Bloc de Miquel Mulet

Bloc de Miquel Mulet https://miquelmulet.balearweb.net

Nadal vs. Covid 19 de Desembre 2020 El detectiu Hunter i l’agent Falk, de la brigada especial de limfòcits, patrullen per una recta interminable de Pharynx Highway. Pels retrovisors observen un virus que els avança per la dreta damunt una Harley. És com una gamba de color verd, amb jaqueta de cuir, ulleres de sol i un bigot Easyrider molt kitsch. Els limfòcits no recorden haver vist un bergant similar en tot l’estat. Amb les seves motos voladores el persegueixen fins al poble d’Apex, on el virus es fica per carrerons cada vegada més estrets, aconseguint que li perdin la pista. Jo estic menjant una taronja de l’hort de mon pare. Obro l’extranet de la clínica per veure el resultat de la PCR d’ahir. Diu que soc positiu. La incredulitat dels primers minuts donen pas a un raonament del mateix signe: “No passa res. El passaré i ja n’hauré sortit d’una puta vegada”. Si una cosa hem après aquest 2020 és que els confinaments comencen sempre amb una mica d’eufòria, un boost d’energia inexplicable, que es va esfilegassant pop a poc, com uns calçons blancs comprats a plaça. Aquest dia faig la meva rutina d’estiraments diaris, acab els exercicis del curs online de guió cinematogràfic i, a la nit, mir episodis de The Office per segona o tercera vegada. No me fa por aquella gamba, me’n ric de les seves pintes a la cara, però, tot i això, abans d’anar a dormir estreny el puny i crit cap en dedins: “Vamos anticossos!”. 20 de Desembre 2020 El detectiu Hunter fa una senyal al seu company i entren a una benzinera de la ciutat de Ventricle per carregar la vitamina C de la taronja que me vaig menjar ahir. - No l’escoltis! –diu el detectiu a l’agent Falk, mentre es renta les mans amb un pedaç ple de morques- Ara encara riu aquest betzol però espera un parell de dies i veuràs... Tu has d’estar concentrat, me sents? Imagina’t que nosaltres som en Rafel Nadal i que jugam la primera ronda de Roland Garros contra el número dos-cents del món. En principi, no hauria de ser un gran obstacle per nosaltres, tens raó, però sabem que tot es complica sempre que el rival es nou. Pot tenir cops perillosos i solen córrer molt. És millor no relaxar-se. Admir la professionalitat dels meus limfòcits. M’atur de riure i menj un kiwi amb una cullereta. 23 de Desembre 2020. Asimptomàtic, visualitz el detectiu, dins el seu despatx, investigant el rastre de la gamba misteriosa, i ell, a la vegada, visualitza en Nadal dins el vestuari, pegant bots per activar-se de cames abans del partit. El meu aniversari és avinent i, tot i que l’hauré de celebrar tot sol a dins ca meva, estic animat. Ja han passat més de cinc dies des del resultat de la PCR, i si estava destinat a empitjorar, ja haurien d’haver aparegut els primers símptomes. Ara, a més, un nou projecte de curtmetratge me té enganxat nit i dia a davant l’ordenador. Cinc jornades més i estaré caminant per la platja com un senyor. En Nadal també es a punt de celebrar el seu aniversari, que com tots sabem, cau sempre a meitat del torneig parisenc. De cara als quarts de final es troba amb molta moral, sense molèsties físiques i ben aferrat a la pista. Anit s’ha relaxat parlant amb els amics del port. Han fet plans per quan acabi la batalla. - Tenc ganes de pujar el Tomir -ha dit- He d’aprofitar aquest any tan surrealista per descobrir els racons de Mallorca. No obstant, la presència del llibre “El Guió” d’en Robert Mckee, a damunt la taula del menjador, presagia la imminent crisi del segon acte. 24 de Desembre 2020 Quan en Nadal col·loca maniàticament dues botelles d’aigua davant la cadira, amb un marcador de 5 a 4 al primer set, el cervellet li fa una mala jugada i connecta les muntanyes nevades de l’etiqueta d’Evian amb el seu Tomir i les ganes que té de pujar-lo amb els amics. Per esborrar aquella imatge i tornar concentrar-se en el partit, pega un bot de la cadira, fa dos cangurs i practica a l’aire un cop de dreta. El Tomir s’esbuca, però de les seves runes hi brota ara un catamarà fondejat a les aigües turqueses de Cala Sa Nau. Passar l’arada davant el bou li costa el primer set. Li fa ràbia perquè ell coneix, molt millor que la resta de jugadors del circuit, els mil·límetres exactes que separen “el torneig està guanyat” de “perdré aquest partit”. El detectiu Hunter, mentrestant, ha descobert que aquell virus nou acaba de registrar la compra d’un local a les afores d’Atrium. Ell i en Falk s’acosten tot d’una per veure quina l’està tramant. Per una de les finestretes de la cuina es pot veure com un centenar de gambes verdes, amb jaquetes de cuir i ulleres de sol, s’amunteguen. Beuen cerveses i fan escàndol. Pareix una mariscada dels “Àngels de l’Infern”. Aquella gamba Easyrider que perseguiren fa cinc dies, propietària del local, és dreta a damunt una tarima. Porta una corona al cap i, quan parla, les altres s’aturen de cridar i l’escolten amb atenció. L’agent Falk es regira de por des de la finestra i, sense voler, toma un depòsit d’oli per reciclar. Un dels virus ha sentit el renou del bidó i surt del local. Sense pensar-ho dues vegades, es llança cap en Falk amb un ganivet de cuina. Al detectiu Hunter no li queda més remei que botar i clavar-li un punyal entre les dues antenes. El virus-gamba cau estès enterra. Els dos agents han de sortir d’allà a escarada, abans de que se monti un Cristo. En Falk dona gas i al cap d’uns metres se’n dona compte de que ningú no l’acompanya. Es gira, però ja es massa tard per tornar enrere. Una cinquantena de Harleys el persegueixen. La moto del detectiu ha fet perla i el virus líder, el de la corona, l’ha decapitat sense miraments amb una katana. Jo m’he aixecat a les cinc del matí i m’he auscultat acuradament: estic com a mal fet, me not un poc de coll i fatiga muscular. Febre no ho sé, ni m’ho vull mirar. Faig passes nervioses amunt i avall del passadís. Cerc a Google “mal de coll covid19” i un portal de medicina m’adverteix que el mal de coll és un indicatiu de que la malaltia es pot agreujar. Al Diari de Mallorca digital, un periodista amb animadversió manifesta cap als hipocondríacs publica la noticia de l’al·lota de 25 anys, sense patologies prèvies, que ha mort de Covid. Els ingredients del drama estan servits. Estem als albors del punt de no retorn, del clímax del segon acte: - en Nadal s’ha confiat primer, s’ha posat nerviós després, i ara té una pilota de partit en contra. - l’únic limfòcit que coneix l’existència de les “Gambes de l’Infern” i que podria donar la veu d’alarma entre els anticossos, està a punt de morir en una persecució viral. - i el personatge principal de la nostra història s’enfronta cara a cara, a ca seva, tot solet, amb els primers símptomes d’una malaltia que podria ser letal. Però quan tot pareix que està perdut... En Nadal vola de banda a banda de la pista, cinc metres per darrera la línia de fons. Arriba a una bolla impossible i fa un passing increïble a la mateixa línia, salvant el match point. Mon pare bota de la cadira. La moto d’en Falk va esquivant glòbuls i plaquetes per l’arteria principal de la ciutat de Ventricle. Trenta Harleys gamberes li trepitgen els talons. Fa una corba tancada i es dirigeix cap al pont de Mitral. Els dos monòcits que vigilen l’entrada al pont, en veure arribar tota aquella tropa, s’afanyen a tancar la vàlvula de pas. L’agent Falk dona una mica més de gas i aconsegueix creuar in extremis a l’altra banda, fregant amb el genoll una de les portes. Vuit Harleys s’estampen contra la vàlvula Mitral. Les altres vint-i-dues, tornen emprenyades al local. Jo encara faig passes per dins la casa. He tengut crisis similars en el passat i sé que el primer que he de fer es esperar que baixi l’ansietat. L’experiència me diu que al cap de mitja hora es redueix, al manco, a la meitat. La segona passa és deixar de pensar, evadir-se per complet, però per aconseguir això no basta qualsevol entreteniment banal. Per resoldre el conflicte entre símptomes reals o psicosomàtics, el dilema malaltia / hipocondria, ens hem de capficar amb tots els cinc sentits a una activitat. Jo m’he ficat a Filmin i mir la peli d’en Koreeda “Un Assumpte de Família”, que na Leslie m’ha recomanat. A mesura que la intriga m’enganxa, que m’enfony dins aquella casa humil per descobrir els secrets que amaguen els seus habitants, el mal de coll es va mitigant i el malestar que tenia fa dues hores es dissol com a per art de màgia. El truc és acceptar incondicionalment aquesta premissa: si només estàs malalt quan hi penses, és que no estàs malalt. El capvespre, n’Eudis me du un pastisset de pastanaga que ha fet per a mi i acaba d’arreglar-me el dia. Com que no puc tenir contacte amb ningú, el deixa davant el portal. Poc després, ma mare hi deixa els escaldums que ha fet enguany per celebrar la inusitada nit de Nadal. Com a mostra d’agraïment, promet que mai els hi contaré que al matí m’havia aixecat pensant en la mort. Sí, amic meu, hagis passat o no la Covid, coneixes perfectament del que t’estic parlant. Per ventura ho estic dramatitzant un poc, però saps que l’antagonista d’aquest relat no són les pobres gambes verdes amb ulleres de sol, ni el rival d’en Nadal a semifinals. L’antagonista d’aquesta història és la por a la mort. Tu potser no ho contaràs a ningú ni ho escriuràs, però resulta que a mi m’agrada escriure, i quan escrius, acaba brollant la veritat. 25 de Desembre de 2020 El començament del tercer acte demana calma. L’agent Falk es reuneix amb els seus superiors a la central de la S.A.N.G. (Security Antibody National Guard) Han preparat una intervenció a gran escala al local de les gambes motoristes. S’anomena “Operació Fideuà”. En Rafel Nadal ha agafat confiança després de remuntar aquella pilota de partit. Ha passat les semis sense despentinar-se i ja és a la gran final. Jo m’he aixecat sense cap símptoma. Ara tenc un poc de mal d’esquena, però crec que és d’estar molt de temps assegut escrivint aquesta història. No me sap greu haver passat el dia del meu aniversari tot sol. Totes aquestes paraules que he escrit seran aviat compartides amb els meus amics, que potser riuran una estona. Tornaré sortir a la muntanya, aniré a sopars, potser escriuré guions un dia, els quals acabaran sent pel·lícules... qui sap? L’Operació Fideuà és un èxit. En Falk clava la seva espasa al mateix cor de la gamba líder. Agafa del trespol la corona del virus derrocat i la mostra amb orgull a la resta d’anticossos, que alcen les espases i victoregen eufòrics. Ara que ha venjat la mort del detectiu Hunter, només resta desfer-se de la corona. La llançarà a Billy’s Lake, al comtat de Fetgh. Na Maria i jo cercam desesperats un bar a Banyalbufar on poder veure la final. Aquest és el moment més dramàtic del dia, perquè el partit del capvespre és un monòleg, una pallissa en tota regla d’en Nadal al temut Djocovid. Al funeral d’estat en honor als limfòcits caiguts en mans del nou virus, l’heroi de la S.A.N.G, l’agent Falk, fa un emotiu discurs, alabant la valentia i professionalitat d’en Hunter, el seu company, mestre i amic. Aquell detectiu que li va salvar la vida la nit de Nadal. Aquell qui, probablement, me l’ha salvada a mi també. A no ser, clar, que el resultat de la PCR fos un fals positiu. En el cas que fos així, voldria dir que m’ho inventat tot. https://miquelmulet.balearweb.net/post/135393

Mecanoscrit del sisè confinament <a id="res_78165" href="http://miquelmulet.balearweb.net/get/banner-distanciamiento-social-mantenga-distancia-2-metros-epidemia-coronovirus-protectora_57312-212.jpg" type="image/jpeg"><img style="margin: 5px;" border="0" alt="" src="http://miquelmulet.balearweb.net/resource/medium/banner-distanciamiento-social-mantenga-distancia-2-metros-epidemia-coronovirus-protectora_57312-212.jpg" /></a> Darrer dissabte de la cinquena nova normalitat - Podem entrar al Sabotage, que sempre està buit! Na Martina es renta les mans i frega la sola de les sabates a l’estoreta desinfectant de l’entrada. A dins, hi ha sis persones en total: tres a la barra i tres a la pista de ball. - Queden cinc quadrats lliures! –li escriu a la seva amiga, na Clara, que és a la porta esperant torn per entrar. Es refereix a cinc quadrícules individuals de ball, cada una de quatre metres quadrats, pintades amb línies fosforescents al trespol. La festa a Santa Catalina s’ha convertit en un joc d’escacs i disfresses. Cada peça dins el seu quadrat, restricció de moviments i diferents disfresses segons l’estrat social. Les reines més atrevides vesteixen mascaretes acolorides Desigual; els alfils esportistes, mascaretes negres amb el somriure tort de Nike; els pobres peons, mascaretes de propaganda que regalen a Jack & Jones. Les multinacionals han invertit mils de milions en publicitat, tot per fer-nos creure que això del coronavirus no ha existit mai o, si més no, que ha estat un petit malson. Volen, fort i no et moguis, que tornem a viure com abans. La gran inversió ha resultat, no obstant i de moment, un absolut fracàs, i han hagut de posar-se a produir mascaretes en massa. Tanmateix, després de quatre rebrots i cinc confinaments, ja ningú se’n recorda de com era aquesta vida “normal” a la que anhelen tornar les grans corporacions internacionals. Només alguns fets puntuals, algunes olors, algunes cançons, evoquen imatges d’aquell temps previral. Per exemple, quan el DJ del Sabotage pinxa “Lonely Boy” dels Black Keys i la cançó el transporta a una nit de 2018, amb el local ple de gent, tocant-se i besant-se els uns als altres fora miraments. Una d’aquelles grans nits on les retxes eren només al bany i no hi havia metacrilat a les barres. El guarda de seguretat es passeja avui amb una pistola d’electroxoc a la cintura i una botella de solució hidroalcohòlica a la mà. Hi ha llibertat per engatar-se fins a perdre el nord, però ai! si romps la distància social o si trepitges una línia continua. Els fadrins tardans dels tardeos ciutadans que al final del primer confinament havien engreixat com a porcs, però que quan arribà el segon, començaren a sopar d’ensalades de quinoa, i que al tercer ja marcaven abdominals, no poden suportar la idea d’un sisè confinament sense sexe. Compren aquests dies, per internet, roba elàstica transparent i unisex que s’ha posat de moda. Els més hipsters s’han hagut d’afaitar la barba perquè la mascareta de pana els hi balla per tota la cara. Reutilitzen camisetes i vaquers de talles més grosses, però ara s’hi posen agulles engafatadores per fer-los ajustats, i s’hi fan esqueixos estratègics, finestres dels seus cossos neomusculats. El comportament de la gent també ha canviat. Ara dins aquesta discoteca, a part de mostrar carn, cadascú mostra les habilitats que ha anat assolint durant les cinc quarantenes de rutines sagrades. Na Martina fa un espectacle de pole dance a la barra vertical de la sala circular, la qual havia estat un molí emblemàtic del Jonquet en altres èpoques. Na Clara fa el moonwalk dins es seu quadradet pintat, i un jove que li mira les cames, estorat, fa algunes postures de ioga avançades. - En Iogui te mira molt, no t’agrada? – demana na Martina per whatsapp, penjada cap per avall de la barra d’acer. - No sé. Li hauria de veure la cara. - Cerca’l a Finker. L’aplicació de Finker va sorgir al tercer confinament. El logotip és una casa engolida per una enorme flama groga i taronja en forma de cor. El seu eslògan resa “Troba l’amor a la teva finca”. Com que també té una opció de recerca per bluetooth, els singles l’utilitzen per contactar amb els perfils que es troben entre dos i quinze metres a la redona. Una mascareta de disseny, Camper, com la que du el jove addicte al ioga, pot ser indicatiu de bon gust i poder adquisitiu, però sol amagar boques descuidades i nassos que rompen la simetria de la fesomia. Els que es cuiden les dents, tot i no haver pogut anar al dentista fa molt de temps, solen vestir mascaretes transparents. El perfil de Finker del jove no és concloent: Josep, 36 anys, de Campanet, fotos d’enfora amb la boca tancada i més postures de ioga al cim del Puig Tomir. Na Clara es veu forçada a mirar-lo directament a la cara i demanar-li, per senyes, que es tregui la mascareta. El jove obri uns ulls com a plats i, tot i que no té ningú al seu costat, s’assenyala el pit com a demanant si les senyes van dirigides cap a ell. A ella li agrada el color i la forma d’aquells ulls, d’una certa tendresa, i l’estructura natural de les celles, que no es malmenen gaire amb aquella obertura exagerada. En Josep es renta les mans amb la solució hidroalcohòlica que li acosta el guarda de seguretat i es baixa la mascareta fins al coll. - Però somriu un poc, home! –li escriu na Clara pel xat de Finker. I ell somriu, tímid, fa un glop de la botella d’aigua i demostra la seva alegria amb la postura del moix content. És ben conscient de que en aquest nou món asèptic, aconseguir aquest nivell d’interacció amb una desconeguda, és de les coses més emocionants que et poden passar un dissabte horabaixa. - Ja me’n torn cap a Campanet. Podem xerrar per whatsapp, si vols. –escriu en Josep, sortint del local. Na Clara li passa el seu número de telèfon i li diu adéu des de la barra, aixecant una copeta buida de Jägermeister. S’havia marejada fa una estona, ballant en cercle, marxa enrere, dins aquell requadre, i ara és asseguda a un tamboret. Na Martina encara està enfilada a la barra vertical i també comença a veure bellumes. Ha arribat l’hora de firmar la partida en taules i tornar cap a Lloret. Darrer divendres abans del sisè confinament La setmana que ve després d’aquell dissabte està marcada per un repunt exponencial de casos de Covid19 i de missatges de text entre en Josep i na Clara. El govern ja comença a parlar d’un sisè confinament. - Hola rei! Te volia fer una proposta, però per ventura te pareixerà un disbarat –escriu na Clara. - Digues. - No vull passar una altra quarantena tota sola... M’agradaria tenir companyia. El meu pis es bastant gran i tenc una habitació buida per convidats. Ja sé que no mos coneixem gaire, però no sé... que trobes? Na Clara sap que és una jugada arriscada. El seu rei podria enrocar si ella s’hi acosta amb els dos cavalls i les torres, però està decidida a jugar a l’atac per una vegada. - Puc venir, si vols –respon en Josep, afegint una emoticona de somriure. Dia 1 del sisè confinament L’habitació de convidats de ca na Clara exhala una flaire intensa a naftalina, com si ningú mai hagués fet vida dins aquell espai. A en Josep tot d’una li ve al cap la sala d’estar infrautilitzada de sa padrina de Mancor de la Vall, amb el seu boteller en forma de bolla del món de fusta de roure. Deixa la motxilla i l’estoreta de ioga a devora la tauleta de nit i segueix amb la mirada les cames llargues i blanques de la seva amfitriona, que diu que ha preparat un vermut a la terrassa. - No bec alcohol. Gràcies. Beuré aigua –diu ell, estirant els bíceps i les espatlles. - Un poquet de vermut no et farà mal... ¿no? - És que me fa oi el gust de l’alcohol. Na Clara agafa el tassó i fa voltar els glaçons amb un dit mentre passa pena de les sentències devastadores com aquella, que pot arribar a escoltar durant aquest confinament compartit. Ja se’n penedeix d’haver tudat una setmana intensa de xat, parlant exclusivament de virus, series de Netflix i viatges. En Josep està neguitós, dret a la balustrada, estirant ara els bessons. Cap dels dos sap com ho ha de fer per rompre el gel. Na Clara ho prova mossegant els glaçons. - Uf! No té fan mal els queixals fent això? –demana en Josep, arrufant el nas. - No. M’agrada. T’esmussa o què? - Un poc. - Perdona. - No passa res. - Tens gana, Josep? - No. Tu? - No, però podem cuinar qualque cosa per sopar. He descongelat un llom de bacallà. - Jo soc vegetarià. No te’n recordes? –diu ell regirant-se. - No! No m’ho havies dit! - Com que no? Clar que sí. T’ho vaig escriure per whatsapp. - No! No me’n record. Estàs segur? - Ara ho cercaré i veuràs! –diu ell agafant el mòbil. - No, no emporta ho cerquis! - Sí, espera i veuràs... - No! Tranquil. Ja està. Te crec. - Mira! Aquí! Dia catorze a les 23:49. Na Clara s’acaba el vermut d’un glop. Bufa, aixeca les celles i cerca al Carrer Major de Lloret la complicitat de qualsevol vianant. En Josep li diu que no passi pena per ell, que té coca de verdura de sa mare, i segueix estirant. A l’hora de tallar el bacallà, na Clara ja du tres vermuts i quatre cerveses, i encara que el seu acompanyant no begui alcohol ni parli massa, ja no ho considera “beure tota sola”, com en els anteriors confinaments. - Per whatsapp xerraves molt més que en directe. –li recrimina. En Josep es mossega les ungles. Gairebé no ha tastat la coca de sa mare i no amolla per res del món el tassó d’aigua. Es passa tot el temps del sopar girant el coll a dreta i esquerra, observant les fotos d’un viatge a la Índia que pengen damunt el televisor. - Ei! som aquí davant tu eh! No emporta que me cerquis a les fotos. –li diu ella mig en broma. Ell abaixa el cap tot d’una per agafar embranzida i tirar-se a la piscina verda d’aquells ulls de profunditat desconeguda. Voldria dir alguna cosa però no li surt. Ella detecta l’esforç sobrehumà que ha hagut de fer en Josep per mirar-la un instant als ulls. S’omple de pessimisme quan mesura l’energia invertida en aquell gest innocent i l’extrapola a l’energia que necessitaria aquell home per fer un veritable acostament. - Saps ballar? –li demana. - No massa. - Vols que t’ensenyi a fer el moonwalk? - Val. - T’has de posar sabates o calcetins –ordena ella, al temps que arrossega una butaca per crear una quadricula de ball a dins la sala. - Com ho fas? - No és massa difícil, realment. El truc es aixecar els talons així, veus? i després arrossegues el peu fent la força per avall. Mira! Na Clara fa una demostració en càmera lenta de l’espectacle que va fer al Sabotage ara fa just una setmana. Ell la torna mirar amb la mateixa cara estorada. Després li explica que aquell pas no el va inventar en Michael Jackson, com tothom pensa. Molt abans de l’esdeveniment famós de la Motown ja l’havien fet altres ballarins. Li mostra un vídeo de l’any 82, on en Jeffrey Daniel fa el backslide, com li diu ell, a la pista del Top of the Pops. Però tampoc és el primer. En Bill Bailey, un mite del claqué, ja feia un pas molt similar a un vídeo de 1955. - Venga, prova tu! El jove del Raiguer no ho fa del tot malament. Només li falta un poc de continuïtat en el moviment. Na Clara li posa una mà a darrera la cuixa i l’altra a un garró i l’ajuda a fer força cap al trespol i a arrossegar la cama. Ell riu i fa com si li fes cossigolles primer, i com si s’hagués sobrecarregat els bessons, després. Ella riu també i li demana que no faci més comèdia. Després d’ajudar-lo fa un darrer show de backslide circular i es torna marejar, i cau rendida al sofà. El fregament de les mans nues amb les cames de pedra d’en Josep, activada per una alta concentració d’alcohol al cervellet centrifugat, li han encès una espurna a la cua de l’ull. Amb la palma de la mà acaricia un redol de vellut, just al seu costat, on li agradaria que en Josep hi posés el cul. Ell, pobret, no es conscient de tot aquell procés de combustió intern i estira els isquiotibials mentre riu com un betzol. - Au, deixa d’estirar tant que encara te rompràs. Seu aquí una estona –li arriba a dir ella. En Josep creu i es col·loca bé els calçons curts abans de seure al redol designat. Ella li posa la mà damunt la cuixa i li diu que té unes cames ben fortes per no practicar cap esport. - Demà t’ensenyaré un parell de postures de ioga i veuràs com no és tan suau com pareix. Mira aquesta, per exemple! El cul inquiet campanater bota del sofà i fa la postura del guerrer. - Toca ara, veuràs –diu exhalant molt fort i mirant-se el genoll amb cara de pet. Na Clara toca, però ara ja ho fa més pensant en aprofitar el camí per anar a la gelera a cercar la cinquena cervesa. Ha de mantenir l’espurna de l’ull encesa d’alguna manera. No sap quan de temps haurà de mester per fer-li entendre a en Josep que són unes altres postures les que vol practicar, i que enlloc d’estirar tant de tríceps i dorsal s’hauria de començar a estirar un poc el pardal. Aquella darrera cervesa, no obstant, no fa l’efecte comburent que ella esperava. Tampoc ajuda massa que en Josep porti vint minuts tancat al bany. Ha anat a mirar-se al mirall, per confirmar que tot allò és real i li està passant a ell i no a un altre, però quan ha estat allà dins, pensant que podria acabar dormint amb na Clara, li ha pegat diarrea. Tot i saber que no és res greu, que és diarrea nerviosa, que no té el coronavirus ni cap intoxicació de coca, la situació dins el bany s’ha anat complicant per moments. No hi ha bidet i s’ha hagut de rentar el cul assegut al voladís de la banyera, amb una mà aguantant la paret, per no caure, i amb l’altre, manejant la carxofa de la dutxa. Quan estava en posició, amb el cul penjant, li ha patinat la mà de la rajola i s’ha aferrat instintivament a la cortina. La barra de la cortina no ha aguantat el pes i li ha pegat damunt el cap. Hi ha hagut esquitxos d’aigua i de merda fins els sostre. Ha fet net el que ha pogut amb paper de wàter i després ha hagut d’anar llevant trossets de paper que havien quedat aferrats a les parets. Ha pegat una bona suada, així mateix. Ara ja s’ha rentat les mans, s’ha banyat la cara i els cabells i s’ha pentinat un poc amb els dits. També ha aprofitat per rentar-se les dents i fer algunes respiracions que l’han ajudat a entrar en calma i baixar la temperatura del cos. Quan arriba a la sala d’estar, na Clara ja és adormida al sofà. Ell s’hi asseu a devora, al lloc que tenia reservat fa una hora. Acosta el seu capet als cabells negres i arrissats de la jove i els ensuma tancant els ulls. No sabria dir si aquell perfum és del xampú, del condicionador o de la colònia, però li agrada molt. Aprofita l’avinentesa per obrir els ulls i reparar les textures de la pell de na Clara, les taques minúscules a la barbeta, les separacions entre les pipelles, els cornalons del llavis, i tot un conjunt de detalls que no havia pogut gaudir en la distància. Un parell de rinxols s’engronsen damunt una galta i ell mor de ganes d’estirar-los per saber on arriben d’enfora, per després col·locar-los al seu lloc original darrera l’orella. Però és més urgent treure la botella de cervesa que està a punt de tombar de entre les cames d’aquella al·lota. - Ai! M’havia adormida, crec. Quina hora és? - Les dotze i quart. Na Clara torna posar la mà damunt la cuixa d’en Josep, encara amb els ulls tancats. Ell li tapa la mà amb els seus dits, suaument. El contacte aconsegueix obrir els ulls de na Clara i reactivar l’espurna que s’hi amagava, latent. Giren els capets i s’aguanten la mirada un segon, i després un altre, i un tercer. Arribat a aquest punt, l’estadística del sofà de na Clara és contundent: una espurna com aquella, a un pam de distància de qualsevol boca masculina, més enllà de les dotze de la nit, acaba, un cent per cent dels casos, en foc. En Josep hauria pagat una doblerada per haver tengut accés a aquella estadística. Ara no n’és conscient, però se’n recordarà tota la vida d’aquests segons crítics al sofà de na Clara. Fins i tot ho acabarà contant al seu fill. Ja són quatre segons, i cinc... - Que feim, Josep? Anam a dormir? –demana ella, amb la veu rompuda però sensual, i encara amb una lleugera esperança de no anar a dormir. - No sé. –diu ell, elegint una de les poques alternatives de resposta que condueixen inexorablement a dormir. “Sí”, i partir agafats de la mà cap al llit, o “No, vull quedar una estona més aquí amb tu” eren dues respostes fàcils i perfectes. Però “no sé”... no me fotis! –pensa ella traient la mà de la cuixa d’aquell entabanat. - Bé, jo vaig a dormir. Tu fe el que vulguis. –remuga just després, aixecant-se del sofà a caixes destrempades. - I ara? T’has emprenyat? - Tenc son. Bona nit! - Bé, però no emporta que... - Bona nit, Josep! Dia 2 del sisè confinament L’habitació de convidats encara fa olor de naftalina. En Josep agraeix a la professora de ioga les quatre horetes que ha pogut dormir. Ha hagut de fer moltes respiracions per treure’s del cap l’emprenyada final de na Clara i aquells cinc segons en els quals havia estat només a un pamet de la glòria. Obri la persiana esperant que la vista alegre de Lloret mitigui la terrible nit. Ja surt el sol per la banda de Sineu i es posen vermells els camps d’ametllers. Té fam i treu de la motxilla unes galetes d’oli amb llavors de lli. A les vuit del matí ja ha estirat tot el que havia d’estirar i se’n va a la cuina a fregar els plats bruts d’ahir. Després prepara uns pancakes de civada i plàtan per a quan s’aixequi na Clara. Ella fa una hora que fa voltes dins el llit. Té mal de cap i malestar general, però tampoc és el Covid. És la mescla d’alcohol amb la situació insostenible d’en Josep dins aquella casa. Una situació que ha de resoldre aquell matí sí o sí, però encara no sap com. - Bon dia Clara! Com estàs? Ressaca? –s'interessa ell just la veu entrant a la cuina. Ella aixeca un poc el capet però no diu res. - He fet pancakes de plàtan. En vols? - Sí. S’han girat les tornes i avui és en Josep el que xerra. No es que tengui massa xerrera tampoc, però l’atmosfera de la cuina és pot tallar amb un ganivet i vol evitar silencis incòmodes. Mentre berenen li conta les propietats de la civada i enumera tots els plats vegetarians que es poden cuinar amb els ingredients del rebost. Després se’n va a escurar una altra vegada i li demana si ella diu Lloret o Llorito, i si sap on és exactament el punt del municipi que diuen que és el centre geogràfic de l’illa. Ella contesta que sí i que no, però no posa gaire atenció. - Josep, deixa això i seu un momentet per favor. El campanater amolla tot d’una l’escurada i s’asseu a una cadira plegable davant ella. - Crec que aquest confinament així no funcionarà. Ha estat una mala idea. Crec que te n’hauràs d’anar. - M’ho pareixia. He notat que estàs com a emprenyada amb mi. No sé què t’he fet. - No, no estic emprenyada amb tu. Estic emprenyada amb mi mateixa per haver-te fet venir. La veritat és que pensava que seria una altre cosa, no sé, que hi hauria més química entre nosaltres. Per whatsapp m’ho passava molt bé xerrant amb tu, però en persona està clar que no és el mateix. - És que ahir estava molt nerviós. Avui estic un poc millor. - Per què estàs nerviós? - No sé. Massa coses noves al mateix temps. - Quines coses noves? Ficar-te a un pis amb una persona que no coneixies de res? - Per exemple. - Però això també és nou per a mi. És normal estar un poc inquiet al principi, però després d’una hora o dues t’hauria d’haver espassat. - A tu el vermut et va ajudar bastant. - Sí. No et dic que no, però així i tot... A més, tu haguessis pogut beure un poc també, si estaves tan nerviós. - És que no puc amb el gust de... - Ja. Ja ho sé. Na Clara fa un glop del cafè amb llet. - Què vares pensar quan et vaig dir per venir a ca meva? Quines expectatives tenies? No pensaves que hi podria haver tema entre tu i jo? En Josep es posa una mica vermell, però prova de mantenir el cap fred. - Vaig intentar no pensar massa en el que podia passar. Com que m’havies dit que dormiria a l’habitació de convidats, vaig venir amb la idea de que volies només un poc de companyia. - Home! No devies voler que et digués “vine a ca meva i dormiràs amb mi”? Perquè si esperes que una al·lota que acabes de conèixer et digui això, no sé a quin món vius! - Ja. No sé. Potser sí que hi visc, un poc, a un altre món. No tenc molta experiència en aquestes situacions. Me sap greu. - A mi també que me’n sap. - No passa res. Si no estàs bé faré la motxilla i me’n aniré. Cap problema. - A veure Josep, mem si m’entens –diu na Clara fent-se un massatge al pols amb la panxa dels dits- Les meves expectatives eren ben senzilles quan et vaig convidar a venir. No esperava res extraordinari. Si teníem una mica de química, com pareixia per whatsapp, mos ho podríem passar bé unes setmanes, podríem cuinar junts, xerrar, riure, ballar,... i si sorgia l’espurna... qui sap? Però és que de tu no ha sortit res. Ja no una espurna, ni tan sols una mica d’interès. - Com que no? Ahir vàrem xerrar, vàrem riure i vàrem ballar, o no? - Xerrar, poquet. Vaig haver de beure molt i dur la iniciativa jo tot el temps. Tu ni me miraves de cara i te vares passar tot el dia apàtic i fent estiraments. - És que de veres estava molt nerviós. Tenia els músculs agarrotats. - No sé Josep. No me pareix normal tants de nervis, que vols que et digui... - És la puta incertesa. Això de no saber si passaria alguna cosa entre tu i jo. Jo necessit saber si és blanc o negre. Mai m’he sabut moure dins el gris. - Idò és ben hora que en comencis a aprendre. Quants d’anys tens? - Trenta-sis. Na Clara s’aixeca amb la tassa a la mà i se’n va cap a la terrassa. En Josep la mira i pensa que aquell moviment d’anques podria ser el mateix que feia ahir a la nit, quan se’n anava tota sola cap al llit. Si el tipus de moviment d’anca és dependent de l’estat d’ànim, aquelles trossades són certament de frustració i ràbia. Acaba d’escurar els darrers coberts i se’n va a l’habitació de convidats a revoltillar l’estoreta de ioga i preparar la motxilla. Uns minuts més tard surt cop-piu de l’habitació i deixa les seves pertinences repenjades al xifonier de l’entrada. Na Clara el mira des del sofà i sent una petita punxada. - Ja te’n vas? - Sí. Ell es corda les sabates i es posa la mascareta, disposat a sortir. Ella camina cap a ell, ja és a mitjan passadís, i li fa la mateixa senya que li va fer al Sabotage per a que se la tregui un altre pic. Ell la mira amb ulls tendres, trist, i obri els braços mostrant les palmes com si ja s’hagués rendit. Na Clara ho interpreta com a una invitació a l’abraçada i l’aferra ben fort, clavant-li els pits. Ell es treu com pot la mascareta per gaudir del perfum d’aquella melena arrissada que tan li va agradar anit passada. Cap dels dos recordava la força inusitada amb la que una abraçada pot remoure un esperit. La gaudeixen com ho fan els padrins amb els nets petits. La fan eterna. Experimenten simultàniament com la solitud perversa i austera dels darrers confinaments es desferra de la gargamella, baixa cap a les espatlles i surt per davall les ungles dels dits. S’acosten les galtes i les pipelles. Un cornaló dels llavis de na Clara sent quelcom salat i humit, i acaricia les ulleres blavoses de mala nit d’en Josep, eixugant les llàgrimes que han sortit. Ara ja es toquen les boques. Es toquen els cabells. Toquen el xifonier i la motxilla i les parets del passadís, tot per no caure en terra mentre caminen aferrats per tota la casa fins el llit. Dia 3 del sisè confinament - Uf aquesta postura... No aguantaré. - Sí, una estoneta més. - No, no puc. - Sí que pots, respira. - Aiaiai, no puc. Aaah! - I ara? Què fas? Ja està? - T’ho he dit que aquesta postura era molt fotuda. No aguant. - Ja ho pots ben dir. Ni deu segons, però. En Josep es queda dret a devora la tauleta de nit i aixeca les mans a l’aire com si la policia l’hagués glapit botant-se el confinament. Es mira el preservatiu, que encara penja, feliç, davall els abdominals, i s’estudia la manera com se l’ha de treure per no fer un desastre com ahir. - Vine aquí. Acosta’t. –li diu na Clara, que sense miraments l’estira, li fa un nuu i li dona a la mà– Au, tira! Quan el veu sortir, nu, però amb els calcetins blancs encara posats i amb el preservatiu agafat amb la punta dels dits, com si fos talment una càrrega d’urani empobrit, no sap si riure o plorar. La frustració de quedar-se a mitges li recorda les converses amb aquell amic alemany que a cada sopar li diu que brindar sense mirar als ulls porta una condemna de set anys de mal sexe. Ella respon que millor mal sexe que res de res, però l’alemany no està d’acord amb aquella afirmació i sempre acaben discutint sobre els paràmetres a tenir en compte per considerar un acte sexual com a “mal sexe”. Està clar que en Josep no té molta experiència en aquest àmbit, però si es consideren les carícies i abraçades part de l’acte, aleshores és millor està amb ell que tota sola. - Crec que ja sé perquè estaves tan nerviós el primer dia –diu na Clara quan en Josep torna ficar-se al llit– Tu no has estat amb moltes dones, a què no? - No. - Però amb alguna sí, no? - No, tu ets la primera. - Ostres, no fotis! Que vols dir que t’he desvirgat? Què fort! - Idò... - Ara entenc moltes coses. M’ho haguessis pogut dir, home! T’haguessis estalviat tota aquesta nerviada. - Vaig estar a punt de dir-t’ho per whatsapp la setmana passada. - I per què no m’ho vares dir? - M’haguessis convidat a venir si t’ho hagués dit? - Mmmm bona pregunta... Sincerament? - Sí. - Uf, crec que no. - Ja. - Eh! Però què hagués estat un error! M’agrada que estiguis amb mi. Me sents? Na Clara li posa les dues mans a les galtes i li fa una besada. Encara no ha descobert què és exactament el que li agrada del campanater, però intueix que té a veure amb la vulnerabilitat de la seva mirada, que ja havia detectat des de la seva quadrícula de ball del Sabotage, a tres o quatre metres de distància. És, sens dubte, el tipus de perfil que li sol atreure. Es demana sovint quin percentatge de l’atracció està relacionat amb la seva vocació d’ajudar als més dèbils, i quin tant per cent és fruit del seu caràcter de mestressa, que la mou, voluntària o involuntàriament, a controlar i sotmetre la gent. Avui s’hi afegeix el factor Covid19, i la pregunta que és fa, a més de l’anterior, és quina part d’allò que sent cap a en Josep és influència directe de l’avorriment, de la solitud mal gestionada i de la distància social imposada dels anteriors confinaments. Fa dos anys, just abans de la pandèmia, es considerava encara una persona independent. Tenia les seves aventures salvatges. Anava coneixent homes dels quals es cansava ràpidament. Pensava que un dia el destí li posaria davant el nas una persona que estigués a la seva altura i s’entendrien només mirant-se, en una línia perpendicular exacte. Ara, amb trenta-cinc anys, els homes estan en perill d’extinció i els ha d’anar a caçar als pocs vedats que queden habilitats a tal efecte. Per acabar d’arreglar-ho, les ganes de convertir-se en mare han brotat dins el seu pit al mateix temps que brotava el virus maleït, i s’escampen pel seu cosset a un ritme vertiginós. El destí, en el qual confiava fa dos anys, comença a enviar senyals inequívoques de que passa de tot. En Josep no deixa de besar-la i palpar-la. Compensa la falta absoluta d’experiència amb fogositat i ganes d’aprendre. No recorda haver tengut uns dies tan sacsejats per l’excitació i les emocions contradictòries, des d’aquells dies quan, amb tretze anyets, va heretar l’Scalextric gegant d’un cosí que acabava de morir de leucèmia. Li agradaria celebrar cada vegada que entra dins na Clara com si fos un gol, i que els amics, que fa vint anys que el critiquen per falta de collons, fossin testimoni d’aquella victòria i ho festegessin amb ell, botant i cridant als peus del matalàs. Però per una altra banda, i com passava amb l’Scalextric del seu cosí mort, hi ha un rerefons de patiment i tristesa, associada a la victòria, que l’obliguen a ser mesurat i a reprimir l’eufòria. Tot i que ara mateix, aquesta tristesa, la de sentir-se defenestrat pel sexe oposat durant dues dècades, s’ha transformat en ràbia. Se’n dona compte de que ha tudat mitja vida passant pena per aquell instant en el que es veuria en la tessitura d’enfrontar-se cos a cos a una dona. No haver-ho aconseguit quan era l’hora, a l’institut o a la universitat, quan se suposava que s’havia de fer, ha anat fent la bolla cada vegada més gran i envitricollada, convertint-se gairebé en fòbia. La ràbia, idò, ha sobrevingut ara, quan curiosament i degut a les circumstàncies, més difícil resultava el contacte amb una dona. La ràbia ha aparegut ara que està nu abraçat a na Clara, i li resulta tan fàcil i natural que li pareix que no ha fet altra cosa mai. No obstant, sap que encara haurà de resoldre una part ben complicada: com ho farà d’aquí fins al final del confinament per gestionar, com si fos un adult, aquest enamorament adolescent? De moment procura no pensar-hi massa per no posar-se nerviós. Dia 9 del sisè confinament - Uf aquesta postura... No aguantaré. - Sí, una estoneta més. - No, no puc. - Sí que pots. Respira. L’atmosfera a la terrassa de na Clara ha anat reduint densitat paulatinament durant aquests nou dies. Ara deu estar ja a uns mil i busques mil·libars, suficient com per no haver d’anar constantment al minibar a cercar licors. Les classes de ioga que en Josep imparteix a na Clara, cada matí, l’han ajudat a recuperar l’ego que perd a la nit. De totes maneres, ara ja comença a lluir una mica més de domini respecte a les postures del llit i li refrega per la cara a na Clara, cada vegada que ella falla a l’estoreta. - Ets talment un al·lot petit –li diu ella sovint. La cuina és l’altre espai on en Josep recupera el terreny que perd al dormitori. El seu falafel, els panets integrals, els berenars inspirats en receptes del sud-est asiàtic, i els pastissos vegans, sobretot, estan conquerint pam a pam a l’al·lota del Pla. Cinc anys d’energia dipositada en exclusiva en el ioga i la cuina vegetariana han donat el seu fruit i han marcat, sens dubte, el camí cap el canvi del campanater. L’únic inconvenient és que potser s’hi ha capficat un gra massa. Tant, que un podria arribar a pensar que no sap parlar d’altre cosa. Per això, de vegades, quan arriben a la taula del menjador, territori neutral, ella li fa preguntes que el treuen de la zona de confort. - T’has plantejat mai el tema de tenir fills? - Fins ara, jo tot solet, era un poc difícil... - Ets pur? Vull dir que si t’agradaria tenir una família. - Sí, m’agradaria. Som bastant niner. M’ho pas molt bé amb els meus nebots. - Jo no m’ho havia plantejat massa fins ara, però darrerament me comença a fer il·lusió també. - Què me vols posar nerviós? - Ets colló? No xerr de tenir un fill ni amb tu ni ara mateix. Xerr de futur. - I què? Me posa nerviós igualment. En Josep torna mirar les fotos de la Índia de damunt el televisor per veure si aconsegueix canviar de tema. En realitat se mor de ganes de dir-li que no li importaria tenir un fill amb ella, ara mateix o més endavant, perquè està enamorat fins a la medul·la, però és conscient, pel que ha vist a sèries americanes de pringats com ell, que aquestes coses no es poden dir tan rup tup, sobretot quan ets un bergant que s’acosta a la quarantena d’anys. - Bé, no he dit res! Oblida-ho. –conclou ella. Na Clara pagaria per tenir-ho tan clar com ell, però no deixa de pensar que tot el que li agrada ara d’en Josep, es convertirà en problema en algun moment. Sap que el sexe de foc, de descobriment diari, d’Scalextric nou de trinques, donarà pas a un sexe tranquil, rutinari i lligat als mals de cap de la convivència. Com podrà entendre aleshores en Josep que allò és el que passa sempre, i que li hagués passat amb qualsevol altra parella? Com evitarà que se li tiri a la contra quan agafi una mica de confiança en sí mateix i es faci palès que existeixen altres donen que voldrien dormir amb ell? La inexperiència del seu acompanyant ara la fa riure. En certa manera, gaudeix de fer de mestressa i de renyar-lo com a un subordinat. Però aquesta distorsió cognitiva farà que hagi de donar moltes explicacions per perdudes quan els temes de conversa es facin adults. Quan li hagi d’explicar, per exemple, que cada un pot tenir el seu espai, que ell pot anar de viatge amb els amics, així com ella hi pot anar amb les amigues sense que passi res, serà com si un matemàtic volgués explicar trigonometria a una persona de lletres pures. De totes maneres, na Clara pensa que la comunicació no és un factor definitiu. Els homes que ha conegut a la seva vida han entès molt bé el seu món, les seves inquietuds i les seves batalles, molt millor del que potser ho arribarà a entendre en Josep, però aquest enteniment no ha estat sinònim d’èxit, més bé tot el contrari. Per ventura la intensitat i la voluntat d’estimar són la clau, en el fons, de que s’allargui una relació. En Josep li pot oferir la puresa i la potència del primer amor, que és incomparable a la de qualsevol amor posterior. Li pot oferir en exclusivitat el seu cor impol·lut, fràgil, mai romput. Ella l’acceptaria de bona gana si vingués amb una assegurança que la dirimís de qualsevol responsabilitat en cas de trencament. I es que, com a darrer pensament, sap que la fragilitat del cor d’en Josep el pot tenir avui crestejant muntanyes més altes que les dels Andes peruans, i l’endemà, enterrat entre les runes més patètiques de l’imperi dels antics repudiats. Dia 1 de la fase 2 de desescalada cap a la sisena nova normalitat L’habitació de convidats encara fa olor de naftalina. En Josep, al final, només hi va dormir quatre horetes la primera nit. La resta de nits les ha passades a l’habitació de na Clara, que des de fa una setmana exhala una flaire d’oli essencial de pi. Ha estat un confinament ben productiu per tots dos. Ella ha après a fer ioga i a fer pastissos vegans. Ell ha après a fer el moonwalk i a tocar la dona. I els dos han aprés, els darrers set dies, a fer massatges relaxants i eròtics. El temps s’ha fet un bolic entre els llençols de lli i tenen la sensació de que aquestes vuit setmanes han durat un any. No han notat cap efecte de la crisi sanitària fins a les darreries de la primera fase de desescalada, quan na Clara ha començat a tenir mal de cap, canvis d’humor sobtats, nàusees i vòmits. Símptomes d’una malaltia que tampoc és el Covid19. Ha de ser quelcom hormonal o psicosomàtic. Creu que pot ser conseqüència de la falta d’espai individual. Ha convençut a en Josep per a que se’n vagi a Campanet uns dies, a veure la família. - Però que faig? Me’n duc tots els trastos o deix qualque cosa aquí? –demana ell sense pensar més enllà del que acaba de dir. - Fes el que trobis. –contesta ella, seleccionant curosament les paraules. - Ho puc deixar quasi tot aquí. A ca meva tenc roba d’estiu. - Idò deixa-ho aquí, si vols. Na Clara vol creure que la malaltia que pateix no és la mateixa que ha assolat la seva vida el darrer lustre. Cinc anys durant els quals ha anat col·leccionant penyores dels homes als que també acomiadava dient “fes el que trobis” i “si vols”. Una tècnica d’estalvi de sentiment de culpa que donava els seus fruits immediatament després d’informar-los de que no els volia veure més. - Si no me volies veure pus mai, per què me vares dir que deixés les coses a ca teva?! –li recriminaven aquells amors passatgers. - No, perdona. Et vaig dir que les podies deixar, si volies. –matisava ella. Per ventura, al jove del Raiguer, sí que li hagués pogut dir “deixa les coses aquí i punt”, però encara es prest per saber si aquesta Clara és una versió nova o si és la mateixa d’abans. Els símptomes són els de sempre: està embafada d’en Josep. Té els pulmons esclafats perquè ha estat una immersió molt més llarga i a més profunditat del que estava acostumada. Tot i això, espera poder-se recuperar descomprimint uns dies tota sola. No creu que necessiti, de moment, una capsula hiperbàrica ni un respirador artificial. - T’estim –li diu en Josep a l’orella, per acabar de rematar, mentre s’abracen adéu a davant el xifonier de l’entrada. Ella li fa una besada i li diu que parteixi aviat que farà tard al dinar familiar. Mentre el veu pujar al cotxe es demana quin deu ser el significat del verb estimar. Deu seguir sent el mateix que la darrera vegada que ella el va emprar? Perquè d’això ja fa vuit anys. I “t’estim”? té el mateix significat sortint de la seva boca que de la boca d’en Josep? Ni ho sap. Pels cornalons dels seus llavis ja no hi transita aquell verb. És un verb que s’ha anat fent una bolla cada vegada més gran dins la gola. És una paraula envitricollada, formada per filets de històries tristes que s’enreden entre les cordes vocals com els cables dels auriculars. El cor no té força abastament per desenredar-la ni expulsar-la del coll. No gosa ni tocar-la amb un bastó. Li té vertadera fòbia al verb estimar. Les nàusees i els vòmits dels darrers dies podrien bé tractar-se d’un intent exasperat de l’estómac per ajudar al cor. “Estimar” asfixia na Clara i la fa plorar just quan desapareix el cotxe d’en Josep dins el Carrer des Fum. Plora de la impotència de no sentir cap emoció. Plora per alliberar uns segons de la presó, les llàgrimes sotmeses a la tirania de la raó. En Josep arriba a Campanet escoltant “Green Light” de Lorde. Passa per davant Cas Covaner i el Pub Sa Pujada fent tocs al volant i ballant com un posseït. Se sent com un general que arriba a Roma després d’una campanya exitosa. Sa mare li baixa els fums directament al rebedor. - No sé com aquesta al·lota te vol per dins ca seva d’aquesta suerte! - Quina suerte? - Amb aquests cabellots i els calçons foradats... Pareixes un gitano. - Mamà, no m’embossis! En Josep s’asseu a taula mirant el mòbil. - I deixa una estona el puta trasto el temps que dines. Me sents? Ell deixa el mòbil damunt el sofà, però cada vegada que rep un missatge resa per a que sigui un “Jo també t’estim” des de Lloret. Cada missatge que no vengui d’aquell poblet li entrecolcarà un nervi, i és un bon problema quan reps, diàriament, dotzenes de memes i bromes dels teus amics. A mesura que s’acosta la nit, ha d’anar estirant tots els músculs un altre pic. Na Clara només li ha escrit per demanar-li si havia arribat bé a Campanet. No ha deixat anar el verb estimar, ni ara ni durant tot el confinament. Ell és incapaç de concebre que un verb així de senzill i polit pugui està enredat d’aquella manera dins un collet tan esvelt. Li venen de sobte els flashbacks de tots els amors platònics del passat, els quals d’un dia per l’altre, deixaren de parlar amb ell. Li varen fer un mal terrible. O això, al manco, pensava en aquell moment. Ara, vist en perspectiva, li pareix un dolor ridícul comparat amb la devastació que podria causar el fet de perdre el contacte amb na Clara. Per sort, tenir la motxilla a ca ella el tranquil·litza una mica i minimitza el patiment. Si plora, és per no haver sabut fins ara el que significava realment aquell verb. Dia 4 de la fase 2 de desescalada cap a la sisena nova normalitat Na Clara ha anat a l’hospital d’Inca. En Josep ha insistit en que la volia veure, tot i que ella l’advertia de que encara era prest i que necessitava un parell de dies més. Al final no l’ha pogut convèncer i s’han trobat a l’aparcament. Estaven els dos nerviosos, gairebé com la primera vetlada a la terrassa de Lloret. Ella acaba d’entrar tota sola a la consulta. Encara té nàusees i es mareja cada dos per tres. El metge li diu que s’hauria de fer la prova. - La prova del Covid? –demana ella. - No, dona. La prova d’embaràs. Tot d’una que li donen el resultat se sent com na Uma Thurman a dins el bany d’aquell hotel de Kill Bill. El cor es regira per donar l’esquena a la Clara d’abans i la benvinguda a la nova. Aquell moviment coral desenroca el verb estimar de la gola i l’escampa per tot el cos, adherint-se, un bon tros, a la cèl·lula embrionària de l’úter. En Josep és assegut a la sala d’espera, amb dos ulls brillants que guaiten per damunt la mascareta Camper. - Josepet, estic embarassada. –diu ella, des del passadís que dona a la sala. - Què dius ara? És una broma, no? - No, no és cap broma. Ja pots començar a fer estiraments. Els dos esclaten a riure i a plorar al mateix temps. En Josep tremola. Quan surten a l’aparcament es fan la tercera i definitiva abraçada d’acomiadament, la que transformarà dues maneres d’estimar en una sola. La que alliberarà definitivament aquells dos cossets de la por de no saber estimar així com toca. Acorden que en Josep anirà a Campanet a cercar les seves coses i s’instal·larà a Lloret. Na Clara arriba a ca seva i treu del maleter la motxilla del pare de la criatura. L’havia carregada dins el cotxe amb la determinació de tornar-la-hi allà mateix, a l’aparcament de l’hospital d’Inca. Ell podria aparcar el cotxe aferrat al seu i seria molt pràctic i ràpid el traspàs. Li pareix increïble haver tengut aquesta idea tan miserable i espantosa ara fa just una hora. Tot i que no té tant clar que és el que hagués acabat passant si el test d’embaràs hagués sortit negatiu. Des de la seva habitació, que encara fa olor d’oli essencial de pi, agafa el telèfon i escriu: “Jo també t’estim, Josep” https://miquelmulet.balearweb.net/post/134401

Historia Viral - Soy un virus -dijo él-. Lo soy, como mínimo, desde el catorce de febrero, pero no lo he querido aceptar hasta hoy. Esa noche acababa de salir. Recuerdo que estaba apoyado en una barra de acero inoxidable de un bar de Malasaña. Llegó una chica y me tocó sin querer con la mano. Todo fue muy rápido. Enseguida se puso a hablar. Me iba acercando cada vez más a su carita, y cuando vi la oportunidad, me abalancé sin dudar sobre su boca. Me llevó a su casa y nos metimos en la cama. Yo estaba ya dentro de ella cuando entró su padre y me pilló. Era un hombre grande y gordo. Cogió un calentón que no veas. Daba miedo. Se ve que fumaba mucho, y cuando quería gritar, sólo le salía tos desde las cuerdas vocales. La madre y la abuela de la chica también me pillaron en esa habitación. Me agarraron los tres bien fuerte. Tanto, que acabé en el hospital. En una camilla del 12 de Octubre es donde conocí a Marilia, la enfermera. Se acercaba por allí cada noche y entre el roce y tal… pues una cosa llevó a la otra. Acabé pasando una semana en su casa, yendo de la cama al sofá y del sofá a la cama. Su novio apareció un día, por sorpresa, y me pilló en la cocina. Era un chaval fuerte y bien plantado, de unos treinta años. Por suerte, no le afectó mucho pillarme en esa casa. Bueno, mira si le afectó poco, que hasta salió de fiesta conmigo… ¡Y qué fiesta! Fuimos a una discoteca cerca del Bernabeu. Unas chicas… ¡impresionantes! Le entré por los ojos a una malagueña que estaba bailando con sus amigas. Vivía en Leganés. Con ella pasé también una buena semanita en la cama. La verdad es que la malagueña, que se llamaba Isabel, era preciosa. Un encanto de niña, y buena persona además. Era cuidadora en un geriátrico. Y no tenia novio. Llegué a plantearme una relación seria con ella durante el segundo fin de semana. Por eso fue un shock para mi cuando descubrí que le gustaban las mujeres. Ese descubrimiento fue el mismo lunes, que fui con ella a su trabajo. Nos metimos en la habitación de una residente con Alzheimer y entró una limpiadora. Sin mediar palabra, la limpiadora y ella se empezaron a magrear en las narices de la residente. Yo allí no sabía donde meterme, me iba agarrando a una y a la otra. La cosa se puso muy salvaje y al final acabé con la señora del Alzheimer. Esas semanas fueron muy locas. Fui pasando de habitación en habitación del geriátrico y acabé con cuatro o cinco residentes. Un policía, que era hijo de una de ellas, me pilló una mañana en el comedor y me sacó de allí. El hijo de puta me tuvo confinado en su casa dos semanas. Estuve a punto de morir de inanición en esa cuarentena. Menos mal que a los quince días tuvo que volver a trabajar y aproveché para escaparme. No tenía realmente a donde ir. Me quedé tirado en la calle varios días, durmiendo en unos plásticos, hasta que me cogió la señora Laura y me trajo aquí. Me dijo que usted podría ayudarme. Espero que pueda realmente hacer algo por mi, porque estoy enfermo y muy desesperado. No puedo sacarme de la cabeza la idea de estar dentro de una mujer otra vez. Lo necesito como el agua. Es superior a mi. Quiero dejar esta vida de virus a un lado. Por cierto, usted es bien guapa, ¿cómo se llama? - A ver, primero de todo: usted no es ningún virus. ¿Usted sabe lo que es? Usted es un degenerado, un depravado, un adicto al sexo. Tendré que ponerle en tratamiento. De momento, lo que puede ir haciendo es quitar esa mano de mi rodilla si no quiere llevarse una buena hostia. -le advirtió la asistenta social. https://miquelmulet.balearweb.net/post/134277

Tendes de records El meu cervellet és ple de tendes de campanya del Decathlon, d’aquelles que es despleguen en dos segons, ben col·locadetes a passadissos infinits d’estanteries que arriben al sostre. Dins cada tenda hi trob el record d’una persona que ha passat per la meva vida. El més curiós, no obstant, de tot l’entramat de tendes del meu cap, és el mecanisme que detona l’obertura de cada una d’elles. A la carretera del Cap Blanc , per exemple, hi ha un lletreret que diu “Sa Guitarreta” i que desplega la tenda de na Maria (guitarreta => guitarrona => email de na Maria). Això no vol dir que cada vegada que vaig a Palma per aquesta carretera la recordi tot caminant amb els lleons a Victoria Falls, o fent una “tortita” de pernil i formatge dins una sandvitxera, o desplegant una tenda de campanya real a Elephant Sands. Això ve després, si el cervellet decideix entrar dins la tenda. El lletreret és un simple detonant que fa que me vengui na Maria al cap. Sortint de Campos, a l’altura del Velòdrom, sempre don gas i gairebé sempre m’imagin a n’Iza asseguda al meu costat. - “Com és que t’agrada accelerar quan arribes a aquesta corba?” - me va demanar una vegada, fa una dotzena d’anys. No vaig saber que contestar aquell dia, però era pura lògica i ara cada vegada que ho faig li contest amb 12 anys de demora: “perquè ja he travessat tot el poble i s’ha acabat la prohibició d’anar a 50 per hora”. No fa falta sortir de casa per desplegar tendes de gent. Faig bullir espirals de pasta per fer-me una ensalada. Pos el colador dins la pica i dubt si he d’obrir l’aixeta, com feia n’Iza, per banyar un poc el fons de la pica i evitar així l’impacte directe de l’aigua bullint a l’acer. Tot i tenir clar que l’aigua bullida no farà mal a l’acer, aquesta dicotomia fugaç d’obrir o no l’aixeta, du incorporada la imatge de la meva ex, i és un fet totalment inevitable, que va camí d’aparèixer tota ma vida, cada vegada que prepari pasta. He d’anar al supermercat perquè he oblidat un parell d’ingredients. El formatge n'és un d’ells. Just arribant me’n don compte que a la gelera dels làctics s’hi amaga molta gent. Coneixeu els iogurts que tenen un adossat amb cereals o bolletes de xocolate, que després pots doblegar per a que es mescli tot plegat? Aquests en són ben plens de persones humanes. Primer surten n’Alex i en Jorge, al pis de Howth Road, a Dublin. Si grat un poc més, s’obri la tenda al complet i apareixen les bessones Jessica i Patricia i aquell home cantant “House of the Rising Sun” al pub The Celt. I està clar que na Fran i na Loreto també surten de darrera aquells iogurts, que tant vaig menjar per Irlanda. Si per casualitat hi ha llet marca “Letona”, que no és fàcil de trobar als supermercats, no sorprèn massa que la visitant del meu cap sigui na Kristine de Riga. Però hi ha detonants més subtils: una foto d’una teulada de Banyalbufar, que penja a la meva habitació, també me la fa recordar. I qualsevol notícia de Manresa, un cine buit, una dansa del ventre amb cinturó brillant de monedes , una dona amb un ponxo... A la secció de congelats, els “guisantes con jamón” d’en Jesús, a la seva cuina de Paderborn. Pizzes congelades de l’Aldi a la cuina de n’Ilaria, a un parell de blocs de distància. La pasta fresca que va dur el seu al·lot d’Itàlia. He de sortir del supermercat, perquè encara no he dinat i m’hi podria passar hores, embadalit. A la radio del cotxe sona la cançó de James “Getting away with it” i s’obri el record del precís instant en el qual la meva cosina Aina la va escoltar per primera vegada i me va dir textualment: “aquesta cançó m’agrada”. Després comença “Madness” de Muse i de moment no record a ningú més. Espera! Cap al final de la cançó el cantant crida “I need your Love” i el programa d’inventari del Decathlon me troba la tenda d’en David. Es despleguen problemes sentimentals resolts amb un Nestea nocturn a la terrassa d’Es Punt. Amistat injectada en vena. Serena. Les cançons són potents detonants. “Wandering Star”, per exemple, és una cançó de Portishead que el meu cosí Pep pinxava quan feia feina al quiosquet de S’Anfós. El més curiós és que ell ara no deu tenir ni puta idea de quina cançó estic parlant, i jo, en canvi, sempre que l’escolt me veig assegut a la barra, bevent l’excedent d’un Tequila Sunrise que ell hauria preparat per a qualque client alemany. Quan escolt “Losing my Religion” de R.E.M. me peguen ganes de ballar com balla en Michael Stipes al videoclip de l’àngel caigut. Moc els braços a l’aire i junt els colzes mentre faig passes. En aquests moments se m’encén l’alarma de na Sonia i tanc les persianes per a que no me vegi cap veïnat. No vull que es repeteixi la història de quan ella me va etzibar un “bailas muy bien”, després de veure’m ballar des de ca seva. Vos podria pintar una retxa exactament allà on tenia els peus quan me vaig posar vermell. A poquetes passes del quiosquet d’en Pep, precisament. Tenc bones memòries d’aquells estius a S’Anfós. En Salva, en Paulino, na Cati i na Noelia formen part d’aquella època i també és estrany que aquesta tenda no s’obri passant per davant el local de l’avinguda Primavera com seria d’esperar, i en canvi s’obri passant per la bolera abandonada de Gomila, on tan sols una vegada hi vàrem anar tots a jugar. Acab de dinar i, com que no me basten les tendes que he obert al matí, vaig a fer una volta per Felanitx. Just a l’entrada me trob la melena rossa de na Cati, dibuixada als vitralls d’un edifici que crec que era una empresa d’aluminis de son pare. Sempre que el veig me deman si aquell edifici té realment res a veure amb na Cati o si m’ho he estat inventant durant més de dues dècades. Me podria aturar a la seva consulta, tres-cents metres més avall, i demanar-li, però per ventura desapareixeria tot l’encís. El misteri d’aquell edifici que me fa pensar en ella, encara que sigui només uns segonets, cada cinc mesos o sis. A Porto Colom hi ha la plaça del Coso, on sempre que hi pas hi sent en Marc (Vallbona) tocant Sultans of Swing amb una guitarra que no sé ben bé d’on va treure, tot emmarcat dins el record d’aquella nit mítica del sopar de final de curs de primer de BUP. Ve una costa amunt i volt a l’esquerra. Me retur davant el local que un temps era l’Speed, i que després fou el zona 3x2 d’en Cuc. Me mir els artells de la mà dreta intentant trobar la marca de la cremada que me va fer na Mari Tere amb un cigarret. Vos podria mostrar el metre quadrat exacte on es va produir l’involuntari contacte. I és que ella era el meu amor platònic la temporada 92-93, i vaig prometre que aquella petita cicatriu de final de curs me serviria per recordar-la fins a la mort. És clar que fa vint i cinc anys tot era més poètic i etern. La realitat és que fa una estona que me mir la mà i no veig cap marca, però posarem per cas que és una d’aquestes taques, tot per seguir fidel al que vaig prometre aquella nit. Ah mira! Aquí a la dreta hi havia el també llegendari Don Pepone de na Raquel. Els antics companys de l’institut hi vàrem fer un sopar de germanor fa uns quinze anys i en Marc (Castejón) encara se’n recordava de la sangria de final de curs de tercer de BUP. Eren dues botelles d’aigua de litre i mig emplenades amb licor de plàtan, conyac, triple sec i vi negre. Recepte del Bar Lago, però sense gel ni fruita. Sempre que veig una botella d’aigua plena de vi, hi veig en Marc i en Jota, i la resta de la classe (na Polita, na Marga Pilar, na Cati, na Cristina,...). Els podria pintar a tots passant per davant la biblioteca, cantant “Miquel Mulet, ha sido él, ha sido él!” . O potser “no ha sido él”. Mai vaig arribar a aclarir com era la lletra de la cançó. Si seguís voltant per les carreteres de Mallorca, trobaria mecanismes que obrin les tendes de molts més amics i familiars. Si anés a Valldemossa a fer un xocolate amb coca de patata a Sa Foganya, o “ca sa madoneta” (com els germans Covas i en Palen l’anomenen), recordaria aquelles experiències dolces baixant del Teix. Abans d’arribar a Valldemossa, ja hauria creuat el parabrises la imatge de les dues Rosendas, cada una amb la seva careta, a la casa d’estudiants de S’Esglaieta. I si pens en menjar coca de patata, indubtablement pens en la coca bamba, que és com li diuen en Maties i en Joan (i ara també en Rafa) a la coca de patata més gran. Sorgeix tot d’una el dilema de tallar-la a llesques o a “quesitos”, i amb el dilema, s’obri aquella discussió de quina és la manera correcte de tallar-la i es disparen les rialles sinceres d’uns amics, que no pel fet de veure més sovint, obrin manco tendes. Ja posats a fer camí, podria passar també per Son Sant Martí, arribant a Ca’n Picafort. Veuria aquella sala amb els arcs de pedra on va celebrar la primera comunió na Maria Magdalena i on vaig quedar meravellat de descobrir que tenia una cosina amb uns ulls i una bellesa com encara no havia vist mai en la meva tendre edat. Juntament amb na Barita i na Marga, i n’Aina, que ja l’he anomenada, totes connectades de manera indeslligable a aquest restaurant, formen el conjunt de cosines més guapes de les Illes Balears. Però bé, millor me’n torn a casa i pos tot això per escrit. D’aquesta manera es reforçarà doblement la relació que hi ha entre la detonació que obri la tenda i el record que hi és a dins. Bah, no! Me fa peresa escriure tant. Estic cansat. Duc més tendes obertes que Inditex! Me’n vaig a dutxar. Me trec els calcetins procurant que no se girin damunt davall abans de tirar-los al covo de la roba bruta. N’Angelika m’ho va recomanar un parell de vegades, dient-me que era més ràpid després a l’hora d’estendre i plegar-los. Ho faig religiosament com si encara passés pena de no fer-li cas i que m’ho hagués de tornar repetir. Però, joder, fa vuit anys que ja no viu amb mi. Per anar a dormir, i aprofitant que aquest ha estat un dia per al record, me posaré una camiseta blanca especial. Una camiseta que va haver de comprar na Cati al palau reial de Pnom Penh per tapar-se les espatlles i poder, així, entrar a visitar-lo. Era tan enorme la camiseta, pobreta, que li cobria gairebé tot el cos, però a mi m’està bé i sorprenentment és de bon material. Dret a davant l’armari, ja vestit, me qued observant una foto del Machu Picchu que tenc a la capçalera del llit. Els ulls desenfoquen i de sobte m’arriba una revelació mística, com aquelles que m’arriben de vegades quan escric. Quan ho intent explicar me surt la paraula “realise” en anglès, però el que vull dir és que acab d’entendre, amb una emoció similar a la de resoldre tot solet un enigma egipci mil·lenari, que tallar una coca bamba, treure’m els calcetins per ficar-los dins el covo de la roba bruta i colar una olla de pasta, són accions que, fins que jo mori, seran sempre rellevants i extraordinàries. Que ho seran en la mesura que connecten el meu jo amb les persones estimades. Que la vida pot ser negre com un dol, quan visites mil temples i penges fotos a Instagram, però no aconsegueixes que et vengui ningú al cap quan et tanques a ca teva tot sol. Romanc embambat uns segons més, imaginant les connexions que podrien tenir amb mi altres persones que he conegut arreu del món: Qui sap si hi ha algú a Tasmània, per exemple, ara mateix, que pensa en mi cada vegada que escolta The Tourist de Radiohead? Qui sap si hi ha algú a Calvià que cada vegada que passa per el Naan de Santa Catalina se’n recorda d’aquell sopar? Els ulls tornen enfocar la foto del Machu Picchu de la capçalera del llit. Ara, no obstant, me transporta a l’origen, i obri en dos segons la tenda de na Heidy. Me trob a ca seva de Piura, a la cuina, berenant de torrades amb alvocat i prenent un suc de pinya. Se sent la remor del motor de la seva consulta d’odontologia... Ou! M’he de rentar les dents abans de dormir! Ara sí. Me tap amb el llençol fins a les orelles, alç una cama com a per art de màgia, i somii totes aquestes tendes de campanya, juntes, obertes, formant un enorme camp de refugiats en la nostàlgia. https://miquelmulet.balearweb.net/post/134111

The Passing Shot <a id="res_76825" href="http://miquelmulet.balearweb.net/get/15937242_10154253625232919_630508413293233412_o.jpg" type="image/jpeg"><img style="margin: 5px;" border="0" alt="" src="http://miquelmulet.balearweb.net/resource/medium/15937242_10154253625232919_630508413293233412_o.jpg" /></a> Factures damunt el llit esperen desordenades ja fa cinc o sis setmanes per entrar dins un A-Z. - Tens una excusa concreta? Perquè he vist ta mare al SYP i assegura que li has dit que “primer és salvar el planeta” - Venga ja! No fotis faves! Me vols dir com has dormit? Paperum entre les cames. No has mogut un puta dit i ja es torna fer de nit. Què esperes? Ja ho sabem, que la Terra està que peta Però tu... tu quina aportació has feta? Res. Bades, t’enganes, te mors de ganes, però vius sense cap meta. - Si tot fos pitjar un botó, ja tendria solució: botó de pau, botó d’amor. Seria el Xot Redemptor, oh yeah, el Xot Passador, oh yeah, The Passing Shot! - idò sí! Si tot fos pitjar un botó, jo seria el salvador, un Moisès captivador que ha baixat del Galatzó amb les taules del perdó. - idò no! Tanmateix és per demés, no me moc ni per doblers. Ni me moc ni me mouré, perquè aquí al sofà estic bé Soc el xot passador! oh yeah - I si tu vols canviar el món Acosta’m els dos botons Perquè jo no tenc collons de trobar ni dos segons per ficar tots el papers dins un puta arxivador. - Oh no! perquè això és feina, joder i no tenc aima, mai fren Només fortor. ---------- He tornat mirar el meu llit. M’he vestit. Una camiseta fina que ha fet un nin a la Xina. Un nin que just just camina tancat a una puta mina. Retolat al pectoral, que he inflat amb creatinina, “No-sé-què-putes-Denim”, regal d’un amic que estim, originari de Pina. - Que he de fer? Me queda bé. No la tiraré. Me va a joc amb la xupa. I me marca abdominals a les mil fotos trivials que penj a xarxes socials. Putes multinacionals, i paradisos fiscals ells tenen tota la culpa de tots aquests putes mals, de viure en un món tan fals. - Mentim. Tots la tenim. Mentim! Tots la tenim! Camiseta Denim! També tots la tenim! - Si tot fos pitjar un botó Per tombar la repressió Cridaria al gran senyor: Lord Xot Redemptor, oh yeah, Lord Xot Passador, oh yeah, Lord Passing Shot! - Xot passador per favor retorna al teu ofici. Acaba amb el desfici dins aquest gran edifici. Destrossa la injustícia des del teu immens sofà. Tan sols t’has de remenar Mamà! Què has fet per dinar? Mamà! Rellom al cava? Que vaaaa! - Xot passador per favor! Que el món s’acaba. No siguis cap de fava. No esperis el dinar, tu t’has d’independitzar Au menja un tros de pa Pa no! Què el pa té molt de midó! - Xot passador per favor!!! Vius tancat a una presó. El consum és el teu vici i no veig cap puta indici de que el món vagi millor. Tu només ets un tumor que augmenta la pol·lució. Per no fer ni un sacrifici, no vas ni al gimnàs en bici! - Oh shit! És mitja nit. Factures damunt el llit. Que t’has pensat? que ho hauria arreplegat? Pensa tú! He anat a GAP. Vull estar fit com en Brat Pitt, perquè he quedat aquesta nit amb una de Badoo. Una que té marit. Oh shit! No sé si això és tabú Jo tampoc. Allà tu! - Està bona, jo sospit. De la cara no he vist foto I el perfil no diu ni “mu” Però he vist un tros de pit I ja vaig com una moto Oh yeah! Vaig com una puta moto. mmmm! he vist un pit a una foto. Oh shit! La senyora té un marit! - Si tot fos pitjar un botó Per ‘turar aquesta fortor No sé jo si el pitjaria Soc el Gran Xot Redemptor, oh yeah, el Gran Xot Passador, oh yeah, the Great Passing Shot! - Ou! Ja toquen al portal Jo me trec el meu xandall I li dic: “ei! passa!” Faldeta carabassa, Cosset de bona raça, deixa al penjador el teu xal i veuré que hi ha davall. Alçaaa! Molt bon material! Ja me puja la moral Oh yeah Comença la caça! - Jo li mostr el femoral. Toca aquí! Pura massa. Ni un puta gramet de grassa, Soc com en Rafel Nadal oh yeah I no has vist el meu pardal Oh yeah El meu gran pardal Oh yeah (relativament normal) - Amb les dones tenc un “don”, li he posat un reggaeton perquè sé que això les fon, I me diu: ara torn, vaig al bany un segon. I jo imaginant postures d’expertes dones madures que no se xupen el dit ara sé que m’ha mentit , i com si fos una fura ha cercat una obertura per deixar entrar el seu marit i cobrar-me les factures Que tenc a damunt el llit - Oh shit! M’han aglapit. Oh shit! Estic ferit. Oh shit! Ha bastat mostrar-me un pit. - Si tot fos pitjar un botó, i el pobre no fos colló, hauria pitjat que no. Però no! Ell és el Xot Redemptor, oh yeah, el Xot Passador, oh yeah, the Passing Shot! - I encara que això l’apura, el xot passador pastura ben tranquil a la natura, com el porc i el cara dura. No els puc veure ni en pintura! Persona tan immadura jo crec que ja no té cura. El problema és l’amargura que crea aquesta incultura I qui paga la factura? La generació futura Au tura! https://miquelmulet.balearweb.net/post/127931

Tinder glaciar <a id="res_76795" href="http://miquelmulet.balearweb.net/get/vallon_pont_d_arc.jpg" type="image/jpeg"><img style="margin: 5px;" border="0" alt="Pont d'Arc" src="http://miquelmulet.balearweb.net/resource/medium/vallon_pont_d_arc.jpg" /></a> Una llengua enorme de gel, arribada dels països escandinaus, connecta avui les illes britàniques amb el continent europeu. Ja no queda cap tipus d'homo per allà dalt. Han partit tots cap al sud, com si fos un d’aquells viatges estiuencs que es feien als segles XX i XXI, amb la diferencia que el viatge és ara individual i la tornada està programada per d’aquí a uns trenta mil anys. Un dels més forts, de nom Arthur Higgs, ha arribat avui dematí a Pont d’Arc, un pont natural de roca massissa sobre el riu Ardeche, al sud de França. Fa fred i té els morros tallats. No és estrany: els Alps són aquí devora i estan coberts per milions de tones de gel etern. S’enfila damunt el pont de pedra per estudiar les possibilitat de quedar-se una temporada en aquest preciós paratge. La platja fluvial d’avall li recorda les voreres del Loch Leven, a les Highlands escoceses, d’on va sortir fa tres anys amb les pells d’animal que duia posades i un iphone 1427-S, com a únic equipatge. Passarà la nit a la cova de Chauvet, en companyia de les mil·lenàries pintures rupestres, un petit foc i un parell de ratapinyades. En haver sopat obrirà el Tinder, però no hi haurà cap dona a cinc milles a la redona, i somiarà que un d’aquells cavalls pintats a la paret cobra vida. Cavalca en el somni per una glacera, aferrat ben fort a la crin de l’animal. De sobte, el llom del cavall comença a tornar blanc fins que es confon amb la neu que trepitja. La crin es transforma en cabells humans de color bru, el color de les muntanyes de Glencoe a l’hivern. El cavall es regira i li diu “no t’aturis ara o te mat”. El rostre també ha canviat i ara és el d’aquella al·lota alemanya amb la que va conviure sis mesos al poble de Kandern. “La vida dels nous cavernícoles europeus no és tan fàcil com la dels cavernícoles d’un temps” -pensa el nostre homo tecnologicus després d’obrir un ull i comprovar que no té cap notificació al mòbil. Aprofita així mateix per fer fotos a aquell rinoceront pintat a la roca amb un efecte rudimentari de moviment. “L’accelerador de partícules de Ginebra havia ajudat a la humanitat a entendre com funciona el cicle del temps a l’univers, però alhora cap d’aquells científics havia pogut preveure que acabaríem a les coves, com havíem començat”. Somriu l’Arthur, tot sortint de la cova amb aquest raonament. L’escocès no és l’únic home que vaga pel món amb les seves pells de caribú i el seu dispositiu mòbil al canell. És molt típic dels homes i dones que no suporten la vida tribal que domina aquesta cinquena era glacial. Ell ha provat d’integrar-se des de que va travessar el canal congelat de la Mànega, però qualque cosa li diu que no està fet per a aquella vida. Sempre s’ha sentit incòmode a les ciutats i a les orgies de més de dues persones. Al final acaba tenint problemes pel seu caràcter possessiu i antisocial. Aquests nous cavernícoles viuen, per tant, en contacte permanent amb la natura i, fins que no els queda més remei, al marge de la societat. Són vists per les tribus com a gent solitària, trista, i fins i tot perillosa, per les seves idees rupturistes. A la vegada, els cavernícoles pensen que no encaixar dins el sistema els fa més lliures per viure experiències que els altres no viuran mai. Utilitzen Tinder com a aplicació de culte per cercar persones afins a la seva filosofia i, sobretot, per mitigar la terrible solitud que els envaeix de tant en tant. Tinder es una aplicació del segle XXI que aquesta contracultura ha rescatat de 2.000 anys d’oblit. No se sap com funcionava un temps, però n’Arthur creu que el cor vermell podria haver indicat algun tipus d’esport o activitat cardiovascular entre dues o més persones que es posen d’acord. Tenia sentit, perquè quan dues persones pitjaven el cor sortia la paraula “Match”. La creu, en canvi, era tot un misteri per a ell i no la pitjava mai. Fa un dia radiant i una temperatura agradable de vuit graus. Es torna encamellar damunt el Pont d’Arc i obri l’aplicació Radar del seu iphone. Avui li agradaria caçar un porc senglar. No veu cap “WP” (wild pig) al radar, només un parell de “R” de conills a 30 passes i una “H” misteriosa que es desplaça riu avall cap allà on és ell. Pitjant damunt la “H” s’obri el perfil d’aquest ésser humà: CAROLINA PUCCINI Italy 32 years old Created by: Piamonte Bionica e Genetica Social awards: 26 (open list) Penalties: 5 (open list) Li agradaria obrir la llista de penalitzacions, però na Carolina ja està arribant amb la barca a la platja fluvial i li fa senyes per a que davalli de l’arc. Se la veu en forma. D’un bot ha posat peu damunt l’arena i estira la gòndola passant-se una corda per darrera la cintura. - Ets Arthur, no? - Sí - M’ajudes? L’home s’acosta i enrevolta amb el seu braçot el cap de lleona tallat en fusta a la proa. La dona li mira les mans i un tros de cama que ha sortit a la llum de davall aquell pelatge, mentre arrossega amb força la barca. L’olor de pell de caribú fumada té una feromona que l’atreu i la mareja a la vegada. Se’n va a rentar les mans a l’aigua per agafar distància i observar amb una més ample perspectiva aquella obra d’art de l’institut de genètica de Glasgow. - Et pots treure aquestes pells? - No. Per què? Fa fred. La italiana es desembotona la parca i s’alça el jersei de llana fins a damunt el pit. Ell se la mira embadalit. - Treu-te això i entra dins la barca.-insisteix ella.- Bé, espera! Renta’t les mans i els genitals abans d’entrar. - Fa fred – repeteix n’Arthur, ara amb un somriure murri a la cara. Ella li fa l’ullet i es davalla els calçons de trekking per demostrar-li que valdrà la pena passar un poc de fred. La góndola està molt ben condicionada per a les relacions sexuals. Té un bon matalàs, un edredó de plomes i un petit motor de quarks que dona calefacció i aigua calenta per quan has acabat. L’escocès pensa que per ventura enyorava més el matalàs i l’aigua calenta que el sexe. Però el que enyorava de debò era l’escalfor humana, i poder tenir una conversa interesant com la que tendrien ara. - No tens Tinder, Carolina? - Sí. - No et vaig trobar ahir vespre. Eres a més de cinc milles? - No ho sé. Jo et vaig veure a tu. De vegades fa coses rares. Mira-ho ara. N’Arthur treu les mans de davall les plomes i manipula l’iphone un moment. - Ja et veig! A veure... coret... Match! Na Carolina riu i s’empegueeix. I nota la vibració de la notificació al seu canell. - Que creus que vol dir el cor vermell i la creu? – li demana ell. - Diuen que el cor era la representació de l’amor durant els primers mil·lennis. - Però l’amor és una idea creada pel nostre intel·lecte, no? en tot cas hauria de ser un cervellet... El cor només empeny la sang. - Un temps representava l’amor entre persones. Però un amor diferent al d’avui en dia. I te diré més: crec que utilitzaven Tinder per formar famílies. - “Famílies”? Que és això? - La paraula “família” és un arcaisme que no s’ha utilitzat en mil anys. Significa la unió per amor entre un home i una dona. Hi ha una teoria que diu que en aquella època la gent vivia en parelles i no en tribus com ara. - Que vols dir? Cada un amb la seva parella? Sempre la mateixa? - Sí - Ostres La italiana agafa unes galetes de xocolate d’un estant i n’hi ofereix a n’Arthur, que s’ha quedat en estat de xoc. - L’individualisme està molt bé, Arthur, però potser conviure amb la mateixa parella durant molts anys és “la gran experiència” que estem cercant. - Però per què estimar només a una persona quan en pots estimar a deu o dotze? - Què té més força, les partícules disgregades per l’espai o aquestes mateixes partícules concentrades a un sol punt? - I el sexe? - La fidelitat sexual és la clau de tot. Es tracte de viure un amor tan fort entre dues persones que transformi poc a poc les dues ànimes en una sola. - Ho expliques com si ja ho haguessis viscut. - Ho he intentat un parell de vegades, però sense massa bons resultats, la veritat. Un any i mig després d’aquesta conversa, na Carolina i n’Arthur són a Mallorca. Ell ha canviat les pells per un abric de plomes i unes botes militars i ella ha canviat la góndola per un veler de vint peus. Han passat tot aquest temps viatjant junts per la conca mediterrània. La població de l’illa es d’allò més tradicional i serà tot un repte encaixar com a parella dins aquella societat individualista i llibertina. Han sentit a parlar, no obstant, d’una comuna una mica més alternativa on es respecte la vida en parella: la comuna de Bunyola. És una zona molt tranquil·la al peu de la muntanya i la gent és amable. Aviat descobreixen, no obstant, que no és tan alternativa com els hi havien pintat: i és que també s’hi fan les tradicionals orgies i intercanvis de parella, però al manco ningú els mira estranyat quan es passegen pel carrer agafats de la mà. S’han fet amics d’una pseudo-parella mallorquina i queden de vegades per sopar. Són tots dos molt simpàtics i curiosos, tan simpàtics i curiosos que semblen una espècie d’infiltrats que treballen en nom de la resta del poble, i que tenen com a única missió saber el que s’amaga darrera la parella nouvinguda, saber perquè mantenen aquella fidelitat extrema. - Com vos vàreu conèixer? – demana ella. - Pura casualitat – contesta n’Arthur. - No pot ser! No vàreu utilitzar Tinder ni cap altre tecnologia. - No. Bé, sí: el radar de caça. Els quatre esclaten a riure i l’escocès explica tot allò que va passar just davall el Pont d’Arc. - I vosaltres? Com va ser? - Demana na Carolina, un poc cansada de ser el centre de la conversa. - Tinder - contesta el mallorquí, encongint-se d’espatlles. – 68 % d’afinitat – afegeix mirant a la seva parella amb complicitat. - No sabia que Tinder et digués l’afinitat entre dues persones. –se sorprèn l’estranger. - Clar que t’ho diu! A quin món vius? El mallorquí li mostra a n’Arthur la versió actualitzada de Tinder al seu iphone 3429. - És fantàstic! Mira... Han integrat per una banda els paràmetres genètics i biomètrics dels individus fertilitzats a tots els instituts d’Europa, i per una altra banda tots els paràmetres bàsics que surten al perfil del radar (premis i penalitzacions socials, habilitats adquirides, estat de salut, perfil psicològic, etc.). L’algoritme, apart, també té en compte totes les recerques d’informació que has fet, les pel·lícules que has vist, la música que has escoltat, els jocs que has jugat,... És molt acurat. Pots fer cerques de gent fins a 200 km. a la redona, i no fa falta fer match per saber on són o comunicar-te amb ells. - Has vist això Carolina? On ets? La italiana fa com si no ho hagués sentit i se’n va a obrir la porta al dron que reparteix les pizzes. El matí següent n’Arthur s’aixeca amb una idea clavada al cap. - Carolina, estàs desperta? - Digués. - Quan ens vàrem conèixer tenies el Tinder actualitzat? Na Carolina es gira per mirar-lo als ulls. - Sí. - Així... No ens vàrem conèixer per casualitat. Ella fa que no amb el cap. - Quin percentatge tenim d’afinitat? - 76 per cent. - I perquè no m’ho has dit fins ara? - No ho sé amor meu. A partir d’aquest dia, la relació es va deteriorant. El problema no és l’afinitat entre ells: 76 per cent està prou bé. I per tenir mil anys de falta de pràctica en la monogàmia, no han fet un mal paper. Però n’Arthur s’ha descarregat l’actualització per no estar en desavantatge i ella s’ho ha pres malament. Ara cada un pensa que l’altre cerca d’amagat una persona amb afinitat més alta. Tanmateix, el problema tampoc és trobar afinitats més altes amb altre gent. El problema és, com sempre, la ruptura de la confiança i la por de no tenir la força necessària per completar junts aquest viatge contracorrent. https://miquelmulet.balearweb.net/post/127676

Las arcadas de Jaume III La primera vez fue sin querer. Eran las rebajas de verano y el aire acondicionado no ofrecía suficientes frigorías para tal aglomeración de crías. En la sillita del minúsculo probador donde se había metido Elena, desechadas, una montaña enorme de prendas. Maldita sea! Todas pequeñas! Notaba que la cabeza empezaba a darle vueltas y que las notas del bajo de Groundation Chant se quedaban sospechosamente atrapadas entre su estomago y su diafragma. Salió corriendo, buscando el baño, pero como en esas tiendas los empleados están obligados a mentir al respecto, le dijeron: “lo siento, aquí no hay de eso.” Así que vomitó allí en medio, encima de la nueva colección otoño-invierno. La segunda vez vomitó de rabia. Al cabo de una semana de aquel incidente, se encontró una tarde contemplando un escaparate de una de esas tiendas con nombre de violín. ¡Esos maniquís son verdaderos esqueletos! ¡Dios! Le dio tanto asco que se metió los dedos hasta la campanilla, se acercó a uno de ellos y le vomitó entre teta puntiaguda y teta. La tercera vez ya fue premeditada. Y la cuarta, y a la quinta,… En su momento más álgido, llegó a vomitar tres y cuatro veces por semana. Vomitaba sobre todo en centros comerciales, “department stores” y en las tiendas de moda de un rico empresario español. Un conocido de Elena, llamado Mateo, se unió a la causa, al oír los rumores que circulaban por la universidad. Empezó a grabarla con su móvil y a colgar los videos en internet. Mateo admiraba la facilidad con la que Elena se metía los dedos y creaba el caos en las tiendas. Para él, vomitar debía de ser lo más parecido a un parto. Prefería morir de dolor antes que meterse los dedos hasta la yugular. Ella se reía de él por ser tan aprensivo, y él hacía como si se enfadara y la empujaba suavemente, para después abrazarla cariñosamente por los hombros. A ambos les gustaba pensar que habían formado un pequeño comando de rebeldes antisistema. Por primera vez en la vida, parecía que tenían algo que decir al mundo. Algo bueno. Algo honesto. Algo verdadero. Y aunque los actos perpetrados eran, por su misma naturaleza, crudos y subversivos, una vez editados en video, revelaban además cierta fuerza estética, incluso poética. Se notaba que Mateo tenia mano de artista. Elena admiraba eso de él. Lo que empezó con videos sin editar de veinte segundos, fue evolucionando hacía videos de más de un minuto, con música y efectos de luz y color, y cámara lenta. Y lo que empezó con admiración recíproca entre los dos jóvenes, fue evolucionando, entre vómito y vómito, hacía una relación más íntima. Mateo estudiaba bellas artes y, aunque era tímido, tenía buena planta y bastante éxito con las chicas. Cuando sus amigos de carrera le preguntaban “¿ya te has follado a la gordita bulímica”, él se molestaba hasta tal punto que tenía ganas de enamorarse de Elena, sólo para darles una lección. Pero la verdad es que Elena no le atraía físicamente. Y eso, como artista reivindicativo, como activista antisistema y, sobre todo, como alguien que cuelga videos en internet en contra de los clichés establecidos por la moda, le creaba serias contradicciones. Quizá el problema no eran esos kilos de más, sino que siempre veía a Elena en situaciones muy poco sensuales. Por no hablar de ese aroma a regurgitación, que aniquilaba cualquier tentación. Con el paso del tiempo, las actuaciones del dúo se fueron sofisticando hasta tal punto, que pasaron a ser auténticas performance. Para el último vídeo de la pareja, quedaron primero en una hamburguesería de una cadena americana, cuyo nombre empieza por Mc. Allí Mateo le enseñó a Elena un video musical de Simian Mobile Disco, en el que aparecen una modelos esparciéndose los espagueti y el kétchup por sus cuerpos semidesnudos, lamiendo tarjetas de crédito, revolcándose encima de la comida, y haciendo toda clase de guarradas hasta transformarse en verdaderos monstruos. - Dale a grabar, verás!- dijo Elena. Agarró la hamburguesa con las dos manos y la estrujó con tal ansia que el pepinillo quedó colgando de un lado. Utilizó la lengua para lamer suavemente los bordes de ese sucedáneo de carne hasta llegar al pepinillo, que al contacto con la punta de la lengua cayó encima de la mesa. La mirada de Elena era provocadora y lasciva, como la de las chicas del video. No parpadeaba ni apartaba los ojos del objetivo. Mateo sintió que algo se le removía, y que era más abajo de su aparato digestivo. Ella agachó la cabeza sin dejar de mirar a cámara y aspiró el trozo de vegetal de encima de la mesa, como si de un flan se tratara. Después intentó meterse toda la hamburguesa en la boca, hasta que una señora de la mesa de al lado le llamó la atención. Oye! Un poquito de… - advirtió la señora, señalando con mirada contrariada a su hijo, que tenía los ojos como platos desde hacía un rato. Los dos jóvenes pidieron disculpas a la señora y salieron caminado hacía un centro comercial, donde iban a rematar la performance. La idea era cerrar un círculo entorno a la porquería que el capitalismo, a través de sus mecanismos de márquetin, nos intenta vender: el vómito en el mismísimo corazón de las grandes marcas multinacionales era su manera de protestar por esos cánones de belleza que incitan a la bulimia y a la anorexia entre los jóvenes; y ya puestos a vomitar comida, qué mejor qué arrojar la comida basura de otras multinacionales de la misma calaña. Elena se puso unas gafas de sol y una gorra, para evitar ser reconocida por el guardia de seguridad de la puerta. Al llegar a la sección de ropa de mujer, hizo la señal a Mateo para que diera al play y se metió los dedos como hacía habitualmente, procurando que nadie la viera. En un segundo empezaría el espectáculo. Nunca fallaba. Aquel día, no obstante, hubo que esperar un rato más. Elena hizo que no con la cabeza, y siguió metiéndose los dedos, cada vez más dentro. En una de esas, sintió las arcadas, mucho más fuertes de lo normal, y tuvo que agarrarse a una mesa. Mateo siguió grabando, mientras se acercaba para preocuparse por ella. La hamburguesa salió, al fin, disparada de su cuerpo y prácticamente intacta. Elena cayo desplomada al mismo tiempo y empezó a convulsionar. ¡Elena! ¡Ei!! ¡Ayuda!! ¡Aquí!!- gritó Mateo. De la boca de la chica le salía una salsa espesa y amarillenta, parecida al puré de patatas. Enseguida llegó uno de los dependientes. Ponla de lado, hombre, que se ahoga! –ordenó. Pero Mateo se había quedado tan estupefacto, que ni siquiera había guardado el móvil, y seguía grabando. El hombre apartó a Mateo de un empujón y puso a Elena en decúbito lateral. Después metió la mano en su boca para comprobar que la lengua no le estuviera obstruyendo el esófago. La muerte documentada de Elena sería, sin duda, la culminación perfecta del proyecto artístico-reivindicativo que habían llevado a cabo esos dos últimos meses, y el impacto social sería el mas brutal jamás imaginado. Pero la muerte de Elena era lo último que quería Mateo. Y es que en la hamburguesería se acababa de dar cuenta de que esa chica le gustaba. Fue un segundo. Nada. Justo después de pedir disculpas a la señora de la mesa de al lado, cuando ella le miró a él con esa mirada dulce y traviesa a la vez. Y ahora, cubierta de vómito, con los ojos en blanco, convulsionando,… Le seguía gustando. - Elena!! Por favor! ¿Que pasa? Al fin dejó de convulsionar, y se quedó en calma, con los ojos cerrados, en el suelo, al lado de un expositor con todos los vestidos del mismo color. Algunas clientas de la tienda le pusieron toallitas húmedas en la frente. Una de ellas, muy delgadita, dijo que deberían levantarle las piernas, que eso según su experiencia era un simple desmayo. Elena se reincorporó lentamente y la sentaron en una silla. - ¿Lo has grabado todo? – fue lo primero que preguntó a Mateo. - Sí. - Bien. Una de las dependientas más veteranas (tendría unos 30 años), le dio una toalla y una camiseta, y la acompañó al aseo privado para que se lavara la cara y se cambiara de ropa. Elena miró la camiseta con recelo. La dependienta al ver su cara le dijo que tranquila, que se la podía quedar. Y señalando una pequeña mancha de lejía que tenía en una de las mangas, le dijo que igualmente no se podía vender. Pero el recelo de Elena no era por la generosidad de la dependienta, sino más bien por el tamaño de la prenda. Ni en sueños le iba a entrar ese trozo de tela. Pero sí que le entró. Se miró un par de veces al espejo del lavabo, extrañada aun por lo bien que le quedaba. Y es que con la tontería habría perdido cinco o seis kilos. Se colocó los pechos y se estiró la camiseta de la parte de abajo. Hacía meses que se había olvidado de los espejos. Aprovechó la intimidad para practicar algunas poses sexys, ladeando la cabeza y poniendo morritos, como hacían sus amigas en las fotos del Facebook. Se puso de escorzo y se ciñó los pantalones a la piel para verse el culo. No pudo contener una tímida sonrisa al verse en esa tesitura. - ¿Todo bien?- preguntó la dependienta al otro lado de la puerta. Elena se asustó y apartó enseguida la vista del espejo. - ¡Muy bien! Al fin, justo antes de salir del aseo, se le ocurrió que tal vez tendría ahora una pequeña oportunidad de empezar a gustar a Mateo. https://miquelmulet.balearweb.net/post/121534

Nadia i l’elefant (i II) <a id="res_73338" href="http://miquelmulet.balearweb.net/get/P1040412.JPG" type="image/jpeg"><img style="margin: 5px;" border="0" alt="Recta de Botswana" src="http://miquelmulet.balearweb.net/resource/medium/P1040412.JPG" /></a> La idea que tenien era recorre la costa occidental del continent Africà fins a Marroc. Des d'allà agafarien un vaixell i travessarien cap a Espanya per l'estret de Gibraltar. En Thomas no va obrir la boca fins ben entrats a Angola, i no va fer-se a la idea de que havia d'oblidar a en Jumbo fins a Guinea Equatorial. Tot i això, passaren quatre mesos relativament bons, sobretot si tenim en compte que eren persones habituades a la soledat i ara estaven les vint-i-quatre hores del dia plegats. El sexe, sens dubte, aportava la dopamina necessària per passar pàgina a les petites disputes diàries i també per oblidar durant uns instants els moments terribles que els dos havien viscut, aquells records més negres que sempre eren a l'aguait, com una manada de lleons afamats. S'instal•laren a un àtic molt luxós de Paris, tot i que en Thomas odiava a mort les ciutats. - Tornem a Àfrica - deia -. Estic fins els collons d'això, Nàdia! Estic fart de dur aquesta puta màscara tot el dia. Anem a viure tu i jo una vida de veritat a l'únic lloc on encara es pot viure. - Quina vida hi ha a Àfrica? Lleons i elefants, i escarabats de merda voladors! Això hi ha! El dia que feia un any que s'havien retrobat a Botswana, ho celebraren obrint una botella de Don Perignon Or Blanc, que tudaren més de mitja, com sempre. L'ambient estava més enrarit que mai. Feia quinze dies que ella esquivava el sexe i se suposava que aquella nit, amb un xampany de trenta mil euros damunt la taula, costaria més trobar una excusa adequada. - Que te passa, Nàdia? - No me passa res. - Estàs molt rara. Fa quinze dies dies ja que no... No deus estar embarassada? - No! Trobes que beuria xampany si estigués embarassada? - Però és molt estrany, no? Ja fa un any que... Ja hauries d'haver quedat... - Sí, jo tampoc ho entenc. - És per això que estàs així? Perquè si és això no et preocupis, dona. Ja vendrà si ha de venir. El més important és que estam junts. Ella mirà per la finestra, on s'hi veia la Torre Eiffel i, al fons, l'edifici de La Defense mig esbucat. Ell seguí parlant: - Podriem partir d'aquí i anar a Espanya, que sempre fa més bon temps. O vols anar a Itàlia? Venècia! No deies que te feia ganes? Ja veuràs com te quedes embarassada quan menys t'ho esperis. Quan ja no hi pensis. Sempre passa. Ella s'acostà a ell i el mirà amb una tristesa que en Thomas només havia vist als ulls del seu elefant, aquell 30 de març, avui feia un any. No és un problema d'aquí. -digué ella assenyalant-se la panxa, amb la veu mig trencada- És d'aquí- assenyalant-se el cor, amb la veu trencada del tot. En Thomas no va entendre res. - No m'estimes, Nàdia? És això? - No ho sé... - Per favor, Nàdia! Què dius? Què te passa? A què ve tot això, ara? Nàdia, per favor... - No ho sé. - No estàs bé amb mi? Què vols fer? vols cercar un altre home? En Thomas esclatà a riure d'aquella manera odiosa, però ara també sarcàstica i nerviosa. - Sí, ves-te'n! Cerca'n un altre, va! Ja veuràs com el trobes just a la cantonada! -seguia rient, ara amb un puntet afegit de bogeria. Aquelles rialles li donaren a na Nàdia una mica de força per eixugar-se les llàgrimes i tornar parlar. - Me sap molt de greu, Thomas, haver-te tret d'Àfrica. Pensava de veritat que això podria funcionar, però... En Thomas començava a entendre. Es va tirar damunt el llit, arrufat, amb les mans al cap, i s'estirava els cabells amb ràbia. - M'has fet deixar en Jumbo! -s'ofegava amb el nuu que tenia a la gargamella- Com me pots fer això, Nàdia? Jo ho he deixat tot per tu! Quan m'havia acostumat a estar tot sol vares venir. I ara que necessit estar amb tu, que fas? Te’n vas? Ella es tombà al llit i l'abraçà per l'esquena com a un infant. - Me sap molt de greu, Thomas. Amb els primers raigs de sol del nou dia, na Nàdia agafà la seva motxilla sense fer renou i baixà les escales de la finca parisenca. Al replà del primer pis es va posar la màscara i es va treure un ganivet suís de la butxaca per, en arribar al jeep, tallar les cordes que fermaven la moto de cross. Després va obrir el maleter del jeep per agafar una bosseta blanca amb una creu verda, que tenia amagada a un doble forro. Mentres treia la bosseta, va veure com en Thomas la mirava des de la finestra del menjador. Ella li alçà una mà dient adéu. Ell no va fer cap gest. Posà la bosseta misteriosa dins la motxilla i partí amb la moto, Camps Elisis amunt. Arribant a la Rue Molitor, s'aturà a un concessionari de Ferrari i Maserati que feia cap de cantó i tragué un revòlver de la motxilla. D'una distància prudencial, disparà quatre o cinc vegades al vidre de la porta, fins que hi va poder entrar sense perill de tallar-se. Va triar un Maserati Gran Turismo descapotable, de color taronja i s'hi va asseure d'un bot. De la motxilla va treure un cd i el ficà al radiocasset. Després agafà la bosseta blanca amb la creu verda i comprovà per enèsima vegada la data de caducitat dels anticonceptius que hi duia a dins: 15 de març de 2027. Feia temps que tenia memoritzada aquella data, perquè sabia de la seva importància: Dia 15 de març havien caducat els darrers anticonceptius fabricats al món. Avui feia exactament quinze dies. Va tirar la bosseta a davall un Ferrari, emprenyada pel mal innecessari que havia causat a en Thomas, i per totes les mentides que li havia dit quan parlaven de tenir un infant. Va rodar la clau una mica més i sortí amb aquell cotxe del concessionari. “Poor lady” d'Arcadium començava a sonar per la radio. El Maserati rugia com animal ferit pels carrers desolats de París, i ella va pensar que per ventura si donava més gas, deixaria enrere totes les decepcions, totes les incògnites, que s'alliberaria a la fi del pes de la responsabilitat que la perseguia des de ben petita. I amb la velocitat, li retornaven les ganes de seguir escorcollant-ho tot de dalt a baix, tot per trobar aquella persona que l'estava esperant a qualque raconet amagat del món. Aquella persona a qui havia d'estimar fins a la mort. Estava segura que quedava més gent al planeta apart dels cinc d'Amsterdam. En David havia trobat aquella xineta, per exemple. No tot estava perdut. Al cap i a la fi, no conformar-se amb el que un té, forma part de la natura intrínseca de l'home. Donà més gas, i ja anava a 120 km/h pel Boulevard Saint Michel. I ara ja a 160. Per què m'hauria de conformar?-pensava. - Soc lliure i si he de representar a tota la raça humana ho faré fins a les darreres conseqüències, amb les seves virtuts i els seus defectes. Baixà la vista per apujar el volum de la música. Entre el renou del motor i el vent que li pegava a les orelles, no ho sentia gaire. Li agradaven molt la guitarra i aquells cors obscurs però celestials a la vegada. Quan finalment alçà la vista per mirar davant, va pensar: que hi fa enmig del carrer un elefant africà? Pegà un fort cop de volant a l'esquerra i després a la dreta, però no va poder esquivar la balustrada de pedra del Pont Sant Michel. La única esperança d’aturar l’extinció de la raça humana travessava el parabrises del cotxe, i volava, volava, volava,... i acabava tombada, immòbil, gairebé com si s'hagués quedat adormida, a la terrassa d'un cafè de Paris sense gent. - “Has vengut a cercar el teu amic. Ara ho entenc” Aquest va ser el seu darrer pensament. https://miquelmulet.balearweb.net/post/113686

Nàdia i l’elefant (I) <a id="res_73337" href="http://miquelmulet.balearweb.net/get/P1040593.JPG" type="image/jpeg"><img style="margin: 5px;" border="0" alt="Elephant Sands" src="http://miquelmulet.balearweb.net/resource/medium/P1040593.JPG" /></a> El jeep s'aturà ben enmig d'aquella recte interminable. Era un vehicle de rodes enormes que s'havia utilitzat per fer safaris turístics. Encara es podien llegir les primeres lletres del nom de l'empresa: “Livingst...”. La resta, estaven cobertes de fang. Damunt el sostre hi duia 4 bidons de benzina, i a la part de darrera, enganxada amb cordes, una moto de cross ben bruta. La porta de la part del conductor s'obrí a poc a poc i una al•lota de cabells negres curtíssims apujà el volum de la música fins que els altaveus escardaren. Tot seguit, les seves botes de muntanya baixaren les escales del vehicle, com un cowboy solitari baixaria del seu cavall. Portava uns shorts de caça amb moltes butxaques, i una camiseta blanca de Dolce & Gabbana. S'acostà caminant a un lletreret que romania tombat enterra i el girà d'una cossa. - “Elephant Sands Lodge”- llegí en veu alta - Bingo! El lodge feia honor al seu nom. Era un petit hotel construït amb la mateixa arena que l'enrevoltava pels quatre costats, i els elefants passejaven en llibertat per les seves instal•lacions. Tan era així, que quan aparcava el jeep, va poder veure un elefant jove que bevia aigua de la piscina. El sol es començava a pondre damunt els cent arbres esquinçats pels habitants d'aquell paratge. L'al•lota s'havia assegut a una cadira de la terrassa i observava l'horitzó amb uns prismàtics. Pensava que aquells arbres devien tenir un aspecte d'allò més fantasmagòric a la llum de les estrelles. Uns minuts més tard, algú cridà el seu nom: Nàdia!! Un jove negre aparegué des de darrera la caseta on hi havia els banys i les dutxes. Duia la camisa desembotonada i anava a becoll de l'elefant més gran que ella havia vist mai. Na Nàdia tot d'una alçà el braç i feu un somriure com no havia fet en anys. Un somriure tan generós, que un lligament de la cara li tocà el lacrimal. Aquell jove era en Thomas, i també tenia els ulls brillants quan va baixar del paquiderm. - Així que era veritat... – digué ella emocionada. S'aferraren en una intensa abraçada. Ell li explicà com s'ho havia fet per domesticar a en Jumbo. Li havia costat dos anys i quatre costelles rompudes, aiximateix, però havia recorregut Zimbabwe i Botswana amb aquell impressionant exemplar. - I què? Has trobat algú?-li demanà ella. - No... però he vist les cascades Victoria! Impressionants! I tu que? Com estàs, Nàdia? Conta! On has estat? - He recorregut tot Sud-àfrica i Namíbia. - I? Ella va fer que no amb el cap. - La Garden Route no està malament- afirmà o negà amb poca convicció. - I que saps dels altres? - No massa. Fa estona que no tenc noticies de ningú. El darrer que sé és que en David havia arribat a Xina, que havia trobat una xineta molt jove i l'havia deixada embarassada. - Que dius ara? - Sí. M'ho va dir na Deli, la darrera vegada que parlarem. - Així què ha tengut un fill... - No. Se veu que l'embaràs es va complicar i... - Aj! Merda! No segueixis. En Thomas tenia per costum posar-se nerviós quan demanava pels altres. Se sentia forçat a fer-ho, això sí, però al mateix temps, s'estimava més no escoltar la resposta. Tot d'una començava a fer passes amunt i avall i a mirar enfora. S'havia convertit, sens dubte, en el més antisocial, independent i salvatge dels cinc d'Amsterdam. - He provat de localitzar a en Boris, però el seu telèfon està sempre apagat.-continuà ella. - Creus que encara deu ser a Amèrica? - No sé... Na Nàdia es passà la mà pels seus cabells tallats al tres i s'acostà on era en Thomas, just davant l'elefant. - No ho vols fer, Thomas? - Sí... Sí, clar. Caminaren a través del bar i la recepció cap a una de les habitacions de l'hotel. A damunt l'escriptori hi havia dos revòlvers i una capseta metàl•lica de caramels, plena de bales daurades. Allò que va atreure l'atenció de na Nàdia, no obstant, fou una escopeta de mira telescòpica, dreta damunt una butaca de vímet. - Ostres? D'on has tret això? - T'agrada, eh? En Thomas agafà l'escopeta per mostrar-li la mira de visió nocturna que també duia incorporada. - Joder!-exclamà ella. Quina passada! - Sí, va de puta mare per anar de nit al bany. Els dos varen riure i, mentre ell tornava deixar al seu lloc l'escopeta, ella es tragué la camiseta. Després de fer-ho, obriren dues llaunes de tonyina i dues de sardines amb tomàtiga i se les menjaren acompanyades d'unes galetes d'oli africanes, similars a les quelitas. Per beure, tudaren una botella de Chateau Margaux del 2002, que ella havia trobat a una tenda gourmet de Ciutat del Cap. Na Nàdia es despertà a trenc d'auba, amb l'esquena dolorida. En Thomas s'havia adormit escoltant Beach House i encara duia un auricular a l'orella. Ella li tragué amb cura per no despertar-lo i sortí a la terrassa a estirar els braços. En Jumbo encara era allà i la mirava fixament. Era bo de reconèixer, perquè tenia uns ullals enormes i una taca en forma de “T” al front. - Potser és una marca que li ha fet en Thomas - va pensar. Just davant el restaurant hi havia una bassa d'aigua on hi anaven a beure molts animals. Devia de ser l'atracció principal d'aquell hotel. Un grup d’impales també miraven, entre glop i glop, aquella al•lota nua que movia els braços de manera estranya. De sobte, na Nàdia foté un crit que els pobres impales s'alçaren t’enterra metre i mig. En Thomas sortí escapat amb un ull encara cluc i l'escopeta a la mà. - Què ha estat, Nàdia? Que passa? - Res, tranquil. Ella assenyalà un escarabat piloter de damunt l'empedrat. - Què? un escarabat? - Joder, m'ha espantat...m'ha pegat aquí, al clatell, el fill de puta. En Thomas va riure d'aquella manera que a ella li encenia la sang i, ignorant totalment el cos nuu de na Nàdia, va anar a donar-li el bon dia al seu elefant. L'animal l'abraçà tendrament amb la trompa, mentre ell li pegava copets amb la mà plana a la galta. L'abraçada es va anar fent més llarga i més estreta... - Jumbo, stop!-va haver de cridar -. Que te passa avui, tan afectuós? - Que s'ensuma alguna cosa, Thomas. Que els elefants són molt intel•ligents... - Sí. Està gelós. - Bé, vaig a vestir-me. Hem de marxar aviat. Pots començar a acomiadar-te del teu elefantet- digué ella amb un to irascible que a ell no li agradà gens. I és que si ella no suportava les rialles d'al•lot beneit d'en Thomas, a ell li passava tres quarts del mateix amb aquelles revinglades d'al•lota malcriada. Sortiren a migdia amb el jeep carregat fins a dalt de provisions, música i armes. En Jumbo va partir a correr darrera ells pel camí d'arena, remugant a mil decibels de potència i destrossant el mobiliari forestal. Na Nàdia accelerà per arribar a la carretera asfaltada i així deixar-lo enrere. No es volia ni imaginar el mal que li podia fer aquell animal si els aglapia. L’al•lota respirà a la fi, i en Thomas tornà vessar unes llàgrimes mentre el seu amic es difuminava entre els arbres esbrancats d'Elephant Sands. https://miquelmulet.balearweb.net/post/113674

L'erosió del cor Ella té 423.378.785 anys. Els primers centenars de milions d’anys els passà assegudeta enterra, ben calenteta, agafant un vermell guapo a la vorera d’una piscineta de magma. Era una vida més o manco tranquil•la. Només de tant en tant, sentia la remor de dues plaques tectòniques discutint devora l’infern. Una mala nit quaternària, les plaques arribaren a les mans, i es començaren a empènyer amb ràbia, com si mil dimonis les espitjassin de més avall. En un no res (10 milionets d’anys), ella i tota la seva família es varen veure desplaçats a un extracte de muntanya, a 2.500 metres d’altura, més aprop del cel que de la terra. Allà dalt hi va passar una bona temporada, observant la mar, les valls verdes i grogues, el naixement de la raça humana, l’extinció dels dinosaures. Arribaren èpoques de fred, i amb elles, obscures llegendes de llengües blanques de gel que avançaven en direcció sud, arrasant amb tot allò que trobaven al seu pas. Una d’aquelles llengües enormes, anomenades glaceres, l’extirpà sense miraments de la roca mare, un hivern de l’any 154.000 A. C. Des de llavors ençà, redola ella tota soleta pel món, com una cançó d’en Bob Dylan. Redolant redolant pels rius ha conegut d’aprop els éssers humans i els seus costums. Tant és així, que fins i tot s’enamorà d’un jove humà que l'utilitzava cada dia per moldre el gra. Quan els seus estimats moren, ella s’erosiona un poc i adopta una forma que li pareix que pot esser atractiva per a aquells extraordinaris moneots de dues cames. Vol formar part de la seva vida quotidiana. Vol una vida humana. Somia, per exemple, un dia, ser un penjaroi o una estàtua. Els darrers 20.000 anys no ha tengut massa sort. La darrera erosió li ha deixat una forma un tan peculiar,pentura inútil per als éssers humans. - 20.000 anys no són res- pensa ella, tombadeta a la vorera d’un torrentet, enmig d’una vall preciosa. -Ja vendrà aquella persona que me durà a ca seva i m’estimarà. I si no, m’erosionaré fins a tornar arena, i jugaré amb els nins a la platja.Ell té 33 anys, i també va tenir una infantesa tranquil•la, només pertorbada per algunes discussions dels seus pares. A la Universitat de Barcelona va estudiar publicitat i relacions públiques. Va fer feina de publicista un parell d’anys, però les constants migranyes que l’afectaven, eren l’evidència de què el seu karma anava en direcció contrària al de la seva carrera. Aquella feina era una contradicció constant. Com més bones eren les campanyes que feia, més malament es sentia. Se sentia còmplice d’un engany de proporcions terribles. Una mentida global que l’emmalaltia i el deteriorava. Va deixar la feina. Els seus pares no ho varen entendre, perquè estaven massa entretenguts comprant cosetes. Se'n va anar de Barcelona ara fa 4 anys. Només se’n va dur una motxilla, un sac de dormir i unes botes de muntanya. Va volar a Lima. Sempre havia volgut pujar al Machu Pichu. Quan va esser allà, però, va trobar que hi havia massa gent i tot d’una va tornar baixar. I va baixar tant que va pegar a Buenos Aires, i al cap d’uns dies a Patagònia. Durant aquests 4 anys ha vist balenes i pingüins a l’Antàrtida, i enormes blocs de gel transparent que floten dins la boira com a fantasmes. Ha dormit entre lleons i elefants a la Savana africana. Ha cavalcat aquells camells peluts del desert de Mongòlia. Ha caminat dies sencers per l’Himalaya. Ha creuat de punta a punta l’Outback d’Austràlia. Quan arriba a una ciutat o a un aeroport i veu totes aquelles tendes de coses inútils, i animals de la seva mateixa espècie, correguen amunt i avall com si mil dimonis els espitjassin, li tornen les migranyes i s’ha de tancar al dormitori de l’alberg un parell d’hores. Potser ha deixat d’estimar els humans per estimar la Terra. Avui és a l'illa sud de Nova Zelanda. Condueix una furgoneta adaptada per passar-hi llargues temporades. Torna per una carretera estreta, després de visitar els famosos fiords de Milford Sound, enormes muntanyes tallades a ginavet per segles de glaceres solitàries. Ha valgut la pena, tot i la gran quantitat de gent i càmares. Ha pogut llogar un kayac i veure les grans cascades, i també ha vist d’aprop un grupet de foques dormint damunt les roques. S’atura a una zona de descans on hi ha un torrent tranquil i transparent. Aparca i beu un poc de suc multivitamínic per compensar els 4 anys de mal menjar. Enyora els macarrons de sa mare tres segons. Estira les cames i camina vorera vorera, per damunt milers de pedres de colors. Se’n recorda d’aquella al•lota que podia entretenir-se hores infinites escrutant copinyes a la platja. Pensa que a son pare li agradarien tots aquest paratges. I a sa mare aquestes flors liles i blanques que es reflecteixen a l’aigua quan cau el sol de Nova Zelanda. Damunt un grup de pedres blanques n’hi ha una d’especial. Té un color vermellenc, com si hagués près massa el sol, i què curiós, té forma de cor. S’acota i l’agafa amb una mà. I pensa: “quants d’anys deus tenir tu? I quants d’anys fa que redoles?” Ella li vol dir: “423.378.785 anys. Els darrers 156.011, redolant” Si just pogués dir dues paraules aquella pedra, li diria que per favor la posés dins la butxaca i l’estimés, que ella estimava els éssers humans i volia explorar els extraordinaris sentiments que ha observat els darrers milers d’anys. Ell se la mira un poc més. No sap ben bé que n’ha de fer. “De què me serveix un cor de pedra si jo ja en tenc un!” I la tira el més enfora que pot i cau enterra i se fa mal. I s’enyora. I torna a ca seva per nadal. https://miquelmulet.balearweb.net/post/107391