Anarcoefemèrides

[03/11] García Viñas - Zibelin - Wilckens - Cuyàs - Fancello - Chardon - Gordillo - Benetti - Dingler - Gohory - Morel - Cánovas - López García - Broto - Chevalier - Querol - Gelhausen - Cheytion - Ciabattini - Silvestrov - Huard - Cassoret - Sousa - Fernández López - Charrodeau - Torres - Visar - Martín Angulo - Picqueray - Llonga - Rabitti - Sempere - Roumilhac - Durigon - Cuadrado - Rufat - Campana - Martínez Vita <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[03/11] García Viñas - Zibelin - Wilckens - Cuyàs - Fancello - Chardon - Gordillo - Benetti - Dingler - Gohory - Morel - Cánovas - López García - Broto - Chevalier - Querol - Gelhausen - Cheytion - Ciabattini - Silvestrov - Huard - Cassoret - Sousa - Fernández López - Charrodeau - Torres - Visar - Martín Angulo - Picqueray - Llonga - Rabitti - Sempere - Roumilhac - Durigon - Cuadrado - Rufat - Campana - Martínez Vita</title> </head> <body> <big><big><big>Anarcoefemèrides del 3 de novembre</big></big></big> <big><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/garciavinyas/garciavinyas01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 565px;" title="José García Viñas" alt="José García Viñas" src="http://www.estelnegre.org/documents/garciavinyas/garciavinyas01.jpg" /></a> José García Viñas<o></o> - José García Viñas: El 3 de novembre de 1848 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela i d'Isabel Viñas. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) –on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier–, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les «mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme –se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata–, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin –aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona–, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita –amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a l'Hospital de la Creu Roja de Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877). <div style="text-align: center;"> *** <img style="width: 370px; height: 500px;" alt="Foto policíaca d'Albert Zibelin" title="Foto policíaca d'Albert Zibelin" src="http://www.estelnegre.org/fotos/zibelin.jpg" /> <div style="text-align: center;">Foto policíaca d'Albert Zibelin</div> - Albert Zibelin: El 3 de novembre de 1850 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) l'anarquista Clément Albert Zibelin –a vegades citat Gibelin. Era fill de Jean Alexandre Zibelin, negociant, i de Lydie Dupuy. Soldat del IX Esquadró de Tren d'Equipatges Militars, durant la nit del 18 al 19 de març de 1871 abandonà el seu post i va ser declarat desertor. Després de participar en la Comuna de París, durant la repressió va ser buscat per les autoritats sense cap resultat. Posteriorment residí a Buenos Aires (Argentina), a Mèxic, als Estats Units i a Ginebra (Ginebra, Suïssa), sempre en correspondència amb anarquistes espanyols. El seu nom figura en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França. En 1880 es casà amb la cantant anarquista quàquera nord-americana Lilly Wilmerding, amiga de les filles d'Élisée Reclus. En 1889 abandonà Ginebra i passà a Niça (País Niçard, Occitània) i a Marsella (Provença, Occitània). El novembre de 1891 s'instal·là a Niça, on muntà una rellotgeria, al número 2 del carrer Macarini, especialitzada en l'encastament artesà. Fitxat com a anarquistes per la policia, aquesta especificà que desaprovava la violència anarquista (Caserio, Henry, Ravachol, etc.), però estava convençut de l'efectivitat de la propaganda anarquista activa. En estret contacte amb el jove anarquista Auguste Matteoda, venia La Révolte i Le Père Peinard, dels quals era corresponsal, a la seva rellotgeria, alhora que distribuïa premsa anarquista en francès i en italià a venedors ambulants i al quiosc de l'estació i albergava companys llibertaris de passada per Niça. El maig de 1892, amb altres companys italians (Ballardini, Bocchi, Foglia, Rolli i Vanni), va ser processat per «associació criminal», però finalment va ser alliberat i el seu cas va ser sobresegut, ben igual que la resta d'italians que van ser expulsats. La policia el considerà «perillós», bon orador i «com a hàbil rellotger, capaç de confeccionar mecanismes explosius». A finals de desembre de 1893 va ser detingut, juntament amb sa companya i una dotzena de anarquistes, sota l'acusació d'«associació criminal», i el seu domicili de Niça escorcollat, trobant-se fullets, correspondència i escrits a mà sobre l'organització anarquista, a més de exemplars de periòdics anarquistes (L'Ordine, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). Sense res on poder agafar-se, la policia va intentar sense èxit incriminar-lo en un cas d'abús de confiança i com a còmplice de la mort d'un general rus. A partir d'aquell moment va ser constantment vigilat. Sembla que sa companya retornà a Ginebra per aquestes dates. Durant la primavera de 1894 abandonà Niça per París i després a Lausana per guarir-se d'una malaltia als ulls a la Clínica Dufour. Esdevingué comissionista en joieria i es va veure obligat a viatjar per la seva feina. En aquesta època mantingué correspondència amb anarquistes des de diferents indrets (Brussel·les, Filadèlfia, París, etc.). En 1901 envià a son fill Albert Zibelin (Bertie) a viure un temps al domicili d'Emma Goldman a Nova York (Nova York, EUA). Aleshores vivia al número 54 del bulevard Saint-Marcel del V Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu. Formà part de la delegació que representà França en el Congrés Anarquista Internacional celebrat entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 a Amsterdam (Països Baixos). Cap el 1908 conegué Francesc Ferrer i Guàrdia i sa companya en el seu exili parisenc. En 1912 abandonà Marsella, on havia passat un temps i on havia estat inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes, i retornà a París. Va ser magatzemer del Dipòsit d'Aigües Minerals del bulevard de l'Hôpital, on son fill Henri Zibelin n'era gerent. Continuà freqüentant els cercles anarquistes i estava subscrit a diversos periòdics anarquistes (La Guerre Sociale, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux). El seu nom figurava en la llista d'anarquistes a vigilar. Entre gener i febrer de 1914 assistí a les conferències de Luigi Bertoni i tots els dijous Max Nettlau acudia a dinar a casa seva –en 1911 li havia confiat a aquest el manuscrit Essais sur la révolution social. Avant, pendant, après». Durant la Gran Guerra es declarà «intervencionista». Albert Zibelin va morir el 6 de febrer de 1915 al seu domicili de París (França) d'una apoplexia. <o></o> *** </div> <img style="width: 357px; height: 454px;" alt="Kurt Gustav Wilckens" title="Kurt Gustav Wilckens" src="http://www.estelnegre.org/fotos/wilckens01.jpg" /> Kurt Gustav Wilckens - Kurt Gustav Wilckens: El 3 de novembre de 1886 neix a Bad-Bramstedt (Segeberg, Schlegwing-Holstein, nord d'Alemanya contigu a Dinamarca) el militant anarquista, pacifista tolstoià i responsable de l'atemptat contra Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia nord-americana). Sos pares van ser August Wilckens i Johanna Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz). Després d'estudiar jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de miner a Silèsia, va emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en diversos oficis. En una fàbrica de conserves de peix on feia feina es produïen dos tipus de productes: una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris burgesos, i una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris obrers; Wilckens va convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es va descobrir la feta va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la conca hullera d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en 1916. És detingut i deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament, juntament amb altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser reclòs al camp de presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre de 1918. En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20 de març de 1920. Però durarà poc al seu país natal, ja que, informat pels seus companys anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment anarquista, decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la fortuna que li corresponia en herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i troba feina com a obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti (Río Negro) i de Villa Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a Bahía Blanca. El 12 de maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar el local anarquista, és reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva en la premsa nord-americana i és detingut, engegant-se els tràmits burocràtics per a la seva expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la presó. Des d'aleshores, consagrarà tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a ajudar els companys empresonats mitjançant el Comitè pro Presos i Deportats. A Buenos Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de Santillán a la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses famílies al carrer Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i com a corresponsal de dos periòdics anarquistes alemanys: Alarm, d'Hamburg, i Der Syndicalist, de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, en decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del matí del 25 de gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Les ferides de la metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i empresonat. A la presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin, Kropotkin, Mackay, Stirner, Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta, però sobre tot, Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte, durant la nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros, Jorge Ernesto Pérez Millán Témperley, membre de la Lliga Patriòtica Argentina i exsergent de la policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a la presó premeditadament, dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la cel·la, morint al matí de l'endemà. La policia i el govern confiscaran el seu cos i l'enterraran al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no van poder impedir que la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que provocà que l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitzés una vaga general il·limitada a tot el país i al qual també es va sumar la Unió Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre la policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17 ferits i 163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la banda policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de juny. Dos anys més tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley tancat a l'Hospicio de las Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en qualsevol presó argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el iugoslau Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista rus Boris Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner, amb guió d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de Wilckens. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/cuyasalejandro.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 376px;" alt="Foto antropomètrica de Vicenç Cuyàs Alejandro" title="Foto antropomètrica de Vicenç Cuyàs Alejandro" src="http://www.estelnegre.org/fotos/cuyasalejandro.jpg" /></a> Foto antropomètrica de Vicenç Cuyàs Alejandro<o></o> - Vicenç Cuyàs Alejandro: El 3 de novembre –algunes fonts policíaques citen erròniament el 6 de novembre– de 1887 neix a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment un barri barceloní) l'anarquista Vicenç Antoni Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep Cuyàs Santamaria i Paula Alejandro Urgellès. El 23 de desembre de 1909 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 28 d'abril de 1910 va ser fitxat per la policia com a sospitós de pertànyer a un grup de joves desvalisadors i posteriorment com a «anarquista de caràcter molt violent». Durant la primavera de 1914 es guanyava la vida com a comerciant de ramat i vivia, amb son germà petit Josep Cuyàs Alejandro que acabava d'arribar-hi, a l'alberg Tubeau, a la carretera de Bompas de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/fancello/fancello01.jpg"><img title="Pasquale Fancello" style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 606px;" alt="Pasquale Fancello" src="http://www.estelnegre.org/documents/fancello/fancello01.jpg" /></a> Pasquale Fancello<a href="http://www.estelnegre.org/documents/fancello/fancello01.jpg"></a> - Pasquale Fancello: El 3 de novembre de 1891 neix a Dorgali (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Sos pares es deien Pietro Paolo Fancello i Giovanna Mereu. Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a l'Hospital Policlínic de Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel). <a href="http://www.estelnegre.org/documents/fancello/fancello.html" target="_blank">Pasquale Fancello (1891-1953)</a> *** <img style="width: 320px; height: 424px;" alt="" title="Pierre Chardon segons un dibuix d'Albin" src="http://www.estelnegre.org/fotos/chardon1.jpg" /> Pierre Chardon segons un dibuix d'Albin - Pierre Chardon: El 3 de novembre de 1892 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Clément Jules Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Sos pares es deien Auguste Casimir Charron, criat, i Honorine Mariotat. L'11 d'abril de 1914 es casà a Châteauroux amb Jeanne Blanche Marie Louise Lemoine. En 1914 serà donat de baixa de l'exèrcit per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'E. Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya Jeanne Lemoine va morir el 1918 de la grip espanyola. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres. Pierre Chardon va morir el 2 de maig de 1919 al seu domicili de Déols (Centre, França). Pierre Chardon (1892-1919) *** <img style="width: 358px; height: 1839px;" alt="Necrològica d'Antonio Gordillo Maya apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de setembre de 1971" title="Necrològica d'Antonio Gordillo Maya apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de setembre de 1971" src="http://www.estelnegre.org/fotos/gordilloantonio.jpg" /> Necrològica d'Antonio Gordillo Maya apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de setembre de 1971<o></o> - Antonio Gordillo Maya: El 3 de novembre de 1892 neix a Fuentes de León (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Gordillo Maya. Sos pares es deien Antonio Gordillo i María Maya. Treballador a les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920, a resultes de les vagues portades a terme en el sector, amb altres companys, hagué de fugir de la població escapant de la repressió. Refugiat a França, arran del cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a la Península amb sa companya María Delgado i sos dos fills. Durant el procés revolucionari formà part de diversos comitès econòmics i de col·lectivitats. Va ser tancat a la Presó Model i son fill primogènit va morir al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser empresonat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «tràfic d'armes». Durant l'Ocupació, son altre fill, que s'havia integrat al maquis, va ser assassinat pels nazis. Després de la II Guerra Mundial, treballà a les mines, milità en la CNT i va ser delegat de diverses Federacions Locals (Tuïr, Torrelles de la Salanca, Sant Esteve del Monestir, El Bosquet i Graisseçac) de la CNT en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat l'octubre de 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment s'establí a Bedarius (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Antonio Gordillo Maya va morir a l'acte atropellat per un automòbil el 30 d'abril de 1971 a la carretera de Saint-Pons, al lloc anomenat Camp Esprit, a Vilamanha (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) on havia estat sepultat son fill petit.<o></o> <div style="text-align: center;">***</div> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/benetti/benetti01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 655px;" alt="Aladino Benetti" title="Aladino Benetti" src="http://www.estelnegre.org/documents/benetti/benetti01.jpg" /></a> Aladino Benetti<o></o> - Aladino Benetti: El 3 de novembre de 1894 neix a Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Sos pares es deien Attilio Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a l'Estat de São Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell només tenia dos anys. Amb sa mare i dos germans retornà a Itàlia, on la família visqué en condicions miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per qüestions econòmiques, es posà a fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en una fàbrica de motors industrials i esdevingué torner. Un any després perdé la feina i s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell de guerra, participà en la Guerra de Líbia i després en la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, retornà a la vida civil i obrí un petit taller de mecànica, però posteriorment decidí passar il·legalment a França. Trobà feina en algunes oficines mecàniques de la regió parisenca i s'acostà al moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a Itàlia i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i freqüentà les reunions anarquistes i començà a involucrar-se en les lluites sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit «menjador obrer» a la plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un dels principals llocs de reunió del moviment anarquista genovès. Quan els escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses, insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per la policia, i per tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925 trobà feina en l'Agència de Transport Marítim «Marelli». Un informe policíac de 1926 el considerava com un dels «caps» de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes Polítiques de París. Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a disposició del Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves. Després d'acomplir la pena, retornà a Gènova, on va ser contínuament vigilat i de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano, etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que gairebé li va impossibilitar la militància política, encara que mantingué contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el setembre de 1933 mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, després de la seva mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de contínua persecució, tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja que les empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva «perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per aquesta raó, decidí obrir una petita botiga, però a començament de 1937 la poca feina el va obligar a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de 1937 decidí traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa mare i sa germana. Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en determinades circumstàncies», la Prefectura de Milà no aplicà aquesta regla estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després de diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a torner en la «Società Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto San Giovanni, a prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es va descobrir que patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba milanès, el 10 de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo, Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les autoritats feixistes proposaren el seu internament «en consideració a la seva perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut, enviat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Setmanes després, davant la seva constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri de l'Interior decidí traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia) i, posteriorment, als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna, on va romandre fins a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945 participà amb son fill en la batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou un dels promotors del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la seva secretaria en representació dels anarquistes. També va ser nomenat inspector confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals, anant i venint per la província de reunió en reunió. Fou un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi, de la constitució de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i de la qual va ser nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa que va ser difós arreu la província l'agost de 1945. Els companys de Gènova li van demanar que es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En arribar, reprengué la seva militància, participant activament en la FCL de Ligúria, encarregant-se de promoure la publicació del periòdic d'aquesta organització, L'Amico del Popolo, que sortí el 3 de març de 1946. Abans que es publiqués aquest, però, Aladino Benetti va morir el 9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria, Itàlia). La seva correspondència amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la Storia della Resistenza e delle Società Contemporanea» de Mòdena.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/benetti/benetti.html" target="_blank">Aladino Benetti (1894-1946)</a><o></o> *** <img style="width: 331px; height: 467px;" alt="Karl Dingler" title="Karl Dingler" src="http://www.estelnegre.org/documents/dingler/dingler01.jpg" /> Karl Dingler<o></o> - Karl Dingler: El 3 de novembre de 1900 neix a Göppingen (Regne de Württemberg, Imperi Alemany) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Dingler. Treballador metal·lúrgic, esdevingué un dels militants més actius de Göppingen i de tot Württemberg. En els anys vint començà a militar en l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Göppingen i especialment en el seu sector cultural. Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher Bücherfreunde (GfB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), adherida a la FAUD, la qual presidí. Destacat orador, organitzà conferències a Göppingen de intel·lectuals anarquistes, com ara Emma Goldman, Erich Mühsam, Theodor Plievier, Rudolf Rocker, etc. Col·laborà en Der Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung und Aufbruch, òrgan de la GfB. Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Rudolf Rocker i Erich Mühsam, entre 1930 i 1932 representà diverses associacions locals de Württemberg en congressos de la FAUD. Quan els nazis arribaren al poder en 1933, desenvolupà, amb Otto Müller, petites activitats de resistència. El 25 de febrer de 1935 va ser detingut per la Gestapo, juntament amb Otto Müller i altres 11 companys, després d'11 mesos de presó preventiva va ser absolt del delicte d'«alta traïció», però va ser enviat posteriorment durant tres mesos a un camp de concentració per a treballar a les pedreres. Portat més tard a un camp de concentració nazi, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, amb Hugo Rentschler, representà els anarcosindicalistes en la comissió consultiva del primer «ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a la zona d'ocupació nord-americana, i s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada aquell any, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquest època col·laborà en Die Freie Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la comissió consultiva va ser dissolta per a ser reemplaçada per una sorgida arran d'unes eleccions i, després de llargs debats, decidí presentar-se a nom individual en la llista socialista, essent elegit amb el número major de vots. Per iniciativa seva, la plaça Adolf Hitler de Göppinger passà a anomenar-se plaça Erich Mühsam. Com que la major part dels estocs de llibres llibertàries s'havien amagat durant el nazisme, es va crear una nova GfB amb la finalitat de crear una important societat literària de tendència llibertària. Karl Dingler va morir el 24 de maig de 1950 a Göppingen (Baden-Württemberg, República Federal d'Alemanya).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/dingler/dingler.html" target="_blank">Karl Dingler (1900-1950)</a> *** <img style="width: 435px; height: 672px;" alt="Notícia sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" de l'11 de febrer de 1923" title="Notícia sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" de l'11 de febrer de 1923" src="http://www.estelnegre.org/fotos/gohory.jpg" /> Notícia sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc Le Figaro de l'11 de febrer de 1923<o></o> - Armand Gohory: El 3 de novembre de 1901 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Marcel Georges Armand Gohory –citat de diverses maneres (Gohary, Harmant, etc.)– i que va fer servir el pseudònim d'Hémant. Sos pares, no casats, es deien Pierre Armand Gohory, enquadrador, i Camille Clotilde Brunet, llibretera de vell, i el fill es va legitimar arran del matrimoni dels pares celebrat el 19 de juny de 1902 al IV Districte de París. Estudiant, es guanyava la vida fent de jornaler. Va ser secretari de les Joventuts Anarquistes i membre de l'Escola del Propagandista, destacant per les seves conferències. Durant un breu període de temps va ser company de l'anarquista Germaine Berton, amb qui visqué al número 8 del carrer Lécuyer del XVIII Districte de París. En aquest domicili també hi vivia l'anarquista Marguerite Pauline Bary. Freqüentà May Picqueray. En 1920 entrà com a soci de la Societat Astronòmica de França i en aquesta època treballava de depenent de la Llibreria Picard. El 22 de gener de 1923 la seva companya Germaine Berton assassinà a trets el reialista Maurice Plateau, cap dels «Camelots du Roi». Dies després, Armand Gohory va ser trobat mort el 8 de febrer de 1923 amb un tret al pit al seu domicili carrer Lécuyer de París (França). La versió oficial va ser suïcidi, però alguns companys, com ara André Colomer, van creure que havia estat «suïcidat». <o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/morel.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 195px;" alt="Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 10 d'agost de 1925" title="Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 10 d'agost de 1925" src="http://www.estelnegre.org/fotos/morel.jpg" /></a> Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'agost de 1925<o></o> - Marcel Morel: El 3 de novembre de 1906 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el calderer i planxista anarquista Marcel Morel. Sos pares es deien François Morel, torner, i Marie Louise Berard. El 9 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne, juntament amb François Poinard i Régis Eyraud, quan aferrava cartells contra la guerra del Marroc. El 31 de desembre de 1926 va ser nomenat arxiver de la Comissió Administrativa del Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne –els altres membres d'aquesta comissió eren Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Francis Poinard, Antoine Salis i Eugène Soulier. En aquesta època vivia al número 66 del carrer Désiré Claude de Saint-Étienne. El 20 de febrer de 1932 es casà a Saint-Étienne amb Élisabeth Marie Philomène Mourier. Entre 1954 i 1964 col·laborà en el butlletí intern L'Anar, fundat per Marcel Renoulet a Saint-Étienne. Durant els anys cinquanta fou membre del Grup «Sébastien Faure», adherit a la Federació Anarquista (FA). Arran de la insurrecció hongaresa de 1956, sembla que participà en la manifestació antiestalinista organitzada a Saint-Étienne per diferents grups (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball de França, Solidaritat Internacional Antifeixista, Confederació Francesa de Treballadors Cristians i un grup de mestres), durant la qual es van distribuir 10.000 exemplars del pamflet «Au peuple français... avec les insurgés de Hongrie, pour la liberté». Entre 1956 i començament dels anys seixanta va ser responsable del butlletí de fàbrica Le Rumeur. En 1962, amb Marcel Renoulet i Marius Coutière, participà en l'exclusió de Jean Seigne del secretariat de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El 10 de juny de 1964 va ser nomenat secretari d'aquesta Unió Local, al costat de Marcel Renoulet i Marius Coutière, que acabà dissolent-se a causa de l'hostilitat del sector dels exiliats espanyols. Fou un dels organitzadors de la gran trobada anarquista de la Unió Llibertària del Loira que se celebrà el 5 de juny de 1965 a la Sala Claude Cornut de Saint-Étienne. Marcel Morel va morir el 20 de gener de 1986 a Le Colombier de Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània). *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/canovasnavarro/canovasnavarro02.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 489px;" alt="Ana Cánovas Navarro" title="Ana Cánovas Navarro" src="http://www.estelnegre.org/documents/canovasnavarro/canovasnavarro02.jpg" /></a> Ana Cánovas Navarro<o></o> - Ana Cánovas Navarro: El 3 de novembre de 1906 –algunes fonts citen erròniament 1909– neix a Múrcia (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ana Cánovas Navarro, també coneguda com Anita Aldegheri. Sos pares, pagesos, es deien Sebastián Cánovas i Rosaria Navarro. No pogué freqüentar molt l'escola i amb 12 anys començà a treballar en una fàbrica de teixits, on va romandre dos anys. Emigrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i treballà a la filatura «Societat Anònima Can Quadres» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època tingué una filla, Primavera. En 1933 s'uní a l'anarquista italià Carlos Aldegheri i ambdós participaren en mítings anarquistes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità amb son company contra els insurrectes. Durant la guerra civil continuà treballant a Can Quadres i fou voluntària en operacions de socors. En 1939 s'exilià a França i es va veure obligada a treballar en la producció de material de guerra. Posteriorment visqué venent sabates per compte pròpia, en una fàbrica d'acordions i finalment en uns tallers metal·lúrgics on es feien peces per a carros. Passà 10 anys separada de son company, que havia caigut pres del feixisme italià. Després de la II Guerra Mundial pogué reunir-se amb son company a Verona (Vèneto, Itàlia). Treballà en una empresa de teixits i son company en el seu ofici de sabater. Després de moltes dificultats, ell emigrà a Santos (São Paulo, Brasil), arribant-hi el 23 de juny de 1950; ella i sa filla Primavera es reuniren amb ell el 14 de març de 1952. A Brasil es dedicaren a la fabricació de sabates, especialment sandàlies per als turistes, i la parella continuà militant en el moviment anarquista, especialment en el Centre de Cultura Social de São Paulo (CCS-SP) i la Societat Naturista «Amics de Nuestra Chácara», relacionant-se amb figures destacades del moviment llibertari brasiler (Jaime Cubero, José Oiticica, etc.). Participà en diferents congressos anarquistes i finançà nombroses iniciatives llibertàries. La parella acabà instal·lant-se a Guarujá (São Paulo, Brasil) i en 1995 ella enviudà. En 2010 es va crear a Guarujá el Nucli d'Estudis Llibertaris Carlo Aldegheri (NELCA). Ana Cánovas Navarro va morir centenària el 31 de març de 2015 a Guarujá (São Paulo, Brasil). En 2018 es va publicar el llibret Carlo & Anita Aldegheri. Vidas dedicadas ao Anarquismo.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/canovasnavarro/canovasnavarro.html" target="_blank">Ana Cánovas Navarro (1906-2015)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/lopezgarciabernardo/lopezgarciabernardo01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 449px;" alt="Bernardo López García" title="Bernardo López García" src="http://www.estelnegre.org/documents/lopezgarciabernardo/lopezgarciabernardo01.jpg" /></a> Bernardo López García<o></o> - Bernardo López García: El 3 de novembre de 1913 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bernardo López García. Era fill de José María López Sánchez, jornaler, i de Margarita García Navarro. D'infant estigué a la cura dels porcs i de les cabres de la família i treballà l'espart. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Alacant (Alacantí, País Valencià), on treballà l'espart. Amb 14 entrà a fer feina de ceramista i d'obrer en escaiola en una bòbila i en 1930 s'afilià al seu sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser secretari durant els anys republicans. En aquesta anys milità en les Joventuts Llibertàries, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu Llibertari. En 1933 va ser empresonat per participar en una vaga alacantina en solidaritat amb la madrilenya del seu gremi. A finals de 1933 va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó per participar en l'aixecament revolucionari del desembre. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intervingué en la col·lectivització de l'empresa ceràmica «El Sol», del comitè de la qual en formà part. Després va ser nomenat delegat del seu sindicat en el Comitè Provincial de la Creu Roja i s'encarregà de l'administració i de la direcció d'un hospital de sang. Posteriorment, malgrat que antimilitarista convençut, s'integrà voluntàriament en la 148 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va ser enllaç d'un batalló amb la Plana Major; no va voler promocionar i acabà la guerra de simple soldat. En 1937 col·laborà en Liberación i en Nosotros. Amb el triomf franquista intentar passar desapercebut, però, per mor d'una delació, va ser detingut per un escamot falangista que l'apallissà de valent a la Diputació. El 23 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Alacant i condemnat a 12 anys i dia de presó menor per «auxili a la rebel·lió». Tancat al Reformatori d'Adults d'Alacant, el 13 de març de 1940 va ser tancat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià) i el 25 de juny de 1941 va ser enviat de nou al Reformatori d'Alacant. El 28 d'abril de 1953 obtingué la llibertat condicional, amb desterrament, i el 6 d'agost de 1948 se li va concedir l'indult. Un cop lliure, es guanyà la vida com a jugador de futbol («Hércules» i «Gimnàstic de Tarragona»). Posteriorment s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), on treballà en una fàbrica de pneumàtics, on arribà a ser cap de servei i on es va jubilar amb 59 anys. Finalment retornà a Alacant. En 1992 publicà el llibre En las cárceles de Franco no vi a Dios... Memorias de la represión carcelaria (1929-1943). A partir de 1997 formà part de la comissió redactora de la revista alacantina Siembra, de la qual fou secretari general. Deixà inèdits diversos llibres autobiogràfics (Memorias de un aprendizaje anarquista, Memorias de la guerra civil i Memorias de la postguerra). Bernardo López García va morir l'1 d'octubre de 2003 a l'Hospital General d'Alacant (Alacantí, País Valencià). <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/0311.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143938

[02/11] Motí de Jerez - «I Morti» - «El Látigo de Baracaldo» - «El Amigo del Pueblo» - Ravà - Pichon - Sernissi - Oler - Guermann - Bovet - Pélegrin - Zisly - Bosson - Bignasci - Roumilhac - Scarselli - Eroles - Guémard - Hervera - Canalís - Chiné - Hannedouche - Berthelot - Covelli - Cristini - Lefebvre - Viani - Sancho Gracia - Quero - Bordel - Mora - Babouot - Jáudenes - Pinós - Català <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[02/11] Motí de Jerez - «I Morti» - «El Látigo de Baracaldo» - «El Amigo del Pueblo» - Ravà - Pichon - Sernissi - Oler - Guermann - Bovet - Pélegrin - Zisly - Bosson - Bignasci - Roumilhac - Scarselli - Eroles - Guémard - Hervera - Canalís - Chiné - Hannedouche - Berthelot - Covelli - Cristini - Lefebvre - Viani - Sancho Gracia - Quero - Bordel - Mora - Babouot - Jáudenes - Pinós - Català</title> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 2 de novembre</big><o></o></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/guardiacivil01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 517px;" alt="Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan" title="Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan" src="http://www.estelnegre.org/fotos/guardiacivil01.jpg" /></a> Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan - Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà «La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant  la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant «mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada «La Mano Negra». *** <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big><img style="width: 360px; height: 498px;" alt="Coberta de l'edició facsímil d'"I Morti" (1974)" title="Coberta de l'edició facsímil d'"I Morti" (1974)" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/imorti.jpg" /></big></big> Coberta de l'edició facsímil d'I Morti (1974) <div style="text-align: center;"> - Surt I Morti: El 2 de novembre de 1899 surt a Ancona (Marques, Itàlia) l'únic número del periòdic anarquista I Morti. Editat a iniciativa de Luigi Galleani, en fou gerent Alfredo Lazzari i fou publicat amb els diners recaptats pels anarquistes deportats a Pantelleria, Lampedusa, Ponça i altres illes italianes. Hi van col·laborar Luigi Galleani –que es trobava confinat a l'illa de Pantelleria–, Giovanni Cianchi, Luigi Fabbri i Giovanni Gavilli, entre d'altres. Aquesta publicació era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. Després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya, Maria Rallo, del seu exili a Pantelleria. L'abril de 1960 es publicà en quatre lliuraments en Umanità Nova i en 1974 es va editar una edició facsímil amb una presentació d'Aurelio Chessa i una introducció d'Armando Borghi. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/ellatigodebaracaldo.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 434px;" alt="Capçalera del primer número d'"El Látigo de Baracaldo" amb la signatura d'Aquilino Gómez" title="Capçalera del primer número d'"El Látigo de Baracaldo" amb la signatura d'Aquilino Gómez" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ellatigodebaracaldo.jpg" /></a> Capçalera del primer número d'El Látigo de Baracaldo amb la signatura d'Aquilino Gómez - Surt El Látigo de Baracaldo: El 2 de novembre de 1911 surt a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Látigo de Baracaldo. Semanario independiente. Propietat de Bonifacio Guzmán, aprofitava la infraestructura d'El Eco de Baracaldo (32 números entre 1909 i 1911), periòdic que no era ni llibertari ni sindicalista i sí republicà i socialista. Dirigit per Aquilino Gómez Pozo, s'editava en la tipografia de Bonifacio de Guzmán. Només en sortiren dos números, el segon el 10 de novembre. Hi van col·laborar, a més d'Aquilino Gómez, Gonzalo Quimié, Francesc Domenech i José María Yáñez. Fou continuat per El Látigo (1912-1914). *** <img style="width: 600px; height: 225px;" alt="" title="Capçalera d'"El Amigo del Pueblo"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/elamigodelpuebloazuaga.jpg" /> Capçalera d'El Amigo del Pueblo - Surt El Amigo del Pueblo: El 2 de novembre de 1930 surt a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) el primer número de la segona època de la publicació quinzenal anarquista El Amigo del Pueblo. Periódico Libre. Havia sortit una primera època entre 1920 i 1923, deixant-se de publicar amb l'establiment de la Dictadura de Primo de Rivera, però no es conserven exemplars. La difusió era local, encara que es distribuïen en localitats properes (Plasencia, Navalmoral de la Mata, Jarandilla, Oliva de Plasencia, Peraleda de la Mata, etc.). Fou dirigit per Juan Guerrero, amb el suport de Francisco Molina i Francisco Prieto. Hi van col·laborar Domingo Germinal, Martín Gala, Isaac Puente i David Díaz, entre d'altres. Els articles feien referències a qüestions polítiques, campanyes concretes i temàtiques locals. L'esperit reivindicatiu dels miners del plom de la localitat es deixà sentir a les seves pàgines. Gràcies a aquesta publicació es creà la Societat Obrera «Los Amantes de la Tierra». Es tiraren entre 1.500 i 2.500 exemplars. Es publicaran almenys 53, amb una època més, fins al 4 de juny de 1933, i a cops hagué de sortir clandestinament ja que fou prohibida pel Govern Civil republicà a instàncies del consistori de la localitat. Aquesta publicació admetia publicitat (d'eines agrícoles, de grans, de productes realitzats per tallers de la localitat, d'estris d'usos domèstics, d'automòbils i begudes alcohòliques [!], etc.), fet insòlit en la premsa llibertària d'aleshores. Sembla que en maig de 1936 en sortí una quarta època, de la qual tampoc no és coneixen exemplars. En 2001 l'Ajuntament d'Azuaga en publicà una edició facsímil dels exemplars coneguts. </div> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a><o></o> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/ravafederico.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 548px;" alt="Federico Ravà segons un dibuix publicat en el setmanari milanès "L'Emporio Pittoresco" del 2 de novembre de 1873" title="Federico Ravà segons un dibuix publicat en el setmanari milanès "L'Emporio Pittoresco" del 2 de novembre de 1873" src="http://www.estelnegre.org/fotos/ravafederico.jpg" /></a> Federico Ravà segons un dibuix publicat en el setmanari milanès L'Emporio Pittoresco del 2 de novembre de 1873 - Federico Ravà: El 2 de novembre de 1842 neix Reggio de Calabria (Calàbria, Itàlia) l'anarquista internacionalista insurreccionalista Federico Ravà, també citat com Frédéric Rava. Era pintor artistic de professió. Entre 1866 i 1867, després d'haver intentat sense èxit el febrer de 1859 enrolar-se juntament amb sos germans Enrico i Eugenio per combatre en la II Guerra d'Independència italiana, lluità amb els garibaldins, enquadrat en el VII Regiment de Voluntaris Italians, en les campanyes del Trentino, de Creta i de Roma. Durant la guerra francoprussiana va ser tinent en la XI Companyia del II Batalló de la «Legió Ravelli» (II Brigada) de l'exèrcit dels Vosges, a la qual també va pertànyer son germà Eugenio Ravà, i posteriorment fou tinent de les tropes federades durant la Comuna de París. Vivia al número 11 del carrer Boulangers de l'XI Districte de París. Capturat per les tropes governamentals, va ser tancat a la presó de Chantiers de Versalles (Illa de França, França), on va fer amistat  amb l'oficial al comandament de la presó, a qui havia començat a esculpir el seu bust; però una discussió sobre una qüestió del reglament acabà trencant l'amistat i el bust. El 28 de febrer de 1872 va ser condemnat pel V Consell de Guerra a la deportació en recinte fortificat. El 31 de juliol de 1872 embarcà a Brest (Bro Leon, Bretanya) a bord del Garonne cap a Nova Caledònia, on arribà, sota la matrícula 321, el 5 de novembre de 1872 a Nouméa. Les autoritats del vaixell el consideraren «idòlatra». En 1873 publicà una sèrie d'articles al setmanari milanès L'Emporio Pittoresco titulats «La Nuova Caledonia. Lettere di un deportato italiano». El 12 de desembre de 1878 la pena li va ser commutada per la de 10 anys de desterrament, però finalment el 15 de gener de 1879 va ser agraciat i pogué retornar amb tres-cents amnistiats a la metròpoli el 5 de març de 1880 a Brest a bord del Loire. En arribar se li va decretar l'expulsió de França i en 1880 es va refugiar a Londres (Anglaterra), on reprengué la seva activitat artística. A finals de 1880 va ser un els signants, amb Amilcare Cipriani, Emidio Fabbri, Carlo Monticelli, Lodovico Nabruzzi, Salvatore Pallavicini, Tito Zanardelli i Giovanni Zirardini, del manifest Agli Oppressi d'Italia. L'agost de 1883 la policia britànica el tenia fitxat com a membre de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tot anotant que desitjava lluitar amb les armes a Espanya. El seu nom figurava en un llistat del Ministeri de l'Interior francès dels 28 internacionalistes més destacats. En 1889 col·laborà des de Londres amb el periòdic italià Il Pugnale. Giornale anarchico, publicat a París pels seus amics Luigi Parmeggiani i Vittorio Pini. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. Sembla que va ser condemnat a 10 anys de presó. En 1905 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/pichon.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 624px;" alt="Foto policíaca d'Ernest Pichon (2 de juliol de 1894)" title="Foto policíaca d'Ernest Pichon (2 de juliol de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/pichon.jpg" /></a> Foto policíaca d'Ernest Pichon (2 de juliol de 1894) - Ernest Pichon: El 2 de novembre de 1852 neix a Villard-la-Rixouse (actualment Villard-sur-Bienne, població delegada de Nanchez, Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Ernest Pichon. Sos pares, pagesos, es deien Félix Stanislas Pichon i Delphine Cautez-Didoz. En 1868 s'allistà voluntari en l'exèrcit i va ser integrat en el 4 Regiment de Zuaus i posteriorment en el 53 Regiment d'Infanteria, on aconseguí el grau de caporal. Obrer terrelloner i pouater, fou un dels fundadors del Sindicat de Terrelloners del metropolità de París (França). El 5 de setembre de 1890 va ser condemnat a París a vuit mesos de presó per «entrebancar la llibertat del treball» durant la vaga de terrelloners i el 8 de juliol de 1891 pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «atemptat a la llibertat del treball». El setembre de 1892 la policia el controlà com a assistent a les reunions anarquistes, com ara les del «Grup de Propaganda Anarquista» i les del «Cercle Internacional». El desembre de 1892 formà part d'un grup que projectà segrestar l'anarquista Francis, extradit de Londres, a la seva arribada a l'estació del Nord de París. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 5 del carrer Houdart de París va ser escorcollat i la policia li trobà un exemplar del periòdic anarquista La Révolte; detingut va ser fitxat l'endemà com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i tancat dos dies després a la presó de Mazas, recobrant la lliberta el 12 de juliol. El 29 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 7 de juny de 1902 es casà al XIX Districte de París amb la domèstica Florance Louise Charpentier. Entre 1914 i 1924 fou conseller obrer de la Secció de la Construcció de la Magistratura de Treball del departament del Sena i el juliol de 1914 formà part de la comissió d'investigació encarregada d'esclarir les causes de l'accident del metro de París del 15 de juny d'aquell any amb la finalitat de purgar responsabilitats i d'estudiar les mesures pertinents a prendre per evitar futurs sinistres. El juliol de 1919 va ser nomenat inspector del Sindicat de Terrelloners. Entre 1922 i 1924 va ser gerent responsable del periòdic mensual L'outil et la plume. Revue d'essais d'art et de littérature entièrement rédigée par des ouvriers manuels. Ernest Pichon va morir el 29 de maig de 1924 al seu domicili, al número 139 del bulevard de la Liberté, de Les Lilas (Illa de França, França).<o></o> ***<o></o> <img style="width: 493px; height: 375px;" alt="Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)" title="Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/sernissi.jpg" /> Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894) - Hector Sernissi: El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília) l'anarquista Hector Sernissi. Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es guanyava la vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de França. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. <o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/baldomeroller/baldomeroller01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 509px;" alt="Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)" title="Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)" src="http://www.estelnegre.org/documents/baldomeroller/baldomeroller01.jpg" /></a> Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?) - Baldomer Oller i Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia, Catalunya) l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares es deien Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una família nombrosa de sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que s'instal·là a Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època s'aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la «Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català. Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») de París (França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l'atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d'aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El País, El Nuevo Régimen, La Justicia, El Diluvio, El Pueblo, El Socialista, etc.), fet que va permetre l'inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d'abril de 1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d'un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del Marroc. La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d'«estranyament perpetu o temporal del territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d'abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. A la capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent cotilles. Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní. En aquesta època participà activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres (Tarrida del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de fer a la capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905. Bon amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador de l'atemptat contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat per Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà al Gran Orient de París, amb assistència d'unes 1.200 persones. En aquests anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats radicals (Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña. Després dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda. Atret pel món de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray. El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla de Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència. Cap als anys vint s'instal·là amb sa família a Barcelona. En els anys republicans s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa companya, a Barcelona (Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l'homenatjat. <o></o> Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)<o></o> <a href="http://www.revistaigualada.cat/wp-content/uploads/2014/11/29.08.30.pdf" target="_blank">Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d'Igualada, 29 (Setembre 2008)</a> *** <img style="width: 411px; height: 710px;" alt="Notícia de la detenció de Charles Guermann apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 16 de novembre de 1892" title="Notícia de la detenció de Charles Guermann apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 16 de novembre de 1892" src="http://www.estelnegre.org/fotos/guermann.jpg" /> Notícia de la detenció de Charles Guermann apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 16 de novembre de 1892<o></o> - Charles Guermann:  El 2 de novembre de 1861 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista Isidore Charles Guermann, conegut com Charlot. Sos pares es deien Pierre Guermann, sabater, i Elisa Rigaux, cosidora de botines. Es guanyava la vida com a mecànic. El 14 de novembre de 1892 va ser detingut, juntament amb Joseph Ouin i Jules Rousset, per «amenaces» i van romandre tres dies tancats a comissaria. La primavera de 1895, amb Jean-Baptiste Louiche, va ser acusat de «robatori» i detingut al domicili de Prosper Thiébaud on romania. El 17 de juny de 1895 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb 22 companys i companyes més, sota l'acusació de pertànyer a una banda de lladres anarquistes i el 25 de juny d'aquell any va ser absolt d'aquest delicte. En 1896 va ser controlada per la policia la seva assistència a reunions anarquistes de París i segons aquests informes policíacs era amic del llibertari Louis Léveillé. El febrer de 1903 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. *** <img style="width: 495px; height: 245px;" alt="Esquela d'Aimé Bovet apareguda en el diari de La Chaux-de-Fonds "La Sentinelle" del 23 d'abril de 1938" title="Esquela d'Aimé Bovet apareguda en el diari de La Chaux-de-Fonds "La Sentinelle" del 23 d'abril de 1938" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bovetaime.jpg" /> Esquela d'Aimé Bovet apareguda en el diari de La Chaux-de-Fonds La Sentinelle del 23 d'abril de 1938<o></o> - Aimé Bovet: El 2 de novembre de 1863 neix Pailly (Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Aimé Bovet. Sos pares es deien Jean-Jacob Bovet i Louise Eindiguer. Establert a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), al número 16 del carrer Charrière, es guanyava la vida treballant de gravador rellotger. En 1889 participà en la redacció, amb Albert Nicolet, del Manifeste des anarchistes suisses, manifest bilingüe imprès a París (França) per Jean Grave amb una tirada de 10.000 exemplars i que durant la nit del 17 al 18 d'agost de 1889 va ser aferrat a les principals ciutats suïsses (Basilea, Biel, Ginebra, Lausana, Olten, Thun, etc.). Aquesta declaració reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació d'un càrrec de procurador genera de la Confederació Helvètica i al reforçament de la policia política. El Primer de Maig de 1891 pronuncià un discurs a La Chaux-de-Fonds on denunciava el socialisme reformista. En 1893 participà amb Albert Nicolet i altres en la difusió d'un manifest als anarquistes del Jura, reprovant que el Primer de Maig hagués esdevingut una simple passejada mancada de reivindicacions. El 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió de França en cas de ser detingut. En 1895, amb Albert Nicolet i Auguste von Gunten, va ser expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. Des de 1904, després de la intervenció de l'exèrcit en la vaga de paletes de La Chaux-de-Fonds, va ser president de la Unió Obrera d'aquesta població, càrrec que ocupà fins el 1907, data en la qual els socialistes en reprengueren el poder a la Cambra del Treball. En un informe policíac del 8 de juny de 1904 s'informà de la seva assistència el dia anterior en una reunió de Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds, on van ser presents 12 anarquistes (Édouard-Auguste Linder, Henri Maire, Louis-Adolphe Maire, Albert Nicolet, Charles-Alfred Reuge, etc.).  Sempre membre del grup llibertari local, la policia el considerà com el cap dels anarquistes de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Georges Corlet, Louis Kneuss i Charles Rouiller. El 7 de juny de 1910 mantingué una conferència contradictòria amb E. Paul Graber sobre la Federació d'Indústria en l'assemblea general de la Federació Mixta d'Obrers Constructors d'Esferes de Rellotges de La Chaux-de-Fonds. En 1911 intenta crear una Unió Sindical Independent (USI) i, entre febrer i juliol de 1912, pogué publicar sis números del periòdic L'Union Syndicale. Organe du droit et des libertés des travailleurs. L'agost de 1912 prengué la paraula en una reunió a La Chaux-de-Fonds en protesta contra la detenció de Luigi Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). En 1913 col·laborà en La Voix du Peuple. El 27 de juliol de 1913 participà en el Congrés de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa). Fins a 1931 col·laborà en Le Réveil i participà activament en «La Libre Pensée Internationale», amb seu a Lausana. Aimé Bovet va ser morir el 22 d'abril de 1938 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/pelegrin.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 541px;" alt="Carta d'Albert Pélegrin enviada al diari algerí "La Dépêche Algérienne" del 31 de maig de 1898" title="Carta d'Albert Pélegrin enviada al diari algerí "La Dépêche Algérienne" del 31 de maig de 1898" src="http://www.estelnegre.org/fotos/pelegrin.jpg" /></a> Carta d'Albert Pélegrin enviada al diari algerí La Dépêche Algérienne del 31 de maig de 1898<o></o> - Albert Pélegrin: El 2 de novembre de 1871 neix a Carpentras (Provença, Occitània) l'anarquista Félix Albert Pélegrin –a vegades citat erròniament Pellegrin–, conegut com Perretti. Sos pares es deien Pierre Eugène Pélegrin, contractista d'obres públiques, i Marie Rose Bourret, i nasqué amb un germà bessó, Eugène Alexandre Pélegrin. Quan tenia quatre anys sa mare morí. Sabater de professió, cap a 1890 emigrà a Mustapha (Alger, Algèria Francesa; actualment Algèria), on milità en el Grup Anarquista de Mustapha (Jean Claude Chapoton, Louis Dietrich, Étienne Caulas, Victor Hayard, Pierre Labille, Étienne Lamoine, Alphonse Lauze, Claude Leagay, Gaspar Lemoine, Joseph Michelier, Oriol, Henri Rabotin, Joseph Rageaud, Rasséguier, Paul Salicis, Pierre Sarcelle, Antoine Souche, Julien Xixonet, etc.). En 1892 fou un dels distribuïdors del periòdic anarquista Le Père Peinard. El 30 d'abril de 1892, com a prevenció de la convocatòria de manifestació per al Primer de Maig, va ser detingut a Alger amb altres nombrosos companys del Grup Anarquista de Mustapha sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat». El 19 de novembre de 1892 va ser integrat en el 1 Regiment de Zuaus d'Alger, però aquell mateix dia va ser donat de baixa per «peus de pinya». Fou gerent de l'únic número del periòdic dels Grups Anarquistes d'Alger-Mustapha La Marmite Sociale, publicat el 15 de gener de 1893 a Alger. Sospitós de tenir substàncies explosives, el febrer de 1893 el seu domicili, al número 36 del carrer de Costantine, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però la perquisició al domicili de la seva companya, Reine Porte, que treballava amb sa filla a la fàbrica de cartutxos de la Direcció d'Artilleria d'Alger, va permetre descobrir un motlle de guix per a la fabricació de monedes de cinc francs, fet pel qual va ser inculpada per «associació criminal» i per «fabricació de moneda falsa». El 15 d'agost de 1893, en ocasió de les eleccions legislatives del 20 d'agost i el 3 de setembre d'aquell any, Albert Pélegrin assistí, amb Benoît Auriol i Michelin (Joseph Michelier ?), a una reunió a la Borsa del Treball d'Alger on manifestà el seu antielectoralisme. A finals de 1893 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia trobà una plagueta manuscrita on contenia la fórmula de fabricació de la dinamita i de diversos explosius. El 10 de maig de 1894 es casà a Mustapha amb Marguerite Cardona, descendent de menorquins, amb qui tingué un infant i de qui es va divorciar el 18 de març de 1903. En 1894 vivia al número 58 del carrer Michelet. A partir de 1895 va ser responsable del periòdic socialista Le Combat Algérien, on denunciava l'antisemitisme d'Édouard Drumont i els seus sequaços i dels jesuïtes. Rebé les crítiques dels periòdics antisemites d'Alger L'Antijuif Algérien. Organe de la Ligue Antijuive i La Trique Antijuive. El 5 de juny de 1898 va escriure una carta, com a redactor en cap de Le Combat Algérien, a l'escriptor Émile Zola demanant-li suport en la seva lluita contra Édouard Drumont. En 1898 col·laborà en Le Libertaire de París. El 2 de desembre de 1898 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Apel·lació d'Alger a 25 francs de multa per «abús de confiança» i el 5 de gener de 1899 el mateix tribunal reduí la pena de vuit dies de presó a una multa de 50 francs per «ultratge als agents». El maig de 1900 acudí, amb Charles Noton, a una reunió a la Casa del Poble d'Alger, a la qual assistiren unes tres-centes persones, per parlar sobre les properes eleccions municipals on reivindicà l'abstenció i condemnà la democràcia representativa. El juny de 1900 assistí a una reunió anarquista a la Casa del Poble per parlar sobre la contractació de mà d'obra estrangera i els obrers d'origen francès i va ser nomenat, amb Charles Noton, assessor del buró encarregat de la gestió. En 1901 formà part de la comissió executiva dels Grups Anarquistes de Mustapha, els quals rebutjaren enviar delegats al Congrés Socialista Algerià d'aquell any. Posteriorment visqué a diverses poblacions, com ara Oued Rhiou (1903) i Blida (1907), i en 1909 vivia al Marroc. El gener de 1914 va ser esborrat de la llista de control d'anarquistes residents a Algèria. El 29 de juny de 1918 va ser donat de baixa pel servei militar a Casablanca pels mateixos problemes als peus. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/zisly/zisly01.jpg"><img style="border: 0px solid ; font-family: Arial; width: 400px; height: 610px;" alt="Foto policial d'Henri Zisly (ca. 1894)" title="Foto policial d'Henri Zisly (ca. 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/zisly/zisly01.jpg" /></a> Foto policial d'Henri Zisly (26 de febrer de 1894)<o></o> - Henri Zisly: El 2 de novembre de 1872 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista naturista i defensor de les colònies llibertàries Henri Gabriel Zisly. Fill d'una família obrera que vivia en unió lliure i només va ser reconegut per sa mare, Stéphanie Désirée Zisly, barretaire de senyores. Va assistir a l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de manera autodidacta. Als 17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895 redactà un diari manuscrit, Le Paria, del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard decidí dedicar sa vida a reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia del moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile Gravelle editarà entre 1895 i 1898 la revista La Nouvelle Humanité, seguida de Le Naturien i després per Le Sauvage (1898); i, encara, el novembre de 1905 publicarà un número d'una nova revista, L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va col·laborar en el periòdic L'Anarchie amb articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu rebuig al vegetarianisme, que considerava «anticientífic», va provocar una gran debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges Butaud i Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França); però aquesta experiència de comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats (Élisée Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice Donnay, etc.), no va reeixir i va acabar en 1906. El 22 d'agost de 1908 es va casar al XVIII Districte de París amb Marie Lucie Dusolon, barretaire de senyores i divorciada de Jules Marguet. Ferroviari de la Companyia de Ferrocarrils del Nord des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de 1915 per un article antipatriòtic publicat en La Bataille Syndicaliste, que li portà a més vuit dies de presó que purgà a la caserna de Reuilly (Centre, França). Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra en els periòdics individualistes (Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée) i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire, Le Semeur, La Revue Blanche, La Revista Blanca, etc.), tot editant el seu propi periòdic La Vie Naturelle. Després es va adherir a la Federació Anarquista Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar en el periòdic de Louis Louvent Ce qu'il faut dire (CQFD). Va ser autor de nombrosos articles i fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de Naturie (1900), Rapport sur le mouvement naturien (1901), Réflexions sur le naturel et l'artificiel (1901), Libres critiques sur la science et la nature (1902), Contes et croquis (1904), La conception du naturisme libertaire (1920), Naturisme practique dans la civilisation (1928), Panoramas célestes (1929), entre d'altres. Henri Zisly va morir el 3 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon de París (França). Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un precursor del que s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i «anticientificisme».<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/zisly/zisly.html" target="_blank">Henri Zisly (1872-1945)</a> *** <img style="width: 616px; height: 303px;" alt="Notícia de la condemna d'Eugène Bosson apareguda en el diari de Chartres "La Dépêche d'Eure-et-Loir" del 14 de juliol de 1904" title="Notícia de la condemna d'Eugène Bosson apareguda en el diari de Chartres "La Dépêche d'Eure-et-Loir" del 14 de juliol de 1904" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bossoneugene.jpg" /> Notícia de la condemna d'Eugène Bosson apareguda en el diari de Chartres La Dépêche d'Eure-et-Loir del 14 de juliol de 1904<o></o> - Eugène Bosson: El 2 de novembre de 1875 neix a Pacy-sur-Eure (Normandia, França) l'anarquista Eugène Désiré Bosson. Sos pares es deien Eugène Bosson, sabater a Dreux (Centre, França), i Désirée Leconte. Es crià a Dreux i es guanyà la vida com son pare treballant de sabater. L'11 de juliol de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dreux a un mes de presó per «ultratges» al guàrdia Valentin. El 7 de setembre de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dreux, juntament amb son germà petit Louis Bosson i Gaëtan Buguet, a 16 francs de multa i quatre mesos de presó per apallissar el ferroviari Esnault en una baralla durant una festa popular. Instal·lat a París (França), vivia al número 9 del carrer Aligre del XII Districte. A principis de la dècada dels deu va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 10 d'abril de 1913 es casà al XIII Districte de París amb la sabatera Berthe Victorine Louise Didier, aleshores malalta, i amb el matrimoni la parella legitimà sa filla Eugènie Berthe Bosson, nascuda el 4 de febrer d'aquell any al XIV Districte de París. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Industrie. Quan esclatà la Gran Guerra, no va respondre a l'ordre de mobilització, fet pel qual va ser condemnat el 2 de setembre de 1915 per un consell de guerra parisenc a tres anys de presó per «insubmissió». En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/bignasci.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 521px;" alt="Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la "Feuille d'Avis de Neuchâtel" del 18 de setembre de 1914" title="Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la "Feuille d'Avis de Neuchâtel" del 18 de setembre de 1914" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bignasci.jpg" /></a> Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la Feuille d'Avis de Neuchâtel del 18 de setembre de 1914<o></o> - Giulio Bignasci: El 2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci, també conegut com Jules Bignasci i el llinatge citat a vegades com Binasci. Sos pares es deien Giuseppe Bignasci i Clara Rossi. Guixaire i pintor de la construcció, d'antuvi treballà a Lausana (Vaud, Suïssa), però després es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on milità activament en la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR), destacant també en la propaganda antimilitarista. El gener de 1910 va ser fitxat per la policia i aquest mateix any, amb Henri-Ernest Bornand, Jules Fernekes i altres, ajudà a al condicionament de l'Escola Ferrer. El 3 de novembre de 1911 es va casar a La Chaux-de-Fonds amb la cuinera Julia-Maria Bergeon, amb qui tingué dos infants. En 1912, amb Aimé Bovet, Fritz Graber, Paul Janner i altres, envià una salutació a Luigi Bertoni aleshores empresonat. El 16 de setembre de 1914 va ser condemnat com a civil pel Tribunal Militar Territorial de la II Divisio de Murten (Friburg, Suïssa) a un any de presó per «insults a l'exèrcit» i per haver «convidat els soldats a la desobediència i al rebuig del servei» del post militar de Les Pargots (Neuchâtel, Suïssa) –el socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva detenció, va ser condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure circulació, desobeint així una ordre militar. Durant l'hivern de 1915 va ser expulsat del cantó de Neuchâtel i es va refugiar a Yverdon (Vaud, Suïssa), a casa del company Auguste Philippin. El maig de 1917 va ser detingut a La Chaux-de-Fonds per haver participat en el tumult originat per a exigir l'alliberament de Ernest Paul Graber. En 1918 signà una carta, publicada en el periòdic Le Réveil, on es protestava contra el decret federal que autoritzava els cantons a ocupar a la força els refractaris a l'exèrcit i desertors estrangers en treballs d'utilitat pública; aquesta carta rebé l'adhesió de 17 grups anarquistes suïssos –el grup anarquista de Ginebra (Ginebra, Suïssa) va proposar de demanar l'asil polític d'aquests perseguits al govern soviètic. En 1919 va ser nomenat president de «La Libre Pensée» de Neuchâtel. Més tard emigrà a França i cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), on va escriure Carlo Vanza per a demanar-li informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo! que aquest publicava a Biasca (Ticino, Suïssa). En 1952 encara vivia a Vitry-sur-Seine. Giulio Bignasci va morir el 30 d'agost de 1978 al seu domicili de Villers-le-Lac (Franc Comtat, França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/roumilhac/roumilhac01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 577px;" alt="Jean Roumilhac" title="Jean Roumilhac" src="http://www.estelnegre.org/documents/roumilhac/roumilhac01.jpg" /></a> Jean Roumilhac<o></o> - Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Lavaud-Coutheillas (Comprenhac, Roergue, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Sos pares, pagegos llemosins, es deien Jean Roumilhac i Marie Chasseneuil. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. El 16 de setembre de 1915 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Annie Morton. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), a conseqüència d'un accident de cotxe. <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/0211.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143934

[01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» - «Sturmvogel» - «Le Flambeau» - «Los Nuevos Horizontes» - «L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» - «Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Viani - Pi - Gamba - Balestri - Martín Hormigo - Bluestein - Giménez Arenas - Quiñones - Breton - Díaz - Jerrold - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Held - Foppa - Castillo - Nadal - Sánchez Martínez - Snappe - Cubel - García Tirador - Navel - Pedraza - Vignoli - García Calvo <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» - «Sturmvogel» - «Le Flambeau» - «Los Nuevos Horizontes» - «L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» - «Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Viani - Pi - Gamba - Balestri - Martín Hormigo - Bluestein - Giménez Arenas - Quiñones - Breton - Díaz - Jerrold - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Held - Foppa - Castillo - Nadal - Sánchez Martínez - Snappe - Cubel - García Tirador - Navel - Pedraza - Vignoli - García Calvo</title> </head> <body> <big><big><big>Anarcoefemèrides de l'1 de novembre</big></big></big> <big><big>Esdeveniments</big></big> <img style="width: 600px; height: 273px;" alt="Capçalera de "Le Réveil des Mineurs"" title="Capçalera de "Le Réveil des Mineurs"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lereveildesmineurs.jpg" /> Capçalera de Le Réveil des Mineurs - Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer número del periòdic Le Réveil des Mineurs. Nous réclamons le droit à l'aisance. A partir del gener de 1892 portà el subtítol «Organe des travailleurs de langue française de l'Amérique» i més tard «Organe des travailleurs de langue française des États-Unis». A la capçalera figuraven dos epígrafs: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats» i «Benestar i Llibertat per tothom». En el primer número declarà: «Som anarquistes perquè no reconeguem a ningú el dret natural de comandar-nos.» El responsable de la publicació i principal redactor fou Louis Goaziou. La major part dels articles anaven sense signar, però van col·laborar Julien Bernarding, Jean Brault –distribuïdor del periòdic a Spring Valley–, Eugène Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny i el desembre de 1892 deixà de publicar-se, però reaparegué a partir del gener de 1893. L'últim número conegut, el 37, és el de setembre de 1893. Va ser continuat per L'Ami des Ouvriers (1894-1896).<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/anarchy1891.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 782px;" alt="Portada del primer número d'"Anarchy"" title="Portada del primer número d'"Anarchy"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/anarchy1891.jpg" /></a> Portada del primer número d'Anarchy - Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago. *** <img style="width: 600px; height: 190px;" alt="Capçalera d'"Sturmvogel"" title="Capçalera d'"Sturmvogel"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/sturmvogel.jpg" /> Capçalera d'Sturmvogel - Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899. *** <img style="width: 600px; height: 258px;" alt="Capçalera del primer número de "Le Flambeau"" title="Capçalera del primer número de "Le Flambeau"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/leflambeau.jpg" /> Capçalera del primer número de Le Flambeau - Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de 1902 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del bimensual Le Flambeau. Organe de combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan de combat revolucionari), especial sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor responsable i hi col·laborà Georges Rens (Max Borgueil). L'estampació es va fer amb una impremta de mà. Portava com a epígraf el text de La Fontaine «El nostre enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el primer número podia llegir-se: «Le Flambeau no és un periòdic teòric, ni un full escandalós, és un òrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits, l'expressió d'un sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève général» en el segon número (8-15 de desembre de 1902), que serà l'últim, reproducció d'un pamflet del qual es van editar cinc mil exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag fugí a Londres (Anglaterra). <o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/losnuevoshorizontes.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 183px;" alt="Capçalera de "Los Nuevos Horizontes"" title="Capçalera de "Los Nuevos Horizontes"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/losnuevoshorizontes.jpg" /></a> Capçalera de Los Nuevos Horizontes<o></o> - Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904). *** <img style="width: 600px; height: 155px;" alt="Capçalera del primer número de "L'Allarme"" title="Capçalera del primer número de "L'Allarme"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lallarme.jpg" /> Capçalera del primer número de L'Allarme<o></o> - Surt L'Allarme: L'1 de novembre de 1915 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic bilingüe (italià i anglès) anarquista L'Allarme. Contro ogni forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma. Contra tota forma d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto Postiglione (Hobo). En 1916 es traslladà a Somverville (Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es distribuïa gratuïtament i tirà entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que patí, es publicà fins l'1 d'abril de 1917.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/umanitanova01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 116px;" alt="Capçalera d'"Umanità Nova"" title="Capçalera d'"Umanità Nova"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/umanitanova01.jpg" /></a> Capçalera d'Umanità Nova<o></o> - Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/semaforo.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 878px;" alt="Portada d'un exemplar de "Semáforo"" title="Portada d'un exemplar de "Semáforo"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/semaforo.jpg" /></a> Portada d'un exemplar de Semáforo<o></o> - Surt Semáforo: L'1 de novembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista quinzenal Semáforo. Revista del Comitè Ejecutivo de Espectáculos Públicos de Valencia y provincia UGT-CNT. Aquesta publicació, editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics de València i província de la Unió General de Treballadors (UGT) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenia com a missió la promoció i la divulgació dels espectacles, entre ells el teatre, el cinema, la música i l'art. Tractà diferents aspectes del teatre (socialització del teatre, teatre experimental, teatre revolucionari, teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista (l'expressió corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els actors, els dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus principals animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la publicació, i Juan Pérez del Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio Noja Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 15 de novembre de 1937.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/contramilitaritzacio.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 732px;" alt="Comunicat de la Columna Durruti publicat en "Vía Libre" el 7 de novembre de 1936" title="Comunicat de la Columna Durruti publicat en "Vía Libre" el 7 de novembre de 1936" src="http://www.estelnegre.org/fotos/contramilitaritzacio.jpg" /></a> Comunicat de la Columna Durruti publicat en Vía Libre el 7 de novembre de 1936 - La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/anarquia.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 747px;" alt="Portada del primer i únic número d'"Anarquía"" title="Portada del primer i únic número d'"Anarquía"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/anarquia.jpg" /></a> Portada del primer i únic número d'Anarquía<o></o> - Surt Anarquía: L'1 de novembre de 1937 surt a Alacant (Alacantí, País Valencià) el primer número, i únic conegut, del butlletí mensual Anarquía. Juventudes Libertarias Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació de caire cultural era l'òrgan d'expressió de les Joventuts Llibertàries de la barriada alacantina de les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira, José Muñoz Congost i Manuel García, i el dibuix és de V. Mair. L'únic exemplar que es conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil Española de Salamanca.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/mujereslibresmontadin1976.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 768px;" alt="Portada d'un exemplar de "Mujeres Libres" (Montadin, 1972)" title="Portada d'un exemplar de "Mujeres Libres" (Montadin, 1972)" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/mujereslibresmontadin1976.jpg" /></a> Portada d'un exemplar de Mujeres Libres (Montadin, 1972) - Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo,  etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977. <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/laisant1.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 542px;" alt="Charles-Ange Laisant" title="Charles-Ange Laisant" src="http://www.estelnegre.org/fotos/laisant1.jpg" /></a> Charles-Ange Laisant - Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a La Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. Sos pares es deien Benjamin Laisant, passant de notari, i Alida Laucie Jeanne Thuez. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d'Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, Les Petits Bonshommes, Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». Sa companya fou Clara Cécile Guichard. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 al seu domicili d'Asnières (Illa de França, França). A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques, àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L'éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d'histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L'illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.  *** <img style="width: 434px; height: 557px;" alt="Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894" title="Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894" src="http://www.estelnegre.org/fotos/catineau.jpg" /> Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 14 de febrer de 1894<o></o> - Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. Sos pares es deien François Placide Catineau, fuster, i Pauline Clémentine Cadoret, modista. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa», «per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/viani/viani01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 620px;" alt="Lorenzo Viani" title="Lorenzo Viani" src="http://www.estelnegre.org/documents/viani/viani01.jpg" /></a> Lorenzo Viani<o></o> - Lorenzo Viani: L'1 de novembre de 1882 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el pintor, gravador i escriptor anarquista Lorenzo Viani. Sos pares es deien Rinaldo Viani i Emilia Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de Viareggio, ja que son pare treballava al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar fins al tercer grau de primària, donat la seva incapacitat de suportar la disciplina escolar. Quan son pare va ser acomiadat, la família Viani conegué la misèria. En 1893 entrà a treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on conegué personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa, Menotti Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va conèixer el pintor Plinio Nomellini, que exercí una gran influència sobre la seva formació artística. Començà a dibuixar i un retrat que va fer al music Giovanni Pacini fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça del seu poble la història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada per un «poeta errant», probablement Pilade Salvestrini, una experiència tant forta que a partir d'aquell moment es declarà llibertari. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris més amb més edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que fundà una escola d'arts i oficis i l'associació «In arte libertà»; el violinista i barber Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo Morandi, que havia lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia. Aquest grup anarquista organitzà una manifestació per al Primer de Maig de 1893 a Viareggio i cridà Pietro Gori perquè fes una conferència sobre la qüestió social que tingué un gran ressò. Pietro Gori retornà a començaments de març de 1898 en un acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre passà pel poble; en aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior visita de Gori. En aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en missió propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o Salvestrini. També tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi Salvatori. El seu domicili i «Il Casone», un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i persones fora de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves anarquistes del poble. Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini, estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana, Itàlia), on conegué Moses Levy i Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es constituí el grup socialistaanarquista «Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago, és una frase atribuïda a Cató el Vell sinònim de «guerra total»–, on a més d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli, entre d'altres. La primera aparició pública d'aquest grup tingué lloc en la cerimònia de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia, desconcertada, demanà que els joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova. El juny de 1901 membres del grup «Delenda Carthago» (Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el periòdic anarquista L'Agitazione en solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona (Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de «Delenda Carthago», el setembre de 1903 es realitzà una manifestació en honor de Percy Bysshe Shelley, que causà un gran escàndol, i s'imprimí un número únic d'un periòdic amb un retrat dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista pisà Gino Del Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta relació amb el grup anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser admès a l'Escola Lliure de Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori, però sempre demostrant la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època col·laborà amb il·lustracions en les revistes Precursor. Rivista quindicinale anarchica i Repubblica d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio Nomellini i el poeta Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que vivien en poblacions properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia), entrà a formar part de la «Compagnia della Bohème» (Societat de la Bohèmia), on freqüentà Giacomo Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini. Amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el diari maçó i anticlerical Il Popolo, fundat a Florència per Luigi Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a Giordano Bruno. En aquesta època conegué l'escriptor anarquista Enrico Pea i el literat Pietro Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago» deixà d'existir és creà el grup anarquista «Né Dio né patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns dibuixos en la VII Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia) i participà en l'Exposició Nacional d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on rebé la seva primera medalla. El novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a Gènova (Ligúria, Itàlia) la revista La Fionda, on denuncià mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A començament de 1908 col·laborà en la publicació genovesa La Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova preparà les il·lustracions de llibre de Fransuà Muratorio I ribelli. Aquest any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més d'anar per primera vegada a París (França), participà activament en les mobilitzacions de suport de la gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt important  en la seva novel·la Ritorno alla patria. A París pogué visitar una retrospectiva de Van Gogh, visqué a «La Ruche» i es relacionà amb molts artistes, fins i tot Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada parisenca, reprengué la seva militància en el moviment llibertari local i promogué manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni, parlà en l'acte celebrat el 25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra l'autòcrata rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la seguretat pública. Dies després es va convocar un nou acte per protestar contra aquesta mesura on, a més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico Zavattero i el socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i meitat de gener de 1912 s'estigué a París, on conegué destacats anarquistes, com ara Luigi Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui exercí una forta i especial influència en la seva personalitat–, Jean Grave i Octave Mirbeau, entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de Líbia i la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), donà un nou impuls al moviment anarquista i ell prengué part en l'agitació amb les seves il·lustracions. El febrer de 1912 col·laborà amb dibuixos en l'àlbum d'Alceste De Ambris Alla gloria della guerra!, que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i tingué una gran difusió en els ambients subversius. Per aquesta obra va ser detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la llibertat gràcies al suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser processat per «injúries a l'Exèrcit i les institucions», augmentant així la seva popularitat entre el moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les seves obres seran habituals en la premsa obrera (Bandiera del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore, Versalia, etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell: «Forma part del grup anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més influents. És íntim dels seus correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i perillosos.». La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del gran míting contra la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa. Col·laborà amb Ovidio Canova en el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a l'acció directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquesta època conegué Giovanni Papini, Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per deixà clar el seu compromís, traslladà el seu taller d'artista a una de les estances de la Cambra del Treball de Viareggio. En aquesta època participà activament, amb Alberto Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort moviment vaguístic que es donà aleshores. Presentà, en nom dels grups anarquistes de La Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que parlà a Viareggio i a Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El febrer de 1915 va fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting al Politeama de Viareggio, exposà xilografies en la III Secessió de Roma i entre octubre i novembre d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco Ciarlantini, 624 obres al Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i, després de participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919 va ser llicenciat; durant aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de dibuixar i de pintar. El 2 de març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i s'instal·là a Montecatini (Toscana, Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la postguerra, després de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als socialistes i entrà en l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la solució de la crisi italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició d'un únic número (P. B. Shelley) dedicat al centenari de la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta publicació col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran de la «Marxa sobre Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco Ciarlantini, socialista revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava de «reclutar» artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe, s'acostà als cercles culturals feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925 sortí el seu llibre Parigi, on testimonià la seva estada parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els primers mesos de 1927 inicià la seva col·laboració regular amb el diari Il Corriere della Sera, dirigí la revista Riviera Versiliese i publicà I vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà a Viareggio el Monument als Caiguts per la Pàtria «I Galeottus», realitzat conjuntament amb Domenico Rambelli. En aquest mateix any publicà en el diari Il Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la seva trajectòria revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No obstant això, els feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta «conversió», ja que sempre s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En 1928 publicà Angiò uomo d'acqua i Roccatagliata, exposà 11 obres en la XVI Biennal de Venècia i una important selecció de la seva producció al Palazzo Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren els seus atacs d'asma i hagué de freqüentar diferents centres de salut. En 1930 publicà la seva novel·la autobiogràfica Ritorno alla patria, que fou premiada, ex aequo amb Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també publicà Il figlio del pastore. En aquest 1930 participà en la XVII Biennal de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina de Viareggio que va ser inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931 exposà Il volto santo en la I Quadriennal de Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran interès per l'obra i per l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a l'Stablimento Nettuno de Viareggio. En 1932 publicà Il «Bava», obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i exposà en la XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a Viareggio. La revenja dels notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van acusar d'haver orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es va veure obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de repòs de Nozzano (Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma que li turmentaven; a Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços reclosos en un manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle de Nozzano», que expressen desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a Viareggio. En 1934, en un últim acte de rebel·lia anarquista, rebutjà el gran honor de pertànyer a l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un violent atac d'asma que li va afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma, Laci, Itàlia), on realitzava una sèrie de murals per al Col·legi «IV Novembre» d'Òstia que havien de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys més tard, amb motiu de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els feixistes intentaren destruir el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la exaltació «d'un subversiu posés per la idea d'un comunisme incendiari», però la demolició va ser impedida per «disposicions superiors» que arribaren en l'últim moment des de Roma.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/viani/viani.html" target="_blank">Lorenzo Viani (1882-1936)</a> *** <img style="width: 302px; height: 754px;" alt="Necrològica de Lluís Pi Trenc apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 22 de març de 1953" title="Necrològica de Lluís Pi Trenc apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 22 de març de 1953" src="http://www.estelnegre.org/fotos/pitrenc.jpg" /> Necrològica de Lluís Pi Trenc apareguda en el periòdic tolosà CNT del 22 de març de 1953<o></o> - Lluís Pi Trenc: L'1 de novembre de 1889 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Francesc Ramon Pi Trenc. Sos pares es deien Lluís Pi i Dolors Trenc. Obrer metal·lúrgic, milità en el Sindicat del Metall de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà d'ajustador mecànic i formà part de la Federació Local de Moulins. Sa companya fou Ana Paula Boleda. Lluís Pi Trenc va morir el 22 de gener de 1953 al seu domicili de Moulins (Borbonès, França). *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/gambagiovanni.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 560px;" alt="Giovanni Gamba" title="Giovanni Gamba" src="http://www.estelnegre.org/fotos/gambagiovanni.jpg" /></a> Giovanni Gamba<o></o> - Giovanni Gamba: L'1 de novembre de 1890 neix a Colognola al Piano (actualment Colognola, barri de Bèrgam, Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giovanni Santo Pasquale Gamba. Sos pares es deien Serafino Gamba i Maria Angela Donghi. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. En 1908 vvia al número 60 del carrer Pignolo de Bèrgam, al mateix edifici que l'anarquista Bernardo Ghibesi i altres llibertaris de la ciutat, els quals en 1914 crearen el Grup Llibertari de Bèrgam. En 1916 visqué i treballà al barri Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia), el 9 de desembre de 1921 es traslladà a Breganze (Vèneto, Itàlia) i a començaments de 1923 retornà a Bèrgam. Segons informes policíacs, es tractava d'un «àvid anarquista», estava subscrit al periòdic Fede!, feia costat econòmic a la premsa anarquista i als perseguits polítics i freqüentava anarquistes coneguts (Luigi Caglioni, Egidio Corti, Gaetano Ghirardi, Luigi Marcassoli, etc.). El 10 de febrer de 1926 va se detingut sota la sospita de complicitat amb el tipògraf Luigi Caglioni, acusat de possessió d'explosius i per aquest motiu fugat. El juliol de 1928 dirigí un taller mecànic de la seva propietat i a mitjans dels anys trenta va fer feina a la fàbrica FIAT de Milà (Llombardia, Itàlia). Posteriorment canvià de feines i residí a les zones llombardes de Bèrgam i de Como. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> *** <img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 397px;" alt="Fotografia antropomètrica de Gino Balestri (1930)" title="Fotografia antropomètrica de Gino Balestri (1930)" src="http://www.estelnegre.org/documents/balestri/balestri06.jpg" /> Fotografia antropomètrica de Gino Balestri (1930) - Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Sos pares es deien Ulisse Balestri i Rosa Tomaselli. Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Licia Eunice Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. El seu últim domicili va ser al barri de Les Espillières d'Aubanha (Provença, Occitània). Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània). <a href="http://www.estelnegre.org/documents/balestri/balestri.html" target="_blank">Gino Balestri (1901-1983)</a> *** <a target="_blank" href="http://www.estelnegre.org/fotos/martinhormigo.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 574px;" alt="Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de setembre de 1973" title="Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de setembre de 1973" src="http://www.estelnegre.org/fotos/martinhormigo.jpg" /></a> Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1973 - José Martín Hormigo: L'1 de novembre de 1907 neix a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Martín Hormigo –a vegades citat erròniament Ormigo. Sos pares es deien Salvador Martín Jerez, llaurador, i Catalina Hormigo Caravaca. Militant de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i en 1941 enviat a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle, Poitou-Charentes, França), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina CNT en l'Exili. Després de la II Guerra Mundial treballà d'enrajolador i milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle, ciutat on hi vivia, i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Poitou-Charentes. José Martín Hormigo va morir el 8 de gener de 1973 mor a l'Hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Rossignolette de La Rochelle. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/bluestein.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 581px;" title="Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (1 d'abril de 1937)" alt="Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (1 d'abril de 1937)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bluestein.jpg" /></a> Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'Antonia cap a Espanya (1 d'abril de 1937)<o></o> - Abe Bluestein: L'1 de novembre de 1909 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forwardi per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en una llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA). <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/0111.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143931

[31/10] «L'Espagne en feu!» - Schaeffer - Miel - Paraf-Javal - Cini - Koch - Conejero - Garino - Jouot - Soto - Callau - Volonté - Clauss - Carbó - Alarcón - Baj - Kalin - Santagati - Ingenieros - Duverger - Cucarella - Deniau-Morat - Jolivet - Bañón - Delatousche - Rouco - Milián - Bernardini - Dick - Burgos <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[31/10] «L'Espagne en feu!» - Schaeffer - Miel - Paraf-Javal - Cini - Koch - Conejero - Garino - Jouot - Soto - Callau - Volonté - Clauss - Carbó - Alarcón - Baj - Kalin - Santagati - Ingenieros - Duverger - Cucarella - Deniau-Morat - Jolivet - Bañón - Delatousche - Rouco - Milián - Bernardini - Dick - Burgos</title> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 31 d'octubre</big><o></o></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/lespagneenfeu.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 367px;" alt="Octaveta de propaganda de l'acte" title="Octaveta de propaganda de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/lespagneenfeu.jpg" /></a> Octaveta de propaganda de l'acte - «L'Espagne en feu!»: El 31 d'octubre de 1936 se celebra a l'Athénée Municipal de Lo Mont de Marsan (Aquitània, Occitània) el míting «L'Espagne en feu! Pour la libération du peuple espagnol». L'acte, pocs mesos després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, volia fer costat la Revolució que aleshores s'havia engegat a la Península i alhora recaptar fons per al seu suport. El míting, presidit pel llibreter anarquista Malherbe i sa companya, comptà com a oradors Fernand Gouaux, del Comitè Anarcosindicalista de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i de la Federació Anarquista Francesa (FAF); Tejedor, delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista (FAI) i Aristide Lapeyre, membre de la Secció Francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI de Barcelona (Catalunya) que acabava d'arribar de la Península. Assistiren a l'acte unes 160 persones.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/schaefferignace.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 624px;" alt="Foto policíaca d'Ignace Schaeffer (2 de juliol de 1894)" title="Foto policíaca d'Ignace Schaeffer (2 de juliol de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/schaefferignace.jpg" /></a> Foto policíaca d'Ignace Schaeffer (2 de juliol de 1894) - Ignace Schaeffer: El 31 d'octubre de 1851 neix a Beinheim (Alsàcia, França) l'anarquista Ignace Schaeffer. Era fill de Joseph Schaeffer, llaurador, i d'Élisabeth Ernst. Es guanyà la vida treballant d'ebenista a París (França). El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un llistat de recapitulació d'anarquistes i, des de maig d'aquell any, vivia al número 3 del passatge Saint-Bernard. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» i l'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Figurà en els llistats d'anarquistes de 1894, 1896 i 1901, i en aquest últim any vivia al número 196 del Faubourg Saint-Antoine. En 1893 un Schaeffer, no sabem si el mateix, assistí a nombroses reunions anarquistes segons informes de confidents policíacs. El fet que hi hagués diversos anarquistes anomenats Schaeffer, dificulta la investigació històrica. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. <o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/miel.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 630px;" alt="Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894)" title="Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/miel.jpg" /></a> Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894) - Eugène Miel: El 31 d'octubre de 1855 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Eugène Paul Léon Miel. Sos pares es deien Claude Eugène Miel i Louise Laurent. El 3 d'agost de 1889 es casà a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), població on residia, amb Marie Aimé, amb qui tingué com a mínim una filla (Aimée Céline Miel). Obrer ceramista i estampador, treballà a la fàbrica de ceràmiques Brault de Choisy-le-Roi, on hi feien feina nombrosos anarquistes. Segons un informe policíac, milità en el moviment llibertari dels barris perifèrics parisencs i havia entrat en el moviment anarquista de la mà de l'antic blanquista Filmotte, també obrer ceramista. El soterrani on vivia servia de sala de reunió per al grup anarquista del qual formava part i del Cercle Filosòfic, entre els quals participaven Paulet, fundador del grup, Armand Schulé i Auguste Vaillant. El 2 de de març de 1894 el seu domicili, al carrer Pierre Bigle de Thiais (Illa de França, França), va ser escorcollat, ell detingut, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació criminal». Sembla que després d'això deixà les activitats polítiques. El seu nom figurava en diversos repertoris de la policia (1894, 1896 i 1901). El seu últim ofici va ser el de emmotllador i vivia al número 14 del carrer Rieux de Boulogne-Billancourt. Eugène Miel va morir el 24 d'abril de 1923 al seu domicili de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França).<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/parafjaval01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 533px;" title="Paraf-Javal (desembre de 1909)" alt="Paraf-Javal (desembre de 1909)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/parafjaval01.jpg" /></a> Paraf-Javal (desembre de 1909)<o></o> - Paraf-Javal: El 31 d'octubre de 1858 neix al II Districte de París (França) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Mathias Georges Paraf-Javal, que va fer servir el pseudònim Péji. Era fill d'una família jueva originària d'Alsàcia. Sos pares es deien Eugène Paraf-Javal i Marie Lucile Javal. Comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902), La substance universelle (1903), Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906), Les faux droits de l'homme et les vrais (1907), L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais (1908), Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise (1908), L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909), L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce (1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale (1921), Tagagisme (1921), Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions (1927), La légende détruite (1929), Manifeste au monde (1932), Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Sa companya fou Sarah Ann Durdle. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/ciniliberale.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 198px;" alt="Notícia de la naturalització de Liberale Cini apareguda en el parisenc "Journal Officiel de la République Française" del 20 d'agost de 1939" title="Notícia de la naturalització de Liberale Cini apareguda en el parisenc "Journal Officiel de la République Française" del 20 d'agost de 1939" src="http://www.estelnegre.org/fotos/ciniliberale.jpg" /></a> Notícia de la naturalització de Liberale Cini apareguda en el parisenc Journal Officiel de la République Française del 20 d'agost de 1939<o></o> - Liberale Cini: El 31 d'octubre de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Liberale Giulio Cesare Cini. Era fill de Luigi Cini i d'Ofelia Neis. Treballava d'obrer i de jornaler. Va ser condemnat a Liorna per insultar un policia. En 1912 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). En 1927 va ser fitxat per manifestar obertament les seves conviccions anarquistes i desenvolupar propaganda antifeixista a Marsella. Casat amb Adalgisa Caterina Natalina Pampaloni, el 23 de novembre de 1927 tingué un fill, Alberto Antonio Cini, a Marsella. En 1929 treballava al port marsellès i continuava militant en el moviment anarquista. En 1942 va ser inscrit en el registre de fronteres italià amb l'ordre d'escorcoll i fitxatge. L'agost de 1939 se li va concedir la naturalització francesa a ell i a la seva família. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/kochemile.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 664px;" alt="Notícia de la detenció d'Émile Koch apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 4 de juny de 1926" title="Notícia de la detenció d'Émile Koch apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 4 de juny de 1926" src="http://www.estelnegre.org/fotos/kochemile.jpg" /></a> Notícia de la detenció d'Émile Koch apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de juny de 1926<o></o> - Émile Koch: El 31 d'octubre de 1888 neix a Sannois (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Edmond Émile Koch –a vegades citat erròniament Kock. Era fill d'Émile Koch, manobre, i de Marie Louise Gelquin. Es guanyava la vida treballant de terrelloner. El 5 d'agost de 1911 es casà a Athus (Aubange, Luxemburg, Valònia) amb Blanche Antoinette Éugenie Bedel. Membre del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes del Sena de París (França), el desembre de 1912 es va veure implicat en l'anomenat «Cas de Le Moviment Anarquista», quan aquesta publicació mensual del Club Anarquista Comunista (CAC) va ser perseguida judicialment, juntament amb a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i les Joventuts Sindicalistes, per les autoritats franceses. Després de la Gran Guerra s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre 1923 i 1924 fou gerent del periòdic La Voce del Profugo, editat per anarquistes exiliats i dirigit per Alberto Meschi. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1923 va ser delgat pel Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció) del Sena i pel Sindicat de la Construcció de Beauvais (Nord-Pas-de-Calais, França) per assistir al Congrés de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), on cosignà la moció d'«independència sindical» i de suport a la «Carta d'Amiens», deixant els comunistes en minoria. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí al Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), on es ratificà la dominació dels comunistes, fent que les minories s'agrupessin en l'anomenada Minoria Sindical Revolucionària (MSR). El 14 de desembre de 1923 va ser nomenat secretari de l'MSR del Sena. Després de l'enfrontament entre anarquistes i comunistes en el míting comunista de l'11 de gener de 1924 a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la CGTU, on resultaren morts a trets Nicolas Clos (Gros Morin) i Adrien Poncet, a més de diversos ferits de bala, l'escissió de la CGTU va ser un fet. El 17 de febrer de 1924 participà en la delegació de la Construcció de la CGTU que proposà a la delegació homòloga de la Confederació General del Treball (CGT) una fusió dins de l'autonomia, però que no reeixí després de mesos de negociació. El 30 de setembre de 1925, a la Borsa del Treball de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), va fer la conferència «Le sindicalisme, ses moyens, son but», organitzada per la Joventut Sindicalista local. El 2 de juny de 1926, quan era secretari del Sindicat de Terrelloners del departament del Roine, va ser detingut, denunciat i empresonat per «entrebanc a la llibertat de treball» i per «cops i ferides» durant una vaga a Lió (Arpitània). L'octubre de 1926 va ser nomenat secretari de l'acabat de crear Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), al número 86 del Cours Lafayette de Lió. Entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre de 1926 assistí al Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine celebrat a Villeurbanne (Forez, Arpitània). Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 se celebrà a Lió el Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció, del qual ell presidí la primera sessió. Entre el 16 i el 17 de novembre de 1926 prengué part en el Congrés de la Unió Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA). Quan es fundà la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va formar part de la seva comissió administrativa provisional. En aquesta època col·laborà en Le Réveil du Bâtiment, on criticà els mètodes violents usats contra els esquirols. En 10 de novembre de 1932 assistí al Congrés de la Federació de la Construcció de la CGT-SR celebrat a París, en un moment de baixa activitat d'aquest sindicat. El 6 d'agost de 1934 durant una violenta baralla entre vaguistes i esquirols en un taller de l'empresa Versillé, un vaguista resultà mort i un altre greument ferit; detingut amb altres companys, va ser jutjat i condemnat a una pena de presó. Al final de sa vida visqué a Ancona (Delfinat, Occitània). Émile Koch va morir el 12 de juny de 1979 a l'Hôtel-Dieu de Montelaimar (Delfinat, Occitània).<o></o> *** <img style="width: 478px; height: 900px;" alt="Necrològica de Florencio Conejero Tomás apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de gener de 1963" title="Necrològica de Florencio Conejero Tomás apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de gener de 1963" src="http://www.estelnegre.org/fotos/conejerotomas.jpg" /> Necrològica de Florencio Conejero Tomás apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de gener de 1963<o></o> - Florencio Conejero Tomás: El 31 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre– de 1892 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Florencio Conejero Tomás. Sos pares es deien Lorenzo Conejero Mula i María Trinidad Tomás García. Marxà cap a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la barriada de Gràcia de Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Sèt-Fonts. Formà part de la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville des de la seva fundació, ocupant diversos càrrecs orgànics. En 1946 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Departamental de Sena i Marne (Illa de França, França) de la CNT «ortodoxa». Sovint delegat a reunions i plens. En 1957 fou delegat per Montalban (Guiena, Occitània) al VII Ple de Federacions Locals i Nuclis de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1959 formà part de la Comissió de Relacions de la regió parisenca. Sa companya fou Pascuala Mejías. Florencio Conejero Tomás va morir el 25 de novembre de 1962 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/garino.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 366px;" alt="Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)" title="Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/garino.jpg" /></a> Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)<o></o> - Maurizio Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès» –descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquesta època col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino. *** <img style="width: 590px; height: 306px;" alt="Notícia orgànica de Marcel Jouot publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 26 de juliol de 1924" title="Notícia orgànica de Marcel Jouot publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 26 de juliol de 1924" src="http://www.estelnegre.org/fotos/jouotmarcel.jpg" /> Notícia orgànica de Marcel Jouot publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 de juliol de 1924<o></o> - Marcel Jouot: El 31 d'octubre de 1892 neix a la Maternitat de Port Royal del XIV Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Marcel Louis Jouot. Era fill natural de Catherine Hermann i va ser reconegut per aquesta el 10 d'octubre de 1892 a Saint-Denis (Illa de França, França) i legitimat pel matrimoni amb Louis Jouot, celebrat el 22 de juny de 1896 a Saint-Denis. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic i quan tenia 13 anys ja treballava a la fàbrica Mouton de Saint-Denis, moment en el qual va tenir un accident laboral en una mà quan engreixava una màquina. Milità de la Unió Anarquista (UA) i en la Confederació General del Treball (CGT). El 16 de desembre de 1911 es casà a Saint-Denis amb Marie Alphonsine Vialard. A partir del 10 d'octubre de 1913 va fer el servei militar i des del 3 d'agost de 1914 lluità als fronts i va ser ferit en diverses ocasions. El juny de 1920 es divorcià de Marie Alphonsine Vialard a Saint-Denis i el 25 de novembre de 1920 es casà a la mateixa població amb Sonia Marie Alleaume. En aquesta època vivia al número 12 de Cité La Bûche del barri de La Plaine-Saint-Denis de Saint-Denis. A partir de 1922 fou l'administrador de La Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 participà en el IV Congrés de l'UA, que decidí la publicació diària de Le Libertaire. El desembre de 1923 vivia al número 10 del carrer Saules del XVIII Districte de París. El març de 1924 reemplaçà Albert Soubervielle com a gerent de la «Librairie Sociale». El juliol de 1924 vivia al número 9 del carrer Louis-Blanc de París. Entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 fou delegat per la «Maison des Syndicats», de l'avinguda Mathurin Moreau, al Congrés de l'UA. Va ser membre de «Les Amis du Libertaire» des de la seva fundació a principis de 1928. En els anys trenta vivia al número 8 del carrer Poteau i figurava en el llistat de domicilis a controlar per la policia. El 24 de maig de 1947 es casà al XVIII Districte de París amb Noëlie Marie Vergez (Noële Vergès), cantant anarquista que interpretava cançons llibertàries als cabarets parisencs i als actes militants (vetllades, mítings, sortides campestres, etc.). El 31 de desembre de 1948 va ser esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per la policia. El 19 de juny de 1963 encara vivia al número 8 del carrer Poteau de París i va ser el seu darrer domicili. Marcel Jouot va morir el 10 de setembre de 1965 al Centre Hospitalari de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/sotoortizmanuel.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 1493px;" alt="Necrològica de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 d'abril de 1976" title="Necrològica de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 d'abril de 1976" src="http://www.estelnegre.org/fotos/sotoortizmanuel.jpg" /></a> Necrològica de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 d'abril de 1976<o></o> - Manuel Soto Ortiz: El 31 d'octubre de 1894 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Soto Ortiz. Sos pares es deien José Soto i Isabel Ortiz. Obrer de fleca, començà a militar en la Societat de Forners «La Primitiva» de La Unión. En 1918 emigrà amb tota sa família a Barcelona (Catalunya). Trobà feina d'obrer metal·lúrgic i ràpidament s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes i amb ells participà entre febrer i març de 1919 en la gran vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat un any. En aquesta època treballà per a l'empresa metal·lúrgica «Casa Miquel Mateu» a les obres del port de Barcelona. Després de nombrosos empresonament per possessió d'armes i per sabotatge, el gener de 1921 va ser deportat set mesos a Rasquera (Ribera d'Ebre, Catalunya). Quan era delegat del Sindicat del Metall, va ser empresonat amb 130 companys al vaixell-presó Barceló i després a la Presó Model de Barcelona. D'antuvi formà part d'un grup d'afinitat de la Federació Nacional de Grups Anarquistes i després, des de la seva fundació, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participant activament en els Quadres de Defensa Confederal. Vivia al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on en 1931 reorganitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT local de la qual va ser nomenat president. Després del fracàs de l'aixecament insurreccional de desembre de 1933 i de la proclamació del comunisme llibertari a la localitat, es refugià amb sa família al Poblenou de Barcelona, però va ser detingut amb son germà petit Ángel Soto Ortiz i ambdós acusats de ser responsables d'un laboratori i dipòsit d'explosius; jutjats, van ser condemnats a 18 anys de presó i tancats a la Presó Model de Barcelona i de Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià). El febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular, es beneficiaren d'una amnistia i van ser alliberats. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Manuel Soto Ortiz va ser nomenat responsable de la Comissió de Defensa del Poblenou i posteriorment responsable de la Inspecció de Casernes de Catalunya i regidor municipal del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Brams i de Gurs. Més tard va ser destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Auloron e Senta Maria (Gascunya, Occitània), on va fer feina de forner. Després de la II Guerra Mundial residí en diverses poblacions (Bernay, Saillans i Vernon) i milità en les seves Federacions Locals de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En l'última etapa de sa vida visqué a Bonnières-sur-Seine (Illa de França, França) i a Saint-Marcel (Normandia, França). Sa companya fou Dolores Ferré Martínez. Manuel Soto Ortiz, després d'haver patit una llarga malaltia pulmonar amb complicacions cardíaques, va morir el 21 de febrer de 1976 a l'Hospital de Vernon (Normandia, França) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri d'aquesta localitat.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/callaumarti.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 482px;" alt="Marià Callau Martí" title="Marià Callau Martí" src="http://www.estelnegre.org/fotos/callaumarti.jpg" /></a> Marià Callau Martí<o></o> - Marià Callau Martí: El 31 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 de novembre– de 1902 neix al Perelló, (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Callau Martí. Sos pares es deien Marià Callau Martí, espardenyer, i Antònia Martí Pallarès. En 1906 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en multitud de manifestacions. Després de treballar en diverses empreses, fou contramestre de la fàbrica tèxtil de la Rambla. Quan esclatà la Revolució de 1936, entrà a formar part del control obrer de la fàbrica on treballava i va ser membre del seu Comitè Revolucionari. El 17 d'octubre de 1936 entrà a formar part del Consell Municipal, òrgan que substituïa el Comitè Revolucionari, com a regidor de la CNT i fou representant en la Junta Local de Defensa Passiva. El novembre de 1937 encapçalà la Comissió Municipal d'Economia, Treballs i Obres Públiques. L'agost de 1938 presidí la Comissió Municipal de Control i Racionament de Queviures i passà a ser alcalde accidental. El setembre de 1938, quan era alcalde, va ser mobilitzat amb la seva lleva de 1923 i l'octubre destinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), on fou comissari polític d'una companyia de Fortificacions. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Més tard va ser incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i pogué reunir-se amb la sa família. Durant l'Ocupació lluità contra els nazis dins de la Resistència francesa i pogué fugir dels alemanys i de ser internat en camps de concentració nazis. Marià Callau Martí va morir el 7 d'abril de 1945 a l'Hospital de Sainte Marguerite de Marsella (Provença, Llenguadoc). *** <big><img title="Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 4 de febrer de 1928" style="width: 414px; height: 1190px;" alt="Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 4 de febrer de 1928" src="http://www.estelnegre.org/documents/volonte/volonte01.jpg" /></big> Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 4 de febrer de 1928 - Giuseppe Volonté: El 31 d'octubre de 1902 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Volonté. Es guanyava la vida fent de paleta i de pintor en la construcció. En 1920 va ser condemnat per ferir un feixista i en 1923 emigrà a Bèlgica, on continuà treballant en la construcció i militant en el moviment anarquista. Aquell mateix any va ser condemnat a un any de presó per robatori durant la vaga general de la metal·lúrgica. En 1927 va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Després de treballar un temps a la conca minera de Briey (Lorena, França) i de passar una estada a Luxemburg i a l'estat de Saarland, controlat aleshores per la Societat de Nacions, el 3 de febrer de 1928 va ser detingut a Lió (Arpitània) sota l'acusació d'haver comès el 18 d'agost de 1927 un atemptat contra el consolat italià de Nancy (Lorena, França), on es va trobar una bomba de vuit quilos. Com que només se'l va poder acusar d'«infracció a la llei d'estrangeria» i de «vagabunderia qualificada», va ser alliberat i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però el 27 d'agost de 1928 va ser detingut a Chiasso (Ticino, Suïssa) a la frontera quan intentava passar clandestinament a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament, que purgà a l'illa de Ponça. Un cop lliure, retornà a la seva població natal on els feixistes i la policia li feren la vida impossible i el 18 de juny de 1931 passà clandestinament a Suïssa. El setembre d'aquell any el trobem a Barcelona (Catalunya), on desenvolupà una intensa activitat anarquista. Va ser detingut durant una manifestació a favor de la instauració de la República i, després de passar 41 dies a bord del vaixell-presó Antonio López, va ser expulsat cap a Portugal el 16 d'octubre de 1931. Immediatament detingut per les autoritats portugueses, el 6 de novembre va ser extradit, amb Giovanni Bidoli i Cesare Cuffini, des de Porto (Nord, Portugal) cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Jutjat per les autoritats feixistes italianes com a «anarquista perillós» i «terrorista», va ser condemnat a cinc anys de relegació, que purgà entre el febrer de 1932 i l'agost de 1934 a Ponça i posteriorment a Cinquefronti (Calàbria, Itàlia). El 7 de juny de 1935 la policia política, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), li va proposar a canvi de la llibertat esdevenir confident, però va rebutjar l'oferiment aïradament. Després del seu alliberament el 5 de novembre de 1936, quan intentava passar clandestinament des de Como (Llombardia, Itàlia) al cantó suís de Ticino, va ser detingut a la frontera i reclòs durant vuit dies a Mendrisio (Ticino, Suïssa). Un cop alliberat, passà a França i aconseguí arribar a Espanya per lluità contra el feixisme, enrolant-se com a milicià en la Brigada «Garibaldi» de la Columna Internacional. Al front va ser greument ferit a la cama dreta i perdé un ull. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i el març de 1939 va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup «Libertà o Morte», format per 117 anarquistes. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs i més tard al de Récébédou, on s'estava el maig de 1942, i al de Noé, on el 30 de març de 1943 va rebutjar el repatriament cap a Itàlia. A partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/volonte/volonte.html" target="_blank">Giuseppe Volonté (1902-?)</a> *** <img style="width: 513px; height: 258px;" alt="Signatura de Germaine Clauss (1924)" title="Signatura de Germaine Clauss (1924)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/claussgermaine.png" /> Signatura de Germaine Clauss (1924)<o></o> - Germaine Clauss: El 31 d'octubre de 1906 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista Germaine Hortense Clauss. Era filla de Marie Joseph Alfred Clauss, comptable, i de Bertha Marti, domèstica i després cartonera. D'antuvi estenodactilògraf, després es guanyà la vida com a modista. En 1923 vivia o feia arribar la correspondència al número 69 del carrer Belleville del XX Districte de París, seu de la Unió Anarquista (UA) i del seu òrgan d'expressió Le Libertaire. El gener de 1923 demanà a la presó parisenca de la Petite Roquette permís per a visitar l'anarquista Georges Vidal. Era amiga de l'anarquista Isabelle Allin (La Bournec o La Bournée) i estava en relació amb Pierre Monciardini, membre del grup llibertari de Boulogne-Billancourt. En 1923 abandonà París i la Prefectura de Policia la va inscriure en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 3 de juliol de 1924 es casà a l'XI Districte de París amb l'empleat de l'Assistència Pública neocaledonià Paul Édouard Léonce Le Saunier. En aquesta època vivia, amb sa mare vídua, al número 93 del carrer Oberkampf de l'XI Districte de París. En aquests anys assistí regularment a les reunions organitzades per l'UA i les Joventuts Anarquistes (JA). El 15 de juny de 1954 es casà a Antony (Illa de França, França) amb Gaston Paul Armand Fleury. Germaine Clauss va morir l'11 de juliol de 1976 a Châtenay-Malabry (Illa de França, França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/florealcarbo.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 517px;" alt="Floreal Carbó Mora" title="Floreal Carbó Mora" src="http://www.estelnegre.org/fotos/florealcarbo.jpg" /></a> Floreal Carbó Mora<o></o> - Floreal Carbó Mora: El 31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Floreal Carbó Mora, també conegut com Casimiro. Sos pares es deien José Carbó i Casimira Mora. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Sa companya fou María Villanueva. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la «Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final. Floreal Carbó Mora va morir el 3 d'octubre de 1991 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània). *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/alarconortega.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 760px;" alt="Necrològica de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 16 de gener de 1975" title="Necrològica de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 16 de gener de 1975" src="http://www.estelnegre.org/fotos/alarconortega.jpg" /></a> Necrològica de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 16 de gener de 1975<o></o> - Juan Alarcón Ortega: El 31 d'octubre de 1915 neix a Los Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Sos pares es deien Juan Alarcón Gallardo i Isabel Ortega Collardo. Després de passar la seva infantesa a Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la barriada del Bon Pastor de Barcelona (Catalunya), on treballà primer portant cabassos i després en una fàbrica de pintures. En aquesta època s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia paràlisis infantil en una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front, durant la guerra civil romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 s'establí a Riam, on va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE; després treballà de manobre i més tard de torner en una fàbrica d'alumini. En 1942 fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de Riam, on ocupà càrrecs de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Sa companya fou Isabel Borrego Benítez. Juan Alarcón Ortega va morir el 3 d'agost de 1974 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània) d'una crisi cardíaca. <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/3110.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143928

[30/10] «Boletín de la Escuela Moderna» - «L'Entente Anarchiste» - Míting de Mataró - Delabie - Agostinelli - Pontet - Vernaux - Senna Hoy - Grondin - Salinas - Masachs - Coletti - Javierre - Diéguez - Guyard - Vorobieff - Navel - Redó - Sant - Chessa - Díaz Marín - Guillembert - Blasco - Quintana - Valéry - López Gracia - Granotti - Cauvin - Duflou - Marcobal - Franquet - Sabaté - Guillén Salaya - Sierra - Segarra - Clavel - Llatges - Angeli - Villagrasa - Kauffmann <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[30/10] «Boletín de la Escuela Moderna» - «L'Entente Anarchiste» - Míting de Mataró - Delabie - Agostinelli - Pontet - Vernaux - Senna Hoy - Grondin - Salinas - Masachs - Coletti - Javierre - Diéguez - Guyard - Vorobieff - Navel - Redó - Sant - Chessa - Díaz Marín - Guillembert - Blasco - Quintana - Valéry - López Gracia - Granotti - Cauvin - Duflou - Marcobal - Franquet - Sabaté - Guillén Salaya - Sierra - Segarra - Clavel - Llatges - Angeli - Villagrasa - Kauffmann</title> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 30 d'octubre</big><o></o></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/boletindelaescuelamoderna.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 1006px;" alt="Portada de l'últim número del "Boletín de la Escuela Moderna"" title="Portada de l'últim número del "Boletín de la Escuela Moderna"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/boletindelaescuelamoderna.jpg" /></a> Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna - Surt el Boletín de la Escuela Moderna: El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la publicació mensual anarquista Boletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l'Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l'estranger, es publicà fins a l'1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d'un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s'afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d'opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies –escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.–, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l'Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga,  Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les «Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/premsa3.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 641px;" alt="Premsa anarquista internacional" title="Premsa anarquista internacional" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/premsa3.jpg" /></a> Premsa anarquista internacional<o></o> - Surt L'Entente Anarchiste: El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira, França) el primer número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de relations, d'informations, de coordination et d'étude organisationnelle du mouvement anarchiste. Aquesta publicació de periodicitat irregular sorgí arran de l'Assemblea Anarquista de Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí l'edició d'un butlletí. Fou creat amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus que es qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a reacció contra el «sectarisme» que, segons ells, manifestaven els responsables de la Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis, Maurice Joyeux, etc.). En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin (admistrador) i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem articles d'Émile Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert François, René Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape, Louis Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André Prudhommeaux, Fernand Robert i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es tiraren 200 exemplars i de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953, 450.<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/mitingmataro.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 399px;" alt="Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)" title="Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/mitingmataro.jpg" /></a> Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)<o></o> - Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP. <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a><o></o> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/delabie.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 626px;" alt="Foto policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894)" title="Foto policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/delabie.jpg" /></a> Foto policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894)<o></o> - Georges Delabie: El 30 d'octubre de 1850 neix a Gamaches (Picardia, França) l'anarquista Georges Arthur Joseph Delabie. Sos pares es deien Thomas François Delabie, ajustador mecànic, i Marie Anne Scholastique Joséphine Gruet. Es guanyava la vida, ben igual que son pare, fent de mecànic a París (França). L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 154 anarquistes, al seu domicili, al número 5 bis de Cité de l'Avenir de París i aquest va ser escorcollat sense cap resultat. Després de passar el dia al post de policia, va ser portat a comissaria i va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, passant a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 4 i el 7 de juny de 1894 el jutge d'instrucció reclamà informes policíacs sobre 22 anarquistes a la Prefectura de Policia i els seus van ser enviats el 10 de juliol. Georges Delabie va morir el 16 d'agost de 1918 al seu domicili, al número 62 del carrer Vercingétorix del XIV Districte de París (França).<o></o> *** <img style="width: 250px; height: 500px;" alt="Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)" title="Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/agostinelli/agostinelli01.jpg" /> Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894) - Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació «Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!, com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a «candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquest últim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època de Volontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia). <a href="http://www.estelnegre.org/documents/agostinelli/agostinelli.html" target="_blank">Cesare Agostinelli (1854-1933)</a> *** <img style="width: 496px; height: 379px;" alt="Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)" title="Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/pontet.jpg" /> Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894) - Auguste Paul Pontet: El 30 d'octubre de 1868 –algunes fonts policíaques citen erròniament l'1 de juny de 1868– neix a Sent Ambruèis (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Auguste Paul Pontet, conegut com Pontel o Poutet. Es guanyava la vida treballant d'empleat de comerç. Sos pares es deien Auguste Joseph Pontent, propietari, i Clémence Magdeleine Genoyer, domèstica. Per les seves activitats anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894 figurava en un registre d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> <div style="text-align: center;"> *** <img style="width: 571px; height: 798px;" alt="Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc "L'Homme Libre" del 28 de juny de 1913" title="Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc "L'Homme Libre" del 28 de juny de 1913" src="http://www.estelnegre.org/fotos/vernaux.jpg" /> Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 28 de juny de 1913<o></o> - François Vernaux: El 30 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1881 neix a Lo Puget Tenier (Provença, Occitània) l'anarquista François Joseph Marius Vernaux. Sos pares, conreadors, es deien François Vernaux i Marie Maurin. Treballava d'obrer a l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), participant en l'important grup anarquista que hi havia organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de 1910 va ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan aferrava cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de Toló. En aquesta època la policia el relacionava amb el sindicalista revolucionari Gustave Hervé i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de Toló i que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), juntament amb altres companys (Josep Dubois, obrer a l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy, pintor), com a autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols comés el 16 de maig anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard; Vernoux en el moment de la detenció, en la qual intentà aixecar el públic contra la policia, portava 15.000 francs en títols i Dubois documentació falsa, i en l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers compromesos» (una cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a «espies». En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var (Provença, Occitània). François Vernaux va morir el 9 de maig de 1959 a Toló (Provença, Occitània). <o></o> *** </div> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/sennahoy/sennahoy01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 696px;" title="Johannes Holzmann ("Senna Hoy")" alt="Johannes Holzmann ("Senna Hoy")" src="http://www.estelnegre.org/documents/sennahoy/sennahoy01.jpg" /></a> Johannes Holzmann (Senna Hoy) - Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés –també va fer servir el pseudònim llatí Catulus–, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual –en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)–; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara  Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) –altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)– i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/sennahoy/sennahoy.html" target="_blank">Senna Hoy (1882-1914)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/grondingeorges.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 359px;" alt="Notícia orgànica de Georges Grondin apareguda en el periòdic parisenc "La Bataille Syndicaliste" del 6 de maig de 1912" title="Notícia orgànica de Georges Grondin apareguda en el periòdic parisenc "La Bataille Syndicaliste" del 6 de maig de 1912" src="http://www.estelnegre.org/fotos/grondingeorges.jpg" /></a> Notícia orgànica de Georges Grondin apareguda en el periòdic parisenc La Bataille Syndicaliste del 6 de maig de 1912<o></o> - Georges Grondin: El 30 d'octubre de 1887 neix a Aizenay (País del Loira, França) l'anarquista Georges Léon Jules Grondin. Era fill de Léon Gabriel Grondin, torner, i de Jeanne Maria De Bonneau. Es guanyava la vida treballant de cadiraire. El 8 d'octubre de 1908 va ser cridat a files i incorporat en el 62 Regiment d'Infanteria. El 14 d'agost de 1909 va ser nomenat «soldat músic» i el 25 de setembre de 1910 va ser llicenciat. A principis dels anys deu visqué a Niort (Poitou-Charentes, França). El juny de 1911 vivia al número 15 del carrer de la Gare de Niort. En aquests anys era membre del grup anarquista de Niort, adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). A partir de juny de 1912 visqué a Orleans (Centre, França), al número17 del carrer Réservoir. El maig de 1913 el seu domicili d'Orleans, ben igual que el d'altres anarquistes de la ciutat, entre ells E. Armand, va ser escorcollat, però la policia no hi va trobar res compromès. Va ser secretari del grup anarquista d'Orleans que es reunia a la Borsa del Treball i aleshores vivia al número 2 del carrer Grison. El desembre de 1913 vivia al número 2 del carrer Bouteilles d'Orleans. L'1 d'abril de 1914 va ser incorporat al Regiment d'Infanteria de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) i va ser mobilitzat l'1 d'agost de 1914. El 8 d'abril de 1915 va ser nomenat caporal i el 12 de juny de 1915 sergent. Destinat al 411 Regiment d'Infanteria, el 22 de març de 1916 va ser enviat al front. Georges Grondin va morir de ferides de guerra el 5 de juliol de 1916 en una ambulància a Ville-sur-Cousances (Lorena, França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/salinas/salinas01.gif"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 545px;" title="Marcelo Salinas y López" alt="Marcelo Salinas y López" src="http://www.estelnegre.org/documents/salinas/salinas01.gif" /></a> Marcelo Salinas y López - Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país –conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa –a nom de Pedro Martín– a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América, Archipiélago, Aurora, Bohemia, Carteles, Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide, Diario de la Marina, Fragua, Inventario, Libertad, Literatura, Mañana, Lunes de Revolución, El Mundo, Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir, Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta, Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928), Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA). Marcelo Salinas y López (1889-1976) <div style="text-align: center;">***</div> <a target="_blank" href="http://www.estelnegre.org/fotos/masachs.jpg"><img alt="Domènec Masachs Torrente" title="Domènec Masachs Torrente" style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 564px;" src="http://www.estelnegre.org/fotos/masachs.jpg" /></a> Domènec Masachs Torrente - Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre –oficialment el 2 de novembre– de 1891 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Sos pares es deien Frances Masachs i Francesca Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania –el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923–, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi. Domènec Masachs Torrente va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/coletti/coletti02.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 533px;" alt="Gino Coletti" title="Gino Coletti" src="http://www.estelnegre.org/documents/coletti/coletti02.jpg" /></a> Gino Coletti<o></o> - Gino Coletti: El 30 d'octubre de 1893 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Sos pares es deien Dante Coletti i Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta època la Prefectura de Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) informà a la de Bolonya que en 1909 havia participat, en nom del «Partit Anarquista», en la protesta celebrada a Adria contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es guanyà la vida tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el moviment llibertari i desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina l'obligà a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) conegué l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà sense èxit marxar com a voluntari a Albània i l'any següent a Grècia seguint Amilcare Cipriani en ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912 publicà el seu article antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el periòdic L'Agitatore, on defensava les seves idees garibaldines i anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i s'instal·là a Bucarest (Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una cerveseria. Durant la tardor de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà com a voluntari en la VIII Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini delle Argonne») i partí cap al front de l'Argonne (Lorena, França). En aquesta època envià col·laboracions i correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale. Posteriorment, en el fullet titulat Peppino Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915), declarà la seva ruptura amb l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de març de 1915, quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i dos mesos més tard va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria estacionat a Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb els «Arditi» i aconseguí el grau de sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser nomenat secretari general polític de la Secció de Milà, organització caracteritzada pel seu estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació amb el feixisme va ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però desconfiant d'ell. El 27 d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes i municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment el 27 de novembre de 1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu càrrec de secretari general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de setembre de 1924 el seu domicili va ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la Federació Nacional de Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa sindicalista d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer topar amb el feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es dissolgué s'apartà de l'escena política. El novembre de 1929 deixà Milà i s'establí a Sanremo, on trobà feina de segon violí al Casino Municipal. Visqué la resta de la seva vida completament apartat de la política, però la policia feixista el continuà vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article «Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de la llista de subversius. Gino Coletti va morir el 3 de setembre de 1976 a l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/coletti/coletti.html" target="_blank">Gino Coletti (1893-1976)</a><o></o> *** <img style="width: 349px; height: 694px;" alt="Necrològica de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 3 de setembre de 1985" title="Necrològica de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 3 de setembre de 1985" src="http://www.estelnegre.org/fotos/javierremariano.jpg" /> Necrològica de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de setembre de 1985<o></o> - Mariano Javierre Citoler: El 30 d'octubre de 1899 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Javierre Citoler. Sos pares es deien Manuel Javierre Herbera i Joaquina Citoler Herbera. Llaurador de professió, durant els anys vint va ser un dels militants més destacats del Sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 7 de novembre de 1925 es casà a Biaced amb Pilar Buil Montanuy, amb qui tingué dos infants (José i Joaquín). En 1931 es mostrà força actiu i quan la Revolució de 1936 fou delegat d'Abastaments del Comitè Revolucionari de Binacet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Col·lectivista convençut, fou dels primers a defensar la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1939, amb el triomf feixista passà a França. El 30 de juliol de 1940 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta durant 10 anys. Durant l'exili milità activament en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Pilar Buil Montanuy. Mariano Javierre Citoler va morir el 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1985 al seu domicili de Sent Alban (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts citen que va ser detingut el 29 d'agost de 1942, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat el 7 d'abril de 1943 a la presó d'Osca (Aragó, Espanya), però això és impossible llevat que haugués una suplantació d'identitat en algun dels dos casos. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/dieguezloza.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 555px;" alt="Claudio Doroteo Diéguez Loza" title="Claudio Doroteo Diéguez Loza" src="http://www.estelnegre.org/fotos/dieguezloza.jpg" /></a> Claudio Doroteo Diéguez Loza<o></o> - Claudio Doroteo Diéguez Loza: El 30 d'octubre de 1901 –algunes fonts citen 1900– neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Claudio Doroteo Diéguez Loza –el segon llinatge també citat Losa. Sos pares es deien Millán Diéguez i Concepción Loza. Es guanyava la vida com a fogoner del ferrocarril de Miranda de Ebro i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la vaga i les manifestacions d'octubre de 1934. Vivia a Etxarri Aranatz (Pamplona, Navarra) amb sa companya Francisca Jaca Mendiola i sos quatre infants (Ángel, Castor, Concepción i Isabel). Arran del cop militar feixista, va ser captura a Altsasu (Pamplona, Navarra), on acabava de ser destinat com a maquinista, per un escamot de requetès. Claudio Doroteo Diéguez Loza va ser assassinat, amb altres tres persones, el 13 de setembre de 1936 a Sorozarreta (Altsasu, Navarra) de dos trets i llançat a la sima d'Otsoportillo (Urbasa, Navarra). En 2016 les seves restes van ser desenterrades, identificades i lliurades en 2020 a sa filla Concha Diéguez. <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/3010.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143922

[29/10] «L'Ordre» - «El Hombre» - «Le Réveil Syndicaliste» - Ledot - Beaure - Loquier - Corcelle - Moix - Morin - Aznar - Arranz - Massé - Czolgosz - Belchior - Bugallo - Martínez Fernández - Masid - Moreno - Ramos Escariz - Villar - Reyero - Dueso - Bientinesi - Sesé - Ramón - Pradier - Villar - Souvraz - De León - Bonnaud - Radigales - Baldó - Desoche <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[29/10] «L'Ordre» - «El Hombre» - «Le Réveil Syndicaliste» - Ledot - Beaure - Loquier - Corcelle - Moix - Morin - Aznar - Arranz - Massé - Czolgosz - Belchior - Bugallo - Martínez Fernández - Masid - Moreno - Ramos Escariz - Villar - Reyero - Dueso - Bientinesi - Sesé - Ramón - Pradier - Villar - Souvraz - De León - Bonnaud - Radigales - Baldó - Desoche</title> </head> <body> <big><big><big>Anarcoefemèrides del 29 d'octubre</big></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lordre.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 232px;" alt="Capçalera de "L'Ordre" [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]" title="Capçalera de "L'Ordre" [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lordre.jpg" /></a> Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]<o></o> - Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909). *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/elhombre.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 375px;" alt="Capçalera d'"El Hombre"" title="Capçalera d'"El Hombre"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/elhombre.jpg" /></a> Capçalera d'El Hombre<o></o> - Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el «Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/premsa3.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 641px;" alt="Premsa llibertària" title="Premsa llibertària" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/premsa3.jpg" /></a> Premsa llibertària<o></o> - Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera a París (França) com a òrgan bimensual del Cercle Sindicalista «Lutte de Classe».<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/ledot/ledot01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 612px;" alt="Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)" title="Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/ledot/ledot01.jpg" /></a> Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894) - Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors; La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós «Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893; va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/ledot/ledot.html" target="_blank">Julien Ledot (1952-?)</a> *** <img style="width: 501px; height: 1049px;" alt="Necrològica d'Armand Beaure publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 2 de novembre de 1919" title="Necrològica d'Armand Beaure publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 2 de novembre de 1919" src="http://www.estelnegre.org/documents/beaure/beaure05.jpg" /> Necrològica d'Armand Beaure publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2 de novembre de 1919<o></o> - Armand Beaure: El 29 d'octubre de 1866 neix a Sent Liunard (Llemosí, Occitània) l'anarquista Christophe Beaure, més conegut com Armand Beaure –el seu llinatge a vegades citat Baure. Sos pares es deien Léonard Beaure, sabater, i Marie Dorat, modista. Es guanyà la vida com son pare, treballant de sabater a Llemotges (Llemosí, Occitània). L'1 de gener de 1894, ben igual que una vintena d'altres anarquistes de Llemotges, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà notes de discursos de Régis Meunier i un llistat de companys de Castèlgelós (Aquitània, Occitània). En 1895 va difondre el periòdic parisenc La Sociale, editat per Émile Pouget, venent-lo pels carrers de Llemotges. En aquesta època era membre del Grup d'Educació «Les Libertaires». En 1896 empenyorà el seu rellotge al mont de pietat de Llemotges per pagar les despeses d'estada de l'anarquista François Broussouloux per a fer una conferència en una gira propagandística. En 1897 vivia al número 72 del camí Rouchoux i era responsable de la biblioteca del grup «La Jeunesse Libertaire». Entre 1898 i 1899 col·laborà en periòdic parisenc Le Cri de Révolte. Durant la primavera de 1898 va ser condemnat a 16 francs de multa per haver atupat el confident Auguste Sarre, antic secretari de la Federació de Sindicats obrers de Llemotges. A partir de 1900 portà la corresponsalia de Llemotges de Le Libertaire. El 27 de juliol de 1900 va fer una conferència contradictòria sobre la filosofia anarquista per a «La Jeunesse Libertaire». El 5 de novembre de 1900, quan circulava amb bicicleta per Lu Palaiç (Llemosí, Occitània), alguns pagesos cridaren «Lladre!» i va ser detingut, i com que portava un revòlver, va ser tancat; l'11 de gener de 1901 va ser jutjat per l'Audiència de l'Alta Viena de Llemotges per «temptativa de robatori amb escalada i efracció», juntament amb els germans anarquistes J.-B. Niarfeix i Jean Niarfeix, i tots tres van ser absolts –en aquest afer Jean Grave li va negar la solidaritat per tractar-se d'un delicte que considerava de «dret comú». En 1902 animà el grup llibertari de Llimotges (Aubert, Coulaud, L. Darthout, H. Desbordes, H. Desset, L. Desset, Debragéas, A. Debraud, H. Douat, B. Gardel, M. Pericaud, Pouyaud, L. Sègue, L. Tuillière, etc.). En 1904 col·laborà en Les Temps Nouveaux. L'octubre de 1905 va ser un dels fundadors del periòdic bimensual anarcocomunista de Llimotges L'Ordre (1905-1907), que arreplegà destacats anarquistes (Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Darthou, Jean Peyroux, etc.), i que fou reemplaçat per Le Combat Social (1907-1909). En 1906 el periòdic L'Ordre publicà el seu fullet Arguments anarchistes. El 9 d'octubre de 1909 va ser un dels oradors, amb Adrien Boudet, Georges Yvetot i altres, en el gran míting de protesta contra la condemna a mort de Francisco Ferrer i Guàrdia celebrat a la Borsa del Treball de Briva (Llemosí, Occitània). També col·laborà en altres capçaleres anarquistes, com ara L'Homme Libre (1903-1904), Germinal (1904-1914), Le Combat (1905-1914) i L'Insurgé (1910-1911). Durant la Gran Guerra es mantingué ferm en el seu anarquisme. A partir de 1917 col·laborà en Le Libertaire i aquest any passà una temporada a Niça (País Niçard, Occitània). Fou l'administrador de la societat cooperativa «L'Union» de Llemotges. Sa companya fou Catherine Marbatin. Malalt de laringitis aguda, Armand Beaure va morir el 20 d'octubre de 1919 al seu domicili, al número 36 de l'avinguda de Beaupuy, de Llemotges (Llemosí, Occitània). El juny de 1928 el periòdic L'Anarchie reedità el fullet Arguments anarchistes, el gener de 1929 Armand Bidault (Cabet) el publicà en la col·lecció «La Brochure Mensuelle» i el gener de 1959 en els «Cahiers de Contre-Courant». Actualment existeix el «Groupe Armand Beaure» de Llemotges, adherit a la Federació Anarquista (FA).<o></o> <a href="https://www.estelnegre.org/documents/beaure/beaure.html" target="_blank">Armand Beaure (1866-1919)</a><o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/barber.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 686px;" title="Barber" alt="Barber" src="http://www.estelnegre.org/fotos/barber.jpg" /></a> Barber - Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Sos pares es deien François Émile Loquier, carboner, i Caroline Madelaine Beaugé. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Victor Loquier va morirel 10 de maig de 1944 a l'Hospital d'Épinal (Lorena, França). *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/corcelleraoul.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 290px;" alt="Notícia orgànica sobre Raoul Corcelle apareguda en el periòdic parisenc "La Guerre Sociale" del 19 de desembre de 1906" title="Notícia orgànica sobre Raoul Corcelle apareguda en el periòdic parisenc "La Guerre Sociale" del 19 de desembre de 1906" src="http://www.estelnegre.org/fotos/corcelleraoul.jpg" /></a> Notícia orgànica sobre Raoul Corcelle apareguda en el periòdic parisenc La Guerre Sociale del 19 de desembre de 1906<o></o> - Raoul Corcelle: El 29 d'octubre de 1883 neix a Sent Junian de Chalhac (Llemosí, Occitània) l'anarquista Raoul Corcelle. Era fill de Jean Baptiste Corcelle, guanter, i de Marie Decouty, modista guantera. Es guanyava la vida com sos pares, treballant de guanter. El juny de 1902 va ser un dels fundadors, amb Jean Bourgoin i Francis Ratinaud, del grup llibertari «Germinal» de Sent Junian de Chalhac i col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. En 1903 va ser cridat a files, però la seva incorporació va ser ajornada per «fill major de vídua». Entre el 14 de novembre de 1904 i el 23 de setembre de 1905 va fer el servei militar en el 138 Regiment d'Infanteria. L'octubre de 1906, després de distribuir un número del periòdic anarquista de Llemotges (Llemosí, Occitània) Le Combat Social. Organe révolutionnaire des sindicalistes, socialistes antiparlementaires et libertaires, que portava un article antimilitarista, va ser denunciat per «provocació de militars a la desobediència». La Joventut Sindicalista (JS) organitzà una campanya de subscripció econòmica en el seu suport per a cobrir les despeses del judici, però finalment el desembre de 1906 el cas va ser sobresegut i es tornaren els diners. El 17 de desembre de 1910 es casà a Sent Junian de Chalhac amb l'empleada Marie Antoine i aleshores vivia amb sa mare al carrer Porte-Nicaud. Amb l'esclat de la Gran Guerra, el 12 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en la 10 Companyia del 138 Regiment d'Infanteria i enviat al front. El 24 de setembre de 1915 va ser greument ferit per l'explosió d'un obús a Roclincourt (Nord-Pas-de-Calais, França) i patí l'amputació de la cama esquerra. Condecorat, va ser llicenciat i se li adjudicà una pensió. En 1920 era un dels responsables de l'autònom Sindicat de Guanters, el qual va portar a la Confederació General del Treball (CGT), on va pertànyer a la minoria sindical. En 1929 era dipositari i propagandista a Sent Junian de Chalhac del periòdic de Llemotges La Voix Libertaire, òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), en el qual col·laborà. Aleshores vivia a l'Impasse Lagarde de Sent Junian de Chalhac. També en 1929 era controlador de secció de la Societat de Socors Mutus de la Unió de Treballadors de França (UTF) a Sent Junian de Chalhac. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del departament de l'Alta Viena com a subscrit a Le Libertaire. Sempre anarquista, Raoul Corcelle va morir el 19 de maig de 1954 a Llemotges (Llemosí, Occitània).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/moix/moix01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 557px;" alt="Josep Moix Regàs al seu despatx ministerial" title="Josep Moix Regàs al seu despatx ministerial" src="http://www.estelnegre.org/documents/moix/moix01.jpg" /></a> Josep Moix Regàs al seu despatx ministerial<o></o> - Josep Moix Regàs: El 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1898 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després destacat dirigent comunista, Josep Pere Moix Regàs. Era fill de Josep Moix Pujol, pintor de parets, i de Maria Regàs Mayol, costurera, i tingué un germà i dues germanes. Quan tenia dos anys morí son pare i amb 12 sa mare. Amb 10 anys es posà a fer feina a l'Impremta Comas i amb 11 començà a estudiar dibuix i arts gràfiques a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis, però aviat abandonà els estudis. Esdevingué teixidor i treballà de contramestre en la indústria tèxtil, arribant a cap de la secció de fil de l'empresa «Fills de J. Colomer». Militant anarquista, en 1914 s'afilià a la Unió d'Art Fabril, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la vaga revolucionària de 1917 i en les lluites socials dels anys 1919 a 1923. Formà part del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Sabadell. En 1919 va ser cridat a files i fugí cap a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on treballà de teixidor i milità en el Centre de Societats Obreres de Carcaixent. Entre 1921 i 1923 emigrà, amb el teixidor Jaume Puigdellívol, a l'Argentina. En 1923 retornà a Catalunya i patí 50 dies de detenció per la seva insubmissió. Entre 1926 i 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià novament a l'Argentina. De bell nou a Catalunya, va ser secretari general de la Federació Local de la CNT de Sabadell. L'abril i l'agost de 1931 va fer mítings a Sabadell. Va ser delegat per diversos sindicats sabadellencs (alimentació, gas, transports, barbers i fusta) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya) i va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Sabadell. L'agost de 1931 va fer costat el «Manifest dels Trenta». El gener de 1932 va fer un míting a Sabadell en representació del Sindicat Fabril. En el Ple Regional de Catalunya de la CNT de febrer de 1932 s'enfrontà a l'estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1932 va ser delegat pel Sindicat Fabril sabadellenc al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell. L'abril de 1932 també va ser orador a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya) i el maig a Sabadell. El juny de 1932 va fer la conferència «El sindicalisme y la política» a Sabadell i va ser orador a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya). El juliol de 1932 xerrà a Caldes de Montbui. El 6 d'octubre de 1932 patí un atemptat per part de Manuel Molina (El Valencia), membre de la FAI, i hagué de ser hospitalitzat amb un tret a la cama. Va ser expulsat de la CNT. El febrer de 1933 va ser la xerrada «Sindicalismo en su aspecto económico y estadístico» a Sabadell i el març «Crítica d'una actuació. Camí a seguir pel proletariat» a Barcelona. El maig de 1933 s'integrà en els Sindicats d'Oposició, arrossegant la Federació de Sabadell. Participà en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 i s'hagué s'exilià a França. El 27 d'agost de 1935 es lliurà a les autoritats republicanes i va ser empresonat. El 5 de febrer de 1936 va ser condemnat a un any i sis mesos de presó, però la victòria del Front Popular el 16 de febrer l'alliberà. S'afilià al la Unió Socialista de Catalunya (USC) i a la Unió General de Treballadors (UGT) i en juliol de 1936 al comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la guerra formà part del Comitè Antifeixista de Sabadell i  entre el 17 d'octubre de 1936 i el 17 d'agost de 1938 va ser alcalde d'aquesta població, vicepresident de la UGT i director general de Treball de la Generalitat de Catalunya. Entre el 16 d'agost de 1938 i el 31 de març de 1939 va ser ministre de Treball i Assistència Social amb el govern de Juan Negrín López. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1942 aconseguí embarcar cap a Mèxic. En 1942 va signar pel PSUC l'acord de l'Aliança Nacional Catalana (ANC) que feia costat Josep Irla Bosch, president de la Generalitat de Catalunya en l'exili, davant el Consell Nacional establer a Londres (Anglaterra). En acabar la II Guerra Mundial retornà a França. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics comunistes España Popular, Lluita, Lucha Obrera, Mundo Obrero, Nuestra Bandera, Quaderns del Comunisme, Treball, etc. En 1953 va ser expulsat de França i s'instal·là definitivament a Praga. Va ser vocal de la Federació Sindical Mundial (FSM). En 1949, després de l'expulsió de Joan Comorera Soler del PSUC, va ser elegit coordinador del secretariat del Comitè Central d'aquest partit i a partir de 1956 ocupà al secretaria general del PSUC; des de 1965, i fins a la seva mort, en fou president. Sa companya fou Dolors Ruano i tingué dos infants, Marc i Diana. Malalt del cor, Josep Moix Regàs va morir el 26 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 3 de setembre, data del seu enterrament– de 1973 a Praga (Txecoslovàquia; actualment Txèquia). En 1977 l'avinguda José Antonio de Sabadell passà a portar el seu nom.<o></o> Josep Moix Regàs (1898-1973)<o></o> *** <img style="width: 320px; height: 500px;" title="Émilienne Morin (1935)" alt="Émilienne Morin (1935)" src="http://www.estelnegre.org/documents/morin/morin01.jpg" /> Émilienne Morin (1935)<o></o> - Émilienne Morin: El 29 d'octubre de 1901 neix al II Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émilienne Clémence Léontine Morin, coneguda com Mimi i també com Émilienne Durruti. Era filla natural de l'obrera de fàbrica parisenca Léontine Ernestine Giroux i aquesta reconegué sa filla el 9 de novembre de 1901; son pare va ser Étienne Baptiste Jean Morin, militant anarcosindicalista del Sindicat de la Construcció, que legitimà sa filla amb el matrimoni amb sa mare celebrat el 19 de gener de 1904 al II Districte d'Angers. Émilienne Morin freqüentà de ben joveneta els cercles revolucionaris. A partir de 1916 entrà a treballar de secretària per al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, alhora que militava en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte de París (França), formant part, a partir de 1923, de la seva directiva. El 27 de desembre de 1924 es casà a Yerres (Illa de França, França) amb el militant anarquista Mario Antonio Casari (o Cassari, conegut com Cesario Tafani o Oscar Barodi), del qual es divorcia dos o tres anys després. El 14 de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti Domínguez, a les hores exiliat a París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les Prairies del XX Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia, sa amiga Berthe Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco Ascaso Abadía. El juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i ella abandonà el seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a Brussel·les, lloc on residien semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga va fer especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La parella visqué com pogué la difícil vida del proscrit, però en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, ambdós marxaren cap a Catalunya. Durant els anys republicans participà activament en nombroses reunions i manifestacions i col·laborà en els periòdics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4 de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que hagué de criar tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava en fuita o a la presó. Gràcies a l'ajuda dels companys, aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà de la petita Colette quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la Revolució, s'integrà en la «Columna Durruti» al front d'Aragó i treballa com a secretària a la seva Caserna General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però les necessitats de Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company marxà cap a Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i on aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936. Després d'una temporada treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a França, on desenvolupà una intensa tasca propagandística a favor de la Revolució espanyola. En aquesta època, col·laborà activament amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan d'expressió. També col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus records al front aragonès. El 22 de novembre de 1938 presidí el míting de commemoració de la mort de son company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de la Mutualité de París, i on prengué la paraula E. Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial establí relació amb els nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França. Émilienne Morin va morir el 14 de febrer de 1991 a l'Hospital de Cornouaille de Quimper (Cornualla, Bretanya), població on s'havia retirat. <o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/morin/morin.html" target="_blank">Émilienne Morin (1901-1991)</a> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/aznarsolanas.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 688px;" alt="Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]" title="Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]" src="http://www.estelnegre.org/fotos/aznarsolanas.jpg" /></a> Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH] - Joaquín Aznar Solanas: El 29 d'octubre de 1904 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) per les tropes franquistes el militant anarcosindicalista Francisco Joaquín Aznar Solanas, conegut com El Chaval i també com Negro. Sos pares es deien Benito Aznar Amés, jornaler, i Joaquina Solanas Villanova. Va viure a Saragossa i va militar en el Sindicat de Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser processat per activitats llibertàries a Bordeus el juny de 1925. Va passar temporades a Pamplona, Bilbao i Madrid, on va ser detingut per la seva participació en la Sanjuanada de 1926; durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat. En 1930 seguia empresonat i se li demanaven 23 anys de presó. Amb la República va continuar actiu i perseguit. Va ser delegat del Sindicat de la Construcció de Saragossa en el Congrés de 1931 i va ser empresonat l'octubre d'aquell any i va ser condemnat a cadena perpètua en 1932 per qüestions relacionades amb el complot del Puente de Vallecas. En aquest any de 1932 l'editorial La Protesta de Buenos Aires li va publicar un fullet titulat La revolución del pueblo. L'abril de 1934 va ser alliberat i formà part del Comitè Nacional Pro Presos i del Comitè Nacional de Defensa. L'abril de 1935 va participar amb Miguel Abós Serena en un míting a Ferrol. Va ser partidari, amb Joaquín Ascaso, Miguel Chueca i Ramón Andrés, entre altres, de posar en pràctica la teoria de la «gimnàstica revolucionària», patrocinada per García Oliver i el grup Nosotros, que consistia a portar a terme accions violentes esporàdiques per exercitar-se en l'acció i desestabilitzar el règim republicà; una teoria i una pràctica que rebutjaven altres militants aragonesos força influents, com ara Ramón Acín, Miguel Abós, Valeriano San Agustín, Zenón Canudo o Luis Mainar, entre altres. Va ser detingut de bell nou el novembre de 1935 amb altres militants de la FAI (Manuel Ucedo Marco, Agustín Barrios Corredera, Almazán i Rosillo). Durant els primers moments de l'aixecament militar feixista a Saragossa va ser detingut i empresonat durant tres mesos. Un dels grans homes d'acció de l'anarcosindicalisme aragonès, Joaquín Aznar Solanas va ser afusellat el 25 de setembre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). *** <img style="width: 359px; height: 1264px;" alt="Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de desembre de 1989" title="Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de desembre de 1989" src="http://www.estelnegre.org/fotos/arranznarciso.jpg" /> Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de desembre de 1989<o></o> - Narciso Arranz Andrés: El 29 d'octubre de 1912 neix a Peñaranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Narciso Arranz Andrés. Sos pares es deien Pablo Arranz i Cándida Andrés. Entrà a formar part del moviment llibertari quan era molt jove. Milicià confederal durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial treballà de lampista i s'afilià a la Federació Local de Chartres (Centre, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment s'establí a Drancy (Illa de França, França), on milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació. Un cop retirat de la vida laboral i ja malalt, s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. L'última temporada de sa vida visqué a Niça. Sa companya fu Aquilina Gómez. Narciso Arranz Andrés va morir el 4 d'octubre de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània), després de dues intervencions quirúrgiques, i va ser enterrat tres dies després.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big><big>Defuncions</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/masselucien.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 346px;" alt="Notícia sobre Lucien Massé publicada en el diari de Rochefort "Le Phare des Charentes" del 17 de gener de 1894" title="Notícia sobre Lucien Massé publicada en el diari de Rochefort "Le Phare des Charentes" del 17 de gener de 1894" src="http://www.estelnegre.org/fotos/masselucien.jpg" /></a> Notícia sobre Lucien Massé publicada en el diari de Rochefort Le Phare des Charentes del 17 de gener de 1894 - Lucien Massé: El 29 d'octubre de 1891 mor a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Lucien Louis-Élie Massé, conegut com Le Petit Lucien. Havia nascut cap el 1865 a, segons la partida de defunció, Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Sos pares, molt humils, es deien Louis Philippe Massé i Catherine Dominica Fermé. Son pare morí quan tenia quatre anys i sa mare quan en tenia 17. En els anys vuitanta es guanyà la vida treballant de perruquer a Ars-en-Ré i posava a disposició dels clients publicacions anarquistes (L'Homme Libre, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). Fou el primer subscriptor del periòdic La pot à colle, publicat per Lucien Guérineau a partir de l'1 de maig de 1891. Després treballà de conreador i vivia al carrer d'Anglaterre. Lucien Massé va morir amb 26 anys en la indigència, el 29 d'octubre de 1891, al seu domicili d'Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Segons Jean Grave va deixar a La Révolte la suma de 1.200 francs per a la segona edició dels fullets de Piotr Kropotkin L'anarchie dans l'évolution socialiste i Le salariat, dels quals s'editaren en 1892 set-mil exemplar de cada títol, però evidentment va ser una forma de protestar per la seva mort i de netejar la font d'on havien sortit els diners.<o></o> ***<o></o> <a href="http://memory.loc.gov/mbrs/lcmp001/m1b38298.mpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 466px;" alt="L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya" title="L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya" src="http://www.estelnegre.org/documents/czolgosz/czolgosz02.jpg" /></a> L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya - Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés. Leon Czolgosz (1873-1901) *** <img style="width: 559px; height: 297px;" alt="Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior" title="Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior" src="http://www.estelnegre.org/fotos/belchior.jpg" /> Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior<o></o> - Abílio Augusto Belchior: El 29 d'octubre de 1937 mor a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior. Havia nascut l'1 de gener de 1898 a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança, Portugal). Sos pares es deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina. Instal·lat a Porto (Porto, Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). Arran de l'atemptat del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia Política de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va ser alliberat el 13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat d'haver participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de gener i empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser condemnat a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores). El 16 de juliol de 1932 va ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament a les Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va ser enviat a Porto per a ser jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el 23 de juny de 1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb presó i a una multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat a la presó de l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser embarcat amb el vapor Carvalho Araújo cap a la Fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). El 23 d'octubre de 1936 formà part del primer grup de confinats que va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior va morir el 29 d'octubre de 1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) d'una «febre perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.<o></o> *** <img style="width: 296px; height: 487px;" alt="Manuel Bugallo Lois i senyora" title="Manuel Bugallo Lois i senyora" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bugallo.jpg" /> Manuel Bugallo Lois i senyora - Manuel Bugallo Lois: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló «Galícia». Capturat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/martinezfernandez/martinezfernandez01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 537px;" alt="Maximino Martínez Fernández" title="Maximino Martínez Fernández" src="http://www.estelnegre.org/documents/martinezfernandez/martinezfernandez01.jpg" /></a> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">Maximino Martínez Fernández</div> - Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada. *** <img style="width: 337px; height: 416px;" alt="Odilo Masid Masid" title="Odilo Masid Masid" src="http://www.estelnegre.org/fotos/masidmasid.jpg" /> Odilo Masid Masid<o></o> - Odilo Masid Masid: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Odilo Masid Masid. Havia nascut en 1905 a Piñor (Barbadás, Ourense, Galícia). Llaurador i aparellador, entre 1927 i 1930 residí a l'Havana (Cuba). Retornà amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari de l'Associació de Pagesos de Piñor, adherida a la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, després del fracàs de la resistència a Ourense, passà a la Corunya (La Corunya, Galícia). El desembre de 1936 participà en la fugida en la motora La Libertaria i el gener de 1937 s'establí a Gijón (Astúries, Espanya). Combaté com a comissari polític de la III Companyia del «Batalló Galícia» i el febrer d'aquell any va ser ferit en l'ofensiva d'Oviedo (Astúries, Espanya). A Astúries formà part de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG) i del Socors Roig Internacional (SRI). Amb la caiguda del Front Nord intentà retornar a Galícia formant part del grup encapçalat per José Monrero Torres (Comandante Moreno). Capturat pels feixistes, Odilo Masid Masid va ser afusellat amb altres companys el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). Entre octubre de 2007 i març de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels afusellats A Fonsagrada. <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2910.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143919

[28/10] «CaneNero» - Guyau - Albrand - Gros - Veysseire - Ouin - Chantemesse - Capetillo - Mével - Rimbault - Tomassini - Geli - Rollet - Carpentier - Montero - Enfedaque - Trabal - Sos - Mannerini - Pavía - Austin - Bonafoux - Dave - Roinard - Naveira - Esquembre - Pottier - García Muñoz - Gayte - Flores Magón - Herrera - Salas - Ghillani - Fortin - Léger - Fernández Rodríguez <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[28/10] «CaneNero» - Guyau - Albrand - Gros - Veysseire - Ouin - Chantemesse - Capetillo - Mével - Rimbault - Tomassini - Geli - Rollet - Carpentier - Montero - Enfedaque - Trabal - Sos - Mannerini - Pavía - Austin - Bonafoux - Dave - Roinard - Naveira - Esquembre - Pottier - García Muñoz - Gayte - Flores Magón - Herrera - Salas - Ghillani - Fortin - Léger - Fernández Rodríguez</title> </head> <body> <big><big><big>Anarcoefemèrides del 28 d'octubre</big></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/canenero.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 224px;" alt="Capçalera del primer número de "CaneNero"" title="Capçalera del primer número de "CaneNero"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/canenero.jpg" /></a> Capçalera del primer número de CaneNero<o></o> - Surt CaneNero: El 28 d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic CaneNero. Setimanale anarchico (Ca Negre. Setmanal anarquista). Representant de les tendències anarquistes extremes, fou perseguit per la magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la qual cosa hagué d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo Passamani, Mario Spesso, Antonio Budini, Spyros Dapergolas, etc. En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de 1997, més un número especial sobre repressió, que sortí el desembre de 1995, referent a l'«Afer Serravalle».<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/guyau.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 543px;" title="Jean-Marie Guyau" alt="Jean-Marie Guyau" src="http://www.estelnegre.org/fotos/guyau.jpg" /></a> Jean-Marie Guyau - Jean-Marie Guyau: El 28 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Era fill de Jean Guyau, fabricant, i de l'escriptora Augustine Tuillerie (G. Bruno), que va publicar Le tour de France par deux enfants (1877). Sa mare patí violència masclista i un cop divorciada es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Sa companya fou l'escriptora Barbe Marguerite André (Pierre Ulric). Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a la Ville Fouillée de Menton (País Mentonasc, Occitània). Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»<o></o> Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209 *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/albrand.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 946px;" alt="Fitxa policíaca d'Henri Albrand" title="Fitxa policíaca d'Henri Albrand" src="http://www.estelnegre.org/fotos/albrand.jpg" /></a> Fitxa policíaca d'Henri Albrand<o></o> - Henri Albrand: El 28 d'octubre de 1857 neix al barri de la Table Ronde de Lo Borg de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista Henri Élisée Albrand –l'acta de naixement cita el segon nom com Elisé i el llinatge sovint apareix com Albran. De família protestant, sos pares es deien Jean-Louis Albrand, jornaler, i Henriette Dupré. Cridat a files en 1877, va ser dispensat del servei per fill únic de vídua. Entre 1881 i 1888 visqué a diferents ciutats occitanes (Brageirac, Marsella, Toló i Nimes) i el novembre de 1888 feia feina al Col·legi de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 10 de juliol de 1894 el seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) va ser escorcollat sense èxit per la policia. Posteriorment, segons informes policíacs, s'establí a Toló (Provença, Occitània) amb l'ocultista anarquista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). A mitjans d'agost de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Bon Pasteur, va ser escorcollat i la policia va trobar escrits que el delataven com a autor d'unes inscripcions que havia realitzat en sobres que contenien la declaració de l'anarquista Émile Henry que havien estat enviats a les bústies de l'ajuntament i de la comissaria de la ciutat i on s'exaltava l'anarquia i es feia una crida a la venjança; detingut, va ser empresonat a Toló, jutjat a principis de setembre d'aquell any i condemnat a sis mesos de presó. L'11 d'agost de 1894 un informe de la comissaria del III Districte de Marsella el qualificava d'«anarquista perillós». El 19 de juny de 1895 va ser detingut a Le Beausset de Toló; jutjat per «cops i ferides», va ser condemnat a tres mesos de presó que purgà a Ais de Provença (Provença, Occitània). El 24 de juliol de 1895 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença a sis mesos de presó per «cops i ferides». El 9 de novembre de 1895 va ser novament condemnat pel Tribunal Correccional de Toló. Posteriorment es guanyà la vida venent diaris pels carrers. El maig de 1896 en un escorcoll a casa seva, al número 18 del carrer Larmodieu, se li requisaren 70 exemplars de Le Libertaire. Malgrat estar privat dels drets civils i sota l'amenaça de detenció de constrenyiment, en 1896 fou gerent del periòdic de Toló Le Christ Anarchiste (1895-1897), en substitució de Joseph Babinger, periòdic que havia estat fundat per Marie de Saint Rémy. Durant la primavera de 1896, amb Joseph Babinger, representà una empresa de llauneria per la zona dels Alts Alps. El 13 de juny de 1896 va ser detingut durant 10 dies per a executar el pagament de les despeses d'un judici. El 29 de juny d'aquell any va ser detingut a La Sanha (Provença, Occitània) i se li requisaren periòdics. El 4 de juliol de 1896 va ser novament detingut i empresonat per constrenyiment. El 26 de febrer de 1897 va ser detingut amb Marie de Saint Remy arran de la publicació d'un article en Le Christ Anarchiste on s'amenaçava de mort a diversos monarques si els vuit anarquistes condemnats a mort en els judicis de Montjuïc eren executats, però van ser posats en llibertat provisional l'endemà i participaren en una reunió amb una desena de companys per a celebrat la seva llibertat. El 21 de setembre de 1897, amb Jeanjean, assessorà la conferència «La révolution est elle nécessaire?» d'Henri Dhorr a Toló. L'agost de 1899 la policia notificà que havia desaparegut de Toló acompanyat per un tal Laplanche i ambdós van ser localitzats a Saint-Étienne i a Lió (Arpitània). Entre 1900 i 1901 venia, amb Charles Perdigon, diaris i el fullet Le séguestrée de Poitiers per la Costa d'Atzur (Draguinhan, Gonfaron, La Ciutat, Marsella, Niça, etc.). El juliol de 1901 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània), on va ser fitxat i fotografiat. Posteriorment partí cap a Draguinhan i Toló. El 19 de juliol de 1902 va ser novament localitzat per la policia a Niça, on vivia a l'alberg Bovis, al número 3 del carrer Sant François. El 27 de juliol marxà cap a Grassa (Provença, Occitània) i el 30 de juliol de 1902 es dirigí a peu cap a Canes (Provença, Occitània). El març de 1903 va ser localitzat circulant a peu per Antíbol. Canha de Mar i Niça. En aquests anys va estar inscrit en diversos registres d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El juliol de 1905 va ser interceptat circulant a peu, amb tren o amb tramvia per Niça, Canes i Toló. El gener de 1907 va ser un dels 31 signants del cartell Conscrits, de la Secció de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on es feia una crida als soldats a deixar les armes. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Équerre de Toló. El juliol de 1907 la policia assenyalava que havia deixat Grassa i que marxava a peu cap a Draguinhan venent cançons. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/grosludovic.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 163px;" alt="Notícia de la detenció de Ludovic Gros apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 2 de març de 1894" title="Notícia de la detenció de Ludovic Gros apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 2 de març de 1894" src="http://www.estelnegre.org/fotos/grosludovic.jpg" /></a> Notícia de la detenció de Ludovic Gros apareguda en el diari parisenc Le Journal del 2 de març de 1894<o></o> - Ludovic Gros: El 28 d'octubre de 1860 neix a Cailutz (Guiena, Occitània) l'anarquista Victor Ludovic Gros. Era fill de Jean Gros, conreador, i de Dorothée Bonneville, domèstica. Es guanyava la vida treballant de sabater. L'agost de 1881 s'instal·là a París (França), on treballà d'ordinari per la bugadera Blandamour, on conegué Eulalie Ramus, la qual agredí l'1 de gener de 1882 amb vidriol davant la negativa d'aquesta a casar-se amb ell. El 4 de maig de 1882 va ser jutjat per aquests fets per l'Audiència del Sena i condemnat per «ferides voluntàries amb premeditació» a quatre anys de presó i 1.000 francs d'indemnització a la víctima, desfigurada a la cara i a altres parts del cos per l'agressió. El desembre de 1893 va ser implicat per la policia en un atemptat contra la Caserna General, al carrer d'Armény de Marsella (Provença, Occitània), i l'1 de març de 1894 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al número 23 del carrer Colombe, on s'havia establert. En 1894 el seu cas d'atemptat va ser sobresegut, ben igual que els seus dos altres companys implicats, Lesbros i Riemer. El gener de 1894 el seu domicili tolosà va ser escorcollat per la policia. El 17 de febrer de 1896, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània) s'establí amb sa companya Lucie Pechberty i sa filla a Llemotges (Llemosí, Occitània). El 14 de juliol de 1896 va ser detingut sota l'acusació de falsificació de moneda; jutjat per aquest fet, el 12 de novembre de 1896 va ser condemnat per l'Audiència de l'Alta Viena a set anys de presó i 100 francs de multa per «fabricació i distribució de moneda falsa», juntament amb els seus còmplices Barthélemy Beaure i Jean David. El 25 de gener de 1897 enviudà de la modista Lucie Marguerite Pechberty i el 2 d'abril de 1903 es casà a Tolosa amb la germana d'aquesta, la planxadora Marguerite Marie Pechberty. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/veysseiremichel.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 615px;" alt="Foto policíaca de Michel Veysseire (5 de març de 1894)" title="Foto policíaca de Michel Veysseire (5 de març de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/veysseiremichel.jpg" /></a> Foto policíaca de Michel Veysseire (5 de març de 1894) - Michel Veysseire: El 28 d'octubre de 1868 neix a Montreuil (Illa de França, França) l'anarquista Michel Veysseire, conegut com Bibi. Era fill de Gillaume Veysseire, carreter, i de Marie Schneider. Es guanyava la vida treballant de enguixador i de paleta. Des de juny de 1892 figurava amb son pare en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia. En aquesta època ambdós vivien al número 81 del carrer Étienne Marcel de Montreuil. El 26 de desembre de 1893 pare i fill figuraven en el registre de recapitulació d'anarquistes. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 143 del carrer de París de Montreuil, va ser escorcollat per comissaris de policia i agents de la Brigada d'Investigació de la policia; detingut, va ser fitxat aquell dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. En 1901 la policia el donà com a «desaparegut». Michel Veysseire va morir el 25 de juliol de 1902, acompanyat per son germà petit Eugène Veysseire, terrelloner, al seu domicili, al número 112 del carrer Étienne Marcel, de Montreuil (Illa de França, França).<o></o> <div style="text-align: center;">***</div> <img style="width: 404px; height: 421px;" alt="Notícia de la detenció de Joseph Ouin apareguda en el diari d'Amiens "Le Progrès de la Somme" del 14 de gener de 1904" title="Notícia de la detenció de Joseph Ouin apareguda en el diari d'Amiens "Le Progrès de la Somme" del 14 de gener de 1904" src="http://www.estelnegre.org/fotos/ouin.jpg" /> Notícia de la detenció de Joseph Ouin apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme del 14 de gener de 1904<o></o> - Joseph Ouin: El 28 d'octubre de 1870 neix a Feuquières-en-Vimeu (Picardia, França) l'anarquista Firmin Joseph Alfred Ouin, conegut com Joseph Ouin i Cou Tordu, i que va fer servir els pseudònims Angel Lamartine i Walet. Sos pares es deien Firmine Fidèle Ouin, serraller, i Marie Julie Eudoxie Deguerville. Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (serraller, venedor ambulant, firaire, d'obrer en la confecció tèxtil, etc.) i milità en el moviment anarquista d'Amiens (Picardia, França). El juny de 1888 va ser condemnat a 15 mesos de presó per barallar-se amb un veí i en saber la condemna cridà «Visca l'anarquia! Visca la Revolució Social!», mentre que el company anarquista Narcisse Ancelle, que va anar a donar-li la mà tot cridant «Coratge camarada! Visca l'anarquia!», va ser condemnat a 25 francs de multa. A principis dels anys noranta vivia a Wancourt (Nord-Pas-de-Calais, França) i era un dels responsables, amb Jules Rousset, de les «sopes-conferències» a Amiens, on es donava de menjar als més desfavorits mentre escoltaven diversos oradors anarquistes. El 14 de novembre de 1892 va ser detingut, juntament amb els anarquistes Charles Guermann i Jules Rousset, per causar aldarulls en un restaurant. L'1 de gener de 1894, ben igual que una trentena de militants de la regió a resultes de l'atemptat amb bomba d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats el 9 de desembre de 1893, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es van trobar un petit quadern de cançons anarquistes, diaris parisencs sobre els atemptats de Ravachol i de Vaillant, fullets socialistes, dos pots de cartutxos de revòlver i targetes de visita al seu nom com a delegat de les «sopes-conferències». El setembre de 1894 va ser condemnat en gran procés contra el contraban a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), juntament amb son germà Séraphin Quin i una vintena de persones, a un any de presó per «frau». Posteriorment va ser condemnat a cinc anys de presó per «emissió de moneda falsa». El 12 de gener de 1904 va ser detingut a Amiens sota l'acusació de «complicitat de robatori» i en aquesta època treballava de firaire i vivia amb la seva companya Angèle Roussel, vídua de Vallet, al número 111 del carrer Beauvais d'Amiens. El novembre de 1904 participà en la creació del setmanari Germinal i en l'agitació a favor de l'anarquista Alexandre Jacob, que havia de ser jutjat a Amiens. L'11 de febrer de 1905 una manifestació en suport a Jacob arreplegà centenars de persones i Joseph Ouin va ser detingut en un altercat. El maig de 1905 va ser condemnat a un any de presó per contravenir una prohibició de residència. En 1907 va ser un temps gerent de Germinal. El 14 de juliol de 1908 va ser detingut en una manifestació antimilitarista; inculpat per «ultratge a magistrat», va ser condemnat a un mes de presó. El 26 de juny de 1910 prengué part en el congrés fundacional de la Federació Revolucionària del Somme. En 1912 s'instal·là a París (França), treballà d'obrer en la confecció tèxtil i vivia al número 26 del carrer Pradier, i després al número 41 del carrer Piat. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig; aquest comitè, del qual Henry Combes era secretari i Lucien Belin tresorer, ajuntà 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris. A partir de juny de 1912 fou membre del Comitè «L'Entr'aide», caixa de resistència i solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies impulsada per l'FCA i que arreplegava una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. El desembre de 1912 era membre del consell d'administració de Le Libertaire i en 1913 tresorer del Comitè per la Defensa del Dret d'Asil, impulsat per l'FCA en el marc del procés de la «Banda Bonnot». Amb el pseudònim Walet, dirigí un taller de confecció al XX Districte de París, en el qual continuà el desembre de 1915 després d'haver estat llicenciat de l'exèrcit. El març de 1919 va ser un dels signataris (Armad Bidault, François Boudoux, Joseph Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.) d'una protesta contra els escorcolls efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, el 19 de febrer anterior. En 1921 militava en la Unió Anarquista (UA) i en el Comitè de Defensa Social (CDS) i encara vivia al número 36 del carrer Pradier de París. El setembre de 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Sembla que morí en la dècada dels quaranta. <o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/chantemesse.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 528px;" alt="Florentin Chantemesse" title="Florentin Chantemesse" src="http://www.estelnegre.org/fotos/chantemesse.jpg" /></a> Florentin Chantemesse - Florentin Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i propagandista anarquista Clémens (o Clément) Florentin Chantemesse. Era fill de Clémens Régis Chantemesse, empleat, i d'Irma Cécile Comte, domèstica. En 1894 va se cridat a files i destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. A partir de 1896 freqüentà les reunions anarquistes marselleses. El 30 de juliol d'aquest any fou sospitós de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a l'habitatge on vivia a Marsella. Entre 1898 i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme, autoritat, «Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres companys es dedicà a pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses conferències públiques, especialment les d'Henri Dhorr. El febrer de 1898, amb Maurice Chaumel, organitzà una conferència celebrada al Bar de l'Alhambra a benefici de l'anarquista Victor Rappole. El 6 de març de 1898 va ser jutjat per vociferar «crits sediciosos». En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Més tard, ben igual que Maurice Chaumel, abandonà la idea de «revolució» i passà a parlar d'«evolució», reivindicant que la transformació social només podia tenir lloc mitjançant una transmutació moral de caràcter individual. Aquesta manera de pensar l'apartà del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures socialistes contra la gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella, especialment la radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904. Durant la Gran Guerra va ser destinat als Serveis Auxiliars per «gastroenteritis i còlics» i altres problemes digestius. El 19 de gener de 1915 es casà a Marsella amb la parisenca Blanche Adrienne Bertram, de qui es va divorciar el 20 d'abril de 1920 davant el Tribunal Civil de Marsella. El 14 de gener de 1941 es casà a Marsella amb Benjamine Pauline Abraham. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> *** <img style="width: 402px; height: 710px;" alt="Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana" title="Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana" src="http://www.estelnegre.org/documents/capetillo/capetillo01.jpg" /> Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana<o></o> - Luisa Capetillo: El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La seva única filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo, Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou «escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la «Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per «anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916 –40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.<o></o> Luisa Capetillo (1879-1922) *** <img style="width: 523px; height: 276px;" alt="Notícia sobre Lucien Mével apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 23 de setembre de 1921" title="Notícia sobre Lucien Mével apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 23 de setembre de 1921" src="http://www.estelnegre.org/fotos/mevel.jpg" /> Notícia sobre Lucien Mével apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de setembre de 1921<o></o> - Lucien Mével: El 28 d'octubre de 1886 neix a París (França) l'anarquista individualista Lucien Julien Mével. Es guanyava la vida fent de repartidor. En la dècada dels deu milità en el grup anarquista del V I XIII Districtes de París. En aquesta època vivia al número 71 de l'avinguda d'Italie del XIII Districte de París. Donat de baixa per al servei militar, l'abril de 1915 encara mantenia aquesta posició. El gener de 1918, a resultes de la condemna de l'anarquista Ernest-Lucien Juin (E. Armand) a cinc anys de presó per «afavoriment de la deserció», creà el «Comitè d'Amics d'E. Armand», amb la finalitat d'aconseguir la seva llibertat, proposta que obtingué el suport de nombrosos escriptors avantguardistes, com ara Han Ryner, i engegà una campanya amb el suport de la premsa (La Mêlée, Le Sphinx) que finalment aconseguí una reducció de la pena de sis mesos. Va ser gerent, i col·laborador, dels primers números del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, publicat a Orleans (Centre, França) entre maig de 1922 i octubre de 1939 per E. Armand; el febrer de 1923 va ser reemplaçat per Alice Morand-Vathonne. Deixà París i s'instal·là al departament del Yonne, on sa companya morí. Lucien Mével va morir l'octubre o el novembre de 1945. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/rimbaultcharles.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 259px;" alt="Notícia del suïcidi de Charles Rimbault apareguda en el diari parisenc "La Bataille Syndicaliste" de l'11 d'agost de 1912" title="Notícia del suïcidi de Charles Rimbault apareguda en el diari parisenc "La Bataille Syndicaliste" de l'11 d'agost de 1912" src="http://www.estelnegre.org/fotos/rimbaultcharles.jpg" /></a> Notícia del suïcidi de Charles Rimbault apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste de l'11 d'agost de 1912<o></o> - Charles Rimbault: El 28 d'octubre de 1891 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Charles Frédéric Rimbault. Era fill de Charles Rimbault, serreller, i de Prudence Désirée Réchaussat, jornalera, i tingué com a mínim tres germans, Edgar Rimbault, Louis Rimbault i Théophile François Rimbault (Marceau Rimbault), aquests dos últims destacats anarquistes. Es guanyava la vida com son pare, treballant de serraller. En el número del 20 de gener de 1909 del periòdic parisenc La Guerre Sociale denuncià son germà Marceau Rimbault com a confident de la policia. A partir de març de 1909 col·laborà en el periòdic parisenc L'Anarchie. Sembla que posteriorment es decantà per l'anarquisme individualista «científic» de Georges Paraf-Javal. Després de viure al número 2 del Passage de l'Hortensia de Les Lilas (Illa de França, França), passà a residir al número 7 del carrer de la Séparation de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Patint de neurastènia, Charles Rimbault es va suïcidar disparant-se un tret al cor el 9 d'agost de 1912 en una taverna al número 26 del carrer de Lorraine del XIX Districte de París (França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/tomassini.gif"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 742px;" alt="Torquato Tomassini" title="Torquato Tomassini" src="http://www.estelnegre.org/fotos/tomassini.gif" /></a> Torquato Tomassini<o></o> - Torquato Tomassini: El 28 d'octubre de 1893 neix a Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista Torquato Tomassini. Sos pares es deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista revolucionari, en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de reconstituir després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle XIX, i que tenia entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe Lenzi, Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani, Tito Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico Biancucci i Guido Moreschini. Envià correspondència a diferents periòdics del moviment llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico, de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó per «crits sediciosos». Posteriorment s'instal·là a Portocivitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia), on contribuí a la creació d'un grup llibertari i entrà a formar part de la secció local de la Cambra del Treball de Macerata (Marques, Itàlia). Durant el règim feixista s'allunyà de la vida política, concentrant-se en la seva feina de tipògraf que desenvolupà primer a Portocivitanova i després a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del Tronto (Marques, Itàlia) i a Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat dels registres policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25 de febrer de 1963 a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Borgo Solestà d'aquesta ciutat.<o></o> *** <img style="width: 356px; height: 741px;" alt="Necrològica d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de març de 1985" title="Necrològica d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de març de 1985" src="http://www.estelnegre.org/fotos/geli.jpg" /> Necrològica d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de març de 1985<o></o> - Emili Geli Clotes: El 28 d'octubre de 1899 neix a Garriguella (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Emili Geli Clotes. Sos pares es deien Josep Geli i Joana Clotes. Entrà a formar part del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser obligat a fer feina per al Servei de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de Lorient. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili, en la qual ocupà càrrecs directius. Sa companya fou Mercè Teixidor. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Emili Geli Clotes va morir el 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 28 de gener– de 1985 a la Clínica Bastion de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).<o></o> *** <img style="width: 469px; height: 405px;" alt="Notícia orgànica de Gilbert Rollet apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 18 de novembre de 1937" title="Notícia orgànica de Gilbert Rollet apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 18 de novembre de 1937" src="http://www.estelnegre.org/fotos/rollet.jpg" /> Notícia orgànica de Gilbert Rollet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 de novembre de 1937<o></o> - Gilbert Rollet: El 28 d'octubre de 1902 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Léon-Raymond-Gilbert Rollet, conegut com Tellor. Sos pares es deien Gustave Félix Rollet, empleat de comerç a Épinal, i Marie Léonie Louise Henriot. Es guanyava la vida com a monitor d'educació física i corrector d'impremta. A partir de 1925 assistí a reunions de les Joventuts Llibertàries del XVII Districte de París i a les conferències i al congrés de la Unió Anarquista (UA). El juliol de 1926 va ser detingut per distribuir un fullet a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1926 va ser nomenat secretari de la «Lliga Internacional de Refractaris a Totes les Guerres». El 13 de novembre de 1930 es casà al XVII Districte de París (França) amb la venedora parisenca Léontine Ungar. En aquesta època treballava de comptable en un magatzem i vivia al número 23 del carrer Balagny. En 1936 era secretari del grup del XVII Districte de l'UA, encarregant-se de les relacions entre aquest grup i el secretariat nacional. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Nollet i era conegut per ser un apassionat del culturisme. Col·laborà en aquests anys amb nombrosos articles sobre política exterior en Le Libertaire. L'11 de febrer de 1937 va fer la xerrada «Les ententes industrielles et le fascisme» per al grup anarquista del XVII Districte de París. El febrer de 1937, arran de ser atropellat per un cotxe, una cama li va se amputada. Posteriorment va ser admès en el Sindicat de Correctors de París. En el Congrés de l'UA, celebrat entre el 20 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat, com a redactor de Le Libertaire, membre de la comissió administrativa i abans de la II Guerra Mundial encara n'era membre. El 15 de gener de 1938, com a «anarquista perillós», va ser inscrit en un llistat d'anarquistes del departament del Sena i el seu domicili va ser controlat mensualment. El 15 de març de 1939, en un escorcoll de la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), al número 26 del carrer Crussel, van ser trobats el seu nom i la seva adreça, i aleshores n'era secretari de la secció del XVII Districte. Durant l'Ocupació va estar desocupat i entre 1941 i l'estiu de 1944 treballà intermitentment com a corrector fent substitucions en el Journal Officiel Després de la II Guerra Mundial va fer feina de linotipista en Le Figaro. L'abril de 1946 participà en la subscripció popular per a facilitar el retorn de la Guaiana Francesa de l'anarquista deportat Éliacin Vézian, tornada que no es va poder aconseguir. En 1950, encara que sembla ja no participava en activitats polítiques, el seu domicili del carrer Truffaut de París figurava en el llistat d'adreces d'anarquistes a vigilar per la policia. Gilbert Rollet va morir el 22 de juliol de 1986 a Coubert (Illa de França, França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/carpentiermayolrappaport.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 331px;" title="Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)" alt="Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/carpentiermayolrappaport.jpg" /></a> Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936) - François-Charles Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a Reims (Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Sons pares, teixidors no casats, es deien François Carpentier i Germaine Béranger. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada, és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el «Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància –va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948–, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. El 14 d'agost de 1947 es casà al IX Districte de París amb Jeanne Louise Bonvalot. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988 a Écouen (Illa de França, França). *** <img style="width: 405px; height: 285px;" alt="Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de juliol de 1969" title="Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de juliol de 1969" src="http://www.estelnegre.org/fotos/monteropepita.jpg" /> Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969<o></o> - Josefa Montero Girón: El 28 d'octubre de 1905 neix a Capella (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefa Montero Girón, coneguda com Pepita Montero. Sos pares es deien Pedro Montero i Vicenta Girón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili, fou companya d'Aurelio Arroyo. Treballà de portera a París (França). Malalta, Josefa Montero Girón va morir el 4 de juny de 1969 a l'Hospital Douessin de Doué-la-Fontaine (País del Loira, França). <o></o> *** <img style="width: 361px; height: 1391px;" alt="Necrològica de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de gener de 1981" title="Necrològica de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de gener de 1981" src="http://www.estelnegre.org/fotos/enfedaque.jpg" /> Necrològica de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981<o></o> - Vicente Enfedaque Tormes: El 28 d'octubre de 1911 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Enfedaque Tormes –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Enfadaque. Sos pares es deien Cirilo Enfedaque i Vicenta Tormes. Durant la guerra civil lluità en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on formà part d'una unitat de guerrillers encarregada d'operacions a la rereguarda de les línies franquistes al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Sa companya fou Francisca Fort, de qui enviduà en 1950, i es casà de bell nou amb Fermina Pilar Arnas. Vicente Enfedaque Tormes va morir el 28 d'agost de 1980 a la Clínica Bel Air del barri de Caudéran de Bordeus (Aquitània, Occitània). <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2810.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143912

[27/10] «El Explotado» - Conferència sobre l'antiga Iugoslàvia - Congrés Reclus - Duprat - Marné - Vasei - Fasola - Vézian - Montacci - Comaschi - Peralta - Bondio - Chivikov - Zapata - Escoriza - Pozas - Carro - Comps - Jarne - Futerfas - Fantozzi - Nicolini - Sardinha - Dulcet - Gómez Pallarés - Gouaux - Coche - Lodovici - Moro - Gonzalbes - González Gil - López Sánchez - Molina - Hernández Montané - Sarrau - Jacquelin <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[27/10] «El Explotado» - Conferència sobre l'antiga Iugoslàvia - Congrés Reclus - Duprat - Marné - Vasei - Fasola - Vézian - Montacci - Comaschi - Peralta - Bondio - Chivikov - Zapata - Escoriza - Pozas - Carro - Comps - Jarne - Futerfas - Fantozzi - Nicolini - Sardinha - Dulcet - Gómez Pallarés - Gouaux - Coche - Lodovici - Moro - Gonzalbes - González Gil - López Sánchez - Molina - Hernández Montané - Sarrau - Jacquelin</title> </head> <body> <big><big><big>Anarcoefemèrides del 27 d'octubre</big></big></big> <big><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/elexplotado.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 240px;" alt="Capçalera del primer número d'"El Explotado"" title="Capçalera del primer número d'"El Explotado"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/elexplotado.jpg" /></a> Capçalera del primer número d'El Explotado - Surt El Explotado: El 27 d'octubre de 1932 surt a Amposta (Montsià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Explotado. A partir de març de 1933 es publicà a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Dirigit per Joan Reverter Nolla, comptà amb les col·laboracions d'Aparici, Domingo Cabrera, Canareu, Manuel Cano, Josep Elías, Joan Monlleó, Enrique Morales, Francisco Rofes, Joan Subirats i Josep Tomàs, entre d'altres. El desembre de 1933 va ser suspès governativament i el seu director processat, jutjat i absolt de «delicte de premsa» i «desacatament a l'autoritat», però multat amb 5.000 pessetes per «desobediència a les autoritats» i «excitació a la rebel·lió». Reemprengué l'edició mesos després en 1934 i el maig d'aquell any Francisco Rofes de Miguel va ser empresonat sota l'acusació d'haver atacat des de les pàgines del periòdic el jutge de Vinaròs Diego Ortega. El 26 de setembre d'aquell any la seu del periòdic va ser escorcollada per la policia sense cap resultat. El setmanari durà fins el 1935, després de publicar més de seixanta números. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/exiugoslavia1993.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 873px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/exiugoslavia1993.jpg" /></a> Cartell de l'acte<o></o> - Conferència sobre l'antiga Iugoslàvia: El 27 d'octubre de 1993 se celebra al Centro Stranieri de Pistoia (Toscana, Itàlia) la xerrada «Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato» (Ex-Iugoslàvia: Terrorisme d'Estat) a càrrec de la sociòloga croata Melita Richter Malabotta. L'acte, organitzat pels arxius anarquistes Centro Studi Libertari Leda Rafanelli de Pistoia i Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia), consistí en la presentació de la segona edició del fullet Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato, editat pel grup anarquista «Germinal» de Trieste (Friül).<o></o> ***<o></o> <a href="http://img411.imageshack.us/img411/2551/felicitiplantation2.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 349px;" alt="Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855" title="Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855" src="http://www.estelnegre.org/fotos/felicityplantation1.jpg" /></a> Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855 - Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus. <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big><big>Naixements</big></big> <o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/duprat/duprat01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 626px;" alt="Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892)" title="Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892)" src="http://www.estelnegre.org/documents/duprat/duprat01.jpg" /></a> Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892) - François-Louis Duprat: El 27 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre– de 1857 neix a Sent Martin de Miranda (Gascunya, Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarquista François-Louis Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat, i que va fer servir els pseudònims Paul i Piloux. Sos pares es deien Simon Duprat, jornaler, i Julie Marie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el juny de 1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i Conchot, companys del Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de sastreria (Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En els anys vuitanta participà en les reunions del grup anarquista «La Panthère des Batignoles», fundat durant la tardor de 1882. El març de 1883, en una reunió de grups anarquistes de París i dels suburbis, va ser nomenat tresorer i encarregat de recaptar fons per al nou setmanari parisenc La Vengeance Anarchiste. En 1884 participà en el moviment reivindicatiu dels obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals redactors del periòdic anarquista Terre et Liberté. Organe communiste anarchiste, que va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac i de la persecució contra el seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març de 1885 pel Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de llibertat vigilada, per «incitació al pillatge». Terre et Liberté fou substituït per L'Audace (1885). Cap a la primavera de 1886 la policia sospità que fou un dels autors, amb Joutant (Rozier), Adrien Martin i Albert Maugé, del fullet L'Action, manual per a la fabricació d'explosius i per a la qual Rozier intentà trobar impressor. Segons la policia en aquesta època era membre del grup «Les Dynamitards», del qual formaven part Albert, Gardrat, Lapierre, Joutant (Rozier) i Rousseau. A començament de 1887 sembla que fou membre del grup «La Sentinelle» i el febrer d'aquell any, en una reunió, va ser acusat per Murjas de no haver enviat a Cyvot, Clément Duval i Gallo les recaptacions dels mítings. Freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. Proper a Émile Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva i la vaga dels estibadors britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va col·laborar en l'òrgan anarquista Le Ça ira. Establert com a venedor de vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número 11 del carrer Ramey de París, es va transformar en un lloc de reunió i de magatzem de propaganda. El gener de 1892 participà en les reunions del Grup Parisenc de Propaganda Anarquista que publicà un número únic del periòdic antimilitarista Le Conscrit. El 22 d'abril de 1892, com molts altres anarquistes, va ser detingut a París, en una gran agafada preventiva a la manifestació de l'1 de maig; durant l'escorcoll de casa seva es van trobar nombrosos fullets i manuscrits, un revòlver sense munició i un punyal. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser implicat en el «Procés dels Trenta», però tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres (Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en absència i condemnat a 20 anys de treballs forçats per «associació criminal», pena que va ser amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa visqué, amb sa company Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de Grafton Street del barri del Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand Lapie, Mattaini, Monceaux i Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895 retornà a París i es posà al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser detinguts el 4 de març d'aquell any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la revisió del seu procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena. El 29 de març de 1921 es va casar a Garches (Illa de França, França) amb Adèle Moulouguet-Lapuchotte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> <a style="color: rgb(51, 51, 255);" href="http://www.estelnegre.org/documents/duprat/duprat.html" target="_blank">François-Louis Duprat (1857-?)</a><o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/marnealfred.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 662px;" alt="Notícia de la detenció d'Alfred Marné apareguda en el diari parisenc "L'Événement" del 23 de gener de 1884" title="Notícia de la detenció d'Alfred Marné apareguda en el diari parisenc "L'Événement" del 23 de gener de 1884" src="http://www.estelnegre.org/fotos/marnealfred.jpg" /></a> Notícia de la detenció d'Alfred Marné apareguda en el diari parisenc L'Événement del 23 de gener de 1884<o></o> - Alfred Marné: El 27 d'octubre de 1858 neix a Abilly (Centre, França) l'anarquista Jude Maxime Alfred Marné. Era fill d'Antoine Marné, sabater, i de Clotilde Marie Églantine Prionnet, tendera. Es guanyava la vida com son pare, treballant de sabater a Bordeus (Aquitània, Occitània), on vivia al número 23 del carrer Turenne. En 1883 estava fitxat com a anarquista i era sospitós, segons els informes policíacs, de ser un dels autors de la fabricació d'ampolles explosives de l'anomenat «Cas dels anarquistes de Bordeus» –l'octubre de 1883 nombroses ampolles explosives esclataren a diferent barris de la ciutat i institucions públiques (Prefectura de Policia, Biblioteca de la Cambra de Comerç, etc.). El jutge d'instrucció del cas orientà la investigació cap a ell i a l'anarquista Clément Guérin. El 16 de gener de 1884 va ser detingut a Tours (Centre, França) i traslladat dos dies després a Bordeus per la gendarmeria i tancat al Fort du Hâ, sota l'acusació de «possessió d'objectes explosius i temptativa d'incendi en immoble habitat». Jutjats el 24 de maig de maig de 1884 pel Tribunal Correccional de Bordeus, ambdós van ser absolts. No obstant això, el procurador va apel·lar i entre el 31 de juliol i l'1 d'agost de 1884 el 4 Tribunal d'Apel·lació va ser tornat a jutjar i condemnat a sis mesos de presó, cinquanta francs de multa i el pagament de les despeses del procés per «possessió i fabricació d'enginys incendiaris i explosius». El 21 de juny de 1886 es casà a Abilly amb Anastasie PLulchérie Gagneux, amb qui tingué quatre infants, dos dels quals moriren prematurament, i amb qui es va divorciar en 1896. Sembla que va ser un dels animadors, amb Honoré Bigot, del grup «Les Naturiens de La Bastide», creat en 1895, i en 1900 del grup «Les Sauvagistes». Entre 1898 i 1900 visqué a París (França). Alfred Marné va morir el 7 d'abril de 1908 a l'Hospital Isarien de Clermont (Picardia, França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/vasai/vasai01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 519px;" alt="Pietro Vasai" title="Pietro Vasai" src="http://www.estelnegre.org/documents/vasai/vasai01.jpg" /></a> Pietro Vasai - Pietro Vasai: El 27 d'octubre de 1866 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Pietro Vasai, que va fer servir els pseudònims d'Alfredo Guercini i de Piattoli. Sos pares es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de professió, quan tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle «Amilcare Cipriani», destacant la seva educació i la seva intel·ligència. Entre 1883 i 1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i gerent del periòdic La Questione Sociale. Organo comunista-anarchico, que es publicava a Florència per iniciativa d'Errico Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884 un dels 89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els seus companys», entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que sumaven gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta repressió, durant la tardor de 1894 va passar a França, on treballà de perruquer, però el 17 de març de 1885 va ser detingut amb gran resistència a Lió (Arpitània) quan aferrava cartells en commemoració de la Comuna de París. Jutjat per aquest delicte, en va ser absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de presó per vagabunderia i l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les autoritats italianes. Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887 aconseguí la llibertat i retornà a Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe Cioci, un dels promotors del nou grup «Né Dio né Patria» i de la nova època de La Questione Sociale, que començà a publicar-se el maig de 1888. El 28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos anys i tres mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino, Suïssa), però a finals de l'any passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli, però, així i tot, va ser ràpidament detingut. Amb cinc ordres de detenció, només recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència, després del «Congrés de Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S. Papini, representant dels grups anarquistes a la Comissió del Comitè d'Associacions Populars per a la celebració del «Primer de Maig» de 1891. Bon orador, parlà en la concentració realitzada a la plaça Savonarola de Florència aquell 1 de maig, quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb altres companys. Entre el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10 anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici aprofità l'avinentesa per a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren i el condemnaren a dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el juny de 1894 es desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a exiliar-se. El 21 de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest país va aprendre l'ofici de tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà el periòdic cultural L'Etna. Després d'aquesta experiència editorial, passà a Marsella (Provença, Occitània), on estava considerat com a «subversiu perillós», i l'11 de novembre de 1895 va ser detingut durant la tumultuosa commemoració dels «Màrtirs de Chicago». Després de quatre mesos de presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats italianes. Després de nou mesos de presó per «infracció de la vigilància especial», va ser condemnat a cinc anys de deportació, que començaren a comptar a partir del 2 d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça, després a l'illa de Favignana i finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar l'«absolució condicional», que implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la condició que s'instal·lés a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat, eludí la vigilància i passà a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista local. Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del país. En aquesta època ja havia contret la tuberculosi i decidí retornar a Tunísia, des d'on, l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i després cap a Alexandria (Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i després Francesco Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia bé, havien establert una activa colònia anarquista a Egipte, però dividida per les polèmiques sobre l'organització i sobre l'individualisme. Ell intentà equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les figures claus del moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra. Detingut amb altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a l'Arsenal d'Alexandria i el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901 publicà a Alexandria, amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal, el setmanari francoitalià La Tribuna Libera. Organo internazionale per l'emancipazione del proletariato, que animà el debat sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament amb L'Agitazione de Roma (Itàlia) i Les Temps Nouveaux de París (França), encara que només va poder publicar dos números. Amb Luigi Galleani, que havia arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet, fundà el 3 d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la implicació de la intel·lectualitat local i en la qual van participar els escriptors Enrico Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab era coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant l'epidèmia de còlera a la regió, organitzà l'«Associació Internacional dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU), que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i Audiberto Icilio Ugo Parrini, intentà crear les Lligues de Resistència Obrera en diversos sectors proletaris (sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del suport del proletariat local, ja que només els treballadors tipogràfics se sentiren atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18 d'abril de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto D'Angiò, el setmanal L'Operario, i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903 publicà Il Domani. Periodico libertario. Aquest mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali» (Cercle d'Estudis Socials) d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa sindical dirigida als obrers locals despertà ferotges crítiques d'Audiberto Icilio Ugo Parrini, que va veure el projecte com a una «desviació» anarcosindicalista. Ni tan sols un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904 per Pietro Gori solucionà la controvèrsia desencadenada entre els cercles anarquistes italians establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era contrària al sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme antiorganitzador. A finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant de la Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar fons per als treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una reunió al cementiri civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou diari de propaganda anarquista L'Idea. L'1 d'agost de 1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat a la seu del «Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes locals concretaren una homogeneïtat d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano, Camillo Brigido, Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi Ferdinando Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea. Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que va tenir continuació en Libera Tribuna. Critica, polemica e propaganda (1913) i L'Unione (1913-1914). Aquesta experiència periodística, boicotejada per les autoritats consulars i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última aportació al moviment, ja que la seva salut va empitjorar força. No obstant això, encara va patir un últim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular Italià del Caire, juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per «apologia del regicidi», arran d'un article aparegut en L'Unione, del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí retornar a Florència, on va ser posat sota vigilància per les autoritats. Intentà, sense èxit, curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia). Pietro Vasai va morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/vasai/vasai.html" target="_blank">Pietro Vasai (1866-1916)</a> *** <img style="width: 528px; height: 530px;" alt="Notícia de la detenció de Francesco Fasola apareguda en el diari parisenc "Paris" del 14 de novembre de 1893" title="Notícia de la detenció de Francesco Fasola apareguda en el diari parisenc "Paris" del 14 de novembre de 1893" src="http://www.estelnegre.org/fotos/fasola.jpg" /> Notícia de la detenció de Francesco Fasola apareguda en el diari parisenc Paris del 14 de novembre de 1893<o></o> - Francesco Fasola: El 27 d'octubre de 1875 neix a Maggiora (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Fasola, també conegut com François Fasola. Es guanyava la vida treballant de guixaire. Establert a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), es relacionà l'anarquista Auguste Von Gunten. El 28 de setembre de 1893 deixà d'aquesta població i s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània), des d'on mantingué contacte amb Von Gunten. En les reunions anarquistes tenia la funció de vigilar amb la finalitat que la policia no sorprengués els reunits. Durant la nit del 11 a l'12 de novembre de 1893 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Mognier, venedor de Le Père Peinard, després de ser trobar aferrant uns cartells («À bas le Tsar!»), signats per la «Lliga dels Antipatriotes», contraris al tsar i glorificant l'atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), tot recomanant la població que, en declarar-se la guerra, degollés els propietaris en comptes d'anar al front. El 16 de novembre de 1893 la Prefectura del departament de Doubs decretà la seva expulsió de França i passà a Suïssa. El 29 de novembre de 1898 el Consell Federal de la Confederació Helvètica ordenà la seva expulsió del país. En 1901 vivia a Estrasburg (Alsàcia) i el maig d'aquell any el president del departament de la Baixa Alsàcia decretà la seva expulsió de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. <o></o> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">***</div> <o></o><img style="width: 530px; height: 531px;" alt="Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny "La Nación" del 28 de juliol de 1918" title="Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny "La Nación" del 28 de juliol de 1918" src="http://www.estelnegre.org/fotos/vezian.jpg" /> Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918 - Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Sos pares es deien Gaston Vézian, empleat dels ferrocarrils, i Julie Floris. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com «París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del «Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de «crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer de Le Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per «deserció» i a mort per «intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «Comitè Éliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/montacci/montacci01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 367px;" alt="Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)" title="Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)" src="http://www.estelnegre.org/documents/montacci/montacci01.jpg" /></a> Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)<o></o> - Angelo Montacci: El 27 d'octubre de 1891 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo Montaccio, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Montacci i Maria Santa Croci, conegut com L'Americano. Es guanyà la vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel, etc.) i l'abril de 1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data indeterminada i en 1924 emigrà il·legalment a França, vivint en diverses poblacions (París, Évian-les-Bains, Vichy). A Niça (País Niçard, Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i després gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Grégoire i amb l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut i acusat del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de l'antiquari Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava de criat, però va ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota l'acusació d'«anarquista militant». A principis de la dècada dels trenta milità amb altres anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico Nanni, Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu (Provença, Occitània). En 1933 tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa (Provença, Occitània), del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra, Suïssa) al voltant de Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la creació de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de Marsella, va ser greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935 se li va decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a França. El 15 de setembre de 1935 participà a Niça, amb altres anarquistes (Ermanno Diana, Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova línia política de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que s'havia de celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França, França). Després de ser qualificat per les autoritats de Niça com a «un dels principals exponents del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936 passà Barcelona (Catalunya) en plena Revolució i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», però, a causa de la seva ja avançada edat, passà poc després a la capital catalana fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de propaganda en suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu d'aquell any retornà a Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya), on segons informes d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya propagandística contra el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on el juliol d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard figurava en un llistat de membres del grup anarquista «Libertà o Morte» internats al camp de concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser integrat per les autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons algunes fonts Angelo Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín (Alemanya) i segons altres en 1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser esborrat del butlletí de recerca de la policia italiana.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/montacci/montacci.html" target="_blank">Angelo Montacci (1891-1942)</a><o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/comaschi/comaschi01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 489px;" alt="Comasco Comaschi" title="Comasco Comaschi" src="http://www.estelnegre.org/documents/comaschi/comaschi01.jpg" /></a> Comasco Comaschi - Comasco Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Sos pares es deien Ippolito Comaschi i Virginia Baccardi. S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena –altra versió apunta a un tir a la templa– per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins –entre ells Gabriellini Orfeo– van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/comaschi/comaschi.html" target="_blank">Comasco Comaschi (1895-1922)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/peraltabernal.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 807px;" alt="Necrològica de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 17 de març de 1987" title="Necrològica de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 17 de març de 1987" src="http://www.estelnegre.org/fotos/peraltabernal.jpg" /></a> Necrològica de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de març de 1987<o></o> - Manuel Peralta Bernal: El 27 d'octubre de 1895 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Peralta Bernal. Sos pares es deien Damaso Peralta i Sebastiana Bernal. Quan tenia set anys començà a treballar de sagal d'un pastor qui li va ensenyar a llegir i a escriure. Cap el 1909 va fer feina amb son pare a les obres del dic de l'embassament de Verge del riu Guadalopillo, però ambdós van ser acomiadats per promoure una vaga. Posteriorment emigrà a Fígols (Berguedà, Catalunya), on entrà a formar part del moviment llibertari. En 1917 va ser un dels organitzadors del Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També es va integrar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1931, amb altres miners, participà en la vaga dels tramvies de Barcelona (Catalunya) i en 1932 intervingué en la insurrecció anarquista de Fígols, on es va proclamar el comunisme llibertari. Detingut, va ser tancat amb altres companys al vaixell-presó Buenos Aires, ancorat al port de Barcelona, i posteriorment deportat a les colònies africanes. En tornar a la Península s'establí a Balsereny (Bages, Catalunya). Durant la Revolució participà en les col·lectivitats de Fígols i d'Alcorisa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració (Vernet, Barcarès i Sètfonts). A finals de 1939 començà a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT en l'exili. Sa companya fou Bienvenida García Pérez, amb qui tingué tres infants (Bernardo, Pedro i Rosa), tots militants llibertaris. Manuel Peralta Bernal va morir el 5 de febrer de 1987 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord).  <o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/peraltagarcia/peraltagarcia.html" target="_blank">Pedro Peralta García (1923-2014)</a><o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/bondiosimon.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 552px;" alt="Simón Bondio" title="Simón Bondio" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bondiosimon.jpg" /></a> Simón Bondio<o></o> - Simón Bondio: El 27 d'octubre de 1904 neix a Ponte in Valtellina (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Simone Bondio, més conegut com Simón Bondio, i que va fer servir els pseudònims El Petiso, Señor Tavelli i Tavelli. En 1927 emigrà a l'Argentina, on participà activament en els moviments antifeixista i anarquista. Integrat en el grup il·legalista de Severino de Giovanni, participà com a xofer en algunes de les seves accions. Fou membre de «Italia Libre» i de la «Unione e Benevolenza» i estava afiliat a l'anarcosindicalista Federació d'Obrers en Construccions Navals. Participà, amb destacats anarquistes (Diego Abad de Santillán, Ricardo Giusti, Manuel Martín Fernández, José Pozzi, etc.), en el projecte comunitari llibertari de reserva natural «Cerro Negro» (Córdoba, Argentina), on plantà un milió de pins –finalment aquest projecte acabà malauradament transformat en un lloc de vacances de l'alta burgesia. Posteriorment es va dedicar a tasques d'aforestació, mitjançant plantacions de pinar, a les serralades properes a Villa General Belgrano (Calamuchita, Córdoba, Argentina). Més tard retornà a Buenos Aires. Simón Bondio va morir l'1 de juliol de 1992 a Buenos Aires (Argentina).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/chivikov/chivikov05.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 442px;" alt="Panayot Chivikov en el documental de Dimitir Mitev" title="Panayot Chivikov en el documental de Dimitir Mitev" src="http://www.estelnegre.org/documents/chivikov/chivikov05.jpg" /></a> Panayot Chivikov en el documental de Dimitir Mitev<o></o> - Panayot Chivikov: El 27 d'octubre de 1904 neix a Ruse (Ruse, Principat de Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària) el poeta, periodista i propagandista anarquista Panayot Velikov Chivikov, conegut com Zherminal (Germinal) i que va fer servir diversos pseudònims (Don Basilio, Jarbon, Pedro Jiménez, Otto Zapryanov). Fill d'una família humil, sos pares es deien Veliko Genov Lipnikliev Chivikov, ferroviari, i Todora Velikova Chivikova. Amb son germà gran Stoyan Chiviko, s'integrà de ben jove en el moviment anarquista, gràcies a les activitats de destacats llibertaris (Zhelyu Grozev, Varban Kilifarski, Georgi Sheitanov, Ivan Yankov, etc.). Quan era estudiant, participà activament en les activitats anarquistes clandestines. Arran de l'aixecament revolucionari de setembre de 1923, va ser buscat, detingut, torturat i amenaçat de mort per la policia. Fou expulsat de l'Institut de Ruse on estudiava i posteriorment també, per mor de les seves activitats, de l'Escola de Fusteria on estava matriculat. Col·laborà en el diari anarquista Burevestnik de Ruse i dirigí dos números d'aquesta publicació, arran d'una decisió presa durant la conferència de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Amb altres companys (Dimitar Panov, Georgi Shalamanov, Georgi Sheitanov, etc.), participà en la publicació de diverses revistes anarquistes (Purpur, Signali i Svododna Mishla). En 1927 publicà el recull de poemes Другарят Христос (Camarada Crist), que va ser considerat blasfem per les autoritats de l'Església ortodoxa. Amb Georgi Zhechev va ser membre del grup anarquista «Мисъл и воля» (Pensament i Voluntat) i esdevingué editor el periòdic Rabotniceska Missal, amb el suport de Petar Lozanov i Alexander Sapundjiev. Per un article publicat en aquest periòdic on es criticava Aleksandar Tsankov, primer ministre de Bulgària, va ser jutjat i condemnat per la Llei de Protecció de l'Estat a tres anys de treballs forçats. Un cop llibre s'exilià i entre 1928 i 1929 visqué a França i després a Iugoslàvia, Rússia, Àustria i de bell nou a França, sempre fent servir documentació falsa a nom d'altres anarquistes búlgars. Finalment s'establí a Espanya. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en les columnes confederals i va fer de locutor de Ràdio Barcelona, a més de redactar el butlletí en llengua búlgara de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 retornà a Bulgària, però va ser detingut pels seus articles publicats a la premsa estrangera crítics amb el rei Borís III de Bulgària i amb Adolf Hitler. Va romandre un mes en presó preventiva, però un cop jutjat va ser absolt i posat en llibertat. A partir d'aquí va ser boicotejat per trobar feina i durant la II Guerra Mundial va ser perseguit i detingut en diverses ocasions. Finalment, gràcies a diversos contactes, obtingué feina de jornaler al port. En 1944 va ser novament empresonat i el 9 de setembre d'aquell any, amb l'arribada dels comunistes al poder, va ser posat en llibertat. Durant el seu exili havia conegut l'austríaca Sofia Maximilian, que esdevingué la seva companya i amb qui tingué en 1944 sa filla Plamena Chivikov i en 1945 son fill Zherminal Chivikov. En aquests anys treballà de comptable. En 1969 el seu amic anarquista Hristo Kolev l'encarregà la traducció de diversos capítols del llibre dels germans Daniel i Gabriel Cohn-Bendit Le Gauchisme, remède à la maladie sénile du comunisme, que es publicà i distribuí clandestinament a Bulgària. En els anys setanta es van publicar en diverses publicacions en llengua castellana (Espoir, Mujeres Libres, La Razón, Ruta, Tierra y Libertad i Verde Olivo), els seus poemes, molts d'ells sobre la Revolució espanyola. Va ser amic íntim de la parella anarquista Sara Berenguer Laosa i Jesús Guillén Bertolín (Guillembert). A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Шлеп 3570 (1928), Песни на един прокуден (1928), Ден последен е този (1934), Цар Борис Последни (1938) i Съдбата на бояджията Адолф Хитлер (1938). Sempre anarquista, Panayot Chivikov va morir el 16 d'agost de 1989 a Ruse (Ruse, Bulgària). Son fill Zherminal Chivikov, també militant anarquista, va ser empresonat en 1969 per la distribució de textos dissidents. En 1995 Dimiter Mitev entrena un documental d'una llarga entrevista seva. Entre 2004 i 2007 Zherminal Chivikov donà als Arxius Estatals de Ruse els documents de son pare.<o></o> <a href="https://www.estelnegre.org/documents/chivikov/chivikov.html" target="_blank">Panayot Chivikov (1904-1989)</a> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2710.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143906

[26/10] Homenatge a Eduardo de Guzmán - I Congrés Internacional d'Investigadors/es sobre Anarquisme - Biófilo Panclasta - Candoni - Cavallina - Olive - Galy - Bargagna - Boclet - Sauvage - Briselance - Sala - Ester - Rama - Vurchio - Carro - Coeurderoy - Jordy - Benito - Climent - Tricheux - Regad - Ledrappier - Dalgon - Chessa - Vega Álvarez - Capote <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[26/10] Homenatge a Eduardo de Guzmán - I Congrés Internacional d'Investigadors/es sobre Anarquisme - Biófilo Panclasta - Candoni - Cavallina - Olive - Galy - Bargagna - Boclet - Sauvage - Briselance - Sala - Ester - Rama - Vurchio - Carro - Coeurderoy - Jordy - Benito - Climent - Tricheux - Regad - Ledrappier - Dalgon - Chessa - Vega Álvarez - Capote</title> </head> <body> <big><big><big>Anarcoefemèrides del 26 d'octubre</big></big></big> <o></o><big style="font-family: Arial; font-weight: bold; color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <big style="font-family: Arial; font-weight: bold; color: rgb(153, 51, 153);"><big><a href="http://www.estelnegre.org/fotos/guzmanhomenatge2007.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 750px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/guzmanhomenatge2007.jpg" /></a></big></big> Cartell de l'acte<big style="font-family: Arial; font-weight: bold; color: rgb(153, 51, 153);"><big></big></big> - Homenatge a Eduardo de Guzmán: El 26 d'octubre de 2007 se celebra al saló d'actes de Caja España de Palència (Castella, Espanya), sota el títol «La presencia de Eduardo de Guzmán», un homenatge al periodista i escriptor anarcosindicalista Eduardo de Guzmán. L'acte, organitzat per la Universitat Popular de Palència i la llibreria Alfar, s'emmarcà dins del cicle de taules rodones «Palencia: Personalidades del Siglo XX» i comptà amb les intervencions de Manuel Blanco Chivite, periodista, editor i lluitador antifranquista condemnat a mort per la dictadura; de l'historiador de la Universitat Popular Pablo García Colmenares, compromès amb les taques de recuperació de la Memòria Històrica i representant d'Ediciones VOSA, que recupera la immensa obra de l'escriptor; de José María González Corrales, alcalde socialista de Villada (Palència, Castella, Espanya), població natal de l'homenatjat; i de Carmen Bueno Uribes, vídua d'Eduardo de Guzmán. Durant l'acte, al qual assistí un centenar de persones, s'analitzaren sumàriament els eixos principals de l'obra de l'escriptor: els seus llibres testimonials i la seva obra periodística, des dels seus grans reportatges durant la II República espanyola i la guerra civil  –fou testimoni de combats (Madrid, Terol, Osca i Saragossa) i entrevistà personalitats del moment (Lluís Companys, Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, etc.)–, fins als seus articles que durant la segona meitat dels anys setanta i la dècada dels vuitanta publicà en diferents diaris i revistes (Diario 16, Tiempo de Historia, Triunfo, etc.), tot això sense oblidar el seu compromís polític i el seu costat humà. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/Icongresinvestigadors2016.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 849px;" alt="Cartell del congrés" title="Cartell del congrés" src="http://www.estelnegre.org/fotos/Icongresinvestigadors2016.jpg" /></a> Cartell del congrés<o></o> - I Congrés Internacional d'Investigadors/es sobre Anarquisme: Entre el 26 i el 28 d'octubre de 2016 se celebra a la seu de la Universitat Nacional San Martin (UNSAM) de Buenos Aires (Argentina) el I Congrés Internacional d'Investigadors/es sobre Anarquisme. Aquest congrés va ser organitzat pel Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierda (CeDInCI), l'Instituto de Altos Estudios Sociales (IDAES) i la UNSAM de Buenos Aires. Participaren universitats internacionals, sobretot iberoamericanes. Les ponències es dividiren en 15 apartats: Nous encreuaments teòrics i diàlegs disciplinaris (Carla Silvia Campos Torres, Felip Corrêa, Guilherme Falleiros, Leonardo Faryluk, Paulo Lo Cane, Andityas Soares de Moura Costa Matos, Pedro Rosas i Ana Suelen Tossige Gómes); Educació i pedagogies llibertàries (José Damiro de Moraes, Rodrigo Rosa Da Silva, Gerado Garay Montaner, Caroline Lopes de Paula Costa, Paulo Lisandro Marques, Sandra Micelón, Claudio Navarro, César Oitana, Adriana Palomera, Miranda Pâmella Cordeiro i Olga Roig López); Anarquisme, lectures contemporànies (Augusto Acacio, Mariana Gabriela Calandra, Ana Mines, Alejandra Ríos Ramírez, Gustavo Simões i Sebastian Stavisky); Cultura i art de l'anarquisme (Pablo Fasce, Carlos Fos, Eliseo Lara Órdenes, Maximiliano Linares, Armando Minguzzi, Caroline Poletto, Humberto Rogério i Yael Tejero); Anarquisme, perspectives teòriques (Matías Blaustein, Matías Cervilla, Ramón Mapa Da Silva, Carlos Andrés Martín, Adriana Palomera, Jailene Pereira da Silva, Martín Ribadero i Marcelino Viara); L'anarquisme en els processos revolucionaris del segle XX (Mariana Bayle, Natalia Bustelo, Edit Gallo, Janson Garner, Gabriela López Ruíz, Clément Magnier, Pablo Pérez, Diego Saiegh, Carlos Silva Ramírez i Tomas Verbrugghe); Arxius, biblioteques i lectures (Milagros Dolabani, Lucas Domínguez, José Llaguno Thomas, Edson Passetti, Eugenia Sik i Daniel Vidal);<o></o> Filosofia de la Naturalesa i ideari anarquista (Eduard Masjuan Bracons, Gisela Manzoni, Lidia Moaroziuk, Nadia Ledesma Prietto, Sebastian Stavisky i Luiza UUehara); Estudis al voltant de la premsa anarquista (Luciana Anapios, Diego Cives, Paola Domingo, Daniel Guzmán, Gualtiero Marini, Nélson Méndez i Ana Lía Rey); Nova Esquerra, anys seixanta i setanta (Vicent Bellver Loizaga, Marina Cardozo, Nicolás Chaves, Sebastián Darraidou, Marta Nogueroles Jové, Francisco Peña Castillo i Rodolfo Porrini); Anarquisme i moviment obrer (José Benclowicz, Laura Carusso, Jacinto Cerdá, Joël Dhelom, Laura Fernández Cordero, Iván Leite Olivera, Pascual Muñoz i Agustín Nieto); Anarquisme i anarquistes a la regió andina (Andrés Esteban Cangas, Pablo Cosso, Carlos Crespo Flores, Joël Delhom, Marcelo Maldonado Rocha i Ivanna Margarucci); Trajectòries militants (Martín Albornoz, Jorge Canales Urriola, Bruno Corrêa de Sá e Benavides, Perón Godoy, Iria Presa Arjones, Agustina Prieto, Eduardo Souza Cunha i Giovanni Stiffonni); i Intel·lectuals llibertaris (Leonardo Brito, Miguel Olmos Acuña, Carina Peraldi, Fernanda de la Rosa, Elena Schembri i Sebastián Turner). A part d'això va haver presentació de llibres i xerrades monogràfiques. <o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big><big>Naixements</big></big> <img style="width: 377px; height: 583px;" alt="Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929" title="Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929" src="http://www.estelnegre.org/documents/panclasta/panclasta01.jpg" /> Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929 - Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij,  el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada «L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons... <a href="http://www.estelnegre.org/documents/panclasta/panclasta.html" target="_blank">Biófilo Panclasta (1879-1942)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/candoniumberto.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 544px;" alt="Autoretrat d'Umberto Candoni" title="Autoretrat d'Umberto Candoni" src="http://www.estelnegre.org/fotos/candoniumberto.jpg" /></a> Autoretrat d'Umberto Candoni<o></o> - Umberto Candoni: El 26 d'octubre de 1883 neix a Cedarchis (Arta Teme, Friül) el fotògraf anarquista i anarcosindicalista Umberto Candoni. Era fill de Luigi Candoni i Luigia De Tina. D'antuvi treballà de mecànic, després d'ajudant en la construcció i finalment de fotògraf. Entre 1905 i 1906 va fer el servei militar i ja de ben jovenet desenvolupà a la regió friülana de Càrnia una intensa tasca de propaganda socialista i antimilitarista. En aquests anys, va ser denunciat per fer conferències anticlericals sense permís de les autoritats i per «incitació a l'odi de classe». En 1908 es casà amb Maria Monai, amb qui en 1911 tingué un fill, Prometeo Apollo Candoni, que d'adult va ser un important industrial. El maig de 1908 va ser processat per distribució a militars del II Regiment Alpí exemplars del fullet de Gustave Hervé L'antimilitarismo spiegato al popolo. En 1910, quan treballava d'ajudant en la construcció del tram ferroviari Asti-Chivasso, organitzà un moviment vaguístic. En 1912, després de passar per Suïssa, emigrà als Estats Units, on s'integrà en les lluites del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). En 1913 retornà de bell nou a Itàlia i, després d'un temps a Sicília, en 1914 s'instal·là a Amaro (Càrnia, Friül), on participà activament en iniciatives anarcosindicalistes. En 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, va ser cridat a files i integrat en un regiment d'Enginyers. Després del conflicte bèl·lic, participà en l'organització de les grans lluites obreres del moment. El juliol de 1919 va ser nomenat president del Cambra del Treball de Càrnia, els delegats de la qual majoritàriament s'adheriren a les idees anarcosindicalistes. En els primers mesos de 1920 el sector llibertari va caure en minoria i va ser cessat de la presidència de la Cambra del Treball. Posteriorment va ser un dels organitzadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Federació Llibertària de Càrnia. L'abril de 1920 va presidir el congrés de la Federació Provincial Llibertària, que se celebrà a Tolmezzo (Càrnia, Friül). El maig de 1920 va ser detingut arran de l'ocupació per part de grups de treballadors de 27 municipis de Càrnia, que continuà amb la proclamació de la vaga general a tot el Friül. L'octubre de 1920 va ser novament detingut perquè al seu estudi fotogràfic, que havia creat al costat dels locals de l'USI a Tolmezzo, la policia va trobar nombrosos cartutxos de metralladora. Després d'uns mesos empresonat, un cop lliure reprengué la seva feina de fotògraf i les seves activitats anarquistes. En 1924, per motius laborals, engegà una viva errant arreu de França, Càrnia i el sud d'Itàlia, fins a establir-se finalment en 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Vidu en 1926 de Maria Monai, es casà amb la professora Paola Beltrame. L'agost de 1932 emigrà clandestinament a França i, després d'un temps a Llemotges (Llemosí, Occitània), on va viure amb una polonesa, s'instal·là a Villeneuve-le-Roi (Illa de França, França), on hi havia una important colònia d'exiliats italians. A París va fer diverses conferències i, sempre en contacte, amb l'emigració anarquista italiana, participà en les activitats de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1936 mantingué correspondència amb Camillo Berneri. El gener de 1937 va ser responsable de la Federació Regional Anarquista de París i del «Comitato Anarchico Italiano Pro-Spagna». Sempre obert a la participació amb altres organitzacions antifeixistes, donà suport a la necessitat d'un acord amb la «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i els socialistes «maximalistes». El 19 de febrer de 1939 va fer al cafè «Chope de Strasbourg» de París la conferència «Libertà dei populi». El 20 d'abril de 1939, moment en el qual vivia a Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa de França, França), va ser interceptat amb el passaport caducat des de 1934; jutjat per aquest fet, el 2 de juny de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Moret-sur-Loing (Illa de França, França) a tres mesos de presó i a 100 francs de multa. La II Guerra Mundial la passà a França. Després de la guerra retornà a Itàlia i s'instal·là a Comeglians (Càrnia, Friül), on regentà un important estudi fotogràfic, en el qual es formaren destacats fotògrafs (Mauro Agarinis, Dino Dario, Gino Del Fabbro i Luigi Gardel), tot fent propaganda pacifista, antimilitarista i internacionalista. En 1948 constituí el Moviment Friülà Pro Pau Universal (MFPPU), del qual va ser nomenat secretari. Va ser el fundador de l'editorial «Cittadini del Mondo» i en 1950 publicà el fullet La scuola del bene e del male. Umberto Candoni va morir el 5 de desembre de 1972 a Tolmezzo (Càrnia, Friül). En 1995 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà una gran retrospectiva fotogràfica de Candoni al Palazzo Frisacco de Tolmezzo. El seu treball fotogràfic s'ha revalorat força en els últims anys. En 1999 es publicà el llibre de Giorgio Ferigo i Marco Lepre La Carnia di Candoni. Così vicina, così lontana. Entre el desembre i el gener de 2023 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà una nova retrospectiva i homenatge al destacat fotògraf local. <o></o> *** <img style="width: 305px; height: 441px;" alt="Necrològica d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 d'abril de 1972" title="Necrològica d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 d'abril de 1972" src="http://www.estelnegre.org/fotos/cavallina.jpg" /> Necrològica d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic tolosà Espoir del 30 d'abril de 1972<o></o> - Adolphe Cavallina: El 26 d'octubre de 1886 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Adolfo Cavallina, més conegut pel seu nom en francès Adolphe Cavallina. Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1916 va ser inscrit per les autoritats en el registre de fronteres. S'exilià a Londres (Anglaterra), on conegué Errico Malatesta. A Londres treballà de cambrer al Grand Hotel. El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb Carlo Bonfanti, al seu lloc de feina i en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a tres mesos de treballs forçats i, en complir la pena, deportat. Amic de Camillo Berneri, vingué a lluitar com a voluntari en la guerra d'Espanya. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i milità a Niça (País Niçard, Occitània), destacant en la difusió de la premsa llibertària. Adolphe Cavallina va morir el 26 de març de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjor d'Ieras (Provença, Occitània) a conseqüència d'una hemorràgia ulcerosa i fou incinerat a Marsella (Provença, Occitània).<o></o> *** <img style="width: 600px; height: 323px;" alt="Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila" title="Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila" src="http://www.estelnegre.org/fotos/delegatscgtu.jpg" /> Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila - Justin Olive: El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Sos pares es deien Paul Oliver i Anne Bourrel. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i «Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. L'última etapa de sa vida la passà a Pantin (Illa de França, França) amb sa companya Émilienne Angèle Ronceray. Justin Olive va morir, d'una brusca i ràpida malaltia, el 14 de gener de 1962 a l'Hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/galyjean.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 431px;" alt="Convocatòria d'una conferència de Jean Galy apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 9 de juny de 1933" title="Convocatòria d'una conferència de Jean Galy apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 9 de juny de 1933" src="http://www.estelnegre.org/fotos/galyjean.jpg" /></a> Convocatòria d'una conferència de Jean Galy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de juny de 1933<o></o> - Jean Galy: El 26 d'octubre de 1892 neix a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània) l'ensenyant anarquista i antimilitarista Jean Galy Fajou, que va fer servir el pseudònim Lyg. Era fill de Jean-Baptiste Galy Fajou, baster, i de François Galy Fajou, domèstica. Nascut en una família obrera modesta, després de fer els estudis primaris a l'escola del seu poble, obtingué una beca que li va permetre fer estudis superiors i exercir de professor a l'ensenyament públic a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1913 va ser cridat a files però si li va atorgar una pròrroga militar per continuació d'estudis. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat; el 21 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i l'1 de gener de 1915 sergent. Després de 14 mesos al front, desertà i es refugià a Barcelona (Catalunya), on va fer amistat amb l'anarquista, i també insubmís, Pierre Robert Piller (Gaston Leval). De tornada a França, va ser jutjat i condemnat a dos anys de presó i exclòs definitivament de l'ensenyament públic –entre els que s'oposaren fermament a la seva reintegració va estar el polític socialista Vincent Auriol. Obligat a treballar en l'ensenyament privat, va fer classes particulars –va ser mentor de l'estudiant anarquista xinès Tchang– i va ser «professor lliure» al liceu privat catòlic Sainte-Marie de Nevers de Tolosa. El 4 de gener de 1923 es casà a Tolosa amb Jeanne Marie Galy Fajou. En els anys vint i trenta col·laborà, sobre tot amb articles sobre ensenyament i sobre el funcionariat, en el diari i setmanari Le Libertaire, en La Revue Anarchiste (1922-1925) i en La Conquête du Pain (1924-1935). Participà, al costat de l'anarquista Alphonse Tricheux, en diferents grups anarquistes de Tolosa, especialment el Grup d'Estudis Socials (GES), rebatejat en 1925 «Bien-être et Liberté». Cap el 1930 publicà a Tolosa L'obligation militaire. El gener de 1933 participà, amb altres companys, en una gira de mítings per l'amnistia. El 9 de febrer de 1933 parlà, amb altres companys, en el míting «Contre le chomage» a la Sala Desmartres, organitzat el Grup Anarquista del XIII Districte de París. El 22 de març de 1933 va fer la xerrada «Jules Romains et la littérature moderne» i el 24 de març l'anomenada «Le droit à la paresse», a la seu de Le Libertaire, organitzades pel Grup Anarquista del XIX i XX Districte de París. L'11 de juny de 1933 va fer la conferència «L'abolition du salariat», organitzada pel grup «Amis du Libertaire» de Montreuil (Illa de França, França). En un informe policíac del 3 de novembre de 1933 assenyalava que es dedicava a organitzar reunions a favor de l'objecció de consciència als departaments veïns, com ara la celebrada el 20 de setembre de 1933 al seu poble natal de Maçat. En 1934, amb Louis Laurent i André Prudhommeaux, va ser un dels principals redactors de Terre Libre, òrgan de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Migdia, i que arribà a 10 edicions regionals a tota França. El 15 de juny de 1935 participà, amb altres companys (Boudoux, Pierre Le Meillour i Pierre Odéon), en el míting «Sur les moyens de réaliser la Commune Libertaire», celebrat a la sala del Café de la Mairie de Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Després de la II Guerra Mundial, continuà participant en el GES i fou membre del grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA), col·laborant regularment en Défense de l'Homme i Le Libertaire. Com a membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), col·laborà en SIA. També col·laborà en Cahiers du Socialisme Libertaire, de Gaston Leval, i en Liberté, de Louis Lecoin, sovint sota el pseudònim Lyg. En 1948 publicà Vers un monde libertaire. Vues pratiques sur la révolution égalitaire i en 1951 Le sacrifice dans l'école française. En 1955 denuncià en La Dépêche l'existència de la bomba atòmica. Va ser secretari de la Societat d'Astronomia Popular de Tolosa, per a la qual realitzava conferències setmanals. Poc abans de la seva defunció, publicà els primers capítols d'un estudi sobre la justícia en Cahiers du Socialisme Libertaire. Malalt del cor, Jean Galy va morir el 10 d'octubre de 1962 a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània). En morir els religiosos del liceu on va fer classes li celebraren misses. <o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/bargagna/bargagna01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 366px;" alt="Alberto Bargagna, segon per l'esquerra, amb el socialista Pietro Nenni, al centre amb ulleres i boina, en el primer aniversari de l'alliberament de Pisa" title="Alberto Bargagna, segon per l'esquerra, amb el socialista Pietro Nenni, al centre amb ulleres i boina, en el primer aniversari de l'alliberament de Pisa" src="http://www.estelnegre.org/documents/bargagna/bargagna01.jpg" /></a> Alberto Bargagna, segon per l'esquerra, amb el socialista Pietro Nenni, al centre amb ulleres i boina, en el primer aniversari de l'alliberament de Pisa<o></o> - Alberto Bargagna: El 26 d'octubre de 1894 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Alberto Barganga, conegut com Giorgio. Sos pares es deien Alfredo Bargagna i Ida Campani. Es guanyà la vida com a obrer vidrier. De molt jove, amb sos germans Pietro i Primo, es va integrar en el moviment anarquista. Entre els anys 1910 i 1911 participà en el grup llibertari juvenil «L'Avvenire», al barri Porta a Piagge de Pisa. Posteriorment formà part del grup llibertari «Pietro Gori». El setembre de 1911 organitzà la conferència L'anarchia di fronte allà storia al suburbi pisà de San Giusto in Cannicci, on vivia, i a la qual assistiren un centenar de treballadors. El 17 de setembre de 1911, amb motiu de l'arribada a Pisa dels fills dels vaguistes de Piombino (Toscana, Itàlia), demanà enèrgicament la solidaritat proletària pisana i en acabar va tenir un enfrontament amb els carrabiners. Denunciat per «ultratges i violència» i per «incitació al crim», passà clandestinament a França, establint-se a Marsella (Provença, Occitània). A finals de 1911 retornà a Itàlia i el gener de 1912 va ser jutjat i absolt dels càrrecs dels quals era acusat. En 1913 col·laborà ocasionalment amb el periòdic L'Avvenire Anarchico i amb altres publicacions periòdiques, com ara la nord-americana Cronaca Sovversiva. Segons informes del Ministeri de l'Interior italians del 20 de desembre de 1913 formà part, amb sos germans Pietro i Primo, del grup anarquista pisà Gioventù Studiosa. Durant la Gran Guerra va ser enquadrat en el III Regiment de Muntanya. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) milità activament en el Sindicat del Vidre, on ocupà entre 1923 i 1925 el càrrec de secretari de la Federació Provincial de Pisa. En aquests anys va ser detingut per les autoritats i perseguit pels escamots feixistes. A principis dels anys trenta creà un negoci propi de producció de detergents. En aquest període va estar contínuament vigilat per les autoritats feixistes, que el consideraven un «anarquista perillós». En 1934 es va inscriure en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, i en 1936 en la Federació Feixista d'Artesania (FFA). Segons algunes fonts, durant els anys trenta s'acostà al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i fou un dels fundadors en 1933 de la primera cèl·lula comunista pisana i, segons aquests fonts, en 1936 va ser detingut com a sospitós d'«activitats subversives» i empresonat durant sis mesos. En els registres policíacs italians, però, no hi ha cap rastre d'aquesta activitat ni cap detenció. En 1937 va anar uns mesos a treballar a l'Espanya franquista. Quan la caiguda del feixisme, va ser un dels primers a organitzar l'oposició política, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), sota el nom Giorgio, i dedicant-se a la lluita clandestina contra els nazis i els feixistes. El maig de 1944 va ser nomenat comissari polític i comandat de la XXIII Brigada Partisana d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia» que actuà a la zona toscana de Massa Marittima-Govarrano i Volterra. Quan l'estiu de 1944 els aliats arribaren a la seva zona d'operació i aquests van ordenar l'immediat lliurament de totes les armes, ell es va negar i va ser detingut juntament amb dos companys més. Un cop lliure, a principis de setembre de 1944 retornà a Pisa, que acabava de ser alliberada, on continuà amb les seves activitats en les files comunistes i ocupant càrrecs com a assessor en els serveis de racionament en el nou consell municipal. En acabar la guerra va ser condecorat amb la Medalla d'Argent al Valor Militar. El 31 de març de 1946 va ser elegit regidor municipal en les eleccions locals. A principis dels seixanta, en desacord amb la política de Palmiro Togliatti del Partit Comunista Italià (PCI), va ser un dels impulsors del Partit Comunista d'Itàlia (Marxista-Leninista). Alberto Bargagna va morir l'1 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia). <o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/bargagna/bargagna.html" target="_blank">Alberto Bargagna (1894-1972)</a><o></o> *** <img style="width: 560px; height: 550px;" alt="Necrològica d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 de gener de 1954" title="Necrològica d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 de gener de 1954" src="http://www.estelnegre.org/fotos/boclet.jpg" /> Necrològica d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1954<o></o> - Evariste Boclet: El 26 d'octubre de 1894 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'obrer metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista Evariste Delfin François Boclet, conegut com Lazien. Sos pares es deien Eugène Boclet, serraller, i Élise Dhuile. Destacat militant anarquista de la regió metal·lúrgica de Le Vimeu (Picardia, França) durant el període d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. El 17 de desembre de 1925 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb Raymonde Jeanne Fivel, de qui es va divorciar en 1949. Durant els anys trenta fou un dels animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville i de la secció local de la Lliga d'Acció Pacifista i Social. Durant la tardor de 1934 participà en la campanya antiparlamentària i participà exercint la contradicció en els mítings comunistes i reaccionaris. El 6 d'octubre de 1934 en un míting electoral del candidat reaccionari a Dargnies (Picardia, França) denuncià la guerra i el feixisme. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia, França) a un mes de presó per «complicitat d'avortament». En aquesta època figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la policia sota la qualificació de «molt violent i perillós». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el responsable de l'edició del nord-est del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista en llengua Francesa (FAF). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a la regió parisenca i milità en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar establerta per la policia. En aquesta època vivia al carrer de Verdun i sembla va ser detingut el gener de 1946. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció Sindical de la CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de França, França). Evariste Boclet va morir el 25 de desembre de 1953 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França) –el certificat de defunció cita erròniament el 26 d'agost de 1894 com a data de naixement.<o></o> *** <img style="width: 352px; height: 538px;" alt="Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)" title="Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/sauvage.jpg" /> Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)<o></o> - Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix al IV Districte de París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Sos pares es deien Paul Hubert Gaston Sauvage, escultor, i Héloïse Anastasie Lamand, obrera sabatera. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Eñ 22 de gemer de 1921 es casà al V Districte de París amb la modista Renée Marie Morel. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Berthollet de París. Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquesta època es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. El 7 d'octubre de 1976 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb la periodista i escriptora Joséphine Leontine Paule Gilberte Malardot, amb qui tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF, La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur, La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), &lrm;Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922), Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945), Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 al seu domicili de Puegmeinada (Provença, Occitània). *** <img style="width: 339px; height: 480px;" alt="Louis Briselance" title="Louis Briselance" src="http://www.estelnegre.org/fotos/briselancelouis.jpg" /> Louis Briselance<o></o> - Louis Briselance: El 26 d'octubre de 1899 neix a Fougères (Bretanya) l'anarquista Louis François Joseph Briselance. Era fill de Louis Briselance, sabater, i d'Amandine Marie Louise Froget, cosidora de sabates. Vivia a Déols (Centre, França), en una casa que s'havia construït amb les seves mans. El 20 de maig de 1920 es casà a París (França) amb Berthe Léontine Wetzel. Es guanyà la vida, primer, com a firaire i, després, com a comerciant sedentari. Venia llana pels mercats i fires, entre ells el setmanal d'Issoudun (Centre, França), on, a partir dels anys trenta, freqüentà l'anarquista il·legalista Alexandre Marius Jacob. Organitzà a la regió nombroses reunions i, poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, una amb Sébastien Faure a Châteauroux (Centre, França). Durant el conflicte bèl·lic estigué en contacte permanent amb Pierre Valentin Berthier, qui havia conegut al mercat setmanal d'Issoudun. Després de la guerra fundà el Cercle d'Estudis Socials (CES) i fou membre de la Federació Anarquista (FA). Entre 1945 i 1949 organitzà a Châteauroux conferències anarquistes seguides de discussions, en les quals prengueren part destacats llibertaris, com ara Louis Louvet. També fou militant del Moviment Francès per l'Abundància (MFA), de Jacques Duboin, i defensor de les tesis de l'economia distributiva, i a la Cambra de Comerç, de la qual era membre, sempre denuncià les malifetes del sistema capitalista. En 1954, amb Guy Denizeau, va comprar, amb dret vitalici de habitatge, la casa a Alexandre Marius Jacob, de qui es considerava son fill espiritual, i al qual cuidà i ajudà regularment fins el seu suïcidi. En morir son amic Alexandre Marius Jacob, va comprar un furgó-basar per anar a les fires i després es va fer sedentari i regentà el magatzem Polyplastic a Châtearuoux. Greument malalt, Louis Briselance va morir el 21 de maig de 1963 a Déols (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.<o></o> *** <img style="border: 0px solid ; width: 307px; height: 446px;" alt="Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945)" title="Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945)" src="http://www.estelnegre.org/documents/salatolo/salatolo01.jpg" /> Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945)<o></o> - Francisco Sala Tolo: El 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniamet el 28 d'octubre– de 1903 neix a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes fonts citen Bonanza (Sanlúcar de Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. Sos pares es deien Francisco Sala i Francisca Tolo. De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude (Llenguadoc, Occitània), abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el «Centro Español» en una colònia infantil. Quan la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la Xarxa «Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula 63.127, que sortí el 6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) cap al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), arribant-hi dos dies després. Restà al camp de concentració fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà i la tardor de 1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a Perpinyà, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la FEDIP. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència. A començament dels anys seixanta fou secretari departamental de la FEDIP. Sa companya fou Antonia Márquez. Francisco Sala Tolo va morir el 29 de gener de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/salatolo/salatolo.html" target="_blank">Francisco Sala Tolo (1903-1975)</a> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2610.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143904

[25/10] Atemptat contra Alfons XII - Míting en suport de Bertoni - Míting pro unitat d'acció - Stirner - Castallou - Dantan - Spirus-Gay - Unterwald - Van Valkenburgh - Borrás - Liebling - Vidiella - Yvorra - González Caro - Vargas - Climent - Thomas - Cuxac - Faugoux - Eltzbacher - López Arango - Casanellas - Rebuffat - Pallarols - Gualtieri - Cropalti - Carbó - García Vera - Cartié - Alcaide - Sáez - Sanz - Peña - Pérez Yuste <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[25/10] Atemptat contra Alfons XII - Míting en suport de Bertoni - Míting pro unitat d'acció - Stirner - Castallou - Dantan - Spirus-Gay - Unterwald - Van Valkenburgh - Borrás - Liebling - Vidiella - Yvorra - González Caro - Vargas - Climent - Thomas - Cuxac - Faugoux - Eltzbacher - López Arango - Casanellas - Rebuffat - Pallarols - Gualtieri - Cropalti - Carbó - García Vera - Cartié - Alcaide - Sáez - Sanz - Peña - Pérez Yuste</title> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 25 d'octubre</big><o></o></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/atemptatoliva.jpg"><img alt="L'atemptat d'Oliva segons "La Ilustración Española y Americana" del 30 d'octubre de 1878" title="L'atemptat d'Oliva segons "La Ilustración Española y Americana" del 30 d'octubre de 1878" style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 627px;" src="http://www.estelnegre.org/fotos/atemptatoliva.jpg" /></a> L'atemptat d'Oliva segons La Ilustración Española y Americana del 30 d'octubre de 1878<o></o> - Atemptat contra Alfons XII: El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista Joan Oliva i Moncusí –citat també Moncasí– intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L'obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/joanoliva/joanoliva.html" target="_blank">Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/miting1918bertoni.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 462px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/miting1918bertoni.jpg" /></a> Cartell de l'acte<o></o> - Míting en suport de Bertoni: El 25 d'octubre de 1918 se celebra a la Grande Salle Communale del barri de Plainpalais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) un míting de protesta contra la detenció i els maltractaments infligits al propagandista anarquista Luigi Bertoni. En aquest acte van prendre la paraula Alfred Amiguet, de la Federació de Sindicats Obrers; Émile Neher, diputat de la Joventut Radical; Otto Karmin, de la Federació Intercantonal de «La Libre-Pensée» de Suïssa; i Jacques Louis Willemin, advocat defensor de Bertoni. El 20 de maig de 1918 Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, havia estat detingut a Ginebra per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa). Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/mitingmonumental1936/mitingmonumental193601.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 230px;" alt="Intervenció de "Marianet" en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936" title="Intervenció de "Marianet" en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936" src="http://www.estelnegre.org/documents/mitingmonumental1936/mitingmonumental193601.jpg" /></a> Intervenció de Marianet en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936<o></o> - Míting pro unitat d'acció: El 25 d'octubre de 1936 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Míting pro unitat d'acció del proletariat», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General del Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El míting tenia per finalitat donar a conèixer públicament el «pacte d'intel·ligència» signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d'octubre a Barcelona, per arribar a una unitat d'acció en tots els nivells (militar, econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control dels «incontrolats», etc.). Aquest gran acte d'afirmació antifeixista i per la unitat revolucionària va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael Vidiella, per la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT), Frederica Montseny (FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez Vázquez (CNT). A més, dirigí al públic unes paraules des de la llotja Vladímir Antónov-Ovsèienko, cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona –també era present el cònsol de Mèxic. L'acte va concloure amb el càntic d'Hijos del Pueblo i de La Internacional. Hi assistirem més de 60.000 persones i un número semblant es congregà als voltants de la Monumental on es pogueren escoltar les intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la gran desfilada que es realitzà a la sortida del míting. L'acte va ser retransmès per la ràdio a tot l'Estat.  <o></o> Míting pro unitat d'acció (25 d'octubre de 1936)<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/stirner1.gif"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 1031px;" alt="Max Stirner en una reunió del grup "Die Freien" el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels" title="Max Stirner en una reunió del grup "Die Freien" el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels" src="http://www.estelnegre.org/fotos/stirner1.gif" /></a> Max Stirner en una reunió del grup Die Freien el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels - Max Stirner: El 25 d'octubre de 1806 neix a Bayreuth (Baviera, Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/castallou.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 635px;" alt="Foto policíaca de Charles Castallou (16 de març de 1894)" title="Foto policíaca de Charles Castallou (16 de març de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/castallou.jpg" /></a> Foto policíaca de Charles Castallou (16 de març de 1894)<o></o> - Charles Castallou: El 25 d'octubre de 1840 –algunes fonts citen erròniament el 4 d'octubre de 1841– neix al II Districte de París (França) l'anarquista Charles Castallou, conegut com Fernand Castallou. Sos pares es deien Fréderic Castallou –Jean Castallou segons el certificat de defunció–, sabater, i Agathe Schmidt. Es guanyava la vida com a tapisser. El 10 de desembre de 1861 es casà amb Mathilde Tavernier. El seu nom figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. En aquesta època vivia al número 72 del carrer Bois de Levallois- Perret (Illa de França, França). El 16 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 11 altres anarquistes, i el seu domicili, al número 25 del carrer Frères-Hebert de Levallois-Perret va ser escorcollat. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia i vivia al número 66 del carrer Vallier de Levallois-Perret. Sembla que és el mateix Castallou que es va presentar pel Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) a les eleccions municipals complementàries de finals d'octubre de 1897 a Levallois-Perret, però no va ser elegit. El novembre de 1898 era membre de la comissió de la Cambra Sindical de Tapissers. El 13 de febrer de 1899 assistí a la sessió de la Unió Federativa del Centre del POSR i va ser candidat a la comissió d'organització del Congrés Regional d'aquest partit per la secció de Levallois-Perret. Ja vidu, el seu últim domicili va ser al número 55 del carrer Vallier de Levallois-Perret. Charles Castallou va morir el 24 de maig de 1916 a l'Hospital Beaujon de París (França). *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/dantan.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 274px;" alt="Notícia d'una de les moltes condemnes d'Aguste Dantan apareguda en el diari de Mâcon "L'Union Républicaine" del 27 de juliol de 1892" title="Notícia d'una de les moltes condemnes d'Aguste Dantan apareguda en el diari de Mâcon "L'Union Républicaine" del 27 de juliol de 1892" src="http://www.estelnegre.org/fotos/dantan.jpg" /></a> Notícia d'una de les moltes condemnes d'Aguste Dantan apareguda en el diari de Mâcon L'Union Républicaine del 27 de juliol de 1892<o></o> - Auguste Dantan: El 25 d'octubre de 1864 neix a Flavigny-le-Grand-et-Beaurain (Picardia, França) l'anarquista Auguste Émile Dantan, conegut com Danton i Le Zouave. Fill de teixidors, sos pares es deien Auguste Dantan i Catherine Mesureur. Es guanyava la vida treballant d'enguixador i d'emmotllador. El 16 de gener de 1885 a Saint-Quentin (Picardia, França) s'allistà voluntari en l'exèrcit per cinc anys i va ser destinat al 1 Regiment de Zuaus, passant per Àfrica, Tonkin i Annam (Indoxina francesa). El 24 de juliol de 1888 va ser enviat a la 4 Companyia de Fusellers de Disciplina a Àfrica. El 16 de gener de 1890 va ser llicenciat i passà a la reserva activa adscrit al 2 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica de Laghouat (Laghouat, Algèria Francesa; actualment Algèria). El 5 de setembre de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vervins (Picardia, França) a dos mesos de presó per «violències i ultratges a agent» i aquest mateix tribunal el condemnat el 25 de febrer de 1891 a 10 dies de presó per «cops i ferides voluntàries» i el 4 de novembre d'aquell any a tres mesos de presó per «violències als agents, cops i ferides voluntàries». El 25 de juliol de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Mâcon (Borgonya, França) a sis dies de presó per «mendicitat». El 26 d'octubre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó i 16 francs de multa per «estafa» i el 21 de novembre d'aquell any pel Tribunal d'Apel·lació de Nancy (Lorena, França) a un mes de presó per «mendicitat». El 24 de gener de 1893 el Tribunal Correccional de Bar-le-Duc (Lorena, França) el condemna a tres mesos de presó per «mendicitat» i encara el 19 de juny d'aquell any pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «cops i ferides voluntàries, ultratges a agents i amenaces a un brigadier de la gendarmeria». El 22 de gener de 1894 va ser va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó per «mendicitat i embriaguesa pública». El 7 de setembre de 1895 el Tribunal de París el condemna a quatre mesos de presó per «robatori». El 9 de desembre de 1895 va ser enviat al 2 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica de Laghouat. El juliol de 1896 la policia el donà com a desaparegut a Guise (Picardia, França). El 21 de desembre de 1897 va ser condemnat pel consell de guerra de la VIII Regió Militar a tres mesos de presó per «insubmissió», ja que no s'havia presentat a les crides militars. El 20 d'abril de 1898 es tornà a allistar per cinc anys en la Legió Estrangera i destinat al 2 Regiment Estranger i restà a l'exèrcit, després de patir diverses condemnes, fins el 17 de juny de 1903. Inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades, el novembre de 1903 va ser donat com a desaparegut a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França). El 21 de març de 1906 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Usès (Llenguadoc, Occitània) a vuit dies de presó i cinc francs de multa per «ultratges a agents i embriaguesa» i el 25 d'octubre d'aquell any pel Tribunal Correccional de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a dos mesos de presó i cinc francs de multa per «ultratges a un comissari de policia, mendicitat i embriaguesa». El 27 de maig de 1907 el Tribunal d'Apel·lació d'Agen (Aquitània, Occitània) el condemna a un mes de presó i 16 francs de multa per «mendicitat en reunió, escàndol injuriós i embriaguesa»; l'1 de juny d'aquell any pel Tribunal Correccional de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) a dos mesos de presó per «ultratges a la gendarmeria» i el 22 d'agost també de 1907 pel mateix tribunal a tres mesos de presó per «vagabunderia». Durant la primavera de 1909 va ser interceptat per la policia pel Marne i per la regió Meaux (Illa de França, França) acompanyat per un jove amb qui treballava el filferro i fabricaven petits aparells per treure els taps de suro de les ampolles. El 22 de març de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Autun (Borgonya, França) a 15 dies de presó per «ultratges a la gendarmeria». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> <o></o>*** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/spirusgay/spirusgay01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 509px;" alt="Joseph Gay ("Spirus-Gay")" title="Joseph Gay ("Spirus-Gay")" src="http://www.estelnegre.org/documents/spirusgay/spirusgay01.jpg" /></a> Joseph Gay (Spirus-Gay)<o></o> - Spirus-Gay: El 25 d'octubre de 1865 neix al VI Districte de París (França) l'equilibrista, malabarista, naturista, eugenista, maçó, sindicalista i anarquista Joseph Jean Auguste Gay, conegut com Spirus-Gay. Sos pares es deien Josep Nicolas Marie Gay, joier nascut a Torí (Piemont, Itàlia) i, sembla, de pares francesos, i Emma Auguste Wilhelmine Pieper, prussiana. Equilibrista i acròbata de professió, vivia del simple catxet de les seves actuacions a teatres, sales d'espectacles, cinemes i centres esportius, i va fer gires a diferents països (Alemanya, Espanya, Portugal, Regne Unit, etc.). En 1888 va ser campió del món d'equilibrisme atlètic del Folies-Bergère de París. Posteriorment va fundar i dirigir el gimnàs «Vegetarium», on feia classes d'educació física, atletisme i tècniques de defensa, i posava en pràctica un mètode de guariment creat per ell basat en la utilització del magnetisme dels elements naturals (bioteràpia). En 1894, malgrat militar en el grup del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemande del XI Districte de París i col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Parti Ouvrier, reivindicà les seves simpaties anarquistes. Fou un dels fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure (CFCL), del qual va ser secretari i principal responsable. El novembre de 1894 vivia amb sa companya Louise Cary al número 19 del carrer Pierre-Nys de París. Va ser un dels fundadors del Cercle d'Estudis Socials dels Artistes (CESA), on va fer apologia de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Geronimo Caserio i defensà l'anarquista Henri Étiévant. També milità en el Sindicat Federatiu de l'Espectacle (SFE), on reivindicava la línia revolucionària. El 20 de novembre de 1895 patí un incendi en el qual resultà cremat els seus materials de feina d'equilibrista i el 9 de febrer de 1896 es va fer una vetllada de suport a la Casa del Poble per a la seva restauració. En 1896 era membre de la Unió dels Lliurepensadors del XIV Districte de París. En 1896 formava part dels «Naturiens Propagandistes» (Naturians Propagandistes), juntament amb destacats propagandistes del naturisme anarquista (Hubert Beaulieu, Émile Gravelle, Paul Paillete, Henri Zisly, etc.), i participà en nombroses xerrades sobre naturisme que se celebraven normalment al «Cafè des Artistes», al número 11 del carrer Lepic de Montmartre. Presidí el grup «Les Harmoniens» (Argence, Bariol, Barme, Blaive, Broca, Henriette Bruyère, Victor Henry, Joindy, Latscha, Louis Martin, Mayence, Paule Minck, Mowbray, Paquent,  Sarrazin, etc.). També era membre de la Unió Social de Ciències de les Arts i dels Oficis «La Luxiale». En 1897 participà, amb altres anarquistes (Émile Gravelle, Paul Paillete, Jehan Rictus, etc.), en les activitats i festes familiars del grup «L'Art Libre», celebrades a la Casa del Poble del carrer Ramey de París. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions anarquistes i naturistes (À travers chants, L'Almanach du Monde Nouveau, Le Cri du Peuple, Germinal, Le Naturien, La Nouvelle Humanité, Les Temps Nouveaux, etc.). En 1898 era secretari de la Unió Artística de l'Escena, de l'Orquestra i del Circ. Malalt i en la misèria, el 14 de març de 1898 va ser hospitalitzat per a ser operat i els cercles anarquistes organitzaren una subscripció al seu favor; també els diaris L'Aurore i Le Parti Ouvrier van organitzar recol·lectes populars. En 1900 tant el CESA com el SFE ja s'havien dissolt. En 1900 vivia al número 20 del carrer Avron de París i aquest mateix any estava inscrit en un llistat d'anarquistes redactat per la policia del departament de Sena. En 1901 creà la «universitat i biblioteca llibertària» «L'Idée Libre du XXème», al número 81 del carrer Julien Lacroix de Belleville, on es feien matinals literàries i col·laboraven diversos escriptors i poetes (Georges Bargas, Paul Blain, Eugène Guérard, Albert d'Iris, Georges Régnier, Laurent Tailhade, etc.). En 1903, el seu domicili, al número 10 de Cité Riverin, estava vigilat per la policia. Defensor del naturisme llibertari, en 1903 aixecà una casa al solar d'un antic forn de calç a Brières-les-Scellés (Illa de França, França), on es visqué en comunitat practicant el nudisme i el naturisme i on ell cultivà plantes que utilitzava per a la seva medicina alternativa. En aquesta època col·laborava en la revista naturista L'Ordre Naturel. Va ser delegat del Sindicat d'Artistes Lírics al XIV Congrés Nacional Corporatiu (VIII de la Confederació General del Treball) i a la Conferència de Borses del Treball que se celebrà entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 a Bourges (Centre, França), on es mostrà contrari a l'adopció d'un segell corporatiu comú, mesura defensada per Albin Villeval seguint l'exemple nord-americà, i reivindicà l'antimilitarisme. Entre el 3 i el 6 de setembre de 1905 assistí al Congrés Universal de «La Libre Pensée» que se celebrà al Palais du Trocadéro de París. El 13 de juny de 1904 havia estat iniciat en la lògia francmaçònica «Art et Travail» de París i el 15 de novembre de 1909 esdevingué «Company» i «Mestre Maçó» el mateix dia. Membre de la lògia maçònica «Anatole France» del Gran Orient de França, en 1910 va ser criticat per diverses persones, entre elles Émile Janvion, per intentar per apologia de la francmaçoneria dins dels sindicats. Entre el 17 i el 20 de març de 1913 presentà una comunicació sobre la influència dels esports atlètics als òrgans femenins al Congrés Internacional d'Educació Física que se celebrà a París. En 1916 col·laborà en la revista anarquista portuguesa A Sementeira. El 27 de març de 1917 sa companya Louise Cary va morir. El 12 de gener de 1925 va ser un dels fundadors de la lògia «Anatole France», al carrer Cadet de París, formada per alguns artistes i membres esquerrans. L'1 de gener de 1926 dimití de la lògica, però el 12 de maig de 1927 s'hi reintegrà. El 9 de juny de 1927 va fer la conferència «Le tabagisme, au point de vue hygiénique, pathologique et social». En 1930 participà, amb una ponència sobre antropotècnica i eugenèsia, en el XV Congrés Internacional d'Antropologia i Arqueologia Prehistòrica celebrat a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). El 3 de setembre de 1935 presentà una ponència en el Congrés d'Antropologia celebrat a Brussel·les (Bèlgica). Va ser membre de la Lliga Antialcohòlica, de la Societat Vegetariana, de la Societat del Baptisme Civil i de Propaganda de l'Ateisme, de la Societat d'Africanistes, de la Societat d'Antropologia, de la Societat Prehistòrica i de la Societat Astronòmica, de l'Associació Francesa per a l'Avançament de les Ciències, entre altres organitzacions. El seu últim domicili, on vivia des de feia molts anys, fou al número 10 de Cité Riverin de París, on feia de professor de gimnàstica i era secretari general de la Societat Antropotècnica de França. El maig de 1938, malalt des de feia dos anys, va haver de ser hospitalitzat i l'anarquista Julia Bertrand organitzà a través de Le Libertaire una subscripció d'urgència, per ell i per a Madeleine Pelletier, qui es trobava en situació semblant. Spirus-Gay va morir el 9 de novembre de 1938 a l'Hospital Lariboisière de París (França).<o></o> Spirus-Gay (1865-1938)<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/unterwald.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 157px;" alt="Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" del 3 de gener de 1894" title="Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" del 3 de gener de 1894" src="http://www.estelnegre.org/fotos/unterwald.jpg" /></a> Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 3 de gener de 1894 - Mathias Unterwald: El 25 d'octubre de 1865 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Mathias Édouard Unterwald. Sos pares es deien Martin Unterwald, filador, i Cécile Bourger. Treballà com a ajustador mecànic. El 10 de novembre de 1885 es casà a Bellengreville (Normandia, França) amb Marie Amélie Levasseur amb qui tingué un infant, Charles Eugène, en 1887. El 5 de novembre de 1893 va ser detingut per «ultratges a l'exèrcit i rebel·lió contra els agents»; jutjat, el 5 de desembre d'aquell any va ser condemnat a sis dies de presó. Va ser detingut en la gran batuda antianarquista de l'1 de gener de 1894 i, arran de descobrir durant l'escorcoll del seu domicili documents anarquistes, va ser acusat d'«afiliació a una associació criminal», però finalment va ser alliberat el 3 de gener de 1894 sense càrrecs. Va estar en estret contacte amb l'anarquista Paul Martinet de Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França). En 1895 residí a Sainte-Savine, on vivia al número 1 del carrer de l'École Normal. El gener de 1896 retornà a Troyes. El 18 de gener de 1897 organitzà un gran míting per «reprovar els botxins espanyols», en el qual assistiren una trentena de persones, gairebé totes del grup llibertari de Troyes. Paul Martinet i Arthur Dietrich hi prengueren la paraula per condemnar els procediments inquisitorials i clericals dels jutges barcelonins, i encoratjaren els companys a fer la guerra acarnissada al clericalisme; Martinet declarà que calia començar la lluita contra els capellans rebutjant el baptisme dels infants. En aquesta època estava qualificat com a «anarquista perillós». El 14 de març de 1897 abandonà Troyes i s'instal·là a Romilly (Xampanya-Ardenes, França), on deixà entre 300 i 400 francs de deutes abans de partir a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el febrer de 1898, on treballà d'ajustador mecànic en una calceteria. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> *** <img style="width: 374px; height: 590px;" alt="Portada de "The Road to Freedom", editat per Walter Starrett" title="Portada de "The Road to Freedom", editat per Walter Starrett" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/theroadtofreedom.jpg" /> Portada de The Road to Freedom, editat per Walter Starrett - Warren S. Van Valkenburgh: El 25 d'octubre de 1884 neix a Schenectady (Nova York, EUA) el propagandista i editor anarcocomunista Warren Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter Starrett o simplement Van. A Schenectady fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un accident va perdre una cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911 conegué Emma Goldman a Schenectady, on li organitzà conferències sobre anarquisme. Després va fer de comptable en una empresa de Wall Street, però li van acomiadar de la feina en saber la seva militància anarquista. Destacat orador, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Mother Earth (1906-1917), d'Emma Goldman; The Revolutionary Almanac (1914); The Blast (1916-1917), d'Alexander Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel. Prengué part en els debats del grup anarquista novaiorquès «Vanguard». Durant la Gran Guerra destacà en els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els seus articles la feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el control de la natalitat. També participà en les campanyes contra l'execució de Sacco i de Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el càrrec de tresorer del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre 1928 i 1932 dirigí la prestigiosa revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of anarchist thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924 per Hippolyte Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes, com ara Rose Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup editor–, Jack Frager, Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte Havel, etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li valgué l'aversió del grup editor de L'Adunata dei Refrattari, que li van fer la vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució espanyola, fou l'editor del periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides). Tingué problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es va separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però tenia problemes per a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista novaiorquès Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la finca. Ross, després de pagar els seus deutes, li va lliurà els diners, però en un bar del carrer Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa, Warren S. Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions diuen que morí d'un atac de cor–, era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser incinerat dos dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village (Comtat de Queens, Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery de Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare. Mantingué correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D. Abbott, Stella Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg, Hippolyte Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca, Emma Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/borraslaguna.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 468px;" alt="Necrològica de Juan Borrás Laguna apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de novembre de 1963" title="Necrològica de Juan Borrás Laguna apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de novembre de 1963" src="http://www.estelnegre.org/fotos/borraslaguna.jpg" /></a> Necrològica de Juan Borrás Laguna apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de novembre de 1963<o></o> - Juan Borrás Laguna: El 25 d'octubre de 1888 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Borrás Laguna. Sos pares es deien Gregorio Borrás i Gustava Laguna. D'antuvi milità en grups revolucionaris republicans i quan aparegué la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, cap els anys vint, s'hi afilià tot d'una. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Consell de Defensa de Monegrillo i durant la guerra fou molt actiu en la col·lectivitat que es va crear. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment s'establí a Savardun (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou María Cascarosa i els fills de la parella, César i José Borrás Cascarosa, també van ser destacats anarcosindicalistes. Malalt, Juan Borrás Laguna va morir el 17 d'octubre de 1963 al seu domicili de Savardun (Llenguadoc, Occitània) i dos dies després va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/liebling/liebling01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 500px;" alt="Friedrich Liebling" title="Friedrich Liebling" src="http://www.estelnegre.org/documents/liebling/liebling01.jpg" /></a> Friedrich Liebling<o></o> - Friedrich Liebling: El 25 d'octubre de 1893 neix a Augustowka (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna), en una família jueva, el psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon Liebling, més conegut com Friedrich Liebling. Fou el primogènit d'un administrador de la propietat de Galítsia. Quan tenia cinc anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver d'encarregar dels seus germans menors. Després de fer l'educació secundària, en 1912 marxà a Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra s'allistà voluntari i lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres de la guerra el convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra canvia el seu nom jueu de Salomon pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí el llibre de l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) Friedenskrieger des Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege, que el decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va introduir en el Gruppe Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar els fonaments psicològics profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era, com el aleshores comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la seva escola de psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava encapçalada per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb l'annexió d'Àustria al III Reich, fugí a Suïssa i s'instal·là amb sa família a Schaffhausen. Visqué precàriament i de manera insegura sense asil polític fins al 1950 quan va ser acceptat el seu permís de residència. En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung i en altres publicacions llibertàries i científiques, arribant a fer servir una cinquantena de pseudònims. En 1951 s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus treballs cap a la «Psicologia de l'ensenyament i de l'assessorament», que més tard va ser batejada com Escola de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en l'educació no violenta i en desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric creà la Universitat Popular de Psicologia. La seva psicologia està fortament influenciada per diversos pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin o Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la religió, posant l'educació com a peça clau per al bon desenvolupament de la societat. Està considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia llibertària». Friedrich Liebling va morir el 28 de febrer de 1982 a Zuric (Zuric, Suïssa). Després de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus seguidors fundaren en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen Menschenkenntnis (VPM, Associació per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets Humans), una mena de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda Fellay publicà la biografia Friedrich Liebling, psychologue libertaire.<o></o> Friedrich Liebling (1893-1982) *** <img style="width: 354px; height: 508px;" alt="Necrològica de Miquel Vidiella Borrull apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de novembre de 1983" title="Necrològica de Miquel Vidiella Borrull apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de novembre de 1983" src="http://www.estelnegre.org/fotos/vidiellaborrull.jpg" /> Necrològica de Miquel Vidiella Borrull apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de novembre de 1983<o></o> - Miquel Vidiella Borrull: El 25 d'octubre de 1896 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Joan Vidiella Borrull. Sos pares es deien Llorenç Vidiella Turch i Joana Borrull Serrà. Nasqué en una família nombrosa de nou germans. Pagès de professió, durant la Revolució participà en la col·lectivitat del seu poble natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà com a obrer de la construcció. En 1947 era tresorer de la Federació Local d'Eissalabra (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local de París (França) de la CNT i finalment en la Federació Local de Drancy. Apassionat per l'arboricultura, introduí nombroses espècies d'arbres a la zona de Drancy. Sa companya fou Maria Josepa Serres Serres, amb qui tingué dues filles (Maria i Pepita). Miquel Vidiella Borrull va morir el 4 d'octubre de 1983 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França) i va ser enterrat a La Courneuve (Illa de França, França). *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/yvorrafuster/yvorrafuster01.jpg"><big><img title="Vicent Yvorra Fuster" style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 526px;" alt="Vicent Yvorra Fuster" src="http://www.estelnegre.org/documents/yvorrafuster/yvorrafuster01.jpg" /></big></a> Vicent Yvorra Fuster<o></o> - Vicent Yvorra Fuster: El 25 d'octubre de 1907 neix a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Yvorra Fuster –a vegades el primer llinatge citat erròniament de diverses maneres (Iborra, Ivorra, Yborra). Sos pares es deien Miguel Yvorra, jornaler, i Josefa Fuster. Es va criar a La Nucia (Marina Baixa, País Valencià) i va anar poc a l'escola. Amb 14 anys marxà amb sos germans a fer la verema francesa i rodà per França fent altres feines, fet pel qual va ser detingut a Le Havre (Alta Normandia, França) per vagabunderia. Estudià durant les nits i es va treure cap el 1933 el títol de pèrit mercantil, guanyant-se la vida com a comptable. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Nucia i posteriorment d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on també formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1935 a Alacant, mentre manipulava un petard, resultà ferit a la mà dreta per una explosió. Durant la Revolució fou un breu període de temps (setembre de 1936) regidor en representació de la CNT, dirigí una escola racionalista i administrà l'Institut de Cegos. Enviat al front, va ser nomenat comissari polític de batalló i inspector –no prengué possessió– del Cos d'Alfabetització de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar a bord de l'últim vaixell, l'Stanbrook, i arribà a Orà (Algèria). A l'Àfrica, instal·lat amb sa companya i sos dos infants, treballà de calderer i milità en la Federació Local de Boufarik (Bilda, Algèria) de la CNT, de la qual va ser secretari en els anys cinquanta. Partidari de l'independentisme algerià, els ultradretans de l'Organització Armada Secreta (OAS) intentaren assassinar-lo. En 1962 va ser repatriat a França i milità a Bordeus (Aquitània, Occitània). Vicent Yvorra Fuster va morir el 28 de novembre de 1976 a l'Hospital Pierre Oudot de Bourgoin-Jallieu (Roine-Alps, Arpitània).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/yvorrafuster/yvorrafuster.html" target="_blank">Vicent Yvorra Fuster (1907-1976)</a><o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/gonzalezcaro.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 322px;" alt="Necrològica de Fructuoso González Caro apareguda en el periòdic granadí "CNT" de la primera quinzena de maig de 1995" title="Necrològica de Fructuoso González Caro apareguda en el periòdic granadí "CNT" de la primera quinzena de maig de 1995" src="http://www.estelnegre.org/fotos/gonzalezcaro.jpg" /></a> Necrològica de Fructuoso González Caro apareguda en el periòdic granadí CNT de la primera quinzena de maig de 1995<o></o> - Fructuoso González Caro: El 25 d'octubre de 1908 neix a Ribafrecha (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fructuoso González Caro, conegut com Frutos. Sos pares es deien Segundo González i Narcisa Caro. Amb un any i mig es traslladà amb sa mare i sos tres germans a Logronyo. Sabater de professió, començà a militar molt jove en el Sindicat de Sabaters de Logronyo de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser secretari, i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant el franquisme, la seva sabateria va servir de punt de distribució de propaganda clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i fou un dels que ocupà l'històric local confederal que havia estat adquirit en els anys vint i posteriorment confiscat pels feixistes. Sa companya fou Carmen Luna Ferrer, amb qui tingué tres infants (Segundo, Lidia y María Pilar). Fructuoso González Caro va morir el 26 de març –algunes fonts citen erròniament el 27 de març– de 1995 a l'Hospital San Millán de Logronyo (La Rioja, Espanya) i va ser enterrat al cementir d'aquesta localitat. <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2510.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143898

[24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Homenatge a Cortiella - Percheron - David-Néel - Mailfait - Quintanilla - Trouille - Filippetti - Jover - Chauvin - Descarsin - Mouret - Arís - Cruzado - Espigares - López Noguero - Haldimann - Defreville - Hénon - Augier - Lami - Gualandi - Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Adrados - Huet - Diana - Royo - Vimini - Dolgoff - Vegas - Olmedo - Sansom - Petric <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Homenatge a Cortiella - Percheron - David-Néel - Mailfait - Quintanilla - Trouille - Filippetti - Jover - Chauvin - Descarsin - Mouret - Arís - Cruzado - Espigares - López Noguero - Haldimann - Defreville - Hénon - Augier - Lami - Gualandi - Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Adrados - Huet - Diana - Royo - Vimini - Dolgoff - Vegas - Olmedo - Sansom - Petric</title> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 24 d'octubre</big><o></o></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ilribelle.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 207px;" alt="Capçalera del primer número d'"Il Ribelle"" title="Capçalera del primer número d'"Il Ribelle"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ilribelle.jpg" /></a> Capçalera del primer número d'Il Ribelle - Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ilmonito.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 225px;" alt="Capçalera d'"Il Monito"" title="Capçalera d'"Il Monito"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ilmonito.jpg" /></a> Capçalera d'Il Monito<a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ilmonito.jpg"></a> - Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència «antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el «neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/violeta.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 500px; height: 834px;" alt="Portada de "Violeta"" title="Portada de "Violeta"" src="http://www.estelnegre.org/fotos/violeta.jpg" /></a> Portada de Violeta<o></o> - S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violeta és una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/cortiella1937homenatge.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 478px;" alt="Convocatòria de l'acte apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 22 d'octubre de 1937" title="Convocatòria de l'acte apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 22 d'octubre de 1937" src="http://www.estelnegre.org/fotos/cortiella1937homenatge.jpg" /></a> Convocatòria de l'acte apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 22 d'octubre de 1937<o></o> - Homenatge a Cortiella: El 24 d'octubre de 1937 se celebra al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) un homenatge a l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, mort l'estiu d'aquell any. L'acte, organitzat per l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» i presidit per Antonio Salud, tingué la intenció de divulgar la vida i la obra de l'homenatjat aprofitant l'avinentesa del canvi de la plaça barcelonina dels Àngels que prengué el nom de plaça Felip Cortiella. Aureli Cortiella Martret, fill de l'homenatjat, i Miquel Guinart Castellà parlaren de la vida i de l'obra de Felip Cortiella, amb la col·laboració de destacats músics, cantants, rapsodes i actors, com ara Josep Aimerich, Joan Batiste, Mariano Briones, Mariano Callejas, Emilio Peradalta, Joaquín Pérez, Araceli Ratero, Ofèlia Vicenç i Consuelo Ybrán, entre d'altres.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/cortiella/cortiella.html" target="_blank">Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)</a><o></o> <div style="text-align: center; font-family: Arial;"> <div style="text-align: center; font-family: Arial;"><a style="font-family: Arial;" href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <o></o></div> </div> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/percheron/percheron01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 602px;" alt="Fotografia policíaca d'Auguste Percheron (21 de març de 1894)" title="Fotografia policíaca d'Auguste Percheron (21 de març de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/percheron/percheron01.jpg" /></a> Fotografia policíaca d'Auguste Percheron (21 de març de 1894)<o></o> - Auguste Percheron: El 24 d'octubre de 1837 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Sos pares es deien Philippe Eugène Percheron, botiguer de novetats, i Clotilde Fradin. Militant anarquista des de 1880, d'antuvi freqüentà els grups socialistes de dones. El 2 de febrer de 1881 participà en una reunió del Comitè de Dones, al número 49 del carrer Bretagne, per a parlar sobre Cahiers de la Femme i en el qual va participar Louise Michel. També freqüentà els grups anarquistes, com ara «Les Libertaires du 20e arrondissement», «Groupe Cosmopolite», «Groupe de Propagande "Les Égaux"», «Les Libertaires Ardennais», «Ligue des Antipatriotes». Creà, en el XX Districte, el cercle anarquista literari «La Marotte». Durant la primavera de 1887 fou un dels que denuncià l'internament abusiu de Gustave Leboucher, un dels fundadors de la Cambra Sindical dels Manobres, a l'asil de Sainte Anne i al qual visità. En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 21 de març d'aquell any, el seu domicili escorcollat, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, interrogat –reconegué ser anarquista, però «teòric simplement»– i l'endemà tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal»; el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili, al número 21 del carrer Vilin, va ser novament escorcollat i ell novament detingut pel mateix motiu, restant dues setmanes tancat a Mazas; el 16 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquesta temporada a la garjola degradà la seva salut ja malmenada. El 2 de febrer de 1896 participà, amb un centenar de companys, en una gran vetllada familiar a benefici de l'anarquista Édouard Grange, aleshores deportat a la colònia penitenciària de Caledònia. El seu últim domicili fou al número 20 del carrer Ramus. Auguste Percheron va morir el 21 de febrer de 1896 a l'Hospital Tenon de París (França).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/percheron/percheron.html" target="_blank">Auguste Percheron (1837-1986)</a><o></o> ***<o></o> <img style="width: 340px; height: 415px;" alt="Alexandra David-Néel" title="Alexandra David-Néel" src="http://www.estelnegre.org/fotos/davidneel01.gif" /> Alexandra David-Néel<o></o> - Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare, Louis Pierre David, fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare, Alexandrine Borghmans, una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende –tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi –també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet–; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà al Consolat de França a Tunis amb Philippe François Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) –el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada –cada dia es banyava al riu– i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/mailfaitpaul.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 312px;" alt="Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 16 de novembre de 1911" title="Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 16 de novembre de 1911" src="http://www.estelnegre.org/fotos/mailfaitpaul.jpg" /></a> Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de novembre de 1911<o></o> - Paul Mailfait: El 24 d'octubre de 1871 neix al Faubourg de Flandre de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paul Jules Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, estampador, i Catherine Clin. Es guanyava la vida com a obrer ferrer, calderer i ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de presó, que purgà l'1 de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes als Magasins Réunis de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran Paulin i Edmon Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren tassons i l'aparador de l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de presó tots tres. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per cops. Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista «Les Sans-Patrie» (Els Sense Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29 d'abril de 1892, en el marc de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista sota l'acusació d'«associació criminal», tres membres de «Les Sans-Patrie» van ser detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort, pogué fugí pels pèls de la detenció i es va refugiar a Bèlgica on ja es trobava son germà, que havia estat inculpat de «complicitat de deserció». Finalment, el 6 de maig de 1892 va ser detingut a Charleville, però durant el procés va ser exculpat i el 15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a vuit dies de presó per «violència i rebel·lió contra un agent». El setembre de 1911, durant les manifestacions contra l'encariment de la vida, provocà un aldarull al carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les tropes i a assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos mesos de presó preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a sis mesos de presó per «provocació al pillatge». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa de Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923 s'instal·là a París (França) i fou pare de set infants. Desconeixement la data i lloc de la seva defunció. <o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/quintanilla/quintanilla01.jpg"><big><img title="Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]" style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 547px;" alt="Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]" src="http://www.estelnegre.org/documents/quintanilla/quintanilla01.jpg" /></big></a> Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]<big></big> - Eleuterio Quintanilla Prieto: El 24 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 22 d'octubre– de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa, son pare es deia Paulino Quintanilla Pozada, conserge del mercat central d'hortalisses, i sa mare, Asunción Prieto Sampedro, treballava en una fàbrica de tabacs. Va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Sa companya fou Consuelo Sotura. Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/quintanilla/quintanilla.html" target="_blank">Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/trouille/trouille01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 500px; height: 369px;" alt="Clovis Trouille" title="Clovis Trouille" src="http://www.estelnegre.org/documents/trouille/trouille01.jpg" /></a> Clovis Trouille<o></o> - Clovis Trouille: El 24 d'octubre de 1889 neix a La Fère (Picardia, França) el pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Sos pares, criats, es deien Casimir Aristide Trouille i Léa Petit. En 1905 entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia, França), on restà durant cinc anys. En 1907 guanyà el Primer Premi de Belles Arts d'Amiens per la seva obra La jeune fille blonde. Començà com a il·lustrador publicitari i de moda de la casa Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local. Després de set anys fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als fronts de Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es declarà anarquista. El 18 de desembre de 1920 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb Jeanne Yvonne Vallaud, amb qui tindrà dues filles, i s'instal·là a París (França), on treballà a partir de 1925 i durant 35 anys com a maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de Pierre Imans. Durant el seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc usual, com ara l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme; ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el polític, el de l'Església catòlica, el burgès, el de l'Estat, etc.). En la seva pintura s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a l'art surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per André Breton i per Salvador Dalí. En 1930 una de les seves obres, Remembrance, va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors Revolucionaris i el desembre de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la revista Le surréalisme au service de la révolution. Entre 1933 i 1935 i entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels Independents i dels Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme. Déclaration préalable, que es publicà en Le Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948, 1949 i 1959), acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art del Renaixement. La seva obra també es va veure influenciada per la «cultura de masses», especialment pel còmic i el kitsch, i és un clar antecedent del pop art. Va ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus quadres. En 1947 participà en l'Exposició Internacional Surrealista a la Galeria Maeght de París (France) i en 1963 realitzà la seva primera exposició en solitari en la parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan s'inspirà en una de les seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguarda Oh! Calcutta!, joc de paraules amb «Oh quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va morir el 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de setembre– de 1975 al Centre Hospitalari «Maison Blanche» de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França). En 2002 el cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films de vampirs, evocà Trouille en la seva pel·lícula La fiancée de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició antològica al Museu de Picardia d'Amiens. <o></o> Clovis Trouille (1889-1975)<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/filippetti.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 500px; height: 333px;" alt="Filippo Filippetti" title="Filippo Filippetti" src="http://www.estelnegre.org/fotos/filippetti.jpg" /></a> Filippo Filippetti<o></o> - Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Era fill d'Adriano Filippetti i de Teresa Falleri. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els «Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/jover/jover01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 496px;" alt="Gregorio Jover Cortés" title="Gregorio Jover Cortés" src="http://www.estelnegre.org/documents/jover/jover01.jpg" /></a> Gregorio Jover Cortés<a href="http://www.estelnegre.org/documents/jover/jover01.jpg"></a> - Gregorio Jover Cortés: El 24 d'octubre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre de 1891– neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). Sos pares es deien Juan Lorenzo Jover González, forner, i Pascuala Cortés Lafuente. De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una àmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz –l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per «sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup «Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup «Unidad» –partidari de la convergència entre la CNT i el PCE–, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/jover/jover.html" target="_blank">Gregorio Jover Cortés (1891-1964)</a> *** <img style="width: 421px; height: 430px;" alt="Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" de l'1 de maig de 1924" title="Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" de l'1 de maig de 1924" src="http://www.estelnegre.org/fotos/chauvin.jpg" /> Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924 - Charles Chauvin: El 24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el propagandista anarquista Charles Pierre Marie Chauvin. Sos pares es deien Charles Chauvin i Marie Perine. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor. El març de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes va ser detingut per «apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» juntament amb el llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de l'Assistència Pública, actor de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el número del 9 de març de Le Libertaire l'article «Pour Germaine Beront, faisons la connaître et aimer». Jutjats ambdós el 25 d'abril de 1923 pel XI Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès, van ser condemnats per «apologia del crim» a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de 1923, fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, juntament amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de l'amnistia publicat en Le Libertaire entre el 27 de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb Gaston Meunier, Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin), a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en solidaritat amb l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand, empresonada per «antipatriota» i per apologia a la deserció i aleshores en vaga de fam. El 30 de març de 1924 va ser condemnat en absència a vuit mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i apologia del crim» a resultes de dos articles publicats el març de 1923 en Le Libertarie, pena que fou reduïda a quatre mesos en l'apel·lació. Posteriorment va ser gerent de La Revue Anarchiste (1929-1936), fundada a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota organització llibertària. La darrera part de sa vida treballà de cuiner. Charles Chauvin va morir el 12 d'abril de 1938 a l'Hospital Tenon de París (França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/descarsin.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 318px;" alt="Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin" title="Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin" src="http://www.estelnegre.org/fotos/descarsin.jpg" /></a> Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin<o></o> - Louis Descarsin: El 24 d'octubre de 1895 neix al X Districte de París (França) l'anarquista i pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els pseudònims Le Liseur i Jean. Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la parella celebrat al III Districte de París. Es guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i milità en el Sindicat de Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides campestres organitzades a la regió parisenca pel grup «Les Amis de ce qu'il faut diré» del XX Districte de París i en el seu grup teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent del periòdic parisenc Le Jornal du Peuple, dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919 col·laborà en Le Libertaire, especialment en la rúbrica «Livres-Revue-Journaux», i també sota el pseudònim Le Liseur a partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la «Llibreria Social», al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de París, important organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants anarquistes. Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault com a administrador del periòdic parisenc Propos Subversifs, una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les conferències de Sébastien Faure. El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le Meillour i Émile Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels oradors del míting contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a denunciar el sabotatge a la manifestació a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou l'administrador de la sèrie «Bibliothèque de Propagande Anarchiste», que publicà almenys set fascicles i estava lligada a les «Editions de la Librairie Sociale». Partidari de la fórmula «Tot als sindicats, res als organismes centrals», es mostrà favorable a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC), s'oposà a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va ser l'administrador d'alguns números de La Revue Anarchiste, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es casà al XX Districte de París amb la jornalera parisenca Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al número 41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène Haussard, signà un article en defensa dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el número del 6 d'abril de 1923 de Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA, celebrat a Villeurbanne (Lió, Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II Congrés de l'UA, celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), on presentà l'informe financer de la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés de l'UA, celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les funcions d'administració davant la seva negativa a assistir a les convocatòries del consell de la llibreria; també assistí entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 al Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 al Congrés de Pantin (Illa de França, França), on va fer adoptar la proposició de l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial de Le Libertaire en ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis Anderson com «ultra pacifista», acabà deslligant-se dels cercles anarquistes. En els anys trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la II Guerra Mundial treballà a Alemanya i patrocinà la col·laboració, treballant per a la revista de propaganda nazi Signal. Després de la guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva conducta amb un any de retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5 d'octubre de 1940 la votació d'una moció contra la negativa a contractar companys jueus, moció que va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França, França). <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2410.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o>  https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143894

[23/10] «La Liberté» - Arte & Anarchia - «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya» - Agresti - Rappa - Rouif - Lorulot - Craouyeur - Cordón - Mazzoleni - Body - Cortés - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Company - Targarona - Rausa - Morató - D'Auby - Martínez - Cunill - Martín Rivas - Lloyd - Betto - Vila - Badal - Sardà - Mondéjar - Blin - Ribera - Carrasco - Frax - Garrido - Trull - Vispe - Peiró - Pardiñas - Zeimert - Morató <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[23/10] «La Liberté» - Arte & Anarchia - «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya» - Agresti - Rappa - Rouif - Lorulot - Craouyeur - Cordón - Mazzoleni - Body - Cortés - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Company - Targarona - Rausa - Morató - D'Auby - Martínez - Cunill - Martín Rivas - Lloyd - Betto - Vila - Badal - Sardà - Mondéjar - Blin - Ribera - Carrasco - Frax - Garrido - Trull - Vispe - Peiró - Pardiñas - Zeimert - Morató</title> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 23 d'octubre</big><o></o></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <img style="width: 600px; height: 271px;" alt="Capçalera del primer número de "La Liberté"" title="Capçalera del primer número de "La Liberté"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/laliberte1886.jpg" /> Capçalera del primer número de La Liberté - Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/arteanarchia.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 866px;" alt="Cartell de l'exposició" title="Cartell de l'exposició" src="http://www.estelnegre.org/fotos/arteanarchia.jpg" /></a> Cartell de l'exposició<o></o> - Arte & Anarchia (1910-1980): Entre el 23 i el 28 d'octubre de 1990 se celebra a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'exposició pictòrica «Arte & Anarchia (1910-1980)» organitzada per l'anarquista Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa (Toscana, Itàlia). En aquest marc, el 27 d'octubre el professor Alberto Ciampi va fer la conferència-debat, amb projecció de diapositives, «Futurismo e anachismo». *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/70aniversaricollectivitzacions.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 666px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/70aniversaricollectivitzacions.jpg" /></a> Cartell de l'acte<o></o> - «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya»: Entre el 23 d'octubre i el 8 de novembre de 2007 se celebra a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (Catalunya) el congrés ««70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya. Una experiència d'autogestió i solidaritat (juliol 1936 – gener 1939)». Aquest congrés, que comptà també amb una exposició, va ser organitzat per la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya i comptà amb suport del programa «Memorial Democràtic» de la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Universitat de Barcelona, el Centre d'Estudis Sociolaborals (CESL), l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), Abel Paz i l'Arxiu Centelles. Hi van participar destacats historiadors, sindicalistes i protagonistes dels fets històrics, com ara Manel Aisa, Antonio Aranda, Josep Brunet, Antoni Castells, Rafael Iniesta, Miquel Izard, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres.<o></o> <a style="font-family: Arial;" href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a><o></o> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <img style="width: 456px; height: 349px;" alt="Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)" title="Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/agresti.jpg" /> Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894) - Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista «exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per «activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per «infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicació L'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels «anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels «subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/rappa/rappa02.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 650px;" alt="Severino Rappa (1938)" title="Severino Rappa (1938)" src="http://www.estelnegre.org/documents/rappa/rappa02.jpg" /></a> Severino Rappa (1938)<o></o> - Severino Rappa: El 23 d'octubre de 1866 neix a Andorno Cacciorna (Piemont, Itàlia; actual Andorno Micca) el delineant, dissenyador i gravador xilògraf i litògraf anarquista Severino Rappa, també conegut com Séverin Rappa. Sos pares es deien Lorenzo Rappa i Rosa Calzio. Aprengué l'ofici d'escultor en fusta amb Antonio Tosi De Regis a l'Escola Professional de Biella (Piemont, Itàlia). Diplomat en ebenisteria amb vint anys, emigrà a Suïssa, on milità activament en el moviment anarquista de Lugano (Ticino, Suïssa). Cap el 1891, fugint de la repressió, passà a França. Establert a Lió (Arpitània), el 28 de març de 1892 va ser detingut en una agafada. En 1892 vivia al número 89 del Faubourg Saint Antoine de París, on tenien lloc reunions de companys anarquistes, com ara Guglielmo Guzzina, Dionigi Molagoli i Molina. El 29 de març de 1892 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb molts altres companys, i es va refugiar a Londres (Anglaterra), amb sa companya Clémence Maréchal, militant anarquista parisenca, residint al número 38 de Cleveland Street. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. El gener de 1894, a Londres, a proposta d'Alexandre Cohen, s'oferí per adoptar la nina Sidonie, filla de l'anarquista condemnat a mort Auguste Vaillant, però finalment Sébastien Faure restà com el seu tutor legal. Entre 1894 i 1898 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic anarquista L'Anonymat, publicat a Londres per Luigi Parmeggiani. A finals de novembre de 1894, segons un informe d'un confident, després d'haver mostrat les seves distàncies a les idees anarquistes més extremistes, havia estat apallissat a cops de bastó per Émile Pouget. En 1895 tenia com a companya Clémentine Salvant (Clémentine Gaillard), antiga amant de Jean Raoux, que l'havia trobat en una estada a Buenos Aires (Argentina). El 21 de desembre de 1899 el seu decret d'expulsió de França va ser suspès i revocat el 20 de novembre de 1903. A començament de segle començà a estudiar amb l'escultor Alexandre Charpentier. En aquesta època entrà en contacte amb el crític artístic anarquista Félix Fénéon, amb qui va fer una gran amistat i li va presentar Henri Matisse. En 1906 exposà, sobretot figures i retrats, en diverses galeries artístiques i en el Saló dels Independents. A finals de març de 1908, després d'exposar al Saló dels Independents, marxà cap a Biella, on exposà un àlbum de dibuixos, fet que va ser ressenyat en la publicació anarquista Il Risveglio. El març de 1909 exposà, amb destacats artistes (Odilon Redon, Auguste Renoir, Théo van Rysselberghe, etc.), al XVI Exposició de «La Libre Esthétique» de Brussel·les (Bèlgica) i l'abril d'aquell any mostrà algunes obres al Saló de la Societat Nacional de Belles Arts, essent elegit el juny de 1910 membre numerari associat en pintura d'aquesta institució. Entre 1911 i 1912 publicà dibuixos en la revista Dessins et Bois Gravés. Entre el 3 i el 20 de juny de 1914 exposà 150 dibuixos, retrats (René Bazin, Richard Bloos, Pierre Christophe, Félix Fénéon, Gustave Geffroy, Louis Lumet, Albert Marque, Andrée Mégard, Jacques Richet, etc.) i estudis a la galeria «J. Chaîne et Simonson» de París, mostra que va ser molt lloada per la premsa. Entre 1923 i 1925 il·lustrà Le Bulletin de la Vie Artistique amb retrats de diversos artistes (Claude Anet, Gustave Geffroy, Maximilien Luce, etc.). Severino Rappa va morir el 8 d'abril de 1945 a l'Hospital Cochin de París (França).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/rappa/rappa.html" target="_blank">Severino Rappa (1866-1945)</a><o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/rouifleon.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 621px;" alt="Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894)" title="Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/rouifleon.jpg" /></a> Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894)<o></o> - Léon Rouif: El 23 d'octubre de 1867 neix a Villethierry (Borgonya, França) l'anarquista Léon Alphonse Rouif. Era fill de Léon Rouif, manobre, i d'Euphrasie Dupré. Es guanyava la vida treballant de carnisser. En 1887 vivia a l'avinguda Grésillons de Gennevilliers (Illa de França, França). El 12 d'abril de 1888 va ser condemnat a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». A partir del 12 de novembre de 1888 va fer el servei militar en el 29 Regiment d'Infanteria i després en la VIII Secció de Funcionaris i Obrers; el 16 d'octubre de 1891 va ser llicenciat amb certificat de bona conducta. L'1 de març de 1894 el seu domicili, al número 6 del carrer Fort-de-l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar nombrós material anarquista (premsa, correspondència, etc.). Detingut, aquell mateix dia va ser fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però finalment va ser posat en llibertat el 6 de març d'aquell any. El 28 de març de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i el 31 de desembre d'aquell any en el llistat de recapitulació d'anarquistes. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Canal de Saint-Denis. El 9 de desembre de 1896 vivia al número 56 del carrer Saint-Denis de Gennevilliers. Decidí emigrar i a partir del 5 d'octubre de 1898 residí a Buenos Aires (Argentina), però retornà poc després i el 8 de maig de 1899 vivia al número 18 del bulevard Voltaire d'Asnières (Illa de França, França). Després passà a viure a París i finalment a Nanterre (Illa de França, França). El 7 d'abril de 1902 va se condemnat a 50 francs de multa per «delicte de caça». L'11 d'agost de 1902 es casà a Nanterre amb la modista cosidora a màquina Marie Larrivée i amb aquest matrimoni legitimà la filla comuna, Raymonde Léontine Rouif, nascuda el 8 de març de 1900 a Courbevoie (Illa de França, França). Era membre de la Mútua de França i de les Colònies. Léon Rouif va morir el 19 de març de 1908 al seu domicili, al número 28 de l'avinguda Félix-Faure, de Nanterre (Illa de França, França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/andrelorulot1.jpg"><img alt="Lorulot" title="Lorulot" style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 600px;" src="http://www.estelnegre.org/fotos/andrelorulot1.jpg" /></a> Lorulot<o></o> - Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Fill d'una modesta família treballadora, sos pares es deien Étienne Roulot, litògraf, i Marie Latteur, florista. Va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. El 24 de juny de 1953 es casà a Herblay (Illa de França, França) amb Victorine Jeanne Giorgis. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensonge électoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 al seu domicili de Villla des Fleurs de Cailloux-Gris (Herblay, Illa de França, França). *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/craouyeur.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 364px;" alt="Notícia sobre la mort de François Craouyeur apareguda en el diari de Brest "Le Télégramme de Brest et de l'Ouest" del 5 de juliol de 1951" title="Notícia sobre la mort de François Craouyeur apareguda en el diari de Brest "Le Télégramme de Brest et de l'Ouest" del 5 de juliol de 1951" src="http://www.estelnegre.org/fotos/craouyeur.jpg" /></a> Notícia sobre la mort de François Craouyeur apareguda en el diari de Brest Le Télégramme de Brest et de l'Ouest del 5 de juliol de 1951<o></o> - François Craouyeur: El 23 d'octubre de 1886 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista François Craouyeur. Era fill d'Étìenne Craouyeur, mariner veterà, i de Marie Claudine Vercos. El 31 d'octubre de 1904 s'allistà voluntari per cinc anys en l'exèrcit a l'Ajuntament de Brest i va ser incorporat en els Equipatges de la Flota, on treballà d'obrer mecànic ajustador, passant a la reserva el 31 d'agost de 1909. El 23 de juliol de 1910 es va inscriure en la Marina com a mariner mecànic veterà. El 2 d'agost de 1910 es casà a Le Relecq-Kerhoun (Bro-Leon, Bretanya) amb l'obrera de la fàbrica de pirotècnia de Saint-Nicolas de Le Relecq-Kerhoun Jeanne Marie Marc i aleshores vivia a Plougastel-Daulas (Kernev, Bretanya). L'1 d'octubre de 1912 va ser felicitat per la Prefectura per l'operació de desencallament del vapor espanyol Gorbea-Mendi a l'arxipèlag de Molène. El 27 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. En 1918 era tresorer general del Sindicat de l'Arsenal de la Confederació General del Treball (CGT), que es mostrà fortament actiu durant la campanya contra la Gran Guerra. El 27 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat. Aleshores vivia al número 4 del carrer Richer de Brest. El 3 de setembre de 1924 va ser esborrat de la matrícula d'Inscripció Marítima perquè portava més de tres anys sense navegar. El 21 de desembre de 1928 va ser llicenciat definitivament per problemes pulmonars i cardíacs. En 1935 treballava de fogoner, vivia al número 36 del carrer Kéravel de Brest, estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i el seu figurava en els registres d'anarquistes del departament de Finisterre. Retirat com a obrer de l'Arsenal, François Craouyeur va morir, en presència de sa companya i de son fill Jean Craouyeur, el 4 de juliol de 1951 al seu domicili, a la Barraca D2 de Le Point du Jour, del barri de Saint-Pierre de Brest (Bro Leon, Bretanya) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Brest, després d'unes exèquies a la Chapelle du Polygone i a l'església de Saint-Michel.<o></o> *** <img style="width: 568px; height: 497px;" alt="Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)" title="Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)" src="http://www.estelnegre.org/documents/cordonavellan/cordonavellan01.jpg" /> Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)<o></o> - Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo, Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la «Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva, Los Nuestros, Prometeo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915), Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924), ¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/mazzoleni.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 563px;" alt="Camillo Mazzoleni" title="Camillo Mazzoleni" src="http://www.estelnegre.org/fotos/mazzoleni.jpg" /></a> Camillo Mazzoleni<o></o> - Camillo Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni Mazzoleni. Sos pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser llicenciat del servei militar per insuficiència toràcica, però posteriorment va ser novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment d'Infanteria. Sindicalista actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del novembre de 1911, després de la qual va ser denunciat per les autoritats judicials per lesions i amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer de 1912 pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb Egidio Corti, Gaetano Ghirardi, Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou gerent responsable del periòdic Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que només pogué treure dos números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any. En 1917 regentava la «Tipografia Mazzoleni» al número 29 de la Piazza Pontida de Bèrgam. El febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia Cattaneo de Bèrgam i la policia el definí com a «subversiu audaç i enemic del Govern i del Estat» i que «en cas de motí, seria perillosíssim». Després del descobriment, el 8 de febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels militants anarquistes més actius de Bèrgam i company seu en el GLB, l'endemà la seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser escorcollada i es van trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger caducat, alguns fullets (Ai Giovani, Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti Serrati, Federalismo e Libertà, Francesco Nitti, L'Università Libera, L'Italia tra due Crispi, Fra contadini) i números d'algunes revistes (Germinal i Pensiero e Volontà). Després d'aquest escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa anarquista i els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926 patí un segon escorcoll i se li va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a Milà (Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al barri milanès de Crescenzago. El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF) com a excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i treballava de tipògraf en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser esborrat del registre de subversius fitxats, però no del de subversius comuns. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. <o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/body/body12.jpg"><big><big><img title="Marcel Body" style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 328px;" alt="Marcel Body" src="http://www.estelnegre.org/documents/body/body12.jpg" /></big></big></a> Marcel Body<o></o> - Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Sos pares es deien Jacques Body, obrer porcellaner, i Françoise Baron, modista. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista –especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray– i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine. És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Sa companya fou Eugénie D'Oranovsky, de qui enviudà. Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/body/body.html" target="_blank">Marcel Body (1894-1984)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/cortesolivares/cortesolivares01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 561px;" alt="Joaquín Cortés Olivares" title="Joaquín Cortés Olivares" src="http://www.estelnegre.org/documents/cortesolivares/cortesolivares01.jpg" /></a> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">Joaquín Cortés Olivares</div> - Joaquín Cortés Olivares: El 23 d'octubre de 1895 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Cortés Olivares. Sos pares es deien Juan Cortés i Catalina Olivares. A començament de la dècada dels deu s'integrà en els grups anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i conegué les presons de Sevilla, Jaén, Linares i Úbeda. Durant la vaga general de setembre de 1911 va ser detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En aquesta època formava part, amb Manuel Villegas i altres companys, del grup anarquista sevillà «Pro Ensenyament Racionalista», que va ser dissolt per les autoritats arran de la citada vaga general. Després d'una temporada a l'Argentina, en 1914 retornà a la Península. Instal·lat a Catalunya, en 1916 va ser empresonat a Barcelona i en 1918 participà en una gira propagandística a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Roser Dulcet Martí, Llibertat Ródenas Domínguez i Salvio Aiguaviva Vila. En 1919, per causes desconegudes, marxà cap a l'Argentina i residí a Buenos Aires fins a 1927, anys que va ser expulsat d'aquest país a resultes de la seva militància llibertària. Arribà a París (França), on trobà Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, amb els que havia estat lligat en la seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura Durruti, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. Amenaçat d'expulsió, amb altres companys (Francisco Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti, etc.), es refugià a Brussel·les (Bèlgica), on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola en 1931. Representà Espanya en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), reconstituït en 1929, i que entre altres membres comptava amb Giuseppe Bifolchi, Louis Lecoin, Nèstor Makhnò i Pierre Perrin (Pierre Odéon). De bell nou a Barcelona, amb la resta de companys exiliats a Brussel·les, participà l'1 de maig de 1931 al gran míting del Palau de Belles Arts de Barcelona. Poc després s'allunyà de les tesis defensades per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després d'haver estat delegat del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de Barcelona en el III Congrés Confederal (Extraordinari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya), el juliol va ser un dels que, en l'assemblea del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril, reivindicant les posicions més radicals, demanà l'ocupació obrera de les fàbriques per a forçar les negociacions amb la patronal. No obstant això, poc després, participà en la reunió preparatòria de l'anomenat «Manifest dels Trenta», que va ser publicat el 31 d'agost de 1931. En aquesta època participà en nombrosos mítings de presentació d'aquest manifest i, a finals de 1931, en una gira propagandística per la comarca de les Garrigues (Vinaixa, el Vilosell, Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de 1933, per pressions dels sectors de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes, va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril confederal. Aleshores s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista Obrer (ASO), fent conferències i mítings. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, considerat com a un brillant orador, ja reingressat en la CNT, participà en nombrosos mítings arreu Catalunya i el País Valencià (Vic, Castelló, Reus, etc.) i l'any següent a Barcelona i a diversos poblacions catalanes (Sant Sadurní d'Anoia, Caldes de Malavella, Igualada, etc.). El novembre de 1936 va ser nomenat tresorer del Comitè Nacional de la CNT i el gener de 1937 entrà a formar part del Comitè d'Enllaç format per la CNT, la FAI, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat per coordinar l'esforç de guerra. El 10 d'abril de 1937 va ser designat pel Comitè Nacional confederal per formar part de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, de la qual també formaven part Martynas Gudelis (Martín Gudell) i Helmut Rüdiger, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, en 1937 assistí a l'assemblea celebrada pels milicians d'Aragó oposats a la militarització. Des de 1938 i fins el final de la contesa fou conseller de Relacions Exteriors del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE), depenent del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser detingut quan dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó per «manca de visat». Finalment aconseguí embarcar cap a Amèrica i el 16 de maig de 1940 arribà, a bord del vaixell De la Salle, a la República Dominicana i s'instal·là a la colònia agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), on treballà de pintor. A principis d'abril de 1941 desembarcà al port de l'Havana (Cuba). En aquest país fou un dels principals animadors del Cercle Republicà Espanyol i representà la CNT als país caribeny, participant com a tal en nombrosos actes polítics. S'integrà com a assessor en la Comissió Obrera del Partit Revolucionari Cubà (Autèntic), mantingué estrets vincles amb els anarquistes cubans i sostingué posicions anticomunistes. El febrer de 1943 formà part de l'acabada de crear Comissió Organitzadora del Centre de Divulgació Social (CDS) de l'Havana i va ser elegit secretari general de la mateixa. A finals de 1943 s'establí a Mèxic, on va fer costat les tesis de Joan García Olivar de la «Ponència» i de la seva «Nova FAI». En 1944 es reuní amb ell la seva esposa, la comadrona María Lombardi Baldinoti, que havia restat a Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari dels ministres anomenats per la CNT en el Govern republicà de l'exili encapçalat per José Giral Pereira. En 1945, també, era secretari de l'Agrupació «Estudios Sociales» de Mèxic. En 1947 va ser nomenat secretari de Correspondència de l'«Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic i s'encarregà de les relacions amb l'organització confederal a l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953 representà la CNT en l'acte de protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura franquista celebrat al Teatre Arbeu de Mèxic, on també parlaren Indalecio Prieto Tuero, per l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán per la UGT. En 1956 fou l'administrador del periòdic mexicà CNT (1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez, òrgan de la tendència «col·laboracionista». En 1956 també publicà el fullet La Confederación Nacional del Trabajo de España de España y la política. En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per assessorar els seus companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por el sindicalismo hacia una España libre. També publicà, amb M. González, Cartas libres. Després de la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a començament dels anys seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966 fundà una nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria general de la qual assumí, secundat per José Margelí Naudín (vicesecretari), Francisco Escolano (tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic defensà les posicions col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya entre antics militants confederals i la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el 30 d'agost de 1979 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/cortesolivares/cortesolivares.html" target="_blank">Joaquín Cortés Olivares (1895-1979)</a><o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/lehning01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 690px;" alt="Arthur Lehning (1927)" title="Arthur Lehning (1927)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/lehning01.jpg" /></a> Arthur Lehning (1927)<o></o> - Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la «Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda «Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial «Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions –va publicar articles en 140 periòdics–, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el «PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979), Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond. <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2310.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143892

[22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Conferència de Gallego Crespo - Míting en solidaritat amb el POUM - Anarchist Bookfair de Londres - Richard - Moreau - Sánchez Rosa - Derré - Siglich - Laurent - Dandi - González Campoy - Caruso - Ballvé - «Foucellas» - Martínez González - Arnedo - Enckell - Rafaneau - Chevenet - Léauthier - Marpaux - Meyrueis - Simon - Malnati - Chuillot - Philippe - Pascal - Menu - Rueda Pérez - Mogrovejo - Maraviglia - Soto - Reimeringer - Gasa - Scarselli - Cuxac <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Conferència de Gallego Crespo - Míting en solidaritat amb el POUM - Anarchist Bookfair de Londres - Richard - Moreau - Sánchez Rosa - Derré - Siglich - Laurent - Dandi - González Campoy - Caruso - Ballvé - «Foucellas» - Martínez González - Arnedo - Enckell - Rafaneau - Chevenet - Léauthier - Marpaux - Meyrueis - Simon - Malnati - Chuillot - Philippe - Pascal - Menu - Rueda Pérez - Mogrovejo - Maraviglia - Soto - Reimeringer - Gasa - Scarselli - Cuxac</title> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 22 d'octubre</big></big></big> <big><big>Esdeveniments</big></big> <big><big></big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/ravachol1892sabadell.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 209px;" alt="Capçalera del primer número de "Ravachol"" title="Capçalera del primer número de "Ravachol"" src="http://www.estelnegre.org/fotos/ravachol1892sabadell.jpg" /></a> Capçalera del primer número de Ravachol - Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès. ***<o></o> <img style="width: 600px; height: 225px;" alt="Capçalera de "Le Libertaire"" title="Capçalera de "Le Libertaire"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lelibertairebelgica.jpg" /> Capçalera de Le Libertaire<o></o> - Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de 1893 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal Le Libertaire. Organe socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode. Portava els epígrafs: «El patriotisme és l'últim refugi del covard», d'August Spies –realment és una frase de Samuel Johnson–, i «El nostre enemic és el nostre amo», de La Fontaine. L'administració la portava Henri Willems i s'estampava a la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. Era continuació de L'Antipatriote (1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats. Hi havia poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu del periòdic patí diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11 números, l'últim el 10 de març de 1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la denúncia d'Henri Willens i de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte de premsa» a resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut en L'Antipatriote; aquests van ser condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'Audiència de Brabant. Es conserva una col·lecció completa a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.<o></o> ***<o></o> <big><big><img style="width: 389px; height: 451px;" alt="Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears" title="Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears" src="http://www.estelnegre.org/fotos/anagramaCRTB.gif" /></big></big> Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears<big><big></big></big> - Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seu òrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/conferencia1936gallegocrespo.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 403px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/conferencia1936gallegocrespo.jpg" /></a> Cartell de l'acte<o></o> - Conferència de Gallego Crespo: El 22 d'octubre de 1936 se celebra als locals del Sindicat Únic de la Indústria Vidriera (SUIV) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià) la conferència de Juan Gallego Crespo «Sobre incautación y socialización de la industria». L'acte, organitzat pel SUIV, va ser presidit per Esteban Sánchez, en representació del citat sindicat. *** <img style="width: 590px; height: 761px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/miting1938poum.jpg" /> Cartell de l'acte<o></o> - Míting en solidaritat amb el POUM: El 22 d'octubre de 1938 se celebra al Palau de la Mutualité de París (França) un gran míting de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) en suport dels militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) empresonats a Espanya. En aquest acte contra la repressió desencadenada per la reacció estalinista van intervenir René Belin, Gaston Bergery, Fenner Brockway, Sébastien Faure, Georges Pioch, Marceau Pivert, Paul Rivet i Henry Torrès, entre d'altres.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/anarchistbookfair1994londres.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 859px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/anarchistbookfair1994londres.jpg" /></a> Cartell de l'acte<o></o> - Anarchist Bookfair de Londres: El 22 d'octubre de 1994 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) l'Anarchist Bookfair (Fira del Llibre Anarquista) de Londres. L'acte s'emmarcà en un gran esdeveniment que sota el nom de «Anarchy in the UK '94. Ten days that shook the world» (Anarquia en el Regne Unit '94. Deu dies que commogueren el món) se celebrà entre els dies 21 i 30 d'octubre a Londres. En aquesta fira del llibre es realitzaren diferents actes, com ara parades de venda de llibres, reunions, conferències, vídeos, música, poesia, menjar, guarderia, etc. L'Anarchist Reseach Group (ARG, Grup de Recerca Anarquista) organitzà una discussió sota el títol «Class Struggle, past or future» (Lluita de classes, passat o futur), on intervingueren Martyn Everest i John Quail, i Colin Ward va fer la conferència «Fundamentalism» (Fonamentalisme). <o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <img style="width: 519px; height: 1403px;" alt="Notícia d'una de les detencions d'Eugène Richard apareguda en el diari parisenc "Le XIX Siècle" del 12 de gener de 1893" title="Notícia d'una de les detencions d'Eugène Richard apareguda en el diari parisenc "Le XIX Siècle" del 12 de gener de 1893" src="http://www.estelnegre.org/fotos/richardeugene.jpg" /> Notícia d'una de les detencions d'Eugène Richard apareguda en el diari parisenc Le XIX Siècle del 12 de gener de 1893 - Eugène Richard: El 22 d'octubre de 1849 neix a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'anarquista Eugène Auguste Richard, conegut com Ravachol. Era fill de Pierre Adrien Richard, paleta, i de Louise Clémentine Rome. Es guanyava la vida treballant de fuster a París (França). El 3 de novembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «rebel·lió» i el 2 d'abril de 1890 pel Tribunal de Corbeil (actualment Corbeil-Essonnes, Illa de França, França) a un dia de presó per «rebel·lió i embriaguesa». En 1890 començà a militar en el moviment anarquista, destacant en la propaganda. Assistí a les reunions del «Cercle Internacional» i dels grups anarquistes «Les Exploités» i «Les Révoltés», mostrant-se partidari de la propaganda pel fet en totes les seves formes (robatori, estafa, abandonant els lloguers sense pagar, atemptats amb explosius, etc.). La policia el qualificà d'«exaltat, violent i enèrgic», influenciant sos companys, fet pel qual tenia de malnom Ravachol. En 1892 vivia al domicili de sa germana, la vídua Sandrin, al número 20 de l'avinguda Laumière del XIX Districte de París i posteriorment passà a viure al número 3 del passatge Parmentier. L'11 de gener de 1893 va ser detingut, juntament amb altres companys, per participar en una manifestació anarquista davant el Palau Bourbon de París. A partir del 18 de desembre de 1893, quan l'ona d'atemptats anarquistes, portà una actitud més mitigada. L'1 de juliol de 1894, quan les grans agafades antianarquistes, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però va ser detingut per «pertinença a associació criminal». Durant el seu interrogatori va negar ser anarquista i refusà signar el seu processament. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 18 de juliol va ser posat en llibertat i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Des de 1895 el seu nom figura en el llistat d'anarquistes del departament de Saona i Loira. El desembre de 1900 desaparegué del departament i va ser buscat per la policia. El 18 de gener de 1901 va ser detingut pels gendarmes de Blausac (Llenguadoc, Occitània) i tancat a la presó d'Usès (Llenguadoc, Occitània), d'on va ser alliberat dos dies després. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. <o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/moreaulouis.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 612px;" alt="Foto policíaca de Louis Moreau (2 de juliol de 1894)" title="Foto policíaca de Louis Moreau (2 de juliol de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/moreaulouis.jpg" /></a> Foto policíaca de Louis Moreau (2 de juliol de 1894) - Louis Moreau: El 22 d'octubre de 1853 neix a Villiers-sur-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista Louis Moreau. Era fill de Jean Ambroise Moreau, pedraire, i d'Anne Pierre. Es guanyava la vida com son pare, treballant de pedraire. En 1872 vivia amb sos pares a Villiers-sur-Yonne. El 6 de gener de 1875 va ser integrat en el 74 Regiment de Línia i el 7 d'abril de 1878 va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la III Regió Militar a tres anys de presó per «trencament voluntari d'arma». El 3 d'octubre de 1879 entr voluntàriament en el 29 Regiment de Línia i va ser agraciat amb l'exoneració de la resta de pena. L'1 d'agost de 1875 va ser destinat al Regiment de Bombers de París (França) i el 15 de maig de 1876 passà novament al 74 Regiment de Línia. El 21 de setembre de 1880 passà a la reserva amb certificat de bona conducta. El 6 d'octubre de 1883 va ser declarat insubmís en no presentar-se a una convocatòria militar i el 9 de febrer de 1894 va ser condemnat pel I Consell de Guerra a tres mesos de presó per «insubmissió a la llei de reclutament en temps de pau» –l'1 de novembre de 1899 va ser alliberat de totes les responsabilitats militars. L'1 de juliol de 1894, en una gran operació contra el moviment anarquista de la regió parisenca, que portà a l'arrest de 154 persones, va ser detingut i el seu domicili, al número 20 del carrer Cailloux de Clichy (Illa de França, França), escorcollat sense cap resultat. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes com a «perillós» i aleshores vivia al número 87 del carrer Moines del XVII Districte de París. En el registre de recapitulació de 1901 figurava com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/sanchezrosa1.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 466px;" alt="José Sánchez Rosa" title="José Sánchez Rosa" src="http://www.estelnegre.org/fotos/sanchezrosa1.jpg" /></a> José Sánchez Rosa<o></o> - José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Sos pares es deien Fernando José Sánchez Horrillo, sabater, i Francisca Rosa de los Santos. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola –només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores, Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia, Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La aritmética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fossa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005). *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/derre.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 564px;" alt="Émile Derré fotografiat per Nadar" title="Émile Derré fotografiat per Nadar" src="http://www.estelnegre.org/fotos/derre.jpg" /></a> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">Émile Derré fotografiat per Nadar</div> - Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'escultor anarquista Eugène Marie Derré, conegu com Émile Derré. Sos pares es deien Eugène Derré, caixer, i Marie Adélaïde Angèle Guillot, cosidora. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel, Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. El 7 de juny de 1900 es casà al V Districte de París amb la brodadora Blanche Sidonie Chamberlin, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1911. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legi Émile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. L'11 de març de 1913 es casà al IX Districte de París amb la gerent Élisabeth Chassagnon. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània). *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/siglich/siglich03.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 558px;" alt="Foto policíaca de Renato Siglich" title="Foto policíaca de Renato Siglich" src="http://www.estelnegre.org/documents/siglich/siglich03.jpg" /></a> Foto policíaca de Renato Siglich<o></o> - Renato Siglich: El 22 d'octubre de 1881 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el propagandista anarquista Renato Siglich, que va fer servir diversos pseudònims (Renato Souvarine, Dott. Kibaltchich, Erres, Promoteo, Siglinde, Sire, Renato Zanini, etc.). Sos pares es deien Matteo Siglich i Maria Roccovich. Es guanyava la vida fent de mecànic i de pintor. El 21 de setembre de 1900 patí la primera condemna per «ultratge a la força pública». En 1901 formà part dels promotors de l'edició del periòdic anarquista L'Internazionale, on des de les seves pàgines expressà la necessitat d'abandonar el pla teòric i passar a l'acció pràctica –sempre acabava els seus mítings amb l'eslògan «La Revolución serà anarquista o no serà». Enquadrat en el sector «antiorganitzador» del moviment anarquista, fou partidari de l'acció individual, de l'insurreccionalisme i de l'expropiació, amb un caràcter impulsiu que sovint el portà a enfrontaments violents no només amb els enemics sinó amb els companys mateixos. El maig de 1906 va se condemnat per l'Audiència de Gorizia (Friül), amb un altre company, a cinc anys de presó per robatori. Un cop lliure, reprengué les seves activitats, especialment col·laborant en la premsa llibertària. Quan esclatà la Gran Guerra, fou corresponsal del setmanari L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia). El gener de 1915, després d'haver desertat, creuà la frontera il·legalment i es refugià a Venècia (Vèneto, Itàlia). Posteriorment, com a «ciutadà estranger», les autoritats el van enviar a Nàpols (Campània, Itàlia) sota vigilància. Durant la segona meitat de 1915, a més de corresponsal, passà a ser redactor de L'Avvenire Anarchico, fent servir diversos pseudònims (Dott. Kilbalchich, Erres, Souvarine, etc.). Com a corresponsal, en 1915 mantingué una polèmica amb Pasquale Binazzi sobre la Conferència de Zimmerwald. Després de Nàpols, cridat pels companys, es va traslladar a Pisa en nom de L'Avvenire Anarchico. Per la seva intensa activitat propagandística, l'abril de 1916 va ser condemnat a internament, però aquest no es va fer efectiu fins la seva detenció el 5 de juny de 1916 a Pisa, moment en el qual va ser deportat a l'illa de Ventotene. A causa de la seva condició física i a les pressions de determinats personatges influents, a finals de 1917 pogué retornar a Pisa, on prengué la direcció de L'Avvenire Anarchico, en substitució de Virgilio Salvatore Mazzoni. Durant aquests anys mantingué bones relacions d'amistat i col·laboració amb destacats llibertaris, com ara Armando Borghi, Bruno Misefari o Paolo Schicchi. A Pisa s'uní lliurement amb Terza Bertolotti, obrera en la impremta anarquista «Germinal!», amb qui tingué un fill (Rapisardo). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920), es mantingué força actiu en totes les iniciatives que tingueren lloc a Pisa, des dels avalots contra la carestia de la vida (juny i juliol de 1919) a les agitacions obreres, especialment al motí que tingué lloc a Viareggio (Toscana, Itàlia) al voltant del Primer de Maig de 1920. Des de les columnes de L'Avvenire Anarchico continuà incitant a la revolta i a la revolució, alhora que criticà durament la involució de la Revolució russa aleshores controlada pels bolxevics. Desconfià de les organitzacions anarquistes estables, com ara la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), creada l'abril de 1919, i lluità sempre per l'autonomia dels grups i per la seva acció voluntària dels companys i l'espontània de les masses. Quan retornà Errico Malatesta a Itàlia, gràcies a la seva iniciativa, s'esforçà a conèixer-lo amb l'objectiu d'accelerar la insurrecció, però després del moviment d'ocupacions de les fàbriques i les reaccions estatal i feixista, expressà posicions cada vegada més crítiques no només amb el Partit Socialista Italià (PSI) i la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), sinó també amb la Unió Anarquista Italiana (UAI), esdevenint en el portaveu d'una dura campanya contra el moviment «organitzador» anarquista, al qual acusava de ser responsable dels fracassos de l'anarquisme. Denuncià durament les «febles» posicions que adoptà la Comissió de Correspondència de l'UAI sobre l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia). Arran del fracàs de la vaga general convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball) l'estiu de 1922, les seves crítiques encara es tornaren més amargues i Errico Malatesta hagué d'intervenir des del periòdic Umanità Nova per intentar apaivagar el debat. El seu atac als «organitzadors» no minvà, especialment amb Temistocle Monticelli, amb qui ja havia tingut en 1919 una polèmica i a qui considerava un «provocador», i en 1922 s'editaren nombrosos números únics de publicacions sobre el debat. L'octubre de 1922 començà a publicar la revista teòrica Anarchismo, amb la finalitat d'arreplegar totes les forces «antiorganitzadores» i on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Gino Del Guasta, Ugo Fedeli (Hugo Treui) i Tintino Rasi (Auro D'Arcola), entre d'altres, i on els tres números publicats es mantingué una dura polèmica amb Carlo Molaschi. Després de l'última destrucció de la impremta «Germinal!» a mans dels feixistes, a finals de desembre de 1922, a començament de 1923 es refugià a Trieste, des d'on pogué passà la frontera i arribar a Alemanya. Entre juny i desembre de 1923 publicà a Hamburg Il Messaggero della Riscossa. Giornale anarchico autonomo, gairebé tot redactat per ell i que tingué el suport dels companys nord-americans de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i que no volia ser una mera continuació de L'Avvenire Anarchico. Per l'article «Gaetano Bresci 29 luglio 1900-1923», publicat en Il Messaggero della Riscossa, va ser condemnat pel Tribunal de Palerm a un any i vuit mesos de presó per «apologia del regicidi, incitació a la desobediència a les lleis i a l'odi entre classes». En els primers mesos de 1924 retornà a Itàlia i l'abril d'aquell any va ser detingut a Gènova i portat a Palerm, on retrobà son amic Paolo Schicchi, per purgar la pena que mesos abans se li havia imposat. El setembre de 1925 va sortir de la presó gràcies a una amnistia i a finals d'aquell any emigrà clandestinament a França. A París, juntament amb Paolo Schicchi, entre juny de 1926 i abril de 1929 donà vida al periòdic La Diana. En aquesta època francesa col·laborà en Le Libertaire i mantingué la corresponsalia amb diferent periòdics anarquistes dels EUA i d'Amèrica Llatina. Des de La Diana polemitzà amb Camillo Berneri i els «organitzadors», sovint utilitzant els pseudònims Souvarine i Sieglinde. El febrer de 1929 va ser expulsat de França, juntament amb altres anarquistes (Angelo Diotallevi, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Angelo Sbrana, etc.), i passà Bèlgica. A París, en 1929, sota el pseudònim Sieglinde edità el fullet Anteo Zamboni assassinato due volte, on reivindicava el caràcter anarquista de l'atemptat del jove Zamboni contra Benito Mussolini. Les expulsions sol·licitades per les autoritats feixistes italianes a França desencadenaren rumors sobre infiltrats i espies dins del moviment anarquista de l'exili i engegà una dura polèmica amb Tintino Rasi (Auro D'Arcola) en La Diana i Il Monito, amb acusacions mútues creuades sobre qui estava a sou de la policia. Després de l'intent fallit de Paolo Schicchi, que l'estiu de 1930 desembarcà a Sicília amb l'esperança d'aixecar un moviment antifeixista popular, va ser buscat per la policia i els espies i decidí canviar d'identitat prenent el nom de Renato Zanini i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Buscat per la policia durant tots els anys trenta, en 1940, quan Itàlia ja havia entrat en la II Guerra Mundial, la policia italiana demanà a l'homòloga alemany la detenció de 23 anarquistes perillosos residents a la França ocupada i en aquesta llista figurava el seu nom. Després de la II Guerra Mundial residia a París, on prengué contacte amb Paolo Schicchi i altres anarquistes sicilians. En els anys cinquanta publicà alguns fullets anticlericals –La leggenda di Gesù (1950 i 1990), I rotoli del Mar Morto. Comento del profeta Abacuc (1957)– i, amb l'editor individualista napolità Giuseppe Grillo, la biografia Vita eroica e gloriosa di Paolo Schicchi (1957). Entre gener i març de 1958 mantingué una polèmica en Previsioni sobre el problema de la socialització i el col·lectivisme amb Bruno Rizzi. També en 1958 publicà en Previsioni l'assaig «Riccardo Wagner anarchico e umanista». Renato Siglich va morir en 1958, sembla, a París (França).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/siglich/siglich.html" target="_blank">Renato Siglich (1881-1958)</a><o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/pradier/pradier01.jpg"><big><big><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 417px;" alt="D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]" title="D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]" src="http://www.estelnegre.org/documents/pradier/pradier01.jpg" /></big></big></a> D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]<a href="http://www.estelnegre.org/documents/pradier/pradier01.jpg"><big><big></big></big></a> - Louis Laurent: El 22 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre–de 1883 neix al V Districte de París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Eugène Laurent. Sos pares es deien Jean Léonard Laurent, paleta, i Félicité Roudier, cosidora. Es guanyava la vida com a agent de canvi. El 24 d'abril de 1909 es casà al VI Districte de París amb la tipògrafa Joséphie Jeanne Marie Morel, de qui es va divorciar el 4 de novembre de 1922. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista. En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya.  El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris –amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres– que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de solidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 20 d'octubre de 1971 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril de 1972 a París (França). *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/dandi.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 619px;" alt="Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi" title="Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi" src="http://www.estelnegre.org/fotos/dandi.jpg" /></a> Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi<o></o> - Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) «L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta. *** <img style="width: 360px; height: 702px;" alt="Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de novembre de 1974" title="Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de novembre de 1974" src="http://www.estelnegre.org/fotos/gonzalezjuan.jpg" /> Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de novembre de 1974<o></o> - Juan González Campoy: El 22 d'octubre de 1896 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França). *** <img style="width: 256px; height: 330px;" alt="Eghilberto Caruso" title="Eghilberto Caruso" src="http://www.estelnegre.org/fotos/caruso.jpg" /> Eghilberto Caruso<o></o> - Eghilberto Caruso: El 22 d'octubre de 1898 neix a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Sos pares es deien Alfredo Caruso i Anacleta Mori. Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per «possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso va morir el 9 de febrer de 1961 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).<o></o> *** <img style="width: 376px; height: 1317px;" alt="Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de maig de 1980" title="Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de maig de 1980" src="http://www.estelnegre.org/fotos/ballve.jpg" /> Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà Espoir del 4 de maig de 1980<o></o> - Miquel Ballvé Palau: El 22 d'octubre de 1899 neix a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Ballvé Palau. Sos pares es deien Josep Ballvé i Assumpta Palau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cervià de les Garrigues i durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat local fins l'evacuació del poble davant la imminent conquesta de la població per les tropes feixistes. Amb un grup de companys, participà en l'evacuació de part els béns de la cooperativa de la col·lectivitat amb una carreta tirada per una mula. Sota els bombardeigs de l'aviació franquista, aconseguiren arribar a la frontera. En arribar va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on participà en el reagrupament dels companys lleidatans, els quals organitzaren dins del camp les menjades col·lectives. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) pogué reunir-se amb sa companya Elvira Gil i la parella s'instal·là a Albi. En aquesta població ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miquel Ballvé Palau va morir el 25 de novembre de 1979 al Centre Hospitalari d'Albi (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una oclusió intestinal i va ser enterrat dos dies després. <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2210.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143882

[21/10] Joukowski - Cottée - Serantoni - Bedéi - Lardaux - Aubin - Dubois-Desaulle - Schrader - Branchi - Domínguez - Roldós - Parodi - Zanolli - Llaty - Isabal - Cartié - Pedret - Nédélec - Pinelli - Livrozet - Vaucanson - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Gomichon - Martínez García - Larapidie - Casado - Margarita - Begout - Foyo - Quesnel - Esgleas - Viñuales - Riu - Ciliga - Bergós <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[21/10] Joukowski - Cottée - Serantoni - Bedéi - Lardaux - Aubin - Dubois-Desaulle - Schrader - Branchi - Domínguez - Roldós - Parodi - Zanolli - Llaty - Isabal - Cartié - Pedret - Nédélec - Pinelli - Livrozet - Vaucanson - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Gomichon - Martínez García - Larapidie - Casado - Margarita - Begout - Foyo - Quesnel - Esgleas - Viñuales - Riu - Ciliga - Bergós</title> </head> <body> <big><big><big>Anarcoefemèrides del 21 d'octubre</big></big></big> <big><big>Naixements</big></big> <big><big></big></big> <img style="width: 251px; height: 383px;" alt="Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul" title="Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul" src="http://www.estelnegre.org/fotos/joukowski.jpg" /> Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul - Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski, Zhukovski, Joukovski, Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la «Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin i Élisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, amb Élisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz, Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/cottee/cottee01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 622px;" alt="Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892)" title="Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892)" src="http://www.estelnegre.org/documents/cottee/cottee01.jpg" /></a> Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892) - Eugène Cottée: El 21 d'octubre de 1854 neix a Passy, actualment XVI Districte de París (França), el dibuixant, artista pintor, marxant d'art i anarquista Édouard Eugène Cottée –sovint citat erròniament Cotté–, conegut com Bléry. Sos pares es deien Pierre Édouard Cottée, daurador, i Eugénie Victorine Arlaud, governanta. Marxant d'art, el 10 de setembre de 1877 es declarà en fallida davant el Tribunal de Comerç de París. El 19 d'agost de 1882 es casà al XI Districte de París amb Rose Marie Baille; aleshores vivia al número 18 del bulevard Malesherbes i treballava de marxant i expert en quadres assessorant subhastes. Lligat a Le Cri du Peuple, es va presentar a les eleccions de desembre de 1885 a l'Ajuntament del XI Districte de París, del qual era secretari de la XVIII Secció. El 28 de novembre de 1886 va ser detingut, juntament amb altres companys (Aleide Cadolle, Joseph Drouard, Marc Graener, Eugène Hamburger, Eugène Job, Yves Plessis i Victor Prêtre,) després d'haver protagonitzat un incident en una reunió privada del comitè de l'Aliança Republicana, celebrat al Tivoli Vaux-Hall de París, presidida pel senador republicà Henri Tolain, on aferraren un exemplar de Le Cri du Peuple que contenia un article força violent contra el president de la reunió, i el 15 de desembre de 1886 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena per un delicte de «cops, ultratges i rebel·lió» contra els agents que intentaren sufocar el tumult i condemnat a 15 dies de presó. El 7 de maig de 1887 va ser detingut, juntament amb l'anarquista belga Oscar de Witte, sota l'acusació d'«abús de confiança» després d'haver intentat estafar a un tal Beaufils, repartidor del mercat central de París, per al qui treballava Oscar de Witte. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Émile Lepeu i era secretari de redacció del periòdic anarquista Insurgé i membre del grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París. El 15 de juny de 1891 figurava en una llista policíaca d'anarquistes i vivia al número 5 del carrer Ormesson. L'abril de 1892 freqüentà les reunions del Grup Anarquista Internacional (GAI) que ce celebraven els diumenges a la Sala Horel, al número 13 del carrer Au Maire. El 6 d'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de «complicitat en robatori» i el seu domicili escorcollat pel comissari Dresch. El 28 de maig de 1893, amb altres anarquistes, es dirigí des de la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, a la Sala Lexellent i d'allà, portant una corona roja de la Coalició Revolucionària, marxaren cap el cementiri de Père Lachaise. El 29 de maig de 1893 es reuní amb altres anarquistes (Amédée Denéchère, Gillot, Rodolphe Kahn i Leblond) a la terrassa d'«Au canon de la Bastille», a la plaça de la Bastille, lloc de reunió habitual de la militància llibertària, amb la finalitat d'establir una correspondència activa amb certes personalitats anarquistes franceses i estrangeres. El 3 de juny de 1893 assistí al míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple. L'1 de juliol de 1893 assistí, amb quatre-centes persones, a una conferència organitzada per Dufour i Marin. El 4 de juliol de 1893 organitzà, amb Saint-Martin, un míting a la Sala Commerce, sobre els aldarulls al Barri Llatí i la clausura de la Borsa del Treball. El juliol de 1893, amb altres anarquistes (A. Carteron, Georges Deherme, Amédée Denéchère, etc.), plantejà la creació d'un diari en aquell mes d'eleccions legislatives i tingué la intenció de visitar personalitats per a trobar-hi finançament. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i el seu domicili era desconegut. L'11 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Letort, que va ser escorcollat i en el qual es trobaren documents i correspondència. En aquesta època treballava d'empleat, no de periodista com assegurava, en el periòdic Gazette des Assurances. El 30 de març de 1894 va ser posat en llibertat després d'haver enviat la policia el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i encara vivia al carrer Letort. El seu últim domicili fou al número 147 del carrer Université i al final treballava d'empleat a la Torre Eiffel. Eugène Cottée va morir el 3 d'octubre de 1898 al seu domicili del VII Districte de París (França).<o></o> <div style="text-align: center;">***</div> <img alt="Un exemplar de "Ciencia Social", editat per Fortunato Serantoni" title="Un exemplar de "Ciencia Social", editat per Fortunato Serantoni" style="width: 578px; height: 860px;" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/cienciasocialargentina.jpg" /> Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni - Fortunato Serantoni: El 21 d'octubre de 1856 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per «desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per «manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdic La Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire, El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres. Fortunato Serantoni va morir el 23 de desembre de 1908 a Florència (Toscana, Itàlia). ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/bedei/bedei01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 606px;" alt="Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)" title="Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/bedei/bedei01.jpg" /></a> Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)<o></o> - Hercule Bedéi: El 21 d'octubre de 1872 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule Bedéi. Sos pares es deien Pierre Bedéi i Thérèse Piruginie. En 1893 va ser identificat per la policia francesa com a membre del grup anarquista italià («Cercle Internacional») de París (França), juntament especialment amb Germain Galimberti i Dionizzi Dorzani (Orsini). Es guanyava la vida com a sastre i vivia al número 10 del carrer parisenc Tiquetonne. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, l'1 de març va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 d'agost de 1894 va ser expulsat de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/bedei/bedei.html" target="_blank">Hercule Bedéi (1872-?)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/lardaux.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 481px;" alt="Notícia de la condemna de Théodore Lardaux apareguda en el diari parisenc "La Petite République" del 18 de novembre de 1894" title="Notícia de la condemna de Théodore Lardaux apareguda en el diari parisenc "La Petite République" del 18 de novembre de 1894" src="http://www.estelnegre.org/fotos/lardaux.jpg" /></a> Notícia de la condemna de Théodore Lardaux apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894<o></o> - Théodore Lardaux: El 21 d'octubre de 1872 neix a Fismes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Théodore Lardaux, conegut com Georges. Era fill dels obrers de filatura Pierre Joseph Lardaux i Louise Cellier. Sense domicili fixe, es guanyava la vida treballant de manobre i va ser condemnat en sis ocasions per «robatoris», «cops i ferides» i «ultratges públics al pudor». En 1892 vivia a Longueval (Picardia, França). En 1893 va ser cridat a files, però la seva incorporació va ser ajornada. El 13 de juliol de 1894, el mateix matí que havia sortir de la presó de Laon (Picardia, França), va ser detingut a l'estació d'aquesta població en possessió de fórmules de fabricació de bombes. Durant la seva estada a la presó de Laon, on havia estat tancat durant sis mesos per «rebel·lió», havia freqüentat els anarquistes Arthur Vautier, a la cel·la del qual s'havia trobat una fórmula semblant, i Gustave Mathieu. Jutjat el 14 de novembre de 1894, va ser condemnat pel Tribunal de l'Aisne per «crim de participació en una conxorxa establida amb la finalitat de preparar o cometre crims sobre les persones o les propietats» («associació criminal») a cinc anys de treballs forçats i posteriorment a la deportació, mentre Vautier va ser condemnat a vuit anys per la mateixa pena i Mathieu va veure el seu cas sobresegut. Exclòs de l'exèrcit, el 30 d'abril de 1895 va ser posat a disposició del Ministeri de Marina. El febrer de 1896 va escriure el president de la República francesa des de la presó de Beaulieu (Caen, Normandia, França) negant la seva militància anarquista. Posteriorment va ser enviat a la colònia penitenciària de l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). La Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. A finals de 1899 encara s'hi trobava. En 1899 Joseph Reinach, de la Lliga dels Drets de l'Home, publicà l'informe sobre el seu cas i el d'altres sota el títol Rapport sur les cas de cinq détenus des Îles du Salut. Théodore Lardaux va morir el 7 de novembre de 1899 a la presó de Beaulieu del barri de La Maladerie de Caen (Normandia, França).<o></o> *** <img style="width: 451px; height: 344px;" alt="Foto antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894)" title="Foto antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/aubinlouis.jpg" /> Foto antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894)<o></o> - Louis Aubin: El 21 d'octubre de 1873 neix a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Michel Aubin –algunes fonts policíaques citen erròniament Alexandre com tercer nom–, conegut com Petit Louis. Era fill natural de la modista Marie Louise Albin i de pare desconegut. Es guanyava la vida treballant de cisellador. Entre 1890 i 1892 freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París, que havia estat fundat en 1888 i era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Moulin des Prés del XIII Districte de París. El març de 1892 va ser detingut després de l'atemptat de la caserna parisenca de Lobau del 15 de març d'aquell any, que només causà danys materials. En aquesta època vivia al número 28 del carrer 3 Bornes del XI Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. El 17 de juny de 1892 va ser condemnat a un any de presó per «complicitat en temptativa d'estafa». Un cop lliure, es refugià a Londres (Anglaterra), on freqüentà els cercles anarquistes francòfons. En 1893 va ser cridat a files però no es presentà i el 21 de gener de 1895 va ser declarat insubmís. En 1896 vivia al número 43 del Tottenham Street de Londres. El 27 de juliol de 1898 es presentà davant les autoritats militars i el 13 d'agost de 1898 va ser donat de baixa del servei militar per «tuberculosi, cicatrius exteses d'adenitis cervical i adenoma persistent». En els anys noranta figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària francesa. Segons algunes fonts tenia dos infants, però el cert es que no estava casat. Louis Aubin va morir el 13 de febrer de 1902 a l'Hospital de Les Tournelles del III Districte de París (França).<o></o> *** <img title="Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 30 de maig de 1903" style="width: 501px; height: 547px;" alt="Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 30 de maig de 1903" src="http://www.estelnegre.org/fotos/duboisdesaulle.jpg" abp="209" /> Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de maig de 1903<o></o> - Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per «ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser capturat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell «Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità «Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad, Émile Janvion, É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse, Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs, Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.). *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/schrader/schrader01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 617px;" alt="Foto policíaca de Mina Schrader (1894)" title="Foto policíaca de Mina Schrader (1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/schrader/schrader01.jpg" /></a> Foto policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894)<o></o> - Mina Schrader: El 21 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París (França) la model i escultora Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres noms (Mina de Nyzot, Mina Schrader de Nysold, Mina Schrader de Wegt de Nizeau, Ysolde Vouillard, etc.). Sos pares es deien Fredéric Auguste Schrader, obrer paraigüer, i Appoline Stéphanie Denizot, modista. Treballà de model a Montmartre i visqué al número 11 del carrer Berthe. Fou una de les dames d'honor de la model Royer (Sarah Brown), que esdevingué cèlebre en el ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb una simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades per artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es va negar a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del braç per portar-la a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata a les mans i ella completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i fou inculpada de pertànyer a «associació de malfactors». Estigué relacionada amb els anarquistes Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de model de l'heroïna principal de la novel·la, Monna Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors (Gabriel-Albert Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va escriure el negre Henri Gautier Villars) publicà el llibre Maîtresse d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a «wagneriana, esotèrica, neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva, baudelariana, mòrbida, nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb l'escultor Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau). En 1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a publicar l'any següent, sota el nom de Wilhelmine Schrader de Nyzot, els llibres Â la recherche de Dieu i Les lois de l'électricité, i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les sources de l'électricité), però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment editada. Mina Scharader va morir el 27 de febrer de 1929 a l'Hospital d'Évreux (Normandia, França).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/schrader/schrader.html" target="_blank">Mina Schrader (1874-1929)</a> *** <img style="width: 306px; height: 358px;" alt="Luigi Branchi" title="Luigi Branchi" src="http://www.estelnegre.org/fotos/branchi.jpg" /> Luigi Branchi<o></o> - Luigi Branchi: El 21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i propagandista anarquista Luigi Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador,  Le Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i Albertina Zanichelli. En 1906 s'instal·là amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa mare regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple barri proletari de la ciutat. En 1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril d'aquest any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el grup anarquista «Germinal». Posteriorment es traslladà a Llombardia, primer a Milà i després a Luino, on fou corresponsal del periòdic anarquista La Protesta Umana, signant els articles sota el pseudònim Il Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser condemnat, en llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i una multa per «insults a l'exèrcit comesos mitjançant la premsa». Immediatament després del judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa passà a Metz (Lorena, França), però va ser expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista. Retornà a Itàlia i visqué a Milà amb son pare. Poc després passà a Suïssa (Ginebra, Saint-Imier, Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i Milà) a la recerca de feina estable, mantenint, això sí, contactes amb els cercles anarquistes. En aquesta època col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza Libertaria, els articles del qual signava com Espotador. El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta ciutat emiliana es casà i obrí una barberia. En 1912, segons la policia, abandonà la política activa. El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el VI Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la sol·licitud d'adhesió a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat perseguit pels feixistes, apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que no havia desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet, en 1933, les autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius, mesura que només va ser ratificada en 1938, ja què «havia demostrat alts sentiments patriòtics en la seva assistència i distinció en les manifestacions que s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933». Després de la II Guerra Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista, col·laborant ocasionalment en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat vicepresident de la secció local de l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi Branchi va morir el 20 de maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/dominguezbasco.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 520px;" alt="Ramón Domínguez Basco" title="Ramón Domínguez Basco" src="http://www.estelnegre.org/fotos/dominguezbasco.jpg" /></a> Ramón Domínguez Basco - Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Sos pares es deien Joaquín Domínguez i Dorotea Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). Entre el 25 i el 27 de de gener de 1936 va ser delegat de Blanes a la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) celebrada a Barcelona, on signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Ángela Portals. Ramón Domínguez Basco va morir d'una angina de pit el 9 de gener de 1959 al seu domicili d'Évreux (Alta Normandia, França). *** <img style="width: 368px; height: 830px;" alt="Necrològica d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de desembre de 1973" title="Necrològica d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de desembre de 1973" src="http://www.estelnegre.org/fotos/roldosplanasanselm.jpg" /> Necrològica d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic tolosà Espoir del 23 de desembre de 1973<o></o> - Anselm Roldós Planas: El 21 d'octubre de 1887 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anselm Roldós Planas. Sos pares es deien Martí Roldós i Francesca Planas. Quan era molt jove s'afilià, ben igual que son germà petit Lluís, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 era membre de la comissió organitzadora del Sindicat de Pagesos de Calonge de la CNT. El novembre de 1936 va ser nomenat regidor municipal de Calonge i el desembre presidí l'assemblea que establí les bases organitzatives de la col·lectivitat local, de la qual va ser nomenat responsable del seu comitè. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'establí a Aisinas (Aquitània, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Fou delegat per Aisinas al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Quan es va jubilar s'instal·là a Tuïr, on continuà militant, juntament amb son germà Lluís, en la CNT local. Sa companya fou Trinitat Moliné. Anselm Roldós Planas va morir el 26 de setembre de 1973 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/parodi.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 598px;" alt="Isidoro Parodi" title="Isidoro Parodi" src="http://www.estelnegre.org/fotos/parodi.jpg" /></a> Isidoro Parodi<o></o> - Isidoro Parodi: El 21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!, Pensiero e Volontà, Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a «profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana) «Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.<o></o> *** <img style="width: 591px; height: 464px; font-family: Arial;" alt="Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari" title="Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari" src="http://www.estelnegre.org/documents/misefari/misefari01.jpg" /> Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari<o></o> - Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Pia Zanolli va morir en 1980. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/llatymichel.png"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 141px;" alt="Signatura de Michel Llaty (1916)" title="Signatura de Michel Llaty (1916)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/llatymichel.png" /></a> Signatura de Michel Llaty (1916)<o></o> - Michel Llaty: El 21 d'octubre de 1897 neix a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i sindicalista revolucionari Michel Sébastien Léon Llaty. Era fill de Félix Sébastien Joseph Llaty, ferrer de tall i després paleta, i d'Anne Françoise Marie Salles. Es guanyava la vida treballant de marbrista. En 1915 vivia al número 20 de la plaça del Puig de Perpinyà. El 10 de gener de 1916 va ser cridat a files i incorporat en el 152 Regiment d'Infanteria. El 18 de març de 1916 es casà a Perpinyà amb la polidora de marbre Rosine Garreta. L'11 de novembre de 1917 va ser evacuat del front de Verdun a Bezonvaux (Lorena, França) per «congelació dels peus». El 30 de maig de 1918 les autoritats militars de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) proposaren el seu canvi d'arma a l'artilleria pesada per «neuritis plantaria al peu esquerre i artritis seca dels dos genolls». El 24 de juliol de 1918 va ser enviat al 84 Regiment d'Artilleria Pesada i el 16 de juliol de 1919 al 85 Regiment d'Infanteria Pesada. El 25 de setembre de 1919 va ser llicenciat. El 19 de desembre de 1922 es va divorciar de Rosine Garreta davant el Tribunal Civil de Perpinyà. En 1924 vivia al número 59 del carrer Providence de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballava de marbrista. El 19 de febrer de 1924 es casà a Tolosa amb l'obrera manufacturera Marcelle Alba, amb qui sembla va tenir dos infants. En 1926 era secretari del grup anarquista «Bien-être et Liberté» de Tolosa, del qual formaven part Alexandre Miranda, Alphonse Tricheux i sos fills Eugène i Marius Tricheux. Durant la primavera de 1926, quan Alphonso Tricheux va ser empresonat, s'encarregà de les subscripcions a favor de la companya d'aquest últim. El 27 de juliol de 1926 parlà en una reunió pública que agrupava un centenar de persones majoritàriament espanyols. El juliol de 1926 va fundar el Syndicat Unique du Bâtiment i des Travaux Publics (SUB, Sindicat Únic de la Construcció i Obres Públiques) de Tolosa i de la regió, adherit a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionari (CGT-SR), del qual va ser nomenat secretari, i que reagrupava una quinzena de membres, entre ells Victor Nan. En 1937 el SUB esdevingué el sindicat més actiu de la CGT-SR, arreplegant uns tres-cents membres a Tolosa. En 1929, però, va ser exclòs del SUB per «per actitud regular "groga" durant tots els 1 de maig». Entre el 28 de novembre de 1939 i el 3 d'agost de 1940 va estar mobilitzat. Michel Llaty va morir el 4 de febrer de 1975 al seu domicili, al número 28 del carrer Four Saint-François, de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2110.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143873

[20/10] Conferència del «Foyer du XIe» - «Umanità Nova» - Ostyn - Francier - Lecadieu - Séchaud - Abate - Gravier - Hénault - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - D'Hooge - Teofoli - Carrasco - Zimmermann - Crivelle - Camello - Beaure - Gómez Pozo - Lapeña - Grilli - Ramia - Laurent - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Filló - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese - Devillard <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[20/10] Conferència del «Foyer du XIe» - «Umanità Nova» - Ostyn - Francier - Lecadieu - Séchaud - Abate - Gravier - Hénault - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - D'Hooge - Teofoli - Carrasco - Zimmermann - Crivelle - Camello - Beaure - Gómez Pozo - Lapeña - Grilli - Ramia - Laurent - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Filló - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese - Devillard</title> </head> <body> <big><big><big>Anarcoefemèrides del 20 d'octubre</big></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <img style="width: 578px; height: 846px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/conferenciafoyerXI1920.jpg" /> Cartell de l'acte - Conferència del «Foyer du XIe»: El 20 d'octubre de 1920 se celebra a la «Salle du 95», al carrer de Charonne, del XI Districte de París (França) la conferència contradictòria «Contre la dictadure du proletariat» (Contra la dictadura del proletariat). L'acte formava part d'una sèrie de conferències organitzades per l'anarquista «Foyer du XIe» (Llar del XI Districte de París) i hi van ser oradors Pierre Le Flaouter (Flotter) i Pierre Le Meilleur.<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/umanitanova1932.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 143px;" alt="Capçalera d'"Umanità Nova"" title="Capçalera d'"Umanità Nova"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/umanitanova1932.jpg" /></a> Capçalera d'Umanità Nova <div style="text-align: justify; font-family: Arial;">- Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de 1932 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana Umanità Nova. Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera s'havia publicat entre 1920 i 1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La responsabilitat i la gerència de l'edició d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats anarquistes italians en l'exili a França corregué a càrrec d'Antonio Cieri, amb la col·laboració de Camillo Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats franceses, només publicà sis números, l'últim el 15 de gener de 1933. Fou reemplaçat per La Protesta / La Protestation –tres números, el 20 de febrer, el 13 i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova –només un número el 15 d'abril de 1933–, ambdós també editats a Puteaux i per les mateixes persones. <o></o> <o></o></div> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/oxtyn.gif"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 440px;" title="Charles Ostyn" alt="Charles Ostyn" src="http://www.estelnegre.org/fotos/oxtyn.gif" /></a> Charles Ostyn - Charles Ostyn: El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Léopold Charles Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Sos pares es deien François Léopold Ostyn, sastre, i Anne Élisabeth Virginie Lafleur. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/francier/francier01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 625px;" alt="Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)" title="Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/francier/francier01.jpg" /></a> Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894) - Éloi Francier: El 20 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1853 neix a Ressons-le-Long (Picardia, França) l'anarquista Éloi Francier. Sos pares es deien Pierre Louis Eloi Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre. Ebenista de professió, milità en el moviment llibertari de París. El 21 de maig de 1894, quan l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser detingut, juntament amb dos companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de Cité Industrielle, a prop de la presó de la Roquette on es concentrava una gentada per a veure la guillotinada, després d'haver cridat «Visca Émile Henry! Visca l'anarquia». Un cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la comissaria del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va detenir 155 anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer Godefroy Cavaignac, va ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou, l'endemà va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». El seu últim domicili fou al número 7 del carrer Neuve-des-Boulets de París. Éloi Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de París (França).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/francier/francier.html" target="_blank">Éloi Francier (1853-1898)</a><o></o> <div style="text-align: center;">***</div> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/lecadieu.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 255px;" alt="" title="Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc "Le Temps" de l'11 de desembre de 1910" src="http://www.estelnegre.org/fotos/lecadieu.jpg" /></a> Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910<o></o> - Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatholie Augustine Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/sechaudetienne.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 352px;" alt="Notícia d'una de les detencions d'Étienne Séchaud apareguda en el diari de Charleville "Le Courrier des Ardennes" del 5 de desembre de 1891" title="Notícia d'una de les detencions d'Étienne Séchaud apareguda en el diari de Charleville "Le Courrier des Ardennes" del 5 de desembre de 1891" src="http://www.estelnegre.org/fotos/sechaudetienne.jpg" /></a> Notícia d'una de les detencions d'Étienne Séchaud apareguda en el diari de Charleville Le Courrier des Ardennes del 5 de desembre de 1891<o></o> - Étienne Séchaud: El 20 d'octubre de 1856 –el certificat de defunció cita erròniament 1851– neix a Les Eaux-Vives (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Étienne Antoine Séchaud. Fill de pares francesos, sos pares es deien Nicolas Séchaud i Josette Marguerite Wuadens, venedora, i en néixer son pare ja era difunt. Es guanyava la vida treballant d'obrer joier i rellotger. En la dècada dels setanta vivia a Douvaine (Savoia, Arpitània). En 1874 va ser cridat a fer el servei militar a Annecy (Savoia, Arpitània), però després no es presentà als períodes d'instrucció obligatoris i va ser declarat insubmís. La policia el donà per desaparegut a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i a Niça (País Niçard, Occitània). A finals de 1895 arribà a Toló (Provença, Occitània) a la recerca de la seva feina de joier. Amb una ordre de busca i cerca, les autoritats franceses el volien expulsar del país. El febrer de 1896 la policia notificà que havia abandonat el seu domicili, al número 22 del carrer Nicolas Laugier de Toló per anar a Marsella (Provença, Occitània). Patí nombroses condemnes: sis mesos de presó pel consell de guerra de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) per «desaparició d'uniforme militar»; dos mesos de presó pel Tribunal Correccional de Marsella per «vagabunderia»; un mes de presó pel Tribunal d'Auxerre (Borgonya, França) per «robatori»; un mes de presó pel Tribunal d'Orleans (Centre, França) per «cisa d'aliments i vagabunderia»; i quatre mesos de presó pel Tribunal de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) per «robatori». Considerat per les autoritats com un «anarquista perillós i partidari de la propaganda pel fet», va ser sotmès a una activa vigilància. El 28 de setembre de 1897 va ser jutjat en consell de guerra de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i condemnat a un mes de presó per «insubmissió». El 2 de febrer de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Brieuc (Bro-Sant-Brieg, Bretanya) a quatre mesos de presó per «abús de confiança», quan treballava de rellotger al taller de Le Quilleuc i es quedà una agulla d'or, i el 19 de novembre de 1909 el mateix tribunal el condemnà pel mateix delicte a 15 dies de presó. El juliol de 1912 va ser detingut per «vagabunderia» per la gendarmeria de Lessay (Normandia, França) i el 16 de gener de 1914 per viatjar amb tren sense bitllet de Nontron a Angulema (Poitou-Charentes, França) i condemnat a 16 francs de multa. Étienne Séchaud va morir el 6 de febrer de 1918 a l'asil de Saint-Frai de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).<o></o> *** <img style="border: 0px solid ; width: 372px; height: 572px;" alt="Carlo Abate (ca. 1920)" title="Carlo Abate (ca. 1920)" src="http://www.estelnegre.org/documents/abate/abate05.jpg" /> Carlo Abate (ca. 1920)<o></o> - Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòric Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Brera, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del «Normandie» a Nova York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'Escola de Popular de Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Va fer una gran amistat  amb conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest s'instal·là a Barre i dirigí i edità nominalment –Galleani estava en crida i cerca–, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions i targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia Peroskaja). També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers) i fou membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/abate/abate.html" target="_blank">Carlo Abate (1859-1941)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/graviervictor.png"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 170px;" alt="Signatura de Victor Gravier (1888)" title="Signatura de Victor Gravier (1888)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/graviervictor.png" /></a> Signatura de Victor Gravier (1888)<o></o> - Victor Gravier: El 20 d'octubre de 1869 neix a Montelaimar (Delfinat, Occitània) l'anarquista Victor Gravier. Era fill d'Adrien François Graviere, sabater, i d'Anaïs Ducros, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer serraller. Visqué en diferents poblacions (Belfort, Lió, Nimes i Montelaimar). El 26 de desembre de 1888 es casà a Montelaimar amb la cosidora de botines Hortense Louise Rosine Brest. Cridat a files per a fer el servei militar, el 15 de novembre de 1890 va ser integrat en el 75 Regiment de Línia, però tres dies després va ser llicenciat per «deformitat nasal». Segons els informes policíacs, durant la vida normal mantenia la calma, però en les discussions durant les reunions anarquistes s'inflamava amb els companys. En 1892 la policia sospità que havia dirigit una carta injuriosa al governador de Lió (Arpitània). A Montelaimar mantingué relacions amb dos soldats anarquistes que estaven a la caserna de la població. En 1893 va ser sotmès a una estreta vigilància. Quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 15 d'abril de 1915 en el 111 Regiment Territorial d'Infanteria, on va romandre fins el 30 de novembre de 1918. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. <o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/henaultlucien.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 1048px;" alt="Necrològica de Lucien Hénault apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 27 de juny de 1914" title="Necrològica de Lucien Hénault apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 27 de juny de 1914" src="http://www.estelnegre.org/fotos/henaultlucien.jpg" /></a> Necrològica de Lucien Hénault apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914<o></o> - Lucien Hénault: El 20 d'octubre de 1870 neix a Marneffe (actualment pertany a Burdinne, Huy, Lieja, Valònia) el metge anarquista i lliurepensador Lucien Adolphe Hénault. Era fill d'Hyacinthe Joseph Hénault i de Léonie Pauline Dormal. Quan estudiava a Lieja (Valònia) entrà a formar part del Cercle d'Estudiants Socialistes (CES) i del Partit Obrer Belga (POB). El 18 de setembre de 1899 participà en un míting a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les en suport d'Alfred Dreyfus. El 16 de novembre de 1899 es casà a Lieja amb la mestra russa Anne de Kramsky, de qui es va divorciar el 19 de setembre de 1908. El juny de 1900, quan militava en el POB, fundà, amb Paul Sosset (Flaustier) i Georges Thonar, el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. Organe libertaire, que arribà a tenir 1.200 subscriptors fins que deixà de publicar-se l'abril de 1903. Aleshores vivia al número 1 del carrer Monulphe de Lieja, seu també del citat periòdic. En aquesta època també col·laborava en els periòdics L'Effort Éclectique i Le Libertaire, i va fer nombroses conferències sobre «educació revolucionària de les masses» amb Flaustier. En 1901 envià cròniques sobre Bèlgica per a Les Temps Nouveaux. Entre el 7 i el 8 d'abril de 1901, sembla, participa en el Congrés Anarquista celebrat a Brussel·lès (Bèlgica) que arreplegà una trentena de delegats. L'11 de juny de 1901 va ser un dels oradors, amb altres companys (Armand Binet, Émile Chapelier, Jean Hardi, Julius Mestag, Jean de l'Ouerthe i Georges Thonar), d'un míting a la Casa del Poble de Brussel·les sota el títol «Le socialisme en danger. Le Parti Ouvrier contre la liberté. Socialisme et anarchie». El 27 de setembre de 1901 participà, en nom del POB, en una reunió celebrada a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les entre la Federació Provincial de Miners de Lieja i la Federació de Lieja del POB, on es va convocà una vaga general. El gener de 1902 va ser expulsat del POB per haver publicat l'any anterior el fullet Le Parti Ouvrier et l'Anarchie, encara que continuà sent membre de la Cooperativa «Populaire» i de la Impremta Socialista. El novembre de 1902 participà en un míting a la «Nouvelle Cour de Bruxelles», amb Émile Chapelier, Hatstont, Jules Moineau i Jean-Louis Robyn. A finals de 1902 emigrà per qüestions de feina al Brasil, on restà tres anys. De bell nou a Bèlgica, esdevingué cap de servei a l'Hospital de Saint-Gilles de Brussel·les. Encara que anarquista, milità des d'aleshores sobretot en «La Libre Pensée». El 7 d'octubre de 1908 es casà a Brussel·les amb Rachel Paula Julie Mariette Davignon. En 1909 participà en la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, i sa companya, Rachel Davignon, mantingué correspondència amb Soledad Villafranca Los Arcos, companya del pedagog llibertari. En 1911 era secretari dels «Amis de l'Orphelinat Rationaliste» de Forest-Lez-Bruxelles (Brussel·les, Bèlgica), que tenia per objectiu fer costat aquesta institució i propagar els seus principis. A partir de setembre de 1913, i fins a la seva mort, publicà L'École Affrranchie, revista de la citada institució pedagògica. Mantingué una estreta correspondència amb la revista anarquista Les Temps Nouveaux. Lucien Hénault va morir el 18 de juny de 1914 a Brussel·les (Bèlgica) i va ser enterrat dos dies després. Segons la seva necrològica publicada en Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914 va morir «víctima del deure professional».<o></o> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">***</div> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/forti/forti01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 610px;" alt="Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)" title="Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/forti/forti01.jpg" /></a> Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)<o></o> - Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 27 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb el sastre francès Josep Clair Sicard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Sicard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió. En 1895 vivia al número 3 del carrer Joquelet i treballava d'impressor. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/forti/forti.html" target="_blank">Alfredo Forti (1875-?)</a><o></o> *** <big><img title="Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 16 de setembre de 1916" style="width: 419px; height: 608px;" alt="Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 16 de setembre de 1916" src="http://www.estelnegre.org/documents/cerchiaro/cerchiaro01.jpg" /></big> Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916 - Bruno Cerchiaro: El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele Cerchiaro i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i s'establí a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps, col·laborà en els periòdics llibertaris L'Avvenire i Cronaca Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916 participà activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca propagandística aprofitant la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació de calcat, tenint contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22 d'abril de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou enterrat al cementiri luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/cerchiaro/cerchiaro.html" target="_blank">Bruno Cerchiaro (1879-1933)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/bedoni.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 547px;" alt="Domenico Bedoni" title="Domenico Bedoni" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bedoni.jpg" /></a> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">Domenico Bedoni</div> - Domenico Bedoni: El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Bedoni. Son pare es deia Pietro Bedoni i desconeixem el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament anarquista i s'implicà en el moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer mecànic. Ben igual que altres «objectors de consciència» desertà i es refugià a Suïssa, on compartí exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari, Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà activament en el moviment antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la policia el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va estar inscrit en el registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es nacionalitzà suís. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i Domenico Ludovici, com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). També representà, amb Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes italianes a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Domenico Bedoni va morir el 13 de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en coherència amb el seu pensament ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista suís portà el seu nom.<o></o> *** <img style="width: 412px; height: 404px;" alt="Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924" title="Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924" src="http://www.estelnegre.org/fotos/grossin.jpg" /> Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 17 d'agost de 1924<o></o> - Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Sos pares es deien Louis Alexis Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels «Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquesta època treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article, «Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit. Lucien Grossin va morir el 15 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants. <o></o> ***<o></o> <img style="width: 434px; height: 624px;" alt="Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)" title="Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/gastonleval01.JPG" /> Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937) - Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Era fill il·legítim d'un communard i de la portera Jenny Juliette Piller. Els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com  mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics  en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Asturias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Despertad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista libertaria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakounine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertaires, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Sa companya fou l'espanyola Matilde Martínez. Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a l'Hospital Quatre-Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. *** <img style="width: 386px; height: 721px;" alt="Necrològica de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 19 d'octubre de 1924" title="Necrològica de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 19 d'octubre de 1924" src="http://www.estelnegre.org/fotos/dhooge.jpg" /> Necrològica de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 19 d'octubre de 1924<o></o> - Jules D'Hooge: El 20 d'octubre de 1900 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Jules Auguste D'Hooge –sovint citat com Dhooge. Era fill natural de Marie Louise Clocqué, cardadora pentinadora, i va ser reconegut per son pare, Camille D'Hooge, teixidor i jornaler belga; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 14 de setembre de 1901 a Roubaix. Durant la Gran Guerra va ser integrat obligatòriament en un batalló disciplinari per les tropes alemanyes d'ocupació. Després de la guerra visqué al barri popular de Longues Haies de Roubaix i estava subscrit als periòdics Combat i Le Libertaire. En aquesta època participà en les activitats del grup llibertari local i sembla que en el grup lliurepensador «Ni Dieu ni Maître». El 12 de novembre de 1921 es casà a Roubaix amb Germaine Vandepeute, amb qui tingué un infant. En aquesta època treballava d'obrer especialitzat en sondatges i vivia amb sos pares al número 21 de la cour Binet de Longues Haies de Roubaix. El seu últim domicili va ser al número 22 del carrer Sainte Élisabeth. Tuberculós després del seu pas pels batallons disciplinaris, Jules D'Hooge va morir el 13 d'octubre de 1924 a l'Hospital de la Fraternité de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser enterrat tres dies després, moment en el qual Théo Coket, del grup «Ni Dieu ni Maître» va fer el seu elogi fúnebre.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/teofoli.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 486px;" alt="Cesare Teofoli" title="Cesare Teofoli" src="http://www.estelnegre.org/fotos/teofoli.jpg" /></a> Cesare Teofoli<o></o> - Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia). *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/carrascodelarubia/carrascodelarubia01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 447px;" alt="Francisco Carrasco de la Rubia (1938)" title="Francisco Carrasco de la Rubia (1938)" src="http://www.estelnegre.org/documents/carrascodelarubia/carrascodelarubia01.jpg" /></a> Francisco Carrasco de la Rubia (1938)<o></o> - Francisco Carrasco de la Rubia: El 20 d'octubre de 1905 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la Rubia. Fill d'una família benestant del barri de Triana, sos pares es deien Francisco Carrasco Garrido, jornaler, i Ana de la Rubia Fernández. Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, va entrar com a redactor de cinema en La Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per aquest diari entre agost i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna Durruti». El 7 d'agost de 1938, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la conferència «Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu Barcelonès, que tingué una segona part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona. Durant els anys bèl·lics col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La Esquella de la Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.). Ocupà un càrrec en la Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del Govern de la II República espanyola i va fer intervencions en Ràdio Barcelona. Sembla, que s'afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup Cinemàtic», dirigí els curts metratges documentals Ejército regular (1937) i Campesinos de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre de Ignacio F. Iquino ¡Guá..., guá...! El 25 de setembre de 1938 abandonà la crítica cinematogràfica i les tasques propagandístiques i s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de febrer de 1939 va ser detingut per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat en consell de guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort per les seves relacions amb el moviment anarquista i les seves cròniques i fotografies del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després de ser obligat a casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba va de tenir una filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 15 persones més, el 13 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou l'únic redactor de La Vanguardia executat pels feixistes. Son germà menor, el pintor José Carrasco de la Rubia, va ser afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla.<o></o> Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939) <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2010.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143867

[19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Bernard - Leleu - Léger - Navarro - Rougeault - Aernoult - Escorihuela - Bauló - Buisson - Gómez Méndez - Schirru - Pina - «El Yatero» - Garavini - Luccheni - Farràs - Harmel - Lavilla - Querol - Piñas - Ferriz - Masini - Horna <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Bernard - Leleu - Léger - Navarro - Rougeault - Aernoult - Escorihuela - Bauló - Buisson - Gómez Méndez - Schirru - Pina - «El Yatero» - Garavini - Luccheni - Farràs - Harmel - Lavilla - Querol - Piñas - Ferriz - Masini - Horna</title> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 19 d'octubre</big><o></o></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/solidaridadobrera1907.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 803px;" alt="Portada del primer número de "Solidaridad Obrera"" title="Portada del primer número de "Solidaridad Obrera"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/solidaridadobrera1907.jpg" /></a> Portada del primer número de Solidaridad Obrera<o></o> - Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera. Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom «Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdic La Libertad, propietat del «pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/solidaridadobrera/solidaritatobreraunahistoricafederacio.pdf" target="_blank">Solidaritat Obrera, una històrica federació</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/actebenbarka.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 897px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/actebenbarka.jpg" /></a> Cartell de l'acte<o></o> - Acte sobre el «Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/xerradaabelpaz1995.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 875px;" alt="Cartell de l'acte" title="Cartell de l'acte" src="http://www.estelnegre.org/fotos/xerradaabelpaz1995.jpg" /></a> Cartell de l'acte<o></o> - Xerrada d'Abel Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb l'històric militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho Escámez (Abel Paz) on parlà sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola de 1936 a 1939.<o></o> *** <img style="border: 0px solid ; width: 550px; height: 360px;" alt="Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)" title="Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/jornadaberneri1996.jpg" /> Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)<o></o> - Jornada d'estudi sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la Llibreria Internacional «Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una jornada d'estudi sobre la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el títol «Camillo Berneri, un anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per «Il Manifesto», la llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia). L'esdeveniment comptà amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo Casucci, Goffredo Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino Parlato, Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre d'altres. Després de la presentació de les ponències («Actualità del pensiero di Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il fascismo», per Gianni Carrozza; «La passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per Francisco Madrid Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per Claudio Venza; «Carlo Rosselli e Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano», per Costanzo Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari eretici», per Marco Scavino) es realitzà una taula rodona.<o></o> <a style="font-family: Arial;" href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <o></o> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/bernardhenri.png"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 257px;" alt="Signatura d'Henri Bernard (1889)" title="Signatura d'Henri Bernard (1889)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bernardhenri.png" /></a> Signatura d'Henri Bernard (1889)<o></o> - Henri Bernard: El 19 d'octubre de 1860 neix a Saint-Marcellin (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Henri Philippe Bernard. Era fill de Philippe Bernard, esmolador, i de Marie Argoud, domèstica. Es guanyava la vida treballant de sabater durant tota la seva vida. El 20 de juliol de 1889 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb la perruquera Séraphine Rosalie Pauline Pelenq. Aleshores vivia al número 55 del bulevard National de Marsella. En 1893 va ser fitxat com a militant anarquista a Castèurainard (Provença, Occitània) i restà en estret contacte amb el moviment llibertari d'Avinyó (Provença, Occitània). Militant anarquista actiu a Marsella, el maig de 1895 la policia el donà com a «desaparegut» de la ciutat. El maig de 1898 figurava en un avís de recerca de la policia. A principis de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Henri Bernard va morir el 23 de juliol de 1906 al seu domicili, al número 13 del carrer d'Isly, de Marsella (Provença, Occitània).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/leleu.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 612px;" alt="Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)" title="Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/leleu.jpg" /></a> Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894) - Victor Leleu: El 19 d'octubre de 1864 neix a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Victor Louis Clément Leleu. Sos pares es deien Victor François Leleu, barber, i Julie Constance Joseph Courtot. Barber de professió com son pare, el 5 de desembre de 1885 va ser destinat per a fer el servei militar al 46 Regiment d'Infanteria. El 7 de juny de 1886 va ser nomenat caporal, el 26 de setembre caporal furrier i el 19 de desembre també d'aquell any sergent furrier. El 12 de setembre de 1888 va ser llicenciat. Visqué als carrers Hermite i Four Saint Adrien d'Arras on, a nom de son cunyat Charles Procope, rebia la premsa anarquista, especialment en 1890 el periòdic parisenc L'Attaque. Milità en el moviment anarquista d'Arràs i en aquesta època rebia des de París setmanalment del company Courtot un gir d'una desena de francs destinats a ajudar els companys de passada per Arràs. A finals d'abril de 1892 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i se li confiscaren correspondència i bibliografia força completa sobre anarquisme. El setembre de 1893 abandonà Arràs amb son cunyat Charles Procope i s'establí a l'orfenat Prévost de Cempuis (Picardia, França), dirigit pel pedagog anarquista Paul Robin, on treballà de conserge. En aquesta època estava en contacte amb Huard, mestre a Romorantin (Centre, França). El gener de 1894 va ser detingut a París i fitxat com a anarquista. L'abril de 1894 vivia al número 5 del carrer Sénégal i el juliol d'aquell any al número 5 del carrer David d'Angers de París. L'agost de 1903 estava domiciliat al número 3 del carrer David d'Angers del XIX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/legercharles/legercharles01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 608px;" alt="Foto policíaca de Charles Léger (4 de juliol de 1894)" title="Foto policíaca de Charles Léger (4 de juliol de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/legercharles/legercharles01.jpg" /></a> Foto policíaca de Charles Léger (4 de juliol de 1894)<o></o> - Charles Léger: El 19 d'octubre de 1877 niex a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Joseph Ferdinand Léger. Sos pares es deien Eugène Auguste Léger, arquitecte, i Marie Marguerite Bague. Orfe des d'infant, va ser recollit per familiars que vivien a Lió (Forez, Arpitània), on es va criar. En 1893 entrà a estudiar a la Granja Escola d'Agricultura de Mirecourt (Lorena, França), on, gràcies a dos condeixebles, entre ells un tal Lièvre, entrà en contacte amb el pensament anarquista. L'abril de 1894, fart dels maltractaments per part d'alguns companys, fugí de la Granja Escola d'Agricultura i s'establí a La Varenne-Saint-Hilaire, actual Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França), on entrà a treballar com a jardiner al domicili del propietari horticultor Breton, al número 26 del carrer Denfert-Rochereau. De caràcter solitari i misantrop, despertà sospites, sobretot després de lloar l'assassinat del president de la República Francesa Sadi Carnot, i el 2 de juliol de 1894 va ser detingut per mor de la delació de Breton. En l'escorcoll de la seva habitació, el comissari Soullière, de la circumscripció de Joinville-le-Pont (Illa de França, França), trobà una bomba en construcció i diverses fórmules d'explosius. Interrogat l'endemà, confessà les seves idees anarquistes, però declarà que la bomba només era per fer un simple experiment al jardí. Va ser tancat sota l'acusació de «possessió i fabricació d'enginys explosius», delicte castigat entre sis mesos i cinc anys de presó. El 4 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat de «fabricació d'enginys explosius». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes del departament del Maine i Loira. El 25 d'agost de 1894 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional i condemnat, gràcies a la seva minoria d'edat, a dos anys de presó i a 50 francs de multa. En aquest judici negà la seva pertinença al moviment anarquista. Va ser empresonat fins 1896 a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). Un cop lliure, s'instal·là a París. En 1897 va fer el servei militar i obtingué el certificat de bona conducta. El 29 de desembre de 1905 es casà a Saint-Bonnet-le-Troncy (Roine-Alps, Arpitània) amb la modista Marie Émilie Schumacher. Quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat a files com a soldat de segona classe al III Esquadró de Tren d'Equipatges Militars (III ETEM). Charles Léger va morir a resultes de les ferides provocades per l'explosiu d'una bomba llançada al front per l'aviació enemiga a l'Hospital Militar Núm. 32 de Mont-Notre-Dame (Picardia, França).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/legercharles/legercharles.html" target="_blank">Charles Léger (1877-1917)</a><o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/navarrobotella.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 551px;" alt="Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)" title="Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/navarrobotella.jpg" /></a> Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905) - Jesús Navarro Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro Botella. Sos pares, naturals de Bigastre (Baix Segura, País Valencià), es deien Bernardo Navarro Cabañes, comerciant dedicat a la venda i exportació de verdures de l'horta del Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella Canales. Tenia una única germana, Rosario, tres anys major i quatre fills més nascuts del matrimoni moriren aviat. Quan era petit sa família es traslladà a Oriola (Baix Segura, País Valencià) i realitzà els seus estudis al Col·legi de Santo Domingo, però abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué d'abandonar-los. D'antuvi s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou redactor de Renacimiento, òrgan d'expressió del partit republicà local. En 1902 era el president del Centre de Societats Obreres «La Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella, Espanya), acostat al mestre laic portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia la Federació Obrera. El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i el tancament temporal de l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se anarquista, milità en la societat de paletes «El Porvenir del Trabajo», organitzadora del III Congrés de la Federació Regional, proper al «Grupo 4 de Mayo». També en aquesta època col·laborà en la premsa anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno (1902), La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i, sobretot, en el suplement de La Revista Blanca (1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a més de Tierra y Libertad. En 1903 sembla que participa en les tasques d'organització de la Internacional Anarquista arran del congrés de maig. Després de la detenció de Francisco Soler, es posà al front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE) a Madrid. Va ser empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya. L'agost de 1903 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà de l'escola obrera racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges a Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del Comitè Antimilitarista de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga realitzà tasques de propaganda racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al carrer de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals, a mitjans de 1904 va ser empresonat per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar cartells revolucionaris als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904, pogué fugir de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui l'amagà al seu camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al Congrés Lliurepensador de Roma. Després del congrés, Ferrer pagà el seu bitllet cap a París (França), a més de lliurar-li cartes de recomanació. Gràcies a aquestes cartes, trobà feina a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb Charles Malato i altres anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de la Rambla de les Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació i preparació de l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on es va veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'Alejandro Farrás, encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey, Caussanel i altres anarquistes, sota l'acusació de tinença d'explosius. Un cop es dissolgué el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil, on treballà com a traductor i representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va saber res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de València va fer una crida per la premsa per a la seva localització que no va reeixir. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/rougeaultdenise.png"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 288px;" alt="Signatura de Denise Rougeault (1911)" title="Signatura de Denise Rougeault (1911)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/rougeaultdenise.png" /></a> Signatura de Denise Rougeault (1911)<o></o> - Denise Rougeault: El 19 d'octubre de 1882 neix a Cravant (Centre, França) l'anarquista Denise Alphonsine Rougeault. Era filla de Denis Alexandre Rougeault, jornaler, i de Camille Alphonsine Riby, conreadora i després rendista. Mestra de professió, exercí la docència a Saint-Brisson-sur-Loire (Centre, França) i després a Donnery (Centre, França), on conegué l'estenògraf i destacat propagandista anarquista Lucien Ernest Juin (E. Armand). El 4 de maig de 1911 es casà a Orleans (Centre, França) amb E. Armand, aleshores divorciat de Félicienne Mélina Fridoline Germond. En aquesta època vivia amb sa mare ja vídua a Donnery. Amb el seu sou fixe de mestra pública ajudà financerament son company en les seves iniciatives editorials anarquistes. L'1 d'octubre de 1937 es va jubilar de la seva feina de mestra pública a Donnery. Posteriorment visqué amb son company en una torreta a Rouen (Normandia, França). A la mort d'E. Armand, el 19 de febrer de 1962, com a testamentària, s'encarregà d'arranjar les seves col·leccions i biblioteca i de donar una important col·lecció de llibres i fullets a l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social) d'Amsterdam (Països Baixos) i al «Grup d'Amics d'E. Armand». Poc després, Denise Rougeault va morir el 7 de juny de 1962 a Rouen (Normandia, França).<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/aernoult01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 680px;" alt="Albert Aernoult" title="Albert Aernoult" src="http://www.estelnegre.org/fotos/aernoult01.jpg" /></a> Albert Aernoult - Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Aernoult –el certificat de naixement només cita el nom d'Albert i de llinatge Aernout. Era fill natural de la jornalera Marie Célestine Perrin i només reconegué l'infant el 12 d'octubre de 1894; finalment l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el terrelloner Maximilien Louis Aernout celebrat el 24 de març de 1906. Es guanyà la vida com a ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiari Émile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/rousset/rousset.html" target="_blank">Émile Rousset (1883-1961)</a> *** <img style="width: 303px; height: 1323px;" alt="Necrològica de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 d'abril de 1977" title="Necrològica de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 d'abril de 1977" src="http://www.estelnegre.org/fotos/escorihuelavalls.jpg" /> Necrològica de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 d'abril de 1977<o></o> - Manuel Escorihuela Valls: El 19 d'octubre de 1892 neix a Vilafamés (Plana Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Escorihuela Valls. Sos pares es deien Manuel Escorihuela i Mercè Valls. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Maria Arrufat, on va ser internat en diversos camps de concentració. S'instal·là a Foix, on milità en la CNT de l'exili. Un més després de la defunció de sa companya, Manuel Escorihuela Valls va morir el 14 de gener de 1977 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània). *** <img style="width: 300px; height: 2875px;" alt="Necrològica de Miquel Bauló Isern apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 de maig de 1979" title="Necrològica de Miquel Bauló Isern apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 de maig de 1979" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bauloisern.jpg" /> Necrològica de Miquel Bauló Isern apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de maig de 1979<o></o> - Miquel Bauló Isern: El 19 d'octubre de 1893 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Bauló Isern. Sos pares es deien Pere Bauló i Teresa Isern. Emigrà amb sos pares a Barcelona (Catalunya), on començà a treballar en l'adolescència com a obrer ceramista i s'afilià a la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistint alhora l'escola. Va ser testimoni de la «Setmana Tràgica». Durant el seu servei militar a l'Àfrica va contreure el tifus. Durant la dictadura de Primo de Rivera continuà militant al barri de Sants de Barcelona, enfrontant-se als pistoleres del Sindicat Lliure. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i fou secretari de la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, deixant a sa companya i sos infants que s'estimaren més restar a la Península, passà a França i va ser internat al camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. En 1940 va ser enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) i enviat com a obrer agrícola a treballar a les vinyes de Tesan (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, amb Vicente Ortuño i altres, organitzà la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També organitzà la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Entre setembre i octubre de 1945 fou delegat de la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa al Ple de la Regional Núm. 10, on es va ratificar l'acord que rebutjava la participació de la CNT en el govern republicà en l'exili. En 1967, un cop jubilat i vidu, retornà a Barcelona, on es retrobà amb sa família i contacta, no sense problemes, amb els grups llibertaris, facilitant l'enllaç amb els de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Miquel Bauló Isern va morir el 18 de gener de 1979 en una clínica de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/buissongeorgette.png"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 259px;" alt="Signatura de Georgette Buisson (1929)" title="Signatura de Georgette Buisson (1929)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/buissongeorgette.png" /></a> Signatura de Georgette Buisson (1929)<o></o> - Georgette Buisson: El 19 d'octubre de 1894 neix a Anonai (Vivarès, Occitània) l'anarquista i sindicalista Georgette Félicie Buisson. Era filla de Paul Régis Buisson, sastre, i de Marie Julie Adéle Gleizolle, domèstica. Es guanyà la vida treballant de comptable. Milità en el Sindicat Femení de Frominiu (Alvèrnia, Occitània). Durant la Gran Guerra (1914-1918) participà en les reunions de «Les Amis de Ce qu'il faut diré», periòdic fundat per Sébastien Faure. El gener de 1928 les autoritats proposaren la seva inscripció en els controls d'activitats anarquistes. Amb son company, l'impressor anarquista Michel Raphaël Bénétierre (Raphaël Bénetière), formà part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Mancats de recursos, el periòdic La Voix Libertaire, òrgan de l'AFA, va obrir en 1928 una subscripció econòmica en el seu suport. Aleshores ambdós figuraven en un llistat d'anarquistes del departament del Loira. El 21 d'octubre de 1919 la parella es casà a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i aleshores vivia en el número 2 de la plaça Sainte-Barbe de la ciutat, que serà el seu domicili definitiu. Georgette Buisson va morir l'1 d'octubre de 1943 al seu domicili de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). <o></o> *** <img style="width: 483px; height: 787px;" alt="Notícia del nomenament de Gregorio Gómez Méndez apareguda en el periòdic parisenc "España Libre" del 13 de febrer de 1946" title="Notícia del nomenament de Gregorio Gómez Méndez apareguda en el periòdic parisenc "España Libre" del 13 de febrer de 1946" src="http://www.estelnegre.org/fotos/gomezmendezgregorio.jpg" /> Notícia del nomenament de Gregorio Gómez Méndez apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 13 de febrer de 1946<o></o> - Gregorio Gómez Méndez: El 10 d'octubre de 1896 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Gómez Méndez, conegut com Gorio. En 1921 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser reclòs a la presó de Santa María Egipciaca de Santander i va ser posat en llibertat el 27 de desembre de 1934. El juny de 1935 va ser processat, amb altres companys, pel Tribunal d'Urgència de Logronyo (La Rioja, Espanya) per un atracament a mà armada a la fàbrica «Lozano & Compañía». El 27 de setembre de 1935 va ser detingut, amb altres companys, arran d'una baralla amb elements de Falange Espanyola al passeig de Pereda de Santander. Fou delegat de diversos sindicats, entre ells el del Sindicat del Metall de Santander, al Congrés Nacional Extraordinari de la CNT celebrat l'1 de maig de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista, representà la CNT en el Comitè de Guerra de Santander creat el mateix juliol de 1936 i exercí tasques de vigilància. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i patí els camps de concentració de Sant Cebrià i d'Agde. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria de l'acabada de crear Comarcal Muntanyesa de la CNT en l'exili i formà part del Comitè Regional d'Euskadi-Nord amb seu a Baiona (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Assistí a les Plenàries Regionals confederals de febrer i juny de 1946 i representà la Comarcal Muntanyesa. El novembre de 1946, en nom dels sindicats de Montpeller, assistí al Ple Regional del Nord celebrat a Baiona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/schirru/schirru02.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 487px;" alt="Michele Schirru" title="Michele Schirru" src="http://www.estelnegre.org/documents/schirru/schirru01.jpg" /></a> Michele Schirru<o></o> - Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Sos pares es deien Giovanni Schirru Mudu i Carmina Andria Sechi. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/schirru/schirru.html" target="_blank">Michele Schirru (1899-1931)</a> *** <img style="width: 445px; height: 450px;" alt="Necrològica de Carmen Pina Borrás apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 10 de juliol de 1984" title="Necrològica de Carmen Pina Borrás apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 10 de juliol de 1984" src="http://www.estelnegre.org/fotos/pinaborras.jpg" /> Necrològica de Carmen Pina Borrás apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de juliol de 1984<o></o> - Carmen Pina Borrás: El 19 d'octubre de 1908 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Carmen Pina Borrás. Sos pares es deien Casimiro Pina i María Borrás. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat on residia. Son company va ser l'anarcosindicalista José Fernández. Carmen Pina Borrás va morir el 23 d'abril de 1984 a l'Hospital de Gimont (Llenguadoc, Occitània).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/yatero.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 505px;" title="Juan Francisco Medina García ("El Yatero")" alt="Juan Francisco Medina García ("El Yatero")" src="http://www.estelnegre.org/fotos/yatero.jpg" /></a> Juan Francisco Medina García (El Yatero)<o></o> - Juan Francisco Medina García: El 19 d'octubre –algunes fonts citen erròniament 12 de desembre– de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. Sos pares es deien Juan Medina i Virtudes García. El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico, Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de desembre de 1970 a Langeais (Centre, França). <o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/garavinigiordana/garavinigiordana14.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 635px;" alt="Giordana Garavini" title="Giordana Garavini" src="http://www.estelnegre.org/documents/garavinigiordana/garavinigiordana14.jpg" /></a> Giordana Garavini<o></o> - Giordana Garavini: El 19 d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giordana Garavini. Filla única d'una família de tradició llibertària, sos pares es deien Nello Garavini (Piràt) i Emma Neri, destacats militants anarquistes. Cap el 1926 sa família emigrà al Brasil, país on es va criar. Des de la seva adolescència ajuda sos pares en la llibreria «La Minha Livraria» que havien obert en 1935 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i que fins al 1942, data del seu tancament, serví de lloc de trobada de llibertaris i artistes d'arreu del món. En aquesta llibreria va fer especial amistat amb Luigi Fabbri i sa filla Luce Fabbri. També es va relacionar molt amb l'advocat republicà Libero Battistelli i sa companya Enrichetta Zuccari. En 1946 retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Castel Bolognese amb el seu avi Pietro Garavini, un referent del moviment anarquista de la Romanya; posteriorment sos pares es reuniren amb ella. Participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari després de la II Guerra Mundial, militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI) des de la seva fundació, i conegué l'enginyer anarquista Giuseppe Bassi, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants, Carlo i Paolo. Després d'abandonar l'activitat política per ocupar-se de sa família, en els any setanta reprengué la militància i a partir de 1973, juntament amb Aurelio Lolli, s'encarregà de la Biblioteca Llibertària, que servia de local per als grups anarquistes locals. Després de la mort de son company i criats sos infants, es dedicà en cos i ànima al moviment llibertari. En 1985, després de la donació d'Aurelio Lolli, es va crear una cooperativa que adquirí l'immoble i fundà l'anomenada Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de la qual va ser nomenada vicepresidenta. En 2000, després de la mort d'Aurelio Lolli, el seu president, n'assumí el càrrec fins al 2004, data en la qual hagué de deixar la presidència per la seva edat i per qüestions de salut. De tota manera continuà participant en les activitats de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» fins els seus últims dies. Giordana Garavini va morir el 16 de març de 2018 al seu domicili de Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/garavinigiordana/garavinigiordana.html" target="_blank">Giordana Garavini (1924-2018)</a><o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/nellogaravini/nellogaravini.html" target="_blank">Nello Garavini (1899-1985)</a><o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/neri/neri.html" target="_blank">Emma Neri (1897-1978)</a> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/1910.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143864

[18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Charmolue - Wulz - Baudy - Strohbeil - Rasal - Vañó - Aransáez - Del Olmo - Villafranca - Cortavitarte - Rubinat - Georget - Abiol - Oliván - Zaccaria - Blanchard - Chueca - Andrés - Costales - Cerrada - Iguacel - Gimeno - Abad de Santillán - Bidet - Fontaine <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Charmolue - Wulz - Baudy - Strohbeil - Rasal - Vañó - Aransáez - Del Olmo - Villafranca - Cortavitarte - Rubinat - Georget - Abiol - Oliván - Zaccaria - Blanchard - Chueca - Andrés - Costales - Cerrada - Iguacel - Gimeno - Abad de Santillán - Bidet - Fontaine</title> </head> <body> <big><big><big>Anarcoefemèrides del 18 d'octubre</big></big></big> <big><big>Esdeveniments</big></big> <img style="width: 600px; height: 164px;" alt="Capçalera de "Solidaridad Proletaria"" title="Capçalera de "Solidaridad Proletaria"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/solidaridadproletaria.jpg" /> Capçalera de Solidaridad Proletaria - Surt Solidaridad Proletaria: El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y portavoz de la Confederación Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad Obrera que, per enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles van ser retallats per la censura governativa. Destacà el component sindical de l'organització anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i combaté els partidaris de prevaler les essències anarquistes en la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir en la lluita ideològica que s'entaulà en la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera entre partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus rivals. D'antuvi tenia la redacció a Mataró, però s'imprimia a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit per Àngel Abella, comptava en la redacció figures destacades, com ara Ángel Pestaña, Joan Peiró, Arnó i Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc. Aquesta publicació es va suspendre per decisió del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies», que se suposa fruit de la lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32 números, l'últim el 23 de maig de 1925.<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/goldman/goldmanbarcelona1936.jpg"><big><big><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 391px;" alt="Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó" title="Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó" src="http://www.estelnegre.org/documents/goldman/goldmanbarcelona1936.jpg" /></big></big></a> Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó<a href="http://www.estelnegre.org/documents/goldman/goldmanbarcelona1936.jpg"><big><big></big></big></a> - Míting d'Emma Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) la militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un míting de masses d'afirmació revolucionària organitzat per les Joventuts Llibertàries, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren Sébastien Faure, Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró, Félix Martí Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco Asó, que el va presidir. El míting va ser retransmès per «ECN1 – Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes, Goldman visitarà el front d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre el 20 i el 26 d'octubre, a València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich Kaminski, Goldman farà excursions als pobles i granges col·lectivitzades.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/amilcarecipriani01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 560px;" alt="Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar" title="Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar" src="http://www.estelnegre.org/fotos/amilcarecipriani01.jpg" /></a> Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar - Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) –el certificat de defunció cita erròniament Rimini (Emília-Romanya, Itàlia)– el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf –arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace– i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a la Maison Dubois del X Districte de París (França) i va ser incinerat el 4 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució. *** <img style="width: 496px; height: 378px;" alt="Foto policíaca de Jules Fabry (1894)" title="Foto policíaca de Jules Fabry (1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/fabry.jpg" /> Foto policíaca de Jules Fabry (1894)<o></o> - Jules Fabry: El 18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry. Sos pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne. Tipògraf de professió, a començament dels anys noranta fou expulsat de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/charmolue.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 221px;" alt="Notícia de la condemna d'Eugène Charmolue apareguda en el diari de Reims "L'Indépendant Remois" del 5 de maig de 1904" title="Notícia de la condemna d'Eugène Charmolue apareguda en el diari de Reims "L'Indépendant Remois" del 5 de maig de 1904" src="http://www.estelnegre.org/fotos/charmolue.jpg" /></a> Notícia de la condemna d'Eugène Charmolue apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Remois del 5 de maig de 1904<o></o> - Eugène Charmolue: El 18 d'octubre de 1873 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Eugènen Carmolue –en algunes fonts se cita erròniament Eugène Émile Charmolu. Era fill natural de la jornalera curadora Anna Élisa Bruyèrre i l'infant va ser legitimat, juntament amb sa germana Alphonsine Charmolue, nascuda un any abans, pel matrimoni de la primera amb Louis Ernest Charmolue celebrat el 23 de desembre de 1873 a Saint-Quentin. D'antuvi es guanyà la vida com son pare, relligant els fils romputs a les filadores, i posteriorment de jornaler, venedor de verdura i terrelloner. En 1892 vivia al número 10 del carrer Onze-Maisons de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de Reims redactada pel prefecte de policia el 29 de març de 1892 i en aquesta època estava relacionat amb el filador llibertari Jean Bourguer. Poc abans, el 12 de febrer, en un sorteig de quintos, va ser sorprès repartint de franc el periòdic anarquista Le Conscrit i va ser processat per «absència de permís de venda ambulant». Aquesta mateix any, en un informe policíac, s'informava que tal vegada ja no militava i que només venia verdura. En 1893 vivia al número 3 del carrer Courcy de Reims. Aquest mateix any va ser sortejat per a fer el servei militar i, per mor d'una hèrnia al costat dret, va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. El febrer de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes. A finals de 1896 les autoritats es negaren a esborrar-lo d'aquestes llistes i en 1898 els confidents informaven que novament assistia regularment a les reunions anarquistes. A principis de segle vivia de la venda de verdura, continuava tenint el domicili al carrer Courcy i figurava en el llistat d'anarquistes de Reims. El 6 de març de 1904 va ser sorprès distribuint pel Faubourg de Laon de Reims pamflets anarquistes dirigits als soldats; jutjat per aquest fet, va ser condemnat en rebel·lia el 4 de maig d'aquell any pel Tribunal Correccional de Reims a dos mesos de presó i cinc francs de multa per «rebel·lió, ultratge a agents i embriaguesa pública» i va ser buscat sense resultat per tot arreu. El 9 de juliol de 1904 la pena va ser ratificada pel Tribunal d'Apel·lació de París (França). En 1906 vivia amb sa mare ja vídua i son germà Ernest Pierre Charmolue, cellerer, al número 10 del carrer Goulin de Reims, que va ser el seu domicili definitiu. Al final de sa vida treballà de terrelloner. Eugène Charmolue va morir el 2 de gener de 1912 al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/wulzcarlo/wulzcarlo06.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 407px;" alt="Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)" title="Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)" src="http://www.estelnegre.org/documents/wulzcarlo/wulzcarlo06.jpg" /></a> Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)<o></o> - Carlo Wulz: El 18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo Wulz. Sos pares es deien Giuseppe Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de 1899 va ser empresonat quatre dies després d'haver llançat al carrer des de la finestra del seu taller fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de Triestre cartonets amb la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una reunió de cristians socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la seguretat pública després d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats irredemptistes, el maig de 1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena (Imperi Austrohongarès) a la policia de Trieste, el presentà com a un individu relacionat amb els anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de Trieste, prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada nit el Caffè Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la propaganda anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder ser capturat a l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En 1902 es casà amb la modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda, nascuda en 1903, i Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran vaga general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver participat en una reunió anarquista clandestina i per haver col·laborat en l'agressió d'un espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun, Giovanni Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus, Ugo Lanzi, Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich, Giacomo Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni Zolia, etc. Participà en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale, amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i ell com a tresorer; d'aquesta publicació, que edità quatre números entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de 1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser segrestats per les autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la policia de Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava, basant-se en una carta anònima, que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat atemptar contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz (Estíria, Àustria, Imperi Austrohongarès) durant la temperada de caça i, no obstant l'escassa fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta vigilància. En 1906 formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico Pagnacco, etc.) que es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol. En 1909 la ciutat de Trieste respongué espontàniament a la vaga general de protesta arran de l'afusellament el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes i ell com a destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es fundà l'Associació del Lliure Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes de l'Imperi Austrohongarès, i que estava adherida a la Federació Internacional del Lliure Pensament fundada en 1880 a Brussel·les (Bèlgica); en aquesta associació s'adheriren membres de totes les tendències polítiques (liberals, mazzinians, socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seus òrgans directius figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb la mort de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller Wulz» de fotografia, establert des de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el més important de Trieste i assíduament freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat. Conreà diferents gèneres fotogràfics, des del retrat –molts de sa família, però sobretot d'artistes contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar Hofer, Bruno Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio Silvestri, etc.)– al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers (forners, hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters, picapedrers, paletes, infermers, cosidores, bandes de música, obrers de l'automòbil, etc.), fotografies que prenia al seu estudi al llocs de treball. També retratà paisatges i imatges de la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses exposicions fotogràfiques nacionals i internacionals amb excel·lents resultats. En 1925 aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza (Llombardia, Itàlia) el Gran Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional de les Arts Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz va morir el 14 de març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores incorporada a Itàlia). Les seves filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del cèlebre taller fotogràfic fins el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres generacions de la família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari de Florència (Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/wulzcarlo/wulzcarlo.html" target="_blank">Carlo Wulz (1874-1928)</a><o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/baudy/baudy01.jpg"><big><big><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 512px;" alt="Foto policíaca de Marius Baudy" title="Foto policíaca de Marius Baudy" src="http://www.estelnegre.org/documents/baudy/baudy01.jpg" /></big></big></a> Foto policíaca de Marius Baudy <big><big></big></big> - Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Comps (Grospierres, Vivarès, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Sos pares es deien Antoine Baudy, ja difunt quan va néixer, i Adelina Thoulouze, domèstica. Es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind.  Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). <a href="https://www.estelnegre.org/documents/baudy/baudy.html" target="_blank">Marius Baudy (1875-1912)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/strohbeil.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 647px;" alt="Ernst Strohbeil" title="Ernst Strohbeil" src="http://www.estelnegre.org/fotos/strohbeil.jpg" /></a> Ernst Strohbeil<o></o> - Ernst Strohbeil: El 18 d'octubre de 1895 neix a l'Imperi Alemany (actualment Alemanya) l'anarcosindicalista i antimilitarista Ernst Strohbeil. Es guanyava la vida treballant de mecànic. Relacionat amb l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), quan la Gran Guerra es declarà insubmís a la mobilització i patí empresonament. En 1920 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors d'Alemanya) de Dresde (Saxònia, República de Weimar), on exercí de tresorer i de responsable de distribució de propaganda. Quan els nazis arribaren al poder, s'encarregà de mantenir els contactes locals i regionals amb la clandestinitat, de l'ajuda econòmica a les famílies dels empresonats, de la circulació de la propaganda il·legal i de les relacions amb l'exterior. Detingut, entre maig i agost de 1933 restà empresonat. En 1937 va ser novament detingut; jutjat en 1938, va ser condemnat i empresonat, primer a Zwickau  i després a Waldheim (Saxònia, Tercer Reich; actualment Alemanya). El 19 d'agost de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 2.936, al camp de concentració de Flossenburg. Ernst Strohbeil va morir l'1 de març de 1942 a Flossenburg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Tercer Reich; actualment Alemanya).<o></o> *** <img style="width: 451px; height: 283px;" alt="Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso" title="Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso" src="http://www.estelnegre.org/documents/rasalrio/rasalrio02.gif" /> <div class="" style="text-align: center;">Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso</div> - José Rasal Río: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament gener– de 1908 neix a Biscarrués (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Lucas Rasal Río, conegut com Casildo. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien José Rasal Borau i María Río Torralba, i era el quart de cinc germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan feia el servei militar al Regiment Galícia Núm. 19 de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), participà en l'aixecament republicà engegat el 12 de desembre de 1930 pels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández; després del fracàs de la temptativa, va ser reclòs i posteriorment enviat a Tetuan (Protectorat Espanyol al Marroc), on va ser alliberat en 1932. Durant la guerra civil va ser milicià en la «Columna Durruti» i després en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser capturat per l'exèrcit alemany i, després d'un temps a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya), el 8 d'agost d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), sota la matrícula 3.405. A Mauthausen va ser destinat, amb altres dos espanyols (Ramón Bargueño i José Puig), al Bunker, on va ser testimoni dels assassinats comesos pels nazis a les cambres de gas. Després de l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945 pesava 20 quilos. Amb Manuel Caballero Domínguez, salva la vida de la nina jueva Helga Weissová i sa mare, que quedaren desemparades després de l'alliberament del camp. De bell nou a França, s'instal·là primer a Auloron (Aquitània, Occitània) i després a Pou, on treballà en la construcció. Milità en la Federació Local de Pau de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), de la qual en els anys seixanta fou secretari de la Zona IV (Dordonya, Òlt i Garona, Gironda, Landes, Pirineus Atlàntics). A França es casà amb Isidora Salcedo, amb qui no tingué descendència. José Rasal Río va morir el 28 de març de 1984 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/rasalrio/rasalrio.html" target="_blank">José Rasal Río (1908-1984)</a><o></o> *** <img style="width: 315px; height: 471px;" alt="Enric Vañó Nicomedes" title="Enric Vañó Nicomedes" src="http://www.estelnegre.org/documents/vanyo/vanyo01.jpg" /> Enric Vañó Nicomedes - Enric Vañó Nicomedes: El 18 d'octubre de 1910 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el professor i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Enric Vañó Nicomenes. Sos pares es deien Pere Vañó Chafer, jornaler, i Maria Nicomedes Morán. En 1932, amb Manuel Seguí i altres companys, fundà a Alcoi el grup anarquista «Iconoclastas» i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època va fer nombroses conferències a l'Ateneu Llibertari d'aquesta localitat. Secretari de la Federació Local d'Alcoi de la Confederació Nacional del Treball (CNT), intervingué el setembre de 1934 en un míting celebrat a la plaça de toros de la localitat. El maig de 1936 va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT alcoiana al Congrés Confederal que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i participà en la ponència sobre les aliances revolucionàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, encapçalà la «Columna Alcoiana» i lluità a Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya). A mitjans d'octubre de 1936 va ser nomenat responsable de Propaganda i Premsa del Consell Econòmic Polític Social, organisme que assumia totes les funcions del Comitè Revolucionari de Defensa. Entre 1937 i 1938 va fer nombroses conferències a Alcoi i a València en homenatge als batallons de voluntaris. També realitzà diverses intervencions radiofòniques propagandístiques, col·laborà en Humanidad, treballà amb l'Estat Major de València, presidí l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i fou conseller municipal d'Alcoi en nom de la CNT fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'encarregà de retre la ciutat als falangistes i es retirà a la masia de Serralles, a prop d'Alcoi, lloc on va ser posteriorment detingut. Enric Vañó Nicomedes va ser jutjat en consell de guerra el 25 de maig de 1939, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió amb l'agreujant de perversitat i transcendència» i afusellat el 29 d'agost de 1939 a Alacant (Alacantí, País Valencià) –alguns citen el 20 de juny de 1939 al cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)– juntament amb Josep Vañó Botella i Francesc Peidro Romeu. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/vanyo/vanyo.html" target="_blank">Enric Vañó Nicomedes (1911-1939)</a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/aransaezcaicedo.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 531px;" alt="Julián Ángel Aransáez Caicedo" title="Julián Ángel Aransáez Caicedo" src="http://www.estelnegre.org/fotos/aransaezcaicedo.jpg" /></a> Julián Ángel Aransáez Caicedo<o></o> - Julián Ángel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill de Josefa Caicedo i del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la «Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquesta època participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla Sagredo, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, s'establí a Anglet (Lapurdi, País Basc). Julián Ángel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a la Clínica Annie-Enia de Kambo (Lapurdi, País Basc). <a href="http://www.estelnegre.org/documents/juliahermosilla/juliahermosilla.html" target="_blank">Julia Hermosilla Sagredo (1916-2009)</a> <div class="" style="text-align: center;">***</div> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/delolmo.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 509px;" alt="Jesús del Olmo Sáez ("Malatesta")" title="Jesús del Olmo Sáez ("Malatesta")" src="http://www.estelnegre.org/fotos/delolmo.jpg" /></a> Jesús del Olmo Sáez (Malatesta)<o></o> - Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Lucas Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Sos pares es deien Jesús del Olmo Barrio i Valentina Sáez Izquierdo. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera al barri de La Fontonne d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes. Jesús del Olmo Sáez (1924-1958) *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/villafrancanicolas.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 500px; height: 375px;" alt="Nicolás Villafranca Terribas" title="Nicolás Villafranca Terribas" src="http://www.estelnegre.org/fotos/villafrancanicolas.jpg" /></a> Nicolás Villafranca Terribas<o></o> - Nicolás Villafranca Terribas: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 15 d'octubre– de 1932 neix a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Villafranca Terribas. Sos pares es deien Nicolás Villafranca Pérez, mestre d'obres, i Josefa Terribas Alonso. Era el fill petit d'una família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Quan era petit sa família s'establí al barri del Realejo de Granada (Andalusia, Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de la ciutat. Quan tenia 14 anys quedà orfe de mare. A començament de la dècada dels seixanta emigrà a França i en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a la seva jubilació. En els anys setanta milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) granadina.El 28 de maig de 1962 es casà amb Manuela Gallardo Gómez, amb qui tingué tres infants. Nicolás Villafranca Terribas va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 2013 a l'Hospital General de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta ciutat. *** <img style="width: 347px; height: 347px;" alt="Emili Cortavitarte Carral" title="Emili Cortavitarte Carral" src="http://www.estelnegre.org/documents/cortavitarte/cortavitarte01.jpg" /> Emili Cortavitarte Carral<o></o> - Emili Cortavitarte Carral: El 18 d'octubre de 1952 neix a Heras (Medio Cudeyo, Cantàbria, Espanya) l'historiador, professor i militant anarquista i anarcosindicalista Emili Cortavitarte Carral –a vegades citat com Emilio Cortavitarte Carral. En 1969 s'instal·là amb sa família a Barcelona (Catalunya). Després de llicenciar-se en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona, treballà de mestre a Montmeló (Vallès Oriental, Catalunya), ciutat en la qual s'establí. Posteriorment va fer de professor de secundària a Montmeló i a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Entre 1972 i 1976 milità en Estudiants Llibertaris, en les Joventuts Llibertàries de Catalunya i en les Plataformes Anticapitalistes, afiliant-se posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1978 i 1979 entrà a formar part del Comitè Nacional de CNT amb seu a Barcelona. Intervingué en polèmiques internes, participant en els Grups d'Afinitat Anarcosindicalista, i quan la línia «ortodoxa» guanyà la partida, abandonà la CNT. Més tard participà en els moviments de renovació pedagògica i ecologista. En 1983 s'afilià a la CNT escindida i després en la Confederació General del Treball (CGT). Fins el 1988 fou secretari general de la Federació d'Ensenyament de la CGT de Catalunya, càrrec que reprengué en 2005 i 2014. Entre 1989 i 1998 ocupà la secretaria general de la Regional de Catalunya de la CGT. En 2005 va fer la conferència a Lleida (Segrià, Catalunya) «Ideologies i qüestió nacional». En 2006 coordinà una sèrie de xerrades sobre la Barcelona revolucionària de 1936-1939 («Viure i sobreviure en el marc d'una guerra») per a les biblioteques de la ciutat. Ha col·laborant en diferents exposicions i jornades, com ara «La revolució Llibertària» (2006-2007), «Pedagogies llibertàries» (2008-2009), «100 anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia» (2009), «Altres protagonistes de la Transició: l'esquerra radical i els moviments socials» (2017). Ha fet conferències sobre diversos temes: Ferrer i Guàrdia, Pedagogia llibertària, Escoles Racionalistes, CENU, Salvador Seguí, Joan Peiró, Camillo Berneri, Sindicalisme Revolucionari, Anarquisme Social, etc. També ha participat en diversos documentals (El tiempo de las cerezas, Valentín. La otra Transición, etc.). En 2013 fou un dels creadors del «Procés Embat» de Catalunya per a l'organització de moviments socials. Des de 2014 és president de la «Fundació Salvador Seguí». En 2015 signà el manifest llibertari «Construir un pueblo fuerte». Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Anuario de Movimentos Sociales, Aula Libre, Catalunya, Cooperació Catalana, Debat Nacionalista, Debates, Directa, L'Esquerda, Informativo Sindical, Libre Pensamiento, Mientras Tanto, Muerte de Narciso, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, El Viejo Topo, Viento Sur, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor de El sindicalisme revolucionari: auge i decadència (1890-1945) (1999), Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya (2000, amb altres), Sense memòria no hi ha futur (2004), La pedagogia llibertària (2006), Movimiento libertario y educación en España (1901-1939) (2019), entre d'altres. Col·laborà setmanalment en el programa «La visió del dia» de Ràdio Klara.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a> <big><big>Defuncions</big></big> <img style="width: 316px; height: 517px;" alt="Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife "El Progreso" del 19 d'octubre de 1922" title="Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife "El Progreso" del 19 d'octubre de 1922" src="http://www.estelnegre.org/fotos/rubinatgrau.jpg" /> Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife El Progreso del 19 d'octubre de 1922 - Jaume Rubinat Grau: El 18 d'octubre de 1922 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Rubinat Grau –el segon llinatge a vegades citat Graus. Havia nascut cap el 1891 a Golmés (Pla d'Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Joan Rubinat i Cecília Grau. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'abril de 1914 fou delegat dels fonedors de bronze barcelonins al Congrés Metal·lúrgic Regional de Catalunya de la CNT. L'abril de 1918 fou orador en un míting dels metal·lúrgics a Barcelona. Membre del Comitè del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona, entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat dels fonedors de bronze al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). El gener de 1921, malalt, va ser empresonat governativament, amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Gardeñas Sabaté i altres, a Barcelona i a Montjuïc, i no va recobrar la llibertat fins abril de 1922, quan el restabliment de les garanties constitucionals. El 23 de maig de 1922 va ser detingut amb el cenetista Antonio Viñuelas Milán acusat de participar en un tiroteig amb Blas Marín Pérez, membre del Sindicat Lliure, a la foneria d'Esteban Roca, a la barriada de Can Tunis, on feien feina tots tres. Jaume Rubinat Grau va ser ferit d'un tret al costat dret el 18 d'octubre de 1922 al barceloní carrer del Carme i morí poc després a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya). En el moment de l'atemptat hi anava del braç de sa companya, Loreto Escolà Filella, i d'una neboda. L'assassí fou Blas Marín Pérez, amb el suport de Julián Blázquez Mazuelos. Jaume Rubinat Grau era cosí germà de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) i cunyat de Gener Minguet Grau, destacats anarcosindicalistes. Blas Marín Pérez també atemptà sense èxit el 23 de febrer de 1923 contra la vida de Salvador Seguí Rubinat. Blas Marín Pérez i Julián Blázquez Mazuelos van ser jutjats l'11 de juny de 1923 per l'Audiència de Barcelona i, malgrat el testimoni de Loreto Escolà Filella, que els identificà perfectament com a autors de l'atemptat, ambdós van ser absolts. <div class="" style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/1810.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143862

[17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer - «Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Daguenet - Orsolini - Claeys - Marpaux - Dubois - Hallé - Llop - Ascaso - Cottin - Vassilev - Pasín - Conxa Pérez - Cuenca - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Soulage - Sarabia - Ibáñez Navarro - Blasco - Viroga - Bordoni - Ragon - Tassan Solet - Sabaté - Borrás - García Ortega - Della Schiava - Galeano - Val - Flores - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer - «Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Daguenet - Orsolini - Claeys - Marpaux - Dubois - Hallé - Llop - Ascaso - Cottin - Vassilev - Pasín - Conxa Pérez - Cuenca - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Soulage - Sarabia - Ibáñez Navarro - Blasco - Viroga - Bordoni - Ragon - Tassan Solet - Sabaté - Borrás - García Ortega - Della Schiava - Galeano - Val - Flores - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas</title> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 17 d'octubre</big><o></o></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/bakunin03.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 506px;" alt="Mikhail Bakunin a l'època de "Die Reaction in Deutschland"" title="Mikhail Bakunin a l'època de "Die Reaction in Deutschland"" src="http://www.estelnegre.org/fotos/bakunin03.jpg" /></a> Mikhail Bakunin a l'època de Die Reaction in Deutschland - «Die Reaction in Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de 1842 Mikhail Bakunin, sota el pseudònim de Jules Elysard, publica en els números 247 a 251 del periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves hegelians Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre Ciència i Art) de Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge, l'assaig «Die Reaction in Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La reacció a Alemanya. Apunts publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del revolucionari rus, establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament filosòfic i especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació activa en els moviments sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de ser un text massa abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per justificar un concepte de revolució política i social permanent. Les crítiques de Bakunin van dirigides contra els «contemporitzadors», que prenien una posició intermèdia entre els conservadors («positivistes») de l'status quo i els radicals («negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat la vaguetat i la fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a la revolució social, a la realització de la llibertat humana com a fi suprem de la Història i a l'afirmació de la fe en la capacitat revolucionària de les classes baixes de la societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der Zerstörung ist zugleich eine schaffende Lust!» (El plaer per la destrucció és també un plaer creador!) el feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La resvista Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou suprimida el gener de l'any següent en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de Bakunin. *** <img style="width: 484px; height: 421px;" alt="La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)" title="La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)" src="http://www.estelnegre.org/documents/manifestacioferrerparis/manifestacioferrerparis1.jpg" /> La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)<o></o> - Manifestació contra l'execució de Ferrer i Guàrdia: El 17 d'octubre de 1909, a París (França), una nova manifestació de protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000 persones que marxaran de la plaça de Clichy fins a la Concòrdia, tot cantant La Internacional i proferint crits de venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/pueblolibre/pueblolibre02.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 237px;" alt="Capçalera de "Pueblo Libre"" title="Capçalera de "Pueblo Libre"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/pueblolibre/pueblolibre02.jpg" /></a> Capçalera de Pueblo Libre<a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/pueblolibre/pueblolibre02.jpg"></a> - Surt Pueblo Libre: El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo Libre. Órgano de la Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz de la CNT-AIT. Trobem articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i José Huet, entre d'altres. A partir del número 69 canviarà de capçalera. En sortiren, almenys, 77 números, l'últim el 19 de febrer de 1938. Pueblo Libre (1936-1938) *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ruta1936.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 159px;" alt="Capçalera del primer número de "Ruta"" title="Capçalera del primer número de "Ruta"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ruta1936.jpg" /></a> Capçalera del primer número de Ruta<o></o> - Surt Ruta: El 17 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista Ruta. Órgano de las Juventudes Libertarias de Cataluña. Era continuació de Libre Juventud. Aquest primer número portava la cita: «Aprèn a autodeterminar-te. És la millor arma contra els tirans.». Va estar dirigit per Manuel Pérez, Fidel Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero, Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz. La redacció de la publicació radicava a la «Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les posicions reformistes i a la política col·laboracionista amb els governs republicans de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè Nacional, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la guerra civil. Trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís Baró, Joan Bes, José Blanco, Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano Ruiz, Soldedad Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García, Ginés García, Pepe García, García Cristóbal, Miguel García Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet, Félix Martí Ibáñez, Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso de Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix, Antonio Ocaña, Josep Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau, Pipán, Manuel Rodríguez, Vicente Rodríguez García, Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto Sarrau, Germinal Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83 números, l'últim el 5 de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la Delegació d'Ordre Públic. però va tenir molts errors en la numeració –el número 64 (29 d'abril de 1938) apareix erròniament com el número 39 i així continua la numeració fins el número 83 que apareix en realitat com el número 58, per aquest motiu alguns números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura franquista, la capçalera es publicà clandestinament a Barcelona en diverses ocasions: entre 1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A França (Marsella, Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953, sortí la mateixa capçalera com a òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), però finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i sortí posteriorment entre 1964 i 1966 a Brussel·lès (Bèlgica). Després de la mort del dictador Francisco Franco, Ruta es tornà a editar a Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989. <o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/cortiella/homenatgecortiella.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 285px;" alt="Publicitat de l'homenatge apareguda en "La Vanguardia" del 15 d'octubre de 1937" title="Publicitat de l'homenatge apareguda en "La Vanguardia" del 15 d'octubre de 1937" src="http://www.estelnegre.org/documents/cortiella/homenatgecortiella.jpg" /></a> Publicitat de l'homenatge apareguda en La Vanguardia del 15 d'octubre de 1937<o></o> - Homenatge a Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu Juvenil Llibertari (AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la plaça de Catalunya, una «sessió necrològica» d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb aquest acte, organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL, es pretenia que l'escriptor servís com a exemple a imitar per la «joventut catalanista» i l'«element femení». <o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/cortiella/cortiella.html" target="_blank">Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)</a><o></o> <a style="font-family: Arial;" href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a><o></o> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/daguenet/daguenet01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 613px;" alt="Fotografía policíaca d'Eugène Daguenet (26 de febrer de 1894)" title="Fotografía policíaca d'Eugène Daguenet (26 de febrer de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/daguenet/daguenet01.jpg" /></a> Fotografía policíaca d'Eugène Daguenet (26 de febrer de 1894) - Eugène Daguenet: El 17 d'octubre de 1854 neix a Granville (Normandia, França) l'anarquista Eugène Carolin Daguenet. Sos pares es deien Pierre Daguenet, fuster, i Hortense Louise Dupuis. Estudià a l'escola d'ebenisteria «Boule», on aconseguí diversos premis. Assistia, amb altres anarquistes (Adolphe Bouchenez, Armand Chapin, Henri D'Auby, Amédée Denéchère, Jacques Merigeau, Petitjon, Surgand, etc.), a les reunions que se celebraven a la Sala Château Rouge, al número 21-23 del carrer Vignoles. El 26 de febrer de 1894 el comissari de policia Guillaud escorcollà el seu domicili, al número 4 del carrer Haies de París (França), on vivia amb sa companya, però com que sabia que el vigilaven des de feia temps, havia fet desaparèixer qualsevol document comprometedor que hi pogué haver-hi i els agents no hi trobaren res. Detingut, va ser portat a comissaria, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició del jutge d'instrucció Henri Meyer després de ser interrogat, moment en el qual va declarar que no era anarquista, sinó socialista, i que formava part d'un dels Comitès Revolucionaris del XX Districte de París. Estava molt lligat a l'anarquista Jacques Mérigeau, que havia estat condemnat a tres anys de presó i que feia feina al seu taller, al número 14 del carreró Rolleboise, on hi havia alguns obradors d'ebenisteria, i on en diverses ocasions es feien reunions amb companys anarquistes (Claudius Bazin, etc.) i cantaven cançons revolucionàries a la vesprada. L'anarquista Nicolas Kieffer també treballava al seu taller i era assidu a les reunions. El 31 de desembre de 1896 figurava, com a «perillós», en un llistat de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia i aleshores vivia al número 20 del passatge Saint-Bernard de París. També figurà en llistats d'anarquistes entre els anys 1900 i 1912. El setembre de 1913 va ser guardonat amb un diploma en el Concurs d'Indústries d'Art de París. El 16 de març de 1920 es casà al XII Districte de París amb la bugadera Marie Stéphanie Marchal i aleshores vivia al número 15 del carrer Reuilly. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/daguenet/daguenet.html" target="_blank">Eugène Daguenet (1854-?)</a><o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/orsolini/orsolini01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 417px;" alt="Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini" title="Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini" src="http://www.estelnegre.org/documents/orsolini/orsolini01.jpg" /></a> Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini <div style="text-align: justify; font-family: Arial;">- Pirro Orsolini: El 17 d'octubre de 1854 neix al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili. *** <img style="width: 574px; height: 288px;" alt="Notícia d'una de les condemnes de Louis Claeys apareguda en el diari de Bordeus "La Petite Gironde" del 4 de maig de 1874" title="Notícia d'una de les condemnes de Louis Claeys apareguda en el diari de Bordeus "La Petite Gironde" del 4 de maig de 1874" src="http://www.estelnegre.org/fotos/claeys.jpg" /> Notícia d'una de les condemnes de Louis Claeys apareguda en el diari de Bordeus La Petite Gironde del 4 de maig de 1874<o></o> - Louis Claeys: El 17 d'octubre de 1857 neix a Nieppe (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Louis Séraphin Claeys –a vegades citat erròniament Clays. Sos pares es deien Cletus Claeys, belga, i Marie Thérèse Joséphine Defive, domèstica. De vida errant, es guanyava la vida treballant de teixidor i de venedor de diaris. El maig de 1874 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó per uns aldarulls en un cabaret on va amotinar la gent contra els agents. En 1884 va ser condemnat per «ultratge a agent» i aquell mateix any pel Tribunal de Lilla a quatre mesos de presó per «violació de domicili amb banda armada». En aquests anys va ser un dels animadors del grup anarquista d'Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França), que comptava una unes 35 membres. En 1887, venent d'Armentières, arribà a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Durant la primavera de 1888 va ser detingut amb l'anarquista François Denollet per vendre La Révolte pels carrers; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per «insults a la policia». A finals d'abril de 1890, a resultes d'un article aparegut en el periòdic La Dépêche de Lilla, on s'acusava l'anarquista Anthelme Girier (Girier-Lorion) de ser un agent provocador, participà amb aquest i altres companys en el saqueig de les oficines del citat periòdic; processat el maig d'aquell any amb altres companys (Arthur Bernier, Ernestine Deman, François Denollet, Bruno Pernet i Edmond Vercruyse), va ser condemnat a tres mesos de presó i en l'apel·lació a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) la pena es concretà en sis mesos. En 1893 freqüentà les reunions anarquistes de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i el maig d'aquell any passà a París (França). El 23 d'agost de 1893 el trobem de bell nou a Reims, amb la intenció de reorganitzar el grup anarquista local, però, sense feina, retornà a París, on la policia vigilà la seva correspondència. Retornà caminat a Reims, on el 12 de setembre de 1894 entrà a treballar de teixidor a la filatura Hennegrave de Boult-sur-Suippe (Xampanya-Ardenes, França). Quatre dies després abandonà Boult-sur-Suippe i a peu arribà a Reims, per a retornar el 19 de setembre a Boult-sur-Suippe i encara anar i tornar d'una població a l'altra en els següents dies. Entre 1895 i 1896 va fer la verema amb l'anarquista François Courtois. El febrer de 1895 rebé una carta de l'anarquista Paul Demazure, on declarava que estava «disposat a tot» i li demanava l'adreça de companys que el poguessin asilar, ajudar i buscar-li feina. L'abril de 1895 va rebre tres exemplars de Le Père Peinard en una capsa de pastilles de sabó i els va fer circular entre els companys de taller. Va declarar que Le Père Peinard i La Révolte reapareixerien aviat a París i l'agost de 1895 va escriure a Sébastien Faure per fer-lo venir a Reims. El 14 de novembre de 1895 marxà cap a Roubaix i a finals de gener de 1896 va escriure des d'aquesta ciutat al grup «Les Libertaires» de Reims per donar-li notícies de l'anarquista belga Julien Béranger, expulsat de França, però que finalment hi retornarà. Va indicar que la propaganda pel fet es reprendria a la regió del Nord. Sembla que és el mateix Claeys que en 1897 publicà el fullet antiguedista Réflexions sur la propagande collectiviste à Roubaix. A principis de segle l'anarquista Albert Vanacker es va refugiar al seu domicili. En 1900 col·laborà en el setmanari Le Batailleur. Journal hebdomadaire du Nord et du Pas-de-Calais. El 8 de febrer de 1902 la Prefectura del Nord assenyalà que havia deixat Croix (Nord-Pas-de-Calais, França) i que hi anava cap a Reims a la recerca de feina. El 14 de febrer s'estava a Croix en un antic allotjament i el 16 d'abril de 1902 desaparegué de Croix. En 1903 vivia a Bousbecque (Nord-Pas-de-Calais, França), treballava a la papereria Dhal i a principis d'octubre d'aquell any va ser detingut per apedregar els gendarmes durant una vaga a la regió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> </div> *** <img style="width: 419px; height: 463px;" title="Una escena de la Revolta de les Illes de la Salvació segons la premsa de l'època" alt="Una escena de la Revolta de les Illes de la Salvació segons la premsa de l'època" src="http://www.estelnegre.org/fotos/revoltaillasalut.jpg" /> Una escena de la Revolta de les Illes de la Salvació segons la premsa de l'època - Edmond Marpaux: El 17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista expropiador Edmond Aubin Marpaux. Sos pares es deien Victor Marpaux, obrer especialista en pudelació, i Virginie Héry. Assidu a les reunions anarquistes organitzades als Districtes V i XIII de París (França), fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la «Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers– i en el grup expropiador de Pini. El 18 d'agost de 1893 va ser detingut per haver cridat «Visca l'Anarquia!» davant un guàrdia de la Pau que arrabassava els cartells titulats «Le Père Peinard au Populo», que ell mateix havia aferrat aquell matí a prop de l'Ajuntament del III Districte, però va ser posat en llibertat. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del XX Districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 27 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 22 d'octubre de 1894 –oficialment el 23 d'octubre de 1894– a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment nombrosos presidiaris anarquistes (Benoît Chevenet, Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Charles Achille Simon, etc.).<o></o> *** <img style="width: 565px; height: 502px;" alt="Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" de l'11 d'agost de 1907" title="Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" de l'11 d'agost de 1907" src="http://www.estelnegre.org/fotos/duboisnapoleon.jpg" /> Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne de l'11 d'agost de 1907<o></o> - Napoléon Dubois: El 17 d'octubre de 1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França) l'anarquista Napoléon Pierre Dubois, conegut com Eugène. Sos pares es deien Auguste Dubois, terrelloner, i Marguerite Duchateau. Obrer miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a orador en reunions públiques i vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i contra la policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a Neuves-Maisons (Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a sis mesos de presó per aquestes declaracions. L'octubre de 1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic anarquista La Mère Peinard. Réflecs hebdomadaires d'une lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França); aquest periòdic va ser fins i tot criticat per determinats cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909 publicà a Longwy (Lorena, França) l'únic número que sortí del periòdic L'Éveil Social. El març de 1909, amb la documentació militar de son germà Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment s'establí a París (França), on treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat del seu ram. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. <o></o> *** <o></o><a href="http://www.estelnegre.org/documents/halle/halle01.gif"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 467px;" alt="Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de "La Vache Enragée" (18 de maig de 1917)" title="Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de "La Vache Enragée" (18 de maig de 1917)" src="http://www.estelnegre.org/documents/halle/halle01.gif" /></a> Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de La Vache Enragée (18 de maig de 1917) - Maurice Hallé: El 17 d'octubre de 1886 –algunes fonts citen erròniament 1888– neix a Oucques (Centre, França) el poeta i cantautor anarquista Maurice Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre carreter i forjador, Isidore Eugène Hallé (Chassepot), i sa mare, Marie Silvina Poulin, regentava un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar al taller de son pare i dos anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet fortuna, s'instal·là a París, on treballà de cambrer; però no pogué suportar aquesta feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i tornà amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del Comitè de Festes, del qual va ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu nous», que arreplegava joves que es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una plagueta de versos, Au pays où qu'on parl' ben. Recueil de monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de Vendôme. Els diumenges cantava als cabarets de la regió, però els seus versos satírics no van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren un arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest hagué de plegar. Després de la mort de sos pares, retornà a París, on entaula amistat amb altres cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i començà a cantar pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els cercles llibertaris, fet pel qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions. En 1913 començà a col·laborar amb «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es publiquen en diversos periòdics proletaris (La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste, La Chanson du Peuple, La Vache Enragée, La Muse Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets («Théâtre de Montmartre», «Caveau de la République», «Lapin agile», «La Bolée», «Quat'z-Arts», «Noctambules», etc.), cantant contra la guerra i les injustícies de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny, llançà el setmanari satíric La Vache Enragée i dos anys després fundà el cabaret «La Goguette de la Vache Enragée», que acabà establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i fou un lloc molt freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret també era la seu de l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre» que creà amb el pintor Jules Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta Roger Tozini, creà la «Foire aux Croûtes» (Fira dels Mamarratxos), exposició de pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el recull de poemes Par la grand'route et les chemins creux. El 19 de desembre de 1922 es casà al XVIII Districte de París amb Marguerite Marceline Veschambre (Marguerite), divorciada de Sébastien Andraud. Aleshores vivia al número 4 de la plaça Costantin Pecqueur. En aquesta època va fer una gira artística arreu de França i de Bèlgica. En 1928, després d'un procés judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del seu cabaret i acabà treballant com a corrector en el Journal Officiel. En 1935 publicà Les laveuses, poésie beauceronne i en 1942 Les oeuvres de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille, poésie beauceronne créée par l'auteur à la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les cabarets. Després de l'Alliberament, encara actuà a diversos cafès cantants, com ara «Baltó», al carrer Custine, o «L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans. Altres obres seves són Poésies beauceronnes (1934), J'veux pas qu'tu t'marises, récit beauceron (1937), Prière d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre d'altres. Maurice Hallé va morir el 6 de febrer de 1954 al seu domicili del XIII Districte de París (França). Un carrer d'Oucques porta el seu nom. <o></o> Maurice Hallé (1888-1954) *** <img style="width: 360px; height: 609px;" alt="Necrològica de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de maig de 1967" title="Necrològica de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de maig de 1967" src="http://www.estelnegre.org/fotos/llopllop.jpg" /> Necrològica de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de maig de 1967<o></o> - Vicenç Llop Serrano: El 17 d'octubre de 1886 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenç Llop Serrano –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Llop. Sos pares es deien Miquel Llop i Francesca Serrano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Instal·lat a Vierzon, treballà de pagès i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Benita Franquet, amb qui tingué dos infants, Miguel i José, també militants llibertaris. Vicenç Llop Serrano va morir el 3 de març de 1967 al seu domicili de La Loeuf de Vierzon (Centre, França).<o></o> *** <img style="width: 314px; height: 577px;" alt="Alejandro Ascaso Abadia (ca. 1926)" title="Alejandro Ascaso Abadia (ca. 1926)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/ascasoabadiaalejandro.jpg" /> Alejandro Ascaso Abadia (ca. 1926)<o></o> - Alejandro Ascaso Abadía: El 17 d'octubre de 1898 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alejandro Ascaso Abadía, que va fer servir els pseudònims de Manuel Labrada Pontón i Manuel Formoso Peña, –aquest últim el va usar durant tota la seva època a Costa Rica. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, el segon en edat dels germans (Domingo, Alejandro, Francisco i María). Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor i Emilia Abadía Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga i costosa malaltia i la vídua i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó, Espanya), on visqueren amb gran penúria. Introduït en el moviment anarquista com sos germans, d'antuvi treballà d'aprenent en un forn de rajoles. Entre 1918 i 1920 va fer el servei militar a Àfrica, però va desertar. S'establí a Barcelona (Catalunya) en els anys del pistolerisme i treballà de pintor. En 1923 s'afilià al Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època formà part de la redacció de Solidaridad Obrera i col·laborà en Crisol i Voluntad. El 8 d'agost de 1923 va ser detingut, juntament amb Pere Esteve, Juan Turmin, Alfonso Miguel i altres quatre companys, al local del Sindicat de la Fusta de Barcelona. Fugint de la persecució policíaca, s'exilià a París (França). En 1924, des de la capital francesa, reivindicà l'acció armada com a mitjà revolucionari. El gener de 1925, amb Segundo García Vivancos i Gregorio Jover Cortés, marxà cap a Mèxic, on s'integrà en el grup d'acció «Los Errantes» i participà amb Buenaventura Durruti Domínguez i els altres membres, en l'assalt de la sucursal del Banco de la Província de Buenos Aires de San Martín. Sota el nom de Manuel Labrada Pontón, continuà amb les accions del grup il·legalista per diverses poblacions americanes (Veracruz, l'Havana, Panamà, Callao, Valparaíso, Santiago de Xile, etc.). Cap el febrer de 1926 desaparegué a Buenos Aires (Argentina) i es desvinculà del moviment anarquista. Després d'un temps a Montevideo (Uruguai), on visqué amb una dona anomenada Dolores a casa d'uns companys anarquistes, s'establí a Cartagena de Indias (Bolívar, Colòmbia), on s'inicià en el periodisme. A finals de 1927 marxà cap a Costa Rica i s'instal·là, primer, a Puerto Limón i, després, a Sant José, on treballà de periodista sota el nom de Manuel Formoso Peña. En 1928 va ser nomenat director de La Nueva Prensa. L'abril de 1931 es casà amb María del Carmen Herrera Núñez, amb qui tingué quatre infants. Durant la Revolució espanyola participà en la creació de diversos comitès de suport a Costa Rica. A partir de 1947 dirigí el periòdic pro oficialista La Tribuna i el 18 de desembre d'aquell any una bomba destruí parcialment el seu domicili, atemptat atribuït a seguidors de l'opositor José Figueres Ferrer. Col·laborà de columnista en La Razón i en 1953 va ser nomenat subdirector de La Nación. En 1957 presidí l'Associació de Periodistes de Costa Rica i tingué alguna activitat política, relacionant-se amb presidents de la República, ministres i diputats. També destacà com escaquista i fou membre de la Lliga de Costa Rica contra el Càncer. En els anys setanta viatjà a Aragó i a Catalunya sota el nom americà de Manuel Formoso Peña. En 1970 rebé el premi «SIP-Mergenthaler» i en 1978 l'important «Premio de la Libertad», de l'Associació Nacional de Foment Econòmic (ANFE), com a defensor d'aquesta a Costa Rica. En 1979 prologà el llibre de Manuel Rojas Bolaños Lucha social y guerra civil en Costa Rica (1940-1948). Alejandro Ascaso Abadía va morir en 1982 a San José (Costa Rica). En 1997 es creà la «Càtedra Manuel Formoso Peña». Son fill fou l'advocat i politòleg Manuel Formoso Herrera, un dels fundadors del Partit Socialista de Costa Rica (PSC).<o></o> *** <img style="width: 421px; height: 286px;" alt="Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic "Le Petit Parisien" del 16 de setembre de 1923" title="Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic "Le Petit Parisien" del 16 de setembre de 1923" src="http://www.estelnegre.org/fotos/cottinhenri.jpg" /> Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic Le Petit Parisien del 16 de setembre de 1923<o></o> - Henri Cottin: El 17 d'octubre de 1901 neix a Compiègne (Picardia, França) l'anarquista Henri Charles Lucien Cottin. Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, empleat de comerç, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Treballava d'obrer torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París i vivia amb sos pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital francesa. Des del 1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son germà, l'anarquista Émile Cottin (Milou), intentà assassinar el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre de la Unió Anarquista (UA) del XV Districte de París (França). El 2 de juny de 1921 va ser absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i comunistes, pel XI Tribunal Correccional de París del delicte de «distribució de pamflets antimilitaristes». El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat, llançaren pamflets anarquistes durant la representació de Werther a l'Òpera-Còmica de París; processats el setembre d'aquell any per aquesta acció, la causa va ser finalment sobreseguda. Durant la Guerra Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions d'avituallament del Comité pour l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a Barcelona i Llançà (Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència contra l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge «Roberte» (Raymond Fiolet, Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser abatut per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny de 1944 durant una acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu (Soissons, Picardia, França) de l'estació de Soissons. Associacions d'excombatents i exmembres de la Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i un carrer de Belleu porta el seu nom.<o></o> *** <img style="width: 240px; height: 350px;" alt="Pano Vassilev" title="Pano Vassilev" src="http://www.estelnegre.org/documents/panovassilev/vassilev.jpg" /> Pano Vassilev<o></o> - Pano Vassilev: El 17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch (Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Fill d'un blanquer pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim «democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933). Pano Vassilev (1901-1933)<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/pasinnoyamodesto/pasinnoyamodesto01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 460px;" alt="Modesto Pasín Noya dibuixat per Camilo Díaz Baliño a la presó de Santiago de Compostel·la (1936)" title="Modesto Pasín Noya dibuixat per Camilo Díaz Baliño a la presó de Santiago de Compostel·la (1936)" src="http://www.estelnegre.org/documents/pasinnoyamodesto/pasinnoyamodesto01.jpg" /></a> Modesto Pasín Noya dibuixat per Camilo Díaz Baliño a la presó de Santiago de Compostel·la (1936)<o></o> - Modesto Pasín Noya: El 17 d'octubre de 1903 neix a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista i comunista Modesto Pasín Noya. Sos pares foren José Pasín Romero, ebenista i destacat anarcosindicalista i polític republicà, i Luisa Noya Martínez, i tingué quatre germans (Florentino, Luis, Marcelino i Palmiro) i tres germanes (Celia, Flora i Laura). Es guanyà la vida treballant de pintor, escultor i daurador d'imatges, i d'empleat en Aigües Potables SA. Vivia al número 14 del carrer Rosario de Santiago de Compostel·la. Militant com son pare en la Confederació Nacional del Treball (CNT), també va estar afiliat al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El setembre de 1931 va fer orador un míting de la CNT a Santiago de Compostel·la amb José Villaverde Velo i Manuel Mascarell Calvet. Alguns autors li atribueixen un incident durant l'enterrament de l'escriptor Ramón María del Valle-Inclán, el 6 de gener de 1936, quan volgué llegar la creu que portava el taüt. Fou membre del Bloc Popular Antifeixista. Quan el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936, formà part, en representació del PCE, del Comitè de Defensa de la República en l'Ajuntament de Santiago de Compostel·la. Detingut pocs dies pels franquistes, va ser jutjat en consell de guerra sota l'acusació de «traïció» i condemnat a mort. Modesto Pasín Noya va ser afusellat, amb altres nou persones, el 3 de desembre de 1936 al Cementiri Municipal de Boisaca de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), on va ser enterrat. Estava casat amb Sofía Cabana López, que en 1950 es casà amb l'anarquista Cesáreo Briones Varela.<o></o> <a href="https://www.estelnegre.org/documents/pasinnoyamodesto/pasinnoyamodesto.html" target="_blank">Modesto Pasín Noya (1903-1936)<o></o></a> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/pasinromero/pasinromero.html" target="_blank">José Pasín Romero (1878-1960)<o></o></a> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/conxaperez.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 402px;" title="Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu" class="display" alt="Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu" src="http://www.estelnegre.org/fotos/conxaperez.jpg" /></a> Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu<o></o> - Conxa Pérez: El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Era filla de Llúcia Collado i de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera. Va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari «Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el «Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària «Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/cuencagonzalez.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 152px;" alt="Notícia sobre l'empresonament de Leandro Cuenca González aparegut en el periòdic tolosà "España Libre" del 9 d'agost de 1959" title="Notícia sobre l'empresonament de Leandro Cuenca González aparegut en el periòdic tolosà "España Libre" del 9 d'agost de 1959" src="http://www.estelnegre.org/fotos/cuencagonzalez.jpg" /></a> Notícia sobre l'empresonament de Leandro Cuenca González aparegut en el periòdic tolosà España Libre del 9 d'agost de 1959<o></o> - Leandro Cuenca González: El 17 d'octubre de 1916 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Leandro Mariano Cuenca González. Sos pares es deien Eusebio Cuenca i María González. Durant la guerra civil va ser tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, va ser capturar per les tropes franquistes i empresonat tres anys. Un cop lliure s'integrà en la lluita clandestina. En 1948, com a membre del Comitè Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a una pena de 18 anys per membre del Comitè Regional del Centre de CNT i posteriorment a una altra de 12 anys per «activitats polítiques». L'estiu de 1949 va ser traslladat de la Presó Provincial de Madrid al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) juntament amb altres 46 militants confederals. En 1958 va ser reclòs a Alcalá de Henares (Madrid, Espanya). Gairebé cec, després d'haver passat 22 anys empresonat, en 1964 va ser indultat i posat en llibertat quan es trobava a la presó de Sant Miquel dels Reis de València (València, País Valencià). Leandro Cuenca González va morir el 14 de gener de 1995 a l'Hospital San Carlos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri del Sud, al barri madrileny de Carabanchel. <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/1710.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143858

[16/10] Míting pels condemnats a Chicago - «La Idea Libre» - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Defosse - Fontaine - Toutain - Allegra - Cantarelli - Díez - Vallejo - Gamba - Fieramonte - Castagna - Garcés - Isidro - Gonçalves - Bayo - Salas - Aguado - Duke - Costa - Boudou - Kokoczynski - Ranieri - Continente - Hernández Vera - Targarona - Gracia - Padrós - Michaelis - Santana - Cartagena <html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type" /> <title>[16/10] Míting pels condemnats a Chicago - «La Idea Libre» - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Defosse - Fontaine - Toutain - Allegra - Cantarelli - Díez - Vallejo - Gamba - Fieramonte - Castagna - Garcés - Isidro - Gonçalves - Bayo - Salas - Aguado - Duke - Costa - Boudou - Kokoczynski - Ranieri - Continente - Hernández Vera - Targarona - Gracia - Padrós - Michaelis - Santana - Cartagena</title> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 16 d'octubre</big><o></o></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <img style="width: 467px; height: 393px;" alt="Propaganda de l'acte apareguda en el diari parisenc "Le Cri du Peuple" del 16 d'octubre de 1887" title="Propaganda de l'acte apareguda en el diari parisenc "Le Cri du Peuple" del 16 d'octubre de 1887" src="http://www.estelnegre.org/fotos/mitingprochicago1887.jpg" /> Propaganda de l'acte apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 16 d'octubre de 1887 - Míting pels condemnats a Chicago: El 16 d'octubre de 1887 se celebrà a la Sala Favié del XX Districte de París (França) un gran míting d'indignació per protestar contra les condemnes a mort dels set anarquistes a Chicago (Illinois, EUA). L'acte, al qual acudiren unes 2.500 persones, va estar organitzat pels grups anarquistes i la Lliga Cosmopolita de París. Van prendre la paraula destacats llibertaris, com ara Edouard Devertus, Gustave Leboucher, Louise Michel, Étienne Murjas, Raoul Odin, Joseph Tortelier, Trévenin, Auguste Viard, entre d'altres. Acabat l'acte, s'entonà l'himne La Carmagnole. En sortir del míting una cinquantena de persones, encapçalades per Leboucher, es reuniren en una petita bodega, propietat de Lechable, al número 103 del bulevard de Ménilmontant, on organitzaren una reunió privada; a la sortida d'aquesta, s'engegà una baralla entre els anarquistes i els Guardians de la Pau, on hi hagué trets de pistoles i dos agents (Henri François i Legros) resultaren ferits; la policia carregà contra els congregats i es produïren tres detencions (Émile Moreau, Ferdinand Niquet, Clotaire Varogneaux). Mítings semblats es donaren a diverses ciutats europees (Berlín, Londres, Milà, etc.).<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/laidealibre.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 199px;" alt="Capçalera del primer número de "La Idea Libre"" title="Capçalera del primer número de "La Idea Libre"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/laidealibre.jpg" /></a> Capçalera del primer número de La Idea Libre - Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de 1896 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero. Órgano de los gremios de pintores y tabaqueros. Portà els epígrafs «Emancipació de l'esclau del salari» i «Pau i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat irregular («Apareix quan pot»), es publicà per subscripció voluntària. Tractà temes sindicals, sobre l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc. Els articles es publicaren sense signar. Començà a publicar l'assaig d'Augustin Hamon «De la patria», traduït per José Martínez Ruiz (Azorín). Només es publicà un número més, l'1 de novembre de 1896. <o></o> ***<o></o> <img style="width: 413px; height: 338px;" alt="Monument en memòria de Ferrer i Guàrdia" title="Monument en memòria de Ferrer i Guàrdia" src="http://www.estelnegre.org/fotos/monumentferrerpedralbes.jpg" /> Monument en memòria de Ferrer i Guàrdia<o></o> - Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu: «En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron. <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg" /></a><o></o> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/renaud/renaud01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 622px;" alt="Foto policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)" title="Foto policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/renaud/renaud01.jpg" /></a> Foto policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)<o></o> - Jules Renaud: El 16 d'octubre de 1851 neix a Anteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater anarquista Jules Renaud, també citat com Renaux. Era fill natural d'Eugénie Goudron i va ser reconegut per son pare, Alexis-Euène Renaud, el 19 de setembre de 1869. Visqué al carrer des Rosiers de París (França) i el març de 1894 va ser detingut per les seves activitats anarquistes i acusat de pertànyer a «associació criminal». L'agost d'aquell any es refugià, amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa una paradeta al número 4 de Little Goodge Street, on també treballà el sabater anarquista Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de Pitt Street, fou lloc de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien Guérineau, Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato, Errico Malatesta, Henri Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a Londres, on treballà com a dona de fer feines. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/renaud/renaud.html" target="_blank">Jules Renaud (1851-?)</a> <o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/grave/grave01.jpg"><img alt="Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta"" title="Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta"" style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 533px;" src="http://www.estelnegre.org/documents/grave/grave01.jpg" /></a> Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta" - Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Lo Brelh (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave. Fill d'una família pobra pagesa, sos pares es deien Jean Grave, moliner, i Élisabeth Cregu. En 1860 es va instal·lar amb sa família a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista –estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde–, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el «Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per «provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents –a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana– amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. Després d'un llarg festeig, el de juny de 1909 es casà civilment a Folkestone (Kent, Anglaterra) amb la il·lustradora, novel·lista, poetessa i militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també coneguda com Mabel Marie Holland Grave i que signava sempre amb inicials, i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de França, França), al número 9 del carrer Edmond-About. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 de setembre de 1914, embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb sa companya cap a Anglaterra, on s'instal·là al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una d'una cunyada. A Anglaterra va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson. Va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat al seu domicili de Le Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França), on es trobava refugiat per mor de la guerra. Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París. ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/defosse/defosse01.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 618px;" alt="Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894)" title="Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/documents/defosse/defosse01.jpg" /></a> Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894) - Claude Defosse: El 16 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 16 de desembre– de 1864 neix a Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Defosse –el seu llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Deffosse, Defossa, Delfosse, Lafosse). Sos pares, propietaris, es deien Louis Defosse i Jeanne Goussot. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls, fent de venedor ambulant i de jornaler. En 1884 va ser dispensat de fer el servei militar i tenia un germà a l'exèrcit. A començament dels anys noranta residia a Aubervilliers (Illa de França, França) i al domicili de l'anarquista Philogène Segard a Saint-Denis (Illa de França, França). Milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Fugint de la repressió, en 1891 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué el número 18 de Little Goodge Street. Era amic dels anarquistes Charles Pieri i Clovis Sicard. Va ser ell qui va donar els papers a Désiré Pauwels quan aquest vingué a França el juny de 1891. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Segons un informe policíac, retornà l'octubre de 1894 a Saint-Denis. Quan la gran agafada de l'1 de gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats de París, va ser detingut i la seva habitació del domicili de Philogène Segard  on s'estava va ser escorcollada. A començament de segle figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts o «nòmades». Claude Defosse va morir el 19 de gener de 1917 a Saint-Denis (Illa de França, França).<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/defosse/defosse.html" target="_blank">Claude Defosse (1864-1917)</a> *** <img style="width: 522px; height: 952px;" alt="Notícia d'una de les detencions d'Eugène Fontaine apareguda en el diari parisenc "La Presse" del 22 de gener de 1899" title="Notícia d'una de les detencions d'Eugène Fontaine apareguda en el diari parisenc "La Presse" del 22 de gener de 1899" src="http://www.estelnegre.org/fotos/fontaineeugene.jpg" /> Notícia d'una de les detencions d'Eugène Fontaine apareguda en el diari parisenc La Presse del 22 de gener de 1899<o></o> - Eugène Fontaine: El 16 d'octubre de 1864 neix a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya) l'anarquista Eugène Marie Vincent Fontaine, conegut com Breton. Era fill de Vincent René Fontaine, xofer, i de Julie Françoise Chicherie. Es guanyà la vida treballant de pintor i d'enguixador en la construcció. Cridat a files per a fer el servei militar, el 5 de desembre de 1885 va ser integrat en el 117 Regiment d'Infanteria. El 28 de novembre de 1887 va ser enviat a la 2 Companyia de Fusellers de Disciplina de Biskra (Biskra, Algèria Francesa; actualment Algèria) i el 4 de maig de 1889 al 88 Regiment d'Infanteria. El 29 de juliol de 1889 va ser condemnat en consell de guerra permanent de la Divisió Militar de Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un mes de presó per «embriaguesa pública i manifesta». El 15 de febrer de 1890 va ser llicenciat. Recorregué diverses poblacions franceses i belgues a la recerca de feina, sempre dedicant-se a la propaganda anarquista. El 17 de juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vitrae (Bro-Roazhon, Bretanya) a un mes de presó per «robatori» i el 23 d'octubre d'aquell any en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) a dos mesos de presó i 25 francs de multa per «abús de confiança». El 13 d'agost de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda a sis mesos de presó per «apologia de l'assassinat i crits sediciosos» i el 15 d'abril de 1896 pel Tribunal d'Apel·lació de París (França) a quatre mesos de presó i prohibició de residència per «vagabunderia». El 12 d'abril de 1897 el Tribunal Correccional de Lorient (Bro-Wened, Bretanya) el castigà a sis dies de presó i 5 francs de multa per «ultratges a un comissari de policia i embriaguesa manifesta». El 12 de gener de 1898 el Tribunal Correccional de Rouen (Alta Normandia, França) el penà amb vuit mesos de presó i cinc anys de prohibició de residència per «robatori». El 30 de gener de 1899 el Tribunal Correccional de Le Havre (Alta Normandia, França) el condemnà a un mes de presó per «mendicitat i vagabunderia» i el 19 de març de 1900 el Tribunal Correccional de Llemotges (Llemosí, Occitània) a un mes de presó per «vagabunderia». En 1900 va ser fitxat com a militant anarquista al departament del Gard. El 13 de juny de 1900 el Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el penà a un mes de presó i 1 franc de multa per «rebel·lió i escàndol nocturn». El 24 d'agost de 1900 va ser condemnat a 15 dies de presó per «infracció a la prohibició de residència». El 13 de maig de 1901 el Tribunal Correccional de Besiers (Llenguadoc, Occitània) el castigà a 10 dies de presó per «vagabunderia». El seu últim domicili va ser al número 46 del carrer de Brest de Rennes. Fadrí, Eugène Fontaine va morir el 14 d'agost de 1902 a l'Hôtel-Dieu de Rennes (Bro Roazhon, Bretanya).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/toutainauguste.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 175px;" alt="Notícia orgànica d'Auguste Toutain apareguda en el periòdic parisenc "La Révolte" del 23 de maig de 1891" title="Notícia orgànica d'Auguste Toutain apareguda en el periòdic parisenc "La Révolte" del 23 de maig de 1891" src="http://www.estelnegre.org/fotos/toutainauguste.jpg" /></a> Notícia orgànica d'Auguste Toutain apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 23 de maig de 1891<o></o> - Auguste Toutain: El 16 d'octubre de 1872 neix a l'Union (Trélazé, País del Loira, França) l'anarquista Auguste Joseph Toutain. Era fill d'Aguste Hyancinthe Toutain, pedraire al molí de l'Union de Trélazé, i de Joséphine Marie Gaignard. Durant la primavera de 1891 vivia al barri de Saint-Lézin de Trélazé i era l'animador, amb Auguste Bahonneau, del grup de la Joventut Anarquista «Les Révoltés». En aquesta època estava subscrit a diversos periòdics anarquistes (La Crise Sociale, L'Homme Libre, Le Réveil des Mineurs, etc.). Va ser fitxat per la policia com a «anarquista adepte als propagandistes pel fet». Tingué una estreta relació amb el pissarrer anarquista Ludovic Ménard. En 1892 treballava de domèstic i després de forner a Maintenon (Centre, França) i aquest mateix any va ser detingut en una visita a Trélazé. En 1892 va ser cridat a files i declarat exempt per «artritis crònica del canell esquerre i torticolis». El setembre de 1895, quan treballava de forner a Trélazé, va tenir una baralla per qüestions de diners amb Jean Poiroux, forner a Cheffes (País del Loira, França). Segons informes policíacs, volgué ser candidat a les eleccions municipals de 1907. Quan esclatà la Gran Guerra, el 30 de novembre de 1914 va ser declarat apte i destinat al Servei Auxiliar del 71 Regiment Territorial d'Infanteria; el 25 de febrer de 1916 se li va donar una pròrroga militar per exercir l'ofici de forner a Trélazé i el 8 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.<o></o> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">***</div> <img style="width: 360px; height: 497px;" alt="Pietro Allegra" title="Pietro Allegra" src="http://www.estelnegre.org/documents/allegra/allegra02.jpg" /> Pietro Allegra<o></o> - Pietro Allegra: El 16 d'octubre de 1877 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Pietro Allegra, que va fer servir el pseudònim Pietrino. Sos pares es deien Giuseppe Allegra i Rosalia Rotondo i es va graduar a l'Escola Tècnica. Arran de la repressió desencadena pel Govern de Francesco Crispi en 1894 contra el moviment obrer, s'acostà progressivament al sector anarquista de la Federació Socialista de Palerm. El 3 de març de 1896 va ser detingut per primera vegada; jutjat, va ser condemnat, amb altres companys, a cinc dies de presó per haver organitzat una manifestació anticolonialista. A començaments del segle fou un dels activistes més destacats del grups anarquistes de Palerm. El 24 d'agost de 1904 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver-se oposat a l'acomiadament disparant un revòlver contra el director de l'empresa Gondrand de Palerm, que se'n sortí sa i estalvi. El 10 d'octubre d'aquell any s'embarcà cap a Nova York (Nova York, EUA) i després s'instal·là a Paterson (Nova Jersey, EUA). L'octubre de 1910 s'establí a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA), on s'encarregà d'un petit negoci de revenda minorista dels cigars de la De Nobili Cigar Company, esdevenint posteriorment director de vendes, càrrec que li va facilitar la seva tasca propagandística gràcies als constants viatges que havia de realitzar. Va ser nomenat secretari de la Federació Socialista Italiana (FSI) local i el setembre de 1910, com a president del Comitè Central de l'Oest, organitzà un acte de commemoració a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 s'instal·là a Long Island (Nova York, EUA), on treballà en la fàbrica de cigars Marchese Prosporo de la De Nobili Cigar Company. En aquesta època desplegà una intensa tasca sindicalista entre els treballadors del sector del tabac i col·laborà en els periòdics de Carlo Tresca L'Avvenire i Il Martello. També col·laborà, entre 1914 i 1917, en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. L'abril de 1915 testificà en el judici de Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York per a «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El novembre de 1916 substituí Carlo Tresca en la direcció d'Il Martello. Membre del «Circolo Bresci» de Nova York, durant la Gran Guerra promogué nombrosos actes públics de masses i realitzà gires de propaganda, tot incitant els italoamericans a no retornar a Itàlia i a rebutjar l'enrolament. També fou l'impulsor de l'anomenat «Fascio Rivoluzionario» de Nova York. En 1916 l'editorial «Nicoletti Bros.» de Nova York li va publicà el llibre antimilitarista Disonoriamo la guerra. Aquest mateix any fou tresorer de l'Striker's Defense Committee (SDC, Comitè de Defensa dels Vaguistes) del Minnesota Iron Range (MIR, Sector del Ferro de Minnesota). En aquesta època formà part del Comitato Popolare Perseguitati Politici (CPPP, Comitè Popular de Perseguit Polítics) de Nova York. Durant la primavera de 1920 evità la deportació retornant voluntàriament a Palerm. El 2 de juliol d'aquell any intervingué en una concentració en aquesta ciutat del Partit socialista arran dels moviments revolucionaris que tenien lloc a Ancona (Marques, Itàlia). El 5 de juliol de 1920 va fer una conferència sobre el moviment anarquista americà i el 31 d'agost participà en un acte «Pro Rússia». Fou un dels organitzadors de les ocupacions de les drassanes navals i de les ferreries «Ercta» de Palerm, que tingueren lloc el 4 de setembre de 1920, i que rebutjaren ser dirigits per la Cambra del Treball d'orientació socialista. Les ocupacions, que començaren a engegar l'autogestió productiva dels establiments, es perllongà fins el 29 de setembre, quan els gairebé 2.000 obrers de Palerm que havien rebutjat l'acord amb els industrials proposat per la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), es van veure obligats a retornar als tallers. Després d'això retornà als Estats Units, un jugà un paper important com a redactor dels periòdics Il Martello, on destacà la seva rúbrica setmanal «Appunti e spunti», que signava Pietrino, i Nuovo Mondo, diari subversiu que es publicà durant gairebé un mes en 1925. Aquest mateix any, promogué a Nova York el Comitè d'Acció Antifeixista (CAA), que s'escampà ben aviat arreu dels Estats Units i que donà lloc a l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), de la qual esdevingué secretari. Per trencar amb les seves activitats polítiques i sindicals, el març de 1927 la De Nobili Cigar Company el va enviar a sud-oest dels Estats Units, obligant-lo a ajornar les seves tasques subversives i a cedir la secretaria de l'AAFNA a Carlo Tresca. En 1932, arran d'una polèmica amb Tresca, abandonà la redacció d'Il Martello. El 16 de març de 1935 encapçalà una manifestació a Nova York contra la guerra imperialista a Abissínia, organitzada per l'American League (AL, Lliga Americana), organització que havia creat amb l'anarquista Frank Di Sario. El seu suport a la creació d'un front comú antifeixista amb els comunistes tensà encara més la seva relació amb Carlo Tresca, qui no podia suportar els comunistes després dels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Acostat al Comunist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA), acabà trencant amb el moviment llibertari i entrà a formar part de la Comissió Nacional Italiana del CPUSA. L'octubre de 1938 publicà a Nova York el fullet Il suicidio morale di Carlo Tresca, on atacà durament el seu antic amic que li havia acusat d'estalinisme. En aquests anys col·laborà amb el periòdic comunista L'Unità del Popolo. Fins al 1942 va estar constantment vigilat per les autoritats consulars italianes. Pietro Allegra va morir després de la II Guerra Mundial a Nova York (Nova York, EUA). <o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/allegra/allegra.html" target="_blank">Pietro Allegra (1877-?)</a><o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/cantarelli.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 537px;" alt="Vittorio Cantarelli" title="Vittorio Cantarelli" src="http://www.estelnegre.org/fotos/cantarelli.jpg" /></a> Vittorio Cantarelli<o></o> - Vittorio Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di Sotto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio Cantarelli. Sos pares es deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888 s'instal·là amb sa família a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on son pare havia trobat feina. En acabar l'escola elemental, començà a treballar com a aprenent en un taller de calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters, considerat per la policia com a un «autor d'atemptats perillós». L'aprenent ràpidament es relacionà amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la Cambra del Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte amb Pasquale Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia, a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que ocupà fins al desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic número de la publicació 3 Agosto, publicat a La Spezia aquell dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental durant la feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa d'Elba. El juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio, acèrrim enemic dels anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 1.000 lires per un delicte de difamació mitjançant la premsa. Per fugir de l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a França, primer a Niça i després a Lió. El setembre de 1912 es traslladà a París, al districte de Buttes-Montmartre, on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà sempre com a sabater. En 1917 retornà a Itàlia i a La Spezia reprengué la seva lluita anarquista i sindical, esdevenint un dels militants més influents i constantment vigilat per la policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol de 1919, com a membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), organitzà, juntament amb el Comitè d'Acció Unitària Nacional (CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la vida a La Spezia. En aquesta època participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i en les lluites contra l'ascensió del feixisme. El març de 1922, en representació dels obrers de La Spezia, participà en el IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i Pasquale Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i del periòdic Umanità Nova que s'entrevistà a La Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una delegació soviètica vinguda per trobar-se amb diversos diplomàtics europeus arran de la Conferència de Gènova, reunida per buscar acords per a la reconstrucció del comerç i del sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El setembre de 1922, quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a França i s'establí a París, on s'integrà en els lluites antifeixistes i sindicals portades per la immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli, Felice Vezzani, Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del Comitè d'Aliança Llibertària (CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les forces llibertàries emigrades a França. En 1924, també, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a delegat de la Comissió Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés de l'USI en l'Exili celebrat a París, on reivindicà el manteniment de l'autonomia de l'USI respecte a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del secretari nacional Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat d'expulsió, marxà a Zuric; però el desembre retornà a França, on, després d'haver participat en una conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a Bèlgica. A Brussel·les treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero Peralta i esdevingué un dels militants més actius del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on prengué la paraula i atacà la justícia nord-americana; per la violència del seu llenguatge li va ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris de Brussel·les contra l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili es van realitzar nombroses reunions, on van participà destacats militants (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno Gualandi, Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi, etc.) i diversos grups antifeixistes francesos. També va participar en les reunions del Grup Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al cafè Au Roi de Brussel·les. El maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la regió de Brussel·les, on continuà amb les seves activitats antifeixistes públiques i clandestines. El juny de 1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo Bruschi i Pietro Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta època va ser secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931 participà amb Angelo Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo) i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra Benito Mussolini, fet pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un Tribunal Especial feixista a 30 anys de presó per «còmplice» del frustrat atemptat. Força actiu en el grup anarquista italià de Brussel·les, continuà la seva tasca antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del règim soviètic. En aquesta època creà el Comitè de Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio, animà l'anarquista «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Brusse·les que envià voluntaris i recaptà fons per ajudar les seves famílies i lliurà clandestinament armes als combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco, s'ocupà del repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de l'Espanya franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en la Resistència, d'antuvi a Bèlgica i després a diversos països europeus ocupats. El 9 de febrer de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a l'alpí pas de Brenner, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22 de març, a la de Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual havia estat condemnat en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal Especial, presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano (Toscana, Itàlia). En 1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La Spezia al I Congrés de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés Nacional celebrat a Florència. Més tard retornà a Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica). <o></o> *** <img style="border: 0px solid ; width: 247px; height: 303px;" alt="Galo Díez Fernández" title="Galo Díez Fernández" src="http://www.estelnegre.org/documents/galodiez/galodiez01.jpg" /> Galo Díez Fernández<o></o> - Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad, època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses –el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922), Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita. <a href="http://www.estelnegre.org/documents/galodiez/galodiez.html" target="_blank">Galo Díez Fernández (1884-1938)</a> *** <img style="width: 380px; height: 654px;" alt="Necrològica d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de juny de 1954" title="Necrològica d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de juny de 1954" src="http://www.estelnegre.org/fotos/vallejogomezantonio.jpg" /> Necrològica d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1954<o></o> - Antonio Vallejo Gómez: El 16 d'octubre de 1884 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Gómez. Sos pares es deien José Vallejo i Juana Gómez. Pagès de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de miner i formà part de la CNT de la fàbrica electrometal·lúrgica de Château-Feuillet, a Petit-Coeur (actualment La Léchere, Savoia, Arpitània). Sa companya fou María Velázquez. Antonio Vallejo Gómez va morir el 17 de maig de 1954 al seu domicili d'Aime (actualment Aime-la-Plagne, Savoia, Arpitània). *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/gambajean.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 634px;" alt="Notícia d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de Nimes "La Provence Ouvrière et Paysanne" del 21 de novembre de 1927" title="Notícia d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de Nimes "La Provence Ouvrière et Paysanne" del 21 de novembre de 1927" src="http://www.estelnegre.org/fotos/gambajean.jpg" /></a> Notícia d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 21 de novembre de 1927<o></o> - Jean Gamba: El 16 d'octubre de 1891 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Baptistin Rosange Jean Gamba. Sos pares es deien Giovanni Gamba, forner italià, i Marguerite Philomène Descorps. Abans de 1914 la policia el considerava un «delinqüent perillós» i havia tingut problemes judicials, denunciat per «robatori» i «abús de confiança». El maig de 1914 vivia a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i era membre, a títol individual, de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 4 de març de 1920 es casà a Toló amb Agnès Octavie Raimbert, amb qui tingué dos infants. En aquesta època vivia al número 14 del carrer Nicolas Laugier del barri de Siblas de Toló, on es feien diverses reunions, i es guanyava la vida de venedor ambulant. En 1922 participà en la refundació del grup de la Joventut Lliure, que s'adherí a la Unió Anarquista (UA) i durant aquest any col·laborà en els periòdics Le Libertaire i Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). En aquesta època la policia el considerava un «individu perillós per a la seguretat pública i molt escoltat en els cercles extremistes». Sovint portava la contradicció en els mítings comunistes. El 14 d'agost de 1922 el grup de Toló de l'UA s'integrà en el Comitè per l'Amnistia Integral, del qual Antoine Bertrand era el secretari general. El 27 de març de 1923 va convocar una reunió de firaires i venedors ambulants a la Borsa del Treball amb la finalitat de fundar un sindicat del gremi afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), del qual va ser nomenat secretari. El setembre de 1923, en debats dins de la CGTU, es mostrà partidari de la moció de defensa del sindicalisme revolucionari i de la independència sindical respecte els partits polítics proposta per Joseph Lartigue. En 1924 va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista del Migdia i col·laborà en el periòdic anarquista L'En-Dehors. A finals de desembre de 1925 era tresorer provisional del «Comitè d'Acció contra l'encariment de la vida» i membre de la comissió de la CGTU encarregada de l'elaboració d'un índex del cost de vida. Després de la creació el 18 de juny de 1926 de l'Intersindical de Revenedors de la Via Pública de Toló, en va ser nomenat secretari general. Posteriorment va ser secretari del «Comitè Sacco-Vanzetti» de Toló i presidí la major part dels mítings per la defensa d'aquest dos militants anarquistes italoamericans condemnats a mort. A més de corresponsal entre 1926 i 1927 de Le Libertaire, fou secretari del grup anarquista «L'Idée Libre». La CGTU del departament de Var el designà en 1927 per anar a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia) a les manifestacions del desè aniversari de la Revolució russa, amb la finalitat d'atreure'l al comunisme i a finals d'octubre va escriure una carta des de Moscou on palesava que totes les seves hostilitats vers el comunisme s'havien esvaïdes. De tornada, va fer diverses xerrades per Provença de les seves experiències a l'URSS, com ara el novembre de 1927 a Colobrieras, el 26 de desembre de 1927 a Toló i el 28 de febrer de 1928 a La Sanha. En 1928 va ser un dels animadors del Comitè Antifeixista (CA). En una reunió de la Secció Socialista de Toló de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), la seva carta demanant l'adhesió d'aquesta organització al CA, va ser examinada però amb una resposta negativa. Va ser un dels creadors del Comitè d'Amics de la Unió Soviètica de Toló, del qual fou secretari. El gener de 1930 era membre de la comissió executiva de la Unió Regional de la CGTU i militava en el Partit Comunista Francès (PCF) com a membre del buró de la secció de Toló. També fou tresorer del Comitè de Defensa Proletària de Víctimes del Feixisme i membre de la comissió executiva del IX Unió Regional de la CGTU. El juliol de 1931 era delegat regional del Sindicat General de Firaires del departament de Valclusa i el 24 de juliol d'aquell any organitzà a la Borsa del Treball d'Arle (Provença, Occitània) una reunió de firaires per a crear una secció sindical. A finals de la dècada dels trenta participà activament en el suport dels anarquistes espanyols i viatjà repetidament a la Península. En 1940 va ser vigilat per les autoritats com a comunista i en aquesta època vivia a la plaça Maurique. El 13 de desembre de 1940 va ser internat al centre de residència vigilància de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), però el 15 de febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on encara romania el juliol de 1943. El 30 de juliol de 1944 va ser deportat en un comboi que partí de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) cap el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on aconseguí sobreviure. Després de la II Guerra Mundial ja no milità en el PCF. El 14 de gener de 1953 es casà a Toló amb Marie Félicie Orsolani. Jean Gamba va morir el 10 de febrer de 1957 a l'Hospital de Sainte-Anne de Toló (Provença, Occitània). <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/1610.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg" /></a> <o></o> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143854

[15/10] «Les Tablettes» - «L'Action d'Art» - «Junge Anarchisten» - «Fanal» - «Documentos Históricos de España» - «Les Nouvelles Pacifistes» - «AIT» - «O Libertário» - Cana - Arzuffi - Mac Say - Appert - Pesch - Ceccotti - Buonacosa - Diego Delgado - Checa - Poch - Prudhommeaux - Graziani - Gallego - Olcina - Girón - Cebrián - Álvarez Ferreras - García Calvo - Domenech - Braschi - Lucchesi - Furuta - Busquère - Segura - Ortt - Caixal - Antolín - Pelletier - Caba - Nédélec - Mayans <html lang="ca"> <head> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type"> <title>[15/10] «Les Tablettes» - «L'Action d'Art» - «Junge Anarchisten» - «Fanal» - «Documentos Históricos de España» - «Les Nouvelles Pacifistes» - «AIT» - «O Libertário» - Cana - Arzuffi - Mac Say - Appert - Pesch - Ceccotti - Buonacosa - Diego Delgado - Checa - Poch - Prudhommeaux - Graziani - Gallego - Olcina - Girón - Cebrián - Álvarez Ferreras - García Calvo - Domenech - Braschi - Lucchesi - Furuta - Busquère - Segura - Ortt - Caixal - Antolín - Pelletier - Caba - Nédélec - Mayans</title> <meta content="text/html; charset=ISO-8859-1" http-equiv="content-type"> </head> <body> <big><big><big style="color: rgb(153, 0, 0);">Anarcoefemèrides del 15 d'octubre</big></big></big> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Esdeveniments</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lestablettes.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 743px;" alt="Un exemplar de "Les Tablettes"" title="Un exemplar de "Les Tablettes"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lestablettes.jpg"></a> Un exemplar de Les Tablettes<o></o> - Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lactiondart1919.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 269px;" alt="Capçalera del primer número "L'Action d'Art" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud" title="Capçalera del primer número "L'Action d'Art" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lactiondart1919.jpg"></a> Capçalera del primer número L'Action d'Art [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud<o></o> - Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de 1919 surt a París (França) el primer número de la segona època del periòdic bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme heroic). Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel Say), havia tingut una primera època en la qual es publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de 1913. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art Social» (El Fogall de l'Art Social). En aquesta segona època també alguns números es publicaren a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). L'«individualisme heroic» era una de les tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de 1920, arran d'una reunió organitzada per L'Action d'Art, Marcel Say es pronuncià a favor dels «Comitès de la III Internacional», fet que provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem articles de Georges Audibert, Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy, Ugo Giannatasio, André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul Meyer, Marcel Say i Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul Dubray. En sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de 1920. Aquesta revista influí força en el pensament d'André Breton. <o></o> *** <img style="width: 600px; height: 191px;" alt="Capçalera de "Junge Anarchisten"" title="Capçalera de "Junge Anarchisten"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/jungeanarchisten.jpg"> Capçalera de Junge Anarchisten<o></o> - Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de 1923 surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) –ciutats a les quals se sumaran més tard Berlín, Offenbach i Bautzen– el primer número del periòdic mensual anarquista i anarcosindicalista Junge Anarchisten. Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (Joves Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a organització juvenil de la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge Anarchisten en serà l'òrgan d'expressió. Aquesta revista lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme emergent. Els editors responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors Paul Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold Bush, Richard Busse, Karl Buttke, Willy Ermer, Max Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps, Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch, Helmut Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss i Herbert Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars per número. Deixà de publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel nazisme, però el grup editor continuà realitzant tasques de manera clandestina. Després de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels Anarcho-Syndikalistischen Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD.<o></o> *** <img style="width: 500px; height: 708px;" alt="Portada del primer número de "Fanal"" title="Portada del primer número de "Fanal"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/fanal.jpg"> Portada del primer número de Fanal<o></o> - Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells –«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions. *** <img style="border: 0px solid ; width: 591px; height: 865px;" alt="Portada del segon número de "Documentos Históricos de España"" title="Portada del segon número de "Documentos Históricos de España"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/documentoshistoricosdeespana.jpg"> Portada del segon número de Documentos Históricos de España<o></o> - Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución, Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero, Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista. *** <a href="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lesnouvellespacifistes.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 159px;" alt="Capçalera de "Les Nouvelles Pacifistes"" title="Capçalera de "Les Nouvelles Pacifistes"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lesnouvellespacifistes.jpg"></a> Capçalera de Les Nouvelles Pacifistes<o></o> - Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15 d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual llibertari Les Nouvelles Pacifistes, publiées sous les auspices de la Confédération Générale Pacifiste. Portà l'epígraf «Per la pau, fora de la política». Els redactors d'aquesta publicació anarcopacifista, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP), van ser Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per André Maille. Trobem articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé, Grace M. Beaton, Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso, Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien Challaye, Émile-Auguste Chartier (Alain), Jules Chavat, Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day), Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E. Granguillotte, M. Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet, André Maille, Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes, Roger A. Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff, Ruffier, Otto-Maria Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon, Jean-Paul Sartre, Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt, André Thiebaud, Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile Véran, Samuel Vergine i Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números, l'últim l'1 d'abril de 1950.<o></o> *** <img style="width: 600px; height: 223px;" title="Capçalera d'"AIT"" alt="Capçalera d'"AIT"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ait1956.jpg"> Capçalera d'AIT - Surt AIT: Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT. Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores –el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste. *** <img style="width: 600px; height: 116px;" alt="Capçalera d'"O Libertário"" title="Capçalera d'"O Libertário"" src="http://www.estelnegre.org/documents/premsa/olibertario.jpg"> Capçalera d'O Libertário<o></o> - Surt O Libertário: Per l'octubre de 1960 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i la llibertat a totes les coaccions, són els principis bàsics de l'anarquisme.» El director responsable d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo, però a partir del número 5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel. Hi van col·laborar Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho, Gregório Naso, Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i Mário Dos Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí fins al 1964.<o></o>  <a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/calendari.html"><img style="border: 0px solid ; width: 121px; height: 147px;" title="Anarcoefemèrides" alt="Anarcoefemèrides" src="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg"></a> <big style="color: rgb(153, 51, 153);"><big>Naixements</big></big> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/canaeugenelouis.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 609px;" alt="Fotografia policíaca d'Eugène Louis Cana (03 de març de 1894)" title="Fotografia policíaca d'Eugène Louis Cana (03 de març de 1894)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/canaeugenelouis.jpg"></a> Fotografia policíaca d'Eugène Louis Cana (03 de març de 1894) - Louis Cana: El 15 d'octubre de 1871 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Eugène Louis Cana, a vegades citat erròniament Canat. Sos pares es deien Pierre Eugène Cana, emmotllador en bronze anarquista, i Augustine Delpuech, bugadera. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador en bronze com son pare. L'abril de 1892 freqüentà amb son pare el grup anarquista «Cercle Internacional», que es reunia cada diumenge a la tarda a la Sala Horel de París. El 16 de gener de 1893 assistí a un míting anarquista d'unes tres-centes persones a la Sala Commerce. El 19 de febrer de 1893 va anar vestit de militar a una vetllada familiar anarquista celebrada a la Sala Dumont. En 1894 pare i fill van ser inclosos en un llistat d'«anarquistes perillosos». En aquest any treballava al taller de son pare, al número 135 del carrer Ménilmontant i vivia al número 24 del mateix carrer a casa dels pares. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb una trentena de companys, per les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia encapçalades per Fédée i Boy; en l'escorcoll de casa seva la policia no va trobar res de comprometedor. Portat a comissaria, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, posat a disposició de les autoritats judicials i alliberat el 7 de març de 1894 juntament amb son pare. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes aixecat per la policia i en aquella època vivia al número 3 del carrer Trousseau de París. El 28 de maig de 1898 es casà a l'XI Districte de París amb la modista Alice Hélène Chardin; en aquesta època vivia oficialment amb sos pares al número 2 del carrer Keller. Louis Cana va morir el 22 d'agost de 1947 a La Haie (La Roche-Mabile, Baixa Normandia, França).<o></o> ***<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/arzuffi.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 528px;" alt="Santo Fermo Arzuffi" title="Santo Fermo Arzuffi" src="http://www.estelnegre.org/fotos/arzuffi.jpg"></a> Santo Fermo Arzuffi - Santo Fermo Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'obrer forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante. Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de Bèrgam, va fer propaganda socialista revolucionària entre els pacients, especialment els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre periòdics, revistes i opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel Tribunal de Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de presó per robatori. La seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint es trobava amb altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San Lazzaro de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels carrabiners a Ardesio (Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell any a quatre mesos de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904 el Tribunal de Bèrgam novament el condemnà a dos anys de reclusió i a un de vigilància especial per robatori reincident. Reclòs a la presó de Brescia, després passà a la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure, mantingué correspondència amb militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de 1908 va ser denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com un dels promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels danys originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.) esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de per resistència a la força pública. El maig de 1911 es declarà sindicalista revolucionari. Durant l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de Bèrgam, fundat a començament d'agost. En 1921 es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on passà temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16 dies de presó per robatori. En 1929 retornà a Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega, però el procés no tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor el 30 de març de 1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).<o></o> ***<o></o> <img style="font-family: Arial; width: 240px; height: 326px;" alt="Stephen Mac Say" title="Stephen Mac Say" src="http://www.estelnegre.org/fotos/macsay.jpg"> Stephen Mac Say<o></o> - Stephen Mac Say: El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Sos pares es deien Arthur Joseph Ghislain Masset, conreador, i Albertine Richarde Codmont, domèstica. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social, Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé, Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, L'Anarchie, Le Combat, Controverse, L'Émancipateur, Germinal, Le Réfractaire, Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial –que, dit de passada, era fals– és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció –va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció–, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable: étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 10 de març –algunes fonts citen erròniament el 14 de març– de 1972 al seu domicili de Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire. *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/appertfrancois.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 200px;" alt="Notícia orgànica de François Appert apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 12 de juny de 1910" title="Notícia orgànica de François Appert apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 12 de juny de 1910" src="http://www.estelnegre.org/fotos/appertfrancois.jpg"></a> Notícia orgànica de François Appert apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de juny de 1910<o></o> - François Appert: El 15 d'octubre de 1886 neix al III Districte de París (França) l'anarquista François Appert. Sos pares, no casats, es deien Charles Ernest Appert, empleat de comerç, i Elisa Douliez, bugadera; reconegut per son pare, va ser legitimat, juntament amb son germà Ernest (1885) i sa germana Elisa (1891), pel matrimoni de la parella celebrat el 22 de gener de 1895 al III Districte de París. Es guanyava la vida treballant de cisellador en bronzo i després de mecànic. En 1910 vivia al número 47 del carrer Lagny de Vincennes (Illa de França, França), amb sa mare i sa germana, ambdues bugaderes, on volia crear un grup anarquista amb companys de la zona (Vincennes, Montreuil, Saint-Mandé i Fontenay). En 1911 era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) de Vincennes. El setembre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. L'octubre de 1911 s'instal·là al número 14 del carrer Couronnes del XX Districte de París. En aquesta època era secretari del grup anarquista de Montreuil (Illa de França, França), el qual, el desembre de 1913, s'adherí a la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Va ser candidat abstencionista, sota els auspicis de l'FCAR, per a la II Circumscripció del V Districte de París en les eleccions legislatives de 1914. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat; fet presoner, el juny de 1915 va ser repatriat d'Alemanya com a ferit greu (fractures de l'húmer, amputacions de dits, paràlisis, etc.). Va ser condecorat amb la Medalla Militar i la Creu de Guerra amb Palma, i posteriorment se li va concedir la Legió d'Honor. El 3 de febrer de 1917 es casà al X Districte de París amb la modista Marcelle Julia Françoise Jameau. En aquesta època vivia al número 109 bis del carrer Faubourg du Temple de París i treballava d'empleat en la Prefectura de Policia –no sabem en quina funció i si ja treballava anys abans i n'era confident o si entrà en la Prefectura de Policia com a mutilat de guerra. En 1922 va ser esborrat del «Carnet B» i ja no freqüentava els cercles anarquistes, però formava part de la Secció del XX Districte de París de la Lliga dels Drets de l'Home, la qual defensava en aquella època anarquistes empresonats (Émile Cottin, Jeanne Morand, Gaston Rolland, etc.). El 2 de setembre de 1924 va ser esborrat dels llistats d'anarquistes vigilats. Retirat a Drancy, al número 20 del carrer Écoles, portà una vida apartada de la vida social, encara que presidí la secció d'aquesta ciutat de la Federació de Combatents Republicans. Vidu, el 24 de desembre de 1938 es casà a Drancy amb Berthe Goës. François Appert va morir el 26 d'agost de 1962 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França). *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/peschfernand.png"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 321px;" alt="Signatura de Fernand Pesch (1933)" title="Signatura de Fernand Pesch (1933)" src="http://www.estelnegre.org/fotos/peschfernand.png"></a> Signatura de Fernand Pesch (1933)<o></o> - Fernand Pesch: El 15 d'octubre de 1886 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista Fernand Édouard Pesch. Era fill de François Pesch, mosso de magatzem, i d'Azéma Adeline Sutton, joiera. D'antuvi es guanyà la vida treballant de tallador de metalls i després d'ajustador mecànic. El 24 de març de 1905 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a vuit dies de presó per «violències» i el 17 d'octubre de 1905 el mateix tribunal el condemnà per «cops i ferides» a tres mesos de presó. En 1906 vivia al número 5 del carrer Senégal del XX Districte de París i el 3 de març d'aquell any el Tribunal del Sena el condemnà a quatre mesos de presó per «temptativa de robatori». Cridat a files en 1906 per a fer el servei militar, va ser declarat «exempt» per «tumor blanc» (tuberculosi articular del genoll). El 22 de novembre de 1910 el Tribunal de París el condemnà a sis setmanes de presó per «infracció a la policia de tramvies». En els anys deu vivia al número 4 del carrer Partants del XX Districte de París i era membre del «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville, adherit a la Federació Comunista Anarquista (FCA). Segons la policia, també era membre d'un «grup d'acció». El 22 de gener de 1913 va ser detingut, juntament amb Émilien Chatin i Pierre Lambert, al Théâtre Nouveau de Belleville arran d'haver interromput la peça teatral Le sang français als crits de «Fora la guerra! Fora l'exèrcit!». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat el 19 de març de 1915 i integrat en el 2 Grup Especial, però dies després, el 28 de març, va ser enviat al 51 Regiment d'Infanteria. El 6 d'abril de 1915 va ser llicenciat pel seu problema al genoll dret aleshores anquilosat. En 1918 el destacat anarquista i sindicalista Benoît Broutchoux, aleshores desertor de l'exèrcit, va fer servir el seu nom en la clandestinitat. El 26 d'abril de 1933 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a 100 francs de multa per «cops i ferides voluntàries» comeses el 26 de juny de 1932 a Boinvilliers (Illa de França, França). El 4 de desembre de 1933 es casà al XX Districte de París amb Maria Joséphine Perrin. Aleshores treballava d'ajustador i vivia al número 33 del carrer Partants del XX Districte de París. El febrer de 1934 s'establí a Boinvilliers. El seu últim domicili va ser al carrer Grande-Rue de Boinvilliers. Fernand Pesch va morir el 10 de març de 1960 a Boinvilliers (Illa de França, França).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/ceccottiumberto.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 600px; height: 177px;" alt="Notícia sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc "La Dépêche" del 21 de novembre de 1925" title="Notícia sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc "La Dépêche" del 21 de novembre de 1925" src="http://www.estelnegre.org/fotos/ceccottiumberto.jpg"></a> Notícia sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc La Dépêche del 21 de novembre de 1925<o></o> - Umberto Ceccotti: El 15 d'octubre de 1894 neix a Lari (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Bagni di Casciana (actualment Casciana Terme, Toscana, Itàlia)– l'anarquista i anarcosindicalista Umberto Ceccotti. Sos pares es deien Eugenio Ceccotti i Teresa Burgalassi. Durant la Gran Guerra serví de soldat en una unitat d'Infanteria. En 1921 trobà feina a les «Oleifici Nazionali» (Tafones Nacionals) de Liorna (Toscana, Itàlia). Membre de la Cambra del Treball Sindicalista de Liorna, destacà per les seves conviccions anarquistes. Posteriorment passà a fer feina als Ferrocarrils de l'Estat, però va ser acomiadat per participar en la vaga general d'agost de 1922. Després d'haver estat apallissat en diverses ocasions pels escamots feixistes i malalt de tuberculosi, en 1923, amb sa companya i sos tres infants, emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de transportista de mercaderies i de cap de colla per a la Companyia de Navegació «Fraissinet» i d'ajustador mecànic. El novembre de 1925 va ser multat amb 25 francs per infracció a la llei sobre residència d'estrangers. En 1925 el seu nom aparegué en un quadern de notes de Camillo Berneri, juntament amb el d'altres llibertaris (Ersilio Belloni, Isidoro Bertazzon, Bixio Sorbi, Idilio Volpi, etc.), i en 1929 una carta seva dirigida a son germà Alfredo Ceccotti va ser interceptada pels feixistes. A finals de 1929 va ser inscrit com a anarquista en busca i cerca en el Bolletino dell Ricerche. Representà la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) en una reunió a principis de 1931 del Comitè de Concentració Antifeixista de Marsella i va ser inclòs en una llista de «subversius perillosos residents a l'estranger». El 18 de març de 1931 va ser nomenat conseller del Comitè Local de la LIDU, juntament amb els republicans Carlo Alberto Bartolena i Osvaldo Pesce. El febrer de 1933 assistí a la conferència d'Emilio Lussu «Rivoluzione italiana» durant la qual Luca Bregliano lloà l'atemptat d'Angelo Sbardellotto contra Benito Mussolini. En aquesta època va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio Bacconi, Marcelo Cicero, Celso Persici i altres. També participà en la fundació d'un Comitè d'Acció Antifeixista, que proposà ajudar l'anarquista Pietro Cociancich, condemnat a cinc anys de presó per una atemptat amb bomba contra la «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània), seu l'Associació d'Excombatents i cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. El gener de 1934, quan treballava de contramestre a la «Companyia Paquet», va ser naturalitzat francès. En aquesta època, amb Giulio Bacconi i Celso Persici, creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de Marsella, on donaven feina a exiliats llibertaris italians. El 20 de gener de 1935 assistí a la conferència de Silvio Trentin Crepuscolo del diritto dello Stato borghese a la Universitat Proletària de Marsella. En 1936 fou responsable de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i el 6 d'agost d'aquell any participà en una reunió sobre la guerra d'Espanya, celebrada a la seu de la Universitat Proletària, on a la proposta de Francesco Volterra de crear un Comitè Unitari per donar suport als combatents republicans espanyols, respongué que els anarquistes ja estaven reunits en un comitè italofrancoespanyol. També marcà les diferències, amb Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment «Giustizia e Libertà» fent una declaració conjunta. Posteriorment dedicà cos i ànima a recaptar fons en nom del «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Marsella (Giulio Bacconi, Carlo Alberto Bartolena, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo Purisiol, etc.) per als llibertaris que lluitaven al front d'Aragó, publicant una crida en nombrosos periòdics anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari. Membre de la Federació Anarquista Provençal (FAP), participà regularment en les reunions i xerrades de l'Ateneu Llibertari. En aquesta època vivia al número 26 del carrer Samatan de Marsella. Les autoritats el consideraven un dels membres més actius del moviment anarquista marsellès i mantingué estrets contactes amb Giuseppe Pasolli, que havia creat un xarxa de passatge d'antifeixistes cap a la Península des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Juntament amb Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Marcello Gregori i Pio Turroni, redactà el Bolletino d'Informazioni dell'Unione Anarchica Italiana, que va publicar 14 números entre març de 1938 i desembre de 1939. En 1939 fou un dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio Girolimetti, Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP) de Marsella. El 16 de juny de 1939 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció i en 1940 aparegué en les llistes de subversius italians perillosos residents a França amb l'ordre de detenció i d'extradició a Itàlia (Reniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti, Roberto Stanchi, etc.), enviades per les autoritats feixistes a la policia nazi d'ocupació. Després de la II Guerra Mundial refundà amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Macello Gregori, etc.) el Grup Anarquista de Marsella i s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI); també fou el responsable a Marsella de la coordinació dels militants italians exiliats a Bèlgica, França i colònies. Umberto Ceccotti va morir el 15 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).<o></o> *** <a href="http://www.estelnegre.org/fotos/buonacosa.jpg"><img style="border: 0px solid ; width: 400px; height: 418px;" alt="Emilia Buonacosa" title="Emilia Buonacosa" src="http://www.estelnegre.org/fotos/buonacosa.jpg"></a> Emilia Buonacosa<o></o> - Emilia Buonacosa: El 15 d'octubre de 1895 neix a Pagani (Campània, Itàlia) l'anarquista Emilia Buonacosa. Filla de pares desconeguts, va ser trobada al carrer per Giovanna Pepe, registrada d'ofici el 21 d'octubre de 1895 i adoptada als pocs dies pel matrimoni Alfano de Nocera Inferiore. Treballà en una fàbrica de conserves de Nocera Inferiore, població amb una important Cambra del Treball de la qual va ser habitual. Ben aviat destacà com a representant de les idees llibertàries i va estar en contacte amb destacats revolucionaris. Visqué dos anys amb l'anarquista Ernesto Dario. Participà activament en les lluites obreres i ja en 1913 estava fitxada com a «perillosa subversiva». Després d'un accident laboral que li va causar greus ferides al cap i li va fer perdre el cuir cabellut, obligant-la a portar perruca, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). El 8 de setembre de 1924 es casà a Milà amb l'anarquista Federico Giordano Ustori, amb qui va tenir una filla, Teresa, que morí pocs mesos després. En 1927 passà clandestinament a França. Establerta a París, freqüentà els exiliats italians i participà en les reunions del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i del grup Concentració d'Acció Antifeixista (CAA). Va ser fitxada per les autoritats com a «anarquista capaç de cometre actes terroristes». En 1930 enviudà i posteriorment s'uní amb el comunista Pietro Corradi. El desembre de 1932, segons l'informe d'un confident anomenat Decimus, va ser contractada com a relligadora tipogràfica per la «Librerie Moderne» de París i en aquesta època freqüentava l'anarquista Renato Castagnoli. En aquests anys, el seu domicili, al número 40 del carrer Troy de Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França), esdevingué un punt de referència dels anarquistes italians exiliats a la regió parisenca (Renato Castagnoli, Bruno Gualandi, Giuseppe Luccheti, Temistocle Ricciulli, etc.). El 13 de maig de 1936 assistí a París, amb altres anarquistes (Camillo Berneri, Egidio Fossi, Tintino Rasi, etc.), als funerals de Giovanni Sabbatini. Entre setembre de 1936 i 1937 la trobem a Barcelona (Catalunya) amb Romano De Russo, anarquista que segons els confidents organitzava atemptats antifeixistes. El juny de 1937 ideà amb l'anarquista Gino Bibi un pla per a comprar avions als Estats Units per oferir-los a la Revolució espanyola, encara que la policia pensava que eren per a fer atemptats a Itàlia, però el pla finalment no es va materialitzar. De bell nou a París, les autoritats feixistes enviaren un llistat d'anarquistes (Giulio Bacconi, Duilio Balduini, Giuseppe Biasini, Ugo Boccardi, Emilia Buonacosa, etc.) a les autoritats nazis per al seu arrest. El 9 de juliol de 1940 va ser detinguda per militars nazis i, després de passar per la presó d'Aquisgrà (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), el 19 d'octubre de 1940 va ser lliurada a la policia italiana a la frontera, on va ser detinguda per «activitats subversives» realitzades a l'estranger, i confinada a Brenner (Tirol del Sud). El 2 de desembre de 1940, malgrat les seves condicions precàries de salut, va ser condemnada a cinc anys de confinament a colònia penitenciària i en la seva apel·lació deixà clar que no havia comès cap acte violent. El 13 de desembre de 1940 arribà a l'illa de Ventotene. Necessitada de cures assídues per les ferides al cap, forçada a moltes dificultats i privacions, va caure constantment malalta. Esperant l'ajuda dels seus pares adoptius que vivien a Nocera Inferiore, va demanar ser traslladada a un lloc de la Campània, a Nàpols o a Salern. Però només va obtenir autorització per a mantenir correspondència amb son company Pietro Corradi. El juliol de 1941 el director de la colònia penitenciària va assenyalar el seu desgast físic (marejos, ceguesa, etc.) i psicològic, i el metge de Ventotene es va veure obligat a demanar aliments i medicaments complementaris per a ella. Això no obstant, va mantenir les seves idees, tot freqüentant els anarquistes confinats. El 29 d'abril de 1942, sa mare adoptiva, esperant tornar-la a veure, va demanar a les autoritats feixistes que concedissin a sa filla una breu llicència, però aquesta sol·licitud va ser rebutjada. Mentrestant, les peticions mèdiques dels sanitaris de Ventotene es van fer urgents i el 27 de juny de 1943 el director de la colònia penitenciària va demanar que la pena de confinament es commutés per la d'amonestació. El 21 d'agost de 1943, quan Benito Mussolini ja havia caigut, encara romania deportada i va demanar la llibertat per mor de la nova situació política. El nou govern, però, decidí tancar les preses polítiques confinades a Ventotene al camp de concentració de Fraschette d'Alatri (Laci, Itàlia). El 27 d'agost de 1943 denuncià a les autoritats les condicions inhumanes en les quals es trobaven les preses polítiques i demanà la immediata llibertat. El 7 de setembre de 1943 es decretà la seva llibertat, però l'ordre no arriba fins el 19 d'octubre, quan els fets bèl·lics van impedir el trasllat dels confinats del camp. El 7 d'agost de 1944 va poder sortir del camp i marxar cap a Nocera Inferiore. Encara que malalta i cansada, les autoritats la seguiren considerat una «anarquista fitxada». El maig de 1959 va demanar una pensió per invalidesa civil agreujada per la persecució política. El 21 de juliol de 1959 la policia encara mantenia obert el seu expedient personal. Emilia Buonacosa va morir el 12 de desembre de 1976 a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia).<o></o> *** <img style="width: 335px; height: 370px;" alt="Jesús de Diego Delgado" title="Jesús de Diego Delgado" src="http://www.estelnegre.org/documents/diegodelgado/diegodelgado01.gif"> Jesús de Diego Delgado<o></o> - Jesús de Diego Delgado: El 15 d'octubre de 1900 neix a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado, conegut com El Cojo de Tudela, a causa d'arrossegar la cama dreta inútil per un accident. Sos pares es deien Bernardo de Diego Franco i María Delgado Llopis. Fill d'una família nombrosa –Jesús tingué vuit germans (Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María, Eustaquio i Herminia)–, acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular comptava 400 llibres. En 1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis (Illa de França, França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego Delgado, militant anarquista qui li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931 retornà a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya) conegué Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a l'ajuntament d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare, començà a treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on elaborava pa integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de la zona i per Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la Guàrdia Civil per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas Viejas». També treballà despatxant benzina en un dels primers sortidors de la província, propietat de sa família. A més de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra. Propagandista del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars i de fang, etc. També es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la Casa del Poble de Tudela de Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny Mañé, aquesta va estar allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de 1936 formà part del grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, es refugià a casa d'una família amiga val·lisoletana. Quatre falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i el 19 d'agost de 1936 va ser capturat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort, Jesús de Diego Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Tudela de Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo (Valladolid, Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret de gràcia. El seu cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i aconseguiren enterrar-lo clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família, que va cremar la biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada de set mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a Villabáñez (Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser obligat a canviar el nom per un de més «cristià» (Ramón). Anys més tard, sos fills Helios i Jesús en dignificaren la fossa, on els seus restes reposen actualment.<o></o> <a href="http://www.estelnegre.org/documents/diegodelgado/diegodelgado.html" target="_blank">Jesús de Diego Delgado (1900-1936)</a> <div style="text-align: center; font-family: Arial;">---</div> <big><a href="http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/1510.html" target="_blank"><big style="color: rgb(153, 0, 0);"><big><big>Continua...</big></big></big></a></big> --- <a href="mailto:estelnegre@gmail.com"><img style="border: 0px solid ; width: 206px; height: 99px;" title="Escriu-nos" alt="Escriu-nos" src="http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg"></a> https://anarcoefemerides.balearweb.net/post/143853