Anarcoefem�rides

[28/04] �El Rayo� - Abenavoli - Federn - Robinet - Clerico - Rolland - Plaja - Trull - Pilat - Perrissaguet - Gonz�lez Bravo - Laurac - Oteros - Zaf�n - Parra - Iguacel - Mink - Couturier - Dejoux - Bonnot - Dubois - Theuriet - Senna Hoy - Cavallazzi - Foix - Wilson - Cochon - Verde - Rodr�guez - Cerezo - Zanasi - Pietroni - Rossi - Wolfe - S�nchez Pinto - Gallego - Tamayo - Santiago � Navarro

efemerides — Tue, 28 Apr 2026 13:02:06 +0200

[28/04] «El Rayo» - Abenavoli - Federn - Robinet - Clerico - Rolland - Plaja - Trull - Pilat - Perrissaguet - González Bravo - Laurac - Oteros - Zafón - Parra - Iguacel - Mink - Couturier - Dejoux - Bonnot - Dubois - Theuriet - Senna Hoy - Cavallazzi - Foix - Wilson - Cochon - Verde - Rodríguez - Cerezo - Zanasi - Pietroni - Rossi - Wolfe - Sánchez Pinto - Gallego - Tamayo - Santiago – Navarro

Anarcoefemèrides del 28 d'abril

Esdeveniments

Portada d'un exemplar d'El Rayo

- Surt El Rayo: El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los oprimidos, d'antuvi amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de juliol de 1912, convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a iniciativa dels cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85) amb l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament anarcosindicalista. En un començament va tenir un cert caràcter ambigu, amb força col·laboracions d'elements de l'agrupació socialista palmesana (Vicenç Paul principalment). Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels sabaters, Joan Ordinas, Jeroni Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut clarament anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El Rayo». A partir del número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de la capçalera passarà a ser Órgano de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad Obrera». El periòdic va reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel Lacort, Josep Prat, etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal, Vicenç Paul, Maties Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet, etc. Va publicar fulletons per lliuraments, com ara Conferencias populares sobre sociología, d'Antoni Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo, de Josep Prat. D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove, també hi col·laborà. Es van publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de 1914, i el tiratge mitjà oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a més, una certa empenta amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de març de 1913, amb motiu de la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un mateix acte republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo. Fou també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada posteriorment de «bressol del llibertarisme mallorquí», s'hi afermà ja definitivament, gràcies als treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament anarquista sobre les societats obreres locals –especialment, «La Justicia», de sabaters, i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx també, entre 1913 i 1914, va comptar amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».

Pere Miralles Le Foll: «Premsa obrera a Mallorca, El Rayo (1912-1914)», en El Mirall, 47 (agost-setembre 1991), pp. 55-57

Naixements

Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli

- Domenico Nucera Abenavoli: El 28 d'abril de 1856 neix a Roghudi (Calàbria, Itàlia) el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce, òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de «poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta època patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava «l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello, Il Proletario i Germinal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per «complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).

***

Etta Federn (Barcelona, 1934)

- Etta Federn: El 28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria) l'escriptora, traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir el pseudònim Esperanza. Havia nascut en una família burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn, reputat metge, i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van ser Paul Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn, jurista i escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat de Viena Etta estudià llengües germàniques i filosofia i quan tenia 22 anys s'establí amb sa família a Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir de 1906 es dedicà a publicar tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies, traduccions, etc.). La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter Rathenau, ministre d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres de l'Organització Cònsol d'extrema dreta, fou un autèntic èxit editorial, però li va portar amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a professora particular, com a traductora en diverses llengües (anglès, francès, jiddisch, rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai, William Shakespeare, Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica literària del diari Berliner Tageblatt. Després d'una experiència juvenil que no reeixí a causa dels seus orígens jueus i en la qual perdé un fill que tingué, es casà en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max Bruno Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona amb Peter Paul Kohlhaas, de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre anys més tard. Molt amiga de la parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop, entrà a formar part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de Dones Sindicalistes), organització creada en 1921 per l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). També freqüentà altres destacats militants anarquistes, com ara Max Nettlau, i Emma Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya Fléchine visqué una bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant els anys vint participà en campanyes d'educació sexual i de divulgació de mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels nacionalsocialistes, el novembre de 1932 s'exilià, gràcies al suport econòmic d'uns familiars que vivien als Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana treballà com a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de reunió dels anarquistes alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut Rüdiger, etc.), fins al punt de considerar-la com a la «cònsol no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i 1936 participà activament en la vida cultural de la capital catalana i ràpidament aprengué el castellà, de la mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el català. Formà part del «11 Club», tertúlia de discussió lliure on participaren destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores (Félix Martí Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.). Els seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores en voga, van fer que certa premsa en parlés com a d'una quiromàntica endevinadora del futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius Verdaguer i Joan Alavedra, en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936 impartí un curs («La posición social de la mujer en los diferentes países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum. En aquest mateix 1936 entrà a formar part de l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres» i col·laborà per a la seva revista Mujeres Libres. En aquesta també època col·laborà en Mi Revista. En 1937 fundà i dirigí quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà futurs professors. S'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanes. En aquests anys bèl·lics col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa de la creixent influència que exercien els comunistes a Blanes i que la mantenien constantment vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora de Barcelona, gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans lluità com a tinent en l'Exèrcit republicà. En 1938 «Mujeres Libres» l'edità el fulletó Mujeres de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame Roland, Liy Braun, Mrs. Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen Key, Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser reeditat en alemany sota el títol Revolutionär auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels bombardejos sobre Barcelona, s'instal·là a París. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la Resistència, realitzant treballs propagandístics, traduccions i tasques de distribució. Entre 1940 i 1945 visqué amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània). L'agost de 1944 son fill Hans morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor anarquista Stig Dagerman, amic de la família, redactà una emocionant necrològica titulada «À la memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael lluità amb els partisans als Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li donà la nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i Stig Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en la seva persona i família. Etta Federn va morir en la més estricta pobresa el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– al seu domicili del VI Districte de París (França). Deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.

Etta Federn (1883-1951)

***

Signatura de Georges Robinet (1921)

- Georges Robinet: El 28 d'abril de 1884 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Georges Paul Lucien Robinet. Era fill de Louis Léon Benjamin Robinet, publicista, i de Pauline Joséphine Marie Roussel. Es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció. Sembla que és el mateix G. Robinet que en 1903 vivia al número 8 del carrer Guillemites del IV Districte de París i era membre de Grup d'Estudis Socials «Les Anticrates». En 1904 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «ectòpia testicular amb testicle en anell». En 1911 tenia com a companya Rachel Lattanneur, vídua de Charles Alexis Dupêcher, la qual va ser detinguda el 6 de juliol d'aquell any per pràctiques abortives, que van donar lloc a la mort de Georgette Tessier, de 16 anys. En la revisió militar de l'11 de gener de 1915, va ser declarat novament exempt pels seus problemes testiculars i el 2 d'abril de 1917 va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit i enviat el 16 de maig de 1917 al 19 Tren d'Equipatges. En 1917 vivia al número 247 del carrer Tolbiat del XIII Districte de París. En aquesta època era membre del «Foyer Popular» (Llar Popular) del barri parisenc de Bellville. El 6 de gener de 1921 es casà al XX Districte de París amb sa companya Rachel Judith Augustine Latanneur, aleshores comercianta. En aquesta època regentava un negoci de papers pintats («Robin-Robinet») i vivia la número 9 del carrer Mûriers del XX Districte de Paris. En 1922 estava domiciliat al número 8 del carrer Mazarine del VI Districte de París i el 26 de setembre d'aquell any presentà fallida del seu negoci de papers pintats. El 16 de juliol de 1925 va ser condemnat pel 11 Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i 100 francs de multa per «abús de confiança». A partir de 1931 visqué al número 45 de l'avinguda de Sully de Livry-Gargan (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Lorenzo Clerico apareguda en el diari ginebrí La Suisse del 31 d'agost de 1912

- Lorenzo Clerico: El 28 d'abril de 1886 neix a Crosa (Piemont, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Clerico, també conegut com Laurent Clerico. Era fill de Francesco Clerico i de Rosa Fileppo. Es guanyava la vida treballant de sastre. En data indeterminada emigrà a Suïssa. El novembre de 1909 vivia i treballava de sastre a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Subscrit a la revista Volontà, estava fitxat com a «anarquista». El 20 de novembre de 1910 en Consolat General de Lió (Arpitània) comunicà que freqüentava l'Escola Moderna de Ginebra. El 4 de gener de 1911 la Fiscalia General Federal de Suïssa anuncià que era assidu dels cercles anarquistes. El febrer de 1912 la policia reportà que havia assistit a una manifestació de protesta contra la guerra italoturca, probablement a la celebrada l'11 de novembre de 1911 a la Casa del Poble de Ginebra. Membre del grup editor de la revista Il Risveglio, de Luigi Bertoni, el 30 d'agost de 1912 va ser detingut, juntament amb Dominico Falconi, a Ginebra quan aferrava cartels de convocatòria d'un míting internacional de protesta organitzat per la Federació de Sindicats Obrers contra la detenció de Bertoni. Actiu propagandista anarquista, el març de 1914 va ser un dels organitzadors de la campanya de suport a Augusto Masetti. El 23 d'octubre de 1917 el jutge d'instrucció del Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) ordenà la seva detenció per «deserció». El 28 de novembre de 1917 va ser condemnat a una multa per haver aferrat al carrer un cartell de convocatòria d'una conferència de Luigi Bertoni sobre el dret d'asil. El 25 de març de 1919, ben igual que altres companys, el seu domicili va ser escorcollat. Amb altres companys (Édouard Brunet, Johann Huppa, Marcel Lamauve, Giovanni Matteozzi, Francesco Porcelli i Jules Raveau), el 26 de maig de 1919 va ser detingut i s'ordenà la seva expulsió, però després de rebutjat l'entrada a Itàlia, on estava en ordre de busca i cerca per deserció, va ser empresonat a Orbe (Vaud, Suïssa). El novembre de 1919 demanà la repatriació, però no va ser trobat durant l'execució d'aquesta mesura a finals d'aquell mes. El febrer de 1920 va ser interceptat a Torí abans de passar a França. Instal·lat a Toló (Provença, Occitània), el 26 de febrer de 1922 va ser expulsat i retornà a Torí. El juliol de 1922 s'establí a Andorno Cacciorna (Piemont, Itàlia), on restà vigilat fins a 1951. Lorenzo Clerico va morir el 17 de març de 1962 a Biella (Piemont, Itàlia). Son germà Giuseppe Clerico també va se un destacat anarquista.

***

Gaston Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland

- Gaston Rolland: El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca) l'anarquista antimilitarista Gaston Émile Rolland, també conegut com Tonton i Antonio Raspiol. Sos pares, forners, es deien Théodore Émile Roland i Amélie Thurin. Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles anarcoindividualistes i era lector de La Guerre Social, tot reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost de 1914 rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a París (França) treballant artísticament la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916, albergà durant uns dies l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan va ser detingut. El 4 de setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), tancat al fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E. Armand, Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de gener de 1918 va ser condemnant a tres anys de presó –Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19 de juliol de 1918 va ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de domiciliació obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament alliberat. En 1929 fou tresorer de la Colònia Infantil Llibertària, de la qual eren membres Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice Langlois, que durant dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa campestre de Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer Amiral Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat tresorer del CDS i de la tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en substitució de Georges Courtinat. El CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau, comptava aleshores amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser tresorer Le Réfractaire, òrgan de la Lliga Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A. Martin, Marius Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquesta època, amb A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del grup de solidaritat «L'Entraide». El 2 de novembre de 1940 es casà al III Districte de París amb la comptable polonesa Rywka Praigroth. En el periòdic anarcopacifista Liberté, de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a prop de Gradignan, que arreplegà milers de francs. Gaston Rolland va morir el 14 de juliol de 1982 al seu domicili de Gradignan (Aquitània, Occitània).

***

Hermós Plaja Saló

- Hermós Plaja Saló: El 28 d'abril –oficialment el 29 d'abril– de 1889 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista Hermós Plaja Saló. Sos pares, no casats, es deien Salvador Plaja Villena, republicà federal i molt lligat als anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el corresponsal i distribuïdor, i Carme Saló Llach; el fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 30 de juliol de 1890. Va anar molt poc a l'escola, però des d'infant va llegir molt. Va començar a fer feina amb 14 anys en una fàbrica de taps de suro i després en altres feines, però va ser acomiadat sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica va haver d'exiliar-se uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de Palamós i en aquesta època va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va afiliar-se en la Confederació Nacional del Treball. Després va fer el servei militar a Melilla fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva companya de tota la vida, i amb qui va tenir dos infants (Germà i Camèlia). Cap al 1917 va començar a destacar en els cercles llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia, que servirà per escampar la militància cenetista arreu de les comarques tarragonines; aquest mateix any participarà en la Conferència Anarquista de Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau, Josep Viadiu i Felipe Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921). La seva tasca per les comarques tarragonines, completada amb conferències i mítings, va aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar problemes amb les autoritats: va ser detingut un mes per la publicació clandestina de Solidaridad Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot per Martínez Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota l'acusació d'haver imprès l'antimilitarista Canción del soldado, etc. Durant els anys següents i fins a la proclamació de la República, va fer mítings amb García Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí, a Falset, Barcelona, Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat Obrera. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir força actiu, atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va formar part del grup «Solidaridad» i del Comitè Nacional de la CNT, amb Peiró, García Birlán, Delaville, Castellà i Roigé. En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va romandre un temps per Astúries i va treballar en una editorial madrilenya, en representació de la qual viatjava sovint, aprofitant l'avinentesa per fer conferències. En aquesta època va comprar una impremta, fet que li impedia afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va lluitar en les milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota, va marxar primer a França i després a Mèxic, on va continuar la seva tasca de divulgació dels textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad Obrera (1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i Esgleas, i especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb Carbó, Campos, Patricio Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya. Conferenciant d'alt nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i d'editor de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres durant dècades a Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la inapreciable ajuda de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través d'una de les editorials més importants de l'anarquisme hispà: «Ediciones Vértice»; en aquesta editorial que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint van assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com Ingenieros, Darwin, Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon, Maupassant, Malato, Plató, Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui, Pestaña, Amador, Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc. També s'ha de ressenyar els 22 títols publicats en la seva col·lecció «La Novela Social», així com la seva intervenció en la història bibliogràfica de Lamberet i la seva participació en la projectada història de la CNT. Va ser director d'Acracia (Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus, 1919-1920), Crisol (Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice (Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera (Barcelona i Mèxic, 1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação Directa, Cenit, Espoir, Libertad, Nervio, Ruta, Tierra y Libertad, Terra Lliure, Umbral, La Voz del Campesino, etc. És autor de Sindicalismo. Misión humana y revolucionaria del sindicalismo (1921), Charlas con las juventudes (1948), Concepción federalista de la CNT (1948), El sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador Seguí, hombre de CNT (1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis memorias. Va cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca Pública Arús de Barcelona. Hermós Plaja Saló va morir el 23 de març de 1982 al seu domicili de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Jaume Fabre i Josep M. Huertas: «Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22

***

Elvira Trull Ventura

- Elvira Trull Ventura: El 28 d'abril de 1894 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Elvira Trull Ventura. Quan era un infant s'establí a Igualada amb sa família, on son pare havia trobat feina de blanquer. A la capital de l'Anoia treballà en una fàbrica de teixits, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Quan tenia 22 anys conegué el destacat militant llibertari Joan Ferrer Farriol, que esdevindrà son company la resta de sa vida –es casaren pel jutjat en 1920. En 1939 s'exilià amb son company. La tardor de 1940, a Dijon, on treballava en una fàbrica de caretes antigàs, va ser detinguda i deportada a l'Espanya franquista. Després de tres mesos tancada a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on fou interrogada de valent, i d'un temps a Igualada, en 1941 s'establí a Barcelona on d'antuvi treballà de criada i després de teixidora a la fàbrica Casacoberta. En 1944 fou una de les obreres que convocaren una vaga en aquesta empresa tèxtil per demanar millores, reivindicacions que van ser concedides. El maig de 1947 passà clandestinament els Pirineus i pogué reunir-se amb son company i son fill Marcel a Tolosa de Llenguadoc. El març de 1954 la parella s'instal·là a París, on fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Elvira Trull Ventura va morir el 23 d'octubre de 1990 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i fou enterrada al cementiri de Montreuil (Illa de França, França) al costat de son company mort en 1978.

Elvira Trull Ventura (1894-1990)

***

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

- Ida Pilat Isca: El 28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una família jueva acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. Ida Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980.

***

Adrien Perrissaguet en un dibuix de 1937

- Adrien Perrissaguet: El 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 22 d'abril– de 1898 neix al barri obrer de Mas Loubier de Llemotges (Llemosí, Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Pierre Adrien Perrissaguet. Sos pares es deien Pierre Perrissaguet, fuster, i Léonarde Joudanas. Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. El 30 d'octubre de 1920 es va casar a Llemotges amb Marie Chabrol, de qui es va divorciar en 1947. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el «Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure –l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra–, va ser considera com a «perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes –llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdic Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les «Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació –havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto– el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 14 de gener de 1972 a l'Hospital de Llemotges (Occitània) i fou enterrat al cementiri de Louyat de la ciutat.

Adrien Perrissaguet (1898-1972)

***

Necrològica d'Amador González publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975

- Amador González Bravo: El 28 d'abril de 1905 neix a La Puebla de Valdavia (Palència, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Amador González Bravo. Procedent d'Aragó (Espanya), emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França). L'última etapa de sa vida visqué a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Catalina Martínez Mula. Amador González Bravo va morir el 3 d'abril de 1975 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França).

***

Carta de René Laurac publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de deembre de 1937

- René Laurac: El 28 d'abril de 1905 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el comunista, i després anarquista, René Jean Louis Laurac. Era fill de Jean Marie Laurac, enquadernador, i de Joséphine Vidal, cuinera. Enginyer mecànic de professió, el maig de 1927 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC), militant a Versalles (Illa de França, França) i participant en la creació de diverses cèl·lules (Chaville, Jouy, Vélizy-Villacoublay, etc.). El 17 de setembre de 1927 es casà a Tolosa amb Maria Claude Eva Fernanda Angela Lausse. En 1935 organitzà la commemoració del primer aniversari de l'assassinat del comunista Albert Perdreaux, fet pel qual va ser detingut, jutjat i condemnat a una pena de presó i de multa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà immediatament cap a Espanya com a reporter fotogràfic del diari comunista L'Humanité. Posteriorment lluità com a voluntari en la Centúria «Jaume Graells» del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va ser oficial i comissari polític en la 35 Brigada Internacional («Centúria Internacional»). L'1 de novembre de 1936 va ser ferit en els primers combats de Brunete (Madrid, Castella, Espanya). El febrer de 1937 retornà a França. El 8 d'abril de 1937 va fer la conferència «La tragédie espagnole» a la Sala Cheval Noir de París, organitzada pel Groupe Science et Raison (Grup Ciència i Raó). Crític amb el PC-SFIC i la seva política d'«unió sagrada», 15 dies després del seu retorn, es creà una «Comissió de Control» i, finalment, el maig de 1937 en va ser expulsat per «trotskista anarquitzant». Abandonà el comunisme tot adherint-se al moviment anarquista i publicà, en el número del 23 de desembre de 1937 de Le Libertaire, una carta on explicà i justificà el seu canvi de pensament. Fundador de l'Associació Revolucionària del Milicians d'Espanya (ARME), l'abril de 1938 n'era secretari. Aleshores vivia al número 41 del carrer Paul Doumer de Vélizy-Villacoublay (Illa de França, França). També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i col·laborà en L'Espagne Nouvelle. Durant la II Guerra Mundial formà part del 443 Regiment d'Enginyers, però va caure presoner i en 1941 estava tancat a l'Stalag XVII B de Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). René Laurac va morir el 12 de març de 1979 a Tunis (Tunísia).

***

Camp de concentració de Vernet

- Nemesio Oteros Polo: El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Fill d'una família molt pobra, sos pares es deien Santiago Oteros i Nemesia Polo. Quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent –el capellà va ser reciclat a infermer–, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a l'Hospital de Brageirac (Aquitània, Occitània).

---

Continua...

---

[27/04] �La Bataille Syndicaliste� - M�ting d'afirmaci� sindicalista - �SIA� - Assi - Raudet - Jouy - S�verine - Ravinet - Theuriet - Pomati - Lephay - Guabello - Zeled�n - Arendorff - Guelfi - Oriol - Vidal - Cabanellas - Gonzalbes - Laumi�re - Barcojo - Garc�a �lvarez - Garc�a L�pez - Pellicer - Mompe�n - Molina - Galiano - Hinaut - Toussaint - Fombuena - Ari�o - Mancebo - Misa - Ramos - Wintsch - Amiguet - Ayora - Margel� - Respaut - Franco - Acu�a - Beriain - L�pez Abell�n - Arroyo - Beaufays - Nieto - S�nchez Conca - Montorio - Jaakkola - Oboeuf

efemerides — Mon, 27 Apr 2026 12:59:43 +0200

[27/04] «La Bataille Syndicaliste» - Míting d'afirmació sindicalista - «SIA» - Assi - Raudet - Jouy - Séverine - Ravinet - Theuriet - Pomati - Lephay - Guabello - Zeledón - Arendorff - Guelfi - Oriol - Vidal - Cabanellas - Gonzalbes - Laumière - Barcojo - García Álvarez - García López - Pellicer - Mompeán - Molina - Galiano - Hinaut - Toussaint - Fombuena - Ariño - Mancebo - Misa - Ramos - Wintsch - Amiguet - Ayora - Margelí - Respaut - Franco - Acuña - Beriain - López Abellán - Arroyo - Beaufays - Nieto - Sánchez Conca - Montorio - Jaakkola - Oboeuf

Anarcoefemèrides del 27 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Surt La Bataille Syndicaliste: El 27 d'abril de 1911 surt a París (França) el primer número del diari La Bataille Syndicaliste, òrgan oficiós de la Confederació General del Treball (CGT) i on col·laboraren sobretot sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes. En van ser gerents Michaud i Eugène Morel. Aquesta publicació tingué nombrosos col·laboradors, com ara Georges Airelle, Bonneff, Marcel Boutet, René Brochon, Paul Campana, Marcelle Capy, J. Ernest Charles, Francis Delaisi, A. Desbois, Lucien Descaves, Pierre Dumas, G. Dumoulin, Amédée Dunois, Georges Eekhcud, Sébastien Faure, Léon Frapie, Edmond Fronty, Charles Gogumus, Louis Grandidier, Victor Griuffuelhes, James Guillaume, Harmel, Léon Jouhaux, C. A. Laisant, Jules Le Gall, Raoul Lenoir, Louis Lumet, Charles Malato, François Marie, Masson, Ludovic Menard, Brutus Mercereau, A. Merrheim, Alfred Mignon, Octave Mirbeau, Pierre Monatte, Eugène Morel, Alfred Naquet, H. Pasteigne, R. Pericat, Eugène Peronnet, A. Picard, Pierre Quillard, Marcel Ricet, Alfred Rosmer, Victor Roupine, Émile Rousset, A. Savoie, Edouard Sené, André Thieruriet, Claude Tillier, Guillaume Verdier, P. Vigne d'Octon, A. Villeval, Warcquier, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. Tingué més de dos mil subscriptors i arribà a tirar 45.500 exemplars. Sortiren 1.638 números, l'últim el 23 d'octubre de 1915, i serà continuat per La Bataille.

La Bataille Syndicaliste (1911-1915)

***

El Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano (actual Teatre Victòria); a continuació, el Teatre Nou i després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El tendal que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè Espanyol, al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest cafè es veu el Teatre Olímpia

- Míting d'afirmació sindicalista: El 27 d'abril de 1930 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebra un míting d'afirmació sindicalista, primer acte públic de caràcter sindical que se celebrà a l'Estat espanyol des del cop d'Estat de Primo de Rivera. El teatre de 2.500 places s'omplí de gom a gom i més de dues mil persones no pogueren accedir al local; les autoritats prengueren tota mena de precaucions en previsió de possibles alteracions de l'ordre públic. Pere Massoni Rotger, president de l'acte, parlà sobre la persecució i la clandestinitat a la qual s'havia vist abocada la CNT durant el Directori i blasmà contra els Comitès Paritaris. Després, Sebastià Clarà Sardó, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, criticà l'actuació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ja que tingué tracte de favor per part de la Dictadura i insistí en la crítica dels Comitès Paritaris. A continuació es llegí una carta d'adhesió a l'acte dels presos tancats a la presó de Barcelona. Josep Peiró Belis es defensà de les crítiques que havia rebut per signar el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i parlà sobre el pistolerisme de la patronal. Finalment, Ángel Pestaña Núñez deixà clar que el sindicat anarcosindicalista no canviaria ni de tàctiques ni de procediments. Per acabar, Massoni realitzà un resum de l'acte, va fer una crida als intel·lectuals i als tècnics i llegí els acords que la CNT portaria al Govern: restabliment de les garanties constitucionals, desarmament del sometent, legalització dels sindicats, abolició de l'impost d'utilitats, reintegració del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria als seus antics propietaris, ampliació de l'amnistia als presos socials i revisió d'alguns processos judicials. L'acte acabà amb mostres de gran entusiasme i no esdevingué cap incident.

***

Capçalera del primer número de SIA

- Surt SIA: El 27 d'abril de 1947 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic mensual SIA. Organe de la Section Française de la Solidarité Internationale Antifasciste. Era la segona època d'aquest òrgan oficial del Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), del qual aparegueren 38 números entre el 10 de novembre de 1938 i el 3 d'agost de 1939, al final de la Guerra Civil espanyola. Estava escrit en francès i en castellà. En van ser responsables Marcelle Clavé (gerent) i Henri Batet (administrador). Hi van col·laborar R. Bernard, Albert Carsi, Louis Castel, René Clavé, François Jammes, Jean Lyg, René Martin, A. Mirande, Frederica Montseny, Amparo Poch Gascón, Joan Sans Sicart, Vaissac i Viriel, entre d'altres. Edità en lliuraments l'obra de Piotr Kropotkin L'Entr'aide. En sortiren només tres números, l'últim el juliol de 1947.

Naixements

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

- Adolphe Assi: El 27 d'abril de 1841 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Sos pares es deien Alphonse Victor Assi, obrer paperer, i Élisabeth-Anne Virginie Dutrouy. Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador. Adolphe Assi va morir el 8 de febrer de 1886 a Nouméa (Nova Caledònia).

Adolphe Assi (1841-1886)

***

Esquela de Jean Raudet publicada en el diari de Bourges L'Émancipateur del 18 de setembre de 1927

- Jean Raudet: El 27 d'abril de 1842 neix a Farges-en-Septaine (Centre, França) l'anarquista Jean Raudet. Era fill de Jean Raudet, manobre, i d'Anne Levret. Es guanyava la vida treballant de jornaler. En 1862 va ser declarat exempt de fer el servei militar per varius a la cama esquerra. Membre del grup anarquista «Les Affamés» del barri de Bel-air de Farges-en-Septaine, les reunions d'aquest grup es feien al seu domicili. L'1 de febrer de 1894 va ser detingut, juntament amb Louis Paret i Léon Patureau, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà un projecte de discurs on s'exposaven les teories anarquistes, un exemplar del cartell «Le Père Peinard au populo» i una carta de la redacció de Le Père Peinard. Sense poder-lo processar per «propaganda pel fet», el procurador recomanà la seva llibertat sota vigilància especial. Jean Raudet va morir el 15 de setembre de 1927 i va ser enterrat tres dies després a Farges-en-Septaine (Centre, França).

***

Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit

- Jules Jouy: El 27 d'abril de 1855 neix a Bercy (Sena, França; actualment un barri del XII Districte de París, França) el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Fill d'una família molt modesta, sos pares es deien Jules Théodore Jouy i Anne Edonie Mech. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir –fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir–, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina –la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit– i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889), La chanson des joujoux (1890) i La muse à bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a la Casa de Salut del doctor Étienne Goujon, al número 90 del carrer Picpus, del XII Districte de París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur».

***

Séverine fotografiada per Nadar

- Séverine: El 27 d'abril de 1855 neix al XII Districte de París (França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes –ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover– i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. Malalta, Séverine va morir el 24 d'abril de 1929 a Pierrefonds (Picardia, França). A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages mystiques (1895), En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900), Sac à tout (1903), À Sainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

Séverine (1855-1929)

***

Foto policíaca de Gaston Ravinet (1 de març de 1894)

- Gaston Ravinet: El 27 d'abril de 1859 neix a La Villette (Sena, França; actualment un barri del XIX Districte de París, França) l'anarquista Georges Charles Gaston Ravinet. Sos pares es deien Joseph Marie Ravinet i Françoise Marguerite Melinon. Es guanyava la vida com a ensostrador. El 28 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 16 del carrer Orfila de París, va ser escorcollat per la policia i ell detingut per «associació criminal», juntament amb altres 22 companys de París i de la regió parisenca. L'1 de març de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Segons la policia, era partidari de l'encunyació de moneda falsa i de l'expropiació. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran batuda, que va capturar uns dos-cents anarquistes, com a conseqüència de l'assassinat de Sadi Carnot, president de la República francesa, el 24 de juny d'aquell any, a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio. Sembla que és el mateix Ravinet qui, l'estiu de 1895, intentà amb altres companys (Mursh, Percheron, Savard, Simonnin, Wagner, etc.) reconstituir la Lliga dels Antipatriotes i la Lliga dels Antipropietaris del XX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Theuriet (2 de març de 1894)

- Jean-Baptiste Theuriet: El 27 d'abril de 1863 –les fonts periodístiques citen erròniament 1862– neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Jean-Baptiste Theuriet. Era fill dels teixidors Charles Theuriet i Hugonne Chalande, i tingué una germana bessona, Marie Joséphine Theuriet. Es guanyà la vida treballant de perruquer i al final de sa vida de conserge. En 1894 treballava en una perruqueria, al número 121 del bulevard de Charonne de l'XI Districte de París (França), i convivia amb la bugadera Isabelle Boutinot al número 125 del carrer Boulets del mateix districte. El 2 de març de 1894 el seu domicili, ben igual que el de 21 companys més, va ser escorcollat. Detingut, va ser fitxat com a «anarquista» aquest mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 7 de març va ser posat en llibertat. Jean-Baptiste Theuriet va morir el 28 d'abril de 1913 al seu domicili, al número 39 del carrer Artois, del VIII Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894)

- Amilcar Pomati: El 27 d'abril de 1866 neix a Viadana (Llombardia, Itàlia) –altres fonts citen 1870 a Màntua (Llombardia, Itàlia)– l'anarcoindividualista Amilcar Pomati, també citat com Amilcare Pomati. Comptable de professió –decorador segons uns altres–, emigrà a França, on se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. Partidari de l'anarquisme antiorganitzador i il·legalista i contrari a les tàctiques apuntades per Errico Malatesta en la Conferència de Capolago (Ticino, Suïssa) tendents a la creació d'un Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), entre agost i octubre de 1892 mantingué una agre polèmica en les pàgines de Le Révolté amb Malatesta sobre les relacions que havien de mantenir els sindicats en el moviment anarquista, tot dins del marc del Congrés de Gènova (Ligúria, Itàlia) que se celebrà l'agost d'aquell any. Després d'una temporada en Espanya, en 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1895 vivia al barri londinenc de Balham amb els refugiats anarquistes Lutz (Latour) i Auguste Coulon, que acabà de confident de la policia. Sa companya era l'encarregada a Londres de rebre la correspondència dels militants anarquistes, entre ells els germans Émile i Fortuné Henry. En 1896 vivia al núm. 32 de Grafton Street de la capital anglesa. El 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament d'Eugène Lephay apareguda en el diari parisenc Le Rappel de l'1 de juliol de 1896

- Eugène Lephay: El 27 d'abril de 1870 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Eugène Jean Baptiste Lephay. Sos pares es deien Jean Baptiste Benjamin Lephay, duaner, i Félicie Roger. Es guanyava la vida com a tipògraf en el periòdic L'Éclair. El juny de 1896 va ser processat, juntament amb Armand Matha (Louis Matha) i Louis Vivier (Pas d'Erreur), per «apologia del crim». El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver fet apologia de l'anarquista Émile Henry arran de l'article «Un précurseur», aparegut el 23 de maig de 1896 en el periòdic Le Libertaire, en el qual col·laborava, mentre Armand Matha va ser condemnat a 20 dies de reclusió, que ja havia purgat en presó preventiva. Per evitar la presó, fugí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà els cercles anarquistes. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de la Confederació Helvètica juntament amb altres 35 companys. Segons la policia suïssa, el 27 de setembre d'aquell any va agafar un tren a l'estació de Ginebra cap a Alemanya. El seu últim domicili va ser al número 65 del carrer La Fayette de París. Eugène Lephay va morir el 15 de febrer de 1938 al XVIII Districte de París (França).

***

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 27 d'abril de 1874 neix a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno, Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el cas és que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle «Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren «La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Billo Zeledón

- Billo Zeledón: El 27 d'abril de 1877 neix a San José (Costa Rica) el periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i després polític, José María Pedro Zeledón y Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo Zeledón, Billo i Merlín. Sos pares es deien Hilario Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare morí en el part i son pare quan ell era molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties, germanes de son pare. Després de fer els estudis primaris a San José, només va poder estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica, on conegué Joaquín García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat es posar a fer feina. Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí coneixements que li van permetre poder opositar a càrrecs importants en l'administració. En 1892 començà a treballar com a escrivent en la Cort Suprema de Justícia, fet que l'ajudà en la seva formació periodística. S'inicià en la política militant en el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers articles aparegueren el 1898 en El Diarito i després, fins el 1948, va escriure en tots els periòdics i revistes importants de Costa Rica (Colección Eos, La Linterna, Pandemonium, San Selerín, etc.). En aquests anys col·laborà en publicacions anarquistes, com ara Algo, La Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La Ilustración Obrera, Sanción, Vida Socialista i Vida y Verdad. El 24 de desembre de 1899 es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón, amb qui tingué cinc infants. En 1901 va ser nomenat administrador de La Prensa Libre i en 1901 adquirí el periòdic El Fígaro; també fundà i dirigí el periòdic humorístic La Linterna. Quan tenia 27 anys participà, sota el pseudònim Labrador, en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la musica del qual va ser composta per Manuel María Gutiérrez, aconseguint el primer premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de 1903 a les escoles. Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes Mesén que era atacat per l'Església Catòlica que l'acusava d'«ateu, "xilenoide" i anarquista» per explicar les teories de l'evolució darwinistes al Colegio San Agustín de Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914 dirigí, amb Anselmo Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista anarquista Renovación. Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista, de San José, i que s'estampà en la impremta de Ricard Falcó Major; en aquesta publicació tingué una secció fixa, «Conversemos», i en les seves col·laboracions destaquen poemes, comentaris bibliogràfics i textos doctrinaris sobre l'Estat, la política, la religió i l'educació, deixant palès les influències que tingué d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1912 fundà, amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín García Monge, Carmen Lyra, Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis Socials «Germinal», que prestava molta importància a l'educació com a mitjà de canvi revolucionari. El seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos de vida (1907) i després va escriure dos llibres de versos per a infants, Jardín para niños (1916) i Alma infantil. Versos para niños (1928). Els seus poemaris Campo de Batalla i Germinal van ser cremats abans de publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en diverses institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917 dirigí la Impremta Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria «Botica Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados (1917-1919) va ser perseguit, hagué de romandre ocult una temporada, fundà el periòdic d'oposició al règim Costa Rica, que va ser destruït per la policia, i passà un temps a Nova York (Nova York, EUA). En 1920 va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser nomenat secretari general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé d'aquestes institucions els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del centre de la ciutat de San José, una d'elles l'escola «Julia Lang». Entre 1924 i 1936 treballà d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936 fou directiu del Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la Inspecció d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940 s'instal·là a Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia Tonyinera fins 1944. En 1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD). Entre 1946 va ser nomenat secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que mantingué fins el 1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i empresonat. En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i representà aquest partit en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc després, l'11 d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En aquesta època la seva salut ja era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca «La Pastora» a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre de 1949. Fou enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San José. El 14 de novembre de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà Benemèrit de la Pàtria, com a autor de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans de Costa Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En 2003 Cristina Zeledón Lizano publicà la biografia Labrador de ideales. Semblanza de José María Zeledón (Billo). Moltes escoles públiques de Costa Rica porten el seu nom.

Billo Zeledón (1877-1949)

***

Fitxa policíaca de Victor Arendorff, presoner 1.093 (1911)

- Victor Arendorff: El 27 d'abril de 1878 neix a Estocolm (Suècia) l'escriptor, poeta i periodista bohemi, i anarquista i anarcosindicalista, Victor Emanuel Esaias Arendorff, que va fer servir el pseudònim Captivus. Fill d'una família burgesa, son pare era comerciant en pelleteria. Abandonà els estudis i en 1896 començà a treballar en la redacció del diari conservador Stockholms Dagblad, però, cansat de treballar en un diari burgès i incapaç de sotmetre's a una rutina, abandonà la feina quatre anys després i comença a escriure per als periòdics anarquistes, socialistes i sindicalistes. Especialment col·laborà en el periòdic anarquista Brand i en l'anarcosindicalista Arbetaren, òrgan de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on també va publicar els seus poemes. En les seves obres retratà la classes obrera i el lumpenproletariat, tot reivindicant l'educació com a via de canvi social. Portant una vida bohèmia, abocat a l'alcohol i sense domicili fixe, patí una condemna de sis mesos de treballs forçat per «vagància i vagabunderia», que purgà a la pedrera de la colònia penitenciària d'Svartsjö (Ekerö, Estocolm, Suècia); en 1910, sota el pseudònim de Captivus publicà el llibre Svartsjöfångar, on explica els seus records de presidiari. Amb els escriptors Nils Ferlin, Helmer Grudström i Emil Hagström, va ser un dels primers klarabohemerna (Bohemis de Klara) o bröderna i Klara (Germans de Klara), nom que reberen els escriptors i poetes que s'instal·laren al barri de Klara d'Estocolm per a viure la bohèmia llibertària. Sovint sense lloc on dormir, passaves les nits d'estiu al Hagaparken, parc d'inspiració anglesa a Haga (Solna, Estocolm, Suècia). Sempre en deute amb les cafeteries i cerveseries, en una ocasió va vendre la notícia del seu «suïcidi» al diari de gran tirada Dagens Nyheter, amb obituari inclòs, per a passar a vendre l'endemà, 29 d'octubre de 1915, la noticia de la seva «resurrecció» al periòdic Arbetaren. En 1939 publicà el text «Fru Musica och arbetarklassen» en el periòdic Metallarbetaren. Els últims anys de sa vida els passà a una residència d'avis d'Stureby. Entre les seves obres podem destacar Svartsjöfångar. Verklighetsskildringar (1910), Brännvinstörst. En livsepilog (1914), Herr Husvills visor och andra dikter (1915), Vårt språk. Konsten att lära sig skriva svenska korrekt (1925), De valkiga händernas folk och andra dikter (1928), Urspårad. Brännvinstörst. En livsepilog (1946), Begär. En bohems upplevelser (1949), Stureplan. Verklighetsskildring (1949), För fosterlandet. Berättelser ur Lantarbetaren (1990, pòstum) i Herr Husvills visor och andra dikter (1990, pòstum). Victor Arendorff va morir el 16 de febrer de 1958 al barri d'Stureby d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat al cementiri d'Skogskyrkogården de Gamla Enskede (Söderort, Estocolm, Suècia). El seu poema Anarkistmarsch, musicat, ha esdevingut un himne del moviment llibertari internacional.

Victor Arendorff (1978-1958)

---

Continua...

---

[26/04] Proc�s a Ravachol - Vetllada familiar - Confer�ncia d'Skirda - Piselli - Ceaglio - Ballerini - Tournadre - Meunier - Lapie - Ampalla - Einstein - Larapidie - Renard - Zanella - Orientale - Nicolau - Comas - Morros - Ciullo - Bidoli - Lacroisille - Lamela - San Mart�n - Flor - Aris� - Garc�a S�nchez - Molt� - Herman - Gavi�o - Baroni - Josephs - Parisotto - Pajares - Castellote - �Vidalet� - Oriol - Mart�nez Prieto - Radigales

efemerides — Sun, 26 Apr 2026 12:00:59 +0200

[26/04] Procés a Ravachol - Vetllada familiar - Conferència d'Skirda - Piselli - Ceaglio - Ballerini - Tournadre - Meunier - Lapie - Ampalla - Einstein - Larapidie - Renard - Zanella - Orientale - Nicolau - Comas - Morros - Ciullo - Bidoli - Lacroisille - Lamela - San Martín - Flor - Arisó - García Sánchez - Moltó - Herman - Gaviño - Baroni - Josephs - Parisotto - Pajares - Castellote - «Vidalet» - Oriol - Martínez Prieto - Radigales

Anarcoefemèrides del 26 d'abril

Esdeveniments

Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc Le Progrès Illustré de l'1 de maig de 1892

- Procés a Ravachol: El 26 d'abril de 1892 a l'Audiència del Sena de París (França) s'obre el procés a l'anarcoterrorista Ravachol. El Palau de Justícia es trobava totalment pres per les forces de l'ordre ja que el dia abans una bomba havia destruït el restaurant Véry, lloc on havia estat detingut. Amb Ravachol van ser processats Simon (Biscuit), Chaumartin, Béala i sa companya Mariette Soubère, per complicitat en les explosions dels domicilis del president de l'Audiència Benoït i del tinent fiscal Bulot. Com a proves de càrrec figuraven a la sala, durant la vista del procés en sessió permanent, els objectes trobats per la policia a la casa de Ravachol, a Saint Mandé: en una enorme caixa de fusta hi havia peces de roba, periòdics, monedes falses de cinc francs, una barba postissa, flascons que contenien substàncies perilloses com àcid nítric i altra amb oli de ricí, plats i safates, una escumadora, dos fornells per a petroli i una pantalla de xemeneia, doblegada, i sobre aquesta, una casserola amb el residi de cert aliatge metàl·lic que va servir per fabricar moneda falsa; en un angle de la caixa de fusta hi havia altra caixa més petita, de llauna, destinada a rebre càrrega explosiva, i que Ravachol hagués portat tancada en la mateixa maleta negra on va amagar la bomba del carrer de Clichy; dos revòlvers de gran calibre i una col·lecció de capells de forma i de color divers. Quan tot apuntava a una condemna a mort, l'endemà a les quatre de la matinada, el jurat sorprenentment va admetre circumstàncies atenuants i va pronunciar-se pels treballs forçats a perpetuïtat per a Ravachol i per a Simon –els quals abandonaran la sala als crits de «Visca la [Revolució] Social! Visca l'Anarquia!»– i per l'absolució per a Chaumartin, Béala i Soubère. Però Ravachol encara no havia acabat amb la justícia, ja que va ser novament jutjat entre el 21 i el 23 de juny a l'Audiència del Loira a Montbrison per l'assassinat de l'ermita de Chambles i serà condemnant a mort i guillotinat l'11 de juliol de 1892.

Procés a Ravachol

***

Cartell de l'acte

- Vetllada familiar: El 26 d'abril de 1896 se celebra a la brasserie Noailles, al carrer Thubaneau de Marsella (Provença, Occitània), un gran vetllada familiar organitzada pel grup anarquista «Les Égaux». El programa es dividí en tres parts: la primera consistí en un concert, que comptà amb les actuacions de recitadors, imitadors i cantants de tota mena (Alexandre, Jeanne, B. Joseph, Lili, Marcel, P. Mens, Moleon, Paula, Pertuit, Le Petit Merville, Revolt, Vercille, Victor S., J. XXX) i una actuació teatral («Une visite à la Roquette») dels Frères XXX; la segona part en una xerrada popular; i la tercera part en un gran ball. La recaptació fou en suport del grup anarquista organitzador.

***

Cartell de l'acte

- Conferència d'Skirda: El 26 d'abril de 1985 se celebra a la Sala Mozart de Toló (Provença, Occitània) la conferència-debat d'Alexandre Skirda «De la Russie libertaire à l'URSS d'aujourd'hui» (De la Rússia llibertària a l'URSS d'avui). Aquesta xerrada comptà amb la projecció del documental Écoutez Marcel Body, de Bernard Baissat. Aquest acte va ser organitzat pel Centre d'Estudi i de Cultura Llibertària (CECL) del Grup Anarquista de la Regió Tolosana (GART), adherit a la Federació Anarquista (FA).

Naixements

Germanico Piselli fotografiat a Forlì per Giorgio Liverani

- Germanico Piselli: El 26 d'abril de 1850 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista «possibilista» Germanico Piselli. Sos pares es deien Alberto Piselli, secretari judicial, i Rosa Zotti. Va fer estudis clàssics a Ravenna. Com a garibaldí, entre 1866 i 1867, va fer costat el republicanisme radical i participà en les campanyes de Giuseppe Garibaldí. En 1871 guanyà un concurs d'oficial del Ministeri de l'Interior a la Prefectura. A principis de 1871, influenciat pels escrits de Mikhail Bakunin, arran del Congrés de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), es declarà internacionalista. Durant la tardor de 1871 ja estava adherit al «comunisme anarquista», segons informes confidencials del prefecte de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El novembre de 1871 participà en una reunió secreta del grup anarquista «Romagnolo» de Ravenna de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb la intenció d'impulsar l'organització de grups obrers a la Romanya. El febrer de 1872 esdevingué secretari de la Secció Local de Forlì de l'AIT. El març de 1872 signà, en nom del «Fascio Obrer de Forlì», un manifest arran de la mort de Giuseppe Mazinni. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en el Congrés de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), que creà la Federació Italiana de l'AIT. A principis d'octubre de 1872 parlà en el comiat fúnebre del garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini, assassinat pels republicans. Durant 10 anys va ser enviat a oficines de diferents poblacions Emília-Romanya, Piemont i Abruços, sense descartar destins punitius a Sicília i Sardenya. En 1883 va ser destinat a Forlì com a secretari d'una oficina municipal de racionament, càrrec que ocupà fins al 1891. Entre 1886 i 1891 dirigí el setmanari La Rivendicazione de Forlì, que serví per afermar una posició intermèdia i conciliant entre l'«anarquisme intransigent» i el «socialisme evolucionista» d'Andrea Costa. Amb altres republicans i anarquistes (Romeo Mingozzi, Ludovico Nabruzzi, Caio Renzetti, Claudio i Gaetano Zirardini, etc.) promogué a Romanya la candidatura-protesta d'Amilcare Cipriani a les eleccions polítiques de 1886. En aquests anys, juntament amb Emilio Castellani i Romeo Mingozzi, tingué un paper molt important en el moviment socialista i anarquista de la Romanya, servint de pont entre el Partit Socialista Revolucionari (PSR) de Romanya d'Andrea Costa i els «comunistes anarquistes». Com a membre de la Federació de Forlì del PSR, el 25 d'abril de 1886 dirigí les discussions del IV Congrés del PSR celebrat a Màntua (Llombardia, Itàlia). El 27 de febrer de 1887 reconstituí oficialment la Societat Obrera de Jornalers de Forlì i esdevingué secretari de la seva cooperativa («Società Anonima Cooperativa fra gli Operai Braccianti e Sezioni d'Arte nel Comune di Forlì»). En aquesta època mantingué estrets i ambigus contactes amb el socialista Alessandro Fortis de cara a la seva participació electoral. Es va veure involucrat en els atemptat contra Celso Ceretti (1888) i Camillo Prampolini per part d'«anarquistes individualistes» (Vittorio Pini), acusats aquests de ser confidents de la policia. El juliol de 1889 va assistir com a auditor, juntament amb altres companys (Alessandro Balducci, Amilcare Cipriani, Andrea Costa i Ferdinando Valducci), al Congrés Socialista Internacional (possibilista marxista) celebrat a París (França) i en 1890 participà en el Congrés d'Associacions Obreres i Cooperatives de Ravenna. A finals de 1890 promogué, amb Ludovico Nabrucci i Ferdinando Valducci, la mobilització en benefici d'Amilcare Cipriani des de posicions «socialistes anarquistes possibilistes» i promogué el «Fascio Obrer Socialista» (FOS). Posteriorment donà suport al socialista Alessandro Balducci, recollint vots en realitat per a Alessandro Fortis. En el Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa) celebrat entre el 4 i el 6 de gener de 1891, continuà mantenint posicions ambigües i oportunistes, i davant el dilema electoral digué que calia mirar cas per cas. Després del tancament el setembre de 1891 de La Rivendicazione i de diverses acusacions sobre la seva persona (confident de la policia, factures irregulars, interessos en el ferrocarril Atenes-Larissa, etc.), marxà cap a Grècia, però retornà en 1893 a Itàlia. En aquest mateix 1893 emigrà a Buenos Aires (Argentina) a la recerca de noves oportunitats, però, de bell nou sense èxit, retornà de a Itàlia. En 1897 de bell nou marxà cap a Grècia amb Ricciotti Garibaldi. Malalt de càncer a la llengua i en la més absoluta misèria, Germanico Piselli es va suïcidar el 31 de març de 1899 als jardins públics Margherita de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Definí les seves idees com una barreja d'«idealisme anarquista, socialista, republicà i garibaldí».

***

Foto policíaca d'Alexandre Ceaglio (3 de març de 1894)

- Alexandre Ceaglio: El 26 d'abril de 1851 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Alessandro Giuseppe Ceaglio, també conegut com Alexandre Joseph Ceaglio. Era fill de Claudio Ceaglio i de Teresa Razzetti. Emigrat a França, treballà en la construcció. Durant la primavera de 1889 assistí a una reunió d'anarquistes italians celebrada al cafè Ferra del XI Districte de París (França), on va llegir als companys una carta de Gozzano sobre la crisi italiana. En 1892 figurava en un llistat de la policia francesa de domicilis d'anarquistes a controlar. L'abril de 1892 vivia al número 94 del bulevard Victor-Hugo de Clichy (Illa de França, França). El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 5 del carrer d'Alsace de Clichy, que va ser escorcollat, i aquell mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 9 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. En aquesta època treballava d'empleat comercial i estava casat amb la domèstica Marie Marguerite Fournerat, amb qui tenia dos infants. El 31 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al número 10 del carrer Thiboumery de París. Els seus últims anys treballà de pintor en la construcció. Alexandre Ceaglio va morir el 16 de març de 1908 al seu domicili del número 10 del carrer Thiboumery del XV Districte de París (França).

***

Fitxa policíaca d'Olimpio Ballerini (1898)

- Olimpio Ballerini: El 26 d'abril de 1853 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Olimpio Ballerini –el nom també citat en francès Olympe o Olympio. Era fill de Pietro Ballerini i d'Emilia Cagliani. D'antuvi ferroviari, el novembre de 1893 va ser acomiadat per les seves activitats anarquistes i es guanyava la vida treballant de venedor de diaris per les estacions ferroviàries on havia treballat. Va ser detingut i denunciat nombroses vegades per aferrar i distribuir manifests anarquistes i per «associació criminal». El 4 de juliol de 1894 va ser condemnat a Florència a dos mesos de presó per «ultratge a agents» i el 14 de desembre de 1895 a la mateixa ciutat a quatre mesos i 15 dies de presó per «crim previst per la llei contra els anarquistes». Sa companya, la destacada anarquista internacionalista Teresa Fabbrini, també va ser detinguda en diferents ocasions per «ultratge a agents» i per «associació criminal». El 5 de setembre de 1898 la parella, amb son fill Belisario Ballerini, s'instal·la a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué al número 24 del carrer Lepante. En estreta relació amb l'anarquista Paolo Schicchi, el 13 de setembre de 1898 les autoritats italianes, en un informe enviat a les autoritats franceses, el definiren com a «afiliat al partit anarquista» i la Comissaria Central de Niça també el fitxà el 15 de setembre com a «anarquista» i el 4 d'octubre per la Seguretat General francesa. Es dedicà a Niça a la venda ambulant de periòdics italians, des de L'Avanti a periòdics anarquistes (L'Avenir, Il Grido del Popolo, Pro Coatti, etc.), pels barris de la colònia italiana. Son fill Belisario Ballerini, de 20 anys, també anarquista, es dedicà a la mateixa activitat. El 30 de març de 1899 la família Ballerini abandonà el seu domicili, al número 1 del carrer Lycée, i s'instal·là al número 25 del Quai des Deux Emmanuel. En un informe de la Comissaria Central de Niça del 14 de desembre de 1899 constatava que els tres integrants de la família es dedicaven frenèticament a la propaganda anarquista entre la comunitat italiana de la ciutat i pocs dies després, el 19 de desembre, el comissari convocà la família Ballerini i l'amonestà formalment, amenaçant-los amb l'expulsió del país si continuaven amb la propaganda anarquista. Després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, l'Estat francès decidí l'expulsió de nombrosos anarquistes italians i el 8 d'agost de 1900 el comissari especial adjunt de Niça ordenà la seva detenció i l'endemà s'escorcollà el seu domicili, al número 9 del bulevard Riquier, on es va descobrir una gran quantitat de periòdics anarquistes, correspondència, fotografies i papers comprometedors. Sa companya, Teresa Fabbrini, que es trobava a París (França) visitant l'Exposició Universal des de feia uns dies i entrevistant-se amb Amilcare Cipriani, va ser detinguda a l'estació del tren en arribar a Niça el 8 d'agost, juntament amb el tipògraf anarquista Octavio Pellegrin, membre del grup «Les Libertaires de Nice», que l'acompanyava en el viatge. Diversos diaris francesos (L'Aurora, La Lanterne, La Petite République, etc.) denunciaren les condicions de l'empresonament de la parella, però les autoritats continuaren amb el processament. El 18 d'agost de 1900 es va decretar l'expulsió dels Ballerini i van ser posats a la frontera amb Suïssa. Establerts al cantó de Ginebra, a resultes de la vaga general d'octubre de 1902 també van ser expulsats de la Confederació Helvètica. Sembla que la parella s'havia separat, perquè Teresa Fabbrini va anar a viure amb Octavio Pellegrin al cantó de Vaud. Dedicat a l'edició i a la tipografia, en 1904 Olimpio Ballerini redactà una nota biogràfica sobre sa companya per al fullet Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, dedicat a Teresa Fabbrini i publicat per la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) després de la mort d'aquesta el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). A finals de 1904 un grup d'anarquistes l'acusaren de ser confident de la policia. En 1907 edità a Florència el fullet Contro la scuola, de l'anarquista Leda Rafanelli, a la qual havia ajudat a la creació de l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Marius Tournadre (3 de març de 1894)

- Marius Tournadre: El 26 d'abril de 1861 neix a La Banut (Marchal, Alvèrnia, Occitània; actualment Champs e Marchal, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jacques Tournadre, conegut com Marius Tournadre. Sos pares es deien Jacques Tournadre, propietari conreador, i Françoise Vaissaire. Després de guanyar-se la vida com a venedor ambulant esdevingué ebenista. A principis dels anys vuitanta participà en la fundació del grup anarquista «Les Égaux Troyens», a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). A mitjans dels anys, segons informes de la policia, albergava a Troyes companys que venien de Reims (Xampanya-Ardenes, França), on sembla que havia militat. Posteriorment s'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on en 1886 redactà i envià a la Prefectura de Policia els estatuts de la societat «Les Égaux Clermontois», primer grup anarquista creat a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). En aquesta època treballava de reparador de billars. A finals d'octubre de 1886, segons informes policíacs, vivia a Soire (Alvèrnia, Occitània), on formava part del grup d'un grup d'anarquistes que recorria la regió agitant els treballadors de la conca minera. El 25 d'octubre de 1886, després d'una baralla a Saint-Flour (Alvèrnia, Occitània), va ser denunciat per «ultratges a la gendarmeria», primera d'una llarga sèrie d'inculpacions. En 1890 participà, amb Lamarre i Rozier, en la fundació de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes, que es passaren a l'anarquisme gràcies la influència d'un grup de partidaris de l'amor lliure, com ara Eliska Coquues (Bruguière). El 24 de setembre de 1893 organitzà, al gimnasi Faure, al carrer Blatin de Clarmont d'Alvèrnia, una conferència contradictòria, muntada per la Unió de Grups Socialistes Revolucionaris Francesos a benefici de les vagues de la regió Nord-Pas-de-Calais, que tractà diferents temes (la vaga general i els mitjans pacífics i violents, la qüestió religiosa i la qüestió social, etc.). A principis de la dècada dels noranta fou gerent del periòdic La Lutte i cap el maig de 1891 va ser jutjat amb Louis Vivier (Pas d'Erreur) per «provocació a la desobediència» i absolt –Vivier va ser condemnat a tres mesos de presó. En aquesta època el periòdic Le Père Peinard el qualificava de «possibilista». En 1892 publicà a París el periòdic Le 1er Mai, òrgan del «Comitè General pel 1 de Maig». El juny de 1892 la gendarmeria va informar que s'estava pels albergs de la zona de Soire, on glorificada les gestes del seu «mestre» Ravachol. A mitjans d'agost de 1892 passà una temporada a Le Havre (Alta Normandia, França), albergat per Albert Goubot. Segons la policia hauria estat l'autor de la carta «Père Peinard au compagnon souverain pontífex», publicada el 8 d'agost de 1892 en el diari L'Éclair. En 1893 va ser candidat socialista revolucionari a Thiers (Alvèrnia, Occitània) en les eleccions legislatives i el 21 d'agost, durant l'escrutini, intentà fer-se amb una urna i esventar les butlletes al crit de «Visca la Revolució!». En 1893 va ser fotografiat amb Maxime Lisbonne i Achille Le Roy, i els tres formaven la triada dels «academicides», ja que havien col·locat a l'Acadèmia Francesa una marmita, a l'estil de Ravachol, que contenia les seves cartes de visita i les seves candidatures a la institució. Més tard s'instal·là a París (França), on visqué al número 52 del carrer Ramey del XVIII Districte de París i, segons ell, vivia fent de periodista. El 10 de febrer de 1894 va ser absolt en un procés per difamació del venedor d'articles de decoració i diputat Wilson, acusat per l'anarquista de corrupció política. El 3 d'abril de 1894 va ser detingut, en una de les grans agafades d'anarquistes de l'època, a París i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; denunciat per «associació criminal», el 4 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 24 de juliol de 1894 va ser detingut a París per haver copejat el 22 de maig anterior un diputat socialista a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). L'estiu de 1894, en una passada per Épernay (Xampanya-Ardenes, França), patí un procés verbal per haver dinat en un restaurant i no haver pagat i per viatjat sense pagar al tren. En les eleccions de 1895 va ser novament candidat electoral a Thiers i, segons informes policíacs, organitzà «conferències salvatges», escampant el «desordre». En 1896 feia de representant comercial d'un drogueria pels barris parisencs de La Villette, Montmartre i Belleville. En 1897 estava buscat per la policia i a principis de segle va estar constantment vigilat. Marius Tournadre va morir el 12 de setembre de 1901 a l'alberg Maison Besson de Marchal (Alvèrnia, Occitània; actualment Champs e Marchal, Alvèrnia, Occitània), on es trobava de passada.

Marius Tournadre (1861-1901)

***

Régis Meunier

- Régis Meunier: El 26 d'abril de 1864 neix a La Nantée (Le Champ-Saint-Père, País del Loira, França) el militant i propagandista anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds Plats. Sos pares es deien Gustave Meunier, paleta, i Hortensie-Célestine Thouzeau, modista. Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) i després fou trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França), però en 1886 hi fugí i esdevingué passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del Loira, França). Aquest misser el va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia, dilapidà aquesta suma viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra, Marsella, Orà, Alger, etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per l'Audiència de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29 d'octubre de 1889 a 18 mesos de presó per «abús de confiança». Un cop lliure a finals d'abril de 1891, es consagrà a la propaganda anarquista. Poc després, el 2 de juliol de 1891, va ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del Loira, França) a un any de reclusió i a 100 francs de multa per «excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot cridant «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de presó suplementari i a una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A començaments de febrer de 1893 es traslladà a Angers (País del Loira) i entrà a treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels organitzadors de la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21 d'abril hi hagué aldarulls. Després d'un temps fora d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà i s'instal·là a Trélazé (País del Loira, França), on treballà d'ataconador de sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses ocasions a Brest (Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any s'instal·là en una comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison des Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, André Bizien, Jean Marie Petrequin i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un dels principals oradors de les conferències anarquistes i anticlericals organitzades pel citat grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de Brest organitzaren un acte públic amb l'abat Naudet, director del periòdic La Justice Social de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell intervingué en aquest acte rebatent les tesis del mossèn amb arguments religiosos dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va inscriure en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Keranfurust Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues ampolletes que contenien glicerina, notes de conferències i periòdics i cançons anarquistes. Processat pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per les conferències de Llemotges i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «associació de malfactors» i per «temptativa d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta colònia penitenciària per un salari de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40 francs els 500 grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer Dreyfus» i a les reivindicacions de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a França. En arribar, la Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus organitzà una subscripció i vetllades (tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons, ball, etc.) per recaptar fons al seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència sobre les religioses. Sembla que visqué a prop de Llemotges (Llemosí, Occitània), on en 1903 era membre de la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries i de la Libre Pensée. En aquesta època es dedicà a fer conferències antireligioses, organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva conferència Christianisme et Liberté, la fin des religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien, la porta a moltes ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a Brest, on continuà amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910 participà en la gira de míting de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons africans) al Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i on també participaren Adrien Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. Régis Meunier va morir el 26 de juny de 1936.

***

Armand Lapie a la seva llibreria de Lausana

- Armand Lapie: El 26 d'abril de 1865 neix a Saint-Erme (Picardia, França) el llibreter i editor anarquista Désiré Armand Célestin Lapie, conegut com Le Père Lapie. Era fill d'Armand Alcindor Lapie, carrosser de l'estació de Saint-Erme i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que morí accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de París (França), quan l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini, i d'Uranie Adèle Lefèvre, obrera. Després de treballar en una calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos Aires (Argentina), on es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i treballà a les comunitats agrícoles russes i va fer de llibreter. Es relacionà força amb les colònies d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on conegué sa futura companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou a Europa, fou gerent i col·laborador del periòdic Le Père Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on en 1892 regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que esdevingué, amb l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la colònia anarquista francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules Corti, Pétronille Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al domicili de Cesare Cova a Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que freqüentava el grup «L'Anonimato», de Luigi Parmeggiani (Bertoux). Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud i Émile Bidault, imprimí a Londres el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi Carnot l'assassí), signat per «Un grup anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen, que sortí al carrer el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser acusat per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident de la policia i el grup «L'Anonimato» publicà alguns cartells contra ell. En 1896 vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per influències de sa companya, s'instal·là a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una llibreria de vell i popular («Librairie française Armand Lapie») al número 5 del carrer de la Louve, per on passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito Mussolini, durant la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li prestà, a més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violencia. En 1900 participà en la fundació, amb Paul Peitrequin, de la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure de Lausana, on donava tots els diumenges classes sota l'organització de «La Libre Pensée». També formà part del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana. Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana, com ara l'obra de Victorine Brocher Souvenirs d'une morte vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur Théophile Steinlen (1919), o textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni. Adoptà la filla d'un company que havia estat communard, que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el punt que se li atorgà la Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de 1917 impartí a Lausana la conferència En convoyant des rapatriés français, que publicà en fullet aquell mateix any amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges que va fer a través de Suïssa i de França amb els combois de presoners repatriats durant el conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria passà a mans de Charles Bornand i ell retornà a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya, França), s'instal·là a Lió. Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave Mirbeau. Armand Lapie va morir el 30 de maig de 1940 a Lió (Arpitània).

***

Notícia de l'agressió a Giuseppe Amapalla apareguda en el diari parisenc Le Soleil del 8 d'abril de 1904

- Giuseppe Ampalla: El 26 d'abril de 1869 neix a Barbania, o a Volvera, (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Ampalla –també citat Ampolla–, conegut com Joseph Ampalla. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador de foneria. L'estiu de 1893 vivia a Carouge (Ginebra, Suïssa), al número 27 del carrer d'Arve, i treballava a la foneria de la Cluse de Ginebra (Ginebra, Suïssa), mantenint contacte amb els anarquistes locals, especialment amb Jean Colombo i Victor Martinelli. Va ser condemnat pel Tribunal de Policia de Ginebra a vuit dies de presó per «rebel·lió a la policia». La Prefectura de Policia el tenia fitxat com «anarquista violent i perillós». El setembre de 1893 passà uns dies a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on sembla es posà en contacte amb anarquistes locals. Establert a Lió (Arpitània), el 12 de setembre de 1894 es va decretar la seva expulsió arran dels disturbis desencadenats després de l'assassinat del president francès Sadi Carnot a mans de l'anarquista italià Sante Caserio. El març de 1903 va ser detingut a Lió per contravenció del decret d'expulsió i va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a un dia de presó, però va romandre més de 20 dies tancat i el 8 d'abril de 1903 es va suspendre el decret d'expulsió. El 6 d'abril de 1904 va ser ferit a Lió a ganivetades, juntament amb la seva amant Joséphine Chanta, a mans de l'anarquista Carlo Porteguillo, examant d'aquesta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)

- Carl Einstein: El 26 d'abril de 1885 neix a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya), en una família jueva, el poeta, escriptor, historiador de l'art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l'art, va freqüentar els cercles artístics –va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso– i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l'art africà. Arran d'una campanya de difamació portada a terme per l'extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d'Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. El 5 de juliol de 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, Carl Einstein es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau (Bétharram, Aquitània, Occitània). Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L'Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d'abordar la pintura i les arts plàstiques d'aleshores, barrejant l'estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.

***

Notícia de la detenció de Fernand Larapidie apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 25 de maig de 1922

- Fernand Larapidie: El 26 d'abril de 1885 neix a Narbona (Llenguadoc, Occitania) l'escultor anarquista Fernand Antoine Larapidie. Era fill de l'escultor en fusta revolucionari Louis Larapidie, que participà en la Comuna de Narbona de 1871, i de Séraphine Martone. El 2 de juliol de 1907 es casà al XVIII Districte de París (França) amb la modista parisenca Léonie Milot, de qui es va divorciar el 19 de juliol de 1923 davant el Tribunal Civil del Sena. En 1907 vivia amb sos pares al número 111 del carrer Caulaincourt de París. El març de 1918 va ser el primer tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) de París que s'acabava de refundar. En aquesta època vivia al número 108 del carrer Vaugirard del VI Districte de París. Entre 1919 i 1922 va ser tresorer del Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre i, sembla, en aquesta època era membre de la Federació Anarquista (FA). Entre 1921 i 1927 col·laborà en la revista mensual parisenca Le Néo-Naturien, per a la qual va fer algunes dibuixos i portades. El 5 d'octubre de 1921 parlà en nom del CDS, juntament amb Victor Méric de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i Salvator de la Unió Anarquista (UA), en un gran míting en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti celebrat a París. El 23 de maig de 1922 va ser detingut sota l'acusació de «provocació de militars a la deserció i a la desobediència», però set dies després va ser posat en llibertat. Aleshores treballava en una fàbrica d'automòbils, havia estat donat de baixa en l'exèrcit per coixesa i exposava regularment les seves escultures. En 1922 formava part del Comitè General per l'Amnistia i el 31 d'agost d'aquell any parlà, amb altres companys (Virgile Barel, Jean-Louis Thuillier, etc.), en un gran míting per l'amnistia celebrat al teatre Eldorado de Niça (País Niçard, Occitània). El 5 de febrer de 1924 es casà al VI Districte de París amb la italiana Eva Aminta Maria Taroni, de qui es va divorciar el 29 de març de 1939 davant el Tribunal Civil del Sena. Entre 1923 i 1925 en l'edició diària de Le Libertaire. El gener de 1924 era secretari del Comitè General per l'Amnistia. En 1924 va fer una gira de conferències de controvèrsia sobre la finalitat de l'anarquia pels diversos grups anarquistes i de les joventuts llibertàries de París. El 8 de febrer de 1925 va fer, organitzada per l'Escola de Propaganda Anarquista, una visita conferència al museu del Louvre per explicar l'escultura grega. En 1925 participà en diversos mítings en suport de Sacco i Vanzetti. Entre 1927 i 1929 va ser gerent de la tercera època del parisenc Bulletin du Comité de Défense Sociale. Més tard s'establí a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la pintura i de l'escultura. En 1936 formava part del grup anarquista de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1940 la Prefectura decretà el seu internament administratiu i l'estiu va acabar al centre de residència vigilància de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), però sembla que va ser posat en llibertat poc després perquè a mitjans de febrer de 1941, quan es va tancar aquest centre, ja no hi era. En 1960 encara vivia. Fernand Larapidie va morir el 21 d'octubre de 1970 al seu domicili de Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)

- Joseph Renard: El 26 d'abril –la partida de defunció cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de gener– de 1885 neix al vilatge de Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Léon Renard, conegut com Bouquet i Oscard Wild. Sos pares es deien François Renard (Patat) i Marguerite Royet. En 1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal d'Iguerande i amb 13 anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona. Quan tenia 15 anys deixa el poble natal i marxà cap a París i Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A partir de 1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes il·legalistes i va fer amistat amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva documentació, i Léon Bergeal. També es lligà amb Octave Garnier (Le Terrassier), un dels membres de la «Banda Bonnot» amb qui visqué a París, Louis Rimbault i Élie Monnier (Simentov). El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no es presentà al seu destí per a fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica, però va ser detingut. Jutjat el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser condemnat a nou mesos de presó per un delicte d'insubmissió i tancat a la presó militar d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29 de desembre de 1909 li redimí de la resta de la pena i fou alliberat. Després entrà a treballar de terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les (Bèlgica), on la policia d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de l'economat de l'estació dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un tret el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. Jutjat el 10 de novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise, va ser condemnat a la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França) i enterrat a la secció dels executats del cementiri dels Gonards.

Joseph Renard (1885-1913)

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Giuditta Zanella: El 26 d'abril de 1885 neix a Barzola (Angera, Varese, Llombardia, Itàlia) la propagandista anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith. Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa), destacà com a propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la seva participació en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny de l'any anterior. Prengué part en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment d'ocupació de fàbriques a Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta època s'uní sentimentalment amb el militant anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Torí. Durant els anys vint la parella visqué clandestinament a França, Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la proclaració de la II República espanyola, marxà amb son company a Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per assistir a «reunions anarquistes clandestines», però retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament amb son company en les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la «Columna Durruti» marxant al front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el pseudònim de Yudith. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre companya d'Ilario Margarita, Giuditta Zanella va morir el 5 d'agost de 1962 a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuditta Zanella (1885-1962)

---

Continua...

---

[25/04] Bomba al V�ry - Confer�ncia de Molinari � Confer�ncia de Rocker - Exposici� sobre l'exili llibertari - Lazareff - Cavallazzi - Gandrey - G�mez Cast�n - Carranque - Canela - Molina - S�nchez Pinto - S�nchez Garc�a - C�spedes - Mestres - Caparr�s - Treves - Fedi - Duarte - Dalmau - Rad� - Arnau - Mortperrin - Sol - Adler - Clovys - Loforese - Alias - Grasa - P�rier - Dalgara - Robla - Doglio - Carro - Johansson - Fern�ndez Otero

efemerides — Sat, 25 Apr 2026 11:49:42 +0200

[25/04] Bomba al Véry - Conferència de Molinari – Conferència de Rocker - Exposició sobre l'exili llibertari - Lazareff - Cavallazzi - Gandrey - Gómez Castán - Carranque - Canela - Molina - Sánchez Pinto - Sánchez García - Céspedes - Mestres - Caparrós - Treves - Fedi - Duarte - Dalmau - Radó - Arnau - Mortperrin - Sol - Adler - Clovys - Loforese - Alias - Grasa - Périer - Dalgara - Robla - Doglio - Carro - Johansson - Fernández Otero

Anarcoefemèrides del 25 d'abril

Esdeveniments

Portada de Le Progrés Illustré sobre l'atemptat (8 de maig de 1892)

- Bomba al restaurant Véry: El 25 d'abril de 1892, vigília del procés de Ravachol, una bomba esclata al restaurant Véry, al bulevard Magenta de París (França), lloc on va ser detingut Ravachol el 30 de març, per mor de la denúncia del cambrer Jules Lhérot. El patró i un client moriren de les ferides. El mosso del cafè va fugir a l'estranger i la premsa s'enfurismarà contra el «terror verd» –nom que donaven els diaris al terrorisme àcrata a causa del color de la pólvora que usaven els anarquistes. L'autor de l'atemptat, Théodule Meunier, serà detingut el 4 d'abril de 1894 a Londres (Anglaterra); jutjat el juliol i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, morí al presidi de Caiena el 25 de juliol de 1907.

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Cartell anunciador de l'acte

- Conferència de Molinari: El 25 d'abril de 1915 el propagandista anarquista Luigi Molinari, aleshores director de la Universitat Popular de Milà (Llombardia, Itàlia), llegeix a la Universitat Popular del Biellesse de Vigliano Biellesse (Piemont, Itàlia) la conferència «Francisco Ferrer e le idealità della Scuola Moderna» (Francesc Ferrer i els ideals de l'Escola Moderna). Aquesta conferència havia estat editada el 13 d'octubre de 1913 com a suplement del número 17 de la revista L'Università Popolare, òrgan de l'Escola Moderna Francisco Ferrer de Milà.

***

Notícia sobre la conferència publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1954

- Conferència de Rocker: El 25 d'abril de 1954 l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker fa la conferència «La situació actual a Alemanya oriental i les seves perspectives» a la seu de l'Sholem Aleichem Institute de Chicago (Illinois, EUA). L'acte va ser organitzat pel grup anarquista «Free Society» de la citada ciutat.

***

Cartell de l'exposició obra de Joan Call Bonet (Call)

- Exposició sobre l'exili llibertari: El 25 d'abril de 1978 s'inaugura al vestíbul de la Universitat «Le Mirail» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'exposició «La labor cultural de los libertarios españoles exilados en Toulouse (1939-1975)». Aquesta exposició va ser muntada en ocasió del col·loqui internacional «L'Espagne face aux problèmes de la modernité» (Espanya davant els problemes de la modernitat), organitzat per Jacques Beyrie i la Universitat «Le Mirail» de Tolosa, i en van ser comissaris Michel Camprubi, Jean Cobos, Lucienne Domergue, Marie Laffranque i M. Royer. El cartell va ser obra del dibuixant anarquista Joan Call Bonet (Call). Aquesta exposició arreplegava una gran quantitat de material important i inèdit prestat per exiliats que va ser exposat d'una manera gairebé artesanal i amb pocs mitjans. L'exposició es perllongà fins el 12 de maig de 1978 i s'edità un catàleg. Posteriorment es presentà a Carcassona, Marsella i Barcelona. En retornar de Catalunya, a petició de la Federació d'Obres Laiques (FOL) de Tolosa, va ser simplificada i transformada en exposició itinerant i acabà descontrolada i perduda.

Naixements

Foto policíaca de Georges Lazareff (ca. 1894)

- Georges Lazareff: El 25 d'abril de 1855 neix a Samara (Samara, Imperi Rus; actualment Rússia) l'advocat i militant anarquista Georges Lazareff. Sos pares es deien Georges i Pélagie Temotheff. S'exilià a França. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat per les seves activitats anarquistes i revolucionàries de França, es refugià a Suïssa. El 9 de juliol de 1895 va ser detingut a Dieppe (Alta Normandia, França). El febrer de 1902 era tresorer del grup anarquista de refugiats russos del districte d'Hammersmith a Londres (Anglaterra). El febrer de 1904 formava par del grup de nihilistes russos del Partit Socialrevolucionari de Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps, Arpitània) i l'agost d'aquell any del grup de revolucionaris russos de Chens-sur-Léman (Roine-Alps, Arpitània). El 16 de setembre de 1904 es reuní a la Casa del Poble d'Hammersmith amb els delegats russos que havien d'assistir al Congrés Anarquista d'Amsterdam. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ribelle Cavallazzi

- Ribelle Cavallazzi: El 25 d'abril de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista Ribelle Cavallazzi. Va créixer en una família àcrata: son pare, Raffaele Cavallazzi, era considerat per la policia com al «cap dels anarquistes» de Castel Bolognese i son germà major, Arnaldo, també destacava com a militant llibertari; sa mare es deia Maria Contoli. Ben aviat va fer propi el pensament llibertari, però a diferència de son pare i de son germà sempre mantingué una posició excèntrica i marginal pel que feia el moviment anarquista local organitzat. Només assistí a l'escola primària elemental, no obstant això, gràcies a les seves lectures, adquirí una acceptable cultura autodidacta. Dotat d'una destacada vena artística, compongué poesies, algunes de les quals es publicaren en periòdics locals d'aleshores. Fuster de professió, freqüentà els cercles anarquistes i socialistes i prengué part en diverses iniciatives organitzatives dels llibertaris locals. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats són portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment. En el judici posterior del 23 de novembre, el Tribunal de Ravenna, malgrat condemnar diversos imputats, absolgué Ribelle per manca de proves. El 14 de juliol de 1908 fou novament detingut per ultratge a l'Arma de Carrabiners i posteriorment condemnat a 15 dies de reclusió a la prefectura de Faenza. A partir de 1911 regentà la «Tipografia Cavallazzi», que ja pertanyia a son pare, on treballava des de feia uns anys composant textos amb l'ajuda de sos germanes Fortunata i Giannina. Aquest mateix any entrarà a formar part de la redacció de l'Il Senio (1911-1912), realitzat a la seva impremta, que fou un periòdic local laic i d'esquerra al marge de qualsevol partit, els redactors principals del qual foren l'anarquista Oreste Zanelli, el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Cavallazzi esdevindrà intervencionista i es presentà voluntari, però no fou admès. Declarat hàbil en una posterior revisió, fou assignat d'antuvi al 80 Regiment d'Infanteria de Verona i després al 56 Regiment de Belluno. Fet presoner per les tropes austríaques el juny de 1917, va ser internat al camp de concentració de Mauthausen, on les privacions i la perllongada desnutrició minvaren greument la seva salut. Durant el seu tancament escrigué, entre el 13 i el 26 de setembre de 1918, una composició de 60 quartets sota el títol Ritorno, retrats poètics de personatges del seu temps i que fou publicada el 10 de març de 1919 en La Castelleide. Excarcerat en acabar la guerra, hagué de reincorporar-se immediatament a l'exèrcit sense poder retornar a casa. Després d'una breu llicència fou arrestat per no presentar-se al seu destí. Quan el seu regiment passà per Venècia, desertà i el 23 de gener de 1919 retornà a Castel Bolognese, mostrant, segons un informe policíac, «signes d'alienació mental i de mania persecutòria». Traslladat a l'hospital militar de Faenza, obtingué un permís de convalescència de tres mesos per gaudir-los a ca seva. Ribelle Cavallazzi se suïcidà el 28 d'abril de 1919 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Notícia del processament de Charles Gandrey publicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 30 de maig de 1913

- Charles Gandrey: El 25 d'abril de 1888 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Gandrey. Sos pares es deien Jacques Gandrey, manobre, i Marie-Louise Berthenet. Era germanastre del sindicalista anarquista Jules Massot. Treballava de tender, d'obrer torner i en una cimentera. En 1908 vivia al número 6bis del carrer Sébastopol de Chalon-sur-Saône. L'1 d'octubre de 1909 va ser cridat a files i incorporat en el 27 Regiment d'Infanteria, el 15 de setembre de 1911 va ser destinat al 17 Regiment d'Infanteria i el 21 de novembre de 1911 va ser llicenciat. En 1912 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció del Departament del Sena de París (França). Entre agost de 1912 i agost de 1913 fou gerent del periòdic Le Libertaire. El 3 de març de 1913 presidí, a la sala de les Sociétés-Savantes del VI Districte de París, un míting contra la repressió que patia la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 12 d'abril de 1913 va ser nomenat oficialment secretari de l'FCA, ja que Léon Jahane i Lucien Belin, secretari i tresorer respectivament d'aquesta organització es negaren a assumir la responsabilitat de les possibles repercussions judicials de l'edició dels 50.000 exemplars del fullet Contra les armaments, contra la loi de trois ans, contra tout militarisme, i finalment Gandrey prengué la responsabilitat legal, conservant les seves funcions oficials Jahane i Belin. En aquesta època fou tresorer dels «Amics de Le Libertaire» i vivia, amb Jules Massot, al número 52 del bulevard de Belleville de París. Com era esperat, va ser denunciat el 13 d'abril de 1913 per l'edició del citat fullet i en aquesta època també va ser perseguit judicialment per la publicació de dos articles en Le Libertaire signats un per Édouard Lebreton (Édouard Sené) i l'altre per Lucien Léauté («Bravo les soldats!», del 24 de maig de 1913). A principis de juny de 1913, fugint de la persecució, es va refugiar a Bèlgica i s'instal·là al número 94 del carrer de l'Église-Sainte-Anne del barri de Koekelberg de Brussel·les, on acabà reunint-se sa companya Marie Bertin a partir del 16 de juliol. A finals d'agost de 1913, retornà a París per preparar la dissolució de l'FCA i la creació de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 6 de gener de 1914 va se condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del Sena a 18 mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència» per l'edició del fullet i a sis mesos per l'article de Sené. El 13 de gener d'aquell any, el mateix tribunal el condemnà a sis meso de presó per l'article de Léauté. Durant la Gran Guerra retornà a Bèlgica i va ser condemnat pels alemanys a tres anys de presó per «espionatge» i «tràfic de correspondència» i internat a Alemanya. Després de la guerra retornà a Bèlgica i el 19 de novembre de 1919 es casà a Anderlecht (Flandes) amb sa companya Marie Berlin. El 25 d'abril de 1920 el setmanari Le Libertaire publicà una carta oberta seva dirigida a Claude Content titulada «Au sujet dels mufles». El 12 de setembre de 1938 es casà a Jussy (Picardia, França) amb Maria de Winter. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Gómez Castán apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 5 de desembre de 1989

- José Gómez Castán: El 25 d'abril de 1901 neix a Fraga (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Gómez Castán. Sos pares es deien José Gómez i María Castán. Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya). Obrer de la indústria tèxtil, s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat sindical. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'ocupació va ser obligat a treballar per al Servei de Treball Obligatori (STO) per als alemanys. En acabar la guerra s'integrà en la Federació Local de Narbona de la CNT, on milità fins a la seva mort. Sa companya fou Dolores Olive. José Gómez Castán va morir el 5 de setembre de 1989 a l'Hospital de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Andrés Carranque de Ríos fotografiat per Lagos a finals dels anys vint

- Andrés Carranque de Ríos: El 25 d'abril de 1902 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquesta època fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot –peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.– i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva «execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil –mentre es banyava nu a la platja– i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes «porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquesta època conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila –actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta –es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja –que el va nomenà «golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat–, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933), De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933), Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934), El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora, Bidasoa, Ciudad, España, Estampa, Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla, Tensor, ¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor.

***

Domingo Canela Schiaffino

- Domingo Canela Schiaffino: El 25 d'abril de 1905 –algunes fonts citen 1903– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Canela Schiaffino –el seu segon llinatge de diferents maneres (Chacío, Chafino, etc.)–, conegut com Mingo. Vivia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i freqüentà l'Escola Racionalista del barri barceloní de Sants, on conegué Josep Peirats Valls, de qui es faria inseparable. Rajoler de professió, treballà des dels nou anys en fàbriques de maons al cinturó barceloní, especialment en «La Redentora». Amic de Joan Peiró Belis, defensà l'estratègia cooperativista. En 1922 s'integrà en el grup artístic teatral «Verdad» i en 1924 ja militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El novembre de 1924 participà en l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. En 1927 fou membre de la redacció d'El Boletín del Ladrillero. Perseguit per la policia, fugí a Lugo (Lugo, Galícia), on es refugià a casa de l'anarquista José Villaverde Velo; el juny de 1928 passà clandestinament a Portugal i el juliol d'aquell any va ser detingut amb documentació falsa en un tren que el tornava cap a Espanya per Extremadura. En un article publicat en el número del 12 de setembre de 1930 del periòdic El Productor, digué que «el sindicalisme pur és una cosa semblant a una fulla seca, que va on va el vent». Detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1930, va ser alliberat el febrer de l'any següent. El 12 d'abril de 1931 fou un dels fundadors, amb Manel Agramunt Maneu, Ginés Alonso, Amadeu Colom, Diego Franco Cazorla (Amador Franco), Ángel Lescarboura Santos, Mateo Santos, Antoni Vives, entre d'altres, de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i fou secretari de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1931 fou delegat de la Federació Local de Barcelona de la CNT al Comitè Regional confederal. En 1932 formava, amb Josep Peirats Valls, part del grup anarquista «Afinidad». Entre 1932 i 1936 fou membre, amb Ginés Alonso, José M. Barrancos, Ramon Bou Canalda, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Vicenç Nebot i Josep Peirats Valls, entre d'altres, del grup anarquista «Verdad» de l'Hospitalet de Llobregat. En 1932 va ser detingut arran de l'aixecament revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) i va ser reclòs al vaixell-presó Buenos Aires i enviat aquell mateix any deportat a Villa Cisneros (Río de Oro), a les Illes Canàries i a Bata (Guinea); l'agost d'aquell any retornà a la Península. En 1933, arran de la dura vaga del transport, va ser novament empresonat, aquesta vegada al vaixell-presó Arnús. A començament de 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va ser detingut poc després. Amb Josep Peirats Valls, abandonà la FAI discrepant de la seva línia «bolxevitzant» («aventures revolucionàries dirigistes») de Joan García Oliver. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Ética de València (País Valencià), on s'oposà a les tesis defensades per Diego Abad de Santillán. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat. Un cop en llibertat provisional, s'integrà en la lluita clandestina amb sa companya Francisca Conejero Tomás (Xisca). Durant els anys cinquanta ajudà nombrosos companys i, amb sa filla Llibertat, son gendre Lluís Gràcia i altres, organitzà un grup cultural que servia per fer formació política. En 1989 viva a Barcelona i aquest mateix any assistí als funerals del seu amic Josep Peirats Valls. Domingo Canela Schiaffino va morir a Barcelona (Catalunya). Son germà José Canela Schiaffino, també fou militant anarquista.

Domingo Canela Schiaffino (1905-?)

***

Necrològica de José Molina Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de gener de 1967

- José Molina Martínez: El 25 d'abril de 1905 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Molina Martínez. Sos pares es deien José Molina i Gracia Martínez. Obrer metal·lúrgic, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica del barri del les Corts de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Bèucaire de la CNT. Sa companya fou Ana Navarro. José Molina Martínez va morir el 25 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de novembre– de 1966 al seu domicili de Bèucaire (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològia de Francisco Sánchez Pinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de juny de 1976

- Francisco Sánchez Pinto: El 25 d'abril de 1905 neix a Fernán-Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Sánchez Pinto, conegut com Frasco. Sos pares es deien Rafael Sánchez i María Pinto. Treballava de majordom al servei d'un marquès local i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internats en diversos camps de concentració i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser requerit pels alemanys per a l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Lo Mont (Aquitània, Occitània) de la CNT i en 1946 rebutjà retornar a l'Espanya franquista quan el seu antic patró, el marquès, va anar personalment a França per demanar-li que hi tornès. Francisco Sánchez Pinto va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 27 d'abril– de 1976 a l'Hospital Nouvielle de Bretanha de Marçan (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Lo Mont.

***

Hermógenes Sánchez García a casa seva (Montsó, 2014)

- Hermógenes Sánchez García: El 25 d'abril de 1914 neix a Lopinyén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Hermógenes Sánchez García. Era fill de Manuel Sánchez Larsa, llaurador, i de María García Puertolas. D'infant assistí a l'escola, va fer d'escolà i ajudà a les tasques a l'hort familiar. Quan tenia 12 anys entrà a treballar d'aprenent de paleta. En 1931 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel Sánchez, va ser detingut i assassinat i sos germans Manuel Sánchez García, empresonat, i Adolfo Sánchez García, exiliat. A finals de 1936 s'integrà com a milicià i després lluità com a caporal de la Companyia de Metralladores del III Batalló de la 153 Brigada Mixta de la 30 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front de Girona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i reclòs un any en un camp de concentració i dos a la presó d'Osca. El 15 d'abril de 1944 va ser detingut pels franquistes, jutjat, condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a la Presó Provincial d'Osca. El 21 de gener de 1947 va ser detingut acusat de reorganitzar la CNT clandestina a Osca i l'ajuda als presos. Cap el 1950 s'establí a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Treballà per a l'empresa constructora «Manuel Vitales» i posteriorment a les centrals hidroelèctriques «Hidro Nitro» fins a la seva jubilació. Sa companya fou Concepció Monesma Franco (Concha), amb qui tingué dos infants (Jorge i María Eugènia). Hermógenes Sánchez García va morir el 10 de febrer de 2016 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya).

***

Antonio Céspedes Asensio

- Antonio Céspedes Asensio: El 25 d'abril de 1915 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Céspedes Asensio, conegut com El Moreno. Sos pares es deien Alonso Céspedes i Juana Asensio. Milità en el moviment anarquista al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Lepant de Barcelona i fou membre del Comitè Revolucionari de la Marina del Prat Vermell. Durant els fets de «Maig de 1937» va ser detingut per «possessió d'armes» i per «deserció» per la reacció estalinista i empresonat. El desembre de 1937 va ser enviat al Preventori Judicial de Manresa (Bages, Catalunya) per mala conducta i el 3 de gener de 1938 aconseguí fugir-ne, però va ser capturat i traslladat a la Presó Model de Barcelona. Després d'un intent d'evasió frustrat el 16 de juliol de 1938 amb altres companys, entre ells Francesc Sabaté Llopart (Quico), va ser enviat al Correccional d'Inadaptats de Vic (Osona, Catalunya). Arran de l'arribava de les tropes franquistes, el 18 de febrer de 1939 va ser detingut, jutjat davant un consell de guerra el 7 de novembre de 1939 i condemnat a mort, però el maig de 1940 l'auditor de guerra acordà reobrir el sumari. El 28 d'octubre de 1941 va ser novament jutjat en consell de guerra, amb José Gilirribo Astado, acusat de ser membre de les Patrulles de Control i de la «Columna Ascaso» i va ser condemnat a 20 anys de reclusió menor. Després de recobrar la llibertat va ser desterrat a València (País Valencià), però va trencar del desterrament i el 16 de desembre de 1943 va ser novament detingut per una temptativa d'atracament a mà armada amb dos companys de les Joventuts Llibertàries (Ángel Torralba i Cristino Navarro); jutjat en consell de guerra, va ser condemnat el 4 de març de 1944 i condemnat a 20 anys de reclusió menor. L'abril de 1955, quan estava reclòs a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis de València, va ser posat en llibertat condicional i immediatament s'integrà en les Joventuts Llibertàries clandestines de València. En 1960 aconseguí la llibertat definitiva i s'instal·la a Barcelona. Antonio Céspedes Asensio va morir el 28 de juliol de 1999 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

***

Necrològica de Maria Mestres Gibert aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Maria Mestres Gibert: El 25 d'abril de 1915 neix a Mont-roig del Camp (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Mestres Gibert –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge Mestre. Sos pares es deien Bartomeu Mestres Llorens i Margarida Gibert Rebull. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat natal. Durant la Guerra Civil i la Revolució participà en les col·lectivitzacions aragoneses. En 1937, quan dels atacs estalinistes, amb sa cosina Teresa Roges, defensà la col·lectivitat a la qual pertanyia. En 1938 es casà amb el militant llibertari Patricio Guijarro Mateo. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i, amb sa filla i altres dones, va ser enviada al camp de concentració de Redon (Bretanya), on morí sa filla, mentre son company va ser enviat al camp de Sètfonts. El febrer de 1940 aconseguí reunir-se amb son company a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània), però el juny d'aquell any, amb l'armistici, va ser enviada amb un tren de mercaderies al camp de concentració d'Argelers. Embarassada de vuit mesos i malalta d'eclàmpsia, va perdre l'infant a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) tres dies després de néixer i tornà cega i enfollida un bon grapat de dies. Posteriorment va ser internada al camp de Rivesaltes fins el març de 1942 que pogué reunir-se amb son company. La parella trobà feina de pagès a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) i l'octubre de 1943 va ser amagada per l'alcalde de la població quan els alemanys volgueren enviar Guijarro al Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial la parella s'instal·là a Castèlnòu de Les i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. El gener de 1947 novament perdé sa filla Violeta, nascuda l'any anterior, d'una congestió pulmonar. En 1948 nasqué son fill Helios. El setembre de 1977, Maria Mestres Gibert, va ser operada d'un càncer i, després d'un llarg patiment, va morir l'11 de desembre de 1979 a la Clínica Saint-Roch de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); fou enterrada civilment l'endemà.

***

José Caparrós Pérez

- José Caparrós Pérez: El 25 d'abril de 1916 neix a Cuevas del Almanzora, també conegut com Cuevas de Vera, (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Caparrós Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Sos pares es deien Francisco Caparrós i Concepción Pérez. Emigrà a Catalunya, on treballà de paleta. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil fou milità en el Comitè de Fronteres de Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). L'agost de 1937, mobilitzat per la seva quinta, marxà allistat en la 73 Brigada Mixta cap al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). El 21 d'abril de 1938 va ser capturat pels feixistes al front de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i traslladat al camp de concentració d'Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Posteriorment passà per la Presó Central de Burgos i més tard per la Presó Provincial de Saragossa (Aragó, Espanya). Jutjat en consell de guerra el 31 de maig de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya), va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada l'1 de desembre de 1942 per 12 anys i un dia de reclusió menor. Sortí en llibertat condicional el 4 de febrer de 1943. José Caparrós Pérez va morir el 6 de novembre de 1991 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Son germà Diego Caparrós Pérez també va ser militant confederal.

***

Gaddo Treves (ca. 1958)

- Gaddo Treves: El 25 d'abril de 1916 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el psiquiatra, músic, actor i anarquista Gaddo Treves. Estudià medicina, s'especialitzà en psiquiatria i exercí la seva professió a Milà, on era conegut com El metge dels pobres. A més d'això, apassionat per la música i pel cinema, desenvolupà una important carrera artística. Aparegué per primera vegada en 1948 en el curtmetratge Buio in sala de Dino Risi. En 1956 sortí en un capítol de la sèrie televisiva de la RAI Lascia o raddoppia?, dirigit per Mike Bongiorno. Posteriorment entrà en contacte amb el món del cinema i treballà com a actor dirigit per importants cineastes. En 1961 participà en la pel·lícula Le italiane e l'amore, dirigida per Nelo Risi. Aquell mateix any formà part de l'elenc d'Il giudizio universale, film dirigit per Vittorio De Sica, amb actors com Fernandel, Vittorio Gasman, Renato Rascel, De Sica stesso, Alberto Sordi, Nino Manfredi, Mike Bongiorno, Franco Franchi i Ciccio Ingrassia. En 1968 participà en la pel·lícula Diario di una schizofrenica, dirigida per Nelo Risi, que guanyà la Cinta de Plata al millor guió en 1970. També en 1968 participà en Straziami, ma di baci saziami, film dirigit per Dino Risi. Gaddo Treves va morir el 15 d'agost de 1972 a Milà (Llombardia, Itàlia). Son fill Fabio Treves és un destacat músic i cantant.

---

Continua...

---

[24/04] Detenci� de membres de la �Banda Bonnot� - Afusellaments d'Sliven - Xerrada d'E. Armand - Confer�ncia de Saladrigas - �El Parapeto� - Homenatge a Caleffi - Servelle - Soulier - Thuriot - Carcassonne - Frumkin - Cornil - Ingenieros - Journet - Le Meillour - Poncet - L�uzara - Tar�n - Torrents - Gracia - Vidal - Arellano - Tortosa - Kneuss - Cavadini - Rochat - Miel - S�verine - Lozano - Pittalunga - Ponte - Dettori - Perea - Borillo - S�nchez Reguera - Ramonet Xic - Kolev

efemerides — Fri, 24 Apr 2026 12:36:20 +0200

[24/04] Detenció de membres de la «Banda Bonnot» - Afusellaments d'Sliven - Xerrada d'E. Armand - Conferència de Saladrigas - «El Parapeto» - Homenatge a Caleffi - Servelle - Soulier - Thuriot - Carcassonne - Frumkin - Cornil - Ingenieros - Journet - Le Meillour - Poncet - Lóuzara - Tarín - Torrents - Gracia - Vidal - Arellano - Tortosa - Kneuss - Cavadini - Rochat - Miel - Séverine - Lozano - Pittalunga - Ponte - Dettori - Perea - Borillo - Sánchez Reguera - Ramonet Xic - Kolev

Anarcoefemèrides del 24 d'abril

Esdeveniments

L'intent de detenció de Bonnot segons Le Petit Journal del 6 de maig de 1912

- Detenció de membres de la «Banda Bonnot»: El 24 d'abril de 1912, a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), durant la recerca dels membres de la «Banda Bonnot», el sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional, Louis Jouin, que està al càrrec de la investigació i que havia detingut durant el matí Élie Monier en un hotel del barri parisenc de Belleville, a més de vigilar l'anarquista Pierre Cardi, arriba a Ivry per escorcollar la botiga de saldos del simpatitzant llibertari Antoine Gauzy. Hi detingué Cardi, però quan els policies pujaren al pis sorprengueren Jules Bonnot que obrí foc ferint-ne dos: Jouin, que es desplomà mort, i l'inspector Colmar, que caigué greument ferit. Bonnot, ferit a la mà, es va fer el mort i l'altre inspector present ajudà el seu company ferit a baixar. Quan els agents retornaren al pis, Bonnot havia aconseguit passar a l'apartament veí i, saltant per una finestra, fugir a través de jardins i carrerons. Detingut, Gauzy podrà escapar pels pèls de ser linxat per la gentada. Una part dels 100.000 francs de recompensa per la captura de Bonnot serien més tard destinats a la vídua de Jouien.

***

Reunió d'obrers búlgars

- Afusellament d'anarquistes búlgars: El 24 d'abril de 1923, a la carretera que uneix Jambol i Sliven (Jambol, Bulgària), els anarquistes Nicolai Dragnev, els germans Panayot i Ilia Kratounkov són afusellats pels militars sota el pretext de «temptativa de fuga». Són les darreres víctimes de la Tragèdia de Jambol (26 de març de 1923), quan l'exèrcit va disparar sobre una multitud d'obrers que sortien d'un míting anarquista; hi hagué una trentena de víctimes. Nicolai Dragnev, nascut a Jambol, va ser una de les figures més importants de l'anarquisme búlgar i molt acostat a Georges Sheitanov. Professor d'institut, era un propagandista i orador molt estimat per la població. El desembre de 1919 va ser empresonat per participar en la vaga general dels ferroviaris. No va participar en el míting del 26 de març de 1923, perquè estava en desacord amb certes estratègies de l'organització, i no es va amagar durant la repressió subsegüent, fet que el costarà la vida ja que va ser un dels primers detinguts pels militars.

***

Pamflet de la xerrada

- Xerrada d'E. Armand: El 24 d'abril de 1932 se celebra a la Maison Commune de París (França) una xerrada de controvèrsia a càrrec d'Ernest Juin (E. Armand) sota el títol «Ce que veulent les individualistes») (Allò que volen els individualistes). L'acte, organitzat pel periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, comptà per a la controvèrsia amb la participació dels anarquistes Robert Collino (Ixigrec), Pierre Perrin (Pierre Odéon) i Maurice Vandamme (Mauricius). E. Armand havia editat el 15 de gener d'aquell any, com a suplement al número 222-223 de L'En Dehors, el text d'aquesta xerrada.

***

Anunci sobre la retransmissió de la conferència aparegut en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 d'abril de 1937

- Conferència de Saladrigas: El 24 d'abril de 1937 es radia a Barcelona (Catalunya) la conferència de Ramon Saladrigas Balbé, president dels «Dibuixants de la CNT», del Sindicat de l'Ensenyament i Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, «El artista delante la Revolución». Aquesta conferència, retransmesa per «EAJ-15. Ràdio Associació de Catalunya», inaugurava un cicle de conferències d'orientació per a acostar l'art i la revolució al poble.

***

Capçalera d'El Parapeto

- Surt El Parapeto: El 24 d'abril de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Parapeto. Semanario confederal del frente. Órgano del Comité Nacional – Secció de Defensa. CNT-AIT. Aquesta publicació setmanal, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'edità en diversos colors (rosa, violeta, etc.). Trobem articles de Galo Díez, entre d'altres. Sortiren, almenys, 37 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

***

Làpida en homenatge a Giovanna Caleffi

- Homenatge a Caleffi: El 24 d'abril de 2005 se celebra una jornada d'homenatge dedicada a la intel·lectual anarquista Giovanna Caleffi (Giovanna Berneri) a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia), població natal de l'homenatjada. Aquesta iniciativa va ser promoguda per la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Reggio Emilia, el Archivio Famiglia Berneri-Aurelio Chessa, la Federació Italiana d'Associacions Partisanes (FIAP), Giustizia e Libertà (JL, Justícia i Llibertat), l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI) de Reggio Emilia i la família Caleffi. Al matí es va fer una jornada d'estudi titulada «Giovanna Caleffi, un'anarchica a Gualtieri e in Europa» (Giovanna Caleffi, una anarquista a Gualtieri i a Europa), on intervingueren Maria Alberici, Giuseppe Caleffi, Fiamma Chessa, Carlo De Maria, Fabrizio Montanari i Giorgio Sacchetti. Posteriorment es col·locà una làpida en memòria de Caleffi a la plaça Bentivoglio de Gualtieri i, després d'un dinar amb «menú antifeixista» a Brescello (Emília-Romanya, Itàlia), es realitzà un concert.

Naixements

Notícia del processament de François Servelle apareguda en el diari parisenc La Liberté del 6 de juny de 1871

- François Servelle: El 24 d'abril de 1811 neix a Sant Joanet (País Niçard, Provença, Occitània) l'internacionalista anarquista François Servelle. Era fill de Charles Servelle, forner, i d'Angélique Malamaire. Es guanyà la vida treballant de sabater a Villeurbanne (Forez, Arpitània). L'1 de febrer de 1838 es casà a Villeurbanne amb la cosidora Jeanne Vianet i amb aquest matrimoni legitimà Michel Servelle, fill de la parella nascut el 16 de març de 1836 en aquesta població. Posteriorment treballà d'envernissador a Lió (Arpitània), on en 1849 ja va ser fitxat per les autoritats com a militant del moviment obrer de la ciutat. Participà activament en la insurrecció republicana antibonapartista del 2 de desembre de 1851 i per aquest fet va ser deportat a Algèria per cinc anys. En 1870 vivia al camí del Sacré-Coeur de Lió. Membre de la bakuninista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i d'un Comitè que es reunia al carrer Coquilles (antic carrer Luizerne i actual carrer Major-Martin) del I Districte de Lió, va ser un dels militants que el 4 de setembre de 1870 ocuparen la comissaria de policia de Lió. També va ser un dels internacionalistes que atacaren en una manifestació obrera l'Ajuntament de Lió el 28 de setembre de 1870, operació dirigida per Mikhail Bakunin. Després d'un temps empresonat, recobrà la llibertat el 5 de gener de 1871. També va participar entre el 22 i el 25 de març de 1871 en l'aixecament insurreccional que instaurà la Comuna de Lió; jutjat per aquest fet entre l'11 i el 13 d'agost de 1871 pel I Consell de Guerra lionès, va ser condemnat a sis dies de presó. En 1880 vivia al número 6 del Montée du Mont-Sauvage i tornava a treballar de sabater. Vidu de Jeanne Vianet, es casà amb Louise Moreau. François Servelle va morir el 23 de novembre de 1890 al seu domicili, al número 4 de l'Impasse Saint Victorien, del III Districte de Lió (Arpitània), en companyia de son fill, Eugène Servelle, pastisser i confiter.

***

Notícia del processament de César Soulier apareguda en el diari de Montpeller Le Messager du Midi de l'1 d'agost de 1889

- César Soulier: El 24 d'abril de 1852 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista César Soulier. Era fill de Jean Soulier, conreador, i de Jeanne Ducros, revenedora. Es guanyà la vida treballant en diferents professions (tallador de pedra, paleta, lleter). Membre del grup anarquista de Nimes (Désiré Bedos, Louis Brugier, Émile Ferrière, Gédéon Ferrière, Jules Laporte, Alphonse Lauze, etc.), vivia al número 38 del carrer Saint-Paul de la ciutat. El 6 d'octubre de 1880 es casà a Nimes amb la domèstica anarquista Mathilde Henriette Perrine Rocher, amb qui vivia des d'abans de 1878. En aquesta època treballava de tallador de pedra. El novembre de 1884 formava part, amb Jean Barrial, Isidore Brunet, Joanin Geay i Pierre Geay, de la Comissió d'Acció del Grup d'Estudis Socials (GES) de Nimes i el gener de 1886 freqüentava el Cercle Socialista del carrer Porte d'Alès. El 5 de juny de 1886 parlà sobre l'emancipació del treball en una conferència organitzada pel Grup Comunista Anarquista de Nimes celebrada al peristil del teatre de la Borsa del Treball de la ciutat, on també parlaren Durieu, Louis Ferrière, Johannin Geay i Pierre Geay, entre d'altres. En 1889 llançà una subscripció amb la finalitat de fundar una organització comunista anarquista a Nimes. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Bec-de-Lièvre, on tenia una petita taverna. Durant la nit del 27 al 28 de juliol de 1889 va aferrar uns cartells anarquistes sense el segell de registre i per aquest motiu va ser processat. El gener de 1894 el seu nom figurava en un llistat de subscriptors de periòdics anarquistes elaborat per la policia i en aquesta època treballava de lleter. El 12 de març de 1894 el seu domicili i el de sa companya Mathilde Rocher va ser escorcollat, juntament amb els d'altres anarquistes (André Pierre Dehors, Jean Pierre Geay, Édouard Janselme, Jules Metge i Jules Mialbe), i la policia trobà quatre exemplars del fullet de Francesco Saverio Merlino Nécessité et bases d'una entente, un exemplar del cartell «Les anarchistes au peuple», números de diverses publicacions anarquistes (L'Agitateur, Le Drapeau Noir, Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Internationale Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.), nombroses cartes de Sébastien Faure i 80 circulars o fulls anunciants conferències de l'anterior; també la policia requisà un gran bagul amb una gran quantitat de periòdics anarquistes, correspondència, projectes de manifests anarquistes i altres documents que, segons Soulier, eren propietat de Sébastien Faure. Vidu de Mathilde Rocher, el 27 de març de 1898 va ser detingut amb sa nova companya, Victorine Cablat, i la parella formada per Laure Degez i Émile Massal, sota l'acusació d'haver furtat el fabricant de begudes Sarran, però van ser alliberats per manca de proves. A principis de segle participà amb sa companya Victorine Cablat en les activitats del Grup Llibertari d'Estudis Econòmics (GLEE), que es reunia al número 7 del carrer Nerva i al carrer Saint-Paul, antiga seu de la Borsa del Treball de Nimes. En morir Victorine Cablat el març de 1901, tot el CLEE participà en les seves obsequies civils. En aquesta època vivia en el número 55 del carrer Montpellier de Nimes. César Soulier va morir el 18 de maig de 1903 al seu domicili de la carretera d'Avignon de Nimes (Provença, Occitània), davant del cementiri de Saint-Baudile, on havia treballat de tallador de pedres.

***

Jean-Baptiste Thuriolt (1893)

- Jean-Baptiste Thuriot: El 24 d'abril de 1853 neix a Chougny (Borgonya, França) el militant anarquista Baptiste Thuriot, més conegut com Jean-Baptiste Thuriault (o Thuriau). Sos pares es deien Pierre Thuriot, esclopaire, i Reine Merlin. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriot va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

***

Notícia de la detenció de Gustave Carcassonne apareguda en el diari parisenc Le Mot d'Ordre del 19 de juliol de 1892

- Gustave Carcassonne: El 24 d'abril de 1859 neix a Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria) l'anarquista Gustave Laurent Pascal Carcassonne, conegut com Laurent, Louis Perrin, Marius Perrin o Marius Roume. Era fill de Laurent Alexandre Jean Carcassonne i Thérèse Hyacinthe Antoinette Parès. El 6 de setembre de 1883 va ser condemnat a Sidi Bel Abbès (Sidi Bel Abbès, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó per «robatori». El 6 de març de 1885 es casà a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) amb la modista algerina Clémentine-Augustine Perrin i amb aquest matrimoni es va legitimar Berthe Henriette Perrin, filla de la parella nascuda el 23 de novembre de 1884 a Menerville (Bumerdès, Algèria Francesa; actualment Thenia, Bumerdès, Algèria). El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat a quatre mesos de presó a Alger per «abús de confiança» i el 27 de novembre a vuit mesos per «estafa», penes que es referien a un cas de juliol de 1890 i que no van ser unificades. Posteriorment s'establí a Draguignan (Provença, Occitània) sota el llinatge Perrin, nascut a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). El 16 de juliol de 1892 va ser detingut, juntament amb l'anarquista François Cellard, sota l'acusació d'haver furtat la recaptació de 800 francs d'una subscripció organitzada en una festa de barri al bulevard Villas d'Avinyó (Provença, Occitània) i dos dies després va ser detingut Joseph Caragnel, també implicat. A finals de 1893 o principis de 1894, va ser acomiadat d'una empresa de pintura de Draguignan on treballava per les seves opinions anarquistes i per haver difós exemplars del periòdic La Révolte. Al seu domicili instal·là una mena d'alberg, regit per sa companya Françoise Rosine (Régibau). Durant la primavera de 1894, sota el llinatge de Laurent, va viure al Restaurant des Travailleurs, al carrer Bonneterie d'Avinyó. El 10 d'agost de 1894 va ser condemnat en rebel·lia a quatre mesos de presó pel Tribunal de Draguignan per «robatori i abús de confiança» i qualificat com «reincident força perillós». Després d'una denúncia, en 1894 va ser donat per desaparegut per la policia del seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), al número 42 del carrer Petites Maries, on vivia sota el nom de Marius Roume amb sa companya François Rosine (Régibaud). Sembla que marxà cap al departament del Var, on no va ser trobat. L'octubre de 1894 estava censat a Aurenja (Provença, Occitània). A finals dels anys noranta va ser donat per desaparegut d'Avinyó. El 2 de juliol de 1904 es divorcià al Tribunal Civil de Primera Instància d'Alger, on vivia, de l'aleshores domèstica Clémentine-Augustine Perrin. En aquesta època treballava de pintor en la construcció i vivia al número 21 del carrer État-Major d'Alger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Abraham Frumkin

- Abraham Frumkin: El 24 d'abril de 1873 neix a Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a Israel) el periodista, traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim, més conegut com Abraham Frumkin i que va fer servir els pseudònims Albert i Aviv. Fill d'una família jueva intel·lectual i ortodoxa, sos pares es deien Israel Dov Frumkin, un dels patriarques del periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina Frumkin). Estudià en un héder tradicional, on aprengué les bases del judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed (mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es graduà a l'escola Lemel i després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet, editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah, etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel Belkind de Jaffa (Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble (Imperi Otomà), on començà a estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la carrera per manca de diners. En 1890 fundà la societat «Dorshei Leshon Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola hebraica i una biblioteca. En aquesta època aprengué el judeocastellà dels sefardites. En 1893 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en contacte amb el pensament anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894 retornà a Constantinoble carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el seu domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb Moses Schapiro i el doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro viatjà a París (França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura anarquista (Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres es relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip, Rudolf Rocker, Lazar Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual va col·laborar. De bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896 s'instal·là a Londres, on va fer especial amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i s'encarregà de l'edició de Der Arbeter Fraynd. Obrí amb Moses Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a Constantinoble i li deixà la impremta, on edità 11 números del periòdic Der Propagandist. Durant la tardor de 1898, després d'un temps a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire, Anglaterra), passà a París, on restà un any, com a corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd. El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904 edità el diari Die Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de Baal Shem-Tov en 1903, realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors clàssics i d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander Berkman, Georg Büchner, Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki, Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann, Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck, Louise Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus, Rudolf Rocker, Sergei Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar Wilde, Israel Zangwill, etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i Palestina en el periòdic novaiorquès en jiddisch Forward. En els seus últims anys edità el periòdic Tag, on va escriure sobretot crítica teatral. Estava casat amb Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després d'una llarga malaltia, el 29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Booklyn, Nova York, Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1 de maig al cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès de Queens. Pòstumament, aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en jiddisch sota el títol In friling fun Yidishn sotsializm. Zikhroynes fun a zhurnalis (La primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).

Abraham Frumkin (1873-1940)

***

Notícia de la detenció d'Eugène Cornil apareguda en el diari parisenc La Liberté del 16 de desembre de 1920

- Eugène Cornil: El 24 d'abril de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, després comunista i posteriorment novament anarquista, Eugène Cornil. Era fill natural de la domèstica Zoé Pauline Desmarchelier i del triador de residus Alfred Liévin Joseph Cornil, i l'infant va ser reconegut pel matrimoni de la parella celebrat el 25 de setembre de 1876; tingué un germà petit, Victor Cornil, que treballa de cabareter i va ser testimoni dels seus tres matrimonis. D'antuvi, Eugène Cornil es guanyà la vida com son pare, destriant objectes per reciclar de les deixalles. Entre 1896 i 1907 milità en el grup socialista de Roubaix. El 24 de novembre de 1900 es casà a Roubaix amb la debanadora Marie Justine Demilt i amb aquest matrimoni legitimà un infant, Eugène Jean Baptiste Charles Cornil, que havia nascut el 19 de juny de 1900 a Roubaix. En 1907 signà, amb altres companys, una declaració antimilitarista que va ser publicada en La Guerre Sociale, fet que provocà la irritació dels dirigents del Partit Socialista del Nord que el van suspendre de militància durant sis mesos. Aleshores, amb altres companys, es passà al moviment anarquista. El 7 de gener de 1908 es divorcià de Marie Demilt davant el Tribunal Civil de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 31 de juliol de 1909 es casà a Roubaix amb la domèstica Irma Marie Virginie Marez. En aquesta època encara treballava en la tria de deixalles. L'11 de desembre de 1910 va ser un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que agrupà la minoria sindicalista revolucionària del departament quan el sector seguidor de Jules Guesde dominava la Confederació General del Treball (CGT); el GAES, animat pels anarquistes, tenia la seva seu al número 104 del carrer Bernard de Roubaix. Destacà com a orador en els mítings llibertaris i neomaltusians i el gener de 1911 va ser un dels promotors de la nova sèrie del periòdic Combat. Organe communiste révolutionnaire du Nord, animat pel grup anarquista de Roubaix. L'agost de 1911, en plena crisi d'Agadir, i en ocasió del Congrés de la Federació del Tèxtil, el GAES organitzà un míting contra la guerra al Marroc amb oradors revolucionaris de la CGT (Désiré Caïti, Chauvière, Oscar Descamps, Charles Dhooghe, Raymond Péricat, etc.). El 7 de setembre de 1911 els sindicalistes afiliats a la Borsa del Treball de Roubaix votaren una resolució amb la qual s'apartaven de les accions del GAES i aquest va respondre amb una circular crítica. Aleshores recaptador del Sindicat del Tèxtil, el 5 d'octubre de 1911 en va ser exclòs en una assemblea d'aquest sindicat. Aquest fet va provocar una important crisi i centenars de sindicats se'n desafiliaren i crearen un sindicat dissident revolucionari, la Unió de Treballadors, el qual no es va federar i que tenia el local al número 57 del carrer Champs. Ben aviat sorgiren equivalents a altres poblacions del departament del Nord-Pas-de-Calais, com ara Lilla i Tourcoing. El 9 d'octubre de 1911, quatre dies després de la seva exclusió del Sindicat del Tèxtil, va ser condemnat per distribució de fulles anarquistes. El 12 de desembre de 1912 va ser novament condemnat per «manteniment de concubina al domicili conjugal». El 27 de febrer de 1914 es divorcià d'Irma Marez. Durant el primer trimestre de 1914, quan Alphonse Merrheim va ser exclòs del Sindicat del Metall del Sena, Le Combat va fer campanya crítica contra la CGT i va posar en paral·lel el cas de Cornil, també exclòs per un «delicte d'opinió», i Georges Dumolin intervingué al seu favor, però sembla que no va ser reintegrat abans de l'esclat de la Gran Guerra. Durant la guerra no va ser mobilitzat. El 27 d'abril de 1918 es casà a Roubaix amb la calcetera Blanche Dendiével, divorciada d'Henri Cosntantin Bultjauw, de qui va enviudar el gener de 1944. En aquesta època treballava de viatjant de comerç i vivia al número 9 del carrer Charpentiers de Roubaix. Partidari de la Revolució russa, a finals de 1919 va ser un dels animadors dels Grups Soviètics de Roubaix-Croix-Wasquehal i el grup anarquista de Roubaix envià un delegat, Émile Bouchez, al Congrés Nacional dels Soviets Francesos celebrat el 25 de desembre a París. El juliol de 1920 s'adherí, juntament amb altres anarquistes al voltant de Combat, com ara Oscar Descamps, al Comitè de la III Internacional creat al Nord. En 1920 estava subscrit al periòdic Bulletin Communiste i signava amb l'eslògan «Fora totes les pàtries». El 17 de desembre de 1920 el Tribunal Correccional de Lilla el condemna a un mes de presó i 500 francs de multa per «introducció il·legal a França de propaganda comunista bolxevic» des de Bèlgica. El desembre de 1920, després del Congrés de Tours (Centre, França) i l'escissió entre socialistes i comunistes, el periòdic La Vie Ouvrière llançà un debat entre anarquistes i sindicalistes revolucionaris sobre la conveniència o no d'entrar en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i ells se'n mostrà partidari. En 1922 sembla que tornava a militar en el grup anarquista de Croix (Nord-Pas-de-Calais, França) i en la Secció Comunista de Roubaix, i en aquesta època treballava de venedor ambulant de botelles, feina que restà la definitiva. El 29 d'octubre de 1930 la Prefectura del Nord l'esborra del «Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment col·laborà en Terre Libre, que l'agost de 1936 esdevingué òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). El seu últim domicili va ser al número 59 del carrer Bétume de Roubaix. Eugène Cornil va morir el 3 de maig de 1945 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

José Ingenieros

- José Ingenieros: El 24 d'abril de 1877 neix a Palerm (Sicília) el metge, psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari, assagista, filòsof, professor i escriptor socialista i després anarquista Giuseppe Ingegnieri, més conegut com José Ingenieros. Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana Tagliavía, vivien de manera força modesta i emigraren primer a Montevideo (Uruguai) i després a l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris a l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista que milità en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia una biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a l'escriptura. Quan encara era un infant, treballà com a corrector de proves en una impremta i traduint al castellà altres llengües (italià, francès, anglès, etc.). En 1888 es matriculà per al batxillerat al Col·legi Nacional de Buenos Aires, que dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i després d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà el periòdic La Reforma. En 1893 començà els estudis mèdics a la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb els cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones, etc.) i obrers de la capital argentina. Interessat per les protestes proletàries de l'època, fou un dels fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894 donà lloc a la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista Justo, Enrique Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones, etc.), al Partit Socialista Obrer Internacional (PSOI) –que amb el temps esdevindrà Partit Socialista Obrer Argentí (PSOA)–, del qual fou nomenat secretari, però en 1902 va ser amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb levita i copalta i presentà la seva dimissió. En 1895 publicà el fullet ¿Qué es el socialismo? En 1897 es llicencià en farmàcia. També en 1897 fundà, amb Lugones, La Montaña. Periódico socialista revolucionario, que durà fins l'1 de juny d'aquell any quan, després de publicar 12 números, fou suprimit arran d'un judici sobre un article. En aquesta època participà en el cercle ocultista literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda, Doello, Pardo, Lugones, Freyre, Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista Atlántida. En 1898 publicà els fullets La mentira política i La jornada de trabajo. En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación en la lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de José María Ramos Mejía, que havien estat professors seus a la facultat, aconseguí càrrecs en diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913 dirigí la revista Archivos de Psiquiatría y Criminología i es va fer càrrec de l'Institut de Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903 l'Acadèmia Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación de la locura, continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la Clínica de Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions higièniques i socials dels obrers i marginats i formular un projecte de legislació laboral. En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres. També treballà en la Càtedra de Neurologia, a càrrec de Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació d'Alienats de la Policia de la ciutat de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més d'aquesta feina científica, impartí conferències a diferents universitats europees i amplià estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i Heidelberg). En 1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de Psicologia i entre el 30 d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves cròniques europees que van ser publicades en el diari La Nación de Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología, primer tractat del tema publicat al continent. En 1908 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de Psicologia. Entre 1909 i 1910 fou president de l'Associació Mèdica Argentina i fou el delegat argentí en el Congrés Científic Internacional de Buenos Aires. En 1910 dictà un curs sobre Psicologia del Caràcter en la Càtedra de Psicologia de la Facultat de Filosofia i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario de Filosofía. En 1913 publicà el seu llibre més conegut, El hombre mediocre, on atacà durament el president de la República Argentina Roque Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants (Delia, Amalia, Julio i Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el suport del moviment estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la Joventuts d'Amèrica Llatina», va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i Lletres. En aquests anys defensà la Revolució russa, fet que fou durament criticat des de diversos sectors socials i intel·lectuals. En 1919, després d'acceptar entrevistar-se amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions sobre la crisi sociopolítica argentina, renuncià a totes els seus càrrecs docents i en 1920 es lliurà a la lluita política, fent costar el grup progressista «Claridad». Gràcies a les influències de l'advocat i criminòleg anarquista Pietro Gori, abandonà les positures marxistes, començà a col·laborar en la premsa llibertària i es declarà obertament anarquista. En 1920 proposà la formació de la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita antiimperialista i de la qual redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la seva mort, creà el periòdic mensual antiimperialista Renovación, on signà articles sota els pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl H. Cisneros. Entre les seves obres podem destacar Dos ensayos de psiquiatría criminal (1900), La psicopatología en el arte (1902), La simulación en la lucha por la vida (1902), Simulación de la locura (1903), Los accidentes históricos (1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación de alienados (1904), Nuova classificacione del delinquente (1905), La legislation du travail (1906), La pathologie du langage musical (1906), Crónicas de viaje (1906), La locura en la Argentina (1907), Al margen de la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria y sugestión (1908), La evolución sociológica (1910 i 1913), Principios de psicología (1911), Principios de psicología genética (1911), Psicogemia (1912), El hombre mediocre (1913), Tratado de criminología clínica (1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia y filosofía (1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones relativas al porvenir de la filosofía (1918), Evolución de las ideas argentinas (1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los tiempos nuevos (1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa (1922), La cultura filosófica en España (1922), Las fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado del amor (1940, pòstuma), La universidad del porvenir y otros escritos sobre filosofía, educación y cultura (1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint títols honorífics d'acadèmies i d'institucions científiques internacionals, inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la Universitat de Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a Buenos Aires (Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar mèdicament i que el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940 es publicaren a Buenos Aires en 24 toms les seves Obras completas, a càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la «Biblioteca Popular José Ingenieros», entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que encara perdura; també existeixen centres culturals i col·legis que porten el seu nom.

José Ingenieros (1877-1925)

***

Convocatòria de la xerrada de Claude Journet publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 de juliol de 1923

- Claude Journet: El 24 d'abril de 1880 neix a Saint-Vallier (Delfinat, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Claude Journet. Era fill de Jean-Marie Journet, manobre, i de Jeannette Monneret. D'antuvi es guanyava la vida treballant d'embalador a Lió (Arpitània). El 20 d'octubre de 1899 s'allistà voluntari a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) per a fer el servei militar i va ser integrat en el 4 Regiment d'Infanteria de Marina i el 10 d'octubre de 1900 va ser destinat al 16 Regiment d'Infanteria de Marina; l'1 d'abril de 1901 va ser enviat a l'11 Regiment d'Infanteria Colonial i destinat el 28 de març de 1901 a la III Brigada d'Indoxina. Va fer la campanya bèl·lica de l'Extrem Orient entre el 10 d'octubre de 1900 i el 31 de març de 1901 i a la Cotxinxina entre l'1 d'abril de 1901 i el 14 de setembre de 1902; el 20 de setembre de 1902 passà a la reserva activa. El 28 d'abril de 1906 es casà al III Districte de Lió amb Élisa Payet i en aquesta època vivia al número 2 del Chemin du Palais-d'Été. L'octubre de 1910 vivia al número 169 de la carretera d'Heyrieux. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files el 7 d'agost de 1914 amb la mobilització general. El 12 de gener de 1915 va ser ferit per metralla a la cuixa esquerra a Argonne (Lorena, França). En aquesta època era membre del grup anarquista «Amis de Ce qu'il faut diré». El 26 de juliol de 1915 va ser destinat a la fàbrica Henri Ernault d'Ivry (Illa de França, França), però l'1 de juliol de 1917 va ser enviat al II Regiment de Cuirassers i no va ser llicenciat fins el 12 de març de 1919. Continuà treballant després de la guerra a la fàbrica Henri Ernault d'Ivry i va ser delegat de taller. En 1919 era secretari del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) de Lió i en aquesta època feia difusió del periòdic L'Internationale de Raymond Péricat. En 1920 treballava de tramviaire a la companyia dels Òmnibus i Tramvies de Lió (OTL) i era secretari del Sindicat de Tramvies de la Confederació General del Treball (CGT) i delegat del seu magatzem. Col·laborador habitual de Le Libertaire, era responsable del grup anarquista «Les Causeries Populaires» i membre de la Unió Anarquista (UA). Durant la primavera de 1920 va ser amenaça d'expulsió del seu sindicat per haver-se negat a donar un franc per a la compra d'un objecte artístic per als «morts per l'enemic» a resultes d'una moció adoptada per la seva assemblea general. El 19 de juny de 1920 parlà, com a membre de «Les Causeries Populaires» en el gran míting per l'amnistia i la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) de Lió. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 assistí al I Congrés de l'UA celebrat a París; el juny de 1921 al Congrés Regional del Sud-est a Lió; entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 al II Congrés de l'UA a Villeurbanne; i entre el 2 i el 4 de desembre de 1923 al III Congrés de l'UA a Levallois-Perret. En 1922 participà en una enquesta sobre «funcionament sindical» publicada per La Revue Anarchiste. En 1923 era secretari de la Federació Anarquista del Sud-est (FAS) i el seu corresponsal per al departament de la Droma. Entre 1923 i i 1925 col·laborà en l'edició diària de Le Libertaire i entre 1923 i 1924 en Le Réveil Libertaire, òrgan de la FAS. El 8 de juliol de 1923 va fer la xerrada «La Révolution est-elle possible?» a la festa campestre celebrada a la Casa del Poble de Monplaisir-la-Plaine de Lió. En 1924 era un dels animadors del grup «Amis du Libertaire» i col·laborà en L'Idée Anarchiste. En el Congrés de l'UA celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 celebrat a París, que adoptà la Plataforma Organitzacional dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), donà lloc a l'escissió que s'agrupà entorn de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), de la qual n'esdevingué membre i fou corresponsal a Lió del seu òrgan d'expressió La Voix Libertaire. Entre 1927 i 1928 col·laborà en el periòdic Libération, fundat per Jules Vignes. En 1928 era secretari del Cercle d'Estudis Lliures (CEL) de Lió. Entre 1934 i 1935 col·laborà en La Conquête du Pain, fundat per Émile Bidault i Fernand Planche. En 1934 s'integrà en l'UA arran del congrés de fusió de l'UA i l'AFA. El 14 d'octubre de 1936 es divorcià al Tribunal Civil de Lió d'Élisa Payet. El 13 de desembre de 1936 participà en l'assemblea regional on es va crear la Federació del Sud-est de l'UA i on proposà intensificar la propaganda antibel·licista i en 1937 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. L'abril de 1937 era secretari del grup de Lió-Montplaisir de l'UA. En aquesta època continuava resident al número 169 de la carretera d'Heyrieux de Lió. Claude Journet va morir durant la II Guerra Mundial en data i lloc indeterminat.

***

Redacció de Le Libertaire

- Pierre Le Meillour: El 24 d'abril de 1884 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) l'obrer i militant anarquista Pierre Marie Le Meillour. Era fill natural de la jornalera Marguerite Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista –li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars– i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Pierre Le Meillour va morir el 24 d'agost de 1954 a Sartrouville (Illa de França, França).

---

Continua...

---

[23/04] �Freie Gesellschaft� - �La Giovent� Libertaria� - M�ting contra la repressi� mundial - Mella - Kasperski - Nydrle - Mairet - Card�s - Norantonio - Morros - Pallar�s - Mateu - Fern�ndez Seco - Rosera - Mart�n de la Haza - Navarro - Palau - Rabitti - Cuadrado - Schr�der - Mir� - Samp�riz - Tortajada - Casado - Ramos - Lazarine Dall'Oca - Oboeuf - Bertolani - Agostinelli - S�nchez Infante - Mac� - Pina - Segal�s - Garc�a Ortega - Mac�as - Moscato - Gaudeaux - Falg�s

efemerides — Thu, 23 Apr 2026 13:51:42 +0200

[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Míting contra la repressió mundial - Mella - Kasperski - Nydrle - Mairet - Cardús - Norantonio - Morros - Pallarès - Mateu - Fernández Seco - Rosera - Martín de la Haza - Navarro - Palau - Rabitti - Cuadrado - Schröder - Miró - Sampériz - Tortajada - Casado - Ramos - Lazarine Dall'Oca - Oboeuf - Bertolani - Agostinelli - Sánchez Infante - Macé - Pina - Segalés - García Ortega - Macías - Moscato - Gaudeaux - Falgàs

Anarcoefemèrides del 23 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de Freie Gesellschaft

- Surt Freie Gesellschaft: El 23 d'abril de 1892 surt a Zúric (Zúric, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Freie Gesellschaft. Organ der Internationalen Sozialisten (Societat Lliure. Òrgan dels socialistes internacionals). Va ser editat per Th. Dietschy i els articles sortiren sense signar. En sortiren set números, l'últim el 4 de juny de 1892. En 1949 en sortí Die Freie Gesellschaft, també anarquista.

***

Notícia sobre la suspensió de La Gioventù Libertaria apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 18 de juliol de 1914

- Surt La Gioventù Libertaria: El 23 d'abril de 1914 surt a Cleveland (Ohio, EUA) el primer número del periòdic La Gioventù Libertaria(La Joventut Llibertària). Editat per l'anarquista italoamericà Aldino Felicani, només en sortiren tres números, l'últim el juliol d'aquell any. Aquesta publicació deixà de sortir perquè Felicani es traslladà a Nova York (Nova York, EUA) per motius laborals. Aquell mateix any va ser continuada per La Questione Sociale a Nova York (Nova York, EUA).

***

Cartell de l'acte

- Míting contra la repressió mundial: El 23 d'abril de 1927 se celebra a la sala Lion d'Or de Brussel·les (Bèlgica) un «Gran Míting contra la Repressió Mundial». L'acte va ser organitzat pel Grup de Brussel·les de la Federació Belga del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) per denunciar els casos de repressió que es donaven arreu del món, especialment els dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti als EUA i els dels espanyols Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover; però sense oblidar altres països (Bulgària, Itàlia, Polònia, Romania, URSS, etc.). Hi van prendre la paraula el propagandista anarquista Marcel Camille Dieu (Hem Day); Séverin Férandel, pel CIDA; l'anarcosindicalista Émile Marchand, del Sindicat de la Construcció, de la Fusta i del Moble de Brussel·les; i l'anarquista Jean-Baptiste Schaut (Adamas), que parlà en flamenc. L'endemà es va repetir el mateix míting a Lieja (Valònia), on Adamas va ser substituït per l'anarquista Jean de Boë (George Demos).

Naixements

Ricardo Mella

- Ricardo Mella Cea: El 23 d'abril de 1861 neix a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensament àcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu «radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills, dels quals nou suraren (Ricardo, Alberto, Alianza, Esperanza, Urania, Raúl, Luz, Jorge i Mario). A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid; El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria «La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del «jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismo de Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava «jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir de febre tifoide el 6 d'agost de 1925 al seu domicili de Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al Cementiri Civil de Pereiró.

***

Notícia de l'actuació de Georges Kasperki apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 3 d'octubre de 1888

- Georges Kasperski: El 23 d'abril de 1863 neix a Arcis-sur-Aube (Xampanya, França) l'anarquista Georges Kasperki. Sos pares es deien Georges Kasperski, filador, i Catherine Patte, obrera. Quan tenia quatre mesos sos pares es traslladaren a viure a Troyes (Xampanya, França). Entre els sis i els 12 anys freqüentà l'escola de frares de la ciutat i posteriorment entrà com aprenent en una fàbrica de calceteria al raval de Croncels de Troyes, on treballà fins al 1897. Va ser llicenciat de l'exèrcit a causa d'un goll. El 9 de setembre de 1882 es casà amb la filadora Eugénie-Estelle Godot, amb qui tingué en 1894 un infant, i als quals abandonà en 1896; el 7 de juliol de 1897 ella aconseguí el divorci a despit d'ell. En 1884 vivia a la carretera de Lens a Sainte-Savine (Xampanya, França) i el juliol d'aquell any va ser condemnat a vuit dies de presó per «rebel·lió» i «violències». Aficionat al cant, formà part de la societat d'artistes amateurs «La Cigale Troyenne» de Troyes. El 29 de setembre de 1887 actuà interpretant romances en un acte en suport als vaguistes de la fàbrica de calceteria i de gèneres de punt Mauchauffée de la ciutat. En 1896 era el secretari del grup anarquista «Les Libertaires Troyens», del qual formaven part el tipògraf Lucien Parent; els obrers calceters Gabriel Maire, Jules Parent, Lucien Parent i Pierre Pierret; el rellotger Camille Lavocat; i l'obrer especialitzat en gèneres de punt Henri Enfroy. També fou un dels distribuïdors de la premsa llibertària a la zona. En 1897 va ser condemnat a dos mesos de presó per «robatori» i aquest mateix any va fer donació al Museu de Troyes d'una medalla galvanitzada en plata representant Maximilien Robespierre. Després del seu divorci en 1897, es traslladà a Aix-en-Othe (Xampanya, França), on visqué amb un germà i treballà de venedor de diaris. Entre 1897 i 1912 la policia el tingué fitxat com a militant anarquista. En 1900 retornà a Troyes, on s'establí de rellotger, primer al carrer Mignard i després a la plaça de la Bonneterie. A partir del 22 de desembre de 1919 començà a viure maritalment amb Zulma Roger, vídua de Jouy, al número 11 del carrer de la Pierre de Troyes, a la qual apallissava sovint, sobretot quan hi tornava a casa begut després de jugar a la bodega. A principis dels anys vint regentava una petita rellotgeria a la plaça Jean Jaurès de Troyes, que va cedir el juliol de 1921, i passà a treballar de rellotger al seu domicili del carrer de la Pierre. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1923 tornà a casa borratxo i apallissà amb tanta violència sa companya Zulma Roger que quedà agonitzant; sense seguir els consells del metge que demanava una hospitalització i una intervenció quirúrgica, el 7 de gener morí. Detingut, va ser jutjat per aquest assassinat a l'Audiència de l'Aube i condemnat el 15 de maig de 1923 a tres anys de presó. Georges Kasperski va morir el 31 de desembre de 1928 a Troyes (Xampanya, França).

***

Notícia sobre Wenceslas Nydrle apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 28 de desembre de 1895

- Wenceslas Nydrle: El 23 d'abril de 1864 neix a Vrbice (Prachatice, Bohèmia Meridional, Regne de Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) l'anarquista Václav Nydrle, més conegut com Wenceslas Nydrle. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 26 de novembre de 1893 se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. El maig de 1895 va ser condemnat a l'Imperi Austrohongarès a quatre anys de presidi per haver enviat en 1891 des de París (França) un paquet a Viena que contenia publicacions anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Mairet (1934)

- Alexandre Mairet: El 23 d'abril de 1880 neix a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el professor, pintor, gravador xilògraf i il·lustrador llibertari Charles Alexandre Jean-Mairet, conegut com Alexandre Mairet. Sos pares es deien Louis Auguste Jean-Mairet i Marie Louise Prélat. Va ser criat fora de sa família a Saint-Légier-La Chiésaz (Vaud, Suïssa) amb pagesos modests i en 1885 es reuní amb sa mare a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on començà els seus estudis. Entre 1896 i 1899 estudià a l'Escola de Belles Arts i d'Arts Industrials de Ginebra, on seguí els cursos de Barthélemy Bodmer, Léon Gaud, Aldred Martin, Pierre Pignolat i Edouard Ravel. En 1901 guanyà el primer premi en el Concurs Calame, va fer la seva primera exposició i treballà, fins a 1907, al taller de xilografia de Georges-Maurice Baud. Entre 1901 i 1946 participà en totes les Exposicions Nacionals de Pintura i entre 1903 i 1907 va fer diverses estades a Arnex-sur-Orbe (Vaud, Suïssa) i a la muntanya Dent de Lys (Friburg, Suïssa), on compartí la dura vida dels pastors i realitzà nombroses aquarel·les. En 1905 viatjà a Alemanya. Apassionat per l'obra de Lev Tolstoi, en 1905 li va escriure una carta d'agraïment, carta que va a ser resposta per l'escriptor rus i que ell atresorava. En 1908 obtingué la Beca Lissignol, que va ser continuada per altres beques del mateix llegat i que li van permetre viatjar en diferents ocasions (1908, 1909 i 1910). Entre octubre i desembre de 1908 romangué a Florència (Toscana, Itàlia). La primavera de 1909 la passà a Roma (Itàlia), on treballà intensament, i aquest mateix any obtingué el tercer premi del Concurs Calame. El novembre de 1909 exposà, amb Alexandre Blanchet, William Müller i Albert Schmidt, al Museu Rath de Ginebra. En 1910 viatjà a Itàlia i després a Grècia, i entre maig i juny s'estigué a Egipte. El juny de 1911 va ser nomenat membre de la Société des Peintres, Sculteurs et Architectes Suisses (SPSAS, Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos) durant l'assemblea general d'aquesta institució que se celebrà a Aarau (Argòvia, Suïssa). Durant l'hivern de 1911 donà el seu primer curs d'història de l'art. En 1912 obtingué la Beca Federal de Belles Arts i l'any següent participà en l'Exposició Internacional de Munic (Baviera, Alemanya). En 1913 publicà a Ginebra el fullet À propos de Ferdinand Hodler, en defensa l'art monumental d'aquest pintor, de qui es considerava alumne, que havia estat atacat per William Ritter en un article sobre una exposició celebrada a Munic. Durant la Gran Guerra va participar en el cercle antibel·licista animat per Romain Rolland, aleshores exiliat a Ginebra, i en aquesta època freqüentà l'artista anarquista Frans Masereel, el sindicalista revolucionari Henri Guilbeaux i els anarcosindicalistes Jean Cariat, Lucien Tronchet i Giovanni Ruga. També freqüentà els cercles antimilitaristes dels russos Paul Biroukov i Anatoli Lounatcharski. El 7 de juny de 1915 es casà a Plainpalais (Ginebra, Ginebra, Suïssa) amb Maria Furtwengler. En 1916 fou un dels primers col·laboradors de la revista pacifista Le Carmel, fundada per Charles Baudouin, participant amb textos sobre art, responsabilitzant-se de les il·lustracions i dissenyant-ne la capçalera. Entre 1918 i 1930 col·laborà com a il·lustrador en el bimensual de Louis Bertoni Le Réveil Anarchiste, publicació per a la qual realitzà 49 xilografies. El maig de 1918 participà en l'homenatge que els artistes ginebrins realitzaren a Ferdinand Hodler acabat de morir. En 1919 va ser nomenat professor d'història de l'art de l'Escola de Belles Arts de Ginebra, càrrec que ocupà fins a 1946. També en 1919 col·laborà en La Nouvelle Internationale. En 1921 va fer les il·lustracions per al llibre de Charles-Ferdinand Ramuz Jean-Luc persécuté, sobre dibuixos d'Edouard Vallet. Entre 1921 i 1922 col·laborà amb 36 xilografies en el periòdic comunista L'Avant-Garde. Fou un dels fundadors en 1922 de l'Associació Sindical dels Pintors, Escultors, Dissenyadors i Artesans d'Art del cantó de Ginebra, de la qual assumí el càrrec de secretari. Aquest mateix any decorà un pavelló a l'Edifici Electoral de l'Exposició Nacional de Belles Arts. El 24 de juny de 1922 nasqué Suzanne, l'únic infant que el matrimoni tingué. En 1923 el «Club des Grimpeurs» li comanà un gravat pels seus membres i l'any següent va ser nomenat membre del comitè central de l'SPSAS. En 1925 passà una temporada a París (França), on pintà el Sena i el Bois de Boulogne. En aquest any projectà l'edició bimensual d'estampes en fascicles (Le Burin, i després Les Bois), empresa, però, que mai no es materialitzà. En 1926 organitzà una exposició d'artistes suïssos contemporanis a Torí (Piemont, Itàlia), guanyà el primer premi en el Concurs per a la Decoració del Temple de la Madeleine de Ginebra i exposà al Saló de Tardor de París. En 1927 s'encarregà de l'exposició d'artistes italians contemporanis que se celebrà al Museu Rath de Ginebra i parlà en la seva inauguració. En 20 de novembre de 1927 inaugurà els vitralls que havia realitzat al Temple de la Madeleine, però els frescos que hi havia projectat mai no es realitzaren. Entre novembre de 1928 i 1941 va donar cursos a la Universitat Obrera de Ginebra, depenent de la Unió dels Sindicats del Cantó de Ginebra. En 1929 il·lustrà el llibre de Jean-Théodore Brutsch Le visage pensif i va ser nomenat membre del jurat del II Saló Rhodanien de Ginebra. Entre 1929 i 1933 fou president del Sindicat d'Artistes de Ginebra. En 1930 realitzà la nova capçalera de Le Réveil Anarchiste i il·lustrà Cimes del seu amic Charles Baudouin. En 1933 va ser nomenat membre d'honor de l'Associació Sindical dels Artesans d'Art i el 17 de juliol d'aquell any entrà al Sanatori Popular Ginebrí a Montana (Valais, Suïssa), on durant la seva llarga convalescència pintà paisatges de la zona. En 1934, malgrat la seva crisi personal, realitzà una exposició individual al Musée de l'Athénée de Ginebra. Restablert, el maig de 1935 deixà Ginebra a causa de les altes temperatures i s'establí a La Comballaz (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa), on passà tots els estius següents pintant grans rams de flors. En 1938, gràcies al seu amic l'arquitecte Ernest Vaglio, se li va encarregar la decoració de l'Edifici Electoral de la «I Festa de Maig» i va ser nomenat professor de xilografia de l'Escola de Belles Arts, en substitució de Pierre-Eugène Vibert. Per a la «II Festa de Maig», celebrada l'any següent, realitzà la decoració de la façana i de la gran sala. En 1940 va ser nomenat membre de la comissió del Gabinet d'Estampes de l'Escola Politècnica Federal de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'any següent va fer xerrades radiofòniques sobre art holandès a Radio-Genève. En 1942 fou membre fundador del grup de gravadors «Tailles et Morsures» (Pierre Aubert, Marc Gonthier, Marcel Pointet, Albert-Edgar Yersin, etc.) i entre aquest any i 1945 fou president de la Secció Ginebrina de l'SPSAS. En 1944 va ser nomenat membre de la Comissió d'Art Antic del Museu d'Art i d'Història de Ginebra i l'estiu d'aquell any animà l'exposició «Graveurs et illustrateurs du XV au XVIII siècle» que se celebrà al Museu Rath de Ginebra. En 1945 publicà el curs Histoire de l'art per als seus alumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra i passà una temporada a Aeschi (Berna, Suïssa). L'hivern de 1945 patí cataractes i l'any següent en va ser operat satisfactòriament. L'octubre de 1946 pintà les seves últimes obres a La Comballaz. A més de les obres citades, trobem articles i dibuixos seus en diferents publicacions, com ara L'Art Suisse, Aujord'hui, Curieux, Le Mondain, Pages d'Art, La Semaine, La Suisse, Les Tablettes, La Tribune d'Orient, etc. Alexandre Mairet va morir del 9 de febrer de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre d'aquell any un número de Le Carmel li dedicà un homenatge amb testimonis dels seus amics. En 1983 els realitzadors Jacques Senger i Frank Pichard estrenaren el documental de la Télévision Suisse Romande Le drapeau noir d'Alexandre Mairet, on es palesa la importància política de la seva obra, i entre el 13 d'abril i el 19 de maig de 1984 es realitzà una exposició antològica a la Biblioteca Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa).

Alexandre Mairet (1880-1947)

***

Foto policíaca d'Antoni Cardús Canals (14 de març de 1914)

- Antoni Cardús Canals: El 23 d'abril –algunes fonts policíaques citen erròniament el 28 d'abril– de 1892 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) l'anarquista Antoni Cardús Canals. Sos pares es deien Antoni Cardús Grau, comerciant, i Àngela Canals Mas. Cambrer de professió, emigrà a França. L'1 de gener de 1912 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a quatre mesos de presó per «transport fraudulent d'alcohol, possessió d'arma prohibida i violències a agents» i el 16 d'abril d'aquell any se li va decretar l'expulsió del país, mesura que li va ser notificada el 23 d'abril a Nimes. L'octubre de 1912 va ser condemnat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a vuit mesos de reclusió per «robatori i infracció del decret d'expulsió» i el maig de 1913 va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «infracció del decret d'expulsió». El 12 de març de 1914 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) en possessió d'una bicicleta robada l'agost de 1913 i amb nombrosos periòdics revolucionaris i fulletons anarquistes. El 19 de març de 1914 va ser condemnat a sis mesos de presó i fitxat per la Prefectura de Perpinyà com a «anarquista aïllat perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Umberto Norantonio

- Umberto Norantonio: El 23 d'abril de 1894 neix a Itàlia l'anarquista Umberto Norantonio, també conegut com Humbert Norantonio. Era fill d'Antonio Norantonio i d'Arcangela Morsillo. En els anys vint ja estava instal·lat als Estats Units, on milità en el moviment anarquista italià de Providence (Rhode Island, EUA). Ciclista destacat, regentà un taller de bicicletes a Providence. El 10 de gener de 1925 es casà a Providence amb Assunte Venditti (Susie Norantonio), amb qui tingué dos infants, Ideal i Aurora. Umberto Norantonio va morir el 5 de febrer de 1952 a Miami (Miami-Dave, Florida, EUA) on residia.

Umberto Norantonio (1894-1952)

***

Necrològica de Bartomeu Morros Miralles apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juliol de 1972

- Bartomeu Morros Miralles: El 23 d'abril de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartomeu Morros Miralles. Obrer del tèxtil, de molt jove milità en el clandestí Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la revolució de 1936 abandonà la indústria tèxtil i participà en l'organització de la col·lectivització agrícola com a membre de la Col·lectivitat de Pagesos. Entre juliol de 1937 i gener de 1938 fou conseller municipal de la CNT. En 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps. Durant l'ocupació fou detingut pels alemanys i deportat a l'illa de Jersey fins al final de la guerra. Amb l'alliberament s'instal·là a l'Agde, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Bartomeu Morros va ser enterrat el 28 de febrer de 1974 a Agde (Llenguadoc, Occitània). Vegetarià, no fumava ni bevia alcohol.

***

Manuel Pallarès Figueres

- Manuel Pallarès Figueres: El 23 d'abril de 1896 neix a l'Ametlla del Mar (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pallarès Figueres. Sos pares es deien Manuel Pallarès Samana, llaurador, i Rosa Figueres Moseguí. Xofer de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). Quan del cop militar feixista, va ser capturat pels feixistes, jutjat en consell de guerra el maig de 1939 i condemnat a mort. Manuel Pallarès Figueres va ser afusellat el 30 de juliol de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Deixà dos filles, Josefina i Montserrat Pallarès Pros.

***

Pere Mateu Cusidó (1923)

- Pere Mateu Cusidó: El 23 d'abril –oficialment el 25 d'abril– de 1897 nex a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Antoni Josep Mateu i Cusidó –el certificat de naixement cita el primer llinatge Matehu. Fill d'una família obrera, sos pares es deien Pere Mateu Salas, teixidor, i Carme Cusidó Baró, modista. Quan era molt jove, s'instal·là a Barcelona amb sa família buscant feina. Mecànic de professió, treballà com a ferrer de tall en la indústria metal·lúrgica. Cap al 1918 començà a llegir autors anarquistes i s'afilià al Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part dels grups d'acció i de defensa confederals contra els atacs de la patronal i del Sindicat Lliure. També formà part dels grups de seguretat que protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon Casanelles Lluch, en diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre de 1919); contra el sicari de la banda del baró de Köening Vicente Segura Sanvicens (4 de juny de 1920); i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues» (4 d'agost de 1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Detingut el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 amb Lluís Nicolau –Ramon Casanellas havia fugit a Moscou (URSS)– i ambdós van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran campanya de suport que van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Penà a diferents presons (Figueres, Cartagena, Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de manera autodidacta. En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis, rebutjà tota ajuda que no sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en 1931 va ser amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola –el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en un acte públic el saludà amb l'expressió «Fill meu!». A Barcelona milità als ateneus llibertaris, especialment als de Gràcia i del Clot. En els «Fets d'Octubre» de 1934 participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts d'Aragó amb la Columna Durruti i posteriorment participà en el procés col·lectivitzador del sector metal·lúrgic. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut acusat de custodiar un arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la rebel·lió», però, després de ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica Montseny, i alliberat el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista ja era un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al camp de concentració d'Argelers, va fer costat la resistència contra l'ocupació nazi, especialment el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària (GAR). A partir d'octubre de 1940, des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups d'acció i de resistència de Barcelona. En 1945 assistí al Congrés Regional de Tolosa. Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de CNT-MLE i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat Intercontinental. Com a secretari de Coordinació, assistí a nombroses reunions de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli confederal de Tarn. En aquests anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el dictador Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut, torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de Lió» –processament de militants llibertaris acusats de l'assalt d'un furgó postal per recaptar diners per a la lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el judici gràcies a la intervenció de diversos intel·lectuals francesos que al·legaren els seus serveis en la resistència contra els nazis, però va ser obligat a residir a Lió i a Grenoble, on milità activament en la CNT. En 1959 va ser novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de desprestigi contra la CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas d'Albigés (Llenguadoc, Occitània), on treballà de mecànic fins passat els setanta anys i militant en la Federació de Còrdas fins el seu final. Pere Mateu Cusidó va morir el 15 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de novembre– de 1980 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Nicolasa Gutiérrez, morí el 3 de març de 1984 a Cauçada (Llenguadoc, Occitània).

Pere Mateu Cusidó (1897-1980)

***

Aquileo Fernández Seco

- Aquileo Fernández Seco: El 23 d'abril de 1899 neix a Celada Marlantes (Campoo de Enmedio, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Era fill de Víctor Fernández Seco, llaurador, i de Petra Seco García. Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra «La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades.

***

Necrològica d'Andreu Rosera Peiró apareguda en el periòdic Solidaridad Obrera del 24 de maig de 1956

- Andreu Rosera Peiró: El 23 d'abril de 1899 neix a Puigverd de Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Rosera Peiró. Sos pares es deien Andreu Rosera i Francisca Peiró. Llaurador de professió, abans de la Guerra Civil ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari, ocupà l'alcaldia del seu poble natal i fou un dels fundadors de la Col·lectivitat Agrària local. En 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya, Maria Capell Piñol, i ses dues filles, Maria Josepa Rosera Capell i Renata Rosera Capell. A la frontera va ser separat de sa família; ell acabà en un camp de concentració i elles en un centre de refugiats de Salias (Gascunya, Aquitània, Occitània). Posteriorment es pogué reunir amb sa família a Villiers-le-Morhier (Centre, França), on passà a treballar de pagès, amb altres companys catalans, en una granja. El 15 d'octubre de 1940 demanà a l'ambaixada mexicana des de Villiers-le-Morhier poder emigrar amb sa família a Mèxic, però aquesta sol·licitud va ser rebutjada. Posteriorment treballà a Chartres (Centre, França) i participà en la reorganització de la CNT. En acabar la II Guerra Mundial milità a Dijon (Borgonya, França), on va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT. En 1954 emigrà amb sa família a Brasil. Instal·lat a São Paulo (São Paulo, Brasil), formà part de la Federació Local de la CNT i en va ser nomenat tresorer. Andreu Rosera Peiró va morir sobtadament d'un atac de cor el 21 d'abril de 1956 al seu domicili de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Manuel Martín de la Haza

- Manuel Martín de la Haza: El 23 d'abril de 1901 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

---

Continua...

---

[22/04] Atemptat d'Acciarito - �Actualit� de l'anarchisme� - Gallea - Messonier - Bergegren - Duchemin - Luccheni - Buatois - Dupoux - Andreoli - Sacco - Zanasi - Pin�on - Casado - Aranda - Bucchioni - Civerchia - Manent - Guerrieri - Aguilar - Kolev - Girabau - Milla - Broto - Durey - Neebe - Ballart - Brunet - Cerchiaro - Gonz�lez Linera - Lateltin - Bovet - Bar�n - Arpinati - Amador Franco - L�pez Montes - Boulnois - Bitri�n - Marco - De los �ngeles - Wojnarowski

efemerides — Wed, 22 Apr 2026 12:47:22 +0200

[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea - Messonier - Bergegren - Duchemin - Luccheni - Buatois - Dupoux - Andreoli - Sacco - Zanasi - Pinçon - Casado - Aranda - Bucchioni - Civerchia - Manent - Guerrieri - Aguilar - Kolev - Girabau - Milla - Broto - Durey - Neebe - Ballart - Brunet - Cerchiaro - González Linera - Lateltin - Bovet - Barón - Arpinati - Amador Franco - López Montes - Boulnois - Bitrián - Marco - De los Ángeles - Wojnarowski

Anarcoefemèrides del 22 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat d'Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 25 d'abril de 1897

- Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta sense èxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàlia quan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat.

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Cartell de la conferència-debat

- Conferència «Actualitat de l'anarquisme»: El 22 d'abril de 1959 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) la conferència-debat «Actualité de l'anarchisme» (Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació Anarquista (FA) de la regió parisenca, hi van intervenir Daniel Guérin, Charles-Auguste Bontemps, Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice Laisant (Hemel).

Naixements

Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894)

- Domenico Gallea: El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el jornaler anarquista Domenico Gallea, també citat en la seva transcripció francesa com Dominique Galléa. Sos pares es deien Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a França i per les seves activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enrique Messonier Álvarez

- Enrique Messonier Álvarez: El 22 d'abril de 1856 neix a l'Havana (Cuba) –algunes fonts citen erròniament en 1845 a Catalunya– el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Sos pares, naturales de Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries, es deien Enrique Messonier González i Antonia Álvarez Hernández. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la «Cámara de Sangre» –similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli–, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí –aquest li dedicà poemes–, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges, Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic ¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la «Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes. Enrique Messonier Álvarez va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1916 a l'Havana (Cuba).

***

Hinke Bergegren

- Hinke Bergegren: El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu «honor» –aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptor és autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

Edmond Duchemin

- Edmond Duchemin: El 22 d'abril de 1867 neix a Châteauroux (Centre, França) el metge anarquista Edmond Michel Lucien Duchemin, que va fer servir el pseudònim Michel Petit. Sos pares, rendistes, es deien Arthur François Guillaume Duchemin, militar, recaptador de contribucions indirectes i cavaller de l'Ordre Imperial de la Legió d'Honor, i Bertha Maria de Jesus Harouard, de pare francès i mare mexicana, casats durant les guerres del II Imperi francès. Passà la seva infantesa entre Châteauroux i Laval (País del Loira, França). Estudià medicina a París (França) i passà temporades a Dinan (Bro Sant-Maloù, Bretanya), on residia sa família. En 1894 llegí la seva tesi «Contribution à l'étude de la rétention d'urine au cours de la blennorrhagie». Un cop titulat en medicina, exercí d'antuvi a París, a la seva consulta al número 46 del bulevard de Haussmann, i després a Bièvres (Illa de França, França). El novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà un manifest en defensa del coronel Marie-Georges Picquart publicat en diversos diaris parisencs. El 27 d'abril de 1901 es casà al VI Districte de París amb Marie Anne Philomène Le Luez. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Grands Augustins. En 1904 s'instal·là a l'île-de-Bréhat (Goueloù, Bretanya) i després a Maël-Carhaix (Cornualla, Bretanya). En 1904 també començà a col·laborar en el setmanari anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux, del qual era lector des de feia anys. Sembla que va ser Jean Grave que va demanar la seva col·laboració per a una secció sobre higiene laboral. Entrà en la redacció com a especialista en medicina, però la seva col·laboració no es va limitar a aquesta disciplina i durant set anys signà més de cent articles, la major part sota el pseudònim Michel Petit. En 1905 col·laborà en L'Almanach de la Révolution pour 1906. Atret per la pedagogia llibertària, mantingué contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i col·laborà amb l'editorial de l'Escola Moderna de Barcelona (Catalunya) amb textos que signà sota pseudònims. En 1909, com a membre del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, participà activament en les protestes que es desencadenares contra el processament de Francesc Ferrer i Guàrdia i quedà molt afectat quan un tal Michel Petit va ser detingut a París per participar en aquestes protestes, demanant a Jean Grave que s'informés sobre aquest Augustin-Michel Petit amb la intenció d'ajudar-lo. Va fer molta publicitat de Les Temps Nouveaux entre els seus amics (metges, professors, mestres, etc.). També mantingué estretes relacions amb el periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1909 publicà el fullet higienista Les habitations qui tuent!. Cap el 1910 caigué malalt i hagué de minvar les seves col·laboracions en el periòdic, encara que va escriure articles sobre la Revolució mexicana. En 1911 publicà el fullet d'higienisme Le nourisson i aquest any també col·laborà amb la revista La Grande Revue en una investigació sobre la influència de la caserna sobre la joventut amb un informe molt crític. Edmond Duchemin va morir el 2 de maig de 1913 a l'île-de-Bréhat (Goueloù, Bretanya) i va ser enterrat dos dies després al cementiri antic de l'illa. Deixà inèdita una autobiografia sota el títol Un bourgeois déchu. Pòstumament, en 1932, es va publicar el seu llibret de narracions infantils La petit chemin, amb il·lustracions d'Aristide Delannoy.

***

Fitxa policíaca de Luigi Luccheni

- Luigi Luccheni: El 22 d'abril de 1873 neix a l'Hospital de Saint-Antoine (Hôpital des Enfants-Trouvés) del XII Districte de París (França) l'anarquista, defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Luccheni (Louis Luccheni o Lucheni). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant –transcrit erròniament el llinatge Luccheni en comptes de Lacchini– el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume –actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig, participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la «propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar: «Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Luccheni perquè la víctima era una dona.

Luigi Luccheni (1873-1910)

***

Notícia d'una de les detencions de Claude Buatois apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 19 de gener de 1906

- Claude Buatois: El 22 d'abril de 1874 neix a Sens (Borgonya, França; actualment Sens-sur-Seille, Borgonya, França) el contrabandista anarquista Claude Marie Prosper Buatois. Era fill de Victor Buatois, domèstic, i de Jeanne Gautheron. D'antuvi es guanyà la vida treballant de vidrier. El 12 de novembre de 1895 va ser integrat en el 37 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i va ser llicenciat el 22 de setembre de 1896, passant a la reserva l'1 de novembre de 1898. En 1896 va ser inscrit en el III Inventari d'Anarquistes del departament de Finisterre i va ser qualificat per la policia com «anarquista militant» i que vivia del contraban d'alcohol. En aquesta època un escorcoll del Servei de Contribucions Indirectes trobà periòdics llibertaris al seu domicili. El 14 d'abril de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) a sis mesos de presó i multa per «rebel·lió, violències, agressió i ultratges a agents». A finals de maig i principis de juny de 1900 va ser interceptat a Le Havre (Alta Normandia, França), però, sense feina, marxà cap a París (França), on sembla que visqué en una habitació moblada llogada al carrer Duret. El 4 de juny de 1903 va ser detingut, juntament amb son germà Prosper Buatois i Antoine Guérin, sota un manament de l'Administració de Contribucions Indirectes i el 19 de juny de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône a sis dies de presó per «rebel·lió als agents». Sembla que es el mateix Buatois que el 14 de març de 1905 va fer la introducció d'una conferència de Sébastien Faure celebrada a Chalon-sur-Saône. Durant la nit del 8 al 9 de juliol de 1905 va ser detingut, juntament amb son germà Prosper Buatois, Antoine Guérin i Valentin Laroze, a Saint Cosme-le-Haut de Chalon-sur-Saône i el 20 d'octubre de 1905 van ser condemnats a multa pel Tribunal de Chalon-sur-Saône per «contraban d'alcohol». El 17 d'abril de 1906 va ser detingut a Givry (Borgonya, França) per agents de l'Administració de Contribucions Indirectes quan portava tres recipients en un sac que contenien 22 litres d'aiguardent. El 4 de novembre de 1909 va ser condemnat a cinc anys de presó, amb llibertat provisional, però el Tribunal de Cassació anul·là la pena per un defecte de forma. A principis de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Dijon (Borgonya, França) a dos anys de presó per encobriment d'uns robatoris comesos el novembre de 1908 a Châtenoy-en-Brese (Borgonya, França). El 29 de novembre de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône a vuit dies de presó per «ultratges per escrit a magistrat». En aquesta època treballava de cafeter. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 22 de setembre de 1914 va ser condemnat pel Consell de Guerra Permanent de la VIII Regió Militar a dos anys de presó per «ultratge i rebel·lió a mà armada contra agents de l'autoritat». El 22 de gener de 1916 passà al VIII Grup Especial de l'Exèrcit i el 29 de maig de 1916 passà al 64 Regiment Territorial d'Infanteria i el 15 de juny de 1916 al 64 Regiment Territorial d'Infanteria. El 18 de juliol de 1916 va ser destinat a la fàbrica Henri Carpentier de París. En 1916 vivia al número 80 del bulevard de Picpus. L'1 de juliol de 1917 fou destinat al IV Regiment d'Infanteria dels Zuaus. El 9 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al número 65 del carrer Grande de la Guillotière. El 3 de febrer de 1942 es casà a Thonon-les-Bains (Savoia, Arpitània) amb Marie Clarice David. Claude Buatois va morir el 12 de desembre de 1962 a l'Hôtel-Dieu de Thonon-les-Bains (Savoia, Arpitània).

***

Notícia sobre Jules Dupoux apareguda en el diari parisenc La Liberté del 7 d'agost de 1912

- Jules Dupoux: El 22 d'abril de 1888 neix a Dole (Borgonya, França) l'anarquista individualista Jules Joseph Dupoux. Sos pares es deien Jean Marie Dupoux, paleta, i Clémence Sophie Eugénie Vigreux, bugadera. Es guanyava la vida treballant d'ajustador en una foneria. En 1909 vivia al número 7 del carrer Pasteur de Dole. En aquesta època col·laborava en L'Anarchie. En 1909, durant la vaga de les Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons), va ser acusat per la policia d'haver participat en el sabotatge a la línia fèrria el 15 de maig de 1909 a Dole. El 3 d'agost de 1909 el Tribunal Correccional de Dole el condemnà en rebel·lia a un any de presó per «atemptat terrorista». També en 1909 organitzà una conferència de Gustave Hervé a Dole. L'agost de 1912 purgava una pena per insubmissió de vuit mesos de reclusió a la presó militar de La Cherche-Midi de París (França). Un cop lliure, va ser destinat al 62 Regiment d'Artilleria, establert a Bruyères (Lorena, França). El 28 d'abril de 1925 es casà a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) amb Fernande Renée Madeleine Courtot. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Urbano Andreoli (6 de juny de 1937)

- Urbano Andreoli: El 22 d'abril de 1890 neix a Campanoli [sic] (Itàlia) l'anarquista Urbano Andreoli. Sos pares es deien Ricardo Andreoli i Nicolina Trucchi. Es guanyava la vida fent de manobre i estava casat amb Marianna Sammuri. Emigrà a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània), on visqué al número 8 del carrer Dominique Comte. Durant els anys trenta freqüentà el grup de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL), on hi havia destacats anarquistes (Charles Henri Bounous, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Felicita Girolimetti, André Grisard, Léandre Guisseguere, Dominico Nanni, Kanic Papazian, etc.). El gener de 1935 va ser acusat per la policia d'haver donat asil a son nebot Ange Andreoli, expulsat de França per «robatori». El 18 d'abril de 1935 demanà la naturalització francesa. La policia el va vigilar especialment en 1937 i, encara que inscrit en el moviment anarquista, no feia cap propaganda segons el comissari especial de Canes (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920)

- Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neix a Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Gelindo Zanasi

- Gelindo Zanasi: El 22 d'abril de 1892 neix a Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gelindo Zanasi. Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta. Va començar a militar en el moviment llibertari quan encara era adolescent. En 1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda antimilitarista. Es guanyava la vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i 1923, com a membre dels «Arditi del Popolo», participà activament en les lluites contra la pujada dels feixisme i per això va ser detingut en diferents ocasions. L'octubre de 1923, fugint de la repressió, s'exilià a França. Després de l'assassinat de Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar part de la Centúria «Camicie Rosse» (Camises Roges) a París, que agrupava militants antifeixistes italians disposats a actuar si hagués un canvi en la situació italiana. En 1926, amb altres militants italians, participà en l'expedició militar de Francesc Macià Llussà per proclamar la República Catalana, coneguda com els «Fets de Prats de Molló». Després del fracàs de la invasió, va ser detingut a França i expulsat. Marxà cap a Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element perillós», relacionant-se amb anarquistes refugiats en aquell país (Gigi Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932 retronà a França i s'establí a Tolosa de Llenguadoc. En 1933, per la seva activitat antifeixista, va ser inclòs en la llista de «terroristes» establerta pel Ministeri de l'Interior. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya i el 26 de juliol es presentà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Al front d'Aragó s'encarregà d'una metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette Mercier). El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre fou repatriat a França. Poc després retornà a la Península, on cap el gener de 1938 va ser nomenat capità. Amb el triomf franquista passà França i el juny de 1939 figurava en la llista de persones ajudades pel Socors Roig. Quan la declaració de guerra amb Alemanya, el gener de 1940 va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser extradit a Itàlia. Jutjat per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser condemnat a quatre anys de deportació a Ventotene. Poc després va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), del qual va ser alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI) de Bolonya. Després del II Congrés de la USI celebrat entre el 6 i el 7 de gener de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb Generoso Procaccini, secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a Bolonya. En aquesta època col·laborà assíduament en el periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i el 2 de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés Nacional de la USI celebrat a Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Gelindo Zanasi (1892-1973)

***

Notícia de la condemna d'Alfred Pinçon apareguda en el diari parisenc La République Française del 2 de setembre de 1913

- Alfred Pinçon: El 22 d'abril de 1895 neix a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) l'anarquista, sindicalist i antimilitarista Constant Alfred Pinçon. ra fill de Constant Alphonse Pinçon, fuster de la construcció, i de Françoise Hortense Roussel. El gener de 1908 treballava d'empleat a les oficines de les fàbriques de materials metàl·lics Nozal a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), on restà fins el 15 d'octubre de 1909. Va ser sorprès en diferents ocasions dormint durant la feina i explicà que estava cansat, ja que passava gran part de la nit en reunions. Entre l'11 de gener de 1910 i el 31 de gener de 1911 treballà amb el fabricant de màquines agrícoles Albaret, al número 7 bis del carrer Louvre de París, i va ser acomiadat per negar-se a vestir-se amb una lliurea i abans de partir destrossà diversos objectes. L'1 de maig de 1911 va ser detingut a la plaça de la République de París després de cridat «Assassins» uns guàrdies municipals que reprimien uns manifestants que sortien de la Borsa del Treball. El 22 de maig de 1911 va ser condemnat a 50 francs de multa per «ultratge». Entre el 31 de maig i el 26 d'agost de 1911 treballà a l'empresa de màquines d'escriure Remington, al número 8 del bulevard Capucines. En 1911 vivia amb sos pares al número 25 del carrer Procession de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre el 2 de gener i el 2 de maig de 1912 va fer feina amb el fabricant de guants Georges Hautsgen, al 44 de l'avinguda Michelet de Saint-Ouen. Entre el 20 de maig de 1912 i el 15 de maig de 1913 treballà a la fàbrica de traucadors Union Ouvrière, al 36 del carrer Sambre-et-Meuse de París. En questa època militava en la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen, era assidu lector de La Bataille Syndicaliste i es dedicava a aferrat adhesius antimilitaristes al seu barri contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre el 21 de juliol i el 15 de setembre de 1913 treballà d'empleat a la Companyia General de l'Òmnibus i entre el 15 de setembre i el 13 d'octubre amb l'empresari F. Balet, al número 31 del carrer Rosiers de Saint-Ouen. Posteriorment restà desocupat. El 19 d'agost de 1913 va ser detingut quan aferrava cartells antimilitaristes amb altres companys (Robert Compoint, Louis Pouleau i Maurice Pfister), però no va ser denunciat. El 30 d'agost de 1913 va ser detingut quan es preparava para participar en una «retreta roja» organitzada per les Joventuts Sindicalistes destinada a sabotejar una retreta militar; portava un bastó amb la punta de ferro i una llibreta on apuntava les ressenyes dels mítings antimilitaristes; per aquests fets, l'1 de setembre de 1913 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena per «possessió d'arma prohibida» i condemnat a 25 francs de multa. El 19 de desembre de 1914 va ser incorporat al 89 Regiment d'Infanteria. El 16 de gener de 1917 va ser declarat desertor i el 2 d'abril d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per la X Divisió d'Infanteria i condemnat a un any de presó amb llibertat provisional per «deserció a l'interior en temps de guerra» i «falsificació de permís». El 16 d'abril de 1917 va ser ferit de bala al Bois des Buttes, durant la «Batalla de l'Aisne», i el 17 d'octubre de 1918 va ser ferit a Seboncourt (Picardia, França). Destinat al I Regiment de Zuaus, va ser enviat el 27 de gener de 1919 com a muntador als tallers de la Companyia Ferroviària del Nord a La Plaine Saint-Denis. El 3 d'octubre de 1919 va ser reenviat al seu destacament militar per «mals serveis». El 8 d'abril de 1920 va ser desmobilitzat. El juliol de 1921 vivia amb sa companya Marion Rosa, amb qui tenia dos infants, al carrer Clément-Lécuyer de Stains (Illa de França, França). El gener de 1925 era membre de la comissió del Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció). El juny de 1926 va ser un dels animadors del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies, el secretari del qual fou A. Coquin. Acabà treballant en una fàbrica de ciment i el febrer de 1926 formà part del buró del Sindicat d'Obrers del Ciment de la Regió Parisenca, del qual, l'agost d'aquell any, va ser nomenat delegat de Propaganda. El gener de 1927 va ser designat secretari adjunt no retribuït en l'assemblea general del SUB de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir de l'abril de 1927 va fer les permanències dominicals del SUB a la Borsa del Treball. L'abril de 1928 va ser nomenat secretari del SUB i el maig de 1930 del Sindicat Confederal dels Obrers del Ciment del Sena, que s'havia integrat en la Confederació General del Treball (CGT). El 10 de maig de 1931 participà, amb Julien Le Pen, en un míting intercorporatiu de la CGT, a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball. En 1932 col·laborava regularment en la secció «Mouvement syndical» del periòdic Le Libertaire. El 29 de gener de 1933 prengué la paraula en un míting organitzat pel Comitè Regional de Treballadors de la Construcció i dels Treballs Públics de la Regió Parisenca celebrat a la Borsa del Treball, on afirmà que, després d'aconseguir la setmana de 40 hores, calia reivindicar la setmana de 30 hores. Mantingué una estreta amistat amb Lucien Charbonneau, tresorer del Comitè de «L'Entr'aide». En 1937 fou membre dels grups anarquistes de fàbrica de la Unió Anarquista (UA), engegats per Félix Guyard i Nicolas Lazarévitch. Aleshores vivia al número 53 del carrer Poissonniers de Paris. El 30 d'octubre de 1937 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar del departament del Sena. El novembre de 1938 participà en una col·lecta en suport de Benoît Broutchoux. El 15 d'abril de 1939 vivia al número 34 del carrer Ordener del XVIII, que va ser el seu domicili definitiu. El novembre de 1939 era secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT. Entre el 21 de març i el 28 d'agost de 1940 va ser mobilitzat i enviat al polvorí de Salbris (Centre, França). En 1941, en un escorcoll a la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el seu nom i adreça va ser interceptat en un llistat de subscriptors del periòdic de l'organització. El 6 de març de 1943 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. Després de la II Guerra Mundial va ser reelegit secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT, càrrec que ocupà fins el 1953. El desembre de 1944, el maig de 1948 i l'abril de 1949 envià diners per al periòdic CQFD, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP). En 1950 encara figurava en el llistat d'anarquistes el domicili dels quals havien de ser vigilats. Alfred Pinçon va morir el 3 d'octubre de 1957 a l'Hospital Boucicaut del XV Districte de París (França) i va ser enterrat el 14 d'octubre al cementiri de Thiais (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 d'abril de 1958

- Antonio Casado Meler: El 22 d'abril de 1899 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Casado Meler. Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. Emigrà buscant feina a Barcelona (Catalunya) i en 1921 ja militava en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. El novembre de 1924 intervingué en els fets revolucionaris de Bera (Navarra) i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes barceloneses, fets pels quals s'hagué d'exiliar a França. El 8 de desembre de 1933 participà en l'aixecament anarquista d'Albalat de Cinca. El cop de militar feixista de juliol de 1936 l'agafà al seu poble i participà en la resistència. Durant la guerra lluità en el Grup de Tren Automòbil de l'Exèrcit de l'Est de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Visqué a Sench Avit de Ribièra (Aquitània, Occitània), on treballà d'agricultor. Malalt durant molt de temps, Antonio Casado Meler va morir el 17 de març de 1958 a l'Hospital de Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Manuel Aranda Martí

- Manuel Aranda Martí: El 22 d'abril de 1900 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí –el segon llinatge també citat erròniament Marfil. Sos pares es deien Manuel Aranda i Manuela Martí. Llaurador de professió, estava casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues filles, Josefina i Sebastiana. Fou assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a la seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la presó de Val-de-roures fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost d'aquell any, i presidí la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre gener i agost de 1937 presidí el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de Justícia. Quan l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb sa família a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat d'Indústries Metal·lúrgiques del barri barceloní del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb altres habitants de Massalió i va ser internat al camp de concentració de Bram. El 27 d'octubre de 1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000 pessetes de multa i a 10 anys d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Vierzon de la CNT. El seu últim domicili va ser a Foëcy (Centre, França). Manuel Aranda Martí va morir el 27 de març de 1977 a l'Hospital de Vierzon (Centre, França).

Manuel Aranda Martí (1900-1977)

---

Continua...

---

[21/04] �Germinal!� - �Voluntad� - M�ting d'Adurza - Lorenzo - Alm�ras - Turina - Figueroa - Girier-Lorion - Mu�oz Ben�tez - Colla - Albert - Garc�a �lvarez - Giacomelli - L�pez Calle - Sas - Ambrona - Palacios - Alc�zar - Garc�a Polanco - S�ez - Lins - Larfeuil - K�hnis - Gauchon - Callemin - Monier � Soudy - De La Salle - Pellicer - Auda - R�denas - Garnery - Kampffmeyer - D�az - Pasotti - Rosera - Tassi - Felicani - Borghi - Radigales - Aparici

efemerides — Tue, 21 Apr 2026 13:12:05 +0200

[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Alméras - Turina - Figueroa - Girier-Lorion - Muñoz Benítez - Colla - Albert - García Álvarez - Giacomelli - López Calle - Sas - Ambrona - Palacios - Alcázar - García Polanco - Sáez - Lins - Larfeuil - Kühnis - Gauchon - Callemin - Monier – Soudy - De La Salle - Pellicer - Auda - Ródenas - Garnery - Kampffmeyer - Díaz - Pasotti - Rosera - Tassi - Felicani - Borghi - Radigales - Aparici

Anarcoefemèrides del 21 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Germinal!

- Surt Germinal!: El 21 d'abril de 1919 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del setmanari anarquista bilingüe italià i portuguès Germinal! Periodico settimanale libertario. Els articles es publicaren sense signar o amb pseudònims. En sortiren, com a mínim, 25 números.

***

Capçalera del primer número de Voluntad

- Surt Voluntad: El 21 d'abril de 1922 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del setmanari anarquista Voluntad. La libertad por la cultura. Entre 1918 i 1918 existí la mateixa capçalera editada més o menys el mateix grup. Aquesta publicació, que tenia un caràcter cultural, pedagògic i filosòfic, en la línia de La Revista Blanca, va estar dirigida per Josep Torres Tribó. Les temàtiques que abordà van ser diferents (feminisme, filosofia, naturisme, pedagogia, etc.) i deixà entreveure l'enfrontament entre sindicalistes «purs» i anarquistes «purs», com els membres del grup editor. Hi trobem textos de Felipe Alaiz de Pablo, Luigi Fabbri i Anselmo Lorenzo Asperilla. En tirà uns 2.800 exemplars. En la seva biblioteca publicà fullets de Josep Torres Tribó i Felipe Alaiz de Pablo. En va treure 19 números, l'últim el 6 d'octubre de 1922.

***

Cartell de l'acte

- Míting d'Adurza: El 21 d'abril de 1977 se celebra al poliesportiu del barri obrer d'Adurza de Vitòria (Àlaba, País Basc) el míting de presentació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Euskadi després de la dictadura franquista. Hi van prendre la paraula Esteban Gallego Menéndez, José Gonzalo Rodríguez (Pepe del Valle), de la CNT de San Salvador del Valle (actual Valle de Trápaga, Biscaia, País Basc), i Manuel Gutiérrez García, secretari de la CNT de Vitòria, que presentaren les ponències «Historia de la CNT», «Perspectivas históricas» i «Presente y futuro». Hi assistiren unes 150 persones, entre elles històrics combatents anarquistes de la guerra (Atanasio Gainzaráin, Manuel Gutiérrez García, Macario Illera Tejeda, etc.). L'acte comptà amb la presència d'un delegat governamental imposat per a controlar allò que s'hi deia i que en un determinat moment intentà suspendre'l.

Naixements

Anselmo Lorenzo

- Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Sos pares es deien Enrique Lorenzo i Mariana Asperilla. Fill d'una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Librede Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya Francisca Concha Gordo i les seves tres filles (Marina, Mariana i Flora). En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre, El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Moderna és deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir de bronquitis crònica el 30 de novembre a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

***

Notícia sobre el debat d'Ulysse Alméras aparegut en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 24 d'abril de 1887

- Ulysse Alméras: El 21 d'abril de 1851 neix a Aubais (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista, anarquista i cooperativista Ulysse Alméras. Era fill de Jean Alméras, baster, i de Pascale Chazot. Es guanyà la vida treballant d'escultor a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Cap el 1871, sembla que fugint del servei militar, passà a Suïssa. El 19 d'abril de 1871 s'adherí a la Secció de Propaganda i d'Acció Socialista Revolucionària, adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El 15 de febrer de 1873 va ser declarat insubmís per les autoritats franceses. En 1884 es casà a Ginebra amb l'alemanya Catherina Rosewig, de qui va rebre 20.000 francs d'una herència amb els quals la parella va fundar una cooperativa de consum, la seu de la qual radicava al seu domicili; els membres d'aquesta cooperativa, tots anarquistes, havien aportat 25 francs a parts iguals i, segons alguns, en realitat es tractaria d'una tapadora legal per activitats de propaganda llibertària. Segons un informe policíac d'aleshores, era una mena d'«apòstol que no somia més que amb l'extinció del pauperisme mitjançant el repartiment dels béns i l'associació universal i que l'anomenen Jesucrist». El desembre de 1885 mantingué una polèmica amb el periòdic anarquista ginebrí L'Égalitaire sobre un sistema que hauria inventat semblant a l'actual «economia circular». També l'abril de 1887 polemitzà, juntament amb sa companya, amb el periòdic La Tribune de Genève sobre el seu «pla de reforma social i econòmica», que donaria lloc a una «República Universal». En 1888 era membre del Comitè Central de la «Societat per a l'Estudi Pràctic de les Qüestions Socials» de Ginebra. El 31 de juliol de 1888 parlà de «socialisme» en una conferència d'Henri Étienne, inspector federal de fàbriques, celebrada al Gran Amfiteatre de l'École d'Horlogerie de Ginebra, a instància de les Cambres Sindicals ginebrines. El novembre de 1890 albergà al seu domicili, al número 10 del carrer Tranchées de Rive de Ginebra, els anarquistes Gédéon Ferrières (Bruyère) i Lucien Weil (Henri Dhorr). En aquesta època participava en les reunions anarquistes, reivindicant mitjans d'acció no violents. El setembre de 1892 assistí com a delegat al Congrés Obrer de la Suïssa Romanda, celebrat a Ginebra. En 1893 publicà i difongué, amb Jean-Albert Karlen, el manifest «Avis aux bourgeois», del qual s'imprimiren 20.000 exemplars, i el 24 de setembre d'aquell any assistí al 26 Congrés de la Pau i de la Llibertat, celebrat a la Sala Alabama de Ginebra. També en 1893 era membre de la Secció de Ginebra de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat». En 1895 residia a Conches (Ginebra, Suïssa) i fou el cofundador del grup «L'Humanité», que tal vegada publicà un periòdic del mateix nom. Segons un informe policíac, es dedicava a deixar manifests en els trens quan viatjava. En 1899 ja era membre del «Cercle Internacional per a realitzar la pau per la llibertat, la fraternitat i la justícia en el treball». El 6 de març de 1902 va ser l'introductor d'una conferència sobre la idea de Déu de Sébastien Faure celebrada a Ginebra. Sembla que va ser l'Alméras que el 21 de febrer de 1905 participà en la conferència contradictòria «Conscience et service militaire» organitzada, al Casino de Saint-Pierre de Ginebra, per la Societat Cristiana de Ciències Socials. En 1909 intentà crear a Ginebra la secció local del Comitè de Salvació Públic Universal (CSPU), que tenia la seu a Berlín. També sembla que era el mateix Ulysse Alméras que en 1915 era membre del grup de Ginebra de la Unió de Socialistes Cristians (USC). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 16 de maig de 1895

- Pietro Turina: El 21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre Turina. Sos pares es deien Pietro Turina i Caterina Sasso (o Sassi). Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de maig de 1891 va ser detingut, amb Amilcare Cipriani, Gallilleo Palla i altres, a Roma (Itàlia) i el març de 1892 va ser jutjat en el «Procés dels 61», anomenat així pel nombre d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de residència fixa i vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i passà a França. El maig de 1895 en va ser expulsat, amb Giovanni Rapetti, i lliurat a les autoritats italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A finals de 1900 retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova expulsió gràcies a la intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va se novament denunciat per la seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà. Pietro Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Pietro Turina (1854-1937)

***

Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma

- Anselmo L. Figueroa: El 21 d'abril de 1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894

- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, de pare desconegut, era fill natural de la modista Josephine Girier. Quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels «Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

Antonio Muñoz Benítez

- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Manuel Muñoz Arias i Gerturdis Benítez Yuste. Encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

Vittore Antonio Colla

- Vittore Antonio Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini. Amb sa família es traslladà a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i estudià fins al tercer grau d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els Ferrocarrils de l'Estat. Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), secció local de la Unió Anarquista Italiana (UAI), organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), freqüentant assíduament els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale Gamba, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà propaganda anarquista. El 17 de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el condemnà a un any i tres mesos de presó per «lesions». Aquest mateix any va ser acomiadat dels Ferrocarrils de l'Estat per «mala conducta» i després d'això obrí un petit taller mecànic de reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava subscrit a diverses publicacions anarquistes, com ara Fede! La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà de «perillós» en cas de disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare. El 23 d'agost de 1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per això va ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de 1926 va ser amonestar com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat», però el gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa. Treballà fent de mecànic fins a juliol de 1935, data en la qual es traslladà de Bèrgam a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat com a encarregat en l'empresa «Pastorino – Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carta enviada per Pierre Albert a Le Libertaire de París publicada el 31 de juliol de 1936

- Pierre Albert: El 21 d'abril de 1898 neix a Félines-Hautpoul (actualment Felina de Menerbés, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Joseph Antoine Albert. Sos pares es deien Émile Casimir Pierre Albert, propietari, i Joséphine Louise Aurélie Lignières. En 1917 tingué un infant (Joseph) amb Hermance Joséphine Françoise Tirefort i la parella es casà el 7 de febrer de 1920 a Félines-Hautpoul (Felina de Menerbés) –posteriorment la parella tingué tres infants més (Simone, Marcelle i Josette). En els anys vint treballà com a obrer en una fàbrica de ciment a París (França) i milità en l'anarcosindicalista Sindicat Únic de la Construcció, adherit a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Durant una temporada albergà a ca seva l'anarquista Louis Estève. La primavera de 1930 vivia al número 22 del carrer Henrion de Pensey de París i va ser autoritzat a visitar Jean Ribeyron, «pres polític» de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), a la presó de La Santé. Posteriorment s'instal·là a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i en 1934 vivia al número 32 de l'avinguda Carnot d'aquest població i era secretari del grup «Élisée Reclus», adherit a la Unió Anarquista (UA). El juliol de 1935 fou un dels signants del manifest de la «Conferència Nacional contra la Guerra i la Unió Sagrada», que es va reunir entre el 10 i l'11 d'agost de 1935 a Saint-Denis (Illa de França, França). En 1935 col·laborà en Le Libertaire. En 1936 vivia a la carretera de Carcassona i era delegat regional del Sindicat de la Construcció. En 1936, també, amb Lucien Casier, va ser candidat abstencionista «comunista llibertari» a les eleccions legislatives, però es va retira abans l'escrutini. El juliol de 1936 partí cap a Catalunya per a lluitar com a voluntari contra el feixisme. Després d'un temps a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), marxà cap el front d'Aragó. En aquesta època mantingué correspondència amb Le Libertaire. A finals d'abril de 1937, de bell nou a França, va ser condemnat a quatre mesos de presó per la seva lluita contra el franquisme. Va estar subscrit a Le Libertaire. Esdevingué agricultor vinyataire i ocupà una gran finca, on també hi havia horta i una pedrera de marbre rosa. Aconseguí la seves pròpies tines de vi per a no dependre d'un cooperativa i donà feina a obrers agrícoles espanyols i portuguesos que hi anaven cada any. Pierre Albert va morir el 27 de juny de 1978 a la Policlínia Saint-Pierre de Lodeva (Llenguadoc, Occitània).

***

Agustín García Álvarez (1948)

- Agustín García Álvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín García Álvarez. En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín García Álvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín García Álvarez (1899-1965)

***

Cornelio Giacomelli

- Cornelio Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle Corti (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio Giacomelli. Sos pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un infant es traslladà amb sa família a Piombino (Toscana, Itàlia). Treballà com a obrer a l'empresa siderúrgica Ilva i començà a establir relació amb destacats anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del qual també entraren a formar part sos germans petits Amos i Gisberto. Lliurat a l'acció, durant la postguerra participà activament en la lluita contra el feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi del Popolo». Fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a «subversiu perillós», durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per atemptar contra la vida de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a l'empresa Ilva a principis dels anys vint i la por de ser víctima de represàlies per part dels escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí (Piemont, Itàlia). Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere, ràpidament destaca com a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per l'autoritat judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca (Toscana, Itàlia) el condemnà a dos anys i sis mesos de presó per «possessió d'explosius amb finalitats terroristes». Mentrestant, però, aconseguí fugir d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el permeté retornar a Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué la seva tasca propagandística antifeixista entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de les víctimes de la persecució política i organitzant expatriacions clandestines. També mantingué correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a Lió (Arpitània) i s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti». El 10 de febrer de 1929 de la seva unió amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única filla, Renata. L'estiu de 1930 va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino D’Angina, Dante Armanetti, Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de Policia de Torí com a «anarquista convençut i irreductible antifeixista». El febrer de 1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial de Torí i amonestat, però va ser absolt en ocasió de la celebració del desè aniversari de la «Revolució feixista». Es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà en la seu local de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al Ministeri de l'Interior per a obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental, però la petició va ser rebutjada «en consideració dels seus pèssims antecedents polítics». Després d'això, es dedicà a preparar la seva expatriació clandestina d'Itàlia. De bell nou a Torí, restablí els seus contactes i l'estiu de 1937 creuà la frontera clandestinament i s'establí a Bèlgica. Després d'uns mesos a Brussel·les, va ser expulsat del país i passà a França, establint-se a Marsella, on s'uní a un grup d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi, Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la Revolució espanyola i lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a bord del vapor Ciudad de Barcelona i s'enrolà immediatament com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i combatent valerosament fins el final de les operacions militars. Després de la conquesta de Madrid (Espanya) per part de l'exèrcit franquista, passà a França, establint-se a Briva (Aquitània, Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre públic, va ser internat per les autoritats franceses al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Cascina, on continuà amb les seves activitats en el grup local de Cascina i Navacchio de la Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini, entre d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a Navacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Pedro López Calle

- Pedro López Calle: El 21 d'abril de 1901 –alguns citen erròniament altres dates– neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Sos pares es deien Miguel López i Rosalía Calle. Fill d'una família anarquista, quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López –ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica–, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà «Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies –després «Columna Pedro López»– acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa –eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada –nom que prengué la seva columna arran de la militarització– al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament d'un ictus el 20 de juliol –alguns citen erròniament 18 de juliol– de 1977 al seu domicili d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción, Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna). És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra.

Pedro López Calle (1901-1977)

---

Continua...

---

[20/04] Acte de SIA - Congr�s Anarquista de Corea - Confer�ncia de Lapeyre - Pie - Imhoff - Nourrisson - Monier - Garc�a Rodr�guez - Getchev - Bassons - Akiyama - Lobo - Abad�a - Olmedo - H�mery-Dufoug - Duhain - Mairone - Gil Oliver - Lasseur - Bernabeu - Planche - L�pez P�rez - Us�n - Lozano - Regal - Carlizza - R�al - Barcia - Terrenoire

efemerides — Mon, 20 Apr 2026 11:19:26 +0200

[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre - Pie - Imhoff - Nourrisson - Monier - García Rodríguez - Getchev - Bassons - Akiyama - Lobo - Abadía - Olmedo - Hémery-Dufoug - Duhain - Mairone - Gil Oliver - Lasseur - Bernabeu - Planche - López Pérez - Usón - Lozano - Regal - Carlizza - Réal - Barcia - Terrenoire

Anarcoefemèrides del 20 d'abril

Esdeveniments

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic havà Rumbos Nuevos de l'1 d'abril de 1939

- Acte de SIA: El 20 d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se celebra al teatre Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons, consistí en el passi de pel·lícules, un espectacle de varietats i en el parlament de diversos oradors.

***

Foto de família del Congrés Anarquista de Corea (23 d'abril de 1946)

- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.

***

Cartell de la conferència de Lapeyre

- Conferència d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) la conferència pública de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à l'Église. Le Planning Familial et l'avortament» (Enfront de l'Església. La Planificació Familiar i l'avortament), organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de la Federació Anarquista (FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de Lapeyre de l'avortament el portarà a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs francesa s'aprovà gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.

Naixements

Notícia de la detenció de Jules Léon Pie apareguda en el diari de Nantes Le Phare de la Loire del 28 de juny de 1894

- Jules Léon Pie: El 20 d'abril de 1851 neix oficialment a Mézières (actualment Charleville-Mézières, Ardenes, França) l'anarquista Jules Léon Pie. De pares desconeguts, va ser trobat en aquesta data a les portes de l'Hospici Civil de la població i sembla que havia nascut el dia abans; el nom li va ser posat per Bernard Kewe, ecònom del citat hospici. Es guanyava la vida treballant de jardiner. A mitjans dels anys vuitanta s'establí a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on, encara que no va fer propaganda obertament, dirigí declaracions anarquistes als obrers. L'estiu de 1892 la policia controlà que havia marxat cap a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on sembla que havia estat enviat a fer propaganda en nom de Le Père Peinard, periòdic que distribuïa a Châlons-sur-Marne; després d'un temps a Bèlgica, a finals d'aquell any retornà a Châlons-sur-Marne. En aquesta època formava part del grup anarquista «Les Sangliers de la Marne». L'abril de 1893 va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives i durant la tardor d'aquell any patí un escorcoll policíac al seu domicili. A principis de l'estiu de 1894 va ser acusat d'haver difós a Châlons-sur-Marne el cartell anarquista «A Carnot le tueur», publicat a resultes de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. En una perquisició al seu domicili, la policia trobà una col·lecció de cançons anarquistes, entre elles La carte de l'électeur, que habitualment es cantaven, segons la policia, en les reunions del grup «Les Sangliers de la Marne», a més d'un exemplar del periòdic L'International, prohibit a França, i un fullet. En aquesta època treballava fabricant espelmes i sembla que no feia propaganda, ja que tenia nombrosos infants al seu càrrec després que sa companya hagués partit. El 26 de juny de 1894, mentre estava ingressat a l'Hôtel-Dieu de Châlons-sur-Marne, va ser detingut després d'haver fet unes declaracions violentes arran de l'atemptat mortal contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Processat per «amenaces contra el president Carnot», fet que negà tot condemnat els atemptats anarquistes, durant el seu interrogatori es prestà a informar a les autoritats de tot el que sabés sobre el moviment anarquista. El 31 de desembre de 1896 va ser detingut juntament amb Philipe Lebegue, Marie Roth i Edmond Victor. En 1902 va ser esborrat dels registres de control d'anarquistes de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis-Alfred Imhoff (1 de març de 1894)

- Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex (Vaud, Suïsse) el jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien César Imhoff i Louise Gendroz. Emigrà a França i s'instal·là al número 3 del carrer Pallet de Courbevoie (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes, refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Louis-Alfred Imhoff (1856-?)

***

Notícia de la detenció de Madeleine Nourrisson apareguda en el diari parisenc La Matin del 29 de febrer de 1912

- Madeleine Nourrisson: El 20 d'abril de 1886 neix al barri de Malorie de Tièrn (Alvèrnia, Occitània) la costurera anarcoindividualista Madeleine Joséphine Nourrisson, també coneguda com Madeleine Bouchet. Sos pares es deien Étienne Émile Nourrisson, ganiveter, i Melanie Duzelier. Companya del tipògraf anarquista individualista Léon Antoine Bouchet, amb qui es casà el 7 de desembre de 1907 a Tièrn, també ella es qualificà d'anarcoindividualista. El setembre de 1910 la parella abandonà Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i s'establí a París, instal·lant-se a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França). Mantingué una estreta amistat amb Louise Kayser (La Venus Rouge), esposa d'Eugène Dieudonné, i de Jean De Boë, membres de la coneguda com «Banda Bonnot». Sospitosa d'haver albergat Jean De Boë, de qui la policia deia n'era l'amant, la seu del periòdic L'Idée Libre, on treballava son company, va ser escorcollada el 21 de febrer de 1912 i empresonada sota l'acusació d'haver-hi trobat diversos teixits dels quals no pogué demostrar la seva procedència, encara de fou alliberada poc després. Madeleine Nourrisson va morir el 22 de gener de 1966 a Saint-Étienne (Arpitània).

***

Élie Monier

- Élie Monier: El 20 d'abril –la partida de defunció cita erròniament el 20 d'agost– de 1889 neix a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Étienne Monier –a vegades citat erròniament Monnier–, conegut com Élie Monier i Simentoff. Fill d'una família pagesa propietària, sos pares es deien Jacques Monier i Elisabeth Monier. Va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff –nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros– va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes –que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»–, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin i Soudy. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

Necrològica d'Augusto García Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir 14 de juny de 1964

- Augusto García Rodríguez: El 20 d'abril de 1896 neix a Puebla de Lillo (Lleó, Castella, Espanya) –el certificat de defunció cita Sama (Langreo, Astúries, Espanya)– l'anarcosindicalista Augusto García Rodríguez. Sos pares es deien Arnaldo García i Vicenta Rodríguez. Miner de professió, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat i apallissat per la policia abans de ser deportat de la regió. En una reunió del 18 de setembre de 1931, després de l'exclusió dels comunistes del Sindicat Miner de la CNT d'Astúries, en va ser nomenat president. El febrer de 1932 fou delegat dels miners en el Ple Regional confederal. En 1933 va fer un míting a Sama (Langreo, Astúries, Espanya). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica a Astúries i, després de la caiguda del front nord a mans dels feixistes, fou delegat de la Junta d'Ordre Públic de la Garriga (Vallès Oriental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A partir d'octubre de 1939 treballà com a miner a les mines de La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Leonora Alonso. Augusto García Rodríguez va morir el 19 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 18 d'abril– de 1964 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una intervenció quirúrgica en l'úlcera d'estómac que patia des de feia anys i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Gueorgui Getchev

- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (o Georges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918 és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertament i d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revista Societat Lliure, òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores en Le Libertaire i en L'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literari Missal i Volia (Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).

***

Ordre de crida i cerca emès per la Direcció General de Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons Viñas, i altres «activos elementos rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona (Boletín Oficial de la provincial de Cáceres del 18 d'octubre de 1939)

- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grup àcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).

***

Akiyama Kiyoshi

- Akiyama Kiyoshi: El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyama és el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat «Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).

***

Foto policíaca de Juan Lobo Gago (1930)

- Juan Lobo Gago: El 20 d'abril de 1909 neix a Gilena (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen Gerena (Sevilla, Andalusia, Espanya)– l'anarquista Juan Lobo Gago, que va fer servir diversos pseudònims (Fernando García Jiménez, José María Pagés Avilés, etc.). Fuster de professió, fou un actiu militant del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Va ser detingut en diferents ocasions acusat de diferents delictes, com ara estafa, atracament en un assalt a la finca La Salud, a prop de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya), etc. El 13 de setembre de 1930, segons la policia, amb altres companys (José María Jiménez Bermúdez, Miguel León Sánchez i Eduardo Cabeza Ferrete), realitzà un atracament a la Venta de la Salud (Utrera, Sevilla, Espanya) i fou detingut un mes després a Cadis (Andalusia, Espanya). El 5 de gener de 1932 va ser detingut, juntament amb Juan Marín y Marín, acusat d'haver atracat un fabricant de juguetes i un dependent a Madrid (Espanya); empresonats, el 15 de novembre d'aquell any ambdós van ser jutjats en la Secció IV de l'Audiència de Madrid i van ser alliberats a compte del temps que havien passat en presó preventiva. El novembre de 1933 va ser detingut, juntament amb Manuel Herrador Merino, en un hostal a prop de la Cruz del Campo de Sevilla per negar-se a pagar les consumicions. Sembla que en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1952, des d'Alemanya, col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carnet de la CNT

- José Abadía Alastruey: El 20 d'abril de 1910 neix a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cesáreo Abadía Alastruey. Tenia dues germanes, Ángela i Josefa. Es guanyava la vida treballant de llaurador i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista, amb altres companys del seu poble i del llogaret de Tormos, partí el 21 d'agost de 1936 cap a Osca per a enfrontar-se als rebels. Detingut en arribar, el 25 de juliol de 1936 va ser tancat a la Presó Provincial d'Osca. José Abadía Alastruey va ser afusellat la matinada del 30 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). El seu nom figura en el «Memorial als afusellats a Osca» que es troba al Cementiri Municipal d'Osca.

***

Manuel Olmedo Tomillero (12 d'octubre de 1991)

- Manuel Olmedo Tomillero: El 20 d'abril –oficialment el 21 d'abril i algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1920 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Olmedo Tomillero. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien José Olmedo Herrera i María Tomillero Moraud. Quan tenia 11 anys començà a freqüentar l'Ateneu Cultural Llibertari de Carmona. Com a membre del grup de joves anarquistes «Nueva Semilla», participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries locals. L'abril de 1936 s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou delegat d'una colla de segadors de Carmona. L'estiu de 1936, quan l'ocupació de Carmona per les tropes feixistes aixecades, aconseguí passar a Ciudad Real (Castella, Espanya) per Lora i participà en la col·lectivitat agrícola de Torrenueva (Ciudad Real, Castella, Espanya), on son pare en fou secretari. Després, mentint sobre la seva edat, s'enrolà a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) en la Batalló «Torres», combatent a Extremadura i al centre peninsular, i posteriorment en la «Columna Espartacus», organitzada pel Comitè Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dins la qual lluità tota la guerra i d'on sortí amb el grau de sergent. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser internat al camp de concentració d'Albatera i després al de Los Almendros. Un cop lliure, retornà a Carmona, on en 1940 va ser novament detingut i enviat al XX Batalló Disciplinari de Treballadors de Tetuan (Nord d'Àfrica). En 1943, amb la dissolució del batalló, va ser mobilitzat en el XV Regiment d'Infanteria als Pirineus, d'on pogué sortir llicenciat en 1946. De bell nou a Carmona, on nou membres de sa família havien estat assassinats pels feixistes, s'integrà en la CNT clandestina, defensant les posicions més «ortodoxes» enfront de la tendència «possibilista». A la mort del dictador Francisco Franco, treballà en l'empresa Iberia a Madrid (Espanya), on amb la seva gestió es va crear una secció sindical del Sindicat del Transport de la CNT. Fou delegat en nombrosos congressos. Entre 1980 i 1988 va ser membre del secretariat (organització i tresoreria) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), època en la qual li va tocar viatjar molt pel seu càrrec. Milità en el grup «Malatesta» de la FAI de Sevilla (Andalusia, Espanya). El febrer de 1998, arran de les disputes internes, dimití del grup «Horizonte» de la FAI madrilenya i el juliol de 1999 s'adherí al grup «Paso a la verdad» de la FAI de Santander (Cantabria, Espanya). Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín AIT, Le Combat Syndicaliste, Cenit, CNT, Ekinaren Ekinaz, Solidaridad, Tierra y Libertad, etc. Manuel Olmedo Tomillero va morir el 24 d'octubre de 1999 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alcobendas (Madrid, Castella, Espanya). Sa germana Rosario Olmedo Tomillero va ser una destacada militant anarcosindicalista.

Manuel Olmedo Tomillero (1920-1999)

Defuncions

Notícia orgànica de Georges Hémery-Dufoug apareguda en el diari parisenc La Rappel del 17 d'abril de 1881

- Georges Hémery-Dufoug: El 20 d'abril de 1906 mor al XV Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Georges Pierre Hémery-Dufoug –el llinatge compost també citat Émery i Dufour. Havia nascut el 27 de gener de 1849 al VIII Districte antic, actual XI Districte, de París (França). Sos pares es deien Pierre Hémery-Dufoug i Françoise Pachoud, i tingué dos germans, Louis Michel i Augustine Françoise. Es guanyava la vida treballant d'ebenista al barri de Grenelle i destacà com a propagandista a tallers i cabarets. En 1871 era sotsoficial en un Regiment de Línia i es negà a lluitar contra la Comuna de París, fet pel qual va ser enviat als batallons disciplinaris africans. En 1873 vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs del XV Districte de París. El 28 de novembre de 1874 es casà al IX Districte de París amb la modista parisenca Marie Eléonore Pierlot, amb qui tingué dos infants, Henri Charles i Charles Georges. El febrer de 1882, juntament amb Laval i Lefèvre, fundà el Grup Anarquista del XV Districte, al qual s'adheriren diversos companys (Druelle, Miche, Tourdes, etc.), i que es reunia cada dissabte en una bodega al número 101 del carrer Théâtre. El 26 de març de 1882, amb altres companys (E. Gautier, Maria i Arsène Crié), va ser un dels oradors del míting organitzat pel Grup Anarquista del XV Districte en suport als vaguistes de Roanne (Forez, Arpitània) celebrat al número 104 del carrer Entrepreneurs. El 21 d'octubre de 1882 va ser detingut, juntament amb altres companys (Arsène Crié, Jean Grave i Émile Vaillat), en el marc de la investigació sobre l'anarquista «Banda Negra» de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), però els quatre van ser posats en llibertat poc després. El 25 d'octubre de 1882 va ser un dels oradors del míting anarquista celebrat a la Sala Rivoli de París per protestar contra l'onada de detencions. L'11 de novembre de 1882, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, explicà la seva detenció i l'escorcoll de casa seva. En 1883 era membre del grup anarquista «Les Misérables», escissió del Grup Anarquista del XV Districte que feien costat la revolució violenta i que el novembre de 1883 passà a anomenar-se Comitè Abstencionista del XV Districte. El 25 de gener de 1883, amb Adolphe Bérard i Louise Michel, va ser orador en la reunió celebrada a la Sala Pérot, organitzada pel grup «La Sentinelle Révolutionnaire du XVIIIème», per protestar contra el «Procés dels 66». El maig de 1884 va ser candidat abstencionista per al barri de Javel del XV Districte de París. El novembre de 1884, quan el «Cas Druelle» –l'anarquista E. Druelle (Sabin) va ser acusat de ser confident de la policia–, representà els grups anarquistes en el jurat d'honor, juntament amb Hippolyte Ferré, Tony Graillat i Constant Martin, que desemmascarà el delator –es dona el cas que Durelle vigilà especialment Hémery-Dufoug. El 29 d'abril de 1885 s'encarregà, amb Arcougeon i Miche, de redactar un manifest abstencionista. El novembre de 1885, en una reunió del grup «La Jeunesse Anarchiste du XVème», va fer una proclama a l'ús de la dinamita i el desembre d'aquell any aquest grup publicà un cartell on es convocava a manifestar-se davant l'Assemblea Nacional francesa. En el llibre La France socialiste, publicat en 1886 per Gabriel Terrail (Mermeix), figura com a unes de les personalitats més destacades del moviment anarquista. En 1887 vivia al número 17 del carrer Ginoux del XV Districte de París i, amb Evariste Cardeillac, s'encarregava d'organitzar reunions públiques durant la campanya contra les oficines de contractació, alhora que militava en el grup «L'Avant-garde du XVème». El 25 de juliol de 1888 portà la contradicció, amb Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, en un míting boulangista. En aquesta època destacà en el moviment sindicalista i fou aspirant al càrrec de membre de la Comissió Local de Vigilància del Treball. El desembre de 1889, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, celebrada al bulevard de Grenelle, com a candidat a les eleccions municipals, obligà l'inspector de policia assistent a abandonar la sala. La primavera de 1890 era membre del grup anarquista «Le Réveil du XVème». El novembre de 1890 havia abandonat l'anarquisme i, segons alguns, havia esdevingut patró. Georges Hémery-Dufoug va morir el 20 d'abril de 1906 al seu domicili, al número 45 del carrer Lourmel, del XV Districte de París (França).

***

Notícia de Célestin Duhain apareguda en el periòdic La Bataille Syndicaliste del 31 d'octubre de 1913

- Célestin Duhain: El 20 d'abril de 1931 mor a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, i després comunista i sindicalista, Célestin Duhain. Havia nascut el 7 de març de 1872 a Escaudain (Nord-Pas-de-Calais, França). Era fill de François Duhain, miner, i de Constance Legrand, domèstica. Es guanyava la vida treballant de sabater ataconador. En 1892 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per la seva coixesa a la cama esquerra, estatus que es va mantenir en la revisió militar del 25 de març 1915 en plena Gran Guerra. El 5 de setembre de 1904 es casà a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la domèstica Angèle Bourgeois. El juliol de 1906 era tresorer del Comitè de Defensa dels Miners de Denain. Arran de la detenció dels anarquistes André Roulot (André Lorulot) i Pierre Coupez el 2 de maig de 1907 a Derain, acusats de «provocació a l'assassinat», va ser nomenat tresorer del «Comitè de Defensa en favor de Lorulot i Coupez» de Denain. A finals de març de 1907 presentà la seva dimissió, juntament amb altres 16 regidors del Partit Obrer (PO), del Consell Municipal de Denain del qual era regidor, decebut de la política del consistori socialista i en protesta per l'obertura de l'església del Sacré-Coeur de Denain. El 28 d'octubre de 1907 va ser detingut per «embriaguesa» i per haver insultat un cap d'obres públiques i el 19 de novembre d'aquell any va ser condemnat per aquest delicte a 20 francs de multa. El 27 d'octubre de 1908 presentà davant el Tribunal de Comerç de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) la fallida del seu negoci de reparació de sabateria. El juliol de 1911 va ser nomenat secretari del Grup d'Estudis Socials (GES) de Denain. Cap el 1912 s'instal·là a París (França), al número 2 del carrer Berthollet del V Districte, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1912 i 1915 va fer costat econòmic al periòdic La Bataille Syndicaliste i en 1913 era secretari del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» del V Districte de París. En 1914 mantenia contactes amb el tipògraf anarquista Francis Demarcq. En aquesta època tenia el seu taller de sabateria al número 7 del carrer Berthollet del V Districte de París. En 1922 era un dels responsables del Comitè d'Assistència per a Rússia del V Districte de París. A mitjan dels anys vint retornà a Denain, va ser un dels primers a afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou secretari de la secció de Denain del Socors Roig (SR) i gerent de la Casa del Poble. El març de 1930 ja estava exclòs del Partit Comunista (PC), dedicant-se des d'aquell moment a la dura crítica del moviment comunista. El juny de 1930 era un dels encarregats de la comptabilitat del Sindicat Unitari de la Confederació General del Treball (CGT) de Denain. Vidu de Angèle Bourgeois, es casà amb Marie Catherine Bourbouze. Célestin Duhain va morir el 20 d'abril de 1931 al seu domicili, al número 67 del carrer Thiers, de Denain (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Foto policíaca d'Antonio Mairone

- Antonio Mairone: El 20 d'abril de 1945 mor al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista Antonio Mairone. Havia nascut el 15 de febrer de 1900 a San Germano Vercellese (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Mairone i Luisa Sarasso. Obrer torner metal·lúrgic, després de la Gran Guerra es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on començà a treballar a la fàbrica «Fiat Grandi Motori» («Fiat-Fierriere») i a freqüentar els cercles anarquistes, esdevenint membre del Cercle Llibertari «Barriera di Milano», del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer» –d'aquesta última participà activament en la seva «Filodrammatica». Durant les mobilitzacions socials del «Bienni Roig» (1919-1920), participà en les protestes obreres que es donaren a les principals indústries milaneses, caracteritzant-se per la seva capacitat organitzativa dels obrers de les fàbriques «Fiat-Brevetti» i «Fiat San Giorgio». El febrer de 1920 va ser detingut sota l'acusació d'haver realitzat un atemptat amb explosius contra una patrulla de la Seguretat Pública. Jutjat per l'Audiència de Torí, el març de 1920 va ser condemnat a 14 anys, un mes i 13 dies de presó, a més de dos anys de vigilància especial. El maig de 1925 va ser amnistiat, però es mantingué la vigilància policíaca. Durant els anys de la dictadura feixista, s'encarregà d'ajudar el grup anarquista actiu milanès pel que feia la lluita antifeixista, com ara en l'organització de l'expatriació clandestina de militants, la difusió de la premsa subversiva entre els treballadors i la recollida de socors per a les famílies dels presos polítics. La Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«element perillós, capaç de cometre actes inusitats en els moments oportuns» i de «persona a detenir en cas de disturbis d'ordre públic per la seva capacitat d'organitzar, dirigir i prendre part en accions criminals col·lectives». Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, participà activament amb els grups de «Giustizia e Libertà» (GL) milanesos, encarregant-se de la distribució clandestina del full Giustizia e Libertà. També es dedicà al reclutament de voluntaris antifranquistes i a l'organització d'expatriacions clandestines cap a Espanya. La matinada del 9 d'octubre de 1936 va ser detingut, portat davant del Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat juntament amb altres companys (Antonio Ansaldi, Giuseppe Bianco, Leonida Cavallo, Luigi Dal Santo, Mario De Pasquale, Pietro Enrietti, Bortolo Giambarda, Michele Guasco, Pier Leone Migliardi, Sebastiano Pugliese, Felice Quagliotti, Michele Rossi, Luigi Scala, Sebastiano Vaira, etc.) i acusat de «conspiració política, mitjançant associació per a atemptat contra la constitució de l'Estat, per haver mostrat adhesió i haver participat en l'associació secreta GL»; absolt el 20 de març de 1937 de la imputació per manca de proves, va ser formalment amonestat. Després de les vagues de març de 1944, va ser detingut l'11 de març d'aquell any pels alemanys a la «Fiat-Fierriere» i deportat amb la matrícula 42294. Antonio Mairone va morir el 20 d'abril –algunes fonts donen com a data el 14 d'abril– de 1945 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 58954.

Antonio Mairone (1900-1945)

---

Continua...

---

[19/04] Monument a Layret - Marchand - Angrand - Denollet - Garnier - Mattez - Larivi�re - Kert - Rouco - Cannone - Pou - Garc�a Vivancos - Germain - Guillemau - Ad� - Pr�v�tel - Cubota - Feraud - Gal�n - Bertho - Royer - Bahonneau - Franquesa - Portol�s - Garc�a Rodr�guez - Briones - Latre - Scolari - Montes - Touri�o - Garc�a Garc�a - D�az Mar�n - Rubio - Corredor - Fern�ndez Saavedra - Lia�o - Vilamosa

efemerides — Sun, 19 Apr 2026 11:18:16 +0200

[19/04] Monument a Layret - Marchand - Angrand - Denollet - Garnier - Mattez - Larivière - Kert - Rouco - Cannone - Pou - García Vivancos - Germain - Guillemau - Adé - Prévôtel - Feraud - Galán - Bertho - Royer - Bahonneau - Franquesa - Portolés - García Rodríguez - Briones - Latre - Scolari - Montes - Touriño - García García - Díaz Marín - Rubio - Corredor - Fernández Saavedra - Liaño - Vilamosa

Anarcoefemèrides del 19 d'abril

Esdeveniments

Inauguració del monument a Layret (19 d'abril de 1936). Foto de Pérez de Rozas

- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista i íntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.

Monument a Francesc Layret

Naixements

Necrològica de Louis Marchand apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 21 de març de 1901

- Louis Marchand: El 19 d'abril de 1842 neix a Roanne (Forez, Arpitània) el communard i internacionalista bakuninista Louis Joseph Gabriel Marchand. Era fill de Joseph Marchand, controlador municipal de contribucions indirectes, i de Pierrette-Anne-Lazarine Morillon. A partir de 1864 s'integrà en el cercle seguidor de Louis-Auguste Blanqui, embrió del futur Partit Blanquista, de París (França) i freqüentà destacats revolucionaris (Germain Casse, Victor Jaclard, Eugène Protot, Albert Regnard, Raoul Rigault, Gustave Tridon, Jules Vallès, etc.), tot col·laborant en el periòdic blanquista Candide. Entre 1866 i 1867 publicà el periòdic parisenc Le Critique. El maig de 1869 va ser un dels signats del fullet Aux socialistes. Programme abstentionniste. Sembla que és el mateix Marchand que signà la crida «Au peuple allemand à la démocratie socialiste de la nation allemande», publicada el 4 de setembre de 1870 pels delegats de les seccions parisenques de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Cambra Federal de Societats Obreres, on es reivindicava la «República Universal» i una aliança entre països per fundar els Estats Units d'Europa. Com a membre del Comitè Central del XX Districte de París, presentà amb altres companys el 15 de setembre de 1870 un paquet de mesures urgents (seguretat pública, subsistències, allotjaments, defensa, etc.) que el Govern de Defensa Nacional, segons els signants, hauria d'haver decretat per a la salvació de la República francesa. També va ser un dels signants del «Cartell Roig» del 6 de gener de 1871, proclamat pel «Poble de París» per a denunciar la «traïció» del Govern, tot vindicant la Comuna. Durant la Comuna de París va ser enviat a Bordeus (Aquitània, Occitània) com a delegat de l'AIT, per a escampar la idea de crear altres governs comunals a les diverses poblacions. En aquesta època col·laborà amb el setmanari La Fédération de la Secció de Bordeux de l'AIT. Encara que sota ordre de busca i cerca, comparegué a les reunions i finalment, disfressat de dona, pogué fugir durant la repressió de la Comuna cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat fou secretari de la Societat dels Proscrits «L'Égalité» i va pertànyer a la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista de Ginebra, creada el 3 de setembre de 1871 sota iniciativa de exiliats francesos. Aquest mateix mes participà en el Congrés de la Pau celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa), on defensà la Comuna, però les seves declaracions crítiques sobre l'execució de Gustave Chaudeay van ser contestades. A partir del 23 de novembre de 1871 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolution Sociale, òrgan de la Federació del Jura de l'AIT. El setembre de 1872, durant el Congrés de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), va ser acusat pel sector marxista de «desorganitzar» l'AIT i de pertànyer al sector seguidor de Mikhail Bakuni, i, com no, de ser un confident de la policia; va ser proposat per a l'expulsió, que finalment no va ser votada. En una carta datada el 8 d'octubre de 1872, publicada el 10 de novembre d'aquell any en L'Internationale de Brussel·les (Bèlgica), es justifica dels atacs d'Auguste Serraillier llançats contra ell a La Haia, tot reivindicant l'autonomia. L'1 de desembre de 1872 la redacció de L'Internationale anunciava que havia rebut respostes de Paul Lafargue i de Serraillier, però que no les publicaven per injurioses. L'agost de 1873 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia), juntament amb altres revolucionaris (Émile Fontaneau, Alfred Morel, Jean-Baptiste Pillard, Eugène Protot i Marius Vieux), per internacionalistes i comunards. De bell nou a Ginebra, el setembre de 1874 es traslladà a Lausana, on regentà un comerç ambulant d'alimentació (fruites, verdures, formatges, etc.). El 27 de gener de 1875 va ser un dels 54 communards exiliats que signaren el manifest «Au citoyen Garibaldi» (Al ciutadà Garibaldi). Entre setembre i octubre de 1875 declara en fallida el seu negoci i retornà a Ginebra, on treballà de representant comercial. Posteriorment va fer de periodista i a partir de 1885 publicà anualment el Vade-Mecum de la région du Léman, una mena de guia turística, amb molts de textos de La Géographie d'Élisée Reclus, i de repertori publicitari, a més d'altres publicacions semblants. També en aquesta època col·laborà ocasionalment en el periòdic radical Le Genevois. Participà en les campanyes electorals franceses des de Ginebra i sempre va ser fidel al petit grup de comunards exiliats en aquesta ciutat. Louis Marchand va morir el 19 de març de 1901 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'anarquista Léon Berchtold va fer el seu discurs fúnebre. Pòstumament, en 1905, es va publicar Y a-t-il toujours un terrain d'entente possible entre les radicaux et les socialistes en vue des prochaines élections? Articles et opinions recueillis par L. Marchand.

***

Autoretrat de Charles Angrand (1892). Metropolitan Museum of Art de Nova York

- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Sos pares es deien Charles Pierre Angrand, mestre, i Maria Elisa Grenier. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la condemna de François Denollet publicada en el periòdic de Le Havre L'Idée Ouvriere del 7 d'abril de 1888

- François Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Léon Denollet, citat a vegades erròniament com Denolet o Donolet. Sos pares es deien Charles Louis Denollet, teixidor de lli, i Anne Thérèse Valcke, belga. Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), l'abril de 1888 va ser condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de presó per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la Gran Plaça de Roubaix tot cridant: «La Revolució Social! A cinc cèntims per a l'obrer, a 20 francs per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la magistratura que el condemna.» Fou gerent del periòdic anarquista Le Bandit du Nord (1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en l'anomenat «Afer Girier-Lorion» –aquest va disparar contra la policia quan el volia detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el 17 de desembre de 1890 per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó, mentre Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Anatole Garnier (1 de març de 1894)

- Anatole Garnier: El 19 d'abril de 1875 neix a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) l'anarquista Anatole Auguste Garnier. Era fill dels obrers Louis Félix Garnier, que després serà viatjant de comerç, i Louise Ramard. El novembre de 1892 es guanyava la vida treballant d'orfebre a la fàbrica Christofle. El desembre de 1892 vivia al número 17 de la carretera de la Révolte de Saint-Denis (Illa de França, França) i el maig de 1893 a l'Hôtel de la Marine, al número 432 de l'avinguda de París de Saint- Denis, juntament amb sa companya, l'anarquista Catherine Sauterre, excompanya de l'anarquista Henri Decamps. Figurava com a «militant» en un llistat de recapitulació d'anarquistes elaborat el 26 de desembre de 1893 per la policia; en aquesta època vivia la número 62 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis. L'1 de març de 1894 va ser detingut amb sa companya Catherine Sauterre, juntament amb altres 24 anarquistes de la regió parisenca, i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Segons un informe policíac d'un confident del 26 d'abril de 1894, vivia a Saint-Ouen (Illa de França, França). El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia al número 62 del carrer d'Aubervilliers de Saint-Denis. El maig de 1895 va ser detingut, amb altres companys (Louis Carreau, Louis Deslieux, Albert Lecomte, Charles Lemayeur, Alfred Moittier, Charles Roussillaux, Albert Thierry), pel comissari Coeuille de Saint-Denis, com a cap d'una banda de desvalisadors que atacaven durant les nits domicilis de diverses poblacions de la regió parisenca (Aubervilliers, La Courneuve, Épinay-sur-Seine, Saint-Denis, etc.). El 13 d'agost de 1904 es casà al XII Districte de París amb Angèle Renée Pasquet i en aquesta època treballava de venedor i vivia al número 204 del carrer du Faubourg de Saint-Antoine de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Jules Mattez apareguda en el periòdic de Noeux-les-Mines La Tribune del 6 de març de 1937

- Jules Mattez: El 19 d'abril de 1881 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Jules Adolphe Mattez. Sos pares es deien Adolphe César Mattez, mecànic als ferrocarrils, i Philomène Delecroix, domèstica. Treballava de miner al Pou Núm. 5 de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) i residia a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais, França). El 2 de desembre de 1911 es casà a Avion (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Irma Damette, divorciada de Victor Mensué, i de qui enviudà. En aquests anys d'abans de la Gran Guerra, va ser un dels militants més destacats, amb Benoît Broutchoux, de l'anomenat «Jove Sindicat» de miners de caire anarquista. En 1921 s'integrà a les files comunistes. En el període d'entreguerres va ser secretari de la secció local de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). En 1934 va ser nomenat administrador titular de les Caixes de Socors d'Obrers Miners pel Sindicat de Miners Unitari del Nord de les mines de Courrières. En 1935 va ser elegit regidor municipal i adjunt de l'ajuntament, però en 1939 va ser revocat del càrrec per un decret del president del Consell de Ministres francès Édouard Daladier. En 1936 participà en una subscripció a favor dels combatents republicans espanyols i en aquesta època treballava als tallers del Pou Núm. 5 de les mines de Courrières. En 1937 s'encarregà de l'administració d'una col·lecta als pous miners per a l'adquisició d'una ambulància per a enviar-a a la guerra d'Espanya. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut per la policia francesa i internat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània). Jules Mattez va morir el 9 de gener de 1954 a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais, França). Sa germana, Alphonsine Mattez (Alphonsine Bernard) va ser una destacada militant comunista.

***

Necrològica de Pierre Larivière apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris del 17 de febrer de 1932

- Pierre Larivière: El 19 d'abril de 1883 neix al V Districte de París (França) el pintor, caricaturista, poeta i militant anarquista Pierre Larivière. Sos pares es deien Pierre Larivière, empleat de comerç, i Thérèse Lachaud, modista. En 1895 entrà a estudiar a la Secció de Talla Dolça (disseny litogràfic) de l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG) de París, coneguda com «École Estienne», d'on sortí diplomat en 1899. El 2 de setembre de 1907 es casà a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) amb Hélianne Julie Eugénie Chaussemier, amb qui va tenir una filla. Abans de la Gran Guerra col·laborà en diverses publicacions anarquistes, especialment en Les Temps Nouveaux, i milità en la Federació Litogràfica. Mobilitzat durant la guerra, va ser reservista en la 27 Companyia del 369 Regiment de Línia establert a Montargis (Centre, França). Entre 1914 i 1915 mantingué correspondència amb Jean Grave i, sense desaprovar totalment les posicions partidàries a la «Unió Sagrada» d'aquest davant el conflicte bèl·lic, afirmà que no creia en una «guerra alliberadora» com pensava Piotr Kropotkin, també afí al bàndol aliat. Partidari del sector pacifista i contrari al «Manifest dels Setze», publicà poemes en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, i col·laborà amb dibuixos en Les Humbles, de Maurice Wullens. En 1917 col·laborà en Glaneurs i il·lustrà l'àlbum À Jean Jaurès, editat a París per la «Librairie d'Action d'Art de la Ghilde "Les Forgerons"». Entre 1919 i 1920 col·laborà en La Forge. Revue d'art et de littérature, òrgan de la Guilde "Les Forgerons". En 1919 col·laborà en La Mère Éducatrice i publicà un recull de versos, assaigs i aforismes de caire pacifista sota el títol Au Temps des sous-hommes, amb un prefaci d'Han Ryner. En 1921 col·laborà amb dibuixos en L'Humanité i en 1923 amb poemes en L'Émancipateur. En aquesta època també col·laborà en Avenir International. Entre el 14 i el 16 de juliol de 1923 participà en el Congrés d'Orleans (Centre, França). Entre 1927 i fins a la seva mort col·laborà en Le Semeur de Normandie, d'Alphonse Barbe, amb poemes, ressenyes de llibres publicats, retrats (Errico Malatesta, etc.), etc., i durant un temps dirigí aquesta publicació. En 1927 signà una crida en suport de Sacco i Vanzetti. El novembre de 1929 va fer una exposició d'obres pictòriques a la Galeria Bru de París. També col·laborà en la impremta del diari L'Écho de Paris. En 1931 col·laborà en Le Rythme Universel i en Cahiers de l'Aristocratie, de Gérard de Lacaze-Duthiers. Molts dels seus retrats es popularitzaren en forma de targetes postals. Pierre Larivière va morir el 15 de febrer de 1932 a l'Hospital de Sainte Anne de París (França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Necrològica de Jean Kert apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 14 de març de 1953

- Jean Kert: El 19 d'abril de 1884 neix a Trieste (Litoral Austríac, Terres de la Corona, Imperi Austrohongarès; actualment Friül) l'anarquista Giovanni Kert, més conegut com Jean Kert –el llinatge a vegades citat erròniament Hert. Era fill d'Antoine Kert i de Catherine Vatovaz. Militant anarquista a Trieste, patí la repressió de l'Imperi Austrohongarès i posteriorment del feixisme italià. Pogué exiliar-se a França. Sa companya fou Antoinette Maraspin. El seu últim domicili va ser al número 45 del carrer Amandiers del XX Districte de París. Jean Kert va morir el 4 de febrer de 1953 a l'Hospital Teron del XX Districte de París (França).

***

Juana Rouco Buela

- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obrera és el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) –les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del «Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) –en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la «Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar en Mundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).

Juana Rouco Buela (1889-1969)

***

Gaspare Cannone

- Gaspare Cannone: El 19 d'abril de 1893 neix a Alcamo (Sicília) el periodista, escriptor, dramaturg, crític literari i propagandista anarquista Gaspare Cannone. Sos pares es deien Ignazio Cannone i Maria Grazia Santoro. Abandonà els estudis després de l'institut per a formar-se de manera autodidacta, mantenint-se amb els ingressos dels terrenys propietat de sa mare. En aquests anys milità amb els socialistes. En 1913 marxà cap els Estats Units i s'instal·là Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), on esdevingué anarquista i col·laborà en periòdics llibertaris, especialment el novaiorquès La Questione Sociale, on sostingué una dura polèmica anticlerical. En aquests anys mantingué correspondència amb Itàlia amb destacats anarquistes (Errico Malatesta, Paolo Schicchi, etc.). Durant la Gran Guerra, obtingué una llicència i treballà en una fàbrica d'armes a Nova York (Nova York, EUA). Va escriure peces teatrals, com ara Pathos. Dramma sociale (1919), estrenat el 20 d'octubre de 1919 al Schwaben Hall de Brooklyn, i Metamorfosi. Dramma psicologico (1920), estrenat el 2 de maig de 1920. Col·laborà en La Jacquerie (1919) de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en altres fulls llibertaris clandestins. Seguidor de Luigi Galleani, va ser perseguit per les seves idees anarquistes. El 30 de març de 1920, després d'una delació d'Eugenio Ravarini, que va assegurar que estava en relació amb els anarquistes Roberto Elia i Andrea Salsedo, va ser detingut per agents del Departament de Justícia nord-americà sota l'acusació de participar en conspiracions, interrogat, torturat i deportat aquell any cap a Itàlia. Col·laborà en diversos números únics editats per Paolo Schicchi, utilitzant diversos pseudònims (Colubrina, Garchivio dello Stato - Palermorino, etc.). També va col·laborar en Avanti! El 27 de març de 1921 publicà en Contadino un article sobre la campanya d'alliberament d'Errico Malatesta, aleshores empresonat, expressant la seva posició intransigent davant el «front únic», que, segons ell, havia de ser anarquista. Paolo Schicchi volgué que, amb Roberto Elia, fos redactor del quinzenal Il Vespro Anarchico, però només publicà alguns articles dispersos. Va fer una gira propagandística amb mítings arreu de Sicília per a recaptar fons. De mica en mica les seves posicions difereixen de les del grup «antiorganitzador» de Palerm. Amb l'adveniment del feixisme esdevingué redactor i corresponsal del diari cultural Follìa, publicat a Nova York, dedicant-se a la poesia, la dramatúrgia i a la crítica literària (assaigs crítics de Benedetto Croce i de Giosuè Carducci, entre d'alters), establint relació amb Gabriele D'Annunzio. No obstant això, sota aquesta tapadora oficial, va desenvolupar una intensa activitat clandestina d'oposició al règim. En aquesta època donà refugi Gaetano Marino, Giuseppe Panepinto i Salvatore Taormina, anarquistes perseguits per la policia feixista. Amb Salvatore Taormina, i un grup d'antifeixista d'Alcamo, participà en 1929 en l'atiament de l'antifeixisme a la regió i va ser fitxat en el registre de subversius «a detenir en determinades circumstàncies», fet que es produirà de tant en tant en els anys següents. També col·laborà en Umanità Nova. Amb problemes econòmics, l'agost de 1936 intentà expatriar-se clandestinament amb sa família, demanant ajuda a Giulio Barresi a Tunísia i a Salvatore Renda a Trapani, però va ser denunciat per aquest últim, confident de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Després de la II Guerra Mundial jugà un paper important, juntament amb Filippo Gramignano i Sasà Maniscaldo, en la reconstrucció del moviment anarquista de la seva regió, intentant crear un grup anarquista a Alcamo, celebrant mítings a la província i participant en la fundació de la Federació Anarquista de Trapani «Carlo Cafiero», que es va concretar en el congrés del 14 de març de 1946 celebrat a Trapani. Després entrà en polèmica amb Paolo Schicchi, que va desconfiar d'ell, ja que no es declarava obertament «organitzador», i per la seva excessiva simpatia amb els independentistes i els comunistes de Palmiro Togliatti. El maig de 1950 fou un dels organitzadors de la gira propagandística de Pier Carlo Masini a Sicília, encara que de mica en mica s'allunyà del moviment llibertari. En 1961 patí una paràlisi. Gaspare Cannone va morir el 17 de desembre de 1963 a Alcamo (Sicília). Un carrer d'Alcamo porta el seu nom. Son fill Fausto Cannone fou un destacar músic, cantautor i professor de conservatori.

Gaspare Cannone (1893-1963)

***

Bernat Pou Riera

- Bernat Pou Riera: El 19 d'abril de 1893 neix a Mancor de la Vall (Mallorca, Illes Balears) el destacat anarquista i anarcosindicalista Bernat Pou i Riera, conegut com Bernat de Can Pastora i que va fer servir el pseudònim R. Bernard. Era fill de Gabriel Pou i d'Apol·lònia Riera. En 1903, quant només tenia set anys, sa família el va enviar a viure amb un oncle seu a Lió (Arpitània) on aquest tenia un magatzem de vins. En aquesta ciutat estudià en un col·legi paül i amb 16 anys entrà a treballar de cambrer, començant la seva militància sindicalista. Cap el 1916 va ser expulsat de França i es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pels matins treballava al Registre de Documents de l'Ajuntament de Barcelona i per les tardes al Port Franc amb l'enginyer Alexandre Sancho. En aquests anys fou íntim amic de Joan García Oliver, Jaume Rosquillas Magrinyà i Eusebi Carbó Carbó. En 1922 s'uní sentimentalment amb la tortosina Elòdia Josefina Subirats, amb qui tingué dos infants (Llibert i Pepita). En 1924 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i poc després hagué de passar a França i a Bèlgica fugint de la repressió. A França formà part de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE). De bell nou a Barcelona, en 1928 envià diners a la recol·lecta de fons pro presos socials organitzada per La Revista Blanca. En la dècada dels anys vint i trenta estiuejava al seu poble natal. L'estiu de 1930 va ser nomenat secretari general del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i el juliol d'aquell any assistí a la Conferència Regional confederal, participant l'octubre en el Ple Regional. En aquesta època formà part de la comissió encarregada del periòdic Solidaridad Obrera i fou membre d'un Comitè Revolucionari (Àngel Samblancat, etc.) en el qual hi havia alguns militars (Ramón Franco, Alexandre Sancho, etc.). Afiliat al Sindicat de la Construcció, a conseqüència de les vagues d'aquest sector a Barcelona, va ser empresonat l'octubre de 1930 i al mes següent arran del fracàs de l'intent de cop d'Estat del capitan Fermín Galán Rodríguez. El novembre de 1930 va ser processat, amb Pere Foix Cases i Antoni Amador Obón, per un delicte de premsa arran d'haver publicat i repartit un pamflet on s'atacava l'autoritat. El gener de 1931, amb altres companys anarcosindicalistes, signà una carta adreçada als Comitès Confederals on protestava contra la inactivitat de la CNT i convidava els sindicalistes a engegar una campanya per a aconseguir la llibertat de Fermín Galán Rodríguez. En els anys republicans participà en activitats del grup republicà federal encapçalat per Abel Velilla Sarasola. Durant la Revolució espanyola treballà en l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI-FIJL, responsabilitzant-se de la ràdio confederal barcelonina i dirigint el Boletín de Informació CNT-FAI. També ocupà el càrrec de secretari del Ministeri de Propaganda de la II República espanyola. En aquests anys milità en la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 representà la FAI en el míting a Barcelona del Primer de Maig i poc després va ser nomenat cap tècnic de la Secció de Premsa i Propaganda del Departament d'Instrucció Pública i Sanitat de la II República espanyola. Acompanya l'hindú Pandit Nehru, aleshores rebel contra el govern britànic, en la seva visita de suport a la República espanyola, així com a Emma Goldman en el seu viatge de suport a la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Bèlgica, ja que tenia prohibida l'entrada a França, i la seva dona va ser reclosa en un camp de concentració de Bordeus (Aquitània, França). Quan els alemanys envaïren Bèlgica, passà a França amb documentació falsa i s'instal·là al departament d'Òlt (Llenguadoc, Occitània). Entrà a formar part de la gestió de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), assistint als congressos de 1945 i 1947. En 1946 ocupà la secretaria del Comitè Regional de Lió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). L'agost de 1946, en el Ple Nacional de Regionals l'MLE celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat delegat per al subsecretariat d'Europa Occidental de l'AIT. En 1948, amb Renée Lamberet i Henri Bouyé, participà en la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars i el juliol d'aquest mateix any organitzà una gran exposició de cartells de la Revolució espanyola a la Sala Lancry de París. El febrer de 1949 representà el Brasil en la II Conferència Intercontinental de la CNT celebrada a Tolosa i aquell mateix any en una reunió a París va ser nomenat secretari de l'AIT. Durant els anys quaranta realitzà nombrosos mítings i conferències arreu de França (Dijon, Carcassona, Castres, Tolosa, L'Avelhanet, Sant-Etiève, Rive-de-Gier, Séchilienne, Lió, etc.). En 1951 representà l'AIT en el Ple Intercontinental. Es mantingué partidari del sector confederal seguidor de Frederica Montseny i Germinal Esgleas. El 10 de maig de 1953 parlà, amb Albert Camus i Nicolas Lazarevitch, en un gran míting anticolonialista, antiestalinista i antimaccarthista en defensa de les llibertats celebrat a la Borsa del Treball de Sant-Etiève. Sa companya durant l'exili fou la historiador llibertària Renée Lamberet, a qui ajudà molt en la seva tasca d'investigació sobre l'anarquisme. Traduí nombrosos textos i fullets del francès al castellà. Trobem articles seus en multitud de publicacions llibertàries, com ara Acción, Boletín de Información CNT-FAI, Cenit, CNT, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, Fructidor, Guerra di Classe, A Plebe, El Productor, La Rambla de Catalunya, Syndikalismen, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Universo, etc. És autor d'Un año de conspiración (Antes de la República) (1933, amb Jaume Rosquillas Magrinyà), Realizaciones (1938), Del algodón a la retama (1938, amb altres) i Sangre de tribus (1939). El seu últim domicili va ser al número 13 del carrer d'Austerlitz del IV Districte de Lió. Bernat Pou Riera va morir el 3 de setembre de 1956 a l'Hospital Beaujon de Clichy-la-Garenne (Illa de França, França) i fou enterrat a Brunoy (Illa de França, França) amb paraules de Frederica Montseny i Henri Bouyé.

Bernat Pou Riera (1896-1956)

***

Miguel García Vivancos

- Miguel García Vivancos: El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Sos pares es deien Miguel García i Exaltación Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936 prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). En viatge de vacances, Miguel García Vivancos va morir de caquèxia el 23 de gener de 1972 a l'Hospital General de Còrdova (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Rafael de la ciutat.

Miguel García Vivancos (1895-1972)

Obres pictòriques de Miguel García Vivancos

***

Maurice Germain (1944)

- Maurice Germain: El 19 d'abril de 1902 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista Maurice Émile Germain. Sos pares es deien Eugène Émile Germain, empleat de l'Assistència Pública, i Marthe Amélie Gabernache. Tingué tres germans, entre ells l'anarquista André Eugène Germain. En 1922 va ser llicenciat de l'exèrcit per asma. Es guanyava la vida com a representant comercial d'una gran empresa pelletera parisenca. Cridat per son germà André Germain que vivia, treballava i militava a Espanya, continuà treballant a Madrid per a la mateixa empresa. Cap el 1930 es casà a Barcelona (Catalunya) amb Aurora Salut Pilar Prats, de qui es va divorciar en 1936. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, recorregué amb son germà diverses zones de la Península venent enfaixaments per hèrnies i altres productes ortopèdics. En 1933 retornà a París, on començà a treballar de corrector d'impremta en el periòdic L'Aurore i va ser apadrinat per l'anarquista Charles Anderson per a entrar en el Sindicat de Correctors. Durant la guerra d'Espanya col·laborà en Le Libertaire amb articles sobre la Revolució espanyola i traduí al francès l'assaig de Diego Abad de Santillán «La Révolution Libertaire» per aquesta publicació. El 6 de juliol de 1946 es casà al XV Districte de París (França) amb Madeleine Élise Debut, cosina de l'esposa de son germà André. En aquesta època, i en els anys cinquanta, vivia al número 70 del carrer Romainville, domicili que figurava en els llistat de vigilància de la policia. Un cop jubilat s'instal·là a Eissiduelh. Maurice Germain va morir el 28 de febrer de 1984 a l'Hospital Rural d'Eissiduelh (Aquitània, Occitània).

---

Continua...

---

[18/04] �La Justicia Humana� - �We have fed you all a thousand years� - M�ting de �Los Amigos de Durruti� - Quental - Didimi - Labadie - Charitat - Manetti - Mortellaro - Petitdemange - Sauvanet - Granach - Send�n - Mart�nez Dubal - Ciarravano - L�pez Gracia - Tudela - Muniesa - Su�rez Garc�a - Vicente Castells - Vilamosa - Airoldi - Anon - Prato - Escal� - Morneghini - Alaiz - Journ� - Meucci - Lagier - Haldimann - G�mez P�rez - Agaccio - Zarza

efemerides — Sat, 18 Apr 2026 11:15:39 +0200

[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» - Míting de «Los Amigos de Durruti» - Quental - Didimi - Labadie - Charitat - Manetti - Mortellaro - Petitdemange - Sauvanet - Granach - Sendón - Martínez Dubal - Ciarravano - López Gracia - Tudela - Muniesa - Suárez García - Vicente Castells - Vilamosa - Airoldi - Anon - Prato - Escalé - Morneghini - Alaiz - Journé - Meucci - Lagier - Haldimann - Gómez Pérez - Agaccio - Zarza

Anarcoefemèrides del 18 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Justicia Humana

- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà –l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado, Los Deseredados, La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.

***

We have fed you all a thousand years

- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.

We have fed you all a thousand years

***

"Los Amigos de Durruti"

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer –del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats–, Pablo Ruiz –delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti–, Jaume Balius Mir –promotor de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti»– i Francisco Carreño –membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) –militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona–, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà en últim lloc i al qual se'l demanà «moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».

Naixements

Antero de Quental (ca. 1864)

- Antero de Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de Quental. Era fill de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil portuguesa, i d'Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans. Després de rebre, especialment de sa mare, una educació religiosa i tradicional, i de fer els estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de Sao Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees socialistes i les lluites d'emancipació nacional de Polònia i d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt influenciada per les pràctiques maçòniques creada amb la finalitat de renovar el país mitjançant la literatura i que durant les turmentes elèctriques realitzaven uns rituals on es llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta època col·laborà en O Académico. En 1861 publicà els seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren importants manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest dels Estudiants de la Universitat de Coïmbra a la Opinió Il·lustrada del País», que va ser signat per 314 estudiants. En 1865 publicà Odes modernas, fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció revolucionària. També en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão do Bom Senso e Bom Gosto» (Qüestió del Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada «Questão Coimbrã» (Qüestió Coïmbra), dura polèmica literària sorgida arran dels atacs de l'escriptor romàntic Antônio Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José Maria Eça de Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar la «revolució intel·lectual». Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any els opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao Exmo. Sr. Antônio Feliciano de Castilho i A Dignidade das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a causa d'aquesta polèmica, el 6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho Ortigão, als jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet que se saldà amb una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa (Portugal) aprengué l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es relacionà amb els cercles obrers i intentà, sense èxit, allistar-se en l'exèrcit revolucionari de Giuseppe Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a París (França) una «experiència proletària», treballant de tipògraf, matriculant-se al Col·legi de França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de qui era fervent admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme de la capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta Delgada. El juny de 1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el vaixell d'un amic; visità Nova York i Halifax i estudià les qüestions socials relacionades amb els treballadors nord-americans i el seu sistema polític federalista, del qual era partidari i que considerava model per a una futura Confederació Ibèrica. El novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins, fundà el periòdic A República. Jornal da democracia portuguesa. A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup d'intel·lectuals bohemis (Eça de Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits per discutir els temes que preocupaven a la seva generació (política, arts, ciències, filosofia, etc.) i que en 1871 organitzà les «Conferències Democràtiques» de Lisboa, també anomenades «Conferències del Casino». Ell pronuncià la conferència inaugural, Causas da decadência dos povos peninsulares nos últimos três séculos –que segons ell eren les més importants la contrareforma, l'absolutisme i l'expansió ultramarina–, però finalment aquestes conferències, cinc en total, van ser prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es reuní a la capital lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo, Gonzaléz Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació «Fraternidade Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871 publicà anònimament el fullet O que é a Internacional i en 1872, amb José Fontana, fundà la revista O Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare, passà una temporada a São Miguel i heretà una considerable fortuna, que el va permetre viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de dedicar-lo al descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre França i Felizardo de Lima, s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del Partit Socialista Portuguès (PSP). També en 1875 reedità Odes modernas. En 1877 viatjà a París per a posar-se a les mans del prestigiós neuròleg Jean-Martin Charcot i rebé una cura d'hidroteràpia. A París s'enamorà d'una aristòcrata francesa i aquest fracàs amorós serà per a molts l'accelerant del seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a Porto i l'any següent adoptà dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18 mesos)– del seu amic Germano Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a diputat republicà socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre de 1881 i maig de 1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal, per raons de salut i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde (Porto, Nord, Portugal), que sempre considerà el millor període de sa vida. En aquests anys llegí Friederich Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics hindús i textos de filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes referències autobiogràfiques i simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra poètica. Entre març i octubre de 1887 visqué a les Açores i després retornà a Vila do Conde. En 1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat «Ultimàtum Britànic» de l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les colònies portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà presidir la Lliga Patriòtica del Nord, però l'existència d'aquesta fou efímera. El maig de 1891, quan retornà a Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de Quental. Malalt de psicosi maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en un estat de depressió permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada. Antero de Quental es va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un revòlver que havia comprat, l'11 de setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent de l'Esperança, al Campo de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores), just on apareix un cartell amb la paraula «Esperança», i fou enterrat al cementiri de São Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco e Negro (1896-1898), Contemporânea (1915-1926), A Imprensa (1885-1891) i O Thalassa (1913-1915), entre d'altres. A més de los obres citades és autor de Sonetos de Antero (1861), Beatrice e Fiat Lux (1863), Defesa da Carta Encíclica de Sua Santidade Pio IX (1865), Portugal perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras românticas (1872), Considerações sobre a filosofia da história literária portuguesa (1872), A poesia na actualidade (1881), A filosofia da natureza dos naturistas (1886), Tendências gerais da filosofia na segunda metade do século XIX (1890), Raios de extinta luz (1892), etc.

Antero de Quental (1842-1891)

***

Notícia de Gaetano Didimi apareguda en el periòdic parisenc Le Cri du Peuple del 17 de febrer de 1884

- Gaetano Didimi: El 18 d'abril de 1847 neix a Treia (Marques, Itàlia) –algunes fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)– l'internacionalista anarquista Gaetano Didimi. Era fill de Giacomo Didimi. Es guanyava la vida treballant de venedor ambulant. Va ser un dels membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) més important de les Marques, juntament amb Espartero Bellabarba, Raffaele Castelli, Adriano Cinelli, Diomede Gabrielli, Stanislao Alberici Giannini, Benedetto Marcolini, Vincenzo Matteuzzi, Marino Mazzetti, Benedetto Scota, Augusto Tacchini, Ernesto Tacchini, Riccardo Tomassini i Vincenzo Topi, detinguts l'agost de 1874 arran de la desarticulació de la Federació de les Marques i l'Úmbria, però el judici celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) entre març i juny de 1876, tots aquests acusats van ser absolts. En 1874 havia enviat l'adhesió de la Societat Obrera de Treia a la Lliga Universal de Corporacions Obreres de Giuseppe Mazzini. Arran del judici de Bolonya, emigrà a Lió (Arpitània), on es decantà per les posicions bakuninistes. En aquesta època col·laborà en el Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'AIT. Segons algunes fonts, erròniament atribueixen la seva mort en aquestes dates a Londres (Anglaterra), executat per ser un confident policíac. En 1884 treballava de sastre a París (França) i vivia al número 7 del carrer Trois-Frères del XVIII Districte. El desembre de 1891 retornà a Itàlia i, amb Pietro Faure, va fer algunes conferències anarquistes a Milà (Llombardia, Itàlia), abans de ser detingut i traslladat a Treia, on continuà amb la propaganda llibertària. El 10 de març de 1892, aniversari de la mort de Mazzini, reivindicà la creació d'un Cercle d'Estudis Socials, a més d'imprimir un pamflet subversiu que va ser immediatament confiscat per la policia. El juliol de 1892 va ser detingut a Ancona (Marques, Itàlia) i portat a Treia, on dies després va fer la conferència pública La religione naturale ossia il razionalismo. En 1892 publicà a Treia el fullet Autorità, libertà. Studio sociale i aquest mateix any va ser jutjat per l'Audiencia de Macerata (Marques, Itàlia) per un delicte de premsa. Desocupat, l'agost de 1892 emigrà a Tunis (Protectorat Francès de Tunísia; actualment Tunísia) a la recerca de feina. Posteriorment va recórrer Europa (Florència, Niça, Mònaco, Frabriano, Roma, Budapest, Roma, Milà, Niça, Gènova, París, Bolonya, Marsella, etc.), amb esporàdiques visites a Treia. En 1895 el seu nom figura en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França. Casat amb una belga, sense diners ni feina, abandonà la militància. La darrera notícia coneguda d'ell és la seva presència el juny de 1921 a Brussel·les (Bèlgica). Sembla que Gaetano Didimi va morir en 1925.

***

Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)

- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina –havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut– per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).

***

Notícia de la detenció de Gabriel Charitat apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 22 de novembre de 1892

- Gabriel Charitat: El 18 d'abril de 1861 neix a Firminy (Forez, Occitània) l'anarquista Gabriel Charitat, que va fer servir el pseudònim de Raphaël Slinger. Sos pares, alberguistes, es deien Gabriel Charitat i Françoise Ravel. El 18 de març de 1885 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'endemà es presentà a la «Imprimerie Jurassianne», al número 24 del carrer Grottes, amb la intenció d'encarregar la impressió d'un full, però com que estava tancada, trobà una altra impremta («Schira») on va estampar 1.000 exemplars, amb un peu d'impremta inventat, del full Appel au travailleurs suisses, on es feia una crida a la insurrecció, a la crema de castells, a l'afusellament dels explotadors i a la Revolució social, entre altres proclames. El 21 de març d'aquell any va distribuir la crida a Lausana (Vaud, Suïssa) i a Berna (Berna, Suïssa), però a Friburg (Friburg, Suïssa) va ser detingut i lliurat a la policia de Berna. Escorcollat, portava un carnet professional a nom de Raphaël Slinger, una carta personal, un exemplar del fullet Évolution et révolution d'Élisée Reclus, els números 2 i 3 del periòdic parisenc L'Audace i una agenda amb adreces de periòdics anarquistes que havia tretes de l'anterior publicació. Durant l'interrogatori declarà que havia vingut a aferrar cartells revolucionaris amb la intenció de ser detingut i ser reclòs per a aprendre un ofici a la presó. La policia no va trobar contactes seus amb altres anarquistes francesos ni suïssos. La seva detenció es va produir en plena investigació federal sobre els anarquistes suïssos, fet pel qual va ser investigat internacionalment. Finalment, però, després d'elaborar un dossier de 150 pàgines, el procurador va concloure que la seva crida no era perillosa per a les autoritats federals suïsses i que el cas havia de ser jutjat per les autoritats cantonals de Berna. En 1889 treballava de venedor ambulant de periòdics a Firminy i la policia assenyalà que aprofitava la feina per a distribuir a la sortida de les fàbriques i per tot arreu un petit fascicle titula Chants du peuple, amb les lletres de cançons revolucionàries (La canaille, Le chant des travaillerus, etc.). El 10 de març de 1891 el Tribunal Correccional de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el va condemnat a 15 dies de presó per haver dirigit al procurador de la República una carta on proferia injúries contra els magistrats. En aquesta època treballava de manobra a l'empresa «Ferraton» de Firminy. El 21 de novembre de 1892 va ser detingut per la policia a Saint-Étienne després de menjar a l'establiment de Rouchouse, al carrer Annonay, i no pagar la consumició. El 21 de novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el de nombrosos companys, va ser escorcollat. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer de l'Oudaine de Firminy. Acompanyat de sos germans Antoine Charitat, propietari, i Antonin Charitat, botiguer, Gabriel Charitat va morir el 10 d'agost de 1903 a l'Hospital Civil de Firminy (Forez, Arpitània).

***

Silvio Giovanni Manetti

- Silvio Giovanni Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino Manetti i Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25 d'abril de 1882 emigrà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Treballà en diferents feines (xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys s'enrolà voluntari com a mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys, aconseguint el grau de sotscaporal timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat. Va casar-se amb Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del periòdic anarquista L'Agitazione, va signar la protesta per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les associacions anarquistes que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques, Itàlia). Segons la policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2 d'agost de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de reclusió per «lesions personals». El setembre de 1898 va anar a Iselle (Trasquera, Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de construcció del túnel de Sempione, però, sense treball i sense mitjans de subsistència, va ser detingut i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva participació en conferències i reunions anarquistes i la seva activitat propagandística. En 1902 retornà a Gavello i participà en el moviment sindicalista de les lligues, essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local. També participà en les organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la Federació de la Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto, Itàlia). Va fer de corresponsal dels periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la derrota del moviment de les lligues, reprengué la seva vida de rodamón i durant uns anys va fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908 retornà a Gavello. En 1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912 a Venècia (Vèneto, Itàlia), on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins l'esclat de la Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de Venècia. Entre 1925 i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor, viatjant arreu d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la fàbrica de la «Società Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima d'Alumini del Vèneto) de Marghera (Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat el novembre de 1936 per les seves idees polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de desembre d'aquell any. A partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen com a «simpatitzant de l'actual Règim», és a dir, el feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de 1949 a Venècia (Vèneto, Itàlia).

***

Necrològica de Paolo Mortellaro apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 4 de setembre de 1954

- Paolo Mortellaro: El 18 d'abril de 1876 neix a Calatafimi (actualment Calatafimi Segesta, Sicília) l'anarquista Paolo Mortellaro. S'integrà en el moviment anarquista en la seva adolescència. A finals de 1903 emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on es casà amb la militant anarquista Maria Mortellaro. Participà activament en moviment llibertari italià novaiorquès, on pertanyia al «Club Avanti» de Brooklyn i estava subscrit a diferents publicacions anarquistes (Cronaca Sovversiva, Il Proletario, etc.), les quals també distribuïa. Va fer costat econòmicament el periòdic anarquista sicilià Il Proletario. En 1914 vivia al número 235 de l'avinguda Montrose de Brooklyn. Paolo Mortellaro va morir el 22 d'agost de 1954 a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser incinerat dos dies després.

***

Notícia de la condemna de Joseph Petitdemange apareguda en el diari parisenc La Liberté del 12 de maig de 1912

- Joseph Petitdemange: El 18 d'abril de 1883 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Petitdemange, també conegut com Albert Rochet. Sos pares es deien Julien Petitdemange, cotxer, i Marie Rosalie Fougerolle. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic i mecànic. El juny de 1901 s'allistà per cinc anys en la tripulació de l'Armada a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Un cop lliure en 1906, s'instal·là a París. El 29 de setembre de 1909 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a 100 francs de multa per infracció a la policia ferroviària. A principis de la dècada vivia al número 36 del carrer Clignancourt del XVIII Districte de París i, segons algunes fonts, militava en la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 23 de juliol de 1910 el Tribunal de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) el condemnà en rebel·lia per infracció a la policia ferroviària a 15 dies de presó. El març de 1911 passà a residir a Lió (Arpitània), on treballà en diferents tallers mecànics, sobretot al de l'empresa d'automoció de Marius Berliet (del 10 de maig al 17 de juny de 1911). En aquesta època, sota el nom d'Albert Rochet, vivia al número 99 de l'avinguda de Saxe. A Lió entrà en relació amb l'anarquista il·legalista Jules Bonnot i el maig de 1911 s'associà amb aquest per a l'explotació d'un taller de reparació de bicicletes al número 3 bis de la carretera de Vienne. Els materials del taller, segons la policia, provenien de robatoris perpetrats per la «Banda Bonnot», dins la qual ell s'integrà. A Lió no freqüentà els cercles llibertaris de la ciutat. El 10 de maig de 1912 l'Audiència del Roine el condemna a un any de presó per complicitat en robatori i per encobriment en el marc del judici contra la «Banda Bonnot». Cap el maig de 1913 s'establí amb nom fals a Marsella (Provença, Occitània), on participà en reunions dels cercles anarcoindividualistes de la ciutat. Segons informes policíacs, va fer una xerrada al grup anarquista que es reunia al número 48 del carrer Tapis-Vert. Aleshores vivia al número 57 del carrer d'Aubagne i treballava en un taller mecànic al bulevard des Dames. A mitjans de maig de 1913 participà en una xerrada («Les intellectuels et le peuple») de Charles Hotz (Édouard Rothen) organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES). Quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en una secció d'aviació de Troyes (Xampanya, França). El 24 de juny de 1916 es casà a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat, Aquitània) amb Juliette Marguerite Reine Cavagnat, de qui enviudà. Joseph Petitdemange va morir el 27 de maig de 1971 al seu domicili, al número 6 del carrer Duméril, del XIII Districte de París (França).

***

Notícia sobre la mort d'Albert Sauvanet publicada en el periòdic de Lens L'Action Syndicale del 17 de maig 1908

- Albert Sauvanet: El 18 d'abril de 1887 neix a Comentriac (Alvèrnia, Occitània) –va ser registrat erròniament amb el llinatge Sauvannet– l'anarquista i sindicalista revolucionari Gilbert Sauvanet, més conegut com Albert Sauvanet. Sos pares es deien Jacques Philippe Sauvanet, manobre, i Marie-Julie Clairet. Orfe de pares de molt jove, abandonà l'escola i amb 13 anys començà a treballar de mosso en una granja. Quan tenia 18 anys entrà a fer feina a la fàbrica de tubs metàl·lics de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) i dos anys després va sortir com a ferrador i forjador. El gener de 1907 s'instal·là a Pas-de-Calais i treballar de miner a diversos pous de Drocourt (Nord-Pas-de-Calais, França). Visqué primer a Billy-Montigny i després a Rovroy (Nord-Pas-de-Calais, França), militant en el Sindicat de Miners, dit «Sindicat Jove», encapçalat per l'anarquista Benoît Broutchoux. El 3 de maig de 1908, amb tres companys (Jules Cormeray, Pierre Raveniaud i Jules Saunier), venia pels carrers de Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) el periòdic L'Action Syndicaliste, la portada del qual mostrava un dibuix del diputat socialista Émile Basly acceptant un suborn dels patrons; interceptat per un grup de seguidors socialistes del «Sindicat Vell», els quatre anarquistes van ser lapidats i apallissats de valent i ell va rebre un fort cop de maó a la templa dreta. Refugiats a casa del company Champouret, la parella d'aquest amb un fusell mantingué a retxa el grup que volia linxar els anarquistes. Els gendarmes arribaren i portaren a peu els anarquistes emmanillats a la comissaria de Lens, on malgrat vomitar sang no va ser atès. Finalment, hores després, arribà un metge, però ja no va poder fer res. Albert Sauvanet va morir el 3 de maig de 1908 a la comissaria de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) envoltat de companys. Després de feta l'autòpsia a l'hospital, va ser portat a la seu del sindicat de Lens, on va ser vetllat. Tres dies després va ser enterrat amb una manifestació d'unes tres-centes persones i amb discursos de Benoît Brotuchoux, Georges Dumoulin i Augustin Dehay. Aquest mateix dia 6 de maig es va celebrar un gran míting de protesta a la Casa del Poble de Lens, on assistiren unes 1.500 persones. L'Action Syndicaliste edità quatre postals en el seu record: una del «diputat-obrer» Basly, una segona de Sauvanet, altra d'aquest al taüt i una quarta del seu funeral.

***

Alexander Granach (1920)

- Alexander Granach: El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) –actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)–, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films –en filmà una cinquantena–; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

Alexander Granach (1890- 1945)

***

Claro José Sendón Lamela

- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad! –destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Mallí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre, Fragua Social, Indomptable, Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.

Claro José Sendón Lamela (1897-1937)

---

Continua...

---

[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - M�ting del Front Popular - Representaci� d'�Isra�l� - M�ting a la Mutualit� - Arnould - Tucker - Bourdin - Geronzi - Lorenzi - Navarro - Rico - Quero - G�mez L�pez - Quintas - Berthelot - Su�rez Garc�a - Vidiella - Lacroiselle - Attinost - Bachelet - Lerousseau - Montero - Damiano - Guiraud - Heger - Bizeau - Mi�ana - Costa Truco - Domergue - Benesperi - Gonz�lez L�pez - Conxa P�rez - Scharf - Fuertes

efemerides — Fri, 17 Apr 2026 11:12:15 +0200

[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting del Front Popular - Representació d'«Israël» - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Bourdin - Geronzi - Lorenzi - Navarro - Rico - Quero - Gómez López - Quintas - Berthelot - Suárez García - Vidiella - Lacroiselle - Attinost - Bachelet - Lerousseau - Montero - Damiano - Guiraud - Heger - Bizeau - Miñana - Costa Truco - Domergue - Benesperi - González López - Conxa Pérez - Scharf - Fuertes

Anarcoefemèrides del 17 d'abril

Esdeveniments

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle, és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. El lock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a «la ciutat roja».

Revolta de Llemotges (abril de 1905)

***

Anagrama de la CNT

- Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels «Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró –que en febrer havia signat el «Manifest d'Intel·ligència Republicana»– i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.

***

Cartell del míting

- Míting del Front Popular: El 17 d'abril de 1938 se celebra al Cinema Odeón del barri d'Harmonia de Palomar (actual barri de Sant Andreu) de Barcelona (Catalunya) un gran míting de Front Popular de Catalunya. En aquesta acte de commemoració del setè aniversari de la proclamació de la II República espanyola, presidit pel comunista Miquel Valdès Valdès, que substituí Marià Martínez Cuenca, van parlar Maria Dolors Bargalló Serra, en nom d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Francesc Isgleas Piarnau, representant la Confederació Nacional del Treball (CNT); i Rafael Vidiella Franc, delegat del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). També havia d'assistir i parlar Joan Cornudella Barberà, en representació d'Estat Català (EC), però finalment no hi va comparèixer. Aquest mateix dia s'organitzaren una dotzena de mítings per tot Catalunya.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 30 de març de 1957

- Representació d'Israël: El 17 d'abril de 1957 es representà al Bohemian National Hall de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA) el drama social en tres actes Israël, del dramaturg francès Henry Bernstein. L'obra, representada en llengua italiana per primer cop als Estats Units, va ser posada en escena per la Filodrammatica «Pietro Gori», dirigida per Salvatore Pernicone.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de març de 1977

- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting van intervenir Frederica Montseny Mañé; Fernando Carballo Blanco; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari del Comitè Nacional de la CNT; i Soriano i Félix Navarro, representants de la CNT Francesa, entre altres oradors. Francisco Ibáñez Gorostidi (Paco Ibáñez), Jehan Jonas, Carles Andreu Sancho, Frances Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta), Josep Pérez, Georges Moustaki, Marie-Thérèse Orain, el Trío Sortilegio Español, el grup Ramon Mons, el grup tunisià de Hedi Hela i el Cuarteto Cedrón també hi participaren en un recital posterior organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'acte assistiren més de 4.000 persones. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical històrica a ser-ho.

Naixements

Arthur Arnould

- Arthur Arnould: El 17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, també conegut com A. Matthey. Sos pares es deien Nicolas Edmond Arnauld, un professor liberal de llengües estrangeres i del col·legi de la població, i Amélié Henriette Fontaine. Va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès –que va ser publicada en 1950– i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey –nom de sa dona– i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident –alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. La darrera etapa de sa vida la passà a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Sa companya fou la pintora Marie Delphine Marcelle Forlin. Arthur Arnould va morir el 23 de novembre de 1895 –algunes fonts cieten erròniament altres dates– a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene –qui li va descobrir Proudhon–, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? –més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

***

Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894

- Martial Bourdin: El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Martial Bourdin, que va fer servir el pseudònim S. Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà petit del també anarquista Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son germà, Martial Bourdin es guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a mitjans dels anys vuitanta del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per incitació, mitjançant cartells i circulars, a participar en un míting a la via pública. En 1888 es traslladà a Londres (Anglaterra) per ajudar son germà a la seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League (SL, Lliga Socialista). A Londres representà el periòdic anarquista Le Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5 d'octubre de 1892 emigrà als Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de Detroit (Comtat de Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de propaganda anarquista a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de 1893 es trobà amb son germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup francès de l'anarquista «Autonomie Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i on, segons la policia, era anomenat Petit Bourgeois i Adonis, i ell feia servir el pseudònim S. Alier. Sembla que tingué relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va morir el 15 de febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra) quan manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa, atemorit per la vigilància de la policia londinenca –tres dies abans Émile Henry havia llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la dinamita d'aquest atemptat sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se dels materials explosius i pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb les arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de l'enginy que portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat al Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta minuts després d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les seves butxaques la policia va trobar el carnet de membre de l'«Autonomie Club», amb data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes, fórmules químiques, una invitació per a un ball a favor de les obres revolucionàries i una important suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquest últim que va fer especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del país. El 23 de febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de companys, entre ells Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren d'enfrontar a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació anarquista. Arran d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada pel comissari William Melville d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis d'anarquistes estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de l'«Autonomie Club». Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre Bourdin va inspirar la novel·la The Secret Agent (1907) de l'escriptor Joseph Conrad.

Martial Bourdin (1868-1894)

***

Giovanni Geronzi

- Giovanni Geronzi: El 17 d'abril de 1871 neix a Fossombrone (Marques, Itàlia) el metge i poeta anarquista Giovanni Geronzi, que va fer servir el pseudònim Refrattario. Sos pares es deien Pietro Geronzi i Lucia Scopa. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint un dels principals militants de la zona. Fou un dels fundadors del Centro Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) de Fossombrone i entre 1885 i 1886 col·laborà en la primera època del periòdic anarquista de Fano (Marques, Itàlia) In Marcia, relacionat amb la Federació Socialista Anarquista (FSA) de la província de Pesaro-Urbino, constituïda a Fossombrone l'agost de 1885. En 1886 patí els primers problemes amb la justícia per «violació de la llei d'impremta». També trobem articles seus en La Montagna (1887) i La Rivendicazione (1886-1888), on signà Refrattario. Estudià medicina a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb destacats membres del socialisme i de l'anarquisme i en 1888 a Perusa (Úmbria, Itàlia), on patí tres mesos de presó per «resistència i ultratges als agents de la Seguretat Pública». Un cop llicenciat en medicina i cirurgia retornà a les Marques, on desenvolupà la seva activitat de metge i de col·laborador en publicacions científiques, mèdiques i higienistes, alhora que desplegava la seva propaganda política. Entre el 29 de març i el 5 d'abril de 1894 assistí al XI Congrés Mèdic Internacional que se celebrà a Roma i aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista per la policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic oficial de Cantiano (Marques, Itàlia) i en aquesta època intensificà les seves relacions amb exponents destacats dels moviments anarquistes italià i estranger, com ara Amilcare Cipriani, Errico Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses publicacions llibertàries i també col·laborà amb poesies, que van ser recollides en diferents volums (1886, 1888 i 1908). Per haver signat amb el seu nom la poesia All'atomo, que va ser publicada el gener de 1897 en el primer número de La Protesta Umana. Rivista di Studi Sociali de Macerata (Marques, Itàlia) i del qual es va fer una separata, va ser jutjat, amb el responsable del periòdic Oreste Morresi i Luigi Fabbri, per «incitació al regicidi», però gràcies a la defensa de Pietro Gori va ser absolt, encara que Morresi va ser condemnant a quatre mesos i mig i Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó per «instigació al crim mitjançant la premsa». En 1896 se li va proposar residència obligada i el Tribunal d'Apel·lació li va imposar dos anys, pena que va ser commutada per la de llibertat condicional sota vigilància especial. Una de les seves reflexions teòriques principals, que pretenia assentar les bases del «materialisme-fisiològic» des de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors ni explotats», va ser publicada el 30 de març de 1898 en el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1901 va ser convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni per aprofundir les seves idees perquè publiqués en Il Pensiero Libertario de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1903 va ser nomenat metge oficial de Fossombrone i incrementà encara més les seves activitats polítiques, participant en manifestacions i promovent iniciatives amb el Cercle Anarquista, incloent la publicació de diferents números únics en els quals signava amb pseudònims. Després de 1906 la seva implicació política va anar minvant, encara que participant en el moviment anarquista i sense renunciar a la seva punyent poesia –en 1908 publicà l'edició ampliada d'All'atomo. Nuovi versi. En 1924 encara estava subscrit a Pensiero e Volontà. La seva vellesa es va veure sacsejada per les activitats dels escamots feixistes, especialment en les dramàtiques jornades d'octubre de 1922 a Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets dels seus companys, i ell es negà a falsificar el certificat de defunció i per aquest motiu va ser portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment patí escorcolls a casa seva i el règim feixista intentà aplicar-li la llei que permetia la separació del servei als funcionaris no adeptes al règim. En les seves notes personals mai no renuncià a la crítica i a la ironia. Els seus últims anys els dedicà a l'estudi de la numismàtica i de l'arqueologia, col·laborant en revistes (Bolletino d'Arte, Rassegna Mumismatica, etc.), publicant llibres, com ara Quinario d'Oro di Alessandro Severo (1933) i Elementi di numismatica d'Italia moderna e antica (1934), i treballant per a l'Institut Italià de Numismàtica i per a la Società Italiana per il Progresso delle Scienze (SIPS, Societat Italiana per al Progrés de la Ciència). Giovanni Geronzi va morir el 14 d'agost de 1935 a Fano (Marques, Itàlia). Existeix el Fons «Giovanni Geronzi» a la Biblioteca Civica Passionei de Fossombrone, que recull els seus documents anarquistes.

***

Nota sobre la mort de Dante Lorenzi publicada en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 28 de març de 1959

- Dante Lorenzi: El 17 d'abril de 1889 neix a Itàlia l'anarquista Dante Lorenzi. Emigrat als Estats Units i en 1915 militava en el grup anarquista de Gallatin (Pennsilvània, EUA). Mantingué correspondència amb Luce Fabbri. Dante Lorenzi va morir el 24 de febrer de 1959 a l'Hospital de Monongahela (Greene, Pennsilvània, EUA) i deixà una important quantitat de diners, gestionada per son germà Sam Ferrari i Italo Giannini, per a la difusió de les idees anarquistes; gràcies aquesta donació («Fons Dante Lorenzi»), el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste pogué reaparèixer el novembre de 1960, amb un nou equip editorial de joves anarquistes. També es van veure beneficiats amb el «Fons Dante Lorenzi» la Colònia «Maria Luisa Berneri» d'Itàlia i Freedom Press de Londres (Anglaterra).

***

Patricio Navarro Avellán

- Patricio Navarro Avellán: El 17 d'abril de 1897 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del ferrocarril elèctric de la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports «La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. El 23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que li va fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports –s'encarregà especialment de l'evacuació clandestina cap a Amèrica de nombrosos militants buscats per la policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organització a la qual va pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup «Solidaritat», amb Ángel Pestaña Núñez i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Emili Mira Aparici, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya –amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso Abadía, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, sense èxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings a nombroses poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era director de Solidaridad Obrera, va ser detingut amb Francisco Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar– i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo Giroud va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre part activa en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa companya Oceania i sos cinc infants. Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba, s'instal·là definitivament a Mèxic a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT mexicana. En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili que se celebrà a Mèxic i s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se fortament a la tendència col·laboracionista. El juliol de 1948 va ser nomenat secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la CNT de Mèxic, al costat de Jaume Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente, Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció (1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de Mèxic. Durant els anys seixanta, els dissabtes, participà en les tertúlies del Cafè do Brasil de la Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos Campos i Hermós Plaja Saló, entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir, després d'una llarga malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol d'aquesta ciutat.

Patricio Navarro Avellán (1897-1970)

***

Mario Rico Cobas

- Mario Rico Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit per Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT, Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

Mario Rico Cobas (1903-1936)

***

Fernando Quero García

- Fernando Quero García: El 17 d'abril de 1904 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Quero García. Sos pares es deien Antonio Quero Campillo i Mariana García Sánchez. Tingué quatre germans (Gabriel, Antonio, Francisco i Jesús) i tres germanes (María, Ginesa i Francisca). Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Obrer lampista, començar a treballar a la Companyia de Gas i Electricitat de Catalunya i s'afilià a la Secció de Lampistes del Sindicat Únic de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta formà part dels Comitès de Defensa del seu barri. Després de participar en la resposta contra el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Defensa Confederal i, com a membre del Sindicat «Luz y Fuerza», membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment retrobà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) sa companya i sa filla. El 12 d'agost de 1942, arran de la denúncia de José García Pardo, agent del consolat franquista responsable de la detenció de dos centenars de refugiats a la zona tolosana, va ser arrestat i internat al camp de concentració de Vernet, on el 27 de maig de 1944 va ser traslladat, amb altres 180 presoners, a la caserna Mortier de París (França) amb la finalitat de ser deportat a Alemanya o les illes anglonormandes. El juny de 1945 va ser alliberat i va ser repatriat a França. A Tolosa fou un dels fundadors, el 13 d'octubre de 1945, de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i un dels signants dels seus estatuts. Sa companya fou María Martínex Cánovas. Fernando Quero García va morir el 8 de juliol de 1988 a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez López

- Manuel Gómez López: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez López. Era fill de José Gómez Martínez i d'Isabel López Parra, i nasqué amb una germana bessona, Ana Maria Gómez López. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seus últims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Manuel Gómez López va morir a resultes d'un atac de cor el 7 de juliol de 1987 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

***

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

- José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Sos pares es deien José Quintas, jornalero, i Carmen Figueroa Fernández. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals –Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 al seu domicili d'A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca i va ser enterrat al cementi de Pereiró de Vigo.

---

Continua...

---

[16/04] Confer�ncia de Faure - �El Hijo del Ahuizote� - I Congr�s de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Homenatge a Garc�a Calvo - Paillette - Tailhade - Jossot - Albenque - Baraille - Ghibesi - Morini�re - Arnau - Bruna - Lazar - Carreras - Balkanski - Jim�nez P�rez - Pe�a - M�rida - Pantais - Tota - G�mez Casas - Bozhilov - Doublier - Istrati - Mart�nez Garc�a - Alonso Mart�nez - Gil - Comella - Garino - Gil Mart�nez - Alguacil - Salvador - Garc�a Barrera - Lucarini - Forn�s

efemerides — Thu, 16 Apr 2026 11:09:50 +0200

[16/04] Conferència de Faure - «El Hijo del Ahuizote» - I Congrés de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Homenatge a García Calvo - Paillette - Tailhade - Jossot - Albenque - Baraille - Ghibesi - Morinière - Arnau - Bruna - Lazar - Carreras - Balkanski - Jiménez Pérez - Peña - Mérida - Pantais - Tota - Gómez Casas - Bozhilov - Doublier - Istrati - Martínez García - Alonso Martínez - Gil - Comella - Garino - Gil Martínez - Alguacil - Salvador - García Barrera - Lucarini - Fornés

Anarcoefemèrides del 16 d'abril

Esdeveniments

Convocatòria de la conferència apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1897

- Conferència de Faure: El 16 d'abril de 1897, Divendres Sant, se celebra a la Sala Franklin de Le Havre (Alta Normandia, França) la conferència pública i contradictòria «Dieu, c'est l'erreur!» (Déu, és l'error!) a càrrec del propagandista anarquista Sébastien Faure. Tots els eclesiàstics i autoritats van ser convidats a l'acte. A aquesta conferència, que resultà un èxit de públic, hi assistiren més de dos-mil persones i els representants del món eclesiàstic guardaren silenci. Aquesta conferència esdevingué un clàssic de les xerrades de Faure i la llegí en nombroses ocasions. En el seu fullet Réponse aux paroles d'une croyante (1903), Sébastien Faure ens diu: «He dit: Déu, és l'error, i jo no hi crec; Déu és el malson i la hipocresia, i jo el combat; Déu, és la religió i no només aquesta no consola sinó que n'afligeix; no només no aporta a la humanitat tranquil·litat ni joia, sinó que ha escrit les pàgines més doloroses i més sagnants de la història, vet aquí perquè lluito contra la religió.»

***

Exemplar d'El Hijo del Ahuizote

- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanal El Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic –el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquesta època el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo del Ahuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote i El bisnieto del Ahuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.

***

Manifestació de l'USA (1923)

- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.

***

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

- Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al South Place Institute de Londres (Anglaterra), sota el títol An exposure of the Trade Union delegation's report on Russia (Exposició sobre l'informe de la delegació sindical a Rússia). La xerrada, que tingué un bis el 27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel British Committee for the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè Britànic de Defensa dels Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una delegació de les Trade Unions (sindicats britànics) havia retornat d'un viatge d'inspecció a la Unió Soviètica i els components d'aquesta comissió es mostraren fascinats per les grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el llibertari John Turner, primera víctima de la llei contra els anarquistes (Anarchist Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president Williamb McKinley per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de contradir aquell desastrós informe que just traduïa dades oficioses interessades i tendencioses preparades per les autoritats soviètiques que els delegats, la majoria prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu viatge de només sis setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta conferència de rèplica, Goldman confrontava les dades de la delegació britànica amb altres molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada, aquell mateix mes d'abril de 1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report: A Reply, editat per la mateixa organització que havia convocat la conferència. Els comunistes en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar que les dades contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat acuradament falsejades.

Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a García Calvo: El 16 d'abril de 2013 se celebra al Saló d'Actes de l'Ateneu de Madrid (Espanya) un homenatge al filòsof anarquista Agustín García Calvo sota el títol «De viva voz. En recuerdo de Agustín García Calvo». L'acte, encapçalat per Carlos París Amador, president de l'Ateneu de Madrid, comptà amb les intervencions d'Ester Bellver Martín, actriu, dramaturga i alumna de García Calvo; d'Isabel Escudero Ríos, poetessa i companya de l'homenatjat; del cantautor Amancio Prada Prada; del grup teatral «A Contratiempo»; i de membres de la Tertúlia Política de l'Ateneu de Madrid que animà García Calvo.

Naixements

Paul Paillette

- Paul Paillette: El 16 d'abril –el 15 segons el registre civil reconstituït– de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Ambroise Paul Paillette. Sos pares es deien Henri Paillete i Félicité Lamy. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians «Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée –el seu poema «Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats–, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir el 22 de febrer de 1920 a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920.

Paul Paillette (1844-1920)

***

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Bernard Paul-Marie Alexander Charles Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, sos pares es deien Félix Tailhade, jutge del Tribunal Civil de Tarba, i Alexandrine Sophie Ernestine Jacomet. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 –«Què importa les víctimes si el gest és bell»– va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels –se'n compten més de 30–, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casà de bell nou al VII Districte de París amb Marie Louise Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès –la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials–, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Gustave-Henri Jossot

- Gustave-Henri Jossot: El 16 d'abril de 1866 neix a Dijon (Borgonya, França) el dibuixant, caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i individualista llibertari Gustave-Henri Jossot, també conegut com Abdul Karîm Jossot. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Étienne Jossot, agent general de la companyia d'assegurances «Le Phénix», i Marie Jeanne Agnès Hébert. Quan tenia tres anys sa mare morí i son pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens. D'estar internat en un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'amenaçar amb calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon. Posteriorment va fer el servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya, França) i va ser llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una companyia d'assegurances a París (França), però va ser acomiadat de la feina després d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar els primers dibuixos en la premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no fou un dibuixant compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb Marie-Jeanne Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es casà en morir son pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de la dècada dels noranta es traslladà a París, on es va veure influenciat per artistes com Émile Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens, entre d'altres, i va viatjar a Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada «Escola de Pont-Aven». En aquesta època, gràcies a la situació política i els casos de corrupció (boulangisme, escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de París el centre de la caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà influenciat per l'orientalisme, l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres tendències. Cap a 1892 començà a publicar els seus primers dibuixos humorístics en la premsa d'àmbit nacional, com ara L'Art Décoratif, La Butte, La Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve, L'Estampe et l'Affiche, L'Estampe Originale, Jugend i L'Ymagier. En 1894 presentà al Saló dels Independents caricatures en aquarel·la, que van atreure l'atenció de Léon Maillard, director de la prestigiosa revista simbolista La Plume, on començà a col·laborar. A partir d'aquí va exposar en diferent indrets, com ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de la Societat Nacional de Belles Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el Saló dels Independents (1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en l'«estètica de la deformació» i els colors vius el seu camí per al compromís polític i subversiu. En 1894 publicà l'obra il·lustrada Artistes et bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces de trognes i Pochetées. En 1896 morí de meningitis Irma, la seva filla única, fet que el va abatre profundament i el decantà encara més pel dibuix i la misantropia. Per contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa companya per Còrsega, Suïssa i Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual s'enamorà dels seus deserts i de la seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en exclusivitat com a cartellista publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després obrí el seu propi taller. En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i il·lustrà el poema Les rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del setmanari satíric anarquista de crítica política i social L'Assiette au Beurre, que publicà el seu primer número el 4 d'abril de 1901, autèntica revolució en la premsa de la seva època, tant pel seu contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat i de la societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura, govern, colonialisme, capitalisme, religió, escola, família, costums, vivisecció, repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels dibuixants més prestigiosos de l'època. En 1901 publicà Femelles! També trobem dibuixos seus en la publicació anticlerical Le Diable, la revista satírica Le Rire i en les anarquistes L'Almanach de la Révolution i Les Temps Nouveaux, entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el portà a rebutjar l'etiqueta d'«anarquista». En 1903 participà en el llançament del periòdic L'Action. Quotidienne, anticléricale, républicaine et socialiste. Organe de la libre-pensée militante, en el qual col·laborà. A partir de 1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre novembre de 1904 i abril de 1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa, Gabès, Tunis i Hammamet) i en tornar publicà la seva novel·la il·lustrada Viande de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran exposició al Rudolfinum Museum de Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia), organitzada pel «Club Slavia», que també la portà a Àustria i a Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En 1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor i passà l'hivern a Bou Saâda (M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a París i exposà al Saló dels Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes. Després d'una forta depressió, accentuada per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte bèl·lic, el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i s'instal·là definitivament amb sa companya a Tunísia i deixà la caricatura, passant a pintar els paisatges, la població indígena i escenes de la vida quotidiana del lloc a l'estil orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules Grandjouan), o moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En aquest any de 1912 exposà al Saló Tunisià. Després d'haver estudiat l'ocultisme, la teosofia i l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el febrer de 1913 rebutjà el catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot («L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet en àrab Mi conversió i vestint a la manera indígena i palesant la seva figura de «renegat» de la cultura occidental. Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà de dibuixar i de pintar. En aquesta època el seu pensament individualista llibertari es va veure influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i Laurent Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En 1923, atret pel sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en 1927 publicà Le Sentier d'Allah, on relata les seves experiències d'iniciació. Defensà en els periòdics nord-africans el matrimoni interracial i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En aquesta època va ser amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que també s'havia passat a la religió musulmana. No obstant això, acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al seu patrònim musulmà i abandonà les vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis el llibre de dibuixos Le Foetus récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els anys quaranta trobem col·laboracions seves en Le Libertaire. Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista anarquista Maintenant i en 1947 en El Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els seus últims anys van ser molt difícils des del punt de vista econòmic. En 1951, en unes memòries que han restat inèdites (Goutte à goutte), proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa companya, Gustave-Henri Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la metròpoli, el 7 d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i fou enterrat civilment al «Cementiri dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis, Tunísia). Entre l'1 de març i el 18 de juny de 2011 es realitzà una exposició retrospectiva en la Biblioteca Forney de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en periòdics tunisians entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013 s'estrenà el documental Jossot, de Gustave à Abdul Karim, de Marc Faye.

Gustave-Henri Jossot (1866-1951)

***

Notícia sobre el nomenament de Casimir Albenque al consell d'administració del Sindicat de Fusters apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 9 d'agost de 1919

- Casimir Albenque: El 16 d'abril de 1880 neix a Vilanòva (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Baptiste Albenque. Sos pares es deien Pierre-Adolphe Albenque, conreador i fuster, i Marie Carrone. Fuster de professió, amb Maxime Olivier, fou responsable del petit taller (sis metres per set metres cinquanta) de fusteria de colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França), promogut per Sébastien Faure. Aquest taller tingué com a aprenents Ernest Berthier, Felix Hautelar, Alfred Joriot, Maurice Olivier i els germans Lucien i Victor Rebuffet. En aquesta fusteria es va fer el material per a les aules de l'escola de la colònia (pupitres, bancs, prestatges, armaris, pissarres, etc.) i es construí un edifici annex de fusta on hi havia sis habitacions. Hi col·laborà en Le Bulletin de «La Ruche». El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat de Fusters de París (França). En 1935 residia al número 30 del carrer de Malta del XI Districte de París i figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Casimir Albenque va morir el 14 de gener de 1965 a Provins (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica de Barthélémy Baraille (1912)

- Barthélémy Baraille: El 16 d'abril de 1882 neix a Tetiu (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Barthélémy Baraille. Sos pares es deien Barthélémy Baraille, conreador, i Jeanne Salles. S'allistà per cinc anys a la Marina Nacional i en 1906 era mariner al vaixell Descartes, viatjant a Saigon (Indoxina francesa; actualment Ciutat Ho Chi Minh, Vietnam). L'1 de setembre de 1907 passà a la reserva, obtenint un certificat de bona conducta. En 1907 entrà a treballar en els Ferrocarrils de l'Estat i en 1908 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). El 23 d'abril de 1908 es casà a Lo Poi (Aquitània, Occitània) amb la també anarquista Célestine Hontarrède. Obrer de tracció mecànica als tallers del Ferrocarril del Nord a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França), esdevingué membre del consell d'administració i delegat de la Borsa del Treball d'Amiens (Picardia, França). En 1910, després de la vaga de ferroviaris per l'augment de sou, va ser acomiadat juntament amb 132 companys del departament del Somme –algunes fonts diuen que va ser acomiadat abans, el 13 d'octubre de 1908 per una vaga. Sa companya s'establí a Rambouillet (Illa de França, França) i ell, contractat per una empresa de publicitat, es dedicà a aferrar cartells per les estacions. L'octubre de 1911 entrà a treballar com a luminotècnic als Ferrocarrils de l'Estat, en una via secundària i de tramvia a Berck (Nord-Pas-de-Calais, França). S'instal·là amb sa companya, contractada de guardabarrera, i son germà Jean-Baptiste Baraille, xofer de la mateixa companyia i també anarquista, a Ville Suzanne, un xalet de fusta al barri de Le Terminus de Berck. Entre 1910 i 1911 llegia L'Anarchie i el seu nom aparegué en diferents ocasions en la rúbrica «Trois mots aux amis». El març de 1912 albergà una setmana l'anarquista il·legalista André Soudy (Bonvallet), membre de la «Banda Bonnot». A conseqüència de la delació d'un confident, Soudy va ser interceptat el 30 de març de 1912 per la policia quan abandonava Berck. Se li va decomissar correspondència dirigida a la seva persona enviada Ville Suzanne. Baraille va ser interrogat per l'inspector Jouin, però finalment no va ser inculpat i fou alliberat l'11 d'agost de 1912. El maig de 1914 s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra, va ser detingut el mateix dia de la mobilització general i tancat durant quaranta dies. Tres mesos després del seu alliberament, va ser novament detingut per la distribució d'un pamflet de la Lliga dels Drets de l'Home i internat durant 45 dies a Sablé-sur-Sarthe (País del Loira, França). Amb la prohibició de residència al Pas-de-Calais, el març de 1915 marxà cap a Nantes i entrà a treballar a l'Arsenal d'Indret de la ciutat i s'establí al barri de La Briandière. Amb Jean Crémet formà part d'un petit grup de propaganda pacifista. Després de la Conferència de Zimmerwald de setembre de 1915, cofundà amb Jean Crémet, a La Montagne (País del Loira, França), una secció local del Comitè per la Represa de Relacions Internacionals (CRRI), que en 1919 es transformà en secció el Comitè de la III Internacional. En aquesta època distribuí, a més del manifest de Zimmerwald, nombrosa premsa obrera (Le Journal du Peuple, Le Métallurgiste, Le Populaire du Cente, La Vague, etc.) i fullets. En aquesta època s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), enquadrant-se en la minoria zimmerwaldiana. Lluità acarnissadament per la integració de l'SFIO a la III Internacional i restà militant comunista fins a la resta dels seus dies. El maig de 1919 va ser detingut per distribució de fullets prohibits per la censura, per propaganda bolxevic i atiament a la revolta de soldats de l'exèrcit rus a França, i tancat a la presó militar de Nantes. El periòdic comunista L'Humanité s'encarregà de la seva defensa i gràcies a la intervenció de l'advocat Henry Torrès, del Comitè de la III Internacional, de la Lliga dels Drets de l'Home i de la Federació Socialista, aconseguí la llibertat cinquanta dies després. Des de 1920 i fins a 1939 participà activament en el moviment comunista del departament del Loira Inferior, ocupant diversos càrrecs orgànics. En 1936 presidí la secció de Nantes dels «Amic de l'URSS». També va ser candidat comunista en tots els grans escrutinis, especialment en les eleccions legislatives de 1924, 1928, 1932 i 1936. Durant l'Ocupació, en 1941, considerat com a militant comunista «perillós», va ser detingut i reclòs al camp de concentració de Châteaubriant (País del Loira, França). En 1945 va ser nomenat regidor municipal de Saint-Jean-de-Boiseau (País del Loira, França), població on residia. Després de la II Guerra Mundial restà com a un dels militants més destacats del moviment comunista de la zona. Barthélémy Baraille va morir el 31 de desembre de 1970 al domicili de sa filla de Le Pellerin (País del Loira, França).

***

Bernardo Ghibesi

- Bernardo Ghibesi: El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc (piccolino, petit), per mor de la seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada. Assistí a l'escola fins el tercer grau elemental i després treballà fent de forner i de pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es traslladà a Bèrgam, on treballà ajudant un forner suís que tenia la fleca al barri popular de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam començà participar en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar la seva consciència anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino. S'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es casà amb l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son primer infant, que anomenaren Rivoluzionario, nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el problema se solucionà gràcies a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les víctimes polítiques i durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista anarquista Fede! El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir fàcilment a través d'un parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn suís on treballava tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la província i voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el definí com «anarquista individualista». Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni, membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap referència negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures i propaganda a la Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI).

***

Notícia de l'alliberament d'Étienne Morinière apareguda en el diari francès Le Rappel del 24 de setembre de 1927

- Étienne Morinière: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron (País del Loira, França) l'anarquista Étienne Henri Marie Morinière. Sos pares es deien Étienne Morinière, emmotllador, i Rose Legault. Obrer de la construcció i electricista, s'instal·là a París (França) on a començaments dels anys vint milità en el grup del V Districte de la Federació Anarquista (FA), organització de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). En les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de París (V Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco, André Colomer, Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va ser detingut per haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser traslladat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de setembre de 1927 va ser novament detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre» durant un acte de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion de París i empresonat a La Santé, abans de ser alliberat provisionalment sis dies després. Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també detingut, amb Lucie Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia al bulevard de Port-Royal, del XIII Districte de París, que serà la seva última residència, i en 1950 encara era vigilat per la policia. Étienne Morinière va morir el 12 d'octubre de 1961 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França).

***

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1968

- Frederic Arnau Peiró: El 16 d'abril de 1893 neix a Canals (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta organització que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1921 i 1922, durant l'època del pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan Gracia Jiménez, Palmir Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros, Martí Sancliment Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una reunió clandestina per a reorganitzar les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant Pau de Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la Metal·lúrgica al Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado Tàpies, Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc Isgleas Piarnau, Natoni Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel Ruiz Pintas) com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà. Reemplaçà Pere Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser substituït per Tomás Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là al departament occità del Var, on en 1947 fou responsable regional de la Comissió de la Indústria Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Sa companya fou Dolors Bover. Frederic Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu domicili de Campagne Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença, Occitània), i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Manuel Bruna Artigas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1977

- Manuel Bruna Artigas: El 16 d'abril de 1895 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Bruna Artigas. Era fill d'Evarist Bruna i d'Anna Artigas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939 s'hagué d'exiliar a França i va ser processat en rebel·lia per les autoritats franquistes. Instal·lat a Bordeus (Aquitània, Occitània), es guanyà la vida treballant de manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Maria Monter Marquès. Malalt d'artritis reumatoide, Manuel Bruna Artigas va morir l'11 de novembre de 1977 a Merinhac (Aquitània, Occitània).

***

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de setembre de 1949

- Manuel Lazar Gil: El 16 d'abril de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en Nules (Plana Baixa, País Valencià), durant la Revolució espanyola fou un dels responsables de les col·lectivitats de la Plana Baixa. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de març de 1949 s'evadí amb José Daza Sánchez, també cenetista, de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Ambdós, amb altres tres companys (Platón Domenech Tort, Joan Bometón Massó i Ignacio Fernández García), durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[15/04] Confederaci� Obrera Brasilera - �P�ginas Libres� - �Gli Scamiciati� - �L'Adunata dei Refrattari� - �Bandiera Nera� - �La Obra� - Confer�ncia d'Alfonso de Miguel - �L'Anarchiste� - �Le Rail Encha�n� - �Anarchisme et non-violence� - Danesi - Antignac - Oger - Ramus - Moreau - Stami - Einfalt - Jourdan - Gaudeaux - Civera - Lab�rnia - Mestre - �El Manco de La Pesquera� - Basacoma - Helios S�nchez - Garrig�s - Fern�ndez Pi�ero - Antona - Dupuy - Mayo - Ledin - Poch - Arnal - Bartolom� - Roman - Parra - Pons Tortella - Stefanuto - Puig Serrau - Molist

efemerides — Wed, 15 Apr 2026 13:11:59 +0200

[15/04] Confederació Obrera Brasilera - «Páginas Libres» - «Gli Scamiciati» - «L'Adunata dei Refrattari» - «Bandiera Nera» - «La Obra» - Conferència d'Alfonso de Miguel - «L'Anarchiste» - «Le Rail Enchaîné» - «Anarchisme et non-violence» - Danesi - Antignac - Oger - Ramus - Moreau - Stami - Einfalt - Jourdan - Gaudeaux - Civera - Labèrnia - Mestre - «El Manco de La Pesquera» - Basacoma - Helios Sánchez - Garrigós - Fernández Piñero - Antona - Dupuy - Mayo - Ledin - Poch - Arnal - Bartolomé - Roman - Parra - Pons Tortella - Stefanuto - Puig Serrau - Molist

Anarcoefemèrides del 15 d'abril

Esdeveniments

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

- Creació de la Confederació Obrera Brasilera: Entre el 15 i el 20 d'abril de 1906 es realitza a la seu del «Centro Galego» de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), a iniciativa de la Federació Obrera Regional de Rio de Janeiro, el I Congrés Obrer de Brasil. Després de la primera gran vaga general, esdevinguda a finals de 1905 al port de Santos, fracassada per la repressió policíaca, les organitzacions de treballadors van proposar la realització d'un primer congrés obrer brasiler. Hi van participar unes 40 organitzacions (treballadors gràfics, estibadors, fusters, capellers, pintors, ferroviaris, marbristes, maquinistes terrestres, reparació naval, obrers cafeters, miners, etc.) de diversos Estats brasilers (Rio de Janeiro, São Paulo, Pernambuco i Ceará) i malgrat que els delegats socialistes van intentar crear un nou partit polític a partir del congrés, van prevaler rotundament les idees anarquistes. Els principals temes de discussió van ser la relació entre partit i sindicat, l'organització de mítings per al Primer de Maig, si l'Assistència Social era una funció del sindicat, la necessitat d'una Confederació Brasilera per fer arrelar a tot el país les principals lluites obreres (augment de salaris, jornada de 8 hores, dret d'organització i de reunió) i la manera d'organització sindical. En primer terme es va aprovar la creació de la Confederação Operária Brasileira (COB, Confederació Obrera Brasilera), l'estructura organitzativa i tàctiques d'acció es van inspirar en gran part en l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT) francesa. El Congrés va adoptar el sistema federatiu i va reivindicar l'autonomia obrera enfront dels partits polítics. La COB estaria formada per federacions locals o estatals d'indústria o d'ofici, per federacions locals o estatals de sindicats, per sindicats aïllats de llocs on no existeixin federacions locals o estatals o d'indústria o d'ofici confederades. Els sindicats de la Confederació estaran formats exclusivament per treballadors assalariats i que tinguin com a base d'acció la resistència. El sindicat ha de tenir un caràcter pedagògic i de lluita, rebutjant l'Assistència Social. La COB no pertanyerà a cap escola política o doctrina religiosa, i no podrà prendre part en eleccions, manifestacions partidistes i religioses. Els membres de la Comissió Confederal no podran tenir cap atribució de poder o de comandament. El lliure pacte federatiu ha de garantir l'autonomia total d'individus i de societats obreres. Els càrrecs no seran remunerats. Les modalitats d'acció són les mateixes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT): acció directa, vaga parcial o general, boicot, sabotatge, manifestacions, etc., variables segons la conjuntura. Va tenir la seu provisional al carrer de l'Hospicio, 156, de Rio de Janeiro. Ramiro Moreira Lobo va ser el seu primer secretari general. La COB, que va començar realment les seves activitats a partir de 1908, any que portarà a terme dures vagues, sobretot per la jornada de vuit hores, i els anys següents activarà campanyes de caire antimilitarista i contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El setembre de 1913 va realitzar el seu II Congrés Obrer, amb la presència de més de cent delegats de gairebé totes els Estats brasilers. Aquest mateix any va començar-se a editar a Rio de Janeiro el periòdic A Voz do Trabalhador, que tirarà 4.000 exemplars; entre els seus principals col·laboradors figuraven Manuel Moscoso, Motta Assunçao, Carlos Días i José Romero. El major apogeu de la COB en aquest anys es donarà el juliol de 1917 quan una vaga general exigint augment salarial aturarà la ciutat de São Paulo durant alguns dies. En 1922 la COB s'adherirà a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caire anarcosindicalista.

***

Portada de Páginas Libres

- Surt Páginas Libres: El 15 d'abril de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Páginas Libres. Filosofía. Ciencia. Sociología. Literatura y Crítica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 12 (30 de novembre de 1907) passarà a tenir periodicitat mensual. El grup editor era el mateix d'El Productor i d'altres periòdics d'aquesta editorial i es tirava a l'impremta de F. Cuesta. Hi van col·laborar A. López Rodrigo, José Torralvo, Ramón Baños Martínez, Oibrony i Teresa Claramunt, entre d'altres. En sortiren 14 números, l'últim el 30 de gener de 1908, i deixà de publicar-se quan Leopoldo Bonafulla, responsable de l'edició, fou empresonat.

***

Capçalera de Gli Scamiciati

- Surt Gli Scamiciati: El 15 d'abril de 1913 surt a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzacional Gli Scamiciati. Periodico quindicinale operaio (Els Descamisats. Periòdic quinzenal obrer). Va ser editat i dirigit per Giovanni Gavilli i Lato Latini, que l'estampà a la seva impremta, i la gerència la portà Luigi Laguzzi. Van formar part d'aquest grup Silvio Celestino Corio, Attilia Pizzorno, Giovanni Rolando, Carlo Paolo Scalvini, Segatta, R. Siglich i Giovanno Zunino, entre d'altres. Polemitzà durament amb el corrent anarquista pro organització i l'anarcocomunisme d'Errico Malatesta. En sortiren 30 números, l'últim el 27 de juny de 1914; posteriorment, el 12 de març de 1946, en sortí un únic número amb la mateixa capçalera. Aquest mateix grup havia tret un únic número (29 de març de 1913) d'un periòdic semblant, Lo Scamiciato, que després de la Gran Guerra publicà 14 números entre l'1 de març de 1920 i l'1 de novembre de 1921 a Pegli (Ligúria, Itàlia).

***

Un exemplar de L'Adunata dei Refrattari

- Surt L'Adunata dei Refrattari: El 15 d'abril de 1922 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista italoamericà del corrent «antiorganització» L'Adunata dei Refrattari (L'Assemblea dels Refractaris). Es va distribuir clandestinament en la Itàlia feixista. Entre 1922 i 1954 Osvaldo Maraviglia va ser el seu editor i administrador, i sota la direcció de Max Sartin (Raffaele Schiavina) s'assegurarà la publicació fins 1971, convertint-se en un fòrum internacional amb nombrosos col·laboradors a Europa i a Sud-amèrica, moltíssims d'ell anarquistes molt influents (Borghi, Malatesta, Nettlau, Bertoni, D'Andrea, Di Domenico, Berneri, Schiavina, etc.). Com que tenia impremta pròpia, va editar una bona col·lecció de fulletons sobre temes neomaltusians. Els arxius del periòdic entre els anys 1923 i 1940 es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de Bandiera Nera

- Surt Bandiera Nera: Per l'abril de 1929 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic en llengua italiana Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. A partir del número 17 (maig de 1931) el subtítol serà «Anarchico rivoluzionario». Aquesta publicació estava editada pel col·lectiu d'anarquistes italians exiliats a Bèlgica, amb el suport de llibertaris de llengua francesa. Entre els editors responsables figuraven Giuseppe Bifolchi (Viola), director, i Hem Day, gerent. Hi van col·laborar Angelo Bartolomei, Gigi Damiani i Sébastien Faure, entre d'altres. Aquesta publicació es mostrà contrària al fet que els anarquistes s'adherissin a la francmaçoneria i es declarà obertament atea i anticlerical. Entre el número 14 (maig de 1930) i el número 15 (agost 1930) hi hagué una important interrupció temporal. En sortiren 17 números, l'últim el maig de 1931.

***

Capçalera de La Obra

- Surt La Obra: Per l'abril de 1936 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual La Obra. Publicación anarquista. En sortiran 83 números fins al 1952.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència d'Alfonso de Miguel: El 15 d'abril de 1937 l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Miguel Martorell (Alfonso de Miguel), aleshores delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), pronuncia a València (País Valencià) la conferència «La guerra de España ante la situación de Europa». El ponent alertà de la situació global internacional en la que s'havia d'emmarcar la guerra espanyola. Aquesta conferència va ser publicada aquell mateix any per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Per l'abril de 1952 surt a Malakoff (Illa de França, França) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Bulletin Intérieur de la Commission d'Études Anarchistes, lligat a la Federació Anarquista. Els principals col·laboradors en van ser Henri Bouye, Maurice Joyeux i Georges Vincey. Roger Auchere en va ser l'editor responsable. Cal dir que nombrosos periòdics portaren aquest títol abans: en 1886, en 1898-1899 a Bèlgica i en 1907 a París. Aquest butlletí serà continuat per L'Entente Anarchiste, que publicarà cinc números entre el 30 d'octubre de 1952 i el 8 de febrer de 1953.

***

Capçalera de Le Rail Enchaîné [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Rail Enchaîné: Per l'abril de 1953 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Rail Enchaîné. Organe de l'Alliance Syndicale des Cheminots Anarchistes de France [ASCA] et de l'Union Française (El Rail Encadenat. Òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa). Portava l'epígraf «Defensar la jerarquia és trair el proletariat. Contra la jerarquia, contra els "tartufos" (hipòcrites)». Existí una primera època (1944-1953) en format butlletí imprès amb vietnamita que publicà almenys 14 de números. El gerent d'aquesta nova sèrie va ser Fernand Robert i trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, N. Juliot, Paul Mauguet, Franc Nohain, Roger A. Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Rouleau, entre d'altres. També es van publicar alguns articles col·lectius de la Comissió Administrativa de l'ASCA. A partir del número 7, de gener de 1954, sortí encartat conjuntament amb el periòdic L'Anarchie, c'est l'ordre, de la Unió Sindical del Treball Anarquista (USTA). En sortiren 11 números, l'últim el juny de 1954. Entre 1955 i 1967 militants de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) publicaren una vintena de números d'una nova sèrie d'aquesta mateixa capçalera i encara sortiran vuit números entre abril de 1973 i 1976 editats pels ferroviaris comunistes llibertaris parisencs.

***

Portada d'Anarchisme et non-violence

- Surt Anarchisme et non-violence: Per l'abril de 1965 surt a París (França), com a resultes del discurs encetat sobre l'ús de la violència en la guerra d'Algèria, el primer número de la revista trimestral Anarchisme et non-violence. La idea de crear una «unió anarquista d'estudis i d'acció no-violenta» es va començar a gestar el juliol de 1964. En la redacció col·lectiva, influenciada per pensadors com Lanza del Vasto, B. de Ligt, Vinoba o Gandhi, formada per André Bernard, Marianne Enckell, Macel Viaud i Denis Durand, s'adjuntaran nombrosos col·laboradors (Patrice Antona, Anita i André Bernard, Jean-Pierre Bertrand, Daniel Besançon, Pepe Beunza, Claude Borgne, Claude i Michel Bouquet, Christian Carré, Joël Chapelle, Jean Coulardeau, Michel David, Hem Day, Germaine i Alain Depoorter, François Destryker, Bruno Dulac, Denis Durand, Jean-Michel Fayard, Armel Gaignard, Lucien Grelaud, Christian Heck, Gaston Jambois, Janin, Marie Laffranque, Jean Lagrave, Rose-Marie Lagrave, Jean-Pierre Laly, Claude Le Scribe, Jean-Pierre Machy, Marie Martin, Dominique Marty, Christian Mériot, Marie-Christine Mikhaïlov, Maurice Montet, Jacques Moreau, Dominique Morel, René Nazon, Bernard Péran, Philippe Poggi, André Portal, Paul Sempé, Pierre Sommermeyer, Michel Tepernowski, Jacky Turquin, Dominique Valton, Bernard Vandewiele, Michèle i Marcel Viaud, entre d'altres) interessats a desenvolupar les idees llibertàries no-violentes. A partir del número 11-12 (1968) la revista s'adherirà a la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i a partir del número 26, en tant que membre col·lectiu, al CIRA. Deixarà de sortir, després de 33 números, en 1974. El 22 d'agost de 2006 sortirà la revista digital Anarquisme et non-violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva de l'editada entre 1965 i 1974 i on s'hi pot consultar l'arxiu.

Naixements

Notícia de l'expulsió d'Alfonso Danesi publicada en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 20 de novembre de 1882

- Alfonso Danesi: El 15 d'abril de 1834 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Alfonso Danesi, també conegut com Alphonse Danesi, i que va fer servir el pseudònim de Dannato. Sos pares es deien Pietro Danesi i L. Brunori. Tipògraf de professió, també va fer feines de comptable. Després de lluitar en les files de Giuseppe Garibaldi, durant els anys setanta milità activament en el moviment anarquista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), treballà de tipògraf en La Voce del Popolo i fou un dels màxims representants locals de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista. Instal·lat a Ginebra (Ginebra Suïssa), entre 1873 i 1875 col·laborà en el periòdic anarquista ginebrí Il Proletario, dirigit pel confident de la policia Carlo Terzaghi, amb qui va trencar el 15 d'agost de 1875 amb la publicació d'un manifest en la premsa socialista italiana, també signat per Cesare Cesari, Lodovico Cattani i Gaetano Dimini, on es denunciaven públicament les seves maniobres d'espionatge i de delació –«terzaghiare» es va convertir en els cercles anarquistes en sinònim d'«espiar». En aquesta època mantingué correspondència amb l'anarquista Arturo Ceretti. Entre el 14 i el 15 de març de 1879 va imprimí a la seva impremta ginebrina («Tipografia Italiana» o «Tipografia dell'Internazionale») i aferrà als carrers de Ginebra el pasquí de color vermell Italia, 14 marzo 1879, on s'amenaçava la burgesia i la monarquia, i de mort el rei Humbert I d'Itàlia si complia l'ordre d'execució de l'anarquista Giovanni Passannante, fet pel qual va ser expulsat el 29 d'abril de 1879 de Suïssa, juntament amb els companys Sebastiano Casadio (Cavina), Francesco Ginnasi (Grimasi), Errico Malatesta, Luigi Mercatelli (Alfonsine) i Vito Solieri) –aquesta expulsió amb tota probabilitat es deu a Carlo Terzaghi. De bell nou a Itàlia, entre el 27 de setembre i el 7 d'octubre de 1879 va ser processat pel Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres 24 companys de l'AIT (Alfeo Amati, Giovanni Arlotti, Pellegrino Bagli, Ferdinando Bigi, Pompeo Brunelli, Secondo Capellini, Filippo Cecchini, Alceste Cipriani, Domenico Crancolini, Alceste Faggioli, Pompeo Fantini, Sesto Fortuzzi, Gallo Galli, Vittorio Grazia, Alfonso Leonesi, Girolamo Lotti, Giovanni Maroncelli, Giuseppe Pedrizzi, Pilade Rossi, Enrico Squadrami, Attilio Tosi, Vittorio Valbonesi, Ferdinando VAlduccì, Caio Zauli) per «associació criminal», però finalment tots van ser absolts. A començament dels anys vuitanta, el trobem a Lió (Arpitània), on refugiava companys i servia com a enllaç i bústia de nombrosos militants italians buscats a Itàlia. A resultes d'una gran agafada d'anarquistes, el 8 de novembre de 1882 se li va notificar, al seu domicili del número 14 del carrer Stella de Lió, la seva expulsió de França, mesura que es va fer efectiva vuit dies després, i es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica). En aquest país trobà el suport de l'advocat anarquista belga Georges Lorand, que li va ajudar econòmicament i li donà feina d'impressor en el seu periòdic La Réforma, on també hi col·laborà. En aquesta època es dedicà a la distribució d'exemplars de la premsa anarquista francòfona (Ni Dieu ni Maître, La Liberté, La Réforme, etc.) entre els estudiants de Brussel·les i mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes (Jacques Gross, Pietr Kropotkin, Errico Malatesta, Johann Most, Élisée Reclus, etc.). Esdevingué una mena d'intermediari entre els moviments anarquistes belga i italià. També desemmascarà Tito Zanardelli, sospitós d'haver traït Amilcare Cipriani. En 1885 es va casar i en 1890 emigrà a Bucarest (Romania). En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes a vigilar establerta per la policia de fronteres francesa. En 1895 retornà definitivament a Brussel·les, on ja no milità en el moviment anarquista, dedicant-se a prendre cursos a la «Université Nouvelle» dissident. Després d'una llarga malaltia, Alfonso Danesi va morir el 30 de maig de 1900 al domicili de Georges Lorand a Brussel·les (Bèlgica).

***

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

- Antoine Antignac: El 15 d'abril de 1864 neix a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants, el militant i propagandista anarquista Pierre Antoine Antignac. Sos pares es deien Gaspar Antignac, jornaler, i Marie Martinie. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) –creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR–, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Lo Boscat (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

***

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc Figaro del 17 de maig de 1911

- Julien Oger: El 15 d'abril de 1878 neix a Villaines-sous-Malicorne (País del Loira, França) l'anarquista Julien Joseph Oger. Sos pares, conreadors, es deien Julien Joseph Oger i Aimée Mouazé. El 27 d'abril de 1903 es casà a Bailleul (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Josephine Victorineaux. Empleat en els ferrocarrils d'Angers (País del Loira, França) i secretari del seu sindicat, participà, durant la vaga dels ferroviaris, en la nit del 12 al 13 d'octubre de 1910, en el sabotatge de la línia fèrria entre Angers i Le Mans; jutjat per aquest fet, el 16 de maig de 1911 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers a 18 mesos de presó per trencar fanals i tallar els fils dels senyals i els fils elèctrics –dos companys seus, Boyard i Marchand, van ser absolts dels càrrecs. El 26 de juny de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista partidari de l'acció directa», amb l'ordre de detenció en cas de guerra. Posteriorment treballà de torner mecànic en la fàbrica metal·lúrgica «Beauvais & Robin». A començament dels anys trenta, encara figurava en el «Carnet B» del departament de Sarthe, però sembla que com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Pocquet de Livonnière d'Angers. Podria tractar-se de l'Oger que fou secretari adjunt de la secció comunista de Le Mans i secretari de la cèl·lula «Maurice Thorez», que va ser presentat pel Partit Comunista Francès (PCF) al consell de districte del primer cantó de Le Mans l'octubre de 1937. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

- Pierre Ramus: El 15 d'abril de 1882 neix a Viena (Àustria) el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Autoretrat de Louis Moreau

- Louis Moreau: El 15 d'abril de 1883 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Pierre Louis Joseph Moreau. Sos pares es deien Alexandre Octave Moreau, fabricant de drap, i Pauline Anne Basset. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). El 27 de gener de 1919 es casà a Châteauroux amb Blanche Eugénie Champeaux. Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 al seu domicili de Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

***

Notícia d'una conferència de Cesare Stami publicada en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva de l'11 de novembre de 1916

- Cesare Stami: El 15 d'abril –algunes fonts citen el 25 d'abril– de 1894 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista individualista Cesare Stami, conegut com Busetto, i que va fer servir diversos pseudònims (Cesare Protesta, etc.). De pares desconeguts, estudià fins al tercer de primària i després treballà de mosso. Fins a fer el servei militar, va ser membre del Cercle Socialista de Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), població on residia, i de la Lliga de Resistència, participant en manifestacions i vagues. El 15 de juliol de 1904 va ser condemnat pel Tribunal de Ferrara a 25 dies de presó per «atemptat contra la llibertat laboral». Durant el seu servei militar realitzat a Pàdua (Vèneto, Itàlia), segons la policia, va freqüentar «els pitjors subversius» i es va fotografiar, juntament amb altres soldats i joves antimilitaristes, en un acte on es trencaren armes i es trepitjaren els quepis, tot onejant la bandera roja; per aquest fet, va ser enviat a una companyia disciplinària a Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) i el novembre de 1907 va ser llicenciat. L'abril de 1908 publicà en el periòdic milanès La Protesta Umana una carta força violenta contra les companyies disciplinàries i el militarisme. En 1909 s'instal·là a Occhiobello (Vèneto, Itàlia), on engegà una vida errant. El gener de 1910 assumí la gerència del setmanari anarcoindividualista La Rivolta, en substitució d'Armando Luraghi, on col·laborà amb breus contribucions. Perseguit per diversos articles antimilitaristes i per l'escrit de Paolo Valera Casa Savoia, a finals de juny de 1910 retornà a Pontelagoscura, però l'agost retornà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va signar com a gerent l'últim numero de la revista anarquista Sciarpa Nera, guanyant-se un nou processament. L'octubre de 1910, fugint de dues condemnes per delictes de premsa, passà a Marsella (Provença, Occitània). Després d'una breu estada a París (França), retornà a Marsella, on treballà de manobre. El setembre de 1911, en una mena de duel provocat arran d'una polèmica anarquista sorgida entre Bendinelli, Mugnai i Nerucci, per una part, i Cancellieri, Sardini i Stami, per altra part, amb intervenció de pistoles i ganivets, Cancellieri i Stami abandonaren Marsella. El desembre de 1911, després d'haver passat a Itàlia, tornà a Pontelagoscuro. En 1912 treballà com a cap dels mossos a la sucrera de Bondeno (Emília-Romanya, Itàlia), però la seva reivindicació del sabotatge li va costar una denúncia i, després d'algunes cartes de protesta de Giovanni Gavilli al periòdic anarcoindividualista Gli Scamiciati, acomiadat de la feina. El juliol de 1914, fugint de la repressió engegada arran de la «Setmana Roja», es va refugiar a París. De bell nou a Itàlia a finals d'any, passà de Pontelagoscuro a Bondeno i a Avezzno en diverses ocasions. A principis de 1915 passà a Vallorbe (Vaud, Suïssa) i després a París, on va fer feina de mosso de paleta. L'1 de maig de 1915 publicà l'únic número del periòdic Il Demolitore. A finals d'agost de 1916, fugint del reclutament militar, decidí emigrar de França, on deixà a París sa companya Rosa Bertolini, cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb l'anarquista Mario Maroncelli. A Nova York s'integrà en els cercles il·legalistes al voltant de Luigi Galleani, però també amb grups sindicalistes, i col·laborà en Cronaca Sovversiva, prenent la paraula en nombrosos mítings. El 30 de setembre de 1916 participà en la Gran Concentració Internacional per a les víctimes de la reacció als Estats Units celebrada a Nova York. El 15 d'octubre de 1916 va fer la conferència «Gli anarchici e lo sciopero generale» i en 25 d'octubre participà en altra manifestació de protesta convocada per la Federació Anarquista Internacional (FAI). L'11 de novembre de 1916 va fer la conferència «La guerra e le sue conseguenze» al Circolo di Studi Sociali de Bridgeport (Fairfield, Connecticut, EUA). El 29 de novembre de 1916 va fer la conferència «La schiavitù della donna di fronte all'attuale legge sociale» als locals novaiorquesos del Grup Bresci. En aquesta època col·laborà amb pseudònims en el periòdic L'Uomo Nuovo. Segons informes del Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació), participà en estafes a assegurances a Nova York. Col·laborà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i fins i tot ideà amb altres companys un pla per alliberar-los de la presó. En 1922 va ser un dels creadors de L'Adunata dei Refrattari, on col·laborà sota el pseudònim Cesare Protesta, i en 1923 fundà i dirigí el periòdic novaiorquès La Rivolta degli Angeli. Giornale degli anormali (1923-1926) –després de la seva desaparició va ser dirigit per Angiolina Algeri. Va escriure el llibre Odio i politicanti. A partir de 1924 va desaparèixer el seu rastre i fins i tot es va plantejar la hipòtesi de la seva mort. El cert es que es va unir a un grup expropiador que va fer atracaments a diverses poblacions d'Ohio, Pennsilvània i Virginia de l'Oest, així com a un banc de Detroit (Wayne, Michigan, EUA). Segons algunes fonts, va morir, juntament amb altres membres de la seva banda, el maig de 1924 tirotejat per la policia en un atracament d'un tren a Pennsilvània que transportava or. En un informe del cònsol italià a Nova York del 16 de març de 1934, que encara el buscava, es comentava que «en els cercles anarquistes ningú no es recorda d'ell».

***

Notícia de l'escorcoll d'Henri Einfalt apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de maig de 1918

- Henri Einfalt: El 15 d'abril de 1886 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Henri Auguste Célestin Einfalt. Sos pares es deien Pierre Charles Célestin Einfalt, sastre, i Gertrude Catherine Koepgen, modista. A finals de 1910 signà una protesta, promoguda pel periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, en suport dels perseguits al Japó pel «Cas Kotoku». Antic professor a l'Escola Francesa de Brussel·les (Bèlgica), l'abril de 1913 s'instal·là a Nancy (Lorena, França), al número 8 del carrer de l'Oratoire, i treballà de representant de comerç d'una companyia de màquines forestals. L'agost de 1913, a resultes d'un control d'identitat i d'una vigilància que patí amb el company Georges Schmickrath, denuncià la feta a la Lliga dels Drets de l'Home. També visqué una temporada al Chemin des Tonneaux de Bobigny (Illa de França, França). El gener de 1914 era membre del grup anarquista de Nancy (Balzer, Gustave Bernardon, Coffigny, Evrard, Goret, Ingert, Lucien Navel, Offerle, Ome, Georges Schimickrath, Soria, etc.), que es reunia a la Borsa del Treball, adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Aquest grup, sempre vigilat per la policia, investigava les millors formes de sabotejar una eventual mobilització tallant les comunicacions (vies fèrries, línies telegràfiques, etc.). President de la Secció de Nancy del Sindicat de Llogaters de Georges Cochon, el 15 de gener de 1914, quan feia la mudança del domicili que ocupava al número 8 del carrer de l'Oratoire sense haver pagar el lloguer, va ser detingut amb sa companya, la belga Jeanne Wollesse, per resistència a l'autoritat i per ultratges; jutjats per aquest fet el 22 de gener d'aquell any pel Tribunal Correccional de Nancy, ell va se condemnat a 20 dies i ella a 10 dies de presó, amb llibertat provisional. L'11 de febrer de 1914 deixà Nancy, juntament amb sa companya i un infant d'aquesta, i s'instal·là a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche» a Rambouillet (Illa de França, França), on va ser contractat com a ensenyant. Col·laborà en la segona sèrie de Le Bulletin de «La Ruche», del qual sortiren 10 números entre el 10 de març i el 25 de juliol de 1914. L'agost de 1916 signà, amb altres (Baril, Boudoux, Broutchoux, Decouzon, Faure, Mauricius, Péricat, etc.), un manifest del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) defensant els maximalistes socialistes russos i els anarquistes dels seus detractors, sobretot comunistes i socialistes i la seva premsa (L'Humanité i Le Populaire). A partir de gener de 1917 s'encarregà de recollir les aportacions solidàries amb els presos anarquistes promoguda pel periòdic anarquista Ce qu'il faut diré. Quan el febrer de 1917 «La Ruche» va tancar, cosignà, amb Sébastien Faure, una declaració favorable a la Revolució d'Octubre («La Révolution russe et les sindicats»), apareguda en Ce qu'il faut dire durant la tardor de 1917. En 1918 col·laborà en el periòdic seguidor de les tesis antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald La Plèbe. A finals de maig de 1918 el seu domicili de Bobigny va ser escorcollat per la policia sense cap resultat; en aquesta època treballava de cobrador per a una entitat bancària. En 1920 treballava en explotacions forestals a Bobigny i vivia al número 8 del carrer de l'Internationale. El juny de 1920 es va fer membre de la Societat Vegetariana de França (SVF). El 14 de desembre de 1921 se li va adjudicar el servei de reconstitució forestal de diverses poblacions del departament del Somme. El 31 d'octubre de 1924 es casà a Les Lilas (Illa de França, França) amb Claire Adrienne Laurent de Faget, de qui es va divorciar. El 4 de març de 1935 es casà al XVIII Districte de París amb la venedora Marie Berthe Grosjean. En aquesta època treballava de viatjant comercial i vivia al número 7 del carrer Labat de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

- Pierre Jourdan: El 15 d'abril de 1887 neix al Faubourg de Planissoles de Foix (País de Foix, Occitània) l'antimilitarista i anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre Jourdan, conegut sota diversos pseudònims (Antoine Rostini, Antoine Rostny, Louis Clément, Imbart, L'Apache, etc.). Sos pares es deien Baptiste Jourdan, carreter, i Émilie Laguerre, tendera. Barber de professió, quan tenia 19 anys es declarà insubmís i, fugint del servei militar, es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota la documentació d'Antoine Rostini, estava considerat per les autoritats com a un «antimilitarista militant i anarquista perillós». En 1906 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves activitats i marxà cap a la zona de París (França). Treballà de venedor ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on sos col·legues l'anomenaven Pierre l'Apache. Des de finals de 1906 el seu nom apareix en el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie signant petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment amb Louise-Marceline Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista neomaltusiana unida al grup editor de L'Anarchie, la qual l'ajuda en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista il·legalista conegut com la «Banda Bonnot» o dels «Bandits Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond la Science) quan aquest era buscat per la policia. El 7 d'abril de 1912 va ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà dues pistoles Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental de cirurgia ginecològica. Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 27 de febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb els altres 21 membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment i associació de malfactors». El 6 de novembre de 1923 es casà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marguerite Portet. Pierre Jourdan va morir el 30 de març de 1955 a l'Hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts barregen les seves dades amb Pierre Victorien Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i mort al front «per França» el 14 de març de 1915 a Tazouka (Marroc).

Pierre Jourdan (1887-1955)

---

Continua...

---

[14/04] �Il Grido della Folla� - �L'Action Anarchiste� - Agressi� contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Deville - Vilarrubias - Widcoq - Fauvel - Equinet - Castagna - Biso - Corcero - Rouget - Ciarrocca - Prades - Leli�vre - Orob�n - Yoldi - P�rez Rodr�guez - Su�er - Fern�ndez Ag�ero - Monforte - Navarro Navarro - Llach - Sales - Chiapuso - Airiguirigoitia - Morch�n - Calvo - Lozano - Sub�as - Sainz Alonso - Arranha - Amador Franco - Rossi - Mart�nez Mar�n - Nicolazzi - Alpini - Maurin - Biquelet - Castell� - Orgalla - Meniconi - Ludovici - Navarro - Arg�elles - Gallego - Zava - Alorda - Vivancos - Gu�rin - Mart�n-Artajo - Arans�ez - Roth

efemerides — Tue, 14 Apr 2026 13:25:21 +0200

[14/04] «Il Grido della Folla» - «L'Action Anarchiste» - Agressió contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Deville - Vilarrubias - Widcoq - Fauvel - Equinet - Castagna - Biso - Corcero - Rouget - Ciarrocca - Prades - Lelièvre - Orobón - Yoldi - Pérez Rodríguez - Suñer - Fernández Agüero - Monforte - Navarro Navarro - Llach - Sales - Chiapuso - Airiguirigoitia - Morchón - Calvo - Lozano - Subías - Sainz Alonso - Arranha - Amador Franco - Rossi - Martínez Marín - Nicolazzi - Alpini - Maurin - Biquelet - Castelló - Orgalla - Meniconi - Ludovici - Navarro - Argüelles - Gallego - Zava - Alorda - Vivancos - Guérin - Martín-Artajo - Aransáez - Roth

Anarcoefemèrides del 14 d'abril

Esdeveniments

Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de 1902 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale anarchico (El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou creat per Ettore Molinari i Nella Giacomelli –que signà els articles sota el pseudònim Iréos, i la gerència i l'administració la portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto Fraschini, Carlo Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan Gigli, Eugenio Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli, Mazzuccatto, Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres. Els sis primers números van ser tots segrestats per les autoritats. La primera època d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905; la segona entre novembre de 1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della Folla; i la tercera entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol original.

***

Capçalera de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.

***

Notícia del tiroteig publicada en La Vanguardia del 15 d'abril de 1923

- Agressió contra Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Salvador Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili d'Ángel Pestaña al carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de seguretat i ferit greument al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer Barbarà i després fou ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser detinguts els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel López Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte –citat a vegades Montes– havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1920 va ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte de Salvatierra a València, però va ser alliberat el mes següent sense càrrecs. A finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió convocada pel Sindicat de Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal. S'integrà en un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver participat en diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar ferit estava en crida i cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies després de l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 5 de gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas Serrate per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En 1925, des de la presó, va ser un dels signants de la Carta abierta a los camaradas anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de creació d'una federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a finals de juliol de 1925 a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan esperava el tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de Mataró, a prop del pont del riu Besòs.

***

Anagrama del CIRA

- Naixement de la FICEDL: El 14 i 15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença, Occitània), al nou local del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer dels Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de centres de documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de Suïssa, d'Itàlia, de França i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL), també coneguda per les seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of Centers for Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més dels centres citats, estan federats centres americans (Canadà, EUA, Mèxic, Argentina, Brasil), del Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca).

***

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Naixements

Nota sobre el matrimoni d'Étienne Deville aparaguda en el diari de Roanne Jounal de Roanne del 4 de juliol de 1874

- Étienne Deville: El 14 d'abril de 1849 neix a Cours-la-Ville (Roine-Alps, Arpitània; actualment pertany a Cours) l'anarquista Étienne Deville. Era fill natural de la domèstica i teixidora Antoinette Deville. Analfabet, es guanyà la vida com sa mare, treballant de teixidor a Roanne (Forez, Arpitània). El 27 de juny de 1874 es casà a Roanne amb la teixidora Louise Marie Magdinier. En aquesta època vivia a la carretera de Clermont de Roanne. El desembre de 1893 va ser inscrit en els registres d'anarquistes de Roanne. Étienne Deville va morir el 23 de febrer de 1926 al seu domicili, al número 26 del carrer de la Loire, de Roanne (Forez, Arpitània). Son fill Antoine Deville (1875-1953) també va ser un destacat teixidor anarquista.

***

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

- Francesc Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge sovint citat Villarrubias. Sos pares es deien Andreu Vilarrubias Perera, blanquer de professió, i Anna Baliu Serra, ambdós igualadins també. Algunes fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai). Fuster d'ofici, fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de Gràcia de Barcelona. El desembre de 1893, arran de la repressió que es desencadenà a causa de l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia Civil al seu taller per la seva militància anarquista, juntament amb un empleat, Ramon Romero Martínez. Ambdós van ser traslladats a la a presó barcelonina del carrer de la Reina Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt. No obstant això, se li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i fou jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou condemnat a cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de Montjuïc a la presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de Ceuta. Després de les diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos anarquistes presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena va ser commutada per la deportació. Amb la prohibició de viure a Catalunya, retornà clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament alliberat. A partir d'aquí, es perd el seu rastre.

Francesc Vilarrubias Baliu (1849-?)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Francesc Vilarrubias i Baliu (1849-?), fuster i serrador», en Revista d'Igualada, 27 (desembre 2007). pp. 5-15

***

Foto policíaca de Fulgence Widcoq (10 de març de 1894)

- Fulgence Widcoq: El 14 d'abril de 1857 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Fulgence Nicolas Ignace Widcoq. Era fill de Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i d'Hyacinthe Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 31 de desembre de 1880 es casà a Fressenneville amb la domèstica Joséphine Victorine Petit i amb aquest matrimoni legitima dos infants de la parella: Adèle Juliette Élisa Widcoq, nascuda l'any anterior, i Édouard Victor Anatole Widcoq, nascut aquell mateix any. En aquesta època estava dispensat del servei militar actiu. En 1887, amb son germà Alfred Widcoq, era membre del Cercle Revolucionari de Feuquières-Fressenville i ell s'encarregava de portar-ne la correspondència amb els altres Cercles Revolucionaris de Picardia i de París (França) i de les subscripcions als periòdics anarquistes. Aleshores regentava una petita llibreria i quiosc de venda de periòdics. El 27 d'abril de 1892 va ser inclòs en el llistat d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Treballava aleshores de serraller i vivia al número 253 del bulevard Péreire de París. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i vivia al número 46 del carrer Saint-Ferdinand. El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 19 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el seu dossier va ser posat a disposició judicial el 31 de març de 1894. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes d'aquell any. Vidu, es casà amb Marie Louise Stigler. Al final de sa vida treballava de negociant i vivia al número 26 del bulevard Saint-Denis. Fulgence Widcoq va morir el 8 de desembre de 1927 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Louis Fauvel (2 de juliol de 1894)

- Louis Fauvel: El 14 d'abril de 1867 neix a Écouché (actualment Écouché-les-Vallées, Normandia, França) l'anarquista Louis Gustave Fauvel, conegut com Nez Fleuri. Era fill pòstum de Louis Léon Fauvel i d'Adamine Isaïre Lecoq, jornalers, i es dona la casualitat que son pare va morir el dia abans del naixement de son fill. Es guanyà la vida treballant en diferents feines (firaire, escombrador, sabater, etc.) i vivia maritalment amb un infant. El 22 de juny de 1882 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional de París (França) a romandre en un correccional fins a l'edat de 20 anys per «abús de confiança i estafa». Titular d'un carnet de firaire, durant molt de temps va vendre a les fires de la regió parisenca i tenia un expositor giratori, juntament amb sa companya Eugénie Bitche, obrera en perles. Quan treballà de firaire visqué a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i a Gentilly (Illa de França, França), on milità en el moviment anarquista i es negà a pagar el lloguer dels domicilis argumentant la seva qualitat d'anarquista. En aquesta època llegia Le Père Peinard i rebia anarquistes parisencs, amb els quals passava les nits cantant cançons revolucionàries. En 1887 va ser cridat a files, però va ser dispensat perquè tenia un germà a l'exèrcit; posteriorment, entre 1888 i 1890, va ser integrat en el 104 Regiment d'Infanteria a Argentan (Normandia, França). El novembre de 1890 es presentà com a candidat abstencionista a Montmartre per a les eleccions legislatives. En aquesta època treballava de sabater i era conegut al seu barri com Nez Fleuri. Entre 1892 i 1894 el seu nom figurava en els llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París. En 1894 treballava d'escombrador per a l'Ajuntament de París. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu interrogatori sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juny de 1894 el comissari de policia del barri del Jardin-des-Plantes es presentà al seu domicili, al número 58 del carrer Daubenton del V Districte de París, però la perquisició va ser infructuosa. Detingut, va ser interrogat a la comissaria i l'endemà va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però el jutge d'instrucció Franqueville el posà en llibertat dos dies després. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. El 16 d'abril de 1907 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 16 francs de multa per «ultratges a agent» i el 27 d'agost de 1910 pel IX Tribunal Correccional del Sena a 100 francs de multa pel mateix delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Émile Equinet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 d'agost de 1901

- Émile Equinet: El 14 d'abril de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile Equinet, conegut com Le Petit Bossu. Era fill d'Étienne Joseph Equinet, filador, i de Rosalie Dupire, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer filador especialitzat. Donat a la vagabunderia, després d'un temps a Saint-Quentin (Picardia, França), el juliol de 1897 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Va estar relacionat amb els anarquistes de Reims, els quals li proporcionaven allotjament. Es dedicava a vendre publicacions anarquistes (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux, etc.). En aquesta època estava inscrit en el registre d'anarquistes del departament del Marne. L'agost de 1897 retornà al domicili de sa mare a Roubaix i el mes següent abandonà aquesta població amb altres dos anarquistes per a fer les veremes a Épernay (Xampanya-Ardenes, França). El 9 de març de 1898 deixà Reims per marxar cap a Roubaix i retornà el 29 de març. L'abril de 1898 va escriure a son germà per anunciar-li que hi anava a peu cap a Reims i el 16 d'octubre de 1899 va anar a veure a son germà, antic agent de policia que havia esdevingut cantiner en un regiment de Niça (País Niçard, Occitània). L'agost de 1901, amb altres companys, creà el Grup d'Estudis i de Propaganda Revolucionària de Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França), que es reunia a la taverna de Verquin, al carrer Menin de la ciutat. Aleshores vivia al número 32 del carrer de la Latte de Tourcoing. El desembre de 1903 vivia la número 1 del carrer Foncet de Niça. El 24 de juny de 1909 es casà a Niça amb la domèstica italiana Maria Francesca Bodino. En aquesta època treballava de venedor ambulant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Castagna

- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).

Carlo Castagna (1878-1955)

***

Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

- Jean Biso: El 14 d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant anarcosindicalista i francmaçó Jean Biso, també conegut com Jean Morni. Sos pares es deien Antoine Marie Biso i Rose Catherine Casalta. Periodista, escriptor de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre 1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la Comissió Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal de París, també al del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els correctors d'impremta en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i participà en diverses iniciatives de suport. Ajudà l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial. Sota el pseudònim de Jean Morni destacà com autor de novel·les populars, com ara Faustina la folle (1913), Magda la sequestrée (1913), La revanche du passé (1914), Roman d'une midinette (1921), Le voleur détective (1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada), Le danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse d'amour (1935). Sa companya fou Marie Jeanne Eugénie Marcotorchino. Jean Biso va morir el 15 de març de 1966 a l'Hospital Saint-Michel de París (França).

***

Necrològica de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 d'octubre de 1973

- Baltasar Corcero Lorenzo: El 14 d'abril de 1882 neix a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Era fill de Basilio Corcero Martínez, carrabiner, i de María Lorenzo de Pedro. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important «Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb Reine Éléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a l'Hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.

***

Necrològica de Léon Rouget apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de febrer de 1925

- Léon Rouget: El 14 d'abril de 1887 neix a Nance (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Léon Gustave Élisée Rouget. Sos pares, mestres, es deien Félix Evariste Rouget i Françoise Augustine Adelaïde Cordier. Científic de formació, treballava al laboratori de química de la Companyia de Ferrocarril del Nord. Abans de la guerra va fer de mestre a «La Ruche», colònia llibertària creada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França), i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Bulletin de "La Ruche". El 12 de gener de 1918 es casà a l'XI Districte de París amb la empleada de comerç parisenca Jeanne Marguerite Laguillaumie, amb qui tingué un fill. En aquesta època viva a Montmirey-la-Ville (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1921 i 1922 col·laborà en Le Libertaire. També fou secretari de redacció de La Revue Anarchiste (1922-1925), on també hi col·laborà amb articles científics i estadístics. En 1922 publicà amb Sébastien Faure L'almanach du militant. A partir de 1922 la malaltia l'allunyà progressivament de la militància activa. Léon Rouget va morir l'1 de febrer de 1925 a l'Asil de Villejuif (Illa de França, França) i la cerimònia fúnebre, celebrada dos dies després, va ser vigilada estretament per la policia.

***

Noticia de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 25 de juny de 1908

- Guido Ciarrocca: El 14 d'abril de 1889 neix a L'Aquila (Abruços, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca, conegut com Guido Chino. Sos pares es deien Giovanni Ciarrocca i Anna Chiarelli. Es guanyava la vida de mecànic i de sabater. Emigrà a França a la recerca de feina. S'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 17 de novembre de 1906 va fer, a la seu del Grup «Karl Marx» de Marsella, juntament amb Felice Chilassi, la conferència «Il Socialismo». El febrer de 1908 va engegar una gira propagandística, sobre el tema únic «La Revolució Social», arreu de la zona organitzada pel Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). Sembla que va anar acompanyat de Francesca Tondio, que va fer una gira de propaganda feminista. També va participar activament en les conferències organitzades per la Unió de Sindicats Obrers del departament del Var. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic. El 9 de febrer de 1908, després d'entrevistar-se en diversos anarquistes de Toló (Provença, Occitània), va ser detingut sen se bitllet en un vagó de segona classe del tren Toló-Marsella, portant diversos fullets anarquistes italians i dibuixos llibertaris dirigits a un soldat. Fitxat per la policia francesa com a «perillós anarquista», el juliol de 1908 va ser expulsat de Marsella per la seva intensa activitat propagandística sota el nom de Guido Chino. Durant la seva estada a França, el consolat italià el tingué constantment vigilat i s'assabentà dels seus intents de formar un grup anarquista estable i de publicar un diari local. De bell nou a Itàlia, va ser detingut a Nàpols (Campània, Itàlia), juntament amb altres sindicalistes, durant una concentració contra la carestia de la vida. Retornà clandestinament a Marsella, però va ser repatriat obligatòriament. Instal·lat a Florència (Toscana, Itàlia), esdevingué secretari de l'«Associació Pro Ferrer», desenvolupant una intensa activitat propagandística sindicalista revolucionària. En 1909 va traduir del francès a l'italià el fullet Francisco Ferrer (10 gennaio 1859-13 ottobre 1909). La sua vita la sua opera, amb un epígraf de Pietro Gori, publicat pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola de París. Va ser un dels organitzadors del Congrés Provincial Anarquista, que donà lloc a la Federació Anarquista Florentina (FAF). Acusat de ser un confident de la policia, va ser expulsat de les associacions de les quals era membre. En 1910 era secretari de Propaganda de la Cambra del Treball de L'Aquila, publicà articles en diferents periòdics locals i organitzà nombroses conferències. Per la seva intensa activitat propagandística patí nombroses detencions i condemnes. En 1911 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà en el diari La Lombardia. En 1913 fou responsable d'una Lliga Pagesa d'Agrigent (Sicília) i es mostrà força actiu a les poblacions veïnes. En 1913 col·laborà en la revista quinzenal L'Università Popolare. En aquesta època s'integrà en el cercle de Benito Mussolini, aleshores director d'Avanti!. El maig de 1914 fundà a Santo Stefano Quisquina (Sicília)37 La Sicilia Rossa. Periodico socialista, que dirigí fins març de 1915. Quan esclatà la Gran Guerra retornà a Milà. Partidari de la guerra, es va enrolar i va ser enviat al front. En acabar la guerra retornà a Milà. En 1919, figura destacada del sansepolcrismo, s'adherí vivament al pensament de Benito Mussolini i en 1921 esdevingué el primer director de la Federació dels «Faci di Combattimento» de Milà i posteriorment membre destacat del Partit Nacional Feixista (PNF), essent-ne nomenat secretari polític a Milà. En 1927 publicà en la editorial feixista milanesa d'Oberdan Zucchi «Libri Fecondi», de la qual era conseller, el llibre La redenzione fascista del latifondo siciliano. Saggio di bonifica sindicale. Va crear la seva pròpia editorial a Milà sota el títol «Edizioni Vittoria». El 1929 va ser esborrat dels llistats de subversius. A partir de 1936 i fins a la caiguda del règim feixista, va ser posat novament sota vigilància sospitós d'activitats antifeixistes i d'espionatge. Segons algunes fonts, Guido Ciarroca va morir el 31 de desembre de 1943, però segons altres fonts en els anys cinquanta encara seria viu.

***

Glòria Prades Nuño

- Glòria Prades Nuño: El 14 d'abril de 1896 neix a l'alqueria de La Capona d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià) l'anarcosindicalista Glòria Prades Nuño. Era la filla major d'una família acomodada d'hortolans. Son pare, Miquel Prades, militava en el republicanisme federal. Ben aviat es traslladà a València (València, País Valencià), a casa de sa tia Josefa, per a fer estudis i en un «col·legi de senyoretes» aprengué les coses que s'estilaven (brodar, música, cultura general, etc.). Els propietaris de l'habitatge eren els pares d'Eduard Pons Sisternas, son futur company, qui després d'enfrontar-se a l'encarregat de la fàbrica de joguines on treballava d'ebenista, va ser inclòs en la llista negra de la patronal («pacte de la fam») i en 1915 decidí marxar cap a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, i ella va decidir acompanyar-lo, juntament amb sa tia. En arribar a Barcelona la parella s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1918 participà en la revolta de dones contra la pujada del preu del carbó («Revolta de Subsistències») de Barcelona i l'agost de 1920 participà, embarassada, en la protesta d'un centenar de dones a l'estació de França per a impedir la sortida d'un tren de reclutes amb destinació a la guerra colonial d'Àfrica. Durant els anys vint va fer costat, contràriament a l'opinió del seu company, els grups d'acció confederals, on hi participava son germà Miquel Prades Nuño, del Sindicat del Transport de la CNT, exercint diverses tasques (observació, informació, enllaç, aixopluc, etc.). A partir d'octubre de 1932, gràcies a la seva amistat amb el conseller Martí Barrera Maresma, entrà a fer feina de telefonista a la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys s'afilià al Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez. Des del seu lloc de cap de la centraleta de telèfons exercí un paper fonamental durant la resposta al cop militar feixista de juliol de 1936 i el mateix 18 de juliol, juntament amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Robusté Parés i Enrique Rueda López (Rodín), s'entrevistà amb el president de la Generalitat Lluís Companys Jover i mantingué un estret contacte amb el capità d'Artilleria Eduardo Medrano Rivas, tot de cara a controlar la informació que entrava i sortia des dels telèfons, sempre mantenint informats el PS i la CNT. Sovint son fill, Eduard Pons Prades, va servir de correu entre ella i les autoritats i els sindicats. Va caure ferida a l'espatlla i al braç esquerrans durant un bombardeig, però, així i tot, presidí la reunió fundacional de la Defensa Passiva al Sector Nord del Districte V de Barcelona, de la qual va ser nomenada delegada. També va ser vicepresidenta del Comitè Català d'Ajuda a Euskadi, presidí el Comitè Regional del PS i fou secretaria de Propaganda de la Secció Femenina d'aquest partit. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on aconseguí reunir-se amb sos tres fills (Eduard, Eliseu i Josep) –son company s'havia suïcidat en 1936. S'establí a Blomac (Llenguadoc, Occitània), on el seu domicili es convertí en refugi de militants i lloc de contacte de l'exili. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Amparo Poch Gascón. Glòria Prades Nuño va morir el gener de 1972.

***

Germinal Lelièvre i sa companya

- Germinal Lelièvre: El 14 d'abril de 1901 neix a La Fonderie (Allemond, Delfinat, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Germinal André Lelièvre. Sos pares es deien Eugène Lelièvre (L'Adago), obrer pissarrer anarquista, i Jeanne Marie Buchet, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, esberlant pissarra a la pissarreria de Misengrain de Noyant-la-Gravoyère (País del Loira, França). Milità activament en el moviment anarquista de Trélazé i, d'antuvi, en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i, després, en el Comitè de Defensa Sindicalista de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En un article publicat el 10 de juny de 1922 del periòdic L'Anjou Communiste, va fer apologia del «sindicalisme antiestatal». En 1924 va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives per la I Circumscripció d'Angers (País del Loira, França) i obtingué quatre vot. En 1928 també va ser novament candidat llibertari. A finals dels anys vint, amb la gairebé totalitat del Sindicats d'Obrers Pissarrers de la CGTU, es passà al Sindicat Intercorporatiu autònom que s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) dels obrers pissarrers de Trélazé i col·laborà en Le Libertaire. En els anys trenta (1932, 1934 i 1938) sembla que no va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. La policia el tenia fitxat erròniament com «dirigent de la cèl·lula comunista de Trélazé». Entre finals de 1927 i gener de 1929 fou secretari adjunt del Grup d'Estudis Socials (GES), el secretari del qual era Louis Moreau, i va ser un dels que va fer venir Nicolas Lazarévitch per a fer una gira propagandística antibolxevic per la regió en nom de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En 1929 era membre del Grup Llibertari d'Angers. En aquesta època també era candidat abstencionista. També va col·laborar regularment en Le Combat Syndicaliste (l'abril de 1928 publicà en aquest periòdic un article reivindicant el dret a l'avortament) i en Le Flambeau. En 1932 era secretari del GES i tresorer de la Unió Anarquista de l'Oest (UAO). Com a lliurepensadors, atacà regularment les esglésies i el conservadorisme. Després de ser membre de diversos grups anarquistes adherits a la Unió Anarquista (UA), arran de les crítiques d'aquesta organització a la CGT-SR, cap a finals de 1936 s'afilià a la Federació Anarquista Francesa (FAF), el secretari a Trélazé de la qual era Josep Le Fouler. En els anys cinquanta col·laborà en Le Monde Libertaire. Germinal Lelièvre va morir el 29 de juny de 1981 al seu domicili de Trélazé (País del Loira, França).

---

Continua...

---

[13/04] �L'Alarme� - �L'Anarchie� - Atemptat contra Alfons XIII - �La Pl�be� - �Solidaridad� - M�ting a l'Olympia - Gala de suport en �D�fense de l'Homme� - Guillet - Duval - Alignier - Despr�s - Flores Mag�n - Vignes - Omella - Sartoris - Godchaux - Ortiz - Quintero - Gil Dom�nech - Mart�nez Ugeda - Pino - Ruiz Montoya - Gil Roig - Louradour - Huot - Legay - Vassilev - Nesi - Raccagna - Berneri - Meurant - Verd� - Carr� - Pinos - S�ez Barcina - Gimeno - Ester - Rofes - Mur - Soler - B�siger - Caleffi - Abel Paz - Dall'Oca

efemerides — Mon, 13 Apr 2026 13:21:28 +0200

[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe» - «Solidaridad» - Míting a l'Olympia - Gala de suport en «Défense de l'Homme» - Guillet - Duval - Alignier - Després - Flores Magón - Vignes - Omella - Sartoris - Godchaux - Ortiz - Quintero - Gil Domènech - Martínez Ugeda - Pino - Ruiz Montoya - Gil Roig - Louradour - Huot - Legay - Vassilev - Nesi - Raccagna - Berneri - Meurant - Verdú - Carrà - Pinos - Sáez Barcina - Gimeno - Ester - Rofes - Mur - Soler - Bösiger - Caleffi - Abel Paz - Dall'Oca

Anarcoefemèrides del 13 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de L'Alarme

- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical L'Alarme. Organe anarchiste. Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de L'Hydre Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de redacció Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit números, l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le Droit Anarchiste.

***

Capçalera de L'Anarchie

- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.

***

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

- Atemptat contra Alfons XIII: El 13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous reclutes a Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava en vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler donar major rellevància a aquest l'acte anual. Després de la missa de campanya, els nous reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces marroquines, portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall, avança tot sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a la plaça de Colón, la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després pel passeig de Recoletos. Després de passar la plaça de les Cibeles i quan entra al carrer d'Alcalà, davant del Banco Español Río de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un tercer tret fereix «Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia es llança immediatament contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un sergent. Aviat és dominat i exposat es portat al portal del número 48 del carrer. La multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El cavall finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida socarrimà el guant blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida. Durant el judici al·legà que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de 1909 i que només havia realitzat un acte de venjança. El 9 de juliol de 1913 Rafael Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y Herrán, fou condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser indultat pel rei mateix i la pena commutada per cadena perpètua. L'anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a còmplice d'aquest atemptat, però fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Rafael Sancho Alegre (1888-19??)

***

Capçalera de La Plèbe

- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld, Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.

***

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.

***

Propaganda del míting publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 13 d'abril de 1937

- Míting a l'Olympia: El 13 d'abril de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un gran míting anarquista. L'acte, presidit per Julián Merino Martínez, en nom de la Federació Local de Grups Anarquistes, va ser organitzat pels Comitès Regionals de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Catalunya. En van ser oradors Juan Santana Calero, per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), «Frente a la contrarevolución»; Manuel Pérez Fernández, per la FAI, «La Revolución española y la repercusión en el extranjero»; Fidel Miró Solanes, per la FIJL, «Posición de las JJ.LL. ante los problemes de la hora»; i Severino Campos Campos, per la FAI, «Posición de la FAI ante la Guerra y la Revolución».

***

Convocatòria de la gala apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'abril de 1951

- Gala de suport en Défense de l'Homme: El 13 d'abril de 1951 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) una gala a benefici del periòdic anarquista Défense de l'Homme. L'acte va consistir en diverses actuacions (música, teatre, dansa, màgia, etc.) i hi van participar destacats artistes, com ara Charles d'Avray, Léo Campion, France Cléry, Émy Danet, Lucrèce Mistral, Marcel Mouloudji, Robert Léon François (Mystag), Léo Noël, Maurice Rostand, René Beziau (René Rungis), Imperio Salas, Maurice Sardin, Catherine Sauvage i Miguel Villabella, entre d'altres. L'escriptor anarquista André Mahé (Alain Sergent) signà obres seves.

Naixements

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

- Alexis Guillet: El 13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater anarquista Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent Guillet i Marie Clément. Emigrat a França, per les seves activitats llibertàries el 3 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura d'Émile Duval (1887)

- Émile Duval: El 13 d'abril de 1864 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Émile Jean Louis Duval. Era fill natural de la brodadora Marie Amélie Valentin i del teixidor Constant Isidore Duval i l'infant va ser reconegut i legitimat pel matrimoni de sos pares celebrat el 3 de novembre de 1868 a Épinal. Es guanyava la vida treballant com son pare, de teixidor a La Bresse (Lorena, França). L'11 de març de 1882 va ser condemnat per l'Audiència dels Vosges a dos anys de presó per «corrupció» d'una nina de menys de 13 anys i, per fugir de la garjola, el 8 de maig de 1882 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc. Destinat al 1 Regiment de Zuaus, el 9 de setembre de 1884 va ser condemnat pel I Consell de Guerra Permanent de la Divisió Militar d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». Fins al 17 de gener de 1885 va fer la campanya d'Àfrica i entre el 18 de gener de 1885 i el 30 de juny de 1885 va estar destinat a Tonkin (Indoxina Francesa); posteriorment, fins al 29 de març de 1887 serví a Annam (Indoxina Francesa) i finalment, de bell nou, a l'Àfrica. El 14 d'abril de 1887 va ser llicenciat i el 8 de maig de 1887 passà a la reserva activa, condecorat pel seus serveis a la Indoxina Francesa. De bell nou a la metròpoli, visqué amb sos pares, al número 27 del carrer Strasbourg de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora d'Épinal Marie Augustine Briel, amb qui va tenir tres infants i de qui es va divorciar el 4 d'abril de 1894 davant el Tribunal Civil de Reims. En aquesta època estava fitxat com a «anarquista» per la policia de Reims i qualificat de «violent i exaltat». Segons un informe policíac de la Comissaria Central de Reims de l'1 de març de 1893, va vendre el seu mobiliari i marxà cap a París (França), on posteriorment hi havia d'anar sa companya. El juny de 1893, però, tornava a ser a Reims i el 21 de novembre de 1893, ben igual que altres anarquistes, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, que trobà una dotzena de claus falses. A principis de gener de 1894 abandonà furtivament Reims, acompanyat de sa cosina Parmentier, després d'haver estat inculpat per «corrupció de menors», però finalment aquest cas va ser sobresegut. El febrer de 1894 figura en el registre d'anarquistes com a «perillós» i la policia anotà que sovint utilitzava de llinatge de sa mare (Valentin). El juliol de 1894 vivia al número 14 del carrer de l'Épeule de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El novembre de 1897 estava empadronat al número 9 del carrer Bouchers d'Amiens (Picardia, França) i el febrer de 1902 al número 19 del carrer Félix-Faure de Saint-Quentin (Picardia, França). Émile Duval va morir el 16 de febrer de 1906 al seu domicili, al número 109 del carrer Saint-Leu, d'Amiens (Picardia, França).

***

Necrològica d'Aguste Alignier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 13 d'abril de 1919

- Auguste Alignier: El 13 d'abril de 1873 neix a Le Moulin Gavard (Bouhy, Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Auguste Alignier –també citat Louis Alignié. Era fill de Sylvain Alignier, jornaler, i d'Eulalie Levisier. Es guanyava la vida treballant d'enterrador, de jornaler i d'obrer de la construcció. El 20 de novembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier (Borgonya, França) a vuit dies de presó per «vagabunderia». El 16 de desembre de 1894 va ser integrat en el 29 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i el 17 de novembre de 1897 passà a la reserva activa. En 1899 vivia al número 17 del carrer Bourets de Suresnes (Illa de França, França) i en 1901 al número 5 del carrer Port aux Vins de la mateixa població. El 27 d'agost de 1902 va ser llicenciat per les autoritats militars de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) per «alteració de la constitució (caquèxia)», estatus que es mantingué en la revisió del 8 de març de 1911. El 17 de gener de 1909 assistí com a membre de la Borsa del Treball de Puteaux (Illa de França, França) al Congrés Regional de la Construcció. Entre 1910 i 1911 fou membre del Grup d'Educació i d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball d'aquesta població. En aquesta època vivia al número 33 del bulevard Richard-Lenoir de París (França). En 1910 es presentà com a candidat abstencionista per Puteaux de la Federació de Grups Obrers Neomaltusians i fou un dels fundadors dels Grups d'Educació Sexual. L'octubre de 1910, quan la vaga dels serrallers, cosignà amb altres companys (Julia Alliot, Nicolas Boudot, Louis Fayard, Edouard Forget, Henri Louviot, Eugénie Mercier i Pierre Noblet) un cartell antimilitarista («Aux conscrits») aferrat a la ciutat, el qual reproduïa passatges del Manuel du soldat de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 van ser jutjats per l'Audiència del Sena per «injúries a l'exèrcit i provocació de militars a la desobediència»; ell va ser condemnat a un mes de presó i 200 francs de multa per «injúries a l'exèrcit» amb «circumstàncies atenuants»; Forget i Boudot van ser condemnats a tres mesos de presó i 500 francs de multa, mentre que la resta va ser absolta. El 8 de juliol de 1911, amb Boutot, va ser tancat a la presó parisenca de la Santé, en el sector de presos comuns, i ambdós van fer vaga de fam per reivindicar el règim polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. En 1911 era secretari general del Grup de Defensa Social (GDS) de Puteaux. El 24 de setembre de 1911 representà la Borsa de Treball de Puteaux en el gran míting contra la guerra celebrat a l'Aéro-Park de París i dos dies després prengué la paraula en un míting semblant celebrat a la Maison des Syndicats, al número 33 del carrer Grange-aux-Belles. Declarà que en cas de mobilització, els soldats haurien de girar els fusells contra els oficials i els obrers haurien de calar foc els títols de propietat a la plaça i fer la revolució. En 1912 era secretari de la secció d'Asnières (Illa de França, França) del Sindicat de Llogaters. El 6 d'abril de 1912 va fer una conferència a la Sala Girard de Malakoff per al «Groupe des Libérés des Bagnes Militaires» (Grup d'Alliberats de les Penitenciaries Militars). L'1 de juny de 1912, en representació de la Borsa del Treball, parlà, davant unes cinc-centes persones, juntament amb Boudet, en una reunió antiparlamentària celebrada al Préau des Écoles de l'avinguda de la República de Puteaux. El 24 d'agost de 1913 va ser delegat del Comitè Intersindical de Puteaux al congrés de la Unió de Sindicats del Sena i s'oposà a la normalització dels Comitès Intersindicals. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, va ser gerent del periòdic Rénovation. En 1918 participà en el llançament del periòdic pacifista La Plèbe. Syndicaliste, libertaire, socialiste, del qual va ser gerent. Auguste Alignier va morir el 3 d'abril de 1919 al seu domicili del Chemin des Luaps de Nanterre (Illa de França, França). Deixa vídua i tres infants.

***

Fernand Després quan era redactor de L'Humanité (1922)

- Fernand Després: El 13 d'abril de 1877 –algunes fonts citen erròniament 1879– neix a Mauvelles (Ouzouer-le-Marché, Centre, França) –algunes fonts citen erròniament Chandry (Ouzouer-le-Marché, Centre, França)– el periodista anarquista, i després comunista, Fernand-Désiré-Alfred Després –la grafia correcta és Després i no Desprès–, que va fer servir el pseudònim A. Desbois. Sos pares es deien Alphonse Després, carreter agrícola, i Augustine Leclere. Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de Constant Marie (Le Père Lapurge), qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas Dreyfus, en 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple i en Le Libertaire, on portà la columna «Au hasard du chemin». Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel Almereyda, que esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va ser condemnat a un any de presó, Després demanà ajuda a Francis Jourdain per a alliberar-lo de la presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure Almereyda, la parella passà a viure en una habitació del carrer des Saules del XVIII Districte de París i milità en el grup «La Joventut Llibertària» del VI Districte parisenc, animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb Gaston Couté i Mac Orlan, el «Manifeste de la Pensée Libre». En aquesta època abandonà les feines manuals i es consagrà a la política i al periodisme en Le Libertaire En 1904 també col·laborà en Libre Examen, d'Ernest Girault, i en La Tribune Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda s'instal·là amb Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué l'abril de 1905, Després va ser son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La Guerra Sociale aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i 1907 va escriure en Cahiers de l'Université Populaire. En aquesta època es guanyava la vida treballant de nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i de dia fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En aquesta època vivia al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats russos. El 4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota l'acusació de falsificació d'ordres de pagament, però finalment la maquinació policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la matinada de l'11 de juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una investigació sobre una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. En 1911 abandonà La Guerra Sociale i passà a La Bataille Syndicaliste, esdevenint un dels seus principals redactors sota el pseudònim A. Desbois. En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista Gaston Couté, a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial per a l'edició especial de La Guerre Sociale; posteriorment va escriure articles sobre Couté en La Vie Ouvrière, Le Journal du Peuple, La Bataille Syndicaliste i L'Humanité, i fou membre d'honor de l'associació «Les Amis de Gaston Couté». Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i durant el conflicte va ser donat de baixa. A partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland des de les columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de 1915 dimití, amb Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la seva línia pro «Unió Sagrada» i expressaren la seva posició en la carta oberta «Pourquoi nous avons quitté La Bataille Syndicaliste». Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École de la Fédération. A partir de 1916 col·laborà en Le Journal du Peuple, s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va escriure en L'Avenir International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril de 1918 edità el periòdic pacifista La Plèbe, juntament amb Jean de Saint-Prix i Marcel Martinet, però que ràpidament va deixar de publicar-se ja que el 28 de maig de 1918, poc després del congrés dels minoritaris de la CGT celebrat a Sant-Etiève (Arpitània), va ser detingut sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra, Suïssa); processat pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser sobresegut. L'agost de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia allunyat arran de la seva evolució política, confià son fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà molt proper a Jean Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de Correctors. En 1920 s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França) per a treballar de calderer. En 1921 esdevingué secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran propagandista, que sovint va fer servir la violència verbal, intentà atreure cap a la III Internacional Comunista els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes, però a finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa. Després s'afilià des de la seva creació en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou força actiu en la XX Secció de la Federació del Sena. En aquesta època fou l'administrador del periòdic comunista L'Humanité. Assistí com a delegat al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF), celebrat l'octubre de 1912 a París. Posteriorment, per protestar contra la decisió d'excloure els membres francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de gener de 1923 el Buró Polític del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de «grans informacions» de L'Humanité, funció que no podia ser confiada més que a un comunista. En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De cultura llibertària i sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment dimití en 1930. No obstant això, es presentà com a candidat comunista a les eleccions legislatives de 1932 per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França). Durant molts anys portà la crònica judicial de L'Humanité, però el gener de 1933 va ser substituït per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al número 17 del carrer Belgrand (XIII Districte), i s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). L'1 de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per impagament de la cotització. El juny de 1940 es traslladà a Alger, on visqué en una habitació d'hotel i treballà en el món de la radiodifusió. Els alemanys destruïren tots els seus llibres i documents. Després de la guerra no se li va permetre viatjar i col·laborà en la premsa d'Orà i d'Alger. Fernand Després va patir una congestió cerebral que el deixà paralitzat i dies després, el 17 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 14 de febrer– de 1949, va morir en un hospital d'Alger (Algèria).

***

Enrique Flores Magón

- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdic és assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolución, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa «Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.

***

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Era fill natural de Marie Vignes. Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquista La Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldo La Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i de Liberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicar La Feuille, seguit per Le Vieux Travailleur (1951-1957), i Le Travailleur Libertaire (1957-1958). Sa companya fou Louise Viroulet. Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 al seu domicili del V Districte de Lió (Arpitània).

***

Necrològica d'Agustina Omella Della apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de maig de 1972

- Agustina Omella Della: El 13 d'abril de 1899 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Agustina Omella Della. Sos pares es deien Domingo Della Celma i Isabel Della Falgás. Amb son company Manuel Gómez Pallarés (Falgás), milità en la Federació Local de Queretes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella Della va morir el 7 de desembre de 1971 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Camillo Sartoris

- Camillo Sartoris: El 13 d'abril de 1901 neix a Trino Vercellese (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Camillo Sartoris. Sos pares es deien Stefano Sartoris i Adalgisa Fenoglio. Obrer mecànic, en 1920 participà en el moviment d'ocupació de fàbriques organitzant la defensa de la fàbrica Tedeschi. En 1922 va ser detingut per possessió d'armes (dos revòlvers, un punyal i dos rossinyols) i condemnat a cinc mesos de reclusió. Un cop lliure, s'expatrià immediatament i en 1924, expulsat de França, retornà a Itàlia. En 1926 va ser novament condemnat per possessió d'armes. En 1933 s'exilià clandestinament establint-se a Bèlgica, on formà part d'un grup anarquista il·legalista (Pietro Boggio, Ernesto Bruma, Carlo Girolimetti, Quinto Panizzi, Tommaso Serra, etc.) que es dedicava a fer robatoris per a finançar el moviment llibertari. Inscrit per la policia en el llistat de terroristes, arran del cop militar feixista d'Espanya de juliol de 1936 es dedicà a Brussel·les a organitzar l'enviament d'armes per als revolucionaris de la Península. En 1937 el Ministeri de l'Interior italià el va detectar a Espanya, però aquest mateix any retornà a França. Posteriorment passà a Bèlgica, d'on envià a la família de Vittorio Ortore, anarquista mort en la guerra d'Espanya, un subsidi del Socors Roig Internacional (SCI), però va ser confiscat per les autoritats feixistes italianes. En 1938 va ser expulsat de Bèlgica. Retornà clandestinament i va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per violació del decret d'expulsió i, passat aquest temps, va ser posat a la frontera. Retornà novament; detingut un altre pic, va ser jutjat i condemnat a cinc mesos. En 1940 va ser repatriat a Itàlia; detingut, va ser interrogat el 29 de març de 1940 a la Prefectura de Torí i negà haver lluitat a la guerra d'Espanya. Va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament per «activitats antifeixistes a l'estranger i sospites d'haver estat combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, quan era traslladat amb tren al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), aconseguí fugir. A partir d'aquí se'n va perdre el seu rastre.

Camillo Sartoris (1901-?)

***

Notícia de l'agressió a Eugène Godchaux publicada en l'edició parisenca del diari The Chicago Tribune and The Daily News, New York del 30 d'agost de 1930

- Eugène Godchaux: El 13 d'abril de 1903 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Eugène Godchaux, conegut com Kristanté. Sos pares, no casats, es deien Eugène Godchaux, artista pintor parisenc que reconegué l'infant, i Émilienne Emma Grosjean. Va créixer a París (França), on es guanyà la vida com a decorador i torner metal·lúrgic i treballà a les escoles del ballarí Raymond Duncan. En 1919 era membre de la Joventut Anarquista del Sena i col·laborava en Le Libertaire. El 4 d'agost de 1920 va deixar París i marxà cap al bosc de Rully (Borgonya, França) per a estudiar els «secrets» d'una planta, però va ser detingut dies després per la gendarmeria i posat a disposició de la justícia a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Després que el 14 de juliol de 1922 el pintor anarquista Gaston Bouvet disparés dos trets contra el prefecte de Policia Naudin del seguici presidencial quan passava pels Camps Elisis, fet pel qual va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats, Eugène Godchaux va escriure una carta oberta al president de la República on feia apologia d'aquest atemptat. En fuita, va ser inscrit en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 4 d'agost de 1922 va ser detingut a l'estació estival de Peïra-Cava de Luceram (País Niçard, Occitània), on vivia refugiat per un rus. Portat a la comissaria de Niça (País Niçard, Occitània), va ser inculpat d'«apologia de l'assassinat i d'amenaces contra el cap d'Estat». Jutjat el 8 de setembre de 1922 pel Tribunal Correccional de Niça, va ser condemnat a un mes de presó i a 100 francs de multa per «amenaces de mort» i va ser alliberat immediatament perquè ja havia complit la pena en presó preventiva. El 8 de juny de 1923 va ser llicenciat de l'exèrcit a Nancy (Lorena, França) per «degenerescència mental amb idees delirants». En 1930 vivia al número 23 del carrer Saint-Ambroise de París. El 29 d'agost de 1930 resultà ferit de bala a l'espatlla esquerra en una baralla desencadenada entre feixistes i anarquistes italians al carrer Saint-Maur de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestaci� de llogaters - Congr�s anarquista - M�ting per Petrini - Confer�ncia de Lapeyre - Matthey - D�ry - Parraton - Viallet - Berrod - Prades - Lacombe - Pons - Masetti - Ragni - Urraca - Royo - Ricetti - Lewin - Garc�a Barrera - Ayora - Villegas - Monr�s - Trenc - Guti�rrez Arenas - Sol�s - Gouffreteau - Claramunt - Chauvin - Garc�a Romero - Montagut - Blanch - Secchiari - Mart�nez S�nchez - Ritter - Echegaray - Hoffman - Lunazzi - �lvarez Navarro - Danis - Rosemont - D�az - Gieure

efemerides — Sun, 12 Apr 2026 12:51:29 +0200

[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés anarquista - Míting per Petrini - Conferència de Lapeyre - Matthey - Déry - Parraton - Viallet - Berrod - Prades - Lacombe - Pons - Masetti - Ragni - Urraca - Royo - Ricetti - Lewin - García Barrera - Ayora - Villegas - Monrós - Trenc - Gutiérrez Arenas - Solís - Gouffreteau - Claramunt - Chauvin - García Romero - Montagut - Blanch - Secchiari - Martínez Sánchez - Ritter - Echegaray - Hoffman - Lunazzi - Álvarez Navarro - Danis - Rosemont - Díaz - Gieure

Anarcoefemèrides del 12 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat de Joaquim Miguel Artal segons un dibuix de l'època

- Atemptat contra Maura: El 12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miguel Artal, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. El polític mallorquí havia acompanyat el Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert per dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment. Quan el carruatge es trobava davant de l'església de la Mercè, un jove es va acostar amb un sobre a la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El president va pensar que es tractava d'una petició i va estendre la mà per rebre el sobre, però el noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura, que va tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que vestia van impedir que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida, segons l'informe facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament tímid, apocat, introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» –per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miguel Artal va publicar dos articles –«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. En morir Miguel Artal la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basada únicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miguel Artal (1884-1909)

***

Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)

- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).

***

Unione Anarchica Valdarnese (c. 1920)

- Congrés anarquista de 1919: Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga –de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari parisenc Le Populaire de l'11 d'abril de 1933

- Míting per Petrini: El 12 d'abril de 1933 se celebra a la Sala Sociétés Savantes de París (França) un míting en suport del militant anarquista italià Alfonso Petrini, empresonat sense judici a l'URSS, on s'havia refugiat fugint de la repressió feixista del seu país. En aquesta acte, organitzat per la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), hi van parlar Sébastien Faure, Henri Guilbeaux, Maurice Catalogne (Lashortes), Pierre Le Meillour, Julien Le Pen, Víctor Méric i Han Ryner, entre d'altres.

Alfonso Petrini (1900-1970)

***

Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

- Conferència de Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de la Mutualité de París (França) la conferència L'Église et les travailleurs, a càrrec del militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» i la Libre Pensée de la regió parisenca.

Naixements

Notícia de l'enterrament de Jeanne Matthey apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 28 de desembre de 1886

- Jeanne Matthey: El 12 d'abril de 1830 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) la mestra internacionalista bakunista i communarde Jeanne Matthey, coneguda com Jenny Matthey o Jenny Arnauld. Era filla d'Abraham Henri Matthey i de Julie Dubois. Exercí la seva professió de mestra a París (França). El 8 d'octubre de 1867 es casà a l'XI Districte de París amb l'escriptor i periodista llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, conegut com A. Matthey, pseudònim que prengué de la seva companya, i van ser testimonis quatre destacats periodistes (Jules Claretie, Henry Maret, Arthur Ranc i Jules Vallès) que posteriorment destacarien en la Comuna de París. En aquesta època vivia al número 273 del bulevard Prince-Eugène de l'XI Districte de París. Durant el setge de París de 1870 va ser membre del Comitè Permanent de la Societat de Socors i presidenta del IV Districte de París d'aquesta organització. El 27 de gener de 1871, amb altres companyes, signà un manifest («Les femmes de Paris au peuple français») contra la capitulació de la guerra francoprussiana. Amb son company, va ser membre de la Comuna de París i després de la caiguda d'aquesta, Arnauld fugí cap a Suïssa i ella es reuní amb ell posteriorment. Sa mare d'ella també visqué amb la parella i pogué aportar una petita pensió que ajudà en l'economia familiar. Jeanne Matthey es dedicà a vendre volateria pels mercats i de porta en porta, que parents seus enviaven des de Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França). Segons un confident policíac, despertava entre la colònia de refugiats communards «la més respectuosa de les admiracions». Passà gairebé un any a Buenos Aires (Argentina) i després visqué amb son company a Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Mikhail Bakunin, per al qual cuinà sovint, i Élisée Reclus. Després la parella s'establí a Ginebra i en 1880 retornà a París després de l'amnistia. Jeanne Matthey va morir el 24 de desembre de 1886 al seu domicili, al número 7 del carrer Stanislas, del VI Districte de París (França) i va ser enterrada civilment tres dies després al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Foto policíaca de Louis Déry (9 de març de 1894)

- Louis Déry: El 12 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 13 d'abril– de 1833 neix a Corbigny (Borgonya, França) l'anarquista Louis Edmery Déry. Sos pares es deien Louis Déry, carnisser, i Marie Claire Thibaut. Es guanyà la vida treballant de sabater a París (França). En 1888 assistí a les reunions del Grup Comunista Anarquista (GCA) del XX Districte de París. El 9 de març de 1894 va ser detingut, juntament a altres vuit anarquistes (Hippolyte Baben, Jacques Émile Barbichon, Léon Boutin, Marie Adolphe Deherme, François Joseph Kaision, Bernard Miaglia, Georges Pivat i Alfred Reytiviat); interrogat per l'oficial de pau de la III Brigada d'Investigacions Fédée, va ser fitxat aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 20 de maig d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i aleshores vivia al número 84 del carrer Beaubourg. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 vivia la número 28 del carrer Réaumur. Es va presentar a les eleccions legislatives del 8 de maig de 1898, en la I Circumscripció (Belleville i Saint-Fargeau) del XX Districte de París, i va treure 514 vots. En 1901 vivia al número 44 del carrer Bretagne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament de François Parraton i altres companys publicada en el diari parisenc La Liberté del 7 de juliol de 1871

- François Parraton: El 12 d'abril de 1836 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'internacionalista bakuninista François Parraton. Sos pares es deien Antoine Parraton, fabricant de sederia, i Philippine Giraud. Es guanyava la vida treballant de teixidor, vivia al número 75 de la Grande Rue de la Croix-Rousse i estava casat amb dos infants. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fou un dels revolucionaris més actius de Lió. El 18 de setembre de 1870 va ser nomenat, amb altres companys (Mikhail Bakunin, Charles Beauvoir, Gaspard Blanc, François Charvet, Louis Palix, B. Placet, Albert Richard, etc.), membre del Comitè Central de Salvació de França (CCSF) i amb Mikhail Bakunin, Louis Palix i altres, contribuí en gran part a l'elaboració del pla insurreccional que s'estava gestant. Amb els citats, signà el 26 de setembre de 1870 el cartell «Fédération Revolucionaire des Communes», que concretava l'acció revolucionària en set articles, el primer dels quals era l'abolició de l'Estat. Dos dies després, el 28 de setembre, participà en la manifestació convocada pel CCSF i el Comitè Central Federatiu (CCF) que es reuní a la plaça Terreaux i va ser un dels que entraren violentament dins de l'Ajuntament de Lió. Durant la segona temptativa revolucionària lionesa, esdevinguda durant la nit del 22 al 23 de març de 1871, que donà lloc a la proclamació de la Comuna des del balcó de l'Ajuntament per part d'Albert Leblanc, delegat parisenc, va ser nomenat per aclamació membre del Comitè Provisional, format per 11 membres. Dos dies després, el 24 de març, abandonat pels aixecats i veient-se tot sol, va presentar la seva dimissió que va enviar al prefecte. El 26 de març de 1871 el moviment revolucionari fracassà; ell aguantà fins el final a l'Ajuntament i posteriorment pogué passar Suïssa. El 13 d'abril es trobava a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan l'endemà intentà arribar a París per a entrevistar-se amb el general Cluscret, va ser detingut a l'estació de Tonnerre (Borgonya, França). Després de la caiguda de la Comuna de París, el 13 d'agost va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar a cinc anys de presó i posteriorment, el 2 de setembre de 1871, el II Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar el condemnà a la deportació en fortalesa a Nova Caledònia. Mentre esperava el vaixell que el portaria a desterrament, va emmalaltir al castell d'illa d'Oléron, i el 13 de setembre de 1872 va escriure a James Guillaume per denunciar el director i els guardians de la presó. François Parraton va morir el 15 de gener de 1874 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro Leon, Bretanya). Ja mort, el 24 de maig de 1879, l'Estat va fer remissió de la seva pena.

***

Notícia de la detenció d'Émile Viallet apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 24 de novembre de 1882

- Émile Viallet: El 12 d'abril de 1852 neix a l'hospital Hôtel-Dieu del I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Émile Jean Viallet. Era fill de Pierre Étienne Viallet, jornaler, i d'Alexandrine Dousson. Es guanyava la vida treballant de fonedor en uns tallers d'Oullins (Forez, Arpitània), vivia al número 60 del passeig Suchet de Lió i estava casat i era pare de família. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la Federació Revolucionària de la regió, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre de 1882. A partir del 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en l'anomenat «Procés dels 66» i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat, per pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juliol de 1883 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Lucien Berrod (1888)

- Lucien Berrod: El 12 d'abril de 1861 neix a Cinquétral (Franc Comtat, Arpitània; actualment es un barri de Saint-Claude) l'anarquista Lucien Théodule Berrod. Era fill dels conreadors François Célestin Berrod i Marie Justine Colin. Propietari de dos immobles a Saint-Claude, d'un valor aproximat de 30.000 francs, es guanyava la vida treballant d'obrer diamantista i era membre de la Societat d'Obrers Diamantistes. El 16 d'abril de 1888 es casà a Saint-Claude amb Joséphine Félice Gay (Marie Gay). Assistia regularment a les reunions del grup anarquista local, animades per Jules Millet, i estava subscrit al periòdic anarquista La Révolte. L'1 de novembre de 1893 va ser acceptat per la Societat Cooperativa d'Obrers Diamantistes de Saint-Claude. El 25 de desembre de 1893 va ser fitxat per la policia i inclòs en el llistat d'anarquistes del departament del Jura, que el considerava «inofensiu» i «incapaç de fer la propaganda pel fet». En aquesta època vivia al número 6 del carrer Château de Saint-Claude. En 1899 mantingué una polèmica amb el comitè de redacció del setmanari de Saint-Claude Le Jura Socialiste, òrgan del Partit Obrer Socialista del Jura (POSJ). Lucien Berrod va morir el 2 de febrer de 1913 al seu domicili, al número 12 del carrer Château, de Saint-Claude (Franc Comtat, Arpitània).

***

Julio Prades Perfagés

- Julio Prades Perfagés: El 12 d'abril de 1879 –algunes fonts citen erròniament 1878– neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Víctor Cenón Julio Prades Perfagés. Era fill de Ramón Prades Llonga i de Lucía Perfagés Armengol. Llaurador de professió, estava casat amb María Rosa Ribera Costó, amb qui tingué set infants (Ramón Jacinto, Alfredo, Lourdes, Pilar, Rafaela, Aniceto i Tomás). En els anys vint fou un dels creadors del Centre Obrer i un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Massalió. Arran de l'aixecament revolucionari aragonès de desembre de 1933, va ser detingut el 15 de desembre d'aquell any a casa seva per la Guàrdia Civil i tancat, amb altres companys, al dipòsit municipal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent); el gener de 1934, però, va ser alliberat en no quedar provada la seva participació en els fets. Durant la Revolució i la guerra, participà en les dues col·lectivitats agrícoles a Massalió. Quan l'ofensiva antirevolucionària comunista de l'estiu de 1937 contra l'Aragó llibertari, son fill, Ramón Jacinto Prades Ribera, va ser empresonat pels estalinistes. A partir del 7 d'abril de 1938 va haver de refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà amb sa família els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram. El 10 de gener de 1941 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a cinc anys d'inhabilitació absoluta i a 500 pessetes de multa. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Angulema, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Julio Prades Perfagés va morir el 22 d'agost de 1967 al domicili de sa filla Rafaela a Saint-Marc (Angulema, Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos dies després.

Julio Prades Perfagés (1879-1967)

***

Léon Lacombe (ca. 1912)

- Léon Lacombe: El 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– neix a Aubinh (Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux, Léontou o Le Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibré, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Santé, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

***

Notícia orgànica de Pedro Pons Velilla publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 5 de novembre de 1949

- Pedro Pons Velilla: El 12 d'abril de 1886 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Pons Velilla. Sos pares es deien Manuel Pons i Valeria Velilla. Va ser un dels principals animadors de la Federació Local d'Alcanyís de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ente el 10 i el 18 de desembre de 1919 fou delegat al Congrés Nacional de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Visqué a Magalaç (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Besiers. Sa companya fou Dolores Cargo. Pedro Pons Velilla va morir el 9 de març de 1952 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Augusto Masetti

- Augusto Masetti: El 12 d'abril de 1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família, sos pares es deien Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com son pare i també de sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in Persiceto, a prop de Bolonya. El març de 1908 emigrà a França en busca de feina, però hagué de retornar a Itàlia per fer el servei militar. A començaments del setembre de 1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva feina de paleta i passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de 1911 retornà a Itàlia, en plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser cridat a files per prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment d'infanteria. Antimilitarista convençut i lector assidu de la publicació anarquista Rompete le file!, el 30 d'octubre de 1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb altres 300 soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al crit de «Visca l'Anarquia, mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys, «Germans, rebel·leu-vos i vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!», un tret de fusell al coronel Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de poca consideració, ja que 20 després va ser donat d'alta. Quan va ser escorcollat se li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida als soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials. Acusat d'«insubordinació amb assalt a un oficial superior», durant l'interrogatori reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme. Immediatament el moviment anarquista creà per a la seva defensa el Comitè Nacional Pro Masetti (CNPM), del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava part, entre d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore i Rompete le file!, es mobilitzaren en pro de Masetti, convertint-lo en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport que es va desencadenà, el govern italià va tenir por de crear un màrtir si aplicava la pena de mort, que era la pena prevista en el codi penal militar per l'acció comesa, i facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel Tribunal Militar de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les extravagants teories de l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un «subjecte degenerat», que havia actuat sota un «morbós furor» per un «agut estímul passional», i que era incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11 de març de 1912 va ser declarat com a «no punible» i internat al manicomi judicial de Reggio Emilia, com ja havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver atemptat en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener de 1914 el CNPM aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on tant el metge com les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del pacient. Una nova avaluació pericial del Tribunal de Venècia finalment aconsellà el seu trasllat al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el moviment antimilitarista, amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI), ajudés el clima d'agitació insurreccional que acabà en 1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana Roja). L'abril de 1915, gràcies al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on pogué gaudir d'un grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions anarquistes organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant això, el sotsprefecte obligà el director del manicomi a portar un règim i una teràpia més rigorosos. L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la seva custòdia a una família d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva vida, casant-se amb la vídua de guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa, Cesare i Franco). El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades militars organitzades pel règim feixista a favor de la guerra d'Etiòpia i va ser jutjat el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i condemnat a cinc anys de confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser novament imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de Sassari durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i pogué retornar a Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb altres 49 antifeixistes en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la presó sa San Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser novament detingut l'11 de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare, partisà de la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el portà de bell nou al manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de «psicosi paranoide». L'1 d'abril de 1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra continuà la seva activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va morir el 3 de març de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver estat atropellat, quan colcava amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia urbà. En 2003 Laura De Marco publicà la biografia Il soldato che disse no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).

Augusto Masetti (1888-1966)

***

Cesare Ragni

- Cesare Ragni: El 12 d'abril de 1891 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i comunista, Cesare Ragni. Sos pares es deien Luigi Ragni i Adalgisa Maloffi. Cambrer de professió, des de 1915 estava fitxat com a anarquista. Durant la Gran Guerra va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu de Guerra. En 1919 milità a Brescia en el Partit Socialista Italià (PSI) i en 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De bell nou a Milà, s'acostà novament al moviment anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni Cassinelli, Carlo Molaschi i Armando Tisi, formà part de la comissió organitzadora de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia desmantellà a Brescia una xarxa comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne part amb 20 militants més. Detingut, va ser tancat a la presó de Brescia i torturat durament per fer-lo confessar. Després de més d'un any de detenció, va ser jutjat per un Tribunal Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per manca de proves. Durant els anys posteriors figurà alternativament en els informes policíacs com a «anarquista» o com a «comunista». Continuà mantenint contactes secrets amb Pietro Costa i altres anarquistes implicats en el socors de les víctimes polítiques. El 22 de març de 1929 va ser detingut sota l'acusació de «propaganda subversiva» i el 5 d'octubre d'aquell any se li va assignar confinament per a cinc anys, que purgà a les illes de Gorgona i de Ponça. El 5 de novembre de 1932 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1933 mantingué correspondència a Milà amb l'anarquista Emilio Strafelini, exiliat a França. Les investigacions portades a terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident afirmaren que col·laborava amb l'anarquista Armando Papa i amb el soci en el comerç ambulant d'aquest Camillo Caloni en l'organització d'expatriacions clandestines. El 7 de juliol de 1934 va se novament enviat a confinament per un període de cinc anys, que finalment es reduïren a tres, per afavorir l'expatriació clandestina. Segons informacions d'agost d'aquell any desenvolupava activitats clandestines per a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), juntament amb Giuseppe Carcano, Alfiero Guerri, Mario Tronconi i Michele Veglia. A Ponça continuà freqüentant la companyia dels confinats anarquistes, segons els informes policíacs. Posteriorment va ser traslladat a l'illa d'Ustica arran d'una protesta col·lectiva i després a les poblacions calabreses de Gerace i de Locri. El 12 de maig de 1937 retornà a Milà i el 28 d'octubre passà clandestinament a Suïssa juntament amb Giuseppe Jacopini, company conegut durant el confinament. El març de 1938 va ser expulsat de França i passà a Espanya. Després d'un breu curs d'instrucció a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part, gràcies a l'ajuda de Virgilio Triva, del IV Grup d'Artilleria Internacional i combaté enquadrat en la «Bateria Rosselli», però l'agost de 1938 va haver d'ingressar a l'hospital d'Albacete malalt de tuberculosi. El 6 de febrer de 1939 passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Posteriorment va ser reclòs als camps de concentració de Gurs i de Vernet. El març de 1940 va ser enrolat en una companyia de treball francesa a Flandes. Capturat pels alemanys a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser lliurat pel maig al consolat italià de Brussel·les per a ser repatriat. El 24 de juny de 1940 va ser detingut a la frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va ser condemnat a altres cinc anys de confinament i enviat a les colònies penitenciàries de les illes de Tremiti i de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i participà en la Resistència enquadrat en la 47 Brigada «Garibaldi». Després de la II Guerra Mundial abandonà el moviment anarquista i s'afilià al PCI. Cesare Ragni va morir el 19 de desembre de 1949 de tuberculosi a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Julio Urraca Valmaseda

- Julio Urraca Valmaseda: El 12 d'abril –algunes fonts citen errònament el 14 d'abril– de 1898 neix a San Asensio (Logroño, Espanya; actualment La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Sos pares es deien Donato Urraca i Victoria Valmaseda. Va ser un destacat membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Victòria (Àlaba, País Basc), fidel integrant dels comitès de vaga i diverses vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada convocatòria de vaga contra l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de presó, que penà a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou alliberat. Entrà a treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi de la fusta. Julio Urraca Valmaseda va morir el 3 d'octubre de 1968 a l'Hospital General Santiago Apóstol de Vitòria (Àlaba, País Basc), de les conseqüències d'aquesta malaltia, i va ser enterrat al Cementiri Santa Isabel de la ciutat. Sa companya fou Petra Quintana.

***

Notícia de la condemna d'Auguste Royo publicada en el diari tolosà L'Express du Midi del 18 de gener de 1932

- Auguste Royo: El 12 d'abril de 1900 neix a Corçan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Auguste Raymond Royo. Era fill de Raymond Royo, conreador, i d'Augustine Rodriguez. Es guanyava la vida treballant com son pare de conreador. El 16 de març de 1920 s'integrà per a fer el servei militar en el 55 Regiment d'Infanteria; a partir del 16 de juliol de 1920 passà al 3 Regiment d'Infanteria i el 5 de desembre de 1900 al 149 Regiment d'Infanteria; el 15 de març de 1922 va ser destinat a la reserva activa. En els anys vint fou membre del grup anarquista de Corçan, el secretari del qual era Paul Estève. Va ser candidat abstencionista per a les eleccions legislatives de 1928 per a la circumscripció de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània), però retirà la seva candidatura abans de l'escrutini. Entre gener i abril de 1932 va ser, amb els germans Guillaume i Louis Piquemal i altres companys (Georges Genet, Paul Maury, Paul Rumeu, François Rouaix i Auguste Taillade), un dels animadors de la llarga vaga dels obres vitícoles de Corçan. El 16 de gener de 1932 va ser condemnat per l'Audiència Correccional de Narbona a vuit dies de presó, amb llibertat provisional, per «rebel·lió» per les seves activitats durant la vaga. A mitjans dels anys trenta estava subscrit a Le Libertaire. El 12 de juliol de 1937 va ser amnistiat de diverses condemnes. Sa companya fou Marguerite Germaine Juliette Dat. Auguste Royo va morir el 15 de febrer de 1954 a l'Hôtel-Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[11/04] �L'Homme Libre� - M�ting per Rolland - �Bulletin of the Anarchist Red Cross� - Arestanten Ball! - M�ting pro Hospitals de Sang - Atemptat a Dutschke - Ghio - Leballeur - Atallah - Rondeau - Restelli - Capmarty - Amiguet - Monroy - Salanson - Barber� - Bruch - Parra - Paulissen - Ruiz Garc�a - Gourdin - Pujol - Molina - Despras - Cazal - C�rignan - Gallet - Gonz�lez Espada - Gromaire - Bogliani - Aure - Olivier - Pr�vert - Torres - Bibbi - Castro Gil - Santal� - Weber - Di Gaetano - Salcedo - Gladiator - Ch�telain

efemerides — Sat, 11 Apr 2026 11:08:13 +0200

[11/04] «L'Homme Libre» - Míting per Rolland - «Bulletin of the Anarchist Red Cross» - Arestanten Ball! - Míting pro Hospitals de Sang - Atemptat a Dutschke - Ghio - Leballeur - Atallah - Rondeau - Restelli - Capmarty - Amiguet - Monroy - Salanson - Barberà - Bruch - Parra - Paulissen - Ruiz García - Gourdin - Pujol - Molina - Despras - Cazal - Cérignan - Gallet - González Espada - Gromaire - Bogliani - Aure - Olivier - Prévert - Torres - Bibbi - Castro Gil - Santaló - Weber - Di Gaetano - Salcedo - Gladiator - Châtelain

Anarcoefemèrides de l'11 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de L'Home Libre

- Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.

***

Convocatòria del míting publicada en el diari parisenc L'Humanité de l'11 d'abril de 1924

- Míting per Rolland: L'11 d'abril de 1924 se celebra a la sala de les «Sociétés Savantes» de París (França) un míting a favor de l'anarquista antimilitarista Gaston Rolland, condemnat a 15 anys de reclusió i dels quals ja n'havia complet set, i per l'amnistia general. El 19 de juliol de 1918 Gaston Rolland havia estat condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor (Raymond Bouchard) i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de residència obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. En aquest míting celebrat a les «Sociétés Savantes» prengueren la paraula Oscar Bloch, advocat de Gaston Rolland; Suzanne Lévy, advocada del CDS; Antoine Pommier, secretari del CDS; Georges Pioch, periodista pacifista; Han Ryner, escriptor llibertari; i un delegat de la Lliga dels Drets de l'Home. El 25 de juliol de 1924 Gaston Rolland va ser definitivament alliberat.

***

Capçalera del Bulletin of the Anarchist Red Cross

- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.

***

Cartell de l'acte

- Arestanten Ball!: L'11 d'abril de 1931 se celebrà al Folk House Auditorium de Los Angeles (Califòrnia, EUA) la quarta edició anual de l'«Arestanten Ball!» (Ball per als Presos). L'acte, organitzat per la «Secció Kropotkin» i la «Secció Kropotkin de Dones» del Libertarian Grup (LG, Grup Llibertari) de Los Angeles, tenia com a objectiu recaptar fons per ajudar econòmicament els presos polítics i els deportats del règim bolxevic a l'URSS. L'esdeveniment consistí en un ball amb begudes i entreteniments musicals i de tota casta.

***

El doctor Félix Martí Ibáñez durant la seva intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de la Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937)

- Míting pro Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la «Setmana d'agitació pro Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van intervenir Soler, de la Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del Sindicat Únic d'Espectacles Públics; el doctor Félix Martí Ibáñez, director general de Sanitat; Joaquín Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Frederica Montseny, que intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en representació del Comitè Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que les divergències de criteri entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada cop s'accentuarien més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres tendències: els que desitjaven retornar a l'status quo republicanodemòcrata, els que volien guanyar la guerra però no volien modificar l'organització econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el moviment del 19 de juliol no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó una pugna per la revolució social. Frederica Montseny justificà la presència de la CNT i de la FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de Catalunya i digué que no es podia dissociar la guerra de la revolució, «encara que calia donar a aquesta un sentit de responsabilitat»; també va fer una crida a la unió sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Una nodrida representació de l'agrupació «Los Amigos de Durruti» portà una gran pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del Ojo i de «tots els presos antifeixistes víctimes de l'estalinisme» i durant tota la intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb xiulades, demanant la llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora Govern!», tot provocant un gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la banda i els cors de la Creu Roja interpretà diversos himnes.

***

Lloc de l'atemptat minuts després

- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke –Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista–, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.

Naixements

Tomba de Primo Ghio al cementiri de Turlock

- Primo Ghio: L'11 d'abril de 1864 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Primo Ghio, que va fer servir el pseudònim Athos. Era fill de Giuseppe Ghio i de Rosa Tanzi. Només va poder fer els estudis elementals i es posà a fer feina de picapedrer de marbre. Bon orador, segons informes de la Prefectura de Carrara al Ministeri de l'Interior italià, que el considerava «molt perillós», exercí una gran influència entre els anarquistes locals (Giovanni De Santis, Luigi Pedroni, Ezio Puntoni, Cesare Volpi, etc.). Va ser l'organitzador de totes les manifestacions anarquistes de Carrara, inclosa la de juliol de 1888 convocada per demanar l'alliberament d'Amilcare Cipriani, arran de la qual es produí un intent d'assassinat del delegat de la Seguretat Pública Ruvioli. En aquesta època formava part, amb altres companys (Augusto Arata, Pompeo Arata, Angelo Cenderelli, Ezio Puntoni, Entimio Raffo, etc.), de la Federació de Grups Anarquistes Revolucionaris de Carrara. Segons informes policíacs, presidí, a partir de 1890, 126 reunions celebrades a locals o al camp. En 1892 estava en contacte amb destacats anarquistes, com ara Vittorio Fabrizioli, Luigi Galleani, Pietro Gori, Luigi Molinari, Galileo Palla i Pilade Tocci. En 1893 col·laborà en el periòdic socialista democràtic La Fionda de Carrara. Insurreccionalista convençut, en una reunió celebrada el 19 de març de 1893 amb la resta de forces polítiques properes al moviment obrer, celebrada per examinar la situació econòmica de la zona, rebutjà en nom dels anarquistes, juntament amb Giovanni Domanico, amb el suport dels republicans col·lectivistes, entre ells Giuseppe Lavagnini i Alberto Mario Lazzoni, la proposta de crear un front únic «democràtic» que hauria distret el moviment obrer de l'acció revolucionària. En contacte amb l'advocat anarquista Luigi Molinari, el va convidar a fer conferències a Carrara. En una reunió durant la nit de l'11 al 12 de desembre de 1893 celebrada a la taverna de Felice Pedroni incità sos companys a la revolta. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). Juntament amb altres companys, com ara Augusto Arata, Pompeo Arata, Carlo Gattini i Mario Lazzoni, va ser un dels protagonistes de les revoltes obreres del 13 de gener de 1894 al barri d'Avenza de Carrara i va ser present a les barricades construïdes al barri de la Foce de la ciutat. El carrabiner Bertolini resultà mort i el sotsbrigadier Mugnaine ferit en aquests enfrontaments entre manifestats i policia. També participà en l'atac a la caserna Dogali de Carrara. Segons els informes de la policia, es trobava al capdavant d'aquest moviment insurreccionalista i per evitar la detenció es va refugiar a Marsella (Llenguadoc, Occitània). El Tribunal Militar de Massa, per la seva participació en els citats aldarulls, el va condemnar en rebel·lia el 27 d'abril de 1894 a 30 anys de presó i a tres anys de vigilància especial –amb l'amnistia del 24 d'octubre de 1896 aquesta pena es va commutar per la de dos anys de confinament a Asti (Piemont, Itàlia) i sis mesos de vigilància especial. Fugitiu, cap el juny de 1894 decidí emigrar, amb nom fals –Luigi Tanzi, sembla–, des de França als Estats Units, on treballà en el seu ofici de picador de pedra. Després d'un temps a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on residí al domicili de son cunyat Luigi Petacchi, que havia arribat als EUA un any abans, cap el 1896 s'instal·là, per motius laborals, a Barre (Washington County, Vermont, EUA) i després a Montpelier (Washington, Vermont, EUA), on participà activament en el moviment llibertari, formant part del Cercle Anarquista de la ciutat, del qual s'encarrega de la seva correspondència. El 10 de febrer de 1897 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA), a bord del vapor Oregon, sa companya Antonietta Petacchi i ses dues filles Ione Rose Ghio i Amelia Aurelia Ghio. En aquests anys col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Athos, en els periòdics anarquistes Combattiamo!, La Questione Sociale i Cronaca Sovversiva. El 29 d'agost de 1900 va ser naturalitzat nord-americà pel Tribunal del Districte de Burlington (Chittenden, Vermont, EUA). Va estar vigilat constantment pels serveis secrets del Consolat General d'Itàlia. L'1 de maig de 1905 intervingué en una conferència contradictòria del socialista Arturo Caroti a Montpelier. Segons informes de la Prefectura de Massa, entre 1912 i 1916 visqué a San Francisco, on treballà per a l'empresa «Musto Kiernan Marble Factory». Primo Ghio va morir el 27 de desembre de 1926 a San Francisco (Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Turlock (Stanislaus, Califòrnia, EUA). En 1941 la policia feixista va emetre el darrer informe sobre ell qualificant-lo d'«introbable a l'estranger».

***

Foto policíaca de Jules Leballeur (1 de març de 1894)

- Jules Leballeur: L'11 d'abril de 1864 neix a Rouessé-Vassé (Maine, País del Loira, França) –el certificat de defunció cita erròniament Sillé-le-Guillaume (Maine, País del Loira, França)– l'anarquista Jules Léon Laballeur. Sos pares es deien Louis Leballeur, taverner, i Clotilde Henriette Orry, domèstica. Es guanyà a vida treballant de sabater a París (França). L'agost de 1889 va ser nomenat membre de la Comissió de Socors a les Famílies de Detinguts Polítics, el secretari de la qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot (L'Argument), comissió que es reunia tots els divendres a la tarda a la Sala Gutenberg, al número 127 del carrer Montmartre de París, i de la qual formaven part destacats anarquistes (Baudoin, Brunet, Cuisse, Gourtois, Gille, Larbaud, Leballeur, Louvel, Sicart, Vigneau, etc.). El 7 de juny de 1890 el periòdic La Révolte anunciava que, en ocasió de la unió lliure entre ell i Louise Duprat, una de les filles de l'anarquista Louise Pioger, celebrada a la Sala Horel, s'havia realitzat una col·lecta en suport de la subscripció per a les famílies dels detinguts polítiques que havia reportat 13,25 francs. El 14 de març de 1891 va ser un dels organitzadors de la Festa de Propaganda Revolucionària organitzada al carrer Ramey de París per a commemorar la Comuna. El 12 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Louis Charveron, Louis Duprat, Constant Martin, etc.), a una reunió del Grup de Propaganda Anarquista que se celebrà al número 127 del carrer Montmartre, i lliurà articles, de caràcter antimilitarista, per a la composició del número únic del periòdic Le Conscrit. E seu nom figurava en un llistat d'anarquistes redactat el 26 d'abril de 1892 i aleshores vivia i tenia el taller de sabateria al número 96 del bulevard Magenta de París. El 7 de juliol de 1893, arran de diverses manifestacions organitzades després del tancament de la Borsa del Treball, van ser detingudes unes tres-centes persones, de les quals van ser posades a disposició judicial a més d'ell 114. Jutjat pel X Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó per la seva participació en una manifestació. Figurava en l'estat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. L'1 de març de 1894 va ser detingut al bulevard Magenta pel comissari de policia Vérillon, que el considerava gendre de Louis Duprat, anarquista que regentava una taverna al carrer Ramey i que havia fugit. Després de ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el seu domicili, al número 22 del passatge Saulnier, va ser escorcollat i la policia trobà correspondència i un gran nombre de periòdics anarquistes. El 16 de març de 1894 la Prefectura de Policia lliurà el seu expedient al jutge d'instrucció. El seu nom va ser inscrit el 31 de desembre de 1894 en un llistat de recapitulació d'anarquistes. En 1895 va ser administrador de Le Libertaire i amb Émile Guyard s'encarregà de les expedicions d'aquest periòdic fins a l'estiu de 1896, moment en el qual per reduir despeses va se acomiadat. A principis de 1896, amb altres companys (Bard, Fallière, Guyard, Constant Martin, Robinet, Rousset, Vivier, etc.) participà en un intent de manifestació a l'església de Saint-Vincent-de-Paul. En l'estat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 va ser qualificat de «perillós» i en aquesta època vivia al número 176 del carrer Marcadet. En 1897 s'encarregà de la distribució de les col·lectes a favor, entre altres, de la companya d'Auguste Vaillant i dels empresonats de l'església de Saint Ambroise. Segons un informe d'un confident policíac del 2 de juliol de 1900 estava empleat en l'expedició de Le Libertaire i vivia com podia gràcies al suport econòmic de Sébastien Faure. Malalt, el periòdic Le Libertaire va anunciar en la seva edició del 23 de febrer de 1900 una crida perquè els companys portessin les seves sabates a adobar o per a fer-se-les de bell nou a la seva petita sabateria, al número 8 de La Tour-d'Auvergne. Segons l'estat de recapitulació d'anarquistes de 1901 vivia al número 86 del carrer Rochechouart. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer d'Orsel. Tuberculós, Jules Leballeur va morir el 27 de setembre de 1901 a l'Hospital Dubois del X Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després, amb forta presència policíaca i en companyia de nombrosos companys, entre quals Auguste Courtois (Liard-Courtois) prengué la paraula, al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Jules Leballeur (1864-1901)

***

Signatura de Joseph Atallah (1891)

- Joseph Atallah: L'11 d'abril de 1867 neix a Beirut (Elayat de Damasc, Síria, Imperi Otomà; actualment Líban) l'anarquista Joseph Négib Atallah, també conegut com Virgile Atallah. De pares desconeguts, el fill mateix en desconeixia els noms. Es guanyava la vida treballant de sabater a Marsella (Provença, Occitània). En 1891 vivia al número 9 del carrer Bourgogne de Marsella. El 13 d'agost de 1891 es casà a Marsella amb la jornalera italiana Catherine Di Landro, de qui enviudà el 30 de novembre de 1920. En 1898 va ser fitxat per la policia com a «anarquista» en un registre de llibertaris del departament de les Boques del Roine. En 1920 vivia al número 2 del carrer Garnier de Marsella. Joseph Atallah va morir, en companyia de son fill Dominique Atallah, empleat, el 15 de setembre de 1924 al seu domicili, al número 2 de la travessia dels Cartiers, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Cyrille Rondeau apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris del 29 de novembre de 1901

- Cyrille Rondeau: L'11 d'abril de 1872 neix a Monthermé (Ardenes, França) l'anarquista Cyrille Xavier Rondeau. Era fill de Jean Baptiste Rondeau, clavetaire de fàbrica, i de Pauline Eugénie Dragier. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic a Charleville (Ardenes, França). En 1893 el Consell de Revisió de Charleville el va declarar per «feblesa» no apte per a fer el servei militar. El 18 d'abril de 1894, ben igual que molts altres militants anarquistes de la regió, el seu domicili de Charleville va ser escorcollat i se li va segrestar un exemplar de La Revue Anarchiste. A final dels anys noranta recorria les Ardenes i el Marne a la recerca de feina. En 1901 treballava de venedor ambulant i, segons informes policíacs, ja no freqüentava les reunions i es feia amb els militants anarquistes. El 28 de novembre de 1901, després d'haver passat dos dies a la garjola, va ser detingut novament després de trencar una gran vidrieria a l'estació d'Orléans de París amb la finalitat de passar uns dies més a cobert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Restelli

- Carlo Restelli: L'11 d'abril –algunes fonts citen el 7 d'abril– de 1880 neix a Rockland (Knox, Maine, EUA) l'anarquista Carlo Restelli, també conegut com Charlie Restelli i Fabbro. Era fill de Giovanni Restelli i de Cristina Arioli. En 1884 retornà amb sa família a Itàlia. En 1897 marxà de nou als EUA i l'any següent tornà a Itàlia. En 1901, de bell nou als EUA, on es guanyà la vida treballant de picapedrer a Barre (Washington County, Vermont, EUA), on s'integrà en la important colònia anarquista de la localitat, participant en diverses iniciatives, com ara el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i estava subscrit a Cronaca Sovversiva. En 1906 va ser expulsat dels EUA i s'establí a Besano (Llombardia, Itàlia). En 1912, considerat com a «anarquista perillós», patí una condemna de dos anys i mig de presó per robatori. En 1915, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files, però el febrer de 1916 es declarà insubmís i es va refugiar a Suïssa. Entre 1917 i 1918 va viure a Grenchen (Solothurn, Suïssa) i després a Seebach (Zúric, Suïssa). A Zúric va freqüentar el grup anarquista editor del periòdic La Verità. A partir del 16 d'octubre de 1918 va restar en presó preventiva a Zúric, juntament amb altres companys (Arrigoni, Castagna, Fieramonte, Ghezzi, Macchi, Magni i Pozzi), arran del descobriment d'explosius al llarg de la línia fèrria a prop de Zúric (Zúric, Suïssa), va ser detingut; juntament amb Castagna, Ghezzi, Macchi, Magni i Pozzi, va ser posat en llibertat provisional un dies abans del judici del 13 de juny de 1919, tot i que va haver de romandre a disposició del tribunal i participar en les sessions del judici, en el qual va ser absolt per manca de proves i indemnitzat amb 600 francs suïssos per «empresonament injust», però va ser expulsat de la Confederació Helvètica per anarquista. Arran d'una amnistia concedida als desertors, el setembre de 1919 retornà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà de picapedrer. Va patentar una mena de dalla i amb els anarquistes Eugenio Macchi i Antonio Pietropaolo va obrir un taller mecànic per a la seva producció. En 1921, durant la investigació policíaca de l'atemptat al teatre Diana de Milà, va ser denunciat per complicitat, ja que les reunions del grup subversiu es van realitzar al seu taller, però el seu cas va ser sobresegut durant la instrucció preliminar. Des de setembre de 1921 va ser membre de la junta directiva de l'Escola Moderna de Clivio (Llombardia, Itàlia) i de la redacció del periòdic homònim fins al tancament de l'escola l'any següent. En 1923 es traslladà a Eboli (Campània, Itàlia) i posteriorment a Amantea (Calàbria, Itàlia), Nàpols (Campània, Itàlia) i França per motius laborals. Malalt de malària, retornà a Besano. En 1928 va ser detingut arran de l'atemptat a la Piazzale Giuliano Cesare i restà dos mesos empresonat. En 1929 va ser novament detingut sota l'acusació de mantenir relacions amb subversius de l'altra banda de la frontera. En aquesta època se li va detectar tuberculosi. El setembre de 1930 l'anarquista Eugenio Macchi el va acusar des de les columnes del periòdic L'Adunata dei Refrattari d'haver traït el moviment anarquista col·laborant amb la policia i haver esdevingut un espia feixista; aquesta acusació ha ser reiterada posteriorment per Giuseppe Mariani, però mai s'aportaren proves d'aquestes acusacions i Luigi Bertoni, des d'Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa), li va fer costat. Carlo Restelli va ser assassinat el 5 de setembre de 1933 a Porto Ceresio (Llombardia, Itàlia), juntament amb el contrabandista Mario Avellini, per guàrdies fronterers italians quan intentava passar clandestinament cap a Suïssa amb destinació a França. Va ser enterrat a Besano. En 2018 Alessandro Pellegatta publicà la biografia Infinita tristezza. Vita e morte di uno scalpellino anarchico.

Carlo Restelli (1880-1933)

***

Targeta postal dibuixada per Denis Morer dedicada a Emmaneul Capmarty arran del seu acomiadament de PTT

- Emmanuel Capmarty: L'11 d'abril de 1884 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Emmanuel Maurice Capmarty –a vegades el llinatge citat erròniament Capmarti. Era fill natural de la barretaire de senyores Anastasie Marguerite Capmarty, que reconegué l'infant molt posteriorment, el 27 de setembre de 1901. Entre el 6 d'octubre de 1906 i el 25 de setembre de 1908 va fer el servei militar en el 15 Regiment de Caçadors i posteriorment en el VIII Batalló d'Enginyers. El 5 de gener de 1909 entrà a fer feina com a empleat de correus, destinat als serveis ambulants postals de la Línia Ferroviària de l'Est a París (França), però el 13 de maig de 1909 va ser acomiadat de la seva feina en Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) per vaguista. El 17 de gener de 1910 va ser reintegrat, però en situació de disponibilitat. Vivia al número 11 del carrer Gérando del IX Districte de París. Fou secretari del grup anarquista (Bruon, Lefèvre, Leydet, Moreau, etc.) del XVIII Districte de París (Secció Saint-Ouen) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), que es reunia al número 135 el carrer Damrémont. Abans de la Gran Guerra, participà activament amb mítings en la campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Detingut a finals de juliol de 1913, el 20 d'agost d'aquell any va ser jutjat, arran d'unes declaracions en dos míting, pel X Tribunal Correccional per «provocació a l'assassinat del cap de l'Estat» i, malgrat la defensa de Pierre Laval, condemnat a tres anys de presó i a 2.000 francs de multa; acollí la sentència al crit de «Visca l'anarquia!». En el judici d'apel·lació, celebrat l'1 de gener de 1914, la pena va ser reduïda a la d'un any de presó i a 100 francs de multa. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat enquadrat en el 19 Regiment de Caçador a Cavall, del qual va ser caporal i va ser condecorat per accions de guerra. El 21 d'agost de 1917 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) amb Claire Edmée Jubeau. Entre 1919 i 1931 visqué a Boulogne-Billancourt i entre 1931 i 1932 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), moment en que s'instal·là a Arcaishon. En aquests anys col·laborà en el periòdic L'Avenir d'Arcachon. Emmanuel Capmarty va morir el 9 de febrer de 1934 al seu domicili d'Arcaishon (Aquitània, Occitània).

***

Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907

- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver «entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per «ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

***

Florentino Monroy Quirós en una excursió anarquista (estiu de 1933)

- Florentino Monroy Quirós: L'11 d'abril de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós. Sos pares es deien Juan Monroy González i Ignacia Quirós Escapa. Amic de la infància de Buenaventura Durruti Domínguez, quan encara era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent coronel i exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando González Regueral, executat el 17 de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per manca de proves. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster, treballà a les prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i de Bernardo Trobajo. Subvencionat per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres obrers, l'Exposició Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la Federació Local de Lleó de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat de la Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou delegat al III Congrés de la Confederació Regional d'Astúries, Lleó i Palència, on participà en la redacció de la ponència sobre les «Reivindicacions i conflictes» i presidí la mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president del Sindicat de la Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 va ser empresonat. Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 i pogué fugir de la repressió, però el 18 de gener de 1935 es lliurà a les autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935, quan el seu sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de Lleó per passar a zona lleial i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola als fronts. El 17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils per part de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat amb 2.500 pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc, Occitània), on treballà de fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va fer una conferència a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971). Sense pensió de jubilació, visqué reparant la marqueteria dels rics mobles de la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i visqué una temporada en una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia). Participà, amb Juan Manuel Porto García i Jesús Rodríguez Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va morir el 15 de febrer de 1983 a l'Hospital Monte San Isidro de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementeri d'aquesta població. Son fill, Florentino Monroy, va ser militant de la CNT clandestina durant el franquisme.

Florentino Monroy Quirós (1896-1983)

***

Georges Salanson

- Georges Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una família francesa de magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i visqué a Florac (Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una educació burgesa i una sòlida cultura. A començament dels anys vint freqüentà els cercles llibertaris de París (França) i col·laborà en Le Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb Anne Alyra, li van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser detingut i condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «apologia del crim de Germaine Berton» en un article publicat en Le Libertaire. En 1924 era secretari del grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat» a tres mesos de presó o 500 francs de multa i el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys, respectivament, per «abús de confiança i estafa». El desembre de 1929 finançà amb les seves expropiacions el llançament de La Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les tendències anarquistes; però aquest llançament va ser durament criticat per militants de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van reprotxà l'haver usurpat el títol de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per Sébastien Faure, tot denunciant aquesta edició com una estratègia comercial al marge de la propaganda llibertària. Un informe policíac de març de 1929 el qualifica de pederasta, drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates desapareixerà dels cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per haver ferit el 3 d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París, Jean Pougin. Partidari de la «presa individual», segons la policia, el 23 de maig de 1932 desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) on havia entrat contractat com a jardiner sota el nom de Roger Combet-Farnoux, un company que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet l'obligà a amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els diners va comprar a Finisterre el iot Jock. El 25 de desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella (Provença, Occitània) i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a pagar 6.000 franc en concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell viatjà per Espanya i per Bulgària. Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i possessió de documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència de Var (Provença, Occitània) a vuit anys de presó i a la relegació perpètua per temptativa de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Barberà Tomàs (Carrasca)

- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Sos pares es deien Rafael Barberà, jornaler, i Dolors Tomàs Belda. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting amb Àngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen –com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida–, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat –vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).

---

Continua...

---

[10/04] �Verbo Nuevo� - �A��o Direta� - Nobiling - Crestin - Matha - Gu�nant - Janvion - Avennier - Belardi - Torner - Alc�n - Prats Pedr�s - Meucci - Piacenza - Esteve - Ponz - Gim�nez Moreno - Pons Tom�s - Feuillade - Barroso - Romero - Pastor - Barber� - Parra - Zapata - Capetillo - Pellevilain - Grau - Casta�eira - Suria - Larcher - Pitarch - Dupuy - Fabre - Molina Iturbe - Granado

efemerides — Fri, 10 Apr 2026 13:28:07 +0200

[10/04] «Verbo Nuevo» - «Ação Direta» - Nobiling - Crestin - Matha - Guénant - Janvion - Avennier - Belardi - Torner - Alcón - Prats Pedrós - Meucci - Piacenza - Esteve - Ponz - Giménez Moreno - Pons Tomàs - Feuillade - Barroso - Romero - Pastor - Barberà - Parra - Zapata - Capetillo - Pellevilain - Grau - Castañeira - Suria - Larcher - Pitarch - Dupuy - Fabre - Molina Iturbe - Granado

Anarcoefemèrides del 10 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

***

Portada d'un número d'Ação Direta

- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

Naixements

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Notícia de la mort de Claude Crestin apareguda en el diari lionès Le Progrès de l'1 d'agost de 1900

- Claude Crestin: El 10 d'abril de 1856 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Claude Dominique Crestin. Era fill d'Antoine Crestin, botiguer de vi, i de Marie Monod. Es guanyà la vida treballant de serraller. Orfe de pares, en 1876 va ser dispensat de fer el servei militar per ser el major dels seus germans orfes i en aquesta època vivia al número 144 del carrer Boileau del VI Districte de Lió. Posteriorment visqué al número 166 del carrer Cuvier del mateix districte. En 1880 va ser delegat al Congrés Regional del Partit Obrer (PO), celebrat a La Croix Rousse de Lió. Fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), la qual agrupava en 1881 la major part d'anarquistes de la zona. Durant la nit del 14 al 15 de gener de 1882 participà en l'assetjament de la seu del periòdic Le Réveil Lyonnais, fet pel qual va ser condemnat el 23 de febrer a una multa de 15 francs per «escàndol nocturn». A principis de maig de 1882 va ser nomenat secretari de redacció del periòdic Le Droit Social i el 28 de maig animà una reunió celebrada a la Sala de l'Élysée per jutjat els magistrats que havia condemnat François Dejoux, gerent del periòdic. El 18 de juny de 1882, durant un míting francoitalià celebrat també a la Sala de l'Élysée, va prendre per la força la presidència de l'acte, malgrat l'oposició del comissari de policia present, i per aquesta acció va ser condemnat el 20 de juliol a una multa d'11 francs. En aquesta època participà en la Lliga per als Interessos Populars, que propugnava la vaga als imposts i als lloguers, on els blanquistes i els anarquistes lluitaven per la direcció del moviment obrer. Durant l'estiu de 1882, aleshores gerent de L'Étendard Révolutionnaire, participà en l'organització d'unes conferències d'Émile Digeon, Louise Michel i Gustave Rouanet, on va difondre un violent article («Mort aux voleurs»). El 16 d'agost de 1882, com a gerent de L'Étendard Révolutionnaire, va ser condemnat per l'Audiència del Roine a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge i per ultratges» a un advocat general en el servei de les seves funcions. Tancat a la presó central d'Albertville (Savoia, Arpitània), el 3 de desembre de 1882 va ser traslladat a la presó lionesa de Saint-Paul. El 9 de gener de 1883, quan purgava la pena, va ser integrat per la magistratura en el grup d'anarquistes jutjats segons la Llei Dufaure de 1872, acusats de «reconstitució d'organització internacional de treballadors» («Procés dels 66»). El 19 de gener de 1883 el Tribunal Correccional de Lió el condemna a tres anys de presó, 500 francs de multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de privació dels drets civils. El 13 de març de 1883 el Tribunal d'Apel·lació de Lió reduí la citada pena a dos anys de presó, 300 francs de multa i cinc anys de vigilància, a més de mantenir la privació dels drets civils. El 17 de gener de 1886 va ser posat en llibertat gràcies a una gràcia presidencial. En sortir de la presó sembla que la seva relació amb el moviment llibertari es relaxà. El 9 de febrer de 1887, a resultes de l'explosió el dia abans de dos bombes al Palau de Justícia, el seu domicili va ser escorcollat i es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballà en un taller de carrosseria. Entre 1888 i 1894 treballà de ferrer en un taller de construcció dels tramvies lionesos, després en una fàbrica de carretes d'infants, en una carrosseria i en uns talles del barri lionès de La Buire. D'aleshores ençà, es dedicà només a tasques sindicals i en 1890 el Sindicat de Carrossers el nomenà delegat a la Borsa de Treball de Lió. El novembre de 1893 la policia el considerava com a «socialista revolucionari no militant». L'abril de 1894 demanà a les autoritats la seva rehabilitació amb la finalitat d'aconseguir una feina en els ferrocarrils. Sa companya fou Eugénie Rey. El seu últim domicili va ser al número cinc del Cours Vitton del VI Districte de Lió, on vivia des del 25 d'agost de 1896. Claude Crestin va morir el 30 de juliol de 1900 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània), després de patir una mortal insolació, i va ser enterrat l'1 d'agost al cementiri lionès de la Gillotière.

***

Louis Matha

- Louis Matha: El 10 d'abril –alguns citen erròniament el 6 d'abril– de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Arnaud Matha, més conegut com Armand-Louis Matha i que va fer servir el pseudònim Belle-Barbe. Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i vivien a l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme de Louis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per «provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentà Émile Henry i les reunions del Club «Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà sense èxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com «Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el «Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista «L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil (Illa de França, França), on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París (França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

Louis Matha (1861-1930)

***

Foto policíaca de Louis Guénant (2 de març de 1894)

- Louis Guénant: El 10 d'abril de 1862 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Désiré Guénant. Era fill de François Guénant, ferrer de tall, i d'Anne Poirier, jornalera. Es guanyava la vida com a empleat de comerç i comptable. En 1882 va ser cridat a files i per «otorrea crònica» va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. El 7 de juliol de 1883 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Morin, cuinera, i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 11 del passatge d'Allemagne del XIX Districte de París. En 1887, com a empleat ferroviari, va ser inscrit en el registre de control d'inscrits especials de l'exèrcit. En 1893 treballava de comptable a l'empresa de metalls a l'engròs «Kaiser et Haas», al número 65 del bulevard Beaumarchais, i vivia al número 12 del carrer Panoyaux. En aquesta època estava inscrit en els inventaris de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i el 26 de desembre de 1893 en el llista de recapitulació d'anarquistes. En 1894, segons la premsa, tenia cinc infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 persones de París i de la regió parisenca, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», el seu domicili escorcollat pel comissari Mourgues i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, el 7 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Janvion

- Émile Janvion: El 10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Philippe Janvion, conegut com Émile Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Sos pares, comerciants de merceria, es deien Henri Josep Janvion, francmaçó, i Eugénie Moindrot, catòlica practicant. Va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat «Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences amb Degalvès, l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

Émile Janvion (1866-1927)

***

Necrològica de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 23 de febrer de 1924

- Louis Avennier: El 10 d'abril de 1872 neix al barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el periodista, poeta, novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista revolucionari Louis Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Fill d'un obrer rellotger especialitat en cadenes (cabinotier) de «La Fabrique» de Saint-Gervais, després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps a «La Fabrique», abandonà els estudis en 1892 per provar sort artística i literària a París (França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes François Coppée i Sully Prudhomme. A finals de segle col·laborà en diverses revistes, com ara La Plume (1896), Signal de Genève (1896), La Montagne. Revue suisse d'Art et de Littérature (1896). Sense l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque l'oiseau chante..., que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully Prudhomme, i alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment es guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre del Partit Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les novel·les L'épreuve (1897) i Une faute (1899), on intentà palesar els costums de certs cercles protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys acollida que la seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue Helvetique, que desaparegué dos anys després. També en aquests anys col·laborà amb cròniques literàries en Journal de Genève. En 1903 esdevingué president de la Unió d'Empleats i Empleades i vicepresident de la sindicalista revolucionària Federació de Sindicats Obrers (FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre 1904 i 1906 col·laborà en periòdic bimensual La Lutte, publicat a Lausana per Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi Bertoni, i encapçalà les vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses conferències. Col·laborà habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis Lavanchy, en Almanach du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple, òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906 col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista de Ginebra. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en el míting de clausura. En 1907 publicà, editat per La Voix du Peuple, el fullet Politique, syndicalisme et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap exemplar. En 1907 va ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard, Margarethe Faas-Hardegger, Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting en suport de Luigi Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó de Ginebra, que comptà amb el suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la Unió Obrera d'Obrers del Metalls, «La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu Comunista, el Grup de Le Réveil. Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de 1907 a Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud, Suïssa). Durant la tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un «Almanac anarquista», coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà activament en la campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el fullet Considérations à propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les manifestacions del Primer de Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler, Swarzenbourg, Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de Ginebra. L'abril de 1908 declarà que no desitjava que al seu nom s'adjuntés el qualificatiu d'«anarquista», malgrat les seves simpaties declarades, i fins i tot va amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava aquest desig. Entre 1908 i 1915 portà la secció literària «Contes et nouvelles» del diari L'Humanité. En 1909 col·laborà en el diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti i Jean Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut durant la vaga de tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud, Suïssa). El 18 de juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de la Casa del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais d'Été del barri de Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor privat a Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia), on va escriure diversos articles sobre la qüestió polonesa. En 1913 va ser orador, amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la guerra va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la Coulouvrenière de Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond, va fer costat la FUOSR, en contra de la reformista Federació de l'Alimentació. El 15 de març de 1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes français a la Casa del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer de Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista intervencionista de Jean Wintsch La Libre Fédération. Partidari de la causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del Marne per al diari ginebrí La Suisse –publicà un assaig («Les collaborateurs de La Grande Revue tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i escriptors anarquistes, Léon i Maurice Bonneff– i envià cròniques des de la mateixa Alemanya. El juny de 1915 organitzà una conferència sobre els voluntaris suïssos al front francès i també un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa aliada. Publicà el llarg assaig «La Suisse et la Guerre» en el número de juny de 1915 del periòdic mensual parisenc La Grande Revue, que tingué una enorme repercussió. En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En convoyant des rapatriés français. Mostrà la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni, quan aquest va ser detingut preventivament arran de l'explosió d'una bomba a Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le Genevois del 15 de setembre de 1918. Després de la guerra, reprengué les seves conferències sobre història de l'art, però sembla que ja no freqüentà els cercles llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic francès al Caire (Imperi Britànic; actualment Egipte), però retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà en La Suisse Libérale. Destacat crític d'art, en 1922 va publicar a Ginebra les plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire (1790-1852) i James Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà en La Bibliothèque Universelle i en La Revue Suisse. Poc després de la defunció de sa mare, Louis Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de la detenció de Bruto Belardi apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 19 de juliol de 1909

- Bruto Belardi: El 10 d'abril de 1877 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista individualista i il·legalista Bruto Belardi –el seu nom també citat Brutus i el llinatge Belardie. Es guanyava la vida treballant de manobre i ajustador mecànic. Emigrà a França i en 1905 la policia el tenia classificat com a anarquista amb residència desconeguda. Casat amb Victorine Giorgis (Victorine Belardi), en 1907 tingué una filla, Jeanne Belardi. El 14 de juliol de 1909 va ser detingut; processat, juntament amb la companya, i condemnat per l'Audiència del Sena a cinc anys de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa» i purgà la pena a la presó de Melun (Illa de França, França). En aquesta època freqüentà la seu del periòdic L'Anarchie i les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars». També la policia el trobà com a assidu de les reunions del grup llibertari antimilitarista del XVIII Districte de París. Sa filla Jeanne Belardi esdevingué companya de l'anarquista Édouard Carouy i en 1911 ambdós van ser detinguts en el cas de la «Banda Bonnot»; posteriorment va ser companya de l'anarquista André Georges Roulot (Lorulot). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Samuel Torner Viñallonga

- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquesta època patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenya La Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dalmau i Ribalta, Antoni: «Samuel Torner, mestre racionalista i activista llibertari (1881-?)», en Educació i Història, 18 (juliol-desembre de 2011), pp. 205-226

***

Marcos Alcón Selma

- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional –membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931– al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup «Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT, Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo, Espoir, Ideas-Orto, Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

Marcos Alcón Selma (1902-1997)

---

Continua...

---

[09/04] Cas Abarno i Carbone - Escamots de la patronal - Cas Sacco i Vanzetti - �M�s Lejos� - �Liberdade� - Homenatge Oriol Sol� - XVII Trobada de la FICEDL - Gardrat - Rimbault - Melani - Witcop - Roccheggiani - Cherici - Marcet - Arteaga - Hern�ez - Bourgeois - Ailloud - Brunet - Couloubrier - Rindi - Mart�n Arjona - Casas - Dalla - Santiago - �lvarez - Rotllant

efemerides — Thu, 09 Apr 2026 13:39:13 +0200

[09/04] Cas Abarno i Carbone - Escamots de la patronal - Cas Sacco i Vanzetti - «Más Lejos» - «Liberdade» - Homenatge Oriol Solé - XVII Trobada de la FICEDL - Gardrat - Rimbault - Melani - Witcop - Roccheggiani - Cherici - Marcet - Arteaga - Hernáez - Bourgeois - Ailloud - Brunet - Couloubrier - Rindi - Martín Arjona - Casas - Dalla - Santiago - Álvarez - Rotllant

Anarcoefemèrides del 9 d'abril

Esdeveniments

Abarno i Carbone durant el judici

- Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).

***

Els anys del pistolerisme

- Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).

Pere Gabriel: «Pistolerisme», en Gran Enciclopèdia Catalana, 18. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1988. p. 78

***

Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti

- Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

***

Capçalera del primer número de Más Lejos

- Surt Más Lejos: El 9 d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Crítica. Ideas. Documentación social y económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi Carbó Carbó. Trobem articles de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur Lehning, Josep Mas Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente, Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros, Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander Schapiro, Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc. Realitzà una enquesta sobre l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri, Pierre Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura, Frederica Montseny, Josep Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc. En sortiren nou números, l'últim el 2 de juliol de 1936.

***

- Surt Liberdade: El 9 d'abril de 1938 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas portugueses. Portava l'epígraf «Una nova barricada que s'erigeix als camps de lluita contra la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes d'emancipació humana». En sortiren almenys 29 números fins al 1939.

***

La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)

- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.

Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)

Joana Domènech: «L'Oriol Solé Sugranyes ja té placa a Capellades», en La Miranda, 201 (maig 2005), p. 19

***

Cartell de la trobada

- XVII Trobada de la FICEDL: Entre el 9 i el 10 d'abril de 2016 se celebra al Cercle Anarquista Berneri de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la XVII Trobada de la Federació Internacional de Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaries (FICEDL). En aquesta trobada biennal diverses organitzacions d'arreu d'Itàlia i de diversos països europeus debateren sobre l'estat actual de la gestió dels arxius anarquistes (projectes, investigacions, iniciatives, problemes, etc.) a més de diversos aspectes tècnics (programari lliure, escaneig, digitalització, etc.). També es va valorar l'experiment de la Rete delle Biblioteche e Archivi Anarchici e Libertari (REBAL, Xarxa de Biblioteques i Arxius Anarquistes i Llibertaris).

XVII Trobada de la FICEDL (9 i 10 d'abril de 2016)

Naixements

Foto policíaca d'Aristide Gardrat

- Aristide Gardrat: El 9 d'abril de 1859 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) el socialista i anarquista Pierre Aristide Gardrat (Pierre Gardrat) –a vegades citat erròniament Garderat. Era fill natural d'Eugénie Bacqueville i va ser reconegut en el registre civil per son pare, el cirurgià dentista, francmaçó, lliurepensador, republicà i regidor municipal de Lilla, Pierre Aristide Gardrat. Es va llicenciar, segons Charles Malato, en lletres i en ciències, i estava dotat per a les matemàtiques. El 5 de juny de 1881 es traslladà a París (França) per a treballar d'obrer tipògraf i s'instal·là al número 13 del carrer Champollion de París. El 13 de desembre de 1881 demanà permís a les autoritats per continuar publicant i estampant a la seva impremta, al número 9 del carrer Aboukir de París, L'Égalité. Organe hebdomadaire du Parti Ouvrier. En 1882 assistí a les reunions del grup «L'Égalité», al número 183 del carrer Saint-Denis. En 1882 troba feina de comptable en la companyia asseguradora «L'Union», al número 15 del carrer Banque, i vivia al número 62 del carrer Pigalle. El 28 de juliol de 1882 va ser jutjat com a gerent de L'Égalité, juntament amb Jules Guesde, per un delicte de «difamació i injúries» arran de la denúncia de l'antic pintor Veyssier i ambdós van ser condemnats el 4 d'agost a 100 francs de multa. En aquesta època era secretari de Jules Guesde i es dedicava a copiar-li documents de les biblioteques. En 1883 vivia al número 20 del carrer Chévenet de París. Entre 1883 i 1884 treballà sis mesos com empleat supernumerari als ferrocarrils estatals a Orleans (Centre, França). De bell nou a París, en 1884 continuà assistint a les reunions del grup «L'Égalité». En aquesta època encara militava en el Partit Ouvrier, en la Federació Socialista Revolucionària del Centre de la Regió Parisenca, on ocupà càrrecs orgànics, i assistia a les reunions de «La Libre Pensée». El març de 1885 assistí a les reunions de la Unió Socialista Revolucionària (USR). L'abril de 1885 va ser gerent de la publicació parisenca La Question Sociale. Revue des idées collectivistes, communistes et anarchistes et du mouvement révolutionnaire des deux mondes, dirigida per Paul Argyriadès. En aquesta època freqüentà les reunions del grup anarquista «La Vengeance», fundat per Arsène Crié i Delamarre, que es reunia al carrer Lyonnais de París. El juliol de 1885 freqüentà les reunions del Cercle Col·lectivista Revolucionari del XI Districte de París. En 1886, segons informes policíacs, fou membre, amb Louis Duprat, Eugène Joutant (Rozier) i Lapierre, del grup «Les Dynamitards». Durant la primavera de 1886 assistí a les reunions del grup «Germinal», escissió de grup «La Vengeance» al V Districte de París, i l'estiu d'aquell any era present a les reunions del «Grup Anarquista del barri de Père-Lachaise», fundat el maig anterior per Jean Baptiste Louiche. També en 1886 assistí a les reunions del grup «Les Décadents». En 1887 va fer conferències antimilitaristes al grup anarquista «Les Antipatriotes», s'encarregà de la distribució del periòdic La Voie du Peuple i assistí a les conferències del Grup de Propaganda del XI Districte de París. En aquest 1887 assistí a diverses reunions on, segons els informes policíacs, prengué partit pel «col·lectivisme científic» marxista. En un informe de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París s'assegurava que no era anarquista, sinó més bé un «socialista de l'escola de Proudhon i de Blanqui». En 1887 assistí a les reunions del grup «La Montagne», al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève, a les del grup «Coup de Feu» i a les del grup atiador del futur periòdic L'Ère Nouvelle. El 24 de setembre de 1887, en una reunió del «Cercle Germinal», a la Sala Gaucher, per commemorar la proclamació de la I República francesa, recità, entre altres poemes, La charogne, de Charles Baudelaire. El 31 de desembre de 1887 s'adherí al «Cercle Artístic i Socialista Eugène Pottier». A finals de 1887 treballava d'obrer tipògraf a la impremta «Lucotte et Cadoux», al número 21 del carrer Croix-des-Petits-Champs. Sa companya en aquesta època era l'obrera cosidora parisenca Azeline Decastiaux. A principis de 1888, segons la policia, creà, amb Léopold Espagnac i Alain Gouzien, el grup «Les Gueux» del V Districte de París, que prengué el relleu de «La Vengeance». El febrer de 1888 demanà permís per imprimir el periòdic Le Va-Nu-Pied. El 25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista, assistí, amb una trentena de companys, a una reunió celebrada al carrer Vieille du Temple per parlar de la manifestació commemorativa de la Comuna de París prevista per a dos dies després al cementiri de Père-Lachaise. Posteriorment, freqüentà el Cercle Internacional Anarquista (CIA), que havia estat fundat en 1888 i era el principal lloc de trobada anarquista del moment. En 1889 assistí a diverses reunions de grups anarquistes, com ara «Ça Ira», «Joventut Anarquista», »La Sentinelle de Montmartre» i «Les Insurgés». L'octubre de 1891 fou present a les reunions del grup anarquista «Unió Socialista Revolucionària». Assistí el 9 de desembre de 1891 a la primera reunió del grup «Les Peinards», celebrada a la Sala Gros Boeuf, i en una altra reunió, el 23 de desembre, declarà que no s'havia presentat a la caserna per efectuar el període d'instrucció militar de 13 dies que li corresponia. Va ser a les reunions del CIA que se celebraren a la Sala Horel. Entre el desembre de 1891 i el gener de 1892 va fer un curs de química per als anarquistes italians del «Grup Secret d'Accions i de Propaganda pel Fet», que es reunia clandestinament als locals de la Biblioteca Anarquista i a diversos domicilis de companys. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Harpe del V Districte de París. Entre l'1 de maig de 1892 i l'1 de gener de 1893 fou gerent de Le Père Peinard. Va ser demanat per un jutge d'instrucció, però no va hi va comparèixer; tement ser detingut, demanà asil una nit a un antic company de l'escola, esdevingut funcionari, a qui intentà convèncer de les virtuts de l'anarquisme. El 28 d'agost de 1892 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver reeditat la ja tradicional Le bon dieu dans la merde, ou La chanson du Père Duchêne, sota l'acusació d'«ultratge als bons costums» després d'haver publicat un article titulat «Horreurs» i la citada cançó, entonada per François Claudius Koënigstein (Ravachol) just abans de ser executat. El 5 de novembre de 1892 l'Audiència de París el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «instigació a l'assassinat» per la publicació en tres números diferents de Le Père Peinard dels articles «Les ronchonnads d'un 28 jours» (núm. 186), «Chieries militaires» (núm. 187) i «Parlottes ouvrières», «Babillardes d'un campluchard» i «Coups de tranchet» (núm. 188). Fugint de la repressió, s'establí a Londres (Anglaterra), des d'on va enviar al president de l'Audiència la seva nova adreça londinenca perquè li enviés la correspondència –malgrat l'exili, Émile Pouget el deixà com a gerent de Le Père Peinard i així entrebancava possibles denúncies. El 10 de novembre de 1892 va ser entrevistat a Londres, juntament amb altres anarquistes (Auguste Bordes, Louis Matha i Gustave Mathieu), per un periodista de Le Journal. En la més absoluta misèria, es guanyà com pogué la vida treballant de rentaplats i va caure malalt després de dormir als bancs d'Hyde Park. Era assidu de l'anarquista «Autonomy Club» de Londres. Sembla que va ser en aquesta època que esdevingué el confident «Z2» de la Prefectura de Policia, els informes del qual començaren el 17 d'agost de 1892; no existeixen proves, però sí evidències de la identificació de Gardrat i «Z2». L'11 de novembre de 1892, amb l'anarquista Lucien Weil, redactà un manifest explicatiu dels motius de les explosions de París. El 21 de novembre de 1892, en la més absoluta de les misèries, només alleugerida pel suport d'alguns refugiats anarquistes (Errico Malatesta, Jean Rapp, etc.), es plantejà demanar la repatriació a l'ambaixada francesa. El 18 de desembre de 1892 parlà, juntament amb Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i altres, en un míting celebrat al Grafton Hall de Londres sobre el «Cas de Panamà». Sospitós de ser un confident policíac entre els companys llibertaris, el 12 de febrer de 1893 els informes de «Z2» deixaren d'enviar-se, però va ser substituït per un tal «Z6». Malalt, el 26 de febrer de 1893 l'«Autonomy Club» organitzà una vetllada en el seu suport, i dos dies després abandonà el barri londinenc de Charing Cross de Wetsminster i passà a Oostende (Flandes) i d'allà a Brussel·les (Bèlgica) i a Gand (Flandes), albergat per un forner. Expulsat de Bèlgica, passà a França i el 16 de maig de 1893 va ser detingut al carrer Galande de París. El 19 de maig de 1893 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional pel deute amb la justícia que tenia sobre la publicació de la cançó Le bon dieu dans la merde i el tribunal reduí la pena anterior a sis mesos de presó. El 8 de juny de 1893 va ser jutjat per l'Audiència per l'anterior pena del 5 de novembre de 1892 i, gràcies a circumstàncies atenuants, va ser condemnat a sis mesos de presó. El 12 de juny de 1893 va ser tancat a la presó parisenca de Saint-Pélagie, greument tísic. El 29 de juny d'aquell any va ser traslladat a la presó parisenca de La Santé, on encara el seu estat s'agreujà. Aristide Gardrat va morir el 30 de juliol de 1893 a l'Hospital Laënnec de París (França) i el seu cos va ser lliurat a l'Escola de Medicina. Un amic i un parent informats per la premsa de la seva mort intentaren recuperat el cadàver, però el 5 d'agost havia estat dissecat i aquell mateix dia incinerat al cementiri de Père-Lachaise. L'11 d'agost de 1893 un grup d'anarquistes (Marius Gabion, Paule Mink, Lucien Pemjean i François Quay-Cendre) publicaren una carta en diferents diaris parisencs en protesta pel tractament que havia tingut. El 13 d'agost de 1893 s'organitzà una cerimònia en la seva memòria davant el «Murs dels Federats» de Père-Lachaise on assistiren una cinquantena de persones (Félix Bichon, Decrêpe, etc.), acompanyades d'una vintena de policies, i on Lucien Pemjean prengué la paraula; els assistents portaren una corona que duia la inscripció «A Gardrat, víctima de la societat» i l'acte finalitzà als crits de «Visca la Revolució Social! Visca l'anarquia!». La mort de Gardrat va ser instrumentalitzada pels anarcoindividualistes per atacar Émile Pouget, que res havia tingut a veure amb la detenció de Gardrat, i desacreditar les idees de «solidaritat» i d'«altruisme». Segons alguns, Gardrat va ser l'autor, i no Théodule Meunier, de l'atemptat el 15 de març de 1892 contra la caserna parisenca de Lobau.

***

Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)

- Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Era fill natural de Prudence Désirée Réchaussat (Marie), modista, i va ser reconegut posteriorment pel matrimoni de l'11 d'agost de 1880 amb Charles Rimbault, obrer serraller. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Marie Clémence Charlotte Paquet, corbatera, aleshores embarassada. La parella es casà el 14 de desembre de 1899 al X Districte de París i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a serraller. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes –alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o «necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El 17 de març de 1938, però, contraurà matrimoni a Luynes amb Léonie Blanche Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre –oficilament el 10 de novembre– de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir: «Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme –com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres– i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.

Louis Rimbault (1877-1949)

***

Alfredo Melani

- Alfredo Melani: El 9 d'abril de 1886 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Melani. Fill d'una família d'artesans, quedà orfe de pare i mare ben aviat i, després d'haver assistir a l'escola elemental, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va començar a introduir-se en el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de l'Estat i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina Giannini. Posteriorment es traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana, Itàlia) i en 1915 s'establí amb sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia). Treballà de cap de colla al departament de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i Mecàniques (SACFEM), la gran planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un milenar d'obrers durant la Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita, participà activament en activitats polítiques i sindicals. Mantingué un estret contacte amb Mario Mari i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de Valdarno, i amb el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia). Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido Rossi, Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la constitució de la Federació Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), esdevenint un dels màxims exponents dels sindicalistes metal·lúrgics. El setembre de 1920 participà en l'ocupació d'Il Fabbricone, realitzant tasques de gestió del departament de pintura i d'organització militar de la «Guàrdia Roja». Quan l'ocupació va caure a mans de la policia, va ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu de l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament amb altes 48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i amagat bombes i explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de presó. Quan tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i retornà a Arezzo. A finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate (Florència, Toscana, Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra del Treball i la seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita botiga de pintura amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats, va fer costat el Comitè de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els fugitius. En 1926 intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per a poder sortir del país. Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible antifeixista, mantingué correspondència amb altres anarquistes, com ara Alberigo Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i freqüentà assíduament els companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien restat a la ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia) va ser atacat per un escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra Mundial va fer costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es reunia el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després del conflicte bèl·lic, s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les expressions artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir el 21 de desembre de 1973 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la seva mort, es creà el Centre Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani», centre de documentació i d'investigació sobre les tradicions populars de la regió.

Alfredo Melani (1886-1973)

***

Rose Witcop fotografiada per Senya Fléchine

- Rose Witcop: El 9 d'abril de 1890 neix en una població a prop de Kiev (Ucraïna, Imperi rus; actualment Ucraïna) l'anarquista, periodista, feminista i propagandista del control de natalitat i de l'educació sexual Rachel Vitkopski, més coneguda com Rose Lilian Witcop Aldred, o simplement Rose Witcop. Sos pares es deien Shimon Vitkopski i Freda Grill. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la menor d'una família de quatre germanes –la més gran, Milly, també militarà en el moviment anarquista amb son company Rudolf Rocker. Fugint dels pogroms russos, en 1895 s'establí amb sos pares i germanes a Londres (Anglaterra); sa germana Milly Witkop –Milly es va registrar amb k en el llinatge i Rose amb c– havia emigrat l'any anterior i amb els diners guanyats pogué pagar el viatge de la resta de sa família. Sos pares, sastres, treballaran a Londres en el seu ofici, ajudats per les filles grans. Ben aviat entrà a formar part del grup anarquista que es reunia al carrer Jubilee Street («Jubilee Street Club»), on també ho feia sa germana Milly Witkop i Rudolf Rocker, i va ser allà on va conèixer l'anarquista Guy Aldred, que esdevingué son company. El gener de 1907 la parella s'instal·là a Thorpebank Road, al barri londinec de Shepherd's Bush, i el 2 de maig de 1909 tingué son fill Annesley –s'havia posat de part en la manifestació del Primer de Maig. Esdevingué l'assistent editorial dels dos periòdics anarquistes que son company edità, Herald of Revolt (1910-1914) i The Spur (1914-1921). En 1914 col·laborà en el periòdic anarcofeminista The Woman Rebel. Entre 1916 i 1919 dirigí ella sola The Spur, ja que Guy Aldred estava empresonat per insubmissió a la incorporació a files durant la Gran Guerra. Després del conflicte bèl·lic la parella s'integrà en els Communist Propaganda Groups (CPG, Grups de Propaganda Comunista) en suport de la Revolució russa, que en 1919 esdevingué Communist League (CL, Lliga Comunista). Quan aquesta fracassà, en 1921 fundaren la Anti-Parlamentaru Communist Federation (APCF, Federació Comunista Antiparlamentària) i viatjà a la Unió Soviètica per a demanar suport, però sense cap èxit i després de veure la situació allà, es va anar progressivament oposant a la política soviètica. A partir d'aquí es concentrà en la lluita a favor de la despenalització del control de natalitat, fent costat la tasca de Margaret Sanger, que s'allotja al seu domicili quan va a Londres i amb qui en 1920 va fer un viatge a Berlín per a investigar sobre un nou anticonceptiu químic que s'havia inventat a Alemanya. Difongué els escrits de Margaret Sanger i organitzà conferències seves per a les treballadores del Regne Unit. En 1923 la parella va ser detinguda per «obscenitat» després de publicar i distribuir l'edició britànica del fullet de Margaret Sanger Family Limitation en l'editorial «Bakunin Press» que havien fundat. El seu cas es va mediatitzar i reberen el suport moral i financer de destacats intel·lectuals (Bertrand Russell, Dora Russell, John Maynard Keynes, etc.) i d'associacions (New Generation League, etc.). Van ser condemnats, però la publicitat al voltant del seu cas va ser molt desfavorable per al govern i en 1925 va permetre que en pogués editar una nova edició. Aquesta última edició no va ser denunciada, però va ser amenaçada pel Ministeri de l'Interior britànic de ser deportada a la Unió Soviètica en tant que ciutadana estrangera. Malgrat que la parella s'havia separat en 1924, sobretot per desavinences polítiques i a la militància procomunista de Guy Aldred, el 2 de febrer de 1926 es casà civilment a Glasgow (Escòcia) per evitar el perill de la deportació i confirmar així la seva ciutadania britànica. Amb Stella Browne, Dora Russell i altres, creà el Workers Birth Control Grup (Grup Obrer pe Control de Natalitat) per a pressionar el British Labour Party (BLP, Partit Laborista Britànic) perquè introduís centres de planificació familiar a les clíniques. En aquesta època es relacionà molt amb els moviments feministes i col·labora en The Voice of Labour i en The Freewoman, especialment sobre articles d'alliberament de les dones (sexual, polític, econòmic, etc.). En 1925 obrí la seva pròpia clínica privada de planificació familiar (People's Clinic), amb suport del BLP, primer al barri londinenc de Fulham i després a Shepherd's Bush, també a Londres, però en 1928 va haver de tancar-la per manca de finançament. Rose Witcop va morir el 4 de juliol de 1932 al St George's Hospital de Londres (Anglaterra), després que una apendicitis es compliqués en peritonitis, i va ser incinerada dos dies després al Golders Green Crematorium de Londres. Va rebre nombrosos homenatges pòstums.

Rose Witcop (1890-1932)

***

Amedeo Roccheggiani

- Amedeo Roccheggiani: El 9 d'abril de 1892 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Amedeo Roccheggiani, que va fer servir el pseudònim de Nereo Mancini. Sos pares es deien Amilcare Roccheggiani i Maria Baldini. En la seva joventut va perdre un ull a les drassanes navals i es guanyà la vida fent de cambrer i d'ajudant de botiga. Abans de la Gran Guerra no va ser investigat per la policia, però entre el 26 i el 27 de juny de 1920 va participar activament en l'aixecament revolucionari d'Ancona conegut com la «Revolta dels Bersaglieri», fet pel qual va haver de fugir a San Marino per evitar la detenció. Jutjat l'estiu següent, va ser absolt. L'abril de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per formar part dels «Arditi del Popolo», però a principis d'any, sota el nom de Nereo Mancini, ja havia passat clandestinament a França i treballava en un taller de Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època fou membre del Grup «Pietro Gori», format majoritàriament per sindicalistes de la Unió Sindicalista Italiana (USI) residents a París, com ara Erasmo Abate, Armando Borghi, Raniero Cecili, Virgilia D'Andrea, Angelo Diatallevi, Amleto Fantozzi, Remo i Silvio Franchini, Alberto Meschi i altres. El 7 de juliol de 1924 va ser acusat d'haver matat durant la «Revolta dels Bersaglieri» de 1920 el sotstinent Giovanni Ramella i el soldat Ubaldo Marchiani; jutjat, l'Audiència de l'Aquila (Abruços, Itàlia) el declarà culpable i el 30 de juny de 1926 el condemnà en rebel·lia a 22 anys de presó. Inscrit en el butlletí de recerca de la policia de fronteres, el juliol de 1930 va ser detingut per agents francesos amb documentació falsa a Antíbol (Provença, Occitània) i va ser jutjat i condemnat a dos mesos de presó per aquest delicte. Els informes policíacs d'aleshores indicaven que visitava freqüentment «individus de tendències extremistes», entre ells el diputat socialista Alessandro Bocconi. En una carta de 1936 va informar que l'anarquista d'Ancona Pietro Ranieri havia mort lluitant contra els franquistes a Osca (Aragó, Espanya) i que tenia la seva maleta i objectes personals, dada que fa pensar que ell també va lluitar contra el feixisme a Espanya. El 5 de maig de 1940 va escriure un «acte de sumissió» a Benito Mussolini demanant la seva repatriació a Itàlia. El fet és que continuà vivint clandestinament a França fins el 28 de novembre de 1942, quan va ser detingut a Antíbol i reclòs al camp de concentració de Vernet. El consol italià de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) intervingué i va ser enviat a Ancona. L'abril de 1943 el Tribunal de l'Aquila declarà prescrit la seva condemna de doble homicidi de 1926 i va ser alliberat, encara que sota rigorosa vigilància policíaca. Es reintegrà immediatament amb els cercles subversius locals i s'uní a la Unió Antifeixista. El 30 de març de 1944 la policia ordenà la seva detenció per a interrogar-lo. Després de trobar feina com a intèrpret de les forces aliades, el setembre de 1945 va ser novament detingut arran d'haver fet miques alguns exemplars del periòdic monàrquic i populista L'Uomo Qualunque en un quiosc davant la negativa del quiosquer a treure'ls de la venda. El febrer de 1946 s'instal·là a Antíbol i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Dino Cherici

- Dino Cherici: El 9 d'abril de 1899 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista Dino Cherici, que va fer servir diversos pseudònims (Giuseppe Lanzani, Konrad Stochr, etc.). Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa Mussorrizi. Es guanyava la vida treballant l'alabastre i des de molt jovent entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Infanteria. En 1917 va ser declarat desertor i posteriorment fou detingut; jutjat, va ser condemnat, un cop degradat, a 16 anys de reclusió. Posteriorment va ser amnistiat. En 1921 s'expatrià clandestinament canviant contínuament de lloc de residència (Bèlgica, França, Alemanya i Espanya) i de nom. En 1929 va ser detingut a Kehl (Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya) mentre intentava travessar la frontera francoalemanya proveït d'un passaport fals a nom de Konrad Stochr. Va ser jutjat i condemnat per la justícia alemanya a cinc setmanes de presó. En aquesta època les autoritats estaven convençuts que formava part d'una associació secreta encarregada d'aconseguir diners per a subvencionar grups anarquistes i comitès de suport als presos polítics, a més de dedicar-se a la fabricació de passaports falsos. Un cop lliure es traslladà a Bèlgica, on va restar fins 1931, any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es trobava refugiat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on va escriure una carta a Benito Mussolini per a poder retornar a Itàlia, on tenia prohibida l'entrada per anarquista. En 1936, quan esclatà la guerra, s'enrolà en l'antifeixista Corpo di Truppe Volontarie (CTV, Cos de Tropa Voluntària). En aquesta època va ser inscrit en els butlletins de recerca i en els registres de la policia de fronteres. En 1937, durant la batalla de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner de les tropes franquistes quan intentava fugir per mar. D'antuvi va ser internat al camp de concentració de Murgui (Àlaba, País Basc) i posteriorment al camp de concentració d'Orduña (Biscaia, País Basc). Jutjat en consell de guerra el 2 de desembre de 1938 a Vitòria (Àlaba, País Basc), va ser condemnat a 30 anys de reclusió, segons va reportar el 7 de desembre de 1939 el general de brigada G. Carboni al Ministeri de l'Interior italià. Les autoritats feixistes espanyoles el consideraven responsable de l'organització de l'incendi d'Irun (Guipúscoa, País Basc) de setembre de 1936; també se li va acusar que va treballar de xofer de «personatges rojos», de que hi anava armat durant el govern del Front Popular, de realitzar passaports falsos, de fer estafes i de desvalisar morts, entre altres delictes. Posteriorment se li va rebaixar la pena a sis anys. El juny de 1942 es trobava al Fuerte San Cristóbal de Pamplona (Navarra) i en 1943 va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va ser totalment alliberat durant la primavera de 1945. En 1947 s'instal·là, sembla, a Bordeus (Aquitània, Occitània). Dino Cherici va morir el 26 de gener –algunes font citen el 29 de gener– de 1959 a Uchau (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antoni Marcet apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1983

- Vicenç Marcet Vidal: El 9 d'abril de 1907 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Joaquim Marcet Vidal, més conegut com Antoni Marcet. Sos pares es deien Joan Marcet Pallerols, llaurador, i Dolors Vidal Juncà. Fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la reunió clandestina que tingué lloc entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 a València (País Valencià), on representà la Federació Regional dels Grups Anarquistes de Catalunya. Sembla que treballà a la General Motors i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part, amb José Conesa Martínez i Jaume Saludes, de l'Equip Núm. 5 encarregat, per iniciativa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI, des de setembre de 1936, de recórrer les comarques gironines amb camions, convertits en tendes flotants d'opuscles revolucionaris, amb la finalitat de fer propaganda de la Revolució per les zones pageses; a principis de desembre d'aquell any, l'equip es desplaçà a les comarques tarragonines. El 10 de gener de 1937, amb Ginés Alonso, Avel·lina Alsina, Manuel Collado, Amadeu Colom i Josep Peirats Valls, va fer un míting al Cinema Juventud del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat de Barcelona, organitzat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar cap a Mèxic. Al país asteca fou membre del grup anarquista «Tierra y Libertad». Vicenç Marcet Vidal va morir el 8 de gener –algunas fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1983 a Mèxic i fou incinerat.

***

Milicians de la «Columna Ascaso»

- Casildo Pantaleón Arteaga Cerón: El 9 d'abril de 1912 neix a Fuente de Cantos (Badajoz, Extremadura, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)–l'anarcosindicalista Casildo Pantaleón Arteaga Cerón. Era fill de Francisco Arteaga Calvo, jornaler, i de Modesta Cerón Balsera. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Durant la batalla de l'Ebre va ser ferit. Un cop restablert, el maig de 1938 s'integrà en la «Brigada Carlos Marx» on restà fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. En sortir, passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de Savoia, de la qual fugirà després de diversos intents per integrar-se al maquis antinazi. Arran de la seva segona evasió, va ser condemnat a sis mesos de presó. Després de l'Alliberament milità a Savoia fins a començaments dels anys setanta. En aquesta data, amb sa companya Maria Celina Luiset i sos cinc infants, s'instal·là a Lió (Arpitània). A la capital arpitana freqüentà la Unió Local de la Federació Anarquista (FA) i la llibreria «La Plume Noire», situades al mateix local. En 2002, amb 90 anys, durant el moviment estudiantil d'aquella època, anava a les portes dels instituts per parlar amb els joves de les seves experiències. Casildo Pantaleón Arteaga Cerón va morir el 12 d'agost de 2006 al seu domicili de Tassin-la-Demi-Lune (Lió, Arpitània).

---

Continua...

---