Anarcoefem�rides

[27/07] Congr�s Internacional Obrer Socialista - Setmana Tr�gica - AIA - CENU - Montial - Bergero - Duchmann - Antill� - Dalmonte - Lecourtier - Bruno - Bucciarelli - Caioli - Fr�dy - Alusse - Javierre - Gally - Ros - Vallejo - Vi�uales - Tar�n - Rodr�guez Fern�ndez - Favilla - Chanson - Garde�as - Jim�nez P�rez - Lape�a - Pastor - Carta�� - Garc�a de Altamira - Cabruja - Roumilhac - Cortese - De Jong - Le Bris - Cochet - Lavorel - Cano

efemerides — Mon, 27 Jul 2026 13:29:19 +0200

[27/07] Congrés Internacional Obrer Socialista - Setmana Tràgica - AIA - CENU - Montial - Bergero - Duchmann - Antillí - Dalmonte - Lecourtier - Bruno - Bucciarelli - Caioli - Frédy - Alusse - Javierre - Gally - Ros - Vallejo - Viñuales - Tarín - Rodríguez Fernández - Favilla - Chanson - Gardeñas - Jiménez Pérez - Lapeña - Pastor - Cartañà - García de Altamira - Cabruja - Roumilhac - Cortese - De Jong - Le Bris - Cochet - Lavorel - Cano

Anarcoefemèrides del 27 de juliol

Esdeveniments

La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic Le Petit Belge del 30 de juliol de 1896

- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.

***

La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 28 d'agost de 1909)

- Segon dia de la Setmana Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya), dins dels fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es caracteritza per la crema d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns mercats i algunes botigues obriren per abastir la població, però aviat tancaren. El silenci informatiu era total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat força estesa. Sobre les nou del matí la residència dels Maristes fou atacada i el germà Lycarión (Francisco Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va morir. També fou atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la construcció de barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb un protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot arreu –s'hi van arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva Peñafiel, ministre de Governació, que des d'un primer moment va sostenir la tesi insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment barceloní tenia un caràcter clarament separatista, així ni els polítics catalans ni els dirigents obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la revolta o ni tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les garanties constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any. Antoni Fabra Ribas, membre del Comitè Central de Vaga, s'entrevistà amb Antoni Rovira Virgili, editor d'El Poble Català i membre del Centre Nacionalista Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes d'esquerra encapçalessin la revolta. Cap al migdia van començar a circular per tot Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos polítics radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled Altemir, Joan Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i de convents que cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial Col·legi de Sant Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat, etc.). Diverses armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també es va fer amb fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats entre revoltats i l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria militar s'imposa. Els membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de les 14 hores amb el lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que encapçalés el moviment i que proclamés la República, però cap grup polític no acceptà fer-se càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment autònom i espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un primer atac i mitja hora després el franciscà P. Ramon M. Usó fou ferit greu quan abandonava la residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en metàl·lic de la comunitat; morirà l'endemà i serà el tercer i últim religiós finat durant la setmana –la consigna fou en tot moment respectar la vida de les persones. A les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió entre l'alcalde Joan Coll Pujol i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que parlamentés amb els rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va convèncer de l'absurditat de l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou atac i una hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, mor d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos va ser arrossegat pel carrer i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en sessió urgent, on el regidor radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució d'una sessió permanent del consistori, però dues hores després la sessió fou dissolta, per l'acció persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes i de nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes càrrec d'encapçalar la revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia desbordada abandonà les comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una segona onada d'incendis de convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia cremaven una trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència, l'Eixample, Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona, durant aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la República i es constituïren juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers, Mataró i Palafrugell. Mentrestant, i sense que Catalunya tingués cap possibilitat d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida arran d'un atac de les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú, des de la qual la guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les tropes colonials acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda espanyola, 180 mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la tropa i que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.

***

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.

***

Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol

- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Naixements

Notícia de la recerca policíaca d'Antoine Montial apareguda en el diari de Dijon Le Bien Public de l'1 de novembre de 1900

- Antoine Montial: El 27 de juliol de 1865 neix a Martèl (Causse de Martèl, Carcí, Guiena, Occitània) l'anarquista Antoine Montial. Era fill d'Antoine Montial, teixidor, i de Marie Fournol. Es guanyava la vida treballant de fotògraf i de venedor ambulant. El 25 de novembre de 1890 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Troyes (Xampanya-Ardenes, França) d'un delicte d'«estafa». Casat amb l'armillera anarquista parisenca Marie Louise Vezelerre –algunes fonts citen erròniament Vezeler–, en els anys noranta militava en el grup «Les Libertaires Troyens» de Troyes. A finals de 1896 vivia al carrer Hennequin de Troyes i abandonà el domicili sense pagar les mensualitats al propietari. Posteriorment recorregué la regió i exercí diverses feines, especialment agrícoles. Entre 1896 i 1898 la parella va ser fitxada com a anarquista al departament de l'Alt Marne. El febrer de 1898, amb Abel Guillaume i Charles Pierre, el seu domicili de Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) va ser escorcollat per la policia. En aquest any de 1898 dirigí diverses cartes a la Prefectura de Policia denunciant que era víctima d'una calúmnia que el qualificava d'anarquista, fet pel qual li era impossible guanyar-se la vida. En 1900 figurava en un llistat d'anarquistes del departament de l'Aube. El 21 de desembre de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) a tres mesos de presó per «abús de confiança». A principis de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El març de 1903 la policia el donà com a desaparegut, juntament amb sa nova companya Annette Fichot, de Rennes (Bro Roazhon, Bretanya). El 22 de maig de 1903 es divorcià a Reims de Marie Louise Vezelerre i aquesta acabà casant-se en 1926 amb l'anarquista Louis Joseph Marie Mortperrin. El juliol de 1906 el seu negoci de venda de fruita i verdures, establert al número 18 del carrer de la Rôtisserie de Tours va ser declarat en fallida. El 23 d'octubre de 1917 es casà a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Annette Fichot. En aquesta època la parella vivia al número 4 del carrer Pipots de Boulogne-sur-Mer, que serà el seu domicili definitiu, i ambdós es guanyaven la vida treballant de venedors de primícies. Antoine Montial va morir el 26 de juliol de 1927 al seu domicili de Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Notícia orgànica de Vincenzo Bergero apareguda en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 19 de gener de 1927

- Vincenzo Bergero: El 27 de juliol de 1868 neix a La Torre de Pèlis (Piemont, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Andrea Bergero, també conegut com Vincent André Bergero. Era fill de Giacomo Bergero i de Margherita Roatta. Es guanyava la vida treballant de torner metal·lúrgic i mecànic. En 1898 arribà a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya Maria Lombardo i sos quatre infants. D'antuvi visqué al Grand Chemin de Toulon i a partir de 1912 al número 7 del carrer Pologne del barri marsellès de Menpenti. A principis dels anys deu milità, amb altres companys (Sachetti, Andrea Toselli, etc.), en el Comitè de Defensa Social (CDS) de Marsella. Durant la Gran Guerra lluità con a voluntari italià en l'exèrcit francès i el 3 de febrer de 1922 va ser naturalitzat francès. En 1925, amb son germà petit Eugenio Andrea Bergero, va ser un dels fundadors de «L'Unión Philanthropique Giuseppe Garibaldi», associació apolítica d'excombatents italians de Marsella, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la consell de direcció (tresorer, vicesecretari, etc.). Vincenzo Bergero va morir el 16 de novembre de 1947 al seu domicili, al número 7 del carrer Pologne, de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després en aquesta ciutat.

***

Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

- Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix al IV Districte de París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Sos pares es deien Michel Duchmann, empleat, i Joseph Gothon, modista, i tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893); Le Conscrit, de París (1892); La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908); Le Pétard, de París (1904); La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquesta època vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 8 de febrer de 1900 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Euphrosine Joséphe Létévé, de qui es va divorciar el 8 de juliol de 1905. En aquesta època vivia al número 67 del carrer de Reuilly de París. El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular «Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular «L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència «feminista antifeminista» a les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada «Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori «La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. El seu últim domicili va ser al número 30 bis de l'avinguda de Suffren de París. Henri Duchmann va morir el 19 de febrer de 1923 a l'Hospital Rothschild de París (França).

***

Portada d'un dels fullets de Teodoro Antilli

- Teodoro Antillí: El 27 de juliol de 1883 neix a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista anarquista Teodoro Antillí. Només pogué assistir a l'escola primària, però aconseguí de manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola entrà a fer feina al Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en la Policia com a escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a publicar a San Pedro la revista La Tribunita i, aquest mateix any, abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es traslladà a Buenos Aires (Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista Rodolfo González Pacheco, que esdevingué el seu amic coral; aquest editava la revista Germinal, i ell començà a col·laborar-hi. En 1907 publicà la conferència Patria y militarismo. En 1908 els dos amics fundaren el periòdic Campana Nueva i en aquest any col·laborà en La Mentira. A partir de 1910, dirigí La Batalla. Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la repressió desencadena pel president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu de la celebració del «Centenari Argentí», va ser deportat al penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915 col·laborà en Ideas y Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge, començà a col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article sobre Simón Radowitzky («Radowisky», La Protesta, 14 de novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra Ramón Falcón, va ser empresonat durant tres anys per «apologia del crim» –també va ser condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó conegué Emilio López Arango. En 1916 abandonà, amb González Pacheco, per discrepàncies, el diari La Protesta. Defensà, amb Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, les posicions de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a les d'Errico Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà l'anarcosindicalisme espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es manifestà crític amb el concepte «lluita de classes». Intentà amb González Pacheco refundar La Protesta Humana com a resposta, per a després editar, durant tres anys, el periòdic La Obra, clausurat en 1919 a causa de la «Setmana Tràgica». Poc abans d'aquests fets revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb la intenció d'editar un periòdic que havia de dir-se La Revolució Social, però finalment no va haver acord i els anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco, Alberto S. Bianchi i González Pacheco, fundà, amb el suport dels sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria. Órgano defensor de los intereses gremiales, que també va ser clausurat, i El Libertario. En 1921 participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i retornà a la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8 d'agost de 1923 a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran amic González Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el títol ¡Salud a la anarquia! Páginas de un militante, que va ser publicada per l'editorial de La Antorcha.

***

Angelo Damonti

- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Notícia sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 7 d'agost de 1909

- Lucien Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix al XIX Districte de París (França) el jornaler anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. De mare desconeguda, son pare es deia Henri François Lecourtier, torner en coure i després venedor de diaris, i reconegué l'infant en néixer. Vivia al número 33 del carrer des Bois del XIX Districte de París. El març de 1909 va substituir Jeanne Morand, aleshores empresonada per participar en una manifestació, com a gerent del setmanari L'Anarchie, fundat per Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22 de desembre de 1909 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena pel delicte d'ultratges i injúries a l'Exèrcit a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'article «Aux soldats», signat per Maurice le Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el número del 20 de maig de 1909 de L'Anarchie, on es glorificava l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del delinqüent Émile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser substituït en la gerència de L'Anarchie per André Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per desaparegut a París. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el febrer de 1916 pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser condecorat amb la Creu de Guerra. El 19 d'octubre de 1918 es casà al IV Distrecte de París amb la modista Alice Maria Nicouleau. En aquesta època treballava de fuster i vivia al número 13 del Quai de l'Ourcq de Pantin (Illa de França, França). En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Lucien Lecourtier va morir el 16 de gener de 1977 a Le Raincy (Illa de França, França).

***

Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní La Cruz del 17 d'agost de 1913

- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Era fill de Miquel Bruno i de Magdalena Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa «primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França) i després a Chatou (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Sa companya fou Montserrat Ullés Torrella. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França) i fou enterrat lendemà al cementiri d'aquesta població.

***

Necrològica de Giuseppe Bucciarelli apareguda en el periòdic parisenc La Libertà. Giornale della concentrazione antifascista del 27 de juliol de 1933

- Giuseppe Bucciarelli: El 27 de juliol de 1898 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Bucciarelli, també conegut com Joseph Bucciarelli. Era fill de Diego Bucciarelli, paleta, i de Giula Stozzi. Es guanyava la vida com son pare, treballant de paleta. Militant anarquista i anarcosindicalista s'hagué d'exiliar a França. Vivia a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), al número 194 del carrer Moulins. Giuseppe Bucciarelli va morir el 18 de juliol de 1933 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França), després d'haver estat atropellat per un taxi quan tornava de la feina, i va ser enterrat el 26 de juliol a Fontenay-sous-Boys.

***

Ludovico Caioli

- Ludovico Caioli: El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades citat Cajoli. Sos pares es deien Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana, Itàlia), on entrà a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer i establí contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del grup juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) prengué part, amb el grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites sindicals i polítiques de Piombino, com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la vida de 1919. Obligat per la repressió policíaca i feixista a emigrar, s'instal·là a Roma (Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on va ser detingut per deserció i empresonat gairebé un any. En sortir de la presó, es traslladà a Aosta (Vall d'Aosta), on visqué durant tot el període feixista treballant com a obrer a l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla que abandonà la militància. A Aosta conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En 1943 retornà a la Toscana i prengué part en la reconstrucció de la Federació Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio (Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni Turini, etc.), on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el «Bienni Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de 1991 a Novacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Frédy

- Frédy: El 27 de juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França, França) el cançonetista social anarquista Robert Lucien Bernard, més conegut com Frédy. Sos pares es deien Alcide Victorin Bernard, empleat ferroviari, i Suzanne Marie Victoire Astier. Buscat per les autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat, treballant en negre en la construcció i posteriorment en la decoració. Compositor aficionat de cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris del grup de poetes i cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat en 1901. A començament de 1928 començà les seves actuacions sota el pseudònim Frédy i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la II Guerra Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari Jean-Paul Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i antimilitaristes, les quals va interpretar, a més d'altres cançons de diferents autors (Gaston Couté, Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades per «La Muse Rouge», en les gires propagandístiques pacifistes de Victor Méric o en actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.). Algunes de les seves cançons (Quand les gueux le voudront, Brisez vos armes, Révoltons-nous contre tous les tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan esclatà la guerra, aconseguí regularitzar la seva situació militar sense anar a files, essent llicenciat definitivament per «desordres mentals». En 1940, quan l'ocupació nazi, passà a la «Zona Lliure» i s'instal·là amb sa companya a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa companya arribà a l'edat de la jubilació, tots dos fixaren la seva residència en una petita població de la Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i vegetarians. En 1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de jubilats de La Libre Pensée al departament de Maine i Loira. Frédy va morir el 13 d'octubre de 1995 a Amboise (Centre, França).

Frédy (1901-1995)

***

Necrològica de Georges Alusse publicada en el diari comunista parisenc L'Humanité del 6 de gener de 1949

- Georges Alusse: El 27 de juliol de 1902 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Georges Henri Joseph Alusse –també citat erròniament Aluse. Sos pares es deien Henri Joseph Alusse, agent de policia, i Joséphine Augustine Gevraise, domèstica. A mitjans dels anys vint va ser fitxat com a «anarquista comunista». El 23 de setembre de 1924 es casà a Saint-Méen-le-Grand (Bro Sant-Maloù, Bretanya) amb Jeanne Louise Barré, de qui es va divorciar el gener de 1949 a Gap (Provença, Occitània). El 2 de novembre de 1927 la camioneta de repartiment que conduïa a París es pujà a la vorera i matà una nina i ferí greument altres quatre persones, i va ser detingut per homicidi imprudent. En aquesta època vivia al número 16 del carrer Arbalète i treballava de venedor de patates a l'engròs. Posteriorment treballà de terrelloner en la construcció i visqué a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Entre 1936 i 1939 lluità en la guerra d'Espanya, al principi enquadrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». Durant l'Ocupació nazi, formà part dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de Sarthe. En aquesta època s'afilià al Partit Comunista de França (PCF). Malalt de tuberculosi, Georges Alusse va morir el 2 de gener de 1949 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser enterrat el 5 de gener en aquesta població, amb la presència de delegacions de l'Amical d'Antics Voluntaris d'Espanya, dels FTPF i del PCF, i André Breton va fer l'elogi fúnebre.

***

Necrològica de José Javierre Rivas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 d'abril de 1983

- José Javierre Rivas: El 27 de juliol de 1905 neix a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José Javierre Rivas. Sos pares es deien Francisco Javierre i Ramona Rivas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats contra la Guàrdia Civil i va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Saidí. Formà part de les col·lectivitats locals i després dels fet de maig de 1937 i de l'atac a les col·lectivitats aragoneses per les tropes estalinistes contrarevolucionàries d'Enrique Líster Forján, va ser empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'establí a la zona i el maig de 1945 va ser nomenat delegat de la Federació Local de Mirapeis (Llenguadoc, Occitània) de la CNT al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili celebrat a París (França). Sa companya fou Asunción Solans. José Javierre Rivas va morir el 6 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de desembre– de 1982 al seu domicili de L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània).

***

Guillem Gally Grivé

- Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto o Árbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Guillem Gally Grivé (1907-1981)

***

Necrològica d'Ángel Ros López apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de març de 1973

- Ángel Ros López: El 27 de juliol de 1908 neix a La Alberca (Múrcia, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Ros López. Sos pares es deien Salvador Ros i Dolores López. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció i fou membre de la Federació Local de Fumel (Aquitània, Occitània) de la CNT. Els seus últims anys visqué a Grabèls (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Josefa Conesa Reina. Malalt, Ángel Ros López va morir el 25 de desembre de 1972 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Cal no confondre'l amb Ángel Ros del Castillo, anarquista nascut el 10 de març de 1889 a Cartagena (Múrcia, Espanya) i mort el 3 de juny de 1945 al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya).

---

Continua...

---

[26/07] �The Alarm� - �La Lotta� - Setmana Tr�gica - �Emma Goldman: The Anarchist Guest� - Maurer - Bruchacsek - Bertani - Hutteaux - Berthelot - D�az Guill�n - Violette - D'Antonio - Santos - Sant�gueda - Adler - Bianconcini - Gordo - Aguilar - Pedraza - Pug�s - Puddu - Rueda P�rez - Pintado - Gouarin - Tepernowski - Oiticica - Montial - Coullery - Fuentes - Sas - Cristofoli - Mart�nez-Mar�n - Longas - Ser�n - Gracia - Meseguer - Monclin - Perlman - Cubota - Mallo - Silvia Mistral

efemerides — Sun, 26 Jul 2026 11:52:27 +0200

[26/07] «The Alarm» - «La Lotta» - Setmana Tràgica - «Emma Goldman: The Anarchist Guest» - Maurer - Bruchacsek - Bertani - Hutteaux - Berthelot - Díaz Guillén - Violette - D'Antonio - Santos - Santágueda - Adler - Bianconcini - Gordo - Aguilar - Pedraza - Pugès - Puddu - Rueda Pérez - Pintado - Gouarin - Tepernowski - Oiticica - Coullery - Fuentes - Sas - Cristofoli - Martínez-Marín - Longas - Serón - Gracia - Meseguer - Monclin - Perlman - Cubota - Mallo - Silvia Mistral

Anarcoefemèrides del 26 de juliol

Esdeveniments

Capçalera del primer número de The Alarm

- Surt The Alarm: El 26 de juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari anarquista The Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra llibertat i per la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma Goldman, entre d'altres. Deixà de publicar-se el desembre de 1896.

***

Capçalera de La Lotta

- Surt La Lotta: El 26 de juliol de 1908 surt a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf «Anàrquic és el pensament i cap a l'anarquia va la història», de Giovanni Bovio. El gerent i responsable del periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la impremta d'Arnaldo Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i agitacions agràries de la zona i articles contra l'Església i el parlamentarisme.

***

Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí

- Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com «Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes –molts d'ells catalans i, a més, pares de família–, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. A última hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero –o Francisco Miranda Concha segons altes versions– i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista –desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost– i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial –decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general–, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga –que d'antuvi havia de ser de 24 hores–, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.

***

Portada del vídeo Emma Goldman. The Anarchist Guest

- Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis

Naixements

Charles Albert Maurer fotografiat per Arthur-Edmund Clément a Saint-Imier

- Charles Maurer: El 26 de juliol de 1862 neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Charles Albert Maurer. Era fill d'una família originària d'Spiez (Berna, Suïssa). Passà la seva infantesa a Sonvillier (Berna, Suïssa) i a partir de 1886 passà a residir a Saint-Imier. Es guanyava la vida treballant de rellotger ajustador i milità en el moviment anarcocomunista i en el Sindicat de Remuntadors de Rellotgeria. El 19 de març de 1893 assistí a una assemblea anarquista celebrada a Saint-Imier. El 29 de maig de 1893 participà en una manifestació d'un centenar de persones que acabà en revolta a Saint-Imier durant una vaga per a un acomiadament i per la reivindicació d'un augment de sou, en la qual es trencaren al voltant de dos-cents vidres de l'empresa de muntatge de caixes de rellotge de Robert Gygax; detingut, juntament amb una trentena de manifestants, va ser jutjat pel Tribunal de Delémont (Jura, Suïssa) i condemnat el 2 de maig de 1894 a sis mesos de presó. Durant el seu empresonament emmalaltí i se li hagué d'amputar la cama dreta. Assenyalat per la policia francesa en un llistat d'anarquistes residents a Suïssa com a «molt perillós», el 2 d'octubre de 1894 es va decretar la seva «expulsió preventiva» de França en cas de ser interceptat. Entre 1910 i 1934 visqué a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on va ser vigilat per les autoritats. Charles Maurer va morir el 17 de maig de 1935 a l'hospici de La Neuveville (Berna, Suïssa).

Charles Maurer (1862-1935)

***

Foto policíaca d'Étienne Bruchacsek (11 de març de 1894)

- Étienne Bruchacsek: El 26 de juliol de 1863 neix a Presbourg (Regne d'Hongria; actualment Bratislava, Eslovàquia) –algunes fonts citen Leváre (Lévárt, Banská Bystrica, Regne d'Hongria; actualment Eslovàquia)– l'anarquista Étienne Bruchacsek –el seu nom també podria ser Stephanus–, també citat Bruchasek i conegut com Lepare. De pare desconegut, era fill d'Ève Bruchacsek. Es guanyava la vida fent de sastre a París (França). El 25 d'agost de 1890 es casà al X Districte de París amb la cuinera austríaca Agnès Voytek. Amb aquest matrimoni la parella legitima Étienne Oscar Bruchacsek, fill que havien tingut el 26 de juliol d'aquell any. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Saussure de París. En 1891 la parella tingué una filla, Suzanne Bruchacsek. L'11 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres quatre companys (Étienne-Achille Chevalier, Édouard-Eugène Cottée, Louis Duffour, i Grégoire Recco), en una de les operacions de la Prefectura de Policia contra sospitosos de pertànyer a grups anarquistes, i, després d'escorcollar el seu domicili, al número 21 bis del carrer Molière de París, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 24 de març de 1894 el seu dossier va ser enviat al jutge d'instrucció Henri Meyer, qui va decretar tres dies després la seva llibertat. En 1910 regentava amb sa companya una taverna i restaurant al número 7 del carrer Port-Mahon de Paris. Étienne Bruchacsek va morir el 25 de febrer de 1913 al XIII Districte de París (França).

***

Orsini Bertani

- Orsini Bertani: El 26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'editor i propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares, oriünds de Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio Bertani i Clementina Toni. Sa família, desitjosa de donar-li una bona educació, a 14 anys l'envià a estudiar a la Sorbona de París (França). A París, ben aviat, entrà a formar part dels cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon Ortiz, i se li va trobar una pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats considerat com a «il·legalista» –Léon Ortiz (15 anys de treballs forçats), Pierre Chiericotti (vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos de presó per «portar arma prohibida»)–, però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment, fugint d'un requeriment de la justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires es casà amb l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita Lagouardette), col·laboradora de La Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del periòdic llibertari El Perseguido, destacant com a orador en els mítings anarquistes. En aquesta època va fer amistat amb Errico Malatesta i Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son pare el comerç «Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la importació de productes italians (olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a l'engròs i al detall, que acabà essent un fracàs. Expulsat de l'Argentina per les seves activitats anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo (Uruguai). Posseïdor d'una refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura, arts, música, etc.), entrà en contacte amb l'elit cultural del país i participà en diferents tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb l'aleshores periodista José Batlle y Ordóñez i, juntament amb altres anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el seu programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va ser cridat pel diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració de la Llei de la Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans setmanal, llicències obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera impremta i editorial s'anomenà «Talleres Gráficos El Arte» i fou la primera del país que introduí la impremta monotip; després, en 1904, instal·là la seva famosa editorial al carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La «Librería Moderna» –«Lo de Orsini», com l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al número 240 del carrer Sarandí, fou un important centre de tertúlies literàries, filosòfiques i sociològiques, on concorrien escriptors, actors teatrals, pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota casta. Fou l'editor («O. M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres d'autors i dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las Carreras, Otto Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos Sabat Ercasty, Ovidio Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo, María Gautier, Federico Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro, Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de la Vega, César Miranda, Octavio Morató, Orosmán Moratorio, María Morrison de Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes (Rafael Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel Falcó, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez, etc.), i fomentà la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy Boothby, Anatole France, E. Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo Vignali, etc.). La característica fonamental dels seus llibres, a més d'estar molt ben editats, era el seu baix preu. En 1927 fundà La Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras (1927-1931), dirigida per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més importants d'Amèrica. Després va vendre la «Librería Moderna» al poeta Manuel Pérez y Curi i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada de llibres, entre els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà amb el nom del seu gran amic Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb els guanys de les seves iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada «Cuina Econòmica», menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres la finalitat del qual era oferir una alimentació sana a preus molt mòdics, arribant a oferir 1.800 menjars per torn, a més de bona literatura per a la sobretaula. Més tard instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema «Biógrafo Excelsior», al local de l'antic diari de Natalio Botana El Eco del País. En 1937 fundà el «Comitè Pro Batalló Garibaldi» i l'«Asociación de Amigos de España Republicana de Carrasco» (Carrasco és un barri de Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra civil a Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de Julio, el «Círculo Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era reunir els antifeixistes no només italians i uruguaians, sinó de totes les nacionalitats, especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats culturals (història, filosofia, literatura, música, dibuix, etc.). Vivia al barri de Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida exercí d'inspector de Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel Terra. Orsini Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo (Uruguai) i les seves restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El Progreso». Milers de persones acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es van pronunciar emotius discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de Montevideo, on reposa al panteó de la Lògia «Les Amis de la Patrie». Un carrer de la capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la mare del cineasta i cantant Hugo del Carril.

Orsini Bertani (1869-1939)

***

Louise Hutteaux (1912)

- Louise Hutteaux: El 26 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1870 neix a Marsella (Provença, Occitània) la llevadora anarcoindividualista Marceline Élisabeth Hutteaux, més coneguda com Louise Hutteaux o Louise Clément. En 1908 s'instal·là a París (França), on freqüentà les «Causeries populaires» (Xerrades populars) animades per Albert Joseph (Libertad). Per convicció neomaltusiana, renuncià a exercir el seu ofici de llevadora. El gener de 1910 esdevingué la companya de l'anarcoindividualista Pierre Jourdan (Pierre Clément) i amb aquest gestionà una parada de calceteria pels mercats de Levallois-Perret i de Neully-sur-Seine (Illa de França, França), on repartia alhora el periòdic L'Anarchie. Quan el cas de la «Banda Bonnot», Raymond Callemin (Raymond la Science), a qui coneixia des de feia tres anys, va se detingut en 1912 al seu domicili. Va ser acusada d'haver albergat un membre de la banda, però finalment no va ser inculpada i fou alliberada. Son company, Pierre Jourdan, va ser condemnat el febrer de 1913 durant el procés de la «Banda Bonnot» a 18 mesos de presó. Arran d'una denúncia, el 7 d'agost de 1913 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per ajudar la jove Henriette Piana a avortar i condemnada, sense gaire proves, a cinc anys de presó –Henriette Piana i son amant, Orsini Cherchetti, van ser condemnats a dos anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Berthelot

- Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) –altres fonts citen erròniament el 3 de novembre de 1880 a París (França)– l'anarquista esperantista Marcel Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Sos pares, forners, es deien Paul Berthelot i Marie Vigreux –algunes fonts citen que era fill il·legítim del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador, òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte –dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després–, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà les últimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

***

Necrològica de Vicenta Díaz Guillén apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1962

- Vicenta Díaz Guillén: El 26 de juliol de 1881 neix a Búbal (Biescas, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicenta Díaz Guillén. Sos pares es deien Juan Díaz i Vicenta Guillén. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company Cajal, també militant confederal i amb qui tingué un infant, va caure en els primers dies del cop militar feixista de juliol de 1936. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili milità en la CNT i visqué a Châteaudun. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vicenta Díaz Guillén va morir el 23 de juliol de 1962 a l'Hôtel-Dieu de Châteaudun (Centre, França) i va ser enterrada l'endemà en aquesta població.

***

Maurice Violette (segon per l'esquerra) durant la vaga de de Méru de 1909

- Maurice Violette: El 26 de juliol de 1882 neix al X Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Édouard Maurice Violette, conegut com Maurice Violette. Era fill natural de Marie Antoinette Blanche Violette, empleada de comerç, i va reconèixer son fill el 3 d'octubre de 1898 a París. Es guanyà la vida treballant primer de bronzista i després d'ajustador mecànic. Qualificat com a «anarquista perillós», a principis de segle la policia el donà com a desaparegut a Lió (Arpitània). Com a militant de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), va ser un dels oradors del míting antimilitarista celebrat l'11 de novembre de 1908 a París organitzat per la Unió de Sindicats del Sena (USS). El 27 de desembre de 1908 va ser nomenat tresorer de l'AIA i a principis de 1909 del Comitè Nacional d'aquesta associació. El gener de 1909, segons informes policíacs, s'encarregà, amb Charles Fayadat, de la traducció a l'italià d'un manual de fabricació d'explosius que Philippe Lutier s'havia compromès de redactar, però que al final hi renunciaren. En aquesta època s'ocupava, amb Gaston Delpech, de la correspondència amb els soldats. L'abril de 1909, juntament amb altres companys (Lucien Belin, François Cuisse, René de Marmande, etc.), participà en el congrés fundacional de la Federació Revolucionària (FR). Entre el 18 i el 25 d'abril d'aquell any participà, amb Gaston Delpech i René de Marmande, en la vaga d'obrers botoners de Méru (Picardia França), on es va fer una crida a la vaga general i que donà lloc a greus incidents amb les forces de l'ordre. El 12 de juny de 1909 participà, amb altres companys (Delpech, De Marmande, Favier i Savoie), en un gran míting contradictori a la «Maison Commune», al número 111 del carrer Château, de París sota el títol «Mensonges du patriotisme» (Mentides del patriotisme). El 21 de gener de 1910 va ser processat, juntament amb altres companys (Gaston Delpech, Louis Garreau i Robert Marceau), per «incitació a la deserció» del soldat Gosset i, finalment, condemnat pel 10 Tribunal Correccional del Sena el 10 de juny d'aquell any a un any de presó. En aquesta època era president del Sindicat d'Obrers Joiers de la Confederació General del Treball (CGT). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 6 Regiment d'Infanteria i va ser condecorat amb la Creu de Guerra. El 22 de juny de 1918 es casà al IV Districte de París amb Jeanne Marie Henriette Camus. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic i vivia al número 84 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París. Maurice Violette va morir el 15 de gener de 1960 a Taintrux (Lorena, França).

***

Foto policíaca de Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio (1934)

- Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio: El 26 de juliol de 1887 neix a Angri (Campània, Itàlia) l'anarquista Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio. Mecànic i forner de professió, milità en el moviment anarquista a començament del segle i va ser fitxat i sotmès a una estreta vigilància entre els anys 1932 i 1943. Inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre d'empresonament, va ser finalment confinat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Clemente Vieira dos Santos

- Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).

***

Necrològica de Vicent Santágueda García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1962

- Vicent Santágueda García: El 26 de juliol de 1894 neix a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Santágueda García. Sos pares es deien Camil Santágueda i Josefina García. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Borriana, en 1932, fugint de la repressió, passà a França, on acabà instal·lant-se. Durant la Revolució i la guerra civil, organitzà un Comitè d'Ajuda al Poble Espanyol. Son germà, Camil Santágueda García (Bachoca), forner i també militant anarquista i anarcosindicalista, va ser afusellat el 21 de maig de 1940 a Castelló (Plana Alta, País Valencià) pel feixisme. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la CNT de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Dolors Ribes. Malalt, Vicent Santágueda García va morir el 23 d'agost de 1962 al seu domicili de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[25/07] �El Libertario� - �Il Pensiero� - Groupement Communiste - Col�lectivitzaci� transports - Gran Picnic - Job - Austin - Fournier - Blavier - Boisson - Bourgain - Cinti - Liothier - Tom�s Turull - Jord� - Llerda - Oro - Granero - Fabbri - D�az Ortega - Babois - Busquets - Pinto - Dard - Veysseire - Meunier - Mendelson - Mas Mart� - Yebra - Liz�n - De Guzm�n - Jullien - Meler

efemerides — Sat, 25 Jul 2026 12:27:51 +0200

[25/07] «El Libertario» - «Il Pensiero» - Groupement Communiste - Col·lectivització transports - Gran Picnic - Job - Austin - Fournier - Blavier - Boisson - Bourgain - Cinti - Liothier - Tomàs Turull - Jordà - Llerda - Oro - Granero - Fabbri - Díaz Ortega - Babois - Busquets - Pinto - Dard - Veysseire - Meunier - Mendelson - Mas Martí - Yebra - Lizán - De Guzmán - Jullien - Meler

Anarcoefemèrides del 25 de juliol

Esdeveniments

Portada del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal. Era l'òrgan d'expressió dels grups anarquistes «Verdad» i «Constancia». Sembla que el responsable va ser José Más Gomeri i hi van col·laborar Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per contrarestar la propaganda dels polítics i la de les entitats, científiques i econòmiques, que «extraviaven» els treballadors del veritable camí. Només s'ha conservat aquest primer número i, a causa de la persecució per part de la policia que patí, es publicà amb retard ja que l'impressor original no volgué estampar-lo per por.

***

Portada del primer número d'Il Pensiero, dissenyada per Filiberto Scarpelli

- Surt Il Pensiero: El 25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista bimensual Il Pensiero. Sociologia, arte, letteratura. Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911, any de la mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara a Bolonya, consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de 1913).

***

Curs d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"

- Creació del Groupement Communiste: El 25 de juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de l'anarquista Georges Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que esdevindrà l'any següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta organització tindrà com a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà dels mítings, la creació de Cercles d'Estudi, la publicació de periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur) i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda l’origen d'un intent de posada en pràctica del comunisme llibertari amb la creació, per part d'Émile Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia «L'Expérience» on viuran, d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908, una desena de persones i que editaran el periòdic mensual Le Communiste. Hi van ser membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.

***

Cartell del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols (1937)

- Col·lectivització dels transports: El 25 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la Revolució llibertària progressivament va tenint resultats i el sector del transport, i especialment els tramvies de Barcelona, són col·lectivitzats pel Sindicat Únic del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part del sector de distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses indústries, com les fàbriques d'automòbils Hispano-Suïssa.

***

Propaganda del Gran Picnic apareguda en el primer número del periòdic barceloní Boletín de la Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» de juliol 1937

- Gran Picnic: El 25 de juliol de 1937 se celebra a la Font de la Teula de Vallvidrera (Barcelona, Barcelonès, Catalunya) un Gran Picnic a benefici de la Casa Alberg «Anselmo Lorenzo», que s'havia acabat d'inaugurar. Aquest centre assistencial intentà resoldre les carències d'alimentació, de vestit i d'aixopluc dels ancians i ancianes anarquistes. L'esdeveniment, organitzat per l'Agrupació Anarquista «Los de ayer y los de hoy», compta al matí amb un concert de la Banda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), formada per 50 professors, i una conferència de Rodolfo González Pacheco sobre «El anarquismo en la Argentina»; i, a la tarda, amb una actuació infantil de politxinel·les i pallassos, una prova de resistència entre carnívors i vegetarians, un recital de poesies, un concurs de cançons revolucionàries i la representació d'obra Els mals pastors, d'Octave Mirbeau, en la traducció al català de Felip Cortiella Ferrer, portada a terme pel quadre escènic de l'Agrupació Anarquista «Los de ayer y los de hoy».

Naixements

Foto policíaca d'Eugène Job (6 de març de 1894)

- Eugène Job: El 25 de juliol de 1862 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista, i després comunista, Eugène François Job, també conegut com Bineur. Sos pares es deien Léonor Jean Marie Job, torner, i Flevie Adélaïde Gicardin, jornalera. Es guanyava la vida com a cadiraire. En 1882 fou secretari de la Unió dels Treballadors, que editava el periòdic Le Prolétaire, i assistí a l'assemblea general que es va celebrar el 30 d'octubre de 1882 a la Sala Horel de París. El 24 de maig de 1885 va ser detingut, juntament amb una trentena de persones, durant una manifestació per a commemorar la «Setmana Sagnant» celebrada al cementiri parisenc de Père Lachaise. El 29 de novembre de 1886, durant una reunió de l'Aliança Republicana dels Comitès Radicals i Progressistes amb Henri Tolain, els anarquistes assaltaren la tribuna i la policia ordenà l'evacuació de la sala; els llibertari s'hi resistiren a cops de cadira i es produïren nombroses detencions, entre elles la seva, que havia copejat un dels organitzadors de la reunió i havia tractat el guardià de la pau Jommier de «lladre i assassí» tot arriant-li cops de puny. El 15 de desembre de 1886 el Tribunal Correccional el condemnà a 10 dies de presó. En 1887 era membre del grup «Les Égaux» i aquest mateix any fou secretari del diari L'Insurgé, òrgan socialista revolucionari independent dels XI, XII i XX districtes de París, encarregant-se de gestionar les comunicacions. En aquesta època vivia al número 275 del Faubourg Saint-Antoine. Durant la primavera de 1888, amb Ernest Lejeune, organitzà, en nom dels cercles socialistes revolucionaris independents «Les Égaux» del XII Districte, «Le Réveil» del XI Districte i «L'Avant Garde» del XX Districte, una reunió antiboulangista celebrada a la Sala Favié de París, on prengueren la paraula Chalain i Charles Malato, i que acabà en una baralla entre partidaris i detractors dels general Georges Boulanger. L'agost de 1888 fou un dels primers membres del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que s'havia acabat de fundar per Cotée i que es reunia a la Sala Horel. El 16 de gener de 1889 en una reunió pública celebrada a la Sala Gruzard, presidida per Jeansen i on assistien uns tres-cents electors, preconitzà, amb Espagnac, l'abstenció. El 22 de març de 1891, Jules Ferry va ser esbroncat per un grup de manifestants en sortir d'un banquet a l'Élysée-Montmartre i va ser detingut amb Michel Zévaco per la policia quan sortien en aquell moment d'un cafè d'Élysée. El 15 de juny de 1891 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 3 bis del carreró Souhaits. En 1891 s'encarregà, amb Constant Martin, de rebre les adhesions d'una crida per a un Congrés Revolucionari Internacional que es va publicar en Le Révolte. En aquesta època vivia al número 8 del carreró de la Loi i era membre dels grups socialistes independents «L'Audace» i «La Libre Entente», i del Grup d'Estudis Socials «Les Égaux» del XX Districte. A partir de gener de 1893, amb Jacques Petitjon i altres companys, projectà publicar un cartell mensual de propaganda internacional anarquista sota el títol La Libre Initiative, però sembla que mai no arribà a sortir. Durant tot l'any 1893 assistí a nombroses reunions anarquistes. Un informe d'un confident de la policia del 7 de gener de 1893 informà que la companya de Job era una de les organitzadores dels «menjars-conferències». En una reunió celebrada el 8 d'abril de 1893 a l'escola del carrer Orteaux, on assistiren unes 150 persones, atià el públic a no votar i a lluitar per la Revolució social. Segons un informe d'un confident, en una reunió celebrada el 25 d'abril de 1893 fou un dels promotors, amb altres companys (Amédée Denéchère, Jacques Petitjon, Victor Pivoteau, Richard i Toumain), de la Comissió Executiva Anarquista de la Regió de l'Est, creada per escampar les idees anarquistes en aquesta zona i crear un diari anarquista entre Le Père Peinard i La Révolte. El juliol de 1893 es va presentar com a candidat abstencionista per al XI Districte de París a les eleccions legislatives. Fou un dels assistents a la reunió celebrada el 5 d'agost de 1893 a l'escola del carrer Titon, on assistí gairebé un miler de persones, i on va reivindicar l'abstenció, malgrat la sala estigués controlada pels «possibilistes». Assistí amb altres anarquistes a la reunió celebrada el 24 d'agost de 1893 al domicili de Jacques Mérigeau, al número 83 del carrer Haies, on preconitzà l'abstenció, tot deixant clar que havia que combatre la política socialista d'Édouard Vaillant. El setembre de 1893 s'associà amb altres companys (Brunet, Eugène Daguenet i Jacques Petitjon) per a feines d'ebenisteria. En una reunió celebrada el 12 de setembre de 1893 al domicili d'Eugène Daguenet anuncià que negociava amb el propietari d'una sala perquè els anarquistes poguessin fer reunions. L'octubre de 1893 el seu domicili, al número 50 del carrer Avron, va ser escorcollat per la policia. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 6 de març de 1894 va ser detingut amb una desena de companys a París i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; processat per «associació criminal», va ser posat en llibertat el 24 d'abril d'aquell any. En aquesta època vivia al número 65 del carrer Avron i posteriorment al número 54 del carrer Vignoles. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i del 31 de desembre de 1896. El juny de 1900 va morir amb 11 anys sa filla Léontine Job. Desconeixem les seves activitats polítiques entre 1896 i 1920, però el fet és que s'allunyà de l'anarquisme i es decantà pel comunisme. En els anys vint vivia a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i des del Congrés de Tours de desembre de 1920 formava part del Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). En 1924 era un dels principals col·laboradors de Germinal, òrgan comunista dels cantons d'Ivry-sur-Seine i de Villejuif. El 10 de maig de 1925 va se nomenat conseller municipal de la secció de centre de la llista de l'alcalde comunista de Vitry-sur-Seine Pierre Périé. El 22 de febrer de 1926 l'assemblea municipal el nomenat adjunt a l'alcaldia i delegat a les eleccions al Senat del 9 de gener de 1927. En 1929 va caure malalt i hagué de reduir les seves activitats polítiques. En aquests anys vivia, vidu, amb sa filla Jeanne i sa néta Odette. A partir de 1935 no es presentà a cap escrutini més, però continuà col·laborant en Le Travailleur. Eugène Job va morir el 29 d'abril de 1941 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Kate Austin

- Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux –també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

***

Foto policíaca d'Émile Fournier (13 de març de 1894)

- Émile Fournier: El 25 de juliol de 1867 neix a Chantaud (Sent Marçau de la Vavetz, Llemosí, Occitània) l'anarquista Émile Christophe Fournier. Era fill de Jacques Auguste Fournier, comerciant de vi a l'engròs, i d'Élisabeth Nicolas. Serraller de professió, milità en el moviment anarquista de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 2 de desembre de 1890 es casà a Levallois-Perret amb Caroline Léonie Renault. En aquesta època vivia al número 9 del carrer Marché. El 13 de mars de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al número 116 del carrer Chevallier de Levallois-Perret, va ser escorcollat; inculpat d'«associació criminal i de robatori», el 14 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en una llista d'anarquista de Levallois-Perret aixecada per la policia en 1895 (o 1896) i en aquella època vivia al número 136 del carrer Bois. El 14 d'agost de 1897 enviudà de la seva primera esposa i el 29 de maig de 1906 es casà al XII Districte de París amb la brodadors Marie Marguerite Émilie Lontin. En aquesta època i fins el seu final visqué al número 9 del carrer Moreau. Émile Fournier va morir l'1 de maig de 1919 al seu domicili del XII Districte de París (França).

Émile Fournier (1867-1919)

***

Notícia de la condemna de Gaston Blavier apareguda en el diari de Reims "L'Indépendant Rémois" del 9 de març de 1893

- Gaston Blavier: El 25 de juliol de 1868 neix a Cumières (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Gaston Blavier. Era fill de Pierre Blavier, baster, i de Catherine Mottret. Es guanyava la vida treballant de baster i blanquer com son pare. En 1888 va ser cridat a files, però es va ajornar la seva incorporació. En 1891 va ser integrat en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «manca de talla». El 26 de gener de 1893 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França) amb Mélanie Stéphanie Fenaille i amb aquest matrimoni la parella legitimà Angelina Élise Blavier, nascuda el 25 de maig de 1891 a Reims. En aquesta època treballava de baster i vivia al número 5 del carrer Maillefer de Reims. En aquest mateix 1893, la policia reportà que freqüentava destacats anarquistes de la ciutat, com ara Geoffroy Pflug. El 7 de març de 1893 va ser detingut, en estat d'embriaguesa segons la policia, després de cridar «Visca l'anarquia! Visca la Revolució Social!» i l'endemà va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a sis dies de presó i cinc francs de multa per «ultratge als agents i embriaguesa manifesta». Aleshores va ser inscrit en el registre d'anarquistes. En 1894, segons la policia, havia deixat de militar. A finals de 1899 abandonà Reims i va ser inscrit en el registre d'anarquistes «desapareguts i/o nòmades», passant a viure a la regió parisenca. El 20 de setembre de 1900 sa companya Mélanie Fanaille va morir a l'XI Districte de París. El 20 d'abril de 1901 es casà a Reims amb la jornalera Ernestine Cottenest. Aleshores treballava de baster i vivia al número 7 del carrer Sainte-Ambroise de l'XI Districte de París. En 1905 la policia va proposar que fos esborrat dels registres d'anarquistes. Durant la Gran Guerra serví en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit i destinat a la fàbrica de corretges de transmissió i de cuiros industrials «Albert Domange et Fils», al número 74 del bulevard Voltaire de l'XI Districte de París, on va romandre fins 1918. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Julius Boisson

- Julius Boisson: El 25 de juliol de 1874 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista Julius Baptiste Boisson, també conegut com Jules Boisson. Sos pares es deien Jacques Boisson –també anarquista i corresponsal del periòdic Le Tire-Pied– i Marie Brémond. Tipògraf de professió com son pare, rebia a casa seva correspondència, fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que distribuïa entre els seus companys. Membre de l'anarquista «Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella (Llenguadoc, França) del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de la manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies després pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó per «afront als agents de l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment assetjat per les autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), escorcolls (gener i juliol de 1894), etc. Figurava en un llistat de 14 propagandistes anarquistes enviada en 1894 per la Prefectura del departament de les Boques del Roine al Ministeri de l'Interior en ocasió d'una investigació d'àmbit estatal. Atret per l'«expropiació individual», el 10 de març de 1895 va ser detingut per la policia per «complicitat en robatori» i fou finalment amollat el 25 d'abril. De bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt amb efracció» i condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó, pena que es va veure reduïda a un any en l'apel·lació. El 23 de març de 1898 l'Audiència de les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys d'assignació de residència. El desembre de 1898 embarcà cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Durant la seva condemna destacà per la seva bona conducta i al final de la pena passà a la relegació. El 3 de maig de 1900 el seu nom va ser esborrat de les llistes d'anarquistes. Julius Boisson va morir el 4 de juliol de 1908 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Son germà Adolphe, empleat de sastreria, també era anarquista.

***

Signatura d'Alphonse Bourgain (1900)

- Alphonse Bourgain: El 25 de juliol de 1876 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Alexandre Bourgain. Era fill natural de la jornalera Joséphine Alexandrine Borgain. Es guanyà la vida treballant de fuster ebenista. Durant la nit de Nadal de 1893, juntament amb altres companys (Alfred Beuvard, Auguste Ernest Cérignon, Jean Baptiste Ganaye, Jules Lefèvre i Orth), assaltà l'agent Richar al carrer Vesle de Reims i en aquest enfrontament resultà mort un dels atacants anomenat Orth; per aquest fet el grup va ser jutjat el 10 de gener de 1894 pel Tribunal Correccional de Reims i ell va ser condemnat a vuit mesos de presó i 15 francs de multa i la resta de diferents penes (Beuvard, vuit mesos i 15 francs; Cerignon, 13 mesos i 15 francs; Ganaye, dos anys i 45 francs; i Lefèvre a sis mesos i 15 francs). El febrer de 1894 va ser inscrit en el registre d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 13 d'octubre de 1894 s'allistà voluntari per cinc anys a l'exèrcit i va ser destinat al 111 Regiment d'Infanteria. El 14 de juny de 1896 va ser nomenat caporal. Després de passar per la I Companyia Disciplinària de Fusellers i el 4 Regiment de zuaus, el 13 d'octubre de 1899 va ser llicenciat. Es dedicà a l'ebenisteria i visqué al número 47 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París (França). El 9 de juny de 1900 es casà a Reims amb la cosidora, i després planxadora, Hélène Marie Louise Lucie Collas. En 1901 retornà a Reims, on treballà en el seu ofici i sembla que deixà la militància. En 1903 encara figurava en el llistat d'anarquistes de Reims i el setembre de 1905 la policia va proposar que en fos esborrat. En 1906 passà a viure amb sa companya a Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). En la revisió militar del 20 d'octubre de 1908 va ser llicenciat per «tuberculosi pulmonar». Alphonse Bourgain va morir el 9 de setembre de 1909 a l'Hospici de l'Hotel-Dieu de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Ercolano Cinti

- Ercolano Cinti: El 25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero. Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito Mussolini, es guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a escrivà i viatjant de comerç. Després d'un temps militant en el republicanisme, a començament del segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb Iside Frittelli, amb qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico, Spartaco i Vezio). D'antuvi, la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa per les autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència Interprovincial Anarquista que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre de diversos grups anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella», «Kotuko», «Studi Sociali»), entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Umbria i les Marques que se celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia), centrat en l'organització econòmica del moviment. Mesos més tard, en substitució d'Arturo Belletti, esdevingué redactor responsable del periòdic anarquista Volontà. El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei partiti». El 3 de gener de 1914 acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a Sassoferrato (Marques, Itàlia) per a fer la conferència «Gli anarchici e gli altri partiti». El 5 de febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima (Marques, Itàlia) per a una reunió pública que portà el títol «Che cosa vogliono gli anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com a gerent de Volontà per «insults a l'Exèrcit, incitació a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i apologia del delicte», a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre del 17 i el 18 de maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista d'Umbria i de les Marques que se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la «Setmana Roja», que esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a abandonar la redacció de Volontà. Alliberat dies després, deixà Ancona i s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de juliol de 1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la policia austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell any processat, però va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per a ser enviat a Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el socialista Mario Alberto Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al front. En acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà part del comitè directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i s'acostà al sindicalisme llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista d'Ancona (UCAA) i va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar part de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època la policia el considerà erròniament col·laborador de Volontà sota el pseudònim Petit Jardi, darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de les eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a diversos grups anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i antiparlamentari. Tresorer del «Club Soviètic» local, el maig de 1920 participà en el Congrés Socialista Anarquista de Milà (Llombardia, Itàlia), que organitzà la propaganda contra el suport italià a l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra civil russa. Un mes més tard, participà, amb Mario Moccheggiani, en l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser alliberat l'octubre de 1920 i s'establí a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925, durant els anys del feixisme sembla que s'apartà de la vida pública i que no tingué contactes amb el moviment anarquista, encara que la policia el continuà vigilant fins al març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels arxius policíacs. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Notícia del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari parisenc Le Radical del 5 de gener de 1913

- Benoît Liothier: El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg, neomaltusià, propagandista del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i després comunista, Benoît Liothier. Sos pares es deien Benoît Liothier, metal·lúrgic, i François Combasson, domèstica. Durant el seu servei militar va ser condemnat a Alger (Algèria) per un consell de guerra a tres anys de presó per «violències a un superior» i enviat a les companyies disciplinàries. En 1910, considerat com a un dels antimilitaristes més perillosos de Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània), va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B». Militant, amb Philippe Goy i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de Sant-Etiève, de les quals va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste Rascle, Jean-Marie Tyrlot i Urbain Malot, la campanya contra les colònies penitenciaries militars i portà la caixa del «Sou del Soldat». En 1910 edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern militaire, on denuncià l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars. En aquesta època, que treballava a la fàbrica Barrouin, participà activament en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT), del qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 representà els emmotlladors en coure de Lió (Arpitània) en el XVII Congrés Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en un míting a Saint-Etiève, amb el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi hagué grans desordres públics i la policia carregà durament contra la manifestació. En 1911 proposà que a la Borsa del Treball de Saint-Etiève cap polític en pogués prendre la paraula en els mítings que se celebraven als locals. Autor dramàtic aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de març de 1912 estrenà, davant gairebé un miliar de persones al Teatre Municipal Roanne (Roine-Alps, Arpitània) pel grup artístic «L'Avenir», l'obra en dos actes Aux travaux, on denunciava els treballs forçats als batallons africans (Biribi), representació que va ser prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser publicada per l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una gira de conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La Grand-Croix, Saint Chamond i Viena del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes conferències reivindicà la unitat revolucionària de totes les tendències socialistes contra la guerra, alhora que l'ús del sabotatge de les línies telegràfiques en cas de mobilització, i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de desembre de 1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel Tribunal Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies després a dos anys de presó ferma per «incitació al sabotatge» i a 100 francs de multa, encara que el 20 de juliol d'aquell any una apel·lació a Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de 1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va ser escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle, participà en la campanya contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica de Saint-Etiève en el Congrés Federal de Metal·lúrgics celebrat a París (França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de 1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la creació d'una nova Unió dels Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus (Torcieux) i Urbain Malot, considerats moderats. El 14 de febrer de 1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i el grup artístic «Germinal» de Saint-Etiève representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social antialcohòlic en tres actes La source fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del «Foyer Populaire», grup anarquista més important de Saint-Etiève hereu de les Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al Cafè Ferriol, al passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent Moulin, Claude Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i Catherine Bernard, entre d'altres, i que s'adherí a la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy, Jean-Baptiste Rascle i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat fugint d'una possible detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat, però va ser alliberat el novembre d'aquell any i entrà a treballar a la fàbrica Lescure de Saint-Etiève. El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot durant l'agitació pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de policia i tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), intervingué en reunions públiques i, fins el desembre de 1927, va ser responsable del setmanari comunista Le Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà comptes polítiques i financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va ser reprovat; dimití immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic tolosà CNT del 29 de desembre de 1957

- Jaume Tomàs Turull: El 25 de juliol de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Tomàs i Turull, conegut com Magret. Sos pares es deien Jaime Ramon Lluís Tomàs Palou i Teresa Turull Torrelles. Treballà de blanquer a Igualada. Membre de l'«Ateneu Pervenir» d'Igualada, fou un dels promotors de l'«Agrupació Lliurepensadora» d'aquesta població. Abans de la Revolució formà part en diferents ocasions dels Comitès Organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels Comitès de Vaga, tants en els períodes legals com clandestins. Representà diversos sindicats confederals d'Igualada (Art Fabril, Construcció, Fusta, Metal·lúrgica, Molers, Transport i Oficis Diversos) en el Ple Regional de Catalunya de març de 1933 a Barcelona. Quan esclatà la Revolució, l'estiu de 1936, va ser membre de les Patrulles de Control i segons alguns es distingí en tasques repressives a la rereguarda. En 1937 va haver de fugir a França després dels «Fets de Maig». En l'exili fou un dels organitzadors de la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia de la CNT. Sa companya fou Jacinta Franquet, amb qui tingué una filla. Malalt, Jaume Tomàs Turull va morir el 5 de desembre–algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1957 al seu domicili de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).

***

Amando Jordà Botí

- Amando Jordà Botí: El 25 de juliol de 1903 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el militant anarcosindicalista Amando Jordà Botí, també citat erròniament com Armando Jordà i Armando Arjona, i conegut com El Sec. Sos pares es deien Francesc Jordà i Camil·la Botí. D'antuvi milità en el Sindicat de la Construcció de Cocentaina (Comtat, País Valencia) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i cap al 1918 començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la metal·lúrgia. Ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara tresorer, secretari de la Federació Local d'Alcoi, secretari del Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT del País Valencià. Durant la guerra civil participà en el procés col·lectivitzador a Alcoi i s'encarregà del Departament d'Economia i Estadística de la Federació Local de Sindicats d'Índústria d'Alcoi i de la secretaria del Sindicat del Metall. Amb el triomf feixista, després de la contesa, restà a Alcoi amagat (talp); per fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en un amagatall del seu propi domicili. Detingut el 8 de desembre de 1953, va ser enviat a l'Hospital Civil d'Oliver d'Alcoi i el 12 de febrer de 1954 al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser processat. El 18 de maig de 1954 va ser posat en llibertat provisional. Amando Jordà Botí va morir el 18 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amando Jordà Botí (1903-1986)

***

Necrològica de Juan Antonio Llerda Serrano apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 14 de novembre de 1968

- Juan Antonio Llerda Serrano: El 25 de juliol de 1903 neix a Cretes (Matarranya, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Juan Antonio Llerda Serrano. Sos pares es deien Francisco Llerda i Ramona Serrano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), el juliol de 1936 s'allistà en la columna de milicians que partí de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) cap a Horta i Gandesa (Terra Alta, Catalunya), participant en la presa de Calaceit i altres accions bèl·liques al front d'Aragó. Després va fer de sanitari. Ferit en un braç a la batalla de l'Ebre, fou hospitalitzat a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Calalunya). Quan els franquistes estaven a punt de ocupar la regió, passà a França i retornà a la Península per Barcelona. Després lluità al front de l'Ebre, on fou ferit greument al braç per una bala explosiva. Arran de la retirada, s'exilià a França i fou internat en diversos camps de concentració abans de ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi fou obligat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a fer feina a la base submarina de Bordeus, on va perdre un dit de la mà esquerra. A Bordeus entrà en contacte amb la resistència. Durant l'alliberament formà part del «Batalló Llibertat», format per maquisards llibertaris; en 1945, aquest grup, amb el «Batalló Guernica» basc, participà en els combats contra els últims reductes alemanys de la Pointe de Grave (Mèdoc, Bordelès, Occitània). En el curs d'aquests combats, prengué a l'assalt un búnquer on va fer presoners els alemanys presents i acaparà tot l'armament, que més tard fou lliurat a la guerrilla llibertària antifranquista que lluità a la Península. En acabar la guerra, treballà de manobre, fou membre de la comarcal cenetista de Vall-de-roures a l'exili i milità en la Federació Local de Bordeus. Juan Antonio Llerda Serrano va morir el 20 d'agost de 1968 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica d'Isidor Oro Ricart apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de setembre de 1993

- Isidor Oro Ricart: El 25 de juliol de 1905 neix a Alcanó (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Isidor Oro Ricart –el seu nom a vegades citat erròniament Isidro. Sos pares es deien Josep Oro i Maria Ricart. A partir dels anys vint milità en el moviment llibertari de Barcelona (Catalunya). En 1923 va ser detingut i empresonat arran de l'assalt a la Caixa d'Estalvis de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) del 20 de setembre d'aquell any. Durant la guerra civil lluità com a milicià en una unitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial visqué a L'Isla de Baish (Gascunya, Occitània) i Aubièth i milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'Aush (Gascunya, Occitània). En 1953 col·laborà econòmicament en la creació de la Casa de Repòs de la Regió Parisenca promoguda per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa compana fou Ramona Basó. Isidor Oro Ricard va morir el 29 de juliol de 1993 en un accident a La Tuilerie (Aubièth, Gascunya, Occitània). Son germà Pere Oro Ricart també fou militant anarcosindicalista.

***

Necrològica d'Andrés Granero Morcillo apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario de maig de 1974

- Andrés Granero Morcillo: El 25 de juliol de 1907 neix a Lucainena de las Torres (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Granero Morcillo. Sos pares es deien Antonio Granero i Antonia Morcillo. Quan era adolescent s'establí a Catalunya i començà a treballar a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya) i a militar en el moviment llibertari. Després de la triomf del franquisme, participà activament en la clandestinitat confederal, però, fugint de la repressió, acabà passant a França, on encara patí els camps de concentració. Treballà de miner a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord) i participà en nombroses missions d'enllaç entre el moviment llibertari de l'exili i de l'interior. Sa companya fou Maria Concepció Amigó, amb qui tingué un infant. Malalt de silicosi, Andrés Granero Morcillo va morir el 6 de març de 1974 al seu domicili d'Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord).

---

Continua...

---

[24/07] Columna Durruti - M�ting al Wagran - �Acte d'Homenatge als nostres avis� - Jacob - Mazade - Coullery - Estassy - Borderie - Kavernido - Gromaire - Beltran - Hennacy - Dugne - Gin� - Dantas - Font Baul� - Gavarda - Caussimon - R�al - Alerini - Deforge - Fragori - D�ez - Carballido - Peir� - Gasperi - Pi - Basa - Benayas - Heredia - Foz - Electra Gonz�lez - Boutefeu - Guijarro - Ram�rez Romeo - Garc�s

efemerides — Fri, 24 Jul 2026 13:47:12 +0200

[24/07] Columna Durruti - Míting al Wagran - «Acte d'Homenatge als nostres avis» - Jacob - Coullery - Estassy - Borderie - Kavernido - Gromaire - Beltran - Hennacy - Dugne - Giné - Dantas - Font Bauló - Gavarda - Caussimon - Réal - Alerini - Deforge - Fragori - Díez - Carballido - Peiró - Gasperi - Pi - Basa - Benayas - Heredia - Foz - Electra González - Boutefeu - Guijarro - Ramírez Romeo - Garcés

Anarcoefemèrides del 24 de juliol

Esdeveniments

Infermeres de la Columna Durruti

- Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 16 de juliol de 1949

- Míting al Wagran: El 24 de juliol de 1949 se celebra a la Sala Wagran de París (França) un gran míting commemoratiu del «19 de Juliol» organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili. Hi van parlar Joan Sans Sicart; Maurice Joyeux, en nom de la Federació Anarquista (FA) francesa; Eugène Juhel, en representació de la Unió Regional de la CNT francesa; i Manuel Luis Blanco, secretari general de la CNT en l'Exili. Félix Castro, president de l'acte, va fer un resum de les intervencions i donà la paraula als presents: va parlar Sebastián Martínez del Hoyo (Progreso Martínez), del sector escisionista, i un trotskista del Grup Espanyol Comunista Internacional.

***

«Acte d'Homenatge als nostres avis» (Terrassa, 24 de juliol de 2004)

- «Acte d'Homenatge als nostres avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes del Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), organitzat per la Federació Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se celebra un homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar contra Franco sota el títol «Acte d'Homenatge als nostres avis». Gregoria Aramendiria –vídua de Marià Casasús, mort tres dies abans–, Joaquina Dorado, Manuel Llàtzer, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de més de cinc-centes persones. A l'acte també participaren familiars i descendents de militants desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón Acín. El Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un videodisc.

Naixements

Foto policíaca de Georges Jacob (27 de febrer de 1894)

- Georges Jacob: El 24 de juliol de 1850 neix a Batignolles-Monceau, actualment XVII Districte de París (França), l'anarquista Frédéric Georges Gustave Jacob. Sos pares es deien Charles Joseph Jacob, xarcuter, i Agathe Octavie Crindart. Es guanyava la vida com a jornaler i brocanter. En 1893 vivia al carrer Moulin de Saint-Denis (Illa de França, França). L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 18 del carrer Boulangerie de Saint-Denis va ser escorcollat per la policia, que va trobar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat. El 27 de febrer d'aquell any el seu domicili va ser novament perquirit, trobant-se periòdics i fullets anarquistes, i en aquesta ocasió va ser detingut, fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat; el 5 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 20 del carrer Boulangerie de Saint-Denis. El 20 de novembre de 1895 va ser esborrat dels registres policíacs perquè havia abandonat les idees llibertàries. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Georges Jacob (1850-?)

***

Justin Mazade (1940)

- Justin Mazade: El 24 de juliol –algunes fonts oficials citen erròniament el 29 de juliol– de 1860 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Sos pares es deien Jean Ange Mazade, calafat, i Marianne Marie Mas, domèstica. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. En 1880 va ser dispensat de fer el servei militar perquè son germà gran ja estava en l'exèrcit. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs. El maig de 1880 era secretari del Grup d'Estudis Socials «Le Cosmopolite», que es reunia al Cercle de l'Indépendance del carrer de La Cannebière de Marsella. En el Congrés Obrer Regional celebrat el 29 de juliol de 1880 a Marsella, va ser el secretari de la sessió quarta i de la última, amb Frédéric Tressaud com a president. En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. El gener de 1882 participà en l'organització d'una xerrada amb altres companys (Cavalier, Couloubrier, Plezent, Pourcelly, Toche, Torrens, etc.) que se celebrà al barri marsellès de Saint-Antoine. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. El febrer de 1884 signà amb Auguste Chauvin una crida a l'abstenció per a les eleccions municipals en nom del Comitè Revolucionari Anarquista (CRA). El mars de 1884 assistí a la celebració de l'aniversari de la Comuna de París. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône a vuit mesos de presó per «provocació, no seguida d'efectes, a l'incendi, l'assassinat, el pillatge i l'excitació dels ciutadans a armar-se contra l'autoritat governamental de la República francesa», però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste –de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. El 18 de març de 1886 organitzà amb l'anarquista català Josep Torrens un acte commemoratiu de la Comuna de París, celebrat al Café la Marine. El 17 de maig de 1891 es casà a Marsella amb la sastressa Marie Louise Minuty i, a partir d'aquest moment, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa, al número 20 del carrer Feuillants, i obrí un taller artesà, al número 49 del carrer Tapis Vert. En 1902 vivia al número 29 del carrer Tapis Vert de Marsella. L'octubre de 1906 presidia el Comitè del Barri de La Rose de Marsella, el qual va contribuir a la creació del Grup Escolar de La Rose. El 9 de febrer de 1908 va morir sa companya. A partir de 1908 s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals. Justin Mazade va morir el 3 de març de 1944 al seu domicili, al número 66 de la Grand Rue, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Jules Coullery apareguda en el periòdic de La Chaux-de-Fonds La Sentinelle del 28 de juliol de 1934

- Jules Coullery: El 24 de juliol de 1864 neix a Fontenais (Porrentruy, Jura, Suïssa) l'anarquista Jules Pierre Coullery. Era nebot de Pierre Coullery (Docteur Coullery), metge socialista, conegut com Le médecin des pauvres, i un dels pioners del socialisme suís. Es guanyà la vida treballant de remuntador rellotger, d'artesà, d'obrer i de representant i petit comerciant d'articles de rellotgeria. En 1889 va ser testimoni de descàrrec en el judici celebrat per la Cambra Criminal del Tribunal Federal suís reunida a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) contra el grup d'anarquistes (Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi, Albert Nicolet, etc.) que havia publicat i difós el cartell bilingüe francès i alemany «Manifeste des anarchistes suïsses», imprès (10.000 còpies) per Jean Grave a París (França), on es reivindicava la «propaganda pel fet» i es denunciaven les expulsions d'anarquistes estrangers de Suïssa, tot afirmant haver estat ell un dels que el van difondre i aferrat entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 per les principals ciutats suïsses. En 1892, amb Alcide Dubois i Albert Nicolet, publicà, sota el nom «Un groupe d'anarchistes suïsses», el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers. El febrer de 1894 un informe policíac assenyalava que es dedicava a distribuir el periòdic ginebrí L'Avenir. El 3 de maig de 1894 va ser un dels principals acusats dels aldarulls que es desencadenaren arran de la manifestació dels obrers en vaga contra la fàbrica «Gygax» de Saint-Imier (Berna, Suïssa); jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional. El 24 de setembre de 1894 se li va decretar preventivament l'expulsió de França en cas de ser descobert per la policia. En 1908, amb altres companys (Alcide Dubois, Ernest Droz, Émile Flotron, etc.), formà part del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier. També va ser membre fundador del Cercle Obrer de Saint-Imier i s'encarregà durant molts d'anys de la seva biblioteca. Antic membre de «La Libre Pensée», el juliol de 1919 participà en la reconstrucció d'aquesta organització i va ser nomenat president provisional. Com a membre de «La Libre Pensée», participà en el seu congrés de 1921 a Yverdon (Vaud, Suïssa). En 1922 assistí amb destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Antonio Gagliardi, Errico Malatesta, etc.) a una reunió per celebrar el cinquantenari del congrés bakuninista de 1872 a Saint-Imier. Es dedicà a distribuir el periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu últim domicili va ser al número 55 del carrer Baptiste-Savoye de Saint-Imier. Sa companya fou Marie Stauffer. Malalt, després de patir dos anys, Jules Coullery va morir el 26 de juliol de 1934 a Saint-Imier (Berna, Suïssa) i va ser incinerat quatre dies després a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) amb un discurs de Luigi Bertoni.

***

Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

- Yvonne Estassy: El 24 de juliol de 1869 neix a Baugé (País del Loira, França) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Victoire Françoise Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Sos pares es deien Alexis Louis Rhimboult, mestre d'ensenyament primari lliure, i Eugénie Félice Françoise Mancourt. El 23 de gener de 1901 es casà a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Gaston-Calixte-Casimir Estassy, amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes. Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'tits à Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.

***

Foto policíaca de Jacques Borderie (1 de març de 1894)

- Jacques Borderie: El 24 de juliol de 1874 neix a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista Jacques Ferdinand Borderie, conegut com Ferdinand Boldoni. Sos pares es deien Théodore Borderie, perruquer, i Marie Lafon, cosidora. El 13 de novembre de 1889 va ser jutjat per vagabunderia pel Tribunal d'Amiens (Picardia, França), però va ser absolt i lliurat als pares. En 1892 arribà a París (França) procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània) on vivien sos pares. Amb son germà Raoul Borderie, durant els dies abans de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, hi anaven cada dia al vespre a la plaça de la Roquette per assistir a l'execució amb la intenció de cridar eslògans («Visca Vaillant!», «Visca l'anarquia») per encoratjar-lo. En aquesta època treballava amb son germà al taller del pintor esmaltador Maire a Saint-Ouen (Illa de França, França). Durant el febrer de 1894 la redacció de La Révolte l'encarregà, juntament amb son germà, de la distribució de fullets anarquistes. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili i l'1 de març d'aquell any el comissari de policia de Saint-Ouen escorcollà el domicili dels germans, trobant-se cinc cartells anarquistes, dos paquets de fullets, periòdics anarquistes i dos barbes falses. Detinguts ambdós, van ser fitxats aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; inculpats l'endemà per pertinença a «associació criminal», van ser tancats a la presó parisenca de Mazas. Ell va ser posat en llibertat provisional el 4 de juny de 1894. El 30 de juny d'aquell any, una nova ordre d'arrest i d'escorcoll va ser lliurada pel prefecte de policia i durant la perquisició ell no va ser present ja que havia fugit el dia abans amb l'anarquista Jean Louis Paget, amb qui treballava des de feia dues setmanes. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure el seu cas. El 31 de desembre de 1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18 de juny de 1900 va ser esborrat de les llistes d'anarquistes. A finals de febrer de 1904, sembla que tornar de l'estranger amb altres anarquistes (Chapey, Philip, etc.), i que acompanyà Paul Maxime Découée als locals de les «Causeries Populaires» del carrer Muller per demanar explicacions a Albert Joseph (Albert Libertad) que l'havia calumniat Découée. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Filareto Kavernido

- Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 –juntament amb l'escriptor Alfred Döblin–, amb una tesi sobre la «ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees «utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquista Émile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults –Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)– i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.

***

Marcel Gromaire

- Marcel Gromaire: El 24 de juliol de 1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Georges Gromaire. Sos pares es deien Léon Georges Gromaire, professor agregat a la Universitat i posteriorment de l'Institut Buffon de París, i Marie Léopldine Bisiaux. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit (condecorat amb la «Creu de Guerra»). A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. El 7 d'abril de 1920 es casà al XV Districte de París amb Jeanne Yvonne Marie Catherine Berthonneau, fill d'un inspector d'ensenyament primari, i a partir d'aquest any inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 30 de desembre de 1931 se separà a Aubusson (Llemosí, Occitània) de Catherine Berthonneau. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson. També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà al XIV Districte de París amb la pintora Hélène Marie Détroyat, qui va morir en 1951. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. El 12 de juliol de 1965 es casà al XIV Districte de París amb Madeleine Hélène Levy. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a l'Hospital Saint Jacques de París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.

***

Necrològica de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de febrer de 1972

- Josep Beltran Ribas: El 24 de juliol de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rivas. Sos pares es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va fer la vida al barri de Sants de Barcelona, on milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava a les filatures «Caralt y Pérez». El seu domicili serví de refugi a nombrosos companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència «ortodoxa», va ser amic íntim d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i Ramona Vidal. Josep Beltran Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a l'Hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.

***

Ammon Hennacy

- Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació. En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah, EUA) d'un atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seu ús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a "biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise Page A peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.

***

Notícia orgànica de Rémy Dugne apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 de desembre de 1925

- Rémy Dugne: El 24 de juliol –molts documents oficials citen erròniament el 25 de juliol– de 1897 neix a Mas Thermilhat (Santa Agata, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i sindicalista Rémy-François-Christophe Dugne, conegut com Le Fichardier. Era fill de Jean Dugne, peó de camins, i de Marie Barry. Es guanyava la vida treballant d'obrer ganiveter, polidor i matricer a Tièrn (Alvèrnia, Occitània). Quan la Gran Guerra, el 26 d'agost de 1916 va ser integrat en l'exèrcit; el 22 de febrer de 1917 va ser destinat al 139 Regiment d'Infanteria i passà per diversos regiments lluitant al fronts fins a la seva desmobilització el 30 de setembre de 1919; va ser condecorat amb al «Creu de Guerra amb Estrella de Bronze» pel seu «coratge i sang freda». En 1919 vivia al número 2 de l'Impasse Montmeillant de Tièrn. En 1923 era tresorer de la Secció de Tièrn de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i feia costat econòmic a Le Libertaire. Col·laborà en el butlletí parisenc Le Réfractaire (1927-1932). S'encarregà de la crònica local de Tièrn per al periòdic La Voix Libertaire, òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), de la qual era membre, que va succeir al fullet Le Trait d'Union Libertaire (1928-1939). També va ser dipositari a Tièrn de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), i responsable, entre 1934 i 1939, de l'edició regional del Centre de Terre Libre. En els anys trenta participà en diverses subscripcions populars organitzades per Le Libertaire en suport a Nèstor Makhnò i formà part del grup «Les Amis de l'Encyclopédie Anarchiste». A mitjans dels anys trenta va ser secretari del Grup Anarquista de Tièrn, que comptava una desena de membres i que participà entre el 15 i el 16 l'agost de 1936, amb altres companys (Émile Babouot, Jules Goirand, Louis Laurent, Roger Lepoil, Fernand Planche, André Prud'hommeaux, Marius Ricros, Volin, etc.), en el congrés fundacional de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). Després d'aquest congrés, marxà cap a Espanya. Durant la Revolució espanyola participà, amb altres companys (Éliane Auboire, Antoine Fonfraid, Noach Menachem, François Minet, Joseph Taitz, etc.) en la reunió d'anarquistes de la regió celebrada als boscos de Tièrn amb la finalitat d'organitzar l'ajuda als llibertaris espanyols. En aquesta època vivia amb sa mare ja vídua i son padrastre, l'anarquista Pierre Chabrol, a Les Fichardies Hautes (Tièrn, Alvèrnia, Occitània) i treballava d'electricista. Durant la primavera de 1937 va ser el principal animador de l'assemblea constituent de la Federació Anarquista del Centre (FAC). El 24 de maig de 1940 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit per «dolent estat general, buf sistòlic i traces d'albúmina». Després de la II Guerra Mundial va ser membre del Grup Anarquista de Tièrn, adherit a la Federació Anarquista (FA), i va ser secretari de la VII Regió d'aquesta federació. També va ser membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el 23 d'octubre de 1949 va ser delegat de Tièrn al Congrés de la IV Unió Regional de la CNT celebra a Clarmont-d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). En 1952 va col·laborar en Le Libertaire, periòdic al qual va estar subscrit fins al seu final. Rémy Dugne va morir el 19 de novembre de 1957 a Tièrn (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Joan Giné Pedrol apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1979

- Joan Giné Pedrol: El 24 de juliol de 1903 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Giné Pedrol. Era fill de Jaume Giné i de Josefina Pedrol. Fou un dels militants més actius del Sindicat de Pagesos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Masroig. Durant la Revolució espanyola fundà la col·lectivitat local i va ser nomenat alcalde del Masroig arran de la reorganització municipal del 17 d'octubre de 1936. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Sauve (Llenguadoc, Occitània), on passà la major part de sa vida. Posteriorment s'instal·là a Houilles (Illa de França, França), a casa d'un de sos fills. En 1996 realitzà un viatge al Masroig, on va fer algunes xerrades. Col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Malalt, el 4 de gener de 1997 Joan Giné Pedrol entrà a l'Hospital de Saint-Germain de L'Aja (Provença, Occitània) per a ser operat, però no reeixí de la intervenció i morí el 2 de febrer; va ser enterrat civilment al cementiri de Sainte Anne de Lo Castellet (Provença, Occitània), a la mateixa tomba on romania sa companya Maria des de feia anys.

***

Cartell llibertari antirepressió

- Virgínia Dantas: El 24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Felismina Virgínia Teixeira, més coneguda com Virgínia Dantas, pel llinatge del seu marit. Quan tenia set anys deixà els estudis i amb 12 entrà a treballar com a obrera costurera al taller de confecció de camises «Camiseria Confiança», on conegué militants sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en conferències, en representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà part en diverses vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes de feina (Margarida de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel» per lluitar contra la repressió política i les deportacions sense judici de militants. Per fer sentir la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), creada en 1923 i fou animadora del Centre Femení d'Educació Social. En 1925 es va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la dictadura militar d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48 anys, s'instal·la i els anarquistes començaren a patir durament la repressió i aquells que aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els Comitès de Socors als Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres militants llibertaris, s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia participarà en la reconstrucció del moviment anarquista portuguès, difonent els periòdics A Batalha, Voz Anarquista i A Ideia, entre altres. Virgínia Dantas va morir el 19 de novembre de 1990 a Porto (Nord, Portugal).

***

Notícia de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 5 de març de 1935

- Joan Font Bauló: El 24 de juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Sos pares es deien Francesc Font Hernández, llaurador, i Rosa Bauló Vernet. Cap al 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat, fou detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares. Després d'alliberat, fou novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb Ceferino Casanovas Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón García Núñez, Francesc Verdú Bono i Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou alliberat en 1936 després de l'amnistia proclamada després de la victòria del Front Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el batalló «Frente de la Juventud» de València, on fou adjunt d'un comissari polític republicà. Al final de la guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració de la platja d'Alacant i després a la presó muntada al «Grup Escolar Miguel de Unamuno» de Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa d'Elizondo, aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Gurs. Després de ser curat per un metge espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà en la resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol «Marte». Després de l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947 embarcà a l'Havre cap a Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa família el buscà mitjançant el programa de la televisió espanyola ¿Quién sabe dónde?

***

Notícia orgànica de Charles Gavarda apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 de juny de 1947

- Charles Gavarda: El 24 de juliol de 1917 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Charles Gavarda-Nicasio –a vegades el primer llinatge citat erròniament Gabarda. Fill d'una família valenciana, sos pares es deien Jacint Gavarda, sabater, i Teresa Nicasio, domèstica. En 1946 vivia al número 18 del bulevard Fauvettes del barri de La Pomme de Marsella. Entre el 27 i el 28 de juliol de 1946 assistí, amb Liberati, com a delegat de les Joventuts Llibertàries al Congrés Regional Anarquista celebrat a Marsella. Amb el creació el 4 de setembre de 1946 del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser nomenat el seu president. El 13 de setembre de 1946 representà Marsella en el Congrés de les Joventuts Anarquistes de la Federació Anarquista (FA) celebrat en aquesta ciutat. El juny de 1947 reemplaça provisionalment Marius Brun en la secretaria de la 19 Unió Regional de la CNT francesa i el novembre d'aquell any encara romania al càrrec. En 1953 abandonà la presidència del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT marsellès. Posteriorment emigrà a Llatinoamèrica i treballà en la indústria petroliera a Veneçuela i a l'Argentina. El 30 d'abril de 1953 es casà a Caracas (Veneçuela) amb Pino Martín Alfonso. En 1965 retornà a França. Al final de sa vida visqué a Vitròla (Provença, Occitània). Charles Gavarda va morir el 29 de juliol de 2002 a la Clínica General de Marinhana (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

[23/07] Empresonament de Thoreau - Cas dels llibres explosius - Atemptat de Berkman - M�ting pro Sacco i Vanzetti - Confer�ncia de Mingo - �Barcelona Libertaria� - N�gro - Daressy - Borne - Cahuzac - Algeri - Barrera - Baron - Meta - S�nchez Garc�a - Matias - Louradour - Bar�n - Della Schiava - Ll�tser - Schwitzguebel - Bernard - Lecadieu - Bury - Kaneko - Paredes - Nettlau - Fontana - D�az Guill�n - Gonz�lez Mart�nez - Fonte - Bolten - Arana - Steimer - Sierra - Lera - V�zquez Garc�a - Arag� - Morales - Alberola

efemerides — Thu, 23 Jul 2026 13:24:43 +0200

[23/07] Empresonament de Thoreau - Cas dels llibres explosius - Atemptat de Berkman - Míting pro Sacco i Vanzetti - Conferència de Mingo - «Barcelona Libertaria» - Négro - Daressy - Borne - Cahuzac - Algeri - Barrera - Baron - Meta - Sánchez García - Matias - Louradour - Barón - Della Schiava - Llàtser - Schwitzguebel - Bernard - Lecadieu - Bury - Kaneko - Paredes - Nettlau - Fontana - Díaz Guillén - González Martínez - Fonte - Bolten - Arana - Steimer - Sierra - Lera - Vázquez García - Aragó - Morales - Alberola

Anarcoefemèrides del 23 de juliol

Esdeveniments

Thoreau empresonat

- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.

***

Un dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de París)

- Cas dels llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de l'Interior francès Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies Eugène Étienne i el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial Georges Treille reben als seus domicilis de París (França) uns paquets postals sospitosos, provinents de Toló (Provença, Occitània), que en aparença semblen llibres. Enviats al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus funcionaris descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200 grams de fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de l'obertura del llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no van ser descoberts i els investigadors policíacs, després de realitzar algunes indagacions a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels vaixells de guerra i feu del moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas.

***

L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic Harper's Weekly del 6 d'agost de 1892

- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats –la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.

***

Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el «Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remy de Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.

***

Notícia de l'acte apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 de julio de 1938

- Conferència de Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del Sindicat Únic del Ram de Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) la conferència del propagandista anarquista Ponciano Alonso Alonso (Mingo) titulada «Mosaicos de la vida que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari del Sindicat de Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims, el Sindicat de Metal·lúrgica, les Joventuts Llibertàries i el grup anarquista «Faros».

***

Capçalera de Barcelona Libertaria

- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco –Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres–, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.

Barcelona Libertaria

Naixements

Nota necrològica de Maxime Négro apareguda en el diari parisenc L'Aurore del 27 de maig de 1909

- Maxime Négro: El 23 de juliol de 1843 neix a Toló (Provença, Occitània) el socialista llibertari i sindicalista Maxime Bernard Négro. Sos pares es deien Charles Bernard Négro, barquer sard, i Marie Marguerite Blanc. En 1881 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb la revolucionària llibertària d'origen polonès Adèle-Pauline Mekarski (Paule Mink) amenaçada d'expulsió i així aquesta aconseguí la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz. Es guanyava la vida com a obrer mecànic i fou delegat d'organitzacions sindicals de diverses localitats (Sant Rafèu, Bellscaire, Arles i Albi) al congrés celebrat el setembre de 1882 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on optà per posicions «possibilistes». En aquesta època vivia a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1883 representà el bronzistes parisencs en el Congrés de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) celebrat a París (França). Fou col·laborador del diari L'Aurore. Entrà a treballar en l'administració i acabà militant en les files «demòcrates republicanes». La seva última residència va ser a Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Malat, Maxime Négro va morir el 25 de maig de 1909 a Hospital de la Charité de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). El fill que havia tingut amb Paule Mink, Maxime Negro –sos pares el volgueren inscriure sota els noms Lucifer Blanqui Vercingétorix, però l'oficial del registre civil es va negar–, va ser alcalde comunista de Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa de França, França) després de la II Guerra Mundial.

Paule Mink (1839-1901)

***

Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)

- Pierre Daressy: El 23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen erròniament Chemin (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares es deien Jean Daressy, conreador, i Cécile Dambielle, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer sabater a París (França). L'octubre de 1893 era responsable d'un grup de suport als militants «aïllats» a les zones rurals als quals enviava propaganda anarquista (llibres i fullets), i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos. També va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada d'anarquistes engegada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va comissar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Fauvet de Montmartre. Entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any va ser un dels anarquistes processats per l'Audiència del Sena de París en el famós «Procés dels Trenta»; acusat simplement d'haver rebut una carta, datada el 10 de gener de 1894, que contenia la fórmula d'un enginy explosiu, va ser defensat per l'advocat Laureau i absolt. Malalt de deliri persecutori, després d'un intent de suïcidi no reeixit amb un braser de carbó, Pierre Daressy es va donar mort el 18 de juny de 1898 penjant-se d'una porta del seu domicili, al número 11 del carrer Etex del XVIII Districte de París (França).

Pierre Daressy (1854-1898)

***

Notícia d'una de les moltes condemnes d'Eugène Borne publicada en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 28 de maig de 1891

- Eugène Borne: El 23 de juliol de 1867 neix a Villars-le-Pautel (Franc Comtat, Arpitània) el contrabandista anarquista Eugène Borne. Era fill de Jean-Baptiste Borne, paleta, i de Reine-Caroline-Augustine Chevillot. El 15 de gener de 1886 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) a sis dies de presó i 16 francs de multa per «cops i ferides voluntàries». El 22 de desembre de 1887 va ser detingut per «complicitat de robatori per encobriment d'una suma de 25 francs» a un tal Glandas; aleshores vivia al carrer Venise de Dijon. En els anys noranta, sense domicili fixe, es dedicava a la fabricació i contraban de llumins, aleshores monopoli estatal, i a la distribució de fullets anarquistes, alhora que militava en el grup anarquista «Les Résolus de Dijon» de Dijon. El 21 de maig de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Châtillon-sur-Seine (Borgonya, França) a dos mesos de presó per «cops i ferides». El 3 de desembre de 1892 va ser detingut a Bèze (Borgonya, França) per «contraban de llumins». El 22 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Châtillon-sur-Seine a un mes de presó per «cops i ferides i robatori de pells de conill»; aleshores vivia a Bourberain (Borgonya, França). A principis de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat. El 6 de juliol de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a un mes de presó per «violències, insults i possessió d'arma prohibida». El 2 de gener de 1896 va ser detingut a Mirebeau-sur-Bèze (Borgonya, França), on residia, per «delicte de pesca». El 14 de febrer de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a tres mesos de presó per «rebel·lió i violències» contra un empleat de contribucions indirectes que l'havia agafat fent contraban i el 3 d'abril d'aquell any a dos mesos pel mateix tribunal i el mateix delicte. El 22 de novembre de 1896 va ser detingut a Bourberain per «impagament de diverses multes per contraban». En la primavera de 1897 vivia al número 38 del carrer Jean-Jacques-Rousseau de Dijon i distribuïa periòdics i fulles anarquistes. Sa companya, Marie Borne, òrfena, començà a treballar als 12 anys i també milità en el moviment anarquista; malalta, durant la tardor de 1898 els periòdics Le Libertaire i Les Temps Nouveauxengegaren un col·lecta perquè pogués recuperar-se al seu domicili i no haver d'anar a l'hospital gestionat per monges, però finalment va morir el desembre de 1898 a Dijon. El 29 de març de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a 25 francs de multa per «ultratge a un agent i trencament de tanca»; aleshores vivia a Til-Châtel (Borgonya, França). Es tornà a casar de bell nou amb Célina Joséphine Fournier, la qual l'abandonà el desembre de 1903 i amb qui es divorcià l'1 d'agost de 1904. El 12 de desembre de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a 300 francs de multa per «contraban de llumins» i el 5 de juny de 1909 va ser condemnat pel mateix tribunal a sis dies de presó i 500 francs de multa per «fabricació i contraban de llumins». Eugène Borne va morir el 8 d'octubre de 1954 a l'Hospici de l'Hospital de Sainte-Reine d'Alise-Sainte-Reine (Borgonya, França) on residia.

***

Foto policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894)

- Jean Cahuzac: El 23 de juliol de 1868 neix a Ivry-la-Bataille (Alta Normandia, França) l'anarquista Jean Henri Eugène Cahuzac. Sos pares es deien Raymond Salvy Benjamin Cahuzac, pintor de la construcció, i Ernestina Bougeâtre. Cisellador de professió, a finals dels anys vuitanta formà part del grup «Els Treballadors Comunistes-Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas a París (França). Des de 1890 vivia al número 8 del carrer Bisson. L'1 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes que assistia a les reunions del Cercle Anarquista Internacional, que es reunien cada diumenge a la tarda a la Sala Horel. També figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia el 26 d'abril de 1892. El 3 de juny de 1893 assistí al míting anarquista de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer du Faubourg du Temple, on assistiren unes cinc-centes persones. El 4 de juliol de 1893 participà en un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, durant els aldarulls que tingueren lloc al Barri Llatí. El 2 de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones a una vetllada familiar, amb conferència de Sébastien Faure inclosa, que se celebrà al número 70 del carrer d'Angoulème. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia, on figurava amb la descripció de «militant»; en aquesta època vivia al número 14 Cité Grisel. El 12 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb tres companys (Pierre Adrien, Charles Léon Paget i Eugène-Paul Paillette), i, després de ser escorcollat sense èxit el seu domicili, al número 5 del carrer del passatge Corbeau, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 6 d'abril de 1894 va ser alliberat. El 16 de març de 1896 assistí, juntament amb 1.500 persones, al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia, des d'agost de 1895, al número 10 del carrer de Picardie. El 28 d'agost de 1897 participà amb altres nombrosos companys en una reunió sobre la carestia del pa celebrada a la Sala Tivoli-Vauxhall. El 28 de març de 1916 es casà al XI Districte de París amb Berthe Blanche Hecquet i en aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Folie Méricourt i continuava treballant de cisellador. Al final de sa vida vivia al número 7 del carrer Pascal de Cachan (Illa de França, França). Jean Cahuzac va morir el 15 de febrer de 1938 a l'Hospital Cochin de París (França).

***

Foto antropomètrica policíaca de Fulvio Algeri

- Fulvio Algeri: El 23 de juliol de 1873 neix a Reggio Emilia (Emilia-Romanya, Itàlia) l'anarquista Fulvio Algeri. Sos pares es deien Domenico Algeri i Lucia Bottazzi. Fugint de la vigilància policíaca, passà a França. Instal·lat a Niça (País Niçard, Occitània), treballà de pintor en la construcció i visqué que número 16 del carrer Victor. En arribar, es posà en relació amb els anarquistes italians residents a Niça. El 4 de gener de 1899, a resultes d'un informe del delegat de Seguretat Pública del Consolat General d'Itàlia a Niça, que el considerava una anarquista a vigilar, fou fitxat per la policia de Niça. Per les seves idees llibertàries, va ser acomiadat de la feina pel seu patró Antoine Orengo. El 6 de maig de 1899, amb son germà Alessandro Algeri, també anarquista, abandonà Niça i retornà a Reggio Emilia, on encara es trobava en 1901. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Apolinario Barrera

- Apolinario Barrera: El 23 de juliol de 1877 neix a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Apolinario Barrera, conegut com El Indio Barrera. Suboficial artiller de la Marina de Guerra argentina, a començament del segle XX abandonà la carrera naval i s'integrà en el moviment anarquista. El 29 de juny de 1902 va ser un dels fundadors de la Societat d'Obrers Fusters de Buenos Aires, creada per contrarestar el predomini socialista en aquest gremi. Membre del grup editor del periòdic anarquista La Protesta, durant molts d'anys va ser el seu administrador i un dels seus pilars, col·laborant també amb articles. En 1910, quan la repressió del Centenari Argentí (centè aniversari de la «Revolución de Mayo»), edità números clandestins de La Protesta i del periòdic La Batalla, però va ser detingut i deportat a la colònia penitenciària d'Ushuaia, a la Terra del Foc. Alliberat uns anys més tard, amb Teodoro Antillí i Rodolfo González Pacheco fundà en 1911 el periòdic de Buenos Aires Alberdi, però sorgiren desavinences entre tots tres. Entre 1912 i 1914 col·laborà en la revista pedagògica de Buenos Aires La Escuela Popular, òrgan de la Lliga de l'Educació Racionalista. El novembre de 1912 presidí el III Congrés de la Unitat Sindical que volgué unificar la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), anarcocomunista del V Congrés, amb la sindicalista Confederació Obrera Regional Argentina (CORA). En 1913, com a administrador de La Protesta, va ser condemnat a presó, juntament amb el seu director Teodoro Antillí, sota l'acusació d'«apologia del delicte», per haver publicat el 14 de novembre de 1913 un article en defensa de l'anarquista Simón Radowitzky; l'apel·lació en la seva defensa es va veure a la Cort Suprema de Justícia argentina i fallà en contra de la seva llibertat. Entre el 14 i el 16 d'octubre de 1915 assistí com a delegat de la FORA (V Congrés) al Congrés Internacional Pro Pau que se celebrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) convocat per la Confederació Obrera Brasilera (COB). Entre el 17 i el 19 d'octubre de 1915 també participà en la Congrés Anarquista Sud-americà. En 1916 dirigí una campanya en La Protesta de boicot decretat per la FORA contra l'empresa cervesera Quilmes arran d'un conflicte laboral. El grup dirigit per Antillí i González Pacheco, que anys després edità el periòdic anarquista La Antorcha, l'acusaren d'haver rebut diners de l'empresa cervesera competidora Palermo, però va tenir el suport de la FORA i del grup editor de La Protesta. El novembre de 1918 protagonitzà un intent d'evasió de Simón Radowitky del penal d'Ushuaia amb una llanxa, però finalment van ser detinguts a Punta Arenas (Magallanes, Xile); jutjat per aquest fet, purgà un any de presó a Río Gallegos (Santa Cruz, Argentina). Un cop lliure, el desembre de 1919 assumí de bell nou l'administració de La Protesta. El març de 1920, durant les grans batudes policíaques seguides arran de l'anomenada «Vaga de les Bombes», el local de La Protesta va ser violat per la policia i ell novament detingut, restant fins l'agost de 1920 empresonat. Novament en l'administració de La Protesta, sostingué posicions anarcocomunistes i contràries a la unificació de les dues tendències de la FORA, dirigint dures campanyes contra la Unió Sindical Argentina (USA), d'orientació sindicalista, i també contra la tendència anarquista de La Antocha. Arran d'aquests conflictes, que afectaren el grup editor de La Protesta, en 1925 abandonà d'administració d'aquest periòdic, ingressant com a intendent de l'edifici del diari Crítica, esdevenint l'home de confiança de la parella llibertària formada per Natalio Botana i Salvadora Carmen Medina Onrubia, que dirigien aquesta publicació. A principis de 1926 es va produir un conflicte amb els treballadors de la distribució d'aquest diari i resultà, en circumstàncies molt poc clares, mort d'un tret al cap el repartidor de diaris anarquista Raúl Pinto i ferit un altre, essent acusat novament per La Antorcha de ser el promotor del crim. Els testimonis del fet apuntaren que l'actuació de Barrera consistí a treure el cadàver al carrer per a no comprometre el diari i que el tret hauria esta realitzat per altre repartidor. Apolinario Barrera va morir el 29 de novembre de 1944 mor a Buenos Aires (Argentina).

***

Notícia orgànica d'Arthur Baron apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 17 de maig de 1905

- Arthur Baron: El 23 de juliol de 1883 neix al I Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Arthur Joseph Baron. Era fill natural de la cosidora Marie Louise Charreau i de l'enquadernador Arthur Celestin Baron, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 27 d'abril de 1886 al I Cantó de Nantes. Militava en el grup llibertari de Lorient (Bro-Wened, Bretanya) i en la Joventut Sindicalista. El març de 1904 s'allistà voluntari a Lorient en la Marina i el març de 1905 va ser destinat a la Defens Mòbil de Cherbourg (Baixa Normandia, França). En un informe del 24 de juny de 1905 del Comissari Especial de Lorient s'assenyalava que era ben conegut per les seves opinions anarquistes i la seva «mala reputació». Durant la tardor de 1905, quan treballava de fogoner auxiliar a Cherbourg, rebia paquets del setmanari anarquista Le Libertaire. El febrer de 1906 passà a viure a Haudeng (Hainaut, Valònia; actualment La Louvière, Hainaut, Valònia), al carrer Leopold II. El seu nom va ser interceptat el novembre de 1908 en un quadern trobat en l'escorcoll del grup anarquista «La Jeunesse Libre» de Toló (Provença, Occitània). El 22 de maig de 1916 es casà a Lambézellec (actualment un barri de Brest, Bro Leon, Bretanya) amb Marie Louise Alexandrine Canvin, de qui enviudà. Posteriorment es casà amb Anna Marie Paulet. Al final de sa vida treballà de firaire i visqué al número 26 del carrer Vauban de Concarneau. Arthur Baron va morir el 16 de març de 1960 a Concarneau (Cornualla, Bretanya).

***

Luigi Meta

- Luigi Meta: El 23 de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos pseudònims (Libero Martello, Lume, Lima, etc.). Sos pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de Pratola Peligna, fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local gràcies al suport de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per primera vegada als Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a Steubenville (Ohio, EUA), on treballà i dirigí un periòdic local, Il Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser cridat a files a causa de la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva propaganda anarquista, especialment en el si de la secció de Partit Socialista Italià (PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli (Abruços, Itàlia), les úniques associacions en les quals s'arreplegaven en aquells anys els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els carrabiners el qualificaren de «maximalista» –seguidor del corrent oposat al «reformisme» dins del PSI– i «el més facinerós i intransigent dels socialistes» de la Vall Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el trobà en possessió del número únic de Guerra e Pace d'Ancona (Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual s'anunciava la represa regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919 col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione Socialista Abruzzese. En aquest període, va fer costat la proposta llançada per Luigi Fabbri de crear un Front Únic Revolucionari (FUR), que arreplegués militants de tots els sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes, antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània, sindicalistes, anarquistes, insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni Rojo», segons la policia, reuní un important nombre d'activistes que incitaven amb la seva propaganda la rebel·lió de la població i fins al 1922 destacà per la seva capacitat d'organització. En aquesta època es relacionà amb anarquistes i grups llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup anarquista «Pisacane» de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup «Umanità Nova» de Paterno di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat del grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou l'organitzador d'un grup anarquista de Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de recaptar fons per als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos polítics. El 23 d'octubre de 1921 presidí i participà activament en el II Congrés de la FAA, que se celebrà als locals de la Secció Republicana de Sulmona. Amb Quirino Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola, Francesco De Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres, sostingué la proposta d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera Casa del Poble als Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests anys es guanyà la vida com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922, amb el començament de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups anarquistes locals, fundà i dirigí, col·laborant sobretot amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP), últim front de resistència organitzat contra la violència desenfrenada dels escamots feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna la vaga convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923 la LP va ser dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i no podent aspirar a cap càrrec públic per antifeixista, es dedicà als negocis com a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a l'engròs i al detall i exercint de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà amb sa família a Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el «Registre de les persones a detenir en determinades contingències», entre el 31 de juliol i el 2 de setembre de 1929 va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de la convocatòria d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9 de novembre de 1930 va ser reclòs preventivament, després d'escorcollar el seu domicili sense resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació. En 1932, a causa de la desocupació en massa, es van convocar nombroses manifestacions de protesta en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico, Popoli, Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i condemnes de confinament. La investigació policíaca d'aquests motins espontanis el posaren en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la seva «cèl·lula anarcocomunista», com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat contínuament per la seva activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a Pratola Peligna, on la pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11 d'agost de 1937, eludint la seva condició de «vigilat especial», prengué el tren cap a Roma i després a Torí, aconseguint passar la frontera francesa. A París formà part de l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home); freqüentà la seu de l'Avanti!, dirigit per Pietro Nenni; participà en l'organització i en la realització de manifestacions de protesta contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia e Libertà» i mostrà la seva solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939 retornà als EUA i s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa de son germà Tarquinio –conegut com Ercolino, i després com Lino, quan aconseguí la ciutadania nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable. Immediatament es posà a col·laborar en diferents publicacions anarquistes i antifeixistes, com ara La Controcorrente. Pubblicazione dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata dei Refrattari (Nova York) i Il Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova York, EUA), aquest últim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella, referent local del Comitè Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles amb diferents pseudònims (Libero Martello, Lume, Lima, etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes, com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani i altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini Society local, associació republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo Tresca, i on intentà contrarestar l'acció dels comunistes. També com Tresca, s'oposà als seguidors de les tendències de la Internacional Comunista que agitaven les banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des de les pàgines de La Controcorrente, denuncià la penetració feixista en els organitzacions obreres italoamericanes. Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22 de gener de 1943 a Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als «sense Déu» del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial, el carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal esdevingué carrer Luigi Meta. En 2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo» publicà el llibre d'Edoardo Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un libertario abruzzese.

Luigi Meta (1883-1943)

***

Necrològica de Vicente Sánchez García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1971

- Vicente Sánchez García: El 23 de juliol de 1885 neix a Xestalgar (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicente Sánchez García. Sos pares es deien Vicente Sánchez i Manuela García. Quan era molt jove emigrà a França a la recerca de feina i s'establí a Aigüesmortes, on començà a militar en el moviment llibertari. Durant la Revolució i la guerra, fou un dels animadors del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana d'Aigüesmortes. En 1945, després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Local d'Aigüesmortes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josefa Valero. Vicente Sánchez García va morir el 17 de desembre de 1970 al seu domicili d'Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Elias Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho

- Elias Matias: El 23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de 1888 neix a Évora (Évora, Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias, conegut com Marti. Fill d'una família pagesa, amb set anys començà els estudis primaris, però quan tenia 10 anys els hagué de deixar per ajudar econòmicament sa família. D'antuvi va fer feina al camp i amb 11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment, entre 1903 i 1907, va fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906 començà la seva militància política i a partir de 1907 col·laborà amb republicans (Armando Álvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos, Edmundo de Oliveira, etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo Cutileiro assistí a conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima, Bernardino Machado, etc.) a Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco, estava a punt de ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi de Carles I de Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador del «Grupo Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i 1911 edità a Évora el periòdic Avante!, que esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista d'Évora (José Sebastião Cebola, Francisco Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques Leitão, Possidóno Mesquita, António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos, Celestino Vale, etc.), adherit en 1911 a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federació Anarquista de la Regió Sud). Participà activament en l'aixecament revolucionari del 5 d'octubre de 1910 que portà la implantació de la I República portuguesa. Portà, sota el pseudònim Marti, la corresponsalia dels periòdics O Sindicalista i A Aurora (1911-1912). L'1 de gener de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals d'Évora. Durant els primers anys de la I República portuguesa creà associacions rurals a l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i 1925) i organitzà vagues entre els treballadors agrícoles de la regió. Destacà especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments vaguístics de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre del grup revolucionari «Luz e Acção», de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora, Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). Participà activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa, deixant de militar en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del calçat d'Ébora. El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut periòdic A Batalha i en 1981 en A Ideia. Després de la Revolució dels Clavells tornà a instal·lar-se a Évora. En 1985 publicà el llibre de memòries O Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a 1ª república, amb un pròleg de João Freire, i el juliol d'aquell any participà en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el seu testimoni. Elias Matias va morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo, Portugal). El Núcleo de Estudos Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris) d'Évora porta el seu nom.

Elias Matias (1888-1990)

---

Continua...

---

[22/07] Congr�s Regional de l'FTRE - �Sorgiamo� - Jornades Llibert�ries Internacionals - Scarc�riaux - Br�l� - Chaumeil - Oiticica - Blanch - Uriondo - Catti - Gauchola - Tolosana - Moro - B�siger - Loriente - Meister - Geus - Fabbrini - Ostyn - Gonz�lez Prada - Zanelli - Malatesta - Ben�tez - Peidro - �El Petiso� - Pug�s - Somalo - Anibaldi - Puente - Ant�n - Rollet - Mart�nez Rus�s - Mateo - Guti�rrez Aira - Pastor - S�nchez Sola - Torres

efemerides — Wed, 22 Jul 2026 13:00:05 +0200

[22/07] Congrés Regional de l'FTRE - «Sorgiamo» - Jornades Llibertàries Internacionals - Scarcériaux - Brûlé - Chaumeil - Oiticica - Blanch - Uriondo - Catti - Gauchola - Tolosana - Moro - Bösiger - Loriente - Meister - Geus - Fabbrini - Ostyn - González Prada - Zanelli - Malatesta - Benítez - Peidro - «El Petiso» - Pugès - Somalo - Anibaldi - Puente - Antón - Rollet - Martínez Rusás - Mateo - Gutiérrez Aira - Pastor - Sánchez Sola - Torres

Anarcoefemèrides del 22 de juliol

Esdeveniments

Carnet d'afiliat a l'FTRE

- Congrés Regional de l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que intentarà reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis «legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d'anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l'administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d'estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.

***

Primera pàgina de Sorgiamo

- Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de 1945 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció d'Imola de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo «Qui altre segueix mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria de tres màrtirs llibertaris del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i la reedició d'un d'Errico Malatesta.

***

Cartell de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977

- Jornades Llibertàries Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a Barcelona (Catalunya) es realitzen les «Jornades Llibertàries Internacionals» organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos ateneus llibertaris (Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant Antoni, Barri Xino) i per la revista Ajoblanco, sota el lema «Pel retrobament de la vella acràcia!». Les sessions es van realitzar al Saló Diana del carrer Nou de la Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels debats politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art, cinema alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme, autogestió, antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les taules rodones, dels mítings i de les assemblees llibertàries es van realitzar tota classe d'espectacles i de happenings relacionats amb la música, el cinema, el teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones, la majoria joves, i hi van prendre part infinitat d'intel·lectuals i d'artistes, com ara Daniel Cohn-Bendit, José Luis García Rúa, Antonio López Campillo, Cipriano Damiano, Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, José María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt, Francesc Boldú, Ramon Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario, Ocaña, Ramon Muns, Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso, Pablo Guerrero, José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti, Ángel Villalba, Triana, La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sònica, Orquestra Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les, etc. El Col·lectiu Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco, va treure el diari gratuït Barcelona Libertaria, que ressenyava els debats, els actes i les expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es van editar tres números. Les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser un dels actes més importants de la contracultura de l'època.

Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona (1977)

Barcelona Libertaria

Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)

David Castillo: «L'estiu llibertari», en Avui (23-07-2007)

Naixements

Fitxa de Jules Scarcériaux de la policia alemanya

- Jules Scarcériaux: El 22 de juliol de 1873 neix a Wasmuel (Quaregnon, Hainaut, Valònia) l'escriptor, escultor, ceramista i propagandista anarquista Jules Scarcériaux, també conegut com Jules Fontaine. Sos pares es deien Désiré Scarcériaux i Pauline Fontaine. Durant la tardor de 1900 participà en les reunions anarquistes celebrades al cafè Leborgne, al número 36 del carrer Vandamme de París (França). En aquesta època treballava en el mateix taller del cançonetista anarquista François-Henri Jolivet. En 1901 fou assidu del restaurant cooperatiu «L'Émancipation», al número 38 del carrer de l'Église, i a les reunions dominicals de la Biblioteca Comunista del XV Districte de París, antic grup «Les Trimardeurs». El 15 de març de 1902 va ser expulsat de França i passà a Alemanya. El 8 de febrer de 1904 el seu domicili de Bonn (Prússia) va ser escorcollat en la seva absència i es trobaren llibres i periòdics anarquistes; detingut a la sortida del taller, va ser empresonat unes setmanes i el 14 de maig de 1904 va ser posat a la frontera belga. Finalment, en 1905, emigrà als Estats Units. Després de passar per Boston (Massachusetts, EUA) i per Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Trenton (Nova Jersey, EUA). Conegué Clément Duval, després de la seva evasió de la colònia penitenciària, del qual va fer la seva necrològica en 1935 per al periòdic Man!. Col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fet que va portar a principis de juny de 1909 una polèmica amb Jules Derbaix i Louis Goaziou i L'Union des Travailleurs, publicació en la qual també col·laborava. Sembla que també col·laborà en Volkszeietung i, amb Margaret Levan i Oscar Maes, en la «Communistic Library» de Trenton. A més de tot això, s'encarregà de coordinar les conferències d'Emma Goldman a Trenton. Entre 1910 i 1911 col·laborà en el setmanari L'Insurgé. Obrer porcellaner en una fàbrica de sindicació obligada, es va veure forçat a afiliar-se en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball) i l'agost de 1910 va ser elegit delegat de la Unió Central de Trenton, en la secció de 45 obrers porcellaners. Partidari del sindicalisme d'acció directa, ràpidament entrà en conflicte amb la direcció de l'AFL, que l'acusà de formar part dels anarcosindicalistes dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i de fer propaganda contra el sindicalisme reformista; finalment va ser expulsat de l'AFL amb un document signat pel mateix Samuel Gompers. Com a membre dels IWW destacà pels seu domini de diferents idiomes. Cap a finals dels anys deu animà un curs de ceràmica a l'Escola Moderna d'Stelton (Nova Jersey, EUA). A finals de la Gran Guerra, en 1918, s'instal·là a Richmond (Califòrnia, EUA), on va ser estretament vigila per la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació). A finals dels anys vint s'instal·là a Los Angeles (Califòrnia, EUA). Amenaçat amb la deportació per les autoritats nord-americanes, ben igual que moltes d'altres militants, intentà, per intervenció de l'anarquista Humbert Rullière (Laurent Casas), que la seva prohibició de residència a França fos revocada, però, malgrat les gestions de la Lliga dels Drets de l'Home, es mantingué la interdicció; finalment, pogué restar als EUA. Participà activament en les campanyes a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A partir dels anys trenta, formà part del «Grup Kropotkin», del «Workman Circle», de Los Angeles, del qual eren membres destacats llibertaris, com ara Henry Cohen, Cassius V. Cook, Walter Holloway, Hans Rossner, Alfred Sanftleben, Sprading i Swartz,, entre d'altres; així com de la «Walt Whitman School». En aquests anys col·laborà en nombroses revistes llibertàries, (L'Adunata dei Refrattari, Défense de l'Home, L'En-Dehors, International Socialist Review, Le Libertaire, Man!, Mother Earth, Plus Loin, La Revue du Travail, Road to Freedom, Why?, etc.), per a les quals va fer traduccions. Durant els anys cinquanta fou subscriptor del periòdic parisenc Le Libertaire. Mantingué contractes amb la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i amb el grup editor de Le Combat Syndicaliste. Com a escultor va que flaques de ceràmica amb l'efígie de coneguts anarquistes (Bakunin, Bell, Godwin, Kropotkin, Malatesta, Reclus, Thoreau, Tolstoi, etc.). També treballà fent decorats de pel·lícules de Cecil B. De Mille, i d'altres directors de Hollywood, i finançà l'edició de premsa i de llibres anarquistes. El 24 de març de 1963 va morir sa companya, la polonesa Sabina Lowenthal. Jules Scarcériaux va morir el 2 de maig de 1963 a Los Angeles (Califòrnia, EUA). Deixà tota la seva fortuna a la premsa anarquista.

Jules Scarcériaux (1873-1963)

***

Notícia de la condecoració d'Henri Brûlé aparareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme del 29 de novembre de 1921

- Henri Brûlé: El 22 de juliol de 1876 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarquista Henri Georges Brûlé. Era fill natural no reconegut de Pamelle Brûlé, obrera fabril, i de Jean-Claude Mallet, i tingué una germana major, també no reconeguda, Gabrielle Brûlé, costurera. Es guanyava la vida treballant de tallador de sabates. En 1894 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Somme, on s'anotava que rebia i distribuïa fullets llibertaris. Entre el 15 de novembre de 1897 i el 30 de setembre de 1900 va fer el servei militar en el 148 Regiment d'Infanteria. L'1 de desembre de 1900 es casà a Amiens amb la teixidora alsaciana Joséphine Erwein i amb aquest matrimoni la parella legitimà una filla, Madeleine Georgette Philomène Erwein, nascuda el 7 de setembre de 1896. En aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al número 24 del carrer Prémontrés d'Amiens. Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, enquadrat en el 12 Regiment d'Infanteria Territorial i enviat al front. Henri Brûlé va morir en acció de guerra el 10 de febrer de 1916 a Steenstraat (Bikschote-Zuidschote, Flandes Occidental, Flandes). Pòstumament, en 1921, va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze.

***

Signatura d'Eugène Chaumeil (1907)

- Eugène Chaumeil: El 22 de juliol de 1880 neix a Ussel (Llemosí, Occitània) l'anarquista Eugène Chaumeil. Era fill de Jean Chaumeil, serraller, i de Marie Teixier, i tingué, com a mínim, dues germanes: Margherite Chaumeil, barretaire de senyores, i Jeanne Chaumeil, cotillaire, i un germà. Es guanyà la vida en diverses professions, com ara serraller, cambrer, electricista i tallador de sabates. Després d'un ajornament d'incorporació al servei militar perquè son germà ja era a l'exèrcit, el 14 de novembre de 1901 va ser integrat en el 15 Batalló de Caçadors a Peu, on va romandre fins el 19 de setembre de 1902. L'abril de 1906 vivia al número 112 del carrer Chatou de Colombes (Illa de França, França). El 9 de novembre de 1907 es casà a Bezons (Illa de França, França) amb Marguerite Hurand. En aquesta època treballava de serraller i vivia al número 8 del Quai de Seine de Bezons. Entre setembre de 1910 i maig de 1923 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar del departament de Sena i Oise. En 1910 vivia a Argenteuil (Illa de França, França), formava part del Grup d'Estudis Revolucionaris (GER) i la policia el tenia fitxat com a «propagandista força actiu» de l'antimilitarisme i del sindicalisme revolucionari, fet pel qual va ser inscrit en el «Carnet B». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat el 12 d'agost de 1914 i destinat al 105 Regiment d'Infanteria. El 29 de setembre de 1916 va ser enviat a la fàbrica Lorraine-Dietrich d'Argenteuil. En un informe policíac del 6 de gener de 1917 se'l tenia com a un dels animadors més importants del grup anarquista de Bezons, on residia aleshores. L'1 de juliol de 1917 que va ser destinat al 27 Regiment de Dragons i el 27 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat. L'agost de 1924 vivia al número 68 del carrer Jean Jaurès de Bezons. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de José Oiticica (1924)

- José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicar a l'ensenyament i a la filologia –va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la seva època, autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta –Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) i Ode ao sol e Fonte perene (1954)– i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva mort a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el 30 de juny de 1957. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.

José Oiticica (1882-1957)

***

Foto policíaca de Joan Blanch Salvadó (6 d'agost de 1914)

- Joan Blanch Salvadó: El 22 de juliol de 1891 neix a Bítem (Tortosa, Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarquista Joan Blanch Salvadó. Sos pares es deien Manuel Blanc i Manuela Salvadó. Des de Mataró (Maresme, Catalunya), fugint del servei militar, el novembre de 1911 passà a França. D'antuvi s'instal·là a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i, a partir del 7 d'abril de 1912 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on el 28 de juny de 1913 es casa amb Rosa Teresa Pujol, vivint a l'Impasse Desprès de la ciutat, al domicili d'un tal Monitó. A Perpinyà treballà regularment en la construcció. L'estiu de 1914 va ser fitxat com a «anarquista perillós i propagandista de caràcter sorneguer». El juny de 1915, son germà Manuel, barber i també insubmís a l'exèrcit i anarquista, es reuní amb ell a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[21/07] M�ting CNT-FAI - Xerrada de Souchy - Merchet - Couturier - Goudoux - Fantechi - Puccio - Lieugme - Nieto - Borr�s - Cruz - Cristofori - Pezzi - M�reaux - Mir i Mir - Pardo - Terr�n - Gim�nez Tom�s - Medina Onrubia - Mas Casas - Morales - Aurelio Fern�ndez - Givney - Bermejo - Casas�s - Borodaenko - Moral

efemerides — Tue, 21 Jul 2026 13:06:58 +0200

[21/07] Míting CNT-FAI - Xerrada de Souchy - Merchet - Couturier - Goudoux - Fantechi - Puccio - Lieugme - Nieto - Borràs - Cruz - Cristofori - Pezzi - Méreaux - Mir i Mir - Pardo - Terrón - Giménez Tomás - Medina Onrubia - Mas Casas - Morales - Aurelio Fernández - Givney - Bermejo - Casasús - Borodaenko - Moral

Anarcoefemèrides del 21 de juliol

Esdeveniments

D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària

- Míting CNT-FAI: El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting en commemoració de les «victorioses jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón Liarte Viu, en representació del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del Comitè Regional de Catalunya de la FAI; i Frederica Montseny Mañé, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Després d'interpretar els himnes llibertaris A las barricadas i Hijos del pueblo, Cortés anuncià que, en honor dels companys de la Unió General de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional. Cortés anuncià que el primer propòsit era fer una gran manifestació d'unitat proletària el 18 de juliol, però, després d'organitzada aquesta i amb els cartells ja aferrats als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat –encara eren «calents» els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors glorificaren els herois caiguts feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur. Finalment, Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells moments «calia imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que al feixisme se li pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la unitat política i la unitat espiritual».

***

Cartell de l'acte

- Xerrada de Souchy: El 21 de juliol de 1976 se celebra a la First Unitarian Chruch de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) la conferència «40 years of struggle. Spanish workers still resist (1936-1976)» [40 anys de lluita. Els treballadors espanyols encara resisteixen (1936-1976)] a càrrec del periodista anarquista Augustin Souchy. Aquest acte de celebració del quaranta aniversari de la Revolució espanyola fou organitzat per Philadelphia Solidarity (PS) i per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional Sindicalista Llibertari), i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Naixements

Foto policíaca de Paul Merchet (1894)

- Paul Merchet: El 21 de juliol de 1868 neix a La Cluse-et-Mijoux (Franc Comtat, França) l'anarquista Paul Joseph Merchet. Sos pares es deien Narcisse Léandre Merchet, fuster, i Marie Élise Beuque, modista. Es guanyava la vida com a obrer boter. El 3 de desembre de 1887 s'allistà voluntari en l'exèrcit per cinc anys a l'Ajuntament de Pontarlier (Franc Comtat, Arpitània) i destinat a l'11 Regiment d'Artilleria. El 16 de febrer de 1888 va ser ferit d'una potada d'un cavall. L'11 d'abril de 1889 va ser nomenat brigadier, però el 25 de setembre de 1890 va ser degradat a artiller; el 6 de gener de 1891 va ser llicenciat. L'abril de 1891 vivia a Môtiers (Neuchâtel, Suïssa). Posteriorment visqué al número 15 del carrer Roderie de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Va ser fitxat com a «anarquista» i condemnat en diverses ocasions per «vagabunderia, rebel·lió i insults». El 8 d'octubre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) a 50 francs de multa per «rebel·lió i cops i ferides a agents en l'exercici de les seves funcions». En 1894 viva a Avinyó (Provença, Occitània), on mantingué contactes amb l'anarquista Dulaurier. Entre el 26 i el 29 d'abril de 1894, després d'haver cantat en un cafè cobles de l'Hymne a l'anarchie i de La Ravachole, va ser detingut. El juliol de 1894 va ser novament detingut acusat d'«apologia del crim, l'assassinat i el robatori» després d'haver-se congratulat per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu homicida Sante Geronimo Caserio. També va ser sospitós d'haver participat el desembre de 1893 i el gener de 1894 en diversos robatoris comesos en esglésies de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i de la regió (Sant Paul de Tricastin, Lo Peatge de Pisançon, etc.), i de fabricació de moneda falsa; jutjat el 31 de juliol de 1894 per aquests fets, va ser absolt. El 13 de desembre de 1894 va ser condemnat per robatori a dos mesos de presó. Aquest mateix mes de desembre va ser denunciat a les autoritats penitenciàries per un dels detinguts que compartia presó amb ell d'haver fet apologia de Ravachol, Émile Henry i Sante Geronimo Caserio. El 7 de febrer de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Valença a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa per «propaganda anarquista per provocació i apologia de crims» i el 3 d'abril d'aquell any va ser traslladat al centre de reclusió de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 10 de gener de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grenoble (Delfinat, Arpitània) a sis mesos de presó per «complicitat en robatori per encobriment». El maig de 1895 Paul Merchet va ser traslladat a la presó cel·lular de Mende (Llenguadoc, Occitània), al barri de Séjalan de la població, on va morir el 8 de gener de 1896.

***

Édouard Couturier dibuixat per Marc Mouclier (1896)

- Édouard Couturier: El 21 de juliol de 1869 neix a Vincennes (llla de França, França) el caricaturista i artista pintor llibertari François Édouard Couturier. Era fill natural d'Édouard François Couturier, mestre-sala a París (França), i de Sophie Bohn, cuinera alemanya, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat en 1871 a Colombes (Illa de França, França). Estudià amb el pintor i il·lustrador Jean-Louis Forain, però n'acabà allunyant-se. En 1889 realitzà una important sèrie de quadres per a l'Òpera de París. Llibertari i antimilitarista convençut, col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Album des Temps Nouveaux, Almanach de la Révolution, Le Conscrit, La Feuille, Le Libertaire, Le Sifflet, Les Temps Nouveaux, etc. En aquests anys dibuixà i dissenyà nombroses postals antimilitaristes i sobre el «Cas Dreyfus». En 1896 publicà el llibre Des femmes en chemise!, recull de dibuixos sobre el món de les dones prostituïdes. En 1901 il·lustrà la portada del fullet de Charles-Albert Aux anarchists qui s'ignorent. També són seves les portades del número 15 (Jean Grave: La colonisation) i del 60 (Francis Delaisi: Contre la Loi Millerand) de les «Publications des Temps Nouveaux». També col·laborà amb dibuixos en L'Assiette au Beurre i va coordinar el número 89 («Les filles mères») de desembre de 1902. També col·laborà en altres periòdics, com ara L'Action, Le Chambard Socialiste, Le Cri de Paris, Critique, Don Juan, Le Fouet, Journal pour Tous, L'Illustré Moderne, Le Monde Nouveau, L'Omnibus de Corinthe, Paris Joyeux, Le Petit Bleu, Le Petit Sou, La Petite République, La Raison, Le Rire, La Voix du Peuple, etc. A més a més il·lustrà les cobertes de diversos llibres, com ara el d'Émile Bans Les ballades rouges, el de Paul Brulat Sous la fenêtre o el de Louis de Robert Fragiles. També són seus els àlbums Gens de maison, Les ingnorants ou le péril social i Sous les drapeaux. Va fer cartells (La Critique, Notes d'Art, Établissement Central d'Aérostation, etc.) i dibuixos per al Moulin Rouge i el Casino de París. A començament de 1902 organitzà a Bèlgica (Anvers, Brussel·les, Spa, etc.) una exposició itinerant de dibuixos. Tuberculós i en la misèria, Édouard Couturier va morir el 28 d'abril de 1903 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una congestió cerebral i va ser enterrat, acompanyat d'una gran quantitat de companys i estretament vigilats per la policia, l'1 de maig d'aquell any al cementiri de Pantin (Illa de França, França). El juny de 1904 el Consell Municipal de París li va concedir una concessió perpètua i gratuïta per a la seva tomba. Cal no confondre'l amb el pintor naturalista Léon Couturier.

***

Esquela d'Albert Goudoux publicada en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 21 de juny de 1936

- Albert Goudoux: El 21 de juliol de 1876 neix a Labouillant (Aix-en-Othe, Xampanya-Ardenes, França; actualment pertany a Aix-Villemaur-Pâlis) l'anarquista Albert Marius Goudoux. Era fill d'Auguste Goudoux, calceter, i de Célestine Vigreux. Es guanyava la vida treballant de picapedrer a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En els anys noranta freqüentava les reunions anarquistes i venia pels carrers periòdics anarquistes (Le Libertaire, Le Père Peinard, etc.). El 10 de desembre de 1898, amb Ernest Pannetier i Paul Olanié, organitzà una reunió a la Salle du Cirque de Troyes on Ernest Girault parlà sobre l'«Afer Dreyfus» davant dues-centes persones. El 8 de juliol de 1899 es casà a Troyes amb l'empleada en calceteria Marie Louise Petit, amb qui tingué dos infants. En aquesta època continuava treballant de picapedrer i vivia al número 41 del carrer Jaillant-Deschaînets de Troyes. A principis de segle treballà en el seu ofici de picador de pedres amb un empresari de monuments funeraris de Troyes. En 1903 marxà cap el departament del Yonne i treballà a la zona d'Orleans (Centre, França), on la policia no el pogué localitzar i va ser inscrit en el registre d'anarquistes «nòmades i/o desapareguts». L'estiu de 1906 va fer un període militar de 28 dies a Toul (Lorena, França). En 1910, segons la policia, passà de Troyes a París (França). El 18 de setembre de 1918 enviudà de Marie Louise Petit. L'1 de juliol de 1922 es casà a Troyes amb la domèstica Marie Jan. En aquesta època vivia amb sa mare al Chemin des Champs de la Loge de Troyes. El seu últim domicili va ser al número 2 del carrer Cité de Troyes. Albert Goudoux va morir el 19 de juny de 1936 a l'Hôtel-Dieu de Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Fitxa de Mario Fantechi del Bolletino delle Ricerche del Ministeri de l'Interior italià (1927)

- Mario Fantechi: El 21 de juliol de 1899 neix a Sesto Fiorentino (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Fantechi –també citat Fantecchi–, i conegut sota el pseudònim de Muscolo. Sos pares es deien Giacinto Fantechi i Cherubina Poggioli. Es guanyava la vida de jornaler agrícola. Lluità en la Gran Guerra. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) s'integrà en el moviment anarquista. El juny de 1923 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió il·legal d'arma de foc». El març de 1927 va ser advertit formalment per les seves activitats subversives i l'octubre d'aquest mateix any passà clandestinament a França. S'establí a Lió (Arpitània), on freqüentà Paris Mario Giambellotti. El 20 de maig de 1931 deixà Lió amb Giambelloti i s'establí a Bèrra (Provença, Occitània), però quan es va decretar la seva expulsió es traslladà a Bastia (Còrsega) i treballà un de pagès a Lucciana (Còrsega). En 1933 el seu nom va ser fitxat per la policia com a «anarquista perillós» i el seu nom es va anotar els registres de vigilància fronterera i en els butlletins de recerca. El 5 d'octubre de 1936 creuà la frontera d'Espanya i s'integrà en la III Companyia del «Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Internacional i combaté en diferents fronts de la zona centre peninsular (Cerro de los Ángeles, Ciutat Universitària de Madrid, Puerta de Hierro, Pozuelo de Alarcón, Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Guadalajara, Morata de Tajuña, etc.). Després va ser integrat en la «Brigada Garibaldi» de la XII Brigada Internacional. Posteriorment, el 16 de juny de 1937, va ser greument ferit a l'abdomen durant la batalla d'Osca, al front d'Aragó. Després de passar per un hospital de campanya suís i per l'Hospital de Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), el 29 de juliol de 1937 retornà a França per continuar la seva curació. Quan esclatà la II Guerra Mundial reprengué les seves activitats antifeixistes i entrà a formar part de la Resistència francesa enquadrat en els Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Es casà a Lió amb Giovanna Amatulli. Acabada la guerra, el juny de 1945, retornà a la Toscana. Posteriorment visqué amb Adina Biagiotti a Sesto Fiorentino. Segons alguns, al final de sa vida milità en el Partit Comunista Itàlia (PCI). Mario Fantechi va morir el 13 de febrer de 1980 a Florència (Toscana, Itàlia).

Mario Fantechi (1899-1980)

***

Peter Puccio

- Peter Puccio: El 21 de juliol de 1902 neix a Castelvetrano (Trapani, Sicília) l'anarquista Pietro Puccio, més conegut per Peter Puccio. En 1909 emigrà amb sa família als Estats Units, establint-se d'antuvi a Nova York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué l'ofici de barber i posteriorment s'instal·là a l'Estat de Michigan. Després de la Gran Guerra patí la repressió (detencions, deportacions, etc.) que el fiscal general Alexander Mitchell Palmer desencadenà contra els anarquistes i sindicalistes, que culminà en el «Cas Sacco i Vanzetti». En aquesta època conegué Vito Capizzo i, gràcies a ell, les idees anarquistes, que abraça per a la resta de sa vida. Col·laborà amb el grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una estreta relació amb els anarquistes residents al Canadà, especialment amb Attilio Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede). Peter Puccio va morir el 7 de gener de 1986 a Saint Clair Shores (Macomb County, Michigan, EUA).

Peter Puccio (1902-1986)

***

Notícia orgànica de Louis Lieugme apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de juny de 1932

- Louis Lieugme: El 21 de juliol de 1903 neix a Ambérieu-en-Bugey (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Louis Victor Lieugme. Sos pares es deien Isidore Lieugme, empleat als ferrocarrils, i Marguerite Joséphine Eugénie Orset. Es guanyava la vida treballant de tallador i vivia al número 6 del carrer d'Avignon de Lió (Arpitània). Son germà menor, René Lieugme, també va ser militant anarquista. En 1924 col·laborà en el periòdic anarquista Le Cri des Jeunes. En 1932 era secretari del grup llibertari «Libre Examen», amb Jules Chavat de tresorer. En 10 de desembre de 1932 es casà a Lió amb Andrée Lucienne Gross, de qui enviudà, i el 23 de juny de 1934 a Villeurbanne amb l'obrera Marie Aline Clotilde Duchamp. Louis Lieugme va morir el 23 de febrer de 1960 al seu domicili, al número 64 del carrer Anatole France, de Villeurbanne (Forez, Arpitània).

***

Necrològica de Jaime Nieto Izquierdo apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 20 de gener de 1955

- Jaime Nieto Izquierdo: El 21 de juliol de 1904 neix a Cabezarados (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Jaime Nieto Izquierdo. Sos pares es deien Francisco Nieto Medina i Isabel Izquierdo Garrido. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Exiliat a França, es guanyà la vida com a guixaire. Fou delegat de Carpentràs (Provença, Occitània) i de L'Illa de Veniça (Provença, Occitània) al Congrés de la CNT de 1947. Sa companya fou Antonia María Serafina Manzano Bosquet, amb qui tingué tres infants. Malalt, Jaime Nieto Izquierdo va morir el 24 de desembre de 1954 al seu domicili de Carpentràs (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Andreu Borràs Colomé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de novembre de 1981

- Andreu Borràs Colomé: El 21 de juliol de 1910 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Joan Borràs Colomé –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Colomer. Sos pares es deien Andreu Borràs Rambla, llaurador, i Josepa Colomé Ninon. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat i apallissat per la policia en diverses ocasions, a més de ser inscrit en la llista negra de la patronal de la fàbrica «Rubí-Industrial» on treballava i era membre del comitè d'empresa. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià al front d'Aragó i amb la militarització de les milícies passà a ser comissari polític d'una bateria d'artilleria pesada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) quan intentava embarcar, però aconseguí fugir del camp de concentració on havia estat enviat. Amagat durant un temps al domicili de la mare del company Emili Travé de València, pogué arribar a Monistrol de Montserrat (Bages, Catalunya), on residia sa companya i on trobà feina d'obrer rajoler. Dies després, aconseguí fugir sota els trets de la Guàrdia Civil que vingué a detenir-lo. Arribà a Barcelona (Catalunya) i aquell mateix 1939 passà a França. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la frontera belga. El juny de 1940, quan l'ocupació alemanya, pogué fugir de la detenció i arribà a Occitània, primer a Fumel, on treballà amb un cossí seu, i després a Tolosa de Llenguadoc, on fou detingut per la policia francesa a les ordres nazis i enviat a treballar a una base submarina alemanya de Bordeus. Després d'evadir-se, arribà al departament de les Landes, on treballà de llenyataire i s'integrà en la Resistència. Membre del «Batallón Libertad», format per llibertaris i socialistes, entre 1944 i 1945 participà en els enfrontaments amb l'exèrcit alemany a l'àrea atlàntica, especialment a zona de Royan (Poitou-Charentes, França). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus, on exercí nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco viatjà en diverses ocasions a Rubí per a fer costat la reorganització de la CNT en aquesta localitat. Andreu Borràs Colomé va caure mort al carrer víctima d'un atac de cor fulminant el 27 d'agost de 1981 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Deixà companya, Enriqueta Delgado, i tres fills, Amor, Elios i Germinal.

***

Carlos Cruz Zanni

- Carlos Cruz Zanni: El 21 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 23 de juliol– de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Carlos Cruz Zanni, conegut com Carlitos. Sos pares es deien Manuel Cruz i Francisca Zanni. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i acabà enrolat en la 112 Companyia de Treballadors Militaritzada (CTM). En 1944 s'integrà en la guerrilla que actuava als Alps francesos, al departament francès de Savoia, i el 23 de març d'aquell any va capturat a Montmélian (Roine-Alps, França) per la Milícia de Joseph Darlan i la Gestapo. Després de ser torturat, va ser traslladat al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França) i després deportat, sota la matrícula 31.946, al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), d'on va ser alliberat per les tropes aliades el 4 de maig de 1945. En tornar de la deportació fou un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Visqué a Cachan (Illa de França, França) i treballà de magatzemer. Carlos Cruz Zanni va morir el 19 de març de 1973 a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) i fou enterrat el 31 de març d'aquell any a Cachan (Illa de França, França).

Defuncions

Fitxa policíaca de Milbitz Cristofori (30 de març de 1901)

- Milbitz Cristofori: El 21 de juliol de 1912 mor a Thônex (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Milbitz Cristofori, conegut com Mino. Havia nascut el 29 de juny de 1867 a Arrone (Úmbria, Itàlia). Era fill de Domenico Cristofori i de Margherita Fiorelli. Es guanyava la vida treballant de sastre. Venint de Roma (Itàlia), on es relacionà amb el destacat anarquista Gnochotti, el 5 de desembre de 1898 arribà a Niça (País Niçard, Occitània). S'encarregà de la distribució de propaganda anarquista que rebia de Londres (Anglaterra) i freqüentava nombrosos anarquistes italians, com ara Olympe Ballerini, Giovannini Colombo, Dante Luchini, Emilio Paolini, etc. El 2 de gener de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a 15 dies de presó. El 30 de març de 1901, després de ser fitxat com a «anarquista» per la policia de Niça, abandonà la ciutat. Establert a Ginebra (Ginebra, Suïssa), formà part de la Societat Filantròpica d'Obrers Sastres i Pelleters. Milbitz Cristofori va morir el 21 de juliol de 1912 a Thônex (Ginebra, Suïssa).

Milbitz Cristofori (1867-1912)

***

Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890).
D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini

- Francesco Pezzi: El 21 de juliol de 1917 se suïcida a Florència (Toscana, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de 1849 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Pezzi i Virginia Bonelli. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Émile Méreaux

- Émile Méreaux: El 21 de juliol de 1922 mor a París (França) el propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Havia nascut el 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 a Laon (Picardia, França). Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie Louise Émélie Bouland. Treballava d'ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre de 1885 participà en la campanya dels grups abstencionistes dels XI i XX Districte de París. En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». L'agost de 1887 projectà un robatori per a finançar el periòdic L'Avant-Garde-Cosmopolite i en aquesta època vivia al número 3 del carrer Lémon. Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry, i va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de «Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de «La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Les Temps Nouveaux. El seu últim domicili va seral número 46 del carrer Mouraud de París. Sa companya fou Louise Victorine Sainsard. Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 al seu domicili del XX Districte de París (França).

Émile Méreaux (1858-1922)

***

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir: El 21 de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats «anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

José Pardo Babarro

- José Pardo Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front bèl·lic l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a Ourense (Ourense, Galícia). Sos pares es deien Leodegario Pardo Fidalgo, propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, i Contemplación Babarro Álvarez. Estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic –no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara– i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària.

---

Continua...

---

[20/07] �La Rebeli�n� - �Les Semailles� - Picnic �wobbly� - Atemptat contra Stagnetti - Cauen reductes facciosos - Homenatge a Ascaso - �Mondcivitano� - Giuliani - Guilmot - Grivolat - Pflug - Borgialli - Corti - Bargall� - Torrego - Danjean - Dufour - Mett - Oupiter - Cano P�rez - Sesma - Salinas - Agut - Capote - Delorme - Ravat� - Long - L�pez Arencibia - Holmberg - Pouget - Ascaso - Antonini - Demeure - Liarte - Mougeot - Chassin - Agut - Sanchioni - Gil - L�pez Calle - D�ez - Marcos Alarc�n - Buj�n - D�ez Garc�a - Centeno - Barber� - Finzi

efemerides — Mon, 20 Jul 2026 13:08:36 +0200

[20/07] «La Rebelión» - «Les Semailles» - Picnic «wobbly» - Atemptat contra Stagnetti - Cauen reductes facciosos - Homenatge a Ascaso - «Mondcivitano» - Giuliani - Guilmot - Grivolat - Pflug - Borgialli - Corti - Bargalló - Torrego - Danjean - Dufour - Mett - Oupiter - Cano Pérez - Sesma - Salinas - Agut - Capote - Delorme - Ravaté - Long - López Arencibia - Holmberg - Pouget - Ascaso - Antonini - Demeure - Liarte - Mougeot - Chassin - Agut - Sanchioni - Gil - López Calle - Díez - Marcos Alarcón - Buján - Díez García - Centeno - Barberà - Finzi

Anarcoefemèrides del 20 de juliol

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de La Rebelión

- Surt La Rebelión: El 20 de juliol de 1902 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de La Rebelión. Periódico anarquista. Portava la cita clàssica llatina Frangar non flectar (Em trencarà, però no em doblegarà). La periodicitat era irregular («Apareix quan pot») i el preu era la voluntat. L'administració la portà José Aquistapace i a partir del número 15 (6 de febrer de 1903) figurà com a director Perfecto Amor i des del 17 (14 de juny de 1903) Mariano Torres. S'hi donava compte de les notícies sindicals, de les activitats dels diferents grups anarquistes («Caballeros del Ideal», «Centro Internacinal», «Cigarreros Libertarios», «Emancipación Humana», «Libertad», «Malhechores Honrados», «Tiempos Nuevos», «La Verdad», etc.), de la política internacional, de les efemèrides històriques, articles contra la repressió i la Llei de Residència, etc. El número 4 (25 d'agost de 1902), número extraordinària sobre el amor lliure a Montevideo, portà el subtítol «Periódico Socialista-Anárquico». Molts d'articles anaven signats amb pseudònims, però hi trobem articles de H. Arabalac, Roberto Ardigó, Francisco C. Aratta, Bacorniz, Joaquín de Barberena, Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola), Paulina Bigiogero, Brescio, Luis Buchner, F. J. Bruzzone, Pedro Carbonell, Roberto de las Carreras, Juan Casademont, Teresa Claramunt, Juan Claro, Gerónimo Colombo, Bernabé Cordero, F. Domínguez Pérez, Enrique Crosa, Leo Gali, V. García, Alberto Ghiraldo, José Ingenieros (Hermenio Simel), Piotr Kropotkin, Manuel Lago, Irma Lauri, E. Laverdays, A. M. Lazzoni, Palmiro de Lidia, Perfecto B. López, Anselmo Lorenzo, M. A. Macepherson, Teresa Mañé, Ricardo Mella, Edmundo Montagne, R. Notiacris, José Nuñez, Paraf-Javal, Pastini, M. S. Pazos, Francisco Pérez, Mateo Proment, Teresa Ramos Suárez, Oreste Ristori, Francisco A. Riu, Élisée Reclus, José Reguera, Manuel Sabino (Onibas Leunam), A. Sánchez, Sanescril, Jules Simon, Souveraine, Federico Urales, Juan Valls i Henri Zisly, entre d'altres. En sortiren 19 números, l'últim el 29 de juliol de 1903.

***

Portada del primer número de Les Semailles

- Surt Les Semailles: El 20 de juliol de 1905 surt a Bourges (Centre, França) el primer número del periòdic Les Semailles. Journal anarchiste (Les Llavors. Diari anarquista). Portava els epígrafs: «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats. Heus aquí la lògica anarquista» i «Mentre duri la iniquitat, nosaltres, revolucionaris, anarquistes, comunistes, restarem en estat de revolució permanent». Havia de ser quinzenal, però aparegué irregularment. Achille Légeret en fou el director i redactor principal i Jean Pagés i Étienne Coudereu els gerent. Trobem textos de Georges Adèce, Sébastien Faure, Lucien Guerchet, Eugénie Giraud, Paul Hensy, Mal Ica, Achille Légeret, Errico Malatesta, A. Médiant, Louise Michel, Paraf-Javal, etc. Mantingué estretes relacions amb la cooperativa «L'Entente Économique», La Lliga de la Regeneració Humana (LRH) i l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i distribuí exemplars d'altres periòdics anarquistes (L'Anarchie, La Grande Grève, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, etc., així com fullets de diversos autors (Errico Malatesta, Victor Méric, Jean Most, Élisée Reclus, Georges Yvetot, etc.). En sortiren dos números més, 1 de setembre i l'1 d'octubre de 1905. Entre març de 1901 i març de 1902 havia aparegut a París (França) una revista amb la mateixa capçalera.

***

Picnic wobbly (Seattle, 20 de juliol de 1919)

- Picnic wobbly: El 20 de juliol de 1919, a Seattle (Washington, EUA), el Comitè General de Defensa dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), organitza un dels seus «Class War Picnic», berenar campestre en suport dels presos anarcosindicalistes.

***

Esquadra d'Acció feixista en una "expedició punitiva"

- Atemptat contra Spartaco Stagnetti: El 20 de juliol de 1920, a Roma (Itàlia), l'anarquista Spartaco Stagnetti, secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma, és atacat i ferit per un escamot de nacionalistes i de feixistes. Per aquest fet serà declarada la vaga general.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

Caserna de la Montaña després de la rendició (Madrid, 20 de juliol de 1936)

- Cauen els últims reductes facciosos: El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), on s'havien atrinxerat les últimes tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les pèrdues humanes seran importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d'un tret enmig del front; serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant aquests dies deixarà la vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s'apodera de nombrós armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les forces lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra els rebels de Getafe i de Carabanchel que, després d'una breu, però dura lluita, són reduïts. L'aixecament s'estén a Galícia i es produeixen combats a La Corunya i a Vigo. En un accident d'aviació sobre Cascais (Portugal) mor el general José Sanjurjo, quan venia a fer-se càrrec de l'aixecament. Comencen a perfilar-se les dues zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el Govern Giral, que apel·larà a França. Mola envia emissaris a Itàlia per aconseguir armes i avions. S'engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al trasllat de tropes.

***

Portada del fullet d'homenatge a Francisco Ascaso

- Homenatge a Francisco Ascaso: El 20 de juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya), editat per «Tierra y Libertad» el fullet Homenaje del Comité Peninsular de la FAI a F. Ascaso. 1936 - 20 de julio - 1938. Aquest opuscle conté tres articles del destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía, mor dos anys abans combatent el cop militar feixista, i textos de Diego Abad de Santillán i de Buenaventura Durruti Domínguez.

***

Capçalera de Mondcivitano

- Surt Mondcivitano: El 20 de juliol de 1956 surt al Japó el número tres del periòdic bilingüe japonès-esperanto Mondcivitano. Organo de Mondcivitanoj k militrezistantoj en Japania (Ciutadà del Món). Publicat per l'anarquista japonès Taiji Yamaga, era una publicació antimilitarista afiliada a la Internacional dels Resistents a la Guerra.

***

Carlo Giuliani assassinat

- Assassinat de Carlo Giuliani: El 20 de juliol de 2001, a Gènova (Ligúria, Itàlia), es reuneixen els militants alterglobalització per protestar contra la sessió de la Cimera del G8 –grup dels vuit països més industrialitzats del món: Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El centre de la ciutat es va militaritzar per a l'ocasió i s'aïllà de la resta del món per altres barreres metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de juliol 30.000 manifestants van manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme, però el divendres 20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al «Mur de la Vergonya», l'exèrcit i la policia –sense oblidar els centenars de guàrdies infiltrats provocadors– carreguen amb extrema violència contra els militants alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant anarquista, Carlo Giuliani, de 23 anys, és abatut d'una bala al cap per un carrabiner i trepitjat per un jeep policíac a la Via Caffa, a prop de la plaça Tommasseo. Centenars de manifestants són també ferits i els anarquistes del Black Block (Bloc Negre) són vilipendiats per les autoritats i per la premsa que els acusen d'haver comès actes violents contra la propietat: trencament de mostradors de bancs i de comerços de luxe i una presó atacada. Però després d'aquest drama, la mobilització no afebleix i l'endemà una immensa manifestació reagrupa 200.000 manifestants. L'anarquista Carlo Giuliani, activista dels moviments alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa família era de Sestri Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista Confederació General Italiana de Treballadors. Després de la seva mort, la figura de Carlo Giuliani s'ha convertit en un símbol per als activistes alterglobalització. Exemple d'això són la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani» o la «Piazza Carlo Giuliani». La repercussió de la seva mort s'ha estès fora d'Itàlia; com a exemples, la banda britànica anarcopunk Conflict va escriure una cançó (Carlo Giuliani) en la seva memòria, el grup de Vallecas (Madrid) Ska-p va compondre Solamente por pensar dedicada a Carlo, la banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la manifestació i el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la peça Muerte accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa d'instrucció Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys, el carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a la petició del fiscal Silvio Franz qui havia sol·licitat l'arxiu del cas adduint que l'assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi en «llegítima defensa» fruit d'una bala desviada per una pedra.

Naixements

Notícia del processament d'Émile Guilmot apareguda en el diari parisenc Figaro del 3 de juliol de 1894

- Émile Guilmot: El 20 juliol de 1853 neix a Nivelles (Brabant, Valònia) l'anarquista Émile Guilmot. Treballà com a obrer pintor de la construcció a Lilla (Nord, França), on milità en el moviment anarquista d'aquesta localitat. A Lilla vivia al número 9 del carrer Saint-Roch. El 2 de juliol de 1894 va ser detingut després de brindar per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu «venjador» Sante Geronimo Caserio; portat davant la justícia, se li va decretar l'expulsió del país dos dies després. El 10 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Nord pel delicte d'«apologia criminal d'assassinat» i condemnat a quatre mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diferents ocasions per «abús de confiança», «rebel·lió, cops i ultratges als agents». La policia belga assenyalà que «mantenia correspondència amb anarquistes estrangers». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del nomenament de Claude Grivolat com a president de la Magristratura del Treball publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 18 de febrer de 1911

- Claude Grivolat: El 20 de juliol de 1871 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Claude Marie Grivolat. Era fill d'Antoine Grivolat, obrer armer, i de Claudine Épalle, debanadora. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'obrer armer. El 26 d'octubre de 1895 es casà a Saint-Étienne amb la passamanera Françoise Mounier, neta del passamaner communard Jean-Baptiste Mounier, amb qui tingué una filla, la mestra Claudine Micheline Grivolat, que es casà amb el mestre comunista Claudius Buard. Militant llibertari de Saint-Étienne, a principis de segle Claude Grivolat va ser un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Armers, del qual esdevingué secretari. En 1900 vivia al número 23 del carrer Villeboeuf de Saint-Étienne. Entre 1904 i 1920 va ser membre de la Magistratura del Treball. El juny de 1906 encapçalà una comissió dels obrers i de les obreres armers per exigir als fabricants d'armes de luxe tres reivindicacions: jornada de nou hores sense disminució del salari, augment del 10 per cent per a les obreres que fabricaven peces i supressió de les hores extres. El 17 de febrer de 1911 va ser nomenat president general de la Magistratura del Treball de Saint-Étienne en substitució de Barthélemy Chevalier. Claude Givolat va morir el 15 de juny de 1920 al seu domicili, al número 92 del carrer Saint-Roch, de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Notícia de la condemna d'Edouard Pflug apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 23 de febrer de 1899

- Edouard Pflug: El 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 2 de juliol– de 1874 neix a Barr (Alsàcia, Imperi Alemany; actualment França) l'anarquista Eduard Pflug, més conegut com Edouard Jacques Pflug o sota el pseudònim Geoffroy. Sos pares es deien Gostfried Pflug i Friederica Wantz. A començament dels anys 1890 fou membre, com son pare i son germà Jacques Pflug i altres militants (Bourguer, Hamelin, Beauvillain, Cochet, Prudhomme, Leprêtre, etc.), del grup anarquista de Reims (Xampanya, Ardenes, França) i fou un dels distribuïdors dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte. En 1892 col·laborà en el periòdic Le Déchard, publicat per J. Michiels i Anon de Damery (Xampanya-Ardenes, França). El 22 d'abril de 1892, com altres militants de Reims (Beauvillain, Leprêtre i Prudhomme), el seu domicili patí un escorcoll policíac. Cap el maig de 1892 marxà cap a Nancy (Lorena, França) per a treballar d'obrer litògraf en una impremta. Un informe policíac d'agost d'aquell any l'assenyala com a enllaç del «Comitè Central de Londres». L'octubre de 1892 treballava de cambrer en un hotel-restaurant portat per un espanyol a Marsella (Provença, Occitània). Després s'instal·là a París (França), on mantingué contactes amb Louis Prudhomme i col·laborà en el periòdic L'Homme Libre. En 1894 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però va ser declarat exempt per «hèrnia inguinal dreta». En 1897 treballava de sabater a París i vivia al número 3 del carrer Civiale del barri de Bellville. El 26 de setembre de 1897, després de participar en una reunió al demicli de Michel Boala, al número 19 del carrer Trois Bornes, va ser detingut juntament amb altres companys (Michel Boala, Claudius Bornichon i Jules Réault), per haver distribuït pels carrers Le Libertaire i Le Père Peinard, però van ser alliberats un cop indentificats. El desembre de 1898 participà en una reunió del grup «L'Harmonie», on es va entonar la cançó antimilitarista La caserna. També el desembre de 1898, en ple «Afer Dreyfus», signà la protesta contra la persecució desencadenada contra el tinent coronel Marie-Georges Picquart engegada pel periòdic parisenc L'Aurore. El 30 de desembre de 1898 va ser detingut, juntament amb Charles Fèvre, en una manifestació anarquista quan cridava «Visca l'anarquia!, Visca Picquart!»; en aquesta època treballava de sabater. En mig de la situació creada amb l'elecció d'Émile Loubet com a president de la República francesa i l'intent de cop d'Estat del dretà nacionalista Pau Déroulède, va ser detingut durant una manifestació quan cridava «Visca Loubet!» i portava un garrot folrat de plom; jutjat el 21 de febrer de 1899 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a 25 francs de multa per dur un «bastó prohibit». En aquesta època treballava com a mosso d'oficina en el periòdic dreyfusard Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 20 de juliol de 1899 acabà d'acomplir un període de 28 dies en el 132 Regiment d'Infanteria de Línia a Reims. L'octubre de 1899 va ser un dels signants del manifest «Aux anarchistes», on es critica violentament Sébastien Faure i el periòdic Le Journal du Peuple, qualificats d'«anarquistes governamentals». El 4 de gener de 1900 participà, al costa de Girault, Libertad, Prost, Regis i Louise Reville, en un míting de protesta contra les condemnes de militants detinguts durant la manifestació d'agost de 1899 contra el Fort Chabrol, acusats d'haver saquejat l'església de Saint-Joseph. Entre febrer i abril de 1900 anà i vingué entre París i Reims i participà en la construcció del teatre d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on anivellava terrenys per compte de la fàbrica de gas. El 4 de novembre de 1900 retornà a París. El 10 de desembre de 1901, quan aleshores treballava netejant vidrieres, ferí greument d'una ganivetada el seu company de feina Raoul Dubreuilh durant una discussió. Quan esclatà la Gran Guerra, el 27 de setembre de 1915 va ser mobilitzat en el 35 Remgiment d'Infanteria, però no es va presentar i el 9 d'octubre de 1915 va ser declarat insubmís. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto de Giacomo Borgialli de la policia de Niça (1900)

- Giacomo Borgialli: El 20 de juliol de 1884 neix a Nizza Monferrato (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giacomo Borgialli, també conegut com Jacques Borgialli. Sos pares es deien Carlo Borgialli, cambrer, i Luigia Abate. Mosso de perruqueria de professió, va ser considerat a Itàlia com a «anarquista perillós». El 6 de novembre de 1899 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 6 del carrer Droite, ciutat on vivia un familiar seu, Pietro Abate, que feia de carreter. Freqüentà el grup anarquista italià d'aquesta ciutat i participà en les seves reunions. A Niça treballà a diverses perruqueries. A principis de 1901 es va traslladar al barri de Saint-Barthélémy de Niça. En aquesta època estigué en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista italià de Gènova (Ligúria, Itàlia) Combattiamo i tingué com a companyes la cantant de cafè concert Laurence Jaubard, qui vivia al número 16 del carrer Cassini de Niça, i l'artista lírica del cafè Gambrinus Ernestina Delaurens. El 7 de febrer de 1901 marxà cap a Antíbol (Provença, Occitània), sembla que per treballar. De naturalesa malaltissa, entre el 29 de juliol i el 25 d'agost de 1901 passà una temporada a l'Hospital de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per a tractar-se. En aquesta estada rebé la visita d'un tal Alberto, mecànic que havia conegut el juliol de 1900 a Niça, i qui li va portar dos fullets i dos exemplars dels periòdics anarquistes L'Avvenire Sociale i Le Réveil. El 26 d'agost de 1901 retornà a França i va ser detingut a l'estació de Menton (Provença, Occitània) amb els exemplars que li havia portat Alberto i va ser traslladat a Niça, on va ser reclòs a la infermeria de la presó. El 3 de setembre de 1901, amb motiu de la visita del tsar de Rússia, se li va decretar l'expulsió de França i el 14 de setembre va ser portat a la frontera de Ventimiglia amb furgó cel·lular. A principis de febrer de 1907, Francis de Pressensé, diputat del departament del Roine i president de la Lliga dels Drets de l'Home, va intervenir per a revocar el decret d'expulsió i permetre la seva tornada a França. Considerant que l'expulsió s'havia decretat essencialment per motiu de la visita del tsar, l'expulsió va ser suspesa el 26 de febrer de 1907. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Egidio Corti

- Egidio Corti: El 20 de juliol de 1886 neix a Calolziocorte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Egidio Corti. Sos pares es deien Giuseppe Corti i Angela Angeloni. Estudià fins el tercer grau d'elemental i es guanyava la vida com a obrer mecànic. Formà part del Grup Llibertari «Bergamasco», creat el 2 d'agost de 1914 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), i del qual formaven part Vittore Colla Luigi Caglioni, Gaetano Ghirardi, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, entre d'altres. El 28 d'abril de 1916 va se cridat a files i lluità en infanteria en la Gran Guerra, després en artilleria de campanya i, des de l'1 d'octubre de 1918, a Albània. L'agost de 1919 va ser llicenciat. Subscriptor del periòdic anarquista Fede!, amb l'arribada del feixisme el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions. El 7 de febrer de 1926, amb l'anarquista Gaetano Ghirardi, secretari del Grup Llibertari «Bergamasco», va se detingut i empresonat el 25 de març de 1926 acusat d'haver afavorit la fuga del tipògraf anarquista Luigi Caglioni, buscat per possessió d'explosius. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà, sentència confirmada pel Tribunal de Milà (Llombardia, Itàlia) el 4 d'octubre, a sis mesos de presó. La sentència s'havia d'executar amb un arrest l'11 de febrer de 1927, però, mentrestant, el 2 de desembre de 1926 va ser detingut a Bèrgam amb altres 11 antifeixistes considerats «perillosíssims», entre ells els anarquistes Alessandro Caglioni, Luigi Vitali i Gaetano Ghirardi. El 12 de desembre se li va assignar deportació per tres anys a l'illa de Lampedusa. Aprovat condicionalment el confinament el 19 de març de 1927, va ser immediatament detingut per a complir la pena anterior i el 20 de juliol sortí de la presó Agrigent (Sicília) en acabar la condemna. Sempre vigilat per la policia, el 4 de gener de 1930 va ser detingut preventivament per la policia. Egidio Corti va morir el 14 d'octubre de 1936 en una clínica de Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia), on havia estat hospitalitzat feia un temps a conseqüència dels maltractaments i de les tortures patides.

***

Foto policíaca de Jaume Bargalló Casadó (14 de setembre de 1913)

- Jaume Bargalló Casadó: El 20 de juliol de 1887 neix a Pratdip (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Jaume Bargalló Casadó. Sos pares es deien Tomàs Bargalló Escoda i Teresa Casadó Barceló. D'antuvi republicà, el 30 d'agost de 1903 va ser nomenat vicepresident del Centre Republicà de Ginestar (Ribera d'Ebre, Catalunya). Cap el 1908 arribà a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de jornaler a diverses bòbiles de la localitat. El setembre de 1913 vivia a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i aquest mateix any va ser fitxat com a «anarquista militant, perillós i capaç de cometre un atemptat». Segons la policia era membre del grup anarquista «Los Explotados». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la recerca d'Elías Torrego Illanas aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de gener de 1969

- Elías Torrego Illanas: El 20 de juliol de 1888 neix a Aguilafuente (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Elías Torrego Illanas. Sos pares es deien Pedro Torrego Gilsan, jornaler, i Tomasa Illanas Cerero. Durant la guerra civil fou responsable de les cuines del «Batalló Toledo» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on es va perdre el seu rastre.

***

Notícia de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari parisen La Matin del 17 de setembre de 1938

- Henri Danjean: El 20 de juliol de 1894 neix a Chagny (Borgonya, França) l'anarquista Henri Auguste Danjean. Sos pares es deien Henri-Marie-Baptiste Danjean, empleat ferroviari, i Olivie-Marguerite Grapin. Es guanyava la vida com a gravador de metalls. El 28 de juny de 1917 es casà al III Districte de París (França) amb la plomallera Marie Aimée Audfrais, amb qui no tingué infants. Milità en el grup anarquista de Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França) i en el Congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la comissió de control de la seva directiva. Quan esclatà la guerra d'Espanya es trobava a Barcelona (Catalunya) i en la tardor de 1936 va ser nomenat membre de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant-se del reclutament de milicians. A començament del gener de 1937 passà a la Península amb un grup de 24 militants anarquistes amb la intenció allistar-se en les milícies confederals, entre ells Nils Lätt, Angelo Denegri, Jean Grégoire, Marcel Buillot, Lucie Debaud, René Marchand, Émile Lacroix i Albert Meyer; tots portaven un salva conduit de la Delegació Permanent de la CNT-FAI a França. Aquell mateix 1937 retornà a França i durant aquest any animà el Comité Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol), comitè que va ser dirigit per Pierre Besnard. En aquesta època vivia a Drancy (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1938 va ser detingut, juntament amb l'espanyol Francisco Pablo i el venedor d'objectes vells Léon Tramuset, acusat de tràfic d'armes entre Suïssa, Bèlgica i França, cap a Espanya. El gener de 1949 va ser esborrat per la policia parisenca del registres de domicilis d'anarquistes a vigilar a causa de la seva partida cap a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'1 de març de 1949 es divorcià de la seva primera companya i el 9 de setembre de 1952 es casà a Tolosa amb Teresa Rosina Martignago. Henri Danjean va morir el 21 de novembre de 1953 al seu domicli de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Jaume Dufour Barberà

- Jaume Dufour Barberà: El 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Jaume Dufour Barberà –el seu primer llinatge és citat erròniament de diverses maneres (Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc.). Sos pares es deien Jaume Dufour i Josepa Barberà. Fou un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més actius del barri barceloní de Les Corts. Com a membre dels grups d'acció anarquistes, el juliol de 1921 fou processat per «possessió d'explosius, atracament i robatori». El novembre de 1924 polemitzà va mantenir una polèmica amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el periòdic Solidaridad Proletaria sobre si els sindicats havien d'intentar actuar sindicalment o calia fer-ho de manera secreta. Fou un dels signants, des de la seva presó barcelonina, de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», que fou publicada el 29 de març de 1925 en La Protesta de Buenos Aires i després en Solidaridad Proletaria de Barcelona, condemnant el reformisme en la CNT i a favor de la creació d'una federació anarquista. Quan es creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels militants més destacats d'aquesta organització a Les Corts. El març de 1929 fou processat, amb Vicente Vitaller Lamani, per haver furtat a mà armada el 28 de juliol de 1926 una pistola a Ricardo Revuelta Mompart, membre del sometent. Amb el triomf del feixisme en 1939 s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Vernet amb son germà Baldomer. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i en 1948 col·laborà en el periòdic CNT de París. Com a membre de la Federació Espanyola de Malalts Crònics i Invàlids, realitzà tasques per a l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol) –organització fundada en 1953 per la nord-americana Nancy MacDonald i que durant més cinquanta anys treballà amb refugiats espanyols a França, subministrant-los ajuda econòmica, material, social i psicològica–; documentació seva sobre aquestes tasques entre els anys 1953 i 1971 es troba dipositada a la Tamiment Library de Nova York (Nova York, EUA). Amb la mort del dictador Franco, retornà a Catalunya. Jaume Dufour Barberà va morir el 15 de desembre de 1988 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) d'un infart i va ser enterrat a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sos germans Baldomer i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

***

Ida Mett

- Ida Mett: El 20 de juliol –7 de juliol segons el calendari julià rus de l'època– de 1901 neix a Smorgon (Hrodna, Rússia; actualment Bielorússia) la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett o Ida Lazarewitch (o Lazarevitch). Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, es deien Meier Gilman i Sara Szejniuk. Sa família li va permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou, i es va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i «antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos –a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma– i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics –com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d'Ascaso ferit de bala– i faran un reportatge sobre la naixent República i l'anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s'instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l'abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d'observació d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. El seu últim domicili va ser al número 23 del carrer Émile Lepeu del XI Districte de París. És autora de nombroses obres, com ara Au secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt: crépuscule sanglant des soviets (1948), La médecine en URSS (1953), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la révolution et la post-révolution (1968), Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat pòstumament en 1983). Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a l'Hospital Saint-Louis de París (França). Els arxius documentals d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia de la detenció de Morthel Oupiter apareguda en el diari parsienc Le Petit Parisien del 17 de març de 1924

- Morthel Oupiter: El 20 de juliol –el 9 de juliol segons algunes fonts– de 1903 neix a Vilkaviškis (també citat Wolkovisky, Marijampolé, Lituània, Imperi Rus; actualment Lituània) l'anarquista Morthel Leiba Oupiter, conegut sota diversos pseudònims (Charles Bonvalet, Pierre Florentin, Léon Outer, etc.). Emigrat a França, treballà d'obrer impressor en el periòdic La Fraternelle de Sébastien Faure. Des de 1919 vivia, amb Armand Grabit, al número 8 del carrer Rampal de París. En aquest mateix any va ser un dels fundadors del grup de les Joventuts Anarquistes «Ni Dieu ni Maître», del qual va ser nomenat secretari. A principis d'agost de 1919, amb Havane i René Péache, formà part del nucli fundador de la Federació de Joventuts Anarquistes, que a partir de març de 1921 començà a publicar el periòdic La Jeunesse Anarchiste. El gener de 1920, amb Drey, Havane, Louis Loréal, Léon Louis, Édouard Mouche, René Péache i altres, participà en la reconstrucció del grup llibertari cançonetista «La Gerbe», al local del número 34 del carrer Henri Chevreau. Col·laborà, sota el pseudònim Léon Outer, en Le Libertaire i, segons la policia, fou l'autor d'almenys 11 articles; també va fer servir el pseudònim Pierre Florentin en la secció «Tribune de jeunes». El març de 1920 se li va notificar l'expulsió del país, però hi va retornar i sembla que hi restà a França. A mitjans de març de 1921 va ser detingut amb tres anarquistes espanyols al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) quan intentava passar clandestinament a Catalunya i va ser denunciat per «infracció del decret d'expulsió». El març de 1922 va ser novament detingut sota el nom fals de Charles Bonvalet. El 18 de març de 1924 va ser detingut de bell nou per complicitat en el robatori d'objectes dins d'esglésies de la zona de Melun (Illa de França, França). Empresonat, entre abril i juny de 1924 es va fer una subscripció en el seu suport organitzada per la Federació Anarquista (FA). Un cop lliure, el 6 de juny de 1924 va fer la conferència «Le peuple et les sindicats» per al grup de la Joventut Anarquista del XVII Districte de París. Durant l'Ocupació, sembla que va ser internat a Drancy; posteriorment va ser deportat en el comboi 63 al camp d'extermini d'Auschwitz. Morthel Oupiter va ser gasejat el 22 de desembre de 1943 a Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia).

***

Luis Cano Pérez

- Luis Cano Pérez: El 20 de juliol de 1904 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. Era fill de José Manuel Cano Fernández (Calores) i de Carmen Pérez Martínez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al sector més radical, amb Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre de 1933 participà activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l'Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i l'any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Sa companya va ser Laura García Zaloña (Áurea), activa militant de les Joventuts Llibertàries. Luis Cano Pérez va morir el 3 de maig de 1972 a Guayaquil (Guayas, Equador).

***

Elías Sesma Miguel

- Elías Sesma Miguel: El 20 de juliol de 1906 neix a Sartaguda (Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Elías Sesma Miguel. Sos pares es deien Pedro Sesma i Natividad Miguel. Treballava de jornaler al seu poble natal i presidia la Junta Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Casat amb Justa Arpón Arpón, era pare d'una filla. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fugí, però va ser capturat a Arnedo (La Rioja, Espanya) i el 30 de juliol de 1936 tancat al Fort de San Cristóbal de Pamplona. Tret de la presó, Elías Sesma Miguel va ser executat extrajudicialment el 17 de novembre de 1936 a Pamplona (Navarra) «a conseqüència de la passada lluita nacional contra el marxisme». Sos germans Bernabé i Agapito també van ser assassinats.

---

Continua...

---

[19/07] Resposta al cop feixista - M�ting de commemoraci� de la Revoluci� espanyola - �Exilio� - �Jeunesse Anarchiste� - Acte de Camus i de Paz - 40 aniversari de la Revoluci� espanyola - Rehabilitaci� Sacco i Vanzetti - Barricada Rock - Viard - Guillemard - Gillemin - Peroni - Lanti - Castellari - Font - Pose - Capuana - Lombardi - Gouaux - Mu�oz Lavi�eta - Xena - Liria - Richards - Gallego - Ram�rez - Salsou - Keller - Maznev - Gauche - Clarenson - Jov� - Obreg�n - Parera - Cadenas - Aguiar - Sanz - Gherardi - Saborit - Verdun - Lazarte - Belloni - B�siger - Amat - Bassons - Berneri - Vives - Scott

efemerides — Sun, 19 Jul 2026 12:07:48 +0200

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució espanyola - «Exilio» - «Jeunesse Anarchiste» - Acte de Camus i de Paz - 40 aniversari de la Revolució espanyola - Rehabilitació Sacco i Vanzetti - Barricada Rock - Viard - Guillemard - Gillemin - Peroni - Lanti - Castellari - Font - Pose - Capuana - Lombardi - Gouaux - Muñoz Laviñeta - Xena - Liria - Richards - Gallego - Ramírez - Salsou - Keller - Maznev - Gauche - Clarenson - Jové - Obregón - Parera - Cadenas - Aguiar - Sanz - Gherardi - Saborit - Verdun - Lazarte - Belloni - Bösiger - Amat - Bassons - Berneri - Vives - Scott

Anarcoefemèrides del 19 de juliol

Esdeveniments

Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

- Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic novaiorquès Spanish Revolution del 19 de juliol de 1937

- Míting de commemoració de la Revolució espanyola: El 19 de juliol de 1937 se celebra a la Union Square de Nova York (Nova York, EUA) un míting de masses per a commemorar el primer aniversari de la Revolució espanyola. L'acte, organitzat per la United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries) de Nova York, tingué com a oradors Harry Meyers, Liston Oak, Robert Strong, Walter Starret, Carlo Tresca i Sam Weiner, entre d'altres. El míting va ser anunciat en el periòdic de l'ULO Spanish Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations.

***

Portada del primer número d'impremta d'Exilio

- Surt Exilio: El 19 de juliol de 1944 surt a Aynes (Alvèrnia, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT. Regional Nº 3. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es realitzaren a l'exili francès. El primer número s'edità en multicopista i el segon, que també portà el número 1 de numeració i sortí el 3 d'agost, ja s'estampà amb impremta i portà el subtítol «Editado por la Regional Nº 3 afecta a la Confederació Nacional del Trabajo de España». Els vuit primers números van ser clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del número 9 es publicà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després portà altres subtítols, com ara «Órgano oficial del Movimiento Libertario», «Boletín Interior de la Confederació Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit per Manuel Rico i administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A partir del Ple de Clarmont d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació prengué força importància i es convertí en una publicació dirigida a orientar el militant, defensar la CNT, combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista d'Espanya (PCE) realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fer costat el projecte d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la constitució de l'Aliança de Forces Democràtiques. La seva línia editorial va ser discutida i acusada d'«heterodoxa» i «desviacionista» pel seu suport a les posicions confederals «col·laboracionistes» de l'Interior. Trobem articles de José Albagés, Ramón Álvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel Buenacasa, J. Juan Domènech, J. Fernández Escobés, José Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver Calle, Penido, Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48 números fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el mateix nom va sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand (Algèria) de la qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de barraca en barraca del camp, i en sortiren almenys quatre números.

Exilio (1944-1948)

***

Capçalera del segon número de Jeunesse Anarchiste

- Surt Jeunesse Anarchiste: El 19 de juliol de 1946 surt a París (França) el primer número del periòdic Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération Française des Jeunesses Libertaires. Aquest primer número va sortir com suplement del número 38 del periòdic Le Libertaire. Charles Durant va ser el gerent i Louis Laurent el tresorer. Un segon número aparegué el 25 d'abril de 1947, amb el subtítol «Organe bi-mensuel de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (FJA)», amb Louis Fassier com a redactor administrador i Raymond Robic de gerent. Encara en sortí un altre número, l'últim, l'1 de juny de 1947. La major part dels articles no van ser signats, però trobem els noms de Guy Allaire, Paul Champs, Marc Charvin, F. Duchemin, Charles Durant, Louis Fassier, Raphael Fernandez, Georges Fontenis (sota diversos pseudònims), Tomás Germinal Gracia Ibars (Germen i Germinal Gracia), André Morel, Orto, Rach i Raymond Robic.

***

Un moment de la conferència d'Albert Camus

- Acte de Camus i de Paz: El 19 de juliol de 1951 se celebra als locals de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, al carrer Récamier de París (França), un acte commemoratiu del quinzè aniversari de l'esclat de la Revolució espanyola. L'acte, organitzat pel Casal de Catalunya, comptà amb les conferències de l'escriptor Albert Camus i del poeta Octavio Paz, aleshores agregat cultural de l'Ambaixada de Mèxic a París, i la intervenció de Fernando Valera Aparicio, en aquella època vicepresident i ministre d'Hisenda del govern de la II República espanyla en l'exili. La conferència d'Albert Camus, que s'engegava amb aquestes paraules: «El 19 de juliol de 1936 començà a Espanya la II Guerra Mundial.», va ser publicada en el número del 4 d'agost de 1951 de Solidaridad Obrera de París.

Acte de Camus i de Paz (19 de juliol de 1951)

***

Cartell de l'acte

- 40 aniversari de la Revolució espanyola: El 19 de juliol de 1976 se celebrà a la Community Church de Nova York (Nova York, EUA) el quaranta aniversari de la Revolució espanyola sota el títol «40 years of struggle Spanish workers still resist (1936-1976)». L'acte fou organitzat per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional Sindicalista Llibertari) i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Catholic Peace Fellowship (CPF, Associació Catòlica Pacifista), del periòdic Freie Arbeiter Stimme, del General Defense Comittee (GDC, Comitè General de Defensa), del Fòrum dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), del Local Internacional de Nova York de la CGD i de diverses individualitats. Hi van intervenir Diego Abad de Santillán, Eugenio Fernández Granell, Augustin Souchy i Abe Bluestein.

***

Spencer Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la rehabilitació de mans de Michael Dukakis

- Rehabilitació de Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta anys després de la seva execució, el governador de l'Estat de Massachussets, Michael Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne la innocència i disculpant-se de l'«error judicial» davant els descendents. El text oficial de la declaració és el següent: «Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, ambdós executats poc després de la mitjanit del 23 d'agost de 1927, no van tenir un procés just, perquè tant el jutge com el fiscal tenien prejudicis contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el procés va imperar un clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes i d'injúries, per sempre més, el nom de ses famílies i el de sos descendents. El governador de Massachussetts declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de Vanzetti.»

***

Cartell del concert d'Azagra

- Barricada Rock: El 19 de juliol de 1986 se celebra al camp de futbol municipal del barri de la Guineueta de Barcelona (Catalunya) el concert «Barricada Rock», en commemoració del cinquantè aniversari de la Revolució espanyola. L'acte va ser organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) –CNT renovada, Congrés de València– i comptà amb la col·laboració de diverses entitats, com ara l'Ateneu Llibertari de Gràcia, Prat Ràdio o la revista NDF. En aquest concert, de música ska i punk, actuaren els grups Anti/Dogmatikss, BAP!!, L'Odi Social, Monstruación, Pisando Fuerte i Tijuana in Blue. El cartell del concert el realitzà el dibuixant Juan Carlos Azagra García (Azagra).

Naixements

Necrològica d'Auguste Viard aparareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 19 de gener de 1892

- Auguste Viard: El 19 de juliol de 1836 neix a Lachapelle-aux-Pots (Picardia, França) l'anarquista internacionalista, communard i maçó Auguste Vincent Pompée Viard, que va fer servir diversos pseudònims (L'Éponge, Gagin, Pompée, Tavin). Era fill de François Jérôme Viard, venedor terrissaire, i d'Émilie Florence Delafolie. Es guanyava la vida treballant de corredor de comerç i vivia al número 8 del carrer Vertus del III Districte de París (França). Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), entre 1870 i 1871, durant el setge de París, va ser membre de la Guàrdia Nacional. Va ser un dels signants de l'anomenat «Cartell Roig», publicat el 6 de gener de 1871, on es feia una crida al poble parisenc per denunciar la traïció del govern, tot reivindicant la Comuna. Guàrdia nacional del 88 Batalló de la 7 Companyia, el 3 de març de 1871 va ser nomenat membre de la Comissió Provisional del Comitè Central de la Guàrdia Nacional. El 18 de març de 1871 va ser detingut per ordre de la Prefectura de Policia, però va ser posat en llibertat aquell mateix dia. En les eleccions del 16 d'abril, va ser elegit membre del Consell de la Comuna pel XX Districte de París. Delegat de Subsistències de la Comuna, en va ser membre de la comissió executiva i votà per la creació del Comitè d'Emergència Nacional. Entre el 18 d'abril i el 2 de maig de 1871 va ser nomenat delegat de la comissió executiva de Seguretat General de la Comuna de París. Arran de la repressió de la Comuna de París («Setmana Sagnant»), aconseguí refugiar-se a Suïssa i el 27 de desembre de 1872 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de guerra a mort. Posteriorment es refugià a Londres (Anglaterra), on creà un negoci de venda de quadres i posteriorment es dedicà a la fabricació de pintures i de vernissos. El juny de 1874 signà, amb el grup blanquista «La Commune Révolutionnaire», el fullet Aux Communeux, on es feia una declaració atea, comunista i revolucionària. En aquesta època va pertànyer a una lògia maçònica i a la Societat de Refugiats. A partir de 1879 va estar en contacte amb Le Révolté de Piotr Kropotkin. Va ser acusat en diferents ocasions d'haver-se emportat centenars de milers de francs i de diamants requisats durant la Comuna; i segons alguns va viure en la riquesa, però el cert es que va passar penalitats i que aquesta acusació no va tenir cap fonament. Amb l'amnistia per als communards, retornà a França, però son fill restà a Londres i es dedicar a vendre les pintures i vernissos que son pare fabricava a Saint-Ouen. Participà activament en el moviment anarquista, tot atacant els socialistes i els blanquistes. Malgrat la seva avançada edat i no pertànyer a la classe assalariada, en els anys vuitanta assistí a les reunions del Sindicat de Manobres, d'inspiració anarquista i en la seva empresa treballaren destacats anarquistes, com ara Gustave Mathieu i Charles Simon (Biscuit). El 5 de maig de 1888 parlà en una reunió organitzada a la Sala Commerce per la Lliga Cosmopolita per a denunciar el parlamentarisme. El novembre de 1888 acompanyà Joseph Tortelier a Londres per a defensar la idea de la vaga general en el Congrés Sindical Internacional, que no tingué gaire ressò. Posteriorment freqüentà el parisenc Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada anarquista de l'època. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional celebrat a la Sala Commerce de París. Entre 1890 i 1891 visità regularment Ernest Gegout i Charles Malato durant el seu tancament a la presó de Sainte-Pélagie. En els anys noranta participà en les reunions del Grup de Propaganda Anarquista de París i va ser membre de la «Lliga contra el treball a les presons». Sa segona companya fou Rose Betton. Auguste Viard va morir el 17 de gener de 1892 al seu domicili, al número 37 del carrer Rosiers, de Saint-Ouen (Illa de França, França). El communard Henry Champy va fer un discurs en el seu enterrament al cementiri de Saint-Ouen, on assistiren unes mil dues-centes persones, companys anarquistes i antics communards.

***

Foto policíaca d'Isidore Guillemard (28 de febrer de 1894)

- Isidore Guillemard: El 19 de juliol de 1847 neix a L'Être Delangle (Saint-Michel-des-Andaines, Normandia, França; actualment Bagnoles-de-l'Orne-Normandie, Normandia, França) l'anarquista Isidore François Gervais Guillemard –també citat erròniament Guilmard–, que va fer servir els pseudònims de Santras i Sans Trace. Sos pares es deien Isidor Guillemard, teixidor, i Anne Bassé. Es guanyava la vida treballant d'obrer fuster. El 12 de novembre de 1868 es casà a Couterne (Normandia, França; actualment Rives-d'Andaine, Normandia, França) amb la modista anarquista Armande Victorine Marie Colombert, amb qui tingué tres infants. En 1887 vivia al carrer Stephenson de París (França) i va ser l'organitzador de diverses reunions contra les oficines de col·locació que se celebraren a la Sala Petrelle. En 1892 vivia al número 56 de carrer Belleville de París. El 20 de juliol de 1892 un confident de la policia denuncià que era l'autor d'un alfabet codificat per a correspondència secreta i segons aquest mateix delator, en un informe del 13 de setembre d'aquell any, va fer saber que volia organitzar un nou grup anarquista que s'havia de reunir en una taberna situada al número 66 del carrer Vieille du Temple. El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de companys (Baudelot, Bouttet, Bruneau, Charbot, Guillot, Pichon, Porret, Quince, Rigollet, etc.), boicotejà un míting boulangista celebrat a la Sala Favié. En aquesta època freqüentava les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que es reunia a la Sala Georget. Durant 1893 va ser assidu de les reunions anarquistes, el seu nom va ser citat almenys en 54 ocasions en diversos informes de confidents policíacs. En aquest any també participà en trobades dels antics membres de la Lliga dels Antipatriotes i en les del grup anarquista de Montmartre. Entre 1893 i 1894 va estar especialment lligat a l'anarquista Raymond Boutté. El 29 de gener de 1893 assistí, amb altres seixanta persones, a la reunió celebrada a la Sala Georget, al número 35 del carrer Aumaire, on un tal Renard (Georges) va fer una conferència sobre individualisme i comunisme. El 4 de març de 1893, assistí amb altes 150 anarquistes d'un grup de 500 persones, a la reunió celebrada a la Sala Commerce, organitzada pels anarquistes del XX Districte de París, sota el lema «La misère et ses conséquences. Supression des bureaux de placement, les grands financiers du Panama» (La misèria i les seves conseqüències. Supressió de les oficines de col·locació, els grans financers de Panamà). El 9 de març de 1893 participà, amb sa companya i una cinquantena de companys, en l'anomenada «Corredisses anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades per Eugénie Collot i Marie Paul Constant (Le Père La Purge) a la plaça de la République de París –portaven orelles d'ases de cartró negre amb la inscripció «Candidats abstencionistes». El 23 d'abril de 1893 de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia anotava que seguia vivint al número 56 del carrer Belleville i era definit com a «militant anarquista». El 6 de maig de 1893 participà, amb sa companya, en el míting celebrat a la Sala Commerce que arreplegà unes quatre-centes persones on els oradors jutjaren els diversos partits socialistes. El 23 de maig de 1893 formà part del centenar d'assistents a la reunió organitzada pels anarquistes individualistes celebrada a la Sala Octobre, al carrer de la Montagne Sainte-Geneviève. El 14 d'octubre de 1893, segons un confident policíac, hauria participat en la prova d'un prototipus de petita bomba de plom. A partir del 3 de gener de 1894 vivia al número 8 del carrer Lombards, on el 28 de febrer d'aquell any va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; va ser posat en llibertat el 5 de març d'aquell any. El seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894, així com els dels anys 1896 i 1901. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les condemnes de Marie-Auguste Guillemin apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 24 de febrer de 1894

- Marie-Auguste Guillemin: El 19 de juliol de 1852 neix al II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Marie-Auguste Guillemin. Era fill de Marie Prosper Guillemin, empleat als vaixells de vapor lionesos, i d'Antoinette Aloin. Orfe de pares, en 1872 treballava de calderer i vivia al número 32 del carrer Dugas-Montbel del II Districte de Lió. Posteriorment treballà d'empleat al diari Lyon Républicaine. El maig de 1885 s'establí a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França), on en 1888 va ser condemnat a una multa per «cops i ferides». Durant els anys noranta es relacionà amb anarquistes del departament de Costa d'Or, militant a Chalon-sur-Saône i distribuint la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, Le Révolté, etc.). A finals d'abril de 1892 el seu domicili va ser escorcollat i va ser detingut preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig. Entre 1893 i 1894 la policia li va decomissar publicacions anarquistes i exemplars de Le Père Peinard i de Le Révolté. Després de patir dues sentències per «violències lleugeres», el febrer de 1894 va ser condemnat a 15 francs de multa per cridar «La venjança de Vaillant!» quan venia el diari Lyon Républicain dedicat a un atemptat. El 7 de juliol de 1894 va ser detingut per apologia de Sante Geronimo Caserio, anarquista que assassinà François Marie Sadi Carnot, president de la República francesa i en l'escorcoll del seu domicili només es va trobar un exemplar de La Révolte; jutjat per l'Audiència de Chalon-sur-Saône, el 29 de juliol va ser absolt del delicte d'«apologia del crim». Durant la primavera de 1895, segons la policia, es dedicava a distribuir Les Temps Nouveaux i sembla que també el nou setmanari anarquista d'Émile Pouget La Sociale. El 27 de juliol de 1895 va ser condemnat a un mes de presó per «abús de confiança» arran d'una denúncia del Lyon Républicain i de Le Petit Parisien, però aquests diaris retirarem finalment la querella perquè les sumes desaparegudes (600 francs) van ser restituïdes, encara que el procurador s'oposà a aquesta retirada. A resultes de la seva detenció, Lucien Weill el substituí com a dipositari a Chalon-su-Saône dels periòdics Les Temps Nouveux i La Sociale. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Zelmira Peroni

- Zelmira Peroni: El 19 de juliol de 1865 neix a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títol Pagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa «de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Zelmira Peroni (1865-1936)

***

Eugène Lanti

- Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Aristide Alfred Adam, més conegut com Eugène Lanti. Sos pares, pagesos pobres i analfabets, es deien Jean Anténor Adam, fuster escloper, i Henriette Céleste Clémentine Laniepce, domèstica. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. L'1 de desembre de 1908 es casà al XX Districte de París amb la domèstica Marie Pélagie Adéle Cornière; en aquesta època vivia al número 31 del carrer Bagnolet de París. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la «broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. El 6 d'abril de 1933 es va divorciar del seu primer matrimoni i el 13 de setembre de 1934 es casà al XII Districte de París amb l'escriptora i sufragista nascuda a Birmània Ellen Kate Limouzin (Hélène Kate Limouzin), tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal –Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època vivia a l'avinguda de Corbera de París i treballava de mestre tècnic de les Escoles de París, a més de fer feina en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela, és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en la novlangue orweliana de 1984.

***

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

- Vincenzo Castellari: El 19 de juliol de 1880 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils. Vincenzo Castellari va morir el 27 de novembre de 1966 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)

- Joan Font Alberti: El 19 de juliol de 1889 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper. Assistí com a delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans («Conferència de Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de desembre de 1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple Comarcal de Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del vapor Ipanema cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al país asteca milità activament i en 1945 era membre del Comitè de la Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego Crespo. Quan l'escissió s'integrà en la Subdelegació de la CNT de la tendència «ortodoxa» i fou membre del grup editor del periòdic Tierra y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat secretari de la Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume Rosquillas Magrinyà (tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet Vidal (correspondència), Jaume Carbó, Gabriel Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals). En 1971 formava part del Comitè de la CNT de Mèxic. Joan Font Alberti va morir el 5 de juliol de 1984 a Mèxic.

Joan Font Alberti (1889-1984)

***

Jesús Pose García

- Jesús Pose García: El 19 de juliol de 1892 neix Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el periodista anarquista i anarcosindicalista Jesús Pose García –el primer llinatge a vegades citat erròniament com a Posse– i que va fer servir el pseudònim Esop. Sos pares es deien Julián Pose Vázquez, empleat, i Andrea García Andújar. Va fer estudis a la Secció Artística de l'Escola Especial d'Arts i Indústries de Santiago de Compostel·la. Entre 1913 i 1914 fou redactor del setmanari La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera. Participà, amb Manuel Fandiño Ricart, José Pasín Romero, José Silva Martínez i altres, en el desenvolupament de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago de Compostel·la. Milità, amb Manuel Fandiño Ricart i José María Quintans, en el grup anarquista «Aurora Libertaria» i en 1916 participà en la fundació del grup teatral «Brisas Futuras», que representà obres de contingut social. Posteriorment s'integrà en el grup teatral «A Terriña». En 1918 fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista. En 1920 estrenà, en el Dimecres de Cendra, l'obra Momo o el sueño de un fumador, escrita amb Juan López Gacio. Entre abril i juliol de 1921 dirigí el setmanari Lucha Social de Santiago de Compostel·la, on col·laborà amb poesies revolucionàries que signava sota el pseudònim d'Esop. Fou soci de «Germinal» de la Corunya (La Corunya, Galícia). El juliol de 1931 entrà a treballar com a bidell de la Universitat de Santiago de Compostel·la. També fou secretari del Centre Republicà Federal d'Esquerra Gallega i col·laborà en el seu periòdic Galicia Federal (1931-1932). En 1935 va rebre un homenatge per la seva trajectòria com a lluitador organitzat per la revista Ser. Semanario Gallego de Izquierdas, on van intervenir Arturo Cuadrado Moure, José Pasín Romero i Ramón Suárez Picallo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va patir represàlies i fou suspès de sou i feina per dos mesos del seu treball a la Universitat. Sa companya fou Ramona Vidal Segade, amb qui tingué cinc infants (Carmen, Blanca, Mercedes, Ricardo i Luis). Jesús Pose García va morir de tuberculosi el 14 de maig de 1938 al seu domicili de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al Cementiri General de la ciutat.

---

Continua...

---

[18/07] Resist�ncia argentina - �Pensiero e Dinamite� - �La Ira� - �Nuevos Caminos� - �Solidaridad� - �Juventud Libre� - Aixecament militar - M�ting contra la guerra - Friedlaender - Yvetot - Lef�vre - Maym�n - Sellenet - Lemonnier - �lvarez P�rez - Ghillani - Pallarols - Baruta - Aracama - Rosquillas - Dumont - Perell� - Torr�ntegui - Arcos - Gamundi - Virlogeux - Tolck - Sabat� - Bucciarelli - Bonat - Wintsch-Maleef - Valls - Lizzari - Garc�a Navarro

efemerides — Sat, 18 Jul 2026 11:41:48 +0200

[18/07] Resistència argentina - «Pensiero e Dinamite» - «La Ira» - «Nuevos Caminos» - «Solidaridad» - «Juventud Libre» - Aixecament militar - Míting contra la guerra - Friedlaender - Yvetot - Lefèvre - Maymón - Sellenet - Lemonnier - Álvarez Pérez - Ghillani - Pallarols - Baruta - Aracama - Rosquillas - Dumont - Perelló - Torróntegui - Arcos - Gamundi - Virlogeux - Tolck - Sabaté - Bucciarelli - Bonat - Wintsch-Maleef - Valls - Lizzari - García Navarro

Anarcoefemèrides del 18 de juliol

Esdeveniments

Militants de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a mà

- Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el «globus atmosfèric» i la llegenda «Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari –un obrer que s'havia independitzat– convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara «vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.

***

Capçalera del primer número de Pensiero e Dinamite

- Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números –el segon número és del 28 de juliol de 1891– i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta– de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

Portada del primer número de La Ira

- Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.

***

Portada d'un número de Nuevos Caminos

- Surt Nuevos Caminos: El 18 de juliol de 1920 surt a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic anarquista Nuevos Caminos. Revista quincenal de ideas, crítica y sociología. Va ser editat pel Centre Cultural i Artístic «Nuevos Caminos». El cap de redacció va ser Luís M. López i l'administració la portà M. Gamindez. Hi van col·laborar Emilio López Arango, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim del 20 de novembre de 1920. Entre 1906 o 1907 va existit la revista anarquista Los Nuevos Caminos fundada per José de Maturana.

***

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.

***

Portada d'un número de Juventud Libre [CIRA-Lausana]

- Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Juventud Libre. Semanario juvenil anarquista. A partir del segon número, del 20 d'agost de 1936, portà el subtítol «Órgano de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment amb diferents variants de subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar dirigit per Luis Rubio i José Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey, Buitrago, José Consuegra, Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen, Félix del Hoyo, Leiva, Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera, Paquita Merchán, Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte Romera, Luis Rubio, Eduardo Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions de Gallo, Moreno, Muñoz, Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números, l'últim el 26 de març de 1939, coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta capçalera fou publicada en 1938 a València i a Barcelona per l'Organització Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en 1947 a París (França) per les Joventuts Llibertàries en l'exili.

***

L'Heraldo de Madrid del 18 de juliol de 1936

- Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta sense èxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera: «A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 17 de juliol de 1936

- Míting contra la guerra: El 18 de juliol de 1936 se cancel·la, a causa de l'aixecament militar feixista, el «Grandiós Míting Internacional contra la Guerra», organitzat per les Joventuts Llibertàries, que s'havia de celebrar a la plaça de braus Monumental de Barcelona (Catalunya). A l'acte, que havia d'estar presidit per Dionisio Delso de Miguel, havien d'intervenir José Brocca Ramón, per la War Resisters' International (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra); Hem Day, pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA); Félix Martí Ibáñez, pels «Idealistes Pràctics»; Fidel Miró Solanes, per les Joventuts Llibertàries; Frederica Montseny Mañé, per la Confederació Nacional del Treball (CNT); Max Muller, per les Joventuts Anarcosindicalistes de Suècia; Manuel Pérez Fernández, pels grups anarquistes de Barcelona; Amparo Poch Gascón, per la Secció Femenina de la WRI; i Augustin Souchy, pel Buró Internacional Antimilitarista, entre d'altres. A més a més s'havien de llegir comunicats de destacats militants, com ara Diego Abad de Santillán, Bartholomeus de Ligt, Georges Pioch, etc.

Naixements

Benedict Friedlaender (ca. 1900)

- Benedict Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg, sexòleg, sociòleg, economista i anarquista Benedikt Friedländer, més conegut com Benedict Friedlaender. Nascut en una família jueva benestant de confessió evangèlica, era fill del professor d'economia política de Berlín Karl Jacob Friedländer –sa mare es deia Anna Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la universitat estudià matemàtiques, física, botànica, fisiologia i economia i en 1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia. Abraçà els postulats del moviment naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del «tercer sexe», dedicà el seu treball científic i el seu compromís personal a dignificar l'homosexualitat i sostingué econòmicament el Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de l'homosexualitat. En 1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai, molt inspirada en la filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà la revista anarquista Kampf (Lluita) i col·laborà en el periòdic Der Sozialist. En 1906 trencà amb el WhK i fundà la Sezession des Wissenschaftlich-humanitären Komitees (SWhK, Secessió del Comitè Científic i Humanitari), que més tard prengué el nom de Bund für Männliche Kultur (BMK, Aliança per la Cultura Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de l'Estat i de mantenir posicions gairebé misògines, es casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy W. Friedländer) i fins i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer. És autor de Beiträge zur Kenntniss des Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und Schicksale Eugen Dühring's (1892), Zusammen mit Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung? (1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii (1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen Dührings socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie, kritisch und vergleichend dargestellt (1901), Marxismus und Anarchismus (1901), Die Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein normaler Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen Gesellungsfreiheit. In naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine kausalhistorische Betrachtung (1906) i Die Liebe Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften. Mit einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre d'altres. Malalt, Benedict Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri d'Schöneberg de Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de Parkfriedhof Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu amic Bruno Wille va ser enterrat al seu costat.

Benedict Friedlaender (1866-1908)

***

Georges Yvetot

- Georges Yvetot: El 18 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 20 de juliol– de 1868 neix al III Districte de París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Nasqué a la caserna dels Minimes, on son pare, Auguste Constant Bazile Yvetot, d'origen normand, era gendarme del departament del Sena, de la V Companyia del II Batalló; sa mare, costurera, es deia Désirée Ursule Anne Leprevost. Orfe de mare, i més tard de pare, va créixer amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En els últims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel «Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicaliste un article titulat «Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest «Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 al seu domicili del XVI Districte de París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde, La Guerre Sociale, La Révolution, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'École Émancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) i La triple action de la CGT (1913), entre d'altres.

***

Foto antropomètrica de Samuel Lefèvre (1908)

- Samuel Lefèvre: El 18 de juliol de 1880 neix a Grougis (Picardia, França) l'anarquista Clodomir Samuel Lefèvre. Sos pares es deien Jules Achille Lefèvre, teixidor, i Célina Bleux, domèstica. Ajustador de professió, passà una temporada a Lieja (Valònia), d'on va ser expulsat per la seva militància anarquista. Posteriorment es va instal·lar al cafè Lyonnais, regentat per Georges Pierre a Charleville (Ardenes, França). Entre el 3 de maig i el 8 de setembre de 1907 treballà a la fàbrica Dérué de Charleville. A Nancy (Lorena, França) va caure malalt i retornà el 10 d'abril de 1908 a les Ardenes per a instal·lar-se a la colònia anarquista «L'Essai» d'Aiglemont. Entre el 15 i el 26 d'abril de 1908 s'allotjà al cafè Lyonnais. El juny de 1908 ja vivia a la colònia llibertària d'Aiglemont, participant en les tasques agrícoles i nodrint les vaques. El 27 de juny de 1908 marxà cap a Nancy; trobà feina amb el mecànic Fabius Henrion de Jarville-la-Malgrange (Lorena, França) i visqué a la pensió Belle Croix. El 7 de juliol de 1908 el comissari de policia de Nouzon (Ardenes, França) escorcollà el domicili de l'anarquista Henri Gualbert i trobà un diamant de vidrier a la butxaca d'un pardessú de Lefèvre. El 28 de juliol de 1908 la policia escorcollà el seu domicili i la fàbrica on treballava a Jarville-la-Malgrange; detingut pel comissari Mottié i els inspectors de policia Marcot i Naudin, explicà que el diamant de vidrier pertanyia a la colònia d'Aiglemont i que l'havia oblidat a la butxaca quan hi va sortir de manera violenta a resultes de divergències amb Fortuné Henry sobre la seva actitud davant alguns colons. El jutge d'instrucció el va inculpar d'un robatori que s'havia comès al domicili d'un dentista de Charleville, però la investigació demostrà que res tenia a veure amb la qüestió i el 18 d'agost de 1908 va ser posat en llibertat. El juliol de 1909 vivia a Sant Quintí i en 1953 a Grougis. Samuel Lefèvre va morir l'1 de març de 1966 a Sant Quintí (Picardia, França).

Samuel Lefèvre (1880-1966)

***

Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

- Antonia Maymón: El 18 de juliol de 1881 neix a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Sos pares es deien Antonio Maymón Paracuellos, empleat, i Florencia Giménez Gil. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir d'un ictus cerebral el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista, Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

Jules Sellenet (Francis Boudoux)

- Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a l'Hospital de Sant-Étienne (Forez, Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. Era fill natural d'Adèle Joséphine Verney-Poncet, cosidora, i després va ser reconegut per son pare Léon François Sellenet. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles, és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la «Columna Durruti». El seu últim domicili va ser a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Sa companya fou Françoise Cognard. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 al Centre Hospitalari d'Argenteuil (Illa de França, França).

***

Signatura d'Henri Lemonnier (1909)

- Henri Lemonnier: El 18 de juliol de 1887 neix al III Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Henri Gaston Lemonnier. Era fill reconegut de la parella no casada formada per Georges Frédéric Albert Lemonnier, mecànic, i per Claudia Hetzel, cartonera; però son pare desaparegué aquell mateix any per no saber-se res més d'ell. Treballà de carter i telegrafista durant tota la seva vida. En 1908 vivia al número 24 de l'avinguda d'Italie del XIII Districte de París. Cridat a files, en 1909 va ser declarat exempt de fer el servei militar. El 27 de març de 1909 es casà a Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França) amb la bugadera parisenca Blanche Henriette Lesauce i amb aquest matrimoni es legitimà Camille Albert Lemonnier, filla de la parella nascuda el 15 de desembre de 1907 al XIII Districte de París. En aquesta època continuava vivint amb sa mare al número 24 de l'avinguda d'Italie. El 20 de juny de 1910 enviudà de Blanche Lasauce. El 30 de setembre de 1911 es casà al XIII Districte de París amb la fabricant artesana de corones funeràries parisenca Henriette Charlotte Fournier. El febrer de 1913 era membre del grup anarquista del V i XIII Districtes de París de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i secretari del grup de les Joventuts Anarquistes Comunistes (JAC). També fou membre del grup «Les Amis du Libertaire». El 12 d'abril de 1913 formà part de la comissió de sis membres (Cuelard, Cuisse, Jahane, Labrousse, Lemonnier i Schneider) de l'FCA encarregada de preparar el Congrés Nacional Anarquista a celebrar entre el 15 i el 17 d'agost d'aquell any. El gener de 1914 s'establí a Montreuil-sous-Bois (actual Montreuil, Illa de França, França), al número 74 del carrer Armand Carrel; aleshores era secretari de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Durant la Gran Guerra va ser classificat com a empleat especial com a telegrafista. El 15 de març de 1915 assistí a la reunió setmanal del grup editor de Les Temps Nouveaux, celebrada al número 4 del carrer Broca del V Districte de París, i el 27 d'octubre d'aquell any a la trobada organitzada per E. Armand a la «Maison Commune», al número 49 del carrer Bretagne, amb la finalitat de concretar la creació del periòdic anarquista Pendant la mêlée. El 12 de juliol de 1920 es va divorciar d'Henriette Fournier davant el Tribunal Civil del Sena. Durant la primavera de 1921 presentà un informe sobre la rotació dels funcionaris sindicals de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) de la Confederació General del Treball (CGT). En el congrés dels PTT de juny de 1921, va ser nomenat membre titular del consell federal. El 19 de febrer de 1921 es casà al XII Districte de París amb la cosidora a màquina parisenca Anna Florentina Leroux i aleshores vivia al número 80 de l'avinguda de Saint-Mandé del XII Districte de París. El desembre de 1921, arran de l'escissió confederal, participà en la creació de la Federació Postal Unitària (FPU), adherida a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Va respondre a l'enquesta sobre el funcionariat sindical engegada per Sébastien Faure que va ser publicada en el número d'abril de 1922 de La Revue Anarchiste i en la qual reivindicava la rotació automàtica dels càrrecs i que els responsables sindicals no havien de ser remunerats. El novembre de 1922 va ser nomenat secretari del 23 Grup (Montreuil-Vincennes-Saint-Mandé) de l'FPU. En aquesta època també milità en els Grups Sindicalistes Revolucionaris (GSR), tendència minoritària dins de la CGTU (Benoît Broutchoux, Marie Guillot, Joseph Lartigue, etc.). El novembre de 1923 fou delegat al Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), on vota l'anomenada «Moció Lartigue», contra la majoria procomunista. Després del Congrés de Bourges continuà com a secretari adjunt de l'FPU, l'únic que es declarava anarquista, i en aquesta època col·laborava en Le Libertaire. L'abril de 1924, abans del I Congrés Federal, el periòdic comunista L'Humanité atacà durament els responsables de l'FPU (Boudet, Fronty, Lartigue, Lemonnier, Moiny, Peytaud), qualificant-los d'«anarquistes». Durant el Congrés Federal, celebrat entre el 24 i el 27 d'abril de 1924 a París, que agrupà dos-cents delegats, la majoria sindicalista revolucionària va ser derrotada el darrer dia i es va elegir una nova directiva procomunista. Entre 1929 i 1939 col·laborà en La Voix Libertaire, òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i sembla que fou membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Com a vicepresident de la Societat de Socors Mutus «Le Soutien fraternel des postes, télégraphes et téléphones» de París, en 1937 se li va concedir la Medalla del Mèrit Social. Jubilat dels PTT, Henri Lemonnier va morir l'1 de desembre de 1945 al seu domicili, al número 13 del carrer Rabats, on vivia des de 1927, d'Antony (Illa de França, França).

---

Continua...

---

[17/07] M�ting de suport a Sacco i Vanzetti - Aixecament militar - M�ting del XXX Aniversari de la Revoluci� espanyola - M�ting pro amnistia - Cinquantenari de la mort de Malatesta - H�rouard - Courtois - De Ligt - Malbos - Schrotz - Bonat - Aristegui - Scarselli - Quintavalle - Recasens - Manetti - Fern�ndez L�pez - �Pep Fusteret� - Esteban - Maggi - Ambrosoli - M�linand - Durou - Manfredonia - Cafiero - Prat - Nu�o - Antinori - Desplanques - Costa - Leymarie - Commins - Sobrepere - Salas - Tineo - Pedret - Samitier - Mart�nez - Escrig - Garc�a Ortega - Tepernowski

efemerides — Fri, 17 Jul 2026 13:30:48 +0200

[17/07] Míting de suport a Sacco i Vanzetti - Aixecament militar - Míting del XXX Aniversari de la Revolució espanyola - Míting pro amnistia - Cinquantenari de la mort de Malatesta - Hérouard - Courtois - De Ligt - Malbos - Schrotz - Bonat - Aristegui - Scarselli - Quintavalle - Recasens - Manetti - Fernández López - «Pep Fusteret» - Esteban - Maggi - Ambrosoli - Mélinand - Durou - Manfredonia - Cafiero - Prat - Nuño - Antinori - Desplanques - Costa - Leymarie - Commins - Sobrepere - Salas - Tineo - Pedret - Samitier - Martínez - Escrig - García Ortega - Tepernowski

Anarcoefemèrides del 17 de juliol

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting de suport a Sacco i Vanzetti: El 17 de juliol de 1927 se celebra a la casa de Walter Van Eeckhout, a la plaça Cour-d'Haine del barri de Jolimont, a La Louvière (Hainaut, Valònia) un míting de protesta contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeu Vanzetti. L'acte va ser organitzat per la Federació del Centre del Socors Roig Internacional (SRI). Hi van intervenir L. Guyomard, secretari general de l'SRI; Robert Lejour, en nom de la Federació Independent d'Estudiants Socialistes (FIES); i Charles Plisnier, president de l'SRI.

***

Franco amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de 1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar

- Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia.

***

La mesa del míting amb Frederica Montseny Mañe prenent la paraula

- Míting del XXX Aniversari de la Revolució espanyola: El 17 de juliol de 1966 se celebra al Cinema Variétés, a La Canebière, de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting internacional commemoratiu del XXX Aniversari de la Revolució espanyola. L'acte va ser organitzat per la Comissió de Relacions del Nucli de Provença de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili i comptà amb el suport de la CNT Francesa. En aquest míting, presidit per Anibal Ferré Gómez, secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT francesa, van intervenir l'intel·lectual llibertari Daniel Guérin; l'advocat Henri Julien, com a president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Provença; Frederica Montseny Mañé, per la CNT espanyola; i Joseph Soriano, secretari de la CNT francesa. Al final de l'acte, al qual assistí nombrós públic, es va fer una recol·lecta a benefici de la subscripció «Pro-Espanya Oprimida» (caiguts, presos, familiars, etc.) que recaptà 111.350 francs antics.

Míting del XXX Aniversari de la Revolució espanyola (17 de juliol de 1966)

***

- Míting pro amnistia: El 17 de juliol de 1977 se celebra la Camp de Futbol de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) un míting per l'amnistia total i d'afirmació anarcosindicalista organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir Francesc Boldú Martínez, Juan Ramón Ferrer, Lluís Folch, Enric Marco Batlle, Frederica Montseny Mañé, Pedro Morilla, José Muñoz Congost i José María Reyes.

***

Cartell del Cinquantenari de la mort de Malatesta

- Cinquantenari de la mort de Malatesta: El 17 i el 18 de juliol de 1982 se celebra a Ancona (Marques, Itàlia), organitzats pel Moviment Anarquista Italià (MAI), els actes de commemoració del cinquantenari de la mort d'Errico Malatesta, figura clau del moviment anarquista italià i internacional. El 17 de juliol tingué lloc, al Saló del Palau de la Província d'Ancona, una conferència-debat sobre la seva vida i el seu pensament, que comptà amb la participació de Gino Cerrito, Carlo Doglio, Placido La Torre i Umberto Marzocchi. I l'endemà, 18 de juliol, es va reinstal·lar provisionalment a la plaça Errico Malatesta de la ciutat la làpida dedicada a la seva memòria que s'havia posat en 1953. Posteriorment hi hagué una manifestació fins a la plaça Torrioni, on es va retre homenatge als caiguts de la «Setmana Roja», i finalment hi hagué una concentració a la plaça Roma, on es va realitzà un míting a càrrec de Paolo Finzi i Umberto Marzocchi.

Cinquantenari de la mort de Malatesta (17 i 18 de juliol de 1982)

Naixements

Fotografia policíaca d'Henri Hérouard (6 de març de 1894)

- Henri Hérouard: El 17 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 18 de juliol– de 1876 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Henri Hérouard, conegut com Bligny. Sos pares es deien Armand Émile Hérouard, empleat ferroviari, i Constance Alexandrine Bligny. Es guanyava la vida fent de serraller. Va ser identificat com a anarquista arran de les reunions llibertàries celebrades en 1893. En aquella època vivia, amb son germà Émile Hérouard, també fitxat, al domicili de son oncle André Bligny, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil (Illa de França, França). Encausat per robatori, el 29 de maig de 1893 va ser condemnat a 13 mesos de presó i també sos companys Lecoq (18 mesos), Pfister (dos anys) i Bligny (50 francs de multa en rebel·lia), pena que va ser confirmada en l'apel·lació de juliol d'aquell any. En 1894 vivia al domicili del company Lepla, fabricant de tinta, al número 43 del carrer Écoles de Montreuil. El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb un desena de companys de París i de la regió parisenca. A començament de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes «desapareguts» i/o «nòmades». El 8 de setembre de 1900 es casà a Vincennes (Illa de França, França) amb la modista Eugénie Merger. En aquesta època treballava d'ajustador i vivia amb son pare, ja vidu, a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Henri Hérouard va morir el 9 de desembre de 1945 a Montreuil (Illa de França, França).

***

Signatura d'André Courtois (1905)

- André Courtois: El 17 de juliol de 1882 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista André Joas Courtois –algunes fonts citen erròniament el segon nom com Jaas. Era fills d'André Séverin Courtois, obrer fabricant de raspalls, i de Marthe Allin, plegadora de brodats. Es guanya la vida treballant d'ajustador mecànic. Cridat a files, el 16 de novembre de 1903 va ser integrat en el 154 Regiment d'Infanteria i el 26 de setembre de 1904 va ser nomenat caporal. El 24 de juny de 1905 es casà a Corbeil (actualment Corbeil-Essonnes, Illa de França, França) amb la bugadera Émilienne Marthe Foiry. Encara que resident a Corbeil, aleshores era caporal del 154 Regiment d'Infanteria en guarnició a Lénouville (Lorena, França). El 27 d'octubre de 1905 va ser llicenciat per «mantenidor indispensable de família». En 1914 treballava d'obrer mecànic i era secretari adjunt del Sindicat del Sena d'Obrers en Instruments de Precisió i vivia al número 34 del carrer de Saint-Mandé de Saint-Maurice (Illa de França, França), que serà el seu domicili definitiu. Quan esclatà la Gran Guerra, el 12 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 24 Regiment d'Infanteria i destinat a una fàbrica de l'Associació d'Obrers en Instruments de Precisió al número 8 del carrer Charles-Fourier del XIII Districte de París, on estava fitxat com a «sindicalista revolucionari». El 24 de maig de 1915 va ser nomenat sergent. L'1 de juliol de 1917 va ser enviat al 6 Regiment de Dragons acantonat a Vincennes (Illa de França, França) i l'1 de març de 1919 va ser desmobilitzat. André Courtois va morir el 22 de maig de 1928 a l'Hospital de la Pitié Salpêtrière del XIII Districte de París (França).

***

Bartholomeus de Ligt

- Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Son pare es deia Marinus de Ligt. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors –juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres–, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. El seu últim domicili va ser a Petit Lancy (Ginebra, Suïssa). Sa companya fou Catherina Lydia Van Rossem. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a l'Estació d'Orleans de Nantes (Bretanya).

***

Notícia de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el periòdic de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 13 d'octubre de 1928

- Joanin Malbos: El 17 de juliol de 1887 neix a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i després anarquista Joannin Malbos, més conegut com Joanin Malbos. Sos pares es deien Léon Malbos, conreador, i Marie Catherine Frighette. Es guanyava la vida com a obrer agrícola. En 1919 era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc, Occitània) de la III Internacional. El 28 de febrer de 1920 es casà a Sant Geli amb Berthe Alexandrine Leroy. Durant la dècada dels vint mantingué una estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i lluità força pel seu alliberament. En 1932 fou un dels principals animadors de la cèl·lula comunista de Sant Geli, el secretari de la qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una reunió pública, anuncià la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per «reprendre la lluita sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de 1937 presidí al cinema Femina una reunió pública sobre la situació de la Revolució espanyola i en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la paraula Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la policia, intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va tornar a casar. Joanin Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre la candidatura d'Albert Schrotz apareguda en el periòdic comunista marsellès Rouge-Midi del 27 d'abril de 1935

- Albert Schrotz: El 17 de juliol de 1888 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista, i després comunista, Albert Alexis Schrotz. Era fill d'Aloïse Schrotz, mecànic la port de Toló, i de Laurence Josephine Gabrielle Peyron. Es guanyava la vida treballant primer de conreador i després com son pare, d'obrer al port de Toló. En 1909 vivia al número 6 del carrer Traverse du Champ de Mars de Toló. Ajornada la seva incorporació al servei militar, el 8 d'octubre de 1910 va ser incorporat en el 112 Regiment d'Infanteria i el 25 de setembre de 1912 va ser llicenciat. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 27 de desembre de 1916 destinat al 106 Regiment d'Infanteria. El 6 d'abril de 1917 va ser declarat no apte per al servei per «cicatriu interna de la cuixa esquerra amb atròfia muscular» i enviat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. El 21 de maig de 1918 es casà a Toló amb la cosidora Marie Étienne. En aquesta època treballava d'ajustador al port i vivia al número 3 del carrer Gars de Toló. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes de Toló de la policia i pertanyia al grup anarquista «La Jeunesse Libre». Decantat pel comunisme, es presentà pel Bloc Obrer i Pagès (BOP), del Partit Comunista Francès (PCF), per La Valette-du-Var (Provença, Occitània), a les eleccions legislatives franceses de 1936. Desconeixem la dat i el lloc de la seva defunció.

***

José Bonat Ortega

- José Bonat Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat Ortega –citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet, Bonal, etc.). Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega Gómez. Fuster i tallista de professió, treballà, amb el també anarquista i amic inseparable Vicente Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa amb Concepció Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La Rubia), Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de la Junta de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la Casa del Poble confederal. Exercí de corresponsal i de distribuïdor de la premsa llibertària (El Libertario, La Revista Blanca, Páginas Libres) a Cadis. Entre 1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión i entre 1920 i 1921 de Bandera Libre, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques llibertàries (CNT, El Luchador, Noticiario Gaditano, Páginas Libres, El Pueblo, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc.). En 1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un grup terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a la presó. Entre 1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que editava una revista del mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José Lucero i Clemente Galé Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal; aquest mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va ser detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre de les «Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les Subsistències» (Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va ser nomenat president. Durant els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en una parada del Mercat i participà activament en els comitès pro-presos. El 18 de juliol de 1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament militar facciós, José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan anava pel carrer Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la seva mort va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer assassinat de la Guerra Civil a Cadis.

José Bonat Ortega (1890-1936)

***

José María Aristegui Laspiur

- José María Aristegui Laspiur: El 17 de juliol de 1897 neix a Mendata (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista José María Aristegui Laspiur. Sos pares es deien Claudio Aristegui Olavarrieta i María Laspiur Gorrochategui. Des de molt jove milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. L'octubre de 1927, amb altres companys (Asensio Larrea, Pedro del Olmo i Esteban Sebastián), va escriure a La Revista Blanca i en 1928 envià diners a la col·lecta pro presos organitzada per la citada publicació. Sembla que entre 1927 i 1931 va estar exiliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Bilbao, on continuà militant. Va ser amic d'Isaac Puente Amestoy. El juny de 1934, com a membre del Comitè Regional del Nord de la CNT, representà aquest en el Ple Nacional de Regionals. Quan la guerra civil, entre 1936 i 1937, fou comandant intendent del Batalló «Isaac Puente». En 1938 formà part del grup «Los Conscientes», de Barcelona (Catalunya), adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i el setembre d'aquest any el deixà per a sumar-se a l'Agrupació Anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar-se a bord del Mexique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 27 de juliol de 1939 amb sa companya Manuela Sebastián Corral i son fill Helios Aristegui Sebastián. En 1942 fou vocal del primer Comitè de la Delegació General de CNT de Mèxic. El 14 de desembre de 1943, amb Jesús Escauriaza Zabala, signà, en nom de la CNT basca, el manifest contra la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament) i la monarquia. En 1946, des de Mèxic, va fer costat la CNT de l'interior i els grups de la tendència «col·laboracionista». En 1947 de bell nou fou membre de l'Agrupació de la CNT. En 1956 formà part de la Delegació General de la CNT d'Espanya en Mèxic i en 1958 apareix en una llista de subscripció pro presos confederals d'Espanya. En 1960 va ser nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. José María Aristegui Laspiur va morir en 1974 a Mèxic i sa companya, devota religiosa, l'enterrà, sense cap respecte, catòlicament. La coneguda periodista mexicana María del Carmen Aristegui Flores (Carmen Aristegui) és néta seva.

José María Aristegui Laspiur (1897-1974)

***

Ida Scarselli

- Ida Scarselli: El 17 de juliol de 1897 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se. Mentre era buscada per la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma (Itàlia), on s'havia refugiat ja que aquest era amic personal de la família, conegué l'anarquista Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va ser detinguda amb alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici que se celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per manca de proves i, amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament de 1927 va ser empresonada novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics i el 23 de juliol d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la primera dona a Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio Montanari i Elisa Veracini, a dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de vigilància i a la prohibició d'exercir càrrecs públics. A la presó es casà amb Bottino i crià sa filla Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà encara dos fills més, Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través de comunistes francesos, va estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS. L'estiu de 1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de Roma proposà la seva deportació i el 30 de setembre de 1929, considerada com «extremadament perillosa per a l'ordre nacional», se li va assignar confinament per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari. Presentà un recurs contra aquesta mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser traslladada a l'illa de Ponça, on va romandre fins el març de 1932, quan va ser alliberada. Marxà cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es reuní amb son company Bottino. Inscrita com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies i en llibertat vigilada durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a «adversària irreductible» pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada, perquè «conserva immutables els seus principis anarquistes». En 1938 els informes policíacs continuaven en la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser detinguda mentre Benito Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys més tard encara era estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb son company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra en la manifestació. El 19 de gener de 1947 partí de Nàpols (Campània, Itàlia) amb sa família cap al Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un veí, aquest assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973 retornà a Itàlia i s'instal·là un temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat italià una assignació per la mort de son marit que finalment aconseguí en 1975. Ida Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia anarchica temuta da tre dittature.

Ida Scarselli (1897-1989)

***

Silvio Quintavalle

- Silvio Quintavalle: El 17 de juliol de 1898 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista Silvio Quintavalle. Sos pares es deien Antonio Quintavalle i Maria Lumini. Es guanyà la vida treballant de miner i s'integrà en el moviment llibertari de molt jove. Enviat al front durant la Gran Guerra, retornà de permís la primavera de 1919 a la seva població natal. El 16 de juny d'aquell any, cap a les dues de la nit, va ser sorprès pels carrabiners amb altres companys (Luigi Guazzini, Domenico Montagnani, Primo Morelli i Giuseppe Stefanielli) tocant una guitarra i cantant pels carrers. La policia s'apoderà de l'instrument musical, però els joves es posaren a protestar davant la caserna demanant la guitarra. Els carrabiners els van denunciar per «escàndol a la via pública» i ell va ser immediatament enviat al seu regiment. El 7 de novembre de 1920 els republicans van celebrar la seva victòria a les eleccions locals a la plaça Garibaldi, quan ell, amb altres anarquistes (Attilio Montagnani, Giuseppe Parrini, Teodoro Sacchetti i Francesco Vivarelli), s'acostà a Chelini, un paisà de Massa Marittima que era voluntari a l'Estat Lliure de Fiume amb Gabriele D'Annunzio, i es posà a dir fàstics del Fiume, dels feixistes i D'Annuzio; l'home, va ser envoltat i ferit per un dels anarquistes amb una punyalada al costat dret. Denunciat, el 25 de febrer de 1921 declarà davant el jutge de primera instància que havia vist la baralla però que no sabia qui havia estat l'autor de l'agressió, mentre que la resta dels acusats van fer declaracions semblants. Jutjats, Parrini, Sacchetti, Quintavalle i Vivarelli van ser condemnats a dos mesos de presó i Montagnani a 50 dies de reclusió. Els anarquistes van apel·lar, però l'11 de maig l'Audiència de Grosseto va confirmar la sentència de primera instància. Setmanes després s'enfrontà, davant la catedral de Massa Marittima, a Silverio Zanetti, secretari local feixista de Follonica (Toscana, Itàlia), a qui va agredir. El 13 d'agost d'aquell any, a manera de represàlies, va ser acomiadat de la mina «Montecatini» de Gavorrano (Toscana, Itàlia) on feia feina. El 9 d'octubre de 1921, amb un grup de companys anarquistes (Rizieri Guazzini, Fortunato Signori, Tonielli, etc.), s'enfrontà a la plaça Garibaldi amb un escamot feixista, grup que va rebre de valent juntament a un carrabiner. El 30 d'agost de 1922, juntament amb l'anarquista Eligio Pozzi, emigrà legalment a França i després s'establí a Blegny (Lieja, Valònia), on treballà a les mines d'hulla. Després va fer feina en un telefèric belga i, posteriorment, fins el 1924, en una siderúrgica de Montignies-sur-Sambre (Charleroi, Hainaut, Valònia), des d'on col·laborà en el periòdic romà Libero Accordo. El juny de 1925 envià un article per a Libero Accordo des de Couillet (Charleroi, Hainaut, Valònia). En 1925 es casà amb una belga, amb qui va tenir un infant. En 1926 encara vivia a Montignies-sur-Sambre i en 1927 a Sedan (Ardenes, França), on va fer costat els periòdics anarquistes Il Monito i La Diana. El març de 1928 el consolat feixista italià de Charleroi demanà a les autoritats belgues la seva expulsió del país. L'1 de gener de 1930 va ser inscrit el butlletí de recerca de la policia. El 2 de març de 1930 retornà a Itàlia per a visitar sa mare malalta i a finals de mes tornava a ser a Montignies-sur-Sambre, on va romandre fins l'1 de desembre, data en la qual tornà definitivament a Itàlia. Treballà de miner a Niccioleta (Massa Marittima, Toscana, Itàlia). El 4 de juny de 1933 va ser detingut administrativament i el també el novembre de 1934, després que unes banderes italianes exhibides a Massa Marittima per celebrar la victòria de la Gran Guerra fossin llançades a una bassa. Absolt per manca de proves, va ser sotmès a una estreta vigilància i el 30 de setembre de 1936, en un informe dels carrabiners de Massa Marittima a la Prefectura de Policia de Grosseto aquests veien necessari acomiadar-lo de la mina de Niccioleta per «propagandista subversiu» i per les seves relacions amb antifeixistes, com ara l'anarquista Menelik Giusti, el comunista Romeo Lippi, Engels Lambardi del Partit Popular Italià (PPI), el socialista Primo Olivelli, el subversiu Gino Lolini i els militants Ruggero Romani i Estido Verni. En aquesta època participà, amb els anarquistes Libero Corrivi i Giuseppe Gasperi i els comunistes Elvezio Cerboni i Enrico Filippi, en reunions semiclandestines celebrades al restaurant Pollazzi, al Borgo de Massa Marittimi, trobades moltes vegades pertorbades per escamots feixistes. El 19 de juny de 1938 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Grosseto i en aquesta època treballava a la mina «Puccioni», a la vall de Zanca de Massa Marittima. Després de la caiguda del feixisme, col·laborà en la resistència partisana i formà part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després de la II Guerra Mundial, reprengué la seva militància en el moviment llibertari i es dedicà a distribuir la premsa anarquista (L'Adunata dei Refrattari, Il Libertario, Umanità Nova, etc.). Silvio Quintavalle va morir el març de 1978 a Massa Marittima (Toscana, Itàlia).

Silvio Quintavalle (1898-1978)

***

Ramon Recasens Marsal

- Ramon Recasens Marsal: El 17 de juliol de 1903 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Manuel Recasens Marsal. Sos pares es deien Ramon Recasens Rovira i Emília Marsal Vidal. En els anys trenta milità activament en el Comitè Local de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels responsables del Sindicat Tèxtil d'aquesta organització. Quan l'aixecament feixista de 1936, el novembre d'aquell any ajudà a la formació de la «Centúria Floreal» de les Joventuts Llibertàries i lluità enrolat en la «Columna Durruti» als fronts de Madrid i, a partir de gener de 1937, d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració i, sembla, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ocupació alemanya s'integrà en la resistència. Capturat pels nazis, va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) –altres fonts citen que, després de passar per diversos camps de concentració francesos i alemanys, acabà al de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya)–, on va romandre cinc anys fins a l'alliberament del camp per les tropes aliades el maig de 1945. Del camp de concentració sortí amb una lesió cardíaca. Durant la dècada dels quaranta visqué a Andorra en estret contacte amb la CNT clandestina. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramon Recasens Marsal va morir el 22 de maig –altres fonts citen el 20 de juliol– de 1974.

***

Gino Manetti

- Gino Manetti: El 17 de juliol de 1898 neix a Impruneta (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana, Itàlia)– l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més conegut com Gino Manetti, que va fer servir el pseudònim d'Antonio Padovani. Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar a les línies italianes després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou considerat per la policia com a «irreductible i extremadament perillós» per les seves accions «criminals», les seves competències propagandístiques anarquistes i la influència que aconseguí a la seva zona. Després de la «Marxa sobre Roma» es va veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa companya i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), però uns mesos després hagueren de separar-se, ell a París (França) i sa família hagué de retornar a Itàlia, on no en pogué sortir malgrat els esforços seus durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de pintor en la construcció i freqüentà el cercle anarquista il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un mes de presó per possessió d'«arma prohibida». El desembre de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la banda de Pollastro. Després d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas Ciapellioni, Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser alliberat i immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres companys a Marsella sota el nom d'Antonio Padovani, va ser identificat pels serveis d'intel·ligència del consolat feixista italià i denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de 1931 va ser detingut per robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou un continu sortir d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i viceversa, sota l'acusació de furt o per violació del decret d'expulsió. El 23 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els anarquistes Dario Fabiani i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10 anys de domicili obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de Bèlgica, va ser alliberat de la presó on romania i, donada la situació, demanà la repatriació. A Itàlia va ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a Florència, el juliol de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres subversius. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la instauració de la República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats, ell va romandre tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori i dos subversius sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando Gualtieri i Orlando Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses ocasions per delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica) eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi, comandant del districte militar de Florència, i com a represàlia els feixistes demanaren ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis, però el comandant alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó florentina de Le Murate per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys (Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando Storai), fou afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a l'escamot d'execució com a signe de traïció a la pàtria. L'octubre de 1944 un dels primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència es batejà amb el seu nom.

Gino Manetti (1898-1943)

***

D'esquerra a dreta: Julio Fernández López (El Cabra), Narciso Martínez González (El Mondas) i Antonio Bermejo Perea; acotat, Jacinto Rueda Pérez.
Pati de la presó de Puerta Castillo de Lleó (24 de setembre de 1946)

- Julio Fernández López: El 17 de juliol de 1912 neix a Avilés (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Fernández López, conegut com El Cabra o Cabraloca. Sos pares es deien Santos Fernández Llanas, jornaler, i Carmen López Menéndez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), qual l'aixecament feixista de juliol de 1936 destacà en el rescat de persones aïllades a la zona de Lleó (Castella, Espanya). Quan la caiguda del front Nord, el 4 de maig de 1938 va ser condemnat a sis anys de presó militar per «cooperació en intent de rebel·lió» i a 12 anys per «deserció». El 22 de novembre de 1945 va ser capturat en una gran agafada per les autoritats franquistes, reclòs a la presó lleonesa de Puerta Castillo, jutjat i condemnat el 5 de desembre de 1947 a dos anys de presó. Julio Fernández López va morir el 3 de novembre de 1976 a Oviedo (Astúries, Espanya).

***

Retrat al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem Gayà, quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma (1940)

- Josep Muntaner Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret. Sos pares es deien Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder anar a l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel Miró o Anatole France. En 1927 sa família es traslladà a Pollença. Barber de professió, amb la proclamació de la II República milità en la Joventut Republicana. Amb altres companys, creà al Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat anarquista, on rebien diferents publicacions llibertàries i feien tertúlies. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus companys una conferència d'aquesta a Pollença. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la inútil defensa que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i s'amagaren a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el desembarcament republicà esperat no es produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús, gràcies a la complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el cercle feixista i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser detingut el 3 d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime I» al port de Palma i després a la «Prisión Estaciones de Palma», més coneguda com Can Mir, on conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el cita en les seves Memòries a les presons de la guerra civil a Mallorca. A la presó, a més de ser testimoni de les constants saques o tretes, s'assabentà que Bonjesús havia estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en català als presos allà tancats. Va ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota l'acusació de resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel Godet Llopis i d'«anarquista perillós capaç de cometre qualsevol atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a Pollença, abandonà l'activitat política i bastí un comerç a l'engròs de productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi, però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que publicà en set volums –Gotes de mel (1980), Fulls i flors (1981), El temps i la saba (1983), Rost avall (1986), Des del ribàs (1990), Fulles de tardor (1995) i Gaudint dels 90 anys (2003)–, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes. Petita història, que sortiren per capítols en la revista L'Espira i posteriorment editat en llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys participà en diversos actes de recuperació de la Memòria Històrica que es van fer a l'illa i en 2008 el seu testimoni va ser recollit per a la sèrie documental televisiva Memòria i oblit d'una guerra. Josep Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca, Illes Balears) i fou enterrat tres dies després.

Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)

***

Necrològica de Marina Esteban Villalba apareguda en la revista parisenca Confrontación de gener-febrer de 1980

- Marina Esteban Villalba: El 17 de juliol de 1915 neix a El Carpio de Tajo (Toledo, Castella, España) l'anarcofeminista i anarcosindicalista Marina Esteban. Sos pares es deien Matías Esteban i Modesta Villalba. Sota el franquisme fou membre de la clandestina l'Agrupació «Mujeres Libres» de Madrid (Espanya) i participà en diversos Comitès Nacionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com ara els encapçalats per César Broto Villegas entre juliol i octubre de 1945 i per Ángel Morales Vázquez entre novembre de 1945 i març de 1946. Quan la caiguda del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Manuel Villar Mingo el novembre de 1947, va ser detinguda i restà empresonada 90 dies al calabós. En 1953 passà a França, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Montluçon. Posteriorment formà part dels grups confederals reagrupat al voltant del periòdic Frente Libertario. Son company fou el militant confederal Laureano Baños Rivera (Gonzalo). Marina Esteban Villalba va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Occitània).

---

Continua...

---

[16/07] �Il Libertario� - �L'Action Directe� - Confer�ncies de Goldsky i de Durupt - CNT-FAI demana armes - Dulch� - Auvin - Merdzanov - Callet - Boccato - Gandulfo - Mares - Lashortes - Moya - Bueno - Montoliu - Lambert - Serantini - Prunetti - Desgranges - Hourt - Xixonet - Ryzhukova - Ferrier - Cayuela - �Fieldman� - Sip�n - Damaye - Abella - Rebecchi - Guillemau - Celma

efemerides — Thu, 16 Jul 2026 13:17:53 +0200

[16/07] «Il Libertario» - «L'Action Directe» - Conferències de Goldsky i de Durupt - CNT-FAI demana armes - Dulché - Auvin - Merdzanov - Callet - Boccato - Gandulfo - Mares - Lashortes - Moya - Bueno - Montoliu - Lambert - Serantini - Prunetti - Desgranges - Hourt - Xixonet - Ryzhukova - Ferrier - Cayuela - «Fieldman» - Sipán - Damaye - Abella - Rebecchi - Guillemau - Celma

Anarcoefemèrides del 16 de juliol

Esdeveniments

Capçalera d'Il Libertario

- Surt Il Libertario: El 16 de juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el primer número del setmanari Il Libertario. Giornale Anarchico, dirigit per Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions) i el 29 d'octubre de 1922 la impremta en serà destruïda per un escamot feixista. Va publicar 866 números bàsicament de crítica al militarisme, al clergat, al reformisme socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al feixisme, etc.

***

Capçalera de L'Action Directe

- Surt L'Action Directe: El 16 de juliol de 1905 surt a Gilly (actualment Charleroi, Hainaut, Valònia) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Action Directe. Organe des travailleurs. Després portarà els subtítol «Organe de la Confédération Générale du Travail» i «Organde de Propagande Synidicaliste Révoutionnaire». Va ser fundat, entre d'altres (Beck, P. Brichaux, P. Delattre, G. Ducoffre, Léopold Kinif, Antoine Quibus, E. Rousselet, P. Vancraes i Désiré Voland), per Léopold Preumont, secretari de la Confederació General del Treball (CGT) belga. En 1906 nombrosos col·laboradors d'aquesta publicació (Arthur Brenez, Henri Fuss-Amoré, Louis Xhayet, etc.) van ser processats per delictes de premsa. A partir de juny de 1907 va ser dirigit per Henri Fuss-Amoré a Lieja (Valònia). Després de publicar més de setanta números, l'últim en sortí el del 13 de setembre de 1908, i deixà de publicar-se per donar lloc al periòdic L'Avant-Garde, al qual també es va sumar L'Insurgé.

***

Full volant de les conferències

- Conferències de Goldsky i de Durupt: El 16 de juliol de 1909 se celebren a la Sala Omnibus del XIX Districte de París (França) dues conferències públiques anarquistes contra la visita del tsar Nicolas II a França. La primera va ser impartida per Jean Goldschild (Goldsky) sota el títol «Les crimes tzaristes» (Els crims tsaristes) i la segona per Georges Durupt anomenada «L'action anarchiste» (L'acció anarquista).

***

Astra i cop militar

- La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».

Naixements

Signatura de Justin Dulché (1877)

- Justin Dulché: El 16 de juliol de 1832 neix a Beaucourt (Territori de Belfort, Alsàcia) l'anarquista Justin Auguste Dulché. Era fill de Pierre Joseph Dulché, rellotger, i de Catherine Jacquemin. Es guanyà la vida treballant com son pare, de rellotger a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). En 1867 patentà una màquina bressola per infants i en aquesta època vivia al número 8 del carrer Granges de Besançon. En 1871 participà en la Comuna de Besançon. El 22 d'abril de 1873 enviudà a Besançon de Marie Adèle Pionnet i el 16 de juliol de 1877 es casà amb la rellotgera Louise Émilie Pionnet, germana de la seva anterior esposa i vídua de Julien Eugène Guyot. En aquesta època vivia al número 21 del carrer Ronchaux de Besançon. Va ser un dels creadors, el 30 de gener de 1881, del «Cercle Socialista. Unió dels Treballadors» de Besançon (Modeste Coeurdevey, Virgile Voisar, etc.), però només durà uns mesos. En 1884 tenia el taller al número 1 del carrer Marulaz de Besançon i una sucursal al número 56 del carrer Jaquet-Droz de Le Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). En 1886 va ser fitxat per la policia de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) com a «perillós» i va ser objecte de diversos informes policíacs al departament de Puèi de Doma. Entre 1891 i 1892 visqué a Le Chaux-de-Fonds i va fer separació de bens amb la seva esposa. A principis de 1893 era membre del grup anarquista de Besançon, del qual formaven part els Reuge (Louis, el pare, i Albert i Charles, els fills), Charles Louis Termelet i el suís Auguste Von Gutten. Durant la tardor de 1893 es trobava en situació penosa, sense poder treballar de malalt. El seu últim domicili va ser al número 9 del Quai Veïl Picard de Besançon. Justin Dulché va morir el 4 de desembre de 1893 a l'Hospici de Saint-Jacques de Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Cal no confondre'l amb el rellotger anarquista Charles Auguste Dulché, també nascut a Beaucourt.

***

Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894)

- Henri Auvin: El 16 de juliol de 1856 neix a Sainte-Même (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Henri Auvin. Sos pares es deien Simon Auvin, conreador, i Marie Madeleine Guérin. Treballava de calderer a les Obres de la Loira a Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia al número 3 del carrer Corbillons. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i l'1 de març d'aquell any fitxat com a anarquista. Tal vegada sigui el mateix Auvin, que vivia al número 49 del carrer París de Saint-Denis, del qual es requisà nombrosa correspondència el 18 de febrer de 1894 en un escorcoll al domicili de l'anarquista Jean-Marie Guillemin de Saint-Nazaire. Henri Auvin va ser inscrit posteriorment en els registres números 2 i 4 dels anarquistes desapareguts i/o «nòmades». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov –també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey –fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis–, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

***

Grup de dones a la Maison du Peuple. Henriette Callet és la primera per l'esquerra

- Henriette Callet: El 16 de juliol de 1891 neix al barri de Recouvrance de Brest (Bro Leon, Bretanya) l'actriu llibertària Henriette Yvonne Marianne Callet. Era la filla menor de François Marie Callet, obrer mecànic al port militar de Brest, i d'Henriette Souban. El 21 d'agost de 1912 es casà amb l'obrer de l'Arsenal de Brest anarquista René Louis Martin. El 12 d'agost de 1916 la parella tingué una filla, Renée Louise Marie. Després de la Gran Guerra la parella visqué al carrer Turenne del barri de Saint-Martin de Brest. Fou membre del grup teatral de la Maison du Peuple de Brest. Durant les festes d'inauguració de la Maison du Peuple, el 10 de febrer de 1924, fou intèrpret, amb son company, de la peça teatral L'usine qui flambe. En 1928 interpretà el paper principal en l'obra L'interdit, de Jules Le Gall. Va ser intèrpret regular en les peces programades a la Maison du Peuple i va fer costat el periòdic Le Flambeau, òrgan regional de «Libre Pensée», especialment interpretant la peça Retour des bancs, escrita per René Martin. Membre del Comitè per Espanya Lliure, a partir d'octubre de 1937 forma part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938 organitzà col·lectes de roba i d'aliments per enviar a Espanya. En 1937 sa filla es casà amb l'anarquista Maurice Laisant. En 1940 s'establí amb son company a Asnières (Illa de França, França), on vivia sa filla. Treballà d'empleada en la Seguretat Social i els seus últims anys visqué a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França). Henriette Callet va morir el 26 de març de 1973 a la Residència de Malnoue d'Émerainville (Illa de França, França).

Henriette Callet (1891-1973)

***

Amerigo Boccato

- Amerigo Boccato: El 16 de juliol de 1892 neix a Piracicaba (São Paulo, Brasil) el fotògraf anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo Boccato, conegut com a Mérico Canarin. Sos pares, Angelo Boccato (Canarin) i Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al Brasil en 1885 com a conseqüència de la repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren a Itàlia. Amerigo Boccato es guanyava la vida fent de mecànic a Venècia (Vèneto, Itàlia) i aconseguí una important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran Guerra, amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.), creà el Circolo Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio, on palesà el seu antibel·lisme en reunions públiques al costat de les dones dels soldats enviats al front. En aquesta època col·laborava en el periòdic socialista Lotta. El 24 de desembre de 1917, «pel seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de l'Estat», va ser confinat a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per «tasca derrotista consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als soldats combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat, va ser absolt, però va ser sotmès a una vigilància especial acusat de «danys i incendi dolós». L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo (Vèneto, Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de reclusió per haver disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a l'avinguda de la Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i posteriorment a Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià. El 4 de juliol de 1927 va ser novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i emblemes (falç i martell) a parets d'edificis d'Adria (Vèneto, Itàlia), però va ser alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no comunista. El 20 de desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic («La Modernissima») a l'Strada Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a Cavarzere. Segons les autoritats policíaques, «sempre va professar les idees anarquistes, però sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la detenció i condemna a mort de l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito Mussolini, la vigilància a la seva persona es va intensificar, patí un escorcoll domiciliari i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de fronteres. El 24 de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia per part dels carrabiners, se li va segrestar documentació mecanografiada compromesa i publicacions subversives, com ara l'Almanacco Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo, Esperina, Espero, Elio, Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres d'ells (Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes i lluitadors antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el Teatro Comunale d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera lírica que es representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es van veure obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un missatge radiofònic de Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial, l'annexió d'Etiòpia i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó de Rovigo, va ser, a causa de la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família nombrosa, només amonestat per dos anys, per «haver manifestat una actitud contrària a l'acció dels poders de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre públic en un moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari local de la Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat bufetejat per un membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937 l'amonestació va ser indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del príncep Víctor Manual. El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per enèsima vegada. Invàlid de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei militar, rebia una pensió de cinquena categoria. Després de la II Guerra Mundial, retornà a Adria amb sa família i s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a Gabiano i a Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo Boccato va morir el 14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia), població a la qual havia retornat feia poc.

Amerigo Boccato (1892-1978)

***

Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

- Juan Gandulfo Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo– el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad, òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván, Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos «comuns». En aquesta època entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa, òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario –la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en els últims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

***

Francisco Mares Sánchez

- Francisco Mares Sánchez: El 16 de juliol de 1896 neix Xelva (Serrans, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Torrent (Horta Oest, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares Sánchez –el primer llinatge citat també com a Marés. Era fill de Joaquín Mares Aguilar i de Francisca Sánchez Madrid. Sa família, d'origen camperol, emigrà a València. Quan tenia 10 anys començà a treballar com a obrer en la construcció i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on romangué fins la proclamació en 1931 de la II República espanyola. En els anys posteriors milità a València i a Torrent adscrit als Sindicats d'Oposició de la tendència trentista de la CNT. El novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc Puchades Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant del partit Dreta Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell any. Quan el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del Comitè Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la Comissió Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la «Columna de Ferro», de la qual fou comissari d'un batalló. Després de la militarització, la columna esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular republicà i fou nomenat comandant del II Batalló de la Brigada (73 Divisió) i comandant de la Brigada en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat ferit. Lluità als fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista, caigué presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de concentració d'Albatera i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a començaments de maig de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939, de camí a França després d'haver realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la policia, tancat a la presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a Torrent, encara que la premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins el 5 de maig de 1940. Després d'un temps a la presó Model de València, va ser condemnat a mort en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat Militar de València. Francisco Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp de Tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià), encara que diverses fonts citen erròniament altres dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz, locutor i director de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora radiofònica republicana en la qual Mares havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van ser enterrats a la mateixa tomba al cementiri de Paterna.

Francisco Mares Sánchez (1896-1941)

***

Lashortes (ca. 1930)

- Lashortes: El 16 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 15 de juliol– de 1898 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) el mestre, sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més conegut com Lashortes. Sos pares es deien Jean Catalogne, alt funcionari de Correus, i Augustine Marie Desfaudais. Després de militar una breu temporada en la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de França), a partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta època també militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al congrés de l'UACR celebrat a París, i entrà a formar part de la Comissió Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932 participà en el congrés de la Federació Anarquista (FA) de París, on llegí un informe sobre la situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una escola de propaganda. Entre 1931 i 1939 col·laborà assíduament en Le Libertarie, especialment en la pàgina de temàtica internacional, de la qual era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 («Congrés de la Unitat»), que rebatejà l'organització sota el nom d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la comissió de redacció de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA celebrat a París, on presentà un informe sobre la guerra. El 12 de juliol de 1937 es casà a Ortès (Aquitània, Occitània) amb Julie Léocadie Faisantieux. Pacifista radical, en 1938 declarà que l'Acord de Munic era preferible a la guerra i col·laborà, sota el pseudònim de Lazorthe, en el periòdic anarcopacifista La Patrie Humaine. Professor de filosofia a Ortès (Aquitània, Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des Hirondelles» i del grup teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de l'institut local. En 1936 participà en la fundació de la Unió Local de la Confederació General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i ensenyants creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO), per lluitar contra l'analfabetisme i per la integració dels emigrants (espanyols, italians, portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936 prengué part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de Jean-Louis Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya, el setembre de 1936 marxà a Catalunya, participà en les emissions de «Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i romangué un temps amb la comunitat francesa de Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure i el seu article «Prolétaire-Prolétariat», sota el títol Qu'est ce que le prolétariat?, va ser publicat en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939 establí contactes amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités els companys internats al camp de concentració de Gurs. El 16 d'agost de 1941 es casà a Artix (Aquitania, Occitània) amb Gabrielle Marie Henriette Paulette Paysas. Després de la II Guerra Mundial es decantà pel cristianisme, encara que es mostrà fidel a les idees de justícia i d'emancipació obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme revolucionari, especialment amb el grup editor de La Révolution Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va escriure un article defensant els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània).

Lashortes (1898-1984)

***

Necrològica de Carmen Moya Martín apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1976

- Carmen Moya Martín: El 16 de juliol de 1898 neix a Allepús (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Moya Martín. Sos pares es deien Eulogio Moya Alegre i Josefa Martín Bayo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb son company Bernabé Gracia Alegre, miner en els anys vint i trenta a les mines de Súria (Bages, Catalunya). Participà activament en la vaga minera de 1932. Entre 1935 i 1936 visqué clandestinament amb son company a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la guerra participà en la col·lectivitat agrícola d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company i sos infants. Durant l'Ocupació va ser repatriada pels nazis a l'Espanya franquista. En 1950, amb son fill Manuel Gracia Moya, passà clandestinament la frontera i pogué reunir-se amb son company a Les Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou membre, amb son company, de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Posteriorment la família es traslladà a Castelnou d'Arri. El 23 de febrer de 1967 va finar son company. Carmen Moya Martín va morir el 17 de febrer de 1976 al seu domicili de Castelnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrada l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Justo Bueno Pérez

- Justo Bueno Pérez: El 16 de juliol de 1907 neix a Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Sos pares es deien Justo Bueno i Vicenta Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Aprengué l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El març de 1933 va ser detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda d'atracadors de «caràcter social». Juntament amb José Martínez Ripoll i altres militants, formà part dels grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de tramvies –se li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per carrers en pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres. El 28 d'abril de 1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio Ruano Segúndez), José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín, en el grup d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep Badia Capell, militants d'Estat Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i enemics acèrrims del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat el 25 de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el jutge que portava la causa patí des de la Generalitat de Catalunya, interessada a fer caure les responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la «Columna Durruti» amb la qual lluità a Aragó com a membre del seu Comitè d'Investigació. Va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic i després subsecretari del mateix departament del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29 franquistes a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al front militar. Després retornà a Barcelona i amb altres companys (José Martínez Ripoll, Lluís Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno López, Rafael Ginesta Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de la «Columna Durruti» (Tallers Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la fabricació de material de guerra. En 1937 formà part del grup que planificà la mort a Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano i son germà, antics destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats de tota mena d'excessos (robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves respectives companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del país; aquestes execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un grup format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado, Antonio Moreno López, José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda, Rafael Sellés i Josep Parés. El 6 d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions (possessió de passaport fals, evasió de capitals, venda de valors artístics, etc.) i empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages, Catalunya). El 8 de gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de la CNT, del Preventori de Manresa i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) i a París (França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del Servei d'Informació i Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio Ortiz Ramírez i de Joaquín Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a França, però el seu intent d'enverinament dels citats fracassà a causa de l'ínfima dosi d'arsènic que usà. El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats gal·les i lliurat a la policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament amb José Martínez Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), va ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid. El 30 de juliol de 1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap jutge. Es posà a fer feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant Andreu de Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les Rambles barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo Quintela Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos (Castellà, Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per «auxilio a la rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a Barcelona. Jutjat en consell de guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno Pérez va ser afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en una de les columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de Catalunya» que precedeixen l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions d'Estat Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i que totes les vegades ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona.

Justo Bueno Pérez (1907-1944)

Agustín Guillamón: «Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya, 157 (gener 2014)

***

Necrològica de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 d'octubre de 1975

- Joan Montoliu del Campo: El 16 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1911 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. Sos pares es deien Joan Montoliu Franch, jornaler, i Rosaria del Campo Soliva. De molt jove marxà a Catalunya i s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on s'afilià al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1934 presidí un míting a Vila-real amb Buenaventura Durruti Domínguez i Ricard Sanz García. Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i lluità al front d'Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i en 1940 fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1942, després de l'ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en l'Exèrcit regular francès. Després de l'Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava, amb Roc Llop Convalia, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. En 1973 presidí un míting a Narbona (Llenguadoc, Occitània). A començaments d'agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al Congrés de Marsella (Provença, Occitània), però l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –el certificado de defunció cita el seu domicili– i fou enterrat en aquesta ciutat. Sa companya fou Ángela Gilirribo.

***

Daniel Lambert

- Daniel Lambert: El 16 de juliol de 1925 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista i activista del Moviment dels Albergs de Joventut Daniel Paul Lambert, conegut com Gaucho. Sos pares es deien Philippe Joseph Lambert i Pauline Clémentine Gros. Després d'educar-se a les escoles laiques, estudià disseny tècnic a l'Escola Nacional Professional de La Martinière de Lió. Durant l'Ocupació, pogué escapolir-se de fer el Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys gràcies a son germà major, militant de la Confederació General del Treball (CGT) clandestina. Empleat a la fàbrica d'automòbils de Marius Berliet a Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània), criticà les intrigues del Partit Comunista Francès (PCF) i de la CGT a la direcció de la fàbrica durant l'anomenada «Experiència Berliet» i es va veure obligat a dimitir a finals d'octubre de 1946. A partir de juny de 1947 s'integrà en el Moviment Laic dels Albergs de Joventut (MLAJ), que esdevingué un moviment més autònom amb la seva transformació en Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), que va contribuir a crear i al qual dedicà bona part de la seva vida de militant com a secretari general. Contrari a la unificació dels diversos moviments d'Albergs de Joventut promogut per l'Estat, participà activament en el procés d'excisió de les dues tendències, que s'engegà en el Congrés Nacional del Centre Laïque des Auberges de Jeunesse et du Plein Air (CLAJPA, Centre Laic dels Albergs de Joventut i a l'Aire Lliure), celebrat el novembre de 1950 a Puteaux (Illa de França, França) i que es concretà en el congrés següent de novembre de 1951. Després d'una breu passada en 1946 per les trotskistes Joventuts Comunistes Internacionalistes (JCI), en 1949 s'integrà en el grup «Libre Examen» de Lió, adherit a la Federació Anarquista (FA). En 1949 participà en la creació de les Joventuts Comunistes Llibertàries (JCL) del barri de la Croix Rousse de Lió. En 1950 freqüentà el grup anarquista del barri lionès de Vaise de la FA i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), mentre que les JCL es van dissoldre durant la primavera de 1951. Entre 1951 i 1967 col·laborà en el periòdic bimestral del MIAJ Regain. Quan la guerra d'Algèria, va fer propaganda per la independència en diversos grups, com ara l'Acció Jove Internacionalista i Revolucionària (AJIR) en 1955, el Comitè Departamental d'Acció Laica (CDAL) en 1959 i el «Comitè dels 40». A partir de 1961, com a membre del MIAJ, participà en diverses iniciatives, com ara la fundació de «Planning Familial» de Lió, amb sa companya Marianine Joséphine Fragola (Marianne), també membre del Moviment dels Albergs de Joventut; el suport als 21 militants anarquistes espanyols antifranquistes del Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) detinguts i empresonats pel govern francès; la crítica de la política nuclear francesa des del Moviment contra l'Armament Atòmic (MCAA); etc. En 1965 abandonà amb sa companya el MIAJ. Entre 1966 i 1967 fou un dels editors del periòdic lionès Le Drapeau Noir. Organ local des groupes lyonnais anarchistes. En 1972 s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Dissenya la portada i va fer dibuixos per a la revista anarquista IRL-Informations Rassemblées à Lyon i en aquesta època havia adaptat una habitació del seu domicili com a taller d'il·lustració i d'impremta. En 2005 publicà el llibre Mémoires d'ajiste, sobre la seva experiències en el Moviment dels Albergs de Joventut. Daniel Lambert va morir el 25 de gener de 2018 al seu domicili de Thézillieu (actualment Plateau d'Hauteville, Roine-Alps, França).

---

Continua...

---

[15/07] Judici contra Gallo - �La Questione Sociale� (1894) - �La Questione Sociale� (1895) - �Libre Concurso� - �L'Anarchiste� - �En Marge� - �L'�mancipateur� - �Le Semeur de Normandie� - �V�rtice� - �Tim�n� - �La Palestra dei Ribelli� - �Reconstruir� - �Simiente Libertaria� - �La Lanterne Noire� - �Niet@s del Pueblo� - �Verbo Libertario� - Bligny - Di Sciullo - Harvey - Tardieu - Combelles - Ernestan - Goavec - Jim�nez - Ester - Terrenoire - Vautier - Coryell - Janvion - Colomb - Romero - Ochagabias - Barday - Rousset - Maci� - Fettermann - Chauvicourt - Morat� - G�mez Pel�ez - Vicente Ruiz

efemerides — Wed, 15 Jul 2026 12:01:59 +0200

[15/07] Judici contra Gallo - «La Questione Sociale» (1894) - «La Questione Sociale» (1895) - «Libre Concurso» - «L'Anarchiste» - «En Marge» - «L'Émancipateur» - «Le Semeur de Normandie» - «Vértice» - «Timón» - «La Palestra dei Ribelli» - «Reconstruir» - «Simiente Libertaria» - «La Lanterne Noire» - «Niet@s del Pueblo» - «Verbo Libertario» - Bligny - Di Sciullo - Harvey - Tardieu - Combelles - Ernestan - Goavec - Jiménez - Ester - Terrenoire - Vautier - Coryell - Janvion - Colomb - Romero - Ochagabias - Barday - Rousset - Macià - Fettermann - Chauvicourt - Morató - Gómez Peláez - Vicente Ruiz

Anarcoefemèrides del 15 de juliol

Esdeveniments

Cap a Nova Caledònia

- Nou judici contra Charles Gallo: El 15 de juliol de 1886 l'anarquista Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París i va expressar el seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap agent de borsa. Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré, i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir de la metròpoli el 6 de desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de març de 1887, on el 10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un dels seus carcellers.

***

Almanaque de La Questione Sociale (1902)

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires (Argentina) la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile di studi sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt nivell intel·lectual, publicà textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d'altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l'anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines –abans en publicava entre 16 i 30– i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L'últim número sortí el 30 d'octubre de 1896.

***

Portada de La Questione Sociale

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.

***

Capçalera del primer número de Libre Concurso

- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquista El Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.

***

Portada del primer número d'En Marge

- Surt En Marge: Pel juliol de 1912 surt al barri de Laeken de Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic literari anarquista En Marge. Publication mensuelle. Posteriorment portà el subtítol «Cahier paraissant irrégulièrement». En foren editors gerents Léon De Roos i Abel Gerbaud. Publicà textos de Léon Bloy, Léon De Roos, Georges Eekhoud, Abel Gerbaud, Paul Grosfils, Gustave Hervé, Albert Libertad, Errico Malatesta, Fernand Pelloutier, Rhillon, Romain Rolland, Paul Ruscart, Lev Tolstoi i Oscar Wilde, entre d'altres. En sortiren, sembla, cinc números fins el 1913.

***

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: Pel juliol de 1921 surt a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia) el primer número del periòdic bimensual L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Va ser publicat per l'obrer miner Camille Mattart i administrat per Ernest Noël. Més tard esdevingué l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Hi trobem textos d'Antoine Antignac, Charles d'Avray, Émile Bans, Julien Boland, René Chaughi, André Colomer, Hem Day, J. Denis, Ernestan, Fernand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Michel Frankar, André Girard, Jean Grave, L. Heinsch, Charles Keller, Pierre Kropotkin, Jules Labuche, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Camille Mattart, Louise Michel, Paule Mink, Erich Mühsam, Ernest Noël, A. Pioton, Élisée Reclus, Victor Rousselle, Han Ryner, Georges Thonar, Julia Trigalet, Lise Vaillant, Gerges Vidal, Zo d'Axa, etc. Després de 68 números, deixà de sortir el desembre de 1925, canviant de nom per Le Combat (1926-1928), arran de la decisió del Congrés d'Amay (Lieja, Valònia) celebrat el 25 de desembre d'aquell any. Reaparegué amb la capçalera L'Émancipateur entre 1928 i 1936, però la manca de fons va fer que progressivament reduís la seva aparició, que passà a ser mensual. També edità fullets, algunes vegades amb textos publicat al periòdic, de diversos autors, com ara Charles Alexandre, E. Armand, R. Bernard, Léo Campion, Hem Day, Ernestan, Fernand, André Girard, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Charles Malato, etc.

***

Capçalera de Le Semeur

- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard, Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.

***

Portada d'un número de Vértice

- Surt Vértice: El 15 de juliol de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) la publicació anarquista Vértice. Revista quincenal il·lustrada. Dirigida per Hermós Plaja Saló, comptà amb els dibuixos de Ramón Acín Aquilué, Rafael Barradas, Ramon Segarra Vaqué i Alfons Vila Franquesa (Shum), i les col·laboracions de Barriobero, Cimadevilla, Cordón, Esgleas, García Birlán, Ghiraldo, Leval, Maymón, Enrique Prado i Segarra, entre d'altres. Aquesta publicació se sufragà amb les enciclopèdies de l'Editorial Sopena que Plaza venia a terminis i que mai no pagava a la casa editorial. Per la impossibilitat d'assumir les despeses d'impressió i per suspensió governativa amb empresonament de Plaja, només en sortiren quatre números, l'últim publicat el setembre de 1925, i fou substituïda per Crisol, publicada a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). La revista creà la important «Editorial Biblioteca Vértice», que publicà entre 1925 i 1939 un gran número de llibres i de fullets llibertaris i esquerrans –uns seixanta llibres i un centenar de fullets– de diferents autors (Alaiz, Bakunin, Barcos, Bulffi, Converti, Faure, Flammarion, Gardeñas, Gori, Hamon, Ingenieros, Kropotkin, Lidia, Lorenzo, Magre, Makho, Malatesta, Mangado, Mella, Merlino, Lamennais, Michel, Morris, Most, Paraf, Plató, Reclus, Rey, Robin, Ryner, Salvochea, Tarrida, Zola, etc.). També l'editorial publicà col·leccions de postals, làmines i cartells. Després del triomf franquista, l'editorial continuà la seva tasca a Mèxic. Tant per a la revista com per a l'editorial, Plaja comptà amb la importantíssima col·laboració de la seva companya Carme Paredes Sans i de sos fills (Acràcia, Camèlia i Germinal) i en ambdues ciutats, a més de servir-se de altres impremtes, comptà amb taller propi.

***

Portada del número 7 de la segona època de Timón

- Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI) «partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, sense èxit, aquesta capçalera.

***

Capçalera de La Palestra dei Ribelli

- Surt La Palestra dei Ribelli: Pel juliol de 1952 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic de La Palestra dei Ribelli. Giornale anarchico edito a cura del Gruppo «Albatros» Firenze-Pistoia (La Gimnàstica dels Rebels. Periòdic anarquista editat a cura del Grup «Albatros» Florència-Pistoia). En realitat es tracta d'una carta oberta escrita per Tito Eschini i Lato Latini dirigida a la redacció del periòdic anarquista Umanità Nova en resposta a uns articles polèmics d'Umberto Consiglio sobre els anarquistes individualistes. Altres números únics amb aquesta capçalera aparegueren a Florència abans (6 de febrer de 1946) i posteriorment (març de 1953).

***

Portada del primer número de Reconstruir

- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.

***

Portada del primer número de Simiente Libertaria

- Surt Simiente Libertaria: Pel juliol de 1959 surt a Caracas (Veneçuela) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista Simiente Libertaria. Órgano del grupo libertario «Errico Malatesta». Publicat pel «purista» grup llibertari «Errico Malatesta», era afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i contrari a la reunificació confederal. El director fou Juan Verde Odón i l'administració la portà Alberto Espies. Aquesta publicació, i el seu grup editor, fou una de les promotores de la Federación Ácrata Latino-Americana (FALA, Federació Àcrata Llatinoamericana). Trobem textos de Pablo Bercero, Benjamín Cano Ruiz, Raul Carballeira, Viola Espero, Alberto Espiés, Serafín Fernández Paúles, Juan Ferrer, Julián Floristán, M. Gustavo, José Joseph, Eusebio Larruy C., José Leiva, E. A. Lisenko, Jaime R. Magriñá, Justo Montero, Francisco Olaya, Cristóbal D. Otero, Cosme Paules, Bernardo Pérez, Juan Pérez Guzmán, Hermoso Plaja, Víctor Rico Galán, Rudolf Rocker, Edgar Rodrigues, Pedro Rufas, A. Sanmartí, Vicente Sierra, Solano Palacio, Liber Tarrida, José Tato Lorenzo, Javier de Toro, Juan Verde Odón, Luis Felipe Villegas, etc. En sortiren 17 números, l'últim el setembre de 1961.

***

Exemplars de La Lanterne Noire

- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.

***

Portada del primer número de Niet@s del Pueblo

- Surt Niet@s del Pueblo: Pel juliol de 2007 surt a València (València, País Valencià) la revista anarcosindicalista en castellà Niet@s del Pueblo. Órgano de expresión de l@s niet@s de l@s obrer@s que nunca pudisteis matar. Estava editada per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià. La temàtica va ser diversa: anarcosindicalisme, història llibertària, antiracisme, repressió, llibertat d'expressió, esperanto, etc. Trobem textos de Miguel González Urien, Tomá Ibáñez, Christian Spillmann, Francisco Gabriel Tamayo Vacas, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el maig de 2008.

***

Portada del primer número de Verbo Libertario

- Surt Verbo Libertario: Pel juliol de 2007 surt a Guadalajara (Jalisco, Mèxic), editat pel «Colectivo Sacco y Vanzetti», el primer número de la revista trimestral Verbo Libertario. Pensamiento y acción anarquista. Aquesta publicació parteix del butlletí Libertad Presos Políticos, que en 2004 sorgí com a un instrument per informar sobre la repressió esdevinguda el 28 de maig d'aquell any en la «Cimera de caps d'Estat d'Amèrica Llatina, el Carib i la Unió Europea (ALCUE)»; a més de denunciar i informar sobre els presos polítics i les situacions repressives al país asteca, toca temes relatius al pensament i a la història anarquistes, i qüestions referents a la contracultura anarcopunk. El «Colectivo Sacco y Vanzetti» va néixer pocs dies després de la repressió del 28 de maig com a un grup provisional de solidaritat amb els presos llibertaris, amb la finalitat de generar iniciatives de contrainformació i de reorganitzar col·lectius llibertaris mexicans (Monterrey, Districte Federal, Cualiacán, Guadalajara) mitjançant una coordinadora, i sempre relacionat amb la Creu Negra Anarquista (CNA). Entre els seus col·laboradors trobem Ben Karius, Brux, Rocío Moreno, Rodolfo Montes de Oca, Marcelo Sandoval Vargas, Claudia Fregoso Anaya, Carlos Alberto Estrada Arroyo, Marvinho, Jorge Mommodolarg, Belén Castillo Galindo, David Gómez, Andrew Flood, Rafael Sandoval Álvarez, Mónica Gallegos, Jaime Montejo, entre altres.

Naixements

Foto policíaca d'Aimé Bligny (2 de març de 1894)

- Aimé Bligny: El 15 de juliol de 1835 neix a Vincennes (Illa de França, França) l'anarquista Aimé Eugène Bligny –a vegades el primer nom citat erròniament André. Sos pares es deien Hilaire Charles Bligny, serraller, i Madelaine Virginie Defrance. Seguí la professió de son pare, però el 7 d'agost de 1883 declarà la seva empresa de serralleria en estat de fallida. Militant anarquista des de 1884, el 6 de juliol d'aquell any organitzà a Montreuil (Illa de França, França) una reunió pública. El març de 1886 presidí un míting de Louise Michel i Joseph Tortelier a Saint-Denis (Illa de França, França) i el 18 d'abril un altre de Louise Michel a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), al qual va seguir una baralla que el deixà ferit d'una pedrada. L'agost de 1887 acompanyà Jean Grave al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Segons la policia, assistia a reunions de diversos grups (Grup del Faubourg Saint Antoine, «Les Insurgés», Grup Cosmopolita, «Syndicat des Hommes de Peine», La Révolution Sociale, Grup de Pictus, Grup de Montreuil, etc.). En 1888 sembla que es retirà momentàniament del moviment llibertari. En 1892 reprengué les seves activitats i assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'estiu d'aquell any participà activament en una campanya abstencionista per a les eleccions al consell de districte del cantó de Vincennes. En aquesta època militava en la «Joventut Comunista del XX Districte» i fou un dels fundadors el juny de 1892 del «Grup Abstencionista Revolucionari de Montreuil», que a partir de novembre de 1893 es reunia al seu taller. En aquesta època assistia a les reunions del Grup de Propaganda, de «Les Egaux du XXèmme», de «L'Autonomie Individuelle», de «Les Sociologues» i de «La Commune Anarchiste», i mantingué contacte amb destacats anarquistes (Barthélémy, Bernard, Bondoux, Delique, Jean Grave, Hivon, Mathias Hourt, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, Migeon, Joseph Tortelier, etc.). A finals de febrer de 1893, el seu domicili, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil, on vivia amb sa companya Françoise Pauline Bezouar, que feia de cartomàntica i quiromàntica, i son nebot Henri Herouard, va ser escorcollat per la policia i va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de març de 1894 el seu domicili i el seu taller, al número 120 del carrer Fontenay de Montreuil, van ser novament escorcollats i va ser detingut sota la mateixa acusació. En aquesta ocasió la policia trobà correspondència de Jean Grave i de Charles Leprête, un cartell («Aux trois vaches, Rotschild, Carnot, Léon XIII, A mort!») i quatre exemplars de l'imprès Défense du compagnon Faure. Durant el seu interrogatori afirmar haver cessat des de 1893 tota relació amb el moviment anarquista. Internat l'endemà, 2 de març de 1894, a la presó parisenca de Mazas, el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Durant la primavera de 1895, segons informacions de confidents, tingué la intenció de crear un grup abstencionista per a les eleccions de 1896. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Camillo Di Sciullo

- Camillo Di Sciullo: El 15 de juliol de 1853 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Sos pares es deien Sante Di Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San Martino (Abruços, Itàlia) d'on s'havien traslladat amb cinc fills davant la impossibilitat de continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia dedicat sa família durant generacions. Durant sa vida laboral, que començà quan era un infant, treballà en els oficis més diversos, com ara teixidor, barber, pintor, fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista, propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no tenia 16 anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar violentament els guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de les seves funcions». D'educació autodidacta, començà les seves primeres col·laboracions periodístiques en 1887 amb Ettore Croce en el setmanari satíric La Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de Socors Mutus de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta de socis per les actituds clericals. En 1889 fou un dels creadors del Cercle «Giordano Bruno», que arreplegava els lliurepensadors de la ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer número del periòdic anticlerical Il Pensiero, del qual era el «soci responsable». En 1892 aquesta publicació passà a ser propietat seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies als contactes directes establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a Chieti, i amb els epistolars amb Pietro Gori. Il Pensiero, que perdé el subtítol de «Òrgan del Cercle "Giordano Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista on col·laboraren multitud de corresponsals d'arreu Itàlia i començà a tenir els primers problemes amb les autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894) i diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista que havia arribat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí la seva pròpia impremta, la «Tipografia del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894 s'imprimí Il Pensiero. Aquesta impremta, a més del periòdic, estampà nombroses publicacions i fullets d'autors anarquistes (Errico Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6 d'abril de 1894 va ser jutjat per «insults a les institucions monàrquiques constitucionals, provocació a l'odi entre les diverses classes socials, provocació contra l'ordre familiar i ofensa al dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser absolt i immediatament després va fer una conferència a Chieti i a Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per «incitació a la guerra civil, menyspreu i difamació pública de les institucions monàrquiques constitucionals i atemptat al dret de la propietat»; també defensat per Pietro Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del fullet Fra contadini, d'Errico Malatesta, publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser segrestats per les autoritats. L'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i el fracassat atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc a l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el moviment anarquista, foren la causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol per «instigació al delicte» arran de la publicació d'uns articles on es comentaven aquests magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres anys de presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de Pantelleria. El 12 de setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels números 14 i 15 (12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan reprengué la llibertat després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria, Itàlia) el 10 d'abril de 1898, continuà amb la seva activitat propagandística en la «Tipografia del Popolo» en plena època insurreccional a causa de la manca de subsistències, imprimint la major part dels periòdics subversius de la província i donant un nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri publicà a Roma la revista Il Pensiero, on reté tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del Popolo» edità Lettere ad una donna sull'Anarchia, que arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos periòdics. El desembre de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent creà una Biblioteca Popular Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés de Roma proposant la creació d'un únic periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza Libertaria. El març de 1908 s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on traslladà la seva editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia del Popolo». El 19 de febrer de 1911 publicà un número especial de dedicat a Giordano Bruno. El 2 de gener de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914 assistí al Congrés Subversiu dels Abruços, que se celebrà a Castellammare Adriatico. En plena Gran Guerra, el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una manifestació contra la guerra i aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la postguerra, s'adherí a la Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de Florència (Toscana, Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés anarquista regional, es creà la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es constituïren grups a diverses localitats de la regió. Poc després d'aquest congrés, tingué lloc un congrés regional de la Pulla, on foren presents delegats de la Federació de la Campània i de la FAA, i on es proposà la creació de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les tres federacions regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte d'Aliança que reivindicava els principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en aquest congrés van ser presents grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de Castellammare Adriatico. Per parlar sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15 d'agost de 1920 se celebrà un Congrés de la Federació Regional a Castellammare Adriatico. Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el següent congrés de la FAA a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà entre el 2 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del feixisme va ser detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material propagandístic en diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a Milà (Llombardia, Itàlia), va ser sotmès a vigilància especial i vexatòria, patint cops per part de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de 1926, on es van trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat a dos anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos després la pena va ser commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de 1929, amb gairebé vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del príncep hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva avançada edat, va ser esborrat de la llista de persones a detenir en circumstàncies especials, però l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren fullets i periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del registre de la policia de fronteres al ser considerat «no perillós». Camillo Di Sciullo va morir el 29 de maig de 1935 a Chieti (Abruços, Itàlia); el seu funeral va ser prohibit, el seu domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren a donar el condol a sa família van ser identificades. En 1996 Fabio Palombo publicà la biografia Camillo Di Sciullo, anarchico e tipografo di Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis Llibertari «Camillo Di Sciullo» per honorar la seva memòria.

Camillo Di Sciullo (1853-1935)

***

Foto policíaca de Bernard Harvey (1905)

- Bernard Harvey: El 15 de juliol de 1865 neix a Paul (Cornualla, Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) l'intel·lectual anarquista Benjamin Bernard Harvey. Destinat per sa família a la carrera eclesiàstica, estudià teologia per exercir de pastor protestant, però posteriorment es passà a estudiar filosofia a la Universitat d'Oxford (Oxfordshire, Sud-est d'Anglaterra, Anglaterra). Més tard viatjà per l'Orient, on estudià filosofia i diverses religions i aprengué sànscrit. En 1901 s'instal·là a París, al número 171 del carrer Saint-Jacques del Barri Llatí, i seguí estudis de filosofia i d'història de les religions al Col·legi de França i l'Escola d'Estudis Superiors. També, sembla, va fer estudis de ciències exactes i experiments de química. A París visqué fent classes d'anglès i de filosofia. Va fer amistat amb l'anarquista Pedro Vallina Martínez, qui li va presentar altres companys llibertaris (Amilcare Cipriani, Charles Malato, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios García, etc.). El 5 d'octubre de 1902 assistí amb Charles Malato a l'enterrament d'Émile Zola al cementiri de Montmartre de París. El maig de 1905 va ser acusat amb tres companys (Eugène Caussanel, Charles Malato i Pedro Vallina Martínez) d'estar implicats en l'atemptat amb bomba contra el rei d'Espanya Alfons XIII esdevingut la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905 al carrer Rivoli de París. En l'escorcoll del seu domicili es trobà una biblioteca de centenars de llibres. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 se celebrà l'anomenat «Procés dels Quatre», però davant la obscuritat del cas i les manipulacions policíaques de les policies francesa i espanyola, els quatre processats va ser absolts dels delictes de «complicitat de temptativa d'assassinat» i de «fabricació i possessió d'explosius», però se li va decretar l'expulsió del país. Durant la instrucció declarà que no era anarquista, però davant el tribunal reconegué que professava les idees anarquistes, però que no era partidari de les «accions individuals» i que estudiava explosius, pirotècnia i balística des d'un punt de vista estrictament científic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Marius Tardieu (2 de juliol de 1894)

- Marius Tardieu: El 15 de juliol de 1868 neix a Puegoulen (Provença, Occitània) l'anarquista Marius Henri Tardieu –també citat erròniament el nom com Maurice. Era fill d'Henri Victor Tardieu, conreador, i de Marguerite Victoire Plantier. Des del 20 d'octubre de 1882 treballava d'aprenent d'ebenista a la fàbrica de pianos «Pleyel Wolff» de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era considerat un bon obrer. Assistí regularment a les reunions anarquistes de Saint-Ouent i durant les nits es dedicava a aferrar cartells. En 1889 va ser cridat a files, però va ser declarat «no apte» per una hernia. El febrer de 1894, segons informes policíacs, havia declarat que buscava dinamita per venjar l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. El 19 de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i se li va trobar un cartell d'una reunió pública d'una candidatura, una cançó d'Achille Leroy, diversos fullets Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr Kropotkin i d'altres (L'Almanach du Père Peinard de 1894, Les anarchistes et ce qu'ils veulent, La conquête du pain, Déclarations de G. Étiévant, Dieu et l'Etat, Entre paisans, Riches et pauvres, La Société au lendemain de la révolution, Les travailleurs des villes aux travailleurs des campagnes, etc.), publicacions anarquistes (Le Père Peinard, La Question sociale, La Révolte, etc.), un revòlver «Bull Dogg» de 8 mm, una capsa amb 23 bales i un punyal. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia demanà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà el cap de la I Brigada d'Investigacions es presentà al seu domicili, al número 21 bis del carrer l'Hermet, però la perquisició no donà cap resultat. Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després tancat a la presó parisenca de Mazas. El 19 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes i també en el de 1896 i en el que es va fer posterior a 1900. El 25 de setembre de 1909 es va casar a Saint-Ouen amb la jornalera Anna Catherine Beny i amb aquest matrimoni legitimà dos fills de la parella nascuts a Saint-Ouen, Marius Pierre Tardieu, el 30 de juny de 1899, i Marcel Tardieu, el 28 de setembre de 1900. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Montmartre de Saint-Ouen, que va ser el seu domicili definitiu, i continuava treballant d'obrer en pianos. Marius Tardieu va morir el 30 de novembre de 1909 al seu domicili de Saint-Ouen (Illa de França, França).

---

Continua...

---

[14/07] Conflicte de les Selfactines - Condemna a Sacco i Vanzetti - Bruneau - Quillard - Gu�rin - Ferrier - Accini - Sebastiani - Abbate - Resta - Durruti - Mart� Palacios - Naso - Reverter - Zaccarini - Fern�ndez Valcarce - Tisner - L�pez Guill�n - Zube - Berner - Vaz - Brochard - Ringeas - Mah� - Serrano - Weiss - Fueyo - Tourman - Pijoan - Faure - Bel - Hella - Del Olmo - Hern�ndez Illescas - Zamora - Daguerre - Mayoux - Fabregat - Annovi - G�rard - Rolland - Jim�nez Cubillo - Ferr� - Serrano Gonz�lez - Jacquinot

efemerides — Tue, 14 Jul 2026 12:28:40 +0200

[14/07] Conflicte de les Selfactines - Condemna a Sacco i Vanzetti - Bruneau - Quillard - Guérin - Ferrier - Accini - Sebastiani - Abbate - Resta - Durruti - Martí Palacios - Naso - Reverter - Zaccarini - Fernández Valcarce - Tisner - López Guillén - Zube - Berner - Vaz - Brochard - Ringeas - Mahé - Serrano - Weiss - Fueyo - Tourman - Pijoan - Faure - Bel - Hella - Del Olmo - Hernández Illescas - Zamora - Daguerre - Mayoux - Fabregat - Annovi - Gérard - Rolland - Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano González - Jacquinot

Anarcoefemèrides del 14 de juliol

Esdeveniments

Selfactina

- Conflicte de les Selfactines: El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Conflicte de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets ocorreguts a la capital catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines –de l'anglès selfacting–, que eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven mà d'obra, i a les quals se'ls atribuïa l'atur forçós de molts obrers. A la Península les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització es produïren a Alcoi en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el 1847. Les selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de 200.000. A l'estiu de 1854 aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona. El 14 de juliol del 1854, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el govern, una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi de diverses fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones –aquest mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25 de juliol firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. El conflicte s'allargà, ja que els fabricants van recórrer l'ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat per 19 societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processats i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

***

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

- Condemna a Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Webster Thayer els condemna a mort.

Naixements

Foto policíaca d'Amédée Bruneau (2 de març de 1894)

- Amédée Bruneau: El 14 de juliol de 1847 neix a Châteauroux (Centre, França) l'anarquista Amédée Jean Baptiste Bruneau. Sos pares es deien François Bruneau, fuster, i Marie Élisabeth Serreau. Es guanyava la vida com a obrer sabater a París (França). El 30 de març de 1878 es casà al X Districte de París amb l'obrera d'ombrel·les parisenca Marie Ernestine Savart, amb qui en 1894 tenia sis infants. Aleshores sense feina, el 2 de març de 1894 el seu domicili del número 36 del carrer Saint-Honoré va ser escorcollat per la policia en una gran batuda contra els sospitosos de formar part de grups anarquistes; detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però cinc dies després va ser posat en llibertat. Amédée Bruneau va morir el 26 de desembre de 1898 al seu domicili del número 4 del carrer Saussaies del VIII Districte de París (França).

***

Pierre Quillard

- Pierre Quillard: El 14 de juliol de 1864 neix al XII Districte de París (França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre François Marie Quillard. Sos pares es deien François Quillard, empleat, i Marie Joséphine Payot. Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup «Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article «L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues –considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»– i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat –membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. El 12 d'abril de 1906 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Augustine Talbot. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a la Clínica Hartmann de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993), La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

Pierre Quillard (1864-1912)

***

Foto policíaca d'Henri Guérin (22 de febrer de 1894)

- Henri Guérin: El 14 de juliol de 1869 neix a Le Mesnil-sur-Orge (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Henri Lucien Guérin. Sos pares es deien Louis Amant Guérin, fuster, i Julie Justine Doiselet. Es guanyava la vida com a cambrer de cafè a París (França). En 1890 i 1891 va ser declarat no apte per a fer el servei militar per «feblesa» i en 1892 va ser classificat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit. En els anys noranta vivia al número 32 del carrer Gabrielle del XVIII Districte de París. En 1893 va ser una temporada gerent de La Revue Anarchiste i en 1894 de La Revue Libertaire. També va ser gerent el març de 1894 dels últims números de La Révolta, abans que aquesta fos substituïda per Les Temps Nouveaux. El gener de 1894, amb Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche, va ser interrogat pel jutge d'instrucció en una ona de detencions d'anarquistes parisencs, però el seu cas va ser sobresegut, ben igual que els dels companys. El 20 de febrer de 1894, arran dels atemptats del carrer Saint-Jacques i del carrer Faubourg Saint-Martin, va ser detingut al domicili de Louis Duprat, comerciant de via al carrer Ramey. Després de ser fitxat dos dies després en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, sense cap càrrec, va ser posat en llibertat, però ven aviat va ser denunciat com a gerent de La Revue Libertaire i de La Révolte. Abans de ser detingut, fugí cap a Bèlgica i s'instal·là al número 17 del carrer Saint-Alphonse de Brussel·les, i ràpidament se li van unir Henri Beylie i Henri Gauche. A Brussel·les va contactar amb Cyprien Jagolsgowski, que es feia anomenar baró Urgern von Sternberg de Rússia, que li havia de lliurar una important suma destinada a La Révolte i aquest li va proposar la realització de diversos atemptats, però Henri Guérin va sospitar-ne. Dos dies després va ser expulsat de Bèlgica i, sota el nom d'Auber, arribà a Amsterdam (Països Baixos), però Jagolgowski es va reunir amb ell i, contra la seva voluntat, s'instal·là a l'habitació que havia llogat. Després de la sortida de Jagolgowski, aviat implicat en els atemptats de Lieja (Valònia), va ser detingut pensant que es tractava del baró Urgern von Sternberg i trigà 16 dies empresonat mentre demostrava la seva autèntica identitat. Expulsat de Bèlgica, va ser exonerat, amb Henri Beylie i Henri Gauche, dels atemptats de Lieja. L'11 de maig de 1894 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiencia del Sena a tres anys de presó i 100 fracs de multa per «apologia de fets qualificats com a crims». Fins al març de 1895, sota nom fals, treballà a l'Exposició d'Anvers (Flandes) i, gràcies a una amnistia, pogué retornar a París, però va caure malalt a causa dels viatge de 10 dies a peu en ple hivern. Es va llançar una crida per ajudar-lo financerament i poder-lo visitar. Reprengué la seva feina de cambrer de cafè. Sa companya fou Madeleine Blanche Marie Gautier. El seu últim domicili va ser al número 46 del carrer Joseph de Maistre del XVIII Districte de París. Henri Guérin va morir el 29 de juny de 1899 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

***

Henri Ferrier

- Henri Ferrier: El 14 de juliol de 1871 neix a La Guerche-de-Bretagne (Gwerc'h-Breizh, Bretanya) l'anarquista Henri Jean Marie Ferrier. Sos pares es deien Pierre-Constant Ferrier, carreter, i Cécile François Beuneau. Carreter de professió com son pare, durant la primavera de 1894 s'establí a Cavalhon (Provença, Occitània). El 25 de juny d'aquell any va ser detingut en un cafè amb el sabater socialista Charles Gobin després d'haver-se congratulat de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Presentat davant el jutge d'instrucció d'Avinyó (Provença, Occitània), es va declarar anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per «apologia del crim, de l'assassinat i d'ultratges», juntament amb Charles Gobin i Joseph Chasin, miner que havia estat detingut pels mateixos fets. En 1895 sembla que era corresponsal del periòdic Le Libertaire. El 17 d'agost de 1895 va ser jutjat, amb son germà Nestor i altres companys (Noé, Henri Perrier i Jourdan) d'un grup anarquista d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), per la X Sala de la Policia Correccional sota l'acusació d'haver planejat posar una bomba a la comissaria parisenca de Clichy i condemnat a vuit mesos per «complicitat en la fabricació i possessió d'explosius» –la resta d'encausats van ser condemnats a dos anys de presó. En 1896 s'establí a Champigny, a prop de Melun, (Illa de França, França), on estava sota vigilància policíaca i hi vivia en una casa aïllada, ocupant-se, sembla, en tasques literàries i de dibuix. En 1897 les autoritats proposaren que fos esborrat del llistat d'anarquistes. Posteriorment visqué duran més de dos anys a Melun, a Fontainebleau, on es va casar, i a Montereau-sur-le-Jard, totes poblacions de l'Illa de França, on la seva vida no donà lloc a cap informe policíac. La tardor de 1902 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes per a esborrar i el gener de 1904 en va ser definitivament esborrat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joséphine Accini (1898)

- Joséphine Accini: El 14 de juliol de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia) la modista anarquista Joséphine Accine, també coneguda com Joséphine Camilloni, pel llinatge de son marit Nicolas Camilloni. Va ser fitxada com a anarquista per les autoritats italianes a Niça (País Niçard, Occitània). El 26 de setembre de 1898 se li va obrir un expedient individual i el 4 d'octubre d'aquell any va ser fitxada per la policia francesa. Vivia al número 3 del carrer Lascaris de Niça i en un escorcoll policíac se li requisaren els fullets Confession d'un anarchiste, d'Henri Tricot, i Entre paysans, d'Errico Malatesta, a més d'un exemplar del periòdic anarquista bilingüe de Niça L'Esclave - Lo Schiavo (1898), editat per Michel Auda. El 10 de desembre de 1898 la policia assenyalava que havia abandonat Niça dos dies abans amb destinació Torí. El juliol de 1901 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joséphine Accini (1881-?)

***

Tomba de Basile Sebastiani

- Basile Sebastiani:El 14 de juliol de 1886 neix a La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarquista Basile Émile Sebastiani. Era fill dels italians de San Macario (Saramate, Llombardia, Itàlia) Paolo Sebastiani, jornaler, i Agostina Rinaldi. En 1906, per ser fill d'estrangers, va ser exonerat de les seves obligacions militars. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat entre el 10 de novembre de 1915 i el 10 d'abril de 1919 en l'exèrcit italià. En 1920 treballava de paleta i vivia al número 46 del carrer Poilus de La Ciotat. El 24 de gener de 1920 es casà a La Ciotat amb la domèstica italiana Gelsomina Giammugnani, amb qui tingué un infant. Milità en el grup anarquista «L'Action Libertaire» (Joseph Berenger, Félix Denegri, Paul Mei, etc.) de La Ciotat, adherit a la Federació Anarquista Provençal (FAP). Ja naturalitzat francès, el 15 d'octubre de 1935 va ser alliberat de les seves obligacions militars. A finals dels anys trenta va ser fitxat com a «anarquista» per la policia. El setembre de 1938 figurava en un llista d'anarquistes residents al departament de Boques del Roine. Basile Sebastiani va morir el 12 de gener de 1981 a l'Hospital de La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)

- Oreste Abbate: El 14 de juliol de 1887 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch. Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a electricista. El 28 de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per «resistència al reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va ser destinat a l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto, Itàlia) com a obrer especialitzat, però el comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i l'envià a Nàpols amb residència obligatòria. Cridat a files i incorporat en el 71 Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül), desertà el 29 d'octubre de 1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el «Cas de la bomba de Zuric», va ser detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat durant sis mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2 de desembre de 1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà a Alemanya i a començament de 1919, amb altres revolucionaris italians (Francesco Misiano, Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg, etc.), prengué part en la Revolució, participant el 6 de gener de 1919 en l'ocupació de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de gener, va ser reclòs a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres revolucionaris italians (Luzinano Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio Balduini, etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat. D'antuvi s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família llibertària dels Zanolli, i posteriorment retornà a Berlín, on freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari. Arran de l'amnistia promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de Ministres italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà, fent-se passar per l'exsoldat austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste (Friül), on regentà un magatzem d'aparells elèctrics. En aquesta època rebé sovint la visita del socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925 patí un escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums subversius en llengües alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a Alemanya i l'octubre de 1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia tingut dos fills (Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina), filla d'una família de treballadors antifeixistes i socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül), emigrà a la Unió Soviètica, on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest mateix any de 1932, a Tula (Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el setembre de 1935 la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut del règim soviètic i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada italiana a Moscou per intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la visita de son amic Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores, crítics amb el Partit. A començaments de 1937 aconseguí arribar a França, on sa companya Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i s'establí a Villeparisis (Illa de França, França), on treballà d'electricista. En 1948, segons un informe de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en aquesta localitat sense que res es pogués dir d'ell. Oreste Abbate va morir el 7 d'abril de 1949 al seu domicili de Villeparisis (Illa de França, França).

Oreste Abbate (1887-1949)

***

Ugo Resta amb sa companya

- Ugo Resta: El 14 de juliol de 1888 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia, «no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

***

Buenaventura Durruti Domingo

- Buenaventura Durruti Domingo: El 14 de juliol de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domingo –també citat Domínguez i Dumenge. Fill d'una família de ferroviaris d'idees socialistes, sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler –el segon llinatge oficial de Buenaventura Durruti, Domingo, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de sa mare, Dumange. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut –només tres sobrevisqueren en acabar la guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes –especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)–, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a França, el juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Sant Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de participació en aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» –«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular–, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l'establiment de la II República, tornà a la Península i s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Després de l'excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Federacions Locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè –format per llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes– es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes –del qual era cap del Departament de Transports– va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà anarquista de la península. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero –versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II–, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració amb la burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari hispà i prototip del revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola, publicat en nombroses edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà un documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.

Buenaventura Durruti Domingo (1896-1936)

***

Salvador Martí Palacios (ca. 1961)

- Salvador Martí Palacios: El 14 de juliol de 1897 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Salvador Martí Palacios, conegut com Salvadoret Panorra. Era fill de Baptista Martí Sanz i de Milagros Palacios. Es guanyava la vida treballant de llibreter, escrivent i corresponsal de premsa, i posteriorment de mecànic. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), ben igual que son germà Joan Baptista Martí Palacios. El juliol de 1931 presidí un míting de la CNT a Cocentaina. L'abril de 1932 era membre del grup «Joventut Anarquista». Posteriorment es passà a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari local i de la Federació Comarcal de la Indústria del Paper «El Serpis». El 28 de març de 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar, juntament amb son germà Joan Baptista, a bord de l'Stanbrook des del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), deixant a la Península sa companya, dues filles i un fill. En arribà a Àfrica, va ser tancat, amb son germà Joan Baptista, al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria Francesa; actualment Algèria). Formà part de la Secció de l'UGT d'Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria). Salvador Martí Palacios va morir el desembre de 1963 a Orà (Orà, Algèria) quan exercia el càrrec de secretari de l'UGT de la ciutat.

***

Necrològica de Gregorio Naso publicada en el periòdic tolosà Espoir del 5 i 19 de juliol de 1980

- Gregorio Naso: El 14 de juliol de 1900 neix al barri de San Cristóbal de Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Gregorio Naso –a vegades el seu llinatge citat Nasso. Era fill d'una família d'immigrants italians de vuit germans i germanes. De ben jovenet començà a treballar d'obrer cosidor de sabateria i s'afilià a la Federació d'Obrers del Calçat (FOC), adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), de la qual arribà a ser secretari, i amb la qual, juntament amb Emilio López Arango, Cibelli, Borrás, i altres, lluità per aconseguir millores en les condicions de treball. Nomenat delegat de la FOC en la Federació Local de Buenos Aires de la FORA, s'integrà en el Consell Federal de la FORA, del qual va ser nomenat secretari general. Membre de la redacció del periòdic Organización Obrera, òrgan oficial de la FORA, i de La Protesta, on tenia una columna fixa («Bosquejo histórico de La Protesta»), també col·laborà en La Obra (1936-1952) i més tard en la revista Reconstruir (1946-1976). En 1947 col·laborà en Tierra y Libertad. Es mostrà especialment actiu en les campanyes de solidaritat amb els militants anarquistes italoamericans Nicolas Sacco i Bartolemeo Vanzetti, amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini) i amb els obrers rajolers de San Martín (Buenos Aires, Argentina). També lluità contra la llei d'«associació il·lícita», que va ser aplicada als sindicats de la FORA. Durant la Revolució espanyola, fou membre de diverses comissions de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que s'organitzaren a l'Argentina. Com a secretari general de la FORA, presentà en el VII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 12 i el 23 de maig de 1951 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), un important memoràndum sobre l'antisemitisme. Arran de l'empresonament l'agost de 1952 pel règim de Juan Domingo Perón de sis obrers portuaris de Buenos Aires membres de la FORA (Zacarías Gutiérrez, Juan Bautista Mayorga, Honorio Bruno Santana, Oliva Teófilo Senaumont, Teodoro Suárez i Victorino Javier Volpe), fou un dels animadors de la «Comissió Pro Llibertat dels Obrers Portuaris de la FORA», que arreplegava totes les organitzacions anarquistes argentines. Va se comissionat per assistir al Congrés Nacional d'Unitat Sindical de Xile per a exposar aquest cas i proposar una moció de suport votada pels 2.325 delegats presents, alhora que interrompre el discurs del general Perón, convidat pel govern xilè; davant aquest fet, Perón ordenà des de Xile l'alliberament dels sis militants de la FORA empresonats. El 27 d'octubre de 1956, amb Jorge Perlés, assistí com a delegat de La Protesta al Congrés Constitutiu de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i l'any següent, amb Eduardo Colombo, representà aquest periòdic en el I Congrés de la FAU. En aquests anys milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Apassionat pel teatre avantguardista –dirigí diversos grups teatrals en els anys cinquanta– i bon orador, participà després de la mort de Perón en la «Campanya d'Educació Cívica» en el curs de la qual prengué la paraula tots els diumenges a places de Buenos Aires davant un nombrós auditori i va fer nombroses conferències a locals sindicals, ateneus i biblioteques. També va ser un dels fundadors de la Biblioteca Anarquista «José Ingenieros» i de l'editorial «Proyección». El maig de 1971 publicà en la revista Reconstruir l'assaig «El anarquismo y la violencia». Al final de sa vida s'establí amb sa companya Josefa Zorobeta Ustoa, amb qui tingué dues nines, a Gregorio de Laferrere (Buenos Aires, Argentina). El 18 de maig de 1976 participà en el funeral Carlos Kristof, de qui es considerava un dels seus fills espirituals, que se celebrà al Sindicat de Lampistes, i participà en el fullet que es realitzà en el seu homenatge titulat Recordanto a Carlos Kristof publicat el 17 d'agost d'aquell any. Gregorio Naso va morir el 16 de març de 1979 a Buenos Aires (Argentina).

---

Continua...

---

[13/07] Confer�ncia de Borghi - Terrier - Marie de Saint R�my - Anacl�to - Gille - Futin - Paridaen - Durand - Marlot - Chanson - Rochat - Bertola - Steinberg - Parera - L�pez Bretos - Lorda - Carril - Balius - Gil - Margalef - P�rez Alfonso - Pernette - L�pez Penedo - Climent - Harper - Pennelier - Bossy - Scapitta - Mart�n-Camu�as - Guti�rrez de Mendoza - Martorell - Equi - Rold�s - Gil Bala�� - M�allier - Razier - Sik - Laffranque - Dolci

efemerides — Mon, 13 Jul 2026 13:46:29 +0200

[13/07] Conferència de Borghi - Terrier - Marie de Saint Rémy - Anacléto - Gille - Futin - Paridaen - Durand - Marlot - Chanson - Rochat - Bertola - Steinberg - Parera - López Bretos - Lorda - Carril - Balius - Gil - Margalef - Pérez Alfonso - Pernette - López Penedo - Climent - Harper - Pennelier - Bossy - Scapitta - Martín-Camuñas - Gutiérrez de Mendoza - Martorell - Equi - Roldós - Gil Balañà - Méallier - Razier - Sik - Laffranque - Dolci

Anarcoefemèrides del 13 de juliol

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Conferència de Borghi: El 13 de juliol de 1929 l'anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi imparteix a la Sala Trombetti d'Steubenville (Jefferson, Ohio, EUA) la conferència contradictòria en italià «Da San Pietro a Pio XI» (De Sant Pere a Pius XI), on denuncià la corrupció de les autoritats religioses catòliques i les seves relacions amb l'Estat italià.

Naixements

Foto policíaca de Lucien Terrier (14 de març de 1894)

- Lucien Terrier: El 13 de juliol de 1848 neix a Saint Laurent des Mortiers (País del Loira, França) l'anarquista Lucien François Terrier. Sos pares es deien François Terrier, fuster, i Marie Bruneau, i en el moment del part tingué una germana bessona, Marie Léonie Terrier. Es guanyava la vida de fuster con son pare. En 1868 va ser sortejat a Angers (País del Loira, França) i va fer el servei militar en diversos regiments d'artilleria. En 1871 va ser condecorat per fets de guerra contra la Comuna. Instal·lat a París (França), treballà a la fusteria de Dufay, al carrer Caire, i vivia al número 95 del carrer Broca. En 1878 assistí com a delegat de la Cambra Sindical dels Fusters de la Construcció a l'Exposició Obrera i en 1879 participà en l'organització del Congrés Obrer de Marsella (Provença, Occitània). En 1890 va ser present a dues reunions anarquistes a la Sala Aurel. En una reunió celebrada el 15 de maig de 1892 al número 104 del carrer Oberkampf, es qualificà d'anarquista i preconitzà la formació de nous grups als barris. El 17 d'octubre de 1892 assistí a una reunió del Cercle Internacional, celebrada al número 38 del carrer Aumaire i el 17 de desembre de 1893 a una vetllada familiar al domicili de l'anarquista Louis Duprat. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Sena. El 13 de març de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà el comissari del barri de la Gare escorcollà el seu domicili, on va trobar dos números de La Révolte i diversos impresos (La grève des électeurs, Ce qui va nous arriver sur la fin de 1893, etc.) i un fullet de l'anarquista Émile Darnaud. Detingut, va ser portat a comissaria, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i tancat dos dies després a la presó parisenca de Mazas. El 31 de març de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia va ordenar novament pel mateix motiu el seu arrest i l'escorcoll domiciliari, que es va fer l'endemà pel comissari del barri de la Maison Blache; empresonat a Mazas el 3 de juliol, va ser posat en llibertat l'11 de juliol de 1894. El 22 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà el sobreseïment del seu cas d'«associació criminal». El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes, i també en la posterior de 1900. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières L'Écho des Jeunes de l'1 de maig de 1899

- Marie de Saint Rémy: El 13 de juliol de 1851 –algunes fonts citen erròniament 1852– neix a Sant Romieg de Provença (Occitània) la propagandista anarquista espiritualista, ocultista, mèdium i terapeuta alternativa Marie Andrieu, més coneguda com Marie de Saint Rémy, o també com Marie Teissier, pel llinatge de son marit, o Marie Romanoff, quan exercia de mèdium. Sos pares es deien Louis Adrien, contractista d'obres públiques, i Elisabeth Goutier. S'educà amb les germanes de la Misericòrdia de Moissac. Enviudà prest i en 1872 va ser condemnada a Marsella per «frau» i 1885 publicà en aquesta ciutat el periòdic Le Journal d'Outre Tombe, on combaté el catolicisme i la francmaçoneria. Fou subscriptora del periòdic anarquista Le Parti Ouvrier. Organe international des travailleurs, que només va treure dos números el juny de 1892 a Saint-Jean-du-Var, i que fou editat per Joseph Babinger, obrer tipogràfic enviat a l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) per les seves idees anarquistes que esdevingué son company cap al 1893. A Toló prengué el nom de Marie de Saint Rémy i es guanyà la vida venent potingues que fabricava ella mateixa. En aquesta època fou quan elucubrà una mena moviment ocultista llibertari, barreja d'anarquisme, cristianisme i espiritisme, que batejà amb el nom d'«Universalisme». En 1893 publicà dos números d'un full titulat Le Gambetta i també aquell mateix any dos números d'una nova versió sota el nom de Le Jugement Dernier. Feuille universeliste. Drame prophétique, philosophique et politique dicté par l'esprit de Gambetta à la somnambule Marie de Saint-Rémy. Entre juny de 1895 i gener de 1897 publicà a Toló el periòdic Le Christ Anarchiste. Revue universelliste. Organe scientifique, politique, philosophique, occultiste, justicier, el gerent del qual fou el seu company Babinger, ajudat per Henri Alban, i en el qual col·laborà molt especialment sa filla Emma Teissier, a més, és clar, dels «redactors pòstums vinguts del més enllà», com ara Émile Henry, Auguste Vaillant, Charlotte Corday, Claude-Adrien Helvétius, Sadi Carnot, Isaac Newton, René Descartes, Louis Auguste Blanqui, Jesucrist, etc. En el penúltim número d'aquesta publicació anuncià per al 1897 el «primer any d'una Nova Societat, sense govern ni religió». Le Christ Anarchiste, autèntic òrgan d'expressió de l'Universalisme, fou denunciat per certs cercles anarquistes, especialment des de les columnes de Les Temps Nouveaux que va publicar en el número del 10 d'agost de 1896 que estava «redactada sota la inspiració d'una senyora que deia la bonaventura als imbècils». En 1896 va ser empresonada a Toló i des de la garjola envià un poema al periòdic anarquista Le Nouvelle Humanité, que fou publicat en el número de novembre d'aquell any. També fundà a Toló el periòdic Le Sauveur des Malades (1896-1897). Més tard publicà en aquesta mateixa ciutat un nou periòdic universalista intitulat L'Antéchrist. Organe universelliste ou de l'immuable justice, del qual només sortiren tres números entre octubre i desembre de 1897. Després deixà per un temps la zona de Toló, però hi retornà i s'instal·là a Sainte Anne d'Evenós. En aquesta època publicà a Toló l'obra teatral L'ex capitaine Alfred Dreyfus, sauveur de sa race et de l'humanité. Drame en trois actes i en 1898 una mena de continuació sota el títol Le miracle national de Notre-Dame de Lourdes. À la grotte de Massabielle, 20 août 1898, on Marie de Saint Rémy contacta amb l'esperit de la pastora il·luminada Bernadette Soubirous i la qual denuncia el muntatge contra Dreyfus i apel·la a la revisió del seu procés. En 1899 publicà a París el llibre Les Dieux des anarchistes. Annales de l'universellisme, en la col·lecció «Librairie du Magnétisme», i aquest mateix any va fer el prefaci del llibre d'Antonio de Nocera (Antonio Uliamo) Anarchie et spiritualisme, réponse d'un anarchiste spiritualiste à ses camarades matérialistes. El setembre de 1900 assistí al Congrés Espiritista i Espiritualista Internacional que se celebrà a París. En 1901 edità a Toló el periòdic La Révolution. Organe universelliste libertaire, del qual sembla que sortí una desena de números. En 1907 va ser condemnada per un tribunal d'Ais de Provença per «frau i exercici il·legal de la medicina». A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

***

Foto policíaca de Joseph Anacléto (16 de març de 1894)

- Joseph Anacléto: El 13 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 14 de juliol– de 1857 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Jean Baptiste Joseph Antoine Anacléto. Sos pares es deien Antoine Marc Anacléto, policia municipal, i Louise Coquerel, domèstica. Perruquer a París (França), figurava en una llista d'anarquistes establerta el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia. En aquesta època vivia al número 53 del carrer del Temple. El 16 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal», juntament amb altres 11 companys, arran de l'atemptat el dia abans de l'anarquista Amédée Pauwels, on va perdre sa vida, a l'església parisenca de la Madeleine. El seu domicili, al número 53 del carrer d'Angoulême, va ser escorcollat sense cap resultat. Va ser alliberat el 4 d'abril de 1894. Figurava en el fitxer de recapitulació d'anarquistes aixecat el 31 de desembre de 1896 per la policia i aleshores vivia al 112 del carrer Belleville. En un llistat establert després de 1900 per la policia figurava com a desaparegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Gille

- Paul Gille: El 13 de juliol de 1865 neix a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el filòsof anarquista Paul Gille. Nascut en una família burgesa, quan era estudiant entrà en contacte amb el moviment anarquista i va ser un dels fundadors de la Unió de Grups Anarquistes de Brussel·les i del periòdic La Liberté. Organe communiste-anarchiste, que aparegué en 1886. En aquests anys va fer amistat amb Élisée Reclus, aleshores refugiat a Brussel·les. El 2 de desembre de 1888, amb altres companys, cridà frases antimonàrquiques al pas del seguici de la reina i, de tots els que van cridar, va ser l'únic que la policia pogué identificar. Jutjat, el 22 de gener de 1889 va ser condemnat per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó per «ofensa a la família reial» –posteriorment el seu al·legat («Défense de l'anarchiste Gille devant la Cour d'Assises du Brabant») va ser publicat en el número 7 del periòdic L'Étoile Socialiste del 14 de febrer de 1897. A començaments de 1895 publicà una carta en el número 5 del periòdic anarcocomunista Le Plébéien que va ser durament criticada per l'anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus, a causa de la seva actitud vers els nadius d'Algèria. En 1909 formà part del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola i signà manifests contra el procés de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 24 de novembre de 1915 impartí una conferència a la Casa del Poble de Brussel·les organitzada pel Comitè d'Educació Obrera. Professor de la Universitat Nova de Brussel·les, col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Combat, L'Émancipateur, Le Libertaire, Plus Loin, La Révolution, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, etc. També va redactar diversos articles per a l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i textos per a la col·lecció La Brochure Mensuelle i per a les Publicacions de La Révolte i des Temps Nouveaux. Fou director de la Secció de Ciències Filosòfiques de l'Institut Estudis Superiors de Brussel·les. En la seva filosofia, fortament influenciada per Boutroux i Guyau, defensa una «an-arquia racional» basada en un «personalisme» a ultrança, contra tot materialisme i utilitarisme pragmatista. Entre les seves obres podem destacar Anarchie ou an-archie? (sd i 1931), Histoire des idées morales (sd, que en 1909 Anselmo Lorenzo traduí al castellà com Historia de las ideas morales), Le magistère de la raison (sd), La pensée chinoise et son rôle dans la grande synthèse humaine. Étude de pensée sociale (sd), Vers une vie nouvelle, plus fraternelle et plus humaine (sd), Hommage à Ferrer. Répertoire des principales colomnies (1910, amb altres), Le problème de la liberté. Aperçu synthétique d’une philosophie libertaire (1920 i 1930), Le sophisme anti-idéaliste de Marx (1920), Pierre Kropotkine, l'ami, l'home, l'anarchiste (1921, amb altres), L'intégration humaine (1922 i 1934), Esquise d'una philosophie de la dignité humaine (1924 i 1930), En Bulgarie (1925, amb altres), Le simplisme individualiste et la conception organiciste du monde (1927) L'erreur individualiste (1928), Panaït Istrati (1930, amb altres), La grande métamorphose. Étude d'anthropologia et de morale (1939, 1947 i 1949) i Visages de l'an-archie (1963, amb altres), entre d'altres. Atacat de paràlisis al final de sa vida, Paul Gille va morir el 19 de novembre de 1950 a Brussel·les (Bèlgica).

***

Notícia orgànica de Charles Futin apareguda en el diari de Dijon Le Progrés de la Côte-d'Or del 4 de novembre de 1913

- Charles Futin: El 13 de juliol de 1866 neix a Tournus (Borgonya, França) l'anarquista, antimilitarista i lliurepensador, i després socialista, Charles Futin. Sos pares es deien François Futin, propietari, i Marie Pochon. Entre 1887 i 1897 visqué a Philippeville (Algèria Francesa; actualment Skikda, Skikda, Algèria), on intentà sense èxit treure profit d'unes terres, i on moriren tres infants seus de tifus. De bell nou a Borgonya, es lliurà a la propaganda anarquista i antimilitarista. Oficialment es guanyava la vida com a venedor de verdures, però porta una vida força bohèmia. Com a secretari general de la «Le Libre-Penseur» de Cuisery (Borgonya, França), fou director gerent del periòdic Le Libre-Penseur de Saône-et-Loire, i el novembre de 1903 va ser condemnat a 25 francs de multa per un delicte de premsa. El 26 de juny de 1904 fou delegat al Congrés de la Federació de Societats de «Le Libre-Penseur» celebrada a Saint-Léger-sur-Dheune (Borgonya, França). En 1905 s'integrà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que es definia com a «autònom». El febrer de 1906 signà l'anomenat «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. Va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1906 va ser nomenat membre de la Comissió de Propaganda de la Federació Autònoma de Saona i Loira, i com a excel·lent orador que era, recorregué Borgonya fent xerrades. El 10 de juny de 1906 va fer una conferència («La Libre Pensée et le Socialisme»), juntament amb Nelly Roussell («La femme et la Libre Pensée», en un gran acte per la separació de les esglésies i l'Estat celebrat a la Grans Théâtre de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). En 1907 col·laborà en Le Socialiste du Saône-et-Loire. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1908 fou delegat al V Congrés Nacional de l'SFIO celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Entre 1909 i 1910 col·laborà en La Guerre Sociale de Gustave Hervé. En 1912 va ser nomenat regidor municipal de Tournus per l'SFIO. En la campanya electoral de 1913 per a la II Circumscripció de Mâcon (Borgonya, França) per l'SFIO destacà per les seves manifestacions revolucionàries i antimilitaristes i per la seva insistència en l'educació. Sa companya fou Marie Perron. Charles Futin va morir el 26 de setembre de 1921 al seu domicili de Tournus (Borgonya, França).

***

Foto policíaca de Joseph Paridaen

- Joseph Paridaen: El 13 de juliol de 1867 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Joseph Quintin Paridaen –també citat Paridaën. Sos pares es deien Quintin François Paridaen, jornaler, i Marie François Eugénie Pelissier. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador i d'empleat de comerç. Va ser detingut, juntament amb Ernest Baër, després d'aferrar cartells («Appel aux conscrits socialistes») en una columna Morris del bulevard del Palau de Justícia on es feia una crida als soldats a revoltar-se contra sos caps. Aquesta detenció es produïa quan set anarquistes de Saint- Denis (Illa de França, França) s'estaven jutjant el 23 de març de 1891 per l'Audiència del Sena després d'haver cridat «Visca l'anarquia! Fora la pàtria!» durant un sorteig de quintes. Durant la seva detenció Paridaen ferí greument la cara d'un agent. En aquesta època vivia a casa dels seus pares, a la Cité Joly del XI Districte de París, i va ser condemnat en diferents ocasions per violència als agents i a un magistrat. Abandonà la regió parisenca i s'establí a casa de l'anarquista Louis Lapointe a Le Havre. Després de dos robatoris que es produïren l'1 i el 2 de desembre de 1891, el domicili de Lapointe va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos objectes d'aquests furts; Lapointe acusà Paridaen i Gustave Bisson d'aquests delictes. Lapointe i Paridaen van ser detinguts. El 4 de juliol de 1892 Paridaen va ser enviat de la presó de Le Havre a la de Rouen (Alta Normandia, França) per al judici. El 26 de juliol de 1892 va ser jutjat a l'Audiència de Rouen, el Palau de Justícia de la qual estava guardat per una companyia del 24 Regiment d'Infanteria de Línia, d'un delicte de robatori comès el 4 de gener de 1892 al domicili d'un tal Ernst, al llogaret de la Croix-Blanche al barri de Bléville de Le Havre, i d'haver comès, al mateix lloc, una temptativa d'incendi. Declarat culpable, juntament amb Lapointe i Léon Auguste Lepiez, va ser condemnat, amb Lepiez, a 10 anys de treballs forçats, mentre Lapointe en va ser condemnat a vuit. Rebé la condemna al crit de «Visca l'anarquia». Després d'un temps a la presó de Bonne-Nouvelle de La Havere, va ser enviat, sota la matrícula 25.767, a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Encara que no va participar en l'aixecament del 22 i 23 d'octubre de 1894 dels deportats anarquistes a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), no pogué fugir de la repressió. Malalt de disenteria, ben igual que Lepiez, va ser hospitalitzat i conegué el deportat anarquista Clément Duval. Ell aconseguí restablir-se, però Lepiez, de constitució més dèbil, mai no es va recuperar completament. Durant la deportació va ser condemnat dues vegades més, una a dos anys suplementaris per haver rebutjar fer una tasca que se li havia imposat i que considerava que atemptava la seva dignitat i altra a tres anys més per complicitat en una temptativa d'evasió. El març de 1897, juntament amb els deportats Auguste Hincelin i Loiseau, va ser traslladat al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), on trobà l'anarquista Auguste Liard-Courtois. Posteriorment va ser enviat a l'illa de Sant Josep. En 1904 aconseguí fugir de la deportació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joseph Paridaen (1867-?)

***

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

- Auguste Durand: El 13 de juliol de 1876 neix a Laubarel (Caüsac de Vera, Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Auguste-Gabriel Durand. Sos pares es deien Jean-Pierre Durand, conreador, i Marie Villeneuve. En 1898 va participar en les conferències de Lucien Weill (Henri Dhorr) i de Maurice Chaumel. Després es va instal·lar al bulevard Barras de Marsella i formà part del Grup Central Llibertari i en la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on va començar a desenvolupar una intensa activitat. El febrer de 1905 va fer mítings en solidaritat amb el poble rus, el juny assistí com a delegat de la secció de Marsella al Congrés Regional Antimilitarista i l'1 d'octubre va participar en un míting amb Jean Marestan. El març de 1908 fou un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a Marsella i a Aubanha. En 1909 va ser elegit membre del consell d'administració de la Borsa del Treball –fundada en 1888–, poc temps després d'haver creat, amb Gustave Cauvin, Bougearel i Auguste Berrier, el Comitè Intersindical, grup de propaganda sindicalista revolucionària i antimilitarista. En 1909 va fundar amb els mateixos el Comitè de Defensa Social (CDS), del qual serà secretari fins al 1913; aquest grup, presidit per Chardon, proscrit de 1851, va rebre l'adhesió de força sindicats i de la major part dels grups anticlericals; entre els seus membres actius hi havia socialistes revolucionaris (Philémon Gras, Edmond Giraud) i anarquistes i antimilitaristes (Albert Abeille, Auguste Allena, Jean Augier, Edourd Barrat, Émile Barbe, Maurice Dupuy, Jean-Marie Ettori, Mme Gay, Léon Meissirel, Augustin Sartoris). El maig de 1909 va formar part de la comissió encarregada d'organitzar una manifestació amb motiu del retorn a França de les cendres de Louis Aernoult, assassinat als Batallons d'Àfrica. En aquesta època va col·laborar en el butlletí de la Unió de les Cambres Sindicals Obreres (UCSO), L'Ouvrier Syndiqué, i en la Borsa del Treball de Marsella, on va publicar un temps un butlletí antimilitarista. També va prendre part en mítings a la Borsa per l'alliberament d'Émile Rousset, la revisió del procés de Jules Durand, contra la repressió a Espanya i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrida, contra l'encariment de la vida, contra les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), etc. Va ser nomenat nombroses vegades com a delegat de la UCSO i de la Borsa del Treball per realitzar conferències de propaganda sindical per la regió. En una d'aquestes reunions organitzà l'abril de 1910 a Port de Bouc el Sindicat Internacional de la Construcció d'aquesta localitat. Va presidir nombroses conferències anarquistes a Marsella, com la de Vigné d'Octon (novembre de 1911) i la de Sébastien Faure (desembre de 1911). Es va relacionar força amb Louis Lecoin i l'octubre de 1912 va rebre els cartells de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Désertez!, per a la seva distribució. Entre l'11 i el 12 de maig de 1913 fou delegat en el congrés constitutiu de la unió departamental de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari general. En aquests anys va ser el principal animador del Grup d'Estudis Socials que reunia anarquistes de totes les tendències: sindicalistes (Bertin Ollivier, Ferdinand Pons, Louis Réaud), individualistes (Eugène Comte, Albert Mayre, Jean Louis Vars), anarcocomunistes (Bougearel, Charles Hotz, Jean Marestan) i joves sindicalistes revolucionaris (Jean Augier, Jacques Casanova, Jean Charles, Maurice Dupuy, Max i Paul Roubinaud). Fins a la declaració de guerra va participar activament en el grup «Théâtre Social» i, el 29 de maig de 1913, va ser condemnat per un tribunal a cinc francs de multa per haver contravingut la disposició policíaca concernent a «espectacles antimilitaristes». En aquesta època va fe costat els militants espanyols que es reagrupaven en el Comitè Pro-Amnistia i posà a la seva disposició el local de la Clínica Obrera dels Metalls. En 1914 participar en el míting del Primer de Maig a la Borsa del Treball. En aquesta època alguns grups anarcocomunistes li van reprotxar que havia esdevingut un «funcionari sindical» a sou. Res més no sabem d'Auguste Durand, però sembla que es va retirar de la militància arran de la Gran Guerra.

***

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

- Edouard Marlot: El 13 de juliol de 1876 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista Edouard Marlot, conegut com Charvet. Era fill natural de la modista Louise Marlot. Gràcies a la intervenció del doctor Dujardin-Beaumetz, l'1 de novembre de 1890 entrà a fer feina de copista a les oficines centrals de París (França) de la Societat de les Mines de Carmaux (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1893 aquesta empresa considerà que el seu lloc de feina havia esdevingut inútil i li notificà el seu acomiadament a partir del març de 1894. El 2 de febrer de 1894 Marlot envià una carta sense signar, amb crides a l'anarquia, a Humblot, director de les oficines centrals parisenques de la Societat Minera de Carmaux, i altra el 18 de març al baró Reille, president del consell d'administració de la citada societat, que aquests consideraren insultants i amenaçants; denunciat, el 16 de maig de 1894 va ser jutjat per l'XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per «amenaces de mort per escrit». En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Berthe Chanson (1905)

- Berthe Chanson: El 13 de juliol de 1881 neix al X Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Berthe Chanson, també coneguda com Berthe Vauloup. Era filla dels fruiters Pierre Chanson i Agnès Guimbal. Òrfena, es guanyà la vida d'antuvi com a domèstica i després com a modista. L'1 de juliol de 1905 es casà a Asnières (Illa de França, França) amb el muntador electricista anarquista Arcole Vanloup, tresorer del «Grup d'Alliberats de les penitenciaries militars». En aquesta època vivia al número 102 del carrer Saint-Denis d'Asnières. Fou secretària adjunta del «Comitè Femení contra la Llei Berry-Millerand, les penitenciaries militars i totes les iniquitats socials», format el setembre de 1912 a iniciativa del Sindicat de Modista de París. El seu últim domicili va ser al número 65 del carrer de la Chapelle de Saint-Ouen (Illa de França, França). Berthe Chanson va morir el 27 de juliol de 1915 a l'Hospital Claude-Bernard del XVIII Districte de París (França).

***

Necrològica de Théodore Rochat publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil del 17 de maig de 1919

- Théodore Rochat: El 13 de juliol de 1885 neix a Reconvilier (Berna, Suïssa) el pedagog llibertari Théodore Auguste Rochat, que va fer servir el pseudònim Gunakoff. Era fill de François Auguste Rochat i de Marie Ernestine Augusta Piquet, de L'Abbaye (Vallé de Joux, Vaud, Suïssa), població en la qual es va criar amb dos germans, Noémi Anaïs Rochat i René Marcel Rochat. Quan tenia vuit anys quedà orfe i va ser pujat per un pastor protestant. El setembre de 1903, després d'acabar el batxillerat, començà els estudis a la Facultat de Lletres Clàssiques de la Universitat de Lausana (Vaud, Suïssa). L'11 de juliol de 1908 va ser fitxat per la policia com a membre del Grup Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi, Henri Baud, Jules-Antoine Fernekès, Joseph Karly, Gustave Noverraz, Jean Wintsch, etc.) de la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època vivia amb Liuba Schwarz al barri de Chailly de Lausana. Quan estudiava a la Universitat de Lausana, s'integrà en el cercle d'estudiantes anarquistes russos, als quals impartia classes de francès, i en 1908 es va veure compromès en el «Cas Schriro» –un grup de 25 estudiants revolucionaris de la Universitat de Lausana (Joseph Davritchev, Johann Goldstein, Anna Ethel Schwarz, Vladimir Vogt, etc.), la majoria russos, havien extorsionat Daniel Schiriro-Frega, negociat de petroli de Baku, amb la finalitat de finançar el moviment revolucionari rus, i Rochat havia fet classes de francès a Anna Schwarz. Col·laborà irregularment en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple. En acabar els estudis, i després de diverses estades entre 1909 i 1910 a la Vallé de Joux, marxà cap a l'Imperi Rus per a treballar de professor i ensenyà a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) i a Kazan (Kazan, Imperi Rus; actualment Tatarstan, Rússia). Hi coincidí amb la russa Valentina Ermakova (Valentine Ermakoff), amb qui havia estudiat a Lausana i a Ginebra (Ginebra, Suïssa), i amb qui es casà el 8 de gener de 1910 a Vladikavkaz (Caucas, Imperi Rus; actualment Ossètia del Nord, Rússia) i amb qui tres infants (René, André i Paul). Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Suïssa. En 1915, va ser cridat per Jean Wintsch per ocupar una plaça de mestre a l'Escola Ferrer de Lausana, la qual ocupà fins el 1918, quan hagué de deixar la feina malalt de tuberculosi. Durant aquests anys col·labora en el Bulletin de l'Ecole Ferrer. Sovint va publicar articles en La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste, el periòdic llibertari de Wintsch favorable a l'intervencionisme en la guerra («Unió Sagrada»). Valentina Ermakova va morir el 21 de juny de 1917 a Basilea (Basilea, Suïssa) i ell hagué de deixar sovint sos tres infants a cura de companys anarcosindicalistes. El 5 de novembre de 1918 signà, juntament amb altres 32 ciutadans suïssos, el manifest «Una séquestration» contra la llarga detenció de l'anarquista Louis Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). Théodore Rochat va morir tuberculós el 24 d'abril de 1919 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Notícia de l'evasió d'Ernesto Bertola, i altres companys, apareguda en diari tolosà La Dépêche del 19 d'agost de 1939

- Ernesto Bertola: El 13 de juliol de 1888 neix a Cossonay (Vaud, Suïssa) l'anarquista Ernesto Bertola. Era fill de Pietro Bertola, paleta, i de Maria Ramoni, ambdós de Santino (Novara, Piemont, Itàlia; actualment pertany a San Bernardino Verbano (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida treballant com son pare de paleta. En 1909 marxà cap a Itàlia a fer el servei militar i va ser destinat al 7 Regiment de Bersaglieri. En 1915 treballava de camioner a Marsella (Provença, Occitània). Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files en l'exèrcit italià i integrat en el Batalló Intra del 4 Regiment Alpí. Després de molt de temps al front i sense permisos, en 1918 decidí desertar i passar a França. D'antuvi s'establí a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) i posteriorment a Mülhausen (Alsàcia, França). Mentrestant va ser jutjat en rebel·lia per deserció al front pel Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) i condemnat a dos anys de presó. En 1921 el trobem a Lió (Arpitània) sense documents, amb feines irregulars i en precària situació econòmica; amb por de ser deportat, s'allistà en la Legió Estrangera com a solució. Destinat d'antuvi a l'Orient Mitjà, després passà el nord d'Àfrica. El 22 d'abril de 1921 va ser detingut a Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria) amb possessió d'una pistola Browning carregada i feia dos dies que es trobava absent il·legalment del seu destí del 1 Regiment Estranger de Sidi Bel Abbès (Sidi Bel Abbès, Algèria Francesa; actualment Algèria). Després de tres anys de servei, va ser destinat a Síria i posteriorment a Algèria i Marroc. A finals de 1926 va ser naturalitzat francès. Un cop llicenciat, visqué a França i a diverses poblacions suïsses (Lausana, Neuchâtel, etc.), però sempre anant i venint a Itàlia. El 17 de maig de 1933 va ser detingut a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), però després de ser interrogat les autoritats feixistes italianes es van veure oblidades a alliberar-lo per ser ciutadà francès. El desembre de 1936, procedent de Marsella (Provença, Occitània) creuà clandestinament els Pirineus amb el suport de la xarxa de l'anarquista Giuseppe Pasotti i el 19 de desembre s'integrà a la Caserna Espàrtac de Barcelona (Catalunya) en el «Grup Italià» de la «Columna Ascaso» i enviat al front d'Osca (Aragó, Espanya). El 23 de febrer de 1937 un individu amb la seva documentació va ser detingut a Varanges (Borgonya, França) per «mendicitat»; el 12 de març de 1937 el Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) el condemnà a 15 dies de presó per «vagabunderia, infracció de la policia ferroviària i mendicitat«; el 25 de gener de 1938 el Tribunal Correccional de Beaune (Borgonya, França) condemnà un individu del mateix nom a tres mesos de presó per «abús de confiança i manca de carnet», i l'1 de juliol de 1938 el Tribunal Correccional de Saint-Amand-Longpré (Centre, França condemnà l'«exlegionari» Ernest Bertola a vuit dies de presó per pidolar amb violència per la regió de La Guerche; és evident que alguna persona es feia passar per ell a França mentre lluitava a la guerra d'Espanya. En 1939, amb el triomf franquista, Ernesto Bertola passà a França i va se internat al camp de concentració d'Argelers, on sembla que participà en el col·lectiu anarquista «Libertà o Morte». Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Gurs, d'on durant la nit del 16 al 17 d'agost de 1939 aconseguí evadir-se amb altres vuit presoners alemanys, italians i iugoslaus, però dies després, el 26 d'agost, va ser detingut amb altres dos companys fugats italians a l'estació de Saint-Jean de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb la nacionalitat francesa revocada, el 25 de setembre de 1940 va ser repatriat a Itàlia, tancat a la presó de Novara (Piemont, Itàlia). Posteriorment se li va decretar el confinament per tres anys a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. El febrer de 1942 va ser definitivament desposseït de la nacionalitat francesa. El 21 d'agost de 1943 va ser posat en llibertat i a partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre.

***

Isaac Steinberg (1923)

- Isaac Steinberg: El 13 de juliol de 1888 neix a Dinaburg (Curlàndia, Imperi rus) –actual Daugavpils (Letònia)– l'advocat, escriptor, editor, activista cultural, socialista revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més conegut per Isaac Nachman Steinberg. Fou fill d'una família de comerciants jueus –son pare es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev– i s'educà en la religió del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a Moscou, en un refinat ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder (escola judaica) de Pernov –actual Pärnu (Estònia). En 1906 començà la carrera de Dret a la Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista Revolucionari (PSR, conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva militància i deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després s'exilià i a la Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus estudis de doctorat en Dret. En 1910 retornà a Rússia i treballà com a advocat, especialitzant-se en els víctimes jueves del règim tsarista. En 1914 es casà amb Nekhama Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la revolta. En 1917 va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el grup local del PSR. Quan esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser elegit membre del comitè executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc després va ser nomenat membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El desembre de 1917 va ser nomenat narkom (comissari del Poble) de Justícia del govern de Vladímir Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del PSR i els bolxevics. S'encarregà personalment de frenar la repressió sistemàtica contra la dissidència revolucionària i les actuacions de la Txeca. Políticament era anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser d'esquerra» o «norodnik (populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà una federació de sindicats de treballadors, de consells i de cooperatives absolutament descentralitzada, on els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i amb càrrecs revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran majoria de llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que s'encarregués de la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per desmantellar l'Estat i arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un mínim d'institució. Va alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder en la federació que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del sindicalisme. Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental, l'ànima i el cos del socialisme revolucionari, i no un programa polític concret amb un objectiu final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de Brest-Litovsk, dimití del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà força crític amb la revolució bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i tancat més de quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el funeral de Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les autoritats comunistes li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor que la seva vida corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa família. En 1933, quan els nazis van arribar al poder, s'instal·là a Londres (Anglaterra) amb sa esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica va ser un dels cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization (Lliga de la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva), que es dedicava a trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La Freeland League comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres quadrats) de terres agrícoles i ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest d'Austràlia, per a instal·lar 75.000 jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla Kimberley), ideat per Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos absolutament oficial i que tingués el suport de la població i de les institucions per raons humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a Perth i a començaments de 1940 bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa, importants personatges, etc.) li feia costat, però també sorgí una oposició clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes. El juny de 1943 abandonà Austràlia i es reuní amb sa família al Canadà. Entre 1943 i 1957 dirigí Afn Shvel (En el Límit), òrgan d'expressió en jiddisch de la Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment pel primer ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern australià posava a l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la exclusivament al poble jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps, continuà amb la idea i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el govern dels Països Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a Saramacca (Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van suspendre les negociacions del Saramacca Project fins al «total esclariment de la situació internacional», negociacions que mai no van ser represes. Va ser una de les peces claus de l'anomenat «territorialisme jueu», basat en el model autogestionari dels assentaments, però sempre rebutjà la idea d'Estat-Nació jueu i va ser força crític amb el sionisme; el seu judaisme era espiritual, entès com a cultural i secular, i no religiós i estatista. Quan es va fundar l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació binacional israeliana i palestina, alhora que reivindicà la instauració d'un assentament jueu autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà. És autor d'obres en rus, jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem fun der Revolutsye (1923, La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a Folks-komisar (1931, Memòries d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en 1935 sota el títol Spiridonova. Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in Oystralye (1943, El viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The umpromised land (1948), Mit Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951, Amb un peu a Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh un Yid (1952, Home i jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution (1955), etc. Isaac Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova York, EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat qualificat per alguns com «anarcosionisme». Son fill, Zalman-Leib Steinberg, més conegut com Leo Steinberg (1920-2011), va ser un reputat crític i historiador de l'art.

Isaac Steinberg (1888-1957)

---

Continua...

---

[12/07] Deportaci� de Bisbee - Condemna de M�hsam - Judici a Mil� - Homenatge a Penina - �Provo� - Xerrada de M�ndez - Thoreau - Rey - Bernhart - Neebe - Faggioli - Meyrueis - Miguel Artal - Bald� - Villaverde - Hern�ndez Aparicio - Pinaud - Nieto - Laplaud - Cauderay - Assandri - Navarro - Desoche - Molinari - Borrell - Maroto - Jodra - Pissarro - Sartori - Melis - Comoglio - Zanier - Garc�a Berzuela - Su�rez Quemain - Soto - Chin� - Kupferberg

efemerides — Sun, 12 Jul 2026 11:04:54 +0200

[12/07] Deportació de Bisbee - Condemna de Mühsam - Judici a Milà - Homenatge a Penina - «Provo» - Xerrada de Méndez - Thoreau - Rey - Bernhart - Neebe - Faggioli - Meyrueis - Miguel Artal - Baldó - Villaverde - Hernández Aparicio - Pinaud - Nieto - Laplaud - Cauderay - Assandri - Navarro - Desoche - Molinari - Borrell - Maroto - Jodra - Pissarro - Sartori - Melis - Comoglio - Zanier - García Berzuela - Suárez Quemain - Soto - Chiné - Kupferberg

Anarcoefemèrides del 12 de juliol

Esdeveniments

Deportació de Bisbee

- Deportació de Bisbee: El 12 de juliol de 1917, a Bisbee (Arizona, EUA), 1.167 miners, la majoria wobblies –militants de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– i estrangers (només 167 eren nord-americans), en vaga de solidaritat amb els companys miners de Butte (Montana, EUA) són detinguts pel xèrif ajudat per la milícia. Tres persones moriran en aquesta operació. Reagrupats en un camp de beisbol, els miners seran immediatament deportats en vagons de ramat fins al desert de Nou Mèxic on seran internats sota la vigilància de l'exèrcit. Al poble miner de Bisbee la IWW reclutava membres entre els treballadors mexicans i europeus els quals rutinàriament realitzaven feines a les mines de coure amb uns salaris inferiors als dels nord-americans. El juliol de 1917, la IWW va presentar una llista de reivindicacions a les companyies mineres de Bisbee, inclosa la d'acabar amb la discriminació en contra dels treballadors sindicats i estrangers. Quan les companyies van rebutjar totes les demandes, es va convocar una vaga. Aleshores la patronal va fer córrer el rumor, en plena Gran Guerra, que la IWW era plena d'infiltrats proalemanys. A les dues de la matinada, uns 2.000 vigilats privats armats van envoltar els gairebé 1.200 homes, els van obligar a pujar a 24 vagons de ramat d'un tren i el van enviar a Nou Mèxic, on els abandonaren en mig del desert. Un editorial de Los Angeles Times del 15 de juliol de 1917 deixava molt clara l'opinió de les autoritats nord-americanes: «Sobre la nostra terra es troba l'enemic, exhortant la revolució i invocant l'anarquia: la IWW. De Butte a Bisbee, de Seattle a Leadville, aquesta organització internacional, farcida d'estrangers, portada per convictes, i intentant vagament disfressar el seu sabotatge darrere el títol fal·laç de "Treballadors Industrials del Món", aquesta franca guerra contra el nostre govern.» Els deportats van restar sense empara durant setmanes fins que les tropes nord-americanes els van escoltar cap a unes instal·lacions on molts hi van restar detinguts durant mesos. Les autoritats de Bisbee van controlar tots els camins que portaven a la ciutat per evitar que els obrers, o qualsevol indesitjable, hi anés. Altres treballadors locals van ser encausats i deportats si se'ls trobava culpables de deslleialtat a les companyies mineres. Una comissió federal va investigar les deportacions, però no va trobar que cap llei federal hagués estat violada. La qüestió va ser remesa a l'Estat d'Arizona, el qual no va prendre cap acció contra cap companyia minera. La deportació de Bisbee va tenir un important precedent l'estiu de 1916 en la tristament famosa matança d'Everett (Washington, EUA), quan la policia va obrir foc sobre la massa d'obrera que, des de Seattle, anaven amb vaixell a Everett per manifestar-se; 11 militants sindicalistes trobaren la mort i 27 van ser greument ferits.

***

Erich Mühsam

- Condemna d'Erich Mühsam: El 12 de juliol de 1919, a Munic (Baviera, Alemanya), un Consell de Guerra, que havia començat el 7 de juliol, condemna per «alta traïció» l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam a 15 anys de presidi per la seva participació en la República dels Consells de Baviera. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín.

***

Cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es trobava el "Circolo dei Nobili"

- Judici a Milà: Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà (Llombardia, Itàlia), es desenvolupa el procés contra els anarquistes Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi, acusats de complicitat en l'atemptat de Bruno Filippi, el 7 de setembre de 1919, al Cercle dels Nobles, que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà. Filippi va morir en l'explosió de la bomba i l'Estat italià condemnarà durament els presumptes còmplices: Aldo Perego a 12 anys de presó i Guido Villa a 10.

***

Notícia sobre l'homenatge a Joaquim Penina publicat en el periòdic barceloní El Luchador del 31 de juliol de 1931

- Homenatge a Joaquim Penina: El 12 de juliol de 1931 se celebra a Gironella (Berguedà, Catalunya) un homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats, afusellat el 10 de setembre de 1930 a Rosario (Santa Fe, Argentina) sense cap tipus de judici previ a l'Argentina. Fou el primer afusellat de la dictadura de José Félix Uriburu, acusat de ser l'autor d'un pamflet contra aquesta. En aquest acte en el seu homenatge celebrat al seu poble natal, parlaren Pau Porta –gironellenc també i amic personal de Penina amb qui emigrà a l'Argentina–, Frederica Montseny Mañé, Josep Xena Torrent, Tomás Cano Ruiz i Roser Dulcet Martí, i estigueren representades comissions de diversos pobles (Berga, Vilada, Fígols, Pobla de Lillet, Bages, Guardiola, Sallent, Rubí, Puig-reig, Campdevànol, Navàs i Balsareny); també enviaren adhesions l'Ateneu Llibertari del Clot de Barcelona, Llorenç Guinó i el periòdic El Luchador. L'homenatge a Penina consistí en una manifestació, en un míting i en una vetllada artística i teatral, on prengueren part l'orquestra de la població i la massa coral. L'acte va acabar amb la descoberta d'una placa commemorativa al carrer principal de Gironella (Avinguda de la Carretera), el qual, a partir d'aquell dia i durant tot el període republicà, va dur el seu nom, essent substituïda pel nom «Generalísimo Franco» en acabar la guerra civil. Pocs dies després, el 17 de juliol de 1931, Frederica Montseny publicà una ressenya biogràfica de Penina en les pàgines del periòdic barceloní El Luchador.

***

Portada del primer número de Provo

- Surt Provo: El 12 de juliol de 1965 surt a Amsterdam (Països Baixos) el primer número de la revista mensual anarquista Provo. Des del maig d'aquell any s'havia anunciat la publicació de la revista, però només s'editaren cincs fulletons sota el nom de Provokatie (Provocació) que eren repartits en happenings i accions anarcolúdiques. De la revista Provo, òrgan del moviment revolucionari i contestatari «Provo» (de «provocació»), s'editaren del primer número 500 exemplars, dels quals només es distribuïren 100, però n'arribaren a publicar-se 20.000 dels últims números. En el primer número, el qual venia acompanyat d'uns quants petards, es publicà el text «Der praktische Anarchist» (La pràctica anarquista), on podien trobar instruccions decimonòniques de com confeccionar explosius; la revista fou segrestada per les autoritats per «pamflet sediciós» i els seus editors detinguts per «incitació a la violència», encara que van ser alliberats més tard sense càrrecs. Un dels fundadors d'aquest moviment anarquista va ser Roel Van Duyn, autor d'Inleiding tot het provocerend denken (Introducció al pensament provocatiu), una mena de «Manifest Provo» que fou publicat en la revista. A més d'aquesta publicació s'editaren nombrosos textos, fullets, còmics, etc. Nombrosos col·laboradors de la revista van ser jutjats pels seus articles i les seves accions (insults a l'autoritat i a la monarquia, obstrucció del trànsit rodat, crema de banderes nord-americanes, ús d'estupefaents, venda ambulant d'articles prohibits, escàndol públic, etc.). Hi van col·laborar Constant Nieuwenhuis, Harry Mulisch i Peter Schat, entre d'altres. En sortiren 15 números, l'últim el 30 de març de 1967, poc abans de la dissolució oficial del grup el maig d'aquell any. El moviment Provo va ser un clar antecedent de tot el moviment de protesta de «Maig del 68».

***

Cartell de la presentació del llibre

- Xerrada de Nelson Méndez: El 12 de juliol de 2014 se celebra a l'Ateneu de Los Teques (Guaicaipuro, Miranda, Veneçuela) la presentació del llibre Bitácora de la utopía. Anarquismo para el siglo XXI, a càrrec del seu autor, el professor de sociologia de la Universitat Central de Veneçuela (UCV) Nelson Méndez. L'acte va està organitzat per «Red Anarquista» (RA, Xarxa Anarquista) dins el marc d'un fòrum de celebració del bicentenari del naixement de Mikhail Bakunin.

Naixements

Henry David Thoreau en un daguerreotip de Benjamin D. Maxham (1856)

- Henry David Thoreau: El 12 de juliol de 1817 neix a Concord (Massachusetts, EUA) l'assagista, filòsof, poeta, propagandista de la desobediència civil i anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut com Henry David Thoreau. Sos pares, John Thoreau i Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més (Helen, John i Sophia); son avi patern, Jean Thoreau, havia nascut a Jersey (Illes Anglonormandes) i era d'origen francès i son avi matern, Asa Dunbar, va jugar un paper important en la «Rebel·lió del pa i de la mantega» en la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) en 1766, la primera manifestació estudiantil de la història nord-americana. David Henry va ser anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort, David Thoreau; i esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara que mai no va canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va instal·lar a Chelmsford (Massachusetts, EUA) i en 1821 es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA), on es va inscriure a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran d'una estada a casa de l'àvia a Concord. A partir de 1828 aprendrà llatí, grec i francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833, gràcies a una beca, va matricular-se en la Universitat Harvard per estudiar retòrica, filosofia i ciències. Hi va conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el seu mentor. En 1835 va descobrir la filosofia transcendentalista (Ralph Waldo Emerson, Margaret Fuller, Louisa May Alcott, etc.) abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837, ocasió que aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra la societat en la línia transcendentalista. En 1837, acabat els estudis, començà a ensenyar en una escola primària de Canton (Norfolk, Massachusetts, EUA) i com a professor en una escola pública a Concord, on presentà la seva dimissió després d'una setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals aleshores en vigor. A partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit per Emerson, un diari on va anotant les seves observacions sobre la natura i crítiques dels llibres que va llegint; aquest diari durarà fins a 1861 i serà una important font de nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor, decideix obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li ajuntarà poc després i plegats van realitzar un programa escolar força progressista. En 1840 els dos germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós li proposen matrimoni, però ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert èxit, va haver de tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John morirà de tètans. Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo Emerson, a Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner. Alhora que Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills d'escarlatina. Thoreau va esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors i pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott, Nathaniel Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per Fuller, va començar a escriure des de 1842 en la revista transcendentalista The Dial, on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts, meitat crítica de llibres i meitat assaig d'història natural. En 1843 va deixar Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York, EUA), on va esdevenir tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph. Thoreau estudià i aprecià la flora local, molt diferent de la que té a Concord, alhora que descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar amb els Emerson li va permetre d'accedir a la New York Society Library, on descobreix obres de literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units. L'amistat amb Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li ajudà a publicar-ne alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca afinitat intel·lectual amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que hi torni per treballar en una fàbrica familiar de llapis, on hi treballarà la major part de sa vida. Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis utilitzant argila com a lligam del grafit; més tard transformà la fàbrica de llapis en una fàbrica de producció de grafit per tinta de màquines tipogràfiques. Respirar l'aire contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons més que la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va provocar accidentalment un incendi que assolarà 120 hectàrees de boscos de Walden, al voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja per comprar o per llogar, que li donés per viure i tenir tranquil·litat per poder escriure el seu primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al voltant de l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El març de 1845 va començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany de Walden, a 2.4 quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el començament d'una experiència que durarà dos anys i que explicarà en el seu llibre Walden; or, Life in the Woods. A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la més absoluta soledat a la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un ermità, ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més bé una experiència semblant a la de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una lliçó de com es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació romàntica, i lluitar alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus mites de productivitat i de progrés que considerava il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va exigir el pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un Estat que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser detingut i empresonat una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat seu, perquè una tia seva havia pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcà Thoreau. L'agost de 1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine, EUA), història que explicarà en el seu llibre The Maine Woods. Va abandonar l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar a habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de sos pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa contínuament el seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer conferències sota el títol «Els drets i els deures de l'individu en relació al govern» al Concord Lyceum. Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes conferències en el seu diari íntim. Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta conferència per escriure el llibre Resistance to Civil Government, també conegut com Civil Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody en Aesthetic Papers. En aquesta època va acabar el primer esborrany d'A Week on the Concord and Merrimack Rivers, una elegia dedicada a son germà John, on descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (Nou Hampshire, Nova Anglaterra, EUA) en 1839. Mancat d'editorial, Emerson l'encoratja a publicar-lo pel seu compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest editor farà poca publicitat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que endeutà Thoreau i fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta publicació. En 1849 sa germana Helen va morir a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va quedar fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va començar a llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions i de botànica; el seu diari íntim s'omplí de descripcions naturalistes, així com diverses plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història natural (Autumnal Tints, The Sucession of Trees, Wild Apples, etc.). En 1853 va ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor «Tichnor & Fields» publicà la setena versió de Walden, que explica els dos anys, dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de Walden. Va viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres cops, i aquests paisatges van inspirar A Yankee in Canada, Cape Cob i The Maine Woods, tres llibres barreja de geografia, història i filosofia. Altres viatges el portaren a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i a Nova York en 1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va pronunciar una defensa judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester, fastiguejat pel fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien renegat per la seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada sota el títol A Plea for Captain John Brown i va aconseguir canviar la mentalitat de molta gent, fent que el moviment acceptés Brown com a màrtir de la causa i durant la guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge de Brown en nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del vegetarianisme, que considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però sembla que no va practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi contreta en 1835 li farà patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li atacà després d'una excursió nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques dels arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de salut va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus restabliments, fins que finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va passar els últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no publicades, com ara Excursions i The Maine woods, i demanant la reedició d'obres ja publicades. En aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el seu diari íntim fins que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les últimes setmanes de sa vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre simplement: «No sabia que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau va morir el 6 de maig de 1862 a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó de la família materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al cementiri d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi fúnebre. Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de les seves obres, la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman considerà Thoreau com «el més gran anarquista americà». Les influències de Thoreau en filòsofs i polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres són peces fonamentals en el pensament ecologista i contracultural dels nostres dies.

Henry David Thoreau (1817-1862)

***

Aristide Rey

- Aristide Rey: El 12 de juliol de 1834 neix a Grenoble (Arpitània) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Jules Émile Aristide Rey. Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del «Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée i Élie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de «defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir «el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En els últims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie. Estava casat amb Marie Blanche Joséphine Isaure Perier. Aristide Rey va morir el 16 de febrer –gairebé totes les fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1901 al seu domicili del V Districte de París (França).

Aristide Rey (1834-1901)

***

Foto policíaca de Victor Bernhart (28 de febrer de 1894)

- Victor Bernhart: El 12 de juliol de 1850 neix a l'antic VIII Districte (actual IV Districte) de París (França) l'anarquista Victor Joseph Bernhart. Sos pares es deien Joseph Bernhart i Julie Rose Monard. En 1870 es guanyava la vida de planxista i vivia amb sos pares al número 195 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París. En 1870 va ser cridat a files, però no es va presentar i va ser buscat per la gendarmeria. Entre el 20 d'agost i el 10 de setembre de 1877 serví en el 103 Regiment d'Infanteria. El 21 d'agost de 1880 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «robatori». Posteriorment treballà de corbater i vivia al número 52 del carrer Chemin Vert de l'XI Districte de París. A partir del número 9, del 16 de desembre de 1888, en substitució de Constant Martin, fou redactor administrador del periòdic anarquista La Ça Ira (1888-1889), on col·laboraven destacats llibertaris, com ara Charles Malato, Émile Pouget, Alexandre Tennevin, etc. Fou un dels signants, amb altres companys (Gabriel Cabot, Hubert Coudry, Auguste Courtois, Duffour, Jules Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph Tortellier), d'una crida a favor de la creació d'un diari llibertari apareguda en La Révolte del 31 d'agost de 1890. Figurava en un llistat d'anarquistes residents a París, establerta l'1 d'abril de 1892, que assistien regularment a les reunions anarquistes del Cercle Internacional i d'altres grups. En un llistat d'anarquistes del 2 d'abril de 1892 de la I Brigada d'Investigacions el definia com a «poc perillós». També figurava com a militant en un llista del 26 de desembre de 1893 i seguia vivint al 52 del Chemin Vert. El 28 de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat; no obstant això, va ser detingut i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, i només recobrà la llibertat el 5 de març. En aquesta època estava casat i tenia un fill de 19 anys. El 31 de desembre de 1896 figura en recull de recapitulació d'anarquistes i també en el de 1901. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Oscar Neebe

- Oscar Neebe: El 12 de juliol de 1850 neix a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA) el militant anarquista implicat en el «cas Haymarket» Oscar William Neebe. Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó –els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d'apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).

***

Alceste Faggioli

- Alceste Faggioli: El 12 de juliol de 1851 neix a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa. Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

***

Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

- Henri Meyrueis: El 12 de juliol de 1865 neix a La Cavaleriá (Roergue, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Millau (Roergue, Occitània)– l'anarquista Henri Pierre Meyrueis. Sos pares es deien Pierre Meyrueis, conreador, i Marie Eugénie Guieysse. D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i després de cambrer a diferents poblacions, fins instal·lar-se a París (França) on treballà en un cafè del carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març de 1893 van ser condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la Guaiana Francesa sota la matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa) conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément Duval, i patí nombrosos càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se. L'administració penitenciària el qualificà d'«anarquista dels més violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca. En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va ser asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i, segons Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit, pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren presents.

***

Joaquim Miguel Artal

- Joaquim Miguel Artal: El 12 de juliol de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Josep Ramon Fermí Miguel Artal (Miguel és el primer llinatge i moltes vegades és citat com Miquel). Sos pares es deien Joaquim Miguel, barber, i Conrada Artal Romeo. Sos pares moriren quan encara era un infant i va ser educat cristianament, juntament amb sa germana Pilar, al Col·legi dels Infants Orfes de Barcelona. Posteriorment va fer d'escolà en un convent de monges franciscanes de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Treballà de tallista en fusta al taller de l'escultor barceloní Joan Nadal Vilardaga. Perduda la fe, i gràcies a la lectura de Lev Tolstoi, entrà a formar part del moviment anarquista. Membre del Centre d'Estudis Socials del carrer Tallers de Barcelona, va fer amistat amb els anarquistes Francisco Miranda Concha, Oriols i Carrera. El 12 d'abril de 1904, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» –per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miguel Artal va publicar dos articles –«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. Durant el seu empresonament va intentar escapar-se en diverses ocasions i en alguna d'elles resulta ferit. El 13 de març de 1907 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte d'impremta i acusat d'«incitació a la rebel·lió». Joaquim Miguel Artal va morir de tuberculosi el 29 de novembre de 1909 a l'Hospital Civil Jesús y María de Ceuta (Nord d'Àfrica). En morir la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basada únicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miguel Artal (1884-1909)

---

Continua...

---

[11/07] �L'Ind�pendant� - Confer�ncia de Liar-Courtois - �Frente y Retaguardia� - M�ting de la FIJL - Bordat - Gualbert - Malogne - Ravasio - Benvenuti - Haussard - Gracia - Garc�a Garc�a - Asens - Egea - Altena - Ravachol - Gudefin - Chaumard - Malaspina - Launoy - Chedeau - R�a - Par�s - Ribera - Broutchoux - Estassy - Miranda - Wastiaux - Boyer - Quinteros - Bruch - S�nchez Ib��ez - Le�n - Lleonart - Frossard - Pengloan

efemerides — Sat, 11 Jul 2026 12:51:47 +0200

[11/07] «L'Indépendant» - Conferència de Liar-Courtois - «Frente y Retaguardia» - Míting de la FIJL - Bordat - Gualbert - Malogne - Ravasio - Benvenuti - Haussard - Gracia - García García - Asens - Egea - Altena - Ravachol - Gudefin - Chaumard - Malaspina - Launoy - Chedeau - Rúa - Parés - Ribera - Broutchoux - Estassy - Miranda - Wastiaux - Boyer - Quinteros - Bruch - Sánchez Ibáñez - León - Lleonart - Frossard - Pengloan

Anarcoefemèrides de l'11 de juliol

Esdeveniments

Portada del primer número de L'Indépendant

- Surt L'Indépendant: L'11 de juliol de 1891 surt a Commercy (Lorena, França) el primer número del periòdic quinzenal L'Indépendant. Organe des Travailleurs. Portà l'epígraf anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats». Creat per Eugène Humbert i Eugène Mariatte, que exercí de gerent, tingué el suport del grup anarquista «Liberté» de Nancy. D'aquesta publicació només sortiren tres números, l'últim el 22 d'agost de 1891.

***

Cartell de l'acte [IISH-Amsterdam]

- Conferència de Liard-Courtois: L'11 de juliol de 1903 se celebra a la Sala del Casino de París (França) la conferència, pública i contradictòria, «Révolution, procréation» (Revolució, procreació) a càrrec del militant anarquista, neomaltusià i excondemnat a treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa Auguste Courtois (Liard-Courtois). L'acte va estar organitzat per la Lliga de la Regeneració Humana, de Paul Robin.

***

Capçalera de Frente y Retaguardia

- Surt Frente y Retaguardia: L'11 de juliol de 1937 surt a Barbastro (Osca, Aragó, Espanya), i després a Arguis (Osca, Aragó, Espanya), el primer número del setmanari Frente y Retaguardia. Órgano de las Juventudes Libertarias de la província de Huesca y de las del Frente. Va ser publicat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya al front aragonès i no pel Comitè Regional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Aragó. De caire radical, realitzà campanya contra la dissolució de les col·lectivitat, combaté el col·laboracionisme i fou força crític amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l'Escola de Militants de Montsó i l'aliança antifeixista. Publicà un número extraordinàri dedicat al «19 de Juliol» sense numerar. El responsable editorial va ser Diego Franco Cazorla (Amador Franco) i trobem textos de Máximo Franco, Ramón Liarte i Josep Peirats, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, de febrer de 1938.

***

Portada del fullet de l'acte

- Míting de la FIJL: L'11 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Principal de València (València, País Valencià) el míting organitzat per la Secretaria d'Informació i Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'acte va estar presidit per Antonio Oñate, secretari general de la FIJL i intervingueren Gregorio Gallego García, responsable de Propaganda del Comitè Regional del Centre de la FIJL, que afirmà que la posició actual de la Federació era la mateixa que es va mantenir després dels «Fets de Maig» del 1937 i que va analitzar i criticar la política governamental, especialment la del Ministeri d'Agricultura; Serafín Aliaga Lledó, vicesecretari de la FIJL, que defensà l'Aliança Juvenil Revolucionària (AJR); Fidel Miró Solanes, secretari de la FIJL, que combaté la trajectòria seguida pels partits polítics; i Galó Díez Fernández, en representació del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que dedicà un discurs elogiós a les Joventuts Llibertàries. L'acte acabà amb la interpretació d'Hijos del Pueblo i amb visques a la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries. Aquell mateix any s'edità un fullet amb les intervencions sota el títol «Las Juventudes Libertarias ante el pueblo».

Míting de la FIJL (11 de juliol de 1937)

Naixements

El procés als anarquistes de Lió segons el diari parisenc L'Univers Illustré i on apareix Toussaint Bordat

- Toussaint Bordat: L'11 de juliol de 1854 neix a Chassenard (Alvèrnia, Occitània) el militant anarquista Toussaint Bordat. Sa mare es deia Claudine Babin, jornalera. Allistat amb 16 anys, va participar en els combats de l'exèrcit del Loira en 1870. Instal·lat després a Lió, va esdevenir canut –obrer de la indústria de la seda lionesa– a la Croix-Rousse («el turó que treballa»). La seva posició política se situa aleshores amb el Partit Obrer Socialista, del qual serà una figura destacada; però en desacord amb la seva línia pro Jules Guesde (marxista i electoralista), crea en 1881 el Partit d'Acció Revolucionària, que s'arrenglarà amb l'anarquisme. El 18 de juny de 1882, després d'una manifestació de protesta per la sagnat repressió dels miners de La Ricamarie, va ser condemnat, a causa de les violències que s'hi desenrotllaren, a un mes de presó. En 1882 va col·laborar en el periòdic anarquista lionès Le Droit Social i després en L'Étendard Révolutionnaire que el succeirà. Partidari de l'acció directa, va justificar, per escrit i de paraula, les accions de la Banda Negra de Montceau-les-Mines contra els edificis religiosos. El 14 d'octubre de 1882 va ser detingut i inculpat amb altres militants de «reconstituir una internacional revolucionària». En l'espectacular «Procés dels Seixanta-sis», que començarà el 8 de gener 1883, serà condemnat a quatre anys de presó i a una elevada multa. Quan va sortir de presó, el gener de 1886, va reprendre les seves activitats revolucionàries que el van portar novament alguns mesos a la garjola a més d'una prohibició de viure a Lío, cosa que el va fer instal·lar-se primer a Viena (Poitou-Charentes) i després a Narbona, on organitzarà, en 1897, les conferències de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la candidatura d'Henri Gualbert apareguda en el diari parisenc Paris del 12 d'agost de 1893

- Henri Gualbert: L'11 de juliol de 1861 va ser trobat, acabat de néixer, a la porta de l'Hospici Civil de Mézières (actualment Charleville-Mézières, Ardenes, França) l'anarquista Henri Gualbert, conegut com Jules –segons les persones que el trobaren devia fer un sis dies del seu naixement. Es guanyava la vida treballant d'obrer picador. El 18 de novembre de 1882 va ser integrat per a fer el servei militar en el 134 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 15 de febrer de 1884. A principis dels anys noranta era membre del grup anarquista de Nouzonville (Ardenes, França), relacionat amb el grup «Sens Patrie» de Charleville (Ardenes, França). En aquesta època estava subscrit a Le Père Peinard i a La Révolte. L'agost de 1893 presentà una «declaració de candidatura» per al districte de Mézières. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres quatre companys de Nouzon (Ardenes, França), el seu domicili va ser escorcollat per la policia que només va trobar fullets i set exemplars dels cartells «En Russie» i «Au conseil de révision». El desembre de 1893 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes del departament d'Ardenes com a «anarquista temible». L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament perquisicionat, trobant la policia fullets i una carta de l'anarquista Paul Henriet (Arthur) de Charleville, a més d'una carta injuriosa dirigida al prefecte de Policia de les Ardenes. Durant les eleccions de 1894 va aferrar a Nouzonville el cartell «Travaillerus, ne votez pas, préparez la grève générale. Vive la Révolution, Vive l'Anarchie! Le candidat pour la forme Gualbert» (Treballadors, no voteu, prepareu-vos per a la vaga general. Visca la Revolución, Visca l'Anarquia! El candidat "fictici" Gualbert). El 19 de febrer de 1894 patí un nou escorcoll. En 1897 mantenia la corresponsalia local per a Le Libertaire. A partir de 1903 freqüentà regularment la colònia llibertària «L'Éssai», fundada per Fortuné Henry a Aiglemont (Ardenes, França), que reagrupava una desena de companys i on sembla que es va instal·lar definitivament fins a 1909, data de finalització de la comuna. En 1904 era un dels animadors del grup «Les Anti-Propiétaires» i el responsable de l'organització del moviment anarcocomunista de la regió. L'abril de 1912 figurava en un llistat d'anarquistes de les Ardenes sota la qualificació de «perillós». A principis dels anys vint treballava de manobre i figurava en un llistat d'anarquistes del departament de les Ardenes. Sa companya fou Marie Félicie Débouché, de qui es va divorciar. Henri Gualbert va morir el 22 de desembre de 1928 al seu domicili, al número 66 del carrer Lafayette, de Nouzonville (Ardenes, França).

***

Notícia de la detenció d'Eugène Malogne apareguda en el diari de Saint-Jean-d'Angély L'Écho Saintongeais del 23 de març de 1893

- Eugène Malogne: L'11 de juliol de 1868 neix a Le Gibeau (Le Fouilloux, Poitou-Charentes, França) l'anarquista Eugène Malogne, també citat erròniament Malgogne o Malogue. Fill d'una família de conreadors, son pare es deia Joseph Marie Malogne i Marie Laurence Kasquère –també citat Casquere, Cosquérie o Rosquère. Treballà d'obrer enguixador a Bordeus (Aquitània, Occitània). Assidu a les reunions anarquistes de Bordeus, es presentà com a «candidat obrer» a les eleccions legislatives de setembre de 1889 per Bordeus, tal vegada per lliurar-se de la seva incorporació a l'exèrcit. El 13 de setembre de 1889 va ser cridat a files per a fer el servei militar i destinat al 123 Regiment d'Infanteria, on va fer propaganda anarquista. L'1 de febrer de 1890 no es presentà al seu destí i el 7 de febrer d'aquell any va ser declarat desertor. El 16 de desembre de 1890 va ser enviat a la 18 Secció d'Infermers Militars. Entre el 19 de setembre i el 15 de novembre de 1892, va ser arrestat disciplinàriament i després va se llicenciat. En 1893 la Prefectura de Policia el considerava un dels anarquistes de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), en contacte amb els grups anarquistes de Bordeus i de Londres (Anglaterra). En aquesta època vivia a Usseau (Sainte-Soulle, Poitou-Charentes, França) i vivia venent draps i del contraban de mistos. El 17 de març de 1893 va ser detingut per haver aferrat durant la nit de l'11 al 12 de març al barri de Saint-Eloi de La Rochelle i a Dompierre-sur-Mer (Poitou-Charentes, França) l'anomenat «Manifeste des Dynamitards» (Manifest dels Dinamiters), que se li havia enviat de Londres, sembla ser pel seu amic refugiat Antoine Desplats, i per aquest fet el 23 de maig de 1893 va ver condemnat per l'Audiència de la Charanta Inferior de Saintes a dos mesos de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Durant el judici, segons fonts policíaques, no va fer cap apologia de l'anarquisme i afirmà que havia actuat únicament per «por de la venjança dels anarquistes» si es negava a penjar els cartells prohibits. Entre 1894 i 1895 s'estigué per La Vendée (País del Loira, França) sota vigilància policíaca. El març de 1894 el seu domicili, a la zona de Le Rouland de Le Bois (Illa de Ré, (Poitou-Charentes, França), va ser escorcollat per la policia, la qual trobà utillatge per a la fabricació clandestina de llumins químics i diverses pastes inflamables, a més de productes químics (sofre, fòsfor, etc.). El 28 de febrer de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de La Rochelle a 15 dies de presó per «ultratges als agents». El novembre de 1896 va ser detingut, juntament amb Alexandre Albert Edgard André Aumon i Marius-Victor Péchée, sota l'acusació de formar part d'una banda de lladres que actuaven a diverses poblacions de l'Illa de Ré; per aquest fet, el 26 de maig de 1897 va ser jutjat per l'Audiència de la Charanta Inferior i va ser absolt, però Aumont va ser condemnat a dos anys de presó i Péchée a cinc per «robatoris qualificats». El 8 de novembre de 1897 es casà a Le Bois amb la modista Marie Arcimoles i amb aquest matrimoni la parella legitimà dues filles: Élodie Malogne, nascuda el 9 de febrer de 1889 a Bordeus, i Charlotte Malogne, nascuda el 3 d'octubre de 1892 a Cardalhac (Llenguadoc, Occitània). Al final de sa vida treballà de drapaire i el 16 de juny de 1906 patí una caiguda del seu carro, trencant-se una costella. Eugène Malogne va morir el 26 de setembre de 1911 al seu domicili, al carrer Menuteau, de Le Bois (Illa de Ré, (Poitou-Charentes, França; actualment Le Bois-Plage-en-Ré).

***

Pietro Ravasio

- Pietro Ravasio: L'11 de juliol de 1884 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pietro Ravasio. Sos pares es deien Tommaso Ravasio i Maria Alborghetti. Es guanyava la vida com a obrer en una foneria. El 28 de desembre de 1901 va ser sentenciat per un jutge de Bèrgam a una multa per «escàndol nocturn», però a causa de la seva insolvència la pena va ser transformada en tres dies de detenció que purgà l'abril de 1902. El 22 de juny de 1907 un jutge de Bèrgam el condemnà a una multa per «lesions voluntàries», però la pena va ser suspesa. El 4 de març de 1910 va ser denunciat per un jutge acusat de «rebuig» a les ordres de la Seguretat Pública. Amic del sindicalista anarquista Alessandro Caglioni, es mostrà força crític amb les posicions reformistes i amb les dels intel·lectuals socialistes. El 12 de novembre de 1911, en ocasió de la inauguració de la Secció d'Obrers en cadena i Afins de la Cambra del Treball de Bèrgam, interrompé contínuament el discurs oficial de l'advocat socialista Carlo Zilocchi afirmant que tot el que deia era un «discurs de titelles». Aquell mateix mes, amb un grup d'amics, va ser acusat per la policia d'haver molestat dos capellans. A començament de 1912 participà en una brega amb els sindicalistes Alessandro Caglioni i Alessandro Scarpellini, que va ser sufocada gràcies a la intervenció del delegat de la Seguretat Pública de Bèrgam Arnaldo De Franceschi. Inscrit en la Cambra del Treball de Bèrgam i en el Fascio Obrer de Bèrgam i província, creat per iniciativa del grup dels sindicalistes revolucionaris locals (Federico Luraschi, Aristide Piccinini, Agjostino Rocchi, etc.), va estar subscrit a la revista L'Azione Proletaria, que començà a publicar-se l'octubre de 1910. Treballà com a obrer fonedor a Castro (Llombardia, Itàlia), on el 16 de març de 1912 lamentà públicament el fallit atemptat de l'anarquista Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia de dos dies abans; per aquestes declaracions, va ser interrogat, detingut, processat i condemnat el 25 de març de 1912 pel tribunal de Bèrgam a quatre mesos de reclusió i a 100 lires de multa, a més de ser-li revocada la suspensió de l'execució de la pena imposada pel jutge de Bèrgam del 22 de juny de 1907. El 16 de juliol de 1912 recobrà la llibertat. El maig de 1914 passà a treballar al taller mecànic de «Benz e Spada» de Bèrgam. L'estiu d'aquell any entrà formar part del Grup Llibertari de Bèrgam que s'acabava de crear, i començà a reprendre l'amistat amb Alessandro Caglioni, membre destacat d'aquest grup, amb qui havia discutit. En 1922 va ser apallissat a Caravaggio (Llombardia, Itàlia) per un escamot feixista local, que li trencà el cap per haver manifestat les seves idees. El setembre de 1924 continuava professant idees subversives, però sense destacar. L'agost de 1929 va ser contractat com a fonedor als tallers de la foneria Magrini. Entre 1929 i 1932, encara que continuava amb les seves idees, va ser qualificat per les autoritat com a «no perillós». L'octubre de 1932 va ser esborrat del registre dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Edon Benvenuti

- Edon Benvenuti: L'11 de juliol de 1893 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor antimilitarista i anarquista Edon Benvenuti. Sos pares es deien Serafino Benvenuti i Augusta Genovini. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. S'adherí al moviment anarquista de ben jovenet i destacà pel seu antimilitarisme, enquadrat en el grup anarquista «Germinal», format especialment per artesans de l'alabastre (Gino Fantozzi, Guelfo Guelfi, etc.), que durant la Gran Guerra i el «Bienni Roig» (1919-1920) tingué un paper molt destacat en la propaganda. El 24 d'abril de 1917, en ocasió de la partida d'un grup de soldats cridats al front, promogué una manifestació hostil a l'Exèrcit a l'estació de Volterra, atupant, segons les autoritats, un estudiant que havia cridat «Visca l'Exèrcit! Fora els alemanys!». Per aquest fet el 27 de maig de 1917 va ser condemnat pel Tribunal de Volterra a tres dies d'arrest. Per motius laborals es traslladà a Palerm (Sicília), on visqué amb sa família en condicions d'indigència i contínuament vigilat i reprimit per les autoritats. Sembla que per això el febrer de 1935 envià una carta a la Direcció General de la Policia adjurant del seu passat polític, encara que malgrat aquesta retractació, les autoritats policíaques no es refiaren i el mantingueren sotmès a una estreta vigilància fins la caiguda del règim feixista. En la postguerra retornà a la seva ciutat natal i reprengué el contacte amb el moviment llibertari, formant part del grup anarquista «Germinal». Edon Benvenuti va morir el 27 de maig de 1965 a Volterra (Toscana, Itàlia).

***

Lucien Haussard (ca. 1921)

- Lucien Haussard: L'11 de juliol de 1893 neix a Sant Quintí (Picardia, França) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Haussard. Sos pares es deien Jean Baptiste Haussard, manobre, i Eugénie Louise Gireault, domèstica. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. El 6 de juliol de 1920 es casà al XX Districte de París amb la caixera Jeanne Pauline Bertault. En aquesta època vivia al número 60 del carrer Belgrand de París. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922, on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma, va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir. Lucien Haussard va morir el 3 de desembre de 1969 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

Lucien Haussard (1893-1969)

***

Necrològica de Bernabé Gracia Alegre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'abril de 1967

- Bernabé Gracia Alegre: L'11 de juliol de 1895 neix a Allepús (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Bernabé Gracia Alegre. Sos pares es deien Manuel Gracia i Camila Alegre. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i entrà a treballar als Ferrocarrils Catalans a Manresa (Bages, Catalunya) i a Olesa (Baix Llobregat, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 treballava de miner a Súria (Bages, Catalunya) i milità en el Sindicat de Miners de la CNT d'aquesta localitat. Durant els anys trenta participà en les insurreccions anarquistes de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). El 18 de desembre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència, amb el també miner anarquista Ginés González González, per «tinença d'explosius i arma de foc»; ell fou absolt, però son company va ser condemnat a tres anys i un dia de presó. Deportat a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà, Catalunya), en pogué fugir i s'instal·là clandestinament a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on fou membre de la Federació Local de la CNT. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i durant la Revolució va ser nomenat president de la col·lectivitat agrícola de Sant Feliu de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa companya Carmen Moya Martín (1899-1976), que va ser molt activa durant la vaga minera de 1932, i sos fills a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Duran l'Ocupació sa companya va ser repatriada per les autoritats franceses. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Les Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània), on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1950 sa companya es pogué reunir amb ell a Les Vicaris. La seva última etapa visqué a Castellnou d'Arri amb son fill Manuel Gracia Moya. Bernabé Gracia Alegre va morir el 23 de febrer de 1967 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) després d'una operació quirúrgica i fou enterrat dos dies després al cementiri de Castellnou d'Arri.

***

Necrològica de María García García apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de maig de 1969

- María García García: L'11 de juliol de 1896 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista María García García. Sos pares es deien Baltasar García i Josefa García. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), compartí sa vida amb l'anarcosindicalista Juan Montiel García. Exiliada, s'instal·là amb son company a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. María García García va morir el 23 de febrer de 1969 a la Residència Núm. 1 de Vilamur de Tarn (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Josep Asens Giol

- Josep Asens Giol: L'11 de juliol de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen Porrera (Priorat, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Josep Blai Jaume Asens Giol. Sos pares es deien Josep Asens Lladó i Pilar Giol Aragonès. En 1920 es casà amb Amelia Valera Lozano, amb qui tingué quatre infants (José, Conchita, Rosita i James). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de Sindicats de Barcelona i membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 20 de juliol de 1936, en nom de les dues organitzacions citades, formà part, amb Diego Abad de Santillan Buenaventura Durruti i Joan García Olivar, de la delegació que exigí al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover la distribució d'armes. El 21 de juliol, en el ple regional que es realitzà un cop sufocat el cop feixista, va ser nomenat, amb Buenaventura Durruti i Joan García Olivar, delegat de la CNT en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. També va ser membre del Comitè de Defensa Confederal. Posteriorment va ser secretari coordinador del Comitè Central de Patrulles de Control de Barcelona, dels quals va ser un dels organitzadors amb Aurelio Fernández Sánchez. El setembre de 1936 va ser enviat a França i a Suïssa, portant 500.000 pessetes, per a comprar armes a través d'una xarxa muntada pels anarquistes Edmond Déturche i Lucien Tronchet. El 30 de setembre de 1936, el cotxe amb el qual dos dies abans havien entrat a Suïssa pel post fronterer de Saint-Genis-Pouilly amb els també militants Francisco Barcena Martín, Eugenio González Andrei, Ramón Mateo Chavanel i José Marín Gómez, patí un accident en el qual tots els ocupants, a excepció d'Asens, resultaren greument ferits. L'endemà, va ser detingut a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), amb altres companys (el suís Léon Aubry, el francès Fernand Robert Bigaill i l'espanyol Esper); segons la premsa, va ser arrestat després de visitar els companys a l'hospital a bord d'un taxi carregat d'armes i conduït per Armand Groux. Després de 19 dies, va ser posat en llibertat amb sos companys. Després d'una estada a Ambilly (Savoia, Arpitània), el setembre de 1937, des de Brussel·les (Bèlgica), tornà a Barcelona. El febrer de 1937 va ser jutjat a Neuchâtel i Lucien Tronchet s'encarregà del procés i de pagar les multes pertinents. Una part de l'estoc d'armes va ser passat a la Península entre octubre de 1936 i gener de 1937 per Edmond Déturche i la resta va ser amagada en una granja d'aquesta a prop d'Annemasse (Savoia, Arpitània). El 2 d'abril de 1938, amb la creació del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Barcelona, hi va ser nomenat representant de la CNT. En aquesta època viatjà novament a Amilly amb Mario Gallud i Conrad Guardiola Auladell. Diversos membres de la xarxa, entre ells Guardiola el juny i Déturche el juliol de 1938, van ser detinguts per aquest cas de tràfic d'armes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser detingut a París on buscava sa família dispersa. Traslladat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània), el 13 de desembre de 1939 va ser enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins l'11 d'octubre de 1941, moment en el qual va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feia en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on amb altres companys (José Berruezo Silvente, José Germán González, etc.), participà en la reorganització clandestina de la CNT durant l'Ocupació. El novembre de 1941 era membre del Comitè de Relacions de la CNT de la pressa. En el Ple clandestí de la CNT celebrat a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), va ser nomenat secretari del Comitè de Relacions de l'MLE en l'exili. Son fill, José Asens Valera, va ser un dels 75 espanyols integrats en una companyia espanyola comandada per Juan Montoliu del Campo del «Batalló Didier» de la pressa de l'Aigle, enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local d'Aynes, a Chalvinhac (Alvèrnia, Occitània). Arran de l'escissió de l'MLE, s'integrà en la tendència «col·laboracionista». A principis dels anys setanta, a Seynod (Savoia, Occitània), població on s'establí definitivament, fou membre de les «Agrupacions Confederals», que publicaven el periòdic mensual Frente Libertario. Josep Asens Guiol va morir el 4 de juny de 1985 a Annecy (Savoia, Arpitània) i va ser enterrat a Seynod. Deixà inèdites unes memòries (Mis memorias en el exilio. ¡Del Sindicato al Comité de Milicias!).

Josep Asens Giol (1900-1985)

***

Necrològica de Joaquín Egea Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de gener de 1978

- Joaquín Egea Martínez: L'11 de juliol de 1908 neix a Callosa de Segura (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquín Egea Martínez. Sos pares es deien Joaquín Egea i Josefa Martínez. Emigrat des de l'adolescència a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), esdevingué anarquista llegint Tierra y Libertad. Milità en els grups francesos de la Unió Anarquista (UA) i de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i participà en la defensa de la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França, on continuà militant, amb sa companya Rosa Savall, amb qui va tenir dos infants, en la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 23 de setembre de 1961 fou el secretari de la reunió que se celebra a la Unió Departamental de Força Obrera (FO), on es constituí el Comitè Local de Montpeller de l'Aliança Sindical entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Joaquín Egea Martínez va morir el 17 de novembre de 1977 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac de cor fulminant i va ser incinerat a Marsella (Provença, Occitània).

***

Bert Altena fotografiat per Dana Ploeger

- Bert Altena: L'11 de juliol de 1950 neix a Holkerveen (Nijkerk, Gelderland, Països Baixos) el professor i historiador anarquista Lambert Jan Altena, conegut com Bert Altena. Sos pares es deien Lambert Jan Altena, teòleg i pastor protestant, i Sienie Prijs, professora, i tingué tres germans (Ineke, Herman i Dieteke). Quan tenia cinc anys es traslladà amb sa família a Steggerda (Weststellingwerf, Frísia, Països Baixos), on son pare acabà de formar-se com a teòleg i començà a treballar com a ministre reformat. Quan tenia vuit anys emmalaltí de tuberculosi juntament amb sa germana Inek i ambdós van passar dos anys al Sanatori Cornelia-Stichting de Beetsterzwaag (Opsterland, Frísia, Països Baixos) en un règim molt sever. Posteriorment sa família es traslladà a Koudekerke (Veere, Zelanda, Països Baixos) i després a Zoutelande (Veere, Zelanda, Països Baixos). Un cop acabat els estudis secundaris, començà a estudiar història a la Universitat Lliure d'Amsterdam (Països Baixos). En aquests anys s'introduí en els moviments antimilitarista i d'objecció de consciència, a més de declarar-se ateu. En un viatge a Alvèrnia (Occitània) conegué l'estudiant anglesa Catienke Bierens, que patia esclerosi múltiple, i amb qui es va casar en 1976. Després de graduar-se, a partir de 1978, i fins 1983, fou l'editor de la revista International Review of Social History, de l'International Institute of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social) d'Amsterdam. A partir de 1984 publicà treballs històrics sobre Zelanda, la socialdemocràcia i l'anarquisme dels Països Baixos i Bèlgica. Des de 1986 s'especialitzà en Ferdinand Domela Nieuwenhuis i durant dècades fou president i secretari del «Fons Ferdinand Domela Nieuwenhuis», encarregant-se també del museu dedicat a aquest intel·lectual anarquista a Heerenveen (Frísia, Països Baixos), així com, amb Rudolf de Jong, de la seva correspondència familiar, que es va publicar en 1997 sota el títol En al beschouwen alle broeders mij als den verloren broeder. De familiecorrespondentie van en over Ferdinand Domela Nieuwenhuis, 1846-1932. En 1989 es va doctorar a la Universitat Lliure d'Amsterdam amb la tesi Een broeinest der anarchie. Arbeiders, arbeidersbeweging en maatschappelijke ontwikkeling, Vlissingen, 1875-1929 (1940), sobre la història del moviment obrer del seu país. També ha participat en col·leccions sobre el pensament socialcristià. En 1998 sa companya Catienke Bierens va morir i pocs anys després va conèixer la periodista Margot Klompmaker, que esdevingué sa companya. Membre de la Maatschappij der Nederlandse Letterkunde (MNL, Societat Literària Neerlandesa), en 2003 va publicar, amb Dick van Lente, un manual d'història de les societats occidentals (Vrijheid en rede. Geschiedenis van Westerse samenlevingen 1750-1989), que es va traduir a l'alemany i tingué tres edicions neerlandeses. En 2004 fou un dels fundadors de l'associació «Amics de l'IISH». En 2014 publicà la biografia de Bram Lansen, destacat propagandista del pensament lliure, i en 2015 edità, amb Constance Bantman, el volum col·lectiu Reassessing the Transnational Turn. Scales of Analysis in Anarchist and Syndicalist Studies. També va fer treballs sobre l'anarquista Piet Honig. En 2017 fou un dels organitzadors de l'exposició «Melle en het anarchisme. Catalogus bij de tentoonstelling Het engagement van Melle, visionair schilder», sobre l'artista anarquista Melle Oldeboerrigter. Durant dècades i fins el 2014 fou professor d'història de la Universitat Erasmus de Rotterdam, a Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos). A més dels estudis citats, té treballs sobre Arthur Lehning i Max Nettlau, i sobre l'anarquisme, l'antimilitarisme i el sindicalisme revolucionari holandès. Trobem textos seus en les revistes anarquistes Anarchist Studies Network, Buiten de Orde i De As. En 2016 es va jubilar, moment en el qual va viatjar sovint a França. Malat de diabetis, aquesta se li va complicar i l'estiu de 2018 patí l'amputació d'una cama, malaltia agreujada amb altres problemes de salut. Bert Altena va morir el 3 d'octubre de 2018 a Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos) i va ser incinerat l'11 d'octubre al crematori de Westerveld de Driehuis (Velsen, Holanda Septentrional, Països Baixos).

Bert Altena (1950-2018)

Defuncions

Dibuix sobre l'execució de Ravachol

- Ravachol: L'11 de juliol de 1892, a les 4.05 del matí, és guillotinat a Montbrison (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Havia nascut el 14 d'octubre de 1859 a Saint-Chamond (Arpitània), tenia tres germans i era fill de Marie Ravachol, una obrera tèxtil francesa, i de Jean Adam Koënigstein, un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux, qui abandonarà la seva dona. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Es va fer antireligiós i ateu, després de llegir Le juif errant, i més tard anarquista, en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba al rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del «Cas de Clichy» que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fer ningú. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència del Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!» Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra dels Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

---

Continua...

---

[10/07] �Llei de Repressi� de l'Anarquia� - M�ting d'Equi i de Greenhalgh - �Umbral� - M�ting de SIA - Excoffon - Bruy�re - Abraham - S�rraga - Layret - Anzani - Coussinet - Melich - Bertelletto - Garcia S�nchez - Ponza - Mart�nez Gonz�lez - Belloni - Garc�a Urp� - Jard� - Alfageme - Oliva - Christie - Martin - M�hsam - Gauzy - Pas�n - Sol� - Urzainqui - Giannotti - Garciand�a - Borrego - Alejos - Vaz

efemerides — Fri, 10 Jul 2026 13:15:42 +0200

[10/07] «Llei de Repressió de l'Anarquia» - Míting d'Equi i de Greenhalgh - «Umbral» - Míting de SIA - Excoffon - Bruyère - Abraham - Sárraga - Layret - Anzani - Coussinet - Melich - Bertelletto - Garcia Sánchez - Ponza - Martínez González - Belloni - García Urpí - Jardí - Alfageme - Oliva - Christie - Martin - Mühsam - Gauzy - Pasín - Solà - Urzainqui - Giannotti - Garciandía - Borrego - Alejos - Vaz

Anarcoefemèrides del 10 de juliol

Esdeveniments

Bomba del Liceu (1893)

- «Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions «en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que «el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.

***

Full volant propagandístic del míting d'Equi i de Greenlhalg

- Míting d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra als locals de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un míting de protesta contra la sentència de tres anys imposada a la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats llibertàries, antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting intervingué, a més de la doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler Greenhalgh. Finalment, l'octubre de 1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia, EUA) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president nord-americà Woodrow Wilson.

***

Cartell propagandístic d'Umbral

- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.

***

Tribuna del míting

- Míting de SIA: El 10 de juliol de 1938 se celebra al Teatre Romea de Barcelona (Catalunya) un míting de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). La finalitat de l'acte, a més d'explicar la importància commemorativa del 19 de juliol, va ser donar a conèixer l'obra humanitària de SIA. L'acte va ser presidit per Julián Ángel Aransáez Caicedo, de la Secció del Combatent del Consell Nacional de SIA, i hi van intervenir Nativitat Mulet (Nati), secretària de Propaganda del Consell de Barcelona de SIA, que va fer la conferència «SIA y la infància»; Manuel Pérez Fernández, que parlà sobre SIA; Serafín Aliaga Lledó, que parlà sobre «El gesto y la fecha del 19 de juliol»; també va fer ús de la paraula Mateu Baruta Vilà.

Míting de SIA (10 de juliol de 1938)

Naixements

Béatrix Excoffon fotografiada per P. Vuillot

- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Era filla d'una família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte del 2 de desembre de 1851; sa mare es deia Marie-Céline-Adélaide Lequertier. Quan tenia uns 17 anys s'ajuntà a París (França) amb el componedor d'impremta François Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà el 5 de setembre de 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. El 23 de maig de 18971 defensà la barricada de la plaça Blanche de París. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada el 28 de març de 1872 per 10 anys de presó i tancada a Auberive (Xampanya-Ardenes, França), però la seva «bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. El 21 de gener de 1905 assistí a l'estació de Lió (Arpitània) per a rebre el taüt de Louise Michel morta a Marsella. Béatrix Excoffon va morir el 30 de desembre de 1916 al XVI Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció de Joseph Bruyère apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 9 de desembre de 1882

- Joseph Bruyère: El 10 de juliol de 1861 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Joseph Victor Bruyère, que va fer servir el pseudònim Émile Clavel. Sos pares es deien Jean Bruyère, cantiner del XVII Batalló d'Estrasburg, i Marie Victoire Patoreau. Es guanyava la vida com a serraller i vivia al número 50 del carrer Thibaudiere de Lió (Arpitània). A principis dels anys vuitanta formà part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), on es congregaven la major part dels anarquistes de la zona. Posteriorment visqué amb Pierre Pinoy al número 35 del carrer Rachais. Segons informes policíacs, el febrer de 1882 retornà a Lió després de passar per Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La tardor de 1882 era membre de la Lliga pels Interessos Populars (LIP) que agrupava blanquistes i anarquistes (Henri Boriasse, Claude Crestin, François Pautet, Thomassot, etc.). En aquesta època estava domiciliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al domicili de son pare. El 14 d'agost de 1882 assessorà la reunió publica organitzada a la Croix Rousse de Lió per la FRRE per protestat contra la detenció de Claude Crestin i de Joseph Bonthoux. El 22 d'octubre de 1882, a l'endemà de la detenció de diversos companys (Toussaint Bordat, Émile Gauthier, etc.), va ser un dels oradors de la reunió pública, presidida per Jean Renaud (Cointot), que se celebrà, sota el títol «Les exploits de la Police» (Els èxits de la policia), a la sala Alcazar, on denuncià les detencions i els escorcolls a més de desmentir la detenció de Louis Dejoux, tractant el comissari present a la sala de «bandit». A resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats de Lió d'octubre, el 28 d'octubre de 1882 es va decretar la seva detenció, ben igual que la de nombrosos companys, però aconseguí fugir-ne. Cridat a files en el 96 Regiment de Línia de Rumans d'Isèra (Delfinat, Occitània), no acudí a la convocatòria i es va declarar insubmís. El 12 de novembre d'aquell any, en una reunió celebrada al domicili de Toussaint Bordat, va rebutjar passar a Suïssa i comentà que tenia intenció de lliurar-se a les autoritats per integrar-se a la seva unitat militar. No obstant això, passà dues setmanes a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina, però, sense èxit, retornà a peu a Lió. Segons les autoritats, va ser sospitós d'haver preparat amb altres companys un atemptat contra el jutge d'instrucció del procés que es preparava. Detingut, es negà a respondre diverses preguntes i a signar la seva declaració, essent reclòs a la presó de Saint-Paul. El 7 de desembre de 1882, sota el nom d'Émile Clavel, va ser detingut a Lió, juntament amb Michel Sala (Alain Léger); en l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà una fina alena de baster, un extracte del registre de naixement a nom de Clavel, el fullet Menace à la bourgeoisie de Joseph Bonthoux, un exemplar del cartell «Manifest socialiste révolutionnaire» dels Grups Anarquistes de París i un llistat amb noms i adreces d'anarquistes. Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de març pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a vuit mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Cap el 1886 feia el servei militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela d'Adolphe Abraham publicada en el diari de Nantes La Phare de la Loire del 6 de setembre de 1939

- Adolphe Abraham: El 10 de juliol de 1864 neix a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya) el socialista i sindicalista, i després anarquista, Adolphe César François Abraham. Era fill de Pierre Louis Abraham i de Françoise Jeanne Diotel. Es guanyà la vida treballant de ajustador mecànic. A partir de 1884 visqué a Saint-Nazaire (País del Loira, França) i visqué al número 7 del carrer Almiral Combet. En 1891, amb altres cinquanta companys, fundà, sota el nom de «Groupe de l'Émancipation», la secció local de Saint-Nazaire del Partit Obrer Francès (POF), amb el suport de Paul Lafargue, que es desplaçà a la població. En 1892 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Ajustadors Metal·lúrgics. En 1893, com a candidat del POF, obtingué 2.300 vots en les eleccions legislatives per la I Circumscripció de Saint-Nazaire, i va ser regidor municipal. Sovint presidia les conferències organitzades a la Borsa del Treball de Saint-Nazaire. També regentà una taberna cooperativa. El 27 d'agost de 1893 els anarquistes convidaren els socialistes a una reunió a casa seva. El 18 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire adherits, o amb possibilitats d'adherir-se, a l'anarquisme redactat pel procurador general de Rennes. En 1910 va ser processat pel Tribunal de Saint-Nazaire per «difamació» contra Le Moël, gerent de Le Travailleur de l'Ouest. En 1919 participà en una subscripció popular per erigir un monument a Jean Jaurès. Sa companya fou Adéline Marie Magdeleine Legrand, amb qui tingué un fill, André, i dues filles, Marcelle i Bleuette. Adolphe Abraham va morir el 5 de setembre de 1939 al seu domicili, al número 5 del carrer Dolmen, de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Toutes-Aides de la ciutat.

***

Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900)

- Belén de Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a Valladolid (Castella, Espanya) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà –la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante, El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero, El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

Francesc Layret Foix

- Francesc Layret Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona (Catalunya) el polític republicanofederal i advocat laboralista Francesc Layret i Foix. Sos pares es deien Francesc Layre Rico i Ramona Foix Prats. Era fill d'una família benestant, propietària d'un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes. Quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la fundació de l'Associació Escolar Republicana i a la creació de l'Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors universitaris republicans (Rodríguez Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un procés llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917) –amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Ramon Noguer i Comet–, que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l'administració de l'Estat i la funció de l'Exèrcit –celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amic íntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell any. L'endemà de l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l'enterrament al cementiri de MontjuÏc, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va ser desmuntat en 1939, en acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977. El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc després, Joaquim Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret (1971 i 1999).

Francesc Layret Foix (1880-1920)

Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

***

Denzio Anzani al seu taller de sastreria

- Decio Anzani: El 10 de juliol de 1882 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Decio Anzani, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Anziani, Carlo Anziani, D'Anzani, Dani, Emilio Millet, Giovanni Servadu, Jacomit Servadu, Giovanni Servadei, Jacomi Servadei). Fill de pares desconeguts –sembla que nounat va ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la ciutat–, va ser criat per una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a l'orfenat de Forlì i posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de la seva infantesa va aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí d'Itàlia per a no fer el servei militar i, després d'un pas per Suïssa, s'establí a França. En 1902 col·laborà econòmicament des de París (França) en la campanya «Pel sufragi universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser detingut a Lió (Arpitània); jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver participat a París en els preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de Maig i se li va decretar l'expulsió de França. Passà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco. El febrer de 1907 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos abans de passar de bell nou a França. Acusat d'«emissió de moneda falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de París. En aquesta època vivia amb l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va ser novament detingut per robar uns llençols en un hotel de l'avinguda Parmentier de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de presó, sentència que va ser confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser expulsat de França i reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per vagabunderia i portat a la frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de busca i cerca per «deserció», va ser empresonat un any a Nàpols (Campània, Itàlia). L'1 de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a fer el servei militar, però desertà. Cinc mesos després el trobem novament a París sota el nom d'Emilio Millet, però va ser detingut per «infracció al decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911, va ser portat a Chambéry (Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per abandonar França. El 7 d'octubre de 1911 un confident des de París comunicà a la policia italiana que havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit. S'instal·là definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un negoci de sastreria femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al Soho, al número 99 de Charlotte Street. Participà activament, juntament a Errico Malatesta, en reunions contra la guerra i en les conferències organitzades pel «Gruppo Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià d'Estudis Socials). En 1916 es casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les (Bèlgica), amb qui tingué una filla, Renée. En aquesta època regentava una sastreria al número 25 de Great Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al número 3 de Caroline Place, al barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la colònia d'exiliats. El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats anarquistes (Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i Vittorio Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel periòdic feixista londinenc La Cronaca. També, amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual es reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari honorari. Va ser molt amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio. Dedicà tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat italià feixista realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats antifeixistes italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al número 9 de Pollen Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit Laborista i amb Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la distribució de fullets de denúncia de la repressió que s'exercia a Itàlia. En aquests anys va estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori i Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard. En 1935 la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What has Mussolini done to the Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo italiano). Freqüentà les reunions que es realitzaven a la botiga Emidio Recchioni, amb Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938 sol·licità la ciutadania britànica, però li va ser rebutjada. Acabà regentant un famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i els seus afamats models es mostraven a la revista Vogue Magazine. El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia declarat la guerra als aliats el dia anterior, va ser detingut «per error» com a «enemic estranger» i internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500 civils italians, molts d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps reclòs a la caserna londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser embarcat a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir el 2 de juliol de 1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell britànic SS Arandora Star va ser torpedinat i enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les costes irlandeses, per un submarí alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La injusta mort de Decio Anzani, un més que evident antifeixista –se sap que abans de l'esclat de la II Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració d'un llistat d'antifeixistes italians per al Govern britànic per estar protegits en cas de conflicte–, va ser denunciada al Parlament britànic per diverses personalitats (William Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva història va ser explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des de 2006 una avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del Partit Democràtic (PD) italià porta el seu nom.

Decio Anzani (1882-1940)

***

Notícia de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 5 de novembre de 1920

- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Sos pares es deien Alexandre Coussinet, obrer sabater, i Charlotte Coussinet, planxadora. Es guanyava la vida fent de fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París «per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. El 15 de maig de 1915 es casà a Corbeil (Illa de França, França) amb Gabrielle Marie Guilleumette, però es va divorciar aviat i es casà novament el 14 de maig de 1918 al VI Districte de París amb Germaine Louise Gallet. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic «sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de «provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Melich Rodés

- Enric Melich Rodés: El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez. Sos pares es deien Josep Melich Duran, llaurador, i Teresa Rodés Valls. En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). Sa companya fou Francisca Gutiérrez. Enric Melich Rodés va morir el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 20 de juny– de 1958 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia referent a Pierre Bertelletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de maig de 1921

- Pierre Bertelletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Bertelletto, també citat erròniament Berteletto i Bertheletto. Sos pares es deien Jean Bertelleto, enguixador, i Françoise Ferraris, domèstica. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Victor Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat d'aquesta localitat. Durant la tardor de 1919 fou un dels animadors del Grup Antiparlamentari del XIII Districte de París (França). La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París, i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la «Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Lucien Haussard, Maurice Pfister (Fister), i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí com a delegat de l'UA, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article de Jules Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de «contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. Cap el 1922 vivia al carrer París de Pantin (Illa de França, França) i sembla que feia servir el llinatge Berthaux. En 1923 la correspondència de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques) arribava al seu domicili i va ser responsable del número únic de Primo Maggio, publicat que aquest comitè. Entre gener i setembre de 1923 fou gerent de «La Librairie Sociale» de París; acusat d'haver desviat 22.000 francs per a la seva butxaca, i després de negar-se a donar explicacions davant el consell d'administració de la llibreria, va ser substituït per André Colomer i es va publicar un comunicat en Le Libertaire explicant aquesta feta. Pierre Bertelletto va morir el 3 de juliol de 1973 a Chambéry (Savoia, Arpitània).

---

Continua...

---

[09/07] �L'Uguaglianza Sociale� - M�ting per Berkman - Confer�ncia de Borr�s - Jornada Estival de la SAC - Slom - Lecomte - Dwelshauvers - Mont�hus - Huart - Zanelli - Tejedor - Redondo - Fern�ndez Saavedra - Simon - Pach�n - Roda - Pad�n - Devriendt - Ib��ez Gonz�lez - Penelas - Bublex - Plan - Climent - Dessein - Owen - Fern�ndez Saavedra - Cirera - Detchenique - Mascarell - Bruno - Castell - Dagois - Escart�n - Born

efemerides — Thu, 09 Jul 2026 12:42:59 +0200

[09/07] «L'Uguaglianza Sociale» - Míting per Berkman - Conferència de Borràs - Jornada Estival de la SAC - Slom - Lecomte - Dwelshauvers - Montéhus - Huart - Zanelli - Tejedor - Redondo - Fernández Saavedra - Simon - Pachón - Roda - Padín - Devriendt - Ibáñez González - Penelas - Bublex - Plan - Climent - Dessein - Owen - Fernández Saavedra - Cirera - Detchenique - Mascarell - Bruno - Castell - Dagois - Escartín - Born

Anarcoefemèrides del 9 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Uguaglianza Sociale

- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de 1892 surt a Marsala (Sicília) el primer número del periòdic anarquista L'Uguaglianza Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf «Non più doveri imposti dall'alto, non più diritti reclamati dal basso. Non sonvi che bisogni e soddisfazioni» (No més deures imposats des de dalt, no més drets reclamats des de baix. No són més que necessitats i satisfaccions). Era l'òrgan de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el Congrés Nacional d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14 d'agost de 1892 a Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou responsable Giuseppe Monacò, l'administració la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo Arini; però quan Arini fou condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la direcció. En les pàgines d'aquesta publicació es discutí molt sobre les posicions que calia prendre davant els socialistes i sobre la participació llibertària en els Fasci dei Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de desembre de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13 d'agost de 1893 es va veure interromput i l'últim número sortí el 24 de desembre de 1893.

***

Míting en memòria de Berkman

- Míting per Berkman: El 9 de juliol de 1936 al Webster Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzat per la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), es realitza un míting en memòria de l'anarquista Alexander Berkman, que havia mort uns dies abans, el 28 de juny de 1936 a Niça (Occitània). Hi van parlar Harry Kelly, Sam Weiner (Sam Dolgoff), Julius Hochman, Philip Kapp, Carlo Tresca, Arturo Giovannitti, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Abe Bluestein i Mark Mratchny.

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barceloní Solidaritat Obrera del 7 de juliol de 1937

- Conferència de Borràs: El 9 de juliol de 1937 se celebra al teatre del carrer Cabanyes del Poble-sec de Barcelona (Catalunya) la conferència «Proceso evolutivo de las asociaciones obreras y su influencia en la Revolución Social», llegida per l'anarquista i anarcosindicalista Jacint Borràs Bousquet. Aquesta conferència, va ser la sisena d'un cicle organitzat per la Comissió de Propaganda de la Secció de Fusta Socialitzada del Sindicat d'Indústria de l'Edificació, Fusta i Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de la jornada

- Jornada Estival de la SAC: El 9 de juliol de 1950 se celebra al Folkets Park (Parc del Poble) d'Älvdalen (Älvdalen, Dalarna, Dalecàrlia, Suècia) una Jornada Estival organitzada per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). La jornada consistí en la conferència d'Helmut Rüdiger «Om syndikalismens kamp för Fred och Frihet» (Sobre la lluita del sindicalisme per la Pau i la Llibertat) i en diverses activitats lúdiques (jocs esportius, ball, música, sorteig, etc.).

Naixements

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

- André Slom: El 9 de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) –algunes fonts diuen erròniament que va néixer a Polònia i que vingué a França a finals del II Imperi– el pintor i dibuixant communard i anarquista Andrzej Słomczyński (la partida de naixement cita André Stomczynski i la de defunció André Slomczynski), més conegut com André Slom. Fill d'una família de refugiats polonesos, son pare es deia Stanislas Słomczyński, antic oficial polonès, i la mare figura com a desconeguda tant en la partida de naixement com la de defunció. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola Polonesa de París (França). En 1871 participà en el moviment insurreccional de la Comuna de París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i membre electe del Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan Rigault, com a procurador de la Comuna, donà l'ordre d'execució de Gustave Chaudey, exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes. Condemnat a mort pels consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una al·locució als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels gendarmes, aconseguí fugir i arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià, amb Eugène Protot, al domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a les reunions de celebrades al Temple Únic per la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant col·laborà en L'Illustration, Le Monde Illustré i La Suisse Illustrée. Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny d'imitació i d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa) i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Élisée Reclus, de qui va il·lustrar amb dibuixos fora del text nombrosos volums de la Nouvelle Géographie Universelle. Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de mort i el disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia als communards, el gener de 1882 retornà a París, on dibuixà per a revistes i editorials (Arman Colin, Flammarion, Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société Française d'Éditions d'Art, etc.) i col·laborà en el Bulletin polonais littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883 i 1903 il·lustrà l'Annuaire du Club Alpin Français. A París visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins. En 1883 el poeta Maurice Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie féline», del llibre Les névroses. En 1892 il·lustrà per a l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van ser reeditats en 1895 i 1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el «Diploma Olímpic». En 1904 il·lustrà el llibre d'Amélie Mesureur Le dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941), destacà com a pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el retrat seu que aparegué a l'edició original de 1913 del seu llibre Philémon, vieux de la vieille. Sa companya fou Emma Blank. André Slom va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1909 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Slom (1844-1909)

***

Georges Lecomte

- Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a Mâcon (Borgonya, França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Charles Georges Lecomte. Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851. Sos pares es deien Jules Joseph Lecomte, administrador principal d'una oficina de correus, i Marie Claudine Petitjean. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâcon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, La Revue Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les –Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949), Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925), La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin i Le Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Sa companya fou Berthe Godchau. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 al seu domicili del XVI Districte de París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

***

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers: El 9 de juliol de 1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Nascut en una família universitària i de l'alt funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb Élisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895), Le mariage libre (1901), Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 13 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de novembre– de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial –alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

***

Gaston Montéhus

- Gaston Montéhus: El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) –apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial–, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure –abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.

***

Cartell d'una xerrada de Lucien Huart (Brest, 1938)

- Lucien Huart: El 9 de juliol de 1884 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucien Huart. Era fill natural de la modista d'Ivry (Illa de França, França) Jeanne Jósephine Villette i l'infant va ser reconegut per sa mare i son pare, Jérôme Huart, el 20 de juliol de 1884 a Ivry i legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 15 de maig de 1886 a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França). El 17 d'agost de 1894 son pare va morir i la família vivia aleshores al XIX Districte de París. En 1905, quan vivia a Rouen (Alta Normandia, França), va ser dispensat de fer el servei militar per fill de vídua. Es guanyava la vida com a sabater i en 1912 era secretari del Sindicat del Calçat del departament del Sena. Entre el 16 i el 23 de setembre de 1912 representà diversos sindicats de cuiro i de pell en el Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Le Havre (Alta Normandia, França) i entre el 24 i el 25 de novembre d'aquell any assistí en nom del Sindicat del Calçat del Sena al Congrés Extraordinari de la CGT («Contra la guerra i la Llei dels tres anys») celebrat a París. En 1913 va ser exclòs del seu sindicat per «indelicadesa», ja que com el sindicat li devia unes despeses de delegació agafà els diners de la caixa sense dir res. Malgrat ser fill de vídua, durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El 23 de desembre de 1922 es casà al XI Districte de París amb l'obrera sabatera parisenca Julia Euphrosine Collin, divorciada de Daniel Bal. En aquesta època vivia al número 53 del carrer de la Roquette de París. El febrer de 1924 fou partidari d'una vaga i el 25 d'octubre d'aquell any, en una assemblea general del Sindicat del Calçat de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), s'acceptà el seu reingrés en el sindicat a condició que reemborsés els 200 francs que havia agafat i que no hi ocupés mai més un lloc de responsabilitat. Malgrat tot, s'encarregà de les activitats de la Minoria Sindical Revolucionària (MSR) de la CGTU. En el Congrés de l'MSR celebrat entre l'1 i el 2 de novembre de 1924, en el qual una minoria decidí continuar fent oposició en el si de la CGTU i la majoria fundà la Unió Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA), ell s'esforçà d'arrossegar-hi una del part del Sindicat del Calçat de la CGTU i entrà a formar part de la comissió administrativa provisional. Amb el temps, amb Pierre Besnard, promogué dins del si de l'UFSA la creació d'un tercer sindicat, seguint l'estratègia sindicalista revolucionària i adherit a l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França) del 28 de juny de 1925, va ser elegit amb Pierre Besnard cosecretari del buró executiu de l'UFSA. L'agost de 1926, amb Pierre Besnard i Albert Guigui, llançà el butlletí mensual La Voix du Travail, portaveu de l'AIT. Entre el 26 i el 31 d'agost de 1926 fou delegat per l'UFSA al Congrés de la CGTU, on en el discurs d'obertura reivindicà la independència sindical. Signà, amb Andrieux, Besnard, Boisson, Juhel i Leroy, la crida «Pel reagrupament de les nostres forces», que reclamava la creació d'una tercera CGT autènticament sindicalista revolucionària. Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 representà l'UFSA en el Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció que se celebrà a Lió (Forez, Arpitània) i on vindicà la creació d'aquesta tercera CGT. Entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 se celebrà el Congrés de l'UFSA a l'Ajuntament del VI Districte de Lió, on es va decidir la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), adherida a l'AIT, i ell va presentar els estatus als congressistes, a més d'acceptar la secretaria general interina durant tres mesos. El 17 de novembre de 1926, amb Besnard, Boisson i Boudoux, va fer el míting inaugural de la CGT-SR a l'Ajuntament del VI Districte de París. El seu mandat de la CGT-SR durà dos anys a Lió i en aquest temps esdevingué un orador i propagandista destacat. L'1 de desembre de 1926 sortí el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGT-SR, del qual va ser administrador. En el I Congrés de la CGT-SR, celebrat entre el 14 i el 15 d'agost de 1927 a Lió, va ser confirmat en les seves funcions i en el II Congrés, celebrat entre el 2 i el 4 de novembre de 1928, va ser reemplaçat per Eugène Juhel. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Libération, Le Libertaire, Le Réveil Anarchiste, Le Réveil du Bâtiment, La Voix Libertaire, La Voix du Travail, etc. Durant la primavera de 1931 va anar amb una delegació de la CGT-SR a Espanya, on s'acabava de proclamar la II República i la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'havia tornat a legalitzar, i assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya). Arran d'aquesta visita a Espanya va fer una gira de conferències per França per parlar sobre la situació a la Península. El 7 de desembre de 1931 es va divorciar de Julia Collin. En 1935, quan les negociacions de reunificació entre la CGT i la CGTU, formà part dels militants que, amb Henri Fourcade i Paul Massoubre, defensaren que la CGT-SR s'integrés en la unitat sindical. Amb una part de la CGT-SR s'integrà en la CGT. En aquesta època vivia a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Des de l'estiu de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i representà el Comitè Anarcosindicalista del Midi en el Congrés Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol celebrat entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936 a París. També s'integrà en el Comitè per l'Espanya Lliure (CEL) que s'havia acabat de crear i va ser nombroses vegades oradors de l'UA en mítings per la unitat antifeixista organitzats pel CEL i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'hivern de 1936 i 1937, amb Louis Mercier (Charles Ridel), va fer una gira de conferències amb projeccions de pel·lícules de la CNT-FAI, que va atreure desenes de milers d'espectadors i uns beneficis de 10.000 francs. Posteriorment va fer conferències a Bretanya (març de 1938) i a Algèria i Tunísia (octubre de 1937 i abril i desembre de 1938). En aquesta època col·laborà en el periòdic SIA. El 8 d'octubre de 1937 prengué la paraula en el míting de la Federació Anarquista Francesa (FAF), celebrat a la Sala Mutualité de París, i l'endemà assistí al congrés d'aquesta organització. Durant la tardor de 1937 dimití de la FAF i de la CGT-SR i s'adherí a la Unió Anarquista (UA). Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 representà els grups anarquistes de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i d'Alger (Algèria) al Congrés de l'UA. Aleshores era membre del grup anarquista «Élisée Reclus» de Narbona (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1939 vivia la número 49 del carrer Peyrolières de Tolosa i era l'animador del grup anarquista «Orobón Fernández» d'aquesta ciutat. Quan l'Ocupació i la instauració del Govern de Vichy, va ser detingut administrativament i tancat a la presó de Saint-Michel de Tolosa, juntament amb els germans Eugène i Marius Tricheaux. En 1943 va ser internat al camp de concentració de Noé i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Segons el primer número del periòdic Le Libertaire aparegut després de la guerra, hauria mort deportat a Alemanya.

***

Els redactors d'Il Senio. D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

- Oreste Zanelli: El 9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castel Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora –que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)– només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals –Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports–, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

***

Fermín Tejedro Della

- Fermín Tejedor Della: El 9 de juliol de 1897 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro. Sos pares es deien Leonardo Tejedor i Magdalena Della. Mecànic de professió, amb la seva companya Nieves Sebastiá, fou un dels principals animadors, abans de la proclamació de la II República espanyola, de la Societat Obrera de Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. El maig de 1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929 treballava de mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931 col·laborà en el diari republicà local El Pueblo. Intervingué en la insurrecció llibertària de desembre de 1933. L'octubre de 1934 va ser detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique Celma Giner i Cándido Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la Revolució i la guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap acció bèl·lica, fou responsable de la col·lectivitat local i responsable de l'abastiment de les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). També encapçalà l'Oficina Olivera i de l'Oli. En 1937, amb el militant de la Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo Radigales Aliacar, fou membre del Comitè Regional del Transport del Consell d'Aragó. L'agost de 1938 era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, establert a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà Manuel Tejedor Della i son cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643, destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània). A finals de 1943 formà part del «Comitè de Besiers», encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista), cunyat seu i amb qui mantenia una relació comercial, creat per combatre el Comitè Nacional de la CNT de Juan Manuel Molina (Juanel) i Felipe Alaiz de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li atribuïren contactes amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per col·laboracionisme el juny de 1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici redactà un informe (Rapport sur mon affaire) per combatre les dures crítiques contra ell llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus. Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Fermín Tejedor Della (1897-1978)

***

Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

- Cirilo Redondo Marquina: El 9 de juliol de 1899 neix a Tórtoles de Esgueva (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cirilo Redondo Marquina, conegut com El Barbas. Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats als carrers de Barcelona i després s'enrolà com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, on va ser anomenat El Barbas per mor de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo Marquina va morir el 3 de setembre de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França).

***

José Tomás Fernández Saavedra

- José Tomás Fernández Saavedra: El 9 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 neix a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Sos pares es deien Jacinto Fernández Mariño, mariner, i Leocadia Saavedra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia).

---

Continua...

---

[08/07] Confer�ncia de Blanes - Constituci� de l'FNIEPE - Vaga Baix Llobregat - Beauzelly - Camandona - Freghi - Vieira - Nerva - Badosa - Garc�a Mart�nez - Robbiati - Picqueray - Cropalti - Clot - Pitarch - Moles - Ruiz L�pez - Acosta - Petris - Nuttall - Gobron - Pallarols - Sartoris - Rasi - Casanova - Fraudet - Daura - Quero - Marcell�n - Feuillade

efemerides — Wed, 08 Jul 2026 12:28:25 +0200

[08/07] Conferència de Blanes - Constitució de l'FNIEPE - Vaga Baix Llobregat - Beauzelly - Camandona - Freghi - Vieira - Nerva - Badosa - García Martínez - Robbiati - Picqueray - Cropalti - Clot - Pitarch - Moles - Ruiz López - Acosta - Petris - Nuttall - Gobron - Pallarols - Sartoris - Rasi - Casanova - Fraudet - Daura - Quero - Marcellán - Feuillade

Anarcoefemèrides del 8 de juliol

Esdeveniments

Conferència cenetista en ple pistolerisme

- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els Sindicats Únics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.

***

Comitè de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic

- Constitució de l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de València (País Valencia), es crea, a instàncies del Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE), amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions cenetistes de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la creació de l'FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots els àmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L'FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d'actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.

***

Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)

- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la «democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.

Naixements

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Beauzelly apareguda en el diari lionès Le Progrès del 7 de maig de 1905

- Édouard Beauzelly: El 8 de juliol de 1851 neix a Juèsa (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Édouard-Auguste Beauzelly –el seu llinatge citat de diferents maneres (Beauzelli, Beauzelle, etc.). Era fill d'Augustin Ferdinand Beauzelly, cabareter, i d'Anne Françoise Moulin, domèstica. En els anys vuitanta treballava de drapaire a Aubenàs (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1884 el Tribunal Correccional de Alès (Llenguadoc, Occitània) el condemnat a 40 dies de presó i 30 francs de multa per un delicte de «pesca a la dinamita». L'agost de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Privas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó pel robatori d'una canonada propietat de Edouard Raphanel; amb ell també va ser condemnat Victor Richier, drapaire com ell, a vuit dies de presó. El maig de 1889 el Tribunal Correccional de Privas el condemnà a un mes de presó i 30 francs de multa per «pesca a la dinamita»; aquesta era la seva novena condemna. En els anys noranta milità en el moviment anarquista de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). El 16 de desembre de 1893, després d'un temps tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), va ser posat en llibertat i s'establí a Alès (Llenguadoc, Occitània). El desembre 1900 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del departament del Gard i aleshores treballava d'obrer boter a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). La policia sospità que es dedicava a la fabricació de moneda falsa. El gener de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 50 francs de multa per un delicte de «caça». El 5 de maig de 1905 va ser detingut a Avinyó (Provença, Occitània) perquè es trobava en busca i cerca per ordre de les autoritats de Tarascó (Provença, Occitània) per un delicte de «robatori, cops i ferides». Aleshores es trobava sense domicili fixe i deia que treballava de mecànic. El 27 d'octubre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes, juntament amb Pascal Vivin, a un mes de presó per «robatori». El maig de 1912 es presentà a les eleccions municipals pel seu poble natal en la llista de la Unió Republicana i Socialista, però al final, malgrat anar en primer lloc dels elegits, retirà la seva candidatura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Francesco Camandona (1892)

- Francesco Camandona: El 8 de juliol de 1861 neix a Carmagnola (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Camandona, també conegut com François Camandona. Era fill de Giussepe Camandona i de Francesca Perlo. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista. En els anys vuitanta visqué a Chambéry (Savoia, Arpitània) i a Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània), on conegué la mestra Charlotte Scholastique Varcin, que esdevingué sa companya. El 15 d'octubre de 1891 es casà amb sa companya a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i aleshores vivia al número 17 del carrer Coutance de la ciutat. El 27 de gener de 1892 la parella tingué un fill, François Camandona, a Èx-los-Bens. Aleshores vivia a la Maison Donzel de l'avinguda de Tresserve d'Èx-los-Bens. En 1894 es traslladà de bell nou a Ginebra, on es relacionà amb el grup anarquista encapçalat per Paolo Schicchi, participant, amb altres companys (Giulio Brondini, Domenico Fatigati, etc.), regularment en les reunions del grup celebrades al Café Montférino. A finals de 1894 figurava en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats de la Prefectura de Policia. Francesco Camandona va morir el 9 de maig de 1897 al seu domicili, a la Maison Morand de la Route du Grand Port, d'Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània).

***

Notícia de l'expulsió de Luigi Freghi publicada en el diari de La Chaux-de-Fonds Le National Suisse del 8 de juny de 1906

- Luigi Freghi: El 8 de juliol de 1883 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista, i després socialista, Luigi Ettore Freghi. Era fill de Giuseppe Freghi i de Teresa Jaconetti. Després de fer els estudis primaris, amb 16 anys entrà a formar part del moviment socialista i esdevingué un destacat propagandista, patint una condemna de cinc dies de presó per haver xiulat la Marxa Reial. En 1900 començà a fer continus viatges (París, Lugano, Pàdua, Cremona, Carpi, etc.) a la recerca de feina i com a venedor ambulant, tot retornant sovint a Novara. El novembre de 1905 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) i assumí la gerència del setmanari anarquista Il Grido della Folla, en substitució de Carlo Gelosa; mantingué aquesta càrrec, ben igual que el de la gerència del periòdic L'Operaio, dirigit per Ferruccio Furlani, fins al març de 1906, data en la qual la majoria dels gerents del periòdic milanès, fugí per eludir possibles condemnes per delictes de premsa. Establert a Zuric (Zuric, Suïssa), juntament amb Edel Squadrani, el juny de 1906 va ser condemnat a Itàlia en rebel·lia a dos anys, dos mesos i 15 dies de presó. Dies després, el 5 de juny, va ser expulsat de Suïssa, juntament amb l'anarquista Amilcare Molgora, per haver participat en una manifestació antimilitarista davant la caserna de Zuric, i portat a Milà, aconseguí evitar la detenció, ja que la sentència encara no era ferma. Desaparegut una temporada de Milà, va ser localitzat al Principat de Mònaco, on va restar fins a principis de 1909, treballant en feinetes temporals. De bell nou a Itàlia, lliure de penes judicials gràcies a una amnistia, es va instal·lar a Ragusa (Sicília), on va romandre fins al març de 1910, moment en el qual es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de venedor en una empresa local. El 17 d'abril de 1910 la policia el va sorprendre amb 1.500 exemplars del número únic d'Il Reffattario, que va ser segrestat en la seva totalitat. L'1 de maig de 1910 publicà el número únic L'Anarchico, que s'encarregà d'editar. Denunciat per les autoritats judicials, va marxar de Gènova i s'establí a Torí (Piemont, Itàlia), on va viure tot l'any 1911. Després s'instal·là a Vercelli (Piemont, Itàlia), on en 1914 va ser nomenat pel Comissariat d'Emigració representant de Lloyd SAbaudo per al trasllat d'emigrants per als districtes de Vercelli i de Borgovercelli. Quan esclatà la Gran Guerra d'antuvi es declarà «intervencionista», però després reprengué les posicions antibel·licistes. En 1916 s'establí a Biella (Piemont, Itàlia) i les seves funcions en el Comissariat d'Emigració li van ser revocades. Encara anarquista, en 1917 va projectar la publicació del número únic La Spinta, però aquest va ser prohibit. En 1918 ja s'havia acostat als socialistes i col·laborava de reporter en el setmanari Corriere Biellese. Giornale settimanale socialista del circondario di Biella. Durant la postguerra va ser redactor de La Campana de Borgosesia (Piemont, Itàlia) i actiu en les vagues del proletariat tèxtil. El juny de 1919, juntament amb Primo Taddei i Antonio Valeri, assumí el càrrec de secretari de la Cambra del Comerç Confederal de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser redactor de L'Idea. Segons la policia, l'agost de 1919 participà a Parma en les reunions dels metal·lúrgics i assistí al Consell Nacional de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), celebrada entre el 15 i el 17 d'agost a Milà. El novembre de 1920 entrà com a redactor del quinzenal socialista Il Lavoratore Comasco de Como (Llombardia, Itàlia). Amb l'arribada del feixisme al poder, treballà en diferents feines (comerciant de formatge, venedor ambulant de merceria, fotògraf, etc.), conservant les seves idees polítiques. En 1926 les autoritats el tenien fixat no com «socialista anarquista» sinó com a «socialista maximalista». Luigi Freghi va morir el 15 de maig de 1927 a Como (Llombardia, Itàlia).

***

Deolinda Lopes Vieira

- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã, Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social, Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica, Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l' Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International "Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la «Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

***

Foto antropomètrica de Francesco Nerva (12 de juliol de 1909)

- Francesco Nerva: El 8 de juliol de 1888 neix a Cavaglià (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Giacomo Giuseppe Nerva. Era fill de Giuseppe Nerva i de Maria Rodda. Es guanyava la vida treballant de xofer d'automòbil diplomat. Instal·lat a Suïssa, va ser fitxat com a «anarquista». S'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Lausana (Vaud, Suïssa) amb son pare fins al 2 de juny de 1908. Sembla que, durant la tardor de 1907, s'havia exiliat un temps a Londres (Anglaterra). El 7 de juny de 1908 un jutge de Montreux (Vevey, Suïssa) decretà la seva detenció. El 12 de juliol de 1909 va ser condemnat pel Tribunal de Vevey (Vaud, Suïssa) a quatre mesos de presó per «robatori» i tancat a la presó d'aquesta població. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)

- Quiliano Badosa Miramont: El 8 de juliol de 1890 neix a Villa Constitución (Constitución, Santa Fe, Argentina) l'anarquista Quiliano Badosa Miramont. Sos pares es deien José Badosa i Margarita Miramont. El novembre de 1916 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), provinent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), ciutat catalana on havia residit treballant de depenent comercial i havia tingut diversos procediments judicials. A Perpinyà trobà feina de comptable a l'entitat bancària «Société Générale», instal·lant-se a l'hostal-restaurant Vinyes, al carrer Grande des Fabriques. L'agost de 1917 la policia francesa el va fitxar i el va qualificar d'individu «intel·ligent, bon xerrador i que professa idees anarquistes». En 1920 el Jutjat de Figueres va instruir un expedient contra ell per «estafa i falsedat documental». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Ginés García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de març de 1967

- Ginés García Martínez: El 8 de juliol de 1897 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ginés García Martínez. Sos pares es deien Ginés García i Dolores Martínez. Ferrador de professió, en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). Durant els anys del pistolerisme va ser detingut en diferents ocasions, empresonat i torturat. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara secretari de la Secció de Ferradors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. A conseqüència dels «Fets de Maig» de 1937, va ser detingut acusat d'haver preparat un atemptat contra el dirigent comunista Joan Camorera Soler. Un cop lliure, va ser nomenat secretari del Sindicat de Sanitat de la CNT, càrrec que mantingué fins el final de la guerra. En 1938 publicà Los robles. Una novela de un militante de la CNT, obra ambientada en la guerra civil amb un pròleg de Joan Blasco Sala. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Saint-Fons (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Pilar Hernando. Malalt, Ginés García Martínez va morir el 27 de juny de 1966 al seu domicili de Porcieu (Alvèrnia, Occitània), on residia.

***

Foto policíaca de Tarcisio Robbiati

- Tarcisio Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà en el moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la prefectura on treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en un cinema fent explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat a cinc anys de presó per deserció. El febrer de 1917 s'evadí de la presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va ser tancat a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia), però s'evadí de bell nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena reduïda més tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí novament fugir-ne. Un any més tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies a una amnistia i, segons la policia, destacà en la propaganda anarquista violenta. Després d'una condemna per estafa i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb altres 12 joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb bomba contra el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de 1920 aconseguí evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava l'excarceració i només va ser capturat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser condemnat, amb Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de presó per «associació criminal i transport de bombes». En 1922, un cop lliure, formà part del Comitè Pro Víctimes Polítiques i en diverses ocasions promogué subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i acabant novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per cinc anys i enviat a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti (1930-1931), on va ser degradat a «confinat comú» per mala conducta. Malalt de tuberculosi, el novembre de 1931 retornà a Milà i trobà feina com a empleat adroguer en el «Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es casà amb Maria Remondi, mestra d'educació primària inscrita des del 24 de febrer de 1923 en el Partit Nacional Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera hora», i membre de la Giuventù Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en ocasió de la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben igual que Dario Fieramonte i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament per «persistents actituds antifeixistes». Les súpliques de la seva esposa, que va escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva «indestructible» fe feixista, aconseguiren que només fos amonestat i posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa quedà en un simple requeriment. No obstant això, l'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol de 1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i a partir del 15 d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys, com ara Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i després d'una hospitalització a Foligno (Úmbria, Itàlia), va ser traslladat a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser enviat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va revocar l'internament el maig de 1941, segurament per problemes de salut, retornà a Milà. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, comandà el grup partisà «Amilcare Cipriani», que actuà a la zona llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Tarcisio Robbiati (1897-1952)

***

May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)

- May Picqueray: El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Sos pares es deien François-Jean-Marie Picqueray, jornaler, i Marie-Louise Françoise Leray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquesta època fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. El 9 d'agost de 1930 es casà a Sant Tropetz (Provença, Occitània) amb François Félix Niel, de qui es va divorciar el 7 de maig de 1937 a Draguinhan (Provença, Occitània). Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup «Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títol Pour mes 85 ans d'anarchie. El seu últim domicili va ser a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a l'Hospital Cochin de París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

***

Ettore Cropalti

- Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on treballà de sabater i entrà en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. L'abril de 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació; encara que aquesta última mesura va ser revocada en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Cropalti (1900-1955)

***

Crida de Julien Clot publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 d'octubre de 1928

- Julien Clot: El 8 de juliol de 1900 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Julien Clot. Sos pares es deien Charles Clot, sabonaire, i Marie Léontine Boutet. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic. Quan esclatà la Gran Guerra no va ser mobilitzat perquè en la revisió mèdica va ser qualificat de «feble». El setembre de 1921 era un dels representants de les Joventuts Comunistes, però aviat es decantà per l'anarquisme. Defensor de l'Ido, a principis de 1924 formava par del grup llibertari «Emancipanta Stelo» de Marsella. L'abril de 1924 participà en diverses reunions a Marsella amb destacats anarquistes (Germaine Berton, Louis Boisson, Félix Denegri, Jean Marestan, etc.). El setembre de 1924 organitzà un congrés de la Federació Anarquista del Migdia (FAM), que se celebra el 27 d'octubre d'aquell any a Toló (Provença, Occitània), per a preparar el Congrés Nacional de la Unió Anarquista (UA). Més tard presidí el «Comitè Sacco i Vanzetti» de Marsella. En 1927 col·laborà en Le Libertaire, especialment amb articles sobre el plataformisme. El març de 1927 va participar com a contradictor en una gira propagandística organitzada pel Grup d'Acció Anarquista (GAA) a diversos barris de Marsella amb l'anarquista Roger Lepoil. Durant una reunió celebrada el 12 d'octubre de 1927, atacà els comunistes, especialment César Matton, pel que feia la situació a l'URSS en general i el cas de l'anarquista Nicolas Lazarevitch en particular. El 22 de novembre de 1927 va ser hospitalitzat per emfisema pulmonar i esclerosi peribronquial. Entre 1927 i 1931 fou un actiu propagandista anarquista i participà en nombroses conferències. Es va presentar com a candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Marsella per a les eleccions legislatives de 1928. En 1928 era el representant del GAA. El 2 de febrer de 1929 presidí la conferència «Développement de l'individualisme anarchiste» d'E. Armand; el 23 d'abril de 1929 la de Georges Bastien «Ni Dieu, ni Maître»; i el 16 de març de 1930 la de Sébastien Faure «Comme je conçois la société future». L'abril de 1929, amb Jean Marestan i François Mayoux, va fer campanya per Maurice Vial. L'agost de 1929 participà activament en les activitats del Comitè de Defensa Social (CDS) en suport dels vaguistes nord-americans amenaçats de mort. El 18 de novembre de 1929 participà, amb Jacques Laurent, en una reunió pública i contradictòria per parlar de les maniobres contra el moviment anarquista a l'URSS i on van ser convidats els comunistes. El 16 d'octubre de 1930 presidí un míting de protesta contra la demanda d'extradició del govern espanyol de dos anarquistes organitzat pel CDS i el 5 de gener de 1931 la conferència de Sébastien Faure «Est-ce la guerre? Les moyens d'y remédier». Entre gener de 1932 i març de 1935 fou gerent del «Comitè Pro Cociancich i Fornasari», que recollí una bona suma de diners per a la defensa dels anarquistes Pietro Cocianchich i Dante Fornasari, empresonats sota l'acusació d'haver perpetrat un atemptat contra la feixista «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània). El 20 de juny de 1933 es casà a Marsella amb Anaïs Maria Antoinette Thérèse Martin. Cap el 1934, amb Léopold Faure i Pedro Sayas Gamiz, fou un dels animadors del Grup d'Acció Anarquista (GAA), que es reunia tots els vespres a la Borda del Treball. En aquesta època vivia la número 8 del carrer Clotilde. En 1935 rebia la correspondència de diversos italians exiliats a Marsella. El novembre de 1937, en nom de la Federació Anarquista Italiana (FAI), demanà entrar en contacte amb la Secció Americana de la Federació Anarquista Universal (FAU), crida que va ser publicada en L'Adunata dei Refrattari. En 1939 va ser llicenciat per greus i crònics problemes mentals i el 23 de maig de 1940 va ser diagnosticat com a «no recuperable» per alienació mental per la sanitat militar. Julien Clot va morir el 28 d'agost de 1940 a l'Hospital de Marsella (Provença, Occitània). L'anarquista Emilio Strafalini va fer servir el pseudònim Julien Clot.

***

Necrològica de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Josep Pitarch Beltran: El 8 de juliol de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Pitarch Beltran. Sos pares es deien Baptista Pitarch i Josepa Beltran. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de barber a Amposta (Montsià, Catalunya) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment pogué retrobar-se amb sa companya, Josefina Huguet, i la parella s'instal·là a Montpeller, on ell treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Arran d'una operació al coll del fèmur durant els anys setanta, es va veure obligat a desplaçar-se amb crosses. En l'exili milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Montpeller de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort. Josep Pitarch Beltran va morir el 27 de gener de 1900 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Maria Moles Morles apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 d'abril de 1958

- Maria Moles Morles: El 8 de juliol de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Moles Morles –algunes fonts citen erròniament altres llinatges. Sos pares es deien Josep Moles i Emília Morles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company va ser l'anarcosindicalista Josep Vidal Fontanet. En 1949, en ple franquisme, pogué passar amb son company a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Caen. Maria Moles Morles va morir el 14 de març de 1958 a l'Hospital Clemenceau de Caen (Normandia, França) i va ser enterrada tres dies després.

***

Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Auspicio Ruiz López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill de Teodosio Ruiz López, militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i afusellat pels feixistes, i de Marisa López Álvarez. El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

---

Continua...

---