misteris que tant el fascinen. Persones 2007-10-28T15:50:34Z passatger Casa Maribel https://transeunt.balearweb.net/post/41011 Després d’anys d’abandó hi ha símptomes de moviment al jardí desolat de la Casa Maribel. Una activitat de persones que no vaticina res de bo. La venda del casal fa pocs mesos augura el final de l’agonia de dècades i tot fa pensar que aviat serà enterra. <a id="res_31010" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Casa%20Maribel%20009.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/Casa%20Maribel%20009.jpg" border="0" width="240" height="180" align="left" /></a> <a id="res_31007" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Casa%20Maribel%20001.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/Casa%20Maribel%20001.jpg" border="0" width="180" height="240" /></a><a id="res_31008" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Casa%20Maribel%20010.jpg"></a>  Ca na Maribel, a Son Serra, a la cantonada del Camí Veïnal de la Vileta, i el carrer a qui dona nom, el carrer Maribel, és una singular casa d’estiueig amb elements de l’estil regionalista propi del seu arquitecte, Guillem Forteza. Aixecada per Claudi Pomar, un joier que trobà l’èxit comercial en la fabricació i venda de bossetes de plata, ha romàs desolada i okupada, després de la seva mort.<a id="res_31011" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Casa%20Maribel%20054.jpg"></a><a id="res_31011" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Casa%20Maribel%20054.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/Casa%20Maribel%20054.jpg" border="0" width="240" height="180" /></div>  Si la casa s’enderroca – com l’Hostal Arxiduc o Ca’n Alzamora, del mateix autor – sobreviurà el nom de la filla del propietari, morta en plena joventut, en el nom del carrer. Una al·lota hermosa  i misteriosa que protagonitzà una història d’amor romàntica, una llegenda que ja pocs recorden</a><a id="res_31008" href="http://transeunt.balearweb.net/get/Casa%20Maribel%20010.jpg"><div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/Casa%20Maribel%20010.jpg" border="0" width="180" height="240" /></div></a> Palma 2007-10-14T21:04:48Z passatger Transport públic https://transeunt.balearweb.net/post/40439 Poques lectures i poc temps per escriure res que no siguin feines encomanades. Aprofit l’autobús numero 8 per llegir quasi d’amagat, fent equilibris a les redones del camí, com fan els usuaris del Metro de Barcelona. Soc poc expert i no trob el racó adequat.  El transport públic que em pertoca passa amb freqüència acceptable, però en arribar al centre vessa de gent.  - Es que no han previst ses noves urbanitzacions – sent que diu una dona  a l’altre–- Si, però el mes passat era pitjor. Ara amb es començament des col·legis han posat més autobusos – contesta la seva amiga – L’experiència autobusera de les dues fa que la conversa derivi cap a fantasies de millora. Les dues passatgeres imaginen variants de la línia principal  que diuen “afavoriria a molta de gent que ha de caminar per arribar a sa parada” i alaben un dels xofers habituals que “agafa tot-hom en arribar a Sa Plaça Madrid, encara que vagi molt ple” El 8 fa un trajecte de baixada que fa anys coneixia i ara em sembla estrany. Un temps dues empreses competidores feien carreres per agafar els clients abans. Una veu bilingüe revela els noms de les aturades. Pas una penada pel cotxet lligat amb unes corretjes on hi ha un nin negret que dorm ben tranquil. El públic del meu autobús és contundentment femení. Dones madures que deuen anar a jornal, de més joves que ja duen l’uniforme posat de l’empresa on van a fer feina i escolars – en aquest cas nins i nines – carregats amb motxilles desproporcionades.  Amb l’autobús arrib deu minuts més  tard que amb el meu cotxe però evit la fòbia als aparcaments subterranis i em permet el luxe de no entrar d’amagat cada matí a la feina. Cadascú te les seves raons. Palma 2007-09-30T19:43:21Z passatger Isidoro Ruiz Romero https://transeunt.balearweb.net/post/39126 A la part de dedins del Cafè Comercial de Felanitx, darrera una taula de futbolin, entre caixes de begudes, i assegut a una cadira baixa, Isidoro Ruiz Romero, es deixava compondre la coleta que s’havia de tallar poques hores després a La Macarena. Mig vestit de verd i plata, suava impacient, mirant amb condescendència l’expectació de curiosos i adeptes.  Al carrer, basca i una alternància de bullanguers ballant als sons de Pepita Creus i el Gato Montés, i de fusió sambera dels antitaurins. Guerra de samarretes i d’incomprensions que no  passa d’exhibició de sons. Passada la processó de protesta, el “famoso subalterno” surt entre un carreró d’entusiastes i  alcohol  que el segueixen fins el cotxe. Banda valenciana, fotos i crits de I-si-do-ro, I-si-do-ro, honor i glòria per un seixantí que tanca la seva professió com si fos un mite per un dia, un heroi pels que l’observen. Vint i vuit d’Agost, dia solemne pels felanitxers i dia d’aniversari que els antitaurins trastoquen. Manolete i Islero es retroben seixanta anys després a les festes de Sant Agustí.Te poc mèrit ser antitaurí a Mallorca. El taurinisme no existeix i el futur de les poques festes amb toros moriran per la seva incorrecció política. Passat el temps, per fi algú recordarà en alguna tesi doctoral, que els toros varen ser la passió dels mallorquins del denou i dels dos terços primers del vint. Isidoro Ruiz Romero ha trobat a Felanitx el reconeixement que degué cercar tota la vida fent de noviller, de sobresaliente i de banderiller a les places de toros de Mallorca. S’ha empassolat la part més dura d’una professió que encara fa milionaris i molta salsa rosa. El nostre Isidoro, un torero mallorquí desconegut, mereix una breu referència al Cossio que recorda una greu cornada a Sant Feliu de Guixols l’any 1974 i la seva participació en actuacions de segon ordre a Mallorca.   La calor i la nostàlgia del saxofon i el clarinet sonant un pasdoble amb un passatge trist, mentre Isidoro caminava, capot al braç,  amb aire senatorial, transformaven una escena que podria haver estat de l’Espanya fosca, de Berlanga o de l'Espanya de colors d’Almodovar, en un passeig digne i real d’un home satisfet,  i en un bon final d’una pel·lícula que va acabar fa anys      Persones 2007-08-29T17:30:33Z passatger Lluny de tot això https://transeunt.balearweb.net/post/38975 He iniciat un descans d’estiu esquifit en llargària, però adaptat a les possibilitats i les conveniències. No lluny d'aquí. Companyia familiar i vistes a un mar cobalt fosc, ahir pla i il·limitat, oposat a tots els tons del verd i fins i tot a la suavitat del cel. Fresca a ombra i sol al sol. Un cobert més que suficient per fartar l’esperit, distreure el cap i passar gust prop de casa. Res de  carregar les piles; la corrent alterna, més o menys intensa,  no està per cursilades.  Avui els trons, la pluja i els grisos, mantenen  la grandària de la costa i recorden estius d’un temps.Cerc cobertura i no en trob. Hem passat de cercar ombra a l’estiu a cercar connexió. Però avui tot son ombres i  voldríem raser per les plogudes i un poc de calentoreta. Un mes d’Agost que els profetes del canvi de temps auguraven pitjor que el de 2003, l’any que havíem d’anar al cinema cada nit. Cap punt de comparació el 2007 amb el 2003. Torns d’obsessos a l’ordinador. Accedir a la xarxa per contestar alguns correus i reconectar amb amics maltractats i abandonats els darrers mesos és també una bona manera de descans, una forma d’eixugar la mala consciència i procurar pau d’esperit. LS m’envia unes fotos de la seva ciutat estimada, d’Ica maltractada pel terratrèmol, desolada i amb els edificis més assenyalats deformes o derruïts. Les seves poques paraules son de desesperació.  Més tard toca, per força, escoltar el temps amb un llibre a les mans: Kapuscinsky, Arendt i Sergi Pàmies, per consumir les poques hores de tranquil·litat. L'acabament d'aquestes vacances mig aigua mig sol, és una visita a Ca n'Alluny i els seus racons que serviren a Robert Graves per dir adeu a tot això.    General 2007-08-24T15:16:33Z passatger Olors https://transeunt.balearweb.net/post/38556 Fabian G, metge i directiu de la seguretat social mexicana, ha tornat a Mallorca aquests dies, després de trenta anys per retopar-se amb les olors de la seva infància i pre-adolescència. Els aromes oblidats han estat la major de les sensacions que aquests dies ha recuperat a la casa dels seus parents franco-mexicans de la costa de Calvià, plena de records familiars.  A la passejada breu per una ciutat deserta de diumenge capvespre i fent un vi ran de mar em resumia amb tres observacions - a més de les fragàncies que son inexplicables, i de la sensació que encara li feia el mercat de l’Olivar – les noves impressions de l’Illa. La primera, la sorpresa per la gran quantitat de cases i apartaments buits, inhabitats a les urbanitzacions calvianeres, en el ple del mes d’agost. Vaig comprovar, de nit, els llums apagats de tants pisos i xalets sense saber-hi  donar resposta, però el meu cap ho va associar amb els mateixos llums morts de la Ciudad de Panamá, inquietants i sospitosos, de la costa del costat del Pacífic.  El segon impacte de les passejades de Fabian i Claudia han estat els passos pels vianants, els passos de zebra. Desacostumats a que els cotxes s’hi aturin, explicaven el fet – que és quasi normal ja entre noltros - amb l’entusiasme i admiració que provocaven fa anys les nostres passejades per Europa. La tercera era, en canvi, una queixa i un retret per la brutor a l’arena de la petita platja on anaven a nedar a diari. Llosques. Llosques (colillas en castellà, o burilles, aquest neologisme estrany dels catalans, en la seva llengua ) per tot arreu. Centenars de llosques per metre quadrat que son una vergonya poc denunciada. Una resta gens degradable i desagradable que ho envaeix tot, com els grumers, o com els topillos, però a la que ningú hi para l’atenció. Amb un pa a la mà, un pa d'un euro amb seixanta, he reviscut fa poc l'olor dels pans cuits de fa anys, que arribaven, el mes d’Agost, fins el portal de ca nostra. No se d’on trèiem el pa en tot l’hivern – excepció feta d’unes barretes del Forn de Santa Eulàlia, embolicades en paper de seda – però els mesos d’estiu, els de veraneo el veiem arribar a la casa de Son Rapinya, dins uns canastres armats, davant i darrera, a la bicicleta del jove Baltasar. Uns pans blancs i olorosos, amb una besada contundent, que s’encetaven fent una creu amb el ganivet. El fill del forn tocava les persianes, deixava els pans i optimista reprenia la ronda encalçat per l’estol d’infants del nostre carrer. A Son Serra, en canvi, els pans, en major quantitat, arribaven, com el gel de primera hora,  a ple sol, sota el toldo del carretó d’en Salvador. Dues olors, les dels pans calents de migdia i les buines del cavall, que feien un còctel impossible de rescatar. Memòria 2007-08-12T09:19:07Z passatger Quarta Simfonia de Barcelona https://transeunt.balearweb.net/post/38068 Acceleradament, sense espai - quasi - per un comiat ordenat. Amb el temps just per adecentar la taula i mig buidar la casa. Amb hores, ja robades, per dos sopars emotius, amb un fins sempre per email, he tancat la quarta Barcelona. Quarta Barcelona en dos tempos,  amant d’entresetmana, intensa, madura, tranquil·la, un mica perduda  que s’ha acabat amb el retorn precipitat a la Mallorca de sempre. Una sola Mallorca, immutable, - la pell no compta - contra quatre barcelones.  L’abandó, ara un final de trajecte, definirà amb el temps els contorns d’aquesta quarta simfonia i em compareixerà pels racons de la ciutat cada vegada que hi retorni. Avinguda del Tibidabo, el carrer d’Urgell, el Liceu, l’Auditori, la Barceloneta, La Central, el Puiget... seran el refresc de la memòria d’aquests anys de transeünt. Passatger amb punt de sortida i arribada a una Barcelona, que he aprofundit més que mai en el seu paisatge humà, admiració i també desencís per la confusió col·lectiva davant els nous dilemes.Una primera Barcelona, difuminada en els primers records d’un nin de sis anys, i en els retorns d’adolescent. Viatges de peregrinació i de negoci. Color gris, misteris i misèries d’una ciutat activa i bruta. Hotels i restaurants decadents. Escales mecàniques, esglésies i famílies rares. Zoolològics i tibidabos. Fàbriques, botigues i botiguers. Trolebusos, tranvies, taxis i metros. La pela és la pela. Coloms i ritus iniciàtics, mirant al futur i respirant una còmoda llibertat que es reconeix quan es confronten els espais de relació.La Barcelona del llarg trajecte estudiantil. Hora de transicions i aprenentatge civil intens. Impacte agut i definitiu, mentre Barcelona cosmopolita es neteja i comença a adquirir alguns colors. Infinits racons. Quasi cada barri, cada carrer, reverbera algun passatge de la història personal, d’aquells temps de final d’època. Corregudes, nits, debats. Un país unit i la claredat del futur, donant seguretat i valor a tot un poble.L’ocasional i fortuïta Barcelona, d’entreresidències. Quasi dues dècades de reencontres esporàdics, de consums culturals, d’enlluernament pel canvis apresurats i d’impaciència per la crisi que es veu venir. Màsters i cinemes. Barcelona d’hotels i de cases deixades.No em queda temps per mirar les quatre barcelones, des del consum frenètic del temps d’aquests dies. Vertigen  de distància sideral. Barcelona 2007-07-29T13:43:28Z passatger Rafel Pomar, pintor https://transeunt.balearweb.net/post/37427 Torn a Palma, però no a temps per anar a fer la projectada visita a Rafel Pomar, impossible els darrers caps de setmana. He pogut, això sí, assistir al seu funeral, avui vespre a Sant Jaume.  Les notes del Primer Concert per a piano de Txaikowsky, insòlites en una missa de difunt, i les paraules de Tomeu Català, amic i confident, han convertit l’acte en una trobada singular de familiars i els pocs companys i coneguts que s’han trobat al temple.  Tomeu Català ha recordat que en Rafel, despotricador contra l’Esglèsia i contra la religió, anava els diumenges a la seva missa, a Puigpunyent, i quedava al fons, just devora el portal per escoltar el sermó i  ben probablement per sentir el que havia ansiat percebre llegint la Biblia. El llibre de Job, era el seu preferit.  Controvertit, bohemi llunàtic, foll, en Rafel havia volgut viure una joventut continua sense formalismes. Recorregué el món i recalà al desert, a Algèria, que estimava i travessva amb intensitat i on cercava i recercava espai per la seva dèria, la pintura, i per la seva felicitat.  Vogué ser jueu i troba el seu mon en terra de musulmans. La generositat de Rafel Pomar Nadal era fora de tot dubte. Per això no tenia res.  La força expressionista de la seva pintura, els vermells, els blaus, les formes voluptuoses, els paisatges crepusculars i els retrats intensos, definien una personalitat artística singular. Pocs pintors al funeral per acomiadar  un artista que no era ni dels clàssics ni dels moderns ni dels contemporanis.Torn a Palma i entre les llàgrimes de n'Ignàcia, del meu veinat i de la cuidadora d'en Rafel, se m'apareix la seva figura d'apostol, els seus ulls vius, els seus cabells enlaire, anant d'una part a l'altre amb la furgoneta carregada de bastidors, de pinzells i de tubs de pintura Persones 2007-07-11T20:35:20Z passatger Doble ràbia https://transeunt.balearweb.net/post/36953 Alomillor vaig errat, com tantes altres vegades, però fins ara no he trobat cap referència a la premsa local, ni virtual ni de paper,  d’un transcendent <a href="http://www.plosone.org/article/fetchArticle.action?articleURI=info:doi/10.1371/journal.pone.0000566">article</a>, Temporal Dynamics of European Bat Lyssavirus Type 1 and Survival of Myotis myotis Bats in Natural Colonies,  publicat dimecres passat a la revista científica nord-americana <a href="http://www.plosone.org/home.action">PLoS one</a> - que conviu al pòdium amb les Nature o Science -.  Es molt probable que el que s’exposa en el treball sigui el descobriment més transcendent fet en un estudi científic localitzat a Mallorca i finançat al llarg de dotze anys per la Conselleria de Salut i Consum del Govern de les Illes Balears, resistint, de manera meritòria i excepcional, els canvis de colors i de persones.  Dissabte passat en Jordi Serra i na Blanca Amengual, dos dels signants de l’estudi,  em varen cercar de manera insistent fins que finalment, ja d’horabaixa varen comparèixer per ca nostra. Volien compartir la primícia de l’article que dona a conèixer al món els importants resultats de les seves recerques. Incapaços de reprimir el seu entusiasme, des del mateix portal, no es pogueren estar de donar detalls de les seves troballes, aconseguint entusiasmar als amics que es trobaven a ca nostra i que res sabien ni de virus, ni de ratespinyades, ni de ràbia.  Na Blanca i en Jordi tresquen des de fa temps les coves mallorquines, on habiten les diverses espècies de ratapinyada, les cacen, les anellen, les mesuren, les hi extreuen sang i les tornen amollar per poder seguir la seva evolució. En el periode de seguiment han arribat a reconèixer més de 1000 individus !.  A Barcelona, al Departament de Biologia Animal de la UB i al Parc Científic, a l’Institut Pasteur de París i a Mallorca, analitzen els resultats dels seus descobriments, els discuteixen amb altres científics i apliquen models matemàtics per donar suport als resultats de la seva investigació. Fruit de la pacient recerca son algunes conclusions sobre els ratpenats, que poden tenir, en el futur, gran transcendència pel coneixement dels mecanismes de defensa davant els virus. Amengual, Serra i els seus col·laboradors- Hervé Borhy i Marc López-Roig -, han demostrat que les ratespinyades s’infecten i son portadores del virus ràbic, però al contrari del que caldria esperar, la mortalitat que causa aquest contagi és molt baixa, és a dir els petits mamífers fabriquen anticossos que els salvaguarden de l’atac i només per un període de cinc dies son capaços de contagiar altres animals amb les seves mossegades. La significació del que presenten els investigadors és doble: informa de l’escàs risc sanitari que pateix la població humana que conviu amb ratespinyades infectades i obre una important expectativa sobre mecanismes que poden fer front a les infeccions víriques.  Un treball sobre ràbia que fa ràbia que de moment no sigui conegut i valorat a Mallorca, que és on es desenvolupa l’estudi. Pot ser la coincidència amb la sede vacante, ha impedit la difussió i el reconeixement públic als autors General 2007-06-30T12:45:06Z passatger Madrid, un dia gris https://transeunt.balearweb.net/post/35853 Torn a Madrid un dia d’aquells de segones edicions dels diaris. De venda àvida i acumulativa, com aquell 11 M, també a Madrid, amb l’edició de darrera hora de El Pais – la de la inèdita telefonada presidencial – a les mans, caminant per la Gran via deserta. Eta no ha volgut participar de les eleccions municipals, però inicia a distància la campanya per les properes legislatives, acusant Zapatero de feixista. Quin cinisme. La història no és nova, però és més cruel després de la millor oportunitat per trobar un desenllaç  pel seu propi problema. Eta  és ja l’únic fòsil vivent del mon occidental, un vestigi tenebrós que es replica sempre de la mateixa manera: el sector dur pren el lideratge cada vegada que es parla de pau. Haurà servit per acabar amb les darreres traces d’indulgència que encara es troben en vells esquerrans ?  Amb el diari a la mà, faig les feines i acab les feines. Veig passejar els madrilenys. M’agrada contemplar els madrilenys mudats, que llueixen les serves corbates ostentoses, treuen pit i exhibeixen felicitat capitalina. Fa bon dia. Madrid fa goig aquests dies de primavera. Fa sol, no fa calor  i ningú diria que tornam a la grisor. Alguna cosa perdura des del temps de la cançó.  No puc fer cas de l’assessor artístic. L’exposició de Tintoretto va tancar fa pocs dies i no tenc ganes de trescar altres exposicions. A la Fira del Llibre faig cas del coacher literari i m’enduc “El Orientalista” de Tom Reiss. En CC diu que està ben escrit i que no és una biografia, és el que diuen els entesos un “quest”. Fins ara m’ha conduit bé pel camí de les lletres. La prescripció homeopàtica de Baricco, abans que el conegués ningú, les obres de Erri de Lucca o la més recent, també al primer moment de difusió, de “Los girasoles ciegos” d’Albero Mendez, l’avalen.   Transeünt 2007-06-05T21:33:27Z passatger S'acaba Lima https://transeunt.balearweb.net/post/35364 S’acaba Lima, la chula mentirosa, Lima mazamorrera, el cel gris, que aquesta vegada ha deixat passar el sol.  Todo Benavides, el Òvalo de Miraflores, el zanjon, San Isidro, Barranco, el Puente de los Suspiros i el Puente de Piedra, on em vaig endinsar un diumenge, fa dos anys. Choritos, choclo, cebiches, causas, anticuchos, chupes de camarones y aquella sopa dels pobres menjada a la casa d'una familia saludable. Inca Cola, chicha morada, cuzqueña, pisco sour y coca sour. Panqueques, pensamientos, suspiros de Lima y crema volteada. Cayetano Heredia, Hipólito Unanue y Daniel Carrión, les glòries nacionals del Minsa. Transeünt 2007-05-26T00:10:22Z passatger Les 7 meravelles https://transeunt.balearweb.net/post/35035 A la sortida del recinte els visitants esperen pacients el seu torn per signar un dels llibres d’escrits de suport a la candidatura de Machu Picchu a la llista de les noves set meravelles  del  món. Els milers de turistes que cada dia fan els recorreguts, és converteixen en segurs i apassionats publicistes del guardó per les runes incas.  I si no ho fan només sortir, tenen altres oportunitats, ja que tot el Perú turístic és un reclam d’adhesions. Es un objectiu nacional.  La impressió que fa Machu Picchu no la fa tant  la ciutat bastida i abandonada abans que els espanyols hi arribassin, de per si prodigiosa i de dimensions equilibrades. Es molt més la seducció del lloc, el seu misteri, el contrast entre la gúbia del Waina Picchu i els fondals del riu Urubumba i l’equilibri singular del conjunt asimètric. Tot això és el que suscita la sensació d’estar realment al centre dels quatre punts cardinals, a un lloc sagrat, on s’alena una atmosfera pròpia, que no aconsegueix trencar ni l’excés d’humanitat, de grups guiats, de vells i de joves que hi deambulen  i tresquen contínuament.  Hi ha pocs llocs del mon que superin la prova de la invasió turística i que sotmesos a la depredació de les riades humanes i al seu consum continuat, s’aguantin i mantenguin la seva bellesa, pocs – i alguns indignes – competidors ha de trobar en aquest ranking postmodern. <a id="res_27224" href="http://transeunt.balearweb.net/get/142.jpg"></a><a id="res_27224" href="http://transeunt.balearweb.net/get/142.jpg"> <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/142.jpg" border="0" width="180" height="240" /></div></a>  Machu Picchu convida a tombar-se sobre l’herba d’una de les marjades, mirar i no fer res més que captar el lloc i paladejar-lo. De segur que la contemplació en silenci, és la pregària laica que em demanava que hi fes un bon amic. Transeünt 2007-05-22T03:13:29Z passatger Cuzco https://transeunt.balearweb.net/post/34900 He baixat la Cuesta de San Blas, seguint la música padacera d'una processó que transportava dues petites capelletes. He anat darrera la música repertitiva fins que s'ha perdut a un barri distant del centre de Cuzco.A la Placeta de San Blas també hi havia uns novís que es feien fotos davat la cascada de la font. Uns altres acabats de casar, sortien de l'Esglèsia dels Jesuites al pas lent i disonant d'una marxa wagneriana.Es hora de sopar i les infinites botigues de teixits d'alpaca, de quadrets de sants i motius indígenes, de souvenirs o les joierires i farmacies estan obertes i animades. Turistes i més turistes. Gent que demana i em diu papá. Condors passen per tots els cantons.La nit a Cuzco reten el gris de les pedres perfectes i de les costes empedrades. L'horabaixa he vist tot un catàleg  de pedres tallades. Tots els homenatges al sol i la lluna: les de Qorikancha, base del convet de monges dominiques, antic temple, ara híbrid d'expoli i fanatisme; les murades de Saqsaywaman compostes de grans menhirs treballats que composen una filera que imita el llamp; la fortalesa de Pukapukara; la font de la fertilitat de Tombomachay; els laberints sagrats de Q'engo....Una sopa calenta de piura i a pujar costetes perdent l'alè.   Transeünt 2007-05-20T03:04:35Z passatger No aniré a votar dia 27 de Maig https://transeunt.balearweb.net/post/34599 Dia 27 de Maig no aniré al meu Col·legi Electoral a dipositar les paperetes amb el  meu vot. No ho faré perquè ho vaig fer ahir, després de dinar, a l’oficina de correus de l’Avinguda de Roma de Barcelona, en dilluns i sense coes.  Tot canvia i evoluciona, però completar el vot per correu és igual de laboriós que fa trenta anys. El votant per correu hauria de ser reconegut per la seva previsió, per l’estalvi de campanya electoral que fa i per l’esforç  i  la paciència que inverteix en exercir el seu deure. Com a mínim, quan vota, a correus mateix li haurien de fer entrega d'un val de descompte del 25 %, que no servís per res, com els vals que em dona Spanair cada cop que el vol surt amb retard, darrerament sempre, per cert.  Per contra l’anar i tornar de correus, permet una contemplació detallada de les paperetes que el dia de les votacions és mala de fer. Hi ha, per exemple, una candidatura que fa del lema “Por un mundo más justo” el seu nom de partit i un desig que deu tenir més adeptes que els vots que poden recollir. Una altre, més curiosa, la CenB, presenta per logotip una cadira buida, com les del pintor Horacio Sapere, però que pareix que s’exclama, com les dels tebeos antics. Aquesta candidatura fa del vot el seu fracàs: demanen el vot en blanc i per tant el pitjor favor que poden rebre és aconseguir adeptes i votants.  Hi ha també, en el paquetet de paperetes, quatre candidatures,  Partido Balear, Partit Illenc de ses Illes Balears, Unió d’es Pobble Baléà (sic) i sa Clau, que intuesc que deuen tenir un programa i unes aspiracions similars. Es una intuïció poc científica, basada en la intuïció de la part femenina que tots tenim, i que en bona lògica  els hauria de convèncer a fer un bloc (o un bloqu) si volen arribar a tenir algun representant algun dia, a quealsevol dels parlaments, consells o ajuntaments.  Ahir vaig passejar les paperetes per la feina, com un trofeu precoç, i vaig mostrar-les a alguns companys de treball, per fer-ne el xafardeig. Més d’un volia comprovar el nom de na Mª de la Pau Janer (INDEPENDIENTE), el llegien i feien algunes capades, comprovant que el que sabien era cert: és candidata del PP, cosa que a Catalunya no s’expliquen de cap de les maneres. Per altres, la curiositat era que el Bloc inclogués a ERC, - “no els perjudica això ?” em demanaven - cosa que a Catalunya tampoc s’expliquen. I d’altres es sorprenien que a les candidatures socialistes fos més gran el PSOE que el PSIB, cosa que a Catalunya no s’entendria. Tots s'impresionen que votem tantes coses, cosa que a Catalunya no sabien. La meva espera serà més llarga i amb dotze jornades de reflexió inverses. Un altre avantatge del vot anticipat, que m’estalvia dies d'indecisió i em fa somiar el canvi sense haver de patir una campanya que no exposa projectes ni ideologies. No hauré de sofrir tampoc els cotxets de minusvàlid peperos, ni l’evolució (i la involució)  de l’art fotogràfic en les grans façanes urbanes, ni el penúltim brot de megalomania, capaç de prometre la reproducció kitch de les noves set meravelles del món, elaborades  pels set arquitectes més cars del planeta.          Politic like 2007-05-15T21:25:41Z passatger Temps d'eleccions https://transeunt.balearweb.net/post/34307 Els diumenges he adoptat el costum de comprar La Vanguardia a darrera hora, a l’aeroport de Palma, per  llegir-la en el vol de nit de retorn a Barcelona. A l’edició feixuga i encara amb fort olor  de tinta – mamare ensumava el diari per saber si era el del dia i no haver de posar-se les ulleres- hi trob els articles de dos col·laboradors, Fabià Estapé i Joan de Sagarra, que paguen la compra de noticies envellides. Un i l’altre, dues maneres de tornada, una més professoral, l’altre més narcisa, les dues de gran experiència, em delecten el trajecte amb el seu to vitalista i descarat. La seva mirada flemàtica, madura i directe  m’ajuda a superar el trànsit cap a la setmana que comença. Em posen de bon humor en un moment especialment depressiu del cicle setmanal. L’exemplar de diumenge passat tenia, a més, un caire rotundament electoral. La portada de les eleccions franceses caducada des de feia dues hores, deixava un petit raconet en el que s’augurava la victòria de Matas a les eleccions Balears. Una sort de notícia,  – vaig pensar – que a l’interior entrava en detalls, perquè, com vaig preveure, acabaria amb la enutjosa pregunta sobre qui guanyarà les eleccions a “Les Illes” que em repetien els catalans i que jo havia estat  incapaç fins el moment de respondre amb frases curtes. Els barcelonins son extremadament crèduls amb el que llegeixen a la premsa o senten als noticiaris. La pregunta no s’ha repetit, com pronosticava  i els meus inútils esforços per explicar-me i donar a entendre com veig les coses de Mallorca, s’han fet  innecessaris. Els diaris em guanyen, s’errin o no. Però l’apartat que més em va impactar de La Vanguardia dominical, varen ser dos quadrets paral·lels en els que es contrastaven els dos decàlegs dels candidats a la presidència de França. La seva claredat, la discrepància de les propostes, la divergència en els plantejaments  i la facilitat amb la que es definien dos models d’encarar un programa i la política d’estat, em va commoure i satisfer. Dues versions de  la dreta i l’esquerra, amb poc espai per la demagògia – si per la teatralització com vérem al debat en directe – sense promeses ni focs d’artifici, amb solucions discordants, però clares, per mirar de treure el seu país de la  gran crisi social, de model, d’ubicació i de paper internacional en que es troba.  Una nitidesa directe, sense subterfugis ni tòpics, entenedora, original, que aquí es va perdre a la mateixa velocitat que s’han perdut els votants. L’esquerra francesa, una manera d’esquerra, ha mort amb una dignitat i un vigor que fan enveja. Ha perdut amb l’energia de sobres per refer un nou discurs després de la crisi que patirà. El país mirarà de recuperar el temps amb una opció menys dretana del que sembla a primera vista, per un país centralitzat i burocratitzat, al que un toc lliberal tampoc li farà mal. Sarkozy no m’agrada perquè juga amb foc en temes socials, per la seva prepotència i els seus amics i perquè la dreta acaba mostrant el llautó quan es baixa la guàrdia. Però la seva contrincant, l'esperança de molta esquerra i, per a mi, més valenta, atractiva i honesta, no ha acabat de donar el gir propi d’una esquerra de futur. No seran bon temps pels francesos, però, de moment, han anat a votar. I a Mallorca ? Ara ningú m’ho demana. Politic like 2007-05-10T22:24:30Z passatger Picó i Campamar, finalment https://transeunt.balearweb.net/post/33411 Demà a les set i mitja es presenta el  <a href="http://transeunt.balearweb.net/post/23338">poema inèdit</a> de Ramon Picó i Campamar l’Adéu del Jueu, editat per  la Fundació Guillem Cifre de Colonya i il·lustrat per Jaume Pinya en un acte al Consell Mallorca, que comptarà amb l’al·licient d’una conferència de Margalida Tomàs, la persona que més sap sobre l’autor i el del regal del llibre. <a id="res_26151" href="http://transeunt.balearweb.net/get/26151-portada.jpg"></a><a id="res_26151" href="http://transeunt.balearweb.net/get/26151-portada.jpg"> <div style="text-align: center"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/26151-portada.jpg" border="0" width="166" height="240" /></div><div style="text-align: center"></div>L’edició d’aquest llibre amb traduccions al castellà, anglès, francès, alemany i hebreu, ha resultat més laboriosa del que m’hauria pensat, però m’ha ajudat a descobrir un personatge de biografia apassionant, fins fa poc oblidat dels mallorquins. La difusió del poema es situa en un moment que de mica en mica han anat publicant-se algunes de les seves obres més destacades: els poemes Garraf i La filla de l’Argenter per part de El Gall de Pollença i el drama històric Cor de Roure a cura de Pere Farrés.  </a>Picó va passar del radicalisme lliberal de la seva joventut, del que el poema, n’és una bona mostra, al catalanisme polític que el va fer acabar a la Lliga. És en la primera etapa de rebel·lió quan no pot consentir la discriminació de mallorquins per mallorquins i quan surt en defensa d’un altre valent, el canonge Josep Valentí i Cortès, que s’havia atrevit a denunciar les desigualtats. Passats els tumultuosos i romàntics inicis, va trobar la seva estabilitat com a secretari de Eusebi Güell, i aquesta situació el va convertir en una persona rellevant de la vida cultural i política de Catalunya. Va ser President de la Jove Catalunya, del Centre Excursionista de Catalunya, de l’ateneu Barcelonès. Va ser del grup redactor de les Bases de Manresa,  col·laborador de Mossèn Antoni Mª  Alcover en la tasca del Diccionari i participant del I Congrés de la Llengua Catalana  General 2007-04-26T12:43:20Z passatger Kiefer a Bilbao https://transeunt.balearweb.net/post/33025 La boira que feia a l'aeroport de Fuenterrabia ha desviat el meu vol a Bilbao de forma no prevista. Hi havia de fer l'horabaixa, després d'un matí de feina a Sant Sebastià,  però l'arribada matutina m'ha regalat temps per tornar al Guggenheim i veure dues fantàstiques exposicions antològiques, la de Palazuelo i la de Kiefer.Fa quatre anys,  una visita a una col·lecció d'art contemporani de Berlin, em va descobrir a Anselm Kiefer, i les seves grans teles - biblioteques, paisatges - barcelonianes "avant la lettre", dels anys vuitanta. De llavors ençà he seguit les informacions sobre la seva obra, i adesiara n'he trobat alguna als museus, però fins avui no havia vist un conjunt d'obra tan impresionant com el que es mostra a Bilbao, tota una completa retrospectiva d'un dels grans monstres vius de l'art actual.La mostra s'inicia al mateix hall amb una impresionant obra, de gran alçada: un paisatge desolat i gris, que soporta un poema de Paul Celan, l'escritor jueu-romanés que va sobreviure a l'holocaust. El monument reforçat amb plom, fang, guix, alambres i altres materials és a la part de dalt un cel inquietant, poblat i gris, però a la part mitja hi ha flors de fertilitat, que inciten a l'optimisme. La fascinació pel plom, fruit de l'observació de la reparació d'una canonada, s'explica per les característiques físiques i simbòliques d'aquest metall, que és munició de bala i a l'hora protegeix de les radiacions; dúctil i feixuc; verinós i sempre trist; maleable i contundent...Hi ha plom també en les composicions conceptuals dedicades a les dones: les reines de França, una genealogia que condueix a l'extinció, i en els llits buits, impressionants, com tombes, que son un homenatge a les dones de la Revolució Francesa, i les dones de les mitologies de l'antiguitat (Circe, Claudia Quinta, Tusnelda...) amb les seves testes simbòliques dels seus mites. Plom també en els vaixells que fan absurdes batalles navals, en record del futuriste i desbaratat poeta visionari rus Velimir Khlebnikov, que havia profetitzat cada quants cents d'anys hi hauria un gran desastre militar marítim. El Kiefer més recercador es fa patent en el tractament de la creació, seguint les explicacions de la càbala: una creació independent i lliure, que és la que l'ha fet extasiar-se davant les constel·lacions reconegudes des d'un observatori hindú.Les representacions, la individualitat dels objectes, dels vestits, condueixen a pensar també en Beuys, mestre informal, però aquest entenia l'art com a "veritat" amb la que es podia influir en el comportament dels homes, mentres que Kiefer és relativista i excèptic i s'esforça per allunyar-se de tot absolutisme i tot dogma. Per això, pot ser, torna als camps tristos i melancòlics d'arbres secs arrenglerats, a la solitud dels grisos i els ocres, que tornen a insinuar el que vaig veure en aquella primera exposició de Berlin   Transeünt 2007-04-19T17:43:25Z passatger Laccao, Laccao... https://transeunt.balearweb.net/post/32241 Dissabte passat, després d’una breu excursió, el fill petit d’un bon amic – encara tenim amics que tenen fills petits ! – demanava un Laccao, a l'hora del cafè. Immediatament, com si fos un concurs de glosat, el lema de laccao, laccao, bebida de campeones, fou contestat per un, a la salida Frontón Balear, emocionantes partidas, quinielas americans, i un tercer replicava, palo, palo palo tunel...la cosa continuà com a prova que els madurs conservam ressorts de la memòria que se’ns disparen automàticament.  El Laccao és per mi la imatge d’un temps d’aficions escindides: futbol o toros – com ara mar o muntanya – ara caducades a la nostra Illa, però que gràcies a l’Ajuntament de Barcelona poden tornar a revifar a la meva ciutat d’entresetmana.   La meva família paterna era decididament taurina, des de temps immemorial. Si més no d’aquella època que hi havia ofertes especials per  anar a veure  les corrides de Barcelona o de València o que hi havia trens especials per baixar a ciutat a veure els toros de mort. De l’època de la Plaça Vella. D’abans d’en Delmonte, d’en Quinito o d’en Percàs. En canvi, un sector de la família materna era mallorquinista dels temps de l’Alfonso XIII, de quan l’esport era una modernitat  Els diumenges d’estiu m’estafaril·lava observant la botella de Laccao que era al mig de la Plaça de Toros, abans de començar la funció. Poc antes que la Banda de l’Aldeana s’arranqués amb el Pan i Toros, un home s’avançava cap els medios, obria una porteta de la botella, s’hi ficava dedins i la feia caminar amb una normalitat surrealista. Una botella amb cames !. Traspassava el callejon i finalment la botella reposava, fins el diumenge següent, prop del pati de cavalls, amb una misteriosa porteta que m’hauria agradat violar.  Al Lluís Sitjar en canvi, no hi havia botelles caminadores, però el recitatiu, com una oració prèvia al ritus futbolístic, també quedava gravat per sempre en el capet dels infants que hi anaven.  Però no és només el record de la infància. El Laccao,- crec que inventat per Tomas Cano – és un dels productes sublims de la terra. Una espècie a protegir. La seva qualitat no ha estat empatada per cap altre marca amb més potència multinacional. La seva resistència increïble hauria d’esser reconeguda per  les nostres autoritats tan donades als premis, reconeixements i homenatges. Ara, que el Consell i el Govern poblen les nostres rotondes d’escultures espantoses, pot ser en podrien reservar una per posar-hi la botella de Laccao, si és que encara existeix ( i si no existeix que en facin una de nova) Si la hi posen,  més d’un – entre ells jo -  hi donarà la volta sencera, la vuelta al ruedo que el Laccao es mereix Memòria 2007-04-02T20:59:19Z passatger Coyoacán bien vale un paseo https://transeunt.balearweb.net/post/31460 He enrocat a Mèxic, en contra del que tenia previst i aquest cap de setmana puc mesclar feina amb turisme.  Demà, dia 19 és feriado a Mèxic. No per Sant Josep, si no perquè han passat el festiu de dimecres, commemoració del naixement de Benito Juarez, a dilluns. Així que m’he mexicanitzat i m’he llançat al carrer com m’ha semblat que han fet tots els habitants de la capital aprofitant el pont.  Una gentada ha optat avui per passejar per Coyoacán, com recomana la propaganda del districte del sud de la Ciutat de Mèxic. Quan he retornat al meu hotel, a les quatre de l’horabaixa, era mal de fer caminar per les places i els carrers de Coyoacán, per la gernació i pel sol que no perdona als que no duen el cap tapat.  Coyoacán concentra història i cultura, mercadets i mercats, restaurants i infinitat de parades de menjar al carrer, llibreries i museus. El centre de Coyoacán és la Plaça que era l’entrada a l’església de San Juan Bautista, que va ser franciscana, dominica i ara torna ser franciscana. La plaça és ara un formiguer de “tenderetes” de tota casta, la gent s'hi arremolina, compra i  menja   Al centre els dos coyotes del seu escut, en una font que ha perdut alguns dels seus elements decoratius. L’església fa una sessió continua de misses. Sorprèn l’actiu catolicisme a un país tant laic. L’ofici em recorda les “misses de joventut” d’un temps: guitarres i joves entusiastes. En acabar el capellà llegeix els avisos i convida als jovenes i jovencitas a unes sessions de cine-forum  de debat quaresmal. Pels que son casadors, ofereix uns matrimonis col·lectius a celebrar per Sant Joan.  A l’altar major un mural restaurat de la vida de Sant Francesc, va perdre en la darrera versió, una bandera catalana que el pintor Joan Fabregat hi havia infiltrat. Capelletes, sants i santets amb microex-vots penjats i aferrats a les pròpies vestimentes dels sants. Sants universals i devocions locals: el Cristo del Veneno, un crist negre i petitó, que allibera dels que ens volen mal; San Chabel, intercesor en cualquier problema dificil i como no la Verge de Guadalupe.   Més avall, la capella de La Conchita, el barri on es va instal·lar inicialment Hernan Cortès i la seva gent, i on diuen que es va celebrar la primera missa, s’obre a la plaça perquè els indígenes no tenguessin por d’entrar al lloc tancat. Incorpora també, en la seva portada churrigueresca, elements indígenes, un frau perquè hi entressin amb olivetes.   El mercat de Coyoacán és una plètora de fruites i condiments que fan tastera i comprera: mole almendrado, mole negro, mole verde, mole dulce, ajonjoli, pipian, chiles de totes les marques, guajillo, pasillas... fruites desconegudes de noms que mai retenc. Més amunt del mercat, seguint el carrer Allende, s’arriba a la casa de Fridha Kalho de color blau intens. Un museu senzill i suficient amb obres seves, la seva roba, els seus corsés...bocets i dos quadres desorprenent cubisme de Diego Rivera, i sobretot la col·lecció d’ex-vots, una petita meravella del pre-naif popular.  Compens la caminada i l’assolejada amb un tequila Pura Sangre i una ámbar, per començar un dinar de sopa haba amarilla con nopales y aceite de hierbabuena,  un tronc de róbalo amb salsa de chile de cascabel i un postre de xocolata de metate oaxaqueño. Amb tal panorama he estat incapaç d'anar a veure la casa de Trotsky com havia pensat fer. Hi haurà temps   Transeünt 2007-03-19T03:11:50Z passatger Valle de Bravo https://transeunt.balearweb.net/post/31428 L'anada a Valle de Bravo, sortint de la Ciudad de Mèxic cap a l'Oest, travessa les Lomas de Chapultepec, una urbanització per rics, avui noticia de primera pàgina a tots els diaris, perquè hi han trobat doscents cinc milions de dolars en metàl·lic, a una de les cases-mansió. La fotografia dels billets, mostra un considerable volum, al que els mexicans malpensats hi afegeix mentalement una porció que no va subsistir fins a l'arribada dels fotógrafs de premsa. La tornada del Valle de Bravo amb el camión de Autobuses México Toluca Zinacantepec y Ramales SA de CV, per la via del Monumento, és llarga i incòmoda. Tres hores de  trajecte avorrit en el que he aprofitat per cercar amb la Black Berry les fotos de la protesta de Palma. Petites, però es veien moltes persones, molts de manifestants del prou i de la constel·lació de queixes, com una via làctia de despropòsits, de diversa magnitud. Com les estrelles, desconegudes per mi, que veia per la finestra del Zinca- Bus.  Valle de Bravo, aprofita la bellesa del llac artificial, una presa de l’any 1947, per congregar esports de moda, de risc variable i poca regulació. L’entorn de boscos i muntanyes és encisador i te un caràcter de Riviera francesa que ha atret a molts francesos, o descendents de francesos,  residents a Mèxic, com els amics que m’han convidat. El poble no ha expulsat als seus habitants, que ara conviuen amb artesans, artistes, turistes i estadants de cap de setmana, però el risc que les botigues glamouroses, els restaurants, les galeries  tota casta de botigues ecològiques, els desplacin poc a poc, és evident. De moment, però els indígenes del poble es fan forts amb l’artesania del pi i mantenint un mercat esplendorós i tota una xarxa de petits comerços que fan contrast amb la modernitat importada. Les motos de quatre rodes van amunt i avall pels carrers empedrats que componen un traçat encara colonial  Valle de Bravo te dues esglésies, la Parròquia, preferida pels forans i l’església de Santa Maria, amb el Crist Negre al que atribueixen el canvi de color com un gest per pacificar les males relacions entre les dues faccions d’indígenes.  De nou es fan presents els nopales, les fulles de figues de moro, una verdura més a les botigues i un entreteniment als portals de les cases que acaba en plat de taula de cada cop més revalorat  i que a mi em sedueix.                                    <a id="res_24781" href="http://transeunt.balearweb.net/get/IMG00179.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/IMG00179.jpg" border="0" width="300" height="240" /></a>                                                                                     <a id="res_24782" href="http://transeunt.balearweb.net/get/IMG00165.jpg"><img src="http://transeunt.balearweb.net/resource/medium/IMG00165.jpg" border="0" width="192" height="240" /></a><a id="res_24782" href="http://transeunt.balearweb.net/get/IMG00165.jpg"></a><a id="res_24782" href="http://transeunt.balearweb.net/get/IMG00165.jpg"></a> Transeünt 2007-03-18T07:16:30Z passatger Miami vice https://transeunt.balearweb.net/post/31046 Els dos darrers anys he fet mitja dotzena d’escales a Miami, però fins ara no hi havia hagut de quedar mai. Coneixia la ciutat d’es del cel: gratacels, platges extenses i grans autopistes. Ahir quan hi arribàvem el sol ja era baix i el contrallum feia lluir els grans quadrats d’aigües embassades que es van eixugant i els canals que els comuniquen. La vorera de mar rodejada de grans edificis, i  l’enorme planúria de casetes baixes, xalets  i urbanitzacions.  Les primeres vegades, la comèdia que fan fer a l’aeroport de Miami, em semblava exclusiva paranoia americana, però ara que s’ha estès  a tot el  mon, cal reconèixer que organitzen molt millor les coes. Empleats i empleades engalonats, alguns amb gorres de plat,  donen consignes, renyades i indicacions a tothom: ara exhibir el passaport, ara treure’s les sabates, ara posi el dit esquerra aquí,  ara repeteixi el seu nom... un alegre i combatiu exèrcit que vetlla per la nostra seguretat. Anàrquics però eficaços   Quedar a jeure a un hotel de dedins el mateix aeroport – inside -  pot ser depriment, però te l’avantatge que l’endemà pots anar peu pla a fer l’embarcament i que a més tens un caramull de botigues, llibreries  i cafeteries per perdre el temps, si t’avorreixes.  Tot i tenir tal acomodo, em vaig aventurar fins a Miami Beach, la llarga franja de platja farcida de turistes en bermudas i camiseta. Si no fos per les dimensions i la intensitat i dimensions del comerç, poca diferència amb Magaluf o s’Arenal. Això sí, pocs alemanys i molts llatins.  Son les 11 i davant la D34 els impacients ja s’han posat en fila. L'únic vici, de moment, la lectura de el Nuevo Herald que qualcú ha deixat a la butaca i l'observació de tres indígenes del país que es foten una gran pizza per hom. Més enllà una dona enorme jeu damunt la moqueta blava que protegeix tot l'aeroport. L’emocionant aterratge a Tegucigalpa ens espera de nou Transeünt 2007-03-12T14:17:30Z passatger Arias mantequilla https://transeunt.balearweb.net/post/30536 Hi ha un clar malbaratament del terme “fatxa”. El seu ús acusatori, és abusiu i massa habitual. S’aplica indegudament i a diari  per identificar i ressaltar actituds i ideologies conservadores, arcaiques i a vegades simplement liberals. Ser de dretes o ser catòlic, per exemple, no és ser fatxa, però els excessos verbals ho converteixen en sinònim.  El Partit Popular no és un partit fatxa, ni de bon tros, per molt que l’acusació reactiva a  les seves deslleialtats, amb el que haurien de ser polítiques d’estat, provoqui tal acusació. Però les darreres setmanes el PP ha ampliat perillosament la  seva seducció per les mobilitzacions dels residus franquistes i ha acabat protagonitzant patètics espectacles de regust feixista.  Veure els dirigents populars encapçalant aquests grotescs números de gent maleducada, ressentida i irracional, criticant el que fa pocs anys feia un govern del PP, ha recordat a alguns amics meus l’Alemanya del 1933. Crec que és també excessiu. A mi, que no vaig viure aquells temps, em rememora les mobilitzacions dels franquistes més extrems, que protestaven contra el propi règim quan aquest era discretament aperturista. Em recorda el crit de “Arias mantequilla” “ejercito al poder” o de “Tarancón al paredón”, de gent que no entenia res de res i discrepava del que haurien d’haver aplaudit, - en el primer  cas l'espiritu del 12 de Febrero - perquè eren en favor del règim que defensaven, que ja era militar i catòlic i que poc tenia de fluix com la mantega.  L’etarra de Juana, és un personatge abominable, un fatxa, que provoca pocs sentiments humanitaris. La determinació d’atenuar el seu règim és discutible, però ha estat políticament valenta, una decisió d’Estat, opinable, però contra la que no hi caben bufonades ni ridícules mobilitzacions d’un partit que representa una part important del país. Molt segur ha d’estar el PP sobre els mals sentiments dels seus votants, per jugar a regenerar el substracte de feixisme residual que encara existeix a la nostra societat. Molt segur ha d’estar també el govern per no fer un esforç per reconduir-lo i acollir-lo com a fill pròdig en el retorn a la vida civilitzada Politic like 2007-03-04T11:34:25Z passatger Fiestas Patrias https://transeunt.balearweb.net/post/30382 He fet un parell de converses amb gent de Mallorca, al llarg del dia i cada vegada m’he sorprès quan m'han recordat que demà –en realitat avui- és festa a Balears. La meva generació de poc creients, agnòstics i ateus, tampoc ha aconseguit identificar-se amb el nou santoral laic i patriòtic, com les fiestas pàtrias dels llatins. Jo que soc un descregut, però antiquat, encara em regesc pel calendari religiós, pels sants i les festes de tota la vida,  que tenen  molta més gràcia que el civil i no puc consentir – sense anar més enfora- que es celebri dia primer de Març en comptes de dia denou.  La  festa postissa d’avui  – Sant Rosend entre d’altres, per més senyes – serveix sobretot  per donar un caramull de premis i fer-se un caramull de fotos. Les ganes de premiar son excessives, els premis son molts i les llistes llarguíssimes de guanyadors, avorrides. Aviat serà mal de trobar un mallorquí o un balear que no hagi rebut un  premi o que nos sigui Doctor Honoris Causa. El país està d’enhorabona amb tanta gent digne de reconeixement.  I com que aquí tots ens coneixem,  la llista sempre te l'alicient d'estar farcida de coneguts, que en aquest cas sempre es mereixen el premi. Enguany hi he vist algunes persones a les que tenc estima personal i apreci professional, com Tomeu Català, Lleonard Muntaner, Paco Obrador  o el professor Onsalo, però la premiada que més més satisfacció m’ha provocat,  ha estat Rosa Planas  Vaig conèixer a Rosa Planas per correu electrònic dia 8 de maig del 2002. Conservar els correus és una difícil meravella i una excel·lent crossa per la memòria. De llevors ençà hem intercanviat molts més correus – és de les persones que sempre contesta – hem fet llargues xerrades i cafès amb poc temps i hem trescat i passejat per saciar i compartir la inquietud de preservar la memòria i redescobrir la història i la petita història.  Rosa Planas és incansable. No se d’on treu el temps. Ho llegeix tot i a tot li treu punta. Es metòdica, escolta i es deixa convèncer o escolta i fa el que ha de fer. Fa una jornada laboral activa, gestiona, i quasi mai rebutja una feina o un encàrrec complementari. Fa recerca – Damià Pons va comparar Els malsnoms dels xuetes – amb obres gegantines com el DCVB o la recopilació de les Rondaies – escriu novel·la – Les Masqueres de Florència  és per mi la seva gran obra – escriu de literatura, de viatges i d’història, treballa i participa de la vida cultural sense cap tipus d’exhibicionisme.   Amb el premi a Rosa Planas, enguany han valgut la pena els fastos patris Persones 2007-03-01T00:01:55Z passatger