eLiteratura

Bubotes de Toni Mus: poder, mem�ria i imaginari a la Mallorca del 36

eliteratura — Wed, 17 Dec 2025 21:23:14 +0100

Aquesta novel·la narra la història d’una nissaga molt particular d’amos-senyors -propietaris rurals, però que no pertanyien a la noblesa- lligada a la possessió¹ imaginària de Retana, a Mallorca, des del segle XIX fins al 1936, a l’inici de la guerra civil.

Publicada inicialment el 1978 per la mítica Editorial Selecta, Bubotes va ser finalista del Premi Sant Jordi de 1977. La trajectòria literària de Mus inclou també reculls de narracions, com Vida i Miracles de n’Aineta dels Matalassos, premi Víctor Català de 1976, i la novel·la La senyora, que, aquest cop sí, guanyà el Premi Sant Jordi de 1979. Tanmateix, Bubotes és sovint considerada la seva peça més ambiciosa i el polifacètic Josep Maria Llompart la definí com la millor novel·la de Toni Mus.

Toni Mus destaca per la singularitat de la seva proposta narrativa i per una riquesa lèxica i un estil poc comuns. Bubotes el va situar dins l’elit de la literatura catalana, una trajectòria literària exitosa que només va interrompre una mort prematura.

La reedició de Bubotes (efectuada per Món de Llibres), la primera novel·la de Mus, recupera per als lectors del segle XXI una obra que aborda una gran diversitat de temes (la masculinitat i la identitat sexual, la prostitució, els abusos sexuals, la religió, la submissió de la dona, el xoc generacional, la propietat de la terra, la vellesa, els vincles afectius entre homes i dones i el conflicte de classes), la qual cosa, en conjunt la dota d’una modernitat, sobretot tenint en compte que va ser escrita fa prop de cinquanta anys). Tot això es desplega amb el rerefons de la guerra civil, la repressió i un patriotisme mal entès, però sense que el conflicte bèl·lic monopolitzi el sentit de l’obra. Perquè reduir Bubotes a una novel·la estrictament “guerracivilista” en seria una lectura empobridora, ja que el pes literari de l’obra rau en la seva complexitat humana i simbòlica. A més, aquesta nova edició, que manté el pròleg original de Josep Maria Llompart, inclou onze il·lustracions de Tomeu Matamalas i un postfaci de Llorenç Carreres.

L’acció transcorre a Manacor, que en aquella època era una societat essencialment agrària, tot i que els conflictes que planteja no es llegeixen des d’una òptica localista, sinó que, contràriament, com va apuntar Maria Antònia Oliver en referir-se a l’obra de Mus, “la diferència entre el localisme i la literatura que traspassa fronteres no rau en el fet d’ubicar l’acció a un lloc o a un altre, sinó en saber-li donar una dimensió i una intencionalitat que trenquin els límits del lloc de l’acció”.

No hi trobam un heroi clar en el sentit clàssic, però hi destaca la figura d’en Miquelet, el darrer hereu de Retana, un personatge d’una sensibilitat que entra en conflicte amb la tradició patriarcal, autoritària i obsessivament viril del pare i els seus avantpassats. Per a ell, Retana no és tant un espai de domini com un paisatge emocional, un lloc per pensar, somniar i escriure.

Un dels elements més singulars de la novel·la és la presència de les bubotes que donen lloc al títol, figures provinents de la tradició popular mallorquina, enteses com a fantasmes lligats a la por i a l’imaginari col·lectiu. A Bubotes, aquestes aparicions tenen un vincle indissoluble amb la possessió de Retana i amb els seus habitants. Tanmateix, les bubotes no són només éssers sobrenaturals, sinó veus narratives que, mitjançant monòlegs carregats d’humor, ironia i sovint de grotesc, desmitifiquen el poder i desemmascaren la buidor moral dels senyors. Un cop morts, Mus converteix els amos-senyors i altres personatges de la possessió en bubotes còmiques i ridícules que, de nit, sobrevolen Retana. I així, en el cas dels amos-senyors, els rebaixa a la seva justa mesura: gegants amb peus de fang, presoners d’una virilitat imposada i d’un sentit del poder tant obsessiu com estèril i inhumà.

L’humor és una eina central per a Mus; un humor desmitificador mitjançant el qual Mus ridiculitza el poder sense perdre mai de vista la naturalesa humana dels seus personatges. Els critica, però alhora els comprèn, i només es mostra implacable amb aquells que encarnen la violència i la repressió sense matisos. Aquesta mirada evita el maniqueisme i dota la novel·la d’una extraordinària riquesa de matisos.

Des del punt de vista formal, Bubotes presenta una estructura complexa i treballada, però no es perd mai el fil argumental. El temps narratiu no és lineal, sinó que fluctua amb salts endavant i enrere, i el relat s’inicia in medias res, amb l’enterrament de la madona-senyora de Retana. Mus juga amb els punts de vista narratius, alternant la tercera i la primera persona, i el narrador fins i tot arriba a interpel·lar directament els personatges. Aquest virtuosisme formal, lluny de dificultar la lectura, la fa més intensa i absorbent, i converteix la novel·la en una experiència literària estimulant.

Així, doncs, Bubotes emergeix com una obra literàriament ambiciosa, arrelada en una realitat local però capaç de transcendir-la. La seva força rau en la combinació d’una llengua rica i expressiva, una estructura narrativa atractiva, una mirada crítica sobre el poder i una exploració de la condició humana. Lluny de quedar ancorada en el seu temps, la novel·la manté una vigència sorprenent i confirma Toni Mus com un autor de primera línia dins la literatura catalana, capaç d’escometre el lector amb la mateixa intensitat amb què ho va fer quan va ser publicada per primera vegada.

1 Una possessió, a Mallorca, és una gran extensió agrícola. A Menorca en diuen lloc i, en general, a Catalunya, masia.

El dret a la llibertat

eliteratura — Thu, 22 Feb 2024 09:15:49 +0100

Hi ha coses que, històricament, han estat males d'encobeir per als homes. Coses que, ens agradi o no, formen part del llegat masclista de la història; coses que pertanyen exclusivament a l'àmbit femení o, millor dit, a cada dona i que nosaltres els homes, i fins i tot altres dones, ens costa acceptar

Cada dona, sense cap mena de dubte, ha de poder triar, fins al límit que ens permet la nostra societat -límits que sovint són molt magres tant per als homes com per a les dones-, on viure i amb qui, quina feina vol fer, quines són les seves inclinacions sexuals, etc. Encara ara, doncs, al món occidental, i no en parlem en règims parcialment o totalment dictatorials, com Rússia o Iran, però també en alguns llocs dels Estats Units, sense anar més lluny, o també a Polònia almanco fins no fa gaire, les dones pateixen simplement per la seva condició de dones.

Em ve al cap aquesta reflexió després de veure el film de Yorgos Lanthimos Poor Things, una obra que no passarà desapercebuda a la història del cinema i que, més enllà dels tòpics feministes, col·loca l'espectador davant la crua realitat d'una dona lliure que "simplement" fa el que li rota. És a dir, viu amb llibertat: professionalment, amorosament i sexualment. I això, en bona part, perquè la vida la duita per aquest camí com un fet normal, lluny de prejudicis socials. I amb una naturalitat que escarrufa.

I vet aquí que, abans de visionar aquesta pel·lícula magnífica, havia llegit un llibret també excel·lent que du per títol "El sentido de consentir", un assaig de Clara Serra que se centra en l'arxifamós "Solo sí es sí", un eslògan pel qual es coneix la Llei de garantia integral de llibertat sexual. Del no és no al només sí és sí, hi ha un camí llarg que Serra recorre sense deixar cap racó per investigar. La "culpa", no cal dir-ho, recau en el patriarcat, ase de tots els cops, ben merescuts, i que mai, segons l'autora, no s'asseurà al banc dels acusats perquè "el dret penal, que sempre individualitza la culpa (...) és una eina ineficaç per combatre les desigualtats estructurals del poder". Crítica amb la teoria del consentiment, n'assenyala els límits, i acaba amb un pensament que corrobora que no tot, ni molt manco, és blanc o negre, sinó que defensar els "límits del consentiment i, alhora, assenyalar-ne la validesa, és defensar que, en efecte, probablement no sempre saben allò que volem".Tanmateix, Bella Baxter, interpretada per Emma Thomson, potser per l'aparent simplicitat del personatge, a mesura que evoluciona -redeu si evoluciona!- cada vegada més sap què vol i què no vol, erigint-se així en un símbol de la dona del segle XXI, la dona empoderada que no de es deixa trepitjar.

Mai no �s un fet casual que "l'autoritat competent" et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.

eliteratura — Fri, 16 Feb 2024 08:00:06 +0100

Quan qualcú és objecte d'una injustícia, de vegades és molt difícil restar callat. No dir res. Això és precisament el que el representant de l'autoritat vol que succeeixi quan es troba en aquesta situació: que el ciutadà objecte de la injustícia no gemegui, que calli i compleixi el càstig imposat, que bé pot ser una multa, una targeta groga o vermella o una pena de presó.

No cal dir que jo no hi era, al camp de futbol, quan l'entrenador del Petra es va adreçar en català a la ja famosa àrbitra andalusa desconeixedora de la nostra llengua. Però, segons el que va escriure a l'acta del partit,

"tras percibir mi comunicación en castellano y al ser amonestado por dirigirse a mí en tales palabras "esto es de vergüenza" pasa a dirigirse a mí en catalán. Al rogarle que se dirija a mí en castellano, perpetua su dialecto, llegando a comprender ciertas falta de respeto. Sin conseguir que cese, decido expulsarlo"

en va saber prou per entendre que no era respectuós amb ella. Diria, idò, que va saber entendre allò que li convenia. I se'l va llevar de damunt: targeta vermella. El que no sabem és que hauria succeït si l'entrenador se li hagués adreçat en castellà. Ho hauria entès l'àrbitra com una falta de respecte. L'entrenador, amb molts anys d'experiència, no havia estat expulsat mai. Podem deduir que no es tracta d'una persona amb mal caràcter o poc respectuosa. En cas contrari, tindria un bon feix d'amonestacions. Quin dret tenia l'àrbitra a demanar-li que li parlés en castellà? Cap ni un. No hi estava avesada. És evident. I ara surt el conseller d'Esports del Govern Balear, també conseller de Cultura, i amolla que primer és "el respecte, després la llengua", donant per fet que l'entrenador va mal xerrar a l'àrbitra.

Qui ha tingut poc respecte és el conseller, poc respecte per la llengua de Mallorca. Perquè un conseller de Cultura, per complir amb el càrrec que ostenta, hauria de defensar, en primer lloc, el mallorquí, ja que és l'àrbitra qui desprecia la llengua catalana en qualificar-la "dialecto". L'àrbitra no és una persona inculta o ignorant. Té un títol universitari. I, davant això, el primer que em ve al cap és: què punyetes els ensenyen? Els ensenyen a l'escola, a l'institut, a la universitat, que a l'estat espanyol s'hi parla també la llengua catalana, que és oficial al País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears? Així practiquen la convivència de la qual s'omplen la boca tantes i tantes vegades? Què és la llengua catalana? Un dialecte que parlen quatre arreplegats? Es pensen que som tan beneits que, per comunicar-nos, hem d'acudir a una altra llengua que, ens agradi o no tenim el deure de conèixer per imperatiu legal, però que no ens podem obligar a fer-la servir? I d'aquesta manera, sense ser capaç de mantenir una conversa amb els jugadors o amb l'entrenador, sense entendre ni una micoia de mallorquí, una persona pot fer d'àrbitre? Quin respecte li mereix la llengua catalana a la Federació Balear de Futbol i el Col·legi d'Àrbitres? La resposta és: se'n foten. En cas contrari, no haurien permès que una persona que no entén el mallorquí arbitràs. En primer lloc, per una raó molt senzilla: perquè sense coneixements de mallorquí és incapaç d'entendre el context de moltes situacions al terreny de joc, en una població com Petra, al cor de Mallorca, ja que la majoria de jugadors i el cos tècnic s'expressen en català. I com això, a molts pobles de Mallorca. En segon lloc, perquè ningú no pot ser obligat a parlar en castellà. Li agradi o no a l'àrbitra. I creu-me que si cada vegada que un entrenador obrís la boca per dir que "això és una vergonya", sigui en la llengua que sigui i sense voler dir que estigui bé expressar-se d'aquesta forma (ens manca molta informació al respecte: to amb què ho va dir, el context de la jugada, l'empatia de l'àrbitra i del mateix entrenador, etc.), serien ben pocs els tècnics que acabarien un partit. I és un fet extraordinari, per felicitar-lo i per felicitar-nos, que un entrenador hagi denunciat l'actuació de l'àrbitra. I a més ho va dir ben clar en una entrevista al Diario de Mallorca de 13 de febrer:

"Es la primera vez que coincidía con ella en un encuentro. No la conocía de nada y desconozco el tiempo que lleva en Mallorca, ni tampoco si conoce o entiende nuestra lengua. Si me hubiera hablado de otra forma y me hubiera dicho con educación que me dirigiera a ella en castellano porque no me estaba entendiendo, no habría tenido ningún problema en hablarle en la otra lengua".

Vol dir que qui li va malparlar va ser ella. No l'entrenador. És evident que la jutgessa li va ferir el voraviu. Clar i llampant: li va tocar la moral, el va malmenar i va cometre un abús de poder en sancionar un entrenador per dirigir-s'hi en català! Aquesta és la veritable manca de respecte que hauria de denunciar el conseller de Turisme, Cultura i Esports. Però un polític que deu el seu càrrec a un partit d'ultradreta com VOX, un polític d'un partit que instaura la segregació lingüística a les escoles de les Illes Balears, un polític que no denuncia la persecució lingüística a què estan sotmetent als ciutadans de les Illes Balears, què ha de dir del cas que ens ocupa? Idò sotmetre's a un exercici d'autoodi com el que ha fet, justificant la mala educació de l'àrbitra, tot girant el discurs, convertint així el parlant de la llengua perseguida que ha denunciat els fets en el malfactor, en el maleducat (antic batle de Montuïri, m'hauria agradat veure com reaccionava en la mateixa situació, en un partir al seu poble, davant la seva gent; fer declaracions a la premsa, del despatx estant, és molt còmode). Aquesta és, precisament, l'estratègia secular de l'espanyolisme: avergonyir el parlant de la llengua minoritzada, l'indígena, el sotmès, perquè amagui que parla en mallorquí i, d'aquesta manera, assimilar-se als colonitzadors. L'estat espanyol ho ha fet sempre així, per molt que l'exrei dels espanyols Juan Carlos I afirmàs, ja no li venia d'una altra mentida, en l'acte de lliurament del Premio Cervantes de 2001, que el castellà "nunca fue lengua de imposición". Ho va ser i encara ho és: l'imposa la Constitució espanyola de 1978, a l'article 3, que diu textualment que

"Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla".

Menten tots els qui afirmen que s'imposa la llengua catalana. Menteixen impunement. Menteixen més que no respiren. I, davant això, ha de venir a dir, tot un conseller de Cultura, que primer el respecte i després la llengua? Que primer ens respectin a nosaltres. Que s'aturin de dir mentides. Que aprenguin a ser educats amb els catalanoparlants. Que deixin d'intentar avergonyir-nos. A Mallorca, són ells els ignorants.

I enhorabona al Petra i al seu entrenador per la valentia de denunciar-ho.

PS. No vull passar per alt les presumptes amenaces de mort que l'àrbitra afirma que ha rebut a les xarxes socials, amenaces a les quals Última Hora de dia 15 de febrer dedica l'editorial. Si és cert que les ha rebudes, un rebuig frontal. Hi ha gent que no sap ni vol argumentar i cau en aquestes pràctiques que no haurien de produir-se mai. Però això no és obstacle perquè el cas que ens ocupa hagi esdevingut paradigmàtic i il·lustratiu de les estratègies de persecució de la nostra llengua. Mai no és un fet casual que l'autoritat competent et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.

https://www.ultimahora.es/noticias/part-forana/2024/02/13/2105279/discriminacion-linguistica-busco-protagonismo-solo-queria-dar-conocer-esta-injusticia.html?utm_source=post-related&utm_medium=web

https://www.ultimahora.es/noticias/part-forana/2024/02/15/2106919/discriminacion-linguistica-conseller-esports-expulso-entrenador-por-falta-respeto-por-tema-lengua.html

https://www.dbalears.cat/balears/balears/2024/02/15/389983/bauza-conseller-esports-primer-respecte-despres-llengua.html

https://www.dbalears.cat/balears/balears/2024/02/15/389975/vox-reconeix-entrenador-petra-ser-expulsat-per-parlar-catala-desmunta-discurs-del-govern.html

https://www.diariodemallorca.es/deportes/2024/02/15/petra-pedira-disculpa-arbitra-expulso-98212162.html

https://www.diariodemallorca.es/deportes/2024/02/12/faltando-respeto-hablarle-catalan-castellano-futbol-alevin-mallorca-98094078.html

http://www.joaquimtrenchs.com/inici/216/autoritat-i-autoritarisme-

No a la imposici� de la llengua castellana

eliteratura — Sat, 01 Jul 2023 13:14:47 +0200

Que el Parlament de les Illes Balears estigui presidit per un element d’ultradreta, gràcies als vots de VOX i el PP, és un fet preocupant que tanmateix es veia venir d’una hora enfora.

VOX, amb el seguidisme del PP, pretén incrementar els mitjans, que ja són molts, de persecució dels catalanoparlants amb l’objectiu d’impedir que es comuniquin en la llengua natal, que és la catalana amb totes les seves variants i localismes, però catalana. Riquesa lingüística que tenim.

Per dur a terme aquest extermini lingüístic, PP i VOX han signat un preacord en el qual, a l’apartat 1, afirmen que

“Se modificarán las normas que supongan una imposición lingüística, asumiendo que en la comunidad hay dos lenguas oficiales”.

La comunidad a què es refereixen, però que no anomenen, les Illes Balears, té un Estatut d’Autonomia el qual tracta d’igual a igual les dues llengües, la catalana i la castellana. L’Estatut afirma sense embuts que la llengua catalana és “pròpia de les Illes Balears” i que

“Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma” (Art. 4.2).

Així mateix, l’article 35 diu que

“Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua”.

L’Estatut de la CAIB, doncs, no imposa l’ús o el coneixement de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. Per contra, l’article 3 de la Constitució espanyola imposa el coneixement de la llengua castellana. Diu així

El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

No hi ha dubte possible: la norma que suposa una imposició lingüística és la Constitució espanyola, ja que un deure és sempre una imposició que cal complir. La dreta extrema i l’extrema dreta, massa avesades a lluir polseres amb la bandera espanyola, potser no en són conscients, però per complir el preacord signat per nomenar presidenta Margalida Prohens haurien de modificar forçosament l’esmentada constitució. Caldrà que eliminin el “deber de conocerla”. La llengua castellana, s’entén.

Tanmateix sabem que no ho faran, ni ells ni cap altre partit d’obediència espanyola perquè l’Estat espanyol sempre ha tingut esperit, si se’m permet l’expressió, lingüicida. Josep Maria Colomer, a “España: la historia de una frustración”, un assaig que furga en les misèries del regne hispànic, dedica un capítol -Múltiples lenguas- a la qüestió lingüística. Colomer és professor d'economia política a la Universitat de Georgetown, membre per elecció de l'Acadèmia Europea i soci vitalici de l'Associació Americana de Ciència Política.

No es tracta, doncs, d’algú que puguin titllar d’ignorant, ni d’un “localista” recurrent la malaltia del qual es pugui curar “viatjant”, sinó d’un politòleg de prestigi que, a més, publica a l’editorial Anagrama. Colomer, al capítol en qüestió, posa de afirma que

“Las coronas castellana y española comenzaron muy temprano a tratar de imponer los patrones lingüísticos castellanos como los únicos nacionales en toda España. Pero sus logros han sido siempre limitados y España se ha mantenido como un país plurilingüe”.

Que a l’estat espanyol, al segle XXI, s’hi parlin llengües diferents de la castellana suposa la constatació d’un fracàs. El conegut gramàtic i cronista dels Reis Catòlics Antonio de Nebrija va deixar escrita, al fatídic any 1492, la famosa sentència “siempre la lengua fue compañera del imperio”. I el bisbe d’Àvila ho va rematar, quan interrogat per Isabel la Católica, afirmà que els vençuts

“tenían necessidad de reçebir las leies quel vencedor pone al vencido, e con ellas nuestra lengua”.

Espanya feia professió de fe de l’imperialisme lingüístic. Uns quants anys després, constata Colomer, la Corona va ordenar cremar tots els llibres escrits en caràcters àrabs i en va prohibir la publicació posterior. La llavor lingüicida, doncs, ve d’enrere, molt enrere. Tant, que l’estat espanyol es permet el luxe d’ocultar-ho i els hereus dels cremadors de llibres es presenten com a víctimes. Tanmateix, Colomer defensa que Espanya no va tenir mai un estat fort que pogués imposar la llengua castellana:

“Incluso en España, la consolidación del castellano como lengua nacional española fue un objetivo que se persiguió más seriamente sólo más tarde, con una debilidad de medios y con resultados incompletos. La educación primaria fue el instrumento clave”.

L’autor recull les observacions de la politòloga Laia Balcells sobre l’alfabetització i l’aprenentatge de la llengua nacional; és a dir, l’espanyola:

“la gente nunca fue masivamente educada bajo un estado español fuerte y bien organizado”.

No va ser fins l’any 1931, continua Colomer, que “fue el castellano declarado «la lengua oficial» de España, cuando aún alrededor de un tercio de la población no sabía ni leer ni escribir. Las décadas centrales del siglo XX, bajo la dictadura de Franco, fueron tiempos de regresión en la educación primaria”.

Als anys 60, els resultats de l’escola espanyola eren, com a mínim, mediocres. La historiadora Carolyn Boyd, n’estudià els llibres de text i va concloure que

“En España, un estado crónicamente débil, una clase política dividida y en gran medida antidemocràtica, y un clima social y político cada vez más polarizado impidieron la construcción de un sistema eficaz de educación nacional y el surgimiento de un consenso sobre la forma y el significado del pasado nacional español. Esto, a su vez, contribuyó a una de las características más notables de la vida política española moderna: la ausencia de un fuerte sentimiento de identidad española, en oposición a la local o regional”.

A principis del segle XX, sota la dictadura -una més- de Primo de Rivera, les edicions del diccionari de la RAE deixaren de referir-se a la llengua castellana per imposar la llengua espanyola, assimilant, doncs, l’espanyolitat amb la llengua. I Colomer afegeix que

“Aún hoy, la edición más reciente del Diccionario, publicada en 2014, incluye hablar «en cristiano» como sinónimo de hablar en castellano o español”.

L’embull entre castellà i espanyol no és gratuït ni innocent. Colomer recull les paraules de la lingüista Anne Cenname, qui, a «La España perdida. El discurso sobre «moros y cristianos» afirma

“Con la confusión entre castellano y español se propaga la idea de que para ser español hay que ser castellano, con la consiguiente exclusión y marginación de todos los que no se clasifiquen como castellanos. El uso de los tres términos español, castellano y cristiano como sinónimos parece implicar que hay que ser tanto castellano como cristiano para ser español”.

L’essencialisme hispànic de sempre. La pobresa d’esperit. La nul·la capacitat d’empatitzar. En ple segle XXI la manifestació del seu odi als catalanoparlants és tan gran que, alhora, constata la derrota de projecte d’Espanya com a nació-estat. Literalment, ens expulsen perquè són incapaços d’entendre la pluralitat. Són ells, majoritàriament monolingües, els que volen que nosaltres, majoritàriament bilingües, deixem de ser-ho per expressar-nos només en castellà. Som nosaltres que hem de renunciar a la nostra identitat perquè ells, supremacistes espanyols, imposin la llengua castellana i tot allò que els identifica i idealitza com a espanyols. I en aquest ideal no hi ha lloc per a la llengua catalana i els catalanoparlants. Són ells que, històricament, ens han empès cap a la porta de sortida d’Espanya perquè no volem ser assimilats. Són ells que imposen. Són ells que menteixen. Que quedi clar. Sense cap mena de dubte, els podem assenyalar amb el dit i tractar de mentiders. Això forma de la seva idiosincràsia i no és patrimoni de cap partit polític, però és evident que VOX, una formació que admira el franquisme, s'endú la palma i contamina l’ambient més que cap altre, amb el seguidisme desacomplexat de molts mitjans de comunicació partíceps del lingüicidi.

El ra�m de la ira, de John Ford

eliteratura — Tue, 14 Mar 2023 23:29:41 +0100

Ara que gairebé tothom està acollonit d'ença que un banc de Silicon Valley va fer fallida, encara que faixin veure que tot està sota control. Ara que la borsa ha patit un sotrac, tot i que pareix que se n'ha refet, tothom recorda la crisi de 2008, una crisi del sistema capitalista de tal magnitud, que només tenia un precedent: el Crac del 29, el famós Crac del 29 que va deixar en la misèria milers i milers de persones. Bé, doncs, ara que ho tenim present, és el moment idoni de commemorar una gran pel.lícula de John Ford, del 1940, que justament explica l'odissea d'una família dels EE.UU que, arruïnada pels afectes de la crisi del 29, per la cobdícia dels bancs i pels afectes dels avenços tecnològics, emigren d'Oklahoma a Califòrnia a la recerca de feina a la terra promesa de la llet i la mel, una promesa bíblica de l'Antic Testament, profecia cinematogràfica a la fi incomplerta que determinarà el futur de la família Joad, una família extensa víctima, com he comentat, dels excessos del capitalisme infame que només persegueix el màxim benefici sense contemplar riscos de cap mena.

Parlava de la crisi bancària de Silicon Valley, una bomba de rellotgeria que Joe Biden s'ha vist obligat a desarticular tot garantint els depòsits dels clients, però no els fons dels inversors, que aquests són els riscos -ha afirmat- del sistema capitalista. Fa devers 100 anys, la resposta del govern americà fou el New Deal, nom donat per Franklin D. Roosevelt, president dels EE.UU de 1933 a 1945, a les polítiques intervencionistes implantades per treure el país de la Gran Depressió, una situació de crisi financera provocada per la caiguda de la Borsa de Nova York el 29 d'Octubre de 1929, el famós "Dimarts Negre", i que es perllongà durant la dècada de 1930.

Aquest és el context d'El raïm de la ira, un clàssic, un film excel.lent, ple de força, amb guió, fotografia i música a un nivell altíssim, dirigit per John Ford, el millor director de la història del cinema, a qui Steven Spielberg a rendit homenatge al seu darrer llargmetratge Els Fabelman.

El m�tode Williams!

eliteratura — Mon, 28 Mar 2022 23:12:55 +0200

Són gent famosa. Però la gent poderosa i famosa també té sentiments i s’enfurisma quan se sent ofesa. Un home fa un acudit, potser no del tot graciós -així és Hollywood- sobre la dona d’un altre home. Ella té un problema d’alopècia, és a dir que perd els cabells, i el còmic en fa broma. La parella s’ho pren malament i ell no s’ho pensa dos cops i puja a l’escenari i li arria amb la mà plana com si res. El còmic encaixa el cop, que és real, i no tomba perquè déu no vol. Fins aquí l’escena encara té certa gràcia perquè el públic no sap si allò formava part del show. Però quan Will Smith baixa de l’escenari i, emprenyat, li etziba, malcarat, al còmic Chris Rock que no torni a esmentar el nom de la seva dona, tothom s’adona que es tracta d’una brega.

Ambdós han quedat retratats, però sobretot Will Smith, que ha reaccionat amb violència física a un acudit. I la pregunta de sempre és: on són els límits de l’humor. L’humor pot ferir sentiments? Una persona que pateix una minusvalidesa o pateix una malaltia determinada pot riure’s d’un acudit el qual l’interpel·la directament? Crec que depèn de l’enginy de l’acudit. Jo, que patesc un problema d'oïda, amb episodis temporals prou greus, en pot fer gràcia, o no, una ocurrència sobre la sordesa sempre que sigui enginyosa. És obvi que Jada Pinkett, la dona de Smith, pateix com moltes altres dones -he llegit que fins a un 30%- els efectes de la caiguda dels cabells. Però malgrat tot, si hagués estat capaç de riure-se’n, ben segur que s’hagués sentit més alliberada.

Dit això, és evident que el marit, quan ha hagut de sortir a recollir l’Òscar, s’hauria volgut fondre entre les llàgrimes. I ha demanat perdó a la ditxosa Acadèmia, però no a l’humorista.

No vull fer cap judici moral sobre aquest afer. Crec que és positiu que aprenguem a riure de nosaltres mateixos, dels nostres defectes i, si pot ser, fins i tot de les nostres malalties si no ens hi va la vida. Andrés Barba, a “La risa canibal. Humor, pensamiento cínico y poder” centra un dels capítols en el cas dels atemptats de “Charlie Hebdo”, en els quals el 2015 van morir quinze persones a París per haver publicat una caricatura de Mahoma. Barba recull les declaracions del Papa Francesc, que va manifestar que si qualcú diu “una mala paraula contra la seva mare, pot esperar un cop, això és normal”. La metàfora era molt simple i el pontífex es referia a la fe. Però qui diu la mare, diu la dona. I és així com s’ho va prendre Will Smith en sortir a “defensar” l’ofensa a la seva esposa. Els sentiments poden trair-nos i fer-nos perdre la compostura i la raó. Tanmateix, Andrés Barba arriba al fons de la qüestió quan afirma que “habilitar espacios donde solo es posible hablar sentimentalmente es ciertamente peligroso, y a nadie se le escapa tampoco que en última instancia puede convertirse en una legitimación abierta de la violencia”.

Esport, agonia i estimaci�

eliteratura — Tue, 01 Feb 2022 23:30:26 +0100

L’altre dia, en un post de facebook, em vaig referir en termes elogiosos i merescuts a la victòria èpica de Rafel Nadal al continent australià. Certament, no va ser la victòria del geni i l’elegància -a l’estil Federer- sinó, al meu entendre, de la competitivitat, la constància, l’esforç i la superació. Virtuts que, sumats a una gran fortalesa mental, li han permès arribar al cim d’un esport molt elitista (vid. Áristos) com és el tennis.

Els resultats parlen per ells mateixos. La gran dificultat d’aconseguir vint-i-un títols de grand slam mereix, sens dubte, que ens aturem a reflexionar-hi. N'Eros hi està d’acord. Perquè així com anam sovint a passejar per darrere les pistes de la Rafa Nadal Academy, també tenim caminet fet a la llibreria Món de Llibres. Mens sana in corpore sano, que deia aquell.

Edith Hall, a “Los griegos antiguos. Las diez maneras que modelaron el mundo moderno”, destaca la competitivitat com una d’aquestes maneres. Afirma que els grecs antics van destacar per la seva gran competitivitat, especialment els macedonis. A Olímpia, on es celebraven els famosos jocs, hi havia una estàtua dedicada a Agon (literalment, esport), representada per un halteròfil. Aquesta mateixa veu grega arribà a significar “lluita” i en derivà el terme “agonia”, vinculat a la mort (són les famoses victòries agòniques, després d’hores i hores de lluita tenística aparentment inacabable). Tanmateix, continua Edith Hall, els grecs ho concebien tot agonísticament, no només l’esport. Es definien per l’enorme esperit de lluita.

Walter Burkert, un clàssic dels estudis sobre la Grècia antiga, a “Religión Griega. Arcaica y clásica”, afirma que d’ençà de Nietzsche, s’ha descrit sovint l’esperit “agonal” (segons el DIEC, Relatiu o pertanyent als certàmens, a les lluites i als jocs públics), “com un dels trets característics i una de les forces impulsores de la cultura grega”. Així, els grecs eren capaços de convertir gairebé qualsevol cosa en una competició: “l’esport i la bellesa física, l’artesania i l’art, el cant i la dansa, el teatre i el debat”.

En trobem un altre exemple a “Civilización griega”, de David Hernández i Raquel López Melero. És significatiu que els autors també hagin inclòs el terme “’agon” al capítol dedicat a l’atletisme i les celebracions panhel·lèniques. Tradueixen “agon” com a “certamen”. Hi inclouen, doncs, el vessant intel·lectual, en el qual els grecs antics també competien: “L’agon (...) estimulava a ser considerat el millor, és a dir, a aconseguir l’objectiu ideal de l’aristeia, la <<superioritat>>”. L’aristocràcia, originalment, era el govern dels millors. La IIíada, així mateix, reprodueix la concepció aristocràtica de la lluita.

L’agon, derivat en agonia, porta la pràctica intel·lectual i esportiva fins a les darreres conseqüències per assolir l’èxit, la superioritat física i intel·lectual fins al límit i amb un comportament ètic, conforme a les normes. I això, agradi o no agradi, és el que ha fet durant tots aquests anys Rafel Nadal a les pistes de tennis. El que hagi dit o hagi fet fora de les pistes són figues d’un altre paner. I també l’ús publicitari, ideològic o partidista, a favor o en contra, que n’hagin fet els partits polítics, els mitjans de comunicació i fins i tot la casa reial espanyola, amb consentiment o sense del millor tenista masculí de la història.

Com deia Jaume Santandreu en un comentari genial: "Rafel Nadal, t'admir sense mida, però em sap molt de greu que no em donis motius per estimar-te".

Aix� ens volen veure, com uns torturadors

eliteratura — Sat, 11 Dec 2021 18:58:14 +0100

Espanya és un estat especialista a incomplir, tergiversar i manipular les seves pròpies lleis quan no s’atenen a les finalitats per a les quals s’havien dictat. Això es demostra per la gran quantitat de recursos que perd davant la justícia europea, encara que els mitjans de comunicació espanyols bé s’ocupen de no fer-ho coneixedor (fa dos anys El Pais publicava que “El Consell d’Europa aplaudeix el model lingüístic català”).
L’Estat espanyol té les lleis, els tribunals, els jutges, els fiscals, els policies, l’exèrcit i, com que amb això no en té prou, a més ha de ser la víctima. Vol fer tots els papers de l’auca menys un: el d’instigador, maltractador o delinqüent, que és el que li pertoca en la majoria de casos.
La sentència del Tribunal Suprem espanyol contra la immersió lingüística és una nova irrupció de la (in)justícia espanyola en l’arena política. Perquè les qüestions lingüístiques, a Espanya, formen part del joc polític. I l’educació també té connotacions polítiques. I moltes. Només els manipuladors volen fer creure que tant l’educació com la llengua són un món a part, deslligat de la societat.
La immersió lingüística pot haver funcionat més o menys, però no vulnera l’article 3 de la Constitució Espanyola, que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i el dret de fer-ne ús. A partir d’aquí cada comunitat autònoma, si té transferides les competències d’Educació, hauria de poder legislar amb total llibertat, sense recursos judicials ni lletra petita. I la Generalitat o el Govern de les Illes Balears poden impulsar la immersió lingüística, mantenint l’estudi de la llengua castellana, que és el que ha succeït en el cent per cent dels casos. A més, hi ha estudis que avalen que, a la fi de l’etapa educativa, el coneixement de les llengües castellana i catalana és molt semblant. Per tant, en cap cas no s’ha vulnerat la Constitució Espanyola.
Com deia al principi, però, Espanya no en té prou mai. El seu ADN l’impulsa a carregar-se l’statu quo si no pot imposar la visió monolítica castellanocèntrica (política, legal, històrica, lingüística) que té d’ella mateixa. Per això hi esmerça tots els esforços, tant si s’atenen a criteris democràtics com si no.
En aquest sentit, el cas de Canet de Mar és paradigmàtic. Exemplificador. I va més enllà de l’anècdota d’una assignatura més o menys en castellà o en català. És l’Estat profund contra la llengua catalana mitjançant una sentència injusta que certifica que els catalanoparlants no tenim lloc a Espanya, que no hi ha res a pelar, que només podrem veure respectats els nostres drets fora de l’Estat espanyol. I són ells que ens foragiten, si no ens deixem colonitzar. I ara volen fer creure que la família que acudí als tribunals espanyols és la víctima de tot plegat! Què es pensaven, que la comunitat educativa els rebria amb els braços oberts? Però, així i tot, voler personificar-ho en un infant de cinc anys és absolutament miserable. Haurien fet el mateix si haguessin escolaritzat el fill a Alemanya o Anglaterra? Ho han fet per collons, “porque estamos en España”. No han tingut cap problema a utilitzar una criatura com a arma política. I ara volen intimitat? Ara volen que tothom s’avengui a les arbitrarietats de la (in)justícia espanyola? Que no defensin un model d’escola que ha triat el conjunt de la societat catalana? Ells tenen la claca mediàtica del show business espanyol, nosaltres el dret a defensar-nos de les injustícies. Això és el que han fet les famílies de l’Escola Turó del Drac. I no és cert que en el seu twitter hagin amenaçat ningú (twitter.com/elturoencatala)
Són ells que fan servir mètodes gens ètics, a més de restringir la llibertat d’expressió. Els incendiaris tiren la pedra i amaguen la mà.

La realitat i el miratge

eliteratura — Thu, 17 Jun 2021 16:53:38 +0200

Llegia avui matí l'editorial de Vicenç Partal a Vilaweb i me'n feia creus de la situació a què s'ha arribat políticament al Principat de Catalunya.

Podríem pensar que no entenem res. Han embullat tant el fil que podria ser així, després dels estira-i- arronsa per a la formació de govern. Però no. Massa que s'entén: han claudicat.

El Govern de la Generalitat de Catalunya, amb ERC i Junts x Cat han tirat la tovallola. I ara necessiten justificar-ho. Per això es carreguen de raons, preteses, per embetumar l'opinió pública.

L'embolcall de tot plegat és un hipotètic diàleg amb el Govern d'Espanya, del qual confien treure uns rèdits que l'Estat espanyol mai no els concedirà, si no s'hi veu forçat i amb l'aigua al coll.

I sí, els presos sortiran al carrer, en llibertat sempre vigilada, després d'un judici injust que ben aviat farà aigües a Europa. De manera que Pedro Sánchez s'hi ha anticipat. Quan els tribunals europeus, com han fet fins ara, tombin les sentències del judici del Procés, els líders dels partits i també Jordi Cuixart ja seran al carrer. Que en gaudeixin. Però el preu que políticament s'ha hagut de pagar els deslegitima per seguir al capdavant de partits polítics que s'autoproclamen independentistes.

Temps al temps. La campanya orquestrada, amb mitjans i articulistes afins, per beneir aquesta operació de màrqueting i blanqueig del discurs espanyolista -el de sempre, oposat a l'exercici del dret a l'autodeterminació- quedarà en no-res.

Per això les paraules de Vicenç Partal m'han impactat. "En política -diu l'editorial- les paraules tenen significat només en la mesura que reflecteixen realitats; en cas contrari, són propaganda, adreçada únicament a consolidar la realitat imaginada pel poder".

Quan s'acabi el miratge del diàleg, hom tornarà a la realitat. I serem allà on érem abans, per allà el 2006. I no ho pagarà només Catalunya, sinó també les Illes i el País Valencià (llengua, cultura, pressuposts, dignitat com a poble...). Confiï que, de tot plegat, n'haurem extret una lliçó que els mateixos polítics que ara se'n desdiuen ja impartien no fa gaire temps: l'Estat espanyol només reaccionarà davant fets consumats. I no s'hi pot confiar.

"Invasors" que desvien camins

eliteratura — Mon, 03 May 2021 21:26:25 +0200

Al final dels anys noranta Biel Majoral va publicar un disc que duia per títol “Vori vou per no dormir”. A més del “Vou veri vou”, un poema que el sempre enyorat Guillem d’Efak va dedicar a Majoral, hi ha també una cançó ben singular, “Els havaneros”, amb lletra del mateix Majoral i de Llorenç Capellà “Batle", que contraposa l’emigració dels pobres “havaneros” amb la vinguda dels alemanys a Mallorca: parlam d’alemanys amb un gran poder adquisitiu que, amb l’aquiescència d’alguns illencs, compraven i compren encara ara cases i terra que havien pertangut a generacions i generacions de mallorquins. Pel que diuen, la crisi de la Covid ha incentivat aquest fenomen i les companyies immobiliàries es fan d’or.

Per a aquesta mena de compradors, Mallorca és una inversió, un paisatge, un parc temàtic que els mallorquins no han de deslluir. Tallen i cusen per on volen i es pensen que al voltant de la finca adquirida tot és seu.

Aquest diumenge mentre caminàvem de Cala Petita al Caló d’en Rafelino, al terme municipal de Manacor, vam quedar astorats en comprovar que “qualcú” havia desviat el caminoi principal per evitar que passàs per davant d’un establiment que supòs hoteler. No solament l’han desviat, sinó que han obert un pas forçosament alternatiu de molts de metres, amb moviment de terra i pedres, enfora de l'habitatge. Fins i tot han picat la roca viva i han marcat el nou sender amb pedres. L’antic, l’han reblert maldestrament amb pedres i brancatge per camuflar-lo i impedir-hi el pas.

Hi ha uns quants de dies de feina, i una alteració del medi i del pas “natural” que deu fer nosa al propietari perquè els caminadors que hi circulen passen per davant ca seva i, potser, destorben els turistes a qui han anunciat i venut unes vacances a un espai idíl·lic lliure d’indígenes.

Val a dir que, quan tornàvem del caló, de lluny vam veure un home de mitjana edat, ben mudat i amb un ca, d'aspecte germànic, que s'entretenia amb gran diligència a remoure còdols i pedres de tal manera que encara fos més difícil desplaçar-se per damunt de l'antic caminoi.

Ben segur que aquell tros de marina a pocs metres de la costa no és seu. Si ho fos, posaria la mà al foc que ja hauria trobat manera de barrar-hi el pas. Són les formes d'aquesta gent que desconeixen i menyspreen usos i costums, llengua i cultura de Mallorca. Són depredadors a qui cal aturar els peus.

L'estupidesa de la l�nia editorial de l'Ara

eliteratura — Fri, 16 Apr 2021 23:35:03 +0200

M'encanten els articles d'Empar Moliner, que em fan sentir viu i deixondit. Admir l'estil i la intel·ligència de Sebastià Alzamora. Llegesc amb interès Mònica Planas, jo, que pràcticament no veig televisió. Seguesc Vicenç Villatoro, per la seva sagacitat i gran capacitat de síntesi. Som addicte als articles de Ferran Saez. Procur no perdre'm l'anàlisi internacional de Carme Colomina. I podria seguir, perquè l'Ara té en nòmina un bon grapat d'articulistes d'opinió amb un nivell excel·lent. I estic convençut que és precisament això el que el salva, ja que d'un temps ençà -cada cop més, i més encara amb la nova web, i en som subscriptor de fa anys- la línia editorial, les notícies i les seccions em pareixen, en general, de cada vegada menys interessants i fins i tot insubstancials. A més, posa el focus en Espanya i no és precisament un rotatiu autocentrat. Sense anar més lluny, el divendres 16 d'abril a la secció d'Economia el titular de la primera pàgina deia així: “La incerta recuperació tensa la política econòmica del govern”. Quin govern? El govern espanyol. En canvi el titular de la notícia següent era molt clar: “El Constitucional alemany tomba la congelació dels preus del lloguer a Berlín”. Això a Vilaweb no passa. Dia 14 d'abril la cinquena notícia més llegida a la web era, ni més ni manco, que “La reina Sofia homenatja Felip d'Edimburg amb una 'remembrance poppy' a la solapa”. I ja us en podeu anar a dormir ben tranquils. Voleu dir que un diari catala, encara que sigui a la secció “Gent” ha de publicar aquesta beneitura? Sense oblidar la cobertura informativa del reality de Rocio Carrasco.

Però el súmmum de l'estupidesa i la ignorància, aplicant criteris “políticament correctes” a la literatura, ha arribat aquests dies amb el “Recomanador” interactiu de llibres de Sant Jordi 2021 (amb el suport d'El Corte Inglés). Si no m'he descomptat, al recomanador hi ha un total de 222 llibres entre la secció infantil i la d'adults; majoritàriament en català, però també n'hi ha en espanyol. En general prou interessants entre el que en diuen “novetats”. Però caus d'esquena quan entre els filtres que hom pot aplicar al “Recomanador”, a banda del nombre de pàgines, hi trobes l'autoria que, atenció, pot ser “Femenina”, “Masculina”, “No binària” i “Noves veus” (aquesta darrera, sense especificar aspectes d'orientació sexual).

Només reproduiré dos fragments de l'article d'Empar Moliner, intitulat “Literatura no binària”:

Com a escriptora, i per tant com a lectora, mai m’ha importat si qui escriu és home o dona (no binari o binari) si no és, esclar, que estigui llegint assaig sobre qüestions relatives al gènere. I he aspirat, sempre, que qui es llegeix els meus llibres no tingui en compte, a priori, si sóc una dona i quina és la meva sexualitat.

(...)

“Si una cosa t’agrada de veritat (la cuina, la literatura, el vi, la música...) mai podràs triar en funció del sexe de l’autor”.

Idò això.

Tots som Pablo Has�l

eliteratura — Tue, 16 Feb 2021 20:12:06 +0100

Potser no estam d’acord amb les formes. Tal volta no ens agrada el rap. Tal vegada no coincidim amb les seves opinions. Però la llibertat d’expressió constitueix un dels fonaments de l’estat de dret. I l’Estat espanyol, en moltes ocasions, no respecta els drets fonamentals recollits a l’article 20 de seva pròpia constitució.

Avui matí han detingut Pablo Hasél per haver publicat uns quants tuits i per una cançó molt crítica amb la monarquia espanyola. Ningú no hauria d’anar a la presó per delictes d’opinió. Les idees es combaten amb idees. I amb fets. Però l’estat espanyol no és precisament el paradigma de la democràcia. El Tribunal Europeu de Drets Humans l’ha condemnat molts cops. Però tanmateix persisteix en l’error.

El pastor luterà Martin Niemöller (Alemanya, 1892-1984) inicialment va donar suport a Hitler, però a partir de 1933 se’n va desdir i va encapçalar un moviment de resistència contra el règim nazi. El 1937 la Gestapo el va detenir i el van confinar fins a la fi de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Va sobreviure i, després de la guerra, va pronunciar conferències arreu d’Alemanya. Molt sovint les finalitzava amb un poema que s’ha fet famosíssim i que, erròniament, de vegades és atribuït a Bertolt Brecht.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,

no hi havia ningú més que pogués protestar.

Bertolt Brecht, aquest cop sí, va dir que “molts jutges eren absolutament incorruptibles; res no pot induir-los a fer justícia”. No es tracta d'impartir justícia, sinó de fer el que és just. I la causa és tan indigna que un grup notable d’artistes han signat un comunicat en contra de l’empresonament de Pablo Hasél. No han pogut guardar silenci perquè, com diu l’encapçalament del comunicat, Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia.

Recentment s’ha constituït a Espanya LibEx, un grup de treball sobre la llibertat d’expressió que vol ser “una eina de suport a la tasca dels operadors jurídics que s'enfronten a casos límit de possibles delictes relacionats amb actes de comunicació, precisament allà on la llibertat d'expressió es troba en joc”. Jacobo Dopico, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Carlos III de Madrid, n’és el director. Aquest mes és entrevistat a la revista digital Ctxt en relació amb al tema que ens ocupa. Per a Jacobo Dopico, un dels problemes rau en els tipus penals moderns, “principalmente el delito de incitación al odio, la violencia y la discriminación, que tienen también una amplitud indebida, problemática en España, especialmente desde la reforma del Código Penal de 2015. El artículo 510 plantea formas delictivas muy genéricas, como “lesionar la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de los grupos” y castigos de hasta dos años de prisión por difundir mensajes que no sean idóneos para alterar la paz pública ni para crear un sentimiento de inseguridad entre los miembros de grupos vulnerables. Los tribunales están intentando eludir este despropósito que, como se puede contemplar en LibEx.es, es contrario a la doctrina del Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH). Otro aspecto polémico es la disposición del Código que ordena al juez la destrucción de los libros que contienen los textos delictivos, que parece retrotraernos a épocas más oscuras”.

Sobre el cas de Pablo Hasél, en unes declaracions* recollides per La Vanguardia, Dopico és contundent. Per a ell, Hasél no és culpable de cap dels delictes que se li imputen: injúries a la Corona, injúries a les institucions de l’Estat i delicte d’enaltiment del terrorisme. A més, pronostica que el TEDH rectificarà el fall dels tribunals espanyols.

Finalment, Amnistia Internacional (AI) també s’ha posat al costat del raper, de la mateixa manera que demana la llibertat dels presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Cuixart en un informe que es pot consultar al seu Centre de Documentació. Aquest informe, que du per títol "España: libertad de reunión y de expresión, y principio de legalidad, a la luz de la sentencia del Tribunal Supremo en la Causa Especial 3/20907/2017" (us el podeu descarregar aquí) és contundent en les conclusions, de les quals us faig cinc cèntims:

-La pena de nou imposada pel Tribunal Suprem constitueix una restricció indeguda del dret a la llibertat de reunió pacífica.

-La vaguetat de la definició del delicte de sedició, i la interpretació extensiva que en fa el Tribunal Suprem, resulten contràries al principi de legalitat i obren la porta a la criminalització d’accions directament relacionades amb l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica.

-Definir els límits del delicte de sedició en funció del caràcter multitudinari de les accions suposa a la pràctica una limitació del nombre de persones que poden exercir de manera simultània el dret a protestar de manera pacífica, la qual cosa és contrària al dret internacional dels drets humans.

-Finalment AI insta l’Estat espanyol a revisar la definició del tipus penal de sedició per garantir que no criminalitza indegudament actes de desobediència civil pacífica, ni imposa penes desproporcionades per accions relacionades amb l’exercici de les llibertats d’expressió i reunió pacífica.

Després n’hi ha que els ve de nou que Espanya no sigui considerada una democràcia plena. Limitar la llibertat d’expressió i restringir la llibertat de reunió pacífica és molt greu. Afecta, com deia al principi, els fonaments de la democràcia. Però difícilment l’Estat espanyol ho arribarà a entendre. Perquè té els fonaments corcats. Perquè, a diferència d’Alemanya, no ha pogut ni ha volgut trencar amb la dictadura anterior. Això l’aboca inexorablement, sense remei, a ser una democràcia fallida i un règim amb inclinacions autoritàries permanents. Per això, nosaltres no podem guardar silenci.

* Desde el ámbito académico, hace tiempo que existe una reflexión muy crítica, en primer término, con la existencia de la mayoría de tipos penales que se aplican como límite a la libertad de expresión, pero también, y muy en concreto al caso, con la aplicación que de ellos hacen el Supremo y la Audiencia.

El catedrático de Derecho Penal de la Universidad Carlos III, Jacobo Dopico, director del observatorio jurisprudencial sobre libertad de expresión Libex.es, opina que ni siquiera con la existencia de los tipos penales invocados, cabe aplicarlos a los tuits de Hasél –la causa se centra en su actividad en Twitter, no en sus letras–, y lo explica en detalle: en cuanto al delito de injurias a la Corona, los tuits recogidos en la sentencia componen un discurso que no sobrepasa las críticas que “la prensa hace a la monarquía” y que deben estar cubiertos por “las garantías de la libertad de expresión”.

En cuanto al delito de injurias a las instituciones del Estado, relativas a sus tuits sobre la policía –a la que acusa de los “asesinatos” del Tarajal y de agredir a manifestantes y periodistas–, el catedrático de Penal sostiene que simplemente se trata de “una crítica en términos brutales contra ciertas acciones policiales, pero una condena penal transgrede los estándares que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos ha impuesto en materia de libertad de expresión y discurso antipolicial”, y cita la jurisprudencia del TEDH, en los casos Savva Terentyev y Stomakhin contra el Estado ruso.

Y en tercer lugar, respecto al delito de enaltecimiento, centrado en tuits sobre condenados del Grapo, Dopico comparte el criterio de los magistrados Ana Ferrer y Miguel Colmenero, del Supremo, y Manuela de Prado, de la Audiencia, que emitieron votos particulares, subrayando que “no son constitutivos de delito de enaltecimiento” en la medida en que “no suponen una incitación idónea a la violencia”. El catedrático prevé que, si el Tribunal Constitucional no rectifica este fallo, lo hará el Tribunal Europeo de Derechos Humanos.

#llibertatpablohasel

Els exilis

eliteratura — Mon, 25 Jan 2021 16:00:52 +0100

"Comparar a los exiliados de la República con esos señoritos supremacistas catalanes és más que una injusticia: es una vileza".

Antonio Muñoz Molina

La comparació de la situació de Carles Puigdemont amb els exiliats de la II República per part de Pablo Iglesias va aixecar polseguera entre els retrògrads i els progressistes espanyols, a excepció de Podemos. No ens ha de venir de nou. La gran majoria de l’espectre ideològic espanyol té això en comú: l’odi contra els catalans. El darrer a sumar-hi ha estat l’escriptor Antonio Muñoz Molina (membre de la Real Academia, Premi Planeta, Premi Príncipe d’Asturias, etc., etc.), amb un article malèvol a El País el qual al subtítol ja ho diu tot en qualificar els exiliats independentistes de “señoritos supremacistas catalanes”. No sé quin qualificatiu és pitjor, si “señoritos” -sí, ja sé que “señoritos no és un adjectiu”, però la connotació pejorativa el (des)qualifica- o “supremacistas”. Sí, els catalans, que per parlar o per rebre l’educació en català hem de demanar perdó en aquesta mena d’apartheid que és l’Estat espanyol, la màxima autoritat del qual durant molts anys, actualment de vacances pagades als Emirats Àrabs, va tenir la santa barra d’afirmar en un discurs oficial que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición”.

Diu Muñoz Molina que hi ha paraules sagrades, i que “exili” n’és una. I que no l’hem d’usar en va, com si els exiliats catalans estassin també de vacances, com el rei emèrit espanyol. I després es dedica a fer llàstima perquè el món és ple “de gente que lo abandona todo para huir del hambre o del despotismo o de la muerte”. Fam i mort, potser no, però amb el despotisme l’encerta de ple. La definició de “despotismo” del diccionari de la RAE no deixa lloc al dubte en la segona accepció: “Abuso de superioridad, poder o fuerza en el trato con las demás personas”. L’estat espanyol ha imposat la seva voluntat, manu militari, de manera tirànica i opressiva pels segles dels segles contra la nació catalana. I l’actual pantomima de democràcia és la culminació del projecte de dominació espanyol, sobretot per la via executiva i judicial, però també amb la repressió policial.

Una pel·lícula excel·lent de David Mamet, “The Winslow boy”, relata la lluita d’un pare per netejar l’honor del seu fill, un nin de dotze anys, expulsat injustament del col·legi militar on estudiava. No el poden readmetre de cap manera perquè implicaria, de facto, reconèixer que s’han equivocat. El cas arriba a les altes instàncies i, finalment, la família el guanya gràcies a l’enginy i l’astúcia de l’advocat defensor que, a la fi de la pel·lícula, afirma que “fer justícia és fàcil; fer el que és just, no”. I això és el que li succeeix a l’estat espanyol: pot fer justícia però no el que és just, perquè implicaria el rebuig del relat espanyol envers la nació catalana com a mínim del 1714 ençà.

El poder judicial ha après bé la lliçó. Però mentre els jutges espanyols sentencien a tort i a dret contra Catalunya, perden tots els casos davant els tribunals europeus. S’evidencia, doncs, que a Espanya preval la justícia, i no el que és just. R. Gil, a Valores humanos y desarrollo personal. Tutorías de educación secundaria y escuela de padres, és clar i llampant: “En no pocas situaciones la justicia se reduce a una actitud al servicio del orden establecido, prevaleciendo la dimensión legal por encima de la moral, identificando de esta manera lo legal con lo justo. La justicia, así entendida, fácilmente se convierte en justificación y apoyo de justicias estructurales”. La justícia estructural, la legalitat, per davant de la moral, equiparant maquiavèl·licament el que és legal al que és just.

És clar que Muñoz Molina no ho veu o no ho vol veure. I a més té el cinisme de simular un distanciament amb la xusma feixista: “No voy a sumarme al linchamiento cínico de los que hoy se rasgan las vestiduras porque Pablo Iglesias ha infamado la memoria del exilio y ayer mismo celebraban la decisión municipal y cainita de quitar los nombres de Indalecio Prieto y de Francisco Largo Caballero de las calles de Madrid”. Com sempre els referents són els d’Espanya. I succeeix que a Espanya, llevat de rares excepcions, sempre hi ha unanimitat quan es tracta de carregar contra Catalunya. No és cap paradoxa que el feixisme espanyol, al límit de l’obscenitat, s’hagi posat al costat dels republicans espanyols en contraposició als exiliats catalans. Sempre negaran la premissa major, que és la persecució política, legal i militar de la nació catalana. I això, li agradi o no, situa Muñoz Molina al costat de Vox, Ciudadanos i el PP; i també al costat del PSOE, que defensa desacomplexadament la monarquia espanyola.

I no, senyor Muñoz Molina. L’exili català a Europa no és una festa. El pare de Carles Puigdemont va morir el 2019. El raper mallorquí Valtonyc ha perdut sa mare aquest mes de gener. Adrià Carrasco va poder tornar a Catalunya després de gairebé tres anys d’exili a Bèlgica per una (falsa) acusació de terrorisme. En ple segle XXI Espanya té presos polítics. Ben pensat, senyor Muñoz Molina, podria documentar-se i fer-ne una novel·la. Faria un bon favor a la democràcia espanyola.

PS. L'article de Joan B. Culla a l'Ara, Exilis i exiliats, és excel·lent. Per llegir i emmarcar, sobretot el final:

"La condició d'exiliat no és una categoria social o econòmica, sinó una situació política i jurídica. Comporta que has hagut d'abandonar el teu país per raons polítiques (les autoritats diuen que per haver transgredit la llei, i ho diuen el 1980, el 1925, el 1939 o el 2021) i que, si hi tornessis, aniries a la presó. Regatejar-los el títol a Carles Puigdemont i els exconsellers no és una injustícia; és una estupidesa".

Populisme i xarxes socials

eliteratura — Sun, 17 Jan 2021 20:41:26 +0100

Tard i malament. El tancament dels comptes de Donald Trump a twiter i a facebook, com bé apuntava Angela Merkel -enyorarem el sentit comú i polític d'aquesta dona-, no és una bona notícia. Carles Mundó, en un article molt encertat a l'Ara , ho qualifica de "precedent perillós". Les anomenades xarxes socials han assolit un poder immens el qual, fet insòlit (o no), no és sotmès a cap mena de control democràtic. Fan el que volen, o el que més els interessa, o s'han erigit en amos de la llibertat d'expressió en mitjans -ells en diuen "canals"- amb milers de milions d'usuaris.

Qui dicta les normes a les xarxes socials? A quina jurisdicció estan sotmeses? A qui beneficien? Les xarxes alimenten passions, provoquen escàndols, agiten les masses, atien la confrontació. Menteixen i manipulen a gran escala. Alfons C. Salellas, a Un caos amb mètode, es fa ressò de la darrera obra del sociòleg italià Giuliano Da Empoli, Los ingenieros del caos, on s'analitzen els nous populismes. És a dir, la "nova" manera de fer política. Diu Salellas:

"No ens enganyem, el que interessa a aquests manipuladors no és la política, de la qual en realitat abominen, sinó l’opinió pública. La tecnologia actual posa al seu abast un nou tipus de propaganda que es dirigeix directament, i personificada, als diferents segments socials als quals es vol subordinar a través de la disseminació de missatges que alimenten emocions negatives, que són les que proporcionen una major adhesió. D’aquí l’èxit de les fake news o de les teories de la conspiració. Passa però que aquests homes, que sens dubte van saber veure alguna cosa que la majoria de nosaltres encara estem mirant d’entendre, estan al servei – aquests sí – de polítics amb pocs escrúpols per als quals el benestar social no entra en la llista de les seves prioritats".

Per als spin doctors, l'emoció és el missatge. No és arriscat afirmar, doncs, que una gran majoria d'usuaris de les grans xarxes no pensen sinó que reaccionen. La "gran recerca" no s'avé amb la raó sinó, per dir-ho finament, amb la irrupció d'inquietuds, neguits i desassossecs. D'aquí la (re)acció dels partidaris de Trump en la presa del Capitoli i, a més petita escala, la protesta de dia 12 de gener de restauradors i de grups feixistes contra les mesures sanitàries contra el coronavirus davant el Parlament de les Illes Balears.

Boob Woodward, el veterà periodista que va destapar el Watergate i autor de dos llibres sobre Trump, manifesta en una entrevista publicada a El Pais que la gent ha de poder parlar lliurement, però que "el problema és internet i les xarxes socials, que estan dirigides per la impaciència i la velocitat i crec que hem d'alentir això, per això jo escric llibres".

Cal reflexió. Però les xarxes socials no desapareixeran. Així que només resten dues opcions: renunciar a intervenir-hi, la qual cosa en política és impossible; o regular-les i, com afirma Salellas, aprendre a dominar aquest nou llenguatge, "omplint-lo de continguts propositius diferents i d’emocions positives amb capacitat de contagi, no començaran a sortir del pou on ja fa massa temps que van caure".

26 millones de hijos de puta

eliteratura — Sat, 12 Dec 2020 18:02:51 +0100

Mentre Juan Carlos I, d'Abu Dabi estant, intenta regularitzar el seu frau amb la hisenda espanyola -recordau-vos d'allò de “Hacienda somos todos” i “Todos somos iguales ante la ley”, però n'hi ha que es pensen “Constitución mediante” que són més “iguales” que els altres- un colla de militars espanyols retirats reclama afusellar 26 milions de ciuadans per fer una mica de net a Espanya.

Qui encapçala la (des)infecta iniciativa és un antic general de divisió, Francisco Beca, qui opta per la versió espanyola de la “solució final”. Com que amb això no en va tenir prou, també s'havia posat al capdavant de la carta enviada a Felipe VI, carta en què coronels i generals retirats alertaven “el Preparao” de “la descomposición de la Unidad Nacional (sic)”. El rei d'Espanya, que se sàpiga, no els ha contestat de manera oficial. Prou feina deu tenir en l'intent de salvar el cul i la corona després del paripé de son pare.

Tanmateix això això no impedeix que la situació sigui més que preocupant per mor de la llarga tradició espanyola de “pronunciamientos” i de “ruido de sables”. Els llepaculs oficials del PSOE i el PP no se'n deuen saber avenir, mentre que VOX es frega les mans tot pensant que això són diputats que els entraran en un futur no gairé llunyà: tothom sap que s'alimenten del vot casernari. Tot plegat, “typical spanish”. I avui pau i demà, glòria.

Però no. Caldrà veure quina serà la reacció de la justícia espanyola, que, per molt menys, va comdemnar el raper mallorquí Valtònyc per enaltiment al terrorisme, incitació a la violència, l'odi, etc. De llavors ençà, Valtònyc s'ha exiliat a Bèlgica -un estat amb pedigrí democràtic- sense que, de moment, la justícia espanyola n'hagi aconseguit l'extradició per molt que ho hagi intentat. Ja veurem què succeix, si s'esdevé, amb l'emirat d'Abu Dabi el conveni d'extradició amb el qual va ser ratificat, ironies del destí, pel propi Juan Carlos. Val a dir que al 2019 als Emirats Àrabs Units, segons l'informe d'Amnistia Internacional, s'hi van realitzar reclusions arbitràries, tortures i desaparicions forçades per part de l'Estat. Per tant, una eventual imputació del rei emèrit posaria la casa reial espanyola en una situació d'extrema feblesa, quan és sabut que, a més de Juan Carlos, altres membres de la família s'han beneficiat de transaccions amb targetes opaques.

https://www.infolibre.es/noticias/politica/2020/12

/02/el_chat_xix_del_aire_los_mensajes_los_altos_mandos_del_ejercito_retirados_que_suenan_con_fusilamientos_golpes_estado_113934_1012.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/escandol-cartes-militars-felipe-vi-cni-cop-estat-afusellaments/

https://elpais.com/espana/2020-12-03/los-promotores-de-las-cartas-de-militares-retirados-buscaban-el-efecto-cascada-para-presionar-al-rey.html

https://elpais.com/espana/2020-11-28/73-mandos-retirados-del-ejercito-firman-una-carta-al-rey-que-asume-el-discurso-de-vox.html

https://www.eldiario.es/politica/militares-franquistas-vox_129_6476787.html

https://www.publico.es/sociedad/valtonyc-son-frases-versos-valtonyc-ira-prision-tres-anos-medio.html

https://elpais.com/gente/2020-12-03/don-juan-carlos-cuatro-meses-sin-noticias-desde-abu-dhabi.html

https://www.amnesty.org/es/countries/middle-east-and-north-africa/united-arab-emirates/report-united-arab-emirates/

https://atalayar.com/content/la-democracia-tarda-en-llegar-los-emiratos-%C3%A1rabes-unidos

https://www.eljueves.es/medio/2020/12/07/portada2272_3ba2a557_1200x1632.jpg

https://www.boe.es/boe/dias/2010/10/26/pdfs/BOE-A-2010-16296.pdf