Octubrina

vaixell a gr�cia

Per un segon ens he imaginat vestits de pagesos cosmopolites posant al British Museum per als turistes del futur. Estàtues gregues mutades per la tecnologia del segle XXI que tan llunyana la veuen. Vora nosaltres, un metacrilat de color transparent imprès amb lletres negres que expliquen com ens vam conèixer, què ens va fer estimar i perquè som l'exemple de la supervivència moderna.

conjuncions fat�diques

Totes les conjuncions -estel·lars, magnificadores d'ombres i altres vermellors- acaben per convertir-se en un gran -itis. Malmenen la visió de les constel·lacions i, per això, en lloc de veure casiopea, veig un enorme pronom personal (de primer persona, és clar). I és que totes les vocals àtones, raquÍTIques, vénen sempre acompanyades de picor, de peus a ulls, passant per l'entrecuix. Llavors és quan la veu poètica exclama des de fora: "Oh! Quin fos humà per sentir aquesta cremor!".

la vie

encadenament de malsons: focs i bombers. vides i suïcidis. llibres rentats amb bolles de mistol per dones de caps grossos que amaguen en patufet dins les panxes dels bous perquè no volen que vegin món, que se'ls mengi el món. senyora, el món se'ns devora. ens atempta a les entranyes de la vida i ens fa veure que vivim una cosa que es diu vida...
...i no desamor, com dirien els romàntics;
...i no pèrdua, que dirien els que sempre arriben tard;
...i no gris, pels que ja han perdut tots els verds.
no, no som nosaltres qui ens desnutrim de vida, és ella qui ens narcotitza amb el·lipsis i cercles concèntrics d'on és impossible treure'n la clau de la bústia.

és ella, és ella!

vainilla sky

Ciutat de vainilla. Conitos de xocolata i mercadona sempre preus baixos. Una manta de quadres que ara un altre tu presumeix com a nova adquisició. Sofàs de pell i junkie matress. Mestresses de violins i superherois d'ecos i alguna trompeta. Volia escriure sobre les dues de la matinada, però em vénen al cap girafes amb caputxa. I neu. I tu que em besaves sota un cel taronja del que haguessin pogut ser unes golfes perfectes. Potser només faltava el verd de les plantes. O el sexual healing del Ben. O les ments absortes mirant crims i pensant com podria estar fent l'amor amb tu. El cos, la veu i les mans. Un altre tu té les mans desproporcionades, però una veu rugosa, d'arbre antic, ple d'espirals. I tot plegat porta a un no-res de plenitud, de fora totsoleses. Tenc l'ànima al punt, el cos al bany maria, les paraules a frec de les teves pigues.

nivell 1

possiblement estic al nivell 1 d'esgotament del qual es resten un arrel quadrada de chilling out session i es multiplica per seixanta dosis d'altibaixos, dividits per una duodècima part de paranoia bipolar i se suma per sempre més per unes abraçades políglotes de nimfes, gegants i cap-grossos. potser serà que si faig una regla de tres i al resultat li aplico un binomi de dimoni i trec el nombre pi de la butxaca, la ressaca del 31, perquè el dimoni va fer trenta i sant antoni 31, serà equidistant i proporcional a la sort que invoco cada nit a les fogueres del meu coixí de vellut vermell. o serà que després del nivell 1, la sort serà al nivell 2.

el primer caf� de l'any

Retorno als accents. Posar les síl·labes esdrúixoles a l'estenedor dels fils vermells per a que se sequin i es tornin de color verd o, amb molta sort, siguin correctament pronunciades sense que el vent se les endugui volant. Els flaixos no s'han disparat aquest migdia quan ens hem trobat per fer el cafè. Tu volies dos de sucre i jo he començat l'any que només en vull un. Has mirat per la finestra i ja s'ha fet fosc. Retorno als accents sense excuses, quina pena que l'apòstrof ja no estigui mai més devora la ç trencada, els veia en bons ulls. Els espais, la mudesa, les paraules tornen arbitràries amb la boira de Londres. I tu que vols dos sucres; però si tu mai beus cafè. M'encanta, dius, i em somrius.

sopeta

Tantes coses a fer em paralitza i decideixo pensar que tenc temps de sobra. Així que, as usual, faré veure que les hores són petits éssers diminuts que transcorren com notes de piano, plenes de sols i de mis, que són les que més m'agraden, perquè encara no s'ha inventat la teva nota musical. Estàs desafinat, desenfocat tot i que les veus t'invoquen i t'inciten a l'entrada en acció. Més val, però, ignorar que algun dia vam saber de música i que el tacte dels cosos va ser una melodia hipnòtica. Tres, dos, un, quan despertis tendràs la ment feta una sopa de lletres i les paraules seran dislèxiques i plenes de capavallades sense fre cap a calendaris azteques. Sota les mantes, sota els llits, s'amaguen fantasmes i tambors i pobles de faroles apagades (t.alzina, avui n'he apagada una). el fred m'electritza les galtes i penso en tota la set que tenc i tanta aigua salada que m'envolta. podria haver nascut vora el riu, però només tenim torrents i mata seca. i la tele que s'encén a la setè intent i el sisè que sembla ser on s'ha d'aturar l'ascensor. com quan hi havia aquell veí ple d'enllaços. les portes del metro que no s'obren soles, l'avena i els mojitos. l'únic que voldria és que aquesta saladina deixés de ser de forespan i que la neu es fongui de seguida que pronunciï la paraula enyor. i només t'enyori de bromes, quan tengui els peus gelats i em vengui de gust sopar de sopeta calenta.

control remot

Crea records d'infància a partir del Google map. Jo sóc una gran fanàtica dels Google maps, no podria sobreviure a aquesta ciutat sense cadascuna d'aquestes meravelles. Em fascina cada vegada que veig un cotxe amb el ròtul de Google pel carrer. I després del crit de sorpresa en veure el vehicle penso ipsofàcticament: la virtualitat existeix! De vegades el no-res es materialitza. I clar, a algun lloc de la meva pell es deuen haver quedat ancorades les teves paraules. I sí, d'alguna manera -somehow- també tens dret de recrear la teva infància a través d'un Google map. És estrany, no obstant, el fet de tenir un passat emmagatzemat en bytes i jpg i mp3 i mpg4. Perquè arribarà un moment en què podrem convertir una abraçada en un .exe o .dmg per les (i els) mac-ques. I en lloc d'imaginar una altra vegada el tacte dels teus llavis bastarà fer un control z per tornar al passat i un control y per recrear-lo. Rewind & forward del VHS. Necessito una abraçada més que mai. I si faig un copy paste d'aquell somni i tu fas un alt f4 per tancar la llum i fem l'amor tota la nit?

paraig�es

Mai em deixarà de sorprendre la gent que porta paraigües tan grans. És com si volguessin excloure's de la terra i crear-se el seu propi microclima. Normalment és gent alta i van vestits de negre. El paraigües és també negre i les seves passes són de gegants. És un altre món, aquest de la gent alta. De petita em semblava més de veres. Si no ets alt, no jugues. Per això sempre m'imaginava alta i amb paraigües grans. Com la parella desigual del metro. Ella altament proporcionada, cabellera negra a conjunt i calces d'encaix -probablement negres-; ell, proporcionalment alt, cabell tallat de perruquer-sastre i cos d'atl·leta de bifidus activo. Possiblement es rassura. I tot això els passa per ser alts. Els menuts portam paraigües de dues lliures perquè total el vent els girarà a tots els rebufs i acabarem xops i amb el pèl de fregall. I deim mentides, com que passam de llarg el cinquanta cinc i que ens agrada xerrar clar. O que escriure seria com anar al metge i reconèixer que tens un problema. D'estatura o de miopia. I que els peixos poden nedar des del nord d'Anglaterra o ser perfectament de riu. I també tenim dejavús, com el d'avui horabaixa, quan esperant el semàfor m'han baixat del cel unes quadrícules que delimitaven dos carrils. En un d'ells el semàfor estava en verd i en l'altra en vermell. I he pensat en un balcó i una carpeta vermella, que no sé per quina sisena teoria s'enllaçava amb els semàfors de regent street en el somni que vaig tenir al febrer. I tampoc ens agraden les sabates de taló en excés, tot i que tothom pensi que tenim un sentit més acurat de la gravetat. Potser algun sí, potser qualque àries també, però a mi des de fa uns dies que em creix el nas a les nits perquè em nego a pensar que puc tornar a la lluita.

octubre

Es veu que de nit exercito moviments nassals i al matí em desperto amb un dolor d'ossos que sembla que m'han pegat un cop de puny. O potser és que alguna força fantasmagòrica nocturna fa un complot contra el meu sentit de l'olfacte i de la memòria i juga a fer-me odiar totes les olors d'amanides del pret-a-manger. D'un dia per l'altra, he oblidat l'olor que fas i tot es converteix en una petita i llunyana fragància de fulla de tardor segrestada dins una plagueta. Olor de tinta dissecada. Olor de sentiments momificats abans de nèixer. Com una mena d'avort anestessiat, un grapat de niguls a la nit que no es veuen però es mouen amenaçants i fan com si desmaiar-se però es desperten abans de caure i et deixen quatre guspires del que podria haver estat la nostra gran tempesta sota els llençols. I sí, no sé com acabar d'olorar aquest octubre que se'm desferra dels dits dimarts a dimarts amb bombolles que em fan oblidar les ombres plenes d'accents i d'interrogants.

apagar foc amb una manta

Les puntes dels dits, de sobte, són petits extintors que extingueixen focs urbans. Aquí, dins el bus, he apagat totes les fosforescències de gent que volia cremar il·lusions només amb paraules. M'he demanat: qui et dóna el dret de malgastar mots d'aquesta manera? I he afegit un inútil en veu baixa, que per suposat no ha sentit, però a mi m'ha fet sentir més tranqui·la, com quan condueixies i dius mecagon i fas un moviment de mans com si fer malabarismes de màgia. Però tant en el bus com en el cotxe, aplico el mateix mecanisme antipirotècnic. Encenc el petit extintor i escampo una escuma que silencia totes les veus. Ells, els que criden, escridassen i fan avorrir paraules, segueixen pronunciant i gesticulant. Xerren igual com somnien i, si em poso a desitjar mal, igual com quan tenen un malson i corren i volen cridar que tenen por i no els surten les paraules. Inundo el bus d'incomprensió, perquè tanmateix em basta contemplar el doble de n'àlex casanova assegut al meu devora que mira amb cara d'amor a primera vista, i també en martí a qui li agradava dir que era escolanet per ciutadella i me va fer quedar sense veu de tant de riure. I en pau que diu liverpol sense duplicar cap vocal. No duplico cap silenci avui, em quedo en stand-by intentant sufocar els propis focs que surten tendres de sota de la camilla (ben nordencs i ben absurds). I avui, que també és demà, aniria a sopar d'aquell petit restaurant tan bo on sempre tenen el mateix peix de menu i demanaria al cambrer del tatuatge antic i arrugat que em posés el millor vi i fes sonar una única cançó quan portés les postres, per fer un homenatge a les vetllades a Son San Martí: I just called to say I love you.

mir per sa finestra

Observo la xarxa del món. De vegades em sembla un colador i de vegades una teranyina enganxosa que m'arrapa tots els sentits i quedo sense alè, esgotada de tant d'observar. Un ull mira tres finestres; l'altre, una cal·ligrafia traduïda. La noció de l'omnipresència m'embarga cada una de les meves simetries. He apostat sempre massa alt per a les dues bandes, als dos colors i ara no sé perdre. O no sé volar. No sé llegir les instruccions de la ruleta russa i demano a la màfia que em tradueixi because i´m a foreigner. Una guiri total en això d'encertar el forat per on caurà la sort. L'encalentiment global tampoc m'afavoreix massa, el forat negre s'ha convertit en un iman gegant que atreu els meus daus i les meves margalides a la nul·litat i al desfullament. Llavors, l'observatori que he instal·lat involuntàriament durant aquests anys queda despullat. Nuesa. Sense pell. I la pell, quan cau d'avorriment, s'omple de foradets i s'arruga. Qui trobarà una aspiradora per escapçar tota aquesta mort de la meva estora de vellut?

ous d'estiu

El sol que es pon entre la boira, sembla un dels ous especials que mumare guarda dins la gelera, ben blancs i d'un rodó un poc escaldat, pobra gallina. I també sembla que tengui una garsa d'aquelles que te posaven quan queies amb la bicicleta i t'omplien els genolls de mercromina. I sembla guiri, allà tan absent de cel blau, tan enrevoltat de boira importada. I de vegades me pega plorera per estimar massa i massa poc, per voler els colors absoluts i els ous ben vermells, per voler que tots els sols i totes les llunes s'assemblin a tu.

once

Desenfonsem vaixells.

Desembastem silencis desconeguts.

Deixem de triar els paracaigudes.

Per una vegada.

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you have a choice
You've made it now

Falling slowly, eyes that know me
And I can't go back
Moods that take me and erase me
And I'm painted black
You have suffered enough
And warred with yourself
It's time that you won
Falling Slowly, Glen Hansard

the moon on a stick

Els carrers espolsen aigua contra els cotxes. Les llunes es claven pals pels cràters. La xocolata em devora. El melic entra en moviment. Em destenyeixo perquè m'he mesclat amb blancs. I tot entra en un món de giravolts i espirals i les paraules canvien de sentit i apareixen higos de puta i figa flors i vols russos barats i intel·ligència trapella i administració d'incendis i octubres ajaguts a l'ombra de la cantonada. I de vegades ja entenc el pull & push. Però m'oblido de treure la roba de l'estenedor quan plou.

polaroid

Et fas una fotografia amb la polaroid. De fons, un tren i la teva mà que diu adéu i la teva cara borrosa que desdibuixa un somriure. Li mostres i et diu: això sembla. El què sembla? demanes. El teu somriure despinzellat.

De rellotges aturats, d'impossibles sentiments

Arribarà un moment en què ja no podrem comptar els anys, ni contar les vegades que haurem deixat passar aquest temps de la puresa. Al contrari, haurem de fer compte enrere de les estrelles fugaces que hauran desaparegut de l'escena mentre planejàvem la propera trobada a la platja, amb bon vi, sense grans expectatives de finals ni data de caducitat. I les inversions ferroviàries sempre arriben tard, hi ha massa vies per decidir i els camins antics estan massa plens de (mala) herba. La que mai mor, la renascuda com a enredadera, la que pinxa les rodes de les bicicletes, els novios que s'aferren a l'esquena, les margalides que sempre que diuen que no, que ho provis amb l'altra, però a tu et fa tanta pena desfullar els pètals immaculats, que la deixes allà devora una rosella salvatge. I després penses que t'haguessis hagut d'arriscar perquè tanmateix, ara allà uns homenots de ferro hi estan removent terra perquè el tren hi passi. I tu ja no hi ets a temps.

gavines II

fa calor i que tal si encetam una sindri. i aixo es lo que he fet, he encetat un mini taper de melon mix del temples bar i he begut un capuccino i he menjat galletes digestives amb molta xocolata. les gavines van avisar-me ahir que avui la ciutat es despertaria emboirada. he enyorat els carruatges que em portessins a l'aturada de bus. he enyorat aquella olor d'humitat i pedra banyada vora el riu. he enyorat l'olor de peix del borough market. he enyorat no ser jo. i com que m'encanten els contrastos, he juxtaposat la veu de l'albert puig a la de les meves companyes angleses. i de fons antonia font. i de fons, milers d'accents perduts arremolinats devora el ventilador. i de fons, els centenars de red bricks. i de fons, l'enyor de no ser jo.

gavines

Si no fos perquè la gent va vestida de ratlles i camises blanques i esportives. Si no fos perquè fins i tot els niguls duen corbata. Si no fos perquè els busos juguen a serra mamerra amb els altres busos I t'obliguen a tapar els ulls de la impressió a l'estómac. SI no fos perquè el cafè surt d'una maquina i no d'una plantació. Si no fos per tots aquests malabarismes mentals, avui em sentiria ulises i tornaria boig amb tant de cant de gavines desesperades. Són els nous pseudo-galls de les ciutats i em desperten al matí, allà ben al nord. I no tenen por de l'asfalt ni de l'alquitrà, ni de les alarmes nokia ni de les veus franceses que diuen wake up, wake up. I de vegades tenen somriure malèvols, per sota del nas, que t'amenacen. Giggle. I les imagines alçant les ales i dient-te, ja t'ho vaig dir, ja t'ho vaig dir jo, que és la seva melodia favorita. I la de tants. How bizarre.

superpoders

Plou. I plou. I plou. I no s'atura. I la gent va amb aquells paraigües immensos i jo que no en tenc, me'n deixen un just per anar a correus i a dinar i pus. I em penso que sóc gegant, perquè el paraigües és gran i jo sóc gran. I quan ve un d'aquells hòmens de negre coberts per un antipluja grossot, sembla que sóc d'una espècie superior, i em transformo en una persona altissima, amb un paraigües també gegant i l'aixeco perquè tots els metres vuitanta de la City passin per sota del meu enorme paraigua. I miro el terra i les rajoles són tan lluny que gairebé no veig els bassiots. I quan torno a estar ampla, les cames i els braços se'm pleguen com a l'inspector gadget i hi torno a veure des dels cent cinquanta-cinc i veig que no sóc girafa, sinó un cangur de rajola a rajola, com el cusset d'en jack nicholson, evitant els petits rierols que de sobte s'han fet visibles als meus ulls. I després veig la falda que s'ha enverdit a l'estil militar. I s'ha omplert de taques de pluja horitzontal. I com que he perdut els super poders de créixer i arribar amb quatre passes a l'oficina, decideixo aplicar-me una loció de Cadbury Double Choc i una tassa de cafè amb molta d'aigua. Sobretot aigua, que no en falti.

somnis ruminats

Obro els ulls i respiro. Sense adonar-me he recorregut cent mil metres de malsons i se m'ha quedat l'aire entrebancat entre els dejavús i les espirals que fan les algues quan es tornen diabòliques. Tenc el cor dins una xarxa i la sang es beu tot el verí que han deixat els peixos morts en els hams. El sofà no és tan còmode sense el color del sexe. Les x m'asfixien ara. No sé traduir tots els dimonis que em reboten per les venes, només sé què si pogués, insultaria en alemany i menjaria sushi i guardaria l'arròs que em sobrés dins una dog-bag. He de dormir a les totes, amb la taquicàrdia a la butxaca i les paraules mossegades fent la ruminació dins l'estómac. Podrint-se dins el poc aire que em queda per respirar. I sí, cada dia descobreixo més que m'encantaria conèixer a qui va inventar el "per què?".

tanmateix

Tanmateix tenc una barrera psicològica que m'impedeix anar a dormir abans de les dotze. Han de passar almenys dotze minuts i trenta segons per començar a pensar que he de tancar totes les finestres, les persianes, arreplegar els llençols estesos al menjador perquè ha fet una tempesta d'estiu que me'ls volia banyar, però no, i anar juntant una mica les pipelles. Així a poc a poc, com si voler enganyar la son i l'esquena perquè no noti que el llit és ple de bonys. Ha sortit bonyerrut i fa mal de jeure, que no dormir, perquè al final un s'acostuma a tot, fins i tot a buscar arroves on les ç trencades i apòstrofs on els accents tancats. I tanmateix, ja li pots pegar cocetes al davantal, que no hi ha ningú que et barregi i te pegui baculades, perquè estàs ben totsol en aquest món. I tanmateix, és bonica la totsolesa. I tanmateix és una paraula que m'agrada tant que no em fa por escriure-la una i altra vegada des del color vermell que em persegueix, des dels sofàs als maons, a les lletres i les idees. Si pogués, dibuixaria totes les claus de sol en vermell en lloc de groc. I deixaria que els meus dits desfessin tota la llana sintètica del matalàs i omplís de colorins i abraçades la filferrada que m'enrampa cada nit abans d'anar a dormir. Si pogués, faria una massa de pa i niguls per treure-li el color tristoi a n'aquest cel tan insuficient. Si pogués, ensenyaria a tot un país a fer un cafè amb llet sense un litre d'aigua de tetera. Si pogués, podria fer arts marcials i ser fan de la ciència ficció. Tanmateix, però, sempre resolem els problemes dient tanmateix. O escrivint el silenci. O degotant alcohol per tots-els-mots-no-dits. O sent una miqueta més feliç ara que ja són les dotze i vint-i-cinc (i trenta segons).

Heartbeat � Heartbit

El cor batega a 500.000 Mhz per segon, hi veig en frames de colorins, el ventilador dóna voltes com una medusa coixa, però ell es creu que es un gira-sol. Sol?, demana l'addicte als forecasts de la BBC. El gris es l'únic color que pot emfatitzar tots els vermells de l'edifici del davant, de les lletres de la cafeteria templària on també utilitzen el vermell per fer cappuccinos a bonpreu. Aquí no n'hi ha de consums, ni bonpreus, ni caprabos ni de syps. Aqui la gent devora amanides del sainsbury's i cous-cous del tesco. Els tremolors em donen pistes pel cos, ara els ulls, ara el coll, ara les cuixes, però sobretot, les mans. Desertes de sang, envaïdes per calfreds elèctrics. Cadascun dels dits són com a fils de coure de color blau i vermell. Quins aniran junts? Quins s'han de desconnectar? Sempre n'hi ha que sobren, però mai són del color que necessito veure-hi per somniar.

records del dia a dia

Tard una hora i vint minuts per menjar dos bocins de poma. He d'obrir cinc portes per arribar al the ladies. Ric quan sent que "es curset d'astronauta m'ha encantat". I respir èter gasificat per teletransportar-me a un concert d'Antònia Font ara mateix. Cada dematí prenc una dosi de vitamina que m'arranqui del llit. La pell se m'esquinça quan m'imagino certes paraules, certs ulls, certs sospirs. Vull ser submarinista i aprendre a respirar per un tub per davall la mar. Abans de dormir sempre tenc idees que després no me'n record. Nomes sé que ahir pensava que ja ha passat l'hivern i encara no he cosit els botons de l'abric lila. La gent s'aturava als pas de zebres per donar-me els botons que em queien. Jo els sentia cridar, que no, que no, que no volem estar fermats. Volem perdre'ns, ser lliures per aquest empedrat irregular, i agafar tendinitis i trepitjar altres botons petits. Però sempre tornaven a les meves mans. Ara estan tots arreplegats en una de les butxaques. A l'estiu mallorquí. On tot es possible, menys viure sense tu.

12.39am session (x10)

De matins interminables, d'impossibles sentiments. El ventilador, com sempre, giravolta entre dues parets de paper arrugat, estantís, que t'obliga a posicionar-te entre l'aspa i la paret. Jo trio l'aspa. Allà on hi hagi corrent eòlica, que s'oblidin de mi els dies assolellats a la platja. Evidentment, l'artificialitat del vent em provoca una al.lergia mala de descriure. No se si es a la moqueta, a la pols de les finestres, als niguls d'un pantone semigris. La qüestió es que no proliferen les hores. Els dits em fan mal del copy paste, però al contrari del que es podria pensar, no estic enfortint gens els músculs d'aquestes prolongacions meves, que cada dia estan mes fluixes. El google em diu que he de fer exercicis cada dia, en sessions de 10, estrenyent cada vegada un material distint. Es com fer series d'abdominals de 10, però aquí no he de tenir tanta cura de la respiració, ni tendre agulletes, suposo. Imagino l'absurd de la situació. I badallo d'avorriment.